Castello segle XXI, ficcions i prediccions by Colla Rebombori

CASTELLÓ SEGLE XXI FICCIONS I PREDICCIONS

COLLA REBOMBORI

CASTELLÓ SEGLE XXI FICCIONS I PREDICCIONS

C ASTELLÓ 2002

Consell rebomborià de redacció, disseny, maquetació i altres històries. Any del Senyor 2026

Edita: Associació Cultural Colla Rebombori Imprimeix: Castelló d’Impressió, S.L.

Portada i dibuixos: Manolo Alegre Bernal

Dipòsit Legal: CS 45-2002

Consell de Redacció: M. Alegre - F. Aparisi - E. Artola J.M. Carceller - M. Gómez - X. Llombart

ISBN: 84-699-7314-2

Assessor lingüístic: Avel·lí Flors i Bonet

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

LA PASQUA DEL CRESPINELL ....................................................................................

FRANCESC MEZQUITA I BROCH

BRANCAL .................................................................................................................................

JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ

CINC FUTURS, CINC PASSATS (fragments d’un dietari) ......................................

FERRAN ARCHILÉS I CARDONA

MAGDALENA 2069. ON ANIREM DE ROMERIA?..........................................

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

LA CIUTAT DE FORMIGÓ..............................................................................................

FRANCESC MEZQUITA I BROCH

LA PLATJA DE LES SERRETES ........................................................................................

Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO i FERRAN APARISI I MONFORT

LA PROFECIA .........................................................................................................................

VICENT USÓ I MEZQUITA

UN BRI D’ESPERANÇA ....................................................................................................

JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ

LA “PELA”, ERA LA “PELA”.............................................................................................

ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO

UN IMPOST AMB L’IVA INCLÓS ...............................................................................

VICENT CLIMENT I COLOM

2112 .............................................................................................................................................

MANOLO ALEGRE I BERNAL

CASTELLÓ: UNA VISIÓ TURÍSTICA .........................................................................

JOAN C. OLÀRIA I PORCAR i XAVIER LLOMBART I BOU

CASTELL-CLON PARC ......................................................................................................

Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO i FERRAN APARISI I MONFORT

ODA SILENCIOSA A UNA CIUTAT FUTURA ..................................................... MANEL GARCIA I GRAU

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

La Pasqua del crespinell FRANCESC MEZQUITA

M’agrada com es desfà la llum a mitja vesprada, el cotó d’un núvol prim fonent-se entre aus altíssimes. Asseguts en un clar sentint com es cuina l’aroma d’abril (el timó minúscul, l’espígol, o flors desconegudes) embadalits pels colors; l’erta tija es clava en la delícia del sentit com un senyal de vida. Tu busques crespinell ocre captiu de les escletxes; la teua mirada tendra està dispersa, les mans abraçades amb un ram d’harmonia. (Com recorde el berenar campestre de Manet!). El cargol blanc observa, buit, amb la mirada fòssil, tel·lúrica, la Pasqua perfumada, la terra obscura que bressola els nostres cossos plegats en una llarga vesprada íntima.

Brancal JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ

uè fan sis gats dalt d’una teulada?- diu l’endevinalla popular. Mitja dotzena diuen que és la resposta correcta. No us penseu, tot i la lògica tan evident, que resulta massa fàcil d’encertar. I és que, malgrat l’extensíssima capacitat semàntica del verb fer en català, el que pri-

mer cavil·les són quines accions poden estar fent els sis felins allà dalt: menjar, explorar, vigilar, satisfer necessitats vàries,...Quan saps la resposta, però, penses que on diu gats igual podria haver dit gossos, ocells o compromissaris de segons quin partit en segons quin congrés multitudinari, perquè, ben mirat, tot i l’agilitat proverbial i reconeguda del moix, que el fa criatura adient per pujar a una teulada, dalt d’ella, en un saló menjador, en una terrassa, o al cim del Penyagolosa, sis, sempre fan mitja dotzena. Juguem, ja posats, amb el sis, per tant, i anunciem, joiosament, l’aparició del sisé llibre que sobre Castelló publica l’Associació Cultural Colla Rebombori, quan l’hivern senyoreja les terres de La Plana i a l’horitzó s’albira l’arribada de les festes magdaleneres. Què fan, aleshores, el sis llibres rebomborians encabits en una prestatgeria? També mitja dotzena és clar. I quan abandonen el prestatge, però, i passen a les mans del lector, de la lectora, què és el que, quan això passa, fan? Doncs, sincerament, no ho sé ben bé, encara que, en general, les desenes, o són centenars?, de persones que els han llegit, solen tenir opinions positives i fins i tot elogioses. Tampoc tinc massa clar, de fet no ho tinc gens clar, com evolucionarà Castelló al llarg del segle que vam estrenar l’any passat. És el tema que hem triat enguany, en “Castelló Segle XXI. Ficcions i prediccions”. Sí que sé, però, la il·lusió, el treball, l’esforç i l’afany per conéixer què hem sigut, què som i què serem que hi ha darrere de totes i de cadascuna de les més de sis-centes pàgines d’aquesta mitja dotzena de llibres corals escrits i il·lustrats, no a quatre, sinó a cent mans –i és que som ja cinquanta persones, ni una més, ni una menys les que hem signat articles, contes, poemes, fotos, dibuixos,...– Sí que sé que en aquest any del 750é aniversari, que, per allò del sistema decimal, és rodó i celebrable, nosaltres hem volgut dir la nostra i en la nostra llengua, eufemisme, que, tan sovint, amaga desercions, indiferència, menyspreu o...odi, senzillament. La rebomboriada té molt clar quina és la seua llengua i, per això mateix, se l’estima, com qualsevol humà vol, ama, allò que forma part de la seua essència, o com els llauradors d’Almassora s’estimen més l’aigua del Millars que no pas la del Nil, pose per cas. I fem servir eixa llen-

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions gua, eix idioma, no solament en allò que és domèstic, sinó també en allò que és universal, i a més ens esforcem per fer-la servir en tots els seus registres i no reservem els més cultes per a d’altres llengües germanes o no tan germanes, que això sí, ni renunciem a entendre, ni renunciem a parlar. I comencem a estar farts, que no cansats, d’haver de demanar que se’ns respecte, i d’haver d’aguantar que tants ignorants ens perdonen la vida, en el millor dels casos, perquè, ja veus tu, quina mania de parlar i –afegisc jo– de llegir, d’escriure, d’escoltar, d’estimar, de plorar i de riure en valencià i que si que no ho veíeu que ensenyant eixa parla als fills els condemneu a ser uns marginals, pobrets, què faran quan vagen a Madrid o a París? Doncs mira/mire senyora/senyor, veïna/veí, amiga/amic, familiar de diferent grau,..., el que farà serà comunicar-se sense cap problema, en la llengua que necessite, sense renunciar a res, sumant, amb mires amples, amb neurones llestes, amb el pensament obert,... Quan es parla de ficcions i de prediccions sempre hi ha el risc important de fabular, d’exagerar, en un sentit o en altre. En un temps d’innovacions tan vertiginoses, de canvis tan espectaculars, de transformacions tan impredicibles, és impossible dissenyar el futur més enllà d’uns pocs anys, per això no hem gosat posar la paraula fets en el títol d’enguany, tot i que en el brancal del llibre de l’any passat apostàvem per “Castelló segle XXI. Fets, il·lusions i ficcions”. Em sembla més encertat el que hem triat finalment, perquè, per un costat, és, segurament, més sonor, més directe, més comercial –si hi haguera, que no n’hi ha, un cèntim d’euro d’interés en el projecte– i per un altre s’ajusta més als textos, ja que il·lusions sí, i desesperances i pessimismes, diguem-ho tot, però... fets? Com podríem dibuixar el Castelló de finals del segle XXI si no jugàrem amb la imaginació? Una imaginació marcada per mentalitats del segle XX, amb un tarannà divers i plural, però coincident a no recórrer els camins amples i fàcils del pensament únic. Sabem com voldríem que fóra Castelló o millor encara, sabem com no voldria que fóra, sabem que la nostra capacitat d’influir és ben magra i, que, en democràcia, s’ha de respectar la majoria, però no hi renunciem a dir la nostra, no abdiquem d’expressar el nostre parer i hem convidat a fer-ho, com sempre, a gent que no paga quota trimestral rebomboriana, però que ens fan l’honor i la confiança d’acceptar estar al sumari d’aquest llibre. El nostre agraïment enguany a Ferran Archilés, Vicent Climent, Manel Garcia Grau, Francesc Mezquita, Joan C. Olària i Vicent Usó. Com ja hem escrit en altres anys que la lectura els siga plaenta i agradable! I ja posats a demanar que l’any 2002, complisca les expectatives que auguren els enignimistes, per allò de ser el primer, de deu solament, dels capicues del mil·lenni, i ens porte, com deia el poeta, un suau perfum de llibertat, amb les gotetes justes de seguretat, justícia, pau, fraternitat, respecte, amor, sort, salut i trempera,...ei, si pot ser!, com escrivia un altre poeta de catalana llengua, cognom d’arbre mediterrani i pseudònim literari amb nom de rei.

Cinc futurs, cinc passats (fragments d’un dietari) FERRAN ARCHILÉS I CARDONA

I. Carrer de la Vieta es és el que era, ja ho sabem , i a més res hi ha que en puguem fer. Aquest carrer del centre de la ciutat, conegut ara perquè al seu voltant es troba la més alta concentració de pizzeries del Món Occidental, amb l’excepció de Nàpols o de la petita Itàlia de Nova York, era un pas principal de la Panderola. Jo, és clar, no he conegut la Panderola, ni res del que el carrer significava fa quaranta, cinquanta, vuitanta anys enrera. Però era allí, a la fi d’aquell carrer burgès, replet del modest però no massa pretensiós modernisme benestant de la ciutat, que vivia la meua àvia. La seua era una família més o menys tronada vista des dels ulls d’avui. Eren republicans de Gasset, el pare, si més no. Burgesos benestants de la casa, del mite de la casa dels catorze balcons, segons contava la meua àvia. Allí, a la vista de la parada de la Panderola que tornava del Grau, davant del molí d’arròs, és on vivia la família de ma mare. Si mireu avui el carrer de l’Escultor Viciano (pobret meu, no es mereixia honor tant de presidir aquest carrer ja destruït), queden ací i allà restes d’una ciutat massa distinta. Imagine el meu avi, home recte, que quan tenia convidats a casa no els deixava quedar-se (i feia bé, tenia tres filles impressionables...). L’imagine, entre sa casa, negocis fets, vaixells comerciant oli, taronja, i el Mercantil. Un recorregut de poc més de tres-cents metres, una vida, tot un món. A Gasset, cal votar a Gasset! Recordava la meua àvia, setanta anys després, més preocupada per saber que es posaria aquella nit, al ball del Mercantil o a la Pinyata del Principal. Carrer de la Vieta que he recorregut tants anys després, apressat, sempre pensant en altres coses.

II. Intrascendència. No sé quantes vegades va estar Josep Pla a Castelló. Pel que diu a la seua obra, sembla que dues vegades. La darrera, ja avançada la dècada dels setantes i ell ben

gran, l’únic adjectiu que gasta per a definir la capital de la Plana és “intranscendent”. La primera vegada que hi va estar era allà pels anys cinquanta i li dedica, però, molt més d’espai i atenció. Li va agradar Castelló, en concret el Casino Antic on va arribar a un hora relativament intempestiva per a demanar que li feren una paella. No li la van fer, però sí un arròs. No importa, a Pla li agradava molt la paella, però no menjava res. Això sí, després podia dedicar tot un volum de la seua obra completa a descriure amb precisió literalment increïble totes les sensacions produïdes per uns plats que no havia menjat, per uns paisatges que a penes si havia vist. A Pla, Castelló li va semblar en aquell moment una ciutat ben agradable. Provinciana, que era una cosa que per a l’escriptor empordanès, era tot un grau de civilització. Diu que li faltava una catedral (aleshores no passàvem de tindre una arxiprestal, i encara en ruïnes), perquè una ciutat de províncies com cal n’havia de tindre una. I més valdrà no preguntar, perquè així és com les lleis immutables de l’univers planià s’enunciaven. Jo crec que, a diferència dels anys setanta, el que li degué agradar a Pla de Castelló va ser que encara no s’havia convertit en el monstre pròsper de després. Eixa ciutat destruïda, amb la catàstrofe còsmica que va ser el “desarrollismo”. Castelló, per a Pla, era una ciutat enganxada a un casino i una tertúlia de taronjaires queixant-se del temps. Tot ben normal i natural. Tot molt provincià, gens pretensiós, lleument infeliç. Sembla que, en definitiva, aquell arròs del Casino no estava massa aconseguit. Llàstima, perquè Castelló va perdre la possibilitat de tindre un lloguet en la història de la literatura. III. Dejà vu Ja sé que és impossible, que es tracta només d’un caprici de la memòria que ordena els fets, però també les ficcions, com vol. Ja sé que la memòria organitza el temps i l’espai en el que són poc més que uns encants plens de desordre i pols. Ja sé que és ella qui, sense ser convidada, sense esperar que ens trobem preparats, ens ajuda a ser com som, inventant la nostra identitat, donant-nos coherència entre el passat i el futur. Ja ho sé, però quan es produeix la sensació d’un “això ja ho he viscut”, és tanta la seua força que només més tard, al pensar en la forta impressió aconseguim una mica de claredat. I no sempre. Sé perfectament que aquell dia que tornava pel camí de la Donació per a creuar

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

la carretera del Grau i arribar-me fins el Caminàs, no vaig poder veure el que crec que vaig veure. Venia amb mon pare i el meu germà amb bicicleta, d’un dels llargs passeigs que fèiem pels camins de l’Horta. Era una vesprada d’estiu, lenta i interminable, amb el sol demorant-se damunt de la ciutat. I allí, al girar el cap a ponent, a contrallum, amb el sol per damunt del perfil del Fadrí, vaig tindre la sensació de recordar un dia que tornava, feia molts anys, amb l’haca i el carro pel Caminàs. La mateixa qualitat de la llum, el mateix dia inacabable, el mateix cansament al cos. No era jo, ja ho he dit, qui tornava aquell dia, sinó el meu iaio Fèlix de Paraletxo. Qui m’havia contat alguna vegada alguna història, del meu avi que ara jo revivia? Què havia passat aquell dia al tornar de l’hort d’Almalafa perquè hagués merescut ser contat per algú de la meua família? Quina modesta anècdota, intranscendent i quotidiana havia estat rescatada perquè jo –millor dit la meua memòria– es trobara en ella tant de temps després? No tinc respostes, també ho he dit ja, només sé que vaig creure sentir la mateixa sensació davant els colors de la ciutat ampla i baixa tornant del Grau. Una continuïtat impossible, un perfil ja impossible als anys vuitanta, de quan estic parlant-vos. IV. Porcar Entrant des del nord o des del sud, per carretera o per tren, les arribades a una ciutat tenen sempre un aire desolat, també a Castelló. L’escriptor alemany Walter Benjamin deia que els afores d’una ciutat són sempre com els d’una urbs assetjada, un espai devastat i trist. Allí és on queden les coses que mai no ensenyem als visitants, són paisatges que la memòria prefereix ignorar. I malgrat tot, allí estan, com una advertència sorda. I cada vegada més, a mesura que les ciutats van fent-se més i més grans, van creixent. Els afores de les ciutats són cada cop més presents, voltant les àrees urbanes, van estenent-se fins arribar amb el seu avís al cor mateix de la vida urbana. És el retorn d’allò reprimit, fins el punt que, a poc a poc, tot acaba per semblar afores. Res més lluny d’una visió desolada de Castelló que l’obra del pintor Porcar. Segurament de tots els artistes castellonencs ell és qui representa d’una manera més neta el color i la llum, la visió clara dels paisatges. Porcar és, probablement, el més populars entre els castellonencs si els demanem el nom d’un pintor local. Ningú no pensaria en atribuir-li les formes torturades i angoixoses de la pintura contemporània més tràgica. Allunyat del costumisme fàcil, i amb les tècniques de la pintura moderna ben apreses, Porcar va fer escola. La seua pintura “à plen air” esde-

vé, així, inseparable de l’orgullós Castelló dels anys vint i trenta, quan, en les conegudes paraules d’Azorín, érem la capital cultural del País Valencià. Però malgrat tot, hi ha un altre Porcar, el pintor que a partir dels anys quaranta es va dedicar a pintar d’una manera obsessiva uns paisatges suburbans gairebé ascètics. Eren vistes del camí del Grau o dels afores de la ciutat agrària que encara era Castelló. Unes construccions minúscules, uns pals del telègraf, alguna figura humana llunyana és tot. Què pintava Porcar? Quina visió desolada representen aquells quadres? Quan jo era menut el meu metge, Don Víctor Beltrán, tenia penjats a les parets de la seua consulta alguns d’aquests quadres o, si més no, algunes reproduccions. Mai no he pogut oblidar-los. Són visions que apunten, i precisament amb el pinzell de Porcar, a un Castelló diferent. Ens interroguen sobre la ciutat que som, el pur suburbi moral en què Castelló està convertint-se. I, tristament, ni tan sols em resta ja una infantesa on tornar. La meua infantesa són quadres de Porcar que contemplava absort. V. Collage Diu el sociòleg de la ciutat G. Amendola que les ciutats del present, però sobretot les ciutats del futur, ja no tenen un centre, un eix a partir del qual interpretar-les. Si en el passat una ciutat gòtica sabíem com era, o una ciutat passada pels dissenys racionalistes sabíem com interpretar-la, ara tot s’ha tornat un caos, un collage. La ciutat, les ciutats, multipliquen els punts de vista, les perspectives possibles i són els seus habitants els qui inventen els significats possibles, els qui creen sentit. O els qui renuncien a trobar-lo. De vegades el temps s’accelera en la meua imaginació, el passat i el futur transcorren al mateix temps quan passege per Castelló. Escolte els accents de les noves llengües (aquest estiu hi hagué dies que des de l’estació del tren al meu barri del Raval només vaig sentir parlants de llengües no peninsulars) mentre una visió fugaç d’una perspectiva estimada de la ciutat, un paisatge de la memòria, se’m fa present. Veig la ciutat amb els meus ulls però també faig reviure les històries dels meus avis. Enyore coses, vides que no he viscut, anhele futurs que no veuré. Voldria, de vegades, aturar per sempre la perfecció d’un instant. Fer desaparèixer l’arquitectura d’aquesta ciutat que ha destruït la seua memòria en una catàstrofe que ningú dels seus habitants podrà reparar. Vivim vides escindides, condemnats a no tindre passat. Pinzellades amargues, fotografies esgrogueïdes, futurs multiculturals més enllà de la sonoritat i la llum de catarsi de les festes de la Magdalena. Com habitar aquesta ciutat i no només ser-hi com restes d’un naufragi?

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

Magdalena 2069, on anirem de Romeria? MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

“Además de lo que podían influir en las pestilencias y mortandades, los excesos de lluvia eran causa de la destrucción de las viviendas”

José Sanchez Adell

“Buscará entre las zarzas y las vigas podridas. Escarbará entre los escombros de los antiguos muros y quizá encuentre aún alguna silla rota o las pizarras de la vieja chimenea a la que tantas noches se arrimó cuando era niño. Pero eso será todo. Ni un retrato olvidado. Ni un vestigio de vida. Cuando Andrés vuelva a Ainielle, serà para saber que todo está perdido.”

Julio Llamazares

’ha dit que per poder esbrinar part del futur cal estudiar el passat i mirar molt el present. I pel que fa a la ciutat de Castelló hem tingut un passat urbà relativament ordenat, i tranquil, d’acord amb les necessi-

tats, el treball i els delers dels seus habitants fins l’alçament feixista del trenta-sis (s. XX). Des d’aleshores, en una primera etapa, inicialment per la manca de recursos després de la guerra, i després per la llarga nit política i social de franquisme, la ciutat no avança, és a dir, no creix urbanísticament. En els anys posteriors a l’etapa autàrquica, però, Castelló comença a créixer desordenadament, molt desordenadament, amb una direcció especulativa alarmant, arribant el seu punt màxim a final dels anys seixanta i començament de la dècada dels setanta. Així ens trobem amb la desfeta del centre de la ciutat –la vila– i l’aixecament de gratacels en el que llavors era l’eixample–carrers d’Herrero, d’Asensi, de la Trinitat, plaça de Fadrell, plaça de la Pau, plaça del Rei, plaça del Real... D’altra banda, dels edificis mitjanament antics o re-

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

presentatius d’un passat i d’uns costums, no en queda cap, llevat de tres o quatre. No s’ha trobat, encara, cap argúcia per enderrocar-los. Tot arribarà! Motius o arguments que ens puguen donar una petita llum de com podrà quedar Castelló d’ací a no més de vint anys en tenim a tots els diaris de la ciutat, dia a dia, mes a mes i any rere any. Els titulars de la premsa local dels darrers anys, fins al dia d’avui, coincidint en el temps, amb el poder local en mans de la dreta, expliquen que Castelló arribarà a ser, en el futur més immediat, una ciutat que no cabrà dins d’ella (i no de gust o de plaer): inversions immobiliàries multimilionàries, nous espais a urbanitzar amb milers d’habitatges al nord, al sud, a l’est i a l’oest de la ciutat, nova estació de ferrocarril –la darrera té un any escàs- i nous traçats de les vies, parc temàtic Wàter... en substitució de l’actual aeròdrom del Pinar, multitud de centres comercials, varietat de centres d’oci i multicines rodejant Castelló i el Grau... Per contra, encara no s’han projectat les necessàries i obligades zones verdes, no s’ha projectat la o les depuradores que hi calen i caldran per a tota la merda que originarà aquesta explosió immobiliària. I a la comarca, diu la premsa, es preparen altres grans projectes: quatre o cinc camps de golf, altres Parcs Temàtics, noves urbanitzacions de luxe, noves carreteres que uniran tots aquest punts de “vida social”, a més d’un anomenat eix que unirà l’interior amb la costa. I també un aeroport a pocs minuts de la ciutat amb parada de l’AVE, i de trens de rodalies... Pel que fa a l’interior de la vila, malgrat ser una capitaleta menuda i on la relació entre els individus hauria de ser entranyable, s’ha aconseguit amb la malversació històrica i arquitectònica, que la relació social entre el veïnat siga d’un tracte sec i pelat, desapareixent el mínim interès vital i la preocupació per la defensa del carrer, del barri, i de la pròpia ciutat. Quina entitat cívica reclama avui les voreres i el pavimentat com cal?, o una zona verda a l’abast del ciutadà?, o una escola o institut en condicions per cada barri?, o uns aparcaments on cal i no al centre de la ciutat?, o unes instal·lacions esportives que no siguen als afores?, o uns carrers que no estiguen setmanalment tallats per l’excavació de rases o trinxeres?, o qui entén uns carrers per a vianants amb servei preferent de pas pels vehicles?, ... Això sí, el conjunt de regidors i altres representants polítics, amb massa

poques excepcions, troba bé el desenvolupament quotidià i diari de la ciutat; com que la gent no es queixa, tot va bé. El centre de la vila, que té totes les paperetes en aquesta rifa, pot desaparèixer en molts pocs anys, i la perifèria, en nom del progrés, i amb la benedicció de l’ajuntament i els poders econòmics locals, ho envaeix tot: l’altra perifèria i la vila; de marjal ja no en queda, ni tan sols unes petites taques que pogueren servir de museu etnològic (per a què si ningú no ho treballa i a més a més la canya i la palla no serveixen per a res!). De muntanyes per conservar, poques; la resta ja són urbanitzacions, legals o il·legals, però urbanitzacions; els hipotètics parcs perifèrics (el Pinar, el Molí la Font, la Magdalena...) cada dia són més menuts, o són abandonats... Però cal reflexionar. Açò, és clar, no són més que retalls o pinzellades d’aproximació a la realitat de la ciutat de Castelló, que res tenen a veure amb el que podria ser o podria haver arribat a ser, si tingués un altre caràcter la gent d’aquest poble, tasca aquesta, la de confondre el personal, que avui han aconseguit molt bé personatges de l’entorn de la dreta social, econòmica i coenta com... Que tu no ho saps qui són...? espera que ara t’ho diré! Sembla com si les arrels castellonenques, tan lloades en festes de la Magdalena, foren poc a poc arrancades com es fa amb les dels arbres que cada dia desapareixen, per donar pas a una ciutat plena de soterranis i sense cap identitat urbana pròpia. Em sembla que m’he passat, jo no volia parlar del que ocorrerà sinó del que pot passar en un futur. Jo havia d’escriure del passat des del futur i no del futur des del passat. A més, algú s’imagina Castelló sense centre -sense vilai tan sols amb perifèria? Algú podria concebre Castelló, la vila, com una immensa zona verda, com un Nova Iork qualsevol sense torres, però amb el Fadrí i santa Maria enmig, tot rodejat de torres plantades com si fossen tarongers d’una finca qualsevol? Jo, veritablement, no sé com serà. De totes maneres, hi ha gent amb l’opinió que la millor forma d’imaginar Castelló és mirant-lo amb ulleres de sol. “como arena, el silencio sepultará las casas. Como arena, las casas se desmoronarán. Oigo ya sus lamentos. Solitarios. Sombríos. Ahogados por el viento y la vegetación”.

Julio Llamazares

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

BIBLIOGRAFIA: Diaris Levante de Castelló, Mediterráneo, i el Mundo. Sánchez Adell, J.: El tiempo y sus peligros. Diario Mediterráneo, 2001 Llamazares, Julio. La lluvia amarilla. Seix Barral. Biblioteca Breve. Ajuntament de Castelló. Pla general d’ordenació urbana de Castelló, 2000. Memòria. Prevasa. V. La Plana de Castelló. en Situación actual, problemas y perspectivas de las comarcas valencianas. CAV. 1982

La ciutat de formigó FRANCESC MEZQUITA I BROCH

Josep Miquel Carceller

na ordre oficial que ha entrat en vigor el primer dilluns del mes de gener de l’any dos mil vuitanta disposa la possibilitat d’accedir a ajudes oficials per tal de poder enformigar els últims horts de tarongers que queden a l’est de la ciutat, una zona que abraça les partides de Ramell, La Plana, Taixida, Rafalafena, Sotarrani, Gumbau, Censal, Almalafa, Villamargo i Fadrell. A través dels articles de l’ordre s’explica la manera per a dur a terme l’enformigament de cada hort. Es tracta de deixar un rodolí de terra de vint centímetres (un pam més o menys) al voltant de cada soca, i entre cada taronger una ranura suficient per a poder fer entrar un tub de goma prim de la instal·lació del reg a goteig. En el cas que algun arbre es mora per qualsevol malaltia com ara el “tronador”, la mosca de claveguera o el poll de garatge, s’obliga que el forat que queda es cobrisca amb formigó sense cap excepció, consideració o possibilitat de tornar arrere, per tal que al llarg del temps tot puga quedar uniforme, és a dir, una superfície cada vegada més enformigada d’acord amb les directrius oficials al respecte perquè la terra de cultiu de les esmentades partides s’ha d’acabar d’una vegada per sempre, per al bé de la comunitat. Fins ací el comunicat oficial aparegut en internet i altres mitjans de comunicació. No obstant això, al voltant de la important notícia, també hem arreplegat algun comentari interessant dels sectors més influents de la ciutat que hem pogut sintetitzar per a tot el públic d’aquesta manera: La necessitat de sòl per a construir cada vegada és més urgent i no pot esperar. Hem de deixar de banda l’infantilisme ecològic de tots eixos grups marginals, de catacumba, que amb les seues pretensions de més arbres, de més vegetació natural només volen fer trontollar el nou ordre. S’ha de dir d’una vegada per totes que l’agricultura és una activitat de països pobres i nosaltres no podem per-

metre distraure’ns amb eixes menudalles, aquest pensament malaltís que sols pretén barrar el progrés del formigó. No hem construït ja el museu-hort1 on es pot anar a fruir sempre que es vulga? Què volen més?. Les autoritats que vetlen pel nostre benestar han arribat a la conclusió que el formigó és un bé necessari, la solució del futur de la nostra ciutat. A partir d’aquest excel·lent i antic material (pregunteu, si no, als historiadors) podem estendre les nostres urbanitzacions pertot arreu i posar a disposició dels nostres clients, volem dir dels ciutadans, els habitatges, i tota la sèrie de llarguíssims soterranis, els quals s’endinsen pel subsòl i representen la possibilitat de fer créixer la ciutat cap a baix on la disponibilitat de terreny, com es pot suposar, és immensa, inesgotable. No podem ni imaginar fins on podem arribar en aquest sentit. Aquell escriptor francès mig boig ja ho va explicar fa més de dos-cents anys en un llibre anomenat Viatge al centre de la Terra, encara que ell es referia més que res a les “meravelles geològiques”. Bagatel·les. Nosaltres ara, volem anar més enllà, estem imaginant una autèntica colonització geològica. Si no, on posaríem l’excessiva i imprescindible mà d’obra barata? Compreneu? La ciutat de formigó és la proposta més reflexionada dels nostres governants, i afegim de manera indubtable que és també una autèntica orientació estètica dels temps històrics que corren. El color gris clar que s’estén fins la mar suportant habitatges i més habitatges, carrers, avingudes i places, dóna una sensació de seguretat que de bon segur agrairan els nostres clients-ciutadans; eixa uniformitat sense ensurts que tothom desitja quan ix de passeig amb la família. I quan els nostres fills alcen els ulls en els seus recorreguts infantils no veuran res que els pertorbe, sabran d’aquesta manera que cap arbre, podrà distraure la seua intel·ligència i pensaran així mateix amb nosaltres com a pares benefactors perquè puguen reproduir totes aquestes propostes als seus descendents, i no es trenque el nus que tan acuradament hem construït amb tots els esforços. Nosaltres, el Comité de ciutadans il·lustres (C.C.I.com), volem pregar amb l’especial benedicció de totes les esglésies perquè la nostra ciutat puga assolir els excel·lents beneficis d’aquest cel de formigó. A Castelló de la Plana, dilluns de les Festes de Maria Magdalena, patrona i regina del formigó, de l’any 2080. 1 (Sí, el museu-hort de Fadrell, aquelles tres fanecades on encara es pot veure la terra-terra, i arbres fruiters molt interessants, com el cirerer, o la prunera. On hi ha l’alqueria amb sostre de teula, plena d’eines desconegudes).

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

La platja de les Serretes Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO FERRAN APARISI I MONFORT

ón les sis de la vesprada del diumenge. Els xiquets estan fent castells d’arena mentre l’ombra de la Penyeta Roja es projecta al llarg de la platja. Sa mare acaba d’untar-se una gruixuda capa de protector solar,

factor 115, blanc i viscós, com si estigués preparant un pollastre al forn. Amb una pamela d’amples ales feta de làmines buckmisterfulleré, que quasi semblen un parasol familiar, i les ulleres de turmalina; la dona, observa distreta com les ones colpegen les restes dels antics murs de formigó construïts els anys trenta. Els primers compassos de la cinquena simfonia de Beethoven la treuen de l’abstracció. Fica ràpidament la mà a la bossa de metacrilat flexible i agafa el Pcmòbil. - Sí? - pregunta amb un cert to avorrit, mentre mira la pantalla de vidre proteínic - Maria? Sóc Mihai - diu la cara somrient del jove - “Bunã ziva!” Micalet - li contesta, tot i fent un ample somriure - Escolta, he estat parlant amb Jordi, del departament d’Història Contemporània, té interès que dónes unes xerrades als cursos d’estiu de la universitat. Seria explicar, de manera senzilla, els esdeveniments ocorreguts durant l’últim segle. Què em dius? Acceptes? - Home! Mihai. La veritat és que m’agafes en un mal moment. Havia quedat amb els meus fills de passar junts l’estiu i ... - Ja ho sé! Ja ho sé!... Però pensa que només són tres matins, del 20 al 22 de juny i de 9 a 1, amb mitja hora per esmorzar... I pots guanyar-te

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions uns quants euros, que sempre van bé, ... i fer alguns punts, que també van bé per al currículum. A més tens les vesprades lliures per a anar a patir a la platja. - Està bé! Romanés cabut! M’ho pensaré ...i ja et diré alguna cosa. ...Ah! i a la platja no vaig a patir sinó a gaudir de la mar! La revedere! - La revedere Maria! i no t’oblides del que t’he dit! Guarda l’aparell a la bossa i es queda mirant la mar. Però a l’instant el tor-

na a traure, prem un botó i pregunta: - Quin dia es avui? - Diumenge 12 de juny de 2101- contesta la veu una mica silicatada del Pcmòbil - Gràcies! Ara desconnecta’t durant una hora! L’aparell parpelleja el LED roig tres vegades i s’apaga. Maria es recolza sobre l’hamaca de metall amb memòria, que de la calor del cos adopta ràpidament la forma de la seua esquena. Tanca els ulls amb un tremolor de plaer, mentre nota com els filaments ceràmico-plàstics de la tovallola comencen a fer-li una infinitat de micromassatges. - Tal vegada pagarà la pena fer-ho - pensa mig adormida - després de tot a la vesprada també hi havia mar i ... uns euros sempre van bé! - i es queda dormida del tot. L’aula està de gom a gom. De les grades ix un xiuxiuieg estudiantil, que puja i baixa per l’habitació com el vol d’una oroneta. Mihai surt per un lateral subjectant-se el micròfon a la camisa d’aracnoseda, estrenada per a l’ocasió: - Bon dia! ... Bon dia a tothom!! .... Bon dia a tots i a totes!!! El soroll ambiental baixa la intensitat a poc a poc, fins que de sobte queda reduït a un silenci quasi expectant. - Avui dins dels cursos de la universitat d’estiu anem a començar un dels que més demanda ha tingut: “La platja de les Serretes i els oasis del terme de Castellborriol” i per donar-lo qui més adient que la millor coneixedora del tema: Maria Schimdt i Fenollet, nascuda fa no massa anys, com ara veuran a simple vista, al barri de la Galera Alta. La doctora Schimdt sempre ha tingut a la seua estimada metròpoli de Castellborriol prop del cor, malgrat els seus continus viatges per la nostra vella Europa. Llicen-

ciada en Geofísica per la Universitat Jaume I, doctora en Ciències Medi Ambientals per la Universitat de la Vall d’Alba i en Metereologia Geogràfica per la de Cracòvia, té també un doctorat “Honoris causa” per la universitat de Val de Linares. I ja, sense més preàmbuls, amb tots vostès Maria Schimdt i Fenollet.. Maria apareix per una vora de la tarima, mentre els aplaudiments ressonen a la sala: - Bon dia! - diu intentant donar-li a la veu una sonoritat i un to de fermesa que no acaba d’eixir-li, i amb la cara un poc roja - gràcies a tothom per haver vingut i especialment a Mihai ..., al doctor Mihai Tomescu - El títol del curs “ La platja de les Serretes i els oasis al terme de Castellborriol” ja ens indica de què parlarem al llarg d’aquests dies - segueix dient amb un poc més de fermesa -com ja saben durant els passats segles XX i XXI es van produir una sèrie de canvis que ens portaren a la situació actual. Tractarem d’esbrinar-los tot seguit. - fent una pausa, per respirar i acabar de calmar-se. - El segle XIX ens portava juntament amb la revolució industrial, el consum massiu de carbó. El segle XX, especialment la segona meitat es caracteritza per l’ús, més bé l’abús, dels derivats del petroli. - Maria mira a la sala amb la seguretat del qui sap de què parla - Conseqüència: ... el segle XXI ve determinat pel canvi climàtic, ja anunciat amb força insistència durant les tres últimes dècades del XX. - torna a respirar fondo i continua. - El consum dels combustibles fòssils provocà un augment de la concentració de diversos gasos a l’atmosfera, bàsicament diòxid de carboni, però també d’altres com els òxids de nitrogen. Els quals juntament amb emissions de metà, procedent dels processos de fermentació dels abocadors i - un poc tallada - del tub digestiu dels herbívors; i les de Cloro-FluorCarboni (CFC) emprats com a propelents dels aerosol i en circuits de refrigeració tingueren un conjunt d’efectes que ens van portar a la situació actual. - Per una banda els òxids de nitrogen i els CFC anaren destruint la capa d’ozó fins a deixar-la als nivells actuals. El metà i l’anhídric carbònic foren els principals responsables de l’augment de la temperatura, conseqüència de l’efecte hivernacle.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions - Que breument, i abans de ressenyar les repercussions que ha tingut, Maria es trau el Pcmòbil i prement un botó apareix una holografia de la Terra en moviment al seu costat- es podria explicar de la manera senzilla: El Sol emet energia en forma de radiació electromagnètica, en un gran ventall de longitud d’ona que van des de les bilionèssimes de m dels raigs gamma fins als km de les ones de ràdio. La llum visible comprén del violeta 380 nm al roig 780 nm. Quan aquesta arriba a terra una part de la seua energia és absorbida per les plantes durant la fotosíntesi. Una altra colpeja el sòl escalfant-lo i aquest emet energia a l’atmosfera, amb una longitud d’ona més llarga que és l’infrarroig, la calor. Aquesta radiació es reflectida de nou cap a terra pel diòxid de carboni que actua com si fos un vidre d’un hivernacle, produint-se un cicle de retroalimentació que origina un increment notable de la temperatura mitjana del planeta. Aquest augment provoca variacions en la distribució dels vents i de les precipitacions - mentre ella parla, el Sol comença a apuntar pels finestrals de l’aula. A mesura que va pujant els vidres de silico-pèptids deixen de ser transparents i van fent-se d’un to malva per absorbir l’excés d’ultravioleta. Maria pega una ullada ràpida a aquest procés i continua: - L’efecte hivernacle fou demostrat (Biosfera, vol 11, pag 88) ja per Saussure a finals del segle XVIII. En 1824, Fourier comparà el que passa en l’atmosfera amb el que passa en un hivernacle. Però fou Arrhenius, qui en 1899 assegurava ja en la seua obra “Les oscillations séculaires de la temperature” qui va parlar d’un augment de la temperatura del planeta, que ell pensava beneficiosa, com a conseqüència del consum de carbó i subsegüent augment de producció d’anhídric carbònic, malgrat que ell estimava que la meitat seria fixat pels oceans en la formació de carbonats. De fet, l’estudi de bombolles d’aire atrapades al gel de les glaceres, sabem que en 1850 la concentració de CO2 era de 275 ppm (parts per milió), en 1958 era de 315 ppm i en 1996 de 350 ppm. - A més en 1866, que fou el primer any amb sèries prou fiables de registres tèrmics, la temperatura mitjana de la Terra era de 14,5 ºC. En 1997 era de 15,25 ºC - Maria prem de nou un botó del pc-mòbil i l’holografia de la Terra es substituïda per imatges de diferents manifestacions ecologistes.

- Fou durant els anys 60 i 70 del segle XX que prengué forma el moviment ecologista i alguns científics començaren a advertir dels riscs de l’efecte hivernacle i de la disminució de la capa d’ozó. A finals de segle aquests moviments es conformaren en partits polítics, els Verds, i algunes de les seves idees i foren assolides per altres partits de tall tradicional per tal d’aconseguir més vots. - Amb tot, les iniciatives no foren bastant perquè l’efecte hivernacle continuara endavant, i els efectes anaren fent-se més palesos. - A més de l’augment del nivell del mar, l’efecte hivernacle produí també un canvi climàtic. Augmentà la temperatura i varià el règim de pluviositat. Cada vegada plovia menys i de manera més irregular. A més quan hi havia precipitacions, aquestes eren de tipus torrencial. Tot això va anar produint un increment dels processos erosius, - l’holografia mostra ara diversos paisatges d’aspecte àrid- que juntament amb la disminució de la vegetació pels abusos urbanístics i per la pertinaç sequera, va conduir a una pèrdua gravíssima de sòls, que encara estem patint malgrat els nombrosos programes de recuperació i creació que està realitzant la Conselleria d’Edafologia i Pastures. - La disminució d’aigua potable fou i és dramàtica. Disminució dels aqüífers, per la popularització del golf; salinització (com tots sabeu, deguda a la intrusió d’aigua marina) per la sobreexplotació de les capes freàtiques costaneres per a fer tota mena de parcs: aquàtics, d’atraccions, temàtics, màgics. Malgrat el transvasament d’aigua de l’Ebre i, fins i tot, l’aigua del canal Volga - Cérvol, els conreus s’anaren secant. Les ciutats costaneres podien seguir abastint-se d’aigua per les plantes desalinitzadores. És la situació actual de tots coneguda. Maria fa una pausa per beure un poc de la dissolució proteínico-salina, extreta d’algues feofícees de la badia de Montornés, que tant li agrada i que li recorda el flaire de la platja. Per un moment té la sensació d’estar en ella. Però s’aclareix la veu i continua: - En el cas de l’antic Castelló de la Plana, fou com la novel·la de García Márquez, Crónica de una muerte anunciada. El primer en afectar-se fou la Plana, com és lògic. - Durant l’últim quart del segle XX, la costa de Castelló, Benicàssim i d’al-

tres pobles costaners anava minvant. Les autoritats intentaven corregirho amb la construcció d’espigons, esculleres, barreres i afegint arena a les platges. Però la mar continuava pujant i destruint les formacions costaneres. El primer any del segle XXI es produí el primer dels grans temporals que anaren desballestant tot allò que es feia per salvar les costes, i, sobretot, els interessos econòmics. Allà pels anys vint del segle XXI, començaren a fer uns murs de protecció per la corba de nivell dels 5 m (passava per l’antiga Font de la Reina i per l’antic camí de la Donació). Aquests murs foren refets, pels anys trenta, més alts i a la corba dels 20 m (passant més o menys paral·lels a un camí anomenat Caminàs), després a la de 40 m els anys cinquanta (passant pel casc de l’antic Castelló) –enmig de l’aula és veu una antiga filmació dels edificis i el penell del Fadrí (nom que rebia el campanar) transformats en illots amb colònies de gavines– Al principi les primeres barreres per frenar l’avanç de la mar foren de pedra, després de formigó, cap a meitat del segle XXI les feren de gres ceràmic i ja les últimes, fetes l’any 2084, que són de resines epòxiques. Ja per últim, l’any 2076 i coincidint amb el 825é aniversari de la fundació de l’antic Castelló de la Plana, s’optà per traslladar la ciutat sencera a les zones més altes del terme. Fixant els murs a la cota dels 50 m. Així fou com sorgí la nostra ciutat actual de Castellborriol. – En quant a la distribució dels oasis del terme, tot seguit faré una breu descripció de la localització i distribució dels afloraments...........

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

La profecia VICENT USÓ I MEZQUITA

o és fàcil apuntar com serà el Castelló del futur. Sobretot per a una persona com jo, que ni tan sols és capaç de saber què dinarà demà (ni si dinarà ni on!). I menys encara si, com és el meu cas, ja fa

mesos que no és capaç de fer funcionar la bola de vidre, segurament arruïnada per l’efecte 2000 o per la irrupció de l’euro, vés a saber. I jugar a preveure així a ull és una mica arriscat per a qui mai no ha passat de tres encerts a la primitiva ni mai no ha estat agraciat amb un reintegrament de la loto de Nadal, ni tan sols aquell any que, a última hora i fart de no poder presumir de sort davant dels amics, vaig comprar tantes terminacions com vaig poder –nou en total– i ja us podeu imaginar quina va eixir. Així que malament estan les coses. Arribats ací, ja us avance que no podré guardar-vos rancor de cap mena si decidiu passar plana i oblidar aquest lamentable exercici de vidència. Les perspectives d’aquest article, he de reconèixer, no són bones i el crèdit de profeta que m’avala no invita a l’optimisme. Però alguna cosa hauré de fer, si més no per no decebre els amics que tanta il·lusió posaven en aquestes línies. Recórrec, doncs, a les cartes. Però, a casa, evidentment, no hi ha cap baralla de tarot, i em fa no sé què presentar-me a una botiga i demanar un article tan excèntric: fóra més senzill demanar preservatius a una farmàcia de poble. Així que, cercat per totes bandes, i descartat el dòmino com a via d’endevinació, recórrec finalment a la baralla espanyola, que, tot i que incompleta (li falten dos sotes, un tres i els quatre asos), tan avalada està per tantes ressonàncies imperials. Mescle, talle, repartisc. Un cavall d’espa-

ses associat a un tres de copes. Un nou de bastos a la vora d’un cinc d’espases. El rei d’oros de la mà de la sota de copes. Què vol dir, tot açò? Ni idea. I si cride al telèfon de Rappel? No. No fóra digne. Què faig? Si us dic que d’ací a cinquanta anys a la Diputació hi haurà la no-sé-quanta generació de fabres em direu que vaja profeta! Si parle del C.D. Castelló, em guanyaré l’enemistat de tots i els insults dels albinegres més acèrrims! Si apunte que les autopistes seran encara de peatge i que les cues prendran tradició i que la circulació serà un laberint, em direu que quina novetat, aquesta! Si especule sobre les opinions futures del bisbe em direu que, sent com són les mateixes de fa quatre-cents anys, també les hauríeu endevinades vosaltres! Si em llance a profetitzar que encara no sabrem com hem d’entrar al port i que l’aeroport serà de la senyoreta Pepis i que la merda ens impedirà prendre el bany i que respirarem a través d’una careta, em retraureu que no cal ni bola per endevinar això! ¿I si us dic que la major novetat potser siga que ja no hi haurà qui l’entenga, aquest article?

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

Un bri d’esperança JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ

“(…) És temps de rebaixes en aquest gener de 2002 i de quatre quantitats, en euros i pessetes, a les etiquetes de cadascun dels productes que exhibeixen els comerços de Castelló. Açò, pots trobar-t’ho a moltes botigues, petites, mitjanes o grans de la capital del riu Sec, però no a les llibreries. Lloat siga el Senyor o la Conselleria, o el Ministeri de la Cosa, o el sentit comú que explica que el mercat salvatge, en el món del llibre, empobriria l’oferta de qualitat de la creació escrita i deixaria en mans de molt pocs la capacitat d’editar, de distribuir i de fer accessible als possibles compradors la cultura escrita plural, tal i com l’entenem fins ara, perquè suposaria la mort, la desaparició inevitable, de les llibreries independents. Una mort ràpida, traumàtica, terrible (...)”. El jove castelloborriolenc, de poc més de vint anys, escolta, atent i concentrat, la veu virtual que reprodueix amb perfecció quasi absoluta la de l’avantpassat seu, de cinc generacions arrere, que havia omplit amb lletra petita i cal·ligrafia clara moltes llibretes de reflexions i de pensaments. La tecnologia de 2112 permetia miracles com aquest! “(...) Gener és un mes de calma, després de Reis, per a les llibreries. Baixen les recaptacions, supose, i és evident que disminueix la presència de clients que busquen el llibre regal, el “best seller” de torn. La calma s’hi instal·la novament. Música suau, temperatura agradable i ningú que t’emprenye. Puc fullejar sense pressa, llegir, tocar, olorar, impregnar-me de sensacions, rebutjar, Pilar López

desitjar, extasiar-me o indignar-me, fins i tot passar per tota una secció amb la més absoluta de les indiferències i, de sobte, aturar-me, en veure una portada o reconéixer un nom conegut, que alguna vegada m’ha fet gaudir (...)”

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions Li costa seguir els raonaments del pare del seu rebesavi. Afortunadament

el traductor universal que ell mateix, en secret, havia aconseguit dissenyar en uns pocs mesos, li permet entendre en la llengua única que parlen els deu mil milions d’habitants del planeta Terra, l’idioma antic i mort, des de feia més de mig segle, que havia fet servir aquell seu parent de costums i de pensaments tan diferents. “(...) No sóc un bibliòfil, si per això s’entén una persona que li dóna més importància al continent que al contingut que busca edicions rares, úniques, precioses, primeres. Tampoc he tingut mai la solvència econòmica necessària per a permetre’m el luxe de tindre aquesta afició. Sí que sóc bibliòfil, però, si vaig a l’etimologia de la paraula: “afició, estima, amor pels llibres” i ho sóc de ben menut. Vaig aprendre a llegir, en castellà, clar, amb quatre anyets i, de seguida, vaig manifestar un gran afany i una fàcil facilitat per la lectura (...)” Llegir? Ell no llig! Ningú que ell conega ho fa. Per a què? Cap humà ja no ho necessita i els alfabets són solament un record del passat. No hi ha llibres. El jove no n’ha tingut mai cap a les mans, fins fa unes hores. No hi ha periòdics de cap tipus, ni revistes del cor, ni propaganda a les bústies, tampoc hi ha fabricants de bústies, ni impressors, ni impremtes, ni fabricants d’impressores. La lletra impressa és quasi arqueologia, una curiositat de museus etnologicofotonals. Cap rètol als carrers, cap placa a les parets. Cap prospecte medicinal. Ja no hi ha medicines, tampoc farmàcies. No hi ha malalts. Els avenços rapidíssims de la investigació genètica han eliminat les malalties. “(...) No va quedar llibre infantil, ni juvenil, ni còmic de la Biblioteca Pública del Carrer Major que jo no llegira, en castellà, clar. I, poquet a poquet, vaig començar la meua particular biblioteca. Al principi quasi tots de la col·lecció “Historias” de l’editorial Bruguera. Desenes de volums, adaptats, traduïts i amb la història encara més resumida gràficament, van ser llegits i rellegits pels meus ulls. Pot ser per això, als deu anys vaig tindre el dubtós privilegi de ser l’únic de la família en portar ulleres de continu. M’agradava agafar el bolígraf de la marca Parker, que m’havien regalat per la comunió, i escriure el meu nom en cadascun d’aquells llibres, els meus (...)”

Bolígraf? Biblioteca? Són conceptes que mai havia escoltat. En una micronèssima de segon, però el seu nivell conscient rep la informació sol·licitada. Tot el saber conegut, convenientment seleccionat, filtrat i organitzat pel comité mundial de salut i higiene mental, és en el xip de la mida d’una megamicronèsima de micramil·límetre implantat, en complir un any, al cervell

Josep Miquel Carceller

de tots i cadascun dels éssers humans que habiten el planeta en aquest any 24 de l’era P.T.T. “(...) Podria passar-me hores en una llibreria, absort i absent. No seria, però, crec, un bon llibreter. Cal tenir molt més que amor als llibres per ser-ho. S’han de dominar massa aspectes tècnics i humans i s’ha de tenir una personalitat i una agilitat i capacitat per fer moltes coses a l’hora, que jo no tinc. El llibreter que coneix tota la bibliografia que entra a la seua llibreria és una figura del passat, si és que mai ha arribat a existir. És clar que ha d’entendre de llibres i posseir una cultura àmplia, però la seua qualificació ha d’anar molt més enllà: gestió de recursos humans, noves tecnologies, estratègies d’organització, marketing, (...)” L’any 2188 va començar l’era P.T.T (Planeta Terra Tranquil) després de dècades, en realitat segles i mil·lenis, de desastres, de conflictes, de rebel·lions, de massacres, d’injustícies, de guerres, d’atemptats,...tot va esclatar. Durant uns anys l’arribada de l’apocalipsi va semblar imminent, fins que l’arma ultrasecreta que durant molt de temps s’havia gestat en diferents laboratoris del món va estar preparada. “(...) Tinc entés que el marge de beneficis que comporta la venda de cada llibre és baixíssim si el comparem amb el d’altres productes com poden ser, per exemple, els tèxtils i que les inversions tan altes fan del sector del llibre un sector certament difícil. No vull ni pensar, però, que arribe el moment que solament puga comprar-ne en grans superfícies, perquè si això arribara a passar, en quina prestatgeria trobaria les novel·les de Vicent Usó o els poemaris de Manel Garcia Grau? Vull dir què passaria amb els textos escrits en llengües sense estat o en llengües d’estats sense editorials fortes o amb pocs lectors potencials? I què passaria amb els escriptors i les escriptores marginals o sense agents? I amb les editorials menudes? O amb les col·leccions d’aspi-

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

racions menys comercials de les grans editorials?On quedarien les veus diverses, plurals, lliures, reivindicatives? On les sensibilitats diferents?(...)” No se sap qui va dissenyar l’arma, ni qui la va encarregar. Ens ho podem imaginar, però la imaginació ja no és una qualitat dels éssers humans. Aquest va ser un dels efectes de la radiació que durant deu dies, ni un més ni un menys, va embolcallar el planeta, i va canviar per sempre més el tarannà de l’espècie humana. “(...) El pensament únic seria una conseqüència i un efecte de la pèrdua que representarien la desaparició de les llibreries independents, especialitzades o generalistes. L’unanimisme, la unanimitat, l’ànima vital única, no poden ser bons. La dissensió, la rebel·lió, el pensament lliure, la posssibilitat d’equivocar-se, han de seguir sent motor de progrés i de justícia. Vull estar viu, és a dir vull tenir il·lusions, desitjos, ideals. Els ideals no poden donar por, malgrat que alguns ideals utòpics, que la condició humana ha estat incapaç de vehicular cap a bon fi, han portat tant de dolor. Acabe de pensar que escriuré sobre això en l’article que em toca fer en el llibre de Rebombori d’enguany i també sobre una frase que li vaig sentir a un filòsof, Rafael Argullol, fa uns dies: la tecnologia ha d’estar dominada pel pensament.(...)” Al cap de deu dies l’odi i l’agressivitat no existien en cap cap de cap home ni de cap dona. Els caps humans no sentien cap interés per protestar, ni cap necessitat de plorar. Tampoc cap gana d’investigar, cap curiositat per saber. Molts caps per a explicar que tot havia canviat en els caps dels homo sapiens sapiens. Era com una mena d’hipnosi col·lectiva, universal. La productivitat no es va veure afectada, ans al contrari, es van acabar les vagues, i tothom va semblar que treballava amb més ganes, amb més afany. Van desaparéixer, com si fóra la cosa més natural del món, els convenis col·lectius, els sindicats, els partits polítics, les associacions culturals i els esports competitius. “(...)Els companys del comité de redacció creuen que vull entabanar-los quan els dic que quan comence a escriure no tinc ni idea de com seguirà el conte/narració/esborrany d’assaig que ja fa anys és la meua col·laboració en aquesta anual aportació rebomboriana a la història local de Castelló. Pot-

ser en el conte que encara no té títol, ni guió, ni personatges, ni principi, ni final, ni estil, apareixeran la reina de les festes d’algun poble veí que porta la banda amb dues franges roges als laterals i una groga, més ampla, al centre, mentre les dames llueixen la banda quatribarrada, d’inferior rang, segons sembla deduir-se. Potser també algun dels protagonistes comentarà perplex o joiós, tot podria ser en aquest país, per què exposicions patrocinades per la Comisió del 750é aniversari no fan servir, ni mínimament, la llengua de qui va propiciar la fundació (...)” El sistema capitalista de mercat, la llei de l’oferta i la demanda, van desaparéixer teòricament, pràcticament. Ningú no en parlava, ningú no en teoritzava, ningú no se sorprenia, ningú no ho qüestionava. La gent treballava i no cobrava cap salari. Tothom tenia, però, més, molt més del que podríem considerar bàsic o suficient. Cadascú agafava el que li venia de gust. Els diners, la borsa, els bancs van passar a millor vida. Sense que ningú semblara ordenarho les empreses van anar adequant-se al nou ordre social. Les presons es van desmantellar. Els confessionaris es van omplir de teranyines. Els policies, els soldats, els pastors d’ànimes,... van canviar d’ofici i els mestres, no cal ni dirho. Des del naixement cada humà estava predestinat a exercir un treball. Qui ho decidia? Qui manava? Jo no ho sé, no m’ho pregunteu. Tampoc em pregunteu qui sóc jo. No sé si no ho sé o si no vull saber-ho. Deixem-ho estar. Sí que sé que no hi havia parlaments, ni governants de cap mena, ni tan sols caps d’escala, que els mitjans de comunicació escrits van desaparéixer i que els telèfons mòbils, els altres ja feia temps que havien desaparegut, van ser reciclats i reconvertits, com va passar amb els megaordinadors personals d’ultimíssima generació i de memòria quasi infinita que van quedar totalment obsolets d’un dia per a l’altre, des del primer dia de l’any zero de la P.T.T., amb les implantacions cerebrals esmentades, que es van instaurar universalment, sense cap queixa, en un temps rècord, per milers de cirurgians, que van abandonar consultes privades i aspiracions personals. “(...) Tinc poca confiança en el futur del català, i encara més a terres valencianes! La ponentada és molt forta i, la veritat, estic cansat de defensar obvietats davant de tanta indiferència i sempre amb el vent de cara, com deia el poeta. Molt sovint em sent dins d’una espècie de bombolla de normalitat

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

-el meu entorn mès immediat- que pot esclatar en qualsevol moment. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua servirà, de veritat, per a potenciar-ne l´ús? Realment era necessària? L’Acadèmia és valenciana,sí, però a quina llengua es refereix? Segueix fent-nos por dir les coses pel seu nom i el nom sí que fa la cosa. Ens hem passat tants anys donant-li voltes, que si la nostra llengua, que si la llengua dels valencians,..., perquè no se’ns enfaden els ignorants o els nacionalistes espanyols! Com m’agradaria fer un viatge llampec al futur i comprovar que el meu pessimisme no està justificat. Un viatge a quin futur? Doncs, per exemple, al Castelló del 800é aniversari, és a dir, al Castelló de 2052. Hi ha alguna possibilitat que hi arribe. N’hi ha poques, però, que ho faça, clar de ment i autònom (...)” El jove fa servir el xip enciclopèdic i sap que la possibilitat que invocava el seu,... com es diu del pare d’un rebesavi?, no va ser possible! Va morir amb setanta i tants anys, sense arribar a la mitjana d’esperança de vida dels hòmens europeus. Va tenir temps, això sí, de veure com el fill major arribava a ser un compositor de música clàssica reconegut internacionalment que li va donar dos néts, que van tenir com a llengua materna el japonés. El castelloborriolenc descendia, però, de l’única filla que va tenir el fill menut, dos metres d’alçada i enginyer aeronàutic, amb la seua primera dona, la primogènita del vicepresident d’una companyia nord-americana d’aviació. Durant molts anys l’internet, va mantenir caliu i lligams paternofilials fins que cap al final de la seua vida, va ser substituït pel milanbrut, el sistema ideat per un doctor en ciències megafotopolímiques per la universitat de la Vall d’Alba. Durant molt de temps una vegada a l’any, pel començament de la Magdalena, els dos fills, amb les famílies, arribaven a l’aeroport de Vilanova, passaven uns dies a Castelló. Feien, amb devoció i un punt de tendresa, el pelegrinatge romer, que era l’únic acte que reconeixien dels que havien omplit els programes festers magdaleners de la seua joventut. Sopaven al local totalment reformat de la colla Rebombori, al carrer Mealla i visitaven la macrollibreria, fòrum obert, àgora de discussió i de trobades, que liderava i vertebrava el comerç del casc urbà i havia esdevingut senyera d’un centre històric castellonenc que servia de contrapés a les immenses superfícies i els grans centres comercials que envoltaven la ciutat enformigada, que

guanyava població i perdia identitat amb la mateixa progressió geomètrica amb què la llibreria, perfectament adaptada a les noves realitats tecnològiques i socials, generava, finalment, beneficis i recompensava fidelitats seculars. Se’n tornaven cap els seus nous països de llengües no llatines, amb uns quants exemplars de la publicació anual rebomboriana, en català fins el final, el llibre de 2026, el trenté i darrer. El que no deia el xip és que en morir hi havia dos centenars de llibretes manuscrites i uns quants hps-vuitena generació dels cederroms de començaments dels segle XXI-amb milers de pàgines escrites i no publicades. El que no deia el xip, ni sabia el rebesnét del fill menut, és que la mare d’aquest li va demanar al llibreter amic de tants anys i de tantes complicitats que fera servir amistats perquè tots aquells textos, també la novel·la que li havia demanat, al marit indecís, tantes vegades, passaren a lletra impresa, amb tapes dures, enquadernació luxosa i tirada curta, per omplir tota una prestatgeria de fusta noble, que va presidir la capçalera del seu llit durant els quasi vint anys que el va sobreviure. El que no sabia el jove nascut l’any zero de la nova era a Castellborriol, és que aquells llibres, junt amb els rebomborians i tota la immensa biblioteca atresorada, havien anat passant de generació en generació, com un llegat valuós, fins que l’esclat d’aquella megabomba, que havia canviat el curs de la història, havia matat, semblava que definitivament, la mort del pare de l’avi de l’avi, perquè en tallar de soca rel l’interés per la memòria històrica, la petita i la gran, la vida d’aquell home ja no interessava a ningú i la mort esdevenia absoluta, total. El que no sabia el comité mundial de salut i d’higiene mental, ni cap dels deu mil milions de terrícoles, beatífics, tranquils, pacífics, sense ideals, ni aspiracions, més enllà, de respirar i de gaudir, en els centenars d’anys que podien arribar ara a viure, ni la minoria que els guiava i els feia servir d’esclaus inconscients, és que tot ho canviaria, en passar un centenar d’anys, aquell jove que seguia escoltant la veu virtual del seu avantpassat lletraferit, amb un aparell que havia dissenyat ell mateix. Era un enginyer d’elit. Així ho havia decidit l’atzar, com en un joc de ruleta, de la computadora mare que ho controlava tot. Li havia costat mesos d’investigació, des que hi havia descobert aquells objectes, que contenien signes tant estranys, en aquella habi-

tació segellada durant anys per aquell envà que algú –potser el seu pare?– havia bastit en temps rècord, per salvar la memòria, en el darrer rampell de lucidesa, abans del gran buit. Ell mateix s’adonava i quedava sorprés pel mateix fet d’adonar-se, que aquell afany per investigar era insòlit, que aquella il·lusió que sentia era perversa, que aquella curiositat que li corria per totes les venes era traïdora, que la felicitat que experimentava llegint, o per millor dir, escoltant i traduint instantàniament a la seua llengua, que res no es pareixia a la dels escrits, era el símptoma clar que alguna cosa fallava en les neurones farcides de xips que configuraven el seu cervell. L’herència genètica havia trobat una eixida, encara molt petita, encara molt tènue, però una eixida. El jove va mirar per la finestra, hi havia un cel límpid. Feia anys que la contaminació no era un problema, ni els delictes, ni el dolor, ... però on havia quedat la llibertat de pensar, de decidir, d’equivocar-se. Aquesta pregunta no se la plantejava encara el jove. Va veure l’aeronau que s’acostava, havia d’agafar-la per complir la seua jornada laboral. Va volar per damunt de la que havia estat ciutat de Castelló. Alguns edificis aguantaven encara bé sota les aigües. Fins no feia massa no entenia per quina raó no els havien fet desaparéixer definitivament. Ara, però, un sentiment de tendresa, que no va ser capaç d’identificar, el va fer mirar avall, com si algú el cridara des del sostre del Fadrí! Quan tornara, per la nit, li ensenyaria a una jove que feia mesos que li feia el pes, el tresor que havia descobert, els objectes que no tenien nom en l’únic idioma terrícola. Els objectes que ell havia aprés, feia tan poc, en aquella llengua, que en solitud, començava a aprendre. Li diria fent-se el simpàtic: “ Senyoreta Duch, li presente els meus nous amics els...(fins ací en la llengua universal) llibres!” Aquell bri d’esperança, això sí que us ho puc dir, va germinar en bona terra.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

La “pela”, era la “pela” ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO

En aquests temps de canvi monetari som molts els que estem fins a “allò” de la nova, de la vella i de la moneda en general. I si damunt, i seguint l’argument d’aquesta publicació “Castelló segle XXI”, et proposen i acceptes escriure sobre com seran els diners de dins d’uns o de molts anys, el resultat d’aquest article pot ser el que el propi tema indica, és a dir: tota una incògnita. Tot i això, anem per feina.

mb el començament de les civilitzacions apareixen les primeres notícies dels diners, referides a unitats de mesura i instruments de canvi -béns possesos pel seu valor en canvi, més que per la seua utilitat immediata-, sent en les civilitzacions del Pròxim Orient quan apareixen els primers testimonis escrits. En l’actualitat, els pobles primitius contemporanis, també solen presentar aquesta modalitat de diners. L’extensió real de l’ús dels diners, i l’evolució dels instruments monetaris, s’associen al grau d’especialització i mercantilització dels sistemes econòmics. Així doncs, l’existència dels diners pareix una condició necessària per a la implantació d’una economia amb cert grau de divisió del treball i d’especialització; tan sols les economies rurals retardades, compostes exclusivament d’unitats autosuficients, poden desenvolupar-se sense alguna forma de diners. Els instruments de canvi utilitzats per la majoria de les civilitzacions, incloses les europees fins a l’Edat Moderna, són bàsicament de dos tipus: d’una banda els metalls nobles, que constituiran el “diners metàl·lics”, i per un altre, certs béns d’utilitat directa com la sal, el bestiar, etc. empleats ocasionalment amb igual propòsit i que donaran lloc al “diners mercaderia”. La durabillitat i inalterabilitat, la divisibilitat, la fungibilitat i la concentració de valor per la seua escassetat, són les propietats físiques i econòmi-

ques que fan de l’or, la plata, el coure i els seus aliatges, els metalls més adequats per a la seua utilització com a moneda o diners metàl·lics. En molts casos les unitats monetàries sorgeixen primitivament com a unitats de pes dels metalls preciosos, rememorant en ocasions amb els seus noms actuals aquest origen. L’encunyació dels metalls, i amb això l’aparició de la moneda, és inicialment una certificació, sol·licitada lliurement pels posseïdors del metall, de l’autoritat política (senyor, ciutat, rei, etc.) sobre el pes i aliatge de la peça de metall; aquest certificat eximeix, en principi, de provar i pesar el metall en cada transacció particular en què aquell s’utilitze. El cobrament d’una taxa o dret de senyoriu per l’encunyació converteix aquesta activitat en una font d’ingressos fiscals, i determina, progressivament, la seua monopolització per l’autoritat, encara que en el S. XVIII encara és habitual la circulació simultània, en un mateix país, de peces encunyades en altres països -sent una de les més esteses a Europa i Amèrica la peça espanyola de plata de vuit reials, que donarà origen al dòlar nord-americà-. Finalment, la facultat d’encunyar arriba a ser un atribut exclusiu de la sobirania política. Amb el temps, les dificultats de tresoreria de les diferents corts fan pràctica habitual la reducció de la quantitat de metall fi contingut en monedes d’una mateixa denominació i entregades a canvi d’un pes fix de metall en barra. Aquesta situació, unida a les dificultats per a mantindre una relació entre els valors de les monedes d’or i plata en els patrons bimetàl·lics idèntica a la relació de canvi dels metalls, impulsen l’aparició de la unitat de compte com a concepte distint del valor del mercat del metall contingut en la moneda, i amb això, l’aparició d’elements fiduciaris en les monedes, el valor de mercat de les quals com a metall és amb freqüència inferior al valor de l’encuny, o facial, de la peça. Això no obstant, el títol de diners fiduciaris sol reservar-se als diners bancaris. Els antecedents europeus dels diners bancaris són, d’una part, les lletres i pagarés emesos pels grans canvistes i comerciants de fires i places mercantils destacades en la baixa Edat Mitjana i en el s-XVI; i d’una altra els rebuts endossables, i fins i tot al portador, emesos per orfebres reconeguts contra el dipòsit de metalls preciosos. Els bitllets dels primers bancs autoritzats són també, formalment, certificats de dipòsit a rescatar en “diners”, açò és, metall; moltes de les formules utililtzades en l’actualitat en els bitllets segueixen rememorant el seu caràcter primitiu de dipòsits. Les forts desvaloritzacions dels

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

primers bitllets retarden la popularització del bitllet de banc com a diners bàsics fins a la segona mitat del s-XIX. Això requereix a més, que l’emissió de bitllets es monopolitze en un sol banc, públic o fortament intervingut, i sotmés a una normativa estricta que limita la seua expansió, ja que inicialment els bitllets eren emesos per múltiples bancs privats La convertibilitat entre el bitllet de banc i els metalls preciosos només es trencarà, en general, en la Primera Guerra Mundial i, definitivament, després d’uns difícils intents de restauració, en la gran crisi econòmica del final dels anys vint del passat segle, quedant des de llavors el bitllet –o per a xicotets pagaments, una moneda metàl·lica netament fiduciària– com a mitjà de pagament legal bàsic en l’interior dels territoris nacionals. En els pagaments internacionals, l’or també ha sigut desplaçat progressivament per les monedes de reserva, tant en els pagaments privats com en els públics, abandonant-se fins i tot com a terme de referència en la fixació de la paritat de les monedes en 1974. Així doncs, l’existència del que avui es coneix habitualment com a diners, tant bitllets com monedes, només es remunta a uns cent cinquanta anys i a la vista de l’actual situació socioeconòmica i les estructures polítiques dels diversos països del planeta, suggereixen encara una llarga existència per a les diverses unitats monetàries existents en l’actualitat. No obstant això, durant els últims anys, ha aparegut una nova modalitat d’efectuar els pagaments a través dels anomenats diners de “plàstic”. Aquest, relativament nou, mitjà de pagament, no és més que una targeta de plàstic de caràcter nominatiu, que pot donar accés al seu titular a tota una sèrie de serveis financers. Segons el termini que hi ha entre el moment de la transacció i el moment en què es carrega el seu import en el compte del titular, poden distingir-se tres tipus de targetes: - targetes de crèdit: permeten als seus titulars efectuar els pagaments de forma ajornada i a la seua conveniència, carregant-se segons els casos un tipus d’interés sobre el saldo deutor. - targetes de compra: es limita el seu ús a efectuar el pagament de les transaccions, saldant-se totalment el deute en un termini i amb una periodicitat prèviament fixats. - targetes de dèbit: l’usuari de la dita targeta no pretén obtindre crèdit, ni ajornament de pagament, limitant-se a efectuar el pagament de les transaccions i saldant-se totalment el compte immediatament, ja que el cà-

rrec es produeix a mesura que es van comptabilitzant les transaccions. La dita targeta és exclusivament un suport d’identificació per a realitzar ajustos comptables i exerceix un paper equivalent als dels diners metàl·lics. Mostra palpable de l’auge de les targetes, és l’important augment de consumidors que, en aquests dies de canvi monetari pta/euro, n’estan fent ús, evitant així possibles problemes d’adaptació, de distribució i abastament de la nova moneda, de càlcul d’equivalència, etc., que el canvi comporta. Amb tot això, la gran acceptació aconseguida entre el públic en general, les nombroses prestacions que ofereix i la simplicitat en la seua utilització són, entre moltes altres, característiques suficients perquè aquest mitjà de pagament apunte com principal candidat per al seu reconeixement com “diners del futur”. I després d’aquesta espessa dissertació sobre la vida i miracles dels diners, el que ha sigut, el que és i possiblement el que serà d’aquest “important cavaller”, dediquem un espai per a la imaginació, els somnis i les utopies. Imagine, en el futur, una societat amb els seus defectes i les seues virtuts, amb uns importants avanços tecnològics però no exempta de necessitats i capritxos que, lògicament, tindrien un preu que caldrà liquidar per a aconseguir o adquirir els diferents productes del demà. Però, quins factors determinaran el valor de les coses? El concepte dels diners serà el mateix que en l’actualitat? Quins elements delimitaran el poder adquisitiu de les persones? La veritat és que el futur és ple d’interrogants, que nosaltres intentem contestar d’acord amb els nostres anhels i desitjos; per exemple, aconseguir un món més solidari i amb una distribució més equitativa de la riquesa. “Tant tens, tant vals”, “els diners, criden als diners”, .... són axiomes que defineixen la idiosincràsia de la societat actual i que, òbviament, si l’evolució en el temps fóra positiva, hauria de canviar-se el sentit d’aquestes frases: “tant vals, tant tens”. Els diners no tindran raó de ser; les necessitats de les persones seran cobertes en funció de l’aportació, tant física com moral, a la societat i pel compromís solidari de cadascú respecte dels altres. La conducta i els actes de cada persona suposarien l’acumulació o la reducció d’una sèrie de mèrits o de drets permutables per .................. De sobte, un estrident soroll, però al mateix temps familiar, envaeix l’espai penetrant fins al més recòndit racó del cervell. La nit ha arribat a la seua fi; una vegada més un nou dia comença i dins una estona l’oficina ha d’estar en condicions perquè els clients retiren, ingressen, canvien, traspassen, transferisquen, ......... diners, diners, diners, DINERS.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

Un impost amb l’IVA inclòs, per somniar VICENT CLIMENT I COLOM

ots els ordinadors que avui són al món, demà seran pura ferralla. Això, us haureu adonat aviat, és una obvietat gens difícil de formular, tenint en compte que la informàtica avança a una velocitat de vertigen. Ben segur que haureu estat víctimes d’aquesta maleïda combinació. Un dia et venen un ordinador personal i et juren que allò és l’hòstia de ràpid i que no seràs capaç d’omplir el disc dur amb tots els treballs que pugues generar en ta vida. Als dos mesos comproves amb un rictus de decepció que comença a fer figa, que carrega els programes amb lentitud i que, amb uns quants jocs que els teus fills han instal·lat sense el teu permís, és clar, l’immens disc dur està ple a vessar i que, o et gastes uns centenars d’euros per posar-lo al dia o et farà el mateix paper que una màquina d’escriure... Posats a somniar, imagine un futur sense cap dels aparells que ara coneixem. Hi haurà un temps on no caldrà saber mecanografia i seure davant d’un aparatós teclat, un ratolí que s’esmuny entre els dits com una llefiscosa anguila i una pantalla que, amb el plàstic gris que se li posa per preservarla de la pols, sembla la caixa nadalenca d’una empresa poc esplèndida. De lloc n’hi haurà poc per als milers de milions d’habitants d’un planeta deshumanitzat, si les conquestes de l’espai no posen remei, i tots semblaran japonesos, que es creuen els reis del mambo si tenen un piset de quaranta metres quadrats. Així les coses, caldrà economitzar estris innecessaris i els PC en seran uns. Però, tranquil·litat, que la cibernètica serà la reina de l’univers. En nàixer, tots duran unes ulleres paregudes a les lluïdes pel xicot de l’anunci de Martini, on veuran reflectit tot allò que necessiten, sense que calga

escriure res. El model no serà el mateix per a tots. N’hi haurà de dissenys més innovadors, que seran més cares i estaran a l’abast d’una minoria, i d’altres, rebutjades per eixa minoria per no considerar-les boniques, faran el mateix paper i seran més barates. El pensament serà l’única cosa necessària per obtenir els desigs confessables i els més ocults. Un voldrà veure una pel·lícula de l’Edat de la Informàtica de Pedra on enmig d’una ciutat exòtica dos examants es retroben al cap d’uns anys, ell, amb una cigarreta enganxada als llavis davant un got de whisky recordant temps millors, i ella, rossa, fent que un negre gros i alt com un campanar, cante aquella cançó que tant emprenya l’home, i no hi haurà cap necessitat de reproduir Casablanca. Sobrarà que s’imagine els protagonistes, l’argument, els decorats i ale hop!, com per art de màgia, els personatges cobraran vida als vidres foscos de les seues ulleres. Clar que els més transgressors podran donar el paper del Rick a aquell cambrer de mel·líflua veu, perruquí caspós i gestos amanerats i, el de l’Elsa, a eixa cunyada malcarada que, tot i el temps que la coneix, no l’acaba de pair, i la pel·lícula no serà la mateixa. Per no caldre, hom no tindrà cap necessitat de copular per a reproduirse. Si es cerca el plaer pur i dur, alhora que es veu a les inefables ulleres la dona o l’home que hom desitja, unes petites descàrregues nervioses recorreran les parts més inflamables dels cossos fins a deixar-los suficientment relaxats. Si és per a reproduir l’espècie, cap problema. Un megaordinador central, que sols alguns privilegiats sabran on és, s’encarregarà d’estudiar en una micra de segon les característiques de la persona que vulga tenir descendència i, en un tres i no res, trobarà el pare o la mare ideal. Que a una li ve de gust tenir una filla amb trets oriental, pèl-roja i de pell morena... brrrummm! i veurà a les ulleres com serà en les diferents etapes de la vida. I el millor de tot, processant les dades d’un espermatozoide i un òvul, sense embaràs, als pocs dies rebrà còmodament al seu domicili l’encàrrec, amb les despeses d’enviament a càrrec de l’ordinador. I, si el pseudo-cònjuge en vol una altra, se li fa un còpia, i assumpte resolt. Problemes de circulació i d’aparcament, cap ni un. Altra computadora regirà el trànsit de vehicles particulars. De col·lectius ja no n’hi haurà. Per a què? Uns habitacles platejats es desplaçaran a velocitats inimaginables pel

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

cel. Res a veure amb els actuals avions. Podran acoblar-se a les necessitats puntuals, i si la dona de fa unes línies i la seua filla volen anar a conéixer al pare de la criatura, l’ordinador durà el vehicle allà on calga, evitant les col·lisions amb la resta, mentre mare i filla faran petar una intranscendent xerrada. Per suposat, desapareixeran els homes d’uniforme verd i tricorni de xarol, que tan nerviosos posaven als avantpassats, per si els venia de gust buidar-los les butxaques de bitllets, amb l’excusa que anaven a una velocitat inadequada. Ni bitllets, ni monedes. Cada humà disposarà d’uns invisibles crèdits que li permetran aconseguir coses. Una nova granota daurada, vint-i-set crèdits; tres dies per a deixar de pensar, seixanta crèdits; deu minuts de felicitat, mil crèdits... Com aconseguir-los? Molt fàcil. Obeint cegament l’Ordinador Planetari que vetlarà per l’ordre: com més cas se li faça, més crèdits. I qui vetlarà per que la màquina funcione perfectament? Un homenet amb bigoti que sols mourà el llavi inferior i d’amunt avall la mà dreta, i que dirà mecànicament: “La Galaxia va bien, la Galaxia va bien”. Avui, en rigorosa primícia podem saber el seu nom gràcies a un bola de vidre d’una afamada endevinadora. Allà va: Luis María Anar. Els futurs habitants del nostre benvolgut Castelló, que a les acaballes del segle XXII serà rebatejat, per un poder transitori i anglosaxó, com Small Castle of the Plain, viuran en una ciutat clònica a la resta, i així s’estalviaran la vergonya que van haver de patir generacions i generacions de castellonencs i castellonenques, al ser designada com una de les pitjors construïdes d’Europa. Potser algú plantarà un taronger virtual en una zona propera a la mar, en record d’aquell arbre que va ser símbol d’aquestes terres. Això sí, sense cap larva de la mosca, no fora cas que algun dels eventuals turistes americans prengués mal i enviara a pastar fang tots els productes amb denominació d’origen d’ací, i de pas, l’economia. D’això que avui en dia coneixem com La Xarxa, res de res. Unes ones desconegudes ara mateix, faran el mateix paper. Pensar què es vol dir, qui serà el destinatari, i a córrer. Tot i ser confidencial, no caldrà xifrar res, perquè no hi haurà cap tipus de virus que en faça alguna de les seues. L’únic impediment que s’haurà d’evitar seran les antiones que un home amb clenxa de disseny i aclamat per un seguici de pensionistes que masteguen un bocí

d’entrepà amb els morros tacats de mallorquina, enviarà constantment a tot aquell que no formule el missatge en la llengua d’ell i que voldrà imposar, per genitals, a tothom. L’endevinadora ha pogut llegir a l’esfera lluminosa una cosa semblant a Romualdo Aplana. Desitgem, de manera fefaent, que no honore el seu cognom i elimine la nostra cultura. El Nou Ordre tindrà un alt cost econòmic, que hauran de sufragar tots. No de manera equitativa, com podria pensar-se. Els posseïdors de més crèdits, pagaran menys impostos per tal de poder seguir sent rics. Els que en tenen menys, aportaran més, no fóra cas que arriben al nivell més alt i aquells no sobreïsquen. Així les coses, somniar valdrà el mateix per tothom: deu milions de crèdits a l’any, i alguns podran fer front a la despesa i d’altres no. A més, estarà gravat amb un IVA del 47% que el farà inabastable per a la immensa majoria, que no tindrà més remei que somniar que somnia.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

2112 MANOLO ALEGRE I BERNAL

a Sant Agustí va assegurar que Déu havia creat el món “ amb el temps i no en el temps”....

Naturalment, científics i agnóstics o ateus han considerat l’Univers com-

pletament autocontingut, sense vores ni contorn, sense principi ni final. Simplement existeix... 1 Estava assegut a la meua oficina, netejant la porqueria de la meua trentavuit làser, escoltant la petita sonata en fa menor de Bach i imaginant-me d’on em vindria el següent cas. M’agrada ser detectiu privat, “ Manolo Cirera de-

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

tectiu de primera”, i malgrat que de tant en tant m’han donat cops mandibulars amb el mànec d’un làser de sisena generació, la dolça olor de la “pasta” ho compensa amb escreix. Això sense dir res de les “titis”, les quals són una preocupació menor meua que situe en la meua escala de valors just abans de l’acte de respirar. Per això, quan la porta del meu despatx es va obrir i va entrar una rossa de llarga cabellera, anomenada Anna Conda, que em va dir que era una model de nus reals i virtuals i necessitava la meua ajuda, les glàndules salivars van posar la directa. Portava faldilla curta, jersei ajustat i la seua figura descrivia una sèrie de paràboles que haurien causat un aturament cardíac a Perot de Granyana. - En què et puc ajudar , bombó? - Vull que em trobes algú. - Una persona desapareguda? Has provat la ppolicia de districte? - No exactament, Sr. Cirera. - Digue’m Manolo, bombonet. Bé, de qui es tracta? - De Déu. - De Déu? - Exacte, de Déu. El Creador, El Principi Original, la Primera Causa de les coses, El Totpoderós. Vull que tu el trobes per a mi. Altres vegades hi ha hagut pastissos de fruita amb mel al meu despatx, però quan estan construïts com ho estava ella, els escoltes. - Per què? - Aquest és el meu problema, Manolo. Tu limita’t a trobar-lo. - Ho sent, dolça. Tens l’home equivocat. - Però per què? - Llevat que sàpia tots els fets – vaig dir aixecant-me. - Està bé, està bé – va dir mossegant-se el llavi inferior. - Anem al gra, bombonàs. - Bé, la veritat és que no sóc realment model de nus ni reals ni virtuals. - No? - No. El meu nom tampoc és Anna Conda. És Empar Pellejar i sóc una estudiant a la Sidero- Universitat Jaume I ( SUJI ). Llicenciatura de Metafilosofia. Història del Pensament Occidental i tot això. Haig de lliurar un treball per març. Sobre religió occidental. Tots els altres lliuraran un

treball d’especulació. Però jo vull “saber“. El professor Llombartier va dir que si algú descobreix la veritat, aprova el curs segur. I el meu papà m’ha promès una nau autopropulsada Mercedes si ho trac tot amb excel·lents. Vaig obrir un paquet de pseudo-Lucky i un paquet de xiclets i en vaig prendre un de cada. La seua història em començava a interessar. Estudiant aviciada, intel·ligent i amb un cos que conéixer millor. - Quin aspecte té Déu? - Mai no l’he vist. - I com saps que existeix? - Això ets tu qui ho ha de descobrir. - Fantàstic. O siga que no saps quin aspecte té? Ni on començar a buscar? - No. En realitat, no. Encara que sospite que és a tot arreu. A l’aire, en cada flor, en tu, en mi, en aquesta cadira... - Ah, ha! Bé, una panteista. En vaig prendre nota mental i vaig dir que ho intentaria per cent mil psicoeuros al dia, despeses a part, i un sopar amb ella. Va somriure i va acceptar. Vam baixar junts en el gravetascensor. A fora es començava a fer fosc. Potser Déu existia i potser no, però en algun lloc de Klonocastelló hi havia molts tipus que de segur que intentarien que jo no el trobara. 2 La meua primera pista va ser Mossèn Fartes, un capellanot local que em devia un favor perquè vaig descobrir qui li empastifava la sotana amb grassa de porc mal clonat. Vaig notar que hi havia alguna cosa que no funcionava quan vaig parlar amb ell perquè estava espantat. Realment espantat. - És clar que hi ha un tu-saps-què, però ni tan sols m’ és permès de dir el seu nom, o Ell em fulminarà. - L’has vist alguna vegada? - Jo? Estàs fent broma? Tinc sort si arribe a veure els meus néts. - Aleshores com saps que existeix? - Que com ho sé? Quina mena de pregunta és això? Podria comprar-me un vestit com aquest per cent mil psicoeuros si no hi haguera ningú

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions allà dalt? Mira toca aquesta gavardina , com pots dubtar? - No en tens cap més prova? - Ei! I el Vell Testament què és? Com creus que Moisès va traure els israelites d’Egipte? Amb un somriure i un ball d’estreeptease? Creu-me, no es divideixen les aigües del mar Roig amb unes passes de Màgia. Fa falta poder. - O siga que és un tipus dur. - Si. Molt dur i venjatiu. Hom s’imaginaria que amb tant d’èxit seria molt més dolç. Vaig ficar-me en l’aeronau i vaig anar als billar “ galàctics “ a l’Avinguda

President Fabra. El gerent era un paio primet que no m’agradava. - És ací Jaume Romanescu? - Qui ho vol saber? El vaig agafar per les solapes i vaig arrancar-li una mica de pell al mateix temps. - Què passa cara d’androide, pre-socràtic? - A darrera- va dir en un canvi d’actitud. Jaume Romanescu. Hacker expert, lladre de Megabancs, guardaespatles i un ateu confés. - El tipus mai no ha existit, Manolo. Això és la veritat. És un gran invent. No hi ha cap senyor Déu. És un sindicat. Majoritàriament italià. És interplanetari. Però no hi ha un cap visible. Excepte potser el Papa. - Vull veure el Papa. - Es pot arreglar- va dir fent l’ullet. - Et diu alguna cosa el nom d’Empar Pellejar. - No. - I Anna Conda. - Ah, espera un moment. És clar. És aquella rossa impressionant que va amb els tipus de Borriolkeley. - Borriolkeley? Em va dir SUJI. - Doncs està mentint. És una professora a Borriolkeley. Va estar lligada amb un filòsof durant un temps. - Panteista? - No. Empíric, que jo recorde. Mal element. Refusava completament He-

gel i qualsevol metodologia dialèctica. - Un d’aquells. - Pssi. Era un bateria en un trio de cyberjazz. Aleshores es va embolicar amb el positivisme lògic. Quan allò no va funcionar, va intentar el pragmatisme. L’últim que en sé és que va robar molts diners per fer un curs sobre Habermas al Carib. Als alumnes, els agradaria trobar-lo o agafar alguns dels seus llibres de text per revendre’ls. - Gràcies, Jaume. - Creu-me, Nel·lo. No hi ha ningú allà fora. És un buit. Jo no podria passar tots aquests xecs falsos o enganyar a la societat si per un segon poguera reconéixer cap autèntic sentit en l’Ésser. L’univers és estrictament fenomenològic. Res no és etern. Vaig prendre una pseudocervesa a l’Arqueològic Bar i vaig intentar traure sentit de tot açò, però no en tenia cap. Sòcrates era un suïcida. Crist va ser assassinat. Nietzsche es va tornar boig. Si realment hi havia algú allà fora, de segur que no volia que ningú ho sabés. I per què mentia Empar Pellejar a propòsit de la SUJI. Podia haver tingut raó Descartes? Era dualista l’univers? O ho va encertar Kant quan va postular l’existència de Déu sobre raons morals? Seguirem publicant revistes després d’açò? 3 Aquella nit vaig sopar amb Empar. Deu minuts després d’haver pagat el compte érem al llit i germanet et regale el Pensament Occidental. Va fer la mena de gimnàstica que hauria guanyat el primer premi als Jocs Olímpics de la Vall d’Alba. Després, va jaure al meu costat, els seus llargs cabells escampats. Els nostres cossos nus encara entrellaçats. Jo fumava tabac de veritat i mirava el sostre. - Empar, què passa si Kierkegaard té raó? - Què vols dir? - Si mai no pots “ saber “ realment. Només tenir fe. - Això és absurd. - No sigues tan racional. - Ningú és racional, Manolo. Va encendre una cigarreta virtual. Simplement et demane que no et poses ontològic amb mi. Ara no. No ho po-

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions dria suportar, si fores ontològic amb mi. Estava molesta. Em vaig girar i li vaig fer un petó, i el videoholograma es

va engegar. Ella el va mirar. - És per a tu. La veu a l’altre costat era la del sergent Mohamed Ben Trempat d’homicidis. - Encara estàs buscant Déu? - Sí. - Un Ésser Tot-Poderòs? La Gran Unitat? Creador de l’Univers? - Cert. - Algú amb aquesta descripció acaba d’arribar al dipòsit de cadàvers. Més val que t’hi presentes ràpidament. Era Ell de cert, i per l’aspecte que tenia era una feina professional. - Era mort quan l’han portat. - On l’heu trobat? - A un magatzem al carrer Dolçainer Oria. - Alguna pista? - És la feina d’un existencialista. N’estem segurs. - Com ho podeu saber? - L’estranya manera que ha estat fet. No sembla que s’haja seguit cap sistema. Un impuls. - Un crim passional? - Ho has encertat. La qual cosa vol dir que ets sospitós, Manolo. - Per què jo? - Tothom ací a la comissaria sap els teus sentiments per Jaspers, Sartre, Boris Vian i la música Sandalio Style. - Això no em converteix en assassí. - Encara no, però ets un sospitós. A fora al carrer vaig inflar d’aire els pulmons i vaig intentar d’aclarir-me el cap. Vaig agafar l’aero-utitari fins a Graupolis i vaig eixir i caminar una cantonada fins al restaurant de Giorgio. Allí, en una taula del fons, estava la Seua Santedat. Era ben bé el Papa. Era amb dos pinxos que havia vist a mitja dotzena de xarxades de la ppolicia. - Seieu – va dir, aixecant la vista dels seus fettuccini. Em va allargar l’anell. Li vaig dedicar el meu somriure més ample, però

no l’hi vaig besar. El va molestar i jo me’n vaig alegrar. Un punt per a mi. - Aniré al gra, Pontífex. Estic buscant Déu. - Has anat a trobar la persona adequada. - Realment Ell existeix?- Ho van trobar molt divertit i rigueren. El panxacontent que seia al meu costat va dir: “ Ah, això és divertit. El xicot llest vol saber si Ell existeix”. Vaig moure la cadira per estar còmode i vaig deixar caure una pota sobre el seu dit menut.”Perdó” Però estava que bullia. - És clar que existeix, Cirera, però jo sóc l’únic que es comunica amb Ell. - Per què tu, amic? - Perquè tinc el vestit “ Blanc “. - Aquesta disfressa? - No te’n rigues. Cada matí em pose aquest vestit “ Blanc “, i sobtadament sóc un peix gros. Tot ho fa el vestit. Vull dir, si jo anara amb pantalons estrets i una samarreta esport, ningú no em creuria. - Aleshores, és una estafa. No hi ha cap Déu. - No ho sé. Però que hi fa? Són molts diners. - Et diu alguna cosa el nom d’Empar Pellejar? - És clar. És al departament de Ciències al Tecnològic de Cabanes (TECA). - Ciències, dieu? Gràcies. - De què? - La Resposta, Pontífex. 4 Vaig agafar el cotxe i vaig volar a velocitat fotònica. De camí em vaig aturar a la meua oficina i vaig fer unes comprovacions ràpides. Anant cap a l’apartament d’Empar, vaig possar els trossos del trencaclosques junts, i per primera vegada encaixaven. Quan vaig arribar portava una bata diàfana i alguna cosa semblava amoïnar-la. - Déu és mort. La ppolicia ha estat ací. T’estan buscant. Creuen que ho ha fet un existencialista. - No, bombó. Has estat tu. - Què? No faces bromes, Manolo.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions - Vas ser tu qui ho va fer. - Què estas dient? - Tu, nena. Ni Anna Conda ni Empar Pellejar sinó la Doctora Helena Quanticova. - Com has sabut el meu nom? - Professora de Física al TECA. La més jove que mai ha portat un departament allí. A la festa de la tradiciolena vas lligar amb un músic de cyberjazz que està molt ficat en filosofia. Està casat, però això no et va aturar. Un parell de nits al llit i sembla amor. Però no funcionava perquè alguna cosa s’interposava entre vosaltres. Déu. Ho veus, bombó, ell creia, o així ho volia, però tu, amb la teua preciosa ment científica, havies de tenir-ne absoluta certesa. - No, Manolo. Ho jure. - Per tant fas veure que estudies filosofia amb el gran Llombartier, perquè això et permet eliminar alguns obstacles. Et desfàs fàcilment de Sòcrates, però Descartes et guanya, i fas servir Spinoza per lliurar-te de Descartes, però quan Kant arriba també te n’has de desfer. - No saps el que dius. - Fas trossets de Leibnitz i Pascal però et refies de Martin Buber. Però ell, maca, és un bleda. Ell creu en Déu, i per tant has d’eliminar Déu tu mateixa. - Manolo, estàs boig! - No nena. Et fas passar per panteista i això et dóna accés a Ell- si Ell existia, que existia- va amb tu a la festa de la Tecno-Rebombori i quan tots van ben col·locats, el mates. - Manolo- va dir tremolant- tu no em lliuraries! - I és clar, nena. Quan l’Ésser Suprem és despatxat, algú n’ha de pagar les conseqüències. - Oh, Manolo, podríem marxar junts. Només nosaltres dos. Ens podríem oblidar de la filosofia. Establir-nos i potser començar Epistemologia. - Ho sent,nena. No hi ha tracte. Anegada de llàgrimes, es va abaixar els tirants de la bata i jo estava de sob-

te dret davant una Venus despullada que semblava que tota ella deia: “Prenme, sóc teua”. La mà dreta de la nimfa m’arrufava els cabells mentre que la

seua mà esquerra portava una quaranta-cinc i l’aguantava darrera la meua esquena. Li vaig descarregar la meua trenta-vuit abans que poguera prémer el gallet, va deixar caure la seua làser i es va doblegar incrèdula. - Com has pogut, Manolo? La teoria cosmològica de l’antimatèria és la que ens dóna una de les visions més completes de la formació de l’Univers. Tot fa pensar, doncs, que existeix un antiunivers, però on? S’esvaïa ràpidament, però vaig aconseguir dir-ho a temps. - La manifestació de l’Univers com a una idea complexa en ella mateixa oposada a ser dins o a fora de la veritable Existència en un mateix és inherentment un no-res conceptual o el No-Res en relació a qualsevol forma abstracta d’existència. Era un concepte subtil però em sembla que el va entendre abans de parar-se. Feta d’un aliatge de metalls diversos i hiperdiamant, amb pell suament clonada...llàstima d’androide. 5 Data històrica, en 2.112 han matat Déu i això alterarà el curs del temps creant a partir d’aquest moment un futur diferent. Que la Força us acompanye! Salut i Renovació Biològica per a tots i totes.

Castell贸 segle XXI. Ficcions i prediccions

Castelló: una visió turística JOAN CARLES OLÀRIA I PORCAR XAVIER LLOMBART I BOU

UN POC D’HISTÒRIA

ls inicis del turisme a Castelló tenen a veure amb els balnearis medicinals. El “prendre les aigües” era un costum molt arrelat entre la gent, essent els més importants els de La Vilavella i Benassal. Generalment

s’hi acudia per prescripció del metge, encara que també en busca de descans. És un turisme que coneix la seua decadència al voltant dels anys seixanta i que fins a les acaballes del segle passat no tornarà a revitalitzar-se. Al mateix temps, a la ciutat de Castelló, i a principis del segle passat, es desenvolupava un estiueig tradicional a prop de la mar. Com diu Paco Bonet “l’estiu sempre solia començar, per a la gent de Castelló, abans del dia de sant Pere... Tot el que tenia una alqueria... feia el canvi de residència durant uns mesos...”. Els principals habitatges eren: barraques, alqueries, casetes de fusta, masets i vil·les. Les barraques tenien la planta rectangular i el sostre a dos vessants. Estaven repartides per la marjal i vora la platja i a l’estiu eren cases de vacances de la gent llauradora. Els materials, dels quals estaven fetes, eren pocs resistents. L’alqueria o caseta de platja que, al començament del segle XX, es veu per la carretera del mar i els voltants del Grau, tal vegada siga la casa tradicional i més popular de l’estiueig del poble de Castelló. De planta quadrada i coberta plana, amb terrassa i elevada del terra per evitar la humitat. Les casetes de fusta es col·locaven, amb permís de l’ajuntament, al mes de juny i es desmuntaven la segona quinzena de setembre. Estaven pinta-

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

des a ratlles blanques i verdes o blaves creant un ambient, a la nostra platja, colorista i popular. Realment eren cases de bany i no s’hi solia viure. El maset és una altra construcció típica de la plana de Castelló. La majoria se situaven dalt de la via, zona oest de la ciutat. És una casa xicoteta amb teulada a una o dos aigües, dues terrasses baixes i normalment un jardíhort menut. Paral·lelament a aquest estiueig indígena es desenvolupava un turisme per a capes socials més elevades, i per a les quals, desplaçar-se durant el període estival donava un determinat prestigi. A la nostra costa les edificacions que avui diríem de “alto standing” corresponien a les vil·les de Benicàssim. No puc deixar de citar Sarthou i la impressió que li produïren aquestes construccions: “A orilla del mar y tan cerca de sus aguas que aparecen expuestas a algún revés de los bravíos temporales de invierno, se alzan sobre la playa y en correcta formación... lujosos chalets...la mayor parte del año permanecen cerrados, inhabitados cual si fuesen castillos encantados o una ciudad muerta y solamente los meses caniculares abren sus puertas a la buena sociedad de Madrid, Valencia y Castellón... punto de cita de la gente chic y de dinero”. La construcció d’aquestes edificacions es va interrompre pels conflictes bèl·lics i serà després de la guerra civil quan es reprendrà l’edificació, fonamentalment d’apartaments, a la mateixa vora de la mar. Aquest nou model d’urbanisme especulatiu fou un del factors pel qual es donara eixida al riu i les séquies a la mar i s’assecaren els arrossars i les terres de la marjal. Al voltant d’aquest tema diu Antoni Porcar: “ Aquelles terres ja mai més tornarien a ser objecte de les destrosses de les riuades. A l’esdevenidor ho serien de l’especulació, menys paorosa, menys impressionant, però més destructiva. La riuada fa malbé una collita, però deixa la terra bona per a les altres collites. L’especulació i la depredació inutilitza la terra per a sempre mai més”. Es compren terres per a construir desfermadament i una persona que té una terra apta per a aquest nou fenomen la deixarà ermar, ja que guanyarà més diners en qualsevol ofici que tinga relació amb el turisme. redueix a tres, tots a Benicàssim, i cap al Grau. Són el Voramar, el Miami i el Café-Hotel. Són establiments modests puix cap d’ells està catalogat com

X. Llombart

A l’acabament dels anys cinquanta el nombre d’hotels a la nostra costa es

de primera categoria. A la ciutat de Castelló hi ha, en aquests anys, sis hotels, entre els quals destaquem l’Amat, el Fabra i el Martí. És a la dècada dels seixanta quan es produí el major increment d’hotels, situats fonamentalment a la costa. Així, a Benicàssim, hi havia onze establiments amb 893 places, sis al Grau amb 407 i onze a la ciutat de Castelló. També es construiran els càmpings, tots ells al terme de Benicàssim. La majoria d’aquests hotels, almenys els de la costa, tenien una faceta turística, però cada cop més es dóna un incipient turisme de negocis el qual anirà lligat fonamentalment al desenvolupament de la indústria ceràmica. Una mostra del que hem dit és la construcció de l’hotel Mindoro, primer de quatre estrelles de la província que serà un element importantíssim en aquest tipus de turisme a la ciutat de Castelló i que posteriorment es veurà enfortit amb la construcció d’altres hotels de categoria superior com l’Intur, el Castelló-Center i l’AC. Resultat de tot el que fins ara ha passat és un desgavell urbanístic, caracteritzat per l’ocupació salvatge del primer quilòmetre des de la primera línea X. Llombart

de platja. Un turisme que ha crescut sense cap tipus de programació. El professor Vera situa Benicàssim i un poc per extensió la costa de Castelló amb el grup de municipis urbanitzats pel turisme amb una presència dominant de promoció immobiliària i que no s’acompanya d’oferta hotelera i complementària. En paraules dels professors Vogeler i Hernández Armand,”En algún caso, una mala planificación ha impedido la ubicación de infraestructuras turísticas y la infrautilización del suelo. Así, en determinadas costas españolas no se ha reservado suelo para hoteles en zonas cercanas al mar, con la consecuencia de que ha sido edificado allí un gran volumen de segundas residencias que sólo se utilizan en temporada alta. De igual modo, se ha impedido la construcción de paseos marítimos o de aparcamientos.” Per això aquests indrets s’han convertit en centres de serveis amb una base econòmica que depén de la promoció i construcció d’habitatges i que al mateix temps comporta la liquidació d’altres activitats. Podríem afegir que entre altres conseqüències negatives s’han produït una sèrie d’agressions al medi ambient com: la destrucció del litoral, les alteracions costaneres, la contaminació de les aigües i la mala qualitat d’aquestes, la sobreexplotació d’aqüífers, el tractament de resi-

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

dus i el no reciclatge etc. Al mateix temps s’ha originat un empitjorament dels serveis públics i privats. També cal dir que una gran part de la classe empresarial ha estat poc professionalitzada i sols buscava la ràpida obtenció de beneficis sense deturarse en els efectes que aquestes actuacions comportarien. Com a resultat de tot açò han potenciat un turisme litoral de “sol i platja”, un model que s’ha mantingut, amb poques variacions, fins l’actualitat. No volem deixar a banda els polítics, els quals han permés aquestes actuacions arran d’un suposat “ progrés” de via estreta. TURISME A CASTELLÓ. ACTUALITAT L’actualitat del turisme als nostres municipis pot resumir-se al voltant de dos espais; d’una banda l’espai urbà, representat per la ciutat de Castelló i pel Grau, i d’una altra l’espai costaner, representat principalment per Benicàssim, pel que fa a la presència d’estructura d’allotjamernt hoteler i extrahoteler amb vocació turística; tot i això, cal incloure en aquest segon espai als termes de Castelló i d’Almassora per la important presència d’allotjament destinat, en un principi, a segona residència i que es presenta en forma d’apartaments, masets, alqueries o dels més diversos complexos residencials. En aquests moments podem considerar que els termes municipals que ens ocupen encara viuen el fenomen de l’expansió de la segona residència sobre terrenys d’antic ús agrícola, unes vegades amb el vist-i-plau de l’administració local, i altres sense cap permís, fins i tot en espais considerats com a terrenys a protegir, cas de tota una sèrie de partides del terme de Castelló, com per exemple La Fileta, En Trilles, Patos, Gumbau, etc., on l’Administració ha de fer front a un problema difícil de tractar per les implicacions polítiques que suposa qualsevol forma de prohibició i d’aplicació estricta de la normativa sobre ordenació del sòl. Aquest consum de sòl, que sembla ser en molts casos l’objectiu prioritari d’una activitat empresarial autoanomenada turística, és la base del negoci de la construcció i del negoci immobiliari. Un negoci que s’alimenta, per una banda, del fenomen sociològic de la possessió d’un apartament o d’una vil·la, tan arrelat a casa nostra i que té unes bases en l’estiueig que tradicionalment es feia al terme, tema ja esmentat de l’alqueria, i a la platja; i, per una

Platja dels Terrers i Heliòpolis (Foto-Ruta)

altra banda, d’un fenomen econòmic com és la rendibilització dels estalvis familiars o la inversió dels anomenats diners negres mitjantçant la compra de segona residència, rendibilització que es prolonga, en molts casos, llogant la casa a l’estiu a un preu de mercat, de mercat, és clar, estiuenc, éssent aquest un dels més seriosos reptes que l’Administració ha d’afrontar quan es tracta d’oferir una imatge de qualitat dels destins tuístics, donat que en la majoria dels casos els lloguers es fan sense cap paper entre propietaris i turistes, no garantitzant-se d’aquesta manera uns mínims de qualitat pel que fa a mobiliari o serveis bàsics de l’edifici o casa.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions Les conseqüències més immediates d’aquests fets ens condueixen a crei-

xements que, sota la mà dels plans generals d’ordenació urbana (PGOU), acaben degradant el valor espacial del destí; creixements més avesats a l’oferta de sòl que a la planificació d’un espai amb una vocació que es pretèn turística, deixant a la lliure iniciativa, emparada per les administracions locals, i al creixement constructiu no controlat avançar sobre uns valuosos espais que mai més es podran recuperar. De quins espais estem parlant? Doncs estem parlant d’espais amb una presència molt escassa en la nostra geografia, la qual cosa encara incrementa més el seu valor com a patrimoni natural, com per exemple marjals i espais humits en general (presents, en el cas valencià, en les estretíssimes planes litorals) i un espai, moltes vegades oblidat per desconeixement, com és, ni més ni meys, la costa. Si exceptuem alguns espais costaners del terme de Castelló, com ara la platja del Gurugú o la del Serradal, i no tota, o del terme d’Almassora com la desembocadura del Millars, no trobem cap altre lloc on es mantinga la costa verge, sense cap obra ni infraestructura que l’ocupen; com a exemple pot servir-nos el terme de Benicàssim, amb tot el front marí urbanitzat i amb zones de platja greument amenaçades per la pèrdua de sorra, salvades per actuacions com les proteccions de l’acció erosiva de la mar amb la construcció d’espigons o les regeneracions artificials de les platges, no exemptes de polèmica pel seu elevat cost econòmic i mediambiental. La pressió sobre aquest espai, l’estreta plana costanera, es veu incrementada per l’ocupació lògica de terreny que suposen infraestructures de comunicació i altres activitats econòmiques, i que té com a conseqüència un agreujament de la competència espacial entre les diverses activitats. Aquest tipus de desenvolupament espacial es tanca al voltant d’una única oferta turística, l’anomenada de “sol i platja”, fórmula que es caracteritza per uns atractius vinculats a la presència de platges en un entorn apte per al bany i per a prendre el sol, acompanyat, per tant, de bones temperatures i d’hores de sol abundants. Es tracta generalment d’una oferta caracteritzada per un alt nivell d’estandarització, és a dir, consistent en una sèrie de recursos naturals i artificials (platges amb prou d’espai per a prendre el sol i aigües netes, per una banda; recursos complementaris com diversos tipus de restaurants i de bars, discoteques i altres espais lúdics comercials, per una altra

Platja del Serradal (Foto-Ruta)

banda) que hi estan presents d’una manera molt similar en quasi tots els destins turístics del nostre entorn més immediat, i no tan sols a Europa, sinó també als nous espais turístics de “sol i platja” del Carib i del Sudest asiàtic. El turista s’allotja als establiments hotelers i càmpings de la zona i, sobretot, als nombrosos apartaments que es lloguen durant la temporada d’estiu i de Pasqua, principalment. Cal aclarir que no es pot considerar com a turista a la persona que està passant l’estiu fora del seu domicili habitual però que manté la seua activitat laboral des del lloc d’estiueig (definicions apro-

J.C. Olària

vades a la Conferència d’Ottawa en 1991 i adoptades per la Comissio d’Estadística de les Nacions Unides en 1993), com és el cas de la majoria de propietaris d’apartaments, vil·les i altres formes d’allotjament a Almassora, Castelló i Benicàssim, a aquests cal considerar-los com a residents, però mai com a turistes. Aquest fet ens ha de fer entendre el mal ús que es fa moltes vegades del terme turisme, terme moltes vegades contradictori amb una realitat que és fonamentalment de tipus residencial, una realitat que, entre altres aspectes, és clarament limitadora del desenvolupament d’una veritable infraestructura turística, per exemple a nivell d’allotjament, i per tant limitadora també d’un desenvolupament de l’activitat econòmica; si comparem els efectes econòmics de la construcció d’un hotel i la d’un complex d’allotjament destinat a segona residència veiem que quan la construcció de ambdues infraestructures finalitza, comença la veritable funció econòmico-turística de l’hotel, però no del conjunt de segona residència que, en canvi, sí que es troba ocupant un espai molt valuós. Actualment les polítiques turístiques dels nostres municipis es fonamenten, a grans trets, en el manteniment i cura de la qualitat del recurs base del turisme de “sol i platja”, és a dir, les platges, presentant com a èxit polític la consecució de banderes blaves (certament es tracta d’un fet important), i en la provisió d’infraestructures lúdiques, d’accessos i de neteja, així com de la vigilància de les platges. També hi podem incloure les campanyes de promoció i de propaganda que semblen més destinades a no fer desaparèixer el destí turístic del “mapa” que a plantejar-se seriosament una política de interrelació de recursos i de territoris a nivell supramunicipal. La renovació del producte plantejada des de les corporacions sembla fonamentar-se en les propostes de construcció de nous elements d’oferta com-

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

plementària, com poden ser els parcs temàtics, ports esportius o camps de golf, per fer referència als més comuns, amb la finalitat d’atraure una demanda de més qualitat (és a dir, de més poder o capacitat adquisitiva) i capaç de reduir l’estacionalitat pròpia del sector, fenomen que consisteix en la tendència de la demanda turística a concentrar-se en determinades èpoques de l’any a determinades zones geogràfiques. TURISME A CASTELLÓ. FUTUR LA COSTA Arribats a aquest punt pensem que l’objectiu o filosofia de qualsevol desenvolupament futur hauria de fer-se sota el prisma d’una sostenibilitat capaç d’impulsar la millora i diversificació de l’oferta actual, la qual cosa implica necessàriament l’adopció de patrons de signe qualitatiu que aborden, per una banda, les restriccions al creixement no planificat de noves places i, per altra banda, operacions de reforma i reestructuració d’àrees saturades i degradades. Dins d’aquest marc podríem incloure el recentment presentat (11 de desembre de 2001) Pla Estratègic de Turisme “Benicàssim Futur”, elaborat per l’Agència Valenciana de Turisme en col·laboració amb els agents econòmics i socials públics i privats d’aquest municipi; el Pla especifica una sèrie d’actuacions d’entre les quals podem destacar un estudi sobre viabilitat d’activitats complementàries, la reestructuració del sistema d’organització turística, un pla integral de platges, l’elaboració d’un dossier per a operadors turístics, possibles modificacions del PGOU, la revisió de la qualitat de l’oferta d’apartaments i empreses turístiques, i tot un conjunt d’actuacions relacionades amb l’Agenda Local 21 de sostenibilitat mediambiental. El Pla també planteja un projecte de rehabilitació de la Casa Abadia i suposa el pas previ per a poder optar a l’obtenció d’un pla d’excel·lència turística concedit per la “Secretaría de Turismo” per a potenciar els destins turístics madurs. D’altra banda, la construcció de nous elements d’oferta complementària poden ajudar a la diferenciació i diversificació de l’oferta, com ara els ports esportius, els parcs temàtics o els camps de golf. La contribució d’aquests nous elements pot resultar positiva si el seu desenvolupament respon a una planificació territorial de caràcter comarcal, sempre supramunicipal, amb la fi-

El Penyagolosa des d’Almassora (Foto-Ruta)

nalitat d’evitar il·lògiques competències locals que en el fons no amaguen més que una aferrissada competència per l’obtenció de substancioses inversions immobiliàries destinades a la segona residència i que acaben ocupant un territori molt valuós amb una finalitat dubtosament turística. Dins del context del turisme de “sol i platja” es tracta d’aprofitar la singularitat pròpia de cada territori amb la finalitat de diferenciar i diversificar l’oferta. Cal activar recursos potencials, és a dir, aquells que hi són però que no s’han aprofitat perquè sempre han prevalgut altres opcions menys complexes d’activar i més directes (la platja, les hores de sol, la temperatura ambiental, etc.). Entre aquests recursos s’hi troben, sense cap dubte, els pertanyents al patrimoni cultural i natural, els quals permetrien la creació de nous productes com ara els itineraris i les visites de caràcter històric-artístic i natural, no sense que abans s’hagen format professionals de qualitat i llocs o infraestructures de recepció i atenció igualment de qualitat. Una de les possibilitats més grans que s’obri a la revalorització del litoral és el desenvolupament, per una banda, de relacions entre els diversos espais

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

litorals, mitjantçant una planificació conjunta dels recursos i de les infraestructures i, per l’altra, de relacions amb els espais o comarques de l’interior que oferesquen o puguen oferir elements patrimonials (culturals o naturals) que, tractats d’una manera integrada, puguen atraure l’atenció del turista. La integració de les comarques de l’interior exigeix, entre altres aspectes, que no es tornen a repetir les fórmules de turisme, pròpies del litoral, fonamentades en nous processos de concentració i consum de sòl, amb un alt risc de veure desaparéixer les estructures tradicionals pròpies d’aquests espais. Exigeix, com a mínim, la protecció del paisatge rural i la conservació i gestió del patrimoni cultural i natural. I açò és el que caldria demanar al que sembla ser, fins ara, el pla o projecte més ambiciós i de major abast que, a nivell de panificació del territori, es planteja per a les nostres comarques més properes, el PATECAS. La Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports ha promogut les bases d’un pla d’acció territorial (PATECAS) per a l’àrea metropolitana de Castelló. En aquest pla es preveuen, entre altres, tota una sèrie d’actuacions que tenen a veure directament o indirectament amb l’activitat econòmica del turisme; nosaltres en destaquem les següents: la construcció de l’aeroport de Vilanova d’Alcolea – Benlloch, el parc de “Mundo Ilusión”, un parc aquàtic als terrenys de l’aeròdrom de Castelló, un corredor verd que uniria l’embassament de Maria Cristina i el de Sitjar amb la desembocadura del Millars i un parc al delta, la implantació d’un tramvia per a enllaçar les platges de Castelló amb les de Benicàssim, la potenciació dels carrils – bici i la senyalització de les ermites del Caminàs i dels masets per a gaudir de la zona verda metropolitana, millorar les connexions de la zona interior amb el litoral en sentit perpendicular a la costa (com la carretera Cabanes – Orpesa), involucrar el sector privat en el desenvolupament d’actuacions de qualitat, i, finalment, integrar el Planetari, el Pinar, el camp de golf i les platges amb una “edificación cuidada y selectiva”, en la qual coexistisquen usos residencials amb terciaris. Segons els polítics l’elaboració del PATECAS estarà totalment redactat per a les festes de la Magdalena d’enguany; aquest pla, una vegada publicat i aprovat, disposarà de directrius d’obligatori compliment en matèries de comunicacions ferroviàries i terrestres, així com en temes mediambientals. Al mateix temps, des de la Generalitat Valenciana s’ha organitzat una campanya per promocionar els parcs naturals. Aquesta actuació no ha anat acom-

panyada d’inversions en el manteniment i recuperació d’aquests espais, ni des del punt de vista ecològic ni històrico-artístic. Si els veïns dels parcs tenen restringides les activitats a realitzar en la zona del parc, no rebent res a canvi per part de l’Administració, difícilment podrà sorgir una concienciació local positiva respecte a les possibilitats de desenvolupament econòmic que el manteniment d’aquests espais pot comportar als seus veïns. Nosaltres creem que els parcs suposen un gran potencial turístic per a la nostra zona i un atractiu diferent al d’altres províncies que sols ofereixen el turisme de “sol i platja”. Actuacions com augmentar el personal, potenciar indústries agroalimentàries, artesania, etc. Creem que dinamitzarien l’economia rural, així com promocionarien els valors artístics i naturals que els envolten. Per tant, cal començar a pensar en estratègies de reactivació del turisme costaner i urbà que integren o incorporen valuosos espais de les comarques interiors com ara són la zona de l’Espadà, el massís de Penyagolosa, la Tinença o el pròxim Desert de les Palmes, si parlem de patrimoni natural i cultural; o bé l’arquitectura tradicional del poble i del camp en comarques com Els Ports, El Maestrat (Alt i Baix) o L’Alt Millars, entre altres, si parlem de patrimoni cultural; itineraris culturals i museístics fonamentats en els diversos estils artístics i en valors etnològics presents en les comarques; valors històrico-culturals tan importants com la Valltorta (cal recordar en aquestes pàgines el seu nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1998) o l’arquitectura rural en pedra seca; i valors propis de l’entorn natural a conéixer mitjantçant activitats esportives a realitzar dins d’eix entorn, com ara el senderisme (caldria reforçar els importants esforços dels diversos centres o agrupacions excursionistes amb ajudes econòmiques destinades al manteniment, senyalització i orientació de la important, encara que gran desconeguda, xarxa de senders present a les nostres comarques) o les rutes cicloturístiques; i finalment, no oblidar la presència d’un turisme rural que, Desert de les Palmes (Foto-Ruta)

encara que amb vocació pròpia i clientela diferenciada, pot constituir un atractiu fonamental o determinant si el que es pretèn és l’adequació de les àrees turístiques costaneres i urbanes a nous estils de vacances, un nou estil capaç d’incloure espais i estades diverses, amb unes finalitats lúdiques i culturals que donen com a fruit l’obtenció d’unes experiències més enriquidores, que facen bo el concepte de turisme de “qualitat”.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

LA CIUTAT Si l’OMT (Organització Mundial del Turisme) diu que despesa turística és “tota despesa de consum efectuada per un visitant durant el seu desplaçament i la seua estada turística en el lloc de destí”, cal reconsiderar seriosament el concepte que fins ara es tenia de “ciutat turística”, és a dir, aquell que vinculava la presència de corrents turístics a l’existència de “grans monuments i edificis” (és bastant comú sentir a dir a la gent que la ciutat de Castelló no té res de turística, no té res que oferir al turista, i açò sempre es produeix per la comparació que es fa amb altres ciutats certament monumentals). Aquesta reconsideració ens ha de fer veure que la despesa turística pot vindre de la mà de la recuperació d’espais per al ciutadà i per a la cultura. El desenvolupament d’infraestructures que puguen atraure turisme a la ciutat pot, indirectament, constituir-se en un instrument de dinamització econòmica i reestructuració urbana. Dins d’un context econòmic terciari, dins del qual es troba la ciutat de Castelló, les ciutats estan convertint-se en entorns privilegiats per a l’oci i el turisme. Casos espectaculars en tenim, i ben prop; la reconversió de la façana marítima de Barcelona en un important espai lúdic o la Ciutat de les Arts i les Ciències a València, són dues formes de recuperació i transformació d’espais en forma d’habitatges, passejos i complexos lúdics i culturals. La integració de diversos productes turístics a la ciutat respon a una major sensibilitat i interés cultural per part de la població i a la demanda que, com a conseqüència d’aquest fet, es fa d’espais amb usos múltiples, dins dels quals no falten aquells que pel seu caràcter o finalitat poden resultar potencialment turístics, entre els quals figurarien atraccions recreatives com, per exemple, instal·lacions esportives, sales d’espectacles, parcs d’atraccions o esdeveniments. Les tendències que han d’impulsar el turisme urbà són, d’una banda, el creixement del turisme de curta durada o de cap de setmana, amb una forta motivació recreativa i cultural, reforçat, a més a més, per unes majors possibilitats de mobilitat com a consecuència de la millora de les infraestructures tructuració del paisatge urbà, perquè s’hi puguen incloure noves zones lúdiques i culturals, no aïllades i sí integrades, dins de la ciutat, creant nous re-

X. Llombart

de comunicació (autovies, trens d’alta velocitat), i per altra banda, la rees-

X. Llombart

cursos i afegint valor a l’espai urbà. Tanmateix cal considerar totes aquelles opcions que puguen atraure un turisme de més llarga durada; en aquest punt hem de tractar aquells usuaris que tinguen la ciutat com a centre d’activitats, és el cas del turisme de negocis. De quin tipus d’atraccions estem parlant per tal de configurar un escenari de futur per a la nostra ciutat? Fonamentalment d’atraccions culturals, professionals i recreatives, aquestes últimes ja esmentades. Pel que fa a les atraccions culturals, on inclouríem museus, edificis, monuments, aquaris, planetaris, etc., caldria definir clarament un projecte cultural (a banda del ja posat en marxa “Castelló Cultural”, que integra, fonamentalment, Teatre Principal, Museu de Belles Arts i Espai d’Art Contemporani) que integrara aquells elements més significatius per tal de poder oferir-los d’una manera conjunta al visitant, un projecte que implicara una dotació econòmica per a restauracions i obertura d’edificis i monuments, personal format adequadament per a atendre serveis d’informació i de guiatge, i seus permanents amb funcions de gestió del projecte, estudi i informació. També considerem, aprofitant la celebració dels 750 anys de la Fundació de la Ciutat de Castelló de la Plana, que la ciutat hauria de tindre un Museu de la Ciutat, un element cultural que es constituesca en referència històrica per a un futur on probablement viurem grans canvis demogràfics i culturals. Respecte a les atraccions professionals, no podem oblidar la vocació econòmica de la nostra ciutat i comarques, vocació que hauria de suposar la presència d’estades de més llarga durada fonamentades en l’assistència a congressos i fires, tradicionalment celebrades fora de la ciutat per la manca d’infraestructures d’acolliment. En aquest sentit veiem necessaris elements com auditoris i palaus de congressos. Finalment nosaltres pensem que aquest tipus de turisme és el que ens agradaria que es donara a la nostra ciutat i comarca, encara que malhauradament les actuacions que fins ara han dut a terme els nostres governants i empresaris semblen anar pels camins de sempre: el consum indiscriminat de sòl, la tendència al megaprojecte desconnectat de la realitat del país, l’escàs interés pels valors mediambientals i de la nostra cultura tradicional ...

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

BIBLIOGRAFIA BONET I BAUSÀ, P. (2000). Un estiu al mur. Castelló, mar i marjal. Colla Rebombori. Castelló. COSTA, M. (1986). La vegetació al País Valencià. Universitat de València. València. DOMÍNGUEZ AGUT, E. (1985). Las actividades industriales, comerciales y el turismo. Provincia de Castellón de la Plana. Tierras y gentes. Castelló. GÓMEZ I GARCÉS, M. (2000). Camins i barraques a la marjal, i altres cases al Grau. Castelló, mar i marjal. Colla Rebombori. Castelló. LÓPEZ OLIVARES, D. (1990). Espacio turístico y residencial en las tierras castellonenses. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló. NOTÍCIES TURISME (Desembre 2001). Número 55. Agència Valenciana de Turisme. PORCAR I GÓMEZ, A. (1995). Les arrels d’un lledoner. L’Eixam Edicions. València. SARTHOU CARRERES, C. (1911). Impresiones de mi tierra. Tipografía A. Monreal. Borriana. VERA REBOLLO, J.F. (Coordinador), LÓPEZ PALOMEQUE, F.; MARCHENA, M.; ANTÓN, S. (1997). Análisis territorial del turismo. Editorial Ariel. Barcelona. VERA REBOLLO, J.F. (1991). El espacio turístico. Atlas temático de la Comunidad Valenciana. València. VOGELER, C. y HERNÁNDEZ ARMAND, E. (2000). El mercado turístico. Estructura, operaciones y proceso de producción. Editorial Centro de Estudios Ramón Areces. Madrid.

Castell-Clon Parc Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO FERRAN APARISI I MONFORT

CASTELL-CLON PARC Camí de l’Enramada s/n Castelló Tel. 00 964 990099 Horari de visita: De l’1 de juny al 30 de setembre de 10 h a 20 h ininterrompudament De l’1 d’octubre al 30 de maig de 10 h a 18 h ininterrompudament

Dilluns no festius tancat per descans setmanal

Preus especials per a grups, jubilats, estudiants i militars sense graduació

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions PRESENTACIÓ: En la història de la humanitat, de tant en tant, apareixen persones de sin-

gular transcendència. Persones que, per la seua obra, representen un abans i un després en la civilització. Aquests personatges han sigut, són i seran dignes d’admiració. Exemples a seguir per als nostres fills. Però com que el pas del temps tot ho esborra, hom ha tractar de conservar viu el record i la tasca d’aquestes fites senyeres de la cultura. Durant el segle XIX i principis del XX mitjançant els museus de cera, a finals del XX i començament del XXI mitjançant l’enregistrament en pel·lícules i vídeos, a finals del segle XXI s’emprà ja la tècnica de les holografies. Però és ara, en el segle XXII, quan realment podem gaudir de les autèntiques figures de la història..................

A Castell-Clon Parc!!! L’únic parc de personatges clònics d’Europa

QUÈ ÉS UN CLON? Un clon és un individu, qualsevol ésser viu, format a partir de la informació genètica de cèl·lules no sexuals d’un altre individu. De manera que aquest nou ésser és una còpia idèntica de l’organisme original. COM ES POT FER UN CLON? En esquema el procediment és molt senzill. S’agafa un òvul de l’espècie en qüestió i se li extreu el nucli (on es troben els cromosomes formats per ADN, que és el que conté la informació genètica) amb una micropipeta; també es pot destruir amb radiacions d’ona curta. Tot seguit s’hi introdueix el nucli d’una cèl·lula somàtica (no sexual) de l’individu que es vol clonar; activant-se la divisió cel·lular i el desenvolupament embrionari. Aquest embrió es manté en el laboratori, uns 8 o 10 dies, fins que arriba al grau de maduració adient. Aleshores s’implanta en la matriu d’una mare de lloguer, que abans ha estat tractada amb hormones per a preparar-la a un embaràs. I...., ja està, després de 9 mesos, en el cas de l’espècie humana, ja tenim el clon que volíem!!

PERÒ, TARDARÀ MOLT EN CRÈIXER!! No. El problema de la lentitud del creixement humà ha estat eliminat amb la tècnica del PETIT SUISSE (Programa Endocrí del Tractament Intensiu de Teràpies Sobredosificades, Unificades I Sobre Sensitives dels Éssers). En la qual donant-los una barreja d’hormones, antibiòtics, corticoides i galetes Maria s’obté en 3 mesos el desenvolupament equivalent a 30 anys. SI ELS PERSONATGES SÓN JA MORTS, COM S’HAN POGUT CLONAR? Molt senzill, s’ha extret ADN de les restes. De fet, amb una minúscula quantitat d’ADN i amb la tècnica de la RCP (Reacció en Cadena de la Polimerasa) en unes poques hores tenim prou material genètic per estudiarlo, manipular-lo i preparar-lo per clonar. Durant el procés de preparació s’eliminen determinats gens (fragments d’ADN dels cromosomes que contenen una determinada informació) i se n’afigen d’altres. Per tal d’aconseguir individus plenament adaptats a la funció per a la qual han sigut creats. Concretament: S’eliminen del cromosoma 6 el gen PGB (Personal Beginner Gen), del cromosoma 9 el PP (Personal Precurssor), del 13 el PSOE (Permutative Stimulation Of Emulation), del 15 el GAI (Gen of Activaty Intelligen) S’activen, del cromosoma 17 el GILI (Gen of Identity and Low Idiosincratia), del 18 el POLLA (Program Of Large and Long Activity) I com a complementari del cromosma 21 el gen BADOC (Brain Anulated Dispositive Of Crane). QUÈ FAN ELS CLONS? SÓN INTERACTIUS? Els clons estan dissenyats per a fer, únicament i exclusivament, les funcions més representatives dels personatges. Viuen i treballen en l’ambient en què visqueren els individus originals, on realitzen les mateixes activitats. No oblidem que són éssers vius i estan capacitats per relacionar-se amb els visitants. Poden explicar el que estan fent, com ho fan i per què.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions Poden explicar-li tot el què volia saber sobre la matèria, de què són especialistes, i que mai s’havia atrevit a preguntar!! Així podem observar a: Literats com Camilo José Cela que està al despatx escrivint: “coño, culo,

cipote, mierda, joder, etc” Científics tenim el Dr. Andreu i el Dr. Juanola treballant al laboratori i dient-se: “atxiiis!!... aaaatxíssss!!!, cof!!...cof!!..., aaaatttxúúúússs!!!, ejemmm!..eeejeemm! Podem gaudir, també, d’apassionants debats cultural en viu, ja que CastellClon Parc els ofereix una autèntica rèplica de “Tómbola”. Amb els clons de Mariñas, Carmele, Ximo, etc: “Que te calles, Carmele!!... Que te calles, Mariñas!!..” Lamentablement no podem oferir-los cap clon de polític, ja què no hem pogut trobar ADN en quantitat i qualitat suficient. Però, seguirem intentantho!!

GUIA DE LES INSTAL·LACIONS

CASTELL-CLON PARC 1 PORTA D’ACCÉS I VENDA D’ENTRADES 2 PAVELLÓ DE LA LITERATURA Camilo José Cela Ausiàs March Francisco Umbral (model amb lents de contacte) 3 PAVELLÓ DE LA CIÈNCIA Dr. Andreu i Dr. Juanola Sir Charles Darwin Sir Alexander Fleming Sir Vidor d’Usté 4 PAVELLÓ DE LA CINEMATOGRAFIA Charles Chaplin Steven Spilberg Marujita Díaz 5 PAVELLÓ DE LA CULTURA Estudi de Tómbola (edició íntegra) Estudi de Corazón Corazón 6 PAVELLÓ DE LES BELLES ARTS Vincent van Gogh (variant amb dues orelles) Francisco de Goya (per Paco Raval) 7 PAVELLÓ DE LA MÚSICA Mickel Jackson (edició en color) Ludwig van Beethoven (versió amb audífons) Joselito (format mini) 8 PAVELLÓ DE LA POLÍTICA (EN PROJECTE)

CASTELL-CLON PARC Plànol Guia

9 LABORATORIS 10 OFICINES I DESPATXOS 11 CAFETERIA I RESTAURANT 12 ÀREA D’ESPLAI I LAVABOS

Castell贸 segle XXI. Ficcions i prediccions

Oda silenciosa a una ciutat futura MANEL GARCIA I GRAU

Amples són els dominis de la cendra damunt del mirall. I ho són perquè el seu revers em diu que estimo, amb un desesperat dolor, aquesta ciutat que ja no veuré, aquesta ciutat que sempre serà la meua ciutat però que ja no veuré, que sempre seran les llambordes que ja no veuré, que sempre serà l’herència habitada de les meues filles ja no veuré sinó pels seus ulls i les seues petges, que sempre seran els carrers dels esguards dels meus néts que ja no veuré sinó per la seua pell estimada. Amples són els dominis de la llum enmig de la memòria. I més quan aquesta memòria no és sinó un llarg fresseig de carrers i avingudes i cases i rieres i persones futures. Habitada d’éssers i de veus espero que tu, ciutat futura dels humils missatges de la llum i el destí, no malmetes la fragància de les goles ni la fulgència d’una llengua que encara s’enarbora damunt de les teulades i al bell mig dels fragors dels dies del passat. Tant de bo, tant de bo perseveres entre els amples dominis del mercat únic i de l’única globalitat i de l’únic pensament i de l’única raó que, com l’ombra de desencís i la traïció, volen clivellar la nit del nostre poble com una pluja de dards perpetuant-se. Amples, amples seran, oh vella i esperançada ciutat estimada, els teus dominis enmig dels camps mig regats per la pluja dels teus fills. I tant de bo puguem contemplar-te enarborant junt al mar i els tossals els braços amatents i habitats de la teua plana.

Enric Bomboripotter jugant a endevinar el futur de Castelló. Haurà de fer servir molta màgia?

S’acabà d’imprimir el llibre Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions al nou obrador digital de Castelló d’Impressió, s.l. el 20 de febrer de l’any 2002, 20- 02- 2002, data ben significada, per constituir un palíndrom numèric que mai, amb eixes xifres, no es tornarà a repetir al calendari cristià. Palíndrom prové del grec palindromos (que torna arrere, que va i ve) i pot rebre també en català i en espanyol el nom ben descriptiu de capicua. ¿Serà motiu de rebombori per al Rebombori aquesta coincidència? ¿Podreu creure que per casual, que no causal, casualitat el primer exemplar va nàixer a les 20 hores i dos minuts 20’02h.? ¿Trobaran a l’Argentina la solució a tant dolor provocat per tanta vilesa amb aquest palíndrom: Argentina, la lluna anul·la la nit negra? ¿Farà cas la rebomboriada d’aquest missatge, no se sap si subliminal o ben directe, en tot cas palíndrom igualment perfecte: “La colla, al local”? ¿N’encertarem alguna de les ficcions i prediccions formulades? ¿Hi haurà llibres quan torne a esdevenir-se un capicua al calendari, com aquest, el 21 de desembre de 2112? I si n’hi havia ¿N’hi haurà en català? ¿Quina esperança de vida tindran els castellonencs i les castellonenques d’aquella data? ¿N’hi haurà algun o alguna que avui respire i encara ho faça aleshores? Les respostes, després de...