Filius Terrae Manel Garcia Grau
C OLLA REBOMBORI 1997 - 2006
Aquest llibre –amb els poemes que Manel Garcia Grau va regalar a la Colla Rebombori– invoca l’amistat i vessa gratitud i admiració envers aquell ciutadà del món que, des del seu nacionalisme perifèric i infamat, ens va guiar, fi ll de la terra com era.
Filius Terrae Manel Garcia Grau C OLLA REBOMBORI 1997 - 2006
compromĂŠs
manel ciutadĂ
mestre valent
activista
poeta
rebel
sensible
humil
culte
tendre
amic
D’UN CAMINÀS DE NOMS I GUIATGES
« He heretat l’esperança dels avis i els mots i el guiatge dels pares: pedra sobre pedra amb voluntat d’aurora » Miquel Martí i Pol
Bell i antic Caminàs, sender i guiatge des de les velles ombres del temps: amb tu els noms i la fe ens foren donats com do irreductible sembrat i fornit, altiu i persistent, damunt de tota escorça i de tota destrucció, com un pont magnífic de pedres i paraules, com una porticada d’oliveres i espigues, altes i sublims entre la vella esperança dels pares enmig dels amples camps de la història. Ara, amb el so de la dolçaina i els cants fets d’eres i segles t’invoquem des de la recerca i la remor de l’existència, des d’aquests marjals i senderes i rierols i ermites i ribatges que ens ha fet fills d’un camí de creences i herències, i, per això, estimat sender de vestigis i solatges, t’ho agraïm, des d’aquesta terra que ens ha donat la sang, l’estimem, des d’aquest poble que ens ha lliurat l’alfabet, el respirem, des d’aquesta terra que ha rebut el sofriment, el pal·liem. Aquestos marges i petjades i empremtes i esperances –oh, velles ombres de sant Francesc o sant Roc o sant Jaume de Fadrell!– ens han donat la vida, i, dia a dia i de sol a sol, la dignifiquem. Aquest poble ens ha oferit la història, i l’aprofundim. Aquesta terra ens ha donat els amics i les tardors, i els val. Aquesta pàtria ens ha atorgat les ombres i els exilis, i els il·luminem. Aquestos tossals ens han engendrat la consciència i el nom, i els escoltem. Aquest país ens ha ocultat el passat i els present, i els caminem. Aquesta terra ens ha vist créixer sense llibertat, i, tanmateix, la construïm. Aquestes ribes alimentaren la dignitat i la paraula, i no callàrem. Aquest poble ens ha atorgat la foscor, el treball, els silencis i la llum.
(Publicat a «El Caminàs i les ermites» Colla Rebombori, 1997)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
Aquest –oh vell Caminàs d’antigues i clares paraules!– és el nostre vestigi, la nostra nit il·luminada per la història, el nostre pesar enderrocat per l’esclat d’un poble llençat a tota empresa, per l’orgull de genealogia alçat, capfoguer altiu, per damunt dels empedrats i les herències. I aquesta és la nostra presència: missatge de dies, vigor de realitats, llambordes d’aurores i combats, camí, veu, memòria, món, eco, creença, llibertat, consciència, poble, terra, i uns noms amb què caminem i lluitem i creiem i treballem i som. Aquest camí fet amb la sang i l’esperança de la sínia i la voluntat sublim i clara de la perseverança i la memòria.
... treballs i dies ...
OFICI DE VIURE
“De nit aquest home, que passa, sent l’empedrat que han fet altres homes de mans endurides, com són les seues.”
Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure, digué el poeta. Pels carrers i les places passen homes i dones amb les mans endurides pel tremp i l’agulla dels dies i les eines. Tots bastint la persistent entranya de la terra, tots enarborant la vida com un combat farcit de ferros i fustes i cànems i cordes i filams, estris amb què s’ha fundat una pàtria en cada mirada, en cada colp, en cada passa, en cada filadura, en cada pira dreçada enmig del canemàs profund del poble. Hi ha oficis perquè hi ha empremtes. I un irrevocable desig de forment en cada petjada, un estimat missatge de realitats en la nit oberta del món. Un irrenunciable ofici que no és sinó dir-li a la vida què i qui som enmig del tràngol i la desesperança. I dir-nos fusters de la paraula, ebanistes de l’esguard, boters del desig, corders de l’ànima, filadors de l’esperança, arquitectes del somni, forjadors de l’esperit, pescadors del goig, escrivents de la matèria, llauradors de l’esperit, pintors de l’aigua, botiguers de la joia. I ser, alhora, forja i boixet, pedra i fusta, filam i tela, usatge i aigua, terra i paper, ferro i espart, treballs i dies fets signe antic i més fonda convicció. Car hi ha oficis bons perquè ens permeten viure: aquest combat construït amb les mans i bastit, dia rere dia, al bell mig de l’ànima i la història i la perseverança.
(Publicat a «De la vila, oficis i costums» Colla Rebombori, 1999)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
Cesare Pavese
... eternitzar l’esguard ...
MERIDIÀ DE GREENWICH 00-00-00/40º-05’-47’’
“La bellesa habita on l’ull descansa” Joseph Brodsky
(Publicat a «Mar i marjal» Colla Rebombori, 2000)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
Encara queden a la Plana llocs on habitar la mirada: a la plaça s’han encés els llums i la catifa verda dels tarongerals es desagna vers el mar com un rierol d’espurnes caminant entre La Marjal dels somnis. (Al fons la BPOil crema i sadolla l’horitzó amb pudor de sofre i exhala focs de coure i plom entre les entranyes del mar i de la terra). Encara queden a la Plana cambres on eternitzar l’esguard: els indòcils argonautes tornaran algun dia i l’espígol i les tellines del temps existiran per sempre malgrat les runes i les escombraries dels dies. Mentrestant, el meridià ens recorda que som habitants d’un món on la cendra i el sol enderroquen les mateixes penúries i on l’alba serva dels cors les mateixes fulgències. Encara queden a la Plana indrets on arrecerar i respirar la mirada: El Serrallo i la Penyeta Roja, La Coma i El Gurugú, Benadressa i Rafalafena, Fadrell i Benàrab, La Pobla i Borriol, La Renegà i Sant Jaume, El Tossal Gros i Les Columbrets, El Senillar i La Marjaleria, El Grau i La Magdalena, Sant Francesc i Sant Roc, Almalafa i El Pinar, El Millars i Orpesa, Censal i el castell de Miravet, Camí del Pi gros, el de la Cova del colom… Encara, encara queden a la Plana indrets on respirar la bellesa: aquesta línia imaginària que ens basteix sendes i mirades entre les fronteres insondables i fulgents de l’ànima.
. . . e l s n o m s d e l e s p e d r e s.
10
FILIUS TERRAE “sota els meus ulls, la terra vivia per mi” Carles Riba
I La Cala dels Morts La Cova dels Cavalls La Pobla Tornesa Barranc de Bellver Castell de Miravet La Valltorta Benadressa Castell de Crabas Masos d’Herbers Morella Mola de Cinctorres El Turó de l’Oblit Serra d’Irta Pla de Buris-Ana El Millars Vall d’Olaia La Torre Motxa La Carena dels Àngels Barranc dels Horts Sant Pau Albocàsser Platja del Morrongo Sant Mateu La Serra Espadà Castell de Montornés Vall de Vilavella Torre Labadum La Balma Torre de Sant Vicent La Cala Renegà Pla de Bani-Gazlun Prat de Cabanes Castell d’Asubarta Les Agulles de Santa Àgueda Desert de les Palmes Tossal del Castell Vell Pelegrins de les Useres Planura d’Ahadrel Orpesa La Murà El Jardí del Retorn El Cingle de les Ànimes La Cala dels Adéus I un encís tan clamorós que l’ànima anomena, sota l’encalç dels ulls, tots els noms de les pedres.
Ra fal-afena El jardí del Príncep Al-malafa El camí de l’Ànima Torre de Montornés Caminàs de l’herència La Farola El mercat El Raval del Codony Carrer Sant Blai Benàrab La cova del colom Carrer enmig La Murà El Fadrí del temps Carrer amunt Carrer avall Carrer major La plaça de la Pau La plaça d’Ahadrel El cor dels delmes La casa Artola La Catedral L’Espai d’art El carrer Mealla Ribalta L’avinguda del Rei Avinguda de Lledó La Plaça de les aules Raval Sant Fèlix La plaça de l’olivera La cala dels adéus El Pinar del poble L’avinguda del mar Casa dels caragols La platja de la mort El Casino antic Carrer Revest Les cases de l’ànima La persistència dels manobres Les pedres de l’home L’arquitectura dels ulls I una estima tan frondosa que se’m fonen les paraules, esclatant-se pas a pas entre les llambordes.
(Publicat a «Castelló s. XX, fets i ficcions» Colla Rebombori, 2001)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
II
11
... esperanรงada ciutat estimada ...
12
ODA SILENCIOSA A UNA CIUTAT FUTURA
Amples són els dominis de la cendra damunt del mirall. I ho són perquè el seu revers em diu que estimo, amb un desesperat dolor, aquesta ciutat que ja no veuré, aquesta ciutat que sempre serà la meua ciutat però que ja no veuré, que sempre seran les llambordes que ja no veuré, que sempre serà l’herència habitada de les meues filles ja no veuré sinó pels seus ulls i les seues petges, que sempre seran els carrers dels esguards dels meus néts que ja no veuré sinó per la seua pell estimada. Amples són els dominis de la llum enmig de la memòria. I més quan aquesta memòria no és sinó un llarg fresseig de carrers i avingudes i cases i rieres i persones futures. Habitada d’éssers i de veus espero que tu, ciutat futura dels humils missatges de la llum i el destí, no malmetes la fragància de les goles ni la fulgència d’una llengua que encara s’enarbora damunt de les teulades i al bell mig dels fragors dels dies del passat. Tant de bo, tant de bo perseveres entre els amples dominis del mercat únic i de l’única globalitat i de l’únic pensament i de l’única raó que, com l’ombra de desencís i la traïció, volen clivellar la nit del nostre poble com una pluja de dards perpetuant-se.
(Publicat a «Castelló s.XXI, ficcions i prediccions» Colla Rebombori, 2002)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
Amples, amples seran, oh vella i esperançada ciutat estimada, els teus dominis enmig dels camps mig regats per la pluja dels teus fills. I tant de bo puguem contemplar-te enarborant junt al mar i els tossals els braços amatents i habitats de la teua plana.
13
... un poble dins mateix de l’aigua.
14
Diuen que diuen que en algun lloc hi havia un poble dins mateix de l’aigua. Al bell mig d’aquell llac hi havia una barca. En un costat de la barca hi havia un home. I seguien dient que ben endins de la terra assecada hi havia un altre llac, fangós i fèrtil, on l’esguard secret feia nàixer la floresta. Diuen que més endins del cor de l’home i del llac hi havia també una ombra. I dins de l’ombra tot un poble fitava sense fi més enllà de l’horitzó. I des de les arrels de la veu tot ho veia: aigua i més aigua dins mateix del seu esguard. A l’altra riba dels somnis hi havia, a més, un llibre i un espill. Dins de l’espill, moltes preguntes. Dins del llibre, una existència. Més enllà de les respostes, una veu que s’esmicola com l’aigua fosca i oculta del cor. I més ençà de l’existència, més aigua que brolla i s’amaga, brolla i s’amaga, talment com el mateix horitzó fitat al bell mig dels ullals que enderroquen cadascun dels deserts. I diuen que diuen que dins del riu hi ha ara també tot un altre riu, un riu sec que nodreix d’oceans els ecos dels somnis. I diuen que també dins de la terra llefrosa s’escolta el xipolleig, persistent i pensarós, d’un home i un poble que serven dels miratges totes les onades mentre arriben al petit port on malden per dreçar la nau. I, lentament i vigorosament, arreceren la proa dels segles i les herències al bell mig de la mirada seca de l’aigua i funden una pàtria.
(Publicat a «El cas del secà» Colla Rebombori, 2003)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
EL RIU DELS SOMNIS
15
LA CASA HABITADA
A les meues filles Aina i Mar i a l’infant que algun dia vull tornar a ser.
Quan passo per la carretera N-340 veig l’antiga sènia dels meus avis. Esquarterada, abandonada i erma, dos metres de terra seca i roja tapen l’entrada on, quan era infant, perseguia els somnis i el bestiar entre les corredisses i on jugava entre les branques de la llimera i el nyesproler que senyorejaven el senzill pati on glatia, dura i pertinaç, la vida. Te’n recordes, germà, germana? “Vols jugar a cucassel·la? I a telles o a bufos?” “No”, em déieu, “hem fet un sambori, t’apuntes? Tu pagues, au, vinga, tira, que després hem d’anar a l’era a jugar un partit. Bé, però després jo seré el sheriff i vosaltres els roïns, eh?”. Ara encara el seu pou rega els solcs dels voltants i un graffiti ben cridaner indica el lloc on temps abans va dormir, jugar i menjar la meua ànima. Recordo el rostre dels pares, joves i desendreçats, i els capvespres d’estiu quan l’avi em duia damunt el trill i esporgava, incansable i persistent, l’espiga de la palla mentre tots jugaven a amagar-se pujant a la figuera gran del costat del parral. Si açò ho dic és per fer-vos menció del que sóc i dir-vos que no sóc sinó el pont que ara traço mentre veig l’àvia que abraça encara el magraner, el ginjoler i la figuera petita abans d’anar-se’n a ciutat a operar-se la ceguesa. Si açò ho dic és per dir-vos que no sóc sinó arbre arrelat, joc remembrat i terra seca i per dir-vos que si escric és per continuar essent-ho entre les humils cambres del verb.
16
(Publicat a «Temps de lleure, temps de creure» Colla Rebombori, 2004)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
Quan passo per la carretera i la veig un bosc de ponts i de branques em rescata els cognoms entre els llavis ressecs i esporuguits. Algunes nits se’m presenta i esvelta i esponerosa rescata el nerviós, joganer i feliç infant que vaig ser entre els brancals i els arbres on habitaven els déus i tota mena de pirates i fugitius i guerrers entre les seues parets espesses i fortes. Sempre em dic que, algun dia, la compraré a l’empresa que va voler fer-hi una gasolinera i quan intentà fer el forat per posar-hi els ciments no va poder perquè trobà un riu subterrani ple de mans endurides, jocs, rostres, suors i somnis i unes raïls i còdols que el temps havia inscrit, per sempre, entre la brossa i les runes de tots els meus vestigis i totes històries que vaig viure entre el tràfec joganer de la infantesa. I sempre faig promesa que, algun dia, vendré la meua casa a ciutat, em desempolsaré el cor endurit per tantes places de pedra, carregaré totes les joguines de les meues filles i tornaré a fer d’ella la casa on vaig habitar, un dia, els meus somnis.
17
La nit de les seues mirades ...
18
VELLA HISTÒRIA D’UNS MÚSICS DE CARRER “Encara ens queda la música, Eudald, perquè ens commogui, perquè ens uneixi, perquè ens trasmudi enllà i més lluny...”
El vell cabaret Au Lapin Agile havia tancat les portes. A fora, al costat de la porta un rètol invitava tothom a entrar: 22 Rue des Saules, tfn 6068587, Place du Teatre, Montmartre, Vieillées vers 21 h a 2 matin, sauf lundi, students: 90 fr., 130 par personne, spectacle avec une boisson incluse, “Poesie, humour et chansons”. Un músic envellit per tantes notes i notes ha eixit, cansat i consirós, teixint encara somnis i dreceres després d’interpretar els sons fulgurants de la Rhapsody in Blue de Gershwin. Pensarós i fatigat de tancar i obrir tantes vegades aquella porta pobra i esquerdada, es quedà lentes hores assegut al brancal que durant vint-i-cinc anys veia des de dalt de la petita tarima on tocava. Va tindre temps de recordar rostres i renúncies, bells projectes cicatritzats sota el jou dels somnis perduts en la cambra de tants hotels de mala mort on es deixà la vida i la dúctil transparència dels seus dits. Mentre contemplava el carrer, se n’adonà que no hi havia cap taxi que el portara enlloc i que l’hivern havia arribat massa cru i sense avisar. De sobte, un cop d’aire fred li sommogué la cara i sense saber ben bé per què i empès per una força d’arrels profundes agafà el seu saxo i començà a tocar el Clair de Lune de Debussy, suau i trista com ben poques vegades havien escoltat els frondosos arbres del parc. Mentre tocava va decidir que ja mai més tornaria al brut habitacle de la seua vida. De sorpresa, tres músics, encara adormits i amb un somriure plaent al front i a les mans, es posaren al seu costat, encengueren foc en un bidó mig rovellat i tots quatre improvisaren, enmig d’aquell carreró humit i fosc, tocant el jazz de Red Allen o Mose Allison o alguna peça ad libitum de Josky Adams. La nit de les seues mirades es va encendre mentre al carrer rebentaven totes les bombetes de tots els fanals i, des dels ulls de les finestres, la ciutat va saber que quatre hòmens havien lliurat la seua vida a la música i que aquesta els havia pagat, a la fi, amb la moneda que els permetria subornar, algun dia, el guarda d’El Paradís. Uns hòmens que, encara que sols fóra per aquella nit, havien decidit abandonar-ho tot i donar-ho tot al bell mig de les avingudes on ja per sempre viuria la seua ànima.
(Publicat a «Música i músics a Castelló» Colla Rebombori, 2005)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
Lluís Llach
19
... jardĂ desolat ...
20
FAULA QUOTIDIANA D’UNA PLAÇA DESOLADA
En un carrer del centre d’Ahadrel hi ha un jardí desolat i en runes on, segurament, fa molts anys que Déu no ha anat a dormir. Tots els dies una dona, amb els cabells emblanquinats entre perols i culleres i les mans rasposes i sofertes de netejar les cambres de bany dels serveis públics del barri, el travessa, sempre a la mateixa hora, per anar a arreplegar els seus fills a la porta de l’escola. Tres bagasses, de noms tan exòtics com Llibertat, Plaer i Harmonia, fan cada capvespre la vorera; sempre hi ha algú que paga al comptat els seus serveis per poder beure de l’elixir dels Homes Satisfets. Al costat de la carretera, un camió del gran hipermercat de portes i llums captivadors vessa tots els dies tones d’engrunes i de misèria al lloc on anys enrera hi creixia un llimoner. En aquell carrer, cruïlla amb el bulevard de l’Esperança, el jardí veu com llangueixen, colgades de cartrons i cel·lofana, les roses i les falgueres que un dia ompliren la plaça de la Consciència amb el dring dels colors de la porpra i de la gaubança. Avui, ha estat un home qui, després d’inscriure’s a l’atur, ha anat a cercar els fills que l’esperaven a la porta, les tres bagasses han estat detingudes per pertànyer a una xarxa il·legal i el camió de la brossa ha seguit colgant l’alambor on la terra segueix vivint als peus d’una olivera.
(Publicat a «Castelló… sostenible ?» Colla Rebombori, 2006)
Manel Garcia Grau ~ Filius Terrae
Demà, segurament, Déu tampoc no podrà anar-hi a dormir.
21
S’acabà d’imprimir el llibre “Filius terrae” —amb els poemes que Manel Garcia Grau va publicar als llibres editats, des de1997 fins el 2006, per la Colla Rebombori— a l’obrador de Graphic Group, el divendres 2 de març de 2007, quan la Lluna volia ser plena, però no arribava a ser-ho tant com l’amistat i l’exemple que ens va regalar, sempre, aquell fill de la terra, que va ser, que és, en el record, en la memòria, Manel.
© Dels textos: Manel Garcia Grau. © Dels dibuixos: Manolo Alegre Bernal. © D’aquesta edició: Colla Rebombori. Disseny i maquetació: www.graphicgroup.net Dipòsit Legal: CS-52-2007 ISBN: 978-84-690-3730-0