Castelló segle XX, fets i ficcions (2001) by Colla Rebombori

CASTELLÓ SEGLE XX FETS I FICCIONS

C ASTELLÓ 2001

FILIUS TERRAE MANEL GARCIA I GRAU ........................................................................................................

BRANCAL JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ ...................................................................................................

EL SEGLE XX, UNA ALLAU DE GENT VICENT ORTELLS I CHABRERA ........................................................

ELS ALTRES HABITANTS DE CASTELLÓ FERRAN APARISI I MONFORT - Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO.............. 11 CASTELLÓ SEGLE XX: QUIN CACAU! MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS ............................................................... 21

S U M A R I

CASTELLÓ, UNA CIUTAT SINGULAR ISABEL LABUIGA I TOMÀS ............................................................. 31 QUÈ FER AMB EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC POPULAR MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS.................... 37 LA CIUTAT DE CASTELLÓ VISTA PELS ESCRIPTORS DEL SEGLE XX FRANCESC MEZQUITA I BROCH .. 43 L’INSTITUT FRANCESC RIBALTA JOSEP TRULLÉN I LLATSÉ......................................................................... 51 UNA APROXIMACIÓ A L’EDUCACIÓ DE LA DONA CONSOL AGUILAR I RÓDENAS ........................... 55 EL PRIMER DIA FERRAN APARISI I MONFORT ........................................................................................................ 61 L’HOSPITAL PROVINCIAL, PROJECTE 2000 FRANCESC TRAVER I TORRÀS ............................................. 67 LA PNEUMÒNIA D’IVAN CENTELLES TONI PORCAR I GÓMEZ ............................................................. 71 L’ESGLÉSIA DE CASTELLÓ DURANT EL SEGLE XX AVEL.LÍ FLORS I BONET ........................................ 79 EL XOCOLATE AMARG DE LA SENYORA MARIA JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ........................... 85 DEL CINEMATÒGRAF AL CINEMASCOPE XAVIER LLOMBART I BOU .................................................... 101 XISPUM TACATRAC ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO ................................................................................... 111 L’ESPORT PRESENT EN TOTES LES FESTES JOSEP MARIA ARQUIMBAU .................................................. 121 POEMA DE LES PUTES ANTONI ALBALAT I SALANOVA ................................................................................. 125 UNA VISIÓ DE CASTELLÓ DES DEL CAMINÀS FRANCESC MEZQUITA I BROCH ................................... 126

Castelló segle XX. Fets i ficcions

Filius Terrae

sota els meus ulls, la terra vivia per mi

Carles Riba

La Cala dels Morts La Cova dels Cavalls La Pobla Tornesa

Ra fal-afena El jardí del Príncep Al-malafa El camí de l’Ànima

Barranc de Bellver Castell de Miravet La Valltorta

Torre de Montornés Caminàs de l’herència

Benadressa Castell de Crabas Masos d’Herbers

La Farola El mercat El Raval del Codony

Morella Mola de Cinctorres El Turó de l’Oblit

Carrer Sant Blai Benàrab La cova del colom

Serra d’Irta Pla de Buris-Ana El Millars

Carrer enmig La Murà El Fadrí del temps

Vall d’Olaia La Torre Motxa La Carena dels Àngels

Carrer amunt Carrer avall Carrer major

Barranc dels Horts Sant Pau Albocàsser Platja del Morrongo

La plaça de la Pau La plaça d’Ahadrel El cor dels delmes

Sant Mateu La Serra Espadà Castell de Montornés

La casa Artola La Catedral L’Espai d’art El carrer Mealla

Vall de Vilavella Torre Labadum La Balma

Ribalta L’avinguda del Rei Avinguda de Lledó

Torre de Sant Vicent La Cala Renegà

La Plaça de les aules Raval Sant Fèlix

Pla de Bani-Gazlun Prat de Cabanes Castell d’Asubarta

La plaça de l’olivera La cala dels adéus

Les Agulles de Santa Àgueda Desert de les Palmes

El Pinar del poble L’avinguda del mar Casa dels caragols

Tossal del Castell Vell Pelegrins de les Useres

La platja de la mort El Casino antic Carrer Revest

Planura d’Ahadrel Orpesa La Murà El Jardí del Retorn

Les cases de l’ànima La persistència dels manobres

El Cingle de les Ànimes

Les pedres de l’home

La Cala dels Adéus L’arquitectura dels ulls I un encís tan clamorós que l’ànima anomena, sota l’encalç dels ulls,

I una estima tan frondosa

tots els noms de les pedres.

que se’m fonen les paraules, esclatant-se pas a pas entre les llambordes. Manel Garcia Grau

Brancal Josep Miquel Carceller i Dolç

L 'Associació Cultural Colla Rebombori va nàixer el 1990 i des d'aleshores les cent trenta persones que, en diverses etapes i moments, n'han arribat a formar part han estat protagonistes de romeries, de pregons, d'excursions, de col·loquis, de concursos fotogràfics, de festes per la llengua, de festes populars, de balls nostrats, d'exposicions, de muntatges espectaculars, d'assemblees, de curses, de pel·lícules, d'obres de teatre, d'hores de convivència - sensibilitats compartides, capacitat de consens per superar la disparitat de criteris lògica en un col·lectiu lliure - ... i de publicacions fotocopiades i, des de 1997, impreses en quatre llibres premiats per la Generalitat Valenciana en la convocatòria magdalenera per a la promoció de l'ús del valencià i en aquest cinquè que també presentem a la consideració del Jurat del mateix premi. " Castelló segle XX, fets i ficcions " vol ser una publicació respectuosa i apassionada, feta amb estima - ens és molt fàcil, escrivim de la nostra terra, de la nostra gent - i objectivitat - ens és més difícil, segurament ens faria falta més perspectiva i un major distanciament físic i sentimental - De nou publiquem un recull d'articles, de contes, de poemes, d'assajos, d'il·lustracions sobre el nostre entorn vital i si en altres anys els escenaris de la memòria han estat el Caminàs i les seues ermites, l'horta, la mar, la marjal, o els costums i els oficis que han deixat de ser realitat vital per passar a ser record, enguany passegem la mirada pel nucli urbà de la ciutat que ens acull a tots i a totes els qui figurem a l'índex i que ens ha vist nàixer a una part: el Castelló que està a punt de celebrar el 750é aniversari del document llatí, pel qual el rei en Jaume, que dóna el seu nom a la nostra universitat, autoritzava el poblament de la feraç plana quaternària. És una mirada acotada en el temps al segle de les dues ics, que acaba de finir, el segle que, en les seues últimes dècades, ha estat el nostre,

Castelló segle XX. Fets i ficcions

el dels autors i de les autores, un segle prodigiós i ple de misèries alhora, un segle d'avenços i de frustracions, de canvis, d'integracions, de transformacions, de possibilitats frustrades, de substitucions que fan mal a l'ànima, de convivència, de festes renovades, analitzades, debatudes, manipulades, polititzades, popularitzades, assumides, interioritzades. En les pàgines que segueixen qui tinga interés trobarà fets i ficcions sobre aspectes relacionats amb la sanitat, l'ensenyament, l'urbanisme, el patrimoni arquitectònic, l'esport, la religiositat, la fauna urbana, la demografia i la emigració, l'oci... referits al segle XX de Castelló de la Plana, al segle XX del calendari cristià d'una ciutat que no sempre aconsegueix fer realitat la seua vocació de capital, la seua proclamada, més aviat autoproclamada, condició de lideratge i de referència. Trobarà pinzellades d'informació i d'opinió: iròniques, crítiques, combatives, reivindicatives, nostàlgiques, amables, documentades, tendres...; trobarà les reflexions d'un passat immediat, viscut i olorat, i suggerències pel present i pel futur que ja s'acosta, inspirades pel desig de contribuir a fer de Castelló el que qualsevol habitant, que se l'estime i que s'estime, hi voldria: una ciutat més habitable, més humana, més racional, més agradable, més bonica. Aquest llibre, que editem amb una tirada de set-cents cinquanta exemplars, tindrà, com els quatre anteriors, una difusió gratuïta i òbviament reduïda, tot i que el nostre compromís inclou centres d'ensenyament, biblioteques, associacions culturals, de veïns,... Si, de nou, la demanda torna a superar l'oferta i tornem a escoltar el: " Podríeu fer una altra edició ! " les hores de feina, quasi sempre plaenteres, cal remarcar-ho, hauran pagat la pena i la rebomboriada de la capital del riu Sec tornarà a tenir motius de goig i, qui sap, si algú agafarà el repte i ens ajudarà a fer la segona edició d'alguns dels llibres publicats. El que és segur - ho sap tothom i és profecia - és que començarà a preparar un altre llibre per la Magdalena de 2002, el primer any capicua del tercer mil·lenni. Per exemple, és una idea que oferisc als companys del Consell de Redacció " Castelló segle XX, fets i ficcions II " o, potser, millor encara: " Castelló segle XXI, fets,il·lusions i ficcions " Ens llegim i ens escoltem.

DEMOGRAFIA

Castell贸 segle XX. Fets i ficcions

El segle XX, una allau de gent Demografia

n lóbertura del segle XX, la ciutat i el terme de Castelló de la Plana fregaven els 30.000 habitants, arrecerats principalment al casc urbà, uns pocs al Grau i escassos els que vivien a les alqueries i masies del terme. La imatge dáleshores era dún poble gran amb bona presència de llauradors, menestrals i els nous oficis vinguts amb la capitalitat estrenada el 1833, és a dir, tots els ingredients necessaris per al tòpic de "pequeña capital de provincia". La gent havia nascut a la ciutat majoritàriament, és més, a les pròpies cases. Alguns podien haver aplegat del Maestrat o de les contrades de la Plana i amb els militars i ládministració de la província sácostaven de forma temporal o permanent ciutadans dáltres indrets de lÉstat, però amb un nombre poc significatiu. Per tant, un mapa de colors uniforme, de creences úniques, de llengua catalana i d’inici de la disglòssia amb el castellà dels nouvinguts. Cent anys després, la població censada s´ha multiplicat per cinc. La ciutat ja no té una cara tan amable. Gratacels desmesurats, parets mitjaneres, casetes escampades en desordre i un àrea periurbana degradada que possibilita tots els fenòmens alternatius nascuts al final de segle. El segle XX ha suposat una allau de gent per a la humanitat i Castelló no n’ha estat una excepció. Per això mateix, la ciutat ho ha hagut de notar en la seua harmonia i equilibri.

VICENT ORTELLS CHABRERA

Dáltra banda, han augmentat els colors, les cultures i les creences. En els seixanta i setanta vingueren del Maestrat, dÁragó i dÁndalusia, i de la Manxa. Després de més lluny. Del Magrib i de l´Àfrica subsahariana. De Romania, dels països eslaus. I de Cuba, de la República Dominicana, de lÉquador o del Perú. Els immigrants dels seixanta ja fa temps que formen part plenament de léntramat socioeconòmic i cultural de Castelló. Evidentment, portaven un equipatge comú en part amb nosaltres i, amb voluntat compartida, la integració és un fet general, malgrat que sempre poden haver-hi casos aïllats. Ara, ens trobem amb una situació força diferent. La mundialització de léconomia ha portat gent de tot el món als nostres carrers. Allò que veiem en les pel.lícules d´Hollywood, la mescladissa de cultures, és a casa nostra. Castelló no és Nova York, on molta gent viu en els barris exclusius del seu grup ètnic: Chinatown, Spanish Harlem, Black Harlem, Little Italy o el Brooklyn dels jueus. Nosaltres no hem de caure en eixe error. Seria ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Ja passava en lÉdat Mitjana quan hi havia moreries i call dels jueus. La convivència és efectiva quan el nostre veí és un hindú i en láltra porta viu un italià o un marroquí i en el pis de més amunt són romanesos.

Castelló segle XX. Fets i ficcions

El fenomen dímmigració actual té, si fa no fa, les mateixes causes de 30 anys abans i esperem que les conseqüències siguen paregudes, amb una integració major, si més no. La població espanyola està envellida i, a més, en zones com la nostra terra, el treball és abundant i la mà dóbra, escassa. En 1960 passava el mateix, amb la diferència que els habitants de Castelló eren menys de la meitat que en el 2001 i Espanya tenia unes fronteres molt impermeables i eren els espanyols els que emigraven a Europa. Ara ens trobem ja amb famílies completes dímmigrants, que porten els seus xiquets i xiquetes a les escoles, que poden aprendre ( i són molt llestos) el valencià, el castellà i la seua llengua materna i que són i seran com qualsevol altre dels ciutadans de la nostra terra. Cent anys passen i fins i tot alguns de nosaltres els han vist sencers. I en vindran més i seran diferents. Només una reflexió final. Si es repeteix el segle, Castelló tindra lány 2101, uns 800.000 habitants. Sembla massa gent, no? Els corrents migratoris no són l´única solució. El desenvolupament i unes condicions de vida millors han d’aplegar a tots els indrets del món. Així evitarem les allaus humanes i les situacions dínjustícia.

Els altres habitants de Castelló, bitxos i demés parentela Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO FERRAN APARISI I MONFORT

Demografia

astelló de la Plana és una bonica ciutat de la "Costa del Azahar", envoltada per la verdor dels tarongers i de la feraç horta i, al mateix, amb una mo-

ples, curiositats, anècdotes i altres tafaneries. En primer lloc cal aclarir que aquesta gran quantitat bitxos pot dividir-se en dues categories:

derna i competitiva indústria. En ella hi viu una població de

1.- Els convidats

143.295 ànimes (dades de 1999). Els seus habitants són gent treballadora i alegre, tranquil.la i divertida, que mengen,

2.- Els que es conviden ells mateixos.

beuen, dormen i gaudeixen de la vida com en qualsevol

ELS CONVIDATS

altre lloc. Aquesta pau i quietud tan sols és interrompuda du-

Són aquells que criem voluntàriament a la nostra ciutat

rant les Festes de la Magdalena, també conegudes com Fes-

i les nostres cases per diferents motius. Solen ser més cone-

tes de la Llum, declarades d’interès turístic.

guts, malgrat que hi ha també d’exòtics, per la qual cosa

Però, en aquesta bella i simpàtica població hi viuen tam-

farem tan sols un breu resum d'algunes característiques.

bé 16.364.946 habitants (dades de 1997), que no treba-

Entre ells tenim els gossos, els gats, els conills, les galli-

llen, no conreen horts, no paguen contribució ni cap tipus

nes, els hamsters, els periquitos, els lloros, els coloms, els

de taxa i ni tan sols celebren les Festes de la Magdalena, que

peixets de coloraines i fins i tot alguna serp, iguana o far-

ja és dir! Són les bestioles, els bitxos, els animalets, criatu-

datxo que crien certes persones una mica estrambòtiques.

res de Déu que de forma més o menys discreta campen per la ciutat i terme de Castelló.

Hi ha tres tipus bàsics de bitxos convidats: A) Els que viuen tancats en una gàbia

Tota aquesta parentela és, en general, una gran desco-

Ja siga d'or, de llanderol o de vidre. La seua missió

neguda per a la majoria de gent. Però ara té l'ocasió, oh! es-

en la vida és la d'avorrir-se i deixar passar els dies, es-

timat/da lector/a d'aprofundir en la idiosincràsia dels altres

perant que de tant en tant l'amo o l’ama li diga alguna co-

castellonencs, de saber quines són les seues inquietuds, qui-

sa i li done menjar. Mentre fan de decoració o de música

na la seua forma de vida, quines les seues aspiracions. En les

ambiental al menjador, a la cuina o a qualsevol altre lloc

següents línies intentarem apropar-nos-els mitjançant exem-

per al qual han estat adquirits.

Castelló segle XX. Fets i ficcions És el cas de les tortugues curioses, els lloros parladors,

les cadarneres harmonioses, els gafarrons cantadors, els esquirols nerviosos, els hàmsters rosegadors, els camaleons calmosos i els peixets nedadors. B) Els que viuen solts pel pis, Normalment gats i gossos, la seua tasca és la de menjar i fer-se grossos. Mentre serveixen de companyia a les persones que ho han de menester. A més en el cas dels gossos està també, com a missió importantíssima, el cagar els carrers d'aquesta bonica ciutat, especialment les places amb gespa i floretes, per allò d'acomplir aquella expressió tan castellonenca que pareix una "caguerà en floretes" C) Els que es crien, o millor dit es criaven, per a menjar en les ocasions especials. Actualment són cada vegada més escassos, perquè els

grans productores de "caldo" per a parteres i els segons bons

comprem ja morts, pelats i fins i tot cuinats. És el cas dels

per a l'arròs de les festeres. Els coloms eren un altre tipus de

conills, dels quals en tenim una bona representació, quasi

volateria bona per a fer un estofat. Tot i que tenen fama de

bé un congrés de la Warner Bros, davant de la colla Re-

ser cars i poc productius, allò que "el colom menge or i ca-

bombori. De les gallines i galls, les primeres ponedores i

ga plom", però són grans criadors "tots els mesos ous i colomins". Alguns d'ells s'han assilvestrat i ara viuen pel seu

César Mateu

compte, menjant el que troben i niant als edificis de la ciutat des d'on fan punteria amb la gent que es passeja per davall. Un altre cas eren els ànecs, tan gustosos per a fer arròs com bruts per al corral; són animalets sorollosos com diu el refrany popular "dos dones i un pato, mercat". ELS QUE ES CONVIDEN ELLS MATEIXOS Són els més nombrosos i els menys coneguts. Habiten la ciutat perquè s'han habituat a la presència humana i en ella obtenen menjar i unes condicions adients per a créixer i desenvolupar-se. Tenim també diversos grups, segons que tinguen el cos embolcallat. d'una cuirassa, d'escates, de plomes o de pèl.

A) Els embolcallats d'una cuirassa de quitina

que ho pregunten als gossos, la d'hores que li tiren rascant-

Són els artròpodes en general i els insectes en particu-

se i mossegant-se) i provocadores de desfici, són també molt

lar. D'alguns més abundants i comuns com ara les mosques,

brutes i no es renten el bec després de xuclar la sang. Així

mosquits, arnes, etc. no cal dir res, perquè ja han estat trac-

que poden picar a una rata i després anar a xuclar a una

tats en altres ocasions (Aparisi, F. i Pons, M.A. 2000). Sí que

persona amb tots els apèndixs mandibulars bruts, les molt

seria interessant explicar algunes coses d'alguns altres, com

marranes!

ara:

Escarabats de cuina o paneroles. D'on, possiblement,

Puces: Són insectes aplanats lateralment, per tal d'es-

vinga el nom de panderola aplicat vulgarment al ferrocarril

munyir-se entre els pèls o les plomes de l'hoste Hi ha més

de via estreta o tramvia de vapor d'Onda a Castelló. Són in-

de dues mil quatre-centes espècies repartides al llarg del

sectes que cerquen llocs humits i càlids. Apareguts al Car-

món, però totes elles tenen la mateixa habilitat per a xuclar

bonífer, fa uns 300 milions d'anys, pràcticament no han can-

la sang i emprenyar diferents tipus d'aus i de mamífers.

viat gens des d'aleshores. Malgrat que tenen ales no són

Entre les més amigues de les persones tenim el gènere

massa aficionades a volar, a pesar del que diu la cançó:

Ctenocephalides, que parasita gossos, gats i humans, però

"De Castelló a Almassora

que també pot passar a les rates. Com que la seva alimen-

va un tren que vola

tació és hematòfaga (és a dir, que mengen sang però crua!,

i per això li diuen

sense ceba ni all ni res de res!), constitueixen magnífics vec-

la panderola"

tors de transmissió de malalties, entre elles la més cèlebre

Ara bé, són molt difícils de matar; ja que tenen uns pe-

és la pesta, que provocà terribles epidèmies a l'Edat Mitja-

lets a la cuirassa amb els que noten els corrents d'aire que

na. I tot perquè les puces a més de ser saltadores (algunes

fem amb el peu volent-les xafar, i fugen amb una veloci-

arribaren a ser grans artistes de circ), males de matar (si no,

tat i rapidesa que ja haguera volgut el famós trenet. Per

Castelló segle XX. Fets i ficcions

les nostres terres podem distingir tres espècies, que són:

C) Embolcallats de plomes

La Panerola negra (Blatta orientalis) de color fosc, els mas-

No es tracta d'aquelles senyoretes que, amb poca roba

cles tenen les ales més curtes que l'abdomen i les feme-

i amb una boa de plomes, eixien a l'antic "Teatro Argenti-

lles sols les tenen vestigials. Sol habitar el lloc més càlid

no", ni de cap dels nou grups dels esperits celestials: que-

i humit de les cases, és a dir, la cuina. Menja gairebé de

rubins, serafins, trons, dominacions, virtuts, potestats, prin-

tot, i a més es reprodueix durant tot l'any, la qual cosa la

cipats, arcàngels i àngels; no. Es tracta de les aus, vertebrats

converteix en una companya força fastigosa. La Panerola

amb les ales plenes de plomes que volen pel cel d'aques-

roja o americana (Periplaneta americana) és d'un color

ta encisadora ciutat. Entre les més habituals hi tenim, com

rogenc, més gran i amb les ales més llargues que l'espècie

a castellonenques de debò, les següents:

anterior, especialment els mascles. És una espècie que ori-

Falzies o Falcilles, principalment l'espècie (Apus apus).

ginària d'Amèrica s'ha escampat per tot el món, però es-

Són ocells de cos curt i ales llargues, estretes i en forma

pecialment per les zones costaneres on ha anat desplaçant

de falç (d'on els ve el nom vulgar). Grans voladors, pas-

la negra. La Panerola rossa o alemanya (Blatella germani-

sen la major part del temps en l'aire, on fins i tot poden

ca) és més menuda i és molt aficionada als magatzems

dormir. De la qual cosa s'esdevé el nom d’apòdids que rep

d'aliment on, com es diria vulgarment, trau la panxa de mal any. Corcons: Són un ampli grup d'adults i larves d'insectes coleòpters que viuen i s'alimenten de diferents productes. Així tenim el corcó del pa, el dels llegums, el del gra, etc. Però cal destacar com a company inseparable el corcó de la fusta o Rellotge de la mort que s'alimenta de mobles, especialment si són de fusta noble com el noguer, la caoba, el faig, el roure. Excava galeries fent uns colpets rítmics amb les mandíbules, mentre mastega. Segons diuen les persones supersticioses, és com una mena de rellotge que ens apropa l'hora de la mort i la de fer la declaració d'Hisenda. B) Els embolcallats d'escates com ara els dragons, les sargantanes, etc. Han estat també tractats en altres ocasions (Aparisi, F. i Pons, M.A. 2000), ja que són també habitants de la marjal. I com que a la gent els sol donar un poc de fàstic, anem a deixar-ho córrer.

la família, ja que es pensava que no s'ajocaven mai per-

Orenetes a les ciutats se sol trobar fonamentalment

què no tenien potes. Sí que és de veres, que quan cauen

l'espècie (Delichon urbica) que té la cua curta i fa els nius

a terra no poden alçar el vol perquè les ales toquen el

amb fang a la part de baix dels balcons, ràfecs o cornises

sòl i no poden impulsar-se, per això es paren sempre en

en general. D'on s'inspira Becquer per a la famosa rima.

superfícies verticals des d'on poden deixar-se caure. Són

Es tracta també d'una espècie estiuenca que a la tardor mi-

insectívors i cacen, mentre volen, a velocitats que poden

gra cap al sud fins arribar a Sud-Àfrica. Sembla que es trac-

assolir més de 100 Km/h. Es tracta d'una espècie estiuen-

ta d'una gran aficionada al futbol i, de fet, porta sempre

ca, de costums gregaris, i força so-

els colors albinegres.

rollosa que emet uns crits aguts

Estornells concretament ens referi-

mentre vola en bàndols compactes entre els edificis de la ciutat.

rem a l'Estornell negre (Sturnus unicolor). Són unes de les aus més intel.li-

Nia en qualsevol tipus de forat que

gents, després dels còrbids i els lloros.

trobe a les parets. En aquest as-

Presenta una gran antropofília i té in-

pecte és molt curiós un cas, que

clinació pels conreus, on menja quasi

possiblement no és l'únic. Una ca-

bé de tot, i pels habitatges humans, on

sa del centre de la ciutat tenia la

nia en forats de teulats i parets. La qual

paret plena de forats on feien niu

cosa el converteix en un hoste d'allò més

les falcies. La propietària havia fet

agraït. Aquest ocell és de colonització

a la cambra del més amunt uns fo-

recent a les nostres terres. Fins els anys

rats amb una porteta que coinci-

setanta, habitava tot l'oest de la Penín-

dien amb els nius. Quan criaven,

sula Ibèrica fins arribar l'Aragó. A partir

l'ama anava, aguaitava i esperava

dels vuitanta, començà a expandir-se

que els pollets estigueren llustro-

cap a l'est i als noranta prengué posses-

sos, aleshores els agafava i se'ls

sió dels arbres més grans de Castelló; es-

menjava. D'on es veu la importàn-

pecialment dels plàtans del Passeig Ri-

cia d'aquests ocells, ja que no sols col . laboraven a controlar la po-

balta i del ficus del Toll. L'Ajuntament, il.lusionat, per aquesta massiva presèn-

blació de mosquits, sinó que també

cia de nous habitants, ho celebra totes les

contribuïen a l'aportació de proteïnes

nits fent exhibicions pirotècniques. Que, pel

d'alta qualitat, proteïnes animals, es-

que sembla, deuen ser del gust dels estor-

pecialment en temps de gran consum

nells, perquè acudeixen cada nit a contem-

de moniatos.

plar-les de primera fila.

Castelló segle XX. Fets i ficcions Teuladins o Pardals vilers, (Passer domesticus) el que

vulgarment es coneix com a "vilero". És un hoste habitual dels nuclis urbans, com ho indica el seu nom, tant vulgar com científic. És possiblement l'ocell més conegut de tots. Té fama de golut i llest, tal i com ho deixa magistralment reflectit Josep Pascual Tirado, en la queixa que fa el mestre "sangrador" quan se li mengen el blat de l'angorfa "...Mes ¡ai! Que los lladres dels teuladins ara u, després quatre; estos que ho xarren a deu, que ho piulen a vint; uns que los veuen eixir i altres que los veuen entrar... ¡Teuladins de vila m'has dit! [...] ¡Malastrucs, golafres, que us engaldiu totes les barbes i sangries de tot l'any! ¿Qui vos ha dit l'amagatall? ¡Guilopos més que gilopos! ¿Com ne sou tants en lo món? ...". Realment no en són tants com deia el mestre "sangrador" ni com creu la gent, n'hi ha molts menys que d'altres espècies com ara els pinsans. El que passa és que estan sempre prop de la gent i han perdut la por. Tant és així que, sent predominantment graní-

D) Embolcallats de pèl:

vor, menja de tot i sol passejar-se, sense gens de vergon-

Són aquells animals que, de manera natural, tenen el cos

ya, per les places, carrers, mercats i patis de les escoles

cobert d'una pilositat queratínica més o menys suau. Els ma-

per recollir pipes, trossets de pa, donuts, bollicaos i altres

mífers. Entre tots els quals cal destacar els següents:

llepolies.

Els Rats-penats, especialment l'espècie Pipistrellus pipistrellus que és el quiròpter europeu més petit i el més antropòfil, és fàcil veure'l volar al voltant dels fanals dels carrers. Ha arribat a colonitzar amb molt d'èxit els ambients urbans, on cria i es refugia a les golfes, sota les teules, a les esquerdes de les façanes o, fins i tot, a les cortines de les terrasses. Comença a volar al capvespre, quan encara hi ha claror, fins a primeres hores del dia; malgrat que, de vegades, vola també al bo del dia. Hiverna únicament els mesos més freds, però no és estrany veure'l volar a l'hivern quan les condicions ambientals ho permeten.

Aquesta bestiola, tan relletja, no xucla la sang, no s'enganxa als cabells del cap, no mossega, no té cap títol nobiliari, no és comte i ni tan sols cavaller, en quatre paraules: no fa cap mal. Ben bé al contrari, fa molt de bé. Ja que s'alimenta de mosquits i d’altres insectes, que captura al vol mitjançant un eficaç sistema de radar. Les Rates són uns altres mamífers molt abundants. Es creu que si férem un repartiment de rates, eixiriem a unes tres per persona. Entre elles tenim: la Rata negra o rata traginera (Rattus rattus) de color predominantment fosc, malgrat que també hi ha de colors grisos o marrons. Sembla originària de l'Índia i s'escampà per Europa en temps històrics, hi ha restes en jaciments romans del segle II. Mesura uns 40 cm de llargària, del quals la meitat correspon a la cua. Fa de 4 a 6 parts per any, amb 6 a 12 cries per part; la qual cosa ens dóna una mitjana de 40 cries per any. Si tenim en compte que arriben a la maduresa sexual als 3 mesos, a partir d'una parella i en condicions òptimes la natalitat potencial podria arribar a les 2000 cries a l'any. És a dir, que crien com a rates!. Malgrat que pot haver-hi poblacions salvatges en climes mediterranis càlids, sol viure als habitacles humans, especialment les zones altes de les cases, per la seua capacitat per a trepar. La qual cosa li permet pujar per les maromes dels vaixells i viatjar més que "el Curro de Halcón Viajes", és la típica rata dels vaixells. Aquesta rata ha estat desplaçada de moltes zones per la introducció d'una altra espècie, la rata comuna.

rior de l'esquena alçada. Originària del sud de Sibèria i de

Rata comuna o rata parda o rata de claveguera (Rattus

Xina sembla que s'introduí a Europa a l'Edat Mitjana. N'hi

norvegicus), de color generalment marró amb el ventre gri-

ha restes dels segles XI-XIII, malgrat que les primeres dates

senc, encara que també n'hi ha de color negrenc, però es di-

fiables corresponen al segle XVIII. A Espanya va penetrar a

ferencia de la negra en el fet que la cua és més curta que el

principi del segle XIX. Habita les zones que tenen aigua o,

cos, les orelles més menudes, i, a més a més, quan camina

almenys humides, dels camps i de les ciutats, com les cla-

el cos adopta una posició arrodonida amb la meitat poste-

vegueres. Amb un potencial reproductor superior al de la ra-

ta negra, que ja és dir-ne!, s'ha anat escampant i desplaçantla dels seus hàbitats favorits. Ha estat associada a la transmissió de diverses malalties com el tifus o la pesta. A pesar de les intenses campanyes per exterminar-la, el seu potencial reproductor, la seva capacitat de menjar qualsevol cosa, d'adaptar-se a qualsevol lloc, la seua organització social i la seua "intel.ligència", entenent aquesta com a la capacitat de resoldre problemes, fa que siga pràcticament impossible d'acabar. Com a curiositat i exemple, d'això i de la idea que la gent té del seu comportament, es podria assenyalar un fenomen molt popular descrit al segles XVIII, XIX i principis del XX, el Rei de Rates: a diverses rates, possiblement de la mateixa cria, se'ls lligaven les cues i no podien separar-se. Els individus d'aquesta mena de pinya o ro-

Castelló segle XX. Fets i ficcions ja de tot, habita en qualsevol lloc (hom n'ha trobat en cambres frigorífiques, i sense refredar-se) i cria tot l'any amb una mitjana de 6 a 8 cries per part. La qual cosa fa que ens acompanye des de temps immemorials i que estiga perfectament habituada a la vida domèstica. Com que és una espècie més menuda i menys agressiva que les rates, sol resultar més simpàtica a la gent. De fet, ha estat portada al cine en moltes ocasions per les grans productores, Pixie i Dixie, Jerry i l'inseparable gat Tom i especialment el Ratolí Micalet, que no sols ha anat rejovenint durant més de setanta anys sinó que, com una mena de Rei Mides, ha fet d'or al propietari. "Aquesta és una producció de la Colla Rebombori per al llibret magdalenenc". "Això és tot, amics !!"

da de rates, no podien menjar tots sols i els altres membres de la tribu els alimentaven. Durant aquest procés d'alimentació una rata podia trepitjar el lligam de cues. La gent, quan veia aquest fet, creia que era una rata que duien en una peanya. I que, sens dubte, l'individu mereixedor de tal distinció, es tractava del rei o l'emperador de totes les rates. Ratolí domèstic (Mus musculus) és una espècie que men-

BIBLIOGRAFIA: - APARISI MONFORT, F. i PONS GOZALBO, M.A. (2000) "La fauna de la marjal és molt especial". Castelló mar i marjal. Colla Rebombori. Castelló. Pàgs 11-20 - AVES de España, (Las). (1972). Selecciones del Reader's Digest. Madrid. 488 Pàgs - JIMÉNEZ PÉREZ, J. (1989). "Los mamíferos". Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana. València. Levante El Meracantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 271 - 300 - PASCUAL TIRADO, J. (1935) "Del mestres sangrador i los teuladins golafres". De la meua garbera. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló. 348 pàgs - URIOS MOLINER , V. et al. (1989) "Avifauna". Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana. València. Levante - El Mercantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 127 - 270 - VIVES BALMAÑA, Mª. A. (1987). "Amfibis, rèptils i mamífers". Història Naturals dels Països Catalans. 1ªed. Vol. 13. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. 498 pàgs.

URBANISME

Castell贸 segle XX. Fets i ficcions

Castelló segle XX: Quin cacau! Urbanisme

n arribar a la fi del segle XIX Castelló ja ha crescut

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉ

I COM COMENÇA EL XX.

fins a límits insospitats per al nostres avantpassats: l’estació del ferrocarril és inaugurada, i poc després

naix el Parc Ribalta; no tan sols es fan muralles noves per la guerra del carlí, sinó que aquestes són enderrocades abans d’acabar el segle; la plaça de Bous es fa fora la murada, la Panderola uneix la vila amb el Grau... I com que la ciutat es fa gran, comencen a preparar-se plans d’urbanisme per l’arquitecte Godofred Ros de Ursinos que, en la pràctica no arriben a quallar (un a l’Armelar i l’altre al Sud: Asen-

si, Herrero i sèquia Major).

L’any 1900, segons el Cens, Castelló tenia 29.960 habitants. El nombre d’edificis era de 5.380 al casc urbà, 258 al Grau i 2.551 dispersos pel terme municipal, o siga, un total de 8.189 edificis. Amb aquest material comença el segle XX.

Amb el nou segle, el XX, l’intent de planificar la futura ciutat com una unitat no es fa palés, però sí emergeixen construccions i edificis significatius: el pantà de Maria Cristina, el tapament de la Sequiota, l’institut Ribalta, les Es-

Castelló segle XX. Fets i ficcions

coles Pies, les esglésies de la Trinitat i “els Frares”, l’Obelisc i l’estàtua del Rei en Jaume, la Basseta dels Peixets, així com molts masets a la part oest de la ciutat, s’inicia el clavegueram en alguns carrers... La fi de les muralles arriba amb l’enderroc dels dos fortins que hi queden: el de Sant Francesc al sud i el de Sant Roc al nord. Un nou pla urbanístic projectat per l’arquitecte Josep Gimeno Almela s’aprova en 1914, el qual aprofita els dos darrers i preveu l’eixamplament de la ciutat cap al sud dividint la zona en dues bandes amb l’eix de l’avinguda de València: a l’oest l’Armelar-Tir de Colom amb el límit físic de la via del tren i el sud-est fins la sèquia Major (límit natural amb l’horta).

1925

El 1920, Castelló tenia 34.457 habitants (31.301 la ciutat, 2.146 el Grau i 1.010 pel terme). El nombre d’edificis és de 5.625 al casc urbà, 290 al Grau i 3.799 al terme municipal, o siga, un total de 9.705 edificis; amb la qual cosa arribem al primer quart del segle.

L’any 1925, l’Ajuntament convoca concurs públic per re-

(Mestrets i Coscollar), i la zona est (entre el carrer Gover-

alitzar el primer pla urbanístic per a tota la ciutat, i s’escull

nador i el carrer Benicarló, amb els voltants de l’avingu-

el de l’arquitecte Vicent Traver Tomás. Aquest pla proposa

da Germans Bou). De les zones verdes que preveu, no se’n

un munt de reformes pel centre (plaça Major, plaça Hort dels

construeix cap. Del Grau també fa les seues previsions

Corders, Farola, convertir la plaça del Rei en un llarg pas-

amb propostes per al Pinar, la zona d’eixample fins el

seig) les quals es portaran a la pràctica –parcialment- molts

camí Serradal, i els accesos del ferrocarril. Aquest arqui-

anys després, i aporta previsions d’eixamplament de la ciu-

tecte mostra interés per humanitzar la vida quotidina, amb

tat rodejant les que van ser les darreres muralles carlines

la pretensió de plantar arbres, fer passejos o bulevars i com

aprofitant el que estava projectat en els plans urbanístics

ell diu “...Es distribueixen aixina xicotets parcs o llocs de

abans esmentats: nous traçats pel ferrocarril, zones de l’Ar-

recreació de gran utilitat per a reunió, jocs de xiquets i ce-

melar, sud de la ciutat (fins la sèquia Major), la zona nord,

lebració de festes en les nits d’estiu, que serviran a més a més, com s’indica, per a emplaçament dels edificis públics necessaris en cada grup o nucli de la zona”. Pàg. 195-BSCC: “un plan general de ordenación y urbanización de Castellón”, V. Traver).

1925

Casa de 1925

Castelló segle XX. Fets i ficcions L’esmentat pla mai no va quallar i, fins la guerra civil,

1940. Castelló ciutat tenia 38.892 habitant, el Grau 2.471 i el total del terme amb la població disseminada (2.154) era de 43.517 persones.

la ciutat va creixent més o menys desordenadament i en funció dels interessos econòmics d’alguna gent. Un dels contes del llibre de Francesc Esteve: “Vilacollença”, ens

En acabar la guerra, cal refer la vila, entre altres qües-

pot donar una breu idea de com funcionava l’urbanisme

tions, per la destrossa que han fet els bombardejos de

dels anys 20: “Com políticament estava ben situat en el

l’aviació forastera, i l’arquitecte Traver redacta un nou

partit que disposava del Municipi, poc li costà que el

pla però centrat bàsicament en reformes dins de la ciu-

nomenaren arquitecte de l’eixample; per tant d’ell de-

tat (plaça Major, plaça Cardona Vives, plaça del Rei,

penia el que urbanísticament es fera al Coscollar i els

plaça del Mercat, Hort dels Corders...). La ciutat creix a

Mestrets.”.”Però l’arquitecte no presentà el projecte de

poc a poc, ja que l’economia està pel terra i la postguerra

l’Eixample a l’Ajuntament, que devia aprovar-lo perquè

és molt dura.

s’haguera divulgat i en tal cas ja no era possible el negoci que s’estava preparant. Convenia tindre les mans lliures en tot: traçat dels carrers, alineacions, qualificació del sòl, permisos d’obres... per actuar en cada cas segons convinguera...”.”La impaciència del guany, que ja es palpava, precipità el donar alineacions, parcel.lar solars i començar a vendre...”.” El traçat de carrers es feia segons les propietats adquirides, sacrificant els veïns i el decor urbanístic. La monumental església, que mereixia un tracte especial, amb espais lliures, la bloquejaren d’obres entre carrers curts i estrenyits...”.

L’any 1950, segons el Padró Municipal, Castelló tenia 46.736 habitants, el Grau 3.422, i la resta del terme municipal 5.670, es a dir, al municipi hi havia 55.828 habitants.

Amb el trasllat de la N-340 cap a l’oest, la zona entre aquesta i la via del tren comença a edificar-se amb habitatges unifamiliars. El fenomen dels grups perifèrics pren força en aquesta década i amb l’aprovació de les Orde-

Les grans obres d’habitatges (Tir de Colom, les Torres...)

nances de Construcció i Sanejament l’any 1958, que res

són de promoció oficial, i el creixement al llarg de vint anys

tenen a veure amb els plans anteriors, s’inicia un camí sen-

de govern franquista és desordenat i centrat en carrers de-

se retorn que condueix al Castelló que avui tenim.

terminats: avinguda del Mar, Germans Bou, Caputxins, Al-

La Llei del Sòl de 1956 i el nou Pla General de Castelló

calde Tàrrega i camí Lledó; carrer Sogorb, avinguda de Valèn-

de 1963 no tenen previst l’exagerat creixement demogràfic

cia, de què se salva en part, l’Armelar fins al Tir de Colom.

que s’aproxima, ni l’èxode migratori d’altres terres (bàsicament de les comarques l’interior que van despoblant-se).

L’any 1960, el Cens de la ciutat de Castelló i del Grau era de 52.868 persones, i 9.625 habitants disseminats pel terme, amb un total de 62.493.

D’altra banda, la manca de gestió urbanística i la permisibilitat municipal, afavoreixen la gran quantitat de grups

Castelló 1963

Castelló segle XX. Fets i ficcions

perifèrics (fins a 102) mancats de tot tipus d’infraestructures, i la gran densificació en altures (carrer Asensi, plaça Fadrell...fins a 25 plantes al carrer Herrero), tot i continuant amb carrers massa estrets (12 m d’amplada) per a aquestes altures. La política del desenvolupament sense fi, la manca d’escrúpols i el nul control municipal propicien una ciutat mancada de zones verdes, equipaments col.lectius, places, aparcaments, àrees d’esplai, etc; d’altra banda, la política oficial treballa a fons per tal de perdre el Pinar, eliminar la Panderola, enderrocar la Pèrgola, suprimir i hipotecar part de la platja (Fertiberia), enderrocar edificis notables... L’any 1970, Castelló i Grau té 79.773 habitants, i 14.195 ho són població disseminada pel terme, amb un total de 93.968.

La ciutat s’ha renovat –o ha empijorat- “per regla general, sense agrupar-se parcel.les, sense criteris de façanes mínimes, i com que són parcel.les originàriament allargades i estretes s’han culminat amb edificis alts, amb mitgeres allargades i façanes estretes, provocant tot plegat, uns contrasts brutals, amb edificis antics contigus que generen una sensació de desordre, falta de regularització i caos urbanístic generalitzat així com descontrol en les alineacions i en el necessari equipament urbà de la perifèria...: el vell centre antic medieval s’ha vist totalment desbordat” (pàg.26,”Guia d’arquitectura Castelló. Introducció urbanística”; Alemany, Llop, i Olucha;1996. Diputació de Castelló) L’any 1975, Castelló té 86.297 habitants i el Grau 8.404, i són 15.181 les persones de població disseminada pel terme, amb un total de 109.882.

Inici d’obres al Polígon Rafalafena Col.lecció César Mateu

Donat l’allunyament reiterat entre el Pla d’Ordenació

EL PLA DE 1977-1984

vigent i la realitat urbanística de Castelló, l’obligació que imposa el nou text de la Llei del Sòl de revisar la normativa lo-

L’any 1981, el municipi de Castelló ja arriba als

cal urbanística, i veient-se més a prop la fi de l’època fran-

126.464 habitants.

quista, l’Ajuntament (és l’any 1977) encarrega la revisió del Pla General de 1963 a un equip d’urbanistes ubicat a

L’Ajuntament de 1977 vol presentar el nou Pla d’Or-

Madrid; aquest pla rep l’aprovació definitiva el març de 1984,

denació com la millor recepta per resoldre el desori ur-

que encetà un ajuntament franquista (amb Franco mort) i que

banístic. Però no compta amb les forces socials i políti-

s’aprova finalment –amb petites modificacions- per un Ajun-

ques ja legalitzades (Associacions de Veïns, partits polítics, col.legis professionals...) ni amb les seues propostes. D’al-

tament democràtic i la Generalitat Valenciana.

tra banda, l’equip redactor del pla posa interés a conèixer l’opinió d’aquests col . lectius i s’inicia un seguit de contactes i reunions per tal d’incloure-hi totes les reivindicacions possibles i no assumides per l’Ajuntament. Les propostes urbanístiques que comencen a prendre força en aquests temps representades per l’equip redactor, les reivindicacions dels col.lectius ciutadans d’una banda, i per l’altra les directrius del mateix Ajuntament –que mana encara- tenen com a resultat un pla que, amb les reformes introduïdes pel nou ajuntament democràtic, fixa com criteris bàsics la integració dels grups perifèrics al nucli urbà amb la creació de serveis, la creació de dotacions públiques i infraestructures inexistents a la ciutat, el creixement de la ciutat cap a l’oest... Molts d’aquests objectius, avui, encara no s’han aconseguit. El Pla no aconsegueix els objectius bàsics. Les reivindicacions veïnals quasi vint anys després no s’han dut a terme o han tardat molts anys a realitzar-se: parcs públics en cada barri (Peri-18 inexistent aleshores; parc Mérida, bulevar Gumbau/Taxida nou de trinca; parc Rafalafena pendent de fer des de la construcció del maCastelló l’any 1975

teix polígon allà per la dècada dels 60), encara no hem

Castelló segle XX. Fets i ficcions

arribat al mínim de metres quadrats de zona verda per ha-

xió amb l’oest és incompatible amb el desenvolupament

bitant...; escassa connexió viària dels grups perifèrics; po-

dels PAU a l’est; el desviament de la N-340 no ha dut una

ques dotacions educatives (escoles i instituts); el transport

duplicació de carrils; el desviament de la via fèrria no ha

públic ni és coherent ni barat; la peatonalització del nu-

estat dirigit pel consistori). Castelló s’ha escampat per tot

cli antic és lluny; la millora de la connexió amb el Grau...

arreu, però no amb criteris polítics, ubanístics o de ne-

Però els interessos privats han dominat en el tipus i en

cessitats ciutadanes sinó amb criteris econòmics i de ren-

la direcció del creixement de la ciutat, després de perdre

dibilitat ràpida de l’empresa privada.

la iniciativa l’ajuntament en moltes ocasions (la conne-

I COM ACABA EL XX.

APUNTS DEL FI DE SEGLE.

De coses i cases grans, en tenim de noves, i cal dir-ho:

El centre històric va deshabitant-se. L’urbanisme -con-

l’estadi nou de futbol –que s’aprofita dos dies al mes i no

sentit o fomentat per l’administració- ha estat interessat

tots!-, la ciutat del transport on no hi ha transport, la ciu-

a buidar el centre de la vila (manca d’inversions en in-

tat “ujiversitària”, s’ha soterrat per fi el ferrocarril amb una

fraestructures, nul manteniment del parc d’habitatges, en-

nova estació inundable, la N-340 l’han desplaçada de lloc

ganyosa rehabilitació dels carrers i de la peatonalització,

però no l’han desdoblada, el port ja és més accessible

escàs foment del centre per reutilitzar-lo..., però amb un

(plaça del Mar) però els accessos al port encara no hi són,

renovat interés en la creació d’aparcaments soterrats amb

la zona de la marjal continua inundant-se d’aigua quan

els consegüents problemes de concentració de vehicles,

plou i d’habitatges quan hi ha sequera...i segueix cons-

i això dóna la sensació que hi manquen més aparca-

truint-se sense cap control.

ments); d’altra banda, la integració dels barris perifèrics

Castelló segle XX. Fets i ficcions

s’ha reduït a les connexions del clavegueram, algunes voreres i poca cosa més, deixant de banda altre tipus de dotacions col.lectives, com ara zones verdes, dotacions escolars i culturals, connexions viàries peatonalitzades... En canvi els polígons –PAU- de nova creació amb inversió en infraestructures viàries per banda de molt poques empreses privades continua a ritme accelerat però amb escassos criteris d’escala humana i molt pocs elements d’autonomia de barri: no hi ha zones d’esbarjo col.lectives, les zones dotacionals són menudes i desarrelades, es canvia l’ús de espais dotacionals (educatius) per altres més de moda (jutjats). Caldrà un retorn a la vila per fer-la més humanitzada i més viva, ja que ara, aquesta, s’usa tan sols com a lloc d’intercanvi social i cultural, i no com espai per a viure!

BIBLIOGRAFIA - ALEMANY, J.; LLOP, E.; OLUCHA, F.; Guia d’arquitectura Castelló. 1996. Diputació de Castelló. - ORTELLS CHABRERA, V.; La plana de Castelló: jerarquia i connexió urbana. 1983. COAV-C - SANTAMARIA, M.T.; El parque de Ribalta. 1995. COACV. - TRAVER TOMÁS, V.; Un plan general de ordenación y urbanización de Castellón. 1295. BSCC. - Pla general d’ordenació urbana 2000. Memòria. Ajuntament de Castelló. - ESTEVE, FRANCESC; Vilacollença. Una capitaleta provinciana de l’Espanya vertebrada. 1997. Ajuntament de Castelló.

Castelló, una ciutat singular Urbanisme

ISABEL LABUIGA I TOMÀ

mb els llibres de la Colla Rebombori, hem fet un

Aquests barris són els formats per les cases dels agri-

viatge al voltant de la ciutat primer les seues ermi-

cultors rics i els menys rics. L’única diferència que es veu

tes i el Caminàs (“El Caminàs i les ermites” 1997),

en aquests habitatges, no és l’amplària de les façanes, ni

després una volteta per La Plana (“De la Plana, l’horta.” 1998)

els grans portalons, sinó que en uns la porta és més estre-

per a continuar amb els oficis de la gent que hi viu (“De la Vi-

ta perquè no hi entrava el carro i, a l’entrada les parets

la, oficis i costums. 1999) i per l’últim ens aproximem a la ciu-

estan cobertes de manisetes amb dibuixos clàssics de la

tat per la marjal (“Castelló, mar i marjal”. 2000). Ara intenta-

ceràmica del País. I les cases dels altres agricultors, són

rem mirar la ciutat per dins.

amb la porta ampla fins i tot algunes es donen una forma

De les ciutats es pensa que hi ha edificis, llocs,..., que poden ser, i de fet ho són, significatius per als seus habitants. Però, fixeu-vos bé, qualsevol ciutat té sempre una part vella, zones d’eixample, barris de nova construcció, i en cadascuna d’aquestes zones el seus monuments o edificis que estan precedits de cert reconeixement popular o “fama”. Si arribes per primera vegada a Castelló, visites els seus monuments (pocs en queden), el Fadrí, la Plaça de la ciutat amb l’Ajuntament, el Mercat Central,..., penses: “Prompte acabem, què n’hi ha més?”. Doncs mireu. Allò que fa de Castelló “una ciutat singular” són els seus barris, aquells construïts pels propis veïns i que estan al voltant de la vila, i molt més encara els barris de cases unifamiliars (adossats tan de moda avui) que són dins de la ciutat.

especial per a què l’haca i el carro pugueren entrar sense cap dificultat.

Castelló segle XX. Fets i ficcions Caldrà tindre en compte que tot el que vaig a contar de

A la porta de casa i amb cadiretes preparades per l’oca-

seguit no és cap recerca científica de la vida d’un barri de

sió o bé amb basquets, exposen els productes del seu hort

Castelló, sinó un punt de vista molt personal d’una persona

que venen al veïnat, i, de vegades, ells mateixos munten la

que viu en una zona molt singular de Castelló, el barri del

seua botiga amb el que recullen de l’horteta o ho venen al

Raval de Sant Roc, o com ara es diu: Raval de Sant Fèlix,

tender del barri.

on la gent que hi viu, està molt unida al seus camps, són

Doncs al “Raval”, hi ha una casa de la qual us contaré part

com un poble dins d’una ciutat. Agranen el tros de carrer

de la seva història. En primer lloc us explicaré com era quan

que hi ha davant de sa casa (ací els agranadors municipals,

la vam trobar.

tenen poca feina), també tots els dies i amb l’espolsador deixen la porta neta de pols i palla.

Tenia i té dues plantes: planta baixa, un pis i el sostre (rebost, andana,...), de forma rectangular, és tan ampla com un cabiró,

(cabirons de “mobila”). L’entrada és ampla ja que allí mateix deixaven el carro, després ens trobem amb una altra porta que combina el ferro, la fusta i el vidre amb un disseny modernista i aquesta és la porta de l’habitatge ja que dins està el menjador amb una xemeneia, una habitació menuda i un finestró (finestra menuda) i més enllà la cuineta coberta per una claraboia i al fons de la casa estava l’estable amb el sòl de terra per al cavall, allí descansava del treball diari i menjava la ració de garrofes . Al pis de dalt, i a la part que dóna al carrer, un dormitori prou gran amb un balcó cap endins, tot l’espai era destinat a emmagatzemar garrofes, blat,...i totes les eines de l’haca i de treballar el camp, el forcat, el garbell, el trill, la gerra per l’oli. A la part que cau dalt mateix de l’estable estaven els altres animalets, els conills, les gallines i per estendre la roba un terrat amb una escala tan empinada que donava vertigen. Per poc m’oblide d’una part molt important en aquestes cases: al racó de davall l’escala estava la pastera (1) per a fer el pa. Dels serveis per a la higiene personal hi havia la pica de la cuina i el comú (2) al costat de l’estable. Quasi puc assegurar que en aquesta casa ha viscut gent de molt de seny. Vosaltres mateixos ho podreu comprovar per aquests documents trobats per casualitat. Un testament de l’any 1907, especificant totes les propietats i el seu repartiment...i com vol que siga el seu enterrament: ...”PRIMERO. Quiero entierro con acto de pobre y acompañamiento y que en sufragio y por el descanso de mi alma, se celebren seis”... prescriu també la possibilitat que: ....”A mi sobrina (......), le dejo por vía de legado también y

Castelló segle XX. Fets i ficcions

si me premuere a sus hijos”...

Procuren el seu manteniment així:

Així mateix els avis, quan ja es veuen majors decideixen

.....”se obligan y comprometen a entregar a sus padres los do-

que els seus fills s’encarreguen de les terres i altres però s’as-

nantes D. (...) y Dª. (...), mientras vivan ambos ó al que de

seguren el seu manteniment tal i com diu el document de

ellos subsista al otro, cuatro pesetas diarias ó sea una pese-

“Donación de inmuebles” de l’any 1928, primer la donació:

ta cada uno de dichos cuatro hermanos, pagaderas por men-

...”los esposos D. (....) y Dª (....) por su avanzada edad , no

sualidades anticipadas, en el expresado domicilio de los do-

les permite atender con el debido esmero y cuidado a la ad-

nantes; a contribuir por cuartas e iguales partes entre ellos

ministración de sus bienes, y con el fin de que estos no se

a los gastos de enfermedades y demás extraordinarios justi-

perjudiquen, han decidido de acuerdo con sus cuatro úni-

ficados, y a costear el entierro, funeral y sufragios de sus di-

cos hijos, ...hacerles la donación de sus seis fincas”...

chos padres al fallecimiento de los mismos”...

En temps més actuals i després de la compra d’aquesta vivenda per un dels últims propietaris a la sorprenent quantitat de 2.000 pts. ...”SEGUNDO: Usando de los derechos dominicales Dª. (...) vende la descrita finca urbana de su propiedad a D. (...) por precio de dos mil pesetas que confiesa haber recibido a su entera satisfacción”...

i amb unes despeses de Notari de “ciento cincuenta y ocho pesetas y treinta y cinco céntimos”... que ara les voldríem...!

Castelló segle XX. Fets i ficcions El sentit comú va continuar perquè segurament vist el passat, l’amo va contractar una assegurança d’accidents (potser cauria del carro o que l’haca tinguera un mal dia, qui sap?): ....”Cultivo agrícola y carro destinado exclusivamente a este cultivo”... Més endavant i ja a l’any 1975 es va vendre la casa quan l’amo tenia 85 anys a uns nous propietaris i aquests al 1985 als actuals, (que semblen no tindre tant de seny). El que si que mantenen aquests nous propietaris és l’amor per la seua terra i procuren que aquell esperit tranquil i laboriós continue. Avui encara que la casa està restaurada, conserva les empremtes de les rodes del carro a l’entrada i cada vegada que el “Sr. Miguel” passa pel carrer (tots els dies a la mateixa hora 18’30 h. a l'estiu, les 17'30 a l'hivern) amb la seua haqueta pamplonica, el carro i el gosset, ens fa recular al passat i pensar quantes coses deu haver vist aquesta casa d’un barri de Castelló com és el Raval de Sant Fèlix. Notes: (1) Pastera: caixa rectangular amb tapa, on el flequer (3), fa la barreja de farina, aigua, sal i llevat, per fer després el pastament a mà. (2) Comú: cambra on hi ha, instal.lat un banc, un recipient amb tapadora, amb baixant o sense, per a fer-hi les defecacions o les miccions. (3) Flequer: persona que fa pa o en ven.

Què fer amb el patrimoni arquitectònic popular com rehabilitar cases antigues de quatre metres Urbanisme

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉ

es cases es comencen pels fonaments...! Pensareu vo-

Les cases dels terratinents, llauradors rics, professionals (de la

saltres que això sempre ha estat així! Res més fora de

medicina, menescals, advocats, capellans...) sí que en te-

lloc; només cal mirar les que es feien fins la primera

nien de fonaments, almenys les que van construir d’ençà que

meitat del segle passat –el XX recent acabat. Aquestes cases

comença el segle fins la II República. Però tornant a les que no en tenien –que no tenen fona-

no en tenen de fonaments! L’habitatge popular a la vila i ciutat de Castelló de la Pla-

ments-, contràriament a la idea que sura per la vila i ravals que

na, és d’una, dues o tres plantes, i els murs han estat construïts

millor és enderrocar que rehabilitar o reformar un habitatge,

amb els materials que s’hi troben pels voltants com ara: pe-

cal dir que a hores d’ara aquests habitatges són molt útils per

dres de coscollar, còdols de riu, pedres de rabassada –més planes i de més fàcil col.locació en murs i parets-, terra d’ar-

a viure a la ciutat, a la vila, tot i que són vells, antics i, apa-

gila o de sedimentació, d’arena de la mar mesclada amb terra podrida de la marjal, de sorra de marés..., terra mes-

nen la seua particular manera d’adaptar-se als temps que ara vivim. Són edificis motlurables, mal.leables per a qualsevol

clada amb palla o amb restes de canyes, que pastada amb

activitat i fins i tot, flexibles per a qualsevol moviment –nor-

l’aigua resultava un fang molt estimat per fer les parets i

mal i habitual- del terreny.

tanques de les cases dels nostres avantpassats, però que en-

rentment, sense cap valor arquitectònic. Són cases que te-

Les mides relativament petites en planta d’aquestes edificacions (d’uns quatre metres d’amplada per setze a vint me-

cara –sort la nostra- n’hi ha a la nostra ciutat. En barris com el raval de Sant Félix, el de la Trinitat, els Mes-

tres de fondària), si es té cura de rehabilitar-les per poder viu-

trets, etc, tenen mostres d’aquestes cases multifuncionals, que

re-hi, poden resultar perfectes per a qualsevol veí o veïna

tant servien per als llauradors com per a botiguers, artesans,

amb ganes, amb estima per la seua ciutat i amb diners per

i jornalers (en el cas de ser propietaris d’una d’aquestes ca-

deixar-les en perfectes condicions tècniques (estructural-

setes). També la burgesia de principis de segle era

pro-

ment sòlides, aïllades tèrmicament i acústica, habitables se-

pietària de molts d’aquests habitatges però no per viure-hi sinó

gons les normatives vigents...). Són més humanitzades i pre-

per

senten millors condicions per conèixer i tractar veïnes i veïns

llogar-los

jornalers,

artesans,

llauradors...

Castelló segle XX. Fets i ficcions

del carrer que no els edifics comunitaris actuals de la ciu-

a. Si sols és el sostre corbat, cal treure tot el paviment, netejar els ronyons o carcanyols dels revoltons procurant no

tat. d’aquestes cases, caldrà que abans la restaurem, hi posem

malmetre’ls; apuntalarem i nivellarem els cabirons i, després, caldrà que hi posem una graella metàl.lica i uns ferros

els elements adients que la facen habitable: reforçament

rodons als caps dels cabirons. Per a rematar la feina, caldrà

dels murs i de les estructures, supressió d’humitats en co-

dipositar al damunt una capa molt prima de formigó la com-

bertes i en murs, revisió de clavegueram, reparació o subs-

posició del qual pot ser molt variada: formigó normal; for-

titució de la fusteria, canviar o reutilitzar el paviment o adequar les instal.lacions com ara les d’aigua, electricitat,

migó amb burballa de suro amb el que s’adquireix una ma-

Però no és or tot el que rellueix. Per a viure -avui- en una

calefacció...

jor elasticitat i aïllament del forjat... b. Quant els caps dels cabirons són podrits cal, bé can-

Com que algú pot estar interessat a rehabilitar, arreglar

viar les bigues per altres de fusta recuperant els revoltons,

o reformar la casa heretada dels seus pares, o la que s’ha

bé reparar-les substituint els caps. Tot açò després de seguir

comprat, podem entrar a sac en algunes de les possibili-

els pasos del punt anterior. Un remei dràstic és canviar tot

tats que hi ha per deixar-la endreçada, per poder –hi viu-

el forjat, biguetes i revoltons, tot procurant emprar materials

re.

adients si eixa és la intenció; avui al mercat hi ha de tot.

1. MURS. Les parets de planta baixa tenen molta humitat: I tant, com que descansen directament damunt del terra!. Aquestes parets no tenen fonament, per tant, la humitat del sòl puja per elles fins on la capilaritat dels materials del mur ho permet. Hi ha una tècnica senzilla per rebaixar el nivell fins on pujarà aquesta humitat. Consisteix en invertir els pols eléctrics de les partícules d’aigua del sòl amb la col.locació d’un cablejat de coure o alumini dins la paret clavat a aquesta amb varilles de ferro o coure que en el seu inici i final van connectades al terra amb altres varilles més llargues. 2. SOSTRES. Els cabirons dels sostres estan corbats al centre i el paviment es troba molt deteriorat. Els caps de les bigues estan corcats o podrits: No voldreu que cinquanta,o cent anys després tot estiga igual, el pes es nota i la humitat i les goteres fan moltes destrosses.

3. COBERTES. Cobertes de teula corba o plana amb goteres, peces trencades i problemes d’humitats... Ha plogut molt, encara que no ho sembla, des de llavors, i a l’igual que als pantans, també se n’hi fan de forats... a. Les que són de teula àrab solen trobar-se fletxades i amb teules trencades. Caldrà substituir algun cabiró, apuntalar-lo i nivellar-lo, substituir les teules trencades per altres de velles, o bé posar-ne de noves fent aquestes de teula canal i les velles de teula cobertora. Si treiem totes les teules per canviar els cabirons, aprofitarem l’ocasió per aïllar la coberta amb materials adequats (fibres de roca, de vidre, planells de poliestiré, suro...). Podem trobar terra al sostre que s’emprava per a aïllar térmicament. Sempre ventilarem la coberta. També s’hi troben al mercat noves tècniques en construcció de cobertes molt lleugeres de pes i molt bé de preu. b. Les cobertes planes o terrats –amb rasilles- solen presentar menys problemes (són més recents o resultat d’anteriors reformes en la coberta). Una característica és que solen estar ventilades i aquesta qualitat, cal conservar-la. Cal mirar la seua unió amb els barandats i impermeabilitzar-los. Si la coberta té goteres, el més profitós i ràpid serà posar-hi al damunt una làmina impermeable i a sobre una altre acabat de taulell ceràmic o rasilla. Són importants les unions amb els baixants i les juntes amb parets per tal d’evitar goteres. Els terrats han estat una manera particular de relacionar-se amb el veïnat, són molt útils per estendre la roba, xerrar amb els veïns, jugar els menuts, tindre animals i tenir-ne cu-

Castelló segle XX. Fets i ficcions ra... 4. CLAVEGUERAM. No en solen tindre i vessen les aigües brutes a pous cecs. Com que ja era hora que, a la ciutat, n’hi haguera de clavegueres, cal aprofitar-les i no embrutar el subsòl, cal ser més solidari amb els altres veïns i veïnes, i no ser tan "marranos" a. La connexió amb la xarxa pública és necessari fer-la. S’han d’inutilitzar els pous cecs que hi ha en aquestes cases: evitarem humitats, rates, infeccions...i possibles contaminacions dels aqüífers. És la primera tasca de sanejament que cal fer. b. L’altra feina consisteix a ventilar el sòl de la planta baixa amb la construcció d’un forjat sanitari: es tracta d’un sostre que ens separa el paviment del terra, de manera que puga circular l’aire i asseque el terra aïllant-lo. 5. FAÇANES. Són la imatge de com era i com és la casa popular a la nostra ciutat. I té els trets de l’arquitectura popular urbana. Si tenim cura, i com les nostres cares, les netegen i pintem, potser ens reconeguem més nets i polits. No hem de destrossar les façanes per incorporar-les a la construcció actual. Arrebossem-les, pintem-les i tinguem cura dels materials recuperables: reixes, balconades, persianes, fusteria, volades, ràfecs, canals i baixants de desgüàs, peces de ventilació de les cobertes i terrats... Si les plantes de la casa s’han de pujar: fer-ne més, augmentar-ne l’alçada, modificar-les interiorment...: mantinguem les característiques exteriors que li donen personalitat. L’arrebossat d’aquestes parets, cal fer-lo amb materials que no siguen rígids, per la qual cosa emprarem morters de calç o dels anomenats bastards de ciment, calç i sorra, que

permeten el moviment propi dels murs de pedra aglomerats

tures plàstiques que són impermeables.

amb fang de diversos tipus, o amb morters de calç. Sempre

Com que un habitatge no ha d’estar renyit amb les co-

s’evitarà que hi apareguen badalls o clivells. Aquest tipus

moditats caldrà dotar-lo de tots els estris que facen possible

de morter, el podem usar en l’interior de la casa. Les pin-

una vida més còmoda: calefacció (es pot arreglar la xeme-

tures millors són les constituïdes en productes porosos que

neia que totes aquestes cases hi tenen), aigua calenta i elec-

permeten la ventilació i assecat del mur. S’han d’evitar pin-

tricitat barata (amb l’aprofitament del tipus de coberta per instal.lar-hi sistemes de captació d’energia solar per aigua calenta sanitària i per il.luminació), il.luminació natural (amb la situació de celoberts que puguen aprofitar la llum

Castelló segle XX. Fets i ficcions

natural)... Cal, però, no suprimir els elements característics d’aquest tipus de cases, i reutilitzar-los, com són: els armaris de paret o rebosts (dels quals hi ha veritables meravelles amb fusta), paviments hidràulics d’escales o estances amb dibuixos geomètrics, baranes d’escala (d’obra o metàl.liques), balcons de ferro i taulells inferiors, portells de clau de pas d’aigua, motllures i pedres de carro, portes de doble fulla... Amb tot, si la casa no s’ha d’usar... tampoc cal arreglar-la. Però l’administració, l’ajuntament, han de dur endavant polítiques de conservació, manteniment i ús del parc immobiliari en aquelles zones característiques que encara disposen de cases amb arquitectura popular. Cal que promocione estímuls que afavorisquen el manteniment i l’ús dels habitatges; i cal que es preserve l’ambient propi de cada barri, carrer o casa, sense el qual no té cap raó de ser el manteniment d’aquestes construccions. BIBLIOGRAFIA FULLANA, MIQUEL; Diccionari de l’art i del oficis de la construcció. Ed. Moll, mallorca 1984. BARBEROT, E.; Tratado práctico de edificación. G. Gili, editor, Barcelona 1921 LEVI, C.; Construcciones Civiles; Tomos I-II, G. Gili, editor, Barcelona 1920 LOZANO, G; Patología y terapéutica de las humedades de capilaridad; Tribuna de la Construcción,

La ciutat de Castelló vista pels escriptors del segle XX Urbanisme

FRANCESC MEZQUITA I BROCH

’any 1934, Àngel Sánchez Gozalbo, en el seu par-

pàtria és el paisatge. S’estima més allò que es coneix, i quan

lament com a mantenidor dels Jocs Florals orga-

més es coneix més pregonament s’estima”. No sabem si sim-

nitzats per “Lo Rat Penat” i celebrats a València, va

plement estava seguint encara el guió ratpenatista o per con-

tractar de la relació entre la literatura i el paisatge referint-

tra volia obrir una manera nova d’entendre el País. El fet

se a l’àmbit general del País Valencià. Va fer una ràpida ulla-

és que la recreació del paisatge a través de diversos autors

da de la nostra literatura des de l’Edat Mitjana fins el mateix

literaris va cridar l’atenció del nostre escriptor i el va fer re-

Blasco Ibañez o Gabriel Mirò, i es justificava, en part, d’aquesta

flexionar sobre altres qüestions de tipus polític.

manera: “Utilitzarem les cames i serem viatgers, vosaltres amb

Tanmateix la nostra aproximació a la literatura del pai-

mi, pels viaranys de la literatura valenciana i veurem com

satge és més bé geogràfica, però tambè a partir d’ella po-

l’esperit immortal de la raça ha vist el paisatge”. Seguint

dem assolir reflexions d’altres tipus. Ara bé, cal pregun-

amb aquest mateix to, en tot el discurs es pot entreveure un

tar-se en primer lloc, fins a quin punt allò que es descriu

estil i unes argumentacions que ens recorden encara l’èpo-

en un obra literària té un valor que ha de considerar un ve-

ca de la renaixença quan relaciona el paisatge amb la “pà-

ritable coneixement de la geografia? El mateix Sanchez Go-

tria” i aquesta amb l’esperit valencià, moviment literari que

zalbo ens diu que “tota la literatura narrativa i molta part

es recolzava, entre altres coses, en trets característics pre-

de literatura poètica valenciana són realistes. Les vaguetats

cisament del paisatge barrejats amb nostàlgia de la pròpia

i fantasies no entren a la literatura valenciana com a al-

història i que finalment esdevingué una manera de fer li-

tres literatures” considerant amb lògica que l’estil realista

teratura també anomenada “ratpenatista”; però Sánchez

està molt prop d’allò que es contempla de primera mà. So-

Gozalbo introdueix altres elements que aprofundeixen en-

bre aquest aspecte els mateixos geògrafs han hagut d’a-

cara més en la qüestió de la terra com a solar d’un poble,

cudir als escriptors antics i moderns per tal de conéixer la

i relacionen fins i tot un concepte nacional com és el de

geografia en temps històrics, però no obstant això hem de

“pàtria” amb un paisatge concret: “l’exponent major de la

tenir en compte que no deixen de ser obres literàries i, mol-

Castelló segle XX. Fets i ficcions

tes vegades, la imaginació i les llicències pròpies poden

que tiene un aspecto cómicamente triste (...) Al llegar a la

arribar a modificar allò que veuen. Tanmateix coneixem el

iglesia, un arco gótico en cuyo fondo negro brillaban miles

paisatge històric a través de la visió, entre altres, de molts

de cirios (...) Enfrente se extendía el Mediterráneo, cuya ma-

escriptors i viatgers, i després, els estudis científics ac-

sa azul cortaba el cielo pálido en una linea recta. Borde-

tuals han donat uns resultats poc allunyats d’aquells pai-

ando la costa se veía la mancha alargada, obscura y estre-

satges literaris. Per això, el que han escrit els novel·listes o

cha de un pinar, que parecía algun inmenso reptil dormido

literats descrivint el paisatge urbà de Castelló en el segle

sobre el agua.”

XX, pot donar-nos una idea aproximada de la seua evolució geogràfica urbana.

En el capítol anterior de l’esmentada descripció, el protagonista conta que es dirigeix cap a la província de Caste-

Escollir a l’escriptor o l’obra no ha estat difícil, perquè

lló, arriba a continuació al poble descrit, on després d’un

no hem trobat molts que hagen fet una descripció general

temps indefinit d’estança, coneixerà una jove amb la qual

del paisatge urbà; del camp, hi ha més, i de costums, o de

es casarà i marxa finalment cap a Tarragona.

festes, però de la ciutat menys, possiblement perquè no hi havia “massa ciutat”.

L’autor comença dient que és un poble gran, (en aquella època Castelló vorejava els 30.000 ha) però l’aspecte se-

L’any 1901, Pio Baroja , escriu “Camino de perfección”

guia éssent el d’un poble, que començava a construir el port

una novel·la que José-Carlos Mainer qualifica de: “auto-

al que s’arribava per una carretera entre arbres i que tenia

biografia generacional en el marco de un naturalismo im-

un pinar llarg a la vora del mar. Després estava la portada

pregnado de simbolismo” i on el protagonista, que mam-

gòtica de l’església i la torre d’un convent que destacava des

prén un viatge buscant respostes a moltes contradiccions

del balcó de sa casa. Una ciutat de cases no molt altes, en-

espirituals i socials es troba, finalment, en una ciutat, que

cara que la descripció que fa de l’interior de la del seu on-

per l’itinerari seguit i alguns elements urbans significatius,

cle és la d’una burgesia benestant, on no sobreeixia cap

pensem que podria tractar-se de Castelló, tal i com ho pro-

altre edifici; no veient El Fadrí, el Teatre Principal, o la Plaça

posa Eduardo Ranch Fuster. En l’última part del llibre de Pio

de Bous; des d’on mirava? De tota manera és la visió d’un

Baroja, dirigint-se cap a la província de Castelló, arriba a

poble modest, amb casino, on els republicans, com el seu

un poble del qual diu: “El pueblo es grande. Cuando lle-

oncle que era metge, eren influents i de prestigi entre la gent

gué, las calles estaban inundadas de sol, reverberaban ví-

del poble, igual com passava en el Castelló liberal i repu-

vida claridad las casas blancas, amarillas azules, continua-

blicà d’aquells anys. Per cert, no massa ben vists pel pro-

das por tapias y paredones que limitaban huertas y corrales.

tagonista de la novel·la que amb la seua opinió fa una de-

A lo lejos veía el mar y una carretera blanca, polvorienta

claració de principis polítics: “Mi tío es especialista en

entre árboles altos que terminaban en el puerto (...) Enfren-

vulgaridades democráticas. Mi tío és republicano. Yo no sé

te, por encima de las tejas, veo la torre de un convento, tor-

si hay alguna cosa más estúpida que ser republicano; creo

cida, con su veleta adornada con un grifo largo y escuálido

que no la hay, a no ser el ser socialista y demócrata“. En-

cara que en altres paràgrafs de la novel·la el protagonista

la lejanía, los abruptos montes de Benicasim”. Havien pas-

és considerat un aristòcrata amb preocupacions místiques,

sat més de vint anys i la panoràmica de Castelló des de dalt

decebut per la realitat religiosa que veu al llarg del viatge.

seguia igual malgrat que s’havien fet una sèrie d’importants

Però tornant a la visió del paisatge urbà, aquest reflec-

edificacions públiques de tipus civil (Correus, Institut Pro-

tia de manera simbòlica el conjunt de la societat: el poble

vincial d’Ensenyament Mitjà, etc) o habitatges particulars que

amb les cases blanques de l’entrada; la casa gran i espaio-

mostraven una burgesia comercial i agrària emergent.

sa del seu oncle i el port del Grau a mig fer representaven la

L’any 1997, Castelló torna a la ficció literària amb el

burgesia naixent, i la torre del convent que surava per da-

nom de Villacollença de la mà d’un historiador tan ano-

munt de tot, era l’església... o potser seria la societat que vo-

menat com Francesc Esteve, que posat en aquest cas a es-

lia mostrar-nos l’escriptor.

criptor, narra alguns aspectes de la vida quotidiana del Cas-

En l’any 1926, Vicente Gimeno Michavila encara seguia

telló de la postguerra (“una capitaleta provinciana”) amb

dient que: “Destacábase sobre todos los edificios, la hermosa

un regust agredolç que no amaga la crítica sorneguera d’uns

cúpula de la Arciprestal y la esbelta torre, cuyas campanas

anys tristos. Ací es veuen totes les mancances i estretors del

tañían la melancólica oración de la tarde (...) divisándose en

paisatge humà enmig dels carrers i de les places: “De la

Castelló segle XX. Fets i ficcions

meua vila no sabria dir si era gran o una ciutat menuda; el

no havia entrat plenament al món industrial), on encara

que sí puc assegurar-vos que allí hi havia una capitaleta

que s’havia incorporat una burocràcia forastera acom-

provinciana amb autoritats i jerarquies, administratius i po-

panyada de molts acòlits d’entre les forces vives, existia

lítics que solien estar de pas fent la seua carrera; i al cos-

una societat que mantenia la manera de viure d’acord amb

tat d’ella vivia un poble de gent coneguda portant a les es-

el seu entorn i la seua història amb vitalitat i tota la digni-

patlles un anecdotari de facècies puients i divertides”.

tat de sempre.

En un altre capítol, un viatger que arriba amb el tren ex-

Però deu anys més tard les coses ja han canviat, Luís

clama: “Quin poble més lleig” i encara que després millo-

Guarner, escriptor i catedràtic de literatura de l’Institut F. Ri-

ra, passats els suburbis, torna a dir més endavant “També

balta, escriu en 1974: “Por la segunda (avenida) más am-

per ací el poble val poc”.

plia, nos dirigimos a la ciudad que, en perspectiva, se nos

En els anys quaranta i cinquanta les conseqüències de

presenta al fondo, como una desesperada emulación de la

la postguerra eren evidents, Castelló tardaria a recuperar-se

altura, ya que las ordenanzas municipales no la limitan y el

i quan ho va fer, seria ja una altra ciutat, aquell paisatge urbà

ansia de rentabilidad estimula la construcción de rascacie-

anà desapareixent de manera continuada i profunda.

los. La silueta que hasta no hace mucho presentaba Caste-

Tanmateix a principis del anys 60, quan la producció

llón, agrupado en torno a su esbelta torre, tradicionalmen-

econòmica per fi havia assolit les xifres de l’etapa republi-

te apodada “El Fadrí”, se ha trocado en un caótico

cana, Joan Fuster escrivia: “Castellón es una capital de pro-

conglomerado urbano de las más disonantes alturas. “El Fa-

vincia que no se ha dejado entristecer por ese torvo rango

drí” ha perdido la supremacía de torre símbolo de la ciu-

de la administración española. Bajo la costra oficial de bu-

dad”

rocracia y fuerzas vivas permanece intacta su calidad y su

En pocs anys des de “las mejores elegancias”que ens

vitalidad -creo que ya lo escribí- de pueblo grande, de ciu-

parlava Joan Fuster s’ha passat a una “desesperada emu-

dad agraria activa y desahogada. De las tres “capitales va-

lación de la altura o a las mas disonantes alturas”, a la idea

lencianas”, es la menos híbrida, la menos tocada de cursi-

que una ciutat com més gratacels tingués més gran era,

lería. Y en el fondo también la menos tocada de vulgaridad.

acompanyada del desordre i l’escàs control a l’hora d’as-

Sobre ella se cernió siempre el desvelo de serias y abne-

solar i construir. Des de dalt la ciutat ha desaparegut i no-

gadas minorías que se preocuparon de sus mejores elegan-

més es veuen alts edificis construïts en els llocs més ines-

cias y le cuidaron la historia, el paisaje, el espíritu”.

perats amb la complaença de l’administració local i de les

En aquest cas no es tracta d’una visió del paisatge urbà

forces vives que havien fet pròpia l’ànsia de rendibilitat. La

des de dalt amb apreciacions de detalls concrets com hem

ciutat, és cert, havia crescut, el nombre d’habitants havia

vist en els casos anteriors, sinó d’una anàlisi comparativa

augmentat (93.968 habitants en 1970), però el preu que s’-

amb un rerafons sociològic on Castelló ix molt ben lliura-

havia pagat era considerable, desproporcionat amb tot el

da. Ens parla d’una ciutat agrària, (perquè evidentment,

que el paisatge urbà podia permetre’s. No estem negant el

CĂŠsar Mateu

Castelló segle XX. Fets i ficcions

desenvolupament urbà que porta el progrés, però hi havia altres maneres de créixer més respectuoses amb l’entorn que no es van tenir en compte. Per a finalitzar, l’any 1999, es publica el llibre “Descubre Castellón” on es torna a incidir en la qüestió del paisatge, relacionant-lo amb el sentiment íntim que cadascú guarda com si fos part d’u mateix, amb un lirisme que, salvat el temps passat i les circumstàncies, ens recorda el discurs de Sánchez Gozalbo ja esmentat: “No hi ha terra més bonica que la que u estima. No tenim cap terra més ficada al cap que la que hem conegut de xiquets i possiblement quan parlem de paisatges o de gent, només estem parlant del territori que ens ha criat”. La relació entre el paisatge i els seus propis habitants genera d’aquesta manera una complicitat que va més enllà del localisme configurant un evident sentiment patriòtic. Per això, en un altre paràgraf es lamenta, per les amenaces que planegen, tant de tipus natural com les derivades del progrés, la contaminació o les construccions urbanes desequilibrants. Però és el que tenim! Al llarg del segle XX els escriptors han lloat un paisatge que ja no existeix; no sabem si l’ànima a la qual se sentia unit, haurà estat traïda, o si els escriptors actuals hauran d’escorcollar molt per la ciutat per tractar de veure un tros de la seua ànima en l’actual paisatge urbà. Els poetes tenen la paraula.

ENSENYAMENT

Castell贸 segle XX. Fets i ficcions

L’Institut Francesc Ribalta (inaugurat l’any 1917) Ensenyament

JOSEP TRULLÉN I LLATSÉ

s podria pensar que es tracta d’un edifici vell, en mal

que havia estat antic convent de Santa Clara, a partir de l’any

estat, de cent cinquanta anys o més, fet en honor del

1846. L’institut vell (nom amb què avui és conegut) era ja,

pintor Ribalta, fill de Castelló, i poc menys que un

mig segle després, menut i no podia servir tal com cal a les

edifici del passat. El que l’imaginés així, s’emportaria una

seues funcions. La idea d’un edifici que per les seues di-

gran sorpresa en comprovar que anava errat de comptes.

mensions fes joc amb el Teatre Principal i ajudés a la vida pú-

Perquè no és tan vell i l’ascendència castellonenca de Fran-

blica de la ciutat va calar de seguida i va estar present com a

cesc Ribalta és bastant problemàtica. L’edifici és, en can-

aspiració i tema de conversa durant més de deu anys entre la

vi, un fill primerenc del nostre segle XX que ara ha acabat,

gent de la Plana.

i la seua remodelació no té encara els deu anys. 1. UN PALAU PER LA CIÈNCIA. Començava el segle XX i, després del desastre de Cuba, bufaven vents de regeneració entre els polítics, avergonyits del passat, desitjosos de donar a Espanya allò que demanava Joaquim Costa: escola, rebost i oblidar els imperis, reals o imaginaris, d’altres temps. Conseqüència d’aquesta mentalitat, el liberal comte de Romanones va iniciar la reforma de l’ensenyament mitjà implantant els “Institutos generales y técnicos”, on es volia ajuntar els estudis del batxiller amb els del magisteri i els tècnics en el mateix lloc, facilitant les assignatures comunes i les matèries complementàries d’uns i d’altres, procurant ajustar-les orgànicament. Els pocs estudiants de l’època al Castelló del 1900 estaven ja concentrats en el

Castelló segle XX. Fets i ficcions Es va triar el solar del Pla de les Creus (o de Vilarroig), po-

2. PLURIVALÈNCIA.

pular per les corregudes de bous, i tocant a ponent de les

Per a una província de les menudes, com era i és Cas-

antigues muralles, a poques passes del Portal de la Fira. Mal-

telló, podia semblar massa casa si no es té en compte que

grat l’entusiasme general, calgué fer prou gestions, políti-

es construïa de cara al futur. Fins a l’any 1950 no fa ser ne-

ques i d’altres menes, perquè prengués forma el projecte de

cessari proveir Castelló de nous edificis per als ensenya-

l’arquitecte Tomàs Traver Traver, fill de la nostra terra i antic

ments que s’impartien a l’institut. La província gairebé no

alumne de l’Institut vell. La façana i la distribució dels espais

havia crescut en població, però la de la capital s’havia qua-

(un total de 7.125 metres quadrats a la planta baixa, més el

si duplicat; i els estudiants, prou més. En uns vint anys van

doble comptant el dels pisos) té un cert aire de família amb el

tenir casa pròpia i a part els estudiants de Magisteri, la Bi-

de la Universitat de Barcelona. A part de les façanes, coinci-

blioteca Provincial, l’Escola de Mestratge Industrial, l’ob-

dien en els patis interiors, les cobertes, els jardins posteriors i

servatori metereològic i les adolescents que se n’anaren al

d’altres detalls... La diferència que més es veu és ací la man-

nou institut “Penyagolosa”. L’edifici, així i tot, no va quedar

ca de les dues magnífiques torres de la Universitat de la ciu-

buit, l’Institut, tot i no ser l’únic de la ciutat, l’ha omplert els

tat comtal. I bé que ho sentim, però no van entrar en el pro-

darrers anys. El caràcter plurivalent continua si tenim en

jecte.

compte que els estudis nocturns, el batxillerat a distància,

César Mateu

la informàtica i molts ensenyaments tècnics i mètodes nous

vertir-ho tot en espais esportius. Calia que l’Ajuntament pa-

continuen donant-s’hi.

gués el cost de les casetes velles que s’haurien d’expropiar,

En conjunt, cal recordar les etapes successives de l’ús

començant per prohibir de fer-hi mentrestant cap millora

de l’edifici. El seu funcionament normal va durar fins a la

(que n’apujaria el preu). Es va fer així, però el cost que l’ar-

guerra civil, amb els naturals aldarulls que culminaren en

quitecte municipal va presentar, va ser tan elevat que el ma-

ser envaït el darrer any (1938-1939) i convertit en hospital

teix Ministeri va negar-se a pagar la part corresponent per

de sang. A continuació van passar uns anys de “recons-

considerar-lo abusiu. Tot va acabar com el rosari de l’au-

trucció”, amb la novetat de la capella que beneí el Dr. Ma-

rora, i es va decidir fer un nou institut femení. Eren aquells

nuel Moll i Salord, bisbe de Tortosa, i el bateig de la insti-

uns anys de grans negocis, i sembla clar que la teoria de

tució com “Instituto Francisco Ribalta” (1943). El jardí botànic

l’enderroc i les especulacions de solars (que tan mala fa-

de la part posterior va desaparèixer, convertit en pati d’es-

ma van donar a la ciutat) amenaçava, de prop, la matei-

ports (bàsquet, sobretot). Els canvis de detall van ser molts

xa existència de l’edifici. Per sort la propietat del solar qües-

durant els anys setanta fins a la reforma de totes les cober-

tió prou embolicada entre uns i altres no s’aclaria; i la

tes, de la instal·lació elèctrica general, rampes per a mi-

reacció dels antics alumnes, tots ells oposats a l’enderroc,

nusvàlids, ascensor, etc... Tot això va obligar a fer-ne una

deturà el projecte de la destrucció tan aviat com prengué

remodelació general, quasi tan llarga en temps de tramita-

forma.

ció i realització com la primera. Només l’any 1992 se’n po-

Per a algunes persones l’Institut fou sa casa durant molts

der acabar les obres, coincidint amb el 75 aniversari de la

anys. Mitja dotzena d’habitatges van ser ocupats per les

fundació; els costos foren de dues-centes a quatre-centes

famílies dels directors, secretaris i porters de les diverses

vegades més alts que els de la construcció inicial. Per si al-

escoles i instituts. Gats i rates, xiquets, gallines i conills

gú vol comptar, sàpia que el pressupost de primeries de se-

n’omplien les terrasses. Alguna part tingueren les seues ac-

gle fou de poc més d’un milió de pessetes.

cions i reaccions en la destrucció dels paviments d’aquelles que es van haver de canviar l’any 1970 perquè, a cau-

3. ALGUNS RECORDS.

sa de les moltes gotelleres s’havien rovellat les biguetes de

A començament dels anys seixanta es va plantejar què

suport i calgué substituir-les per unes altres de ciment. Tam-

es podia fer de l’edifici. Calia ampliar-lo i donar-hi cabu-

poc els molts celoberts fets de canyís eren massa de fiar.

da a les adolescents del nou Institut (ara Penyagolosa). Tam-

Una bona dona de les que hi vivien que va xafar mala-

bé es podria dedicar a altres funcions oficials no docents (la

ment, mentre volia agafar una gallina, trencà el cel ras i

Delegació, per exemple). En tot cas també es podia en-

es va escolar a la biblioteca. Ho va poder contar perquè va

derrocar i aprofitar els valuosíssims solars per al lluïment

rebotar en la part alta d’un armari abans de caure a terra,

de la ciutat. L’ampliació suposava augmentar-ne l’alçada,

entre 4 i 5 m de caiguda.

i, a més, fer-ne arribar fins a la Ronda el pati posterior i con-

L’any 1915 figurava ja en els plànols del futur edifici la

Castelló segle XX. Fets i ficcions

torreta on passarien els instruments de metereologia i al-

quants antics alumnes, s’hi va establir, aprofitant mate-

gun telescopi de Santa Clara. Així es féu, i, l’u de gener

rial adient de l’Institut, un grup actiu de divulgació i ob-

de 1921, començà a funcionar amb caràcter oficial l’Ob-

servació astronòmica. La torreta va recuperar plenament

servatori de Castelló. Durant quinze anys tot va funcionar

la funció quan, amb l’ajuda de l’APA, s’hi va instal·lar, l’oc-

bé, fins a la guerra civil. A poc a poc va arribar el desga-

tubre de 1990, una cúpula de fibra de vidre de 3,5 m de

vell de l’excavació dels refugis, els canvis sobtats en la po-

diàmetre amb obertura zenital i amb rodament de coixi-

blació de la casa, i, per fi, la seua confiscació com a hos-

nets a boles.

pital de sang. L’Observatori va ser cosa de l’exèrcit, de 1938 fins a 1960. Des d’aleshores van fer-hi observacions

4. RESSÒ CIUTADÀ.

gent civil fins el 1975, any en què, havent passat l’Obser-

Per molts motius és i serà recordada aquesta casa:

vatori a la nova seu del polígon d’Almassora, la torreta va

- Per Ramón Serrano Sunyer, únic alumne viu (que sapiem)

quedar deserta. Per poc temps, perquè, per iniciativa d’uns

dels que el van estrenar l’any 1917, pels milers d’estudiants, homes i dones, que han fet el seu batxillerat després d’ells. - Pels que hi cursaren estudis de Magisteri i igualment els de Formació Professional. - Pels qui hi van fer estudis nocturns. - I els de l’Escola de Comerç. - I els dels Estudis Socials Lleó XIII. - Pels milers de fora de Castelló que s’hi ha examinat com a alumnes lliures. I per tots aquells i totes aquelles que voluntàriament han acudit al saló d’actes a presenciar els concerts de la Filharmònica, les conferències, les revistes parlades, els actes de les festes de la Magdalena.... - Pels soldats que estigueren, ferits o malalts, a la guerra. I pels civils que s’hi van refugiar, entre presses i gemecs. Pels que hi van visitar l’antiga biblioteca, els que visqueren al pis de dalt i els qui van servir l’antiga torreta Observatori. Pel poble de Castelló, siga gent afegida o de la soca. -Per les vuitanta magdalenes que ha vist passar. Vitol!

Una aproximació a l’educació de la dona al Castelló del segle XX Ensenyament

CONSOL AGUILAR I RÓDENAS

omença el segle XX amb un 78´55 % de persones

sols una minoria i no van crear una força d´opinió popu-

analfabetes a la ciutat de Castelló, és a dir tan sols

lar capaç de pressionar la classe política. Les classes po-

sabia llegir i escriure un 22´45% de la població,

el 29´12% dels homes i el 15´82% de les dones, i l´any

pulars anteposaven la lluita per la subsistència a les necessitats intel.lectuals. El problema de l´educació va unit a

1930 un 47´81%, el 56´06% dels homes i el 40´18 de les

la problemàtica social i cal recordar que els/les mestres cas-

dones. L´any 1857 s’havia establit per primera vegada la

tellonencs provenien de classes populars i, encara que es

instrucció obligatòria i gratuïta.L´any 1900 l´Estat tenia un

reconeixia la seua utilitat social, patien moltes irregulari-

63% de persones analfabetes. Per a entendre aquests per-

tats en el pagament del seu salari.

centatges cal parlar d´una infraestructura inadequada d´es-

L´educació de la dona no era considerada com un dret

coles així com del començament dels xiquets en el treball:

que li corresponia com a persona, sinó tan sols en funció

al voltant dels dotze anys. A léstat espanyol fins la promulgació de la llei Benot , lány 1873, el treball infantil estava desprotegit sense limitacions en les hores de treball. Amb lárribada de les màquines, un gran percentatge del treball va lligat al de les dones i dels xiquets i la raó és que els pagaven molt menys que als homes per fer la mateixa tasca. De fet les obreres i les jornaleres de Castelló patien unes dures condicions de treball. La política cultural escolar fou uns dels punts crucials de la lluita entre conservadors i liberals. El paper que juga léducació com a element de transmissió ideològica en aquesta polèmica és molt important. Tanmateix a la nostra ciutat els debats polítics sobre teoria escolar van afectar tan

Castelló segle XX. Fets i ficcions

del seu paper matern. El llegat del segle anterior és clar: no

cap possibilitat d´accés al món laboral, atés que es consi-

es va deixar participar les dones en els avançaments de la

derava el treball incompatible amb la maternitat. A les es-

ciutat ni tan sols com a espectadores, així per exemple, amb motiu de la inaguració de La Panderola, es ressenya

coles els xiquets rebien uns continguts i les xiquetes uns altres. La formació intel.lectual de la dona s´ignorava, es

l´any 1888 al periòdic La Juventud : "el bello sexo no tuvo

confonia la ignorància amb la virtut. La postguerra recu-

acceso, no tomó parte en la fiesta...y se contentó con ob-

perarà dissortadament aquesta realitat.

servar desde las tapias".

A grans trets aquesta era la situació fins la II República.

Eren majoria els partidaris del manteniment del paper

Castelló tenia en eixe moment totes les característiques co-

tradicional de la dona com a mare de família i com a es-

munes a l´Estat: dèficit de mestres i d´escoles, necessitat

posa, amb l´únic compromís social de l´educació dels fills, i com que es donava per suposada la superioritat intel.lec-

d´una planificació educacional de masses, mitjançant una

tual de l´home: calia obeir en primer lloc al pare i, des-

cessitat de renovació i millora del sistema educatiu. La llui-

prés, al marit. La dona havia de restar a la llar com a di-

ta entre dos models culturals apareixia reflectida en les dues

positària de la continuïtat i de la tradició de la familia,

formes diferents d´entendre i d´expressar el fet educatiu. Per

aquest era el seu destí providencial. Calia educar la dona

una banda els defensors de l´escola laica, de la neutrali-

en funció de l´home, perquè el matrimoni era el seu camí

tat; de la moral entesa com un sistema de valors en pro d´una

d´ascens social, tenir cura de les aparences mitjançant la

societat respectuosa i civilitzada. Per l´altra els defensors de

moralitat en el vestir, controlar els seus espectacles i lec-

l´escola confessional, catòlica; de l´ensenyament religiós,

tures i restringir la seua actuació a l´entorn casolà, sense

exclusivista, negador del pluralisme social.

popularització de la cultura i de l´ensenyament... una ne-

La graduació escolar a léscola pública va transformar lórganització escolar i va anar lligada a la industrialització i a la concentració urbana. Les noves construccions escolars, a partir de la concepció de léscola activa, eren conseqüència de la necessitat dún espai pedagògic diferent. Tanmateix les escoles castellonenques van continuar, en general, amb unes condicions inadequades. Léscola privada oferia, en general, millors condicions arquitectòniques i dádequació de léspai que léscola pública. Era necessari vitalitzar léscola i crear nous procediments pedagògics. El mestre, la mestra, feien escola suplint totes les coses que aquesta no oferia: material, local, moblatge....en la lluita contra la incultura i látavisme es donà es-

pecial importància a la preparació de les futures mares i a la tasca contra la mortalitat infantil centrada en les campanyes de vacunació i revacunació. A un costat els partidaris dúna educació de la dona que seguira els esquemes tradicionals i a láltre els partidaris de lémancipació de la dona de la tiranització i submissió marital, els defensors de la igualtat. Conseqüentment es reivindicava una maternitat conscient i la incorporació de la dona al món laboral, atés que la recerca díndependència i de llibertat pressuposava la independència econòmica. Sáfavoria així la responsabilitat de la dona, i es vindicava un tracte adequat i digne a les fàbriques i la igualtat salarial. Aquestes dues postures enfrontades van tenir el seu camp de batalla al voltant del tema de la coeducació. I les eleccions van polaritzar el tema de la dona. Fins lány 1931 no es va aconseguir el sufragi universal per a tots dos sexes. Davant les eleccions calia movilitzar, a través de la propaganda, totes les dones, ja que que podien ésser un factor decisiu. La dreta mostrà el deure moralment inexcusable de defensar els sagrats interessos de la Religió, la Pàtria i de la Família i la dona conservadora sols va decidir posar-se en política per defensar fins més socials que no polítics. Tanmateix per a totes les dones, conservadores i republicanes, allò va suposar la revolució: participació activa en la propaganda, assistència a mítings i conferències, i sobretot, eixir de la llar per a col.laborar en la transformació de la ciutat de Castelló. Al llarg del segon bienni republicà es va desfer tota la tasca anterior relacionada amb léducació de les dones: es va prohibir la coeducació i síntentà tornar al pla de formació del Magisteri de 1914, ja que el de 1931 havia fusionat les Normals masculines i femenines en una sola, fent realitat la coeducació del Magisteri.

Castelló segle XX. Fets i ficcions La postguerra inicià un altre període i Carmen Martín Gaite (1987:26-27) expressà el que moltes dones , també les de Castelló, van viure i sentir: "Los chicos y chicas de postguerra, fuera cual fuera la ideología de sus padres, habían vivido una infancia de imágenes más movidas y hetereogéneas, donde junto a la abuela con devocionario y mantilla de toda la vida aparecían otra clase de mujeres, desde la miliciana hasta la "vamp", pasando por la investigadora que sale con una beca al extranjero y la que da mítines. Las habían visto retratadas en revistas, fumando con las piernas cruzadas, conduciendo un coche o mirando bacterias por un microscopio. Habían oído hablar de huelgas, de disputas en el Parlamento, de emancipación, de enseñanza laica, de divorcio; sabían que no todos los periódicos decían lo mismo, que no todas las personas pensaban lo mismo y también, claro está, que a uno cuando fuera mayor le sería posible elegir entre aquellas teorías distintas que hacían discutir tanto a la gente, y entre aquellos tipos de mujer, para imitarlo, si se era una niña, o, para casarse con ella, si se era un niño. Ahora esos estilos "viejos" se habían quedado para los países sin fe, donde soplaba, según expresión del Papa un aire malsano de paganismo renacido, que tendía a engendrar e introducir una amplia paridad de las actividades de la mujer con las del hombre. Esos vientos de paganismo renacido venían, como casi todo lo malo, del extranjero. Y la mujer que los bebiese o soñase con beberlos no merecía el nombre de española. Ni más ni menos. Lo cual no quiere decir que algunas no soñasen con beberlos". Per a entendre la vida quotidiana de les dones caste-

llonenques al llarg dáquest període cal recordar, per exemple, que a moltes cases no hi havia aigua corrent. Les fonts públiques es van instal.lar lány 1905 i les cases més acomodades van disposar dáigua corrent lány 1910: simplement una aixeta darrere la porta déntrada. Per a rentar la roba les dones que no disposaven dáigua corrent a la seua llar anaven, aproximadament fins lány 1936, al safareig públic. També cal parlar del treball submergit desenvolupat a la llar com, per exemple, el cosit déspardenyes de cànem. Recordem a més el Servei Social obligatori, imprescindible per a láccés a molts treballs i per a lóbtenció del passaport. La reivindicació feminista de la dècada dels 70 , la declaració per part de la Unesco de lány 1975 com lány Internacional de la dona i la Constitució de 1978 van suposar un important punt déixida per a la transformació de láctual educació de la dona. Les perspectives educatives feministes canvien en el temps, segons lénfocament de la complexitat de les identitats, experiències, cultures i posicions socials de les dones. Cal parlar de tres grans grups de feminisme educatiu que van trobar ressó a Castelló i a la resta de léstat: a) el feminisme educatiu liberal: lluita per tenir accés a les formes masculines déducació de categoria superior. Tanmateix no es tenen en compte les dones com a dones, sinó com a individus equiparables a l´home; b) el feminisme educatiu socialista: tracta de mostrar les diferències significatives en les relacions de les dones de la classe treballadora i les de classe hegemònica amb les economies capitalistes; c) el feminisme educatiu radical: léstratègia educativa consisteix a "revaluar" el factor femení, entenent aquest fet com una manera de privilegiar les idees femenines d´humanitat.

Castelló segle XX. Fets i ficcions Des de l´actual opció educativa crítica la conceptua-

Bibliografia:

lització del currículum escolar s´entén com una forma de

AGUILAR,Consol (1986) : La educación en Castelló a tra-

política cultural i la finalitat de l´educació és la creació de

vés de la prensa:1868-1900, Castelló, Diputació de Caste-

les condicions necessàries per a la transformació social

lló.

considerant la producció i transmissió de cultura de ma-

AGUILAR,Consol (1987): "Aspectes de l´educació al Cas-

nera crítica. Un mestre o una mestra, a més d´un tècnic efi-

telló del segle XIX", Docència, Universitat de València, 3,

caç, ha d´ésser un agent crític, reflexiu, analític i actiu quant

13-22.

al seu paper professional i social, ha de possibilitar a l´es-

AGUILAR,Consol (1996): Educació i Societat a Castelló al

tudiantat l´accés a una sèrie de recursos que el possibili-

llarg de la II República , Castelló, Diputació de Castelló.

ten com a creador actiu de la cultura on viu.

AGUILAR,Consol (1998): "Llenguatge, comunicació i coe-

L´actual LOGSE inclou la coeducació (que no és el ma-

ducació" dins GIL, Alicia i Ana PORTAL (ed) (1998): Mu-

teix que el concepte d´escola mixta: no es prou juntar en

jeres,ecología y paz: humanidades, comunicación y otras

un mateix espai xiquets i xiquetes, la coeducació és un as-

culturas, Castelló, Universitat Jaume I & Projecte NOW &

sumpte molt més seriós que inclou el tipus de currículum

Fons Social Europeu, 217-245.

que es desenvolupa en el procés d´ensenyament-aprenen-

BUSTOS,Pilar de i Lorena PARDO (1998): Las mujeres re-

tatge i, conseqüentment, el tractament del gènere) fer-la re-

cuerdan. Memoria de ocho municipios de Castellón, Cas-

al és la tasca de tots i de totes: pares i mares, ensenyants

telló, Projecte Now & Universitat Jaume I & Fons Social Eu-

i ciutadania de Castelló.

ropeu. MARTIN GAITE,Carmen. (1987): Usos amorosos de la postguerra española, Barcelona, Anagrama.

El primer dia Ensenyament

avia arribat l'hora, ma mare acabava de domar

FERRAN APARISI I MONFORT

- Puix molt bé, done-me-les.

les últimes grenyes a força de pinta i abundant

Vaig eixir de casa Roses un tant confús. Don Juan ens

colònia (qui poguera fer-ho avui!). Pujava pel ca-

havia dit que agafàrem una quartilla per a posar la mà i no

rrer de Colom, amb pantalons curts, calcetins llargs, ca-

embrutar els papers, però deu em pareixien moltes!

misa neta i sense saber ben bé què és el que anava a fer.

A l'entrar em va impressionar la sala amb altes colum-

Vaig parar a casa Roses a comprar una quartilla, el meu

nes, l'escala de marbre blanc, el bidell de semblant auto-

mestre ens havia dit que portàrem un paper per tal de no

ritari. Em vaig adreçar a l'únic conegut que hi havia. El mes-

embrutar els fulls. En aquells temps teníem un mestre, el

tre estava enmig de la sala, com una lloca envoltat per una

nostre mestre, el mestre, Don Juan Boix. Durant l'últim any

vintena de pollets amb el pèl llepat -"No os preocupéis, ya

ens havia estat preparant a consciència. Tots els dies pre-

nos llamarán"- intentava calmar-nos. La veritat és que no sa-

guntava la lliçó posant-nos en fila al voltant de la classe,

bia molt bé què estava fent allí.

hi havia el primer i l'últim de la classe. Tots els dies fèiem dictat i llegíem. Tots els dies ens manava per a casa una divisió de tres xifres i la prova corresponent. Vaig entrar-hi no massa decidit. - Bon dia! - Bon dia! Què volies? - Una quartilla - Una quartilla? .... No en venem d'una en una! - Ah! I quantes n'he de comprar? - Com a mínim deu - I quant valen deu quartilles? - Dos quinzets

Castelló segle XX. Fets i ficcions

Tot va començar un dia a principi de curs quan, Don Juan Boix, el mestre de quart (66/67) del col.legi "Mártires del

- "Ahora entraréis al aula y haréis el dictado y la división

Magisterio" (actualment col.legi Herrero), va preguntar quins

deréis la primera parte y no seguiréis con el examen. ... ¡Ah!

xiquets de la classe volien anar a estudiar a l'Institut, i jo

y no ensuciéis el papel, poned una cuartilla debajo de la

vaig alçar la mà, com una gran majoria.

mano".

con su prueba. Recordad que si no la hacéis bien suspen-

L'entrada de l'Institut havia impressionat també a la

A l'aula hi havia tres professors, dos hòmens i una dona,

resta de xiquets, que cada vegada s'apilotaven més al vol-

que els anys següents vaig reconéixer. L'home que anava

tant del mestre.

amb un pantaló negre, jaqueta creuada negra, camisa blan-

- ¿Dónde tenemos que ir, Don Juan? - va preguntar el més

ca i corbata negre era Don Francisco Esteve, conegut com

"empolló" de la classe i, per tant, el que més influència li te-

a "Paquito Fúnebre". Fou l'únic professor de Geografia i

nia.

Història que vaig tindre en tot el batxillerat, les seues clas-

- "Al piso de arriba" digué, i començà a pujar per la blanca

ses eren d'una erudició extraordinària que m'encantava.

escalinata amb tot el seguici de pantalons curts i calcetins

Però recorde especialment la manera de fer callar a la clas-

fins als genolls.

se, quan ja el soroll era considerable, ens mirava per damunt de les ulleres i allargant el braç cap a la classe amb la mà cap amunt manejava els dits com si li rascara la panxa a un gat tot i dient: -"a ver ese ronroneo"L'altre home, més vell i amb boina, només entrar ens escopetà, amb una certa entonació aragonesa, "¡callando! ... ¡entrando! ...¡sentando! ... ¡al primero que veamos hablando, copiando o mirando al compañero será expulsado del examen zumbando!". Es tractava de Don Agustín del Campo, més conegut com "el Gerundio", per l’especial predilecció en l'ús d'aquesta forma verbal. Aquest professor, a més a més d'aquesta peculiaritat lingüística, en tenia d'altres d'allò més curioses, com l'aversió als alumnes que gosaven anar en mànigues de camisa. La qual cosa tingué ocasió de saber durant el primer curs de batxiller, un bon dia de finals de maig entrà a classe, es quedà mirant-nos i ens digué "¿Qué falta de educación es ésta? Todos los que van en mangas de camisa ¡saliendo al pasillo!" I deu o dotze alumnes ens anàrem cap al banc del passadís. També era

força curiosa la forma de donar les classes: el primer dia

rem 63. Un bon dia va i diu:

lectiu cridava el delegat, el feia seure a la seua destra i li do-

- "El siete" - que era el meu. Vaig eixir a la pissarra bas-

nava la llibreta de notes dient-li "escribiendo lo que te va-

tant nerviós i em va dir:

ya diciendo". Per preguntar la lliçó no recorria al mètode

- "¿Te sabes la lección?" .

habitual de mirar la llibreta de notes, no. Assegut a la ca-

- "Sí, Don Agustín" - digué jo, un tant angoixat-

dira deia un número. A la classe de 1r A, on jo anava, n'e-

- "A ver, dime el pretérito imperfecto de indicativo del ver-

Castelló segle XX. Fets i ficcions

bo leer"

pe le sobraron 10 ptas. ¿Cuánto costó la entrada y cuánto

- "Yo leía, tu leías, el leía, nosotros...."

dinero le sobró a Carmen?

- "Bien, bien"- em tallà- "A ver dime ahora .... el pretérito

6. ¿Qué es triángulo? Clases de triángulos según los lados

pluscuamperfecto de subjuntivo del verbo confesar"

7. ¿Qué es orientarse? Principales maneras de orientarse

- "Esto.... yo .... yo había confesado...."

8. Explica qué fue la Reconquista. Nombra cuatro reyes o

- "¡Mal! ¡muy mal! .... a ver, secretario, ponle dos ceros, uno

personajes de la Reconquista

por no saberse la lección y otro ¡por mentiroso!.... ¡El cua-

9. Partes del esqueleto. Principales huesos de la pierna

renta y cinco! ¿te sabes la lección?"

10. Nombra cuatro materias de origen animal o vegetal con

- ......."No Don Agustín"

las que se fabrican tejidos"

- "¡Así me gusta! Que digas la verdad. ¡Secretario, ponle un cero!"

Les vaig contestar el millor que vaig poder, sempre amb la mà damunt la quartilla i tractant de fer la millor lletra. En

La dona, una xica jove, alta i templada, que actuava com

acabar, aní a la tarima on Doña Carmen Rodríguez va aga-

a secretària i que semblava menys autoritària era Doña Car-

far un llibre obert i assenyalant un punt em digué:- "A ver

men Rodríguez, "la Cacatua". Posteriorment fou professora

lee aquí!" llegí tot un paràgraf fins que em va dir: -"Muy

meua de matemàtiques durant alguns cursos. Sempre la re-

bien!, ya basta, puedes salir!"

corde com una persona sensible i amable, tal vegada mas-

I tant que vaig eixir!, i de pressa, no fóra cosa que em

sa i tot, per a la colla de fascinerosos que érem els d'aque-

tornaren a fer entrar! En efecte, ja havia acabat l'examen

lla classe de 40 o 50 xics. Ja que teníem dos tipus de

d'ingrés a l'Institut Ribalta. Havia passat ja el primer dia

professors els que se te menjaven i els que te menjaves. Ella

de tota una llarga filera de dies, primer com alumne i des-

era dels últims.

prés com a professor d'aquesta casa.

Després de fer el dictat i la divisió vam eixir de la classe i esmorzàrem allí prop del mestre, no fóra cosa que pegara a fugir. Al cap d'una estona cridaren als que havien superat la primera part de l'examen, que vam ser tots els de la classe de Don Juan, per a seguir amb l'examen. Ara eren les 10 preguntes dictades: 1. "¿Quién es Dios? 2. Escribe lo que sepas de Abraham y de Isaac 3. Analiza: A las seis de la mañana me asomé al balcón 4. ¿Qué es el verbo? ¿Qué son los verbos regulares? 5. Problema: Pepe tenía 24 ptas y Carmen el doble. Los dos fueron juntos al cine y pagaron cada cual su entrada. A Pe-

Com passa el temps!!

SANITAT

Castell贸 segle XX. Fets i ficcions

L’Hospital Provincial, projecte 2000 Sanitat

FRANCESC TRAVER I TORRÀS

’Hospital Provincial és una obra emblemàtica per

L’Hospital Provincial fou dissenyat segons les tendèn-

a la ciutat de Castelló. Representa, tant arquitectò-

cies de l’època en un estil modernista que intentava adap-

nicament com funcionalment, una època d’es-

tar-se a les necessitats sanitàries de l’època, que no eren

plendor coneguda artísticament amb el nom de Moder-

altres que les de servir fonamentalment a les necessitats

nisme. Fruit d’aquesta efervescència artística nasqueren

higiènico-sanitàries d’una població que patia bàsicament

a la nostra ciutat no sols l’Hospital Provincial sinó també

malalties infectocontagioses. Cal recordar que aleshores

la Plaça de Bous, l’Església de la Trinitat, el Cementeri

la malaltia endèmica més important era la tuberculosi

Municipal i el Col·legi dels Escolapis.

pulmonar, per a la qual encara no hi havia solució anti-

La construcció de l’Hospital Provincial, obra de l’ar-

biòtica, de manera que el tractament fonamental consis-

quitecte Montesinos, patí les vicissituds d’una època sac-

tia en l’aïllament del malalt en un entorn higiènic sanita-

sejada per violentes transformacions i en va quedar in-

ri saludable, i també assegurar-ne una bona alimentació

conclòs el projecte inicial d’aquell, que no va poder veure

i les mesures correctores, que en aquell temps eren pri-

la llum íntegrament per les carències econòmiques que

mitives i bàsicament destinades a evitar l’abandonament

Espanya va haver de suportar despres de la independèn-

dels malalts a la seua sort, i també l’evitació de nous ca-

cia de Cuba el 1898.

sos d’infecció.

Efectivament, la primera pedra de l’Hospital es va

En aquest sentit els hospitals construïts eren modè-

posar el 1892, i el seu projecte es va interrompre contí-

lics quant a concepció arquitectònica dirigida a assegu-

nuament fins ben entrat el segle XX, de manera que està

rar una bona ventilació. Gaudien d’espais enjardinats i

ben documentat que fins el 1907 no es va fer trasllat de-

oberts, que poguessen contenir el terrible bacil de Koch,

finitiu dels malalts, del personal sanitari i dels efectes

responsable d’una elevada mortalitat entre la població ge-

de l’antic Hospital de Trullols que es trobava en el lloc

neral. L’Hospital Provincial de Castelló es va dissenyar se-

que avui ocupen les dependències de l’Excma. Diputació

guint un model semblant al de Brest, a França, i al de Sant

Provincial.

Pau de Barcelona. Aquesta situació es mantindria fins a

Castelló segle XX. Fets i ficcions

la creació, per part de l’Estat, d’hospitals de la Isna que

foidea que es detectaren a la província de Castelló en brots

tractaven essencialment malalties del tòrax desplaçant el

successius.

pol d’atenció de la tuberculosi des de l’Hospital Provincial a l’Hospital de la Magdalena.

Amb la implantaciò definitiva i irreversible de l’assegurança obligatòria de malaltia, el pol asssistencial es desplaçà

Fins el 1962, i amb la inauguraciò de la Residència Sa-

definitivament cap a l’anomenat avui Hospital General, i

nitària de la Mare de Déu del Sagrat Cor, l’Hospital Pro-

deixà en una situació de marasme assistencial el vell Hos-

vincial es va debatre, en solitari, i amb una mentalitat benè-

pital Provincial que es mantingué, tossut, en peu fins el 1995

fico-assistencial, amb les successives epidèmies de grip, de

quan la Diputació que presidia el Sr. Carles Fabra Carreres

còlera, leishmaniosi i diversos focus de meningitis i febra ti-

i l’aleshores conseller de Sanitat, Sr Joaquim Farnós Gauchia,

van apostar per la revitalització, la posada al dia tecnolò-

jecte que, després del preceptiu Pla Director, s’encomanà

gica i l’adaptació a les necessitats sanitàries actuals i futu-

a l’arquitecte català Albert Pineda, expert en la construcció

res. Es van prendre, aleshores, una sèrie de decisions polí-

de nous hospitals dins d’una concepció conservacionista

tiques i administratives que donaren com a resultat un

que respectava l’edifici històric i que, al mateix temps, fes

projecte conegut com Hospital 2000 que trataria de con-

viable una sanitat altament tecnològica amb la bellesa de

cloure allò que Montesinos havia ideat l’any 1892. Un pro-

l’entorn.

“Via de l’hospici” (1935). J. B. Porcar

Castelló segle XX. Fets i ficcions La primera fase de la remodelació ja es troba operativa

des de 1999 i alberga l’Institut de Medicina Legal i les noves dependències d’Hospitalització Mitja Estada de Salut Mental. Es tracta d’una construcció concebuda amb una estètica minimalista (fusta, vidre, i pedra fòssil) que recorre perpendicularment el vell edifici i el travessa des del carrer de la República Argentina fins a la Gran Via, i que acaba amb la vella concepció pavellonària que s’hi havia desplegat des de la guerra civil fins als nostres dies. En resum, un projecte altament emblemàtic per a la ciutat de Castelló i la província, no sols degut a la bellesa del disseny i la funcionalitat, sinó també perquè Castelló tenia un deute contret amb aquell gran arquitecte que no va poder veure terminat el seu projecte original i que cent anys després conclou amb el Projecte 2000.

La pneumònia d’Ivan Centelles Sanitat

TONI PORCAR I GÓMEZ

l nom d’Ivan, l’havia d’agrair a sa mare. El seu pare

passà és que havia intentat beure el querosè pensant-se que

era prorrús, exactament prosoviètic, i en nàixer el pri-

era aigua, però això s’ho callà, no volia passar per ximple.

mer fill baró, no en dubtà gens, el seu nom seria To-

A la recepció d’urgències li feren totes les preguntes per-

varitx. Allò provocà una forta discussió familiar, a la dona no

tinents, ell no va dir que el seu estat es devia al querosè,

li pareixia cristià aquell nom. L’home davant la negativa a

es feia el valent, fent veure que no estava molt malalt, el fe-

acceptar Tovaritx com a nom de l’hereu, proposà Lenin.

ren passar a una sala d’espera. I s’afegí a la munió de per-

Total que entre Tovaritx, Lenin i Trotski, la dona acabà ac-

sones malaltes que formaven un amuntegament humà amb

ceptant Ivan com a nom del seu primer fill.

un aspecte prou lamentable, cares grogues, ulls tancats, caminars tremolosos, tota una col.lecció de símptomes prou

Ivan Centelles i Albiol, per part de mare, es va criar ple de salut. Als seus quaranta-nou anys, sols havia patit, sense

descoratjadors.

comptar la rosa i dues diarrees infantils, una amigdalitis que

Al cap d’una estona, va reconsiderar la seua situació, deixà

el tingué allitat un parell de dies; mai s’havia trencat cap os,

de fer-se el fort i, començà a ajupir-se, manifestant, d’una

i no havia passat per cap quiròfan. Podem dir que Ivan Cen-

manera ben evident, el dolor que li envaïa tot el pit, men-

telles i Albiol era un home que desconeixia la malaltia, i que

tre la seua dona, que cada vegada estava més esglaiada, li

tenia un concepte romàntic dels hospitals i de les operacions.

deia a la infermera de recepció que el seu home es trobava

La seua cultura hospitalària, l’havia adquirida amb les sèries

molt malament i que a veure si es moria perquè s’havia be-

televisives, estaven de moda els temes mèdics. Per això quan

gut un litre de querosè. La infermera, que no sabia quina me-

el duien a l’hospital anava amb certa emoció, se sentia com

na de verí era aquell, es veu que es va impressionar perquè

un personatge televisiu, a més de francament malalt.

va fer córrer la veu entre la classe mèdica, de manera que al

La causa de la seua hospitalització va ser un accident

cap d’una mitja horeta, més o menys, el van fer passar a un

domèstic: inhalà accidentalment querosè de la calefacció,

habitacle. Quan li van oferir una cadira de rodes, ell va ac-

la qual cosa li va provocar una pneumònia química que feia

ceptar resignadament la seua condició de malalt en lamen-

necessari el seu ingrés per via d’urgència. En realitat el que

tables condicions físiques.

Castelló segle XX. Fets i ficcions El metge que el va atendre, demostrà una gran capacitat

ta cultura, president de l’Ateneu i de la Societat musical la

de recepció, era un home amable educat i competent. Quan va saber quina podia haver estat la causa del lamentable as-

Lira i que també escrivia poemes, sabia apreciar la singularitat d’aquells exemplars humans. La febra alta col.la-

pecte del seu pacient, que presentava, a més una febra de

borava perquè Ivan tingués una visió peculiar d’aquella sa-

40º resistent als antipirètics i, un dolor al pit extremadament

la plena de malalts parladors i queixons. Se sentia

molest, no en dubtà gens: consultà el “Servei Toxicològic

acompanyat, estava relativament a gust, i segur, ningú es

Nacional”, máxima autoritat en matèria de verins i enveri-

podia morir en aquella situació, la qual cosa, vulgues que

naments. La resposta fou immediata, el querosé de cale-

no, conforta.

facció, tot i que desagradable al gust, era inocu per inges-

Les radiografies no van ser de gran ajuda, deixaven in-

tió, però el més mínim contacte amb els pulmons originava

tuir una lleu irregularitat als pulmons, però la febra no bai-

una inexorable pneumònia. Així és que ordenà unes radio-

xava i Ivan començà a tossir sang, allò tenia mal aspecte,

grafies del pit d’Ivan i el va enviar a una sala d’observació.

així és que els metges decidiren traslladar-lo a una nova sa-

La sala on el van dur era peculiar, al seu costat jeia un

la d’observació.

vellet amb cara de no passar la nit, després hi havia un

Allò anava de debò. Era una sala silenciosa, els ma-

jove amb un braç inutilitzat, a un extrem de la petita sala

lalts no es movien, alenaven amb un soroll impercepti-

s’ubicava un malalt feliç, era un home de certa edat que,

ble, no sabem si per respecte, por o per mera impossibili-

de tant en tant, donava gràcies a Déu. Feia exclamacions

tat física. Hi havia un parell d’infermeres que vigilaven

religioses que confortaven els esperits i esglaiaven els cos-

els set o huit malats de la silenciosa sala. A Ivan li van po-

sos. “Oh gracias señor! Aleluya!”, el seu acompanyant tenia una veuota impressionant i feia comentaris amb un par-

sar una pinça al dit connectada a una pantalla on es reproduïen els batecs del seu cor “bip, bip, bip”. A les pel.lí-

lar estentori. Justet al costat del predicador, en una cadira

cules solen traure aparells semblants, donen molt de

de rodes hi havia una dona que no parava de queixar-se

realisme a les escenes de moribunds. Ivan es va traure la

amb una veu punxeguda, feia mal de sentir, patia una espè-

pinça, per veure què passava, i automàticament la panta-

cie de migranya, un dolor insuportable. El qui semblava ser

lleta va fer “bip, bip, biiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip” una infermera es

el seu home estava acovardit, ella no parava: “Ay, ay que

va acostar ràpidament i ell li va dir: -”Veges, que se me n’-

dolor , no puedo soportarlo, dile a la infermera que te dé

ha eixit açò del dit”- Aquesta es pensava que m’havia mort,

algo!”, i el seu home cada vegada que passava la dona de

xe! sí que estic malament- va pensar.

la neteja, una infermera, o algú del servei de manteniment

Va tirar mà dels seus records i no recordava haver estat

de l’hospital, tots pareixen metges als hospitals, l’abor-

tan malalt mai en la seua vida. Allò el va commoure. L’ha-

dava preguntant-li: “¿Qué no le pueden dar algún cal-

vien connectat, via intravenosa a dues ampolles amb cal-

mante?”. Ni cas.

mants, antibiòtics i antipirètics, però la febra no baixava, el

Ivan Centelles que era una persona sensible, amb cer-

pit li feia mal, la resta del cos també, tossia sang i, estava

Castelló segle XX. Fets i ficcions

a una sala on els malats no glapien. Els infermers, sí. Com després va poder observar, el món dels malalts i el del personal sanitari transcorren en paral.lel, en dimensions diferents, es toquen puntualment, com quan Ivan es treia la pinça del dit.

metre, bona cosa, no feia mal i des de la seua posició al llit tenia una bonica vista de l’escot d’aquella jove, cosa sempre agradable. El seu company d’habitació era un home prou major, un vell. L’acompanyava la filla, l’endemà li havien de fer unes

El personal sanitari entrava i eixia de la sala amb gran

proves. Els ocupants de l’habitació del costat eren, pel que

confiança. Des del primer moment li va sobtar com eren de

es deduïa de les converses que se sentien clares i fortes, dues

sorollosos els empleats de l’hospital. Per començar duien

dones amb els seus respectius marits d’acompanyants.

un calcer inadequat, devien dur soles de fusta perque feien

Aquelles dones s’ho passaven “a lo grande”. Es conta-

“cloc, cloc” al caminar com si calçaren socs. Parlaven fort,

ven les malalties i les operacions que havien tingut. Una era

com si els malalts foren sords, cosa que no era certa, ell

d’un poblet de l’interior, l’altra de la costa. Ivan es va as-

mateix no era sord, ans al contrari, li molestava que par-

sabentar de la seua vida de fadrines i de casades, però en

lessen fort. Es gastaven bromes entre ells i fins i tot fuma-

les seues converses hi havia una constant, els agradava es-

ven cigarrets, cosa que el meravellà; sempre havia pensat que l’interior dels hospitals era un lloc silenciós i impol.lut.

tar hospitalitzades. -”Ací, millor que a casa estem!”- deia

Quan Ivan necessitava alguna cosa es treia la pinça

més bo que ens donen, i no cal fer res, si necessites algu-

del dit i ràpidament s’acostava una infermera convençuda

na cosa et serveixen, no sé quina pressa que té la gent per

de la seua mort, aleshores li demanava el que necessitava.

anar a casa, jo ací estic la mar de bé”. No paraven de xa-

Així passà la nit. L’endemà el van traslladar a la segona

rrar, i ho feien amb ganes, com si estigueren prenent la fres-

planta de l’hospital comarcal. Cosa d’un parell de dies. Deu

una. -”I tant!”- contestava l’altra, - “Fixa’t tu, quin menjar

ca al carrer una nit d’estiu.

dies estigué ingressat! I amplià notablement el seu imprecís

Les seues veïnes van fer gran amistat i quan, finalment,

saber sobre hospitals, personal sanitari, malalts i visitants.

els donaren l’alta, Ivan va sentir com es donaven les adre-

El primer que observà l’Ivan és que els malalts pertanyen

ces i es convidaven a les festes dels respectius pobles.

a una categoria humana de definició imprecisa, però amb les

L’habitació del costat romangué buida, però passades un

facultats sensorials i mentals disminuïdes. Efectivament, el

parell d’hores van ingressar un home major, al qual acom-

personal sanitari, quan es dirigeix a un malalt ho fa amb una

panyava la dona, sorda com un cudol. No podies saber si era

desimboltura admirable. Ivan, que era un home de natural

la sorda qui tenia cura del malalt o el malalt qui en tenia de

reservat, va quedar molt impressionat quan envaí la seua

la dona: “-Carinyo dus-me l’aigua, això nooo, l’AIGUA, LA

habitació una infermera jove que feia aire al caminar, la

CAMISA NOOO, L’ A I G U A AAA, ... Gràcies, xata!”. Ben

qual li parlava com si el coneguera de tota la vida amb una

entrada la nit, Ivan va veure com palpant per les parets en-

veu tal qual. Allò que més el sobtà és que li parlava com

trava a la seua habitació l’acompanyant del malalt de l’altra

si ell tinguera deu o dotze anys. Venia a posar-li el termò-

habitació mentre l’home cridava: “-Carinyooo, és ací, ací-

íííííí!”-. I és que buscant la claueta del llum s’havia clavat

Ivan era una persona coneguda en determinats ambients, el

a la seua habitació.

va visitar el diputat de la comarca i cap del partit governant

L’endemà vingueren a endur-se el seu company d’habi-

a la capital, cosa que el va satisfer molt, però aquella visi-

tació per a fer-li les proves, la filla es va quedar esperant

ta trascendí, i la premsa local ho va publicar. El cas és que

amb cara de preocupació. Quan no feia ni deu minuts que

tothom es va sentir obligat a visitar l’Ivan, que no estava per

se l’havien endut, va sonar el telèfon i alguna cosa li van dir

visites. Aquella habitació es convertí en pas obligat per a

a la filla, perquè va eixir ràpidament. -“S’ha mort l’agüelo-

amics desconeguts fins el moment, per a jubilats amb ga-

va pensar Ivan, -ja m’ho pareixia a mi que feia mala ca-

nes de xarrar, polítics amb desig de prosperar, venedors am-

ra”-. Als cinc minuts apareixien el vell i la filla amb un es-

bulants, firants, passejadores, soldats sense graduació. Allò

tat de nervis prou alterat, ella li deia : -”Amb la faena que

no era una hospitalització, allò era un aparador, Ivan tenia

tinc jo, i tres dies ací perduts, ara haurem d’anar a casa, per-

la sensació de ser com un electrodomèstic d’última gene-

què al sanatori si no s’ha volgut fer les proves no el voldran

ració exposat a totes les mirades.

ingressar-”. Total que aquell home, que devia estar prop dels

Al principi se sentia obligat a donar conversa als visi-

noranta, en veure que la prova que li havien de fer consis-

tants, prou feien que venien a veure’l, després, per fer-los

tia a clavar-li una agulla de dimensions respectables per l’es-

fugir, feia com si estigués a punt de morir-se, en tenia tot

pinàs, va dir que nones, que a ell no el punxaven com a una

l’aspecte, però els visitants es quedaven més estona enca-

oliva sevillana.

ra, finalment va decidir passar de tots i comportar-se com

Ivan per traure ferro a la situació va dir que no passava

un malalt normal.

res, que a la seua edat u s’ha guanyat el dret de fer el que li

El que més el molestava era la facilitat amb que els visi-

dóna la gana i la filla encara es va encendre més. Al cap de

tants opinaven sobre els seus pensaments. –”A tu el que et

mitja hora deixaven l’habitació, i la vida hospitalària.

passa és que tens més por que altra cosa, fas cara d’espan-

Ivan estava connectat, via intravenosa, a unes ampolles

tat”- ell pensava que feia cara d’alienígena, doncs no, feia ca-

amb medicaments i via respiratòria a la paret, de la qual ei-

ra d’astorat. –”Xe! Ivan que això no és res, això tot és de “co-

xia un tub verd amb una careta del mateix color que Ivan

co”-. “De coco” i tossia sang i havia perdut deu quilos en

duia enganxada a la cara, li tapava la boca i el nas, i, si el

tres dies!. -“Tu has de ser un malalt prou queixó“- i no havia

miraves de perfil, feia tot l’aspecte d’una ovella guirra; a

obert la boca. A alguns diràs que els divertia la situació, Ivan

més, de tant en tant li posaven un líquid que al contacte

era fumador, bevedor, menjador i bon vivant en general, allò

amb l’oxigen feia un baf salutífer, de manera que semblava

era el càstig, -”Què? A que ja no fumaràs més? El metge és el

el dolent de la “Guerra de les Galàxies”. En definitiva, el

primer que et prohibirà!”; en això els visitants i el personal

pobre Ivan amb aquelles connexions i tot ullerós per la fe-

sanitari coincidien: tots podien opinar, en veu alta i, sense lí-

bra feia un aspecte prou desolador.

mits, sobre l’estat físic, mental i emocional d’Ivan.

Al principi sols el visitava la familia, però al tercer dia,

De tota manera Ivan va acabar pensant que les molèsties

Castelló segle XX. Fets i ficcions

que li causaven els visitants no tenien importància, un malalt ha d’agrair sempre les visites, necessita dels qui tenen

sa-

lut. El concepte que tenia Ivan dels hospitals com a centres de repòs s’esvaí, estava totalment equivocat, als hospitals no es descansa, no et deixen. De bon matí ja comença el tràfec, infermeres amunt i avall fent sorollets, a les set del matí et desperten per posar-te el termòmetre, com si no hi hagueren hores més prudents que les set del matí, després ve la dona de la neteja i ja no pots dormir. Si Ivan aconseguia entre la suor de la febra i el dolor de tot el cos dormir-se, sempre estava la radiografia inoportuna que el despertava, venien i se l’enduien per fer-li alguna prova. Les visites parladores, la medicació, l’oxigen, el gota a gota, el dinar, més medicació, termòmetre, una mostreta de sang, el sopar, i quan a les dotze de la nit estava entre dues sonades, el despertava una veu aguda per preguntar-li si volia llet o suc de fruites. Ja no es tornava a dormir fins ben entrada la nit i de pur esgotament. Un dia li demanà a la infermera que, per favor, no el molestessen en una estona perquè volia dormir. Ella el va mirar amb menyspreu, com si haguera dit una incorrecció, es veu que als hospitals es ve a patir, no a dormir. Quan Ivan va ser donat d’alta hospitalària després de deu dies, en arribar a casa va tancar portes i finestres, va desconnectar el telèfon, es va gitar al llit i la dona el va deixar dormir tot el que va voler, quinze hores seguides d’una tirada. Als dos mesos li donaven l’alta i va tornar a treballar. El seu concepte de la humanitat s’havia ampliat, la malaltia li havia descobert aspectes inèdits de la naturalesa humana.

Pepe Oria

RELIGIOSITAT

Castell贸 segle XX. Fets i ficcions

L’Església de Castelló durant el segle XX Religiositat

AVEL·LÍ FLORS I BONET

uan comença el segle XX, la capital de la diòce-

nunciaven amb fonètica romana. Ambdós foren fulmi-

si on pertany la ciutat de Castelló és Tortosa. N’és

nantment condemnats a l’ostracisme. Mn. Joan B. Manyà,

bisbe Mons. Pedro Rocamora García (1894-1925),

el més brillant dels dos, fou destituït com a professor de

fill de la Granja de Rocamora (Baix Segura), un home que

teologia del Seminari Diocesà, i reclòs en la seua “mun-

es va distingir per la visceralitat espanyolista i, com a con-

tanyeta” fins que va morir l’any 1976.

seqüència, l’anticatalanisme. No era, per desgràcia, un cas

Referint-nos a Castelló, Santa Maria era l’única parrò-

singular. De segles els bisbes de Tortosa (i suposem que de

quia que hi havia des de la fundació de la ciutat (1252).

molts altres llocs) eren designats amb totes les garanties perquè fossen uns bons funcionaris al servei de la monarquia (austracista o borbònica, segons l’època), i de l’espanyolisme més tronat. La nòmina de bisbes castellans o catalans col·laboracionistes així ens ho demostra. El bisbe Rocamora no podia tolerar cap eclesiàstic que tingués consciència de catalanitat. En aquest sentit, una anècdota. Havia manat que el llatí de la missa i l’ofici dels canonges de la catedral fos pronunciat amb fonètica castellana. Això li va anar bé per bandejar de tot càrrec de responsabilitat i de confiança els dos canonges que el pro-

Castelló segle XX. Fets i ficcions

A finals del segle XIX, sent ja bisbe de Tortosa D. Pedro

València, al carrer d’Enmig. Amb el creixement de la ciu-

Rocamora, i rector de Santa Maria Mn. Joan Cardona Vi-

tat, cada ajuda de parròquia donà origen a sengles parrò-

ves, l’arquitecte Godofred Ros de Ursinos en féu una re-

quies independents que es crearien a principi de segle:

modelació, amb pintures de policromia simplista i di-

l’església de la Sang donaria origen a la parròquia de la

buixos arcaïtzants, i projectà un nou retaule major, d’estil

Sagrada Família i la Puríssima Sang (en memòria del titu-

neogòtic, i la monumental reixa del mateix estil a la por-

lar anterior) i l’església de sant Miquel, a la de la Santís-

ta principal, que encara es conserva avui. Per iniciativa

sima Trinitat.

del mateix rector l’arquitecte Manuel Montesinos dirigí,

A la mort de D. Pedro Rocamora (1925), el nou bisbe

el 1896, les obres de repristinació del temple que guanyà

de Tortosa, Mons. Fèlix Bilbao i Ugarriza (1926-1943), fill

amb elegància i s’acostà a la seua puresa original.

de Bakio (País Basc), portà una política molt semblant a la

A començaments de segle XX Santa Maria, que ales-

del seu antecessor i es distingí també en l’art de controlar

hores comptava amb una població de 30.000 ànimes, dis-

el poble díscol. Entre altres glòries, D. Fèlix Bilbao signà

posava de dues esglésies que li feien d’ajuda de parròquia

la famosa carta de l’episcopat espanyol declarant creua-

i que, de fet, fruïen d’una certa autonomia cultual i or-

da religiosa l’alçament “nacional” protagonitzat pel ge-

ganitzativa: la Puríssima Sang, per la banda de Barcelona,

neral Franco. Durant el seu pontificat es produí el trist en-

vora el Toll, i l’església de sant Miquel, per la banda de

derrocament de Santa Maria en compliment de la decisió

Anys 20

presa per la comissió gestora municipal de la ciutat el 17 de novembre de 1936. El text de l’acta deia així “...Y hecha la oportuna pregunta por la Presidencia, la Comisión Gestora acordó, por unanimidad, aprobar la proposición del gestor García, con la adición expuesta por el compañero Remolar, o sea, llevar a efecto el derribo de la Iglesia Mayor, propuesto por el primero, y que se retire una parte del edificio haciendo la oportuna selección del material, y asimismo, que dicho derribo continúe efectuándose a medida que las necesidades de material para otras obras así lo requieran”. El materials esmentats anaren a raure a l’escorxador municipal, i, segons testimonis, gran part del patrimoni de Santa Maria, amb pintures de Carlos Maratti, Nicola

Darrera visita del Dr. Pont i Gol a Castelló. 1994

Barretoni, Francesc Ribalta, Oliet i Urbà Fos, va ser destruït en bona part. Des de 1935 era rector de Santa Ma-

havia de restar mitjans econòmics al projecte de cons-

ria Mn. Joaquim Balaguer Martinavarro, fill d’Almassora,

trucció de la vella arxiprestal), el 1950 s’inaugurava mit-

que ho va continuar sent fins el 1969. Moria el 1972, i

ja església de Santa Maria. A partir d’ara l’obra avança

el seu cos reposa en l’actual capella parroquial.

a ritme lent perquè la col·laboració ciutadana va dismi-

Després que les tropes franquistes entressen a Castelló, s’inicià el procès de reconstrucció de Santa Maria que

nuint i perquè les subvencions oficials es retarden cada vegada més.

havia de durar seixanta anys (1939-1999). El 1938 l’ar-

El 1960 es dóna un fet transcendental en l’església de

quitecte Vicent Traver ja projectava els plànols de la no-

Castelló. Com a conseqüència de la política centralista

va església, i el 1939 s’iniciaven les obres que seguiren

i anticatalana de l’església espanyola, la ciutat de Caste-

a bon ritme els anys següents, enmig d’un gran fervor re-

lló, i la major part del territori provincial, és segregat de

ligiós. El 1943, a la mort del bisbe Bilbao, és nomenat

la diòcesi de Tortosa (i, per tant, de la província ecle-

bisbe de Tortosa Mons. Manuel Moll i Salord, una me-

siàstica terraconense) i és agregat a la nova diòcesi de So-

norquí que solia parlar català però que va secundar en

gorb-Castelló, des d’ara dins la província eclesiàstica va-

tot la política demolidora del govern franquista i en va

lentina.

resultar ser el darrer apologista. Malgrat la nova fita que

El nou bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, era

es proposà el nou bisbe, és a dir la construcció del gran

fill de Bellpuig (Urgell). Seguia la tradició “catalana” dels

Seminari Diocesà de l’Assumpció (que necessàriament

bisbes de Sogorb, la llista dels quals era ja bastant llarga.

Castelló segle XX. Fets i ficcions

De fet havien estat “catalans”, darrerament, l’osonenc

de l’església universal. En donen fe la pastoral que publicà,

Francesc Aguilar (1881-1889), el mallorquí Antoni M.

ja abans de celebrar-se el gran esdeveniment conciliar, i,

Massanet (1907-1911), el valencià Lluís Amigó (1913-1934),

sobretot, la col·lecció de textos conciliars amb abundants

l’olotí Miquel Serra (1936), el penedesenc Ramon Sanaü-

comentaris, en llatí, castellà i català, que elaborà Mn. Jo-

ja (1944-1950); ara, l’urgellenc Josep Pont i Gol (1950-

sep Perarnau, aleshores teòleg seu, actualment catedràtic

1960) i, darrerament, el gironí Josep M. Cases (1972-1996).

a la Facultat de Teologia de Catalunya, que duen peu edi-

Josep Pont i Gol va viure un moment privilegiat de la

torial del mateix bisbat de Sogorb-Castelló. Hi col·labora-

història de l’església: els canvis provocats arran del Con-

va també Mn. Antoni Deig, secretari particular seu, després

cili II del Vaticà (1962-1965), convocat el 1959 per Joan

bisbe de Menorca (1977) i actualment bisbe de Solsona

XXIII i terminat per Pau VI el 1965, va ser un dels bisbes

(1990).

que amb més intensitat van viure aquell moment històric

Mons. Pont i Gol al col.legi “Cervantes”. 1967

L’església de Castelló, amb Josep Pont al cap, va conèixer la posada en marxa i l’adequació a les noves estructures participatives de la diòcesi fins que fou promogut, el 1970, a l’arquebisbat primat de Tarragona. Josep Pont i Gol encara va seguir presidint la nostra diòcesi fins a començaments de 1972 quan se’n féu càrrec Mons. Josep M. Cases. Aquest continuà el treball del seu antecessor, consolidà les estructures diocesanes que consagrava el nou codi de dret canònic (1983), i serví amb generositat i prudència la diòcesi de Sogorb-Castelló fins a la seua jubilació (1996). Es distingí en l’aportació a l’espiritualitat i en el tracte i delicadesa amb els pobres i els malalts. En relació amb la ciutat de Castelló, continuà la creació de noves esglésies fins a completar les actuals 14 parròquies que conformaven l’arxiprestat de la ciutat. L’església de Castelló també deu a Mons. Josep M. Cases l’esforç per completar les obres de Santa Maria que, amb ell, arribaren a la màxima expansió. Des de 1969 era rector de Santa Maria Mn. Vicent Bengoechea Meyer, el qual, pacientment, anà duent a terme l’obra de reconstrucció de Santa Maria. Mons. Josep M. Cases deixà la seu de Castelló el mes de març de 1996, quan faltaven pocs mesos per la celebració dels 25 anys de servei episcopal a la diòcesi de Sogorb-Castelló. Amb Juan Antonio Reig Pla (1996) comença una nova etapa, de canvis accelerats, que caldrà jutjar en el seu moment, amb la perspectiva que donen els anys i les obres realitzades.

Mons. Josep Maria Cases de Ordal.

Castell贸 segle XX. Fets i ficcions

C茅sar Mateu

El xocolate amarg de la senyora Maria Religiositat

JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ

aig haver de fer-ho, senyora Maria, no vaig tindre

que li ho diga ja fa temps que té el gènere massa car. Sí,

més remei. Vostè m’ha d’entendre, era la meua

sí, no li dic que no, la qualitat s’ha de pagar. Que sí, que

obligació. Hi ha coses que són sagrades i amb

sí, que amb la salut no es pot jugar, però a mi açò d’a-

les quals no es pot jugar. Sí, sí ja ho sé, i massa que ho sé:

ra de la ternera…

cal tindre’n molta, de caritat cristiana i ningú podrà jugar-

que es diu vedella? No em vinga amb històries, tota la

se-la amb mi per veure’n qui en té més! Massa que en tinc

vida dient-li ternera i ara volen que canviem ? Això és com

jo, que mire com arrossegue l’esquena, pobra de mi, de

l’atre dia un nebot meu que és mestre i em volia explicar

tanta càrrega de paciència com he anat acumulant davant

això de les vaques i deia que l’enfalonosequemés espon-

de tant descregut, però açò d’ara no hi ha cristiana que ho

nosequè afectava al seu sistema nerviós. Al de les vaques

suporte ni, mire bé el que li dic, persona de bé que puga

dona! No es faça la graciosa ara, vostè. Bé, deixe’m con-

aguantar-ho. Ep, ep amb això no vull dir-li que cristià i per-

tinuar. El meu nebot em va dir que l’enecefaloeixa, els pro-

sona de bé no siguen la mateixa cosa, dona, no em faça

vocava als animalets uns símptomes de falta d’equilibri i

dir el que no he dit, tot i que, ja em dirà com es pot pre-

per això es deia que les vaques estaven loques. Imagine’s

tendre ser bo si no s’és creient. I és que ja està bé, no sé

vostè!. Què boges ni què mandangues ? Loques i més que

on anirem a parar? No m’estranya que Déu nostre Sen-

loques elles i loques mosatros acabarem també! I mire que

yor ens castigue amb tantes malalties lletges, com això de

jo em faig un fart de resar-li a la Mare de Déu i a Sant

les vaques loques, que ja veu vostè quina culpa tindran

Cristòfol, que era el sant del meu pobre marit, al cel sia.

elles. Com diu ? Dona, a la tele sempre diuen vaques, no

Va ser d'un bac, sí, podríem dir-ho ací, però,... en fi, què

sé jo si els bous tambe la pateixen la malaltia, li ho hau-

vol que li diga. Mosatros els pobres... Com que s’ha de dir

rem de preguntar al Manel. Ara que, ben pensat, què ha

nosaltres? Que tamé li ho ha dit la seua néta? Açò és cul-

de dir ell. És el seu negoci i no pot tirar pedres a la pròpia

pa de l’escola, dona! Desenganye’s ja no hi mestres com

teulada. Sí, estic d'acord, sempre ha estat un carnisser

els d’antes, i no em diga que s'ha de dir abans, que ja la

de confiança, no ens podem queixar, encara, que si vol

veig vindre. Bé al que anava, allò sí que eren mestres. Els

Què diu? Que la seua néta li ha dit

Castelló segle XX. Fets i ficcions

d’ara són tots una colla de rojos i d’ateus i no m’estran-

margor. És com més m'agrada! Això li passava al meu ma-

yaria que de masons tamé. També? Com que també? Ah,

rit, que agradava massa a les dones i ell es deixava voler, el

que la seua néta li ha dit que es diu també, però escolte

molt deshonrat, el fill de la gran... Ai, senyora Maria, en-

vostè de quin bàndol està? Com que té la seua lògica? Que

cara em puja la sang al cap i no sé el que em dic quan ho

si no en castellà es diria tamién? Mire, això són collonades!

pense i ho faig moltes vegades, crega'm. Senyor, senyor,

Veu? Ja m’ha fet dir un pecat. Ganes d’embolicar. A picar

massa memòria m'has deixat conservar! El meu Cristòfol no

anirien tots si a mi em deixaren! I a pastar fang i a fer pun-

va saber dir que no mai, perquè sempre van ser elles, ban-

yetes, per no dir una cosa més grossa, que és on vaig en-

darres, marcolfes, bruixes més que bruixes, les que el van

viar jo el meu nebot quan em va voler convéncer que s’-

fer caure en la temptació. Que dic jo, i que em perdonen

ha de dir cendrer, clauer i adéu i, el cara de botons, encara

allà dalt, que quan Moisés va rebre les taules dels mana-

va tindre la pocavergonya de preguntar-me si li resava a

ments, algú hauria d'haver-li afegit al nové: " No desitjar el

la Mare de Déu o a la Mare de Dios. Serà possible! Ja es

marit de les altres " No riga dona, que ho dic seriosament.

pot imaginar que li vaig contestar que jo tots els dies li re-

Ell no va respectar el sant sacrament del matrimoni, sen-

sava a la Mare de Déu i que, com estic ben educada, quan

yora Maria, i així va acabar com va acabar. Que què vull

cal fer-ho dic adiós i que ja podia resar ell, que està batejat

dir? No em diga que no ho sabia. Ja, ja ho sé que jo mai no

i sembla mentida que siga el fill de la meua germana, tan

li he contat res, però creia que algú ho hauria fet, perquè

catòlica, apostòlica i romana com va ser i quina mala sort

tot açò sempre s'acaba sabent en la nostra ciutat. Ja no ens

que va tindre d'enamorar-se d'aquell il·lús del Ximet, i mi-

coneixem tots, però... bé, sap que li dic que ja han pas-

re que li ho vam dir vegades, ma mare i jo ! Creu, però, que

sat molts anys, encara manava el Franco, figure's!, i vostè

ella ens va fer cas? Res de res. Estava com afavada, com si

estic segura que no ho escamparà més del que ja està, i,

li hagueren donat algun beuratge o jo què sé, perquè ja em

si ho fa, tampoc no crec que passe res després de tant de

dirà vostè, que el va conéixer, què li podia trobar la meua

temps. No dona no, no se m'enfade ara. I és clar que la co-

germana a aquell visionari que va fracassar en tots els ne-

nec, que sí, que ja sé que vostè mai no...Mire oblide's del

gocis i no feia falta ser molt espavilada per a vore-ho! I tan

que li he dit. Com diu? Té raó, no tinc motius per descon-

poca cosa que era com a home, senyora Maria, no ens en-

fiar de la seua discreció. Mire el que passa és que no li ho

ganyem, que ni punt de comparació amb el meu Cristòfol,

havia contat a ningú i quan m'he sentit a mi mateixa dis-

que era tan ben plantat com el Clark Gueibol. Totes les ami-

posada a fer-li la confidència m'he atabalat una miqueta.

gues m'ho deien. Se les menjava l'enveja i jo ben orgullo-

Escolte no haurien d'haver vingut ja la seua cunyada i les

sa que estava, perquè de templat n’era un rato. Déu Nostre

amigues? No, si jo li ho dic, perquè, si arriben tard com la

Senyor me'l va fer massa guapo i per això va passar el que

setmana passada, no tindrem temps per jugar a gust, ja sap

va passar. Passe'm un poc més de coca malfeta, faça el fa-

que a mi no m'agrada deixar les coses a mitges. I si m'ho

vor, gràcies! Està bo el xocolate, espesset i amb un punt d’a-

permet, li diré que la Teresa és, com li ho diria, és... mire,

Castelló segle XX. Fets i ficcions

sense embuts, encara que siga tan bona amiga seua: és una

goixa que patisc amb tant d'ateu públic i recalcitrant, amb

merita, una bleda de campionat, sempre dubtant, una ho-

tanta parella que es desfà, amb tanta pardala que ho en-

ra per decidir-se, per acabar sempre tirant la carta equi-

senya tot, amb tanta pel·lícula marrana i...però amb quina

vocada. Francament m'estimava més la Lluïsa com a com-

m'ix ara vostè? Ja ho sé que n'hi ha deu de manaments. A

panya de joc. Era més estimulant, ja sap que a mi guanyar

què trau cap això, que no ho sap que jo ho sé? Que si no

d'eixa manera no em fa el pes, és quasi com robar i mire

tinc res a dir de la violència? Que si no m'indigna la injus-

que jo m'esforce a ensenyar-li, però no n'hi ha forma. L'a-

tícia social? Que si no m'angunia la pobresa de tanta gent?

tre dia la cosa ja va ser de riure, fixe's que portava l'as i la

A vore, a vore anem per pams a quina violència es refe-

groga i la vam fer burra! No, vostè no estava, va ser un d'a-

reix i què és això de la injustícia social. Molta mangante-

quells dies en què va estar al llit per culpa de la grip. No,

ria és el que hi ha i cada vegada més. Mire jo sóc una bo-

no, com pot pensar-ho això, és clar que li ho vam dir i que

na cristiana i em sé de memòria la doctrina que ens va

aquella mà la vam anul·lar, però li ho explicava per a que

ensenyar el Nostre Senyor per assenyalar-nos el camí del cel

m'entenguera el que li vull dir, senyora Maria, per cert avui

i sé que els enemics de l'ànima són tres: el mundo, el de-

porta un pentinat que m'agrada molt. Li l'ha fet la Tonica?

monio y la carne. Escolte, ho dic com s'ha de dir! I no em

Té bones mans, eixa dona, jo sempre ho he dit. Bones mans

vinga tocant el nas ara, perquè jo sóc tan valenciana com

per a la perruqueria i per a d'altres coses, vostè ja m'entén.

la que més, però hi ha coses que són de llei i de tota la vi-

Com que no? No em diga que no sap que la seua llista d'a-

da i si les coses de l'església no han de ser en llatí, que jo

mics és una miqueta més gran del que seria normal i hon-

això encara no ho entés molt bé, hauran de ser en castellà,

rat? Que vostè també té molts amics? Va no em faça riure,

dona, que tots eixos que volen el valencià a les misses o als

d'amics tan carinyosos no en crec que en tinga. I és que la

catecismes són mals espanyols i pitjors cristians! Com que

perruquereta em sembla que va entendre al revés l'obra de

no està d'acord? Que vostè sap de segur que fa sigles els ca-

misericòrdia que diu que s'ha de vestir el qui està despu-

pellans predicaven en valencià i que els arxius parroquials

llat. Com que ja s'ho farà la Teresa i que mosatros no n'hem

estaven escrits en valencià. Bueno, i què? Si això fóra veri-

de fer res, però senyora Maria que ja no s'enrecorda del ca-

tat, que a mi no em consta, ja diu bé, que és cosa de fa si-

tecisme vostè? Per favor! Li ho torne a dir, no sé on anirem

gles i qui ho havia de fer ja ho va arreglar en el seu moment.

a parar si no li donem importància a tanta immoralitat. I

Què em vol ensenyar? No fa falta, dona, no es pose així, jo

és que no m'estranya, només hi ha que vore la tele i llegir

no volia dir que vostè és una mentirosa. Que no, senyora

les revistes. Que per què ho faig jo? Li ho diré ben claret,

Maria! Vinga, ensenye'm això si s'ha de quedar més a gust.

perquè hi ha que conéixer sempre on pot estar l'enemic i

Per cert, ahir a l'enterrament del fill de la Teresa no van fer

quines tàctiques es pensa el maligne, quines maquinacions

missa i no van deixar que els donàrem el pèsame. Tan con-

perverses s'empesca Satanàs, per difondre el mal. Per això

solador com és! Calle, calle i seguisca buscant, no com-

mateix! però ja pot ben pensar que no ho faig de gust, i l'an-

prenc com pot dir que no és millor poder arrimar-se als fa-

miliars i acompanyar-los en el sentiment. Les coses s'han

en boca de l'emprenyada amiga de la seua progenitora, i,

de fer ben fetes, dona, que no costa res i a poc a poc aca-

en alguns casos, ja ho ha fet fins ara, paraules i expressions

barem enterrant el personal com si foren gossos. Bé, la ve-

normalitzades que escandalitzarien a aquella, si mai se li

ritat és que no sé per què dic enterrar, si al Lluïsset el van

ocorre llegir aquest escrit en la més estricta intimitat, ja que

cremar. Sí, això vull dir, això, inci... incinerar. Jas coca, un

en públic mai no gosaria acceptar que entén i parla el ca-

atre destarifo modern, això de convertir en cendra una per-

talà.

sona. Això no pot ser cristià. Jo ja li ho tinc dit a les meues

Pel que fa a la decisió arriscada de no posar ni un punt i

filles: " A mi m'enterreu de cos sencer i en lloc sagrat, amb

a part, vol fer constar que és conscient de què dificulta la lec-

el vestit que vos tinc dit i la foto del vostre pare. Res de cre-

tura i que, només, es justifica per testimoniar i subratllar la

matoris! " No entenc com la Teresa ho va consentir. Bé això

capacitat, reconegudíssima per tot el qui la coneix, de xarrar

tamé, però ara venia a referir-me a la qüestió de la missa i

sense aturador, que té l'amiga de la mare.

la del pèsame. Deu ser cosa de la nora! perquè ella és de

Finalment, l'autor, després de pensar-s'ho un parell de dies,

missa i comunió diària. La nora, no, quina ocurrència! La

per tal d'ajustar l'esperit de la conversa a la personalitat de

Teresa, com si no ho sapiera? Hui té ganes de fotre, vostè!

les protagonistes, ha escrit de manera que la lectora o el lec-

Què, el troba ja el document eixe? Deixe-ho estar ja, dona,

tor llegisca només de manera indirecta les paraules de sa ma-

si a mi m'és igual. Ai, senyor, si ja li ho vaig dir jo al Lluïs-

re. Si la tècnica emprada és l'apropiada, ell no ho té molt clar,

set: " Eixa xicota no te convé. Tantes xiques templades com

però pensa proposar un exercici de redacció al seu alumnat

hi ha a Castelló i t'has de buscar una estrangera? " Ja veu, si

d'Humanitats a la universitat, per tal que escriguen el mateix

jo tenia raó. Eixa gent de fora només que porta idees roïnes.

relat fent servir diferents punts de vista i persones verbals.

I no em faça dir-ho, però per a mi que eixa lagarta l'ha fet

Per exemple l'inici del relat podria haver estat aquest:

treballar massa i per això el cor li ha dit prou. Com que ja

"A la taula seuen dues dones de cares arrugades i carnet

ho he dit? Què vol dir? Com si no poguera una dir el que

d'identitat renovat moltes vegades. Una d'elles, prima i ves-

pensa? No volien la

democràcia? Ja veu a què ens por-

tida de negre, parla sense aturador i només calla en els pocs

ta tanta democràcia. Mà dura fa falta i tindre-li més temor

segons que necessita per assaborir el xocolate calent que fu-

a Déu i tallar el coll a uns quants. I ... Ah, que ja ho ha tro-

meja en el tassó de porcellana que l'altra, de galtes tacades

bat. Espere, que em pose les ulleres. Ui, quina lletra més

de roig i ulls molt clars, li acaba de servir damunt d'una sa-

complicada, i que diu que és açò? Un certificat de baptis-

fata on hi ha uns quants trossos de coca malfeta i un plat

me? I què em vol explicar amb ell?

de galetes variades... "

(En aquest punt de la conversa el narrador, coneixedor de la mateixa per un llarg monòleg que la senyora Maria, la seua

Tanque ja, però, el parèntesi i continue la narració amb el contingut del certificat de baptisme)

mare, li va referir amb pèls i senyals, en una nit d'insomni i

Ací què posa? Vejam: Castellón de la Plana a veinte y cua-

de convalescència hospitalària, vol manifestar que posarà

tro de Junio de mil ochocientos treinta i tres. Molt bé i què?

Castelló segle XX. Fets i ficcions

Ah, que llegisca més amunt! "D.D. Ramon Sanahuja Presbro

quantes nits sense dormir m'he passat preguntant-me per

dela Parroquial Yglesia dela villa de Castellon dela Plana del

quina raó no va saber comportar-se com un bon cristià i

Obispado de Tortosa. - Ui, em costa molt de llegir açò! Ja

va deixar que la luxúria el portara al pecat mortal, com

continue, ja, si que està manona avui ! - Certifica: Que en el

va poder rebolcar-se pel fangar de la concupiscència car-

libro de Bautismos de esta Yglesia que empieza en el año 1752

nal? És que jo no era prou dona per a ell? ¿ És que no com-

i afojas 221 se halla la partida del tenor que sigue: A dos de

prenia que quan jo li deia. " Cristòfol, per favor, respectem

Janer mil setsens sexanta cuatre: Bategi yo M.Cristofol Xi-

la Quaresma " o " Avui no, que he fet una promesa per les

menez pre. vicari a Cristofol Salvador Lluis fill de Joachim Gar-

ànimes dels xiquets infidels " ho feia per seguir els mana-

ces y de Raymunda Fole. padrins Lluis Breva y Maria Fores.

ments de la Santa Mare Església i que ell no tenia cap dret a

Naixque a les sinc del mati del dia antes" Ja ho veig, ja, el

posar en perill la seua ànima i a que la gent, que tot ho aca-

final està escrit en valencià i què? No veu que tot açò són

ba sabent, traguera punta de les seues debilitats i el fera

politiqueries! Mire parlem d'una altra cosa, que no m'agra-

objecte de murmuracions que alguna vegada pogueren arri-

daria que acabarem renyint. Passe'm un tros de coca, face el

bar a oïda de les filles? No sé quantes vegades me la va pe-

favor. Li ho torne a dir, la seua coca malfeta és la millor que

gar, senyora Maria. Bé, si vol que li diga la veritat, pegar, pe-

he provat mai. No dona, no, quina ocurrència! Com pot

gar, només ho va fer el primer any, després ja no, perquè,

pensar que no vull explicar-li tot allò del meu Cristòfol. Ja

prompte se'm va caure la bena que portava als ulls. Que per

veu que curiós: Cristòfol, com eixe de la partida de bateig. No es preocupe que ja li ho conte, només que m'ha cridat l'atenció la coincidència. No la faig esperar més. Ja li he dit que el meu marit va ser un mujeriego, complidor en el treball i en el llit matrimonial, però el fill de sa mare complia també en llits que no estaven santificats pel sant sagrament del matrimoni, en llits i en altres llocs, que aquest borinot no va respectar res! Que Déu l'haja perdonat! Com diu? Sí, ens vam casar a Santa Maria. No, no tinc cap àlbum, però sí unes poques fotos que em va fer el meu germà, n'hi havia poques perres! Jo no anava de blanc, portava dol d'una tia de Cristòfol que li va fer de mare. Ja li les ensenyaré, però no es veuen molt bé. Sí, d’estudi en tenia unes, però les vaig trencar després d'allò. La carn que vol carn, això diuen, me'l va convertir en un pecador i se me'l va endur quan tenia tota la vida per endavant. Si vostè sapiera

què no el vaig deixar? Faré com si no l'haguera sentida? El

Una hora més tard havia mort d'un mal cop al cap. No,

matrimoni és fins que la mort ens separe, que no ho sap

no va esvarar. Calle i no em talle, recontra! i deixe'm se-

vostè? I, a més, ens volíem, ell em volia només a mi, de

guir el fil, que ja em costa prou explicar-ho. Jo el vaig se-

les altres només volia el cos, això no és amor, això és ani-

guir, senyora Maria. Sabia que tenia una nova amigueta. Ho

malitat. Jo sempre vaig pensar que el faria tornar al bon ca-

sabia i prou, si em torna a interrompre ja no li conte res més!

mí. Mossèn Tomàs també ho pensava i, almenys, em queda

No estava segura, però, de qui era. En fi que allà que me'n

el consol que quan va passar allò, encara va poder viure uns

vaig anar darrer d'ell i sí que al principi semblava que ana-

minuts, els suficients per a que el mossèn li donara la ex-

va cap al bar, però, com ja m'imaginava, va passar de llarg

tremunció i el fera comprendre que si no es penedia per

i va girar cap a la Plaça Major, pel passatge de Pepito Gar-

amor a Déu, a la dona, a les filles i al bon nom d'una fa-

cia. Sí, el del Rotllo i Canya. Sí, sí, on estava Casa Nelo. Tor-

mília honrada i respectuosa dels manaments que la docri-

nem-hi! Escolte i deixe’m seguir. El cas és que el meu ma-

na ens ensenya, l'eternitat l'esperava a la volta d'un no res

rit, quan va arribar a la font eixa de la Plaça de la Pescateria,

per conviure amb la dimoniada ensofrada. Vull creure que

es va ajupir per donar-li de menjar a uns coloms, sempre ho

Mossèn Tomàs no em va enganyar. Sé que no ho va fer, ni

feia, era una mania que tenia, i jo vaig dissimular, darrere

per caritat cristiana ni per res. No ho va fer, senyora Ma-

d’un palmito. Era juliol i feia una calda insuportable, enca-

ria: el meu Cristòfol està al cel! No se'n rigue vostè. Què

ra que jo suava més per l'acalorada que m'anava pujant al

li dóna ara? Que ja va fruir del cel ací a la Terra? Mire, deixe'm que em senye, amb la mà dreta com deia el catecisme de la doctrina cristiana que em van ensenyar i que a vostè em pareix que se li ha oblidat. Si segueix dient tantes burrades tinga per segur que em lleve el sonotone i ...Bueno li accepte les disculpes, però faça'm el favor de guardar silenci. Calle i escolte, punyeta! Aquell dia el Cristòfol no va fer la migdiada, encara no li havien arribat els cigrons a l'estómac i ja m'estava dient que se n'anava al bar Tafolet per xarrar amb els amics. César Mateu

Castelló segle XX. Fets i ficcions

cap, que per la calor enganxosa que havia buidat el centre.

el canvi de temperatura, em van sobtar. No m'he acostu-

Cristòfol va travessar la Plaça Major i va entrar a Santa Ma-

mat mai, tot i que, vostè ja ho sap, aquella era la meua se-

ria. Jo em feia creus. No entenia res. Vaig córrer cap a ca-

gona casa i quasi estic per dir-li que ara ja és, fa anys, la

sa, vaig agafar la mantellina i vaig tornar a pas accelerat,

primera. Vaig deixar passar un minut, o dos, o tres, no li sa-

amb el cor desbocat i la suor que em regalimava a borbolls

bria dir, junt a unes cadires de boga amuntegades. Escol-

per tots els porus. En aquell moment, pot ben creure'm, tant

tava i solament sentia veus, crits i passos nascuts en el meu

se me'n donava la calor, la pell humida i el meu aspecte fí-

cervell, sense cap realitat externa que els justificara i els fe-

sic. Estava desconcertada. Què feia el meu marit allí? S'-

ra veritat. No es veia ningú. Se n'hauria anat? M'hauria vist

havia penedit i cercava el perdó i el consell espiritual? Vaig

quan el seguia i havia entrat per fer-se fàcilment fonedís?

entrar per la porta de la plaça de l'Herba. La penombra i

Vaig començar a sentir-me ridícula i el desconcert, la ràbia, la pena, la vergonya, i jo què sé quantes sensacions em van omplir el cor i m'ofegava, senyora Maria, m'ofegava. Em vaig agenollar davant l'altar d'alabastre dels Sants Patrons i li vaig resar a la Mare de Déu, a la nostra Lledonera. A poc a poc em vaig tranquil·litzar, si fa no fa un poquet. Em vaig eixugar les llàgrimes i quan em vaig alçar, l'escassa llum que deixaven passar els alts finestrals que encerclaven el temple, ja era més que suficient per a que les meus pupil·les, dilatades i expectants, pogueren albirar unes figures a l'altra banda, a la capella del Sagrat Cor de Jesús. Eren una dona i un home. No cal que li diga qui era ell. Xiuxiuejaven. Jo em vaig amagar darrere d’una columna, indecisa, i vaig decidir esperar. Els minuts passaven i, finalment, morta d’impaciència i de neguit vaig anar cap a ells, sense fer soroll, lentament. Estaven d'esquena a mi, junt a uns ciris, asseguts en un banc. La penombra m'ajudava en el meu propòsit. Ja es pot imaginar que per damunt de tot volia escoltar de què parlaven, saber qui era ella, confirmar la infàmia. I segur que es pregunta: i després què ? Si vol que li diga la veritat, en aquell moment no pensava en el després. El meu cap anava tan ràpid que em sentia incapaç d'aturar algun dels pensaments que venien i se n'anaven abans que poguera

retindre'ls i fer-ne ús per executar alguna acció. Solament

un símbol de respectabilitat, d'honorabilitat i de virtuts. Tot

vaig saber quedar-me queta ben a prop d'ells, això sí, i pro-

mentida, ni un pam de net! No crec que cap home de Cas-

tegida de la seua mirada per un confessionari. Podia escol-

telló porte més banyes que el seu marit! I això és una do-

tar retalls de les frases que intercanviaven: - " No puc, això

na cristiana i decent? Que no s'ho creu? Que no pot ser?

no m'ho demanes! "- deia ell, amb veu apagada - " Ho has

Tampoc podia creure'm jo el que estava escoltant aquell dia

de fer, tu em vols. Anem-se'n. Tinc diners, fugirem lluny! "

i en un lloc sagrat! La conversa va seguir pels mateixos via-

- Encara ara no entenc com és possible que no em des-

ranys si fa no fa: ella rebaixant-se i ell, acovardit, davant l'es-

maiara allí mateix, pel que volia dir el que havia sentit i

posa de l'amo de les terres que treballava. Ell em volia, sen-

perquè, de seguida, senyora Maria, vaig reconéixer la veu.

yora Maria i la Maruja només era una femella de tantes pits, cul, cuixes: carn! - ni se li havia passat pel cap abandonar-me. El dimoni el temptava dia sí, dia també, vestit de dona, de mala dona. Fa de mal creure, però li ho assegure: Cristòfol era creient, devot, carinyós, tendre... era meu. Encara no sé com he pogut seguir vivint. Bé sí que ho sé, hi havia les filles i hi havia la Mare de Déu i hi havia Crist i hi havia tota la meua fe, que m'ha salvat. I ja sé que s'ha de perdonar, no m'ho diga, que ja li ho veig a la cara, però costa, es fa tan difícil, quan t'han fet tan de mal i veus com la causant camina per la vida d'excel·lentíssima senyora rebent afalacs i benediccions. M'és igual si el qui tot ho pot i els seus representants a la Terra l'han perdonada, millor per ella, però jo sé que la seua ànima és ne-

César Mateu

gra i està tan bruta com la Magdalena el diumenge per la nit del dia de la romeria. No em cega l'odi en absolut. No

Ni jo m'ho hagués pensat mai, ni crec que vostè em cre-

m'ho diga això! Ja sóc massa gran i ja he fet prou penitèn-

ga quan li diga el nom: la Maruja Marqués. Ja està dit!...

cia. Jo sabia i sé que no tenia sentit escampar allò i li jure

Ja ho sabia que no em creuria. Doncs li ho jure per les meues

que de la meua boca, després d'aquell dia no havia eixit ni

filles, aquesta senyoritinga, hipòcrita, robamarits i pecadora,

una paraula. La seua família era massa important i ningú no

que no ha treballat en sa vida, filla de rics i esposa de ric, es

n'havia de fer res de les febleses del meu home. És cert que

va enamorar de Cristòfol i no va tenir prou en pecar contra

durant un temps em va trontollar la fe, però gràcies a Déu

el sisé, sinò que va voler llevar-me'l, deixar-ho tot, provo-

va durar poc. No li puc dir si va ser una setmana o un mes,

car un escàndol, destrossar dues famílies i mire-la ara: tot

en tot cas, no crec que els dubtes s'allargaren més. Em pre-

Castelló segle XX. Fets i ficcions guntava per què el Nostre Senyor se l'havia endut a ell? Per què a ella no l'havia castigada? ¿ Per què quan la indignació va véncer la paràlisi que m'atenallava i l'aire dels meus pulmons va arribar a l'oïda d'aquella bandarra convertit en la paraula que la definia: puta, puta, puta, puta... ell es va alçar sorprés, va tropessar amb ella, i va caure amb els braços estesos cap a mi? I per què el seu caparró tan dur no va aguantar el xoc amb aquell cantell trencat de pedra picada i dura de Borriol? Massa perquès que no he sabut mai contestar, però que he après a acceptar. Els designis del Senyor són inexcrutables. La resta, se la pot imaginar. Podria dir-li que va morir en els meus braços, però no seria veritat. Quan va exhalar l'últim sospir de la seua vida terrenal al seu costat només estava mossèn Tomàs - beneït siga ell i el seu record - ja li ho he contat abans. Que on estava jo? Li puc dir com, no on. Sé que estava fora de mi i que la histèria bategava en el meu cor i s'havia instal·lat en el meu cervell. Sé que em vaig ajupir i que les mans se'm van omplir de sang, de la seua sang. Sé que vaig veure clarament que se'm moria. Sé que el xiscle llarguíssim i desesperat que va eixir de la meua gola encara s'amaga en les voltes d'aquest temple que, malgrat tot, m'estime tant, encara tremola en tots i cadascun dels porus de les seues pedres. Sé que, de seguida, em vaig veure rodejada de gent, que no em face dir d'on va eixir. Sé que algú, mossèn Tomàs segurament, em va apartar d'ell per intentar auxiliar-lo. Sé que la vaig buscar i la vaig insultar amb una tirallonga de paraules lletges que no sabia que sabia. Sé que la vaig voler matar. Sé que em vaig voler morir. Sé que ja aleshores em vaig culpar per haver-lo seguit, però també sé que estava escrit que havia de rebre la extremunció i morir allí, a uns pocs metres d'on havia estat batejat, feia trenta anys,

abans que la púrria roja i atea que ens manava la incendiara

gú, van trobar uns lladres amagats i van evitar un robatori.

i després la derrocara. Ja ho sé, no em diga res. Sé que els

No ho sabia? Van eixir al periòdic i tot. No, no tinc cap re-

seu pare era ro... , perdone, era republicà i que va morir

tall, potser el seu fill, que sap d'eixes coses, podria trobar-

afussellat. Li torne a demanar perdó, però també sé que

lo, em faria tanta il·lusió. Deixe'm pensar, allò degué ser

ell era un home de bé, al meu judici, equivocat però just,

l'any 47 o, potser el 48 , no n'estic segura, el que sí que re-

i que ell no va aprovar aquella barbaritat. No parlem d'açò

corde és que era Setmana Santa. Fixe's vostè, quin sacrile-

ara, vull acabar de contar-li-ho tot. No m'ho pensava de

gi! Allí va rebre l'eucaristia tantes vegades i va confessar to-

cap manera, però m'està fent molt de bé. Li deia que Cristò-

tes les seues faltes, les seues debilitats humanes, d'això n'estic

fol no podia haver mort en altre lloc. Allí va ser batejat, ja

totalment segura, tant com que m'està esperant al cel. De

li ho he dit. Conserve una foto petita d'eixe dia, ell està en

vegades, però, m'angoixa pensar que jo arribaré pansida i

braços de la madrina, en la porta que dóna al carrer de l’Ar-

arrugada, vella i que ell no em reconeixerà. No em mire ai-

xiprest Balaguer, rodejat pel pare i altres familiars i tots riuen

xí, dona, era una broma, encara no repapiege, jo, el cap

sense saber que moriria de la manera més absurda deu me-

el tinc ben clar, tant de bo tinguera igual les cames! Sap? i

tres més al nord, el mateix any que Santa Maria va ser ele-

això sí que no és broma, mai no va confessar-se en altre lloc,

vada a la dignitat de cocatedral. Allí va rebre la primera co-

això jo ho veig normal, a mi tampoc m'agradava explicar-

munió vestit de mariner, ell que mai no va aprendre a nadar!

li les meues coses a un capellà que no fóra Mossèn Tomàs,

Encara recorde com sempre em contava que, després de confesar-se se'n va anar corrents a casa i es va tancar a l'habitació, que compartia amb dos germans. No volia sopar, no volia deixar-los entrar, no volia que ningú el fera perdre la gràcia que li acabaven de concedir. I quan m'ho deia, senyora Maria, ho feia, amb una punta d'orgull, no per contar-me una rebequeria de nen petit. Allí va fer d'escolanet. Se sabia tota la missa en llatí i ningú contestava com ell al capellà. No se'n rigue, però li podria dir l'any, el mes, el dia, l'hora, el minut i potser també el segon que em vaig enamorar d'ell. Només li diré que era un diumenge per la vesprada, que ningú dels dos teníem encara nou anys, que jo estava asseguda al segon banc, que ell feia sonar la campaneta i que mossèn Vicent, se'n recorda d'ell?, celebrava la missa. Allí el va confirmar el bisbe Moll, com a mi. Allí el seu germà Batiste i ell, que a valent no el guanyava nin-

César Mateu

Castelló segle XX. Fets i ficcions

però el cas és que també li va entrar la cabuderia, perquè

ho vaig fer per venjança, odi o rancor! Ja li he repetit que

això sí que era una mania sense sentit, de no prendre la co-

el meu cor ha desterrat aquests sentiments. Senzillament

munió si no era allí. Ni a Lledó! Ja es pot pensar on ens vam

jo estava allí, perquè sempre fa goig presenciar la primera

casar, lògicament, jo vestida de dol, em sembla que ja li ho

comunió dels infants, tan innocents, tan purs i a més, per-

he dit moltes vegades. No, no... bé,... sí, no vull enganyar-

què ara Santa Maria fa també molta patxoca i està precio-

la, m'hagués agradat molt poder haver-ho fet de blanc, però

sa. Mire que m'ha agradat tot el que han fet per a la Con-

va passar el que va passar i, ben pensat, no té cap im-

sagració! Res, res, romanços, una meravella, el que jo li

portància, bé una miqueta sí... xe, no m'embolique ara

diga! Total que em vaig mudar, tampoc massa, no es pen-

vostè! Ja ho veu, únicament el sagrament de l'orde sacer-

se. Vaig matinar, i vaig seure al primer banc que no esta-

dotal no li va ser administrat a Santa Maria, els altres tots!

va destinat a les famílies, que per cert, quanta coentor, i

Bé, em ric, perque, he, he, ..., és que un dissabte de ves-

quin mal gust en algunes mares, i en algunes abueles, més

prada,... va ser una trapelleria sense malícia, ja pot con-

pintades que unes mones per a més inri. El cas és que ha-

tar,..., el cas és que, ell mateix m'ho va contar, la colla d'es-

via arribat tan prompte que quan va començar la cerimò-

colanets que havia estat convocada a les quatre, va aprofitar

nia, em feia mal l'esquena i se m'estaven dormint les ca-

que el mossèn, estava assegut a la sagristia fent una beca-

mes, de manera que vaig preferir posar-me dreta i caminar.

deta, després d'un bon dinar, i va escenificar una missa can-

Vaig anar cap a la sagristia i em vaig col·locar entre la gent

tada - ja veu quina ocurrència! - que el capellà de veritat

del cor, des d'allí ho veia molt millor, aixina que, sense

va tallar en sec i amb uns quants calbots, quan el capellà

quasi voler-ho, havia eixit guanyant. Les xiquetes estaven

de mentida, el meu Cristòfol, ja s'ho haurà imaginat, co-

precioses, ja sap, con núvies petitetes. Els xiquets, templats

mençava un sermó abrandat i sentit que imitava el to i

i repentinats, ja no anaven tots d'almiralls o de marine-

els gestos d'aquell... Ai, Senyor ! Tinc la gola seca de tant

rets com passava abans. Elles i ells s'havien aprés bé els

parlar, senyora Maria. Que no em servirà una altra tasse-

cants, les oracions, les contestacions i les lectures. La flo-

ta de xocolate? Gràcies! Ummm, què bó! Sempre m'ha

risteria que havia rebut l'encàrrec dels pares havia acon-

agradat el xocolate. Ja ho sé que li ho he dit moltes vega-

seguit que les flors lluïren sense llevar protagonisme a qui

des. Sí, sí, m'és igual amarg, amb llet, en tassa, o com si-

li corresponia. La il·luminació era perfecta. La talla de la

ga, ni que fóra de garrofa, com el que vam haver de men-

Immaculada Concepció estava tan resplendent i bella com

jar després de la guerra! Escolte, d'això que li he explicat,

sempre, o potser un poc més, no li sabria dir per què. Hi

... D'acord, d'acord, no s'enfade! Que vostè no s'enfada?

havia més silenci i recolliment que altres vegades. La ca-

No cal que m'ho diga, ja m'agradaria a mi tenir la seua ge-

lor, feia acte de presència, com sempre, però no semblava

nerositat i la meitat de la tranquil·litat que té. Que la que

importar-li a ningú, millor dit a quasi ningú, perque ella

està enfadada és ella? Qui vol dir la Maruja? Bé , doncs

suava a pesar que la seua mà dreta anava, impulsivament,

ja sap, ara tindrà dues feines! Ni se li ocurrisca pensar que

amunt i avall amb aquell ventall tan lleig, que li feia joc

Castelló segle XX. Fets i ficcions

amb la cara que, per moments, amenaçava perdre el qui-

quet fóra el nét d'una dona que va llançar un xiscle tan agut

lo de maquillatge amb què havia intentat dissimular l'in-

que va badar el vitrall que feia poc s'havia instal·lat de Sant

dissimulable. Un xiquet alt i ros, amb jaqueta blava i ga-

Cristòfol, i que aquesta dona fóra la Maruja Marqués no és

lons daurats, va llegir una de les lectures amb veu clara i

més que una casualitat, un fruit de l'atzar, faça el favor de

nítida i més tard va cantar, junt a una xiqueta quasi tan gua-

creure'm i no se'n riga, dona, que ja sap que el que jo dic

pa com la meua néta, amb una perfecció que, certament,

va a missa. Ui, crec que ja estan ahí, vaja preparant la cal-

va omplir de carn de gallina els braços de la majoria dels

derilla!... No torne a començar, senyora Maria, per favor,

presents. Tot era perfecte. Els sants dels vitralls semblaven

res de xavalla, calderilla i no es parle més!

contents, la tendresa i l'emoció presidien l'acte i, finalment va arribar el moment esperat, el que justificava tot l'acte, tots els preparatius, totes les hores de catequesi. El capellà es va disposar a donar la primera comunió a aquella mainada il·lusionada i expectant, que anava per fi a combregar, a rebre el sagrament més excel·lent i de major dignitat. Senyora Maria, no em pot retraure res. Vaig fer el que calia. Quan el xiquet ros i alt, capritxós i bufó, de jaqueta blava amb galons daurats, després de ficar-se a la boca l'hòstia consagrada, el cos, la sang i l'ànima del Nostre Senyor Jesucrist, va tenir una, dues, tres arcades i la sagrada forma en lloc de seguir camí cap el seu estómac, va caure a cinc metres de mi, sobre la blanca pedra, sempre freda, malgrat les altes temperatures i el xafogós aire estiuenc, ningú no em va haver de dir el que calia fer: vaig avançar decidida cap al lloc de l'incident, em vaig ajupir lentament - una ja no és tan flexible com abans - vaig agafar amb cura la forma, ja no tan rodona com uns segons abans i li la vaig entaforar, llengua avall, vulgues o no vulgues, al bufó i capritxós xiquet, davant la mirada atònita dels pares, dels companys, dels familiars, i d'un fotògraf gros i barbut que va immortalitzar l'escena. Al capellà li ho vaig explicar després i vull creure que em va comprendre, encara que de capellans com mossèn Tomàs jo ja no en conec. Que el xi-

VIDA QUOTIDIANA

100

Castell贸 segle XX. Fets i ficcions

101

Del cinematògraf al cinemascope Vida Quotidiana

Al principio nada fue. La diestra de Dios se movió Y puso en marcha la palanca... Saltó el mundo todo entero Con un brinco primaveral. Pedro Salinas

XAVIER LLOMBART I BOU

che los cuadros del cinematógrafo con siseos y burlas expresivas salvándose y saliendo incólume del general apetito el cuadro titulado "Baños de playa ". Es parlava que les imatges estaven desenfocades i borroses, que les pel.lícules eren molt curtes i amb poc sentit i que al final cansaven la vista. Un dels acudits de l´Heraldo deia:

es primeres exhibicions públiques del cinema es fe-

"En un espectáculo público descompúsose días atrás el apa-

ren a París, pels germans Lumière, el 28 de desembre

rato, quedando el cuadro completamente a oscuras. Enton-

de 1895 ( dia dels Innocents). Sis mesos després es representava a Madrid on es projectaven pel.lícules de vint

ces el empresario exclamó: ¡Combate de negros dentro de

metres preses del natural: un tren arribant a l´estació, una

l´aparició del cine a la nostra ciutat.

un túnel!" Com poden suposar no va ser molt convincent

finestra oberta al mar ... Les entrades costaven una pesseta

En els mesos següents el cinematògraf s´instal.là en un

i la durada de la projecció estava al voltant d´un quart d´ho-

barracó de la plaça Tetuán, éssent el primer cine fix el Ri-

ra.

balta, situat davant la Farola, encara que es parla del "TeaL´espectacle produí sorpresa i admiració, encara que la

visibilitat no fos perfecta; i és que el cine arreplegava l´herència de la novel.la popular, del teatre, del music-hall etc.

tro Nuevo de la Magdalena" com el primer cine de Castelló. El cinematògraf es presentava al costat del fonògraf, per

Potser per això no fos ben mirat pels intel.lectuals de l´èpo-

tant tots podien escoltar al mateix temps el repertori. És fà-

ca.

cil d´imaginar que tot açò era cada vegada de major inteEl cinematògraf arribà a Castelló el 10 de desembre de

rés per al públic de la ciutat.

1896 ( un any després de París) i la presentació va tenir lloc al Teatre Principal. Segons les notícies de l´Heraldo de Castelló l´esdeveniment no fou un èxit "el público devoró ano-

Vull expressar el meu agraïment per la seua col.laboració a Ferran Olucha, Antoni Valesa i Pepe Doménech.

102

Entre les primeres projeccions es troben les que feien

Castelló segle XX. Fets i ficcions CINES "NOVEDADES" I "LA PAZ"

referència a la guerra de Cuba, açò augmentava consi-

El cine havia aconseguit l´acceptació del públic i

derablement l´interés del públic per saber i veure tot el

així sorgiren noves sales com "La Paz", "Fantasio" i "No-

que estava relacionat amb aquesta guerra.També tin-

vedades", de les quals les més importants van ser el "No-

gueren molt èxit " Pasión y Muerte de Jesús" i " Magia

vedades" i "La Paz". Del "Novedades", Jaime Nos diu

en el Teatro de la Ópera de París" entre altres. L´He-

que era purament i simplement un magatzem amb bu-

raldo deia : "todo Castellón irá a disfrutar de tan culto

taques, sense calefacció i, quan hi havia poca gent, la

y sorprendente espectáculo ".

temperatura hi era molt baixa , per això va ser conegut

Després el cinematògraf s´allotjà en locals modests,

com " la nevera" o " la sibèria".

i, si a Madrid es pagava una pesseta per l´entrada, ací

El cine més popular i al qual anava més gent era

es feien sessions a 30 cèntims en butaca i 10 les de ge-

el cine "La Paz" ( després "Doré" i "Rialto") al cantó dels

neral, s´admetien els xavos falsos i en algunes ocasions

carrers Herrero i Asensi. En aquesta sala i abans dels

fins es regalava un pastisset per entrada.

anys vint es feia cine a diari, amb programes renovats

103

els quals eren látracció dún públic majoritàriament jove. Les sessions combinaven el cine amb varietés; dáquestes pel . lícules les que tingueren més acceptació foren les còmiques de Charlot, Harold Lloyd i Tomasín. En aquest cine actuava un grup de músics, encapçalat pel pianista Pepito García, que interpretava les cançons al principi i als descansos de les projeccions. Entre les diversions del cine estaven les produïdes quan es trencava la cinta i mentre la reparaven, els xiquets cridaven "¡ otro toro! ¡ otro toro !" i els més majorets pegaven amb els peus al terra de fusta o colpejaven amb els seus bastons i paraigües sobre bancs i baranes, per no dir els que sénllumenaven amb llumins. Però en aquest cine "La Paz" es produí un fet que marcaria per molt de temps la vida castellonenca. El dia 17 de novembre de 1918, mentre es projectava "Los huérfanos del puente de Nuestra Señora" una persona del públic cridà ¡foc! i això provocà un gran aldarull entre els espectadors que va fer que morissen vint-i-un xiquets, la majoria per asfíxia. El diari Mediterráneo, uns anys després i en el llenguatge característic de l´època, ho explicava de la manera següent: "La gente se arremolinó para salir... los pequeñuelos faltos de dirección y si se quiere de inteligencia (esme, coneixement o senderi, como se llama en valenciano) se entaponaron y todos ellos murieron por embrayuctamiento o explaxamenta (sic)". Després dáquestos fets, sóbriren tres portes al carrer Herrero, amb les quals era el cine més ràpid en ser desallotjat i el públic tornà, éssent el més concorregut. "ROYAL", "DORÉ", "VICTORIA" I "GOYA" El dia 26 de març de 1921 sínaugurava la sala "Royal",

104

Castelló segle XX. Fets i ficcions

al carrer Enmig, la qual du a terme una renovació dels es-

dir molts estudiants i els que vivien al raval de Sant Roc.

pectacles. Aquesta obertura fou acompanyada del cine "Vic-

El cine "Goya", inaugurat el 15 de juny de 1929 i si-

toria", més modest i de la construcció del gran edifici del

tuat davant de l´institut Ribalta, comptava amb una gran te-

"Goya" .

rrassa en la qual es podia veure el cine prenent la fresca

El cine "Royal" era propietat de Vicent Renau, empresari

amb una aigua civada, orxata etc. Eren els temps del Char-

experimentat, el qual donà una nova orientació al cine de

lestón, "los felices años veinte".

Castelló. Decorà la sala a l´estil modernista de l´època i or-

A la plaça de bous, en estiu, es feien representacions de teatre i sarsuela i projeccions de pel.lícules, les que tam-

ganitzà una orquestra de set músics: pianista, dos violins, viola, violoncel, contrabaix i clarinet. El Royal era el cine de la " gente bien ", s´hi portaven les millors pel.lícules i tenia

bé comptaven amb el favor de la gent.

els darrers progressos tècnics de projecció. Anys després s´in-

de "Capitol". I al "Teatre Principal" en 1933 es realitzaven

corporà al cine sonor amb la millor maquinària del moment.

sessions mixtes de cine, boxa i teatre amb l´ídol local Por-

El senyor Renau va adquirir després el cine "La Paz" i li va canviar el nom pel de "Doré", un nom internacional que portaven nombrosos salons déspectacles. Aquest cine comptava amb una pianola que tocava el popular Antoniet. A les localitats de general, el famós galliner, les entrades no estaven numerades i la gent jove anava amb cacaus, tramussos, moniatos al forn, carabassa torrada... ja poden imaginar on paraven les pells i crostes dállò que es menjava, al pati de butaques des dón quan algú rebia un impacte, cridava insultant als de dalt. És a dir, la lluita entre els de galliner i butaca era diària. Com que el cine era mut, també era normal que els més graciosos llegiren en veu alta titulars més expressius com " cobarde", "traidor" etc. amb la consegüent xiuladissa del assistents. Després de láparició del "Royal", el "Teatre Principal" donà un nou impuls al cinema instal.lant-se un grup electrogen i déixa manera es canviava el corrent altern en continu i la projecció tenia més claredat i fixesa. El cine "Victoria" ( popularment anomenat "Codony") sínaugurà el 1928 al carrer Arrufat Alonso, hi solien acu-

L´any 1931 el "Novedades" tornaria a obrir amb el nom

car "el Uzcúdum castellonense". DESPRÉS DE LA GUERRA A partir dels anys quaranta el cine a Castelló va ín-

105

timament lligat a l´empresa Dávalos, la qual compra els cines de Vicent Renau i començà la construcció del ci-

anys després obria les portes el cine "Rialto" (anteriorment "Doré") amb la pel . lícula "Andrés Harvey, Teno-

ne "Saboya". Com comenta Manuel Arrufat pareixia que

rio".

es volia espanyolitzar Espanya, borrant tot nom estran-

El 2 de desembre de 1946 el cine "Rex" s´estrenava amb

ger; així doncs, el "Savoy" es convertiria en "Saboya", el

el film "Alma rebelde". D´aquesta sala es deia que era luxosa, de moderna i artística il.luminació, amb set-centes se-

"Royal" en "Romea" i el "Capitol" en "Capitolio". El cine "Saboya" fou inaugurat el 16 de setembre de 1941 amb una pel.lícula de Hitchcock, mentre que tres

tanta butaques i un vestíbul que tenia bar i guarda-roba. Néren els empresaris els senyors Clausell i Vicent. Lóferta cinematogràfica es completava amb les activitats que a léstiu tenia lloc a la plaça de bous ( cine, lluita

106

Castelló segle XX. Fets i ficcions lliure... ) i la delegació provincial de "Educación y Descanso" organitzava sessions de cine per als xiquets de centres benèfics, tots els dijous. De tota manera si hi ha un fet que marca el cine de la postguerra: és la censura. Qui no recorda la classificació de les pel.lícules a la porta de les esglésies, periòdics, ràdio etc? Aquestes anaven numerades de l´1 al 4 segons la seua "fortor" i amb uns colors distintius. Per a refrescar la memòria dels qui ho visqueren i que ho coneguen els més joves, aquesta era la famosa llista: 1 (color blanc) "Autorizada para todos los públicos". 2 (color blau)

"Jóvenes de 12 a 18 años".

3 (color groc)

"Mayores".

3R (color roig) "Mayores con reparos" 4

(color roig) "Gravemente peligrosa". Totes les cintes quan arribaven a Castelló ja estaven cen-

surades , però algunes encara eren rematades per censors locals. Fins i tot, com ens comenta Salvador Bellés, les seues explicacions o valoracions de les pel.lícules, les quals feia per a Ràdio Castelló, les portava als despatxos de "Educación y Descanso" a la Porta el Sol on el censor més ràpid a desenfundar el bolígraf roig li ratllava les expressions que no li venien de gust. Léstrena de pel.lícules, com Gilda (3R), demostraven també lésperit dálgunes persones. Així el president dÁcció Catòlica exhortava la gent que no anara a veure-la sota lámenaça de condemnar-se al foc etern i ompliren tota la ciutat de pasquins advertint la població del pecat que podien cometre. Però la gent necessitava evadir-se de les seues preocupacions i acudien massivament al cine. És el moment dálgunes situacions còmiques com la protagonitzada pel met-

107

ge Garí, el qual deuria tenir els dits molt llargs o una certa facilitat per relacionar-se amb les xiques aprofitant la foscoreta del cine, i per això se li dedicà aquesta cançó popular, de la qual hi ha diverses versions: Este és Garí, Un metge tan sandunguero Que pels raconets del cine Se la tapava amb el sombrero. Láltre dia en el cine Goya Veuran vostés lo que va passar Quan tots contents miraven la cinta Sálça la gorda i pega un crit: ¡Ací, ací, el metge Garí! Mare, que me magrege, Que me magrege el metge Garí, Mare, no va de risa La llonganissa ménsenya a mí. ¡Ai mare, per favor! Que tinc molta temor. Mare, que me magrege, Que me magrege el metge Garí, Mare, no va de risa La llonganissa em dóna a mí. ¡Ai mare, per favor! Que tinc molta calor. LA SEGONA MEITAT DE SEGLE En aquests moments apareixen sales de cine sota la tutela

Adaptació musical de Ferran Carceller i Joan Llombart

108

Castelló segle XX. Fets i ficcions

de les parròquies, com és el cas de Santa Maria amb el cine "San Pablo" o dels sindicats verticals amb el cine "Sindical" ( avui Teatre del Raval). A la dècada dels seixanta tancaren les portes el "Capitolio", "Romea", "Oeste" i cines déstiu; és probable que láparició de la televisió restara gent, que el cine no tingués la mateixa repercussió que abans i que les sales no estigueren a láltura de les millors, ni de bon tros. També es van inaugurar el cine "Avenida" en 1964 i l´"Astoria" en 1969. Precisament en aquest any 1969 es rodà, a la nostra ciutat, el mig metratge "Castelló 69" dirigit i produït per Rafael Menezo amb actors de Castelló compromesos en la lluita contra el franquisme. Lárgument tractava, de manera metafòrica, la vida de Jesucrist com a líder, seguit pels seus apòstols. Amb escenes en les quals intentaven denunciar algunes actituds de la dictadura. Era una filmació sense diàlegs, però les imatges estaven musicades i a lápartat tècnic van col.laborar professionals de Catalunya. Molts estudiants a lácabament del curs solíem acudir al cine per fer "festa", la qual consistia a fer animalades o com vulguen dir-ho. Els cines triats acostumaven a ser el "Rialto" o el "San Pablo". Meń recorde dúna en què un company amollà un colom i els altres, preparats amb rosegons de pa, practicarem un tir de colom molt particular. O com la pantalla sómplia dóus i tomaques esclafades. Els aposentadors amb les llanternes intentaven esbrinar qui eren els més brètols, i, com açò era quasi impossible, sáturava la projecció i paràvem tots al carrer. A la dècada dels setanta torna a obrir les seues portes el cine "Azul", de lémpresa "Cines Castellón", el qual passà a ser un dels preferits del públic per la bona sonoritat i comoditat de les butaques. El 6 de desembre de 1983 sínau-

109

guren dos nous cines, el "Tàrrega" i el "Porcar" ,de lémpresari Josep Maria Casalta, al carrer Campoamor. Aquestes dues noves sales són el que ve a dir-se com "minicines" i són lémbrió del que posteriorment seran els principals cines de Castelló. Lány 1985 tanquen cinc cines : "Saboya" (després reobrirà les portes), "Rialto", "Avenida", "Astoria" i "Goya", tots ells de lémpresa ESYDE. Després dúna profunda crisi del sector que afectà des dels anys 80 fins a la meitat de la dècada dels 90, el 23 dóctubre de 1996 lémpresari Alexandre Payá posa en marxa les sales "ABCD Rafalafena". Són quatre cines amb una capacitat aproximada de mil persones i que naixen amb la pretensió de canviar els hàbits del públic castellonenc. Així es volen fer matinals els dissabtes i diumenges amb pel.lícules de temàtica infantil, o dedicar una sala al cine dáutor etc. El 5 de novembre de 1998 sínauguren els cines "Ábaco", de lémpresa " Cines Ábaco S.L.", a la ciutat del transport. Són deu sales amb una cabuda de dos mil espectadors i el president de lémpresa, Manuel Martínez, diu que s´hi inclouran pel.lícules en versió original, cicles, sessions matinals i nocturnes, és a dir, la gent podrà gaudir del cine a qualsevol hora del dia. Aquestes sales tenen pantalles de fins 80 m2, so triamplificat i digital, cafeteria, sala dáudició etc. Com poden suposar, un nou concepte de cine que satisfà les exigències del aficionats dáquests moments i que es manifesta en una major presència déspectadors. Pareix totalment superada la crisi dels anys anteriors, i això que avui tothom pot disposar de diversos canals de televisió i tenir fàcil accés a altres mitjans audiovisuals, però "anar al cine" és una altra cosa no comparable a quedar-se

Incendi del cine Saboya. César Mateu.

110

Castelló segle XX. Fets i ficcions

a casa mirant la televisió, afortunadament. Els més sentimentals diran que el cine de dos mil no té léncant o látractiu del de meitat de segle. Em pregunte si era el cine o els records dúna joventut que no tornarà i que massa vegades idealitzem. I un darrer interrogant: el segle XXI portarà la normalització lingüística als cines de Castelló? Deixarà d’ haver zero pel.lícules a l’ any en valencià en una ciutat on encara som milers els qui el parlem? L’ última paraula no la tenen les distribuïdores, ni els empresaris, realment la tenim nosaltres. BIBLIOGRAFIA - AMORÓS, A.(1991). "Luces de Candilejas". Colección Austral Espasa-Calpe. Madrid - ARRUFAT, M. (1986). "Apuntes para una historia de los cines de Castellón". Castelló Festa Plena. Castelló. - DIARI MEDITERRÁNEO. Anys 1941, 1944, 1946, 1949, 1996, 1998. - HERALDO DE CASTELLÓN. Anys 1896, 1899, 1916, 1918. - NOS, J. (1977). "Evocaciones del Castellón de medio siglo atrás". Diario Mediterráneo. Castelló. - TIRADO, J.L. (1995). "El Teatro Principal 1894-1994". Excmo. Ayuntamiento de Castellón de la Plana. Castelló.

111

Xispum Tacatrac ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO

Vida Quotidiana

Era en Onda rajoler, "taronjero" a Almassora. I en estiu, de platja a fora actiu, barat i viatger. Anava al Grau de gaidó, el joguet de Castelló.

n dels períodes de creixent activitat econòmica per a les comarques de la Plana i voltants, va ser, sens dubte, l'últim quart del segle XIX, con-

cretament entre els anys 1874 i 1898, conseqüència directa de la gran expansió experimentada en el cultiu del taronger. Mostra d'això i pel que a Castelló respecta, després de

Passava per Vila-real

la urbanització del passeig de Ribalta (1869) i la instal·lació de l'enllumenat de gas (1871), comença la construc-

mirant-se la mandarina

ció d'emblemàtics edificis de la ciutat com l'Hospital Nou

entre entristit i formal;

(abril 1883), l'Audiència Provincial (juny 1885), la Plaça

creuant el Pont i cabal

de Bous (juliol 1887) i la Presó Nova (setembre 1887).

del Millars, riu de saó. Ai, joguet de Castelló

Negre, lluent, betumer del carbó que se “tragava”, llaminer, sempre parava a cal Xato, el pastisser. Bons olors duia a un pulmó, el joguet de Castelló. Baixador Plaça de la Pau. S’observa a la dreta la marquesina de la pastisseria de Casa el Xato. Col.lecció Comas Aldea.

112

Castelló segle XX. Fets i ficcions

Resultat d'aquest apogeu econòmic, serà també el projecte

pessetes distribuïdes en 1.600 accions al portador, per

del Tramvia a Vapor que enllaçarà Onda amb el Grau de

un nominal de 250 pessetes per acció. Les oficines de la

Castelló, passant per Castelló, Almassora i Vila-real. El pe-

companyia es van establir provisionalment a Castelló, al

riòdic local “La província”, es fa ressó del fet en el núme-

carrer de la Magdalena (ara d’Escultor Viciano) núm. 4,

ro del 16 d'octubre de 1881.

cantó al carrer de Temprado, encara que el domicili so-

La iniciativa d'un grup de financers catalans i aporta-

cial de la Companyia era a Barcelona.

cions de capital d'alguns accionistes castellonencs, va fer

Iniciats els tràmits per a la concessió de terrenys i la

possible la constitució, a la ciutat de Barcelona, el 13 de

implantació de la línia, no és fins a juny de 1888 que arri-

juliol de 1887, de la "Companyia del Tramvia a Vapor d'On-

ba a Castelló la primera locomotora (la número 1), reme-

da al Grau de Castelló", amb un capital social de 400.000

sa des de la factoria de Munich pel seu fabricant Krauss

113

Carrer d’Escultor Viciano, abans de la Magdalena i popularment “de la Vieta”. Col.lecció César Mateu.

Locomotivfabrik i el 18 de juliol del mateix any es realit-

sible que se sumara a les estacions de la línia. També va es-

za la prova oficial de la secció Castelló-Grau de Castelló.

tar a punt de modificar-se el traçat de la línia al seu pas per

De tota manera, la inauguració oficial de la línia es va pro-

Vila-real, al proposar aquest Ajuntament un desviament per

duir un mes més tard, concretament el dilluns 13 d'agost de

l'interior de la població, però, finalment, es va conservar el

1888. Després de les corresponents benedicció i celebra-

traçat contemplat en el projecte inicial, és a dir: a l'eixida

ció religiosa, i amb les andanes de l'estació plenes de pú-

d'Almassora, la línia discorria per un lateral de la carrete-

blic, dos combois van eixir amb direcció al Grau. El primer,

ra de Madrid a Castelló al seu encreaument pel riu Millars,

compost per locomotora, furgó i sis cotxes, es va encarre-

realitzava la seua entrada a Vila-real per la carretera N-340

gar de traslladar autoritats i invitats mentre que en el segon,

i es desviava seguidament a la dreta en sentit ascendent fins

amb locomotora i tres cotxes, viatjaven dues bandes de mú-

a Onda.

sica encarregades d'amenitzar els actes.

Després de la prova realitzada l'1 d'agost de 1889 en-

Prompte van començar els preparatius per a la implan-

tre Castelló i Almassora, i la definitiva entre Castelló-Al-

tació de la secció Castelló-Almassora-Vila-real. Encara que

massora-Vila-real el 27 de setembre de 1889, s'inaugura-

Almassora no estava inclosa en el projecte inicial de la com-

va oficialment aquesta línia el dia 31 d'octubre d'aquell

panyia, les gestions de la corporació municipal van fer pos-

mateix any. Un tren guarnit compost per locomotora, furgó

114

Castelló segle XX. Fets i ficcions

i set cotxes, va eixir de l'estació de Castelló a les 11,30 h.

els elaborats per la indústria rajolera, fins al punt de plan-

del matí, traslladant directius de la companyia, autoritats i

tejar-se la companyia l'augment del parc compost de qua-

invitats i la banda de música "La Lira" de Castelló.

tre locomotores a causa de la gran quantitat de demanda

A la seua arribada a Almassora va ser rebut per les au-

sol·licitant els serveis del tramvia.

toritats municipals i la banda de música local, que van

Amb el temps es va observar que part de la indústria

incorporar-se als festejos pujant en un segon comboi que,

d'Onda es canalitzava principalment a través del Grau de

juntament amb el primer, es van dirigir a Vila-real, i van

Borriana i no pel de Castelló, per la qual cosa la com-

fer la seua entrada en aquesta estació a les 12,15 h. De

panyia del tramvia es va veure forçada a buscar un enllaç

nou van ser les autoritats locals i la banda de música corres-

entre Onda i la platja de Borriana, que normalment trans-

ponent, els encarregats de fer els honors als trens visitants,

correria entre Vila-real i el Grau de Borriana. L'interés per

coincidint a les andanes de l'estació de Vila-real les corpo-

aconseguir la concessió d'aquesta línia, era compartit per

racions municipals dels tres ajuntaments amb les respecti-

la Societat Borrianenca de Tramvies, empresa que explo-

ves bandes de música de cada localitat. El 5 de novembre de

tava una concessió de tramvia de sang, o de tracció ani-

1889, van ser col·locats el rellotge i la campana en cadas-

mal, entre el Grau de Borriana - Borriana i l'estació del

cuna de les estacions d'aquesta secció, i es van iniciar els ser-

nord (tren Almansa-València-Tarragona) d'aqueixa po-

veis de manera regular.

blació. El 26 de gener de 1904, el Senat va atorgar la con-

Però la companyia del tramvia a vapor no hauria es-

cessió de la línia Vila-real al Grau de Borriana a la Com-

tat fidel al seu nom si no haguera fet arribar les seues lí-

panyia del Tramvia d'Onda al Grau de Castelló, mitjançant

nies a la població d'Onda. El 17 d'abril de 1890, es va

l'aprovació del "Ferrocarril de via estreta entre Vila-real

inaugurar la secció entre Vila-real i Onda, amb l'eixida des

i el Grau de Borriana". El 7 de juliol de 1907 s’inaugura

del baixador de Castelló d'un comboi que va traslladar

aquesta secció, última que pensava captar la companyia,

membres de la companyia i autoritats fins a Almassora, per

fet que no va ser del grat de la Junta d'Obres del Port de

a tot seguit seguir cap a Vila-real. Des d'allí, després d'a-

Castelló, ja que part de les mercaderies que hi circulaven,

rreplegar els representants de la localitat, van partir en di-

ho farien ara per l'embarcador de la platja de Borriana.

recció a Onda, on van ser rebuts amb el protocol de rigor i les bandes de música "L'Ondense" i "Artesanos".

**********

Amb la inauguració d'aquest últim tram, es va complir el compromís adquirit en el seu dia de disposar de la lí-

Per a cobrir les necessitats dels 28,400 km de la línia

nia completament acabada en el termini comprés entre

d'Onda al Grau de Castelló i els 10,600 km del ramal

agost de 1888 i abril de 1889. Això va suposar una im-

de Vila-real al Grau de Borriana, la companyia del tram-

portant millora en la distribució i comercialització dels

via comptava amb una sèrie de material de tracció i ma-

productes agrícoles de la zona, en especial la taronja, i

terial mòbil, i que en el moment de la clausura de la lí-

115

nia, l'1 de setembre de 1963, estava compost pels següents elements: MATERIAL DE TRACCIÓ. Es disposava d'un total de 13 locomotores, de les quals 9 eren originàries de la companyia i 4 transferides del tramvia Palamós-Girona-Banyoles. Les numerades des de la número 1 a la número 8 van ser fabricades a Alemanya per Krauss Locomotivfabrik AG de Munich, i d'elles, de l'1 a la 4 presenten característiques semblants. Les 3 primeres van ser construïdes en 1888 i van constituir el primer parc de la companyia mentre només es va realitzar el servei entre Castelló i el Grau de Castelló. Desprès de la inauguració de la secció entre Castelló-Almassora-Vila-real va arribar, al desembre de 1889, la número 4, que va ser immediatament posada en servei. Les locomotores números 5, 6, 7 i 8 són les denominades "Compound". Fabricades en 1890, van ser destinades a la tracció de trens de mercaderies purs i mixtos, ja inaugurada la secció Vila-real-Onda. Aquest tipus de locomotores es caracteritzaven per l'aspecte asimètric que presentaven vistes de front, a causa de la diferent grandària dels dos cilindres que posseïen. Això era a causa del sistema d’expansió "Compound", que consistia en la introducció del vapor des de la caldera en un cilindre d'alta pressió (menut) i el vapor que eixia d'aquell cilindre passava a un altre de baixa pressió (gran) on era reutilitzat. La locomotora número 9, rebuda el 13 d'octubre de 1905, va ser fabricada aquell mateix any per Hohenzollern en Dusseldorf (Alemanya) i es va destinar per a cobrir l'increment de trànsit que s'originaria en l'ampliació de la secció Vila-real-Grau de Borriana.

Locomotora núm. 5. “Compound”. El diferent tamany dels cilindres li dóna aquest aspecte asimètric. Col.lecció germans Roses.

116

Castelló segle XX. Fets i ficcions

Les quatre locomotores restants van ser remeses a Cas-

els automòbils. La companyia de l'Onda-Grau de Caste-

telló després de la clausura del ferrocarril Palamós-Giro-

lló, va adquirir l'any 1927, dos automotors construïts en

na-Banyoles amb les números 7, 8, 18 i 19. Les dues pri-

Bedford (Anglaterra) per "The Motor Rail & Tramcar Cº

meres, fabricades per Hohenzollern de Dusseldorf l'any

Ltd", i va dotar a cadascun d'ells, d'una rama de 3 cotxes

1907, es van incorporar en juliol i juny de 1960 respec-

llargs construïts als tallers de la companyia en el Grau de

tivament, i portaven el nom de "Palamós" la número 7 i el

Castelló. El seu elevat consum de combustible va fer que

de "La Bisbal" la número 8. Les locomotores 18 i 19 es

als anys de la postguerra foren apartats del servei, sent

van fabricar a Bilbao per la Cia. Euskalduna en 1929 i van

transformats als tallers del Grau en dos cotxes de viatgers

arribar a Castelló el desembre de 1957 la primera i el fe-

amb 50 seients, dotats d'amplies finestretes.

brer de 1956 la segona. Aquestes locomotores no van do-

MATERIAL MÒBIL. Aquest tipus de material es divi-

nar els resultats esperats, i van ser utilitzades en serveis es-

deix entre el dedicat per al servei de viatgers i l'utilitzat

poràdics i en el transport de mercaderies.

per al transport de mercaderies.

No seria correcte acabar l'apartat del material de tracció sense deixar de mencionar els automotors, als que pot

- Cotxes de viatgers. Pot distingir-se quatre sèries diferents:

definir-se com un cotxe de viatgers al què se li ha incor-

La primera, de fabricació belga, i la segona, fabricada

porat un motor de gasolina refrigerat per aigua. A causa

a Barcelona i Girona, són de característiques semblants.

de les seues característiques i a una major autonomia, els

Els cotxes tenien plataformes davantera i posterior, amb

automotors van ser la resposta de les companyies ferro-

un habitacle central on es disposaven seients longitudi-

viàries a l'auge que estaven aconseguint els autobusos i

nals. Com a curiositat, la fitxa tècnica de la companyia

117

deia respecte a la capacitat d'aquests cotxes que "eren per

contra les parets, entre dos de les quatre portes d'accés

a 16 passatgers asseguts i de peu els que càpiguen". Dos

situades just al centre del vehicle. Retirats del servei els

cotxes de la primera sèrie van ser transformats en cotxes

caps tractors dels automotors tèrmics, van ser transformats

de correus mixtos, és a dir, meitat furgó postal i meitat

als tallers del Grau de Castelló, en dos vagons de 50 seients

cotxe de passatgers.

i dues àmplies plataformes en els seus extrems per les

La tercera sèrie era la formada pels sis cotxes destinats

quals hi accedien els passatgers.

als automotors i els resultants de la transformació dels

Procedents del tancament del ferrocarril Palamós-Gi-

dos caps automotors. Els primers, de 13,5 m. de llarg i un

rona-Banyoles, es van rebre un total de 15 cotxes que

pes d'11,5 tm, van ser construïts als tallers de la com-

componien la quarta sèrie. Un d'ells, dividit en dos com-

panyia en el Grau, amb una capacitat per a 44 passatgers

partiments de sis seients cadascun, era considerat com un

asseguts en 36 seients reversibles, situats transversalment

cotxe de primera classe. Altres dos, combinaven la clas-

amb disposició 2 + 1 i dos seients longitudinals disposats

se preferent amb la general i els dotze restants eren cotxes de 16 seients de classe general.

Cap d’automotor tèrmic transformat en cotxe de viatgers, als tallers del Grau de Castelló. Col.lecció germans Roses.

118

Castelló segle XX. Fets i ficcions

- Cotxes de mercaderies. Considerats part fonamental

sincràsia de totes les poblacions per on va prestar els seus

del material mòbil de qualsevol companyia ferroviària, el

serveis. També és possible que el qualificatiu donat al

parc de vagons de mercaderies del tramvia Onda-Grau

tramvia d'Onda a Castelló vinga influït per l'aparició,

de Castelló havia perdut tot el protagonisme des d'anys

en 1903, d'un periòdic satiricopolític amb la capçalera-

abans al tancament de la línia, i eren els vagons de pas-

títol de La Panderola.

satgers els que rebien tota l'atenció.

- Inaugurada la secció entre Castelló i el Grau, en ple-

No obstant això, al tancament de la línia en 1963, el

na temporada estival, el servei va ser ben acollit pel pú-

parc de vagons de càrrega reflexava un total de 174 va-

blic en general. El preu del bitllet en primera classe era

gons de mercaderies, distribuïts en 5 furgons, 25 vagons

de 0,55 pessetes i en segona classe de 0,35 pessetes.

tancats, 8 vagons plataformes i 136 vagons de vores bai-

- A l'any de la inauguració d'aquesta primera sec-

xes dels quals 24 estaven fora de servei. Cal destacar, en-

ció, era tal la demanda de serveis durant el període esti-

tre aquests vagons de mercaderies, un vagó de socors amb

val que, entre l'1 i el 26 d'agost es van transportar 93.000

el més variat material com a pales, maces, falques, gats

passatgers només al trajecte Castelló - Grau i viceversa.

mecànics, serres, farmaciola, una llitera, etc., i també un

Tan sols en els quatre dies de les festes d'agost d'aquell

vagó cisterna procedent del desballestament d'un vagó

any 1889, es van traslladar 14.503 viatgers dels quals

de vores baixes on s'instal·là un tanc cisterna.

6.076 van utilitzar la Panderola el 17 d'agost, últim dia de les festes.

********** Durant els seus 75 anys d'existència, moltes han estat les anècdotes i curiositats relacionades amb el tramvia; tantes com partidaris n’han lloat els èxits i proeses o detractors n’han criticat els errors i limitacions. De totes, farem menció a algunes d'elles: - Els primers anys de servei no va gaudir d'una bona imatge, com així ho demostra el qualificatiu de "Panderola", terme despectiu si cap amb què va ser popularment batejat, i que segurament és una derivació de la paraula panerola (escarabat). Així doncs van ser, en aquest cas, els detractors del tramvia, els que amb el terme de Panderola van denominar tota una institució que amb el temps va assolir un gran arrelament, integrant-se en la idio-

La núm. 7 al baixador de la Plaça de la Pau. Col.lecció César Mateu.

119

- Molts han estat els accidents en què s'ha vist involucrada "La Panderola", generalment produïts per imprudències de vianants i passatgers. L'any 1899, però, es va produir, possiblement, l’únic cas en tota la història de "La Panderola" d’atropellament de dues persones en dos accidents distints i en el mateix dia. En el trajecte entre Castelló i Almassora, un passatger en estat d'embriaguesa, va caure a la via des de la plataforma del penúltim vagó, i va ser atropellat pels dos últims, la qual cosa va provocar el descarrilament dels tres últims cotxes del comboi. Des d'Almassora va eixir en la seua ajuda un altre comboi d'auxili amb personal per a reestablir a la via els tres vagons descarrilats, amb tan poca fortuna que en el lloc denominat "Venda del Rullo", el comboi d'auxili va atropellar una altra persona que es trobava estesa a la via. - A l'abril de 1905, és el rei Alfons XIII qui va utilitzar La Panderola com a mitjà de transport per a conéixer l'estat de les obres del port de Castelló. Curiosament, acabada la visita al port i de tornada a Castelló, el tramvia que conduïa a S.M. va descarrilar el vagó reial en la revolta del carrer Bonavista, i va ser de nou col·locat a pols als carrils de la via pels mariners del Grau que havien acudit a veure el rei. Anys més tard, al juliol de 1912, va ser S.A.R. la infanta Isabel qui va visitar de nou les obres del port i seguidament les instal·lacions de la pedrera de Les Serretes, utilitzant per a això els serveis de La Panderola, sense que en aquesta ocasió hi haguera cap esglai reial. I tants, i tants esdeveniments entorn d’una figura de ferro i vapor, que ha constituït part de la història d'una petita part del món, d'una comarca i les seues poblacions on La Panderola ha marcat amb la seua existència una època entranyable, coincident amb el seu creixement i desenvolupament industrial.

120

Castelló segle XX. Fets i ficcions

Si bé hem començat aquest reportatge amb unes rimes

BIBLIOGRAFIA I IL·LUSTRACIONS. Fora de la típica enu-

al·lusives al tramvia, escrites per R. Montornés i proce-

meració d'autors, llibres, editorials, etc. que puguen ser-

dents del llegat de l'escriptor castellonenc Àngel Sánchez

vir de suport a la redacció d’un escrit, vull en aquest cas

Gozalbo, no veiem millor manera d'acabar-lo que amb

fer especial i única menció a l'obra de JUAN PERIS TOR-

altres versos del poema "Elogi de La Panderola" d'Enric de

NER, “El Tramvia a vapor d'Onda al Grau de Castelló de

Forcà, escrits igual que els primers, amb motiu del tan-

la Plana · 1888-1963”. Premi d'Humanitats "Ciutat de Cas-

cament de la línia.

telló" 1993, constitueix un magnífic i extens estudi, profusament il·lustrat, que arreplega amb detall totes les par-

Qui no ha viatjat en ella

ticularitats sobre la companyia del tramvia, la seua

no sap “lo” que és "disfrutar".

explotació, els esdeveniments històrics, la descripció del

Poc a poquet va a la d'ella

material de tracció i mòbil i un ampli etcètera que van

de la muntanya a la mar.

conformar la trepidant existència d’un tramvia a vapor, "La Panderola", el joguet de Castelló.

Corre els jardins de la Plana xiulant com un verderol. I quan es cansa, descansa; que per a tots ix el Sol. ................ No feu burla jovenalls, de la vella Panderola, puix passaran cent anys i es seguirà cantant "que vola". **********

121

L’esport present en totes les festes Vida Quotidiana

JOSEP MARIA ARQUIMBAU

n totes les manifestacions festives que ha celebrat

zona concreta del món, per més allunyada que estiga, a

la ciutat de Castelló durant el segle que acaba de

la categoria d’esdeveniment universal, i, en especial, pel

concloure, l’esport sempre ha estat present; des dels

que fa als campionats nacionals, europeus o mundials de

mateixos esdeveniments relacionats amb la patrona de

les especialitats més variades, i, sobretot, per les Olim-

Castelló, la Mare de Déu de Lledó, tant en els de la seua

piades que cada quatre anys concentren l’atenció del món

coronació, com en els del sisè centenari de la troballa de

sencer, en allò que és lluita permanent contra el cronò-

la imatge –quan hi hagué el campionat d’Espanya de mo-

metre, el gol o la distància, entre l’admiració de persones

tonàutica, l’actuació de l’aleshores número 1 del tennis,

que assisteixen, atònites, a aquestes competicions ins-

Manolo Santana, o exhibicions d’acrobàcia aèria amb els

taurades en honor de Zeus, i que en moments concrets

campions mundials, Carles Alòs i Tomàs Castaño, per po-

de la seua història feren possible fins i tot la interrupció

sar alguns exemples concrets –com, sobretot, en les fes-

de guerres per a la celebració d’aquests Jocs, i que Pierre

tes de la Magdalena. Tant en la versió anterior a 1945 com

de Coubertin rellançà en l’època moderna fins a elevar-

després de la reestructuració d’aquestes a partir d’aques-

los a la situació daurada per la qual avui travessen.

ta data, que amb una nova i brillant imatge, l’esport, tant

És lògic pensar que els esports més autòctons sempre

de competició com l’esport-espectacle hi ha ocupat una

han tingut un espai important en tots els programes de fes-

parcel·la destacada.

tes. La pilota valenciana –Castelló arribà a tenir dos trin-

L’esport ha esdevingut una cita necessària quan

quets, un al carrer del Governador i l’altre a l’avinguda

un poble vol donar pas a una manifestació d’exaltació po-

del Dr. Clarà—, les competicions de tir i arrossegament

pular, com són les festes, no sols pel que suposa en la per-

–la nostra era una ciutat agrícola i hi havia moltíssimes

sona d’esforç físic, pràctica, i, per tant, tècnica, sinó per

cavalleries--, les mateixes corregudes per la joia i les com-

haver esdevingut un autèntic espectacle de masses, afa-

peticions de tir de colom i de tir al plat, en les quals Cas-

vorit per l’impuls dels mitjans de comunicació que han

telló sempre ha tingut bons competidors, eren tradicio-

elevat qualsevol esdeveniment que es produeix en una

nals. Però, a tot això, caldria afegir, per ser territori marítim,

122

Castelló segle XX. Fets i ficcions

les competicions de vela, i, sobretot, els esports del mo-

Ja des de la constitució del Club Esportiu Castelló,

tor. Les festes de la Magdalena foren durant molts anys, a

a partir de 1922, encara que ja abans ja s’havien disputat

partir de 1953, escenari, de proves del campionat d’Es-

alguns encontres, el futbol tingué també el seu protago-

panya de motociclisme que reunia milers d’aficionats, en

nisme, buscant alguns anys la presència d’equips impor-

un circuit que inicialment feia la volta al parc de Ribalta,

tants per disputar allò que hom anomenava Trofeu Mag-

que després s’estengué per les rondes, posteriorment pel

dalena.

polígon Rafalafena, quan estava en construcció, fins arri-

La freqüència amb què, per exemple, s’incorpora-

bar al passeig Marítim i l’avinguda Ferrandis Salvador. Fins

ren els concursos hípics a les festes de Castelló, tingué

i tot els anys del popular automòbil Biscuter, el circuit de

com a conseqüència que en la dècada dels cinquanta es

la plaça del rei Jaume I i l’Hort dels Corders, el 1957, fou

construís una instal·lació, ubicada en el parc de l’Oest on

testimoni de les evolucions d’aquells bòlids.

es disputaven també partits de futbol i competicions ci-

César Mateu

123

clistes, camp municipal d’esports que es coneixien po-

de l’oratge, però finalment s’elevà el 22 de març, quan

pularment amb el nom de Tir de Colom que, lamenta-

sobrevolà la plaça de bous, on, aquella vesprada, hi to-

blement, en uns anys concrets també desaparegué com

rejaven Gallito, Limeño i Belmonte. Tres dies després,

va passar també amb l’antic camp del Sequiol.

en presència de milers de persones que acudiren fins amb

Tanmateix cal ressaltar que en diversos moments concrets es donà molta importància a tot allò que es re-

trens especials de totes les comarques, se celebrà el festival aeri.

lacionava amb l’aviació, com, per exemple, el 1914, quan

Després, seria ja en les festes de l’any 1933 quan

tingué lloc la “Festa de l’Aviació”, en un escenari –en-

s’inaugurarien les instal·lacions de la platja del Pinar, amb

cara no estava construït l’Aeroclub Castelló”—en allò que

un nou festival aeri en el qual participaren aparells de di-

avui podríem concretar en els terrensy que ocupen les ins-

verses procedències, en el qual es reuní moltíssima gent.

tal·lacions de Gaetà Huguet.

En les festes del sisè centenari de la troballa de la

El biplà que pilotava un aviador, de nom Dama-

imatge de la patrona de la ciutat, hi hagué una exhibició

zel, no va poder complir la intenció que tenia de volar

dels campions mundials d’acrobàcia aèria, però és que

fins dies més tard dels previstos, com a conseqüència

uns anys abans, el famós príncep de Cantacuzè també

124

Castelló segle XX. Fets i ficcions

efectuà una exhibició acrobàtica, però no sobre les ins-

Una cosa clara i que s’ha demostrat és que l’es-

tal·lacions de l’Aeroclub, sinó sobre un Castàlia ple de

port ha tingut un paper destacat a l’hora de concentrar

gom a gom.

milers de persones que disposen, a través d’aquesta par-

Competicions d’automobilisme, bàsquet, handbol, ciclisme, pesca submarina, tennis de taula, etc. Anaren omplint en moltes ocasions el programa de les festes, i, darrerament, per referir-nos a un fet curiós, fins i tot es disputa, ni més ni menys que un campionat mundial de boli, un joc pràcticament desaparegut.

cel·la, d’un motiu més per adherir-se a la celebració popular que constitueixen les nostres festes.

125

126

Castelló segle XX. Fets i ficcions

Pepe Oria

Una visió de Castelló des del Caminàs Des de prop

Són amos i senyors

avancen els edificis

del sol daurat, de l’aire

iguals que gegants cecs

que ve de la mar i ens bressola.

i trompellots.

Avancen a camallades

Trepitgen camps

a cops de dent:

ben conreats de panís i carxofes,

una fam sense gust

camins cargolats i estrets

ni mesura.

que estaven allí de sempre.

Ens acorralen

Fan ombra maleïda

contra la bardissa tendra de la vida

quallada de formigó, de filferro,

amb l’ensenya del progrés,

d’altes bastides.

alta, traïda.

F. Mezquita Broch

Castell贸 Segle XXI?

S’acabà d’imprimir el llibre " Castelló segle XX. Fets i ficcions " a l’obrador de Castelló d’Impressió, s.l. el 23 de febrer de l’any 2001, festivitat de Sant Policarp, bisbe d’Esmirna, deixeble de Joan Evangelista i condemnat a morir pel foc, molt ancià ja, mil vuit-cents vint-i-sis anys abans del rebombori d’aquell 23F esperpèntic ple de pors, de misèries i d’interrogants encara no resolts, que celebra el seu vinté aniversari, amb reportatges i llibres, - en un món globalitzat, d’injustícies seculars, perpetuades en el temps, de rics cada vegada més rics, de pobres cada vegada més pobres – i en un Estat que torna a ser, com quasi sempre, la nació de les regions i no l’Espanya de les nacions, tolerant i respectuosa, potenciadora de la riquesa que donen la diversitat i el diàleg, civilitzat i modern, entre pobles de cultures i de llengües diferents.