Filar, menar i fer llata

JERÓNIMO MUÑOZ (ORTELIUS), AMBERES, 1595. DIARIO LEVANTE-EMV, VALÈNCIA, 2003-2004

C AS T E L LÓ A L S S EG L E S X V I I i X V I I I

Braç de les ciutats i viles reials del Regne (1592) a la Sala de Corts del palau de la Generalitat Valenciana, pintat per Vicent Mestre.

Fotografía: Miquel Gómez / Josep Porcar

Edita i imprimeix: Gráficas Castañ Dipòsit Legal: ISBN: 978-84-697-8793-9 Ha dirigit aquesta edició: Associació Cultural Colla Rebombori www.collarebombori.cat

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart, Delfí Traver Portada i pintures: Manolo Alegre Correcció lingüística: Avel·lí Flors i Bonet

Fotografia: els seus autors

Textos de col·laboració: els seus autors Publicitat: Ferran Aparisi Maria Àngels Pons Disseny i maquetació: vetavisual.com

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

9 Brancal

94 Cartografia del país

21 L’Antic Règim al nostre País

99 Joseph Eyximenez i Peset, apotecari i botànic: fets reals

29 El poder polític i econòmic al Castelló de l’Àntic Règim

105 L’ensenyament a Castelló en el temps del bisbe Climent i d’Isabel Ferrer

35 Reformes urbanes a la vila.

La desaparició de les places medievals i la transformació dels espais de relació cívica

113 Entre l’espiritualitat i la temporalitat: la festa pública a Castelló

Josep Miquel Carceller Dols

Francesc Mezquita Broch

José Luis Lorenz Andrés

Miquel Gómez i Garcés

43 El procés de la llengua pels volts de la Nova Planta. La funció de l’Església Vicent Pitarch i Almela

51 L’església de Castelló i la llengua pròpia Avel·lí Flors i Bonet

59 Castelló de la Plana al «Cavanilles» Josep Miquel Carceller Dols

65 L’agricultura

Delfí Traver Barreda

79 La indústria del cànem.

Algunes restes construïdes Miquel Gómez i Garcés

Ferran Aparisi Monfort / M.ª Àngels Pons

Josep Miquel Carceller Dols

Elena Sánchez Almela

125 Musics a castelló (1600 -1725) Diego Ramia i Arasa

133 Intempèrie

Josep Porcar i Museros

135 La balança Primavera lasciva

Francesc Mezquita Broch

137 El somni de la passió produeix ostres Josep Porcar i Museros

9

BRANCAL

L’home que llig Josep Miquel Carceller Dols

L’home que està cuinant unes llentilles en el robot de marca alemanya, que li han portat els únics reis en els que hi creu, aprofita els quaranta-cinc minuts de treball del màgic aparell per replegar i deixar lluenta la cuina nova de trinca que els obrers van enllestir fa poc més de mig any. Mentre acaba d’escurar a l’aigüera el que no li cap al rentaplats, mira per la finestra i veu com els infants de l’escola del seu barri, que fa dos dies que han tornat de vacances, juguen a l’hora del pati, en un matí feiner i assolellat de gener. Ara ja fa un any i mig que l’home que ha caminat una dotzena de pasos, des de la cuina, per seure a la taula del despatx que té a la vora, ja no en fa de vacances, perquè va entrar a formar part del que anomenen classes passives i ha deixat la feina de quaranta anys en escoles públiques com aquesta que, des de la gratuïtat i la llibertat, garanteixen l’assoliment de valors essencials, d’escoles que eduquen per afavorir la integració, la diversitat, la convivència, el pensament crític, lliure i creatiu que enriqueix i prepara els infants per formar part d’una societat més justa, més igualitària i respectuosa envers els drets humans individuals i col·lectius. L’home que no es posa d’acord amb la veueta interna que fa tants anys que l’acompanya i li dóna conversa, per triar alguna de les peces musicals que li agraden i que té emmagatzemades en diferents dispositius, com ara el llapis electrònic, de marca japonesa i trenta-dues gigues de capacitat, que acaba de connectar a l’ordinador, ha tancat la cortina de lleixes que li estalvia l’enlluenarment del sol, però li permet seguir veient, darrere de la pantalla amiga que el fa llegir i escriure contínuament, el paisatge encara més amic, que l’acompanya, sense massa canvis en els darrers anys, en una imatge que cap quadre milloraria i que va descriure, amb mirades sentides, en els primers paràgrafs del Brancal de «Mirar Castelló».

L’home que aprofita el temps lliure sobrevingut amb la jubilació per caminar desvagat sovint pels carrers de Castelló i entre passa i passa mira, recorda i cavil·la escrits que de vegades es concreten en textos reals, sap que ja cal que comence el que correspon al pròleg del llibre d’enguany de Rebombori, la seua colla, perquè en pocs dies caldrà portar els textos maquetats a la impremta i el temps de la mandra silenciosa ha de donar pas, com li demana Micalet –el seu alter ego rondinaire– al del treball creatiu. Li dóna la raó, doncs, però imposa el seu criteri a l’hora

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

de triar la primera de les músiques que l’acompanyarà en la redacció d’aquest brancal. Pensant en el contingut d’aquest llibre que vol divulgar aspectes del passat castellonenc en l’època de l’Edat Moderna, li ha vingut al cap un article sobre el músic valencià del segle xviii Vicent Martín Soler –que signava al «Mediterráneo»’Eric Gras, el periodista crític d’art que va col·laborar amb Rebombori en el llibre del 2011, «Avantguardes»– i ha seleccionat l’obertura de la seua òpera més cèlebre «Una cosa rara, ossia belleza ed onesta», una peça d’aquest compositor que va rivalitzar en fama amb el mateix Mozart en la Viena de les darreres dècades del mil set-cents, i al qual la posteritat no li ha estat especialment generosa. I així, reconciliat inevitablement amb Micalet i escoltant aquesta música esperitosa en do major que incorpora uns marcats crescendi i desenvolupa un tema vivaç i molt melòdic, comença a imprimir els textos que li han arribat per correu electrònic i ha guardat al disc dur en la carpeta que té per nom «Rebombori, llibre 2018: Menar, filar i fer llata» Menar en la seua accepció de remenar, moure d’un costat a l’altre.

Filar, en la seua més habitual de reduir a fil una matèria tèxtil, com ara el cànem. I llata, fent referència a la trena de brins de cànem, d’espart, de palma, de jonc, …, de forma aplanada que serveix per a fer estores, senalles, soles d’espardenya, etc.

L’home que veu com el capvespre dibuixa uns núvols rogencs per la finestra que mira a Almassora, acaba de teclejar en google «Menar, filar i fer llata» i s’ha sorprés al trobar una única referència que el remet a una web de llibres i a una fitxa esquifida que diu en castellana llengua, que en unes poques setmanes, l’associació cultural Colla Rebombori publicarà el llibre «Menar, filar i fer llata.

Castelló segles xvii i xviii», aquest, i anuncia al planeta Terra que la matèria és l’antropologia, la tapa no serà dura, les pàgines seran 150, l’isbn el 978-84-697-9793-9 i les mesures, com és habitual des de fa tants anys, 220x220 milímetres. L’home que acaba de berenar anous i figues seques i ara veu com els núvols s’han pintat de gris fosc i al carrer els fanals ja s’han encés, entén que Ferran Aparisi, el rebomborià membre del nostre Consell de Redacció, encarregat des del segon dels llibres de la nostra col·lecció de demanar l’ISBN –acrònim d’Internacional

BRANCAL. L’HOME QUE LLIG

Standard Book Number– enguany ha estat amatent a fer la gestió amb l’agència que se n’encarrega, tot i que en un llibre com aquest, que no està destinat a la venda, aquest identificador no és obligatori i seria suficient amb el dipòsit legal. Això és així, pensa l’home que defuig de sempre les veritats absolutes en temes d’opinió, però que sap que n’hi ha de tan meridianament clares que no poden, no haurien de ser objecte de cap debat i menys entre gent de responsabilitat i de poder ni per ignorància, ni per poca vergonya, ni per interessos bastards o de política mesquina, que repugnen a la sensatesa, la raó, o la ciència. Veritats com que una molècula d’aigua té dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen o que els argentins comparteixen llengua amb els castellans o els valencians amb els catalans o mallorquins. Les dues primeres asseveracions mai, però, han estat qüestionades en fòrums seriosos o parlaments de representació popular. Negar la tercera, però, és malauradament habitual al nostre país. I a l’home que s’exclama de tanta ceguesa o encara pitjor de tanta indignitat li entren ganes de dir, com acabava «El dia que va morir Marilyn» una de les primeres novel·les de Terenci Moix: Aneu i que us acaben de criar! I ja posats els seria de molt bon profit perquè s’instal·laren en el terreny de la raó, la lectura dels articles que sobre la llengua en temps del renaixement, del barroc i de la il·lustració, signen al nostre llibre dos persones de tanta vàlua com Vicent Pitarch i Avel·lí Flors. L’home que admira profundament l’activisme generós i desinteressat de prebendes personals de tots dos, és alhora extremadament escèptic respecte al profit, les lectures i els «adoctrinaments» dels qui neguen la unitat –concepte sagrat en altres camps– de la nostra llengua, sovint sense parlar-la ni transmetre-la als fills.

L’home que s’ha aixecat del llit ben d’hora, ben d’hora i està prenent-se una infusió de timonet sap que qui ja està, però, ben criadet és l’amic ja esmentat, Ferran Aparisi, que a més a més d’aconseguir els isbn i de negociar subvencions, mai no ha deixat de signar textos en els llibres publicats des del «Caminàs i les ermites» de 1997 –el que va començar la particular bbc (Biblioteca bàsica de Castelló) de la Colla Rebombori– i quasi sempre, cal remarcar-ho, és el primer a presentar-los a l’opinió i revisió de la resta dels membres del Consell de Redacció. Fa quasi tres mesos que l’home que ja s’ha acabat la infusió, va llegir el seu article sobre Joseph Eyximenez i Peset el botànic castellonenc que esmenta tan elogiosament Antoni Josef Cavanilles: «Hallé en Castelló lo que no se encontrará en España, ni tal vez fuera de ella, esto es, un hombre que sin libros, sin haber visto jardines, ni tratado con botánicos ha dibuxado las plantas, aves y mariposas de aquel término, distinguiéndose en el reyno vegetal, pues ha dibuxado y animado con colores naturales como 700 plantas, notando en donde se crian, quando florecen, y el uso que tienen en la medicina…».1 I amb el seu enginy, la seua socarroneria innata, el seu talent natural, l’humor intel·ligent que el caracteritza i la col·laboració inestimable de M.ª Àngels, la seua esposa, fa anys que ens regala uns missatges publicitaris que van aparéixer per primera vegada el 2011, quan vam pensar ironitzar un poquet amb els punts que es donen per pàgines de publicitat, a les bases de la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià referides a publicacions per falles, gaiates, colles i altres entitats. A hores d’ara, però, els anuncis creatius i divertits de la parella Aparisi-Pons, són ja un clàssic i quasi una demanda dels amics lectors. I a l’home que escriu aquest brancal, que de cabells va bastant escàs, la publicitat de perruques divuitesques d’enguany li és ben útil, certament! Segurament més que les hipotètiques bondats que s’anuncien de les «dues esquelles Formagin» 1. «Observaciones sobre la historia natural del Reyno de Valencia» (1795). Volum 1, Llibre Segon. Madrid, p. 105.

11

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

del Bar Roc, on mai van sonar les violes de gamba, que ara escolta al despatx que ja no necessita llum artificial, acompanyant en tremulo les veus emotives i barroques de Membra Jesu Nostri, l’extraodinària peça signada per Dietrich Buxtehude, el compositor germano-danés mort a Lúbek, a moltes llegües d’Almansa, pocs dies després de la batalla esdevinguda en aquesta localitat el 25 d’abril de 1707 que va portar la pèrdua dels Furs Valencians i el Decret de Nova Planta que explica, en el text que segueix a aquest, el professor Francesc Mezquita, que va exercir el seu magisteri, fa més de quaranta anys, en l’home que ja ha llegit articles i poemes d’ell –com ara en aquest «Menar, filar i fer llata»– en vint-i-un dels vint-i-sis llibres publicats per la Colla, des del segon « De la Plana, l’horta» editat el 1998. Vint anys després un altre professor de Geografia i d’Història, José Luis Lorenz Andrés, col·labora amb Rebombori per primera vegada i esdevé la cent cinquanta-quatrena persona que ho fa des de l’inici de tot plegat, des del començament del nostre «camí editorial», amb un article que amb noms, dades, xifres i procediments explica i divulga de manera ben entenedora com va ser el poder polític del Castelló de l’Antic Règim i com va coincidir clarament amb l’econòmic.

L’home que ja ha contat, en altres pròlegs, com durant molts anys els premis atorgats per Generalitat Valenciana a Rebombori s’han reinvertit en actes, llibres, exposicions o concerts, acaba d’assabentar-se de la mort d’Enric Banyuls, el músic de Corbera membre de l’emblemàtic grup Al Tall i, de seguida, li ve a la memòria l’actuació que la colla va patrocinar a la plaça Major, la nit del dissabte 3 d’octubre de 1998, i pel pendrive, pel llapis electrònic, amb música enregistrada que té connectat al port USB de l’ordinador, escolta «Processó» una de les cançons de «Quan el mal ve d’Almansa», el vinil que va comprar, acabadet d’eixir a les cases de discos, el 1979 amb l’extraodinària cantata del grup valencià que en paraules del castellonenc Vicent Ventura «actuava contra l’oblit»: «[…] Comença la processó / llarga, trista i desolada. / Va davant el rei borbó, / Felip V el calça llarga; / segueix l’any 1707 / i el Decret de Nova Planta; / l’organista Cabanilles / va sonant una tocata […]».

La música d’aquest Cabanilles, Joan Baptista de nom, organista de la catedral de València durant quaranta anys fins que va morir el 1712, glòria de la música barroca valenciana, és la que substitueix Al Tall i ompli per uns minuts el despatx ple de llibres de l’home que acaba de consultar internet per conéixer detalls de la biografia del músic nascut el 1644 a l’Algemesí i s’extasia escoltant-ne la música en un cd, «Batalles, Tientos & Passacalles», publicat el mateix any del concert esmentat d’Al Tall i on el mestre igualadí Jordi Savall, al front de la formació de cambra Hespèrion XX, fa descendir Cabanilles de la seua tribuna d’organista i ompli de bellesa i de joiosa serenor l’estança, fent servir instruments de l’època del compositor, alguns dels quals apareixen en l’article sobre músiques i músics al Castelló de l’època que ens ocupa del professor, músic i musicòleg Diego Ramia que ja als llibres del 2005 i 2009 ens va il·lustrar amb els seus coneixements i experiències sobre l’art dels pentagrames.

BRANCAL. L’HOME QUE LLIG

L’home que fa pocs dies, ben matinet, va acompanyar el seu amic Miquel Gómez, un dels puntals més ferms de la biblioteca rebomboriana, al Palau de la Generalitat Valenciana, havia estat, fa ja força anys, en una visita guiada amb els alumnes, en aquest edifici, sens dubte un dels més reeixits de la ciutat i aleshores els van explicar que havia estat elaborat amb materials locals, com ara pedra de Godella i Rocafort, taulells de Manises i Paterna, marbres del Buixcarró o fusta de boscos valencians. I que construït en gòtic tardà, amb elements renaixentistes posteriors, les obres havien començat el 1421 amb la intenció d’albergar la mateixa entitat que hui acull i que li dóna nom, la Diputació General o Generalitat del Regne de València, màxima institució foral dels valencians des del 1418, en temps d’Alfons el Magnànim, quan es va convertir en òrgan d’administració dels fons del regne i en el màxim representant d’aquest en absència de Corts. Tenien concertada cita per poder fotografiar les pintures de la Sala de Corts o Nova, bastida en la segona meitat del segle xvi –i que, malgrat el nom, mai va acollir cap sessió de Corts amb presència del rei– Les pintures ben conegudes que, encarregades el 1591 pels diputats a quatre pintors diferents, representen una sessió o sitiada de les Corts, amb assistència dels prelats i dignataris dels ordes religiosos que constituïen el braç o estament eclesiàstic, dels nobles i cavallers que formaven el militar, i dels síndics de les tretze viles del regne, Castelló entre elles, que componien el reial. La idea de la visita es va gestar en el dinar habitual de tots els anys pel Nadal, que reuneix els set membres del Consell de Redacció. Aleshores van decidir que, enguany, a la foto que posarien a la pàgina de l’esquerra de la taula/sumari/índex, on apareixen caracteritzats amb alguna cosa relacionada amb el tema del que tracta cada llibre canviarien, fent servir programes informàtics, les seues cares per les de set dels diputats que fa ja més de quatre-cents anys van ser immortalitzats en els quadres de grans dimensions que omplin les quatre parets del saló. Com que Miquel no havia trobat bones fotos a google de les pintures, se li va ocórrer que podria fer-les ell, i, dit i fet, va saber amb qui parlar i aviat va aconseguir el permís; de manera que a hores d’ara a la targeta de la seua càmera digital ja hi ha unes quantes desenes d’imatges esperant aconseguir el premi de ser l’escollida. I mentre l’amic preparava el trípode, encenia i apagava llums, obria i tancava cortines i premia el disparador, l’home que l’acompanyava, i ara ho conta, el va fotografiar a ell en la mitja hora llarga que tots dos, sols però no de dol, van passar en aquella sala emblemàtica amb quadribarrades pintades fa més de quatre-cents anys i mostres evidents de la qualitat dels mestres artesans valencians. Quan van eixir, les onze tocades, per la porta del carrer de Cavallers, el que Maria del Mar Bonet cantava que té geranis i ombres, humitats

13

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

i tenebrors, saliva i enteniment, van esmorzar uns bons entrepans d’esgarraet en una taverna que hi ha a la vora, on no van parlar de futbol, però sí de justícia, de lleis, de democràcia, de referèndums, de llibertat, de monarquies i repúbliques, de llengües, d’escola i també, com pertocava, dels textos que Miquel havia escrit en aquest «Menar, filar i fer llata» per posar a l’abast de les persones interessades els seus vastíssims coneixements sobre l’urbanisme present i passat, de la vila que els acull i està banyada, pocs dies, pel riu Sec. Comença a ser referència de saviesa el seu amic, en aquest camp de l’urbanisme castellonenc, una altra cosa, però, és que les seues idees tinguen possibilitats de fer-se realitat! Quan tornaven cap a casa li va dir que volia comunicar-se amb el nostre corrector lingüístic, perquè en tornar-li el text sobre la indústria del cànem, li havia fet avinent l’existència d’una bassa, de les que es feien servir per l’enriuat d’aquesta planta, que ell desconeixia i, com l’Avel·lí no va agafar el telèfon i no cal desaprofitar les estones de bona companyia, van seguir parlant de la vida, de la gent, de ràfecs pintats a les cobertes i dels textos quasi acabats que aviat agafarien forma de llibre en les mans expertes i l’ordinador màgic de Josep Porcar, que fa més de deu anys que fa meravelles formals amb el material que li proporcionen.

L’home que està escrivint el pròleg que fa vint-i-quatre en la col·lecció rebomboriana i que solament ha estat substituït dues vegades en aquesta plaenta missió, llig el que va escriure en un mes de gener de fa vint anys : «…no s’entén la nostra plana sense l’horta, sense la terra feraç, quaternària, agraïda a l’aigua, a la mà humana, als suors i els afanys de generacions de dones i d’hòmens, que l’han llaurada i fecundada, en un treball que ha estat quasi i sense el quasi, propi d’artistes, d’artistes que han tingut com a matèria prima la terra i les llavors –el món vegetal– d’anònims artistes…sobre el mateix terreny del terme trepitjant-lo sota el sol, la pluja, el vent o la sequera…i al llarg dels segles han mirat el cel, s’han passat el testimoni i les tècniques, han heretat eines i savieses i li han posat nom als arbres, les plantes, les ferramentes, els ocells, els insectes, els llocs o els habitatges en les diverses llengües que, per les vicissituds històriques i el devenir inexorable del temps, s’han parlat en aquest indret de la Mediterrània occidental…» I la relectura li fa pensar que paraules semblants podrien aplicar-se a tants pobles del nostre País i també als camps que acaba de veure, una vegada més, en arribar a la capital del Túria, però sap que no tot són flors i violes, tot i no entendre ni un borrall en temes agrícoles i no poder escriure amb coneixement de causa com sí que ho fa Delfí Traver, rebomborià de soca i membre actual del Consell redactor, que en sap molt de teoria i de pràctica i ha contribuït amb un documentat article sobre l’agricultura de l’antic Règim a les nostres terres. Efectivament, no tot és idíl·lic, i hi ha moltes coses a millorar i canviar. Recorda, per exemple un article del diari digital eldiario.es que va llegir feia uns dos anys i que troba de seguida, amb una senzilla recerca al buscador. Estava signat per Carme Melo i començava així: « La ciutat de València presenta una característica que la fa única i singular. Està envoltada per l’horta, espai agrícola periurbà que durant segles ha proveït d’aliments la ciutat i els voltants, paisatge cultural generador de vida i d’identitat que ha coevolucionat amb els seus habitants, els quals l’han respectada i l’han mantinguda en un intercanvi mutu i enriquidor. Amb el pas del temps, aquest equilibri anà trencant-se, especialment a partir del darrer terç del segle xx. Mentre que la ciutat s’expandia i ocupava espai d’horta, la societat es replegava vers estils i maneres de vida cada vegada més urbans i alienats del seu entorn. Com a resultat d’aquest procés, que alguns s’obstinaven a confondre amb progrés, l’horta i el seu univers d’agricultura, cultura, patrimoni i relacions socials anaren entrant en un estat progressiu

BRANCAL. L’HOME QUE LLIG

de decadència i, fins i tot, de menyspreu. Foren els anys de la liberalització i la privatització del sòl (amb la fragmentació i la segregació del territori consegüents), del boom immobiliari, l’especulació urbanística, l’expansió residencial desorganitzada, el traçat obsessiu d’infraestructures i l’inici de les polítiques d’orientació neoliberal.

L’horta es comodificà i esdevingué un pastís per a ser repartit i devorat».

L’home que el 1988, dos anys abans del naixement de la colla que edita aquest llibre, va comprar i llegir un llibre de referència en l’etnografia valenciana, «Festes, rituals i creences» d’Antoni Ariño, acaba de llegir el text, interessant i ben documentat com era d’esperar, que publiquem ací sobre aspectes de la festa pública de Castelló de la Plana en els dos segles finals de l’Edat Moderna, de la responsable de l’Arxiu històric municipal de Castelló de la Plana, Elena Sánchez Almela. Aquesta és la segona col·laboració que tenim de la filla del que va ser professor seu a l’Escola de Magisteri, José Sánchez Adell, després de la que ens va fer per al llibre de 2009 «Castilgone…a la riba de la mar» on la vila acabada de nàixer en la Baixa Edat Mitjana, al segle xiii, n’era protagonista.

L’home que en aquests dies d’hivern plàcid a la Plana li dedica tantes o més hores a llegir que a escriure, està ja pels darrers capítols de la novel·la d’Eduard Mira, «El tinent anglès», que els Reis de l’Orient, que tot ho saben, li van deixar la matinada d’encara no fa dues setmanes. El seu protagonista i narrador, Antoni Cruanyes, nebot en la ficció del general Joan Baptista Basset, el conegut heroi de l’austriacisme valencià, en una de les darreres pàgines que ha llegit és enviat, pel seu oncle, a a finals de gener del 1707 d’infaust record, des de València a Castelló en cerca de Lord Peterborough, el comandant en cap dels exèrcits que s’enfrontaven als del futur Felip V, amb una carta que sol·licitava ajuda militar urgent. Caminant arriba, després de superar amb astúcia «l’escamot borbònic que feia la sentinella al llogaret que hi ha just després de travessar el riu Túria i que diuen dels Orriols» al «fastuós monestir de Sant Miquel dels Reis, de l’orde jeroni […] depositari d’una excel·lent biblioteca antiga que conté molts dels llibres magníficament miniats que pertangueren a Alfons el Magnànim i els seus descendents napolitans…En arribar al monestir, l’abat –que era dels nostres– em subministrà roba de llaurador i, una volta travessat el poble d’Alboraia (on vaig tindre la santa barra de fer-me una orxata a pesar del fred), vaig agafar el camí que discorre, entre hortes conreades com jardins, paral·lel a la sèquia de Rascanya, fins a la platja deserta.

M’hi esperava un llaüt avarat sobre l’arena, un llaüt que, de fet, sempre era allà per si calia transmetre ordes, persones, notícies o missatges de forma segura. Dos mariners estaven pintant el buc […]. No és que eixe tipus de vaixells siguen massa ràpids i, a més a més, havíem d’esperar que es fera de nit abans de salpar […]. A rems i a vela i amb un bon llevantet per l’ala d’estribord, en deu hores apenes el llaüt em deixà al Grau castellonenc…».

A Castelló el nostre personatge inventat s’estarà uns pocs dies i ens la descriu així: «[…] no és un ciutat gran, però sí ordenada, polida i neta. Peterbourgh s’hi havia instal·lat al palau de la vila, encara a mig construir a la manera toscana. L’edifici raïa just al costat de l’església major, de sòlida i solemne traça gòtica i amb una torre de campanes solitària i exempta que els naturals anomenen el Fadrí, pel port gràcil i esvelt que lluïx».

L’home que llig molt des de ben menut i tenia ja els vint anys ben complits quan va començar a fer-ho en català, la seua llengua, té a casa milers de llibres ordenats per temes i llengües, seguint criteris a mig camí entre els habituals en biblioteques públiques i altres que a ell li són útils i còmodes per trobar qualsevol volum amb relativa facilitat. Uns divuit metres de lleixes d’una llibreria de bona fusta lacada de negre, acullen les mil tres-centes obres

15

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

de ficció escrites originalment en valencià i en qualsevol altra de les variants dialectals del català. I fa uns minuts, l’home que ha experimentat tants moments de gojosa felicitat llegint, ha tingut la pensada de cercar en eixos prestatges novel·les històriques que, com «El tinent anglés», estigueren ambientades en l’Edat Moderna. I n’ha trobat tantes com vint-i-sis, sense comptar la d’Eduard Mira. Si haguera d’ordenar-les per la data que les va llegir, la primera seria «Crim de Germania» guanyadora del premi «Andròmina» dels VIII Premis Octubre, el 1979 i que l’home que ara torna a tenir-la entre les manys va comprar el dia de Sant Jordi del 1981 en una llibreria del Vendrell, la capital del Baix Penedés on va treballar un any de mestre. A la pàgina blanca on va posar el seu nom, encara continua escrit un cinc seguit de dos zeros, el preu en les antigues pessetes que el llibreter havia anotat amb llapis. Les quatre-centes cinquanta que, descomptat el 10% de la diada, va abonar, van estar ben invertides i tants anys després encara recorda amb delectança el plaer de la lectura de les dues-centes cinquanta pàgines llegides aquell mateix cap de setmana, que no va baixar a Castelló a veure l’estimada, en la terrassa de l’apartament llogat aquell curs escolar a Comarruga, amb la mar de companya i la joventut plena de somnis. Com va escriure el gran

Pere Calders, un dels jurats que havia guardonat l’autor Josep Lozano, en el pròleg d’aquella primera edició, és un text amb valors de lliçons d’història, perquè s’hi pot aprendre (com era el cas) o bé, en el cas dels més afortunats, ajuda a recordar. És també, afirmava l’autor de «Cróniques de la veritat oculta» un llibre que es pot llegir com una novel·la, perquè no reclama del lector que es dispersi del tema bàsic que proposa i perdi el pes del relat. I, efectivament, la revolta de les Germanies, la societat i cultura de la València del segle xvi, el moviment popular contra els sectors socials hegemònics, l’esclafament imperial i l’autoritarisme monàrquic, la quotidianitat, costums, maneres de vestir, els jocs, les festes,…que apareixen en aquesta novel·la coral amb estructura de mosaic, van seduir l’home que ara malda, apressat pel temps que s’esgota, per trobar la recta final d’aquest pròleg del que cada vegada

BRANCAL. L’HOME QUE LLIG

més en qüestiona la seua necessitat argumentant, com li va llegir al mateix Calders, que tot el que puga dir un llibre ho ha de dir el llibre mateix, sense requerir unes pàgines afegides, anteposades, que corren el risc de suposar que el lector és un badoc que cal guiar com un infant. Així que potser siga aquest el darrer dels brancals que escriu i en els pròxims llibres (hi ha un propòsit ferm, escrit i més o menys consensuat d’arribar amb l’actual equip lletraferit fins el 2026) escriga altra classe de textos, per exemple alguna narració que, com la novel·la històrica, jugue amb la realitat i la ficció, amb una reconstrucció ben documentada, rigorosa, gairebé arqueològica del passat, amb fonts ben contrastades i arguments i personatges versemblants, històrics i, encara més, ficticis perquè, com en la gran majoria de les novel·les que acaba de baixar dels prestatges i es prepara a fotografiar, actuen conjuntament amb els reals fent d’autèntic motor argumental, amb actituds i sentiments universals, que ajuden a connectar amb lectores i lectors. I si cal amb alguna inexactitud puntual, amb algun anacronisme si ho considere necessari per fer prevaldre criteris estètics i fer la narració més interessant, entretinguda i llegidora, per damunt de l’àrida objectivitat històrica.

L’home que espera amb candeletes conéixer els dibuixos, les pintures, les il·lustracions de Manolo Alegre, que tornaran a omplir d’art i de vida les pàgines del nou llibre, fa ja una bona estona que escolta impertinències del seu Micalet emprenyador i no troba respostes lúcides, ni intel·ligents per defensar-se dels seus retrets. Finalment el seu silenci s’encomana al seu altre jo, cada vegada més audaç i lliure de vergonyes i de convencionalismes i la veueta interior, avorrida i decebuda, calla també mentre, l’home que respira, fotografia finalment les portades de les vint-i-set novel·les històriques ambientades en l’Edat Moderna que té damunt la taula i no s’està de pensar que si seguira buscant en trobaria alguna altra. Té ara a les mans «Borja Papa» el llibre que el 1996 va publicar Joan F. Mira, un dels escriptors i intel·lectuals vius més importants de la nostra cultura, que fa més de quaranta anys, li va intentar ensenyar, sense massa èxit, a l’institut Francesc Ribalta, els rudiments de l’antropologia en aquell curs posterior al batxillerat i preparatori a la Universitat que es deia cou, acrònim de Curs d’Orientació Universitària, que va substituir al preu, amb la Llei Villar Palasí de 1970 que va implantar l’egb i el bup. Llegir la paraula Borja i veure el nom de l’autor, li porten a la memòria ràpidament l’espectacle «L’adéu de Lucrècia Borgia» que va inaugurar el Paranimf de l’uji, l’octubre del 2009, amb música del gran Carles Santos, malauradament traspassat recentment i textos de Mira, l’antic professor, desmitificant tòpics i posant en relleu la grandesa i la importància de la famosa família valenciana entre la noblesa europea de l’ època.

L’home que ja té la fotografia que volia de les vint-i-set portades, ha posat al mig les d’aquells autors que ha conegut personalment, amb alguns dels quals ha compartit converses, complicitats i afinitats: Pep Castellano, Josep Palomero, Jordi Querol (pseudònim de Toni Royo) i Vicent Usó. No ha trobat, però, novel·les ambientades en l’Edat Moderna d’altres membres del Pont Cooperativa de lletres, com Joan Andrés, de qui sí va encontrar, fa uns deu anys, un agraïment que feia aixi: «A Joan Andrés Sorribes, de Castelló, per la seua apreciable contribució en la forja d’una guia de lectura» en un completíssim treball signat per Manel Ballart Piqué, sobre la novel·la històrica a les biblioteques dels ies, on es comenten i ressenyen més de tres-centes novel·les, classificades per etapes històriques i cicles educatius, de les quals a l’home, a qui li agraden els números, li n’ixen 65 obres referides a l’etapa històrica que va des del descobriment d’Amèrica a finals del xv fins a la Revolució francesa quan finia el xviii, i, d’aquestes, onze, apareixen en la fotografia esmentada al principi del paràgraf.

17

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

L’home que llig en un article d’Aureli Ferrando, publicat al butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura del primer trimestre de 1986, els béns »atrobats» dins la casa del difunt Jaume Bosch, el 6 de febrer de 1664, està bastant convençut que els seus desconeguts avantpassats del segle xvii, haurien viscut en condicions semblants i haurien deixat, en morir, com aquell llaurador pobre de Castelló, potser, una casa senzilla de les que tantes n’hi hauria a la vila de Castelló i que encara han arribat als nostres dies amb entrada, cuina, celler i corral i a la part de dalt «l’aposento» i la sala de damunt l’entrada o una alqueria petita i humil i els quatre trossos de terra i, per exemple, entre altres coses, no massa tampoc, mobles de la casa, com un taula de fusta de pi o sis cadires de corda; i de vaixella i utensilis de cuinar: un plat de polla, una paella, vuit escudelles, cinc olles, dos topinets o un culler; i d’utensilis de pastar, potser un cernedor i una pastera de canya; i de recipients, igual una gerra oliera i una de vinagre, i també una caldera de coure, una bota de vi, una gerra de forment, un cossiolet, un refredador de suro sense barrals i un cresol; i de roba i vestits, tal volta un llençol de bri tramat d’estopa, una capa de pebret i un gipó; i si la cosa no anava molt magra, un matalàs de llana, un rocí per al camp i una sàrria d’espart, una sarrieta de palla, una rella de secà, un albardó i una albarda, un aladre de parell, jou i aixanguers i també una destral i una aixada, un falçonet, una pala i una forca de ventar; i potser apareguera una carabina amb clau de «patilla» i mesures com l’almud o el cànter… O igual algun avantpassat va formar part d’estaments socials privilegiats, d’alguna de les famílies que van tallar el bacallà en temps dels àustries i després dels borbons, i la vida material li va ser més

BRANCAL. L’HOME QUE LLIG

còmoda i les robes més luxoses i els menjars més selectes i les possessions més abundants. Siga com siga, que de segur, la cosa va anar més pròxima a la primera opció, aquell avantpassat –tot i contribuir de forma necessària a continuar la cadena biològica que ha permés l’existència de l’home que plora, sense llàgrimes eixut de sentiment com és, la pèrdua recent de la mare que ja dorm per sempre en l’espai reservat a la bona gent–encara que hagués estat de família noble, principal i plens de riqueses, o, com el tinent anglès de la novel·la d’Eduard Mira, un valencià políglota i viatger, difícilment haguera escoltat la música meravellosa de Bach i les seues suites per a violoncel rescatades tantíssims anys després pel gran, per l’immens, pel músic excepcional i persona admirable, que va ser Pau Casals, com sí que ho està fent ara, i sempre que vol, que és moltes vegades, l’home que ja té ganes d’acabar aquest text, escrit en vuit fulls de DIN-A4, en Times New Roman i cos de lletra 12, perquè encaixe com cal en l’espai que té reservat al llibre que, en pocs dies, podrà acompanyar, en les prestatgeries habilitades, els altres vint-i-cinc rebomborians que l’han precedit. Mentrestant l’home que llig se’n va al llit i acaba d’agafar dos llibres del despatx: una novel·la de Jordi Querol «Quan bufa el ponent» que vol rellegir després de més de vint anys i «Llengua i Pàtria», un llibre que s’acaba d’editar amb textos escrits per l’eminent lingüista Joan Coromines al llarg de més de seixanta anys, des dels temps de la Segona República.

Quan es gite i encenga el llum de la tauleta de nit, decidirà per quin comença. Encara no ho sap quan s’aixeca de la taula, apaga l’ordinador i els llums del despatx i mira la negra nit que li ensenya la finestra amiga que dibuixa mil i un quadres cada dia. El que sí que sap segur, l’home que llig, és que ja se’ls haurà llegit quan en uns pocs dies tinga a les mans aquest «Menar, filar i fer llata» que vol creure tornarà a ser útil, agradós i de molt bona lectura.

19

21

L’Antic Règim al nostre País

Francesc Mezquita Broch

INTRODUCCIÓ

En una primera lectura la diferència entre els segles xvii i xviii rau en el canvi de dinastia reial: dels Habsburgs als Borbons i aparellat amb açò la de l’estructura administrativa que passa de l’Espanya foral al centralisme borbònic i les seues conseqüències. És cert que també porta novetats en les institucions de l’administració del territori i canvis en l’estratègia de la política internacional que lògicament encetaven noves aliances familiars –dels borbó– que regnaven alhora a França i Espanya.

Però tampoc no hem d’oblidar que, tant el segle xvii com el xviii, responen a allò que els historiadors anomenen antic règim, és a dir la pervivència del sistema social i econòmic provinent de l’edat mitjana, que afecta els ressorts del poder polític i econòmic en mans de la monarquia amb la convivència de les classes o grups privilegiats (noblesa i església) que eren una minoria demogràfica, mentre que la resta de la població estava molt lluny d’assolir aquelles posicions. Certament, dins d’aquesta gran massa de població, la situació no era la mateixa. Per una banda, aquells que en conjunt podrem anomenar classes mitjanes gaudien d’una millor condició econòmica, però d’altra banda la major part de la població formada per camperols, criats domèstics, aprenents de tallers i gent sense ofici constituïen un conjunt social sense a penes drets, recursos ni possibilitats de millora. Es veritat que, en el segle xviii, a causa de l’expansió econòmica que es produeix, les classes mitjanes augmenten, igual que els seus negocis i les possibilitats d’accedir a rangs més alts, però l’estructura de poder, allà on es decideixen els canvis estructurals, roman intacta.

Una societat, tant la del segle xvii com la del xviii, dominada ideològicament per l’església catòlica, que va impedir amb les armes de l’Estat i la repressió de la Inquisició, l’entrada de la reforma protestant, però també del progrés, sempre sospitós d’heretgia. En el segle xviii els aires il·lustrats que arribaven de França eren constantment vigilats en tots els àmbits, més encara arran de la Revolució de 1789, quan Floridablanca, ministre il·lustrat de Carles IV, partidari d’algunes reformes al sistema, es tanca en un reaccionarisme defensiu, entrant-li por («el pànic de Floridablanca») davant de l’amenaça de reformes profundes, frustrant així definitivament qualsevol intent de reforma del sistema.

COLLA REBOMBORI. F. MEZQUITA BROCH

Expulsió moriscos.

Gabriel Puig Roda, 1894. Museu de BB.AA. (fotografia Miquel Gómez)

EL SEGLE XVII En el segle xvii assistim, en primer lloc el 1609, a l’expulsió dels moriscos, musulmans convertits a cristians, d’alguns dels quals es sospitava que ho havien fet falsament i que conspiraven amb els berebers del nord d’Àfrica contra Espanya. Però a la fi es tractava, en llenguatge actual, d’una autèntica neteja ètnica que va afectar, segons els càlculs de Joan Reglà, entre 117.000 i 170 000 persones, sols en l’antic regne de València, la qual cosa representava una tercera part de la població total. «Un percentatge tan alt ens permet de comprendre la catastròfica ruïna del camp, agreujada per les dificultats de la repoblació» (Reglà 1968: 81). En una societat basada majoritàriament en les activitats del camp, podem entendre la magnitud de la crisi que va suposar, donat que els moriscos eren llauradors de rendiment i qualitats excel·lents. Aquesta idea del perjudici que va causar l’expulsió dels moriscos perdurarà durant molts anys en la societat. Al respecte podem contemplar en el Museu de Belles Arts de Castelló, el quadre L’expulsió dels moriscos (1894) de grans dimensions del pintor de Tírig, Puig Roda, en el qual ha traslladat a la posteritat aquesta idea, en les figures d’uns moriscos i d’altres protagonistes, funcionaris del rei Felip III.

L’ANTIC RÈGIM AL NOSTRE PAÍS

També, més tard, el 1648, es produeix la crisi de l’imperi espanyol, evidenciada en el regnat de Felip IV amb el seu privat el Comte Duc d’Olivares i la política de centralització territorial –Unió d’Armes– al servei de l’imperialisme castellà que va provocar la revolta de diversos territoris de la monarquia hispànica (Portugal, Catalunya, Aragó, Andalusia) tractant alguns d’ells de separar-se (ens sona?), com ho aconseguia finalment Portugal.

La crisi de l’imperi espanyol, on «mai es ponia el sol» semblava un voler i no poder, en una etapa en què les arribades d’or i plata d’Amèrica escassejaven cada vegada més, de tal manera que no es podia fer front a tots els pagaments que requeria el manteniment de l’imperi, Tant és així que l’Estat es va declarar a vegades en fallida.

Per això es va optar, com una solució, demanar més recursos als pobles d’Espanya, rebel·lant-se alguns d’ells com Catalunya i Portugal, i aprofitant-se d’altres com del Regne de València, perquè, segons el mateix Comte Duc d’Olivares, «Es que a los valencianos los tenemos por mas muelles». D’aquesta manera ens va tocar afluixar diners per subvencionar els somnis imperials castellans.

L’esgotament de l’imperi, durant el segle xvii, va ser testimoni d’una excel·lent literatura castellana, coincident amb l’última etapa del «segle d’or» amb obres d’escriptors fonamentals que, als que ja tenim una edat, ens van fer estudiar per tots els costats: Tirso de Molina Vega, Calderón de la Barca, Quevedo, Góngora, Cervantes. D’aquest últim, la seua obra cabdal, el Quixot, pot representar la idea d’aquest esforç inútil en un moment en què no hi havia recursos per a tanta empresa. El seu protagonista refereix contínuament els somnis imperials, mentre que Sancho tracta sempre de fer-li veure la realitat. A banda d’això «la picaresca» que es va desenvolupar en el mateix període, forma part dels gens, de la mentalitat, que arriba fins avui en dia amb les activitats característiques: enganyar, furtar, aprofitar-se, estafar... pràctiques habituals de Lazarillos, Rinconetes, Buscons i Celestines que han quedat com prototipus d’aquella societat i que encara serveix actualment d’espill.

En aquella societat també van treballar una sèrie d’artistes excel·lents, que podem visitar en el Prado i altres museus del món, Velázquez, Murillo, Ribera, Ribalta, Zurbarán, del qual podem veure obres del seu taller en el Museu de Belles Arts de Castelló, amb una temàtica quasi exclusivament religiosa i també la relacionada amb la cort reial, els que manaven i podien pagar, tot per a la seua glòria i per incrementar el sentiment religiós (la ideologia de la Contrareforma) en la societat. Palaus i esglésies són els símbols. La societat civil és quasi inexistent. Les classes baixes campen com poden per sobreviure.

A finals del segle xvii, es troben ja símptomes de recuperació, en el mateix regnat de Carles II. La teoria que aquest període és quan la crisi toca fons, sembla que es així, però igualment és l’inici de la recuperació amb mesures reformistes proposades per tal de realçar l’economia sense tocar els interessos dels «grans». En relació amb aquesta situació, un petit grup de científics innovadors –els novatores– prenen consciència de la situació deficient de la ciència a Espanya i tot el que açò comporta respecte de la millora de la societat, amb obres i actituds noves vers el progrés científic i material: Juan B. Juanini publica el seu «Discurs físic i polític», que posa de manifest un coneixement que revela que estava al corrent del que es feia en aquest respecte a Europa. De la mateixa manera Juan de Cabriada, amb la seua Carta filosófico-médico chymica, denunciant el retard espanyol respecte d’Europa.

Va ser molt important l’aportació valenciana amb els matemàtics Tomàs Vicent Tosca i Joan Baptista Corachan,

23

COLLA REBOMBORI. F. MEZQUITA BROCH

també la del gravador i microscopista Crisòstom Martínez. Igualment la del matemàtic i astrònom Josep de Zaragoza, jesuïta, natural d’Alcalà de Xivert, que va estudiar en la universitat de València; i, encara que hagués pogut quedar-s’hi com a professor, va preferir exercir la docència en diversos col·legis de jesuïtes. Les seues obres com Aritmètica universal, Trigonometria o Geometria magnae in minimis, tenen una clara intenció didàctica. Tan important o més, és la tasca com astrònom en contacte amb els millors estudiosos europeus i amb una orientació ideològica moderna.

Aquests renovadors «novatores» constituiran l’arrel directa de la ciència espanyola durant la il·lustració del segle xviii.

EL SEGLE XVIII D’acord amb açò l’expansió econòmica i la recuperació durant el segle xviii no arriba de sobte com un efecte exclusiu dels programes reformistes il·lustrats, sinó que hi ha arrels ben evidents en els últims anys del segle xvii.

Els «novatores», abans anomenats i estudiats fa temps pel metge i historiador de la ciència J.M. López Piñero, són una mostra evident.

La mort de Carles II, precisament el 1700, dóna lloc, després de la Guerra de Successió, al canvi de dinastia, els Borbó, pels Àustria, però aquest fet no es fa de manera gratuïta sinó que comporta uns costos molt alts no sols per a Espanya en el context internacional amb la pèrdua de territoris europeus i el prestigi de primera potència, sinó també en l’ordre intern, com veurem i més a prop encara, en el territori de l’antic regne de València.

No obstant açò, no hem d’oblidar que la situació política general que venia arrossegant-se de segles arrere, va continuar igual, el sistema d’antic règim quedà evidentment intacte durant tot el segle, i més encara, malgrat que a França va haver-hi una Revolució que va acabar amb les estructures d’aquell sistema, entrant així en el món contemporani.

La cultura il·lustrada estava en mans d’una elit vinculada al poder i a la monarquia, la majoria, eclesiàstics, que escrivien llibres o feien propostes sobre les reformes que podien fer-se per la millora general de la població, però sense afectar res que fos fonamental del sistema del Despotisme Il·lustrat. No obstant això, eren reformes que van tenir repercussió en el futur en la cultura i les activitats econòmiques. Les Societats econòmiques d’Amics del País eren institucions privades, però de protecció reial, formades per molts eclesiàstics, que també proposaven reformes i difonien avanços científics, útils per a la població en general. A València, se’n va fundar una el 1776, amb socis de Castelló i alguns pobles de la província com Sogorb, Onda, Vila-real, Sant Mateu, Alcalà, Almenara, Altura i Vistabella, entre altres.

D’aquesta minoria d’il·lustrats n’hi ha dels més importants com Gregori Mayans, valencià d’Oliva, reformista, «canalitzador d’inquietuds i defensor d’un criticisme històric, la seua curiositat intel·lectual s’estenia per tots els camps del saber». Josep Cavanilles, del qual ja es parlarà de les seues Observaciones en un altre lloc.

Francisco Pérez Bayer, natural de València però amb fortes arrels a Castelló d’on era sa mare, i a Benicàssim, on

L’ANTIC RÈGIM AL NOSTRE PAÍS

tenia moltes propietats, era filòleg, amb importants càrrecs eclesiàstics i molta influència davant la Cort. També es pot incloure en aquest apartat el bisbe Josep Climent, per la seua preocupació per l’educació i la fundació del les Aules de Llatinitat, primer a la plaça dels Pescadors i després al carrer Cavallers, de Castelló. La seua definició com «integrista i il·lustrat» mostra el seu caràcter conservador i les contradiccions del Despotisme Il·lustrat. El fet que tots aquests personatges foren eclesiàstics palesa un fet que s’arrossegarà fins el segle xix, el domini ideològic de l’església en la societat, mitjançant centres educatius per tractar de formar professionals de la societat civil d’acord amb els seus principis.

En el camp de les activitats econòmiques, va haverhi canvis, amb les limitacions pròpies del Despotisme Il·lustrat, una manera de fer política amb programes reformistes –sempre que no afectaren al control del poder polític i als interessos dels grups privilegiats– amb els quals es podien fer canvis no essencials que milloraren una mica la situació de la població en general. Tocar alguna cosa per no canviar res fonamental, però sempre des de dalt, des del poder, aquesta és la idea. Programes d’ensenyament, colonitzacions de noves terres, introducció de cultius, creació de manufactures... sempre, com hem dit, per iniciatives reials, nobiliàries o de les Societats Econòmiques d’Amics del País, jugant a una mena de paternalisme aristocràtic. En aquest respecte, ací a casa nostra, a l’Alcora, el Comte d’Aranda va crear la Real Fábrica de Loza y Porcelana, on hi havia una base d’ollers i terrissaires tradicionals en el país, que va tenir una gran repercussió i importància.

Però els productors de seda de la província que arribaven a fer més de quaranta tones (41.168 quilos) a l’any, seguien enviant-la a telers de València i altres llocs, lamentant-se, per exemple Cavanilles: «Convendria también que algun buen vecino de los acaudalados estableciese fábrica de texidos de seda, de que se cogen más de 8000 libras» (es referia a la ciutat de Castelló).

Essent com era un producte amb el qual es fabricaven peces de roba de luxe, de gran rendiment comercial, Cavanilles trobava a faltar iniciatives particulars dels veïns rics, els quals preferien invertir en la terra i engrandir fanecades al patrimoni senyorial. Però això és un debat que s’arrossegarà al segle xix pel fracàs de les manufactures

25

COLLA REBOMBORI. F. MEZQUITA BROCH

sederes de València, per falta de modernització, a favor de les europees de Milà o Lió amb els telers Jacquard de la revolució industrial.

Però la producció de cànem, al segle xviii en la província, encara era major, quasi mil quatre-centes tones a l’any (1.374.634 quilos) destinades a proveir de cordatge l’Armada i la manufactura de l’espardenya, va aguantar fins a principis del segle xx, sense entrar tampoc en l’estructura i mecanismes de la revolució industrial, però amb una rendibilitat menor que la seda.

L’estructura productiva del segle xviii de caràcter senyorial i gremial es basava majoritàriament en els productes del camp, dirigits alguns d’ells com els que hem vist (faltaria la llana i la terrissa) a la manufactura de petites unitats, i altres al consum directe. Tot això donarà lloc al naixement d’una minoria de la població dedicada al Placa al carrer de Domènec Briau (Fotografia: Miquel Gómez) comerç que tractarà de sobreposar-se a les estructures de l’antic règim, ja que els interessos dels qui governen no eren els mateixos que els seus; aquesta burgesia naixent, no obstant això, lluitarà per enriquir-se i apropar-se a la noblesa, amb la compra de títols, casaments o movent-se hàbilment per la Cort. Alguns d’ells finalment aconseguiran formar part dels privilegiats de l’antic règim, encara que mirats de reüll per la vella noblesa necessitada de capital, però no podran canviar el sistema, ni tan sols ho intentaran amb convicció.

El segle xviii, amb el canvi de dinastia a causa de les conseqüències de la Guerra de Successió i el testament de Carles II, inaugura una altra política administrativa del territori basada en la centralització i la uniformització tot seguint el model francès–borbònic–, passant compte a la vegada, als territoris com el nostre, que s’havien enfrontat (els maulets) a les tropes borbòniques i als botiflers.

Els Decrets de Nova Planta van oficialitzar –de facto– aquestes polítiques, deixant sense furs i essent governats a la manera de Castella «per sempre més», de tal manera que l’estat liberal del segle xix, que va començar a desmuntar l’antic règim, no va tocar per a res el règim centralista i uniformitzador borbònic, i va resoldre els intents forals dels carlins amb tres guerres civils i el desig federalista dels republicans amb un colp d’estat. Per tant aquesta herència perdurarà molt de temps, no sé si fins l’actualitat, veient la situació actual. L’única excepció en el panorama històric va estar el règim republicà de 1931, que en el article 1r de la seua Constitució afirma: «La República constitueix un Estat integral, compatible amb l’autonomia dels Municipis i les Regions», que més tard es va desenvolupar amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i el del País Basc, poca cosa si voleu, però almenys, per primera vegada s’arreplegava en una Constitució el règim d’autonomia, fent-se sensible a la voluntat dels diferents pobles.

El franquisme, no cal dir-ho, va continuar l’herència borbònica, donant per llei la victòria militar. I la situació actual de l’Estat de les autonomies, també borbònic, no ho oblidem, sembla més, pel que hem vist fins ara, una descentralització administrativa que altra cosa, si no, ací està el Tribunal Constitucional per advertir-ho.

En aquella política uniformitzadora «a la manera de Castella», entraran, evidentment la llengua, els costums, el dret, el sistema monetari, les institucions, l’administració local i altres àmbits que quedaran soterrats, de moment, en la història.

L’ANTIC RÈGIM AL NOSTRE PAÍS

Un últim exemple d’aquest esperit uniformitzador és la denúncia que fa el Consell de Castellà davant del rei Carles III, a la Societat Econòmica d’Amics del País de València, perquè les seues normes no s’ajustaven a les de Castella: «El Consejo, Señor, no ha podido menos de reparar el espíritu de singularidad con que la Sociedad Económica de Valencia se quiere distinguir de todas las demás del Reyno y separarse en cierto modo de la mano y govierno del Consejo».

No cal cap més comentari.

FINAL No hem d’oblidar que en Espanya durant els segles xvii i xviii (antic règim) perviu igualment un sistema de dependència senyorial heretat de l’edat mitjana, que afecta la major part de la població formada per camperols; l’organització productiva artesanal està en mans dels gremis, i les manufactures estan controlades per la monarquia o la noblesa. No hi ha canvis substancials, no hi ha revolució industrial ni revolució francesa.

Ara bé, dins d’aquesta situació, es produeix el canvi de l’administració territorial centralista i la uniformització segons el model castellà per la pèrdua dels furs de l’antiga corona d’Aragó i amb això, la castellanització lingüística per tot arreu que va continuar durant els segles xix i xx.

En realitat, la idea del model borbònic del segle xviii de l’Estat integral i l’uniformisme lingüístic castellà s’ha anat arrossegant durant l’època liberal, la República i el franquisme, perdurant encara avui en dia en molts polítics. El que és un miracle és que encara parlem i escrivim en la nostra llengua, quan moltes de les intencions polítiques i socials, malgrat la legislació actual, tendeixen cap a la seua desaparició o la conversió en un producte folklòric.

BIBLIOGRAFIA Aleixandre, Francisca, (1983): «La Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia. Marco jurídico, estructura social y financiación (17761833)», Sociedad Económica de Amigos del País, València.

Casey, James, (1980): «Tierra y sociedad en Castellón de la Plana 1608-1702», Estudis, 7, València.

Corona, Carmen; Poveda, Antonio; Gimeno, Mª Jesús; Barrera, Modest, (1997): «La historia moderna en Castellón. Reflexiones temáticas y bibliográficas», Millars, Espai i Història, vol. 20.

Garrido Herrero, Samuel, (2004). Cànem gentil: L’evolució de les estructures agràries a la Plana de Castelló (1750-1930), Ajuntament de Castelló, Castelló.

Gimeno Sanfeliu, Mª Jesús, (2003): Llinatge i poder. Castelló (xvi-xix), Consell Valencià de Cultura, València.

López Piñero, José Mª, (1969): «La introducción de la ciencia moderna en España», Ariel, Barcelona.

Mestre Sanchis, Antonio, (1976): «Despotismo e ilustración en España», Ariel, Barcelona.

Reglà Campistol, Joan, (1968): Aproximació a la història del País Valencià, L’Estel, València Romeu Llorach, Jordi, (1981): «El sistema fiscal valenciano, 1715-1823», Gráficas Balada, Vinaròs. vv.aa., (1993): Castelló en temps d’Isabel Ferrer, Ajuntament de Castelló, Castelló.

27

29

El poder polític i econòmic al Castelló de l’Antic Règim José Luis Lorenz Andrés Traducció Avel·lí Flors

El segle xvii es caracteritza per les monarquies autoritàries que aniran evolucionant cap a l’absolutisme. En el territori de l’actual Espanya, hi trobem dos nuclis que componen l’anomenada monarquia hispànica: la Corona d’Aragó i la Corona de Castella. Esta partició era molt més profunda que una divisió territorial, perquè cada una d’elles es regia per unes institucions pròpies que eren molt diferents. És en aquest context on pren especial importància l’equilibri de poders entre la monarquia i les elits locals de les viles i ciutats d’ambdues corones.

Castelló de la Plana no era una excepció dins el sistema polític de l’època. Ens hi trobem amb una ciutat plenament immersa en els ressorts del poder de la monarquia hispànica. Un sistema que es veurà alterat pel canvi dinàstic que s’esdevé amb l’arribada dels Borbons. Això implicarà una pèrdua de furs per als regnes de la Corona d’Aragó i una nova administració. Això no obstant, no suposarà molts canvis en el poder local de les velles elits oligàrquiques que dominaven la ciutat castellonenca, però sí que comportarà un canvi institucional en les viles dels antics regnes que conformaven part de la Corona d’Aragó.

En el cas de Castelló de la Plana, el poder polític, durant el segle xvii, s’assentava en el Consell de la ciutat, una institució heretada de l’edat mitjana, el sistema d’elecció de la qual es basava en el procès d’insaculació o sach i sort, el qual es consolidà després de l’Ordinació de Covarrubias, de 1590, refrendat pel privilegi de Felip II, de 1597. Aquest sistema es basava en l’elecció d’una llista de candidats com a possibles per ocupar els principals càrrecs de la ciutat, és a dir el justícia, els jurats, els consellers, el mostassaf, el sequier i l’escrivà. Després d’estar elegits en el Consell per votació de faves blanques i negres, sempre que les blanques haguessen superat les negres, se les incloïa en la bossa de l’ofici en qüestió. A continuació, quan calia nomenar un dels càrrecs, se n’estreien les bosses que es custodiaven a l’arxiu de l’edifici del Consell, ubicat al lloc que avui ocupen les oficines centrals de l’entitat financera Bancaixa, al carrer de Colom, i s’introduïen en un atuell amb aigua. Era aleshores que un infant d’uns deu anys extreia els redolins de cera amb el nom del candidat elegit, Aquest mètode ens pot mostrar una ciutat amb un cert caràcter democràtic.

COLLA REBOMBORI. JOSÉ LUIS LORENZ

Plànol de Castelló a finals del segle xvi. Aquesta imatge l’hem obtinguda del llibre de Vicente Traver Tomás, Antigüedades de Castellón de la Plana, i en el plànol es poden observar els habitatges de les famílies que apareixen al nostre estudi, així com l’emplaçament del Consell, denominat Palau de la Vila.

Hem de recordar, però, que eren els mateixos membres dels Consell els qui votaven quin entrava a formar part d’estes bosses i que, per tant, era fàcil que s’hi assentés un sistema endogàmic. En fer un estudi detallat sobre quins foren els principals ocupants d’aquests càrrecs, apareix clarament que el sistema afavoria famílies com els Giner, els Vilarroig, els Museros, els Castell, els Jover, els Navarro, els Pasqual, els Martí, els March, els Andreu, els Segarra, els Mas, els Rubert, els Bonet, els Amiguet, els Moliner o els Castellet, els quals ocuparen un lloc en el Consell durant més de cinquanta anys.1 1. Lorenz Andrés, J. L. (2016): El Consell i els càrrecs municipals en el Castelló dels Àustria. En aquesta obra es pot aprofundir en l’estudi de les principals famílies que ocuparen els llocs més rellevants de la política castellonenca.

EL PODER POLÍTIC I ECONÒMIC AL CASTELLÓ DE L’ANTIC RÈGIM

La conseqüència és que la política castellonenca del segle xvii requeia sobre unes quantes famílies que pertanyien a unes oligarquies arrelades en la ciutat. Ara bé, hem de recordar que Castelló era una vila del patrimoni reial, i això implicava la presència, en la ciutat, d’un representant del rei, o batle, que podia entrar en conflicte amb les elits locals. Això no obstant, aquest representant era un actor més en aquest joc d’equilibris de poder en la vila castellonenca que afavoria el monarca i a aquests grups de poder de Castelló. Com a exemple, podem esmentar el cas de Cosme Martí, que ocupà aquest càrrec en el darrer terç del segle, i que estava vinculat a les famílies poderoses de la ciutat. Esta afirmació queda demostrada en comprovar l’estudi fet per Díaz de Rábago et alii, on s’han transcrit els llibres de peita dels anys 1398, 1468, 1527, 1599, 1624, 1692, 1721 i 1785. Hem de tenir en compte la restricció que només arreplega els béns de propietat urbana, i no els de propietat agrària. L’any 16922 ix reflectit l’esmentat Cosme Martí amb un patrimoni de 91.875 lliures peiteres, la qual quantitat era la valoració que feia la institució municipal de la seua riquesa urbana. Una lliura peitera equivalia a 200 sous; i que el percentatge de tributació respecte del valor patrimonial, el fixava el Consell i s’anomenava for. Aquests nombres situen Cosme Martí en la part més alta de la parròquia de sant Nicolau.3 Per tant, és evident el seu poder econòmic.

El canvi de dinastia i la desaparició de les institucions forals podria haver comportat que els ressorts de poder d’estes oligarquies s’hi vessen afectats, però el nou ajuntament borbònic segons el model castellà serà un punt i seguit en l’exercici del poder polític, ja que les mateixes famílies que l’ocupaven en el segle xvii, hi continuaran en el segle xviii. És més, moltes d’elles aconseguiran el reconeixement nobiliari amb la nova família dinàstica i, per posar la cirereta, servirà amb la seua presència política en molts d’aquests càrrecs municipals en els segles xvii i xviii. Els nou regidors de l’ajuntament seran de les famílies dels Castell, els Mas, els Figuerola, els Giner, els Igual, els Andreu, els Martí o els Bou. Però, amb el factor al seu favor que el nombre de membres del consistori que regia els afers de la ciutat de Castelló s’havia reduït, i no solia sobrepassar els deu, raó per la qual se n’incrementava el poder.

Relatem, tot seguit, dos exemples de famílies poderoses de de Castelló, tant en l’àmbit polític com l’econòmic.

La família Mas obtingué el seu privilegi militar l’any 1652;4 però, per a això, calia estar molt vinculada als càrrecs polítics de la ciutat. Això, ho podem observar seguint l’arbre genealògic que ens presenta Gimeno Sanfeliu,5 completantlo amb la nostrra anàlisi sobre tots els ocupants dels càrrecs municipals durant el segle xvii.6 El membre de la família que va rebre el títol de cavaller militar fou en Gerony Mas, fill de Lluís Mas. Aquest darrer havia ocupat el càrrec de conseller de mà major els anys 1636, 1637, 1639, 1640, 1642 i 1644. Per tant, hi ha una evidència clara que pertanyia a l’oligarquia castellonenca, i, com cita Casey,7 formaria part del procés d’ennobliment dels grups de poder castellonenc. Era aquest un procés que comportava un ascens a la petita noblesa de famílies, els integrants de les quals pertanyien al tercer estat amb una notable presència de doctors en medicina i en dret.

2. Díaz de Ravago et al. (1996): «La ciudad y su gente: Vecindario y propiedad urbana en Castellón según los padrones de riqueza (siglos xiv-xviii)». Volum 2, p. 457.

3. Recordem que la ciutat de Castelló es dividia en sis parròquies i quatre ravals. L’objectiu d’esta divisió era més administratiu que eclesiàstic.

4. Privilegi que es pot consultar a l’Arxiu Municipal de Castelló, en el llibre Vert, fol. 214.

5. Gimeno Sanfeliu, M. J. (1998): «Patrimonio, parentesco y poder: Castelló durante el Antiguo Régimen», p. 232.

6. Lorenz Andrés, J. L. (2016): «El Consell...». Ibidem.

7. Casey, J. (1980): «Tierra y sociedad en Castellón de la Plana, 1608-1702». Estudis, 7. València, pp. 13-46.

31

COLLA REBOMBORI. JOSÉ LUIS LORENZ

Després d’obtenir el títol de noblesa, en Gerony Mas ocuparà el càrrec de justícia l’any 1664, i el de mostassaf l’any 1665. També ocuparà el càrrec de conseller militar els anys 1657, 1659 i 1676, i apareixerà el 1683 el seu fill Felip Mas. Això és un exemple de com s’unia el poder polític i econòmic a la ciutat de Castelló, i això era la prova palpable d’aqueix domini de les oligarquies. Encara així, era important corroborar-ho amb el llibre de vàlues de peita, on eixia reflectit el patrimoni susceptible de tributar a l’erari local. L‘any 1692 queda reflectit com els pobills de Felip Mas, fill de Gerony Mas, tenen 61.625 lliures peiteres, i se situen entre les vint famílies amb major patrimoni reconegut per les elits locals.

Ens agradaria, però, corroborar el poder polític de la família Mas consultant els llibres de l’ajuntament borbònic.

I, efectivament, tal com suposàvem, el seu poder polític no s’hi va veure alterat, per tal com va ocupar el càrrec de regidor entre els anys 1710 i 1729.8 Per tant, podem veure aqueix manteniment de les elits de poder. A més a més, entroncarà amb els Vallés, que havien ocupat els càrrecs de consellers del braç militar.

La família dels Giner peregrinarà pels diferents llocs i oficis durant el segle xvii. Tanmateix, durant el regnat dels Àustria, no aconseguirà el privilegi de noblesa. Serà, amb l’arribada de la nova dinastia quan aconseguirà accedir a aquest privilegi. La raó que el dugué a no obtenir l’esmentat rang de cavaller fou l’oposició de Jaume Giner, síndic representant de Castelló en les Corts de 1645,9 al servei que demanava la monarquia. Per això no fou beneficiat amb cap reconeixement de la corona, tot i que cal esmentar que la família Giner pogué entroncar amb la noblesa en la figura de Pere Giner de Bou, gràcies al títol que ostentaven els Bou, i que els permeté ocupar l’ofici de mostassaf com a cavaller els anys 1655 i 1658. Hi trobem els Giner, sense pertànyer al braç nobiliari, però sí que ocuparan tots els càrrecs polítics de la vila de Castelló, i és la família que més voltes estigué representada al Consell de Castelló, ja que en veiem algun membre en cent-dues ocasions,10 destacant-ne la presència en la part dels consellers de mà major, que inclouria els doctors en lleis, els doctors en medicina. els cirurgians, els notaris i els apotecaris. Entre els noms que ens plauria ressaltar estan Miquel Giner, ciutadà, que ocupà el càrrec de justícia els anys 1610, 1617, 1622; Lluís Giner, ciutadà, que ocupà el càrrec de justícia l’any 1645; Tomàs Giner, que ho ocupà els anys 1655 i 1571. A més a més, encara podríem citar Jaume Giner, notari, que el 1612 ocupà el càrrec de mostassaf; Miquel Giner, ciutadà, que hem citar adés, i que ocupà el càrrec de mostassaf el 1625. Tanmateix, si analitzem els càrrecs de conseller de mà major, els trobem moltes vegades, i per això podríem dir que un seient del Consell en duia el nom.

Aquests arguments anteriors ens serveixen per demostrar que la família anterior tenia molt de poder polític a la ciutat de Castelló del sis-cents. Aquest poder es consolidarà amb l’arribada dels Borbons, ja que podrà obtenir el títol nobiliari que tant desitjava i que, de forma definitiva, els consagrarà en l’elit castellonenca. Serà l’any 1718 quan, de forma definitiva, els concedirà la tan desitjada hidalguía de sang.11 8. Lorenz Andrés, J. L. (2016): El Consell... Ibidem, p. 177.

9. Recordem que, a l’edat mitjana, el rei convocava les Corts per demanar-los col·laboració pels dispendis militars de la Corona. Era molt habitual que es concedissen favors als representants de les viles dels regnes que formaven la corona d’Aragó, a canvi que accedissen davant les peticions reials.

L’oposició a estes podia fer perdre, a les viles, la consideració reial i, en molts casos, la negativa a la concessió d’honor i títols.

10. Lorenz Andrés, J. L. (1998): El Consell... Ibidem, p. 161.

11. Gimeno Sanfeliu, M. J. (1998): «Patrimonio...». Ibidem, p. 171.

EL PODER POLÍTIC I ECONÒMIC AL CASTELLÓ DE L’ANTIC RÈGIM

33

Per completar l’estudi sobre els Giner, voldríem comprovar-ne el nivell de riquesa en el llibre de la peita.

En analitzar les dades de l’any 1624 podem veure que, a la parròquia de santa Maria, hi apareix Miquel Giner amb uns béns urbans valorats en 44.375 lliures peiteres, i és el seté amb més propietats. A la parròquia de Sant Joan ix reflectida la viuda de Jaume Giner amb 65.125 lliures peiteres i ocupant la segona posició. A més, en la parròquia, en la desena posició, podem veure Martí Giner, amb 40 lliures peiteres.

En les dades de llibre de vàlues de peita, hi trobem la viuda del doctor Pere Giner, encapçalant la llista de la parròquia de sant Pere, amb 27.375 lliures peiteres; i, a la parròquia de sant Joan, Josep Giner de Gascó, ciutadà, amb 68.625, i ocupant el segon lloc. És evident que, igual que ocorria amb la família Mas, els Giner anirien tenint presència en el nou consistori després de l’abolició dels furs. La concessió de la hidalguia de sang , com a la família Mas, fou part d’aquest manteniment en el poder que podem corroborar en els llibres de l’ajuntament entre 1710 i 1729, on apareix, com a regidor Jaume Giner entre 1710 i 1723, i Basili Giner a partir de 1729.

Això reforça la nostra hipòtesi que defensa que Explicació del llibre de Peyta que es conserva a l‘Arxiu Històric Municipal de Castelló. el poder polític i econòmic en el Castelló de l’Antic Imatge presa del volum 1r del llibre de C. Díaz Rávago et al. (1996): «La ciudad y su gente, vecindario y propiedad urbana en Castellón según los padrones de riqueza Règim estava entrellaçat, i, per això, hem volgut (siglos xiv-xviii)». analitzar quina era l’estructura política de la vila, fenthi un breu repàs del sistema de govern de la ciutat. Hi hem mostrat quines famílies ocuparen els principals càrrecs del Castelló dels segles xvii i xviii. Després d’això, hem intentat corroborar si estes famílies tenien també el poder econòmic. És evident que necessitaríem una anàlisi molt més detallada dels patrimonis de totes les famílies castellonenques de l’època moderna, i que no és objectiu d’aquest article.

Tanmateix les dues famílies que hem pres com exemple, sí que semblen confirmar-ho. Tant els Mas com els Giner eren famílies poderoses a la ciutat de Castelló pel seu patrimoni urbà, tal com queda reflectit en el llibre de la peita que hem consultat, i formaven part d’eixes elits polítiques que deambulaven pels càrrecs i oficis municipals de Castelló de l’Antic Règim. Un sistema oligàrquic mantingut des de la corona, tant amb la dinastia dels Habsburg com dels Borbons, i que es mantindrà durant tota l’edat moderna.

35

Reformes urbanes a la vila La desaparició de les places medievals i la transformació dels espais de relació cívica

Miquel Gómez i Garcés

Estem a finals del segle xvi, amb la definitiva nova ubicació de l’església major. A la vila ja li han crescut unes poques cases fora muralles i al voltant dels camins d’accés, tal com ens diu Joan de Acuña el 1585. La ciutat es queda menuda per la gent que hi viu, que necessita més espai per construir habitatges; l’església ha marcat el seu terreny i la seua centralitat; i el campanar –nou espai defensiu, de control del territori i d’organitzador horari de les tasques agrícoles– encara està en construcció però en començar la següent centúria, el 1604, ja està rematat. Només cal reprendre la nova configuració urbana que va anunciant-se i que al llarg dels segles xvii i xviii, començarà i conclourà la reforma que transformarà el vell centre i marcarà les ampliacions fora murs. A dins es canvia la ubicació de noves places i del serveis administratius, a més de la construcció de nous palaus, altres convents i edificis escolars; a l’exterior, els nous ravals ja comencen a dibuixar damunt el territori la forma del romboide que descriurà gràficament la vila d’aquests anys per construir les cases a la vora dels camins. Cap servei nou es fa, tret del provisional fossar de Sant Roc motivat pel brot de pesta de l’any 1648 i que, en superar aquesta crisi, serà clausurat.

Tres apunts per a començar: 1) L’expansió de la vila fora muralles s’estava iniciant molt tèbiament l’any 1585 i n’és testimoni Joan de Acuña, militar de Felip II que, en visitar la vila, ja parlava d’unes poques cases fora la muralla:1 «La villa de Castellón de la Plana...Tiene un arraval como de hasta quinze casas que con estas y las que ay dentro de la muralla son casi mill...».

1. Joan de Acuña (1585): «La villa de Castellón de la Plana... está cercada de una muralla antigua parte de tapia?, y parte de ladrillo y cal con muchas torrezetas por toda la muralla, la qual por muchas partes está maltratada, y es de muro delgado y están a él arrimadas muchas casas por de dentro, y a la (...) delante de una torre está començado a hazer un baluarte pequeño que llaman de la Balsa del Plano, toda la muralla a la redonda tiene un foso pequeño, y por el un lado va una azequia de agua que no ay (...) mása que un camino grande del foso a ella. Tiene un arraval como de hasta quinze casas que con estas y las que ay dentro de la muralla son casi mill, y en ellas un barrio de (...) quareinta casas de christianos nuevos [els habitants de la moreria cristianitzats que pocs anys després seran expulsats]. En la dicha villa ay muchos poços...».

Any 1588, nombre de veïns, focs o cases: 1.000 Nombre d’habitants: 3.500

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

2) Hi ha un text picat en llatí que es troba a la pedra de damunt la porta del campanar amb motiu de la seua inauguració el 1604 –fita civil i arquitectònica del Castelló que s’acosta–, que diferents autors han transcrit al llenguatge actual i que ací reproduïm del fulletó «Pujada al campanar» (2004):

Any 1602, nombre de veïns, focs o cases: 1.100 Nombre d’habitants: 3.850

Any 1786, nombre d’habitants: 11.739, dels quals la meitat viuen fora muralla

«LA QUE ESTAVA SENSE ACABAR MÉS ENLLÀ DE LA MEMÒRIA HUMANA [estava imperfecta des de temps immemorial] CONSULTAT EL SENAT [fa referència al Consell de la vila] S’ERIGEIX [es decideix acabar] L’ANY DE LA REDEMPCIÓ DEL MÓN DE 1591 I PER FI S’ACABA L’ANY 1604 REGNANT FELIP III, SENT CONSELLERS [cònsols] DELS CAVALLERS [dels nobles] JERONI MIQUEL, DELS CIUTADANS NARCÍS FELIU, GASPAR BRUNELL, FRANCESC NAVARRO ADMINISTRANTS ELS FONS PÚBLICS [clavari] MIQUEL SERRA I PORTANT L’OBRA [sent capatassos] JERONI JOVER DOCTOR EN DRET [en decrets, 2 cànons] I MIQUEL GINER.

3) A la façana núm.152 del carrer d’Enmig hi ha un text retolat en un taulell de ceràmica que descriu l’inici definitiu de l’enderroc de la muralla medieval a Castelló de la Plana, la qual cosa marca l’acceptació i la necessitat de l’expansió definitiva de la vila fora de les seues muralles i comença l’ocupació de les valls que les volten amb la construcció de cases al seu damunt: «Aqui estuvo el Portal Titulado de la purissima se derrivo en el mes de Junio de 1794».

Amb els textos anteriors situem l’espai temporal i material que ens ocupa per tal d’explicar el desenvolupament urbà que portarà a terme la nostra vila, fonamentalment al centre neuràlgic al voltant de l’actual plaça Major, (amb la constància de l’increment demogràfic a la vila, amb un edifici emblemàtic, i amb l’enderroc de les muralles), D’alguna manera, ve a ser l’espai intramurs que a poc a poc s’ompli i en quedar constret entre els murs, s’expandeix, explota i adopta l’actual figura urbana, que sobrepassa el vell recinte medieval tancat pels murs de tàpia que l’envolten. La construcció de cases a l’exterior adopta un ritme lent però ja imparable.

Acabada la construcció del darrer temple de santa Maria que es consagra el 1549, amb la quasi totalitat de convents construïts –uns d’intramurs i d’altres fora–, el centre de la vila abraça definitivament, com a eix del seu urbanisme, la posició privilegiada de l’església (ai, l’església!!), la qual marcarà i orientarà tot allò que es construirà a partir de 1600, es a dir, des que s’acaben les obres del campanar, serà l’altra fita de la vida ciutadana i llauradora.

Ja tenim, doncs, els primers punts immutables a l’urbanisme local –el campanar i l’església–, almenys aparentment immutables ja que seran remodelats en diverses ocasions però mantenint-ne la ubicació privilegiada.

Anem, però, a pams. El centre de la vila, en començar el segle xvii, tenia una configuració urbana molt concreta que en res es pareix a l’actual. Ja havien canviat les dimensions de l’església Major, ara orientada de nord a sud, i s’havia trencat la plaça gran de la vila, ara transformada en tres noves places com eren la del Consell o de la fira a l’est (1), la de l’Herba al nord (2), i la de les carnisseries al sud (3), totes elles voltades per edificis amb porxos. En aquests espais (de traça semblant al carrer porticat de Morella o la plaça de Sant Mateu) es desenvolupava la vida de la vila: 2. «Pujada al campanar» (2004), fulletó editat al 400 aniversari del campanar, per l’ Ajuntament de Castelló i la colla Pixaví.

37

REFORMES URBANES A LA VILA

Centre urbà a començament de 1600, amb les quatre places: del Consell, de l’Herba, de les Carnisseries i Major

la comercial, l’administrativa i la d’esbarjo –festes, processons, mercat...–. D’aquesta manera es comença un camí que perdurarà fins a l’actualitat, és a dir, s’enceta una manera de segregar la vila en diferents usos, quan fins aquest moment tot es feia al mateix lloc, a la plaça. A partir del canvi d’orientació de l’església, les places s’especialitzen, com ara la de l’Herba per a mercat, la de les carnisseries per a la venda de carn i peix i d’altres materials controlats directament pel Consell, i a la de la fira es queda la seu del Consell, la de la Governació, la nevateria i altres petits palaus dels sectors que dominen la vida civil. Queda la plaça de l’oest (4), la del fossar ja tapat per les noves cases de fi del segle xvi amb l’hostal, la casa abadia i la porta principal de la parròquia. Definits els espais i els seus usos, restarà per molts anys el mateix esquema urbà: l’espai administratiu, l’espai de comerç vilatà, l’espai de comerç agrícola i l’espai religiós; la plaça on aboca aquest darrer agafarà tot el protagonisme en el trànsit del segle xvii al xviii amb l’ampliació definitiva de la seua superfície i la construcció foral del nou palau del Consell. El trasllat del fossar a les afores, al lloc de l’ermita del Calvari en començar el xix, donarà com a resultat una plaça Major neta i polida de serveis medievals: el centre renovat amb una plaça única i nova i amb la imatge física del cementeri esborrada.

Des del 1606 fins el 1617 es basteix un nou edifici públic que servirà de mercat cobert, tot just a la mateixa plaça de l’Herba. Amb el pas del temps canviarà de funció i serà destinat definitivament a Llotja del cànem fins el 1900. Acabades les obres del campanar i de la llotja i davant el deteriorament de la presó ubicada al palau del Consell, el gener de 1630, es reprén la idea de fer un nou palau i s’inicia la compra de cases a la plaça –ara Major– a tocar del fossar, però com anys abans, el projecte es paralitza per altres prioritats.

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Any 1635, nombre de veïns, focs o cases: 1.100 Nombre d’habitants: 3.850

Any 1658, nombre de veïns, focs o cases: 1.200 Nombre d’habitants: 4.200

Aquest repartiment del centre públic canviarà a poc a poc en aquest dos segles. L’espai que ocupen les dues places a l’est perdrà importància i superfície cada volta que l’església vaja ampliant les seues dimensions per construir la sagristia al sud i a l’est, i amb la nevateria al nord i, el 1663 amb la construcció de la nova capella de la Comunió, al sud. Amb la darrera operació urbana, s’enderroquen part dels porxos, l’almodí, el pes de la farina i les carnisseries i la plaça es desplaça cap el sud, a tocar del carreró de l’Ecce Homo.

L’any 1680 el Consell pren l’acord de «fer una casa de vila i presons per a ser aquella «poch desent i estes de poca seguretat». Es busca la manera d’obtenir diners venent part del pinar Ver o augmentant impostos; però no s’arriba a l’acord del lloc on situar la construcció ja que mentre els uns opinen que s’ha de fer al mateix lloc, els altres miren amb bons ulls a la plaça nova. Entretant, es compren i venen cases però de nou apareixen noves urgències, com ara l’apertura dels portals de la Fira i de l’Om, o la conducció d’aigua fins la vila. L’agost de 1686 s’acorda definitivament la construcció del palau a la plaça Major a tocar del fossar. Hi ha un encàrrec al mestre Gil Torralba que fa les traces de la nova construcció i se li paguen 600 sous «per la planta que ha fet per a fabricar la casa de la vila i presons», però de nou s’atura el projecte; l’any 1689 se subhasten les obres amb un projecte diferent, que situa l’edific més a l’oest i amplia la plaça, ocupant un tros del fossar. Aquest serà el palau definitiu, el que encara es troba en ús. Una obra que comença amb un Consell foral i que s’inaugura, però, l’any 1716 amb un Ajuntament borbònic fruit de la guerra de Successió i del Decret de Nova Planta.

La plaça ja és la Major, i les altres han perdut definitivament la seua funció. Només restarà la placeta residual de l´Herba i el senyal del rellotge inicial picat a la pedra del campanar que mirava a la plaça del Consell. Les

Traça del primer projecte d’edifici pel Consell realitzada pel mestre Gil Torralba el 1686 (amc). A l’esquerra, la planta baixa, i a la dreta, la façana a la plaça Major.

REFORMES URBANES A LA VILA

39

pedres, encara que semble estrany, porten escrit al damunt moltes notes de la nostra història local. El 30 de setembre de 1689 es posa la primera pedra i s’inicien les obres que es paralitzen el 1704. Deu anys després, davant la imminent ruïna del vell palau del Consell, s’accelera el trasllat al nou edifici que es farà oficialment el 2 de febrer de 1716. Les obres encara van continuar al llarg de tres-cents anys (amb ampliacions i remodelacions interiors), fins el recent 2017 quan es va fer la darrera restauració. La guerra de Successió i el Decret de Nova Planta, de 29 de juny de 1707, canvien entre d’altres, el sistema de funcionament polític i administratiu municipal valencià, que s’adapta al model castellà on prima la jurisdicció militar. Els Jurats passen a ser Concejales. Ara l’ajuntament –a partir d’aquest moment ja no és el Consell– restarà format per Alcalde, Regidores, Alguacil Mayor, escribano... segons les lleis de Castella. Les elits locals continuaran controlant el municipi des del mateix ajuntament, malgrat que siga el governador militar qui presidirà la nova corporació municipal.

La vila, que mai no havia tingut caserna militar, en tindrà des del nou règim, fins aleshores eren els veïns –armats– els que la protegien quan convenia. La caserna de cavalleria es va instal·lar a dins la muralla vora el portal de València (o dels Gascons), aprofitant-ne els murs. A meitat del segle xviii, l’any 1759, es projecta una ampliació que no arriba a quallar, i pocs temps després, el 1760, se’n projecta un de nou a la cantonada de la plaça del Rei amb l’actual carrer de Ruíz Zorrilla, que tampoc no s’arriba a fer, tot i que s’aprofita per aquesta funció, més endavant, el convent de Santa Bàrbara a la carretera de València davant del pinar Ver. Any 1700, nombre de veïns, focs o cases: 1.500 Nombre d’habitants: 5.250

Plànols de la caserna de cavalleria i proposta d’ampliació, realitzat per l’alferes Antonio M. Daroca l’any 1759. amc.

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Any 1769, nombre d’habitants: 10.602

Any 1786, nombre d’habitants: 11.739

Any 1803, nombre d’habitants: 12.099

Les darreres reformes urbanes es fan el 1783, quan s’enderroquen els pòrtics de la plaça de la Neu i del carrer Major. La modificació exterior de la vila emmurallada també compta amb la construcció de la que serà la plaça Nova o del Rei en Jaume, amb la qual cosa el 1792 es desseca la llacuna que hi havia entre el portal de la Fira i el Calvari, i s’inicien les obres que finalitzen el 1799 quan s’omplin de terra els horts que hi havia, després d’arrancar-ne les oliveres. L’octubre de 1800 es va fer en aquesta plaça el primer mercat del dilluns. Abans d’acabar el segle xviii, l’ajuntament va disposar que les parades del mercat de diari foren a la plaça Major i allí van restar fins a meitat del segle xx.

En altres llocs el fossat exterior de la muralla es tapa amb una volta o s’omple de terra que passa a la funció de carrer. Hi ha zones on s’aprofita de soterrani de les noves cases. En iniciar-se l’enderroc de la muralla medieval el 1794, comença la construcció d’habitatges fora vila enganxats a la muralla als carrers del Governador, de Sant Lluís, del Descarregador i de la plaça Nova (ara del Rei En Jaume), on l’expansió de la vila comença per lligar la muralla i el seu fossat amb les construccions existents dels ravals com ara el de Sant Fèlix, el de la Trinitat, el ravalet del Calvari i el del Roser...

En el transcurs del xvii, al terme s’hi reformen alqueries per convertirles en ermites i d’altres són construïdes de nou, la major part ubicades al llarg del Caminàs. Així, també es fan algunes esglésies o capelles de nova construcció com Sant Vicent (1600-1648), Sant Miquel (1679-1725), i El Mercat del dilluns a la plaça Major. Oli: el remat de les obres de Sant Agustí (1650); altres construccions civils Eduardo Laforet, 1892 (arxiu Rebombori) com la casa dels Orfes (1779), la casa de l’Ensenyança (reformada el xvii-xviii), el Palau del Bisbe (1793-1795), la casa Matutano (xviii), les Aules de Gramàtica, i altres palaus al carrer de Cavallers enderrocats a meitat de segle xx.

Aquests dos segles, sense cap mena de dubte, es caracteritzen per la construcció i revitalització urbana de la vila. Tant pel nombre de noves construccions de les que només es guarda memòria d’alguns edificis públics o palaus privats, com per les remodelacions urbanes que es van fer, en part a causa de l’expansió econòmica produïda pel cànem i pel conseqüent augment demogràfic que el va acompanyar. Castelló canvia completament de fesomia fins arribar a la que donarà pas a la que tenim actualment.

A començament de la dècada dels anys seixanta del passat segle xx, aprofitant la mateixa configuració urbana, s’inicia una expansió en altura, d’allò que segles abans havia encerclat la muralla i hi ha un enderrocament massiu d’edificis destacables, que feien nosa a la dèria constructiva. L’oblit i l’enderroc del passat edificat ha estat la constant urbana a la nostra ciutat.

41

REFORMES URBANES A LA VILA

Centre urbà a començament de 1700, amb la plaça Major definitiva: campanar, església i Ajuntament

BIBLIOGRAFIA DD. AA. (1996): «Guia d’arquitectura. Castelló». CTAC de Castelló de la Plana.

Gómez, M. (1999): Cases i coses. Els ravals i la vila als segles xviii-xix, a «De la vila, oficis i costums». Colla Rebombori, pp. 31-40.

—(2014): La muralla medieval de Castelló de la Plana, a «El Castelló medieval». 17es Jornades de Cultura Popular. Ajuntament de Castelló de la Plana, pp. 77-86.

Jovells, B; Gómez, M. (2016): «Restauración de las fachadas del Palacio Municipal de Castellón de la Plana. Propuesta de intervención».

Ajuntament de Castelló de la Plana.

Sánchez, J. (1995): «El reloj público en Castelló (siglos xiv-xviii)». Ajuntament de Castelló de la Plana.

Traver, V. (1982): «Antigüedades de Castellón de la Plana». Ajuntament de Castelló de la Plana.

43

El procés de la llengua pels volts de la Nova Planta. La funció de l’Església Vicent Pitarch i Almela

Com és sabut, la Nova Planta –imposada al regne de València per la nova dinastia borbònica, a començament del set-cents– hi va representar la ruptura tant en els ordres dinàstic i polític com en el juridicoadministratiu de la societat. Ara: aquesta realitat no hauria d’induir a concloure’n que també constituí una inflexió radical en el procés concret que va seguir la llengua del país. En aquest sentit i per tal d’entendre l’impacte que va tenir la Nova Planta damunt la llengua catalana considere convenient de considerar una colla de factors: en primer lloc, la crisi política que arrossegava el regne d’ençà de finals de l’edat mitjana i, segonament, l’abast de la coneguda questione della lingua del renaixement. Tot seguit, ens fixarem en les repercussions que va tenir la Nova Planta sobre la llengua del país i, finalment, l’apartat «Per concloure» farà de corol·lari del nostre fil discursiu.

LA CRISI POLÍTICA El paper polític que jugava el regne de València al si de la Confederació catalanoaragonesa anà minvant durant l’ocàs de l’edat mitjana i esdevingué realment subaltern a mesura que transcorria el segle xvi i sobretot el xvii. Entre els exponents més clars d’aquesta situació hi ha, per exemple, l’absentisme crònic del monarca respecte de València i la celebració de les corts, feta a intervals cada vegada més llargs, de vegades fora del regne i, en tot cas, com a instrument d’expoliació, això és, perquè la corona imposara a la població nous tributs, alhora que s’agreujava progressivament «el debilitament de la veu del braç reial al País Valencià», segons l’historiador J. Casey.

L’absència del rei no podia ser suplerta de manera satisfactòria pel lloctinent general i val a dir que durant la regència de la virreina Germana de Foix el palau del Reial esdevingué un indret impulsor d’activitats cortesanes, el focus capdavanter de la castellanització de la noblesa al País Valencià. El Reial constituí alhora el símbol de

COLLA REBOMBORI. VICENT PITARCH I ALMELA

l’aristocràcia i el centre de decisió de la repressió ferotge amb què va ofegar-se la revolta dels agermanats. Fet i fet, en el procés de despersonalització política que paralitzà el regne hi col·laboraren la Inquisició, l’Església i el virrei.

Juntament amb el Reial, «el poder enlluernador que residia a la baluerna del Palau Arquebisbal era visceralment castellà i, per lògica, castellanitzà tot l’alt clergat», assegurava Pere M. Orts i Bosch.

Paral·lela a la degradació del poder polític valencià progressava la consolidació i expansió de la Corona de Castella. Naturalment, l’impacte que produïa l’esplendor de l’imperi castellà incidia damunt la societat valenciana, sobretot damunt els sectors socials privilegiats, que se sentien atrets per les perspectives de promoció que els oferia la Corona castellana i no trigaren gens a iniciar els corresponents processos personals de castellanització a tots els nivells: mitjançant aliances matrimonials, participació en aventures militars i assimilació de la lengua del imperio. La fastuositat que confluïa a València en ocasió de ser elegida per Felip III, l’any 1599, com a ciutat del seu casament, va representar una ocasió òptima per a la castellanització de l’aristocràcia local.

D’altra banda, el corrent centralitzador que es fa general a l’Europa del segle xvii assoleix l’expressió més nítida, pel que fa a la Corona de les Espanyes, en el memorial que el comteduc d’Olivares adreçà al rei, l’any 1624, en el qual li exposava la consigna de «reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla. sin ninguna diferencia».

Al capdavall, al marge del nivell d’intensitat amb què hi poguera actuar el control central damunt la política del regne, s’hi imposava una constatació: «està del tot perduda València», s’exclamava el dietarista de l’època mossèn Pere Joan Porcar, davant de tants atemptats de contrafur com sovintejaven al regne. En efecte, la celebració de les corts de Montsó, el 1626, representa una de les fites notòries en la història del regne. Del regne i també de la Corona de Castella, que havia entrat així mateix en una crisi profunda. El 1640 Portugal iniciava la llarga marxa cap a la independència definitiva, alhora que al nord de l’Ebre tenia lloc la guerra dels Segadors (1640-1652), dins la qual Pau Claris proclamava la República catalana.

Definitivament, la decadència política del País Valencià feia via fins a l’enderroc definitiu de les estructures forals, sota l’acció contundent de la Nova Planta, una operació que el decret de 1707 justificava no sols pel derecho de conquista sinó també pels nous poders absoluts del monarca: «siendo mi voluntad que éstos [regnes] se reduzcan a las leyes de Castilla». Les conseqüències foren funestes per al país, encara que ací no ens hi podem detenir. L’exponent eximi d’aquell desastre és la ciutat de Xàtiva i, a un altre nivell, Vila-real o Ares, posem per cas. Com a mostra de les conseqüències de la Nova Planta, n’hi haurà prou de reportar ací algun dels greuges amb què hi reaccionà Isidor Planes, d’altra banda un borbònic declarat: «cuando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos y las que refieren los portugueses, que las teníamos por imposturas; pero cuando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio. Y dezimos: «tengámonos lástima de ser gobernados por esta nación»».

De tota manera, no van transcórrer gaires anys després de la Nova Planta perquè el País Valencià començara a recuperar-se d’aquell trasbals. De fet, tal com avançava el segle xviii es constatava un augment demogràfic de la població valenciana, gràcies sobretot al moviment immigratori. Fins i tot el país va arribar a produir una Il·lustració acceptable, no solament en l’ordre cultural (i en són un exponent notable Gregori Mayans, Antoni

EL PROCÉS DE LA LLENGUA PELS VOLTS DE LA NOVA PLANTA. LA FUNCIÓ DE L’ESGLÉSIA

Cavanilles, Jordi Juan o Francesc Pérez Bayer) sinó també en el material: s’hi multiplicaren els nous conreus i progressaren les manufactures, alhora que la indústria de la seda i l’artesania ceràmica de l’Alcora assolien fites remarcables. Per descomptat, fou una Il·lustració vehiculada –tal com havia projectat la Nova Planta– en la llengua de Castella, mentre el català esdevenia, segons el veredicte apocalíptic d’Antoni de Capmany, «un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras».

LA QUESTIONE DELLA LINGUA DEL RENAIXEMENT L’edat d’or de la literatura catalana entrava de sobte en una etapa de decrepitud a les portes del renaixement. Notem que, a finals de l’edat mitjana, a casa nostra teníem instal·lada la dinastia dels Trastàmara i no oblidem que aquesta era castellana i a l’inici del segle xvi ja portava ací prop de cent anys. En definitiva, la llengua de la cort era la de Castella o, si ho preferiu, la del seu rei. Aquest fet era especialment transcendent atès que en la ideologia del renaixement de seguida hi va ocupar un lloc central el cesarisme, això és, l’atribució al rei d’un origen diví i de poders absoluts.

Com en tants d’altres aspectes de la conducta social davant la llengua, J. Fishman també ens ha deixat unes reflexions força suggeridores al voltant de la mentalitat lingüística del renaixement. El sociolingüista jueu observa que en contra dels antics profetes hebreus i grecs, que concebien el món en termes etnocèntrics però alhora etnoplurals, l’imperi occidental, juntament amb l’església, va desenvolupar una concepció de la llengua i l’etnicitat més d’acord amb el seu projecte –que representava la Civitas Dei agustiniana– d’assolir una humanitat reunificada, sota un regne així mateix unificat. Per a l’església, la llengua de la Civitas Dei seria el llatí, però a mesura que el somni del regne únic esdevenia inviable, la cort de cada príncep renaixentista organitzava els corresponents dominis d’acord amb pautes etnocèntriques.

Dins un tal disseny, la llengua hi assolia una funció central.

45

COLLA REBOMBORI. VICENT PITARCH I ALMELA

Així doncs, de la mateixa manera que la noblesa valenciana no trigaria gens a identificar-se amb la llengua de la Corona, els lletraferits del país tampoc no s’ho van pensar gaire a l’hora d’escriure en aquesta mateixa llengua i de fer-ne elogis encesos (Narcís Vinyoles en fou el capdavanter, entre nosaltres, de la causa de castellanitzar la literatura). Recordem que enfront d’aquelles desafeccions idiomàtiques s’alçaria la veu d’Onofre Almudèver i les nombroses defenses de la llengua que li succeïren.

En un tal context, apareixia a Europa la coneguda com a questione della lingua, que no era sinó el debat a l’entorn del paper que havien de jugar, enfront del llatí, les llengües de les noves corts europees; en definitiva, les llengües dels corresponents prínceps renaixentistes. Com és sabut, la qüestió havia estat plantejada per primera vegada per Pietro Bembo (Prose della volgar lingua, 1525) i aviat fou compartida per Juan de Valdés, João de Barros i Joachim du Bellay, d’acord amb les respectives realitats politicoculturals. La cultura catalana, però, en aquella circumstància concreta, es trobava sense opcions per dir-hi la seua i tan sols pogué fer una aproximació tímida i insegura al problema el cavaller tortosí Cristòfor Despuig.

Siga com siga, el cesarisme posava de relleu la funció central que assolia la llengua del rei en la política. Ho acabava de proclamar Nebrija, en la dedicatòria de la seua Gramàtica, adreçada a la reina Isabel de Castella: «Siempre la lengua fue compañera del imperio». Noteu que el primer document valencià conegut –almenys per mi– que reprodueix en termes explícits l’imperialisme lingüístic era d’un autor eclesiàstic, concretament del bisbe d’Oriola i nascut a València, Josep Esteve [com a Estevan, s’identificava]; al memorial sobre els neoconversos [els moriscos] que adreçava a Felip II, l’any 1595, hi propugnava: «Quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño». Ben mirat, per al bisbe Esteve, la llengua del país era un fenomen residual, menyspreable, enfront de la de «su dueño» el rei, la castellana, que Esteve consideraria, parlant dels valencians (en concret, es referia, l’any 1601, a Elx, aleshores una vila absolutament monolingüe), llengua nacional, paterna, tradicional: «nunc patria lingua Elche nuncupatur». En definitiva, per al renaixement, així com per al conjunt de l’Antic Règim, el monarca constituïa l’identitari social per excel·lència; això és, ell era la pàtria dels seus súbdits o, dit en altres termes, la pàtria d’un poble era la del seu rei. Entenem ara com el bisbe Esteve podia creure que el castellà era la llengua nacional dels valencians?

EL PROCÉS DE LA LLENGUA PELS VOLTS DE LA NOVA PLANTA. LA FUNCIÓ DE L’ESGLÉSIA

LA NOVA PLANTA, EN EL TRÀNSIT ENTRE DUES ÈPOQUES La mentalitat renaixentista –consolidada al barroc– de la jerarquització lingüística, establia, doncs, que la llengua realment digna d’ésser reivindicada era el vulgar il·lustre, això és, la llengua del príncep. Aquesta mentalitat acabaria sent assimilada per la jerarquia eclesiàstica, la qual participava plenament de la percepció elitista de l’estructures socials. D’entrada, aquesta visió pot xocar amb les exigències immediates dels sectors populars –i no tan populars– que es manifestaven impermeables a la comprensió de tal llengua, per a ells estranya, i llavors les plataformes eclesiàstiques subalternes actuarien de manera espontània mitjançant la llengua popular en adreçar-se a les seues feligressies. És com a conseqüència d’aquesta constatació que el Concili Tridentí decretarà que la predicació siga feta omni lingua, dins, d’altra banda, d’una vella tradició pentecostal segons la qual l’Esperit Sant alena damunt els apòstols tot convertint-los en destres en qualsevol idioma de qualsevol nació.

Ni cal dir que tenia ben poc a veure amb aquesta doctrina tridentina la política de predicadors que impulsaven les diòcesis valencianes, especialment la seu valentina. Un cas paradigmàtic de promoció de la causa castellanista i castellanitzadora fou el patriarca Joan de Ribera, l’arquebisbe virrei que es lliurà en cos i ànima a foragitar del regne la formidable població morisca, la qual –i dit siga de passada– tenia més dret que no pas ell a viure-hi.

A la vista de la seua imposant activitat pastoral no sembla que entrara en els càlculs de l’arquebisbe noble ni fer un sol sermó en la llengua del poble ni tampoc promoure’l entre el clergat que tenia a les seues ordres.

Certament, dues de les grans plataformes de comunicació de masses durant l’edat moderna foren els sermons i el teatre, les quals, naturalment havien de col·laborar en el joc de la difusió social de les polítiques de cada moment.

Fa temps que ho remarcava amb precisió Joan Fuster: «les trones i els escenaris van ser els vehicles més eficaços de la nostra castellanització lingüística des del segle xvi al xviii». En aquest sentit no serà sobrer de recordar que la Inquisició local, les tres seus episcopals del regne (Oriola, València i Tortosa) i no pocs càrrecs decisius de les cúries respectives van estar, des de principis del segle xvi, quasi exclusivament a mans de castellans.

Amb suports tan potents com els que acabem d’esmentar (i, naturalment, amb el recurs de l’entramat coercitiu de la Corona), els decrets de la Nova Planta no van sentir cap necessitat de dictar mesures explícites de persecució contra la llengua catalana, senzillament perquè aquestes eren sobreres. La pràctica ordinària de les comunicacions oficials, o solemnes (en el cas dels sermons) ja faria que s’hi naturalitzés la llengua del monarca i, en tot cas, en aquelles circumstàncies en què els vicaris de les parròquies es deixaren endur pel costum de redactar en català, aleshores els caps de les diòcesis hi actuarien de manera directa per tal que la llengua del país fos erradicada dels registres manuscrits oficials així com de les publicacions impreses.

Entre unes coses i altres, l’església (al començament l’església jeràrquica, la qual, però, aviat havia de comptar amb la col·laboració d’un clergat incondicional, foraster o de casa) va esdevenir, a partir del renaixement, un factor clau de castellanització al País Valencià. N’hi haurà prou amb els dos testimonis que aporte tot seguit, l’un d’un arquebisbe de València i castellà, i l’altre d’un frare subaltern i alacantí. L’arquebisbe Pedro Urbina l’any 1657 trencava la tradició de publicar les constitucions sinodals en llatí, en benefici no pas del català sinó de l’espanyol, una decisió que justificava amb aquests termes: «Se han impresso estas Constituciones en romance, porque además

47

COLLA REBOMBORI. VICENT PITARCH I ALMELA

que esse es ya el estilo de las más Iglesias de España, no queden defraudados de su inteligencia los seglares». O siga, que l’arquebisbe Urbina no sols es presentava davant els seus feligresos valencians com un castellanitzador abrandat, sinó que, a més, hi actuava amb tàctiques doloses, insinuant que el castellà era la llengua que entendrien (hi pretenia dir, doncs, que els era la natural ?) els valencians.

Simultàniament es disparaven els mecanismes de projecció social dels prejudicis lingüístics que acabarien marcant la ideologia ambiental dels valencians. El predicador, per exemple, havia de defugir el «lenguaje tosco y bronco» i optar pel que «se usa entre personas cuerdas, entendidas y graves: un lenguaje sentenzioso, conziso, grave y ponderoso»; en definitiva, «hágase a hablar castellano». Certament, no es podia enunciar de manera més nítida, i també més provocadora, l’estigma de «tosco y bronco» aplicat al parlar dels valencians, els quals, a més, quedàvem exclosos de la categoria de «personas cuerdas, entendidas y graves». Amb aquests ingredients es bastia la ideologia lingüística dels predicadors, basada en estereotips maniqueus, la qual aquests mirarien de difondre entre els assistents als sermons.

Ben mirat, era la política oficial que l’església valenciana mirava de consolidar de manera progressiva tot al llarg del sis-cents. Una tal intervenció en els hàbits de la societat valenciana no solament era compartida per l’alta jerarquia sinó també pel clergat, especialment el regular, sobretot pels seus sectors més o menys subalterns, tal com testimonia el caputxí fra Antonio de Alicante, que al seu llibre Avisos al nuevo predicador evangélico (1662) hi sentenciava: «Hágase a hablar castellano que es el que se usa en los púlpitos de España». Heus ací una invitació contundent a abandonar la llengua del país que habites, encara que siga el teu.

No cal dir que la política lingüística (amb l’edició de les sinodals s’ajuntava la redacció dels quinque libri parroquials, la catequesi, etc., tot en espanyol) que legalitzava monsenyor Urbina es basava en decisions de contrafur, però ja se sap que el conjunt del corpus legislatiu, àdhuc el considerat constitucional, sempre és orientat per qui mana, naturalment en profit propi. En qualsevol cas, tant l’arquebisbe com el caputxí (de mostres equivalents en tenim a bastament) d’un disseny planificat de castellanitzar –en la llengua, com a instrument nacionalitzador per excel·lència– la societat valenciana. El recurs exculpatori era l’extensió de la pràctica de sermonar en castellà, una moda que aquests mateixos clergues havien posat en circulació, com a tribut a les classes socials poderoses, que eren, en definitiva, les que aquells tenien en consideració especial.

De tota manera, la realitat sociolingüística ambiental era ben diferent de la que pretenien donar a entendre els predicadors acastellanats. Una pista força interessant ens l’ofereix la indicació que feia l’il·lustrat Gregori Mayans precisament al bisbe castellonenc, monsenyor Josep Climent, tot recordant-li que el poble aprèn el catecisme en espanyol, però només entén el català. En efecte, no hi ha cap dubte que la població valenciana, no sols al segle xvii sinó també al xviii i encara fins a començament del segle xx, era monolingüe catalanoparlant.

Per descomptat, al llarg d’aquest període s’havia anat familiaritzant amb la llengua de Castella, una operació en la qual l’església havia contribuït amb insistència i eficàcia.

EL PROCÉS DE LA LLENGUA PELS VOLTS DE LA NOVA PLANTA. LA FUNCIÓ DE L’ESGLÉSIA

PER CONCLOURE: FER LA FAENA BRUTA DE LA NOVA PLANTA En termes generals, l’etapa del barroc –la segona meitat del cinc-cents i tot el sis-cents– va constituir una fita històrica significativa perquè a la societat valenciana se li va presentar l’alternativa d’una llengua distinta a la pròpia, i a fe que l’església optà sense embuts per l’idioma de fora, simplement perquè l’identificava amb el poder.

Sens dubte, hi havia també la tropa formidable constituïda pel baix clergat, sobretot el rural, el qual, per cert, fou l’espina dorsal de la coordinació de les partides austracistes durant la guerra de Successió i com a tal fou durament reprimit pels borbònics. Ara: al si de l’alta clerecia valenciana hi hagué una sintonia sense fissures, tret d’alguna excepció memorable, pel que fa a la política centralista de la Corona.

Com a mostra contundent del paper col·laboracionista de l’església no puc estalviar-me de reportar ací la figura d’un bisbe de Tortosa, Juan Miguélez de Mendaña Ossorio. Notem que Castelló i les comarques adjacents entraven dins la jurisdicció d’aquest monsenyor que era alhora un home d’estat, conseller de la Inquisició i conseller de Castella. El seu domini sobre la nostra diòcesi va coincidir exactament amb els anys tràgics que envoltaren la Nova Planta. Doncs bé, aquest monsenyor d’infaustra memòria va llançar, l’any 1714, la prohibició general de fer servir el català als quinque libri de la diòcesi, que era gairebé tant com vetar de manera fulminant la vigència del català com a registre administratiu de l’Església. D’això avui en diríem fer la faena bruta de la Nova Planta. No n’hi tingué prou. En visita pastoral a la parròquia de Vila-real hi va prohibir també «el mal uso y corruptela de que el Subdiácono baje del altar a dar la paz a la Villa» i entre les raons en què basava la interdicció invocava el fet que aquest costum vila-realenc atemptava «contra el común estilo y costumbre de casi todas las Iglesias de los reynos de Andalucía y Castilla».

Així doncs, hom pot afirmar que, en termes generals, el barroc fou el moment crucial perquè a la societat valenciana se li presentara l’alternativa d’una altra llengua, i a fe que el segment determinant de la política eclesiàstica optà sense embuts per l’alternativa de la llengua dels poderosos forasters, precisament perquè a fora, a la cort de Castella, hi residia el poder absolut. D’aquesta manera, tot al llarg del segle xvii la jerarquia eclesiàstica anava preparant-se a rebre, sense traumes –potser amb una eufòria no dissimulada– la Nova Planta. En aquest sentit l’adveniment del Borbó no hi constituí, en rigor, cap mena de trasbals –dins les instàncies àuliques de l’estructura eclesiàstica, convé insistir-hi– sinó més aviat la consolidació d’una tendència que s’hi gestava d’anys arrere.

Així doncs, la Nova Planta va constituir, al si de la societat valenciana en concret, un impuls notori, per descomptat oprobiós, del procés castellanitzador, que venia de lluny. En definitiva, no fou cap punt de partida en aquest procés, sinó una nova empenta i, en tot cas, una ratificació de caire legal, de legalitat derivada del derecho de conquista.

La dinàmica castellanitzadora esdevindria especialment problemàtica sota l’esplendor de la dinastia borbònica, durant el regnat de Carles III d’Espanya (1759-1788), que va coincidir, a més, amb un període de progrés econòmic i de creixement demogràfic. No podem perdre de vista, d’altra banda, que aleshores érem en vespres de la configuració d’Espanya com a estat-nació. Certament, la Il·lustració arraconava, de manera progressiva, l’ús de la llengua catalana dins els cercles de cultura, alhora que la literatura popular, que tenia un exponent magnífic en l’obra dels saineters, coneixia una expansió notable. El refugi de la llengua en els reductes del poble accentuava

49

COLLA REBOMBORI. VICENT PITARCH I ALMELA

els particularismes dialectals i la consciència subsegüent de la diferència al si del mateix àmbit etnolingüístic, per bé que la unitat idiomàtica es mantenia ferma, tal com proclamava el bisbe Josep Climent en prendre possessió, l’any 1766, de la mitra barcelonina: «si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña y casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son una misma la lengua de los naturales de ambas provincias».

Finalment, arran de la Nova Planta la noblesa valenciana claudicava, en termes definitius, del país: amb la seua castellanització plena no en tenia prou i aleshores va decidir d’emigrar en bloc a la cort madrilenya. Per fortuna, aquest abandó fou compensat ací pel nou protagonisme que assolien a les ciutats sectors socials dinàmics, procedents de les classes socials urbanes fabrils o mercantils, que mantenien ben viu l’idioma del país. Amb el suport, a més, de la nova població valenciana d’origen rural, les grans ciutats, València i Alacant, aconseguien d’erigir-se en dic que aturaria la castellanització fins a començament del segle xx. Notem que aquest fenomen de regeneració del panorama sociolingüístic ambiental gràcies als moviments migratoris del rerepaís ha estat també decisiu perquè altres ciutats, com la mateixa Castelló, mantinguen revitalitzada la llengua per damunt els intents d’asfíxia del franquisme i per damunt també de la defecció de certs sectors de la pseudoburgesia local.

Al capdavall, potser convindrà considerar que aquest sistema d’alimentació del teixit social urbà castellanitzat a càrrec de la població rural lleial a l’idioma ha estat un rèdit que a la llarga ens ha reportat, per bé que de manera indirecta, la Nova Planta, decididament ignominiosa.

PUBLICITAT

51

L’església de Castelló i la llengua pròpia Avel·lí Flors i Bonet

Tothom sap que l‘església de Castelló, com la diòcesi de Sogorb-Castelló i, en bloc, l’església valenciana, ha donat, de fa segles, l’esquena a la llengua que parlen els seus fidels. Cosa que teòricament hauria de semblar molt estranya, tractant-se d’una església que es gloria de comptar, entre els seus valedors, un sant tan emblemàtic com Vicent Ferrer, l’apòstol d’Europa que sempre predicava en el seu valencià local. Doncs, sí esta església valenciana, oh paradoxa!, ha renunciat al miracle de la Pentecosta. I això no per una imposició externa, sinó gratis et amore, i des de fa molt de temps. Provem de seguir els camins tortuosos que han dut a esta situació tan lamentable.

Com és sabut, la conquista del regne musulmà de València, al segle xiii, tingué un clar color religiós: es tractava de conquistar un nou territori per expulsar-ne la «religió falsa» i plantar-hi la fe cristiana. S’anava, doncs, a una croada. Era el temps de la novena a terra Santa, la promoguda per sant Lluís, rei de França (1270). Jaume I, pel seu compte, emprén la que hauria estat la desena, si no és que el temporal li desbaratà l’armada en aigües de la Mediterrània. I ell, no content, encara tornaria a proposar, sense èxit, al concili ecumènic II de Lió (1274), presidit pel papa, una nova croada que no prosperaria.

Jaume I ja estava entrenat a fer-ne, més assequibles i més pròximes. Així havia conquistat als musulmans dels regnes de Mallorca (1229) i de València (1232-1238), perquè fossen evangelitzades. I així, conquerida la terra, s’oganitza de seguida l’església valenciana sobre dos eixos episcopals: Tortosa per a les comarques del nord, i València per a la resta. Esta primera església valenciana tenia com a llengua pròpia, per al culte, el llatí, i, per a la predicació i la catequesi, usava la llengua vulgar, aleshores dita romanç, o vulgar, i, un segle més tard, catalana, o valenciana.

Esta situació, però, canvia quan, amb el trasllat de la cort de la corona d‘Aragó a Castella, la llengua de l’església valenciana comença a fluctuar, perquè una altra de potentíssima, el castellà, irromp poderosament sobre aquella inestable església valenciana.

COLLA REBOMBORI. AVEL·LÍ FLORS

DESESTABILITZACIÓ DELS USOS LINGÜÍSTICS I així, al segle xvi, sota la dinastia dels Àustria, centrant-nos en el cas de la vila de Castelló, comencen a notars’hi senyals de desequilibri. Amb el rei Felip II (1556-1598), la documentació del Consell de la vila detecta dades preocupants. El 1560, els representants de Castelló quan busquen, com tots els anys, un predicador per a la quaresma, mostren interès per algun de foraster, escriuen, «de Jesús»; i, així, el 1572 es parla del frare Domingo Eximenes; poc després, el 1575, el Consell paga la predicació del pare Villegas, que ja és reconegut obertament com de la «companyia de Jesús». Cal dir que, fins aleshores, les autoritats de la vila buscaven predicadors d’entre els frares residents a la població, és a dir dels ordes agustí, franciscà o dominicà.

Vint-i-cinc anys després, tenim el cas del valencià Jeroni Cantó, que el Consell de Castelló proposa per predicar la quaresma de 1598. I, quan ell adverteix que la predicaria en castellà, el consistori i l’església de la vila reaccionen de manera que el conflicte passa al bisbat de Tortosa. No sabem com resolgué la situació el bisbe d’aleshores, el morellà Gaspar Punter. És de suposar que hi negaria la llicència, perquè ell, en això, era inflexible. Però, fos quina fos la decisió episcopal, el frare agustí Jeroni Cantó acabaria predicant la quaresma de 1598, segons consta pel pagament que li fa el Consell el 3 de març de 1599. La féu en castellà, o acceptà, finalment, de predicar-la en la llengua del poble?

Per conéixer millor aquest cas, val la pena que transcrivim el corresponent relat del llibre del Consell de la vila. «E, ajustat lo dit consell, fonch proposat per micer Tomàs March, que lo predicador que a de predicar en la quaresma, qui és frare Hieroni Cantó, de l’orde de sent Agustí, a portat licència del bisbe de Tortosa per a predicar dita quarema, y la ha mostrada al vicari perpetuo, y dit vicari li ha dit si portava llicència per a poder predicar en castellà, per ço que, conforme la constitució del sínodo de Tarragona, ha de portar, ultra la licència que li ha mostrat, altra licència per a poder predicar en castellà, y, no portant-la, no pot predicar sinó en valencià. Y dits frares han enviat hun correu al bisbe per a licència per a poder predicar en castellà. Y lo bisbe no la ha volguda donar, y tenim entés que lo pot donar lo vicari perpetuo; y, per bé que li hajam pregat se servís donar licència per a predicar en castellà, per quant dit frare Cantó, lo més de sa vida és estat en Castella, no obstant era del regne de València, no té remey de predicar en valencià y jamay dit vicari ho ha volgut fer, dient que no u pot fer. Y axí, per que.n sien sabedors, los ho notificam, per a què provehexquen lo que.ls par se dega fer. E fonch provehit que, de part de la vila, s’escriga una carta al bisbe per a què.s servexcha donar dita licència a dit predicador per a predicar en castellà, y que los frares, a ses costes, hu envien a Tortosa. E més fonch provehit que, entretant, perquè.s va a la licència, que dit frare Cantó predique en la església, y no predique en altra part, per quant la vila, quant ha fet nominació de sa persona, no li ha dit que predique en valencià ni en castellà, sinó que predique en la església de la manera que porà, y que, si pot haver la licència, molt a la bona ora, y si no la y vol donar lo bisbe, que predique en valencià; y, si no predicarà, que no se li pague la caritat».

Sembla que el consell de Castelló, vista la negativa de la mitra de Tortosa, a autoritzar la predicació en castellà, busca un altre predicador. Un d’ells, de nom frare Luis Ureta, i un altre conegut com frare Mas. Un notari resident a València, encarregat dels negocis de la vila de Castelló a la capital del Regne, Baltasar Peris, certifica que fra Luis Ureta, en efecte, estava compromés per predicar en una altra part. A la vista d’això, el consell de la vila, segons la relació del llibre del Consell, «en continent, a més vots, fonch clos y determinat, e, feta elecció y nominació de predicador per a la

L’ESGLÉSIA DE CASTELLÓ I LA LLENGUA PRÒPIA

53

Gravat de Conchillos de l’antic santuari del Lledó del segle xvii.

Col·lecció particular.

Copia facilitada pel Prior de la Basílica.

quaresma primer vinent de la persona de frare Hierony Cantó, de l’orde de sant Agostí». De fet, fra Jeroni Cantó predicà dita quaresma, per la qual cobraria vuit cents sous. O siga, que, al final, s’imposà la predicació de fra Cantó, no sabem en quina llengua.

I és així com, a poc a poc, en començar el segle xvii, la predicació en castellà degué ser corrent a la nostra ciutat. Especialment significativa és la intervenció del bisbe de Tortosa, Justino Antolínez de Burgos, en la defensa de la predicació i la catequesi en la llengua del poble, seguint el criteri marcat pel concili de Trento i els concilis de la província Tarraconense. I, per contra, també ho és l’actitud de les autoritats de la nostra vila, que defensaven amb perseverança la predicació en castellà. Tot fa pensar que esta pràctica, que ja era comuna a la capital del Regne, també havia arrelat a Castelló.

Podem suposar, però, que esta opció no era la general de la població diguem-ne «silenciosa», sinó la majoritària dels seus regidors, començant pel representant de la Corona. Naturalment que a la ciutat necessitava estar a bones amb l’autoritat reial, que podia atorgar-li o sostraure-li privilegis. Per això la vila de Castelló, naturalment, intentava agradar a la Corona.; i, així, els integrants del Consell procuraven seguir el criteri del seu representant. I quins eren els membres

L’ESGLÉSIA DE CASTELLÓ I LA LLENGUA PRÒPIA

integrants del Consell del Castelló, aquell segle xvii, sota la monarquia dels Austria? Doncs persones que pertanyien a unes poques famílies que es repartien amigablement els càrrecs de jurats, consellers, justícia, mostassaf, sequier o escrivà, sistemàticament de les famílies dels Giner, els Vilarroig, els Museros, els Castell, els Jover, els Navarro, els Pasqual, els Martí, els March, els Andreu, els Segarra, els Mas, els Rubert, els Bonet, els Amiguet, els Moliner o els Castellet. Josep Lluís Lorenz (2017) i, abans, Díaz de Rávago (1996) han estudiat els components d’esta petita oligarquia castellonenca.

Això explicaria que una vila oberta com Castelló mostrés una actitud tan contrària a la seua pròpia llengua i cultura, i que la mantingués, fins i tot contra l’autoritat del bisbat, de la província Tarraconense i el mateix concili ecumènic de Trento. Això, i molt més, havia perpetrat la diòcesi germana de València, sota el pontificat de sant (?) Joan de Ribera.

Repetim-ho, és l’actitud decidida de les classes dirigents, no el sentiment del poble! La postura d’esta minoria, en la primera part del segle xvii mostra que ja estaven familiaritzats amb la predicació en castellà, i, fins i tot, la preferien. Tant és així que, finalment, el bisbat, després d’un llarg procés, deixà el tema per imposssible, i la predicació castellana acabà imposant-se. I així, fins als nostres dies.

Pel seu compte, el bisbe de Tortosa, Justíno Antolínez de Burgos, castellà, en la visita ad limina que fa a Roma, el 1633, per entrevistar-se amb el papa Urbà VIII, deixa constància de la nova situació lingüística creada a la diòcesi, sobretot, a la ciutat de Castelló, amb estes paraules: « ... en estos funestos tiempos, y a mi entender, Santo Padre, por nuestra culpa, se ha introducido entre los predicadores una vana elocuencia en cierta lengua castellana, tan complicada, con tantos ambages y formas, que apenas puede ser entendida por los propios castellanos, con lo que la gente sencilla, lo cual es muy triste, vuelve a sus casas sin haber entendido nada y sin el fruto de la predicación ...» I, a continuació, proposa al papa el possible remei a esta situació inacceptable: «...podria ser suficiente el que permaneciese en todo su vigor la Constitución Tarraconense, que fuese confirmada por vuestra Santidad, y que vuestra Santidad se digne asimismo concederme la potestad para que pueda proceder con algunas penas contra los regulares que quisieran predicar en mi diócesis en lengua extranjera...».

El mateix bisbe, comentant l’actitud reticent dels prohoms de la vila de Castelló, lamenta que opinen de forma tan inexplicable dient, fins i tot, que, si la predicació fos en la llengua vulgar, l’entendrien ... les dones mateixes! Tal mentalitat no necessita comentaris. Però acabà imposant-se amb la ridícula excusa que la vila de Castelló era una ciutat tan «luzida», que demanava també l’ús d’una llengua de la seua mateixa categoria. Esta és la nostra trista història. Som deutors d’aquesta demència que data de finals del segle xvi i començaments del xvii. Vergonya!

DEL SEGLE XVIII AL CONCILI II DEL VATICÀ Els valencians dúiem ja el problema de l’autoodi des de feia més d’un segle, així comencem amb mal peu el segle xviii.

La derrota d’Almansa (1707) i la immediata aplicació del Decret de Nova Planta imposant el castellà com a llengua exclusiva de l’administració valenciana, juntament amb els usos i costums castellans, no degué ser especialment traumàtica.

L’església, naturalment, s’hi acomoda sense majors dificultats. El castellà ja era familiar a l’administració i l’església des de feia més d’un segle. Un segle després, les corts de Cadis, amb la primera constitució (1812) encara aprofundiran el sentit uniformista de la societat, sense cap concessió a la varietat de territoris. La fugaç permanència dels francesos en les

55

COLLA REBOMBORI. AVEL·LÍ FLORS

nostres terres no aportà res positiu a la nostra mentalitat. França encara oprimia més les nacionalitats del seu estat. I la revolució francesa no féu cap concessió a la diferència cultural de les regions.

Ni la Renaixença catalana, ni el seu homònim valencià, tingueren cap repercussió positiva en la pastoral i la litúrgia, en la predicació i la catequesi. Tot continuà fent-se en castellà. Ni el moviment carlista aportaria cap reconeixement de valor per a la llengua del poble en la vida religiosa.

Amb el segle xx, tampoc no arriba cap millora en la consideració de la llengua del poble en la vida litúrgica i piadosa de les velles comunitats parroquials. Ni una sola mostra de reconeixement per la nostra originalitat davant la uniformitat que imposava l’església espanyola.

Amb la fi de la guerra civil, la duríssima repressió franquista no permetia albirar cap ressorgiment de la consciència nacional. Al revés. Tot seria pitjor. Sense cap bri d’esperança. Només a València, Mn. Vicent Sorribes Gramatge publicava, en la dècada dels cinquanta, alguna obreta piadosa per practicar devocions i seguir la missa en valencià.

UN PETIT CANVI PASSATGER Mentre la diòcesi de València vivia immobilista, immersa en un son profund, es creava la diòcesi de SogorbCastelló amb un bisbe singular: Josep Pont i Gol, que aportà una alenada d’aire fresc. Amb les decisions del Concili II del Vaticà, començaren a donar-se celebracions en la llengua del poble. L’ordinari de la missa, el missal i els leccionaris de la nova missa començaren a circular, tant en la versió catalana pura i dura, com en diverses adaptacions a la parla valenciana. A Castelló de la Plana es feren, en català, les considerades com a millors versions i comentaris als decrets i les constitucions del concili II del Vaticà.

Als anys seixanta, són les parròquies de sant Miquel de la Pobla Tornesa, de sant Vicent Ferrer de Castelló i, sobretot, la de sant Joan de Moró, les que s’avancen en la celebració de la litúrgia en la pròpia llengua. Cal dir, però, que, en tots aquests casos, es tractava d’iniciatives dels rectors que impulsaven la innovació, no per una exigència de les bases parroquials.

Als anys setanta, amb el nou bisbe Josep Maria Cases, també català, són les parròquies de santa Isabel d’Aragó de Vila-real, la de l’Assumpció de la Vall d’Uixó, la del Salvador de Culla, el Seminari Major de Castelló a Alfara del Patriarca, i, després, el Seminari Mater Dei de Castelló, que celebren l’eucaristia i la litúrgia de les hores en català. El 1975 la parròquia cocatedcral de Santa Maria de Castelló inaugura la missa de les Onze que encara avui se celebra en valencià, animada en els cants pel Cor Pentecosta.

A començament d’esta dècada, el religiós mallorquí Pere Riutort ve al País Valencià i s’irroga la funció d’aglutinar la gent religiosa inquieta i d’aconseguir l’aprovació de les variants valencianes a la litúrgia de la missa i l’administració dels sagraments. Però topa violentament amb un clergat profundament anticatalà que ràpidament neutralitza els esforços dels preveres i laics interessats. Només un fet positiu: l’aprovació de textos pels bisbes de les diòcesis valencianes en el Llibre del Poble de Déu (1974).

Durant els anys vuitanta del segle passat, es manté la línia ascendent de les celebracions en valencià. Són algunes les parròquies que proven de mantenir alguna celebració en la nostra llengua. Recordem, entre altres, les parròquies de sant

L’ESGLÉSIA DE CASTELLÓ I LA LLENGUA PRÒPIA

Pere del Grau de Castelló, l’arxiprestal de sant Jaume de Vila-real, la parròquia de Betxí, la de sant Josep d’Artana, la del Salvador d’Eslida (amb la d’Aín), la de sant Pere Màrtir de Costur, la de la Nativitat de Suera, la de sant Joan de Tales (amb el Racó de sant Francesc) i la de sant Bartomeu d’Atzeneta. I para de comptar!

Durant els darrers anys noranta del segle xx es manté el mateix nombre de celebracions, més la parròquia de l’Esperança de Castelló, la de sant Bartomeu de la Vilanova, la de Maria Magdalena de Vilafranca dels Ports i la de la Transfiguració de les Useres, L’any 1996 Roma aprova la versió valenciana de la Biblia Catalana Interconfessional, i el bisbat de Sogorb-Castelló, a iniciativa de l’Associació Josep Climent, publica els catecismes d’iniciació cristiana per a infants. Però la renúncia del bisbe Josep M. Cases (1996) i el nomenament immediat del bisbe Joan Antoni Reig Pla suposà l’inici de la devallada de les celebracions i de la catequesi en valencià.

I EL FUTUR? I, per a acabar-ho d’adobar, amb el nomenament episcopal del castellà Casimiro López Llorente, a poc a poc, van desapareixent els rectors partidaris de les celebracions en la llengua del poble, o són destinats a d’altres parròquies. I cada volta queden més poques celebracions en valencià. Els nous preveres ixen del seminari adoctrinats que no es poden celebrar misses en valencià perquè no hi ha textos aprovats per a la celebració.

I així van morint, esllanguides, les misses en valencià que prometien un certa esperança de recuperar aquella església que, segons Agustí, es definia com aquella que parla totes les llengües. L’església d’on va eixir sant Vicent Ferrer podria acabar fent callar la mateixa llengua que ell féu gloriosa per tot Europa.

PUBLICITAT

57

Castelló de la Plana al «Cavanilles» Josep Miquel Carceller Dols

Antonio Joseph Cavanilles (València 1745 – Madrid 1804) sens dubte, un dels personatges més atractius de la il·lustració valenciana, va obtenir el grau de Batxiller en filosofia el 1761, el de Mestre el juliol de 1762, el de Batxiller en Teologia el juny de 1766 i el de doctor el mes següent, després d’una breu estada a la Universitat de Gandia. Estant a Oviedo com a preceptor del fill de Teodomiro Cano de Briones va ser ordenat sacerdot i seguint aquesta família, es va traslladar a Madrid. Tenia trenta anys quan va arribar a la Cort del borbó Carles III i dos anys després, ara com a preceptor dels fills del Duque del Infantado va passar uns anys a París, coincidint amb un moment renovador en el camp de la ciència natural i va trobar en la botànica el «mejor salón del palacio de la naturaleza» El sòlid bagatge humanista i racionalista, recolzat en la lògica dels seus estudis de matemàtica i de física, el va ajudar en aquesta vocació botànica que ja no l’abandonaria fins el final.

Amb el retorn definitiu a Madrid, el 1789, comença l’etapa de la seua plenitud científica i, gràcies al suport del secretari d’estat, el comte de Floridablanca, va iniciar el projecte de l’herborització de la flora espanyola.

El projecte va rebre el nom de Icones et descriptions plantarum quae aut sponte in Hispania crescunt, aut in Hortis hospintantur i quan el va concloure el primer any del segle xix, el 1801 va ser una de les millors iconografies botàniques de l’època. Precisament en el Praefatio del segon volum de les Icones (1793) Cavanilles comenta que està preparant una obra amb el títol Regni Valentini historiae naturalis atque rei agrariae observationes que havia de versar «sobre la flora, lugar y naturaleza de todos los montes, de los mármoles y otras rocas, del aspecto de los paisajes, origen de las fuentes y trazado de los ríos, de la agricultura y de cuantas cosas hacen preciosísima a esta provincia…»

Efectivament entre 1791 i 1793, amb períodes hivernals de retorn a la Cort, va recórrer el regne de València, a expenses de la Corona, com a part d’un ambiciós projecte d’herboritzar per tota Espanya, encarregat pel rei, ja ho era Carles IV amb la missió de «examinar los vegetales que en la España crecen». De molta ajuda per a a aquest viatge, tan dificultós en aquella època, va ser la seua condició de servidor de la casa de l’Infantado i tot i que alguns paràgrafs de l’obra podrien semblar crítics amb el règim vigent, no sembla que aquest fóra en absolut el pensament de l’abat, que va ser fidel i privilegiat servidor d’una casa senyorial.

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

En la redacció de les Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia, Cavanilles difumina els itineraris botànics per a oferir una descripció ordenada del territori començant per les parts septentrionals fins eixir per les meridionals. En efecte, divideix «el reyno en quatro partes que son Norte, Centro, Poniente y Mediodía. La parte Norte abrazará todo el espacio que está a la izquierda del río Millares, hasta los confines de Aragón y Cataluña. La del Centro, quanto hay entre Castelló de la Plana y San Felipe (Xàtiva), cerrado al oriente por el mar, y al poniente los montes que corren des de Onda {…} hasta el puerto de Cárcer. La de Poniente, desde Ayora hasta la Puebla de Arenoso {…} Finalmente la de Mediodía desde el valle de Albayda y huerta de Gandía hasta el reyno de Murcia». En cadascuna d’elles, segueix unes subdivisions territorials que tenen en compte la natura, la jurisdicció i l’economia. És un text ordenat, a més, per l’observació, enquestes i documentació sistemàtiques tant dels aspectes relacionats amb la història natural com de l’agricultura. Un text que combina la sòlida formació parisina i la informació de personatges il·lustrats amb valors dels despotisme il·lustrat. Més d’un passatge podria atribuir-se a un antropòleg cultural avant la lettre, però molt més a un planificador animós en els projectes, savi en els consell tècnics que, amb el seu racionalisme clar i eficaç, arriba de vegades a l’arbitrisme, pregona la llibertat de comerç, exigeix camins, millores agràries o industrials, es lamenta d’alguns mals cultius,… Cavanilles no es va limitar a la tasca proposada, que per a un botànic com ell degué ser una primera temptació. A més de la seua vasta curiositat de naturalista, va atendre a tots els aspectes, físics i humans, de la zona estudiada. L’obra va eixir de la impremta Reial de Madrid (1795-1797) en dos magnífics volums. Les Observaciones responen literalment al seu complex títol i no tenen precedents, ni segurament han tingut paral·lels en la seua ambició, dins de la Península Ibèrica i, encara ara, més de dos-cents després, constitueixen un text imprescindible per conéixer la realitat valenciana. Hi ha en aquesta obra de Cavanilles una massa d’informació meticulosa, exacta, relativa al marc geogràfic, a la flora, a la fauna, al fons social, que no ha perdut vigència. És també un document egregi sobre el País Valencià en un moment històric excepcional: la culminació del segle xviii, que tants canvis va suposar en la vida col·lectiva des de Benifassà a Oriola.

Cavanilles, com s’ha dit, era un home de la Il·lustració, potser l’últim de la Il·lustració local, i la seua òptica és suaument optimista i d’un racionalisme clar i eficaç. Les Observaciones són un clàssic i es coneixen, significativament, per l’antonomàsia de «el Cavanilles». En la bibliografia valenciana, i en la hispànica en general, «el Cavanilles» és realment una peça gloriosa, útil i bella.

Del Llibre Segon, dedicat al «Centro del Reyno de Valencia», inclòs al primer volum, reproduïm de l’edició facsímil publicada el 1981 per Albatros en la col·lecció Bibliotheca Valenciana, les pàgines dedicades a donar una idea general de la Plana,així com les que fan referència a la llengua o la indumentària i, sobretot, aquelles on l’autor escriu sobre la nostra ciutat.

61

Reproducció de l’edició facsímil del Llibre Segon de les Observaciones de Cavanilles Inclòs al primer volum, publicat per Albatros el 1981 en la col·lecció Bibliotheca Valenciana

63

Mapa del Reyno de Valencia d’Antonivo Josep Cavanilles (410x700mm; 1/525.000) gravat en dues planxes per Tomás López i lletra de Josep Asensio «El més minuciós i precís dels mapes valencians antics, sens dubte» segons paraules del filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner, anava encartat al primer volum de les Observaciones (1795) de Cavanilles. S’inscriu en una trama ortogonal mercatoriana, amb longituds preses des del meridià de Cadis. Aquesta projecció l’aparta del plantejament cònic del mapa de Tomás López de Vargas de 1788, que segur va servir de guia al botànic i naturalista il·lustrat valencià, durant les seues excursions geogràfiques.

El litoral del mapa, prové de la Carta esf èrica (1786) de Vicente Tofiño que li forní la projecció; la frontera interior, en major part, d’observació directa i documentació cartogràfica fiable. Al mapa destaca la figuració del relleu i cal dir que el repertori simbòlic que fa servir Cavanilles és senzill i afavoreix la lectura: cercles petits per a les poblacions –excepte València– coronats per una creu als monestirs o convents; doble ratlla de punts per als camins reials i simple per als de ferradura. Les muntanyes en pseudoperspectiva, il·luminades per l’esquerra, són ben alineades i agrupades amb una generalització correcta de valls i corredors, massissos, costes i plans.

Dels «antics» és el primer mapa «modern» del País Valencià: aquell en què ja reconeixem els contorns, les proporcions i fins i tot la distribució dels continguts –els noms, els accidents geogràfics– tal com ens els presenten els mapes actuals.

Cal remarcar també que si bé la toponímia d’aquest mapa no és especialment abundosa, sí que és tanmateix molt més correcta, ajustada i respectuosa, de bon tros, amb els nostres noms de lloc, que qualsevol dels mapes de la seua època.

65

L’agricultura Delfí Traver Barreda

LA POBLACIÓ La població total de Castelló de la Plana va augmentar molt al llarg de l’Edat Moderna malgrat les altes taxes de mortalitat de l’època. I va ser gràcies, sobretot, a l’agricultura i al treball de les llauradores i els llauradors Va ser tan important l’agricultura en aquests segles que, en el xviii, el 80% de la població vivia directament o indirecta de la terra.

La població va passar de les mil dues-centes seixanta cases que hi havia a Castelló l’any 1611, segons Escolano, a les més de tretze mil persones que vivien en 1795, segons relatava Cavanilles. Cal recordar que Gaspar Escolano i Villalba fou eclesiàstic, escriptor i historiador valencià autor de la «Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia» i Antoni Josep Cavanilles fou el sacerdot, botànic i naturalista valencià que va escriure les «Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia». A més a més de la vila hi havia a Castelló 152 alqueries i 9 masos l’any 1600. Les alqueries són construccions musulmanes i els masos ho són d’origen cristià.

Llaurador morisc / Llaurador cristià Els moriscs eren els descendents dels musulmans andalusins que continuaren habitant a la península Ibèrica després de la conquesta cristiana amb la condició de convertir-se al cristianisme. A Castelló hi vivien majoritàriament en les alqueries i es dedicaven a l’agricultura, però a principis del segle xvii la seua expulsió va deixar la terra quasi sense treballadors.

Per a preveure els possibles inconvenients que suposaria per a l’agricultura aquesta nova situació, el virrei de València va dictar en 1609 les normes per a l’expulsió dels moriscs: «... per a conservar els enginys de sucre, les collites d’arròs i les terres de regadiu i puguen ensenyar als nous pobladors cristians que es queden en cada lloc de cents cases sis moriscs amb les seues mullers i els seus fills si estan solters». Escolano confirmà que quedaven en Castelló després de l’expulsió «unas veinte y quatro casas de moriscos que le han quedado en el arraval». Abans

COLLA REBOMBORI. DELFÍ TRAVER

de l’expulsió, els moriscs van començar a vendre les seues possessions. I, per la urgència de temps, ho havien de fer a preus molt baixos. De retruc, els cristians van veure perillar el preu de la seua propietat perquè creien que també acabarien abaratint-se. Per això, l’esmentat virrei i capità general de València va dictar un altre ban l’1 d’octubre del mateix any prohibint que els moriscs vengueren els seus béns: «...proveïx e ordena y mana que los dits moriscos puguen vendre tots y cualsevols bens que aquells tinguen, exceptat que no puguen vendre ni en altra manera dispondre de les coses y bens seguents: ço és, de bestiars, així grosos com menuts, cavalcadures, fermens ni altres grans alguns, oli, casses, terres encara que sien franques y en realenchs, censals, debitoris ni deutes, drets ni accions sots decret de nul·litat...». Després d’açò els llauradors cristians anirien a poc a poc ocupant i ampliant les terres de conreu abandonades, a la força, pels moriscs.

Llaurador pobre / Llaurador ric Hi havia una minoria de llauradors propietaris que explotaven la majoria de les terres del terme en règim de propietat. Eren les millors terres i estaven dedicades a conreus rendibles com el blat, el cànem o la morera.

Aquests eren els anomenats llauradors rics. Els altres llauradors eren majoria però tenien poques propietats i, a més a més, aquestes eren les pitjors terres del secà o de la marjal. Havien de treballar per als llauradors rics com a jornalers en èpoques puntuals com la sembra o la recollida de collites o com arrendataris de les seues terres. Dits arrendaments de terres apareixen en els llibres del Consell de Castelló d’aleshores, com el de 20 desembre de 1650 en què consta en un assentament que: «en assignatio a Miquel Blasco...a donat arrendament a dit Blasco una terra de nou fanecades y tres almuts».

La majoria de la població vivia en l’endarreriment i la pobresa perquè els rendistes no invertien en millorar l’agricultura ni en la quasi inexistent indústria local ni en millorar els jornals dels seus assalariats. És a dir, que extreien el benefici ací però se’l gastaven fora. El xicotet propietari cultivava les seues terres en règim d’autoconsum (agricultura extensiva). I, si de cas, conreava algun xicotet cultiu comercial per a vendre’l. Els que no tenien terra només podien treballar, evidentment, com a jornalers.

En la partició de l’herència de Joan Andreu «llaurador de Castelló» en 1609 s’específica que tenia «dues cases, 35 camps, 27 censals, diners en metàl·lic, cavalleries i estris agrícoles. La seua fortuna ascendia a 6.398 Lliures». Amb açò s’indicava que era un llaurador ric que vivia de rendes i cobrava pensions de censal. Els fills dels llauradors rics del xvii seran després en el xviii advocats, doctors en dret i medicina, notaris, cirurgians... i controlaran la direcció política, a més de l’econòmica, del municipi. Per contra, els fills dels jornalers seguiran sent jornalers.

L’AGRICULTURA

Llauradora/ Llaurador El repartiment de l’herència familiar beneficiava, en general, l’home front de la dona que n’eixia perjudicada. A sobre, la titularitat dels béns corresponia en exclusivitat a l’home. Això vol dir que si una dona casada havia de rebre l’herència familiar, necessitava l’aval del seu marit per a heretar dels seus propis pares.

Les dones llauradores estaven sotmeses a una societat masclista que les considerava menors d’edat durant tota la seua vida i, mentrestant, treballaven la terra al costat del seu marit o dels seus pares, criaven els fills i portaven endavant la hisenda familiar.

Al Llibre de Peyta de 1608 es pot llegir en un assentament: «la muller de Miquel Maza...». En un altre: «...ab la pobilla de Franses Molina». I en un altre: «Joan Beltran, pastor...primo una casa ab sun corral de bestiar en lo raval de sant Franses i té una vinya en la partida del Collet i cent quaranta ovelles».

Tanmateix en el llibre del Justícia de 10 de juliol de 1650 es pot llegir: ...»

«Instant y requirent Miquel Llansola... que aquell li fera una garbera de forment y aquell avent cobrat dita cantitat...». Així, doncs, els registres documentals de l’època fan paleses les diferències de tracte per raó de sexe. En el cas de l’home es posa el nom, el cognom, l’ofici i la titularitat dels béns. En canvi, si és una dona ni es posa el nom, ni el cognom, ni l’ofici, ni tampoc que siga titular de propietats: «és la dona de., la vídua de... , la pobilla de...».

L’AIGUA DE REG Jaume I va repoblar Castelló amb cristians catalans als qui donava terra i drets d’aigua i així s’assegurava que els nous pobladors no se n’anaren amb un senyor feudal i que defensaren per damunt de tot la seua casa i la seua terra. És a dir, que li foren fidels i no li causaren problemes.

La concessió coneguda més antiga de la utilització de l’aigua del Millars és la donada pel penúltim rei moro valencià Zeit-Abuceit redactada en àrab. Després, Jaume I va fer la mateixa concessió que els àrabs, però als cristians. Tant és així que les ordenances de les Comunitats de Regants actuals vénen de l’època musulmana. El mateix Jaume I les va acceptar expressament quan va dir: «faces tot com es feia en temps de sarraïns». Des del Tres-cents estaven acabats els sistemes hidràulics a la Plana tal com els coneixem en l’actualitat. S’havien ocupat i conreat les terres d’horta i s’havien començat a dessecar les marjals i la rompuda de les terres de secà en un procés que duraria fins al xviii. Els llauradors dessecaven els aiguamolls litorals obrint séquies de drenatge i elevant la terra restant per a formar les marjals de saó, que són les llesques de terra que no fa falta regar perquè el nivell freàtic està pràcticament arran de terra i la humitat puja per capil·laritat.

67

COLLA REBOMBORI. DELFÍ TRAVER

Disputes per l’aigua Han estat molt conegudes les contínues disputes per l’aigua dels llauradors de Castelló amb els seus veïns, especialment els d’Almassora, fins que la Sentència Arbitral de 1347 va establir el repartiment del cabdal del Millars entre quatre viles de la Plana: Borriana, Vila-real, Almassora i Castelló i va dissenyar el sistema definitiu de repartiment de les aigües per tandes de reg per a les diferents partides del terme.

No obstant això, les disputes i baralles van continuar fins que a finals del xviii es van separar totalment les séquies majors de Castelló i d’Almassora. També els regants de la Plana van tindre problemes amb els pobles de Terol per on passa el Millars o els seus afluents, puix que els aragonesos desviaven l’aigua i els de Castelló havien de pujar a aquelles terres per a llevar les parades en el riu quan no els arribava aigua a la Plana. Va haver de ferse un repartiment en les aigües de capçalera de tal manera que corresponia a les comunitats de regants de la Plana l’aigua de les fonts que naixen en Albentosa, i les altres aigües correspondrien als altres pobles que rega el Millars. Justament a Albentosa hi ha una placa amb una inscripció de la Comunitat de Regants de la Plana que certifica aquest repartiment. Tant fou així que en 1780 el rei ordenà paralitzar les obres de l’assut que estaven construint a Sarrió en el Millars, perquè els de Castelló pensaven que si acabaven la construcció, minvaria substancialment el cabal del riu i n’eixirien perjudicats els de la Plana.

EL TREBALL DE LES LLAURADORES I LLAURADORS Gaspar Escolano ens descriu els cultius que hi havia a Castelló a començament del xvii: «sus cosechas son grandes, de pan, granos, frutos, hortalizas, algarrouas, cañamo, lino, seda, vino, y cañas dulces como lo publica los trapiches y molinos que aun permanecen. En su campo nacen pinos donzeles y albares y muchos azebuches». Cavanilles, al final del xviii, va observar que el sòl de la Plana era fèrtil, amb clima suau i abundància d’aigua. A la falda de les muntanyes es conreava el secà, seguien els horts regats amb aigua del Millars i de la Font de la Reina i, a la vora de la mar, hi

L’AGRICULTURA

havia marjals i aiguamolls. Els camps castellonencs estaven envoltats de moreres. Segons Cavanilles la producció era de: «60.000 arrobas de cáñamo, 10.000 cahices de trigo, 10.000 cahices de maiz, 600 de judias, 15.000 cantaros de vino, 4.000 arrobas de aceyte, 150 de lana, 170.000 arrobas de algarrobas y muchos pimientos, alfalfa, frutas y hortalizas».

Cal aclarir ací que un cahiz eren 199,2 litres, una arrova 12,8 quilos i un cànter equivalia a 11,2 litres. Els animals de treball que ajudaven els llauradors eren: haques, matxos i algun ase, que varen substituir als bous que s’utilitzaven anys arrere. Per això van augmentar tant els conreus de garrofes i alfals, perquè les garrofes són especialment estimades pels èquids. A partir de 1750 l’agricultura comercial, i intensiva, la conformaven les activitats tèxtils de sederia, lli, cànem i espart. També l’arròs era molt important. Es conreava amb la tècnica dels camps inundats i resultava un conreu molt rendible econòmicament.

Tècniques de conreu La terra produïa dues collites a l’any: en la primera s’alternava blat o cànem i en la segona plantaven lleguminoses i hortalisses especialment fesols i melons. L’alternança de cultius s’explica perquè si es planta tots els anys la mateixa hortalissa al mateix lloc, ocorre que al cap d’uns anys la terra s’empobreix i les collites són raquítiques, puix cada planta extrau de la terra uns determinats nutrients i sals minerals i, per a evitar l’esgotament nutritiu del sòl fèrtil, és millor alternar diferents cultius cada any o cada dos anys.

A més a més, era important llaurar les restes de les lleguminoses o dels cereals i soterrar arrels, tija, flors i fulles perquè en podrir-se s’incorporen a la terra matèries vegetals assimilables directament per les plantes. Així es crea en la capa llaurable de la terra un producte que s’apropa molt a l’humus del sotabosc.

Les lleguminoses són el millor tresor del camperol: Les seues arrels sintetitzen nitrogen que és la base del nitrat i que, incorporat a la terra, suposa el millor aliment per a les plantes.

Per obtenir uns bons fruits i bones hortalisses també és imprescindible la preparació del terreny amb anterioritat a la plantació. La terra ha d’estar ben llaurada i sostovada perquè les plantes puguen arrelar fàcilment.

Si el sòl està dur, atapeït o compactat les arrels no podran desenvolupar-se amb normalitat (les arrels ocupen, almenys, la mateixa extensió que les rames del vegetal) i la planta creixerà amb dificultat. Aquesta condició de porositat s’ha de mantenir durant tota la seua vida útil. A tal efecte, és molt convenient disposar les plantes en cavallons o en taules de bancal alt (aquestes són cavallons més amples, fins a 1,2 metres) i no xafar la terra al voltant de les plantes conreades.

69

L’AGRICULTURA

Quan els llauradors havien de treballar la terra procuraven que aquesta estiguera un poc humida, ni massa seca ni massa fangosa, així està més suau i és més fàcil treballar-la. A causa de la poca disponibilitat d’adobs es deixava descansar la terra un o dos anys (guaret biennal o triennal).

Adobs El llaurador utilitzava el fem per adobar la terra. De manera indiscriminada mesclava adobs d’origen animal i vegetal. Ajuntava excrements d’animals (al corral solia tindre algun porc, conills i gallines) i excrements humans amb palla, llits dels cucs de seda, algues marines i tarquim de les séquies.

Hi havia a la Plana molts ramats d’ovelles. Alguns d’ells venien a Castelló fent la transhumància des de la Serra de Gúdar utilitzant l’Assagador Reial de Saragossa i continuaven per diferents assagadors locals com el del Caminàs.

El fem és l’adob natural per excel·lència. Tots els fems són bons, però els millors són d’ovella o de cavall. El pitjor és el de gallina perquè aquest fa tot l’efecte energètic instantàniament i després no queda res en la terra i, a més a més, un excés d’aquest adob pot cremar la planta. En canvi els altres fems fan l’efecte lentament i resten en la terra durant molt de temps i així les plantes els van agafant a poc a poc segons les seues necessitats.

Era habitual la figura del femater que era l’encarregat d’arreplegar el fem pertot arreu on el trobara per a vendre’l a qui li’l demanava.

Els llauradors de l’època en tenien poc, per això les collites van millorar molt quan en el xix es va introduir el guano de Xile; que era, simplement, excrements d’aus marines, foques i rates-penades. Contenia altes concentracions de nitrogen, fòsfor i potassi combinats de manera orgànica. És a dir, molt millor que qualsevol nitrat de l’actualitat, ja que aquests només són compostos químics inflexibles sense cap implicació biològica.

Tractant la planta amb adobs naturals creix més sana i forta. No es debilita ni és atacada per les plagues com sí que ocorre amb les plantacions actuals que es tracten, sense cap compassió, amb multitud d’adobs, insecticides, fungicides i herbicides químics que, a la fi, el que fan és maltractar les plantes i la terra.

En l’actualitat, i sobretot en les plantacions intensives, les plantes viuen i produeixen fruit sotmés a un estrés permanent que les «obliguen» a produir artificialment al màxim de les seues possibilitats. Igual que els animals criats en granges, com pollastres i porcs.

Lluna vella / Lluna nova Un llaurador de debò sempre mira la lluna cada vegada que ha d’encetar un treball en el camp. Tot i que la lluna se’ns presenta amb quatre fases diferents, a efectes pràctics els llauradors les resumeixen en dues: Lluna Vella i Lluna Nova. La Vella comprén les fases de lluna plena i de quart minvant i la Nova les fases de lluna nova i de quart creixent.

En general la vella afavoreix la fructificació i la nova, especialment el quart creixent, el creixement vegetatiu de

71

COLLA REBOMBORI. DELFÍ TRAVER

les plantes. Alguns treballs que es realitzen amb lluna vella són: sembrar, recollir i esgrillar les pataques, sembrar lleguminoses i plantes en les quals s’aprofita el fruit, transvasar l’oli i el vi, aclarir els arbres, empeltar, traure el fem del corral, esquilar les ovelles, netejar i reparar basses, aljubs i cisternes i encalar l’alqueria o el mas.

Fins i tot, les persones es tallaven el pèl en lluna vella; perquè fent-ho així, el cabell creix més fort i sa. En lluna nova creix més llarg, però és més dèbil i trencadís.

Eines, cavalleries i enginys agraris Els llauradors, pràcticament, utilitzaven les mateixes eines que venia utilitzant la humanitat des del Neolític: aixades, corbelles, dalles, destrals, forques, pales i pics.

També ajudaven els cavalls utilitzant la seua força de tracció per a llaurar amb el forcat, o trillar, a l’era, amb el trill de pedres de sílex. Imprescindible era el carro per a transportar persones i carregar productes del camp.

Igualment usaren la força de l’aigua per a fer funcionar els molins hidràulics instal·lats en la Séquia Major i en les files, per tal de moldre el gra i obtenir la farina. Juntament amb els molins fariners hi va haver, almenys, un molí draper dedicat al batà o agramadora del cànem.

CONREUS MÉS IMPORTANTS Arròs L’arròs va ser introduït a les nostres terres pels àrabs i s’alternava amb conreus de faves o naps. Hi ha hagut moltes discussions sobre si el seu conreu era el que produïa malaltia del paludisme, també anomenat malària o febres tercianes. Les tercianes provocaven febres molt fortes cada tres dies, és a dir, el malalt estava dos dies sense febre i al tercer dia li pujava la febre sobtadament i així continuava en els dies successius fins que s’acabava la malaltia, o moria el pacient.

L’AGRICULTURA

La veritat és que aquest conreu no era causant directe de l’epidèmia, el culpable era el mosquit anopheles, que ponia els ous contaminats amb el bacteri plasmodi sobre les aigües mortes o estancades dels aiguamolls, que solien estar blindats amb els conreus d’arròs, o en les mateixes aigües de reg si quedaven estancades durant molt de temps en els camps. En aquest cas, també les arrels patien la falta d’oxigen i acabaven podrint-se les plantes i malbaratant la collita.

En successives ocasions des del segle xiv fins al xviii la Corona el prohibia o el permetia, segons quines eren les al·legacions que li feien els propietaris de les terres o el mateix Consell Municipal. Cavanilles va proposar plantar l’arròs lluny de la població i substituir el reg amb l’aigua estancada pel reg amb aigua corrent.

Aquest testimoni d’un pleit en 1651 sobre la plantació de l’arròs a la partida de Fadrell ens il·lustra una mica sobre aquesta situació: «... dites estanques es fan alçant molt els màrgens y tenint embalsada pam y mig o dos pams de aygua tot lo temps del estiu fins que aquella es corromp y podrix la terra y aire. De la referida agua embalsada y corrumpuda es causa un llim y sevo en la terra la qual llança un malíssim olor y d’ell y de dita corrupció naixen uns vapors crasos y molt malignes que infecten lo ayre y engendren febres pútrides y tercianes y altres moltes enfermetats als veins de dites viles...».

Garrofes El secà de Castelló estava plantat de garrofers en la seua major part, sobretot al set-cents. L’arbre necessita poc treball, té prou amb l’aigua de la pluja i es presta bé a l’explotació directa. Els rendistes de l’horta que tenien secà recorrien a jornalers per al seu conreu.

A la temporada de la collita, com relata Cavanilles, es veien multitud de dones, homes, xiquetes i xiquets que eixien de la vila a peu, a cavall o en carros per anar a collir les garrofes. Portaven llargues canyes, acabades amb el ganxo que forma la mateixa arrel de la canya, i omplien el camp de càntics i rialles.

Canyamel La canyamel o canya de sucre la conreaven els moros en la Plana abans de Jaume I. S’elaborava el producte en el trapig o enginy local.

A partir del xvi aquest conreu va patir la competència del sucre antillà i amb l’expulsió dels moriscs va desaparéixer. No obstant això, en l’acta del Consell de Castelló, de 30 d’abril de 1614, encara es relatava una venda d’aquest conreu.

73

L’AGRICULTURA

En 1870 es va intentar reintroduir canyamel a causa de la crisi del cànem, però va fracassar per falta de rendiment econòmic.

Altres conreus El blat era el cultiu principal i es cultivava per a l’autoconsum. El conreu era deficitari i de vegades s’importava blat d’Aragó o de Castella. En el xviii el pa i l’arròs eren els aliments bàsics de la dieta dels castellonencs.

La morera va ser important en el Set-cents. Es plantava en els marges dels camps o en camps dedicats en exclusiu.

Els llauradors s’ocupaven de la cria de cucs i del filat de la seda o venien la fulla de morera als seders.

La vinya va tenir importància al final del xviii. Amb els pitjors vins es feien aiguardents.

El cànem va ser durant el xviii el principal conreu de tipus comercial a Castelló.

CONDICIONS LABORALS, ECONÒMIQUES I SANITÀRIES DE LES LLAURADORES I DELS LLAURADORS Si no n’hi havia prou amb la terrible malaltia del paludisme que va produir milers de morts a la Plana de Castelló les condicions de treball dels jornalers de l’arròs minaven i destruïen lentament la seua salut. Treballaven en un ambient pestilent, recorrien els camps quasi ajupits, atrapats pel fang i envoltats per immensos núvols de mosquits que no associaven a malaltia. En el cas del cànem hem d’anomenar l’infame treball infantil en el filat i els salaris de misèria que rebien els jornalers.

Moltes altres causes agreujaven la situació: l’extrema pobresa del llaurador i a més a més, el seu feble organisme que oposava poca resistència a les malalties, la falta d’higiene, les basses amb cànem que provocaven pudor, el fem en els corrals dels mateixos habitatges, les séquies brutes i descobertes o els ambients pútrids... Podríem afegir les múltiples calamitats produïdes per les guerres, les diverses epidèmies, els anys de collites dolentes i les èpoques de fam.

Tot plegat la vida de les llauradores i dels llauradors no era fàcil a l’Antic Règim.

Impostos/Préstecs El llaurador que era propietari de terres pagava tributs al rei, delmes a l’església i sequiatge al Consell en les terres de regadiu i havia de pagar al rei cens en diners o part proporcional de la collita pagada en espècie perquè a Castelló no hi havia senyors feudals, era una vila reial que depenia directament del monarca. A més a més, pagaven el delme que era aproximadament el deu per cent de la collita. Uns i altres impostos acabaven d’arruïnar, sovint, el llaurador.

75

COLLA REBOMBORI. DELFÍ TRAVER

D’altra banda, si el llaurador necessitava diners, podia demanar un préstec que s’anomena censal. Anualment havia de pagar una pensió fixa al censalista fins al termini o la cancel·lació del préstec i amb la garantia de béns immobles suficients. De manera que si, finalment, no podia pagar-ho íntegrament, es quedava sense el bé immoble i sense els diners avançats. Els jornalers, òbviament, no podien demanar préstecs, sinó solament els propietaris mitjans o grans.

A Castelló, en el set-cents, era l’església la principal perceptora de censals, segons una tendència minvant al llarg del període: més concretament, l’any 1600, percebia el 88% del total de censals, els particulars el 10% i la noblesa el 2%; mentre que l’any 1777, rebia el 70%, els particulars el 27% i la noblesa el 3%. Cal dir que es va unificar el tipus d’interés dels préstecs per a tota aquesta època situant-lo en el 6,6% anual.

EPÍLEG: RECORDS D’INFANTESA Ens traslladem ara cap als anys 60 del segle xx en un altre indret de la Plana Alta, prop dels aiguamolls de Torrenostra i també a la vora de la mar Mediterrània.

Ben bé havien passat cent cinquanta anys des de la publicació de les Observacions de Cavanilles i tres-cents cinquanta de la publicació de la Dècada Primera d’Escolans, però algunes coses no havien canviat massa en aquestes terres.

Me’n recorde que, aleshores, encara quedaven plantacions d’arròs. Per les séquies de l’arrossar els xiquets intentàvem pescar anguiles o llisses.

Quan era temps de batre pujàvem al trill emprat per a batre el blat en l’era o a la tauladora utilitzada per a anivellar el terreny després de la sembra. Ambdós instruments eren arrossegats pel cavall que teníem en casa i que mon pare li deia Careto. També recorde el conreu del cotó que, quan la collita estava a punt d’arreplegar-se, la multitud de flocs de cotó semblaven un paisatge nevat que cobria el camp de blanca neu. De vegades sentia contar als meus majors històries antigues, com les de febres tercianes que algun conegut havia patit, o quan ma mare em portava, de nadó, dins d’un cabàs a la seua esquena quan anava a treballar al camp.

BIBLIOGRAFIA Arxiu Municipal de Castelló «Llibre d’Actes» del Consell municipal de 20 de desembre de 1650 (Els llibres d’Actes del Consell donen fe de la vida, fets, sequier, privilegis, comptes, contractes, ordenances, etc. de la vila de Castelló).

«Llibre del Justícia» de 10 de juliol de 1650.

«Llibre de Peyta» de 1608 (els «Llibres de Values de la Peyta» relacionen els veïns de la vila de Castelló i les seues propietats).

L’AGRICULTURA

Biblioteca Pública de Castelló Balbás, Juan (1987): «El libro de la provincia de Castellón». Caja de Ahorros de Castellón.

Cavanilles, Josef (1795): «Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia». Madrid.

Chust, Manuel (1992): «Historia de Castellón». Tomo II. Editorial Prensa Valenciana.

Font Quer, Pio (1999): «El Dioscórides Renovado». Barcelona.

Gimeno Michavila, Vicente (2009): «Del Castellón viejo». Ajuntament de Castelló.

«Jornades municipals de cultura popular. L’agricultura tradicional. El regadiu» (2011). Ajuntament de Castelló.

Mateu, Enric (1987): «Arroz y paludismo». Edicions Alfons el Magnànim.

Melià, Antonio (1993): «Castelló en temps d’Isabel Ferrer». Ajuntament de Castelló.

Ribes Pla, R. (2000): «L’agricultura i Castelló». Ajuntament de Castelló.

Ribes Pla, R. (1993): «L’arròs a Castelló». Ajuntament de Castelló.

Biblioteca Valenciana Virtual Escolano, Gaspar (1611): «Segunda parte de la década primera de la historia del Reyno de Valencia». Llibre 7é., capítol XXIX. València.

PUBLICITAT

77

79

La indústria del cànem.

Algunes restes construïdes Miquel Gómez i Garcés

A la vila de Castelló de la Plana el cànem va estar durant segles una indústria força complexa on van ser la quasi totalitat dels estaments socials locals: llauradors, filadors, corders, obrers, prestadors, metges, notaris, propietaris rics i rendistes, el mateix Consell de la vila i les autoritats militars. Cap a les primeries del segle xx va començar, però, el seu declivi, entre altres causes per la progressiva implantació d’altres fibres tèxtils més competitives i, finalment, pel monocultiu de la taronja. Sembla ser que, a la Plana, sempre ens hem significat per l’existència d’un monocultiu, d’un cultiu exclusiu que ha anat substituint-ne un d’anterior: morera –per la seda–, cànem, taronja.

El desenvolupament d’aquesta indústria va modificar l’urbanisme local a molts llocs de la, encara, vila medieval, com ara el treball al carrer, la creació d’un espai específic el cànem fora muralles, l’ús de la planta alta a les cases on poder realitzar l’ofici individualment, la creació d’espais construïts amb nous habitatges a la vora del lloc de treball pels membres del gremi; en fi, la nova ampliació de la vila que va estar causada, també, per aquesta especialització laboral i tècnica a la nostra vila.

Del seu conjunt material, a banda dels noms de lloc coneguts –Hort dels Corders, Llotja del cànem...–, solament ens queden les restes de les basses d’amerar com a mostra interessant d’aquesta indústria que ajuntava el món agrícola amb els oficis artesans i el món de la construcció, la banca local i l’exportació dels productes agraris manufacturats.

Tot i que la literatura pairal se n’ha fet ressó i comptem amb fotografies antigues i textos especialitzats de R. Ribes, E. Obiol, V. Gil, S. Garrido, P. Iradiel i d’altres, abunda un escàs coneixement de tot l’àmbit constructiu i material del treball del cànem i, en general, cal dir que la informació que la població de la nostra ciutat en té és ben escassa, en bona mesura pel poc interés que pel foment de la cultura i de l’economia han mostrat les elits locals. Tenim unes poques representacions flokloristes: l’estampa de l’agramat al Pregó de la Magdalena, l’estàtua dels menadors a la plaça de l’Hort dels Corders,... i uns pocs atifells al museu d’Etnologia.

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

A més del conjunt de dades sobre el cànem al llarg dels segles xvii i xviii, cal fer referència a les construccions dedicades a la seua manufactura a la ciutat i a l’horta més pròxima a les séquies de la vila –la séquia Major i la de Coscollosa– els dos ramals d’aigua més importants provinents del riu Millars, que van ser aprofitades per a aquesta indústria agrícola fins a la construcció del pantà de Maria Cristina emprat per al reg de les noves plantacions de tarongers al segle xx.

La indústria del cànem va tindre un important precedent, el lli, que també va ser de llarga durada i que va preparar l’organització de nou producte, fins i tot aprofitant part de les construccions emprades en la seua manufactura, com ara les basses d’amerar. Així les activitats quasi industrials de la llana, seguida del cultiu de les moreres pel cuc de seda i del lli van estar importantíssimes fonts econòmiques entre els segles xiv i xvi, la qual cosa va propiciar que el Consell de la Vila promoguera algunes ordenances de protecció, com una de sancions econòmiques per a qui malbaratara les moreres (1448) o una altra per a la millora en el tractament de la producció de lli (1447) especialment pel que fa a l’enriuat o sistema emprat per a la descomposició de la capa exterior de la planta, acordant que solament es poguera netejar aquesta fibra vegetal en determinats llocs, com ara «...en lo stany e font de la Reyna on antigament era acostumat»,1 per evitar que les aigües pudentes de l’amerat del lli contaminaren els llocs i provocaren malalties i morts.

Malgrat les prohibicions, els propietaris de camps de lli continuaven construint basses d’amerar que provocaven contaminació i enverinament de persones i ramats; així que el 1501, el Consell de la Vila va ordenar que «... cascun senyor de bassa faça e sia tengut fer hun pou molt pregon en lo qual scorrega l.aigua de les dites basses e si per experiència se mostrarà que l.aigua dels pous no puden e corompen e infectionen l.aigua en tal cas sia sobresehit en lo derocament de aquells e si faran dan que totalment sien desfetes e derocades...».2 La producció del lli va minvar, malgrat la seua rendibilitat econòmica i va ser substituïda pel conreu i manufactura del cànem, que arribarà a ser molt important a partir del segle xvi. Una de les causes que explicaria l’increment de la producció del cànem el tenim en els preus taxats per l’estat per a la compra de cànem manufacturat destinada als vaixells de guerra (des de 1750), i també les condicions imposades al llaurador arrendatari pels propietaris de la terra que als contractes condicionaven l’ús del sol amb determinats conreus, fonamentalment el cànem, perquè els hi garantia unes plusvàlues segures.3 Amb tot, la mateixa taxació del cànem –la seua teòrica protecció– el feia un producte ruïnós (S. Garrido, 2004) perquè negava un mercat de preus lliures.

El conreu del cànem necessitava una aportació cabalosa d’aigua que no podia ser altra que la subministrada pel sistema de reg de la séquia Major i del seu ramal, la de Coscollosa, que procedent del riu Millars s’emprava per al cultiu de la nova fibra tèxtil en tot el seu procés de preparació del terreny, de la sembra, del reg i l’amarat. Les basses d’enriuar que hi ha al terme, es troben a la banda est, a llevant, d’eixes séquies. Les ordenances municipals, 1. Arxiu Històric Municipal de Castelló, LC 1486-1487, Citat per P. Iradiel...

2. CL 1501-1502: 1501-VIII-8, Citat per P. Iradiel...

3. S. Garrido: «-s’establia en una clàusula del contracte de 1764– «deben hazer lo menos cada año 14 hanegadas de cáñamo, alternando trigo y cáñamo en 30 hanegadas», p. 70.

LA INDÚSTRIA DEL CÀNEM. ALGUNES RESTES CONSTRUÏDES

Treballs que es feien al voltant d’una bassa d’enriuar. De llibre «Memorias de la Sociedad Económica». (1780). Tom I, làmina III, p. 126. Madrid

almenys des del segle xv, ja obligaven a construir les basses a una distància prudencial, que impedira els mals olors i les possibles infeccions a la població i els ramats, tot just on es trobava l’aigua de la séquia Major.

Aquestes aigües brutes procedents de les basses d’enriuar, com que no podien emprar-se per al reg, a més estava prohibit l’ús d’aquesta aigua, s’abocaven a pous construïts ben prop de les basses. Restes d’un conjunt format per la bassa i pou que es comenta en trobem al camí de Torrat, al nord-est de la basílica del Lledó.

Des del principi del conreu del lli, el Consell va començar l’organització de quasi totes les tasques que envoltaven aquest nou producte. Els primers anys el Consell de la Vila va aprovar ordenances i normatives per tal de regular el procés d’amerat del producte i per evitar problemes sanitaris, com ara l’any 1468, quan es prohibeix

81

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Retirant a mà les pedres de la bassa

amerar lli fora dels llocs acostumats,4 i el 1473 davant d’un accident ocorregut a l’horta de Castelló per les aigües pudentes d’aquestes basses es torna a prohibir amerar lli fora «...el dit stanyi (...) a la font davall lo Molinar...».5 D’aquesta manera, en ús les ordenances referents al lli que s’aprofiten també per la indústria del cànem, i ja en plena eufòria del conreu d’aquest producte, s’aproven les «Ordenanzas para el régimen y gobierno de la ilustre villa de Castellón de la Plana» de 1785, on, per exemple, es marca l’ordre que han de tenir les tandes per omplir les basses d’amerar cànem, i es prohibeix enviar les aigües brutes d’una bassa a una altra.6 Més endavant, ja amb el declivi del cànem, l’ajuntament borbònic va aprovar noves ordenances on es fixava una distància de més de mil metres des de les basses a la població i a més s’obligava a disposar d’un pou cec per absorbir les aigües brutes i es descrivien les mesures de seguretat per netejar-lo.7 EL GREMI DE SOGUERS Aquesta indústria va rellançar l’economia local incorporant un conjunt molt gran de població que es dedicà al seu cultiu i manufactura, uns a temps complert i d’altres en hores lliures que ajudaven a completar l’escassa economia familiar. Amb tot açò, les elits locals consideren que s’ha de regular normativament i social la indústria i es crea el gremi que poc a poc inclourà tot el sector del cànem. Dels divuit oficis manufacturers existents a la vila l’any 1598, sols el dels corders disposa d’ordenances que organitzen i controlen l’ofici, el 1602 està ja constituït el 4. «...per bé e profit e utilitat de la cosa pública provehí e ordenà que negú no gosse ne presomescha amerar lli en neguna part del terme de la dita vila sinó en la obra nova e estany e en les basses antigues e açò sots pena de LX sous partidors». Arxiu Històric Municipal de Castelló, LC 1468-1469: 1468-IX-16 (Citat per P. Iradiel).

5. «...se veu lo gran dan que la aygua que squape de les bases hon se amere lli fa a les persones e encara a les bèsties que beuen de aquella (...), de fet que la hagueren beguda foren malalts (...), per çò lo honorable consell (...), provehí e ordenà que dengú no gos amerar lli en basa ni en aygua nenguna del terme de la dita vila sinó al stanyi, en aquell loch del dit stanyi hon antigament se acostumava e a la font davall lo Molinar, e no en altre loch ni I altre cèquia o scorredor». Arxiu Històric Municipal de Castelló, LC 1473-1474: 1473-IX-12 (Citat per P. Iradiel).

6. «Ordenanzas para el régimen y gobierno de la ilustre villa de Castellón de la Plana. Gobierno, y distribución de aguas de las Acequias de la Huerta: Ordenanza CCVI».

7. «Ordenanzas municipales». Castellón de la Plana. 1912.

83

LA INDÚSTRIA DEL CÀNEM. ALGUNES RESTES CONSTRUÏDES

gremi de teixidors i el 1648 el gremi represente els teixidors de lli, de cànem, de taleques i d’altres categories... I a partir de 1752 tota l’activitat del gremi s’especialitza en la manufactura del cànem.

L’intent d’introduir capital foraster al conreu d’aquesta fibra vegetal toparà amb els interessos de les famílies benestants locals, que des de 1620 estan invertint diners i, per protegir els seus interessos, es valdran del control que tenen dels càrrecs de govern del gremi i de la representació que l’ofici tindrà, des de 1630, al Consell i després a l’ajuntament. Això els permetrà aprofitar-se de l’evolució del preu del cànem i de les normes que dictarà Carles II, per invertir en el canvi dels cultius tradicionals al del cànem. Aquest conreu serà el motor del creixement econòmic local al llarg del segle xviii.8 Si be és cert que hi ha una manca de dades de la producció de fibra tèxtil a la vila fins que la Marina Reial comença a recollir cànem a Castelló, i per tant li convé tindre el sector controlat amb un cadastre d’allò que es produeix, s’entén per extensió que aquesta institució acudeix a la vila a recollir el producte acabat pel coneixement que té del que ací es produïa i per la qualitat del producte acabat. En un moment del segle xviii Castelló obté 106.660 arroves de cànem i arriba a tindre 148 mestres, 18 oficials i 83 operaris teixidors,9 és a dir, el percentatge de gent ocupada directament pel cànem a la vila era molt nombrós. Així l’any 1799, acabant el segle, al País Valencià es produeixen 9.776 arroves de lli i 169.042 de cànem, i es disposen de 7.049 obradors i de 9.920 operaris.10 El quadre que segueix aporta unes dades orientatives de la producció de la fibra tèxtil des de meitat del segle xviii,11 on destaca notablement la producció de cànem a la vila de Castelló per damunt d’altres viles: Any

Arroves

Font

1748

40.075

Balbas 1892

1755

19.397

Merino, 1975

1769

34.418

Nipho, 1770

1770

40.000

Croix, 1985

1788

50.000

Ponz, 1788

1792

80.000

Cavanilles, 1795

Tot el regne de València

212.656

C. Meliá,1978 amb dades de Cavanilles

A la Plana

106.660

C. Meliá,1978 amb dades de Cavanilles

1799, tot el regne de València

169.042

R.M. Serrera, 1974

8. Gil Vicent, V. , pp. 129-130.

9. Ribés Pla, R., p. 39.

10. «Censo de frutos y manufacturas de 1799». Citat per R. M. Serrera.

11. Al set-cents es manté una mitjana de cànem produït oficialment entre 40.000 i 50.000 arroves, ja que sembla que la superfície conreada tampoc no te cap augment significatiu, cosa que canviarà a la centúria següent.

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Gran part de la producció d’aquesta fibra tèxtil ja manufacturada anava destinada a la Marina Reial des de mitjan segle xviii. L’any 1751 es va fer un ban regulador de l’elaboració i fabricació que obligava els productors a notificar les fanecades de terra emprades, entregar la meitat de la collita i nomenava un comissionat encarregat de la provisió i recollida; tot açò provocava problemes en les collites i enganys a l’autoritat per les entregues obligatòries a preu taxat que feia que molts propietaris i llauradors mentiren sobre la producció de fet conreada, ja que amb el preu taxat no resultava rendible i es buscaven tots els mitjans per vendre-la sota mà.12 Amb tot, les quantitats de cànem produït cal considerar-les poc ajustades a la realitat.

LA FI DEL CÀNEM CASTELLÓ

Preparant les garbes per a assecar

Tot un grapat de factors coincidents en el temps com ara els problemes de la competència i l’aparició del jute, la implantació d’un nou producte agrícola com la taronja amb el sistema lliure-canvista que resultarà més rendible davant el minifundisme del cànem, els preus decretats i el control de la comercialització i altres elements com la conversió dels vaixells a vapor que no necessiten velam, entre més coses, faran que, entre finals del segle xix i principis del xx, comence l’extinció del conreu del cànem i els seus derivats.13 Arribats en aquest punt, convindrà, ni que siga de passada, parlar del seu conreu i de tot el seu procés fins arribar a la seua entrada a l’hort dels Corders.

El cànem emprat en el seu treball i transformació industrial a la ciutat de Castelló –i a les diverses localitats properes– era el cannabis sativa L, o cànem comú.14 El producte es conreava fonamentalment per aprofitar la fibra que s’hi troba a l’interior de la tija. Aquesta varietat requereix climes humits i càlids pel seu desenvolupament ràpid. El procés a què deu sotmetre’s s’inicia amb el treball de la terra, llaurant-la –a principis de la tardor– i adobant-la, amb diversitat de modalitats com ara les formigades, l’ús de la femta i si és possible amb «un poc de comú» –detritus dels comuns de les cases, carregats amb barrils menuts de fusta– (R. Ribés), fins que a principis de segle xx, s’imposa massivament l’ús dels adobs químics.

12. Ribés Pla, R., p. 23.

13. Ribés Pla, R., p. 30.

14. Ribés Pla, R. (1998): El cànem i Castelló.

LA INDÚSTRIA DEL CÀNEM. ALGUNES RESTES CONSTRUÏDES

El cultiu, quasi sempre rotatori amb altres productes com llegums per evitar l’empobriment i la saturació del terreny, començava amb la sembra manual a la primavera una vegada passades les primeres gelades, damunt el terreny ben aplanat i amb les taules de reg conformades. En passar dues setmanes del naixement del cànem es practicava el primer reg fins que la planta començava a florir; aleshores ja no es regava perquè el vegetal poguera assecar-se ràpidament. Cal dir que les zones plantades corresponien sempre a l’espai regat per les aigües del riu Millars portades per la séquia Major i la de Coscollosa. Recordem que fins 1925 no tenim el pantà de Maria Cristina, emprat pel reg del nou monocultiu: la taronja.

La sega es feia a mà des del nivell del sòl.

Es feien feixos o gavelles que es deixaven al terra, fins que es plantaven formant les barraques durant dos o tres dies per portar-les després a les basses d’enriuat.

Aquesta tasca, també dita amerat, consistia a posar els feixos dins de basses plenes d’aigua per tal que fermentara la tija i poguera separar-se la fibra de l’escorça, i per evitar que les gavelles flotaren en l’aigua, es col· locaven al damunt unes pedres arrodonides de 30 cm de diàmetre. Fermentades les tiges, es treien les garbes perquè s’escorreguera l’aigua que havien absorbit. Es portaven després a les eres on es deixaven assecar novament en garberes anomenades calfons, per a més tard extreure’n la fibra.

La següent operació, l’agramat o bregat, consistia a trencar i separar la fibra interior del cànem de la part llenyosa externa amb el maçonat de les tiges, treball que es feia a mà amb un aparell de fusta anomenat banc d’agramar o agramadora.

Després, amb el rastellat, s’aconseguia la separació completa de la fibra eliminant les restes de tija i pols. Finalment, en una tasca posterior, se separaven i aclarien les fibres amb les pintes de diversos calibres per obtindre diferents tipus de cànem filat segons la qualitat que calia o que es volia aconseguir: fibres més bastes per a cordes, envelats per a vaixells o espardenyes, i més fines per a roba de vestir, llençols i teles diverses de bon acabat.

85

Agramant les garbes ja seques

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

CONSTRUCCIONS RESIDUALS La indústria agrícola que transformava el cannabis sativa L en fibra de cànem industrial per a usos diversos, necessitava de llocs concrets on cultivar i treballar el cànem, construccions on desenvolupar i emmagatzemar la fibra tèxtil, i l’empremta de tot plegat encara s’aprecia en l’arquitectura i construcció local on una part important d’aquesta es troba completament oblidada i malmesa per desconeguda: les basses d’amerar el cànem.

Construcció d’un calfó, previ a l’agramat

L’Hort dels Corders La manufactura del cànem reclamava des de molts anys abans la construcció d’un espai ample i a l’aire lliure on poguera fer-se el conjunt de treballs d’aquesta indústria agrícola. Els tràmits per fer allò que més tard serà l’Hort dels Corders s’inicien l’any 1747 amb una finca de 13.630 m2. L’interés per concentrar tot el treball del cànem en aquest hort ho demostra que l’ajuntament el 1780 no concedeix l’autorització per filar estopa al carrer, ja que anteriorment s’havien concedit dues sendes als espardenyers, dins de l’hort, per a fer les seues rodes. 170 anys després Vicente Traver projecta, al Pla General de 1924, urbanitzar l’hort per fer-lo desaparèixer i convertir-lo en una avinguda, encara que serà F. Maristany qui el 1944 redactarà el projecte de remodelació de l’hort el resultat del qual, modificat algunes vegades, és la configuració de l’actual plaça. En record d’aquesta potent indústria agrotèxtil, només hi queda el nom de la plaça i fent referència a un dels treballs hi ha un monòlit, una estàtua acolorida de Ripollés i el nom de «El menador» a l’edifici on estava abans Hisenda, construït l’any 1952 dins l’espai de l’Hort.

La Llotja del cànem L’edifici de la Llotja va començar el seu camí l’any 1604, en acabar el campanar, per a ampliar, amb un lloc cobert, el mercat del dilluns. El 1605 es van enderrocar les cases existents per engrandir la plaça, però seguint el corrent de construir-hi llotges de venda de productes agrícoles se’n va iniciar la construcció que finalitzarà el 1617. A la fi, el seua destinació va ser el comerç del cànem, d’on li queda el nom. Abans d’acabar la centúria següent, es va ampliar l’edifici en alçada per a habitatge privat i es mantingué la planta baixa de llotja pel cànem, fins que en 1906 l’Ajuntament va vendre definitivament l’edifici.15 L’activitat de la llotja es traslladà en 1900 a un edifici de l’antiga plaça de les Creus, ara del Rei en Jaume, davant l’institut Ribalta.16 15. Llotja del Cànem, seu de la ciutat. Fullet explicatiu. Universitat Jaume I. 16. Ribés Pla, R., p. 30.

LA INDÚSTRIA DEL CÀNEM. ALGUNES RESTES CONSTRUÏDES

87

Hort dels corders.

Enric Segura Armengot, 1900.

Museu BB.AA. (foto M. Gómez)

Algunes cases d’operaris del cànem Malgrat la tinença de l’hort per als corders i les prohibicions de treballar aquesta fibra en qualsevol lloc, a la vila es manufacturava el cànem en diversos indrets, entre ells al carrer durant molts anys i, després, a les cases ja que a fora hi era prohibit; resultat d’aquesta circumstància, les cases on es rastellava a partir de meitat del segle xviii van anar adaptant-se a les condicions que aquest treball imposava. D’aquesta manera Vicente Traver, al seu llibre «Antigüedades de Castellón de la Plana» (p. 432) ens descriu l’exemple de l’habitatge d’un mestre o operari dins la vila «... con muy curiosa disposición, obligada por el trabajo del cáñamo en casa. Precisaba manipular grandes balas de fibra que por la estrechez de la escalera subían por la fachada, peinarla luego, levantando mucho polvo molestísimo por residuos leñosos y del cual precisaba preservar la casa. Por todo ello se dispone una gran habitación en lo alto de la casa, con un gran hueco y antepecho de balaustres de madera y protegido por volado alero, del cual se cuelga la polea que servirá para subir la garba. Para entrar en el obrador se hacia una trampa horizontal en lo alto de la escalera, que se cerraba

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

hermeticamente cuando se estaba trabajando, para evitar pasase el polvo a la vivienda. Una vez terminada la tarea se cerraba el ventanal, con grandes ventalles que en cuatro piezas comprendian la totalidad del hueco». Val a dir que encara hi ha cases d’aquest estil constructiu a carrers com el de Colom, d’Amunt, de la Mealla... on destaca la gran balconada de fusta a la planta del més amunt.

Les basses Al final de la fase agrícola, i abans d’entrar en la seua manufactura al carrer, a les cases o a l’hort dels Corders, apareix el moment de l’enriuat del cànem a dins de basses, les quals son l’únic vestigi d’aquesta indústria. A la vila de Castelló hi ha contínues referències escrites a les basses d’amerar (per a tractar el lli primer i després per a enriuar cànem), des de normes del Consell Municipal al segle xv fins les ordenances municipals de l’any 1785 i altres posteriors.

La zona de l’horta era un espai ple de basses encara l’any 192617 i tot i que amb el canvi de cultiu se’n van enderrocar moltes, encara n’hi ha d’escampades pel terme, molt malmeses la major part d’elles. A data d’avui, s’hi poden catalogar tretze, totes elles en cota més baixa que les séquies principals de la vila que les hi aportaven l’aigua necessària i que són, receptores de l’aigua del riu Millars. La llunyania de les basses fins la vila estava condicionada per les ordenances municipals així com per l’aprofitament d’aquesta aigua. Les partides del terme municipal on es conreava la fibra tèxtil a finals del segle xix eren les de Coscollosa, la Séquia Mitjana, Ramell, Taxida, la Plana, Sant Isidre, Lledó i Fila de Gombau, on es troben les darreres basses que resten a la nostra ciutat.

Una llista de les basses de cànem De les diverses basses escampades pel terme municipal de Castelló de la Plana, d’aquesta mena de construcció cabdal en el procés de la indústria del cànem no s’ha fet cap recompte ni catalogació. Fem, doncs, una llista, exhaustiva, de les que resten i que ens lliguen amb allò que va ser aquesta indústria entre els segles xvi i xx.

1) Bassa a la travessa del darrer Molí, a tocar del Caminàs.

2) Bassa al camí d’en Riera, en passar Lledó, vora una alqueria.

3) Restes d’una bassa en la finca de la Coop. Sant Isidre, darrere de Lledó amb accés pel camí de Torrat.

Enrunada, amb restes dels carreus de remat.

4) Bassa, al camí de Torrat, darrere de Lledó, amb pou de desguàs i el broc visible.

5) Dues basses iguals, al camí de la Plana darrere del segon Molí; només en queda una que es troba soterrada, ja que l’altra ha estat enderrocada. amb la urbanització del pau Lledó.

17. Juan Mañá (1926), al seu plànol, dibuixa bases de cànem aigües avall de la séquia Major.

LA INDÚSTRIA DEL CÀNEM. ALGUNES RESTES CONSTRUÏDES

89

Bassa actual d’amerar cànem a Castelló de la Plana

6) Bassa a l’est del Caminàs, amb accés pel camí de Taxida.

7) Bassa al camí paral·lel al nord del camí Fondo, accedint pel Caminàs.

8) Bassa a l’avinguda de Chatellerault, a tocar de la rodona amb la Ronda Est, davant del Palau de la Festa.

9) Bassa al nord del camí de Vinamargo, amb la rodona de la ronda Est; és diferent a les altres per la seua construcció i pels materials emprats: murs de pedra i remat de rajola.

10) Bassa al sud del camí de Vinamargo a la ronda Est, en una finca al darrere de l’empresa Pacasa.

11) Bassa a l’oest de l’ermita de Sant Jaume de Fadrell, al costat d’una alqueria.

12) Bassa a tocar de la séquia de Coscollosa, entre el riu Sec –cobert– i l’antiga via del tren.

13) Bassa a l’alqueria dels Alegre en la partida de Ramell.

Séquia Major, traça del segle xviii.

Aigües, caixa 11. amc

91 La construcció de basses de cànem El dipòsit d’acumulació d’aigua per a enriuar és una construcció on s’amerava la planta per tal de podrir-hi l’escorça de les tiges, i poder extraure la fibra que conté la planta del cànem. Aquestes estructures d’obra estan ubicades a la zona d’horta, amb regadiu de l’aigua del Millars des de la Séquia Major. Són, per tant, beneficiàries de les aigües emprades abans de la construcció del pantà de Maria Cristina i del seu canal a la cota 100 construït al llarg del primer quart de segle xx. Anteriors al 1900, la majoria daten dels segles xvii i xviii si tenim en consideració les diverses Ordenances Municipals de la vila de Castelló, el tipus de construcció, els materials emprats, la situació i les característiques tècniques. Tot i això hi ha acords del Consell de la vila des de 1468 i ordenances dels anys 1785, 1899, fins l’any 1937 i, com que un pas necessari i obligat en el processat de la fibra era l’enriuat o amarat, cal entendre que, des que es treballa el cànem a Castelló, hi havia basses, moltes d’elles ja emprades en l’amerat del lli.

Es tracta d’un contenidor rectangular construït al terra amb excavació prèvia, fet d’obra de calç de dimensions considerables i variables (amb una mitjana de 15m de llarg, 6m d’ample i metre i mig de profunditat), i amb materials de procedència local, com ara murs de rajola (en ocasions de pedra trencada), fons de la bassa empedrat i tot el conjunt impermeabilitzat amb l’arrebossat de morter de calç. Queda rematat el mur amb carreus de pedra calcària. Disposa d’una pedra o embocadura d’accés per a l’aigua i d’un pou cec de desguàs. Hi són presents els cudols de marès (pedres rodones) amb què fixar les garbes de cànem perquè no suren, i el sistema d’eixida per un forat inferior que conduïa l’aigua fins un pou cec, com ara la bassa del Camí de Torrat.

I ja per a finalitzar, convé recordar que l’ús de les basses passava per diversos treballs o fases situades entre la sega i l’agramat: a) Dipositar els feixos assecats a dins de la bassa en successives capes fins emplenar-la. b) Falcar les garbes amb les pedres rodones de marès per evitar que hi suraren. c) Omplir-la amb l’aigua de la séquia o alguna fila.

d) Renovació successiva de l’aigua i buidat final un cop amerat el cànem.

e) Retirada a mà de les pedres i de les garbes. De vegades es feia des de fora amb ganxos de ferro per tal de no mullar-se els operaris o bé perquè la bassa era massa fonda. f ) Construcció del calfó, una mena de barraca feta amb les mateixes garbes, per assecar-les al sol.

g) Ja fora de l’espai de la bassa i, assecat el cànem, s’agramava el producte, per tal de separar la tija de la fibra, que era la matèria primera emprada, manualment o industrialment.

LA INDÚSTRIA DEL CÀNEM. ALGUNES RESTES CONSTRUÏDES

BIBLIOGRAFIA S. Garrido Herrero (2004): Cànem gentil. L’evolució de les estructures agràries a la Plana de Castelló. Ajuntament de Castelló.

Vicent Gil Vicent (2000): El libro del oficio de tejedores de lino y lana de Castellón de la Plana: gremios e industrialización en el siglo xvii.

Pàgs.119-142. Tomo LXXVI, Boletín de la SCC. Castelló.

P. Iradiel, D. Igual, G. Navarro, J.Aparici. (1995): Oficios artesanales y comercio en Castelló de la Plana (1371-1527). (pàgs 101-106).Castelló, Fundació Dávalos-Fletcher, R.M. Serrera Conteras (1974): Lino y cáñamo en Nueva España.. Escuela de estudios hispano-americanos de Sevilla. Consejo superior de investigaciones cientificas. Sevilla.

R. Ribés Pla (1998): «El cànem i Castelló». Col·lecció Monografies del Museu Etnològic Castellonenc. Publicacions de l’excel·lentíssim Ajuntament de Castelló. Castelló.

V. Traver (1982): «Antigüedades de Castellón de la Plana». Ajuntament de Castelló de la Plana.

Ordenanzas para el régimen y gobierno de la ilustre vila de Castellón de la Plana, aprobadas por S.M. y Señores del Real y Supremo Consejo de Castilla.(...), aprovades en València el 10 de gener de 1785, editades en la impremta de Benito Monfort, any 1785.

«Ordenanzas municipales. Castellón de la Plana». aprovades en Sessió de 2 de juny de 1899, i signades pel secretari de l’excel·lentíssim Ajuntament d’aquesta ciutat, Don José Vilaplana Mercader, i pel governador, Juan Antonio Mañas. Castellón 1912, imp. de Joaquim Barberà, Asensi, 4 Juan Mañá (1926). Plànols de Castelló de la Plana. ahm Levante–EMV (4-06-2000).: L’Hort dels corders: de «filaors i menaors» a bloque de cemento, pàgs 6-7. (En domingo. Crònica de la memoria).

PUBLICITAT

93

Mapes del país La confecció de mapes ha estat una constant al llarg de la història, sempre vinculada a l’interés pel coneixement de noves terres. Els mapes més antics on apareixen les nostres terres són aquells que representen el conjunt de la península Ibèrica, segurament com a conseqüència de la descripció que, d’aquesta, va fer Claudi Ptolomeu en el segle II dC i que tanta difusió va tindre arreu d’Europa Occidental a partir del segle xiv. Amb l’Edat Moderna, des del xvi, hi va haver, però, un gran impuls en les edicions de mapes moderns de tot el món que anava coneixent-se, pels interessos militars i econòmics dels estats-nació de l’època que volien expansionar-se.

Els mapes ben fets representaven una eina formidable, de gran vàlua per tenir informació cada vegada més fidedigna a l’hora de confeccionar cadastres per ajustar impostos, de conéixer el territori per qüestions agrícoles i hidràuliques, de dissenyar estratègies bèl·liques,...

Pel que fa a la cartografia peninsular, al ser els cartògrafs i editors majoritàriament estrangers i tindre poc interès i coneixement respecte de la seua realitat jurídica, els importarà ben poc confeccionar mapes parcials dels territoris de la corona de Castella.

Dels de la corona d’Aragó, més clarament diferenciats políticament, tan sols es coneix un mapa que els representa en tot el seu conjunt, obra del cartògraf francés Nicolas Sanson l’any 1653. Els altres mapes de l’època que ens ocupa representen un o, com a molt, dos dels territoris en agrupacions que quasi sempre eren o bé Aragó i Catalunya, o bé València i Mallorques.

A partir del segle xvii apareixen, cada vegada, més mapes referits a les nostres terres, a pesar de la desfeta d’Almansa de principi del xviii i de l’assimilació castellana consegüent.

En aquest llibre, n’hem reproduït sis –inclòs l’esmentat de Sanson, des del 1568 del geògraf valencià Jeroni Muñoz, publicat el 1584 per Abraham Oertel a la ciutat d’Anvers per al seu atles del món, fins al de Cavanilles de 1795– amb la intenció d’ajudar a la seua divulgació i de què s’aprecien els canvis de tot tipus, també lingüístics que es van produir.

NICOLAS SANSON, 1653. LEVANTE EMV, VALÈNCIA, 2003-2004

GIACOMO CANTELLI, 1696. LEVANTE EMV, VALÈNCIA, 2003-2004

JEAN BEAURAIN, 1760. LEVANTE EMV, VALÈNCIA, 2003-2004

97

99

Joseph Eyximenez i Peset, apotecari i botànic: fets reals Ferran Aparisi / M.ª Àngels Pons

A huit de Agost mil setcents tretse Bategí yo Mn. Joan Vilaroig Pr. Vicari a Joseph, Salvador, Benito, Thomas, Emanuel, Joachim, Antonio, Joan, Pere fill de Felip Eyximenez y Josepha Maria Teresa Peset Conyuges Padrins Mn. Pere Blasco de Lisencia Oficialis.

Nasque dia sis del corrent en la una y dos del dia Partida de naixement a l’arxiu parroquial de Santa Maria segons Rafael Monferrer

1

VIDA Joseph Salvador Benet Tomàs Manuel Joaquim Antoni Joan Pere Ximénez i Peset fou un home del seu temps, un castellonenc il·lustrat del segle xviii. Pertanyia a una família intel·lectual i benestant. El seu avi patern, Félix, fou un cirurgià que es traslladà de Vila-Real a Castelló i s’establí al carrer d’Enmig. Son pare, Felip Eyximenez, fou apotecari també al carrer d’Enmig, va tindre vuit fills i una filla, dels quals sols van arribar a adults Christofol, que fou capellà i beneficiari de Santa Maria de Castelló, Joan Antoni, que fou escrivà a València, i el nostre apotecari, Joseph.

Als 22 anys, Joseph Ximénez es va casar amb Maria Teresa Bedós Pelegrí, amb qui tingué dos fills i dos filles, dels quals sols visqué una filla. Als dos anys d’enviudar, es tornà a casar, als 34 anys, amb Josepha Antonia Pitarch Sanchis, amb qui va tindre set descendents, dels quals van sobreviure dos xics i una xica. El seu fill Judes Tadeu fou apotecari i continuà amb la farmàcia, l’altre fill fou militar i assolí el grau de tinent coronel.

Tot i que no se li coneix obra impresa i que les dades biogràfiques són escasses, sembla que començà els estudis a les aules de Gramàtica i, posteriorment, obtingué la llicenciatura en farmàcia per la Universitat de València. De 1. Monferrer Guardiola, Rafael (2002): «Castellonencs il·lustres: El botànic Josep Ximénez Peset (1713-1803)», Penyagolosa, núm. 3. Diputació de Castelló. pp. 43-48.

COLLA REBOMBORI. FERRAN APARISI

fet, segons Mateo i Botella,2 es troba un Joseph Ximénez matriculat en segon de Medicina el curs de 1731. En aquells anys existia encara, en la Facultat de Medicina, una Càtedra d’Herbes creada el segle xvi. En eixe curs, Ximénez tenia 18 anys, i les classes de Botànica anaven a càrrec del catedràtic d’herbes Antoni García Cervera, qui tingué un gran influència en ell. El Dr. García Cervera fou un dels facultatius fonamentals i innovadors de l’època, un apassionat de la Botànica i autor d’un famós memorial en el qual donà indicacions precises sobre com fer els recorreguts per a les herboritzacions. A més, feia recorreguts pràctics per hortes i muntanyes, en els quals ensenyava als estudiants el nom, la naturalesa, les virtuts, les propietats i els efectes de les herbes. El jove Ximénez degué encontrar en estes activitats la seua vocació vital i es degué determinar a consagrar-hi sa vida. D’acord amb les investigacions de Mateo i Botella, no s’ha trobat, en el Llibre de Graus de la Universitat de València, que obtinguera el títol de metge, sinó el d’apotecari. Fruit d’aquests anys en la universitat foren les relacions amb el metge i company de classe Andreu Piquer Arrufat (1711-1772), que, com el seu mestre Antoni García Cervera, va ser catedràtic de la universitat i metge de la cort de Ferran VI. Joseph Ximénez, que no tenia eixes aspiracions, mantingué la formació i el contacte amb eixa elit cultural, tot i que va exercir d’apotecari durant tota la seua llarga vida al carrer d’Enmig de Castelló. Sembla que adquirí molt de prestigi pels seus coneixements de plantes medicinals, i va ser l’apotecari més notable dels cinc que aleshores hi havia a Castelló.

En paraules de Cavanilles (1795):3 «Es este boticario de dicha villa llamado Joseph Ximenez, hombre ya sexâgenario: empleó diez y seis años en recorrer la marina, los montes, campos y barrancos para formar su flora; y aunque empiezan á faltarles las fuerzas, però no el amor á las plantas: vive retirado en su patria cargado de años y pobreza, sin ser conocido ni ménos recompensado». En aquest aspecte de la pobresa, M.ª Elena Del Rio escriu:4 «[...] discrepamos totalmente de las palabras del botánico José Antonio Cavanilles». Segons ella, la situació econòmica era la normal dels apotecaris de l’època, tenia apotecaria pròpia en la qual l’ajudaven el seu fill Tadeu i un mosso, dues cases pròpies al carrer d’Enmig, on vivien les principals famílies de Castelló. A més, els seus descendents anaren incrementant la posició econòmica, així per exemple al seu nét Cristòfol li consten, a més de les cases, 28 fanecades d’horta, 6 de marjals i 5 d’olivars. «Admitimos pudiese ser abandonado en el vestir, siempre entre barrancos, ríos, terrenos abruptos, etc. buscando nuevas plantas, y nos lo imaginamos regresando cada día a su casa totalmente lleno de polvo, barro, etc. con sus plantas recolectadas y sus apuntes sobre ellas, pero nada de ser pobre. Nunca, a lo largo de la historia, un boticario con botica propia, ha sido pobre».

Morí, viudo de la segona esposa, el 31 de març de 1803, als 91 anys. Va ser enterrat amb l’hàbit franciscà a la sepultura dels Pitarch, al costat de la segona esposa a l’església de Santa Maria.

2. Gonzalo Mateo Sanz i Juan V. Botella Gómez (1998): «Sobre la historia de las plantas de Salvador Ximénez Peset». Flora Montiberica 59: 34-40 (I-2015). Data de consulta: 26-1-2018. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5123726.pdf 3. Antonio Josef Cavanilles (1795): «Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia». Edició facsímil. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló, p. 105.

4. M.ª Elena del Rio Hijas Ximénez (2005): «Aportación histórica a la vida de José Salvador Ximénex Peset, boticario y botánico de Castellón de la Plana (1713-1803)». Estudis Castellonencs núm. 10. Diputació de Castelló, pp. 189-218.

JOSEPH EYXIMENEZ I PESET, APOTECARI I BOTÀNIC: FETS REALS

L’OBRA DE XIMÉNEZ Durant anys es dedicà a herboritzar, recollir, col·leccionar i dibuixar plantes del terme, tot i que també dibuixava aus, papallones i altres animals. Originalment, el treball de Ximénez sembla destinat a ser com una base de dades per a ús propi. Amb tot i això, el resultat fou l’obra que tant va impressionar Cavanilles, el qual, quan va veure aquell treball de recol·lecció, es va desfer en elogiosos comentaris, a més de dedicar-li el gènere Ximenesia i l’espècie X. enceliodes Cav., (l’epítet encelioides al·ludeix a certa semblança amb Encelia, un gènere de flor dedicat al naturalista alemany Entzelt (15171583), llatinitzat Encelius). Aquesta és una espècie originària de Mèxic i, actualment, naturalitzada a les nostres terres.

L’obra consta de 4 volums de format mitjà (24,5 x 18,5 cm i 5 cm de gruix), d’unes 200 pàgines cadascú, enquadernats en cartó cobert de pell. Els volums I i II tenen el breu títol habitual en l’època: Historiae Plantarum tam exoticarum quam indigenarum, cum earum Iconibus, et selectissimis notis instar comentarii a Josepho Ximenetio Pharmaco-botanico illustrata et in quatuor libros digesta. Addito etiam in facie operis verborum indice Ximenesia encelioides Cav. locupletissimo. Anno MDCCLXXXV. (Històries de les plantes tant de les exòtiques com de les autòctones, amb les seues imatges i notes molt selectes d’acord al comentari fet pel farmacèutic i botànic Josep Ximènez, il·lustrada i distribuïda en quatre llibres. Afegit també en la portada de l’obra, un índex de termes molt exhaustiu. Any 1785.). Els volums III i IV estan intitulats com: Historiae Plantarum tam exoticarum quam nostratium in IV libros digesta, quarum imagine adumbratis primum coloribus de pinxit, deinde selectissimis notis adinstar comentarii Historiam illustravit. Postremo verborum índice in facie operis apposito locupletavit D. Josephus Ximenez Pharmaco-botanicus, Valentinus qui natus est in Castulone Planitiei postridie nonas sextilis anno ab orbe redemto MDCCXII. (Històries de les plantes tant de les exòtiques com de les nostres, distribuïda en quatre llibres, la imatge de les quals va pintar amb colors adients, després va il·lustrar la Història amb notes molt selectes d’acord al comentari, finalment va enriquir tot afegint un índex de termes en la portada de l’obra el farmacèutic i botànic Josep Ximènez, de València (valentí), que va nàixer en Castelló de la Plana el 8 d’agost de l’any de la redempció del món. Any 1713).

Es tracta d’una autèntica joia bibliogràfica, ja que són molt escasses les obres similars d’eixa època. El text i les magnífiques il·lustracions policromades estan fetes a mà sobre l’únic original.

101

COLLA REBOMBORI. FERRAN APARISI

L’obra inclou una recopilació d’imatges, d’unes 700 espècies, sobretot de plantes vasculars, però també de vegetals inferiors (fongs, molses i algues) i inclou alguns animals (mol·luscos, papallones, etc.) pintades en una mena d’aquarel·la. Ximénez aconsegueix reproduir l’aparença natural i les característiques per identificar-les el més fidelment possible, mostrant les proporcions naturals i, fins i tot, detallant els fruits i llavors. A més representa hàbilment detalls morfològics específics, per remarcar les diferències amb espècies pròximes.

Està escrita en un llatí culte i refinat, i s’hi percep una sòlida cultura científica com indica les mencions als autors del seu temps per contrastar les seues determinacions. En totes les espècies de plantes, a més de la nomenclatura, hi ha una mitjana de tres o quatre sinònims, un comentari i per últim els usos.

Nomenclatura: Els noms proposats solen ser binominals (Nymphaea alba) encara que freqüentment són trinomials (Narcissus totus luteus).

El comentari sol indicar aspectes ecològics (per exemple: «creix en els blats i camps abandonats», «en les marjals», «sota l’aigua»), també alguna al·lusió a aspectes filològics (noms en castellà o en valencià) i fins i tot corològics, indicant el lloc on l’ha trobada, però únicament són referències del terme de Castelló, mai d’altres pobles veïns.

Els usos solen ser indicacions medicinals i etnobotàniques (per exemple s’indica «presa en decocció és vulnerària, aperitiva, resolutiva,» o «és refrigerant, humectant i un poc narcòtica»). Però també, de vegades, fa al·lusió a usos de qualsevol mena com la cosmètica Portada dels volums I i II «l’aigua destil·lada de les flors serveix per a embellir el rostre de les dames i llevar les taques o imperfeccions del cutis», la manescalia, la nutrició animal, les eines industrials o apers agrícoles, l’obtenció de colorants i inclús els usos en festes populares. Igualment en aquests comentaris hi trobem dades fenològiques relatives a la floració, fructificació, i fins i tot a la duració d’emmagatzemament dels fruits.

En algunes plantes forànies que poden ser emprades com medicinals afegeix l’origen al·lòcton. Les hortalisses i plantes de jardí poden dur alguna al·lusió a les seues propietats alimentàries o ornamentals. Es tracta, quasi bé, d’una mena de Dioscòrides, (metge romà dels segle I que va escriure l’obra De materia medica, primer tractat de farmacopea) de Castelló. Però, i si tot el que Ximénez sabia de classificar plantes ho haguera aprés del pare de la taxonomia Carl von Linné?

JOSEPH EYXIMENEZ I PESET, APOTECARI I BOTÀNIC: FETS REALS

HAURIA POGUT SER… Sabem que Linné viatjà a Lapònia, Holanda, Anglaterra i França, però no és tan conegut el viatge d’intercanvi Erasmus que feu a València en 1731, quan tenia 24 anys.

Sembla que el mes de juny Linné visità la platja del Saler. Allí, mentre el suec prenia el sol, conegué Ximénez que anava amb el professor Antonio García i cinc companys més a herboritzar pel Saler i l’Albufera.

Linné en veure aquella colla fent collita d’herbes, activitat a la qual ell era molt aficionat, s’acostà i, en una correcte llatí, tot i que amb l’accent un poc aspre del suec, els preguntà: «Salve, iudices, quam videtis esse cupidum rerum colligendis plantae aut forte inserere illos» («Bon dia senyors, veig que sou aficionats a recollir plantes i possiblement a classificar-les»).

A la qual cosa li respongué el catedràtic García amb el seu llatí apitxat: «Xé, Certus. Tu quoque intellegis herbis?» («Xé, clar que sí. Vostè també entén d’herbes?»).

Després d’unes quantes llatinades més, la cosa acabà en una taverna del Palmar esmorzant anguila amb all i pebre i algunes quarteroles de vi i aiguardent.

Conseqüència d’aquella trobada fou una amistat i un intercanvi Narcisos a l’obra de Joseph Eyximenez i Peset d’informació entre Linné i Ximénez que es mantingué fins a la mort del primer en 1778. Tot i que hi ha nombroses cartes entre Lineo i Ximénez, no són massa conegudes perquè tracten temes poc botànics. En algunes cartes es parla de la mosca hispànica (Lytta vesicatoria L. 1758) que es considerava un potent afrodisíac. Cal dir que ni és mosca ni és espanyola, és tracta d’un coleòpter verd d’un 1,5 cm que es troba pertot l’Europa meridional. L’insecte sec i triturat s’emprava en medicina per a diversos tractaments des dels temps dels romans. Conté cantaridina, un compost químic, que consumit per via oral, produeix irritacions del aparell urinari, i com a efecte secundari priapisme, erecció del penis. Motiu pel qual s’usava d’afrodisíac, malgrat que és tracta d’un verí que pot ocasionar la mort, això sí amb un rigor mortis prematur i molt localitzat.

En algunes missives Lineo pregunta a Ximénez «Collega mi, tu adepto a paulo musca?. Si ergo mitte ad me quam primum ego habeo commitment» («Estimat col·lega, has pogut obtenir un poc de mosca?. Si és així, envia-me’n el més aviat possible, tinc un compromís»).

Ximénex li contestà: «Mittitur confestim surgens quanto dimidium. In reditu dixi mihi: tu autem de genere systema ratione reperta» («He aconseguit quarta i mitja, que te l’envie d’immediat. A canvi, voldria que m’explicares el sistema de classificació que has inventat»).

103

105

L’ensenyament a Castelló en temps del bisbe Climent i d’Isabel Ferrer Josep Miquel Carceller Dols

Des del segle xiv l’ensenyament a Castelló estava a càrrec de les escoles municipals i era el Consell qui les mantenia i regulava. En perdre’s els Furs amb el Decret de Nova Planta i entrar la ciutat dins de l’òrbita administrativa de Castella, l’Ajuntament es va fer càrrec de les atribucions del Consell i, amb elles, va assumir les competències en matèria escolar.

Durant la primera meitat del segle xviii es van mantenir les aules que existien a l’escola de la Vila, a l’actual Plaça de les Aules, una de primeres lletres i dues de Gramàtica, la de Menors o del Mestre Repetidor i la de Majors o de Gramàtica. En la segona meitat, però, el nombre d’escoles a Castelló va experimentar un cert augment, per la generosa intervenció de personatges: com el bisbe il·lustrat Josep Climent i Avinent (Castelló 1706-1781), fundador i benefactor de la Casa dels Orfes, que cursà el primer grau a les Aules, on aprengué a llegir i a escriure, per passar tot seguit, a les classes dels «majors» i seguir ja des dels 13 anys estudis fora de Castelló; Isabel Ferrer i la seua Casa d’Ensenyament per a xiquetes o també de Josep Breva que va propiciar l’existència d’una escola al raval de Sant Francesc i una altra al de Sant Fèlix. Així en la darrera dècada, es comptabilitzen quatre aules de primeres lletres, dues de Gramàtica i una de xiquetes, a més de les de l’esmentat Col·legi fundat per Climent, on treballaven dos mestres i dues mestres i les de la Casa d’Ensenyament on ho feien tres professores.

L’Ajuntament es va ocupar, doncs, com en segles anteriors, del pagament i la regulació de l’ensenyament.

La normativa, que calia seguir, es va recollir en Capítols i Constitucions, que apareixen en Actes de diferents sessions municipals, i donen a conéixer disposicions relatives al contingut de l’ensenyament, obligacions i salari

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

Pregó de la Magdalena a la tanca del pati de l’antiga escola de les Aules

dels mestres, pagaments dels estudiants, vacances, horaris de classe i també textos escolars en el cas de l’aula de Gramàtica de majors.

Els mestres de primeres lletres havien d’ensenyar la doctrina cristiana, a llegir la llengua vulgar (el castellà) i llatina, a escriure i a comptar. En l’aula del Repetidor s’iniciava els alumnes en el coneixement de la Gramàtica, amb un mètode basat en els exercicis i l’aprenentatge memorístic. I en l’Aula de Gramàtica de Majors l’ensenyament mostrava la repercussió que l’Humanisme Renaixentista havia tingut en la renovació dels estudis gramaticals en la Universitat de València. Així en el segle xvii s’estudiaven clàssics com Terenci, Virgili, Ciceró i, opcionalment,

L’ENSENYAMENT A CASTELLÓ EN TEMPS DEL BISBE CLIMENT I D’ISABEL FERRER

Cèsar i textos de Lluis Vives, Nebrija o la Sintaxis de Torrella i ja en el xviii es van afegir la Poesia del Dr. Favio, Retòrica i Concili de Trento, a més de les Epístoles de Sant Jeroni i el Breviari. Els divendres es destinaven, tant en l’aula de Majors com en la de Menors, a repassos, conferències i disputes.

Els dissabtes pel matí, a la construcció de lliçons del Breviari, a conferències i disputes i per la vesprada, a composició en l’aula de Majors i a concordances en la de Menors. I a continuació: disputes i, per acabar, es resava el rosari. La disciplina escolar es basava, en les aules de Gramàtica, en el treball i el silenci.

El pas d’una classe a una altra es verificava mitjançant exàmens, a càrrec d’examinadors nomenats per l’Ajuntament, als quals s’unia en el cas de l’aula de Majors el mestre de Gramàtica. Les proves que donaven accès a aquesta aula es feien tres vegades durant l’any: en la vespra de l’últim dijous de Carnaval, en la de Sant Joan i en la de Sant Lluc.

Pels capítols preparats per al mestre Antonio Visent, el 1745, sabem que la jornada escolar era de sis hores diàries i els dies no lectius eren los calendos y de precepto y los de Santo Tomás de Aquino, San Blas, San Buenaventura, San Roque, Santa Lucía y San Nicolás Obispo y su víspera, el de San Lucas, los tres de carnistolendas con el día de ceniza, desde el sábado de Pasión hasta el día siguiente de Resurrección, el jueves y sábado de la octava del Corpus y ocho días de la octava del Corpus y ocho días en la octava de Nuestra Señora de Agosto. En les Constitucions de 1747, referides a totes les escoles, es manté el mateix calendari escolar, exceptuant els vuit dies de la vuitena de la Mare de Déu d’agost i s’afegegeixen per a les Aules de Gramàtica, vacances d’estiu des de la vespra de Sant Jaume fins l’1 de setembre. Es fixa, també, l’horari des de les vuit i quart fins les onze pel matí i des de les dues i quart fins les cinc, per la vesprada.

El salari dels mestres, a meitat del segle xviii, era de 30 lliures anuals per al de primeres lletres i 75 per al de Majors. Completaven la retribució amb les aportacions dels estudiants que pogueren pagar. No s’especificava la quantia per als de primeres lletres, però sí per als de l’aula de Repetidors, dos diners per Retrat del bisbe Josep Climent i Avinent al paranimf de la Universitat de València, atribuït estudiant i setmana, i la dels Majors, vint reals per any vençut. Aquest sistema al pintor Josep Vergara va propiciar moltes queixes: dels pares que volien ser exonerats i dels mestres, que sol·licitaven augment del sou perquè el que aconseguien de l’alumnat era poco y se saca siempre con violencia. En la segona meitat del segle els salaris es van anar incrementart, primer per les ajudes de Josep Climent i Josep Breva i, finalment, perquè l’Ajuntament ho va assumir. I així en començar el segle xix, el salari d’un mestre de primeres lletres era de 100 lliures anuals, el de les aules de Repetidors de 120 i el del Mestre de Gramàtica de Majors de 200, cent de les quals a càrrec del llegat del bisbe Climent.

107

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

La Casa dels Orfes, finals del segle xix

L’ensenyament s’estenia a tots els qui volgueren rebre’l, veïns o forasters i els mestres estaven obligats a impartir-lo. Tot i que és ben sabut que només uns pocs podien accedir-hi i no per manca de talent, sinó perquè de ben menuts calia que els infants ajudaren els seus pares en les tasques del camp, o feren de mà d’obra barata en oficis com el de menador.

A més de les quantitats esmentades, els mestres, no podien cobrar altra quantitat de l’alumnat ni «por pasar de un banco a otro, ni tampoco con motivo de los Santos de los nombres de los maestros, ni aún en el día de la fiesta de San Nicolás Obispo i sols se’ls permetia que en el día de San Lucas puedan admitir melones y otros frutos del tiempo

L’ENSENYAMENT A CASTELLÓ EN TEMPS DEL BISBE CLIMENT I D’ISABEL FERRER

y el regalo que se les ha hecho siempre por los días de San Miguel y San Francisco (…) y otras cosas que voluntariamente hicieren».

Les Constitucions de 1747 incloïen el nomenament d’un Agutzil Apuntador, que vigilava el compliment de les obligacions per part dels mestres i tenia poder per posar multes.

Els mestres accedien als seus càrrecs per designació directa de l’Ajuntament, en la majoria dels casos i també per oposició, cosa de la qual solament es té constància que passara sis vegades al llarg de tot el segle (dos per a cadascun dels graus –primeres lletres, Repetidor i Mestre de Gramàtica– ja esmentats). Els continguts eren els apropiats per al tipus d’ensenyament i així, per exemple, per al magisteri de primeres lletres se’ls examinava de doctrina cristiana, ortografia, aritmètica, lectura, escriptura i saber ajudar em la celebració de la missa.

D’entre els mestres de l’aula de Majors destaca sobre tots Josep Breva, prevere beneficiat de la parroquial de Castelló, que va ser nomenat meste interí el 1782 i, amb el suport del F.Pérez Bayer, va continuar el seu magisteri en l’aula de Gramàtica i va projectar la seua actuació sobre les altres escoles. El 1787 va presentar un memorial per reorganitzar l’ensenyament a la Vila on, entre altres coses, demanava canviar el mestre de primeres lletres i jubilar el Repetidor. En conseqüència, proposà nomenar-ne altres dos i va oferir pagar del seu La Casa de l’Ensenyança, en els anys setanta. Foto sou 50 lliures per a cadascun dels nous mestres, alhora que es feia càrrec d’arquitectura» del CTAC (1996) de les reparacions de les escoles i del seu mobiliari. El 1793 va presentar la seua renúncia, mitjançant una instància que conté un informe,on reflecteix la seua actuació docent, les escoles que havia creat i les seues aportacions econòmiques i pel qual sabem algunes xifres dels deu anys que va exercir el seu càrrec, per exemple que el nombre d’estudiants de Gramàtica havia passat de 65 a 135 i el de xiquets de primeres lletres de 50 a 350. Al costat de la seua renúncia va presentar una sol·licitud en favor de mosén Félix Asarau.

Caldria escriure i molt sobre la importància de la Casa d’Enseñança per a xiques, la institució docent femenina que tingué la nostra ciutat, gràcies al llegat de la dama castellonenca Na Isabel Maria Benita Ramona Eugenia Susana Joqaquina Josefa Margarita Magdalena Antonia Ferrer Giner (1736-1793) filla de Manuel Ferrer, advocat de família benestant i de Magdalena Giner, de qui va heretar un il·lustre cognom, que feia generacions pertanyia a un grup social privilegiat de Castelló, que va augmentar la seua influència i poder arran de la guerra de Successió i de la victòria del bàndol felipista, al qual s’hi va adherir. Va rebre, doncs, un dot familiar folgat i suficient, que va economitzar per assolir el seu somni: la creació d’una Casa d’Ensenyament gratuïta per a xiquetes pobres, on tenia el domicili familiar al carrer de Figueroles, l’actual carrer de l’Ensenyança. La casa contenia belles peces artístiques d’imagi-

109

de la «Guia

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

Edifici de les Aules, primers anys del segle xx. Font: UJI de majors

neria barroca que va donar a l’església de sant Agustí el 1772 i disposava, a més, d’un oratori privat. Durant alguns anys va anar adequant l’habitatge com a centre d’acollida per a les xiquetes i com a alberg per a les mestres de la Casa d’Ensenyança. Obra de caràcter benèfic i assistencial més que no pas educatiu, combinava l’ensenyament de la doctrina cristiana amb costura i altres habilitats de la ahuja, burdados, encaxe y todo lo demas. El seu llegat entrava de ple en la forma tradicional d’entendre l’educació femenina. La seua fundació desitjava aconseguir una educació honesta i feinera perquè les xiquetes salgan unas perfectas madres de familia, o unas verdaderas religiosas, según sus respectivas vocaciones. Les disposicions testamentàries de 1778 i 1793 ens parlen del seu ideari religiós. El seu credo era més conservador que el que tenien altres actituds doctrinàries més avançades de la Il·lustració cristiana es-

L’ENSENYAMENT AL CASTELLÓ EN TEMPS DEL BISBE CLIMENT I D’ISABEL FERRER

panyola. I els requisits exigibles a les mestres, en les quals queia la responsabilitat de la impartició de la doctrina cristiana, primaven, a més de la instrucció i dels bons costums, la preferència de ser beates d’hàbit de la Tercera Orde de sant Domènec, i nascudes a Castelló.

Isabel Ferrer va coincidir amb el bisbe Climent, durant alguns anys, quan aquest va tornar a Castelló. Per conéixer molt més sobre la vida, el pensament, l’obra i la pedagogia d’aquest personatge tan destacat de la nostra ciutat (batejat pel Dr. Breva, pvre el 12 de març de 1706 com a Joseph Thomás Gargori Antoni Francesc Climent, fill de Joseph Climent i Teresa Avinent que, diu el Llibre de batejos de l’època de l’església Major aleshores de Castelló «naixqué a 11 dijous a les set i quart de la nit…») i de la seua coneguda Casa dels Orfes, és ben recomanable la lectura del completíssim volum de més de quatre-centes pàgines, escrit per Marc Antoni Adell i Cueva, publicat recentment, a finals del 2017 per la Universitat Jaume I, en el número 2 de la seua col·lecció Univerciutat, i on, per exemple es pot llegir: 1 La fundació educativa i assistencial del bisbe Climent pervisqué durant segle i mig fins a la postguerra civil, a partir del 1939, quan encara en els actes litúrgics –processons, soterrars, romeries– era notable la presència dels «orfenets» amb les sotanes roges de coterets i les espelmes a la mà, acompanyant el seguici religiós. Aleshores hi coexistien una escola pública «externa», amb uns quaranta alumnes, i la que atenia els orfes, entre quinze i vint interns. El currículum era el del moment: llegir, escriure i comptar; a més de doctrina cristiana i història sagrada. Els corrents renovadors de la pedagogia no eren aliens i la geografia s’estudiava en mapes amb relleu, al pati de l’escola. […] encara ara, desapareguda aquella fundació tal com la concebé Climent, l’antic Col·legi d’Òrfens continua viu en altres institucions a l’aixopluc de la figura del bisbe. Efectivament (…) hi ha una guarderia infantil que ofereix un servei educatiu i assistencial de primer ordre a les famílies dels voltants, amb especial sensibilitat i dedicació als fills d’immigrants. També hi ha una residència per a joves estudiants, que funciona com a casa d’estiu a les vacances.

Finalment l’associació Bisbe Climent o Josep Climent […] té allà la seu social. I de la Guerra Vivil ençà, una vegada que deixà de funcionar com a internat i escola d’orfes, ha aixoplugat diferents institucions que recordem: els últims anys de la conflagració s’instal·laren els pares escolapis, dedicats a l’ensenyament, abans de disposar en condicions d’habitabilitat de l’edifici actual […] Més tard –als anys seixanta–, hi hagué el Seminari Major de la nova diòcesi de Sogorb-Castelló […] Alhora –i fins als anys setanta– en espais independents, s’instal·laren les monges de la Consolació, que regentaven una escola infantil de xiquets i una altra de xiquetes, així com una de primària per a cada sexe. L’alumnat podia romandre fins a acabar l’escola obligatòria, és a dir als 14 anys aleshores, encara que a partir dels deu anys podien passar al batxillerat d’aquell moment: els xics a l’Escola Pia i les xiques a l’altre col·legi de les monges de la Consolació.

Tot seguit funcionà com a casa d’exercicis espirituals i ara aixopluga algunes institucions ja esmentades.

1. Adell i Cueva, Marc Antoni (2017): «El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració». Universitat Jaume I i Ajuntament de Castelló, pp. 392, 393, 413, 414.

111

113

Entre l’espiritualitat i la temporalitat: la festa pública a Castelló Elena Sánchez Almela

Fonch proposat per lo mateix jurat en cap que, en semblant dia com huy, sol fer comició lo consell als jurats per a festejar y solempnizar les festivitats del Corpus y Nostra Senyora d´Agost.

EL CALENDARI FESTIU La frase que precedeix està extreta de les actes del consell de Castelló corresponents al 28 de maig de 1600, un dia d’un mes que al calendari litúrgic d’aquell any va coincidir amb la celebració de la Santíssima Trinitat, jornada en la qual tenia lloc la primera reunió d’un nou consell que, tal com determinaven les ordenances municipals, havia estat triat una setmana abans, en la vespra de Pentecosta. I al llarg de tot el segle xvii, entre els assumptes sistemàticament tractats en aquelles reunions constitutives, sempre coincidents amb el dia de la Trinitat, la festa va estar present de forma reiterada.

I és que a tan sols quatre dies de distància del Corpus i amb unes festes de la Mare de Déu d´Agost properes, garantir-ne la celebració i, sobretot, la despesa que tot això anava a originar passava per responsabilitzar els jurats, els quals, com a òrgan executiu del consell, havien de ser els encarregats de verificar les ordres de pagament que es derivassen de tots els actes programats. Cal ressaltar que en l’acord únicament s’esmenta el Corpus i la festa de la Mare de Déu d´Agost, és a dir, en aquell moment des del municipi les festes «oficials» eren aquestes, la qual cosa no significa que no hi hagués moltes altres, com veurem més endavant. Però aquestes dues constituïen l’eix festiu primordial, eren d’immemorial les dues festes urbanes inalterables: tant pel compromís material que assumia el municipi com pel que representaven, conseqüentment, per a la vida econòmica de la vila, la seua imatge i el seu prestigi més enllà del calendari litúrgic que les regia.

COLLA REBOMBORI. ELENA SÁNCHEZ ALMELA

Paral·lelament a això, en els acords del Consell trobem notícies que fan referència a la celebració d’una festa per sant Vicent Ferrer, la qual cosa, encara que no suposa una novetat, ja que hi ha informació documental anterior sobre celebracions al voltant de dit sant, a partir del xvii les notícies són sistemàtiques i també coincidents cronològicament amb la consolidació a Castelló de l’ordre de Predicadors, ja que, encara que aquest estava assentat ací des de 1579, va ser a partir de 1600 quan en van començar les obres del convent, situat al sud-est del nucli urbà, en l’entorn del qual anava a originar-se el raval del Roser, i on van començar a organitzar-se processons commemoratives que, unides a una sèrie d’actes litúrgics, als quals inicialment assistia el clergat i alguns devots, gradualment van anar guanyant popularitat. I en aquest camí ascendent, el maig de 1611 el Consell va acordar la incorporació de la festa de sant Vicent Ferrer al calendari oficial municipal, esgrimint que a partir d’aquell moment no només se celebraria en l’espiritual, com s’havia fet fins llavors, sinó també en el temporal.

ESPIRITUALITAT I TEMPORALITAT Sobre què comportava aquella temporalitat, els documents informen de festes amb bous, danses, lluminàries, dolçainers, presència dels diferents oficis amb carros triomfals, banderes i ciris, gegants i momos. Una dansa, aquesta darrera, molt relacionada amb el Corpus, però que també feia acte de presència en altres festes com ara la de sant Vicent i, sobre la qual, la documentació informa de vegades, encara que siga succintament, sobre el nombre de dansants i la indumentària que duien, com és el cas d’un document de 5 de juny de 1605 en el qual es va determinar que: «Dictis die et anno fonch feta bol·leta a Jaume de Ribera, botiguer, per a què done a Jaume Castell y sa compañia de la dança dels momos, nou alnes de lista ampla per a nou parells de sabates per a dita dança».

La celebració va ser incorporada a la despesa festiva anual del municipi i des de 1611 el Consell, en la seua sessió constitutiva del dia de la Trinitat, va assumir el dia de sant Vicent al costat del Corpus i la Mare de Déu d´Agost. Poc després, a aquelles tres celebracions explícites del calendari festiu municipal es van sumar el dia de santa Cristina i el de santa Càndia. Pel que fa a la primera d’elles, a l’església parroquial se’n conservava una relíquia i la celebració es troba documentada des de la primera meitat del segle xv.

La presència en la vila de santa Càndia data de 1622 quan, a l’octubre d’aquell any, el Consell va acceptar la donació feta per Francesc Aliaga, cavaller de l´Anglesola, d’una relíquia. L’oferiment consistia en un cap de una santa de les onse mil vergens ab testimonials autèntichs que, en cas de ser acceptada, lo farà traure fins a una hermita de Vilafranca fins a la qual els de Castelló haurien d’enviar algú per recollir-la. S’incorporava d’aquesta manera una devoció a la vila que encara que aquí era nova, comptava amb una llarga tradició en el cap de la diòcesi des de mitjans del segle xiv, ja que a Tortosa la santa era especialment apreciada per a la cura dels coneguts com «lamparones», un tumor que afectava els ganglis del coll i per al remei del qual s’emprava l’oli dels llums que es cremaven en la seua capella. Denominada amb freqüència en la documentació com «la santa relíquia», santa Càndia es va agregar al cicle festiu anual.

115

ENTRE L’ESPIRITUALITAT I LA TEMPORALITAT: LA FESTA PÚBLICA A CASTELLÓ

Sota aquestes premisses el 18 de juny de 1628, dia en què se celebrava la reunió constitutiva d’un nou Consell, va quedar clar quines eren les cinc celebracions que en aquell moment assumia el municipi: fonch etiam proposat per lo dit jurat en cap que en semblant dia que huy sol e acostuma fer lo concell comissió als jurats per a solempnizar y festejar les festes del Corpus, de santa Crestina, de Nostra Senyora de Agost, de la gloriosa senta Càndia y de sant Vicent Ferrer que, per ço, se servixquen provehir sobre dites festivitats lo que sien servits.

Però es va afegir una particularitat important com era la que solament s’anava a commemorar en lo espiritual y temporal la festa de la Mare de Déu d´Agost, mentre que per a les altres quatre es va determinar que tant solament se festejen en lo espiritual.

Una resolució amb un evident rerefons econòmic que en aquell moment no es va especificar però que un any més tard, en un dia similar, sí que es va concretar. Es va dir llavors que les cinc festes s’anaven a fer però ab pactes, és a dir, sota unes condicions que comportaven retallades pressupostàries.

Sobre en què consistiren les limitacions, el document expressa, entre altres coses, que no·s puga donar refresch en lo palau en los dies del Corpus y de Nostra Senyora de Agost y que per al Corpus solament se compren setse lliures de confitura per a donar a les persones que porten los bordons del palis. Es parla també d’un altre tipus de despeses com eren les derivades de les lluminàries, preparació de la plaça per als festejos taurins i representacions teatrals que haurien de ser donades a qui per menys preu les arrendarà. I en el text apareixen una vegada més els termes ‘espiritualitat’ i ‘temporalitat’, unes paraules que ens aproximen perfectament, des d’un punt de vista conceptual, als dos eixos entorn dels quals s’organitzava la festa pública.

La concreció del qualificatiu ‘espiritual’, per la seua banda, requeria inevitablement la concurrència d’un clergat que en aquells dies era ja nombrós a Castelló i no es cenyia únicament al que acollia l’església parroquial.

Com és sabut, la presència de noves fundacions conventuals en la vila va ser un fet que es va iniciar en el xvi, dins del moviment expansiu dels ordes religiosos, i que aquí es va concretar amb la instal·lació dels franciscans el 1502, els dominicans, com s’ha dit anteriorment, el 1579 i els caputxins el 1608. Tots ells, al costat de la presència d´agustins des d’època medieval, sense oblidar les fundacions femenines de Santa Clara en 1540 i caputxines, ja més tard, en 1693, van aportar un notable Sant Crispí. ultim terç xviii. Museu bb.aa

COLLA REBOMBORI. ELENA SÁNCHEZ ALMELA

contingent monacal a la població, que es convocava sistemàticament quan l’ocasió ho requeria.

Així, al mateix temps que en els documents es fa referència a misses, dobles, vespres, segones vespres, matines, processons o completes… es parla també de «convocar els monestirs», ja fora en funerals reals o un altre tipus d’actes i processons, també d’agraïments als convents per la seua participació en ells o pagaments per aquella presència que, freqüentment, s’atorgava «en concepte de caritat». Sempre, per descomptat, amb la intervenció del clergat adscrit al temple parroquial, un espai en el qual inevitablement es convocava massivament la població fos el que fos el motiu a festejar o commemorar. Però no solament allí transcorria la que era concebuda com la part espiritual d’unes celebracions que també es manifestaven al carrer generalment a través de processons.

LA PROCESSÓ GENERAL

Sant Cristòfol. Últim terç del segle xviii.

Cocatedral de Sta. Maria

En 20 de juny de 1601 el Consell, per arreglar e hordenar los officis mecànichs de la present vila e graduar aquells en lo lloch que cascú d´aquells respectivament a de anar en les profesons generals, és a dir, amb la finalitat de determinar l’ordre que havia d’observar-se en les processons, va establir la següent disposició: en primer lloc havien de situar-se en «loch preeminent els llauradors», a aquests els succeïen els oficis de sastres, sabaters, fusters, ferrers i manyans, teixidors de lli, corders, espardenyers i esparters i, finalment, obrers de vila. Es va precisar, així mateix, que cadascuna de les persones assistents havia de portar un ciri de cera i que podien acudir a la desfilada portant les insígnies i estendards de cada ofici. Finalment, es va indicar que es feia «segons se acostuma en la ciutat de València per a que de esta manera lo culto diví e la devosió que en semblants profesons se requereix estiga més autoritzat y solempnizat y vajen ab més ornato y devosió».

ENTRE L’ESPIRITUALITAT I LA TEMPORALITAT: LA FESTA PÚBLICA A CASTELLÓ

Tal com s’indica en el text, l’aplicació d’aquell acord municipal se centrava exclusivament en les processons generals, és a dir, en les desfilades de connotació religiosa importants –Corpus, Mare de Déu d´Agost, sant Vicent Ferrer, funerals reals i altres esdeveniments extraordinaris– que comptaven amb una participació nombrosa dels diversos estaments socials i amb un aparell escenogràfic en el qual no cabia la improvisació.

I amb un recorregut preestablert, un espai itinerant, un desenvolupament en un temps limitat i uns carrers replets de públic, el resultat havia de ser espectacular al mateix temps que degudament ordenat. I en això s’aplicava l’autoritat civil, preocupada tant per controlar el caos com les parcel·les de protagonisme.

En aquest context de processons generals cal destacar la que l’abril de 1623 va tenir lloc a Castelló amb motiu del decret del papa Gregori XV, promulgat el maig de 1622, pel qual es prohibia difondre in scriptis et sermonibus que la Verge no hagués estat concebuda sense pecat original.

Com en tota la Corona d’Aragó, el regne de València s´havia recolzat des dels seus orígens en la figura de Maria. Amb una tradició de grans doctrinistes immaculistes com sant Pere Pasqual, sant Vicent Ferrer o Francesc Eximenis, sense oblidar personatges de la talla de Roís de Corella, Jaume Roig o sor Isabel de Villena els qui, a través dels seus escrits i sermons van defensar la figura de la Verge Immaculada, Castelló, amb un antic temple parroquial d´advocació mariana i un convent de monges clarisses denominat de la Puríssima Concepció des de l’any 1540, va estar activament immersa en aquell corrent de la Verge Immaculada que es va manifestar tant en l’arrelament i la devoció popular com en les altes esferes del poder.

I aquí, amb uns mesos de retard pel que fa a la ciutat de València que havia organitzat la mateixa festa al novembre de l’any anterior, el maig de 1623 el Consell va acordar que la celebració tingués lloc amb gran solemnitat durant diversos dies. Pel que fa a la processó general es va acordar: que en lo dit dia de diumenge contat vint-i-tres del present mes, sien aprés dinar en dita yglésia per a acompanyar dita processó ab lums y quant més devotament poran y manen als officis y mestres de la present vila, sots pena de cent sous de deu dies de presó y altres penes a arbitre de dits jurats reservades, sien y vinguen a acompanyar dita processó ab lums y banderes y que puntualment a les dos hores de mig jorn sien en dita yglésia als quals també preguen y exorten que cascú conforme sa devosió procure aventagar-se en fer algunes danses e invencions per a demostrasió de la alegria universal y més avant exorten y manen als habitadors dels carrers per hon dita processó ha de passar fasen que los enfronts de lurs cases estiguen nets y regats, y dits enfronts enpalien y engalanen com més honrradament poran, y fasen parades y paren altars offerint què donaran al millor altar de la volta de dita processó tres lliures, al segon dos y al tercer una y a la millor parada tres lliures, a la segona dos y a la tercera una y a les millors invencions dels officis a la primera quatre lliures, a la segona dos y a la terçera una y a les millors luminàries a la primera tres lliures, a la segona dos y a la tercera una.

Així, amb una convocatòria oficial, uns actors condicionats per l’avís d’una multa i un públic que havia de participar adequant l’escenari urbà –amb la recompensa de premis, això sí– , va tenir lloc aquella processó general extraordinària i espectacular. Quelcom que gens tenia a veure amb les cercaviles, música i balls que, organitzats també des del municipi, tenien un altre caràcter.

117

ENTRE L’ESPIRITUALITAT I LA TEMPORALITAT: LA FESTA PÚBLICA A CASTELLÓ

CERCAVILES, MÚSICA I DANSES Vicent Puix, llaurador de la vall de Segó atrobat en Castello, gratis etcètera, promet y se obliga com a cap de dança que és de la dança que y ha en dita Vall de Segó als jurats de la vila de Castelló de la Plana y síndich de aquella presents, que vindrà ell juntament en ses camarades per a les festes de nostra señora de agost primer vinents a dançar, així dançaran los dies de nostra señora, aixi en la professó com en los demés puestos acostumats y s´acompanyaran als officials a misa y a vespres y dits jurats y síndich prometen per dites coses donar y pagar al dit Vicent Puix y ses camarades quatorze lliures moneda etc. y setze lliures de bou y, per ço, se obliguen los uns y els altres.

D’aquesta manera va quedar establert el contracte entre Vicent Puix i el Consell de Castelló perquè aquest, en la seua condició de cap de dansa, vingués fins aquí per actuar a les festes de la Mare de Déu d´Agost de l’any 1628. Havia d’intervenir en la processó general, acompanyar els oficials a missa i també actuar en els llocs acostumats. És a dir, havien d’estar presents en aquells «llocs acostumats» en els quals se’l requerís per animar més enllà de les manifestacions estrictament solemnes.

Una cosa que també es posava de manifest cada vegada que el Consell establia un contracte amb un grup de dolçainers als quals se’ls solia exigir que estiguessen presents en cercaviles i «en tots los corros de bous que la dita vila farà fer en aquella». Una festa, la dels bous, que reiteradament apareix en la documentació i que encaixa perfectament dins d’un context urbà com era aquell, però estretament lligat a un món rural en el qual la convivència entre éssers humans i animals era l’habitual i que s’evidencia clarament a través de les ordenances municipals que regulaven la presència d’animals tant en l’àmbit domèstic com en l’entorn urbà.

EL TRÀNSIT A LA CIUTAT MODERNA El segle xvii va suposar per a Castelló el pas de la vila medieval a la ciutat moderna. A l’augment de població –començava el segle amb 5.200 habitants i va finalitzar la centúria amb aproximadament 7.000– li va acompanyar un cert auge econòmic que, malgrat les pestes i les guerres, no és va veure minvat . Que no era una vila en prostració ho prova, per exemple, Escolano quan, a principis dels sis-cents, es complaïa a descriure la preñez de la tierra, el rico estado que hoy tienen a Castellón. I és que hi havia els recursos suficients perquè tant els ciutadans com el consell municipal renovaren l’aspecte urbà de la vila, donant lloc a una febre constructora que va condicionar de forma marcada l’arquitectura barroca castellonenca. El Consell municipal, per la seua banda i encara que amb retard respecte d’altres ciutats, es va embarcar en un ambiciós projecte de construccions que tal vegada tractaven de fer desaparèixer el Castelló medieval. Així, la consolidació dels ravals sorgits en la centúria anterior va obligar al traçat de nous carrers, a obrir i reformar els portals, construir pous, alçar ponts, safarejos, abeuradors, forns, canalitzacions d’aigua, renovar l’hospital, les Aules de Gramàtica i fins i tot es va reformar tot el centre urbà amb la finalització de la torre campanar en 1604, la construcció de la nova Llotja de contractació del cànem, l’alçament

119

COLLA REBOMBORI. ELENA SÁNCHEZ ALMELA

de la nova capella de la Comunió en Santa María, –l’obra de la qual va acabar el 1670–, i l’inici de les obres del nou palau municipal i la consegüent transformació de la plaça Major.

Com s’ha indicat, l’augment de la població va propiciar que en les vies adossades a la vella muralla, en els ravals de fora dels portals dels Gascons i de l´Olm, s’anaren edificant i habitant.

El carrer ample, la via que conduïa fins al convent de franciscans de santa Bàrbara que va donar origen a l’actual carrer de la Trinitat, va començar a poblar-se a un costat i a l’altre de la calçada. Entorn del convent dels Dominicans, al raval del Roser, es dibuixaven ja altres carrers, al costat de la séquia Major, trencada ja la muralla per la plaça del Roser al final del carrer de Villamargo. I des del portal de l´Olm, vorejant l’hort de misser Gaspar Mascarós, es va començar a traçar un altre carrer que seguia el camí que conduïa a Fadrell i que amb el temps va portar el nom d’Escultor Viciano. Allí, una filera de cases es va adossar al vallàs o fossat de la muralla primitiva i davant es va edificar una altra filera d’habitatges sobre el prediu dels Mascarós, que amb el temps va passar a les mans dels Temprado, circumstància que va originar el nom d’un dels carrers perpendiculars de la zona.

Fora el portal de l’Hospital, prop del molí del Toll, el convent de Caputxins, fundat en 1608, Ermita de Sant Roc del Pla, segle xviii. amc. va determinar el poblament de la zona. I al raval del Pla de les Forques, configurat ja el carrer de Moreres, i l’actual carrer de sant Fèlix que des del portal d´en Rubio buscava el camí cap a Borriol, lloc on en 1650 i amb motiu de les pestes es va alçar l’ermita de sant Roc del Pla. Un creixement urbà que va fer que el que a la fi del xvii solament foren algunes cases que eren al costat dels camins principals, es transformarà en uns ravals importants. Així, el 1769 aquells ravals contenien 4.316 habitants, és a dir, hi vivia un 40´7 % de la població d’una vila que no anava a poder resistir per molt temps la cotilla de les muralles, les quals van ser demolides a la fi del segle.

ENTRE L’ESPIRITUALITAT I LA TEMPORALITAT: LA FESTA PÚBLICA A CASTELLÓ

LA FESTA EN CADA RACÓ DE LA VILA En aquest context físic i humà, els documents comencen a informar de festes en molts punts de la població més enllà del centre urbà. Entre aquests últims estaven, lògicament, les que s’organitzaven des del mateix Ajuntament, aquelles que en les actes municipals apareixen com las fiestas y procesiones de todo el año acostumbradas i que van quedar reflectides en les «Ordenanzas para el régimen y gobierno de la ilustre villa de Castellón de la Plana», de l’any 1785 de la següent manera: La Justícia, Regidores, Diputados del Común, el Procurador Síndico General y el Escribano, formados en Ayuntamiento asistirán a todas las fiestas y funciones ordinarias de días solemnes de Navidad, del Señor, Semana Santa, Corpus, nuestra Señora de la Asunción, San Cristóbal y San Roque Patrones, San Vicente Ferrer, Pasquas Te Deum de cumple años de N.R.P. y demás expresadas en la tabla de asistencia del Ayuntamiento a semejantes funciones, que se halla en la Sala del Archivo, para mandar al Regidor Decano al Subsíndico y Mazeros, hagan la convocatoria para la asistencia a dichas funciones y procesiones ordinarias y extraordinarias, como hasta aquí se ha acostumbrado.

Es tracta d’un text, com s’aprecia, en el qual es reflecteix com era el calendari festiu impulsat des de l’Ajuntament, un programa anual l’eix central del qual continuava regit per les celebracions més importants de l’any i al que amb el temps s’havia incorporat alguna altra.

Però en la població se celebraven moltes més que tenien lloc en els diferents ravals. Per dur-les a terme s’havia de demanar el permís corresponent, unes sol·licituds de llicència que s’expressaven en uns termes similars a la que segueix a continuació corresponent a l’any 1736: Señor, el clavario y mayorales de la Hermandad de la Santísima Trinidad del arraval de la villa de Castellón de la Plana, puesto a los pies de vuestra señoría, con el mayor rendimiento suplican les conceda su permiso y lisencia para que en las fiestas que anualmente celebran los moradores de dicho arraval puedan hazer bayles públicos con corridas de toros, ternera y cavallos. Lo que cediendo en mayor honra y gloria del Señor y más plaucible celebridad de dicho santísimo misterio, esperan de la gran piedad y conocida benignidad de vuestra señoría les concederá esta gracia y favor.

El document, forma part de la sèrie documental denominada «Memorials» que es conserva en l’Arxiu Municipal de Castelló. Una sèrie que està integrada per les sol·licituds que els veïns i les veïnes, encara que aquestes en menor nombre, dirigien a l’ajuntament sobre una gran varietat d’assumptes pels quals es requeria una autorització municipal, i que en el tema que ens ocupa que són les festes aporten una informació molt interessant.

Com s’aprecia en el text transcrit anteriorment, la petició estava feta pel clavari i majorals de la Germandat de la Trinitat i entre els actes, es trobaven els balls i les festes de bous. Uns actes que, amb escasses variacions, apareixen en la pràctica totalitat de les peticions que es feien i que també solien comprendre una missa amb sermó, focs, refrescs i músiques. Així les coses, en la vila de Castelló va arribar un moment en què les autoritats fins i tot van arribar a denegar permisos de celebracions.

121

COLLA REBOMBORI. ELENA SÁNCHEZ ALMELA

Per a intentar aproximar-se a tot això, resulta interessantíssima la relació que va fer la vila de Castelló, l’any 1771, en resposta a la carta del comte d’Aranda en la qual sol·licitava «notícia exacta de todas las Hermandades, Cofradías, Congregaciones, Gremios y cualquier otra especie de Gentes Colegiadas que celebren una o más fiestas al año, ya con función de iglesia, ya con otras exteriores de gasto y profusión, bien fuere a costa del común de sus indivíduos o de los priostes, Mayordomos, Hermanos Mayores etc…» I el resultat es mostra, com menys, aclaparant. En primer lloc es van relacionar disset confraries. A continuació li seguien els següents gremis amb les seues respectives festes: • Espardenyers, que celebraven una festa anual al seu patró l’Àngel Custodi el dos d’octubre amb sermó, música de dolçaina i »corta porción de fuegos». L’endemà hi havia una missa d’aniversari pels difunts.

• Sastres: celebraven únicament festa religiosa dedicada a sant Vicent Màrtir.

• Corders: la seua festa anual, de caràcter religiós, estava dedicada a sant Joan Baptista.

• Teixidors: la seua festa estava dedicada a santa Anna i consistia en una missa cantada, sermó i aniversari, música de dolçaina i focs.

• Sabaters: amb una festa anual a sant Crispí i sant Damià en la qual hi havia missa cantada, sermó i aniversari, música de dolçaina, focs i cera.

• Assaonadors i adobadors: amb una festa anual a sant Sebastià, que tenia lloc en el convent franciscà de santa Bàrbara però «sin ninguna fiesta profana».

• Paraires: festa anual als sants metges sant Cosme i sant Damià amb missa, sermó aniversari, música de dolçaina i focs.

• Fusters: festa anual a sant Josep amb missa cantada, sermó, música de dolçaina, focs i aniversari l’endemà.

• Mossos llauradors: festa anual a l’arcàngel sant Miquel amb missa, sermó, vol de campanes i bou de corda.

• Mossos corders: amb festa anual a sant Joan Baptista.

Després d’aquesta relació continuava la descripció de les festes que es feien en els ravals: sant Fèlix: missa cantada en el convent de Caputxins, sermó, música de dolçaina i vuit dies de festa amb corregudes de cavalls per la joia, processó amb el sant per tot el raval i, finalment, en entrar el sant a la casa del nou clavari, es disparava una «barca de fuegos» i s’oferia un refresc. sant Francesc: es va indicar que la festa era similar a la que tenia lloc en el raval de la Trinitat. Calvari: festa en honor de la marededéu del Roser amb missa, sermó, focs, balls i dues corregudes de bous.

I per finalitzar, resulta especialment cridaner el nombre de festes que tenien lloc en el centre de la població: Carrer d’Amunt, dos: sant Nicolau i sant Roc. Carrer d´Enmig, dos: sant Cristòfol i la Puríssima.

Carrer Major, dos: sant Roc i sant Agustí.

Carrer de la Illeta, una: marededéu del Pilar.

Carrer de Calderers, una: sant Roc. Carrer de Coloro, una: sant Roc. Carrer dels Pescadors, una: sant Roc. Carrer de Vinamargo, una: sant Roc. Carrer Cassola, una: sant Roc.

ENTRE L’ESPIRITUALITAT I LA TEMPORALITAT: LA FESTA PÚBLICA A CASTELLÓ

Donat que la quasi totalitat de les festes se celebraven amb missa, sermó, focs, balls, festa amb bous, refrescs i músiques, la situació no només suposava una notable despesa sinó que comportava, a més, una pèrdua important dels jornals que es deixaven de guanyar durant els dies de festa i que s’intentaven suplir a través de «las tortas, aluvias, algarrovas y demás frutos que recoxen los vecinos, y lo que falta lo suplen los clavarios y los mayorales…».

Evidentment, no és aquest el lloc per analitzar la intenció i el marc en el qual es va dur a terme aquell qüestionari que va ser repartit per tot el territori peninsular, però no hi ha dubte, tan sols a la vista del que es va relatar sobre la vila de Castelló, que l’herència festiva del barroc i el seu univers devocional pesava encara molt en una societat que requeria no solament unes reformes que l’apartaren d’unes formes de religiositat popular ostentoses i supersticioses, en molts casos, sinó també d›uns canvis que la conduïren cap a nous models socials i productius. Però això excedeix el tema que s’ha intentat relatar fins aquí.

Escut de la vila de Castelló de la Plana de l’any 1785

123

125

Músics a Castelló (1600 -1725)

Diego Ramia i Arasa

INTRODUCCIÓ El present treball tracta sobre les persones que van fer música a la ciutat de Castelló als segles xvii i xviii, quasi sempre oblidades en els estudis fets sobre aquest tema.

Hi podem trobar moltes obres que parlen de la música i dels músics, com ara «Historia de la Música de la Comunidad Valenciana» de Levante emv; «Músicos Valencianos», de B. Adam Ferrero; les obres que de Josep Pradas han fet J.L.Palacios, P. Capdepón i altres; «Músicos Castellonenses», de Vicent Ripollés; «La Música en Valencia», de Ruiz de Lihory; «Los Músicos de la provincia de Castellón», de Benito Traver; «Organografía musical Castellonense» de F.Escoin; i d’altres treballs que d’alguna manera han fet aportacions, com la que l’autor d’aquest treball va fer per a l’apartat de Música en «La Provincia de Castellón» de la Diputació de Castelló. Totes elles tracten d’aquells compositors valencians que han donat notorietat i esplendor a la música valenciana en diferents moments de la història. Així mateix, si volem saber el tipus de música que es feia, sols cal mirar en qualsevol manual d’Història de la Música o tractat sobre Formes Musicals, on s’explica el pas del contrapunt a la música tonal i l’estructura vertical, fins que, al voltant de 1750, es passa ja a les noves formes que duran al classicisme.

No es parla, però, enlloc dels nostres músics, dels que hi havia en una petita ciutat d’uns 4000 habitants, com tenia Castelló a principis del xvii, que depenia bàsicament de l’agricultura. Cal, per tant, baixar de l’àmbit general al personal, de les grans ciutats a la nostra vila, dels ambients de les corts i els palaus nobiliaris al nostre ambient de poble.

Això es pretén en aquest article. Per a la qual cosa he hagut de capbussar-me en els llibres de comptes de l’Ajuntament de Castelló, a l’arxiu municipal. Tot seguit s’exposa el resultat d’aquesta recerca des de 1600 a 1725. Ja que, pel que fa a la Música a partir de 1725, hi ha treballs que parlen de compositors, tals com Pradas o Morera dels quals, a més, queden partitures editades. Així com actes oficials al carrer, processons i commemoracions documentades pels cronistes.

COLLA REBOMBORI. DIEGO RÀMIA I ARASA

TIPUS DE MÚSICA Se sol dividir la música en profana i religiosa. Poques són les manifestacions de la primera a Castelló. La manca de cases nobiliàries o aristocràtiques per organitzar festes, amb concerts o danses, ens deixa limitats a festes de carrer, o actes commemoratius, organitzats per clavaris, síndics, jurats o altres autoritats civils; o bé processons per festes religioses. És en la Música religiosa on l’activitat no para cap dia. I a la nostra ciutat està centrada bàsicament en la parròquia de Santa Maria. Tot i que no era una seu episcopal, hi havia una gran activitat litúrgica: les hores canòniques de tercia, sexta, nona, vespres...matines, aniversaris, misses cantades, etc... (en 1637 es fan 319 misses cantades, i 403 en 1653, segons J.A. Albiol en les «Visites pastorals» ). Això va fer que hi haguera un grup estable de músics i cantants: la Capella.

A les darreries del segle xiv, el papa Benet XIII, des d’Avinyó, decreta l’annexió de la parròquia, amb totes les rendes i emoluments, a la Cartoixa de Vall de Crist. Els incendis de 1340 i 1542 fan que ens manquen els arxius, amb els detalls de funcionament anteriors al segle xvii. El rector era el prior del Monestir, que tenia en Castelló un vicari perpetu, anomenat vicari major i que, en l’època que investiguem, tenia un salari de 100 lliures anuals (2.000 sous).

BENIFETS Diu F. Escoin, en «Organografía musical Castellonense», estudiant el llibre de Col·lectes, que part del funcionament econòmic de l’església es deu als benifets, dotacions de les rendes produïdes per les deixes de prohoms a la parròquia. Aquestes es donaven a determinats clergues per una tasca o unes funcions determinades, com ara les misses que s’havien de fer en l’altar de tal o tal sant. Així, al segle xvi, el benifet de Pons de Brusca assigna 718 sous anuals per al mestre de Capella; i Bernat de Destorrens, dota amb 618 sous a l’organista. (Cap al 1600, hi ha més de 40 beneficiats).

MÚSICA RELIGIOSA. LA CAPELLA La Capella és el grup de músics i cantors que feien la música a l’església i, com a grup, anirà evolucionant en funció de les novetats, de les noves formes, del pas de l’estil renaixentista a les formes barroques, amb baix continu i parts instrumentals en les formes de «villancico», cantata, amb inclusió del minuet, l’ària, etc.

Els cantants, un grup de vint o vint-i-cinc persones, sempre homes o xiquets, eren els tiples, tenors, contralts, etc.

MÚSICS A CASTELLÓ (160 0 -1725)

Els músics, que s’anomenaven ministrils o ministrers, tocaven diversos instruments: flautes de bec o xeremies, de diferents mides, que s’empraven per doblar les veus humanes; així com sacabutx, corneta i baixons. A més estava l’organista amb el seu manxador d’orgue, que amb el seu esforç continu i regular feia entrar l’aire a l’instrument. Tot el conjunt estava dirigit pel mestre de Capella. Aquest grup de ministrils a partir de 1640 comença a ser conegut per «cobla».

La capella, tant músics com cantors, a més de fer la música a l’església, la feien també fora.

Acompanyaven el Sagrament en els combregars de malalts, i, de vegades, feien música profana en festes i cerimònies al carrer.

La tasca musical del Mestre de Capella és Sou de tiple en 1631 a Miquel Bort, 8 lliures fonamental: compon, ensenya i dirigeix cantants i ministrers, i porta una rigorosa organització de la Capella.

En la comptabilitat municipal de la Vila podem trobar dades que aporten alguna llum sobre els nostres músics. I és que, al segle xvii, tot allò que representava despeses en la vila, ho pagava la corporació municipal.

Per això hi havia un reglament de propis i àrbitres per a les diferents partides, com ara clergat, capella de ministrils, síndics, justícia, processons, cadafals, bous, obres, veguer, macer, murs i valls, fosser, carceller, espitalers, mestres, nuncis trompeters, cercaviles, etc.

Eixa circumstància fa que, seguint els apunts comptables, es puga esbrinar quines persones eren, quina tasca feien i quant cobraven. Tasca no gens fàcil, ja que a les notacions del segle xvii, a més de les dificultats en la lectura dels originals, de vegades els albarans de pagament no reflecteixen apersones concretes sinó sols estipula clergat parroquial. Així mateix, a finals del xvii, l’administració dels benifets dependrà directament de l’església i no es vorà reflectida en la comptabilitat del municipi. Sous com ara organista, mestre de capella, principals ministrers, cabiscol (cap dels cantants), desapareixen dels apunts comptables.

Malgrat tot podem fer la següent relació de músics de Castelló, on trobem: • Mestres de capella: Miquel Bonfill (1600), Joan Tapia de Torella (1602), Gabriel Sueros (1606), Lluis Porta (1615), Vicent Ferrando (1631), Pere Colomer (1661), Fèlix Margarit (1670), Jaume Muñoz (1690) i Josep Pradas (1717)

127

MÚSICS A CASTELLÓ (160 0 -1725)

• Organistes: Pere Giner (1602), Francesc Martorell (1606), Pere Giner (1616), Ginés Bonfill (1620), Pere Bort (1631), Mossèn Jaume Castellet, Mossèn Pere Llorens, Navarro Menor, Mossèn Josep Real, Antoni Eiximeno (1661), Jaume Muñoz, Melchor Martínez (1710), Mossèn Tomás Martin de 1710 fins a 1739.

•A rpista: M elchor Martínez (1720)

•B aixons: Bertomeu Ventura(1600), Bertomeu Museros (1606), Vicent Franch (1616) , Berthomeu Runa (1616), Domingo Sales (1631) , Domingo Falcó (1631), Miquel Forés (1661), Jaume Boix (1661), Joan Mataix (1670), Josep Llansola (1680), Manuel Montoro (1710), Thomás Rocafort (1720), Ignacio Mallol (1725) •C orneta (o Cornetto): Pau Balanyà (1615) , Vicent Franch (1620), Pere Milla (1635), Pau Milla (1640), Miquel Simó (1661), Gargori Fuster (1670), Pere Thomàs Palau (1680), Thomàs Palanques (1680), Vicent Gil (1710) •S acabutx: Joan Franch (1601), Domingo Falcó (1635), Miquel Miralles (1640), Cristòfol Armelles (1644), Miquel Forés (1661), Jaume Roda (1661)

•X eremies i/o Flautes de bec: Tiple, tenor (o tenora), contralt: Jaume Nazar (1600), Pere Asensi (1600), Lázaro Bueso, Melchor Cartranelles (1600), Joan Franch, Francesc Martorell (1606), Joan Cavaller (1615), Vicent Franch , Juan F. Sastre(1620), Pau Massanyana (1625), Pau Balanzà, Miquel Miralles (1631), Domingo Milla, Josep Franch, Pere Milla (1631), Josep Alentorn (1635), Baptiste Miralles (1640), Jaume Boix (1661), Jaume Roda, Pascual Blanco (1724), Joseph Beltran (1725) •O rganer o mestre d’orgues: Miquel Llop, per reconèixer l’orgue i temprar-lo, 70 sous

•M inistrers, sense especificar instrument: Lázaro Bueso, Joan Franch Menor, Domingo Sales, Josep Franch, Jaume Boix.

•C antors: Tot i que es faria massa extens esmentar totes les veus que han passat per la Capella, sí cal apuntar que al 1695 apareix per primera vegada un xiquet o «infantillo» a qui se li paguen 53 sous i 4 diners per quatre mesos. Aquesta figura apareix de manera continuada i amb un jornal d’unes 9 lliures ( uns 180 sous) per any. Normalment n’hi havia dos, que feien la veu de tiple, i romanien en la Capella fins que els canviava la veu amb la pubertat.

A la Capella de Santa Maria de Castelló es troba a faltar els «menestrils» de corda. Moltes capelles de l’època, a partir de finals del xvii, ja inclouen violins i violons (grosses violes que evolucionaran a contrabaixos).

Sols hem vist l’arpa, fonamental pels continus i que, en la pràctica policoral de moda, servia un dels cors, mentre l’orgue ho feia en l’altre.

129

COLLA REBOMBORI. DIEGO RÀMIA I ARASA

MUSICA PROFANA Com hem dit al principi, hi ha poques manifestacions documentades de música no religiosa. Però sí que hi ha un ofici, el de «ministre», que feia de saig o pregoner del Justícia, tocant la trompeta, de vegades acompanyada de tabal. Entre aquests ministres trobem a partir de 1620 Jaume Dionís; Juan Montserrat, trompeta i tabal i Joan Soler, tabal. El 1631 un tal Francesc Crusans, cobra de jornal 4 lliures per trompeta. El 1640 Sinto Monter, ministre i trompeta, cobra 160 sous a l’any. El 1661 hi trobem Gabriel Llanes.

Altres manifestacions musicals són les tocates o cercaviles. Així tenim que Hieroni Canseco, de la Vall d’Uixó, cobra 40 sous el 1601 per tocar la dolçaina en festes, Juan Monfesat rep 148 sous per tocar «lo tambor a les compañies de guarda» (sic). En 1625 tenim notícies de Joan Alsani, dolçainer i J. Alpuente, trompeta, per sonar en les festes del Corpus (260 sous). Del mateix any, Josep Ripollés i Jaume Ripollés, ministrils de la vila de Vilareal cobren 123 sous per tocar en festes.

La importància de músics i el seu prestigi queda reflectida en la taula comparativa d’alguns salaris anuals, cap a l’any 1660.

Doctor en medicina

800 sous

Mestre de Gramàtica

780 «

Mestre de Llegir i Escriure

300 «

Mestre repetidor

Carceller (Alcaid de la Presó) Verguer

Guardia sèquia Major

400 « 360 « 360 « 240 «

Mestre de Capella

1200 «

Ministril corneta

460 «

Organista

Ministril baixó

Ministril sacabutx

Ministrils tiple, tenora, contralt Cantor Cabiscol

Cantor tiple, tenor, contralt Manxador d’orgue

800 « 360 « 320 « 300 « 240 «

de 140 a 240 « 120 «

MÚSICS A CASTELLÓ (160 0 -1725)

Instruments musicals, d’esquerra a dreta: xeremies de diferents tessitures, flautes bec de diferents tessitures, sacabutx, diferents tipus de cornetes o cornettos i baixó

NOTES SOBRE ELS INSTRUMENTS L’orgue de Santa Maria, situat en la llotja dalt de la porta principal, seria sens dubte un orgue barroc.

Instruments de Vent Les xeremies eren aeròfons de doble llengüeta, com la dolçaina, que, fets a distintes mides, tenien diferents tessitures: tiple, tenor i contralt. Hi havia una de més greu, la baixa, la qual, però, per la gran longitud, no era emprada. Projecten el so amb potència al carrer o en grans espais.

Les flautes de bec, aeròfons d’embocadura de bisell, amb menys potència i timbre més dolç que les xeremies.

En lloc d’emprar la xeremia baixa, sonaven els baixons, que eren els fagots originals, però amb tub més curt a la part superior. Embocadura de doble llengüeta.

El sacabutx era el pare de l’actual trombó de vares, amb embocadura cònica i tubs lliscants.

La corneta, (Cornetto), aeròfon fet de fusta, en forma pareguda a una banya, recobert de cuir, amb embocadura cònica i forats com la dolçaina.

Els «ministres» del Justícia empren trompetes naturals, sense pistons ni vàlvules.

També s’empraven diversos tipus de tabals.

Així mateix, cal pensar que dolçaines, flautes, guitarres i llaüts serien emprats en bureos, festes familiars i/o de carrer.

131

133

Intempèrie The bat is dun with wrinkled wings Emily Dickinson

Sol. Pertot dits trinxats de pluja a l’ull, bru escantell de nits al ras.

Vol rasant de corb.

Miols massa lluny de l’ombra extirpada d’un gat.

Dol sense fi, àngel caigut d’hora contra l’oblit, l’ala batent d’un ratpenat.

Alcohol a la nafra, pura cicatriu del vi, bruixa descavalcada a glops de sang.

Juliol.

Nu, buit dins del guant d’una mà buida de paraigua, un adéu manc.

Josep Porcar

135

La balança No sé si els romans van crear la imatge femenina de la justícia, la balança en la mà i els ulls tapats amb una bena.

La balança que ha de presidir els actes de la vida tot deixant el contrapès de cada crisi, en cada pas de la rutina.

La balança d’allò que es fa i es rep a continuació com recompensa estricta.

Equilibri de llibertat fins la de l’altre.

Difícil tasca de vegades, quan es frega o escomet allò que és propi respectant sagradament el bé comú.

Diàfana línia que ha de quedar gravada al moll de la consciència. Ètica i frontera individual sense excusa ni cap as guardat per últim en el fons de la màniga.

Francesc Mezquita Broch

Primavera lasciva Com la luxuriant abella em sento, enmig d’arbres renascuts i poderosos.

Sense por a destres agullonades, tot sucumbint davant de tanta eficàcia.

En el somni de què vindries a alliberar-me de tots els desitjos ocults indesxifrables.

Amb la música insistent i prolixa barrejada de mel i de pol·len.

Pistil obrint el solc, abella que torna a endolcir la vida.

A penes mou les fulles la brisa, els pètals blancs cansats d’esforç, dolor incipient, primavera lasciva.

Francesc Mezquita Broch

137

El somni de la passió produeix ostres Josep Porcar

Abans de Crist, a l’Edat Mitjana, durant l’Antic Règim o en el neofeudalisme digital del xxi: no va del tot desencaminat qui s’imagina que una condemna a l’ostracisme poguera significar quedar-se sol, avorrit com una ostra. Afinitats de l’etimologia. L’ostracisme era, a l’antiga Grècia, el procediment polític, rudimentari però efectiu, que garantia una mica la salubritat de la vida pública: una persona podia ser desterrada si els seus conciutadans el consideraven indigne i perillós per al bé comú. Algunes versions modernes, més sofisticades i menys amargues, són la moció de censura o la declaració de persona non grata. Un poc d’Història: cada any, l’assemblea atenesa decidia a mà alçada si calia aplicar l’ostracisme i, si ho acordaven, dos mesos més tard, en un altre sufragi, ara popular, cada votant escrivia el nom del desterrable sobre un escantell de ceràmica –ostrakon, en grec, és a dir, conquilla, closca, petxina,… Ostres! La votació s’organitzava al Kerameikos (el Ceràmic), el barri del gremi de terrissaires, al nord-est de l’acròpolis, on era fàcil trobar-ne incomptables fragments. Una càrrega que excedia les 6.000 ostraka amb el mateix nom inscrit, condemnava l’acusat a l’ostracisme, que havia d’abandonar Atenes en deu dies i restar a l’exili durant una dècada. És possible, curiosament, que Clístenes, promotor de la llei de l’ostracisme a Atenes (510 a. C.), acabara tastant la seua pròpia medecina per buscar l’ajuda dels perses contra els espartans. Primer la tastà Hiparc de Colarges, i el seguiren cèlebres desterrats com Cimó (461 aC), Temístocles (471 aC), Tucídides (442 aC), Hipèrbol (417 aC) o Xàntip (484 aC), pare de l’il·lustre Pèricles, el nom del qual també fou gravat en les ostraka.

Més enllà del rigor històric, puc imaginar-me l’escena dels antics ciutadans d’Atenes rondant pel Kerameikos amb el cap cot, buscant bocins d’argila cuita i repetint aquesta interjecció que nosaltres usem avui per a demostrar alguna mena d’estupor o desconcert: Ostraka! Ostraka! Ostraka! Potser no som tan moderns: és exactament el mateix que avui exclamem milers de ciutadans valencians quan, també amb el cap cot, llegim la premsa o les xarxes socials al mòbil: Ostres! Ostres! Ostres! Ostracisme i capcotisme es produeixen cada dia, i ja no anualment, però cap governant és –ni se sent– condemnat a l’ostracisme, i menys ara que prescriuen els presumptes delictes per corrupció, i no pocs, de l’expresident de la Generalitat Francisco Camps. Qui són, doncs, els condemnats? Ostres! Ostres! Ostres!

El preu que es paga per a viure.

Quan més pobre ix més car.

Quan més ric el preu és lliure.

Pots pagar o no pagar.

Quan més pobre ix més car.

S’acabà d’imprimir el llibre Menar, filar i fer llata a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda el 4 de febrer de 2018, el dia que Ovidi Montllor hagués fet setanta-sis anys i Pep i Eliseu, els músics de la Colla Rebombori, ens han interpretat aquelles valencianes del cantant i actor d’Alcoi que fan així…

Com que la cançó és per a viure.

No volem violentar.

Ni en la solfa ni en l’escriure.

Als qui ens han de perdonar.

No volem violentar.

Qui perdona certes coses.

Té la vara del manar.

I depèn de com et poses.

Més o menys t’ha de pegar.

Qui perdona certes coses.

De manars i garrotades.

Ja n’estem fins dalt del cap.

I amb aquestes «valencianes».

Ens volem manifestar.

Ja n’estem fins dalt del cap.

I ara per acabar.

Demanaré l’amnistia.

La justícia i llibertat.

I el dret a l’autonomia.

Oïu-nos en alegria.

Verge dels Desemparats.

«De manars i garrotades» (Valencianes de l’U i el Dos) Del disc del mateix títol, 1977

GIOVANNI MARIA CASSINI, 1794. LEVANTE EMV, VALÈNCIA, 2003-2004