2016 Guiatges

guiatges

Imprimeix: Gráficas Castañ Dipòsit Legal: ISBN: 978-84-608-5365-7 Edita: Associació Cultural Colla Rebombori www.collarebombori.cat

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart Portada i pintures: Manolo Alegre Correcció lingüística: J. M. Carceller & X. Llombart

Fotografia: els seus autors

Textos de col·laboració: els seus autors Publicitat: Ferran Aparici Maria Àngels Pons Disseny i maquetació: vetavisual.com

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

TA U L A

7 Brancal

61 Kè Nya A Castelló?

11 Aproximació arqueològica al Castell Vell

65 Itinerari dels poetes

21 El patrimoni construït a Castelló

67 Molsa

31 Refugis a Castelló

68 Adreço els passos

41 Les zones humides litorals, els aiguamolls i les marjals

71 El mateix vent

Josep Miquel Carceller Dols

Joan Enric Palmer Broch

Miquel Gómez i Garcés

Francesc Mezquita Broch

Francesc Rambla

55 El parc de Rafalafena

Ricard Pitarch Garcia

Mª Àngels Pons i Ferran Aparisi

Francesc Mezquita Broch

Josep Porcar

Manel Garcia Grau

Josep Porcar

Publicitat

Mª Àngels Pons i Ferran Aparisi

7

B RA N CA L

L’home que camina Josep Miquel Carceller Dols

A

l’home del carrer al qui de vegades li agafa la fal·lera d’escriure i molt sovint s’autoimposa l’obligació gojosa de recordar i sempre, sempre, la de llegir, li agrada trobar temps els dissabtes i poder caminar per senderes, dreceres i costeres, amb amigues i amics que, jugant amb lletres de velles cançons del Serrat, ja fa vint anys que fa vint anys que tenen vint anys i que, com ell, es deixen guiar de bon grat, en aquestes passejades setmanals, pel bon criteri del figueroler Carlos Escribá, que en podria escriure uns quants de llibres sobre els boscos, els camins, els racons, els indrets o els topònims de les nostres comarques i sobre com fer servir els mapes topogràfics, la brúixola magnètica, el gps o Wikiloc, la utilíssima base de dades de rutes georeferenciades, creada el 2006 per l’enginyer informàtic Jordi Ramot. Mentrimentres el nostre professor d’Educació Física jubilat preferit, segueix pensant-se si editarà algun llibre, que sembla ser que no, el que sí que fa, amb puntualitat suïssa, al principi de cada setmana és publicar la ruta que acaba de fer en el seu blog, més que recomanable, Caminando con Carlos on regala textos acurats, indicacions exactes, mapes, consells i fotografies.

L’home que hui, al gimnàs de la piscina, ha estat caminant trenta minuts en una màquina que li marca el temps, els batecs, la velocitat i les calories, ho ha fet a ritme més lent del que acostuma, perquè un queixal fa dies que remuga i li recorda que hi ha una paraula que es diu dolor; i també perquè un múscul, de nom complicat de la cama esquerra, no sembla respondre-li com cal. A la seua dreta una xica jove corre de pressa sobre una cinta que gira a 11 quilòmetres per hora, mentre escolta alguna cosa que li agrada pels auriculars del mòbil i dibuixa un somriure a la cara. A la seua esquerra un home, més jove que ell, però no massa, camina a un ritme semblant al seu, mentre esbufega amb dificultat i enllesteix, per un altre mòbil de gama més alta, un negoci que té pinta li serà ben profitós econòmicament.

JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

L’home que fa estiraments, mentre espera que quede lliure alguna bicicleta estàtica de les que s’han posat de moda, perquè imiten millor les condicions de les de carrer i permeten practicar spinning (anglicisme que, com tants d’altres, ha incorporat al seu vocabulari sense massa recança) fa alguns dissabtes que no fa les rutes esmentades: per compromisos familiars plaents com un concert memorable del fill i de la nora a la capital del Barcelonés i de Catalunya o també per obligacions laborals sobrevingudes o, perquè una vegada més, s’apropa la Magdalena i ha de conjugar un verb que no contempla cap diccionari: brancalejar. És un verb de curt recorregut, pobret, perquè l’home que signa aquest text, sol tenir-lo al pensament solament durant uns pocs dies de gener quan li pertoca escriure el brancal, que en sentit figurat i molt local fem servir, per aquestes contrades, per definir el que vindria a ser el pròleg, la presentació, l’entrada com si diguérem, d’un llibre.

I mentre pedaleja, ara assegut, ara dempeus, comença a cavil·lar el que escriurà una vegada llegits els textos que estan a l’índex de Guiatges.

L’home que fa un recompte i li n’ixen vint-i-quatre llibres publicats des del primer presentat a la societat castellonenca creu que, fa dèneu anys i vint Magdalenes –l’hivern del 1997–, ja li van demanar els companys del Consell de Redacció rebomborià, ja aleshores, que escriguera el brancal o va ser per iniciativa pròpia, no ho recorda massa bé. Siga com siga, «ho sap tothom i és profecia» que les pàgines que introdueixen els llibres rebomborians i també, els colofons que en posen punt i final li corresponen, per un contracte no escrit que, malgrat les protestes mentideres que expressa entres rialles, li resulta molt agradós de complir.

L’home que ha suat, però no massa, rescata un fragment del text, El rebombori d’Al Tall, que ha escrit per al llibre de festes d’enguany de la Gaiata 8, i l’aprofita per explicar novament –per si hi ha alguna persona que mai no ha llegit els nostres llibres ni coneix qui som– què fem o què volem: «Rebombori no ha limitat mai la seua actuació i presència a la setmana llarga de deu dies magdalenera i tot i que sempre ha volgut viure la festa nostrada amb intensitat, de prop, fent-la, olorant-la, involucrant-s’hi, les nostres activitats han anat molt més enllà dels cacauets, els vins i la joia festívola. Als nostres estatuts, no retallats i ben legalitzats des del 1991, queda escrit –i és una promesa i un acompliment– que tenim el propòsit de defendre, estudiar i promoure el patrimoni lingüístic, mediambiental, artístic i cultural de la nostra terra, del nostre país. I en aquest context cal emmarcar els més de vint llibres que publicats des del 97 fins l’actualitat constitueixen el que emfàticament hem titulat com bbc, que no és la famosa cadena televisiva britànica, ni la coneguda davantera actual del R. Madrid (nosaltres tirem més cap els colors blaugrana), sinó la «Biblioteca Bàsica de Castelló», que podeu llegir també en el nostre lloc web: www.collarebombori.cat.

A l’home que entra a la piscina climatitzada de vint-i-cinc metres i nada uns poquets llargs, tranquil perquè està sol al seu carrer, lent perquè al cos ja li està bé, li dóna temps per pensar en les moltes incerteses del període que vivim i en tants esdeveniments que sacsegen les consciències: el drama dels refugiats, els atemptats, la crisi econòmica, la corrupció, l’Estat Islàmic, les lleis injustes sacralitzades, els drets trepitjats, els fanatismes religiosos, la pobresa que s’escampa,…Ix per l’escaleta, ja fa temps que no gosa fer-ho d’una altra manera, i continua el seu reguitzell de pensaments en la sauna petita que comparteix amb dos hòmens que parlant en valencià qüestionen la seua utilitat i reneguen del Barça, dels catalans i del sumsum corda. Per un moment, està temptat de ficar-hi

BRANCAL. L’HOME QUE CAMINA

cullerada i dir la seua, però calla. Els altres se’n van i el deixen sol immers en la cabòria de la culpa que li entra per la poca fe que té en el futur de la llengua que li van ensenyar els pares i ell i la dona han ensenyat als fills. Feia unes poques hores havia llegit sobre la qüestió al diari digital La Veu del País Valencià l’article «La persistència de la fantasia normalitzadora» que havia publicat Josep Conill, el primer d’una sèrie que anirien publicant-se setmanalment: « (…) A ningú no se li oculta que l’acció de govern fa servir sempre una agenda de prioritats, que en una situació aguda de crisi com l’actual exigeix l’adopció peremptòria de mesures enèrgiques en matèries socialment sensibles, la urgència de les quals cap persona d’esquerres gosaria qüestionar. El problema, evidentment, no consisteix en l’adopció de tals mesures, sinó en el fet que el discurs governamental n’instrumentalitze la urgència per a dissimular les seues primeres renúncies programàtiques, amb la qual cosa evita entrar en qüestions tan decisives —per bé que amb escasses repercussions pressupostàries— com el reconeixement explícit i efectiu dels drets lingüístics dels valencianoparlants, i posar fi a una discriminació secular que els converteix en ciutadans de segona, estrangers en el seu propi país. (…) suportem des de fa dècades una situació d’anomia sociolingüística en què els objectius legalment prescrits al valencià esdevenen incompatibles amb les normes que n’haurien de regir la realització. Una situació caracteritzada per l’exaltació totèmica de la luev —enèsim residu casolà del consens de la Transició— com a estratègia paralitzant destinada a impedir als afectats per la discriminació lingüística la reivindicació dels seus drets, quotidianament vulnerats. (...)».

L’home, que ja està a la dutxa, sap que ell haurà de ser un dels qui substituïsca l’amic Josep Conill, el professor i sociòleg, que tantes vegades en els darrers anys ha col·laborat amb els llibres de Rebombori, amb textos magnífics, d’una solidesa i d’un rigor intel·lectual remarcables, i també fent de corrector i de centinel·la lingüístic. I haurà de fer-ho perquè per aquest 2016 ens ha demanat, amablement, fer un pas al costat, situació que s’ha posat de moda aquests dies en el camp de la política per altres raons evidentment, i ens trobem òrfens dels seus assenyats comentaris i de la tranquil·litat que ens ofereix la seua repassada última a tots els textos que publiquem. Enguany, però, no sembla que siga una feina complicada perquè no s’ha de traduir i els col·laboradors són de «solvència contrastada».

9

JOSEP MIQUEL CARCELLER DOLS

L’home que camí cap a casa, per la «ruta del colesterol», repassa mentalment els textos que han escrit aquests col·laboradors, se’n fa creus de com ha canviat el projecte que teníem fa uns mesos respecte al que finalment presentarem en unes poques setmanes. Novament els diners han resultat insuficients perquè les expectatives inicials són sempre, segurament, massa altes, o no tenim l’habilitat de convéncer suficientment els patrocinadors.

L’home que ara deixa a la seua esquena el Palau de la Festa i el seu virolat revestiment ceràmic, sap des de fa mesos que La Fundació Dávalos-Fletcher ens ajudarà a pagar una part d’aquest llibre que hem titulat Guiatges perquè es tractava de guiar els lectors en una sèrie de temes poc coneguts, quan no amagats sota la desinformació o la desmemòria. El primer projecte contemplava fer una sèrie de guies de rutes físiques dins de la vila i del terme i per això va quallar, finalment, el mot guiatges, tot i que en un sentit més figurat, per titular aquest llibre on els professors Paco Rambla, Francesc Mezquita, Joan Enric Palmer i Ricard Pitarch escriuen respectivament sobre la marjal, els refugis, el Castell Vell i el Parc de Rafalafena i on també els rebomborians Miquel Gómez i Ferran Aparici ens il·lustren sobre la muralla medieval i el patrimoni construït de Castelló, el primer, i sobre una surrealista passejada plena de perills animalístics i animals pels carrers castellonencs, el segon, que, com s’ha fet habitual, des del llibre del 2009 s’encarrega, també de manera molt sui generis d’omplir algunes pàgines, poques, de publicitat. I no falten, ni els dibuixos de Manolo Alegre, ni els poetes que mai no ens fallen: Francesc Mezquita, Josep Porcar i Manel Garcia Grau.

L’home que camina ara per la vorera del col·legi Censal, el primer centre públic de línia en valencià que va haver a la capital de la Plana Alta, també sap, però d’açò fa pocs dies, que una altra fundació, la Soler i Godes, sufragarà una part del segon llibre que complementa a Guiatges i on els mateixos autors d’aquest, amb col·laboració rebomboriana en alguns casos, han escrit unes guies didàctiques sobre els cinc temes esmentats que inclouen aspectes històrics, arquitectònics, paisatgístics, de fauna, flora, ecologia o urbanisme, que permetran fer visites i itineraris escolars i ajudaran a l’alumnat castellonenc a aprendre lúdicament i sobre el terreny i facilitaran que el seu professorat treballe uns temes dels que n’hi ha poca o cap informació publicada i a l’abast.

L’home que creua el brancal del portal de casa seua, comença a pujar per l’escala a bon pas, i una horeta curta més tard es pren els analgèsics i l’antibiòtic que l’odontòleg li ha receptat i acaba aquest brancal apurant els terminis fins el darrer dia, com és costum en ell i en el país, la societat i la cultura que l’acull i el fa persona.

11

Aproximació arqueològica al Castell Vell Joan Enric Palmer Broch

El Castell Vell, malgrat ser seu de l’ermita de Santa Maria Magdalena i origen de la ciutat de Castelló, continua sent un gran desconegut per a bona part dels castellonencs i dels forasters que encuriosits s’acosten a l’ermitori.

De fet no són moltes les publicacions específiques sobre el castell i les existents solen quedar restringides a l’àmbit acadèmic. És per això que se n’agraeixen algunes com aquesta, a través de la qual la Colla Rebombori ens ofereix la possibilitat de poder presentar a la societat castellonenca una breu descripció del Castell Vell basada en la informació obtinguda en les excavacions arqueològiques que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport ha vingut realitzant en els darrers anys i de les quals hem tingut el plaer de formar part.

PER COMENÇAR UN POC D’HISTÒRIA Situat a les portes del Desert de les Palmes, el Tossal de la Magdalena constitueix una talaia natural sobre la Plana de Castelló, que ha estat aprofitada per les diferents cultures que han xafat les nostres terres. Això explica que els materials més antics localitzats en el seu entorn es daten en l’Edat del Bronze, allà cap al ii mil·lenni a. C. Posteriorment els ibers, en el segle v a. C., van construir un primer poblat fortificat al cim del turó, del qual encara es conserva un tram de muralla vora La Sang dels Moros. Allí van romandre fins al segle i a. C. i van establir relacions comercials amb grecs i cartaginesos, com demostren les ceràmiques recuperades entre els enderrocs del castell.

Al voltant del canvi d’era es produeix l’ocupació romana del tossal, que ha quedat testimoniada per la troballa de ceràmiques i inhumacions d’època imperial. Els romans abandonaren el poblat ibèric per a crear un nou

JOAN ENRIC PALMER BROCH

Plànol parcial del Castell Vell (Autor: Miguel I. Masip)

assentament, més adequat a les seues necessitats, en el vessant Sud-est del turó. Així el cim sols va ser utilitzat de forma esporàdica fins al segle iv-v d.C. quan, a conseqüència de la crisi del Baix Imperi, tornà a ser habitat.

Després de l’època romana no existeix cap altra evidència d’ocupació fins a les acaballes del segle xi, coincidint amb la crisi de les taifes i la primera expansió aragonesa per terres castellonenques. És en aquest moment quan trobem les primeres mencions a l’existència d’un castell al Tossal de la Magdalena. Identificat amb el noms de Castillone, Castilion o Castilgone ripa di mare, el castell apareix citat en sis documents signats per Pere I d’Aragó; els quals només es limiten a enumerar als diferents alcaids que l’administraren durant el temps que romangué en poder reial (1099-1103), sense aportar cap dada referent a la seua morfologia.

La següent menció al Castell Vell la trobem l’any 1178 quan, encara en mans sarraïnes, és donat per Alfons II d’Aragó al bisbe de Tortosa. En aquest document el castell apareix citat com a Castrum et villam de Khadrel, i se li

APROXIMACIÓ ARQUEOLÒGICA AL CASTELL VELL

assignen els territoris corresponents als ac­tuals termes municipals de Castelló i Almassora.

Encara que mai va arribar a fer-se efectiva, la donació fou confirmada per Jaume I en 1224 i 1225.

Quan, a la tardor de 1233, el castell fou finalment conquerit per les tropes de Jaume I, el seu territori quedà dividit en tres parts: Almassora, l’alqueria de Fadrell i el Castell de Fadrell, que es repartiren entre diversos senyors d’acord als interessos polítics de la corona.

Entre els qui ostentaren el senyoriu del castell hi destaca Nuno Sanç de Rosselló per ser el primer en intentar traslladar la seua població al pla l’any 1239. L’intent fracassà i, després d’un breu període en mans de l’infant Pere de Portugal (1244-1249), el castell retornà a la Vista de la Plana des del Castell Vell corona. Fou llavors quan, davant la inseguretat que suposava la revolta mudèjar d’al-Azraq, la regent Violant d’Hongria hi disposà una guarnició de cinc homes (1249). Finalment, però, l’any 1251 Jaume I acabà per concedir, al seu lloctinent Ximén Peréz d’Arenós, el famós Privilegi de Trasllat. Aquest document, que comportava la creació d’un nou centre polític i administratiu al pla, va suposar l’inici del declivi del castell, que encara es mantingué habitat fins a mitjans del segle xiv, quan els darrers pobladors l’abandonaren definitivament.

LES FASES CONSTRUCTIVES DEL CASTELL VELL Com ja va apuntar Porcar l’any 1931, la fisonomia del Castell Vell s’adequa al model clàssic dels andalusins; fortificacions rurals que actuaven com a centres administratius de xicotets districtes rurals (iqlīm) i es caracteritzen per estar situats en refugi temporal per a la seua població dispersa en alqueries (qurá). Els punts elevats amb un ampli control visual sobre el territori administrat i les principals vies de comunicació que el transiten. La seua distribució interna respon a un esquema tripartit, conformat per tres recintes emmurallats independents, cadascun d’ells amb una funcionalitat específica: - L ’alcassaba: en la part més alta, on es trobava la residència del qā’id (governador del castell) i el lloc des d’on el poder central gestionava la fiscalitat de l’ iqlīm corresponent.

13

JOAN ENRIC PALMER BROCH

- L ’albacar: en un graó inferior, era un gran espai erm utilitzat com a refugi temporal de la població en cas d’atac.

- El raval: en la zona més baixa, on vivia la població estable del castell i s’ubicaven el mercat, la mesquita i la residència del qādī (una mena de justícia encarregat de l’administració de la comunitat).

Fase califal-taifa (ss. x-xi) En el cas del Castell Vell, historiografia i arqueologia coincideixen en situar els seus orígens entre les acaballes del segle x i el segle xi, moment de gran inestabilitat política en al-Andalus motivada per la caiguda del califat de Córdoba i la instauració de les primeres taifes.

L’arqueologia ha permés identificar aquest nivell fundacional en diversos punts que, si bé escassos, permeten conéixer un poc millor com era la configuració del primitiu castell.

Així, l’alcassaba original es trobava situada en la part més alta del tossal. La seua superfície, d’uns 950 m², era de planta rectangular i estava envoltada per potents muralles. D’aquestes encara es conserven els trams orientats al sud i a l’oest, que disposen d’un sòcol corregut de tàpia de maçoneria acarada i un alçat de tapieres de terra calicostrada.

També es conserven dues de les quatre torres circulars que franquejaven les cantonades del recinte original. Es tracta de les torres NO i SE que, construïdes amb maçoneria i morter de calç, estaven obertes a l’alcassaba i comptaven amb diferents altures i espitlleres orientades als punts més sensibles per a la defensa.

A l’interior de l’alcassaba, l’única estructura documentada d’aquest període és un pas de ronda adossat a la muralla Oest, que permetia la comunicació entre les torres NO i SO. Aquest tipus de corredors eren habituals en les fortificacions andalusines perquè facilitaven la mobilitat dels seus defensors en cas d’atac.

En l’albacar, que s’estén pel vessant oest del tossal, encara no s’han documentat arqueològicament restes constructives d’època taifa. Malgrat això, una mirada atenta a l’estructura de l’actual ermitori permet identificar en ell alguns elements que ben bé podrien relacionar-se amb aquest recinte, com és el cas de la torre-campanar, amb la mateixa planta i tècniques constructives que les torres de l’alcassaba; o la pròpia

Muralla oest de l’alcassaba

Torre NO de l’alcassaba

15

APROXIMACIÓ ARQUEOLÒGICA AL CASTELL VELL

ermita, que reutilitza un aljub islàmic amb l’accés obert sobre el que seria la muralla oest de l’albacar.

Finalment en el vesant nord del tossal, a tocar de la pista d’accés a l’ermitori, es conserva la torre-porta original que donava accés al raval. De planta quadrada, encara manté tres dels seus laterals, solament ha perdut el costat sud. Les parets restants tenen un sòcol de tàpia de maçoneria i un alçat de tàpia de terra calicostrada. Al seu interior es conserva, en el mur oest, un arc de mig punt adovellat amb lloses de pedra disposades a sardinell que permetia l’accés des de l’exterior.

Aquest arc, juntament amb un altre desaparegut en el lateral sud, conformaven un dels pocs accessos en colze andalusins conservats en les nostres comarques. La torre connectava amb un tram de muralla que, amb direcció sud i igual tècnica constructiva, s’enfilava cap a l’alcassaba tancant el lateral est del poblat.

Torre-porta i muralla est del raval

Fase almohade (ss. xii-xiii) Des de la segona meitat del segle xii s’evidencien importants reformes estructurals al castell, fruit de les necessitats d’una població en augment a conseqüència de la concentració demogràfica ocasionada per l’expansionisme catalano-aragonès (conquesta de Tortosa 1148).

Aquest procés queda reflectit amb la construcció d’una nova muralla en el lateral nord de l’alcassaba. El nou llenç murari, que s’estenia des de la torre NE arribant fins les proximitats de la torre NO, ampliava l’alcassaba uns dos metres cap al Nord respecte al seu recinte original. En l’espai resultant es crearen cinc recintes rectangulars separats per murs disposats perpendicularment a la muralla. Com a accés a l’alcassaba es continua utilitzant l’original que, per la nova reordenació, passa a ser de colze; amb un espai a mode de cos de guàrdia junt a la torre NO. La resta de recintes encara no han estat completament excavats, i s’interpreten provisionalment com a magatzems, trobant-hi un clar paral·lel amb els existents a l’albacar del castell d’Onda.

Sense deixar la muralla nord afegim que també comptava amb una poterna situada en l’extrem SE que donava pas a un antic camí que baixava per la valleta de la Sang dels Moros. Per a protegir el camí es construí, adossada a la muralla, una torre de planta quadrada orientada al Nord i una contramuralla que s’estenia des de la citada torre fins la poterna.

Totes aquestes estructures comparteixen tècnica constructiva: basaments de tàpia de maçoneria acarada i alçats de tàpia de terra calicostrada. Només se’n ix de la norma l’alçat de la torre Nord, fet amb tàpia de maçoneria, ja que correspon a una reforma posterior que serà explicada més endavant.

JOAN ENRIC PALMER BROCH

Tal i com han demostrat les excavacions realitzades per Bazzana (1977-1978) i per nosaltres mateixos (2006 i 2015), els laterals sud i oest de l’alcassaba també experimenten importants modificacions durant el període almohade. Així es compartimenta el pas de ronda intern de la muralla oest amb la construcció de quatre murs perpendiculars, seguint l’esquema que ja hem vist en la muralla nord, i es construeixen dos nous recintes i un xicotet aljub adossats a la muralla sud.

També data d’aquest període la construcció d’almenys tres vivendes en l’angle SE de l’alcassaba. D’elles la millor conservada és l’excavada per Bazzana, la qual segueix el model de les cases de pati central andalusines; conserva el pati i tres crugies, on encara s’observen alguns elements arquitectònics que permeten fer-nos una idea de la seua distribució interna:

Restes de la casa andalusina de l’alcassaba

- E l pati: de dimensions rectangulars era l’espai vertebrador de la casa i donava accés a totes les seues dependències. Malgrat que en el nostre cas només s’ha excavat parcialment, per altres paral·lels coetanis podem deduir que estaria ocupat per un jardinet envoltat per una andana perimetral, que podia comptar amb pòrtics en alguns dels seus laterals.

- La crugia nord: era el lateral més important de la casa. El seu espai estava dividit, mitjançant murs, en un saló central i dues cambres laterals, aprofitant la torre NE com a una d’elles. El saló, on es reunia la família i es rebien les visites, era l’espai millor decorat de tota la casa. Les cambres servien tant de dormitori com de magatzem de l’aixovar domèstic, i allí les dones cosien i teixien.

- La crugia oest: és on es conserva la latrina i part de l’escala d’accés al pis superior. Les latrines solien estar situades en un angle del pati i disposaven d’un accés en colze per a preservar la seua intimitat. Les seues aigües residuals podien anar a parar a un pou negre o, com és el cas, ser evacuades fora de la vivenda mitjançant una canalització. Respecte a les escales, aquestes indiquen la presència d’una planta superior, de la que no ens queden vestigis i només poden apuntar que estaria destinada a golfes tal i com s’ha documentat en altres jaciments.

APROXIMACIÓ ARQUEOLÒGICA AL CASTELL VELL

- L a crugia sud: Es troba ocupada per un petit aljub domèstic i un recinte rectangular adossat que, malgrat no haver estat excavat, podria tractar-se de la cuina. De fet, sovint les cuines andalusines només s’identifiquen per la presencia d’una llar, ocupant sempre un espai secundari dins de la vivenda.

La casa mancava de crugia est, el que no es estrany en les cases adaptades a espais reduïts, les quals solien suplir la seua absència amb la construcció d’un pis superior, com és el nostre cas.

Passant a descriure l’albacar, és en el període almohade quan es construeix una nova muralla com a prolongació de la muralla nord de l’alcassaba, amb la qual comparteix dimensions i tècnica constructiva. Aquesta muralla, que s’estén des de l’alcassaba fins l’ermitori, està reforçada per dues torres. La torre N1 la constitueixen dos cossos difeMagatzems adossats a la muralla nord de l’albacar. renciats: un basament quadrangular de tàpia de maçoneria acarada i un alçat de tàpia de terra calicostrada que, adossat a la muralla, correspon a una reforma posterior. Per la seua part la torre N2, al costat del camí d’accés a la terrassa posterior de l’ermita, només conserva el basament, fet de tàpia de maçoneria acarada. La seua planta és rectangular i, a diferència de l’anterior, és accessible a través d’una porta oberta en la muralla. Extramurs, una contramuralla semblant a la de l’alcassaba uneix ambdues torres: un recurs poliorcètic freqüent en època almohade.

De forma semblant al que hem vist en l’alcassaba, l’espai intramurs està compartimentat per nou murs perpendiculars a la muralla, els quals delimiten set recintes rectangulars a mode de magatzems i l’estret corredor d’accés a la torre N2.

Finalment, ja en el raval, en època almohade s’anul·la la porta-torre amb la construcció d’un folre perimetral extern que envolta els seus laterals est, nord i oest. Així mateix també es reforça la muralla est del raval adossant-li un nou mur de tàpia i construint una potent contramuralla que, un cop envoltada la torre en direcció sud-est es converteix en la muralla nord del raval, com encara es pot veure vora la pista d’accés a l’ermita.

Fase cristiana (ss. xiii-xiv): Com s’ha explicat en la introducció, la conquesta cristiana no suposà l’abandonament del castell, són abundants les ceràmiques datables entre la segona meitat del segle xiii i mitjans del segle xiv. En aquest període encara es realitzen algunes reformes per adequar el castell a les necessitats dels nous pobladors. Es tracta de petites

17

JOAN ENRIC PALMER BROCH

reparacions o reformes puntuals, com un mur de pedra seca que es construeix vora la torre nord del raval per reduir l’amplada del seu accés. Entre elles les més destacades són les efectuades en les torres almohades de l’alcassaba i l’albacar (torre N i torre N1). Així en la torre N de l’alcassaba es construeix un nou alçat de tàpia de maçoneria, amb una peculiar planta heptagonal possiblement conseqüència de la rapidesa de la seua construcció.

Les mateixes presses constructives també es deixen entreveure en la torre N1 de l’albacar, recrescuda combinant tàpies de maçoneria i de terra. Desconeixem els fets que motivaren aquestes obres, possiblement relacionades amb la inestabilitat política de la segona meitat del segle xiii; recordem les disputes entre Jaume I i el seu fill Alfons, o la revolta del cabdill al-Azraq.

En referència a les vivendes de l’alcassaba, l’estat actual de la investigació no permet aventurar hipòtesis respecte al seu paper en aquest període. Només apuntar que probablement també foren ocupades pels nous pobladors; i que s’ha documentat en alguns punts un tipus de morter de rodé freqüent en altres construccions del segle xiv.

A MODE DE CONCLUSIÓ Aquest treball no és més que una breu síntesi descriptiva dels resultats de les excavacions arqueològiques que, des de mitjans del segle xx, han vingut realitzant-se al solar del Castell Vell, gràcies a les quals s’han pogut identificar i caracteritzar les diferents fases d’ocupació del Tossal de la Magdalena: Edat del Bronze, Ibèrica, Romana, Andalusina i Cristiana; contrastant arqueològicament l’origen del castell, citat per les fonts documentals del segle xi, i documentant la seua distribució i evolució al llarg dels quatre-cents anys que va estar habitat fins el seu definitiu abandonament en el segle xiv.

Malauradament, per diversos condicionants, els treballs arqueològics no han tingut la continuïtat desitjada, i el fet que hagen estat molts els arqueòlegs que, amb major o menor fortuna, han estat al front de les excavacions del Castell Vell, ha propiciat que gran part de la informació obtinguda no s’haja publicat. Així mateix, les darreres intervencions efectuades per la Conselleria d’Educació, Investigació Cultura i Esport entre els anys 2005 i 2015 només s’han circumscrit a la consolidació de les muralles conservades, limitant l’àrea d’excavació al seu entorn.

Com a conseqüència, bona part de la superfície del castell resta encara per explorar arqueològicament, i solament es coneixen bé les restes conservades superficialment: així del raval s’han observat nombroses restes constructives pels vessants est, sud i oest del tossal, però només s’ha intervingut arqueològicament en la torre d’accés nord; de l’albacar encara no coneixem les seues dimensions exactes, ja que només s’ha identificat la muralla nord; i de l’alcassaba, on s’ha concentrat el gruix de les excavacions arqueològiques, encara queda per explorar el gran espai central, que de ben segur pot aportar noves dades referents a la seua funcionalitat i evolució. És per això que, amb aquestes premisses, la descripció exposada no pot ser més que provisional, i queda subjecta als resultats de futurs estudis en extensió i a la revisió de les dades aportades per antigues excavacions.

19

APROXIMACIÓ ARQUEOLÒGICA AL CASTELL VELL

Alguns textos per a saber-ne més

Ara teniu la possibilitat de gaudir dels viatges subvencionats per

l’IMSERSO (I Menjaràs Sense Esme Rebentant de SObte)

Jubilats, pensionistes!

Pensió completa en hotels de 3 *** Sempre bufet lliure i abundós, complementat amb excursions optatives per degustar productes típics de la zona.

Gaudeix del viatge i dels seus menjars sense cap preocupació, ja reprendràs el tractament de la tensió, el colesterol, el sucre, l’àcid úric, etc., quan tornes a casa.

Reserve la plaça en qualsevol agència de viatges.

Alfonso Llorens, J.; Estall I Poles, V.; Raga Rubio, M. (1995): Investigación arqueológica en la muralla exterior del Castillo de Onda (Castellón). Noticia preliminar. Boletín de Arqueología Medieval, 9, pp. 11-37. Asociación Española de Arqueología Medieval.

Madrid.

Arasa i Gil, F. (1979): Arqueologia del terme municipal de Castelló de la Plana. Cuadernos de Prehistoria i Arqueologia Castellonenses, 6.

Diputació de Castelló. Castelló Bazzana, A. (1977): Las excavaciones en la Magdalena de Castellón. Estudio del yacimiento y primeros resultados arqueológicos. Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia Castellonenses, 4, pp. 175-202. Diputació de Castelló. Castelló.

— (1979): Las investigaciones de arqueologia medieval en la provincia de Castellón. Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia Castellonense, 6, pp. 307-312. Diputació de Castelló. Castelló.

Esteve Gálvez, F. (1952): Plato del siglo xv encontrado en el cerro de la Magdalena. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, xxviii, pp. 150-152.

Font Mezquita, F. (2010): «Una intervención reciente: consolidació de muros de tápia del tercer recinto del Castell Vell de Castellón» en Construcción con tierra. Tecnología y Arquitectura. Congresos de Arquitectura de Tierra en Cuenca de Campos 2010/2011. (online) Universidad de Valladolid.

Font, F.; Hidalgo, P. (2009): Arquitectures de tàpia. Colegio de Aparejadores i aatt de Castellón. Castellón.

Forcada Martí, V. (1982): El Castell de Fadrell. Sociedad Castellonense de Cultura. Castelló.

Guichard, P. (2001): Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de València (siglos xi-xiii). Universitat de València. València.

Montmessin, Y. (1977): Inventaire des céramiques medievales provenant de la Magdalena et exposées au Musée Provincial de Castellón de la Plana. Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia Castellonenses, 4, pp. 351-358. Diputació de Castelló. Castelló.

Navarro Palazón, J. (1990): «La casa andalusí en Siyāsa: ensayo de una clasificación tipológica» en La casa hispano-musulmana. Aportaciones de la arqueología, pp. 177-198. Granada.

Porcar Ripollés, J. B. (1931): Excursions i recerques arqueològiques. Les cultures en la Madalena. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, xii, pp. 107-104. Sociedad Castellonense de Cultura. Castelló.

— (1948): Arqueología Castellonense. Anales del Centro de Cultura Valenciana. ix, 20, pp. 30-36. Centro de Cultura Valenciana. València.

Puerto Mezquita, G. (1951): Hallazgos en el «Castell Vell». Festividades, p. 26. Hijo de J. Armengot. Castelló.

Rabassa Vaquer, C. (2009): El naixement de la vila. Castilgone... a la riba de la mar. Colla Rebombori. Castelló.

21

El patrimoni construït a Castelló Miquel Gómez i Garcés

Es diu que la nostra ciutat no és bonica, que no hi ha cap edifici o indret que pague la pena veure o visitar i res més lluny d’això! La ciutat de Castelló, la capital del Riu Sec, encara disposa d’elements construïts i arquitectònics –arqueològics, urbanístics, casalicis, etc– que ens parlen de la nostra història conjunta, de la nostra llengua compartida, de la nostra cultura mediterrània, de la nostra manera diversa d’encarar la vida i també, malauradament, de la nostra dèria d’enderrocar els vestigis històrics. Afortunadament, però, encara no hem tingut temps d’aconseguir-ho del tot, i tenim l’oportunitat de descobrir una part construïda del nostre passat, que explica el present que tenim al davant cada dia i en cada racó de la nostra vila. Passem pels carrers camí de casa, travessem la ciutat camí del treball, passegem pel centre i ens fixem poc, o molt poc, en tot el que ens envolta. I tenim molt que mirar, que escodrinyar, per entendre com es va dissenyar la ciutat, com és, per què els carrers tenen l’orientació que tenen, per què les restes arquitectòniques que es veuen són de la manera que són i amb quins materials estan fetes.

Us proposem un ventall de llocs a visitar, un itinerari i una guia, per mostrar-vos què podem trobar pels carrers de Castelló i pels seus edificis i per les construccions que estan soterrades, quina és la configuració urbana de la vila, amb l’amplada dels seus carrers i els eixamples intentats i mal acabats. I aquest guiatge ens portarà des del segle xiii, quan va nàixer, fins l’actualitat, resseguint el seu creixement, els seus enderrocs, les seues ampliacions urbanes Des de les muralles medievals que van ampliant-se i enderrocant-se, fins la construcció de noves, les liberals, més enllà de la vila primigènia, però sempre limitades i cercades per barrancs, séquies i camins i mai planificades de nou amb el llapis a la mà. Del recorregut a fer, de la visió panoràmica de la vida a la vila a través dels seus edificis concrets i actuals i de les troballes arqueològiques en parlarem ara.

UNA EVOLUCIÓ URBANA IMPERFECTA, O POC PENSADA La vila medieval que coneixem es va establir damunt d’un pujol al bell mig d’una plana farcida d’alqueries àrabs i, cal dir-ho, aprofitant tota una estructura urbana ja desenvolupada i consolidada damunt de la qual es van instal·lant a poc a poc els colons que la poblen. Els habitants del turó de la Magdalena eren bàsicament militars, i

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

estem quasi segurs que els primer pobladors cristians al pla no es van instal·lar al lloc que ara ocupa la vila, ja que molt probablement, en una primera etapa, ho van fer fora dels murs del Castell Vell –el castell de la Magdalena–, i després, un dels llogarets inicial va ser la Font de la Reina, ara coneguda com el Molí de la Font, per la seua proximitat al Castell Vell i per la font allí existent que proveïa amb solvència les necessitats d’aigua de boca i de reg.

Per la raó que fóra, l’establiment definitiu dels colons, primer amb la ‘carta de poblament’ de Nuno Sanç (1236) i amb l’autorització de trasllat de Jaume I, pocs anys després (1252), el lloc triat finalment serà al voltant de l’alqueria de Benirabe, o a les seues rodalies i aprofitant l’estructura urbana, és a dir, els carrers i les cases de manera provisional, amb l’aigua de la séquia Major ben a prop, que garantia el subministrament per a les llars. Ja s’hi trobaven també resolts els accessos i camins fins altres llocs poblats de la contornada com ara Almassora, Borriana, Tortosa, Borriol... El fet és que la vila de Castelló de la Plana queda definitivament enclavada al lloc actual i limitada per altres elements naturals com els barrancs del Vallàs i el de l’Aigua –el primer pel sud i el segon al nord–, per altres factors geogràfics com els camins que ja hi eren i la séquia Major amb el seu més que probable camí que l’acompanyava i que li anava paral·lel, i es van construir de bell nou els fossats que li mancaven per llevant i per ponent. D’aquesta manera tenim ja delimitades les quatre barreres materials que tancarien la vila que va ser autoritzada per Jaume I a aixecar una nova muralla, per ampliar una que ja en deuria existir, de modestes pretensions constructives.

D’aquestes dates primeres de la fundació al segle xiii quasi no podem trobar cap material visible, però fent una mica d’esforç caldria esmentar la muralla a tocar de la torre del Migdia (soterrada pel darrer Ajuntament i Consell l’any 2013; per tant, ací deixe la proposta de què, si alguna vegada la desenterren, podríem accedir a ella i acabar de resoldre algun dubtes). Aquesta muralla era originària dels primers anys de la vila, i també alguns elements més, com ara les restes del fonament de la muralla trobades i amagades dins de cases al carrer de Campoamor, a l’antic carrer de l’Aigua (ara de Cardona Vives) cantonada amb el del Governador amb les restes del portal de l’Aigua dibuixat al paviment; també en aquest indret s’ha documentat la troballa d’uns enterraments àrabs d’una probable alqueria anterior vora la que estaria la primera muralla nord, de la qual feia de fossat el mateix barranc de l’Aigua.

Des d’aquell llunyà segle xiii fundacional hi ha un salt important en el temps que, ni que siga molt per damunt, anirem detallant constructivament i arquitectònica amb les restes d’edificis que hi ha encara a la nostra vila, però deixant per a una altra ocasió una passada pels eixamples de finals del xix fins el xxi, a fi de concretar la visita, aquesta visita, ja que en podem fer moltes Torre del Migdia (Foto: Ramiro Pérez) més. Ara, però, ens mirarem fonamentalment la vila antiga i els seus voltants.

EL PATRIMONI CONSTRUÏT A CASTELLÓ

COMENCEM L’ITINERARI Pel que fa als segles xiii-xiv Podem convenir que la vila es funda al segle xiii entre les dates de 1236 amb la ‘carta pobla’ de Nuno Sanç i 1251 amb l’autorització del trasllat que atorga Jaume I que documenta aquests esdeveniments i, a l’hora, es construeix la primera muralla amb tàpia (d’una vara de gruix i aproximadament 25 pams d’altura i dos vares més pel parapet damunt l’andador o pas de ronda), la qual amb diverses ampliacions el 1297, 1339 i 1386, quedarà fins el segle xviii tancada dins els seus murs i vorejada per la séquia Major que serà un element permanent i de vital importància pel desenvolupament urbà i agrícola de la vida en la vila ja que li subministrarà durant els segles següents la necessària aigua ‘corrent’, i allí dins s’aniran construint cases, palaus, esglésies, places i carrers típics i tòpics d’una vila medieval, Barrancs i ampliacions de les muralles capital administrativa i agrícola, amb horts, forns de ceràmica i altres indústries intramurs a la banda sud-est, on encara podem trobar restes de construccions d’aquestes característiques i usos. La construcció de porxos al centre de la vila és fonamental per realitzar les activitats de mercat tot l’any, privilegi que obté l’any 1269 a mans del conqueridor, a més de les tasques administratives d’una vila que creix.

Així entre altres construccions d’aquesta època, hi trobarem:

-L a torre del Migdia (xiii-xv) a la plaça d’Hernán Cortés - Fragments de la muralla al final del carrer de Campoamor dins els dos solars que el tanquen a tocar del carrer del Governador (xiii-xiv), - Restes de la muralla del 1297 en la seua segona ampliació al carrer de Mealla a tocar del carrer d’Antoni Maura (xiii).

- Restes soterrades del portal de l’Aigua, senyalitzades al paviment, a l’encreuament del carrer de Cardona Vives amb el del Governador (xiii-xiv) - La torre de Sant Pere, a la plaça de les Aules (xiv), al soterrani de l’aparcament de la plaça.

- El forn del Canyaret amb les seues arcades gòtiques (xiv) en funcionament fins entrat el segle xxi.

-L a placeta de l’Herba al davant de la casa del Consell, on hi ha un taulell commemoratiu.

23

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Castelló també disposa de molins hidràulics (fariners i d’oli) al damunt de la séquia Major i a tocar de la torre del Migdia.

Recordem que la darrera mostra visible, fora de la vila, és el Segon Molí, de probable construcció àrab i que necessàriament la veiem tots, any rere any, el dia de la romeria. Mereix una vista exclusiva i la seua rehabilitació final.

Seguim amb els segles xv-xvi La muralla que protegia Castelló ja no es va ampliar, però sí que es van fer algunes reparacions puntuals i en funció dels problemes de la vila (atacs i agressions exteriors, malalties contagioses,...) les seues portes s’inutilitzaven o se’n feien de noves, amb la finalitat de protegir la població. Als afores de la vila encara no s’havien fet habitatges i tothom vivia dins del mur i respectava el toc de nit. El convent de sant Agustí, que estava situat a l’altra banda de la séquia Major, davant del portal de l’Aigua (l’únic que mai va deixar de fer servei), havia començat el seu trasllat dins els murs. I l’aigua seguia obtenint-se en el poador que n’hi havia, tot i que van començar a obrir-se nous pous. A dins la vila, s’estaven construint la nova església i el campanaret. Les funcions administratives que controlava el Consell estaven concentrades en diferents cases a les places del centre i en taules que es posaven sota els porxos. Estan documentats els noms de les següents places: de l’Herba, de les Corts o de la Fira. En aquesta última estaven el pou d’en Miró i Restes de la muralla al carrer de Campoamor les carnisseries. Tot a llevant de l’església ja que a ponent hi havia el fossar de la vila, al contrari del que passarà al segle xvii.

Al segle xv ja s’hi troben a la vila l’aljama jueva que desapareixerà en aquesta mateixa centúria, el 1492, i la moreria àrab que va ser arrabassada amb l’expulsió del moriscos en començar el segle xvii. Aquestes aljames encara resten a la memòria col·lectiva a dues zones que, físicament, no han canviat la seua configuració urbana al nord de la vila. A finals de la centúria ja s’ha començat la construcció del campanaret amb restes de la runa sobrant de les obres de l’església major, però restarà aturada fins les darreries del següent segle.

Hi tenim al davant elements urbans com els que segueixen: - El Campanar, a l’actual plaça Major, iniciat el 1440 i aturat el 1459, en arribar a la primera cornisa. Es pot comprovar que les pedres són diferents a la resta del campanar.

25

EL PATRIMONI CONSTRUÏT A CASTELLÓ

- El carreró del pes de la farina, actualment dit de l’Ecce Homo (xv) nomenat així per les tasques que eren desenvolupades pel mustaçaf que controlava –entre altres coses– els pesos i les mesures emprades i la qualitat dels productes del mercat.

- L’església de Santa Maria actual (xxi) amb fragments de la construcció (xv) reutilitzats a les façanes dels carrers de Colom i de l’Arxipreste Balaguer, amb portalades, làpides i claus de volta de la tercera església que es construeix eixos anys.

- Espais recognoscibles de l’antic barri de la Jueria fins 1492, amb el cul de sac del carrer de mossèn Sorell i el taulell descriptiu. I de la Moreria fins 1606, amb aquest nom al carrer.

- La seu del Col·legi d’Arquitectes al carrer de l’Ensenyança que és l’antiga casa palau de Na Isabel Ferrer (xvi), on es troba, al seu interior i darrere de les arrebossades i enrajolades parets, la torre dels Alçamora del segle xiii i el pati d’accés amb escaletes interiors per pujar a l’entreplanta.

En arribar als segles xvii-xviii El que hi ha d’aquests anys ho podem reconéixer per l’afany constructiu, malgrat la poca gent que hi viu –una mitjana de 4000 habitants–. D’aquest temps són alguns edificis antics, complerts i encara en ús, com l’Ajuntament, el Campanar acabat, la Llotja... tots ells edifici civils i que representen la gran reforma urbana que es fa al centre de la

Carrer del Ecce Homo

Gràfic: Manolo Rosas

Taulell del carrer d’Enmig 152

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

vila amb la definitiva supressió de les places situades al nord, est i sud de l’església i l’ampliació de l’actual Major després de la compra del costat del Fadrí i la reducció del fossar per construir-hi l’actual edifici consistorial amb el trasllat de l’antic Consell del carrer de Colom. També tenim Sant Agustí i Sant Miquel amb caràcter religiós; la casa dels Orfes com escola per a infants i el museu etnològic, antic casal senyorial. D’aquests dos edificis cal destacar les façanes i les escales principals.

Així podem visitar: - L’Ajuntament de la vila (xvii) inaugurat en acabar la guerra de Successió amb el Decret de Nova Planta i la nova administració local a l’estil de Castella (xviii) i la nova disposició urbana de la plaça Major.

- La torre Campanar, el Fadrí, guaita i vigilant del terme, recomençat a pujar el 1593 i rematat el 1604 (xvixvii) que també ens ajudarà a reconèixer amb els seus canvis externs l’evolució urbana de l’entorn.

- L’ermita de Sant Nicolau (xvi), suposadament construïda al damunt de l’anterior mesquita morisca al barri d ’aquesta aljama pocs anys abans de la seua expulsió.

- L’església de Sant Agustí, rematada el 1650 però iniciada el segle anterior (xvi-xvii) - La Llotja del Cànem, que en un principi fou mercat de verdures i hortalisses (xvii) - La capella de Sant Miquel (construïda entre 1679 i 1725) ha tingut diversos usos i ara ha estat reconvertida en sala d’exposicions. (xvii-xviii) - La casa del Orfes, al carrer del Bisbe Climent (xviii) amb usos docents com a col· legi dels orfes i darrerament com residència d’estudiants.

- L’actual Museu Etnològic, al carrer de Cavallers on fins meitat del segle xx hi van haver diversos palaus. Edifici originàriament d’un sol habitatge, més endavant passà a ser plurifamiliar i ara és seu d’exposicions (xviii).

Els darreres dos edificis s’haurien de visitar per dins i almenys l’escala principal, i del primer el pati-jardí i els porxos.

En acabar el segle xviii, s’enderroca oficialment la muralla medieval que encercla la vila, a causa de l’expansió extramurs que havia experimentat la ciutat, de la qual cosa queda constància al taulell ceràmic que hi ha al carrer d’Enmig núm. 152, on es parla d’aquest fet important ocorregut el 1794, i comença la construcció d’edificis a l’exterior del mur i damunt el fossat als carrers del Governador i de Sant Lluís (1799), dels que encara hi queden edificis.

Les tres fases del Campanar

EL PATRIMONI CONSTRUÏT A CASTELLÓ

Ara som als segles xix-xxi El període més convuls i amb més semblança amb un perol que bull el tenim als darrer dos segles. A l’exterior unes noves muralles fetes amb el propòsit de defensa front els possibles atacs en la guerra dels carlins, ampliaran l’espai i condicionaran, amb forma de romboide, l’urbanisme de la vila i marcaran la nova planificació que és pretendrà els anys que van seguir; dos recintes murats més, un a la primera guerra carlista l’any 1837 i l’altre a la segona guerra el 1872, que aprofita part de la muralla ja existent. En els dos tornaran a ser els accidents geo­gràfics els que manaran per damunt d’una planificació més racional o més pensada. El barranc de la Sequiota, per ponent, i les séquies Major i la de Coscollosa, per llevant, tancaran el nou mur defensiu amb uns materials d’urgència: tàpia de maçoneria molt pobra i de poca altura (o mur de pedra amb morter de calç, també molt pobre, o amb terra pastada) Ens queden dues restes: una a la plaça de la muralla liberal –la bateria del Gas– i l’altra al pati de l’escola Bisbe Climent –a tocar de la séquia del Pito o de Coscollosa–. Aquesta murada condicionarà les rondes, per l’oest amb la Farola i el Parc de Ribalta i l’itinerari de la Panderola i el carrer de Sanahuja –carrer de les Moreres– i de Sant Roc per l’est.

I ja fora de les darreres muralles sorgeixen, abans d’acabar el xix, el Parc de Ribalta amb l’Obelisc, l’estació del tren, la plaça de Bous, els nous eixamples al sud i sud oest de la ciutat..., fins que els primers plans d’urbanisme queden aturats amb la guerra civil 1936-1939, i ‘acabada’ aquesta els nous plans d’urbanisme que intenten regular l’expansió de la ciutat sense concebre altres tipus de carrers i a més amplien en altura totes les construccions noves; mentrestant, es produeix el fenomen dels grups perifèrics amb la massa de gent emigrada en busca de feina i les cases construïdes pels mateixos nouvinguts, que conduirà fins el Castelló que avui tenim i que no cal descriure ara.

A mode de conclusió Al llarg dels segles a la vila i ciutat de Castelló de la Plana s’han construït molts casalicis. D’aquests en queden pocs, per culpa de l’obsessió immobiliària que tot ho arrabassa. Així, i per poder concretar un llistat orien­ tatiu, n’hem indicat en aquest article alguns dels que encara hi són. Només és una senzilla enumeració que podeu contemplar i també completar, amb les vostres troballes, si teniu el plaer de passejar per la ciutat i escodrinyeu allò que us siga desconegut.

Podeu trobar pels camins i dreceres del terme moltes construccions i artefactes arqueològics, que s’han anat edificant quasi sempre al damunt de restes d’altres construccions. I també a dins de la ciutat de segur que coneixem altres construccions –que també s’han anat reconstruint a poc a poc– de les quals s’ha fet esment al llarg d’aquest text i que no repetirem.

I ja ho sabeu, us desitge que us siguen de gust les passejades!

27

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Alguns textos per a saber-ne més Antoneli, J. B. (2009): Original de la «Traza para la fortificación de la villa de Castellón de la Plana» (1563). Arxiu Municipal de Castelló de la Plana.

Acuña, J. de (1585): «Per manament reial fa relació dels ports, cales, forts, Castells, ciutats, viles, llocs i torres que es troben en tota la costa del Regne de València». aca Consell d’Aragó. Lligall 761. Document 103 (text cedit per J. V. Boira, 2014).

Dd.aa. (1996 ): «Guia d’Arquitectura de Castelló. Col·legi d’Arquitectes de Castelló.

Dd.a.a. Colla Rebombori (2002): Castelló segle xx. Paisatge d’una ciutat.

Colla Rebombori. Castelló.

—(2006): Castelló... sostenible?. Colla Rebombori. Castelló.

—(2007): Castelló. Mirades. Colla Rebombori. Castelló.

—(2007): De la Magdalena, la romeria. Colla Rebombori. Castelló.

—(2009): Castilgone, a la riba de la mar. Colla Rebombori. Castelló.

Forcada, V. (2005): «La torre dels Alçamores», en bscc-tom lxxxi. Castelló.

Gimeno Michavila, V. (1926): «del Castellón viejo». Castelló.

Gómez, M.; Rambla, F. (2009): «Itinerari fotogràfic pel centre de Castelló».

Col·lectius per la llengua i la Cultura. Castelló.

Gómez Garcés, M. (1999): «Coses i cases. Els ravals i la vila als segles xviii i xix», en De la vila, oficis i costums. Colla Rebombori. Castelló.

—(2001): «Castelló segle xx: quin cacau!», en Castelló segle xx, fets i ficcions. Colla Rebombori. Castelló.

—(2008): «D’arquitectures absents», en Anys d’impremtes de gelatina. Colla Rebombori. Castelló.

—(2014): «Una aproximació a la muralla medieval de Castelló», en de muralles i cudols. Colla Rebombori. Castelló.

—(2014): Exposició al museu municipal d’etnologia de Castelló. xvii Jornades Municipals de Cultura Popular.

—(2015): Actes de les xvii Jornades Municipals de Cultura Popular.

Castelló.

Oliver Foix, A. (1994): «Excavación de un tramo de la muralla medieval de la ciudad de Castellón de la Plana». Quad. Preh. Cast, 16.

Pérez Milián, R. (2013): «Memoria preliminar arqueológica plaza Hernán Cortés de Castellón de la Plana». Castelló de la Plana.

Sánchez Adell, J. i Sanchez Almela, E. (2003): «Defensa y seguridad de una villa medieval: Castellón de la Plana». scc.

Segura Beltrán, F. (2001, 2006): «Evolución urbana e inundaciones en Castelló».

Traver, V. (1982): «Antigüedades de Castellón de la Plana», Ajuntament de Castelló de la Plana.

29

PUBLICITAT. Mª ÀNGELS PONS / FERRAN APARISI

PUBLIREPORTATGE

FARTONS CLUB presenta

Tots els dissabtes, un itinerari gastronòmic: un recorregut pels millors llocs per al colesterol!

ITINERARI

AUGMENTE RÀPIDAMENT EL LDL, ELS TRIGLICÈRIDS I ELS GREIXOS EN GENERAL! 7,30 h. Reunió a la Plaça de Fadrell. Pesatge dels participants i repartiment de l’equipatge: tovallons de cel·lulosa de primera qualitat, aerosol per eliminar les taques i dispensador de pastilles amb un lot complet de píndoles per a la tensió, colesterol, sucre i diarrea. Eixida.

8 h. 1ª parada. Casa Nel·lo. Desdejuni: tassó de xocolata amb llet condensada i sis dònuts farcits de sabors variats 9,30 h. 2ª parada Casa Julian. Esmorzar: olives i cacaus; torrada de botifarres, llonganisses, xoriços, panxeta i morro; pa torrat amb all i oli. Vi i carajillo. Opcional l’aigua amb gas.

13,30 h. 3ª parada. Restaurant 6 de Juny. Dinar: Bufet lliure de menjar, postres i vi amb gasosa. Cafè amb llet. Opcional la sacarina.

18 h. 4ª parada. Casa Ana Conda. Berenar: Café amb llet o xocolata amb dos magdalenes farcides de crema i dos fartons 21 h. 5ª parada. Restaurant Xinés Ment Xeu. Sopar: Bufet lliure de «fritanga» a l’oli de Cepsa SAE 40, beguda inclosa.

Degustació de licors espirituosos 24 h. 6ª parada. Gelateria l’Alcoiana. Ressopar: copa fantasia de set boles i fruits secs variats.

I tot açò per 14,99 € la 1ª persona, l’acompanyant solament per 14,98 € No es perguen aquesta magnífica oportunitat de millorar el seu colesterol!

COLESTEROL DE PRIMERA AMB LA RUTA DEL COLESTEROL!

No s’ho pense més i truque, ara mateix al 112 112 092.

PLACES LIMITADES, SOLS TRES AMBULÀNCIES

www.collonsquinenfit.com

31

Refugis a Castelló Francesc Mezquita Broch

INTRODUCCIÓ

Durant molt anys els refugis soterranis de la Guerra Civil a Castelló han estat un exemple de patrimoni amagat no tan sols perquè eren construccions fetes sota el sòl de la nostra ciutat, sinó també perquè van ser esborrats de la memòria, de la consciència col·lectiva de les generacions joves dels castellonencs, però no de la gent que havia sofert la guerra.

Com en molts altres temes s’havia fet tabula rasa de tot allò que recordava la República, en aquest cas de la resistència, la defensa, la protecció dels republicans davant dels bombardejos de l’aviació o de la marina franquista.

No obstant això, el tema apareixia de tant en tant en les converses a mitja veu entre pares i fills, a casa, així ens ho refereix E. Diaz Manteca en el treball que va publicar el 19971: Entre els records d’infantesa... n’hi ha dos apartats de la memòria plens d’una sensació certament esgarrifosa, potser influenciat per les converses que sobre la guerra civil havia escoltat a casa: el toc de sirena.... i el que semblava una aventura gairebé fantàstica, entrar al refugi que, ocasionalment, restava obert a la placeta de l’Ereta.

Si en aquest treball, l’excusa i el motiu havia estat la troballa d’unes fotografies sobre els bombardejos, en una publicació anterior, del 1985, les fotografies eren també el vehicle per traure a la llum el tema dels refugis, en concret, dues que aprofitaven la nevada de 1946 a Castelló, i ens recorden els de la plaça de Santa Clara i del Rei, en els dos llocs on, per cert, es van construir més tard aparcaments soterranis, que destruiren impunement aquesta part del patrimoni i el record dels bombardejos. Al llibre al que ens referim, de Javier Campos Vilanova2, s’ofereix un recull de fotografies 1. Diaz Manteca, E. (1997) : «Refugis i bombardeigs a Castelló», dins de Magdalena Festa Plena, Castelló, pag. 118-123.

2. Campos Vilanova, J. (1985): Castellón 1881-1980, Gandia, I. Mora.

FRANCESC MEZQUITA BROCH

referides a la ciutat dels últims cent anys. Entre tantes, és un encert i una sort, com diu l’editor en la presentació, que en dues d’elles s’haja fet esmena dels refugis. En el peu de les dues fotografies, una de Tomás Mas Uso i l’altra d’Antonio Gil Roca, es pot llegir: Los mojones del fondo de la imagen,... son los refugios antiaéreos, aún en pie, i l’altra: en la que se pueden ver las entradas de los mencionados refugios. Aquesta obra, publicada en l’any 1985, quaranta i sis anys després d’acabada la guerra, en plena democràcia, trau a la llum, de manera impresa, el tema dels refugis, potser per primera vegada.

Tanmateix, aquestes dues referències bibliogràfiques seran per la seua repercussió, punts concrets i aïllats en els llargs anys d’oblit i manca de consciència pública sobre els temes com els refugis de la guerra civil i del conjunt de la memòria històrica. Per això és important que l’any 2004 es creara el Grup per la recerca de la memòria històrica a Castelló (grmhc) que va irrompre precisament per donar a conéixer molts d’aquests temes, per fer-los visibles al carrer, per normalitzar-los i que formaren part de l’entorn social de la ciutat. També per a que les institucions públiques prengueren nota de què el tema estava present, sense resoldre’l, sense estudiar, amb la necessitat d’integrar-lo en els deures ineludibles, encara pendents, d’una societat que no podia deixar tant d’espai buit en el passat recent. Prèviament, en l’àmbit acadèmic també havia començat a funcionar el Seminari d’Història local i font orals, en la uji, amb un propòsit semblant.

Però serà el Grup per la Recerca (grmhc) qui, en el marc de les seues activitats, va organitzar una exposició al setembre de 2005, a l’edifici morú del Grau de Castelló que, amb el títol: Castelló sota les bombes, que va explicar a la societat el tema dels bombardejos i dels refugis. Fruit d’aquella exposició va ser la publicació d’un catàleg3 que mostra el recompte d’aquells tràgics fets de la guerra i el bastiment d’un sistema de defensa en el qual els refugis constitueixen un patrimoni arquitectònic que encara actualment persisteix en una mínima part i del qual és possible fer un itinerari didàctic.

Al llarg dels anys de guerra els bombardejos van ser persistents, en concret, quaranta dies entre el 1937 i 1938 (vegeu-ne els annexos). L’aviació i l’esquadra franquista van provocar al voltant de 150 víctimes mortals, més del doble de ferits i la destrucció de nombroses vivendes i edificis públics de la ciutat –un balanç aterrador del qual, certament, no s’ ha guardat cap record en una làpida o monument–, tot amb l’objectiu d’atemorir i desmoralitzar la població civil en reraguarda. Com un assaig per futures guerres. Possibles objectius militars com l’estació de tren o el port estaven ben marcats i en certa mesura allunyats del centre urbà.

ELS REFUGIS Davant d’aquest panorama les autoritats públiques –la Junta de Defensa– i la població civil van haver de bastir un sistema de defensa, del qual els refugis són el millor exponent.

Els quaranta-tres refugis d’iniciativa pública, situats en llocs estratègics en tota la ciutat, construïts amb projecte previ, plànols i materials adequats, resultaven allunyats d’algunes vivendes davant dels imminents atacs, per això amb la impossi3. Grup per la Recerca de la Memòria Històrica (2006): Castelló sota les bombes, Onada, Benicarló.

Segell de la Junta Local de Defensa Passiva de Castelló (AHR, caixa 956)

33

REFUGIS A CASTELLÓ

Plànol de la ciutat de Castelló amb els refugis públics i la seua adreça del llibre Castelló sota les bombes

1. Plaça Rei En Jaume 2. Plaça Màlaga (Isabel la Catòlica) 3. Plaça Mallorca 4. Plaça Pare Jofre 5. Ronda Vinatea 6. Plaça Sixto Càmara (del Reial) 7. Plaça Clavé 8. C/. 16 de febrer (Sant Roc) 9. Plaça Teodor Llorente 10. C/. N. Salmerón (Navarra) 11. Plaça Azaña (Trinitat-Ronda Millars) 12. C/. Fola 13. Plaça Borrull 14. Plaça Hort dels Corders 15. Plaça Fermin Galàn (Tetuàn) 16. Plaça Independència 17. C/. Fèlix Breva 18. C/. Egual 19. Beneficència (Plaça Fadrell) 20. Plaça E. Castelar (Porta del Sol) 21. Govern Civil 22. Institut E. M. Juan Marco (Avda. Rei) 23. C/. Caperó (Bisbe Caperó) 24. C/. Pintor Montoliu 25. C/. Temprado 26. Diputació Provincial 27. C/. Casas Sala (Major) 28. Plaça Bilbao (Plaça de Aules) 29. Plaça Madrid (Mª Agustina) 30. C/. Durruti (Governador) 31. C/. Vilarroig 32. C/. 9 de març 33. C/. Cronista Rocafort 34. C/. Tinent Monzonís 35. C/. Salillas (Cerdàn de Tallada) 36. C/. S. Seguí (C/.Sant Miguel) 37. C/. 7,8,9 juliol (Ebenista Hervàs) 38. C/. Dr. Pasteur 39. C/. Unión 40. Avda. Aeroport (Verge Lledó) 41. C/. Bartolomé Reus 42. C/ J. Costa 43. C/. Balbàs (Plaça Santa Clara)

FRANCESC MEZQUITA BROCH

bilitat d’acollir a tota la població, van proliferar els d’iniciativa privada a la pròpia vivenda fets de manera rudimentària amb limitats recursos, però que van arribar a uns tres-cents.

De molts d’ells no hi ha a Castelló cap senyal que indique la seua ubicació, és un patrimoni derivat de la guerra, amagat, potser conscientment amagat. Tots ells han quedat aterrats per les obres de les vivendes particulars, o per un urbanisme de presses, de menyspreu cap a la memòria històrica, on tot valia davant del desenvolupament desordenat i especulatiu dels anys seixanta del franquisme. No obstant això, sota el paviment, les llambordes o el quitrà dels nostres carrers, encara queden obres intactes d’aquell esforç col·lectiu que ara voldríem mostrar. No són tots els refugis, ni molt menys però amb ells podem fer un itinerari sincrònic de refugis4 que puga servir per iniciatives diverses.

Refugi Plaça Independència (Foto F. Durà)

Refugi de la plaça de la Independència

Situat sota la plaça del mateix nom (de la Farola) encara que l’entrada per la qual actualment s’ha pogut accedir està al principi del carrer de Catalunya. En les fotografies que s’han fet recentment podem veure construccions de llargs passadissos ben consolidades, voltes fetes amb destresa, escales, bancs correguts on s’asseien en el temps de perill. En el llibre Castelló sota les bombes, un testimoni d’aquells moments, Carmen Prades Casimiro, fa esment d’aquest refugi. La mateixa plaça està envoltada pel parc de Ribalta i les millors cases del modernisme civil de Castelló.

Refugi de la plaça de Tetuan Des de la Farola, baixant pel carrer de Saragossa, arribem a la plaça de Tetuan on està situat el següent refugi, l’entrada del qual està a un extrem de la plaça. De tots els refugis és aquest el que està en el punt de mira per convertir-lo en un espai de memòria: lloc de museu o de conferències i exposicions diverses, amb escales prou amples, passadissos llargs, ben conservats, tal com els que hi ha a Alcoi o Gandia, aprofitats degudament per visitar-los i altres usos socials. Les autoritats locals són conscients d’aquest propòsit moltes vegades exposat pel Grup de la recerca de la memòria històrica. Al costat d’un edifici com el de Correus, d’estil modernista, acabat durant la Segona República. Amb un pany de cases a la part sud de la plaça, molt dignes, prou ben conservades, que podien 4. Alted Vigil, A. (2006): Métodos y técnicas de investigación histórica, Plaza edición, Madrid.

35

REFUGIS A CASTELLÓ

representar un exemple de paisatge urbà encara intacte de principis del segle xx. Tot plegat seria un conjunt a tenir en compte en l’explicació didàctica d’aquesta part de l’itinerari. La mateixa testimoni, Carmen Prades Casimiro, també anomena aquest refugi amb un gran boca d’entrada davant de Correus recordant que entraven de pressa, quasi sense vestir-se quan tocava la sirena. Un altre testimoni, Antonia Sidro Mas, que vivia exactament davant de l’entrada de Correus, em referia que dintre de la casa havien fet també un refugi, a partir del qual, per un passadís podien arribar al que hi havia a Correus, d’aquesta manera, quan sonava la sirena, no havien d’exposar-se pel carrer. Un exemple més de l’horror, dels castellonencs a les bombes franquistes.

Refugi Plaça Tetuan (Foto Francesc Durà)

Refugi de l’institut Francesc Ribalta Des de Correus, avancem per l’avinguda del Rei en direcció nord i de seguida arribem a l’Institut. L’existència d’un refugi dintre del centre era coneguda des de sempre. En un annex a la sala de professors que abans eren els serveis, hi ha una gran tapa de formigó por on s’entrava al refugi. Exploracions posteriors han mostrat moltes runes i terra que reompli l’espai i fa difícil el trànsit. Aquest refugi no es va acabar de construir. En una entrevista a un antic alumne, Vicente Badenes Macian5, natural de Tales, em referia que l’entrada del refugi estava davant de la gran escala de marbre de la sala de les columnes. Afegia que, quan sonava la sirena durant la guerra, els professors els conduïen de pressa al refugi, però que els alumnes no volien entrar de seguida, sinó que volien veure els avions al cel des de la porta del centre. De fet l’institut va ser bombardejat el 19 de novembre de 1937 i va ser afectada la zona nord de l’edifici pertanyent a l’Escola d’Arts i oficis6.

L’any 1938, es va fer un projecte de refugi7 que respon a aquesta ubicació que aparentment es desenvolupa per sota del pati de la sala de professors acabant als dos costats de l’escala central. Recordem que al juny del mateix any Castelló va caure en mans de l’exèrcit franquista. No sabem si el que representa el plànol (possiblement de Maristany) es va acabar de construir.

5. Arxiu Històric Ribalta (ahr) Caixes nº 354, 714 i 780.

6. Mezquita Broch, F. : «L’institut durant la Guerra Civil«, dins de (1994) L’Institut F. Ribalta, Diputació de Castelló, Castelló.

7. Agraïm els comentaris i explicacions del company Jaume Peris Dominguez al respecte.

FRANCESC MEZQUITA BROCH

Recentment8 s’ha restaurat i inaugurat el refugi que hi havia a l’institut Lluís Vives de València amb actes de tipus cultural, lloc que podrà ser aprofitat en un futur tant pels propis alumnes com per altres visitants en itineraris de patrimoni de la ciutat dels anys 30.

El fet de què els refugis de temps de guerra, siguen aprofitats en temps de pau per a realitzar activitats educatives en sentit ampli, entenem que representa un concepte didàctic de vital importància, pel qual la societat de la qual formem part, haja estat capaç de realitzar aquest canvi: un exemple de comportament significatiu de cara als alumnes i a tots en general.

Refugi de la plaça de les Aules

Refugi de la plaça de les Aules (Foto Miguel Ángel Prades)

Aquest breu itinerari volem acabar-lo en el refugi de la plaça de les Aules.

Quan es va dur a terme la remodelació d’aquest espai per construir un aparcament soterrani, el bastiment de les obres va donar lloc a algunes sorpreses, la principal, segons la premsa, va ser el descobriment de les restes arqueològiques de la Torre de sant Pere del segle xiv que formava part del sistema de defensa del Castelló medieval, però també va descobrir la construcció d’un refugi que va ser destruït al fer les obres de l’aparcament9:

En esta plaza, al iniciar las obras de construcción de un aparcamiento subterráneo, en 1994, descubrió la excavación restos de la base de un torreón de la muralla medieval (la torre dels Alçaments), y junto a estos las obras de comienzo de un refugio antiaéreo de la guerra civil de 1936. Obras que fueron abandonadas e ignoradas, tras su inicio al comprobar su inutilidad frente a las bombas pesadas de la aviación. Tras casi dos años de paralización arqueològica, se han continuado las obras respetando el Torreón y demoliendo los refugios

En realitat, la mateixa torre de defensa es va salvar perquè era molt escandalós que un descobriment arqueològic d’aquesta magnitud es fes desaparéixer, ja que a la ciutat no hi havia cap vestigi tan gran d’aquest tipus.

Però aquesta doble troballa haguera pogut donar l’ocasió per crear un espai didàctic cultural dedicat a la defensa de la ciutat tot comparant l’època medieval amb el segle xx.

Els alumnes d’una visita guiada hagueren pogut veure la necessitat de defendre’s en dues etapes històriques diferents, amb el fet de què uns es defensaven sobre el sòl, i els altres sota terra, encara que les restes es troben actualment totes sota terra. Quines eren les condicions materials d’aquesta defensa?

8. Levante de Castelló, 1-XI-2015.

9. Gimeno Ferrer, Jose L. (2002): «Las calles de Castellón», Ayuntamiento de Castellón.

REFUGIS A CASTELLÓ

Les reflexions sobre la defensa comuna d’una societat mai estan de més, potser això explique moltes vegades l’actitud davant de perills inesperats com passa actualment.

Però aquest exercici d’aprenentatge no és possible amb l’enderrocament de l’esmentat refugi, com passa també en el de la plaça Santa Clara pel mateix motiu: la construcció d’un aparcament. L’opció de les autoritats municipals d’aquell moment va ser conservar les restes medievals i fer desaparéixer les de la Guerra civil, la qual cosa representa una clara decisió ideològica que no passa desapercebuda a l’educador.

CONCLUSIÓ Un itinerari ha de tenir entre altres un objectiu didàctic, el d’ensenyar un tema, en aquest cas és una mostra dels refugis antiaeris com vestigis del patrimoni de la guerra civil.

Els alumnes que participen en aquesta activitat han de tenir uns coneixements generals de la història recent.

Saber el significat d’una guerra civil i en el cas de la nostra quines van ser les parts contendents. Estar assabentats de la geografia de la guerra i la situació de Castelló al llarg dels tres anys. Estava lluny o prop del front de combat?

No obstant les contestacions a les preguntes anteriors, Castelló pateix directament els efectes mortífers de la guerra com si estigués a primera línia de combat. Per aquesta causa es construeixen els refugis.

En aquest punt s’ha de fer esmena de la Junta local de defensa passiva com organisme que arreplega tant les iniciatives públiques com les privades per tal de construir els refugis.

Quants refugis hi ha a la ciutat? On estan situats?

A continuació hauríem de fer entrar als alumnes dins d’alguns d’ells per referir la vida quotidiana de la gent que s’amagava en ells per protegir-se.

Com explicar el mal que podien causar les bombes? Potser entraria en aquest moment la visió d’un documental, que es podia passar-se en algun d’ells prèviament condicionat. Igualment conéixer el número de víctimes o la quantitat d’edificis enrunats.

Finalment, han de saber que per aquests raons, els refugis formen part d’un patrimoni que s’ha de conservar com un bé cultural, dedicat a l’ensenyament del passat recent, de la memòria històrica. Però també és per a la resta de la societat, perquè hem de preservar el passat, no enderrocar-lo impunement, ni oblidar-lo. Actualment sembla que hi ha intenció per part de l’Ajuntament per restaurar i fer servir el refugi de Tetuan com a espai de memòria.

Altres ciutats ja el tenen com Alcoi10 o Gandia11, d’entre les nostres terres, aprofitats com sales d’exposicions o d’explicació contextualitzada dels propis recintes.

El silenci no tanca cap ferida, tampoc la força, sols l’aprenentatge de la història, la pràctica del raonament i la convivència democràtica fan possible superar les conseqüències d’una guerra.

10. Refugi de Cervantes, c/ Els Alçamora, 1. És un refugi subterrani de més de 100 metres de longitud en què s’han recreat dades i fotografies aèries dels atacs dels bombarders italians Savoia 79, que van actuar sobre Alcoi.

11. Refugi de la plaça del Prado. Es pot baixar les escales de l’aparcament (2ª planta) on es troba una xicoteta exposició amb cartells explicatius, des d’on es pot veure part del túnel del refugi.

37

FRANCESC MEZQUITA BROCH

ANNEXOS

Font: Castelló sota les bombes. Grup de Recerca de la Memòria Històrica

Projecte de refugi de l’IES Ribalta (AHR, caixa núm. 956)

39

PUBLICITAT. Mª ÀNGELS PONS / FERRAN APARISI

S’avorreix de llegir?

La literatura li resulta fastigosa?

Prove la Ruta Literària per Castelló!

Un recorregut per la millor literatura mundial i castellonenca! Un seguit de 5 locals on assaborirà autèntiques obres de l’art culterari!

Informació i inscripcions a la seu dels Amics de la Bona Taula Literària, carrer Mealla, 26. 12001 Castelló.

Telèfon 964 964 964

1ª parada. BAR BUT: on trobarem els millors Llibrets de llom farcits de formatge 2ª parada. BAR THOLOMÉ: ací farem una bona lectura de la Sopa de lletres amb botifarra de ceba 3ª parada. BAR SOVIA: practicarem amb magnífics Calamars amb la seua ploma i tinta 4ª parada. BAR CELONA: per a fruir amb la culta Amanida il·lustrada 5ª parada. BAR CASSA: on es mamprén una tasca deliciosa amb el Milfulles d’aladroc en vinagre

Visite la nostra web: www:notaqueselsllibres.org o contacte amb nosaltres en notaquesesllibres@recollons.com.volsquehodiga

TURISME RURAL DE CASTELLÓ PRESENTA EL PROGRAMA DE VACANCES

, podrà capvespre € més, al ta de la plana, 0 2 ls so r lle I pe un plat d’o onalment assaborir t “vegana” (ocasi n e ó). m rc ca co ti autèn hi algun pot haver-

Tot natural i ecològic!!

L’HORTA ES PORTA! Passe tot un dia treballant al camp, com un autèntic hortolà!

Gaudisca d’un dia de camp, del sol, de l’aire pur, de l’olor a purins, de les mosques, de la calor, de la suor, de la pols que s’apega a la suor. Al Mas d’Estafar, partida Benadressa, carretera de Ribesalbes km 5,78 Per tan sols 100 €, més IVA, podrà arrencar brossa, birbar les cebes, carrejar fem, recollir ametlles, llevar rebrots d’olivera, etc.

En el preu està inclòs l’arrendament de tot l’equipament necessari: 1 aixada estreta, 1 cabàs, 1 llegona, 1 corbella, 1 pala de punta recta i 1 capell de palla (pot escollir el de la seva marca de cervesa favorita). A més l’obsequi d’una caixeta de tirites per a quan acabe de fruir del dia campestre.

No ho dubte més visite’ns a la nostra pàgina web www:lhortaesporta.com collonscomessua@lhortaesporta.com o truque al telèfon 964 222 444 990

41

Les zones humides litorals, els aiguamolls i les marjals Francesc Rambla

Les zones humides litorals són una sèrie d’espais físics que tenen en comú la presència d’una làmina d’aigua permanentment o estacional en la proximitat a la costa. La seua formació ha estat causada per les restingues o cordons litorals, que són depòsits de graves i arenes, d’origen fluvial, alineades i modelades per la força de l’onatge i dels corrents marins dominants que delimiten les llacunes, com és el cas de les albuferes, o bé poden delimitar zones baixes, com ocorre amb els aiguamolls.

Les albuferes, els aiguamolls, les maresmes, els lluents, les marjals, els quadros, els prats són diferents denominacions d’espais humits que es formen a les planes, entre la terra ferma i els cordons litorals. Poden estar comunicades amb el mar per un o més canals, denominats goles.

Quan les albuferes són poc profundes són coneguts com aiguamolls que, a l’estar total o parcialment transformades per l’home, es converteixen en marjals.

La gran riquesa i diversitat dels components dels aiguamolls i de les albuferes fan que ens trobem davant d’un dels ecosistemes més complexos i productius del planeta. Els ecosistemes humits són dels que es troben més amenaçats a nivell mundial, per causes molt variades, encara que han predominat quasi sempre les de caràcter econòmic. A les nostres comarques la destrucció dels aiguamolls i de les albuferes ha sigut una constant.

FRANCESC RAMBLA

LA PLANA I LA MARJAL DE CASTELLÓ La nostra plana es formà en el període Quaternari. Té un perfil suau i s’inicia al costat de les muntanyes que l’envolten fins al mar. En ella predominen, en la part alta els materials solts, terrosos i graves i en la part més baixa els sols argilosos, arenosos i fangosos.

La paraula marjal procedeix de l’àrab «marja», que significa: terreny pantanós o humit.

Ribés Pla defineix la marjal com aquelles terres pròximes al mar, de nivell tan baix que romanien inundades durant llargs períodes a causa del nivell freàtic de les aigües dolces dels aqüífers existents.

A Castelló, a grans trets, l’aiguamoll s’estenia entre el camí de la Donació i la restinga costanera, o «serradal», paral·lel a la mar i amb un pendent que descens suaument. Tenia uns centenars de metres d’amplària al sector meridional prop de la ratlla d’Almassora i de quasi dos kilòmetres a la banda septentrional, immediata al terme de Benicàssim.

El terme Donació, dedueix Traver Tomás que s’utilitza, amb el significat de camí, ja que les marjals que s’anaven fent , «las marjales nuevas, les stablides», estaven obligades a «deixar donació», o siga, donar una part de terreny perquè els altres se’n serviren, raó per la qual es va aplicar aquest nom al camí.

LES MARJALS: FORMACIÓ, DRENATGE, MANTENIMENT, REG Els aiguamolls costaners presenten dos caràcters oposats; per una part els problemes d’un ambient malsà, focus de malalties endèmiques, molt temudes en els segles anteriors; i per l’altra, ofereixen unes possibilitats per a certs conreus, com l’arròs i els productes hortícoles, que no són gens desestimables.

Fer-se una marjal ha estat una constant en la historia municipal de Castelló, ha estat a costa de l’aiguamoll que no es conreava i que es transformava en terreny de cultiu (Domingo, C.): Posar en conreu una parcel·la de marjal requeria una inversió de treball molt elevada, perquè pràcticament havia de ser fabricada, traient el fang de les sèquies i col·locant-lo en la terra poc a poc, per després conrear-la. Després necessita tot un procés de dessecació i meteorització, de manera que l’aprofitament no era d’immediat.

En quant a les dimensions, la majoria de les parcel·les de marjal són menudes; quasi no hi existeixen marjals superiors a una hectàrea, el més freqüent és l’«establiment» de mig quartó y un quartó»1 (Domingo, C.): Les marjals requereixen un bon drenatge. Els espais ocupats per les marjals, no tenen gran amplitud, però si que són allargades i en general, perpendiculars a la costa, i poden ser tallades per canals paral·lels al mar i que desemboquen en les sèquies mare.

1. Mig quartó i un quartó: Mesura de superfície, de 0’3 a 0’7 Ha aproximadament.

LES ZONES HUMIDES LITORALS, ELS AIGUAMOLLS I LES MARJALS

Les sèquies mare, com la sèquia d’En Trilles, són els eixos fonamentals, ja que són les que van a parar i tenen un traçat perpendicular al mar. Entre elles estan les mitgeres o filloles, també perpendiculars a la costa, unides a les sèquies mare per sèquies comuns que tenen un sentit oblic. Eixa és la xarxa bàsica general de desaigüe a la marjal. En els espais compresos dins eixa xarxa estan les sèquies «andanes» que van a parar a les filloles i les sèquies «marselles» que drenen en les «andanes».

Els treballs de manteniment de les sèquies de la marjal s’ha conservat sense variants fins l’actualitat i és de responsabilitat conjunta, això vol dir tant pública com privada. L’adequació, el manteniment de les sèquies mares, que generalment van paral·leles a un camí públic, són responsabilitat de la Cambra Agrària (Germandat de Llauradors), a qui el municipi li va traslladar la responsabilitat. Per altra banda, els propietaris de les marjals contigües a les sèquies secundàries tenen al seu càrrec la neteja anual dels marges.

La pèrdua de terreny en els marges de les marjals és una constant, cal parapetar aquest terreny i així evitar el seu despreniment a les sèquies, per la qual cosa s’han utilitzat tot tipus de materials, de manera més tradicional eren restes vegetals, amb ajuda de branques o canyes, també amb fustes i, darrerament, amb restes de persianes, taulells, enderrocs, etc. Anualment cal reomplir els marges amb el llim de la sèquia, xarcullar2 (Domingo, C.): L’aigua de les marjals s’utilitza de diverses formes. Les terres de conreu es disposen acumulant la terra extreta de las sèquies de manera que poden quedar entre mig metre i un metre per dalt del nivell de l’aigua. Per tant el sòl poc romandre amb suficient humitat per filtració o capil·laritat (són les denominades marjals de saó). Quan es necessita el reg, en els mesos més calorosos, s’utilitza l’aigua de les sèquies elevant l’aigua mitjançant diversos artificis manuals, com ha estat la tahona3 o amb els motors en l’actualitat.

2. Xarcullar: reomplir els marges de les marjals amb el llim de la sèquia per evitar la seua erosió i desfeta, al temps que s’evita l’aterrament de les sèquies.

3. Tahona : Sistema de reg manual, en forma de balancí, amb un contrapès en el costat exterior sobre el terreny de la marjal i un recipient a l’altre costat, per on es trau l’aigua de la sèquia.

43

FRANCESC RAMBLA

LA MARJAL I EL RIU SEC DE CASTELLÓ El riu Sec de Castelló no desemboca al mar, de forma natural. Fins fa pocs anys concloïa a la marjal, construint el seu propi ventall al·luvial en un intent d’anar reomplint la zona pantanosa (Segura Beltrán, F.): «Su cauce se interrumpe de forma natural al llegar a esta zona deprimida que marca el límite de una antigua línea de costa y supone un antiguo nivel base relicto».

Entre 2002 i 2007 es va realitzar la desembocadura artificial del riu, una de les antigues reivindicacions que tenia Castelló, mitjançant la construcció d’un canal que permet el seu desaigüe al mar.

La marjal és el sector de terme de Castelló més inundable, fins i tot amb precipitacions no molt elevades, ja que en molts dels seus indrets presenta notòries cotes negatives i és anegat amb certa freqüència.

A més s’ha de considerar també les possibles invasions d’aigua salada i la pujada del nivell freàtic. Els dos processos no sols incrementen el nivell de les aigües estancades, sinó que a més dificulten el desaigüe per les diferents sèquies.

LA MARJAL AL SEGLE XVI La distribució de les diferents usos de la terra en el terme a Castelló, segons Traver Tomás, era: secà, horta, marjal, lluent o estanys i pinars a la vora del mar. «Iba el secá desde los altos de Benadresa hasta las acequias Mayor y de Coscollosa. Continuaba luego la huerta hasta les donasions, siguiendo hacia abajo la marjaleria, los terrenos pantanosos y los pinares en la orilla del mar».

També comenta Traver Tomás, que a finals del segle xvi: «La marjalería era escasa. El stany con el algar y los exutals ocupan grandes extensiones de terreno. El trabajo de saneamiento, el abrir caminos y hacer escorredors, van avanzando lentamente, a medida que se van stablin las marjales».

En el mapa que presenta Traver Tomás del terme de Castelló de la Plana i de la Comunitat de Fadrell, a finals del segle xvi, s’aprecien dos estanys vora el Grau. Un estany al nord del Grau (els bassots) i un altre al sud.

LA MARJAL AL SEGLE XVIII Josep Cabanilles (1745-1804), científic i botànic valencià, comissionat pel rei Carles IV, va recórrer les nostres comarques valencianes entre 1791 i 1793, fruit de les seues observacions i treball és el llibre «Observaciones sobre el Reyno de Valencia». Descriu com era la marjal de Castelló a finals del segle xviii: La tierra aunque llana va baxando hácia el mar, y como el riego de pie4 (el único conocido en el reyno) pide campos anivelados, se han dispuesto estos en graderías. Síguense á la huerta los marjales que ocupan el último quarto de 4. Riego a pie: Reg a manta, reg per inundació, de l’hort corresponent.

LES ZONES HUMIDES LITORALS, ELS AIGUAMOLLS I LES MARJALS

legua5 hácia el mar. Las aguas y los manantiales son freqüentes en aquellas partes hondas, que quedarian incultas en poder de hombres menos industriosos, y serian un manantial perpetuo de vapores mefíticos para la villa. Los de Castelló abriéron zanjas con varias direcciones, facilitando así el curso de las aguas, y levantando la superficie de estos campos en nada ceden á las huertas.

Sírvanse de las inmediaciones á los arenales del mar para depósitos de estiércol, que naturalmente se acopia, y resulta de multitud de plantas y raíces muertas, que con la tierra arenisca y húmeda forma una materia negra, muy propia para fertilizar y abonar los campos […].

També incideix amb els perills que comporta el cultiu en els límits de les marjals de l’arròs i de les malalties que es deriven pel seu conreu.

Las abundantes aguas que el Milláres facilita á los de Castelló y villas vecinas, y las ideas lisonjeras de ganancia y ocio que supiéron abultar los aficionados al cultivo del arroz, tentáron é hicieron caer en el lazo á muchos de las citadas villas. Escogiéron para arrozales los sitios hondos y casi pantanosos muy cerca del mar: empezó el cultivo, y muy pronto se vició la atmósfera: siguiéronse efectos tan funestos, que la humanidad y la justicia se armáron contra este enemigo. Desde luego se convirtieron en hospitales las villas mas sanas: las tercianas6 eran malignas y pestilenciales: días hubo de diez muertos en la sola villa de Burriana. No pudiéndose sufrir el estrago que causaba el arroz, se prohibió su cultivo, y se desde aquella época empezó la felicidad renanciendo la salud, la abundancia de producciones y el aumento de la población.

LA MARJAL AL SEGLE XIX En aquest segle convivien una extensa marjal i un prat. El prat era el sector de l’aiguamoll més pantanós sense obres de drenatge i de domini públic, mentre la marjal era la part de la zona humida ja conreada per iniciatives particulars (Mateu, J. F.): Les dues denominacions prat i marjal resumien un llarg procés de gradual bonificació de l’antiga albufera: la marjal havia anat avançant a costa de reduir el prat. A meitat del segle xix, el procés colonitzador de l’aiguamoll havia assolit el sostre i, sense projectes de dessecació del conjunt del prat, no era possible augmentar més la marjal ni reduir el quadros.

5. Legua: mesura de longitud equivalent a 6687 metres. Per tant, un quartó de legua són 1.771 metres .

6. Tercianas: calentures que es produïen cada tres dies. Eren produïdes per la malària o paludisme. Era transmesa pel mosquit Anopheles. Antigament es deia que era producte dels mals aires.

45

FRANCESC RAMBLA

Les desamortitzacions en el segle xix, en concret la llei Madoz de 1855, van afectar diferents elements patrimonials i espais forestals de propietat municipal. Alguns dels béns que no volien ser venuts pels ajuntaments pogueren ser exceptuats de la subhasta per la seua condició de béns comuns (calia demostrar que havien segut des de sempre d’ús i aprofitament comunal pels veïns de la ciutat ), així foren exceptuats (Reial Ordre de 21 de setembre de 1863) a petició de l’Ajuntament de Castelló, el Prat i el Pinar del Mar i des d’eixe moment se’ls atorgava un nou estatus legal en inscriure’ls al «Catálogo de Montes Públicos» .

Aquesta llei limitava la plena possessió de la finca a l’ajuntament de Castelló, perquè conferia competències de gestió a altres administracions. Les lleis d’aigües promulgades durant la segona meitat del segle xix possibilitaven que diverses iniciatives empresarials presentaren projectes de dessecació del Prat a canvi de obtindre la titularitat del terreny. Cap de les propostes va anar endavant i es van mantindre els usos seculars del Prat i del Pinar del Mar. No obstant això, aquests usos entraren en crisi a finals del segle i principi del segle xx quan s’aprovaren les obres de construcció del Port i l’ampliació del Grau. Per aquestes raons, l’ajuntament desplegà tota una sèrie d’actuacions per a descatalogar el Prat i el Pinar del Mar i així recuperar la plena possessió sobre les finques.

Segons Mateu Bellés «els intents municipals culminaren l’any 1900 en una llei que tancava els efectes de la desamortització de Madoz a la marina de Castelló de la Plana. Des d’aleshores, l’Ajuntament esdevenia en el principal agent de la programació territorial de la franja costanera».

Es també en aquest segle quan els experts municipals de Castelló establien amb un transsecte, una classificació de les marjals des de les més altes fins els quadros —Sessió ordinària de l’Ajuntament de Castelló, de 15 de maig de 1884— (Mateu, Joan F.): Pero el terreno (de aiguamoll) va bajando y disminuyendo por consiguiente la profundidad a que se encuentra el agua subterránea, hasta hacer necesaria la apertura de acequias de saneamiento para evitar la excesiva humedad que perjudica a las plantas; y más abajo todavía elevan el nivel del suelo de los marjales con tierra extraída de las mismas acequias de saneamiento; y únicamente donde los terrenos son tan bajos que no es posible elevar su nivel se ha renunciado a cultivarlos y están invadidos por las aguas una parte del año formando los pantanos o charcas vulgarmente llamados cuadros, algunos de cuyos puntos están tanto o más bajos que el nivel del mar.

Aunque no es posible establecer una rigurosa clasificación de las marjales pueden no obstante considerarse de tres clases: 1ª Marjales altas que no necesitan acequias de saneamiento y se riegan por medio de noria ó sobrantes del río Mijares 2ª Marjales de sazón cuyo suelo está de dos metros a cincuenta centímetros sobre el nivel de las aguas subterráneas y necesitan acequias de saneamiento 3ª Marjales bajas que se inundan con facilidad en épocas de grandes lluvias y se hallan inmediatas a los pantanos o cuadros.

Las marjales de primera clase, que en nada se diferencian de los terrenos de huerta, no son insalubres por ningún concepto; las de segunda clase constituyen un perfecto sistema de saneamiento antiquísimo en esta población puesto que ya se previene la limpia de las grandes acequias de desagüe. Inmediatas a estas marjales de segunda clase están las de tercera cuyas acequias desagüen difícilmente y después vienen los cuadros.

LES ZONES HUMIDES LITORALS, ELS AIGUAMOLLS I LES MARJALS

LA MARJAL AL SEGLE XX En començar el segle xx, l’ajuntament de Castelló continua sent el propietari del Prat i del Pinar del mar amb una superfície total de més de 383 hectàrees. En 1911 l’ajuntament va sol·licitar als organismes corresponents que el Prat o Quadro situat al nord del terme es dedicara al conreu de l’arròs, i d’aquesta manera convertir un terreny improductiu en productiu i també, així, sanejar la zona. L’aprovació es va realitzar per Reial Decret de 17 de gener de 1912.

L’Ajuntament acordà convocar una subhasta pública dels terrenys del Quadro7 per al dia 10 de maig de 1921. El plec de condicions en el seu primer punt deia: El Ayuntamiento de Castellón vende debidamente parceladas las tierras llamadas del Prado en pública subasta y de conformidad con...» . En el punt nou deia » La propiedad de las aguas y obras existentes y las que... puedan construirse, serán propiedad del Ajuntamiento, ... si bien con la obligación de ceder el usufructo de estos derechos a los adquirientes...

Les aigües que tenia l’Ajuntament per a regar el Quadro eren les de la Font de la Reina, encara que no es coneix el moment en què li fou atorgada aquesta concessió per l’Estat al tractar-se d’aigües públiques.

L’any 1925 es va constituir el Sindicato Agrícola Arrocero, que acollia els propietaris participants en la subhasta i d’altres que s’afegiren i que també conreaven arròs. Aquest sindicat es va transformar en el que es coneix com a Coto Arrocero que serà el representant legal de tots els propietaris.

El conreu de l’arròs va continuar després de la guerra civil i fins i tot augmentà en els anys 50, quan es van transformar altres terres veïnes en arrossars (Ribes Pla, R.): «La cooperativa arribà a industrialitzar fins a 1.988.674 quilos d’arròs en corfa propietat dels socis cooperans que cultiven fins 10.120 fanecades a l’any màxim conreu de 1954 i que abans de 1934 i després de 1960 foren tant sols unes 5.361 fanecades».

A partir de 1960 va començar a baixar la producció d’arròs i van augmentar els problemes. Així començà a disminuir el cabal de la font principal de subministrament, la Font de la Reina, segurament per l’obertura de nous pous en cotes superiors; també per la disminució del preu de l’arròs, per la difícil mecanització de les tasques agrícoles ja que hi havia un gran minifundisme, i per l’increment de les despeses del seu conreu. Tot això va suposar que el cultiu fóra poc rendible, per tant és a partir de 1965 quan l’ajuntament va patrocinar la dessecació de la zona, la qual cosa va provocar el canvi progressiu a uns altres conreus, al temps que va començar una incontrolada urbanització per tota la zona.

7. Quadro: Denominació a Castelló, de l’aiguamoll o prat, que quedava de l’antiga albufera.

47

FRANCESC RAMBLA

Entre 1969 i 1975 es van instal·lar tota una xarxa de col·lectors i de zones de bombeig per recollir les aigües de tota la zona humida i així propiciar la dessecació progressiva de la marjal i convertir-la en camps de conreu.

Aquesta xarxa de col·lectors de diferent diàmetre es calcula que té una longitud de més de 42 km.

ALGUNS ELEMENTS LEGALS DE LA MARJAL DE CASTELLÓ La Llei 11/1994, de 27 de setembre, d’ Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana, defineix zona humida, al temps que indica que «les zones humides hauran de ser preservades d’activitats susceptibles de provocar la seua recessió i degradació, per la qual cosa els terrenys inclosos en elles seran classificats en tot cas com a sòl no urbanitzable subjecte d’especial protecció. La classificació del sòl es mantindrà encara en el supòsit de dessecació per qualsevol causa de la zona o part d’ella».

El Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana, de 10 de setembre de 2002, desenvolupava l’article 15 de la Llei 11/1994 d’ Espais Naturals Protegits i es constata que no hi ha estat inclosa la marjal de Castelló, per la qual cosa no està garantida la seua conservació com a sòl no urbanitzable.

El Conveni de Ramsar de 1971, que és un important tractat internacional per a la conservació i l’ús sostenible de les zones humides, reconeix el seu valor ecològic, econòmic , cultural, científic i recreatiu. Entre altres punts estableix que «els aiguamolls que estiguen legalment protegits o no, han de ser objecte d’inventari i reconeixement i s’ha d’evitar la seua degradació».

El Pla Especial de la marjaleria de Castelló (pem) va ser confegit per l’ Ajuntament, amb els consens de tots els grups polítics representats i va estar aprovat per Resolució de 29 de març de 2006, de la Conselleria de Territori i Habitatge. No estava subjecte a la normativa de zones humides, encara que en ell es referència que es tindrà en compte el fet de ser una antiga zona humida.

El PEM defineix tota una tipologia de sols en la marjaleria de Castelló, en funció de l’ús posterior, amb un total de 785 Ha: sòl urbà (31%), sòl urbanitzable (34%), sòl no urbanitzable (10%), sòl no urbanitzable protegit (23%), amb 181 Ha de terreny i zona verda-parc del Meridià (2%).

El PEM en la zona de sòl no urbanitzable protegit estableix un règim de protecció per a les zones de major valor ecològic «en las que la antigua marjal se encuentra menos deteriorada y en las que se concentra la riqueza biológica». Les zones definides son tres, una d’elles va des de el final del camí Fondo per la sèquia Entrilles fins arribar al camí de la Plana; la segona, just al final del marge esquerre del riu Sec i la tercera, una zona d’horta més a l’oest.

També preveu una zona verda al voltant del Parc del Meridià, on es crearia una Aula de Natura per dinamitzar tota la zona protegida.

També s’estableixen unes normes de protecció del sòl no urbanitzable protegit per a mantindre els valors ecològics i culturals, però sobre tot es pretén protegir el medi natural que és el més fràgil i agredit, com són la prohibició de construir noves vivendes, la prohibició de qualsevol modalitat de caça, la prohibició d’introducció d’espècies al·lòctones de fauna, la prohibició de formigonar les sèquies, etc.

LES ZONES HUMIDES LITORALS, ELS AIGUAMOLLS I LES MARJALS

S’estableixen unes mesures correctores, del sòl no urbanitzable protegit com són la demolició de les edificacions i construccions en situació ruïnosa i retirada de les escombreres, la remodelació del sistema de les tanques per habilitar passadissos per a la fauna, la protecció dels ullals existents, el control dels gossos i gats assilvestrats que tant incideixen en la fauna de la marjal, la creació de un servei municipal per la protecció dels espai protegits, la promoció del paratge de la marjaleria, la senyalització de diferents itineraris didàctics per la marjal ajuden al seu coneixement i valoració pels ciutadans,...

El pgou de Castelló va ser suspès pel tribunal Suprem en 2008 i el Pla Especial de la marjaleria de Castelló, com a element a banda, va ser considerat per l’ajuntament com a vigent. Però passats els anys, encara es troba en fase inicial de desenvolupament. Aquesta fase prèvia preveia la realització de grans obres de infraestructura i també l’aprovació dels més de noranta PAI que s’hi podien desenvolupar.

En el dia a dia, s’ha continuat construint, reformant, aterrant parcel·les i espais com a cadascú li ha semblat.

Hi ha hagut denúncies de grups ecologistes perquè es complisca la legalitat i que es facen demolicions de diferents construccions fetes des de l’aprovació del Pla. El conflicte existeix des de fa molt de temps i s’ha agreujat en els últims anys. L’aprovació del Pla Especial de la marjaleria hauria pogut ser un punt d’inflexió en eixa arbitrarietat continuada de construir i aterrar tot el que fóra menester. Les associacions de veïns formades presenten front a les administracions per eludir el pagament de les taxes municipals corresponents i, sobretot, evitar les multes i els enderrocs. Els acords de l’ajuntament per propiciar un «punt i final» no han servit per a res i s’ha anat contínuament construint sense cap permís, al temps que es demanen els serveis municipals necessaris, que moltes vegades s’estan pagant i no estan desenvolupats,...

S’està considerant per l’ajuntament actual, una altra vegada, la redacció d’un nou Pla de la marjaleria, que done solució a aquest problema urbanístic, jurídic, social de la nostra ciutat. Tant de bo que fóra ja l’últim «fins ací hem arribat» i que a partir d’aquest punt tot es regulara per la futura norma aprovada.

LA FAUNA DE LA MARJAL La marjal presenta una gran varietat biològica i dels vertebrats més comuns caldria assenyalar: Entre les aus: en l’actualitat, en algunes marjals, és prou freqüent veure, parelles i pollades, de cinc a dotze exemplars, de coll verd (Anas platyrhynchos). També s’observen amb certa facilitat la garseta blanca (Egretta garcetta) i l’esplugabous (Bubulcus ibis); la gallineta d’aigua (Gallinula chloropus) i la fotja (Fulica atra),; la camallonga (Himantopus himantopus), espècie estival, i l’agró blau (Ardea cinerea), que és l’au de proporcions més grans, al voltant d’un metre de longitud.

49

FRANCESC RAMBLA

En ocasions es constata la presència d’altres tipus d’aus com són el gomet (Ixobrychus minutus), el xatrac d’albufera (Sterna hirundo), la corba marina (Phalacrocorax carbo), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), etc.

Entre els peixos: Les espècies més representades són la gambúsia (Gambusia affinis) i la carpa (Cyprinus carpio). Fins fa poc, era freqüent la presència de la llisa (Múgil labrosis), i anteriorment del samaruc (Valencia hispania), del fartet (Aphanius iberus), de la raboseta (Cobitis paludica) i de l’anguila (Anguilla anguilla).

En alguna de les prospeccions realitzades pel Servei de Biodiversitat (2006) s’han detectat la presència de fartet, raboseta i samaruc en la sèquia mare, situada al sud del Grau de Castelló. Amb ells s’ha realitzat cria en captivitat i s’han reintroduït (anys 2008-2010) en la zona perquè es dispersen per les marjals.(Risueño, P. i Lesmes, V.).

Algunes d’aquestes espècies són invasores. És el cas de la gambúsia, introduïda per la seua voracitat a principi del segle xx, procedent de Florida (eua), com a possible remei per evitar la presència del mosquit Anòfels que produeix la malària, malaltia endèmica de les zones d’aiguamolls i d’arrossars, ja que la gambúsia per alimentar-se es menja multitud de larves dels mosquits. En tot aquest temps, entrà en competència amb el samaruc i, com que aquest és mes exigent en les condicions mediambientals de l’aigua, s’ha produït una regressió de la seua presència, que l’ha fet quasi desaparéixer. A sobre, li ha pres el nom, ja que tothom anomena als «peixets» menuts dels aiguamolls samarucs quan en realitat són gambúsies.

La carpa és també una espècie invasora en les marjals que en l’actualitat no té depredadors i com té una gran capacitat d’adaptació, resistència a la contaminació i les aigües poc oxigenades, està molt present i els exemplars arriben a tindre un tamany considerable.

Entre els rèptils, cal indicar la presència de la tortuga de sèquia (Emys orbicularis). Aquesta espècie està sent substituïda per una altra al·lòctona, la de Florida. En els controls realitzats en els últims anys s’aprecia una clara disminució de la tortuga de sèquia i un augment progressiu de la de Florida. En l’any 2012, en les trampes posades per al control i el mostreig de tortugues, la presència d’aquesta tortuga era deu vegades superior.

Aquestes tortugues provenen de mascotes abandonades, sobretot a partir de la dècada dels 80, que han tingut una gran capacitat d’adaptació al nou medi, desplaçant l’autòctona. A banda, la contaminació, la urbanització dels aiguamolls i degradació del seu hàbitat afecta més la nostra tortuga.

Per afavorir la presència i supervivència de la fauna autòctona i evitar la seua desaparició s’han catalogat com a espècies protegides o com a espècies vulnerables dins del Catàleg valencià d’espècies amenaçades (Decret 32/2004),

LES ZONES HUMIDES LITORALS, ELS AIGUAMOLLS I LES MARJALS

que desenvolupa la Llei 42/2007 del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat de la G.V. També es realitzen campanyes de mostreig per conéixer les poblacions existents, així com campanyes de recollida d’espècies invasores.

Segons el Catàleg Valencià, el samaruc i el fartet són espècies en perill d’extinció. La tortuga de marjal és una espècie vulnerable. La raboseta i la granota són espècies protegides. El catàleg d’espècies exòtiques invasores assenyala quines són i estableix la prohibició de la seua possessió, transport, tràfic i comerç, tant d’exemplars vius com morts.

Entre els mamífers, cal assenyalar la presència de diferents espècies de rates penades, algunes d’elles estan definides com espècies en perill d’extinció i vulnerables. Per la qual cosa hi ha projectes d’actuació per a la seua recuperació i seguiment (projecte sequi).

LA VEGETACIÓ DE LA MARJAL En els ecosistemes humits valencians són característiques les comunitats de plantes aquàtiques, que viuen surant o arrelades al fons, de les quals emergeixen sols els òrgans reproductors. Per una altra banda, es desenvolupen comunitats de plantes que viuen emergides, però estan arrelades a sols submergits o entollats: són les plantes amfíbies (Costa Talens, M.).

Les comunitats de plantes aquàtiques flotants són freqüents a les marjals.

La més característica és la llentilla d’aigua, «pa de granota» (Lemna minoris). De les plantes aquàtiques arrelades al fons destaquen l’espiga d’aigua (Potamogetons natans) i el llimac d’aigua (Potamogetons pectinatus).

Les comunitats de plantes amfíbies són els canyissars, comunitats formades per grans plantes herbàcies de port graminoide o junciforme arrelades en un substrat inundat de forma permanent o quasi permanent. Els canyissars s’ensenyoreixen de les zones humides, de les marjals i àrees embassades, i en són el seu símbol.

L’estructura i continguts del nostre canyissar comú, segons Ricard Pitarch, [Typho-Schoenoplectetum tabernaemontani] tindria entre les espècies més característiques: El canyís, senill, carrís, canyot, canyota (Phragmites australis), la boga (Typha domingensis, Typha latifolia), la jonca d’estany (Schoenoplectus tabernaemontani), el lliri groc (Iris pseudacorus), l’espunyidera de marjal (Galium palustre), la dolceta (Samolus valerandi), el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica).

No és rara la presència del malví (Althaea officinalis), de la salicària (Lythrum salicaria), el lletsó s’aigua (Sonchus aquatilis), i el romàs (Rumex conglomeratus).

A banda del canyissar tenim en les nostres marjals –com també en els horts, rambles, o sèquies– una altra comunitat que per la seua freqüència i inevitable presència cal comentar, és el canyar. Aquesta és una comunitat indissolublement

51

FRANCESC RAMBLA

lligada a l’espai agrari. La seua espècie dominant, la canya, és un vegetal d’origen exòtic, introduït fa molts anys. El canyar és molt pobre florísticament parlant, sol ocupar un recobriment dens del 100 %, quasi exclusivament de canya (Arundo donax). Sobre aquesta sol estar la corretjola gran (Calystegia sepium, Calystegia silvatica), una liana de grans flors blanques i, a vegades també, una altra planta enfiladissa, la corretjola borda (Cynanchum acutum).

També podem trobar casos d’espècies invasores, com es el jacint d’aigua (Eichornia crassipes) que és una espècie endèmica de l’Amazones La planta sura en l’aigua, on forma un dens tapis que limita la difusió de la llum i de l’oxigen atmosfèric a l’interior de l’aigua. També, la descomposició de les seues abundants restes, determinen un inici d’eutrofització en la zona provocant una disminució de l’oxigen dissolt. Tot això fa que hi haja una desaparició progressiva de la vida animal aquàtica per falta d’oxigen i una desaparició de les plantes per falta de llum.

El jacint d’aigua ha estat molt present a les nostres marjals, s’han realitzat des de l’any 2007 diferents campanyes per la seua eradicació; en aquest moment està ja molt controlada la seua presència.

LLOCS SINGULARS: LAFONT DE LA REINA O EL MOLÍ DE LA FONT «El topònim La Font de la Reina recull un apel·latiu de caràcter fantàstic aplicat normalment a llocs amb abundància d’aigua, en ocasions conjunts d’interès arqueològic» (Gimeno B i Arasa, F.).

El paratge de La Font de la Reina es coneix també com a Molí de la Font. Segurament caldria distingir entre el brollador subterrani que es denomina i coneix com la Font de la Reina i la construcció antiga del molí d’aigua que hi ha en el paratge que es pròpiament el Moli de la Font. També, Font de la Reina és el nom de la partida de Castelló, on està ubicat el brollador.

La Font de la Reina és un hidrònim per la localització d’uns dels ullals més important del terme de Castelló. El paratge està situat a poc més de quatre kilòmetres al nord-est de Castelló, a l’antic camí de Castelló a Benicàssim.

La Font de la Reina és un brollador subterrani d’aigua dolça, transparent, de propietat municipal, el seu cabal oscil·la durant l’any en funció de l’estació i, sobretot, de les precipitacions. En l’actualitat oscil·la de 36.000 a 54.000 l/minut i té una temperatura continuada d’uns vint graus.

En el paratge són elements destacables: l’eixida del riu subterrani, que s’endinsa per un túnel excavat a la roca, d’uns tres metres de profunditat i d’un metre d’altura; un gran toll o bardina8 d’aigües transparents amb una profunditat màxima d’uns tres metres; l’ edifici del motor al costat de la surgència, per extraure l’aigua dels ullals en el cas de sequera; l’antic molí de la Font, situat a uns vint metres, en l’extrem oposat al brollador, en el que hi conclou el final de la sèquia major de Castelló; la sèquia d’eixida del paratge, que es divideix en dos: la sèquia de l’Obra i la sèquia de la Travessera, a més de dos amplis espais amb arbres al costat del toll.

8. Bardina: toll, clot ple d’aigua embassada.

LES ZONES HUMIDES LITORALS, ELS AIGUAMOLLS I LES MARJALS

Del brollador cap a les muntanyes de la Magdalena hi havia diferents pous pels que s’apreciava com arribava el riu subterrani al paratge.

En les aigües transparents del toll es poden veure gran quantitat de peixos, alguns de tamany considerable. En el vídeo submarí que es va realitzar al voltant de 2011, en el toll i que va ser presentat al segon congrés de «Fauna castellonenca», els autors indicaren les espècies que hi van trobar. En aquell moment es van observar alguns exemplars de carpa comuna, dues espècies de barbs que eren les poblacions amb més individus, amb exemplars de tamany considerable; descobriren entre el banc de barbs la presència d’un llobarro. També amb una bona presència d’exemplars estaven les llisses (tant la llobarrera com la de galta roja), i alguna que altra anguila. Eren nombroses les gambúsies, però no es va observar la presència de samarucs, fartets ni rabosetes. D’invertebrats, es va comprovar la presència de gambetes de sèquia i dues espècies de caragolets d’aigua dolça.

Fa uns pocs anys es va constatar la presència d’una colònia de rates penades de diferents espècies, algunes protegides en la nostra legislació, que tenien el seu cau en la volta del túnel excavat.

Històricament, tenim referències documentals municipals del molí de la Font de finals del segle xv que situat al final de la sèquia Major, va ser segons l’època, molí per l’elaboració de farina o per la confecció de teixits.

Al segle xx, la Font de la Reina era el principal subministrador d’aigua per als camps d’arròs que es van conrear des de 1920 fins la dècada de 1960 a la zona del Quadro.

A partir de 1960 es constata que [sic] «el cabal d’aigua requerida (per als arrossars) i que li proporcionava la font de la Reina, de propietat municipal, gradualment, i pels molts pous que es van anar perforant al seu voltant, va disminuir el seu cabal inicial de 25.000 litres per minut proporcionat pel seu propi peu en els bons temps, i que hui, i en ple estiatge, a penes va arribar este any passat als 1500 litres per minut i es va haver d’elevar l’aigua quasi un metre» (Ribes Pla, R.).

En aquesta dècada, al disminuir el cabal de la Font de la Reina, el Sindicat Agrícola Arrosser adquireix els terrenys de l’antic molí de la Font, i així poder rebaixar en uns dos metres el fons de la bassa on brollaven diferents ullals que la rodejaven i així recuperar les aigües més fondes.

Hi ha hagut en el últims trenta anys, diferents propostes per remodelar el paratge, per a molts de nosaltres, el paratge natural més emblemàtic de Castelló, però per diferents motius han estat sempre paralitzats i mai no realitzats.

Pareix ser que últimament el paratge està en millors condicions que abans, més assequible al ciudatà i podria ser que es definira om a paratge natural municipal i es dotara d’un pla ambiental consensuat i sostenible.

LLOCS SINGULARS: EL PARC DEL MERIDIÀ El Parc del Meridià deu el seu nom al Zero o de Greenwich, que passa per allí, i a més en eixe punt es creua amb el paral·lel quaranta.

Aquesta situació és la que va provocar, històricament, la visita d’eminents científics, en els segles xviii i xix, per mesurar l’arc del meridià i fixar diferents coordenades. Cal remarcar la visita a Castelló del matemàtic i astrònom Pierre François Méchain (mort a la nostra ciutat, per la febre groga, el 20 de setembre de 1804).

53

FRANCESC RAMBLA

El Parc de propietat municipal va començar l’any 1991. Anteriorment, l’any 1988, és l’ Institut Geogràfic Nacional que assenyala el lloc del nostre terme on es creuen el meridià zero amb el paral·lel quaranta. El punt geodèsic es troba al costat del camí de la Donació, molt prop del camí de la Plana. En aquest indret, es va construir per l’ajuntament un monòlit commemoratiu i es col·locà la placa commemorativa el 18 de desembre de l’any 1988.

Alguns textos per a saber-ne més Cavanilles, A. J. (1795): Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Reedició Caixa d’Estalvis i mont de pietat de Castelló . 1991. pp. 103-105 Costa Talens, M., et altres. (1989): «Vegetacion litoral y continental» en la Guía de la naturaleza de la Comunidad Valenciana. Edició periódico Levante i la CAM. Pp. 311-313 Domingo Pérez, C. (1983): La plana de Castellón. Formación de un paisaje agrario mediterráneo. Edició Caixa d’Estalvis i mont de pietat de Castelló. pp. 17-43 Gimeno Betí, L. i Arasa Gil, F. (1993): La toponimia del terme municipal de Castelló de la Plana. Publicació de l’Excm. Ajuntament de Castelló p. 69 Gómez López, J. A. et altres. (1989): «Humedales» en la Guía de la naturaleza de la Comunidad Valenciana. Edició periódico Levante i la cam. pp. 653-654 Mateu Bellés, J. F. (2003) «El Prat i el Pinar de Castelló de la Plana (18551900): Canvis Territorials d’un tram costaner». Quaderns de Geografia, núm.73/74 Departament de Geografia de la Universitat de València. pp 3-27 Pla Especial de la Marjaleria de Castelló. Resolució del Conseller de Territori i Habitatge, de 29 de març de 2006, en el que s’aprova definitivament. bop (Butlletí Oficial de la Província de Castelló), núm. 59, de 18 de maig de 2006, pp 2988 a 3019.

Ribes Pla, R. (2000): L’agricultura i Castelló. Publicació de l’Excm. Ajuntament de Castelló pp 29-33 Ribes Pla, R. (1993): L’arròs a Castelló. Publicació de l’Excm. Ajuntament de Castelló p 32 Risueño, P. i Lesmes Tena, V. (2011): «Ictiofauna amenazada en la marjalería de Castellón» . II Congrés de «Fauna castellonenca», Febrer 2011, Organitzat: Ajuntament de Castelló i el Grup Au d’ornitologia.

Segura Beltran, F. (2001): «Evolución urbana e inundaciones en Castellón».

Quaderns de Geografia, núm. 69/70. Departament de Geografia de la Universitat de València. p 3 Teruel, J. i Ripollés, H. (2011): Vídeo «Peixos al Molí la font». II Congrés de «Fauna castellonenca», Febrer 2011, Organitzat: Ajuntament de Castelló i el Grup Au d’ornitologia.

Traver Tomás, V. (1982): Antigüedades de Castellón de la Plana. Publicació de l’Excm. Ajuntament de Castelló (2a edició). pp. 137-139

55

El parc de Rafalafena Ricard Pitarch Garcia Agraïments a Francisco Grande

A principis del segle xxi vaig començar la visita del parcs urbans de Castelló de la Plana amb la inquietud de conéixer la seua flora ornamental de manera exhaustiva. Arbres i arbusts, escollits per l’home, originaris dels cinc continents i que ocupen aquests espais d’oci, de relax, d’entreteniment i en definitiva llocs saludables que s’han anat construint a mesura que sorgien nous plans d’urbanisme i la ciutat s’expandia en els últims segles.

Sempre que visitava aquest Parc pensava que tenia unes condicions diferents a la resta, era dels més tranquils i els seus espais oberts amb gespa, el contacte amb la natura i el silenci, incitaven al descans, oblidar el trànsit, els sorolls de l’exterior i compartir bons moments entre el grup d’amics, amigues, persona estimada... En aquests anys també he vist practicar, en punts concrets del parc, tai-txi, jocs gimnàstics amb un grup de preadolescents, equilibrisme i fotografia de models femenines a l’aire lliure.

Té algunes àrees obertes amb gespa, però més que gespa semblen xicotetes praderies en els clars de bosc, que recorden els prats mesòfils associats a les rouredes de les zones més humides de l’interior de la província. Les masses vegetals i les alineacions d’arbres ens distancien dels edificis que l’envolten, resguarden la imatge del parc de la perspectiva visual de les torres d’edificació pròximes i el doten d’un ambient i microclima agradable per a la seua estança.

La Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport va promoure el parc Rafalafena dins de la delimitació del polígon

RICARD PITARCH GARCIA

residencial de Rafalafena en la ciutat de Castelló. Les obres van començar a l’octubre de 1997 i van acabar al juliol del 2001. Podem dir que forma part de l’expansió urbana de l’àrea nord-est de Castelló iniciada unes dècades abans, entre el nucli urbà i la Basílica de la Mare de Déu de Lledó i compta amb una extensió aproximada de 39.000 m2.

El Parc, que té forma de triangle rectangle, limita amb l’avinguda de Lledó en la seua hipotenusa i els catets contacten amb els carrers del Pintor Carbó i el de Matilde Salvador Segarra. Podem dir que disposa de tres punts de trobada, que són el claustre obert, un xicotet auditori a l’aire lliure i les grades simulant un amfiteatre.

Dins del Parc es poden diferenciar tres àrees distintes: Conforme entrem, per la porta principal a l’esquerra, una primera inspirada en els jardins renaixentistes que tenen el seu origen a la Itàlia del segle xv, caracteritzada per unes alineacions de xiprers retallats i modelats; formen tanques monocromàtiques i persistents durant tot l’any, amb formes geomètriques rectangulars i trapezoïdals. Dins d’aquestes figures perimetralment bordejades per les alineacions de xiprers d’un metre d’alçada, es trobaven inicialment arbres simbòlics com el teix, l’olivera i la tuia. Actualment només queden algunes oliveres i poquetes tuies, en general de dimensions reduïdes.

Entre aquestes figures geomètriques, diverses sendes rectilínies ens porten a una àrea de gespa, que conjuntament amb una mena de plataformes escalonades verdes, conformen una simulació d’amfiteatre, amb un fons d’escenari format per files de xiprers, un lloc idoni per a espectacles. També els fongs es manifesten en aquesta praderia de gespa uniforme quan les condicions de temperatura i humitat són les adequades, com els bolets de tinta (Coprinus comatus) de barret blanc amb esquames blanquinoses, lleugerament brunenques a l’àpex, que quan maduren van formant un líquid negre amb aspecte de tinta.

Tot seguit comença una superfície triangular, plantada d’esveltes palmeres datileres, disposades en retícula, que aporten una verticalitat puntual al conjunt del Parc, equidistants i magnífiques, només la falta d’alguns individus trenca l’harmonia escrupolosament dissenyada pel paisatgista. El terra està cobert de ciment i els escocells, d’on ix cada palmera, encerclats amb blocs de granit que rodegen l’estípit i li aporten elegància i distinció. La palmera datilera (Phoenix dactylifera) fou considerada pels egipcis com un símbol de fertilitat; els cartaginesos la van estampar en la seua moneda i tant els grecs com els romans la utilitzaren com ornament en les celebracions triomfals, representà el símbol de la victòria i el triomf. Els dàtils, de color marró ataronjat es consumeixen com fruita. Les palmes, prepaPasseig de palmeres datileres (Phoenix dactylifera) rades i blanquejades s’utilitzen el Diumenge de Rams i en artesania.

EL PARC DE RAFALAFENA

Una bassa coberta amb una làmina d’aigua, de pocs decímetres de profunditat i tres sortidors verticals dins d’ella, completen un segment circular que s’iniciava amb el tapís vegetal de gespa en les grades de l’amfiteatre. Una parella de xiprers calbs (Taxodium distichum) són els guardians d’aquest líquid apreciat, a la vegada que la bassa els cedeix gustosament l’aigua per a nodrir-se, és el tribut que paga per la seua custòdia. És l’única conífera que pot viure dins de l’aigua, per això les seues arrels presenten unes protuberàncies llenyoses que afloren a la superfície i li permeten respirar en els llocs entollats on acostuma a viure, si busquem entre la gespa podem trobar aquests pneumatòfors. Una altra particularitat d’aquests xiprers calbs és que són caducifolis, una de les poques espècies de coníferes que es queden sense fulles cada hivern. Entre tots els parcs i espais verds públics Xiprers calbs (Taxodium distichum) de Castelló de la Plana, aquest és l’únic que té aquesta espècie.

Ens endinsem en una àrea comunicada a l’exterior per una porta que dóna a l’avinguda de la Mare de Déu del Lledó. Entre el sòl, amb la terra nua, podem trobar diverses espècies arbustives com el bambú (Phyllostachys sp.), l’hibisc (Hibiscus rosa-sinensis), la lantana (Lantana camara), la margarida groga (Euryops pectinatus), el marfull (Viburnum tinus), el baladre (Nerium oleander) i arbres com el ficus de l’Índia (Ficus microcarpa), la firmiana (Firmiana simplex), la catalpa (Catalpa bignonioides), la carrasca (Quercus rotundifolia), el roure (Quercus faginea),...

L’associació de discapacitats El Rinconet gestiona una cafeteria amb terrassa junt al parc infantil de fusta, ocupen l’àrea contigua a l’anterior, que acaba en el camí vorejat de palmeres datileres que Figuera de fulles de violí (Ficus lyrata) ens porta des del carrer Matilde Salvador Segarra al palmerar. Des d’allí podem accedir a una mena de claustre quadrat amb un ampli umbracle perimetral, de 30 m de costat, que serveix com espai de recolliment. L’interior està sembrat de gespa, bordejada per alguns xiprers distanciats i una mica trastocats; trobem a faltar un pou al centre o un parterre floral que trenque la monotonia del verd clorofíl·lic, o fins i tot els tarongers que consten a la memòria descriptiva del Parc.

Una espècie de figuera distingida per la seua grandària i exclusivitat entre les zones públiques de la ciutat es recolza al mur de ciment que es troba al sud del claustre. Orientada al Sol de migdia, el seu nom de figuera de fulles de violí (Ficus lyrata) ens delata la forma de les fulles, grans, de quasi mig metre de llargada, coriàcies, glabres i de color verd fort i brillant. No resulta difícil entreveure entre les fulles els fruits, globosos, de color verd i amb algunes taques blanquinoses.

57

RICARD PITARCH GARCIA

Dos ponts elevats, perpendiculars entre sí, discorren entre les capçades dels arbres

Murta (Myrtus communis)

Aquest parc és l’únic de Castelló de la Plana que disposa de dues passarel·les o ponts elevats, perpendiculars entre sí i que tenen l’inici en el punt de trobada del claustre. Des d’allí arranquen dues escales que ens traslladen a una cota superior i ens permeten dos recorreguts aeris per gaudir del Parc des d’una posició elevada, discorrent entre les capçades dels arbres. El pont més curt ens porta a la cafeteria i el més llarg al xicotet auditori a l’aire lliure. Ambdós amplien el repertori paisatgístic, mostrant perspectives que el contemplen des de dalt, cosa que no existeix en la resta de parcs de la ciutat.

Ens queda l’àrea més boscosa, amb arbres, arbusts i superfícies de praderia en els clars de l’arbrat. Una zona densa de coníferes com el pi blanc (Pinus halepensis), el ginebre (Juniperus communis var. repanda), la tuia (Thuja orientalis), els xiprers (Cupressus arizonica, Cupressus sempervirens...); les casuarines (Casuarina cunninghamiana), l’estepa blanca (Cistus albidus),la murta (Myrtus communis),la grevil·lea (Grevillea robusta), etc.

A les clarianes i marges del camí de terra es troba un fong tòxic que si l’ingerim ens provoca forts dolors de panxa. Parlem d’Agaricus praeclaresquamosus, amb un barret de color bru-grisenc sobre un fons blanquinós que es taca de groc en fregar-lo. Té les làmines madures de color bru fosc o negroses quan maduren les espores.

Una mena de monticle artificial trenca amb la topografia totalment plana que caracteritza el Parc. Empedrats amb peces rodones i rectangulars de diferents grandàries formen senderes per a vianants que recorren aquesta part del Parc.

Entre les més de setanta espècies, en tenim d’autòctones de la regió Mediterrània, arbustives com la murta (Myrtus communis), el baladre (Nerium oleander), el romer (Rosmarinus officinalis), la sàlvia (Salvia sp.), la camamilla groga (Santolina chamaecyparissus), el marfull (Viburnum tinus), l’herba donzella (Vinca sp.), l’estepa blanca (Cistus albidus), el llorer (Laurus nobilis), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’aladern (Rhamnus alaternus) i arbres com el pi blanc (Pinus halepensis), el freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia), l’arbre de Judes (Cercis siliquastrum) i el lledoner (Celtis australis), mesclades amb espècies de molt diversa procedència.

EL PARC DE RAFALAFENA

59

Originàries de l’Àsia Oriental ens trobem arbusts com l’evònim (Euonymus japonicus), l’hibisc (Hibiscus rosa-sinensis), el pitòspor (Pittosporum tobira), l’hibisc de Síria (Hibiscus syriacus), el coralet del Japó o coralet roig (Berberis thunbergii var. atropurpurea), la cornera lletosa (Cotoneaster lacteus) i entre els arbres, la firmiana o parasol de Xina (Firmiana simplex), l’aligustre de Xina (Ligustrum lucidum), l’arbre del cautxú (Ficus elastica), l’acàcia del Japó (Styphnolobium japonicum), la tuia (Thuja orientalis), la morera blanca (Morus alba), la mèlia o cinamon (Melia azedarach) i el taronger bord (Citrus aurantium).

Tenen l’origen a Amèrica del Sud arbusts com la lantana (Lantana camara), la lantana reptant (Lantana montevidensis), l’herba de la Pampa (Cortaderia selloana) i arbres com el de la llana (Ceiba speciosa), la xicranda (Jacaranda mimosifolia), el pebrer desmai o pebrer bord (Schinus molle), la bella ombra (Phytolacca dioica), la parquinsònia (ParkinEl pitòspor (Pittosporum tobira) sonia aculeata) i l’acàcia de flor groga (Tipuana tipu). D’Amèrica del Nord provenen el xiprer blau (Cupressus arizonica) i la catalpa (Catalpa bignonioides).

Alguns arbres procedeixen d’Austràlia, com el braquiquíton (Brachychiton populneus), la grevil·lea (Grevillea robusta), la mimosa blava (Acacia saligna), el pi australià o casuarina (Casuarina cunninghamiana) i el ficus rubiginós (Ficus rubiginosa var. australis).

També tenim representants d’Àfrica com la margarida groga (Euryops pectinatus), la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la figuera de fulles de violí (Ficus lyrata).

Cal destacar la presència de cinc espècies del gènere Ficus dins del Parc. Totes aquests són perennes, amb laticífers, de fulles alternes i d’arrels aèries en els exemplars anyosos. Les seues infructescències són les figues, formades a partir de flors dins d’un receptacle carnós, obert per un porus u ostíol apical. No toleren la sequera prolongada, però la suavitat del clima mediterrani permet el seu cultiu a l’aire lliure, encara que provenen de regions tropicals i subtropicals dels diferents continents. Les espècies del Parc són: el ficus petit (Ficus benjamina), l’arbre del cautxú (Ficus elastica), la figuera de fulles de violí (Ficus lyrata), el Margarida groga (Euryops pectinatus) ficus de l’Índia (Ficus microcarpa) i el ficus rubiginós (Ficus rubiginosa var. australis).

També és convenient conéixer les espècies plantades amb finalitat ornamental, però a causa de la facilitat que presenten d’expansió, a la seua adaptabilitat al medi natural i la dificultat per eliminar-les formen part de la llista, cada vegada més llarga, d’espècies invasores que han de ser controlades. Al Parc tenim amb aquesta catalogació: la mimosa blava (Acacia saligna), l’auró de fulla de freixe o negundo (Acer negundo), la lantana (Lantana camara), la parquinsònia (Parkinsonia aculeata), el pebrer bord (Schinus molle), l’herba de la Pampa (Cortaderia selloana), el bambú (Phyllostachis sp.) i la sòfora o acàcia del Japó (Styphnolobium japonicum).

Podem resumir que al Parc es troben més de setanta espècies vegetals diferents, de procedència molt diversa com ja hem vist abans, de morfologia variada, arbres de forma cònica o piramidal com els xiprers i de forma esfèrica o globosa com la tipuana, la mèlia, el ficus rubiginós... També arbusts de creixement irregular i altres en topiària, podats en forma de bola, com és el cas de la cornera lletosa, uns quants exemplars de forma esfèrica pròxims al palmerar.

RICARD PITARCH GARCIA

La gran majoria amb fulles de diverses tonalitats de verds, però també de fulles porpra com la prunera de fulla roja (Prunus cerasifera var. atropurpurea) i el coralet de Japó. De floració abundant i àmplia gama cromàtica: el morat de la xicranda, els grocs de la parquinsònia, la mimosa i la tipuana; el roig dels hibiscs i dels magraners.

Flors tan cridaneres com les de l’arbre de la llana i flairoses com el pitòspor, el romer o les lavandes.

Amb tot açò es disposa d’un parc públic, el disseny del qual el fa apte per a l’ús recreatiu, el passeig, el joc, la meditació, el repòs intel·lectual, la inspiració dels sentits, gaudir de la bellesa, la interpretació dels signes i dels símbols, la reflexió...

Entre les particularitats que el fan diferent als altres de Castelló de la Plana tenim: – Tanca metàl·lica que delimita el seu contorn (ara també ho està el Parc Ramón James Boera davant de la Salera), reixa de barres de ferro verticals de 350 cm d’alçada.

– El tanquen al públic per les nits, a partir de les 22 hores.

– Disposa de passarel·les per als vianants, una mena de ponts que li donen una visió des de l’altura.

– Àrees de gespa, com praderies entre els clars de l’arbrat, amb blocs rectangulars blancs que a més de fer la funció de bancs li donen interès i força de visió a la praderia.

– És l’únic on aparquen cotxes en una zona del seu interior pròxima a la cafeteria.

– Té una espècie de graderia per als espectadors que es pot utilitzar en algun acte de teatre al carrer, xerrades...

– Posseeix un claustre quadrat, amb un ampli umbracle perimetral.

Tardor al parc de Rafalafena Els parcs i zones verdes a les ciutats ens aporten tota una sèrie d’avantatges ambientals, econòmiques i socials com aïllament acústic, depuració de l’aire, redueixen la temperatura, afavoreixen la inserció social, milloren la salut dels ciutadans i l’estètica de les ciutats...

Parcs com el de Rafalafena estan a disposició de tots els ciutadans i podem gaudir d’estones d’oci en algun parc públic com aquest, només amb el compromís de respectar els elements que formen part d’ell. Si el recorrem, podem escollir aquelles vistes que ens satisfacin més i vorem de manera clara que un parc amaga sempre unes quantes perspectives i detalls que convé descobrir i paladejar.

Alguns textos per a saber-ne més Grande, F., Escuriola, M. i Prades, M. (1997): Memòria tècnica del projecte de construcció del Parc Rafalafena.

Pitarch Garcia, R. (2007): Árboles y arbustos ornamentales de Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló de la Plana.

61

Kè Nya A Castelló?

Mª Àngels Pons Ferran Aparisi

Comença a clarejar el dia.

Als fons se sent una remor que puja d’intensitat a cada minut que passa (rum rum rum rum) La vida diürna comença.

M’alce, vaig al bany, desdejune, em pose els pantalons i la camisa de lona de camuflatge, em passe les sivelles de les botes, m’encasquete el salacot, agafe la càmera, els prismàtics i la farmaciola amb els medicaments imprescindibles i ix a l’exterior.

Avui m’he traçat un itinerari bastant llarg i perillós. Amb tot, intentaré aconseguir-ho.

Vull anar del monument de Perot de Granyana a l’estació del tren.

Sé que serà difícil, molt difícil, però el carajillo de Soberano, que m’he ficat entre pit i esquena, m’ha animat.

CAMÍ DEL LLEDÓ. Camine entre les dues fileres de plataners. De moment tot va bé. Només cal tindre compte de mirar on xafes, perquè el paviment sol estar aleatòriament minat de fètides dejeccions dels gossets (Canis familiaris) que acompanyen a certs bípedes, les porcsones (Sus guarrus), en les seues passejades fins la basílica.

He tingut sort! He arribat a l’estàtua gegantina de Tombatossals sense cap entrebanc!

Ara ve una zona difícil, no n’hi ha més remei que passar per sota de l’arc de triomf del galifant. El perill està en què justament a nivell de les immenses parts pudendes es troba un niu de coloms (Columba cagonus) però, com que n’estic assabentat i previngut, passe apegat a la cama esquerra i puc arribar a l’altra banda del carrer. Estic il·lès!

Mª ÀNGELS PONS / FERRAN APARISI

El tros del camí del Lledó fins la plaça de M. Agustina és més tranquil i, fins i tot, hui tinc la sort que al passar pels dos cantons de Bankia no m’ataquen ni amb les preferents ni amb les subordinades.

AL TOLL. El gran arbre m’espera amb tota l’avifauna que l’habita. A mesura que m’acoste vaig sentint els xiulits dels estornells negres (Sturnus unicolor) que estan guaitant entre les branques.

Per arribar al carrer Major cal passar per sota del ramatge. Pare enmig de la plaça esperant que el semàfor es pose verd.

Ja! Faig un esprint per creuar, cauen multitud de bombetes blanques al meu voltant. Les esquive.

Merda! Una m’ha caigut al muscle!. No importa! Continue endavant!.

CARRER MAJOR! Salvat! Sols un poc tacat, haguera pogut ser molt pitjor, la camisa no era nova ni em vaig de casament.

El recorregut pel carrer Major presenta un altre tipus de perill, però aquesta vegada terrestre. Les cases velles del centre de la vila són l’hàbitat favorit de les paneroles karatekes (Blatta karatekus). Aquests ortòpters, silenciosos i ràpids, han desenvolupat una capacitat única.

Després de veure durant generacions, en el cine San Pablo i després en el Condal 2, totes les filmografies de Chaqui Chan, Jean Claude Van Damm i especialment les de Bruce Lee, són capaços d’emprar colps de karate per defensar-se de la gent. De manera que cal anar amb compte de no provocar-les.

En cas de perill, flexionen les tres potes de l’esquerra i peguen un bot tot colpejant la canella amb les tres potes de la dreta.

No és el primer cas de fractura múltiple de tíbia i peroné.

Ep! Compte!

Mentre vaig escrivint en la llibreta de camp quasi xafe una panerola. Se’m queda mirant, amb un llambreig de maldat i amb les potes de l’esquerra flexionades, amanida per saltar al canell.

L’evite. Sense mirar-la al ulls, i a poc a poc, la deixe de banda i continue, ara amb més precaució i mirant a terra. A mesura que m’aproxime a la plaça de la Pau note que em disminueixen els batecs cardíacs i la suor freda del front.

KÈ NYA A CASTELLÓ?

PLAÇA DE LA PAU. Tranquil·litat. Al quiosc en prenc una til·la doble amb sacarina, per calmar-me i recuperar forces.

PORTA DEL SOL. Tot tranquil. Afortunadament està núvol i no hi ha cap bestiola prenent el sol. El gat lligador (Catus longicaudalis envolicarire) és un felí que ha desenvolupat una llarga cua, com a conseqüència de les radiacions electromagnètiques que emet l’arbre de Nadal. Quan se sent amenaçat, llença la cua i l’enrotlla a les cames dels vianants fent-los caure. Una vegada a terra i immobilitzats li canten sense parar ni compassió «el gato que está triste y azul» i «el señor don gato», fins que el desgraciat o, potser, desgraciada, acaba també cantant i miolant pel carrer de Vera i els carrerons de les tasques.

Espectacle lamentable!

AVINGUDA DEL REI EN JAUME. Ja he arribat i ràpidament me n’enfile cap amunt pel carrer de Sant Vicent. Aquest tram¿? del trajecte té una versemblança amb l’Odissea.

Fa alguns anys van fugir, de les botigues d’animals que hi ha al carrer, tres parelles de lloros grisos (Psittacus politicus) que s’han anat reproduint amb abundància i han aprés a xiular amb admiració i a dir amoretes i floretes a qui passe pel allí: templat!, bonica! Olé la gràcia!,... i altres paraules plenes d’admiració i d’afalacs. De manera que es corre el perill d’enceguerar-se i perdre l’oremus i la raó, i quedar-se voltant pel carrer i arribar tard al lloc on t’esperen.

Coneixedor del tema, em tapone les oïdes amb cotó-en-pèl, tot i que estic un poc sord, cosa que per al cas és un avantatge, i em llance a recórrer el carrer en tota la seua longitud.

Superada l’Odissea! No he oït res!

PASSEIG DE RIBALTA. Creue la Ronda i arribe al Matto Grosso de Castelló, al passeig de Ribalta. Allí el perill ve d’uns ratolins, escapats també de les botigues d’animals, que havien estat ensinistrats en pujar per conductes, girar rodes i fer manipulacions vàries. Aquest rosegadors (Ratetus habilis) han aprés a moure’s entre els peus del passejants i lligar-los els cordons d’una sabata amb els de l’altra. Així que bon bac assegurat! La qual cosa no tindria més importància, t’aixeques i ja està, si no fos perquè mentre estàs a terra et poden atacar els teuladins fermalers (Passer esfilagarxerus). Els quals, com estan sempre alerta, baixen ràpidament dels arbres i comencen a estirar dels fils de la roba fins que l’esfilagarsen tota i escapen amb la pressa i a tu et deixen com el dia que et va portat ta mare al món.

63

Mª ÀNGELS PONS / FERRAN APARISI

Per sort, i sabedor del perill, porte botes amb sivelles. Afortunadament, no han aprés encara a desbotonar-les!

EL CORTE INGLÉS! Ja he arribat! Respire alleugerit mentre em prepare per a l’última etapa de l’itinerari. Ara necessite concentració. Sec a terra, respire tranquil·lament i fixant tota la meva atenció en el ritme de la respiració, comence un mandra : Oooommmmmm! Ooooommmmm!

En aquest estat quasi hipnòtic puc passar per davant de tots els aparadors i mirar-los sense caure en la temptació de entrar a comprar en «La setmana fantàstica», «La setmana blanca», «Ja és primavera al Corte Inglés», etc.

Ho he aconseguit! No he comprat res!

ANTIGA N-340, davant l’estació del tren. Creue i entre.

Objectiu aconseguit! He arribat sa i estalvi!

Ep! Un moment!

Perill! Ve un tren de Barcelona!

Uf ! Per sort ha entrat a l’estació de punta. Si arriba a entrar de través!!

LSD LA SUPREMA DIVERSIÓ AGÈNCIA DE VIATGES Viatja per tot el món sense moure’t del sofà, sense passar duanes, sense fer cues i, sobre tot, sense patir el restrenyiment del viatger.

Reserva ja el teu passatge on line en la nostra web: www://carambquantesestrelles.org o contacta’ns en quèpassacolega@org

65

Itinerari dels poetes Francesc Mezquita

Vivim tan a prop dels llibres, dels poetes... (no parle dels amics recent enlairats que estaran sempre), apunte més llarg, esgarrape el fons de la terra, la molla de l’os de tantes coses, de tants segles, de llocs on ens acostem cada dia. A la veu, al silenci.

Mentrestant anem descobrint carrers i places del nostre entorn, com qui desperta d’un somni bastit d’antigues cançons.

Arribem així a llocs evocadors: carrer Ausiàs, per exemple, estret com una navalla entre miradors de cases, i a l’altra part de la plaça, Josep Pasqual Tirado inventant faules casolanes de gegants.

Més enllà mossèn Cinto, formant travessera discreta oblidats ja els veïns del bram antic de l’Atlàntida.

Cap al sud, al final del raval, Ramon Llull, fent parlar a les bèsties que circulen a sovint pel carrer.

Allà al Grau, dorm Joanot de la mà de Tirant, descansant vora mar de les gregues aventures.

Angel Guimerà no està en terra baixa sinó prop del cantó de l’hostal de Sant Joan i apartat de tots ells, encara olorant l’horta soterrada, gaudeix segurament junt al poble estimat Bernat Artola.

67

Molsa Josep Porcar

Costerut, el camí menava a verds senders, i no en vam triar cap ni un.

No triar-ne cap fou la fosca i la cega drecera al riu que mai vam travessar, un mot viu, de peixos cafit, baixant al mar que, només tu, vas escandir.

Tu! Jo no n’he conegut port ni dic i, ara, gitat boca avall a la roca del camí, ran de molsa calle i calle per poder escoltar, d’un bufit, rastres que interroguen el verd eco emmudit amb la sorda mordassa del silenci.

Besa l’aire un seguici de maragdes.

Ran de molsa, llum de dol esfullada al fons de l’ambre, l’estiu mor i put i passa, de llarg, l’última formiga.

Collida al fang, com una calavera, per ell rodola, badant-se, una figa.

(Inèdit)

Adreço els passos Manel Garcia Grau

Adreço els meus passos on encara els ulls saben d’aquells projectes forjats amb el tràngol i la recança, d’aquells mars on encara cerco la coneixença de mi mateix, on encara sé que la certitud reculll, en va, tots els meus bocins espargits entre el viatge incert i el món esperdut.

Remunto altra vegada el camí, refaig els senders precipitant el cos per un bosc fet de la meua ànima i la meua paraula.

I res trobo. Sols l’espai reclós, on consirós, el verb franqueja la porta i m’obre el món deshabitat, la remor de les aigües callades del passat i l’absència, el guiatge après amb els guanys dels noms, amb la cadència transparent de la solitud i la clivella del somni.

Basteixo el ritme confús del meu viure entre l’ordre latent i oculte d’aquest habitacle on m’habita l’amarga i tendra identitat.

Però ara, què són el delicte i el dubte? I el traç de la coneixença?

El llarg riu que, silenciosament, s’esmuny dins i et fa viure, i respirar, i assolir, la figuració de les coses incertes i vives? Aquest eco que cerco entre la fi de segle és l’àncora –o l’arrel, o l’escorça o l’oblit– on salvaguardar del temps vivències i savieses?

69

Adreço els passos. Respiro el crepuscle.

Visc la ruta de la solitud entregada, el celatge, la pedra deslliurada que, sortosament, em calla i em sutura el miratge gebrós de tota recerca i esperança.

Adreço els passos on encara els mots saben d’aquell món.

(Llibre de les figuracions, 1993)

71

El mateix vent Josep Porcar

Aquest matí de tardor ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa en un poema de Dylan Thomas.

Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra», va escriure el gal·lès, en traducció del també poeta Isidre Martínez i Marzo. A la Plana, en tocar terra, l’espectable és bellíssim: el sol té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a encendre, ambrats i fòssils, els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a l’alba acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera gran línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit no arriba encara a refredar prou la ciutat i hom topa bruscament, en remuntar aquest esglaó de la ronda, amb l’eixutor de l’ambient urbà, quan no amb un cert baf a resclosit.

Contràriament, marjal avall, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, reialme resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he detectat certa urgència en l’esfullament dels plataners. Més jaquetes matineres. Les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara anit dormia destapat–, és una delícia poder sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.

S’acabà d’imprimir Guiatges a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda el 30 de gener de 2016, Dia Escolar de la No Violència i la Pau, que es practica a escoles d’arreu del món des de 1964, quan es va instaurar per iniciativa del poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, –coincidint amb l’aniversari de la mort de Mahatma Gandhi– amb rebombori i consciència de què, com va dir l’advocat, pensador i polític, pare de la independència de la nació índia: No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí!