Llibret Falla Roís de Corella 2019 by Publimania Gandia

Pecats Capitals

Edita: Delegació de llibret: Portada: Maquetació i Impressió: Fotografies Reines i Presidents: Fotos:

Associació Cultural Falla Roís de Corella Fran Sanjaime Javier Mata Ruxandra Vincea Publimania Gandia Blanca Imágenes, Damián Castaño i Toni Deusa Associació Cultural Falla Roís de Corella

A-119-2004

Dipòsit Legal:

“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià” “Este llibret participa en els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org)”

Sumari Editorial 5 Monogràfic “Pecats Capitals” 7 Esbós de la falla 27 Explicació falla 28 Falleres Majors de Gandia 50 Mantenidora 52 Presidenta 54 President Infantil 56 Reina de la Falla 58 Reina de la Falla Infantil 60 Reines del Foc 62 Reines de la Festa 64 Reines de la Poesia 66 Reines de l’Art 68 Madrines 70 Comissió 72 Cens 74 Esbós de la falla infantil 77 Explicació de la falla infanti 78 Premis 2018 84 Guia comercial 86

Portada Absolució A la portada del llibret 2019 veiem una fallera dins d’un gèlid confessionari, lleugerament insinuat amb una subtil gelosia, per on es filtra una llum ataronjada que representa l’essència de la festa i la llum de les falles: el foc. Blau i taronja, soledat i companyia, melancolia i comboi, conformen una dicotomia que ens anima a reflexionar tal i com som. Tu, jo, nosaltres... tots, som pecadors de la festa. I qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra! Ruxandra Vincea

Editorial Set són els pecats capitals, denominats així des de la vessant de la religió catòlica. Set pecats contrarestats per set virtuts, generalment menys manifestades que estos. Tots i totes sabem que la luxúria, gola i avarícia, la peresa, ira, enveja i supèrbia apareixen en molts dels trets característics dels membres de les comissions falleres. Donat que en podem trobar persones amb estes característiques per tot arreu de la societat fallera actual, sabem que allò tan inherent al nostre tarannà com és la sàtira i la crítica està més que assegurat. Tindrem motius de crítica amb la peresa d’alguns, la supèrbia d’uns altres, l’avarícia manifestada explícitament per alguna comissió, la gola en alguns moments de l’exercici o la luxúria amagada en algun lloc...Pecats d’excessos, de sentiments incontrolats i no ordenats...Tots apareixen i tots seran criticats... nalitzarem la societat actual i fallera pels prismes d’estos vicis, deixant a càrrec dels A lectors si es pot arribar d’alguna manera al perdó o absolució, o si hi haurà acte de contrició per part de cadascun dels penitents... D’allò que estem absolutament segurs és que la conseqüència per a aquells que cometen estos pecats serà les flames eternes la nit del 19 de març. abent quin serà el resultat final, obreu en conseqüència, en el vostre criteri està la S decisió de pecar ...o redimir-se.

Pecats Capitals Monografic

L’obscura selva dels Pecats Capitals Plou. Darrers dies d’octubre. Ja regna la tardor.

perol ompli la cuina, el silenci invita a seguir

ordre natural de jerarquies. L’acompanya

A la muntanya, al mas solitari, tan sols el foc de

fullejant unes quantes pàgines i de sobte

l’avarícia, com un verí que produeix una

la llar sembla tindre vida. La masovera prepara

ensopegue amb l’arrel de tot mal, crescuda

freda insensibilitat davant els crits dels pobres

el dinar. Quan el foc minva l’alimenta amb

com un arbre de set branques, segons remarca

de la terra. Continua la seductora luxúria,

un grapat de fulls d’un llibrot. N’agafe un del

el llibre, els pecats més poderosos, caps de

sense sentiments, cada vegada més virtual

munt dels condemnats al foc, potser herència

tot allò que configura el malèfic univers de la

i narcisista; mentre s’escampa la groga taca

d’algun avantpassat capellà. S’hi tracta d’un

condició humana.

de l’enveja, on els famosos i famoses, ara

text en llatí del segle XIX. Tot i que la humitat

vips, celebrities, influencers i molts altres,

i els ratolins han fet el seu treball, encara hi

En repasse la llista, breu, però aclaparadora,

sempre amb data de caducitat, semblen cims

ha moltes pàgines llegibles. El meu llatí del

com un joc de miralls que repeteix una i altra

inassolibles per al comú dels mortals. Entre

batxillerat naufraga entre tants esculls, com

vegada els rostres del mal, els anomenats

tantes aparences, irromp la ferocitat de la ira,

això d’actus hominis i actus humanus... Entre

pecats capitals. No acabe d’entendre les

com un llamp que convoca tempestes entre

els viaranys llatins emergeixen conceptes

definicions tan afilades de cada pecat, però els

els amics, entre els pobles, tot reclamant la

potents com consciència, amb les seues

seus noms suggereixen reflexions nascudes de

justícia de l’agressió davant les ofenses, reals

nombroses i profundes galeries, a penes

la pròpia experiència, com una trampa on tots

o suposades, com un sagrat ritual de sang.

il·luminades per algunes conviccions perennes.

ells formen un llaç que estreny massa sovint

D’altres vegades, el mal sembla refugiar-se

Encara no he acabat d’aclarir-me en els túnels

les aspiracions aparentment més innocents de

en la regió més profunda de cadascú, com

de la consciència, que ja m’endinse en la mar

l’existència.

l’acèdia, on s’obri un buit interior sens fons

immensa del tractat De peccatis in genere et

que, a més de produir tristesa, es desentén

in specie. Davant de les distincions tan subtils

Al capdavant apareix la supèrbia, com la maça

dels altres companys de camí i dels seus

de les diverses classes de pecat, el pensament

dels poderosos que desfà les justes esperances

problemes, de tot allò que no és el propi

també naufraga entre tantes possibilitats de

dels humils, alhora que els reclama submissió

món, encara que siga percebut sense il·lusió o

fer el mal. Mentre la flaire del vapor que ix del

i conformitat, d’acord amb un inventat

esperança. També li escau el nom de peresa

o pigrícia, per un dels seus components o

i el cel d’un blau mineral, em faran minvar

efectes més perceptibles. I, finalment, com una

l’esglai pel catàleg de tantes misèries humanes.

certa compensació efímera, apareix la gola, és

Potser seguirem caminant perquè entre els

a dir, el desig d’afartar-se amb els aliments més

cards encara creixen i creixeran, llampants, els

exquisits i de beure els vins més preuats, com

lliris (Ausiàs March, dixit et scripsit).

un paradís sens límit de paelles suculentes, mentre d’altres no poden compartir ni les miques que cauen de la taula opulenta. Deixe el vell tractat entre els altres llibres que, en algun moment, després del foc efímer, seran cendra. Al voltants del mas, la pluja persistent i la boira espessa són com un recordatori de la càrrega d’ambigüitat de la condició humana. Experimente com un desvari, tan sols superat quan la masovera em crida a taula. És el moment de retornar a allò que és essencial, natural, és a dir, el pa i el vi, la conversa sobre l’oratge, la collita... A la nit, un vent de tramuntana ha esvaït pluja i boira. La masovera m’avisa que ja s’entaula el ventet de Tots Sants. Demà, els primers freds

Enric Ferrer

L’abast de l’avarícia Abillat d’objectes,

Preferiria tenir faules

amb res a veure l’un amb l’altre

així inventaria coses mentideres,

tots meus i de domini únic.

explicarien una notícia fabulosa

Amb un parell de lents per a llegir,

de la meua pròpia invenció.

barrejats amb guardons de borles coronats, uns desitjos a l’abast de pocs,

Això no obstant, dic el que veig

i millor de tots, un amb fils d’or

i són superflus de la vida pròpia,

representant la fúria que vaig ser,

mentre les paraules sobren i els invents no em quede en aquest lloc anomenat ment,

Un llapis, que escriu incoherències

quedant-me en companyia d’aquests amics

fulles ganivetades i un pen drive,

que m’ajuden a trobar-me en la meua avarícia,

que guarda retalls de la meua capacitat.

condemna d’aquella sensació que fou la felicitat

Un llum i una vela,

i em quede omplint-me de pols,

corroboren la meua coartada,

i bloquejant l’energia de la meua ploma.

on ja ni tan sols llueixen les batalles

Teo Brunet

de derrotes contingudes, unes altres no tant.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

La supèrbia no se n’eixirà en la seua Supèrbia: Excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres.

La reunió del G7f, el grup dels set pecats

El ben cert és que era qüestió de temps que

qui es va mostrar més bel·ligerant amb el

capitals fallers, es va convocar a petició, com

s’arribés a aquest punt. La Supèrbia no havia

problema. “Hem d’expulsar l’Avarícia de tot!

no, de la Supèrbia. Una vegada més, tenia

fet més que esperar i aprofitar el seu moment.

Que no puga guanyar cap banderí més! Ni el

alguna cosa a dir. Però ningú esperava aquell

Com diu la dita: “Si hi ha maror, peix en

del Truc!”.

desficaci de proposta.

abundor…” I la mar venia marejada des que l’Avarícia va manipular les actes per tal de

Altres, però, que són més donats a preocupar-

-Això ja és intolerable! Demanaré que

fer-se amb tots els premis de l’any anterior. No

se d’ells mateixos abans que de la resta, van

expulsen la Supèrbia del G7f immediatament!

va tenir prou amb les sospites de joc brut que

preferir mirar cap a casa i pensar que allò

-va cridar la Ira encesa en flames quan va llegir

l’acusaven d’haver maquillat els comptes del

només els podia beneficiar. És el cas de la Gola,

l’únic punt de l’ordre del dia:

seu monument per a despistar a la resta. Ni les

que no va poder evitar pensar: “Si uns se’n

males llengües que deien que havia utilitzat

van i a altres els tiren, a més cassalla i més vi

1.- Aprovació de la creació d’una secció

ninots d’altres anys per omplir més la seua falla.

d’honor eixirem la resta el dia de les paelles”.

“Supreme” amb l’única presència de la

Ella ho volia tot, i més.

De la Luxúria… millor no en parlem del que va

Supèrbia.

pensar la Luxúria. Aquella polèmica va provocar reaccions de

-Merda! Com és possible que no se

tot tipus. La Peresa va dir que allò no anava

Aquell episodi va començar a corrompre el

m’ocorregués a mi? -va preferir pensar l’Enveja

amb ella i que li feia tanta mandra tot, que al

G7f. I la Supèrbia, que sempre està a l’aguait,

mentre mirava de reüll, amb desig, el disseny

següent any no plantaria cap monument; tot

va començar a tramar el seu pla. L’enrenou no

de banderí que proposava la Supèrbia per a la

un exemple del “meninfot” valencià. “Total,

podia més que afavorir-la. Era el moment de

nova secció.

sempre s’ho emporta tot el mateix…”, repetia

marcar la diferència. “Crearé una secció només

constantment. La Ira, com de costum, va ser

per mi, feta per tal de reconèixer la realitat:

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

que sóc millor que la resta. I dissenyaré un

que l’esperit de les falles no ha de ser el de

banderí d’or i brillants que cada any lluirà a la

la competició, sinó el de compartir tots

meua falla. I guanyaré els premis a la millor

junts un temps de festa, de germanor i certa

carrossa, millor comparsa, millor ninot, millor

competència, però entesa de manera sana i

llibret… Ja ningú tindrà motius per posar en

positiva; la ciutadania no pot ser qui perda

dubte que jo sóc la millor”.

per les vostres disputes” -va dir la Moma. Un per un, va anar vencent els set pecats capitals,

Els comptes no li anaven del tot malament a

i la festa tornà als seus orígens, d’on mai hauria

la Supèrbia… Amb l’Avarícia expulsada per joc

d’haver eixit.

brut, la Peresa passant de tot, l’Enveja pensant si també deuria proposar una secció només per a ella, i la Gola i la Luxúria fent comptes per veure quant de més anaven a menjar, a beure i… a no creure, la Ira es va quedar sola en el seu

Borja Micó

intent de parar la Supèrbia. Però la Ira guardava un as en la màniga. Aquella vesprada, al G7f aparegué… la Moma! Ataviada amb el seu preciós vestit blanc, va anar fent entrar en raó a cadascun dels set pecats capitals fallers. “Cal que entengueu

Luxúria de la geografia d’afectes Hi ha un vers on sembla que la vida ha eixit a rebre’t: duu la forma de l’eternitat de l’estiu, del breu instant de la seua escletxa de llum pentinant la sorra i, prop, l’horitzó d’ensomni on convidar-nos a seure a casa mentre ens pentinen la mar immensa i les galtes d’un nou foc amb què anem fent, de març en març, la vida. És la nostra petita luxúria d’afectes, feta de les geografies que ens contenen, del relat dels amors que s’encadenaren amb el record de la mar immensa i la guardaren en una mirada nova de Port i d’arbrat. És la vida atenta, el seu vers per obrir noves brasses al foc de propòsits tan vells i, amb el desig de cendres tan noves, el record de saber que no estem sols, que en el camí de la vida cap pira de trastos vells encén un nou entusiasme si no és amb el pretext del comboi de viure: la nostra litúrgica luxúria de geografies.

Jose Manuel Prieto

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

Pàgines d’un conte oblidat A CLASSE, Adela es posava pel final. Té vergonya. No vol que li vegen el seu vestit. No és nou. De vegades va amb uns pantalons i unes sabates velles. De vegades porta una falda. Però res hi és nou mai. La majoria de les vegades són de la seua germana gran. Encara que tenen alguna costura, algun pedaç. Són els que semblen més nous. Adela té quatre germans més. Adela no alça la mà en classe. Ni pregunta mai tampoc. Adela té vergonya. Si alça la mà, si la miren, li veuen amb la seua roba vella. La seua roba és vella sempre. Adela viu en un barri pobre del poble. Hi ha un camí sense asfaltar que uneix el seu barri amb la resta de la població. Els barris millors estan al centre. Són barris amb carrers més amples. Més nets. Són carrers que tenen cotxes i que a més de cotxes tenen totes aquelles coses que tenen els carrers. Adela té llibres també com els altres companys seus del cole. Però els llibres que té Adela són també de la seua germana gran. La seua germana ha hagut de deixar l’escola

per ajudar sa mare a casa. Alguns dels llibres d’Adela no tenen tapa o els falta alguna pàgina, però ella diu que així va bé. Adela té fam. Té fam cada dia que va a l’escola. Cada vesprada. Ella no sol parlar d’això amb la gent ni amb ningú. Té vergonya. I alguna vegada ho diu: no vull parlar ni amb la gent ni amb ningú. Per què ho han de saber? Ella sap que els xiquets i les xiquetes ‘bien’ riuen. Riuen sempre, tota l’estona. Les xiquetes i els xiquets riuen tota l’estona com si no tingueren res més a fer. Adela no té habitació a sa casa. Al fons hi ha unes cortines que separen on dormen els pares i també hi ha una altra cortina una mica més cap ací, que separa on dorm la germana gran. A la casa hi ha feina. Hi ha molta feina a la casa d’Adela i sobretot hi ha molta pena. Adela té les mans petites i els ulls grans. Així que de vegades pot ajudar molt en casa i de vegades no pot ajudar gens. Ella vol estudiar. És llesta. Té els ulls grans i se

li veu desperta. Observa des del seu silenci la societat, en silenci, sense dir res mai. Sap el que passa. Sap el que tenen alguns als caps. Només mirant, només veient el que tenen a les mans i la roba que porten i com la porten. La mare d’Adela és jove i bonica. Fa ben poc rebutjà una feina. Malauradament està rebutjant darrerament molts treballs. En l’últim treball li havien dit que fos arreglada i pintada i amb la falda el més curta possible. Havia d’anar pintada sempre i havia d’anar alegre. “Així tindràs feina” li van dir. Amb el director, segur. Al despatx del director, tindràs feina. L’últim director era com tots els altres directors. Li deien coses a cau d’orella que no es podien sentir i després li deien allò del sou i allò de la roba. La mare d’Adela és molt bonica i encara que no és una trista li van dir que vinguera contenta, que era el millor per a ella. Això dels directors li passava molt i tot això era sempre just abans que la mare d’Adela rebutjara la feina i se n’anava per no tornar. El pare d’Adela es va trencar l’esquena de tant

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

callar. Es va trencar l’esquena a la feina, de tant mirar a una altra banda. Perquè volia tirar la seua família endavant, per això se la va trencar. Fa uns dies Adela escoltà per primera vegada una paraula nova per a ella, estant son pare amb l’esquena trencada i sa mare molt trista parlant amb ell quan sopaven. Allà escoltà Adela per primera vegada la pronunciació de la paraula Dignitat. La pobresa tenia a veure amb aquesta nova paraula. La pobresa era una altra paraula per a Adela. La tristesa de sa mare i el dolor de son pare i fins i tot la seua pròpia vergonya, tenien a veure amb aquesta paraula per Adela. El dolor de son pare i la pobresa estaven relacionats amb la Dignitat. Per això per a ella era una paraula horrible. Una paraula que no li permetia anar somrient cada dia com els altres a classe. Era difícil entendre que el dolor dels meus pares tinguera a veure amb aquesta paraula. Vull dir dels pares d’Adela. Aquesta paraula no li permetia mirar de tu a tu a qualsevol ninyato i a qualsevol boba d’aquestes que quan ella

entrava la miraven despectivament. Quan entrava cada dia a classe, callada. MARIA és una nena alegre que viu al centre del poble. Té la sort que el seu germà gran acaba de trobar una feina en la part alta de la ciutat on es porten les finances de gairebé mitja província o fins i tot de gairebé mig país. Maria està contenta, ara dormirà en el quart buit que queda al costat del de la mare perquè el seu propi està ple de ninots i està ple de llibres i està ple de joguines. La cambra de Maria sempre està plena de llum i és plena de coses i son pare té 3 treballs. Ella ho diu així. En el treball dels matins està en una empresa important. En el treball de les vesprades, ajuda a portar els comptes a uns quants comerciants del poble. I després té la feina dels dissabtes, que li ocupa mig dia. Maria està contenta. Sa mare no treballa. Amb els treballs de papà ella està molt satisfeta i per això no va a treballar. Les seues vides semblen les vides de les nenes i dels nens que hi ha als contes aquestos de paper cutxé que hi ha a les biblioteques

En la vida de Maria hi ha rialles. Hi ha tres tipus de rialles per a Maria. Les rialles que porten sempre dins l’alegria, que són les del matí. Hi ha una rialla que té un toc de somriure, lleu, que són les de les vesprades. I després hi ha les rialles dels dissabtes i la dels diumenges que tenen un toc de riallada d’alegria plena de llum i de diners. Hui Maria s’ha assegut al costat d’Adela. No exactament al costat, podríem dir prop o molt a prop o semi prop. Maria no volia ser-hi. Un dels xics ha hagut de passar a primera fila. Perquè s’havia portat malament i a ella li han passat al seu lloc, al final, a l’esquerra. A Maria se li podia veure la cara horroritzada per estar tan a prop, gairebé al costat, gairebé davant d’Adela. Maria li pot veure des d’ací les sabates brutes. N’hi ha una que està trencada. No només estan trencades les sabates d’Adela, també la seua mirada i també el seu somriure. Adela té la mirada trencada. I el seu semblant i les seues paraules estan trencades també HUI ÉS DILLUNS, un dilluns qualsevol. Un dilluns com qualsevol altre dilluns d’aquestos que són un dilluns qualsevol. I hui, en aquest

dilluns, la professora Estela els ha demanat als xiquets que feren una petita redacció en aquest matí senzill de dilluns qualsevol. Els ha demanat que escriguen el que puguen o sàpiguen, però que escriguen amb sinceritat i amb paraules de veritat. La professora els va dir que amb paraules seues i que si volien dir alguna cosa i no sabien com dir-ho, que l’hi pregunten que ella encantada els ajudaria, perquè encara no tenim complits els huit anys totes. I tots. En aquell matí, aquell dilluns normal i qualsevol, els nens han escrit unes línies conforme han pogut. Jordi, que seu al costat de la porta, ha fet un dibuix. Diu que no sap escriure bé. Diu que ha dibuixat a son pare i sa mare i un gosset que tenen a casa.

canviada de lloc per un xaval que s’havia portat malament. Aquest xiquet no mereixia anar a l’escola. Al seu lloc només podien anar els xics intel·ligents. Maria tenia la intel·ligència que li donava la llum que hi havia a sa casa. Al centre de les ciutats hi ha cases boniques i amb molta llum i amb molts diners. Estela, la professora, els comenta a cada nen com ha vist el seu relat després que l’hagen llegit a classe per a tots. Els xiquets eixien uns darrere dels altres a llegir el seu conte, aquell que havien fet en aquell matí de dilluns qualsevol.

Estefania, una de les xiques que també seu al davant de la professora,ha escrit moltes paraules, tantes paraules que no pot ni comptar-les de tantes que ha escrit.

Hi havia criatures que llegien a pressa, unes altres que llegien nervioses. Un dels xics no havia escrit res del conte i ens va ensenyar un dibuix. Una de les nenes no ha pogut ensenyar res perquè diu que no sabia expressar-se bé i ens ha cantat una cançó. A la professora li ha agradat molt la cançó.

Aquell matí de dilluns normal, els xiquets contaren els seus contes. Aquell mateix matí Maria estava horroritzada per haver estat

Aquest dia hi va haver una xiqueta que va llegir l’última. La que seu l’última. Encara que al principi ella no volia eixir. Doncs tenia les seues

sabates trencades i la roba vella. La roba que portava Adela qualsevol dilluns normal com aquell dilluns qualsevol era el color de la roba que et deixen els germans majors. No és un color molt brillant ni tampoc molt bonic. Quan Adela va començar a llegir el seu conte els seus companys i la seua professora estaven molt atents. Li tremolava la veu al principi, després ja més tard, estava més tranquil·la i també més segura. Adela havia titulat la seua narració ‘El Conte Oblidat’. Adela notava com tots li escoltaven en silenci. Adela contava en el seu conte la història d’una nena qualsevol que volia ser una nena normal i si per fi arribava a ser així, una nena normal, seria per a ella un ´logro´ infinit. Seria el ‘logro’ més important de la seua vida. I així hauria una mica més de llum en la vida dels seus pares. Conforme llegia el seu conte Adela sentia menys vergonya per llegir. Cada vegada se sentia més segura i li donava més color a les paraules que deia en aquell matí gris amb notes blaves. Quan acabà de llegir el seu conte en aquell matí de dilluns qualsevol, tots els nens i les

nenes i la professora també, van aplaudir. I Adela estava molt contenta i es va sentir molt més feliç. La professora estava també contenta i feliç. El xiquet que havia dibuixat en comptes d’escriure li somreia i la mirava feliç. PERÒ AQUELL MATÍ una cosa molt mala va passar també. Una de les nenes que ja hi havia llegit, que era la nena que havia dit que havia fet el conte més bonic de tots els contes, que és la nena que vivia al centre de la ciutat, aquesta que anava molt arreglada sempre a classe i que parlava de tot el que treballa el seu papà, va començar a cridar com una boja. A cridar com una boja a la nena que acabava de llegir, aquesta que tenia la roba bruta i les sabates trencades. A tots els va desaparèixer el somriure i va arribar l’’enfado’ i l’enuig a la classe. La professora no entenia res. Hi va haver un nen que tenia por. Maria no parava de cridar i de cridar perquè la seua redacció, que era entre totes la millor, no li havia agradat molt a la professora. Cridava perquè aquest conte oblidat que havia escrit Adela era un conte lleig i sense sentit que parlava de persones lletges amb roba bruta i sabates trencades que vivien en cases brutes i trencades lluny de la ciutat. Aquestes cases sense llum ni res de res.

Maria cridava i cridava i cridava en aquell matí trist i gris d’un dilluns normal qualsevol… Aquell dilluns Adela après una altra paraula nova més: Enveja, li ho va dir Estela, la professora. Ella li va dir que no es preocupara, que ella no havia estat la causant de tots aquells crits de Maria: Havia sigut l’enveja. L’enveja. Aquella paraula nova no li va agradar gens. La que havia sentit Adela dels seus pares, Dignitat, li semblava més bonica. Per aquesta paraula valia la pena lluitar. Adela se’n va anar contenta aquell dia. Adela va eixir contenta amb pas ferm i el cap ben alt cap a casa, que és tan bonica com les altres, a explicar-los als seus pares que havia escrit un conte en aquell matí blau i normal d’un bonic dilluns gris qualsevol.

Pere Huerta

Vanitat, núvol de fum Una ombra invisible

El vanitós veu en el foc

Allò que el vanitós no sap

acompanya al vanitós

llamps, trons, soroll, tempesta...

és que té un enemic gran:

en l’espill de fals mirall

però gens gaudeix la festa

ell i la seua supèrbia,

on cada dia ell es mira.

perquè el que, en realitat, ell vol

que fan de la vanitat essència

Vanitat, núvol de fum

és ser vanitós faller

i desfigura el seu rostre

que ascendeix pel cel discret...

de banderins portador,

quan a l’espill brut i fals

Ens fas veure’ns molt més grans

dels premis mereixedor

es mira amb condescendència.

i fas semblar que sí és

es a dir, voler-ho tot

el que mai ser no podrà.

mentre amb subtil menyspreu

Vanitat, pecat mortal

mira de reüll als altres.

que fa ninot d’un faller.

Sobre uns talons tan irreals com el truc vell de vell mag,

Vanitat, pecat mortal

la vanitat és llençol

de qui el seu melic contempla

que cobreix la nostra por

amb egòlatra mirall.

a ser de la mort menjar,

Pura María García

per disfressar-nos de deus sabent que, després de nàixer, a la fi terra serem, no imbatible deïtat.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

Conte de falles: l’avarícia

Al mig, davant del mirall, està Maria, més erta que un fus. El dia és net i clar, els raigs de llum fan brillar vivament tota l’habitació, mare i filla estan excitades. Malament, la mare dissimula la seua manca de destresa amb eixa tasca; nerviosament, la mare regira totes les peces que hi han damunt del llit... Un any i mig abans... Maria ha anat a passar el dia amb la seua amiga Susi. Eva, la mare de Maria l’ha duta fins el portal dels apartaments Miramar, en la primera fila de la platja, on ningú pot tapar la visió d’àguila que es contempla des de les seves balconades de la immensitat de la Mediterrània, esplèndida i meravellosa com sempre. Les xiquetes juguen en la sorra fina de la platja. Son les onze del matí, ja comença a calfar el sol de valent, estan fent un clot cadascuna per veure qui arriba primer a traure aigua. Susi.- Maria, anit vaig sentir als meus pares que parlaven, ells no se’n adonaren que estava escoltant i m’assabentava de tot....Saps? Soc la nova reina infantil de la falla! El proper

dissabte faran la demanà a casa. Maria .- Quina sort tens! Jo sempre he volgut ser fallera. Susi.- Es que els meus pares m’estimen moltíssim... Tot és poc per a la seua xiqueta...Tu com no tens pare!... Maria.- Sí que tinc pare! El que passa és que és fora, viatja per tot el món, i no té quasi temps, però segur que l’ any vinent estarà amb nosaltres. M’ho ha dit ma mare. De bon gust Maria, se n’haguera anat a casa, ja no tenia ninguna gana d’estar allí però sa mare no la recolliria fins les set de la vesprada. Eva, la mare de Maria se les veia i desitjava per arribar a fi de mes. Els diners no donaven per pagar totes les factures, tot i això res li faltava a la seua filla. Eva és deixava la salut treballant, tant li era que el treball fos dur o mal pagat, ella el feia, l’única condició era que tenia que ésser en horari escolar, perquè la resta tenia que estar amb la seua Maria. Maria era la seua raó de lluitar en la vida. Eva

va ser mare als dinou anys i mai havia volgut contar quin noi l’havia deixada embarassada, per la qual cosa se’n va anar de casa i va tenir que espavilar-se tota sola. Aquest migdia estava intrigada, havia quedat amb Pepa, la seua amiga, perquè li tenia que contar una cosa molt important... Va pensar : com sempre, segur que no serà per a tant! Pepa.- Ahir em va cridar la senyoreta. La senyoreta, com era coneguda, era la mare de Ciprià, l’amo de la botiga de drogueria, la Senyoreta, Rosa, sempre havia estat molt pagada de si mateix i era de les que pensaven: digues-me el que tens i et diré que vals, una tacanya estirada i antipàtica, quasi tant com el seu fill. Eva.- I que volia? Pepa.- Eixa bruixa està com una cabra, que no volia que anara a casa del senyoret Ciprià, que està a punt de dinyar-la, a que li regirara tota casa per trobar on amaga els diners de la tenda?

Eva.- Que dius? Ciprià està malalt? Pepa.- Malalt?, segons la senyoreta no passa d’aquest mes, ha agafat una malaltia fulminant, no hi ha res a fer i la bruixa té por de que li polisquen els diners que va fer el seu fill a la botiga, diu que mai els posava al banc, perquè el senyoret deia que els banquers eren una mena de bestioles que només viuen de sucar els negocis, i que els té ben amagats. Eva paralitzada, estava marejada, sense forces, per un moment les cames quasi li fallen, mentre una terrible gelor freda li pujava per tot el cos. Pepa seguia de xarreta com si res. Pepa.- Eixe malfet, agarrat i estirat, no el puc veure, no paga bé, i pareix que li ho furten tot, encara me’n recorde de la conversa quan em va despatxar del treball... ”Ciprià.- Senyoreta Pepa, aquest mes ha arribat tard tres dies, ja sap que cada dia de retard està penalitzat amb 10 € menys, per tant de 700 restar-ne 30, aquí te 670 €... Pepa.-Però que fa?.... No pot descomptar-me res, amb això no tinc per a res, però si mai

eixim a l’hora, quasi tots els dies hi ha clients que venen passada l’hora de tancament i vostè ho sap...

desagraïda”

Ciprià.-Escolte´m amb molta atenció....No em vinga amb ximpleries, li ho faig saber per enèsima vegada, la clientela és el primer! Hi ha que atendre-la perfectament, i les normes són les que són, a més a més, tinc que pagar la Seguretat Social, l’IVA, la renda, la contribució, el fem...El fem! Ara que hem de pagar-ho dues vegades, per omplir les butxaques dels polítics... I si no està d’acord ja pot anar-se`n que la llista dels ganduls que estan a l’atur és ben llarga....Ja hi haurien molts que voldrien entrar a treballar i per menys sou. Que vol arruïnar-me o què? No miren sinó el seu profit, desprès sí que volen tenir escoles i metges....I qui ho paga això?

Pepa.- Maleït tacany.....Tindrà molts diners, però tota la vida serà pobre!.......Desgraciat! Eva què et passa? Has perdut color, no et trobes bé?

Pepa.- sap que li dic, que la merda de treball i de sou que ens dóna se’ls clava vostè on li capien. Ciprià.- Fora immediatament de la meua tenda, no la vull veure mai més, al carrer....Al carrer.....Desprès de donar-los feina...Xusma

Eva.- Ho sent, me n’he d’anar......De veritat, me n’he d’anar... Les seues cames llargues i ben fetes no paraven, ben bé no sabien on anaven, al seu cervell esgotat tan sols apareixia una imatge, la senyoreta Rosa repetint una i altra vegada, el meu fill està molt malalt, ja no hi ha cap esperança, li queden dies. Havia perdut la mesura del temps, va parar i es va trobar davant d’una casa de dos pisos, era la més baixeta de la plaça, tocà el timbre, la porta vella de fusta del carrer costava de tancar, l’escala era estreta i empinada, amb una barana mig solta, els escalons li semblaven més alts. La porta de dalt estava entreoberta, la va empènyer. Era un pis molt deixat, tot pareixia tret d’un rastre d’antiguitats poc

cuidades. Feia olor de ranci, i allí estava ell, enfonsat en aquella poltrona, sota un quadre vell, una natura morta de fruites i peixos. Hi havia envellit tota una vida, costava adonar-se de que era ell. Duia un pijama blau fosc, que gairebé no es veia sota aquell batí gris ratllat, portava ficades unes sabates noves de xarol, que era l’únic relluent en aquella habitació. Tenia la mirada perduda mentre tenia abraçada fortament la caixa de les sabates entre els seus braços, i deia “me les van regalar, però no podré estrenar-les, no tinc temps”. Eva el mirava, una forta angoixa s’apoderava d’ella, tenia un nus a la gola i no podia articular paraula. A la fi amb un gran esforç li va dir: Eva.- Em sap molt greu Ciprià.... Entre tossides, i amb una veu que s’apagava li va entendre:

Ciprià.- Últimament tots venen a veurem, però jo els despatxe de seguida. Són uns rapinyadors voletejant la seua presa. Volen robar-me allò que es meu i sempre ho serà. Volen que siga pobre, fins i tot l’altre dia el metge em va dir que hi havia un tractament experimental i em va demanar tres mil euros, a mi al gat vell, però què s’han cregut que soc un beneït. No em traureu ni un! Són meus, em pertanyen a mi! Tu tampoc em trauràs res.

Eva.- Saps que mai he volgut res, m’he assabentat hui de la teua malaltia i he vingut directe a veure’t... Ho sent molt... Serà millor que me’n vaja...Volia dir-te ...Res... Que estem bé.

Ciprià.- Què vols?, tu també vens a veure qué em traus?.

I donant mitja volta va enfilar l’escala cara a baix, no es llevava del cap la figura de Ciprià amb la mirada absent prement amb força aquella caixa de sabates sobre el seu pit.

Eva.- he vingut ...a veure com estàs i si necessites res.

Ciprià.- No te’n vages Eva... No tinc a ningú...No estic bé... Tots volen aprofitar-se i robar-me...

No te’n vages Eva... No te’n vages... Però Eva ja no el sentia, estava corrent cap a casa mentre plorava amargament. Aquella seria l’última vegada que veuria a Ciprià. Dos dies desprès ens va deixar, era un ànima malalta, tenia trenta-dos anys. Eva estava fent una paelleta amb floricol i un poc de ceba, el fumet feia un olor que donava salut, cuinava per a llepar-se’n els dits. Maria no tardaria en vindre del col·legi. De sobte, van sonar uns cops a la porta. Feia dies que s’havia espatllat el timbre, tenia que cridar per arreglar-ho, però aquest mes ja se n’havia passat del pressupost. Qui seria a aquestes hores? Era massa prompte per a ser Maria....”Ja vinc”.....Va obrir la porta i va aparèixer un xicot alt uniformat amb una gorra, amb un paquet baix del braç, era un repartidor. Es va posar a desembolicar-ho, hi havia un primer bolic de l’agència de repartiment. Li va costar de llevar aquell paper plastificat. En aconseguir-ho, va sortir un paquet embolicat amb paper de diari i un cordell, va agafar les

tisores de cuina i va tallar la corda, al llevar el paper va mirar decebuda, era la caixa de sabates de xarol de Ciprià. L’havien soterrat abans-d’ahir.

bogeria!.... Una forta olor de socarrat la va tornar, el dinar li s’havia cremat.

Una caixa de sabates, com li explicaré a la meua filla qui era son pare i que l’únic record que té d’ell és una caixa de sabates! Una trista caixa de sabates....Va pensar deixar-les al contenidor de Càrites, així al menys algú les aprofitaria...En això que al deixar la caixa damunt la taula, va caure una petita cartolina de color groc, la va agafar, hi havien unes poques paraules escrites a mà, la va llegir, “Per a Maria, la meua filla, guarda-ho bé! De sobte va fer un pas enrere i va caure seguda a la caira que hi havia, se li desencaixà el rostre......Ho sabia!......Ho sabia!...Però com?....Jo no li havia dit res mai.....Estava atabalada, en això que va obrir la caixa,...Déu meu!.. No és possible!...Els seus ulls oberts com a plats no podien creure el que estaven veien, estava plena de rotllos de diners amb gomes, eren tots bitllets grans de cinc-cents euros. Ni tan sols podia fer un càlcul dels diners que hi havien, però era una

L’havia acabat de vestir, estava ajustant-li la manteleta, faltaven posar-li les arracades i la joia....Maria, que guapa estàs vestida de valenciana! Vas a ser la fallera més bonica de totes...Gràcies a la generositat de ton Pare!.... Maria va mirar a sa mare i apuntà un gran somriure de felicitat.

En temps d’ara....

L’avarícia, és un dels set pecats capitals, és un desig desordenat i excessiu d’adquirir riqueses per guardar-les. Ben mirat, és una bogeria ser tacany amb si mateix, és a dir, ser ric i tenir diners i viure com a pobre, sense gastar res per por a ser pobre. Vosaltres ho enteneu? Jo no, així que no sigueu avars i gaudiu dels diners, bones festes i bona vida a tots.

Jose Ramon Penadés Matoses 25

La gola: pecat capital i pecat polític

Segons La RAE la gola fa referència a un excés de menjar o beure, és a dir, a unes ganes de menjar desmesurades. La gola incita a entregar-se als plaers de la vida sense mesurar les necessitats reals del cos ni les conseqüències, perquè mantindre el cos i la ment en el millor estat possible és primordial. No obstant, en aquesta societat actual prevaleix l’estrès i l’ansietat, que ens fan menjar de forma desordenada, desequilibrada. És com si el simple fet de menjar calmara el nostre malestar en moments de tensió. I fixem-nos com en la nostre cultura tota celebració apareix relacionada al voltant de grans dinars o sopars, amb abundant menjar i beguda. Diuen que la gola és el pecat valencià per excel·lència. Sempre diem que les addiccions són dolentes, però en canvi menjar en excés i malament sembla que no se li done tanta importància. Ja he comentat abans que hi ha poques festes que no celebrem al voltant d’una taula on més d’una vegada mengem amb excés i

no tenim moderació. Abans fins i tot en les classes socials més elevades es presumia de la condició social celebrant actes amb abundants menjars de tot tipus. Ara cal pensar que en la política, els grans acords empresarials, educatius, socials... quasi sempre van precedits d’un cafè o un dinar o sopar en llocs exquisits. En la literatura es parla també que qualsevol forma d’excés és considerat com a gola. I per tant, la política com ja he explicat, es relaciona amb allò dels “grans menjars”. O amb allò de “traure mos” de certes accions o gestions. La gola política del poder és eixe pecat que moltes vegades paga injustament la societat per accions i actes que castiguen la democràcia real. A Gandia ben bé que ho hem patit, malgastant diners públics on no tocava. La fam del poder fa que no es pose atenció a les necessitats de les persones del voltant. Eixa fam de poder porta a polítics a prendre decisions equivocades en les quals no es mesuren les conseqüències.

Francisco de Quevedo deia que “el ric menja i el pobre s’alimenta”. I Gandhi que “tot allò que es menja sense necessitat, es roba a l’estómac dels pobres”. Així la gola excessiva del poder contribueix a no canviar a millor la societat actual.

Laura Morant Peiró

Mou-te Les falles necessitaven una xicoteta espenta. Ha costat aconseguir normalitzar públicament, una cosa completament normal tant dins com fora de la festa: el poder demostrar que sigues el que sigues pots gaudir d’unes festes obertes. Anteriorment, en algunes falles tenien en ment el fer una mica d’aquest estil, però sempre s’havia quedat la cosa en simples paraules al vent. Sempre ha estat la por al què diran, que pot ocórrer, la imatge que es pot endur el col·lectiu faller... totes aquestes coses (i més) han fet que es trigara tant de temps a fer-se. Tot eren converses. El comentari més repetit era que ja s’havia fet altres vegades i aquestes no havien tingut mai cap repercussió. Ha costat el que a la fi es feren les coses com toca. Respectant les tradicions i entusiasmantse al carrer, sempre seguint uns patrons i fent tot el correcte per a no tindre cap problema. No es buscava cap minut de glòria. Es buscava que la notícia fos difosa pertot arreu perquè tothom ho normalitzara, doncs ja era hora que algú el fera públic. S’ha pogut demostrar que si tens ganes de gaudir de les falles, pots fer-ho tal i com et sents; si eres una persona transgènere i vols

passar-ho tant bé com qualsevol altre faller o fallera, pots comprovar que algú ja ha fet el primer pas endavant, demostrant-te que pots viure i sentir totes aquestes vivències sense cap temor al rebuig. Les festes falleres no són un gran cost, perquè dins de qualsevol casal es pot trobar a tot l’equip que forma part de la comissió el qual sempre està disposat a ajudar a un company o companya que tinga ganes de poder viure amb ells aquest comboi. Cal animar-se, cal veure-ho i viure-ho tot, però sempre ho allarguem amb l’excusa, per si de cas, ja ho faré, ho faré a l’any que ve, i sempre es queda tot per fer. S’ha pogut veure que no és gens complicat, sinó que cal alçar el cul de la cadira i començar a moure’s. La meua sincera opinió, és que la peresa ha estat present quan s’ha volgut fer això. Jo un dia em vaig alçar i vaig dir: vull vestir-me de fallera!. Vaig parlar amb la persona que tenia que parlar, vaig comprar tot el que era necessari, em van ajudar amb tot allò que necessitava... i ja està, va resultar que no era tan difícil ser fallera o faller i lluir amb l’estupenda indumentària valenciana.

com el meu: gaudir d’un dia meravellós. Ara parles amb la gent i et pregunten de tot, volen conèixer com vas arribar a fer-ho, què passos cal fer, i també on es poden trobar sabates de fallera del 43! entre altres preguntes, i hem de pensar que si cap altra persona no ho fa, ningú pot aconsellar ni ajudar a les persones interessades en compartir les nostres tradicions. Anècdotes sempre tindràs al teu record com les d’aquelles papallones en l’estómac o com vas viure el teu gran dia i com el vas gaudir, ja que sí, el vas viure tal i com volies fer-ho. Així que avant, mou-te, ja saps que no hi ha cap problema.

La Sanguinelli

El resultat final que obtindràs segurament siga

Esbós de la falla

Lema: Pecats Gandians Artista: Cristian Melià Ginestar Autors explicació: La Comissió 28

INTRODUCCIÓ Sueño contigo ¿qué me has dado? sin tu cariño no me habría enamorado, sueño contigo, ¿qué me has dado? y es que te quiero y tú me estas olvidando.

Xe disculpeu!!! M’he ofuscat. M’han dit:: “enguany de pecats” i no he sentit que eren els capitals i Dioni i Àngela ho han pagat. La Divina Comèdia els va immortalitzar, a saber: Luxúria , Gola, Peresa Supèrbia, Avarícia, Ira i Enveja, ara nosaltres els anem a analitzar. Com que ens agrada la crítica a nostre benvolgut Ajuntament anem a estudiar la seua política, i contra tots anem indistintament, siguen de dretes o d’esquerres estiguen al govern o a l’oposició ells lluiten les seues guerres, i nosaltres farem d’inquisició. Però nostres polítics emmalalteixen del contrari dels pecats, és a dir, virtuts durant quatre anys ens han fotut i ara tots ells renyen i menteixen, venen nous vents d’eleccions, tots busquen una bona posició per garantir-se la reelecció. I potser tenen ereccions!!!

Durant un temps els polítics baixaran al món dels mortals, no és que sigam crítics… aniran al mercat per escoltar diuen que “nostres necessitats”, el donen la mà pel carrer, si pots, comença a córrer!! o es quedaran els teus diners.

Tot és un “posturejo” el prometen cel i terra, fins i tot si cal en estèreo tant de dretes com d’esquerra i no tenen cap virtut, pot ser sembla cabut però en ells no trobe diligència, temprança o benevolència castedat, caritat o humilitat a nosaltres ens queda la paciència!!!

LA PERESA Falta de desig o coratge per fer qualsevol cosa

Es de nit, de matinada, si el nostre somni s’apiada versarem de mala gana de politiqueig en general, doncs, cal que fem crítica sana tot i que puga sentar mal.

El ciutadà d’esta societat viu cada dia amb passivitat, col•locant-se amb el fum que olora provinent de cada conflicte, esperant que arribe la seua hora i desitjant quedar invicte.

Ara a Maig hi haurà eleccions i ja comencen les pretensions; que si l’un l’ha cagat ací, que si l’altre ha empastrat allà, açò que ha costat un potosí... Xe, aneu-se’n tots a fer la mà!

Però el pobre no s’adona que no pinta ni una mona, i si no és menejant el culet fins a l’infinit i més enllà, farà el mateix que quedant-se quiet i amb la corda al coll penjà.

Enguany s’està traient partit de tot el que ací hem patit: Incendis i inundacions, la natura ens vol marmolar! deixeu d’entonar les cançons i a lo vostre que és treballar.

I quan diem que s’ha de menejar volem dir: el nas clavar. Ací qui no tinga un bon endoll si s’encanta no les tasta i ja poden fer bon soroll que només xuclen els de casta.

I si algú creu que hi ha ofensa que no enarbori la defensa, primer mirem-nos les esquenes i siguem conscients del que hi ha: que és més fàcil ofegar penes que imposar un criteri mundà.

Tant esquerrans com a destres d’aquest tema son bons mestres, i si el tema són els dinerets, hi ha “enxufats” de gom a gom esperant a rebre els gallets en açò pareix que ningú s’adorm.

Perseguint el somni del Bréxit els anglesos buscaven l’èxit… tan gran ha estat la melopea que ara temps durarà la ressaca doncs eixir de la Unió Europea fa més pudor que un pet de vaca. Alguns pensen que és fantasia els malsons d’altres cada dia, i cadascú té una visió de com s’ha d’arribar a bon port: finalitzar aquesta missió o avançar sense cap suport. Patint està el jubilat guiri i més d’un es fa l’harakiri; ací que hi havia fet inversió presumint de nostra terreta a veure com els queda la pensió sense un euro, lliura o pesseta. Ja no hi ha temps de penedir-se ni dels impostos evadir-se. Han passat d’estar a la parra a tremolar de la indecisió: a pagar el bon temps que els amarra! … conseqüències de la inacció.

Però no cal passar la frontera per veure la que ens espera, doncs la peresa a tots afecta i nosaltres estem embovats com estant dins d’una secta a aquest, un país de tronats.

Els veïns de la “Catalònia” no tenen trellat ni vergonya i s’han ficat dins d’un carreró amb una difícil eixida obrint la porta de la presó a tot aquell que la llei oblida. Només els que són més llestos a la justícia han tirat els testos i ara estan d’Erasmus a Europa, rient d’aquells que estan alterats el seu pla va vent en popa mentre es llepen els dits com els gats. El poble es rebel•la a la nació i aquest show es “la sensació”, doncs aquells que estaven encantats ara caminen lleugerament deixant polítics bocabadats fins arribar al cansament.

A les feres han despertat units a un sol crit: llibertat! la mandra ja es història almenys per a un grup reduït que esperen alcançar la glòria abans d’acabar el partit. Però com no tenen res segur ara el viatge serà ben dur, i per molta bandera groga que vulguen fer com a seua a la fi no es més que una droga que les seues neurones creua.

Que de tant sentir mentides i veure poques eixides estem tots desencantats al vore que la legislatura a punt està d’acabar sense arribar a l’altura que es mereix esta ciutat.

Amb paciència i una canya resoldrem el tema d’Espanya, però hi ha que ser espavilat i mantindre comunicació: parlar les coses amb trellat es sant de la nostra devoció! Mentrestant a nostra ciutat la peresa s’ha instal•lat, els partits no fan cap esforç per animar la ciutadania pareix que no els importe el vot dels habitants de nostra Gandia.

L’AVARÍCIA L’ànsia de posseir més del que es té

D’entre els pecats capitals, destaca molt l’avarícia. Un defecte universal parentat amb la cobdícia.

I més si el seu contrincant era expert en fer negocis i en assegurar-se socis per continuar regnant.

N’hi ha avars de tota mena: empresaris, prestadors, usurers, atracadors, ... o els polítics d’esta escena.

Parlem d’Arturo Torró, qui optava a la reelecció.

Hi ha qui atresora diners i qui somia amb poders. Amb un sol regidor municipal, l’amic Ciro Palmer ha fet l’agost, i s’ha embutxacat, en sou, un dineral per només aprovar el pressupost.

Citats els pretendents a confessió, (perquè té pels rectors un gran deler) procedí a pactar la transacció el nostre “ciutadà” Ciro Palmer.

El nostre prototip de “ciutadà” subhastà, secretament, a Gandia. “Quién da más?, preguntà (en castellà), sabent-se la clau de l’alcaldia.

Quatre punts contenia el document: de primer, va exigir immunitat, per votar en el ple amb llibertat, i així fer i desfer en tot moment. No volia competència, és a dir, obligació, tret de la seua presència en qualsevol processó.

D’una nissaga dretana, ex Plataforma i PP, ho tenia mal Diana per guanyar-se eixa mercè.

Despatx i quatre assessors que li digueren què fer i es miraren els papers de totes les comissions

I, finalment, un detall: un bon sou pel seu “treball”. Acceptaren els termes, quin remei, els dos pretendents a l’alcaldia que sabien necessari el seu servei per poder obtenir la majoria. El gran Ciro trià, com Salomó: deixant sense les claus de la ciutat, amb més d’un pam de nassos, i estufat, al partit de la dreta i a Torró. Però ara dubta de nou a qui triar, si és el cas: sembla que no ha tingut prou i vol parar el cabàs en l’altra legislatura. Al seu vot, ja ha posat preu: ser canonge de la seu I guanyar la prelatura. On tirem? Rojos o blaus? A qui solte més cacaus!

LA GOLA És un vici del desig desordenat pel plaer connectat amb el menjar o la beguda.

Dels 7 pecats capitals sens dubte és la gola, eixa gran desconeguda, un dels més importants.

Cada dia puja el ritme de fartera de retrats i abús d’egocentrisme per fer-se publicitat.

Consisteix aquest pecat a menjar sense parar, ni tan sols per respirar, ...menjar fins a rebentar.

Es fa fotos en dinars i actes de presentacions curses, inauguracions i fins i tot a l’excusat.

No sé per què em ve al cap en plantejar esta qüestió més d’un endollat, que ara es diuen assessors.

És una exhibició de gola que sembla li fa profit tantes fotos acumula que haurà de curar-se l’enfit.

Eixos sí que saben bé el que és allò de fartar, van arrimant-se al govern i “menjar” no els faltarà.

Mai no deixa d’engolir, vol ser la protagonista la gran vedette de revista la que millor sap vestir.

Té igual que hi haja crisi el pla d’ajust no importa, a ells no els faltarà el whisky mentre facen la pilota.

Porta sempre al seu voltant fotògrafs al mogolló per pujar fotos al Facebook, al Twitter i a l’Instagram.

La nostra alcaldessa gola té més d’un cabàs, es pensa que és la deessa i es fa fotos sense parar.

Envoltada d’assessors de pilotes i endollats que es barallen per arribar els primers al vi d’honor.

De gola estos quatre anys, hem tingut més d’un cabàs el govern amb molt d’afany, de projectes s’ha empatxat. S’han pegat bona fartera presumint sense trellat pensant que a Gandia sencera, se l’havien de menjar. Arribaven fent-se els bons, anaven d’enllumenats, volien menjar-se el món i el món se’ls ha menjat. (i s’ha empatxat).

L’ENVEJA És una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja alguna cosa siga material o no, que posseeix un altra

De tots els pecats capitals els fallers pateixen prou però amb aquest titular a ningú li ve de nou.

A les falles sol passar quan altres aconsegueixen allò que estem desitjant i pensem que no mereixen.

L’enveja és un sentiment que es manifesta sovint quan vols el que l’altre té i això a tu et fa patir.

Com no solem ser parcials ni mai serem objectius en compte de ser cabals ens tornem competitius.

No és sols voler tindre allò que l’altre ja ha aconseguit és desitjar de debò que mai hi haguera existit.

Hi ha comissions que envegen els premis que un altre obté, diuen que els altres maregen els jurats com els convé.

Ben cert és que si tu tens poc desitges tindre molt més però l’enveja és pitjor si allò ho tenen els demés.

Per això s’ha establert l’elecció dels jurats en junta de govern, i per secció pots vetar.

Tots s’ho volen arreglar: i en la darrera reunió sense jurats va quedar una important secció.

I així podríem continuar contant com alguns fallers tan sols saben envejar allò que fan els demés.

Com hi ha tanta suspicàcia provocada per l’enveja es va fer una neteja en nom de la democràcia.

Què fem un llibret molt gran? Nosaltres també el volem i farem uns exemplars que els valoraran al pes.

I per els ninots jutjar dins de l’exposició de “tres” que havien d’anar sols els presentaren “dos”.

Escriptors ben afamats també escriuran en el meu fotògrafs impressionants formaran una gran veu.

Veges tu quin desgavell ni tan sols nombre senar, si hi havia gran nivell com fer per desempatar?

Uns llibrets espectaculars amb lletres molt destacades il•lustracions abundants que no són debades.

Si un curt espectacular presenta algú en el concurs altres corren a llogar càmeres professionals.

Perquè tot es magnifica i per aconseguir guardó li furguen on més li pica buscant ser sempre el millor.

Amb efectes especials per a incloure en el rodatge un càsting per actuar, perruqueria i maquillatge. Com si a Hollywood forem una gran gala farem que per a donar els premis s’ha d’estar a un gran nivell.

Per arribar al més alt hi ha qui es bota tots els límits i ara estem ben empastrats clavats en temes jurídics.

Per culpa d’estes enveges molts van buscant la pillà les comissions es maregen i d’altres ixen guanyant.

I és que l’enveja és roïna i està causant que els fallers tinguem clavada una espina i d’eixe mal morirem.

LA IRA Conjunció de sentiments negatius que genera enuig i indignació

Després d’una llarga legislatura plena de retallades per bandera la passió del ciutadà s’accelera: arriba el moment de fer sepultura.

Tot començà a un plenari surrealista ple de miradetes i complicitat que va deixar al poble bocabadat i on Ciro va ser el protagonista.

És l’hora de les valoracions finals i decidir pel futur dels anys vinents, elegir qui és l’alcalde i els seus tinents, segons els vots a les seus electorals.

Ciutadans donava així la llum verda per fotre a Arturo la nova alcaldia pagant el Coste Cero en aquell dia i enviant-lo novament a la merda.

Per això comencen la cursa prompte de dalt, baix, centre, esquerra, o dretes, ara ningú ha fet ús de malifetes no volen tindre cap dins del seu compte.

L’enuig dels blavets va ser monumental, de seguida es va posar el crit al cel, semblava una perversa presa de pèl mai vista abans a nostra ciutat ducal. Començà a agafar força la ira i mentre un eixia amb el cap cara avall als altres els faltava sols un cavall per cavalcar atacant fins la fira.

Però l’hemeroteca és capritxosa i amb una breu ulladeta que li fem fa que la sang a les venes escalfem i parlem de tots de forma jocosa. L’ambient a Gandia està ben calentet quasi tant com l’esquena d’un dimoni, farem penitència fins Sant Jeroni contant nostres petjades de set en set. Però com hem arribat fins aquest punt? Seria interessant tornar enrere doncs esperem que allò mai no es supere i confiem en mirar sempre cap amunt...

I això només va ser l’inici de tot: Diana passava a ser alcaldessa sense pausa i accelerada pressa, passejant-se recta com un gros titot. Prompte el malestar va canviar de costat... tan prompte com va arribar aquella nit! Algú va voler amagar l’embotit que a l’IPG tenien embolicat.

Quin escàndol més gran per als ciutadans, i quantes emocions en sols dos dies! Ja no saps de quin polític et fies amb empastrades com aquestes tan grans.

L’Auir i el Playa Can, que gran dilema! Respectar la natura i els nudistes o fer feliços a tots els turistes... a la fi, cada boig al seu tema.

En setmanes varem veure imputacions, la gresca creixia a cada moment només calia anar agafar seient per veure com s’emprenien més accions.

Per això s’inventà l’Espai Baladre; un recinte tancat a la platja que fora de l’estiu no hi ha qui vaja més que portes màscara i guants de lladre.

Si amb Gandia Shore no havíem tingut prou ara novament seriem notícia, carn de canó per a gent amb malícia d’un poble molest, i embravit com un bou.

Fent creure als de fora sempre en primer lloc a la ciutat només tapàvem forats, amb la “xapa i pintura” molt ben posats tan sols feia falta posar un bon floc.

El soroll de tant d’escàndol i bulla pareixia que tot just molestava, la gent pareixia que descansava i prompte tots volien passar fulla.

Fins i tot vingué la volta ciclista, suprimiren un parell de rotondes, les dones al cap es van fer les ondes: els carrers pareixien de revista.

En canvi el estrèpit reggaetonero era considerat un fer la mà, i movent la paperassa l’endemà van portar l’ Inquisició com el clero.

Però al mirar més enllà, sorpresa! deixalles i brutícia per tot arreu que ho netegen prompte per l’amor de Déu pregava el poble amb passió i duresa.

Adéu al xiringuito Nit i Dia, a la Wonderwall i demés festivals, el que importa es el descans dels animals i anar a la platja fins al migdia.

I es que el malestar era sempre latent la runa ens arribava fins els genolls en aquest tema no eren vàlids endolls els ciutadans ho teníem romanent.

De l’hospital vell millor no parlarem quatre anys ha durat la legislatura i encara alguns tenen la cara dura de pensar que al barri açò oblidarem. Però es més fàcil llençar balons fora i alçar la veu amb el retén policial, obra exponencial del fallo garrafal, que de la boca socialista aflora. Aneu en compte quan pegue l’esclafit que en breu tenim que anar de nou a votar, de tot açò els polítics van a rotar i acabarem marejats de tant enfit. Però no s’enfadeu ni traieu la ira amb vaselina tot entra molt més suau siga verd, taronja, lila, roig o blau açò és la política, sempre gira!

LA SUPÈRBIA Gran estima per un mateix, que porta al menyspreu dels altres

Hi ha personatges superbs que campen arreu del món cada vegada hi ha més i sempre tenim un ben prop.

Coneguem més personatges amb grans atacs de supèrbia i ara entrem en la matèria i anireu fent-se una imatge.

Els fallers anem servits: el que diu que ens representa al càrrec li trau profit amb els atacs de supèrbia.

Són prototips de fallers que es pensen millors que tots i la seua comissió mereix endur-se els guardons.

El més important que va fer quan a president va arribar, va ser posar-se a desfer allò que havia heretat.

No parlem de ningú en concret però d’eixos molts coneixeu, poseu-li nom i cognoms i de seguida ho sabreu.

Ben prompte va fer constar que qui manava era ell des del lloc privilegiat del silló del president.

Presumeixen dels seus mèrits no coneixen d’humilitat, per això molts s’han guanyat comentaris molt histèrics.

I és que aprofita pa’ tot este xic. Creieu-me que és aixina com ho escric!

A les altres comissions no causen gran simpatia per la seua egolatria que fan manifestació.

En la fira és el tio de la Porra, en la cavalcada va ser el rei Mag sempre se n’ix de qualsevol atac, i sap desfer-se de qui li destorba.

Presumeixen del que tenen sense fer cap mirament que d’ells estiguen pendents és del que s’alimenten.

Per aconseguir guanyar no sempre han jugat molt net, el que ha calgut han fet després sempre ho negaran. La supèrbia és molt roïna per reconèixer la culpa mai tindran una disculpa encara que els porte a la ruïna. Encara que la falta estiga a la vista et voldran fer creure un altra cosa que la teua veu és mentirosa, o que t’has convertit en il•lusionista. El propi ego d’alguns no els deixa vore la realitat negant les evidències que altres han demostrat. Reflexionem amb consciència, tingam un poquet d’humilitat i arribem a un bon estat de germanor i convivència, i a passar pel confessionari aquell que viu en pecat, que molts han de confessar i per a l’absolució obtindre resar almenys... deu rosaris.

LA LUXURIA És un desig sexual desordenat i incontrolable

Amb sofisticada tecnologia ens trobem front a la nova societat que gaudeix parlant de tot sense pietat afrontant avaluacions cada dia. Vivim del postureo i exhibició on la luxúria ja no es veu tan sexual ni es parla d’ella de forma literal: només cal formar part de l’excitació. L’ull de la providència que tot ho veu està pendent del món ara més que mai per tal de ratificar fins el més lleu.

No es pot deixar que els followers es perden, cada volta que girem nostre penell i alguns aprofiten i desemmerden. Per això anem a fer alguns manaments que t’ajuden a tu, a l’altre i a aquell, per fer-los servir com a comandaments. Estimats polítics, ací van alguns consells de les xarxes en general, per als community managers novells que vulgueu fer-se virals:

El polític ha d’anar amb peus de plom perquè podria endur-se’n més d’un esglai guanyant-se un títol en forma de malnom.

I. INSINUAR SENSE MOSTRAR Quan vullgues que es deslligue la lascívia prepara un increïble pla electoral amb propostes des d’ací fins Namíbia i amb un projecte que siga colossal.

Es per tots conegut com una moda, que cadascú s’ha de fer propaganda parlant de política fil per randa amb més punts de vista que una geoda.

Desprès, sols deixa que la gent s’excite i que deixe volar la imaginació, tu a la fi no hauràs comés cap delicte: és gratificant provocar emoció.

I suposant que el que hui interessa demà contra si pot acabar tornant hi ha que avançar amb un peu al davant exhibint-se amb el cap dur i fermesa.

II. EL CAP BEN ALT Quan et faces una fotografia has d’anar en compte si tens papada ja que una imatge, amb molta alegria, pot acabar sent maligna jugada.

Recorda que hi ha que mirar cap a dalt, que els polítics teniu moltes aspiracions, no siga que comenten que estàs malalt i et sacrifiquen a maig, en eleccions. III. LA XARXA ES IMPRESCINDIBLE No oblides cap moment per a les xarxes bodes, batejos, ni tampoc comunions, qualsevol situació on tu et desmarques... t’has deixat barba? T’has posat extensions? La teua vida ha de ser hipersocial que no et deixe ni fer la becadeta, has de provocar desig al personal, que arribar fins a tu siga una meta. IV. DIENTES DIENTES, QUE AIXÒ FOT Presumeix d’una bona dentadura que demostre com de feliç eres tu, tant se val si fas ús de ferradura perquè no tens ni per comprar-te un tutú. Les dents han d’arribar d’orella a orella i lluir blanques com la neu al gener, a ser possible amb la teua parella encara que a casa tingueu un merder.

V. ESCRIURE FRASES PER REFLEXIONAR Per ser trending tòpic de cada dia has d’escriure frases per reflexionar, posant molt bé o molt mal a Gandia però que facen al ciutadà plorar. Els perfums dels carrers de nostra ciutat poden ser un afrodisíac eficaç... com remuntar el deute que hem heretat a veure qui de vosaltres es capaç? VI. UNA FOTO VAL MES QUE MIL PARAULES En relació amb la norma que ja hem vist un text crític ha de dur una foto, que recorde a un bodegó antic i trist i ens revolucione com una moto. Alguna imatge parla per si sola com les excursions de Mickey pel centre, que nostra Gandia està molt bruta i si no aprofite i ho dic rebente. VII. UN TROLL VE A VEUREM Molt important es aquesta informació per mantindre a la gent entretinguda, doncs els trolls son una nova sensació per mantindre en tot moment la moguda.

Perfils falsos que publiquen fakes constants provocant orgasmes al consistori, pots sentir els crits passejant pels voltants, causant perplexitat i rebombori. VIII. ÉS LA NOVA PRENSA DIGITAL Entenent la luxúria i la eròtica que encisa a la ciutadania més feble, es fàcil comprendre la caòtica del partidari de a peu, el deixeble. Hi ha d’anar en compte amb el que escrivim, i ser sincers amb el nostre electorat, amb el “todo vale”, a la fi morim, no es precís que siga tan descabellat. IX. RODEJAT D’ASSESSORS, ELS PAGA EL POBLE No es que de pressupostos vages sobrat si prediques amb la vara d’estalviar, però com finalment fer com fan no es pecat sense assessors no pots anar-te’n ni al bar.

X. SER POLÍTICAMENT CORRECTE “De la pols venim i a la pols tornaràs” diu la Bíblia emprant una metàfora... Al passar quatre anys al poble tornaràs i al teu cap ressonarà una anàfora: Què heu fet? Paga la pena aquest govern? Tanta excitació passarà factura? Eixirà una coalició del món modern? Molt prompte el poble traurà la mà dura. I mentre esperem les respostes de maig, i com per ací puc parlar, i ho faig, llance un consell encegador com un raig: és el veí el que tria l’alcalde i és l’alcalde el que vol que siguin els veïns l’alcalde.

Posa’t sexy... o vestit amb jupetí però deixa’t assessorar pel poble; pressupost participatiu, clar que si! la seua opinió sempre val el doble.

COMIAT

Ha arribat el moment del comiat i dels nostres polítics millor callar, nosaltres hem tingut trellat i vosaltres… al blau de la mar.

Tant se val en quin idioma valencià, català o castellà la llengua se’n va a fer la… pels joves tot és un axioma.

Hem parlat dels set pecats, uns dels altres esteu replicats no us mereixeu una paraula sou ni més ni menys uns cràpula.

“anem per hay, es lo que ia” “em kedat el delluns” són errors molt comuns dels joves i la seua ortografia.

Però volem fer una reflexió o fins i tot una xicoteta confessió els pecats capitals han canviat, la tecnologia ens els ha enviat,

Les faltes!!! Quin gran problema… convertides en lacra social amb textos escrits donant pena, deixant de banda l’expressió oral...

Facebook, Youtube, Wechat, Whatsapp, QZone, Snapchat, Messenger, Instagram, Skype, Linkedind, Twitter, Spotify, ens han deixat noves paraules nous usos no apresos a les aules.

I així està el futur d’incert... Això serà motiu del proper llibret!

“ai van uns pocs ejemples escrivim cada cop pitxor”, si ho veies Vicent Andrés Estellés li donava un atac al cor.

Falleres Majors de Gandia Laura Puig Marti Julia Perles Moncho

Mantenidora Isabel Martinez Ferrer I sabel pertany a la comissió des de la seua fundació. Amb sis anyets, començà a participar en tots els actes: Festival Musical Infantil, Cavalcades, Fi de festa de presentacions, passacarrers, ofrena, etc. Ha segut Reina infantil del la falla el 2001 i Reina de la Falla el 2014, i ha representat la nostra comissió en la Cort d’honor de la Fallera Major de Gandia el 2015. i encanta la falla, col·laborar i treballar per a que tot isca perfecte, sobretot des de L la vessant artística. Ha segut, per tant, treballadora incansable en engalanament de carrer, cavalcades i festivals. Enguany, donat que la seua germana Elena és la Reina de la Falla, ha estat la mantenidora en l’acte de la presentació, dedicant boniques paraules a totes les nostres representants i emocionant tot el públic present.

Presidenta M Jose del Olmo Munoz a

President Infantil

Joan Garcia Savall

Reina de la Falla Elena Martinez Ferrer

Reina de la Falla Infantil

Zoe Benitez Morant

Reines del Foc Maria Mata Quintana

Acompanyada per Marcelo Mata Quintana

Luna Marco Pozuelo

Acompanyada per Omar Gonzalez Estrugo

Reines de la Festa Adriana Jimenez Sanvicente Acompanyada per Toni Moreno Melero

Sandra Minana Fuster

Acompanyada per Sergio Minana Fuster

Reines de la Poesia

Eva Torres Tarrazona

Acompanyada per Jose Samblas Murillo

Mireia Samblas Torres

Acompanyada per Carlos Villarejo Cabrelles

Reines de l'Art Lucia Rodriguez Garcia

Acompanyada per Manu Martinez Escudero

Mar Torres Pardo

Acompanyada per Erik Benitez Carnicer

Madrines

Claudia Estruch Cotaina

Acompanyada per Jose Juan Estruch Mascarell

Lucia Richarte Abellon

Acompanyada per Pau Falquet Salvador

Leire Franco Savall

Acompanyada per Jesus Garcia Gilabert

Comissio RECOMPENSES

Gesmils de Coure Junta Local Fallera: Ana Bañuls Peris Claudia Estruch Cotaina Sandra Gracia Cloquell Ester Juan Pérez Vicent Melis Capellino Maria Soler Camarena Carlos Vidal Oltra Ausias Ribes Lozano Gesmils d’Argent Junta Local Fallera: Fran Sanjaime Camarena Mª José Pellicer Cremades Escut d’argent Falla Roís de Corella: Elena Martínez Ferrer Joia Comissió Falla Roís de Corella: Elena Martínez Ferrer Zoe Benítez Morant

ÀREA PRESIDÈNCIA Presidenta d’Honor: Na Liduvina Gil Climent Presidenta: Mª José del Olmo Muñoz Vicepresident 1r: Fran Sanjaime Camarena Vicepresident 2n: Alfredo Martínez Casanova Vicepresidenta 3a: Fanny Savall Todolí Delegada Reines: Martha Pozuelo Ruiz

ÀREA SECRETARIA I CULTURA Secretària: Alba Castaño del Olmo Delegat del Llibret: Fran Sanjaime Camarena Vicedelegat Llibret: Javier Mata Pons Delegada d’arxius: Mª José del Olmo Muñoz Vicedelegat arxius: Damián Castaño Marín Relacions Públiques: Silvia Quintana Perelló

ÀREA D’ECONOMIA

Tresorer: Joaquin Barber Deusa Vicetresorer i Comptador: Alfredo Martínez Casanova Lotera: Isabel Ferrer Català Delegat Compres i Casal: Paco Calafat Pérez

Comissio ÀREA FESTES Delegada Festes: Alba Serrano Martínez Vicedelegats Festes: Manolo Benítez Ibáñez José Luis Peiró Moncho Arancha Serrano Martínez Delegada Artística: Elena Martínez Ferrer Delegades Vestuari: Sari Martínez Ibáñez Victoria Morant Lozano Delegada Cavalcades: Isabel Martínez Ferrer Vicedelegades Cavalcades: Alba Argento Gomar Elena Martínez Ferrer Laura Morant Lozano Delegada d’Activitats Infantils: Melissa Bataller Cotaina Delegada de Joves: Mireia Climent Perelló Delegades Ofrena: Elvira Pla Blay Cristina Sanvicente Ferrer Mª José Pellicer Cremades Delegat Banda Música: José Luis Peiró Moncho ÀREA DE JOCS Delegat de Jocs: Gonzalo Muñoz Moratel Delegat Truc Absolut: Juan Miguel Garcia Faus

Delegada Truc Femení: Lui Pla Femenia Delegada Bac: Fanny Savall Todolí ALTRES DELEGACIONS Delegat Curtmetratge: Francesc Pla Blay Delegats Monuments: Joaquin Barber Deusa Fran Sanjaime Camarena Javier Mata Pons Delegat Presentació: Enrique Pla Blay Vicedelegades presentació: Fanny Savall Todolí Elvira Pla Blay Delegada passarel·la : Cristina Sanvicente Ferrer Delegats Plantà: Salvador Pla Blay Juan Miguel Camarena Asensio Joaquín Barber Deusa Delegats Cremà: Salvador Pla Blay Delegat Carpa: Carmelo Montaner Ivars Delegat d’esmorzars: Paco Calafat Pérez Gonzalo Muñoz Moratel Delegat Transport Falles: José Ribes Català Néctor Pascual Sanchis Delegat Despertà: Ramón Serrano Quilez

Cens CENS MAJOR Mónica Abellón Vives Sara Aparisi Morant Nuria Arbona Llácer Sonia Arbona Llácer Rubén Arbona Perelló Alba Argento Gomar Miquel Angel Arlandis Castellano Ana Bañuls Peris Joaquin Barber Deusa Melissa Bataller Cotaina Manuel Benítez Ibáñez Rosa Blasco Boix Francisco Burgos Martin Paqui Bustos Cervera Toni Caerols Olaso Francisco Calafat Pérez Aida Camarena Moncho Toni Camarena Pazo Juan Carlos Camarena Santamaría Mª José Camarena Signes Sandra Camarena Vidales Sandra Cardete Colomina Alba Castaño del Olmo Damià Castaño del Olmo Damián Castaño Marin Juanma Cháfer Giner Javier Climent Bañuls Mireia Climent Perelló Silvia Climent Perelló Mª Angeles Cotaina Signes Mª José del Olmo Muñoz Juan Andrés Escolano Marti Neus Estevan Blasco Nuria Estevan Blasco

Claudia Estruch Cotaina José Juan Estruch Mascarell Jose Falquet Motilla Nuria Faus Coll Rosa Femenia Flores Rosalia Ferragud Gorrita Isabel Ferrer Catalá Gema Franco Morant Carmela Fuster Aparisi Jose Gálvez Castilla Juan Miguel Garcia Faus Yolanda García Molina Nicolás Garrido Puchalt Juan Gasque Garcia Claudia Gasque Peiró Ismael Giner Serena Sandra Gracia Cloquell Teresa Gregori Castelló Mari Carmen Guillem Serrano Elia Gema Hernando Alcover Marcos Jiménez Izquierdo Adriana Jiménez Sanvicente Cristina Jiménez Sanvicente Ester Juan Pérez Julia Llacer LLoret Laura Llinares Gálvez Mario Llopis Moragues Daniela Llorens Bataller Francina Lopez Savall Rosa Lozano Medel Rubén Mahiques Giner David Malonda Olaso Jorge Marco Delgado Alfredo Martínez Casanova Elena Martínez Ferrer

Isabel Martínez Ferrer Jesús Martínez Fuster Sari Martínez Ibáñez Jorge Mas Becerra Javier Mata Pons Maria Mata Quintana Vicent Melis Capellino Mireia Melo Giner Alejandro Miñana Ivars Pilar Moncho Sebastiá Inma Montaner Blanes Carmelo Montaner Ivars Aina Morant Gracia Victoria Morant Lozano Laura Morant Lozano Victor Morant Ribera Edgar Morant Rodríguez Lidia Morant Rodríguez Toni Moreno Melero Gonzalo Muñoz Montaner Gonzalo Muñoz Moratel DaviniaOltra Noguera Rosana Oltra Noguera Jaime Ortega Sánchez Roberto Manuel Ortiz Hernando Fernando Orts Segui Alicia Pardo Segui Néctor Pascual Sanchis Mere Pastor Ballester Suni Pastor Bustos Maria Pastor Bustos Roser Peiró Estruch Blas Peiró Mascarell Charo Peiró Moncho Jose Luis Peiró Moncho

Cens Roberto Peiró Pla Sergio Peiró Pla Mª José Pellicer Cremades Ángela Penades Gregori Ramon Penades Matoses Mila Perelló Ventura Laura Pérez Santamaria Enrique Pla Blay Francisco Pla Blay Elvira Pla Blay Salvador Pla Blay Lui Pla Femenia Martha Pozuelo Ruiz Mayra Pozuelo Ruiz Mavi Prats Canet Eduardo Quilis Martínez Aina Quilis Pellicer Mar Quilis Pellicer Silvia Quintana Perelló Jose Luis Ribes Catalá Alejandra Ribes Lozano Ausias Ribes Lozano Adrián Richarte Benavent Lucía Rodríguez Garcia Francisco Javier Rodríguez López Mª José Rodríguez Signes Esther Salvador Jose Samblas Murillo Oscar Sánchez Álvarez Jose Vicente Sánchez Ribes Fran Sanjaime Camarena Maria Santamaria Moragues Cristina Sanvicente Ferrer Fanny Savall Todolí Albert Selfa Novell

Alba Serrano Martínez Arancha Serrano Martínez Ramon Serrano Quilez Encarna Serrano Quilez Maria Soler Camarena Salvador Soler Marti Inmaculada Talens Ferrús David Torres Pardo David Torres Tarrazona Eva Torres Tarrazona Juan Carlos Vidal Mari Carlos Vidal Oltra Lucia Vidal Oltra CENS INFANTIL Mar Andrés Moratal Alma Arlandis Pozuelo Jorge Benítez Morant Zoe Benítez Morant Andrea Bertó Bosca Carla Boigues Pérez Hugo Boigues Pérez Adrián Burgos Montolio Aitana Caerols Faus Borja Caerols Faus Elena Camarena Moncho Inés Camarena Moncho Gorka Chillida Abellon Aina Falquet Salvador Pau Falquet Salvador Vega Fayos Belmonte Leire Franco Savall Joan Garcia Savall Aitana Garrido Cortés Nicolás Garrido Cortés

Raul Gasque Peiró Omar González Estrugo Alejandro Granero Montanero Alba Juan Vidal Laia Llopis Camarena Aitana Llopis Camarena Andreu Malonda Prats Martina Malonda Prats Luna Marco Pozuelo Mia Marco Pozuelo Paula Marcos Muñoz Marcelo Mata Quintana Marta Melis Juan Gema Melis Juan Sandra Miñana Fuster Sergio Miñana Fuster Pablo Morant Gracia Fernando Orts Melo Irene Peiró Guillem Paula Richarte Abellón Lucia Richarte Abellón Neus Rodríguez García Alexia Roig Llorens Estela Ruiz Pellicer Mireia Samblas Torres Pau Samblas Torres Juan Sancho Falquet Gemma Soler Camarena Claudia Solves Haro Mar Torres Pardo Martina Tusen Granero Jorge Vidal Oltra Lluna Villar Deusa Carlos Villarejo Cabrelles

Esbós de la falla infantil

Lema: Imagine Artista: Cristian Melià Ginestar Autora explicació infantil: Mª José del Olmo Muñoz 78

IMAGINE John Lennon va composar la millor de les cançons que ha segut l’himne mundial conegut arreu del món i així la PAU proclamar. En un missatge emotiu va imaginar a la gent amb argument decisiu i cantant alegrement per un futur definitiu. Un cant a la NO violència per difondre’l a la terra i així es prenguera consciència per acabar amb la guerra millorant la convivència. El cantant va demanar no lluitar per religions cadascú pot adorar els seus deus amb devoció i els altres respectarà. Que no hi haja cel ni infern sols un lloc on viure en pau i tindre un descans etern. La humanitat te la clau per donar-se abraç fratern.

Deixar de costat la cobdícia mentre altres moren de fam i acabar amb la injustícia per aconseguir gran germandat seria per al món la millor notícia. John Lennon no era un somiador demanava als altres unitat sols volia un món millor i poder arribar a la igualtat: de la pau era el millor defensor.

ELS SÍMBOLS DE LA PAU És un símbol conegut, quatre línies en un cercle als anys 60 aparegut. Pel desarmament demanar van crear aquest dibuix i a tots els va agradar. Uns signes de l’alfabet que utilitzen els mariners combinant la N i la D. Va ser tan popular que pertot arreu l’identifiquen amb el símbol de la pau. És tan significatiu i a tots inspira confiança que a la falla el tenim. Perquè enguany tenim un lema que a tots ens posa d’acord i pensem que és un gran tema. Els menuts han de saber que la pau és necessària en tot el món sencer.

Altre símbol popular i que també està visible és el símbol de la mà. Un V amb els dos dits que ens indica la victòria i utilitzaven els hippies. Lluitar per aconseguir victòria sobre les guerres i tot el que ens fa patir. Treballar per arribar a un món amb molta justícia i un gran futur ple de pau.

TERESA DE CALCUTA I si de Pau hem parlat tenim un personatge emblemàtic, a Teresa de Calcuta no hem oblidat en forma de ninot molt simpàtic. Amb una vida exemplar sempre entregada als demés Mare Teresa es va preocupar de fer a tothom el be. A l’Índia país llunyà va fundar una comunitat s’encarregava d’ajudar als més necessitats. Als pobres, malalts i desfavorits no deixava d’auxiliar els donava casa i vestits, i aliments per a menjar. Dedicant la seua vida replegant per a donar, molt gran va ser la seua crida que feia a tots els governants.

Prompte va ser coneguda pertot arreu del món en molts països volguda per la seua dedicació. Per això li premiaren la gran labor social en 1979 li donaren el Nobel de la Pau. En lloc important la tenim formant ja part de la història és un exemple a seguir i guardar en la memòria.

LES RACES DEL MÓN Una gran bola del món ens parla de tolerància començant des de la infància i aconseguir un futur millor. Un infant de cada raça posats al mateix nivell i el món com un gran castell protegint de l’amenaça

Per això ací demanem que es valore a tot el món i un nou temps proclamem de respecte, pau i amor. Els xiquets en nostra falla tots junts estan molt contents, no importa la seua raça ni el color de la pell.

d’aquells que són intolerants i es creuen ser superiors. S’haurà de fer gran esforç i esta lacra superar. Naixem sense prejudicis i així hauríem de continuar, a tothom per igual respectar des del moment del natalici. Els interessos dels governants impedeixen l’harmonia i creen rebuig social cap a la gent més desfavorida.

DIGUEM NO A L’ARMAMENT Un dels mals pitjors al món és la venda d’armaments permetent l’enfrontament de països i nacions. De vegades són veïns que lluiten per territoris, o per governants mesquins amb règims explotatoris. Hui som totalment contraris a aquest tipus de combats on lluiten uns adversaris i que tots volen guanyar.

Si hi ha un que guanya vol dir que un altre haurà perdut les guerres fan sofrir i deixen el món abatut. Des d’ací volem lluitar per destruir l’armament, que servisca per jugar i fer riure a molta gent. Que les bales siguen flors, la pólvora per als coets les espases, bastonets i els míssils siguen atraccions. Que els tancs siguen de joguet i els xiquets pugam jugar que no es venga més armament ni cap artefacte mortal. No més guerres ni conflictes entre els països germans que es donen tots ja les mans i s’acaben els delictes. I que tota l’energia que es dedica als combats l’aprofiten per estimar i fomentar l’ecologia. Cuidar la nostra natura, i tot el regne animal, serà més gratificant per a la vida futura.

DESFEM ESTEREOTIPS

FINAL

A la nostra actualitat hi ha massa estereotips, desfem-nos d’aquest mal i construïm nous destins.

John Lennon va imaginar un futur ple de concòrdia sense conflictes ni guerres ni països en discòrdia.

El millor per dur-ho avant és una bona cultura a tot el món preparar i així estarem a l’altura. Que ningú ens podrà dominar si tenim un bon criteri fer valdre bones idees no resulta cap misteri. Educar en la igualtat, i fomentar el respecte a ningú discriminar per religió, raça o sexe. Una xiqueta ha tingut una idea i tots els prejudicis va desfent per l’escala de la cultura va ascendent ha començat la seua odissea.

Imagine és nostre himne, un cant obert d’esperança devem tindre confiança per poder fer-ho possible. Que la humanitat proclame que com ara no es pot viure i algú haurà de detindre tot allò que no ens fa lliures, i aconseguir la llibertat pròpia dels essers humans. Podeu dir que somie però sé que no estic sol. Veniu doncs amb nosaltres i viurem com un sol món.

Una pala s’encarrega de la feina, destruint allò que ens discrimina la xiqueta serà la nostra heroïna, la cultura és la millor eina.

Premis 2018

2n Premi Falla Gran Segona Secciรณ 86

Millor Ninot Major Segona Secciรณ

5é premi Cavalcada Infantil

4t Premi Falla Infantil Segona Secció

8é Premi Festival Musical Infantil

3r classificat Equip Truc Absolut 87

Guia Comercial Caixa Ontinyent 87 Coma Comunicación 88 Inserquim 88 Carnicas Benirredrà 89 Tecnoauto 89 Alba Argentó 90 Clinica dental Cannetes 90 Inma Floristas 91 Estil&Color Mireia 91 Reddy Cocinas 92 Play-Blay 92 Espodología 93 Satordent 94 J. Barber Asociados 95 Bar Restaurante Pay Pay 96 Vimaco 97 Asesoria Matoses 98 Asegursing 98 La Campaneta d’Or 99 Borredà 99 M&M Publicidad 100 Fusteria Mira 100 El Suret 101 Talleres Almoines 101 DAF 102 Bar Restaurante Eclipse 102 Emililacats 103 Ganditronik 103 Pensión Alberto 104

Trans Miñana 104 Merceria Begoña 105 Artesania Llobe 105 Elecompa 105 Nova Imatge 105 El mosset 106 Joyeria Temps 106 Café Irlandés 106 Ambiser 106 Fornería Leo 107 Laser peluqueros 107 Bar Restaurante Xé que bó 107 Fusteria Gonzalo 107 Talleres El sisso 108 Disvall 108 Pasteleria Mayte 108 Cocos 108 Bar Mercedes 109 Bar Restaurante Almansa 109 Martí Indumentària 109 Cafeteria Bayren 109 Esferic 110 Faus Assessoria 110 Grúas Ferra 111 Anem regalos 111 Iman suministres 111 Ajuntament de Gandia 112