Llibret Falla Parc Alqueria Nova 2020 by Publimania Gandia

UNA FINESTRA AL MON

LLibret

de L a

FaLL a Parc aLqueria Nova

Una finestra al mon

Edició:

Explicació monumets:

A.C. Falla Parc Alqueria Nova

José Manuel Prieto

Direcció i coordinació:

Monogràfic Visual:

Sergio Caba

Rafa Andrés

Poesies: Esther Pérez

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Col·laboradors Literaris: Teresa Pascual, Nèstor Novell, David Marí, Raul Hurtado, Marc Cuesta, Inma Carbó, Àngela Camarena, Juli Esteve, Elena Martí, Aída Perelló, Miquel Pérez, Adriana Serlik.

Correcció lingüística:

Fotografies Oficials Reines:

Publimania Gandia

Salva Gregori

Depòsit Legal:

Lorena Borja Maquetació i Impressió:

V-165-2012 La Falla Parc Alqueria Nova, no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

Index

índex

President

Presidenta d’honor

Falleres Majors

Reina de la Falla

Reina del Foc

Reina de la Festa

Reina de l’Art

Madrina de la Falla

President infantil

Reina de la Falla infantil

Reina del Foc infantil

Reina de l’Art infantil

Fillolets

Mantenidora Infantil

Mantenidor Major

Executiva

Cens faller

20 Aniversari

Esbós Major

Explicació Major

Esbós Infantil

123

Explicació Infantil

124

Monogràfic Visual “Finestres al món”

137

Monogràfic Literari “Una finesta al món” 175 Col·laboracions

210

Jose Antonio Lozano Huerta PresideNt

Benvolguts amics, un any més tinc el plaer de dirigir-me a tots vosaltres com a President désta comissió. Enguany complim 20 anys, estem dániversari i quina millor manera de celebrar-ho que units com sempre, recordant eixos fallers que ja no estan entre nosaltres, enorgullint-nos de totes les reines que han passat per aquesta comissió representant-nos i deixant-nos un trosset de cadascuna délles. Dels nostres Presidents que han dut endavant aquesta tasca de vegades complicada, però sempre molt satisfactòria, Mª José i Lourdes, dones pioneres en càrrecs del món faller, dones valentes que van lluitar per tirar endavant aquesta comissió, els nostres delegats de festes, els nostres secretaris, les nostres grans cavalcades i comparses, els espectaculars festivals infantils, treballs dignes dádmiració per tothom, els nostres llibrets que any rere any van superant-se i com no vosaltres els fallers. Vosaltres sou léssència de lÁlqueria, cada faller, cada amic, tots i cadascun de vosaltres … El vostre treball, la vostra ajuda, el vostre suport i la vostra constància fan gran la nostra Falla. Animeu-se, sigau constants i no perdeu mai la il.lusió, això és la nostra falla, la nostra forma de viure i els arrels de la nostra cultura. Continuem fent-la gran, continuem fent història… Des d’aquestes línies voldria convidar tots els veïns, col.laboradors i amics a vindre i gaudir un any més de la nostra festa. Les portes del nostre llar sempre estaran obertes per a vosaltres i nosaltres, els fallers del Parc de lÁlqueria Nova, a la vostra disposició.

Liduvina Gil Climent tiNeNta d'aLcaLdessa ajuNtameNt de GaNdia i PresideNta d'HoNor

El nostre barri va ser l’escenari, fa ara vint anys, de l’inici de l’activitat fallera al voltant del parc de l’Alqueria Nova. Aquells veïns i veïnes que van decidir crear una nova comissió de falla ho van fer com una manera de celebrar la festa, però també com un mecanisme de convivència i de participació ciutadana. Així, durant tots els anys que he tingut el plaer de ser presidenta de la Junta de Districte, he vist de primera mà com heu crescut i evolucionat, implicant-vos en la vida de la barriada i col·laborant en l’àmbit social de la nostra ciutat amb l’organització d’activitats com el vostre Concurs Solidari de Fideuà que tanta repercussió té. És, per tant, moment de recordar aquelles persones valentes i il·lusionades que l’any 2000 s’ajuntaren per crear una nova comissió de falla en el barri, i totes aquelles altres que al llarg d’estos vint anys han seguit el seu exemple fent falla en una estimulant convivència entre xiquets, joves i majors. Mirar al passat és un exercici interessant, que sempre ens ajuda a retrobar-nos amb la història com una manera de construir un futur més fort i millor, basat en l’esforç col·lectiu. Perquè això són les Falles, una festa plural i oberta que és celebració d’identitat i de comunitat, eixa “alegria de ser valencians” que cantava el poeta Vicent Andrés Estellés. Com a regidora de l’Ajuntament de Gandia, com a presidenta d’honor de la vostra comissió i, sobretot, com amiga, vull expressar en este llibret la meua felicitació als actuals membres de la Falla Parc Alqueria Nova, i animar-vos a continuar el camí encetat pels vostres predecessors per a fer de les Falles gandianes un punt de trobada, ple de festa i de cultura.

Alba Ramon Borja Sandra Faus Palmer FaLLeres majors

GaNdia

Encarregades de donar llum a nostra festa, representar amb orgull nostra ciutat, una ciutat de tradició molt valenciana que enguany us considera el més preat i valuós dels tresors de les falles, la més pura essència valenciana. Tradició fallera, estil, elegància i un senzill encant que caracteritzen a nostres muses d’enguany. Sandra i Alba, les vostres cares radiants estan per haver sigut les escollides, el vostre cor batega content, expressió d’un gran sentiment. La flama està encesa al vostre cor, ja batega en sentir la música sonar i desperta el sentiment més profund per una festa que gaudiu des de menudes. A l’igual que un pintor se sent emocionat al contemplar la seua obra finalitzada, així també se sentiran els gandians veient con viviu amb intensitat aquest somni fet realitat.

Marta Avaria Vilaplana reiNa

CERCLE

de L a

FaLL a

A Marta

Avui la mar anticipa els matisos dels xiprers del jardí i pren el verd desvelat de les fulles. El temps es renova com una festa a punt de celebrar-se.

Avui obrim la finestra a l’explosió que impregnarà de pólvora el carrer i d’il·lusions el març que ara et convoca.

Anticipa la llum la teua festa i ressegueix el cercle encés del foc on la vida reneix i es repeteix.

Teresa Pascual

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

Miriam Gorrita Cortes reiNa

deL

Foc

El foc que representes manté viva la flama de nostra festa, un foc que renova il·lusions i transforma tot en gran emoció, eixe foc que encén el teu cor faller. Tens foc en la mirada, una explosió de sentiments que et caracteritza i fa de tu la millor representant del símbol més majestuós de nostra festa. El teu cor s’emociona amb el soroll de la primera mascletada. Eres música i color, eres soroll i esplendor, flama daurada d’un foc que convida a viure i a gaudir d’aquesta festa.

reiNa

de L a

Festa

De nostra festa eres la imatge, transmets música, llum i soroll, eixa màgia de nostra benvolguda festa que brota el teu cor amb gran força. La festa que dona vida a una gran dona valenciana, que et transforma en elegància i gran esplendor. Eres l’encarregada d’animar el cor de tota la comissió, amb la teua dolça frescor convertiràs la tristor amb alegria, el silenci en soroll de tabals i dolçaines, fent arribar a tots l’expressió més sincera i fresca de la festa de les falles.

Ma Carmen Gorrita Cortes reiNa

de L'art

Representes l’art de nostra festa, una festa que ha calat al teu cor des de menuda i que es renova any darrere any, sobrevivint al pas del temps. El teu somriure emana una bellesa que a tots admira, i els teus ulls tenen una màgia especial, expressió de l’esperit faller que brota de manera especial al teu cor faller. Portaràs per tot arreu l’art del teu encant, causaràs admiració sent la musa que inspira l’art de nostra festa, viuràs intensament aquest any i mantindràs viva la flama que ha calat al fons de la teua anima.

madriNa

Amb tot orgull et proclamen Madrina de nostra comissió, repte que has assumit amb emoció i alegria. Com gran dona valenciana vestiràs, i per tot arreu desfilaràs aquest regal tan especial que enguany gaudiràs. El teu cor s’ompli de llum, la teua rialla sona com notes de color i el teu semblant ens transmet harmonia. Gaudeix d’aquest regal especial, del món faller formar part, un somni que va fent-se realitat i un record que perdurarà per sempre al teu cor.

Juan Vilchez Avaria PresideNt iNFaNtiL

Com a president i amb l’oportunititat que em dona el Llibret de ser l’altaveu de la comissió infantil, vull obrir la finestra al nostre món, al dels xiquets i xiquetes que formeu part de PARC ALQUERIA NOVA, i des d’ella mirar-vos amb INNOCÈNCIA, la que m’agradaria que mai perdéreu; amb PASSIÓ, un sentiment que vos anime a tindre durant tot l’any en allò que feu, en els moments que viviu i en els ulls amb què observeu; amb ALEGRIA, la que necessitem per a conservar el somriure; amb INTENSITAT, la que desitjaria que portàreu al casal cada divendres i la que hauríem de compartir la setmana fallera i amb AMISTAT, perquè envaïsca fins l’últim racó del nostre barri, aconseguint que aquells xiquets i xiquetes que no ens coneguen, vullguen gaudir de la nostra festa i si a nosaltres ens ha unit, que perdure sempre. Amb la barreja de totes aquestes virtuts, us convide a que obriu també la vostra finestra de bat a bat, vigileu que mai es tanque i aprofiteu-la per a viure les FALLES.

Olivia Mas Escriva reiNa

de L a

FaLL a iNFaNtiL

Olivia, fallereta escollida per a representar als xiquets de nostra comissió, per a omplir els seus corets d’il·lusions, rialles i diversió. Enguany escrius el teu capítol al conte de nostres reines, un conte replet d’emocions, sentiments, d’històries viscudes, de somnis fets realitat. Fallera de soca i arrel, corre per les teus venes sang fallera, sang que brota en sentir la música sonar o el coet esclatar. Són grans qualitats les que t’envolten i han fet que sigues nostra fallera elegida. Xiqueta valenciana, enamorada de nostra festa, senzilla, dolça, simpàtica, responsable, xiqueta tocada d’orgull i art faller. Eres alegria per als xiquets, elegància per als majors, la més bonica sobirana que nostra festa podria tindre. La teua il·lusió es complida, el teu somni es fa realitat... Gaudeix del teu regnat i, ja saps.. mai deixes de somniar!

Lucia Serra Palos reiNa

deL

Foc iNFaNtiL

Lucia, en tu es manté encesa eixa llum d’il·lusió que contagia la festa de les falles a tots els que t’envolten. Eres com un foc actiu, com una flama a punt d’encendre la metxa fallera que donarà inici a nostra festa. La teua ànima valenciana ens ha captivat, el teu coret ja batega al compàs del soroll d’una traca. No dubtes en dur per tot arreu el tresor més preat del teu regnat, eixe foc que encén els cors, eixe foc que fa esclatar la festa, eixe foc que convida a viure i gaudir de la festa de les Falles.

reiNa

de L'art iNFaNtiL

Laia, la teua careta ens mostra una mirada senzilla i brillant, una mirada que contempla l’emoció viscuda en ser nomenada reina de nostra comissió. Representes l’art d’una festa que dus al cor des de xicoteta, art de xiqueta valenciana, la flor més tendra de nostre jardí faller, transmets l’alegria i el goig d’una festa que combina foc, música i soroll. Viuràs el teu regnat com un somni fet realitat, portant pels carrers de nostra ciutat la màgia d’una festa que de sempre viu al teu cor.

FiLLoLeta

FiLLoLet

Sou el futur de la falla, esperança i continuïtat de nostra festa, dolça mirada que ens captiva, somriure innocent que fa il·luminar el cor dels fallers, tendresa i espontaneïtat d’uns fallerets que comencen a escriure el seu propi conte faller, un conte ple de somnis de fantasia, de màgia fallera, de personatges que ens recorden una tradició, ens envolten amb alegria i naturalitat i engrandeixen una festa que ja brota al seu coret amb força.

Monica Escriva maNteNidora iNFaNtiL

Va nàixer a Gandia, va estudiar auxiliar de clínica i esteticista. Està casada amb Jorge Mas, xòfer autònom al port de Gandia per a l’empresa Navarro i Boronat . Actualment treballa a l’empresa Depilnova / Esteticnova on va començar des de fa més de 10 anys ... De vegades és massa perfeccionista, és familiar i amiga dels seus amics , discreta, no acostuma a expressar els seus sentiments ni és massa afectuosa però .. és una excel·lent persona amb un gran cor . Té dues filles, Olivia i Vega, que són el motor de la seua vida i pertanyen a la Comissió des de l’any 2009.

Ausias Estrugo Mano maNteNidor major

Ausiàs Estrugo Mañó va iniciar la seua trajectòria fallera a la Falla Barri de Crist Rei, on va ser President Infantil l’any 1995 per a passar posteriorment a formar part de la Cort de la Fallera Major Infantil l’any següent. Ha ostentat diversos càrrecs dins de la comissió falla Parc Alqueria Nova, falla a la qual va pertànyer des de la seua fundació i on va crèixer com a faller. En l’actualitat és faller de la comissió falla Plaça El.líptica. Ausiàs, destaca per la seua participació als festivals, cavalcades i portades de llibret. La seua gran passió són els monuments infantils, i per tant, aquesta és la seua professió actualment: artista faller de monuments infantils. A Marta i Ausiàs els uneix una relació molt especial des de la infància, i podem dir que més que amics, són família.

Executiva 2020 Àrea de Presidència: President: Jose Antonio Lozano Huerta Presidenta d’Honor: Liduvina Gil Climent Vicepresident: Luis Sanfelix Valera

Àrea de Secretaria: Secretaria: Mª Jose Llorca Escrivá Vicesecretaria: Marta Avaria Vilaplana

Àrea d’Economia: Vicepresidenta d´Economia: Aure Pérez Sancho Vicetresorer: Adrián Creus Estruch Loter: Jose Galván Guillén

Àrea de Cultura: Vicepresidenta de Cultura: Esther Pérez Sancho Delegada d’emissió: Marta Lozano Pérez Delegat d’informatiu: Iván Lucio Pérez Delegats de Llibret: Sergio Caba Pasadas - Esther Pérez Sancho

Àrea de Festes: Vicepresident de Festes: Sergio Caba Pasadas Vicedelegats de Festes: Clemen Gandia Sepulveda - Iván Lozano Huertas Delegats Artístics: Iván Lucio Pérez - Marta Lozano Pérez Delegats de Cavalcada: Clemen Gandia Sepulveda - Amparto Bertó Richart Delegada d´Escut i Materials: Soledad García Rovira Casalera: Mª Carmen Estruch Estruch Delegada de Cavalcada de Reis: Mª Carmen Estruch Estruch Delegada de Jocs: Sandra Bertó Richart Delegat de Truc Absolut: Dionisio Ollero Roldán Delegada de Truc Femení: Maria Masip Bertó Delegat de Truc Senior: Adrián Creus Estruch Delegada de Truc Juvenil: Iván Lucio Pérez Delegada de Bac: Mª Carmen Vercher Torralba Delegada de Teatre: Soledad García Rovira Delegats de Cremà: Jose Chaveli Chaveli -Javier Ramón Olaso

Cens Major Alandete Calabuig Amaya Ruiz Aparisi García Armijo Alonso Avaria Vilaplana Avaria Vilaplana Barriga Rodríguez Bertó Fernández Bertó Richart Bertó Richart Bertomeu Boix Signes Borja Soliva Borja Soliva Caba Pasadas Cabello Sellens Cámara Bernal Catalá Calatayud Castelló Mengual Chaveli Chaveli Cortés Soldevila Creus Estruch Creus Estruch Creus García Cruz Delgado Fornet Escribano Domenech Escrivá Gavilá Escrivá Gavilá Estruch Estruch Estrugo Fuster Ferrando Gilabert Ferrando Gilabert Franco Castelló Gallego Bertó Gallego Ruiz Galván Guillen Gandía Sepúlveda García Rovira García Rovira Gilabert Albors Gómez Estrugo Gómez Estrugo

Maribel Francisco Raúl Vicente Marta Mª José Raquel Paco Amparo Sandra Salvador Rosa Ángela Lorena Sergio Laura Alba Vicente Ainoha Jose Mª Carmen Adrián Sergi Javier Fernando Encarna Lara Juan Mónica Mª Carmen Mª Teresa Laura María Vanesa Leyla Pedro Jose Clemente Soledad Verónica Gemma Laura Rubén

Gómez Jareño Gómez Jareño González Marí Gorrita Cortés Gorrita Cortés Grau Gregori Lloret Guerola Isla Gutiérrez Feced Herencia Ortega Izquierdo Marí Lledó Martí Llopis Donet Llopis Roca Llorca Escrivá Lloret Lloret Ribas López Medina Lozano Huerta Lozano Huerta Lozano Pérez Lucio Bañuls Lucio Pérez Lucio Pérez Marchant García Martí Gadea Martínez Bañuls Martínez Ramos Más Morant Mascarell Escrivá Masip Bertó Mayor Miret Mayor Pérez Medel Císcar Mestre Montagud Mestre Sevilla Mestre Sevilla Micó Pardo Miñana Gavilá Miñana Pérez Miñana Pérez Momparler Jimenez Moragues Blasco

José Julián Mª Carmen Juanjo Mª Carmen Miriam Juan Carlos Carlos Jordi Roberto Evelin Susana Lourdes Raquel Natalia Mª José Juan José Adrián Estefanía Iván Jose Marta Friso Iván María Naiara Ignacio Jesús Patricia Jorge Laura Maria Laura Estefanía Ivan Vicente Andrea Marta Jose Manuel Celia Salva Mar Noelia Marta

Morant Vercher Muñoz Gómez Navarro Meiro Ollero Ollero Ortiz Gómez Ortiz Tomás Palos Álvarez Pallardó Cosme Parra Fernández Parra Gómez Parra Morant Peiró Balbastre Pellicer Escrivá Pellicer Vercher Pellicer Vercher Pérez Mengual Pérez Moreno Pérez Moreno Pérez Pérez Pérez Roca Pérez Sancho Pérez Sancho Ramón Olaso Ramos López Ramos Pérez Ramos Pérez Rodríguez Fuster Rodríguez Fuster Romero Bañuls Rovira Pellicer Ruiz Merino Santos Do Nascimento Sanfelix Valera Sanmateu Soucase Santamaría Albuixech Sanz Estrela Segura Antoli Sevilla Guillem Tarazona Alandete Tébar Alfaro Terrades Alemany Valls Catalá

Ana Sergio Javier David Dionisio Esther Vicente Mónica Ximo Jose Arantxa Andrés Paula Salvador Héctor Jessica Guillermo Fina Lucía Luz María Juan Fran Aure Esther Javier Alberto Andrea Mireia Inmaculada Laura Lucía Ainoha Javier Kevin Luís Carolina Salvador Susana Carlota Mª José Marina María Pilar Jose Antonio

Cens Infantil Valls Climent Valls Sanz Vercher Torralba Vila Arsenal Vila Delgado Vilaplana Ferrer Vilchez Contreras Villarmín Gregori Villarroel Lozano Vizcaíno Cervera Vizcaíno Villarroel Vizcaíno Villarroel Vizcaíno Villarroel

Víctor Rubén Mª Carmen Jesús Jesús Mª José Luis Lydia Manoli Rafael Ana Andrea Lara

Amaya Izquierdo Arbona Martínez Armijo Mayor Cano López Cano López Catalá Franco Chaveli Pérez Chinchilla Rodríguez Colomer Fuster Colomer Fuster Conca Vidal Cumbillo Escrivá Borja Escrivá Borja Fabra Giner Galván Ortiz Galván Ortiz García Salas Gómez Tebar Gutiérrez Herencia Gutiérrez Herencia Julio Gorrita Lozano Rodríguez Lucio Pérez Mahiques Pérez Marchant García Martí Vázquez Martínez Gorrita Martínez Gorrita Mas Escrivá Mas Escrivá Micó Llopis Micó Llopis Miñana Segura Miñana Segura Moratal Ramos Moreno Torres Moreno Torres Navarro Pérez Navarro Pérez Ortiz Parra Ortiz Parra Pallardó Momparler Pallardó Momparler Parra Morant Pastor Pedrajas Peiró Alandete Peiró García Peiró García Pellicer Villarmín Pérez Masip

Lucía Hugo Vicentín Inés Marcos Iván Claudia Sara Claudia Estela Blanca Scarlet Carles Joan Carlos Adara Iraida Jose Olivia Álvaro Martín Cesc Aitana Eva Leire Yeray Iker Enzo Zoe Olivia Vega Josep María Carlota Marc Julen Izan Zulein Ignacio Javier Abril Vicente Hugo Oscar Paula Nicolás Leire Aimar Salma Julieta Martín

Picazo Ramón Borja Ramón Borja Romero Rovira Pellicer Sanfelix Martínez Sanfelix Romero Santamaría Ferrando Serra Palos Tormo Vallespí Gorrita Vila Miñana Vilchez Avaria Vilchez Avaria Zacarés Fernández

Silvia Alba Alejandro Andrea Laura Mireia David Hugo Lucía Ángela Laia Pau Juan Martina Carla

Alba Ramon Borja FaLLera major

GaNdia

aNy

2020

Que fàcil vaig trobar el fet de dedicar-te unes paraules en el nostre llibret quan me’l van demanar, però que difícil trobar les apropiades per poder expressar tot el que m’agradaria fer-te arribar… Recorde fins i tot aquell 2009, quan després de ser batejada per la Fallera Major, va arribar a la Falla una xiqueta d’ulls enormes i pell molt blanca que ens va deixar a tots enamorats. La meua primera demanà va ser dirigida a tu, i crec que va ser l’única en la qual no et va eixir aquell “Si” espontani, però tímid, que m’has dirigit en moltes altres ocasions. Encara no parlaves, però ja estaves feta tota una fallera que es creixia i es venia amunt quan es veia amb el seu cancan i el seu vestit, i ja menejaves la teua maneta en la passarel·la amb la mateixa elegància i simpatia amb la que has enamorat a la nostra ciutat enguany. Tan sols va fer falta un any més per a confirmar que dins teu realment estaven les Falles, ja que en nomenar-te Reina de la Mini Falla vas tornar a seduir a tota la teua comissió. Començaves a créixer i els teus pares em deien “Haurem de fer alguna cosa amb la xiqueta, no?” però encara no arribaves a l’edat mínima per a poder ser reina…, ho teníem complicat. Fins i tot recorde una nit de Sant Joan en la qual va assistir el President de la Junta Local, Pepe Lloret, i l’envoltàrem entre tots per a demanar-li que ens saltàrem eixa norma. No recorde qui tenia més ganes de que tingueres el teu primer regnat oficial, si tu, els teus pares, jo o la nostra comissió. Vas arribar a l’edat i van començar els teus regnats. Jo era un assidu a la teua casa, ja era quasi una tradició. Cap a l’abril o maig allí estava jo, acompanyat de l’executiva com tots els anys, a traure a Alba com a Reina. La il·lusió de la teua mare, l’emoció del teu pare i les anècdotes tan gracioses que podríem contar d’Alejandro, són algunes de les coses que han quedat dins de tots els que hem pogut viure eixos moments. Sempre has sabut tocar-nos la fibra sensible. I per fi va arribar el teu gran somni l’any 2017. Aquella xiqueta d’ulls grans i blanca pell s’havia convertit en tota una senyoreta que havia deixat arrere la seua timidesa i pujava un últim escaló sent nomenada Reina de la Falla Parc Alqueria Nova. Va ser un any excel·lent, tots el vivim intensament i ens vas demostrar moltes coses, com les grans amistats que poden eixir d’elles. Vas continuar en la Cort de la Fallera Major infantil i ja després vas tornar a la Falla, la qual estava esperant-te amb els braços oberts: Alba tornava a casa. Moment culminant de la teua història: 20 de Maig de 2019, Assemblea de la Federació de Falles de Gandia. Reunides les 23 comissions de la ciutat per a conéixer els noms de les Falleres Majors del pròxim exercici. Emoció màxima quan el secretari de la FDF puja el seu to per a nomenar la Fallera Major Infantil: ALBA RAMON I BORJA Em van vindre tots aquests moments i molts més al cap... La xiqueta d’ulls grans i pell clara que va arribar fa alguns anys a la nostra Falla, ella, la nostra Alba, màxima representant de les Falles de Gandia, indescriptible la sensació del moment. Et desitge de tot cor, i en nom de tota la teua comissió, que gaudis com tu saps d’aquest, el teu any. Nosaltres estarem ací per a tot el que necessites, però sobretot, per a donar-te tot l’afecte que sentim cap a tu.

Un bes enorme Jose Antonio Lozano Huerta

anys de falla

Falla Alqueria Nova

Presidenta 2001-2005 i 2008

Presidents

Tirant la vista enrere i amb les inquietuds i il·lusions que ens van animar i ens van conduir cap a aquesta magnífica aventura que és la nostra Falla, només tinc paraules de nostàlgia i agraïment per haver-vos creuat en el meu camí. Sempre pensaré el mateix, ser faller és una manera de vida. Gràcies a tots i cadascun de vosaltres per fer que allò que va començar fa 20 anys continue creant amics i il·lusions com el primer any.

Presidenta 2006-2007

Presidents

Corria l’any 2005, el mes d’abril, i arribava la elecció de President(a) a la nostra Comissió, i després de cinc anys de fer una llavor extraordinària, la que fou Presidenta fins eixe moment, Mo José Vilaplana, en companyia d’un grup de gent que havia fundat la Falla Parc Alqueria Nova i que venien d’altres comissions, no va voler tornar a presentar-se com a Presidenta de la Comissió i jo que ja havia sigut Presidenta en altra, vaig voler presentar-me a dit càrrec. Deuria de dir que la experiència de haver sigut la primera presidenta de Falla en Gandia, me va anar molt bé, i encara tenia un regust d’aquells anys i vaig voler tornar a ser Presidenta de nou i rememorar les sensacions que ja vaig sentir en anys enrere... esta vegada al capdavant d’una Comissió, tot dit de pas, D’UNA GRAN COMISSIÓ, la Falla Parc Alqueria Nova. Ocupen un lloc privilegiat al meu cor l’esforç de tota la Comissió d’aquells dies i que es varen veure recompensats amb els premis que varem obtenir, Segon premi del Festival Musical Infantil, Segon premi en Comparsa Infantil, Cinquè premi de la Cavalcada Infantil i Segon premi de Truc Jovenívol. A tots els que varen confiar, ajudar, secundar, i als que no també, des d’aquestes humils paraules agrair-los a tots l’esforç que varen fer , i a tots els fallers de la Comissió els anime a continuen lluitant per la Falla Parc Alqueria Nova, que continuen treballant per les Falles de Gandia i que continuen fent que ell mon de les Falles, siga cada dia més gran. Gràcies a tots, ocupeu un lloc al meu cor. Visquen les Falles i visca la Falla Parc Alqueria Nova! P.D. Aquestes curtes paraules li les voldria dedicar a una de les persones que varen fer que en aquells dies jo donara un pas endavant i que fou el meu Vice-President Antonio Terrades Ferrandiz (D.E.P.)

President 2009-2020

Presidents

Jose Antonio Lozano Huerta Sempre és grat complir anys, veure com ha evolucionat esta comissió al llarg dels anys, cosa que no pot deixar indiferent a qualsevol persona que forme part d’esta comissió. L’experiència ens dóna a entendre que una falla és molt més del que la gent de fora pot arribar a pensar. Ser President és una tasca difícil però al mateix temps gratificant. Ser President de la Falla Parc Alqueria Nova acaba sent molt més gratificant que difícil. Gràcies a tota la nostra gent , als nostres fallers per haver fet possible aquestos 20 anys de Falla Per molts més!

Any 2001

Any 2002

Presidents Infantils

Salvador Vino Vidal

Any 2003

Any 2004

Isidro Flores Mahiques

Ruben Valls Sanz 49

Any 2006

Any 2005

Presidents Infantils

Any 2007 Marcos Escriva Terrades 50

Ausias Mulas Estrugo

Any 2008

Hector Pellicer Vercher

Adrian Creus Estruch

Any 2010

Any 2009

Presidents Infantils

Jesus Vila Delgado

Any 2011

Any 201 2

Joan Chaveli Pellicer

Jesus Vila Delgado

Ivan Lucio Perez 51

Any 2013

Any 2014

Presidents Infantils

Sergi Creus Estruch 52

Ivan Lucio Perez

Any 2016

Any 2015

Sergi Creus Estruch

Hector Ferrer Llorca

Any 2017

Any 2018

Presidents Infantils

Any 2020

Any 2019

David Sanfelix Romero

Juan Vilchez Avaria 53

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2001

Marta Avaria Vilaplana Marta Mestre Sevilla

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2002

Alicia Terrades Alemany Natalia Arlandis Fuentes

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2003

Beatriz Navarro Artesero Paloma Huertas Casado

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2004

Paula Serra Piera

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2005

Lorena Borja Soliva Noelia Palomares Puig

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2006

Vanessa Valls Sanza

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2007

Esther Perez Sancho Andrea Mestre Sevilla

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2008

Leyla Gallego Berto

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2009

Marta Lozano Perez

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2010

Arantxa Parra Gomez

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2011

Mireia Ramos Perez

Marta Moragues Blasco

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

201 2

Ainhoa Fernandez Trotonda

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2013

Celia Minana Gavila Mar Minana Perez

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2014

Esther Ortiz Gomez

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2015

Lidia Villarmin Gregori

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2016

Eva Lucio Perez

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2017

Aure Perez Sancho Alba Ramon Borja

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2018

Jessica Pellicer Vercher Beatriz Server Blanes

Reina de la Falla

Reina de la Falla Infantil

Esbos Major

Esbos Infantil

2019

Esbos Infantil

Esbos Major

Reina de la Falla Infantil

Reina de la Falla

2020

Marta Avaria Vilaplana Olivia Mas Escriva

Gal.la Vinte Aniversari

Lema: Viatges Artista: Francisco Vizcaino Autor de l'explicacio: Jose Manuel Prieto Part

Ruta del viatge oriental per la ciutat ducal

Els proposem un viatge sense saber si caldrĂ companatge: busquem una motxilla de bon humor, grams de rialles per espantar la coentor i alguna mirada clara de bon veĂŻnatge.

També una mica de parlar coent per criticar amb humor del bo i pacient i una bona dosi de companyonia per fomentar, de nou, la vella germania d’una maleta compartida d’afectes, de cent en cent.

Si per si de cas paren en la duana el paquet amb la companyia i l’amistat facen el que jo els dic: actuen com els vinga en gana i demanen el permís escaient a l’autoritat per convertir el trajecte en germanor sana.

Si amb això no els és suficient ni la instrucció m’ha quedat precisa apunten el que cal com a ingredient d’una ruta farcida, plaentera però concisa: rient a tothora i sense instrucció adient.

La rialla serà l’antídot cabdal contra la inconfessa violència verbal o la pretesa falta de fibra corporal amb què cada dia, a ritme insistent, ens ataranten els amargats de l’horta ducal.

L’excursió senzilla necessita màgia i de dosi de relaxació en hemorràgia: comença amb un trajecte de vol oriental amb que podem perfilar el Bollywood ancestral on s’origina el món que ens llega esta burrocràcia.

Si de cas veuen una ballarina sinuosa dalt d’un elefant marcar el pas, graciosa, no confonguen l’animal amb un ésser intel·ligent sinó amb un burro dels més poc agraciats i inconscient com el país sota el que dansa, pecaminosa.

No creguen que sobre la maldat ha regnat qui té a la raó o el trellat vedat: sembla regnar per a vius i morts però ens deixa als fars sense ports on enlluernar el que demana el trajecte destarifat.

Perquè una cosa sí els promet: sobre el recorregut al que els sotmet hi haurà diversió però ens mancarà el trellat, que sembla haver-se escapat en companyia de la fam per algun duret.

Que també els explicarem com va la funció on l’Orient creu haver-nos llegat el millor del que podem vore sota el terrat on s’interpreta este paper sense ambició que creiem anar dictant, esclat a esclat.

Recitem el ball que ens van ensenyar quan el passat consistia a resar i recitar les oracions que hui expliquen este parar amb què caminem sota el trajecte incert on regna l’anarquia, el caos i el desconcert.

Un repàs oriental a una ciutat abans ducal semblant a l’horta propera ara plena de turisme hortera amb què confonem el paisatge i el cabdal. Anem, doncs.

Primera parada, Burrollywood: una legislatura de pel·lícula

Com en una sessió de cinema la legislatura en votar es crema: tres ocasions enguany i a la vista del resultat, hom diria que és engany.

No hi ha manera d’arribar a l’acord i l’esquerra i la cort romanen a l’expectativa d’una dreta a la inventiva.

Que si vénen a malvendre, que si l’Esglèsia volen cremar i prendre; segrestaran xiquets per les nits i del seguit de bacanals en desfarem els enfits.

Però no sona a novetat si cantem al combregat les misèries d’una legislatura d’ajustos i misèria pura.

Un ball de moviments, amb pujades d’impostos gens plaents on calia ficar al lloc el que a la caixa havien deixat, ben poc. Calia esforços demanar i el poble una mica més sagnar: votar i patir, quin país ens van pair!

La legislatura començava amb el foc amic que demanava ajustar el cinturó a risc de ser acusat de Govern ploró.

Calia malvendre la ciutat per vore si a Àsia o a la proximitat algun negoci podien fer del poc que quedava sense rajola ni paper.

Però ni donada i venuda tenia sortida segura per a magnats asiàtics o nous rics iniciàtics.

Demanar al Govern fer activitats i no deixar el Prado erm: moure la platja de Gandia per expulsar comiats amb adorn de xirivia.

Li demanaren moure l’economia, reobrir el carrer Major sense tramvia o fer de l’Ajuntament l’empresa que compra i ven sense patiment.

Res d’això era una possibilitat en no haver la ciutat oblidat el confeti de la llarga ressaca amb què Torró obria puro i traca.

El nou govern de la legislatura necessità punts de sutura per superar la dificultat del dol de la ciutat i el combregat.

La ciutat semblava el ball haver acabat, i va ser en eixe moment quan l’Alcaldessa esdevingué conscient que la música no havia encara sonat.

Per això com el nostre caràcter va ser dels regidors menester la tasca de començar a fer ballar i amb vestits de colorits abillar.

Fer com que no s’és conscient o com en el cavaller del Renaixement dur la pena a casa amagada i la capa i la rialla ben posada.

I ballar, i ballar, fent com que no podrà esclatar el que per dins ens crema la gola, i amb el turment tremola.

Fer com que en aparença esta ciutat no té càrrec de consciència deixant el que resta dels millors vestits Per als ciutadans consentits.

Com a Burrollywood oriental el Govern dissimula el percal ballant com fan amb el cinema quan ja del corrent no poden seguir el lema.

Segona parada: Corea – Katmandú

Tot viatge té un component de misteri que basem en la satisfacció dels desitjos intentant per tots els mitjos fer realitat el que sols és fantasia o no respon al que el viatger ansia.

En eixe component de màgia contarem sense relat de gràcia com els itineraris que visitem sovintegen territoris que no sabem i estan fets d’una mentida ignorada.

Posem per cas una ciutat on s’ha generalitzat fals relat farcit de suposades virtuts que no son sinó pensaments de sabuts i, comprovats, una mera falsedat.

Una ciutat de fantasia que nugar gossos amb llonganisses ànsia i que s’ha quedat a la meitat d’este territori imaginat on sols l’il·lusionisme hi confia.

Imaginem una Gandia no escurada, sinó venturosa i afortunada on els bitllets són moneda corrent i sols hi ha de serps encantadors amb romanços falsos però lluidors.

Serà sobre eixos pensaments on assentarem els raonaments de la ciutat convençuda d’una mentida gruixuda, de xerraires i inconscients.

Fan creure els encantadors de serps que podem ballar al son de la melodia que en la riquesa general confia malgrat que amaga que estem erts i amb la caixa tan buida que fa agonia.

Una ciutat enlluernada capaç d’amar que hi és quebrada.

Una ciutat malmesa amb difícil solució de l’escomesa.

Una ciutat escurada, en aparença, de faula ensucrada. Una ciutat malvenuda aparentment atractiva a qui especula.

Una ciutat sense diners malgrat que de viva tot semblen quefers.

Una ciutat dinàmica amb la platja buida en la pràctica.

Una ciutat de turisme ric però que a pipes s’unfla el melic.

Malgrat la història de veritat hi ha una faula d’amagat que retrata l’estat de la realitat d’una Gandia descosida i de futur ferida.

Els encantadors diran el contrari i amagaran els morts en l’armari; però els problemes, de cent en cent, amenacen el present mentre sona la música de la flauta. Un paisatge per la Katmandú oriental que ben bé podria ser parada en la Corea ducal si agafem la cartografia dels districtes que contenen tota la geografia: de Kentucky a Corea, de Venècia al Marjal.

Un itinerari per la realitat mai vista als viatges del guia contractat.

Tercera parada: mercat de fakirs

El vell mercat del dissabte ha fet d’un nou barri acapte i s’ha traslladat a l’extrarradi de la braga i el calçotet, l’imperi.

És el mercat municipal part del trajecte estel·lar que els visitants volen comprovar en rodar pel viatge a estrenar.

Ja no hi ha bragues ni ferralla ni pel preu del producte la picabaralla, sinó un mercat incipient de productes del turisme naixent.

Han substituït el producte natural per massatge i carta astral i un fakir punxa amb l’agulla el problema que te turmenta i aturulla.

El fakir et pot injectar dosi de realitats a estrenar: tants problemes com l’Ajuntament deixa el ciutadà escuradament conscient.

És hora de fer fil d’agulla mentre el client magola: el mercat té productes exòtics incorporats per a turistes caòtics.

En el mercat estel·lar ja no hi ha parades locals sinó un seguit de producte oriental que ha fagocitat els negocis habituals.

Una suposada globalització que, a escala de la ciutat ducal, podríem qualificar de invasió sideral deixant el més pròxim com a producte ficció.

El fakir fa el que feia el curander, que de xerraire i xafarder aconseguia dir que podia curar el que al client solia apurar.

Per això el Mercadet va passat a ser acapte de secrets sense contracte on el més llest feia negociet.

En esta parada comercial vorem el que del percal sol preocupar el poble atrafegat i pretén ser solució del combregat.

En el Mercat de dissabte Ferran ni pinyol fan tracte: és un xerraire desbocat el que amb una agulla ho creu tot solventat.

Problemes que no arregle l’agulla del fakir (Nota: postulats de ‘cunyat’; a l’altra, no cal diplomatura elegir)

100

Pla d’ajust. Amb una agulla trau fust del dolorós ajust:

L’Ajuntament té la caixa municipal escurada i erma com una astral.

A l’Orient haurien finiquitat el turment ordenant una natalitat controlada i pacient.

Turisme. Cura també amb el dolor l’espant que el turisme fa al plor:

Ja no venen de cent en cent sinó amb xancleta i aparador coent.

Els orientals no saben substituir l’apetència per pipes i pizza (congelada) a engolir.

101

Comerç. Si de cas ompliran el Carrer Major amb gentada, com solen fer d’excursió a cada contrada.

No hi ha producte a fabricar però sí mil botigues amb franquiciat a estrenar.

Inversions. Diu el fakir que no ens hem del Tren de la Costa de preocupar perquè això a l’Orient ja ho haurien sabut solventar.

Amb dos burros per poder tirar poden pel mateix conducte tot fer funcionar.

I si el bus sembla vell i per a tirar amb tres homes-bicicleta podem el servei prestar.

102

Cultura. Del que més tira l’agulla és del que es programa d’oci a cada fulla.

Ja només tenim cinemes a la Vital, i la cultura en crisi no sembla essencial.

Qui la privatització no accepta tampoc en dóna una recepta.

Com no siga apostar per la coentor amb espectacles tan vells com la picor,

O pel·lis de cinema asiàtic per a públic que s’adorm o iniciàtic.

103

Però si cap solució sembla suficient el fakir accepta plaent implantar amb el dolor de l’agulla la capacitat de passar fulla:

La millor recepta actual contra el panorama contractual on la cultura oriental ha desembarcat a la ciutat ducal.

Ràpid, una solució volem donar al govern acabat de conformar abans que Víctor a petició popular accepte la invasió que s’anuncia apropar.

Els encantadors de serps amb monumentalitat inciten a tot el que a l’esperit han confiat.

104

105

Quarta parada: comparses de moros... de veritat

106

Amb la invasió oriental ja no cal imitar l’original: molta de la moda importada ja és millor que la de la contrada, especialment repetida a la ciutat.

Era celebració força arrelada el costum de representar el combat entre les forces cristianes de conquesta i els moros i la seua gesta: el final se sabia per anticipat.

La representació, civilitzada, movia músics i gentada al voltant d’un poble en festa celebrant del castell la conquesta en la història perpetuada.

En el boato principal hi havia un capità triomfal que deia la gesta assumir, el tresor incauta per no repartir, i la guerra tota sufragar.

107

Del costum d’eixir triomfant ha quedat la moda petulant de pagar la convidada o alguna grossa fanfarronada sempre amb diners d’altre emprant.

El costum de pagar i plorar Arturo al mandat el va instaurar: queda d’aquella gesta el descosit de la vesta que als contribuents se’ls va quedar.

Amb els diners del tresor era fàcil ser deutor; amb els dels altres resulta complicat eixir indemne de l’atzucac si sense mirament te’ls has gastat.

Va ocórrer que ja no hi havia representació sinó dels diners públics impúdica gestió només algun governant la butxaca escurava i sense miraments hi malbaratava en gestes que no eren batalla sinó cartró.

108

Amb la globalització les velles festes són ciència ficció: cal deixar les noves gestes al servei dels de la colonització.

El públic oriental ha vist oferta principal en l’atractiu dels moros asiàtics i han esdevingut actors iniciàtics en l’art de representar-se i guanyar.

Ara són els moros originals els qui vistent roba i collars duent desfilades triomfals on abans solien conviure les gestes i dèries del viure.

Entre eixos capitans nous estaven amants dels bous, el vi i la bona taula: Arturo, amant de la faula, capità moro i garant de sous.

109

Ocorre que no fou una batalla sinó una escenificació canalla d’un banquet massa extens, de digestió pesada i parar dens que a l’erari manté encara tens.

Arturo el capità general deixà la caixa com un sec bancal, però va garantir la convidada a sous, amics i agregats de la gentada: no patiu mentre hi haja bacanal!

El record de la gesta vol ser imitat pels nous conqueridors, qui, basant-se en la protesta, han tornat a la ciutat els esplendors perduts amb la derrota de l’empresa.

Un nou boato tornen a lluir per a gossos amb llonganisses fregir en una ciutat a la festa acostumada i a signar xecs sense fons, endeutada, de tant com la música va fruir.

110

Diana amb cap alcaldada no retorna la moral derrotada, ni amb l’esplendor ni amb el carisma perquè des del seu recatat prisma cada cubata és una animalada.

Però malgrat la fama acumulada els nous rics d’Orient proporcionen pinso al públic pacient en forma de nou espectacle: a Gandia tot li sembla vell miracle!

I així, amb dies de boato i processons, desfilades i diners per a les ocasions, sorprenen amb nou boato fins a una indigestió de pesat flato: menjarem botifarres abans que llissons.

Per si quedava alguna butxaca per escurar han tornat a inventar els jocs de l’emperador on després de fingir que volen lluitar hi havia carn per a l’apuntador.

111

Una herència d’Arturo el monarca, dels nous àrabs a peu o en barca que han omplit el Nàutic de possibles fins a fondre als vells rics els fusibles amb nous pensaments imperdibles.

Un remei per a la ciutat comercial amb el carrer Major a mig emplenar, o per a la indústria que no sol el cap alçar o el turisme que inventa un ritual per obrir la persiana més enllà d’estiuar.

Han tornat amb els orientals les festes grans i bacanals: obriu els portons de la casa consistorial a l’equip de boato principal sota les ordres dels Moros Soler i Gregori.

La música corre a càrrec de l’expert anomenat Sintonitzador Pascal pel seu art per fer cabdal la música d’un temps ja ert: boleros amb reguetón comercial.

112

El Sintonitzador Pascal durà la melodia d’esta desfilada d’harmonia on els nous rics tallen el companatge d’un moll amb maridatge de velles maneres de llinatge.

113

Cinquena parada: acopi de dromedari

114

Farem acapte de tota necessitat que ens permeta l’itinerari completar sense de set o fam haver de desmaiar.

Farem acopi d’un camell o dromedari i de les paraules acapte sense diccionari per sobreviure amb senzills gestos a l’orfandat.

En la nostra trajectòria pel viatge necessitarem viandes i un poc de companatge que guardar a la gepa del bestiari.

Però en línia amb la modernitat farem de l’animal nova necessitat incorporant-li fardos d’amagat.

No es tracta de tràfic prohibit sinó d’un plus de misteri afegit pel nostre trajecte pel terme acordat.

La ciutat sembla un erm desert i donar-li vida es creu el millor encert: necessitarem completar el somni encetat.

115

Com de la fabulació d’una nit d’estiu el nostre viatge és un trajecte viu que haurem de completar amb destresa.

En l’explicació que tinc per escomesa no he obviat els elements materials ni tampoc l’adient companyia d’animals.

Es tracta de Gandia poder recórrer i des d’una perspectiva poder vore la necessària invasió oriental.

Ha estat per a la globalització cabdal poder alimentar-se de visions exteriors vencent vells temors i noves pors.

Si la ciutat semblava acabada ha estat clau tenir a la contrada una nova colonització oriental.

116

No és la primera vegada en la cronologia que s’imposa l’oriental genealogia en els costums, formes i simbologia.

Ja hem parlat dels dromedaris o dels vestits estrafolaris que ens caldran per al trajecte ambientar.

Ara parlem-ne del contingut interior de la motxilla que durem amb suor plena de fardells amb antigors.

Els fardells del dromedari contenen dels problemes tot l’abecedari pendent de resoldre amb diligència.

117

A saber:

El fardell amb dos quilos de ciment per si enrejolar l’Auir torna al pensament.

El fardell amb una dosi de diners per invertir en hotels i hostalers.

El fardell amb dos masses i un martell per reprendre les obres del Trinquet i el desgavell.

El fardell amb dos litres de lleixiu i salfumant per als carrers on creu el PP que es va el nas tapant.

El fardell amb fulls i fulls de cartografia per insistir en què l’opció de traure el Tren de Corea no es tria. El fardell amb punts de sutura per no donar-li al PP la legislatura.

El fardell amb fruites, verdures i un àpat per seure a esperar projectes per a Gandia, de veritat.

El fardell amb veles i ciris per no veure en l’espera de l’antic hospital vells deliris.

118

El fardell amb estampes de sants per saber vendre a l’exterior els nostres encants.

El fardell amb més estampes de Sants per vendre a la Generalitat tots els nostres encants:

(Si saben que ens hem endeutat que ens compren Correus o Sanxo Llop per anticipat).

El fardell amb els casos impossibles per si als estadistes se’ls han fos els fusibles.

El fardell amb els packs de benvinguda per als turistes que al Passeig amb pipes han fet la rebuda.

El fardell amb la guia del Marjal per ambicionar més enllà samaruc i el seu cant angelical.

El fardell amb una estampa de l’arena per recordar el soroll dels xiringuitos en vena.

El fardell amb un guies d’hotel amb què entronca Lla nostra idea de bufera en l’arena i mirar a Conca.

119

El fardell amb dos quilos de trellat per deixar el forat econòmic gandià solventat.

El fardell amb dos entrades de festival per vore si el lloc idoni torna a ser el Marjal.

El fardell amb dos trankimazín patrocinats i així poder calmar els qui diuen que a Gandia estem quiets i callats.

120

Tot això duu el dromedari en el nostre necessari vocabulari per entendre el viatge oriental emprès per la ciutat ducal.

Una forma de recórrer l’estranger sense eixir d’este terme coster que ens aproxima a l’Orient com una forma de coneixença incipient.

Però per a iniciar l’itinerari no sols ens caldrà acopi d’un dromedari: hem de saber les cartes jugar sense el temps haver d’apurar.

Tinguem present en el pensament tota forma d’exacte coneixement que ens permeta alçar la mirada per observar cada detall de la contrada.

Pensem en les formes orientals no com a estranys misteriosos rituals sinó com instruments adients per interpretar tot del que no resultem conscients.

121

No veiem l’estranger com a diferent perquè ser tancat resulta un mal pensament: obrim les portes de les fronteres a la diversitat de viure, opinar i conviure de mil maneres.

Agafa lleuger equipatge i no patisques pel companatge: sempre hi haurà una porta a l’hostatge que oberta t’esperarà amb l’hospedatge.

Una forma d’atraure al diferent i convertir-lo en similar per fer del viatge el pensament que l’ànima ens permeta trontollar.

No res hi ha si no és amb entusiasme o l’amor, amb un marasme, capaç d’aire als pulmons alenar per tal de la vida poder capturar.

Eixa és la millor recepta de qui este viatge accepta en forma de bitllet que a penes ens compromet.

122

Vos he portat de bestreta este acopi, que no és una retreta, de representació del panorama per no fer cas a qui de valent brama.

Sí que de l’actualitat farem públic judici i atzucac perquè en esta explicació eixa és l’essència de qui narra el viatge amb paciència.

Benvingut siga a esta ciutat qui a casa torna sense caldre-li ser convidat.

123

Lema: D'alt de les teulades Artista:Ausias Estrugo Autor de l'explicacio: Jose Manuel Prieto Part

124

125

Molt poques vegades se’ns ha proposat amb originalitat parlar del que ocorre de veritat dalt de les teulades.

Un territori que a estes contrades, i amb les ciutats on mirem a terra, no solem imaginar com el que era: un espai de fantasia, de contes i fades.

Deixàvem lloc a la nit per a besos amagats o miolades i si de cas també roba estesa i bugades, o per a besos d’amagat fins a l’enfit.

Les teulades són, en si mateixes, un univers que si a la imaginació deixes es presta per poder imaginar el que la ciutat als xiquets sol amagar.

Sabem el que ocorre dins de la llar o el que cada cruïlla ens sol amagar; però no sempre solem imaginar tot el que dorm a les teulades: fauna i bestiar.

126

Un univers d’imaginació que per passar a l’acció vos narraré tranquil·lament i entendreu amb verb pacient.

Entre les moltes criatures que vetlen dalt de les motlures hui ha bruixes que no són roïnes, perquè ens semblaran fades fines.

La bruixa en la teula principal guaita sobre la ciutat ducal volant sobre la granera mentre la lluna dorm, mig sencera.

La bruixa bona ens regala als xiquets contes que ens contaven, drets i fets, amb una fantasia i faula que retrona.

127

Mary Poppins sobre la teulada A la faula l’hem incorporada perquè de cada teulada n’és cèlebre i en vola acostumada: Mary Poppins, del conte importada. El personatge més conegut ens deixa un vent sabut des d’on arriba per fascinar amb barrets i objectes que han de volar.

Mary fa amb cada moviment màgia que anem coneixent per tal de moure del lloc o canviar l’oratge a poc a poc.

Poppins sobre les teulades sap les faules contades sobre la llegenda de qui dorm al clatell esperant pacient el misteri més vell.

128

129

Lladres... però de somnis Junt a Mary dorm al terrat un lladre que ha vingut i ens ha robat sols els somnis roïns, perquè és també dels bons i fins.

Hem dit que a les sostres no hi ha bruixes roïnes o monstres sinó homes bons i no dolents complint els somnis dels xiquets, plaents.

Els lladres de les teulades, diuen a les faules narrades, sols furtaven dels xiquets els somnis que a les nits els feien inquiets.

Els lladres de somnis duen paquets carregats dels malsons furtats amb gràcil pas i un somrís.

130

Junt a ells, els caçadors que dels somnis espanten les pors i els guaiten en el trajecte per a què no es perden el tracte:

Hauran dels malsons furtar i els caçadors haver-los de capturar mentre dormen tranquil·lament en la quietud de les teules, pacient.

Fan els somnis més especials els qui la màgia empren per a regals com furtar el que és negatiu i manté el món sota les teulades viu.

131

Volant amb els globus El món meravellós de les teules està fet de pomes ensucrades i neules, de trajectes d’una fantasia que no es ven junt a l’ambrosia.

Per això els xiquets volant veuen el món que van imaginant alhora que en la fascinació fan acopi de globus o decorat propi.

Tot és idoni per ensucrar el recorregut on solen surar per la imaginació sobre els terrats plens de dolços confitats.

No tot el que ocorre dalt ens fa de l’esglai botar d’un salt: no hi ha ombres ni foscor sinó un món acurat i sense cap plor.

A la falleta hem representat una xiqueta que ha sobrevolat amb globus d’heli una ciutat bocabadada els somnis superant.

132

133

Un Pare Noel també amb granera La tradició ja no és el que era i en el nostre univers particular ens hem permès la història canviar amb una llicència que somriure fera. En este terrat Pare Noel vola agafat d’una granera: ja no és el trineu que era.

Acompanyat d’un ren és vist des de baix per un nen que creu haver-lo confós amb un estel amb la nit fos.

Però és ell: vestit de roig fent realitat i goig els desitjos dels xiquets amb carta tramitats i fets.

El Pare Noel va volant com la xiqueta abans narrada o la bruixa que té controlada

134

135

la nit de la ciutat des de la teulada. Des d’eixa visió anem descobrint un univers de somnis que ens va embogint des d’on la ciutat sembla encantada amb els somnis d’esta faula narrada.

No és la teulada un lloc per a porucs sinó un espai per moure els malucs amb la música i la seua melodia abans que la nit es faça dia.

La lluna ens sol vigilar i per nosaltres vol guaitar: és la seua responsabilitat que el somiat esdevinga veritat.

136

És la nostra intenció que contar-les siga missió de tots aquells que volen amb ambició desbordar l’adormida imaginació.

Eixe és el mandat del que la falla ha plantat per contar des de les teulades les faules encara no narrades.

Provem?

137

138

Finestres al mon Fotografies de Rafa Andres

139

Anantapur - India

140

Canal de Panamà - Panamà

141

Ressano Garcia - Mozambique

142

Maputo - Mozambique

143

Manhatan - Nueva York

144

Brookling - Nueva York

145

Alguero - Italia

146

Manhatan - Nueva York

147

Candeal - Salvador de BahĂa - Brasil

148

ValĂ¨ncia - Espanya

149

Auschwitz - Polonia

150

Lisboa - Portugal

151

Ressano Garcia - Mozambique

152

Ressano Garcia - Mozambique

153

Candeal - Salvador de BahĂa - Brasil

154

Ressano Garcia - Mozambique

155

La Habana - Cuba

156

Awasa - Etiopia

157

La Habana - Cuba

158

Candeal - Salvador de BahĂa - Brasil

159

Bekoji - Etiopia

160

Anantapur - India

161

Roma - Italia

162

ParĂs - Francia

163

ParĂs - Francia

164

Roma - Italia

165

Lisboa - Portugal

166

Lisboa - Portugal

167

Candeal - Salvador de BahĂa - Brasil

168

Lisboa - Portugal

169

La Habana - Cuba

170

Cracovia - Polonia

171

Candeal - Salvador de BahĂa - Brasil

172

Candeal - Salvador de BahĂa - Brasil

173

Candeal - Salvador de BahĂa - Brasil

174

Punto de una carretera - Etiopia

175

Manhatan - Nueva York

176

Una finestra al mon Monografic

177

Els valencians, un poble de migrants Nestor NoveLL Alguna vegada has tingut un somni que creies impossible? Has desitjat alguna cosa i encara que ho tenies tot en la teua contra has lluitat fins aconseguir-ho? Lluita. Constància. Sacrifici. Superació... totes aquestes paraules podríem utilitzar-les per a resumir la història del següent protagonista que, malgrat que li va tocar viure un període difícil des de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’arribada de la transició democràtica, patint de ple la Guerra Civil i el Franquisme, va aconseguir fer-se un nom i va fer realitat tot el que es va proposar. Llocnouí de naixement i “pixaví” d’adopció, Josep Camarena és una de les figures culturals més importants del segle XX a la nostra comarca. Va nàixer el 13 de gener de l’any 1921 a la modesta caseta numero 16 del carrer Major de Llocnou de Sant Jeroni. Era un temps complicat per a tots però més encara si provenies d’una família amb uns recursos econòmics molt limitats i on no hi havia lloc per a l’estudi com feien els fills dels senyorets, perquè calia treballar per poder seguir endavant. No obstant això, res podia parar la ment i les ganes d’aprendre de Josep. Don Antoni Belmar, el mestre de l’escola de Llocnou, va ser la primera gran influència en la seua carrera ja que des de molt menut li va obrir les portes al coneixement, a la passió per l’estudi, per la lectura, per aprendre i superar-se i per anar més enllà del seu entorn. Molt prompte va demostrar ser un gran estudiant que sobreeixia de la resta, sempre tenia preguntes, curiositats, sempre necessitava aprendre més i més. A Gandia havien instal·lat un institut i Don Antoni estava encabotat en que Josep havia d’anar i estudiar Batxiller i així va ser ja que l’esforç de Josep es va veure recompensat quan, durant la dècada de 1930 i 1940, va ser escollit com un del pocs privilegiats d’aquell moment que va tindre accés a cursar estudis mitjans i posteriorment superiors. Allò que semblava un motiu de celebració es va convertir també en el primer clot en el camí de Josep ja que suposava eixir del poble i anar a Gandia per tal de continuar formant-se però malgrat la situació familiar, com aniria cada dia a la ciutat? Ni els quilòmetres que separen les dos localitats saforenques, ni els dies de vent, pluja ni fred van ser suficients per truncar les seues ganes d’estudiar i dia rere dia Josep Camarena va anar a peu des de Llocnou fins a l’institut de Gandia. De fet, hi ha una anècdota d’aquells dies que encara es rememora a la meua família que conta que Josep no sols feia aquell llarg camí (per unes carreteres que en aquell moment eren de terra i pedra) a peu

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

178

cada dia sinó que a més ho feia descalç ja que sols tenia un parell de sabates de mudar, aquelles que els nostres avis deien “les sabates del diumenge per anar a missa”, i com que no podia estropejar-les perquè els seues pares no podien comprar-li unes altres, les portava a la mà i en aplegar a Gandia se les ficava per a assistir a les classes i de nou al acabar se les llevava i tornava descalç cap al poble. Utilitzar aquelles sabates per a entrar a l’aula era un gest que podia semblar insignificant a ulls de la resta però que per a ell era un acte de respecte cap als estudis i a l’accés al coneixement. Aquell primer any d’estudis havia sigut seleccionat per tindre la matricula gratuïta i la resta del cursos la va aconseguir com a reconeixement acadèmic gràcies a les seues notes ja que aconseguia matricula d’honor en totes les assignatures. Els professors li regalaven els llibres i quan va acabar el batxiller va treballar com a mestre a Gandia (baixant cada dia en bicicleta) fins que va començar la Guerra Civil i tot va canviar. Aquell mestre del poble que havia sigut el responsable que Camarena baixara a Gandia a estudiar i amb el que havia tingut una bona amistat, va ser un dels mestres represaliats a la Safor acusat d’ateu, propagandista, militància al PRRS-IR, pertinència a la maçoneria i deficiència professional. Va ser inhabilitat per a treballar en escoles i traslladat fora de la província, fets que van marcar molt al jove alumne.

179

Josep, que havia militat al partit socialista del seu poble, es va deslligar totalment de la política i des d’aquell moment no va tornar a tindre cap tipus de relació amb ella al llarg de la seua vida. La seua carrera va anar cim amunt, sempre amb el recolzament de la seua família. L’any 1946 es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de València on a més feia de professor ajudant i des d’allí va continuar estudiant a Madrid on l’any 1949 es va doctorar en Història a la Universitat Complutense. La seua tesi doctoral és famosa gràcies a totes les conferències i els documents que durant anys Josep va anar elaborant, però al mateix temps es desconeguda ja que, una vegada més, la mala fortuna va voler gastar-li una mala passada al nostre protagonista ja que la riuada de l’any 1957 va malmetre la tesi que estava a la impremta. Va centrar la seua investigació en la història medieval valenciana, especialment en el regnat de Ferran d’Antequera. Josep Camarena estava encisat amb la història, la geografia i la vida del seu poble, de la seua comarca i de tota la Corona d’Aragó i per això, encara que podia continuar pujant escalons en la seua carrera professional, va voler dedicar la seua vida a tornar-li a la seua gent els coneixements i l’amor per la Safor que ell havia anat adquirint durant la seua vida d’aprenentatge constat i superació. Va ser col·laborador i secretari de la Secció de l’Escola d’Estudis Medievals, del Consell Superior d’Investigacions Científiques en la seua seu a València i es va integrar de nou en la Universitat de València però va acabar deixant-la després de la mort del seu mentor, Manuel Dualde, per a tornar a Gandia on, des de l’any 1950 i fins a jubilar-se, va exercir com a professor d’Història i Geografia a l’Institut Ausiàs March. Durant anys s’havia format com a historiador però la seua verdadera

180

181

De fotografies utopiques david mari

Normalment, quan em demanen que col·labore presentant un escrit per a algun llibre de falles, sempre ho faig amb cert rubor i vergonya. I si se’m presenta l’avinentesa, ho faig sobre temes relacionats amb la fotografia i el món de l’art, que en definitiva són les meues passions, i per tant, és on estic més a gust i on sempre trobe alguna cosa que dir al respecte. Però en aquesta ocasió, els temes sobre els quals hi havia d’escriure, qüestions sobre diversitat cultural, sostenibilitat, immigració, entre d’altres, són temes que fins ara no havia tingut el gust d’escriure sobre ells, i he de confessar que em feia una mica de por de parlar-ne. Després de fer-li unes quantes voltes i estar a punt de tirar-me enrere, vaig vore la llum. Casualitats de la vida, al cap de pocs dies d’oferir-me l’encàrrec, a les xarxes socials vaig trobar per on començar. No sé si de forma encertada, però almenys vaig trobar un punt de partida i, a més a més, fotogràfic. Com us he dit, sóc, des de fa ja temps, aficionat a la fotografia i estic subscrit, com molts altres fotògrafs, a innombrables pàgines sobre aquest noble art, el fotogràfic, al Facebook i a altres xarxes socials. I com no, a la dels premis World Press Photo. Aquesta organització sense ànim de lucre organitza tots els anys el concurs de fotografia de premsa més importat i més prestigiós que existeix en l’actualitat. Enguany, en la categoria de Retrats, el certamen ha reconegut amb el tercer premi la sèrie Falleres, de la brasilera Luisa Dörr. L’autora, segons explica ella mateixa a la revista National Geographic, va quedar enamorada per l’univers que envolta a les falleres, sobretot pel que fa al vestit tradicional valencià. A les seues fotografies en veiem vestides en indrets, de vegades, descontextualitzats, posant una nota conceptual. Però en altres ocasions, veiem unes fotografies que bé podrien estar fetes per fotògrafs tradicionals. Lluny de qualsevol tipus de sarcasme o crítica, a totes les seues fotografies l’autora reflecteix la importància de la indumentària fallera, la bellesa de l’estètica fallera. Veiem en aquestes imatges com la tradició, el gust pel detall i l’opulència es converteixen en un leit motiv a tota la sèrie i ens mostra com, des que existeix aquesta festa, les dones, majors i menudes, porten a terme aquesta mena de litúrgia familiar posant-se el vestit de valenciana, on el vellut i les sedes ens mostren un món farcit de flors i una explosió de colors que ens porten irremeiablement a celebrar l’arribada d’una primavera incipient. No sé si és la definició més apropiada, però almenys, com a neòfit en aquestes qüestions, és el que d’alguna manera em transmet.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

182

Com us deia, just a l’endemà de la proposta de participar en aquest llibre, apareix davant dels meus ulls el cartell que Word Press Photo ha preparat per tal d’inaugurar l’exposició que tots els anys acull la Fundació Chirivella Soriano a la ciutat de València. Per tal d’il·lustrar l’edició de 2019, no han triat la fotografia guanyadora del certamen sinó una de les fotos de la sèrie de Luisa Dörr. En ella veiem una fallera de raça negra. I és que Dörr ha volgut reflectir al seu treball documental alguna cosa més que els costums i les tradicions que, per descomptat, gaudeixen d’una molt bona salut. Al seu treball veiem diversitat, falleres de diferents generacions i, sobretot, falleres de diferents procedències, nascudes a Vietnam, Etiòpia i la Xina. Després de vore la sèrie completa, fa la sensació, almenys a priori, que Luisa Dörr vol, mitjançant el seu reportatge, fer certa al·lusió a una possible inclusió social i cultural per part del món de les falles. Però, realment la comunitat fallera, en general, té en compte els immigrants? Aquesta, precisament, serà la meua tesi, després de vore el cartell de l’esmentada exposició. I em vaig posar a investigar. Bé, investigar, investigar tampoc, però sí a fer una ullada per Sant Google. I vaig trobar que en 2018 la fallera major de València, Marina Civera, va fer una crida per demanar als representants de distintes nacionalitats que s’apuntaren a les diferents comissions falleres, ja que a hores d’ara, al cens de les comissions falleres, àrabs, africans, sudamericans, asiàtics i europeus, són encara una gran minoria. En efecte, encara que les portes estan obertes a tothom, hi ha dues raons de pes que fan que aquest cens continue així. Per un costat, la mancança de poder adquisitiu d’aquesta població per poder costejar les més que evidents despeses que comporta pertànyer a una comissió fallera. I per un altre, un factor de caràcter més aviat espiritual: conèixer la festa, el seu entorn, la cultura fallera, en definitiva, despertar interés per les falles. La Junta Central Fallera (JCF) amb l’ajuda del Consell Local d’Immigració i Interculturalitat (CLII) va convocar per al 30 de novembre de 2018 a diferents associacions per fer una xerrada informativa on explicar la forma de funcionar de les comissions falleres i el treball de participació que realitzen les falles en els barris de la ciutat per a recordar-los que els casals són per a tothom. Però a la dita reunió sols assistiren tres comissions i, per descomptat, els membres de la JCF. Malgrat aquest fracàs, tant la JCF com el CLII no cessaren en l’intent i una dotzena de representants del CLII foren convidats per la JCF a visitar el 13 de març de 2019 tres falles de València. Aquest encontre es va formular com un pas previ per tal de tornar a plantejar aquest apropament entre comissions falleres i veïnat d’origen immigrant. Aquest nou encontre tindria lloc al mes d’abril d’enguany. Sobre aquest darrer encontre no he trobat cap constància a Internet, el que em fa pensar que no va obtindre molt més èxit que el primer. I fins ací tot el que he pogut trobar sobre immigració i falles. Poc més hi ha per la xarxa al respecte, fent un cop d’ull.

183

I sobre la nostra ciutat, Gandia, doncs, no hi ha cap referència on es parle de fomentar la participació de veïns i veïnes immigrants en el món de les falles. Ni per part d’institucions municipals, ni de part de comissions falleres, ni per part de la Junta Local Fallera. Almenys jo no he esbrinat res. El que sí que he trobat és el Pla Marc Municipal d’Immigració i Interculturalitat (2019-2022) de la ciutat de València. Una de les mesures que es proposa, per tal de fomentar aquesta participació en l’àmbit festiu, és la d’establir una relació fluïda entre la Junta Central Fallera i l’Ajuntament de València i estudiar un possible conveni que afavorisca, pel que fa al barri, mesures d’introducció i promoció entre el veïnat immigrant i la seva inclusió en activitats i en el programa festiu de les falles. A més, treballar conjuntament entre la Regidoria de Cooperació Internacional i Migració, el Consell Local de Migració i Interculturalitat i la Junta Central Fallera per portar a terme propostes per a visibilitzar la diversitat cultural i la defensa dels drets humans. Aquestes mesures sobre el paper sonen molt bé i pense que havien de ser portades a la pràctica per totes les associacions i col·lectius de caràcter cultural, sobretot aquells que per la seua naturalesa i importància són actors principals a l’hora de construir la nostra identitat com a poble, com és el cas de les comissions falleres. I ara més que mai, després de vore com proliferen entre la nostra societat certes inclinacions de caràcter extremista, que consideren que totes aquestes coses que tenen a veure amb la tolerància, la interculturalitat i la diversitat cultural, no són importants. Per tant, és el moment de fer autocrítica i contemplar la possibilitat d’apropar-nos al veïnat, independentment del seu origen, i que les falles siguen, com deu ser, un exemple de cooperació, tolerància i patrimoni cultural i lingüístic. Luisa Dörr, a la seua sèrie fotogràfica, fa un recerca, totalment deliberada, de la diversitat. Falleres de totes les edats i procedències, xiquetes de diferents llocs del món, com us deia anteriorment, adoptades per famílies valencianes. Les seues fotografies il·lustren la inclusió social i cultural que ofereix el nostre territori. Aquest és l’esperit que respiren aquestes fotografies. Però com hem vist, la realitat és molt diferent. Tant de bo arribe el dia que aquesta diversitat estiga normalitzada i fotografies com aquestes formen part del dia a dia de les nostres festes, no sols a la festa de les falles, sinó que també siga una realitat en totes les nostres tradicions.

David Marí (Gandia, 1974) és llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València i Màster Universitari en Gestió Cultural per la Universitat Politècnica de València. Des de 2002 és funcionari de l’Ajuntament d’Ador on porta a terme tasques relacionades amb la gestió cultural i bibliotecària. El seu treball com a fotògraf l’hem vist en exposicions col•lectives i individuals, acompanyant textos en diferents llibres i també en revistes digitals de nivell nacional i internacional. Cal destacar la seva participació en 2012 i 2013 al Festival Internacional de Fotografia PhotoEspaña de Madrid. Ha guanyat diversos premis en concursos fotogràfics, on destaca el primer premi en el XXXIII Concurs Nacional que convoca la Junta Major de Germandats de Gandia. Al 2017 presentà el llibre La Boira incessant on és coautor juntament amb la poeta catalana Montserrat Aloy.

184

185

L'esperanca rauL Hurtado

Novembre. Platerets i tambors anuncien l’arribada de les falles. Gris mareny, violaci; olor a pólvora llunyana. Els dies escurcen. En la plaça desapareixen les últimes persones que van acudir a la manifestació. S’ha commemorat el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona o Dia Internacional de la No Violència de Gènere. Jornada de reivindicació assumida per l’Assemblea General de les Nacions Unides en 1999, amb motiu de l’assassinat de les germanes Mirabal (República Dominicana), en 1960. És 25 del mes onze. Efemèride necessària en el nostre calendari, com la del vuit de març. Perquè més enllà dels nostres horitzons, moltes germanes Mirabal, viuen (encara) marcades per la diferència. Sotmetiment. Temor. Una forma de dolor, de sentir. Un demà per arribar… Aquests pensaments, que m’acompanyen de tornada a casa, vull que transcendisquen tota indiferència. Evocar-los. Compartir-los. Assegurar-me que podré recórrer a la seva petjada vel·leïtosa. I de sobte, entreveig que el termini per a lliurar un article faller, expira. Llavors, advertisc que he tingut suficients senyals, en les últimes hores, per a escriure sobre el rerefons del que acabe de presenciar. Sota el vaivé de les idees, intente ordenar les imatges, les paraules, els sons... Recapacitar sobre aquest esdeveniment; mentrestant, em pregunte si és necessària la celebració d’un dia com el d’avui. Si aquesta conscienciació, amb la nova alba, haurà calat en els nostres cors silenciosos, malgrat un món tan sorollós. Si aconseguirem, en el nostre quefer diari, amb cada gest guanyar nous àmbits, / i amb cada paraula acréixer l’esperança; el poeta Martí i Pol el va aconseguir des de la seva cadira de rodes. No hi ha excusa. Tu decideixes. Ho va dir el lingüista Alfred Korzybsky “el mapa no és el territori”, la manera d’entendre la realitat canvia, afortunadament. Jo decidisc. Responsabilitat. Paradoxalment, una vegada més, han enmudit aquells que havien de parlar i han cridat els que havien de callar. Un dels meus grans mestres, el pare Puig, SJ, me’l va ensenyar una vegada, en aquesta mateixa plaça. Dues dècades després, ho he tornat a comprovar. És l’eterna història. Succeeix sempre. També en les falles. L’assossec entela els carrers de la ciutat. La solitud. La dona. El poder de la resignació. La seva infinita absència en la vida pública durant segles. L´enyorança. A partir del sexe es van elabo-

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

186

A la meua amiga Marta, Reina de la Falla 2020, gràcies a qui vaig començar a escriure des d’aquestes mateixes pàgines...

rar patrons en la societat, rols. Divisió del treball, on prevalia la forma masculina. El món faller, com a mirall de la història, no va aconseguir escapar d’ells. Només cal pensar qui ocupava els grans càrrecs de responsabilitat en els organismes rectors de la festa, qui figurava més enllà de la galeria, qui prenia les decisions... per a què continuar? Així, l’àngel de la llar galdosià quedava relegat a l’àmbit domèstic. No fan falta exemples d’aquell model patriarcal, tots formem o hem format part d’ells. Explicaria això o millor dit, justificaria, l’exclusió femenina en la vida pública? Sembla ser que durant segles, sí. No obstant això, elles, entre bastidors, aconseguien que tot funcionara. Imprescindibles, però invisibles. Sorgeix una nova incongruència: d’una banda s’aïlla a la dona, d´altra es reclama la seva presència per a cobrir un buit figuratiu. La importància de la galeria. Les poderoses contradiccions del sistema. Aquesta associació de la dona a l’ordre domèstic servia de trampolí a l’home per a acomodar-se tranquil·lament en l’espai públic. A això també van contribuir clàssics de l’erudició com Sòcrates o Aristòtil,

187

els qui defensaren que l’home estava dotat de característiques superiors per a ocupar els espais oficials, en àmbits com la política, l’esport, l’acadèmia, o posteriorment les falles, entre altres. També existien filòsofes. Però, on estan? On s’estudien? No puc recordar-les. Eren uns altres temps. Afortunadament, jo no els he conegut, els he vist des de lluny, incrèdul, trist. He sentit dir que fins i tot, existia una comissió masculina i una altra femenina. Que per exemple, al sopar de fallers d’honor, no assistien les dones; o que aquestes no tenien ni veu, ni vot... Inesperadament, una nova pregunta assalta el meu cap, sota aquest escenari, a quina comissió hauria d’haver assistit un travestí, o un transsexual durant el seu procés de canvi? Circumstàncies superades, per motius evidents, crec. No obstant això, si un travestí, en l’actualitat, desitjara ser reina de falla, se li permetria? S’està preparat per a afrontar aquesta situació? La persona. Els americans Stoller i Money, encarregats de començar a parlar sobre la teoria del gènere a partir de la segona meitat del S. XX, pensaven que aquest era una construcció social, més enllà de qüestions merament biològiques. Potser els estudis d’aquest psiquiatre i psicòleg, respectivament, donen llum a les qüestions plantejades. O no. Potser l’inconscient col·lectiu, captiu dels condicionaments culturals, continua traint-nos. Tot són preguntes. Una pàgina en blanc, per favor. La festa fallera ofereix respostes. Cal saber buscar-les, si es vol, només si es vol; com a laboratori humà i sociològic, el casal. La diferència és un pont per a continuar creixent, aprenent. Desagafar-se de l’ego. Deixar anar, fluir, gaudir… Acolliment i comprensió. La grandesa de la mirada, la delicadesa del gest. Aquesta filosofia pròxima (necessària), de la qual tan bé ens parla Josep María Esquirol. Només cal parar i sentir. La por limita. Vida, autonomia i pensament. Reflexionar és atrevir-se a cuidar d’un mateix, no acabar presoner del teu propi pensament. És tard, matine. He construït l’anatomia del meu article. Les idees ballen en la meva ment, ordenades, serenes, com en un ballet rus. Demà torna a eixir el sol, les escriuré, serà l’última vegada. Principi i fi. El camí de tornada a casa (o al meu abisme) ha estat productiu. Ja estic en la llar. La meua mare m’ha tornat a preparar el sopar, no ho pot evitar. Soparé. A partir d’aquesta nit, intentaré donar-li les gràcies sempre, m’he adonat que fins ara, no ho havia fet. Gràcies. Elles, sempre ahí. La resistència, el compromís i la paciència. L’esperança.

188

Obrim-la eLeNa marti

Nadège Font va nàixer a Alger cap al 1940, al si d’una família d’origen valencià, tant per part de pare com de mare, però tan arrelada ja a la terra que els acollia que a sa casa només es parlava francés. Nadège, de fet, es va ensenyar el valencià només quan el seu pare, que descendia de Xaló, a la Marina Alta, la feia passar ací els estius de mitjans i finals dels anys 50, per apartar-la tant com podia del clima de terror que la guerra d’Algèria per la independència havia creat en la colònia francesa. Nadège, per tant, era una de les 250.000 persones valencianes o descendents de valencians que hi vivien i que suposaven una quarta part dels europeus que formaven la colònia. Després de la guerra i de la independència, la majoria d’aquells valencians d’Algèria hagueren d’anarse’n a França o tornar a casa. La família de Nadège es posà a viure a Xaló i fou ací on la vaig conéixer el 2011, quan la vam entrevistar per al documental Algèria, el meu país, que conta la història i la memòria d’aquells valencians en una terra que havien arribat a sentir seua, perquè els havia salvat de la misèria econòmica o de la persecució política que patien ací. En eixa entrevista, Nadège, amb un inconfusible i deliciós accent francés que no perdé mai, pronuncià una frase d’una potència extraordinària. Com qui no fa la cosa, sense donar-li més transcendència, va dir: “La meua bisauela era de Tàrbena i seria l’any 1870 quan va emigrar a Alger. I va arribar a la platja de Sidi Ferrouch en una pastera”. És a dir, que els valencians emigràvem amb papers o sense, això era igual, i arribàvem a les platges de la nostra terra promesa en pasteres. Això ocorria quan nosaltres érem el sud -encara ho som en molts sentits- i havien d’escapar de la nostra misèria cap a tots els nords que teníem a mà: Algèria o la França continental; Catalunya; i Cuba, l’Argentina, el Canadà i els Estats Units a finals del segle XIX i primeries del XX; i Alemanya i França els anys 1950 i 1960. En el cas de Gandia i la Safor, foren milers d’homes i dones les que la gelada del 1956 va fer fugir, sobretot cap a París, per treballar en la construcció o en el servei domèstics, especialment. És a dir, que si hi ha un poble a tot Europa que no pot mirar mai per damunt del muscle als emigrants som els valencians, que no hem parat d’emigrar fins als anys 1970 i fins i tot després, amb la crisi del 2008, per buscar fora el futur que ací ens furtaven la fil·loxera, les gelades, els abusos dels senyorets

189

o, últimament, els dels senyorets, els estafadors de coll blanc que van generar la pitjor crisi econòmica que ha conegut la humanitat des de la Gran Depressió del 1929. En la majoria dels casos, aquell contacte entre dos mons tan diferents fou summament enriquidor. Els moltíssims que els va anar mitjanament bé pogueren tornar a casa amb diners per tindre una vida millor i amb una mentalitat més oberta, fruit de la convivència amb un entorn més modern i suggeridor. Perquè eixa comunicació entre cultures ha fet sempre progressar la humanitat. El benestar econòmic anterior a la crisi del 2008 i, en menor mesura, també l’etapa de recuperació lenta en què vivim últimament ens convertiren, per primera volta en la nostra història, en un país desenvolupat del nord que atrau emigrants d’altres latituds, moguts per raons ben semblants a les que tingueren per pegar a fugir els nostres avantpassats: la guerra, la fam, la falta de futur, la necessitat de tirar avant una família. Podem continuar exhibint comportaments insolidaris i xenòfobs; podem creure’ns les mentides que el racisme intolerant i manipulador fa circular; i podem, per tant, odiar i ensenyar a odiar al diferent, amb la certesa que això només servirà per a deixar un món pitjor a les generacions següents. Però també tenim l’opció de pensar en el patiment dels valencians d’uns altres temps, obligats a estar lluny de casa per qualsevol de les injustícies que la vida et posa davant, i ser empàtics i solidaris amb les persones amb qui compartim veïnatge; podem obrir la ment al diferent i aprendre dels seus costums; podem agrair-los que ens ajuden a cuidar els nostres xiquets i els nostres ancians; podem oferir-los un plat de paella i acceptar que ens conviden a un bon cuscús. I així gaudir tots junts de la festa, de la convivència i l’alegria que ameren les nostres falles. Ara i durant la resta de l’any.

190

191

Una Finestra Al Mon marc cuesta

Hem de considerar la diversitat cultural com un patrimoni comú de la Humanitat. La Declaració Universal de la UNESCO sobre la diversitat Cultural va ser adoptada en novembre de 2001. Esta diversitat el que fa es reflectir la multiplicitat i interacció de totes les cultures que coexisteixen en el món, i com hem dit al principi, formen part del patrimoni comú de la Humanitat. Podem dir que Espanya és un reflex d’eixe paisatge de cultures i de llengües, de costums i de gent que fins ara han sabut conviure entre ells, i de sobte ens trobem en altres cultures nouvingudes i que ens obliguen a vore el món que ens envolta d’altra manera. Noves llengües, noves religions, noves formes de vestir, noves formes de música, i en definitiva nous costums que comencen a integrar-se en els nostres. Este camí potser s’ha accelerat gràcies o no a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, segons com abordem el punt de vista, i sobre tot el punt de vista polític, si este busca la diferència, el reconeixement o simplement la integració, tingueu en compte que quasi totes les grans Ciutats són més un mosaic de cultures. En l’actualitat existeix un fort debat sobre la immigració, el qual cal vore sense apassionament, buscant què ens pot aportar, què ens enriqueix d’eixa cultura i vore els nouvinguts com una oportunitat d’ampliar els nostres coneixements i la possibilitat de créixer com a persones. Però, jo em pregunte i he preguntat... com poden influir altres cultures en la nostra festa, com la veuen?. La festa de les falles, amb el nostre caràcter mediterrani, és de poble acollidor, de poble que des de segles ha integrat i acceptat als nouvinguts. La nostra festa ajuda a eixa integració, és una festa viva, oberta, es viu al carrer, i en el carrer s’integra tot el món, conviu tot el món, la nostra festa no fa distincions.

192

Tenim clar el nostre caràcter i el mostrem, en la festa de les falles som capaços d’anar més enllà que altres cultures perquè els acceptem, els mostrem el que som, i alhora, en els nostres monuments, mostrem eixe món, el qualifiquem i busquem enriquir-nos d’eixos coneixements. Ser valencià és ser ampli de mires, però més ampli de cor. SEMPRE I SENSE DUBTE!!!!

193

Els seus tresors, el nostre futur iNma carbo Sona la música un matí més. M’acomiade dels companys i companyes que hi ha a la sala i puge les escales. Són les 8:55 hores. Il·lusionada, emocionada, plena d’energia, òbric la porta per rebre els seus tresors. Bon dia profe, hola senyo. Silencis i cares cansades, adormiscades. Entren amb comptagotes, mentre escolten la música que els incita a començar amb energia un nou dia. Un nou dia que no és com la resta dels dies, de la resta de xiquetes i xiquets.

194

Estats d’ànims fatigats per haver atés els iaios o els germans menuts abans d’escola; desanimats per dormir amb fred, amb sorolls de les habitacions que comparteixen amb altres famílies; desganats per no haver pogut sopar de calent; desgastats per fer les feines de la casa -les que els corresponen i les que no-; desesperats per esperar els pares i les mares que treballen tota la nit; xiquets i xiquetes, fills i filles d’immigrants que donen vida a la meua aula i que donen vida al meu treball. Àrabs, búlgars, xinesos i sud-americans, entre altres nacionalitats. Són autèntics herois i heroïnes que lluiten cada dia per mantenir-se dins d’una societat que els dóna les esquenes. La senyo o la profe no fa més que ser part de l’entramat social que “se suposa” els ha de protegir. Malauradament són les mancances familiars, socials i educatives, el meu gran repte. Però també el repte dels valerosos mestres que, malgrat la falta de recursos que patim, ens encarreguem de fer l’abraçada del pare que no hi és; el caliu d’una aula que supleix el de la llar; la serenitat de la rutina de què manquen; el raonament de successos impulsius que ocorren i als que no hi estan acostumats; l’empatia i el respecte que la societat els nega. L’escola que ens acosta, ens uneix, ens ensenya i ens educa, per a aquest alumnat és la casa, és el menjar, és l’afecte, és la família. Lluitem per convertir-los en ciutadans complets que defensaran els seus drets, però també atendran els seus deures. Tanmateix ho fem sense cap recurs més enllà del docent davant l’alumnat (25, si hi ha sort) que demana extremada atenció. Les seues famílies han emigrat per oferir als seus fills un futur millor. Jo ho faria, tu ho faries, tots ho faríem. Ells, per ara, ens deixen els seus tresors, que els mestres tractem de cuidar amb persistència, tranquil·litat i calma. Hi ha una realitat, no llunyana, sinó local. Les institucions no fan tot el que podrien, ho fan a mitges. Per sort els xiquets i les xiquetes són herois que sobrepassaran els seus problemes. Gràcies al seu propi esforç amb una dosi d’energia i positivitat dels qui tenim la sort de compartir els dies amb ells i elles, trencaran esquemes i prejudicis. Els seus tresors seran el nostre futur.

195

En els teus ulls aNGeL a camareNa Un dia obris els ulls amb els primers rajos del sol i sents que alguna cosa ha canviat, però que? Estàs ahí, en la xicoteta habitació d’un apartament molt menut que compartixes des que vas aplegar a València i aparentment tot està en ordre però tu saps que no. Segons més tard, entre badalls, comences a alçar-te i ho escoltes de nou. Això que havies escoltat feia un instant i que creies que era un somni resulta que és real. Està a prop. És intens, és eixordador, és... una explosió. I una altra vegada. I una altra més. Què està passant? Ens ataquen? Ha començat una guerra mentre dormies? Per un instant sents por, autèntic terror davant el desconegut, perquè amb molt de sofriment a l’esquena i un sacrifici que ningú pot imaginar-se, fa uns mesos vas abandonar el teu país, als teus fills i la vida que coneixies per a arribar fins allí i buscar un futur millor i ara... estem en guerra? Has sacrificat tot per a ficar-te en un problema pitjor? Per un moment penses que els teus somnis, s’esvaeixen. Que la llibertat que havies aconseguit en trepitjar aquelles terres de clima envejable, gent amable i platges amb una llum que van enamorar a la paleta del mateix Sorolla, desapareix. No pots imaginar en eixe moment que tot allò que t’està espantant no és més que alguna cosa que els teus veïns porten mesos esperant amb ànsia. Que és l’avís que s’acosten. Que és la festa preferida dels valencians. Que són: les falles. Al llarg del matí escoltes des de l’interior del teu apartament com les explosions no cessen, al contrari, cada vegada són més seguides. Poses la televisió amb l’esperança de comprovar si estan informant ja de l’atac, però res, la vida segueix igual. Notícies del cor, informació esportiva i avorrits programes polítics que en aquest moment poca importància tenen per a tu. Què passa? És què ningú dirà res? Deixaran que ens maten a tots sense fer alguna cosa? I per molt que vulgues quedar-te allí dins, amagada... no pots. Has arribat fins a aquest país per a treballar i cuidar de la teua família des de la distància així que no pots permetre’t el luxe de faltar al treball. Comproves si els teus caps han telefonat per a avisar-te que no isques de casa però no. No ho han fet.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

196

Has d’anar i has d’anar ja. El treball és dur, potser no física però si psicològicament perquè pensar que cuides i eduques als fills d’un altre mentre els teus estan a milers de quilòmetres sense la seua mare i que no saps quan tornaràs a veure’ls no és fàcil, així que respires profund i ixes amb decisió i valentia per a enfrontar-te al que siga que estiga passant allà fora. El primer que sents en eixir al carrer és que l’olor de l’ambient ha canviat. L’aire fa olor de pólvora però després de tantes explosions ja no t’estranyes i et sembla obvi. Com no saps que és el que està passant exactament, et concentres a escoltar d’on ve el so que ara escoltes a la llunyania per a prendre un camí diferent i allunyar-te tot el possible. No saps que és exactament així que millor mantindre’s lluny. Mentre camines pel carrer, veus com la gent passeja amb naturalitat. Ningú està preocupat, ningú corre, ningú s’amaga. El món no ha canviat, però perquè? És que ningú més ha escoltat el mateix que tu? Quan estàs ja prop de l’escola dels xiquets, et creues amb agents de l’autoritat. Qualsevol dia de segur apartaries la mirada intentant passar pel seu costat sense cridar l’atenció perquè t’aterra que et demanen la documentació i el permís de residència que saps que no tens però hui no. Hui tot és diferent. La teua esperança augmenta creient que a la fi ha arribat l’ajuda però ràpidament t’adones que ells també actuen amb normalitat com la resta dels ciutadans. Continues caminant i aquesta vegada afanyes el pas ja que són quasi les dues i has de recollir als xiquets i portar-los a la seua casa i, sense més, les explosions puntuals que escoltaves des de fa hores es converteixen en una sola sense fi. Crides amb desesperació creient que estan bombardejant el centre de la ciutat i corres per la vorera, sentint com el sòl tremola baix els teus peus. Un atac de pànic t’envaeix i malgrat tot només penses que has d’anar a per els xiquets i salvar-los del que siga que està passant. T’allunyes a tota velocitat de l’epicentre de la massacre i al lluny escoltes com el seu so es fon amb el d’aclamacions i aplaudiments. És que tots els espanyols estan bojos? I quan a la fi arribes a l’escola, els xiquets que cuides venen corrent al teu encontre cridant amb entusiasme: Corre, corre que ja ha començat la mascletà! Anem! Després d’aquest xicotet malentés comences a comprendre que és tot allò... o creus comprendre-ho,

197

perquè per molt que t’esforces no acabes d’entendre la seua essència. El soroll, els coets... et sembla tot de bojos i això no és més que el principi. En els següents dies veus com sense més, de la nit al dia, el teu carrer ha sigut tallat i tots els cotxes han desaparegut però com portes dies veient coses estranyes intentes no donar-li gens d’importància. Vas a treballar i quan tornes, ja de matinada... sorpresa! Hi ha dues desenes de persones que no coneixes de res reunides enmig del carrer, alguns sopant i uns altres mirant cap a un mateix punt mentre criden coses que no entens com: redreça redreça’l cap allà! A la dreta! Un poc més! I allí, davant els teus ulls, veus una espècie d’escultura gegant que una

198

grua està alçant i col·locant sobre una altra d’una grandària encara major, com si estiguera suspesa en l’aire com per art de màgia. Els dies que li segueixen a allò són una autèntica bogeria... El matí comença molt prompte entre coets i música, i als carrers la quantitat de gent es triplica. No obstant això, quan t’acostumes al soroll, l’aglomeració i a la peculiar olor a pólvora de l’ambient, penses que en realitat allò tampoc està tan malament. Mai havies vist els carrers tan bonics i animats. Tots semblen feliços, com si durant eixos dies oblidaren els seus problemes i preocupacions, i després estan elles... eixes xiques... xiquetes i do-

199

nes. Mai havies vist una cosa igual! Eixos vestits són preciosos! Semblen princeses passejant i ballant pel carrer amb els seus millors trages! Tal vegada fins i tot fas alguna fotografia furtiva a alguna fallera, no perquè tingues males intencions sinó perquè tot et sembla tan bonic que vols que la teua família, des de la distància, puga veure el mateix que estàs veient tu, perquè si, fins i tot en aquell moment, entre alegria, música i festa, ells segueixen en el teu pensament ja que si estàs allí és només per a ells. Està clar que no entens bé de què va la festa perquè ningú s’ha molestat a explicar-te-la, però t’agrada el que veus així que t’animes a eixir a passejar, mesclar-te entre la multitud i observar des de la distància. És cert que encara continues sobresaltant-te quan un xiquet llança un coet prop de tu, potser perquè el so de l’explosió remou en el teu interior records viscuts en el passat que voldries oblidar, records d’un so igual però tan diferents al d’un coet innocent... així que intentes apartar eixos records i centrar-te en l’experiència tan màgica que estàs vivint. Si la resta ni s’immuta davant els coets, qui diu que tu no podràs acostumar-te també? I finalment estan els monuments... pot ser que la primera nit, quan de sobte et vas topar amb la teua primera plantà, allò et va sobrepassar però ara que ho mires bé penses que és tan bonic... tal vegada no entens el significat de tot el que veus davant els teus ulls però tens clara una cosa: és art. Un art que està ací, exposat al carrer, gratuït. Un art que comparteixen per a tots i totes encara que t’hauria agradat que algú t’haguera dit perquè és així... però no importa, simplement et deixes portar i gaudeixes de la seua màgia. Quan creus que comences a entendre allò i que estàs acostumada al que suposa viure les falles, arriba el final i amb ell l’última sorpresa que no imaginaves. Camines pel carrer, de nit, gaudint de l’ambient faller, i de sobte veus una multitud que inquieta mira cap a la falla del teu carrer així que t’acostes per a veure que estan observant i de sobte, sense avís previ, tot comença a cremar. Les flames es reflecteixen en les teues pupil·les i la intensa calor banya el teu rostre que ara adquireix una expressió de terror, però per a la teua sorpresa ningú fa res. Tots miren amb entusiasme com aquella obra d’art es crema i aplaudeixen quan aquella figura que creies que surava en l’aire cau envoltada en flames.

200

Perquè? Perquè fan això? Perquè ningú fa res per a detindre allò? I al teu costat, a tan sols uns passos de distància, escoltes estupefacta una conversa entre dos desconeguts que comenten amb orgull que s’està cremant molt bé la falla... No entens perquè aplaudeixen davant una cosa que a tu t’entristeix perquè saps que demà, quan isques a treballar, ja no tornaràs a veure aquella obra d’art que decorava el teu carrer. T’agradaria comprendre-ho, preguntar i que algú t’explicara el perquè però estan tots tan entusiasmats que penses que aquell no és el teu lloc, que no encaixes, així que, amb la mirada baixa, decideixes allunyar-te de la bullícia i anar-te’n a casa encara que eixa nit sigues incapaç de dormir perquè al teu cap sols pots pensar en totes les coses belles que has vist durant l’ultima setmana: música, color, art, alegria, soroll i màgia, molta màgia. Màgia que ara està envoltada en flames. Tanques el ulls al escoltar com la gent al carrer sen va quan el foc s’apaga i, malgrat que tot sembla haver acabat, les seues veus encara sonen animades. És tot tan diferent al que sents tu... No és que no vulgues integrar-te. No és que tingues problemes amb els valencians. No tens res en contra seua ni vols semblar distant, al contrari, intentes entendre’ls. Comprens la seua felicitat i la normalitat amb la qual viuen una festa que tu no comprens i és que simplement t’hauria agradat que ells t’entenguera a tu també, perquè saps que ho haurien fet si, per un moment, algun d’ells ho haguera vist tot amb els teus ulls.

201

Tots som immigrants juLi esteve,

Periodista

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

202

203

Integracio aida PereLLo

En aquest article anem a parlar de la integració social, en un principi vos vaig a parlar de la definició concreta que he trobat a la wikipèdia,. Definició de integració social. (wikipèdia) S’entén com integració social tot procés dinàmic i multifuncional que possibilita a les persones que es troben en un sistema marginal, a participar en el nivell mínim del benestar social i vital assolit en un determinat país. És la manera d’ajudar a les persones a formar part d’un grup social. L’integrador social, com a figura professional dins d’un equip interdisciplinari, és el que desenvolupa accions per tal de detectar les necessitats i prevenir o millorar situacions de persones en risc d’exclusió social. Les primeres expressions es troben en actituds d’acolliment i atenció al llarg de tota la història. Aquestes, en els seus inicis es desenvolupaven en l’àmbit familiar i veïnal. L’acció social es donava en forma de caritat i solidaritat amb els més pròxims. Aquesta definició, seria a nivell etimològic de la paraula, però hui i ací i des de lóportunitat que se me presenta, anem a analitzar aquesta paraula o concepte dins de la nostra societat. La integració social, baix el meu punt de vista personal, és fer que una persona que es troba en un entorn social desconegut i nou, acabe sentint-se com a casa, com un individu més, gràcies a la gent que aquest col·lectiu conforma. A partir d’aquesta definició, extrapolem-la a les falles... Som un col•lectiu globalitzat, integrador?? Està clar que les falles són part de la tradició dels valencians, és una festa molt nostra, autòctona, però, obrim les portes de nostra festa a altres ètnies per tal que la disfruten?? Potser sí, vull recordar exemples de persones dáltres ètnies que han ostentat fins i tot regnats, una fallera dórigen mexicà, o altres dórigen asiàtic, però potser ells són persones que pertanyen a famílies valencianes molt falleres, no sé si es pot parlar díntegració en aquests casos.

204

I un altre cas d’integració pot ser el de la Sanguinelli. La Sanguineli, fet integrador i inclusiu si parlem díntegració en el significat més ampli de la paraula, fa uns anys en lófrena de la mare de Déu del 2018, va succeir un fet, que va impactar positivament en nostra societat, la Sanguineli, una persona transsexual que va traspassar les fronteres de la llibertat i la diversitat vestint-se de fallera i convertint-se així en el primer transsexual que va participar en una ofrena, va desfilar en la falla de Crist Rei. Amb l’autorització tant de la Federació de Falles com de lÁjuntament de Gandia, que van donar la seua aprovació en ares de visibilitzar la diversitat sexual. Però ací i arribant a aquest punt , vindria la meua reflexió, com podem millorar l’extern, sinó som capaços de millorar l’intern?? Perquè ens vanagloriem de ser persones integradores, amb gent que ve al nostre país, que són dáltres ètnies, o dáltres col·lectius, però no som capaços díntegrar a la gent de nostra societat, de nostre entorn, de nostra cultura i no podrem millorar mai com a humanitat, si no comencem des de dins, des de casa. Així que centrem-nos en com vivim la festa entre els mateixos fallers, i com i quant integrem a nostres fallers. I ací vindria la reflexió de si integrem socialment de cara la galeria, potser perquè està de moda, o perquè et faça sentir un ciutadà model i progressista. Però adentrem-nos dins del col•lectiu faller i potser canvieu dópinió. Som un col•lectiu agermanat entre falles?? Ens omplim la boca en pronunciar en majúscules la paraula GERMANOR, paraula que ens ha acompanyat en la història de les falles, però, és una paraula que ens representa? és una paraula que ens identifica??? Perquè aparenta sempre de cara la galeria que treballem en equip, dins d’una mateixa comissió i després tots volem el reconeixement individual? lluitem per eixa palmadeta a l’esquena, lluitant els uns pels altres per tal de quedar per damunt d’ells, no sé, pensem un poc i analitzem, que passaria si felicitem a una persona dáltra falla, per alguna delegació o activitat que haja fet, i que tu opines que és digna de menció o reconeixement, davant dels teus fallers, passaries a ser un traïdor, que vas en contra de la teua falla, i els seus interessos, i això fa que es tren-

205

que tota llibertat d’expressió, deixa a les falles i als fallers en un lloc no molt digne, al meu parèixer. I dins dúna mateixa falla, com actuem? Com integrem als fallers en totes les activitats? Parlem d’unió fallera i treballem de manera individual, dins d’una mateixa comissió, no séntén, com si ens haguérem d’emportar el palet a casa. És cert que les àrees es divideixen per delegacions, per una qüestió pràctica, però no significa que hàgim de crear bàndols dins dúna mateixa falla, i és trist, però succeeix així, (quan jo era menudeta, això no passava , treballàvem tots a una i per un mateix fi comú, nostra comissió) I si parlem de regnats? Per exemple, seríem capaços dácceptar que una persona dúna altra ètnia, ens representara dins la nostra comissió, perquè això ens faria sentir persones obertes, integradores , però i si es tracta dúna persona que no pertany a nostre bàndol? Ens agradaria que ostentaren un regnat o faríem el possible per no integrar-la? No sé, pensem un poc en aquest fet. I arribat a aquest punt, pense que no entenc massa bé les incoherències de la societat- parlar d’integració i creure’ns molt obert i després en la pràctica i en el dia a dia no actuar així, des de dins, començant per nosaltres i les xicotetes coses. Potser, els temps canvien, les persones també, i les falles tal i com jo les coneixia, i els que estàvem, ens haurem d’adaptar als nous temps...potser ens haurem d’adaptar, però no tenim per què compartir-ho. Jo reivindique unes falles tranquil·les, agermanades, integradores i menys competitives, sols així comprendrem el concepte real díntegració.

206

207

Aquelles Falles Americanes miqueL Perez Em dèien que devia fer referència a la diversitat de cultures i a la seua situació actual dins d’un planeta amb poques possibilitats de sostenibilitat. Però al mateix temps, Sergio, em deia que podria enfocar-ho per cultures i ètnies entremesclant l’impacte amb la cultura valenciana i fallera; o fins i tot com veuen la festa de les falles altres cultures o festes similars. O siga que el cacau era de xavo. Jo sempre havia sentit allò que tots tenim un tio a l’Argentina. Pensava que era una bobada fins que, a poc a poc, vaig anar veient que sí. Que realment casa sí, casa també, aquells anys molts havien sentit parlar d’aquell vaixell faller. Per a mi, la primera finestra oberta al món de les falles. Per primera vegada sentia parlar de la festa més enllà de les muralles ducals i de la complaença pixavina. Un mil.ler de passatgers portava el primer vaixell faller aquell a finals dels cinquanta principis dels seixanta del segle XX. Un trajecte que costava moltes pessetes fins i tot, podria dir-se que tots els estalvis d’un any s’invertien per poder tornar a casa per olorar la pólvora i sentir el pasdoble València. Els de Xile acudien a l’Argentina per passar a Montevideo, Sao Paulo i ja en Rio de Janeiro poder embarcar cap a l’Espanya de Manolo Escobar, aquella de dones i vi, la dels quatre punts cardinals de la seua pàtria que formaven la bandera i l’escut d’Espanya. Aquella travessia durava entre 15 i 17 dies si baixaves a la zona d’Andalusia. Si t’esperaves més, podries arribar a la vintena o quasi el mes, embarcat. Jo sentia, assegut als peus dels iaios, com narraven històries que a mi, particularment, em semblaven d’una altra galàxia. Em mostraven àlbums plens de fotos en blanc i negre bordejades com si foren papers de pastissos. I m’explicaven que tants dies a l’alta mar els donava per conèixer-se més, per ballar, fer teatre en valencià i fins i tot recuperar l’olor i sabor a paella. Això sí, l’estampa curiosa era vore a les dones explicant als cuiners, i perquè no, manant-los com havien de sofregir la verdura, el garrofó, l’arròs i abocar el caldo. I els cuiners del vaixell faller, com acabats de prendre la primera comunió, feien cas a les indicacions de les dones. La història conta que aquesta finestra oberta al món permeté creuar amistats de per vida, fins a la mort; hi havia elecció de falleres majors del vaixell; alguns feien el viatge per veure als familiars i altres per recordar amb nostàlgia aquella ‘’terra estranya’’ que deia donya Concha Piquer com un sospir a Espanya només sentir un pasdoble.

208

Arribar el vaixell faller a València era tot un esdeveniment, el rebien en banda de música i trages regionals de l’època, era com si un portaavions de l’US Army partira cap al front o arribara d’un conflicte bèl·lic. Somriures, alegries, ulls com a vidres, abraçades i sentiments, acomiadaments sense saber si l’any vinent o d’ací dos o cinc, tornarien a veure’s. Era com era. Era l’època blanquinegra de la fam i el treball fora; la de fugir creuant el xarco; la de buscar-se la vida emigrant encara que això comportara tallar amb els arrels festius que t’havien parit. Com de difícil resulta hui per a un valencià estar fora de la terreta quan són Falles. No vull imaginar aquella gent que sols tenia contacte amb la festa segons l’any i el vaixell. Si aquell primer vaixell faller datava de finals dels 50 i principis dels 60 podríem dir que l’últim fou el 1972, de fet la primera fallera major d’aquell primer vaixell vivia a Terrassa i era Amparo Cebrian Lahuerta. Els meus iaios em contaven que teníem família a l’Argentina. I que a Amèrica també plantaven falles. I jo els mirava pensant que estes persones majors no saben ja el que diuen. Els Palau, Genaro, Sílvia, Julio, tots aquells familiars i descendents que s’obriren pas a través de les ‘’petrolieres’’ ESSO en Mar de Plata i voltants, havien partit de Gandia i d’Aïelo de Rugat, a la Vall d’Albaida. Havien creuat el xarco i importaven tradicions. Jo amb els ulls com a plats, escoltava tot allò que anàvem contant-me dels oncles fallers de l’Argentina. Hui fussant, escorcollant l’arxiu d’Infofalles em trobe amb aquesta joia de llibret faller de Mendoza de 1958, uns anys abans de començar a conèixer el vaixell faller. Hui el mire, llig, fullege i pense com seria aquella finestra oberta al món on un grapat de fallers i de valencians, molts ells gandians o saforencs, viurien els dies centrals de març entre el foc i el canvi d’estacions. Ells pensant en ninots, falla, crítica, pólvora, música, cercaviles i flors amb la llum blava de Sorolla mentre allà, a l’altra part del xarco ni les Falles saben igual; ni la gent sabia el que significava el que feien ‘’estos valencianos’’ ni tampoc s’afronta l’estació igual.

209

Supose que el mateix li passaria als components de la Falla el Túria de Buenos Aires, o aquesta mateixa de Mendoza, on això sí, per a mi fou una sorpresa trobar-me amb aquesta finestra oberta al món. Així, en paper d’estrassa i en blanc i negre, sense internet i xarxes socials. La tecnologia era la nostàlgia i la tradició per no oblidar. Jo no oblidaré mai aquelles lliçons dels vells i les velles que, al caliu de la llar, balancejant la cadira em contaven de menut. Hui sóc jo qui obri eixa finestra al món compartint aquests sentiments. Obreta i ben oberta... Són records, però són part de la meua infantesa.

210

adriaNa serLik Si va ser el meu accent distant, si les meues paraules van brollar inundant el teu cor quelcom endormiscat. Perquè negar que existixen? Vivim com podem, sobrevivim amb ètica, creiem en un món millor. Potser importa dir-ho en zulú, magiar, polonés, rus, èuscar o català? Si busques ofendre’m, aïllar-me, deixar-me fora del món circumdant no et preocupes. He vist passar els anys, dictadures i feixismes i he sobreviscut.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

211

anys de falla

Falla Alqueria Nova