Del pa, només les molles? Què vos passa, valencians? by Colla Rebombori

s ĂŠ m o n , a p l de es?

l l o m les vos passa,

QuĂ¨ encians? val

Edita i imprimeix: Gráficas Castañ Dipòsit Legal: CS-79-2019 ISBN: 978-84-09-08184-4 Ha dirigit aquesta edició: Associació Cultural Colla Rebombori www.collarebombori.cat

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart, Delfí Traver Portada, pintures i dibuixos: Manolo Alegre Correcció lingüística: Xavier Llombart

Fotografia: els seus autors

Textos de col·laboració: els seus autors Publicitat: Ferran Aparisi Maria Àngels Pons Disseny i maquetació: vetavisual.com

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

taula 9 Brancal

Josep Miquel Carceller

17 Aquell número 50 de Saó. Memòria de l’Estatut Josep Miquel Carceller

25 Avantprojecte d’Estatut del País Valencià Francesc Mezquita Broch

37 Vuit notes (personals) per a pensar Joan F. Mira 43 Estimar el país Francesc Mezquita Broch 45 Un País de sentit comú? Artur Aparici 53 Estat del benestar o estat per mantenir el benestar dels de dalt? Carles Mulet 61 Sobre la llibertat Francesc Mezquita Broch 63 Normalització lingüística? No, gràcies! Josep J. Conill 73 La literatura escrita durant els anys setanta i huitanta Ramón Córdoba

83 Les mans (Homenatge a Raimon) Francesc Mezquita Broch 85 Ha canviat la consciència ecològica? El parc límnico-terrestre de Castelló: la Basseta dels Peixets Ferran Aparisi 93 Canya al patriarcat Violeta Tena 105 Darrere d’unes cortinetes Susanna Lliberós 109 Refugi antiaeri Josep Porcar 111 Eastworld

Rosabel Gumbau González

117 Gramatge Ferran Archilés Cardona

s é m o n , a del p olles?

lesQumè vos passas,? valencia

BRANCAL

L’home que compta Josep Miq uel Car c el l er

Arriben les santantonades a molts dels nostres pobles i l’hivern mediterrani ensenya les urpes en forma de gebrades i de flocs de neu escadussers. Falten dos mesos, si fa no fa, perquè a Castelló, el rebombori i la xerinola inunden places i carrers i, com pertoca quan això passa, la rebomboriada lletraferida aprofita la convocatòria dels premis que la Generalitat Valenciana concedeix per a la promoció de l’ús del valencià als llibres de festes tan emblemàtiques com les Fogueres, les Falles o la Magdalena nostrada, per presentar-s’hi i tenir l’opció de reunir els diners suficients per poder així publicar el llibre de l’any vinent. Mentrimentres «Del pa, només les molles?», que és el títol del que serà el vint-i-seté de la nostra particular BBC (Biblioteca Bàsica Castellonenca) està ja en fase de disseny i de maquetació i l’home que ha continuat caminant, mirant i recordant, ja ha pogut llegir els textos que segueixen i veu arribada l’hora de començar aquest brancal que vol ser pròleg del llibre que fa vint-i-tres, si només comptem els que hem presentat als premis esmentats, des d’aquella Magdalena de 1997, quan vam començar la nostra relació amistosa amb impremtes del país. És aquesta la segona ocasió que fem servir el signe interrogatiu per titular un dels nostres llibres i com vam fer el 2006 amb «Castelló…sostenible?» la pregunta porta ja implícita la resposta, la nostra resposta. En realitat enguany en formulem dues d’interrogacions a la portada, perquè per quarta vegada hem posat un subtítol i així hem afegit al pa i les molles, una mena d’interpel·lació a la ciutadania: «Què vos passa valencians?» , recordant la cançó de Paco Muñoz, al seu primer disc «La llibertat la picaren» en el ja llunyà 1978, quan l’home que està escrivint el seu vint-i-quatré brancal rebomborià, feia la mili en terres mesetàries on de llibertat en gastava, certament, ben poca i encara no havia sentit, com després ho ha fet tantes vegades –en places, patis d’escola o teatres– cantar aquest

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

BRANCAL

home entranyable que la nit de Reis, d’aquest gener que acaba ventós i tenebrós, va complir vuitanta anys després d’haver-se acomiadat dels escenaris fa ben poc i d’haver estat referent d’honradesa, treball i compromís en el redreçament de la nostra cultura. La cançó «La Font» del mateix disc deia: «Hi ha una font al meu poble, està en la Querència. La font s’anomenava «Font de la llibertat». Escolpit en la pedra tenia el seu nom… En acabar la guerra li picaren el nom, ara sols llegireu: «Font de la...». Feia por la paraula escolpida en la pedra, feia por el concepte tan gelat en la font. [...] picaren un nom, un nom que ara viu lliure en el cant de la font. Les nostres veus, companys li podrien fer cor: la llibertat la picaren, però li queda la font de l’esforç pur dels hòmens que la duem al cor». El poble de la cançó és Montserrat d’Alcalà, a la Ribera Alta i l’esforç en el cas de Francesc Muñoz Martínez, el cantant que havia estat diacà i va ser i és mestre, són quaranta anys damunt els escenaris, lluitant per la llibertat i per la recuperació del valencià i tantes i tantes cançons per a infants, des de la producció, des de la divulgació dels nostres poetes, des de l’escriptura, des de la dignitat, des del compromís cívic, des d’aquell poema cantat «Què vos passa , valencians?» estrenat el mateix any que naixia el Consell Preautonòmic que boicotejat per totes bandes va acabar com va acabar, amb el president Albinyana abandonat pels seus i dimitint dignament, mentre el ribot estatutari destruïa expectatives sense aturador i la via ampla de l’article 151 de la Constitució era bloquejada i negada per uns i per altres. Abans de tant de desgavell Antoni Beneyto Mestre havia escrit els versos d’aquell poema. L’autor que va ser periodista, poeta, activista cultural i locutor va dirigir i presentar molts anys el programa radiofònic «De Dalt a Baix» que abans de la mort del dictador va impactar, quan el va escoltar per primera vegada, l’home que ara quaranta anys ben llargs després escriu aquestes línies i aleshores amb divuit anys acabats

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER

d’estrenar, per una casualitat afortunada, un dia xafogós d’estiu a la platja de Benicàssim mentre movia el dial d’un transistor atrotinat, va escoltar la veu clara, diàfana, de valencià perfecte d’aquell home de ràdio que es deia Toni i feia honor al seu segon cognom. Quatre anys després, quan aquell jovencell ja tenia plaça de mestre d’escola pública, però encara no podia exercir perquè a Lleó i Valladolid, sembla ser que necessitaven que fera de soldat, Paco Muñoz va incloure el poema de l’enyorat i censurat locutor al disc esmentat abans. La lletra de la cançó, malauradament, com tantes altres de cantautors compromesos d’aleshores, continua tenint vigència, quaranta anys després: Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians? El nostre país vol viure, sense perdre la identitat. Era lliure i treballava el vell Regne Valencià, però vingueren uns hòmens i mataren aquell camp. Nobles, bisbes i juristes ens vengueren per un plat de llentilles a Castella i els seus costums castellans. Poble de les Germanies, poble nostre revoltat ara saps com la noblesa demostrava la lleialtat. Hem patit segles de lluita, de matances i d’espant; perquè un poble nascut lliure, no sap viure empresonat. Un mal dia des d’Almansa ens vingué la novetat, el vell Regne de València era país conquistat i a la llengua bandejaven, llevant-li oficialitat, i per just dret de conquesta, imposen el castellà. Sempre ens han guanyat la guerra, els anomenats cristians als altres, ja ens diguem moros, jornalers o assalariats. Tinc ganes de fer història i d’escriure-la en valencià, una història on els vençuts de tants segles guanyaran. D’altres guerres hem patit, tot ha anat costera avall: ens robaren la consciència, per això hem estat callats. Alça’t poble de València i comença a caminar, perquè un poble nascut lliure no pot viure empresonat.

BRANCAL

El 1974, l’any que el programa «De Dalt a Baix» va començar a emetre’s en territori valencià per Radio Cadena Española, l’home que un 23 de gener de 2019 brancaleja, quan la nit asoma pel finestral del seu despatx, no va poder escoltar la cançó anterior de Paco Muñoz que encara estava per ser creada, però sí que creu estar segur d’haver oït per aquelles ones radiofòniques, el disc LP d’Ovidi Montllor, que el cantant, que va ser tantes altres coses també, per exemple un rapsoda excepcional, va dedicar al seu poble i va titular amb un senzill «A Alcoi» . Han passat anys, molts anys…diu la cançó «Els amants» de V.A.Estellés, una altra que, com la meravellosa «Homenatge a Teresa» , formava part d’aquell disc, que esdevingut CD sona a l’ordinador on s’escriu aquest brancal i forma part, amb altres dotze, de l’antologia amb la discografia completa de l’Ovidi, editada en una capsa preciosa il·lustrada per un altre alcoià, el pintor i escultor Antoni Miró. Una capsa que l’home, que està a punt de començar a escriure la tercera pàgina a la blanca pantalla de l’ordinador amic que li demana escriure records i li xiuxiueja fluixet: «El que s’escriu, mai no es mor» , es va autoregalar per Nadal de l’any 2000 quan aquell home del poble feia cinc anys que havia mort, o potser no, o potser no… Va ser aquell mateix 1974, doncs, quan en aquell programa pioner, en aquell oasi de llibertat, de descobertes i d’aprenentatges que feia en un moment determinat sonar un gong per dir per exemple : «No es diu adiós, cal dir adéu» o «No es diu ceniser, cal dir cendrer» que l’home que estudiava per ser mestre a la Normal de Castelló al final del carrer d’Herrero i era alumne del professor Francesc Mezquita, rebomborià d’honor, que enguany novament col·labora al nostre llibre, va escoltar la cançó «Tot explota pel cap o per la pota» del mateix treball esmentat dedicat a la capital de l’Alcoià i que comença amb uns versos que han inspirat el títol d’aquest llibre: «Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer» i que continua així: «Vostra raó és va desfent, la nostra és força creixent. Les molles volen al vent…».

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER

La rebomboriada que escriu i demana escrits es pregunta, amb molts dubtes, si quaranta-cinc anys després d’aquell mirall d’unitat, d’aquella esperança desfermada, d’aquells crits jovenívols de «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!» la nostra és força encara creixent, però en tenim pocs, de dubtes, de què continuen sense alimentar-nos les molles i més que mai volem el pa sencer de la democràcia, de la justícia i de la llibertat. Vam viure aviat l’enfrontament, amb mitjans desiguals, entre dues concepcions nacionals: el valencianisme reivindicatiu, crític, que aspirava a l’autonomia política i a la normalitat cultural i lingüística i l’autonomisme reaccionari, «exaltador de les glòries valencianes», provincialista, que volia mantenir la situació heretada del franquisme i ho va aconseguir. Els qui havien guanyat la guerra del 36, van guanyar després la transició i tantes eleccions parlamentàries acumulant poder en i de totes les maneres possibles. L’home que acaba d’enllestir el colofó mentre tastava uns dàtils d’Elx i unes anous de La Noguera, està molt d’acord en què d’Almansa ens va vindre molt de mal el 1707, però també està molt convençut que no tots els mals vénen d’allí, alguns vénen d’abans i altres de després, de més lluny i de més prop i li agradaria conéixer què n’opinen del tema les onze persones, que enguany ens han dit que sí a la proposta d’escriure ací i si també, com ell, es trenquen per dins quan escolten tantes vegades a mares, pares, iaios i iaies parlar en castellà als fills i néts i valencià entre ells: deserció lingüística suïcida, renúncia primera i més mesquina, pròpia negació, reverència d’esclau assimilat, vençut i feliç de la derrota. L’home que fa pocs dies va llegir amb força interés «Narcís o l’onanisme» la primera novel·la de Carles Fenollosa i ha confirmat l’opinió de Joan Garí de què està escrit des de la intel·ligència, la ironia i la tendresa més brutal, va subratllar alguns paràgrafs i ara en copia un «Ací no es llig molt i menys en valencià, i no és l’odi el que ens corca sinó la indiferència, perquè ni tan sols es cremen ja llibres en la plaça pública davant de mirades furibundes i satisfetes, és pitjor és molt pitjor ara els deixen morir de fam, de pena, d’oblit, d’indiferència, això mateix, exacte, indiferència

BRANCAL

de tot un poble a la seua història i cultura i literatura… quina novel·la en valencià passa hui en dia dels quatre-cents exemplars venuts i no diguem ja llegits, és una bona i incòmoda pregunta.» La rebomboriada no ha escrit novel·les, però l’home que té la dèria de comptar sí que pot deixar constància, després de consultar-ho a la llibreteta petita i amanoseta on anota xifres i pensaments, que amb els vint-i-set llibres que la seua colla ha editat, sobre tants temes que no li queda espai en aquest brancal per enunciar-los, porta al voltant de vint mil exemplars distribuïts a escoles, biblioteques i particulars, amb un total de 460 textos signats per 157 persones diferents. Mai s’ha cobrat cap dels exemplars i no hi ha manera de saber quanta gent se’ls ha llegit. Igual si els venguérem en seria més, acaba de pensar, potser. I potser també ho posarà damunt la taula, quan tots plegats, els qui estan a l’altra taula, la que fa d’índex o sumari d’aquest llibre que reflexiona sobre el país que tant estimem, ens reunim acompanyats de bona gent i fem un sopar de bones menges de la terra i de bones converses, on la paraula de segur que no serà una simple pintura als llavis sense suc ni bruc. I de ningú dels que assistirem se’ns podrà fer l’antic acudit que explica que hi ha dos que enraonen i un li diu a l’altre que va escoltar el discurs d’un alt personatge i afirma que: — Va ser formidable, extraodinari, de més de dues hores! — I sobre què va parlar? — Ah, això no ho va dir! L’home que sap que els bons humoristes contínuament saben tocar el nervi de les qüestions i amb molt poques paraules fan grans editorials, s’ho ha passat molt bé llegint el centenar de pàgines, que segueixen, tot i que algunes conclusions el fan patir, i espera que aquelles i aquells que vulguen imitar-lo tinguen també una bona i profitosa lectura.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Aquell número 50 de Saó MEMÒRIA DE L’ESTATUT Josep Miq uel Car c el l er

Conserve a casa un exemplar del número 8, amb els fulls de paper esgrogueïts, de la revista Gorg publicat el mes de maig de 1970, tot i que el vaig comprar uns anys després en una Fira del Llibre Vell. Aquesta publicació mensual va veure la llum el juny de 1969 i es va deixar d’editar el 1972, quan Joan J.Senent, el seu editor i director, va demanar a les autoritats franquistes l'ampliació a publicació general i la Delegació del Ministeri va iniciar un procés administratiu i judicial que culminà amb el tancament de la revista l'abril d'aquell mateix any. Tots els números han estat digitalitzats i es poden llegir per internet fent servir l’enllaç https://issuu.com/search?q=revista%20gorg. Per exemple, al número 12, d’octubre de 1970 a la secció Noticiari, s’informava de les emissions valencianes de Ràdio Popular de Vila-real i s’escrivia: «Actualment…emet dos programes setmanals («Nosaltres els Valencians» i «Cançó»). El primer va començar el 28 de maig de 1969. El seu horari actual és els diumenges a les dues de la vesprada. Té una duració aproximada de trenta minuts. És un programa de desvetllament, orientació i informació sobre la problemàtica actual del País Valencià, amb mentalitat oberta i progressista… «Cançó» va començar el 23 de gener de l’any actual. El seu horari és: divendres, a les vuit i mitja de la vesprada…és un espai exclusivament musical, de divulgació de la nostra cançó i plantejament dels seus problemes actuals. Darrerament no s’ha pogut emetre…» Un any i escaig després al número 27 de gener de 1972, a la mateixa secció Noticiari, la revista es feia ressó de l’èxit del cicle de conferències sobre història, economia, societat, llengua i cultura del País Valencià organitzat pel Club d’Estudiants de Castelló de la Plana, amb la col·laboració de la càtedra d’Història de l’Institut Francesc Ribalta, amb intervencions de professors meus, aleshores alumne de 6é de Batxillerat en aquell centre, com Josep Maria Trullén i Joan Francesc Mira, tots dos també autors de textos en alguns dels llibres de Rebombori i amb altres ponents com Alfons Cucó o Albert Gascó. Anys després vaig començar a comprar regularment la majoria de les publicacions que informaven i opinaven en català, ben poques certament, i difícils d’aconseguir perquè eren

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER

també molt pocs els llocs de venda on es podien trobar. Estic parlant, en aquells anys setanta i vuitanta, de Canigó, de Serra d’Or, de Saó, d’El Temps, d’El Món, de l’Avenç, de Ciència, de les infantils Cavall Fort, Tretzevents o Oriflama, del diari Avui. Em vaig subscriure a la Castellonenca de Cultura i bastant més tard gràcies a Joan Garí, ja entrat el segle XXI en dansa, a la Borrianenca de Cultura i la seua revista Buris-ana. De la majoria d’aquestes publicacions en tinc exemplars en paper a l’hemeroteca que es disputa amicalment espai i prestatges amb la biblioteca que vesteix les parets de casa meua. En conserve un miler molt llarg dels més de mil vuit-cents que ha imprés «El Temps» i fa ja temps que li done voltes a la idea de fer-ne donació a alguna entitat o biblioteca pública i més ara que, subscriptor com sóc, puc accedir-hi digitalment als pdfs de tots els números, des del primer de 1984. I, és ben cert que de les publicacions abans esmentades, algunes encara continuen i moltes, fins i tot les desaparegudes fa molt de temps, es poden llegir íntegres, amb pocs tocs de ratolí, navegant per internet, sense necessitat de pagar cap subscripció. Crec que no és eixe el cas de SAÓ, que va nàixer, el 1976 amb publicació bimensual i un preu de 35 de les antigues pessetes i acaba d’arribar al número 444, aquest gener de 2019, fidel a la seua inspiració cristiana però no clerical, a la seua vocació de servei, qualitat i pluralitat. L’any 1982 quan ja costava 100 pessetes, va arribar al número 50 i ho va celebrar amb un especial, on es reafirmaven en els principis explicitats a les primeres pàgines de la constitució del Vaticà II sobre l’Església en el món actual «Gaudium et Spes» formulades vint anys abans i afirmaven que «sols es podran sentir exclosos…tots aquells la pràctica religiosa i política dels quals siga preconciliar i contrària als interessos del País Valencià o oposada a l’exercici i defensa dels drets humans, individuals i socials». L’estiu d’aquell 1982 de tants feliços records per mi en el camp més privat, va ser també quan acabava d’aprovar-se l’Estatut Valencià, de record no tan feliç i SAÓ, va celebrar l’efemèride del seu cinquantenari i els canvis polítics tan assenyalats per editar un número extraodinari amb alguns dels seus col·laboradors escrivint i opinant sobre com veien aquell present de fa trenta-sis anys llargs i com esperaven que esdevinguera el futur que ja és passat. N’he seleccionat fragments dels textos de nou dels trenta-vuit signants de les col·laboracions.

“

AQUELL NÚMERO 50 DE SAÓ

L l uí s Aguil ó L úc ia L’Estatut valencià ha estat aprovat a Madrid sense que el poble valencià s’haja adonat de res i sense cap participació popular.

D or o Bal ague r A Espanya, la democràcia i les llibertats, de signe descentralitzador al principi, han aturat en un cert punt l’empenta dels nacionalismes progressistes. La política conservadora (que avui és quasi tota) tracta de congelar el procés democratitzador en aquest terreny…Si l’Estat de les autonomies és l’intent d’assimilar els moviments polítics i socials que reclamen i exigeixen ajustar una realitat plurinacional (dins un Estat no federal) a la institucionalització de la democràcia, el resultat i les seues correccions –la Loapa– signifiquen un greu falsejament del problema, que queda relegat. Si res no canvia, doncs –i, previsiblement, res no va a canviar per ara–, en molt poc de temps s’haurà de produir l’esgotament (inadvertit per la majoria) d’allò que en diem «la lluita nacional», les «aspiracions nacionals», fins i tot, la «recuperació» de la nostra identitat…quedarà fixada, com característica valenciana, l’actual anormalitat, el País incomplet, una mica indesxifrable i grotesc. «Muelle» i conformista, segons la tradició….En aqueixes no massa hipotètiques circumstàncies, la política, la societat, la realitat (la norma, fins i tot), abastirà probablement un grau satisfactori de relació col·lectiva i s’arribarà a la conclusió general (possiblement pactada pels polítics) que estarem al millor i més autonomista dels mons. Com que sempre hi haurà qui no s’ho creurà, existiran segurament les reserves culturals i prepolítiques: l’erudició, la poesia, la gent que incordia i altres extremismes més o menys marginals. Els qui aleshores manen al País Valencià, afirmaran amb la serietat i responsabilitat que els caracteritza, que ací no hi havia condicions objectives per lluites, aspiracions ni redreçament, «tal com ens mostra la pràctica»; que aquesta comunitat no dóna per més; que allò que hi manca és la consciència que açò no és Catalunya. Igual se’ns dóna que manen uns que altres pel que fa a l’assumpte nacional. Les dretes afegirien un «gràcies a Déu». N ic ol au Dav id M ora Com si dels millors temps del franquisme es tractara, la nostra burgesia ha orquestrat una campanya contra «los enemigos del pueblo valenciano». Sols que ara els «enemigos» no són els «comunistes, judíos y masones», sinó «los catalanes»…Aquesta situació, que ha arribat al grau d’histèria col·lectiva i que ve a reduir la identitat del poble valencià al seu anticatalanisme, ha estat un adequat suc de

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

“

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER

cultiu per a ocultar els veritables problemes del país i aconseguir, així, que el nostre poble no trobe uns senyals d’identitat propis…per «reductio ad absurdum», s’arriba a la definició segons la qual un «valenciano es el que odia a los catalanes y habla castellano»…L’actitud dels partits d’esquerra jo l’anomenaria «vergonyant» pel que té de cada vegada més indefinida i a remolc dels partits de dretes, els quals han aconseguit tot el que els ha donat la gana de l’esquerra. Fins aplegar a un estatut que, a banda de ser defensat amb mala consciència per aquesta esquerra, ha hagut de ser pactat a Madrid, a on sempre ha anat tan a gust la dreta. I ja se sap: a on va la corda va el poal.

Car l e s Dol ç …encara són menys acceptables les vacil·lacions i concessions a què ens tenen acostumats el PSOE i el PCE. Ací tenim una ocasió única que la lluita per la cultura, el nacionalisme i el socialisme s’identifiquen, que les classes treballadores puguen comprendre i acceptar la unitat profunda que hi ha entre tot això. Però eixes forces s’han estimat més la unitat amb la UCD per a fer un estatut que està precisament dirigit contra l’esquerra i el nacionalisme. El problema és que l’actitud històrica d’eixa esquerra ha estat «passar» de la lluita per l’alliberament nacional. Han actuat com si això no tingué res a veure amb el socialisme, quan aquest ha de respondre a les aspiracions més profundes de llibertat individual i col·lectiva. Franc e s c Fe r r e r Unes jerarquies eclesiàstiques que fan apostolat d’invasors negant al poble de dret diví d’expressarse, de pregar en la seua pròpia llengua. I si més no, quan fan un ús folklòric del dret, procuren adobar el nostr parlar amb l’oli de la descurança lingüística, amb el vinagre de la introducció de paraules foranes, quan el nostre parlar en té de pròpies Ton i M e st r e Ací, abans, adés i ara, el funcionari/ària de la dictadura se’ns presenta de dues maneres perfectament definides per Joan Fuster amb motiu d’aquella «anècdota repugnant» del taló bancari i l’empleadet que «no entendía el indio»; no tinc el paper davant, però trobe que l’escriptor de Sueca, a tots aquells que ni «entienden», ni parlen, ni escriuen, ni deixen parlar la llengua dels valencians i ocupen càrrecs públics de més o menys responsabilitat entre nosaltres, els motejava, en el cas de ser forasters d’«invasors», i en el més corrent de tractar-se d’indígenes, de «fills de puta». I no

AQUELL NÚMERO 50 DE SAÓ

pensem que els anys democràtics…han canviat el panorama. Pasat el moment psicològic de la «transición», la dreta de sempre i el seu braç armat de funcionaris s’han reorganitzat i atrinxerat en despatxos i forats de l’Administració central, des d’on segueixen entorpint, frustrant i ajornant la normal evolució del nostre poble cap a la plenitud dels seus drets culturals, socials i polítics… Ara, diuen, s’acosta un canvi. El deixarem passar també? No estic parlant de depuracions, això és cosa «d’ells». Parle de…professionalitat i incorporació de gent democràtica que ens garantitze, d’ara en avant, una informació veraç, plural i valenciana. En tots els mitjans de comunicació de l’estat i en Ràdio Nacional d’Espanya en particular. D’acord?

Vic e n t M iq ue l Die g o Certament, la llengua, que és element essencial, s’ha mantingut en intensitat prou important com per a possibilitar seguir sent un poble. Però el manteniment de la llengua, ara veíem que, si era espontani, era també poc conscient, gràcies en part a què la política genocida portada fins a hui des dels centres del poder tenia més de «burrera imperial» que de «política». Tanmateix les coses han canviat als quatre darrers anys…Ara, a la «burrera imperial» del «háblame en cristiano» ha succeït una política «racional»: un estudi científic sobre quins són els punts febles de la vida col·lectiva valenciana, quines les falles de la seua psicologia col·lectiva que serveixen de base per a una brutal manipulació dels mitjans de difusió i la pressió total del poder polític i dels aparells i institucions públiques, que no tenen altra finalitat que desfer aquest poble com a tal i…integrar-lo en l’Espanya castellana… La situació actual afavoreix als que «para ofrendar

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

“

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER

más despojos a España» pretenen acabar amb tot: el mateix asentament de població en una llarga i estreta franja costera, la fragmentació provincialista, el paper de la ciutat de València…, la subordinació econòmica al centre, la contínua desinformació provocada en les escoles i l’alienació històrica, cultural i lingüísta, el paper funest de l’Església, la inexistència de classes dirigents –les que hi ha, venudes a Madrid–, la immigració massiva i concentrada no assimilada…, tot això és terreny abonat per a fer efectiva la demagògia i l’interés genocida…El nacionalisme valencià ha pensat que fent investigació històrica, econòmica i millorant l’ensenyament es defensava la supervivència nacional; però sempre des del camp extrapolític. I mentrestant triomfa la raó de la força. Perquè, com deia Vicens Vives en història no guanya el que té la raó.

Enr ic Val or Les llargues vicissituds que ha sofert secularment la llengua catalana han estat més intenses i continuades en el País Valencià que en la resta de països que la parlen…La nostra bella variant valenciana, a partir del segle XV, va entrar en un camí perillós de regressió i degradació que es va accentuar amb la pèrdua de les nostres llibertats en la guerra de Successió al tron d’Espanya. Aquesta crisi ha anat reduint la riquesa lèxica del valencià i alterant perillosament la sintaxi de l’idioma en moltes comarques i especialment en determinades capes de la nostra societat, i fins i tot, com s’ha esdevingut en la zona central i altres punts menors del nostre territori, ha erosionat la fonètica.

AQUELL NÚMERO 50 DE SAÓ

Vic e n t Ve n t ura SAÓ la fan un tipus de creients poc freqüents. Gosaria de dir que minoritari… la impressió que fa és que aquells entusiastes «progressistes» suscitats per la bonhomia de Joan XXIII i pel concili als quals va llançar l’Església, han remés força. Hi ha hagut una involució més «involutiva» del que sembla. Els papes posteriors, i naturalment la cúria,… el varen declarar beneit i van mamprendre la tasca de tornar on han estat sempre. I en aquesta involució, al darrera dels pastors, és clar, han anat les ovelles, la major part de les quals no desitjaven altra cosa…. en obrir-nos SAÓ les pàgines a tots, no hem tingut reserves, no hem dubtat, no hem temut cap manipulació i ens hi trobem com en la pròpia casa. Perquè una cosa és clara: els enemics dels creients de SAÓ són també enemics dels qui no creiem…I permeteu-me que us diga que sí, que hi ha enemics, i tants! I que, reconeguts o no com a tals, són gent perillosa, tenen poder; manipulen la realitat històrica, cultural, etcètera, intenten –i aconsegueixen, dissortadament, en gran mesura–que el nostre poble no es puga identificar amb si mateix…Contra aquest enemic comú anem junts. I si cal, per passar l’estona, de tant en tant, discutim de la Santíssima Trinitat. Per què no? Discutir no fa mal a ningú. El que fa mal és imposar veritats absolutes. I la gent creient de SAÓ no és d’aqueix pelatge. Enhorabona, per molt anys i, per suposat, amén.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

“

Avantprojecte d’Estatut del País Valencià Franc e sc Me z q uita Br o c h

FONT DOCUMENTAL

Tinc a les meues mans un exemplar que guarde d’un Avantprojecte d’estatut del País Valencià on a l’última pàgina podem llegir: Elx –País Valencià-, octubre de 1975, però a la pàgina 5 comença amb una mena d’introducció sense títol que acaba dues pàgines després, amb una altra data: País Valencià, febrer de 1976. No té cap signatura, cap anagrama de partit polític. A la contraportada posa el preu: 25 pessetes. Consta de 25 pàgines de la grandària d’una quartilla. Al respecte d’aquest exemplar Josep Guia en un treball sobre la transició política1 aclaria (pag. 267): Per això, un grup d’intel·lectuals independents (entre el quals Eliseu Climent, Max Canher, Joan Fuster, Josep Benet, Rafael Ribó i Enric Solà, que en fou el redactor principal) emprengueren la tasca de confeccionar un text estatutari, en forma d’Avantprojecte d’Estatut del País Valencià, al colofó del qual diu «Elx, octubre 1975» però que realment s’enllestí a València, el febrer de 1976. I es publica a Barcelona, a la mateixa impremta clandestina on s’editava l’ Avui. S.I.C., i en un cotxe Seat 127, que era el que jo tenia aleshores, vaig baixar-ne tota l’edició al País Valencià, per a la seua distribució.

1. Guia, Josep: (2005) La transició política al País Valencià des d’una perspectiva independentista, dins d’una obra dirigida per Pelai Pagés amb el títol La transició democràtica als Països Catalans, Universitat de València

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. FRANCESC MEZQUITA BROCH

Segons aquest autor, aquest avantprojecte serà el referent d’altres posteriors, fins i tot del que finalment es va aprovar, però evidentment amb les rebaixes de contingut que podem suposar. No obstant això, en el document esmentat destaquen dos paràgrafs abans d’entrar en l’articulat que d’alguna manera caracteritza aquest document. El primer, en la introducció (pag. 5) es diu que les línies bàsiques que l’inspiren «tenen ben clar el concepte d’unitat nacional dels Països Catalans, malgrat que «el text se cenyeix a l’àmbit geopolític del País Valencià». El segon apareix immediatament abans del títol primer, en ell es pot llegir que aquest document és el primer pas en el camí «vers l’autodeterminació», dins del marc de l’Estat Espanyol. És ben clara, per tant, la reconeixença de què els Països Catalans constitueixen una unitat nacional, que són una sola nació i que el País Valencià en forma part, encara que amb caràcters propis definitoris. Qüestió amplament debatuda en el seu moment, cada any, sobretot en la vespra d’eleccions i que arriba fins i tot en la política actual, on el PP manté una vigilància fèrria cap aquest concepte. D’altra banda podem veure els esforços del govern de torn en desmarcar-se d’aquesta línia política com si fos la frontera de la pesta. Tot i això les diverses sentències judicials des de tots els àmbits i instàncies sobre la unitat de la llengua catalana és el referent que queda d’aquest Avantprojecte. Respecte a la qüestió de l’autodeterminació, l’Avantprojecte, diu que aquest és «el primer pas vers l’autodeterminació» encara que reconeix que «dins el marc de l’Estat Espanyol» la qual cosa podem titllar-la com d’una intenció futura expressada amb una bona dosi de pragmatisme, perquè si un poble té la voluntat d’autodeterminar-se ha de fer-ho sense cap marc que el puga constrènyer. Però també pot interpretar-se com la situació jurídica i territorial de la qual es parteix.

AVANTPROJECTE D’ESTATUT DEL PAÍS VALENCIÀ

Guillem Llop en el seu llibre2 també fa referència a aquest estatut (pag. 33-34): Així, a l’octubre de 1975, mentre Fuster i altres intel·lectuals del País Valencià i el Principat redacten l’Estatut d’Elx amb una denominació gens acomplexada de la llengua i amb la primera pretensió d’oficialitat d’un projecte d’autonomia que preveia la federació amb el Principat i les Illes.

Aquest avantprojecte consta de 40 articles dividit en sis títols: 1r: Dels habitants i el territori, 2n: De la competència compartida, 3r: De la competència de la Generalitat, 4t: De la Generalitat i els seus òrgans, 5é: De la Hisenda i el Patrimoni del País, 6é: De la Magistratura i els Funcionaris. A més d’una disposició final i quatre disposicions transitòries. En la introducció es reconeix que són pocs articles (l’actual Estatut en té 61) curts i precisos justificant-ho per remarcar així millor «les aspiracions col·lectives dels valencians». L’avantprojecte d’estatut del País Valencià que ara presentem pot servir-nos de document de reflexió davant de la pregunta que podem fer-nos actualment sobre allò que hem pogut perdre de tot el que es plantejava amb la perspectiva de la mort del dictador. Quines eren les il·lusions, desitjos polítics i esperances en general en el nou espai de llibertat? 2. BREU CONTEXT HISTÒRIC

L’ impacte de la mort del dictador va tenir diferents consideracions segons cadascú. Tothom ha parlat sempre de les ampolles de cava que tenia preparades al frigorífic, altres estaven espantats pel que podria passar, estenent-se entre ells la idea d’una altra guerra civil, en general hi havia una incertesa barrejada de por i esperança mentre planejava la continuïtat política com una amenaça. Encara recorde que aquell 20 de novembre de 1975, quan vaig acudir a donar classe com sempre a l’Escola de Magisteri de Castelló i en entrar a la sala de professors em vaig trobar amb un gran silenci i les cares llargues del professorat (catedràtics/ques, sobretot) que sense dir res vaig entendre que se suspenien les classes per engolir aquell tràngol. No sé cadascú en què pensava, quins eren els sentiments íntims, però allí dintre, òbviament ningú mostrava l’alegria per la mort del dictador. Això passava en gran part de la gent, acostumats com s’estava a la falta de llibertat d’expressió i a la por pel que pogués passar. No oblidem que durant aquell 1975, F. Franco encara havia aplicat la pena de mort. 2. Llop Forcada, Guillem / Tormo Martí, Joana: (2013) Quan ens dèiem País, Sehem, Barcelona

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. FRANCESC MEZQUITA BROCH

Tanmateix el 16 de gener i el 12 de juliol de 1976 es produeixen sengles manifestacions multitudinàries a València on es demanava Llibertat, Amnistia i Estatut d’ Autonomia, entre les quals, cronològicament, es va redactar aquest Avantprojecte que després comentarem. Eren demandes generals quan encara no s’havia aprovat la llei de Reforma política (es faria a finals d’aquest any). Els que hi vàrem anar sabíem el significat d’aquelles paraules i el canvi radical que significaven en l’estructura política de l’Estat franquista, però no estàvem segurs de la manera que es portarien a terme, ni del resultat final. Les primeres eleccions de la democràcia en juny de 1977 van representar a nivell de País un triomf dels partits polítics d’esquerres, els quals van convocar un Plenari de parlamentaris3 que conduiria els assumptes de transició i de l’autonomia, però entre ells no hi va haver cap partit nacionalista valencianista. Aquest va ser el primer aterrament a la realitat política. Més tard començaria a parlar-se de reforma o ruptura, una qüestió clau en l’esdevenir que acabaria amb el triomf dels reformistes, la qual cosa representaria una de les primeres frustracions dels demòcrates i dels que havien perdut la guerra que tindria conseqüències que arriben fins avui en dia. Altres esmentaven en privat que era l’únic que es podia fer. Però a qui se li va preguntar, per exemple, què passava amb la República que havia estat abatuda per un colp d’estat de F. Franco, sobre la seua continuïtat? En aquest context polític, entre aquelles dues grans manifestacions al·ludides, es redacta l’Avantprojecte. 3. L’AVANTPROJECTE D’ESTATUT I L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA

La comparança entre el dos documents mostra allò que s’ha perdut o s’ha renunciat en el moment del debat i les votacions que es van fer a les Corts valencianes. Però no oblidem que les opinions es van canalitzar i es canalitzen mitjançant els partits polítics que tenien representació política en el seu moment, amb majoria del PSOE i el PC front a l’UCD, AP i UV. 3. Aquest Plenari es va reunir per primera vegada el 6 d’agost de 1977, presidit pel socialista Joaquin Ruiz Mendoza. Estava composat per 13 diputats pel PSOE, 11 d’UCD, 2 del PCE, 1 del PSP, 1 d’AP i 1 d’una Candidatura independent de centre. Més 7 senadors del PSOE i 5 d’UCD. En total, 41.

AVANTPROJECTE D’ESTATUT DEL PAÍS VALENCIÀ

L’article 4t de l’Avantprojecte diu que «la llengua pròpia dels valencians, la llengua catalana, és l’idioma oficial del País», afegint en el següent punt i a part, que «a les Comarques de llengua castellana fruirà el català de cooficialitat» molt diferent del que diu l’actual Estatut on es parla en l’article 7é de què «els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conéixer–los i usarlos». Deixant a part el nom de la llengua, de la qual ja hem parlat, el que els diferencia principalment és que sols hi ha una llengua oficial en aquelles zones de parla valenciana, mentre que en les castellanes es cooficial amb el castellà. A banda, en l’Estatut actual sols es parla del dret d’usar-lo, en cap moment parla del deure, o siga de l’obligació, la qual cosa generarà els problemes que tots coneixem d’avui en dia. En l’Avantprojecte no parla de dret o deure d’usar-lo perquè sols hi ha una llengua, excepte en els territoris en castellà on hi ha les dues en cooficialitat. És també molt interessant el fet que en l’Estatut, en el mateix article 7é, diu que «s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià» tot considerant el seu declivi i reconeixent així la preponderància aclaparadora del castellà, en l’Avantprojecte, article 9é es diu: «El País reconeix al seu si la personalitat cultural i la igualtat político-administrativa de les Comarques castellaparlants. Seran aquestes objecte d’especial atenció en el seu desenvolupament econòmic i cultural. Hom es facilitarà al màxim l’accés a la llengua i cultura catalanes». Crec que no cal cap comentari. Un altre aspecte que fa necessari un comentari per les diferències significatives és el del territori. En l’Estatut actual la primera referència apareix en l’article 3r: «El territori de la Comunitat Autònoma compren el dels municipis integrats en les províncies d’Alacant, Castelló i València» i en el 46 parla d’una futura llei de divisió comarcal, que actualment encara no s’ha dut

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

a terme. Per contra en l’Avantprojecte en cap article parla de província, terme propi i tradicional de l’Estat liberal espanyol centralista que ha continuat fins ara. Sols recordar, de passada, que el terme província, d’origen llatí, designava un territori per als pobles vençuts, en temps de l’imperi Romà. En l’Avantprojecte, parla sempre de País Valencià per designar tot el territori i quan és refereix a altres ens territorials indica les comarques concretes en l’article 7é: «Està integrat el País per les següents Comarques autònomes: Alacantí, Alcalatén, Alcoià, Alt Maestrat, Alt Millars, Alt Palància, Alt Vinalopó, Camp de Morvedre, Camp de Túria, Canal de Navarrés, Comtat, Costera, Foia de Bunyol, Horta, Marina Alta, Marina Baixa, Plana Alta, Plana Baixa, Plana d’Utiel, Ports, Racó d’Ademús, Ribera Alta, Ribera Baixa, Safor, Serrans, Vall d’Albaida, Vall de Cofrents, Valls de Vinalopó i Vinalopó Mitjà». Evidentment no hi ha cap mapa adjunt per determinar els límits comarcals, tema que podria generar conflictes entre municipis per pertànyer o no a una comarca, o per la seua capitalitat.

AVANTPROJECTE D’ESTATUT DEL PAÍS VALENCIÀ

S’ha de pensar que la divisió comarcal en termes generals respon a tradicions històriques, culturals i geogràfiques, és a dir són espais naturals en els quals existeix una afinitat entre les poblacions i els seus habitants per la manera de viure a partir de la qual s’hagués pogut implantar una administració més propera en substitució a la de les províncies i diputacions que responen a un model paternal centralista, per atendre al conjunt d’aquell territori en condicions d’igualtat i participació democràtica. A l’article 9é s’afegeix el reconeixement a les comarques castellanoparlants del dret d’unir-se a les Entitats territorials contigües al País Valencià a las quals són afins culturalment o històricament, és a dir, clar i ras, separar-se del País Valencià, una llibertat i un dret que evidentment actualment ens manca. Més encara a l’article 10é es contempla la possibilitat de mancomunar-se amb Catalunya i les Illes Balears «per a l’exercici d’una o més de les competències estatuàries» fins i tot, afegeix «podrà també arribar a federar-se si el Parlament valencià ho aprova i el poble ho ratifica en plebiscit per majoria absoluta». Totes dues, són possibilitats impossibles en l’actual Estatut abans de res perquè la Constitució ho nega de manera taxativa: «En cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes» (art. 145. 1). Un altre tema important que apareix en l’Avantprojecte és el del Dret civil valencià4, és a dir aquell que persistia durant l’època foral i que va ser abolit pels Decrets de Nova Planta dels Borbons a principis del segle XVIII quan el País Valencià va ser integrat a l’ús de les lleis castellanes que eren les d’Espanya. Heus ací un resum de les línies més significatives:5 Els Furs... a diferència del dret castellà situa el principi de la personalitat individual per damunt de la comunitat familiar. En el mateix sentit estableix la separació de bens com a règim econòmic per defecte, així com la llibertat de testar. La dona, tot i que amb limitacions té autonomia jurídica i econòmica; en tot cas, molt superior als drets hispànics coetanis. Esta igualtat jurídica es manifesta, en particular, en la pena per a certs delictes de gènere, com l’adulteri: no només rep el mateix càstig que l’adúlter sinó que no passa de la infàmia pública, o en certs casos, d’una pura pèrdua econòmica. Pel demés els Furs responen al paradigma del dret burgés: llibertat personal, propietat privada sacralitzada, exempcions fiscals i justícia pública independent. 4. Renau, Xavier: (2007) Els furs de València: guia de lectura, en Ribalta, num. 12, IES F. Ribalta, Castelló 5. Renau, Xavier: (2007) Ibídem, pag. 127

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. FRANCESC MEZQUITA BROCH

En l’article 16 de l’Avantprojecte diu així: «El País Valencià es dicta el seu propi Dret Civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les illes Balears». Aquest Dret Civil és el que era propi valencià abans de la uniformització borbònica, per tant es tractava de recuperar-lo adaptant-lo als temps actuals i formant tot un codi pròpiament valencià. Avui en dia, està clar que no tenim res d’això, sinó que ens regim pel Codi Civil espanyol. Però si que han hagut intents per recuperar-lo. En l’article 27 de l’Estatut diu exactament: «En matèria de competència exclusiva, el Dret valencià és aplicable al seu territori en preferència a qualsevol altre. En defecte del Dret propi, serà d’aplicació supletòria el Dret Estatal». També en l’apartat de les competències, article 31. 3 diu: Conservació, modificació i desenvolupament del Dret civil valencià. Però segurament no era suficient perquè l’any 2006 hi va haver una reforma de l’Estatut pel qual permetia poder legislar sobre el Dret valencià, segons açò l’any 2007 es va aprovar una llei sobre el règim econòmic matrimonial, el 2011 sobre la custòdia compartida dels fills i el 2012 sobre les unions de fet. Posteriorment el govern espanyol de l’Estat va presentar recursos al Tribunal Constitucional, el qual va fallar en 2016 en contra d’aquestes lleis aprovades per les Corts valencianes, sobre temes del Dret civil valencià, de tal manera que deixa les coses tal com estaven al principi, és a dir sense poder legislar al respecte, amb el Codi civil espanyol. La qüestió de les competències està arreplegada en l’article 15 de l’Avantprojecte i del 31 al 41 en l’Estatut. En realitat els 11 articles de l’Estatut arrepleguen moltes més competències que l’Avantprojecte, en temes diversos que en alguns casos remeteixen als límits que marca la Constitució, la qual cosa és lògica donat que res ha d’ultrapassar els principis de la Constitució. Es l’essència del règim de les autonomies, que em sembla més de descentralització, res de federalisme, sols autonomia per desenvolupar els principis generals de l’Estat. D’altra banda no sabem en quin marc s’hagués desenvolupat l’Avantprojecte, per tant les seues competències poden ser totes aquelles que definiren en el seu moment els autors, ara bé ja hem dit al principi que es desenvolupa dins del marc de l’Estat espanyol, però, quin marc? Es pot suposar un règim federal, amb la possibilitat d’autodeterminar-se. D’acord amb això competències com per exemple, les relacions de la Generalitat amb l’església catòlica i amb altres cultes, poden ser possibles, però difícils d’imaginar en la situació actual. Igual passa amb el dret administratiu del País Valencià i amb el Dret Civil, ja al·ludit. També en el de la socialització, que segons la definició del terme significa: Transferir a l’Estat o a un altre òrgan col·lectiu les propietats dels particulars. Podia dur-se a terme una política d’aquesta mena en 1976? Potser fos irreal aquest

AVANTPROJECTE D’ESTATUT DEL PAÍS VALENCIÀ

tipus d’orientació econòmica en aquell moment, o massa tard, amb el franquisme recalcitrant per la mort del seu cabdill. Per tenir una referència, aquest terme –socialitzar– no apareix en el text de la Constitució actual, tan sols intervenir en una empresa en favor de l’ interès general, com va passar amb Matesa o ara, amb Bancaixa, per salvar-la de la mala gestió. 4. CONCLUSIÓ

Aquells que en els anys de la transició demanàvem un Estatut d’autonomia, pensàvem que havia de ser alguna cosa més o diferent del que tenim actualment. Uns pocs també plantejaven l’autodeterminació com un pas cap la independència, però molt pocs. Però aquells de les grans manifestacions al·ludides sí que demanaven una autonomia, ben diferent a la que tenim actualment, que és simplement una descentralització, perquè quan es toca algun tema per anar per un camí substancialment diferent apareix l’Estat amb el seu recurs al Tribunal Constitucional que amb una lectura centralista ho atura de seguida. Potser, es podria pensar també en un estat federal dintre de l’Estat. Una república federal. Recorde que la meua àvia en aquells anys em va teixir a mà una bufanda amb els colors republicans, tot seguint la tradició familiar, que jo portava de vegades en les excursions d’hivern a Penyagolosa. Allò aleshores no es comprenia massa, o pensaven que era una altra centralitat. Un estat federal sí que podria, segons les pròpies íntimes inquietuds, compensar les aspiracions generals per redreçar el País Valencià en tots els seus vessants.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

No obstant això, les primeres eleccions generals per formar unes Corts Constituents, ens van fer posar els peus a terra. Ni valencianistes, ni republicans. Els guanyadors per àmplia majoria varen ser partits d’àmbit estatal, tots ells centralistes. On estaven els participants d’aquelles nombroses manifestacions a València? També els partits d’esquerra amb representació parlamentaria (PSOE, PSP, PCE) van mostrar de seguida que s’havien oblidat de continuar la legalitat republicana dinamitada pel colp d’estat de Franco, per tant no quedaven altres opcions per discutir i aprovar el futur Estatut d’autonomia, en realitat anaven a debatre’l partits que eren simplement regionalistes o menys, i d’aquesta manera ha eixit, i és el que tenim actualment.

AVANTPROJECTE D’ESTATUT DEL PAÍS VALENCIÀ

De lluny allò que va armar més rebombori: el nom del territori, el nom de la llengua, els colors de la bandera i l’himne, tenia tot el pes de les simbologies a les quals ens aferrissàvem desesperadament, però ara resulten com una cortina de fum que amagava el veritable problema de l’autonomia, el caràcter i el seu abast, i tots sabem al final quin ha estat el resultat: una pura descentralització administrativa. Possiblement es va perdre una oportunitat històrica, però tot anava lligat al problema polític de la transició. Ningú no oblidava, que de tots els feixismes europeus, el franquisme era l’únic que havia guanyat la seua guerra, i encara que el dictador havia mort, en el llit, per cert, els franquistes, i els neo franquistes, malgrat la Constitució, no anaven a deixar el camp lliure als vençuts, sinó que havien de pagar les corresponents penyores, entre moltes altres, el centralisme que s’havia heretat dels règims polítics anteriors.

P U B L I C I T A T

EL CA GOLUT DÉLICATESSE POUR CHIENS

Tots ells regats amb les millors aigües: Bling H2O; Veen de Velvet, Chateldon 1650, Viuda de Gimeno 2019, Bassa de les Oronetes, etc.

Al nostre establiment trobarà tot allò que el seu peteret més s’estima: xulletes de vedella gallega, cuixes de paó persa, maigret d’oca salvatge de Finlàndia i més de quaranta varietats de carn ecològica d’alta qualitat, fins i tot de ualabi de Tasmània. I no s’oblide dels nostres desserts: xocolata belga amb nous de macadàmia, flam de formatge de Catí a l’efluvi de tòfona dels Ports, gelat d’escuma de clemenules amb espurnes de ametlla marcona de Vilafamés, i molts més.

ESTEM A L’AVINGUDA CHÂTELLERAULT, 115, CASTELLÓ 12005. TEL. 96466453678906 O EN @ELCAGOLUT, WWW.ELCAGOLUT.ES

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Vuit notes (personals) per a pensar Joan F. Mira Per als amics de la Colla Rebombori

Una. He escrit cinc o sis llibres i dotzenes d’articles sobre la matèria teòrica i pràctica de les llengües nacionals, de les cultures i de la relació i diferència entre nació cultural, nació política i estat, sobre els els moviments nacionals democràtics en la història comtemporània, i coses per un estil, i veig que la major part de la gent, «intel·lectuals», periodistes, polítics, escriptors, continuen dient i escrivint disbarats i estupideses sobre el tema, amb una ignorància perpètua. Pensar és pesat. La majoria de les persones tenen una teoria, l’apliquen a la realitat i tracten d’encaixar la realitat en la seua teoria i si no, que es fota la realitat. Evidentment, és una constatació que em cabreja molt, però si haguera hagut de deixar-me anar per tantes frustracions, fa quaranta anys que no faria res. Estaria jugant al xamelo, viatjant o escoltant música i llegint literatura. Dos. Quant a mi mateix, he tractat de mantindre un discurs coherent. I això no vol dir que no haja modificat algunes idees. Quan tenia 25 anys, tots érem molt més de tot, més socialistes, més marxistes que ningú... però després comences a pensar i et preguntes: ¿això funciona? Per exemple, quan s’aplica la doctrina marxista o comunista a l’economia, ¿la producció i distribució de béns i serveis funciona millor que en l’economia de mercat, i la gent viu millor? I la mateixa distància entre doctrina i realitat pot existir en la matèria nacional, com és el tema de la catalanitat dels valencians aplicat de manera radical: ¿la fe que alguns teníem fa cinquanta anys, tenia fonament real? ¿O hem d’acceptar que la realitat valenciana és la que és, i no la que imaginàvem que era?

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. JOAN F. MIRA

Tres. Jo era molt amic de Joan Fuster (ara, este país està ple de gent que diu era amiguíssima de Fuster..). I puc assegurar que si alçara el cap i veiera el que alguns estan fent amb els seus escrits, els correria a hòsties a tots. No es pot anar repetint «tal com deia Fuster..»: no és la Sagrada Escriptura. A mi en consta que Fuster, passats els anys, sabia que en algunes qüestions de fons s’havia equivocat, que potser algunes teories no encaixaven amb la realitat. Ell va assumir una idea, un concepte, i partint d’això podia dir: «Jo sóc un català de Sueca». D’acord, però què fem amb la resta dels 20 o 25.000 suecans?. Tota la ideologia de Fuster en eixe sentit es condensa en una frase: «Ser valencians és la nostra manera de ser catalans». Però ens podem preguntar: ¿n’estem segurs, de què vol dir «ser»? ¿Hem fet una enquesta, un estudi, per saber si realment és així, o és que apliquem el nostre propi concepte o creença al conjunt de la societat? Perquè en sentit nacional, ser és un fet de consciència: què és això que tu penses que eres. ¿I què és, allò que la immensa majoria de la gent d’este país pensa que és?. Quatre. Per aclarir-ho: pregunta-li a la gent del País Valencià si està a favor de fer un referèndum i formar part d’una entitat político-nacional que es dirà Països Catalans. ¿Que contestarà el 95 o el 98% de la població...? I continuar predicant això, ¿quins efectes reals té? Parle en el sentit de «nació política», amb un projecte d’estat propi. Història, llengua i cultura, evidentment, són un altre tema, i en això pense (i practique) el mateix de sempre. Quan vaig escriure Sobre la nació dels valencians, molts van interpretar malament la frase: «al País Valencià, el més rigorós catalanisme polític pertany al camp de la utopia» més o menys. Ho tragueren del context, i fins i tot em tractaren de blavero. Però el «més rigorós catalanisme polític» (és a dir, que els valencians arriben a formar part d’un estat català) ¿té alguna viabilitat en este territori, en este país? Ni una,

VUIT NOTES (PERSONALS) PER A PENSAR

ni la mínima. Per tant correspon a la utopia. Per alguna cosa deu ser que quan més he insistit en la meua caracterització valenciana, des del punt de vista polític, curiosament més cas m’han fet a Catalunya. Però ací, al País Valencià, n’hi ha que són molt sabuts. No cal que els expliques res. Cinc. Abans de decidir alguna cosa, hauríem de pensar i difondre un conjunt d’idees bàsiques. Jo tracte d’impulsar un cert sentit de consciència de tipus nacional, d’identitat pròpia, de saber que té valor allò que eres. En primer lloc, cal recordar que no existia un espai etnocultural nacional valencià (i menys encara un espai «nacional») abans que Jaume I creara el Regne de València: es un espai que es va anar formant molt a poc a poc. Quan al segle XIV comença a fixar-se el nom de la llengua, ací des del primer dia es digué generalment valencià, perquè el regne propi, l’espai polític valencià, ja existia. No perquè negaren que fóra català, però els valencians a la seua llengua li han dit valencià tota la vida. I quan l’AVL reivindica el nom de «valencià», com a denominació equivalent a «català», es perquè és un nom real i històric. I aquesta identificació funciona,...amb gran fúria i escàndol dels «blaveros» i de gran part del PP, que la voldrien anul·lar! Hauríem de crear una nova especialitat que fora la psiquiatria política, per tractar tots eixos símptomes... Sis. Parlant de llengua, societat i cultura, hauríem de pensar que el «tio Canya» no pot continuar tenint el sentit que tenia fa setanta o cent anys. Ara el que parla valencià no és un analfabet rural com ell ho era, víctima de la prepotència del castellà. Però tal com s’està intensificant la consideració del nivell cultural i social de la llengua del país, també està creixent l’ús del castellà com a llengua habitual. Al mateix

VUIT NOTES (PERSONALS) PER A PENSAR

temps que ara hi ha molts xiquets i joves que tenen un alt coneixement de la llengua i de la literatura, que fa cinquanta anys era impensable, resulta que com a llengua familiar i de carrer comença a retrocedir ràpidament. Set. Si un no vol parlar valencià que no el parle. Però jo sí que puc insistir que, en qualsevol circumstància, tinc dret a parlar la meua llengua en el meu país. A la gent se li ha de ficar en el cap que té una llengua pròpia. I pròpia, no n’hi ha més que una. L’altra és sobrevinguda, respectable, l’hem incorporat, forma part d’esta societat i, encara que vullguérem (que no volem...), no la podríem eliminar en tota la vida. Per tant han de coexistir. Però allò que no fan les nostres autoritats és insistir en el concepte de llengua pròpia, simplement proclamar: «La llengua nacional del valencians és el valencià»: aquesta és la qüestió. Una llengua en les condicions que està la nostra, només se salvarà si la gent que la parla ho vol. I per a voler, has de pensar primer: pensar que l’idioma no és part del folklore o de la tradició, cosa dels avantpassats, etc., sinó que és simplement la llengua pròpia, la llengua nacional, i punt. Vuit. En aquest terreny, com en matèria social, econòmica o política, si vols predicar alguna cosa, formular un projecte, has de partir de la realitat. No d’acceptar-la, però sí partir amb quatre idees clares. I la realitat és que si el cercle de fidelitat efectiva al castellà s’eixampla més veloçment que el de lleialtat (no teòrica només, sinó pràctica) al valencià, a mitjà termini, en dos generacions, s’ha acabat el cafetí. És un miracle que hajam aguantat fins ara, perquè no hem tingut el suport polític ni la tradició ideològica i les conviccions nacionals de Catalunya o del País Basc. És a dir, sense un suport polític efectiu (que n’hi ha ben poc, encara ara...) i sobretot sense una lleialtat conscient, sòlida i extensa, ho tindrem molt complicat. I a aquesta lleialtat hem dedicat alguns la vida.

Franc e s c Me z q ui ta

Estimar el país

D’estimar tant el país, serà l’angoixa. De tindre la por justíssima i humana. Del treball que ja hem fet i el que resta. De la secreta veu que guardem fonda. Del camí guanyat i els difícils esglaons que resten. De no tenir país, seria la mort definitiva.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Un País de sentit comú? Artur Apar ic i

La percepció que tenen les societats de la realitat social l’han construïda elles mateixes històricament i han anat acumulant-la gradualment –sovint de forma contradictòria, convulsa i discontínua– en eixe imaginari col·lectiu (Berger, P. & Luckmann, T: 1968) que en aquest text denominaré el seu sentit comú. Ja anticipe que faré servir aquest terme justament per a posar-lo en qüestió o, almenys, perquè ens interroguem sobre la seua funció social. Generalment, actuar amb sentit comú s’entén com comportar-se amb seny, quan en realitat volem dir portar-se bé o captenir-se públicament de manera ajustada a la norma socialment dominant i, en alguna de les seues accepcions concretes que estan de moda, ho definim com tindre una conducta políticament correcta. Si açò és cert, sembla que allò que en diem el sentit comú és una eina de doble ús, que serveix alhora per a: a) q ue els ciutadans llegim, percebem i interpretem la realitat social de manera ‘socialment correcta’ i b) ser usat en cada situació en què ens puguem trobar com la matriu normativa que ens proveeix de criteris de conducta ‘socialment correctes’. Justament, els usos que té una ideologia. Pensem en un cas concret de creació i aplicació de sentit comú: Cada població local crea una percepció socialment compartida de si mateixa, dels seus carrers, del seu terme, dels seus llocs emblemàtics o significatius, de la seua relació amb els pobles veïns, de la seua idiosincràsia col·lectiva, de les persones que la integren, dels tòpics a tenir en compte, dels valors i defectes,

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. ARTUR APARICI

del que es considera lleig o bonic, ... De fet, per a qualsevol nouvingut/da integrar-se en un poble comporta un procés de socialització complex, que serà més o menys llarg i consistirà sobretot a internalitzar eixa percepció social imperant de la realitat local, és a dir, allò que és de sentit comú per a aquesta comunitat. Per aquesta raó, aquelles persones que no comparteixen aquest sentit, a les quals no els és comú, tard o d’hora esdevindran més o menys excloses socialment o se sentiran inadaptades (Durkheim, E.:1986). Al mateix temps, tendim a «naturalitzar» allò que percebem com a normal des del sentit comú, és a dir, tendim a ignorar la seua gènesi esborrant el procés històric de socialització i passem a percebre-ho com un fet «natural» i més encara, com un fet immutable, com allò que de tota la vida ha estat així. Potser ens sembla tan normal perquè ho considerem natural i no social (Bourdieu, P.:1991). A tall de microexemple d’abast local, recordem com fins fa relativament pocs anys, abans que Castelló haguera crescut pel quadrant nord-est –Rafalafena, Lledó i Peri 19–, el centre de la ciutat estava ben escorat a una vora de la trama urbana, però en canvi, a una bona part dels veïns els sobtava quan els ho deien perquè en el seu imaginari el percebien o el creien geomètricament centrat, no socialment definit com a centre urbà.

UN PAÍS DE SENTIT COMÚ?

Podria ser així de senzill, però no ho és. De fet hi ha tants relats distints sobre la ciutat com grups socials amb interessos diferents que la comparteixen (Castells, M:1986 i Castells, M. & Borja, J. 2001). Dit açò, si furguem una mica més en aquest fenomen, ens n’adonarem que, en realitat, el sentit comú constitueix un camp summament conflictiu on s’enfronten sense pietat un ample ventall de percepcions de la realitat local. Percepcions que en última instància tenen a veure amb interessos de classe, de gènere, d’edat, de grup, ..., que amb forces i poder molt desiguals, lluiten per hegemonitzar eixa manera de veure la ciutat tan generalitzada i estesa per tot arreu que entenem de sentit comú, és a dir per imposar el seu relat sobre la ciutat (Ibáñez, J. 1994). És així com el sentit comú, que aparentment ens semblava un mer marc de pensament neutre i imparcial, resulta ser, per contra, un espai de conflicte i de lluita permanent entre les diverses concepcions que pugnen per hegemonitzar el relat que la ciutat es fa sobre ella mateixa. Reparem només en alguns d’aquests enfrontaments: a) d es de fa algun temps les persones discapacitades que sovint eren i encara són ignorades per l’ordenament urbà, lluiten per a disposar d’una mirada pròpia de la ciutat i perquè aquesta mirada deixe d’estar exclosa del sentit comú. b) les expectatives del capital immobiliari sobre la ciutat i les dels llauradors, per posar un exemple, o de molts altres sectors socials, són ben distintes i segons com es mire contraposades, tant que seria raonable esperar que els llauradors i tots els altres sectors veiessen la ciutat des d’imaginaris completament diferents dels del sector immobiliari, però no és així, hi ha una forta pressió perquè resulte de sentit comú que absolutament tota la ciutadania ens representem fins a l’últim metre quadrat del terme com a sol especulable. c) les necessitats i els interessos del veïnat poden aplegar a ser summament diferents i, eventualment, poden veure’s enfrontades, per més que la capacitat d’imposar els interessos propis als de la resta sol estar desigualment repartida entre eixe veïnat. Com ara: els residents al centre, les poblacions suburbanes, les persones residents a les urbanitzacions periurbanes, la població que fa servir la ciutat únicament per a treballar però dorm en un altre municipi i viceversa, les persones residents a temps parcial –població flotant– que viuen la ciutat només els caps de setmana o només de temporada. En casos com aquest, acaba imposant-se un relat de sentit comú de tipus lubricant, que deixa en l’ombra aquesta embolicada malla d’asimetries veïnals, de relacions de poder i interessos desiguals, mentre

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. ARTUR APARICI

en el seu lloc creiem estar veient una realitat social llisa i plana, sense esquerdes ni relleus, com la superfície mansa d’un estany (Ibáñez, J.: 1985). Una realitat plana on els grups socials i les seues relacions de poder han desaparegut i només hi ha individus aïllats, que viuen la ciutat des de la seua experiència personal quotidiana o si de cas des de l’experiència familiar o de les amistats. Es pot ben dir doncs, que si es disposa dels mitjans necessaris, el sentit comú es pot anar reconfigurant en favor propi. D’aquí la importància dels mitjans de comunicació i la seua propietat i control (Mollà, T.: 2018). Tal com deia Carles Marx (1974), la visió ideològica que una societat té d’ella mateixa coincideix amb aquella que més convé als interessos de les seues classes dominants. Potser és per aquesta inconsistència epistemològica intrínseca que caracteritza el sentit comú, per la seua feblesa intel·lectual i cognitiva, que en tantes i tantes ocasions el sentit comú d’un poble no coincideix amb els seus propis interessos com a poble. Més aviat divergeix. EL ‘SENTIT COMÚ’ DE L’ESPAI TERRITORIAL

Aquesta succinta descripció que hem fet del sentit comú com a marc de lectura de la ciutat es pot fer extensiva a altres camps de representació ideològica del territori. Sovint, el sentit comú ens proveeix també de models de lectura dels espais territorials ja precuinats i amanits per a ser aplicats, alguns dels quals han reeixit molt si atenem al gran nombre d’usuaris que s’hi acullen a fer-los servir quotidianament.

UN PAÍS DE SENTIT COMÚ?

El meliquisme, per exemple, en seria una de les manifestacions més freqüents d’aquests dispositius de lectura de la realitat territorial prêt-à-porter als quals ens estem referint i que, des del punt de vista del desenvolupament local, es podria considerar una perspectiva o una actitud patològica (Mollà, T: 2018). Abonat quotidianament per la proximitat experiencial dels esdeveniments de la vida local, aquest esperit de campanar –també es denomina així– ens aboca a sobrevalorar tant la importància del que ocorre al nostre poble que acabem per fer-nos cecs a les possibilitats de cooperació amb altres realitats municipals o comarcals extralocals. Si bé el meliquisme sempre és etnocèntric, hi ha algunes versions en què aquest enfocament s’accentua notablement, com ara la modalitat de meliquisme de capital que considera de sentit comú jerarquitzar i situar en una posició inferior o clarament subordinada la resta de realitats territorials exteriors a la ciutat pròpia. El provincianisme seria, així mateix, una altra manifestació amplament instal·lada en el sentit comú com una forma natural de pensar-nos nosaltres mateixos cada vegada que ens ubiquem en la dimensió territorial. Tal com ens digué Joan Fuster (2001), aquesta seria la forma característica pròpia del sucursalisme espanyol. La província esdevé així una forma de representació ideològica del territori local que obté el seu sentit de la pertinença a un estat centralitzat, com una part d’un tot que és l’estat central tal com va ser dissenyat l’any 1833. Val a dir al respecte que, des d’aquesta perspectiva, el comarcalisme esdevé una forma alternativa de representació ideològica del territori en pugna simultàniament amb el meliquisme particularista municipal i amb el provincianisme sucursalista. Vist així, sembla exemplar l’experiència ritual col·lectiva de l’Aplec dels Ports, en subratllar d’un sol cop, tant la seua singularitat demogràfica, econòmica i geogràfica enmig del conjunt de les comarques del nord, com la seua identificació cultural i històrica com a País Valencià en tant que territori i en tant que projecte comú de les valencianes i els valencians. Tot plegat, la possibilitat que aplegue a formar part del sentit comú de la població valenciana una representació de si mateixa com a poble amb una història, uns interessos culturals, socioeconòmics i polítics comuns, depén d’un ample conjunt de factors –alguns dels quals, estructurals– que escapen al marc limitat d’aquesta reflexió (Castelló, R.: 2018). En qualsevol cas, tal com déiem abans respecte a la ciutat, les comarques o els espais provincials, la percepció col·lectiva de la ciutadania valenciana sobre ella mateixa i sobre quin és l’àmbit territorial que considera el seu espai propi, constitueix encara un important camp de conflicte que a hores d’ara continua ben obert, i en el qual es confronten classes i grups socials diversos de dins i de fora del país.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. ARTUR APARICI

Durant els darrers anys de la dictadura franquista i els primers del postfranquisme, hi va haver un moment àlgid en què una part significativa de la població valenciana, sense haver de deixar de considerar per això la diversitat de grups d’interés que l’integren (Muñoz i alt.: 2011), es va representar el seu futur en clau de poble. Aquesta actitud es va veure reflectida en una ampla mobilització popular que es pot qualificar ben bé d’històrica. Sembla doncs, que aleshores estava en el sentit comú de molta gent del País Valencià reivindicar un grau d’autonomia i llibertat digne, que col·lectivament com a poble ens permetera fer-li front en millors condicions al segle xxi. Siga com siga, a l’alçada del segle en què ens trobem i pel que fa a la manera com ens representem el territori valencià, queden encara molts camps que cal problematitzar per a tractar de fer-los avançar. Tots ells guarden relació amb quin és el model de país que desitgem. No vull acabar aquests renglons sense destacarne un: el criteri de concentració dels recursos, les infraestructures, les dotacions i els serveis en les zones demogràficament més poblades ha tingut com a efecte unes brutals desigualtats territorials i a hores d’ara continua causant el despoblament en les comarques castellonenques i valencianes interiors. No cal aprofundir massa per a adonar-se’n que el meliquisme i el provincianisme tenen alguna cosa a veure amb la creació de desigualtats territorials. Tot i així, des de l’esperança en què podem fer-ho millor, vull subratllar que un altre sentit comú sobre la governança de la totalitat dels territoris valencians és possible, necessari i en alguns casos, urgent.

UN PAÍS DE SENTIT COMÚ?

BIBLIOGRAFIA Aparici, A (2018). «Món rural viu i la precaritzada sostenibilitat social». En J. Piqueras y P. Aparicio (Eds.) El territorio como bien común. Agricultura, ganadería, silvicultura... en el macizo del Caroig (pp. 61-76). Novetlè, Espanya: ietec i L’Ullal Edicions. Aparici, A (2016). «El medi rural també és el futur» - Mediterráneo - 16/11/2016. Aparici, A; Querol, V.A. i Ginés, X. (2018) Despoblament al caroig. Propostes d’actuació per a un món rural viu i repoblat. IETEC. Instituto de Estudios Territoriales El Caroig. Revista Caroig 9. Berger, P.L. & Luckmann, T (1968) La Construcción social de la realidad. Buenos Aires. Amorrortu. Bourdieu, P. (1988) Cosas dichas. Buenos Aires. Gedisa. Bourdieu, P. (1991) El sentido práctico. Madrid. Taurus. Castells, M. (1981) Crisis urbana y cambio social. Madrid. Siglo XXI. Castells, M. (1986) La Ciudad y las masas: Sociología de los movimientos sociales urbanos. Madrid. Alianza. Castelló, R. (2000) La Societat valenciana : estructura social i institucional. Alzira. Bromera. Castelló, R. (2018) «Les classes mitjanes al País Valencià del segle XXI», L’Espill, 58: 128-151. Castells, M. i Borja, J. (2001) Local y global : la gestión de las ciudades en la era de la información. Madrid. Taurus. Durkheim, E. (1986) Las Reglas del método sociológico. México. Fondo de Cultura Económica. Fuster, J. (2001) Nosaltres, els valencians. Barcelona. Edicions 62. Ibáñez, J. (1985) Del algoritmo al sujeto: Perspectivas de la investigación social. México. Siglo XXI. Ibáñez, J. (1994) Por una sociología de la vida cotidiana. México. Siglo XXI. Marx, K. (1974) La ideología Alemana. Barcelona. Grijalbo. Mollà, T. (2018) https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20180309/ 441373296800/opinio-publica-valenciana-toni-molla. html. Muñoz, J.; Reig, E.; Castelló, R.; Beltran, A.; Tena, V.; Viadel, F. i Mollà, T. (2011) Dossier: Cap a on va la societat valenciana?, pàgs 37-113 a L’Espill 39 PUV. San Abdón, J. M. (2108) Entrevista a Artur Aparici. Revista SAÓ, Any XLII. núm. 434, Febrer, pàgs. 42-45.

P U B L I C I T A T

EL GOS OCIÓS  L a primera marca especialitzada en fer menjar «light» per a gossos malfeiners, fet a base de pit de titot baix en greix i sals.  Mantingue el pes del seu amor dins dels límits acceptables.  I, recorde, per als gats capats tenim el nou menú d’abadejo escocès que el mantindrà en el seu pes. DE VENDA EN TOTS ELS MERCATS, SUPERMERCATS, HIPERMERCATS I ESTANCS.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Estat del benestar o estat per mantenir el benestar dels de dalt? Car l e s Mul e t

Analitzar en primera persona en què ens hem quedat de tot allò que esperàvem fa quaranta anys en aspectes vitals del que entenem com estat de benestar, segurament no podrà ser mai igual d’objectiu i clar del que podria fer una persona amb consciència crítica que haja viscut eixa anomenada transició i les esperances dipositades en el canvi de règim polític. Per simple qüestió d’edat, en alguns aspectes tocarà abstraure’m o donar per vàlids relats o convencions. És més fàcil entendre o analitzar sense pretensions, on estem i on podríem estar. No es tracta ara tampoc de fer una anàlisi d’on ix la concepció d’una societat (o dis-li Estat), que es preocupe pel «benestar» de la ciutadania i que cerque la pau social a partir d’anar millorant les condicions de vida del gruix de la població. Que allò del contracte social no ho siga sols en drets i deures com part d’una societat, sinó el desenvolupament d’eixa societat amb uns mínims d’igualtat; que la jungla i el salve’s qui puga, siga el menys exagerat possible. La pau dels i les del dalt estarà més garantida quan menys malament estiguen els i les de baix, que la necessitat de capgirar el sistema estiga el més controlada possible, garantint això sí els estrats i classes de sempre o de noves. Segurament serà amb la Il·lustració quan es pren consciència de la necessitat d’estendre a uns nivell general l’ensenyament, de crear ciutadanes i ciutadans, crítics, amb capacitat de saber uns mínims. I poc a poc eixa idea de progrés, que pot esclatar i avançar al voltant de les revolucions (francesa, burgesa, industrial), aniran configurant eixe ideal d’evolució en drets socials, cap a una meta abstracta d’una societat cada cop aparentment més justa i equitativa, on tots i totes tinguen uns mínims garantits.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. CARLES MULET

La irrupció del bloc soviètic accelera les socialdemocràcies en l’Europa occidental, per tindre un contrapès que mostra avanços i drets socials importants sense trencar amb el sistema i el model que pacifique les aspiracions, que dulcifique. L’Estat espanyol, després de la runa del colp d’estat i la dictadura, mentre a l’Europa de l’Oest es materialitzen eixes experiències d’avanços, viu eixe període aïllat primer en una espècie d’autarquia on s’intenta un model de benestar social que intente dulcificar el règim, sota un prisma de bonisme paternalista i jeràrquic. El fals mite de que durant el franquisme es va crear la Seguretat Social en Espanya val d’exemple. L’inici de la «democràcia» va suposar per molts i moltes una esperança de recuperar l’impuls reformador que va suposar la Segona República i els seus avanços socials, sanitaris o educatius (l’esforç per universalitzar l’escola pública d’eixe període és ben present a totes les nostres comarques, on encara podem veure o escoltar històries de les desenes d’escoles creades en masos en els nostres pobles). Per exemple, en el franquisme no és fins 1966 quan s’aprova la «Ley de Seguridad Social» amb reformes fins aplegar al 1974 al «texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social» i es comencen a transferir a les autonomies les competències en Sanitat, baix l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS). La reivindicació d’una sanitat el més universal possible es materialitza el 1986 amb la Llei General Sanitaria que tenia la voluntat d’un model de cobertura universal i es crea el Sistema Nacional de Salut. L’any 2003 ja totes les comunitats autònomes havien assumit les competències sanitàries. Podríem fer un recorregut semblant amb l’educació pública i també a nivell de serveis socials en tota l’amplària del que puga incloure’s dins eixe concepte.

ESTAT DEL BENESTAR O ESTAT PER MANTENIR EL BENESTAR DELS DE DALT?

Centrant-nos en Sanitat, la sort de cap on tendeix el model concret en cada comunitat autònoma es veurà molt influenciada pel color dels seus governs. Veurem gran disparitat de presentacions: vacunes, tractaments, prestacions que són gratuïtes en algunes autonomies i en altres no. Es fan comparatives que mostren un abisme en, per exemple, el número de llits hospitalaris, el percentatge del pressupost autonòmic que es destina a Sanitat, el cost que suposa el turisme sanitari o, directament, el ser una comunitat turística que atén sanitàriament els espanyols i espanyoles d’altres comunitats. L’entrada, a tots els efectes, dins la Unió Europea condiciona també les polítiques estatals i, per extensió, autonòmiques i la tendència neoliberal va imperant. Eixa aposta pel lliure mercat sense complexos i per eliminar les empreses públiques allà on interessa. Eixe corrent polític aplega a les autonomies però de manera viciada i comença l’externalització de serveis (eufemisme per parlar de privatitzacions) i fer negoci de tot allò que es puga fer. Del principi d’assumir quantes més prestacions millor. De privatitzar tot allò que puga ser privatitzat, fins i tot els propis hospitals com és el cas d’Alzira. Capitalisme d’amiguets i amiguetes. Si pensem en la ciutat de Castelló, anem d’una època en la qual, per exemple, s’amplia l’Hospital General (ara Universitari) de Castelló, fins a un altra on fins i tot es privatitza el seu aparcament exterior, eliminant totes les places possibles d’aparcament pels voltants d’aquest mateix centre sanitari. O la neteja, la bugaderia, el lloguer de televisors presents en les habitacions dels i les malaltes. Això, mentre prosperava l’aparició d’hospitals privats com ara el Nisa-Rey Don Jaime, que es nodreix en bona part de derivacions o de mútues i assegurances privades pagades també amb diners públics a funcionaris i funcionàries. Una estratificació de la sanitat: a la pública que vaja qui no tinga més remei i qui puga pagar-s’ho, o qui tinga el privilegi d’un bon treball amb mútua privada, que vaja a la privada. No sols es generen negocis a costa de privatitzar serveis, sinó de convertir la sanitat en un forat on poder clavar la mà. El cas, paradigmàtic, de l’Hospital Provincial seria un d’ells. Al ser una anomalia controlada per la Diputació i no directament per conselleria, tenim un llarg historial de col·locació de familiars, militants, amistats i favors personals dels dirigents del PP (ja ho va dir Carlos Fabra en aquella cèlebre gravació en la qual reconeixia que no sabia ja quantes persones havia col·locat). Però també de factures falses, desaparició de materials suposadament comprats i sous astronòmics fins aplegar a l’extrem dels lloguers astronòmics per un solar per

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. CARLES MULET

construir l’Hospital de la Vall d’Uixó, on també els negocis de Carlos Fabra i el Pilot Àlex Debón van acabar en els tribunals. El canvi de govern autonòmic, suposa un canvi total de paradigma, que es palpa ja en la pròpia denominació del departament: Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, tota una declaració d’intencions, amb mesures d’un simbolisme contundent com la finalització de la gestió privada de l’Hospital d’Alzira, l’ampliació de serveis o la recentment aprovada garantia de la gratuïtat dels televisors existents a les habitacions hospitalàries. Es demostra com, en la Sanitat sí que ha hagut ideologia, i continua havent-hi, i les ideologies es noten en primer terme en estos temes. Tant en Sanitat, com en Educació, com en Serveis Socials topem amb les mateixes limitacions, condicionades per com financem eixos serveis. Sabem com els nostres impostos en bona part han d’anar en teoria a finançar aquest servei i, en el cas del País Valencià, és per tothom sabuda la situació econòmica insostenible per molts factors. Per una mala gestió política, per robar més enllà de les nostres possibilitats, per una infrainversió constant de l’Administració General i per un sistema de finançament que ens ha maltractat històricament, fins a l’extrem d’estar aportant a les arques de l’estat com a 5 milions de persones però rebre a canvi només com si forem 4 milions de persones (i sí, haver de donar servei a 5 milions de persones). El model ha estat tant insostenible que els interessos pel deute acumulat devoren els fons que gestiona la Generalitat ja que s’han de pagar com es puguen els serveis que es presten i intentar millorar l’oferta. Parlar d’Educació és ben semblant: els esforços per ampliar l’oferta, l’edat d’escolarització obligatòria, la incorporació de la llengua pròpia en totes les esferes de l’ensenyament, etcètera. Des de la recuperació en part de l’autogovern que suposa la creació de la comunitat autònoma, es va viure un impuls gran per la creació de noves escoles, instituts o noves universitats com la Miguel Hernández d’Elx o la Jaume I de Castelló. L’accés als estudis universitaris es normalitza entre els fills i filles de la gent treballadora i es van ampliant les ofertes en formació professional o estudis d’especialitats universitàries i d’altres nivells. Es manté un sistema abusiu de concertació amb escoles privades que solen estar en mans en la majoria dels casos de confessions religioses. Allò que hauria de ser una solució passatgera (una espècie de lloguer a tercers fins que l’administració pública puga oferir eixe servei), es perpetua com a model i es permet fins i tot mantindre amb diners públics escoles que segreguen per gènere o no accepten població immigrant i que adoctrinen (de veritat) als i les alumnes.

ESTAT DEL BENESTAR O ESTAT PER MANTENIR EL BENESTAR DELS DE DALT?

La temptació de la mà corrupta que impera en els anys d’hegemonia conservadora també fa caixa amb l’ensenyament públic. Es destinen milions d’euros a l’any al lloguer d’aules prefabricades mentre es paralitza a l’hora de la veritat la construcció de noves escoles. L’empresa pública de la Generalitat, CIEGSA, es converteix en un niu de corrupció, de preus inflats i de tot tipus de casos tèrbols. 1.000 milions de sobrecostos, en teoria, que omplin les butxaques entre d’altres, de les grans constructores condemnades després, via Gürtel, per finançar il·legalment al PP. Es desvien diners públics a finançar fins i tot les universitat o centres de les confessions religioses, mentre es van encarint les matrícules universitàries fins a límits no assumibles per moltes famílies. De nou, torna a obrir-se eixa escletxa social que semblava superada. Que tinga estudis superiors qui puga pagar-s’ho; això en una situació abans mai vista, on acabar els estudis universitaris no t’assegura ja cap eixida laboral i els i les joves recent llicenciades han d’escapar a l’estranger per intentar sobreviure. El canvi de govern també ha suposat un intent de redreçar aquesta situació. Les primeres passes per universalitzar la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys, la gratuïtat dels llibres de text, el reinici de la construcció de centres, l’intent per racionalitzar les matrícules universitàries, per exemple, seran algunes de les passes significatives que apunten a un nou criteri polític. En el cas dels Serveis Socials també podrem fer un repàs general de com ha evolucionat. De la política assistencial pensada pels estrats més desafavorits a ampliar-se cap a drets quasi de nova generació. Bona part d’aquesta política d’assistència social s’ha derivat a ser assumida pels ajuntaments, en primera instància, amb la

COLLA REBOMBORI. CARLES MULET

col·laboració autonòmica. Estàvem parlant de gent en situació extrema, fins al bot que suposa el reconeixement del dret a una ajuda per dependència, on milers de persones han de ser ateses per poder desenvolupar la seua autonomia personal. Aquesta llei estatal de 2006, va significar un abans i un després, encara que sols a nivell de declaració d’intencions, ja que l’aplicació pràctica va haver d’esperar. I també en l’època fosca, hi ha tot una sistema corrupte al voltant d’aquest camp, amb la construcció de residències de gent major com la xarxa de Sedesa, la privatització de serveis a empreses vinculades amb confessions religioses i una política clientelar per crear un negoci a tercers i no solucionar problemes. Les llistes d’espera de persones en ser reconegudes les seues peticions de revisió de casos per acollir-se a ajudes públiques de dependència es fan interminables i les seues decisions de baremació arbitràries i molt qüestionades. El nou govern ja no parlarà de política assistencial sino que la pròpia conselleria serà d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Incloure a tot el món en la xarxa, que ningú caiga d’ella i garantir-los una vida digna es fa, tot i la ruïna econòmica per una situació insostenible. Un pas de gegant: es desbloquegen expedients, s’amplien les cobertures i s’incrementen les ajudes socials,

ESTAT DEL BENESTAR O ESTAT PER MANTENIR EL BENESTAR DELS DE DALT?

familiars i persones afectades que necessiten de l’atenció d’un altre, ho comencen a notar. La Renda Valenciana d’Inclusió garantirà ara el dret a una prestació econòmica a tots els valencians i valencians que es troben en una situació de vulnerabilitat i els reconeix també el dret a la inclusió. Per tant no sé el sentir majoritari que podria existir, o no, en la transició de què havien de ser els serveis públics en un nou model autonòmic. Què s’esperava d’aquesta societat en constant evolució o, de vegades, involució. El que sí que he pogut contrastar és la pervivència de dos models clarament identificats. Un model d’una societat classista a uns serveis per uns (els de dalt) i altres per la resta, on eixe liberalisme que es pregona no es practica (sols es privatitza allò que donarà diners, prèvia inversió de diners de tots i totes, on si hi ha beneficis se’ls queda el que ha de fer el negoci, però si hi ha pèrdues es generalitzen), un model que va cap a tot allò que supose un negoci. I un altre model que intenta una societat més equitativa, amb uns serveis mínims els més universals possibles i dignes, per avançar cap a una societat més igualitària. La història mai acaba i no estem, segurament, ni en el final ni en el principi de cap gran etapa, sino encara buscant un model polític i social, on uns estirem cap a un costat i els altres cap a un altre.

P U B L I C I T A T

El gat golafre Pescateria per a tota mena de gats: perses, siamesos, egipcis, angora, chartreux, hidràulics, de carreró, de fuster, etc.

GRAN SELECCIÓ DE PEIX FRESC O NO: SARDINA, ALADROC, ORADA, DÉNTOL I SORELL, PROCEDENT DEL GRAU. AIXÍ COM SALMÓ NORUEC I TRUITA NAVARRA DE PISCIFACTORIA. Preus segons el grau de putrefacció, a més pudent, el favorit dels gats, més car.

CARRERÓ DEL FLAIRE 26, JUNT AL PORT PESQUER, CASTELLÓ, EN WWW.GATGOLAFRE.OIX, O BÉ SEGUEIXE EL SEU OLFACTE

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Del llibre inèdit: Un somni massa llarg, 1974

Franc e s c Me z q ui ta

Sobre la llibertat No és la llibertat un objecte que va de les mans a les butxaques. No és la llibertat mercaderia que el temps torna estantissa i vella. Ni la cançó o el crit que naix als anys gloriosos quan diuen que tot va bé. La llibertat no és tampoc alguna cosa o caprici que es dóna paternalment. No és pot donar la llibertat. No pot donar-la el carceller, ni el jutge, ni el legislador. No pot donar-la ningú, ni els que tenen la força que creuen poder-ho tot ni el savis. Ningú té la llibertat en patrimoni. Rau entre nosaltres sense colors o senyals, ni mesura, per a que puga agafar-la qui vulga.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Normalització lingüística? No, gràcies! Josep J. Conil l ... la malaltia actual consisteix precisament en la normalitat. Theodor W. Adorno, Minima moralia

L’extinció del català al País Valencià ha estat un escenari previst des de fa alguns segles, si més no des de la Belle Époque. Ara bé, el que mai no hauria gosat imaginar ningú és que aquest escenari es consumaria sota el signe de la normalització. Sense la irrupció del concepte a mitjans de la dècada dels seixanta de la mà de Lluís V. Aracil («Conflit linguistique et normalisation linguistique dans l’Europe Nouvelle», 1965) i la seua posterior represa per Rafael L. Ninyoles e tutti quanti, no s’entendrien els esforços –lúcids o errats, això és tota una altra qüestió– esmerçats durant més de mig segle en favor de la dignificació de l’ús social de la llengua dels valencians. No és aquest el lloc per entrar en disquisicions erudites sobre les diferències de matís que els diversos especialistes van imprimir al concepte; sí que importa, en canvi, assenyalar-ne l’origen, íntimament associat a la praxi teòrica del neovalencianisme fusterià en el context de l’oposició al franquisme i a la seua concepció d’un projecte nacional de (re)construcció del País Valencià dins el marc dels Països Catalans, que hauria calgut sotmetre a l’escrutini de la ciutadania en caure la dictadura. No és per casualitat, doncs, que l’inici de la Transició va coincidir amb la publicació dels textos on aquest projecte s’explicita de manera més precisa: «La revolució sociolingüística» (1975) i «Educació i sociolingüística» (1979), de Lluís Aracil; Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol (1976) i Cuatro idiomas para un Estado (1977), de Rafael L. Ninyoles; i Ara o mai, de Joan Fuster (1981).

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. JOSEP J. CONILL

Atesos els seus antecedents ideològics, la normalització lingüística –en contrast amb la decantació tecnocràtica de la planificació lingüística (language planning) de procedència nordamericana– exhibia un tarannà netament popular i democràtic i s’integrava en el paquet de demandes heterogènies que, sota el lema genèric de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia», aglutinaven la mobilització popular contra el franquisme. La indefinició essencial del concepte, característica d’aquells significants ideològics que adquireixen la consistència de paraules-força, li permetia funcionar alhora en el terreny disciplinari de la sociologia del llenguatge i en el polític de la reivindicació nacional. Això, que en aquell moment es podia considerar un avantatge, ha determinat la seua posterior ineficàcia, producte de les dificultats a l’hora de concretar-lo en programes d’actuació eficaços, atesa la inexistència d’un consens mínim entre els seus usuaris tocant a assumptes tan crucials com ara el grau de normalització que consideren «normal» o el subjecte de la pròpia normalització, que oscil·la, segons els autors i els contextos, entre la comunitat de parlants de la llengua minoritzada i la societat sencera. En tot cas, del que no hi ha dubte és que l’afany normalitzador donava satisfacció a una necessitat molt sentida a l’època i va assolir una extraordinària difusió entre els defensors de les llengües minoritzades de l’Estat espanyol, per no parlar de la seua exportació a altres àmbits com l’occità. No debades la determinació que inspirava l’empresa normalitzadora responia a aquella concepció, tan típica de l’època, consistent a postular la superació radical de l’abisme obert entre el país real i el país oficial. Aquest era, sens dubte, un dels seus atractius, però també el seu punt feble, que ha permès als poders fàctics instrumentalitzar-la al servei de tèrboles manipulacions polítiques. En realitat, per ser exactes, cal reconèixer que la versió nacionalpopular de la normalització no va sobreviure als primers anys d’una Transició entesa com a reforma sense ruptura, que els sectors més possibilistes del tardofranquisme van engegar

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA? NO, GRÀCIES!

per rentar-li la cara al règim del 18 de juliol i projectar davant l’Europa del Mercat Comú i de l’OTAN la imatge homologable d’una monarquia parlamentària. Aquest aggiornamento, el caràcter cosmètic del qual constitueix a hores d’ara una dramàtica evidència, també es presentava a si mateix com una «normalització», en estreta competència amb la propugnada per certs sectors de l’oposició democràtica. Adolfo Suárez, l’encarregat de pilotar la transformació del règim, va formular amb meridiana claredat l’abast del projecte en una data tan reculada com el 9 de juny del 1976, durant el seu primer discurs televisiu com a president del govern, on posava en coneixement de la ciutadania que la seua actuació política s’atendria a la pretensió d’«elevar a la categoría política de normal, lo que a nivel de calle es plenamente normal». Val a dir que aquesta pretensió, enunciada des de les files del règim, no passava de ser una trampa per a incauts, atès que el carrer estava rigorosament controlat per les forces repressives, tal com s’havia encarregat de recordar el 3 de març del mateix any Manuel Fraga Iribarne –aleshores Ministro de Gobernación del gabinet d’Arias Navarro– quan, en un rampell de sinceritat brutal, va proclamar allò de «La calle es mía». La descripció anterior pot induir el lector a creure que hi va haver alguna mena de competència entre aquests dos discursos. No cal que ens enganyem, però, si la hi va haver, fou durant un breu període de temps i en condicions força desiguals. La desintegració del bloc opositor antifranquista després del suport dels socialistes i comunistes espanyols a la constitució del 1978 va deixar molt aviat fora de joc la primera alternativa. Malgrat tot, la transformació de l’ideari de l’esquerra afecta al nou règim va ser més tàcita que no explícita, més productiva que no restrictiva, i es va prevaldre de la descentralització de competències estatals propiciada per l’Estat de les Autonomies. No és cap secret: el projecte, que després va degenerar en la fórmula del café para todos, responia d’entrada a la necessitat peremptòria de resoldre la problemàtica territorial plantejada per les reivindicacions de les nacions històriques (Catalunya, el País Basc i Galícia). A falta d’una autèntica voluntat constituent de reformar l’Estat, hom va optar per una tàctica de distracció que consistia a externalitzar el debat sobre model territorial bo i transformant-lo en una mera suma de voluntarismes regionals. Les conseqüències d’aquesta decisió encara les estem patint, en la mesura en què aquesta problemàtica no va ser abordada com una qüestió d’Estat –això és, com una qüestió de Dret, amb majúscules–, sinó com una nosa susceptible de resolució per la via, sempre revocable, del permís. De fet, com han assenyalat diversos autors, una de les singularitats del model autonòmic té a veure amb la superposició, no exempta de conflictes, d’un grapat d’administracions regionals, amb un disseny constitucional força imprecís, al tradicional canemàs centralista de l’Estat.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. JOSEP J. CONILL

Analitzat en aquests termes, l’Estat Autonòmic apareix com la creació ad hoc d’un autèntic dispositiu –en el sentit foucaultià del terme– susceptible de disciplinar la problemàtica territorial espanyola, tot fent veure, lampedusianament, que canviava tot perquè res no canviés. En aquest sentit, no és pas casual que l’àmbit en què el funcionament d’aquest dispositiu es pot observar amb major precisió és el de les polítiques lingüístiques, tenint en compte que un dels pilars bàsics de l’Estat espanyol al llarg del temps i sota els més diversos règims ha consistit en la supremacia absoluta del castellà, elevat al rang de llengua espanyola per antonomàsia. Des del punt de vista estratègic, el dispositiu autonòmic ha funcionat com el mecanisme imprescindible per evacuar la qüestió de l’equiparació dels drets lingüístics dels parlants de les diverses llengües minoritzades d’Espanya, olímpicament ignorades pel text constitucional. Un text que, amb tronada retòrica paternalista, afirma que aquestes comporten «un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección», i n’encomana la gestió a les comunitats autònomes «amb llengua pròpia» (és a dir, alienada i aliena a l’Estat), talment com si es tractés de reserves índies. La distribució que acabem de descriure ha permès des de fa quaranta anys desenvolupar a l’Estat espanyol una política lingüística uniformista d’una intensitat històrica sense parió, atesa la gamma actual d’aparells de reproducció actualment al seu abast, mentre permetia el desplegament subsidiari, a escala autonòmica, de simulacres de normalització, que es van concretar en les declaracions de cooficialitat dels idiomes autonòmics. Els ingenus encara no semblen haver descobert que aquestes declaracions de cooficialitat, lluny de representar l’accés dels seus respectius idiomes a l’oficialitat de ple dret, representen tan sols una graciosa concesión: la despenalització de les llengües afectades i el permís per a usar-les en un repertori molt limitat d’ocasions, sovint en companyia de l’espanyol, que és l’únic idioma amb el monopoli de la violència legítima, entesa com la potestat per circular sempre i en solitari. Estem parlant, doncs, d’un règim de llibertat lingüística vigilada, revisable i sotmès a continu escrutini, l’objectiu del qual consisteix a transformar l’exclusió secular de les altres llengües emprades a l’Estat espanyol en una nova modalitat d’inclusió excloent, estructurada entorn de la seua reclusió i posterior reducció. No faig cap descobriment si assenyale que el dispositiu autonòmic funciona bàsicament com un mecanisme de desconnexió basat en l’estratègia del divide et impera, si més no en un triple nivell. En primer lloc, assegura la fragmentació de les diverses comunitats lingüístiques minoritzades de l’Estat en compartiments estancs, atès que el seu domini lingüístic no coincideix en cap cas amb les demarcacions administratives de les comunitats autònomes i l’article 145 de

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA? NO, GRÀCIES!

la Constitución és força restrictiu pel que fa a la possibilitat d’establir convenis entre autonomies, fet que s’erigeix en un obstacle de primer ordre per a la constitució d’espais de comunicació econòmicament viables en qualsevol llengua que no siga el castellà, que es beneficia d’una unitat de mercat assegurada per l’intervencionisme estatal. En segon lloc, fomenta el desgavell en matèria de polítiques lingüístiques, que no sols impedeix la coordinació dels esforços orquestrats per certes autonomies en favor de l’extensió de l’ús de les seues respectives llengües minoritzades, sinó que arriba al punt d’autoritzar l’existència d’escandaloses diferències pel que fa al tracte rebut per la mateixa llengua segons la comunitat autònoma on residisquen els seus parlants. Finalment, en tercer lloc, aquest dispositiu instiga l’aparició incessant de tota mena de conflictes simbòlics al voltant de les llengües minoritzades de l’Estat, l’exemple més contundent dels quals són les disputes de tipus onomàstic o ortogràfic, que tan bé coneixem els valencians. Tal com calia esperar, l’articulació concreta de les temptatives «normalitzadores» dutes a terme en semblants circumstàncies desemboquen en autèntics exercicis de pensament il·lusori (wishful thinking), llastats per l’anhel de bastir-se una casa a l’interior d’una presó, característic del síndrome d’Orsenna. La inversió efectiva de la substitució lingüística, per contra, exigeix la sobirania plena o, si més no, una dosi important d’autogovern, propis de comunitats autocentrades, que no tenen res a veure amb el sucursalisme de les administracions autonòmiques. El resultat de tot plegat tan sols podia ser el previst: unes «polítiques lingüístiques» de vol gallinaci, més preocupades per evitar les friccions amb els poders de l’Estat que no per l’efectivitat real de les tímides mesures que acostumen a traure’s de la màniga. Parlem, convé no oblidar-ho, de línies d’actuació institucionals avesades a fer de la necessitat virtut, que pivoten de manera obsessiva al voltant de l’escola –una institució cada dia més marginal, ineficaç de cara a la transformació de l’ordre establert– i resulten del tot congruents amb la tendència a transformar-la en una mena de calaix

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. JOSEP J. CONILL

dels mals endreços, destinat a aixoplugar aquells continguts que la modernització de la societat desestima. Cal afegir-hi encara una concepció patrimonial de la llengua, que es tradueix en una praxi cultural conservacionista, centrada en la preservació retrospectiva de formes de vida tradicionals que en les presents circumstàncies han perdut gran part de la seua raó de ser. Aquest cúmul de factors actua sobre els segments de la ciutadania que se senten concernits per la supervivència de la seua llengua com una cortina de fum que els impedeix l’adquisició d’una consciència lingüística adulta, despullada de miratges i fantasies, susceptible de percebre amb tota cruesa la magnitud del procés de substitució lingüística i del que s’hi juga en l’envit. Subsidiàriament, la patrimonialització de la llengua comporta el segrest correlatiu, tant en l’àmbit del pensament com en el dels actes, de les línies mestres que articulen la reivindicació lingüística. Una reivindicació que, en virtut del dispositiu normalitzador, passa de les mans dels seus portadors genuïns al domini de l’administració autonòmica, que s’encarrega de vehicular-la d’acord amb les directrius partidistes predominants en cada moment, molt sovint a través d’institucions o mecanismes lingüísticament extractius, creats ad hoc. Parlant en plata: em referisc a institucions com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) o a mesures de bonificació fiscal com el segell de qualitat lingüística, que rendibilitzen en profit de minories intel·lectuals dòcils o d’empreses afectes al govern de torn l’existència de la identitat lingüística valenciana per mitjà de mecanismes socials disfuncionants, expressament dissenyats. L’expressió aporètica d’aquesta impossibilitat d’assolir la lucidesa en relació amb l’extinció de la pròpia llengua, que es deriva de l’actuació dels dispositius suara descrits, la trobem en la creença indignada, molt freqüent entre parlants lleials, que el procés de normalització lingüística avança a un ritme tan lent que la normalitat –puerilment imaginada com la plena equiparació de les dues llengües estatutàries– no s’assolirà fins ben avançat el present segle, sense tenir en

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA? NO, GRÀCIES!

compte en cap moment que la substitució lingüística, mentrestant, haurà fet progressos definitius i en aquestes dates el català dels valencians es trobarà en un estat residual. L’aporia anterior té molt a veure amb els resultats, aparentment paradoxals, del projecte normalitzador engegat per la Transició. D’acord amb el programa esbossat per Adolfo Suárez, les forces polítiques que donen suport al règim del 78, cadascuna a la seua peculiar manera, van entendre –i entenen– el procés normalitzador en consonància amb els seus propis interessos, fet que s’ha substanciat no en la «normalització» del català dels valencians, sinó en la de la situació lingüística del país, que és tota una altra cosa. En conseqüència, des del poder autonòmic van capgirar l’objectiu primer de la normalització, i van fer normal en l’àmbit del carrer el que ja era moneda corrent entre les elits dirigents parroquials, això és, el monolingüisme en castellà que, al llarg de les últimes quatre dècades, ha rebut un impuls decisiu, incomparablement més ferm que les insubstancials iniciatives orquestrades en favor del català. Alguns sociòlegs del llenguatge ens hem cansat de repetir durant anys i panys que la normalització és una classe de substitució –la de la llengua dominant per la llengua recessiva. Els puntals del règim, sobretot la dreta, representada de primer per la UCD i després pel PP, van entendre a la primera que la manera òptima de vendre la substitució lingüística de cara a la ciutadania consistia a presentar-la en termes de normalització de la normalització. Per a escarni de l’escassa lucidesa de la pseudoesquerra «progressista», que n’ha menyspreat tot sovint la pretesa indigència intel·lectual, la dreta va comprendre molt aviat que l’adopció de la xerrameca normalitzadora –reforçada al llarg dels últims anys per la irrupció de l’anglès associada al foment del plurilingüisme escolar, convenientment instrumentalitzat a hores d’ara per tiris i troians– només podia reportar-li avantatges, perquè constitueix una màquina molt poderosa per generar consensos i estigmatitzar qualsevol punt de vista discrepant. Fetes aquestes consideracions, ens podem fer ja una idea cabal del que ha representat a casa nostra el discurs normalitzador: un subterfugi retòric destinat a ocultar la capil·larització de la societat valenciana pel supremacisme (no sols lingüístic) de l’Estat espanyol. Ara com ara, doncs, d’una cosa podem estar segurs, i és que aquest discurs, tal com el coneixem, forma part d’un dispositiu la finalitat última del qual consisteix a anormalitzar la nostra condició de catalanoparlants. Arribats en aquest punt, la normalització ha esdevingut una veritable normopatia, els símptomes més reveladors de la qual es deixen sentir fins i tot sobre el mateix discurs sociolingüístic que pretén superar-la. Només així s’explica la difusió assolida en el petit món

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. JOSEP J. CONILL

del valencianisme per la temptativa –benintencionada, però equivocada en l’essencial– de superar l’estat de deprivació idiomàtica dels valencians catalanòfons a través de receptes destinades a transformar-los en parlants assertius, pròpies de manuals d’autoajuda. L’error subjacent a aquesta temptativa radica en creure que la discriminació lingüística és una situació que respon a coordenades anàlogues a la discriminació racial o sexual. Ara bé, hom no pot canviar de raça ni renunciar voluntàriament a la seua condició sexual, però un cop assolida la condició de bilingüe només li cal deixar de banda l’ús de la llengua minoritzada per transformar-se en un parlant «normal» de la llengua dominant. Enfront d’aquesta constatació, l’assertivitat lingüística no passa d’encarnar un voluntarisme ingenu adreçat a apaivagar la mala consciència generada en un sector dels parlants lleials pel recurs obligat i constant al codeswitching. No existeix, deixeu-me remarcar-ho, cap tàctica queer contra la substitució lingüística consistent a sortir de cap «armari» lingüístic –un «armari», d’altra banda, que el parlant bilingüe abandona, literalment, cada cop que canvia de llengua–, perquè l’estat de deprivació idiomàtica inherent a la minorització és un fet social, una cosa, en el sentit durkheimià del terme, i com a tal ha de ser combatut. Més que no de sortir de cap armari lingüístic, doncs, el que cal és dinamitar l’aclaparadora stahlhartes Gehäuse («una closca dura com l’acer») weberiana que ens imposa l’Estat espanyol, entre els objectius intrínsecs de la qual figura la nostra aniquilació com a comunitat lingüística. Tenint en compte tot l’anterior, la meua conclusió ha de ser per força desoladora: la lucidesa més elemental ens exigeix l’acceptació del col·lapse idiomàtic que s’esdevindrà en unes quantes dècades –això és, l’extinció del català dels valencians– com a corol·lari inevitable de les polítiques lingüístiques normalitzadores dutes a terme pels successius governs autonòmics. Aquest, i no cap altre, és el desenllaç previst pels estudis prospectius més solvents basats en l’aplicació al País Valencià de models dinàmics de competició entre llengües. Mentrestant, la contracció de la

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA? NO, GRÀCIES!

xarxa social de parlants, la baixa representació del català que es fan els seus mateixos usuaris i la irrellevància d’aquests com a grup de referència social apunten també inequívocament al mateix desenllaç, que s’aixeca davant nostre amb la rotunditat d’un destí. En aquest sentit, no és pas casual el fet que la incapacitat de concebre una catàstrofe acostume a comparèixer aparellada amb la dificultat per arbitrar-hi remeis. A hores d’ara, doncs, hauríem d’haver après la lliçó: ja no hi ha marge per a més il·lusions, excuses ni martingales, i només la certitud absoluta que el nostre futur està sentenciat i ens atraparà en molt poc temps ens pot esperonar a concebre les estratègies contrafàctiques encaminades a modificar-lo, a partir de la convicció que el present no és sinó un futur anterior i que ens caldrà dur a terme una autèntica revolució sociolingüística si volem evitar l’inevitable abans que siga massa tard. No serà una tasca gens fàcil i exigirà una dosi de creativitat intel·lectual i de coratge militant molt superior al demostrat fins ara, però l’alternativa ja sabem quina és: aplicar indefinidament la tàctica de l’estruç, mentre juguem a la normalització lingüística tot fent veure que n’ignorem el desenllaç previst. En tot cas, la decisió és inajornable i cadascú haurà de decidir la seua opció i assumir la responsabilitat que se’n deriva. Pel que a mi respecta, fa temps que vaig decidir no participar en aquesta farsa. Normalització lingüística? No, gràcies!

P U B L I C I T A T

LA TENDA DE PETS Dos mil metres quadrats dedicats a les nostres mascotes. On podreu trobar qualsevol tipus d’animal de companyia: gossos, gats, fures, rèptils, peixos, veïns, lloros, consogres, etc. De totes les mides i preus, de tots els colors i formes. A més durant la setmana de la Magdalena, per la compra d’una bestiola regal de mitja dotzena de caparres o d’una dotzena de puces. ESTEM AL CENTRE COMERCIAL LA SUCRERA I TAMBÉ EN WWW.LATENDADEPETS.PUF I EN TOTES LES XARXES SOCIALS. BUSCA’NS!

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

La literatura escrita durant els anys setanta i huitanta Ramón Cór d oba

A començament de la dècada dels setanta es produeix a València el naixement de l’associació «Acció Cultural del País Valencià», impulsada per Eliseu Climent i presidida inicialment per Joan Fuster. Al llarg dels seus anys de vida ACPV va organitzar la concessió i la celebració dels actes dels Premis Octubre de poesia, narrativa, assaig, i, posteriorment, teatre i periodisme; va crear la xarxa de casals Jaume I, va impulsar la recepció de la televisió catalana (TV3) al País Valencia –fet que li va ocasionar rebre diferents multes per part del govern valencià– i també va estat sovint present en la majoria de les mobilitzacions a favor de la nostra llengua. Quant a la literatura, durant els anys setanta es produeix una intensificació en la producció d’obres narratives. Els escriptors valencians joves, a diferencia dels autors d’altres zones, no comptaven amb l’experiència de figures anteriors més velles, excepte Enric Valor, i formaven un conjunt de novel·listes que pertanyien a l’anomenada Generació dels setanta, que publiquen en aquests anys bona part de la seua obra novel·lística més interessant. En algunes novel·les d’aquesta època la història desapareix, com esdevé amb Assaig d’aproximació a Falles folles fetes foc (1974), d’Amadeu Fabregat, obra triomfadora de la primera edició de l’Andròmina, dins dels Premis Octubre que es va convertir en un referent capdavanter en la renovació de la narrativa valenciana. D’altres obres són d’aprofundiment del model tradicional, com es veu a la mostra de narrativa històrica, Crim de Germania (1980), de Josep Lozano, a més de l’aparició d’un conjunt de peces força diversificat com esdevé amb les produccions tan personals d’Isa Tròlec, Ramona Rosbif (1976) i Mari Catúfols (1978), completades amb El bou de foc (1974), de J. F. Mira, que constitueix la primera obra publicada després de l’etapa de la postguerra i es converteix en un títol emblemàtic

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. RAMÓN CÓRDOBA

per a la recuperació de la novel·lística valenciana de l’últim terç del segle XX. La pervivència del model tradicional és exemplificada amb Sense la terra promesa (1980), d’Enric Valor; i la crònica testimonial, centrada en l’ambient de la Guerra Civil i la postguerra, com Sumaríssim d’urgència (1979), de Gonçal Castelló. El quadre d’escriptors que publicaren aquesta dècada es completa amb figures de la importància de Josep Lluís Seguí (amb Espai d’un ritual, finalista del premi Andròmina el 1977), Ferran Cremades i Arlandis (Coll de serps, guanyadora del Premi Sant Jordi 1977). Ja durant la dècada els vuitanta apareixen figures com Josep Franco (Calidoscopi, del 1983) i, sobretot, Ferran Torrent, que provoca l’eclosió de la novel·la negra produïda al País Valencià i la seua aclimatació a la realitat valenciana, amb títols com No emprenyeu el comissari! (1984), Penja els guants, Butxana (1985) i Un negre amb un saxo (1987). Dins del context dels anys setanta, la novel·la contemporània valenciana es podia considerar una narrativa de la crisi del seu temps, dels canvis que s’havien produït. Durant la dècada següent es produeix la continuació creativa dels autors «consagrants» al costat d’un desenvolupament important de la novel·la històrica al País Valencià, fruit d’un desig de recuperació de la memòria col·lectiva i dels senyals d’identitat, amb autors com Ferran Cremades i Joan M. Monjo. A més, durant els anys vuitanta es va intensificar aquest reviscolament propiciat, entre altres causes, per la proliferació dels premis literaris i la introducció de la llengua a l’ensenyament, fet que va afavorir la creació de noves editorials, amb la corresponent demanda d’una narrativa que es podia llegir i estudiar als centres escolars i instituts. En referència a l’assaig, la dècada dels setanta també inicia una nova etapa de la cultura catalana. El factor desencadenant n’és el començament d’una crisi general, econòmica, social i moral, que ja havia estat anunciada pels joves del 68. El tema dominant d’aquest període és el polític, sobretot a partir de la mort del dictador Franco i durant els anys que conduïren des de la transició cap a l’Estat de les autonomies, dissenyat i desenvolupat al llarg dels anys setanta i començament dels vuitanta. D’aquesta manera l’assaig es va centrar inicialment en les idees i programes polítics d’aquesta època, a més de la reflexió sobre els moments més recents referits a la sociopolítica contemporània. En aquest context històric destaquen, a més, dos factors afavoridors dels diferents gèneres literaris escrits, on la prosa assagística desenvoluparà un paper privilegiat. El primer es refereix al món del periodisme, que comptarà amb diferents publicacions, la majoria ubicades a Catalunya però amb força presència dins els ambients intel·lectuals valencians, com els diaris Avui i Diari de Barcelona i les revistes especialitzades en diferents camps de les ciències humanes com Els Marges, Quaderns Crema, L’avenç, L’Espill, Serra d’Or, Reduccions, Saber, Daina,

LA LITERATURA ESCRITA DURANT ELS ANYS SETANTA I HUITANTA

etc. L’altre factor, força dinamitzador pel que fa a la promoció d’escriptors i la difusió de llibres, fou la convocatòria de diferents premis literaris, els quals suposaran un revulsiu per a les noves generacions d’un gènere que, al contrari que esdevingué amb la narrativa comptava amb una figura de primeríssim nivell al País Valencià: Joan Fuster. Durant aquests anys la prosa assagística, centrada en la temàtica històrica, nacional i lingüística, es va consolidar i fins i tot va superar en publicació la narrativa. Els autors més destacats que conreen l’assaig o una prosa de caire reflexiu pertanyen per l’edat a períodes anteriors de la postguerra però assoleixen la seua reflexió més profunda durant la maduresa, com és el cas de Vicent Ventura (nascut a Castelló de la Plana el 1924), vinculat al periodisme que publica Política per a un país (1977) i El País Valencià (1978); Francesc de Paula Burguera ( Sueca, 1928), que en aquests anys publica De cara al país (1974); Josep Iborra (Benissa, 1929), amb la ja anomenada Fuster portàtil (1982), obra indispensable per comprendre la profunditat i l’amplitud de la producció fusteriana, redactada no des de l’erudició científica sinó a partir de la meditació i la reflexió; Joan Francesc Mira (València, 1939), una de les figures més prolífiques del gènere que continuarà escrivint, sobretot en publicacions periòdiques, fins ben entrat el segle XXI i que en les primers anys de la democràcia publica títols com Els valencians i la terra (1978), Introducció a un país (1980), Crítica de la nació pura (1984) i Cultura, llengua, nació (1987); Alfons Cucó (València, 1941), especialitzat en la història i la política, amb El valencianisme polític (1874-1936) (1971), Republicans i camperols revoltats (1975), Papers públics (1983) i País estat: la qüestió valenciana (1989) i Lluís V. Aracil (València, 1941), que amb una reflexió crítica, lúcida i aguda publica Papers de sociolingüística catalana (1982) i Dir la realitat (1983). Com es pot apreciar, durant els anys vuitanta es produeix una continuació de la tasca d’aquests autors, fet que és acompanyat per la inexistència del relleu generacional necessari, provocat per la manca de nous escriptors que conreen el gènere assagístic. Les raons poden respondre al fet de la relativa normalitat política i cultural havia reduït el debat important que presidí la cultura catalana al País Valencià dels anys setanta.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. RAMÓN CÓRDOBA

En definitiva, l’assaig viu un moment esplèndid durant la dècada dels setanta perquè el moment sociopolític propiciava el debat sobre qüestions d’identitat nacional, prohibits durant el franquisme, però que poc a poc anirà minvant quantitativament a mesura que el país assolia la normalitat institucional i democràtica, com ho demostra la continuació productiva dels mateixos escriptors que ja havien publicat al llarg dels setanta i la incorporació d’alguns de nous que també pertanyien a generacions anteriors de la postguerra, circumstàncies acompanyades de la inexistència d’un necessari relleu generacional. Al llarg d’aquesta època es respiren al País Valencià uns nous aires poètics, amb la renovació de la lírica des del realisme i el formalisme. Seguint un esquema cronològic, els antecedents d’aquesta literatura cal situar-los en els anys seixanta. Ja en 1967, concretament durant el mes de desembre, la revista «Europe» analitzava el fenomen nacional i cultural català com vertebrador de les noves tendències literàries, concretament de la poesia catalana, que mostrava l’inici d’un camí ascendent i coherent com a moviment. El País Valencià veurà el naixement d’una revista innovadora: Gorg, el mes de maig de 1969. Malgrat els seus escassos 29 números –fou prohibida després de publicar el darrer exemplar d’abril de 1972– es constituirà en la publicació en valencià més important del moment. Subtitulada «revista bibliogràfica» gaudia de la redacció i la correcció lingüística d’Enric Valor, presentava un tiratge mitjà de 8.000 exemplars i es va constituir en l’instrument idoni per a aglutinar tot el valencianisme creixent de finals dels anys seixanta, que desembocarà en la renovació profunda a tots els nivells de l’etapa següent. Si la poesia produïda durant els anys seixanta ha estat marcada pel realisme, amb una clara funció social, la producció lírica de la dècada següent vindrà dominada per una crisi de l’home i del llenguatge com a mobilitzador de les «masses. Els escriptors anteriors no havien pogut estudiar i conéixer satisfactòriament l’idioma, però els nous autors tenen un major coneixement del català i es dediquen a l’aprofundiment del seu estudi per tal d’oferir un producte literari més elaborat

LA LITERATURA ESCRITA DURANT ELS ANYS SETANTA I HUITANTA

i madur. D’aquesta manera es produirà un enriquiment de les imatges utilitzades i el llenguatge passarà de la denotació a la suggerència simbolista i surrealista, en un marc de gran llibertat individual. Conjuntament, com s’ha apuntat, hi apareix la funció de la crítica, que renunciarà a l’anterior tasca d’agitació cultural per assolir una actitud més «literària» i menys compromesa, més còmoda. Però el fet més transcendent que evidenciarà el canvi en la concepció lírica serà l’aparició d’una nova generació a l’entorn de 1973. Els nous poetes, nascuts tots ells a partir de 1950, adopten una postura «poèticament militant» perquè s’oposen als esquemes anteriors amb nous plantejaments i com són autors novells i per tant desconeguts, no tenen més remei per accedir a l’edició que presentar-se als premis literaris, dels quals destaquen dos en aquesta tasca de descobriment de nous valors: l’Amadeu Oller, al Principat, i els Premi Vicent Andrés Estellés, dins dels Octubre, al País Valencià –el Carles Riba significava paraules majors i hi accedien autors «consagrats». El nou llenguatge serà anomenat «formalista». Aquest terme, però, no fou massa ben acceptat. A diferència del de la prosa, aquest llenguatge es mostrarà evocador, lluny dels trets narratiu i discursiu del moviment realista. L’ús d’imatges complexes provocaran l’hermetisme d’aquesta lírica, dominada pel subjectivisme i la simbolització del món personal. L’irracionalisme imaginatiu serà complex, ambigu i fragmentari. D’aquesta manera, la nova generació coincideix en el rebuig del realisme, però també evidencia la no dedicació a la racionalització del fet de la creació poètica. Dins del panorama cultural valencià, si durant la dècada dels seixanta la figura fonamental del és Joan Fuster, els anys setanta suposen un punt d’inflexió, com esdevé al Principat, en la perspectiva de la creació poètica del País Valencià. Així, el primer fet destacable serà la consagració definitiva de Vicent Andrés Estellés com el gran poeta contemporani valencià, de qui s’editaren quatre reculls el 1971 –entre els quals destaquen com a fonamentals el Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys. Dos anys després, el 1973, el poeta de Burjassot donarà nom al més emblemàtic premi líric que reunirà l’aspecte reivindicatiu i literari: «Els Premis Octubre», dins de l’apartat de poesia. Tanmateix, a nivell teòric, l’obra que planteja els nous enfocaments és l’antologia Carn Fresca –poesia valenciana jove–, publicada per l’editorial l’Estel a València l’any 1974 per Amadeu Fabregat, que va rebre l’estímul de Manuel Sanchis Guarner, sorgida amb la intenció de delimitar les vies de la lírica catalana al País Valencià. El mateix autor advertia que no pretenia ser massa

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. RAMÓN CÓRDOBA

selectiu en la tria dels autors, sinó que es limitava a informar i orientar a un nivell més estadístic que crític. La idea va nàixer el 1972, quan l’autor, des de la revista «Gorg», va fer «una crida als nous –i hipotètics– poetes per a obrir una antologia, amb vista a sondejar la situació de la poesia valenciana». Dels vint-i-dos autors que hi van acudir a la invitació, només van ser retinguts deu, que foren dividits en dos grups. D’una banda estaven els seguidors del realisme, que eren quatre: Josep-Lluís Fos (nascut a Sueca el 1942), Domènec Canet (Carcaixent, 1944), Jesús Huguet (Onda, 1944) i Josep Lozano (Alginet, 1948) i, d’altra banda, es trobaven els poetes més joves i amb una major vinculació al moviment renovador del Principat, sobretot amb una evident influència de Pere Gimferrer (Broch, 2007: 36), que foren distingits amb la característica «d’inclinacions més o menys formalistes», on apareixen els sis restants: Josep Piera (Beniopa, 1947), Rafael Ventura Melià (Riola, 1948), Vicent Franch (Borriana, 1949), Josep-Lluís Bonet (Almoines, 1951), Joan Navarro (Oliva, 1951) i Salvador Jàfer (Ràfol de Salem, 1954). En la mateixa línia es justifica el terme formalista per la importància atorgada als elements lingüístics o formals en aquesta tendència lírica. Entre ambdós grups –realistes i formalistes– es troben evidents diferències. Per començar, la cronologia: els poetes del primer grup han nascut entorn l’any 1945, mentre que els del segon, ho han fet a partir de 1948 –excepte Piera-; a continuació l’educació: cap dels primers no ha estudiat a la universitat, al contrari que els segons; també cal destacar l’origen i la vinculació social: rural i comarcal dels «realistes», fet que els ha impedit crear un tipus de poesia més culturalista per temor a no ser entesos ni valorats en el seu medi, que es decanta per temes més propers, mentre que l’altre grup ha estat emmarcat en àmbits ciutadans i industrials. En definitiva, una clara dicotomia d’estils, amb un evident avantatge dels «formalistes», que són els qui, seguint la tendència observada a Catalunya obriran camí. De totes formes cal constatar un divorci entre la crítica i la nova producció, de caire elitista i culturalista per un costat i la predilecció dels lectors per l’altre, els quals han estat fidels a autors «clàssics» com Martí i Pol, Espriu i Estellés, autors considerats integrants d’etapes anteriors i per tant rebutjats pels joves –en el sentit de nous– poetes. L’èxit d’aquests «clàssics» ha fet replantejar els límits reals de la crisi del realisme. La transcendència de l’antologia fou important, segons apunta, no per la profunditat i els descobriments de les seues anàlisis sinó perquè va servir per constatar un canvi de signe en la nova poesia, que influirà posteriorment en l’evolució d’alguns poetes de promocions anteriors i servirà d’orientació dels joves creadors que aleshores vacil·laven. El llibre també serví per obrir la polèmica.

LA LITERATURA ESCRITA DURANT ELS ANYS SETANTA I HUITANTA

Ja s’ha vist com el terme «formalisme» va ser rebutjat per nombrosos crítics, i tampoc no faltaren els detractors de la mateixa classificació dels autors. Però, en definitiva, l’antologia de Fabregat no pretenia crear escola, sinó constatar que s’estava produint una lírica diferent al País Valencià, i això era el fet veritablement important. Per a aquest reviscolament de la poesia i la literatura dels anys setanta també cal assenyalar una sèrie de circumstàncies que hi influeixen decisivament: l’aparició d’una nova consciència nacional, el descobriment de la pròpia realitat històrica i present, la creació d’una infraestructura cultural mínima (llibres, editorials, revistes, etc.), el fenomen de la nova cançó, la creació dels primers cursos de llengua i cultura a la Universitat i a d’altres centres, la consciència militant del ‘parlem valencià’, etc. Cal destacar poetes com Jaume Pont, Jaume Creus, Joan Navarro i Gaspar Jaén Urban, tots ells successius guanyadors dels Premis Octubre, a més d’altres destacables escriptors de la dècada dels setanta de tot el domini lingüístic, com Xavier Bru de Sala, Ramon Pinyol, Miquel de Palol, Antoni Munné, Antoni Tàpies-Barba, Àlex Susanna, Lluís Urpinell, Toni Marí, Josep Albertí, Salvador Jàfer, Josep-Lluís Bonet i Josep Piera. En definitiva, tot aquest conjunt de poetes demostren que aquesta època constitueix un moment líric creatiu a València de primera magnitud, que era necessari conservar i promocionar, com reconeixia el mateix Marc Granell: «oblidar-la (la presència culta de la poesia actual) significaria continuar mantenint les mateixes estructures que ens ha obligat a perdre la nostra memòria. I també plantejar sense rigor ni coherència la gran represa que els deu darrers anys han suposat en el moviment poètic valencià». En resum, la poesia lírica dels anys setanta produïda al País Valencià es caracteritza per la superació de la dicotomia realisme/ formalisme, que dóna pas a la recerca de noves formes d’expressió. A més, la situació de la creació poètica d’aquesta dècada constitueix una eina fonamental per a la consolidació definitiva de la literatura catalana, com destaca Josep Piera. Classificacions a part, el fet important fou la gran quantitat d’autors interessants que adoptaren una gran varietat d’estils i tendències i contribuïren a l’enriquiment del panorama literari valencià. En aquest sentit es troba més d’un cas, com Pere

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. RAMÓN CÓRDOBA

Bessó, Josep Piera o Marc Granell, que havien iniciat llur trajectòria literària en castellà. A més, per raons cronològiques, són poetes que han tingut la fortuna d’alliberar-se en la seua obra dels estigmes del franquisme, molt evidents encara en part de la tendència realista conreada per altres poetes al llarg de la dècada dels setanta, i escriure amb una major llibertat. En definitiva, l’anterior realisme històric dels anys seixanta és desplaçat, durant els setanta, pel conreu poètic entés com una activitat autònoma dels fets referencials, amb la revalorització de l’expressió lingüística i l’intimisme confessional. Com es pot apreciar el panorama sociocultural valencià de la segona part de la dècada dels setanta i principis de la dels vuitanta mostrava una perspectiva força esperançadora, amb la superació, que no desaparició, de la peculiaritat valenciana que venia arrossegant-se des de la Renaixença. Així destacaven, cada vegada amb més influència i presència, els partidaris d’un projecte polític que incloïa el vessant cultural de recuperació de la pròpia llengua i la literatura, amb la normalització i dignificació de l’ús lingüístic dins de tots els àmbits, especialment aquells que depenien del registre estàndard –educació i mitjans de comunicació. Aquesta doble normalització lingüística i literària va comptar amb la necessària promoció articulada mitjançant dos pilars fonamentals, una actualització i intensificació de la producció literària i la introducció de l’ensenyament de la llengua en el sistema educatiu. Com a conseqüència, la recuperació literària valenciana va aconseguir al llarg de la dècada dels setanta un elevat nivell de creativitat, amb la normalització i la maduresa dels diferents gèneres, sobretot de la poesia, amb l’aparició d’un conjunt de joves innovadors que crearen un corpus literari en plena sintonia amb els seus companys del Principat. Finalment també el teatre, la poesia i la novel·la valencians assoliren altes quotes de qualitat i quantitat, fet que els permeté la plena incorporació al circuit general català. Com a resum, en aquesta època és hereva d’uns moviments de revolta europeus –maig del 68, la revolució hippies, la guerra de Vietnam, dins de la Guerra Freda, que dividia la civilització

LA LITERATURA ESCRITA DURANT ELS ANYS SETANTA I HUITANTA

anomenada del primer món o industrialitzat en dos blocs antagònics capitalista i comunista– i la crisi del petroli que comportarà unes conseqüències negatives socioeconòmiques –un llarg període de recessió– que derivaran en noves mobilitzacions populars, fruit també del descontent i l’escepticisme davant l’immobilisme de la societat del benestar burgés, i a la recerca de noves perspectives de justícia social. Aquesta dècada coincideix a l’Estat Espanyol amb el canvi de model sociopolític, a partir de la segona meitat, com a conseqüència de la mort del dictador Franco i la recuperació de les estructures democràtiques destruïdes quaranta anys enrere, procés dificultat per diferents accions repressives protagonitzades tant per grups terroristes com per forces nostàlgiques dels últims anys viscuts. En aquesta línia, la reinstauració de l’estat de les autonomies i la consegüent aprovació dels successius estatuts, aconseguiren superar greus entrebancs com els intents secessionistes protagonitzats per sectors anticatalanistes valencians, que no obstant això continuaran durant les següents dècades del segle amb nous intents de desestabilització. Així s’encetarà el procés de recuperació de la pròpia llengua i la literatura, amb la normalització de l’ús lingüístic dins de tots els àmbits, especialment en l’educació i en els mitjans de comunicació. Una normalització que contribuirà a la maduresa dels diferents gèneres, sobretot de la poesia produïda al País Valencià durant els anys setanta, que es caracteritza per la superació de la dicotomia realisme/formalisme. Aquest fet es veu acompanyat de la consolidació institucional democràtica i autonòmica dels anys vuitanta amb un augment de les publicacions gràcies a l’increment de l’activitat editorial i a la proliferació dels premis literaris, que es converteixen en un element fonamental per a la promoció cultural i literària. Així en destaquen els «Octubre», que aniran adquirint al llarg dels anys força prestigi tant per la qualitat de les obres presentades com pel seu caràcter reivindicatiu de la llengua i la cultura catalanes. Temàticament s’observa com els continguts poètics es decanten per transmetre l’experiència personal mitjançant un intimisme autobiogràfic, fet que coincideix amb l’auge de la narrativa. Posteriorment els anys noranta mostren pel que fa a la creació lírica un eclecticisme on destaquen la confessió intimista i subjectiva al costat de l’expressió suggerent i simbolista. Aquest fet reflecteix una crisi de valors de la societat de finals i començament de segle, la qual es veu sotmesa al poder de la informació i l’espectacle, dins d’una tendència accelerada envers la globalització sociocultural, circumstància que permet una solució a l’aïllament i suposa un incentiu de les relacions interculturals, com esdevé amb la superació dels problemes de fragmentació territorial del domini lingüístic català. Contràriament, aquesta globalització també propicia el naixement del colonialisme o imperialisme cultural.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Les mans Franc e s c Me z q ui ta

(HOMENATGE A RAIMON)

Les mans inquietes, les mans callades, les mans estranyes, les mans teues, les mans amoroses, les mans violentes, les mans esforçades, les mans que fugen, les mans industrioses, les mans obscures, les mans que tornen, les mans lliures, les mans que treballen, les mans brutes, les mans captives, les mans generoses, les mans que pateixen i perden, les mans fredes, les mans que acomiaden, les mans que criden, les mans invisibles, les mans intenses, les mans que ens esperen, les mans porugues, les mans que canten i ensenyen, les mans valentes i ossades, les mans pobres, les mans que afalaguen i prometen, les mans blanques, les mans que acaricien i que lluiten... de l’home (i de la dona) sempre mire les mans.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Ha canviat la consciència ecològica? EL PARC LÍMNICO-TERRESTRE DE CASTELLÓ: LA BASSETA DELS PEIXETS

Fer ran Apar isi

AUGMENT DE LA CONCIÈNCIA ENVERS LA NATURA

Els últims anys s’ha pogut percebre una major preocupació ciutadana envers la conservació de la natura, del medi ambient. Tal vegada siga per la televisió que contínuament ens està traient catàstrofes naturals: grans pluges, riuades, inundacions, sequeres, fortes ventoleres, ones de calor i de fred per tot arreu; també a casa nostra. Amb molta freqüència sentim parlar d’huracans o ciclons o tifons, que tot és el mateix: motors tèrmics que es formen quan l’aigua de la mar o de l’oceà està molt reescalfada i esclafa l’aire de la superfície. Aquest, com que és calent, ascendeix carregat d’humitat a les capes altes de l’atmosfera, més fredes, on es condensa el vapor d’aigua formant núvols i després pluges. Ací al Mediterrani aquest fenomen, a escala més reduïda que als oceans, s’anomenava gota freda. Ara li donem un altre nom més grandiós, la ciclogènesi explosiva. Eren les pluges i tempestes que es produeixen o es produïen al setembre i octubre, quan la temperatura de la mar era més elevada després de l’estiu. El que passa és que aquests fenòmens esdevenen notícies perquè són cada volta més intensos i causen més danys, ja que tenen més energia. Cada vegada el mar està més calent, conseqüència de l’elevació de la temperatura del planeta per l’efecte hivernacle que fan els gasos procedents de la crema de combustibles fòssils, principalment diòxid de carboni i òxids de nitrogen, però també per la ramaderia intensiva. Els tubs digestius dels remugadors, sobretot vaques, produeixen grans quantitats de metà, gas que té un gran efecte hivernacle.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. FERRAN APARISI

Estem parlant, evidentment del canvi climàtic. Fenomen que ja se sabia que ocorreria des de fa més de quaranta anys, tot i que, per diverses raons, sobretot econòmiques, es va ignorar i menysprear tant per part dels polítics i empresaris com de la gent en general. Cal tindre en compte que l’augment de la temperatura mitjana del planeta afecta i afectarà no tan sols a les onades de calor, si no també a la distribució de pluges. A la costa mediterrània les previsions indiquen que plourà menys i quan ho faça, serà de forma molt intensa. Hi haurà més sequeres i més inundacions. Tot aquest romanç anterior, del qual es podria parlar molt més, és per comentar que eixa preocupació ha fet que comence a protegir-se tímidament la natura, els espai naturals. I ací s’inicia l’article.

HA CANVIAT LA CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA?

TIPUS D’ESPAIS NATURALS

Els espais naturals protegits es classifiquen en diverses figures, en funció dels béns i/o valors que es volen protegir. De major a menor grau de protecció davant l’acció humana tenim: 1. Parc nacional. Els parcs nacionals són espais naturals d’extensió relativament gran, no modificats essencialment per l’acció humana, que tenen interès científic, paisatgístic i educatiu. La finalitat de la declaració és preservar-los de totes les intervencions que poden alterar-ne la fisonomia, la integritat i l’evolució dels sistemes naturals. La declaració de parc nacional s’ha de fer per llei estatal. Solen estar envoltats per una zona d’exclusió on es limiten les activitats humanes per tal de protegir-lo. El primer parc nacional creat al món fou el de Yellowstone, establert en 1872, entre els estats de Wyoming, Montana i Idaho, als Estats Units. A Espanya en 1918 es creà el primer, el Parque Nacional de la Montaña de Covadonga. El següent fou en 1969, el Parc Nacional de Doñana, gràcies a l’impuls del Fons Mundial per a la Conservació de la Natura (World Wildlife Fund ). Al terme de Castelló no en tenim cap. 2. Parc natural. Els parcs naturals són espais naturals que presenten valors naturals qualificats, la protecció dels quals es fa amb l’objectiu d’aconseguir-ne la conservació d’una manera compatible amb l’aprofitament ordenat dels seus recursos i l’activitat dels seus habitants. La declaració de parc natural es fa per decret del Govern. Dins el terme de Castelló tenim El Parc Natural de les Illes Columbretes, que és també una reserva marina, i una part del Parc Natural del Desert de les Palmes. 3. Paratge natural municipal (pnm). És una figura legal que es defineix com un àrea natural que pel seu interès en l’àmbit local mereix ser objecte de protecció pels seus especials valors: ecològics, geològics, paisatgístics o culturals; o bé, per les seues potencialitats per a un ús públic i ordenat del medi. La declaració d’un PNM correspon al govern valencià, però la gestió recau sobre els ajuntaments promotors. La declaració d’aquest nivell de protecció implica que en el paratge sols es permetran els usos i les activitats que siguen compatibles amb els recursos i valors que en motiven la declaració i que es concreten en el pla especial corresponent. En tots els casos la utilització urbanística dels terrenys resta exclosa. A Castelló tenim l’Ermitori de la Magdalena.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. FERRAN APARISI

4. Monument natural. És un element natural de singular valor paisatgístic, geològic, històric o d’un altre tipus (fins i tot valor simbòlic) –un arbre centenari fins a un bosc, una cova, una illa, etc.–, la conservació del qual requereix un tipus de protecció especial, ja que normalment es troben fora d’un entorn susceptible de tenir una protecció superior. Per exemple el Camí dels Peregrins de les Useres. Al terme de Castelló no n’hi ha cap. 5. Paisatge protegit. Superfície de territori on, malgrat haver-hi existit intervenció humana, conserva juntament amb la naturalesa, un caràcter definit, de singular bellesa escènica i/o valors naturals i ecològics o culturals. Seria el cas de la desembocadura del Millars. Al terme de Castelló tampoc no en tenim cap. 6. Lloc d’interès científic i microreserva. Les microreserves són zones de menys de vint hectàrees d’extensió on es protegeix la conservació de les espècies botàniques rares, endèmiques o amenaçades, o també unitats de vegetació o associacions botàniques. Tot i que algunes microreserves poden estar incloses en altres figures de protecció més àmplies. A Castelló és el cas de les microreserves de la flora que tenim a l’illa Ferrera i la Foradada, a les Columbretes. 7. Parcs municipals. Són parcs urbans amb diferents espècies vegetals, tant autòctones com exòtiques, que tenen una finalitat lúdica i d’esplai. A Castelló tenim nou parcs, que són els de l’Auditori, les Comunicacions, del Geòleg José Gómez Royo, del Litoral, de Mèrida, del Meridià, de la Panderola, del Pinar, del Pont de Ferro, de Rafalafena, de Ribalta i de l’Obelisc i de Censal. Entre tots ocupen una extensió de més de mig milió de metres quadrats, amb diferents zones per a jocs i esbargiment, monuments i especialment zones verdes amb més 10.000 arbres i arbusts d’unes 250 espècies. PROPOSTA DE LA COLLA REBOMBORI

Després de tot el que s’ha esmentat, la Colla Rebombori, sempre tant preocupada pels temes de la nostra terra, voldria proposar la declaració d’un nou espai natural a Castelló: El Parc Límnico-terrestre de la Basseta dels Peixets, inclosa dins el Parc Ribalta. Tot i atenent les següents consideracions:

HA CANVIAT LA CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA?

1. Trets biològics 1. Construïda a principis del segle XX amb una finalitat ornamentista i funcional, ja que s’emprava per regar. Però n’és molt més. És un veritable ecosistema de transició entre un medi terrestre i un aquàtic, perquè es donen les següents condicions: a) Té una part límnica, d’aigua dolça, la pròpia bassa de 1100m2 de superfície i un volum de 1870 m3 . b) Té una part terrestre, el jardí amb arbres que l’envolten 2. Des del moment en què n’hi ha una certa quantitat d’aigua envoltada de terra tenim una mini conca hidrogràfica amb interaccions entre el medi aquàtic i el terrestre. I això és un sistema, o ecosistema, que està format per un conjunt d’elements físics, el Biòtop: (la terra, l’aigua, l’aire, temperatura, etc.) i biològics, la Biocenosi (conjunt d’éssers vius que hi ha en un biòtop) entre els quals se estableixen múltiples i complexes relacions. 3. Les zones de transit entre dos medis diferents, ecosistemes de Neteja de la basseta dels Peixets del parc de Ribalta. Fotografia de Carles Bellver transició, constitueixen àrees amb una gran complexitat i riquesa ecològica, que cal conservar. 4. Encara que no hem fet un estudi exhaustiu del plàncton, podem trobar-nos en un medi aquàtic d’aigües eutròfiques (molt riques en nutrients) com és el nostre cas, les espècies següents: Fitoplàncton: Asterionells, Ceratiumi Pediastrum. Zooplàncton: Són típics crustacis com Diaptomus, Daphnia, Cyclops i Keratells 5. Peixos: Els més típics són els Ciprínids família de peixos amb l’intestí molt llarg, apte per a digerir gran quantitat d’aliments poc nutritius, els fangs del fons, com els barbs i les carpes, entre d’altres. 6. Aus: Bàsicament aquàtiques d’origen domèstic, ànecs coll-verds, ànecs muts, oques i cignes. La quantitat i el tipus d’aquestes aus pot variar segons èpoques. També es poden observar ocasionalment espècies silvestres com cabusset i coll-verds. Les aus terrestres que hi trobem són les que acudeixen a beure: coloms, teuladins, gafarrons, estornells, etc. darrerament també hi ha la cotorra argentina.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Dibuixos de planta i secció de la basseta dels peixets, segons el projecte de F. Traver Tomás de l’any 1914, extrets del llibre “El Parque de Ribalta”, de María Teresa Santamaria (1995)

HA CANVIAT LA CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA?

2. Trets lúdico-esportius A més dels trets biològics la basseta dels peixets ha tingut al llarg dels anys un vessant lúdicoesportiu amb diferents activitats, podríem citar les següents: 1. Xiquets que en èpoques passades s’han tirat a prendre el bany durant la canícula estiuenca, sempre vigilant que no els pillaren els llegüeros. 2. Durant anys es varen habilitar unes barques per passejar en aquest estany meandriforme, de manera semblant com es fa a l’estany del Retiro de Madrid. Al final la flota es va quedar reduïda a una sola que s’emprava per donar de menjar als ànecs. 3. Diuen que diuen que en alguna ocasió es va proposar la celebració de regates a l’estil del Cantàbric, o millor com les del Tàmesi entre els estudiant d’Oxford i Cambrige. Ací es volia fer entre llegüeros i municipals. Però no se sap ben bé per què no va quallar. 4. Diuen que diuen, que fa molts anys en un ple de l’ajuntament un regidor va proposar que ficaren unes gòndoles per donar major prestància a la basseta. A la qual cosa un altre, desprès de cavil·larho una estona, va proposar que ficaren també góndolos per a que c riaren. 5. Diuen que diuen, que el problema és que no trobaren góndolos per criar, tan sols varen trobar un gondolieri, i no massa templat, que es va oferir per vindre com a reproductor. Per això es va desestimar la idea. Quina llàstima!! CONCLUSIÓ

El parc límnico-terrestre de la basseta dels peixets, oferiria al poble de Castelló la possibilitat de fruir d’un autèntic ecosistema de transició aquàtico-terrestre al bell cor de la ciutat sense que calgue desplaçar-se al delta del Mississippí, ni al del Nil, ni al de l’Ebre, ni tant sols al del Millars. A més es podrien recuperar algunes de les activitats lúdiques abans esmentades. Així que: Aprofitem-la! Gaudim de la nostra Basseta dels Peixets.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Canya al patriarcat Viol e ta Tena

L’any 2018 passarà a la història com l’any en què el feminisme contemporani va marcar un punt d’inflexió. Les massives manifestacions i la vaga laboral i de cures del 8M van significar una fita a casa nostra. Milers de dones van eixir al carrer i van protestar contra un sistema i un model de societat que perpetua els rols de gènere i que encara està lluny d’assolir l’anhelada igualtat entre homes i dones. Dones grans i joves van sentir-se interpel·lades com no ho havien fet fins ara. Algunes veus ja parlen que assistim a una quarta onada de feminisme, una en què el discurs a favor de la igualtat ha amarat a capes de la població que fins ara s’hi havien sentit alienes. Assistim a una emergència feminista, la constatació que després d’aquest 8M, l’assoliment de la igualtat entre homes i dones ha d’incardinar-se en totes les polítiques públiques. Les raons que expliquen aquest fenomen són diverses. Sense cap dubte el #MeToo –aquella etiqueta que va sorgir després de fer-se públic que el productor Harvey Weinstein havia abusat de desenes de dones– va tenir un efecte catalitzador. El fet que desenes d’actrius de Hollywood admeteren les agressions i les intimidacions va generar un efecte contagi i va animar milers de dones a visibilitzar un problema –el de l’assetjament sexual– fins aleshores amagat sota la catifa de la vergonya. A casa nostra, la sentència de la manada, a Navarra, va servir per canalitzar la indignació d’una opinió pública que ha esdevingut com més va més conscienciada a propòsit de la violència estructural que han patit les dones. De fet, en els darrers anys el rebuig sense pal·liatius a la pervivència de la violència masclista ha amalgamat les diverses sensibilitats –a voltes enfrontades– que conviuen dins el magma feminista. Amb tot, però, aquests dos elements no han fet més que precipitar una reacció que venia larvant-se uns anys abans. A l’estat espanyol, l’intent per part de l’aleshores ministre de justícia, Alberto Ruíz Gallardón, de reformar la llei de l’avortament, va somoure un moviment feminista somort. L’enrenou de l’anomenat tren de la llibertat, però, va fer reviscolar un col·lectiu que havia

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. VIOLETA TENA

romàs en una certa letargia. A això caldria sumar un quart element, potser menys mediàtic però molt potent: la crisi i l’austeritat han suposat un aprimament de l’estat del benestar del qual les dones, en tant que tradicionals responsables de les tasques de cura domèstica i familiar, n’han estat les principals perjudicades. Allà on els serveis públics bàsics s’han retirat (per entendre’ns: menys beques de menjador; menys ajudes a la dependència; copagament de medicaments) han hagut d’entrar en acció les dones. L’aprimament del sector públic i el menor suport a les relacions familiars de les polítiques públiques ha provocat una reprivatització de les cures i una tornada a la intensificació dels treballs múltiples de les dones (Castro, 2016). Fartes de suportar dobles jornades –la laboral i la familiar-, moltes dones han alçat la veu per dir «Prou!». Moltes van coincidir, el 8 de Març passat, en assegurar que després d’aquella jornada, ja res seria igual. La casualitat va voler que aquella jornada històrica coincidira amb el dijous de les festes de la Magdalena. Aquell dia moltes castellonenques van eixir al carrer amb mocadors de color violeta i moltes altres van penjar un davantal en la finestra de casa abans de dirigir-se als quefers magdaleners. Al marge de la coincidència en el calendari, en quina mesura l’onada feminista ha contagiat les festes de la Magdalena? S’han pres mesures per promoure la igualtat entre homes i dones? Si s’han pres, quins han estat els resultats? I si no s’han fet, hi ha espai en l’estricte i tradicionalista món de la festa per avançar en aquest sentit? LA FESTA, UN ESPAI DE SOCIALITZACIÓ

Totes aquestes preguntes són, sense dubte, pertinents. Les festes són espais de socialització de primera magnitud. El fet que siguen concebuts com espais d’esbargiment no ens hauria de fer perdre de vista que són també àmbits on es manifesten relacions de poder i on es tendeix a perpetuar els rols de gènere. Les festes són una manifestació social i cultural de contingut

CANYA AL PATRIARCAT

simbòlic que reflexa summament condensada la realitat social on es desenvolupa i que allò que esdevé a la festa té importants implicacions a tots els nivells socials (Ariño, en Gisbert i Rius, 2018). Durant la festa es condensen, representen i legitimen aspectes fonamentals de la cultura i la societat, en particulars els valors, els models i jerarquies que la caracteritzen (Gisbert i Rius, 2018). També, evidentment, en tot allò que es refereix al diferent paper que assumeixen homes i dones en l’esdevenir festiu. Si vivim en una societat essencialment masclista, sembla lògic esperar que això es manifeste, per tant, en una festa local com ho és la Magdalena. Siga com siga, cal indicar, abans de respondre a les preguntes abans esmentades, que seria desitjable que existiren dades contrastades sobre quina és la composició de la festa i qui fa què, en relació a la qüestió del gènere. Malauradament, però, manquen xifres concretes al respecte. La idea pot resultar estrafolària, però altres ciutats han iniciat investigacions d’aquesta mena amb l’objectiu últim de disposar d’una foto fixa a partir de la qual intentar implementar polítiques públiques que acceleren l’avanç de la festa cap a la igualtat. València n’és una. L’Ajuntament d’aquesta ciutat va encomanar l’any passat (molt possiblement quan vostè lliga aquestes línies ja s’haurà publicat la seua versió definitiva) al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València una auditoria de gènere. A través d’ella un grup d’investigadors han estudiat la presència d’homes i dones en l’estructura festiva, la representació de la dona al cadafal i la violència sexista. Alhora han analitzat els principals discursos dels protagonistes de la festa en relació a les qüestions de gènere. No és l’únic estudi d’aquesta mena. També a les Tamborrades de Bilbao es va realitzar una anàlisi similar. Aquesta absència de dades, així com el fet que no existisca una bibliografia d’anàlisi sociològica de les festes de la Magdalena des d’una perspectiva crítica, obliga, doncs, a unes certes precaucions a l’hora de vessar en aquestes línies afirmacions categòriques. La voluntat, doncs, d’aquest article és llançar algunes idees per a la reflexió en un camp encara per analitzar. Anem a pams.

COLLA REBOMBORI. VIOLETA TENA

DONES DE DECORAT

Segurament si preguntarem a la majoria dels i les protagonistes de la festa si existeix discriminació en les festes de la Magdalena, la resposta seria no. La dona, de fet, es situa en les primeres línies de protagonisme en la festa, ja siga a través de la figura de la madrina major o infantil, les Dames de la Ciutat, la Reina o Na Violant d’Hongria. El seu protagonisme en el seguit d’actes públics que configuren la Magdalena és inqüestionable. Això ens aboca, com passa en les Falles, a una situació paradoxal i que no facilita la visibilitat de les possibles discriminacions dins de la festa gran de la ciutat (Gisbert i Rius, 2018). Perquè si bé són elles qui tenen una presència pública més notable, això no significa que governen o gestionen la festa. La seua funció és merament representativa, i això és important però no suficient per a afirmar que existeix una situació d’igualtat entre homes i dones. Fóra bo, arribats a aquest punt, recordar com emergeix la figura de la Reina de les Festes en la història recent. Al capdavall, no s’hauria de perdre de vista –sobretot de cara a aquells que evoquen la immutable tradició per justificar les seues postures immobilistes– que la figura de la Regina de les Festes i la seua Cort d’Honor és una invenció datada en 1945, any en què els poders fàctics de la ciutat decideixen convertir les festes de la Magdalena en les festes de referència per a tota la ciutadania. Es també aquest any quan es crea la Junta Central de Festejos, la qual va voler rendir «homenatge d’admiració i pleitesía» a la dona castellonenca escollint cada any «un ramillet de belles donetes, fent-les protagonistes de totes i cadascun dels festejos de la nostra Setmana Gran (Pavía, 1994). És pràcticament impossible que la paraula «ramillete» no ens remeta a la idea de la «dona

CANYA AL PATRIARCAT

florero». Estem en plena dècada dels 40, un moment d’assentament del nacionalcatolicisme, en què a la dona se li va reservar un paper secundari, encotillada en les tasques domèstiques i de reproducció. Al franquisme i a tot el seu aparell de propaganda ja li anava bé promocionar la creació de figures femenines silents, idealitzades en la seua bellesa però sense cap altra obligació més que lluir en favor de la ciutat i lluir-se a ella mateixa i a la seua família. La perspectiva androcèntrica hegemònica, històricament consolidada, motiva una tendència a la col·locació de les dones en llocs simbòlics prominents del ritual, tot reforçant la seua presència en la festa però apartant-les del control efectiu de la mateixa (Hernàndez, 2006). Entre les funcions inherents al títol predomina la més estrictament decorativa: la presència passiva, embellecedora, en els actes de celebració i, sobretot, l’exhibició pública espectacular en forma de desfilada o cavalcada que simula protagonisme actiu (Antuña). A pràcticament tots els municipis es creen figures d’aquesta mena en les seues respectives festes patronals en la dècada dels 40. No sembla molt agosarat afirmar que, en el cas de Castelló –però també en tota la resta-, la figura de la Regina és filla d’una cultura patriarcal. És, en definitiva, la figura que ostenta tot el poder simbòlic però cap poder real; que representa la festa, sí, però sempre dins d’un cànon esculpit segons les necessitats d’un sistema essencialment masclista.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. VIOLETA TENA

ROTLLO, CANYA I SOSTRE DE VIDRE

Dit això, caldria preguntar-se si dins el món de les colles, gaiates i la Junta de Festes hi ha una presència equilibrada d’homes i dones. Malauradament no disposem de dades al respecte, com ja s’ha indicat anteriorment. Cal suposar, tanmateix, que en tant que manifestació festiva de caràcter familiar, hi ha una representació equilibrada de les unes i els altres. Ara bé, si ens fixem en qui ocupa els càrrecs de responsabilitat és evident que són ells els qui tenen el control. Cinc de les 19 gaiates que hi ha a la ciutat són presidides per dones (Royo Tro, 2018). Podria dir-se, per tant, que igual que succeeix en tants altres àmbits de la societat, existeix un sostre de vidre en el món fester pel qual les dones són minoria en els càrrecs de decisió. És això producte d’una discriminació expressa? No, en absolut. Formalment no hi ha res que impedisca les dones ser presidentes de la seua gaiata. Un bon grapat, de fet, hi han accedit des que el 1981 Elisabeth Breva va assumir aquesta responsabilitat en la recentment creada Gaiata 15 Sequiol. Ara bé, les dones han trobat les dificultats inherents a ser dona –la càrrega domèstica i de cura tradicionalment atribuïdes a elles; el fet d’obrir-se camí en un àmbit molt masculinitzat– per ascendir-hi. Dit això cal felicitar-se pel fet que el passat estiu Noelia Selma es convertira en la primera presidenta de la Junta de Festes en els quasi 75 anys d’aquest organisme. Resta per veure, amb tot, si això imprimirà un canvi en les festes a favor de les dones. No cal dir que ser dona no és el mateix que ser feminista.

CANYA AL PATRIARCAT

LA TRADICIÓ COM A EXCUSA

El clam a favor de l’empoderament de les dones és unànime. Amb tot, però, en el món de la festa continuen havent-hi resistències. No s’ha de perdre de vista que en el Congrés Magdalener celebrat el novembre de 2017, obert inicialment amb l’objectiu d’adaptar les festes al futur, van acabar imposant-se les tesis més tradicionalistes, també pel que fa a les qüestions vinculades a la igualtat. Així, la declaració institucional del Congrés referma en el seu punt 6 el compromís del món fester amb la igualtat de gènere. En el següent punt admet l’existència d’un desequilibri en la composició dels òrgans decisoris, de gestió i d’organització de les festes, si bé a continuació no proposa cap mesura correctora. Finalment el punt 8, és un compromís contra les agressions sexistes i la violència masclista en el marc de les festes. Ara bé, la ponència marc –inicial– presentada al debat plantejava altres aspectes més ambiciosos, si bé les esmenes a favor de l’eliminació de les mateixes van obtenir el suport del plenari del congrés, amb la qual cosa van ser suprimides del text definitiu. Les esmenes foren presentades per Maria España Novoa, regidora del Partit Popular i Regina l’any 2012, i de Vanesa Pérez Monfort, representant de la Federació Gestora de Gaiates. En concret, els articles suprimits van ser aquestos: 9. El procediment de selecció de les dones que integren la representació oficial de les festes, les funcions i el protocol que se les assigna, tenen molta importància per a la promoció del valor de la igualtat en la societat castellonenca. Però la reina de les festes, dames de la ciutat i les madrines de les gaiates de les comissions de sector tenen un paper testimonial en els processos de decisió i organització de les festes. El

COLLA REBOMBORI. VIOLETA TENA

seu paper simbòlic i representatiu –de significació molt destacada, cas de la reina, en l’oficialitat municipal– està completament desvinculat de les seues capacitats intel·lectuals i de lideratge, del seu potencial organitzatiu o de la seua formació i mèrits professionals. Sovint s’argumenta en aquests casos la seua bellesa, el seu «saber estar» o els seus anys de participació –presencial– en les festes. En aquest àmbit, el paper de les dones resta restringit a poc més que desfilar abillades amb la indumentària tradicional, saludar amb amabilitat i rebre honors i ofrenes. S’adverteix que l’oficialitat d’aquesta representació, amb els valors que tramet, és responsabilitat directa del govern municipal. A més a més, cal preguntar-se des del govern municipal, des dels grups que integren la corporació, des del Consell Rector del Patronat Municipal de Festes i des de la Junta de Festes, quina imatge projecta la ciutat de Castelló de la Plana quan es tria a una reina de les festes «pel seu saber estar», «per guapa» i «per castellonera». Un rol ben allunyat dels estereotips de gènere i més proper a la representativitat de les dones en el seu paper de constructores de la societat castellonenca, mitjançant les seues aportacions intel·lectuals, professionals, laborals, culturals o socials, respondria a una més justa visibilització de les dones i contribuiria a fer de la nostra una societat més igualitària i democràtica. Per això, es proposa evolucionar cap a un model d’elecció de representants de les festes més participat i democràtic, en el qual els criteris de valoració de les candidates harmonitzen i promoguen la igualtat de tracte de dones i homes. 10. L’Ajuntament de la ciutat ha de promoure una major coherència entre els valors i principis que il· lustren la societat democràtica castellonenca en la seua vida política, administrativa i, en general, cívica, i les pràctiques i representacions oficials festives, especialment pel que fa a les funcions, protocols i significació de les reines de les festes i les dames de la ciutat. La corporació municipal ha de procurar una harmonització d’aquestes representacions oficials i de les seues

101

CANYA AL PATRIARCAT

actuacions amb els principis, les lleis i les polítiques envers la igualtat de totes les persones, especialment les que combaten la discriminació per raó de sexe. 11. La promoció de la igualtat és important per a prevenir les discriminacions injustes, especialment les manifestacions sexistes com ara l’assetjament i les agressions d’aquesta naturalesa, per això es considera que les iniciatives municipals orientades a previndre agressions d’aquest tipus són necessàries, avui dia, en el context de les festes. Totes les campanyes publicitàries d’actuacions, locals, desfilades, etc. han de complir amb les bones pràctiques dictades pel Servei d’Igualtat d’Oportunitats d’Homes i Dones de l’Ajuntament de Castelló de la Plana. 12. S’insta a l’Ajuntament a combatre actuacions que generen, en el marc de les festes, discriminació per raons de diversitat afectiva-sexual, familiar, funcional, intel·lectual, sensorial, cultural o racial, especialment d’aquelles entitats que reben algun tipus de finançament públic. Així mateix, s’insta a les institucions públiques i als col·lectius festers a establir aliances per a assolir una plena integració de totes les persones en la seua diversitat, amb igualtat d’oportunitats, en les Festes de la Magdalena. En aquest sentit, s’adverteix de la invisibilitat d’aquelles persones que no formen part dels grups socials majoritaris i que podrien trobar en l’àmbit festiu un important escenari d’inclusió. Concretament, s’insta a les institucions públiques i als col·lectius festers a promoure el llenguatge inclusiu i la visibilització de la diversitat humana, especialment de les dones, en les publicacions festeres, sobretot en aquelles que són oficials i aquelles que reben ajudes o subvencions públiques, així com a promoure un major nivell d’igualtat entre dones i homes en les estructures de govern i de gestió de les Festes de la Magdalena.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI. VIOLETA TENA

Finalment, aquest punt instava a la Junta de Festes que l’organització dels actes festius garantisca sempre l’accessibilitat i el gaudi de les persones amb diversitat funcional o discapacitat. La supressió d’aquests punt de la declaració oficial del Congrés Magdalaner que havia de preparar la Magdalena per al segle XXI ens dona una idea de fins quin punt el món de la festa es regeix per una lògica immobilista en l’àmbit de la igualtat de gènere. Tanmateix no s’haurien de deixar passar iniciatives que, al marge de l’oficialitat, treballen en clau feminista. Així, el col·lectiu Dones en Lluita organitza des de fa quatre anys el Maria Magdalena Fem Fest. Es tracta d’un dia on es programen concerts de música, xarrades, batukades, dinars, presentació de fanzines, jocs,… La jornada es celebra en el marc de les festes alternatives de la colla La Cosa Nostra. A més, Dones en Lluita fou responsable de la primera campanya de promoció del «No és no», en la Magdalena de 2013. La iniciativa inspirada en l’experiència d’Euskadi i Navarra fou pionera a nivell de Castelló i molt possiblement al País Valencià. A TALL DE CONCLUSIÓ

Les festes de la Magdalena no són ni més ni menys masclistes que la societat castellonenca en el seu conjunt. En l’àmbit festiu, com a la resta d’esferes de la societat, es reprodueixen rols de gènere i es manifesten discriminacions més o

103

CANYA AL PATRIARCAT

menys vetllades. Ningú no s’hauria de sentir ofés per aquesta afirmació. Posar en evidència això no és més que constatar una realitat que només pot resultar incòmoda per aquells que volen mantenir uns privilegis que, per normalitzats, han estat invisibilitzats. La tradició no pot ser l’argument per escudar-se en el manteniment de determinats privilegis. Les festes de la Magdalena actuals no són com aquelles festes ideades l’any 1945. Aleshores hauria estat inconcebible que una dona presidira una gaiata. També la figura de la Regina ha anat incorporant atributs més enllà dels estrictament decoratius. En l’àmbit no institucionalitzat emergeixen experiències –com la Maria Magdalena Fem Fest– reivindicatives. Amb tot i amb això, resten encara moltes coses a fer i fóra bo que, tot preservant l’autonomia de la festa i dels i les festeres, des de les institucions públiques s’aplicaren mesures tendents a assolir la igualtat efectiva entre homes i dones. Caldrà fer-ho, òbviament, amb la complicitat del món de la festa. Bunkeritzar-se en els rols tradicionals no sembla una estratègia intel·ligent si el que es pretén és adaptar la festa a un món en transició que aspira a assolir la igualtat entre homes i dones. Aprofitem, doncs, la capacitat tranformativa de la festa per fer passos endavant i contribuir al canvi. BIBLIOGRAFIA Antuña Gancedo, Enrique. «De reinas a majorettes: representaciones de la mujer en el ritual festivo de la España contemporáneoa». Castro, Carmen. Políticas para la igualdad. Editorial Catarata, 2017 Dones a la festa. VVAA, 2018. Gisbert, Verónica i Rius, Joaquim. Pre-informe d’anàlisi de les falles de la ciutat de València des d’una perspectiva de gènere. Centre d’Estudis sobre la Cultura, el Poder i les Identitats. Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València. Juliol, 2018 Hernández i Martí, Gil-Manuel. «La reina fantasma: apoteosi i misèria de la dona fallera’. Caramella: revista de música i cultura popular, 2006 Les dones en les festes. Gaiata 8, Portal de l’Om, 2018 Pavía, Amparo. «Reinas, damas y madrinas». Festa. Hista de las fiestas de Castellón. Editorial Prensa Valenciana, 1994. Royo i Tro, Marc. Gaiatos i fanalets. L’hegemonia cultural en les festes de la Magdalena. Maig, 2018.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

105

Darrere d’unes cortinetes

Susanna Lliberós

Amb el tancament de RTVV es va produir segurament l’atac més gros contra la nostra llengua de les últimes dècades. No oblidem que en aquell moment i en un termini d’un any i mig es van tancar les emissions de, a més de l’esmentada RTVV, Catalunya Ràdio i els quatre canals de televisió de Catalunya. Igual de greu va ser el colp a la vertebració territorial que, millor o pitjor i amb totes les reserves, duia a terme l’antiga Canal 9. I per descomptat es va ferir de mort un dret bàsic com la llibertat d’informació, de la mà sempre de la llibertat d’expressió. Com a conseqüència d’esta agressió democràtica ens vam convertir en un país sense opinió pública i sense referents. Sense oblidar la liquidació que el tancament va suposar per a tota una branca professional que va quedar dilapidada: periodistes, càmeres, dobladors, actors, presentadors, tècnics...i un llarg etcètera de categories d’un sector productiu dilapidat. Ens vam quedar en una terra erma, absolutament trista, decebuda, sense oportunitats... D’aquella època, negra i vergonyosa, com ho és un colp d’estat en tota regla, es pot escriure encara molt, podem maleir tant com vulgueu, però ara per ara crec que cal invertir els esforços a refer la situació i lluitar per a crear unes bases mínimes de compromís social que defensen i senten com a propis uns mitjans de comunicació públics que ens representen i ens vertebren. I la nova A Punt Mèdia ha encetat aquest camí. Ho estarà aconseguint amb més o menys efectivitat, però hi ha detalls subtils, o que ho poden semblar, que marquen tota una manera de fer i es converteixen, per a qui vol mirar, en una indiscutible carta de presentació. Fa unes setmanes la televisió d’Apunt va estrenar cortinetes, uns elements gràfics animats que separen continguts. Les han creades un grup d’alumnat de quart de l’Escola Superior de Disseny Gràfic d’Alacant. Les cortinetes recreen versos i lletres de músics i escriptores i escriptors valencians. Quan els vaig veure per primera

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI.SUSANNA LLIBERÓS

vegada vaig pensar, com uns grafismes animats d’entre 10 i 15 segons poden emocionar tant! D’acord, la meua condició de poeta segurament em condiciona, però creieu-me que la meua anàlisi inicial fou que un poble que coneix els i les seues poetes i els i les seues músiques és un poble més savi i més fort. Perquè ens fan sentir orgullosos i part del grup social en què vivim. La nostra forma d’actuar i de pensar, de sentir, les nostres tradicions, la nostra cultura, en definitiva, ens reforcen la sensació tan necessària de pertinença a un col·lectiu. I d’això, les valencianes i els valencians, no sempre n’hem estat ben servits. Alguns dels protagonistes d’estes cortinetes de què parle, són Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor. Este últim, un dels màxims representants de la cultura valenciana, mai va actuar a Canal 9. Uns mitjans de comunicació públics han de servir per a normalitzar i promocionar l’ús social de la nostra llengua de manera que aquesta recupere el prestigi que mereix. Com si no sobreviurem com a poble si no aconseguim transmetre-la a les noves generacions? També han de crear fòrums de debat cultural i treballar diàriament per a aconseguir la vertebració del territori. Oferir oci de qualitat i una oferta informativa veraç i independent. A poc a poc s’estan recuperant els lligams amb els sectors creatius, productius i artístics del nostre País. Una altra cosa que està fent molt bé A Punt mèdia és precisament això haver-se nascut ‘mèdia’ ... Perquè afortunadament ho ha fet adaptada als usos transmèdia que consoliden una forma de consumir informació i entreteniment fora dels clàssics circuits. La llei de creació del nou Servei Públic de Radiodifusió i Televisió, recull que aquest ha de ser un instrument essencial per a «dinamitzar i normalitzar la nostra llengua, la nostra identitat i la nostra diversitat cultural en el marc d’una nova societat del coneixement». Vetllem perquè així siga. Recordem com estàvem d’indignats quan ens van clausurar els nostres mitjans. La societat va eixir a carrer (bé, no tota...) A mi ara em preocupa que una part d’esta societat ni tan sols sap que A Punt ja està en marxa. Una altra part, no la veu ni l’escolta, i encara alguns no poden

107

DARRERE D’UNES CORTINETES

sintonitzar la televisió. Esta última qüestió, en tant que tècnica, és resoluble, però, i les altres dos? No vull pensar que parlen de nosaltres com a poble. Supose que deu ser l’hàbit. Però no pot ser que ens hàgem acostumat a no tindre mitjans en la nostra llengua. I de qualitat. (bé, de qualitat no n’estàvem acostumats). Més enllà del contingut de la programació, més enllà de l’encert en la manera de posar-la en marxa, més enllà de tots els retrets i lloances que a hores d’ara es puguen fer, el que és indiscutible és que la recuperació d’una televisió i d’una ràdio en la nostra llengua és motiu d’alegria i d’optimisme. Ara n’hem de tindre cura i reivindicar-la de qualitat. Per favor, no permetem la desafecció que una gran part de la societat valenciana sentia abans per RTVV –i amb raó–. Si el que fa A punt Mèdia no ens agrada, diguem-ho, que els mitjans són nostres, però fem-ho saber de manera constructiva, exigim canvis des del sentit comú (perquè ja sabem que per a gustos els colors i no tot agrada a tothom) i de la responsabilitat. Però no canviem de canal, per favor, si ho fem ens tornarem a quedar orfes i tot el dol l’esforç hauran estat debades.

P U B L I C I T A T

Coiffure pour le petit chien et chat

Alta perruqueria per portar la nostra mascota a la moda. Tall de pèl a tisora, personalitzat a les característiques de l’animalet i del pare o la mare. Neteja de dents amb perborat sòdic i aplicació de caretes blanques com la neu. Retallada d’ungles i pintades a la francesa.

SPEREM

T’E AVINGUDA DELS LES CHAMPS-ÉLYSÉES 14, DAVANT DEL CENTRE COMERCIAL LA SUCRERA. EN INTERNET: WWW.COIFFUREPOURLEPETITCHIENETCHAT.GUAI I EN XARXES.

Tractaments complets del pèl, ungles i dents a partir de 99,99 €. Cupó de 5 sessions per sols 499,95.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

109

Para la libertad sangro, lucho y pervivo.

Inèdit, gener de 2019

Jo s e p Por c ar Mu s e r o s

Refugi antiaeri

Miguel Hernández

Quaranta anys després, escorcollen el silenci de la nit, la negra que de nou corre a amagar-se dels sentinelles. Cap remor de formigues ni d’estels. Com l’avi, les golfes i el soterrani guarden també silenci –no hi burxes, tothom calla. Balcó enllà, al vent, el tebi xiuxiueig de la llibertat no alena l’indispensable. Fulles ventades fressegen com l’aigua. Fulles caigudes crepiten com el foc. Llaços com ales esventen cruixits grocs. Qui dia passa… Que tinguem sort... Han caigut els llençols dels espectres que emblanquinaven paraules traïdes. Nit endins neva, allà el blanc i el negre erts, l’ocell entre barrots de sang glaçada que es trenca com una albada promesa. La llibertat continua sent un petit refugi antiaeri: al fons, algú que no ha cridat mai, que es reté en l’esglai, inesperadament tus. Al fons mor l’eco d’una cançó de Serrat. Les fulles ventades fressegen com l’aigua. Les fulles caigudes crepiten com el foc. Escorcollen el silenci i hi endevines un vent sord: són els morts, que comencen a pensar quan la terra, emmudida, s’espera sense destí.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

111

Eastworld R osabel Gumbau Gonz ál e z

Alguna vegada heu tingut la sensació que algú us observa a tothora? Més encara: sospiteu que el vostre lliure albir és il·lusori? Heu intuït ocasionalment que algú us acciona per control remot? Us vénen al cap associacions arbitràries d’idees i imatges de situacions on teniu la certesa que no heu participat, però sentiu que d’alguna manera sí que ho heu fet? Que potser experimenteu algun déjà-vu de tant en tant? Doncs si mai us han assaltat aquesta mena de dubtes inquietants, encara que siga durant els tendres anys de pensament màgic infantil, hauríeu de preocupar-vos seriosament. Potser no sigueu humans del tot! Com és comunament sabut, aquestes són algunes de les dèries que han acompanyat la història de l’ésser humà, i que, mites i religions a banda, ens han deixat superbes –o si més no entretingudíssimes–, històries de ciència-ficció i de ficció filosòfica. Personalment, des de ben menuda he furtat hores a la son per a imaginar multitud d’històries, vides viscudes i móns alternatius, fins i tot abans d’aficionar-me a la lectura. I en algunes d’aquestes fantasies participaven una mena d’observadors poc definits que ho sabien tot de mi i del meu petit món de xiqueta, mentre que jo a penes sabia res d’ells ni els podia identificar amb claredat. I això m’inquietava. Quan ja en l’adolescència vaig llegir algunes novel·les de George Orwell, Aldous Huxley, Ray Bradbury, Phillip K. Dick o Isaac Asimov, em vaig sentir menys estranya en el meu friquisme. A molts d’aquells escriptors els passava el mateix que a mi, o a mi el mateix que a ells. Just ara ben entrada en la maduresa, quan ja començava a desentendre’m de presències invisibles, intel·ligències superiors i homenets amb bata blanca i escafandre tocant botonets i comandaments a distància, vaig veure els primers capítols de Westworld. Per als qui no hàgeu migrat encara cap als dominis de la televisió en streaming, Westworld és una sèrie nord-americana basada en una pel·lícula homònima de Michael Crichton ambientada en un futur aparentment no massa llunyà, on un empresari visionari acompanyat d’un vast seguici d’enginyers, guionistes, tècnics i operaris de tota mena, dirigeix un colossal parc temàtic ambientat en el salvatge oest

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

americà, amb una peculiaritat: tots els amfitrions que reben els clients del parc són éssers dissenyats informàticament i encarnats mitjançant una impressora 3D, des del moll dels ossos fins als pelets més fins de l’epidermis: cowboys, xèrifs, xiques de saló, tendres grangeres reaprofitades com a pistoleres... I cavalls, gossos, vaques i voltors. Tots artificials. Tots programats a base de sistemes d’algorismes que determinen i prediuen personalitats capaces d’interactuar amb els humans de manera complexa, amb un sol límit basat en les lleis de la robòtica d’Asimov: no posar en perill la vida dels visitants del parc, que són homes i dones capriciosos i acabalats, molt acabalats. Els homes i dones capriciosos i acabalats es permeten amb els amfitrions humanoides totes les perversions que en el seu país, fora dels límits del parc, els farien anar directes a la pena de mort en més de trenta dels seus estats. Com a conseqüència dels tirotejos, els duels al sol, les violacions amb estrangulament, els linxaments i les navallades, els amfitrions queden fets una pena i són transportats dia rere dia –prèvia desconnexió des d’una tableta–, a una espècie de peixera amb compartiments on els renten, els sargeixen, els analitzen, els reprogramen i, en cas necessari, els retiren o els reassignen a tasques diferents segons les necessitats narratives del parc. Si poguera recrear-me més comentant el que m’agrada de la sèrie, destacaria entre altres coses el personatge d’Ed Harris, que és tot un homenatge als homes de negre del gènere del western

113

EASTWORLD / ROSABEL GUMBAU GONZÁLEZ

–i que és Ed Harris, caram– i l’enigmàtic taumaturg del parc interpretat pel gran Anthony Hopkins. També m’entretindria explicant els referents i antecedents més immediats de la sèrie, tot incloent el món dels videojocs. Però tot això ja és a Internet i potser siga millor aprofitar aquest espai per exposar breument alguna de les analogies de sofà i manteta que vaig establir entre aquests pobres prometeus fabricats en un taller cibernètic i nosaltres com a societat. Perquè, què hem aprés en aquests darrers quaranta anys de sistema (una miqueta) democràtic? En què hem canviat i en què ens mantenim iguals? Fins a quin punt hem capgirat per a bé –el bé individual i el bé comú– les nostres circumstàncies? Seguim una narrativa predeterminada condemnada a repetir-se com en un parc temàtic robotitzat o un videojoc? Pensem, per exemple, en la violència contra les dones. Cert és que disposem d’una llei orgànica contra la violència de gènere i de les lleis generals, decrets i ordenances que la concreten. Que s’han dissenyat i implementat protocols d’actuació per a l’atenció de les dones víctimes de la violència de gènere. Que a l’escola hi ha activitats en diversos àmbits per a sensibilitzar i educar xiquets i xiquetes en una educació afectiva encaminada a la plena igualtat i que en moltes famílies s’educa els fills i les filles en el respecte i la igualtat. Però tot i això, segueixen morint dones: cinquanta-una víctimes mortals el 2017 i 47 el 2018, segons dades del Ministeri de l’Interior. Quasi 1.000 dones des que el 2003 es van començar a comptabilitzar les víctimes mortals. Darrerament, una ultradreta envalentonada pels resultats de les eleccions autonòmiques andaluses afirma que tombarà tot pacte contra la violència de gènere i tota llei d’igualtat que se li pose per davant. No us sona això a història ja coneguda? Aquestes veus cavernoses no us evoquen de forma obscena i evident el rogallós rugit franquista? Similituds amb la ficció televisiva: es canvia el decorat i es reaprofita la programació de botxins i d’assassins. Diferències: les víctimes mortals no es poden recuperar en cap taller d’enginyeria. Ni les seues famílies i éssers propers tampoc. Una altra pregunta: és millor la salut del valencià en termes generals? Bé, sí, està legalitzat el seu ús respecte del règim dictatorial anterior. I bé també, s’ensenya a les escoles i per fi tornem a tindre mitjans de comunicació públics en valencià, que Déu n’hi do el desert que hem hagut de travessar. Però, ha canviat la seua situació social o som hereus de les mateixes actituds lingüístiques de quaranta anys arrere? Parlant d’actituds lingüístiques, fa unes poques hores respecte de la redacció d’aquests mots, la vicepresidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, ha estat increpada per un guàrdia de seguretat de l’empresa contractada per FITUR, a Madrid, per mantindre una conversa privada en valencià amb el seu equip. «Dejen de hablar en valenciano», els ha amollat l’uniformat.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

COLLA REBOMBORI.ROSABEL GUMBAU GONZÁLEZ

Si es tractara d’un parc temàtic cibernètic en una sèrie de televisió, els espectadors veuríem una escena on els enginyers haurien reassignat els amfitrions tot canviant els distintius dels uniformes. De Levantina de Seguridad a OMDUS. Reconfiguració dels algorismes de personalitat de les unitats: cap. I què em dieu d’alguns personatges de la política espanyola? Si en un test us preguntaren pel nom d’un governant menudet, amb bigot, d’ideari carpetovetònic i que ens va dur a una guerra, on posaríeu la creueta? A la casella d’Aznar o a la de Franco? Perquè en el nostre parc temàtic particular, els enginyers de comportament haurien aprofitat la mateixa placa mare i haurien deixat les diferències a l’equip de caracterització. Coses del taylorisme. Us estalviaré qualsevol analogia amb la corrupció endèmica del nostre vast parc de fruites daurades que es podreixen a terra gràcies a aliances estratègiques internacionals on no pintem fava. Són canvis de disseny ordits per l’equip d’ambientació, segurament. Ara entreu en un bar o en les poques tavernes que queden i escolteu parlar de política als pensionistes que juguen la partideta. Alguns argumentaran coses plenes de trellat que us deixaran bocabadats, però altres alabaran els mateixos governants que van posar en greu perill la sostenibilitat del sistema de pensions, entre altres despropòsits. Els primers potser són humans. Els segons són uns personatges de videojocs anomenats NPC, personatges no jugadors controlats pel director del joc. Sempre diuen el mateix i repeteixen frases en bucle fonamentades en un sistema de creences caduc i intransigent. Unitats sense cap actualització, com si diguérem.

115

EASTWORLD

Bé, no m’enrotlle més o us acabaré fent spoiler. Sols us recomane que, per si de cas els friquis com jo al remat tenim raó i les nostres teories distòpiques són certes, si el nostre «llevant feliç» no és altra cosa que un vast parc temàtic dirigit per un fred i sociòpata Game Master i un grupet de guionistes caducats que ja han esgotat les vetes creatives que capgirarien la narrativa del joc, reflexioneu al voltant de la vostra vida i la dels qui us envolten. Observeu el vostre entorn. Analitzeu si hi ha cap indici de comportament estereotipat en les vostres accions i pensaments. I si sospiteu per un moment que el vostre lliure albir és il·lusori; si intuïu que algú us acciona per control remot; si us vénen al cap associacions arbitràries d’idees i imatges de situacions on teniu la certesa que no heu participat, però sentiu que d’alguna manera sí que ho heu fet; si experimenteu algun déjà-vu de tant en tant... Enhorabona! Sou persones humanes! I si no ho sou del tot, no patiu... Tant si esteu plens a vessar d’ADN com si gaudiu d’un cervell positrònic amb un disseny fractal únic o en sèrie, el cine i la literatura ens han ensenyat que els éssers oprimits solen acabar rebel·lant-se contra els opressors tard o d’hora. I de vegades també ens ho ensenya la història. P U B L I C I T A T

Le Chien Élégant LA MILLOR BOTIGA PER A GOSSOS DE TOT CASTELLÓ

Tenim el vestit que li cal per a cada estació de l’any i per a qualsevol ocasió: natalicis, passejades informals, reunions amb els amiguets i amiguetes del «pipí-can». Demostra que el teu gosset o gosseta és el més «pito o pita» del barri Visita’ns i ho comprovaràs!!

Estem en www.lechienelegant.com i en totes les xarxes socials: #molaxuxo

#quinxuxomesxulo #esxuxofashion

Plaça del Lladruc, 7 davant del cantó del Pixum. Castelló

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

117

Gramatge Fer ran Ar c hil é s Car d ona

Aleshores mentre passaven les coses d’aquells anys encara no se’n deia «La Transició», ni en majúscules ni en minúscules. Aleshores Franco havia mort i a totes les aules de l’escola havia aparegut un quadre on estaven el rei i –un pas darrere– la reina. Un dia el rei va vindre a Castelló. Jo el vaig vore passar des d’un cantó del carrer Colon. Tot va ser molt ràpid. Ja està? Ara tornem a casa, fill. Un parell de dies més tard a la meua llibreta escolar vaig escriure una redacció sobre la visita. Molt mal retallada vaig enganxar una fotografia del diari Mediterráneo. Aleshores el gramatge del periòdic era molt gros i les fotografies quedaven mal impreses, enfosquides. Per a mi aquells anys en què passaven les coses tenen ja per sempre la forma borrosa del paper immens dels antics periòdics, del Mediterráneo. Són el gramatge del temps, d’un temps que vaig viure mentre creixia i intentava entendre el món. Però el món encara tardaria a voler ser comprès. Un dia hi hagué eleccions: la casa se’ns va omplir de pegatines adhesives dels partits polítics. En recollirem a grapats, i per molt de temps van estar rodant per tota la casa. L’olor de la part amb l’adhesiu era agre i fascinant. El meu germà i jo ens les enganxàvem a la cara, a l’esquena, a la punta del nas. Estàvem condemnats a que la política ens atrapara. Un dia, sota el lideratge del meu germà que tenia dos anys més que jo, li vam plantejar a món pare una demanda: volíem un augment de la paga setmanal. Si no... faríem una vaga. Amb totes les conseqüències. La vaga formava part del nostre horitzó, la tele en parlava contínuament. Tothom feia vaga, i amb la vaga s’hi aconseguien coses. Mon pare ens va seure a la taula de negociació i ens va escoltar molt seriosament. L’amenaça de vaga degué de funcionar i ens van apujar la paga. Ara pense, ara sé, que en aquells anys la crisi estava colpejant les economies familiars d’una manera brutal. Una bèstia ferotge com el Moro Mussa, la inflació, recorria pels dies i les nits les cases.

és del pa, noom lles?

lesQumè vos passas,? valencia

Aleshores a l’escola –una escola pública del Raval de Sant Fèlix– encara resàvem dues voltes al dia, a l’entrar pel matí a les nou i a les tres de la vesprada. I un dia ja no vam resar més i fins i tot vam tindre un professor de valencià. Li deien Ximo, i portava els cabells llargs i no es feia exàmens perquè el valencià no comptava per a la nota. El director de l’escola ens va dir que ell era de Zamora i per això no sabia valencià. Com sabia llatí, ens va dir, això l’ajudaria a aprendre valencià. Però no devia de saber molt de llatí, perquè quan vaig deixar l’escola en 1985 ell seguia sense saber valencià. Ara per fi he comprès, que aleshores algú prenia decisions per mi. I tota la meua vida ha quedat marcada per aquelles decisions. Ara que vivim en el nostre «Ara» i podem escriure «Aleshores» i en diem d’aquells temps la «Transició» encara som fills d’aquells anys. Durant dècades la Transició ha estat un mite quasi intocable. Ara, en un moviment pendular inevitable, hi ha qui creu que fou una gran mentida. Jo pense que tots dos s’equivoquen. Fou un temps gris, de vegades tocat d’esperances i acolorit, però. Gramatge d’un temps fràgil i fragant com un paper de periòdic vell. És temps de deixar-lo enganxat per a sempre en la meua llibreta escolar, potser.

C A S A M AT U TA N O , C A R R E R D E C AVA L L E R S , C A S T E L L Ó

S’acabà d’imprimir el llibre Del pa, només les molles? Què vos passa, valencians? a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda el dilluns 4 de febrer de 2019 quan es compleixen 30 anys del traspàs d’Adolf Pizcueta —de qui el castellonenc Enric Soler i Godes, company de generació i gran amic, va dir que no se sabia ben bé si era frare o anarquista—. Personalitat bàsica del nacionalisme valencià des dels anys 20, va crear i dirigir l’Editorial Estel —una fita notòria per a la renovació literària i la normativatització lingüística del valencià—. Fou figura clau en moltes iniciatives cíviques, culturals i lingüístiques, i primer president de la Fundació Huguet de Castelló quan el 1962 es va constituir el seu Patronat i, trenta anys abans, havia estat un dels principals impulsors, des de la Taula de Lletres Valencianes, de les Normes de Castelló que cada 21 de desembre celebrem amb orgull i rebombori.