Llibret Falla Sant Nicolau Mosquit 2017 by Publimania Gandia

Llibret de la falla MOSQUIT any 2017

[ A fortuna ts ]

Portada

[ A fortuna ts ]

Llibret de la Falla Mosquit 2017

Editors| Associació Cultural Falla Sant Nicolau “Mosquit” Delegat de Llibret| Teo Brunet Delegació de Llibret| Merce Valls, Ángela Moreno i Hugo Salvador © de la portada| Gonzalo Rojas © dels textos del monogràfic| Els autors © de les fotografies del monogràfic| Els autors © d’aquesta edició| Associació Cultural Falla Sant Nicolau “Mosquit” Text explicació de les falles major i infantil| Josep Enric Gonga Il·lustracions explicació major i infantil| © Teo Brunet Correcció lingüistica| Vicent Valls Fotografies part protocol·lària| © Salva Gregori fotógraf Agraïments| María Moragues, Isabel Pellicer i Alberto poble de Gorga Disseny gràfic i maquetació| aeroc74@yahoo.es Impressió| Publimania Gandia

Tirada de la impressió| 600 exemplars https://www.facebook.com/afortunats.llibret

@FallaMosquit

fallamosquit.blogspot.es

Imprés a Espanya Depòsit Legal / V-352-2012 Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix, i l’Associació Cultural Falla Sant Nicolau “Mosquit” no se’n fa responsable. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Comissió del Llibret de la falla Mosquit.

CRÈDITS - ÍNDEX

2 CRÈDITS 3 ÍNDEX 5 EDITORIAL

MONOGRÀFIC AFORTUNATS 7

Apunts de Falla 8

Explicació de la falla Major

40 Explicació de la falla Infantil 48

Fum per tot arreu

Oberts al món, patrimoni de tots

Re-brots verds

Tempesta cultural

Units

112

No! no és una resposta

126

Al igual

136

Tretze (12+1)

152

Som gent de Sort

Les falles han estat declares Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des del dia 30 de novembre del 2016, enhorabona a tot el món faller. El present llibret a participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana a la promoció de l’ús del valencià any 2017. Aquest llibret participa en els premis “Ortifus”, “Climent Mata” i el premi “Malva Alzira de Poesia Satírica” que s’inclouen en els premis de les Lletres Falleres. (www.lletresfalleres.org)

166

154

Presidents

155

Reines de la Falla Major

157

Reines de la Falla Infantil

159

Fillolets

160

Mantenidor

161

Falleres Majors de Gandia

162

Ejecutiva i Cens faller

164

Dolça Memòria

Guia Comercial

ÂŠ Salva Gregori FotĂłgrafo

[ A fortuna ts ]

E DI T O RI A L

EDITORIAL Quan es diu que algú té sort o és afortunat , mai se sol avaluar si aquesta persona ha estat treballant dur per aconseguir els resultats o si s’ha preparat a fons i ha promogut situacions concretes per demostrar la seua vàlua. Totes les persones hauríem de poder ser creatives a l’hora de treballar l’èxit, tots podem créixer en aquest sentit. Davant d’un problema, hauríem d’aprendre a desenvolupar la capacitat de pensar-ne i formular-ne diferents eixides, de manera que al final sapiguem aprofitar la solució que enssemble mé soportuna. Alhora hem de saber provocar les circumstàncies que fan possible la nostra sort. No hem d’oblidar que la sort és, ni més ni menys, la suma d’oportunitats i preparació.

Tot canviarà si preparem les circumstàncies per a les oportunitats. Per a poder fer això, hauríem de dedicar una bona estona cada dia a la reflexió i a estar amb nosaltres mateixos. La clau d’AFORTUNATS rau en treballar cada dia com un diferent de la resta des de totes les vessants de la nostra societat. Aquesta creativitat per treballar en la nostra sort, ens ha fet ser més feliços amb nosaltres mateixos i produir aquesta obra de 40 anys de continuïtat. Bona sort, mala sort ... Qui sap? Gaudim d’allò del que disposem i no posem la nostra felicitat en el que va ser o en el que serà. Som afortunats

Som gent de Sort

Tretze (12+1)

Al igual

No! no és una resposta

Units

Tempesta Cultural

Re-brots verds

Oberts al món, patrimoni de tots

Fum per tot arreu

Apunts de falla

[ A fortuna ts ] Un acròstic és una composició poètica o normal en la qual les lletres inicials, mitjanes o finals de cada vers o oració, llegides en sentit vertical, formen un vocable o una locució. Per extensió es diu també acròstic a la paraula o locució formada per aqueixes lletres.

“Compleix a la història narrar els successos sarcàsticament, recorrent per les gales de la fantasia. Menys estrets i perillosos són els límits de la tradició. A ella, sobre una petita base de veritat li és lícit edificar, amb sort, un monument.” Llum Pastor (Historiadora)

[ Apunts de falla ] [ A fortuna ts ]

Monument Major Explicació de la falla Major Monument Infantil Explicació de la falla Infantil

ARTISTA DE LA FALLA Palacio i Serra AUTOR DE L’EXPLICACIÓ Josep Enric Gonga LEMA La mala Fortuna IL·LUSTRACIONS EXPLICACIÓ DE LA FALLA ©Teo Brunet

A P UN TS DE FA LLA

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

Hi ha una creença mil·lenària en totes les cultures que es coneixen, la de la credulitat cega en l’existència de la mala sort, la mala fortuna. Potser siga una de les conviccions més antiga de totes les conegudes. I més temuda. L’adversitat, el malefici, el mal d’ull... els homes tremolen només de pensar que han caigut en un d’aquests paranys. Contarem, en l’explicació d’enguany, els efectes que han tingut, un seguit d’infortunis infausts, en algunes persones i entitats de la nostra ciutat. La història comença amb un viatger perdut en paratges desconeguts un dimarts i tretze. Presa de pànic en pensar que s’havia extraviat, va trobar en una revolta del camí un estrany bufó, que fent cabrioles i volantins, el va guiar fins a una població i el va fer entrar en una estranya edificació. L’hostal de la Mala Fortuna, deia el rètol que la presidia... Era el Boig del Tarot el bufó que em guiava, no deia res, no parlava, no semblava abatut però molt bé s’expressava. El joglar sols m’avisava del perill molt perillós que en mi podia fer mos si la fortuna es negava i la sort tocava el dos. A l’Hostal s’havien reclòs unes persones maleïdes, per la mala sort, ferides, amb un posat molt seriós i un poc acollonides. Es va adonar que cadascuna d’elles anava vestida com una de les cartes dels arcans majors del Tarot, com si el significat de les cartes s’hagués apoderat de la seua personalitat, del seu destí. Va seure en una raconada de la sala on tots els clients de l’hostal s’havien reunit i va començar a escoltar les seues depriments històries. En una taula, seia un grup de gent bastant peculiar, semblaven els membres d’una cort. Portava la veu cantant un estrany fetiller...

A P UN TS DE FA LLA

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

The Magician

El Mag

L’Emperadriu

Una Gandia arruïnada el mag volia arreglar fent màgia sense parar; la volia recuperada perquè tornés a respirar.

Diana, una confrontació, tingué amb el PP a Gandia per aconseguir l’alcaldia; no guanyà en l’elecció però del poder gaudia.

El mag, Gregori de nom, de cognom economista, sobre la taula, una llista de mesures de renom posava a tots a la vista.

Obres fa per tot arreu, projectes i inversions gràcies a les diputacions, perquè diputada es feu sense moltes objeccions.

Ajudes per tot arreu per a pagar demanava, els pressupostos ajustava fent uns canvis de relleu i així a la banca pagava.

Ara és una emperadriu que mana però vigilada, i perquè està recolzada per una altra, que li diu, que la té molt controlada.

Al seu costat, escoltant-lo, una jove, vestida com l’Emperadriu del Tarot, semblava presidir la sala amb un gest de satisfacció.

La que la controlava, seia al seu costat vigilant-la amb un ull mentre l’altre el tenia fixat en el mag. Anava vestida amb la roba de la temprança del Tarot.

A P UN TS DE FA LLA

Temperance

La Temprança Lorena és la temprança que a Diana mesura; els excessos, atura, equilibra la balança, o diu que això procura. Amb aletes d’angelet i de cànters canviant l’aigua, de l’emperadriu és paraigua d’atacs en mode pamﬂet que la voldrien sotaigua. Les joves eren les amants que provoquen controvèrsia. Mentre alguns asseguraven que el seu amor era un amor prohibit, hi havia altres que afirmaven que era per interès.

Les Amants Crea estranyes parelles l’aconseguir el poder, el manar fa el voler i per això s’amen elles per manar i poder fer. Mostres d’amor no es fan, volen camins diferents perquè els seus referents a les dues no satisfan, són un poc incoherents. Una i l’altra no s’estimen, estimen més bé el poder, falses amants solen ser però en manar s’arrimen fingint amor vertader. La presència de les amants, però, alterava els ocupants d’una taula veïna que criticaven sense parar les mostres d’amor interessat de les dues joves. Un d’ells, encara que duia un ceptre a la mà i vestia la roba de l’emperador del tarot, era qui havia perdut el poder que abans tenia.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

The Emperor

L’Emperador L’emperador derrocat, des d’un tron assegut, la seu d’un desaparegut, les mira tot enrabiat i amb un posat abatut.

The Devil

El Diable Víctor Soler és el dimoni que furga des de l’oposició, busca crear dissensió en l’estrany matrimoni que governa amb il·lusió.

Retirat de la política no sap trobar el seu lloc, i rumia, a poc a poc, una venjança mítica que a les dues done un toc.

Com és un mal esperit només busca la divisió per a trencar la unió de qui ha afavorit un govern per a ell no bo.

Torró va ser poderós i per una trama obscura, en la nova legislatura, li feren tocar el dos i retirar-se amb amargura.

És un bon busca-raons, però a ell ara l’han buscat, la UCO l’ha denunciat per pagar compensacions i en la Púnica ha acabat.

Al costat de l’emperador, seia una estranya figura. Anava vestit de diable, però al tindre una cara seràfica, semblava no voler fer mal. No deixava, però, de posar discòrdia entre els presents amb els seus comentaris. Era, encara que amb cara d’àngel caigut, el diable emprenyador.

Al costat dels dos personatges seia un altre símbol de poder. Anaven vestits com el Gran Sacerdot del tarot, i junt el diable, li calfaven el cap a l’emperador Torró.

A P UN TS DE FA LLA

El Papa Dóna canya Canyazares del púlpit a tot el món, de segle ell es confon, que no és temps de fuetades i por a ningú ja infon. Un Àngel vol ser l’abat però sempre està en batalles, es baralla amb les falles que una missa han muntat i quasi s’obrin navalles. Els quatre personatges miraven amb ansietat a un personatge hieràtic que seia entre els dos grups descrits. Semblaven esperar que fes alguna cosa, però aquell romania quiet, impertorbable. Vestia la roba de la Força del Tarot i jugava amb la boca d’un lleó de peluix que sostenia en braços.

La Força Ciro Palmer té un problema o el problema pot ser ell, algú volia la seua pell i ell es salvà de la crema i en va pelar a un parell. A força de no fer res té una postura de força, a les amants ell reforça a costa d’algun malentès que a l’oposició retorça. Abans seia amb les amants, ara de lloc ha canviat, seu de tots un poc allunyat i creu amb els seus militants, que la força l’ha acompanyat. Enfront de la força seia una trista figura. Vestida de la Justícia del Tarot, es mirava, amb una expressió de cansament, els grups que separava aquella.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

La Justícia. Sol buscar l’equitat la Justícia a tota hora, però ara s’acalora allà en el seu jutjat per no ser acusadora. Demandes de l’emperador en contra de l’emperadriu, per tancar, segons ell diu, portes al treballador que al seu bàndol s’adscriu.

Justice

Querelles de l’emperadriu en contra de l’emperador per ser un malgastador; no feu política, els diu, a costa del jutjador. Lluny dels dos grups es movien altres personatges. A un costat de la sala, un ermità ajudava a una colla de mendicants famolencs repartint entre ells el poc menjar que tenia. I preguntava sense parar, a tots els pressents en la sala, sobre que fer davant alguns problemes que semblaven afectar-lo.

L’ermità. Il·lumina amb un fanal, Nahuel, bon samarità, a la gent que demanà, perquè ho passava mal, l’ajuda que necessità. Fa consultes populars sobre algunes qüestions, com si es posen sancions als amos de cans sense collars que no arrepleguen cagallons. A un costat de la sala es va muntar un rebombori. Una persona barbuda, gran com una torre medieval, semblava alterar a tots els que es creuaven amb ella.

A P UN TS DE FA LLA

La Torre Ródenas és una torre que a qui la veu, altera, al Papa ell desespera si a la protesta recorre per a tocar-li la pera.

The Tower

La protectora d’animals jura que li la té jurada, per una concessió donada a uns que no eren formals i mataven la camada.

El viatger, una miqueta cansat de l’ambient ombrívol de la sala, va eixir a respirar aire pur al pati de l’hostal. Allà al voltant d’un carro va observar un grup de gent que jugava una animada partida de cartes.

El Carro Entre envits i retrucs, discutien els carreters, resulta que eren fallers que entre cartes i sucs, discutien, cridaners. Havien fet un museu que un ronyó els costava, l’ajuntament el cofinançava però no pagava lo seu perquè arruïnat estava. Amb els usurers negociant pel museu refinançar més anys havien de pagar; del carro tots estan tirant si no, l’haurien de tancar. Aparegué de sobte una ﬁgura celestial enmig de sons estridents de trompeta. Vestia com el personatge de la carta del Judici del Tarot.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

Judgement

El Judici Algú tocà una trompeta i als fallers va reunir, havien de decidir d’una manera discreta les seccions a repartir. Havien de declarar totes les comissions, sense fer omissions, el que anaven a gastar per arribar a conclusions. La de déu allà s’armà; com en el Judici Final, de la mentida general, tot el món s’assabentà però es va dissimular. El viatger va deixar els fallers i va seure en una raconada fosca. Va escoltar unes lamentacions que venien d’una sala veïna i s’apropà encuriosit per a veure qui les provocava.

Death

La Mort La figura de la mort a colp de dalla, atacava; el veïnat es queixava de la seua mala sort, la que la mort els mostrava. La mort al tarot, significa, que ve un canvi radical, en aquest cas, substancial; pagaran, de mica en mica, tot el deute municipal. Pujarà la contribució, les taxes i la basura, el clam del veí augura que la queixa per tot açò durarà una legislatura. Unes habitacions més enllà, el viatger va sorprendre una colla que feia anar una espècie de ruleta de manera obsessiva.

A P UN TS DE FA LLA

La Roda de la Fortuna Hostalers feien anar la roda de la fortuna, de manera comuna volien desestacionalitzar el turisme ja d’una. Sols funcionava en estiu en dos mesos mal comptats, en hivern, els jubilats, la resta de l’any no es viu i els hostalers estan desesperats. La roda, roda que roda, i no deixa de rodar, però no pot encertar perquè mai no s’acomoda a molts modes de pensar. De sobte, tots els residents de l’hostal van començar a córrer. Semblaven fugir, espantats, d’alguna cosa que els aterrava. El viatger es va trobar de cara amb el motiu d’aquell comportament. Micro en mà acabava d’entrar el penjat cridant: “Porque lo digo yo!”

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

The Hanged Man

El penjat Un reporter de Tele7 que pensa que és simpàtic, amb aires de frenopàtic i posant veu de falset, pregunta amb aire emfàtic. Controvèrsia interessada, polèmiques del muntó, quasi cap informació, opinió despreocupada i molt “Porque lo digo yo!” La gent fugia espantada i el visitant també ho feu; fugint d’aquella veu va arribar a una contrada on passà una altra creu. El món del Tarot havia quedat endarrere, però els paratges de la mala fortuna, no. El viatger, en eixir de bell nou a l’exterior, es va creuar amb el Bufó, que en veure’l fugir li va llançar una mala mirada. Uns instants després, va arribar a un carrer ple de comerços. La gent passejava distreta mirant els aparadors de les tendes. Un curiós cartell li va cridar l’atenció. Evil eye, deia... quan va començar a escoltar als vianants va entendre el perquè de l’anunci.

A P UN TS DE FA LLA

Evil Eye

Evil eye Un mal d’ull els han tirat a les llengües casolanes, l’anglés les ha infestat i semblen ser anglicanes; ara sols veus anunciat, en paraules profanes, qualsevol activitat que busque notorietat. Començà en un Open night, (obrir tendes a la nit), que fou un èxit agraït; i d’aquell contrasentit, una vegada paït, varen fer un descosit les rebaixes del black friday i l’outlet,(saldar com mai). Un party és fer una festa; el Halloween celebrem; al remember es manifesta la música que enyorem; sobreviure és una gesta si un survival zombi muntem, Nadal, santa Claus conquesta, i als Reis un colp assesta.

El concept store és un mercat, gens cutre, o això s’espera; un personal shopper ha comprat, per tu, si et dóna gossera; l’orgull, per pride l’han canviat, i tampoc ja és el que era en un beach festival ha mutat, com altres, el nom li han canviat. Fitness ara és fer gimnàstica; runner, és ser un corredor; i d’una manera fantàstica, coaching un entrenador; road, de manera dràstica, és carrera, quina coentor; d’una manera sarcàstica ve una invasió gens plàstica. Un mannequin challenge serà, a aquest pas, una falla, i thunders, una mascletà; si el valenglish qualla la coentor ens envairà, aquesta és una batalla que de segur es perdrà, i un bon ridícul es farà.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

El viatger va deixar el carrer comercial i va anar a donar una volta pel poble on acabava d’arribar En entrar en una plaça va ser abordat per unes gitanes que, amb un ramet de romer a la mà, s’entestaven a vendre-li una estranya mercaderia. Li preguntaven si volia alguna maledicció. En contestar que no, van anar a oferir la mercaderia a altres vianants. Es van formar dos grups. Una gitana atenia a les amants, l’emperadriu i la temprança, i el mag; una altra a l’emperador, el diable i els papes. De sobte, d’un grup a un altre, van començar a creuar-se malediccions.

Mercat de malediccions Plets tingues encara que els guanyes! La gitana de les amants va cridar al grup contrari, contestaren el comentari, furiosos, els seus contrincants. Plets tingueu i tots els perdeu! Contestà l’emperador però en boca del diable, de manera gens amable i un toc amenaçador. Una gran confrontació en aquell moment començà, i cada gitana llençà als altres una maledicció. Així guanyes unes eleccions i no manes! Va cridar l’emperadriu mostrant la vara de manar i fent l’emperador rabiar perquè allò el feriu. Així digues, no és no i després que siga sí! L’emperadriu va emmudir davant el crit del diable, el comentari miserable a aquella la va ferir.

Així feu uns pressupostos i us els declaren il·legals! La temprança va cridar sense cap moderació, va causar gran commoció sobre els que la va llançar. Un rogle aquells van formar per vore que contestaven, una maledicció compraven i de seguida van contestar. Així feu un pressupost solspels nostres deutes pagar! La roda va continuar sense cap moderació, un deia una maledicció i l’altre la feia rebotar. Així comences una obra i no l’acabes! Va soltar l’emperador recordant l’edifici Innova, que havia de ser obra nova i es quedà en abocador. Les altres van retrucar la maledicció de seguida, tenien sempre una eixida a la que els solien llançar.

A P UN TS DE FA LLA

Així compres una galeria i no la pugues pagar! La cosa va continuar amb qüestions casolanes, malediccions pobletanes molt fàcils de contestar. Si cridava l’oposició algun renec municipal, rebia un retruc com cal segons fos la imprecació. Així neteges grafitis i te’ls tornen a pintar! El govern, sense dubtar, la imprecació contestava amb allò que molestava als que es solien oposar. Així isques en una processó i ploga sense parar! En una partida de pilota allò s’estava convertint, el viatger va anar eixint, no volia donar la nota. Així tanques el trànsit i et passen els cotxes! Les malediccions volaven quan la plaça va deixar; lluny es podien escoltar de la plaça on es mercaven.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

El viatger va continuar el seu passeig per la població. En una cantonada es va parar a escoltar una persona que es lamentava de la seua mala sort. Acabava de passar per baix d’una escala recolzada sobre un mur. Presidenta era d’una entitat que regnava en la ciutat, però passejant, descuidada, baix una escala he passat, això mala sort m’ha donat ha estat una relliscada. Ara segur que em liquidaran; les portes de la IPG tancaran i no em deixaran entrar, al carrer em posaran, el despatx bloquejaran i res no podré gestionar. L’empresa del meu fillet que infografies ha fet, ja no podrà treballar; per això faré un plet i el meu honor satisfet de segur es quedarà. A Sociedad y política, una publicació magnífica, no podré subvencionar, sols per la firma magnífica que Arturo sempre fica antics rebuts podrà cobrar. La IPG es liquidarà, ningú allà s’endollarà; per passar sota una escala la mala sort m’assaltarà; tot això em succeirà pel descuit que m’atabala.

A P UN TS DE FA LLA

Deixant el mur de les lamentacions, el viatger continuà el seu passeig pels indrets de la mala fortuna. En una cantonada es va creuar amb un gat negre. Uns homes armats de llaços van començar a perseguir-lo intentant atrapar-lo. De sobte, es va muntar un gran rebombori. Un munt de gent amb pancartes va envair el carrer protestant per aquella acció. Aquella gent perseguia als caçadors d’animals, eren seguidors ancestrals d’una nova ideologia.

Uns gats barroers, (la gana els turmenta), per rebre qui els alimenta omplin alguns carrers.

Es diuen animalistes i estimen els animals, i asseguren, formals, que són abolicionistes.

Una patrulla gatera als gats donava menjar, capital els va donar el regidor sense espera.

Un merder han muntat criticant un regidor, perquè a un competidor els animals han donat.

A pesar de tot açò els animalistes criden que el contracte retiren, ara i sense dilació.

Diuen que a gossos i gats aquells els sacrificaran, ben lluny se’ls emportaran i no seran ben cuidats. Li munten mil canyarets i una manifestació, i diuen que fan tot això pels pobres animalets. Les gavines opositores volen això secundar. A qui toros solen matar accepten com a tutores? Un gat negre va mirar el regidor un bon dia; i per això es condolia en començar-ho a pagar.

Un gat negre tort un dia se li va creuar, això li va provocar quatre anys de mala sort. La protectora d’animals al regidor no emparen, el perquè el criticaren és per causes anormals. El gat negre era d’ells? Això forma part del misteri. Però és tot un deliri dels que afecten els cervells.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

El viatger va continuar el seu camí. Al final d’una avinguda li va cridar l’atenció un cementiri tenebrós. Vencent pors i recels va entrar en ell. Va veure unes estranyes tombes que s’alineaven en un racó del fossar. Unes inscripcions rares en els nínxols el van sorprendre. Es va apropar per esbrinar el seu significat. Sota un teulat, que als blancs coloms invita, entre les tombes i els xiprers, habita, un nínxol gris amb epitafi breu; breu inscripció on la mort comença, epígraf rar que un pensament llença al visitant que passa allà amb pas lleu. Una petjada, un peu de color morat; o era roig? El temps ja l’ha canviat. Descansa en pau o potser desficiosa, qui allà roman, una entitat antiga que ja fa temps, al cos no abriga, un aire antic, d’alenada esquerrosa. En dir que no, que un no sempre és no, va passar a dir que no sols era abstenció, i a qui negaven li van donar govern; manà la dreta, l’esquerra va morir, i ací descansa paint el que va dir, de l’abstenció passaren a l’infern. Al seu costat, un epitafi estrany, un trencaclosques o potser un parany, dotze més u, que suma majoria, número màgic per qui vol governar, al viatger l’atreu i el fa pensar que allà descansa qui no governaria. Dotze més u i l’u els féu traïdoria als dotze que la dreta allà tenia; votà l’u als dotze de l’esquerra i dotze dretans van perdre la partida, allà descansen a causa de la ferida que van rebre aquell dia de guerra.

A P UN TS DE FA LLA

La sal bolcada una altra placa anima, un fosc misteri que el viatger reanima, la mala sort està allà enterrada o potser jeu qui ha estat la seua víctima, algú maleit que faltà de forma íntima i ací descansa una bona temporada. Bolcà la sal qui un treball buscava i de tant buscar mai un treball trobava. Els del saler diuen que tot millora però a la tomba de qui la sal tombà, ningú prospera ni potser prosperarà, tan sols misèria espera a tota hora. Uns xiscles suaus al viatger alarmen, arriben uns i entre ells ànims s’inflamen, apinyats i amb poques confiances, canten porucs i amb veus ranques: Calces negres, calces blanques, em jugue un duro que no m’alcances! El viatger entrà de sobte en escena i als cantadors els feu una faena. Van córrer tots, amb les cames al cul, pensant que aquell era un aparegut, del cementiri, eixiren en un minut, seguits de prop pel viatger incrèdul.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

En acabar la carrera, el viatger va trobar-se a les portes d’una tenda bastant rara. Un rètol anunciava: “Sacerdotessa del Vudú. Malediccions, Mal d’ull. Venjances a la carta”. Encuriosit, el viatger va entrar en la botiga. No semblava haver ningú. Uns sorolls en una cambra contigua li van cridar l’atenció. Dissimulant, va espiar les accions d’una bruixa del vudú, sobre una família de ninots de drap que tenia estesos en una taula. Els parlava així: Sou els veïns de Gandia, una família molt corrent que viu sense més el dia a dia.

Agulles us vaig a clavar, cadascuna un dolor de butxaca va a provocar.

Viviu contents el present però la processó va per dins perquè esteu patint de valent.

La taxa de l’abocador una punxada us farà, en pujar sense pudor.

Uns polítics molt cretins que han comès molts errors, us volen per als seus fins. Els veïns sou els millors per pagar al portador encara que coste plors. Polítiques d’especulador, un deute acumularen que causava terror. Com que no pagaren els préstecs demanats, a mi s’encomanaren. Prepareu-se desgraciats, pagareu taxes i impostos que us deixaran baldats. Haureu d’estar dispostos a pagar i a callar, a assumir tots els costos.

I també us punxarà l’impost de circulació, de tant que augmentarà. L’IBI no serà excepció, un muntó anirà pujant la vostra contribució. La bruixà, anava punxant a tota la família Drap, que contestava cantant. Do, re, mi, fa, sol, la, si, do, re, mi, fa, sol, la, si... Do, augmenta la pressió. Re, ens quedem sense res. Mi, sóc jo que ho pague tot. Fa, aneu a fer la mà. Sol, paguem i estem de dol. La, quan açò acabarà? Sí, sou un pou sense fi, i tornem sempre al Do. Do, re, mi, fa, sol, la, si...

A P UN TS DE FA LLA

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ã&#x201C; MO N U MEN T MA JOR

A P UN TS DE FA LLA

El viatger va eixir silenciosament de la botiga del vudú. Va fer unes passes, tremolós encara pel que havia vist, quan va topar amb un grup de gent que es lamentava d’alguna cosa que els havia succeït. Unes tisores obertes algú s’havia oblidat, i això havia procurat unes fortunes incertes a qui les havia deixat.

La Gente de la Safor al govern, de nou secunda, ja no s’emporta cap tunda, ara ha rebut la calfor dels qui a llaors inunda.

Uns comunicadors de l’afer s’acusaven; les tisores miraven amb aires amenaçadors mentre ells cridaven.

Coordinador de premsa un dels seus han nomenat, ara, a això s’ha dedicat mentre la revista pensa fer notícies al dictat.

Tele7 ja no cobrava el capital de Torró, i ha baixat per això el sabó que li donava en qualsevol ocasió.

El Micro i el Set i mig, quasi han desaparegut, la tisora els ha fotut ja quasi ningú les llig en mala sort han caigut.

Ara pagava penyora per haver-se decantat, la plantilla ha aprimat; gavines a tota hora encara ha col·locat.

Ara tenen competència; el diari Serpis, el Baandú, un tros del pastís s’endú; i han de fer abstinència res no donen a ningú.

Sociedad y política cobra despeses encara, i ho fa per la cara forrant-se i fent-se rica pel que Torró els apocara.

En èpoques electorals manà, de bell nou rebran, a la premsa mimaran els polítics servicials per treure el que podran.

Però ja no res publica en paper couché brillant, la bilis no va tirant de manera gens pacífica a qualsevol contrincant.

Es lamenta el periodisme de la seua mala sort, la tisora, és molt fort, oberta està a la vista i els ha condemnat a mort.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

El viatger va continuar el seu periple pels carrers de Mala Fortuna. Un seguit de trons li va cridar l’atenció. Una gentada vestida d’estranya manera, saragüells, armilles, mocadors al cap, ells. Faldes i cossets de seda, pintes al cap, elles, avançava pel carrer. De sobte, la persona que encapçalava la comitiva va entropessar i es va estampar contra un espill que va esclatar en mil bocins... El president de la Junta amb un pinyol s’esvarà, i es foté una trompà relliscant de punta a punta.

El museu és un problema el poder-lo finançar, el banc els pot desnonar si no el salven de la crema.

Contra un aparador anà i un espill féu a miquetes, acabà amb agulletes del colp que allà es donà.

Més anys hauran de pagar les quotes les comissions, el banc guanyarà milions i ells podran respirar.

Però quan un espill es trenca són set anys de mala sort, i així el tocarà la dissort i la desgràcia arrenca. Problemes té el president amb la seua executiva, se’n van de la directiva, decebuts, un grup de gent.

El museu van avalar amb els casals de fiança, el banc vol, a tota ultrança, la hipoteca cobrar. Després de negociacions un problema que ofegava, l’alcaldessa procurava vèncer moltes objeccions.

Càrrecs que s’han renovat, comissions un poc tocades i altres coses, que a vegades, la mala sort li ha portat.

Entremig de banc i polítics el faller pagarà el pato, hi haurà quotes per a rato i moments potser molt crítics.

Amb l’Abat discutirà per la missa d’infants, se li n’anirà de les mans i mal la cosa acabarà.

Són set anys de mala sort per un espill fet a trossos, el president i els seus mossos no viuran amb molt confort.

Les comissions, enfadades, a la missa no aniran, la processó boicotejaran moltes d’elles, desolades.

A P UN TS DE FA LLA

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ã&#x201C; MO N U MEN T MA JOR

A P UN TS DE FA LLA

El viatger va continuar el seu camí. Es va creuar amb una figura que semblava voler dissimular la seua presència. Es va adonar que portava un parxe que li tapava un ull. Un tort, va pensar, sort que no l’havia mirat. De sobte va sonar una alarma i va veure un gran rebombori en un edifici proper.

Un tort, m’ha mirat un tort! Cridava algú molt nerviós. Passarà algo molt fort! Els quadres han tocat el dos! Comença la mala sort! Cridava el personal, fos. En l’edifici, que era un museu, alguna cosa, algú feu. Segons sembla, a la nit, alguns lladres allà entraren, després d’haver accedit, tots els quadres s’emportaren. De matinada, a l’aguait, després que tots se n’anaren, les alarmes van desconnectar i tot s’ho varen emportar. Resulta que eren les monges les que s’ho havien emportat, diuen que per ordre de canonges o potser directament del bisbat; ara ja no queden quadres i el museu, és buit i tancat. I un, del bisbe representant, per tornar-los, està negociant. Quin negoci vol negociar? des del museu es pregunten. Tornar el que es van gastar? des de l’ajuntament apunten. Els quadres tornar a penjar? Les posicions no s’acosten, un tort els ha mirat a tots i acabaran a calbots.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

Un poc més enllà, a prop d’un mirador sobre un riu, el viatger va trobar un estrany objecte. Era una bola del vuit, la màgic 8 ball, un estrany aparell que tenia la capacitat de contestar a totes les preguntes que li feren. El viatger va començar a jugar amb ella.

A qui fer obres l’interessa? A l’alcaldessa. On busca finançament per a pagar tot això, si no té pansa l’ajuntament? En la diputació. Qui els carrers mana alçar, quan més forats fan, millor, i els fan sense parar? Un regidor. Qui en nom de la mobilitat munta un canyaret de veres que no tenen cap de trellat? Àngels Pérez Qui ordena asfaltar quan li entra un rampell o els carrers fa foradar? Picornell. Qui ompli la ciutat de merda, de pixums abundosos, i la convivència esquerda? Els gossos Però qui és culpable d’un acte tan fastigós, i una miqueta miserable? L’amo del gos.

A P UN TS DE FA LLA

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T MA JOR

Qui grafitis sol pintar, o a les parets ha signat i tot ho sol embrutar? Un descerebrat. Qui mitja platja remou dient que hi ha un desajust i que el turisme no es mou? El Just. Qui talla qualsevol carrer quan més cèntric, millor, per obres o per plaer? Un regidor. Qui tanca el centre Broseta deixant ràpidament a empreses en camiseta. L’ajuntament. Qui es beneficia de fer obres, els veïns, els comerciants, les empreses, els manobres? Els governants. La ciutat està endeutada, quan el deute pagarà i de nou serà admirada? Ni hui ni demà. Quan, a la mala fortuna, convertiré en ferralla i m’allunyaré ja d’una? Quan cremen la falla.

A P UN TS DE FA LLA

Pensant en la darrera contestació, el viatger va guardar la contestadora bola del vuit que s’havia trobat i va continuar el seu camí. Es va tornar a creuar amb alguns participants de l’estranya comitiva que havia trencat l’espill d’un aparador. Estaven encenent dues veles negres al davant d’un altaret que havien muntat en una cantonada. Entonaven una estranya salmòdia. Es va allunyar d’allà acompanyat del so la cançoneta. Mala fortuna cridem, la mala sort demanem per a tot aquell jurat que mal ens ha puntuat; veles negres encenem perquè maleir volem a qui ens vol amargar i sense premi deixar; un any més esperem tindre el premi que volem, el volem assegurar i per això fem cremar veles negres maleïdes per un bruixot, beneïdes, que procure la desgràcia a qui, sense cap gràcia, no ens deixe aconseguir ni un palet per a gaudir. A poc a poc, el viatger va eixir de la població. Li va semblar veure el Bufó arreplegant gent pel camí i convidant-la a entrar en l’hostal de la desventura. Va procurar que no s’adonés de la seua presència mentre s’allunyava. Va caminar durant hores fins que va perdre de vista la Mala Fortuna. Colpit per les experiències que havia viscut, marxava amb l’esperança de no tornar a topar-se amb ella mai més. Mai més.

ARTISTA DE LA FALLA Palacio i Serra AUTOR DE L’EXPLICACIÓ Josep Enric Gonga LEMA La bona ventura IL·LUSTRACIONS EXPLICACIÓ DE LA FALLA ©Teo Brunet

A P UN TS DE FA LLA

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T I N FA N TI L

Marta buscava, sempre, presagis. Des que sa mare li va contar que, quan estava embarassada d’ella, una gitana li va llegir les línies de les mans i li va dir que la ﬁlla que esperava estaria tocada per la bona ventura, que es va obsessionar en tot allò que tingués a veure amb la bona sort. La seua iaia, una dona de costums i manies antigues, estava sempre preocupada amb el mal d’ull. De menuda, Marta va viure envoltada de tota classe d’amulets i talismans per a protegir-la de qualsevol maledicció.

Aigua beneïda de la salpassa per ruixar l’habitació, i aconseguir amb això protecció contra tota passa. Un grapat d’herbes de sant Joan penjades en un saquet al coll, collides la nit del sant d’un matoll que del mal d’ull la salvaran. Una creu de romaní pel dimoni espantar, sempre li solia posar per dormir baix del coixí.

A P UN TS DE FA LLA

Marta va créixer rodejada per tot aquell seguit de talismans. Acostumada a la seua presència, va acabar convençuda de què sí, que la protegien de veritat, que la bona sort de la qual gaudia, era a causa d’ells.

Marta, però, va continuar sent molt afortunada. I com no tenia cap pota de conill per atribuir-li la seua bona sort, va començar a adjudicar-li-la als més diversos objectes i circumstàncies.

Un fet fortuït, fruit de la casualitat, va acabar de convèncer-la de la seua efectivitat.

Si tenia un any de prosperitat, al raïm de cap d’any ho atribuïa; els grans que es menjà aquell dia assegurava que li l’havien donat.

Una pota de conill contra mals i malalties, portava damunt, tots els dies, per fugir de tot perill.

La iaia i els seus amulets li procuraven fortuna, cada herba en donava una gràcies a molts detallets.

Tenia la pota en les mans, quan, en una rifa fallera, fou premiada la primera amb un dels premis grans.

Li procurava bona ventura un ram preciós de llorer, que la iaia li solia fer el diumenge de Rams amb cura.

Un conill blanc de mascota de premi li va tocar, de la pota es va oblidar per un conillet que bota.

Li era molt propici l’amor si baix el muérdago es besava quan el Nadal arribava alegre, familiar i acollidor.

La iaia li va proposar tallar-li al conill la poteta, però Marta, molt inquieta, en rodó es va negar.

No es tirava cap pet gràcies al bon julivert, cada dia un ram ben verd li evitava eixe colpet.

El conill fou indultat i la poteta va salvar, ningú li la va tallar per usar-la sense trellat.

El romer li assegurava tindre molt bona memòria, en exàmens era decisòria que bones notes li donava.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T I N FA N TI L

Tot açò va fer que Marta visqués tota la seua vida convençuda de tindre bona ventura gràcies als amulets i els talismans. Va tindre sort en l’amor, amb un bon home casada, sempre molt enamorada i amb ﬁlls que eren un tresor. La vida li portava fortuna, bon treball i bona casa, la mala sort, molt escassa, contra ella tenia vacuna. En complir quaranta anys va tindre una gran idea. Se li va ocórrer en bufar les veles en el seu aniversari mentre li cantaven allò de... Anys i anys, per molts anys, a la una per molts anys...

A P UN TS DE FA LLA

Compartiria amb tot el món les seues experiències de ventura i felicitat, tot allò pel que havia rebut el nom de Marta l’afortunada. Quaranta anys. Havia aconseguit gaudir d’una bona família, d’uns ﬁlls fantàstics, d’una bona faena... i damunt li havia donat sort a la comissió fallera a la qual pertanyia, i què, curiosament, complia quaranta anys al mateix temps que ella...

Va posar-se en marxa sense pensar-ho. A la casa de la iaia va muntar el museu com un xicotet homenatge a ella. Va posar un cartell amb el nom amb què el va batejar, que deia: Museu de la bona ventura. Qui vulga la sort temptar que el vinga a visitar cada dia amb premura.

Un pastís d’aniversari amb la falla va compartir, pels anys que varen complir sense passar cap calvari.

Darrere la porta d’entrada deixà la vella ferradura que la iaia, amb molta cura, va penjar il·lusionada.

Anys de premis i alegries de festa i de germania, de viure junts, dia a dia, gaudint de tot sense manies.

Amb ella, la sort perdura, la desgràcia és expulsada, i la protecció és assegurada, que els maleﬁcis conjura.

[ A fortuna ts ] E XP L I CAC I Ó MO N U MEN T I N FA N TI L

Un guia, disfressat de bufó boig, rebia els visitants. El boig que, sense artiﬁcis ni màscares, sempre diu la veritat. Al so dels alegres sonalls de sala i sala anava, i als visitants explicava cada objecte entre balls.

Un anell amb un diamant, que pertanyia a la besiaia, amb una brillantor que esglaia, espera majestuós al visitant.

Tota la gran col·lecció de talismans i amulets, que la iaia, als seus néts, deixà com a protecció.

És detector de mentides i allunya la malaltia, pots dormir bé cada dia cap malson amb ell convides.

La primera de les sales estava plena de caques, qui les xafa amb les sabates li arriba la sort amb ales. Penjaven rastres d’alls contra males vibracions, enveges i altres qüestions, que espantaven sense retalls. També qui amb els vampirs creu, es sent amb ells protegit, i pot anar-se’n al llit sense por d’atacs arreu. En una altra habitació es pot demanar un desig creuant els dits d’enmig i es complirà de debò. Un trebol de quatre fulles presideix l’habitació, si el toques, rebràs un do: fortuna en tot el que esculles.

Una moneda de cara té el diamant al costat, és símbol de tranquil·litat si cau de manera clara. Sabuderia i llarga vida dóna també un elefant; trompa en alt, molt elegant, en ella, la sort adherida. Símbol de la vida en pau és una coloma blanca, en el pic porta una branca d’oliva que a aquella atrau. El museu té el seu ﬁnal en una estança obscura, on es veu i mai s’atura, una pluja d’estels sensacional. Estirat a terra, el visitant, desitjos pot demanar, així se’n podrà anar content i molt expectant.

A P UN TS DE FA LLA

A l’eixida del museu Marta va muntar una tenda de talismans perquè els visitants els compraren i pogueren compartir la seua bona ventura. Entre altres amulets es podien adquirir... Polseres de color roig contra energies negatives, polseres molt efectives per a no tornar-te boig. Polseres de color verd d’esperança en el futur, perquè aquest no siga dur i en ell la conﬁança no es perd. El projecte de Marta, com altres seus, va ser un èxit, Enguany ha cedit a la seua comissió part d’aquest per a que tot el món el puga veure en temps de falles.

“L’art i la cultura només ofereixen alternatives a qui no està presoner dels mitjans de comunicació de masses que encenen el poble. El foc arrossega “al canal” i ens quedem a la sort de viure la seua volta.” Lluís Añó (Exredactor de Canal 9)

[ Fum per tot arreu ] [ A fortuna ts ]

Miguel Ă&#x20AC;ngel Picornell Fani Grande Ă&#x20AC;ngels Moreno Vicent Lloret Enric Pellicer Mario Gual

[ A fortuna ts ]

UNA FALLA ANOMENADA CANAL 9 per Miguel Àngel Picornell, actualment Regidor a l’ajuntament de Gandia i extreballador de Canal 9.

om una falla. Així podria resumir-se el naixement, vida, mort i resurrecció de la televisió pública de tots els valencians. En un dels programes pioners de la primera etapa de Canal 9, el “Show de Joan Monleón”, les monleonetes –una mena de go-gos portadores de sengles vidrioles que situaven estratègicament a l’alçada dels pits- cantaven en cada entrega allò de:

encobertes... i fins i tot, escàndols sexuals, acabaren per cremar la falla de Canal 9 després d’acumular un deute de 1.300 milions d’euros. Fou el punt i final a un sainet grotesc en el que, després d’un primer expedient de regulació d’ocupació (ERO) declarat nul pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, arribà la traca final amb la supressió del servei públic de ràdio i televisió.

“a guanyar diners

Igual els valencians ens mereixíem el càstig de quedar-nos sense el principal vehicle vertebrador de la nostra llengua, cultura i tradicions, en haver avalat a les urnes elecció rere elecció, els anys de balafiament que ens han deixat a un pas de la ruïna; però tot i això, no sembla lògic que siguem l’única comunitat autònoma amb llengua distinta del castellà que no té mitjans audiovisuals propis. El que acabe de relatar forma ja part de la història, una mena de malson amb els seus personatges reals inclosos. El Moniato, Pedrito García o Paco Telefúnken ja formen part d’un imaginari museu televisiu de ninots indultats.

on estan, on estan? a guanyar diners...” La resposta a la pregunta encara és una incògnita però sabem que els diners se’ls gastaren en coses que poc o res tenen a veure en la producció de continguts per a ràdio i televisió. La famosa visita del Papa en el 2006 és un bon exemple: 6’4 milions d’euros -més de mil milions de les antigues pessetes, que es diu molt prompte- en el lloguer d’unes pantalles que, en realitat, costaven la meitat. En el sumari del cas Gürtel es parla que, presumptament, més de tres milions anaren a parar a les butxaques dels membres de la trama criminal. Costosíssims i poc rentables programes comprats a productores madrilenyes amigues, contractació d’opinadors de la meseta per a malparlar de l’oposició i lloar el govern de torn, drets exclusius en mascotes de clubs de futbol que mai aplegaren a utilitzar-se, endollats a tutiplén sense cap necessitat, subvencions

Canal 9 va ser útil per a les falles en la mesura que va comptar com ningú ho havia fet abans la trilogia f a l l e r a . Va s a b e r i n n ov a r e n l e s retransmissions en directe d’actes com l’ofrena, la mascletà o la cremà. I eixe és el legat que ens han deixat els professionals que feren possible que les imatges i el so de les falles aplegaren a tots i cadascun dels racons de la geografia valenciana. Són ja tres els exercicis fallers –les emissions s’interromperen el 29 de novembre del 2013- sense Canal 9 i sembla que ja es veu

FUM P E R T OT A RRE U

la llum al final del túnel i les falles del 2017 podrien tornar a la graella de programació del nou Canal 9. Es compliria en certa forma l’axioma faller: de les cendres de l’antiga Radio Televisió Valenciana naix la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Es parla precisament de la data que coincideix amb el tercer aniversari del tancament -29 de novembre del 2016- per al reinici de les emissions. En el moment d’entregar aquesta col·laboració –primera quinzena de setembredesconec més detalls. Els partits polítics no es posen d’acord sobre la composició del nou Consell d’Administració i la cosa va demorant-se. En qualsevol cas, hi ha una batalla judicial en marxa respecte dels drets dels antics treballadors de l’empresa –vora 1700- que fórem acomiadats en l’ERO d’extinció. Cal esperar que amb l’arribada de la nova Radio Televisió Valenciana, els valencians recuperem la nostra autoestima i a la vegada deixem de ser l’única comunitat autònoma sense els seus mitjans audiovisuals públics. v

[ A fortuna ts ]

terra sota els teus peus

(Divendres,15 maig de 2014)

per Fani Grande, escriptora i guionista.

a història tracta d’un ase vell que cau accidentalment en un pou sec i com afronta el seu amo la situació. Com en tota història que corre per Internet, té variants. Respecte de l’amo de l’ase: en unes històries apareix retratat com un bon paio que no té mitjans per treure a l’animal del fons del pou i que decideix liquidar-lo per posar-li fi al sofriment. En unes altres, és un autèntic malvat que l’única cosa que vol és desfer-se de l’ase perquè ja no li serveix per a res i no suporta els seus brams des de l’interior del forat. En algunes apareix també una esposa i solucionen l’assumpte de manera consensuada, però sempre de la mateixa forma. Sobre el ruc també existeix alguna diferència: en unes històries no para d’estralejar, en altres ocasions plora compungit durant hores, i, en algunes interpretacions del conte, l’ase està calladet. En una, fins i tot se li posa nom: Perico. Pales o cabassos són les eines utilitzades per tirar la terra dins del pou en quasi totes les narracions trobades. El punt invariable és l’aparició de vilatans còmplices que ajuden a tirar terra dins del pou per enterrar viu al solípede sense qüestionar el mètode ni buscar alternatives menys radicals. El final és el mateix en totes elles: l’animal ix del

pou. Davant la sorpresa general, a cada palada de terra o cabàs que li cau damunt, la hi sacseja, l’aplana amb les peülles, i puja damunt del muntonet una vegada i una altra fins a aconseguir el brocal i deixar-se anar al trot. Moralitat... Aquesta setmana s’han llançat 1.438 cabassos de terra en forma de burofax dins d’aquest pou anomenat Radiotelevisió Valenciana. L’objectiu era tancar-la definitivament una vegada està sec el pou. Sobre RTVV s’han explicat, s’expliquen i s’explicaran milers d’històries, totes amb moltes variants i matisos. Pot ser que una per cada treballador acomiadat injustament per via burofax, potser una per cada ciutadà que l’ha pagat de la seua butxaca i que no l’ha gaudit. Segurament hi haurà narracions fins que es digerisca com, aquesta societat, ha passat de tindre uns mitjans de comunicació autòctons i públics, sorgits d’una necessitat i un dret, acompanyats d’un consens polític entre els partits; a aquest ‘gens ni miqueta d’audiovisual públic’, imposat per un únic partit i de manera unilateral. En totes les històries es trobarà un punt en comú: els còmplices que van agafar cabassos, els van

FUM P E R T OT A RRE U

omplir de terra, i els van llançar al pou sense qüestionar el procediment. Sense buscar una altra solució per treure a l’animal’ amb ‘vida’. Uns còmplices que (a)pareixen repartits per moltes altres històries, que d’altres ciutadans podrien escriure en aquest moment de pous tancats, on segueixen tirant terra cada dia, com una rutina més... Sense parar ni plantejar-se, si no es poden fer les coses d’una altra forma. En una de les versions del conte inicial he trobat un final insòlit: “El ruc va tornar i li va donar una mossegada al granger que havia volgut enterrar-lo viu. La ferida es va infectar, i l’home va morir de septicèmia després de grans sofriments”. No sé tu quin final posaràs a la teua història, jo ja estic aplanant la terra sota els meus peus. v ©Fani Grande “El Fémur de Eva” (Editorial Cientocuarenta)

[ A fortuna ts ]

Fum per tot arreu

“Rum, rum, tabalet de fum, el que es riurà la pagarà.”

(antiga cançoneta de jocs infantils)

per Àngels Moreno, escriptora. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2017

iutat Ducal era molt afortunada. No li faltava de res. Tenia una de les millors platges de la Mediterrània, muntanyes imponents i una horta esplèndida. Una Història centenària, escriptors i poetes reeixits, govern progressista, serveis acunçats de cultura, festes i esports, un atractiu comerç tradicional i els més moderns centres comercials. Mitjans de comunicació a mansalva i prestigi, molt de prestigi. Fins i tot, tenia una Federació de Falles i un Museu Faller d’allò més apanyat en un edifici ampul·lós que duia de cap als seus directius, al govern municipal i a les vint-i-tres (23) comissions falleres a l’hora de pagar la hipoteca. Era com una capital en menut. Hi havia la llegenda que, en altres temps, Ciutat Ducal havia estat com una petita cort italiana del Renaixement. Així ho repetien orgullosos els seus habitants sempre que hi venia a compte. Els fallers de Ciutat Ducal, a més de xovinistes, eren força apassionats i excessius en opinions, desitjos, accions i decidits a l’hora de gastar el Pressupost. Tenien per cert que les Falles eren la festa del foc més artística, mes grandiosa, més genuïna, més

sorprenent i més tradicional del poble —“ciutat”, preferien anomenar-la els seus veïns—, una festa ben coneguda arreu del món, la qual naixia en la capital i es reproduïa com a bolets per gairebé tots els pobles de la Comunitat —País, preferien anomenar-la bona part dels seus habitants. S’acostava el temps de les Falles i els veïns de Ciutat Ducal estaven amoïnats. Per què, es demanaran els lectors —si és que n’hi ha algun— amoïnava tant als veïns la proximitat d’unes festes tan singulars? Té la seua explicació. Els habitants d’a peu de Ciutat Ducal, val a dir, aquells que no pertanyien a cap comissió, consideraven les Falles un goig i un turment alhora —més aviat un turment. L’aparició als carrers, de la nit al matí, de quaranta-sis (46) monuments, juntament amb tots els additius que l’ardor i desmesura dels fallers afegien cada any i, sobretot, el tancament i l’ocupació massiva dels carrers i places que impossibilitaven el trànsit, amb la condescendència paternalista de l’autoritat competent, convertien les Falles en la festa més sorollosa, més feixuga i més incòmoda del món. Fins i tot els gossos fugien espaordits en veure una brusa de llaurador valencià.

FUM P E R T OT A RRE U

Cansats de suportar tants excessos, els ciutadans, si podien, escapaven del suplici de les piuletes entre les cames, despertades matineres, traques a doll, música de xaranga —les bandes serioses escassejaven cada vegada més— el discomòbil a les carpes de les 23 comissions que rebentava a decibels les nits de la, per si, tranquil·la població. El Món Faller, però, seguia el seu ritme de treballar sense descans per a la Falla -treballadors sí que ho eren- i per amor a l’art —i generosos, també—. Organitzaven cavalcades, decoraven carrers, muntaven festivals, sopars, presentacions. Elaboraven llibrets esplendorosos, que ben pocs llegien, inundaven el barri de banderetes i loteria i apel·lant a la seua imaginació aportaven sense parar activitats noves —quantes més, millor—, encara que foren afegitons aliens a les falles arreplegats d’ací i d’allà, que tot valia en l’intent que la seua falla reeixira i s’emportara bona cosa de banderins, una altra de les dèries dels fallers que els feia pegar bots, al més pur estil Rita Barberà, a cada banderí que els atorgaven. Però no tot eren alegries als casals fallers. Entre hipoteques i excessos, o a causa d’ells, els fallers tenien una pedreta en la sabata —per no dir un còdol —que els amargava l’existència: el Pressupost.

Els veïns, antany solidaris, havien esdevingut ronyosos —ves a saber per què—, fins al punt que, en sentir l’aldarull dels fallers demanant “la voluntat per a la falla”, ni els obrien la porta. L’Ajuntament, font principal de financiació, sempre escatimava la subvenció al pressupost que, cada any més inflat, li presentava la Federació. La crisi que tot ho abasta venia a empitjorar la situació. Fins i tot crisi de reines falleres n’hi havia, fatalitat que donava què pensar. Què fer?, es demanava el Món Faller de Ciutat Ducal. Ells tenien solució per a tot. D’eliminar activitats no volien ni sentir-ne parlar, faltaria més! I la idea boja d’alguns carabasses que proposaven reduir al cinquanta per cent, si més no, el nombre de comissions, ni se la plantejaven. I pobre d’aquell que gosara fer-ho! Algunes comissions (per sort no totes), amb el vist-i-plau de la Federació i el silenci tolerant dels governs municipals, foren del color que foren, al punt trobaren la solució: estalviar en els monuments.

[ A fortuna ts ]

Com que la pensada els curullava d’orgull, es llançaren en cos i ànima a aplicar-la, i en un tres i no-res la falla quedà reduïda a uns ninots de poliuretà fets en sèrie i a quatre fustes mal pintades construïdes pels mateixos fallers, que els artistes professionals picaven massa alt i calia estalviar. I així, els Monuments, elements essencials de la festa, a la qual donaven nom, anaren empetitint-se, simplificant-se, perdent caràcter i protagonisme per a decepció del veïnat, desencant dels visitants i desprestigi de la festa. Fins i tot els versets explicatius que acompanyaven les escenes havien acabat en ripios sense rima ni gràcia que feien alçar de la tomba als literats i poetes del Segle d’Or Valencià i avergonyir i indignar als joves poetes de la comarca que, en profusió, havien heretat el seu geni i talent. La Nit de la Cremà, Ciutat Ducal s’omplia del fum pudent i negre com ala de corb que, en cremar, desprenien les falles. Els veïns angoixats ja no s’abocaven al carrer, com havien fet antany, a divertir-se, escridassar als bombers i presenciar la culminació de la festa. Ans al contrari, barraven balcons i finestres per tal que el fum infest del poliuretà no els inundara la casa. D’aquesta manera acabava la festa, aquella tan espectacular, sumptuosa i desmesurada, de la qual els veïns fugien com ànimes que porten el dimoni.

L’endemà de bon matí, als carrers de Ciutat Ducal ja no hi quedava ni mostra del terratrèmol que l’havia arrasat durant quatre dies, gràcies a l’equip municipal de neteja que, diligent i acunçat, havia deixat impol·luts carrers i places. Clarejava. El poble-ciutat dormia els excessos. El Món Faller també. Al poc, començà a sentir-se una remor de veus infantils jugant al joc del Rum rum. La xicalla formava un rotgle al bell mig del carrer, tot just al lloc encara tebi que, a penes unes hores abans, havia ocupat la falla del barri. Agafats de les mans pegaven voltes i voltes cantant l’antiga cançoneta que alguna iaia nostàlgica o ociosa els havia ensenyat. Intentaven no riure, condició imprescindible per a no pagar i que els tiraren del rotgle. “Rum rum, tabalet de fum, el que es riurà la pagarà... Rum rum, tabalet de fum, el que es riurà la pagarà...” Alguns veïns matiners contemplaven l’escena abocats a la finestra, amb l’esperança que aquells xiquets, amb la seua capacitat per resoldre les coses amb imaginació i senzillesa, donaren una altra oportunitat a les falles. v

FUM P E R T OT A RRE U

CADÈNCIA per Vicent Lloret, historiador de l’art.

Una espelma dóna llum i ombres dibuixa al sostre. Balla la flama fràgil contusionant ses formes. Testimoni de cadència latent i pols escampada al terra. Cada vegada més petita... -Mirall de silencis trencats-. El temps marca el seu batec mentre el foc s’apaga lent i com l’encens el fum puja per esllavisar-se al no-res. Sens escoltar... Sense sentir... Cau la nit eterna. L’últim ninot és mort.

Text poètic presentat al premi Joan Climent de l´any 2017

[ A fortuna ts ]

El laberint de tu per Enric Pellicer, poeta, director de la revista Decibelium i del festival musical Festardor.

He caigut al laberint dels versos que colpegen les nits de tu i de mi, en aquest oceà fantàstic. Sóc un paisatge que no és mou, una tempesta ofegada en el fang, un vals de nit en el Casal de casa nostra, i aquell passacarrer etern que no t’oblida. He recordat les teues mans en cada silenci. He recordat les teues cames a ritme d’albaes, en cada abraçada. I eres com una cançó de bressol en cada lluna plena. Sóc qui sóc per ser qui eres, i guarde l’enyorança eterna de la terra que no t’oblida.

Text poètic presentat al premi Joan Climent de l´any 2017

il·lustració de ©Mario Gual

“La festa no coneix fronteres i situa els subjectes sobre el globus terrestre i contempla el lliure joc de les forces que obren sobre ells. A qui llavors se sobreposa pel seu esforç i caràcter, li concedeix la sort de compartir la seua experiència amb la resta.” César Darocas (Enginyer Cartogràfic)

[ Oberts al món, patrimoni de tots ] [ A fortuna ts ]

Abel Balbastre Jesús Peris Fina Girbés Xavier Serra Antonio Colomina

[ A fortuna ts ]

Pray for UNES FALLES EN VALENCIÀ per Abel Balbastre, estudiant de historia a la UV.

ots plegats caminàvem sota les ombres dels ninots a ritme de la dolçaina i el tabal i el parlotejar valencià de la gent. Allí, al bell mig de la ciutat, ens rodejava, plenament, la sàtira i el color. Recorríem els carrers com recorrem la nostra vida, impregnant-nos d’una festa oberta i popular, una festa valenciana, una festa feta pels valencians i valencianes, una festa en valencià. Alegrement bevíem d’un ambient irreverent i, per què no? Combatiu. Ens fèiem un gelat i procuràvem que tinguera tants colors com la nostra falla, i sí, com a bons valencians, quan més gran i vistós millor, sinó no estava tan bo. Tristament recorde aquells dies. Recorde aquells dies amb els ulls vidriosos. Els meus oïts manquen de paraules valencianes al caminar pels carrers de la capital. Per sort, les paraules satíriques escrites als cartells de les falles continuen sonant en la nostra estimada llengua. Però, quant de temps de vida li queden a eixos pobres cartells valencians? Tan sols! Rodejats de llengües extrangeres que pregunten -What does it mean? O que directament insten al -¿Y porque no lo ponen en castellano? ¿De qué les sirve ponerlo en esa lengua que hablan cuatro mataos? Ens farem patrimoni cultural inmaterial? Sí! Continuarem fent les falles en valencià? Ja vorem! Tot dependrà si des de Madrid es prenen els cartells a bé o a mal. Esperem que no s’ho prenguen les senyals i els cartells de trànsit. Tots plegats caminem sota les ombres dels ninots a ritme de «zarzuela y castañuela»... v

OB E RTS A L M Ó N , PATRI M O N I DE T OTS

[ A fortuna ts ]

LES FALLES GLOBALS per Jesús Peris, Professor ajudant doctor en Universitat de València i President de l’Associació d’Estudis Fallers.

’abelleix compartir amb vosaltres dues anècdotes que crec que il.lustren molt bé el que volia contar-vos hui. Fa un poquet més de deu anys, vaig tindre ocasió de participar a un programa d’estudis hispànics a la ciutat de València d’una xicoteta universitat dels Estats Units. Entre les classes que estudiaven ací, i per tal d’incentivar la seua immersió en la societat valenciana, hi havia una molt original, que no és gens habitual en els programes a l’ús. Es titulava Field Study i era una mena de pràctica. Els estudiants havien d’inserir-se en alguna associació de la ciutat, o fer alguna activitat, i anar fent una mena de diari. Les experiències es posaven en comú per àrees en reunions en classe amb el professor responsable de l’activitat, que durant algunes edicions vaig ser jo. L’any que vaig incorporar-me al programa, ho vaig tindre clar: les falles eren un element imprescindible en aquella classe, i vaig començar amb la meua pròpia falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, al Barri del Carme. L’èxit va ser absolut. L’estudiant ros i entusiasta que ens va tocar es deia Steve Domanik, i va integrar-se absolutament en la falla. Fins i tot va eixir disfressat de vaca a l’apropòsit de la presentació i hui encara se li recorda amb simpatia. S’ho va passar molt bé, simplement perquè durant quatre mesos va ser un de nosaltres. I després la seua memòria de l’actitivat estava molt bé, perquè mostrava que havia comprés el més important: les falles eren un element fonamental a la nostra ciutat, una community, un espai de sociabilitat que enfortia el nostre sentiment de pertinença a la ciutat, i que funcionava com a element identitari per al grup i per a cadascun de nosaltres. A la següent edició les falles varen ser l’element monogràfic de la classe, i els estudiants s’integraren

en diferents falles de la ciutat. A més, i de manera complementària, vaig organitzar un xicotet seminari sobre la festa amb xarrades des de diferents punts de vista a càrrec de reconegut experts. Tan reconeguts com que vaig contactar per a l’ocasió amb la gent de l’Associació d’Estudis Fallers. Al final del seminari jo mateix havia esdevingut membre, fins a hui, en que sóc el seu orgullós i feliç president. El que volia a dir és que els responsables acadèmics del programa als Estats Units -i després els estudiants que tingueren la fortuna de participar en aquells programes- entengueren molt bé el vertader potencial cultural de les falles, i el que les fa vertaderament úniques: la combinació de cicle ritual, més expressió artística, més xarxa de sociabilitat comunitària, més element identitari. Recorde que alguns d’ells comentaren en les classes com de diferent era la festa viscuda des de fora, pel turisme massiu, i viscuda des de dins dels casals. L’altra anècdota és de l’estiu passat, de la Fira de Juliol a la ciutat de València. Hi havia un concert de Bajoqueta Rock a la plaça de la Mare de Deu, és a dir, no només rock en valencià, sinó rock molt específicament valencià. Era molt gratificant veure a la multitud que ballava i reia, i entre ella, completament barrejats i integrats, molts turistes que s’havien trobat amb aquell espectacle en part incomprensible però en part també que els parlava amb el llenguatge universal de la música, i els feia sentir partíceps per un moment de la cultura pròpia de la ciutat que estaven visitant. No altra cosa és el famós turisme cultural. El que em fan pensar aquestes dues anècdotes -i fets més evidentment destacats, com la recent participació de dos artistes fallers en el Burning

OB E RTS A L M Ó N , PATRI M O N I DE T OTS

Man, festival artístic dels Estats Units que té com a element central el foc i les arquitectures efímeresés que les falles, per tal de ser atractives per al turisme cultural, o per ser valorades i estimades més enllà de les nostres fronteres, el que han de ser és precisament el que són. És a dir, no és el gegantisme el camí, no es tracta de ser més grans que ningú ni de ser homologables a qualsevol gran esdeveniment d’eixos que estaven tan de moda fa uns anys i semblaven ser la panacea universal per posar-nos en el mapa. Les falles són un fet important culturalment precisament perquè tenen eixa combinació peculiar de la que parlava adés. No han de canviar per fer-se for export, no han de bandejar la llengua pròpia, per exemple, sinó que han de persistir en ser el que són, perquè els nostres visitants tinguen l’oportunitat de contemplar a un poble posant en acte de manera col.lectiva la seua cultura viva. No és un element de museu, no és una performance per a turistes: és cultura popular que ve de lluny, que encara viu, contemporània a la societat que la crea, i que va lluny. Personalment crec que eixe serà l’efecte més beneficiós del nomenament de les falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat (o, en qualsevol cas, del procés per arribar a ser-ho): el fer conscients els valencians del valor patrimonial de la nostra festa. Perquè si hi ha una cosa de la qual moltes vegades no hem anat sobrats és d’auto-estima. I això val per a València ciutat i també per a la nostra estimada Gandia: és a dir, per estar en el mapa, per a rebre turisme de qualitat, no ens cal ni la Fórmula 1 ni el Gandia Shore, ni cap dels altres grans gestos de provincians acomplexats que ens han arruinat i ens han fet presa fàcil dels corruptes locals i dels importats. No ens hem de disfressar per ser el que no som ni pagar cànons a corporacions internacio-

nals. El nostre vertader tresor està en la natura -en les muntanyes que no ens han cremat ni assolat per construir urbanitzacions, en racons de mar que han resistit l’especulació i la codícia, en els nostres monuments i en les nostres trames urbanes. Però també en la nostra cultura, en la nostra manera de viure, en la nostra manera de ser comunitat i de celebrar-ho. I les falles són un element excel. lent perquè són -i encara ho poden ser més, sense trair-se a elles mateixes- un compendi perfecte del millor que tenim: eixa manera constantment renovada i alegre de viure la nostra cultura, el goig de ser valencià i de ser poble que ens puja a la gola en arribar el mes de març. Que no se’ns oblide. v

[ A fortuna ts ]

Un camp sense portes per Fina Girbés, escriptora i poetessa.

iu el refrany que és impossible posar portes al camp. És a dir, que tot i que algú pretenga limitar les aspiracions humanes, al capdavall hi ha un punt en la llibertat personal que esdevé infranquejable. Si, a més, l’apliquem al període de la joventut en què la sang bull a més graus de l’habitual i en què es tenen les forces suficients per menjar-se el món, no hi ha portes ni finestres que la frenen. Ara bé no sempre ha estat així.

per traure el temps per a estudiar ja que s’havien de guanyar un jornal com fóra (venent fotografies, anant a treballar a l’obra, collint taronja els caps de setmana i les festes de guardar...). Allò del canal estret d’entrada i eixida de cultura era, per a aquesta majoria de gent, un fenomen tan estrany com trobar-se un bitllet de mil pessetes en les butxaques foradades d’uns pantalons acampanats.

Fet i fet, els que i les que pertanyem a la generació dels 60 o 70 som testimonis de com els jóvens actuals són molt més afortunats pel que fa al ventall de possibilitats al seu abast i perquè les portes al món les tenen obertes de bat a bat. I amb això, els intercanvis culturals, ai, la globalització!, són un fet indiscutible.

Perquè, a més, per a aquest grup majoritari les fronteres geogràfiques no s’allargaven més enllà de la província. Cotxe i carnet? Qui? Permís patern per a dormir fora de casa? Diners per a sopar encara que fora una hamburguesa que ni ta sols havia traspassat la frontera de la dura Alemanya? Rien de rien, com diu la cançó.

En els anys 60 i 70, qui podia permetre’s accedir a uns estudis universitaris? Qui podia viatjar a qualsevol país? Com es conceptuaven les relacions sexuals? Quina relació hi havia entre pares i fills? Quines eren les limitacions?

Quant a les relacions sexuals (que també el sexe és cultura), la tònica era la desinformació. El tema era tabú i, tot i que ja no calia portar carrabina per anar al cinema amb la parella, els jóvens ho tenien prou magre per desfogar les seues ardors.

Sí, sí. Hi havia una mena de canal menut i estret a través del qual la nostra cultura eixia a l’exterior i, alhora, permetia l’entrada, mesurada, organitzada i censurada, d’unes gotetes de cultura aliena. Però aquest intercanvi depenia únicament d’un grup reduït de jóvens afortunats que tenien una posició econòmica folgada. Llevat d’eixa elit, una gran majoria estudiaven allò que el poder plasmava als llibres. A més, ho feien si tenien beca i, damunt, si podien compaginar els estudis amb la pluriocupació. Havien de fer mans i mànegues

Per descomptat, als pares se’ls parlava de vosté i els límits que imposaven eren indiscutibles. Així, els pocs o molts diners que guanyava un jove, passaven a ser patrimoni familiar i ell tenia la seua “paga” setmanal. L’hora de tornada a casa? L’hora de sopar entre setmana, que s’allargava els caps de setmana i, això sí, les festes cabdals podies tornar a les 2 de la matinada. Com anaven a pensar en intercanvis culturals més enllà de les fronteres si el seu món era una frontera infranquejable?

OB E RTS A L M Ó N , PATRI M O N I DE T OTS

Per tant, queda demostrat que, allà pels 60 i 70, el camp no només tenia portes, sinó que sovint estaven tancades amb pany i forrellat. Amb tot i això, si preguntes a eixes generacions per la seua joventut, et relataran les privacions com a anècdotes que aguditzaren el seu enginy i que els enfortiren de cara a afrontar les vicissituds de la vida. Després, a partir dels 80 comença un canvi, tan i tan accelerat, que escandalitzà i sotragà els ciments de la societat més encotillada i primmirada. El creixement d’una classe mitjana (Déu vulga que no la facen desaparéixer del mapa!) va permetre un estat de benestar familiar i, d’ací, la fortuna d’un grapat de jóvens, que s’han trobat un camp sense portes, un món sense fronteres. És de veres que els diners encara els limiten (I tant!), però... quants tenen accés a la universitat i un gran ventall de carreres per a elegir?, quants tenen carnet i cotxe?, quants han viatjat a l’estranger en bastants ocasions?, què és el que desconeixen del sexe?, qui no té en els pares uns veritables còmplices?, on estan els seus límits? Ara bé, és veritat que el grau de fortuna no és igual per a tothom. Per exemple, fixem-nos en una situació concreta per a no perdre’ns en milers de circumstàncies i situacions diferents. Les famoses beques Erasmus. Considerem d’entrada que tos els qui han pogut gaudir-ne són afortunats. Però, mentre que uns han recorregut mitja Europa, o mig món, aprofitant l’estada a l’estranger (la butxaca els ho permetia), d’altres han fet més

hores que un rellotge servint pizzes entre classe i classe. Per tant, per als primers, l’apel·latiu de beques “Orgasmus” s’addiu, mentre que per als segons l’experiència, encara que única i enriquidora, no ha estat tant plaent. Ara mateix, a punt d’acabar-se les vacances d’estiu, uns estan tornant de viatge de plaer o tancant l’última setmana en un apartament a la platja; d’altres estan arrapant euros en treballs temporals per tal de pagar-se la matrícula de la universitat (Tant de bo no continue pujant!). Ambdós són afortunats, però amb graus diferents. I per a consol dels menys afortunats, una cita de Sigmund Freud, fundador de la psicoanàlisi: «He sigut un home afortunat; en la vida no he tingut res fàcil». v

[ A fortuna ts ]

Banalització i saturació en el panorama informatiu de les Falles per Xavi Serra, creador de “Malalt de Falles”.

olts experts denominen a l’època actual l’era de la informació. Gràcies a les ja no tan noves tecnologies de la comunicació amb Internet al capdavant, és extremadament senzill estar informat del que passa al nostre voltant. Això almenys és el que des de tots els fronts s’encarreguen de vendre’ns. Cal preguntar-se si realment és així, si realment el poble està més i millor informat o aquesta facilitat no condueix a la situació contrària, a la sobreinformació. Encara que pensem que la festa de les Falles, i tots els membres que la formen, està allunyada de la societat, en el cas de la informació no ha seguit en absolut un camí diferent, tot el contrari. La informació superficial i banal ha anat fent-se la gran protagonista del panorama informatiu faller. Fem una ullada als motius pels quals s’ha arribat a este punt. Fa un parell de dècades, a meitat i finals dels anys 90, apareixen els primers espais webs dedicats a la informació de Falles. Estos eren espais molt primitius que representaven les úniques vies per poder assabentar-te de les novetats del món faller. En eixe temps no existien (o eren molt fràgils)

estructures dins de les comissions encarregades de gestionar la comunicació. Més endavant, en els inicis del segle XXI, comencen a aparéixer webs gestionades d’una manera més professional per periodistes que compartien esta condició amb la de fallers o amants de la festa. El fet que Junta Central Fallera convoque un concurs de pàgines webs fa que les comissions comencen el seu camí per la difusió de les seues pròpies notícies sense necessitat de comptar amb els grans mitjans de comunicació generalistes. A partir d’aquest moment, la revolució de les xarxes socials i els blogs ho canvia tot radicalment. Passem d’un escenari amb quantitat d’espais en Internet on la festa té el seu espai: es produeix una democratització de la informació ja que les comissions poden tindre el seu racó quan abans només l’oficialitat i la Secció Especial de València ho aclaparaven tot. Arribats a este punt, a aquesta cima de la informació de les Falles, en estos darrers anys estem vivint un procés de caiguda, de desinformació, de soroll

OB E RTS A L M Ó N , PATRI M O N I DE T OTS

informatiu. Passarem a continuació a mencionar algunes de les causes per les quals podem dir que el panorama informatiu faller s’ha banalitzat i està saturat fins a extrems exagerats. El primer motiu és la facilitat de creació de blogs, webs i comptes en xarxes socials. Qualsevol pot obrir un d’estos espais de manera completament gratuïta. Esta proliferació de mitjans digitals no ha repercutit en una diferenciació, sinó més bé en una còpia, en alguns casos descarada, d’altres que ja tenen una trajectòria consolidada al llarg del temps i que proposaren un model innovador en els seus orígens. D’altra banda, l’enviament indiscriminat de comunicats d’escàs contingut, que fan les comissions a tots els mitjans sense seleccionar per tipus d’audiències o objectius, ha fet que en un dia es llija el mateix de la mateixa manera en tots els llocs. El “copy-paste” i la repetició fins a l’extenuacio caracteritzen les publicacions dels mitjans digitals ( i de vegades també dels generalistes). Una altra raó és la manca de professionalització i, en alguns casos, manca de professionalisme. La majoria dels mitjans de comunicació fallers nadius digitals o generalistes estan conduïts per persones que es dediquen a açò de la informació de Falles de manera voluntària. Sense una remuneració ni dedicació a temps complet és difícil elaborar i és molt més fàcil tirar del que t’envien les comissions sense revisar. Així es publiquen algunes barbaritats que es publiquen…

Per últim, l’oficialitat tampoc fa res per canviar este model. Les diferents Juntes Locals repliquen el paradigma de Junta Central Fallera basat en un fallermajorisme galopant que no aporta altres vies per explorar. En lloc d’optar per fomentar la cultura de falla i altres elements, es tira per la via fàcil, per l’única aparentment possible per a les entitats oficials: la fallera major i la premsa rosa associada a eixa figura tan infinitament sobrevalorada. Davant d’aquest panorama de banalització i saturació, caldria començar a recórrer nous camins com els mampresos per revistes culturals digitals a l’estil de JotDown o Yoroboku entre d’altres. També caldria analitzar la possibilitat de plataformes lligades al periodisme de dades ja que el món faller genera un volum gens menyspreable d’aquestes que passen desapercebudes. Com es pot comprovar, el panorama informatiu faller en l’actualitat navega a la deriva sense un rumb fixe. Si les Falles volen ser prestigiades socialment, també s’haurà de fer per prestigiar la informació fallera amb accions per part de tots els actors de la festa. v

[ A fortuna ts ]

FOU FALLA FETA FORA per Toni Colomina, doctorat en Belles Arts.

Fou falla feta fora. Va haver de fugir lluny amb alíger bagatge i el cor carregat de somnis, anhels i quimeres impossibles a casa. Un taller en terra estranya on construir nova vida, nou món i nova falla. Fou falla feta. Desitjos de cartó remullats de farina amb la humitat insecable, llàgrimes, suada forjada a la Baviera. Un taller en terra estranya on construir nova vida. Fou falla Tornar acompanyat de ninots, i ser un d’ells. Plantar falla amb ànima, mediterrània, amb passió pixavina. Un taller en terra estranya. Fou

OB E RTS A L M Ó N , PATRI M O N I DE T OTS

Go home il·lustració de ©Toni Colomina

“Amb sort, les idees germinen en un llit de teories, forma i pràctica que impulsen el seu creixement, però els jardiners hem de tenir cura dels brots, perquè algunes llavors són les de la ruïna i les flors més belles són a vegades les més perilloses.” Asier de la Guía (Becari politòleg)

[ Re-brots verds ] [ A fortuna ts ]

Jordi Garcia Polop Vicent Gregori Acosta Josep Micó Conejero Rafa Andrés Gil Manuel Abel Dàvila Sabina Sergio Amar

[ A fortuna ts ]

Welcome, senyor Pons! per Jordi Garcia Polop, professor. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2017

iquel, hòstia baixa ja! M’han dit que ja està passant Xiricull —el comitè polític venia en tren. No és que no tingueren cotxe amb xofer, però, prop ja de les eleccions, donaven suport a la unió ferroviària per la costa.

d’esquerra no em van, però, com diuen els catalans, la pela és la pela —de bona fe ho sabia ell, un prejubilat de la banca que havia empudegat d’inversions tòxiques als clients de l’oficina bancària que dirigia anys enrere.

—Un momentet, no et ratlles, que ja acabe —va dir el President. Al bell mig del carrer, un rètol fet pels delegats de cavalcades amb moltes bombetes, penjava oscil·lant lleugerament a la brisa que venia del port.

Un ramal de la via ferroviària arribava al barri i, de tant en tant, algun dels trens connectaven amb la capital. Tota la comissió, fins i tot els nadons, como si fóra el dia de l’Ofrena, estava a peu de les vies amb la banda de Benitollos tocant la Muixeranga, ja que l’Himne Regional els semblava que es relacionava massa amb el partit conservador i, anem a parlar clar, eixe dia no era el cas.

—Vinga tira-li —Manel, l’home que estava al càrrec dels cables, va estibar cap a dalt l’interruptor i es va fer la llum. “Benvingut Senyor Conseller”, deia amb lletres festívoles. Aturat des que els edificis inacabats de la platja quedaren en pura estructura, tenia temps de fer ací i allà cosetes i ajudar en la falla. —Tu què trobes? Ens donaran la subvenció? —va preguntar el President al Secretari eixugant-se la calba. —Home —va dir el segon—, el regidor del seu partit ens ha donat esperances. Tu ja saps que a mi aquests

En dies de falles d’any electoral, els polítics anaven d’acte en acte fent-se selfies amb tothom a la captura del vot. L’alcalde, amb el seu cabell engomat, ja havia estat cantant al karaoke de la falla la nit de la plantà i ballant el merengue electoral en què havien convertit l’himne del partit. Alguna cosa quedava d’aquell comercial que va arribar a fer quatre duros i igual se n’anava de farra a Cuba, que pegava voltes amb el seu iot pel gust de cremar gasoil, lluint davant dels russos amb un bon grapat de traductores jovenetes a càrrec de

RE - B ROTS V E RDS

l’ajuntament. Molt més modest amb la crisi, encara li quedaven ganes i maneres.

per la nostra benvolguda festa. Veuré què puc fer. Done-li, al meu assistent, les dades.

Els fallers, sabien que la subvenció de la Conselleria de Cultura podia solucionar els apressants problemes econòmics que no deixaven dormir a l’Executiva de la falla. —“Ací tots els polítics diuen que l’economia va bé”, solia dir el Delegat de Festes. Que si ja tenim els “rebrots verds” i que si tothom té feina. Però sols calia parlar amb la delegació de llibret per a saber que no hi havia on rascar. Mig barri tenia els comerços amb les portes tancades i la resta a penes si sobrevivia amb els dos mesos de l’estiu. A més a més, el Museu Faller, obra d’un temps on els diners brollaven dels ullals dels solars, havia estat la pedra al coll que amenaçava amb deixar-los, no tan sols sense local si no al fons del riuet com a carnada per a les llises.

Ràpid el secretari va traure una carpeteta i li la va passar a un xic prim de barba Lincoln i pantalons de cama estreta visiblement incòmode en un ambient tan rústec per a ell. Després del vi, la llimonada i les cervesetes tots van tornar al baixador del tren i el Conseller va continuar camí cap al següent acte, ja passada la frontera provincial.

El Conseller i la comitiva de viceconsellers, assessors i periodistes van abaixar del tren amb els acords musicals i l’aplaudiment de la comitiva vestida com per a una boda del segle XVIII. Una besadeta a la fallera major, colpets a l’esquena amb el president i tots van desfilar amb pompa pels carrers fins on tenien parada la taula amb una torrada de marisc i un bon all i pebre d’anguila. Miquel va aprofitar mentre el Conseller s’eixugava les mans del suquet de la gamba que s’acabava d’engolir: —Mire, senyor Pons, com bé vostès diuen, les coses ja van millor, li diuen els “rebrots verds”, no? Podríem parlar de la subvenció a entitats culturals socials. La nostra falla dóna el perfil.

—Com ho veus Manel?—No sé què dir-te. Mira, Miquel que aquests sempre tenen bones paraules i després no en veus ni un. Les eleccions van ser el mes de maig i, contra totes les enquestes, les gavines van envair furiosament les conselleries llevant el qui no pertocava i pintant de blau fins els mobles. Miquel va trucar a la Conselleria de Cultura preguntant per l’assistent, però li van dir que ja no hi era. Una nova xica, càrrec de confiança de la nova Consellera, li va dir: —Mire, si vol podem organitzar un acte amb la Consellera el dia de la Mare de Déu del Carme i, si volen, podem parlar-ho aleshores. En acabar la conversa, Miquel va agafar el telèfon i va parlar amb els de la banda de Benitollos. Au, xiquets, heu que vindre a tocar l’Himne Regional al juliol, prepareu-vos, que cridem a Francisco perquè el cante...

L’altre va somriure i, condescendent, va respondre:

The story, all names, characters, and incidents portrayed in this production are fictitious. No identification with actual persons, places, buildings, and products is intended or should be inferred. v

—Bé, és clar. Nosaltres estem per la cultura popular i

(Text que podeu veure al final de totes les pel·lícules americanes.)

[ A fortuna ts ]

Els brots verds són més propis de la primavera i encara estem en l’hivern per Vicent Gregori, llicenciat en economia i actualment regidor en l’ajuntament de Gandia.

odem pensar que les veïnes i veïns de Gandia som afoRtunats amb el col·lectiu faller de la ciutat i jo, afegiria, que també el món faller ha d’estar agraït a tota la ciutadania. Qualsevol entitat o col·lectiu que, a l’igual que els fallers, treballe de valent per portar el nom de Gandia al més alt del cim de la muntanya, es mereix el reconeixement de tots. Les Falles representen la realitat d’una societat, posen de manifest les temàtiques quotidianes de les persones. A l’igual que el ciutadà ha experimentat una situació econòmica dolenta, també ho ha patit el conjunt de la societat i, per descomptat, les associacions que la vertebren. Històricament, la institució que representa la política local, l’Ajuntament, ha estat al llarg dels anys recolzant la festivitat de les Falles en el seu conjunt, però amb cura i de forma especial a la nostra ciutat. I ben cert és que eixe recolzament les falleres i fallers, les Falles li’l retornen a la ciutat amb la millor festa que arreplega cultura, tradició, història, llengua,...i que ha portat al fet que les FALLES en majúscules puguen ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i entren a formar

part d’un reduït llistat de festes que tenen aquest reconeixement arreu de tot el món. Amb aquesta breu introducció, hem de recalcar la necessària relació política-festa-cultura i, per tant, parlar-ne d’una relació afoRtunada en l’àmbit geogràfic regional, però especialment a la nostra ciutat. Tot i les complicacions econòmiques que pateix l’Ajuntament als darrers anys, des de l’inici de la crisi econòmica a l’any 2007, el consistori de Gandia i, per tant, els regidors de tots els partits polítics que han estat representats al si de la casa municipal han recolzat, defensat i mimat les festa de les Falles a Gandia. Els nous temps en posen al davant també nous reptes i hem d’aconseguir entre tots, fallers i polítics i, especialment, d’aquells que ens sentim fallers-polítics, trobar un futur de qualitat i millorable per a aquesta magnífica festa. De vegades tractem la festivitat de les Falles com a indústria, ja que mou economia i crea llocs de treball, doncs són molts els negocis/comerços

RE - B ROTS V E RDS

que juguen un paper important en la pròpia festa: orfebreries, perruqueries, indumentàries, artistes/ artesans fallers, pirotècnics, floristeries, músics, hostaleria,... El caràcter turístic de les festa associat a una ciutat turística per excel·lència com Gandia fa un condicionant necessari per treballar, promoure i divulgar, més si cap, les Falles. Les Falles s’han d’auto-Re-inventar com si d’un Re-brot verd es tractara per enaltir la festivitat i mostrar i demostrar a la ciutat i a la política que la seua inversió està més que justificada. v

[ A fortuna ts ]

LATÈNCIA DE VOLCÀ per Josep Micó Conejero, llicenciat en Filosofia i poeta.

.....................quan un d’aquests hiverns arribe, el cel estarà fosc, però, potser siga possible escoltar-lo elaborant en secret la flor sota el seu llençol d’aigua i vent,

Antonio Moura

d’un temps ençà, com si cessés la crisi, s’anuncia la verdor de la tija, més cada dia una capa de cendra

el lucre dels bancs esdevé un volcà,

tapa els porus on respira la vida

l’afer del totxo gratacels de cendra

i els diaris són boca de volcà

que esclaten de pus i corquen la tija.

que expulsen socarrats els drets en venda.

hi ha descontrol de caixa i vots en venda amb xecs nadó d’un talonari en crisi

totes les actituds no estan en venda

a dones dispars dadores de vida.

i la terra té els colors de la crisi, la primavera sembla un volcà:

són rojos els bassals contra la vida

cada maror una xacra a la tija,

si et cremen el futur com un volcà.

però els ciutadans defensen la vida,

la caixa comuna eixuga la crisi,

l’engany dels brots verds transformen en cendra.

retalls desfan sous i consum en cendra, donar hipoteques sega la venda

partides i equips esventen la cendra,

i el “recolzaré” picava la tija.

la salut dels emigrants va a la venda i molts metges objecten per la vida,

boques golafres roseguen la tija

brots verds que manquen d’aigua i llum són crisi,

i els brots verds trauen la llengua a la vida,

i els aturats flama contra la tija

pocs cervells rebutgen un món en venda,

com rius infinits d’un potent volcà.

daltònics tafurs mouen el volcà i els pals de cec són com cremar la cendra, estalvis d’ací i drets, morts per la crisi. revisem la crisi i negra és la tija són cendra les il·lusions de vida i la força del volcà no està en venda.

Text poètic presentat al premi Joan Climent de l´any 2017

Amulets imatge de ÂŠ 2016 rafa andrĂŠs

[ A fortuna ts ]

EL MUSEU FALLER DE VALÈNCIA, EL REBROT DEL PATRIMONI per Gil-Manuel Hernàndez, director del Museu Faller de València. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2017

esprés de la seua reordenació a mitjans dels anys noranta del segle passat, el Museu Faller va afrontar una nova etapa, ja que, arran de la construcció, als seus voltants, del complex cultural de la Ciutat de les Arts i les Ciències, ens veié a poc a poc inserit en un important circuit turístic de caràcter internacional que demanava qualitat, bones instal·lacions i atractius interessants per al visitant. En este nou context, el Museu Faller es va configurar com un singular contenidor cultural on s’aplega un patrimoni etnològic únic, tant pel seu origen com per la seua conformació, el qual conforma una valuosa herència de caràcter local en un nou espai turístic de ressonàncies globals. Cal tenir en compte que quan el Museu Faller es va instal·lar provisionalment en Montolivet en 1971 l’espai al voltant del Museu era el d’una zona decaiguda, quasi abandonada i sense futurs projectes de reanimació urbana a la vista. Una situació que es mantingué molts anys, fins que es va posar en marxa el projecte de la Ciutat de les Arts i les Ciències, especialment a partir de 1996, amb la progressiva edificació i inauguració d’una sèrie de contenidors arquitectònicament emblemàtics, amb la intervenció destacada de l’arquitecte valencià Santiago Calatrava, com ara l’Hemisfèric (inaugurat en 1998), el Musseu de les Ciències Príncep Felip (inaugurat en 2000), el Palau de les Arts Reina Sofia (inaugurat en 2006), a més de l’Umbracle, l’Oceanogràfic o l’Àgora. El conjunt es va convertir en símbol d’una ciutat València, que es volia projectar com a símbol d’avantguarda per tal de fer-se un lloc en el circuït de les ciutats globals, especialment des del punt de vista turístic.

Per això, tot i que eixe model de contenidors espectaculars i grans esdeveniments va fer fallida arran de la crisi de 2008, cal reconèixer que ha proporcionat un context en que el city marketing i l’aposta per la ciutat creativa tendeixen a afectar la funció i orientació dels museus, i si, a més, considerem que un museu actua com a artefacte especialitzat per a satisfer les demandes

culturals de la ciutadania i la qualitat de vida en les ciutats, es plantegen diversos reptes per al Museu Faller. Arran del canvi de govern municipal en maig de 2015 el que es va evidenciar fou que, tot i estar enclavat en l’àrea més coneguda d’oci i turisme de projecció global com és la referida Ciutat de les Arts i les Ciències, i tot i tindre en l’actualitat un volum de 93.000 visites anuals, que situa al Museu Faller en el número 10 quant a visites del conjunt de 37 museus públics de la ciutat de València. El museu no acabava d’aprofitar estratègicament la seua privilegiada ubicació. Encara més, tot i les reestructuracions realitzades als anys 90 per a agilitzar el discurs museològic i millorar la conservació de les peces, i tot i l’edició dels catàlegs i guies del Museu Faller, este seguia compartint espai amb les instal·lacions de la Junta Central Fallera i disposava cada vegada de menys marge per a la seua necesària ampliació. És cert que es realitzava un correcte manteniment de les col·lecccions del museu, i que esta atreia cada vegada la curiositat dels visitants estrangers que arriben a la ciutat desitjant gaudir de les seues singularitats culturals, especialment de la Ciutat de les arts i les Ciències, però així i tot el Museu Faller semblava haver-se quedat una mica despenjat de l’àrea turística on s’ubica, amb el consegüent desaprofitament de les seues potencialitats. Una situació a la qual tampoc ajudava el fet de que el Museu Faller ni tant sols gaudira de la condició de col·lecció museogràfica permanent, i menys encara de la condició oficial de museu, el que li barrava el pas a tota una sèrie d’ajudes, subvencions i programes de les institucions autonòmiques, estatals i europees, que podrien redundar molt favorablement en la seua conservació, promoció i difusió. Per diverses raons, fins a maig de 2015 no ha existit una voluntat política des de l’Ajuntament de València per tal de solucionar la referida anormalitat, el que paradoxalment deixava a un dels museus més singulars i visitats de València fora del seu màxim estatut patrimonial, especialment quan des de 2011 s’havia llançat la candidatura de les

RE - B ROTS V E RDS

Falles per a ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. En conseqüència calia una reforma important al Museu Faller per a posar de rellevància que, quan s’obtinguera eixa prestigiosa declaració, el propi Museu formaria part destacada del nou bé catalogat com patrimoni cultural de la Humanitat. Tant és així que el Museu Faller de València és únic al món perquè la seua col·lecció de ninots indultats (des de 1934) pot aportar un important complement al conjunt turisticopatrimonial que anat creixent al seu voltant, doncs la referida col·lecció conté la història de la interacció entre allò global i local, a través del marc festiu, que tant caracteritza els temps de la modernitat globalitzada. L’esmentada col·lecció ens acosta al canvi dels gustos populars en relació a la recepció diferenciada dels gustos moderns de masses, estimulats per les grans indústries culturals, especialment pel cinema. Esta història i interacció no sembla estar explotada en totes les seues potencialitats, i encara les referides al context faller no semblen suficientment aprofitades en mancar-les una adequada contextualització i una explicació especialment adreçades als visitants forans. Estes circumstàncies, situaven el Museu Faller en una mena de cruïlla. Doncs, per una banda, la festa de les Falles, especialment arran de la progressiva projecció global de València, ha anat atraient una gran quantitat de visitants, no sols turistes convencionals, sinó també turistes culturals, turistes de l’experiència i joves que venen a gaudir de la festa mediterrània durant la Setmana Fallera. A més a més les Falles posseeixen un potencial turístic encara per explotar, raó per la qual es reclama la necessitat de repensar estratègicament la festa fallera com a atractiu turístic estatal i internacional. Però és que les Falles també estan atraient turistes selectes que busquen “autenticitat”. La projecció mediàtica de les Falles també progressa, encara que siga lentament, com es pot comprovar en la seua presència en les xarxes socials. Això no obstant, el discurs que articula les col·leccions del Museu Faller mancava de plantejaments avançats, més acorde amb les exigències de la nova museologia, i es mostrava llastat per configuracions antiqüades, poc didàctiques i escassament professionalitzades.

Com a conseqüència, es feia necessari un replantejament integral de la pròpia estructura i concepció del Museu Faller, molt mancat de certes Infraestructures tecnològiques, de modernes estratègies de màrqueting, d’atenció al visitant, d’investigació aplicada al propi museu i d’una inserció estratègica en l’àrea cultural i turística que l’envolta. Front a les mancances i necessitats la reforma museogràfica inaugurada en juliol de 2016 tractava de donar una primera resposta, de propiciar un rebrot del ric patrimoni faller que atresora el Museu, que necessàriament ha de ser seguida per altres treballs, per tal de situar el Museu Faller a l’alçada de la nova consideració de les Falles com un patrimoni comú de tota la Humanitat. A l’efecte es canvià el cromatisme de les sales i la seua il·luminació, es reorganitzaren les col·leccions, es crea una nova imatge corporativa i es va inaugurar la sala d’exposicions temporals Josep Alarte per a donar cabuda a l’obra artística dels artistes fallers més destacats. A partir de la tardor del mateix any han començat noves activitats i iniciatives, com el cicle “Els tresors del Museu Faller”, la restauració de cartells de falla, el llançament de les xarxes socials del Museu, l’activació d’una visita virtual en 3D al mateix, el disseny de la futura web del Museu, la preparació de nous elements gràfics orientats a millorar la contextualització de les col·leccions o la presentació d’una Xarxa Valenciana de Museus Fallers. Però cal ser modestos i reconèixer que açò és només el començament d’un projecte integral que ha de fer del Museu Faller el gran museu etnològic de la festa de les Falles, capaç de mostrar tots els seus elements, d’acord amb l’expedient de la candidatura presentada davant la UNESCO. El reconeixement com a Patrimoni Immaterial de l’Humanitat implica avançar en eixe camí i demanda nous esforços, inversions i treballs, que han d’implicar necessàriament al món faller, a l’esfera artística, als gestors culturals i a les institucions públiques. En realitat, quasi tot està per fer, i ara tenim la gran oportunitat d’avançar una miqueta més per a incrementar el prestigi i ressò del Museu Faller de València, convertint-lo en una de les més importants institucions culturals del poble valencià. v

[ A fortuna ts ]

ACOTXADA A LA MÀ per Abel Dávila, poeta.

L’home no hauria d’estimar la lluna. [...] Ni trencar el gra per veure què hi ha a l’interior. Czeslaw Milosz Com potser que a la llavor, de tènue sinceritat, densa de llum i arrels, li nasca dins una soledat antiga? Potser que els brots siguen aigua remoguda, sang d’il·lusions? La verdor es desfà en el temps de les roses i en els tarongers heroics dels savis -quan naixerà la llavorserà digna i menuda com una petita pàtria acotxada a la mà i després a la terra. Tal vegada el cel es torna només d’un vellut fosc de somnis, un crit etern de lluites. Sembla que no germinara res dels seus ulls. -dels seusSabeu bé qui són? Són aquells que no sembren.

Text poètic presentat al premi Joan Climent de l´any 2017

Sort als premiats! il·lustració de ©Sergio Amar

“No combates la tempesta de la ignorància. Solament travessa-la. Un mal dia, una mala setmana, un mal mes o un mal any. Accepta que és un període de tempesta, inadequat per al creixement de la nostra cultura i, per sort, sempre pot sortir el sol.” J.L Lluch (Blogger)

[ Tempesta cultural ]

[ A fortuna ts ]

Adriana Serlik Jacobo Reig Emili Morant Enric EscrivĂ Vicent Lloret Ivan Tortajada

[ A fortuna ts ]

DIVINA FORTUNA per Adriana Serlik, escriptora i poetessa.

Divina fortuna la meva abraçar Estellés llegint, en veu alta amb suavitat amor força, al setembre, un poema seu en valencià. Jo poeta nascuda a Avellaneda, a milers de quilòmetres, a milions de braçades, cante a la tardor al mediterrani i la taronja. Escric per llibrets de falles, públique poemaris en dos idiomes, homenatge a Marcel-lí segueisc al Tio de la Porra, i m’emocione amb Marc Granell. Per a alguns poc I per a mi Tant.

TE M P E S TA CULTURA L

UNA MAGNÍFICA FALLA per Jacobo Reig, guionista i poeta satíric.

Una magnífica falla

Tindrem obra de gran talla

sempre a la plaça s’ha plantat!

amb bons motlles de cartró!

de sempre Rita ha cuidat

València alçat en revolució

que no es plantara borumballa,

per plantar la clàssica falla!

i ara que s’ha aforat al Senat

I sense permís de Ribó

uns chavistes bolivarians

a la plaça lluirà com cal,

un gol ens han clavat

amb figures mostrant mugró

a tots els fallers valencians.

i ninots lluint un bon pardal.

Ens plantarà l’Ajuntament

Per fi un gran monument!

una falla sense remat,

si l’iniciativa prospera,

sense pintura ni modelat,

digne de l’època pepera

un pirulí ben coent

per a gaudi de tota la gent.

per la gràcia d’un jurat.

I sense obrir la cartera,

Que diu estar ple de cultura,

en taula farem el pagament

i ni en màscara el vull pintat

fent un cole en Enguera

per donar a la festa sepultura!

per pagar amb el tres per cent.

I no ha sigut cap accident

Una magnífica falla

que bullira tota internet

ens plantarà l’Ajuntament,

al mostrar el caramelet

i no ha sigut cap accident,

als ulls de tota la gent.

tindrem obra de gran talla

Experts en l’art faller

per fi un gran monument!

comparaven el monument amb el fruit del caganer que a Nadal posem al betlem. Text poètic presentat al premi la Malva del any 2017

[ A fortuna ts ]

Un allau de creativitat per Emili Morant, llicenciat en Humanitats i llicenciat en Matemàtiques. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2017

ot va començar amb un colp de fortuna. La meua parella va rebre l’encàrrec d’escriure un article faller per a l’edició de 2009 d’aquest mateix llibret que teniu a les mans, perquè la responsable d’aquell any era cosina seua. Mentre compartia amb mi idees amb què confegir-lo, en un inusual atac d’audàcia, li vaig demanar que preguntara si podia escriure jo també. Un voluntari! Bé saben els qui s’ocupen dels assumptes llibrescos com és d’extraordinària, eixa circumstància. Vaig ser acceptat com a col·laborador inesperat, i des d’aleshores la tolerància dels successius responsables del llibret amb les meues eixides de to i la meua desconsideració pels terminis de lliurament ha donat fruits modestos però valuosos: hem sigut finalistes en tres ocasions. Mala sort de no guanyar? Jo no ho veig així, però espere que en algun racó d’aquest llibret dedicat genèricament a la sort algú explique què sol passar-nos amb la fortuna: que titllem de merescuda la que rebem, i d’injusta la que se’ns nega. He pogut posar-me jo mateix com a mostra anecdòtica del fenomen, més general, que se m’ha encarregat explorar enguany: el de l’esclat de creativitat, sensibilitat i cultura que té lloc cada any al

voltant de la festa fallera. Que un desconegut com jo, a penes espectador de quarta fila de la nostra vida cultural i per complet alié al món faller, fóra exquisidament rebut en la seua dimensió literària, sense rebre mai la menor censura tot i explorar sovint els marges de la correcció política, és un símptoma de la vitalitat i l’amplitud del camp gravitatori de la cultura fallera, que ens atreu, barreja i estimula. Eixa és una virtut valuosa de les falles gandianes: la d’escampar-se més enllà dels que hom, de forma miop, consideraria els seus límits naturals (els cercles dels participants estrictes de la festa i les seues famílies) i abraçar manifestacions creatives d’allò més variades. Eixa multiplicació de la creativitat té, cal dir-ho, alguns efectes secundaris no sé si indesitjats però ben probablement inevitables: no tot el que hom pot veure, escoltar o llegir sobre o al voltant de les falles passaria un filtre exigent en termes de qualitat. El pur volum acumulat de representacions musicals o teatrals, peces de llibret, emissions de ràdio o els propis monuments i les seues crítiques ofega la capacitat selectiva del públic, que pot acabar per no consumir allò que les falles li ofereixen perquè ho troba tot igual. Aquesta és una possible crítica

TE M P E S TA CULTURA L

elitista de la producció fallera: fins i tot qui reconega que hi ha veritables joies amagades entre l’allau de creativitat lligat a la festa pot quedar sepultat sota la tasca ingent de trobar-les. Ja vaig assenyalar, en un article de fa anys, com una tal cerca resultava quasi impossible en el cas de les peces de llibret: eixa il·lustració, article o poema que ens atreuria pel seu tema, el seu plantejament o perquè coneixem l’autor ben probablement es trobe en algun llibret que no tenim, i al qual potser ni tan sols podem accedir digitalment. Tampoc crec que digitalitzar-los a l’engròs resolgués el problema: hi ha tant que paladejar, en tants llocs, en tan poc de temps. En aquest aspecte, amb les diverses produccions falleres ens ocorre, a una altra escala, com amb els mateixos monuments fallers: que ens sedueixen i derroten pel seu excés, per un efecte acumulatiu més que no qualitatiu. Tanmateix, els fonaments d’aquesta crítica elitista són febles: assumeix l’existència d’un “públic” que “consumeix productes” culturals lligats a les falles, quan en realitat els llibrets, representacions i emissions veuen la llum en una comunitat difusa de persones que produeixen i reben alhora: el responsable de l’emissió escolta què han fet altres, el poeta líric

busca inspiració en què han escrit altres (sense èxit, generalment: la lírica fallera és un subgènere infame, que demana a crits la seua supressió). I sobretot, més generalment: cadascú consumeix, amb més o menys interés, què ha fet la “seua” falla, en una barreja d’orgull, esperit competitiu i gratitud recíproca pels qui guarden el bon nom del barri i el casal. Així, podria passar que l’únic “públic pur” de la producció cultural fallera en la seua integritat foren els distints jurats que la valoren i premien. Això, que pot resultar decebedor per a una empresa de la magnitud col·lectiva de les falles de la nostra ciutat, obri possibilitats dignes de ser explorades: el mateix esforç de tria dels guanyadors podria donar com a resultat un filtre mínim, una selecció qualitativa de què veure, llegir o escoltar, un cànon tan efímer però tan digne com els monuments que cremen cada març. Bastaria condensar en una pàgina web o en un modest opuscle una variada tria amb què homenatjar, destil·ladament, l’humil treball de tants. No deu ser tan bona idea, si no s’ha fet ja, però a això aspirem els qui omplim llibrets: a la meta impossible de dir coses noves cada any. v

[ A fortuna ts ]

Llarga vida al teatre faller! per Enric Escrivà, faller, teatrero i regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Oliva.

«Hola. Com anem? M’ha dit que passe, la secretària.»

Alapont, P. (1998). Tres Tristos Traumes. Alzira. Edicions Bromera.

questes van ser les primeres paraules que vaig pronunciar en la pell d’un altre, el primer cop que xafava un escenari sense ser jo i jugava a eixa activitat contra la qual no existeix antídot conegut: el teatre. Aquella primera incursió teatral va continuar amb altres; més funcions, més personatges, més històries. I sempre, sempre, en un marc tan engrescador com ho era, i continua sent-ho, el Concurs de Teatre en valencià ‘Salvador Soler i Soler’. Un certamen que resultava imprescindible per a entendre la tardor a Oliva, que esdevenia l’eix vertebrador més important de la cultura local en l’àmbit faller i un dels concursos de teatre amateur més reeixits de la Safor. Una gran festa que ens reunia per a celebrar el teatre com una forma d’entendre la vida, de comunicar i d’apropar-nos. Aquells i aquelles qui compartíem, i compartim aquest sentiment, mai no vam arribar a entendre què o qui, i sobretot per què es va deixar el concurs, les coses com siguen, de la mà de Déu. Com ara el ‘Ligorio Ferrer’ a Gandia, el ‘Salvador Soler i Soler’ va mantenir viva, durant dues dècades, la tradició de fer teatre a Oliva. Amb la seua desaparició, eixa afició es veia greument perjudicada. No és un pensament, és un fet que el teatre local va patir un important revés en 2012. Oliva perdia un referent cultural a

nivell comarcal, i les comissions falleres l’espai de trobada idoni per a presentar les seues propostes escèniques, compartir experiències, intercanviar coneixements i, en definitiva, impulsar la cultura. Pal·liar aquest daltabaix era llavors urgent, possible i necessari. Calia revertir la situació i recuperar el pols del teatre a una ciutat que al llarg de la història ha demostrat amb escreix que s’estima l’anomenat art de Talia i el considera com un tret d’identitat propi. En aquest sentit, hem de reconéixer que s’ha produït un bot qualitatiu molt esperançador en els darrers quatre anys. En l’actualitat, Oliva presumeix d’un actiu teixit teatral que beu especialment de l’Escola Municipal de Teatre, creada en 2013 per tal d’atendre les inquietuds formatives de la població, incrementar l’afició i afavorir la creació de noves companyies, que efectivament han emergit en aquest context. Paral·lelament, s’ha consolidat un nou espai de llibertat i pensament que esdevé una ferma aposta per l’afició escènica valenciana i en valencià: el Certamen de Teatre ‘Vila d’Oliva’. Sense dubte, la tendència s’ha invertit a millor; però en tota aquesta arquitectura cultural faltava una peça clau: el teatre faller. Ara, amb el reinici del

TE M P E S TA CULTURA L

‘Salvador Soler i Soler’, s’ha completat. La represa del concurs, on la Junta Local Fallera ha jugat un paper essencial, ha propiciat el retrobament de la gent del teatre de les distintes comissions, el ressorgiment dels grups més inactius i, al capdavall, d’un dels pilars de la cultura del poble. I més que això: la comissió guanyadora tindrà el pas directe al pròxim ‘Vila d’Oliva’, on compartirà cartell amb altres quatre companyies aficionades i amb l’alumnat de l’Escola Municipal, que tancarà el programa mostrant el treball realitzat durant el curs. Tot plegat, escola, certamen i concurs conviuen, es retroalimenten i demostren que el teatre amateur té un futur prometedor al davant. És sabut que les falles han ajudat a mantenir l’afició per fer teatre a Oliva, Gandia i el conjunt del país. I és un fet que falles i teatre esdevenen clars exponents de l’art efímer: quan el foc s’apaga, i quan abaixa el teló, l’obra d’art desapareix i només queda l’orgull personal d’haver contribuït. Algú va escriure fa un temps que “els fallers si no són grans teatreros no són grans fallers”. Potser tenia raó, i en eixe cas som molts i moltes els qui tenim motius de sobra per a sentir-nos AFORTUNATS. Oliva, novembre de 2016. v

[ A fortuna ts ]

Suïssa, mon amour... per Vicent Lloret, historiador de l’art.

Les agències de viatges

Això té un nom en particular

no paren de traginar,

que odontòlegs i banquers gasten.

i és per poder anar

Uns per blanquejar les dents

a un lloc que no pots imaginar.

i altres tot el manoll de bitllets.

S’ha fet famós últimament

I mentre el país s’afona a la misèria

i està present fins al firmament,

mantenint gentola que diu ser diputada,

ja que tots els polítics del moment

ells viuen la “bohème” amb beateria

tenen allí algun conter pendent.

i amb la lladreria emparentada.

Hi ha bancs a tots els carrers,

Sense diners per a jubilacions,

però no d’eixos de parcs sota ametlers,

sense mestres per a educacions,

més bé d’aquells que suquen la sang

ni infermers per a curacions,

del pobre treballador desgraciat.

ni policies per a proteccions.

Però en cas dels rics és diferent,

Les arques buides fins a dalt

com l’arca de l’aliança guarda bé,

perquè els diners a Suïssa estan

totes les fortunes de forma patent

i a pròximes votacions tornaran

i així la riquesa no es faça malbé.

a guanyar aquests subnormals.

Xifres amb molts zeros de coses fetes a cost zero ha anat acumulant zeros a persones de ment= zero.

Text poètic presentat al premi la Malva del any 2017

Plou il·lustració de ©Iván Tortajada

“La veritable unió és aquella que, tot i ser diferents, estimem les diferències, tot i ser defectius, ens vam acceptar perfectibles. I cal recordar que només hi ha una cosa pitjor que lluitar amb aliats i això és lluitar sense ells. I així fou com vaig tindre la sort de comprendre que lliure jo i lliure tu podem prendre’ns de la mà i realitzar la unió sense anul·lar-nos.” Tina Berguendal (Psicoanalista de la UV)

[ Units ] [ A fortuna ts ]

Teresa Broseta Josep Teroll Gemma Peres J. Antoni FluixĂ Llorens Bustos Javi Alborch

[ A fortuna ts ]

L’ull de la càmera per Teresa Broseta, filòloga i escriptora.

magineu una càmera gegant que enfoca des de l’espai la superfície del planeta Terra. D’entre totes les mars i els oceans, es fixa en la Mediterrània i s’escora per acostar-se a poc a poc cap al nostre territori. De sobte, un esclat de pólvora l’agafa per sorpresa. Intrigada, clava el seu ull redó i insaciable sobre una ciutat abocada a la mar. Una ciutat que, encara que la càmera no pot saber-ho, està en festes.

Amb un llarg i vertiginós tràveling, la càmera sobrevola a vista d’àguila carrers, places i avingudes que bullen d’activitat. Descobreix aleshores uns estranys i acolorits monuments que desafien la llei de la gravetat i conciten l’atenció d’un formiguer humà. Encuriosida, la càmera s’endinsa suaument i amb elegància per un carrer adornat amb banderoles multicolors i garlandes de flors, i on sona una música que imprimeix alegria al seu moviment. D’entre tota la gent, que n’és molta, la càmera tria un home i una dona que caminen carrer avall i, sobtadament, tanca el pla sobre les seues esquenes. Els ha triat per pura casualitat i, de fet, podrien ser qualsevol. Però nosaltres, només d’una ullada,

els reconeixem sense cap mena de dubte: són un faller i una fallera. Sabem que ho son perquè arrosseguen fatigosament els peus, morts de cansament, i perquè quasi podem olorar el liniment amb què s’han sucat per mantindre sota control els molts dolors que els afligeixen. I, per dir tota la veritat, ho sabem sobre tot pel seu vestuari, que pot ser divers però sempre resulta inconfusible. Si la càmera els ha sorprés a la llum del dia, l’abillament de la nostra parella serà d’allò més vistós i acolorit. Ell portarà al cap un barret o un mocador estampat; al cos, camisa blanca abotonada al puny, jupetí cenyit i una faixa ben ajustada per aguantar-li els saragüells o els calçons; als peus, sabates negres o espardenyes de careta, amb calces brodades o, pot ser, en cama crua. Ella lluirà un ample guardapeus que sembla estampat amb les flors del jardí de l’Edén, gipó ajustat o cosset amb camisa de randes, mocador de pit i davantal, tot rematat amb llaços. I, al cap, monyos i pintes i, potser, fins i tot una mantellina, si és que en aquell moment van o tornen d’un acte solemne.

UN I TS

Si és de nit quan la nostra parella s’ha vist sorpresa per l’ull tafaner de la càmera, la seua indumentària canviarà radicalment i ens els farà quasi idèntics. Texans i esportives, polar o dessuadora d’exacte i cridaner color, potser mocador al coll... Només els distingirà, segurament, el monyo i la pinta que remataran encara una de les dues figures, que la perruqueria costa un bon grapat d’euros i, damunt, a res que et despistes, et toca agafar el torn a unes hores indecents...

d’haver-la encertada des del principi. Perquè siga quina siga la seua història, són, en efecte, un faller i una fallera.

La càmera que segueix els passos de la nostra parella decideix sobtadament abandonar-los. Però no a la seua sort, no cal que patiu per ells, sinó en braços d’una altra càmera que els enfoca, ara sí, de front.

Un home i una dona que han conegut des de sempre o acaben de descobrir el poder purificant del foc, el perfum de la pólvora, el goig de l’alegria compartida.

Contemplem per fi els seus rostres. Veurem aleshores una pell solcada d’arrugues o, tal vegada, encara esclatant de joventut. Veurem un nas, uns ulls, una boca. I llegirem en eixos trets una història que pot ser s’assemble a la nostra o, tal vegada, ens parle de païssos llunyans, d’uns altres continents, d’unes altres cultures.

Un faller i una fallera que treballen colze a colze amb tots els altres, amb tots nosaltres, per fer gran la festa, per conservar-la i reinventar-la, per projectar-la al futur sense oblidar el passat.

Després d’haver-los contemplat de dalt a baix, d’esquena i de front, podem estar contents i pagats

Res més. Res menys. Un home i una dona que han mamat o han aprés l’amor per les falles.

Un home i una dona, en definitiva, que celebren a la valenciana la primavera i la vida. v

[ A fortuna ts ]

PIRÒMAN per Josep Teroll, escriptor, guionista, dramaturg del mar i menjador de tellines i altres crustacis

DRAMATIS PERSONAE PRESENTADOR Elegant, vist amb americana i corbata, cabells engominats. PIRÒMAN Vist un mono de feina tot manxat de taques fosques (cremades), així ma-teix, la cara la té ennegrida, els cabells son punxeguts i rojos (ens recorda a Son Goku quan “s’encenia”); posseix un temperament arravatat, propens a perdre els nervis. VEÍ Home molt seré i educat, ulleres finetes i la ratlla al costat. (Ens trobem a un plató de televisió. Sota una llum tènue, el PRESENTADOR roman al centre de l’escenari, assegut a una taula. A sengles bandes es troben PIRÒMAN (a l’esquerra) y VEÍ (a la dreta), asseguts a sengles taules i enfrontats, amb la habitual forma d’un debat televisiu. Sona l’himne de València com a cunya d’entrada i al mateix temps s’encén un panel al fons on es llig un ròtol que diu: NIT DE FOC. Quan s’atura la música, l’escenari s’il·lumina totalment i el PRESENTADOR inicia el programa.)

PRESENTADOR. Bona nit i benvinguts senyores i senyors televidents que esta nit ens acompanyen en una entrega més del nostre programa Nit de foc: un programa dedicat a la vida de les falles i especialment a allò que els que portem les falles en la sang anomenem «l’esperit faller» o «la flama que ens dona vida». «Desgraciadament, en les últimes temporades falleres de la nostra ciutat els fallers hem sigut objecte d’algunes crítiques per part de gent que, sent aliena a les festes, vol injuriar la nos-tra festivitat i tota la tradició que ella comporta.» «I en este sentit, i sobre tot perquè quede clar que el programa Nit de foc contempla el diàleg i la sensatesa com a premisses bàsiques i imprescindibles per a la vida en convivència, hui dedicarem el nostre programa a debatre els pros i els contres que poden suposar la presència de la festa sobre la existència de veïns que no participen en la celebració més bonica del món.» «A la meua dreta, per a defendre les consignes meravelloses de la nostra tradició, tenim ni més ni menys que...»

PIRÒMAN. (Tallant-lo.) Eixe sóc jo! El piròman! Què passa? PRESENTADOR. Moltes gràcies, senyor Piròman...

UN I TS

Bé, i a l’altre costat, per tal de defendre la visió dels veïns, tenim amb nosaltres a Sinforós Bonasoca. Bona nit, Sinforós. VEÍ. Bona nit. PRESENTADOR. Sinforós Bonasoca ens acompanya com a representant de la comissió de veïns que s’ha instaurat darrerament a la nostra ciutat. També hem de deixar clar, hem d’insistir, que la nostra cadena ha accedit a celebrar este debat televisiu després d’haver apercebut infinitat de crítiques i pressions per part d’esta comissió de veïns de recent creació, anomenada C.E.P.A.A.O. Ens podria dir el significat d’estes sigles, C.E.P.A.A.O.? VEÍ. Clar que sí. C.E.P.A.A.O. significa: «Clavat Eixe Petard Ahí Als Ous». (PRESENTADOR i PIRÒMAN reaccionen amb sorpresa.) PIRÒMAN. Fotre!

VEÍ. Com m’ha cridat? PRESENTADOR. Bé, calma, senyor Piròman. No cal que entrem en desqualificacions. (A VEÍ.) Em podria dir a què es dedica vosté, senyor Sinforós? VEÍ. Sí. Jo treballe en una gestoria. Per a un administrador de finques. PIRÒMAN. (Amb mofa.) Mira, tu... PRESENTADOR. Bé, i vosté, senyor piròman, diga’ns, en qualitat de què ve. PIRÒMAN. Home, jo sóc tota una institució en el món de les falles. Jo sóc la representació física de l’esperit faller, d’eixa essència que habita a l’interior de tot faller que es pree. Jo sóc el que alimenta les ganes de botar-li foc a una traca. PRESENTADOR. Moltes gràcies, molt interessant, senyor Piròm...

PRESENTADOR. Una postura un poc...

PIRÒMAN. (A la seua.) De fet, gràcies a mi, l’esperit incendiari continua tot i haver passat la temporada de les falles. Quan es juga un partit de la UEFA i guanya el València, ahí estic jo, estimulant a la gent per a que encenguen una traca i proclamen sorollosament una victòria valencianista. Quan hi ha una boda, ahí estic jo fent que una traca ben sorollosa clame amb el seu tronar i l’oloreta fastuosa de la pólvora que dues persones valencianes unixen els seus cors.

PIRÒMAN. (Ressentit.) Un poc de cabrons!

PRESENTADOR. I com és que no ha vingut el

PRESENTADOR. Un nom un poc estrany per a una comissió, no? VEÍ. Des del principi hem volgut que s’entenga clarament quina és la nostra postura cap al món de les falles.

[ A fortuna ts ]

president de la Junta Local Fallera? La veritat és que l’esperàvem a ell.

comissió instaurada d’una manera legal i coordinada.

PIRÒMAN. Molt fàcil, perquè jo tinc una personalitat més fogosa, més ardent... Tractaré este tema amb la vehemència que correspon. A mi per les venes no em corre sang... em corre pólvora líqui-da.

PRESENTADOR. Ah, bé, doncs això.

PRESENTADOR. Vaja... Bé, bé, bé... I vosté, a què es dedica exactament? PIRÒMAN. Bé, en realitat el pa mel guanye fent alguns treballets extra. En estiu sobre tot. PRESENTADOR. (Estranyat.) Treballets? PIRÒMAN. Ja es pot imaginar...: un pinar per ací..., un bosc per allà...; requalificacions de terrenys, etc... Tota eixa mandanga, ja m’entén. PRESENTADOR. Vaja... VEÍ. Sí, vaja... PIRÒMAN. Bé, bàsicament em dedique a botar-li foc a tot el que puc. Ara mateix perquè estic travessant un procés de purificació, que sinó... (Referint-se al mobiliari de l’estudi.) Estes tauletes amb esta fusta tan exquisida ja faria estona que estarien traient fum. A mi les flames en posen més que la música al negre de Bony M. En torne boig! PRESENTADOR. És impressionant... (Canviant de tema.) Bé, entrem en matèria. Vegem quines són les queixes. Pel que sembla este grup de amics ofesos per la festa valenciana... VEÍ. Perdó... No som un grup d’amics. Som una

VEÍ. I no estem ofesos. En tot cas, cansats i indignats. PRESENTADOR. Indignats? VEÍ. Sí. (PRESENTADOR riu entre dents i li envia una miradeta còmplice a PIRÒMAN.) PIRÒMAN. (Rient.) Indignats...? Seran del 15-M o què? VEÍ. La primera de les queixes a partir de la qual s’inicien els comandaments de la nostra associació és la dels dies de festa. No trobem just que els fallers estiguen de festa i la resta hàgem d’anar a treballar. Per què no és festa per a tots? PRESENTADOR. Sembla una coherent reflexió. Vosté que opina al respecte, senyor Piròman? PIRÒMAN. Trobe que la cosa és ben fàcil. Si vosté vol festa, l’única cosa que ha de fer és fer-se faller. PRESENTADOR. Ben dit. VEÍ. I si no vull ser faller? PIRÒMAN. Aleshores vosté no està bé del cap. VEÍ. Què?! PRESENTADOR. Senyor Piròman, per favor!

UN I TS

100 101

VEÍ. I els carrers? Per què han d’estar tancats els carrers de la ciutat?

ser. Nosaltres compartim la festa amb la resta del veïnat. Forma part de la tradició.

PIRÒMAN. Perquè si no estigueren tancats atropellaríeu als fallers! No et fot! (Al Presentador.) És que està mal del cap, no ho veus?

VEÍ. Però, el veïnat els ha dit a vostés que volen formar part de la festa?

VEÍ. Si no treballàrem, no tindríem la necessitat d’anar als llocs de treball.

VEÍ. És més, el veïnat els ha demanat que els desperten tirant-los cohets baix de sa casa?

PIRÒMAN. (Cridant.) Doncs et fas faller i t’agarres festa!

PIRÒMAN. Estem avisant-los que comença un nou dia de festa. Que anem a esmorzar. VEÍ. Però desprès resulta que els únics que van a l’esmorzar sou vostés.

PRESENTADOR. Bé, bé, bé... Haja pau... Una altra de les queixes que sembla que proposa este grupet de veïns és... VEÍ. (Corregint-lo.) Comissió.

PIRÒMAN. No cal que ho diguen.

PIRÒMAN. Home, nosaltres no obliguem a ningú. Si la gent no vol baixar, no és problema nostre.

PRESENTADOR. Bé, sí, això... Una altra de les queixes és la de la despertà. Sembla que a ells els molesta una cita tan emblemàtica com és la despertà.

VEÍ. Ja... No obligueu a ningú a baixar a esmorzar, no?

PIRÒMAN. Buah! Este paio està fatal!

VEÍ. En canvi sí que obligueu a tots a despetar-se.

VEÍ. Efectivament. És una altra de les nostres queixes. La gent treballa. Necessita descansar. Per què m’han de despertar a mi a les set del matí si jo tinc posat el meu despertador a les huit i quart?

PIRÒMAN. (Després d’una pausa.) És la tradició.

PIRÒMAN. La despertà, com bé ha dit, ací, tan encertadament, el nostre presentador, és una de les activitats més emblemàtiques de la nostra festa. VEÍ. I per què no tiren els cohets a un altre lloc? PIRÒMAN. Com? A un altre lloc? No... No pot

PIRÒMAN. Clar que no, això faltaria.

VEÍ. Clar... Doncs a partir d’ara, a partir de les pròximes falles, cada dia vint de març aniré casa per casa i encendre una traca a la porta de cadascun dels fallers del meu barri. PIRÒMAN. Què? Tu de què vas? Això no és legal. VEÍ. Tranquil. Està ja aparaulat. Amb el rector de l’església. No ha costat molt convèncerlo de que a partir d’ara es celebrarà el dia de San Martín de Dumio.

[ A fortuna ts ]

PIRÒMAN. Què? San què...?! VEÍ. San Martín de Dumio. És celebrarà de manera oficial i festiva el dia vint de març.

PRESENTADOR. Tranquil·litat, per favor. VEÍ. Per altra part, comunicarlos també que tenim la direcció de tots i cadascú del fallers del nostre barri.

PIRÒMAN. (Amb mala llet.) Com hòsties heu aconseguit això?

PRESENTADOR. Com han pogut aconseguir eixa informació?

VEÍ. Vosté què creu? Anant a missa tots el diumenges.

VEÍ. No oblide que treballe en una gestoria. Hem agarrat el llibret de la falla en qüestió i hem demanat la cèdula d’empadronament de cadascun dels membres de la comissió de la falla. Sabem on viuen. Sabem quina porta hem de rebentar.

PIRÒMAN. No! VEÍ. Clar que no. Era broma. Vàrem anar un diumenge a soles. El representant de la nostra comissió li va entregar dues maletetes al responsable de la Santa Mare i no va caldre parlar més. El dia vint de març, a partir d’ara i per tradició, es celebrarà San Martín de Dumio. Per cert, el president de la comissió de festes d’eixa celebració sóc jo. Ja li hem encarregat a Borredà que ens guarde tres tones de cohets i que ens els prepare en traques de sis o set metres. Li hem demanat que siguen unes una traques prou flexibles, perquè cada una d’elles es puga enrotllar de manera que tinga cabuda en el replanell de qualsevol escala, per estret que siga.

PIRÒMAN. “Rebentar”? (A PRESENTADOR.) Este tio és un psicòpata! PRESENTADOR. Sincerament, estic un poc atordit. Sembla un pla diabòlic. (A VEÍ.) De veres pensen portar a cap eixa barbaritat? VEÍ. Poden evitar-ho. I, a més, fàcilment. Si vostés deixen de fer la despertà, nosaltres no farem la matinà de Sant Martín de Dumio.

PRESENTADOR. Déu meu... Què fort...!

PRESENTADOR. Ho siga, que açò és una amenaça? VEÍ. Noooo... Estem donant-los l’oportunitat d’estalviarse un disgust cada vint de març.

PIRÒMAN. M’estic encenent!

PIRÒMAN. Me cague en Déu! Serà fill de puta!

VEÍ. Ah, sí? Doncs imagine’s vosté el dia vint, a les set del matí, amb tota la ressaca de les falles, i que li amollen una bona traca a la porta de casa. Aleshores sí que s’encendrà, sí. Li ho assegure.

VEÍ. (A PIRÒMAN.) Vosté pot blasfemar? PIRÒMAN. Com?

PIRÒMAN. (Enfadant-se.) Però si és que.. Si és que... Açò és intolerable!

VEÍ. Acaba de cagar-se en Déu. PIRÒMAN. (Alterant-se.) Jo em cague en qui em passa pel forro dels calçotets! I si cal, li pegue foc a l’església! (Per a ell mateix, amb plaer de pensar-ho).

UN I TS

Mare meua, una església en flames. Hi haurà cosa més bonica...? VEÍ. Un moment... No vull ser irrespectuós, però, vosté va a l’ofrena que li rendixen a la Mare de Déu dels Desemparats? PIRÒMAN. Com que si jo vaig a l’ofrena? Que si jo vaig a l’ofrena? (Cridant.) Si jo no vaig a l’ofrena no hi ha ofrena! Sóc l’esperit del foc! VEÍ. Pedone, no volia ofendre’l. PRESENTADOR. L’ofrena és un dels moments més significatius de la nostra festivitat. VEÍ. Ja, però és que, veurà... l’ofrena se li ofereix a la Mare de Déu, no? PIRÒMAN. Sí. VEÍ. I com és que vosté es caga en Déu? I com és que seria capaç de cremar una església?

102 103

PRESENTADOR. Bé, sí, però, com comprendrà, és una qüestió que no ve al cas. Estaria vosté entrant en un àmbit més teologal que social, i este programa no és El Cuarto Milenio, açò és Nit de Foc. VEÍ. Sí, però és que, veurà... És una cosa que mai he entès. I m’inquieta sobre manera. Si vostés professen amb la seua tradició un respecte cap a Déu, com és l’exemple del senyor Piròman, ací present, com és que molts de vostés no actuen en conseqüència? O és que tal vegada a vostés l’única cosa que els importa és eixir de fallers i fer el paperot? De veritat pensen que la gent que els observa es creu que vostés creuen en Déu? PIRÒMAN. (Molt seriós.) Xaval... T’estàs passant, però tres pobles! VEÍ. És una pregunta. PRESENTADOR. Calma, senyor Piròman.

(PIRÒMAN es queda mut. Mira a PRESENTADOR com si volguera trobar en ell una reposta. PRESENTADOR alça les celles sense saber que dir.) VEÍ. Vosté també va de putes?

PIRÒMAN. Este paio m’està posant calent. Però no de fogós, no... Calent d’encendre’m en flames!

PIRÒMAN. (Afalagat.) Home...! Quan em pose calent, jo... (Però se n’adona que està clavant la pota.) Be.. Eh...

PIRÒMAN. I d’encendre’l a ell també!

PRESENTADOR. (Eixint al pas.) Em sembla, senyor Sinforós, que el que vosté està ara plantejant no és exactament una de les queixes de la seua comissió. No creu? VEÍ. Sí, té raó. Açò és més bé una crítica constructiva. Per a que s’ho facen mirar, ja m’entén.

PRESENTADOR. Senyor Piròman...

VEÍ. Seria ja el que li falta a vosté: assassinar a algú per haver-li dit la veritat a la cara. PIRÒMAN. Assassinar, no. Botar-li foc, que no és el mateix. Botar-li foc com a un ninot. Que això és el que vosté és: un ninot! VEÍ. No sóc cap ninot. I vaig a dir-li més: conec els meus drets!

[ A fortuna ts ]

PRESENTADOR. Calma.

no creu?

PIRÒMAN. Ah, sí?

PIRÒMAN. No... (A VEÍ.) Ja pots córrer, ninotet, ja; que la flama divina de l’esperit faller va a per tu. (Arranca cap a VEÍ.)

VEÍ. Sí, i molt rebé que me’ls conec. PIRÒMAN. Doncs a vore si coneix els drets que vaig a mostrar-li ara mateix. So tros de ninot! (PIRÒMAN fa aparèixer de baix la taula un soldador portàtil (dels que utilitzen els llanter-ners).) PRESENTADOR. Senyor Piròman, què està fent? PIRÒMAN. Justícia... VEÍ. (Estranyat.) Justícia? Amb un soldador? (Acte seguit, PIRÒMAN trau d’una butxaca un encenedor i encén el soldador, del que emana una flama considerable.) PIRÒMAN. Justícia divina. PRESENTADOR. Senyor Piròman, no sé què pretén, però li recorde que estem a un plató i, bé, de fet, hi ha material inflamable, que... PIRÒMAN. Vosté se’n recorda de Charles Bronson? PRESENTADOR. A què ve ara Charles Bronson? PIRÒMAN. Charles Bronson era el meu ídol. (Posant-se en peu i mostrant el soldador amenaçadorament.) Perquè feia justícia pel seu conter. VEÍ. Què pensa fer...? PRESENTADOR. Senyor Piròman, s’està excedint,

(VEÍ abandona el seu seient i desapareix acollonat pel lateral dret. PIRÒMAN el seguix.) PIRÒMAN. (Des de l’extra-escena.) Vine cap ací... Ninoteeet! Vas a conèixer de primera mà el caloret faller! VEÍ. (Des de l’extra-escena.) No! A mi no! No! Nooo! (Mentre s’escolten des de l’extra-escena els brams de dolor de VEÍ, a qui PIRÒMAN està cremant viu, el PRESENTADOR s’alça i avança cap a boca.) PRESENTADOR. (Tractant d’acomiadar el programa estoicament.) Senyores i senyors, fins ací el programa de hui. Ens acomiadem ja... Desprès d’aquest debat obert, que... Bé, que, com hem comprovat, doncs no deixa cap dubte respecte a l’esperit faller i la seua grandesa... Perquè no hi ha al món cap festa com la de les falles. (Fa un gest, mal dissimulat perquè punxen la música del programa. Aleshores comença a sonar l’himne regional. Els crits de VEÍ continuen sentint-se.) Visquen les falles! Visca València!! (PRESENTADOR desapareix per on VEÍ i PIRÒMAN han fet mutis.) PRESENTADOR. Senyor Piròman! Per l’amor de déu! Pare! Pare! Que ens tancaran! Un extintor! Que algú porte un extintoooor! (Fosc.) v

UN I TS

104 105

Dissort per Gemma Peres, poetessa.

Veremant la pèrdua? La collita, des del gra. No gasteu les dents amb la duresa de la flor que us ha marcit. La tardor no us ha vestit pel sexe, ni per mudar la petja primera del jorn amb la tendra escletxa d’un got. Clausureu: No tornar a la vida el gessamí. Un nouvingut test embellirà la porta.

[ A fortuna ts ]

LLETRES FALLERES: LA FI DEL MITE DEL «PENSAT I FET» per J. Antoni Fluixà, mestre, escriptor i director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2017

e tots és conegut que en el món hi ha una gran diversitat. Hi ha melons d’Alger i melons de tot l’any. Com també hi ha gats i gossos, pimentons rojos i pimentons vers, gent ignorant i gent sabuda... i, per això mateix, tampoc no ens ha d’estranyar que hi haja fallers de falles i fallers de tot l’any, com els melons. Els fallers de falles són els qui viuen la festa només durant la setmana de falles o, com a molt, van a sopar de tant en tant els divendres al casal. El fallers de tot l’any, pel contrari, viuen la falla durant els dotze mesos de l’any. Són hòmens i dones que s’encarreguen de tindre cura del casal, de recollir les quotes, de representar la falla davant d’altres entitats i associacions, de portar la comptabilitat de l’associació, de parlar amb els artistes fallers i acordar el nou monument, etc. En definitiva, de totes aquelles faenes que són necessàries perquè en arribar març la festa es puga fer cada any amb renovada il·lusió i esplendor. I, d’entre tots aquests fallers de tot l’any, hi ha un tipus especial que viu les falles d’una manera diferent: diríem que més intensa i amb més pressió, perquè les tasques de les quals se n’encarrega han d’estar fetes molt abans de Sant Josep. Són els fallers

i les falleres responsables de l’elaboració del llibre de la falla i que, sovint també, són els promotors de les activitats de caràcter cultural que la comissió fa al llarg de l’any. Es tracta d’unes persones que estimen la seua falla i que són generoses amb el temps de què disposen, perquè no tenen cap inconvenient en destinar hores, dies i mesos a treballar en un projecte que, com a molt, honrarà i donarà prestigi a tota la comissió. En la majoria dels casos, aquestes persones passaran desapercebudes per la resta dels fallers i, sobretot, per la societat que no les veurà com el que són: uns agents culturals importants en la vida social i cultural del poble valencià. Passaran desapercebudes per tots, excepte pels col·laboradors externs a la falla. És a dir, per aquelles persones a les quals aquests fallers de tot l’any encarreguen any rere any una col·laboració per al llibre de la falla. Perquè, puntuals a la cita, quan encara no estan del tot oblidades les cendres de la darrera nit de falles, aquests fallers començaran ja el treball de confecció del llibre de l’any següent. I, sense esperar que l’estiu passe, es fan visibles i comencen a encomanar textos als col·laboradors literaris habituals. Encara que, en els últims anys,

UN I TS

106 107

cada vegada és més freqüent la caça i captura de nous col·laboradors. La rivalitat, la sana rivalitat, s’ha estés gràcies l’èxit del concurs anual de llibres de falla que convoca la Generalitat Valencia. Cada vegada són més les falles que aposten per una major qualitat en les seues publicacions falleres.

i la faig de seguida, sinó amb el treball fet des de la constància. En conseqüència, ens trobem davant d’uns valors que han arrelat amb força a les falles i que en els últims anys s’han vist consolidats, sobretot, en moltes de les comissions procedents de les localitats valencianes limítrofes a la capital.

No és estrany, per tant, que escriptors de reconegut prestigi i altres professionals del món de la cultura siguen temptats per aquests tipus de fallers i que en sucumbisquen als encants i a la insistència. Perquè, ben mirat, per diners no és! Les col·laboracions en l’àmbit cultural faller són sempre gratuïtes. Almenys monetàriament. Els col·laboradors més destacats com a molt cobren en espècie. Amb algun sopar d’entrepà a la falla o, en els casos més afortunats, amb un sopar de calçots i llonganisses digne del més virtuós dels mortals. En qualsevol cas, el fet és que el vell mite del «pensat i fet» que tan valencià es considera és en realitat una fal·làcia que no fa justícia al treball planificat que fan aquests fallers de tot l’any. No hi podem trobar res de més falç i mentider!

De fet, molts dels llibres premiats als premis de la Generalitat Valenciana en els últims vint anys procedeixen de ciutats com Alzira, Sagunt, Xàtiva, Gandia, Silla, Sueca, etc. més que no de València capital. Però, per sort, sembla que el procés s’expandeix i cada vegada més les falles del cap i casal li dediquen una atenció major a la confecció del seu llibre de falla, com també a la programació d’activitats de caràcter cultural. Activitats que també, en els últims anys, han passat a tindre en alguns casos un caràcter compartit entre comissions falleres diferents. Bon exemple d’això són les convocatòries anuals de les diferents categories dels Premis de les Lletres Falleres que han esdevingut una gala digna de qualsevol altre esdeveniment cultural i que reuneix a un bon grapat de gent per atorgar els premis que formen part de la Nit de les Lletres Falleres: el Premi Enric Soler i Godes al millor article de la comarca de l’Horta, el Premi Malva Alzira al millor poema satíric, el Premi Mocador i Emili LLueca a un article sobre jocs i costums tradicionals valencians, el Premi Mestre Ortifus a la millor temàtica i portada, el Premi Climent Mata, a la millor maquetació, o els Premis Pepet i Carles Cortina al millor article escrit per a promoure la creació i la reflexió al voltant de la candidatura de les falles com a Patrimoni de la Immaterial de la UNESCO. Tota una tasca que mereix el nostre reconeixement i que es testimoni del caràcter treballador i sovint constant del poble valencià. v

En l’actualitat l’elaboració dels llibres de falla ha arribat a uns nivells de qualitat que fa impossible que aquests tipus de productes es puguen fer d’un dia a per a l’altre. Tenen un procés lent que dura pràcticament tot un any. Un procés que s’inicia només s’acaba l’exercici o any faller, la nit de la cremada, i que té com a protagonista un reduït nombre de persones: les que seleccionen la temàtica i dissenyen el contingut del llibre que van a fer. I que continua amb l’elaboració del llistat de col·laboradors i amb els encàrrecs literaris, la recollida dels textos, la maquetació de l’obra, l’elecció de les imatges del llibre, etc. Res que tinga a veure amb allò de tinc una idea

[ A fortuna ts ]

XEF MANOLO per Llorens Bustos, escriptor.

es que vaig rebre la telefonada de la residència d’ancians, on havia ingressat el meu pare, no era capaç de concentrar-m’hi. Amb ànsia, vigilava constantment l’hora al telèfon mòbil. Necessitava eixir de l’oficina per comunicar-li-ho a la meua dona, la directora em va citar per parlar amb mi aquell mateix dia. No obstant això, havia de calcular com donar-li la notícia, ja que el meu pare estigué a la nostra casa durant els últims cinc anys i la convivència entre ambdós s’havia convertit en una agonia. Arribàrem al punt, fins i tot, de replantejar-nos la separació matrimonial; cosa que, en dir-li-ho, molt al nostre pesar, va fer tots els possibles de la seua banda i una nit m’encoratjà perquè li buscarà on passar els últims anys de la seua vida. Com de costum, vaig a eixir a mitjan matí de l’oficina bancària amb un company per a prendre un café amb llet i un pastís. Tot just el cambrer deixà la tassa davant de mi, vaig escoltar el telèfon i vaig veure a la pantalla que era la meua dona. I per escoltar millor, vaig eixir de la cafeteria. — Supose que t’han telefonat de la residencia – em va dir tan prompte com havia despenjat – No saps l’alegria que m’han donat. Sembla

que encara que li està costant, s’hi està adaptant. — Així és. Estava a punt de telefonar-te…— li vaig mentir. — Per favor, acosta-t’hi i parla amb ells i dis-me què volen. No em faig a la que ton pare torne a casa… — vaig endevinar que plorava—. Saps que té molt de carácter i, per favor, que no torne a casa. T’ho pregue. — No te’n preocupes; parlaré amb el meu germà. Potser es faça l’ànim i se l’emporte a Barcelona. No m’ho poses més difícil. Ja ho hem parlat, i si no trobem una solució, l’ingressarem en una altra residencia. — Ja ho intentàrem i no volgué. No vol eixir del poble. No t’ho volia dir, però quan vingué a replegar la roba que li faltava vaig discutir amb ell i agafà un taxi perquè el portara a la residencia. Vull que el comprengues. Em va penjar. Vaig beure el café amb llet en dos glops i vaig tornar

UN I TS

a l’oficina. Vaig anar directe a Direcció i vaig demanar permís al director: havia d’anar a veure la directora de la residencia. Mitja hora després, la moto ja estava estacionada en la zona habilitada per a les visites. En entrar, no sé si per casualitat o coincidència, se m’apropà el cap de cuina, qui amablement m va estretir la mà dient-me: — No calia que hi vinguera tan ràpid. — Estem molt preocupats. Conec mon pare… — Perdone... Xef Manolo! — matissà. — Com que Xef Manolo? Vos fa veure Masterchef? — No sabíem que son pare havia treballat de cuiner. — Tota la seua vida, a l’hotel Baleares. Per què? — Acompanya’m a Direcció i li ho explicarem. Tot i que sabia sobradament on estava el despatx per les vegades que havia anat a demanar informació, m’hi va acompanyar. Vam entrar sense picar la

108 109

porta. En veure’ns, la directora s’alçà de la seua butaca i vorejà la taula barroca per donar-me la mà efusivament. — El cas és que hem tingut uns problemetes amb son pare — va dir la dona —, però estigues tranquil. — Senyora, la meua dona està preocupada. Sentim que al meu pare li coste adaptar-s’hi; som conscients del que açò li ha suposat. El meu germà se’n desentén quan traguem el tema. Comprenga la situació en què ens trobem. — Quan acordàrem l’ingrés — va interrompre la dona — li vaig dir que, amb la subvenció de l’Estat no era suficient per a cobrir el cost mensual de l’estància, per la qual cosa hi hauria un increment mensual de cinc-cents euros que farien vostés mitjançant transferència. En principi, va ser vosté qui acceptà en espera de la decisió del seu germà. — Així va ser. — No serà necessari aquest ingrés addicional, ja

[ A fortuna ts ]

que son pare està fent-se càrrec d’elaborar els menús diaris i s’ha convertit en el nostre xef. I, evidentment, no volem que continue fent-ho sense que vosté i el seu germà no siguen sabedors. Em vaig quedar atordit. Ja sabia que mon pare entenia de cuina, però no fins el punt d’organitzar el menjador de la residència. — Des del mateix dia que hi ingressà, estigué renegant. Deia que el menjador feia olor d’Avecrem — afegí el cuiner —. Una setmana després es va negar a menjar, el vaig reptar que fera ell el menú; i reconeixem que va ser tot un èxit. És més, hi ha alguns dels interns que han recuperat la gana de menjar i hem aprofitat per afegir un menú per a familiars que desitgen menjar amb nosaltres. I estem desbordats. — Què els va cuinar? — vaig preguntar salivant. — Canelons; — va contestar la dona i va continuar — avui tenim pimentons farcits d’arròs i pinyons. Una vertadera delícia. Els va fer la setmana passada i, a petició dels interns, el

tornarem a menjar. En escoltar el meu plat favorit, vaig demanar permís per telefonar la meua dona i ho vaig fer a soles, des del jardí, per a tindre privacitat. Tot just la meua dona atengué la telefonada, li vaig dir: — Amor, ja està tot esclarit. Hauré de vindre un temps a dinar amb mon pare; necessita adaptar-s’hi. És el que més convé. Avui ja em quede ací per a dinar amb ell. Segur que quan em veja es tranquil·litza. — Havia fet arròs tres delícies. — No et preocupes, que al gos li encantarà. v

Sort si no plou il·lustració de ©Javier Alborch

“Excel·lent mestre és aquell que, ensenyant poc, fa nàixer en l’alumne un desig gran d’aprendre i amb un poc de sort eixa primera tasca de l’educació serà agitar la vida, però deixant-la lliure perquè es desenvolupe.” Belinda Prim (Influencer)

112

113

[ No! no ĂŠs una resposta ] [ A fortuna ts ]

Anna Mas de SanfĂŠlix Pau Sif Vicente Valls Vicent Pellicer Josep Gonga Colomina Jose Juan Torres [PJ]

[ A fortuna ts ]

CONTRA LA IGNORÀNCIA: REIVINDICACIÓ DE L’ALDEA per Anna Mas de Sanfélix, llicenciada en Filosofia.

“Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. Vicent Andrés Estellés

a mare va ser una d’eixes filles del Tío Canya que “anava encollint els muscles per por a que el senyor mestre li fera alguna pregunta”. Com tants altres, els seus fills vam aprendre a parlar valencià fora de casa. En el meu cas, de la mà de professors d’institut (que allà per 1977, molt abans que començara la normalització, i el valencià entrara en les aules oficialment, ens regalaven en l’Institut Nou -ara Maria Enríquez- el seu temps, el seu coneixement i el seu entusiasme per a, en horari extraescolar, reconciliar-nos amb eixa part de la nostra identitat arrancada d’arrel); de la mà de la “nova cançó” en les veus de Raimon, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach -que ha sigut tantes vegades la banda sonora de la meua vida; de companys “de poble” amb els que vaig coincidir a la universitat (d’eixos pobles que, a diferència del que va succeir a Gandia o a València, no van patir una intoxicació tan perniciosa i van seguir fidels als seus orígens) i, per damunt de tot, de la mà de la meua iaia Rosario, una dona, per a mi, de “ferro i sucre” 1 que sempre, sempre, em va parlar en valencià.

Que la Constitució del 78 arreplegara que “la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” va ser, sens dubte, un punt de partida esperançador. Malauradament, si fem balanç del succeït amb la llengua des de llavors el resultat és descoratjador: com sempre que una qüestió d’estat (educació, sanitat, política exterior...) s’utilitza com a ferramenta política perdem tota possibilitat d’avanç real. Així la “política lingüística” de la Comunitat Valenciana ha generat, i continua generant, debats estèrils, estults, si no surrealistes i grotescs, tot i que hi ha un consens generalitzat dins de la comunitat educativa al voltant de les bondats del bilingüisme -”allà on triomfa la immersió lingüística estem tornant a l’aldea”, Punset dixit-...”. I és que, darrere del discurs sobre la llengua, molts amaguen la preocupació pels seus renyons. I així ens va. Les dades reflecteixen clarament aquest fracàs: l’última enquesta de la Conselleria d’Educació del 2015 va revelar que només el 72,4%

1 “Dones de ferro i sucre”, Foc i flama 2007, p.72. Cfr. www.infofalles.com/Dones_de_ferro_i_sucre

N O! N O É S UN A RE S P OS TA

de valencians entenen la llengua i el 50,9% la saben parlar. Per si açò fora poc, el recent Treball de Fi de Grau de Clara Miralles Vila 2 dictamina que en el 2050 el percentatge de valencià-parlants serà del 10% si es manté l’actual política lingüística. He començat reconeixent la meua filiació emocional, tampoc renegue del meu passat polític i encara així, i sabent que este és un debat no sols avorrit sinó segurament inútil, no puc evitar -per deformació professional- llançar-me a un xicotet intent clarificador. Com a primera premissa establiré que no es pot apreciar allò que no es coneix. En massa ocasions, el menyspreu ve de la ignorància i la ignorància, ja ho deia Plató, és una malaltia que afortunadament té remei: la informació. Un exemple paradigmàtic de desinformació és el que s’ha produït en el Baix Segura i que molt lentament s’està aconseguit revertir. La veritat és que fa 28 anys, en el moment àlgid de l’antivalencianisme, a l’entrada d’Oriola podia llegir-se en una pancarta de l’associació de “castellanohablantes” el següent: “Que no te pisen la lengua”. Amb esta i altres consignes van fomentar una campanya brutal contra la normalització lingüística i a favor de la promoció de l’exempció acadèmica. L’argument estrela n’era, naturalment, que ells sempre havien parlat el castellà. I com deia abans, res millor que la informació per a desmuntar qualsevol bastiment mitològic: una recent publicació, Llengua i identital a Oriola en l’època foral 3, a càrrec dels professors Jesús Millán, Antoni Mes i Brauli Montoya estableix, sense cap gènere de dubtes, que compartim una identitat comuna i que el català va ser la llengua de referència tant a nivell col·loquial com institucional, des del

114

115

repoblament del sud del País Valencià per Jaume I, entorn del 1325, fins a la seua gradual desaparició en el segle XVIII. Només des de la ignorància es pot renegar d’un passat que va perdurar durant 4 segles i que ha deixat la seua empremta en la toponímia i en el seu riquíssim patrimoni artístic, ple d’escuts quadribarrats. Només des d’una visió poc conscient es pot renunciar a reivindicar per a Oriola la capitalitat cultural i històrica que per dret li correspon. Ara bé, i ací establisc la segona premissa: encara que, com deia Aristòtil, “tots els hòmens desitgen saber per naturalesa”, prioritàriament es busca conéixer allò que té valor. En el cas de la llengua, deixant al marge el valor immaterial intrínsec, el seu valor es mesura per les oportunitats econòmiques i socials que ofereix als seus parlants. En eixe sentit, l’exigència del requisit lingüístic que acredite la competència en les dues llengües que conviuen en la Comunitat Valenciana per a tots aquells que aspiren a exercir la funció pública és, no sols una mesura inqüestionable de reparació històrica, sinó un potent mecanisme incentivador en tant que atorga un valor “objectiu” al valencià. Per això, la “exempció” acadèmica en valencià en les zones castellans parlants és una trampa -tant per a l’alumnat com per a la integració territorial- que, fins ara, ningú ha sabut resoldre. La meua proposta és simple i atén a la meua experiència professional com a docent en un centre de secundària al Baix Segura. En general, la sol·licitud d’exempció és pràcticament inexistent en secundària; s’incrementa notablement en primer de batxillerat i les desercions són massives en 2n de batxillerat. La raó és simple i ha de veure, com apuntava abans, amb el valor que atorguem, en este cas, a les assignatures. Si a un alumne se

2 “Models dinàmics de competició entre llengües” (http://www.uv.es/perucho/TESI/TGF-CMiralles.pdf), basat en les dades proporcionades pel Servici d’Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els quals ha elaborat una descripció i una projecció quantitativa basada en models matemàtics i físics. 3 Ajuntament d’Oriola, 2014.

[ A fortuna ts ]

li permet eludir una matèria i, sobretot, evitar un examen que pot influir negativament en l’expedient, serà difícil conscienciar-lo de les bondats de la llengua. Ara bé, si cursar i aprovar valencià fins a 2n batxillerat fos recompensat amb algun tipus de certificació, posem per cas un nivell B2 -que ja suposara la capacitació lingüística per a este tipus d’alumnat- i tot seguit el C1 (l’actual mitjà) es considerara un mèrit valuós, s’aconseguiria l’objectiu perseguit i en un termini relativament breu tindríem a tota la comunitat amb un nivell acadèmic semblant i evitaríem el conflicte que és reprodueix cada vegada que s’insinua que es suprimirà la possibilitat d’exempció. Però el valor ha de ser palpable també en altres contextos més enllà del familiar, local o educatiu i estendre’s a l’àmbit sanitari, jurídic i comercial. I ací queda molt per fer. Per acabar, la llengua, com tantes altres coses, també s’aprén per amor... a les persones, a la literatura, a la música i, fins i tot, als dibuixos animats. En eixe sentit, és impagable la labor d’autors com la nostra Teresa Pasqual amb eixa poesia que et trenca l’alé, de grups musicals estimats més enllà de la nostra terra com ara Obrim pas o La gossa sorda. També és necessària i urgent la tasca integradora e identitària d’una televisió pública de qualitat i en valencià que acoste la llengua per atracció millor que per imposició. Però, per damunt de tot, cal que deixem clar als nostres fills que no, no som “aldeans”, som “la veu d’un poble”. v

N O! N O É S UN A RE S P OS TA

116

117

JOC FORA per Pau Sif, llicenciat en filologia Catalana i poeta.

Quan té la mà

Ell vol ser frat,

que du la sort,

i dur el piu

amb el seny fred

solt baix del sac,

amb els ulls clucs,

i dir pel món

amb els dits blaus

que amb el seu or

buits de la sang

vol ser un far,

que fuig del cor,

alt com el cel,

fa un salt buit,

per dur la llum

al fons del mar,

als llocs de joc,

un truc a tot,

caus bruts i freds,

un foc, un bram.

i dir a tots

El guany és tal

que l’or no val,

que veu la llum:

que val la sort,

es vol fer sant.

que res no té,

Pren un sac vell,

qui tot ho vol,

se’l fot pel cap

que els naips i els daus

i va pels camps

a ell l’han fet foll,

amb els peus nus.

cap ple de grills,

Ell que amb un truc,

que en un bon truc

s’ha fet més ric

ell viu la llum

que els porcs del banc,

i es va fer ric

no en vol fer res

de res del món,

de l’or del joc.

car un re-truc el va fer xas, I en pèl pel món, amb ous i piu solts baix del sac, amb res i tot, ell és qui viu

Text poètic presentat al premi Joan Climent de l´any 2017

fora del joc.

[ A fortuna ts ]

NO SÓC FALLER. I no sé encara si vos envege o no per Vicente Valls, professor de valencià.

a definició de faller –a no em fa paper per a la meua visió personal. No sóc faller, però m’agrada poder donar el meu punt de vista sobre el fet de no ser-ho; com a mínim d’eixa manera tan vivencial com ho feu molts: des que es crema la falla i comenceu a pensar en l’any següent. Sóc de Gandia, però les meues arrels falleres –si això existeix– es demostren als llibrets de la Falla del Grao i alguna altra foto vestit amb aquella cosa negra de vellut. Sí, la falla veïna, la del “Cagalló” –això continua dient-se?. I a mi em semblava que havia d’estar molt orgullós de ser d’aquella falla, tot i saber que la Falla del Mosquit sempre feia uns engalanaments de carrer millors, tenien uns monuments molt més molons i, realment, estaven a una altra categoria. Però malgrat l’arxienemistat –que jo imaginava– hi havia companyonia front a Gandia. Era com la nostra xicoteta festa marítima: passaves les nits d’una falla a una altra, tiraves coets al port, feies totes les malifetes en carrers on tot el món sabia de qui eres. I després vingué l’adolescència i em vaig desempellugar de la custòdia fallerofamiliar i els meus pares ja no anaven tant al Grao. Aleshores

començava a gaudir d’aquella llibertat primerenca en què vas sol pel carrer, amb la brusa negra i el mocador blau de quadres –el clàssic, el tradicional, sense distintius. Era un apàtrida faller, un orfe que contonejava amb altres famílies falleres solament per les revetles. Anava on estava el comboi, els amics, els companys o alguna amiga que t’agradava. Era com un observador internacional. No tenia criteri de quina era la millor falla o si el tenia, era un criteri purament personal. On estava la gent més acollidora, quin era el millor monument, on hi havia més festa... Però aleshores vingué València, la ciutat que menys viu les Falles, i que més turísticament les explota. I ací nasqué el meu desencís faller. A València vaig continuar sent un exiliat i ja solament vivia les falles pel botelló, l’espectacularitat de les mascletades i els castells i poc més. Mantenia dins de mi la idea romàntica d’anar a alguna comissió d’alguns dels barris de València i poder sentir-me un més demanant a les barres, ballant amb falleres, entrant al casal... No buscava a València el que tenia al Grao o a Gandia, però tampoc m’ho donava. Supose que si algú de la ciutat de València viu les Falles des de dins, sentirà que no és així. Però la meua

N O! N O É S UN A RE S P OS TA

sensació personal des dels anys d’universitat és que la festa a València no és tan pròxima com als pobles i ciutats menudes de la província. Sí, són grans, plenes de gom a gom, però no són acollidores, no les sents teues. Jo em sentia un turista, un estranger que coneixia els costums, que entenia la tradició, però sempre guanyava la desafecció. I fa pocs anys que visc a la Ribera i recupere certes sensacions; tot i que la maduresa ja no em permet eixir tant de festa com quan era un xiquet o un adolescent que campava pels barris. Faig classe a adolescents que són molt falleros, però molt. I en gener, per a ells ja són Falles: quan no tenen una cosa, tenen una altra: et conviden a les seues festes, a les presentacions, a sopars de pa en puny, a vore vestits. I jo sempre dic que no, que no vull vore’ls beguts ni de cap manera diferent a la perfecció que els considere des de la classe –ironia òbviament radical. Amb els anys, al meu alumnat els conte perquè no sóc gens faller i també els reconec que m’agrada com viuen les falles i que em recorda als meus anys d’infantesa i adolescència. Veig els més menuts emocionats perquè són dies en què poden tornar tard a casa perquè els seus pares també estan a la falla, dies en què comparteixen amb

118

119

altres amics que no són els d’escola, ni els del futbol, ni els de qualsevol altra activitat extraescolar. Són els de la falla! I eixa germanor solament és de la Falla. Allò és més polèmic que ser del Barça, del Madrid o del València. Ser d’una falla i no d’una altra és una cosa quasi genètica, que es du a les venes, que es mama des de ben menut i que va en el teu ADN. Això és així. Els del Mosquit sempre heu sigut molt del Mosquit, no? És com un orgull inqüestionable – i no els el toques; compte. I tot això té valors i té detalls profitosos i entranyables. S’aprén del col·lectiu, del treball conjunt, de la capacitat organitzativa, d’on traure profit de quatre coses. Al cap i a la fi, una falla és un grup molt ben organitzat que es desviu per la festa. I sincerament, des de fora, des del meu jo no faller, i passats els anys, m’he reconciliat amb aquesta festa tan nostra. Però m’he reconciliat amb les Falles autèntiques, les menudes, les obertes, les acollidores, les que et fan sentir faller. v

[ A fortuna ts ]

ORIGENS, TRADICIONS I “MODERNITATS” per Vicent Pellicer, conservador i investigador.

’accepció etimològica que el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua recull de la paraula falla, la defineix com, Branca seca, ascló o pila de matèries combustibles que s’encenen per a fer claror o botar foc a alguna cosa. També la defineix com a torxa. Per la seua banda, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en el mateix cas, diu: Manat de branques seques, brins, estelles o d’altres matèries combustibles que hom encén per fer claror, per anar a calar foc, etc., o també en determinades festes, com ara la de Sant Joan, a les comarques pirinenques entre l’Alta Ribagorça i Andorra. Seguint un costum portat dels Pirineus, els ciutadans de València saludaven la primavera amb l’encesa de les falles que eren celebrades pels veïns d’un barri o d’un carrer. Amb el temps, l’efemèride coincidiria amb el dia de Sant Josep. A Alacant, la celebració tenia lloc durant el solstici de l’estiu, Sant Joan del calendari cristià, i a la ciutat de Castelló de la Plana, per celebrar la baixada de la muntanya al pla, la torxa, la falla, se supleix pel gaiato o gaiata dels pastors al qual se li va afegir un fanal. Així, gaiates, falles i fogueres són el resultat d’una evolució que naix d’una simple combinació de branques seques que, enceses a dalt de les muntanyes d’on s’arrepleguen, són abaixades pels joves del poble fins arribar a la plaça on, amuntegades en una pila, es consumeixen amb gran joia de tots. De dalt a baix de la nostra geografia, els valencians continuem celebrant una tradició mil·lenària que ens reconeix com branques del mateix arbre. Des de fa uns anys i de manera més generalitzada a tot el país, s’ha reprès el costum pagà de celebrar el solstici de l’estiu agrupant-nos al voltant d’una foguera, generalment a vora mar. A més del canvi d’estació, antigament, se celebrava la victòria de la llum sobre l’obscuritat, la sega dels sembrats i

la collites de les fruites. És a dir, el temps de l’abundància i, per què no, la joia de l’estiu. En temps més recents, s’ha afegit a la celebració, el senzill ritual de banyar-nos els peus i saltar tres ones en què demanem, amb més o menys convicció, el compliment del desig que cadascú portem amagat baix la pell. Quant a les fogueres de València –les Fallesdegueren nàixer arran de la dificultat en fabricar les enormes torxes per la falta de boscos al voltant de la ciutat. Per tant, els seus habitants pensarien que una bona manera de suplir la carència de matèria prima seria la de fer ús de les restes inservibles dels tallers de fusteria. A més, el veïnat treia al carrer, per cremar-los, els mobles vells i trencats que s’amuntegaven pels porxos de les cases. Un estadi següent seria aquell pel qual la creativitat popular acabaria per donar forma a la foguera imitant els monuments efímers que, de tant en tant, s’alçaven en la ciutat amb motiu de qualsevol esdeveniment de relativa importància. Amb el temps, el costum d’uns veïns, d’un carrer o d’un barri s’escamparia per tota la ciutat per acabar convertint-se en tradició local. La resta ja la coneixem. Dit això, per a la majoria de la societat en general, parlar de “tradició valenciana” és sinònim de parlar de “tradició fallera.” Evidentment, es tracta d’una comparació simplista i directa que ha quedat malintencionadament marcada en la pell dels valencians pel fet d’ocultar, d’emmascarar, el sentit vertader de tots dos conceptes que acabarien fonent-se. Així, en un moment determinat, com una fórmula calculada de laboratori clandestí, es va crear una mena de simbiosi, de sincretisme tal, que a hores d’ara, costaria Déu i ajuda desfer-se d’ella. La fórmula ha donat un resultat excel·lent per als seus descobridors, si tenim en compte les combinacions que se’n poden derivar.

N O! N O É S UN A RE S P OS TA

Per exemple, quan la dona es va incorporar a la festa de manera “oficial”, el seu rol havia de distingir-se de la resta dels festers. A més, es vestiria amb el millor i vistós vestit del seu armari que, evidentment, seria el de núvia –com encara continua denominant-se en Alacant, de portes endins, el vestit de “bellea” del foc. El vestit de núvia, de festa o de gala, que vestien les dones valencianes de la ciutat o del camp, era i és, un vistós i preciós vestit que amb els seus complements de cap a peus, mostra variacions lleugeres segons la zona del país. Com que els vestits generalment només es feien servir durant les festes de les falles, gaiates i fogueres, vam adquirir el costum dolent de dir allò de vestit de “fallera”, de “llauradora” o de “bellea del foc” en lloc d’unir les tres variants pel general de “vestit de valenciana”. I qui diu això, diu el mateix en el cas del vestit masculí. Tot i que aquest ha conservat el nom de cadascuna de les seues particularitats. Altrament, se’ns ha dit i perjurat que les festes de les falles són barroques. I tots ens ho hem cregut. El Barroc és un estil d’art cuinat durant el Concili de Trento en el qual es mostrava allò que enganyava l’ull i l’enteniment i, a més, feia creure que un burro volava. Tot i això, no s’ha de menysprear la seua bellesa fantasiosa i recargolada. Barroc, també era i és, una forma de pensament que, paradoxalment, no deixava que l’home pensara per ell mateix. Així, el fet de no pensar es converteix en oblit total o, en el millor dels casos, es transforma en menfotisme, una altra de les “qualitats” de la cultura i tradició dels valencians. Per si algú s’ho vol rumiar, les falles barroques, en els seus orígens, potser aprofitaren els elements decoratius barrocs que s’escampaven per la ciutat de València amb motiu d’un o altre sarau. Ara bé, si pensem en blanc i negre, aquelles falles de l’antigor fabricades amb ninots vestits amb teles i il·lustrades amb ironia de proximitat, si bé ho

120

121

mirem, no ho eren de barroques aquelles falles ni aquells festers. Contràriament, eren festes que movien i amagaven la sinceritat dels sentiments d’una gent que, perdudes les llibertats com a poble, no trobava altra eina de lluita que l’ús de la ironia i l’alegria general. Allò no era barroquisme; era la modernitat en clau de “desprès de.” I d’ací, paral·lelament, van sorgir músics, poetes, escriptors, artistes que bevien en les fonts de la tradició local valenciana. Aconseguida la identitat com a poble, tot un munt de desficiats van voler anar més enllà i va provar de recuperar també l’esperit original de la festa amb el sorgiment de les “falles alternatives” a València, Gandia i potser algun lloc més. Tanmateix, els inventors del barroquisme fester/ faller engreixaren més i més les màquines i, mira per on, avortaren la criatura. El “neobarroquisme” fester de Castelló, València i Alacant va ressorgir triomfador com l’au fènix de les flames de la perdició. I de bell nou, les ganes de gaudir de la burla, de la ironia, de l’alegria desenfadada, de la disbauxa merescuda, de... tot plegat, acabaren per convertir-se en combustible barroc. No es tracta de fer bandera del purisme, però hem d’anar amb compte de no perdre-ho tot. Hem de ser conscients de la nostra identitat i, per això, hauríem d’acotar els límits entre allò que és, o pot ser, i allò altre que, malgrat “estar de moda”, no correspon o no deuria formar part de la festa. Per dir-ho de manera més il·lustrada: a hores d’ara, s’accepta qualsevol element aliè a la nostra tradició. S’han afegit xarangues, batucades i altres elements estranys que han convertit la festa de les falles en un monstre grotesc que ha engolit l’autèntic esperit sorneguer, alegre i caricaturesc que la va fer nàixer. Una bola de neu que s’empassa tot allò que troba en el seu camí; sense importar-li la desfeta cultural que el seu pas produeix i no és això, cavallers, no és això. v

[ A fortuna ts ]

NO! No és una resposta per Josep Enric Gonga, escriptor, actor, soci i membre fundador del grup Pluja Teatre. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2017

Miratge. 1... com a conseqüència, l’observador veu simultàniament dues imatges de l’objecte: una imatge que correspon a la situació real de l’objecte i una segona invertida respecte a la primera.

ensa que és una persona seriosa i sensata. Que és qui és per anar sempre a contracorrent. Per haver fet de la negació un principi. Un costum. Per haver-se acostumat, des de menut, a dir no; com una rutina habitual, crònica. No. Sempre ha contestat així a tot el que li han proposat. A tot. Com Bartleby, l’escrivent creat per Herman Melville, sempre ha mantingut una conducta basada en el refús, en el no fer el que fan els altres com a norma, com a comportament vital. Ho fa perquè així li ha anat bé en la vida. O això creu. De menut, a casa, la negativa va ser una constant en l’educació rebuda. Urbanitat i bons costums eren les obsessions dels seus pares. El van educar en el rebuig a tot comportament qualificat de subaltern. No parles valencià, li manaven, això és de pobletans. Has de ser fi i sols fer-ho en castellà o en anglès, que són llengües universals. Tria bé les amistats, mira d’anar sempre amb gent com toca, de la teua categoria social. Comportat en tot moment, no participes en jocs, activitats i festes grolleres. Mira bé amb qui t’ajuntes. Fuig d’aldeanos i gent de baixa condició; sigues cosmopolita, un habitant del món. Alguna cosa de tot allò se li va quedar en el subconscient i va provocar que es negués a fer, d’aleshores endavant, qualsevol cosa que l’incomodés. Estava i està convençut que les creences, normes i valors que segueix, allò que li van inculcar, és el que val, la mesura de totes les coses. Pràctiques normals, lògiques. Les dels altres, per descomptat, estan per davall d’elles. Per això sempre es nega a acceptar allò que la majoria dels mortals tenen per normal.

Ell sempre serà un cosmopolita, sempre estarà i anirà a l’última. Motiu pel qual es considera “cool”, i rebutja qualsevol norma establerta, per viure segons un estil propi. Per això, després de passar per diverses etapes, ha acabat per viure d’una manera bàsica, “minimal”, seguint la màxima “menys és més” i vesteix “casual” d’una manera informal, al seu gust. Practica el “running” cada dia, en solitari i perfectament equipat. Està connectat al món a través de les xarxes socials. Piula i rep piulades amb el “twitter”. Publica fotografies en “instagram”. Gasta, per comunicar-se amb els familiars i els pocs coneguts que té, “wathsApp” i “telegram”. Col·lecciona amistats en “facebook”. Escolta i veu programes a través de “podcast”. Fa sessions setmanals amb un “coaching personal”, per tal de potenciar el seu caràcter. Treballa a casa de “community manager” per algunes empreses locals. Compra sempre a través d’internet; sols ho fa fora si se celebra una “open night” o, sobretot, una “geek night”, com més friki, millor. Aquesta manera de viure, però, té un cost: la soledat; i una progressiva falta d’empatia amb la resta dels mortals. S’ha convertit en el que els japonesos nomenen un “hikikomori”, una persona aïllada, sense contacte social directe, sols amb internet i les xarxes socials com a referència. Ha intentat, per això, convertir-se en un “youtuber” influent. Creu que així compensarà la sensació d’isolament que pateix. Ha batejat el seu canal “La finestra indiscreta”, en homenatge a Alfred Hitchcock. Amb una càmera digital grava, des d’una de les finestres de sa casa, tot el que passa al carrer, un dels més

N O! N O É S UN A RE S P OS TA

concorreguts de la ciutat. Enregistra la vida canviant dels seus conciutadans. El pas, atrotinat i nerviós, amb el que transiten en dies de treball i comerç. Les apàtiques passejades que realitzen en dies de festa, quan miren una i una altra vegada, comentant amb entusiasme les troballes que fan, els mutants aparadors de les tendes. Quan munta les imatges per pujar-les a “youtube”, s’inventa i comenta la vida de cadascuna de les persones que ixen en elles, una manera d’animar una ensopida existència. Imagina el que diu l’animat tertulià que, en la cafeteria de la cantonada, opina sense pensar de coses divines i humanes. Li dóna veu a l’angoixat client que surt de la sucursal bancària, preocupat per l’estat del seu compte. S’emociona amb la jove que, en la porta del cinema, encara du la cara il·luminada per la ració de somnis que acaba de pair. Es burla de l’ombra furtiva que, en la solitud de la nit, serpenteja entre les bosses de deixalles, les capses, els plàstics i els envasos que s’apropien de les voreres, camí cap qui sap on. Mentre edita les imatges d’un home que fuma d’una manera compulsiva i intenta, una vegada i una altra, marcar un número en el seu mòbil, i grava un comentari en el qual imagina que viu la fi d’una passional història d’amor, l’assalta una idea inquietant: que algú l’espia. De sobte la pantalla de l’ordinador es congela, queda la foto fixa del casal faller que hi ha tots just al davant de la finestra des de la qual grava. Entre la gentada que s’amuntega en la porta del local, algú mira fixament cap a la càmera. Amplia la instantània i descobreix, estupefacte, que és ell. Té la sensació d’estar mirant-se en un mirall. Repassa de nou les seqüències gravades i comprova que sí, que és ell. Duu la mateixa roba que porta posada ara. Camina i es mou com ell, fent els mateixos moviments. Sí, és ell xerrant amb els fallers i falleres que omplen la vorera; és el que entrega el mòbil perquè li facen una fotografia al costat d’una jove i una xiqueta a les qui tots aplaudeixen, i qui, després de

122

123

comprovar les fotos que li han fet, es volta i mira fixament cap a la finestra indiscreta. A la pantalla apareix un text, una pregunta. Saps qui és afortunat? No, contesta per inèrcia, com ha fet sempre. No, no és una contestació, diu la computadora. Acovardit, quasi sense adonar-se’n del que fa, apaga l’ordinador i va cap a la finestra on té muntada la càmera. Es deixa caure en una butaca que té allà mateix. Resta quiet, a les fosques, intentant posar ordre en els pensaments que l’assalten. Mira el carrer. Ell, perquè és ell, continua vigilant-lo des de la porta del casal faller, un lloc que detesta, que no pot suportar, que odia tant com la festa que celebren. Per què s’espia a si mateix? Per què l’altera d’aquella manera el descobriment que acaba de fer? Potser la rutina i el cansament, pensa, siguen els responsables de totes aquelles quimeres. Tanca els finestrons i torna a seure. La inquietud que el té corprès l’acompanya mentre tanca els ulls i s’endinsa en els territoris de la son. Dorm d’una manera neguitosa, assetjat pels malsons. Desperta amb el cos tremolós, suat i atemorit, amb una fredor insuportable incrustada als ossos, aclaparat per la sensació de tindre algú a prop, de ser observat per alguna cosa maligna. Estremint-se, obri els ulls i descobreix que continua estirat sobre la butaca. No sap quantes hores han passat. Obri les portelles i descobreix, que el seu doble encara està allà, a la porta del casal, mirant cap on ell seu. Pres d’una determinació que el meravella, ix de casa, travessa el carrer i es dirigeix cap al cau dels fallers. L’àlter ego que busca no es veu enlloc. Un desconegut el saluda d’una manera efusiva. L’abraça i li dóna l’enhorabona pel càrrec de president de la comissió que acaba d’estrenar. Es sorprèn en veure que li contesta parlant en valencià d’una manera fluida. Una persona de semblant preocupat, li diu que vaja a parlar amb Vicenta, la secretària. Qui serà, es pregunta? Una dona vestida amb una caçadora

[ A fortuna ts ]

roja i uns pantalons estampats, l’agafa del braç mentre li pregunta on s’havia clavat. El condueix fins a un xicotet entaulat on hi ha un faristol i li passa uns papers. El teu discurs, li xiuxiueja, te l’havies deixat al despatx. És rebut amb aplaudiments pels presents. Fa un apassionat discurs en un perfecte valencià, glossant la figura de l’artista faller a qui presenta. L’acte transcorre amb rapidesa. Els fallers i falleres admiren la maqueta del monument que els mostra l’artista. Va amunt i avall saludant i xerrant en valencià amb tot el món. Unes fotografies penjades en la paret li criden l’atenció. Quasi totes són en blanc i negre. Observa en una d’elles una persona que li resulta coneguda i un xiquet de faccions familiars. Ton pare i tu, fallers de soca arrel, li diu un vell que ha aparegut al seu costat. I sense donar-li temps a escapar, comença a contar-li la història d’ell i de son pare. Les paraules de l’ancià tenen un efecte amnèsic. Al cap d’uns instants ha oblidat qui és, s’ha transformat en una altra persona. Valencianista militant, gran aficionat a la cultura popular del seu poble i malalt de falles. A poc a poc, la identitat amb que havia entrat al casal es fon, s’evapora. Recorda com s’emociona en escoltar música tradicional, en participar en unes albades. Com s’ho passa de bé en fer l’explicació del monument en el llibret de la comissió. Com va pair l’educació que va rebre del seu pare, tan apassionat com ell per aquestes coses. El reclamen al carrer per fer-se una fotografia amb les reines de la falla. Dóna el seu mòbil a un faller per tindre un record del moment. En revisar les instantànies per veure si han eixit bé i li crida l’atenció una figura que els observa des d’una finestra. Amplia la imatge i descobreix que és ell mateix contemplant-se des de la finestra de sa casa, que està tot just davant

del casal. Es dóna la volta i descobreix, mentre se li posa la pell de gallina, que sí, que és ell, que duu la mateixa roba que porta posada. Quan l’espieta tanca els portells de la finestra, dóna unes excuses improvisades a la comissió i corre, com un llamp, fins al portal de l’edifici. Entra i puja al pis. El recorre, habitació per habitació, amb una sensació de paor que l’aclapara. No hi ha ningú. Té la sensació de viure dins d’un malson, com si hagués entrat en una casa estranya, una casa a la qual visita per primera vegada, que pertany a algú que no coneix. Descobreix que l’ordinador està engegat amb una foto fixa, la d’ell mirant fixament cap a la finestra de sa casa des de la porta del casal. A la pantalla apareix un text, una pregunta. Saps qui és afortunat? No, contesta desconcertat. No, no és una contestació, diu l’ordinador. Seu a la butaca intentant relaxar-se. Reflexiona i pensa que s’ha equivocat en la resposta. Que ell sí que se sent afortunat. A poc a poc, s’adorm. Un malson l’assalta. Somia que és un “hipster”, que l’endemà ha d’anar a comprar roba “vintage” a la tenda que ven vestuari de segona mà i arreplegar l’encomanda de la botiga ecològica. Que el “smartphone” d’última generació que ha comprat per internet, se li ha cremat en la butxaca. Desperta de sobte amarat de suor i una forta taquicàrdia. Obri la finestra buscant una miqueta d’aire fresc, mentre es pregunta per què somia aquelles coses tan desagradables, i a més en castellà i anglès. Aleshores se n’adona, espantat, que de bell nou està observant-se a ell mateix des de la porta del casa. v

“Mai he pretès que em consideres superior a condició que no em tingues per inferior, sent així la igualtat un dret. Però no tenim la sort ni la fortuna o poder humà que aconseguisca mai convertir-la en fet.” Martí Lombard (Coach empresarial)

126

127

[ Al igual ] [ A fortuna ts ]

María Calero Más Óscar López Encarna Sant-Celoni Jose Manuel Prieto Miguel Hache

[ A fortuna ts ]

PoesÍa mundana per María Calero, graduada en filosofia.

eia John Berger que mirar és trobar, i estic completament d’acord. Fa tretze anys, vaig tindre el privilegi d’ostentar el càrrec de reina de la falla infantil en una de les comissions de Gandia. Ho vaig passar molt bé, i la meua xiqueta interior s’agita entusiasmada cada vegada que ho recorda. Potser amb l’esperança de fer-li passar una bona estona, o potser per invocar a la nostàlgia, he passat el matí mirant llibrets; d’aquells anys, posteriors, llibrets actuals, bonics, extravagants, poètics. I llavors m’he espantat, perquè he vist el patriarcat encollit entre les seues pàgines. Tot bon faller sabrà que és costum acompanyar la foto de les reines amb un poema en el seu honor. I coincidiran amb mi que és, sense cap dubte, un bell gest. Però a mi hui se m’ha gelat l’ànima en llegir la gran majoria d’ells. Qui pensaria que la poma enverinada podia adoptar la forma de l’art? No volem posar ací en dubte l’agradable del detall que suposa rebre un poema com a obsequi, sinó donar compte de la problemàtica subjacent a este tipus de creacions líriques, generalment -i este és el quid de la qüestió- descriptives. Es parla de la reina en qüestió en to d’alabança: es descriuen les seues belles faccions, la seua pell de seda, els

seus llavis emmidonats, els seus ulls vius, rutilants, la seua rialla perlada i serena, el seu amor per la pólvora, per la festa, per la falla. Estes construccions, encarregades a un col·laborador que, en la majoria d’ocasions, ni tan sols coneix la dona que ha de retratar en els seus versos, responen rigorosament a la màxima “d’una flor per a una altra flor”: les virtuts exalçades són sempre les mateixes. El problema és, per tant, evident. Compleixen les reines, pel mer fet de ser reines, amb eixe esquema? I el que és més, per què haurien de fer-ho? He conegut reines del foc els ulls del qual no ballaven davant del crepitar de les flames, a reines de la poesia incapaçes de recitar un sonet amb veu vellutada, a reines de la festa que a les deu de la nit somiaven en ficar-se al llit, a reines de l’art que mai han concebut el monument faller com una obra purament estètica. En els seus llavis no brillava el fulgor de l’horta valenciana, ni el rubor de la verge reclinada entre gesmils. I res d’açò m’ha paregut malament. Perquè, de fet, no és quelcom negatiu, ni reprotxable, sinó que és magnífic. És el símbol de la diversitat, de l’autenticitat. És la vida en la seua màxima expressió.

A L I G UA L

La crua realitat és que estos poemes, sens dubte escrits amb la millor de les intencions, ens acosten a una societat on la dona, en ple segle XXI, segueix sense ser reconeguda a títol personal pels seus èxits, per les seues aptituds, per ser qui és, a fi i al cap. Tinguen o no els trets mencionats, se’ls atribuiran, i se’ls dirà llavors que són belles. Com si eixos cànons foren sacrosants! L’autèntica bellesa resideix en la llibertat per a decidir què és el que ens sembla bonic. Les reines no són reines; són dones i xiquetes. No tenen per què participar d’un ideal que, d’altra banda, se’ls presenta com inabastable. Les falleres són persones. Sers lliures, que no han de retre comptes al “etern femení”, construcció social que ens condemna, dia a dia, a ser víctimes d’una violència silenciosa. Subjectes que, si volen, poden prendre partit en esta batalla. Perquè, com deia Simone de Beauvoir, no sols el home és el culpable de segles i segles d’opressió sexista, de la reclusió de la dona davall la triple consigna de, com solia dir-se en l’Alemanya nazi, “kinder”, “küche” i “kirche” 1. Al llarg de la Història, la complicitat de la dona ha jugat un paper essencial en el seu confinament. I és que ser l’alteritat, el ser insubstancial, pot arribar a ser molt còmode: viure en la minoria d’edat constant ens eximeix de qualsevol responsabilitat. No obstant això, l’acceptació d’esta manera de vida implica la major de les renúncies, ja que, com sostenia Jean Paul Sartre, entre responsabilitat i llibertat hi ha un vincle indissoluble. Pareix que, igual que el Faust de Goethe, firmem un contracte amb el diable. No obstant això, encara som a temps d’acabar amb eixe acord, seguint les petjades d’aquelles i aquells que mai van formar part de tan retorçut 1 Xiquets, cuina i església, respectivament

128

129

estratagema. El nostre deure ètic és lluitar contra el concepte de fortuna. Parlar de fortuna en l’àmbit dels drets humans és execrable, perquè la llibertat i la igualtat no cauen del cel. En el camp de la justícia elemental tan sols caben els conceptes de reivindicació, compromís i acció. L’acció, això sí, entesa no tan sols en tant que praxi, sinó també en tant que activitat teorètica. Només hi ha afortunat si hi ha el seu contrari. Només tenim sort si hi ha aquell a què ofega l’infortuni. Lloar la fortuna és acceptar el que se’ns dóna. És retre homenatge a un orde inexistent, a “l’açò és així” sense argumentació. És somriure davant de la desgràcia aliena mentre en el fons del nostre ser, entre súpliques a tot ens còsmic, preguem: “que no em toque a mi”, “que no em toque a mi.” Lloar la fortuna és tan incoherent com ballar la dansa de la pluja. Tan inversemblant com creure que hi ha igualtat entre hòmens i dones, ni tan sols en quelcom tan meravellós com les falles. Que bell és llegir poesia!. v

[ A fortuna ts ]

Dones, falles i costums per Óscar López, poeta del silenci.

es que tinc ús de raó sempre he pensat que la festa de les Falles era només fer burla de qui ens governa, com també, criticar la gestió social dels poders econòmics que ens subministren formes de viure com si foren modes. – Hui en dia s’estila el consum d’aliments light. – Ah, sí? Doncs deixaré de comprar fruits i vegetals que són més cars i més costosos de preparar en la cuina. I així, a poc a poc, anem oblidant bons costums i adoptant altres menys naturals. Que si bé, no són nocius sí que ho són en barrejar-se en un còctel químic de productes light, baixos en greixos o que milloren el nostre rendiment, com poden ser les begudes energètiques que equivalen a vuit cafés en un sol pot de llanda. Tot i que és un bon tema a tractar no és el que ens ocupa. Vaig nàixer en un poble on no hi havia la tradició de les Falles, no hi havia antecedents de cap pràctica festiva que se li semblara. Per tant, mai he tingut una visió d’estes festes des de dins. És cert que prop d’on visc –en la capital de la Ribera Alta i en la capital de la Ribera Baixa, Alzira i Sueca respectivament– es pot comprovar dos maneres diferents de viure la festa. A Alzira (no totes les falles, és clar) les comissions falleres, els festers, les falleres i altres elements protocol·laris es gasten el jornal en fer monuments fallers que s’encareixen prou més que els que es fan a Sueca, on solen gastar-se els diners més en la festa que en el monument. Però, tampoc és açò el que pessiga les meues ganes de conéixer el món faller, perquè, tot i que hi ha diferències, les dos poblacions segueixen el mateix esquema. És a dir: president de la falla, fallera major i cort, president infantil i fallera infantil i la respectiva cort d’honor. Si més no, totes segueixen este protocol. Sempre un president, sempre una fallera, és com triar el

“responsable” i elegir la “Miss” de torn. Este aspecte tan selectiu i d’aparença sexista em va fer pensar si sempre ha sigut així i per tant és un costum que ve de lluny. Però –sempre hi ha algun “però”– tot fa pensar que la festa de les Falles prové i té un marcat origen popular. Ix i naix del poble, de la gent humil, de les persones que patien i seguim patint les decisions d’aquells que van sobrats de diners o s’aprofiten dels seus privilegis i això es reflecteix en les burles i les crítiques socials representades en els monuments fallers. Amb el seu tarannà satíric i crític, ho reivindicaven a la seua manera. Ara s’ha perdut part d’este encant. És veritat que es continua fent sàtira, però el seu caràcter popular i senzill no és el mateix ni tampoc la part reivindicativa. Tot esdevé més estètic i visual que altra cosa. I reitere que sóc un profà de les Falles perquè no he crescut vivint esta festa tan digna com popular. El paper de la dona ha passat de ser un element amb la mateixa importància que qualsevol home a tindre un protagonisme purament cerimonial i, si se’m permet, diré que decoratiu. Al contrari que els passa als homes, que no necessiten certs complements en la vestimenta per eixir a les cercaviles que es fan amb motiu de les Falles. Sort que les coses estan canviant i moltes falles volen tornar a l’origen més popular. No estic dient que les falles menyspreen les dones sinó que no els hi donen la mateixa connotació festiva. Segurament esta imatge més patriarcal té el seu inici durant la dictadura franquista i s’implantà arran d’esta nova visió fallera, deixant de banda els costums més populars i assimilant costums imposats bé de manera directa o indirectament. En altres paraules, una festa i costums populars que seguien sent populars, però, agafant models aburgesats o aristocràtics. Aquells que, en un principi, devien ser motius de crítica, sexista o sectària, ara també convivien braç a braç amb el poble, amb el

A L I G UA L

carrer. Sort que pels anys setanta una comissió rescatà de l’oblit els costums més antics i els donà una perspectiva que pretenia ser més igualitària i equilibrada per als dos sexes perquè es deixava de fer una distinció tan marcada entre ambdós. La comissió fallera en concret era i és la d’Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades, coneguda més com a Falla d’Arrancapins. Falla assembleària que ha suprimit la secció femenina per tal que tots tinguen els mateixos drets i deures; també, ha abolit la figura de la fallera major per considerar-la sexista i discriminatòria. Tampoc insinue que totes les falles hagen de fer el mateix, no tenen un perquè que els moga, però sí que hi ha una llista no escrita conflictiva o distintiva a l’hora de tractar les dones en el món faller. Per exemple, pel que fa a la banda que duen les falleres, resulta que moltes dones veuen en elles una imposició que des d’una perspectiva com la meua puc dir que mouen raó: són certes i com a mínim raonables. He llegit queixes de diverses falleres en articles publicats per la xarxa. Un que em va fer pensar s’anomena “Arguments de les dones que NO volem posar-nos la banda fallera” de Marisa Esteve en la web Indumentat, revista de moda fallera, on explica com alguns complements de la vestimenta són pràcticament imposats i pel que fa als homes són complements d’ús optatiu, no així per a les dones; i que les votacions per a este menester haurien de ser exclusivament de les dones perquè és assumpte únicament d’elles. Esmenta en el seu article vàries coses més que convide que es busque per la xarxa. No s’acaba ací el paper de les dones en la festa de les falles. Hui en dia s’està creant una altra consciència que deguem assumir per tindre un caràcter conciliador amb la festa i amb totes les persones que en formen part, tant dones com homes. Estem veient com les dones s’estan obrint

130

131

camí en este món faller que fins fa poc pareixia exclusivitat dels homes. Exemples com Carmen de Rosa, presidenta de la comissió en el cens de la junta fallera, plaça del Mercat Central i de l’Ateneu Mercantil. Quant als focs d’artifici, tenim Josefina Caballer, que va ser pionera i va encendre més d’una mascletà quan encara estava mal vist i, com no, Reyes Martí. En el terreny artístic, ja destaquen noms com Marina Puche que començà la seua primera falla en l’any 2011, concretament la falla Quart-Palomar. En altres paraules tenim una festa molt gran, amb molta història i tradició. Esta festa fallera té el seu origen i costums en les persones més humils, en el poble, en les persones del carrer. Persones que amb el seu dia a dia omplin de ganes i goig estes festes. Les Falles tant a València capital, Gandia, Benirredrà o la falla Sant Nicolau han sigut, són i han de ser unes festes alegres, de foc i coets, de ressaques innocents i rialles amb l’excepció d’un únic plor. El moment de la cremà. Tanmateix també haurien de ser justes amb totes les persones que participen d’una manera o d’altra, reivindicatives i satíriques, respectuoses en les decisions personals mentre no es trenque l’esperit faller i, sobretot, un exemple que ens alimente les ganes que ens mouen en estes festes. Perquè cada any que es creme una falla, de les seues cendres se’n construïsca amb este sentiment d’unió una altra falla, com a mínim, igual de bona que l’anterior. Per no perdre els bons costums. v

[ A fortuna ts ]

La cara b d’una nit màgica o ‘sempre ens quedarà el 8 de març’ per Encarna Sant-Celoni, escriptora i poetissa.

a nit del dissabte fou màgica, ningú no ho pot discutir ni negar; màgica com feia anys que no ho era un vint-i-tants d’abril –setze!–; sí, malgrat el ruixat que un núvol maldestre va deixar sobre els nostres caps i que acabà esdevenint una dolça humitat que, actuació rere actuació, es confongué amb les llagrimetes d’emoció que recorrien les arrugues que a hores d’ara ens solquen la cara. Tot meravellós, tret d’un detall: la ‘banda sonora’ era un poc monotonal, diguem que amb massa greus..., descompensada, en una paraula. M’han comentat que, segons l’organització, el 25% del cartell de l’Homenatge a València eren dones. Què voleu que us diga!, a mi els comptes m’ixen torts, tret que, a l’hora de traure el percentatge, hi inclogueren els genets dels cavallets del Corpus de Castelló i els integrants de les danses guerreres de la Todolella perquè porten falda. La realitat és que -deixant fora els Aurorers de la Vall d’Uixó, les colles de dolçainaires, Al Tall, Carraixet i els diferents cors-, fins a l’esperada reaparició de Lluís Llach, les veus baixes havien guanyat per golejada, concretament per 18 a 3 (Mireia Vives, Clara Andrés i Manuela Alandes, de Sèrman Mànser)..., i, segons es pot concloure veient els grups que havien de tancar la Festa per la Cultura, de llavors ençà la distància no degué més que augmentar. Açò no és la cançó de l’enfadós, encara que algú ho pense, ni es tracta de jugar a veure qui la té més llarga, sinó de deixar constància d’un fet massa habitual, en ambients en què no ho hauria de ser, al qual no es dóna gaire importància, cosa que el fa encara més luctuós.

Bromes i seriositats a banda, el cert és que el “poble que camina i que ningú podrà parar”, el poble que té “un nom molt clar: País Valencià!”, el componen homes i dones, dones i homes que tant saben eixugar amb el motxo un escenari com musicar i cantar. I hi calem tots i totes, i no podem sinó reivindicar, amb les Carraixet, més presència pública femenina a tot arreu i en tota època de l’any. I, per si no ho sabeu, Fusa Activa ha creat una base de dades amb les dones del món de la música del País Valencià que s’hi han adherit. Passeu-la als vostres ajuntaments, i a les entitats que coneixeu, i feu-la rodar, si us plau! Així farem realment País! v Article publicat al diari digital LaVeu Dijous, 28.4.2016

A L I G UA L

132

133

Rita Rio & her orchestra

[ A fortuna ts ]

Caspa indemne per Jose Manuel Prieto, Periodista i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Gandia.

Tinc la sort de no creure en la sort, i la immensa fortuna de saber-me fet d’un atzar tan tèrbol com la mar que despentina els cicles del temps, tan fràgil com l’espurna que encèn el cicle de la vida un març qualsevol. D’eixe cicle naix la fera indomable en què s’han convertit els territoris comuns que transitem, els tòpics que no albiren les sabates: dones que lluïxen flors, fallers que encenen el puro, mistos que ja no velen veles, qui ens haurà convidat a esta geografia de la caspa indemne! Però enmig de la sotsobra ja no val amb saber-se’n els límits de l’embarcació, ni arriar; cal saber que trencar el tauler no és un colp de fortuna, que la sort no va estar feta per a les postals. i si molt m’apures, amb l’espurna darrera podré canviar una història desigual com un mirall.

Sort al roig imatge de ÂŠMiguel H

“En realitat, les afirmacions són coincidències rebuscades a posteriori i trobades amb calçador. L’única cosa certa e incontestable sobre el 13 és que és el sisè número prim i, per tant, només divisible per si mateix, que el seu quadrat és 169 i que el seu sumatori és 91. Tota la resta queda al nostre judici. Mala sort? Potser cal prendre certes precaucions.” Mario Nicolás Nadal (Estadista de la UPV)

136

137

[ Tretze (12+1) ] [ A fortuna ts ]

[ A fortuna ts ]

Afortunada Indumentària per Juan Martí, Falla Prado.

arlar de la sort pot ser molt subjectiu. El que per a un és tindre sort per altres pot ser una desgràcia i viceversa, però nosaltres, els valencians, no podem negar que en tenim i molta: la millor terra del món, un clima envejable, una gent extraordinària, una cultura que traspassa fronteres, uns costums únics, un caràcter obert i hospitalari, una lluna que encisa, el mar Mediterrani, la llum de Sorolla, el color de les nostres festes, moltes i variades i ací que cadascú trie la seua o les seues. Jo em quede amb les Falles i la seua idiosincràsia, que ha fet que enguany haja estat triada la millor festa de tota Espanya. Molts són els aspectes que podríem destacar de la festa de les Falles. L’expressió mes genuïna de tot un poble amb la seua sàtira i la capacitat de tornar a començar de zero cada 19 de març, la poesia, la música, la pólvora...

Però, entre d’altres, m’agradaria destacar la seua indumentària, una indumentària cada vegada més documentada que ens permet recuperar part de la història dels nostres avantpassats, amb les magnífiques sedes que a aquesta, a la nostra, terra és produïen i es produeixen. Eixes tècniques artesanals que fan les teles més boniques del món, els millors encaixos, les millors joies, el vellut, i que, generacions rere generacions, s’han mantingut al voltant d’una festa, que si no passa res d’ací a poc temps serà Patrimoni de la Humanitat. Part d’eixe patrimoni, el nostre patrimoni, és eixa indumentària rica de matisos, d’una artesania centenària que ha estat un dels suports econòmics del nostre territori. Per tant, és una fortuna poder mantindré aquesta història viva, aquesta part de nosaltres, tan nostra, tan rica, tan àmplia i interessant, que ens fa, tal vegada, una mica més únics, si cal. Per tant, per aquests motius i per la indumentària també ens hem de sentir afortunats, i molt, per ser una de les nostres senyes d’identitat.

TRE TZ E 12+ 1

138

139

Ins “Les Falles de la Unesco poden ser Un-Asco” per Miquel Pérez, Falla Escoles Pies.

Les Falles són ja Patrimoni Immaterial de la Humanitat i per això els valencians la gesta aconseguida han festejat doncs sempre és ben acceptat que açò hagen reconegut quan el faller no té constància del seu gran significat. No ens hem cregut molt la importància

Amb aquest títol etíop seria molt interessant

del patrimoni que la festa representa

fer-li vore als fallers de les mil comissions

sembla que sols li done més prestància

que tradició i modernitat són termes bessons

a un món que es mou amb poca espenta.

i cal una revisió de tot allò que està passant.

És clar que es tracta d’un títol a afegir

Seràn les primeres Falles sense el “caloret”

a una Festa d’Interès Turístic Nacional

i no podem eixa imatge nosaltres exportar

però sols uns quants d’ella saben dir

tampoc que un periodista haja preguntat

que no accepta canvis on tot és tradicional

com la fallera el conill, ara porta de depilat.

i que el “mantra” de sempre s’ha fet així podria ser el lema d’este nou banderí.

La volta al món va pegar la pregunteta sobre el nivell d’anglès de la futura fallera

Professions i literatura ens han protegit

i diu que jo no em pensava que això era

per a que la gent sàpiga del nostre esperit

de la llengua anglesa i sols la punteta.

però no critiques al faller que és molt sentit i no deixa que qualsevol canvi no requerit

Però si de la llargària de la falda hui parlem

siga un atac a la festa i a la seua ment

que si per dalt del genoll o la cuixa mostrant

al tindre la tradició sempre present.

molt mala imatge de les Falles ací ara donem a pesar del títol que sembla estem disfrutant.

La Festa podrà agradar-te però espai has d’anar doncs tindràs de acceptar al faller tal qual és

Per això les Falles de la Unesco poden ser Un-Asco

i el seu món ací no podràs o deuràs criticar

doncs si no renovem la cultura i les tradicions

encara que tingues galons i sigues home de pes.

aquest títol de Patrimoni Humà haurà estat un xasco al no acceptar de la societat les actualitzacions. Text poètic presentat al premi La Malva de l´any 2017

[ A fortuna ts ]

XAFAR LA TAULA per Patricia Martínez, Falla Màrtirs.

3 T

res minuts: silenci i gats a léstómac. Remor de mar de fons, localitats exhaurides. Repàs mental, paraules i frases a punt de boca. Dos minuts: una botella dáigua i glopejar, dreta, esquerra i dins. Un minut: molta merda, han vingut molts cavalls. La darrera mirada dalt, i ahí ets, amb lémoció continguda i el dit en alt. Fosc. Obrim teló. Tremola la veu amb les primeres paraules, els gats ixen de la panxa i juguen amb el públic que, expectant, espera. I passa el temps, la vida i totes aquelles coses que un dia vam imaginar que faríem. No sempre és un camí fàcil, tampoc ningú ens va dir que ho fóra, però a poc a poc arriben els aplaudiments i la gent en peu, tots a una veu. Drama i comèdia, tragicomèdia tot plegat, contant històries de vides fictícies dállò que un dia algú va dibuixar amb lletres per fer immortal una part de la cultura.

Fortuna favorable, atura´t un minut al meu costat i gaudeix del moment. És la joia del teatre, de xafar taula i recitar, dínterpretar allò que no som però que podríem ser. Només amb la paraula, amb léxpressió com a úniques eines podem enderrocar murs, moure sensacions, conduir a la rialla i a la llàgrima furtiva. Et fa sentir poderós, com un déu capaç de menejar els fils de titelles i fer-los ballar. És màgia, és teatre. Fosc. Es baixa el teló. Remor de mar de fons, localitats buides. Tornem a ser qui érem abans de ser, només resten empremtes de maquillatge al fem. A léspill es perfila un somriure, la vida continua i la felicitat roman a lésperit. Aquells que ho proven queden enganxats, impregnats de les olors de la cambra negra, del teló de boca o la bambolina. De la sensació déstar a peu de precipici per a després tocar la glòria amb les puntes dels dits. Saps de què et parle? Fas teatre, doncs. A Pep Lloret, per la fortuna d´haver-te conegut.

TRE TZ E 12+ 1

140

141

Benvolgut desafortunat per Isabel Vilaplana, Falla Mosquit.

o sóc fallera. Cada vegada que pronuncie aquesta frase sent orgull vertader, sobretot davant d’aquells que no ho són. Segur que a tu també et passa. A tots nosaltres. Sentim una espècie de superioritat, de privilegi... Ens sentim AFORTUNATS. El que no acabe de entendre és el perquè. Cada racó del nostre món és una incògnita per a ells. Les Falles acaben ocupant gran part del nostre temps i fem de la nostra passió un vertader estil de vida. Un estil de vida que “ells” no entenen. No entenen la nostra il·lusió i les nostres ganes de fer falla. És difícil, benvolgut desafortunat, explicar la nostra voluntat. Que ens aporta? És la vostra incògnita principal, el perqué, amb quina fi fem el que fem si no obtenim cap recompensa. El faller treballa durant tot l’any per a preparar mil projectes, amb les seues pujades i baixades, amb el seu temps, la dedicació i l’esforç que, com vosté sempre diu, no serà recompensat... S’equivoca, benvolgut desafortunat. La recompensa és, ni mes ni menys, la il·lusió d’haver-ho fet; la certesa d’un treball ben fet, d’haver-lo tret al carrer i d’haver-lo mostrat al món faller (i no faller). I ben bé puc assegurar-li, benvolgut desafortunat, que és la millor sensació del món. Perquè vosté podrà tindre altres aficions i il·lusions... altres formes de vida, però ninguna altra és comparable a la il·lusió i les ganes del faller. Perquè els fallers tenim la sort de ser-ho, ho sabem i així ho sentim però també sabem que no tot és festa. Les Falles són treball, il·lusió, esforç i dedicació. Les Falles són recompensa encara que vosté no ho veja així. I jo mateixa, benvolgut desafortunat, el convide que entre al nostre món, que ho prove, que puga tindre el privilegi de sentir la màgia fallera, eixa que només nosaltres coneixem. I pot ser que siga per això que ens sentim privilegiats, que ens sentim amb sort… que ens sentim AFORTUNATS.

[ A fortuna ts ]

METAMORFOSI per Fran Sanjaime, Falla Roís de Corella.

onec la història d’un jove que durant un temps va perseguir la il·lusió de ser president de falla, i quan va arribar el seu moment la immaduresa el va fer renunciar per seguir endavant en la seua vida personal. Eixe jove sóc jo i, anys més tard, em sent molt afortunat per aquella decisió. Tota una joventut dedicada a l’amor per la falla, per a res i per a tot. Ser jove, pixaví i faller et fa créixer com a persona a una escala diferent als demés; i si damunt ets una persona que s’implica i dóna la pell en tot allò que fa, veus a molta gent avançar al teu costat o en la sana competència, que anys més tard et trobaràs pel camí sense tindre por en reconèixer els mèrits de cadascú: la meua generació sou uns màquines. Jo fa temps que vaig deixar de costat les delegacions i vaig fer un parèntesi a la meua trajectòria fallera, però no es fàcil enganyar-se a un mateix i les falles tenen una màgia que t’encisa i t’impedeix viure-les a l’altre costat de la barrera. Molts van ser els que posaren propostes a la taula per aconseguir el meu “fitxatge”, però, fidel als meus colors, vaig decidir que si tornava algun dia seria al casal on vaig invertir tantes hores de la meua joventut. Enguany, Franderois retorna amb noves idees, amb energies renovades, però sobretot amb la il·lusió de sentir-se útil més enllà del que ha fet fins al moment. I és que l’essència de les falles és avançar en elles per poder comprovar l’evolució de les persones al seu interior: delegat de festival, de la joventut, de cavalcades; delegat de festes en un dels anys més frenètics de la meua vida i, ara, membre de la delegació de monument. Cada cosa al seu temps, però en una constant recerca d’allò on es pot donar el millor d’ú mateix. Tal vegada algun dia tornen a mi les ganes de ser president, però de moment soc afortunat de ser com sóc i poder tornar a ser un més, un faller de quota que aporta el que pot sense rebre res a canvi. Serà cosa de la meu metamorfosi fallera personal...

TRE TZ E 12+ 1

142

143

QUINA SORT PARC

per Lydia Villarmín, Falla Parc Alqueria Nova.

ALQUERIA NOVA

[ A fortuna ts ]

SER FALLERA MAJOR INFANTIL DE GANDIA per Marta Ribera, Fallera Major Infantil 2017.

lguna vegada heu somiat? No, no un somni qualsevol, sinó un somni que sempre heu desitjat. Vos-ho imagineu? Un sentiment que has viscut des de menudeta amb molta fantasia. Fins que arriba un moment que sols en alçar la mirada, veus que tot s’ha fet realitat. Vos conte això perquè sapieu de veres el que és fer-te la persona més feliç del món; el que estàs demanant any darrere any als teus pares o el que mai no falta a la carta dels Reis Mags. No sols he tingut sort en això, sinó que també l’he tinguda en altres coses. En primer lloc, ser jo l’elegida per a representar a totes les falleres de la meua ciutat; tindre com a secretaria la millor persona que poguera imaginar, la meua germana; estar junt a Maragda, la millor companya d’aquest meravellós viatge i a un amic de categoria, Noel, que sempre m’acompanyarà a tots els actes i passacarrers. Ah!… sense oblidar el cap superior, un excel·lentíssim senyor! Sense eixes quatre persones, no podria completar-se el meu somni de ser Fallera Major Infantil de la ciutat de Gandia. Les coses que més m’agraden de ser fallera són tindre un micròfon davant de mi, acudir a un muntó d’actes, anar a visitar les vint i tres comissions falleres, fer noves amistats… En resum, que sóc una apassionada de les Falles!

G ANDIA 2107

7 Però, si haguera de ressaltar alguna cosa, seria el fet de saber que sempre tindre la meua família acompanyant-me a tots els llocs allà on vaja i que m’ajudarà en tot el que necessite. Sols he de dir dir-vos que sóc una xiqueta normal i corrent com qualsevol altra, encara que em considere molt afortunada. Sent que sóc una xiqueta molt feliç, entusiasmada, agraïda e il·lusionada per començar el que espere que siga un any inoblidable. Però, sobretot, sent molta ànsia i ganes perquè arriben eixos dies intensos de més ambient faller, és a dir, quan faig la crida a la festa, la cavalcada, el dia dels premis, el dia la Verge dels Desemparats… En definitiva, des del dia de la plantà, fins al dia de Sant Josep amb la cremà. A totes eixes xiquetes que estan compartint el meu somni, vull dir-los el que sempre diuen els meus pares: la il·lusió de ser fallera major és molt bonica, mai heu de deixar d’intentar-ho, l’esperança és l’últim que es perd. Ara sí, prepareu-vos per a viure el millor any de la història a les Falles de Gandia, perquè així… és com ho desitge jo!.

TRE TZ E 12+ 1

144 145

PREMI per Jesús Moragues, Falla Vila Nova.

quella nit estava especialment nerviós i no sabia el perquè. Se n’anava cap a la falla, com cada divendres per la nit, on hi hauria, com sempre, primer el sopar amb un entrepà suculent de llom amb tomaca –se li feia la boca aigua només de pensar-ho- adobat amb unes olives i un poc de salmorra i un gotet de vi; a continuació, la tediosa assemblea amb les paraules del president, els punts de la qual es repetien any rere any, així com els crits histèrics de la secretària demanant infructuosament silenci al grupet dels que se n’havien passat amb la mesureta del vi i no podien deixar de xarrar. I ja, per últim, el monòton bingo amb la impersonal veu del sabut o de la sabuda de torn, que es prestava a cantar els numerets, qui, segons deien, l’única cosa que perseguia amb aquest treball era lliurar-se de pagar els cartonets i estalviar-se uns pocs eurets que a la falla li venien molt bé. En entrar al casal, el van rebre amb salutacions efusives, encara que algunes d’elles les notava un tant forçades. Algú més atrevit, intentava fer-li broma tot i dient-li: -“A veure si et torna a tocar a tu! Jo no sé què fas però darrerament t’ho emportes tot. Deixa alguna cosa per als pobres!”Ell assentia amb cara de pocs amics i es dirigia cap al seu habitual seient, però mai no ho aconseguia. A la invitació de la “sopaora” no es podia resistir. El seu metge l’havia avisat que anara amb compte, que ja tenia una edat però, per una, no passava res. S’empassà el pa i la carn sense tocar ni vores. El va trobar tan suculent que quasi ni mastegava cada mos. Potser els nervis per si li tornava a tocar li impediren assaborir-lo. El futur estava cantat. Cantat com els numerets del bingo que anava a començar. I a ell ja li havia tocat. Mira que ho sabia! A més d’escriure l’explicació de la falla per al llibret, els cartells d’ambdues falles i l’emissió, enguany li havia tocat el guió del curtmetratge. I encara hi havia qui li deia que era un afortunat. v

[ A fortuna ts ]

AFORTUNAT

Una reflexió de fortunes desafortunades i afortunats sense fortuna

per Domingo Lloret, Falla Benipeixcar.

fortunat i feliç, durant anys vaig formar part de la delegació de falla -que no de monument- de la meua comissió de tota la vida. Les circumstàncies a la comissió vàrem canviar i quan vaig deixar de gaudir em vaig deixar la falla. Quanta raó va tindre l’Òscar Wilde quan va dir la frase: “Un home pot ser feliç amb qualsevol dona sempre que no l’estime” i jo sempre m’estimaré molt la que durant molts anys ha sigut la meua falla. Vaig començar a ser molt feliç i em vaig allunyar del món de les comissions falleres, però no del món de les falles i poc de temps després i amb la nova perspectiva que et dóna vore les falles des de fora, vaig decidir apuntar-me a una comissió. Ho vaig fer per tal de poder dir: “Sóc faller!”, per tal de tornar a formar part d’un col·lectiu al qual crec que pertany i vaig pagar la quota, perquè la primera obligació d’un faller ha de ser pagar la seua quota. Des d’aleshores, torne a ser faller de sentiment i de carnet, que és molt fàcil opinar i/o criticar i no rascar-se la butxaca. Prompte, em vaig deixar seduir pel president i vaig acceptar encarregar-me de les coses de les falles -gran i menuda- i en eixes em trobe ara: Afortunadament, una altra volta liat amb les falles... Liat i feliç, perquè aquestes coses m’agraden, i il·lusionat pel nou repte que suposa reeducar-me en la manera de fer. Ser delegat de falla en una comissió xicoteta no s’assembla gens a contractar amb un gran pressupost. El meu major repte en l’actualitat és gaudir del treball d’intentar traure una bona falla al carrer i conformar un bon equip entre la comissió i l’artista, i tot això amb els quatre gallets dels quals disposem en una comissió humil.

Com canvia el conte depenent de qui tel conte... des de la meua nova òptica -pressupostària-, he comprovat com proporcionalment, les falles menudes són molt més “monumentalistes” i destinen moltes vegades un percentatge del pressupost més alt a la seua falla, però ben mirat, en eixes comissions, també se sol destinar proporcionalment més diners als músics, als coets... en definitiva, podria concloure en què són unes falles més autèntiques. No són ni millors ni pitjors, però la manca de recursos les fa ser més falla i menys club social. Hi ha una famosa cita que diu que “la felicitat es troba a les coses menudes” i a una falla menuda ho he pogut comprovar i corroborar: -És molt més divertit plantejar unes poques escenes, que tindre que omplir i planificar un gran nombre d’elles. -És molt més fàcil comboiar un amic per tal que t’escriga una xicoteta, però graciosa crítica, que llogar un versador -mal pagat o debades- per fer les dues-centes quartetes que requereix una gran falla. -És molt millor un xicotet transport d’un matí amb esmorzar, que cinc góndoles i dos dies de patiment i trasllat. I així un munt de coses més, tot i això, m’encanten totes les grans falles, però amb el temps he aprés a valorar com cal les menudes i formar part d’una xicoteta gran comissió em fa sentir molt AFORTUNAT!!!. v

TRE TZ E 12+ 1

146 147

HUI TINDREM SORT? per Mila Moreno, Falla Carrer Major i Passeig.

10 Ha eixit el sol Quina bona sort! La lluna està de dol Quina mala sort! Bona o mala mai en pots fugir Una o l’altra no es pot escollir

na nit, com moltes altres abans i moltes que després hi vindran, a les 21:45 el xiquet li va dir a sa mare “ mama, anem al llit ja?”. La mare no s’ho podia creure; si cada nit a les deu començava una duríssima negociació, que riu-te tu dels aficionats de Empeños a lo bestia, per decidir si s’anava a gitar ja o podia quedar-se cinc minutets més. I eixa nit, justetament la que més cansada estava ella. Semblava que anava a ser el seu dia de bona sort! Aleshores, el xiquet va afegir “així tens encara un ratet per a contar-nos històries de veritat”. Quina mala sort! No sols no se n’anava a gitar sinó que a més havia de fer l’esforç de contar-los una història. “Està be, tete. Allà vaig. Això era una nit que mamà i les seues dues companyes d’equip per al campionat de truc de Falles estaven al casal jugant al truc. Només es van seure, alçaren per veure qui donava i en tragueren un rei. A la fi, semblava que eixa nit la bona sort estaria del seu costat. Però el que semblava bona sort, poder donar, va resultar girar-se en la seua contra, les tres perderen l’envit de mà, quina mala sort! I així, a poc a poc, va anar desenvolupant-se la partida, pedreta cap ací, pedreta cap allà, un poc de bona sort per ací i un poc de mala sort per allà. Va arribar un punt que

la partida van empatar, dos a dos, que emocionant! Envit per ací i truc per allà arribaren a la mà final, onze per onze, veurem què passarà. La mare va repartir, el que volia dir que duia el joc, i les senyes va esperar: cego per ací i cego per allà, sense truc ni lligat, açò si que és mala sort! Veiem com ho anem a jugar. Però es va donar el cas que les contrincants van trucar. Xiquetes, açò s’ha acabat. Amb 25 de lligat me la vaig jugar. I saps què, tete? Ninguna em va poder guanyar! La mala sort en bona s’havia transformat!. Segur que ara em diràs que a les nostres contrincants justament al revés els havia passat, però, no. Elles el mateix van pensar-ne: després d’un dia dur de treball, quina bona sort les nostres rialles i com de bé que ho hem passat!” I aquesta és la lliçó que eixa nit tant el xiquet com la mare es van ensenyar: que la sort sempre és sols això, sort, ni bona ni mala, sols una circumstància lligada a l’atzar i som nosaltres qui l’hem de saber aprofitar i girar del nostre costat. v

per Juanjo Reig, Falla Beniopa.

A BEN

IO P

SOM GENT DE SORT

FA L L

[ A fortuna ts ]

1km 450 m

l GPS Running Tracker m’avisa de les dades que hem comporta ser faller de Beniopa (BNP): 1 km 450 m 4.741,80 peus, la distància entre la plaça Major de Gandia (GND) i la plaça Major de BNP, si GND, té dos places majors…si mireu un plànol de GND, veus a BNP com un barri més de la gran ciutat. Però quan camines per els dos espais s’observa la diferència entre la fisonomia de la ciutat i del poble, sens dubte BNP el trasllada a qualsevol entorn paregut als pobles de la comarca, o del país. BNP és un poble dins d’una gran ciutat, annexionada forçosament ara fa 52 anys, no ha deixat mai de perdre el seny de poble. Quotidianament diguem que anem a GND, o tornem a BNP. Per no entrar, amb la tipologia, la parla, i les tradicions diferenciades entre les dos o com no, les tradicions que hi conservem, com ara les festes patronals, o des de fa 41 anys amb la comissió fallera. Ser faller@ de BNP, té dos besants. La primera amb els actes habituals que celebren totes les comissions de Gandia i Benirredrà. La segon i important per a nosaltres, és la responsabilitat que comporta representar a un poble. La nostra comissió, és una comissió acollidora, (de caràcter obert), som conscients que costa visitar-nos donat la distància amb el centre històric, per tant quan qualsevol persona que ens visita, la fem sentir com a casa; passa el mateix amb les diferents comissions falleres, però també en les associacions culturals que hi tenim: setmana santa, futbol, festives, de veïns, de dones, motos, caçadors, etc. Per una altra banda, nosaltres els beniopers som afortunats per representar a un poble. Etnològicament representem unes tradicions, arrels, cultura, gastronomia, etc. I ens sentim orgullosos dels nostres personatges com ara: el Mestre “Michavila”, Salvador Garcia “Panxa Verda”, el Pare Francesc Miret, Josep Piera, Ferran Garcia, entre altres.

N Y 97 1

Actes pròpies com ara el Porrat de sant Antoni: on la falla participa activament des de fa més 25 anys, o actes que hem celebrat durant també anys com el Tir i Arrossegament, la Cavalcada de Reis, el Teatre propi i la programació de obres com Pollo e Hijos o el Capo de Germinal Producciones, Ficció d’Albena Teatre, els concerts com ara: Al Tall, Serrat... han repercutit de manera molt positiva com a referent cultural dintre la federació de falles, la societat pixavina o la comarca. Hem estat un referent amb la commemoració del 50 aniversari de l’annexió de BNP al municipi de GND, realitzant una programació especial i amb l’edició del Llibret de la comissió amb un gran apartat referent al fet històric, un llibre que recull les receptes tradicionals de la nostra cuina, una cavalcada històrica, un monument especial amb la sàtira, la modelat amb la temàtica, una exposició de fotografies, el curtmetratge dedicat a la falla i al poble, entre altres activitats. També som una comissió molt treballadora, participem en tots els actes que hi ha a GND: presentacions, cavalcades, jocs, paelles, sopar de germanor (orgullosos que tinga la seua Seu a BNP) o amb els diferents àmbits socioculturals que hi organitza la federació de falles de GND, Lletres Falleres, Generalitat Valenciana, etc. La dita alcoiana: tens més moral que l’alcoiano ens ve de perles, ja que per a qualsevol acte de la federació de falles a banda del recorregut propi, el temps d’espera habitual per a tots, ens suposa eixir de BNP almenys 45 minuts abans que altres comissions falleres, ja que hi tenim més de 3 km entre la anada i la tornada, i amb les xiquetes i xiquetes menudes es nota moltíssim. Per açò cal estar mentalitzat abans d’eixir de casa, i sobre tot ho fem amb molt de gust. v

TRE TZ E 12+ 1

148 149

SOM AFORTUNATS (tenim molta merda!) per Diego Rufat, Vocal de la Federació de Falles de Gandia.

es que el 1987 s’iniciés la Mostra de Teatre Amateur Ligorio Ferrer, aquesta no ha fet més que evolucionar contínuament. Si es (mal)parla de l’immobilisme a les falles, un vessant cultural de la festa, com és el teatre, és la mostra perfecta de tot el contrari. Hi ha hagut canvis a grapats i de tot tipus. Es va passar d’un concurs amb secció única a un concurs amb dos grups: A i B, els “professionals” i els “amateurs” i, novament, a secció única. S’ha canviat de Concurs a Mostra, i tancada solament a companyies falleres. Més tard s’ha obert a qualsevol companyia amateur de la província, s’ha tornat a tancar solament a fallers (tot i que algun any ha guanyat alguna companyia que no pertanyia a cap comissió), s’ha tornat a obrir i enguany sembla que es torna a tancar, i aquesta vegada més hermèticament que mai. S’ha canviat la forma de dotar econòmicament la participació: segons taquilla, baremat, per trams, subvenció… En aquest sentit l’any passat es va canviar (de nou!) a una formula on sembla que la gran majoria de les falles participants han tret un bon pessiguet (que a la fi és el que busquem). I s’ha canviat fins i tot de lloc. Tot i això, hi ha canvis que agraden i n’hi ha d’altres que no tant. És una mostra única i singular, totalment diferent a qualsevol mostra a l’ús. I sembla que no acabem d’aprofitar aquesta singularitat pròpia, com tampoc estem aprofitant el fort corrent de teatre amateur que viu en aquest moment la ciutat, on despunten companyies de Gandia arreu del país. I tot perquè anem un poc a cegues, no tenim un referent, una formula que agrade, que revolucione el teatre amateur de la ciutat (que n’hi ha molt i de molt de nivell!) i que deixe caragols a les comissions. Som afortunats per poder seguir evolucionant-la, guiant-la al destí que ens deguem marcar. Tot i que la llavor està posada, queda molt per fer, queda molt que gaudir. v

[ A fortuna ts ]

Afortunats pels nouvinguts per Ana Llopis, Falla Plaça El·líptica.

12+1 E

ren falles, però no ho semblava. Al casal, sols una cinquantena de persones gaudia de l’ambient familiar. Taules parades després del sopar, una llarga tertúlia abrigallats amb les mantes morellanes, alguns pocs ballant i fent temps perquè siga l’hora d’anar cap a una falla més gran. Lluny ha quedat la comissió que en el seu dia arreplegava uns 10 banderins i que estava formada per centenars de fallers, ara ens conformen amb les cartes, que a açò pocs ens guanyen. No podem aspirar a més i fem el que podem. Molta gent s’ha canviat de barri, altres resistim a deixar esta xicoteta família i baixem cada nit amb resignació, pensant que res serà com abans. Però al nostre voltant sense adonar-nos està la solució. Estem solucionant el problema. Entre les poques famílies que quedem i poca joventut, hi ha una xicalla, nostres fills i néts, que riuen, juguen i poc els importa si ens emportem banderí o no. Estan preocupats per si tiren més o menys masclets i passar-ho bé. Una xicalla que veu que, com podem, traiem endavant cavalcada, emissions, llibrets, monuments, engalanament de carrer… Passen els dies, els anys i eixos xiquets als quals disfressem per la cavalcada o fem ballar al festival sense adonar-nos han crescut. Fills i néts de fallers i falleres, que un bon dia comencen a portar els seus amics a sopar. Un grup de gent jove que fan bona colla. Igualment, altres fallers han portat

algun que altre amic i també hi ha famílies del barri que s’han apropat. I sense saber molt bé com, de sobte a poques setmanes de falles ens trobem un casal de gom a gom de gent fent cavalcada. Ara serem uns 70 o 80 però tenim la sort, que tots ajuden. Des del més gran al més menut. De sobte tot canvia… -Per favor, heu vist quina barbaritat de comparsa s’està quedant? Si sembla que no siga nostra. -A veure si guanyem premi -Calla dóna que anem a guanyar. Bonica està, però nosaltres? que anem a guanyar… No es pot entrar al casal. La part posterior està col·lapsada per muntanyes i muntanyes de suro. Entre el gran cadafal que formen les comparses, amagats, es troben grup de gent pegant paperets, tallant fustes, cosint. Al fons Ausiàs treballa en el seu sagrat raconet, ben be reservat per dos impenetrables trossos de tela en la falla infantil. -Jo vull veure-la, comenta algú. -Deixeu el xic treballar. Uns canten, altres tenen la ràdio posada, altre s’apropa a la barra a per a fer una convidà... estem a desembre i sembla que queden uns dies per a plantar.

TRE TZ E 12+ 1

-Ei Ana, com va el llibret?, pregunta algú sense alçar la mirada del que porta en les mans. -Uff estic atabalada, he baixat perquè anava a explotar-me el cap. -Baixa’t l’ordinador ací, dona... -Això hauria de fer. Senyor, quina barbaritat de cavalcada!! Això és l’El·líptica? Tothom riguem alhora. -La gent vol que dissabte que ve fem una festa. -Una festa? Si serem quatre gats -Noo que es veu que sí vindrà gent. Anem a intentar-ho. Rialles, música, tanta gent que ja no saps si són fallers o no, un ambient envejable, companyerisme, amistat, nous amors que sorgien entre els racons, altres que gaudeixen després dels anys de moments impagables… Ens quedem curts de menjar, 15 persones entre barra i cuina, intenten abastir el centenar de persones que es troba fora. -Però d’on ha eixit tota esta gent? -Quina barbaritat. És igual, tira, treballa.

150

151

-Presi, què gran any! Mira que som afortunats. I de sobte, arribem premis. I de sobte, la gent que porta anys baixant a la falla, quan ja no quedava ningú, no pot res més que emocionar-se quan entra qualsevol dia a qualsevol hora per la porta del casal, quan desfilen i no es veu girar el banderí girar la plaça… Moltes comissions ens preguntem què hem fet, com hem passat d’estar a punt de tancar les portes a tindre un gran ambient i recuperar la il·lusió per participar als concursos, fins i tot ens demanen que fem un xicotet relat per al seu llibret de com som d’afortunats...i la veritat és que l’única resposta és l’esforç i la unió. El treball ben fet, sense discussions, ni xafardejos, tots i totes a l’hora per la festa. Una il·lusió que hem sabut contagiar als més menuts i quan han crescut ens han portat la il·lusió de la joventut per donar de nou vida a la nostra falleta. -Què heu fet? Com heu reviscolat?, pregunten des d’altres falles -Crec que simplement hem aguaitat a que les llavors feren el seu treball… Bones falles!. v

“La felicitat i èxit de la condició humana no s’aconsegueix amb grans cops de sort, que poden ocórrer poques vegades, sinó amb menudes coses que ocorren dia a dia i amb gent que estima les seves arrels i tot el que comporta la cultura del seu poble.” Leticia Sanz (Orientadora Laboralista)

152

153

[ Som gent amb Sort ] [ A fortuna ts ]

Presidents Reines de la falla Fillolets Mantenidor Falleres Majors de Gandia Ejecutiva / Cens DolĂ§a MemĂ˛ria Guia Comercial

IKER SEGUÍ MIÑANA President Infantil de la falla

ANTONIO BERMEJO GARCÍA President de la falla

[ A fortuna ts ]

S om gen t amb sor t

ANGELA MONCHO MIÑANA

Reina de la Falla

154

155

[ A fortuna ts ]

MARIAM GREGORIO BOTELLA

Reina del Foc

S om gen t amb sor t

AINHOA GREGORIO BOTELLA

Reina de la Falla Infantil

156

157

[ A fortuna ts ]

YLENIA CHAVELI REYNAU

Reina del Foc Infantil

BIEL ALBEROLA PÉREZ

158 159

S om gen t amb sor t

DAVID PERIS MARTÍ

JORDI FERRER PÉREZ Fillolet

Fillolet

VEGA PEIRÓ TARRAZONA Fillolet

JOAN CAMPILLO MELIÁ Mantenidor

[ A fortuna ts ]

160

MARAGDA ESCRIVÀ i MARTA RIBERA

Falleres Majors de Gandia

161

[ A fortuna ts ]

CÀrregs PRESIDENT|Antonio Bermejo García* VICEPRESIDENT|José Luis Ferrer Martí* SECRETARI|José Vicente Aparisi Sebastiá* VICESECRETARIES|Merce Valls Campos* i Ángela Moreno Llorca. TRESORERA| Mª Ángeles Martínez Brunet LOTERA|Liliana Frasquet Martí* VICELOTER|Ángel López Balbao DEL. DE FESTES|Andrés Requena Pellicer* Vicedelegat 1er|Hugo Salvador Frasquet Vicedelegat 2on|Rafael Peiró Vilaplana DEL. CULTURA|Teo Brunet Ferrándiz Delegació cultura|Merce Valls Campos, Ángela Moreno Llorca i Hugo Salvador Frasquet. DEL. DE CAVALCADES|Amparo Botella Tormo* Vicedelegat de cavalcades|Andrés Requena Pellicer DEL. DE JOCS|Inma Castillo Martí* Del. de Truc|Leandro Martí Martínez* Del. de Bac|Marian Martínez Brunet DEL. D’EMISIÓ I CURT|Sabrina Pérez Sanchis DEL. ARTÍSTICA|Mónica Pérez Bisquert* CASALER|Ramón Brunet Sanlorenzo DELEGACIÓ PLANTÁ I CREMÁ|Teo Brunet Ferrandiz, Javier Peiró Vilaplana*, Merce Valls Campos, Ángela Moreno Llorca i Hugo Salvador Frasquet. DEL. DE COMUNICACIÓ|Mónica Richart Pérez

*Membres d’executiva

CENS COMISSIÓ MAJOR 2017 Adriana Reynau Montaner Alejandra Ripoll Moncho Amalia Ferrándiz Castro Amparo Botella Tormo Amparo Tormo Membrado Andrea Moreno Frasquet Andrea Peiró Bonet Andrea Ribero Sabater Andrés Requena Pellicer Andrés Requena González Ángel López Balbao Ángela Moncho Miñana Ángela Moreno LLorca Antonio Bermejo García Antonio Pacheco Gallardo Beatriz Castelló Sanfélix Benjamín Sanz Fuster Borja Alberola Todolí Carolina Vilaplana Mas Charo Sanfélix Iznaro Christian Ribero Sabater Daniel Viciano Orihuel David Gregorio Cantos Edgar Botella Tormos Elena Martí Cerezo Elena Serena Martínez Elisa Tarrazona Martínez Federico Signes Pons Gema del Rosario Jiménez Hugo Salvador Frasquet Inma Castillo Martí Isabel Vilaplana Ripoll Javier Peiró Vilaplana Joan Campillo Melià Jordi Ferrer Juan Jorge Peiró Vilaplana José Romero Morente José Luis Ferrer Martí José Vicente Aparisi Sebastiá Josefa Vilaplana Ferrer Juan Carlos Borredá Ripoll Leandro Martí Martinez Liliana Frasquet Martí Liliana Requena Pellicer Luis Guillermo Ferrando Tochetto Manuel Manzano Martínez Manuel Mendoza LLeó Mara Peiró Serisola María Signes Peiró

S om gen t amb sor t

Mariam Gregorio Botella Marian Martínez Brunet Marta Calabria Herranz Mercedes Campos Gómez Merce Valls Campos Miquel Roig Pellicer Mónica Pérez Bisquert Mónica Richart Pérez Narcis Pellicer Monparler Paqui Frasquet Capellino Quique Manzano Melo Rafa Peiró Vilaplana Rafa Seguí Pastor Ramón Brunet Sanlorenzo Ramón Ribero Clemente Ramón Vilaplana Mas Rufi García García-Arias Sabrina Pérez Sanchis Salvador Cano Sanfélix Salvador Chaveli Ruíz Salvador Gregori Morillo Sandra Peiró Vilaplana Sara García Cano Sebastián Castelló Herrero Silvana Sabater Jiménez Suni Melo García Teo Brunet Ferrándiz Vicent Moreno Casas

CENS COMISSIÓ INFANTIL 2107 Ainara Rodríguez Martínez Ainhoa Gregorio Botella Aitana Mestre Tarrazona Alba Gregori Peiró Alexandra Pérez Calabria Alejandra Vilaplana Ripoll Ana Signes Peiró Ángela Ferrer Catalá Biel Alberola Pérez Carles Seco Fons Carme Roig Castillo Carolina Manzano Melo Cyntia Melo Camacho David Gregori Peiró David Yuste Richart David Peris Martí Elena Piedras Bosch Enzo Chaveli Reynau Erik Peiró Calabria Esther Ferrándiz Camino

162

Ferran Seco Fons Iker Peiró Miñana Iván Gregorio Morant Izan Faus Pinel Jordi Ferrer Pérez Laia Brunet Moreno Lorena García Peiró Lucía Catalá Berto Lucía Faus Pinel María Roig Castillo Nayla Chaveli Reynau Nerea Ferrer Martínez Nerea Rodríguez Martínez Pablo Peiró Serena Paula Pellicer García Quique Alberola Pérez Toni Pacheco Vilaplana Vega Peiró Tarrazona Vicent Moreno Frasquet Ylenia Chaveli Reynau

Recompenses falleres 2017 Falla escut d’or Elena Serena Martínez Alejandra Vilaplana Ripoll escut d’argent Liliana Requena Pellicer Javier Peiró Vilaplana Rafa Peiró Vilaplana

Junta local fallera gesmil d’argent Inma Castillo Martí

premis 2016 1er premi de Curtmetratges fallers 2on premi Comparsa Infantil 4rt premi Cavalcada Infantil Premi al Millor Ninot de 3a Secció Major 2on premi Falla infantil Premi Ingeni i Gràcia de la Falla Major 2on premi de la Falla Major

163

164 165

Dolça memòria A la meua falla T’escric ara, mentre dorms al carrer i la tranquil·litat de l’alba em dóna un respir, per si demà ja no fóra jo qui desperta hui al teu costat. En aquests viatges d’anada i tornada, cada vegada passe més temps a l’altre costat i en un d’ells, qui sap? Tem que ja no hi haurà regrés. Per si demà ja no sóc capaç d’entendre i recordar tot el que la meua memòria arreplega. Per si demà ja no recorde com dir-vos a tots els que alceu el nostre estendard després de cada derrota i ens heu deixat la vostra llavor en la nostra falla, perquè vos duguem en la nostra memòria i cresca any rere any. Per si demà no puc demostrar la meua admiració de qui ens han deixat, de qui lluiten al present i ens sorprendran al futur de la nostra festa. Per si es borra tot l’interés que he lliurat per estar al teu costat, fent-me sentir el faller més feliç a pesar de tot, com sempre. Per si demà ja no fóra conscient, prem les mans fort al meu pit i sent aquestes veus que em conviden a creuar, veus que han creat història i tranquil·litzen la meua ànima. Tos ells, fusters, pintors, poetes, modistes, venedors de loteria, secretaris, presidents, jugadores de bac i mestres del truc, artistes, músics, cantants, coeters, fallers de batalla i amants de la nostra falla. A tots ells, per si demà.

[ A fortuna ts ]

GUIA COMERCIAL DE COL·LABORADORS AMB EL LLIBRET Pàgina | Empresa

S om gen t amb sor t

166

167

[ A fortuna ts ]

“La gratitud en silenci no serveix a ningú” Des d’ací i amb aquestes paraules l’Associació Sant Nicolau “Mosquit” vol agrair la col·laboració desinteressada dels autors que ens han dedicat un temps de reflexió, concentració i escriptura per tal de fer-nos aplegar els seus escrits, gràcies. Als il·lustradors, creadors i fotògrafs pel seu temps, gràcies. A les empreses, per la seua valuosa col·laboració, aportació, en la realització d’aquest llibret moltíssimes gràcies. Desitgem que us haja agradat la nostra feina.