Llibret Falla Alqueria Nova 2019 by Publimania Gandia

Fem memòria

LLIBRET DE LA FALLA PARC ALQUERIA NOVA 2019

Fem Memòria Llibret 2019

LLibret de la Falla Parc Alqueria Nova

Fem memòria

Edició: A.C. Falla Parc Alqueria Nova Direcció i coordinació: Sergio Caba Portada: Salva Gregori Poesies: Esther Pérez Explicació monumets: Vicent Lloret Col·laboradors Literaris: Vera Pérez · Ángela Camarena · Marc Gomar · Lola Gacía · Vicent Lloret · Aída Perelló · Pere Huerta · Noelia Mata · Jesús Moragues · Ana Sabater · Miguel Pérez · Jesús García · Salva Climent · Andrés Puig · Marta Avaria · Lorena Borja · Claudia Chaveli · Leyla Gallego · Vicent Mestre Fotografies Oficials Reines: Salva Gregori Correcció lingüística: Lorena Borja Maquetació i Impressió: Publimania Gandia Depòsit Legal: V-165-2012

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Fem Memòria Llibret 2019

La Falla Parc Alqueria Nova, no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

04 Índex

06 President 08 Presidenta d’honor 10 Falleres Majors

12. 14. 16. 18. 20. 22.

Reina de la Falla Reina del Foc Reina de la Festa Reina de la Poesia Reina de l’Art Madrina de la Falla

24. 26. 28. 30.

President infantil Reina de la Falla infantil Reina del Foc infantil Reina de la Festa infantil

Fem Memòria Llibret 2019

32. 34. 36. 40. 42.

Minifalla Mascota Mantenidors Executiva Cens faller

44. Esbossos falla 46. Explicació major 98. Explicació infantil

116. Monogràfic “Fem Memòria...” 118. ... de Gandia 144 ... de les Falles

168. Guia comercial

President

Jose Antonio Lozano Huerta Benvolguts amics: Un any més tinc el plaer de dirigir-me a tots vosaltres com a President dáquesta comissió. Des d’ací vull convidar a tot el món a gaudir de nostra festa. Ja no som una falla menuda ni una falla nova, com diem fa uns anys. Ens hem convertit en una gran falla, una falla amb un nom dins de la nostra ciutat, una falla de la qual em sent més que orgullós de representar, perquè la falla Parc Alqueria Nova i els seus fallers són ja per a mi com part de la meua família. Per això, amics, veïns, comerciants… vos convide a acompanyar-nos des del primer fins a l´últim moment. Mágradaria que gaudireu del sentiment faller que ens uneix, que vos acosteu al nostre llar, que participeu dels nostres actes, que conegueu la nostra gent i vos adoneu de la bona gent hi ha ací dins, gent que fa que nostra falla siga, a dia de hui, tant important per a tots els nostres fallers. A vosaltres fallers, dir-vos que continueu sempre amb la mateixa il·lusió, que mai la perdeu, perquè vosaltres sou el més gran que pot tindre nostra comissió. Sácosta la recta final, ja està tot enllestit per tal que gaudim un any més de la gran festa que són les falles Bones Festes i visca la Falla Parc Alqueria Nova.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Tinenta d’Alcalde i Presidenta de la Junta de Districte Roís de Corella

Liduvina Gil Climent Estimats fallers i falleres, comencen, de nou, les Falles. Moments de convivència, de festa i de passar-ho bé per a tots i totes, tant per als que vivim ací, com per a tots els amics i les amigues que ens acompanyen, i per a tots aquells que venen a gaudir de les festes més prestigiades de la nostra Comunitat Valenciana. Un any més, vull agrair-vos poder adreçar-me a tots vosaltres, perquè sou vosaltres els qui, amb la vostra dedicació i sacrifici durant tot l’any, vetleu, cuideu i mimeu la falla fins a l’últim detall, per a conservar el prestigi i la tradició de la nostra festa, la “Festa” de la Falla Parc Alqueria Nova. Sembla que va ser ahir que estàvem vivint la festa i, ara, d’ací no res, tornarem al divertiment de les cavalcades, de les cercàviles, dels banderins dels llibrets, de veure com el nostre monument engalana el nostre barri. Vull demanar-vos que feu que enguany siga especial, que ompliu de rialles cada acte i cada minut de la festa, que alegreu el casal i els carrers del nostre barri. No vull oblidar els vostres col·laboradors desinteressats dels comerços, veïns del barri, i fallers i falleres d’honor que, amb el seu esforç, fan possible una festa millor. Sabeu que teniu les portes de la Junta de Districte Roís de Corella obertes, estem a la vostra disposició.

Per últim, us desitge unes Bones Falles! Visca la falla Parc Alqueria Nova!

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Falleres Majors de Gandia

Laura Puig Martí Júlia Perles Moncho Tradició valenciana d’una festa que enguany representareu amb orgull per tota nostra ciutat. Vostra elegant presència, eixe dolç somriure i eixos ulls que ens transmeten simpatia i bondat, són els trets que caracteritzen a nostres muses d’enguany. Sou l’essència de nostra festa, l’expressió màxima d’un gran sentiment compartit per tots els fallers de la ciutat, les més grans sobiranes del món faller. Vostre cor ja batega content, la flama ja està encesa, comença el soroll de la mascletada, vostre somriure per tot arreu pregona que nostra volguda festa ja desperta i comença.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Reina de la Falla

Naiara Marchant García

Felicitat és el sentiment que reflexa Naiara, amb eixe somriure tímid i eixa mirada intensa que a tota una comissió ha captivat. Es compleix un somni, una il·lusió que perdurava al teu cor de fallera, un cor que batega al compàs d’una albà, al ritme d’una mascletada, encenent la metxa que avivarà la il·lusió de tots els fallers per gaudir d’aquesta festa que agermana. Ompliràs tot d’harmonia, regalant-nos la teua dolça presència, portant a nostra festa llum i color, sent l’essència i l’expressió més valenciana que a tots els fallers de l’Alqueria ha enamorat. Ja pots deixar de somiar amb l’orgull de ser nostra regina d’enguany.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Reina del Foc

Laura Gómez Estrugo

Eres Laura simpàtica i vital, dos característiques importants per al càrrec que enguany ostentes. Representes la flama viva i la força del foc, eixe foc que és símbol majestuós de nostra festa, que renova il·lusions cada 19 de març, un foc que transforma tot en una gran emoció. Foc és el teu bell somriure, foc és la teua mirada, un foc que convida a viure i que encén la il·lusió de tota una comissió.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Reina de la Festa

Marta Mestre Sevilla

Festiva i entusiasta eres tu Marta, perfecta representant de nostra festa. Transmets la màgia de la música, de la llum i el soroll, una màgia que envolta els carrers de nostre barri, la màgia d’una festa de la qual enguany eres regina. Seràs la nota riallera que contagiarà a tots els fallers, fallera elegant que ens endinsarà en la màgia de nostra festa, lluint el teu radiant semblant, i la teua figura elegant.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Reina de la Poesia

Maribel Alandete Calabuig

El versos més bonics i més plens de sentiments s’escriuran en admirar l’encant i l’ alegria d’aquesta dona valenciana. Eres Maribel la musa que els poetes de tot arreu buscaran per a parlar de la festa de les falles, doncs eres el clar exemple d’una tradició viscuda des de xicoteta. Transmets entusiasme per aquesta festa i, amb els teus ulls expressius i plens d’admiració, ens omplis d’il·lusions i ens transportes als més bells moments del record viscuts a nostra comissió.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Reina de la l’Art

Carolina Sanmateu Soucase

L’art de les falles cala al cor de tots els que viuen amb intensitat aquesta festa, i a tu Carol, t’ha arribat al més fons de la teua ànima. Ets l’encarregada de dur per tot arreu eixa mescla de soroll, olor i elegància característic de la festa de les falles. Enguany portaràs l’art del teu encant, l’elegància de l’autèntica dona valenciana i l’expressió més sincera del sentiment faller, eixe sentiment que sobreviu al pas del temps, i que cada vegada és més intens, renovant-se any darrere any.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Madrina de la Falla

Aure Pérez Sancho

Amabilitat i temprança, qualitats d’una fallera que du l’esperit d’aquesta festa gravat al cor. Eres Aure nostra Madrina, continuant el capítol que fa uns anys vas escriure a nostra comissió. La teua mirada reflecteix harmonia i elegància, i el teu cor s’ompli de gran emoció en sentir els primers sorolls i olors que ens avisen que comença un nou any faller. No deixes mai de delectar-nos de la teua senzillesa i del teu encant faller, obert i tendre com una flor, la autèntica dona valenciana.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

President Infantil

Aimar Peiró García Sóc Aimar, xiquet tranquil, simpàtic i amb dues passions: el futbol i les falles. Pertany a la falla Parc Alqueria Nova des que vaig nàixer. Aquest any sóc el president infantil d’aquesta comissió, és el màxim on pot arribar un xiquet en la seua falla i tasca molt difícil la de representar a tots els xiquets, però molt orgullós de ser el vostre representant. I per això vull donar les gràcies a Jose Lozano, el president , a tota l’executiva i tots els fallers per confiar en mi i en la meua família . És un any molt especial per a mi i la meua germana ja que ella és la màxima representant infantil de la nostra comissió, ella és qui m’ha inculcat l’amor i la passió per aquesta festa ,sóc el germà més feliç del món per compartir aquest any amb tu, ací tenim el nostre desig acomplit, que el que volíem de tot cor, germana. Gràcies a tota la meua família per l’esforç , per la passió i per fer-nos tan feliços. Per a les persones que no coneguen la nostra festa i la nostra població: Gandia es troba banyada pel mar Mediterrani i entre flors d’azahar trobem un bonic territori que és la nostra comunitat. Gandia amb les seues falles ,les dolçaines i tabalets acompanyaran d’alegria i rialles a la pólvora , als masclets i als nostres fallers. Per això vull convidar tot el món , el nostre veïnat, totes les comissions de la nostra ciutat, a gaudir tots junts de les millors festes del món,ompliu tots els casals i els carrers de Gandia. I als més menuts ,disfruteu de les falles,de la llum, del color i del soroll, que som el futur i l’alegria de la festa. Vos esperem. Gràcies de tot cor. ¡¡Visquen les falles !! ¡¡Visca la falla Parc Alqueria Nova!!

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Reina de la Falla Infantil

Salma Peiró García

Emoció i orgull seran sentiments que brotaran del cor dels fallers de l’Alqueria en veure a nostra reina d’enguany. Eres Salma nostra Reina de la Falla, una doneta valenciana per la que corre pura sang fallera, sang que bull al més profund del teu cor en esclatar el primer coet, en sonar les primeres notes del tabal i en sentir l’emoció més gran, ser la protagonista de nostre conte més preat. Els teus ulls, vius i expressius i el teu semblant, sempre rialler, han captivat nostre cor faller. No deixes mai de sentir la passió i amor que sents per les falles, gaudeix amb il·lusió tan grandiosa festa i recorda a tots els que t’envolten, i a tots el xiquets que enguany representes, que les falles són música, sorolls, olors i sobre tot, rialles i diversió.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Reina de la Foc Infantil

Zuleín Moreno Torres

Admiració serà un sentiment important a tenir en compte per a parlar de Zulein, nostra reina del Foc. Pura flama que nostra festa proclama, enguany eres com un foc actiu que ompli d’alegria nostres cors. Eres com la més bonica carcassa que contagia la festa a tot el que t’envolta. No dubtes ni un segon en fer esclatar nostra festa, encara dormida, omplint el cor de tots els fallers d’eixa espurna viva i intensa que encén nostre esperit faller.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Madrina de la Falla Infantil

Eva Lucio Pérez

Estima i amabilitat és el que ens transmet Eva, nostra Madrina. Ella durà per tot arreu els somnis dels fallers de nostra comissió, la màgia d’una festa que té els arrels en el més profund del seu cor i el goig d’omplir nostres cors de sentiments purament fallers. Protagonista ja de part de nostra història, continues irradiant un brill especial que tots contemplem amb admiració, sentint l’impuls innat de gaudir i perpetuar aquesta festa que ja és tradició.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Reina de la Minifalla

Sara Chinchilla Rodríguez President de la Minifalla

Martín Pérez Masip El caràcter jovial, la innocència i la espontaneïtat de Sara i Martín són l’ expressió més natural i sincera d’uns xiquets que senten l’art de nostra festa, que gaudeixen amb el soroll dels primers coets, que ballen en sentir les primeres notes sonar i s’ emocionen en saber que enguany representen a tots els menuts de nostra comissió. Ja sentiu bategar amb força vostre coret faller, ja comenceu a descobrir la flama de vostre esperit faller, que encén i encendrà tota vostra vida fallera i envoltarà a tots els fallers de nostra comissió gràcies a vostra alegria i naturalitat.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Mascota de la Falla

Iraida Galván Ortíz

Tendresa i delicadesa, són els sentiments que broten del cor de tots els fallers en veure Iraida, nostra mascota d’enguany. Dolça xiqueta nascuda d’una gran fallera, du en la sang l’essència màgica d’una tradició viscuda des del bressol, l’ essència fallera més pura de qui serà el futur de nostra festa. Mirada viva, somriure innocent, la llavor més preada que a tota una comissió ha encisat i als fallers ha enamorat.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Mantenidor Infantil

Rafa Gregori Pascual

Més conegut com a Rafi, faller de Lluís Belda de naixement, hui en dia faller de la Falla Sagrada Familia Corea on ha sigut president als exercicis 2015-2017. Membre de la FDF des de l’exercici 2017 fins l’actualitat. Amic de sempre de la família, Rafi és un gran faller i un apassionat del món de les falles. Aquest any ha sigut un plaer haver gaudit d’ell com a mantenidor de Salma, nostra reina de la falla infantil, per l’afecte i estima que li tenim. Gràcies de tot cor per la teua tasca.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Mantenidora Major

Maria José Avaria Vilaplana

Maria José Avaria Vilaplana està vinculada al món de les falles des que va nàixer. Els seus inicis van ser a la Falla Barri de Crist Rei on va formar part de la cort de la Fallera Major Infantil l’any 1986. Més tard va ser Reina de la Falla en 1996, i l’any següent va passar a formar part de la cort de la Fallera Major en 1997. Maria José és filla de Juan Avaria i Maria José Vilaplana, fundadors de la falla Parc Alqueria Nova, falla a la qual pertany en l’actualitat i en la qual ha ostentat diversos càrrecs dins de l’executiva. Així mateix, va ser Reina de la Falla en 2008, any en el qual conegué a Naiara i amb qui va compartir regnat. Des d’aquell moment Maria José i Naiara comparteixen la passió per les falles i els uneix una relació molt especial.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Àrea de Presidència: President: Jose Antonio Lozano Huerta Presidenta d´Honor: Liduvina Gil Climent Vicepresident: Luis Sanfelix Valera

Àrea de Secretaria: Secretaria: Mª Jose Llorca Escrivá Vicesecretaria: Leyla Gallego Bertó

Àrea d’Economia: Vicepresidenta d´Economia: Aure Pérez Sancho Vicetresorer: Adrián Creus Estruch Loter: Jose Galván Guillén

Àrea de Cultura: Vicepresidenta de Cultura: Esther Pérez Sancho Delegada d´Emissió i Informatiu: Leyla Gallego Bertó Delegats de Llibret: Sergio Caba Pasadas - Esther Pérez Sancho

Àrea de Festes: Vicepresident de Festes: Sergio Caba Pasadas Vicedelegats de Festes: Marc Fuster Pascual - Iván Lozano Huertas Delegats Artístics: Iván Lucio Pérez - Marta Lozano Pérez Delegat de Cavalcada Major: Clemen Gandia Sepulveda Delegada de Cavalcada Infantil: Amparto Bertó Richart Delegada d´Escut i Materials: Fina Pérez Moreno Casalera: Mª Carmen Estruch Estruch Delegada de Cavalcada de Reis: Pilar Terrades Alemany Delegada de Jocs: Sandra Bertó Richart Delegat de Truc Absolut: Dionisio Ollero Roldán Delegada de Truc Femení: Amparo Berto Richart Delegat de Truc Senior: Jose Vicente Faus Gutiérrez Delegada de Truc Juvenil: Marta Lozano Pérez Delegada de Bac: Mª Carmen Vercher Torralba Delegada de Teatre: Soledad García Rovira Delegats de Cremà: Jose Chaveli Chaveli -Javier Ramón Olaso Vocals: Ximo Pallardó Cosme - Juanjo Fernández Martínez

Fem Memòria Llibret 2019

Unió de les executives 2018 i 2019 després de la reelecció de Jose A. Lozano Huerta com a president de l’Associació

Vocals Alandete Calabuig Amaya Ruiz Aparisi García Armijo Alonso Avaria Vilaplana Avaria Vilaplana Bañuls Reverte Bertó Richart Bertó Richart Boix Signes Borja Soliva Borja Soliva Caba Pasadas Cabello Sellens Cadenas Diego Castelló Mengual Chaveli Chaveli Chinchilla Morono Colomer Juan Cortés Soldevila Creus Estruch Creus Estruch Creus García Delgado Fornet Escrivá Gavilá Escrivá Gavilá Estruch Estruch Estrugo Fuster Fernández Gallardo Fernández Lorenz Fernández Martínez Fernández Trotonda Ferrando Gilabert Ferrando Gilabert Furió García Fuster Merino Fuster Pascual Gallego Bertó Gallego Ruiz Galván Guillen Gandía Sepúlveda García Rovira García Rovira Gilabert Albors Gómez Estrugo Gómez Estrugo Gómez Jareño Gómez Jareño González Marí González Prieto Gorrita Cortés

Maribel Francisco Raúl Vicente Marta Mª José Marina Amparo Sandra Rosa Ángela Lorena Sergio Laura Juan Francisco Ainoha Jose Enzo Guillermo Mª Carmen Adrián Sergi Javier Encarna Juan Mónica Mª Carmen Mª Teresa César Natalia Juanjo Ainoha Laura María Rut Amparo Marc Leyla Pedro Jose Clemente Soledad Verónica Gemma Laura Rubén José Julián Mª Carmen Juanjo Miguel Mª Carmen

Grau Gregori Lloret Guerola Isla Gutiérrez Feced Herencia Ortega Ivars Nules Izquierdo Marí Lledó Martí Llopis Donet Llopis Roca Llorca Escrivá Lloret Ribas López Medina Lozano Huerta Lozano Huerta Lozano Pérez Lucio Bañuls Lucio Pérez Lucio Pérez Marchant García Martí Gadea Martínez Bañuls Martínez Ramos Martorell Moragues Más Morant Mascarell Escrivá Masip Bertó Mayor Miret Mayor Pérez Medel Císcar Mestre Montagud Mestre Sevilla Mestre Sevilla Micó Pardo Miñana Gavilá Miñana Pérez Momparler Jimenez Moragues Blasco Morant Vercher Moratal Faus Moreno González Navarro Agraz Navarro Meiro Ortiz Gómez Ortiz Tomás Palos Álvarez Pallardó Cosme Parra Fernández Parra Gómez Parra Morant Peiró Gomar

Juan Carlos Carlos Jordi Roberto Evelin Rebeca Susana Lourdes Raquel Natalia Mª José Adrián Estefanía Iván Jose Marta Friso Iván María Naiara Ignacio Jesús Patricia Irene Jorge Laura Maria Laura Estefanía Ivan Vicente Andrea Marta Jose Manuel Celia Mar Noelia Marta Ana Jesica Rafael Sergio Javier Esther Vicente Mónica Ximo Jose Arantxa Andrés Carlos

Pellicer Escrivá Salvador Pellicer Vercher Héctor Pellicer Vercher Jessica Pérez Moreno Fina Pérez Moreno Lucía Pérez Pérez Luz María Pérez Roca Juan Fran Pérez Sancho Esther Pérez Sancho Aure Quilis Vidal Ángela Ramón Olaso Javier Ramos López Alberto Ramos Pérez Andrea Ramos Pérez Mireia Robles Gómez Sonia Rodríguez Fuster Inmaculada Rodríguez Fuster Laura Romero Bañuls Lucía Roselló López Vicente Rovira Pellicer Ainoha Rühl Jenny Ruiz Merino Javier Santos Do Nascimento Kevin Sanfelix Valera Luís Sanmateu Soucase Carolina Santamaría Albuixech Salvador Sanz Estrela Susana Sevilla Guillem Mª José Soucase Furió Carmen Tarrazona Alandete Marina Terrades Alemany Pilar Tébar Alfaro María Terrades Pilar Torres Díaz Mª Carmen Valls Catalá Jose Antonio Valls Climent Víctor Valls Sanz Rubén Vercher Torralba Mª Carmen Vila Arsenal Jesús Vila Delgado Jesús Vilaplana Ferrer Mª José Vilchez Contreras Luis Villarmín Gregori Lydia Villarroel Lozano Manoli Vizcaíno Cervera Rafael Vizcaíno Villarroel Ana Vizcaíno Villarroel Andrea Vizcaíno Villarroel Lara

Fem Memòria Llibret 2019

Vocals Infantils Amaya Izquierdo Lucía Armijo Mayor Vicentín Belzunce Ortiz Naiara Cadenas Furió Joan Enric Cadenas Furió Paula Cano López Marcos Chaveli Pérez Claudia Chinchilla Rodríguez Sara Colomer Fuster Claudia Colomer Fuster Estela Conca Vidal Blanca Cumbillo Scarlet Díaz Miró Evelyn Escrivá Borja Carles Escrivá Borja Joan Fernández Ivars Macarena Galván Ortiz Iraida Gómez Tebar Hugo Gutiérrez Herencia Álvaro Gutiérrez Herencia Martín Julio Gorrita Cesc Lozano Rodríguez Aitana Lucio Pérez Eva Mahiques Pérez Leire Marchant García Yeray Martí Vázquez Iker Martín Ivars Yago Martínez Gorrita Enzo Martínez Gorrita Zoe Mas Escrivá Olivia Mas Escrivá Vega Micó Llopis Josep Micó Llopis María

Moreno Torres Moreno Torres Navarro Pérez Navarro Pérez Navarro Rühl Ortiz Parra Ortiz Parra Pallardó Momparler Pallardó Momparler Parra Morant Peiró García Peiró García Peiró Quilis Pellicer Villarmín Perelló Quilis Pérez Masip Porta Novell Ramón Borja Ramón Borja Rovira Pellicer Sanfelix Martínez Sanfelix Romero Santamaría Ferrando Serra Palos Server Blanes Vila Miñana Vilchez Avaria Vilchez Avaria Zacarés Fernández

Izan Zulein Ignacio Javier Eloy Abril Vicente Hugo Oscar Paula Aimar Salma Isabel Julieta Alex Martín Laia Alba Alejandro Laura Mireia David Hugo Lucía Beatriz Pau Juan Martina Carla

Lema: Històries d’amor que fan pudor Artista: Francisco Vizcaino Autor explicación: Vicent Lloret Llopis 46

Fem Memòria Llibret 2019

Lema: L’últim ball

Artista: Francisco Vizcaino Autor explicación: Vicent Lloret Llopis 47

Històries d’amor que fan pudor

Fem Memòria Llibret 2019

LA CONSULTA DEL DOCTOR PUDOR.

La nostra explicació comença a la consulta del psicòleg Pudor. Oberta la nit del Black Friday per a poder pagar tots els impostos que l’Ajuntament de Gandia li reclama, decideix llançar una oferta especial de teràpies de parelles. Els seus pacients seran el millor de cada casa...

En breu aquest explicador detalladament us explicarà, com és l’amor de conservador, que fa més mal que una tacà. És l’únic sentiment pagà que pot fer-nos prou de mal, i tot ens pot eixir fatal si no l’enviem a fer la mà. Poc a poc us confeccionaré, la manera en què actuaré, davant d’històries d’amor, que allò que fan és pudor. De forma bellament versada, i amb una mètrica cuidada, tot recordant els sainets, que llegírem altres temps. Per a situar les nostres històries, a una consulta mèdica hem d’anar, perquè és tracta d’un psiquiatre, l’encarregat de contar-nos els actes. Al centre del carrer Major de la bella ciutat de Gandia, es troba una consultoria, d’un metge de gran antigor.

Fem Memòria Llibret 2019

En la seua especialitat, no té cap rivalitat, ja que de les bogeries, ell és tot un galimaties. Amb una decoració minimalista i art decó. És l’escena perfecta per a acabar tot en una secta. I tot aprofitant, que era el Black Friday el metge féu rebaixes amb preus de gangues. La consulta la tenia oberta amb les portes de bat a bat, tot aprofitant l’oferta, que el metge havia ofert. Tenia com a especialitat les parelles sentimentals, per un doctorat aprovat a la Joan Carles Universitat. Les males llengües diuen, que se’l va traure a distància, i que no anà ni als exàmens, per sobrar-li la vagància.

Amb un sobre tancat, li clavà tot l’espencat, i amb un títol doctorat sortí molt ensimismat. La seua escomesa, era clara i entesa, ajudar els necessitats que pateixen calamitats. Com us he dit abans, al Black Friday nit, tingué lloc el consultori, que causà tant de malori. Sense impost i rebaixat, el psicòleg mal aconsellat, pel terra deixà els preus, a la vora dels mateixos peus. Amb aquesta gran oferta, tothom estigué en alerta, per anar a aquest psicòleg, en comtes del podòleg. La teràpia seria senzilla, ja que cada parella havia, que contar la seua dèria, en presència prou passiva.

Fem Memòria Llibret 2019

Tota parella estava convidada, a contar les seus intimitats, que acabarien en barbaritats, una vegada fos consultada. Ja que aquest metge no ajudava, més bé es pot dir que enganyava, ja que allò que té de psicòleg, puc tindre jo de ginecòleg. El seu malnom és significatiu, i per a ningú pot ser atractiu, encara que rima amb “amor” no és un altre que “pudor”. Aquest malnom té un significat, ja que ell és de Gandia natural, i fou un avi de part de son pare, qui estrenà el malnom del desastre. Vivia entre dos pobles assocat. Un guardava per nom Beniopa, i l’altre s’anomenava Benipeixcar. per tant s’hi trobava prou centrat. Corria el fatídic any 1965, quan els tres alcaldes discutien, sobre qui es menjava a qui en aquest banquet demogràfic.

Que si tots seran de Gandia, que si tots seran independents, cosa que no es soluciona en un dia, ni tampoc es feu en els mesos vinents. L’avi del nostre psicòleg, s’hi trobava prou metòdic, i si li tocaven els collons en tenia per a tots. Quan els dos alcaldes, prop de sa casa es reuniren, ell escoltà atent les dades, que els dos atentament deien. Tant Beniopa com Benipeixcar, no volien aquella fatídica annexió, així que els alcaldes en cohesió, varen prendre la millor decisió. Açò afectava greument sa casa, ja que a la punta s’hi trobava, si construïen un gran mur la casa se li cauria al damunt. Però aquesta era la solució final per a mantenir la independència, tombar únicament sa casa, que era la que estava més centrada.

Fem Memòria Llibret 2019

Sense voler ni poder tenim, un cas de separació per mur, i com a única solució l’avi tingué molta ambició.

Tots els dies vigilava, si l’excavadora cap allí anava, i fortament es preparava, per a tirar-se el major pet amb gana. Cada vegada que s’hi apropava, una forta pudor amollava, que a tot el món deixava, totalment marejada. Menjava totes les porqueries, que era capaç de poder digerir, i quan ja no era capaç d’engolir, angoixava i tornava a embotir. Amb tota aquesta marranada, els pets li sortien de banda, i quan algú allí s’acostava, se n’anava d’una estacada. Ningú no pogué fer el mur, que separés els dos pobles, per culpa de la gran pudor que hi havia a la fita de pobles. Poc a poc la veu s’escampà, i cap a sa casa hi arribà “Allí viu el tio pudor” era la frase de més clamor.

Fem Memòria Llibret 2019

Els pobles passaren a Gandia, i varen perdre moltes coses, mentre que el tio Pudor es va casar, i va deixar de menjar tant. I el psicòleg que centra l’explicació, és el nét d’aquest pudent home. que protagonitzarà la introducció. per comentar amb detall el monument. Doncs bé, com us comentava, abans de tornar-me fava, aquest home s’obrí consulta al carrer més car de Gandia. Necessitava més de cent pacients, per a poder pagar perfectament, la caríssima contribució, que ens marca la legislació. Tot eren greus pagaments, que sempre tenia pendents, i a l’Ajuntament ja li devia una part de la seua vida. Per aquesta raó va decidir, obrir un dia de particular, on es treballava a la nit, i així no tocar-se el dit.

Li digué a la seua dona, que treballaria fins tard, aconsellant unes parelles, per problemes de mamelles. Però ja ho diu el refrany, que a la casa del ferrer el ganivet és de pal. i mai no s’enganya Ja que amb la seua dona per molt de consell que ven, no és capaç de solucionar les grans banyes que té.

Fem Memòria Llibret 2019

COMENÇA EL PSICOANÀLISI

A les 20:00h el nostre particular psicòleg obrí consulta. En un primer moment, la gent, tímida i recelosa, s’hi nega a entrar fins que la primera persona decideix donar-se una darrera oportunitat gràcies als “savis” i “bons” consells del doctor Pudor. Es tractava d’una dona bastant coneguda a la ciutat, ja que era ni més ni menys que l’alcaldessa municipal.

Una xica bellament engalanada que va vestida com una filigrana, és la primera que entra a consulta, per a veure si pot tenir cura. Porta els cabells prou mullats, per la pluja que fora ens cau, i a la boca només diu barbaritats, i això que és deixeble de Pepa Frau. Diana està prou desesperada, ja que la prova no està superada, no suporta el seu jove amant, que no para de malmenar. Des del principi era una història, condemnada a l’ostracisme, i no per problemes de racisme, si no més bé per la malla follia. I és que com Romeu i Julietta, aquest amor cau per bestreta, perquè ella és de família socialista, i ell pertany a la més dretista.

Fem Memòria Llibret 2019

Ningú no nega el seu sex appeal, però està mal mesclar aquestes coses, i més encara quan no són roses allò que és més que irreal. Perquè encara que l’atracció carnal, s’esllavissa sempre pel camal. No passa igual amb la intel·lectual, que sol ser més inhabitual. I així és com va florir, la història de Diana i Torró, allà pel Nadal de fa quatre anys quan ella menjava un polvoró. Tota la passió desenfrenada, que la portava massa atabalada , la feu presentar-se a la llista del nostre partit socialista. Com a rostre més visible del partit encara tangible. Estava Torró de nom Arturo sempre mirant cap al “futuro”. Aquell era un amor impossible, que ningú no podia curar, i acabà com el Rosari de l’Aurora, amb tots els militants amb el cul fora.

Gandia s’hi trobava dividida, i en un gran dilema farcida, per aquesta història d’amor que ja feia massa pudor. Uns eren partidaris de Diana i els altres recolzaven Arturo, ningú no imaginava persones que en forma de terceres apareixerien.

Fem Memòria Llibret 2019

I així fou com de l’amor, prompte passà a l’odi entre meeting i parlament els dos es miraven prou malament. Estant a les eleccions, no hi havia prou escons, i no podien guanyar ni entre ells encarcanyar. Fou quan una tercera persona, de sobte a escena aparegué, i aquesta història d’amor, de sobte començà a fer pudor. Una parella és cosa de dos, i malament quan algú entra. En aquest cas fou Ciro Palmer el més gran matalafer. Amb un únic escó, no sabia a qui donar, el vot més benestant i alhora desitjat. Encara que va estimar Arturo, aquest l’havia ferit fortament, portant-se amb ell prou malament. per qüestions de les votacions.

Per una trucada telefònica, on una veu quasi quedà afònica, deia que volia enfonsar Ciro Palmer per a portar-lo al mateix merder.

Fem Memòria Llibret 2019

Era la lluita de les dretes, que es feia servir amb malifetes, per a no tenir cap rivalitat i ascendir al triumvirat. Però les coses eixiren malament, i el percal acabà prou pudent, perquè amb cap majoria absoluta, Ciro era qui tenia la batuta. De sobte dos pretendents se li presentaren amatents, Per una banda la socialista, i per l’altra el major jueguista. Tot perseguit pel carrer, l’assetjaren greument. Fins i tot a la parada de l’Urbà, on Torró fortament l’increpà. Era una història d’amor, jugada a tres bandes, o de dos un clarament sobrava per a accedir a l’alcaldia. De sobte Arturo i Diana, li pegaren a Ciro cop d’ull, per festejar-li en remull i pegar en el centre de la diana.

Foren dies de gran inestabilitat on no se sabia el futur de la ciutat, si Ciro es casaria amb Diana o li juraria amor al fantasma. Finalment, un pèl de ... ja sabeu com acaba! i Ciro escollí Morant i tirà cap avant. El pobre Arturo solament quedà, amb un partit que estava esmicolat, condemnat a l’exili únicament clamà que Ciro era un Judes i se n’anés a fer la mà. Ja havien passat quatre anys d’allò, i ara la història tornaria a repetir-se, ja que prompte venen eleccions, i començaran els meetings i les lliçons. Per aquesta raó Diana estava nerviosa, perquè no sabrà a qui l’amor jurar-li, perquè d’Arturo no vol saber res, i de Ciro millor no parlar-ne. A l’explicació de l’any que ve, parlarem de tot l’esdeveniment, que molt prompte ací tindrà lloc, i ens causarà mal per tot el cos.

Fem Memòria Llibret 2019

Déu sap quines promeses es faran, per tal d’aconseguir l’alcaldia, i a veure si qualsevol dia, compleixen allò que ens diran. Diana per fi callà la boca, després de contar els amorius. que al seu cor feien niu, i la deixaven com una bajoca. En saber tota la gran història, el psicòleg amb molta paciència, li amollà tota l’escòria, que és virtut de la seua ciència. En un divan gitada, va començar a divagar, i sense un segon callar, li amollà l’etzibada. “Diana tu has d’estimar a aquell amb qui et convé manar, no oblides que de sentimentalismes els polítics mai no són paternalistes”

Fem Memòria Llibret 2019

El psicòleg ja estava totalment esgotat després d’escoltar l’alcaldessa parlar, quan sense poder parar ni per anar al bany, aparegué el segon pacient que estava molt inquiet... Només sortir Diana del consultori, aparegué Arturo per l’auditori, i com qui no vol la cosa, entrà a dintre amb una bossa. Venia de fer unes compres, per tot el centre històric, així potenciant les vendes que tenen els comerços histèrics. Quan el psicòleg el va veure, l’indicà on era el divan, i delicadament s’assentà, com si se n’anés a cagar. Per jurament hipocràtic, el metge no li digué erràtic, que Diana acabava de sortir d’aquell mateix divan malferit. Arturo començà a parlar i en tres hores no va callar, ja que tenia un dilema moral, que li comportava prou mal.

Un partit havia ressorgit, de les cendres de feixisme, i encara que anava de democràtic els seus parlament eren autocràtics. Amb una ideologia un tant racista i un comportament prou indigest, anava amollant perles per doquier, sense deixar cap debat sencer. Amb una temàtica desfasada i bastants anacronismes, volien fer massa aforismes d’una política ja passada. I ha aparegut un any complet on el cabdill serà traslladat, del seu panteó de Madrid propet a una capella que farà fredat. Aquesta decisió va fer aparèixer, un debat que fou nacional, on cadascú anava opinant allò que a Alemanya ja estava tancat. Però Espanya ja sabem que és diferent i encara pateix el penediment, d’alguns que enyoren dictadures i la mancança absoluta de llibertat.

Fem Memòria Llibret 2019

No és pot entendre el segle XXI, però així és l’ésser humà, que és capaç de glorificar un passat de calamitats. En aquesta situació estava Arturo, quan de sobte un rumor es va estendre, i era que ell seria el cap de llista electoral d’aquest partit gens laboral. Està clar que l’amor de Diana no el tenia, i pel que respecta al PP menys esperaria. Per tant decidí anar a la consulta, a veure si encertava la pregunta. La carta d’amor dels de Vox era, tota una declaració d’intencions, per a presentar-se a votacions, a veure si hi havia prou escons. El psicoanalista li aconsellà, que això era una barbaritat, que d’una dreta moderada, aniria a una més desfasada. Seria tot un suïcidi social, en una corporació municipal. Comptar amb un representant d’aquest partit intolerant.

Després de molta cavil·lació, Arturo se n’anà sigil·lós, no sense dir-li adiós encara que ell entengué “Vox”... **** Sense encara poder anar a pixar tranquil·lament, una cua de cinquanta metres buscaven el seu consell, i del món de les falles vindria el següent pacient.

Fem Memòria Llibret 2019

El president de la Federació, ja estava massa impacient, per contar-li la declaració, que ha preparat eminentment. I és que ell també d’amor pateix, i moltes vegades se’n penedeix, per presidir una panda tan gran, de festers sense cap trellat. I és que no són anys fàcils, per a aquestes associacions, que critiquen a tort i dret i ells són qui més han de callar. Tallen carrers quan els entra la venà, munten paelles, fideuà i concursos variats, després en acabar la discomòbil tocant, i tot el carrer pixat i en excés vomitat. Quan arriben les festes grans ja és qüestió d’un altre parlar, quan amb el monument no pots entrar ni a la cotxera per a la moto deixar. A primera hora les despertades, quan encara tens a la gola les albades, i pasdoble amunt i avall a destall, mentre l’olor de pólvora va pujant.

la culpa de tot la té el president, perquè açò és com l’Ajuntament, sempre es llança la culpabilitat al rostre més familiaritzat. Per tant Telmo ha patit de desamor, amb familiars, veïns i amistats que no entenen com pot presidir un corral de gallines tan gran. El que hauria de fer és tornar, a les tocates i fugues de Bach, perquè el piano sempre li donarà molta més pau i benestar social. Per si no fóra poc el problema veïnal, ara llança-li el dels ninots arrendats, que hi ha falles que guanyen premis, sense cremar el monument premiat. Ja que no únicament és el cadafal, allò que la falla ha de representar, també en formen activa part les escenes dels voltants. Sort que prompte venen les eleccions, i un altre ens donarà les lliçons. Mentre haurem d’esperar a veure aquest any què passarà. De tota manera no cal oblidar, que la falla és el monument plantat, i que si no està indultat pel foc ha de ser purificat.

Fem Memòria Llibret 2019

El pròxim pacient que per la consulta del nostre psicòleg passà, tenia uns forts deliris sentimentals. Deia venir d’un país anomenat Estimalandia, on regnava l’amor i l’estima era la màxima llei per la qual es regia. Però clar; l’amor propi, egoista, capritxós, ociós... res a veure amb l’amor que estem acostumats a tractar, almenys nosaltres. El psicòleg, prou interessat pel país esmentat, decidí preguntar-li llargament com era aquell fatídic lloc...

XICOTET INCÍS EXPLICATIU ESTIMALANDIA, el país de pelis, monarquia i manta.

Hi ha un amor que és de conte però no naix de cap compte, més bé un tall d’escurabutxaques que només saqueja les butxaques. Pareix tret d’una gran pel·lícula, per aquesta raó nom li posarem i així poc a poc la història contarem que ja veureu com és de ridícula. “Estimalandia” pareix de tots el títols el que més mereix, per anomenar-se totes les meravelles gastades amb diners públics a cistelles. Aquest amor que no és massa idíl·lic, es troba a la vora del mediterrani encara que pareix que siga urani perquè d’Europa es considera melic.

Fem Memòria Llibret 2019

Això és el que pensa ell naturalment perquè altres diuen que dels Pirineus tot allò que es troba a gatameus és el continent africà efectivament. I és perquè totes les seus gents, a banda de ser prou endarrerides per moltes defendre monarquies també maten bous prou amatents. Digueu-me si aquests gustos són motiu de orgull i satisfacció, d’un país on a la vesprada ve la son i es dorm la migdiada d’un estiró. Fama té de tenir bon temps així que tot l’any mandra hi ha i hi haurà que llevar-la amb fòrceps perquè la feina ningú ni cap la fa.

LA CULTURA D’ESTIMALANDIA

On tanta poca formació hi ha, sempre és d’agrair un bon museu, per a tota la gent poder formar, i reconèixer el pòrtic del mestre Mateu. A Estimalandia tenim un munt de patrimoni però sempre surt a relluir allò barroer, com programes de gossos malfeiners que a la Mtv tinguèrem de testimoni. Però del Palau, per exemple, ni paraula, i això que fou d’una pel·lícula escenari i si preguntes per ell es fan la gata maula desconeixent-lo fins i tot els diaris.

Fem Memòria Llibret 2019

Durant la nostra Guerra Civil tingué lloc un espoli d’art sense nom, respecte el motiu no sabem el perquè ni tampoc quin dels bàndols fou. Llengües nonagenàries diuen per ahí que tots els San Leocadis anaven amb grans cotxes de matrícules suïssa cap a altre lloc lluny del que estaven. El que sí és veritat és que les monges saberen guardar recelosament tot el seu patrimoni delicadament essent més intel·ligents que els canonges. Pintura d’una qualitat extraordinària a les parets restaven de forma diària d’un convent de clausura a la ciutat del que cap ciutadà podia admirar. Per aquesta raó s’arribà a la decisió de fer una grandíssima donació i així restaurar totes les obres d’art que es trobaven en estat de calamitat. Molts problemes de calor i humitat havien fet que les obres en qüestió amb restauradors i historiadors de l’art tornaren a brillar com foren a la seua creació.

Un museu per a l’ocasió es va crear que un conservador tractà d’idear on tots els habitants pogueren gaudir d’una qualitat artística sense fi. Poc es respecta allò que l’historiador digué i res del que parlà el museu a dintre tingué ja que un Ribera estava imperfectament ubicat a un cantó de la sala sense poder ser admirat. Poc durà l’atracció per als coolturetes perquè ens uns mesos ens llevaren l’art de les mans tenint lloc a la matinada un espoliament avisant el regidor per missatgeria tardiament. Res no quedà de tot allò que estava restaurat amb diners que l’Ajuntament de nosaltres havia pagat, tornant les obres a les golfes on en males condicions, pareix ser que passarien unes quantes generacions. Al principi fou una notícia que impactà el personal però a mesura que la data de la desgràcia passà, tothom ha oblidat que a la memòria de l’art en aquesta ciutat ni importa ni quedarà malmenà. Ara després d’uns anys, les obres a lluir han tornat, i els gandians podran gaudir, del gran patrimoni mostrat.

Fem Memòria Llibret 2019

LA TRADICIÓ D’ESTIMALANDIA

En Estimalandia també té lloc, una grandíssima devoció, on tothom surt en processó, per guardar el pecat enlloc. Només les falles ja representen, una gran part processional entre patrons i geperudetes, entre missa i ofrena van. Ací estan de forma molt arrelada unes tradicions que porten anys, donant a la ciutat una pinzellada de devoció tancada amb clau i pany. Es tracta de totes les manifestacions que les podríem contar per muntons, de processionar amb imatge de fustam i fer dejuni amb ganes de tenir fam. La Setmana Santa n’és mostra fidedigna d’aquesta cultura tradicional nostra, encara que a tots els pobles de l’horta també hi ha altres que en són paradigma. Un exemple el té el poble minyonejat, aquell que fou engolit com carner degollat a l’any 65 per una Gandia que volia menjar i d’una farterà, Benipeixcar i Beniopa a pasturar!

Fem Memòria Llibret 2019

L’avi del nostre psicòleg ens podria parlar, llargament d’aquest tema tractat, ja que encara recordaran la gran pudor, que deixà prop de sa casa aquell any. La festes patronals han demostrat que als tinents alcaldes prou estima tenen en aquest indret de Gandia veïna i a les processons sortir n’és mostra de dignitat. Però al pujar a la nostra alcaldia, eixe grup anomenat Més Gandía, les representacions municipals, no volen les processons ni a pals. Aleshores entrà en dicotomia un problema que pareix d’anatomia, i és a qui fer cas dels dos bàndols que només fan com els gossos udols. Per una banda el poble vol que l’alcalde vaja a la processó, i per l’altra el partit vol que l’alcalde siga a casa com a presó. Si surt a la processó és clar que davant perquè darrere no pot anar l’autoritat, finalment la pobra Imatge pensarà “deixeu-me en pau al bell mig de l’altar”.

LA DIGLÒSSIA D’ESTIMALANDIA

Fem Memòria Llibret 2019

Hi ha una gran varietat de polítics que després de fer els mítings no saben ni papa del nostre idioma i pretenen cobrar els poca vergonya. Tenim d’exemple a la Rita Barberà que encara que en la Glòria siga, el darrer idioma que l’epitafi signarà serà naturalment el nostre valencià. També la Carolina Punset representà eixa casta de personatges aberrants, que deurien d’anar a pasturar fangs i deixar-nos en pau d’una santa vegà. L’última paraula la tingué, en castellà naturalment, un tal Javier Berasaluce que deu tenir “pocas luces”. Recriminà que se li parlés castellà essent representant dels valencians, això sí es mereix una bona guantà aquest representant de votants subnormals. Pot presumir de molts estudis però fins els caps més egregis, saben que conèixer més llengües és motiu per obrir portes a feines.

Quan acabe la seua legislatura espere veure’l a la cua de l’atur, ja que aquest menda de poca altura no mereix res de cara al futur. I és que no és l’únic castellanoparlant, que des del pòdium ens està governant. Les falles que són exemple de valenciania, darrerament també tiren a la castellania. No era massa difícil de trobar, una Fallera Major del Cap i Casal, que no pogués ni conjugar el llistat de verbs en valencià. I això que el bo de Joan Fuster, ens regalà una gran Flexió Verbal, que és el paradís de la gramaticalitat, i a tots ens agrada en gran quantitat. Però no ens ve de nou el desconeixement, que els polítics del parlar tenen impediment, ja que és una realitat molt palpable, tota aquesta diglòssia lamentable.

Fem Memòria Llibret 2019

LA POLÍTICA CENTRAL D’ESTIMALANDIA Estimalandia també és un país on hi ha un gran desgovern central, que d’un partit de dretes va passar a un d’esquerres de casualitat. Quasi un any amb aquest govern ha restat aquest país mediterrani, on únicament governa el desficaci de la mà del guaperas de Pedro Sánchez. Una lliga de quatre partits que no eren gens definits, tardaren prou dies i nits decidint un assumpte gens petit. I és que com xiquets jugaven a un partit de pilota valenciana, on les pilotes anaven i tornaven i ningú no decidia el futur d’Espanya.

Finalment tenim als mateixos gossos, però amb uns diferents collars, que amb la parauleria més barata ens volen vendre la moto electoral. Pensen que els votants som inútils, i raó en tenen en uns quants, però que no pensen que són la majoria, perquè així acabaran destorbant. Per sort encara tenim memòria una majoria dels votants, i sabem que tot són mentides allò que únicament fan que amollar.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

L’ESTIMALANDIA DEL SEGLE XXI Com a país suposadament avançat, Internet és una ferramenta habitual, que cada habitant sap molt bé utilitzar per a poder sempre manipular. Ja que és molt més agradable utilitzar-lo, per a poder astutament maniobrar-lo, i aconseguir les fites desitjades, sense treballar en les seues petjades.

Des de fa un temps dóna prou de fàstic entrar al facebook i llegir certs grups, on tothom únicament es veu el melic pujant fotos pròpies de festa a pubs. Un d’aquests grups és el Tu no eres de... que no sabeu l’angoixa que dóna llegir a quatre personatges sempre parlant de tonteries vàries que no venen al cas. Per a una persona que guarda l’essència en què aquest grup fou creat al seu temps, hi una cinquantena sense cap competència que únicament escriu banalitats a contratemps.

Fem Memòria Llibret 2019

Pareix el calaix del sastre de la xarxa social, on igual caben fotos de l’Estimalandia d’antany com de l’oratge que farà d’ací d’un any o la decoració de ma casa per Nadal. Tampoc parlem de les felicitacions que en compte de fer-se per privat, les tenim contades a bots i barrals i acabem de llegir-les fins els collons. Molts utilitzen pseudònims per a parlar i poder a tothom desqualificar, mentre d’altres només fan que xafardejar de coses que en realitat ens importa un porcar.

ESTIMALANDIA ÉS L’ANTI-CULTURA Allà on s’alçe la vista tot és basura ja no sé on puc trobar la cultura perquè en aquest país no existeix, rodejats de mar tenim encara més peix I no serà per escriptors encimellats que són més llegits en altres estats, mentre nosaltres només sabem els seus noms per damunt indiferentment. El cas de Cervantes n’és un d’ells, on és llegit i rellegit a Europa i nosaltres ens els passem per la manopla sense saber que el Tirant anà a Constantinopla. Tampoc parlem dels escriptors en la nostra llengua, on encara hi ha persones que els consideren vulgars com si fórem al bell mig de la dictadura, aquestos el que tenen és la cara massa dura! Els nostres actors de teatre estan molts d’ells demanant almoina, perquè no tenen ni una boina i només fan que passar fam.

Fem Memòria Llibret 2019

I què dir de la nostra música! molts coneixen Mozart però pocs a Tàrrega i Falla compositors de nostra terra. I si us dic Vicent Martí i Soler? que rival de Mozart fou i no tingueren cap affaire... Això sí que és qualitat! Tampoc un gènere universal que ací ha tingut naixement, com la sarsuela més magistral que no volem d’ella cap instrument. Preferim veure altres bajocades abans que defensar l’art, és preferible veure Gran Hermano abans que anar al teatre Serrano.

****

Després de narrar-li al doctor Pudor totes les preciositats que tenia Estimalandia, va arribar a la conclusió que allò que havia descrit el pacient podria ser perfectament Gandia. Tal vegada, podríem parlar de l’alter ego de la capital de La Safor. Després de meditar detingudament com estava el percal a aquesta ciutat. L’últim pacient per la porta s’asomà...

Fem Memòria Llibret 2019

Lorena Milvaques era qui faltava, per donar-li encara la llanda, ja que per amor anava a deixar el món de la política en altres mans. Ja s’havia cansat de tota la brutícia, que ja porta anys arreplegant, i és hora de dedicar-li als fills, tot el temps que a Gandia dedicà. Deixarà alguns col·lectius totalment desemparats, mentre que d’altres, bé que se n’alegraran. L’amor per la ciutat de Gandia, quasi la fa tornar mig boja, ja que ella ha estat qui ha manejat els fils de la casa consistorial. De vegades un tant maquiavèl·lica, i d’altres una mica més bucòlica, ha sabut plantar-li cara a tots, quan eren minoria electiva. Ara tot quedarà en anecdotari, i en algun que altre apunt de dietari, ja és hora que les noves generacions facen les seus aparicions.

Però no les Noves Generacions del PP, no cal confondre per l’amor de Déu! més bé generacions de professionals que siguen capaços de saber manar. I aquestes generacions no han de tenir color, únicament veure pel bé del ciutadà i la ciutat, ja que en temps de crisi allò únic que val, és unir les forces i lluitar cap a endavant. Al igual que Lorena molts partiran, i la regeneració necessària serà, pel bé comú de la societat, per a no patir cap calamitat. *** Després de la darrera pacient, el doctor Pudor finalment va poder orinar però, abans de la consultoria tancar, una reflexió ens va deixar...

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

Aquesta ciutat no té cap trellat, dóna igual la política o festivitat, allò que s’hi faça sempre serà criticat, i per amor poques coses es faran. Per a combatre aquesta inutilitat, hem de formar-nos desinteressadament, perquè un poble savi i ben format pot arribar a enderrocar tot un estament. Pareix que la història torna a repetir-se, i que es burlen de nosaltres el que volen, però no hem de consentir cap amenaça, que afecte greument la nostra cuirassa. Ja ha arribat el moment de deixar a banda qüestions, que formen part del nostre passat sense cap condició, i mirar cap endavant amb el cap ben alt i poder governar sense afany d’impunitat. Doctor Pudor dixit

Fem Memòria Llibret 2019

I amb aquestos versos done per acabada l’explicació i relació de la present falla, no oblidem qui fou mestre de saineters i aquestos versos a ell li deguem. la sàtira, ironia i gràcia versada, no hagués estat la mateixa sense ell, així que amb molta dedicatòria per a Bernat i Baldoví aquests versells.

L’últim ball

100

Fem Memòria Llibret 2019

Els fallers i les falleres d’aquesta gran falleta, viuran un any prou ple d’alegria i molta festa. Començant per les reines i també les mascotetes, gaudiran de l’essència de la festa de València. Moltes coses la caracteritzen, i totes són massa especials, des de el cant d’albades passant pel bateig i despertaes. En tota falla hi ha molt de color, que ens posa de molt bon humor, ja que els ninots estan pintats de grans pigments i colorants. Li donen llum i festivitat a tots els nostres carrers, i així pot veure la Humanitat com de bé ens ho passem! A banda dels colors, també tenim la pólvora, amb eixa flaire que odora i desperta els amors.

101

Perquè no hi ha cap faller, que al sentir aquest deler, no li entre dins del cor la melangia de l’amor. La mascletada representa, la mostra més lloable, d’aquesta gran festa, que és inacabable. Un altre element faller, que no falta a cap casaler, és la bona indumentària, que no és mostra arbitrària. De la riquesa de les teles que ornen les falleres, amb orgull i satisfacció i són mostra de tradició.

102

Fem Memòria Llibret 2019

I ara de tots els elements, al que no té cap impediment, i és aquell sense el qual la festa no seria mai igual Molts plaers hi ha a la vida un d’ells és precís la música que es capaç de deixar abolida tota la tristesa que tens una mica. Amb ella ets capaç de ballar i fins i tot també cantar, deixant que les notes pugen i al dalt del teu cap s’arrimen. Ens acompanya des de l’Antiguitat ja els sumeris feien bona música, tocant amb instruments de veritat ideats per ells amb matèria còsmica. Ja que bons observadors eren dels nostre Firmament preciós, i sabien que les notes al dalt pugen i es besen en un plec afectuós. Més música vingué després, des dels grecs tocant al Parnàs i als grans amfiteatres els romans composant melodies a dotzenes.

103

Tot era bellesa envoltant allò que la música aconseguia, que ens feia evadir de tant en tant tota l’amargor i la desídia. A l’Edat Mitjana foren els monjos instruïts per sant Gregori el Magne, que cants gregorians feren com a bojos aconseguint polifonies a tot el Regne. Amb el Renaixement també vingué la música humanista de grans artistes que com a centre tenia a l’Home mesurat per Vitruvi amb tot d’arestes. Una època d’esplendor vingué després que tothom coneix com a clàssica, amb la música dels més grans segles que edulcora els oïts de forma màgica. Vingué un gran gènere també. el de l’òpera que als gran teatres representava tots els drames cantats amb grans veus molt bé. Amb l’òpera també arribà una llegenda prou mística que deia veure a l’albà un fantasma sense rèplica.

104

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

105

106

Fem Memòria Llibret 2019

Vivia a la ciutat de l’amor a la França septentrional, dintre un palau ple de candor amb una bellesa angelical. Per allí es passejava a tothom atemorint, i només assetjava a una jove dormint. S’enamorà prompte d’aquella jove artista i la volgué tenir a compte per persuadir-li la vista. Finalment no pogué amb la jove quedar-se perquè ell comprengué que no podia enamorar-se. Després de l’òpera vingué altres èpoques de música bona amb tot un seguit que fer de coses agradables a l’oïda. Hi ha un musical també que a tots els nois porta boig es tracta del Rei Lleó que Disney portà a l’estoig.

107

Tractava d’animals que tenen prou sentiments alguns també banals i d’altres sense penediments. Al bell de l’Àfrica estava ambientada aquesta història, paradisos d’arena i grava on viure tot ple d’eufòria. De reis anava la història i els lleons manaven prou, però un d’ells morí i tingué que sortir el fill. Amb un oncle maleït res no fou fàcil per a ell. desterrat sense saber per què el poder és massa penedit. Com totes les històries sempre acaben glòries, per a qui el bé fa sempre sense únicament voler rebre. De l’època dels nostres pares hi ha un musical prou famós que fou poc harmoniós però divertit a parells.

108

Fem Memòria Llibret 2019

Tractava d’un institut on els joves estudiaven i a l’estiu sempre disfrutaven de la platja i la solitud. Dos d’ells s’enamoraren però a llocs diferents estudiaven, encara que finalment coincidiren i a el institut es trobaren. Entre tots els amics bona història muntaren, acabant de forma feliç i ja junt sempre estarien. Una llegenda conta que hi havia un príncep maliciós com una serp i odiós que a tots afronta. Vivia a un preciós castell al bell mig d’un bosc i no hi havia cap cartell que indicara com anar al lloc. Un malefici li caigué convertit per sempre “com una bestiola restaré fins que l’amor no empre”.

109

Una jove desaparegué I al castell aparegué al principi atemorida per veure la guarida. Una bestiola li obrí amb una bata de setí i ella no podia creure el que acabava de veure.

110

Fem Memòria Llibret 2019

Un any transcorregué i descobrí que no fou roí i de l’odi a l’amor sentí com al seu cor vingué. Al descobrir l’amor la bestia li vingué un sentiment acollidor tornant per viure la modèstia i no tornar a tindre rancor. La jove s’havia enamorat i viure la bellesa volia vivint com li abellia tenint al príncep al costat. I com dues papallones visqueren enllà les ones de la mar dels desitjos l’amor més esplendorós. Aquestes històries contades Son musicals amb melodies que han interpretat músics amb els instruments més bàsics. Perquè la música de vegades naix d’una simple canya foradada per totes bandes per veure com l’aire s’escampa.

111

La necessitem per a viure perquè sense ella no podríem deixar sortir a lloure els desitjos que veuríem. Només escoltar-la quelcom a l’ànima comença a menejar-la com una pantomima. I és perquè necessitem de la música per a sempre fer un instant etern i deixar tot allò aspre. Una vegada més crescut descobrireu els sons que més han merescut ser objecte d’aficions. Ja que hi ha moltes classes de música per alegrar el nostre cos amb danses i al nostre gust consagrar. Si ens agrada rimar amb el rap podrem poc a poc acostumar cantar al mateix temps.

112

Fem Memòria Llibret 2019

Si en canvi ets actual el Pop sempre es porta ja que sona gradual als pubs de més moda. Si t’agraden els instruments que sonen prou fortament el Heavy Metal és l’estil que tindrà molt més fil. Bohèmia una mica més i alternativa tal vegada, indie serà a més a més la millor aconsellada. Hi ha una música elegant i també és prou sensual el Tango argentí va guanyant fent més passes endavant. D’aires tropicals són aquestos balls com la salsa i la samba si vas als paradisos aqueixos necessitaràs ballar-les amb gana. I de conte de princeses el vals són bon exemple de com s’enlairen les passes cap als núvols més amples.

113

Amb moviment rítmics el “Cha cha cha” té mítics balladors arreu del món gaudint-lo una muntó! De concerts arreu Europa n’està prou de ple el Punk està a la copa de tots els pubs exemple. Famós últimament i sona prou a la ràdio el Reggae és al firmament sense tenir cap acreditació. I com hem esmentat abans els gèneres clàssics també sempre seran prou importants al nostre cultiu intel·lectual. Les òperes i les sarsueles totes dues a parelles són estrelles dels teatres on s’interpreten molt belles. També a piano concerts pel gran Mozart composats i per a escoltar-los agosarats per veure quants en té, d’encerts!

114

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

115

I un valencià entre ells figura Vicent Martí i Soler fou gran encara que no té cap escultura que ens diga de la història la meitat. I ara anem a dedicar-li, un espai a la gran música, que a les falles sempre dóna la nota més elevada. El pasdoble ens emociona, quan sona al carrer, ja que ens recorda que les falles són ahí! Aquesta serà la melodia, de l’últim ball que ballarem, abans que es creme el monument i esperem ansiosos l’any que ve!

116

Fem Memòria Llibret 2019

Amparito Roca o Tomàs Ferrús, escoltarem menjant un tramús, i cada nota ben alta s’enlairarà, i cap al cel se n’anirà. Tots els carrers de la nostra ciutat, d’aquestes melodies s’alegraran, els passeig del vianants, que acabaran fins i tot ballant. A la casa de les nostres reines, un pasdoble els sonarà, i serà el València sempre, que emociona a dintre. Les fallers i fallers ballaran, i cap a l’encís se n’aniran, perquè amb bona música, sempre sona millor el ball.

117

118

Fem Memòria Llibret 2019

Monogràfic

Fem Memòria

119

120

Fem Memòria Llibret 2019

Fem Memòria

de Gandia

Què passa quan intentem fer memòria? Memòria de què. D’amics, de parents, de coneguts de llocs o situacions. D’amics de l’escola, del barri o de la falla. De parents propers, llunyans o d’aquells que ja no hi estan. De coneguts, del Bon dia i l’Adéu, del forn o la botiga. De llocs on hem viscut, plorat o nascut. Memòria del cor amb un sospir.

Memòria de l’ànima amb una llàgrima. Memòria de la vida amb un gran somriure. Simplement memòria.

121

Els miracles són possibles Josep Camarena i Mahiques

Alguna vegada has tingut un somni que creies impossible? Has desitjat alguna cosa i encara que ho tenies tot en la teua contra has lluitat fins aconseguir-ho? Lluita. Constància. Sacrifici. Superació... totes aquestes paraules podríem utilitzar-les per a resumir la història del següent protagonista que, malgrat que li va tocar viure un període difícil des de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’arribada de la transició democràtica, patint de ple la Guerra Civil i el Franquisme, va aconseguir fer-se un nom i va fer realitat tot el que es va proposar. Llocnouí de naixement i “pixaví” d’adopció, Josep Camarena és una de les figures culturals més importants del segle XX a la nostra comarca. Va nàixer el 13 de gener de l’any 1921 a la modesta caseta numero 16 del carrer Major de Llocnou de Sant Jeroni. Era un temps complicat per a tots però més encara si provenies d’una família amb uns recursos econòmics molt limitats i on no hi havia lloc per a l’estudi com feien els fills dels senyorets, perquè calia treballar per poder se-

122

guir endavant. No obstant això, res podia parar la ment i les ganes d’aprendre de Josep. Don Antoni Belmar, el mestre de l’escola de Llocnou, va ser la primera gran influència en la seua carrera ja que des de molt menut li va obrir les portes al coneixement, a la passió per l’estudi, per la lectura, per aprendre i superar-se i per anar més enllà del seu entorn. Molt prompte va demostrar ser un gran estudiant que sobreeixia de la resta, sempre tenia preguntes, curiositats, sempre necessitava aprendre més i més. A Gandia havien instal·lat un institut i Don Antoni estava encabotat en que Josep havia d’anar i estudiar Batxiller i així va ser ja que l’esforç de Josep es va veure recompensat quan, durant la dècada de 1930 i 1940, va ser escollit com un del pocs privilegiats d’aquell moment que va tindre accés a cursar estudis mitjans i posteriorment superiors. Allò que semblava un motiu de celebració es va convertir també en el primer clot en el camí de Josep ja que suposava eixir del poble i anar a Gandia per tal de continuar formant-se però malgrat la situació familiar, com aniria cada dia a la ciutat? Ni els quilòmetres que separen les dos localitats saforenques, ni els dies de vent, pluja ni fred van ser suficients per truncar les seues ganes d’estudiar i dia rere dia Josep Camarena va anar a peu des de Llocnou fins a l’institut de Gandia. De fet, hi ha una anècdota d’aquells dies que encara es rememora a la meua família que conta que Josep no sols feia aquell llarg camí (per unes carreteres que en aquell moment eren de terra i pedra) a peu cada dia sinó que a més ho feia descalç ja que sols tenia un parell de sabates de mudar, aquelles que els nostres

Fem Memòria Llibret 2019

avis deien “les sabates del diumenge per anar a missa”, i com que no podia estropejar-les perquè els seues pares no podien comprar-li unes altres, les portava a la mà i en aplegar a Gandia se les ficava per a assistir a les classes i de nou al acabar se les llevava i tornava descalç cap al poble. Utilitzar aquelles sabates per a entrar a l’aula era un gest que podia semblar insignificant a ulls de la resta però que per a ell era un acte de respecte cap als estudis i a l’accés al coneixement. Aquell primer any d’estudis havia sigut seleccionat per tindre la matricula gratuïta i la resta del cursos la va aconseguir com a reconeixement acadèmic gràcies a les seues notes ja que aconseguia matricula d’honor en totes les assignatures. Els professors li regalaven els llibres i quan va acabar el batxiller va treballar com a mestre a Gandia (baixant cada dia en bicicleta) fins que va començar la Guerra Civil i tot va canviar. Aquell mestre del poble que havia sigut el responsable que Camarena baixara a Gandia a estudiar i amb el que havia tingut una bona amistat, va ser un dels mestres represaliats a la Safor acusat d’ateu, propagandista, militància al PRRS-IR, pertinència a la maçoneria i deficiència professional. Va ser inhabilitat per a treballar en escoles i traslladat fora de la província, fets que van marcar molt al jove alumne. Josep, que havia militat al partit socialista del seu poble, es va deslligar totalment de la política i des d’aquell moment no va tornar a tindre cap tipus de relació amb ella al llarg de la seua vida. La seua carrera va anar cim amunt, sempre amb el recolzament de la seua família. L’any 1946 es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de València on a més feia de professor ajudant i des d’allí va continuar estudiant a Madrid on l’any 1949 es va doctorar en Història a la Universitat Complutense. La seua tesi doctoral és famosa gràcies a totes les conferències i els documents que durant anys Josep va anar elaborant, però al mateix temps es desconeguda ja que, una vegada més, la mala fortuna va voler gastar-li una

mala passada al nostre protagonista ja que la riuada de l’any 1957 va malmetre la tesi que estava a la impremta. Va centrar la seua investigació en la història medieval valenciana, especialment en el regnat de Ferran d’Antequera. Josep Camarena estava encisat amb la història, la geografia i la vida del seu poble, de la seua comarca i de tota la Corona d’Aragó i per això, encara que podia continuar pujant escalons en la seua carrera professional, va voler dedicar la seua vida a tornar-li a la seua gent els coneixements i l’amor per la Safor que ell havia anat adquirint durant la seua vida d’aprenentatge constat i superació. Va ser col·laborador i secretari de la Secció de l’Escola d’Estudis Medievals, del Consell Superior d’Investigacions Científiques en la seua seu a València i es va integrar de nou en la Universitat de València però va acabar deixant-la després de la mort del seu mentor, Manuel Dualde, per a tornar a Gandia on, des de l’any 1950 i fins a jubilar-se, va exercir com a professor d’Història i Geografia a l’Institut Ausiàs March. Durant anys s’havia format com a historiador però la seua verdadera

123

vocació des de la infància, des que va anar a l’escola per primera vegada al seu poble i va conèixer al mestre Belmar que tant li va marcar, havia sigut ser docent i va ser a Gandia on es va convertir en allò que potser més desitjava: ser el mestre de diverses generacions de ciutadans de tota la comarca. Encara hui moltes persones consideren a Josep Camarena com el “mestre de mestres” ja que molts dels que un dia van ser alumnes seus avui són mestres i professors de les escoles i els instituts de Gandia. En una època on era habitual que alguns docents tingueren potestat d’usar pràctiques, de vegades de dubtosa moralitat, que fregaven inclús l’agressivitat, este entranyable professor va emprar una pedagogia renovadora lligada al sentir del poble, del medi saforenc, a transmetre l’orgull i l’estima de ser valencians, de la nostra història, del que fórem, del que som i del que seríem, convertint-se en un referent educatiu, cultural i fins i tot cívic de la nostra comarca, considerat per molts com el professor més emblemàtic que ha tingut la Safor. Per a ell el fet de dedicar la seua vida a la formació d’adolescents era una manera d’ajudar-los a ser menys susceptibles a l’efecte de la desinformació que vivia el país en aquelles dècades de censura. Camarena no considerava que estiguera formant historiadors sinó ciutadans lliures. Organitzava tertúlies, programes culturals i excursions per la comarca on divulgava tot el que sabia de manera accessible i amable però al mateix temps amb rigor i serietat, demostrant que el ser professional era compatible amb ser pròxim al pobre i als alumnes als quals captivava i els atrapava en els seus relats. Aquella era precisament una de les característiques que millor definien la forma de ser de Josep Camarena: era una persona estimada i senzilla que no oblidava les seues arrels i que es feia estimar pels altres. Les persones que el van conèixer recorden que per exemple un dia podia estar a Nàpols com a conseller del Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (del que va ser membre de la Comis-

124

sió Permanent que corresponia al Regne de València) i al dia següent el podíem trobar esmorzant amb gent del seu poble on el coneixien pel mal nom de Llebrenc, o podia estar passejant amb alumnes visitant qualsevol paratge de Gandia explicant què era, què coses havien passat allí i quina importància cultural tenia aquell lloc per a la ciutat. Era una persona amb un caràcter tan afable i divertit que inclús es va atrevir a participar en el concurs “La unión hace la fuerza” de televisió espanyola en la dècada del 60.

A Gandia va obtindre la càtedra de Geografia i Història de l’Institut de Gandia i a més va ser Director del centre. D’entre les seues obres com a investigador cal destacar: Col·lecció de documents per a la història de Gandia i la seua Comarca (1959), El Compromís de Casp (1960), La Mare de Déu dels Desemparats durant la Guerra de la Independència (1962), Història del districte de Gandia (1965), Cens de població i béns del Regne de València

Fem Memòria Llibret 2019

en el segle XVIII, La política peninsular de Pere el Cerimoniós, Censos, fochs i morabatíns de Ribargorza en el segle XIV, Tractat de pau i comerç a Aragó i Gènova en 1413, Població de la Província de Castelló abans de l’expulsió dels moriscos i la seua evolució. Gràcies a ell, molts investigadors de la següent generació van decidir centrar els seus estudis i les seues investigacions en Gandia i en la Safor, després d’haver sigut influenciats pel professor Camarena. Ell sempre començava les classes amb alguna anècdota o succés local que utilitzava com a pont per a explicar un altre tema, havent aconseguit captar ja l’atenció de l’estudiant exalçant primer la seua terra. Una de les anècdotes que molts dels seus antics alumnes recorden d’ell es que deia que per exemple la muntanya més alta podia ser l’Himalaia però la més important era el Montdúver perquè és la que tenim més a prop. Va ser un dels aficionats i estudiosos que va formar part de la fundació del Museu Arqueològic de Gandia (MAGa). Camarena era una mena de intermediari entre la gent del poble i les entitats oficials. Els veïns li lliuraven peces que trobaven per tal que ell les depositara al fons del museu. No va exercir com a arqueòleg, ell mateix no es considerava com a tal, però va realitzar prospeccions a la Cova Bernarda i va localitzar i recuperar les làpides de Ròtova, Llocnou de Sant Jeroni i Palma de Gandia. Gràcies a les seues tasques, econòmicament desinteressades, de recol·lecció i recuperació de peces, li van atorgar la medalla pel Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València com a col·laborador en l’any del 50é aniversari de la institució.

des a homenejar al professor i recordar les seues aportacions a la nostra història. S’han organitzat jornades sobre ell i a Gandia hi ha una escola que porta el seu nom. L’any 2004, a l’edat de 83 anys, va faltar a Gandia. Catedràtic, gran coneixedor de la història de València, amant de Gandia i de la cultura saforenca i persona propera de gran amabilitat i honradesa que mai va oblidar d’on venia i què era el que volia, va lluitar pels seus somnis i per divulgar la història local a tots els ciutadans. Josep Camarena representa una història de superació i més allà de la gran riquesa cultural que forma part del seu llegat, ens ensenya també que no importa on estem, qui som o de què disposem ja que amb esforç i treball constant els miracles són possibles i tots els nostres somnis es poden aconseguir.

Àngela Camarena Escrivà

La figura del professor Josep Camarena ha rebut diferents reconeixements tant a Gandia com a la resta de la Safor. L’any 1993 va ser declarat fill adoptiu de la ciutat de Gandia i fill predilecte de Llocnou. Diversos autors valencians han escrit llibres sobre ell i han dedicat xarra-

125

L’amor és la memòria de l’oblit You name the drama and I’ll play the part JARVIS COCKER

[Pròleg] Prendré, per gust, un Letalgrip o, el que és el mateix, un còctel de paracetamol, àcid ascòrbic, citrat de cafeïna, dextrometorfà –un al·lucinogen dissociatiu sense activitat opioide– bromhidrat, sacarosa, maleït de clorfeniramina i altres excipients, en estricte ordre de proporció. S’aconsella per a l’alleujament simptomàtic dels processos gripals –que no grupals– i el refredat: dolor lleu o moderat, febre, tos improductiva –donava per suposat que fins i tot la de gos ho era– i secreció normal. Sona This is hardcore, Pulp. Davant de mi, disposats a esdevindre cigarret, hi ha un paquet de tabac de rotllar Saludable, que és l’afortunat cognom del productor; paper d’enrotllar Akhenatón, desè faraó de la divuitena dinastia; una llibreta quadriculada del multi preu xinés marca Libreta, que és com posar-li “Bar” a un bar; líquid corrector Effacer; pegament de barra Debar; i un encenedor verd claret. Primer glop de Letalgrip. Lleu sabor amarg. Decidit a elevar-me, haguera pogut inhalar pegament o olorar el líquid corrector –que s’autoproclama defensor del medi ambient, com si haguera treballat colze a colze amb els voluntaris temeraris d’una ONG hardcore en la delicada missió d’alimentar ossos polars d’hàbitat degradat per efecte del canvi climàtic–, però no he reflexionat prèviament –es pot reflexionar a posteriori?– sobre la conveniència dels estupefaents de papereria en un cas com el meu i m’he deixat dur per les magistrals fórmules farmacèutiques.

126

Segon glop de Letalgrip. El meu no és un procés gripal –ni grupal–. És, més bé, amorós. No és que estiga ni molt menys refredat, ben al contrari: el dolor em dispara la serotonina. La febre me la provoque jo mateix per escalfar-me tant el cap. La tos no és improductiva, sinó inexistent. I la secreció nassal és mínima, redona, localitzada, i me l’acabe de llevar. Tercer glop de Letalgrip. Abans del quart hauré de moure bé la cullereta perquè no es quede pols sense desfer en el fons del got perquè si es resseca costa massa d’escurar. Ben pensat, té sentit haver-me pres el Letalgrip. Òbric la finestra per a fumar amb els colzes sobre l’ampit. Fa una nit no excessivament calorosa de novembre, el suficient per a esgarrar-me la gola. Quart glop de Letalgrip. La maniobra de remoure la pols conclou exitosament. Ja el tinc tot dins. Hauré de menjar alguna cosa perquè estos medicaments, en dejú, perforen l’estómac. El vaig comprar per Internet sense un prospecte –abaratia el preu– que tampoc llegiria. M’arriscaré a experimentar-ho: no he llegit mai als diaris que haja mort algú immediatament després d’haver-se pres un medicament en dejú. Si em forada l’estómac, doble ventilació: el cor ja el tinc perforat. A més, fa no res m’he pres uns Dovka i supose que l’alcohol també estarà contraindicat.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

127

[Plantejament]

[Nus]

Has enrotllat el cigarret. Perceps certs moviments intestinals. La pols del Letalgrip sembla un corcó arrossegant-se pels budells. Potser el tabac mitigue les picoretes que sents. Primera calada. Tires el cap arrere i contemples el fum. Tractes d’entendre què volen dir aquelles estranyes formes grises sobre el fons fosc de la nit, però el fum escriu massa ràpid o el missatge és molt clar: confusió.

S’aboca a la finestra. No veu res. No distingirà en la foscor fins que la pupil·la s’acostume a l’obscuritat. Tampoc s’hi veurà en la claredat quan torne la llum. Les coses no es veuen en funció de la llum, sinó del costum. Els esquimals, que viuen envoltats de neu, identifiquen mil colors en el blanc. Ho intentarà amb la foscor. Els tons més marcats corresponen als canvis sobtats, la degradació esborra principis i finalitats.

Et sents com una rentadora programada en centrifugat. Submisa i previsible, com qualsevol electrodomèstic. Hi ha molta gent així. Programada per a fer açò o allò i executar-ho. Sense conflicte, sense sorpreses fins que comencen a fallar: l’obsolescència programada de l’amor. La taca perd nitidesa amb cada rentat, però ja no se’n va. No hi ha tècnics ni cirurgians, no hi ha cap servici oficial que ho puga arreglar.

Se sent el rellotge. El tic-tac el retorna a esta dimensió, li recorda que són les dos del matí i el més lògic seria dormir. Lògic? Què hi ha més il·lògic que la vida? Igual va de cara com de cul. No hi ha qui s’aclarisca, no hi ha qui l’entenga: ni els filòsofs, aquells sers entranyables que acaben amb el cervell fet miquetes de tantes voltes que li fan a temes estoicament obtusos. El pitjor és que no han arribat a cap acord. Per regla general, com major és el nombre de pensadors, a menys conclusions arriben. Es tanquen, reflexionen, redacten, lligen, relligen, s’esmenen i pacten transaccionals en qüestions purament tangencials, sense donar raons de l’existència. Potser el problema és de base: pretendre estudiar amb mètodes racionals allò que és irracional.

L’equip d’alta fidelitat també està cascat. El vúmetre puja o baixa a l’atzar; fa el que se li antulla, com la vida amb els seus sers. Tots en som esclaus: o ho assumeixes, o la perds. Acatar i somriure. El pas sine qua non perquè la ira no et desborde. Les cosquerelles en les entranyes han desistit. És com si el fum les ofegara. Com que també tens els pulmons foradats –triple ventilació– per culpa del tabac, el fum circula pel teu cos desafiant, fins i tot, el sentit de circulació de la sang. El bigot rep la humitat que et cau del nas. L’aire nocturn de novembre ha pogut al Letalgrip, com et pot la roba que has tret per a ordenar l’armari i s’amuntega sobre el llit. L’hauràs de destriar. N’hi ha molta que ja no et posaràs. La roba, com l’amor, pot vindre’t menuda o gran. Pot estar passada de moda o haver-se esgarrat. Sol passar quan el teixit de la felicitat és dèbil, urgent, com un relat barat.

128

Qui som, en realitat? Som nosaltres o el que els altres volen que siguem? Potser l’egoisme li fa creure que és realment qui vol ser i l’accepten com és. Malgrat tot, sempre hi haurà bocamolls que li amollen que s’assembla a algú, que els recorda a algú. Això quan no el confonen directament. I què passa quan el gust de tabac li mata el paladar? Doncs això mateix, que menja per menjar, per a evitar un dolorós forat a l’estómac que, en la seua situació, és el pitjor que li podia succeir. La gent fuma després de menjar. Ompli, proporciona la sensació d’estar fart, complet. En matar el gust, s’acaba amb la gola. I en perdre el cor, s’acaba amb l’amor. Ai, l’amor. L’amor dol. L’amor és Roma a l’inrevés. L’amor és Déu en barca, l’amor és un naufragi i ell un nàufrag sense l’illa on naufragar.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

129

[Desenllaç] Ai, redeu! Has anat a la cuina a omplir-te el got d’aigua i has vist el pernil dolç fora de la nevera. Una autòpsia superficial demostraria que portava ja unes hores a la intempèrie. La carn s’havia enrogit i endurit pels cantons. En tornar al quarto t’has adonat que no havies tancat la llum de la cuina. L’oblit: t’obsessiona ser incapaç de recordar-ho absolutament tot, que hi haja persones ingrates que ignoren els moments que heu passat junts.

Yo no tengo la culpa de que duela el alma, yo no tengo la culpa de que te fumes plata [...] Santos que yo te pinte, demonios se tienen que volver. Juan Ramón Rodríguez

Oblit i Memòria, quina parella de ball més patètica, quina dèria de xafar-se els peus constantment, contínuament, incessantment... i sempre és Oblit qui xafa Memòria. Oblit és negligent. Memòria selecciona els bons moments i conserva els dolents si aprofiten per a aprendre. Oblit no. Oblit és la mateixa pedra, el pecat original. I, tanmateix, eres, estàs. Escoltes Pulp. Després del Letalgrip, un cigarret, l’autòpsia d’una tallada de pernil dolç sobre una llitera de pa i uns glops d’aigua. D’abans portaves alguns Dovka i els canapés de la inauguració d’un cinema. Han passat True Romance, i encara que no fores Clarence Worley ni ella Alabama Whitman ni s’assemblàreu en res a Christian Slater o Patricia Arquette, hi havia una certa analogia en la manera d’entendre l’amor quan crema en la boca com el canó d’un revòlver acabat de disparar. Li has agafat la mà conscient que era tot el que et podia oferir, tot el que podries aconseguir. Per minso que semblara, havies d’acceptar el do. La seua pell ardent era la

130

poma als llavis; temptava com demanar refugi al paradís amb la quimera de collir llimes sense llimera. El record del seu tacte entre les teues mans ertes et conforta com una bossa d’aigua calenta per a escalfar els llençols, però la vida se’t fa impossible sense ella; l’amor, improbable, i les ganes de dormir, remotes. I, ara sí, t’encens un altre cigarret.

[Epíleg] Màgic, meravellós! S’ha posat a ploure i algunes gotes entren descaradament en l’habitació i banyen el paperam escampat damunt de la taula. És un senyal de neteja? D’higiene mental? De reton a la puresa? Serà que el cel, compungit per la impúdica confessió nocturna per escrit m’augura que demà seré un home nou?

Gita’m en el llit, despulla’m baix la nit. Folla’m de tot cor i fes-me un home nou. Miquel Àngel Landete

Sí, crec que ho seré. De qualsevol manera, però seré un altre home. En abocar tot el que m’angoixa, encaminat cap a un estat elevat –o, almenys, alterat– de consciència, s’arriba –és el primer pas– a la decadència. I no hi ha auge sense decadència. El vidre de la finestra superposa l’interior de l’habitació al que passa en el carrer. Els miratges es delaten a la mínima, com els sentits. Potser si li haguera soltat la mà a temps, si l’haguera rebutjada... pot ser tan significant una insignificança que potser mai l’arribem a corprendre. Ni a comprendre’ns.

Fem Memòria Llibret 2019

Esternut de pluja, d’airet traïdor. Letalgrip m’ha inoculat el virus que combat i, en lloc de generar defenses, les ha acabades d’enderrocar. M’he refredat i és una llàstima perquè em feia feliç el quefer amorós. A qui no? Com sostenia Bram Stoker mitjançant Lucy Westenra, la feblesa associada a la malaltia és egoista i fa que girem la mirada i la compassió cap a nosaltres mateixos, mentre que la salut i el vigor donen corda a l’amor perquè vagarege per on vulga tant en pensament com en sentiment.

Marc Gomar

131

Els meus arrels...M’han fet així. Mari Carmen Pérez Començaré aquesta història contant-vos els meus arrels, tal vegada així em pugueu entendre millor. Al meu pare el van afusellar, sent jo una xiqueta molt menuda, ell era un home especial, en tots els sentits de la paraula, de jove va marxar a Barcelona a estudiar i va entrar a la caixa catalana, però aquella vida no era per a ell i va tornar al seu Grau, al moll, on va crear el sindicat portuari dels treballadors, que es va estendre per tot el món. Avui a Anglaterra i a moltes ciutats portuàries encara segueix instaurat. Va instaurar també “la roda”, és a dir, tots el treballadors del moll, portaven un ordre correlatiu, així tots tenien dret a treballar, i no sols uns pocs, o diguem-ne els “endollats”. Va crear una capseta, on cada treballador quan cobrava del seu jornal deixava una pesseta, per aquelles famílies que no tenien per a menjar. Va crear una acadèmia on ensenyava a llegir i escriure totalment debades, de fet la primera màquina d’escriure ací a Gandia era la d’ell. Quan va anar a lliurar la seva arma, la qual no havia utilitzat mai, el van arrestar i el van tancar a la presó, d’on ja no va eixir. De fet tinc encara la darrera carta que ens escriu a ma mare, al meu germà i a mi, i no li la deixen acabar perquè van a ajusticiar-lo. En ella ens remarca molt el fet, que perdonem, que no busquem cap venjança, ens diu que els homes, de vegades cegats per una idea, som capaços de fer moltes barbaritats, i d’això sempre hem de fugir, que el seny, el trellat, el coneixe-

132

ment, no ens ennuvole per culpa d’una idea. Ell que no tenia les mans brutes de sang, sinó que va fer noiejar un vaixell, ( el qual va estar esperant-lo tres dies, per tal que pujara, i ell no ho va fer), on van pujar mongetes, (les Clarisses, totes), rectors i personatges molt avançats i molt coneguts per tots a Gandia i al Grau, per a l’època d’aleshores. Des de pintors, artistes, intel·lectuals, lliurepensadors, poetes, eclesiàstics i tota mena de persones, que podien córrer cap perill, tant per un bàndol com per l’altre. Ell simplement era sindicalista, un treballador, això sí, molt intel·ligent, (direu clar com és la filla, que té de dir, però és de veres) de fet fins ara ha segut l’únic alcalde per aclamació popular que ha tingut Gandia. El poble congregat als peus de l’ajuntament- mentre dins s’estava triant al que seria el pròxim alcalde- va cridar:Volem a Marcel·linet, volem a Marcel·linet. I Marcel·lí Pérez va ser alcalde, així d’aquesta manera tant curiosa i singular, el poble sencer el va demanar. La darrera carta com vos deia arriba a nostres mans, perquè el company de cel·la, li l’agafa i se l’amaga ràpidament a la butxaca. Franco havia signat el seu indult, no podia negar-se davant un home que no havia fet mai mal a ningú, però també va ser ràpid en avisar que el mataren apressa, només l’havia signat. Per tant al cementiri de Paterna i perquè no hi hagués error possible, van afusellar a ell i a un altre home que era metge a València, però amb tanta “mala sort” que portava els mateixos cognoms que ell.

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

133

Però no vull que aquesta història de vida, vos faça sentir tristos, és a la fi una història de bé. Una història feta per persones de bé, una història que deu fer que aquesta història no deixem que es torne a repetir. Hemos d’ agafar tot el bo de les persones que conformen les històries, el seu llegat més valuós i que no hem de deixar perdre. Amb aquest avanç, per damunt, damunt, vos podreu fer una idea de com sóc jo. No vaig a entrar en tot el que vam passar, per ser fills de mon pare. Però si que gràcies a ma mare vam poder lluitar a contra vent i continuar vivint. En fer-me major, també vaig treballar al despatx del moll, sempre vinculada a la mar, com havia viscut. Les meves idees, clares, concises, i que em corrien per les venes, em portaren a la política, durant bastants anys vaig ser regidora pel partit socialista, però com a grauera, sempre que podia tirava cap al Grau. Durant aquells anys vaig viure moltes alegries, però també moltes penes, com la riuada, on moltes famílies van perdre tot, i tantes, tantes coses, que no vos puc enumerar, perquè seria molt extens. Em quede amb totes les persones que he conegut al llarg de la meva vida, d’un color o d’altre, recordeu sempre que bones persones hi ha en tots els llocs, no es baralleu ni feu cap guerra tan sols per les idees, cadascú és lliure de pensar, per això he lluitat jo tota la meva vida, per la llibertat, en tot l’extens del seu significat. Però sense oblidar que la llibertat de l’altre comença on acaba la teva, no xafeu mai aquesta ratlla imaginària que li diuen respecte. Jo he tractat de viure conforme a les meves idees, he intentat inculcar als meus els significats de les paraules: pau, amistat, diàleg, comprensió, respecte, i algunes més. Crec que ho he aconseguit, els deixe l’exemple de la meva vida, tot i esperant que haja segut un bon exem-

134

ple, amb eixe fi he viscut, per eixe fi he lluitat i espere haver-ho aconseguit, això ja ho hauran de dir ells. Pense ara quantes vegades he posposat els interessos i desitjos de la meva família, per posar al davant un interès comú millor per a tots. No, no em penedeix de res, ells sabran massa bé el perquè ho he fet així, si m’he enganyat demane disculpes, però el meu pensament era ampli, era per a TOTS, i no tant sols per uns pocs. Així ho vaig mamar i així ho he intentat fer. Poc més vos puc dir, he viscut amb llibertat, els he donat llibertat als meus, he cuidat molt que no tocaren les armes, (em fan terror), i crec que he sabut respectar. La meva vida, no ha segut ni més ni menys que com la de qualsevol, simplement que la meva tal vegada haja estat més a la vista, més pública, malgrat tot, crec que he segut sempre la mateixa dins i fora de casa. El viatge a Ítaca, tal vegada me’l vaig comprar un poc prompte - això diuen els meus -, jo crec que me’n vaig anar, quan em tocava, després d’aquest breu resum meu, vos deixe. Espere que us haja segut de gust, jo estic satisfeta, tot i que els que em succeeixen ho milloren, amb eixe pensament me’n vaig cap allà. Ja sabeu, intenteu ser coherents amb la vostra consciència, practiqueu el sentit comú i feu feliços a qui vos envolten. Ens veurem ...Junts, AMICS. Ah, se m’oblidava...Sóc Mari Carmen Pérez.

Lola García.

Fem Memòria Llibret 2019

Haurà arribat el matí, en què el plor serà d’alegria Javier Guerola Caballero

Era el mes d’abril de l’any 2013. Feia un fred reverencial i la nit ens cobria amb un cel emplomat. Estefania em comentà que els seus avis tenien una casa d’estiu als Marenys de Rafalcaid, així que decidirem anar-hi. Poc en sabia d’ells, encara que l’avia encara vivia. A ella havia tingut el plaer de conèixer-la. Una dona bastant actual malgrat la seua edat. D’aquelles que sempre trauen la part positiva de les coses i poques vegades la veuràs enfadar-se. Ell, en canvi, únicament era un nom: Javier. Estefania em parlava llargament d’ell. Vaig sentir al primer instant que tenia una grandíssima devoció per un avi que un any abans de conèixer-me havia deixat aquest món. De vegades, em deia que em pareixia a ell. Tampoc li prestava massa importància perquè no és la primera vegada que algú veu una característica particular en una persona coneguda d’un altra estimada, i, de seguida, generalitza els pareguts. Però, aquesta vegada era diferent. Només entrar en aquell lloc em vaig adonar que no era cap generalització. Allò que hi havia en aquella casa del carrer Diumenge de Rafalcaid era la història d’una vida. Hi ha cases molt personals i cases amb molta personalitat. Rara vegada coincideixen aquestos dos factors, però aquella casa, en tenia, dels dos. No únicament perquè fou construïda pel seu propietari, sinó perquè cada objecte personal parlava d’ell. Fins i tot, l’olor que desprenia la casa, era d’eixos que són capaços de contar històries.

Ovidi Montllor

De primer moment, em va cridar l’atenció aquell lloc. A l’habitació de dalt hi havia una prestatgeria atapeïda de llibres. Alguns amb una enquadernació exquisida, altres vells pigats d’òxid i tacats amb eixe color groguenc que adquireixen el fulls pel passar dels anys. Hi havia llibres d’història, d’art, de la família Borja i de rebosteria. D’altres, estaven escrits pel mateix Javier, amb una cal·ligrafia treballada, esbiaixada, estirada i ornada. Una cal·ligrafia que també em resultava prou familiar. Molt a prop dels llibres de temàtica cultural; els llibrets fallers. La història de la falla Avinguda República Argentina en paper. La comissió a la qual va pertànyer i on es va clavar de ple al món cultural gandià. Ell venia d’Alcoi. Una ciutat que manté fortes arrels amb Gandia. El Serpis, que travessa una part de les comarques centrals com un solc treballat, ve a nàixer a Alcoi per a morir, fràgilment, a Gandia. Quan un element natural tan bellament format com aquest riu ens uneix, mai no podrà separar-nos res. No és fàcil desempallegar-te del teu lloc de naixement però, davant l’adversitat, únicament pots créixer. Rodejat de cremes pastisseres, merengues i rovells d’ou, va començar a destacar en l’elaboració de dolços amb una filigrana decorativa notòria treballant junt Otilia, una dona també digna de menció i escriptura, com magistralment féu Isabel García Canet a l’obra Or i vellut. Després, a un dels vèrtexs urbanístics de la ciutat de Gandia; l’avinguda de la República Argentina, muntà un negoci local que com a nom rebia

135

una evocació a “terrazas Alameda”, ja que en un primer lloc la pastisseria fou enclavada junt aquest cinema Junts els llibres que us he comentat abans, també hi havia música, molta i bona música. Sense ordre ni patró, podies començar pels tangos de Gardel, passant per peces de la filharmònica de València i acabant per les àries operístiques de Maria Callas. Podia imaginar a aquest home, escrivint caligràficament les seues receptes pastisseres, amb l’acompanyament de la brisa marina que amerava el litoral de Rafalcaid i els acords de Vivaldi. Com a nota curiosa, cada 15 d’agost se celebra la festivitat de la Verge de l’Assumpció a la marinera pedania de Rafalcaid. És una festivitat agradable, entranyable i curiosa. Quan arriba la nit, en una desimbolta processó surt una verge realitzada pels Germans Miñana que ve a substituir un altra que Javier va realitzar. A dia d’avui encara es conserva... Dissortadament, no vaig conèixer a Javier. No tinc cap dubte que hauríem tingut una grandíssima relació. Era de caràcter difícil, em va dir la seua néta. Com tu. Però, açò no significa ser desagraït, orgullós o estúpid. Simplement significa no ser hipòcrita. Quan una persona té un cert nivell cultural i no es correspon amb allò que el rodeja, simplement s’allunya mentalment de tot allò que l’envolta. No per passotisme, sinó perquè el cap d’aquestes persones sempre està ideant, imaginant, creant... Puc imaginar que era molt bohemi, i els bohemis ja tenen prou amb el seu propi món per a prestar atenció al de la resta. És difícil escriure sobre la vida d’una persona que ja no està i a la que mai no has conegut, i això que sóc historiador i estic acostumat a escriure sobre persones mortes però, aquesta vegada és diferent. Perquè sense coneixer-lo, tinc la sensació que l’he conegut. Quantes vegades ell estaria al seu refugi de Rafalcaid escoltant

136

Maria Callas mentre jo estava al meu refugi de Marxuquera escoltant la mateixa ària? Quantes vegades passaria per la seua pastisseria a comprar un dolç, i portaria dessota el braç aquells primers llibres sobre arquitectura modernista alcoiana que ja m’interessaven quan era un xiquet ? Quantes vegades hauríem pensat alhora que ningú entén les nostres inquietuds culturals, i que ens agradaria una agradable conversa amb algú que, si ens haguérem conegut abans, hauríem pogut tindre-la? ¬¬¬En definitiva i per acabar aquest escrit, qui hem diria que avui estaria escrivint sobre un home del que sempre he sentit parlar, però amb el que mai no he parlat. I ho faria, justament, al llibret d’una falla on la seua néta va ser reina infantil l’any 2006. Així és la vida, una seqüència de persones que venen i van, però que ens deixen la seua essència. I la de Javier, la vaig trobar a sa casa aquella nit d’abril de l’any 2013 junt la seua primogènita néta Estefania.

Vicent Lloret

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

137

L´última abraçada Jose fernando perelló gomar

Si sabérem que és l´última abraçada de la persona que volem, com de forta la donaríem? Jose, recorde nostra última abraçada,el dia, el moment, i quina conversa mantinguérem _ “ val, quadrem dates per fer el sopar de cosins, i ens vegem prompte...” _ Mai més vaig sentir la teua veu, si et vaig poder tocar, besar, en aquella sala gelada, en aquell maleït llit, però mai més abraçar, és molt dur açò. Sóc una persona que acostume a fer èmfasi en les abraçades que done a la gent que estime, però tal vegada, si hagués sabut, que aquella era l´última, tal vegada t´hagués estret, amb més força, la suficient per quedar-nos sense alè, i tal vegada la durada hagués segut major. No sabem quan serà l´última vegada que abracem les persones que estimem, tal vegada tindrem molt de temps per fer-ho al llarg de la nostra vida, o com en el cas de Jose, molt poc, perquè cap persona em va comunicar, em va avisar, que seria l´última perquè si ho hagués sabut... Em van demanar, que havia d´escriure d´alguna persona que ja no es trobava entre nosaltres, que hagués aportat alguna cosa a Gandia o a les falles de nostra ciutat. Tal vegada, Jose, no ha aportat cap cosa a les falles de Gandia, però a les meues falles sí. Tot i viure a València sempre m´ha acompanyat en tots els meus grans moments fallers, fins i tot un dia molt especial per a mi, desentranyant-se de tota la seua timidessa, agafà la seua bandúrria i junt als seus germans i per petició de

138

la meua germana Almudena, em deleità i regalà el meu volgut “Canon de Pachelbel”, sent aquell manteniment, un dels millors que he escoltat en la meua vida. I tal vegada Jose, no ha estat una persona coneguda a Gandia, per a mi sí, perquè la mitad del seu cor ací residia. Qualsevol festiu que tenia, qualsevol ratet que trobava el dedicava a visitar els seus pares , que en el barri del Raval, viuen. Passejava amb les seues nebodes per la fira dáquesta ciutat, gaudia dálguna nit déstiu amb els seus germans i cosins, pels diferents restaurants i pubs de la ciutat Ducal. També el nadal el passava a nostra ciutat i gaudia de lámbient i familia, com un veí més. No sé què haurà aportat a Gandia o a les seues falles, tal vegada, siga una persona anònima per a la majoria de persones que estan llegint aquest article,però per a mi no, per a mí, era el meu cosí, el menudet dels Perelló, que ha hagut de marxar dúna manera ràpida i inesperada, i molt prematura, tant és així, que ens ha deixat un buit tan gran a l´ànima i un cor tan horrorosament esgarrat, que difícilment podrem cosir o reparar. No sé si he aconseguit el que aquest llibret i el seu autor em demanava, però això sí, aquest és el meu humil homenatge a tu, el meu Jose, el meu volgut cosí. IN MEMORIAM. JOSE FERNANDO PERELLÓ GOMAR Aída Perelló Ramírez

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

139

Escriure un poema, la importància d’Estellés Marta

Marta esperava el seu torn. Aquesta vegada esperava aconseguir millor nota. Em va dir que s’ho havia currat moltíssim, que aquesta avaluació no se la jugava. Les intervencions de cadascun dels alumnes serien enregistrades en vídeo per tal de ser estudiades després en classe. El seu tema, el tema que havia elegit Marta anava sobre com escriure, de com fer poesia, de com escriure un poema. Així es deia el seu comentari: Escriure Un Poema. Estava nerviosa. L’havia estructurat al voltant de la poesia de Vicent Andrés Estellés. Aprofitaria aquesta intervenció seua per explicar-li a la resta de la classe l’enorme importància per a la literatura contemporània que tenia la seua obra. Marta em va dir l’altre dia, mentre preparava aquesta exposició, que l’Estellés era considerat pels crítics com l’Ausiàs Marc del segle XX, l’únic poeta hui en dia clarament capaç de connectar amb la gent, amb la societat valenciana actual. I això era el que realment fa important la figura d’aquest autor nostre segons ella, que malgrat ser un autor realment cabdal en la nostra literatura, és realment un complet desconegut, fins i tot entre els universitaris. Et sona el nom, sí, però no has llegit mai un sol poema d’ell. Mai. Marta esperava a fora, al corredor. Marta esperava i volia començar de seguida. Estava nerviosa. Molt. A fora, al corredor, repassava mentalment les notes de la seua intervenció. Ho almenys ho intentava: hi havia massa soroll al corredor, gent que a cada cop alçava més la veu. No hi podia concentrar-se bé.

140

La Mort, la Vida, les Emocions, la Joventut, la València de la Postguerra, el sexe furtiu, desbocat, la soledat d’un cementeri… temes universals envolcallats amb els nostres paràmetres culturals que estan presents a tota la poesia d’Estellés Quan ja estava el poeta ben malalt i parlant sobre què queda de l’experiència personal de cadascun, dels llibres, dels poemes, d’allò aprés… Vicent Andrés Estellés li explicava a l’entrevistador que li preguntà per a què la vida, que hi queda, què val de la vida: “Val tot. Val el fet simple, elemental i animal de viure: una de les sensacions més inexpressables que puga haver-hi. El fet elemental de viure. Passa un xiquet i li pegues un calbot, i això és sensació de vida. Això unit al fet que tinc dos néts, i acariciar-los quan venien a veure’m; jo estava al llit i no em queixava, i veure’ls com creixien, més alegria encara. I a hores d’ara, és un fet essencial en la meua vida: estar amb els meus néts, a Benimodo, ells són la meua festa i la meua llum” Marta repassava les notes una per una. Volia parlar també d’aquesta darrera entrevista seua. Volia presentar a l’Estellés més humà. L’home que escriu, la persona que crea, el poeta íntim. Aquell qui veu passar la joventut, la família, les malalties pel davant sense poder fer-hi res. De seguida l’avisaren: ‘Marta ja vas, prepara’t, anem a gravar-te’. Mentre agarrava les carpetes i el parell de

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

Fem Memòria Llibret 2019

poemaris que duia li digueren que no, que encara passava una altra xica abans. Torna a començar. Repassar els punts de la xarrada una altra vegada. També hi faré referència a la soledat, es deia mentalment Marta. La soledat tan present a la seua literatura. “La soledat. Sí. És una cosa molt trista. – digué el poeta en aquella conversa curta quan era a casa malalt -Sents que hi ha persones que, en tot aquest temps de malaltia, esperava que em vindrien a visitar, i no han aparegut per aquesta casa: potser és massa humil per a ells. Però ací es patia i ací es desesperava. Recorde un diumenge que vaig caure un bac, em vaig pegar una hòstia contra terra, tan llarg com sóc, no massa, i no hi havia cap veí en la finca, i la meua dona només pogué enrotllar-me una manta per tot el cos. La meua dona tocava a les portes i no li contestaven. De sobte, va sentir plorar uns xiquets, i diu “Ací està Lucy”, i efectivament, Lucy, una negreta preciosa encan-

tadora de Puerto Rico, Pujà i amb dues cadires d’aquestes va fer un balancí, va gitar el xiquet i em va aixecar de terra. Vaig sentir l’afecte elemental, el més necessari i vital, quan no hi havia ningú a prop per tirar una maneta” Marta recorda les paraules que Estellés havia escrit fa molts anys en Les Acaballes de Catul: “No veig ningú; mai ningú no m’escriu./ Mire passar la buidor dels meus dies./ Em sé ja mort però jo visc encara!” Com si haguera previst els anys que havien de vindre, tot el que havia de passar. Segurament això també hauria de comentar-ho a la seua exposició. Bo, decidiria sobre la marxa. Ara sí. “Marta ja anem amb tu”. Ara ja li toca de veritat. Ho agafa tot i cap a dins. A veure si no apareixen els nervis. S’havia d’aconseguir la millor nota. Veurem.

Pere Huerta

141

“Rasón” Rafael Noguera

Quan em van proposar escriure sobre algú de Gandia que m’haguera aportat alguna cosa no vaig tindre dubtes. Escriuria sobre Rafael Noguera Chova “rasón”. Parlar de Rafael, és parlar de cultura, és parlar d’història i vaig tindre el gran honor de conéixer-lo personalment. Rafael era el tercer de sis germans d’una família humil, un home emprenedor i treballador que es va fer a si mateix. Va ser el primer mestre jardiner a Gandia i a ell li devem per posar un de tants exemples, les palmeres que veiem quan passegem per la República Argentina. No solament això. Va ser també un dels fundadors de la Falla Màrtirs, va fundar una associació de filmoteca super huit, d’on van eixir curts de San Francisco de Borja i del Beat Andrés Hibernon, aquesta última es va visualitzar a l’Església del mateix nom amb totes les autoritats presents. No es va oblidar de la Setmana Santa i va anar dels primers en la Germanor de l’Ecce Homo. En educació també va posar el seu granet sent el que va gravar la primera pedra que es va posar en la Universitat i no oblidant d’on venia sempre, va ser un ardu col·laborador dels Franciscans i dels leprosos de Fontilles a través de les seues filmacions. Soci d’honor i directiu del Club de pesca, tocava magistralment l’acordió sense saber gens de solfeig. Tot això és Rafael i el que m’ha aportat. El saber que creent en nosaltres mateix podem arribar fins on vulguem, que no cal rendirse. Fidel enamorat de Gandia, li devem centenars de fotos, reportatges i històries que ens acosten als nostres avantpassats. Aquest és el meu xicotet homenatge a un gran home. Un home que a causa de la seua dedicació, mereix aquest article i moltíssims més. Rafael, ens queda el teu llegat, Gandia a través dels teus ulls. Mil gràcies. Noelia Mata

142

Fem Memòria Llibret 2019

Madre de Rafael Noguera con sus hijos Lola, Andrés y Rafael 1926

143

Moments Quan has d’escriure sobre persones que ja no estan entre nosaltres, sovint corres el risc de caure en el tòpic d’haver de parlar d’elles d’una manera excessivament positiva, de recordar públicament totes les coses bones que han fet mentre estaven amb vida, d’exagerar les seues accions i inclús d’idealitzar-les exageradament perquè, qui gosaria a parlar malament d’una persona que ha mort? Qui seria el valent o valenta que el criticaria per escrit quan ja no té la possibilitat de defensar-se? Com a molt, aquesta vessant dels records es deixa fluir en converses molt particulars entre persones de total confiança i quan estàs segur, o almenys en un percentatge molt alt que eixos comentaris un tant dolents però reals en la major part dels casos, no van a eixir a la llum.

144

És ben habitual que al llarg dels dies següents a la mort d’una persona important, d’un familiar o d’un amic, es publiquen en els diaris, en les revistes, en els llibrets de falla i, com no, en les xarxes socials, tot un seguit d’articles i de llargs paràgrafs recordant les seues bondats i les seues grans accions. Aquestos escrits es repeteixen en els aniversaris vinents, però ja cada vegada i pel pas implacable del temps, amb menys èmfasi i, per tant, amb un nombre menor de línies. Confesse que jo també ho he fet alguna vegada, sobretot quan era més jove. Poc menys que em veia en l’obligació de dir o d’escriure alguna cosa en honor del finat i si podia ser públicament, millor. Però també he de

Fem Memòria Llibret 2019

manifestar com odiava haver de fer-ho. Si no tenia prou amb el dolor que eixa pèrdua m’havia produït, a més a més, havia de multiplicar-la dedicant un temps extra a escriure, al que se li sumava la pressió de presentar un bon treball i sobretot, ben emotiu. Per tot això, més que produir grans, llargs i farragosos escrits, preferisc produir moments. I, jugant amb la paraula, m’agrada reproduir eixos moments. Tornar als mateixos espais on van tindre lloc aquells instants, -sol o acompanyat, és el mateix- i recordar la situació, la conversa, el passeig, el dinar o el fóra que anàrem a fer allí. Restar uns minuts en silenci i deixar que vinguen a la meua memòria les meravelloses sensacions que vaig

viure aquell dia. El moment. I guardar-lo per sempre en la meua memòria d’on espere que no s’esborre mai. Per això no nomenaré ningú en aquest text, però jo sé a qui li’l dedique perquè precisament, davant d’un ordinador i escrivint, com estic ara, s’han produït uns quants d’eixos grans moments. I ara, quan teclege el punt i final amb que acabaré aquest article i mentre el torne a llegir tranquil·lament, el recordaré i amb un gran somriure reviuré eixe moment. Jesús Ignasi Moragues.

145

146

Fem Memòria Llibret 2019

Fem Memòria

de les Falles

Tinc memòria de la pólvora, dels trons i la traca. Tinc memòria del Fallero, del València i de l’estoreta velleta. Tinc memòria de les flors, els ramells i la Maredeueta. Tinc memòria de les cançons, els balls i les lliçons. Tinc memòria de les disfresses, les comparses i les crítiques. Tinc memòria de La Crida, les desfilades i les presses. Tinc memòria dels ninots, els cadafals i les flames, de les falleretes que ploren i esperen. Tinc memòria i pense: Que poc falta per al març que ve!

147

Gran Mestre de la Festa! Paco Sanchis

Els meus inicis en esta festa, venen heretats per mon pare. Jo recorde vagament, jugar amb els meus amics al casal, veure actuacions de mags, que organitzava la falla al carrer. També tinc molt present, les partides de truc tan eternes, que feia mon pare al casal, mentre jo esperava amb el meu poal i pala, amb molta ànsia, per anar a la mar, en eixos moments, odiava les cartes i més eixe joc, ”el truc”. Paradigmes de la vida, ara és un joc que m’agrada molt, inclús algun que altre banderí hem aconseguit participant al campionat de Truc femení. Vaig estar un poc desvinculada del món faller, uns quants anys. La veritat tenia l’essència d’eixa festa en la meua sang heretada, però no l’havia sabut valorar, no coneixia bé, el significat de la festa Fallera.

més enllà, i també a estar en els actes “alçant el coll”, com deia ell, per si algú necessita ajuda, que la festa som tots, no sols cal mirar com una comissió, cal mirar per tots, que a la gent li costa acceptar els canvis, que Gandia ha sigut envejada pels pobles de la contornà, amb el nostre Museu i el nostre reglament, ….i em passaria hores i hores nomenant coses que he aprés d’una meravellosa persona.

La meua feina, em va dur a conèixer-lo a ell, el meu mestre, el que m’ha obert els ulls i el cor a eixa festa tan bonica que celebrem els fallers. Viure els actes al seu costat, per a mi ha sigut, la millor de les experiències que un faller pot tindre. Conèixer la visió d’un faller de soca i arrel, com et guia per eixe camí, perquè valores i admires esta festa, es un sentiment que no sé com explicar-vos. Ell, dia a dia, em transmitia la seua il·lusió, sempre tenia hores per a dedicar-li a allò que més li agradaven, les falles. Veure com encara que estaguera esgotat de tot el dia de feina, ell, per a esta festa sempre tenia alè i un somriure que no deixava vore el seu cansament.

Espere que allà on està, se senta orgullós de tot el que ha aconseguit la seua alumna.

Gran mestre, perquè no sols he aprés amb ell a organitzar actes o a atendre els convidats, m’ha ensenyat a vore

148

Gràcies a ell, per haver aconseguit que m’apassionara tant esta festa. Per tot això, he aconseguit un ampli currículum faller i ostente amb molt d’orgull, l’Escut d’Or de la meua volguda comissió i el Gesmil d’Or de la Federació de Falles de Gandia.

Amb molta estima, en record d’En Francisco Sanchis Márquez.

Ana Sabater García

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

149

Mirada neta i somriure etern Mariles

Parlar d’ella és evocar una època fallera ja passada, fugida. Pensar amb ella és pensar amb la força de la joventut i l’ímpetu del voler aturar el temps i disfrutar-lo d’una altra manera. Dalt del repeu de la llar, bocabadat per l’estel que fan les espurnes, hi ha un detall que em mira. Em mira i li pregunte. I no em respon. Però sap que hem vist les mateixes coses. Però sap que no hem viscut les mateixes coses. És simplement un bol, una mena de bombonera pintada a mà. Al girar-la veus el nom i l’any... Ens la va donar al desaparegut Cine Paz, quan va ser presentada com a Fallera Major Infantil de les Falles de Gandia. De família amb arrels falleres, accedia al setial més important de la festa fallera infantil. Goig del Carrer Major i del Passeig. D’un passeig que s’obria a la llibertat i que serviria com a entrada al lloc més emblemàtic de la Gandia Fallera, al cor de la ciutat. S’arribava per mèrits propis; per tradició fallera; per col·laborar amb la festa i la falla. Hui direu alguns dels joves i no tan joves que... Jo sempre he dit que s’ha de vore amb la perspectiva de l’època, és a dir, amb la mirada d’un o dos canals de TV i amb una societat que recentment complia la primera dècada en llibertat. Aleshores, que et triaren a una filla com a Fallera Major Infantil era tot un luxe. I així va ser. Aquella jove de cabells acaragolats, mirada neta i somriure etern, va continuar carrera fallera després d’aquell 1981 fins arribar al que tota fallera desitja. O almenys, desitjava en eixa època: ser la Reina de la

150

teua Falla. I així va ser. Va omplir d’il·lusions i expectatives a tota una comissió, la dels Senyorets, i a tota una família on son pare, Jaume, lluïa puro en mà de filla, de falla i de vida. Sa mare, Mariles, era, és i va ser l’alma mater de cavalcades, barri, tendes i relacions públiques. Sa germana, Mariví, va ser el motor que els tragué de la situació. Vos conte esta història real i dura, com la vida fallera, perquè no caiga en l’oblit aquella jove que ben jove ens va deixar. Aquella a qui he titulat de mirada neta i somriure etern. Aquella a qui vaig conéixer de rapa fuig i que un dia, sense avisar, se n’aní. Ara, tristament, és normal parlar d’accidents de trànsit. Aquell 1985, quan Gandia acabava de celebrar el Primer Centenari de les Falles de Gandia, no era tan normal. I molt menys que un jove o una jove perdera la vida d’eixa manera. Maleïda eixida. Maleït per alguns aquell 19 de setembre. La vespa. Marxuquera i l’adéu. Ens furtaren a una jove plena de vida i fallera pels quatre costats. Hui potser haguera estat una d’eixes presidentes de falla amb les que comptem afortunadament a Gandia. O tal volta haguera estat una excel·lent estudiant i haguera pegat a fugir a altres llocs del món terrenal. No ho sé. Però ho pense. Cada febrer, quan les cavalcades passaven pel Passeig, Carrer Major, sobretot pel casal de la Casa de la Marquesa. Mirava i pensava. ¿Què ets de tu? ¿Ens veus i ens protegeixes? I ho comentava amb família i amics.

Fem Memòria Llibret 2019

Hui des d’esta fulla en blanc que he iniciat al llibret de la Falla del Parc de l’Alqueria Nova he volgut recordar a eixa jove de mirada neta i somriure etern, perquè no caiga en l’oblit. Molts són els fallers i les falleres que han aportat a la festa i que hui ja no hi són entre nosaltres. Jo hui he optat per escorcollar en la Història de les Falles de Gandia i per retre, si m’ho permitiu, este xicotet homenatge a qui, cada any, des del repeu de marbre i vestida de fallera, em recorda qui som, d’on som i on anem. Aquell setembre criminal ens va deixar sense ella. I aquelles Falles del 1986 no foren igual. Mai en la vida foren iguals. Ella devia estar en la presentació, en el lliurament de la banda, en la cessió del testic per aquelles falles. I ni estava ella, ni la gent podia estar. Es demanà permís a la Junta Local Fallera per tindre un any de dol. Un any sense plantar monument. Un any treballant a fosques amb el dolor i la pena, i sense poder traure al carrer sentiments i plegàries. I per això he portat ací la figura d’ella, de la jove de mirada neta i somriure etern que, deixant-nos tan prompte també va fer història. Molts no ho recorden. Molts no sabran què va ocórrer. No és eixe el pretext. És que sàpiguen perquè no, un episodi dolorós de les Falles de Gandia. I per això, us he ficat algunes pinzellades de qui era Mariles Camarelles Azcón. Un beset allà on estigues. Miguel Pérez Infofalles.com

151

Quan el temps es deté per a parlar de Falles Salvador Navarro

Jo era un nano. Vaig entrar de la mà d’un recent amic que havia fet a l’escola. Paraula, la d’amic, que ens va acompanyar, de moment, els darrers 36 anys. I ho ha fet també amb la resta de la família i fins i tot, de les netes tot i que sap que, com a ell, hi ha una a la qual, quan la mire veig al fons tot allò que el ‘’uelo’’ li va transmetre. Era la Gandia dels 80, la que s’eixamplava fallera i culturalment. La d’un passeig que rebia a les esquenes les atraccions de la Fira i que implicava l’allargament de la ciutat cap al Mondúber, cap a l’ambulatori. Un ambulatori de rampa que seria després hospital i tema de milers d’escenes a cavalcades i monuments fallers. Dalt de la piscina, dalt del bingo, en aquella oficina del xaflà ens donàrem la mà per primera vegada. Una salutació cordial però càlida. El local que, durant anys, serviria d’esglai per a qui entrara i girara el cap veient qui estava assegut sense menejar-se. Com vos deia, era la Gandia dels 80 i jo aterrava a una casa on ses parets estaven repletes de pergamins fallers, de nomenaments, de càrrecs, de tot allò que a l’època, un xiquillo pogués admirar i aspirar. Al sofà està ell. S’alça, em saluda i em convida a seure al seu costat i comencem a parlar de falles. Prompte, va saber d’on venia la meua vena fallera; d’on proveïa la sàtira i el vers que jo apuntava; i anys després, no molts, fins i tot va saber amb qui festejava.

152

Tenia al meu davant tota una institució fallera; tot un exemple de saber estar i quedar bé; a un faller que al Passeig Lluís Belda i Adjacents era un pilar fonamental i que, coneguda la seua trajectòria va ser Relacions Públiques de la Junta Local Fallera de Gandia. I dic va ser, perquè en aquella època els càrrecs a la JLF es triaven per votació, és a dir, les Falles de Gandia votaven si la persona entrava o no a formar part de la Junta. Així que açò també demostra com era de conegut i quina tasca hi havia i continuava desenvolupant. Hui és molt fàcil ser Relacions Públiques. Hui tots et poden conèixer per xarxes socials o pel simple fet que les coses semblen costen menys de fer o de tindre. Hui cadascú va a la seua. A aquella època, només ficaves un peu al casal, o a la Junta o allà on estigués Salvador, se t’acostava, et rebia com calia i t’acompanyava o et solucionava el que demanaves. Jo no ho sabia però vaig tindre moltes oportunitats de comprovar-ho. Salvador era un amant de les Falles i de Gandia. De la cultura i la valenciania. A les parets del menjador de casa els meus ulls s’obrien com a plats en vore els dos Gesmils d’Or i els dos quadres de nomenament de Falleres Majors de Gandia de les seues dos filles: Loles i Eva. Jo era un xiquillo apassionat de la Festa de les Falles i havia entrat al cor d’una família que m’havia rebut amb els braços oberts. Salvador i Lolita em tractaren com al millor amic del seu fill. I sempre em vaig sentir com a casa. I continue sentint-me. No volia jo en aquests articles enumerar càrrecs i anys per donar a conèixer qui era

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

153

tal o qual faller. No sé si hauré encertat en l’encomanda que m’han fet, però he de dir que m’he retrobat amb el passat i he recordat moments i sabors. I m’han donat plena llibertat per endinsar-me en aquestes històries. Jo flipava on estava. M’encisava tot allò que envoltava aquella casa fallera. I a poc a poc, passant els anys i forjant més si calia l’amistat, vaig anar coneixent a la resta de la família. Una amistat que perdura en el temps i la qual agraïsc. Salvador era educat, ben plantat, amb una peculiar forma de caminar i de dur el faixí quan tots vestíem de faller negre. El seu encreuar de braços i les seues ulleres, denotaven bohonomia fallera pels quatre costats. Arribar a la Junta o a Lluís Belda i que et rebera ell era com ser un més de casa. Va viure l’època daurada de les Falles de Gandia. I també va saber retirar-se quan calia. No tots ho fan. I sobretot, sabia que baixar a la falla, eixa terminologia que em va ensenyar ell, era un compromís ferm i fidel passara el que passara. Que si hi havia problemes ací estava la família dels Navarro i Bover. Dos llinatges lligats a les Falles de Gandia des de sempre i per sempre. Esteban em va presentar a Loles, a Eva, i al seu germà major, Salva. Tots ells vinculats d’una manera o altra, directa o indirectament al món faller. Hui quan els veig, sempre és una alegria. Em costa no dir-li a qui fóra Fallera Major Infantil de Gandia al 1980, Eva Maria. Ara ja m’he acostumat. I a Loles, que ostentà els tres càrrecs al 1983 (Fallera Major, Madrina Setmana Santa, i Reina de la Fira) ella sap l’estima que li tinc per culpa de son pare. I ara Aida, una de les nétes de Salvador, fidel reflexe de sentiment i passió fallera; art i estudi, educació i somriure heretat, per a mi el millor regal que podia deixar-nos Salvador. Per cert, passaran els anys i seguiré girant el cap quan entre per vore si està o no aquell record de falla fet ninot.

154

Quan parlava amb Salvador el temps s’aturava. Com també m’ocorre quan encara pense en ell i en la Gandia fallera que em mostrà i les converses que mantinguérem al sofà. Per això t’oferisc este xicotet homenatge perquè per a mi sempre seràs el Relacions Públiques de la Junta Local. Gràcies, Salvador Navarro Agulló. Sempre en el record. El temps s’atura, parlar de Falles no. Miguel Pérez Infofalles.com

Fem Memòria Llibret 2019

Amic

Tomàs Femenia Tomàs Femenia de Sierra, faller de soca-rel com diem els valencians, Tomàs per a tot el món faller, tan de Gandia com de totes les ciutats on es planta un monument de falles. Ens vam conèixer l’any 1980 quan vaig entrar a formar part de la comissió de la falla Beniopa creant un bon equip, després, sent president Pep Lloret Tarrasó, a l’any 1990, em va entrar com a delegat de cultura a la JLF, i quan es va convertir en president de la JLF (1993) em va demanar que fora el seu secretari, càrrec que vaig ostentar al llarg de nou anys al seu costat, cosa que va fer que passarem més hores junts que en la família, creant-se un llaç tan fort que compartirem moments fallers, familiars i d’oci, aplegant a conèixer-nos com a germans, per això em sent en condicions de poder fer amb prou precisió un breu resum de la seua trajectòria fallera. Trajectòria que inicia sent infantil en la comissió de la falla Vilanova, on junt a altres xiquets construïen el seu monument amb caixes de cartó i al que després de jugar prou amb ell el cremaven. Estant ja casat entra a formar part de la falla Beniopa on ostentà i desenvolupà tota classe de càrrecs (cavalcades, llibret, monument, tresoreria ...) deixant en ells la seua empremta fallera. Sempre estava cavil·lant com innovar la festa aportant, si era possible, diners al mateix temps. Sent president de la falla Beniopa creà i organitzà el campionat de truc de bars del barri on s’incorporà Santa Anna; cada bar apuntava un equip jugant-se en forma de lliga els dimarts i dijous als bars corresponents, els quals s’omplien de gom a

155

gom per veure i “discutir” les partides, al finalitzar es feia una “picadeta” que aportava el bar on se jugava; aquest campionat va animar als bars tenint molt d’èxit i finalitzà quan Tomàs, la seua ànima, se’n va anar a la JLF. Altre acte de molt d’èxit coorganitzat per Tomàs fou l’actuació de Serrat al Guillermo Olagüe, amb aquest acte de molta envergadura es comptà amb la col·laboració de la falla Exercit Espanyol “Jardinet”. Anècdotes de la seua època a la falla Beniopa hi ha moltes però en destacaré una que demostra el seu esperit faller i del que era capaç per fer festa i traure de pas un “pessiguet” per a la falla; era l’època de fer fallers d’honor i un restaurant ens va prometre que si anava una fallera vestida amb el tratge regional ens donaria una certa quantitat de diners, com no trobarem a cap xica que es volgués vestir, un grup de dones de la comissió aporta els complements necessaris i van vestir a Tomàs de fallera, l’entrada al restaurant va ser apoteòsica i l’èxit espectacular, agradà tant que ens convidaren a tots els acompanyants augmentant la quantia del “pessiguet” promès. Tomàs fou un excel·lent RR.PP. i així ho demostrà en els tres últims anys de la presidència de Josep Lloret ostentant el càrrec de vicepresident de RR.PP. i després en els anys que va ser president; gràcies a ell s’apropà la cultura a les falles, iniciant-se una bona col·laboració entre les falles i el món cultural tant de Gandia com de la Comunitat, anomenant algun erudit a estos anys “el període de la cultura”, on agafaren gran rellevància les publicacions fetes des de la JLF i de les pròpies comis-

156

sions falleres, impulsant la creació del “Premi Iarani” al millor article de llibret de falles, al “Premi Joan Climent” al millor treball poètic” i junt al CEIC Alfons el Vell el premi a la “qualitat literària del llibret de falla”, premis que donen el reconeixement i prestigi dels llibrets gandians dins de la Comunitat. Tomàs obrí les portes de les falles als empresaris i polítics que donaren un gran suport, tant econòmic com de les institucions, a les falles gandianes. A Tomàs no el podem qualificar amb un sol adjectiu, per a definir-lo en tenim que utilitzar molts més, com: Amistat, amb tots els que contaven amb ell; estima, per la festa, cultura i tradició valenciana; diàleg, sempre per davant de tot, sense imposicions ni manaments; bonhomia, innata, sense necessitat d’esforços; positivisme, davant de qualsevol situació... Persona inquieta, sempre ideant projectes per millorar les falles impulsà la transformació de comissions falleres a associacions culturals i de JLF a FdF; va aconseguir que l’ajuntament aprovara la normativa per subvencionar la construcció dels casals fallers i va iniciar els tràmits per construir el Museu Faller, la nineta dels seus ulls que no va poder veure nàixer. A nivell de la Comunitat era una persona coneguda i respectada. Recorde una reunió de JJ.LL. on li van demanar que Gandia complira els estatuts de la JCF, cosa

Fem Memòria Llibret 2019

que complien les demés JJ.LL., o abandonara les reunions de les Juntes falleres, a lo que Tomàs preguntà: “Una fallera de Gandia pot ser FM de València?”, la resposta va ser que no, a lo que respongué “doncs la JLF de Gandia respectarà els seus estatuts i no els de València”, “Doncs se’n pot anar ja” fou la resposta, a lo que automàticament s’alçaren les juntes més representatives (Xàtiva, Carcaixent, Alzira, Sagunt, Denia...) dient: “Si Gandia se’n va nosaltres també”, acabant-se en eixe moment la imposició del cap i casal, demostrant el pes específic i el voler que tenien les JJ. LL. per Tomàs i per Gandia.

Gràcies Tomàs per tot el que has donat a les falles gandianes; gràcies president de la cultura (segons el va batejar Pasqual Molina) desitjant perdures en la memòria dels fallers pels teus fets; fins sempre president i per davant de tot AMIC. Jesús Garcia Cànoves Secretari nou anys de la JLF sent Tomàs president. President de la FDF sis exercicis fallers.

Uns anys més tard ens proposaren entrar de ple dret a formar part i respectar els estatuts de la JCF de València, atorgant-nos les recompenses (bunyols) que presentaren des de secretaria de la JLF de Gandia i a partir d’eixe moment seguir la seua normativa, però Tomàs no va voler, era perdre nostre “gesmil”, nostres peculiaritats (bandes de reines, bateig, sopar germanor, diferents regnats...) i estar sempre a les seus ordres i manaments. Ja no han tornat a intentar-ho més vegades i Gandia segueix tenint personalitat pròpia, cosa que espere dure molts anys.

157

Amic de tots Tomás Femenia

Si hi ha una persona de rellevància al món de les Falles a Gandia, eixe és Tomàs Femenia. Una persona entregada, il·lusionada i revitalitzadora del teixit associatiu de la nostra ciutat. Ha segut de tot dins del món faller. Va ser escollit president de la Federació de Falles entre els anys 1993 i 2005. Un president disponible les 24 hores del dia. Sempre estava disponible pel que fóra necessari. Tanmateix, exercia la presidència efectiva en una llarga assemblea de la Federació, com es penjava el tabalet per a tocar en ganes en una nit d’albades perquè el tabaleter eixa nit no hi era. Nascut a Utrera (Sevilla), però instal·lat des de ben prompte a la ciutat de Gandia. Fruit del seu ben avingut matrimoni amb Amparo Martí, nasqueren Amparo Femenia i Lourdes Femenia. Esta última, la seua filla major Lourdes, és actualment la presidenta de la Falla Beniopa. Tot i el seu lligam a la falla beniopera, sempre es va mostrar com un home amb capacitats de diàleg, consens i que sabia resoldre problemes entre les distintes comissions. Sens dubte, va ser un home de pau que refugí qualsevol problema i va apostar sempre per les solucions conciliadores. Amb ell, el món de les falles a Gandia, es va capficar com la segona ciutat fallera de la Comunitat Valenciana.

158

Es va proposar i aconseguí la consolidació del Foc i Flama, com capdavant autonòmic. Hui, un element referencial de les lletres valencianes que suposa una excel·lent ferramenta de promoció del valencià. En dita comanda va aconseguir apropar el món de la cultura, fins aquells moments recelós del món faller, a les falles, i generar un moviment aglutinador al voltant de les tradicions valencianes genuïnes. Amb ell, per si no n’hi hagués prou, s’inicià el projecte del Museu Faller encara que cal advertir en este punt, molt allunyà del resultat final que el govern socialista de l’època va fer realitat. Un malbé que tants problemes ha generat a les falles i Gandia. La idea per tant de Femenia, era molt més harmoniosa amb el que esperaven les falles i sens dubte més pràctic que el projecte finalment realitzat. Tot i això, hui un espai públic on les falles s’obrin i s’exposen a la ciutat. Un altre projecte vertebrador del món de les falles va ser impulsar les subvencions per aconseguir que cada falla disposara d’un casal, bé en règim de lloguer o bé en règim de propietat. Una iniciativa de la qual finalment es van beneficiar totes les associacions de la ciutat en una mostra més del que les falles aporten a la nostra ciutat. Tanmateix, tots el recordarem com el mític “Tio de la Porra”. I és què, com no col·laborar des del món de les falles en les festes patronals de la nostra ciutat.

Fem Memòria Llibret 2019

Esta falla, Falla Parc Alqueria Nova, té també molt que agrair a Tomàs Femenia i al seu equip. Sempre va saber rodejar-se de gent competent i compromesa amb les falles. I quasi sempre va encertar. La Falla Parc Alqueria Nova va nàixer cap a l’any 2001. Un any on Tomàs Femenia i Maria José Vilaplana, així com els seus equips, donaren llum a un nou projecte associatiu i cultural a la nostra ciutat. La Falla Parc Alqueria Nova no pot oblidar els noms de les persones que varen fer possible la gran família que conforma esta falla del Districte de Roís de Corella. Des del cor, amb l’agraïment etern a un bon home de la nostra ciutat, finalitze este article de llibret de falla, recordant la millor definició de Tomàs Femenia: “amic de tots”. Sempre present. Sempre agraïts a tu. Sempre en el nostre cor, Tomàs.

Salvador Climent Bañuls

159

El meu oncle Vicent Vicent

El meu oncle Vicent mai va tindre el gesmil d’or. Va ser faller de “a peu” d’aquells que paguen religiosament la seua quota però que no ocupen càrrecs en l’executiva. No obstant això, des que va arribar a Gandia allà pels anys 50, sempre va estar molt lligat a la falla del seu barri. No va ser loter de la falla, però sempre recollia uns quants dècims que repartia entre les seues amistats, primer amb els companys de treball, més tard entre els de la llar del jubilat on cada vesprada acudia per a jugar la seua partida de truc. La seua relació amb la falla era íntima, absoluta. No li importava qui era el president o els qui formaven part de l’executiva; ell era faller de la falla i col·laborava en tot allò que li demanaven. Era d’aquells pocs fallers que en la nit de la cremà recollien les tanques i les deixaven perfectament ordenades, sense importar-li l’hora o el fet que altres fallers es llançaren a la desesperada cap a la barra del casal per a prendre “l’última”. El meu oncle passava els estius somiant en la tornada a l’activitat fallera, construint en la seua ment mil il·lusions en forma d’engalanament de carrer o de monument faller. Els anhels recorrien com una sénia el seu cervell, pujant i baixant a tota velocitat, donant tombs pel seu cap, emocionant-se davant cada nova idea que pugnava per captar la seua atenció. Sempre era un dels primers que tornaven al casal quan acabava l’estiu i la falla co-

160

mençava a despertar-se, celebrant com ningú la volta a l’activitat fallera i intentant espavilar de la seua letargia estiuenca a la resta de fallers, quasi tots amb molt menys entusiasme que ell. Quan acabava el sopar dels divendres preparava una taula redona al “seu” racó del casal, col·locant el mantell i triant amb minuciositat alguna baralla, a la que no li faltara cap carta. S’asseia en el seu lloc preferit, el que li donava sort, i esperava impacient que els seus companys acabaren de prendre el café per a començar la partida. Allí, entre “envits i trucs”, entre els “torne a envidar i la falta”, gaudia de l’amistat fallera i exposava totes les idees que havia anat madurant en el seu cervell.

Fem Memòria Llibret 2019

—Enguany el carrer pot ser espectacular, hem de fer que els joves guarden totes les botelles d’aigua i els pots de refresc per a fer un engalanament de carrer ecològic. —“Retruque i t’apegue al sostre!” El meu oncle Vicent sempre acompanyava a les falleres en el seu recorregut pel barri “fent anuals”. No li agradava el fet d’anar pels domicilis demanant diners però, com ell deia, «algú ha de fer-ho», i no estava disposat a permetre que les reinetes anaren soles. A finals de gener, cada vesprada cap a les huit, s’acostava al casal per a acompanyar-les i, quan acabaven el recorregut diari, se sumava als entusiasmats fallers que entre bromes i rialles, acudien al casal per a fer cavalcada. Era dels primers a arribar i l’últim en anar-se’n. Quan tots acabaven a altes hores de la matinada i, amb el cansament allotjat en el seu rostre s’acomiadaven fins l’endemà, el meu oncle Vicent, murmurant entre dents mil malediccions, repassava el local comprovant que tots els pots de pintura estigueren ben tancats perquè si no «es llancen a perdre i és una llàstima tots els diners que tirem al fem per eixes presses d’anar-se’n a casa sense recollir bé les coses». Repassava una a una les pistoles de silicona, comprovant que estigueren desendollades del corrent perquè «qualsevol dia, açò pega un pet i es crema tot el casal». Després, amb el fred com a company, tancava a consciència el local i, de tornada a casa, encenia l’últim cigarret del dia repassant mentalment tot el que encara quedava per fer perquè les cavalcades, sobretot la infantil, foren espectaculars. El meu oncle ja feia anys que no es vestia de faller, es limitava a encasquetar-se el seu vell brusó negre el primer dia de falles i ja no se’l llevava fins la cremà. Els quatre dies els passava en el pavelló que la falla muntava al carrer, , encara que als matins, quan els fallers eixien de cercavila per la ciutat, ell es feia una volta per Gandia visitant altres falles i llegint, amb atenció malaltissa, to-

tes les crítiques dels monuments. El primer dia de falles, inexorablement, el dedicava a visitar les que estaven en la mateixa secció que la seua i mentalment atorgava els banderins, encara que la majoria de les vegades s’equivocava perquè el seu criteri no era, exactament, el més imparcial. En l’acte de lliurament de premis, en la plaça de l’Ajuntament, gaudia com un xiquet i era, sens dubte, un dels que amb més entusiasme saltava i victorejava cada vegada que la seua falla recollia un banderí. El meu oncle Vicent sempre pagava religiosament la seua quota. Primer la individual, més tard en casar-se, i després del naixement dels meus cosins, la familiar, i en els últims anys, quan els meus cosins van deixar la falla i la meua tia va emmalaltir, de nou la individual, aquesta vegada l’especial per a jubilats. Fa uns mesos que se’n va anar, sense fer soroll, i amb ell se’n van anar tots els seus somnis i els seus projectes per a «fer una falla de categoria». Una de les primeres corones de flors que va arribar al tanatori va ser la que va enviar la seua falla. Amb ulls enrogits els seus fills van llegir el text: «A Vicent, un gran faller. La seua comissió». Ara, des del lloc en el que diuen que els que han mort ens contemplen, estic segur que continuarà fent plans per a la seua falla i enutjan-se cada vegada que algú es deixa un pot de pintura a mig tancar. Segur que allí llueix amb orgull l’escut d’argent que la falla li va lliurar «pels seus mèrits fallers». Aquell era un dels seus més gran tresors, molt més que l’anhelat gesmil d’or…aquell que mai li van atorgar.

Andrés Puig de la Muela

161

“Fanecaes” Juan Avaria

Em vénen records de fotos impreses guardades en un calaix que tant ens agradaven mirar quan érem xicotetes assegudes en el sòl de casa. En elles apareixies tu disfressat de l’home de verd, la massa, en una carrossa per a la cavalcada de la falla de Crist Rei. També hi havia unes altres fotografies on estaves en la carrossa de la burrera amb Masip, Torregrosa, Molina... Et recorde vestit de faller amb el vestit típic de l’època, pantalons negres, camisa blanca i jaqueta de vellut negra amb faixí de color blau o color daurat. Anys més tard vaig saber que aquell era el color distintiu dels membres la junta local fallera. Vas ser una persona activa dins de la Comissió, vau tindre valor tu i 20 fallers més per a comprar un casal on poder reunir-vos els fallers de la comissió. T’encantava jugar al truc, tant que no faltaves a cap campionat organitzat per les falles, com ara les memorables 24 hores de truc que organitzava la Falla Plaça Prado. Les meues fires de joventut les passava asseguda en un calaix de begudes darrere de la barra dels concerts que tenien lloc en l’antic aparcament. Allí estaves tu, al costat d’altres fallers treballant en benefici de les falles. Va arribar el segle XXI i amb ell, la falla, la número 21, i vas saber que havies de donar pas a les noves generacions, sabies que les falles necessitaven saba nova, i en un acte de generositat vas cedir el pas a la teua dona.

162

Vas creure en ella i en aquell grup de persones que tenien les mateixes inquietuds. Sempre discret, però donant savis consells a qui t’ho demanava. Venies de la vella escola, però l’experiència era un grau en aquella època. D’allò queden les ganes de continuar creixent, les il·lusions renovades dels qui van arribant, de ser una falla amb renom als qui la sentim com a nostra i tu vas tindre molt a veure en tot això. De tu vam aprendre que ser faller és una manera de vida, que el faller està a les bones i a les males. Que no per més brillar, es destaca més. Que cal treballar dur sense esperar res a canvi. Que cal ser pacient i tolerant. Que tots sumen i ningú resta. D’aquell home pintat de verd en una cavalcada, queda ser el súperheroi favorit del seu nét. Papà, com cada 18 de març tenim una cita. Ens veiem prompte.

Marta Avaria

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

163

Per a tu Juansa Chaveli

En primer lloc vull agrair l’oportunitat oferida per a fer un xicotet homenatge a mon tio Juansa. Gràcies als teus inicis fallers, ja des de xiquet en una falla veïna, decidires després de molts anys allí, començar un nou cicle en una nova comissió de Gandia. Tot va començar cap a l’any 2000, els meus pares per aquell momento, eren membres d’una altra falla i tu els vas proposar fer un canvi, conèixer gent nova, tindre noves experiències… Ells, junt al tio Jesús hi van accedir. La família anava creixent, primer va arribar Joan, després Andrea i finalment jo. Des de xicotets ens heu transmès el sentiment per aquestes festes. Fins i tot, en la nit de Reis, les teníem presents ja que molts regals estaven relacionats amb el món faller: peinetes, manteletes o teles. L’emoció en arribar març per anar a comprar coets o simplement per anar a la modista a provar-nos el traje de fallera, eren motius d’alegria i il·lusió a la nostra casa. Podria dir que gràcies a tu he pogut ser reina diversos anys, un d’ells junt amb Andrea, o que Joan fóra president infantil l’any 2009. Perquè gràcies a tú m’agraden les falles. Tinc molts bons records d’aquells temps meravellosos i que per desgràcia ja no tornaran. Al pensar en les falles de la meua infància em venen al cap les bones experiències viscudes. Et puc assegurar que tots et tenim present, especialment mon pare que el dia de la ofrena de la Mare de Déu dels Desemparats, porta el teu jupetí per a rendir-te homenatge. Encara que et tirem en falta quan arriben aquestes festes que tant t’agradaven, estic convençuda que allà on estigues estas gaudint d’elles. Gràcies per haver-me inculcat l’amor per les falles i per formar part de la meua família. Sempre Amunt! Claudia Chaveli Pérez

164

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

165

Fem memòria? “Tot és falla” Toni Terrades

L’actualitat política, les dades de l’atur i la pujada dels impostos, entre d’altres, marquen el nostre dia a dia. Encara que estar al corrent de la situació en què es troba la societat on vivim és un assumpte de vital importància, de vegades també és necessari fer memòria per tal de mantindre el peus a la terra. Eixe mateix lloc que alguns ja han deixat, ja que la vida no és més que un estat efímer. Dels que ja no están entre nosaltres hem aprés quasi tot el que sabem sobre la vida, ens han ensenyat quines són els nostres arrels, la nostra llengua i les tradicions de nostra terra. D’ells vam aprendre a gaudir del que tenim, a somriure fins que les llàgrimes recórreguen nostres galtes, i per descomptat a estimar. Estimar a les persones que ens envolten, estimar els moments que ens fan gaudir i sobretot, a estimar allò que ens fa feliços, eixes (petites) coses que ens atorgen una brillantor als ulls difícil de su(o)perar. Diu el llibre sagrat de la literatura espanyola que la felicitat és un estat de grata satisfacció física i espiritual. Aquesta mateixa interpretació és la que podria realitzar qualsevol faller sobre l’estima que sent per la festa josefina. La mateixa festa que uns creuen que se celebra del 15 al 19 de març, però d’altres no coneixen la vida sense ella, sense pólvora.

Aquesta pols, tan perillosa com màgica, és la que Toni Terrades sostenia entre les mans cada mes de març per a marcar l’inici de la jornada fallera a tot el barri. Durant aquests dies els carrers es converteixen en un museus d’art, un treball que ell portava mesos supervisant. Durant la seua joventut ho feia a Crist Rei, on va ser president i va tindre l’honor d’acompanyar la seua filla, Pilar, com a reina de la Comissió a l’any 81. Però es va retirar a l’altre costat del parc, a l’Alqueria. Esta va ser la Comissió on va complir el somni de vore la seua filla Alícia com a reina de la falla i al seu net Marcos com a representant dels més menuts. A la comissió Nova va despedir la seua estimada Pilar, qui cada cap de semana alimentava al barri a so de bunyol. Allí també va donar grans lliçons de joc a tots els que al voltant d’una taula amb cartes sèien, doncs era el mestre de l’engany. Tant com si es tractava de trucar, com de fer cavalcada, qualsevol cosa era bona, fins i tot una taula. No va haver mai comparsa que se li resistira, i és que com diria Terrades ‘això està fet’. Si feu memòria recordareu totes aquestes anècdotes i moltes més, perquè al cap i a la fi, ‘tot és falla’, veritat?

Leyla Gallego

166

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

167

La meua xiqueta fadrina Per a Marta Ha passat el temps i m’ha despentinat tant dolç he estat al teu costat que fins fa poquet no me n’havia adonat com havies crescut, te n’has anat del meu costat. Trencaclosques de bellesa, constància i alegria penell al vent de les emocions que pot acabar en algaravia la meua xiqueta fadrina l’estime més cada dia. Flama a les galtes, lluentor a l’ànima teua quan segueixes el teu caminar espurna cremant en la meua que sols puc apagar quan el veig arribar. T’estime però tan sols puc amb dolorosa força bufar per unflar les veles del teu anhel i pugues seguir el teu caminar no estaràs sola mentre el meu ser, la teua ànima puga trobar, lluita ,somnia, agafa el que busques perquè no hi haja un despertar. Nineta meua, enxisadora maga, eres el bàcul que ens sustenta balancí emocional, que despulles tots els sentiments no hi ha res més meravellós que veure’t contenta és quan apunta fora de mi el meu esperit per atrapar-te uns moments. Enguany has agafat una mica de temps, l’has atrapat un rebombori farcit de festa i foc ens ofegarà l’adreç de la vostra presència al nostre costat serà benaurança tatuada a l’ànima que de dita gaudirà. Vicent Mestre

168

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

Fem MemĂ˛ria Llibret 2019

169

Guia comercial Caixa Popular 169 Catering Salva 170 Salva Gregori 171 La Menorquina 172 Ajuntament de Gandia 173 Arcoiris 174 Platino 175 Trini Boscá 176 Pensat i Fet 176 Sapamar 177 Saneamientos Martínez 177 Excavaciones Sanfelix 178 Serra i Piera 179 Borredà 180 Administración Loterias nº 9 181 Joaquín Crespo 172 Moldes Bertó 183 Jovimer 183 Bel·lísim@ 184 Studio Legal Soucase 184 Roselló 185 SP Estudios 185 Novospa 186 Discomobil Festival Sound 186 Tecnocolor 186 Estil·lar 186 Asioka 187

170

Café Gol Xicotet 187 Celia Tarrio Pintos 187 The Body Gandia 187 Ca Fuster 188 Carnicería Pepita 188 Hinojosa 188 Jonela 188 Mocca de María 189 Arca 189 Gandiflor 189 Adrezos falleros 189 Aceites Fernández 190 Bar Migas 190 Joyería Temps 190 Artesanías Llobe 190 Pérez Pino 191 Bar Conti 191 El rincón de Miguel 191 La Tahona 191 Pa d’or 192 Sempre amunt 192 El Pastisser 192 Centro de Estética Elizabeth 192 Ferretería Soliva 193 Gestoría Palau 193

Fem Memòria Llibret 2019

La Falla Parc Alqueria Nova vol agraïr la col·laboració de totes les empreses que ací s’anuncien, ja que sense elles, aquest llibre no seria possible

171