Llibret Falla Plaça Prado 2020 by Publimania Gandia

MalĂ¨fics Comiat Falla 2019

La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vesades en els diferents articles i escrits publicats amb autor propi. “El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià” Aquest llibret participa en els premis “Ortifus”, “Climent Mata”, “Mocador i Emili d’Assaig sobre les Falles i Cultura Popular” i “Soler i Godes a millor article de Llibret” que s’inclouen en els premis de les Lletres Falleres. (www.lletresfalleres.org) Direcció i Coordinació: Salva Puig Ortiz · Begoña Espina Bañuls · Joan Martí Fuster · Raül Miret Vayà. Disseny i Maquetació: José Carlos Simó Fayos · Raül Miret Vayà · Joan Martí Fuster. Impressió: Publimania Gandia Fotografies Institucionals: Salva Gregori Autor Explicacions: José Manuel Prieto Part. Equip coberta: Raül Miret Vayà Correcció Text: Josép F. Tarrazó · María José Tarrazó Dipòsit Legal: V9212001

Les falles estan declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des del dia 30 denovembre del 2016.

Potser xiuxejant, a cau d’orella, o a plena veu, al mig de la plaça. Potser tan silenciós que ningú ho conega o que siga per tots ben conegut. Potser de mil maneres, d’amor, de misteri, d’importants o de poca cosa. Potser més vell que la picor o recent tret del forn. Però tots formen part del nostre dia a dia. Són els secrets. Estimat lector, un any més tens a les teues mans el nostre llibret, treballat amb la màxima cura i estima per a que siga del teu gust, per a que gaudiusques pàgina a pàgina de les millors lectures narratives i de poemes amb la bellesa de les il·lustracions, de tots els nostres col·laboradors. I amb eixa passió per un treball excel·lent busquem els millors temes per a tú. I enguany el nostre llibret versa sobre els secrets. Trobaràs cinc seccions de secrets, per a que pugues gaudir dels secrets des de distints punts de vista. Llegeix-los atentament, doncs et faran descobrir, aprendre i ser partícip dels mateixos. Cadascun d’ells et transportarà a eixe màgic instant en el que et saps poderós sabedor d’un secret que, esperes, ser l’únic. Així que posa’t còmode i a gaudir! Benvingut al Llibret de la Falla Plaça Prado 2020!

PD: No li ho contes a ningú, que és un secret.

Índex 8-9 10 12 14 16 18 22 26 28 30 32 34 36 38 40 42

Falleres Majors President President Infantil Reines de la Falla 2020 Mantenidora Reina de la Falla Reina de la Falla Infantil Reina del Foc Reina del Foc Infantil Reina de la Festa Reina de la Festa Infantil Reina de la Poesia Reina de la Poesia Infantil Padrina Padrina Infantil Fillolet

44 46 48 51 52 54 56

Racó de la Falla Premis Executiva Recompenses falleres Comissió Reines de la Falla 2019 Explicacions

134 Monogràfic “Secrets” Miquel Peiró José Torres José Manuel Prieto Diana Morant Juan José Todolí Víctor Soler Borja Abargues Miquel Pérez Raül Miret

Jordi García Polop Claudia Campos Troncoso Valentín Alcalá Jordi Guerola Gil Miquel Àngel Vidal Mario Miret Isam Diab Rafa Andrés Jose Micó Conejero Pau Sif Javier Justo Teresa Broseta Juan José Todolí Llorenç Abril Kazados Adriana Serlik Llorens Bustos Paco Zamora Josep F. Tarrazó

210

Guia Comercial

Falleres Majors oferint-vos lloc d’honor cedim pas

Alba Ramón Borja

Sandra Faus Palmer

amb veus i crits alegres que naixen de les goles, compassades lloances per a Sandra i Alba. De fons l’himne de Gandia, la vostra presencia desfilant front a nosaltres, alçant-nos, aplaudint-vos. Del somni ens traieu despertant-nos, fent-ho realitat, fent que visquem l’entorn ple de bells sentiments; l’aroma del fum produït pel soroll eixordador dels petards de les despertades i mascletades, els coets, les carcasses acolorides solcant els cels, paraules inspirades d’emocions que del cap ixen, que sorgeixen de la boca d’aquells que canten cants d’estil a manera d’alborada en la matinada, paraules escrites des del cor dels qui estimem la festa fallera reverenciant les vostres figures, paraules sinceres, apassionades, emocionades complimentant vostre regnat, merescut regnat per vostra manera de ser, la vostra trajectòria, la vostra bellesa, el saber estar a cada moment. Els Fallers i Falleres del Prado som contents, encantats sempre amb la vostra presència i amb vostres somriures feliços i ben pagats.

J. Arturo Martí

Falleres Majors de Gandia

2020

Juan Martí Fuster PRESIDENT 2020

Un any més tinc l’honor de presidir aquesta comissió, enguany complim 90 anys d’historia, 90 anys de Festa, 90 anys de falla. A les nostres esquenes molts moments històrics que no fan altra cosa que definir-nos. Una comissió que ha estat pionera en monuments, ninots, indumentària, llibrets, festivals, festa, cavalcades, emissions, curtmetratges, etc, i tambè polèmiques perque no dir-ho. Xifres històriques que sols ens poden produir orgull de tota la tasca que fem i que han fet els que ens han precedit i els que de segur continuaran els que vindran. És moment de traure pit i refrescar la memòria de tot el que s’ha conseguit i mirar cap on volem anar. Mai res ni ningú podrà empanyar, ni llevar-nos la nostra història. En poc arriben de nou els dies grans, on com sempre gaudirem d’una gran festa que tindrà lloc a la millor plaça de la ciutat, la nostra. Us esperem a tots amb els braços oberts per compartir-la amb fallers, amics, veïns i visitants, tots sou benvinguts. El millor capital que tenim sou tots vosaltres, fallers del Prado, als qual sols puc agraïr-vos la vostra aportació per menuda que siga, perquè gràcies a tots i cada un de vosaltres continuem caminant i fent història. Ara sols queda gaudir de les falles del 2020, ens acompanyes?

Guillermo PallardóPenalba P R E S I D E N T I N FA N T I L 2 0 2 0 Tinc l’enorme sort de representar als més menuts de la comissió, hem sent orgullós de tots vosaltres, som el futur d’una comissió, que any rere any s’esforça per donar la millor imatge dels seus menuts. Mostra d’això és el magnífic festival musical que tots els anys treballem, o eixes magnífiques falles infantils que plantem cada 15 de març a la plaça. Tinc el plaer de poder dirigir-me a tots a través d’aquest llibret que és fantastic i que cada any es supera, vull dir-vos que sóc molt feliç sent el vostre Presi infantil, i sols tinc paraules d’agraïment. Ara venen els dies de falles i vull que m’acompanyeu per viure tots junts les millors falles possibles. El 2020 amb tots vosaltres segur que serà inoblidable. Visquen les falles i visca la falla Plaça Prado.

Verónica San Cristóbal Villarmín Clara Tortosa García

R E I N E S D E L A FA L L A 2 0 2 0

Sara Sanvíctor Beneyto

MANTENIDORA

/2020/

Sempre ha estat vinculada al món festiu de la comunitat, primer als moros i cristians en la seua localitat natal, l’Olleria, i des de 2014 a les falles i, mes concretament a la Falla Plaça Prado ha estat, reina de la festa i de la falla, membre de la cort d’honor i al 2018 fallera major de Gandia. I enguany mantenidora de la seua comissió.

Verónica San Cristóbal Villarmín R E I N A D E L A FA L L A

Verónica San Cristóbal Villarmín REINA DE LA FALLA Reina del Prado elegant i gentil Verónica, vius des de sempre nostra estimada festa, festa fallera que al cor portes impregnada proclamant-la amb la teua sola presència, doncs ja eres part de nostra història viva. La teua estampa i figura de bella mirada a tots ens fetilla, sentint, respirant victòria amb eixe somriure teu, símbol i senyera. Eres i seràs preuada joia en la memòria fent més valuoses les Falles de Gandia.

J. Arturo Martí

Clara Tortosa GarcĂa R E I N A D E L A FA L L A I N FA N T I L

Clara Tortosa García REINA DE LA FALLA INFANTIL Els fallerets i falleretes et miren amb alegria, els xiquets i xiquetes t’admiren bocabadats amb la teua elegància, somriure i saber estar. Eres un poc entremaliada, molt desperta, educada, amb grans valors i mirada neta. Clara eres protagonista de somiada fantasia, somni alegre que en despertar es fet realitat, vivint amb aquest regnat molta il·lusió i màgia. Màgia de Gabriel i Ines, màgia de José i Cristina i pel que tú ja saps… la de l’Unicorn blanc. Fent possible que es complisca allò tan desitjat, ser de la Falla Infantil del Prado, nostra Reina. J. Arturo Martí

Cristina Laporta Bravo REINA DEL FOC Cristina un any més vestida de fallera lluint com ningú el traje de llauradora. Amb bell somriure que a tots contagia, brilla’n-te la mirada al gaudir nou regnat. Reina del Foc perquè a tots ens il·lusiona. J. Arturo Martí

Arianna Sarrió Escrivá REINA DEL FOC INFANTIL Eres com una carcassa que la nit il·lumina et dones a conéixer amb molta lluminositat, el soroll de traques i coets és la teua tasca enlluernant-nos amb la teua dolça mirada. Arianna, enguany el Foc és el teu Regnat. J. Arturo Martí

Manuela Borrull Guillem REINA DE LA FESTA Reina de la festa, nascuda per a ella, eres la sobirana de la música i l’alegria, sense tú tot és tristesa, res s’il·lumina, al teu voltant, Manuela, la vida és bonica, sent l’assenyalada al festejar l’harmonia. J. Arturo Martí

Susana Herrero López REINA DE LA FESTA INFANTIL Susana ets la Reina de la festa. Unint danses, balls i música, soroll dels coets i l’algaravia que amb la simpatia i bellesa il·lumines la familia fallera. J. Arturo Martí

Marina Fuster Real REINA DE LA POESIA Per què eres la reina de la poesia? Perquè eres qui ompli tot d’alegria la musa de l’artista i el poeta, omplint els cors de dolça harmonia vivint i gaudint les falles com cap altra Marina, eres d’allò més en simpatía. J. Arturo Martí

Itziar Faus García REINA DE LA POESIA INFANTIL La teua mare d’esta falla va ser reina, ara tú, Itziar, ens dones grata alegria, venint amb molta il·lusió i fantasia, no hi ha res més bonic que ser fallera, a més a més lluint la banda de la poesía. J. Arturo Martí

Laura Cardona Fernández PADRINA Laura, nostra padrina d’enguany, ets fallera des que nasqueres, o tal vegada fins i tot des d’abans, els teus ulls, la teua mirada et delaten de forma molt especial, quant de Falla et parlen, emanat raigs de llum brillant en arribar les nostres festes Joséfines. J. Arturo Martí

Gemma Bermúdez García PADRINA INFANTIL A tota la xicalla tu defenses pel càrrec que engany ostentes. Als que són xiquets i xiquetes amb lluentors de la teua mirada eres la que a tots la llum regala Gemma eres tú, Padrina de la falla. J. Arturo Martí

Gabriel Tortosa García FILLOLET De família molt fallera vas nàixer, en aquest ambient has de créixer assegurant el futur Gabriel… i simbolitzant la continuïtat de tota trama infantil festera. J. Arturo Martí

Premis 2019 Ninot indultat infantil Millor ninot secció especial Millor ninot secció especial infantil 2n premi secció especial 2n premi secció especial infantil 2n curtmetratge faller 3r premi de llibret 3r premi truc absolut 4t premi festival musical infantil 5é premi informatiu faller 15é premi llibret ús del valencia Millor actriu revelació Raquel Díaz

48 Raquel Díaz Secretària

José Manuel Prieto Cristina Laporta José Manuel Sánchez Comptador

Amparo Bravo Tere Fuster

Jordi Sellens Tresorer José Tortosa Jesús Escrivá

Jesús Escrivá Sot-president Juan Blay

Sergio Avilés Guillem Morant Xavi Peiró

Ruben Tomás

Rosana Ferrer Gracia Vidal Jesús Fuster Carla Masip

Juan Martí President

Carol Cuquerella Delegada de festes

Salva Puig

50 President: Juan Martí Fuster Sot-President: Jesús Escrivá Palonés Sot-President 2n: José Manuel Prieto Part Secretari: Raquel Díaz Camarena Sot-Secretari: Jesús Fuster Moragues Tresorer: Jordi Sellens Pascual Comptador: José Manuel Sánchez Morant Delegat de Festes: Carol Cuquerella Gomar Sots-delgats: Xavier Peiró Jornet Guillem Morant Peiró Gracia Vidal Rubiols Amparo Bravo Tarrazona Rosana Ferrer Melis Juanjo Franco Tomás Delegat de cavalcada: José Manuel Sanchez Morant Loter: Jesus Escriva Gadea Arxivers: José Fernando Tarrazo Martí Jesús Fuster Moragues Delegada de Rifa: Paula Estrugo Ferrer

Delegada artistica: Cristina Laporta Bravo Casaler: José Manuel Sanchez Morant Delegat de Planta: Jordi Sellens Pascual Guillem Morant Peiro Juan Blay Delegat de Monument: Jesús Escrivá Palones Juan Martí Fuster. Delegat de crema: Jordi Sellens Pascual Delegades d’events: Carol Cuquerella Gomar Amparo Bravo Tarrazona Delegada de bandes i detalls: Carla Masip Almiñana Tere Fuster Torres. Delegat d’emissio: Pep Fuster Torres. Delegat d’informatiu: J. Arturo Martí Sarrió Delegat de curtmetrage: José Tortosa Maroto MºJosé Sellnes Canet Delegat de teatre: Pep Fuster Torres Delegat de llibret: Salva Puig Ortiz Delegada de flors: Rosana Feller Melis

Delegat de Jocs: Rosana Ferrer Melis -Truc absolut: David Gómez Porcel -Truc femeni: Rosana Ferrer Melis -Bac: Mª Angeles Calatayud Hernández Delegat de llum: José Juan Marco Delegat de protocal: Juan Arturo Martí Sarrio Delegada de reines: Carla Masip Almiñana Tere Fuster Torres. Membres de l’Assemblea FdF: Juan Martí Fuster Carol Cuquerella Gomar Raquel Díaz Camarena Membre de la Junta de Govern Juan Martí Fuster Membres de la CPRI Juan Arturo Martí Sarrió José Fernando Tarrazó Martí Suplent a la Comissió Disciplinaria de la FdF Juan Martí Fuster

Joia d’Or de la Falla: Verónica San Cristóbal Villarmín Clara Tortosa García Guillermo Pallardó Penalba Escut d’Argent de la Falla: María JoséTarrazó Martí Borja Sellens Canet Juan Blay Muñoz José Manuel Prieto Part Xavier Peiró Jornet Guillem Morant Peiró María José Sellens Canet Escut d’Or de la Falla: Xelo Ramón Almiñana Gesmil d’Or: Carola Escrivá Palonés Carles Meseguer Almiñana Gesmil d’Argent: Juan Blay Muñoz Gesmil de Coure: Almazan Moya, José Borrull Guillem, Manuela Donet Sellens, Sergi Lorente Muñoz, Pilar Morant Cuquerella, Berta Puig Mengual, Silvia Rodriguez Estrada, Borja Roman Burgos, Natalia Villarmin Martínez, Carla

Comissió Major

Abril Escriva, Iraida Abril De Torres, Luis Alberca Martínez , Gal-La Alfonso Pozo, Marta Alemany Climent, Eva Almazan Moya, José Arlandis Ribes, María José Aviles Gomez, Sergio Beltran Ahuir, Ana María Benavent Martínez, Christian Berbegall Miñana, María José Bermudez García, Sara Bermudez Hernandez, José Manuel Bernabeu Mascarell, María Blay Muñoz, Joan Boronat Castello, Rafael Borrull Guillen, Manuela Bravo Tarrazona, Amparo Brines Armiñana, Rafael Burgos Martínez, Natalia Cabrera Estruch, Oscar Calaforra Calatayud, María Calaforra Sanchez, José Jesus Calatayud Hernandez, Mª Angeles Camarena Cabanilles, María Dolores Cano Pozo, Manuel Cardona Fernandez, Laura Castello Sanz, Dessire Castillo Dominguez, Belén Climent Gregori, Encarna

Cuquerella Gomar, Carol Cuquerella Gomar, Elvira Cuquerella Jimenez, Cristina Cuquerella Ruiz, Miguel Diaz Camarena, Aitor Diaz Camarena, Raquel Diaz Morant, Felipe Donet Martínez, Miriam Donet Sellens, Sergi Embuena Grimalt, Lolin Enguidanos De Frutos, Sara Escriva Gadea, Jesus Escriva Gea, Beatriz Escriva Palones, Carola Escriva Palones, Jesus Espina Bañuls, Begoña Espina Bañuls, Paula Estevan Sabater, Vicente Estrugo Ferrer, Paula Faus Mendez, Sergio Antonio Femenia Quiles, Blanca Ferrer Melis, Rosana Ferrer Melis, Vicente Figueres Cardona, Marta Figueres Segarra, Guillermo Franco Tomas, Juan José Fuster Moragues, Jesus Manuel Fuster Torres, Pep Fuster Real, Marina Fuster Torres, María Teresa

Gadea Morant, Pepe García Lechuga, Cristina García Tarancon, Gemma Del Pilar García Telletxea, Agurtxane Gasque Pastor, Eusebio Gomez Porcel, David Gregori Arlandis, Borja Guillem Barber, Mariela Herrero Sendra, Miguel Laporta Bravo, Cristina Lara Fernandez, Ausias López Roldan, Isabel López Vera, Iñaki Lorente Muñoz, Pilar Lloret Hernandez, Sara Marco Delgado, Sandra Marco García, José Juan Marco Sanz, María Mari Carrasquer, Salvador Marquez Alzate, Ainhoa Martí Domenech, María Lorena Martí Ferrer, María José Martí Fuster, Joan Martí Sarrio, Joan Artur Martí Sarrio, María Teresa Martínez Estruch, Isabel Martínez Martínez, Jesus Martínez Martínez, Lluisa Martínez Momparler, Francisco Mas De Sanfelix, Pepe Masip Almiñana, Carla Masip Moreno, Juan Fco.

Roman Pascual, Ignacio Ronda Cardona, David Saldaña Sanchis, Ines Sanchez Morant, José Manuel Sancristobal Villarmin, María Sancristobal Villarmin, Verónica Sanvictor Beneito, Sara Sarrio Ferrer, Juan Sellens Camps, Alex Sellens Canet, Borja Sellens Canet, María José Sellens Monzo, Vicent Sellens Pascual, Alex Sellens Pascual, Jordi Sellens Pascual, Paco Sendra Villaplana, Andrea Signes Blasco, José Luis Sivera Penalba, Julia Tarrazó Martí, José F. Tarrazó Martí, María José Tomas García, Ruben Tortosa Maroto, José Vaquero Arauz, Liliana Vidal Cameirao, Daniel Vidal Rubiols, Gracia Vila Bruno, Vicent Artur Villaescusa Soler, Joaquin Manuel Villarmin Martínez, Carla

Comissió Infantil

Mayor Fayos, Lorena Melis Pons, Maribel Meseguer Almiñana, Carlos Meseguer Palones, Alba Morant Cuquerella, Berta Morant Cuquerella, Ignacio Morant Peiro, Guillem Morant Ripoll, Diana Moratal Estrela, Eva Moratal Maño, Angela Moreno Candel, Silvia Muñoz Resa, María Navarro Martí, Joan Orengo Moragues, Esther Pallardó Lafuente, Guillermo Palmer Martínez, María Palmier García, José Palones Sanjaime, Carmen Palones Sanjaime, Reme Pastor Fabra, Borja Pastor López, Marius Peiro Jornet, Javier Penalba Belda, Ana Pérez Marcos, Juan José Pozuelo López, María José Prieto Part, José Manuel Puig Mengual, Silvia Puig Miret, Daniel Puig Ortiz , Salvador Ramirez Rayo, Zahira Ramon Almiñana, Xelo Ródenas Reus, Francisco José Rodriguez Estrada, Borja Roman Burgos, Natalia

Bermudez García, Gemma Cristina Blay Ciudad, Marta Belén Boronat Pozuelo, Paula Cabrera Palmer, Oscar Calaforra Calatayud, Helena Xinjiang Donet Sellens, Jordi Estevan Martí, Blanca Estevan Martí, Pablo Estevan Martí, Vicente Fuster Femenia, Manel Fuster Femenia, Neus Fuster García, Itziar Fuster García, Eneko Herrero López, Susana Herrero López, Sofia Ibañez Cano, Ian López Arlandis, Carla Marco Sanz, Lucia Martínez Mayor, Claudia Masip Lorente, Alba Masip Lorente, Lucia Pallardó Penalba, Carmen Pallardó Penalba, Guillermo Pérez Gregori, Adrian Puig Tarrazo, Mauro Sarrio Escriva, Arianna Sellens Camps, Claudia Sellens Vaquero, Jorge Guido Sellens Vaquero, Vicente Signes Moratal, Andreu Tomás Escrivá, Borja Tomás Escrivá, Carla Tortosa García, Clara Tortosa García, Ines Tortosa García, Gabriel Vidal Alemany, Abril Vidal Alemany, Carlos Villaescusa Ramírez, Joaquin

SANDRA MARCO DELGADO CARLA TOMÁS ESCRIVÁ

R E I N E S D E L A FA L L A /2019/ El día de la presentació vam tindre l’oportunitat d’agrair-vos a tots vosaltres el que vam viure al nostre any faller i hui desde las pàgines d’aquest meravellós llibret ens dirigim a vosaltres per acomiadar-nos d’un reinat inoblidable que recordarem tota la vida i del que tots i cadascun de vosaltres heu format part. Ha sigut un orgull representar a la comissió del Prado, i ens hem sentit volgudes i arropades per tots els nostres fallers. GRÀCIES PER TANT EN AQUEST 2019. Carla i Sandra.

MONUMENT MAJOR / SECRETS ORIENTALS Autor explicació: José Manuel Prieto Part Artistes fallers: Palacio i Serra

‘SECRETS ORIENTALS’

Secrets En la definició de secret

Trobaràs secrets en cursiva:

implícit va el retret:

no en faces una utilització excessiva.

saps a esguard

Per favor.

el sol·lícit xiuxiueig amb retard.

(Ni tampoc una interpretació exhaustiva:

Però té substància

tot són opinions amb inventiva

el mot emprat amb abundància:

que no responen a un criteri propi).

des del misteri carnal fins al pecat mortal.

Per això conté el secret

Per això és important

una síndrome de misteri

fer de la ciència encant

condensat en un encanteri

i compartir amb certesa

repetit fins a reglotar, satisfet.

sols el que se subjecta amb delicadesa.

Entra en l’àmbit del rumor

De la resta queda el pecat,

el que, fervents i amb ardor,

la remor del combregat,

solem repetir de la suposició

el tòpic o el seguici suposat

amb què vestim de misteri la ficció.

un cop adreçat el que no ens han assegurat.

Compartim amb certa devoció

Què és, sinó, un misteri

el comentari o presumpció

que professem amb devot encanteri

amb què el que tuitegem

per embotinar o tafanejar

es fa cert en el temps líquid i de fem.

i viure sense l’amargor d’alenar?

Què és, però, el secret,

Secrets de ciutat,

com no siga un combat al retret?

del piu o del combregat,

què és, sinó, un pecat

del poder o la seducció,

regalimat i a plaer escampat?

del que excedeix l’abast de la raó.

Un repàs amb mirada oriental

Per això este viatge

perquè diuen que de l’original

a mode de companatge

en conserven a l’Orient

entre el pretèrit oriental

un cabàs del pedigrí vigent.

i el present de Ciutat Ducal.

Va ser oriental

La clau del secret, per barris.

el primer secret descobert

Va per barriades

amb què han omplert

el que corria per les contrades

la recent història mundial.

al llarg de la història: la intensitat del secret i la seua cridòria.

En Amèrica, per dir-ne una, Trumpellot sol beure Cola per tuitejar de matí i tocar bola.

Merkel la d’Alemanya en tremolar la mà fa com que enganya però sembla immortal en la trona.

Com immortal tocada per ginebra la Reina de Gran Bretanya, que a succeir-se no s’afanya.

Altre cantar és el que a Corea

El secret immortal

Kim Jong-Un dicta a pas militar

de la reina mare d’Anglaterra

aniquilant si cal al rival a un aeroport de Crimea.

era una copa de ginebra, o una gerra.

El secret del formol

Per a altres el secret de viure

sembla conservar com vol

està en exercici diari

al capritxós dictador coreà.

o pràctiques per exercitar el múscul del riure.

Diuen que el secret del Pontífex

Castro bevia soda,

és menjar la fruita que els artífex

Joan Pau evitava el mal de gola,

de la conquesta importaren d’Amèrica.

Putin resta conservat en cola.

A altres indrets de la terra

Si preguntem en el Grau ducal

el secret sembla una guerra

quin ciri ha format Picornell

en l’elecció entre poder o moneda.

ens diran que un cacau amb el carril bici vell.

El que encara no fa sinó augmentar

A la platja de la Venècia gandiana

el que cal amb fervor especular

Picornell ha posat una rotonda

dels secrets per sobreviure-hi sense molestar.

que sembla una paella de les que al Grau obrin gana.

A la Corea de la ciutat ducal

Al Kentucky front al marjal

Prieto fa reformes amb astral

diuen que dels mosquits tigre han embogit

per poder la zona blava esborrar.

i Liduvina sols els ha receptat flit.

Prieto diu que a Marxuquera

A Roís de Corella no quedarà ni el jutjat

el terrat ja no és el que era:

i com no se’n donen presa, ni el Mercat

no actua ni el guitarra ni l’interventor.

venut al millor postor de Ferran-Fira Mercat.

L’escama alçada fa por,

Restava el secret d’Alandete

perquè sols li faltava a Nahuel

per posar pau

obrir la Marquesa a Vox i el seu cor.

llegint una homilia que no entenen ni al Grau.

Ja no està Ródenas per a apretar

El secret del bestiar

ab el Carril Bici o el terrat per actuar,

on pia el que pot,

la canera o el mosquit amb el que acabar.

no tots en Bloc solen caminar i on sols Diana se’ls ha clavat al pot.

Sort que ens queda la llum de Liduvina que inspira i encomana, divina, per l’ànima del solar erm de l’antic Hospital.

El Secret de la seducció oriental.

Del secret de la seducció oriental ha après Diana, triomfal, en guanyar les eleccions locals amb resultats comparativament siderals. Dels 7 regidors de la passada legislatura, que per al seu Partit necessitaren punts de sutura, ha passat a onze escons, i un pacte amb Alandete arrodonit –o espentat—pel Botànic dels botons. De com un pla d’ajust, dures mesures imposades amb fust, i dolor econòmic van donar pas a un fulgurant resultat astronòmic. Un èxit de seducció que amaga els secrets de la intriga o la conquesta oriental, aplicats per la triomfal Alcaldessa de la ciutat capital.

Si veus que l’Ajuntament tremola

De la màgia oriental

avisa Diana perquè lluisca amb rajola.

conserva el misteri ancestral de la seducció general.

Si creus que Gandia ha quebrat espera a vore el turisme que ens han preparat.

Ha guanyat les eleccions tot i tocar els botons

Si creus que cal fer el que et ve en gana vota la victoriosa Diana.

amb impostos, ajustos i imposicions.

Ha sigut una legislatura

Queda la llosa bancària

erta i dura,

que sempre requereix solució estrafolària

un camí difícil d’amargura.

perquè la de ‘no pague’ no n’és partidària.

Ella l’ha superat amb ingeni

L’Ajuntament deu un munt

amb un resultat de premi

de préstecs i deutes, de cent en amunt:

tot i el dolor generalitzat.

pagaran els néts amb interessos, junt.

L’Ajuntament l’heretaren quebrat

Però ahí està l’Alcaldessa

i ara han avançat

amb el seu secret de la seducció

almenys amb el deute comercial saldat.

duent els gandians a la butxaca amb convicció.

El sol presumeix lluent

Ens ha dit que ja no hi ha patiment

de plaers, de cent en cent;

sinó del futur l’inici del ciment

què importa si no hi ha deute al corrent.

per nugar llonganisses amb rics de naixement. Ha fitxat Gregori el de la calculadora,

L’Alcaldessa de la ciutat

i Carmen, del Tirant directora,

presumeix d’emprèstit encetat

i fa repetir a Mascarell i Liduvina, la corredora.

rematat amb una victòria del combregat. Ho té tot enllestit Ella és la guanyadora

per al vol d’enfit

i llueix, dalt de l’Ajuntament, lluitadora

a una legislatura de confit.

com si fos Juana d’Arco batalladora.

Marrons per evitar la seducció

Que trauren arena de l’Auir amb permís del Ministeri?

Que hi ha un marró que arreglar?

No passa res, Picornell, digues que tens permís del comissari.

Deixeu a Prieto arromangar-se i manar. Que les hamaques retarden el muntatge? Que té protestes en la porta del consistori?

Mascarell, o Picola, resoleu el companatge.

Dueu a Prieto a resoldre el rebombori. Si demà plou i suspenen l’escola, Que diuen en el Grau que no volen la bici pel carril? Corre, Picornell, posa pau abans que et munten un ciri o vodevil!

ix, Picola, i posa al Facebook que la mar tremola.

Per a la resta caldrà un inventari

No li fa cosconilles ja ni l’oposició

de la imaginació amb que el bestiari

perquè conserva el dret de la seducció

queda convençut sense misteri.

deixant fins i tot Soler sense capacitat d’acció.

Ella, triomfant, reina de la legislatura,

Els contraris, diu, eren bandolers

i per si de cas sense excessos, que no s’apura,

i ara com les serps roden sense quefers:

no siga que la nova era ens vinga dura.

els vells mossos duen ara verí sense afers.

Com geisha oriental fa eixir sol i núvols al cadafal ordenant vents i manaments, cada postal.

Miracles de la seducció

Miracle que sonen les campanes,

Queden els miracles

i que no caiga el campanar,

que fa vore que són umbracles

o que el Carrer Major òbriga tot i amb ganes.

capaços de tapar els emplastres. Miracle que el Bloc siga conscient Miracle que la Platja estiga atapeïda

que no cal un arbre a cada pam de ciment,

o que aparques de seguida

ni una bici o patinet per a l’esparciment.

en el Centre Històric comprant de fugida. Miracle que als tallerets de l’anella verda O que la indústria siga puixant

hagen vist per fi la merda

i vinga el Ministeri punxant:

que envolta la semàntica i l’ambient.

sols li faltava una Estació de tren mimvant.

Miracle que malgrat les ofrenes de la història

Els orientals inventaren la seducció,

es conserve el dolor de la memòria

i nosaltres, per orgull pixaví i ambició,

per a premiar la gesta de Diana per a la glòria.

hem fet seguici a la seua conservació.

I així, amb el seu tractat de seducció,

Però això són noves pàgines

llueix triomfant l’ambició

que no poden embrutar versos amb què regalimes

de repetir gesta en una Gandia en transició.

la forma com l’Orient enlluerna amb el mateix sol d’esta Gandia, de Marxuquera a l’Auir, i alçar el vol.

Altra cosa és cap on o de quina manera no ens enfitarem de nova fartera de promeses i gestes de burrera.

El secret de l’agulla.

Una Alcaldessa victoriosa ha deixat una oposició teclosa. Víctor Soler ha sobreviscut, a dures penes, al resultat obtingut, i això ha provocat enveges per l’herència i maldecaps de consciència. Què haurà fet, tan llest, tan ben plantat, per trobar-se dubtós i en este atzucac, per perdre les eleccions a una Alcaldessa que mai havia guanyat les votacions, per haver fet creure a la ciutat que podia liderar amb ambició el futur del combregat. Víctor Soler i el Partit Popular digerixen un resultat que no acaben de tragar. Quin serà el secret de la derrota, que com una agulla en el cap els explota?

Si vols un candidat regalat

Però ahí estava Arturo

a la fira de Xàtiva en rifen un, donat.

negant el ‘futuro’.

Deixa Soler al comandament

Com podia el líder superar

i voràs la desbandada de gent.

l’herència que els volia soterrar?

Víctor Soler va conjurar

Va cridar Vicent de Benipeixcar

el pare poder matar.

per junts la llista liderar.

Amb això i un fitxatge

Soler volia la conquesta

ja tenia complet el maquillatge.

d’un Ajuntament que a ruïna apesta.

Volia l’etapa superar

Qui serà el legislador

del despilfarro que ens va condemnar:

que va condemnar a este dolor?

Gandia erta i endeutada,

No sabia que Torró orquestrava

malmesa i de butxaca escurada.

a un candidat que no despagava.

Però semblava nou

Com del secret de l’acupuntura,

I així lluïa en el cartell: ert i tou.

es fa mal i del dolor s’apura:

Així visqué la seua candidatura

Un dolor sobtat

el xiquet al que Torró batejà amb desimboltura.

sorprèn el candidat recent estavellat (o estrenat).

No era plaer sinó dolor barroer:

És el dolor de l’agulla del padrí que no vol passar fulla.

El de l’agulla que clavava i que sense manies perfeccionava

El dolor de l’aprenentatge de qui de la germanor ha fet maridatge.

En el cos del candidat derrotat, vençut per Diana, a qui volia a un costat.

Primer van assegurar que Guillermo el volia confrontar.

Després de la caixa buidar

Guillermo amb els de Torró

podia el PP liderar.

i la resta, que de nous els importava un porró.

Però Víctor no va voler

Arturo per darrere controlava

que el dofí malbaratador agafara poder:

el que per davant sense emoció negava.

Si Guillermo la butxaca ens ha escurat

Deia no poder liderar

no pot l’Ajuntament agafar per mandat.

el partit que la porta d’eixida li va ensenyar.

I s’inicià una batalla soterrada

La guerra va acabar

pel control de la pepera contrada:

quan el pastís va saber integrar:

Els d’abans de la bancarrota,

La trajectòria va acabar

els d’ara amb la boca per ficar la pota.

amb un resultat que els va estavellar.

La batalla acabà com el rosari de l’Aurora:

I en això que el candidat ert

ells, perduts, i la formació com a deutora.

donà protagonisme a qui estava més verd:

Víctor Soler

Tots excepte el padrí

agafà el timó com va poder.

que torna a vendre ulleres, com de fadrí.

L’agulla era massa dura

Un ex de Ciro Palmer

I en el present fa mal i encara apura.

i una altra que ve del Port grauer.

Per no parlar dels fitxatges encara per demostrar els rodatges.

Entre tots no en fan un i segueixen acusant l’Alcaldessa de fum.

Ells, que en la ciutat malbaratar no sabrien, ni enganyant-se, encertar.

En això Soler el candidat comença la travessia pel desert presentat. Una trajectòria dura que en el present fa mal i encara apura.

El secret de l’horòscop xinés.

A l’oposició també sesteja un DJ que amb la nit festeja, fitxat des de la cúpula de Ciutadans per deixar Ciro –i colla—amb un nas de dos pams. El secret de totes les cartes que va jugar –o deien que sabia jugar-ne—li va la candidatura regalar, i ell pensava, arribat recent i novençà, que se n’eixiria de la cistella amb una llista tan nova que sonava a vella. I amb això i la marca de capa caiguda li donaren la campanya per venuda. La música no sabia conjugar qui tota la vida sabia la melodia idònia punxar. Prou de necessitat té en este moment qui, recent aterrat a l’Ajuntament, confia en pitonisses, cartes i horòscops, demana delegació pacient i acudeix al Plenari sense saber per on van caient.

Si no saps per on van caent

La cúpula de Ciutadans

Escolta al Plenari Pascal, i et sentiràs plaent.

deixà Ciro ventant-se a dos mans: calia comprar una candidatura

Si creus que la vida és dura

amb la ressaca que del coco loco prou dura.

Compra amb el coco ben loco una candidatura. En això que un vident inspirat en el carismàtic moviment va advertir Cantó, Rivera i la gentada d’un perfil de gran tirada.

Es tractava de Pascal, punxadiscos,

En això que el fitxatge estrella

amb carisma, do de gents i no exempt de riscos,

fou capaç de cantar una cançó vella:

A qui aventuraren una gloriosa campanya

deixem fer govern popular

que acabà amb cubates per vore qui enganya.

si en la dreta podem sumar.

Ni amb la mescla de garrafó de botella

Eixe vell companatge

pogué menjar cada orella

no sonava a la música punxada del fitxatge

dels vots que li aventuraven

sinó a suposada modernor

un èxit que mal li auguraren.

revestida de pretesa coentor.

Li calia per al miracle aconseguir

Si no saps per on van caent

encomanar-se als sants que solien protegir

escolta al Plenari Pascal, i et sentiràs plaent.

o tirar les cartes de les pitonisses

Si creus que la vida és dura

per vore del destí les seues frontisses.

compra amb el coco ben loco una candidatura.

Fou com Pascal, DJ del percal,

És així com començà a escriure’s la legislatura

aconseguí deixar de passar-ho mal

del candidat que nit i dia l’apura

per esdevenir un candidat que, com el vent,

prenent per conscient ventura

formava un criteri variable i ocurrent.

l’aventura de la seua candidatura.

Dels secrets de l’horòscop oriental

Les cartes sol al matí tirar

ha pres bona nota el DJ del percal

per vore en la tertúlia què opinar;

per fiar a la sort o al destí

les cartes, per denunciar polítiques

el talent del seu paladar polític fi.

que del Govern mereixen forçades crítiques.

Per a les cartes poder tirar

Així és com Ciro Palmer

ha de saber la seua sort fiar

Tingué el camí marcat d’eixida

al que diuen els missatges i profecies

per tal que el partit desfera a plaer

de les que al criteri de penell tot ho fies.

el suport al Govern per evitar la fallida.

Preferien un candidat de la nit

Manaments de cartes orientals,

per l’horòscop embogit

horòscops amb manaments mortals,

buscant els secrets de l’encanteri

cartes mal tirades...

amb que la màgia resol la quimera o misteri.

o candidatures a l’atzar presentades.

Així és com el DJ de la nit

Si no saps per on van caent

fa com que cada pensament medita

escolta al Plenari Pascal, i et sentiràs plaent.

mentre sobre Gandia levita

Si creus que la vida és dura

per saber què necessita el poble afeblit.

compra amb el coco ben loco una candidatura.

El secret dels malabars orientals.

Per als comptes poder quadrar, Salvador Gregori, el regidor d’Hisenda, necessita fer exercici de malabar. Per tal de poder el turisme salvar, Vicent Mascarell, ara el regidor de Turisme, requereix de molts equilibris –alguns nocturns—poder realitzar. Tots vigilen els dos sectors més importants de la ciutat: el turisme i el compte, que trobaren quebrat; ara els dos, com equilibristes orientals, ens delecten amb exercicis de malabars pensats per a principiants.

Per als comptes poder quadrar

El turisme de puro i pipa

has de deixar a Gregori maniobrar.

Un nou ‘mitjà de comunicació’ ha passat a la guerrilla i l’acció:

Si creus que la vida és dura

acusa Mascarell el regidor

compra amb el coco ben loco una candidatura.

d’explorar la nit sense por.

Però la tasca de la seua nova cartera

Fa com els malabaristes

passa per fer de comercial

quan, només tocar pistes,

d’una platja de bandera

han de ballar amb la més lletja

un poc ofegada per la crisi mundial.

amb brofegades i molta corretja.

No fuma puro en la sobretaula

I això que el sector va al·lucinar

ni conta relats de turisme de faula

amb el parc aquàtic que van dir portar

sinó aterra la quietud del sector

i les platges temàtiques d’atraccions

vencent cada dia la irracional por.

capaces de dur-nos cabassos de milions.

Creien que acabada la misèria

Fa Mascarell de bomber

serien capaços de resoldre la dèria

torejant el sector, de taula o hoteler,

de connectar la nit de la platja ducal

amb la convicció del client

amb la ciutat en afàsia general.

que sap fer de la nit bon ambient.

Però no van arribar les oportunitats

I mentre, el que sempre hem tingut:

que creien en sentir els bitllets lligats

pipes, compra de supermercat,

procedents de les inversions de russos

poc restaurant amb ticket facturat,

o d’agents comercials grisos i confusos.

molt de passeig, hamaca per a gran i menut.

L’economia de la caixa buida

Per tal d’arreglar la papereta

El paper de Salvador Gregori

va haver de combinar els malabars

era ordenar el rebombori

amb alguna brofegada de bragueta.

deixat en la comptabilitat. Ni amb tot quadrat Tenia Guillermo de bon mestre

i qualsevol impost pujat

autor confés de l’emplastre,

pogué ficar ordre el pressupost vedat.

difícil de solventar. Calia corregir els malabars amb dosi d’equilibrisme, Trankimazín, Lexatin i possibilisme.

Gregori amb això no en tenia suficient

Va ser així com el malabarista

i dedicà les seues ingents dots de gestor

esdevingué de practicant equilibrista

a solventar la quebra de l’aparcament.

a gestor amb dots d’orador i estadista.

No sols cobraven per aparcar

Dos petits equilibristes

sinó que a un servei per a plorar

fent cas al major de l’experiència

afegien una instal·lació deficient.

per no tindre mal de consciència en l’itinerari que sobre les fangoses pistes han agafat en els comandaments de Gandia.

El secret del dol oriental.

En l’Esglèsia i en la cultura oriental, el blanc és el color del dol mortal. El que la nostra societat ha representat d’amagat, fosc i obscur, ha estat blanc radiant i pur en les civilitzacions de les que vam heretar tot el que ara som o volem representar. Per això, dues dones de blanc radiant van les penes cantant, dels mals d’esta societat que amenacen el nostre futur com a combregat. Eixe serà el secret del futur: guanyar l’homofòbia, la violència masclista o el demà obscur.

La història oriental serveix per aprendre

Amenaça la nostra societat

que el passat no es pot a la desmemòria vendre.

un clima per als drets vedat on està en qüestió el que som, sense pecat.

Ens apura un present d’obscuritat on condemnem drets a la clandestinitat.

El recapte encara impregna un patriarcat que sense voler hi regna per domesticar les dones en clandestinitat.

És el principal mal del futur

Hi ha una justificació

capaç d’amenaçar el present i un demà segur:

per a la mà alçada en acció

protegir les dones i estimar els vulnerables.

exposant la violència sense fricció.

No sé si hi ha culpables

Creuen reservar a la clandestinitat

però recent s’estrenen partits

el que solemnement consideràvem pecat:

que les boques han descosits.

la violència que tant ha sagnat.

Sense complexos afirmen segurs

Posem-nos seriosos però forts

que esdevenen forts i més purs

per no consentir condemnes a mort

els qui fan vulnerables les dones.

a les dones que tussen els seus homes.

No és violència familiar

Homes i homes, dones i dones:

el que pot el teixit social fer trontollar:

el matrimoni ja no sols el decidia el missal

la plena igualtat real que cal preservar.

sinó una justícia per a tots igual.

Sembla, a més, haver-se qüestionat

Els drets ja acusen no respectar

el que s’havia assolit amb dificultat:

els incivils que a l’extrem decidixen militar

la igualtat dóna igual en funció de qui estimar.

retrocedint en la història a marxes forçades.

Per això alguns descolorits

L’homofòbia i la violència

de l’exabrupte han fet nous descosits

són, amb càrrec de consciència,

patrocinant l’odi a qui estima un igual.

dos dels perills de la societat.

Sense miracle haver-ho abordat

Qui no gosa el passat resumir

el secret del futur

pot de les errades fer nova llar

serà garantir cada dret segur.

i la igualtat de tots esquinçar.

No és cosa menor

Per això aprendre dels secrets orientals

repetir els pecats de la foscor

és cabdal per poder del passa escarmentar

que ens ensenya la història.

en veure dues dones de blanc ofrenar

Amb la seua retrospectiva

Totes les causes que ens volen turmentar

no necessitarem ingent inventiva

en estos temps de dificultat

per saber que els mals se solen repetir.

on la història és amnèsia, quan no pecat.

El secret de la dansa oriental.

A l’esquerra del pensament hi ha una batalla soterrada però conscient. Per molt que les primàries puguen guanyar, mai aconseguixen al PSOE sobrepassar (ara se’n diu sorpassar). La dansa de la pluja poden ballar, però no aconseguiran encertar: a l’hora de les eleccions, el cap acatxar, i després al PSOE en la investidura votar. Per això el Bloc Nacionalista, ara Compromís Més Gandia Unida (fins a vés a saber quan) implora el secret oriental de la dansa del pecat capital: la prosperitat unida a l’èxit electoral i el rèdit immediat. Amb vostès, la dansa d’Alícia i Alandete:

Alandete encomana a la dansa que sol ballar

Es van en les primàries enfrontar

la recepta per al PSOE d’una per totes sorpassar.

pel llegat de Lorena heretar: no hi havia manera de confrontar

Alícia balla la dansa de la prosperitat capital que ‘a la valenciana’ dóne èxit electoral.

com no fora amb guerra per esclatar.

Veien un èxit electoral

Les primàries no foren un passeig

volent els fruits capitanejar

sinó un combat barroer i lleig:

d’un Bloc que de pretendre influir

de l’home d’Alícia els contractes,

havia passat a la majoria poder confluir.

d’Alandete, els pinyols com a acaptes.

Ja no era el Bloc de territori vedat

Com combinar un projecte majoritari

sinó un partit de capital ampliat:

des del discurs incendiari

recollia accionistes dels independents,

de les aus voler protegir

Verds, Esquerra o comunistes irredempts.

però certa prosperitat poder consentir?

100

Com ser un partit de majories

Com aconseguir la fortuna de la prosperitat

desbordant els grans sense dir ximpleries,

si construir en el camp és pecat,

avançant fins i tot els socialistes,

prop del territori de les aus fer niu està vedat,

que de llestos havien pecat sense vistes?

o consentim Sanxo Llop deixar sense indústries, parat?

El cas és que de Lorena el llegat

La recepta per a no caure en contradicció

no quedà ni el pentinat:

era fer acte de contricció

Alandete amb una UTE d’interessos

respecte d’algunes polítiques del passat

aplicà a Compromís nous propòsits confessos.

que feien de Compromís partit ancorat.

La dansa de la fortuna

En la ducal ciutat

no era de tots a una

repetien la dansa on havien invocat

sinó de quatre dins d’una

els beneficis d’una nova prosperitat

que al PSOE no solien dir pruna.

feta d’un discurs de suposada modernitat.

Ara no tenien més remei que acatar

Una manera de combatre

un Botànic que havia vingut per aclarir

el rival a batre,

el panorama que es va acabar d’embolicar

a qui sempre en la investidura havien votat

en pactes de parcel·letes replicar.

i mai el cap havien deixat de tenir acatxat.

102

Una manera de fer-se visibles

Però compte amb eixa mà ofegar

era corregir el resultat de la ruta

a qui de l’altra no et deixa ballar

per vore si de la legislatura disfruta

tranquil·lament la dansa on s’invoca

un grup municipal amb àrees noves de possibles.

una fortuna que tan mal es provoca.

I així a la foto figurar

Ingredients de la dansa de la fortuna

o una obra inaugurar

Esta vegada Nahuel duu Cultura

per tal de sorpassar

i a la Marquesa haurem de donar punts de sutura.

al PSOE a qui de la mà venien d’agafar. Per a del Mercat alçar el vol ja tenim Ferran assessorat per Pinyol.

Polítiques econòmiques pràctiques: fer acopi de proximitats fantàstiques.

Per a l’embolcall de l’Urbanisme remuntar tenim Alandete guaitant des de l’altar.

Si de cas per a adonar vols cagallons Picornell convida a estes ocasions.

104

El secret de la pirotècnia.

Cada vegada resulta més complicat fer de l’art de la pirotècnia un costum no vedat: les normatives internacionals han convertit les despertades en marginals, i hui per esclatar un coet has de tindre vint assegurances, dues pòlisses i un dispositiu d’emergència fet. Però tot i això, els fallers posen imaginació fent fins i tot art nou d’invenció, per tal que siga una possibilitat llançar els coets sense perdre el costum generat. Ve sent tradicional que en la nova configuració del món –globalització, en diuen—les tradicions i els costums hagen canviat per la corrent del panorama global. Un pensament que ens fa pensar en el secret del passat com a recepta per si de cas ens han desmemoriat.

Les corrents del món global

Si no t’has tret el carnet

convertixen en vedat el que ens és tradicional.

prompte et buscaran el retret amb prohibició de participar en la despertà.

Per llançar dos trons i un coet ja necessites butlletí i carnet.

Si ja era complicat encendre la cremà la normativa internacional ha condemnat la pràctica tradicional.

Cal cercar el secret de la pirotècnia

Sol esdevenir complicat

abans que els arts de la humanitat

el que la corrent del món globalitzat

ens siguen territori normatiu vedat.

converteix de tradicional en impossible.

Abans calia armar-se d’assegurances

Cap president amb dos dits de trellat

i ara amb més papers tot són mancances:

vol signar sota responsabilitat

paga la pena eliminar la despertà del programa.

el paper que tot diu deixar solventat.

Cap organisme autòcton brama

Ens queda bramar al Parlament Europeu

i l’expedició del carnet no sembla suficient

per veure si amb bons ulls veu

per mantenir les despertaes en l’inconscient.

la pràctica valenciana de passar-ho per alt.

106

Mentre, les despertaes cal fer amb perols

Per si de cas la missió es posa encara més complicada

perquè ja no en tenim, de caragols,

ací van uns consells de bestreta

per cercar patrocinadors per a l’aventura.

per conèixer, del secret de la pirotècnia, la treta:

Ara que el temps ens apura ens detindrem en el fet comprovat d’unes institucions d’esquenes al governat.

Institucions que fan la festa complicada, més del que l’Ajuntament l’ha ficada, amb normativa general o especialitzada.

1. Si el president de la comissió va bufat dissol la convocatòria sense carnet preceptiu. 2. Si els assistents no te l’han proporcionat, busca el telèfon de la Comandància o del preventiu. 3. En cas que la sol·licitud no hages generat, compte amb buscar en la Policia Local la complicitat. 4. Amb perols o cassoles la despertà també fa soroll, i resultarà millor que del coet mal explotat, tot el toll. 5. Si no n’has tingut suficient amb la normativa millor no cercar en la Caserna excuses amb inventiva.

108

El secret de la papiroflèxia.

El món és un ventall, i els assumptes de govern, un paper d’embolcall. A Espanya la formació del govern deixa un territori erm: el del govern en funcions, amb la provisionalitat de totes les seues assumpcions. El president socialista té company de viatge nou en cada entrevista, i en el ball de la cadira els catalans juguen, Podemos trau les cartes i la dreta, de ràbia, no mira. No cal ser científic per comprovar que l’atzucac d’estos mesos s’ha convertit en jeroglífic. Per això, el joc de fer Govern del President ens ha semblat un tractant dels secrets de la Papiroflèxia d’edició recent.

La formació de govern de l’estat

Es tracta d’abordar la formació

esdevé un atzucac

d’un govern capaç de passar a l’acció

irresoluble amb mesos de negociacions.

després dels mesos de provisionalitat.

el mateix govern en funcions

Cal donar els ciutadans una oportunitat

escull distints companys de ball

i no permetre que els molts descosits

en funció de com Sánchez venga l’embolcall.

desfacen un territori ple de problemes arrupits.

La formació del govern negociat

Es tracta de a cadascú voler vendre

sembla tenir mal pedàs arreglat

un tros del full per escriure

i sols una simbologia per entendre

de manera que als catalans els semble tou

la mixtura que, votant unida, ens volen vendre:

i per a la dreta, de les banyes ens agafe el bou.

Sembla que Pedro el president

A un costat, l’Estatut de nou negociat;

haja agafat un tractat, conscient,

de l’altre, l’Espanya que de sobte s’ha trencat,

sobre els secrets de la papiroflèxia

i amb cada perspectiva del full

on amaga el que cadascun vol entendre.

una visió distinta per a cada ull.

110

La papiroflèxia permet,

Un país dividit

com la història recent,

cerca en els plecs de cada fulla

escollir una versió que va naixent

el crit o l’agulla

que a una nova creació et remet.

amb què pretendre un nou descosit.

Fer figures de paper

El President ha cregut que fer i desfer,

per la realitat modelar

com el paper que acaba doblat

de manera que la realitat

és la millor manera de doblar la voluntat

semble distinta a plaer o voluntat.

de qui ha de votar en la investidura de gener.

El paper arrugat,

La papiroflèxia permet,

el parlament dividit,

a més de creacions,

el país malhumorat:

tot un munt de sensacions

dos eleccions ja són enfit!

amb els plecs als que el full remet.

De tants plec de paper

Doblar i doblar, com a secret,

s’ha generat un embolic considerable

sense cap instrucció ni retret

al president de nou candidatable,

com no siga el d’esbrinar el secret

en tatxons i correccions haver de fer.

de la seua permanència temporal.

112

És de nou actualitat una vella pràctica del passat que torna com a comportament d’este món boig i displicent.

El secret de les dinasties.

Per poder entendre el llinatge hem de buscar la història del maridatge: les fórmules triades per al casori que cada descendència ha preparat amb idèntic rebombori. Una fórmula que es repetix de la mateixa manera al malacostumat col·lectiu de la Gandia fallera. Telmo el President manté un regnat omniscient; però sota la seua trona tot retrona: les dinasties falleres preparen per a l’herència les seues guerres. Caldrà estar atent al resultat poc plaent de la batalla.

S’ha desfet del pinyol

En el Museu Faller el President

però a Telmo li claven encara algun gol.

manté un regnat omniscient.

El Museu Faller de l’emperador

Hi ha mesos que cap molta gent

amaga la batalla pel ceptre d’or.

però els súbdits patixen de valent:

114

Cal la llum o l’aigua pagar

Hi ha divisió de dinasties

i les nòmines mal que bé –mal—abonar.

segons sigues de Beniopa o Germanies.

En la història del faller llinatge

Però si vols al President confrontar

caben totes les tretes del vell maridatge:

per la Vila o el Grau hages de xafar.

Telmo l’emperador

Hi ha enemistat repartida

ja ajusta retrets per trobar successor.

abans que siga l’herència conquerida:

El món faller en guerra

Semblen una família que al Nadal

desunit repartix l’escassa terra.

a les postres se n’ha adonat del percal.

Telmo l’emperador omniscient

Ara és necessari saber regnar

riu amb les batalletes ben plaent:

sobre les dinasties del bestiar.

A ell que l’aparten del temporal

Però per a la dinastia perpetuar

i ja se n’adonaran de la batalla campal

algun impediment cal eliminar:

Els qui hagen de furtar

Telmo l’emperador s’ha llevat algun pinyol

la cadira que ocupa en renovar.

després d’un sorprenent gol.

Ja no val una denúncia interposar

Tot component autoritari

ni a l’Assemblea, doctes, escridassar:

permet el poder perpetuar-se sense calvari:

116

Per això cal la dissidència esborrar

En eixa batalla poc plaent

o deixar-los per a l’apartat de precs a preguntar.

Telmo duu un avantatge suficient.

Si alguna cosa de la convivència

L’emperador des del Museu

han aprés els fallers a consciència

tot excepte l’edifici manté en peu.

És a les picabaralles apartar

Resta per a la batalla guanyar

abans que als Jutjats acudir a multar.

la successió del llinatge preparar.

Tot no sembla, però, culpa de denunciar

En eixa missió estan en este moment

sinó de la batalla per les dinasties abastar.

les falles, alienes a l’oriental moviment.

118

Observa atenta des del cadafal

En un món de dracs i fades,

l’artista d’espectacle principal.

geishes amb vestits i arracades,

l’Alcaldessa de la capital

sona a subtil fantasia

observa atenta el bestiar:

abordar els oficis del poder amb gelosia.

Mentre un xiquet guaita per cuidar

En este tractat de l’orient

un os panda gosa manar callar:

hem deixat al foc del drac naixent

el bestiari creu el pati incendiar

el criteri de cremar el que sobra

mentre la classe dirigent gosa desgovernar.

com a criteri d’una societat no tan pobra.

L’hora precisa ens la marcaran

El criteri de l’Orient:

els samurais que el gong colpejant aniran

definir les tasques amb coneixement.

i deixarem al criteri precís de cadascú

deixarem per als principiants

governar sense actuar en dejú.

els problemes més apressants.

El sol sempre semblarà estar eixint

Amb l’art fabricat

per tal de l’ombra anar reduint,

tindrem l’embolcall ficat

de manera que amb la llum més clara

per amagar els desperfectes

la tonteria siga un poc més cara.

o fer com que les coses són exactes.

Un sol naixent,

Un món d’apariència,

una emperadriu omniscient,

una ciutat amb governants d’inexperiència;

una ciutat que entre el bestiar

un territori al trellat vedat

ha preferit a la fauna deixar governar.

que de fantasia i fanfàrria sembla haver quedat.

120

I amb este pretès recorregut

Amb l’ajuda de la història

un major coneixement hem volgut

farem de la cronologia memòria

de les tasques d’un Orient

per traure els secrets de la ciutat ducal

tan proper com estrany i incipient.

i parlar obertament del pecat capital.

La nostra Gandia sembla preparada

Acompanyeu-nos en l’itinerari

per a contindre en l’ambient

que sense necessitat de comentari

tots els secrets que Occident

hem preparat pels secrets

pot emmagatzemar engalanada.

d’esta ciutat d’enveges i retrets.

De la història del secret el poder ha fet retret: és hora de treure’ls els colors i evidenciar secrets sense pors.

122

M O N U M E N T I N FA N T I L / IMAGINARIUM Autor explicació: José Manuel Prieto Part Artista faller: Ausiàs Estrugo Mañó

124

‘Imaginarium’

Si vols un món imaginar

Màgia i imaginació

envoltat de fantasia

són els ingredients

seu al meu costat, sense gelosia,

per passar a l’acció

i escolta el que vaig a relatar:

amb este viatge de sentiments.

Per a poder imaginar

Trobarem mil criatures

és necessari en la màgia creure

en este món de figures,

i tots els seus pensaments beure

i la nostra missió serà relatar

sense deixar de pestanyejar.

el que la imaginació puga desbordar.

Criatures, melodies musicals,

Les lliçons dels majors

donyets o astronautes siderals:

Hi ha dos majors vigilant

com més fantasia anem afegint

sense saber que se’ls va acabant

més ens anirà conquerint.

la potestat de manar sense abans entusiasmar.

Comença un repàs pel món que, en un pedàs,

Una dona amb còfia incorporada,

semblen haver donat als xiquets

un home que la son duu posada

com a solució als nostres retrets.

i un món de criatures misterioses naixent a sa casa ben serioses.

126

Un món d’imaginació

Les lliçons dels majors

per espantar amb decisió

ens han llevat les pors:

la soledat de la vellesa

ara imiten la nostra capacitat

que a molts iaios en la vida els pesa.

d’imaginar un món ben adornat.

Cal no deixar a la soledat

Criatures fantàstiques

una vida que els ha abandonat

Farcirem el món de criatures

i acompanyar-los en la fantasia

que faran belles mixtures

que com a regal qualsevol ànsia.

de fantasia i imaginació, màgica i fascinació.

Trobarem donyets afanyats

És esta fada de faula

amb tasques de màgia i bondats,

qui recull cada paraula

duent atrafegats

per convertir el desig en realitat

els encàrrecs dels veïns sol·licitats.

i fer dels somnis certa veritat.

També enfeinats

Els móns de la terra i la mar

es troben els angelets

Els móns diversos

que, junt als conills o infants,

de criatures plenes de reversos

envolten la fada dels encants.

inclouen també els universos on deixar fluir paraules i versos.

128

La mar i la terra

Dels peixos i altres animals

per a no fer la guerra:

tindrem també lliçons cabdals:

les aigües i oceans

la de respectar tot animalet

per alenar vida amb dos mans.

a risc del planeta extingir d’un pet.

Agafarem dels oceans i la mar

Els xiquets enceten un ball

la lliçó que cal urgent predicar

per a fer dels mals espantall:

de plàstics i deixalles no tirar

dansant espanten les pors

a l’aigua que no es deu embrutar.

i de les ombres i les guerres els plors.

Una dansa a la natura

Ens queda el món espacial

que de contaminació s’apura,

per tal de la imaginació principal

o a la mar oberta

poder contemplar

que encara no tenim descoberta.

des de la nau interestel·lar.

El món espacial

El món de la lluna

Per poder imaginar

per no dir ni pruna

cal del barret poder treure

i guardar els secrets a la nit

unes ulleres que tot ens fan veure

sense llum però sense neguit.

amb els ulls del xiquet que pretén alenar.

130

Des de l’aire podem contemplar

Homes de barret

un món que en el bategar

No podem oblidar, sense retret,

conté tota la fantasia

als homenets de barret

d’un ball de dolçor i ambrosia.

que convertixen en realitat els somnis que els xiquets han desitjat.

La millor forma de combatre les ombres del temps a batre

Trauen del cap

és la d’imaginar

un vestit on un drap,

o posar música i ballar.

una nina o un joguet només demanar pietat al barret.

Fan realitat en alenar

I l’art

el que de nit han pogut somiar

No ens oblidem dels artistes

amb criatures que no fan por

capaços d’embellir les vistes

sinó donen a la imaginació color.

amb les seues creacions d’art, música, pintura: d’emocions. L’òpera com a melodia, la pintura que el color enriquia o la música universal Com a ingredient de l’harmonia principal.

132

El món és menys altiu

I per si no hem tingut suficient

amb l’art sonant, ben viu,

vos recomanem una visita ben plaent

a les parets de la ciutat,

al monument que el Prado ha plantat

interpretat, recitat o pintat.

per a delectar xiquets i resta del combregat.

Tirarem mà dels artistes per a enriquir les vistes del nostre món d’imaginació posant les mans a l’obra per a l’acció.

D’esta explicació

I creieu-me: res m’he inventat,

dona suficient ració

tot està al Prado plantat.

la imaginació desbordant i la seua màgia fascinant:

Obriu les portes a este univers que no admet devolució o revers i que és solució principal per als problemes d’un món sense mal.

134

Secrets Ducals

Secrets Fallers

Secrets Ă?ntims

Secrets Fallers

Secrets Ducals

136

Ducals

Miquel Peiró José Torres José Manuel Prieto Diana Morant Juan José Todolí Víctor Soler

138

A rticle MIQUEL PEIRÓ I VIVES

RAVAL Abderramà el Maliq, estava molt avorrit de fer sempre la mateixa faena. El pare d’Abderramà treballava al trapig del Duc de Gandia. Allí, al trapig, feien el valuós sucre que feia cada dia més ric al duc i més pobres a tots els que allí treballaven No era fàcil treballar al trapig, encara menys per als moriscos que ho feien en condicions d’esclaus. També era difícil per als cristians vells, - Vicent! ja has acabat per a hui?... - Sí Joan, després aniré a buscar-te al raval!. Mentre anava cap a casa Vicent saludava els coneguts. Com més prop estava de casa més se li omplien les espardenyes de fang. - Mare!... ja he tornat!...prepara’m un poc de menjar!... que me’n vaig a ca Joan!... Entrà sense parar de parlar al corral dirigint-se cap al pou, deixant caure el poal per la corriola per a després poar l’aigua i abocar-la al safareig. S’arromangà les mànegues, es llavà la cara I els braços, es tirà aigua al cap pentinant-se els cabells amb les mans.

Secrets Ducals

Després d’agafar un tros de pa i un tros d’embotit, Vicent s’enfilà cap al carrer prenent la direcció de la porta de Sant Doménec que donava al raval de Gandia. En eixos temps la ciutat

de Gandia estava rodejada per una muralla i al raval era on vivia la moreria.

- Ja ho sé!.. Vicent és amic del meu fill i sé que comprén el nostre problema!... seu Vicent!.

hem de barallar? Que cadascú baixe el riu com li done la gana!...

Apartà a un costat l’estora que penjava del sostre dient: -Qui viu ací?... D’entre la foscor eixí la mare de Joan

Vaig seure damunt d’un sac, la meua vista recorregué totes les cares a poc a poc, dissimulant. Tots sabien que els moriscos estaven descontents.

Mon pare Arnau Peiró i Climent, jornaler i mig amo d’algunes terres perquè les tenia a mitges amb el duc i encarregat en el Trapig, tenia un geni molt fort. Sempre s’enfadava per no res.

- Que Alà, vull dir Déu, siga amb tu Vicent!. digué la mare de Joan - Com està vosté?... vinc a buscar el seu fill... - Passa dins Vicent!..., estan a la pallissa...! Encara no havia travessat tot el corral, quan vaig sentir unes veus acalorades que discutien fort. - Bé Mustafà! ja sé que tens raó que els cristians estan tractant-nos com esclaus però no tenim altra possibilitat!... estem dominats per ells!... Al sentir pujar per l’escala callaren les veus girant-se tots cap a mi. - Passa Vicent!.- digué el pare de Joan. - Però si ell és cristià?... per què li has dit que passe?... ara ja no podem seguir parlant!...

La conversa anava caldejant-se per moments. El meu amic Joan em tancà l’ullet i baixàrem de la pallissa. Ens passàrem el braç pel coll dirigint-nos cap al riu. Prenguérem la senda de la dreta que anava en direcció cap a Almoines i Beniarjó. Anàrem tot el camí sense dir-nos ni quec. - Mira si fa anys que aquest riu baixa l’aigua a la mar - digué Joan. Quants en farà? Cent, dos-cents, cinc-cents?... - No ho sé! - li vaig contestar-però, de segur que són moltíssims!... - Mira-la! -digué Joan tota baixa junta formant un riu però després va fent riuets més xicotets. Així som els hòmens. Tots anem baixant per un mateix riu, després cadascú forma la seua família, la seua religió i al final tots a la mar. Si sempre és així per què ens

- Vicent!... ja m’han dit que tens molta amistat amb un morisc... - Perdone vosté pare! Jo no crec que faça mal a ningú! Isc amb Joan perquè ha sigut amic des de xicotet! - Mira xicot! si vas contestant-me d’eixa manera et pegaré un torca morros. Ells, els moriscos, no són com nosaltres practiquen una altra religió tenen altres costums i no tenen dret a viure ací!... a la nostra terra!. que se’n vagen a l’Àfrica, - Els veig igual pare!... a més, Joan té els cabells clars i els ulls blaus com la mar igual que tota la seua família... No vaig poder seguir perquè una galtada em tombà a terra.

140

Al Jaza’ir, gener de 1616 ( Alger) Estimat Vicent,

Conforme m’havia manat mon pare, em vaig gitar de seguida. Ma mare s’acostà al meu llit i agarrant-me fort la mà em digué espaiet: - Sempre són els mateixos l’apotecari, el botiguer de tela, Pere el de la saladura, un caporal del trapig i el senyor rector!... A l’hora de dinar vaig anar a buscar a Joan, portava dins de la carmanyolacoques de dacsa, ma mare m’havia posat sobres del sopar i un tros de xoriço. Eixa mateixa nit vaig somniar coses molt lletges. Dins del trapig hi havia un ambient diferent del de tots els dies. No sé per què notava una cosa estranya i ben bé no sabia què era. - Diuen que el rei Felip III està preparant una llei per a l’expulsió de tots nosaltres, els moriscos. Un dia del mes de juny de 1609, vespra de Sant Joan, segellàrem la nostra amistat per a sempre. Joan tragué un ganivet xicotet i es féu un tall en un dit, en acabant me’n va fer un a mi i ajuntàrem fortament les mans. Ara després d’haver passat set o vuit anys de l’expulsió, he tornar a llegir la carta que m’envià Joan, amb un comerciant de Dénia que havia estat a Alger.

Després d’un viatge llarg, trist i embotits dalt dels vaixells, ens desembarcaren a les costes de la Barbària. La major part de la nostra gent ha mort i creu-t’ho!... ha patit persecució, perquè els musulmans d’ací no sabien si de veritat també ho érem nosaltres o érem cristians que volíem clavar-nos dins del seu territori. Sense res, hem viscut dos mesosdel que hem pogut anar captant pels carrers d’ Al Jaza’ir. Així i tot, ens podem donar per benaventurats perquè ma mare i les meues germanes han entrat a servir a casa d’uns rics i han caigut molt bé. Mon pare i jo estem treballant els camps de la mateixa família però ningú de nosaltres ja no riu, sols pensem en la terra que hem deixat. Mon pare es pensa que encara podrem tornar algun dia.. Per les nits quan em gite, pense en la nostra casa del raval. Adeu Vicent, no puc escriure més les llàgrimes no em deixen veure les lletres. Sempre et recordaré com el meu amic. Joan

Després d’anar-se’n ells les condicions de treball nostres empitjoraren, es quedaren molts llogarets despoblats, baixaren moltíssim les rendes dels amos i els que quedàrem vam haver de treballar més dur.

Alger, gener de 2019 Com no sé a qui dirigir-me, he cregut convenient fer-ho al municipi de Gandia que representa i coneix a tots els ciutadans i ciutadanes.

Gandia, juliol de 1616 Joan, ma mare i jo ens sentírem molt malament al llegir la teua carta. Mon para també es quedà trist cosa rara amb ell, i digué: Quina llàstima! Espere que el dia menys pensat s’acaben les baralles entre cristians i moros i puga fer un viatge a Argèlia per a veure’t. La teua carta l’he llegida tantes voltes que al final me la sé de memòria. De fa poc temps cap ací he conegut una xica molt bonica. Vaig a veure-la a missa, em pose darrere i ella es gira i em somriu. Té els ulls blaus com els teus. Una abraçada ben forta per a tots. T’estime. Vicent

Hola! soc Josép Ben Maliq, descendent d’Abderramà el Maliq (Joan), que fou habitant del raval de Gandia fins l’any 1609. El motiu d’aquesta carta és que dins d’uns llibres antics de la biblioteca del meu avi he trobat una carta datada en juliol de 1616 escrita per Vicent Peiró Lull, cristià de Gandia, que li la va enviar al meu avantpassat. Pel que diu en ella, degueren ser molt bons amics . M’agradaria conéixer la terra on van nàixer Joan i Vicent. Soc estudiant i si el seu municipi fa intercanvis culturals m’agradaria que comptaren amb mi. Que Alà siga amb Gandia i amb Vicent i Joan. Josép

142

A rticle JOSÉ TORRES

Secrets Ducals

EL MÓN NO TÉ ORELLES PER A TAL TRO

Des de l’arribada a Gandia, procedent de Barcelona, el meu senyor ha governat els seus dominis amb seny. Ha mirat pel benestar dels seus súbdits, de la seua família i dels seus servents. M’incloesc entre uns dels més privilegiats, entre un d’aquells que ha tingut la bonaventura d’estar al seu costat en els moments més difícils i complicats i, també, en aquells en els que el destí diví l’ha visitat per omplir-lo de joia.

Vinc ací per contar al món la veritat, aquella que els seus enemics han intentat canviar per falses llegendes i per històries inventades amb la intenció d’ocasionar-li dolor. Hi havia molta enveja per part dels seus enemics i, també, d’alguns senyors que feien denteta pel poder que tenia el meu senyor i per les amistats que tenia, com el mateix emperador Carles. Amb difamacions exagerades i altres infundades el que pretenien era crear una llegenda el més negra possible. No vull dir que el meu senyor siga el més sant de tots els homes, però no és just que s’embrute la memòria d’un home just, d’un home que ha estat com a virrei de Catalunya i que ha administrat amb justícia els seus dominis gandians. I molt d’açò que conte es deu a què els secrets l’envolten. Sempre ha procurat un bon tracte als seus servents. No ens podem queixar d’aquell que ens proporciona aliment per a les nostres famílies, sobretot de l’espiritual. Perquè el meu senyor, el duc de Gandia, solia triar d’entre els seus principals servidors a uns quants perquè hi anàrem al col·legi que havia manat construir a la seua estimada ciutat. Allí romaníem uns dies, uns realitzant exercicis espirituals, altres cultivant el nostre esperit amb oracions. Però, això sí, en el

més absolut dels secrets. Fins i tot, alguns també practicàrem la penitència en el seu propi palau i, per no ser descoberts, teníem amagats els cilicis, els llibrets i els rosaris inclús baix dels matalassos. Ell mateix, era el primer en fer penitència, però, això és veritat, ben lluny de tots. En aquells anys el secretisme el cerclava. Sóc dels pocs que saben de la seua profunda amistat i veneració amb Ignasi de Loiola, un militar que canvià les armes per la paraula de Déu, i que dirigia una nova ordre religiosa recentment creada, una ordre que buscava Déu d’una forma diferent a la resta dels religiosos. El meu senyor Francesc, una vegada la seua estimada va ser cridada a la vora del Nostre Senyor, tanta era la confiança que dipositava en la meua persona, va compartir amb mi un dels seus majors secrets, si no és el més gran d’ells. Havia decidit deixar totes les seues possessions per ingressar en l’ordre del seu amic Ignasi, tot després d’arreglar el futur de la seua família. Sóc dels pocs que llegiren aquella carta i l’opinió d’Ignasi: “El mundo no tiene orejas para tal estampido”. Estarien preparats tots els seus súbdits, amics poderosos de la cort, enemics i familiars per assimilar eixa notícia? O tal vegada els seus adversaris clavarien

mossegada per augmentar la llegenda de què hi havia passadissos subterranis entre el palau del meu senyor i el convent de les clarisses amb les conseqüències que se’n deriven d’eixos comentaris? En realitat, sóc d’antiga soca i els meus pensaments encertaren en que açò acabaria per passar i eixa aureola obscura envoltaria el meu senyor, com ja ocorregué amb el seu avi, el pontífex, i els familiars de Roma, que han passat a la història amb llegendes, misteris i mentides en part provocades per ells mateixos, en part engrandides pels seus opositors.

144

P oema J.M. PRIETO

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

Secrets Ducals

SECRETS DUCALS A LA RÀDIO

Indemnes, glaçats, han romàs ancorats al temps com els ‘discos dedicados’ a la ràdio per matar l’enrenou de la por a ‘la pava’: la vida era la primera llum del licor als quioscs del Prado, l’alè d’horta al paratge guanyat a la ciutat de Rausell, la vida atenta esperant a casa amb el xiuxiueig de les olles a pressió on es coïa el putxero o la vida. els secrets eren la serena soledat d’una casa que esperava la tornada de la batalla del guerrer ferotge de la malaltia del silenci, la pitjor dels anys que vingueren després dels temps d’esplendor, quan la ciutat ducal enyorava el passat esplendorós sota les ruïnes de la memòria. No hi havia arqueologia fràgil per saber desxifrar els silencis.

Per als secrets que vingueren després calgué la cendra que amaga el foc de la profecia on cremem les dèries d’una misèria qualsevol, que parla en silenci dels noms nostres, que espera la clemència de la primavera per saber que, com la memòria, tot és l’instant de no oblidar nàixer en el desequilibri fràgil on ancorem el nostre pas, com la cançó a la ràdio sonant un març, esdevenint llum en aquella casa buida.

146

A rticle DIANA MORANT RIPOLL ALCALDESSA DE GANDIA

SECRETS D’UNS PERFECTES DESCONEGUTS L’any passat es commemorava el 500 aniversari de la mort de Lucrècia de Borja. Gandia no va ser aliena a aquesta efemèride involucrant-se en el projecte ‘Lucrècia i María, Duquesses del Territori Borja’, amb el qual es va traure a la llum la història real de Lucrècia de Borja i María Enríquez, fora de mites i llegendes. En aquest sentit, la duquessa María Enríquez en va ser una clara protagonista de la seua època perquè va dur endavant l’ampliació de la Col·legiata a la nostra ciutat, entre altres moltes iniciatives. No obstant això, com sempre, la història ha sigut injusta amb les figures femenines, en aquest cas, de la família Borja.

Secrets Ducals

Lucrècia, a qui tenim representada en l’edifici de les Corts Valencianes amb els pits fora del vestit, símbol de la luxúria que tothom li atribuïa, era coneguda com la prostituta del papa o la filla de la perversió, per ser descendent del cap de l’Església. Al seu

voltant, circulaven rumors i s’amagaven tot un cúmul de secrets inconfessables com que tenia un anell amb verí amb el qual matava enemics i amants incòmodes, o que va tenir un fill amb el seu germà. No m’agrada gens com s’ha retractat Lucrècia, sempre amb el pit a l’aire, donant eixa sensació que els Borja masculins eren els únics que sabien i podien fer-ho tot, menyspreant les dones. Crec que Lucrècia, hui en dia, s’enorgulliria de veure que una ciutat com Gandia ha tingut ja dues alcaldesses en democràcia, i de veure com l’apoderament de la dona està sent, a poc a poc, una realitat. I, tampoc m’agrada gens ni miqueta, la imatge tan negativa que s’ha acabat implantant sobre la família Borja a l’imaginari col·lectiu. Els afers i els secrets d’Estat dels Borja, de fet, no es diferencien de les intrigues de

qualsevol altra gran família del Renaixement i la seua amoralitat era habitual en els grans cercles eclesiàstics i aristocràtics. Amb tot, el mite s’ha imposat a la realitat i els Borja han passat a la història com l’encarnació de tots els mals. I Lucrècia, Borja i dona, com a una ‘femme fatale’ amb tots els vicis que una visió misògina i masclista porta segles atribuint a les dones amb poder: ambiciosa, viciosa i malvada. Més enllà de llegendes, conspiracions i lluites de poder, els Borja han deixat sens dubte la seua empremta a Gandia, mitjançant un important patrimoni històric i artístic que ha convertit la nostra ciutat en seu cultural borgiana de la qual encara ens alimentem. Així, la realitat històrica, els fets i el llegat Borja és molt més ric, complex i apassionant que la mal anomenada ‘llegenda negra’. D’aquesta manera, els gandians tenim la necessitat d’aproximar-nos a la família Borja i al seu temps per alçar el vel de la distància, conéixer un poc millor qui eren realment i quina vida van tindre. Per tant, un dels reptes que encara tenim els gandians és el de no deixar-nos dur per llegendes urbanes i mites aliens, i treballar perquè es conega de veres el paper transcendental que els Borja van assolir en la Gandia renaixentista. Al mateix temps, hem de revisar el nostre passat per a ressaltar allò que hem sigut capaços de fer i de ser al llarg

de la nostra evolució com a ciutat. Hem de conéixer la història tal com és i no com s’ha manipulat al llarg dels segles. I, Gandia, com a ciutat Borja, té un enorme potencial turístic. No hem d’oblidar que som un dels bressols de la família Borja, i podem reviure eixos anys de progrés i modernitat que es van experimentar a la ciutat durant diversos segles. Diversos projectes, com ara la ‘Ruta dels Borja’ o ‘Territori Borja’ ens estan ajudant a vertebrar la nostra història i es configuren com una oportunitat com a destí turístic. Parlem d’un nou model turístic basat en la cultura, el qual ens fa ser únics i autèntics. Es tracta de recuperar la història per a convertir Gandia en una vertadera fàbrica d’emocions per a tots aquells turistes i visitants que busquen atributs singulars. Perquè, ara més que mai, es pot revolucionar el turisme enaltint l’essència, la cultura i el patrimoni local. A Gandia, vivim un moment on estem apostant pel turisme de qualitat com a complement al de sol i platja, el qual millora la rendibilitat i la desestacionalització, els dos grans reptes que té el sector turístic. Tenim la responsabilitat de mostrar la nostra gran diversitat, autenticitat i identitat. I, el llegat dels Borja, ens ofereix una gran oportunitat per obrir-nos al món.

No totes les ciutats tenen el privilegi d’acollir monuments relacionats amb els Borja. A Gandia comptem amb un dels edificis civils més representatius del patrimoni històric valencià, el qual és una autèntica una joia: el Palau Ducal. Tot i que a l’emblemàtic Saló de Corones des de fa uns anys es porten a terme nombrosos actes socials, com ara les tradicionals ‘demanades’ de les nostres falleres majors, o la seua Galeria Daurada ha acollit fins i tot desfilades de moda amb dissenyadors de prestigi, no és cap secret que el Palau Ducal a hores d’ara encara és un perfecte desconegut per al públic en general. Per sort, durant els darrers anys la Fundació Palau Ducal dels Borja i el seu Patronat, així com diverses institucions públiques, han fet molt per a retornar la dignitat a aquest monument, amb una ingent tasca de conservació i recuperació d’aquest símbol de la ciutat. Per no parlar de l’ampla i variada programació d’activitats que l’omplin de contingut durant tot l’any. No obstant això, les magnífiques estances del Palau Ducal segueixen sent un secret, per desgràcia, no sols per a la majoria de turistes i visitants que s’apropen a les nostres platges. Paradoxalment, també continuen sent quasi un secret per a molts gandians que, malauradament, encara no han visitat el Palau dels Borja en tota la seua vida.

148

F otografia JUAN JOSÉ TODOLÍ

Secrets Ducals

“ El preu de Lucrecia Borgia (representada per la mà daurada, suau, brillant i de valor incalculable), era la seua virginitat, (representada per la poma, el símbol del pecat, la seducció carnal, el desig i el sexe). “

150

A rticle VÍCTOR SOLER BENEYTO PRESIDENT DEL PARTIT POPULAR DE GANDIA LLICENCIAT EN CIÈNCIES POLÍTIQUES I DE L’ADMINISTRACIÓ

SIC LUCEANT OPERA TUA Gandia, bressol dels grans literats valencians i de les llegendes més delicades sota l’ombra de la Insigne Colegiata. Gandia, ciutat ducal de nobles personalitats conegudes per tot arreu, començant per Roma, i d’humils ciutadans. Gandia, coneguda per molts però en els seus xicotets detalls desconeguda per quasi tots.

Secrets Ducals

Quantes vegades passegem pels carrers de casa nostra sense fixar-nos en tot allò que ens envolta degut a l’agitació dels actuals ritmes de vida de les nostres societats. Per això, jo vos pregunte: Segur que son innumerables les vegades que hem fet i fem vida a la Plaça Major però, s’heu fixat alguna vegada en qui coronen la façana de la Casa Consistorial datada en 1778?

Ahí, impassibles al pas del temps tenim quatre testimonis de l’evolució històrica de la ciutat que tant volem, guardianes dels més importants actes de la nostra ciutat, també de les Falles de Gandia com són: la crida, que suposa el tret d’eixida a la profusa activitat fallera del mes de març; d’alegries immenses i de les decepcions més sentimentals el dia de l’entrega dels premis; i com no, tenen una panoràmica privilegiada del fervor dels fallers amb la “mare de tots els valencians”. Per a tots aquells que encara no sabeu de qui parle vull,presentar-vos, que ja és hora, a aquestes protagonistes visibles a ulls de tots però anònimes a la nostra consciència. Elles són la Prudència, la Templança, la Justícia i la Fortalesa, les virtuts cardinals que ha de tindre tot govern que es pree i també reflex de la idiosincràsia de les Falles de Gandia, i

que formen part de la balustrada del nostre ajuntament. La Prudència que qui millor la coneixen són els tresorers de les comissions, conscients de la imperiosa necessitat de quadrar a la finalització de l’exercici el pressupost, necessitant de la mobilització de tots els fallers per fer-ho possible, junt al treball de les executives amb els seus Presidents al capdavant on tenen que liderar la comissió per a anar tots a una. La Templança reflectida en el rostre de les falleres en cadascun dels actes que determinen la vida de tota dona que representa a la ciutat i a cada comissió fallera. El dia de la demanà on, en un acte senzill i solemne, les dones de la festa fallera assumeixen amb gran responsabilitat ser les màximes exponents de la millor festa del món, representant així a tots els membres de la falla durant 365 dies. També s’observa la templança de tota fallera al desfilar per la passarel·la del Museu Faller davant els ulls de les persones que durant el regnat li donaran alè i suport en aquells moments de defalliment.

I com no, durant el dia de la Crida, un vertader crit a tot el món per a que vinguen a la nostra ciutat a disfrutar d’una festa oberta, tolerant, artística i religiosa. La Justícia, entesa com el moment de veure el llar faller ple de gom a gom després d’un any preparant totes les activitats que envolten el món faller ja que, no es circumscriuen només durant els dies de falles, sinó durant tot l’any perquè hi ha moltes activitats, que poden passar desapercebudes per a la gent aliena al moviment faller, però a les que s’han de dedicar moltes hores com el festival infantil, els llibrets o les cavalcades. La Fortalesa de les falles té el millor exemple amb la virulència del foc que acaba amb els monuments fallers però que, a la vegada eixe dia i any darrere d’any, fa renaixer la vida als llars fallers perquè així és l’essència de les falles i del cicle de la vida. Cremar tot el roí, el que no ens agrada per a donar-li entrada a l’equinocci de la primavera i a un sol cegador que il·lumina la nostra vida. Un sol que es reflexa sobre la voluminositat dels monuments fallers, donant-li llum als colors que els artistes han pintat amb tanta cura perquè durant els dies de falles així llueixen les seues obres als nostres carrers, portant a la realitat dels nostres dies la

llegenda escrita a l’antic escut de la ciutat ducal de Gandia, Sic Luceant Opera Tua. Així es Gandia, nostra ciutat, plena de racons que tantes vegades ens han passat desapercebuts però que guarden història, tradició i cultura del nostre passat, present i per sempre ens serviran de testimoni en el nostre futur. Continuem sentint-la, vivint-la i sobretot redescobrint-la.

152

Fallers

Borja Abargues Miquel Pérez Raül Miret

154

F otografia

SECRETS

BORJA ABARGUES

Secrets Fallers

156

A rticle MIGUEL PÉREZ INFOFALLES.COM

SECRETS FALLERS

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

No és cap secret que els secrets fallers són això: secrets. Uns més que altres, però a la fi són parts de la festa que es guarden gelosament per allò de saber que un secret mai es pot ni es deu compartir. Hi havia un faller del Prado al que si anaves a contar-li una cosa i li deies: atén, el que vaig a contarte no ho pot dir a ningú. I fugia. Pegava a córrer i deia que no volia sentir res perquè a ell tot el que li contaven ho contava de seguida. Així que si no volies que es sabera no li ho devies contar. I així ha estat.

Secrets Fallers

Hi ha secrets fallers que poden semblar insignificants però que atresorar rere d’ells una història, una fita, un moment que et

fan pensar i retornar a allò que realment va ocórrer. En aquest apartat, no sé si es tracta de secrets fallers o realment són anècdotes falleres però us he de dir que sinó les conte podrien ser secrets o simplement allò que un dia ens va passar. Perquè realment no és cap secret que Protecció Civil de Gandia ‘’puja’’ una cistella de flors a les presentacions de les Falleres Majors perquè un any, al pavelló, s’equivocaren en la comanda i qui la pagava, i aparegueren les cistelles duplicades. Aleshores sobrava una cistella i havíem de donar-li utilitat a la duplicitat. Hui formen part activa de la seguretat a les nostres festes

falleres i formen part també de les ofrenes d’estaments. Secret o no, ahí vos ho he contat. Serà secret o no, que tots esperen veure la Fallera Major de Gandia, tant infantil com gran, i no reparen els canvis que ha sofert el Decret d’Alcaldia que les nomena. Com són textos institucionals i mai ningú repara en això, es copien i signen sense llegir any rere any, dècada rere dècada. Un any, quan jo hi era a la secretaria de la Junta Local Fallera, vaig veure que no era cap secret que ningú es llegia eixos feixucs textos. Abans les presentacions es feien les primeres setmanes de Gener i per això deia, que ara, quan les Falles anem cap a març, i era correcte. Anys després la presentació canvià a l’octubre i continuava dient el text que anàvem cap a març i que estàvem a les portes de la primavera. I no era cap secret que això quedava desfasat. Doncs es va haver de canviar i adaptar al Nadal. Secret desvelat. Ahí va un altre secret. Un secret que tots saben i no és un secret perquè així és, i és el referent a l’existència de professionals dels jurats és a dir, vertaders manipuladors de cridades i contactes, pintures i cartons, favors i deutes, que per ací o per allà, van aprentant-

se per tal d’influir en un resultat a favor del ninot indultat o del monument plantat. Això ha exisitit sempre i continuarà existint. No és cap secret. Però sí ho és la forma en la qual muta, en la que canvia i s’adapta als temps. Abans hi havia dos o màxim tres manipuladors de jurats que més o manco sabies per on anaven a fotre a l’adversari. Als anys anà afegint-se cada vegada més personal jove que havia rebut eixa escola, que s’havia graduat a l’ombra d’aquell expert en càbales, trucades i convidades. I els majors moriren o s’apartaren per edat i donaren pas als joves que continuaren fent escola i millorant-la. Tots ho sabien. Era un secret a veus, però ningú va desvetllar el mètode utilitzat. Era molt més rendible sumarse al secret, guardar-lo i utilitzar-lo l’any vinent per afavorir a la teua comissió. I així a poc a poc anà professionalitzant-se. Recorde, i no és un secret faller, com va acabar aquella discussió al carrer dels Pellers, a l’antiga seu de la Junta Local Fallera entre dos alts càrrecs per culpa de desvelar que ‘’la família és fer-se’’ on aquell ‘’jotaerreese’’ explicava fil per randa allò que, segons ell havia descobert a un jurat. Allò va ser un punt d’inflexió que li costà el càrrec a qui dubtà del secret desvelat. No sé si per haver donat a

conéixer la realitat fallera o per excés d’ego. Siga com siga, aquell secret dels jurats o va quedar al descobert o va acabar amb la carrera fallera d’algú. Hui, eixe secret, eixa pràctica ‘’centenària’’ continua vigent i adaptada a les noves tecnologies. Ara ja no fa falta conèixer-se, contactes per xarxes socials, veuen el que fan, les seues obres, a qui coneixen, amb qui interactuen i així van teixint una tela d’amistats i ‘’likes’’ que fan que el secret continue pul·lulant per baix mentre davant de tots sembla que ningú coneix a ningú. No és un secret, aquell any on una persona telefonà a altra per errada en un tema relacionat amb el jurat del Ninot Indultat. ¡Què no ho sabíeu! Perquè seria secret. O si heu fet una mitja rialla és perquè també sabeu de secrets fallers. I sí, la falla és un secret que guarda molts secrets. Hui tan sols us he portat algunes pinzellades de secretisme. Hi ha moltes més, insignificants o greus, però el secret és el secret i algunes no us les desvetllaré. Paraula de secret.

158

I l.lustració RAÜL MIRET

ULLAL IGNI “És un fet meravellós i digne de reflexionar sobre ell, que cada un dels éssers humans és un profund secret per als altres.” CHARLES DICKENS

Secrets Fallers

160

Ă?ntims

Jordi García Polop Claudia Campos Troncoso Valentín Alcalá Jordi Guerola Gil Miquel Ángel Vidal Mario Miret Isam Diab

162

A rticle JORDI GARCÍA POLOP

CARME, HAURÉ D’EMBORRATXAR-ME. —Carmen—, va dir Frederic en somnis. Eren les quatre de la matinada i la seua dona Geno, de Genoveva com l’àvia materna, es va despertar amb el seu crit. —Me gustas mucho—, murmurà amb boca pastosa el seu marit. De l’endormiscament inicial Geno va obrir els ulls amb una premonició al cor. Una altra vegada parlant en somnis d’una dona. —M’enganya—, va pensar horroritzada. L’home encara va murmurar unes frases més; inconnexes, sense sentit, però la sospita ja havia arrelat i Geno estava disposada a saber més. Llostrejava per llevant i encara no havia pogut pegar ull. Les cases del poble, encimbellades en un tossalet, es decoraven amb les primeres llums dels treballadors desdejunant en un ambient que tintava del malva al blau. El dia seria fred i l’araboga cobria a poc a poc el terme amb una grisa malenconia.

Secrets Íntims

Ells dos havien format una parella estable al caliu de la llar: sempre junts des que Frederic va tornar al poble. Tenien tres xiquets dels quals, malgrat alguna iseta pròpia de la seua condició, estaven desvanits. Ell era un bon pare i no seria ni la primera ni la darrera vegada que els havia empapussat quan eren més menuts amb trocets de pa mullat amb oli i lluç torrat. Eren una família, si no perfecta, sí moderadament feliç. Fins ara, clar. Frederic era comercial d’una fàbrica de caixes de llauna en un poblet perdut entre les serres del

nord d’Alacant i, amb certa freqüència, viatjava per tota Espanya oferint els seus productes a les millors cases d’alimentació i begudes. Era apreciat pels clients per la sobrietat de les seues formes i la formalitat amb el seu treball. Com deia el seu avi alcoià feia feina de “fil de vint”. Tenia una xiqueta de secretària, Carme, que s’havia incorporat a l’empresa en finalitzar les pràctiques de formació professional. Nascuda sota el campanar, a la casa de la família de l’oncle rabosa, gent del poble de tota la vida, va ser admesa pels propietaris com una més de casa. Qui no és bonic amb vint i pocs anys? Carme era una xica de cos proporcionat, cabell castany i ulls riallers. Simpàtica i servicial sempre atenia al seu superior directe amb diligència. El viatjant, com es deien abans els comercials, en arribar a l’oficina, feia per amagar una mica la panxa i parar com milhòmens davant d’ella. Frederic era d’una família de llauradors modests. A falta de més recursos, el pare havia sigut jornaler i, sense haver passat mai fam, sols tenien unes llenques perdudes per la Serrella que tan sols donaven per a fer una mica d’oli, produir garrofes, en el seu dia, per als animals de casa i algunes ametles per al consum domèstic. Don Octavio, el rector del poble, un manifasser com solen ser els

de la seua condició, havia vist que el xiquet era bo per als estudis i, pobret meu, se’l va emportar a Oriola a fer carrera eclesiàstica sota la batuta del seu germà que era el director del seminari. El malaurat Frederic no va gaudir d’aquella vida a rinxo dels faldons negres i amb una indefinida olor a ferum. No, no era allò el que li agradava, però, a canvi, va fer la secundària, aprendre a parlar en un castellà fluid i xampurrejar llatinades. A més a més es va fer seguidor del Real Madrid i es va aficionar a escoltar música que altres seminaristes portaven dels seus pobles. Geno va pensar, —cal traure clarícia, no em fie d’aquest tracamandero. Carmen... Qui pot ser Carmen?— Un calfred li va estremir tot el cos. —Serà... — No va arribar a completar la frase. Ho va entendre tot de sobte. Frederic s’entenia amb la seua secretària. On s’amagarien? A Alcoi? Carme anava de tant en tant a portar els papers de l’empresa a tresoreria, a la seguretat social o a altres coves de la burocràcia requerides per al bon funcionament de l’empresa. La ciutat era millor amagatall que no el poble on, si feies una malifeta, ho sabia tothom ben aviat. Frederic no se sabia per on parava i igual podia estar a dos carrers de casa o a Múrcia. No era gens difícil que trobaren un racó discret on festejar.

Allà al principi dels huitanta ell havia finalitzat el batxillerat, però no va seguir. Els pares no van poder-li pagar una carrera com tampoc tenien una perspectiva vital més ampla que la distància que separava la Serrella i Aitana. En tindre una cultura matemàtica mínima, una mica més de món que el comú dels seus quintos, i domini del castellà, es va col·locar a l’empresa del poble com a viatjant. Totes les setmanes anava amb el cotxe dièsel de l’empresa per a arribar derringlat els divendres, si és que tornava i no estava a l’altre cantó de la península dues o més setmanes. Si podia, aprofitava el cap de setmana per a pujar a la muntanya i fer brosses; romer, sàlvia, sajolida, rabet de gat, arrel de panical i timonet, per al que, deien, era el millor herber dolç de tot el Comptat, fet, però, a l’estil de Beneixama. La vida d’un comercial era solitària i moltes hores al volant les feia escoltant una vegada i una altra la seua col·lecció de música de rumba flamenca entre bou i bou d’Osborne. En el primer cotxe va ser amb cintes de cassette, després arribaren els discos compactes i ara l’Spotify feia la selecció que passava per tecnologia wifi, coses de la modernitat, del telèfon al sistema de so del vehicle. El major dels tres fills, ja amb catorze anys, era molt hàbil, com tots els de la seua edat, amb

164

la tecnologia i es coneixia totes les maganxes de la tablet i els mòbils. Geno, aprofitant que estaven veient una sèrie americana de detectius, li va preguntar que com feia la policia per a poder saber on estava un telèfon. El xiquet, una mica mosquejat, no fora que ara la mare sabera que anaven a jugar al molí en ruïnes on fumaven el que no devien, li va explicar com google tenia una aplicació per a trobar el telèfon. Geno va aprofitar un dia que Frederic estava pels bancals esporgant i que s’havia deixat el mòbil a casa. No li va costar molt esbrinar la contrasenya 051061, la data del seu aniversari. I és que Frederic no semblava ser un home gens complicat. No va tardar molt, doncs, en poder saber des del seu telèfon on era Frederic. En poques setmanes va saber que anava i tornava a un local, antiga fàbrica de teixits, amb trasters públics al barri del Batoi d’Alcoi. Ho feia de tant en tant, abans d’iniciar un viatge i, si aquest havia sigut el cas, també a la tornada. Com un rellotge. Una vegada va anar seguint-lo i, per casualitat, va veure que Carme li portava unes caixes de cartó grans de la fàbrica. Què podien portar-se entre mans aquells dos?

Era divendres i Frederic havia dit que aniria a Segòvia i que no tornaria fins diumenge a migdia. L’hivern encara era el senyor de les terres més altes de la comarca, però els ametlers ja feia setmanes que anunciaven el bon temps. Aquell dia un cel blau i un sol quasi de primavera omplien la Vall d’una llum fresca que animava a caminar. Eren falles als pobles de la plana costanera tan iguals i tan diferents dels de les comarques de l’interior.. Frederic, així ho deia el telèfon, estava allotjat, segons va veure, a un hotel de Gandia. —El mentider aquest...—, pensava Geno bufant com un dimoni. No va poder suportar-ho més i va decidir esbrinar què passava. Amb una excusa peregrina va deixar els xiquets a casa dels avis, avisant que tornaria ja tard i que millor dormirien amb ells. Com tantes vegades havia vist a The Wire es va situar amagada en el cotxe en un carrer alt prop de l’eixida de la fàbrica. Alguns veïns passaren pensant que estaria esperant al seu home, altres anaven als camps amb el tractoret. Seria ja passat migdia. Efectivament Carme va eixir per la porta lateral amb un parell de borses de viatge i una maleta de rodes, va agafar el cotxe amb direcció oest. Geno, a certa distància, la va perseguir per la carretera comarcal entre barrancs, per l’autopista passant Cocentaina

i Muro i passant per la Vall d’Albaida fins que arribà a Gandia. Tot el transit estava complicat pels molts monuments que tallaven carrers i places. Geno i Frederic havien anat alguna vegada a la platja i a visitar el Palau dels Ducs o a la Fira. Tenia una idea aproximada del centre de la ciutat. En passar una comissió amb la banda de música els dos vehicles van quedar separats i Geno va perdre el rastre de Carme. —Què faig ara?—, va pensar. El telèfon li va dir que el seu home estava a l’hotel. Segur que, si anava, els descobriria. Efectivament va arribar-hi i, amagada a rinxo d’un fanal, amb ulleres de sol i un mocador al cap, va veure a Frederic i Carme eixint per la porta de la recepció. Un xicot amb barba i aspecte desmanegat se’ls va apropar i es va veure com Carme li’l presentava al seu home que portava en la mà la maleta de rodes. En acomiadar-se els joves van continuar carrer avall i ella es va penjar del coll besantli apassionadament. Geno es va quedar bocabadada. No entenia res. És que aquesta joveneta anava de home a home Per tot arreu se sentia el rebombori dels coets i la remor de la música de banda. Lluny es veia la silueta

d’una gran falla ja enllumenada pels focus i les bombetes elèctriques. Els xiquets, dolents com una pedregada, anaven llançant petards per tot arreu. Va esperar una llarga estona fins que Frederic va tornar a eixir. El cor quasi se li ix del pit en veure’l amb la maleta. —Me cague’n Dènia! Ací va el borinot aquest!— No era molt difícil passar desapercebut entre la multitud festera i els centenars de turistes i menys seguir a un home amb una maleta enorme amb rodes. Després de caminar uns carrers Frederic va arribar i va entrar a un local amb un cartell que deia: Casal de la Falla Marquesa de Vallier. Geno no va gosar a entrar per vergonya, però pacient va esperar vigilant la gent que entrava i eixia. Què podia fer el seu home a un casal faller? Passaven ja de les deu de la nit quan va sentir música que eixia de l’interior. Va aprofitar un moment en què tot el món semblava estar dins i es va apropar a l’entrada. Un cartell fet amb la impressora deia: Hui gran actuació, “El niño de Orihuela”. En passar la porta del va entrar a una sala de sostres alts, llarga i decorada amb banderins i fotos de presidents i falleres, estava plena de taules amb membres de la comissió i amics que havien acabat de

sopar. A l’escenari Frederic, no semblava ell mateix, vestit amb una camisa amb volants, i pedreria, amb una perruca llarga arrissada cantava amb un micròfon una rumba als sons d’un equipament de so que suplia l’orquestra. No ho feia mal i, tot i que el públic no era el d’un teatre, es notava que gaudia de la música festívola i l’art del cantant. Unes quantes parelles ballaven davant l’escenari. Geno no s’ho podia creure. El seu home un cantant de rumba flamenca. Amb els ulls com a plats es va quedar atabalada, de gaidó al costat de la porta. Frederic seguia l’actuació ignorant fins que es va adonar que la seua dona estava entre el públic. Va vacil·lar un segon però, com el professional que era, va continuar l’actuació. En acabar la cançó es va torcar el front i panteixant va dir: — Hui vull dedicar la següent peça a la dona que més m’estime en la meua vida. Una persona que em completa i sense la qual no podria viure i que hui és amb nosaltres. Lleveu el Carmen de la lletra de la rumba que us vaig a cantar i poseu Geno: l’amor de la meua vida. Va per tu!— Amb una mirada fixa en la seua dona i expressió emocionada es va arrancar

a cantar al millor estil de Los Chunguitos. Ella amb els ulls plorosos i tremolant el mirava commoguda.

“Todos los días paso por tu calle pa’ ver si te veo Me gustas mucho y quiero ligarte pero no me atrevo Siempre que te tengo muy cerca de mí Me da corte niña, no sé qué decir. Carmen, Carmen voy a tener que emborracharme Carmen, Carmen, Carmen Porque si no nunca voy a hablarte. Carmen, Carmen voy a tener que emborracharme Carmen, Carmen, Carmen Para decirte que eres tú mi amor.”

166

A rticle CLÀUDIA CAMPOS TRONCOSO

SECRET ÍNTIM

Periodista i comunicadora “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

Un bon dia em vaig veure abocada a una espiral de secrets i de silencis, de mirades que ho diuen tot sense haver d’obrir la boca. Als dos besos cordials carregats d’electricitat, a les carícies prohibides i a les abraçades a distància.

Secrets Íntims

Un bon dia em vaig veure abocada al secret més ben guardat de totes les muntanyes, un secret que mai ningú havia de saber. Un secret que en èpoques anteriors tenia sentit, però que ara et fa tornar boja. Un secret que, si mai arribava a ser públic, podria acabar amb mi, amb tot allò que jo sóc ara.

No sé com vaig arribar a aquest punt, no sé o no vull saber quins van ser els passos per arribar a tenir aquest secret. No ho vaig triar, ho jure. No vaig ser jo, havia de passar i va passar. I, ara, visc amb aquest petit però gran secret. Un secret que no farà trontollar les institucions, però sí que farà trontollar els esquemes establerts en la societat. No sé com és possible que un secret com aquest em torne tan boja, com em lleva la son, com no em deixa dormir tranquil·la. Com he d’estar a tota hora mirant que ningú el descobrisca, que ningú ho sàpiga. Mirar per tots els racons i dir “està tot correcte” i respirar amb tranquil·litat.

El dia que tot rebente, no sé per on eixiré. No sé quin serà el camí a seguir o quin camí nou hauré d’emprendre. En tot cas espere que siga la primera opció, perquè la meua vida, en aquests moments és tan dolça i plaent que no m’agradaria viure-la d’una altra manera. El dia que rebente aquest xicotet però gran secret, no sé com es presentarà el futur, però el que tinc clar és que mai més m’hauré d’amagar i podré ser jo mateixa. Podré viure com vull viure i com realment sóc, estimant qui estime i fent el que vull realment fer.

Mentre el secret continua secret, seguisc construint aquesta realitat paral·lela que tant m’agrada i tan segura em sent. Aquesta realitat paral·lela que és la real, no la falsa aparença que cree al meu voltant.

Sense l’espiral de secrets, de mirades que ho diuen tot sense haver d’obrir la boca. Sense els dos besos cordials carregats d’electricitat, ni les carícies prohibides i les abraçades a distància. Sense cap secret íntim que em creme per dins, com consumeix el foc la fusta quan crema.

Mentre el secret continua secret, tot sembla funcionar sense que res passe i això em fa sentir poderosa, com una superheroïna. Amb uns poders ocults que sols aquella mirada ho diu tot sense haver d’obrir la boca sap que tinc.

Sense l’espiral de secrets, tornaré a ser jo. A quin preu? És igual, la llibertat de poder ser qui som públicament no té preu, cap situació es pot canviar pel plaer de sentir-se lliure de ser com som, sense amagatalls ni mentides. Sense cap secret íntim. Lliures.

168

I l.lustració VALENTÍN ALCALÁ

Secrets Íntims

AMB EL COR A LA MÀ, NO HI HA SECRETS! Parlar de secrets a les falles i el món faller, en general, pot donar-nos intenses converses i tertúlies per a tots els gustos. Aixó és bo. Les falles han de ser una festa crítica i amb sàtira, sempre des del respecte però fent enfasi en alló que més afecta a la societat valenciana en general i a la societat de la localitat qué és planta la falla en particular. A tots ens agrada sempre posar de relleu alló més pròxim als nostres gustos o interessos, més si cap si eres faller d’una comissió. Posar en valor el treball de la teua falla, els monuments que plantes al teu barri o els guions que escrius, és el normal i està clar que el teu treball sempre t’ho valores més. Amb aquesta il·lustració el que tractem de reflectir és com moltes vegades tenim sentiments contraposats dins de nosaltres mateixa. Tots sabem que moltes vegades una defensa val més que un atac. Les falleres i fallers fem les nostres quinieles amb els premis, comentem els diferents actes al llarg de l’exercici, debatim quin és millor i quin mereixia més o menys i acabem donant un argument de cara a qui ens escolta sempre favorable al nostre pensar, intentant formar una opinió majoritària entre els diversos components de la conversació que s’aproxime als nostres gustos per tal de posar en valor alló nostre. Es aquest sentiment el que tracte de reflectir en la il·lustració: tots en certes ocasions podem tirar cap a casa i intentar exaltar al màxim el nostre treball per damunt de la resta, a pesar dels seus defectes peró amb el cor a la mà, no hi han secrets; amb el cor a la mà totes i tots tenim molt clar com de justes o injustes poden arribar a ser les valoracions a un treball en el món de les falles. Moltes vegades eixes valoracions poden ser justes però moltes altres poden ser-ho totalment al contrari. Però si apelem a aquest sentiment, el de la sinceritat, amb el cor a la mà no hi ha secrets que qualsevol banderí puga silenciar.

170

P oema JORDI GUEROLA GIL

Aquell secret que em vas dir el guarde com si fos meu, l‘acarone per les nits i l‘abrigue quan fa fred. És aquell mínim secret, que em fa sentir a prop teu, senzill, sincer i captiu, confident de tants moments, presoner de tants records.... Els secrets són les paraules que no es diuen, que poden unir o separar, que creen un micromón, que ens diferencien de tota la humanitat que no coneix eixe secret en concret, que ens fan sentir especials o desafortunats, i que converteixen la nostra ànima en un pou profund on allò que entra no eixirà mai o en una pirotècnia on les paraules són coets que estan desitjant mostrar-se al món.

Secrets Íntims

Primer tenim els secrets que només sabem nosaltres, eixos que considerem que no ha de saber ningú: a qui estimem, quins plans tenim per al futur, aquell

pensament que no creiem convenient dir, les pors més profundes, els sentiments més amagats, les rancúnies , les enveges, les admiracions...Com canviaria la nostra vida si tot això que amaguem eixirà el nostre cos, de la nostra ment, quantes vegades som presoners dels silencis... Després tenim els secrets compartits, aquells que ens vinculen dúna manera especial i única amb algú. Quan compartim secret amb alguna persona, s’estableix una mena de contracte no escrit, basat en la confiança mútua i en la fidelitat. Algunes vegades, que ens expliquen eixe secret, eixa confidència, ens fa sentir especials, ho interpretem com un tipus déstima, com que algú està entregant-nos una part de la seua ànima, compartim un univers paral·lel. Altres vegades, però, eixe secret que ens confien, ens incomoda, potser perquè parla de persones que coneguem, potser perquè que estiga impedint léstima entre dos persones, o la resolució dún problema antic.

Podem dir que un secret és com una mentida romàntica, la decisió conscient que ens uneix a algú mentre ens separa de la resta, són eixe tipus de coses que fan que ens compliquem l´existència, però, què seria la vida sense una miqueta de complicació? Em contares un secret, aquella vesprada de març des d´aquell moment un fil invisible va nàixer entre tu i jo. Em contares un secret, tan íntim i tan bonic, que quan fa temps que no et veig i et trobe a faltar, només l´he de recordar, i allí estàs tu, en ell, amb mi.

172

A rticle MIQUEL ÀNGEL VIDAL

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

Secrets Íntims

SECRETS INCONFESSABLES Sempre que agafo un dietari imprès i, per tant, d’un personatge transcendent en les lletres o en qualsevol altre àmbit, em sento seduït davant la promesa de gaudir, com un voyeur i sense perill de ser descobert, d’un món íntim que no és el meu. Càndidament, espero que l’autor despulli completament la seva ànima i em mostri les més recòndites intimitats, les perversions, els secrets més gelosament guardats, allò que en definitiva només s’atreviria a confessar-se a si mateix. Malgrat que les pretensions semblin justificades, en iniciar la lectura tinc la sensació que l’autor sap que jo estic molt a prop, expectant, que no deixo d’observar-lo, que el vigilo des de la meva butaca de lectura, i ell, conscient de la intromissió, em sostreu la veritat, adultera els fets i els pensaments. Els diaris no tenen com a finalitat l’autoconfessió; s’han convertit en una interpretació de les idees i els sentiments, en una manipulació de la veritat, en un exercici de prosa literària farcida de convencionalismes i artificis. Els escriptors de diaris no són més que uns exhibicionistes pudorosos que cauen, habitualment, en la distorsió, o pitjor encara, en la impostura. El dietarista es complau en el gènere del simulacre. En les primeres pàgines procura ser fidel als fets quotidians, però aviat descobreix que la seva vida és massa prosaica, i que els secrets que guarda gelosament no poden ser pregonats als quatre vents. No els contaria ni a l’esposa, ni als fills, ni als amics, i menys encara a un desconegut, a un lector anònim; per tant, decideix tergiversar els successos i les reflexions ordinàries. Es dedica al fingiment d’una vida que pareix la seva però que no és exactament la seva. Hi afegeix, entre les escletxes

que deixa la veritat, menudes invencions. Es converteix en un mestre de la deturpació de la realitat, d’adaptacions de pensaments a conveniència, d’escamoteigs i substitucions de fets. I mai no confessa els secrets ni les perversions. Com que em sentia decebut amb aquesta actitud tan poc lleial i franca amb un mateix (i, en última instància, amb el lector) i, d’altra banda, tampoc no em veia capaç de ser completament sincer i evitar allò que he criticat si em decidia a escriure un diari convencional, vaig començar un dietari de somnis. Reproduïa, en un quadern, les estelles dels somnis que era capaç de recuperar a la vigília, de seguida que havia franquejat l’estupor de despertar-me. Estava convençut, com Freud, que el món oníric és una forma de coneixement interior, però que, com una mena de missatge encriptat, de jeroglífic, no sabem con interpretar, com accedir-hi; i a més, no havia de témer per les confessions, pels secrets, perquè tothom sap que el territori dels somnis no és real. L’ésser humà dorm pràcticament una tercera part de la seva vida. Un home com jo, que he sobrepassat els cinquanta anys, n’ha invertit entre 16 i 18 en estat de somni. El que més m’afeixuga és el fet de no

saber-ne gairebé res d’aquesta existència nocturna i inconscient. Com si fos una vida paral·lela que res no té a veure amb la de la consciència, amb el que s’anomena realitat. El desig d’explorar-la, d’intentar desentranyar-la, sense cap necessitat de simulació, com en els diaris dels desperts, m’induí a fer el diari de dormit, una relació de somnis. Tanmateix, es tractava d’una tasca dificultosa: només podia recuperar fragments de tot el que havia somniat durant hores: una minúscula regió, una diminuta illa enmig d’un pèlag immens i desconegut. Quan despertava, o no hi havia manera de retenir cap imatge o sols era capaç de recordar bocins dispersos que no em permetien reconstruir un mapa precís d’allò que havia viscut o somniat mentre dormia. Intuïa que aquella menuda fracció, sovint absurda des de la perspectiva de la vigília, devia tenir algun sentit profund que s’escapava a la raó. Que no pogués assolir-la no significava que no la tingués. Qualsevol somni, fos plàcid o terrible, havia de tenir una lògica interna. Es tractava, en definitiva, d’un bloc sòlid i important de l’existència del qual ho ignorem pràcticament tot i en el qual, malgrat la curiositat humana pel coneixement, gairebé no hi hem intentat aprofundir. Per això, des de fa aproximadament cent nits, en despertar, maldo per recuperar les despulles del món

oníric: intento reproduir el somni en què em trobo atrapat en recobrar la consciència. Tot i que la reconstrucció del conjunt és impossible i que m’he de conformar amb unes poques peces del trencaclosques, com un mosaic romà del qual sols se’n conserva una ínfima porció, en aquells tres mesos i nou dies gairebé havia emplenat mig quadern. Avui he despertat sobresaltat per un malson. A cops m’ocorre, però mai amb tanta intensitat. Tenia la sensació d’haver emergit del fons d’un pou profund i trobar-me sense alè. Quan he començat a recordar el que estava somniant, m’ha vingut a la gola una sensació de fàstic. En el malson apareixia una àguila que havia atrapat una serp i volava per entre penya-segats. M’he adonat que en realitat no lluitaven sinó que estaven copulant i, de sobte, han sofert una metamorfosi: eren un home i una dona. Al voltant, una munió de gats negres, que tensaven l’esquena com arcs, els contemplaven i miulaven, i s’han acabat convertint en un grup de falleres, impol·lutes, que murmuraven i feien escarafalls. A l’home i la dona, els he reconegut. Escandalitzat, per primer cop des que escric el diari, el pudor m’ha guanyat i no m’he atrevit a reproduir-lo. No puc confessar el secret.

174

P oema

TOT COR

MARIO MIRET

Encara recauen sobre mi les llargues nits d’ànsies i nervis El millor secret més ben guardat del món sencer El vaivé esperançador de veure acabar l’hivern Ara que tot em resulta una mica menys lleig

Secrets Íntims

Puc veure de nou florir el treball i l’esforç De desenes de somriures que venen a la meua trobada I els escolte preguntar-se si, a més de festa i foc, Quan tot està en calma, albergue vida pròpia I em convertisc en un d’ells.

Recorde amb necessari afecte als meus companys Amanits amb cartó i pedra, figures inertes Recollint el testimoni de la vida Quan en el més alt de tot, la lluna brilla. Som tot cor, La certesa del secret que ens porta al foc, L’aroma embriagadora de recobrar vida a poc a poc, Som la il·lusió d’un 15 entre goig i desraó Som la benvinguda, la salutació al millor dels teus dies, Som tot cor. Som tot cor. Encara puc respirar l’olor de la terra mullada de març Sent la il·lusió de començar un nou any De tornar a recobrar vida abans del foc, I jugar amb les consciències de la gent que no sap Que ací, quan la nit congela els somnis, Nosaltres obrim la botella, juguem a les cartes, Brindem per la nova temporada.

Som tot cor, La certesa de ser més que un monument, L’aroma embriagadora d’una intensitat major que el sentiment, Som la calor d’un 19 entre crits de passió, Som l’adeu, la llàgrima que recorre la teua galta, Som tot cor Som tot cor. Som. Tot. Cor.

176

A rticle ISAM DIAB

FERIDA EN TRES TEMPS I sempre em va agradar la teua mirada quan creies que em veies en l’espill de la teua escapant un somriure de tranquil·litat inventada.. sempre responies però et trobava a faltar: eixa veu no era la teua, ni la de ningú, només un pas intermedi cap a tu. odi esta idea encara que m’enverine de ganes de provar-la. mai més vull tirar la sort a l’oblit i buscar en les seues mans el dolor de les seues empremtes.

Secrets Íntims

III

la nit es va assentar amb nosaltres. tú eres un instant tan clar i durador, un camí desconegut per als meus records, un desig del matí que revivia el meu cansament. les teues paraules eclipsaven els meus intents d’entrar en tú i jugaven amb els meus impulsos nerviosos i la meua suor. lliurement ens vam saber amb el cor obert i les boques fatigoses, en aquell lloc on tot va passar abans de manera prohibida.

tenia vives les dos ferides i la seua sang encara no s’havia argilat. en el mes més espumós vaig regalar als meus ulls el camí de claredat: vaig sobrevolar núvols que encara guardaven gotes estancades i vaig arribar a l’encesa de llums

els besos queien en cascada fins a amerar-nos en el desig de l’eternitat callada, atenta als últims dies de realitat i plaer. aquell estiu les llàgrimes somreien quan la lluna acabava i la teua carn no era la meua. en la seua última eixida el sol no ens va mirar, el nostre pla, lenta espina, se’n va anar amb ell per a morir més enllà de la terra que ens vam prometre. no vaig pensar que em doldria tant a partir de llavors la soledat distant per no sentir més el teu alé en la meua esquena ni els teus dits despertant la meua pell.

em vaig distar de menjar i de beure per a pal·liar una set de culpa arrossegada durant mesos sense tú. ara, d’eixos carrers recorde les cares distintes: el seu gel no era el nostre i els seus ulls eren galeries tancades però hi havia una bellesa que sí que corria per altres boques i les calfava. la vaig provar de la teua i vaig saber que la ferida estava ja curada. aquells dies vam saber el secret.

178

A Veus

Rafa Andrés Josep Micó Conejero Pau Sif Javier Justo Teresa Broseta Juan José Todolí Llorenç Abril

180

F otografia RAFA ANDRÃ&#x2030;S

Secrets a Veus

182

P oema JOSÉP MICÓ CONEJERO

Secrets a Veus

CAMBRA DE CODIS

Allisar l’ona de la mar perquè no enderroque el somni d’arena, o nugar un feix de claror perquè no esborre el misteri de l’ombra. pastar i coure el miratge i el rumb col·lectiu en una cambra de codis. trellat per dominar la tensió i alçar la comporta dels sentiments si a la pell del clan hi ha clevills de sed. una èlit que vetla l’armament i el farà esclatar quan l’efecte dels colors extasie l’estol àvid de llum.

184

P oema PAU SIF

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

Secrets a Veus

CRISI DELS QUARANTA Els fills de la gent tenen la mania de créixer quan els altres no mirem. Un dia tenen una cara, te’n vas deu anys i ja no saps qui són. És una llei immutable, com el sol que ix i es pon, la immanència del sistema capitalista o l’eterna joventut dels actors morts. Ningú t’avisa que no eres tú qui envelleix, sinó els fills dels altres, que canvien com canvia el teu poble.

Arriba un dia que la mort comença a endur-se la gent que encara et saluda pel carrer. En sabies l’adreça, el llinatge i l’ofici que feien abans d’avançar lentament de casa al forn i del forn al banc de cobrar la pensió i al de repassar les defuncions de la setmana. Sempre han tingut la mateixa cara,

i és com un avís, et sap greu, i potser no et reconeixen

primer et miraven per dalt, després als ulls, i finalment aixecaven la vista. Però la cara no canviava, era una llei immutable, com la pluja en festes, el carcinoma de la solidaritat europea, o la venerable veu dels poetes morts. Poc abans de morir, alguns fan un canvi dràstic,

primer et veia des de baix, i ara ja et mira als ulls, però tú no el reconeixes. És una llei immutable, com el cicle lunar, la inconsistència dels discursos d’investidura, o la maduració dels fills dels altres.

Un altre dia et comença a fer mal l’esquena i algú et saluda pel carrer, t’ha vist sempre igual, amb la mateixa cara,

186

A rticle JAVIER JUSTO MONCHO PERIODISTA

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de

I QUIN SENTIT TÉ AMAGAR-HO

Gandia any 2020”

La fallereta va nàixer amb un do. El do de la inoportunitat. No em refereix a cap antònim inventat d’oportunitat. Molt pitjor encara. Vull dir que la xiqueta tenia una facilitat tremenda per aparèixer al moment més inoportú.

Secrets a veus

Que de què merdes estic parlant? Doncs que la fallereta, abans de començar a caminar, va començar a aparèixer sempre que no tocava. Una volta, UNA, li van intentar fer una festa d’aniversari sorpresa. Ella és va adonar només els seus pares ho van proposar en veu alta.

- I si li fem enguany a la xiqueta un cumple sorpresa amb els seus amics a casa del teu pare …- i la fallereta va traure el cap per darrere del sofà amb un “què és cumple sorpresa?”. Tenia només 3 anys. Òbviament van intentar desviar les sospites d’una xiqueta que per edat no hauria de ser tant incordi. És a dir, van intentar encara seguir endavant amb el pla. I els va pillar encomanant la pasta, fent les invitacions i comprant el seu regal. I pensaràs: cóm una xiqueta de 3 anys per a 4 pot pillar als seus pares comprant en una tenda sense ella? Inexplicable. Com deia, té el do de la inoportunitat. I el Nadal? En molts anys vos penseu que va deixar de gaudir d’ell com una xiqueta? Només vos dic que el 6 de gener anterior a esbrinar el que era un cumple sorpresa ja va amollar un “gràcies” als seus pares entre paper arrancat. Diuen també que la primera paraula que va dir va ser “lladre”, aquell últim dia que es van ajuntar amb sa tia i el seu ex, que era en aquell moment el regidor d’urbanisme. La acabava d’agafar en braços.

I no es queda ací la cosa. Recordeu aquell sonat cas d’un director d’escola que tenia una aventura amb un professor de ciències, als que van pillar al centre mentre l’ home d’este donava classe només un pis per damunt? Esbrineu qui va aparèixer en l’aulaniu d’amor perquè s’havia deixat l’esmorzar? També em ve ara a la memòria quan la volien portar al parc de Disneyland. Era una sorpresa de son pare per a donar-li una alegria i despistar-la mentre a amagades ell i la seua dona aclarien els tràmits finals del divorci. Pues la fallereta, sense quasi coneixement d’informàtica, va obrir el mail amb les entrades del parc. Que cóm sense saber gastar casi l’ordinador va arribar fins ahí? Ni idea, només em van contar que a l‘altra pestanya del navegador estaven els resultats de Google de “què es divorci?”. Pensareu que per què conte tot açò. Dons bé, com sabeu, ja fa tres anys que estic amb sa mare, i se li ha ocorregut hui que podria ser la Fallera Major Infantil de la meua comissió. Ara ja sé que no tornaré a pegar ull fins la treta. Ai deu meu...

188

P oema TERESA BROSETA

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

Secrets a Veus

EL SECRET DE LA SÀRIA

Que els diners, com la matèria, no coneixen destrucció i que algú se’ls embutxaca, posant la mà de gaidó, i ens fa viure en la misèria d’ençà que el món és el món no és afirmació arbitrària... És el secret de la sària!

Que el personal té tendència a contemplar-se el melic, a no veure allò que passa del seu nas a pam i mig i a pensar que el món té el deure de fer-lo sempre feliç no és sentència lapidària... És el secret de la sària!

Que els polítics són capaços de negar la llum del dia, de jurar que plou a cànters quan la sequera ens castiga i de mudar de criteri com qui muda de camisa no és teoria pamfletària... És el secret de la sària!

Que les falles reflectixen fidelment la societat i que estirar de la corda per portar-les més avant és faena necessària i arriscada a parts iguals no és opinió temerària... És el secret de la sària!

190

F otografia JUAN JOSÉ TODOLÍ

Secrets a Veus

192

A rticle LLORENÇ ABRIL PERIODISTA/PRESENTADOR.

Secrets a veus

ORA PRO NOBIS Pssssh! Silenci..., vos conté un misteri. No serà secret de confessió, però ben bé que s’ho mereixeria; encara que vos pareixerà enigmàtic fa anys que sent veus que la resta de mortals no descodifiqueu: converses intrigants, confidències i sinceritats que de conèixer-se trontollaria el Ducat. Noooo!, mai abans m’havia passat ni recorde amb certes a quan va començar, el perquè ni com, però coincidiria en arrimar-me més a la façana de l’Ajuntament. Ara sí que estic molt millor de cara als meus súbdits i vigile l’entrada a l’òrgan que controla el poder administratiu territorial.

Pocs en trobareu, com jo, que vos done tant de llustre: Duc de Gandia, Virrei de Catalunya, General dels Jesuïtes, Sant, i d’unanissaga valenciana “del puntet”. Pensareu que el pas dels segles ha acabat afectant-me el cervell perquè escolte el que diuen els polítics a la intimitat? Esteu molt equivocats, tot i que, és cert que de vegades desvie la ment i percep pensaments que després ells no verbalitzen. Vos relataré uns quants que no sé com desxifrar. Diuen dels partits del govern que el seu mandat no és etern:

Qui li ho haguera dit a Diana poder pegar-li la volta al marcador,

Facund com Moya han trobat canongia a València i Lorena retirada.

llunyà queda el conat rebel d’espantada del quadrienni anterior.

Nahuel pren aire, Ródenas marxa, Alícia incòmoda, Laura tufada,

El PSOE s’ha tragat el centre polític amb una postura moderada,

i sonen els versos de March: Bullirà la mar com cassola en forn...

una estratègia perfecta, coordinada, pel falconer Prieto ideada.

Quin cacau difícil d’apanyar formant coalició al govern de torn.

Indigestats dels resultats quasi a un pas de la majoria absoluta i pecaren de generosos donant als socis la meitat de la batuta. Del mateix nombre d’assessors a l’endemà els van atibacar quan la situació era ben distinta, que a les urnes es van esvarar.

Si faig memòria açò que han fet els de la rosa de concedir als nacionalistes la meitat de les seues possessions, en recorda quan vaig sumar al ducat de Gandia el marquesat de Llombai, regal de l’emperador per les noces amb Elionor. Si en la meua hegemonia era suficient! no en calien obsequis permanents. Poseu l’orella un moment. Ací davall dels meus peus al pedestal on estic figurat de cavaller de l’Orde de Sant Jaume es reuneixen polítics i col·lectius per a manifestar-se. De xamba en vaig assabentar de maniobres estranyes que podrien acabar amb l’oposició en un procés de descomposició:

Compromís isqué escaldat i això que partien com a guanyadors sumant una ensalada de sigles per a escurar en tots els caladors. Soler, no va voler trencar palletes amb Vox i ha repetit en l’oposició, No sabem si els resultats foren pel foc amic o la guerra infernal, amb els pitjors resultats municipals del PP des de la seua fundació. però Alandete és llest i la docència no deixà, en vore el percal. Vaja l’estrateg que va dissenyar el qüestionament públic descarnat cap al que encapçalaria el cartell per un joc d’egos desmesurat.

194

L’operació maquillatge que soterrava l’etapa bronca quedà a mitges provocant abandonaments i desercions en conèixer-se les llistes. Pensem amb Moragues, Carla i Gregori, juguem a fer política ficció? haurien candidats d’esquerres que no dormirien per esta combinació.

Estos hereus nobiliaris han portat els seus partits als pitjors resultats? En el meu temps de noble d’Espanya això no es consentiria,els hagueren apartat del cap davant de les tropes. Ja m’he adonat que les lleis i normes feudals han quedat en desús,o a l’Edat Contemporània es mantenen? No voldria involucrar-me massa en la vida actual perquè he de mantindrem impassible, com si el gran Vicente Rodilla m’haguera fet de bronze. Vos diré que amb els líders que no han entrat a la casa municipal hi ha un xafardeig, que fins i tot parlen de blanqueig:

Ciudadanos perdé vots i quedà per darrere quan volien traure pitet. Vox creix a l’ombra d’un PP que l’ha empoderat, sense complexos, Un partit de centre que ha esdevingut en dreta jugant a tort i dret. han eixit del cau per a aconseguir una força que deixa perplexos. Han quedat invisibles, no són decisius, és a dir: del rotllo el forat. No combreguen amb l’estructura de l’Estat, però se n’aprofiten, Vinga a manifassejar Toni Cantó per a deixar al candidat esquilat. formant governs en les administracions que amb les dretes cohabiten.

Pascal fanfarronejà d’ignorància política i desconeixement municipal, Van temptar empresaris, algun candidat polític, polítics en la reserva, no pots anar a aprendre amb els diners dels ciutadans, tio pardal. i quasi un desconegut Pedro Abad cadira al saló de plenaris conserva. Renuncià a la gestió anterior del partit, com si portara algun bagatge, Llencen uns discursos excloents i negacionistes la ultradreta moderna li faltà relat polític, com amb el telefèric que encara el té en l’embalatge. captant vots amb el sistema molest si altres procedents de la caverna.

El part de Podem va ser complicat, sense guanyar una unitat sòlida,

Va ser l’impulsor de l’escena ecològica en els monuments fallers

brollaren més corrents que assemblearis succeint una lluita tòrrida.

sent regidor d’EV, abans de PDNI, abans d’EUPV; és cert cavallers.

Els seus electors amb conscienciació ferma s’han mostrat volàtils,

L’atomització de l’esquerra i la varietat de sensibilitats cada dia sorprèn,

triant formacions polítiques que ofereixen missatges més versàtils.

és atàvica, però ell com el fènix retorna, i en passar quatre anys reprèn.

El líder Ángel Martín ha dimitit perdent centenars de vots i decebut,

L’últim en presentar-se va ser Ciro i així va quedar, l’últim de la fila,

diu haver-se trobat pel camí més obstacles dels que haguera calgut.

convençut de recuperar la franja ideològica de centre, rumia i cavil·la.

No ha tingut suficient seguici en l’engranatge social, per integració,

Defenestrat per Ciudadanos, competia per segona vegada en elecció.

ni votants que els acompanyaren per a permetre’ls representació.

A correcuita i nou partit..., tingué menys audiència que À Punt televisió.

Els Verds de Peris apliquen fil per randa que ell ha d’estar per a contar.

Cantó el va trair perquè l’angoixava la reedició d’un govern socialista,

No hi ha convocatòria electoral en la qual s’abstinga de confrontar.

comprant el discurs a Torró munyidor del pacte de dretes possibilista.

En la llista, entre rojos i verds van barrejar sàvia nova i incondicionals

Acabà descobrint-se el pastís, que no els interessava el centre polític,

que amb devoció l’acompanyen des que entonava la internacional.

era una farsa de la que no han tret rasquit i se’ls queda un horitzó crític.

196

Com a Patró de la ciutat agreix molt a tots els polítics la seua dedicació, per impulsar projectes diferents que semblen missions impossibles, i de missions conec prou. Des d’esta posició he vist desfilar molts regidors/res, alcaldes/esses, i sempre juren o prometen fer-ho bé. Però, ai d’aquells que només pensen a curt termini,com si no hi haguera un demà! El vot no és de temporalitat fixa, el ciutadà és sobirà, i els cicles roden com la sénia. Escolteu..., assegureu-me que mantindreu en secret les confidències que vos he contat. Si en veieu sigil·lós i impertèrrit dalt la meua trona, no m’ho tingueu en conter, perquè del contrari “ora pro nobis”, al magatzem esquarterat com un Pinotxo qualsevol. Jo em merescen llaor de santedat.

198

De Confessiรณ

Kazados Adriana Serlik Llorens Bustos Paco Zamora Josep F. Tarrazรณ

200

I l.lustraciรณ MARCO DIAPO KAZADOS

Secrets De Confessiรณ

202

P oema ADRIANA SERLIK “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020”

Secrets Íntims

VA SER NIT

Va ser nit, foscor, lament i abraç. Va ser una llum incrustada en la meua gola que no podia apagar-se, ni deixar de doldre tant, perquè l’amor a vegades dol. Suaument Et vaig apretar la mà A l’orella et vaig dir - T’estime.

204

A rticle LLORENS BUSTOS

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020”

ABSENTISME LABORAL No m’agrada per a res confessar les meues intimitats, ho faré, després de desdejunar mentres la meua esposa em sermonejava, em vaig despedir i me’n vaig anar de casa. A l’entrar en l’edifici del centre mèdic vaig haver de travessar als que havien aglomerats en el saló, dos fileres entre els uns i els altres per tal d’arribar al mostrador. Vaig pujar al primer pis, on les consultes, i vaig introduir el meu carnet en una màquina que immediatament va escopir el número que devia de memoritzar per a ser atés quan ho disposara la gran pantalla. Vaig esperar assentat enfront d’un monitor que penjava del sostre. A l’escoltar un so que podria passar pel xiuletàs d’una atracció de fira, em vaig incorporar i vaig anar directe a la porta, vaig donar uns colps amb els nucs i la vaig obrir. Quina va ser la meua sorpresa al veure que no estava el meu metge de capçalera. El de tota la vida. En el seu lloc, una jove, li vaig calcular no més de vint-i-cincs anys pel seu aspecte juvenil. —Assentes, què li passa? — em va preguntar de sobte. —Pues la veritat, m’ha sorprés. El cas és que volia veure al doctor… —No està, sóc suplent. Què li ocorre?

Secrets Íntims

—No vull anar a treballar.

—Ja, això no és una malaltia, ens passa a alguns.

—Té dolors estomacals? —En absolut.

—No per a vosté, si per a mi, porte trenta-dos anys cotitzant a la Seguretat Social i no vull anar més a treballar, sóc bomber en actiu. No suporte ja els torns. Em queden pocs mesos per a jubilar-me. — Li entenc, però ha de dir-me quin és el motiu de la seua visita. La xica va vorejar la taula i em va demanar que em llevara la caçadora i alçara el suèter. Vaig descordar la meua camisa i després d’auscultar-me el tòrax amb l’estetoscopi, ho va fer a traïció, em va demanar que respirara profundament, ho vaig fer per a convéncerla de què ja no fumava. Uns segons i me va mirar els ulls amb una diminuta llanterna que em va enlluernar. Tot seguit va agafar un pal semblant al dels gelats i em va suggerir que obrira la boca, ho vaig fer fins a arribar a estar pròxim al vòmit. Vaig posar cara de pena per a veure si colaba la meua sol·licitud de baixa mèdica. La vaig estar mirant com teclejava en l’ordinador. Crec que intentava buscar el meu historial mèdic, després va afegir quelcom per a si i em va preguntar sense ni tan sols mirar-me:

—Veig que té tractament per a la diabetis, dos pastilles de Metformina, una pastilla d’Astedil per a la tensió i una altra de Simvastatina per al colesterol, fa un mes se li va fer una analítica i li va eixir perfecta. O siga que, li veig fenomenal—em va mirar com si intentara travessar-me amb aquelles ulleres de disseny modern. —Doncs jo em trobe malament — vaig insistir. — Li veig fenomenal. És més, estic segura que, com vaja així li reduiré la dosi per al colesterol. A veure, alce’s la mànega i li prendré la tensió arterial. Estenga el braç i no parle... Perfecte, huit la baixa i dotze l’alta, com un xaval. —Doncs no, jo em trobe malament i estic cansat, no dorm a les nits, m’alce diverses vegades a pixar. Això és. Pot siga pròstata.

—Com justifique els dos dies d’absència? Ahir feia molt de fred i em vaig quedar a casa. Va estar plovent tot el dia. — Li faré un justificant, demà repòs i quan millore s’incorpora. No hi ha lloc per a donar-li la baixa. Així que pose’s les piles i a complir amb el seu deure. Vaig agafar el full del que m’havia receptat i me’n vaig anar. Com tenia temps suficient em vaig acostar a la farmàcia. Vaig fer la cua necessària fins que m’arribe el torn amb Isabelita, la filla de la farmacèutica i la més simpàtica. Vaig entregar el full i el SIP. Quina va ser la meua sorpresa quan va tornar amb una caixa entre les seues mans, tan gran com la d’un calaix de taronges, li va passar el lector del codi de barres i la deixa en el sòl. Em quede sense paraules al veure que el seu contingut s’indicava en engonals: DOCTOR ABSORBENCY. Em vaig acostar a Isabelita i amb dissimulació li vaig preguntar per a eixir de dubtes: —Eixa Caixa de què és?

— Li receptaré alguna cosa. Dormirà tranquil. Si tinguera qualsevol cosa de pròstata haguera eixit en els anàlisis, a la seua edat és recomanable tindre-ho en compte.

—Bolquers per a adultos... dormirà com un tronc.

206

I l.lustraciรณ PACO ZAMORA

Secrets De Confessiรณ

SILENCI

208

A rticle JOSÉP F TARRAZÓ MARTÍ

LA DELICÀ DE CARTRÓ Era una vesprada de diumenge del mes de novembre y ella, fallera de soca i arrel, acompanyava a la seua filla al casal per assetjar el Festival Musical Infantil. Una vegada allí, i amb la tranquil·litat que els encarregats del festival tindrien cura dels xiquet i xiquetes, durant tot el temps que durarien els assajos, es va seure a prendre’s un cafè al bar del cantó. I mentre assaboria eixe cafè curt i sense sucre quedà absorta amb els seus pensaments, el festival enguany anava a celebrar-se el 22 de desembre, quina data més bonica, es preguntà, pensant que, a més de caure en diumenge, la data representava infantilment els dos “patets” com els diem a la xicalla i coincideix amb el dia del sorteig de la loteria de Nadal, no estaria gens mal que tocara el número de la falla.

Secrets Íntims

Entre pensament i pensament va entrar en el món de l’evasió, perdent la noció del temps, invadint-li una somnolència mental i, com si d’un somnàmbul es tractara, amb els ulls oberts i mirant la llunyania, va començar a passejar arribant al Local del Museu Faller, seu de la Federació de Falles de Gandia; que gran idea varen tindre les falles de la ciutat ideant la

seua construcció!, un edifici amb espais multifuncionals per les activitats falleres. Creuant la reixa i passant per davant del ninot que hi ha a l’entrada, dedicat als 10 anys del museu, es va endinsar dins de la casa de tots els fallers. Una vegada al seu interior i mirant els ninots que allí es troben, va fer cavil·les, quants secrets hi ha a la Gandia fallera?, alguns d’ells inconfessables. Els seus passos l’encaminaren a l’espai museístic del Centre d’interpretació de la Festa Fallera, on es mostra des d’una perspectiva moderna tot allò que s’ha relacionat amb la festa fallera en general, confessant als visitants tots els secrets de la festa fallera. Però ella, coneixedora de la festa, va rumiar en els secrets inconfessables, per exemple, què ocorreria si els jurats dels monuments fallers confessaren la veritat?, i els jurats de les cavalcades? I el de la resta de categories?, però el que més l’afectava eren els jurats del festival ja que es juga amb la il·lusió de la xicalla fallera. Oh! no, això és un secret, però a veus, el tema dels jurats per part de les comissions falleres.

Eixint d’aquest espai va caminar cap al saló teatre, un espai per a funcions teatrals, concerts, presentacions falleres i altres activitats, què secrets guardarà? A la primera planta de l’edifici va trobar el lloc de treball de la Executiva de la FdF, l’espai on tota la maquinaria de la festa fallera s’engega i també el saló d’actes on es reuneix l’assemblea de la federació o la sala per reunions més menudes com la junta de govern o comissions. I, es preguntà, quantes decisions es prendran que els fallers de a peu no sabem? En certa manera es podran considerar com a secrets inconfessables o a veus. En eixe moment, va frunzir les celles al recordar les enveges entre les comissions falleres que les porten a prendre decisions en contra d’altres comissions sense una vara de mesurar justa, quins secrets inconfessables les ha portat ha eixe límit? I, de sobte, a l’eixir del museu, un colp al cap la desperta d’eixa somnolència mental i, com la llegenda de la Delicà de Gandia, li va caure al cap el ninot d l’entrada del museu, però al contrari que la Delicà “La Parca” no va fer acte de presència ja que no li va caure al cap

un pètal de gesmil dels rosetons de la façana de la Col·legiata, que eren de pedra, sinó un ninot de cartró. Al despertar es va donar compte que l’assaig del festival musical havia finalitzat en el casal i en un tris-tras se’n va anar a arreplegar a la seua filla, on relatà el succeït. No se li va dedicar una rondalla, ni un poema, ni un quadre, ni cap llibre, com a la Delicà de Gandia però, es va guanyar la seua delicadesa al monument faller de la seua falla, quan li van dedicar una escena, on la “Delicà de Cartró” era el ninot central, que va guanyar el premi del ninot indultat, però no sabem si la història ens revelarà en confessió el secret d’aquest premi.

210

212 Salva Gregori 212 Golominas 213 Toldos Cato 214 M&M Publicidad 214 Nova Imatge 214 Cristina Laporta 215 Infilev 215 Guillem Export 216 Kamiseto 216 Ribes y Villar 216 El taller de Carolina 217 Moscardó 218 Mara Café 218 Desayunos Josete 218 Milán 219 Luna Park 220 El Duc de la Sort 221 El Corral 221 Gartea Ingenierias 222 Tarrazó Òptica 222 Sheila Quesada 223 Jose Manuel Pardo 224 Inma Floristeria 224 El Secreto de Guerola 225 Parsifal

226 Factoria de las Tapas 226 Neocartel 227 Palmeret 228 El Colmadito 228 Saforwifi 229 Ficatec 230 Paris Catering 230 Ramiro 231 Carmen Simó 232 Kazados 232 Pofugan 233 Germans Fuster 234 Art Café 234 Arca 234 Soliva 235 Rocinante 236 Talleres Fenollar 236 Wewoha 237 Disarp 238 Bar Pascualet 238 Automóviles Cabrera 238 Amparo Salvador 239 Gandia Motors 240 Arastey 240 Sanchos

241 Gruas Gandia 242 Naturae 242 Safor Telefonía Móvil 243 Esquina Sur 243 Lateral 244 Borredà 244 La Taula de Pepo 245 Covaltic 246 Miragall Romaguera 246 Capricho del Prado 246 Le Visage 247 Fusteria Mira 248 Deskaro 248 Rouscake Café 248 Va-lift 249 Vita Citrus 250 Team Trailer 251 Herreros 252 Navitas 253 Martí Indumentària

254