Mirar Castelló

Edita i imprimeix: Gráficas Castañ Dipòsit Legal: ISBN: 978-84-617-8220-8 Ha dirigit aquesta edició: Associació Cultural Colla Rebombori www.collarebombori.cat

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart Portada i pintures: Manolo Alegre Correcció lingüística: J. M. Carceller & X. Llombart

Fotografia: els seus autors

Textos de col·laboració: els seus autors Publicitat: Ferran Aparici Maria Àngels Pons Disseny i maquetació: vetavisual.com

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Taula 7 Brancal. L’home que mira

51 De terra, la que càpia a l’ull

17 Retrobem el patrimoni construït, valorem la vila

57 Fossars a Castelló

Josep Miquel Carceller Dols

Miquel Gómez i Garcés

25 Els alumnes de Castelló i província a l’IES F. Ribalta F. Mezquita Broch

33 Vint anys, vint-i-cinc llibres

Josep Miquel Carceller Dols

37 Mirant el Grau

Josep Miquel Carceller Dols

43 El grau: moviments migratoris Marisa Miralles Cumba

47 Fusteret..., que li ho diré a ton pare!

M.ª Àngels Pons / Ferran Aparisi

Eliseu Artola I Del Campo

Miquel Gómez I Garcés

69 De la culpa, el jurament, la temperança Manel Garcia i Grau

71 La prunera de l’alqueria F. Mezquita Broch

73 Cotxera

Josep Porcar

Publicitat

M.ª Àngels Pons / Ferran Aparisi

7

BRANCAL

L’home que mira J osep M iquel C arceller D ols

L’home del carrer, que ha caminat ben de matí, torna a fer memòria i escriu i recorda i mira.

Mira el cel tapat de grisos i blancs i blaus esmorteïts i el paisatge, conegut i amic de tants anys, vestit de verds apagats i de silenci de dia de descans. Mira i veu el col·legi, hui sense xiquets ni mestres, que porta el nom de qui era director de la Normal de Castelló quan fa tants anys, més de quaranta, ell n’era alumne i estudiava per ser mestre. Mira els centenars de corredors que sis pisos davall d’on ell respira, participen en la trenta-tresena edició de la Mitja Marató de Castelló, acompanyats del fred hivernal gèlid que aquests dies ha estat protagonista de converses i de notícies. Mira els tarongerals abandonats i els que sobreviuen enyorant temps de collites fructíferes que generaven riquesa i benestar. Mira les torres que uneixen els fils de llum d’alta tensió i molt alta desvergonya.

Mira les cases unifamiliars pintades de gris avorrit i uniformat i els cotxes, pocs, que circulen per la ronda est.

Mira el vell molí abandonat i el campanar que treu el cap tímidament per damunt els blocs de vivendes de l’Almassora veïna. Mira els solars erms i l’edifici de deu altures que mai no es va acabar i ensenya columnes sense parets. Mira l’home vell i baixet que passeja dos gossets i el saluda sempre que es veuen, amable i sense paraules.

Mira la llarga i estreta franja de la mar i prova de veure la línia de l’horitzó que es difumina amb un cel que sembla voler, finalment, obrir-li molt tímidament la porta al sol. Mira un xic i una xica que es perden per un cantó agafats de la mà. Mira les xemeneies i els tubs que s’enlairen ennegrits i els dipòsits grans i rodons de gas i la flama no olímpica de la indústria que contamina el Grau que està tan a la vora. Mira el ventall de grisos, des del fosc al molt clar, de les muntanyes que veu si gira un poc els ulls cap a la dreta. Mira els xipresos que amaguen l’ermita de

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

sant Jaume i una palmera que ha sobreviscut a la plaga del morrut roig. Mira unes quantes alqueries, bastants, que havent perdut la seua finalitat original i deshabitades fa molt pels seus propietaris, donen aixopluc a indigents i gent desheratada pel sistema. Mira també a la pantalla plana i digital de l’ordinador la pàgina de word, blanca i buida, on es disposa a començar el primer dels escrits que ha de signar en el vint-i-cinquè llibre, si la memòria i els records li són fidels, que edita la Colla Rebombori, amb isbn i voluntat de divulgació i debat constructiu.

Damunt la taula del despatx, l’home que mira i ara assaboreix a glops curtets un tallat calentó amb mel, té el llibre catàleg «Castelló, mirades» que la Colla va editar, amb el copatrocini de la Fundació Dávalos Fletcher i de Alqueries abandonades donen aixopluc a indigents. l’Ajuntament de Castelló, per complementar i perpetuar les exposicions que es van fer a la Sala de la Fundació esmentada del 19 al 28 de gener del 2007 i a la llibreria Babel al llarg de tot el mes de maig d’aquell mateix any. Aquelles dues exposicions, amb imatges de Castelló de tretze fotògrafs volien, com ja ha explicat l’home que mira en altres brancals, retornar a la ciutadania castellonenca el que ella, mitjançant les institucions privades i oficials que l’han patrocinat, ha atorgat a la Associació Cultural –de la que forma part des del seu inici allà per l’any 1990– per possibilitar les publicacions començades, el 1997, quan va començar la rebomboriana Biblioteca Bàsica de Castelló.

L’home que mira, ara rellig alguna de les coses que aleshores va escriure, quan la crisi tan esmentada, tan recurrent, tan amagadora de delictes i ignomínies, no havia esclatat ni havia esdevingut omnipresent: «Castelló en el cap i en el cor, com a referent, com a pàtria, com a llar, com a entorn vital en els llibres que publiquem…Castelló en el pensament i en la mirada, en mirades diverses, en instants diferents que atrapen el temps, que el congelen, que intenten…explicar amb imatges l’ànima d’una ciutat que canvia entre oblits i febleses, entre indiferències i pors, entre proclames de progrés i febre constuctora. Castelló que creix, que acull immigrants i barreja, civilitzadament, llengües i costums, tot i que perd en cada bugada un llençol identitari…Castelló plural i divers…Societat civil que haurà de dir la seua…

Castelló o Castellons? Quants Castellons hi ha? [...] Quants llibres pensats per mostrar racons, perspectives, accions, panoràmiques, …per enquadrar i enfocar les realitats subjectives i les intencions tan diverses que representen totes i cadascuna de les fotografies que sobre Castelló s’han fet, es fan i es faran? [...] Com ens ho farem tots plegats per aconseguir una ciutat sostenible, …que aplique savis criteris d’utilització de l’energia, de les tècniques de construcció, dels mateixos assentaments urbanístics, de les infraestructures dels transport…? Com aconseguirem una conjugació racional de les funcions humanes –residencials, productives, comercials, educatives, lúdiques, esportives, …– per arribar a una ciutat equilibrada, harmònica…? Com treballarem per assolir una ciutat que […] no soterre per sempre el model de vida mediterrani, …que facilita el diàleg i la convivència, el fòrum i la trobada?».

9

MIRAR CASTELLÓ. BRANCAL: L’HOME QUE MIRA

L’home que rellegeix, quan acaba el matí del quart diumenge del gener del 2017 i els milers de llibres que el rodegen li ensenyen els lloms nets de pols i àvids de contactes, el text escrit per ell «Rebombori i Castelló: tornem a ser-hi» que prologava aquell «Castelló. Mirades» s’escolta a si mateix afirmant que no és difícil fotografiar la bellesa i la lletjor, la misèria, la riquesa, la pobresa, l’alegria, la tristesa,…tot allò que és material i físic i captem amb els sentits, però es pregunta com es pot fotografiar la utopia o el desig, com es pot reflectir en imatges la mediocritat o l’interés bastard i i recorda en la lectura com es reptava i alhora reclamava respostes i iniciatives que possibilitaren un Castelló millor.

Deu anys després, el llibre que ara teniu a les mans i que ja està penjat al nostre lloc web collarebombori. cat, reprén el tema i torna a mirar la nostra ciutat i repensar-la a través de mirades que fugen de les imatges icòniques i tòpiques que il·lustrarien un calendari o ens identificarien en catàlegs publicitaris estàndards o en Fires de Turisme. No era, però, la primera opció editar aquest llibre i és que ja fa anys cavil·la l’home, que mira i rellegeix, que la mitja dotzena de rebomborians que va agafar la responsabilitat plaent de publicar llibres sobre Castelló, troba dificultats per sufragar les despeses de la seua edició i procura mantenir la qualitat en el disseny i la presentació a base de reduir tiratges, però sobretot pàgines; per això, com enguany, evita afegir textos i procura que els que formen part del sumari no siguen massa extensos, encara que sempre amb la intenció que siguen sucosos i propicien la coneixença i el debat. Malgrat la dificultat econòmica, per a enguany que es compleixen vint anys del primer llibre, la primera idea era editar-ne un de gruixut i amb més evocació històrica que versara sobre «Ser de Castelló». Ingènuament, l’home que mira i ara escolta, enyoradís, la bellíssima Pavana de Fauré va creure, com els seus companys, que trobarien el patrocini suficient i les col·laboracions necessàries. Finalment els mesos van passar, les reunions van ser agradables, però poc fructíferes i l’amateurisme de tots plegats tampoc va ajudar a garantir l’èxit del projecte. Així que, ara fa pocs dies, davant el dilema de deixar passar l’any en blanc o de canviar el projecte, la rebomboriada lletraferida es va conjurar per portar endavant la segona opció i traure a la llum aquest «Mirar Castelló» que semblava en principi més factible sobre la base de fotografiar la ciutat i comentar les imatges.

Com escrivia al «Castelló. Mirades» el professor Xavier Campos, malauradament traspassat el 2010: «Al nostre costat passen coses insospitades, inesperades i els carrers de la nostra ciutat són plens de realitats fotogèniques, antropològicament i arquitectònica. […]. Si faig fotos avui és perquè no les vaig poder al juliol de 1850, per exemple, o al juny de 1939. Així de senzill» L’home que mira i fotografia, sovint compulsivament, s’identifica força amb aquestes paraules. Ell també conserva moltes fotos de Castelló de quan les càmeres tenien rodets i cada fotografia el seu negatiu que calia positivar, però des de què el món digital s’ha imposat arreu i fer fotografies és Avinguda de València

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

molt més senzill i econòmic, ha crescut exponencialment el nombre de fotografies del seu àlbum particular (el seu propi món duplicat: el món de veritat i el món fotografiat). Passejar sense un rumb fix per Castelló i deixar que les cames et porten massa bé sense saber perquè cap ací i cap allà, i mentrimentres fotografiar la quotidianitat i l’excepció, barrejar-se amb la gent i observar amb atenció la complexitat del dia a dia de la ciutat, en el sentit més flaneurista que explicava Xavier Campos, és ara molt més fàcil amb els mòbils d’ultima generació que estan a les butxaques de quasi tots els ciutadans. Fotografiar per testimoniar el pas del temps: la imatge com a testimoni.

L’home que fotografiant mira i mirant fotografia, fa un descans en l’escriptura, per cercar l’intermezzo de l’òpera Cavalleria Rusticana, i seguir embolcallat de música excelsa, i mentre navega per la xarxa, llig que a Peníscola ha acabat el rodatge d’un capítol d’una sèrie de televisió d’èxit, on apareixen unes portes del temps que permeten fer viatges al passat, a llocs concrets i èpoques determinades. I, quan ja està escoltant els violins i, com sempre, l’evocadora melodia tan curta i tan coneguda, se li enganxa a la pell i li ompli de guspires el paladar, li ve al cap l’extravant idea que tant de bo aquella sèrie de ficció i d’entreteniment, poguera ser una realitat possible i hi haguera en algun edifici de Castelló –diguem-ne per exemple el mateix Ajuntament, o l’edifici tancat i barrat dels antics jutjats, o l’asil habitat ja solament per insectes i algun mamífer de quatre potes del carrer del Governador– un soterrani immens amb passadissos llarguíssims i tantes portes com foren necessàries per, traspassant-les, caminar pel Castelló de totes les èpoques, des dels inicis al segle xiii. I a l’home que mira i calla i observa, li entra salivera de pensar com ell ho aprofitaria per obrir-les totes i cadascuna, per rigorós ordre cronològic, i dedicant-li les poques hores necessàries, ompliria la galeria de fotos del seu mòbil o la tarjeta de molts gigues de la seua càmera compacta de marca japonesa i òptica ben destacada No pensa en la fama, no pensa en publicacions que l’òmpliguen de reconeixements. No vol interferir en res ni canviar res. De fet s’imagina un guió on ell és invisible i la seua observació i badoqueria no criden l’atenció de ningú. Mirar i congelar la mirada, atrapar-la, fugir de la desmemòria. Escoltar els avantpassats, posar l’orella. Aclarir dubtes. No judicar res. I tornar a obrir una de les darreres portes i tenir amb el pare la conversa pendent.

MIRAR CASTELLÓ. BRANCAL: L’HOME QUE MIRA

L’arpa, els violins, les flautes deixen anar les darreres notes de la partitura immortal de Mascagni i l’home, que veu com emprén el vol un ocell, de ploma negra i bec groc,que s’estava a l’àmpit de la finestra, com si una vegada acabat el concert gratuït ja no li interessara l’estada, connecta el llapis electrònic on ha recollit més de mil peces musicals i tria ara, perquè l’acompanye mentre segueix escrivint aquest brancal, l’adagietto de la cinquena simfonia de Mahler. I quan l’orquestra dirigida per Leonard Bernstein ompli de màgia i de tranquil·litat el despatx, l’home que torna a rellegir «Castelló. Mirades» fulleja el text «La ciutat s’escapa» del sociòleg Vicent Querol i anota: «És possible recollir imatges no humanes que donen la sensació d’esperança per a aquesta ciutat? […]

El valor d’un pany modernista, les façanes de les formes burgeses queden ofegades en expressions mínimes front al valor d’altres rendibilitats on la mesura de totes les coses, els diners, s’allunya dels símbols culturals que podien mantenir un patrimoni urbà de nivell arquitectònic insiscutible. Cal recordar-ho, ja que, si amb el temps, noves arquitectures pogueren no ser mereixedores de desaparició, la protecció adient ens regalarà formes necessàries d’identitat visual amb la ciutat. Edificis, places públiques, conjunts arquitectònics que reforcen una identificació positiva amb el lloc on naixen, juguen, creixen, estimen, treballen i moren els ciutadans.»

Quan l’adagietto s’esvaeix lentament i els instruments de corda i l’arpa fan silenci, l’home que mira i segueix rellegint, recorda el viatge per terres de Castella en una Setmana Santa de principis dels 80 amb un Renault 5 nou de trinca, en temps del tristement famós oli de colza adulterat, gaudint de la joventut i escoltant cançons en català i la cassette on havia enregistrat la peça mahleriana popularitzada per la celebrada pel·lícula Mort a Venècia de Luchino Visconti. I el record el fa repassar fotos d’aquell viatge i l’espessa barba que veu que portava li porta al cap de seguida, en una elemental associació d’idees, a Samuel Barber i la melodia trista i bellíssima del seu Adagio per a cordes i els ulls amerats de llàgrimes mentre l’escoltava en una sala de cinema de Comarruga, aquest gener fa trenta sis anys, en el final tan reeixit i emocionant de l’Home elefant de David Linch. I en dos minuts –ja sonant pels petits altaveus connectats a l’ordinador l’Agnus dei, l’arranjament coral i sacre que el mateix Barber va fer de la seua peça emblemàtica– l’home que mira i fa memòria, segueix pensant com continuarà el brancal rebomborià i, perquè està molt d’acord amb el que llig, creu que no pot deixar d’afegir alguns fragments del text que l’historiador Ferran Archilés ens va regalar al llibre que perpetua les exposicions esmentades: «[…]

Castelló és una ciutat on la memòria, la memòria col·lectiva, ha esdevingut molt problemàtica, i la seua identitat col·lectiva més recent s’ha edificat sobre un espai buit que, a poc a poc, ha anat buidant-se de sentits. […] Quina és aleshores, la nostra identitat local? Com, sense memòria, bastir els ponts entre el passat i el futur? […] Crec que l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat en el present són una metàfora de la seua identitat i de la destrucció de la memòria. (…) Si Castelló aspira a ser més que una àrea de serveis, un espai per al consum en una economia pròspera, necessita repensar-se. Tornar a imaginar-se. Entre el benestar material i el desgavell urbanístic, la ciutat

11

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

hauria de tornar a establir un pacte entre el seu passat i el seu futur, un pacte que oferir a la gent nova que arriba, també. (…) Molt probablement el món en què anem a viure en el futur serà un món de mirades molt distintes i diverses. (…) Haurem de ser valents i honestos i atrevir-nos a mirar.»

I deu anys després l’home que mira i ja ha enfilat, fa temps, la segona part de la vida que li pertoca, continua mirant Castelló, la ciutat que estima i el va veure nàixer quan el cens deia que ací vivien poc més de cinquanta mil persones, la ciutat on sempre ha viscut, perquè no ha necessitat emigrar com li ha passat als fills, la ciutat que l’acull i el configura, la ciutat que pensa i el pensa, no li pesa, no,… el pensa. Què es ser de Castelló, reflexiona l’home que mira i cavil·la. Què es ser de Castelló o ser Castelló, més enllà dels tòpics i la retafila de gracietes que comencen amb «no eres de Castelló si no…» que circulen per whatsapps, faceboks i tutti quanti. Potser siga més fàcil, menys traumàtic, més còmode, arribar a explicar què hem sigut que el que som i volem ser, però caldrà fer l’esforç en llibres de poques pàgines com aquest o de moltíssimes, en articles de premsa de paper i digital, en blogs d’internet, en fòrums socials petits o grans, en les asssociacions de tots tipus que fan teixit de poble i justifiquen de veritat la democràcia i la justícia, en l’entramat de participació ciutadana que l’Ajuntament, els partits polítics i diferents associacions propicien, en la mirada diària dels hòmens i les dones educats en el respecte i l’interés col·lectiu i el debat seré, en el quefer diari dels nostres representants a l’Ajuntament, aquells als qui els ballen els Nanos la vespra del Corpus tot desitjant-los i demanant-los que la bona gestió acompanye la seua pràctica política i que troben la manera de teixir amb fil de pau el necessari i noble tapís de la convivència, del diàleg, del respecte, de la justícia i de la solidaritat.

L’home que mira el prestatge on té totes les publicacions de Rebombori per tornar al seu lloc el «Castelló. Mirades» que ha estat fent servir, rep al mòbil que té a la butxaca, un correu d’Acció Cultural del País Valencià que l’informa que aquesta Associació –de la que n’és soci, si fa no fa els mateixos anys que ho és de Rebombori, és a dir fa més d’un quart de segle– ha emés una nota de premsa demanant al Govern valencià, que incloga la competència lingüística plena en la nova llei de la funció pública que s’està a punt de presentar. Seria lògic, just i necessari que així fóra, pensa, per l’avanç que significaria en favor de la plena igualtat lingüística dels valencians. I l’home que està escrivint aquest brancal rebomborià pensa que també han sigut moltes les vegades que en aquests pròlegs ha caigut en la temptació d’esmentar el tema lingüístic, sovint empés per la indignació, però també perquè la defensa del valencià forma part de l’ADN del membres de la rebomboriada. De vegades algun company de redacció li diu, benintencionadament, que s’ha passat en l’extensió i que en un text com aquest, potser hauria de limitar-se a presentar el llibre, però aquesta vegada l’home que brancaleja, per vint-i-tresena vegada des del 1997, argumenta, creu que amb raó, que si volem fer un Castelló millor cal defensar de debó, sense timidesa ni covardia, el valencià que és patrimoni de tots i, ja posats, proclamar l’evidència –que solament neguen els qui s’entesten en propiciar-ne la desaparició i, en el millor dels casos, relegar-lo a llengua residual

Edifici disputat per herències al carrer de Lluís Vives

MIRAR CASTELLÓ. BRANCAL: L’HOME QUE MIRA

i folklòrica– que el valencià de Castelló comparteix llengua o idioma amb el valencià de Dénia, d’Alcoi, de Gandia, d’Atzeneta, de Morella, de Xàtiva, de Vinarós,… o amb el català de Tortosa, de Barcelona, de Lleida, de Girona, de Vic, i el dels pobles de la Franja de Ponent a l’Aragó o el mallorquí, l’eivissenc, l’alguerés allà a Sardenya, o també el català de pobles ara francesos i durant segles catalans, com Perpinyà o Prada. I que hi més diferències entre el castellà de Barbate i el de Sòria que entre el valencià de Castelló i el català de Lleida, per exemple i no per això gosen traure als llocs web d’institucions públiques i ministeris diversos una versió andalusa diferent d’una castellana, com sí que fan sense cap recança entre el valencià i el català, tot i que a la pràctica les dues versions escrites són, perquè no pot ser d’una altra manera, substancialment iguals. Tot plegat, ganes de què deixem d’emprenyar els parlants de les llengües sense estat, «las lenguas raras» com li va dir a l’home que aleshores feia de director interí de l’escola, un funcionari madrileny de rang alt i afiliació a partit teòricament progressista, allà pel 2004.

L’home que ara veu com la nit pinta de negre la finestra del despatx, ha escoltat i llegit moltes vegades com es va enlletgir Castelló, en temps de desgavells urbanístics, quan els calendaris van marcar la seua infància i joventut. És evident el mal que es va fer, no cal més que passejar pels carrers i les places dels nostres barris, però també ho és que hi ha moltes coses encara que posar en valor i com deia el poeta Martí Pol en un altre context «tot està per fer i tot és possible». I una vegada assumit per tothom el que Contrastos urbans mai més no cal fer, potser, seria bona cosa, com ha llegit fa poc en un article d’Andreu Escrivà a la revista SAÓ, aplicar allò que es fa amb naturalitat a molts pobles: jugar al carrer, prendre la fresca, obrir fòrums de debat, comercialitzar verdures directament del productor, caminar a tots els llocs, ser vianants i, si ho som, podrem veure comerços, portes, saludar, asseure’ns en algun banc d’algun parc o jardí. Si som vianants, la ciutat és més intel·ligent, més saludable, més nostra.

L’home que ha rebut per correu electrònic quasi tots els textos que segueixen aquest brancal, i ja els ha fet una primera revisió, es disposa a reenviar-li’ls a Josep Porcar, perquè comence a imaginar i pensar la maquetació i el disseny del llibre. En uns pocs dies la mitja dotzena de membres del Consell de Redacció, passaran pel seu despatx.

I l’home que, mentre escriu, mira els molts puntets grocs que il·luminen la nit, n’està ben segur que, quan vegen com van quedant les pàgines, s’exclamaran, contents i satisfets, com han fet des del 2007, amb els darreres catorze llibres de factura formal excel·lent, dissenyada pel molt bon ofici d’aquest poeta guanyador, entre molts altres guardons, del Premi «Octubre» de poesia Vicent Andrés Estellés de 1998 i capdavanter en les noves tecnologies relacionades amb el món de l’art i de la comunicació.

L’home que ha entrat ja en el procés repetitiu i obsessiu, que durarà uns quants dies, de repassar els textos que configuraran el sumari, llegeix els quaranta-vuit fulls en DIN-A4, amb font Times New Roman 12, que acaba d’imprimir i fa càlculs perquè, un cop convenientment il·lustrats i amb el segell de qualitat que ens agrada assolir, igual no tenen prou amb les setanta-dues pàgines que els havia pressupostat la impremta i han de fer un esforç econòmic i

13

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

fer més gruixudet el llibre No n’està segur, però, caldrà parlar-ho entre tots. El que sí que té claret és que el text sobre el Parc Ribalta, que tenia ja començat, haurà de guardar-lo i reservar-lo per algun dels llibres que seguiran incrementant la Biblioteca Bàsica de Castelló almenys fins el 2026, si es compleix la promesa feta per ell mateix en el conte «Un bri d’esperança» del llibre «del 2002. Hi ha temps, per tant!

L’home que fa tres nits va cantar ben fort el «Tio Canya» amb els centenars de persones que omplien el Principal de Castelló, aquest matí, passejant per la platja ferida pel temporal de rang extraodinari de fa pocs dies, s’ha passat una bona estona taral·lejant, baixet molt baixet, la tornada d’aquesta cançó emblemàtica: «Tio Canya, tio Canya, no tens les claus de ta casa: posa-li un forrellat nou perquè avui tens temps encara» Un final farcit d’esperança que quaranta anys després demana, però, una acció més decidida de qui legisla, de qui governa i dels qui, com ell, peó en el tauler de la vida com és, han de continuar més que mai formant part dels qui no formen part del nombrós grup de valencians «valencianocallants» o »valencianocallats» en tantes accions quotidianes, quan no toca.

L’home del carrer que s’ha ajuntat amb el qui recorda i ha saludat al qui escriu i al qui camina, ja assegut novament al despatx de casa seua, escolta la veu extraodinària de la soprano Victòria dels Àngels i torna a mirar els fulls que repassa.

I llig el poema que ha copiat de Manel Garcia Grau: «De país petit, sedent d’infinitud/ i amb ànima intranquil·la:/ Declaro que seré ací fins el dia/ en què l’angel caigut m’arrabate i m’arbre…»

I les paraules gens complaents que no maten, però, l’esperança, com ha de ser, de Miquel Gómez en Avinguda de Barcelona el text on afirma que «Castelló quasi no té patrimoni històric conservat i posat en valor», i en dóna exemple d’edificis que la ciutat conserva d’amagat i aporta idees per revertir la situació.

I enguany, que l’edifici de l’institut Ribalta projectat per Traver Tomás a l’avinguda del Rei, celebra el centenari, s’assabenta de les moltes dades que bàsicament sobre la procedència del seu alumnat en els seus primers cent cursos des del 1846 fins el 1945, aporta F.Mezquita, i li vénen al cap multitud de cares i d’imatges del seus set anys de batxillerat entre els deu i els dèsset encara no complits allà pel 1973.

I rellegeix el text on explica xifres i dades i es felicita pels vint anys i els vint-i-cinc llibres publicats i regalats, les portades dels quals ensenyen els vint-i-quatre membres actius de la rebomboriada I posa accents oblidats, canvia alguna coma i esborra un punt que sobrava del text on mirant el Grau escriu sobre tòpics, oblits, costums, atzars i estimes i es declara grauer d’adopció des que fa trenta anys va fer trenta anys.

I en temps de refugiats als qui en pocs llocs es dóna refugi de debó, en temps de murs i de tanques, agafa els fulls que ha transcrit sobre els moviments migratoris al Grau, copiats del treball «El Grau, «poble» mariner» que per a la Universitat de Majors de la Jaume I va fer la mestra, amiga i grauera de les bones Marisa Miralles Cumba.

15

MIRAR CASTELLÓ. BRANCAL: L’HOME QUE MIRA

PUBLICITAT

I riu i recorda anècdotes semblants a les viscudes i narrades per Ferran Aparisi, sent com són de la mateixa quinta, en els cines de la seua infància i joventut castellonenca, quan les pel·lícules no eren digitals i sovint es tallaven a meitat projecció, però, això sí, no calia agafar els cotxes que per altra banda poques famílies tenien.

I s’apunta a la condició d’urbanita d’Eliseu Artola, un altre amic del Consell de Redacció, que escriu sobre la fal·lera sobrevinguda i tan admirable que li ha agafat de conrear la petita parcel·la que li ha tocat en sort en un dels horts urbans que ara, quan comença el febrer del 2017, fa tres anys van començar a funcionar enmig dels carrers i places de la nostra capital.

I no pot deixar de pensar en el pare que voldria creure que ja està «fruint l’alé de l’inefable al si de l’infinit, alfa i omega» en paraules del poeta Miquel Peris, quan té a les mans els vuit fulls del text sobre cementeris i fossars a Castelló, que forma part d’un treball pendent de publicar, per Miquel Gómez l’anima mater de les publicacions rebomborianes.

I dibuixa una rialla quan imagina l’efecte dels anuncis que com sempre en clau d’humor puntejaran el llibre i no ens donaran cap punt en el premi a la promoció de l’ús del valencià que convoca la Generalitat Valenciana.

I prova de recordar el sabor tan dolç de les prunes estiuenques, quan en veu alta recita el poema que com tots els anys els regala F. Mezquita.

I fila llunyans records d’infància, de coves, cucs de seda i heretats abandonades, quan llig el poema que acaba d’enviar Josep Porcar.

I quan la veu meravellosa de Victòria dels Àngels ja fa minuts que no s’escolta i la son se li fa amiga, comença a pensar que cal posar-li punt i final ja a aquest brancal, que sembla més una entrada gran de carro, i deixar-se ara bressolar per la veu tan diferent de Carles Dénia, cantant «Deixeu-vos de retraure’m les passions», l’adaptació feta per Josep Piera d’un poema d’Ibn Sahl, coetani de Jaume I: «Digueu-m’ho amics de veritat. Quin gust té el son? Que jo ja l’he oblidat!».

L’home que mira, però, encara té records i somnis i passions i ganes de fer coses i de complir promeses.

COMPANYIA D’ASSEGURANCES I REASSEGURANCES DE PREVIDA, VIDA I POSTVIDA. GARANTIM CUBATES ALS HEREUS

Per només 15€ al mes assegurarà el seu sepeli i el viatge a Punta Cana dels seus hereus.

No siga garrepa, mentre vostè gaudeix del més llarg viatge, que menys que els

seus estimats gaudeixen d’uns dies de descans en una platja de somni?

ASSEGURE’S EL VIATGE INTERMINABLE!

Ens trobarà en Autopista del Cel, km 12,300. Castelló www.elviatgeinterminable.net :: açonosacavamai@xequinscollons.net

17

Retrobem el patrimoni construït, valorem la vila M iquel G ómez i G arcés

La idea del nuevo orden urbano está presidida por la concepción de la ciudad como negocio.

V. Dualde. Castelló, 1987

La ciutat, les ciutats, multipliquen els punts de vista, les perspectives possibles i seran els seus habitants els qui inventen els significats possibles, els qui creen sentit o els qui renuncien a trobar-lo.

Ferran Archilés, 2002

Una ciutat que es contempla i desitja pels seus ‘liders’ només des de la perspectiva economicista «la pela és la pela», ens farà caure una i altra vegada en solucions que bàsicament afavoriran el negoci urbanístic, comercial, turístic..., i sempre quedarà de banda el que pensa o necessita la població que hi viu i que la pateix i en el millors dels casos la seua opinió serà marginal. Aquesta perspectiva o full de ruta, que és més modern, es pensa i es planteja, sovint, des de dalt o des de fora, des d’instàncies decisòries de gent que no hi resideix ací; i per això la roda dels destarifos continua rodant... Només cal afegir per completar aquesta situació poc desitjable l’opinió cofoia, més o menys mediatitzada, de la majoria de la població. D’això en resulta un còctel explosiu que es tradueix en admetre com a bo allò que naix dels poders locals malgrat el que suposa, en termes socials i de ciutat: el desaprofitament, la malversació i la destrucció del patrimoni construït històric, a més de l’expulsió dels seus habitants, en benefici d’interessos econòmics privats. Destruint el patrimoni es pot retallar el que es vulga del passat: no hi queden records materials. Perquè, com eren els nostres avantpassats? Qui eren? Com hem arribat on ara som? Per què som com som?

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Castelló quasi no té patrimoni històric conservat i posat en valor, tot i caminar ja cap als vuit segles de vida. Si pareu atenció us sonarà un relat continu –únic i excloent– a bastament explicat els darrers anys, que comença amb la creació de la vila per Jaume I al segle xiii i el trasllat dels seus pobladors al pla i la contalla romàntica i ingènua que triomfa en l’imaginari popular que impregna la reformulació de les festes de la Magdalena sota l’imperi falangista en plena postguerra franquista. I així s’expliquen només uns pocs fets tergiversats de la història local –sense cap lligam amb la resta del país– que ens ha estat atabalant més de setanta anys (i continua): un pregó amb unes tropes cristianes que expulsen uns moros que són tots negres amb indumentària de rics i un petit grup de jueus que reparteixen caramels,...tots plegats acompanyats d’un immens seguici vestits amb indumentària de les darreries del segle xix...

Cal dir, però, que la ciutat conserva d’amagat elements construïts que serveixen per poder raonar del tarannà de la nostra societat i de les que han passat per la vila. Les classes dirigents sovint consentides per la ciutadania s’han entestat en fer canvis insostenibles que han destarifat el parc edificat per propiciar per una banda l’abandonament els habitatges del centre històric, o també per construir-ne de nous amb materials precaris, sense cap tipus de dotació social i amb nivells de confort més que dubtosos. Els carrers han esdevingut carrils de circulació per a vehicles i fins i tot s’han especialitzat en servir només pel transport motoritzat, tot i haver sigut dissenyats per i per a una població medieval. Així el vianant o el mateix l’infant camí de l’escola, es transforma en objecte per al consum i no es contempla que siga usuari de la seua ciutat. Sembla com si no poguera ser normal que l’espai públic fóra d’ús públic.

A més de recuperar el carrer com lloc de trobada i d’ús públic, cal també recuperar la història ni que siga amb el redreçament d’edificis històrics per posar-los en valor i emprar-los per poder realitzar la funció d’explicar la nostra història: societats civils, oficis i costums..., la seua relació amb la resta del país i d’Europa, les seues gents i els seus orígens. Tot això ho pot explicar un edifici!

Com anar aconseguint un(s) millor(s) i més públic(s) espai(s) públic(s)? Un dels camins és la recuperació de part del patrimoni construït i abandonat, edificis privats que cal que siguen públics –o d’us públic– per a desenvolupar usos que socialment cohesionen la ciutat, el barri o el carrer, també barris externs amb la vila; cal acabar d’una vegada amb el desterrament urbà de determinats nuclis marginals, per ací anomenats amb l’eufemisme de «Grups Perifèrics»

MIRAR CASTELLÓ. RETROBEM EL PATRIMONI CONSTRUÏT, VALOREM LA VILA

UNES QÜESTIONS EN L’AIRE Es detecten fàcilment pels carrers un bon grapat de rètols d’immobiliàries que ens informen que estan a la venda –i també en lloguer– cases i locals, pisos i magatzems, producte indiscutible de la bombolla immobiliària que encara estem patint i, malauradament, seguirem patint durant molts anys.1 Darrera d’aquests anuncis, en aparença sense molta malícia, s’hi amaga un fet important per a la vila i que caldria aprofitar, alhora que ens ha de fer repensar la ciutat i la funció de les diverses administracions: qui ha de recompondre urbanísticament i socialment la ciutat? A qui correspon l’obligació de redreçar el parc d’habitatges, i d’organitzar la manca de vivenda social aprofitant el que ara tenim? Com redreçar l’ús social dels barris aprofitant el material ja construït i desocupat de què disposa la ciutat reorganitzant la manca d’estructuració social a cada barri de la ciutat i afavorint l’ocupació del centre de la vila?

Com usar el parc ja construït, i abandonat, per redreçar la ciutat aprofitant els habitatges edificats els darrers anys i ara en mans d’immobiliàries? Què i qui ha de procurar per utilitzar amb finalitats socials i educatives aquells elements patrimonials en desús o en venda als que, de no aprofitar l’ocasió, els queda poc de temps? No és també el moment d’aprofitar aquests edificis singulars per afavorir d’una manera propera, lúdica i arrelada al medi l’ensenyament i l’aprenentatge de la història local dels nostres escolars, futurs ciutadans adults?

Castelló, des de la seua creació el segle xiii, ha estat eminentment llauradora, tot i disposar naturalment també d’altres oficis bàsics. De manera que ha viscut fins ben avançat el segle xx del conreu de la terra i aquesta li ha permès disposar d’útils i de materials necessaris per a la seua fundació i construcció i creixement i també per l’alimentació de la població; així, qualsevol element construït que explique la seua història i com hem arribat ací i perquè som com som, hauria de restar en peu per a ús i lloc de trobada dels habitants de la ciutat (cal remarcar, però, que no es tracta d’aprofitar-ho per incrementar el turisme, no és aquesta una ciutat pel turisme!) D’aquests elements, malauradament, cada vegada en queden cada dia menys pel desori urbanístic que hem patit, i per la manca d’un registre administratiu sobre el fet urbà i el patrimoni.

Seria desitjable una veritable participació ciutadana en el seu control i no una participació testimonial, poc estructurada, per acomplir només obligacions legals.

Cal considerar la necessitat d’un procés de recuperació pública de determinades construccions, ara en desús i a la venda, que ens ajudarien a reconèixer la història local desconeguda i amagada; alhora s’hauria de programar una recuperació social de la ciutat que facilitara 1. És, entre altres, una qüestió important que hauria de resoldre el pgou que s'està redactant i donar unes eixides mínimament consensuades.

19

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

una recuperació de l’ús dels habitatges de l’entorn i el probable retorn de nous habitants al centre ara deshabitat.

No es tracta de cap mena de gentrificació, ni de cap variant d’una reforma interior merament especulativa, ni de millorar l’entorn urbà per a augmentar la visita de potencials turistes; es tracta de recuperar l’ús públic d’edificis en una zona marcadament deteriorada, no tant a les seues façanes, que també, sinó de reparar i potenciar l’estructura interna dels habitatges i fer-los útils. Cal aprofitar la ciutat compacta més sostenible i oberta que no la ciutat jardí o d’habitatges adossats dels nous afores de la ciutat en els quals no hi ha quasi res que puga semblar pròpia de la vida en ciutats mediterrànies.

Un fet que pot afavorir aquesta regeneració urbana, és la recuperació pública d’edificis singulars amb un ús col·lectiu, històric i educatiu. Però anem per feina, parlem de cases concretes.

ALGUNS EXEMPLES D’EDIFICIS2 1.– El Forn del Canyaret (carrer d’Antonio Maura)3 A Castelló tenim un forn tancat i en venda –és de propietat privada– que ha començat el camí del seu enrunament si no es posa remei; un forn que ha estat encès i s’ha pastat ininterrompudament des de la seua construcció al segle xiv fins el xxi: el forn del Canyaret (dels Miralles els darrers anys i abans de Reus) Edificació amb restes gòtiques importants com els arcs apuntats al seu obrador, el forn i la seu volta, el calfo..., tot un digne representant d’aquest ofici imprescindible per al nodriment de la ciutadania local durant més de sis-cent anys.

Històricament i arquitectònica és un edifici que requereix una protecció completa per les restes gòtiques, per la seua significació, ja que és com un llibre que explica la supervivència dels habitants de la capital del riu Sec, com vivia i com s’alimentava la població, i com en aquest edifici finalitzava tot el trajecte de la producció agrícola, de l’elaboració industrial i la transformació del blat en farina, de perquè era necessària l’aigua de la séquia Major per a la manufactura del 2. Ací només se’n descriuen uns pocs, per la seua ubicació al centre del recinte antic, de grans dimensions respecte la construcció habitual, amb característiques concretes per l’ús que han tingut, o bé per raons de tipus literari.

3. Al catàleg arquitectònic 2016: CA-1.

MIRAR CASTELLÓ. RETROBEM EL PATRIMONI CONSTRUÏT, VALOREM LA VILA

blat amb els molins fariners que hi havia –fins a quinze artefactes de moliners–, de com es conreava el camp aprofitant l’aigua de la séquia per a poder produir el blat...

I també, de com es construïen les cases, els edificis industrials al llarg de tants segles, i quins materials eren emprats allà pel segle xiv (que encara hi són) en aquest forn del Canyaret, únic dins de la vila medieval. Centre expositiu, centre d’activitats culturals i de reunió? L’ha de comprar l’Ajuntament? Això són llocs estables de treball per informació i formació veïnal.

2.– Casa pairal dels Tirado-Pardo (carrers d’Amunt i del Papa Luna)4 Edificis d’habitatges de llaurador n’hi ha a la ciutat, però amb les característiques d’aquest, pocs; i que es trobe en venda només un, aquest! També és de propietat privada i sense ús.

Edifici construït abans dels anys 20 del passat segle per un llaurador de família acomodada, per tant, amb un plantejament arquitectònic molt concret i que avui es manté tot igual que al seu inici. Havia d’acollir per una banda l’espai de casa amb ús exclusiu pels seus propietaris amb accés pel carrer principal i per l’altre, la collita de la hisenda –en aquest cas les garrofes molt preuades a l’inici de segle xx– i els animals de treball pel carreró secundari del Papa Lluna.

D’aquesta manera es configuren uns espais amb usos diferents i per tant amb materials per construir diferents i diferenciadors: ús familiar privat i amb marcat toc de família acomodada (que l’havia de diferenciar de la resta del veïnat), amb traces i materials de l’arquitectura modernista (paviments acolorits –hidràulics i ceràmics–, làmpades, taulells ceràmics als barandats, baranes i elements d’aquest estil a la façana principal, terrat transitable de rajola...), amb materials molt més simples a la banda de magatzem agrícola (cabirons simples, entaulellat de rajola massissa i sense arrebossar, coberta de teula àrab...)

Altres elements importants a considerar són la distribució de la zona familiar, amb espais de grans dimensions (gens habitual a les cases de la vila), tant en dormitoris, el menjador, l’escala i la falsa, que la configuren com un edifici prou apropiat per a diversos usos públics: museu, oficines de dia i centre d’interpretació de la vila o centre de reunió de barri...? L’ha de comprar l’Ajuntament?

Això també són llocs estables de treball per a informació i formació veïnal.

4. Al catàleg arquitectònic 2016: CA-140.

21

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

3.– Lleteria (carrer d’Antonio Maura)5 Casa amb usos originals imbricats dins la trama social i econòmica de la vila fins ben entrat el segle xx: una lleteria que encara conserva a la façana un panell de ceràmica que publicita el comerç i com es treballa: es «munyia la llet a presència del comprador». A dins, a la primera tramada, és tracta d’un habitatge dels existents i reformats a la vila a finals del segle xix. Al fons connecta amb restes de la muralla del xiv.

Per una d’aquelles coincidències, la casa fronterera és la natalícia de l’escriptor costumista Josep Pascual Tirado, fet remarcat a les darreres representacions de teatre curt que s’estan fent a la nostra ciutat i que, poc a poc, ens van introduint en el món desconegut per massa proper dels diferents i diversos tipus de construccions i habitatges històrics de la vila.

I en portem tres: un forn, una casa llauradora benestant que vivia de la garrofa, i un negoci de la llet i les vaques... Castelló en eixos anys encara no havia entrat de ple en el canvi econòmic, agrícola i cultural que ha significat el monocultiu de la taronja, però estava ja en això. Aquests edificis, per tant, són una mena de fotografia present d’un temps ja acabat que ens parla de la vila, de la seua gent, dels nostres avantpassats i de com som i perquè som així nosaltres. No han estat, en cap cas, gent de conte, de contalla pairal, ni de processó religiosa –que també– sinó gent treballadora: llauradora, artesana, republicana, carlista, lliberal.

I tornem: centre expositiu i explicatiu d’un tipus de vida, centre d’activitats culturals? L’ha de comprar l’Administració pública? Això continuen sent llocs de treball estables d’informació i foment del tracte veïnal.

4.– Espais arqueològics (carrer de Campoamor/Governador)6 Dos solars i dues restes centenàries de les muralles medievals de la vila. Dos patis buits, sense construir, com a retalls sobrants d’un defectuós creixement urbà, amb perill d’eliminació o de pèrdua de les restes ara visibles de la muralla que podrien mostrar-se per a tractar temes diversos entre altres maneres com a centre d’interpretació i d’informació de les muralles a la vila, a més de la propera i soterrada Torre del Migdia, a desenterrar només es puga, es vulga o es considere oportú.

5. No disposa de cap tipus de catalogació ni de protecció, malgrat el tipus i ús de la construcció.

6. No disposa de cap tipus de catalogació ni de protecció.

MIRAR CASTELLÓ. RETROBEM EL PATRIMONI CONSTRUÏT, VALOREM LA VILA

Es troben aquestes restes a les dues bandes del carrer de Campoamor i tenen façana a la del Governador. L’una té el fonament de la muralla primera, i l’altre la resta, en vertical, del mur de tàpia –de terra piconada– de la mateixa muralla.

Ací l’explicació pot tractar de com va estar la muralla, com es protegia la vila, per què es protegia i quina font de vida necessària hi corria ben a prop: la séquia Major; quina mena de materials s’emprava en una vila llauradora... L’ha de comprar qualsevol administració pública? Això són llocs estables de treball i de permanent informació i foment del tracte veïnal dins d’una història concreta.

A aquest indret, deteriorat completament i abandonat urbanísticament, li cal un retoc que li retorne un paisatge urbà digne i el netege visualment; aspecte que ara no té i que correspon a l’administració municipal exigir.

Han estat molts anys –i encara continua– en els quals la consigna urbana dominant era l’expulsió dels habitants de la ciutat compacta desterrant-los als afores a una imaginària ciutat enjardinada però escassa de serveis comunitaris, buidant alhora la ciutat interior de gent i de vida amb el que alguns han aconseguint benefici econòmic extraordinari. Cal redissenyar la ciutat i els espais més despoblats pensant en atraure els possibles usuaris darrerament expulsats –o altres de nous–. Castelló fa massa anys que no disposa d’un teixit associatiu de barri que permanentment exigisca la millora dels barris i ja és hora de començar a canviar-ho. L’herència del PPSOE ha estat arrabassadora en aquest aspecte.

L’Ajuntament ha de procurar, afavorir, fomentar un espai public que siga veritablement públic i de la ciutadania.

PER LLEGIR-NE MÉS 17nes Jornades de Cultura Popular: «El Castelló medieval». Ajuntament de Castelló, 2014.

Catàlegs arquitectònics dels pgou de Castelló. 2000-2016.

Dd.aa.: «Guia d’Arquitectura Castelló». Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló i Diputació de Castelló, 1996.

Dd. aa. Llibres Colla Rebombori. Castelló (1997-2016).

Delgado, M. (2011): «El espacio público como ideologia». Madrid.

Sánchez, J. (1982): «Castellón de la Plana en la Baja Edad Media». BSCC. Castelló.

23

25

Els alumnes de Castelló i província a l’IES F. Ribalta F. M ezquita B roch

Deia Max Aub: «Hace muchos años que aseguré, y cada vez estoy más en ello, que uno es de donde estudió el bachillerato»,1 després afegia que el que significava la frase és que una persona és d’on naix conscientment al món, als sentits, a l’amor. Amb aquesta frase s’obri un debat sobre la importància relativa del lloc de naixença d’una persona, decisió en la que de cap manera participa i que a la fi resulta d’una circumstància aliena a la pròpia voluntat. Però el que diu Max Aub sí que té algun sentit, i és motiu de reflexió ja que, dels deu als setze o disset anys, quan s’estudia el batxiller, l’alumnat aprèn una sèrie de coneixences més o menys erudites, interessants per aquelles edats, però el que resulta del tot plegat és allò, del qual possiblement no s’examina, és a dir les preguntes i les qüestions que apareixen al voltant d’explicacions, de lectures, d’actituds que van quallant, de converses que fan que l’alumne/a comence a sentir la sembradura inconscient, el pòsit-mare que anirà amuntegant-se en la base del codi genètic de la persona que ajudarà a formar el caràcter, l’educació.

Serà en aquest moment quan es produïsca la naixença de la persona, la consciència de què pertany a un territori, a una cultura, que es diferencia del veí d’una altra terra.

El temps del batxiller serà per tant l’inici de la maduresa, de què el que ens envolta comença a tenir algun sentit, no sols la família immediata, sinó el territori, la pròpia llengua, la cultura, i com no, el conjunt de companys i amics que l’envolten a les aules i als patis durant tots aquests anys. No serà el mateix procés en tots ells, en uns apareixerà abans que en altres, i en cadascun calarà més a fons o més una part que una altra. Hi haurà temps en formar-se les diferències, en comprovar que un professor/a ensenya o influeix més que un altre, que el contingut d’una matèria és més procliu que un altre, una mena de complicitat que ens va guanyant cada dia. Les mateixes 1. Aub, Max: (2010): La gallina ciega, Público, Madrid, pp. 131-132. L’obra original és de 1971.

COLLA REBOMBORI. FRANCESC MEZQUITA BROCH

converses entre alumnes en algun moment seran transcendentals, importants i portaran a definir-se en algun tema. No serà una qüestió premeditada, ni contínua, de vegades seran simples frases, paraules, actituds, espurnes que il·luminaran quan menys ho esperes.

El batxillerat d’alguna manera contribueix a la nostra identitat, no sabem fins a quin punt.

Si poguérem fraccionar la personalitat en parts que han contribuït a la pròpia formació, quin percentatge li assignaríem al batxillerat i tot el que hem dit que comporta? És difícil de precisar i en cadascú tindria un pes diferent, a més s’ hauria d’afegir l’àmbit familiar, el territori, els amics, els mitjans de comunicació externs i altres factors, però la pròpia consciència de tot això comença Castelló de la Plana, anys trenta. a definir-se en aquests anys en què estudiàvem el batxiller, que a poc a poc, per cert, han anat reduint –se, primer van quedar en tres anys i un COU, actualment a dos escassos anys. Acabarà per desaparèixer?

En el número 23 de la revista Ribalta (2016) va aparèixer l’ article: «L’institut Ribalta en el segle xix, alumnes i professors» de P. Mezquita Broch, on es feia un recompte de l’alumnat del centre en aquell segle, entre altres temes, segons l’origen de procedència, tot pensant que l’institut era l’únic centre provincial de titularitat pública on es podia estudiar batxillerat, afegint l’autor que, en aquest context les dues terceres parts de l’alumnat procedia de la província i més del 15 % entre les de València i Alacant. En total el 81’8 % procedia del País Valencià.

Unes xifres molt elevades que mostra la poca mobilitat de la població al llarg d’aquest segle. Això evidentment podia contribuir a donar coherència de país amb els trets característics que comportava, encara que la llengua amb què s’impartien les classes era, com podem entendre, el castellà, per bé que en la llengua de relació podia introduir-se el valencià, però no tenim dades al respecte. Però hi havia una qüestió a tenir en compte, l’alumnat procedent dels pobles de la província parlava majoritàriament el valencià. De la capital de la província procedia, seguint amb les dades del mateix autor, el 22’8 % dels alumnes, però ja se sap, que des que Castelló esdevé capital el 1833, havia donat entrada a un allau de funcionaris i altres treballadors, la major part de procedència forastera, que incidiran lògicament en la societat i la població escolar. A més, molts dels castellonencs es llançaran a parlar castellà perquè semblava que era més elegant, moda que va continuar durant anys. Però el 43’2 % (quasi la meitat) seguia éssent dels pobles de la resta de la província, la qual cosa representava un número important d’alumnes i famílies respectives que mantenien i mantindran la llengua amb una fermesa superior possiblement als de la capital. D’aquells pobles, els que aporten més població són:

27

MIRAR CASTELLÓ. ELS ALUMNES DE CASTELLÓ I PROVÍNCIA A L’IES F. RIBALTA

POBLES DE LA PROVÍNCIA Borriana

Vila-real

% ALUMNES 4

2’9

Sogorb

2’8

Vinaròs

2’7

Onda

2’4

Nules

2

POBLES DE LA PROVÍNCIA Morella

% ALUMNES

Almassora

1’8 1’8

Vall d’Uixó

1’5

Alcalà de Xivert

1’5

Benicarló

1’5

Sant Mateu

1’3

De tots aquests pobles que són els que més alumnat aportaven, sols Sogorb formava i forma part d’una comarca castellanoparlant.

Però no sols la llengua forma part dels trets característics del país, sinó també els costums, les festes, el menjar, la manera de viure i altres, més difícils de mesurar i veure si la seua incidència ha resistit el pas del temps amb els nous costums i modes d’entendre la vida quotidiana.

Si en l’article esmentat es feia l’estudi de la procedència de l’alumnat de l’institut al segle xix, amb les noves dades recollides de la recerca que s’està portant a terme a l’arxiu, podem tenir els resultats dels primers cent cursos acadèmics, es a dir, des del curs 1846-47 al 1945-46. La mostra és més significativa, per la major amplitud de les dades, però també per les diferents èpoques que ha hagut de passar: PERÍODE HISTÒRIC DELS 100 ANYS DE L’INSTITUT

CURSOS

Època isabelina

1846-1868

Sexenni revolucionari

1868-1874

Restauració: Alfons XII i Alfons XIII

1874-1923

Dictadura de Primo de Rivera i Alfons XIII

1923-1929

Alfons XIII (governs de Berenguer i Aznar)

1929-1931

Segona República

1931-1936

Guerra Civil

1936-1939

Dictadura franquista

1939-1946…

No anem a entrar ara en les conseqüències de les diferents guerres civils, de les dictadures, de les repúbliques o dels períodes monàrquics amb governs progressistes, moderats, conservadors i liberals que, amb els distints plans d’estudis, venien d’alguna manera a trasbalsar la vida acadèmica. Els estudiants i els professors anaven resistint de la millor manera, com passa actualment, per cert.

COLLA REBOMBORI. FRANCESC MEZQUITA BROCH

En aquests cent anys es van matricular a l’institut de Castelló, 12.082 alumnes, amb un ritme creixent,2 ja que en els primers cinquanta anys sols ho havien fet 4.603 alumnes.

De tots els alumnes, el 67%, és a dir dues terceres parts, corresponen a alumnes de la província de Castelló, mentre que a la de València són el 11’9% i a la d’Alacant, el 1’8%. En total, el 80’7% procedien del País Valencià, un punt menys (81’8%) que en els primers cinquanta anys. Vol dir això que la tendència s’inclinava cap a la dispersió territorial de l’alumnat? Hem de pensar que en els cinquanta anys següents les comunicacions havien millorat, s’havien construït més instituts (no molts, ja que el 1939 hi havien 113 instituts, mentre que vint anys més tard, el 1959, ascendia només a 119)3 i l’administració de l’Estat s’havia reforçat, centralitzant– se més, enviant per això més funcionaris a les capitals de província.

No obstant això, en les dades de la capital, Castelló si en els primers cinquanta anys, els alumnes representaven el 22’8%, en els cents anys arriben al 24’1%, és a dir experimenten un increment considerable, mostra de l’augment de la població de la capital que passa dels 29.000 als 49.000 habitants, a causa, en part, de l’emigració rural del pobles de l’interior o de la progressiva i lenta modernització.

Respecte als pobles més importants els increments o la disminució d’aportació d’alumnes són força significatius: Pobles que disminueixen

Pobles que augmenten o queden igual POBLES

% SEGLE XIX

% FINS 1945

Vila-real

2’9

3’4

Borriana 4 Almassora

Vall d’Uixó

Sant Mateu

4’4

1’8

1’9

1’1

1’1

1’5

1’5

POBLES

Sogorb

Vinaròs

Onda

Nules

Morella

Benicarló

% SEGLE XIX

2’8

2’7

2’4

2

1’8

1’5

% FINS 1945

1’6

2’4

1’8

1’4

1’3

1’08

D’això podem concloure que durant cent anys, de 1846 a 1945 la proporció d’alumnes que eren originaris de la província representaven les dues terceres parts del total, una proporció considerable i d’ells, quasi la quarta part provenien de la capital, Castelló.

Durant aquest període no es crearan altres instituts, excepte el de Benicarló (institut elemental) que va funcionar des de 1934 a 1938, i es va suprimir amb l’entrada de l’exèrcit franquista de la mateixa manera que 2. Les gràfiques corresponents es poden consultar en l’article esmentat de P. Mezquita Broch, en la revista Ribalta, núm. 23, p. 49, per al segle xix, i per als anys del segle xx en, Memoria 1846-1971, Instituto Nacional de Enseñanza Media «Francisco Ribalta», Castellón, 1974. També hi ha gràfiques parcials en L’Institut F. Ribalta, Diputació de Castelló, 1994, Castelló, article de J. Trullén, p. 66, i p. 19.

3. De Puelles Benitez, Manuel (1991) Educación e ideologia en la España contemporánea, Labor, Barcelona, p. 373.

MIRAR CASTELLÓ. ELS ALUMNES DE CASTELLÓ I PROVÍNCIA A L’IES F. RIBALTA

va passar amb altres 37 de tota Espanya, perquè segons el criteri del nou règim eren «innecesarios a todas luces».4 Per altra banda, però, es van multiplicar per sis els centres privats en vint anys, de 1939 a 1959.

El primer nou institut que es crearà a la província serà el femení (actual Penyagolosa) però ja a finals de 1962.

En quina mesura l’institut durant un segle contribueix a formar el caràcter identitari castellonenc?

Quan es creen els instituts a partir del pla Pidal i la Llei Moyano, constituiran l’ensenyament mitjà, amb l’aprenentatge de continguts preparatoris per accedir a la universitat així com a la formació cultural adequada per contribuir al bé de la nació: Crear una nueva enseñanza, que, diríamos hoy, tenía una naturaleza dual, esto es, propedéutica respecto a estudios superiores y terminal en si misma, ya que proporcionaba los conocimientos que constituyen la civilización general de una nacion.5

Un ensenyament dirigit a les classes mitges que seran les que bastiran i dirigiran amb el recurs de les professions liberals i tècniques l’estat liberal que estava formant-se durant el regnat d’Isabel II. Un Estat centralista que donava poques oportunitats al desenvolupament del caràcter del nostre territori.

En els discursos d’inauguració del nou edifici de l’institut, el gener de 1917, (enguany fa cent anys), rellegits en la premsa de l’època,6 no es fa referència a aquest aspecte. Sols La Provincia Nueva (15-I-1917), un diari que representava l’opinió de la dreta monàrquica, explicant el discurs del director de l’institut Miguel Marí Blat, deia: «en un párrafo brillante ensalza a la región valenciana, cantando un himno a su laboriosidad».

En el textos institucionals que coneixem no es parla en aquest sentit sinó com un centre de formació dels castellonencs per a major glòria d’Espanya, d’acord amb el context històric del primer franquisme, el 1947, per exemple.

En la nota preliminar de la memòria7 dels primers cent anys diu: Para enaltecer la gran trascendencia para la cultura de Castellón y su provincia la creación, desenvolvimiento y prosperidad de su primer Centro docente, en cuyas aulas se han formado tantos hombres ilustres y de valía, que supieron escalar por sus propios merecimientos elevados puestos en nuestra patria.

4. De Puelles Benitez, Manuel (1991) Ibidem.

5. De Puelles Benitez,, Manuel (2004) Estado y educacion en la España liberal, Pomares, Barcelona.

6. Heraldo de Castelló, El clamor, La Província Nueva...

7. I Centenario del Instituto de Castellón (1846-1946), Publicaciones del instituto nacional de enseñanza media «Francisco Ribalta», Imprenta Mas, Castellón, 1947.

29

COLLA REBOMBORI. FRANCESC MEZQUITA BROCH

L’institut, anys vint.

Van haver de passar anys per trobar una mostra veritablement identitària del País Valencià, al nostre institut. Sense entrar en temps moderns, que coneixem, durant la guerra civil, el 24 de gener de 1938, uns mesos abans que entraren les tropes franquistes a Castelló, el ministeri d’Instrucció Pública acordava l’establiment d’una càtedra de Llengua Valenciana8 d’assistència voluntària per part dels alumnes. Es va elaborar el programa de l’assignatura el 9 de març i es va anomenar l’11 d’abril, a Bernat Artola Tomás com titular de la càtedra proposat pel claustre de professors del centre.

Aquesta iniciativa vindrà de la mà del partit Esquerra valenciana i de la Societat Castellonenca de Cultura.

Al final són els alumnes de cada època els que poden contestar totes les preguntes. Guardem les memòries del centre però sols podem traure dades estadístiques i discursos institucionals pronunciats per professors. No coneixem molt la memòria dels alumnes del segle xix, de l’ impacte que va causar l’ensenyament en la seua vida, en la professió, en la manera de pensar. Però en el butlletí de la SCCC de novembre –desembre de 1946, apareix l’article de Vicente Gimeno Michavila: Viejos recuerdos de mi época escolar, on mostra les vivències com alumne del centre, semblances dels diferents professors i una sèrie de dades molt representatives de l’any 1884 en què va ingressar. La inscripció que hi havia al frontispici de la porta interior de l’entrada, segons ell, dóna una idea del concepte d’ensenyament que s’emprava aleshores: Timor Domini principium sapientae. No és necessària la traducció. Però l’article és ric en dades, anècdotes i descripcions.

8. Dd.aa. (1994) L’Institut F. Ribalta, Diputació de Castelló. Vegeu els treballs de F. Mezquita Broch i V. Pitarch Almela.

MIRAR CASTELLÓ. ELS ALUMNES DE CASTELLÓ I PROVÍNCIA A L’IES F. RIBALTA

Encara que més curt, en el mateix número del butlletí, també està l’article de Juan Simón: Allá por el año 1880 y tantos... del mateix caràcter, descriptiu, literari.

Igualment, seguint el butlletí esmentat, està l’article del que fou director de l’institut Eduardo F. Marqués: Los alumnos del centenari, amb dades estadístiques, descripció de la vida acadèmica i una ressenya dels diferents professors, però des del punt de vista d’un professor.

En temps més actuals la revista Ribalta, núm. 16 (2009) també aporta algun treball al respecte, em refereixo a Jesús Lahera Claramonte, que fou professor de la Universitat Complutense de Madrid, amb l’article: Mis professores de bachillerato en el IES Francisco Ribalta, on descriu la vida acadèmica, la forma i caràcter de l’ensenyament, assignatures i professors. És un article molt indicatiu de com es desenvolupaven les classes al centre i altres activitats. El mateix autor torna a escriure un altre article (Ribalta, núm. 19, 2012): Mi cine de bachillerato (1948-1955), que pot donar una idea de la cultura popular (cine, sobretot) de l’època en què va estudiar aquella generació.

En tots aquests pocs exemples es repeteix el mateix sistema d’aprenentatge en classes magistrals de forma erudita de diferents disciplines. Preparació per accedir a la universitat, preparació per culturitzar-se, però cap referència al context històric del moment, al territori on habitaven, a la cultura entre la qual s’estaven desenvolupant.

Per tant, l’aportació de l’institut a la identitat de formar part d’un territori amb una cultura pròpia i diferenciada, a través dels seus alumnes, sembla que és prou relativa. En primer lloc, perquè l’aprenentatge i altres activitats docents al llarg del període estudiat mai van anar dirigides en aquest sentit, poc les del carrer, sols d’élites intel•lectuals; d’altra banda els propis alumnes tampoc van exercir cap pressió en opinions o actes d’identitat pairal públicament manifestades. Si de cas, la identitat que va anar remarcant-se va ser la de la pròpia ciutat, “ser de Castelló” (com diu F. Archilés i altres), local, en tot cas, amb el caràcter divers, de mestissatge cultural que tan bé coneixem i que arriba més o menys fins ara.

PUBLICITAT

Ha faltat el seu gosset? Ha finat el seu gatet? Ha occit el seu canari? Ha mort el seu hàmster?

Ha transit el seu conill? Ha sucumbit el seu porquet vietnamita? Ha exhalat l’últim alè el seu peixet roget? Ha colltorçut la seva tortugueta? Ha estirat la pota el seu poni? Ha traspassat el seu camaleó? Ha tancat els ulls la seva iguana? Ha fet el darrer vol el seu aneguet?

En resum ha passat a millor vida la seva mascota de l’ànima?

No patisca més, nosaltres ens encarreguem de tot! Al paradís de les bestioles les preparem per a eixe moment tant especial:

✔ Caixes de disseny pel més solemne soterrament.

✔ Bosses ecològiques per llençar-les al contenidor, al marró per suposat.

✔ Paella mixta per a un diumenge especial. I tot allò que vostè desitge EL PARADÍS DE LES BESTIOLES. Camí del Parany 25, 12087 Castelló tel. 964 222 222 222 www:paradisdelesbestioles.ben-net :: quinaanimalada@bestioles.ben-net

31

33

Vint anys, vint-i-cinc llibres J osep M iquel C arceller D ols

En una assemblea de maig de 1996, la insistència d’en Ferran Aparisi i els retallables de les ermites del Caminàs dissenyats per un altre dels membres fundadors de la colla, Miquel Gómez, van propiciar que un grup de lletraferits de Rebombori –els dos esmentats a més de Manolo Alegre, Eliseu Artola, Xavier Llombart i jo mateix presentara un projecte seriós que va rebre la confiança i l’ajut econòmic de la Fundació Dávalos-Fletcher i es va materialitzar el febrer del 97 en l’edició de 750 exemplars del llibre «El Caminàs i les ermites» i 600 carpetes amb 25 làmines en A3 que servien per retallar i muntar les maquetes de 7 ermites i que enguany reedita l’ajuntament de Castelló.

Vint anys després la que ens agradaria fóra considerada com a Biblioteca Bàsica de Castelló de l’Editorial, sense ànim de lucre –però sí amb voluntat de servei, de qualitat, de rigor, de divulgació i de reflexió– que es diu «Colla Rebombori» ha gaudit del patrocini de la «Fundació Dávalos-Fletcher» de Castelló, que va pagar íntegrament l’edició dels tres primers llibres i ha col·laborat amb aportacions importants en la resta dels volums.

Altres empreses que ens han ajudat econòmicament i ens han permés cobrir en gran part les despeses que calia pagar a les impremtes han estat: la Fundació Caixa Rural de Castelló, Tecnicons 2000, BP, Hormigones Mijares i Mediterráneo Holidays.

Comptant fins l’actual llibre «Mirar Castelló» que fa el vint-i-cinquè de la col·lecció, les xifres són: – 25 llibres, una guia didàctica, 26 làmines retallables per fer maquetes, tres auques, 1 DVD i 11 revistes editades en canutet per a consum intern però amb voluntat semblant a la dels 25 llibres impressos.

– Tot plegat i comptant solament els 25 llibres esmentats estem parlant de vora 20.000 exemplars, editats i regalats; 2.682 pàgines; 424 textos, 1.019 dibuixos (684 de Manolo Alegre), 1.344 fotografies, 152 autors (124 hòmens i 28 dones), 23 d’ells rebomborians, dels quals encara hi són 12.

Moltes persones escrivint, fotografiant i dibuixant els camins, l’arquitectura civil i religiosa, l’urbanisme, l’horta, els oficis, els costums, la mar i la marjal, els fets, les ficcions, les prediccions, el secà, els jocs, el lleure,

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

PUBLICITAT

la música i els músics, la sostenibilitat paisatgística, mediambiental i lingüística, la romeria magdalenera, els orígens medievals, la literatura en català que es fa ara i ací, la premsa, el disseny, les arts plàstiques d’avantguarda, l’arqueologia, la memòria, les botigues i els comerços, les muralles, els parcs, l’ensenyament, el patrimoni, els records…, sempre en clau nostrada, amb Castelló com a referent i fita, mirant Castelló: la seua gent, el seu passat, el seu present, el seu futur.

I com a complement extraodinari i en el marc d’invertir en cultura i coneixença i retornar els premis públics aconseguits de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià: dos llibres-catàlegs de dues exposicions valorades molt positivament pels qui les van visitar: «Castelló segle xx, paisatge d’una ciutat», el 2002 mostrant el Castelló que els pintors han retratat al llarg del segle xx i «Castelló, mirades», el 2007, una visió de la capital del riu Sec filtrada pels objectius i l’ull de la majoria dels nostres fotògrafs de premsa, en el segle xxi que camina ja per la seua segona dècada.

I el llibre catàleg de l’exposició «Rebombori, vint anys fent colla» que al gener del 2011 va explicar durant deu dies, a la Sala de la Fundació Dávalos Fletcher del carrer d’Isaac Peral, qui érem, què havíem fet i què volíem seguir fent.

I un llibre, curtet, però molt especial, «Filius terrae», dedicat a Manel Garcia Grau, amb tots els poemes que havia escrit pels nostres llibres, imprés el 2 de març de 2007, quan la Lluna volia ser plena, però no arribava a serho tant com l’amistat i l’exemple que ens va regalar, sempre, aquell mestre i home activista, valent, compromés, culte, sensible, humil, rebel, tendre, ciutadà del món que des del seu nacionalisme perifèric i infamat, ens va guiar fill de la terra com era.

Doncs, això, que la Colla Rebombori enguany arriba al seu 27é aniversari (28 Magdalenes) i si fa dos anys el Consell de Redacció ho va celebrar amb el llibre «Vint-i-cinc», aquest 2017 que fa vint anys que vam fer entrar a impremta el nostre primer llibre editat com cal i arribem, com he dit, a la vint-i-cinquena publicació, no hem fet un monogràfic sobre l’efemèride però no ens hem pogut estar d’explicar-ho i fer-ne esment amb aquest article que m’enorgulleix signar i la foto a doble pàgina que ens ompli de satisfacció, amb els vint-i-quatre membres actius de la rebomboriada, mostrant al món totes i cadascuna de les portades.

TANATORI SOCARRIM

Sempre a la seua disposició en: Avinguda dels Camps Elisis, 13. 12013 Castelló Telèfon i fax 964 964 964 També en www.tanatorisocarrim.es quintufarrofot@socarrim.es

Especialistes en incineracions. Crematori de gas natural, butà, elèctric i inducció.

Especialistes en foc de llenya: de taronger, de pi, d’olivera, de garrofera i la nostra delicatessen amb llenya de carrasca de Culla.

No ho dubte! Com el foc de llenya no hi ha res! Natural, ecològic, sa, confortable i càlid!

37

Mirant el Grau J osep M iquel C arceller D ols Hem heretat el mar i els mots i els hem fet port i trajecte i ànima i prometença: una mateixa estima i un mateix camí dreçats de veles i de vides i de coneixences.

Manel Garcia Grau

«Marina», juny de 1977

De ben menut, amb els pares i el germà, baixava al Grau alguns diumenges estiuencs en el trenet de vapor que volava i tenia el malnom bonic de Panderola o en l’autobús de línia, quasi sempre dret agafat de la mà de la mare, suportant aquells minuts desagradables de xafogor i poc espai per la il·lusió de la platja que ens esperava i ens oferia la possibilitat d’omplir-la de castells d’arena que enderrocàvem aviat, de pous que s’inundaven de pressa i de rialles innocents. El destí no era el Grau, ni els carrers on vivien els seus veïns. La platja era el reclam, l’arena tan calenta i humida i les onades de la mar, la seua bromera blanca, el seu so acompassat, repetitiu, els jocs que no paraven fins que algun dels adults de la família t’obligava a menjar, beure i descansar. De vegades, els pares, havien quedat amb alguns amics o familiars que tenien, no sé si llogada o en propietat, alguna d’aquelles casetes de fusta i espai tan minúscul, que oferien intimitat i rebost i en llarga filera omplien de vida i color els quilòmetres de platja d’arena ben fina que s’enfilaven cap al nord. I el Pinar ben a la vora i el Planetari encara no imaginat i les grues del port que sobreeixien un poquet darrere les naus de la fàbrica de fertilitzants, on treballava l’oncle. I la infància de fotografies, poques, en blanc i negre i records acolorits, que no sabia res de les indústries que s’aixecaven al Grau, contaminants i polèmiques fins i tot en l’època de silencis i pors de la Dictadura, ni tampoc n’era conscient de com l’horta, la marjaleria, els nivells freàtics alts o les zones pantanoses han condicionat l’evolució urbana i la segregació durant tant de temps del districte marítim, amb el port i les instal·lacions industrials, de la resta de la ciutat.

Fill com era d’un carrer ben cèntric de Castelló, a dos minuts o potser menys, caminant de la plaça Major, per mi el Grau i el port eren territoris desconeguts, llunyans, que no formaven part del meu referent vivencial i tot i haver

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

tingut alguns grauers, companys d’estudi, durant el batxillerat, amb qui vaig tenir amistat, la implicació i el coneixement no van canviar substancialment i els tòpics no van desparéixer, ni poc ni molt. Van haver de passar vint anys, si fa no fa, perquè això començara a canviar. Quan acabava el curs escolar 1985-86 i l’estiu s’anunciava ufanós, em van donar, pel concurs de trasllat, plaça de mestre de l’aleshores EGB a Castelló. Després de cinc anys magnífics al Cronista Chabret de Sagunt, se’m presentava la possibilitat de treballar a la meua ciutat i poder tenir cura millor del fill que havia nascut feia poc. Aleshores en el concurs et donaven localitat i després calia presentar-se a un concurset on, per ordre de mèrits, triaves entre les escoles disponibles quan t’arribara el torn. De manera que un matí de juny de 1986, em vaig presentar a l’Avinguda del Mar, a la Direcció Territorial de la Conselleria d’Educació. En la meua llista estava en primer lloc el col·legi Vicent Artero. Coneixia alguns mestres, tenia bones referències pel que fa a la línia pedagògica, ho tenia decidit.

Va començar l’acte. Papers, bolígrafs, taula presidencial, comentaris, aclariments, gestos d’alegria, alguns de contrarietat. I el Vicent Artero que ningú no l’agafava (no era cèntric precisament). Bé, ho tenia clarísssim. I en això que vaig notar com algú em tocava el muscle. Em vaig girar i era la meua jove esposa, que em preguntava: — Ja has triat?

— No — Tria La Marina.

— Què dius? Està lluny, està al Grau– vaig exclamar. Hauré d’agafar el cotxe!

— Tria la Marina, acabe de parlar amb Manolo i m’ha dit que t’ho diguera.

— Qui és Manolo, Carmeta?

— Ai Micalet, Micalet que no m’escoltes. Si l’altre dia et vaig parlar d’ell. És un company de l’institut. Està casat amb Lledó que va ser companya meua en batxiller i està de mestra a La Marina igual que Magda. M’ha dit que allí estaràs molt bé, que enguany estrenen nova directiva i que la cosa té bona pinta.

— Sí, bé, però jo vull anar al Vicent Artero.

— Tria la Marina, fes-me cas!

— No dona, no.

Van passar com a molt cinc minuts, segurament menys, i en això, des de la taula, van dir: Josep Miquel Carceller Dols i jo que a les cordes vocals tenia formades les síl·labes Vi-cent Ar-te-ro em vaig trobar dient

MIRAR CASTELLÓ. MIRANT EL GRAU

en veu alta: La Marina. Em vaig escoltar i no m’ho creia, com si algú que no fóra jo haguera parlat. La Marina, vaig dir i ho vaig tornar a repetir. Un seguit de casualitats van decidir que la meua vida canviara en uns segons. La meua muller podia no haver arribat a temps o podria no haver coincidit a la cafeteria de l’Institut Ribalta aquell dia amb Manolo o podria haver coincidit, però no haver parlat del tema, jo què sé. El cas és que així va començar el meu destí mariner, la meua llarga estada pedagògico-marinera.

Per atzar, sí, com tantes coses, com la mateixa vida que depén de tantes casualitats, però també d’eixa idea del bé que ens empara, d’eixa idea del bé que és una presència, que és una benedicció i que com a conseqüència del brogit immens de l’anar i venir de la pressa, massa sovint ens oblidem d’atendre-la.

Han passat més de trenta anys i puc dir ben alt que aquell dia la vida em va oferir un regal extraodinari, fent-me partícep del caminar d’aquesta escola i va posar la primera pedra perquè aquell xiquet, aquell jove, que desconeixia tantes coses del Grau, mirant, escoltant, parlant, caminant, observant, fugint de prejudicis,… aprenguera a estimar-lo i poguera participar en llibres com «El Port de Castelló. Una proposta curricular», de 1992, editat per l’Ajuntament de Castellói signat per Samuel Alcón, Victòria Benavente, Marisa Mas i ell mateix o el llibre rebomborià «Mar i marjal» del 2000, on ficcionava un relat de pors i de misèries i el situava al Grau i al col·legi que l’ha omplit de goig i d’experiències. L’escola que: Va tenir un primer edifici, construït on ara és el col·legi Sebastián Elcano, que tenia dues aules: una per a xiquets i l’altra de xiquetes. Allà pels anys de la 2ª República donya Maria i don Tomàs lluitaven per fer aprendre les lletres i les quatre regles a molts dels besavis de l’alumnat actual. L’escola va tenir els noms de «González Germà» i «Guerra del Río».

Més tard s’amplià amb la construcció de sis noves aules d’ensenyament primari i dues de pàrvuls i passà a tenir el nom d’Escola Graduada La Marina. Hi havia tres aules de xiquets i tres de xiquetes de primària i quatre de pàrvuls, amb uns 350 alumnes. Eren els anys dels pupitres amb tinters, de les separacions de sexes, de les cançons del mes de María, dels himnes,...L’edifici albergava també l’Escola Graduada d’Orientació Marítima amb uns 200 alumnes més que, fills i filles de mariners, rebien ensenyaments específics. Eren també els anys de les «permanències». Durant l’estiu s’hi realitzaven Colònies per a infants de l’interior de l’Estat.

El Pòsit de Pescadors (Actual Comfraria de Pescadors) va voler construir un centre per als fills i filles de mariners en un solar de la seua propietat i li va encarregar el projecte a l’arquitecte Sr. Traver. Aquell edifici no va poder ser acabat i va ser cedit a l’Administració educativa a canvi d’uns solars, on ara està la Casa del Mar. Com a l’antic centre ja no cabien

39

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

els alumnes i encara que l’edifici del carrer de l’Almirall Cervera no estava totalment condicionat els dies 19 i 20 d’abril de 1968 es va realitzar el trasllat. Els serveis higiènics, el pati de terra al qual s’accedia baixant tres graons, les finestres, les persianes, les escales...tot era bastant deficient. Una tanca de fil d’aram separava el pati de les marjals i sèquies adjacents.

A l’antic edifici encara quedaren aules dels primers cursos. El novembre d’aquell any 1968 van ser unificades en una sola direcció les dues escoles graduades «la de terra i la dels mariners». Durant el curs 1971-1972 l’escola d’Orientació Marítima va ser integrada en el Colegio Nacional La Marina.

La implantació de cada vegada més empreses industrials va augmentar la població del Grau i durant el curs 1972-1973 al vell edifici de la plaça de la Mare de Déu del Carme es va crear el col·legi Sebastián Elcano amb nou unitats. L’edifici dels Llavadors, on anava l’alumnat de pàrvuls, pertanyia encara a La Marina.

Durant la dècada dels setanta hi havia matriculats uns 700 alumnes, de manera que les condicions eren força precàries: l’edifici anava deteriorant-se, fent-se evidents els dèficits de la construcció. Fins el curs 1986-1987 hi van haver dues línies, des de preescolar de 4 anys fins vuité d’EGB. A partir d’aquell curs l’Administració va anar suprimint una plaça de mestre per any i cada vegada disminuïa el nombre d’alumnes. Des de l’any 1984 dins el 1987 es van fer alguns treballs de reforma i es va construir un saló polivalent al pati. Com era tan gran la quantitat de reformes que es necessitaven, el Consell Escolar del Centre va aprovar l’octubre de 1987 demanar a l’Administració Educativa la construcció d’un edifici nou de trinca. Es va conseguir que l’Ajuntament localitzara i cedira a la Conselleria un solar de 10.000 metres quadrats i finalment l’empresa Ferrovial, adjudicatària de les obres va iniciar els treball el setembre de 1995.

Un any després, el setembre des curs 1996-1997, la nova Marina era ja una realitat i l’alumnat d’aleshores, on es barrejaven estudiants d’EGB, ESO, Infantil i Primària, va poder iniciar les classes. Va passar només un any, l’escola es va inaugurar oficialment i les reformes educatives van possibilitar uns canvis radicals al centre: nou equip directiu presidit per Dolors Ibáñez, desaparició de l’EGB i dels grups de Secundària, que van passar a l’institut que intercanviava edifici amb l’escola l’Illa, augment del claustre i de l’alumnat, amb mestres i alumnes que venien d’aquell col·legi que perdia una línia d’infantil i de primària,...

Tot plegat l’escola Nacional, després escola Pública, La Marina, passava a ser un CEIP (Centre d’Ensenyament d’Infantil i de Primària) i començava una nova etapa. Dins dels actes de celebració d’aquella inauguració oficial es va editar una revista commemorativa que vaig coordinar amb Samuel Alcón, malauradament traspassat, el director que m’havia acollit i que aquell curs s’acomiadava del centre per passar a formar part del claustre de l’institut.

D’un dels textos de la revista he resumit els fragments anteriors sobre la història de l’escola, que ja fa temps que també apareixen en el projecte educatiu que vam redactar en la meua etapa de director i al lloc web de La Marina

MIRAR CASTELLÓ. MIRANT EL GRAU

on està penjat. Allí també es pot llegir el text que vaig escriure sobre el marc físic que contextualitza el centre: El Col·legi Públic ‘La Marina’ es troba situat al sud del Grau de Castelló, al costat del pavelló poliesportiu municipal «Pablo Herrera» entre la carretera d’Almassora i la zona portuària destinada a la pesquera, en un barri que té un habitatge dispers i precari cap al Serrallo, però que ha crescut força pel que fa als carrers que se situen cap a l’altre sentit, cap al nord, amb finques d’habitatges nous, el nou centre Antiga Casa de banys a la platja del Pinar Polifuncional, on abans estava l’anterior edifici escolar, l’església de Sant Pere, el Casal Jove,...

El Grau pertany al districte marítim de Castelló i se situa al NE, a 4 Km del seu centre. Té una extensió aproximada de 15 quilòmetres quadrats. El Grau, que ha estat en constant procés de creixement, en l’actualitat és un districte important de la ciutat de Castelló, tant en l’aspecte econòmic com en el demogràfic. Una de les seues activitats econòmiques principals està relacionada amb el port pesquer, que ha propiciat una forta immigració els darrers quaranta anys. Tradicionalment la base econòmica era la pesca. L’existència de grans indústries químiques ha proporcionat llocs de treball per al sector secundari i contaminació perquè cal tenir en compte que el polígon industrial del Serrallo (amb empreses com BP-Oil, Repsol, UBE...) està en plena fase d’ampliació, amb una nova central de cicle combinat propiciada per Iberdrola.

Tot açò combinat amb l’ampliació del Port de Castelló amb la construcció de la dàrsena sud ha complicat molt el desenvolupament urbanístic de la zona. Després d’uns anys de puixança econòmica, amb la gent ocupada en les tradicionals activitats de la pesca i el tràfic portuari, la indústria esmentada i també les empreses de ceràmica de les comarques veïnes, la construcció, el turisme i en menor mesura l’agricultura...els temps de crisi dels darrers anys de la primera dècada del segle xxi han causat un increment notable de la taxa d’atur de les nostres famílies.

L’any 1900 el Grau tenia poc més de 1.000 habitants i ara voreja els 16.000. Primer van vindre famílies de pescadors d’altres localitats properes i des dels anys seixanta del segle anterior de pobles mariners d’Andalusia, com Barbate, o del País Basc. Més tard les onades d’immigrants procedien especialment del Magreb i països de l’Europa de l’Est i de Sudamèrica. En l’actualitat la crisi esmentada ha frenat aquest procés.

El Grau disposa d’un seguit de serveis d’atenció a la ciutadania: – Administratius: Tinença d’Alcaldia, Policia Local, Serveis Socials,...

– D’oci, cultura i esport: Casal Jove, Biblioteca, Centre Polifuncional, Poliesportiu municipal, Piscina coberta, Clubs esportius (nàutics, futbol, bàsquet, volei...), Banda de Música «Unió Musical del Grau», Escola de Dolçaina i Tabal, Grup de Danses «Columbretes», Grup de Dimonis «Botafocs», Coral Polifònica «Sant Pere», Grup d’Escouts Sant Pere, Associació Cultural «La Barraca», Associació veïnal «Aula debat de dones del Grau», Associació veïnal

41

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

El Faro, Centre de Jubilats i Pensionistes La Panderola, Associació de veïns Camí Fondo, Col·lectius per la Cultura al Grau,....

– Educatius: Una escola d’Infantil de Primer Cicle, quatre escoles d’Infantil i de Primària, un institut de Secundària i Batxillerat, un centre de Formació Professional d’Hosteleria, el centre Frater...

– Religiosos: de diferents confesions: catòlica, musulmans, evangelistes…

Va ser en aquell setembre de canvis del 1997 quan vaig conéixer i començar a compartir claustre amb l’excel·lent mestra grauera, Marisa Miralles Cumba, tot un referent en mil i una iniciatives culturals, veïnals i associatives al Grau, dona d’acció, de fets i d’empenta que podria representar, si és que existeix, el tarannà i el caràcter atribuït tantes vegades a la gent del Grau, obert, sense pèls a la llengua però ple d’humanitat i de saviesa popular. En aquest llibre «Mirar. Castelló» Marisa ens ha permés reproduir un petit fragment del treball «El Grau, poble mariner» que va publicar, ja jubilada, sent alumna de la Universitat Jaume I.

43

El Grau: moviments migratoris M arisa M iralles C umba

Les diferents migracions, interiors o exteriors, que ha tingut el Grau des de principis del segle xx fins l’actualitat, han representat una evolució positiva per al districte, pel que fa a la població i l’economia.

La construcció del port va estar fonamental per al desenvolupament del Grau. Durant els primers anys van augmentar les parelles de pesca al bou i la falta de personal va propiciar que des del Cabanyal de València vingueren mariners per trobar feina. Aquest tipus de pesquera tenia una gran acceptació i per cobrir les necessitats de la població no hi havia suficients barques ni personal per a governar-les, per la qual cosa continuà venint gent qualificada de la zona valenciana.

Als anys trenta, s’inicia l’arribada de torreblanquins, per la seguretat que els oferia el port. Aquests mariners dominadors dels arts del bou i del trasmall i de la navegació a vela, eren naturals de Torrenostra, la platja on varaven les seues barques. Els hòmens eixien a la mar i les dones es dedicaven a reparar les xarxes, armar o vendre el peix.

Acabada la Guerra Civil, el Grau va tenir una nova immigració tan important com la dels torreblanquins: la dels peniscolans, atrets per la qualitat i quantitat de captures: Vingueren al Grau amb tota la família i aparells de pesca, amb les seues barques de bou i tresmall. S’han integrat de tal manera que ja estan per la quarta generació i se senten grauers de soca. Quasi al mateix temps van arribar també mariners procedents d’Altea que encara que n’eren menys, tenien gran qualificació i coneixements mariners, sobretot per a la pesca del fanal. Alguns d’ells, van tornar, però la majoria resten al Grau i ací han arrelat i format les seues famílies.

A finals dels anys cinquanta i durant les dècades dels seixanta i dels setanta, als caladors del sud de la Península Ibèrica hi va haver problemes amb el Marroc, a causa de la reducció de milles per a pescar i, per això, moltes barques de fanal assabentades de les bones pesqueres de la Mediterrània van venir al Grau. Al principi arribaven els hòmens, que dormien i vivien a la barca en condicions molt precàries i quan acabava la temporada de la pesquera i començava la veda, tornaven a casa seua. Els primers que arribaren van ser d’Almeria, d’Adra, de Carboneras i de La Línea i més endavant de Barbate. La majoria eren gent amb poca qualificació laboral i als inicis van tindre dificultats pel desconeixement de la llengua. Moltes d’aquestes famílies andaluses porten

COLLA REBOMBORI. MARISA MIRALLES CUMBA

ja cinquanta anys al Grau i els seus descendents es consideren grauers del tot. Una bona part dels fills i dels néts continuent pescant al fanal. De la mateixa època van vindre mariners i embarcacions de la regió de Múrcia, concretament d’Águilas.

El 1969 França va ampliar els caladors per a la flota francesa i bastants barques de fanal de ports del nord d’Espanya, del País Basc i de Cantàbria (Santoña, Lequeito, Ondarrua, Santander…) es traslladaren a pescar ací. Van venir trenta-tres barques potents, grans, fortes i molt ben equipades tecnològicament, amb tripulació molt preparada per a la pesca i acostumada a aguantar aigües més braves. Els hòmens pescaven durant la temporada de fanal i a l’estiu venien les dones per passar les vacances amb els marits que continuaven fins la veda. Al final van ser onze les barques que es van quedar definitivament i els pescadors o es van afincar amb la família que procedia del nord o van formar la família amb xiques del poble.

En la dècada dels noranta, el món de la mar va començar a tindre dificultats: els motors de les barques tenien més cavalls i gastaven més gasoil i aquest, a sobre, es va encarir molt, mentre que el preu de les pesqueres es mantenia, les captures no eren tan òptimes i per altra banda l’aleshores puixant indústria ceràmica necessitava mà d’obra. Tot plegat va propiciar que la gent més jove no dubtara en deixar la mar o directament no incorporarse, per la qual cosa les barques van començar a necessitar mà d’obra. A finals dels noranta van començar a arribar marroquins i algerians necessitats de feina, i a les primeries del nou segle, també sud-americans. Les famílies magrebins han tingut una integració més complicada, sobretot pel que fa a les dones, amb dificultats lingüístiques i costums molt diferents. Els infants ho tenen més fàcil, per l’edat i la socialització i aprenentatge que els ofereix l’escola.

L’augment de la població en les darreres dues dècades s’explica no solament per la immigració, sinó també pel trasllat de gent d’altres barris de Castelló que s’han censat als molts habitatges nous que es van construir a la zona del Pinar.

Es pot afirmar que la convivència dels 16.000 habitants que aproximadament té el Grau és pacífica, tranquil·la i de respecte mutu.

La crisi esdevinguda el 2007 i la situació tan roïna de la construcció i de les indústries que estan al voltant com la del taulell, va fer que gent qua ja havia treballat a la pesca es plantejara torrnar-hi, però el nombre d’embarcacions desballestades per les subvencions que la Unió Europea donava si es disminuia el cavallatge de la flota, va ocasionar que no hi haguera ofertes de treball.

MIRAR CASTELLÓ. EL GRAU: MOVIMENTS MIGRATORIS

En l’actualitat al Port de Castelló hi ha 49 embarcacions pesqueres, 17 de les quals són de bou, 17 també ho són de fanal i de tresmall les 15 restants. En total donen treball a 256 persones.

Des de l’estudi fet el 1998 per Jorge Tejedor i Manuel Llorens, els habitants del Grau han passat de 12.262 veïns censats als 16.380 del cens de 2011. Aquest augment que voreja el 25% en poc més de deu anys, ha estat possible per l’arribada de magrebins –marroquins i algerians, principalment– vinguts per treballar al món de la pesca i de la construcció, sobretot a la zona del Pinar, on molts castellonencs han decidit viure.

La població estrangera i forastera representa quasi el 50% del total. Tenint en compte que les segones i terceres generacions dels primers immigrants ja estan inscrits com nascuts al Grau la xifra és molt alta. Els qui van vindre dels anys trenta als cinquanta s’han integrat totalment. Alguns dels seus fills o néts pertanyen encara al món de la pesca i són propietaris de barques d’arrossegament o de tresmall. Moltes de les dones d’aquells mariners van contribuir a engrandir el «poble» amb la seua tasca de venedores de peix o de remendadores.

La població andalusa suposa un col·lectiu molt elevat de gent que consta encara com nascuts fora d’ací. Són els de la tercera generació, ja nascuts al Grau, els qui s’han integrat plenament als nostres costums sense perdre, però, els arrels dels seus pares i avis. Els fills dels andalusos que van arribar en la dècada dels cinquanta del passat segle i que continuen al món de la pesca, ho fan amb la pesquera de fanal, com a mariners o patrons i pocs són els que tenen barca pròpia. Hi ha famílies que ja estan per la tercera generació treballant a la mar.

Respecte dels pescadors bascos i càntabres que resten encara al Grau, molts continuen pescant amb les seues embarcacions i ho fan amb la pesquera de fanal. Són gent preparada, amb titulació de tècnics. La majoria han format família ací i estan plenament integrats a la societat grauera.

La disminució de la flota pesquera al Grau i els problemes econòmics i sociològics que l’han propiciat i se’n deriven, poden explicar el fet que més del 50% de la gent embarcada siga de procedència magrebí. És gent sense qualificació prèvia, que s’enrola de mariner, majoritàriament en barques de pesca al fanal, tot i que també en trobem en barques de bou i de tresmall. Els qui tenen ací la família viuen en pisos de lloguer i els qui no, viuen a les mateixes barques.

Aquest col·lectiu és el que presenta una pitjor integració, perquè ha estat el darrer en arribar, desconeix la llengua i té costums, religió i cultura ben diferents. El paper de la dona també és complicat. Caldrà esperar que passe més temps perquè les noves generacions ja nascudes al Grau, inicien un apropament més complet.

45

COLLA REBOMBORI. MARISA MIRALLES CUMBA

La disminució de la flota pesquera en les dues darreres dècades es fa evident si analitzem les xifres: a l’estudi esmentat de 1998, es pot llegir que hi havia 45 barques dedicades a la pesca de fanal, però actualment sols n’hi ha 17.

Les barques d’arrossegament n’eren 37 i avui en són 17 i les barquetes de tresmall han passat de 25 a 15.

Els avenços tecnològics i electrònics han fet disminuir també els tripulants que són necessaris per a cada embarcació. Si antigament en una barca de fanal anaven 15 mariners, o fins i tot més, actualment la mitjana és de 10 a 12. Al bou han passat a ser-ne 5 i al tresmall 2.

El jovent va abandonar el món de la mar i va buscar feina en terra ferma, sobretot en les fàbriques de ceràmica, per assegurar-se un jornal fix. Cal esmentar també com a possibles causes que explicarien la gran disminució del flota pesquera del Grau de Castelló, l’augment del preu del petroli que no va anar lligat a un augment del preu del peix a la llotja. També que la Unió Europea va estimar que hi havia massa flota pescant als caladors i va atorgar una sèrie de subvencions pels qui suprimiren embarcacions velles. I en aquests anys, la flota s’ha fet vella i els amos que estaven en edat de jubilacio o ben a prop, han demanat la subvenció, han desballestat la barca i l’han enfonsada perquè faça d’escull artificial. Els qui han continuat han hagut de renovar la barca o comprar els papers d’una de vella per a poder fer-ne una de nova, però sempre sense augmentar el cavallatge de la flota ja amarrada al port.

En l’actualitat, com a conseqüència de la crisi, molta de la gent que va deixar el món de la pesca, o també jòvens que no troben treball, volen aconseguir feina a la mar, però o no n’hi ha o no estan preparats per manca de certificacions o titulacions per poder embarcar-se: competència marítima, primers auxilis,…

El que és important per mi i vull remarcar-ho especialment és que a pesar de les pujades i baixades econòmiques, hem sigut capaços de mantindre els nostres arrels mariners i no li hem donat l’esquena a un món, el de la pesca, que ha fet que el Grau s’engrandira i fóra capaç d’acollir col·lectius diversos que han viscut en bona harmonia.

Mirem la mar, obrim els braços i recordem sempre el que hem sigut, som i volem ser: un poble mariner!

47

Fusteret..., que li ho diré a ton pare!

M.ª À ngels P ons F erran A parisi El temps s’enfuig de les mans com una coloma espantada i tendra Francesc Mezquita Broch «Temps fa temps», 2017

EL PRESENT A Castelló hi ha dos cines, o millor dues colònies de sales de cine, o cinebellers que comparteixen accessos, serveis i personal mentre projecten diferents pel·lícules al mateix temps. Un dels cinebellers està a la quadra la Salera i l’altra al Port. La vintena de sales de projecció que sumen entre els dos són ben impersonals però això sí, són molt còmodes, tenen imatge digital d’alta definició, so digital dolby estero surround i cap aposentador, de manera que si arribes amb la pel·lícula començada, pots trobar les localitats anant a les palpentes o emprar la llum del mòbil (beneït invent, que val per a tot, fins i tot pots parlar per telèfon!) En tot cas, t’estalvies la propina que tot fa casa!

Un dia de cine qualsevol

Agafes el cotxe fas 4 quilòmetres. Aparques més o menys lluny. Vas a les taquilles. Mires l’horari de projecció: 15:45 / 17:20 / 19:25 / 21:35 / 23:15 i 1:10. Consultes el rellotge. Per a les 17:20 és tard. Per a les 19:25 és prompte. Treus entrades per a les 19:25. Pagues 8 € de cadascuna. Vas a un bar. Prens un cafè.

COLLA REBOMBORI. M.ª ÀNGELS PONS / FERRAN APARISI

Mires el rellotge, 19:15. Fas la cua d’entrada. Compres una bossa de mongetes, 5 €, un refresc 3 €. Entres a la sala.

Busques les butaques. Les trobes, per fi. Apaguen els llums. Projecten la pel·lícula. Encenen els llums. Eixes de la sala. Busques el cotxe. «No sabia que estava tant lluny!» L’agafes i cap a casa. Ja està. Pel·lícula vista!

Però, i el no-do?

EL PASSAT A Castelló hi havien, segons èpoques, al voltant d’una desena de cines. Alguns d’ells reberen diferents noms al llarg del anys. Hi havia cines d’estrena, de reestrena i de sessió continua: no-do i dues o tres pel·lícules que es repetien una rere l’altra. Però tots ells tenien taquillera, porter, aposentador, operador de càmera i variades categories de localitats amb diferents preus i comoditats. Si arribaves amb la pel·lícula començada, perquè se t’havia fet tard o no volies veure el no-do (eixe pantà l’han inaugurat cinc vegades!), l’aposentador et conduïa amablement a les localitats i després dissimuladament parava la mà per a rebre la propina. Si no li’n donaves, et podia xafar el final de la pel·lícula tot dient-te: «L’assassí és el xofer!»

Fa 40 anys. Un dia de cine qualsevol Aquesta història o alguna pareguda es donava molts caps de setmana, allà pels finals del anys 60 i principis dels 70 del segle passat. Què difícil era entrar a les pel·lícules «Autorizado mayores 18 años»!

Cine Avenida. Vesprada de dissabte. Els quatre amics davant la taquilla. Programació que promet ser interessant: — Vinga va! Treu les entrades!

— Que no! Que no ens deixaran entrar!

— Q ue sí! Que m’han dit que eixe porter deixa entrar a tots. Tu has d’entrar decidit.

Sense mirar-lo. Ja veuràs com entrem!

A la taquillera: — Done’m quatre entrades a general Mirada condescendent de la taquillera. Ens dóna les entrades. Anem a la porta. Fem cua.

Mirada inquisitiva del porter.

— Quants anys teniu?

— Divuit, acabats de fer.

— Ensenyeu-me els carnets.

MIRAR CASTELLÓ. FUSTERET..., QUE LI HO DIRÉ A TON PARE!

— Jo és que no el porte, me l’he deixat a casa — Puix ves a casa i porta’l — És que visc al Grau — Puix vés al Grau!

— Però faré tard a la pel·lícula i ...

— Fuig, aparta’t. Següent!

— Ja t’ho deia! No ens deixaran entrar! No ens deixaran entrar!

— I ara què fem?

Tornem a la cua de la taquilla.

— Vol entrades? Se’ns ha fet tard i hem de tornar a casa.

— Vol entrades?

Fa cinquanta anys. Un dia de cine qualsevol Les dos i mitja. M’he acabat la taronja ràpidament, en dos mossos!

— Mare done’m diners, que faig tard.

— Però si encara falta mitja hora!

Agafe les tres pessetes. Corre amb les cames tocant-me el cul. Merda! M’ha guanyat Pedrito.

— Sóc el primer! Sóc el primer!

— El diumenge que ve et guanyaré jo! Ja ho veuràs!

Aquesta història o alguna semblant es donava tots els diumenges allà pels anys 60 del passat segle.Tots els amics del carrer de Pescadors i de Gumbau anàvem al cine San Pablo a la sessió de les tres. Tots volíem ser els primer en arribar a la taquilla abans que l’obriren. Tots volíem treure la primera entrada. Tots volíem ser els primers en entrar al cine.

Una vegada dins teníem dues opcions. Si les pel·lícules ens pareixien molt interessants o mataven molts indis, séiem, la mitja dotzena d’amics, en la zona central de la primera fila de butaques, davant mateix del piano vertical.

I no ens perdíem detall per tal de poder jugar al carrer en acabar la sessió.

Si, pel contrari la programació era avorrida o de poca acció, esperàvem desficiosos i parlant que feren el descans entre les dues pel·lícules. Aleshores anaven al quartet que hi havia a la dreta de la pantalla i ens compràvem una bossa de panís torrat o una de pipes Monfort i una «llimonà», d’un quart de litre, de Rosa Noviembre.

49

COLLA REBOMBORI. M.ª ÀNGELS PONS / FERRAN APARISI

PUBLICITAT

Una vegada ben assortits, anàvem a l’última fila del patí de butaques (les localitats no estaven numerades) i quan començava la pel·lícula ens ho menjàvem i bevíem. Ara ja podíem fer el concurs. Consistia en veure qui feia redolar la botella més lluny. Havies de mirar que no hi hagueren molts peus en eixa línia de butaques i llençarla. El moment ideal era el silenci de la sala quan venia l’escena del bes, tots esperant que no estiguera censurat.

Aleshores el soroll del vidre redolant sobre les rajoles hidràuliques era realment interessant i, més encara, si en llençàvem quatre o cinc botelles al mateix temps. A l’instant veíem la llum de la llanterna de l’aposentador que em deia: «Fusteret, recollons, que li ho diré a ton pare!».

Taüts d’ocasió, km 0 i gerència. ✚ Caixes amb pocs morts, revisades i en perfecte estat. ✚ Garantia 2 segles, si no resta satisfet li’l canviem i el tornem a soterrar. ✚ Ampli catàleg de marques i models! ✚ Preus per a tots/es els finats!

Vinga i comprove-ho. I recorde: la pela és la pela!

Camí de l’Hades s/n, Castelló. (davant del magatzem de Caront)

www.lapelaeslapela@hades.com

51

De terra, la que càpia a l’ull E liseu A rtola

i del

C ampo

Moltes vegades he manifestat la meua condició d’urbanita, nascut i criat al centre de Castelló. Els meus vincles amb l’horta es redueixen a ben poca cosa: un refrany que de menudet vaig escoltar en el meu entorn familiar: «De terra, la que càpia a l’ull». De tota manera, sempre m’ha cridat l’atenció el fet de soterrar uns pinyols i saber que amb el temps apareixerà tot un ventall de vegetals, que amb un poc d’imaginació culinària, deleitarà els nostres intints gastronòmics.

Aquesta curiositat que, com jo, hauran tingut tantes persones no sempre amb tradició de famílies llauradores, sumada a tot el seguit d’avantatges que comporta el cultiu ecològic, l’alimentació saludable, etc., han contribuït a bastament a la proliferació dels horts urbans al llarg de pobles i ciutats i al seu èxit.

Ja fa temps que havia sentit parlar del concepte d’horts urbans, però sempre situats en un entorn familiar dins de la llar, és a dir, en un racó del jardí o aprofitant un buit de la terrassa o de la balconada, on el cultiu dels diferents productes es realitza en testos, taules de cultiu, o reciclant recipients amb capacitat suficient per a albergar la terra on han de créixer les hortalisses.

L’altra opció d’aquest tipus d’horts són aquells espais agrícoles vinculats als nuclis urbans, on la producció, associada a l’autoconsum, es combina amb finalitats socials, lúdiques i ambientals aconseguint una millor sostenibilitat de l’entorn.

Ara farà tres anys, coincidint amb l’acabament de les meues obligacions laborals, vaig tindre l’oportunitat d’optar a una parcel·la dels horts urbans que als darrers anys s’han instaurat a Castelló, aprofitant la cessió que l’Ajuntament ha fet, a les associacions de veïns de la gestió d’alguns terrenys situats en diferents districtes de la ciutat per crear un espai de cultiu i un ambient sostenible dintre del nucli urbà castellonenc.

Segons el meus comptes, un total de 313 parcel·les, conformen en l’actualitat l’oferta d’horts urbans a Castelló, a través de sis solars distribuïts per tot el municipi.

Al febrer de 2014 es va inaugurar el primer d’aquests recintes en el districte Nord de la ciutat, en un solar situat al carrer de Juan Herrera, entre les zones del Primer i del Segon Molí. Són les associacions de veïns d’aquests barris, les encarregades de la seua gestió. Amb una extensió aproximada de 3085 m², s’han habilitat 72 parcel·les d’uns 30 m² cadascuna.

COLLA REBOMBORI. ELISEU ARTOLA I DEL CAMPO

Al carrer de Vicente Blasco Ibáñez, a esquena de la seu del Patronat Municipal d’Esports, se situa el segon hort que es va posar en funcionament ben poc després, l’abril de 2014. Forma part del programa d’horts urbans per a majors Perot de Granyana de l’Ajuntament de Castelló i té una superfície d’uns 2700 m² dividits en 48 parcel·les de 40 m² aproximadament.

En el grup Sant Llorenç, al districte Oest de la ciutat, s’ha habilitat un altre terreny de cultiu, on l’associació de veïns del barri gestiona 27 places situades en un solar de 3800 m². Va entrar en funcionament aquell mateix any de 2014, el mes de juliol. En l’actualitat, aquest hort no es troba Hort urbà del Primer Molí en producció.

El districte Marítim del Grau també disfruta d’una superfície urbana cultivable. Així, a l’abril de 2015, es van disposar en el carrer de Triana, al costat del camí del Serradal, un total de 3120 m² que alberguen 50 horts.

Posteriorment, al carrer de Ferran el Catòlic, al costat del Centre de Salut, i cobrint les necessitats dels districtes Centre i Est, es van habilitar 78 parcel·les que ocupen un terreny d’uns 3300 m².

Els últims horts urbans establits a Castelló han sigut en el districte Sud de la ciutat. Distribuïts en un terreny de 3800 m2, trobem 38 parcel·les situades al carrer d’Onda, al costat del maset Blau i alberga també una zona d’esplai caní.

ZONA

DISTRICTE

CARRER

Polígon Rafalafena

Nord

Vte. Blasco Ibáñez

Grau de Cs

Marítim

Triana/Camí del Serradal

Primer i Segon Molí

Grup Sant Llorenç Fadrell

Gran Vía

Nord

Oest

Centre-Est Sud

Joan Herrera

Carretera de Ribesalbes Ferran el Catòlic

Onda(maset Blau)

EXTENSIÓ

PARCEL·LES

2700 m²

48

3085 m² 3800 m² 3120 m² 3300 m² 3800 m²

72 27 50 78 38

És indubtable el gran èxit que els horts urbans ecològics han aconseguit en la nostra ciutat. La prova fefaent és que la demanda ha superat en molt a l’oferta proposada, per la qual cosa s’ha tingut en compte per a l’adjudicació de les parcel·les, entre altres, el criteri de donar preferència a aturats, jubilats i pensionistes.

MIRAR CASTELLÓ. DE TERRA, LA QUE CÀPIA A L’ULL

Amb tot açò s’intenta crear un espai multifuncional on l’activitat productiva dirigida a l’autoconsum, coexisteix amb l’activitat social de participació activa dels ciutadans usuaris, promovent les bones pràctiques d’agricultura ecològica basada en pautes de sostenibilitat ambiental.

Per la qual cosa s’han establert unes normes d’utilització que els usuaris han de respectar, per al seu correcte funcionament: 1) M antenir els horts nets i en perfecte estat de conservació, respectant les estaques i cordes que delimiten les parcel·les.

2) Aplicar criteris d’agricultura ecològica per al cultiu de la terra, preparant el terreny mitjançant l’esbrossat, llaurat, adobat, sembra, plantació, control de plagues, ...

3) No utilitzar productes fitosanitaris artificials ni fertilitzants o abonaments químics. Sempre s’utilitzarà adob d’origen natural o orgànic.

4) No realitzar la crema de restolls o de qualsevol altre residu.

5) Q ueda prohibida la venda dels productes obtinguts en el cultiu, així com l’arrendament de les parcel·les.

6) S’estableix un horari per al desenvolupament de l’activitat agrícola, normalment comprès entre les 7 i les 22h procurant en tot moment evitar molèsties als veïns.

Per a un neòfit en la matèria com jo, que en la vida ha plantat res en un test i si ho ha fet s’ha mustiat d’avorriment, trobar-se amb un tros de terra, per menut que siga, suposa un repte i alhora un problema.

Primera pregunta: per on comence? No fa falta cavil·lar massa. Vaig decidir netejar i treballar la parcel·la abans de plantar res. Així que, mà d’aixada i en una horeta fet, vaig pensar. Comence per una cantonada i al tercer colp d’aixada note una sacsejada seca i un tremolor que em puja pels braços i m’arriba al dit gros del peu. Sorpresa, una pedra dura i gran com el meu cap i assegure que no Hort urbà del carrer d’Onda és menut.

La qüestió és que d’aqueix trosset de terra van començar a aflorar tot tipus de pedres i de totes les grandàries; de xicotetes com a pilotes de tennis fins a les que eren com a pilotes de futbol. Quasi, quasi com per a fer un ribàs.

A partir d’aqueix moment, mai m’he marcat un objectiu en el temps per a fer una tasca en l’hort. No he tornat a dir demà faré açò i passat faré l’altre. Vas amb una idea i sempre apareixen dues o tres faenes que t’impedeixen acabar el treball que, en un principi, tenies programat.

53

COLLA REBOMBORI. ELISEU ARTOLA I DEL CAMPO

A la setmana següent ja estava tot preparat per a començar a plantar, quan de sobte un veí d’hort em pregunta: Quin tipus de fem vas a tirar? Una vegada més, em remet al paràgraf anterior.

Ves a cercar fem, després l’escampes pel terreny i finalment el barreges amb la terra a colp d’aixada. Açò sí, ara sense pedres pel mig.

Ara sí, per fi ha arribat el moment d’omplir aquell tros de terra de brots i plantons d’hortalisses que en pocs mesos donarien els seus fruits. Però de sobte un dubte em ve al cap i amb ell una segona pregunta: i ara què puc plantar? Perquè dins de la meua ignorància era sabedor que a cada època de l’any li correspon uns cultius determinats. Un problema, tres solucions: Hort urbà del Primer i Segon Molí mirar, escoltar i preguntar; aleshores vaig recordar un comentari que un parell de dies abans va fer un company de fatiga. «Jo m’arrime al mercat del dilluns o a la Cooperativa i del que tinguen, plante. Segur que és el que toca». Tan fàcil com açò. Ara, a plantar i a esperar.

Almenys, açò és el que pensava perquè sembla ser que no es tracta d’una espera contemplativa. Quan les plantes han adquirit una grandària determinada requereixen un continuat procés d’observació, de neteja i eliminació de branques sobrants, així com de vegades, desullar els brots sobrants que impedisquen el correcte desenvolupament dels fruits.

Pel que fa a la plantada, també té el seu allò i el que hauria de ser un simple acte d’enterrar unes llavors o transplantar unes mates, es converteix en un cúmul de possibilitats en funció de les fases de la lluna. Per a açò, en lluna nova, per a l’altre, en lluna vella, que si creixent, que si minvant; encara que per a no equivocar-se, preferisc el sistema d’un amic que diu: «Doncs jo sempre plante de dia». És evident que la tradició hortícola forma part de la cultura popular, com a forma de vida i d’idiosincràsia de cada lloc i que un dels mitjans de transmissió oral d’aquesta cultura popular sempre han sigut les dites i refranys.

Hi ha molts i variats, referits a estacions d’any, als mesos, al santoral…, i com no, als diferents cultius, que a cada moment cal plantar, sembrar o arreplegar.

Així, d’entre una infinitat de dites, servisquen com a mostra aquestes poques que m’han semblat curioses: - Al juliol planta la col.

- Per tenir bona col, planta-la pel juliol.

- Dijous sant, carabasses a plantar.

- El millor favar, el que es planta pel Pilar.

- Quan l’any s’acaba, planta la fava.

- Quan Santa Cecília veges arribar, planta el favar.

- Si faves vols menjar, per l’hivern les has de plantar.

55

MIRAR CASTELLÓ. DE TERRA, LA QUE CÀPIA A L’ULL

- Si vols bon aller, planta’l pel febrer.

- Si vols all coent, planta’l per l’advent; si el vols bo i fi, sembra’l per Sant Martí.

- Per menjar pésols, planta’n tots els mesos.

- Si no vols menjar sopes tot l’estiu, sembra pésols per l’abril.

- Qui planta espinacs a juliol, en menjarà quan vol.

- Per abril, arranca un card i en naixeran mil.

- Val més hort que jardí i pollastre que teuladí.

- Maig arribat, un jardí a cada prat.

- Quan canta el rossinyol, planta el fesol.

- Si vols cebes grosses, planta-les en quart creixent.

- Plantar en lluna creixent i sembrar en lluna minvant.

PUBLICITAT

De segur són consells que, recollits al llarg del temps, han acumulat tot un conjunt de pràctiques i de coneixements que reflecteixen la saviesa del poble. A plantar bona cosa, bona collita i bon profit!

Si en vida has volgut ser original, diferent, únic, amb personalitat. Per què t’has de conformar amb un taüt típic i avorrit?

Personalitza’l, dissenya’l al seu gust! Sigues el més original del cementeri!

TUNNING! No ho dubtes, TAÜT . da Satisfacció assegura , si no estàs satisfet r provar-lo Tens quinze dies pe m els diners! pots vindre i te torne

❖ Taüt anatòmic, d’una o dues places. ❖ Llums leds de diversos colors. ❖ Exterior metal·litzat. ❖ Tapisseria de pell. Pots escollir de quin animal, fins i tot del teu veí. ❖ Vidres tintats. ❖ Lector de CD, USB, mp3, equalitzador digital, 500w per canal. Que es foten els dels nínxols del costat! ❖ Ampli catàleg en www.tauttunningcastello.es TAÜTTUNNING Carrer Garroferal de Mut, s/n 12006 Castelló.

Contacte amb nosaltres al Tel. 999.999.999 o tauttunningcastello@horteramail.com

57

Fossars a Castelló M iquel G ómez i G arcés

Als cementeris podem llegir l’evolució demogràfica, les malalties i epidèmies, els conflictes militars, polítics i socials, les normes higienistes de cada moment. En definitiva, la història de cada poble queda registrada d’alguna manera als seus fossars i per això cal conservar-los i mantenir-los o, si més no, recordar-los i explicar-los. En ells es mostren els models urbanístics que s’han succeït, la manera en què les viles han crescut, les tècniques constructives que s’han fet servir...

L’amiga Pili Pons va publicar al llibre de la colla de 1999 un text titulat «Com vivien i de què morien els nostres avantpassats», on descrivia la manera de viure i el seu traspàs als segles xviii i xix, amb les malalties i penúries que els van portar directes als fossars i cementeris de la vila. Dels que han existit a Castelló en parlem en aquest text, que és el resum d’un treball més ample, pendent, segons diuen, de publicar.

UNA PASSEJADA A VISTA DE DRON La vila de Castelló –ciutat des de la divisió de l’Estat en provincias– ha tingut, a més dels dos cementeris que hi ha a l’abast (el de Sant Josep i el Nou Cementeri) molts altres espais per soterrar els nostres avantpassats. Encara hi ha memòria del cementeri del Calvari que s’ubicava on hi ha l’estrafolari edifici de la Pèrgola, i de vegades es comenta l’existència d’un altre fossar al centre neuràlgic de la vila, a tocar de l’ajuntament de la ciutat. N’hi ha hagut molts més encara, però. Hi ha documentats assentaments amb necròpolis, fossars o cementeris a diversos indrets del terme municipal:

Cementeri cristià a Sant Jaume de Fadrell

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

– Jaciments arqueològics a Fadrell a la zona de l’aparcament amb enterraments islàmics a més del cementiri cristià al tancat que es pot visitar (amb esteles funeràries) – A la Joquera, al costat del Castellet d’En Nadal es van trobar unes covetes sepulcrals de l’Eneolític (F. Esteve, 1992) on ja no hi queda res.

– La necròpolis islàmica de Lledó a sota de l’actual edifici de l’Asil.

– La necròpolis ibèrica del camí de Vinamargo en el llit actual del barranc de Fraga (unes urnes d’incineració que s’extragueren en el procés d’obra) – Els enterraments ibers i medieval al peus de la Magdalena.

– La necròpolis (probablement romana) a la Senda de la Palla a l’alçada del pas de l’autopista.

– A les Illes Columbretes hi ha les restes d’un petit cementeri emprat pels faroners, fins que en automatitzar el far, l’abandonen l’any 1975.

També dins de la vila s’han documentat, en excavacions arqueològiques i en arxius, diversitat d’enterraments, com: – Les troballes àrabs amb esquelets i despulles al subsòl del cinema Avenida (on F. Esteve situa l’alqueria de Benarabe) – Els apareguts al voltant de l’església Major i a la seua cripta.

– El fossar cristià al centre de la vila.

– El jueu als afores, al nord de la vila i fora murs.

– El musulmà, a tocar del carrer de la Moreria.

– El cementeri de Sant Roc al carrer del seu nom.

– El cementeri del Calvari, a l’espai que ocupa la Pèrgola del parc de Ribalta.

– El cementeri de Sant Josep (en passar el Riu Sec) – I, darrerament, el Nou Cementeri (al Camí de l’Enramada) Del conjunt de recintes mortuoris descrits, sols els dos últims estan en ús. El de Sant Josep necessita d’una acurada refeta constructiva que done valor al conjunt del cementeri, molt abandonat els darrers vint anys. Es troba saturat i ha entrat ja en una fase en què predominen més les visites que no els soterraments; el que obliga a rehabilitar el conjunt fonamentalment amb mires històriques i socials i bona cura que li pertocarà d’ara endavant.

Aquest recinte, necessàriament, ha de passar a tindre un altre ús enfocat com un parc ciutadà i no de fossar o necròpoli exclusivament. Així la proposta de futur del cementeri s’ha de dirigir a altres finalitats entre les que cal citar les passejades i les visites guiades de caràcter històric i social.

MIRAR CASTELLÓ. FOSSARS A CASTELLÓ

Cementeri de Sant Josep de Castelló

EL FOSSAR DE LA PLAÇA MAJOR El fossar de la vila des de la seua fundació estava ubicat a la plaça Major (que fins el segle xvi va tenir poca importància) on es donava terra a la població, juntament amb els soterraments als convents,1 i a dins i fora de l’església,2 fins que va ser suprimit en acompliment de les Reals Cèdules de Carles III (1787) i traslladat al cementeri del Calvari (1804). Tot i que no es va aixecar cap tàpia que el tancara fins 1421,3 el fossar va tenir entrades canviants segons l’època: un accés directe per la plaça quan encara no el limitava una tanca, i més endavant, amb les successives ampliacions,4 pel carrer del «forn chic» ara passatge de José García, i en altra ocasió per la plaça Major, quan es va fer el nou ajuntament (1689-1716), per on avui s’accedeix a la placeta del mercadet 1. El 1298 el clero parroquial convenia amb els agostins sobre enterraments al seu cementeri, situat fora vila.

2. En 1479 Guillem Capcir promet entregar 25 lliures a l'església parroquial a canvi del seu soterrament allí dins. El 1781 el bisbe Climent fou enterrat dins del cor de Santa Maria.

3. Se li paga a «... Pere Barta e Martí de la Viuda e an Gº Giner que tapiaren en lo dit fossar...». 10 maig 1421. Llibre d'Albarans 4. Es mana la entrega d'uns diners que es deuen «...a les persones vehins de la vila per causa de les cases e corrals quels són stats preses per la vila per a obs del fossar que sien pagades...». 10 maig 1421. Llibre d'Albarans

59

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

que era el lloc del cementeri. Traslladat el fossar als afores, l’espai a la plaça Major se li va oferir a Domingo Bayer, propietari d’una casa al carrer d’Enmig, que el va convertir en jardí. Mai ha tingut el fossar cap placa commemorativa del que allí hi havia.

FOSSARS DE JUEUS I DE LA MORERIA Fundada la vila per Jaume I, Castelló sempre va separar el lloc on soterrar els seus veïns segons la seua creença religiosa de manera tal que es comença amb un cementeri únic cristià –el primitiu fossar dins la muralla–, al què se li van afegint els fossars per a jueus i moros, tal com van arribant colons i mà d’obra diversos.

1. El fossar dels jueus Des de la seua arribada a Castelló els jueus van estar obligats a instal·lar-se apartats dels cristians. En 13205 Jaume II havia donat permís als jueus que vivien a a vila per poder comprar un terreny destinat a cementeri que «... estaba situado fuera de los muros de la villa, en la confluencia de los caminos de la terra dels Cànters –actual camí dels Mestrets– y de la Penyeta Roja, cerca del Pla d’En Rúvio, en las inmediaciones de la actual plaza de Clavé» ( J. Sánchez, 2002, citant Balbás) Un altre historiador situa la jueria entre els carrers del Batle, del Forn d’en Reus, de l’Empedrat i de l’Estudi; la sinagoga, al carreró de Gràcia; el fossar dels Jueus, extramurs, prop de la plaça de Sant Lluís –ara del Descarregador o de Clavé–, del què aporta un croquis explicatiu (R. Magdalena (1992).

També E. Perales (1906) en fer referència als jueus de la vila ens situa al lloc del seu fossar al dir que «...aunque la existencia histórica de la Judería de Castellón databa de Jaime II, en días de Doña Leonor de Castilla, (...) los judíos castellonenses (...) radicaban con estabilidad en dicha villa, ocupando la que hoy es calle de Caballeros –al nord– é inmediatas, haciendo vida aparte, con su cementerio y sinagoga».

El fossar de la jueria va quedar clausurat al decretar-se la seua expulsió el 1492 i posar a la venda les seues propietats. Hi ha només referències escrites, sense que s’haja localitzat cap troballa construïda ni arqueològica.

2. El fossar de la moreria El 1432 hi ha moriscs com a propietaris forasters i en 1439 intenten establir-los pel carrer de Vinamargo (V. Traver. 1959), però sense quallar aquest repoblament ( J. Sánchez. 1982) El 1462 ja n’eren setze els aveïnats per sant Nicolau, prolongació del carrer Amunt, arribant posteriorment 67 moriscs procedents de Borriol que disposaven de propietats al terme municipal, tots ells instal·lats en la que s’anomenarà la moreria.

L’any 1588 en la escriptura de venda d’uns terrenys es diu que estaven a tocar amb el camí del «...fosar dels 5. En aquesta data la muralla tancava pel barranc del Canyaret, i la darrera ampliació de la muralla al nord de la vila es fa l'any 1386.

MIRAR CASTELLÓ. FOSSARS A CASTELLÓ

juheus y ab lo fosar dels moros...». Però la seua ubicació exacta la dóna el llibre de 1721 al citar-lo adjudicat a l’«ofisi de Peraires un pati antigament era lo fosar dels moros, parròquia de San Nicolau...», localitzat al carrer de la Moreria, anomenat també «trinquet dels bolos».

Aquest fossar es trobava ubicat entre el carrer d’aquest nom i la plaça de Clavé i va desaparéixer, en vendre el seu recinte, després de l’expulsió dels moriscs l’any 1606.

EL CEMENTERI DE SANT ROC O DELS EMPESTATS Situat al Pla de Sant Roc –ara plaça de Teodoro Izquierdo–, al final del carrer d’aquest nom a l’encreuament amb el camí de la Plana, va estar un cementeri provisional emprat només per reduir l’efecte i contagi d’unes pestes ocorregudes entre els anys 1647 i 1648; anys després, els castellonencs tornarien a saber de l’existència del cementeri per avatars i excavacions diverses, malgrat el seu oblit un cop clausurat.

L’any 1647 només hi ha el fossar de la plaça de la vila –el jueu i el de la moreria estaven eliminats–, a tocar de l’actual ajuntament. En sorgir i propagar-se unes pestes en aquell any, el Consell va creure necessari desplaçar els malalts fora de la vila fent un hospital, de La Casa Blanca, en un espai situat al final del carrer de Sant Roc, poc abans del Riu Sec. Quan va començar a incrementar-se el nombre de morts per la pesta, el Consell considerà oportú fer un cementeri pels empestats i el va construir al costat d’aquest hospital provisional. En acabar-se la pesta i no tenir-hi cap més mort, el cementeri es va clausurar i el fossar de la vila es continuà emprant.

El número és el cementeri del Calvari. Plànol topogràfic de l’entrada de la vila de Castelló, per la part de barcelona, des del riu Sec fins al Forn del Pla (1816)

61

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

J. A. Balbás (edició de 1892), comenta que «el cementerio de la villa se hallaba situado en la plaza mayor, que hoy se llama de la Constitución, y fué una excelente medida construir otro fuera de la villa junto a la Casa Blanca para los que muriesen del mal de contagio. El nuevo cementerio se bendijo el dia 2 de Julio –de 1648–, a l’acta de benedicció es diu que «... lo reverent Mosen Joan Molner, prevere, Vicari temporal de la iglesia Parroquial, acçedí personalment a la Casa Blanca que està en el Pla de dita vila y haventse posat una creu gran de fusta en lo primer apartiment de dita Casa Blanca entrant per la porta principal que ix al camí, después de haver dit les lletanies y altres oracions, segons ordinacions de la Santa Mare Iglesia, benei dit puesto y foçar...», concloent que, «con esto queda resuelto un punto oscuro que no tenia explicación satisfactoria. El Cementerio de la villa estaba en la Plaza Vieja, y después se trasladó al Calvario, donde está hoy el paseo de Ribalta. ¿Qué cementerio pues, era ese de San Roque del Plá, del que, al construir la bateria de Parthenope durante la guerra civil de los 7 años (1833-1840), se llevaron gran número de carretadas de huesos al Cementerio Nuevo?. Ya no cabe dudarlo, era el cementerio de los apestados de 1648.»

José Prades (2013), enginyer municipal recentment traspassat, comentava que a l’avinguda de Barcelona per obres de soterrament de la via del tren, aparegueren ossos humans en el subsòl d’una finca i en preguntar-li el cap de policia sobre la possible procedència de les restes, va informar que allí s’havien traslladat terres procedents de l’excavació efectuada al lloc de l’antiga Sequiota (plaça de Teodoro Izquierdo) on segles abans havia estat un cementeri.

El plànol de l’any 1816 que s’adjunta, confirma la ubicació del cementeri en el qual hi ha dibuixat i descrit, en el núm. 28, el nom de l’ermita de Sant Roc i del seu cementeri. Situant així, amb tota mena de detalls, el cementeri de Sant Roc (V. Gimeno, 1984).

EL CEMENTERI DEL CALVARI El fossar de la vila a la plaça Major, a finals del segle xviii, ja no disposava de les condicions adequades.

L’estat de ruïna i abandonament va fer pensar al Consell que calia un nou cementeri; a més, l’any 1787, durant el regnat de Carles III es redactaren unes Reials Cèdules que ordenaven la supressió dels cementeris parroquials i la construcció de nous recintes funeraris fora dels nuclis urbans ( J. L. Santonja, 1998-99); l’increment de la població obligà finalment l’ajuntament a encarregar el projecte d’un cementeri fora de la vila a l’arquitecte Vicente Gascó, veí de València; la distància que hi havia entre les darreres cases i el recinte mortuori era de 400 passes, i des de l’església Major de 950 passes, en previsió d’un nou creixement de la població. Es va fer a la banda oest de la vila i més enllà del Ravalet darrere de l’ermita del Calvari, d’on va prendre el nom, justament on ara hi ha la Pèrgola.

Les obres van començar el 17 d’octubre de 1803, i s’acabaren el 31 de gener de 1804. Es van fer a càrrec de l’església parroquial, que era l’encarregada dels enterraments i de la seua custòdia. Va estar inaugurat el 28 d’abril de 1805 i el primer soterrament fou el de la viuda M. F. Ferrara. Aquest recinte mortuori es va dir nou cementeri, com ha passat sempre després amb els successius cementeris.

63

MIRAR CASTELLÓ. FOSSARS A CASTELLÓ

8

11

2 3 6

4 10

Dibuix del cementeri del Calvari: 2) Camí; 3) Ferrocarril; 4) Cementeri vell (del Calvari); 6) Camí Vell; 8) Camí del cementeri nou; 10) Carretera de Morella; 11) camí rural.

Autor: Manuel Peña, 4 de juny de 1864

A l’arxiu de la càtedra d’Agrimensura de l’I. F. Ribalta, Francesc Mezquita (2013), ha localitzat diversos plànols, entre els que hi ha el d’aquest cementeri, dibuixat l’any 1865, quan ja existeix el ferrocarril, i s’indica que hi ha un «camino del cementerio nuevo», és a dir, que a l’altra vora del riu Sec ja estava construït i en ús el de Sant Josep.

El 2013 J. Tirado (arquitecte municipal jubilat) ens va indicar que a l’est de la porta de la Pèrgola, a la seua esquerra, hi havia l’ossari del cementeri, cosa que recordava de les obres d’aquest edifici. Al maig de 2014, vam trobar la placa de formigó que cobreix el brocal de l’ossari; allí hi ha un gran pou rectangular de murs arrebossats, amb restes de material de les obres de 1970 on suposadament per sota de la runa hi estarien els ossos de la seua fossa comuna –també de la de Sant Roc?–, però no s’ha comprovar la possibilitat. En aquest ossari hi ha probablement les restes de l’astrònom P. Mechain.6 6. L'astrònom francés Pierre Méchain va dirigir a l'última dècada del segle xviii expedicions científiques amb l'objectiu de mesurar l'arc del meridià i elaborar un nou patró de la longitud: el metre. En 1804 realitzava amidaments des del Desert de les Palmes, la mola d'Ares i els pics de la Serra d'Espadà, quan va contraure una febre groga i va morir en la casa del baró de la Pobla, a la plaça Cardona Vives. El cos de Méchain va ser embalsamat i soterrat en una doble caixa, de fusta i plom, per a ser traslladat a França. La Guerra del Francès ho va impedir i la seua tomba va ser profanada per extraure plom per a fabricar bales. Les restes de Méchain podrien haver quedat en la fossa original o en un ossari, ja que no consta que fóra traslladat al cementeri de Sant Josep.

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

No es té la certesa de si el cementeri del Calvari va quedar saturat, o si ho va provocar la propera construcció de la carretera de Morella que ocupava part del tancat, el fet és que en poc més de cinquanta anys, es va considerar la necessitat de fer-ne un de nou més gran i més allunyat de la ciutat.

Tancat el cementeri el 19 de novembre de 1868, el Consistori acordà construir el Passeig de Ribalta sense deixar cap senyal d’aquest fossar, però durant les obres de la nova Pèrgola (dècada de 1970), es trobaren unes despulles que es dipositaren a l’ossari que també s’hi localitzà. Durant les excavacions arqueològiques per les obres del Tram (2006) es van trobar esquelets d’aquest fossar, però no l’ossari ja què es desconeixien les dades anteriors. Sols queda la fossa comuna, i això hauria de ser suficient per deixar constància escrita del recinte i de la seua història.

CEMENTERI DE LES ILLES COLUMBRETES L’illa Grossa de les Columbretes fou habitada pels encarregats del manteniment del far i per les seues famílies mentre aquest va funcionar manualment entre 1855 i 1975. A l’illa s’hi va fer un xicotet espai tancat destinat a donar terra a la gent que allí va morir. El tancat del cementeri està situat a la banda sud de l’illa, just a l’altre extrem d’on està ubicat el far. Avui ja no soterren ningú. També s’han trobat altres despulles a diversos abrics rocallosos de l’illa, un d’ells almenys de més de 250 anys d’antiguitat (A. Fernández, 1995).

EL CEMENTERI DE SANT JOSEP En expropiar els terrenys del cementeri del Calvari per a la construcció de la carretera de Saragossa i reduir la seua superfície es van adquirir uns altres coneguts com el garroferal de Mut (que no «del mut») a l’oest del riu Sec. El cementeri de Sant Josep el projectà l’any 1860 l’arquitecte Vicente Salazar (F. Olucha, i A. Gascó, 2002) per poder tancar l’anterior, i se li va atorgar el nom popular de Cementeri Nou. Les obres foren acabades per l’arquitecte Manuel Montesinos (P. Mir, i P. Fuster, 2010). Estava format per un recinte quadrat creuat per dos eixos perpendiculars amb un peiró al centre, que li conferien quatre quadres amb soterraments al terra i amb panteons i mausoleus familiars de gent benestant a les vores, al costat de la tàpia. Al fons s’hi projecten dos blocs de nínxols de cinc fileres cadascun –els més antics del recinte que encara hi són–, amb una capella. A la porta d’accés es van construir dos edificis. Més endavant es va afegir el quadre civil fora del recinte per acollir als no catòlics, o rebutjats per l’església.7 7. Fins que no es fa el recinte civil, els no catòlics s'enterraven –es deixaven abandonats– a l'exterior del tancat a la zona oest.

MIRAR CASTELLÓ. FOSSARS A CASTELLÓ

La tradició no escrita deia que el primer soterrat del cementeri devia de ser un pobre de solemnitat i l’ajuntament va haver d’esperar uns dies a la seua inauguració fins que es va produir la defunció d’Antònia Llop el 12 de maig de 1861 (E. Molina) L’accés al cementeri va estar molts anys sense definir, ja que al no tenir pont per on creuar el riu, la comitiva fúnebre havia de baixar al seu llit a peu amb el taüt als muscles, cosa que donava peu a dites com: «no em faces això, que no vull creuar el riu d’esquena». Així,si havia riuada no hi havia soterrar, i calia esperar que baixara el nivell de les aigües.

A mesura que feia falta més espai, s’ampliava amb els terrenys confrontats. Així el primer recinte s’ocupà fins el final de la dècada de 1910 i s’amplià cap a l’oest amb unes construccions diverses de rajola roja cara-vista fins als anys 40 del segle xx. Acabada la guerra, el recinte s’amplià amb amb un altre estil i gust arquitectònic del règim, i així fins l’actualitat en què es troba saturat i descuidat.

Els dibuixos que del cementeri de Sant Josep hi ha a l’arxiu de la Càtedra d’Agrimensura de l’IFR (1865) grafien un recinte tancat i els accessos, s’indica que a la zona sud-est de l’entrada hi havia el «lugar donde se recoge el agua», que probablement es referia a escorrenties de les vingudes d’aigua del riu. En aquests plànols es veu la manca de pont per accedir-hi. El cementeri va estar durant cinquanta anys sense accés directe per la manca d’aquesta infraestructura i s’accedia en moments de pluja pel camí lateral al riu que connectava la porta del cementeri amb la carretera de Borriol, que sí disposava de pont per creuar el riu Sec. Cal destacar que es van traslladar despulles de gent soterrada al cementeri del Calvari les làpides dels quals es poden contemplar. Actualment es fan soterraments esporàdics considerant-se aquest darrer un fossar residual; tant és així, que el crematori s’ha eliminat.

EL CEMENTERI CIVIL La separació per motius religiosos dins el recinte de Sant Josep, sembla que va estar feta des del seu inici, ja que era l’església qui el regentava. Es va situar un espai per aquells castellonencs lliurepensadors que restaven fora dels preceptes catòlics i altres (no batejats, maçons, suïcides...) separats per la tàpia a l’oest, fora murs del cementeri; ja entrat el segle xx se’ls donava terra a l’actual tancat al nord-est, vora riu: el cementeri civil. A la darrera república, aquesta separació va tornar a suprimir-se, però amb l’arribada del franquisme, s’imposà de nou la separació i s’afegiren els morts i afusellats lleials a la república,8 que es van soterrar en fosses comunes. Amb l’arribada de la democràcia, de bell nou es tornà unir el cementeri civil al general obrint el mur que els separava; avui, finalment, és tot un únic cementeri amb la recuperació parcial de la seua memòria.

8. Nombroses execucions es realitzaren després de l'entrada de les tropes rebels franquistes a Castelló amb afusellaments a la presó i a la vora del Riu Sec, a pocs metres del cementeri, des d'on eren traslladats els cossos fins el quadre civil, on les víctimes eren col·locades en rases una junt a l'altra. Es dóna la xifra de 977 víctimes de les quals 885 foren afusellades, d’elles 529 foren sepultades en la part civil i 433 en el cementeri catòlic

65

COLLA REBOMBORI. MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

COLOFÓ: UNES RUTES GUIADES Una de les possibles maneres de posar en valor la història al cementeri de Sant Josep és l’organització d’una o diferents rutes pel seu interior –guiada o amb croquis en paper–, seria la millor opció per retrobar i conéixer el patrimoni social, històric, cultural i arquitectònic que representa el fossar més antic que tenim.

Al llarg de qualsevol recorregut que es faça pel vell cementeri de Sant Josep, es podran detectar amb claredat diverses qüestions: que les diferències entre rics i pobres continuen després de la mort i que són notables, que no sempre els panteons més vistosos són dels personatges més il·lustres però si de gent amb poder adquisitiu ben alt o d’estatus polític remarcable. Determinats mausoleus deixen constància de fets luctuosos importants de la vida a la ciutat (incendi d’un cine). Tot i això, el cementeri, malgrat ser el contenidor de fets íntims i familiars, ja forma part de la història col·lectiva de la vila.

67

MIRAR CASTELLÓ. FOSSARS A CASTELLÓ

EL NOU CEMENTERI L’ANY 2000 El darrer recinte mortuori construït també s’anomena el Nou Cementeri i es troba al camí de l’Enramada, amb un accés poc digne i deficient. És el cementeri que usa la ciutat, malgrat que al de Sant Josep encara es dóna terra però el crematori ara només funciona en el Nou Cementeri.

ALGUNES REFERÈNCIES

PUBLICITAT

Balbás, J. A.: «El libro de la provincia de Castellón», edició de 1984.

Fernádez, A. Quad. Preh. I Arq. Castelló 1995.

Esteve, F.: «De com degué nàixer i es va estructurar la vila de Castelló». Ateneo de Castellón, 1990.

Esteve, F.: «Una conversa amb el Dr. Esteve sobre la Magdalena i la seua rodona». Ateneo de Castellón, núm. 5, 1991-1992.

Gimeno, V.: «Del Castellón viejo», edició 1984.

Magdalena, J. R.: «Judíos castellonenses en la Baja Edad Media» Tomo I de la publicació «Historia de Castellón» Levante de Castellón, 1992.

Mir, P. i Fuster, P.: «Manuel Montesions Arlandiz. Arquitecto provincial y exponente del eclecticismo en Castellón». Ajuntament de Castelló, 2010.

Oliver, A.: «Excavación de la Cripta de la Virgen en la iglesia de Santa María de Castelló». Quad. Preh. Arq. Cast. 21,. Diputació de Castelló, 2000.

Olucha, F. i Gascó, A.: «Castelló segle xx. Paisatge d’una ciutat». Colla Rebombori, 2002.

Perales, E.: «Historia de Castellón y geografia de su provincia», Castelló, 1912.

Sánchez, J.: «Del portal de la fira al paseo de Morella». Castelló Festa Plena, 1993.

Santonja, J. L.: «La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la lucha contra la mortalidad en el antiguo régimen». Revista de Historia Moderna, núm. 17, 1998-99.

Traver, V.: «Antigüedades de Castellón». Castelló de la Plana, edició de 1959.

No recordà de preguntar-li la combinació de la caixa forta?

On estan les claus del cotxe? En quin calaix està el testament?

Qui era eixa morena o moreno que estava a l’enterrament i ningú no coneixia?

No cal patir! Pregunte-li-ho ara!

Àrea

Establiment trucada

Cost/min

Cel

20 ct.

2 ct.

Purgatori

15 ct.

1 ct.

Infern

2 ct

0 ct.

Ni se sap

5,2 €

2,17 €

Preus assequibles per a qualsevol hereu/eva (consulte taula de preus segons àrea)

I solucione còmodament el dubte.

Teleouija pot solucionar eficaç i ràpidament els seus problemes.

Més informació en: www:Teleouija.com O contacte amb nosaltres: teleouija@teleouija.com o al telèfon 666 666 666

69

De la culpa, el jurament, la temperança Hi ha ponts com hi ha deserts i ara a la meua terra els vents bufen des de passadissos confusos,

des de contrades estranyes, des de tossals ombrívols on regna la tempesta, la cadena, la condemna, la fúria i el més colpidor dels silencis.

Hi ha dreceres com hi ha cruïlles i ara a la meua ànima, dins mateix de la pàtria més inesborrable i ineludible, els vents porten vestigis i aladres i pentagrames des dels més profunds indrets del somni i la paraula.

Hi ha laberints com hi ha senderes i ara a la nostra terra els vents porten, des dels exilis més foscos de la carn,

des dels viaranys més inútils de l’oblit, herències i endreces, setges i fogueres, fronteres intangibles sota la runa

—o el guany o el combat o la vergonya— més estulta i més neguitosa i més amarga.

Som aquí per dir i véncer,

que ho sàpiguen, aquest nom irrevocable del vent i del neguit i de la ira.

M anel G arcia i G rau Del llibre «Mots sota sospita», part Segona, poema VI, Cossetània edicions, Valls, 1997

71

La prunera de l’alqueria La prunera de l’alqueria a finals de juny està mig buida, en realitat, sols queden les prunes més morades del cim.

El lladre de l’horta ha arribat abans que l’amo.

Possiblement, en posar-les al cistell amagades amb pàmpols de figuera, no ha recordat qui va esporgar les branques excessives abans que arribés l’hivern, qui es va alegrar amb la floració esplèndida, qui va anar a buscar i estendre l’adob de primavera, qui va patir al propi cos en silenci el vent, el fred de la tardor, les tempestes sobtades i va acceptar com un tribut a la natura els ocells famolencs aletejant com satèl·lits de l’arbre.

No va pensar en tantes peripècies i treballs, en l’íntima satisfacció de la collita.

Va prendre una decisió molt meditada i fora d’hora, d’amagat i furtiu, va triar aquella prunera que veia al passar en les saludables caminades pel terme.

I així van les coses.

F. M ezquita B roch

73

Cotxera A la cotxera de l’avi, com la llosa d’un albat, l’antiga capsa de sabates amb fulles mortes de morera porta escrites, nebuloses, les inicials del meu nom.

Sepulcre buit de cucs de seda, pels forats penetra encara la sentor inconfusible dels vells fertilitzants, el llambreig de la corbella, l’eclipse dels barrots de conilleres desnonades.

En anys no s’ha despenjat l’aixada, tampoc la seua ombra.

Als cims de l’heretat, abandonada com un gos al pòrtic de la cova, l’arcana obaga d’unes branques burxa encara poms d’olives com estrelles que serpergen, ensopides, al taüt immens de nits tancades.

A la cotxera, com maragdes, dos pinyols incandescents escopits fa vint tardors, impertèrrits s’assolellen, pengívols, en la viva teranyina d’un branquilló.

L’heretat, la cova, la cotxera, la capseta on tot s’acora.

Per les altes voltes de la fosca, cent anys llum de mi filant-se.

Pertany ja tota la seda a la gràcil destresa de les aranyes.

J osep P orcar A la cova de Queral, primavera de 2016 (inèdit)

75

S’acabà d’imprimir el llibre Mirar Castelló de la Colla Rebombori a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda el 21 de febrer de 2017, seixanta anys exactament després que es formalitzara al paranimf de la Universitat de Barcelona l’Assemblea Lliure d’Estudiants, reprimida fortament per la dictadura franquista per reivindicar una llibertat ben diferent de la que invoca la inscripció que fa més de tres quarts de segle –encara ara en temps de democràcia formal– es pot llegir a la placeta de l’Herba, a la vora de la porta que allí dóna entrada, a la cocatedral de Santa Maria.