El cas del Secà, "de la Magdalena a l'Estepar" by Colla Rebombori

El cas del Secà “de la Magdalena a l’Estepar”

El cas del Secà “De la Magdalena a l’Estepar”

C ASTELLÓ 2003

Dedicat a Amparo, Berta, Carme, Emília, M. Àngels i Santi, companyes de trajecte i també a Ariadna que naixerà estimada en un món on l’estima és tan mancada. I en el record el pare Miquel Batllori i Munné, l´humanista i erudit, l´home savi que ha llegat a la cultura universal una obra admirable que l’honora i ens dignifica com a poble i com a nació.

El cas del Secà “de la Magdalena a l’Estepar”

sumari COLLA REBOMBORI 2003

El riu dels somnis Manel Garcia i Grau

Brancal Josep Miquel Carceller i Dolç

Els camins anomenats Quadra... Ferran Arasa i Gil

Evolució històrica del secà castellonenc... Javier Soriano Martí

El riu Sec o riu de Borriol M.Àngels Pons i Gozalbo i Ferran Aparisi i Monfort

La llàgrima del secà Josep Miquel Carceller i Dolç

Castelló i els projectes hidràulics de... Sergi Selma i Castell

(Re) creació del secà Francesc Mezquita i Broch

Les rompudes de terres: el procés històric... Javier Soriano Martí

A l’oest de la Séquia Major Eliseu R. Artola i del Campo

Temps de feina, temps d’esbarjo Amparo Carpi i Ballester

Una indústria antiga: els forns de calç Xavier Llombart i Bou

Masets i colles. Arquitectura al secà Miquel Gómez i Garcés

Les aigües subterrànies a Castelló Ignacio Morell Evangelista

El “Green” pel “Brown”? Golf de secà Ferran Aparisi i Monfort

103

Selecció de textos Josep Miquel Carceller i Dolç

107

Serra d’Engarceran Francesc Mezquita i Broch

113

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

El riu dels somnis Manel Garcia Grau Diuen que diuen que en algun lloc hi havia un poble dins mateix de l’aigua. Al bell mig d’aquell llac hi havia una barca. En un costat de la barca hi havia un home. I seguien dient que ben endins de la terra assecada hi havia un altre llac, fangós i fèrtil, on l’esguard secret feia nàixer la floresta. Diuen que més endins del cor de l’home i del llac hi havia també una ombra. I dins de l’ombra tot un poble fitava sense fi més enllà de l’horitzó. I des de les arrels de la veu tot ho veia: aigua i més aigua dins mateix del seu esguard. A l’altra riba dels somnis hi havia, a més, un llibre i un espill. Dins de l’espill, moltes preguntes. Dins del llibre, una existència. Més enllà de les respostes, una veu que s’esmicola com l’aigua fosca i oculta del cor. I més ençà de l’existència, més aigua que brolla i s’amaga, brolla i s’amaga, talment com el mateix horitzó fitat al bell mig dels ullals que enderroquen cadascun dels deserts. I diuen que diuen que dins del riu hi ha ara també tot un altre riu, un riu sec que nodreix d’oceans els ecos dels somnis. I diuen que també dins de la terra llefrosa s’escolta el xipolleig, persistent i pensarós, d’un home i un poble que serven dels miratges totes les onades mentre arriben al petit port on malden per dreçar la nau. I, lentament i vigorosament, arreceren la proa dels segles i les herències al bell mig de la mirada seca de l’aigua i funden una pàtria.

Brancal Josep Miquel Carceller Dolç

a raó dels set llibres, que no llibrets, que la Rebomboriada ha editat des de 1997 l’hem explicada força vegades per diversos mitjans i en variades circumstàncies, també ací al brancal que, com la paraula indica, enceta, any rere any, la tirallonga de textos i d’il·lustracions que configuren la nostra aportació a la coneixença i la reflexió sobre temes relacionats amb la nostra ciutat. És un deure emanat dels estatuts que ens legalitzen com a associació cultural i una obligació plaentera i engrescadora que mitja dotzena de rebomborians, autoconstituïts en Consell de Redacció, ens hem imposat, ben de gust, mentre no ens abandonen ni les idees, ni els patrocinadors. Ens estimem Castelló i les terres on se saluden amb un bon dia quan ix el sol i la gent que ho fa i, en el dia a dia, asseguren el futur de la llengua que fem servir habitualment, el català, en totes les seues variants geogràfiques, començant per la nostra, el castellonenc o valencià septentrional i continuant per totes les altres que, juntes i unides, com passa en qualsevol idioma, formen una determinada i singularitzada llengua. Ens estimem també altres ciutats i altres terres i altra gent i altres llengües que hem aprés i que volem que les nostres filles i els nostres fills aprenguen, i tant que sí! Com podria ser d’una altra manera? Volem tenir l’esperit obert, la mirada franca i la mà oberta, però estem cansats de rebre incomprensions, plantofades i menyspreus per parlar i viure amb la llengua mil·lenària i romànica, filla del llatí, que els nostres avantpassats ens han llegat i que serveix i hauria de servir i haurà de servir, si tenim voluntat i intel·ligència, per expressar i explicar qualsevol cosa, qualsevol!, futbol o física quàntica, la tendresa de l’estima

o l’argumentació més polèmica, tant se val i... també, clar que sí aquest “Cas del Secà”del nostre terme municipal, que ens ocupa i ens preocupa enguany en un llibre, que, com sempre, compta amb textos de diversa mena i registre signats pels membres de l’esmentat Consell, per altres socis pagans de la Colla i per gent amiga, culta i saberuda, que arredoneix amb el seu talent i els seus coneixements específics el conjunt i la forma que pretenem aconseguir. Sincerament no tots confiàvem en la continuïtat d’aquest projecte quan en aquell llunyà, i proper alhora, febrer del 97 l’hivern senyorejava i remullava la Plana, mentre des del nevat Penyagolosa ens arribava el destarifat i poca-solta rei Carnestoltes i des de l’obrador de Castelló d’Impressió naixia aquell “El Caminàs i les ermites” Els optimistes, o realistes, però, tenien raó i hem estat capaços els “consellers” de donar a llum sis projectes més, sense incloure el llibre-catàleg “Castelló Segle XX. Paisatge d’una ciutat” gràcies també al treball d’onze rebomborians més i de trenta-quatre saberuts que no paguen quota rebomboriana i cobren gratitud i, si poden assistir, productes gastronòmics de bons establiments de la restauració de la capital del riu Sec. Mireu, la cosa, si fa no fa, funciona així: unes setmanetes abans de la Magdalena ja podem fullejar i rellegir el llibre, calentet de les màquines de la Impremta

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

i ens entra com una eufòria adolescent, l’agafem, el mirem, el remirem, l’olorem, comentem la jugada, ens felicitem, sempre trobem algun detallet que podria haver eixit millor, però peccata minuta fins ara. Uns anys agafem uns quants cotxes i omplim la vintena de caixes, caixa amunt, caixa avall; d’altres la furgoneta de la impremta ens les arrima al local de la Colla. No importa el procediment, el que compta és organitzar el repartiment com cal: tants a la Fundació Davalos-Fletcher, patrocinador des del principi, tants per a la resta de patrocinadors (des del 2000 la Caixa Rural Castelló, des del 2001 la bp, el 2001 Tecnicons 2000, s.l., el 2002 Hormigones Mijares i enguany aquestes dues darreres empreses també) tants per als conselleiros, tants per als escrivans de dins i de fora, de l’any i d’altres anys, tants per a cadascuna de les famílies rebomborianes, tants per a coneguts i amics i amigues en general, tants per a centres d’ensenyament i associacions vàries,... Fet l’organigrama del repartiment ens fem un cafetó o ens empassem una cerveseta amb olives i parlem de la festa que s’aproxima i molt sovint aprofitem la romeria per fer un llistat de bons propòsits respecte al llibre de l’any vinent: que només enllestir el Magdalena Vítol, caldrà que ens reunim per decidir el tema, que si abans de l’estiu ja tindrem localitzades totes les col·laboracions i clarets, clarets, els criteris de fons i forma, que si a principis de la tar-

dor ja estaran tots els textos enllestits, i els patrocinadors assegurats,... La realitat s’imposa, però, i després passa el que passa, els terminis no s’acompleixen i alguns, com jo, engeguen l’ordinador després de Reis. Què voleu que hi faça?. És tradició i les tradicions estan per a complir-les, o no? i així també és tradició que dels sis del consell uns s’especialitzen en la recerca de col·laboradors (el que més, celebra la seua onomàstica el 29 de setembre) o en establir contactes amb possibles patrocinadors, o concertar cites amb els professionals de les arts gràfiques que converteixen en llibre els disquettes, tot i que molt abans s’han pactat pàgines, formats, grams, coloraines, tiratges i d’altres minúcies o en la sempre complicada i paciençuda feina d’aconseguir l’ISBN, reservada ja in eternum al nostre geòleg-carter preferit, que si volguera, que ara mateix no sé ni m’importa si ho fa, podria convidar pel seu sant el 30 de maig de cada any, de la mateixa manera que ho podria fer l’1 de gener, qui té en exclusiva l’obligació de dibuixar mil i una il·lustracions i d’il·lustrar mil i un dibuixos, molt sovint de pressa i corrents, com si tractara d’un concurs de pintura ràpida, per culpa de mandrosos, com un servidor, que li presenten els textos amb tots els terminis passats i sobrepassats, bàsicament per fotre’l (dispenseu-me el verb tan emprat i tan poc imaginatiu) deu de pensar ell, però, res d’això, que ací la mitja dotzeneta

de lletraferits ens estimem com germans, com bons germans i, de tan agermanats com estem. ens passem tres quartes parts del temps que estem junts, en proclamades reunions de treball, exercitant els músculs responsables d’una tan humana activitat, com ho és el riure, i d’una altra no menys humana, que és la de posar negres, o verds la resta dels humans, a alguns i algunes més, no vull enganyar-vos i ja posats a dir la veritat, ai del membre del Consell de Redacció que tinga la mala pensada o la fatalitat de faltar a alguna de les convocatòries!, cosa de la qual jo m’estalvie últimament, perquè aquests garrepes arrematats s’han confabulat per votar, sempre democràticament, això sí, que siga el saló menjador de ma casa l’escenari de les deliberacions. Doncs bé, ai, ara m’he quedat parat, francament no sé si això del doncs no deu ser un pecat per manca/falta de genuïtat!, siga com siga, amb els textos impresos per les nostres domèstiques impressores arriba el primer procés de correcció, que bàsicament solen fer-me el favor, m’estimen tant!, de deixar-me’l a mi, i, jo que sóc solament un filòleg aficionat, feta la primera passada, de vegades en faig dues, tampoc sóc tan malfainer!, faig una visita a l’avinguda del Mar per encarregar-li a un filòleg de veritat que netege de qualsevol incorrecció lèxica, ortogràfica o gramatical els textos que han d’alimentar el disc dur dels ordinadors de la imprenta, que la molt

eficient Begoña domina amb facilíssima facilitat, sempre amatent a les nostres moltíssimes i m’imagine que pesadíssimes indicacions respecte de la maquetació i la darrera correcció ortogràfica, en una tercera fase de passar el filtre per estalviar-nos eixes errades que se’ns han escapat a tots, per a la qual és especialment bon caçador un conseller expert darrerament en aeroports. És un in crescendo, que alguns anys s’ha arribat a fer angoixant, com si ens anara la vida, pàgina rere pàgina, proves i més proves, repassada primera, repassada segona,...discussions sobre obertura d’accents, les hores que passen, el coll que fa mal, els cendrers que s’omplin i la intuició intuïtiva, que se m’està desenvolupant darrerament i que em diu, que ja fa temps que la maquetadora en cap del senyor Pepe Tirado (no m’ix ara el nom exacte i tècnic del càrrec que ocupa ella amb tant d’encert) ens ha ben jerarquitzat els qui li donem la tabarra i ens té a tots encertadament catalogats, però, discreta i professional, com és, no diu ni mu, almenys obertament, de manera que a tots ens rep amb el mateix educat i cordial somriure. Procediments i actituds que determinen conceptes i es concreten en fets: un centenar llarg de pàgines on no hi cap tot, òbviament, però “Déu n’hi do!” com diuen per allà dalt. Si hi capiera tot, potser, per exemple, entre altres moltes coses haguérem escrit alguna cosa sobre comunicacions o planificacions urbanes

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

presents i futures, sobre ingenuïtats idíliques o cimentacions brutals, sobre la Universitat Jaume I, sobre la de moment poc seca, més aviat humida, nova estació o, per què no, sobre el Sanatori reconvertit en Hospital de la Magdalena, construït en època de fam i de misèries de tot tipus, per véncer bacteris que els qui entenien explicaven que fugien dels paratges secs, tot i que, què voleu que us diga,...Almenys les vistes pagaven la pena. Tant de bo les lectores i els lectors de la setena entrega rebomboriana -la darrera serà (està escrit en un conte que vol ser profètic del llibre de 2002) el febrer de 2026- puguen, en acabar la lectura, dir el mateix. Hi ha un refrany que afirma que el secà no dóna pas tot el que promet. Infinitament pitjor són les persones que no ho fan i no diguem res si aquestes persones gestionen els assumptes públics, però això ja són figues d’un altre paner (ma mare em deia “les figues, donades o furtades” i ara no sabria dir-vos si és de collita pròpia o és un refrany secular, en tot cas que la perdonen els propietaris de figueres, però ella es va fer dona en la postguerra de la fam i el racionament) Concediu-nos, per favor, una vegada més, el benefici del dubte i accepteu com a bona la promesa que, efectivament, per aquest llibre, que tornarem a regalar, pagaria la pena gastar-se alguns euros!

Els camins anomenats quadra i les parcel·lacions medievals del secà castellonenc. Ferran Arasa i Gil

uadra és la denominació d’una sèrie de camins que trobem en tres sectors del secà al terme municipal de Castelló de la Plana. L’estudi d’aquests hodònims (topònims caminers) es pot abordar des de tres punts de vista: geogràfic, històric i onomàstic. Estan situats al nord-oest, oest i sud-oest de la ciutat i s’estenen per les partides de la Magdalena, el Bovalar, Benadressa, Marrada i Estepar. En la seua major part són camins rectes, de traçat paral·lel, que segueixen orientacions diferents en cada sector. Així es poden veure en els mapes topogràfics i fotografies aèries. En conjunt, aquestes xarxes de camins són les traces d’una parcel·lació geomètrica medieval que abasta una considerable superfície. Possiblement es tracta d’una de les intervencions més importants al terme amb la finalitat d’ordenar l’espai agrari d’una manera geomètrica, que ha perdurat al llarg dels segles deixant una empremta fòssil en el paisatge rural castellonenc. El primer investigador que es va interessar per aquesta sèrie de camins i en va avançar una interpretació va ser el geògraf A. López Gómez (1975), a qui en devem l’estudi més complet; les seues consideracions van ser arreplegades per mi en un treball sobre l’arqueologia del terme municipal (Arasa, 1979). Pocs anys després, C. Domingo va tractar d’aquestes parcel·lacions en relació amb l’agricultura medieval. Amb posterioritat, Ll. Gimeno i F. Arasa (1993) els van estudiar des del punt de vista de la toponímia actual i J. Sánchez Adell (1994) va arreplegar les referències toponímiques en la

documentació medieval. Finalment, E. Ariño i altres (1994) van revisar aquestes parcel·lacions assenyalant-ne l’origen medieval. Estudiaré aquestes parcel·lacions dividint-les en sectors que denominaré A, B i C, i descriuré segons la seua proximitat a la ciutat, de nord a sud i d’est a oest. El primer sector (A) està situat al nordoest de la ciutat i es troba a la partida del Bovalar, tot i que s’estén en el seu extrem est fins a la de la Magdalena. Està constituït per quatre camins paral·lels amb orientació NE-SW, tres dels quals conserven topònims numerals començant des del més pròxim a la ciutat: quadra Segona, Tercera i Quarta, i tres més que es disposen transversalment. La que degué ser quadra Primera es coneix amb un gentilici: quadra del Borriolenc; en la documentació del segle XIV s’esmenta una “quadra Prima” que molt possiblement devia ser aquesta. D’altra banda, les quadres segona i quarta -en el seu tram situat a l’oest de la carretera de Morella- es coneixen amb els noms de quadra del Jefe i de Sanxo, respectivament. El límit SW de les dues primeres i la quarta és el riu Sec, mentre que en el cas de la Tercera és un camí de traçat perpendicular i direcció NW-SE, el camí del Collet. D’aquestes quadres, la Quarta, situada ja al peu de muntanya, és la que presenta un traçat més sinuós, molt diferent al rectilini de les tres primeres. La llargària d’aquests camins és considerable: la quadra Segona amida poc més de 3 km. Pel que fa als camins transversals, amb direcció NW-SE, pel NE el límit d’aquest sector és la quadra de Colomer, que juntament amb l’extrem de la quadra Tercera, s’endinsa en la partida de la Magdalena. Cap al SW, els altres dos camins que completen aquesta trama geomètrica són les quadres de la Penyeta i dels Mestrets. Altres camins transversals i no rectilinis que travessen aquest sector són el camí del Collet i el de l’Enramada. El traçat de la carretera de Morella és clarament divergent a aquesta retícula de camins, per la qual cosa deu ser posterior. La distància aproximada que separa aquests camins és de 375-400 m entre les quadres del Borriolenc i Segona, i entre aquesta i la Tercera; i entre les transversals, de 600 m en la seua intersecció amb la Tercera.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar” Sector A

Topònim Quadra del Borriolenc Quadra Segona o del Jefe Quadra Tercera Quadra Quarta o de Sanxo Quadra de Colomer Quadra de la Penyeta Quadra dels Mestrets Quadra del Pi Gros Quadra de la Sequiota Quadra de l’Armelar Quadra de Gimeno Quadra de Lairon, del Maset o de la Salera Quadra del Saboner Quadra del Morteràs, dels Cubs o del Depòsit Quadra de la Torta o del Sargent Quadra de Cassanya o de la Costa Quadra de na Tora

A C B

Sector C

Topònim Quadra o camí de la Cova del Colom Quadra de Ros, de l’Aljub o de Coll de ferro Quadra de l’Assagador o de Portolés Quadra de Breva o de Pere Pasqual Quadra de Giner o del Velluter Quadra de Crussado o de Català Quadra de Donyana Quadra i camí del Negrer Quadra de Cuquerolla Quadra de Villalon Quadra del Menut o camí del Sequier

El segon sector (B) està situat al sud sud-oest de la ciutat, a l’est del camí Reial o de la Cova del Colom, i s’estén per les partides de Marrada i Estepar entre el riu Sec i el límit amb el terme municipal d’Almassora. Està constituït per deu camins de traçat en la seua major part quasi paral·lel i orientats NNE-SSW. Alguns d’aquests camins es coneixen amb dos o tres noms i són, d’est a oest, els següents: la quadra del Pi Gros; de la Sequiota; de l’Armelar; de Gimeno; de Lairon, del Maset o de la Salera; del Saboner; del Morteràs, dels Cubs o del Depòsit; de la Torta o del Sergent; de Cassanya o de la Costa; i de na Tora. D’aquests camins, els més pròxims a la ciutat estan inserits en la seua xarxa urbana, com és el cas de la quadra de la Sequiota que passa a ser la Gran Via en el casc urbà. D’altra banda, bona part d’aquests camins fan de xarxa viària dels nombrosos grups periurbans que existeixen al sud-oest de la ciutat. El límit septentrional és el riu Sec en el cas de la quadra na Tora; la carretera de l’Alcora per a les quadres de Cassanya, de la Torta i del Morteràs; i el camí Vell de l’Alcora per a les quadres del Saboner, de la Salera i possiblement de Gimeno; per a la de la Sequiota és difícil de precisar, però podria ser-ho l’avinguda del Doctor Clarà, que possiblement segueix el traçat d’aquest camí; finalment, la del Pi Gros acaba abans d’entrar a la ciutat, en la prolongació est del carrer Pasqual Asensio. El límit meridional d’aquest sector és el camí de la Ratlla d’Almassora, excepte en els casos de la quadra del Saboner que és el camí de Fadrell, i de Cassanya i de la Torta que és la de na Tora en el seu tram meridional que canvia d’orientació, segons veurem a continuació. La quadra de l’Armelar, que s’estén entre els camins de Fadrell i de la Ratlla d’Almassora, no està alineada amb cap altre camí que continue cap al nord, com hauria de ser la de Gimeno, i presenta un traçat sinuós, per la qual cosa deu ser posterior a la parcel·lació. La quadra de na Tora presenta la particularitat de comptar amb dos trams de diferent direcció: el septentrional manté l’orientació de les quadres d’aquest sector, però poc abans d’arribar al camí dels Palos gira cap al SE en un llarg tram clarament divergent i rectilini

que s’endinsa en el terme municipal d’Almassora -on es coneix com el camí dels Hostalassos- i arriba fins a la partida de Ramonet, prop del riu Millars. Aquest tram de la quadra de na Tora fa de límit meridional d’una part de la parcel·lació i presenta una orientació diferent a la resta. Els camins que travessen aquests sector en sentit est-oest són el de Fadrell, que en la seua prolongació oest enllaça amb el camí de la Ratlla d’Almassora a l’altura de la quadra del Morteràs, i el dels Palos o carretera de Ribesalbes que travessa tot el terme. Aquests deuen constituir, juntament amb els que configuren els límits septentrional (el camí Vell de l’Alcora) i meridional (el camí de la Ratlla d’Almassora) d’aquest sector, la xarxa viària preexistent a la parcel·lació. D’altra banda, la quadra de Gimeno va ser utilitzada per al traçat de l’antiga carretera N-340. La distància que separa aquests camins és de 360-390 m per a les quadres que hi ha entre la de na Tora i de Gimeno; de 360-400 m entre la darrera i la de la Sequiota, i de 340-370 m entre aquesta i la del Pi Gros, ambdues de traçat més irregular. El tercer sector (C) es troba a l’oest sud-oest de la ciutat, a la partida de Benadressa, i és el més allunyat de la població. Comença amb el camí Reial o de la Cova del Colom, es prolonga cap a l’oest -per l’antic pla de Benidreça- i s’estén pràcticament entre el riu Sec i el límit meridional del terme. Està constituït per onze camins en la seua major part quasi paral·lels amb orientació NNWSSE. Alguns d’aquests es coneixen amb dos o tres noms i són, d’est a oest, els següents: la quadra o camí de la Cova del Colom; de Ros, de l’Aljub o de Coll de ferro; de l’Assagador o de Portolés; de Breva o de Pere Pasqual; de Giner o del Velluter; de Crussado o de Català; de Donyana; la quadra i camí del Negrer; de Cuquerolla; de Villalon i del Menut o camí del Sequier. El límit septentrional és en alguns casos el camí Vell de Ribesalbes, com succeeix amb les quadres de Ros i de Breva; en altres és el camí de la Pedrera, com en el cas de la quadra de l’Assagador; finalment, en altres la continuïtat del darrer tram entre la carretera de l’Alcora i el camí de la Pedrera està desplaçat lleugerament cap a l’oest, amb un traçat característic que es coneix com “en baioneta”. Amb el límit meridional

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

M. Gómez

passa el mateix: les quadres de l’Assagador i de Giner no continuen més enllà del camí dels Palos. El camí Vell de Ribesalbes és l’únic que travessa tot aquest sector d’est a oest i sembla configurar-se com un eix de referència, potser preexistent o almenys contemporani. L’orientació, l’equidistància i el traçat rectilini d’aquests camins va perdent-se a mesura que avancem cap a l’oest. Això passa amb la quadra de Cuquerolla i sobretot amb les de Villalon i del Menut, que es desvien més cap al NW i presenten un traçat irregular al sud de la carretera de Ribesalbes en el primer cas i al nord del camí del Negrer en el segon. Aquest fet fa pensar en la possibilitat que aquestes dues quadres no formen part de la parcel·lació original i que el seu traçat siga posterior. D’altra banda, a l’extrem meridional d’aquest sector, trobem un camí de traçat oblic NW-SE, la quadra d’Assensi, que enllaça les de Crussado i del Negrer, a partir del qual comença la quadra de Donyana. La distància que separa aquestes quadres és de 340400 m per a les que hi ha entre les de Cuquerolla i de la Cova del Colom. En aquest extens sector es troben les grans masies del secà castellonenc, que en alguns casos donen nom a les quadres: el mas d’Assensi, de Cid, de la Devesa, de Donyana, de Gasset, de Gimeno, del Negrer, de Pessudo, de Pla, de Rambla, de Ramos, etc. El camí que fa de divisòria entre els dos darrers sectors és el de la Cova del Colom, l’antic camí Reial, que entre el riu Sec i la rambla de la Viuda segueix un traçat prou rectilini en direcció NNE-SSW i s’enfila cap a Vila-reial travessant primer la rambla de la Viuda -antigament d’Algonder- per l’antic pont i després el riu Millars pel pont de Santa Quitèria. L’orientació dels camins del sector oest és prou semblant a la dels dos terços septentrionals del camí Reial, que posteriorment gira lleugerament per adoptar una direcció quasi exacta N-S. Per això sembla probable que el traçat dels camins que constitueixen el canemàs d’aquesta parcel·lació prenguera com a referència el camí Reial. Aquest s’ha considerat sempre que seguia el traçat de la via Augusta, el camí romà construït en temps de l’emperador August que travessava el País Valencià de nord a sud. Així ha vingut a confirmar-

ho la troballa de tres fragments d’un mil·liari a 1’6 km al nord del riu Sec. Aquests monuments eren columnes de pedra situades a distàncies regulars de mil passes (1.481’5 m) on s’indicaven diverses dades com el nom de la via, la distància des del lloc on començava a comptar-se, l’emperador que l’havia manat construir o reparar, etc. Són, per tant, la millor prova per a confirmar l’origen romà d’un camí. Al sud del riu Sec, però, el traçat de la via Augusta és més discutit, ja que el del camí reial sembla molt condicionat per la fundació de Vila-real al segle XIII i necessita travessar dos llits fluvials. Cap a l’est, el traçat rectilini del tram meridional de la quadra de na Tora, que s’enfila en direcció NW-SE cap a més avall del forcall que formen la rambla de la Viuda i el riu Millars, permet plantejar la hipòtesi que els enginyers romans preferiren que la via travessara només un llit fluvial pel lloc on històricament sembla haver existit un gual, desfigurat per la construcció del pont actual al segle XVIII. D’aquesta manera, la fundació de Vila-real al segle XIII explicaria el traçat del camí Reial i la construcció del pont de Santa Quitèria. El traçat del camí romà hauria quedat parcialment inutilitzat en veure’s tallat al sud del riu Sec i es conservaria amb una llargària de 3’3 km fins a les proximitats del riu Millars, on desapareixeria de nou. Aquest tram de la quadra de na Tora podria ser, doncs, la traça més antiga d’aquesta xarxa de camins si admetem la hipòtesi del seu origen romà. Alguns trets donen suport a aquesta interpretació: el traçat rectilini, l’orientació diferent a la de la trama viària que l’envolta i el fet que continue en camins que canvien sobtadament de direcció, cosa pròpia d’una via de comunicació que ha perdut la seua utilitat per al llarg recorregut o fins i tot ha estat tallada de manera intencionada. Com hem vist al principi, la raó de ser d’aquesta xarxa de camins és una parcel·lació geomètrica que -segons el càlcul de A. López Gómez- comprén una superfície aproximada de 1.814 ha., una part considerable del terme municipal que té un total de 10.732 ha. Configuren el canemàs de la parcel·lació les divisòries que -com es feia des d’època romana- adopten la forma de camins per a fer pos-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

M. Gómez

sible l’accés a les finques. La distància que separa els camins que conserven un traçat més rectilini és d’uns 355 m. El fet que aquesta distancia coincidisca amb la meitat de les centúries o grans quadrats de les divisions agràries romanes (centuriacions), que tenen 710 m de costat, el va portar a plantejar la possibilitat que aquestes tingueren un origen romà, sense descartar, però, que foren medievals. Els arguments en contra de l’origen romà, els hem vist en part en la descripció anterior: la fragmentació en petits sectors amb diferent orientació és contrària al que trobem en la majoria de parcel·lacions romanes, el mòdul de mitja centúria no és l’utilitzat normalment, falten els camins perpendiculars que dibuixen la característica retícula ortogonal, els camins amb què poden relacionar-se són d’origen medieval, etc. Descartat l’origen romà d’aquestes divisions, el més probable és el medieval. El mateix A. López Gómez assenyala que la distància de 355 m concorda igualment amb el costat corresponent a quatre jovades, que seria el mòdul utilitzat en la parcel·lació. La regularitat en el mòdul podria indicar que els tres sectors es van parcel·lar en la mateixa època, però cal recordar que la jovada s’utilitza en períodes més recents. La unitat lineal agrària valenciana era la corda de soguejar, que feia 40’77 m; 9 cordes fan 366’93 m, distància que s’aproxima a la que separa les quadres. D’altra banda, aquesta operació d’agrimensura degué generar amb seguretat documentació escrita, però fins ara no se n’ha trobat cap menció directa en els arxius, per la qual cosa només podem rastrejar les referències toponímiques amb la finalitat d’esbrinar en quina època es va fer. En el Llibre d’Ordinacions de la vila de Castelló, estudiat per L. Revest (1957), es descriu l’amollonament del bovalar o devesa de Castelló, situat al NW de la ciutat, els anys 1379-80, on figuren diverses referències a aquests camins, entre altres a un “camí de la quadra prima”, en el primer dels tres sectors descrits. Però és en el Llibre de vàlues de la peyta de 1371 on trobem la més antiga referència a aquests camins coneguda fins al moment: la “quadra d’en Pere d’Osqua” i les “quadres de n’Ocellona”. Això ens permet

datar aquestes parcel·lacions amb anterioritat a aquest any. Degueren fer-se en els regnats de Jaume II (1291-1327), Alfons IV (13271336) o Pere IV (1336-1387). Particularment el primer va atorgar a la vila de Castelló nombrosos privilegis que van facilitar la seua consolidació. Així, doncs, sembla probable una datació en la primera meitat del segle, anterior al període de crisi que comença amb la guerra contra Castella (1356) i les epidèmies de pesta (Rabassa, 1999). Degué ser aleshores quan el municipi va encomanar a algun “topògraf” la realització d’aquestes divisions del secà, possiblement amb la finalitat de posar en valor aquesta zona des del punt de vista de l’aprofitament agropecuari i de la seua valoració. Segons hem assenyalat anteriorment, un fet cridaner d’aquesta parcel·lació és que -amb l’excepció del primer sector (A)- la retícula està formada només per camins paral·lels i no n’hi ha de transversals que configuren subdivisions quadrades o rectangulars; en una paraula: no sembla haver unitats menors amb un mòdul constant que puguen correspondre a un repartiment agrari. Resta oberta, doncs, la qüestió de la finalitat concreta d’aquestes parcel·lacions. Segons sabem pels estudis de J. Sánchez Adell (1973), el 1398 la major part del secà era bosc o matoll i les terres cultivades eren poques i aïllades; en conjunt, al terme municipal hi havia 2.227 ha. treballades, a penes un 20% del total, de les quals 270 ha. (12%) eren parcel·les de botjar possiblement aprofitades per a pastures i llenya. El terme quadra es degué utilitzar com una referència a la forma geomètrica del parcel·lari resultant de la divisió agrària. Encara avui dia, per a persones coneixedores del terme, les quadres són camins “que formen quadrats”. Aquesta organització esquemàtica de la trama parcel·lària apareix també en les terres d’horta, on s’utilitza el diminutiu quadrella que -com assenyala Traver (1958)- no es corresponia amb un camí com en l’actualitat, sinó que s’aplicava només a les zones en què es dividia l’horta a efectes de la seua valoració; per extensió, aquesta denominació va passar als camins, que són els que avui es designen amb aquests termes. Els apel·latius de les quadres són molt variats i algunes d’elles en tenen diversos, de manera que el nombre de topònims que tro-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

M. Gómez

bem és notablement superior al de camins: en l’enquesta oral a persones coneixedores del terme vam arreplegar un total de 57 topònims. Cal considerar, però, que amb el pas del temps la denominació de quadra es deu haver estès a altres camins que originàriament no ho eren, com possiblement és el cas de les quadres de Villalon, del Menut i d’Assensi. La utilització de topònims numerals des del segle XIV recorda altres denominacions de camins amb la mateixa funció en municipis pròxims com Vila-real, on trobem el terme sedeny (primer Sedeny, etc). Aquests camins són coneguts per noms de persona (antropònims), de sants (hagiotopònims), de vegetació (fitotopònims), etc. Així, ja hem vist que al Llibre de vàlues de la peyta de 1371 figuren una “quadra d’en Pere d’Osqua” i unes “quadres de n’Ocellona”; i en el de 1468 figura de nou la “primera quadra”, una “quadra d’en Berga” i una “quadra de Senta Bárbera”. En el Llibre d’Ordinacions apareix la “quadra dels Pins” i una “quadra de na Montergula” en els anys 1379-80, quan es va amollonar el bovalar. Diverses quadres, doncs, eren conegudes -com avui dia- pels noms dels propietaris de finques senyalades. Per a descriure els topònims actuals podem classificar-los per grups. Així, entre els antropònims, trobem els referits a gentilicis: quadra del Borriolenc; noms de pila: quadra de Clorinda, de Genaro; cognoms: quadra d’Assensi, de Breva, de Cassany, de Català, de Colomer, de Crussado, de Gimeno, de Giner, de Nos, de Pessudo, de Portolés, de Ros, de Sanxo, de Villalon, etc; renoms: quadra de Coll de Ferro, de Cumbeta, del Menut, del Negrer; hipocorístics: quadra de Tonet; noms d’oficis, professions, càrrecs, etc: quadra del Jefe, del Saboner, del Sergent, del Velluter; característiques físiques: quadra de la Mamelluda, de la Torta; irònico-humorístics: quadra de Cuquerolla. Altres fan referència a hidrònims: quadra de l’Aljub, de la Bassa de don Víctor, del Depòsit, de la Sequiota; orònims: quadra de la Penyeta; vies de comunicació: quadra de l’Assagador; edificacions: quadra de la Colònia, del Morteràs, del Matadero; d’arbres: quadra del Pi Gros, de l’Armelar; cavitats: quadra de la Cova del Colom, etc.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

BIBLIOGRAFIA

J. M. Carceller

ARASA I GIL, F. (1979): «Arqueologia del terme municipal de Castelló de la Plana», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 6, Castelló de la Plana, pp. 121-179. ARIÑO, E.; GURT, J. Mª; DE LANUZA, A. i PALET, J. M. (1994): «El estudio de los catastros rurales: una interpretación estratigráfica del paisaje», Zephyrus, XLVIII, Salamanca, pp. 189-217. DOMINGO PÉREZ, C. (1983): La Plana de Castellón. Formación de un paisaje agrario mediterráneo. Castelló de la Plana. GIMENO, Ll. i ARASA, F. (1993): La toponímia del terme municipal de Castelló de la Plana. Castelló de la Plana. LÓPEZ GÓMEZ, A. (1975): «Posibles centuriaciones en Castellón de la Plana», Estudios sobre centuriaciones romanas en España. Madrid, pp. 129-136. RABASSA VAQUER, C. (1999): «El Castelló rural: de la expansión a la crisis». Castelló de la Plana, pp. 165-180. REVEST CORZO, L. (1957): Llibre d’Ordinacions de la Vila de Castelló de la Plana. Castelló de la Plana. SÁNCHEZ ADELL, J. (1973): «Estructura agraria de Castellón de la Plana en 1398», Saitabi, 23, València, pp. 147-175. SÁNCHEZ ADELL, J. (1994): «Toponimia rural de Castellón de la Plana en la Edad Media (S. XIV-XV)», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LXX, Castelló de la Plana, pp. 517-600. TRAVER TOMÁS, V. (1958): Antigüedades de Castellón de la Plana. Castelló de la Plana.

Evolució històrica del secà castellonenc i les transformacions propiciades pel pantà de Maria Cristina: la mutació d’un paisatge agrari Javier Soriano Martí

’agricultura castellonenca s’ha caracteritzat al llarg de la història per la diversitat dels seus productes (blat, vinya, garrofer, olivera, cànem, morera, arròs, hortalisses…), els contrastos paisatgístics entre àrees ben definides (secà, regadiu i marjal) i la creació d’una cultura associada a un ús racional dels recursos hídrics. Aquests elements, que aportaven una personalitat pròpia a una activitat que va ser el motor de l’economia fins tot just fa cinquanta anys, han experimentat molts canvis en els últims cent anys. La diversitat de conreus ha desaparegut des de finals del segle XIX, quan comença la febre citrícola i la Plana esdevé un autèntic «bosc de tarongers», un espai agrícola on el monocultiu de cítrics suposa un 67% de les terres conreades. El terme municipal de Castelló està dedicat en un 70% a l’agricultura (7.279 ha. en 1999) i les explotacions de secà es redueixen a la mínima expressió perquè els terrenys regats suposen el 93% de la superfície agrícola. Els límits paisatgístics entre regadiu i secà s’han difuminat a causa de l’expansió citrícola en partides com Benadressa, Bovalar, Marrada, Estepar i Magdalena —les reconversions secà-regadiu es van produir majoritàriament en el període 1870-1960—, mentre que la marjal s’ha vist afectada per una urbanització de densitat

mitjana fins perdre una secular funcionalitat agrícola consolidada amb les bonificacions. La cultura de l’aigua també ha experimentat modificacions notables a mesura que augmentaven les terres de regadiu perquè l’explotació original dels aqüífers —les sénies de tracció animal podien regar modestes extensions— és posteriorment suplantada per extraccions amb potents motors i motobombes, que provoquen una sobreexplotació dels recursos.

SITUACIÓ ACTUAL DEL SECÀ CASTELLONENC El secà s’ha vist reduït de forma dràstica en l’últim terç del segle XX com a conseqüència de la progressiva ampliació dels regadius i l’abandó de les terres marginals que van ser rompudes des de finals del segle XVIII —bancals de Penyeta Roja, Muntanya Negra, la Galera i la Magdalena— quan major era la pressió demogràfica. Des dels anys seixanta aquesta reducció es compendia en un 35% (268 hectàrees) i desapareix per complet des dels anys vuitanta un dels conreus bàsics de la trilogia mediterrània com el blat. En l’actualitat únicament persisteixen conreus arboris, ja que tant els herbacis (cereals) com els industrials (cànem), les lleguminoses o els tubèrculs han deixat de practicar-se en la Plana. A pesar d’aquesta tendència, el 6,72% que representen les terres de secà en l’agricultura castellonenca encara significa la major extensió en la comarca. Les explotacions d’ametlers han perdut un 31% de la seua extensió (en 1977 es treballaven 101 hectàrees), mentre que la disminució de la oleicultura és encara més acusada, ja que les oliveres han vist reduïda la superfícia en un 70% (en 1977 hi havia 50 H) i segons les estadístiques únicament es conreen varietats per a obtenir olives de consum directe. En contrast, els garrofers s’han convertit en el principal reducte del secà castellonenc: encara que en les dues últimes dècades la seva extensió s’ha reduït en 95 ha. (un 23%), encara ocupen 405 ha. A pesar de la perfecta adaptació d’aquest conreu per a practi-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Quadre I. Els terrenys conreats a Castelló Agrícola 1999

Secà % total Regadiu % total

Total

Conreus herbacis

100%

Guaret

1.040

100%

Cultius llenyosos 489

7,91%

5.692

92,09%

6.181

Totals

6,72%

6.790

93,28%

7.27

489

Font: Formularis 1-T. Conselleria d’Agricultura. Delegació de Castelló. Elaboració pròpia.

car l’agricultura a temps parcial, moltes explotacions estan abandonades com a conseqüència de l’escàs valor de les garrofes —tradicionalment destinades a alimentar el bestiar de labor— i el seu costós procés de recol·lecció. (quadre 1) En els anys setanta del segle XX (dades de 1977) es conreaven en el terme municipal espècies cerealícoles com el blat (45 ha.) o l’ordi (6 ha.), productes associats a economies de base agrària com la patata (208 ha.), el cigró (10 ha.) o el cànem (3 ha.). Eren els últims vestigis d’una agricultura caracteritzada per la diversitat que ha trobat en la citricultura un substitut gairebé exclusiu. (quadre 2)

LA VISIÓ DELS CRONISTES

Quadre II. El secà castellonenc en 1999 Cultius llenyosos

Ha.

% sobre total

Ametler

14,11%

Olivar (oliva taula)

3,07%

Garrofer

405

82,82%

Total

489

100%

Font: Formularis 1-T. Conselleria d’Agricultura. Delegació de Castelló. Elaboració pròpia.

El llegat dels cronistes permet ratificar el dinamisme del paisatge agrari castellonenc, amb la continuada presència del garrofer com a conreu predominant en totes les èpoques. Viciana deixa constància de la bona qualitat de les garrofes obtingudes a Castelló en la segona meitat del segle XVI, mentre que aquest producte convertia Castelló en un dels principals ports comercials del món per a la seua exportació a la fi del segle XVIII. Cavanilles aporta informació addicional sobre l’agricultura castellonenca quan al·ludeix a camps voltats de moreres i, entre altres conreus, fa referència al cànem, el blat de moro, el blat, l’alfals, les hortalisses, les oliveres, les vinyes i els garrofers. La principal collita a la fi del segle XVIII era el cànem, encara que el botànic encunya el terme bosc de tarongers per a al·ludir a la incipient generalització dels horts de cítrics. El fruit dels garrofers, en qualsevol cas, generava una important activitat en la Plana: «La multitud de individuos de ambos sexos y de todas edades que salen á recogerlas presentan un espectáculo interesante. Mirada de léjos parece un pequeño exército, en el qual se ven muchos armados de largas cañas de 16 á 20 palmos, que conservan parte de la raiz en arco para sacudir y hacer caer las algarrobas; otros van en carros y caballerías para traer la cosecha». En l’actualitat, els únics vestigis que resten d’aquestes al·lusions

són horts abandonats, algunes explotacions aïllades d’ametlers completament envoltats per grans explotacions citrícoles —proximitats de la Galera—, així com ametlers i oliveres situats en el marge d’horts de tarongers com petjades residuals dels conreus de secà practicats antany en partides com Benadressa.

LA TRANSFORMACIÓ GENERADA PEL PANTÀ DE MARÍA CRISTINA O DE BENADRESSA El regadiu citrícola és una realitat relativament contemporània en la Plana de Castelló i només a partir de 1903 se superen en la comarca les 12.000 ha. dedicades a tarongers i mandariners. A partir d’aleshores les terres de secà registren una considerable retallada, xifrada a Castelló des de 1777 a 1999 en un 90%. El paisatge experimenta una autèntica mutació perquè 3.963 hectàrees són transformades en terres de regadiu o, més recentment, abandonades o urbanitzades. La febre citrícola va provocar que a Castelló es buscassen recursos hídrics addicionals als que subministrava des del segle XIII el sistema de regs del Millars. La possibilitat d’embassar els cabals eventuals de la rambla de la Viuda, al costat de l’explotació de pous de forma mancomunada per diferents agricultors o societats, van ser les estratègies seguides per la societat decimonònica. La constitució de Fomento Agrícola Castellonense el 22 de desembre de 1873 és una bona mostra de les necessitats generades per l’increment de les terres de conreu i el consegüent augment de la demanda d’aigua. El primer projecte per a construir una presa en el llit de la rambla de la Viuda data de 1895, quan es pretenia embassar 23 Hm3 per a regar 4.500 hectàrees dels termes municipals de Castelló i Almassora. Els precedents històrics eren massa evidents per a renunciar a un ambiciós projecte: des de 1320 l’aigua de la rambla i la procedent d’una surgència en el seu llit (les Fontanelles) s’aprofitava per a activar el molí d’En Saloni —sepultat en el seu moment

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Figura 1. Evolució comparada de les superfícies de regadiu i secà a Castelló Font: DOMINGO, 1983 i Formularis 1-T. Elaboració pròpia.

pel pantà—; en 1747 s’autoritzà el reg de diverses parcel·les de Benadressa amb l’aigua excedentària d’aquesta instal·lació, mentre que en 1781 es va permetre construir una presa en la ubicació de l’actual per a atendre idèntica sol·licitud. L’escassesa de recursos econòmics i la magnitud del projecte original van provocar que les obres, iniciades en 1901, no tinguessen continuïtat. En 1913 el projecte va ser renovat i declarat d’interès públic i deu anys més tard se n’inaugurava la presa. La seua capacitat definitiva, bastant minvada per l’entarquinament propiciat pels aports sedimentaris de la rambla i les filtracions del got, va quedar fixada en 28 Hm3. Les obres van ser completades amb nou quilòmetres de canalitzacions i cinc sèquies de distribució que van permetre transformar les terres de secà en fèrtils parcel·les de regadiu en partides com Benadressa, la Magdalena o el Bovalar, l’altitud de les quals havia impedit fins aleshores l’arribada de cabals superficials. El denominat Canal del Pantà permet irrigar 2.250 ha., encara que sempre comptant amb les aportacions dels pous que sorgeixen per onsevulla en la primera meitat del segle XX. Les transformacions de terres van ser operacions complexes, ja que havien d’anivellar-se les parcel·les —els pendents començaven a plantejar inconvenients perquè el reg era a manta—, millorar la qualitat i profunditat del sòl —va ser freqüent el transport de terra d’altres indrets—, així com generar la xarxa de séquies. Aquestes labors van ser realitzades pels propis agricultors, que van realitzar una autèntica autoexplotació per a modificar el paisatge agrari castellonenc. Els horts de tarongers i mandarins —aquests últims són ara predominants en contraposició amb la situació vuitcentista— s’estenen fins els confins occidentals del terme municipal, generant un abancalament de grans parcel·les —l’extensió és la principal diferència amb el tradicional paisatge minifundista d’horta regada— i aportant una nova personalitat a les tradicionals masies —nucli de població disseminada propi del secà—, que han d’adaptar-se a una realitat diferent. La dinàmica paisatgística, en tot cas, respon a la perfecció a un diagnòstic realitzat en els anys vuitanta per Concepción Domingo: «Las reconversiones de secano más importantes práctica-

mente estaban conseguidas en los primeros años de la década de los sesenta. A partir de ahí, lo que se ha producido es, por una parte, la prosecución de transformaciones en zonas de laderas y, por otra, la conversión de áreas de regadió tradicional en espacios urbanos, industriales y vías de comunicación».

BIBLIOGRAFIA ARNALTE ALEGRE, Eladio (1988): El nacimiento de la agricultura en el País Valenciano. Institució Alfons el Magnànim, València, 145 pp. CAVANILLES, Antonio Josef (1795-97): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Obra en dos toms. Imprenta Real, Madrid: Tom I, 1795; Tom II, 1797. Edició facsímil Arts Gràfiques Soler, València 1972. Concepción DOMINGO PÉREZ (1983): La Plana de Castellón. Formación de un paisaje agrario mediterráneo. Caja de Ahorros de Castellón, Castelló de la Plana, 308 pp. Jorge HERMOSILLA PLA (1997): El sector garrofero valenciano: pasado, presente y futuro (Estudio geográfico). Diputació de València. València, 108 pp. Casimiro MELIÁ TENA (1963): La economía en tiempos de Cavanilles. Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 35 pp. Rafael RIBES PLA (1992): Historia del aprovechamiento de las aguas de la rambla de la Viuda. Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 98 pp. VICIANA, Rafael Martí de (1564): Crónica del Reyno de Valencia. Edicions Histórico-Artístiques S.A.. Borriana, 297 pp. Edició facsímil de 1986.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

El riu Sec o riu de Borriol M. Àngels Pons i Gozalbo

Ferran Aparisi i Monfort

EN UNA BELLA PLANA, PER ON PASSAVA UNA BELLA AIGUA, ESTAVEN MOLTES BÈSTIES QUE VOLIEN ELEGIR REI

RAMON LLULL. EL LLIBRE DE LES BÈSTIES

ixí començava el nostre article “La fauna de la marjal és molt especial” aparegut al llibre “Castelló, mar i marjal” de la Colla Rebombori. En ell es tractaven diferents aspectes de la plana que configura la marjal de Castelló i dels animals que hi podem trobar. Per això hi venia a col.lació el començament del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, on menciona una bella plana, moltes bèsties i una bella aigua, però quina aigua? On està l’aigua d’aquella bella plana? Tal com ho representa Llull fa l’efecte de tractar-se d’un riu que circula per un prat. Doncs bé a Castelló no sols tenim una bella plana i moltes bèsties, sinó també un riu! En efecte un riu! ... Bé ... vaja... El que passa és que hi ha molts tipus de rius. Hi ha rius grans com el Volga i menuts con el Millars; cabalosos com l’Amazones i raquítics com el Sénia; de colors com el riu Blau o Hoang-Ho, el Groc o Iang-Tse, el Colorado, el Verd o el Danubi blau, i en blanc i negre com el riu Negre o el Nil blanc; exorrèics com l’Ebre i endorrèics com el Jordà; afluents com el Ter i principals com el Túria; autòctons com el Palància i al.lòctons com el Xúquer; de llargs com el Tajo i de curts com el Belcàire; de navegables com el Mississippi i de no navegables com El Cervol, de nom difícil com el Gudbrandsdalen o de ben fàcil com el Po. Alguns tenen noms sonors com el Rin, d’altres cridaners com l’Eo, hi ha de nom cosmopolita com el Mundo; hi ha de conseqüents, subseqüents, obseqüents i reseqüents; efluents i influents 1. I fins i tot hi ha qui no té aigua, com el riu Sec.

F. Aparisi

Naixement del riu Sec

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

PERÒ QUÈ ÉS UN RIU ? Quan anàvem a escola ens deien que un riu era un corrent d’aigua que anava a parar a la mar, ens ho apreníem i ens quedàvem més llargs que alguns rius, perdó, que amples. Un riu, el podem definir com un corrent d’aigua, més o menys continu, de cabal que pot ésser molt variable, que drena una conca d’una extensió almenys de dimensions comarcals. El riu té sempre inclinació aigües avall i compleix un treball erosiu, que amb el temps, tendeix a l’arrasament dels relleus i a l’anul.lació del pendent. El cabal d’un riu és la quantitat d’aigua que porta un riu en un determinat punt del seu curs, s’indica en m3 /s, o en l /s en els rius de cabals molt exigus. Els cabals mitjans poden variar d’un any a l’altre segons la irregularitat pluviomètrica. Aquesta és major o menor segons el tipus de precipitació de cada conca i la seua dimensió. Les conques de grans dimensions són poc irregulars, mentre que les petites solen ser molt irregulars. De fet es pot passar d’una absoluta sequera a una gran avinguda en poc de temps, pot ser hores només. Després d’aquestes definicions i conceptes previs, cal centrarse en el nostre riu.

EL RIU SEC Conca del riu Sec

A les Costes de la Pobla, però dins del terme de Borriol, en una formació de pissarres paleozòiques, els terrenys més antics de les terres castellonenques, prop d’una mina de terra (s’extreuen pissarres per a la fabricació de ciment portland) entre boges, argelagues i pins, naix el riu. Al principi i durant quasi bé la meitat del curs porta aigua, és el riu de Borriol. Realment és tracta d’un riuet, de 27 km de llarg, que recull les aigües d’una petita conca d’aproximadament uns 66 km2. La qual té forma d’una vall paral.lela a la costa de la qual resta separada per una franja de muntanyes que fan de línia de separació d’aigües. Que de nord-est a sud-oest són l’Atalaia, la Mola del Morico, la Roca Blan-

Mapa conques hidrogràfiques. C.H. del Xuquer

ca, les Galles, la Raca, la Llobera, la Coma, la Joquera, el Tossal Gros, la Lloguera i la Muntanya Negra. Mentre que per la banda de ponent la separació de les aigües ve determinada per una línia imaginària que va des del mas del Basero al cim de la Penya, segueix en direcció nord-est a sud-oest per les crestes de la Serra entre els termes de Borriol i Vilafamés primer, i Borriol i Sant Joan de Moró després, fins arribar a la serra de Portell i el Monegre on es continua, més al sud, amb el tossal de Cucala i la muntanyeta de l’Abeller. Des d’aquest punt el riu, que corria en direcció nord-est sud-oest gira i, es dirigeix ara, en direcció sud pel Pla del Moro per a immediatament girar en direcció est. A la vora de Castelló torna a girar en direcció nord-est fins que, en creuar el Caminàs a l’altura de Ramell, torç cap a l’est i passant el camí d’en Riera circula ja pel llit artificial fet a principi dels anys setanta. Passant per les partides de Brunella i la Mota i pel costat de la sèquia Travessera se l’ ha fet desembocar al Mediterrani entre les partides de la Mota i de la Travessera. El riu Sec presenta nombroses característiques dels torrents, especialment al curs baix. Té un curs fix que sols porta aigua durant les grans pluges i, sobretot, no té desembocadura. Cap dels barrancs del terme té desembocadura. L’aigua que porten, en arribar a la part més baixa dels curs i perdre velocitat i capacitat de càrrega deixa els materials transportats en el propi curs i l’aigua circula sobre ells formant nombrosos i irregulars filets, formant un ventall al.luvial o con de dejecció 2. Al corrent principal li arriba l’aigua recollida al llarg de la conca mitjançant diversos barrancs. Per la dreta hi aboquen el de Bocavert, de les Solsides, de la Penya que es junta amb el de Codina, de Benifaet, de Cominells, de la Botalària i de les Ermites. Per la part esquerra hi trobem els barrancs de l’Atalàia, de la Mola i d’Olària o dels Porcs. A més dins del terme de Castelló hi ha, també, altres barrancs que vessen les aigües bé a la plana, cas del de la Magdalena, o bé a la rambla de la Viuda, cas del de Malvestit. Des del seu naixement el riu porta certa quantitat d’aigua, més bé poca, no oblidem que és un riu de secà. Forma un rierol que durant el seu recorregut pel terme de Borriol juga a amagar, ara em

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

veus ara no, ara ix a la superfície ara desapareix. Fins que prop del límit del terme s’endinsa en la terra i ja no torna a circular, normalment. És, en efecte, un riu molt entusiasta, que si s’ha dur aigua, ell més a pressa i més aigua que ningú. És, val a dir-ho, un riu infantil, ara t’ajunte ara no t’ajunte, ara duc aigua ara no, que no tinc ganes. Però, que li anem a fer, ell és així. Pot estar anys sense dur ni una gota d’aigua en tot el terme de Castelló i de cop i volta plou per les muntanyes de la capçalera i ala! riuada Aquest comportament tant impulsiu és degut al fet que és un riu mediterrani i, per tant, s’ajusta als trets de la pluviositat mediterrània. Aquest clima presenta un fenomen meteorològic molt característic que ara es coneix com a “gota freda”. I consisteix en això: durant el començament de l’hivern l’aire que està en contacte amb la mar, com que aquesta té un major calor específic que la terra, tarda més a refredar-se, per tant l’aire està més calent i humit. Quan el vent bufa de la mar, eixes masses d’aire càlid i humit entren cap a terra on, si fa fred a les capes altes de l’atmosfera, es produeix la condensació del vapor d’aigua donant abundant nuvolositat que produeix intenses precipitacions. En resum, plou molt en poc de temps. L’aigua caiguda no pot absorbir-se per la terra i corre pels vessants als barrancs i d’allí al riu. El riu comença a córrer donant lloc a una riuada que arrossega tot allò que troba al davant. I és aleshores quan, com li ocorre a Santa Bàrbara “bendita que mos guarde la collita” que només ens recordem d’ella quan trona, ens adonem que ací tenim un riu. I vénen les lamentacions. Que si cal netejar el llit del riu, perquè l’aigua circule bé. Que si no es pot construir a les zones baixes per on circula l’aigua durant les avingudes, etc.

Evidentment el concepte de causar danys està referit als béns materials o, al que es pitjor, vides humanes. Perquè a la natura no li causa cap mena de perjudici, ans al contrari. De fet formen les planes i aiguamolls litorals, zones molt riques des del punt de vista ecològic.

F. Aparisi

PER QUÈ CAUSEN DANYS LES RIUADES?

Vista des del pont de la carretera de Morella

Precisament la fertilitat dels al.luvions dipositats pels torrents en el con de dejecció, periòdicament renovats per les noves crescudes, com ocorre en la plana de Castelló, fa que siguen paratges, on des de temps immemorial, s’han assentat les poblacions. Hi ha, fins i tot, la teoria hidràulica que en Antropologia explica el sorgiment de les civilitzacions a la vora dels rius 3. Però aquesta proximitat comporta un perill. A més, a mesura que una població creix, va ocupant zones cada vegada més properes a la llera del torrent, augmentant el risc durant les grans avingudes. La lluita contra l’acció torrencial és sempre molt difícil. Les correccions més importants han de fer-se a la capçalera, evitant els efectes de les aigües salvatges amb una repoblació. Al canal de desguàs o vall del torrent el major perill és degut a l’erosió lateral que soscava el terreny, cal fer-li uns murs laterals de contenció especialment a les corbes on l’acció és més intensa. Al con de dejecció cal donar-li un curs fix de capacitat suficient i una repoblació adient per subjectar els al.luvions. Així mateix cal tenir el llit del riu, encara que estiga sec, lliure d’obstacles i de qualsevol mena de residu que la gent, no massa educada, hi tira, per tal d’evitar que durant la crescuda de les aigües puguen cegar-se els ulls dels ponts, fent que es desborde. En el cas del riu Sec, no oblidem que no tenia eixida natural a la mar; i que a partir de la cruïlla amb el camí d’En Riera, al baixar de la cota de 10 m a les partides de Brunella i Ramell (des d’on comença l’actual canalització) l’aigua de les riuades s’acumulava als aiguamolls de la Travessera, el Senillar, Bovar, en fi tot les terres que formaven el Quadro, on, es conreava l’arròs. Cal tenir en compte que ací també aboquen els barrancs de la Parreta i de la Ratlla de Benicàssim, amb la qual cosa s’incrementa la quantitat d’aigua que s’acumula. Després d’una riuada, especialment si han ocorregut desgràcies, es fan tot un recull de bones intencions i propòsits d’esmena. El mal és que generalment no se sol passar d’això. I no és que no hi haja hagut riuades al llarg del temps. Sembla, però, que aquest any 2003 començaran obres de condicionament del riu Sec, que falta li fa. Està prevista la canalització entre la autopista A-7 i la desembocadura, així com l’eliminació de l’es-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

caló que han fet en el soterrament de la via. La qual cosa evitarà o almenys minorarà el risc de riuades. També està previst que es cobrisca el tram urbà del riu. Cal suposar que els autors del projecte, a més de calcular-li una capacitat per a un cabal superior a les majors riuades dels darrers cinc segles, tindran en compte el que no es quede aigua dins de la canal, per a evitar males olors i problemes sanitaris. Així com que no servirà com a allotjament provisional o no de persones desfavorides. També, cal suposar que hauran considerat el risc d’embús per tal d’evitar-lo. Si així és ens alegrem perquè s’acabaran les desgràcies ocorregudes al llarg de la història, com podem veure-ho tot seguit.

Al llarg de la història de Castelló hi ha hagut moltes, i de vegades tràgiques, avingudes. Algunes, des de l’any 1716 fins l’any 1884, vénen recollides pels treballs de Balbás. En cita, com a més importants, les següents: 20 de novembre de 1716, gran temporals i riuades, es traslladà el Sant Sepulcre en processó de pregària de la Sang a l’església major. 22 d’octubre de 1776, es desbordà el riu i inundà el raval de Sant Roc i les partides de Coscollosa, Canet, Ramell i altres. El 23, 24 i 25 continuà el temporal, un llamp matà a un veí, caigueren algunes cases i arbres, amb gran angoixa de la gent. El 26 «á las nueve calmó algo el temporal y fue trasladado sin ceremonia y sin acompañamiento alguno el Santo Sepulcro á la iglesia Mayor y expuesto á la veneración de los “espavoridos” (sic) fieles». 4 de desembre de 1783, es traslladà en processó de pregària el Sant Sepulcre a l’església Major a causa de grans pluges i tempestes. 3 de desembre de 1786, l’Ajuntament de Castelló acordà «quitar los embarazos que hay en el cauce del rio Seco al sitio de la Marrada y ensanchar la cequiaza, para libertar á esta villa de una inundación que puede recelarse, con motivo de las crecidas y abundantes lluvias». 15 de octubre de 1793, grans pluges a Castelló. Es desbordà el riu

F. Aparisi

RIUADES A CASTELLÓ

Pas per Borriol

F. Aparisi

Vista des del pont dels Mestrets

Sec i es negaren les partides de Coscollosa, de Canet, de Travessera, de Ramell i de Safra. L’aigua pujà cinc pams sobre la canal del riu, inundant el raval de Sant Roc. L’aigua que entrava pel portal de l’Om inundà també els carrers de Villamargo (Campoamor), de Gumbau, de Coloro (Bisbe Climent) i d’altres així com la Casa dels Orfes de Sant Vicent. 28 de setembre de 1829, grans pluges, que enaiguaren tota la Plana i es perderen totes las collites. 5 d’octubre de 1838, s’inundà la part baixa de la plaça Nova (avinguda Rei en Jaume) i el raval de Sant Roc, es perderen les collites i tràgicament s’ofegaren dos hòmens. 16 de Setembre de 1884, l’avinguda del riu Sec fou tan gran, que més de 300 carros passaren la nit a l’altra part del riu en la carretera de Catalunya. Els dies 18 i 19 les pluges foren torrencials, las tempestes se succeïen unes a les altres. El riu destruí la via fèrria de Barcelona. 4 de novembre de 1884, a la matinada i amb una pluja horrorosa es desbordà el riu Sec, i inundà tota l’horta i en particular el Grau, on les aigües arribaren als dos metres d’altura. Les aigües del riu Sec van cobrir per complet els arcs del pont de la carretera de Morella i passaren més d’un metre la llera i arribaren a la porta de Sant Roc. Els desperfectes de la via fèrria foren molt grans; se suspengué la circulació de trens que restaren totalment incomunicats. «El peligro es constante, y si el Ayuntamiento no toma una seria medida y desvía el curso del río á su llegada a la playa, el día que menos se piense, puede ocurrir una catástrofe [...] El Ayuntamiento para hacer frente á tantas desdichas, dio ocupación á todos cuantos braceros se presentaban; la Diputación colocó también á muchos en las obras del nuevo Hospital y el Gobierno concedió del fondo de calamidades mil pesetas á Castellón y 750 al Grao; y en el salón de actos del Instituto Provincial se celebraron dos magníficas veladas, lírico-literarias á benefició de los pobres» diu ja Balbás en el seu llibre. Al periòdic Mediterráneo del dia 6 d’octubre de 1949, i com a conseqüència de la tràgica riuada d’aquest any, Emilio Calduch fa un recull de les riuades ocorregudes des de 1897, que fonamentalment són les següents:

F. Aparisi

28 d’agost de 1897, gran tempesta i inundació. El “Clot del Menescal”, situat prop de la platja del Serrallo i de la séquia Mitgera (entre els termes de Castelló i Almassora), a causa de l’acumulació d’aigua, tenia quasi bé mig quilòmetre de diàmetre. Un llaurador, ignorant el perill que hi havia, va caure dins, desaparegueren el carro, el cavall i el cavaller. 13 de setembre de 1900 s’inundà al barri dels Escarabats, la placeta de Mallorca i la dels pontets de Pere la Sidra, així com els carrers de la Fortuna, de Sant Cristòfol i de la Mistera (actualment Comte de Noroña). També s’inundà els Mestrets, el carrer Escolano i Maestrat, així com els paratges pròxims del rajolar de Tomàs Peris (el Rull), de “la Petita”, de “la Paciència” i de “la Gaspara”. Amb tot i això, malgrat la pluja i les inundacions, igualment es van executar dos presos a la càrcer. L’únic problema era que la gent tenia dificultats per veure’n els cadàvers que estaven exposats al cementiri, per la crescuda del riu Sec. 20 d’octubre de 1918, hi va haver grans pluges i s’inundà el cementiri. Així mateix es desbordà el pantà de Maria Cristina. Aquest fou un any tràgic. Al setembre començà la més greu pandèmia de grip de la història, que durant el mes d’octubre va causar, a les terres castellonenques, desenes de morts diaris. A més, el diumenge 17 de novembre, es produí la tragèdia del cine La Pau. 15 novembre 1924, es va desbordar el riu Sec, les aigües arribaren més enllà de la bateria del carrer Sant Roc, i s’inundà el carrer del Governador. Al barranc de Fraga, que anava molt crescut, s’ofegà un carreter amb una mula i un ase. 28 de setembre de 1949, a les 7 de la vesprada i després de les intenses pluges se’n va eixir el riu pels Mestrets, i l’aigua arribà a uns dos metres. Al carrer de Sant Roc hi havia mig metre. A les 10 de la nit començaren a voltejar les campanes, es tallà l’electricitat, per avisar del greu perill. L’exercit i les tropes de marina del Grau, Guardia Civil, bombers i voluntaris evacuaren nombroses persones, moltes d’elles al coll, d’aquests barris i foren allotjades al cine Goya i als locals de la Secció Femenina i Auxili Social. Van caure 139 l/m2. A l’endemà es trobaren 10 persones mortes, 4 xiquets, molts arrossegats fins a

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Pont de l’antiga N-340

F. Aparisi

El pont de ferro

les partides pròximes de Safra. Un dia després fou trobada encara una altra xiqueta sota un taronger. Fou una autèntica tragèdia que encara perdura en la memòria de moltes persones que la patiren. Amb tot i això, es va tardar vint-i-un anys, després de la següent riuada, per fer una desembocadura al riu Sec. 5 d’octubre de 1969, començà a ploure la matinada del diumenge i es van recollir 200 l/m2. Al pont de la Nacional ValènciaBarcelona els troncs, branques i arbres sencers van taponar els ulls, l’aigua començà a saltar, arrancà la barana, causant greus danys a la gasolinera. La Guardia Civil tallà el trànsit i el va desviar pel centre de la ciutat. A mig matí comença a minorar el cabal. Al pont del final del carrer Sogorb va saltar l’aigua vessant pels carrers adjacents, omplí l’estadi Castàlia i arribà fins a la plaça de Teodor Izquierdo. Les boques de les clavegueres estaven obstruïdes pels objectes que duia el riu, amb la qual cosa augmentava l’efecte de la riuada. Els bombers i la brigada d’obres van poder desembossar-les, alleugerint un poc la situació.

NOTES 1 Exorrèics: aquells que desemboquen a la mar. Endorrèics: quan aboquen a un llac. Principal: corrent més important d’una conca, a ella li arriben les aportacions d’altres rius, els afluents. Conseqüents: són els que es desenvolupen sobre la superfície originària, ara inclinada, d’una antiga planícia, el peneplà, seguint la línia de màxim pendent. Subseqüent: de direcció perpendicular a l’anterior. Obseqüents: en sentit contrari als subseqüents. Reseqüents: similars als corrents conseqüents però que no hi eren originàriament. Efluents, quan el riu al llarg del curs rep l’aportació d’aigües subterrànies, propi de climes humids. Influents: quan perden aigua per infiltració durant el recorregut, propi de zones humides. Autòctons: aquells que tenen tot el curs dins d’una determinada comarca, regió o país. Al.lòctons: els que durant el seu recorregut circulen per diferents comarques, regions o països. 2 Els cons de dejecció o ventalls al.luvials es formen allà on la sobtada reducció del pendent determina la disminució de la velocitat i, en conseqüència la deposició de la càrrega. Tenen forma d’un con ampli i deprimit, amb l’àpex cap a la desembocadura de la vall. Són típics de les regions semiàrides. En la seva formació intervenen de manera important els transports en massa, com ara, les colades detrítiques i les fangoses. Es tracta d’una estructura molt inestable, sobre la superfície de la qual les aigües del torrent corren per llits que varien d’una vegada a l’altra, dividint-se i unintse uns als altres. En ocasions una crescuda pot destruir parcialment el con de dejecció, dipositant els seus materials a major distància. 3.Conjunt de sediments transportats i dipositats per les aigües corrents. Estan constituïts per diferents materials, argiles, llims, arenes, graves, còdols, etc. d’origen variat. Procedeixen de l’erosió de les diferents roques de la conca fluvial.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar” BIBLIOGRAFIA:

F. Aparisi

BABILONI TENA, S. (1984) Borriol, en el umbral de la Plana. Castelló, Societat Castellonenca de Cultura. 177 pàgs BALBAS, J.A. (1892) El libro de la Provincia de Castellón. Imprenta de J. Armengot. Castelló. Edició facsimil. Ed. Confederación Española de Cajas de Ahorro. Barcelona. 1987. COMELLES, M i FERRÉS, L. (1993) La vida en rius i estanys. En FOLCH i GUILLÈN, R. (director) Biosfera. Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana. Vol V. (Mediterrànies) pàgs 152 - 163 GIMENO BETÍ, LL i ARASA GIL, F. (1993) La toponímia del terme municipal de Castelló de la Plana. Castelló. Excm Ajuntament de Castelló 155 pàgs. MATARREDONA NEBOT, R.; PÉREZ CUEVA, A.; SANCHIS MOLL, E.J. (1989). Los ríos valencianos y su régimen. En SANCHIS MOLL, E.J. Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana. València. Ed. Levante - El Mercantil Valenciano. Vol. II pàgs 491 - 520 MELÉNDEZ, B.; FUSTER, J.M. (1978) Geología. 4ª ed. Madrid, Ed. Paraninfo. 911 pàgs. MINISTERI DE MEDI AMBIENT (2002). Conques de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. www.mma.es/cuencas/jucar/pdf/cuenca.pdf PÉREZ CUEVAS, A. (1992) Els rius. En GIRALT i RADIGALES, J. (director) Geografia General dels Països Catalans. Barcelona, Ed Enciclopèdia Catalana, Vol II, Pàg 1 -31 SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO. (1998) Mapa topográfico 30-25 y 3225 1:50000. Castelló de la Plana i Illes Columbretes. SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO. (1980) Mapa topográfico 30-24 y 3124 1:50000. Vilafamés. SERRAT, D.; et al. (1992) Geomorfologia. En FOLCH i GUILLÈN, R. (director) Història Natural dels Països Catalans. Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana. Vol II, Pàg 376 - 389 STRAHLER, A.N.; (1979) Geografía Física. 4ª ed. Barcelona, Ed. Omega. 767 pàgs

Desembocadura. Pont avda. Ferrandis Salvador

La llàgrima del secà Josep Miquel Carceller i Dolç

i el déu del temps haguera estat misericordiós hauria esborrat del calendari aquell dia de juny que acomiadava la primavera més trista i no haguera permés l’escena d’aquells dos hòmens que, asseguts a taula, s’empassaven en silenci una sopa esclarissada, feta del dolor i de la desesperació pel futur que ja no tenien. On esteu, pares?- es pregunta, indiferent a l’escridassada que acaba de rebre del conductor que ha frenat per no atropellar-lo i a les mirades que el soroll estrident ha provocat en els pocs vianants, que tant d’hora, caminen davant del Casino Antic. L’olla, que havien cuinat, com sempre a la llar, tenia la poca substància dels darrers temps: unes poques bledes i cardets, algun tros de creïlles, cap presència de botifarres seques, ni d’ossos de pernil, ni de cansalada o arròs i els pocs fesols que hi suraven semblaven cucs, o, potser ho eren. Del pa de farina de blat ja quasi no hi guardaven memòria. Als pocs que sopaven aquella nit de dolor i de dol al mas no semblava importar-los això massa i la sensació de terrible buidor, que experimentaven a l’estómac i que els pujava cap a la gola en urpades dolorosíssimes, que els omplien d’angoixa i de desesperança, tenia altres arrels, més fondes, que els enverinaven l’ànima. La megafonia de l’aeroport de Manises anuncia que l’avió que ve de Santíago de Compostel·la arriba a l’hora anunciada. La dona, que ha tardat més del que esperava a trobar plaça a l’aparcament, apressa el pas, s’atura davant la porta, xucla, àvidament, la cigarreta de tabac ros i, amb gest decidit, la llança abans d’entrar-

hi. Avança el peu dret, però, de sobte, s’ho repensa, es gira, localitza la burilla, la mira uns segons, com penedida de l’acció i, en un rampell, s’ajup per recollir-la, no calcula, però, bé l’impuls i acaba estirada en situació poc decorosa, mig cos damunt el terra lluent de l’interior, l’altre mig a l’exterior banyat per la pluja persistent que cau des de migdia. Ja feia setmanes, mesos, que no escatainava cap gallina al corral i dels conills solament les pells que penjaven a la falsa donaven testimoni. Més temps encara que de les ovelles de la rabera petita no quedaven ni els ossos. Les garrofes i les figues seques, algunes olives i, en ocasions memorables, la troballa d’un saquet ple de llesques de pa de segó, substituien les proteïnes animals en l’alimentació dels que s’havien ajuntat al mas més gran d’aquella partida del terme, al costat del barranc del Malvestit, que tenia dos edificis, el principal i un de més menut per als masovers. Ara el matrimoni propietari, que en temps de pau vivia al carrer d’Enmig, els seus dos fills casats de feia poc i amb dos xiquets menuts cadascun, s’havien instal·lat en l’habitatge més gran del mas fugint dels bombardejos i convivien amb el masover, els seus tres fills i altres membres de la família. Camina vacil·lant, assegurant cada passa, per aquell tram del carrer de lAlcora on, no feia massa, les obres del nou aparcament havien provocat un esllavissament de terres que s’havia menjat una de les voreres. Un gos se li arrima i el segueix durant uns metres, pocs, els suficients perquè, hereu d’instints genètics seculars com és, comprenga que no traurà res de la seua companyia i el torne a deixar sol a unes passes de la Ronda Millars, nom que el temps perpetua, però que el mateix esdevenir dels anys ha convertit en una evident fal·làcia, perquè ja no és camí de ronda més que en dies festius i en hores nocturnes. Passa sense mirar i, quasi miraculosament, arriba a l’altra vorera sa i estalvi, perquè la sort i l’hora matinera de diumenge han reduït el trànsit, habitualment tan espés d’aquella zona. Durant el dia la xicalla es repartia les hores entre les classes que rebia del senyor Tomàs, mestre jubilat que havia enviudat feia poc

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Arxiu. J. M. Carceller

i, sol com estava, trobava allí companyia i una mica del poc menjar que hi havia, l’ajuda esporàdica en les feines, cada vegada més escadusseres i perilloses, que hi havia al camp i els jocs propis d’una mainada que jugava indiferent a la tragèdia que planava i a la fam, a la precarietat i a la misèria, sobrevingudes per una guerra, que coneixien, encara molt indirectament, per paraules soltes de les converses, lligades amb fil de por, que les dones que procuraven callar i dissimular quan ells s’acostaven. S’aixeca avergonyida i rabiosa. Rebutja amb un lleu gest d’agraïment l’ajuda que li ofereix un guàrdia de seguretat i se’n va cap als lavabos per mirar d’asserenar-se i, alhora, retocar el maquillatge i comprovar que la roba no té cap dany. Es mira a l’espill i veu la cara d’una dona que encara fa goig, tot i que ja fa anys que necessita ajuda per dissimular arrugues i fracassos. Al seu costat dues adolescents riuen sense mesura i ignoren, felices, la seua presència. El xiquet es va quedar mirant l’home que havien trobat quan tornaven del pou d’Escrig. De lluny, cap el tossal de Manyet, escoltava bordar gossos que ensumaven la mort. La mort gratuïta, violenta, terrible. La que no tocava, la que repugnava a la natura i definia la condició humana més miserable. La que va començar a ser presència quotidiana en la vida d’aquell infant que acabava d’estrenar els deu anys. Entra a l’Hospital Provincial, ampliat i remodelat, i pregunta pel pare. Ningú no ha sentit parlar del nom que ell té a la boca i en la seua recerca obstinada, per passadissos i habitacions, solament troba negatives i mirades d’estranyesa. Guaita per una finestra i veu un pati que reconeix de seguida, però no hi és el qui busca entre els hòmens que seuen als bancs o passegen mandrosament per aquell atri, rodejat de porxos i vestit de plantes, que li porta records de dolor i d’agonia. Era la primera vegada que el xiquet veia un cadàver. De lluny li havia semblat el ninot grotesc que els germans, els amics i ell havien fet per a la darrera festa de Carnestoltes. Es va arrimar a poc, a poc, encuriosit i sense temença, com fascinat pel quadre que

dibuixava aquell infeliç soldat, sense botes, sense corretjam, sense cap arma, amb l’uniforme marronós estripat i tan brut que les hores de mullena, per la pluja que havia caigut durant la nit, no podien dissimular. La sang tacava i alimentava la soca de la garrofera on jeia el mort. La garrofera on el xiquet havia dibuixat amb una navalla les seues inicials: JTCT Uns ulls molt oberts miraven el xiquet. Uns ulls que ja no enviaven imatges al cervell, però que encara dibuixaven la figura d’un arbre com aquell que sempre havia estat al costat del mas muntanyenc, on, encara no feia vint anys, havia nascut. Més tranquil·la ix dels lavabos -asèptics, de disseny, acabats de netejar- i consulta els plafons que avisen d’horaris i de portes d’embarcament, d’eixides i d’arribades. L’avió que ve de Galícia ja ha aterrat i en pocs minuts es retrobarà amb la filla. No fa molts dies que se’n va anar, però li venia de gust venir a esperar-la. Un dia de compres a València, ja li anava bé: tafanejar per les botigues, emprovar-se pantalons, faldilles, bruses, complements, sempre de bona marca, de molta qualitat, comprovar que el règim dietètic funciona, deixar-se afalagar les orelles per dependentes, ben ensenyades, que li lloen la figura, fer servir els diners de plàstic sense por, controladament sí, però generosament, molt generosament, perquè ja fa anys, tants com fa que es va casar, que si alguna cosa li sobra són els diners. Quan van arribar el pare i altres hòmens avisats pel germà major, el xiquet seguia parat davant el cos inert d’aquell jove de la Serra mort per fragments de metralla d’alguna bomba, fabricada per matar, des d’un avió que volava per matar, accionada per algú que, segurament, tampoc sabria massa bé per quina raó li havien dit que matar un altre home estava bé i mereixia medalles i guardons. El pare el va apartar suaument posant-li al muscle la mà endurida, per tants anys de feina dura als camps, quasi tots escripturats a nom d’uns altres. Travessa la via, ja sense carrils. Mira cap a la dreta i veu tot de màquines parades pel jorn festiu. Munts de terra i de grans rases obertes li mostren un paisatge que no reconeix. La jubilada estació

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

de tren pren el sol i pateix en silenci de reuma i d’abandó. Segueix avant i al poc arriba a una cruïlla de carreteres que li és ben coneguda. Reprén el camí, carretera de l’Alcora amunt, decidit, més lleuger. Amagat darrere d’edificis nous de trinca li sembla veure el Mas Blau i uns minuts després s’atura davant la placa que assenyala el carrer dels Camps Elisis. Llig el nom i l’associa a la Lluna, però no és capaç de recordar per què, ni tampoc sap per quina raó, immediatament una onada de gratitud i de tendresa li amara el cos i li rebaixa la tensió i l’obsessió que, des de fa hores, l’arrossega cap a un habitatge buit de la partida de Benadressa. A l’hivern el pare, després d’haver alimentat els animals i, de vegades, haver fet la neteja del corral, esmorzava i eixia al tros amb el matxo per llaurar, arreplegar alguna collita, abonar o preparar els camps per a sembrar. Molt sovint, si treballava alguna finca llunyana, no li pagava la pena dinar a casa i no hi tornava fins a la nit. La mort de la dona, feia dos anys, hores després de parir el seu tercer fill, tampoc ajudava perqué li abellira fer l’esforç. Matarse a treballar l’ajudava a oblidar, però tot era mentida, aquella absència li rosegava el cor, com un corcó, lentament, sense descans. Els tres fills, que pujaven, gràcies a la cunyada i la neboda, no podien barrar el pas al dolor -somort de dia, punyent de nit- que l’acompanyava immisericorde en la seua vida honesta i rutinària. Abraça la filla i se la mira preocupada i orgullosa alhora. Fa temps que ja no discuteixen. La immensa estima que es professen ha ajudat perquè, a la fi, el respecte presidisca una relació que havia trontollat durant uns anys. Ha entés que el que li desagradava de la seua filla era, precisament, que havia seguit el camí a què ella, vint-icinc anys abans, havia renunciat, per amor, sí, però... Pugen al tot terreny de molt alta gama i, aviat, enfilen l’autopista. Per uns segons passa rabent la Sagunt, més que bimil·lennària, on va treballar de mestra, amb companyes i companys fantàstics que li van ensenyar a estimar la vida i li van reforçar els ideals d’alliberament i de justícia, de renovació i de compromís que, com la sang, li corrien per les venes, amb densitat sovint major que els glòbuls rojos, que anàlisi rera anàlisi, la van obligar a guardar repòs durant

sis mesos i li van fer conéixer el jove i brillant metge, que li va canviar els hàbits, la vida i els amics. Van col·locar en un taüt fet a correcuita, el jove mort per “la pava” que des de feia setmanes vomitava foc i sembrava els camps de llavors que no donarien raïm, ni blat, ni tampoc oliveres, garrofes o ametlers, sinó durant molt de temps, solament misèria, odi, rancor i mort. Abans de donar-li terra el pare va examinar el cadàver, mentre renegava del malànima que l’havia mig despullat per furtar-li roba, botes i armament. No li havia interessat, segurament, la carta amb remitent escrita en un castellà farcit de valencianismes, amb quatre frases tòpiques i una foto que mostrava un home i una dona, que el pare va reconéixer com els masovers del Mas de Cambrils, al terme de la Serra, perquè feia uns quinze anys havia treballat a jornal per ells durant el temps de la sega de l’ordi i del blat. Segueix avant, carretera-carrer ple d’habitatges a un costat i un altre. Va deixant a l’esquerra la Quadra de la Salera, el Grup de Santiago, el Grup de Perales, la Quadra Saboner, el Grup d’Aragonesa, el Grup dels Cubs,...A la benzinera que hi ha abans de la rotonda que comunica amb la Universitat i la carretera que puja a Borriol, beu aigua i alleugera la bufeta. Reemprén la marxa, però, de seguida, torna a aturar-se, escolta una remor de crits i entra. Unes quantes desenes de persones, criden, animen, insulten i aboquen adrenalina, mentre uns jòvens amb samarreta blanquinegra juguen a futbol, en un camp d’herba que ha conegut temps millors, i li discuteixen a un altre jove vestit de negre una decisió que consideren injusta. Novament alguna cosa el reté i tampoc recorda el perquè. Allò, el futbol, sap que li agrada i també sap que allí, al camp del Bovalar, que llig, pintat de negre en una paret bastida fa molts anys, ell ha estat moltes vegades. Res més. No fa el menor intent de recordar quan, ni com. Se’n va i quan ix veu una gran extensió de gespa que, ben alimentada i pentinada, aquesta sí, fa de jardí a una de les moltes fàbriques de ceràmica que puntegen ací i allà la carretera. Quan encara no ha arribat al Grup de Sant Josep, a la seua esquena un centenar de goles criden: “Gooool!”

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

J. M. Carceller

Camp del Bovalar

El pare va tardar un dia i quan va tornar l’acompanyaven en el carro un home i una dona de poc més de quaranta anys, tot i que n’aparentaven molts més, i dues joves, vestides també totes de negre, una d’elles molt prima, amb ulls apagats i un color de pell groguenc, d’uns quinze anys, no semblava gaudir de bona salut, l’altra, dos o tres anys major, més alta, semblava ja una dona i impressionava per la seua bellesa natural, feréstega, suggestiva i, malgrat que les llàgrimes li’ls havien enrogit, els seus ulls tenien un esguard clar i acariciador. Els quatre havien rebut la notícia que feia un any temien rebre: aquella guerra que no comprenien els havia matat el fill, el germà, el promés. El gos havia avisat ja feia molts minuts i, davant la porta, la família del masover esperava en silenci amb un posat seriós. Els propietaris ja no hi eren, feia una setmana que havien tornat a la ciutat, sense donar massa raons. L’home va baixar del carro i va entrar a l’edifici més menut, sense esma, com el condemnat que és reu de mort. Va respirar molt fondo i va mirar cap a la caixa que estava al costat de l’escala, damunt unes cadires de boga. Agafen l’eixida Castelló-Sud, passen per la ciutat del Transport i veuen la gran quantitat de cotxes que han fet servir milers de persones àvides d’oci i de consum. La filla pregunta pel pare. La resposta, freda, que el situa a Estocolm, en un congrés, no té resposta, solament una mirada i un gest de desànim que no troba paraules per incidir en un tema que li provoca un enfilall de contradiccions, que barregen amor, respecte i llibertat. Li agradaria que sa mare prenguera la iniciativa, que posara les cartes sobre la taula, que, si de debò, estima el pare com diu, lluite per recuperar-lo. Sap que la mare pateix i no entén per què no fa res per evitar-ho, sembla com si li agradara el paper de víctima. Avui, però, no gosa repetir arguments que ja ha esgrimit. Està cansada, molt cansada, indignada i cansada, orgullosa i cansada, deprimida i cansada, esperançada i cansada i...enamorada. El que ha vist, el que ha tocat, el que ha viscut, el que ha escoltat, el que ha llegit, aquests dies en la Galícia que pateix el verí que infecta la mar, les costes, les vides i les relacions humanes li ha conturbat l’ànima.

Els segons es van fer interminables, l’home no movia ni un múscul, la cara de galtes xuclades, els ulls negres i petits, les celles grises i estarrufades no manifestaven l’immens dolor que li provocava la certesa que no hi havia equivocació possible: el seu fill havia mort. Quan va eixir les tres dones estaven dempeus, al costat del carro, la major enmig. A ella es va dirigir el seu marit i no calgué que diguera res. Feia hores que ella ja ho sabia i la cara que ara acabava de veure era la d’un home ancià, derrotat, enfonsat. Sobraven les paraules i van esclatar els crits i els plors. El xiquet s’ho mirava tot, callat, com si entenguera la magnitud de la tragèdia. La tia i la cosina, que li feien de mare, el van mirar i van reaccionar ràpidament, els va enviar a ell i a la resta dels infants a l’estatge superior del mas, on estaven les habitacions, senzilles, però acollidores, de parets lluïdes d’algeps corrent. Després del Grup Reis la carretera fa una corba pronunciada i inicia una pujada necessària per creuar l’autopista. S’atura damunt del pont i un motorista, que li diu el nom del porc i li esmenta tota la família, ha de maniobrar amb habilitat per esquivar-lo. Intenta situar-se. A la vora, pensa amb rapidesa inusual, han d’estat la Venta de Rosita i la del Sol; aquell camí deu ser el que porta a Ribesalbes; per allí està el Riu Sec i allò, fa visera amb la mà i ho confirma, allò és el Sanatori! Clar, el sanatori, allí està el pare! Deixa de mirar, no li interessa la tonalitat de colors marronosos, groguencs, i grisos, amagats entre tant de verd de taronger colonitzador. No li interessa que el matí es desperte tan bonic, tan nítid, amb un cel tan blau, després d’uns dies de vent intens. No li interessa contestar a l’exabrupte que li llança un camioner. No li preocupen cap de les notícies que ha escoltat a la ràdio, encara no fa tres hores: ni catàstrofes ecològiques combinades amb interessos bastards i direccions i coordinacions nefastes, quan no inexistents; ni els tambors de guerra que sonen i ressonen en tants parts del món, per a millor profit de la totpoderosa indústria armamentista; ni la incomprensió secular, quan no l’odi més declarat, que manifesten cap a l’Espanya plural tants ciutadans; no li interessa res que no siga encaminar-se cap al

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

J. M. Carceller

Sanatori desde la venta de Rosita

Sanatori, aquell edifici, blanc que abasta tot el terme, quan comença a elevar-se el terreny. S’havia fet de nit. Ben matinet, escoltava el xiquet, mentre s’acabava el frugal sopar, el pare refaria el camí i els masovers de la Serra donarien cristiana sepultura al seu desventurat fill. Les dones del mas, solidàries amb les nouvingudes van fer tot el possible per consolar-les. No havien volgut sopar, però sí que havien acceptat agraïdes, les infusions de til·la i camamilla que els havien ofert. No hi havia llum elèctrica al mas. El velatori s’il·luminava amb cresols d’oli i metxa i dos carburers. Les ombres que s’allargassaven i els sorolls de la nit augmentaven el dramatisme de la situació. De nou la xicalla va ser enviada al pis superior. El xiquet que compartia habitació i llit de matalàs de pallarofa amb el germà menut va tardar a dormir-se, però, quan ho va fer, per aquelles coses del cervell i de la infància, va somniar en dies diferents, molt més feliços. Havia aparcat en doble fila davant la finca de la zona del Censal, on la filla s’havia comprat un piset menudet, que ella soletes, després de l’entrada que, després de molt insistir-li va conseguir que li acceptara, estava pagant amb el que guanyava amb la seua feina de traductora. Dues habitacions, una cuina petita, un bany amb dutxa d’hidromassatge, un balconet ple de plantes, per a les que tenia molta mà i un saló ple de llibres, que era el seu hàbitat natural, quan no estava de viatge. Vivia sola des que havia fracassat la seua primera relació seriosa. La vida en parella no havia durat ni dos mesos. A ella li va costar molt menys refer-se. La seua feina, les classes de natació, el footing, els àlbums de fotos, el gat, els canvis freqüents de pentinats i dels colors dels cabells, els amics tan bons que havia fet últimament, les moltes activitats de voluntariat que li ocupaven tantes hores, la seua feina de cap de setmana a l’hivernacle d’una amiga, el cinema dues vegades per setmana, els DVD que llogava, la premsa diària que llegia a la cafeteria del costat de casa, els sucs de mandarina per desdejunar, la promesa de l’estudiant de biologia corunyés de venir a veure-la en passar poques setmanes, la certesa que tenia de què són les petites coses les que aca-

ben marcant el signe de la nostra vida i que aquesta vegada l’amor sí que havia arribat a la seua vida i que, per fi, havia aprés que això volia dir que quan ell li dedicara un somriure ella sí que el veuria i no permetria que els seus ulls només travessaren la mirada de l’amat per escrutar l’horitzó de la feina que espera. “Doncs que espere!” Es va dutxar i després embolcallada en un batí es va estirar sobre el sofà i es va dormir. Encara era negra nit quan va sonar el telèfon. El xiquet va somniar aquella nit que estava jugant amb xiquets dels masos veïns un darrera l’altre al “xurro-mediamanga i mangotero”, a “lladres i civils”, a “la trompa”, al “cercolet”, al “potet”, al “da-li boli”, a la “gallineta cega” i encara uns quants altres. I en un segon somni, encara més llarg observava els majors jugant a cartes: al guinyot, la brisca, el burro o el cinquet,...; o ballant jotes o fandangos a l’entrada o davant els masos, a la mínima ocasió, aprofitant qualsevol festa o celebració i els molts masovers que tocaven algun instrument: guitarres, llaüts, ferrets, castanyetes que tenien habilitat per a cantar. I tornava el xiquet en el seu somni a recrear la coneixença dels pares en un d’aquells balls que tantes vegades li havia contat la tia, la germana de la mare; o acompanyava el pare en una jornada de caça, que per al pare era festa; o participava en les Festes de Pasqua, de Nadal, de Carnestoltes, de Sant Antoni i un any en la romeria a la Magdalena; o mirava amb els ulls oberts com treballaven els curanders o guaridors. I, en el darrer somni, abans dels trons, va tornar a prendre la primera comunió a l’ermita del Carme, sa mare tan guapa i tan mudada, son pare, que anava poc per les esglésies, amb el vestit de la boda, que encara li venia bé i ja no li va tornar a veure mai més i la foto d’estudi que li van fer a la ciutat i el capellà, que ara vivia amagat en un mas veí del camí del Negrer. Dificultosament, ha travessat el riu Sec i caminant paral·lelament a l’autopista per la Quadra de Sancho, es desvia després per arribar al Mas de l’Enramada i accedir a la carretera-autovia que des de la nova estació puja cap a Borriol, per finalment arribar al darrer objectiu marcat feia hora i mitja: el Sanatori. Camina pels

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

J. M. Carceller

voltants, per entre els pins i arriba a la terrassa que mira a la mar. Tot el terme se li presenta a la vista i, per uns segons, es queda absort i recorda com era aquell paisatge seixanta anys enrera, quan el pare va morir allí. I, en un altre accés de lucidesa, li ve a la memòria una frase que feia pocs dies li havia escoltat a la filla: “Els joves són els únics que tenen records, els vells ho obliden tot!” I ara parla en veu alta i li contesta el que aleshores va callar: “Áixò no és veritat, filla!” Una avioneta que fa acrobàcies el desperta i torna al seu estat habitual en els darrers temps, ja no és un home de setanta-cinc anys, cansat de viure, és, de vegades, un infant de vuit anys que té pare i mare i un germà major i viu feliç en un mas del secà castellonenc i d’altres un infant de deu anys que encara és feliç, però molt menys i té un germà més, però no té mare i el pare ja no riu mai i encara d’altres un jovenent d’onze anys que plora a l’Hospital quan la tia i la cosina el porten a visitar el pare malalt i també, però molt poc, un homenet de catorze anys que agafa la mà del pare quan mor consumit per la malaltia i la tristesa, derrotat, en una habitació del Sanatori que ara es diu, ell ja no ho sap, Hospital La Magdalena. Els trons no van ser trons, sinó trets de fusell. Eren les cinc de la matinada i dos soldats dels que dies després ocuparien Castelló per a les tropes franquistes, havien fet una passejada nocturna, per veure si augmentaven les seues possessions materials i en veure llum al mas es van acostar. El gos els va detectar i ràpidament va passar d’un lladruc fluixet, dubtós encara com estava, a bordar nerviós. Van ser sols uns segons, els necessaris perquè un dels soldats el ferira de mort amb una certer cop de baioneta al coll. Els qui vetlaven el cadàver encara no havien tingut temps de guaitar a la porta, quan ja els tenien dins, amenaçant-los amb els fusells i demanant-los roba i menjar, en un castellà maldestre. Eren soldats reclutats al Marroc que havia estat colònia espanyola. Ningú no s’esperava el que va passar a continuació. La promesa del mort va avançar lentament cap a ells. Els soldats van riure i un dels dos la va agafar de la cintura i va voler besar-la, però abans que la seua boca arribara a la pell d’ella, un afilat ganivet li havia travessat de

part a part la gola. Ni cridar va poder i, amb els ulls esbatanats per la sorpresa, va caure molt lentament, agafant-se a les cames, de la dona que un segon més tard moria abatuda pels trets que l’altre soldat va disparar. Aleshores tot es va precipitar. El soldat va seguir disparant, i els crits van inundar la sala, el pare del xiquet, el vidu masover, es va llançar cap a ell i va tenir temps de colpejar-lo amb el puny, abans de rebre un tret al braç. El soldat, molt mes baix i prim, va retrocedir per la força del colp i es va estavellar contra la paret i va caure com un sac, desnucat. Quan els xiquets van guaitar per l’escala ja havia acabat tot. Mai no van saber el que havia passat. Ben de matí les arrels d’una garrofera que feia poc més d’un dia havien estat regades amb sang, van rebre, agraïdes, una altra inesperada aportació de nutrients. Un carro va fer camí cap a la Serra, menat per un home que pujava per soterrar un fill, una filla i una nora que no va arribar a ser-ho. Ell i la dona pujaven per això i per deixar-se morir a sa casa. El pare va rebre un temps les atencions del “tio Cento” un curander d’un mas veí, expert en herbes i oracions que tenia fama de curar dislocacions, colps, lumbago, reuma, “aliacrà” –la icterícia- i d’altres indisposicions i malalties. La ferida no era molt greu i es va guarir en poques setmanes. La tuberculosi, que un any després se li va manifestar, no li la va poder curar ningú. La filla agafa el telèfon i mig adormida escolta la veu excitada de la mare que li pregunta si sap alguna cosa de l’avi. Es desperta de cop i li pregunta nerviosa per què. La mare li explica, amb veu tremolosa, que en arribar a casa la criada li ha dit que porta hores cridant-la al mòbil perquè l’ancià, diagnosticat, no feia massa de la malaltia d’Alzheimer, està desaparegut des del matí. El mòbil no ha registrat cap trucada perquè no tenia bateria. Era freqüent en ella que s’oblidara de carregar-la! La policia està ja avisada. La filla es vist de pressa i corrents, baixa al garatge i puja a l’utilitari i, per la Ronda Est, arriba en cinc minuts a la luxosa casa on havia viscut fins feia dos anys amb els pares, al camí del Lledó. Intenta calmar la mare, però s’adona que està tan nerviosa i preocupada com ella. Per tranquil·litzar-se va cap a la cuina i se serveix d’un termos la

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

J. M. Carceller

til·la que ha preparat la criada per la mare. Quan torna cap el saló se li acut de sobte on pot ser l’avi, el pare de la mare que ella s’estima tant i, l’únic, pel qual va pensar ajornar, per un temps, la seua emancipació. Feia dos mesos li havia demanat que el portara al mas on vivien els seus pares. Li ho va contar a la mare i no el va portar perquè havia d’acabar una traducció urgent. Al dia següent ell ja no recordava la conversa i ella va oblidar la petició. Ara li ha vingut, però, al cap. I per què no? La mare havia estat no feia massa anys i més o menys recordava el lloc, tot i que potser el mas ja no existia. No importa, millor fer alguna cosa que quedar-se allí lamentant-se. Truquen a la policia i els expliquen la seua sospita. No fan cas del consell policial de quedar-se a casa perquè ja s’ocuparan ells. Quan ixen de casa, a llevant l’alba dibuixa taques grogues i roges al negre de la nit. Cap a ponent el temps anuncia pluja. No fa massa fred, és un hivern mandrós que encara no ha fet els deures de portar el fred per gener com pertoca i espera el cicle vital de la natura. Vint minuts més tard, després d’alguns dubtes i algunes marxes enrere, enfilen el camí correcte i la mare crida: “Allí està el mas”. Efectivament, enmig d’un immens camp de mandarines es veu, embolcallat de brumes, un casalot, que resisteix bé el pas del temps. El cotxe avança el darrers metres molt a poc a poc, perquè aquell utilitari no està dissenyat per pistes de terra com aquella. Hi ha una tanca metàl·lica i una porta tancada amb cadenat que impedeix accedir a la plantació de cítrics i al camí que porta a la casa. No es veu l’avi enlloc i, quan ja comenten, que la suposició era equivocada, a la filla, és a dir la néta, li sembla escoltar alguna cosa, paren més atenció i, efectivament, s’escolten com uns laments, dins de l’hort, que feia seixanta-cinc anys no existia -els conreus eren uns altres, la gent era una altra, el paisatge humanitzat, no s’assemblava gens- Cerquen decidides i a uns deu metres a la dreta de la porta troben un forat a la tanca i entren. Segueixen els plors i en dos minuts apareix la figura del pare, de l’avi, que cercava la mare i el pare que l’havien deixat orfe feia tants anys. Està assegut recolzat, quasi en posició fetal, sota una garrofera immen-

sa, que, miraculosament els propietaris actuals i els anteriors han respectat, com una illa perduda enmig de l’immens oceà de tarongers, al llarg de tants anys. Una garrofera que des de feia seixanta-vuit anys té quatre lletres inscrites per una petita navalla feta servir per una mà infantil. El pare, l’avi aixeca el cap, es torca les llàgrimes i les mira uns segons abans de parlar, dirigint-se a la néta: -“Mare, on eres?” La néta i la filla el miren amb els ulls enrogits i, delicadament, com segur feia molt de temps que no feien, l’ajuden a alçar-se i, cadascuna per un braç, l’encaminen cap el cotxe. -“Mare, on eres?”- torna a preguntar l’ancià I aleshores una de les dues li diu, amb veu tendra, mentre li acaricia el cap: -“Havia fet un viatge molt llarg, però ja sóc ací. Anem a casa, fill!” -“Però, mare, la nostra casa és aquesta” -“No, fill, ara tenim una casa nova, vine, allí ens espera el pare” ............ Un cotxe de la policia va arribar en aquell moment i un segon abans de començar a ploure, quan el sergent va mirar cap el cel, li va paréixer que un núvol dibuixava una llàgrima.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Castelló i els projectes hidràulics en la Rambla de la Viuda Sergi Selma i Castell

Pantà de Maria Cristina

Molí del Mercader

l començament del segle XVIII representà un daltabaix important per a la majoria dels municipis valencians, no tant des del punt de vista demogràfic, com havia succeït just un segle abans amb l’expulsió dels moriscos, com per la desfeta econòmica i social produïda per la guerra de Successió. El creixement demogràfic tardà a reaccionar gairebé tres dècades, menys però que la capacitat de l’estat, i, sobretot, dels consells municipals, per a fer front als creditors i a les càrregues i obligacions que aquells havien contret amb motiu de l’esmentada guerra. El segle XVIII, però, fou també el segle de la Il·lustració, una centúria durant la qual una sèrie d’il·lustrats reformistes posaren en pràctica mesures orientades a aconseguir un desenvolupament generalitzat de la societat, no només en el terreny social, sinó també en la millora de la producció agrícola i la rompuda de noves terres. Els canvis afectaren notablement les terres de secà amb l’increment de noves superfícies regades, gràcies a construccions modestes que miraven d’aprofitar qualsevol cabal sobrant que encara circulara per barrancs i rambles. No es pot oblidar que l’horta tradicional de Castelló era aquella que aprofitava les aigües del riu Millars i s’estenia pel frontis litoral entre el barranquet d’Almassora i el molí de la Font als peus de la Magdalena. L’horta feia gairebé 27.000 fanecades (2.250 hectàrees), una extensió quasi desenvolupada del tot entre les acaballes del segle XIII i les primeries del XIV. Una franja costanera

d’aiguamolls alimentats per sobrants i per ullals, amb la Font de la Reina al capdavant, completava l’espai agrícola humit del terme municipal de Castelló. Cap altre recurs hídric fou utilitzat per a dedicar-lo a regar camps de terra.

L’INICI D’UNA NOVA AVENTURA HIDRÀULICA És en aquell context de fallida econòmica post-bèlica que no resulta estranya la promulgació de decrets com el del 4 de març de 1730, per part del rei Felip V, ordenant que es proposaren nous arbitris amb els quals fer front a la situació d’endeutament generalitzat. Fou així com el Consell de la vila de Castelló inicià una nova aventura hidràulica que, tot i no acabar-la ell mateix, deixà les passes encaminades perquè altres personatges notables de la ciutat la continuaren. L’aventura pretenia aprofitar els recursos hídrics sobrants de la Rambla de la Viuda, i tingué un punt àlgid a les darreries del segle XVIII amb l’intent, a més, de construir una colònia agrícola a la partida de Benadressa que no arribà a reeixir. L’aprofitament decidit i intensiu de les aigües hagué d’esperar més d’un segle, amb la represa dels projectes originals per transformar més de 400 hectàrees de terra i procurar l’abastiment urbà, amb la creació de la societat Fomento Agrícola Castellonense i va finalitzar al primer quart del segle XX amb la construcció del pantà de Maria Cristina per a regar 4.500 hectàrees de secà als termes de Castelló i d’Almassora. Al final de tot el procés, l’aventura hidràulica acabà aconseguint els objectius previstos però, a més, dotà el terme de Castelló d’una sèrie de construccions pròpies de l’arquitectura de l’aigua que formen part, doncs, del nostre patrimoni històric, malauradament oblidat quan no abandonat i finalment arrasat, com ha succeït amb el molí del Mercader. Sovint se’ns desperta l’instint conservacionista del nostre patrimoni cultural quan ja no es pot fer res sobre determinades construccions.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

B. Barberà

EL CONSELL DE LA VILA I LES AIGÜES SOBRANTS DEL MOLÍ D’EN SALONI

M. Gómez

Molí del Mercader. Casalicis originals

Molí del Mercader. Estat actual

En el curs de la Rambla, encara en terme de Vilafamés, hi havia el naixement d’unes fonts o ullals –conegudes per les Fontanelles– que foren aprofitades, des d’antuvi, per a moure el molí fariner anomenat d’en Saloni en eixe mateix terme, prop del camí de Vilafamés a Onda. Després de fer funcionar les moles, l’aigua tornava a la Rambla. L’any 1731 el Consell de la Vila de Castelló prengué en consideració canalitzar eixes aigües sobrants i conduir-les a la partida de Benadressa, per tal de transformar en regadiu camps de secà i poder disposar de nous recursos econòmics amb els quals fer front a les seues obligacions. L’any següent es remetia una carta al rei Felip V demanant-li la concessió de les aigües per a mutu benefici de tots. I aquell mateix any es nomenaren comissionats per a parlar amb la vila de Vilafamés i també els perits arquitectes que feren l’estudi per a l’anivellament i la conducció de les aigües des del molí d’En Saloni, amb un cost d’obra estimat en 11.900 lliures. Malgrat tot, la concessió no s’obtingué fins el 22 de desembre de 1747. El 17 de febrer de 1750, el Consell encarregava a Juan de Roxas, professor de Matemàtiques i d’Arquitectura, que fera els projectes definitius d’anivellament i d’obres per a conduir l’aigua. Aquest personatge és el mateix que anys després, en 1765, realitzaria un dels millors plànols que hi ha sobre la Séquia Reial del Xúquer poc abans de la seua ampliació a finals del segle XVIII. Les despeses de les obres havien de repartir-se entre la població de Castelló, 2/3 parts de la qual eren pobres. A més, eclesiàstics, convents, esglésies, nobles, cavallers i altres foren exonerats de fer cap pagament, amb la qual cosa la pressió fiscal sobre la resta dels ciutadans fou insuportable. En eixes circumstàncies no resultà estrany que, ja des dels primers moments, en les col·lectes per parròquies hi hagués nombroses negatives a satisfer les quotes impositives assignades en el repartiment de la despesa de les obres. Això, acompanyat d’escàndols sobre el desviament de fons recaptats, acabà per enfonsar l’empresa hidràulica que quedà aturada durant unes dècades.

SALVADOR CATALÀ “EL MERCADER” I LA COLÒNIA DE BENADRESSA Durant el segle XVIII, la població de Castelló experimentà una tendència demogràfica similar a la resta de nuclis del País Valencià, duplicant amb escreix el nombre de veïns entre 1730 i 1795. Com succeí de forma generalitzada, les millores en la higiene, la sanitat i l’alimentació, i també la notable reducció de les taxes de mortalitat infantil, permeteren a Castelló passar d’aproximadament 5.700 habitants a més de 13.000 en eixos anys respectius. Un comportament demogràfic com aquest condicionà i modelà el paisatge agrari en potenciar la rompuda de noves terres, abans ermes o forestals; o bé amb la transformació del secà en camps irrigats mitjançant obres hidràuliques que aprofitaven al màxim els cabals d’aigua circulant. Este període coincideix amb la proliferació de les idees, els projectes i les millores propugnades pels il·lustrats, que veien en l’explotació de noves terres i la creació de noves infrastructures la forma de generar riquesa per al conjunt de la població. L’agricultura era entesa com la base de tot benestar i es reservava a la iniciativa privada un paper destacat en la promoció i el finançament d’estes empreses. Salvador Català, “el Mercader”, era un home de diners i comerciant que tenia múltiples negocis, entre els quals hi havia noliejar vaixells. També arribà a ser administrador del Reial Patrimoni i Regidor a l’Ajuntament de Castelló. L’any 1781, després d’haver comprat moltes terres a la partida de Benadressa, sol·licità la subrogació de la concessió d’aigües que tenia el Consell de la Vila, respecte als sobrants del molí d’En Saloni de Vilafamés i que no havia pogut fer efectiva d’ençà del seu atorgament a mitjans de segle, per a regar les seues terres. L’autorització es produí el 17 de maig d’eixe mateix any. Però els objectius de Salvador Català eren molt més ambiciosos en tant que pretenia establir una nova població, amb la concessió de la jurisdicció alfonsina, per tal de colonitzar el territori, i en última instància aconseguir un títol nobiliari. L’any

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

S. Selma

Aqüeducte

1791 li fou concedida l’autorització per a establir la població i el 1794 un títol menor. Malgrat tot, l’any 1781 ja començà a definir-se l’estructura “urbana” del conjunt, amb la construcció de la casa principal, com a base d’una plaça àmplia, i de quinze habitatges més per a les famílies dels llauradors, ordenades a banda i banda d’un carrer central que desembocava en la plaça. A més, també se sol·licità al bisbat de Tortosa l’autorització per construir una capella que fou beneïda el 18 de febrer de 1783. De forma paral·lela s’estava construint tota la infrastructura hidràulica, des de la captació i conducció de l’aigua fins als enginys industrials que se n’aprofitarien. Així es va fer una presa de derivació immediata al molí d’En Saloni i es construí un abeurador per als ramats que transitaven a la vora per l’assegador reial. A continuació s’inicià una séquia de quasi 2.800 metres de llargada, sovint excavada sobre el terreny rocós, quan no d’obra, amb un caixer de 4 pams d’ample per 4 pams de fondo. En el seu recorregut fou necessari construir un aqüeducte per salvar el barranc d’Almela. A sota de l’emplaçament de la colònia de Benadressa es construí un molí fariner i de paper, de dues moles i amb un salt d’aigua de 8’5 metres. Annexa al molí es feu també una fàbrica de pisa. El molí, conegut com “del Mercader”, fou concedit per Reial Privilegi de Carles III. El cert és que fou el primer d’una sèrie de nous establiments moliners al terme de Castelló, encara que tots els altres a l’horta regada per les aigües del Millars. Entre 1799 i 1840 es construïren 5 molins nous: el de Babiloni o del Salt de la Nóvia, el del Toll, el d’Ortells, el de Cervera i el del Barranc o del gel; a més de la fàbrica de paper i després molí fariner de Catxo. Des del punt de vista de l’enginyeria hidràulica, la dècada de 1780-1790 és important per a Castelló perquè també es construí la séquia nova minada que separava definitivament les aigües entre les poblacions de Castelló i Almassora, des del nou partidor reial o Casa de les Reixes fins al barranquet d’Almassora, d’on naixia també la nova séquia d’Almalafa que permeté la instal·lació d’alguns dels molins esmentats abans.

El projecte fisiocràtic de Salvador Català tenia com a punt de partida l’heretat que posseïa a la partida de Benadressa, la qual feia 700 fanecades de terra, cent de les quals es transformaren en hortes amb moreres, mentre que la resta estava plantada de vinyes, garroferes, ametlers i una altra era campa. Ara bé, les seus pretensions i expectatives de transformació anaven molt més enllà, i afectava no solament altres terres que posseïa en la mateixa partida o que en el futur adquirira i que eren incultes, muntanyoses o palmerars; sinó també les que volia transformar en el Pla del Sitjar, una zona situada vora la rambla però al marge dret, en terme d’Onda, tal com recullen els mateixos capítols o estatuts que redactà per a la nova població. Es tractava, sense dubte, d’un projecte important de transformació de terres posades al servei de l’agricultura. El traçat de tota esta infrastructura hidràulica és, a grans trets, el que encara hui es pot observar, tret de l’assut i el primer tram que han quedat absorbits i destruïts per la construcció del pantà de Maria Cristina. Malgrat tot, encara es conserven 1.800 metres aproximadament de séquia, a trossos excavada en la roca i a trossos penjada del vessant de la muntanya. Cal destacar l’interessant aqüeducte, d’un sol arc i quasi 10 m d’alçada, construït sobre el barranc d’Almela. Es tracta d’una obra sòlida que permet a la séquia travessar l’accident orogràfic per un punt angost i mantindre la cota de nivell. Una vegada superat l’esmentat barranc, la séquia comença a tindre portells per on derivar aigua i regar els bancals que de forma esglaonada se succeeïxen fins al llit de la rambla. La morfologia dels camps respon a franges més o menys amples que es disposen paral·leles entre la séquia i la rambla, i les séquies de distribució interna de l’aigua formen una trama reticular. A l’extrem final de la séquia es troben les ruïnes actuals del vell molí del Mercader que, fins fa molts pocs anys, encara es conservava en peu. Del vell casalici no queda cap paret, tret de la part baixa d’algunes perimetrals que fan ara de marges. Allò que es conserva, però fora d’ús i amb alguna degradació, és la part hidràulica del molí. Esta està formada per una bassa allargada de grans proporcions, amb parets de maçoneria lluïda a l’interior i amb contraforts externs

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

a mesura que s’accentua el desnivell del terreny. A l’extrem inferior es troba el cup vertical per a la caiguda de l’aigua que movia el rodet i accionava les moles; poc abans i pel costat esquerre hi havia un vessador que permetia evacuar les aigües voltant el molí. Dels cacaus, se’n conserven alguns trams de galeria inutilitzada, però resulta difícil reconstruir l’antiga circulació d’aigua que hi havia per tal d’abastir els múltiples usos de l’edificació industrial. Malauradament, el molí de tres plantes amb coberta a dues aigües fou enderrocat, molt probablement per un avançat estat de ruïna en deixar de funcionar i ser abandonat cap a la segona meitat del segle XX. A partir de 1787, pocs anys després d’haver construït el molí del Mercader, començaren els problemes amb el molí d’En Saloni, probablement per una certa competència industrial que disminuïa els guanys d’aquest últim. Els plets s’allargaren molt de temps, fins i tot continuats pels hereus respectius durant la primera meitat del segle XIX, amb uns resultats dispars segons el moment. A mitjans del segle XIX, el molí del Mercader no figura en el cens de molins elaborat pel governador Campoamor, i si en canvi el d’en Saloni, segurament perquè aquell es trobava fora d’ús. De fet, poc anys després, el 1861, l’hereva del molí, Salvadora Català, monja del convent de Santa Clara, el va vendre juntament amb les terres a Francisco Renau Lluesma, el qual el 1871 demanà permís per a reconstruir l’assut que derivava l’aigua cap al molí. El major perjudicat de tot este procés, que durà quasi un segle, fou el mateix Salvador Català, que acabà prou arruïnat i morí sense poder veure acomplits tots els seus projectes, entre ells la consolidació i el desenvolupament de la colònia agrícola de Benadressa que es quedà en això, en projecte.

ANTONI BARRACHINA FABRA I LA CONSTITUCIÓ DE LA SOCIETAT FOMENTO AGRÍCOLA CASTELLONENSE

Contraforts de la bassa

Francesc Renau encarregà el projecte de reconstrucció de l’assut del molí del Mercader al mestre d’obres Antoni Barrachina i posà a les seues mans tota la documentació que hi havia dels an-

S. Selma

tics projectes hidràulics, inclòs aquell que encarregà el Consell de la Vila a Juan de Roxas l’any 1750. Amb aquesta informació, Antoni Barrachina feu un pas més enllà i formulà un projecte de canalització de les aigües de la rambla per a regar 4.800 fanecades (400 hectàrees) de terra a la partida de Benadressa l’any 1872. Eixe mateix any, la Diputació Provincial, que tenia competències en la matèria, autoritzà el projecte i una concessió d’aigües de 171 l/s que corrien per la superfície, a més d’aquelles que poguera captar del subsòl. Les pretensions del projecte eren molt més ambicioses d’allò que s’havia aconseguit un segle abans, ja que volia incrementar la superfície de regadiu d’esta partida de Castelló en més d’un 250%. Ara bé, per tal de dur endavant la nova empresa hidràulica, Antoni Barrachina constituí amb altres persones la societat Fomento Agrícola Castellonense, el 22 de desembre de 1873, i en 1888 es transformà en Societat Anònima. Un any abans, les obres del projecte es declararen acabades. A principis de 1873, a Antoni Barrachina també li fou atorgada una altra concessió d’aigües de la rambla amb l’obligació de construir una presa o pantà, en l’estret del Tossal del Morral –actual emplaçament del pantà de Maria Cristina–, per tal de regar terres, abastir la ciutat i l’estació del ferrocarril. Una concessió que fou declarada caducada el 1887 per no haver-se efectuat. De fet, no ha de sorprendre que aquest segon projecte no s’arribés ni a plantejar, perquè l’altre, el corresponent a la concessió de 1872, no aconseguí tot l’èxit esperat. Malgrat disposar de la infraestructura hidràulica i de les possibilitats de reg, molts dels terratinents de la zona continuaren mantenint les seus terres en secà. Atesa la circumstància que moltes de les 400 ha. previstes no utilitzaven l’aigua de la concessió, la Foment plantejà, el mateix any 1887, una nova sol·licitud d’ús per a les aigües sobrants de reg: l’abastiment urbà de la ciutat de Castelló i el Grau. L’autorització s’aconseguí finalment l’any 1903. El projecte d’obres havia de començar per la construcció del dipòsit i després la canalització de conducció, per a acabar amb les de distribució. L’any 1914 les obres

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

estaven acabades, encara que el període no estigué absent de plets i demandes, plantejades per terratinents de la zona, que culminaren amb l’aprovació de les Ordenances i Reglament de la Comunitat de Regants de Benadressa el 16 de setembre d’aquell any. A la fi, el projecte hidràulic que posà en marxa Antoni Barrachina i la Fomento Agrícola Castellonense només fou capaç de transformar en regadiu 1.404 fanecades (unes 117 hectàrees de les 400 previstes), que unides a les 92 fanecades que es regaven ja amb la séquia del molí del Mercader feien un total de quasi 1.500 fanecades de terra regada en la partida de Benadressa a començaments del segle XX.

CARLES BARRACHINA - SOCIEDAD GENERAL DE RIEGOS I EL PANTÀ DE MARIA CRISTINA L’any 1895, Carles Barrachina Casaní, advocat i fill de l’esmentat Antoni Barrachina, presentà un expedient i sol·licitud de concessió d’aigües per a construir un pantà en la Rambla de la Viuda. El projecte preveia l’aprofitament dels cabals continus i irregulars que circularen per la rambla, amb l’objectiu de donar reg a 4.500 hectàrees de terra de secà en els termes de Castelló i Almassora. La concessió es produí el 2 de juliol de 1900, i autoritzava la construcció del pantà en el lloc conegut com l’estret del Tossal del Morral. En 1901 començaren oficialment les obres, però la concessió fou cedida el 1906 a la Sociedad General de Riegos, de Barcelona, que millorà les deficiències del projecte original i dugué a terme les obres, després d’aprovar-se les modificacions l’any 1913. El pantà, anomenat de Maria Cristina, en homenatge a la regent, fou inaugurat el 30 de maig de 1925. El cost inicial fou estimat en 4’5 milions de pessetes que els efectes de la primera guerra mundial elevaren a 12 milions. Les característiques tècniques d’aquest embassament són: una capacitat de 28 milions de m3, amb una presa esglaonada que fa 322 m de longitud a la part superior i té una alça-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

da de 38 m. La seua planta és corba, està construïda amb ciment i revestida amb carreus. De fet, fou la primera obra d’aquest tipus que utilitzà el ciment al País Valencià. Aquestes obres eren temptatives molt interessants, practicades sobre cursos d’aigua menors abans de produir-se l’assalt als grans rius a partir del segon terç del segle XX. La infrastructura hidràulica del projecte es completà amb una xarxa densa de canals i séquies. El de desviació feia 5 quilòmetres de llargària i el de distribució 9, del qual naixen altres cinc séquies amb una longitud total de 30 quilòmetres. A mitjans del segle XX ja es regaven unes 2.000 hectàrees de terra en les partides de Benadressa, Estepar, Marrada i Bovalar del terme de Castelló i part del terme d’Almassora. Una extensió que s’apropava a la de l’horta tradicional regada amb les aigües del Millars des de feia segles. El procés de transformació agrícola anà incrementant-se de forma gradual per tota la zona, tot i que la gran expansió del regadiu es va veure afavorida amb les aportacions hídriques que proporcionà la construcció del pantà del Sitjar sobre el riu Millars. Però eixa és ja una altra aventura hidràulica.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. (1998): FACSA 125 años. Servei de publicacions de FACSA. Castelló de la Plana. DEL REY AYNAT, M. (1985): “La Colonia de Benadressa”. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana, t. LXI, p. 379-391. GIMENO MICHAVILA, V. (1935): La rambla de la Viuda. Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana. ORTELLS, V. i SELMA, S. (1993): Casa rural castellonenca. Casa rural i poblament disseminat a les comarques castellonenques. Col·lecció Arquitectura, Arqueologia i Història, 1. Castelló de la Plana. Col·legi Oficial d’ Arquitectes de la Comunitat Valenciana.

Planta del molí del Mercader

(Re) creació

del secà Francesc Mezquita i Broch

urant molts anys hem vist el treball en terres de secà1, la terra eixuta disposada en bancals irregulars acompanyada de vegades de masos solitaris envoltats per una vida lenta i silenciosa. Els parats s’estenien representant les corbes de nivell geogràfiques per aquells vessants costeruts guardant com els braços de la mare oliveres i garrofers enormes, desiguals, que s’enlairaven com ombrel·les magnífiques. A mi m’agradava descobrir com despuntava la mostra tendra i delicada, de colors diversos enmig de la verdor quallada, que anunciava la futura collita. - Està ple de mostra- deia al meu iaio, com si hagués fet el gran descobriment; ell sense dir res, il·luminava de complaença la seua mirada clara, coneixedor de bestreta dels prodigis que la terra atorgava puntualment a cada estació. Sortosament, encara hem conegut els bancals treballats esperant pluges beneïdes, els solcs marcats per la rella, uns solcs pedregosos, ressecs, que no deixaven madurar cap vegetació, sols envoltant les soques dels arbres a recer d’una altra calidesa, o apropada al parat, allí on no arriba la llaurada, amuntegant-se i resumint tot aquell matissar feréstec: l’esbarzer, l’ullastre, el coscoll... embolicats amb les tiges de les esparragueres que s’enlairaven per les branques primeres fent de suport a les teranyines a l’aguait de la presa més distreta a punt de parany. Queden com taques de vegetació on es concentra la verdor d’aquell microclima generós, que cada any queda fora de les urpes necessàries de la rella. Avui en dia és el tractor el que fa la feina, però fa pocs anys encara passava l’haca realitzant el treball acurat apropant-se a cada raco-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

nada amb habilitat i paciència. El tractor ha guanyat temps i eficàcia, però els detalls d’aquella dedicació artesana han desaparegut. En aquell paisatge, de tant en tant, també apareix la figuera, solitària, amb els pàmpols expressius, oberts, projectant una ombra mítica i pagana de les millors migdiades, entabuixant els cervells, menant la imaginació cap a regions secretes i extraordinàries, allò que diem de vegades, sense donar-li tot el significat que la imaginació ja ha llaurat: “Estar en la figuera”. De lluny queda un horitzó arrecerat, una mena d’ordre natural preparat per mans destres heretades de pares a fills com una dedicació sagrada, d’oliveres centenàries endreçades amb una dedicació acurada i solemne, en la qual han tingut molt a veure pluges ronyoses o excessives, vents furtius, aromes fortes que preparen amb un gust especial, l’oli de la vida. Però ara, mals averanys amenacen tot aquell ordre creat, quan es vol capgirar el temps natural i creix la dalla del formigó i el quitrà amb el deler enfurismat del benefici oportunista i fàcil. Tot adobat i beneït amb informes i benediccions del cel i de la terra. Més enllà, com sentinella de tota la contrada es troba el mas. Construït amb la idea d’una geometria senzilla, sense pretensions, de finestres menudes i fumeral que a penes destaca d’entre les teules. Un univers que ha omplit la vida familiar durant molts anys guardant les arrels de generacions anteriors com una mare. Prop, pot ser una noguera enorme aprofitant el raig d’aigua que vessa de tant en tant d’un reguerol mandrós i que deixa al seu pas una cinta estreta de verdor. D’ell sentim el soroll del vent, la seua direcció, el silenci; allí hi arriben les aus mig perdudes que s’aventuren entre aquelles extensions desertes. Així ho cantava el nostre poeta Carles Salvador: Canta el gall de la masia i el sol puja la carena. La muntanya se retroba i besa el raig de sol tebi que surt d’aquella serra propera

Però no és tan líric l’accent del treball solitari en mig del bancal o en el mas, cadascú fent el que li pertoca, parlant de forma escarida i breu, dient les paraules necessàries amb el pensament posat en la taula o en el descans del llit. Segueix el poeta Carles Salvador: A prop, el canterell. La falç al costat. Les garbes en la faixa dels vencills. La cançó als llavis i en els cuiros el vi. Lluny del bancal el pensament i l’orella al soroll del molí. Quin pa farà l’esposa! Quin pa! La realitat actual és molt distinta: la despoblació, l’abandonament o la transformació. La història ens ha deixat un paisatge que ara està quiet, els matolls campen al seu aire i el brancam s’embolica en una lluita desesperada a la recerca de la llum. Les hores de treball encara s’endevinen en les pedres alineades a penes en els parats dels bancals, en els arbres centenaris. També ha arribat el progrés, que ha aprofitat amb major rendibilitat aquella terra. Un nou paisatge interromput pel rondineig poderós del “tot terreny” que s’ensenyoreix reviscolant els camins pedregosos quasi desapareguts, encetant el secà una altra època. Un horitzó d’arbres ensinistrats que es perden entre tossals suaus, delectats per un rec sumís que ja no deixa cap excletxa a la incertesa. Des de dalt, des de molt lluny, tot és controlat amb la mirada superba que campa pel nou escenari, amb el somni secret del benefici. Com diu el poeta Juan Gil Albert en un magnífic poema que porta per títol Mi nostalgia3 ell haguera volgut saber treballar la

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

terra, vetlar per la vinya, vigilar l’olivera, segar el blat i fer moltes altres feines que porta la terra. Acaba dient: “Sólo así yo sabría oscuramente qué sabor verdadero guarda el hombre de su honradez antigua y su tristeza.”

NOTES 1 En primer lugar cabe establecer una distinción entre las tierras que, bien provistas de recursos hídridos, pueden satisfacer las necesidades de los cultivos que sobre ellas se asientan (regadio) y otras, que, por no contar con agua suficiente, solo mantienen cultivos más o menos xerófilos (secano). Sancho Comins, José: (1979) La utilización agrícola del suelo de la província de Castellón, 2 Salvador, Carles: (1929) Vermell en to major 3 Juan Gil Albert:(1968) La trama inextricable

Les rompudes de terres: el procés històric i actual d’ampliació del sòl agrícola Javier Soriano Martí

ls paisatges de secà castellonenc s’han vist sotmesos a una evolució paisatgística contrastada al llarg de la història. Les rompudes de terres són constants fins ple segle XX —fins i tot persisteixen en l’actualitat per a generar nous espais de regadiu—, seguint una progressió paral·lela a la dinàmica demogràfica, encara que no és fins el Set-cents quan es conrea una superfície majoritària del terme municipal —superior al 60%— i s’inicia la conquesta dels vessants muntanyencs de Penyeta Roja, Muntanya Negra, la Galera, la Joquera o el Desert de les Palmes mitjançant costosos bancals. Cavanilles destaca en la seua visita a la Plana que les principals produccions agrícoles del terme castellonenc cap a 1790 —es conreaven uns 6.000 jornals segons les estimacions— eren precisament obtingudes en el secà: cereal (10.000 cafiços), oli (4.000 arroves), garrofes (170.000 arroves), vi (15.000 cànters) i capolls de seda (8.000 lliures). No obstant això, per a garantir la regularitat de les collites, alguns productes com el blat eren sotmesos a reg en moltes zones de la comarca. La competència amb les àrees regades resulta favorable fins ben entrat el segle XIX. A partir d’aleshores la citricultura desplaça els conreus de secà cap a les terres més occidentals, les àrees marginals, així com els terrenys amb més pendent i una major pedregositat, on fins i tot són trencades extensions amb sòls raquítics o litosòls. Les rompudes adquireixen aleshores una nova significació, ja que els tradi-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

cionals bancals —generalment abandonats— troben un inesperat complement en les extenses terrasses destinades a introduir rendibles regadius. Més que roturacions pròpiament dites es pot parlar d’autèntiques construccions de parcel·les.

L’INCREMENT DE LES TERRES CONREADES I L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA La progressiva conquesta de terres per a l’agricultura a Castelló comença seguint els eixos viaris (camins de Borriol, l’Alcora, Vila-real, el Grau…) i en les àrees més pròximes a la ciutat. En ple segle XIV solament s’havia trencat un 20% del terme municipal i, encara que els sistemes de regadiu aportaven una forta competència en els sectors situats per sota dels 30 metres d’altitud, el secà encara era el paisatge agrari predominant. La suavitat dels pendents, l’accessibilitat i l’escàs valor productiu del terreny forestal propicien una gradual expansió del terreny conreat, amb la conquesta de les terres més elevades. El trencament de terres en les faldes de les muntanyes que delimiten la plana litoral és una pràctica lligada a l’explosió demogràfica iniciada a la fi del segle XVIII. En tot just cent anys es posa en conreu la pràctica totalitat de partides com Benadressa, que veu incrementat en un 65% el seu terreny conreat. Aquestes transformacions suposaven un considerable esforç, ja que els sòls no eren aptes per a establir conreus que exigien un elevat rendiment davant la creixent demanda d’aliments, tant per a la població com per al bestiar. Quadre I. Evolució del terreny conreat en les partides de secà

Partides Magdalena Bovalar Marrada Benadressa

1599 1.115 878 802 533

Font: DOMINGO, 1983. Elaboració pròpia.

1692 1.132 888 833 849

1777 % 1599-1777 1.140 2,19% 928 5,39% 834 3,84% 1.550 65,61%

Figura 1. Distribució general de la superfície a Castelló (1999) Font: Formularis 1-T, Conselleria d’Agricultura. Elaboració pròpia.

Figura 2. Evolució de la població a Castelló (segles XV a XXI) Font: ORTELLS, 1999; Censos de Població INE; Padró 2002. Elaboració pròpia.

En moltes ocasions, per a introduir nous conreus era necessari dinamitar la roca del subsòl —l’aflorament de la roca mare a escassos metres de la superfície és habitual en els glacis d’erosió— i formar capes edàfiques mitjançant el transport de terra de les proximitats. La pedregositat era combatuda mitjançant diferents mecanismes: les pedres, que es retiraven manualment o carregades en cavalleries, podien convertir-se en matèria primera per als forns de calç, s’acumulaven per a construir murs de pedra seca, es destinaven a la construcció (alqueries, masies, sèquies…) o eren triturades per a aportar una textura més adequada als sòls. Amb anterioritat al segle XVIII les superfícies amb carrasques i matorrals, al costat de denses pinedes —el seu últim vestigi en l’actualitat ho constitueix El Pinar, al Grau— formaven encara un important reducte que els continus trencaments van esgotant. No és estrany que es busqués combustible en terrenys veïns, com a Borriol, davant la creixent carestia de sòl forestal en la Plana. Els conflictes generats per aquestes pràctiques van ser nombrosos —així ocorre en 1748 en la partida coneguda com Pouet de Benadressa— perquè la llenya era essencial en els sistemes de calefacció domèstica, per a cuinar i elaborar aliments de primera necessitat com el pa. L’existència d’una autèntica reserva de terres per a anar incrementant el terreny conreat està perfectament documentada, ja que els denominats ermasios eren superfícies no rompudes que s’aprofitaven per a pastura i llenya. La seva extensió va reduint-se a poc a poc —568 ha. en 1599 i 215 ha. en 1777— a mesura que creix la necessitat de generar aliments, fins ser suplantats actualment pel denominat guaret social o especulatiu, consistent en l’abandó de parcel·les —tant de regadiu com de secà— per diferents causes: falta de continuïtat en l’explotació, baixos rendiments i, sobretot, les expectatives urbanístiques i les requalificaciones de sòl que tenen els propietaris. En l’actualitat, les extensions qualificades com erm a pastures s’han reduït a la seua mínima expressió (130 ha.).

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

La màxima expansió de les rompudes arriba en els anys posteriors a la Guerra Civil, quan major era la necessitat d’incrementar les collites. Els boscos comunals del municipi, tant el Bovalar com La Magdalena, són literalment exhaurits per a establir conreus o extraure llenya.

ELS CONTRASTOS ENTRE ELS ABANCALAMENTS HISTÒRICS I ELS ACTUALS El secà castellonenc s’ha vist sotmés en les últimes dècades del segle XX a noves alteracions. En primer lloc, al costat dels escassos terrenys forestals, són transformats en superfícies citrícoles regades amb aigües procedents d’uns aqüífers sovint sobreexplotats. Encara que aquests abancalaments emulen els construïts en l’Edat Mitjana o el segle XVIII, les terrasses contemporànies resulten molt més extenses —les tradicionals eren estretes— i ni tan sols es busquen parcel·les planes, ja que els mètodes de reg per degoteig minimitzen o anul·len els riscos d’erosió per vessament superficial. Els horts que envolten la pedrera La Torreta i la Torreta d’Alonso en són una bona mostra. Aquestes transformacions, que s’introdueixen fins i tot en les proximitats del Desert de les Palmes, han permès en les últimes dècades que la incessant pressió urbanística, industrial, terciària i de les vies de comunicació tot just haja reduït el terreny conreat, que es manté en xifres parelles gràcies a la creació d’aquestes parcel·les de regadiu —gairebé unes 400 ha. segons les estimacions oficioses— que aporten una orla inèdita a la Plana amb els tarongers i els mandariners situats en altura. La segona tendència és el massiu abandó de les explotacions. Molts horts passen a una dinàmica natural que propicia la progressiva colonització de la seua superfície per herba i matorral, per a acabar esquitxats per la conífera invasora per excel·lència en la muntanya baixa mediterrània, el pi carrasco (Pinus halepensis). Les formacions mixtes de pi, garrofer, olivera i ametler són habituals en àmplies zones de la Joquera, de Muntanya Negra, de La Coma i de Penyeta Roja.

Figura 3: Evolució del terreny conreat a Castelló de la Plana Font: DOMINGO, 1983 i Formularis 1-T (Conselleria d’Agricultura). Elaboració pròpia.

BIBLIOGRAFIA ARNALTE ALEGRE, Eladio (1988): El nacimiento de la agricultura en el País Valenciano. Institució Alfons el Magnànim. València, 145 pp. CAVANILLES, Antonio Josef (1795-97): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Obra en dos toms. Imprenta Real, Madrid: Tom I, 1795; Tom II, 1797. Edició facsímil Arts Gràfiques Soler. València 1972. DOMINGO PÉREZ, Concepción (1983): La Plana de Castellón. Formación de un paisaje agrario mediterráneo. Caixa d’Estalvis de Castelló. Castelló de la Plana, 308 pp. HERMOSILLA PLA, Jorge (1997): El sector garrofero valenciano: pasado, presente y futuro (Estudio geográfico). Diputació de València. València, 108 pp. MELIÁ TENA, Casimiro (1963): La economía en tiempos de Cavanilles. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana, 35 pp. ORTELLS CHABRERA, Vicent (1999). La ciudad de Castelló de la Plana. Excm. Ajuntament de Castelló. Castelló de la Plana. RIBES PLA, Rafael (1992): Historia del aprovechamiento de las aguas de la rambla de la Viuda. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana, 98 pp. SORIANO MARTÍ, Javier (1999): «Los rompimientos de tierras forestales en el siglo XVIII en el norte del País Valenciano. Cambios paisajísticos en el marco de la tendencia española», en Actas del IX Congreso de Historia Agraria, pp. 487-496. Bilbao. SORIANO MARTÍ, Javier (2002): Aprovechamientos históricos y situación actual del bosque en Castelló. Comité Económico y Social, Fundació Caixa Castelló-Bancaixa. Castelló de la Plana. VICIANA, Rafael Martí de (1564): Crónica del Reyno de Valencia. Edicions Histórico-Artístiques S.A.. Borriana, 297 pp. Edició facsímil de 1986.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

refranys Del Secà

Quan el secà riu, l’horta plora. El secà és ingrat. El secà no dóna pas tot el que promet. El secà, no te’l deixes de la mà. El secà, vendre’l quan més goig fa. La terra de secà dura és de tractar. Terra de bou, terra de tall; terra de secà, terra de pa. Terra de regadiu fa tot el que diu; terra de secà a vegades se’n desdiu. Terra de secà, terra de matar. Terres de secà, pa amb pa.

A l’oest de la Séquia Major (un cop d’ull al secà de Castelló)

Eliseu R. Artola i del Campo Per això, vull parlar d’ametlers i garrofers de camps de vinya i barrancades, d’oliverars i tarongers. De terra argila i de fang, de pols en la sang. Vicent P. Albaro i Bachero

es que m’abasta la memòria, i d’això ja comença a fer alguns anys, sempre he escoltat el vocable “secà” associat a una idea generalitzada de penúria, de carestia, de necessitat i de privació, en definitiva, de pobresa, almenys quant a les particularitats del terreny es refereix. Traslladada aquesta idea al terme de Castelló, serà fàcil endevinar el concepte, més o menys encertat, que la majoria de persones té d’aquest racó del nostre poble.

El terme municipal de Castelló es dividia ja en tres classes de terra: La marjal o zona humida a la vora de la mar. L’horta, situada entre el camí de la Donació i la séquia Major. I finalment, la zona interior i més elevada, el secà, que abraça les terres que hi ha a l’oest de la séquia Major i els termes municipals d’Almassora, al sud; Onda, l’Alcora, Moró i Borriol, a l’oest; i Benicàssim, al nord, estant incloses en aquest últim tros la muntanya del Desert de les Palmes i altres turons com el tossal Gros o la penyeta Roja. Aquesta extensió de terreny configurarà les partides de l’Estepar, de Benadressa, de Marrada, de Bovalar i de la Magdalena.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Durant un llarg període de temps, no tots els terrenys cultivables van estar transformats i aprofitats com en l’actualitat; els canvis van ser lentíssims. El procés que segueix l’agricultura de la Plana es desenvolupa de manera peculiar fonamentada d’una banda en les possibilitats de regadiu i de l’altra en la constant rompuda (procés de condicionament del terreny) d’un secà que oferia unes condicions topogràfiques favorables, ja que la suavitat dels pendents no requeria condicionaments costosos en general. Així, l’evolució de la superfície rompuda a Castelló ha sigut la següent: 428 Ha 3.328 Ha

Segle XVII Segle XVIII

▲ ▲

Segle XV Segle XVI

3.702 Ha 4.452 Ha

Un factor fonamental per al conreu de les terres de secà és, sens dubte, el regadiu i l’aprofitament d’unes aigües que, en la zona que ens ocupa, sempre s’han caracteritzat per la seua escassesa. Així doncs, l’enginy i la imaginació dels nostres avantpassats van jugar un important paper perquè el líquid element arribara a aquests terrenys. Des d’un principi es va pensar en les aigües que, per la rambla de la Viuda, discorrien procedents del riu Llucena i d’unes fonts situades en terrenys de l’Alcora i de Sant Joan de Moró. Conseqüència d’això, va ser la construcció del molí d’en Saloni (S.XIV) i molt més tard, el molí de Mercader (S.XVIII). Tot i això, la rehabilitació d’una antiga presa (S.XIX) i la construcció de l’actual pantà de Maria Cristina (S.XX), a més de l’obertura de diversos pous per compte de la companyia encarrega-

S. Selma

S’observa un gran augment de superfície rompuda entre els segles XV i XVI, i són les terres més pròximes al nucli de població les que denoten una activitat més intensa i primerenca. La màxima expansió de les rompudes s’aconsegueix en el S-XIX i es manté fins la meitat de la passada centúria, el punt d’inflexió, en què la implantació del monocultiu del taronger s’erigirà en la quasi única producció agrícola.

Molí del Mercader en l’actualitat

da de l’explotació del pantà (Societat General de Regs de Barcelona) i d’altres construïts per la Comunitat de Regants de Benadresa -creada en 1914-, així com les ajudes rebudes del riu Millars, les basses reguladores per al reg diürn i diversos pous oberts per comunitats particulars en les partides de secà, van configurar la infraestructura necessària per a la reconversió de les zones que, abans, havien sigut recuperades en extensió, i a les que es va seguir denominant secà, encara després de la seua posada en reg. Els conreus predominants en el secà eren les vinyes i els de tipus arbori, els més significatius dels quals foren: l’olivera, la figuera i sobretot la garrofera que tants beneficis va aportar més tard, encara que avui estiga quasi desapareguda al terme municipal de Castelló de la Plana. Les vinyes ocupaven normalment els secans i en menor quantitat l’horta. El caràcter d’aquesta planta s’adapta a tot tipus de terrenys, encara que agraeix un clima àrid i temperat, i no requereix grans treballs de condicionament, produint-se al voltant dels quatre anys els primers rendiments del cultiu. El conjunt d’aquests factors, unit al corrent expansiu que va sofrir aquest producte en l’Europa medieval, va fer que la quantitat de vinya cultivada a Castelló fóra prou important, considerant els mitjans tècnics i humans existents en l’època (finals del S-XIV i principis del S-XV). A partir d’aquest moment, es produirà un fort increment en el grup de conreus arboris, en especial de la garrofera, el que suposarà el desplaçament de la vinya a un segon terme. Tant l’olivera com la figuera mai van tenir, a Castelló, un paper rellevant, potser perquè no existia una dedicació a ells, anterior a la conquesta cristiana en aquestes terres. Mentrestant, en totes les poblacions circumdants aquests conreus destaquen clarament. No per la seua poca rellevància, deixen de ser menys significatius i així ho demostren les nombroses almàsseres que van arribar a ubicar-se a Castelló, així com la importància aconseguida per les figues com a component en la dieta de la població en general.

Donada la seua, ja comentada, transcendència en el secà castellonenc, és necessari referir-se a la garrofera d’una manera preferent i més extensa. Encara que hi ha discrepàncies quant a la procedència (Nord d’Àfrica o d’Àsia Menor), no hi ha dubte que es tracta d’un arbre genuïnament mediterrani. Són doncs, les garroferes o garrofers, cultius de climes càlids o almenys suaus i regulars, veient-se afavorits pels terrenys solts, frescos i profunds, encara que generalment se’ls reserven les pitjors terres, eixutes, àrides, pedregoses i calcàries. No obstant això, la garrofera gràcies a la seua rusticitat i la seua escassa exigència, resisteix les adversitats més extremes. Arbre de grans dimensions, arriba a més de quinze metres d’alçada, i la seua arrel és gruixuda, tortuosa i ramificada. De jove, el tronc és de color gris cendra adquirint amb el temps un aspecte rugós, així com un gran diàmetre. El període de creixement i desenvolupament dura fins als 40 o 50 anys, després es manté estacionari i arriba a viure més d’un segle i mig. Les seues fulles, compostes, es reuneixen en grups de dos a sis parells, són simètriques, ovalades, obtuses i brillants per la cara superior que és de color més verd que la inferior. Duren al voltant de dos anys i es renoven constantment, apareixent les fulles noves a la primavera per a l’estiu caure les velles. Als vuit o deu anys comença a donar fruit i als vint, la seua producció ja comença a destacar. Aquest fruit, la garrofa, és una tavella entre deu i vint centímetres de longitud i color castany, més o menys fosca, segons la varietat. El seu interior conté una polpa grogrosa i de sabor dolç, així com unes llavors ovalades, dures i compactes, de la grandària d’una llentilla, anomenades garrofí. Les principals varietats de garroferes cultivades en la zona mediterrània de la península són: Tendral, Negreta, Catxes, Matalafera, Rojal i Cassuda o Mollar. Varietats totes molt apreciades, es diferencien una d’una altra per la grandària de l’arbre i la seua frondositat, així com el color, la grandària, la dolçor i la producció de les garrofes. Els rendiments obtinguts d’aquests arbres varien en funció de la seua edat, diferenciant-se cinc períodes:

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

1. Des de la plantació fins als 10 anys = Sense rendiment. 2. Dels 10 anys fins als 20 anys = de 10 a 40 Kg. 3. Dels 20 anys fins als 30 anys = de 30 a 80 Kg. 4. Dels 30 anys fins als 40 anys = de 60 a 120 Kg. 5. Dels 40 anys endavant = de 100 a 200 Kg. Des de temps, moltes i variades han sigut i són les utilitats de les garrofes: - Com pinso. Senceres o trossejades, per als animals de tir, o bé per a l’engreixament del bestiar porcí, o mesclades amb gramínies i altres farines vegetals per a l’alimentació de les vaques lleteres. - Per al consum humà. La seua dolçor fa abellidora el seu consum directe, sense cap transformació. Després de mòlta, s’obté una farina que, en èpoques de penúria, solia utilitzar-se com succedani del cacau en l’elaboració de xocolates de baixa qualitat. En alguns països es fa servir per a preparar confitures, així com licors amb un sabor un tant de característic. Finalment, cal esmentar que un dels components en la fabricació de goma de mastegar, no és un altre que la farina del garrofí. - En medicina. Atés que la polpa de la garrofa és rica en components astringents, s’emprava en l’alimentació dels xiquets afectats de gastroenteritis i altres processos gastrointestinals. - En la indústria tèxtil. La farina del garrofí, mòlta molt finament, és força apreciada com aprest per a certs teixits. Per a finalitzar aquest apartat i deixar manifest el protagonisme aconseguit per les garroferes a Castelló, només queda observar les xifres reflectides en diferents publicacions sobre l’extensió aconseguida per aquest cultiu, que encara que no coincideixen quant al nombre exacte d’hectàrees, sí que ho fan quant al considerable increment de la superfície cultivada en determinades èpoques, així com la seua posterior disminució. Segons dades del Dr. Josep Sánchez Adell:

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar” 321 Ha 648 Ha

Any 1820 Any 1980

▲ ▲

Any 1599 Any 1692

1183 Ha 520 Ha

Així, es pot deduir que la màxima expansió d’aquest cultiu es produeix durant els segles XVI i XVIII i encara més en el XIX, descendint una vegada avançat el segle XX, sobretot a partir de 1930, en transformar-se els secans en tarongerars, gràcies a l’augment de les disponibilitats d’aigua per al reg i dels millors rendiments obtinguts pels agricultors cultivant cítrics. La xifra de 520 ha. (6240 fanecades) existents en 1980, potser en la seua majoria es degueren a les situades en les zones més muntanyoses i desnivellades del terme municipal i que en l’actualitat es troben pràcticament abandonades per resultar poc o gens rendible el cultiu en qüestió, sobretot pel que fa a l’arreplegada de les collites. Aquest breu repàs pel secà castellonenc, no estaria complet si no es fera menció a un dels seus elements més característics: el mas o maset. Aquestes construccions, que en l’actualitat s’associen al concepte de casa d’estiueig o de descans en els caps de setmana, exerceixen avui una funció molt distinta a la que en un principi es van destinar, és a dir, a la de casa de camp en el més estricte sentit de la paraula, amb una funció fonamentalment agrícola. La valoració dels masets sempre anava lligada a les terres annexes i les seues distintes categories variaven segons la quantitat i qualitat d’aquestes terres. Per tant la utilitat que es donava a aquestes construccions, comprén des del simple magatzem de ferramentes, pinso, llenya i depòsit eventual de la collita, fins a espaioses edificacions on, bé els seus amos o bé masovers assalariats, habitaven tot l’any per estar localitzades en un lloc més remot i distant de la ciutat. Eren de parets de pedra i d’argamassa d’arena i calç, encara que algunes parts com quadres i porqueres estigueren fetes de pedra i fang de terra argilosa. Disposaven de sostres de teula moruna a distints nivells. En la part baixa, i habitable de la casa, se situaven la cuina, un rebost, el menjador amb la seua xemeneia o

llar per a l’hivern i alguna habitació. En el primer pis només hi havia habitacions. També tenien un pati per a accedir a les quadres, porqueres, galliners, pallers i algun magatzem on guardar les collites. Tots els masos disposaven d’una àmplia cisterna per a aprofitar l’aigua de pluja per a beure, cuinar i la neteja personal, i per a llavar la roba o per a abeurar el bestiar, utilitzaven els anomenats aljubs, cavats en el sòl, com les cisternes, però que rebien l’aigua dels vessaments dels regats quan plovia. Moltes coses s’han quedat en el tinter i més quan es pretén condensar en unes poques línies un seguit de fets, dades, particularitats i circumstàncies, que tot plegat han configurat aquesta raconada del nostre poble. Referència per a alguns i incògnita per a la majoria, no per desconegut, aquest indret és menys nostre: el secà de Castelló.

BIBLIOGRAFIA ALBARO, Vicent P. (1993). “Poemes del secà”. Caixa Rural Sant Josep de L’Alcora. BELLVER, Melchor i CACHO, Vicente del (1888). “Influencia de la dominación arábiga en la provincia de Castellón”. Diputació de Castelló. Castelló. DOMINGO, Concepción (1983). “La Plana de Castellón. Formación de un paisaje agrario mediterraneo”. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. Editorial CECA. Madrid. RIBÉS PLA, Rafael (1992). “Historia del aprovechamiento de las aguas de la Rambla de la Viuda”. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló. RIBÉS PLA, Rafael (1998). “La garrofa i Castelló”. Col·lecció monografies del Museu Etnològic Castellonenc. Publicacions de l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Castelló. RIBÉS PLA, Rafael (2000). “L’agricultura i Castelló (Popurri històric)”. Col·lecció monografies del Museu Etnològic Castellonenc. Publicacions de l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Castelló.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

refranys De l’ametler i de la garrofera

Quan l’abril trona, l’ametlla és bona. Avellanes, ametles i figues són bones amigues. El bon ametller floreix pel gener. Pel gener, poda el darrer ametller. Mai ha passat es febrer sense vestir s’ametller. L’ametller no dóna el fruit sinó a còpia de garrotades. Pluges de maig, garrofes a raig. Bon arbre és el garrofer que fa garrofes tot l’any; quan li cullen les d’enguany, ja té les de l’any que ve. Déu dóna garrofes a qui no les pot rosegar. Si vols mal a ta muller, duu-li llenya d’arborcer, i si li vols mal del tot, duu-li-la de garrofer.

Te m p s d e f e i n a , t e m p s d ’ e s b a r j o Amparo Carpi i Ballester

uan parlem de secà ens vénen al cap comarques de l’interior, però ben a prop de nosaltres, als voltants de la ciutat de Castelló i fins als anys 60-70, també s’ha viscut i s’ha treballat en el secà: garrofa, ametles, olives. Alguns d’aquests llocs s’han modificat bé per habitatges o per la Universitat. Però altres, un poc més apartades, han estat abandonats i coberts per pins o s’han transformat en regadiu per poder cultivar tarongers. Aquesta història no és per parlar tant de la ubicació dels cultius sinó per contar com transcorrien els dies en què es recollia un dels fruits crescuts i madurats durant la primavera i l’estiu, concretament el de la garrofa. Des de menuda he anat a la Magdalena i no tan sols de festa, perquè els estius, quan ja s’acabava quasi el mes d’agost, s’anava al mas per recollir la garrofa i també per gaudir de l’aire lliure i del camp, ben bé girava tot al voltant del treball del camp. Allí l’horari de gitar-se i d’alçar-se depenia del sol i com per llum teniem carburs i cresols, no hi havia ni tele ni ràdio i a pesar d’això no ens avorríem. Dies abans d’anar al mas, es pujava a emblanquinar-lo per tal de netejar-lo de les inclemències de l’hivern. Quedava esplendorós i preparat per acollir la família que pujava a ocupar-lo durant quasi un mes i mig, abans que començara la tardor. La pujada es feia en un carro on es carregava tot el que podia fer falta: galetes, Cola Cao, creïlles, ...., roba i algun matalàs que venia a completar els de pallarofa que romanien tot l’any al mas. Al mig de tot anàvem les menudes i la tia-àvia. Al costat del carro o entre les rodes ens acompanyava el gos. Eixíem a les 9 del

V. Carpi

matí per poder ser dalt a les 12 i així poder descarregar i dinar. El viatge era molt entretingut entre els vaivens del carro i les brofegades del carreter passàvem per Lledó, els molins del Caminàs, Sant Roc, la Magdalena i fins arribar al final pel camí-barranc de l’Algepsar. Quan ja estàvem instal·lats, hi havia un o dos dies per descansar i acoplar-nos al nou habitatge fins que arribaven els collidors i collidores que venien a peu des de Borriol. Com cada estiu, després de les salutacions, venien els comentaris referents als canvis físics dels més menuts, contar els que els havia costat arribar i preveure els dies que cadascun d’ells i d’elles estarien, anirien i tornarien, etc. Ells també s’instal·laven al mas a un adossat que hi havia i que estava comunicat per la part més gran. A primera hora del matí desdejunàvem quasi sempre ser llet condensada amb malta que omplia tot el voltant amb una flaire dolcenca. Per acompanyar el líquid hi havia galetes o pa torrat a les brases del foc de llenya. Després ja començava el treball, pujar als bancals, començar a pegar cops a les garrofes amb una canya per tal que caigueren i recollir-les del terra. Les menudes ens incorporàvem més tard i buscàvem a la colla guiant-nos pels sorolls dels cops de la canya, pels comentaris i les rialles o bé per les cançons que de vegades cantaven. Era una OT a la natura! De vegades, si omplíem ràpid el cabàs d’espart, féiem carreres per veure qui omplia els sacs amb les garrofes recollides. Això era senyal que treballàvem i erem grans. A la nit, després de sopar, era entretingut sentir les històries i els comentaris que contaven la gent gran, encara que jo entenia ben poques coses, però m’agradaven. Una de les nits, mentre els major xerraven i a mi quasi se’m tancaven els ulls, vàrem sentir un soroll fort i ens vam sobresaltar. Mirant cap la porta que comunicava les dependències del treballadors, que gairebé media mig metre, varen aparéixer els tres més joves de la colla espantats, els ulls tots oberts, tant com podien, i amb els braços i les cames fent remolins, això sí, no dien res però estaven entossudits a cabre el tres a l’hora per aquell badall de comunicació. Quan es varen tranquil·litzar van passar un a un i,

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

recuperant l’alé, van poder explicar el que els havia passat. Havien vist un animal molt gran que volava pel damunt d’ells i van baixar els bancals igual com volien cabre per la petita porta. No varen voler tornar a eixir cap a fora encara que els acompanyara algú. La història va durar la resta dels dies, perquè les bromes, els acudits i d’altres comentaris varen anar en augment. Però el treball i les distraccions s’acabaven. Els sacs eren plens als bancals on s’anaven cosint amb l’objectiu que les garrofes no tornaren a caure fora. Era l’hora que els matxos arribaren i foren carregats per anar apropant la collita a un lloc més pla on es carregaven els carros per traslladar la feina als magatzems que havien comprat les garrofes. Els dos o tres dies que durava aquesta altra part de la feina que marcava el final de l’estada al mas, transcorria amb un altre tipus de distracció per a nosaltres, ja que els sacs plens dipositats a l’emparrat, eren com si fossen unes muntanyes que ens invitaven a pujar i gaudir de l’olor, entre àcid i dolç, de les garrofes i traíem aquelles que guaitaven per algun tros mal puntejat i, de seguida, passaven a les nostres boques i ens deixaven la llengua aspra i dolça alhora. La tardor s’iniciava mentre tots els borriolencs ja tornaven cap el poble. Nosaltres ens quedàvem uns dies més i quasi sempre ens pillaven les pluges que ens permetien eixir a buscar caragols. Aquells caragols de muntanya de color clar i de mida gran s’esllavissaven suaument per les soques de les garroferes, els timonets, romanís, fenolls, etc, que acabats de mullar per l’aigua desprenien els olors característics del secà. I així, entre la frescor, les aromes, els sorolls suaus de la pluja que relliscava pels arbres, així com dels caragols que recorrien les herbes arribava el final de la vida al mas i replegant tot el que havíem dut tornàvem a la ciutat a retrobar-nos amb l’escola i les feines ben diferents als dies que havíem passat a la muntanya.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

refranys De la llaurança

Del fem, el bon llaurador en fa plata i en fa or. Llaurador que no torna afamat de la llaurada mala feina ha fet. Llaurador jove, poc puny. Quan la gavina visita el llaurador, malament pel pescador. Ni terra llauradora, ni dona balladora. Llaurada amb rucs, collita de pets. Si abans de ploure has llaurat, tens mig any assegurat. Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar. Llaura bé poc tros i colliràs bon mos. Quan a vora el riu està llaurat, fuig aviat si no vols ser emporta’t.

Una indústria antiga: els forns de calç Xaviert Llombart i Bou

a utilització de la calç en la construcció està documentada als segles baixmedievals, així el 1374 séstableix un conflicte entre els ciutadans dÁlmassora i Castelló sobre la construcció de forns que es resol de la manera següent: “ fer puixent francament e sens preu algú en lo terme de láltra universitat forn o forns de calz, guix, tallar pedres; e llenyes, verts o seques... així per a obs propis com a vendre... sens llicència que no demanen...” Aquesta indústria de la calç, en els primers temps, només servia per a cobrir les necessitats de cada casa i rarament el producte era comercialitzat. Més tard, va tenir un creixement important. La calç la podia fer qualsevol, però hi havia gent experta, els calciners, els quals no sols vivien dáquesta activitat, sinó que en èpoques de poca feina sájuntaven i feien fornades de calç tot repartint-se els beneficis després.

Forn Torreta d’Alonso Forn partida de Benadressa

LA PEDRA La pedra que s´hi utilitzava era la calcària, la més abundant en el nostre terme. Aquesta roca està essencialment formada per calcita o carbonat de calç (CO3Ca). Presenta com a característiques principals: léfervescència per lácció dels àcids, deguda al despreniment dánhídrid carbònic; la dissociabilitat sota lácció del calor, per mitjà del qual se separen l´òxid de calç o calç viva (CaO) Vull expressar el meu agraïment a Miquel Gómez per la seua col.laboració i amistat.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

i diòxid de carboni (CO2) i un grau de duresa mitjana que correspon aproximadament al número 3 de l´escala de Mohs. De mitjana, cent quilos de pedra calcària es convertien en uns quaranta-sis o cinquanta quilos de calç viva, en forma d´uns terrossos tous i molt porosos.

ELS FORNS Normalment els forns eren construïts en llocs on hi havia abundància de pedra i llenya i sempre sáprofitava un marge per a la seua instal.lació. Són unes construccions de pedra, de forma circular, amb una alçada déntre dos i quatre metres i una amplària al voltant dels dos metres. Tot el conjunt hi era soterrat a línterior del marge excepte la part frontal. El sostre sobresortia un poc per dalt del nivell del pis del marge i estava descobert. Tota la volta del forn està construïda en pedra seca i les juntes fetes en fang dárgila i la part exterior té un bon peu de murada de 50 a 70 cm. Tenien un portó o boca dún metre dálçada aproximadament en base al sòl per on introduïen la pedra i la llenya. El fonament del forn sánomenava “olla”.

FORNS AL TERME DE CASTELLÓ El primer forn del que vull escriure està situat a la partida de Benadressa i més concretament a la carretera de lémbassament de Maria Cristina. És un forn amb dues unitats juntes aprofitant el marge del terreny i al costat dúna pedrera, la qual sútilitzaria per extraure la pedra per a carregar el forn. Les dues unitats tenen una alçària dúns quatre metres, però mentre una délles té un diàmetre de dos metres, láltra en té sols un i mig. Les parets tenen una grossària dún metre. Tota la volta del forn està feta en pedra rejuntada amb argila. La boca té una amplària a la part interior dún metre i dos metres a léxterior.

Forn a la partida de Benadressa

Està prou ben conservat i sáprecien tots els elements dels quals hem parlat anteriorment. No sé per quan temps açò serà dáquesta manera ja que les dues unitats del forn estan envoltades de deixalles i brossa humana. Láltre forn està situat al voltant del barranc de la torreta d’Alonso o del Baladre. És un forn del qual sols ens queda la boca i la paret davantera reforçada per tres contraforts. Lólla del forn ha estat tapada per les runes de la pedrera del costat. És de grans dimensions i pensem que posterior, per la tècnica de construcció, al forn de Benadressa.

CARREGAR EL FORN El nostre calciner Josep Pons Andreu, ens comenta que la pedra es col.locava com si talment es volgués folrar el forn. Tota la pedra es tallava amb mall, martell o maça. Les primeres pedres formaven la base o assentament i totes estaven orientades en la mateixa direcció. La següent capa sobresortia de lánterior uns dos centímetres i tenien una orientació contrària a les de baix. Açò té una explicació perquè dáquesta manera el foc pot passar entre les pedres, callant-les, i afavorint-ne la cocció. Les pedres eren col.locades deixant entre elles una xicoteta junta, la qual permetia la dilatació dáquestes mantenint-les senceres. Les següents capes seguien sobresortint de les de baix i les pedres eren cada vegada més grosses fins que es formava una volta que alguns calciners diuen de “pa de figa”. Després es posava “ripio”, reble, llesques o llescam, que són les restes de les pedres tallades, i es tapava el sostre. La llenya per alimentar el forn era normalment malea i tota la que vulguera vendre el seu propietari als calciners. Quan començava léncesa, ja no es podia parar fins que el mestre calciner deia que la pedra era ben cuita. La llenya cremava dia i nit i el foc es mantenia unes cinquanta-quatre hores, segons la capacitat del forn, la qualitat de la pedra i la marxa del foc. La manera de saber si la cocció era ja finalitzada es basava en el fum que treia el forn; així com pel color de la pedra. Quan ei-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Com es diu a “Las ordenanzas para el Régimen y Gobierno de la Ilustre Villa de Castellón de la Plana de 1785. Ordenanza LVII: No se permitirá la venta de la Cal que no esté bien cocida”. Josep Pons ens comenta que es necessitaven quatre persones per fer una “fornà”. Mentre dos descansaven, els altres tallaven i afegien llenya. També que no bevien aigua sinó vi perquè láigua els queïa malament. I té una explicació ja que la pols del forn que inhalen en la cocció és òxid de calç o calç viva (CaO) i al mesclarse amb láigua (H2O) es converteix en hidròxid de calç Ca (OH)2 , per tant, a banda dels seus efectes, mai podíem imaginar una relació tan estreta entre la calç i el vi. Pel contacte amb la calç també tenien les mans pelades i el nas escaldat. La calç, la treien en pedra, és a dir, conforme s´havia introduït i era venuda en arroves o quartons dárrova. Una arrova de calç

Interior de l’olla

X. Llombart

Forn amb dues unitats juntes a l’entrador del pantà de M. Cristina

X. Llombart

xia fum blanc i la pedra tenia el color daurat és que ja era cuita. Després es tapava la boca o portó i es deixava refredar durant dos dies més. Era molt important trobar el punt adequat de la cocció, perquè si la pedra era poc cuita hi havia menys calç, era de pitjor qualitat i el preu també era inferior; però si te’n passaves, i a causa de les impureses de les pedres, la calç resultant tenia una gran quantitat de cendres , “cagaferro”... i la seua venda era difícil.

Porta forn Torreta d’Alonso

lány 1944 no arribava a les quatre pessetes. Però vint anys després el preu es mantenia quasi igual perquè el quilogram de calç lány 1964 es pagava a 40 cèntims. Els calciners per la seua feina cobraven el jornal de dia, el jornal de nit i totes les despeses que pugueren tindre mentre es feia la cocció: sopar, ressopar, vi... Josep Pons recorda que l´última “fornà” la va fer lány 1970.

X. Llombart

EINES

Josep Pons

Molta de la ferramenta emprada pels calciners no era específica d´aquest treball sinó que era utilitzada per llauradors, picapedrers etc. De tota manera les principals eines serien: -Per tallar malea i fer llenya: aixades, serres, xerracs i destrals. -Per escallar la pedra: malls, martells (de quilo i mig), maces (de quatre quilos) i cisells. -Per alimentar el forn: forques de ferro i escombrador el qual servia per a remenar les brases del cendrer del forn i així que poguera tindre més cabuda de llenya.

UTILITZACIONS DE LA CALÇ

Forn i eines

La calç sémprava principalment en: La construcció. La calç era amerada amb aigua ( al contacte amb láigua bollia) i després es mesclava amb arena o terra per fer el morter i ja estava llesta per a obrar. La major part de les cases sóbraven amb aquest morter. Per a emblanquinar. Mesclada amb aigua i amb brotxes o matxines sémblanquinaven i al mateix temps desinfectaven les façanes i parets de les cases així com els corrals. Per a desinfectar láigua de les cisternes es posaven pedres de calç. Com a plaguicida ja que matava les erugues i altres insectes de la terra . Primer séscampava i es llaurava després.També sénsulfataven les plantes per evitar les plagues.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

BIBLIOGRAFIA FULLANA, M. (1984). Diccionari de l´art i dels oficis de la construcció. Editorial Moll. Mallorca. ORDENANZAS...DE CASTELLÓN DE LA PLANA (1785). Imprenta de Benito Monfort. València. TEMES D´ETNOGRAFIA VALENCIANA. VOLUM III (1985). Institució Alfons el Magnànim. Alzira.

refranys De la calç Fang i calç tapen molts mals. Qui fa calç, va descalç. La calç fa miracles.

Masets i colles. Arquitectures al secà Miquel Gómez i Garcés

“Al voltant dels anys cinquanta la població activa agrària estaria prop del 50 per cent mentre que a l’actualitat estem ratllant el 6 o el 7 per cent, una xifra similar a la de la resta d’Europa. Tot aquest procés de pèrdua de població activa agrària i també i sobretot el creixement físic de les ciutats han anat de la mà d’un canvi en la consideració de la importància del món rural. El món urbà ha esdevingut l’hegemònic i, altrament, el món rural s’ha convertit en el subordinat d’aquest i això s’ha fet saber als mateixos habitants del món rural.” A. Aparici. (Vilafamés 1997)

es de la rompuda de les terres1 i la consegüent plantació d’arbres i el conreu de productes de secà, el camp a Castelló i fonamentalment en aquestes partides del terme municipal en les seues parts més altes i muntanyoses, van omplint-se de casetes i masets (en alguns casos –pocs- i a la zona del pla de Benadressa, són grans edificacions o masos dissenyats per poder-hi fer una vida completament al marge de la ciutat, com el cas del mas d’En Català o Colònia de Benadressa2) que resolen les necessitats de cada tipus de conreu: d’aixopluc per les persones i pels animals de treball i càrrega, de magatzem provisional per les collites, de zona d’estada temporal pels propietaris... Tanmateix, aquestes arquitectures s’acompanyaran dels elements imprescindibles per fer-hi l’estada el més fàcil possible. Trobem construccions complementàries com l’aljub i la cisterna3, el pou, el comú4, la quadra5 i la gossera6, escales d’accés als camps de conreu, camins en ocasions empedrats per remuntar millor les costeres que cal salvar, i parats de pedra seca, tancats pel ramat, etc.

M. Gómez

Els conreus més habituals com la vinya, la garrofa, l’ametla, la oliva, etc, demanen de tot un grapat d’elements complementaris i específics, els quals han de ser distribuïts interiorment per tal que s’adapten a aquestes funcions amb la major senzillesa. Per tant no serà el mateix una caseta de pedra per trobar aixopluc un dia de pluja o vent, que un mas o maset on conviuran uns dies els llauradors i collidors del conreu –inclosos els propietaris- a més dels animals domèstics i de càrrega. La casa, amb la seua minúscula dimensió, devia garantir les majors comoditats possibles per a facilitar la vida al seu si fora de l’habitatge habitual a la ciutat o poble (al secà castellonenc hi treballaven jornalers de la ciutat, de Borriol, de Cabanes i de Benicàssim), per la qual cosa disposava de zones de dormir i de menjar, i en ocasions per l’endreç personal o almenys per poder fer les deposicions. La zona de menjar quedava reduïda a una sala amb la llar i, en ocasions, un banc de cuina i la cisterna. La part de dormir era tan sols una sala comuna, amb màrfegues de pallerofa; aquesta podia estar a la planta alta o bé en un petit altell obert a la zona de menjar i damunt la mateixa llar de foc per aprofitar el seu caliu. Les necessitats fisiològiques, bé es feien al propi camp , bé s’aprofitava l’estable dels cavalls, bé s’hi disposava, en pocs casos, d’una construcció auxiliar feta expressament: el comú.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

1a Caseta

Cap dels conjunts edificats que descric, és a hores d’ara, complert en la seua totalitat; no hem trobat cap edifici intacte, tots estan més o menys deteriorats. Tots els edificis que comente estan abandonats pels propietaris des que deixaren de conrear-se els productes típics com ara la garrofa o el raïm, propis de les partides muntanyoses del terme. Des de finals dels seixanta que els camps, (a les partides del Bovalar, la Magdalena i l’Algepsar) estan erms i destaca el pi com a resultat dels successius incendis ocorreguts. La falta d’ús i l’estat quasi de runes d’algunes arquitectures ha sigut accelerat per la mà d’algunes persones que no s’han estat

M. Gómez

SITUACIÓ ACTUAL DE LES ARQUITECTURES

2 a Caseta

M. Gómez

3 a Caseta

de destrossar allò que han trobat pel camp, bé pel fet de trencarlo, bé per endur-se ferramenta o mobles, bé per... altres motius que desconec. Si a un li falta mitja casa, l’altre no té els sostre de la quadra ni cap element auxiliar de dins, al tercer li manca el paviment, els envans interior, les finestres i part del sostre de la planta baixa, a més del sostre de la quadra. Únicament la primera edificació és complerta (cal dir que és la més elemental de totes: tres parets i un sostre vegetal). Però totes elles podrien ser reconstruïdes, sinó rehabilitades amb els elements i la informació que ara s’hi troba. En qualsevol cas, tant l’arquitectura com el camp que l’envolta i el darrer conreu es troba en estat salvatge, ja què, ni tan sols es pot circular per les sendes i camins que són plens d’arbres i arbusts que hi impedeixen el trànsit. Hi ha camins que s’han perdut, hi ha parats de pedra que han caigut, hi ha motos que circulen pel camp sense cap mirament amb el conjunt d’arquitectures, hi ha també propietaris de ramats de bous que els deixen campar amb total llibertat, sense cap cura pel paisatge...

FUNCIÓ DE CADA ARQUITECTURA: ORGANITZACIÓ INTERIOR Cal fer necessàriament quatre descripcions diferenciades ja que cada una d’aquestes construccions admet usos diferents de les altres tres, cadascuna pujant un escaló en la complexitat de la construcció i de les funcions a realitzar. Però el destí bàsic de totes aquestes construccions ha estat l’aixopluc quan feia mal temps i poder -en el seu cas- pernoctar-hi. - La primera de les casetes, la situada a 200 metres d’altitud i al costat del castell d’En Nadal a la partida del Bovalar, és la més elemental i senzilla. De planta quadrada, i tres murs de pedra seca-sense cap tipus d’argamassa- i amb el sostre vegetal, amb branques d’arbre i de canyes, rematat amb pedretes i terra per impermeabilitzar-lo. Interiorment s’organitza pels petits buits que hi té a les parets per poder guardar eines xicotetes i el menjar i la be-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

guda; no disposa de porta. L’accés és tot l’ample i alt de la cabana i orientada al sud amb un petit replà davant seu format pel parat de pedra i el bancal, i enfront el barranc. Aquesta caseta servia únicament d’aixopluc en moments de pluja o per a guardar menjar o eines durant el dia. Descripció. La planta té unes dimensions de 3,00 x 3,00 metres, i de 1,70 metres d’alçada, amb coberta d’una vessant inclinada al sud. El terra és lleugerament inclinat amb pendent en la direcció de la porta i que coincideix amb la de la coberta. Els murs de tanca són fets amb pedra calcària col·locada en sec. El gruix de les parets és de 60 cm. Disposa d’un petit finestró en la paret est de 10 x 15 cm, i d’una post al mur de la banda oest on dipositar estris de l’usuari. - La segona cabanya està ubicada a la zona de l’Algepsar –partida de la Magdalena- a la cota 280, prop del terme de Borriol. És de planta circular, tota ella de pedra en sec i amb coberta de volta també de pedra. Distribueix l’espai per a funcions diferents: les persones a l’interior i l’animal de treball a l’exterior; la caseta és un refugi més sòlid per a les persones i a l’exterior hi ha un petit tancat per a la cavalleria amb un mur lateral que resguarda del vent i que serveix de menjadora per a l’animal. La seua funció és protegir tant els homes com les cavalleries. Interiorment hi té petits prestatges per preservar menjar i ferramenta, amb la particularitat que són coberts per pedres planes inclinades cap a fora per evitar que l’aigua de pluja puga mullar els elements allí dipositats. No disposa de porta de tanca. De traça semicircular i orientada al sud, disposa d’amples murs de pedra calcària en sec d’entre 60 i 70 centímetres; el diàmetre exterior aproximat de la caseta és de 3,50 m i, l’alçada de 2,60 metres. La tanca de fora, la del corralet7, té un radi de 2,00 metres i una alçada de 1,20 metres La façana principal, que és plana, trenca la forma rodona predominant a tot el conjunt. La coberta és feta amb el que s’anomena de falsa volta, es a dir, feta posant una damunt l’altra, tot un munt de pedres planes volades cada vegada més

1a Caseta al Bovalar

2a Caseta a l’Algepsar

juntes fins arribar al punt en què es tanca amb una pedra de més grans dimensions que cobreix el forat que pot quedar; tots els buits que deixen aquestes pedres es tapen amb pedretes i terra dels voltants per impermeabilitzar la coberta. Aquesta acaba amb una forma rodona. Dins la cabana hi ha tres buits oberts en els murs - armaris de paret- els quals s’empraven per a deixar estris d’ús personal. Aquests buits tenen la pedra de dalt que els cobreix inclinada cap a fora per evitar que l’aigua de pluja puga caure damunt dels estris que s’hi deixen dins. Materials: L’únic material emprat en tota la caseta és la pedra de l’entorn –calcària- , inclòs la llinda8 de la porta d’accés, de dimensions considerables. El sòl és de terra i de pedres.

3a Caseta a la Magdalena

- El tercer maset és a dalt dels turons al nord de l’ermita de la Magdalena, a la cota 260 d’altitud. Aquesta casa ja conté tots els elements que li confereixen eixe nom: disposa de dues zones ben diferenciades, una pels collidors i l’altra pels animals, totes elles cobertes i tancades amb accés únic per un pati comú descobert. La banda de la quadra –que aprofita un desnivell de terreny- té la menjadora i elements per penjar els atifells de les cavalleries; la part de l’habitatge és una cambra única amb altell per a dormir, un pou, rebost i llar de foc. Es tracta d’un edifici de planta quadrada amb un afegit per a la quadra, amb murs de pedra pastada amb fang i lluïda interiorment. Tot l’edifici és cobert amb teula, la casa amb peces corbes i la quadra amb teules planes o romanes. La façana interior de la casa també és arrebossada amb morter de calç. L’interior del maset és ben aprofitat en tot el seu espai: llar de foc, cisterna interior que recull les aigües de la coberta, rebost, penjadors, finestra i porta de fusta per tancar la casa. El pati també es tanca amb una porta. L’accés a aquest edifici es fa en el seu tram últim del camí per una senda limitada per murs de pedra seca molt treballada, on a pocs metres acaba el camí de carro. Descripció. És un edifici amb totes les dependències precises per una temporada curta o una setmanada. Coberta a un aigua i

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

- El darrer o quart mas es troba en la continuïtat del camí de l’Algepsar a 130 metres d’alçada. Dins d’una progressió en els quatre casals, aquest és el més gran i complert. Es tracta d’un edifici rectangular de dues plantes i cobert a dues aigües amb teules àrabs.

M. Gómez

que està distribuïda en dos espais connectats per l’accés o pati9 d’entrada. Al pati s’entra per una porta, i d’ací, per una altra a la casa. La quadra no té porta i està oberta al pati. La quadra i la casa han estat construïdes en diferents moments, ja que l’estable sembla estar superposat al costat del maset aprofitant un mur natural de roca. La casa és una sala múltiple amb llar de foc, rebost, cisterna, i dalt de la xemeneia, accedint per una escala manual de fusta, un espai per a dormir; aquest és un entaulat de fusta damunt de tres cabirons (avui inexistents). Hi ha una finestra orientada a l’est, de dimensions reduïdes i enreixada, i un petit finestró triangular que dóna a la zona alta de dormir, dalt de la porta. Fora de la casa, junt a la porta d’accés, i orientat a l’est hi ha un banc de pedra per a seure. La quadra disposa d’una menjadora per a més d’una haca o matxo, amb el front de fusta i s’endevinen forats als murs emprats per posar estaques on penjar estris diversos dels animals. La recollida d’aigua queda resolta amb la que cau damunt de la coberta quan plou i derivant l’aigua amb una canal fins la cisterna; aquesta queda fora de l’espai de la casa però, adossada a la banda oest i oberta per dins l’habitacle; d’aquesta manera aprofita l’aigua de la coberta de la casa i de la quadra. Materials: El sostre està format per cabirons i llistons de fusta i damunt un tauler de rajoles massisses en què descansen les teules agafades amb fang. Els murs són de pedra de dos pams de gruix amb terra pastada i arrebossades interiorment amb morter de calç i pintats. La coberta de la quadra és de cabirons i enllistonat de fusta i al damunt teules planes de més recent fabricació industrial. L’exterior del conjunt no està arrebossat, excepció dels costats de les portes i la finestra.

4a Caseta

M. Gómez

D’un edifici més gran, la banda nord és tota en runes i allí estava la quadra. Originàriament la construcció tenia un sol cos –el central- al qual amb el temps se li afegí la part nord per la quadra i la part sud per a aixopluc dels jornalers. Avui tan sols resta la part central i la casa dels collidors. A la zona dels treballadors hi ha la planta baixa amb una llar i un armari de paret i una escaleta de fusta per pujar a la sala de dalt on hi ha el lloc per dormir suposadament amb màrfegues. Descripció. És un edifici amb dos cossos construïts en diferents èpoques; el principal és l’antic mas dels propietaris al qual se li va afegir la part pels collidors i la part de la quadra. Més endavant, possiblement per qüestions d’herència, el mas va estar dividit en dos, la part més baixa és ara enrunada. Ens interessa, però, la part no enderrocada. La zona usada pels propietaris, més gran, disposa en la planta baixa d’una llar amb armaris als costats, un banc per a cuinar amb una pica i un aljup soterrat, i l’escala per pujar a dalt. S’accedeix per dues portes: la gran dóna a una zona d’emparrat orientada a l’est i la menuda a la banda oest on estan la cisterna exterior i la caseta pel gos en un buit practicat en un parat de pedra; no hi ha finestres. A la planta de dalt hi ha dos dormitoris, un d’ells és de pas, amb finestres enreixades i contrafinestra de fusta. A la zona dels treballadors hi ha a la planta baixa una sala amb una llar i un armari –alacena– i una escaleta de fusta per pujar a la sala de dalt on hi ha el lloc per dormir, suposadament amb màrfegues. La finestra dóna a la banda oest i una altra de mínima expressió orientada al l’est. La porta d’accés hi és per la banda oest i aquesta sala es comunica amb la cuina dels propietaris. L’edifici recull l’aigua de les cobertes per omplir la cisterna, disposant en l’exterior d’un altre aljub d’aigua del terra; hi ha una caseta pel comú a l’exterior. Disposava d’altres estris per fer més fàcil la vida al mas: un safareig, una pica de pedra, una petita font ornamental.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Materials: murs de pedra pastada amb fang i calç de dos pams de gruix arrebossat interiorment amb algeps i exteriorment amb morter de calç; paviment de rajoles massisses. Els sostre de la planta baixa és de cabirons amb eixints i revoltons de rajola, lluïts amb algeps, i amb paviment de ciment hidràulic al damunt. El sostre del teulat és de cabirons, enllistonat, tauler de rajola i teules rodones de remat. Els paraments interiors són pintats en tot l’edifici. Les finestres havien estat enreixades.

Després de la descripció de les característiques dels habitatges convindrà que mirem quins eren els llogaters de la zona dels jornalers Abans que res, cal explicar un poc la procedència de gran part de les colles de gent que hi anaven a recollir la garrofa del secà castellonenc; venien de les terres de l’interior, bàsicament de Borriol i per a poder arribar a les diferents finques empraven les sendes i els camins que avui són desapareguts o desconeguts i abandonats com la senda de la Palla o camí de Borriol a la Costa, el camí de l’Algepsar, el camí de Penyeta Roja, camí del Collet, camí de Cabanes, camí de la Joquera, camí dels Mestrets, camí de la Pedrera, etc. Tots ells camins que connectaven els termes de Castelló i de Borriol. Bé, en el nostre cas les quadrilles mamprenien el camí que des de l’ermita de Sant Vicent, de Borriol, pujava fins el coll de la muntanya de Raca o inici del barranc de l’Algepsar, des d’on baixaven fins les zones de garrofers. Quasi tots el masets i masos contenien un espai per la vida dels i de les collidores, com es veu als dibuixos que acompanyen aquest treball. La distància des de Borriol fins el lloc de la feina no era massa gran, però sí la suficient perquè resultara incòmode i inversemblant haver de fer el camí tots i cada un dels dies de la campanya de recol·lecció de la garrofa des de Borriol fins el tall i a l’inrevés. Aquest era el motiu pel qual els masos i masets estaven condicionats per acollir els treballadors durant tota la campanya recol·lectora.10

V. Carpi

LES COLLES DE JORNALERS

Els treballadors portaven a sobre la roba, el menjar i les ferramentes, per a totes les jornades que havien de passar als bancals, i en la major part de les ocasions ho transportaven damunt de l’animal de càrrega que els hi acompanyava: el matxo o l’haca o l’ase. Si el camí pel qual havien de transitar ho permetia, l’animal arrossegava un carro que també feia les tasques adients per transportar els sacs de garrofa fins el magatzem que les comprava i comercialitzava. Aquest conjunt d’eines també solien estar recollides per la nit als corresponents masets, ja que n’hem trobat alguns amb quadra i menjadora pels animals coberta; cal dir però, que aquesta qüestió de tindre la quadra coberta, era necessària per les inclemències climatològiques pròpies del final de l’estiu i l’inici de la tardor: les pluges sobtades eren i són habituals encara als mesos de la tardor. Les possibilitats en la composició de la colla de recol·lectors eren molt variades: podien ser homes solament, homes i dones, i també, el que semblaria més freqüent una família al complet, formada no solament pels seus components directes (pare-mare-fills-filles), sinó també altres familiars (nebots, germans o bé diverses famílies amb vincles de sang: dos germans amb cadascuna de les seues famílies...).

M. Gómez

ENS HAN POSAT UN ACABAMENT... Quasi no hem començat el segle XXI, i al terme municipal de Castelló és molt difícil trobar arquitectures rurals edificades no més enllà de fa cent anys, no més enrera del segle passat, el XX. Ha desaparegut tot vestigi de construcció rural i dels seus estris i costums. Ha estat fonamentalment el resultat de la supressió del treball agrícola (i més que altre, el treball agrícola de secà: no es produeixen garrofes, d’ametlers quasi no en queden, el vi ja no es conrea...) i el salt ràpid a una cultura industrial on tot vestigi anterior cal suprimir-lo. “Però també es tracta d’una qüestió de valors. La nostra societat, profundament agrària fins a dates recents, sembla que ha as-

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

sumit sense majors debats l’escala de valors de la burgesia urbana de principis del segle xx, per la qual cosa no sent especial simpatia per la forma de vida rural tradicional, símbol dels orígens “pobres i ignorants”, de les arrels “de poble” de les nostres famílies, les quals deuen ser oblidades i superades i, fins i tot, amagades. Talment com el parlar valencià.” Glikc, Guinot i Martínez. (València 2000).

NOTES 1 Acció de cavar profundament la terra per a cultivar-la. b. f. AGR. Terra que ha sigut rompuda per a cultivar-la. 2 Es tracta del resultat de la intervenció del propietari l’any 1782 per tal de crear una colònia o fàbrica agrícola de nova construcció amb casa principal, cases per als colons, ermita i dues places, a més de construccions auxiliars per a tasques econòmiques i de magatzem. (J.M. Del Rey. Arquitectura rural Valenciana, 1998, pàgs. 243-246) 3 Cisterna, depòsit ample i de poca profunditat tallat a la roca o fet d’obra, revestit per dins de pedra i cobert de volta, utilitzat per a arreplegar l’aigua de la pluja 4 Lloc on es fan les defecacions i les miccions. 5 Estable de cavalls o de muls. 6 Lloc o caseta on s’arreplega el gos. 7 Pati tancat immediat a la casa, al cel obert, totalment o en part, destinat a tindre-hi el bestiar, amb departaments per als porcs, els conills (conillar), les gallines (galliner amb ponedors), els coloms (colomar amb nials), etc. 8 Fusta o pedra travessera que tanca la part superior d’un portal o una finestra i que descansa sobre els muntants. 9 Espai tancat i descobert a l’interior o a un costat d’un edifici. 10 “Tant jornalers com propietaris hi baixaven a llaurar amb els matxos i a les altres feines com segar, batre, recollir els fruits de camps, i de vegades es quedaven a les casetes o masos setmanes senceres per aprofitar les hores de sol.” (La ruta dels treballadors. Cabanes, 2001.)

APARICI, A. (1999): Una xarxa que comunica móns desiguals, en Actes de les II Jornades Culturals de la Plana de l’Arc 1997. Vilafamés CONSTANTE, J.L. (1980-81): Refugios rurales en el bajo maestrazgo: barraques i barraquetes. Revista Penyagolosa. II època, nº 15 Dip. Castelló. DEL REY AYNAT, J.M. (1998): Arquitectura rural valenciana. Direcció General de Patrimoni Artístic. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Generalitat Valenciana. - La casa tradicional. Temes d’etnografia valenciana. Institució Alfons el

M. Gómez

BIBLIOGRAFIA

Caseta 2 Caseta 3 Caseta 1

Caseta 4

Magnànim/Diputació de València. 1983 GARCIA LISÓN, M, ZARAGOZA CATALÁN, A. (1983): Arquitectura rural primitiva en secà. Temes d’etnografia valenciana. Institució Alfons el Magnànim/Diputació de València. GLICK, T.F., GUINOT, E., MARTINEZ, L.P. (2000): Els molins hidràulics valencians, tecnologia, història i context social. Institució Alfons el Magnànim/Diputació de València. GÓMEZ, M. : Construccions al Caminàs. El Caminàs i les ermites. Colla Rebombori. (1997) - Alqueries a l’horta de Castelló. De la plana, l’horta. Colla Rebombori. 1998 - Cases i coses. Els ravals i la vila als segles XVIII i XIX. De la vila. Oficis i costums. Colla Rebombori. 1999. - Camins i barraques a la marjal i altres cases al Grau. Castelló. Mar i marjal. Colla Rebombori. 2000. MESEGUER, V, -SIMÓ, J.B. (1997): El patrimonio etnológico de Canet lo Roig. Centre d’Estudis del Maestrat. ORTELLS CHABRERA, V, SELMA CASTELL, S. (1993): Casa rural castellonenca. Col·lecció arquitectura, arqueologia i història nº1, Colegio Oficial de Arquitectos de la comunidad valenciana, Demarcación de Castelló. RIBÉS PLA, R.: L’agricultura i Castelló. Col·lecció Monografies del Museu Etnològic Castellonenc. Ajuntament de Castelló. 2000 - La garrofa i Castelló. Col·lecció Monografies del Museu Etnològic Castellonenc. Ajuntament de Castelló. 1998 VV.AA. (2001): La Ruta dels Treballadors. Núm.1. VI Jornades Culturals de la Plana de l’Arc. Cabanes.

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

refranys De l’olivera

Aigua de gener omple la bóta, però emprenya l’oliver. Per la lluna nova del febrer esporga l’oliver. Flor d’olivera per l’abril, oli just per amanir. Entre olivera i olivera, dotze passes de carrera. Oliveres del teu avi, figueres del teu pare i vinyes teues. Olives i pa calent maten a la gent. Si vols somiar, menja olives per sopar. Les olives i les dones a les altres cases són més bones. Oliva una, i si no és bona, ni una. D’olives i de glans, tantes en cullen els xics com els grans.

Les aigües subterrànies a Castelló Ignacio Morell Evangelista

l terme municipal de Castelló ocupa la part septentrional de la Plana de Castelló i s’endinsa lleugerament en les estribacions sud-orientals del sistema muntanyós del Javalambre. Els llits superficials que travessen el terme són la rambla de la Viuda, pel llit del qual transcorre una part del límit meridional del terme, i el riu Sec que travessa la ciutat i desapareix en la zona humida del Quadro de Castelló. Aquesta zona humida, coneguda com la Marjaleria és, precisament, la manifestació en superfície de les aigües subterrànies, encara que es troba sotmesa a un considerable mecanisme de dessecació. Alguns petits barrancs, com el de Fraga, completen l’escassa xarxa de drenatge del terme. Tots aquests llits són intermitents i fins i tot efímers, de manera que podem afirmar que en el terme de Castelló les úniques aigües superficials que hi ha són les de la marjaleria. Tampoc no hi ha fonts en sentit estricte, tot i que encara es recorda l’existència passada de la font de la Barrassota en el paratge que avui ocupen les instal·lacions de BP-Oil. Ben diferent és el panorama pel que fa a les aigües subterrànies. La major part del terme s’assenta sobre l’aqüífer de la plana de Castelló, un dels més importants aqüífers de l’estat espanyol i, sens dubte, un dels més ben coneguts, fins i tot internacionalment. De fet l’aqüífer de la Plana és un dels set aqüífers de referència que configuren l’anomenada Xarxa Europea de Laboratoris de Camp (European Field Laboratory Network) que establí el Comitè de gestió de l’Acció COST 67 de la Unió Europea. Aquesta distinció, com justifiquem més endavant, és de dubtós mèrit per tal com la raó principal de ser inclosa en aquesta llista selecta és l’alt grau de contaminació que suporta.

100

Els dipòsits plioquaternaris de la Plana de Castelló donen lloc a un important aqüífer detrític lliure, permeable per porositat intergranular. Està constituït per nivells i llentillons de conglomerats, arenes i graves que s’intercalen i engloben dins un conjunt limoargilós que conformen una única unitat aqüífera (fig. 1). Des del punt de visita hidrogeològic es poden reconéixer, però, tres formacions: una de superior constituïda per conglomerats, arenes i graves i una proporció de materials fins poc important, una d’intermitja amb major abundància i de materials fins i un nivell inferior de litologia més grollera, amb predomini de graves. La permeabilitat de les formacions superior i inferior és prou elevada mentre que els nivells intermedis són de baixa permeabilitat fins al punt de semiconfinar parcialment el tram inferior (fig. 2). El conjunt descansa indistintamernt sobre materials mesozoics, que constitueixen un segon aqüífer, o sobre sediments terciaris de permeabilitat variable. Moltes vegades l’impermeable de base, que constitueix el mur de l’aqüífer, està definit per materials margosos d’edat miocena sota els quals s’ha establert la presència d’un aqüífer detrític captiu, format per arenes i gresos que resulta ser sorgent. El gruix de la formació detrítica és molt variable a conseqüència de les característiques geomètriques del substrat, però en l’àrea de Castelló s’arriba a màxims gruixos de l’ordre de 150 metres. Aquest aqüífer plioquaternari ha estat tradicionalment explotat sobretot per a abastament del municipi i per a usos agraris, especialment al nivell superior, accessible mitjançant pous tradicionals. Més recentment les captacions atenyen també el nivell inferior i també han arribat a captar l’aqüífer miocè subjacent. El caràcter lliure de l’aqüífer i la intensa activitat agrícola desplegada des de fa dècades han donat lloc a un clar procès de degradació de la qualitat de les aigües que esdevé especialment patent en el progressiu increment de les concentracions de nitrat i de sulfat. Els nitrats, clarament relacionats amb l’aplicació de fertilitzants, presenten una distribució especial creixent cap a la costa on s’arriben a superar els 100 mg/l (fig. 3). Els valors més baixos que es troben en l’entorn de la confluència del riu Millars i la rambla

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

Fig.1. Mapa geològic de la Plana de Caselló 1. Paleozoico; 2. Triásico; 3. Jurásico; 4. Cretácico; 5. Mioceno; 6. Cuaternario

Fig.2. Tall geològic esquemàtic del sector central de la Plana de Castelló

Fig.3. Línies d’isocontinguts de nitrats en mg/l. Maig de 2001

101

Fig.4. Línies isopiezes, en metres s.n.m Maig de 2001

Fig.5. Representació esquemàtica de l’alimentació lateral subterrània des dels aqüífers de vora la Plana de Castelló

de la Viuda són deguts a un ben conegut procés de recàrrega des de l’assut de Santa Quitèria. Verticalment les majors concentracions de nitrats es troben al nivell superior, on arriben després de travessar la zona no saturada, i les menors, fins i tot més baixes, al nivell inferior, circumstància que és deguda al seu caràcter de semiconfinat, és a dir, a la protecció que suposa l’existència del nivell intermedi de baixa permeabilitat. D’altres contaminants que en major o menor mesura es troben en les aigües subterrànies de Castelló són alguns residus de plaguicides i zinc, aquest darrer probablement relacionat amb el procés de dessecació de la marjaleria. En la figura 4 es representa la piezometria de l’aqüífer i el sentit general del flux subterrani. El fet més significatiu és que en el sector comprés entre el Grau i Benicàssim es troben nivells per sota el nivell del mar, cosa que provoca un clar procés d’intrusió marina que salinitza progressivament les aigües d’aquest sector. La franja septentrional del terme de Castelló s’endinsa en materials cretacis i juràssics, de natura carbonatada (calcàries i dolomies) que constitueixen aqüífers de clar comportament càrstic. La importància d’aquests aqüífers és notable per tal com, d’una banda, contenen aigua de qualitat excel·lent i, d’una altra, alimenten lateralment la Plana (figura 5). Aquesta alimentació és molt més eficaç entre els rius Millars i Sec i, de menor entitat, en el sector septentrional, fet que contribueix al procés de salinització abans esmentat. Pel que fa al futur de les aigües subterrànies, la regeneració de l’aquïfer de la Plana és problemàtica, per tal com l’elevada inèrcia de l’aqüífer demana actuacions els efectes de les quals només seran apreciables a llarg termini. En síntesi, sembla necessari reduir l’explotació en el sector salinitzat, disminuir l’aplicació d’agroquímics, evitar altres focus puntuals de contaminació i, sobretot, establir mecanismes de recuperació, entre els quals destaca per la seua viabilitat i eficàcia, l’aplicació de tècniques de recàrrega artificial, aprofitant aigües excedents hivernals, aigües residuals depurades o aigües procedents d’altres sistemes.

102

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

refranys De la figuera

Les figues de juliol, porten dol. En temps de figues i de raïms, eixampla els vestits. Allioli, pa torrat, aiguardent i figues seques fan ballar endimoniat. Darrere de les figues aigua i darrere de les peres vi. La figa pelada put a arengada. La figa per ser bona ha de tenir coll de penjat, roba de pobre i ull de viuda. Les millors figues, se les mengen els dropos. Qui sembra la figuera, no en menja les figues. Val més coca dura que figa madura. La llenya de figuera no fa bona brasa.

103

El “green” pel “brown”? golf de secà Ferran Aparisi i Monfort

ORIGENS ’origen del golf és incert i polèmic. Alguns investigadors i erudits locals el situen al barranc de la Gasulla on els pintors ibers, mentre s’assecaven les pintures, s’entretenien llançant pedres amb un gaiato des de la cova Remígia a l’altre marge del barranc. De fet, segons certs investigadors de les costums pairals, hom creu que fins els segles XVII o XVIII es conservava una variant del golf a les terres castellonenques. Aquesta modalitat era practicada amb l’aixada estreta mentre cavaven les terres. Consistia en el següent: quan al cavar eixia una pedra, s’aixecaven, alçaven l’aixada lateralment i, descrivint un harmoniós moviment dels braços, li donaven un fort “drive” a la pedra llençant-la el més lluny possible, preferentment a la finca del veí. És per això que aquest joc era més conegut pel nom de “golfo”. En referència, més que a la pràctica, al practicant. D’altres, però, el situen en la “Pagànica” romana que era un joc que practicaven els agricultors romans amb un bastó corbat i una pilota de plomes. Possiblement fou l’origen de tots els jocs medievals, entre ells: La “Cambuca o Cambuta” que es jugava a Anglaterra el segle XIV. S’emprava un pal corbat i una bola de plomes que a base de colps s’havia de dur fins una marca feta al terra. El “Jeu de mail“ originari del sud de França sembla derivat de la “Pagànica”. Es jugava amb un mail (mall, massa de fusta) i una pilota de fusta. Consistia en dur-la, cadascú la seva,

Homes cap al forat. Cova foradada. Castelló open

104

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

fins al punt prefixat amb colps del mall. Guanyava el que ho aconseguia amb menys colps. El “Chole” i el “Crosse” jocs d’origen franco-belga posterior al “Jeu de mail” que es juga amb pals i una bola, però per equips. El nom “crosse” (crossa) ve de la forma del bastó. Per fer el primer colp la pilota es col.locava en un suport o “tee”. Es considera, més bé, l’origen del hoquei. El “Kolven” originari d’Holanda, rep també el nom de “Kolf”, consistia en passar la pilota, usant uns pals de ferro de cap pla, entre dos pals. Sembla més paregut al criquet. De tota manera la història del golf es vincula directament a la d’Escòcia, malgrat que el seu origen o introducció no estiga massa clar. Popularment es considera que fou inventat pels pescadors, que, quan estaven ociosos a terra, es divertien colpejant una pedra amb un bastó a través dels “links” (terres ermes plenes de males herbes com la gespa) fins ficar-la en un forat. Curiosament el marcadors dels forats, que es conserven a Escòcia, eren una nansa unida a una canya de bambú. Al llarg del segle XVI el golf s’estengué des de la costa escocesa cap a l’interior i fou acceptat per les classes altes. Ja en 1879 es fixaren les regles en el “Royal & Ancient Club of St. Andrews”. Durant l’època victoriana les classes mitjanes angleses que estiuejaven a Escòcia s’aficionaren a aquest esport. Després es propagà, com a jocs de cavallers, entre les classes altes d’Estats Units d’Amèrica i d’allí a tot el món. També aparegueren els golfistes professionals, que ensenyaven als nous aficionats i que competien entre ells, originant el golf actual.

BENEFICIS DEL GOLF El golf és un esport que comporta grans beneficis. Es passeja tranquil.lament activant la circulació sanguínia. Es respira l’aire pur del camp. Es pot anar xerrant i establir noves amistats, relacions, negocis, acords polítics, i un llarg etcètera. Es practica la punteria mentre es realitzen harmoniosos “swings”. Com que no pot entrar nin-

Agricultor practicant el “drive” Segle XVIII

105

gú que no siga soci, els camps de golf actuen com autèntiques microreserves d’animals salvatges, ja que no poden ser caçats. S’afavoreixen els avanços tècnics, amb el desenvolupament de cotxes elèctrics per al desplaçament dels soferts esportistes.

INCONVENIENTS Com ja s’ha dit, el golf actual s’originà a Escòcia en camps no conreats i plens d’herba, els “links”. L’herba creix de manera natural en aquest clima plujós i fred dels “highlands”, per tant no es cultiva ex professo per a la pràctica del golf, més bé és un obstacle del medi. De fet cal dur sabates amb tacs per no relliscar amb l’herba i la rosada dels prats. Com que ací tenim un clima sec, en el manteniment de la gespa es gasten enormes quantitats d’aigua, un bé escàs com és ben sabut. A més cal tenir molt de compte en el manteniment dels camps, la qual cosa encareix considerablement la pràctica d’aquest esport, impedint-hi l’accés de les classes menys privilegiades. Tot açò comporta l’oposició de grups ecologistes, agricultors i persones conscienciades de la importància de l’aigua i del seu ús racional.

SOLUCIÓ

Obert de Magdalena

El golf de secà! Amb tots els beneficis del golf, però amb una integració total al nostre terreny, a la nostra terra, al nostre paisatge, a la nostra Mediterrània. Tot consisteix a canviar el “green” (tot el terreny del forat que s’està jugant), que està recobert de gespa, pel “brown” (tot el terreny del forat que s’està jugant), que està recobert de terra. Juntament amb algunes petites modificacions, com ara, substituir els obstacles d’aigua per obstacles vegetals, mallades de plantes xeròfites, coscoll, argelagues, esbarzers. Els “bunkers” (depressions plenes d’arena) es poden fer sense haver de portar-la, només cal excavar un poc. A més es poden afe-

106

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar”

gir d’altres obstacles com ara els “walls” (parats dels bancals), que no sols fan el joc més emocionant sinó que millora la forma física dels jugadors. D’aquesta manera no sols no es gasta aigua, bé escàs i molt apreciat a les nostres terres, sinó que, a més a més, aconseguim nombrosos beneficis. Respires els efluvis de plantes aromàtiques. No cal portar el “tee” per al primer colp de cada forat, el poden trobar entre les roques, i, segons llocs, també trobarem poliol, saboritja, romaní, espígol, etc. No es pateix reuma per la humitat del terreny. Quan t’avorreixes, esperant que llance el desmanyotat del contrincant, pots col.laborar amb els indígenes i, aprofitant la forma dels pals, collir garroferes i ametlers. Pots menjar fruits de la natura, móres, serbes, figues, etc. Quan és l’època, i mentre avances pel camp, pots collir olives verdes per trencar, espàrrecs, bolets, etc. Cal tindre en compte que per a ficar la pilota al forat no fa cap falta l’herba, solament habilitat i tècnica del jugador. Hi ha d’altres esports que es juguen sobre diferents superfícies. El tennis es juga sobre herba, terra batuda, pista de fusta i pista sintètica. El hoquei es practica sobre herba, gel, pista; amb patins i sense. Confiem que maduren les idees i puguem passar, com les serbes, del verd al marró, del “green” al “brown”.

Jugador al “brown”

107

Selecció de textos Josep Miquel Carceller i Dolç

UN VESPRE AL SECÀ Hora de misteri...Cel de melangia... Tremolar de branques al garroferal... Tarda que agonitza...Tristor sensual... Al ponent hi ha núvols d’or i pedreria... El carro queixant-se, per la carretera lentament avança, de tan carregat; segueixen les ombres dels que han replegat el fruit odorífic de la garrofera. En les llomes pardes sonen les esquelles dels ramats que tornen camí dels corrals; i els arbres s’agranden, semblen animals fantàstics, que vullguen engolir estrelles. Jo vaig dalt del carro sense pensar res, sobre els sacs que ompliren bonament tombat; un infant en braços de la soletat, sé el que són penes, sé el patir el que és... Cansament, peresa...Ulls mig adormits... Clares veus llunyanes...Paraules confoses... Es perd ja la idea de totes les coses, Es cau en l’abisme de totes les nits. Quan tot és silenci, als camps de secà sembla que la terra queda més dormida, i hom sent que tot passa...Hom sent que és la vida tan sols l’alenada que del pit se’n va. Daniel Martínez Ferrando “Escumes” 1936 (Recollit a “Cants de Treball” – Fullets per a l’escola 1 Recopilació de Ferran Zurriaga- Ed. Institució “Alfons el Magnànim”/Dip. de València, 1981)

108

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar” Sentet.- Em pareix, em pareix, que no em manca res. Tinc al carro el paelló menut iel gran, la gerra de les olives, tres forcs d’alls, la taleca en els guisassos, el paner d’apedaçar, el sedàs. Les graelles, els banquets, la cadireta i la taula de llavar. El sac de garrofes, l’ordi i l’alfals. Els catres, les màrfegues i els capçals. J. Barberà i Cebrià –“Dels dos ravals” Castelló 1953 Ed. Caixa Rural de Castelló – 1984

“LA BADORA” En un mas de Benadresa que tenia “Don Manuel”, passaren la nit de nòvios i els quatre dies següents, sens que ningú es donara compte de l’estada d’ells, ja que com era l’hivern els veïns eren poquets. Francesc Marín Melià “Gent popular de Castelló” Ed. –Castellonenca de Cultura – 1983

I l’hereu, amb cara afable, mostrà al dimoni les garrofetes tendres que hi havia agafades per totes les branques, des de les grosses fins a les fines, i alguns pomells també que en creixien apegats als potents cimals. -Què és això? –botà el diable tot desconcertat. -No s’ha acomplit el terme fixat, Caparlenc –sentencià en veu forta don Pere-, perquè el garrofer és un arbre que no para mai: quan no en té de madures en té de verdes!. Enric Valor – “ El jugador de Petrer” Obra literària completa Volum II Ed. Gorg – València, 1976

109

Les partides del Secà del terme municipal de Castelló són cinc: - Benadressa (topònim d’origen aràbic, documentat per primera vegada en 1282 sota la forma Benidreça, amb manteniment de la i en el prefix, que es repeteix en 1315 en parlar de “lo coll de Benidreça” i de “lo Pla de Benidreça”, límit entre Castelló i Borriol (Sánchez Adell, 1988): La seua etimologia podria ésser Bani Idrís, nom d’una tribu nord-africana (Barceló Torres, 1983). Ens trobem, doncs, amb un topònim clànic compost del prefix Beni-, que hom troba també amb altres variants, seguit d’un antropònim. La –a final tindria el seu origen en una feminització ocasionada per la seua utilització com a nom de partida. - Bovalar (topònim català, testimoni antic d’un ús, actualment oblidat: era una part vedada del terme on pasturaven els bous, una devesa. - Estepar (topònim català que correspon a la vegetació antiga del lloc. Estepar significa “lloc o camp on creixen moltes estepes” derivat d’una forma romànica stippa “planta del gènere Cistus”) - Magdalena (hagiotopònim català, en referència a la santa a qui està dedicada l’ermita del Castell Vell) - Marrada (topònim català que es refereix a la denominació d’un camí que no va dret a un lloc, a una desviació. TRAVER, 1958, comenta aquest significat tot indicant que resulta difícil entendre el sentit d’aquesta desviació)

GIMENO BETÍ, Lluís/ ARASA GIL, Ferran – “La toponímia del terme municipal de Castelló de la Plana” Ed. Ajuntament de Castelló - 1993

110

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar” Secà: 1. adj. (f. –ana)Sec per naturalesa; que no es rega més que amb la pluja 2. m. Terreny naturalment sec, que no es rega artificialment, que no rep altra humitat que la de la pluja. Del llatí siccanu, mateix significat. Assecar: (Secar) verb transitiu 1.- Fer tornar sec un cos, traient-ne el suc de què està penetrat 2.- Exposar a l’acció del sol o de l’aire una cosa humida per ferla tornar seca. 3.- Matar o llevar el vigor vital a les plantes per l’acció de el calor o del fred massa rigorós. 4.- Matar repentinament. Del llatí siccare, mateix significat. Eixugar: 1.- Verb transitiu. Assecar una cosa humida llevant-ne el líquid que conté o qui hi està adherit. 2.- Verb transitiu. Emportar-se la humitat, el líquid que cobreix una cosa o hi està contingut. Del llatí exsucare, mateix significat. Fanecada (Fanecà) Femení. Extensió de terra que es calcula que es pot sembrar amb una faneca de gra; conté quatre quartons i és la dotzena part d’una hectàrea. Sis fanecades fan una cafissada i 36 fanecades equivalen a una jovada. (Una hectàrea = 10.000 metres quadrats per tant 1 fanecada = 830 metres quadrats més o menys) Etimologia: derivat de faneca: Femení. Mesura de grans que en certes regions conté vuit almuts i en altres dotze; en el sistema mètric decimal la faneca té una equivalència variable entre 30 i 55 litres. També s’anomena faneca el recipient que té aquesta capacitat i serveix per a mesurar. De l’àrab fanika, nom de certa mesura de grans

Diccionari “Català-Valencià-Balear” Alcover-Moll. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1980

111

La gran barrera, la frontera. La via del tren va marcar la divisòria entre “dos castellons” ben diferents. Cap plànol ha recollit mai aquest trencament urbà, però al Castelló dels anys seixanta i setanta, per tothom era habitual fer servir l’expressió “viure dalt de la via”. Els infants i els adolescents també érem conscients d’aquesta divisió. No teníem edat ni capacitat per a reflexionar sobre aquest fenomen sociològic, no teníem bastida cap teorització acadèmica al respecte, però les nostres enjogassades vides eren testimonis d’aquesta divisió urbana. La via i tot el que significava estava present dia a dia en la nostra existència, i per això teníem la nostra pròpia teoria de la via. Era la unitat de mesura, la nostra referència. A un costat la ciutat, a l’altre el nostre barri. La zona de jocs de la xicalla del barri, poques vegades sobrepassava eixa barrera...Quan hi tornàvem de l’escola o de l’Institut (els poquets que estudiàvem aquell batxillerat anterior al BUP) arribar a la via era com assolir, com fer el cim d’un tossal de llargària infinita. Ens sentíem de veritat a casa. Ja havíem arribat al barri, a les nostres possessions. Recorde que, de vegades, quan fugíem de xiquets de la ciutat amb els qui ens havíem barallat, o fins i tot pensàvem que alguns adults ens empaitaven per alguna entremaliadura feta als seus carrers, la nostra meta no era aplegar cadascú a sa casa, el veritable objectiu era arribar a la via, sobrepassar-la...Ja ens sentíem segurs i des del cim ens donàvem la volta i miràvem, amb menyspreu i un xic de superioritat, l’altre Castelló. Estàvem convençuts que cap persona, ni gran ni menut, gosaria entrar a casa nostra, al nostre terrritori... (...) El Riu Sec no portava aigua, però era el nostre riu. Corria a l’altra banda de la general, la nostra frontera per l’oest, en teoria es tractava d’un espai aliè al barri. No estava present en les nostres vides de forma quotidiana, però el riu era un lloc recurrent per a nosaltres. I tant que ho era, complia fil per randa les condicions necessàries per a ser un dels nostres espais preferits de joc d’aventures.

112

El cas del Secà ”de la Magdalena a l’Estepar” Un territori de sinuosa llargària, salvatge, agrest, sorpresiu, ple de perills i prohibit...ideal per a la canalla del barri. El riu Sec era part del nostre territori! Per als majors el riu era com un gegant adormit del qual no parlaven mai i quan ho feien era per desprestigiar-lo. Ens volien fer creure que era un riu capaç de dur la mort i la desolació a tot Castelló en riuades que es repetien cada vint o trenta anys. És de veres que alguna havíem estat testimonis d’un riu desconegut, ple d’aigua que quasi arribava a dalt de tot del pont del cementiri, però d’això a les riuades que algunes vegades ens contaven avis o pares anava un bon tros, pensàvem en la nostra ingènua condescendència cap al nostre amic el riu Sec. Ben mirat he tingut sort de viure en la infància en aquest barri de dalt la via, un barri privilegiat el meu. Un barri ric si el mires amb bons ulls. (...), érem exportadors de piteres, pedres de la via i “cagaferro”del tren, de rodes velles de camió, cotxes i motos, de rodaments i boletes de ferro per jugar al “gua”... I a més a més, gràcies al riu, també érem rics en producció agrícola autòctona: l’espàrrec bord. No érem líders en produció com ara les comarques de l’Horta, la Costera, l’Alacantí o el Baix Segura, però la gent de baix de la via venia al nostre sector de riu per aconseguir els preuats espàrrecs verds. Els agradava força la truita d’espàrrecs. Els meus amics també en buscaven però a mi em feia un no sé què...mai ho vaig consultar amb la mare, si ho hagués fet, segurament, m’haguera animat a portar-ne a casa de forma continuada i així ens haguérem estalviat un ingredient de la truita. En algunes cases, aquells anys s’havia de tenir molta imaginació per mantenir tota la família. Les autoritats del moment, més enllà de la llet en pols i els altres productes made in USA, no es preocupaven massa dels nostres àpats. Amb tot i tornant a l’espàrrec, el meu coneixement, a peu d’obra, del cicle vital d’eixa planta herbàcia paràsita o, millor dit, de les agressions líquides i sòlides que havia de patir per part de persones i d’animals, sempre em va fer rebutjar la idea de llançar-me a la recolecció del filós i natural aliment. DUCH I BALFAGÓ, Pere / MILLÁN, Pilar Fragments de capítols d’un llibre en preparació, encara sense títol.

113

Serra d’Engarceran Francesc Mezquita i Broch

“Un campo de almendras espumosas” Miguel Hernández

Des de dalt del turó, febrer és una mar rosa, una planúria immensa pacífica, captiva en les hores incertes quan la vesprada s’esmuny entre bancals i masos amb una serenor antiga. Només l’aire s’escau dens i saborós com una llaminadura. Una mel que navega entre l’alè i el silenci embafant els sentits i la vida. Decau l’hora, el sol s’acomiada amb una tèbia carícia. Campa pertot una dolçor primitiva.

S’acabà d’imprimir el llibre “El cas del Secà. De la Magdalena a l’Estepar” a l’obrador de Castelló d’Impressió, s.l. el 15 de febrer de 2003 quan el rebombori de molta gent, arreu del món, esdevé manifestacions en contra de la guerra, demanant, “oh utopia!” un “nunca máis” que mai no arriba.

Refineria de Castell贸