De la Magdalena, la Romeria (2007) by Colla Rebombori

De la Magdalena, la romeria

Castelló 2007

A Manel Garcia Grau, per la gosadia i la humilitat, pel talent i el compromís, per l’exemple i l’amistat.

Imprimeix: Graphic Group. Maquetació: Josep Porcar. Dipòsit Legal: CS-52-2007 ISBN: 978-84-690-3730-0 Edita: Associació Cultural Colla Rebombori. www.collarebombori.cat Portada i dibuixos: Manolo Alegre.

Assessor lingüístic: Avel·lí Flors i Bonet. Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart. Fotografies: X. Campos, J. M. Carceller, M. Gómez, E. Artola, X. Llombart, J. M. Ruiz.

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

SUMARI 7 15 33 43 49 69 77 93 99 103 111 120

Per Francesc Mezquita Broch:

De festa

De la Magdalena, la romeria

Brancal, per Josep Miquel Carceller Dols Per Josep Miquel Carceller Dols:

La nostra romeria: apunts històrics

Hemeroteca festiva: 1895-1936, per Xavier Llombart Bou Per Ferran Archilés Cardona: La festa de la Magdalena abans de les noves festes (1938-1944) Les intervencions al Castell Vell..., per Ferran Arasa Gil Per Francesc Mezquita Broch: La multitud en la festa Des d’altres ulls, per M. Eugenia Capdevila Querol Per Ferran Aparisi Monfort / M.Àngels Pons Gozalbo: Canya i rotllo Tradicions que traeixen, per Josep J.Conill / Anna Salomó Per Josep Miquel Carceller Dols: De canya verda i flexible A la Magdalena en autobús, per Vicent Cuevas Julve Per Vicent Climent Colom: Una romeria apòcrifa No sols de festa viu l’home, per Eliseu R. Artola i del Campo Per Miquel Gómez Garcés: Camins a la Magdalena Les barreges, per Ferran Aparisi Monfort Per Paco Bonet Bausà: Anem o no anem Ja és Magdalena, per Amparo Carpi Ballester Per Salvador Esteve Rodríguez: Sense blau Enyorada campaneta, per Begonya Santamaría Ferrer Per Salvador Guinot Vilar (Introducció: Josep J.Conill): De romeria De la Magdalena, els nostres cartells, per Manolo Alegre Bernal Per Aida Artola Pérez: Tic, tac. L’home orgànic: “Tradicions”, per Rubert Per Manel Garcia Grau:

Noviluni

6 9 27 39 45 61 73 83 97 101 107 119 121

De la Magdalena, la romeria

De festa Encara entre dos clarors vàrem anar a per les canyes. Els carrers romanien mig deserts amb olor de pólvora i ferum d’oli refregit de tantes incruentes batalles amb el foc i la destresa. De la mà, el meu fill menut es refregava els ulls no sé si de por, entre el silenci. A les raconades, estremits per les arcades, es succeïa l’orí agre i el baf d’aiguardent que havia enterbolit la nit intensa. Ximénez, carrer d’Herrero, plaça de la Pau, Gasset, carreró de l’Enginy, enfilant-nos cap al mercat, sense pressa.

Francesc Mezquita Broch

Allí, els feixos esplèndids, recents, amuntegats, de canya verda, testimoni mut de totes les petjades, dels desigs sense descobrir, de la festa que fa cimall en un turó emblanquit per la calç, de tantes esperances. La canya, fortament agafada per no perdre’s, com un ceptre poderós per poques dies. La canya de totes les nostres forces, com un fus, erta, fidel, mai cansada. Allí on creix la festa cada primavera, avantguarda del desig i l’alegria per rutes que hem guardat a la memòria.

Brancal Josep Miquel Carceller Dols

De la Magdalena, la romeria –la tradicional i secular Romeria de les canyes a l’ermita de Santa Maria Magdalena del Castell Vell– perquè ja tocava després d’onze anys d’editar llibres sobre la nostra ciutat, presentats i regalats a la societat castellonenca quan la nostra festa gran es prepara anualment per omplir les places i els carrers de rebombori. De la Magdalena, la romeria, la peregrinació que Castelló viu –festivament, lúdicament, multitudinàriament– cada tercer diumenge de Quaresma, per tant tres diumenges després del dimecres de cendra o quatre diumenges abans del diumenge de Resurrecció, que cada any s’escau el primer diumenge després de la primera lluna plena següent a l’equinocci de primavera, el 21 de març, de manera que la romeria pot oscil·lar entre el 22 de febrer i el 28 de març, quan l’hivern declina o la primavera naix. De la Magdalena, la romeria, que la justifica i li dóna sentit –el nucli de la festa, l’essència, la ingènua llegenda que transmet sabors identitaris en graus molt diversos, l’origen penitencial testimoniat per documents i ben present a la “consueta”– les campanes, les canyes, la cinteta, les dolçaines i els tabals, les barreges, els costums seculars i els particulars –de grup d’amics o familiars–, els mocadors, les bruses, les faixes i jupetins, els vestits de mudar de dona tan bonics del segle XVIII, tradicions i traïcions, traques i molins, fotos i somriures, tarongers i sèquies, amors novells, rotllos i rotllets i la blanca ermita com a meta i el castell vell com a misteri i la sang dels moros —metàfora de guerres passades, de desitjos de concòrdia, d’integració i de mestissatge ben entés per al futur— i la “tornà” i la processó nocturna,... De la Magdalena, la romeria que ha estat i, potser per molts encara és, cita obligada, volguda, esperada, desitjada,...; que ha estat, i, potser per molts encara és, suma de sentiments i de records, de trobades i d’esperances, d’anhels i de delers,...; que ha estat i, ara més que mai ha de ser, l’espai i el moment oportú, perquè llengües diferents, tarannàs diversos, costums oposats, cultures vàries, puguen trobar-se, en la festa –lúdica, alegre, participativa, integradora, imaginativa– per trencar barreres, acostar posicions i trobar el camí per ser poble, des de la varietat tan rica, des del respecte més seriós, des de la riquesa que dóna la suma, la barreja i la coneixença, des de la premissa básica que la tradició solament folklòrica no pot ser el nord del futur del nostre poble.

De la Magdalena, la romeria

DIUMENGES DE ROMERIA - SEGLE XXI ANY 2000 2010 2020 2030 2040 2050 2060 2070 2080 2090 2100

F = Febrer M = Marรง

18M

23M

14M

27F

19M

11M

24F

15M 24M

27M

11M

23M

28F

19M

15M

20M

12M

23M

28F

19M

24M

16M

29F

20M

12M

25F

16M

28M

13M

24M

20M

12M

25F

17M

21M

13M

24M

21M

25M

17M

21M

13M

26F

18M

14M

25M

17M

22M

13M

26F

18M

10M

22M

14M

26M

10M

22M

27F

18M

23M

14M

19M

11M

15M

27M

18M

23M

15M

28F

-------

La nostra romeria: apunts històrics Josep Miquel Carceller Dols

“..., ja estan baix lo pertxe de Casa la Vila esperant a que l’Ajuntament li done per eixir cap a la Madalena” JOSEP PASCUAL TIRADO “La darrera gaiata” del recull de contes “La meua garbera” 1935

En tots els temps i religions la peregrinació ha estat una pràctica universal i també a les nostres comarques són molts els santuaris, les ermites, els llocs que atrauen, cíclicament, romeus. La romeria, el romiatge, sovint pot tenir també caràcter festiu, de manera que la participació popular ultrapassa allò que és religiós i sagrat i agafa connotacions més profanes: fires, balls, manifestacions lúdiques, cíviques, polítiques i, naturalment, també, clarament identitàries, de sentiment de pertànyer a una comunitat, de sentiment de complir una mena de precepte, un ritual que, en el cas de la nostra romeria es tradueix en un “esperit castelloner” que fa que molts arriben a manifestar l’orgull per anar i per tornar a peu, per fer les parades que corresponen, per no deixar cap lloc per visitar. La silueta de l’ermita de la Magdalena és un símbol per a Castelló: el símbol de les seues primeres passes en la història. Excavada en part a la roca i aprofitant un antic aljub es composa de dues petites naus, en la major de les quals hi ha un altar dedicat a Santa María Magdalena,

De la Magdalena, la romeria

representada en un quadre ceràmic pintat per Joan Baptista Porcar el 1940 (actualment substituït per una còpia) A la nau lateral ha estat col·locat un retaule ceràmic de Sant Bernat, obra de Josep Lluís Estanislao. Hi ha també un petit altar dedicat a la Mare de Déu del Lledó. Una capilla diminuta con bajo coro y modesto altar, situada junto á un viejo torreón, y una vetusta hospedería junto á ella, componen aquel cuerpo de edificio, que aparece aislado en la loma de una colina plantada de corpulentos algarrobos. Es muy antigua esta capilla. Á las espaldas del ermitorio todavía se conservan restos de murallas y de antiguas edificaciones, emplazadas en la meseta de la colina. (Sarthou Carreres, 1913)

El 10 d’abril de 1375 el Consell municipal de Castelló pren el conegut acord que Lluís Revest relaciona amb l’epidèmia de pesta que patia Castelló. En aquell document s’ordena que siga estés albarà (manament de pagament) al síndic de la corporació per un cafís de blat que s’ha donat als pobres (durant molt de temps va ser habitual donar menjar als pobres en la romeria a la Magdalena) amb ocasió de la processó del Castell Vell: “Fon proposat en consell per lo sindich que com ell hagués de volentat dels jurats donat un cafiç de forment a la caritat de la profesó del castell vell per ço que’l consell que li’n fes albarà. Lo consell respós que li playé que li’n fos feit albarà”

Les parets interiors de l’ermita es troben decorades amb pintures de distintes èpoques, entre les quals destaquen ornamentacions de factura gòtica. No hi ha evidència de la seua realització, però potser són del segle XV.

El nom de Castell Vell és el que donen els documents a les restes que hi ha al turó, almenys fins el segle XV. És possible que el 1375 ja existira alguna construcció que puga interpretar-se com antecedent de l’ermita, si no és que aquella romeria tinguera com a destí final la primitiva capella del castell i és quasi segur que aquella processó va ser ocasional, motivada per la situació de pesta que patia la vila. No sembla, en absolut, que existira cap costum de visitar anualment l’ermita de la Magdalena, abans del període que se situa al voltant de 1570. És molt interessant un acord municipal de 1572 que fa referència a un acord anterior que determinava fer cada any una processó a l’ermita: “per necessitat de aygües, per la sterilitat del temps que aquestos anys és stada...” Un altre acord de 1590 documenta la celebració de la romeria amb assistència del clergat dels convents i de la parròquia i l’especificació de l’ajuda alimentària als pobres en forma de pa i de sardines, a celebrar “lo tercer dissabte de quaresma”, data que es mantindria fins 1793, quan la romeria passaria a la data actual del tercer diumenge de quaresma. Cal dir, però, que el cronista Viciana el 1563 donava testimoni que la vila : “...tiene reliquias de sanctos, una muela de la

quixada de Sant Lorenço, un pedaço de la cabeça de Santa Magdalena,...” sense mencionar la romeria, que no deixaria de ser un habitual i modest event religiós. El mateix Revest escriu de la presència, el 1451 (casualment quan s’acomplia el segon centenari del privilegi de trasllat atorgat pel rei Jaime I) d’un frare barbut anomenat Antoni, depenent del monestir cistercenc de Santes Creus, que apareix com a ermità solitari, dedicat al treball de bastir una nova capella, on hi havia un antic aljub adossat a la muralla del castell. El 3 de març de 1453 que, curiosament, era el tercer dissabte de quaresma, el consell envia cartes al bisbe de Tortosa i a l’arquebisbe de Tarragona perquè concediren indulgències a qui aportara almoines per ajudar a la construcció de l’ermita. El 18 de juliol del mateix any hi ha un acord municipal que dóna notícia que la gent hi va a l’ermitori el 22 de juliol (dia de la festa de la Santa) “a fer collació a la devota santa Maria Magdalena hon si trobarà molta gent per devoció a la devota”. De sempre correspon al consell municipal l’administració i cura de l’ermita i el nomenament d’administradors i ermitans. L’ermità de la Magdalena vivia de les almoines que recollia als pobles pròxims, per a la qual cosa el Consell castellonenc li donava una “carta de creença” i del que conreava en alguns petits bancals. El 1618 el Consell preveu “la necessitat de fer una cuyna”, la qual cosa podria indicar la creixent importància de la romeria i dels àpats municipals que eixe dia era costum de fer-hi.

La confecció d’una campana el 1692 seria una prova més de l’arrelament de la festa. Al segle XVII els documents fan referència a una festa consolidada i integrada al calendari festiu anual de Castelló. El 1613 hi ha un testimoni de Mossèn Francisco Diago als seus “Anales del Reyno de Valencia” que diu: “El sitio era fuerte y de larga y regalada vista, así de tierra como de mar; y en él avía un castillo, de donde la villa sacó su nombre de Castellón. Sus rastros y ruinas quedan aún y en ellas una hermita de Santa María Magdalena, a la qual hazen cada año los de Castellón una devotísima processió el tercer sábado de Quaresma” És de destacar per a la història de la romeria la benedicció de l’ermita de sant Roc (patró dels apestats) de Canet, que esdevindrà parada obligatòria i lloc ritual en la peregrinació. Va ser el 25 de febrer de 1652 (curiosament, per tant, en un tercer dissabte de quaresma i quatre-cents anys després, exactament, de la data del privilegi de trasllat) L’aspecte actual de l’ermita de la Magdalena data de les obres fetes a meitat del segle XVIII. El 9 de gener de 1758 se’n fa càrrec l’obrer de vila Vicent Pellicer, amb l’obligació, segons el plec de condicions de: “...en la pieza del coro hacer un texado de veinte palmos de larga la madera que en el pusiese, enlistonado y entabacado de ladrillo, dando suletada de yeso, texando dicha pieza de texas de buena calidad y dichas texas han de estar paymentadas con argamasa blanca levantando las paredes a la parte de atrás ocho palmos a fin de que no suban los muchachos al expreso texado,...” És en aquest segle XVIII –el segle de les llums, el segle de la Il·lustració, el segle que veurà el gran salt demogràfic de Castelló, des dels 4.000 fins els 13.000 habitants–

quan la romeria es vincula al fet històric de l’assentament de l’antic Castelló, a partir de la Crónica del notari castellonenc, escrivà de l’antic Consell foral i primer secretari del nou ajuntament borbònic, Josep Llorenç de Clavell: “Fundada y trasladada que fue esta Villa antiquísima en el propio término de Castelló en el sitio señalado, y que oy tiene Castellón, que es de los mejores y más apacibles del Reyno, para memoria de la antigua Villa y castillo y sus habitadores, que aún quedan vestigios de sus ruinas, se mantiene y hay una Casa y Hermita de Santa María Magdalena, a la qual, todos los años, el tercer sábado de Quaresma, va una devotísima Procesesión de Clérigos, Religiosos y la Villa en forma, y mucha gente de todos los gremios; en la qual Hermita se celebra la misa conventual y predica el que tiene la Quaresma: después de comer y dado a los Pobres se baxa la procesión a la Hermita de Nuestra Señora del Lledó, en donde vuelve a predicar el mismo predicador, y concurre mucha más gente; después sigue la misma Procesión, y en el llano del Pla, y cerca del anochecer sale lo restante del Clero, con la comunidad de los Padres de San Agustín, y el Clavario y Mayorales de la Sangre con del Santo Christo, y muchas luzes que componen la Procesión, y en el llano del Pla se junta ésta y aquella y por la Calle del medio se encamina a la Iglesia Parroquial. En la qual procesión van mugeres, y Niñas llevando muchas Luzes por la muchedumbre de ellas...”

De la Magdalena, la romeria

A mitjans del segle XVIII la festa de la Magdalena estava en crisi per motius de les dificultats que tenia l’economia municipal. Tanmateix, un acord municipal de 13 de febrer de 1751 deixa per escrit que: “...se debe restablecer la fiesta de Santa María Magdalena...en atención a que se conserve memoria tan antigua como de que por ella se da a entender que el citio donde se halla dicho heremitorio fue la antigua villa de Castellón, memoria digna de conservarse, parece que desde este presente año se vuelva ha empezar dicha fiesta en atención a que se halla un poco más exonerada esta villa de sus créditos,...” Al mateix escrit es fa referència que es destinaran 50 lliures “y no más” per fer front a les despeses, a més de dos cafís de blat per convertir-los en pa per als pobres. És a dir que quasi quatre-cents anys després de l’acord de 1375 segueix apareixent el repartiment de pa als pobres, la qual cosa dóna a entendre que l’acte de caritat sempre va formar part de la celebració. El darrer quart del segle XVIII veu desencontres entre els confrares de la Sang i el bisbe de Tortosa, perquè aquest ordena que la processó no desfilara de nit, pels escàndols i desordres que es produïen aprofitant la poca llum i aquells volien que: “la procesión pueda concluirse después del toque de las Avemarías para que pueda lucir la Iluminación de las gaiatas que en dicha noche acostumbra” El 1793 el

bisbe Salinas trasllada la romeria del tercer dissabte al tercer diumenge de quaresma en un intent de controlar els desordres. El canvi va arrelar i s’ha mantingut fins l’actualitat. Ben entrat ja el segle XIX Bernardo Mundina a la seua “Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón” (1873) escriu: “El tercer diumenge de cuaresma celebran los castellonenses la proverbial fiesta de la Magdalena. Apenas amanece, el pueblo entero se pone en movimiento:

coches, tartanas y carros de labranzas, todos lucen en este día sus lujosos aparejos,...” i esmenta que: “se ven algunas parejas bailando el fandango al compás de la guitarra y pandereta...A cosa de las siete de la mañana, una pequeña procesión en la que van el clero, señor gobernador y ayuntamiento, sale de la parroquia y se dirige a la ermita...” afig, a més, que porten: “una caña verda que simboliza el báculo de los antiguos pobladores cuando se trasladaron de aquel monte donde moraban al llano que hoy ocupan...”

I continua escrivint: “Se celebra la función de iglesia, y después de la comida se trasladan la mayor parte de los concurrentes a la ermita de Lidón, donde se celebra otra función con una feria o porrate con una animación extraodinaria... Al ocultarse el sol en el ocaso, bajan en procesión los del clero y ayuntamiento que subieron a la ermita; y al llegar a la ciudad, se unen a otra procesión que sale a su encuentro...Centenares de niñas y mugeres vestidas de penitentes unas, y de Magdalenas otras, forman esta procesión...De trecho en trecho van las gayatas que no son otro que una pirámide que forma en su centro un templete donde está la Magdalena penitente, adornado con profusión de vasos y luces de colores, terminando con un cayado que simboliza lo mismo que las cañas. En sus correspondientes sitios van cuatro carros triunfales que representan, el primero la Magdalena adornada con todas sus galas...en su época profana; otro en representación de la cena del Señor con sus apóstoles, y la Magdalena unjiendo sus pies...; el tercero representa el sepulcro del Salvador...; y el último..., figura una

cueva donde está la Magdalena haciendo penitencia... Esta fúnebre procesión termina con un crucifijo que llevan por derecho los caballeros, y a sus pies van tres lindas labradoras, representando a la Virgen, san Juan y la Magdalena, siendo derecho de los labradores elegir a dichas jóvenes,...”

Poc després, s’editen la “Historia de Castellón” d’Arcadio Llistaron amb un curt paràgraf dedicat a la romeria i la processó i “Casos y cosas de Castellón” de Juan Balbàs, també amb algun curt apunt sobre la festa: “La alegría y el bullicio que reina en la ciudad es indescriptible, y el concurso de las gentes que de todas partes a tan renombrada romería acude, inmenso” Sembla molt clar que la romeria i la seua processó naixen com un acte religiós penitencial que se celebrava dins de la quaresma i que, si bé la meta era una ermita existent junt a les ruïnes del primitiu castell, no s’establia, però, la més mínima relació amb les circumstàncies històriques de l’origen fundacional. És també bastant

clar que el segle XVIII porta elements barrocs a tot el cerimonial que l’acompanya i que en el XIX el romanticisme, amb la preocupació pel passat medieval, ajuden a recrear en l’imaginari popular del poble de Castelló un origen llegendari que la romeria recrea i festeja. A la primera meitat del segle XIX, la romeria i la processó de retorn es veuran afectades, sovint, per causes socials i polítiques com, per exemple, va passar el 1836, durant la Primera Guerra Carlista, quan la proximitat de l’exèrcit carlí de Cabrera va aconsellar que la romeria solament arribara al Lledó, o l’any següent, quan pel mateix motiu, l’ajuntament la va suspendre. En la celebració de la romeria –especialment solemne el 1852, quan l’Ajuntament decideix commemorar-la amb pressupost extraodinari (12.600 reals) i gran pompa– pren ja clarament entre cronistes i erudits la idea que hi havia un doble component: acte tradicional religiós d’origen penitencial/record d’un fet històric, que pel que fa al segon, tot i tenir referència documental comprovada, va acompanyat d’una narració que pren el caràcter d’ingenu relat popular. Els primers anys del segle XX veuen els primers intents d’analitzar amb esperit crític i criteris basats en la raó, qüestions com on situar el primitiu Castelló i com relacionar-ho amb la festa, així, el 1914, a la “Revista de Castellón” Ramón Huguet escriu que cal: “...separar la parte falsa y más que falsa absurda de la tradición, de los elementos verdaderos que la misma encierra, en los cuales deben hallar razón y fundamento las fiestas históricas que todos los años celebramos...” Durant el segle XX la romeria es consolida plenament, sobretot a partir del VII centenari de la fundació, el 1952, en un any especialment intens pel que fa a actes commemoratius i en què per primera vegada es lliga la cinteta verda a les canyes dels romeus.

De la Magdalena, la romeria

Actualment la “Consueta” o ritual de la romeria, publicada el 1991, està clarament, exhaustivament, determinada. El desenvolupament creixent de la investigació històrica, que ha desmuntat teories ingènues i inconsistents, no ha anat acompanyat d’una interiorització o assumpció per part de la majoria dels nostres conciutadans i encara que és innegable la popularització i participació massiva del poble en la romeria i molts dels actes que completen el progama de festes de nou dies, no s’ha de confondre popular (propi del poble) amb massificació. I en l’actual esquema, en l’actual canyemàs fester –que ha anat evolucionant, però que beu encara de la reforma i reinvenció del 1945, propiciada pels “notables” i les autoritats d’ideologia ben definida i coneguda, que regien els destins d’uns ciutadans que, majoritàriament parlaven valencià i minoritàriament, molt minoritàriament, l’escrivien i el valoraven, amb els canvis– caldrà que seguim, tots plegats, analitzant cap on va una festa que coneixent els orígens els perd, una festa que és reflex i metàfora d’un poble, que cerca, perplex, identitat i que tot i que és convocat en pregó, per l’autoritat, a traure l’amor de pena i a participar lúdicament en la romeria i a recordar, amb orgull, el passat fundacional, abandona la llengua pròpia, que no és potenciada, ni practicada seriosament per qui hauria de donar exemple i renuncia dòcilment, s’acomoda passivament a dir la seua a l’hora de decidir com ha de ser la festa Tant de bo els habitants de Castelló troben la manera d’expressar-se en llibertat, de demostrar la seua capacitat creativa i imaginativa i, amb respecte i diàleg, sàpien dissoldre les diferències evidents en aigua de paraules i continuen gaudint de la festa, sense oblidar mai els trets diferencials que ens van fer poble i van marcar durant generacions i generacions una manera d’entendre la vida, el treball i la festa.

Hemeroteca Festiva 1895-1936 Xavier Llombart Bou

Les festes de la Magdalena han canviat considerablement, pel que fa a la seua durada i continguts respecte de com són en l’actualitat.. El període que tractaré se situa entre finals del segle XIX i començament del XX, fins a la guerra civil espanyola, encara que en la premsa apareixien referències a èpoques prou anteriors, algunes de les quals també esmentaré perquè poden tindre un cert interés o ser curioses, tant pel que diuen de la festa com de la forma en què estan escrites i el vocabulari emprat. Les festes tenien una durada dún dia, el de la romeria, i és a partir de 1910, aproximadament, quan comencen, el dilluns de magdalena, a acabar més prompte en alguns oficis i posteriorment a tindre mig dia de festa. El diumenge sempre era festiu i no hi havia premsa. Però lány 1902, el dilluns tampoc no va haver-hi diaris per la resistència que van oposar els operaris de les impremtes. És cert que, a més del diumenge, hi havia una sèrie dáctes que es perllongaven al voltant del dia gran o el cap de setmana següent com eren: la fira, els bous, la xarlotada, el tir de colom, la lluita de galls, el teatre, el cinema ...

De la Magdalena, la romeria

ELS ORÍGENS En 1895 ja s´explicava com va ser el primer trasllat des de la muntanya al pla: “…todo un pueblo trasladábase en procesión desde un monte a la vecina llanura…Abría la marcha el lábaro santo de la Cruz; seguía el sexo fuerte en dos filas, como para defender aquel signo de su esperanza, presidía el clero…y cerraban la marcha las autoridades, como indicando su oficio de proteger a todo lo que precedía. Después iba en tropel el sexo femenino y devoto, cubierta la cabeza como manda el Apóstol…”. En 1910 deien que el fet que va fer traslladar la població on avui està situada era: “el espectáculo que ofrecían los lugarejos de Fadrell, Almalafa y Villamargo que se hacían ricos en bienes”. No contents amb això el cronista es feia unes curioses preguntes al voltant del primitiu Castelló i una resposta que no admet comentaris : “¿Fue el primitivo Castellón una colonia de griegos jonios, o es nuestro pueblo de origen romano? ¿Fue árabe primeramente, o fue de fundación cristiana medio-eval? Y en uno u otro caso constituyeron varias agrupaciones de viviendas esparcidas por las montañas y por el dilatado y fértil, aunque a trechas pantanoso, campo de Burriana?... Sin el traslado de Castellón al llano, Castellón sería un miserable poblacho caduco, solitario y oscuro perdido en un punto geográfico de la Península Ibérica”. En 1914 aparegué una opinió contrària a tot allò que s’havia escrit : ”Castellón como pueblo no ha existido hasta que se fundó en el sitio actual. Que todo lo escrito hasta ahora es solo leyendas bonitas y aceptadas por la meridional fantasía popular que incultísima no se entretenía en averiguar y estudiar”.

Però la traca final la disparà A. Soriano, en 1927, quan dels orígens deia: “Se pregunta las peripecias y vicisitudes de los primeros años en que dejamos de ser moros para rendir público culto de adoración al Creador de tanta belleza… Allá por 1450 apareció habitando las ruinas del castillo viejo un ermitaño joven, apuesto, de marcial continente y barba luenga con el hábito de los Bernardos…simpático, de fácil y fogosa conversación, empezó ganándose la amistad de los pastores y no tardó en reclutar prosélitos entre la gente del pueblo, especialmente las mujeres, siempre

amigas de la novedad y del misterio…Ensanchó la cueva y llegó a celebrar la Misa, desarrollándose una gran devoción a Santa Mª Magdalena y San Bernardo que en un principio fueron los patronos de la ermita…Los apuros municipales hicieron que durante unos años se suprimiera la romería para evitar gastos, pero mediado el siglo XVIII se celebró una concordia con los acreedores de la villa, los cuales hicieron hincapié en que se restableciera la fiesta de Santa Mª Magdalena desde 1751”.

A. Soriano postil·lava també en el seu article que Castelló no va estar mai al cim de la Magdalena ni la processó era de record sinó de gratitud i rogatives a la Santa protectora i així continua fins avui. DE LA FESTA, LA VESPRA Ja el dia abans de la romeria la premsa de Castelló anunciava i donava la benvinguda als estudiants que venien de València i a d´altres persones, naturals de Castelló, que vivien fora de la ciutat així com forasters que participaven directament en algun acte: bous, teatre etc. En 1902 apareixia als diaris el següent comunicat: “El vecindario de Castellón que vaya a la Magdalena está en el deber de recibir en la estación a nuestros hermanos de Valencia y nosotros así lo suplicamos. Una banda de música saludará a los valencianos”.

Tot aquest augment de població láprofitaven els carteristes, els quals ja existien, per cert, i, en 1895, es prevenia la població de la següent manera: “Para que nada nos falte en las fiestas de la Magdalena…varios acreditados ratas de la importante sucursal de Valencia han decidido trasladarse aquí para la feria de la Magdalena. Ayer mismo comenzaron a ejercer el oficio”. I la cosa sémbrutava quan dos anys després: “la guardia civil y la policía lo mismo que la guardia municipal han requisado más de ochenta armas de personas que carecían de licencias para usarlas”. Posteriorment, en 1919, la policia advertia la gent que no es confiara: “ la policía pide la conveniencia de cerrar las puertas de la calle a los vecinos que abandonen sus casas porque así será más eficaz la vigilancia de los agentes”. El dissabte no es feia el pregó anunciador de les festes, però láctivitat ja es deixava notar en la ciutat. Sácabava dínstal·lar la fira a lávinguda Rei en Jaume, súltimaven els pavellons de les places del Rei i Tetuan on hi hauria fonògraf, gronxadors, roda de cavallets i cinematògraf. També les pastisseries de Castelló es preparaven i mos-

De la Magdalena, la romeria

traven una gran varietat de dolços; en 1895 en una pastisseria sóferia: “Pepes, pepas, fabrilos, cantos, llusianets, guerritas (pel torero), alegrías, tortas rusas, sorbetes, palos catalanes, lázaros, pitisús, pasteles crema, hojaldre y pescado y repostería fin de siglo”. Uns anys després van canviar alguns noms de pastes i en una altra es venien : “artistas infantiles del Mercantil, malaenas, algabeños, pepitas, maines y jingos”. Al costat dáquest aparador sóferien “mil pesetas al que presente cápsulas de sándalo mejores que las del Dr. Pizá para curar las vías urinarias”.En 1905 séscrivia a l´Heraldo de Castelló: “la animasió en ultramarins, cansaladeries y demés puestos es estraordinaria y els depenents no tenen prou mans pera despachar…” Hauríem désperar a 1935 perquè es programara un acte, el dissabte, dins de les festes magdaleneres : “con el paseo de los Cavallets Saboyanos, Gigantes y Cabezudos ejecutando sus danzas frente al domicilio de autoridades han comenzado esta tarde las fiestas de la Magdalena”. Un altre acte que ja duia uns quants dies organitzantse era la tómbola. Solia ser a benefici dálguna associació benèfica com la Creu Roja, els pobres o per a alçar

léstàtua de Ribalta, en 1906. Les persones regalaven objectes els quals séxposaven i després es venien. Hi havia molta gent que anava a veure´ls i la premsa es feia ressò dels regals que anaven deixant les autoritats, els comerciants etc. EL DIA GRAN, TERCER DIUMENGE DE QUARESMA LA ROMERIA Segons Balbàs en segles anteriors la celebració de la festa de la translació era el tercer dissabte de quaresma. Sis anys no van tindre la romeria el tercer diumenge de quaresma. En 1898, lÁjuntament, després de consultar al clergat, va ajornar la romeria pel mal temps al dis-

Ay u n t a m i e n t o de Castellón ha acordado aplazar la tradicional romería de pasado mañana hasta el domingo de la semana entrante, 6 de marzo”.

sabte següent, festa de Sant Josep. En 1901 per la pluja que va caure tot el cap de setmana va fer que es traslladara al diumenge vinent, 10 de març. Açò va provocar que alguns col·lectius demanaren a lÁjuntament la celebració de la romeria i festes de la Magdalena i les de Lledó en el mes de maig per a evitar el mal temps. En 1903 també es va suspendre per láigua i la romeria i la processó passaren al dijous 19 de març, festivitat de Sant Josep. En 1920 la romeria oficial es va ajornar al dia següent per la pluja però no va ser obstacle perquè molta gent anara a lérmitori. En 1921 lÁjuntament feia el següent comunicat: “ En vista de la inseguridad del tiempo y teniendo en cuenta además el estado en que ha dejado el presente temporal de lluvias los caminos de acceso a la Magdalena y los de los terrenos alrededores del ermitorio, el Excmo.

En 1929 es van suspendre per la pluja la romeria i la processó i sájornaren al diumenge següent. Pareix que el canvi de data no li deguera sentar massa bé a la romeria quan el periodista el dilluns va escriure: “ Cada año va teniendo más de excursión frívola que de romería histórica… a los piés de un materialismo altanero y absorbente aquel espiritualismo que fué el gran secreto de las grandes gestas del pasado”. A les acaballes de segle, 1896, la romeria es veu afectada per la guerra de Cuba, quasi tots els dies els diaris portaven llistes de morts o ferits de la província de Castelló, també es considerava que hi havia un cert retrocés en les creences religioses i el dol afectava molta gent, fins que no passara més dún any de la mort dún familiar estava mal vist participar en actes festius. La romeria dáquests anys de final de segle mantenia unes característiques paregudes al anys següents: hi participaven el clergat i lájuntament sent acompanyats per una banda de música fins a léixida de Castelló. A lérmita hi havia missa canta-

De la Magdalena, la romeria

da i resada i gran dinar per a les autoritats. La gent desfilava pel saló de lérmitori per a saludar-les i a les tres de la vesprada sórganitzava la processó de rogatives que, a boqueta nit, entrava a Castelló. Obria el pas la guàrdia civil de cavalleria i la tancava la música dÓtumba. El cronista descriu dáquesta manera la romeria: “ A las siete de la mañana, desde el sesudo concejal hasta el más humilde marchaler acuden en peregrinación. El camino lo suelen pasar agradablemente discutiendo sobre los principios fundamentales de la sociedad o sobre la emancipación voluntaria de las viudas de buen aspecto. Comida, mucha bebida y a las tres de la tarde Baco suele presidir la fiesta, descargando garrotazos sobre las desgraciadas bestias, pobres víctimas de la fermentación del mosto”. En un altre diari es publicava: “Alguns madaleneros ixen de nit fosc perque eixe matí els Guardes no´ls han de prendre´l nom. Si así unes carxofetes y la millor còl flòr, allà un grapat de pésols dels fins, que son més bóns, y a sinades les fabes… deixent al marchaler com el gall de Moró”.

És cert que algunes persones bevien més del compte i les porfídies sovintejaven, així en 1912 apareix el següent text en la premsa : ” Hiá qui beu …un desficasi gastant cara de formal, tant, que casi y sens el casi, creu vindre á la capital y fa punta á… Benicasi”. Un dels aspectes de la romeria més criticats per la gent era el gran dinar que es feia a lérmitori per a les autoritats. Balbàs comenta que en 1699 es van reglamentar els plats i els diners que devia costar el menjar “ Lo dia que es fá la processó a dita hermita, als officials y demés convidats, sols haja de donar dotse plats cascú de aquells, y que si exedira de dit número ho haja de pagar dels seus propis”. També diu Balbàs que avui consisteix en paella i tres o quatre plats més i que allò que encareix el dinar és el xampany. També se servien gelats i altres refresquets. Tres anys després devia haver una certa desorganització ja que la romeria va eixir més tard que de costum, i quan es parlava de la processó, el periodista deia “procesión o lo que sea”. En 1897 el mateix dia de la romeria, 21 de març, sínaugurava léstàtua del rei Jaume I, amb moltíssima gent: “La plaza lucía hermosas colgaduras y las más elegantes y bellas señoritas presenciaban la culta y patriótica fiesta, dándole al acto mayor realce”. És a començament de segle quan es volien millorar les festes i sínstauraven una sèrie de mesures com: restaurar les carrosses, reformar la indumentària dels personatges bíblics, ampliar el nombre de casetes, premis a carros adornats, a la parada més artísticament instal·lada als voltants de lérmita, premi als genets…i fins i tot en 1919 es va instaurar un premi a la família més

nombrosa (va guanyar un matrimoni amb onze fills). Es parlava que aquests premis eren el primer pas per a transformar les festes de la Magdalena sense que es ressentira allò més típic i tradicional. En 1910 seńs explicava la composició de la romeria: clergat, governadors civil i militar, lájuntament en corporació, els depenents de lájuntament, catorze orfes de Sant Vicent, tretze asilats de la beneficència i tres o quatre parelles de guàrdies rurals amb les seues escopetes. En 1914 el regidors republicans no entraren a lésglésia: “Hubo pitos para quién? Para los que no entraron? Numerosos jóvenes dieron salvas al ayuntamiento republicano y casi se llega a las manos entre monárquicos y republicanos”… El círculo católico ha acordado retirar toda cooperación a ayudar a las fiestas municipales mal llamadas de la Magdalena, por el carácter laico que la mayoría del Ayuntamiento le ha dado”. En 1917, per les eleccions, que guanya el partit liberal, lÁjuntament va suprimir la romeria però el clergat, per no acabar amb la tradició, la va celebrar. Lány següent, per la guerra mundial, lÁjuntament tampoc va anar a la romeria i també la van organitzar els representants eclesiàstics i el cronista escriu “ el alma castellonera musitaba triste” i es van plantejar els empresaris, cronista, premsa i castelloners de soca una reunió per a potenciar la festa. Totes aquestes situacions portaren a la premsa local a posar en dubte la viabilitat de les festes: “El alma castellonera de nuestros abuelos no puede

morir contra lo que parece propósito impío de acabar con la que es la más típica de nuestras fiestas, acaso la única de las tradiciones de Castellón”.

I plantejaren una corporació que podria anomenarse “ els Malaeneros” amb el protectorat de lÁjuntament i els clavaris de les processons de Setmana Santa els quals tindrien cura de la festa de la Magdalena. També hi havia qui volia implantar les festes de les falles: “La numerosísima colonia valenciana debe hacer algo para que arraigue esta costumbre ya que son fiestas callejeras y siempre cae algún forastero”. L´ús de láutomòbil no era massa ben vist per alguns que dien que posava en perill el caràcter antic i típic de la festa. Molta gent es desplaçava a la Magdalena en vehicle i nánaven pocs a peu, tampoc es regaven els carrers i la pols era tal que quasi no es podia respirar.

De la Magdalena, la romeria

Mosen Antonio ¿ qué es aisó tan bonico que canten? Cantem regatives y diem: ¡ Oh vere Deus! Trinus et Unus; exaudi preces, populi hujus. Da nobis salutem et pacem, et gratiam de coelis. ¿Es bonico, Tonet? Si, pero yo no ho entenc. Vull ser capellà pera dependreu. Hia ho seràs chiquet, si sempre eres tan grasiós y no fas patir a ta mare Emili Calduch. Heraldo de Castelló. 1926

LÁjuntament i el clergat tornaven a anar junts a la romeria, en 1919. Però açò durarà poc, a partir de 1932 la inestabilitat política farà que els representants eclesiàstics no participen en la romeria, ni a lérmitori ni en la processó. Entre les novetats dáquests darrers anys abans de la guerra hi eren les dianes interpretades per bandes de clarins del Regiment de Cavalleria de València i la inauguració de láeroport de Castelló el 19 de març, el dia de la romeria de 1933. Moltíssima gent va anar amb carros, autos, autobusos, tramvies i molts a peu. Tots els punts elevats estaven ocupats per poder veure les evolucions dels pilots. Es calculava que hi havia unes vint mil persones “Castellón tiene ya Aeropuerto, orgullo de propios y envidia de extraños”. Què volen que els diga? Açò és pura actualitat… LA PROCESSÓ A les acaballes de segle la processó no estava massa ben organitzada “…de la procesión es mejor no hablar hasta que nuestros huéspedes nos dejen. Cuando nos que-

demos en familia ya hablaremos del desorden casi carnavalesco de la procesión de anoche”. El nom tampoc estava clar “…se habla de la procesión denominada vulgarmente de les gayates”. Aquesta s´organitzava al Forn del Pla i el seu recorregut era per Sant Fèlix, Enmig, Castelar i Major, i s’acabava en l´església de Santa Maria. En 1908 es contava un fet que havia passat uns quants anys arrere en la processó i que ara transcric: “ La encargada del papel de Magdalena arrepentida era una esbelta morena de 18 abriles, muy viva y simpática. La muchacha tenía relaciones con cierto sujeto que se las daba de valiente y camorrista, que son la peor recomendación para los padres. Total que la pareja estaba dispuesta a dar una gran campanada e ir a Roma. Pero los padres le atrancaban la puerta al muchacho y apelaban al argumento de la tranca cuando la muchacha se ponía tonta con el novio. Pero como esto del amor parece cosa del diablo y quita el juicio, lo mismo a jóvenes que a ancianos, la enamorada pareja combinó un plan satánico que fue puesto en práctica durante la procesión: Llegaba ésta a la iglesia cuando la preciosa morena se recogió la cabellera, sacó un hatillo de ropa que llevaba oculto debajo del manto y arreando al novio, asiéndose a su sedosa chaquetilla o al precioso cirio que el galán llevaba, se pusieron en fuga irreverentemente, dando el gran disgusto a los devotos padres de aquella criatura tan ligera de cascos y el primer chasco a las autoridades y a la sorprendida multitud”. En 1914 es demanava que la processó no acabara en Santa Maria i que continuara fins La Sang: “…así el vecindario de la calle Mayor entre las plazas de la Nieve y Mª Agustina no se vería privado de la fiesta y la gente encontraría con más facilidad sitio para presenciarla”.

En 1924 es restableixen “ las niñas de los meneos”. Dos anys després la novetat fou la desfilada de moros i cristians al final de la processó. Aquest fet va ser criticat: “ Los moros y cristianos al final de una procesión es un pegote, una irreverencia, un atrevimiento, una cosa poco meditada”. Els anys anteriors a la guerra civil en els quals no participaven les autoritats eclesiàstiques la processó de les gaiates es completava amb la “ Retreta militar”. En 1932 es descrivia de la manera següent: “…la música de Beneficencia encabezándola y la laureada Filarmónica de Vall de Uxó, cerrándola. En esta retreta desfilaron carrozas como la del Ateneo Radical, del Centro Republicano, Cámara Agrícola, Círculo Mercantil, Batallón de Ametralladoras, Farolas de carabineros, del Estado Mayor y algunas gayatas sin especificar”. En 1935, coincidint amb l´hora dárribada de la romeria, començava a lÉsglésia Arxiprestal el mateix ofici religiós que abans se celebrava a lérmitori de la Magdalena. Era un pols que mantenien les autoritats polítiques i eclesiàstiques: “…terminada la misa hubo procesión por el interior del templo y después se dio a besar la reliquia. El templo aparecía lleno”. ELS BOUS Si parlem dún acte en les festes de la Magdalena que més comentaris comportava, que més gent atraia, que més diners donava a guanyar i més expectació creava era la correguda de bous: “ …la empresa de los ferrocarriles del Norte accediendo con su galantería acostumbrada al deseo de los empresarios de nuestro circo táurico, concederá para el

día de la corrida de la Magdalena gran rebaja de precios desde Valencia a Castellón y desde Tortosa a esta ciudad, poniéndose además un tren especial de Castellón a Valencia para el regreso después de la corrida. También ha accedido la del tranvía de Onda al Grao”.

En 1919 s´escriu: “ De Valencia a un automóvil seguía otro. De Cataluña vinieron algunas familias. Turnos en casas de comidas, metía miedo echarse a la calle. Mucha gente forastera ha dormido en los bancos de Ribalta”. Aquesta gran presència de forasters que ocasionaven els bous també tenia els seus inconvenients en una part del públic procedent del Cap i Casal: “ …a la policía dióle bastante trabajo parte del publiquito…valenciano en la corrida de toros. Ciertos hijos de la bella ciudad del Turia venían aquí a tomarnos el pelo y otras cosas…y lo cumplieron. Llevaron a extremos muy dolorosos su expansión, creyéndonos aquí poco menos que un pueblo sin civilizar”.

De la Magdalena, la romeria

La coincidència de la correguda amb la romeria restava gent a aquesta última i les autoritats volien impedir que coincidiren el mateix dia. Els toreros eren afalagats amb tot tipus dátencions: “ Guerrita, el pontífice del toreo subió al ermitorio, donde saludó a los concejales. Se le obsequió con un banquete suntuosísimo…Durante la comida hizo el Guerra frases saladísimas como andaluz neto”. No sempre les corregudes acabaven bé. Els conte el que va passar en 1906: “El señor de Adalid envió a Castellón un saldo de monas indignas de una corrida de cartel y el público que comenzó bostezando acabó por tomar una actitud airada que trascendió fuera del circo donde hubo sustos, carreras, gritos y accidentes, por creerse que se había escapado uno de los inofensivos bueyes… Los picadores liquidaron un lote de cinco sardinas. El sexto era burriciego, la protesta cunde y el presidente ante el temor de que le pongan verde saca el pañuelo idem y el toro pasa al corral… Pero el toro que sale es una babosa de Tallada ¡ y aquí fue Troya! Los capitalistas invaden el ruedo, las cuadrillas se retiran, el griterío se hace espantoso. Se lanzan sillas, la gente salió de la plaza corriendo, una niñera abandonó la criatura, las mujeres se dejaban sus vestidos en los setos del paseo…”. Ja sabem dón ve allò de xiquets per terra, dones plorant… En 1923 va haver-hi un plet entre empresa, toreros i ramaders i sols es va celebrar la xarlotada. Açò va suposar un greu perjudici al comerç i la indústria perquè la correguda era allò que més gent duia. Lány següent sínaugurava l´hotel Fabra i no hi havia ni una habitació en hotels i fondes, es calculaven uns vuit mil forasters. Léxpectació pels bous era enorme, però el resultat: “…En vez de toros eran caracoles sin cuernos… no mataron ¡ningún caballo! ¡ vaya poder, vaya bravura, vaya pujanza!.

Un periodista taurí, que signava amb el seudònim de “Suspiros”, parlava en 1930 de la influència de la calvície en el toreig: “…cuando vimos ayer tarde al Niño de la Palma, medroso y abúlico, hacer espantás, tirar muleta y estoque y salir de estampía en busca del burladero salvador, pudimos observar que el Niño tiene una incipiente calva. Decididamente, la falta de pelo en la región craneana de un torero ejerce fatal influencia en su corazón”. En 1931 s´imposa el “peto”per als cavalls “ Se descacharran menos caballos y el paquete intestinal sale menos veces a la luz pública”. També anava moltíssima gent a la desencaixonada dels bous i un avís per al públic : “Se aconseja a los vecinos que no vayan a los corrales de la plaza a ver los toros porque éstos acostumbran a derrotar alto y no hay medios posibles de hacerles bajar la cabeza”.

“Carmencita Miquel es un hechizo capaz de hacer perder el seso al filósofo más profundo; y una mariposilla cuyo vuelo me atreviría a cortar, sino estuviéramos en cuaresma…”.

Un acte al que també acudia moltíssim públic, després dels bous, era la desfilada en el passeig central de Ribalta, amb gran nombre dáutomòbils i carruatges i amb balafiament de serpentines i confetti. ALTRES ACTES FESTIUS He dit abans que hi havia un sèrie dáctes en les festes que podien celebrar-se el mateix diumenge de la romeria, en la setmana o en el cap de setmana següent però sempre dins de les festes de la Magdalena. Al Teatre Principal solia haver-hi funció quasi tots els dies i també sarsuela. En 1896 i a meitat de lópereta “El cabo primero” una gran part del públic va demanar que sínterpretara la marxa de Cadis, lórquestra va tocar la marxa de Chueca entre aplaudiments. El senyor Bolumar cridà: “Viva Cuba español”. La sarsuela “Czarina” o les cantants devien inspirar a alguns periodistes quan escrivien:

Hi havia fira al llarg de vuit dies i habitualment sínstal·lava a la plaça del Rei en Jaume. També funcions de fonògraf i cinematògraf, com a la plaça Tetuán o al carrer de la Magdalena on léntrada en 1900 costava quinze cèntims. Posteriorment cines com el Royal, Paz, Goya, Doré, Victoria etc. Espectacles “á porfía”, circ, autòmats, balls de confiança en locals com el Centre Republicà, el Casino dÁrtesans o el Casino Antic. En 1910 al pavelló del Sr. Mateu, domador amb feres ensinistrades i en 1917 una “mensuagiere”de vint lleons. Funcions de “volatines” a la plaça de bous, tir de colom. Lluites de galls al Circ Gallístic de la Ronda del Millars: “3ª pelea. Bastante entrada. Pelean gallos de Manuel y Cogollos; blanco anaranjado es el del primero y cenizo es el del segundo. A las primeras de cambio queda tuerto el cenizo que se crece en el castigo con tal saña que arremetiendo con fiereza al blanco, le da dos tiros bastante certeros consiguiendo meterle un espolón por el ojo derecho, con lo que cae redondo en el suelo”. Al trinquet, partits de pilota. Algunes vegades entre el bàndol valencià i els de Castelló, la qual cosa augmentava la competitivitat i emoció. En 1921 Lo Rat Penat organitza un concurs de sainets valencians i ofereix un premi de dues-centes cinquanta pessetes al millor que es presente. Com veuen moltes activitats i quasi sempre de gom a gom “a pesar de la helada de la naranja, la enfermedad de la peseta y la epidemia grippal. ¡¡ Es grande Castellón!!

La festa de la Magdalena abans de les noves festes (1938-1944) Ferran Archilés Cardona

Entre els dies 12 al 14 de juny de 1938, les tropes franquistes van ocupar Castelló, en unes jornades de lluita als carrers mateixos de la ciutat, i plens de confusions, a més. En el marc de l’ofensiva per l’ocupació de la ciutat, Castelló estava sent bombardejada des de feia alguns mesos, incloent bombardeigs per part de la aviació nazi. La guerra acabava per a la ciutat en aquell moment, però no del tot. Al llarg encara d’alguns mesos, el front va quedar estabilitzat camí de València, l’ocupació de la qual va marcar, ja l’any 39 la fi efectiva de la guerra, al conjunt d’Espanya. El que sí havia començat immediatament després de l’ocupació de la ciutat va ser la postguerra, una dura postguerra de repressió i misèria que s’allargaria per molts anys. A més, l’estiu del 1939 començava la segona guerra mundial, un escenari que no anava a ajudar perquè les condicions socials ni econòmiques, a més de les polítiques, milloraren a la capital de la Plana tampoc. ¿Què va passar amb les Festes de la Magdalena en aquells anys? ¿Què va passar en l’interval de temps transcorregut fins que en 1945 foren inventades les “noves” festes de la Magdalena? L’any 1938, en plena situació bèlica i quan Castelló començava a ser zona de bombardeigs i d’interés militar prioritari, la Festa de la Magdalena no es va celebrar. El 1939, però, es va reemprendre la celebració. Immediatament, les autoritats del nou règim van mostrar el seu interés. L’alcaldia va fer saber que instava els castellonencs a traslladar-se a la muntanyeta en tot tipus de vehicles però sobretot a peu “para así demostrar su fervor religioso y seguir la tradicional costumbre de los romeros”, segons contava el que s’havia convertit en l’órgan de

premsa únic del régim, el diari Mediterráneo. La Falange va participar amb un gran desplegament en la processó nocturna de la tornada de la romeria. L’any següent, però, la figura estelar de la mateixa romeria va ser el general Aranda, que era el qui havia entrat a la ciutat en juny del 1938 (un home, però, políticament enfrontat amb la Falange i més aviat pròxim a sectors conservadors més tradicionals, com els qui controlaven la vida municipal castellonenca). Des de diverses instàncies polítiques i socials locals, va quedar molt clar des d’aviat que la festa de la Magdalena oferia una possibilitat immillorable per a reconduir la celebració més popular i tradicional de la ciutat dins els valors del nou règim. Perquè a Castelló, el que va poder evidenciar-se, i no sense lluita, és que el control polític local anava a quedar en mans de sectors provinents de la dreta més tradicional: catòlics i conservadors, hereus de la dreta local de preguerra, i no de sectors nous, per exemple els més vinculats al falangisme de “vieja vieja guardia”. Resulta més que significatiu que el mateix 1939 es publicara un llibre escrit per Emilio Calduch, un lletraferit local, vinculat als sectors del valencianisme més moderat del primer terç del segle, titulat La Magdalena. Antecedentes Históricos. Si bé el text es dedicava a fer un repàs històric sobre el significat de la festa en uns termes prou neutrals, en arribar al present, Calduch destacava el renaixement de les festes el 1939 (el “renacer de la Tradición” en diu). Amb tota naturalitat dibuixava la continuitat entre la tradició

De la Magdalena, la romeria

centenària i la nova situació. De totes maneres, cal destacar que es tractava d’una continuïtat dibuixada de la manera més tradicional possible: “los festejos van orientados al desarrollo para el porvenir de los festejos de la Magdalena en un sentido ampliamente tradicional, costumbrista y artístico, con decisivo impulso de la Corporación Municipal, coadyuvando las tres clases orgánicas de la Sociedad: el Clero, el Ejército y la población civil”. Sobta en aquesta ennumeració, però, l’absència de la Falange. En definitiva aquest text, que va ser el primer després de la guerra a ocupar-se amb extensió de la Festa, ve a mostrar la disponibilitat per part de sectors de la cultura local valencianista d’incorporar els seus valors a la fonamentació del règim, en el termes més tradicionals i conservadors en què tots dos podien convergir. Per a estos sectors del valencianisme conservador castellonenc, en definitiva, el sentit “pairal”, la referència als orígens que les festes representaven eren un espai immillorable per a fer triomfar el programa que havien defensat sempre. En bona mesura, a ells i els seus val o r s correspondria el protagonisme en la reinvenció de les Festes i en la fonamentació del nou patriotisme local. Per això qüestions que podrien haver esdevingut polèmiques, com ara la presència pública del valencià en certes manifestacions culturals van quedar més suavitzades. Així, ja des de 1941 es van celebrar uns “Carteles Radiofónicos” a l’emissora de Ràdio Castelló, amb motiu de la Festa de la Magdalena. En el d’eixe primer any els cors de

la Secció Femenina van interpretar la peça “La Cançó de l’arbre”, en valencià, que era obra d’un compositor local estretament vinculat als sectors catòlics. Manuel Segarra Ribes, un home clau en les futures festes, va llegir una peça anomenada “La Sang del Moro” també en valencià i que feia referència a una llegenda vinculada al Castell Vell. Matilde Salvador va interpretar la música de “La filla del Rei Barbut”. També es va escoltar el poema simfònic “A la Magdalena” de Mossén Francesc Escoín. A tot això cal afegir que en 1942 va participar Bernat Artola, llegint uns poemes propis, i això malgrat que era una figura vista amb notòria ambivalència per part del Règim. Ja en la nova etapa de les festes hi hagué un certamen literari amb premis per a composicions poètiques en valencià. Certament que eren manifestacions ben limitades, gotes d’aigua en un oceà de castellanització i espanyolisme, però no del tot irrellevants, i fins i tot amb certa qualitat literària i no simplement folklòriques. De fet, en febrer de l’any 1940 havia tingut lloc un acte molt significatiu com va ser l’estrena de l’obra de titelles “La Filla del Rei Barbut”, a la seu de La Societat Castellonenca de Cultura i en homenatge a Josep Pascual Tirado, el gran escriptor castellonenc, autor del “Tombatossals”, obra en la qual es basava el text teatral. Aquest estava escrit per Manuel Segarra Ribes, amb la col·laboració del poeta Bernat Artola, i es va tractar d’una de les primeres, si no la primera, obra teatral de la postguerra a tot el País Valencià. No es tracta d’afirmar que les manifestacions del valencianisme cultural foren per se a Castelló, sinònim d’acceptació dels valors del Règim, ni de bon tros. De fet, la participació de Bernat Artola es significativa, ja que mantenia unes relacions complexes amb la dictadura, i va arribar a ser-ne represaliat. Estem parlant d’uns marges molt estrets de tolerància i de supervivència cultural. De fet, quan l’obra de teatre va ser convertida en òpera, uns anys després, es va topar amb l’acció de la censu-

ra prohibint-la. Finalment fou estrenada el març del 43 amb la música de Matilde Salvador esmentada, però per la pressió decidida de sectors diversos de la societat castellonenca que no entenien que una obra com aquella, només per estar en valencià podia ser prohibida. Perquè, efectivament, des dels valors del grup cultural arrecerat a la Castellonenca (i amb algunes i molt notables excepcions) no hi havia cap raó per a suposar que l’exaltació de la identitat local en els termes que aquest grup cultural patronitzaven (i especialment amb els derivats de l’obra del molt conservador Josep Pascual Tirado), tinguera res de conflictiu amb els valors del Règim a Castelló. Potser va ser l’any 1940, un dels anys que resulten més interessants d’entre els primers moments. Estava ja clar que l’Ajuntament apostava per les Festes, i que tractava d’imprimir un sentit ben precís. Així, es publicava al diari que “Los preparativos para las próximas fiestas de la Magdalena se están verificando con toda meticulosidad, de forma que cabe esperar que este año la tradicional fiesta conmemorativa de la fundación de Castellón recobrará el esplendor de sus mejores tiempos, que fué perdiendo a medida que el ambiente español se enrarecía, hasta desaparecer en la épo-

ca de dominio marxista”. La idea bàsica era potenciar el caràcter religiós de la festa, de la romeria, de manera que el seu to més tradicional quedara assegurat. La crònica posterior al dia central de les festes insistia en aquest fet recordant que en anys anteriors “las nuevas costumbres han ido modificando hasta desvirtuarla, casi, porque en los últimos años había llegado a ser un suceso desenfrenado, cuando en su origen era una manifestación religiosa de piedad y de penitencia”. Encara més, criticava que anys abans “se había introducido, también una lamentable e inconcebible novedad. El sectarismo político exigía que los concejales republicanos no entrasen en el Templo. Estos munícipes se consideraban obligados a hacer patente su anticlericalismo (!) ¿Y cómo era posible que entraran en la Iglesia ni aún en un acto de cortesía, y por exigencias del cargo? Ahora, a distancia, y habiendo despejado la revolución y la Santa Cruzada la cerrazón de sus prejucios y apasionamientos, estarán avergonzados aquellos hombres –buena gente y educados por lo general- de su conducta que les colocaba en una postura ridícula ante las personas sensatas”. Una referència, per cert, no gens inequívoca als regidors republicans. Malgrat tot aquella crònica, en el que no deixa de resultar sorprenent, però potser afectada pel pintoresquisme de la celebració, acabava dedicant molt d’espai a la dimensió més lúdica de la Festa. Potser era per a donar una sensació de completa normalitat i d’alegria del poble en la nova situació política i social. El cas, però, és que s’insistia en els cants, la música, els balls, el menjar... i la beguda que omplien els peus de la muntanyeta fins la tornada. En realitat així havia estat sempre el dia de la Magdalena, però precisament perquè el caràcter religiós d’aquesta no era (com no és encara huí en dia) sinó una dimensió menor. La crònica referida, però, acabava destacant que “la Romería de la Magdalena es, en suma, una gran manifestación del espíritu religioso del pueblo castellonense, que pudo ensombrecer ligeramente el sectarismo

De la Magdalena, la romeria

de los últimos años, pero no desvirtuarlo totalmente, y que ahora quedará restablecido en toda su pureza y esplendor.” El cas és que uns dies més tard, un comentarista acabava queixant-se que “De un peligro debe huirse. Se ha observado este año, bastante acentuada, la tendencia a confundir la romería de la Magdalena con un desfile carnavalesco y así hemos visto camiones cuyos tripulantes iban luciendo un disfraz ni más ni menos que una comparsa de máscaras, pero sin careta”. L’autor d’aquells comentaris (i fetes les corresponents referències al vi que tot ho regava...) apel· lava de nou a garantir el caràcter tradicional de la festa, més que res apostant per promoure una vestimenta adequada al dia i a les tradicions locals. En definitiva, aquesta i d’altres eren propostes que tractaven de plantejar una remodelació de les festes i que anirien produint-se els darrers anys fins arribar els canvis decisius del 1945. L’objectiu de transformar les festes accentuant el seu caràcter més tradicional estava clar, però també estava clar que encara calia un bon tros per recòrrer si es volia polir el caràcter netament popular i prou incontrolable de certes dimensions de la Festa. Era el preu que calia pagar si s’escollia, precisament, un dia com el de la Magdalena. En 1943 el Mediterráneo, explicitava “la buena disposición de las autoridades hacia estas manifestaciones de evidente arraigo popular”. Ja l’any anterior l’alcalde havia manifestat amb tota claredat que “el síntoma más decididamente representativo del retorno de los pueblos hacia su vigor espiritual, es el resugir de las fiestas tradicionales. Por eso, el cultivo de lo costumbrista es privativo de los regímenes verdaderamente populares”. I cal retindre la importància de la darrera afirmació. Cal destacar, en definitiva, que les festes de la Magdalena van anar constituint-se en l’alternativa més clara per al règim davant de qualsevol altra. Però sobretot davant de unes “Fiestas de la Liberación” que van celebrar-se des de juny del 1939 però que amb l’impuls donat a les noves

Festes en 1945 van anar ocupant un espai cada cop menor. I això que s’intentà que aquestes de la “Liberación” prengueren un cert color local. Així (i amb la participació d’Àngel Sánchez Gozalbo) es tractà d’assimilar la popular Festa de la Rosa, una celebració de rondalles espontànies que es feia al maig. A més el primer any hi hagué una cavalcada dissenyada per Manuel Segarra Ribes (igualment vinculat al grup de la Castellonenca) amb un fort sabor local, que de fet és un antecedent directe del posterior Pregó. Però aquesta celebració estava massa marcada pel seu evident significat polític i no parà de tindre problemes, en una ciutat com Castelló la “liberación” de la qual havia significat la derrota d’una tradició política, republicana i esquerranista que havia estat la majoritària des de feia més de setanta anys. En 1946 s’havia evidenciat tant la diferència entre unes festes i les altres que aparegué un article al Mediterráneo on es llegia “El que la conmemoración del traslado de Castellón sea recordada con grandes fiestas festivas (sic), no es inconveniente para que la Liberación sea honrada con grandes actos de otro orden de los que Castellón saque fuerzas para, haciendo un balance de un 1 de junio a otro, a partir de aquel en que se inició, lo supere con orgullo mirando al presente”. Però el resultat de tot plegat va ser l’arraconament progressiu d’aquesta celebració que no podia competir amb l’impuls donat a les noves festes. Finalment, un cop passades les festes del 1944, es van

iniciar els preparatius de cara a les que serien les primeres celebracions de la nova època. A finals d’any es va constituir l’organisme bàsic, la Junta Central de Festejos. Aquest organisme, que anava a organitzar les festes de manera centralitzata i jeràrquica, depenia de l’Ajuntament, però no el configuraven els regidors sinó un grup de gent, molts d’ells joves provinents de famílies molt representatives de la ciutat, malgrat tot sense una traducció política massa explícita. En la Junta podien conviure des de l’ex-alcalde Traver Tomàs, fins el poeta Bernat Artola. En desembre del 1944 la Junta va redactar una declaració de propòsits a la qual convé prestar atenció: ““Vamos hacia unas grandes fiestas pero no por el solo esfuerzo de esta Junta Central, incapaz de lograrlo por sí únicamente, sino de todo Castellón unido (...) nos unimos a todos, hijos de Castellón, en el gozo de unos días que siempre nos conmueven pero nunca acaban de apegarnos al ser de nuestro pueblo”, la reforma de les festes es plantejava, doncs, com una manera d’aprofundir millor en el ser de la ciutat i l’instrument per a aconseguir-ho era la unitat. Pensem que no és cap casualitat que la reforma de les Festes es començara a plantejar el 1944. No cal insistir en la importància que aquestes dates tenien per al règim i les seues famílies polítiques davant l’inici de la fi de la guerra mundial. Les possibilitats de supervivència del règim passaven, doncs, per la capacitat per a adaptar-se a la nova situació. En aquest context, l’alcalde Benjamín Fabregat (que va recollir la proposta d’alguns dels qui acabarien configurant la Junta) va captar la necessitat de

bastir una empresa comuna que fóra capaç, en les seues paraules d’unir a vencedors i vençuts. En el parlament que va fer en el primer certamen literari de les festes, en 1945 va dir “...oigan los que deben oír y comprendan que esta paz que disfrutamos, por obra y gracia del Caudillo y amasada con la sangre de nuestros mejores, nos permite celebrar estos actos, estas fiestas, en las que hemos querido que desapareciera todo color o bandería, para aunarnos y fusionarnos en la tradición de nuestros mayores. En vespres de les noves celebracions el Mediterráneo publicava un article on es plantejava si les noves festes haurien estat possibles anys abans, i deia “Todos estamos seguros de que no, y prueba de ello es que nunca se proyectó ni realizó nada semejante. Ha tenido que ser precisamente ahora, en los tiempos que debieran ser más difíciles y que lo son para el mundo entero, cuando España diera muestras maravillosas de vitalidad espiritual y económica gracias a la política de nuestro régimen”. És evident que, com ja havia passat en anys anteriors des del règim s’intentava utilitzar per als seus propis interessos les noves Festes, sota una retòrica basada en la Pau que Franco havia aconseguit. Però no és menys cert que aquestes naixien amb una certa voluntat “integradora”. Resulta ben significatiu, com apuntàvem abans, que aquestes festes es plantejaren com a les principals de la ciutat, arraconant les de la Liberación. D’altra banda, tampoc no va ser escollida la celebració de la Mare de Déu del Lledó (que, lògicament, mai no deixà de celebrar-se els anys previs, però) que formava part intrinsecament de la tradició dels sectors conservadors de la ciutat. L’objectiu era dissenyar una altra cosa, al servei dels valors del règim, però amb la voluntat d’incorporar si era possible, el major nombre possible de sectors socials. Sense oblidar, però, que les noves festes s’alçaven com a evident alternativa davant les festes republicanes de juliol. Estes

De la Magdalena, la romeria

havien estat al llarg de moltes dècades les festes majors de la ciutat, si bé traslluïen (amb l’oposició dels sectors catòlics i conservadors) una autoimatge de la ciutat com a liberal i republicana. De fet, la nova durada de les Festes de la Magdalena (i una part dels actes celebrats, com ara incloure un festival taurí entre els esdeveniments principals) tendia a imitar les festes republicanes. Es passava ara d’un dia com havia estat tradicional, a nou dies, que més o menys era la durada de les festes de Juliol. Però amb tot, el nou model de patriotisme local que les festes de la Magdalena representaven es bastia sobre el ciment que havia construït al llarg de més de cinc dècades la cultura política del republicanisme castellonenc, i que ara era reapropiat. Naturalment a través de l’exclusió explícita del seu significat polític, però reapropiant-se del seu sentit localista. Certament la incorporació de les instàncies del règim a la nova celebració era total; fins al punt que, per exemple, la primera reina de les festes (una figura nova, per cert) ve ser la filla del tinent general Abriat, castellonenc d’origen, que era aleshores capità general de la Regió Militar. I en 1946 la reina escollida seria la filla del governador civil Andino. De totes maneres, el que començà aquell 1945 és una altra història. Però la veritat és que és la nostra història, ja que les noves Festes de la Magdalena van passar a convertir-se en el mecanisme més poderós i exitós de construcció de la identitat local castellonenca. Molts de nosaltres ens hem educat sentimentalment ací. Cap dels seus inventors, naturalment, va poder preveure el que les festes han acabat sent, i per això les festes han sobreviscut de llarg al franquisme i els seus valors. No obstant, convé ser conscients sempre dels canvis i les continuitats, perquè la història, en definitiva, és això mateix. Com ho és la identitat local: canvis i continuïtats. Perquè si anar a la romeria “no és tan sols anar de festa”...

DES DELS CERCATRESORS FINS A LA POSADA EN VALOR

Les intervencions al Castell Vell de la Magdalena

Ferran Arasa Gil

La història de les intervencions al Castell de la Magdalena comprén activitats de molt diversa índole. La primera notícia data de 1473, quan el batlle general de València, Honorat Mercader, li comunica al de Castelló que “fou atorgada licencia de cavar moneda o tresor en lo castell de aqueixa vila e en tot son terme an Johan, lo ermita de senta Magdalena, e an Ramon Canet, vehi de la vila de Lucena, e Abrahim Bites, juheu de la ihueria de aqueixa vila” (Arasa i Ripollès, 1999). L’any 1476 era ermità Joan Cocorella, possiblement l’esmentat en el document anterior, que es compromet davant el Consell de la Vila a construir un estable, reparar la cel·la de l’ermità i fer un retaule; potser havia de finançar tot això amb els guanys obtinguts en les seues activitats profanes.

La següent notícia és de Ceán Bermúdez (1832), que esmenta la realització d’excavacions i afegeix que “se encontraron sepulcros, basas de columnas, cascos de barros saguntinos y monedas de emperadores”. Aquesta és l’única referència d’aquestes excavacions, les primeres efectuades al Castell, que possiblement degueren tenir lloc en el segle XVIII. Alguns anys després, Balbás (1892) explica que en març de 1885 “practicando excavaciones en la vertiente Sur del cerro de la Magdalena varios individuos de la Comision de Monumentos, descubren una sepultura romana con un esqueleto dentro”. Aquestes poden localitzar-se als peus del vessant meridional del Castell (Arasa, 1979), on hi havia una necròpolis romana que va ser reconeguda anys després per Porcar (1931): “(hi ha) una petita zona en la Madalena en la que apareixen fragments de dolium i teula romana; algunes d’aquestes teules apareixen en enterraments, encaixant els cadàvers amb aquestes teules”. A primeries del segle XX s’aborda per primera vegada quelcom semblant al que avui dia diem “la posada en valor” del jaciment, o siga, la realització de les obres necessàries per a fer possible el seu aprofitament social. Es tracta d’un projecte consistent en la construcció d’un itinerari amb escales de pedra picada que permetia un còmode accés fin al punt més elevat del Castell. La seua construcció, per a la qual es va utilitzar dinamita, segons es pot veure en algunes empremtes conservades en la roca, va comportar la realització de remocions de terra i la destrucció d’una part de les ruïnes. Aquest itinerari es veu clarament en les fotografies de l’any 1919 conservades a l’arxiu Mas, i era visible fins a l’inici de les recents obres d’excavació i consolidació. Possiblement es tracta de les obres que esmenta Esteve (1990), dirigides per l’arquitecte F. Tomás Traver, en el curs de les quals va trobarse un tresoret format per unes 40 monedes andalusines, algunes de les quals va adquirir aquell (Llorens, Ripollès i

De la Magdalena, la romeria

Doménech, 1997). Aquests treballs van anar acompanyats d’una plantació de pins procedents del Pinar del Grau aprovada en 1907 (Sánchez Adell i altres, 1993). Els pins es veuen petits en les fotografies que daten dels anys 191013, com les de l’arxiu Huguet que apareixen reproduïdes al llibre de Sarthou (s. a.), i ja es veuen crescuts en les de 1919. Per aquestes dates, Huguet (1913) plantejava la possibilitat de fer “excavaciones, que podrían muy bien modificar las anteriores provisionales conclusiones; y además el estudio de la propia ermita de la Magdalena; pero esto último ha de ser cuando el Excmo. Ayuntamiento se decida á separar de la primitiva fábrica las modernas reconstrucciones, quitando á la vez las innumerables capas de pintura que recubren las partes del pequeño templo, embellecido y

agrandado sin embargo por el encanto de poéticas tradiciones”. L’any 1950 comencen noves actuacions dirigides per E. Codina i J. B. Porcar, aleshores comissari provincial d’Excavacions Arqueològiques, que van durar almenys fins a 1952, de les quals no es conserven informes ni publicacions que donen a conéixer els resultats. Només alguns autors com Puerto (1951) donen notícies detallades dels treballs realitzats. En acabar les festes de la Magdalena de 1950, la Junta Central de Festes va plantejar la necessitat de realitzar “estudios formales de tipo arqueológico en el cerro de la Magdalena”. Els treballs realitzats van comprendre tres aspectes: excavació, consolidació i restauració. Pel que fa al primer, es va picar el pòrtic, deixant a la vista les pedres dels brancals i de l’arc. Quant al segon, es van recalçar les torres del primer recinte i alguns trams de muralla que amenaçaven ruïna. Finalment, es van realitzar excavacions a la zona NE del primer recinte, davant la poterna que mira a la “Sang del Moro”, removent un volum d’un centenar de metres cúbics de terra. Els treballs van continuar al llarg de l’any 1951 en els tres aspectes citats, preparant el conjunt monumental de la Magdalena per al VIIè centenari de la fundació de la ciutat en 1952. En el seu treball sobre la redona de la Magdalena, Sánchez Gozalbo (1952) dóna notícia de la troballa, en la campanya de 1951, de “parte de la conducción y balsa, con otros interesantes y valiosos restos que podrán fijar una cronología de todo el poblado y de las estaciones próximas”. En aquestes reformes possiblement degueren realitzar-se altres obres de condicionament a l’ermita, com la construcció del tercer balcó de la sala principal, que no apareix en fotografies del primer terç de segle, així com una inscripció commemorativa en la roca. Possiblement és també en aquests anys quan Porcar va excavar alguna de les tombes romanes conservades als peus del castell,

que només coneixem per fotografies. Per a acabar, Puerto llançava en aquest article una proposta que l’ajuntament no ha fet mai seua: “Quizás entonces nuestra Ciudad pueda gloriarse con una sala de museo, que recoja los objetos encontrados y los que irán apareciendo con la prosecución de las excavaciones (...)”. El mateix Puerto (1964) va publicar una carta de C. Fabra, aleshores alcalde de Castelló, amb data del 22 de desembre de 1950, agraint a Porcar els treballs realitzats a la Magdalena en col·laboració amb Codina durant els mesos d’octubre i novembre, anunciant-li la formació d’un museu local del qual seria inici la col·lecció d’objectes trobats en les excavacions. En 1977 i 1978, un equip dirigit per Bazzana, professsor de la Universitat de Lyon II, en col·laboració amb la Societat Castellonenca de Cultura i el Servei d’Investigació Arqueològica i Prehistòrica de la Diputació de Castelló, va realitzar sengles campanyes d’excavacions, dels resultats de les quals s’han publicat només una breu memòria i algunes notícies. Els investigadors francesos es van plantejar, en aquestes campanyes, realitzar un alçament topogràfic del castell; netejar els sectors excavats i reprendre llur excavació; obrir un sondeig en els nivells encara intactes; analitzar el material recuperat en les excavacions recents i

conservat en el Museu de Belles Arts de Castelló; explorar les zones encara intactes per tal de jutjar la importància del jaciment i orientar els futurs treballs; i realitzar l’estudi arquitectònic i arqueològic dels vestigis existents en alçat. Dels resultats de la primera campanya es va publicar un avanç (Bazzana, 1978), però la memòria definitiva de les excavacions no s’ha donat a conéixer. Entre 1988-89 es realitzen obres de consolidació en alguns murs del castell que amenaçaven ruïna i l’any 1991 es refà tota la coberta de la sala del menjador que havia caigut parcialment alguns mesos abans. En aquesta situació de degradació del conjunt històric, l’ajuntament va decidir encarregar-ne un estudi preliminar a un equip format per dos arquitectes, un arqueòleg i un topògraf (Grande i altres, 1990), que ha servit de base per a tots els treballs posteriors. Des de 1996 l’ajuntament va promoure l’excavació del Castell mitjançant un Mòdul d’Arqueologia i Restauració de l’Escola Taller de Castelló (Anònim, s. a.) que, fins a l’any 2001, va netejar els quatre aljubs existents al primer recinte y va obrir diversos sondeigs en aquest i a l’interior de l’ermita. Els resultats d’aquestes excavacions fins a l’any 2000 s’han donat a conéixer en un breu article (Llorens, 2000). Paral·lelament, tècnics en restauració van treballar a l’interior de l’ermita en l’estudi de la decoració pictòrica mural. Finalment, amb l’entrada del nou segle la Conselleria de Cultura va posar en marxa les propostes contingudes en l’informe de 1990 i, després de tancar el recinte, des de l’any 2002 se succeeixen campanyes d’excavació i consolidació de murs amb importants inversions que permeten avançar de manera ben visible. Com hem vist, la història de les intervencions al Castell de la Magdalena comença per les excavacions de cercatresors al segle XV i continua fins a l’actualitat amb diverses intervencions dirigides a l’excavació amb finalitats científiques i a la seua posada en valor. Aquestes

De la Magdalena, la romeria

darreres són les que cal desenvolupar en un jaciment de les característiques del Castell de la Magdalena, com també era important la proposta formulada l’any 1950 de creació d’un museu local que reunira les troballes arqueològiques recuperades en les excavacions. Pel que fa a les excavacions, si considerem únicament les realitzades en els darrers 30 anys podem veure que es caracteritzen per la falta de continuïtat, amb tres fases consecutives en què la direcció i els objectius han anat canviant. Les primeres (1977-78) van ser unes excavacions realitzades per un equip d’investigadors forans amb escassos recursos. Les segones, en la dècada dels 90, van ser realitzades per una Escola Taller, un projecte de duració limitada que persegueix la formació de joves aturats a través de la pràctica laboral. Les terceres, que van començar l’any 2002, estan dirigides i són finançades per la Conselleria de Cultura. És ara quan trobem una voluntat d’aplicar les directrius de l’estudi de 1990 i donar una continuïtat en la direcció. S’ha elaborat un pla director que compta amb un calendari de treball i un finançament important i regular que farà possible que en la

pròxima dècada s’hagen assolit els objectius d’excavació, consolidació i posada en valor. El principal problema que plantegen aquestes intervencions, que la Conselleria aplica en diversos castells valencians amb un procediment semblant, és que no hi ha una direcció científica contínua en el desenvolupament de tot el projecte. Aquest té com a objectiu la consolidació i restauració de les ruïnes, està dirigit per un arquitecte i va realitzant-se per fases. La Conselleria adjudica les obres de cada fase a una empresa de restauració, que al seu torn contracta una empresa d’arqueologia per efectuar els treballs d’excavació. D’aquesta manera, els treballs arqueològics estan supeditats als de restauració, en són subsidiaris, i no responen de manera principal als objectius científics d’augmentar el coneixement històric que haurien de ser els propis de tota excavació. L’empresa adjudicatària, la de restauració i també la d’arqueologia, poden canviar d’una fase a la següent, amb la qual cosa es trenca la continuïtat en els treballs, i a més a més els contractes no obliguen ni a l’estudi en profunditat de les restes trobades ni molt menys a la publicació dels resultats. El procediment, doncs, és prou semblant al que segueixen els promotors, públics o privats, quan han de fer alguna obra que inclou activitats arqueològiques: la finalitat és realització de l’obra en si i no l’assoliment d’uns objectius científics. El plantejament, segons un model de gestió aplicat amb èxit en alguns municipis valencians, hauria de ser diferent: direcció científica de tot el projecte per part d’un arquèoleg, coordinada amb la direcció tècnica dels treballs de restauració per un arquitecte. Les intervencions haurien de preveure també tots els estudis necessaris per a assolir els objectius propis d’un projecte de recerca històrica com és l’excavació d’un castell d’origen andalusí, que ha d’acabar amb la publicació dels resultats per a donar-los a conéixer al conjunt de la societat castellonenca.

BIBLIOGRAFIA ANÒNIM (s. a.): Proyecto definitivo de intervención integral en el Castell Vell, Escuela Taller de Castellón. Módulo de Arqueología y Restauración, s. l. ARASA I GIL, F. (1979): “Arqueologia del terme municipal de Castelló de la Plana”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 6, Castellón, pp. 121-179. ARASA, F. i RIPOLLÈS, P. P. (1999): “Troballes de tresors a les comarques septentrionals del País Valencià”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20, Castellón, pp. 309-316. BALBÁS, J. A. (1892): El libro de la provincia de Castellón, Valencia. BAZZANA, A. (1977): “Las excavaciones en la Magdalena de Castellón. Estudio del yacimiento y primeros resultados arqueológicos”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 4, Castellón, pp. 175-202. CEÁN BERMÚDEZ, J. A. (1832): Sumario de las antigüedades romanas que hay en España, Madrid. ESTEVE GÀLVEZ, F. (1990): “De com degué nàixer i es va estructurar la vila de Castelló”, Anuario del Ateneo de Castellón, 3, Castellón, pp. 19-64. GRANDE, F.; GIL-MASCARELL, Y.; ARASA, F. i MASIP, M. (1990): Alzamiento de planos, análisis, diagnóstico y propuestas del Castell Vell y Ermitorio de la Magdalena, Castellón. HUGUET SEGARRA, R. (1913): “Ruinas del castillo de la Magdalena”, Revista de Castellón, 24, Castellón, pp. 6-8. LLORENS OTERO, J. M. (2000): “Arqueología y Patrimonio en el Castell Vell”, Asociación para la Conservación del Patrimonio Histórico, 8, Valencia, pp. 11-15. LLORENS, Mª del M.; RIPOLLÈS, P. P. i DOMÉNECH, C. (1997): Monedes d’ahir, tresors de hui, València. PORCAR RIPOLLÉS, J. B. (1931): “Excursions i recerques arqueològiques. Les cultures en la Madalena”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XII, Castellón, pp. 107-114. PUERTO MEZQUITA, G. (1951): “Hallazgos en el Castell Vell”, Festividades, Castellón. PUERTO MEZQUITA, G. (1964): El Pintor Porcar, Castellón. SÁNCHEZ ADELL, J.; OLUCHA, F. i SÁNCHEZ ALMELA, E. (1993): Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón de la Plana, Castellón. SÁNCHEZ GOZALBO, A. (1952): “La redonda de la casa y ermita de Santa María Magdalena”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXVIII, Castellón, pp. 130-138. SARTHOU CARRERES, C. (s. a.): Provincia de Castellón, Geografía General del Reino de Valencia, Barcelona.

NOTES D’HISTÒRIA SOCIAL

La multitud en la festa Francesc Mezquita Broch

Fa uns quaranta anys un historiador anglès, George Rudé va escriure un llibre amb un títol semblant al que ens ocupa ara: “La multitud en la història” , en el que analitzava el paper històric de la multitud cap a finals del XVIII i meitat del segle XIX al voltant de la Revolució Industrial, a França i Anglaterra, però més bé amb un caràcter de manifestació política, que aquest no és exactament el nostre cas, perquè es tracta d’una multitud en plena festa, però no podem deixar de pensar en les immenses possibilitats al llarg dels anys en què se celebra la festa i en totes les circumstàncies esdevingudes al seu voltant. Les reflexions que vénen a continuació sols volen esgarrapar una mica en aquestes possibilitats sobre les que, estic segur, no deixarien d’inquietar en secret a les autoritats de tots aquestos anys donada la proximitat de la República i la Guerra Civil i els records de la irrupció de les masses amb un protagonisme determinant en els fets ocorreguts. Ja sabem que a partir de 1945, essent alcalde el farmacèutic Benjamín Fabregat es reinventen o arranquen les festes de la Magdalena tal com les coneixem avui en dia, amb totes les creacions que després es convertiran en referents “de sempre”, en tradicions ancestrals del nostre poble: la regina Rudé, Georges: The Crowd in History, (1964). La traducció al castellà és de 1971, per Siglo XXI, editores

de festes i la seua cort d’honor, les gaiates, la Junta Central de Festejos, la romeria, el pregó... Per aquells anys, l’ordre polític europeu canvia definitivament de signe amb la imminent victòria militar dels aliats en la 2ª Guerra Mundial davant de les potències feixistes de l’Eix, i com a conseqüència, la política franquista ha d’adaptar-se ràpidament en certa mesura als nous temps que corren. Aquí a Espanya estaven –no ho oblidem– en plena dictadura franquista i en plena postguerra, i tot plegat això eren uns fets que no podien canviar-se d’un dia per un altre, per exemple, la repressió més ferotge continuava al mateix ritme i els afusellaments estaven a l’ordre del dia amb la benedicció de l’església. De tot això el poble en sabia alguna cosa en silenci, amb prudència, amb la por continguda, sobretot per part dels vençuts. La premsa, evidentment, (el Mediterraneo, Diario de la cadena de Prensa y Radio del Movimiento, per exemple, monopoli de l’opinió pública imprés a Castelló) no detallava cada dia el nombre dels afusellats, ni tot el que ocorria a les presons. “Però la represión, durísima e indiscriminada contra los rojos está en su apogeo, aunque solamente se haga sentir sus consecuèncias entre quienes estan directamente afectados, minoria sin duda considerable” Godes Bengoechea, R.: (1994)Las fiestas de la Magdalena. La renovación de 1945. Festa. Levante de Castelló.

De la Magdalena, la romeria

Amb aquest ambient, unes festes diferents podien ser un bon antídot, un escenari perfecte per desviar l’atenció de tot el que estava passant, amb la benefactora idea d’apropar voluntats en torn al fet festiu, tal com ho manifestà el propi alcalde Sr. Fabregat en el seu moment: “con el propósito consciente de unir a todos los castellonenses en un empeño colectivo común, capaz de integrar a vencedores y vencidos, restañando así las profundas heridas producidas por la guerra civil”, per tant les noves festes podien servir com element de distracció, en un temps en què per altra banda era necessari afluixar aparentment el control social, en qüestions superficials, a causa del nou panorama polític internacional ja esmentat. Però unes festes multitudinàries— ara entrem en el fons de la qüestió que ens requeria— no eren tampoc la millor pràctica social en els anys de postguerra que corrien, doncs el temps de la República i de la guerra civil quedaven massa prop, i la multitud de gent al carrer, encara que fos per motiu de la festa, sempre implicava un risc potencial que no es podia permetre. Amb aquesta situació un tant contradictòria, per una banda la participació del poble en les festes, i per altra, la massa de gent que havia de controlar-se perquè no se n’isqués de mare, perquè anés sempre per llocs i itineraris d’actes, convenients, permesos, oficials, havia d’arribar-se a una forma natural que s’adaptés a les circumstàncies. L’organització de la festa, mitjançant agrupacions festives per barri, podia aprofitar-se en aquest sentit, per tant la institucionalització de la festa a través de les gaiates podria servir també perfectament a aquest nou propòsit. D’aquesta manera s’airejava l’esquema tan manipulat de la participació popular, la qual cosa era motiu de propaganda populista per al règim i es potenciaven al mateix Paraules del Sr. Fabregat al Sr. Godes, autor del treball, esmentades en Godes Bengoechea,R. (1994) Las fiestas de la Magdalena. De 1945 a 1959. Festa. Levante de Castelló.

temps internament les gaiates amb els seus propis actes. Així la participació popular quedava encotillada, jerarquitzada, de dalt a baix, des del poder a la base (de tots es coneguda l’explicació que si no s’entrava en una gaiata no podies gaudir de la festa). La resta del poble, sense cap altra organització, havia de veure i participar en les festes des de fora, d’una manera molt passiva, a l’aguait del que li oferien. La formació de nombroses colles ja avançada l’època de la transició política i la seua irrupció en la festa farà saltar aquest esquema, i la rivalitat que a poc a poc ha anat coent-se entre gaiates i colles té en el fons unes raons semblants: estar o no estar dintre de les institucions controlades. Però de tota manera avui en dia l’organització de la festa, malgrat el formidable impuls de la gent del poble, encara té una estructura jerarquitzada, vertical, feta des del poder a les bases, hereua del franquisme. Per tant no estan fora de lloc ni molt menys les veus que, molt sovint, reclamen avui en dia una reforma de l’organització de les festes, no sé en quin sentit o de quina manera, però no estaria de més que aquestes possibles reformes tingueren en compte que estem en una etapa democràtica i que també es podria aplicar el funcionament democràtic a les festes, ja que la democràcia no sols consisteix en anar a votar cada quatre anys. No obstant això, la manifestació multitudinària per excel·lència és la romeria a l’ermita de la Magdalena, amb la qual més o menys s’inicien les festes. La romeria té la seua tradició amb el llunyà antecedent històric, que recorda la baixada des del turó del Castell Vell a la Plana per fundar la ciutat. Aquest és possiblement l’acte que té més arrel, el més antic i objecte de tota la festa. Però a la fi no deixa de ser

una romeria, no ho oblidem, una manifestació religiosa penitencial encapçalada per jerarquies religioses acompanyades per autoritats civils (excepte en l’etapa de la segona República, el “quinquenio laicista” en paraules un tant sornegueres —segons el meu parer— de Jaime Nos). En aquest cas el control de les masses el porta la mateixa religió, la raó de ser de la mateixa romeria, el fet de seguir un itinerari prefixat fins arribar a la porta de l’ermita, la qual cosa amb el domini ideològic de l’església –de tots conegut— però més intens si cal en la postguerra i durant tot el franquisme era suficient perquè tot anés per bon camí. Això si, “mataven el cuc a Sant Roc”, dinaven als voltant de l’ermita amb els excessos propis del moment i també els excessos d’amagat, malgrat que estàvem en plena quaresma, i ja se sap... però això eren “danys col·laterals” que entraven dins del programa, de les previsions. Per tant la massa de gent de la romeria era una massa controlada, innòcua per als propòsits que es marcaven les autoritats franquistes i aprovades per la societat guanyadora de la guerra. Així es podia dir que a l’Espanya de Franco el poble gaudia alegrement de les festes i participava amb tota llibertat. És clar que podíem pensar que unes festes no eren el lloc ni el moment per manifestar-se per altres motius que “El ayuntamiento, acuerda ya en febrero de 1932 celebrar la romeria con carácter laico y convertir el desfile de gaitas en una retreta militar” Nos, Jaime: (1994) Las fiestas de la Magdalena. De 1852 a 1954. Festa. Levante de Castelló

De la Magdalena, la romeria

no siguen els de la festa, però no hem d’oblidar que de vegades la massa de gent té comportaments imprevisibles (no cal recordar la història per esmentar les processons religioses que han acabat en “diumenges sagnants” o “rosaris de l’aurora”), i per altra banda, en la vida quotidiana una reunió de més de tres persones en la via pública podia ser objecte d’atenció per part de la policia la qual de seguida manava dissoldre’s (“disuélvanse, circulen”, no ho recordeu?), per tant la por i el control per part de les autoritats franquistes a través de la organització de les festes estava plenament justificada, i tots d’una manera més o menys conscient seguien la mateixa estela. No obstant això, les festes de la Magdalena, com ja apuntava abans, avui en dia han canviat des de la base social, des de baix. Però l’organització de la festa segueix essent jeràrquica, de dalt a baix, com un residu del franquisme, amb una mancança evident de pràctiques democràtiques. Tanmateix la gran novetat és la irrupció espontània de la gent que de manera moltes vegades autònoma s’organitza ella mateixa. Gaudeix, participa, forma colles, grups d’amics, ompli carrers i condiciona de manera molt activa l’ambient festiu. És com l’aire nou que circula per tot i de vegades fins i tot sobrepassa institucions i actes.

Des d’altres ulls M. Eugenia Capdevila Querol

Com es veuen les festes de la Magdalena des de la perspectiva de les persones que no han nascut en la nostra ciutat (o, anant més enllà, al nostre país)? Abans de començar, voldria aclarir que aquestes línies no pretenen ser una generalització. Simplement s’ha intentat exposar un resum de les impressions transmeses després de plantejar aquesta pregunta a persones de diferents comunitats autònomes, i fins i tot, diferents països (Romania, El Marroc, Algèria, Argentina, ...) que, en tots els casos, resideixen a la nostra ciutat. Per a la meua grata sorpresa, tots els entrevistats coneixen les festes i, d’una manera o una altra, hi han participat. L’origen de les festes de la Magdalena i el que aquestes representen, la romeria a l’ermita commemorant el trasllat des d’aquesta a la zona de la Plana, la qual cosa va suposar l’origen de la ciutat de Castelló, l’ús de la canya durant la romeria, el perquè del rotllo de pa, de la brusa negra... són rituals i símbols coneguts pels entrevistats, fins i tot amb detalls que jo mateixa desconeixia.

Per descomptat, hi ha factors determinants, com l’edat, el treball o la família, que marquen la major o menor participació en els diferents actes oficials, o simplement en les activitats lúdiques pròpies de les festes de la Magdalena. Potser una de les raons siga que la gran majoria dels entrevistats treballen en el sector serveis (principalment hostaleria), o en comerços propis que romanen oberts durant aqueixes dates. La vida diürna de les festes, les mascletades, els pregons, hostals del vi i de la cervesa, espectacles musicals i infantils... són molt ben rebuts. Tots han comentat la melancolia que els produeixen, sobretot els espectacles musicals, en recordar-los les seues pròpies festes locals. Però en el que tots els entrevistats han coincidit és en el plaer de gaudir d’unes festes al carrer, en l’ambient d’alegria i festivitat que es respira per tota la ciutat. Pel que fa a la vida nocturna, el nivell de participació depén del tipus d’activitat sobre la qual es pregunte. En quasi totes les conversacions em confirmaven l’assistència als castells de foc, que solen tindre molt bona acollida per l’espectacular dels jocs de llums acompanyant l’estrèpit. La visita a les colles depén molt de l’edat i de la cultura, encara que en general, pareix que no són molt freqüentades. Un altre acte nocturn que també ha despertat una gran expectació entre els entrevistats és la Nit Màgica, quelcom en el que tots han coincidit en descriure-ho com “genuí” i original de les festes. Com pareix lògic, desperta més entusiasme entre la gent jove. D’altra banda, també hi ha hagut una coincidència notable pel que fa a les Gaiates. Ningú les ha relacionades

De la Magdalena, la romeria

amb els diferents sectors de la ciutat, sinó que més aviat les han descrites com un tipus d’escultura amb moltes llums. Cap dels entrevistats col·labora amb la Gaiata del seu barri, ni està molt assabentat del que s’hi s’organitza. Ni tan sols del que representa. Tampoc desperten gran interés ni la Cort de la Reina ni Els Cavallers. Totes les persones entrevistades es mostren alienes a aquestes figures, així com als actes que s’organitzen al seu voltant. En conclusió, resumint breument les principals idees recollides després de plantejar la pregunta inicial, diria que el que a la gent no nascuda a Castelló els atrau, és la festa en si mateixa. L’eixir al carrer i trobar molta gent gaudint d’una festa local, passejar pels carrers decorats de llums i banderes, trobar en cada pas concentracions de gent davant de qualsevol espectacle i, sobretot, la música que acompanya tots els aspectes de la festa, aspectes de la Magdalena que són públics i oberts a tot el món. D’altra banda, aspectes tan propis també de les nostres festes com són La Cort de la Reina, Els Cavallers de la Conquesta o les Gaiates no resulten tan atraients per als entrevistats, siga pel seu aspecte més formal, la seua societat més elitista o pel seu caràcter tancat. Després d’aquestes breus notes sobre com es veuen les festes de Castelló des de la perspectiva de la gent que no ha nascut en la ciutat però que hi viu, seria un bon moment per a reflexionar sobre el que nosaltres, nascuts a Castelló, sabem i/o participem de les nostres festes, quins aspectes ens atrauen més i quins menys. Potser, la visió des d’altres ulls no és tan diferent de la dels propis.

Canya i Rotllo M. Àngels Pons i Gozalbo Ferran Aparisi i Monfort

Tots sabem que la canya i el rotllo són elements bàsics de les nostres festes de la Magdalena i també que “Rotllo i Canya” és el títol del conegut pasdoble de Pepito García, i que representa, quasi bé, l’himne de les Festes. És, per tant de raó, per a la Colla Rebombori, el ferne un estudi seriós d’aquests dos elements fonamentals de la Magdalena. LA CANYA La canya és l’elemental fonamental de la romeria, la Romeria de les Canyes, però, realment sabem què és una canya? Canya: del llatí canna és un mot que té nombroses accepcions - Canyella del braç o de la cama - Mèdul·la o moll, substància continguda a l’interior dels ossos llargs. - Part de la bota que cobreix la cama. - Part de la calça o mitja que abasta des del taló al panxell de la cama - Got cilíndric alt i estret que s’empra en Andalusia per beure vi.

- Per extensió de l’ús, el mateix got d’abans, però emprat per beure cervesa per tota Espanya - Antigament mesura de vi, actualment mesura de cervesa - Aiguardent que s’extreu de la melassa de la canya de sucre - Cert tipus de cançó andalusa molt antiga, amb estrofes de quatre versos octosíl·labs, rimant el segon i quart. - Defecte, dels més visibles, en la fulla d’una espasa, que consisteix en una clivella o desunió de l’acer en qualsevol de les seves unions. - Part de la caixa, de l’arma portàtil de foc, en la qual descansa el canó. - Tercer cos del canó d’artilleria. - Mena de llengüeta feta de canya o una altra matèria que s’introdueix en l’embocadura de certs instruments músics de vent fusta, com els clarinets, òboes, saxos o dolçaines. - En Amèrica, per antonomàsia, és la canya de sucre. - En plural, les canyes, festa de a cavall que la noblesa solia fer en ocasions d’alguna celebració, com si fos un torneig però emprant canyes en compte de llances. - En Argentina nom d’un artefacte pirotècnic. - La canya del pulmó és la tràquea. - En arquitectura és el fust de columna, o siga, la part compresa entre la base i el capitell. - Barra d’una barrina o qualsevol altra eina semblant. - En les mines d’Almadén, comunicació o mena de carrer que va d’una galeria a l’altra. - Instrument per a pescar. - En ferreteria, tija d’algunes claus de pany. - En la Marina té diverses accepcions: - Part de l’àncora compresa entre la cigala i la creu. - Part del rem entre el guió i la pala. - Arjau (barra de ferro o fusta que, fixada a l’eix del timó d’una embarcació menor, serveix per a moure’l) del timó.

De la Magdalena, la romeria

- Les canyes de moc són un parell de caps que, partint de l’exterm inferior del moc (pal subjecte pel seu extrem superior al tamboret del bauprès, per on passen els vents o caps que subjecten els botalons de floc i de petifloc. - En les barques de mitjana, corda que fa ferm el botaló de proa a la part exterior de la roda) van a inserir-se un a cada costat de la roda de proa i serveixen per a reforçar-lo. - Diversos llocs geogràfics - En pastisseria, especialment en la industrial, cert tipus de pastisset. - Nom de certs objectes o parts d’un objecte de forma tubular o cilíndrica - Nom que es donava antigament a la ploma d’escriure, o també càlam - En la indústria tèxtil, cadascuna de les barretes de ferro, fusta o canya que hom passa entre els fils d’ordit per tal de separar-los i mantenir-los ordenats durant les operacions de nuar i teixir. - No deixar canya dreta equival a fer una destrossa - Ésser prim com una canya, tindre poc de sagí.

- Pegar-li o donar-li canya, donar-li marxa o estimular alguna cosa Però la canya magdalenera per excel·lència és la vegetal, la planta coneguda científicament com Arundo donax L. De la qual dissertarem breument tot seguit: Canya: Arundo donax L. De la família de les poàcies o gramínees, originària d’Àsia sudoriental, l’època d’introducció és desconeguda. És una planta rizocarpa amb rizoma gruixut i reptant, herbàcia de tija llenyosa o quasi llenyosa, amb tiges de 3 a 6 m d’alçada buides i nuoses, fistuloses, recobertes per la beina de les fulles amples i planes; aquestes són lanceolades, un poc aspres i de color verd blavenc. Les flors disposades en parelles molt ramoses i difuses; espiguetes pedicel·lades, de dos a set flors hermafrodites llargament piloses en la seva base. Glumes lanceolades, escarioses, carinades, trinerves iguals o menors que les flors. Glumeta interior entera o tridentada més llarga que la superior i doble llarga que la seva aresta. Ovari coronat per dos estils allargats, acabat per dos estigmes plomosos. Cariòpside oblonga. Les lemes, disposades de manera dística, són escarioses, amb llargs pels densos, platejats, i amb l’àpex trilobulat. Floreix a la tardor amb una inflorencència o panolla molt ramosa, densa, plomosa, contínua i compacta de 40 a 70 cm de longitud, de color blanc verdós o violàcia, que amb el temps es torna platejada. Els rizomes llenyosos produeixen cada any noves tiges aèries que, generalment, flo-

reixen a l’any següent d’haver estat formades. S’encarreguen, també, de la multiplicació de la planta, que sembla incapaç de granar a les nostres contrades. Es multiplica fàcilment per esqueixos o trossos de rizoma, que per a tindre un bon desenvolupament es planten en primavera en llocs humits amb terra lleugera i profunda. Així mateix trossos de canya plantats en terrenys arenosos i frescs produeixen prompte arrels i donen lloc a noves plantes. A aquesta facilitat per a multiplicar-se es deu el que s’escampe amb rapidesa ocupant una gran superfície. És molt abundant a regió mediterrània formant de vegades extensos canyars. Freqüentment es planten als marges dels rius, barrancs i sèquies per tal de protegir de l’aigua els camps de les vores i també per a formar una tanca viva, una bardissa. Es conrea també als jardins per tal d’embellir els cursos d’aigua. Actuen molt eficaçment en la fixació dels sòls contra l’erosió. La recol·lecció de canyes es fa generalment tots els anys, en hivern, tallant-les arran de terra, preferentment

les d’un any. Si es deixa la planta durant dos o més anys, sense augmentar molt la longitud, perden qualitat per néixer en cada nus rames laterals. Les canyes contenen gran quantitat de sílice, a la qual cosa es deu llur resistència a la putrefacció, així com moltes altres aplicacions. S’empren per a construccions lleugeres, per fer sostres, enreixats, canyissos, pintes de teixir, canyes de pesca, mànecs de granera, barnillatge de ventalls, garbells per a la terra, per donar suport per a les plantes trepadores (galeres), articles de cistelleria. Antigament s’emprava com a ploma d’escriure, amb els rebrots es feien fletxes, també s’usaven per a fer vares de mesura. Les fulles serveixen de vegades com a pastura per a el ramat cavallí i vacú. El rizoma, impròpiament anomenat arrel de la canya,

De la Magdalena, la romeria

s’empra per fer una cocció que té propietats lactífugues (substància que inhibeix la secreció làctia) i diurètic. Antigament es presentava en el comerç en trossos de 10 a 20 cm de longitud i 3 a 5 de diàmetre o, també, en trossos més menuts i irregulars; amb la superfície externa de color groc pardo, llustrosa, dura, amb arrugues longitudinals, anells transversals i cicatrius de arrels en la part inferior, i amb la massa interna blanquinosa, d’aspecte fibrós i molt dura. És inodora i de sabor un tant dolçàs; en infusió dóna a l’aigua un sabor aromàtic i agradable. EL ROTLLO I el rotllo? –et preguntaràs amable lector o lectora que has estat capaç d’arribar fins a aquest punt. El rotllo és tot el que has llegit!

Tradicions que traeixen Josep J. Conill & Anna Salomé

No convé que diguem el nom del qui ens pensa... Salvador Espriu, La pell de brau

HIPÒTESIS I APOTEOSIS

La festa, qualsevol festa, és per definició divertiment, solaç, alegria, però —Quan jo use una paraula —digué Humpty Dumpty, alhora commemoració i solemnitat. Val a amb to una mica despectiu—, aquesta paraula significa exactament el que jo decidisc que signifique... Ni més ni dir que es tracta d’emocions, en principi, menys. contradictòries, encara que agermanades —L’assumpte és —va dir Alícia—, si vostè pot fer que per un mateix denominador comú, consisles paraules signifiquen tantes coses diferents. tent a promoure l’emergència d’un estat de —L’assumpte és —va replicar Humpty Dumpty— jocunda excepció en la vida diària dels pobles. qui és l’amo ací. Això és tot. Les agermana també el seu caràcter eminentLewis Carroll, Alícia a través de l’espill ment pragmàtic, en el sentit que atén solament Las tradiciones están pa cumplirlas, aunque a als fets immediats —al pensat i fet, que en diuen veces cuesta un poco... els fallers. La festa es presenta habitualment, doncs, Escoltat a Localia Castellón en boca d’un com a activitat desproveïda de reflexió, a no ser que participant en un concurs considerem com a tal el discurs legitimador que emana de paelles organitzat durant les festes de la Magdalena 2006 d’ella mateixa. Res més lluny, però, del pensament crític que aquest conjunt redundant de tòpics anualment repeLas tradiciones eso son, tradiciones, tits en ocasions semblants, com si la seua funció primory deben respetarse por todos dial consistís a sepultar tota eventual discrepància sota una Aparegut a un editorial allau de trivialitats que imposa l’aquiescència obligatòria en d’El Mundo/Castellón al día, forma de silenci, respecte o veneració exaltada. És el discurs 16/I/07, p. 8 de l’apoteosi, a partir del qual resulta impossible d’articular cap

De la Magdalena, la romeria

observació coherent de les coses, atès que, més que no un punt de vista, comporta un punt de ceguesa, incompatible per naturalesa amb l’aparició d’hipòtesis explicatives, com les que tractarem de formular en el present paper. Quan abordem l’anàlisi de les festes de la Magdalena a partir de les premisses anteriors, aquestes se’ns apareixen com un conjunt de pràctiques articulades al voltant d’un discurs identitari, fonamentat en la invocació complaent d’un origen remot, a cavall de la història i la llegenda, amb el qual hom pretén enllaçar sense solució de continuïtat. Això resulta compatible, curiosament, amb l’existència d’un veto, tàcit però categòric —anàleg, per cert, al que plana sobre la memòria històrica recent del país—, que impedeix examinar la filiació real de les festes, molt més pròxima i prosaica (i, per tant, controvertible) que no gosaríem creure, tenint en compte la immemorialització a què han estat sotmeses. Ens trobem al davant d’un cas flagrant, gairebé diríem orwellià, de superxeria, on una genealogia fictícia, maquinada pels notables, hi apareix sistemàticament invocada per camuflar-ne una altra de ben real, de manera que la ideologia que l’anima puga continuar perpetuant-se impunement més enllà de la seua conjuntura històrica original. Tot plegat genera una mena de trompe l’oeil o engayatall, és a dir, una mena d’il·lusió òptica o suggestió fal·laç de conseqüències paralitzants per al desenvolupament de la nostra vida ciutadana. D’ací ve la necessitat d’examinar críticament el muntatge fester que ens ha llegat aquesta presumpta tradició, sense oblidar que els dos pilars en què se sustenta la trama genealògica es recolzen mútuament i la revisió d’algun d’ells no pot pas deixar l’altre indemne. Es tracta, al capdavall, de sotmetre els mites locals sobre les arrels a la prova del pensament radical. LA FESTA COM A SISTEMA Segons Niklas Luhmann, una de les eminències grises de la sociologia de l’últim mig segle, el sistema social contemporani pot ser descrit com una societat funcionalment diferenciada, consistent en una sèrie de subsistemes cadascun dels quals persegueix les seves pròpies finalitats de manera autònoma. Sens dubte, la Festa n’és un. En tant que subsistema ritualitzat de separació del binomi treball/oci, qualsevol festa introdueix un parèntesi de tipus cíclic en el continu temporal quotidià, que pot oscil·lar, d’acord amb una diversitat de ritmes, entre la setmana i l’any —tot i que, en certs casos, com ara el sexenni de Morella, el cicle puga ampliar-se. D’habitud, l’abast d’una festa resulta inversament proporcional a la seua periodicitat, raó per la qual les festes majors mai no exhibeixen una periodicitat inferior a l’anual. Aquest tipus de festes, de cicle llarg, acostumen a anar precedides —segons el seu model paradigmàtic, representat pel calendari litúr-

gic— per una sèrie de fites preparatòries de tipus cerimonial, que s’esglaonen durant l’any i conclouen en un clímax final. Les festes de la Magdalena coincideixen del tot amb el patró de festa major que acabem d’esbossar, tant pel que fa a la periodicitat com a la seqüencialització dels actes preparatoris (elecció de les reines, presentacions de gaiates, nomenament de dames de la ciutat, etc.) que hi desemboquen. Ara bé, abans de passar a l’anàlisi del seu funcionament intern, faríem bé de començar a entendre quina mena de festes són les nostres. D’entrada, hi observem certs elements propis de les celebracions fundacionals, com ara les festes de moros i cristians, destinades a commemorar la conquista cristiana del país al segle XIII. Encara que les festes de la Magdalena, més que no l’apropiació per les armes d’un territori, evoquen més aviat el poblament del lloc on s’assenta l’actual ciutat de Castelló. Presenten també característiques de tipus devocional, en la mesura en què el seu nucli el constitueix la romeria penitencial a l’ermita del mateix nom i entre els actes festius s’hi inclou una ofrena de flors a la patrona. D’altra banda, giren al voltant d’un repertori de símbols de naturalesa totèmica, les gaiates, que, a diferència de les falles o les fogueres, no resulten anualment sacrificats. Tot plegat configura, doncs, una modalitat de festa complexa, on conflueixen característiques de procedència diversa, producte d’uns orígens autoritàriament planificats, circumstància que la dota d’un caràcter eclèctic, síntesi de les principals pràctiques festives valencianes. La constatació d’aquest caràcter no ens ha de fer pensar, però, que ens trobem al davant d’una mera barreja d’actes sense cap lligam intern. Res de més fals, la coherència del conjunt resulta assegurada —com no podia ser d’altra manera, tractant-se d’un subsistema social— per la intervenció d’un codi binari, la funció del qual consisteix a dotar la festa d’un criteri operatiu, capaç de permetre-li processar aquelles parcel·les de la realitat social que resulten pertinents per a la seua reproducció, tot excloent-ne les que no són considerades com a tals. Aquest codi binari, anàleg a l’interruptor encarregat de facilitar o impedir el pas del corrent en un circuit boolià, en el cas de la festa de la Magdalena s’identifica amb el parell conceptual —alhora mútuament excloent, però complementari— Tradició/No Tradició, la funció del qual consisteix a escindir la realitat en dos àmbits: el d’allò que hi resulta acceptable i acaba constituint-ne el contingut, susceptible d’ulterior elaboració, i el d’allò que hi esdevé aliè i dins el seu univers manca de qualsevol significat. El diccionari defineix la tradició com «allò que és trans-

mès, contingut objectiu dels fets, les creences, els costums, etc., transmesos de pares a fills.» Sens dubte, la definició anterior reflecteix un lloc comú, habitualment proclamat, per bé que sociològicament maldestre, en la mesura en què ni la modalitat de transmissió, ni l’antigor de l’herència, ni la qualitat del patrimoni rebut, en justifiquen de manera automàtica l’elevació objectiva a la categoria d’esdeveniment admissible pel subsistema social que anomenem la festa de la Magdalena. Hi cal, a més a més, la presència d’un dispositiu competent per determinar de manera inequívoca què és tradició i què no ho és, el qual en aquest àmbit encarna en les instàncies de poder. D’acord amb això, doncs, podríem tornar a definir la tradició, per paradoxal que puga semblar, com un producte cultural no tradicional, que ha estat elevat a la categoria d’autoritat indiscutible, en el doble sentit que ni es discuteix ni pot ser discutida. I és que, a diferència del costum establert, prevalent a les societats anomenades «tradicionals» —i capaç d’admetre en certa mesura el canvi i la innovació—, la tradició constitueix la resposta, típicament moderna, a una situació nova, que adopta la forma de referència a situacions antigues mitjançant la repetició immutable del ritual. S’hi estableix així un cercle viciós, on el poder es presenta com a instaurador d’unes tradicions, que s’encarreguen al seu torn de legitimar-lo. En la pràctica, tal dispositiu creador de tradicions es troba abocat a una dinàmica fatalment tautològica, atès que la forma d’actuar del codi binari Tradició/ No Tradició implica que tot allò que hi és sistèmicament processat —pel mer fet de ser-ho— adquireix un caràcter tradicional, amb independència del seu contingut concret o del seu origen temporal. D’ací ve que certs actes festius

De la Magdalena, la romeria

hi apareguen, des de l’instant mateix del seu naixement, investits amb totes les condicions que la tradició estipula, mentre que d’altres —tant se val quants anys faça que se celebren, o l’èxit que assolisquen— mai no aconsegueixen adquirir aquest caràcter tradicional. El millor exponent del que acabem d’assenyalar el constitueix la Fira Alternativa, acte que, malgrat comptar amb l’assistència massiva del públic, mai no ha gaudit del beneplàcit legitimador de l’autoritat, a causa del seu caràcter «antisistema», i es veu permanentment exclos, fins i tot pel que en fa a la ubicació, del programa festiu. En contrast, d’altres actes apadrinats per l’establishment, com ara el Mesón de la Tapa o en el seu dia el Mesón del Vino, reben des del primer instant la consideració de tradicionals i s’hi mantenen contra vent i marea, encara que el seu contingut siga ostensiblement contrari a la correcció política.

MITE I LITERATURA: EL PLET SOBRE ELS ORÍGENS La descripció anterior resultaria incompleta sense cap referència al moment històric en què la festa es va constituir tal com la coneixem actualment. Afirmava Nietzsche (Aurora, 1881) que «totes les coses que viuen molt temps es van amarant a poc a poc de raó, de tal manera que sembla inversemblant que tinguen el seu origen en la desraó». En aquest sentit, caldria recordar que les festes de la Magdalena, lluny de constituir el producte de cap tradició vetusta, representen tan sols una mostra a nivell local dels procediments autoritaris del règim feixista que, després de la Guerra Civil, es va proposar l’objectiu de refer el país de nova planta. En el cas de Castelló, tal designi es va traduir, entre d’altres coses, en la creació l’any 1945 de les festes actuals, exemple perfecte de tradició inventada, prenent com a base l’existència prèvia d’una romeria penitencial, a la qual s’hi van afegir un seguit de manifestacions d’exaltació eminentment folklòrica —en la línia dels Coros y danzas de la Sección Femenina— de la identitat municipal i provincial, molt en sintonia amb els valors autàrquics i pagesos que l’Espanya de Franco preconitzava. L’acte que millor encarna aquesta ideologia és el Pregó, una processó interminable on els pobles de la província, en una manifestació típicament feudal, desfilen davant la representació de les autoritats exhibint el seus costums tradicionals (música, danses, vestits...) i els productes de la terra. No és pas anecdòtic, en aquest sentit, que al text mateix del «Pregó», escrit pel poeta Bernat Artola l’any 1947, siga l’alcalde de la ciutat qui convoca el poble a les festes, o que el fet d’anar a la romeria hi aparega considerat com un «deure» (per molta «genealogia» que se li vulga afegir), ni tampoc que s’hi exhorte els castellonencs a «ratificar la

promesa / de mantindre sempre encesa / la llum de l’amor filial». Tenint en compte la depuració soferta per Artola —el millor escriptor que ha donat mai la ciutat— després de la guerra a mans dels vencedors, així com el fet que, «després dels seus anys d’estudi a Barcelona, en retornar a Castelló, intentà posar “en pràctica” una espècie de “ramblisme”, en què la mentalitat de la Plana no passava, en el millor dels casos, de veure-hi res més que una cosa divertida i banal: una “extravagància”» (Vicent Andrés Estellés dixit), potser faríem bé de considerar el text com una mostra més del sentit de la ironia d’un autor que, durant la més negra postguerra, a falta d’altres possibilitats, va pretendre elevar a una categoria universal mitjançant la sàtira les misèries i les anècdotes quotidianes de la vida

de la gent del seu poble. (Per contra, caldria reflexionar molt seriosament sobre les severes admonicions classistes presents a la lletra —deguda al metge i escriptor Ángel Sánchez Gozalbo— del conegut pasodoble magdalener Rotllo i canya (1945) on, a l’entremig de tot un seguit de bajanades intrascendents, apareixen de sobte, secs i contun-

dents com una bufetada, aquells versos que aconsellen: «Roda i cavil·la a qui demanes, / trenca’t les cames, / busca qui te deixe diners, / paga el trimestre al propietari / o, pel contrari, / se perd molt més».) Més enllà d’eventuals interpretacions, però, del que no hi ha dubte és de l’íntima connexió existent entre una part important de la producció literària dels autors castellonencs i el projecte ideològic de la dreta local —marcat per un agrarisme catòlic i conservador d’arrels carlines, amb fortes vinculacions al sindicalisme groc patrocinat pel jesuïta pare Vicent—, que després de la victòria en la Guerra Civil es va alinear amb el franquisme i acabà cristal· litzant, entre d’altres designis, en la creació de les festes de la Magdalena. Ens referim, com el lector ja haurà potser endevinat, al corrent costumista i pairal de la nostra narrativa, que recorre sobretot les tres primeres dècades del segle XX, de la mà de les obres de Salvador Guinot (Capolls mustigats, 1900), Enric Ribés Sangüesa (Quadros de costums castellonencs, 1916), Josep Pascual Tirado (Tombatossals, 1930; De la meua garbera, 1935), Ángel Sánchez Gozalbo (Bolangera de dimonis, 1931) i d’altres autors menys destacats. Deixant de banda el seu valor estètic, sempre

De la Magdalena, la romeria

magnificat per la crítica local(ista) però molt discutible, tot i que no pot ser passat per alt, ni que siga per comparació amb l’escassíssima qualitat de la major part de la narrativa valenciana de l’època, el tret més destacat d’aquest corpus literari —sorgit fonamentalment al caliu de la Societat Castellonenca de Cultura (fundada en 1919)— guarda relació amb una imatge peculiar de la ciutat i dels seus habitants (el castellonerisme), definida per una clara tendència normativa i exemplaritzant. I és que, per damunt de la vocació «etnogràfica», tants de cops assenyalada, que els hi portava a reflectir amb patrimonial afecte els usos populars o la llengua local, la producció dels autors costumistes apuntava cap a una finalitat molt més ambiciosa: pretenien captar la «forma de ser» idiosincràticament castellonenca, això és, una identitat permanent i perdurable, carregada de pretensions intemporals i capaç de desafiar amb èxit els canvis socials i culturals promoguts per la modernització. La funció social d’aquest costumisme hauria de ser qualificada sense embuts com a eminentment ideològica. Segons la definició particular proposada per Karl Mannheim a Ideologia i utopia (1929), la ideologia consisteix en l’elaboració, a càrrec d’un grup social, d’un conjunt de «disfresses més o menys conscients de la naturalesa real d’una situació el reconeixement autèntic de la qual no estaria d’acord amb el seus interessos». En aquest sentit, hi seria lícit parlar, tot parafrasejant Aracil, d’una praxis literària marcada pel tradicionalisme oligàrquic, propi d’uns notables que s’autoproclamen tradicionalistes per tal d’usufructuar la tradició pro domo sua a través del recurs a una mística de la falsificació, consistent a invocar el fantasma d’un passat idíl·lic que caldria restaurar a totes passades. Al darrere s’hi amaga una utopia clarament reaccionària, en què el rebuig suscitat per l’increment de la complexitat i el risc de conflicte inherents a les societats modernes s’expressa apel·lant a una Edat d’Or malbaratada per algu-

na ingerència exterior, que ha de ser prèviament neutralitzada si hom vol atènyer el paradís original. Per bé que es deixa sentir al llarg tota la narrativa castellonenca de l’època, la fita que representa de manera particularment emblemàtica aquesta concepció del món és, sens dubte, Tombatossals de Josep Pascual Tirado. L’atribució no és gens aventurada, tenint en compte que l’obra —una reeixida rondalla amb tocs novel·lístics sobre la gènesi fabulosa de la ciutat, construïda argumentalment com una variació al voltant de la història de Joan de l’Ós i escrita en forma de pastitx, amb clares reminiscències rabelaisianes i de la literatura catalana medieval (Tirant lo Blanc)— en constitueix la culminació literària i ideològica, autèntica sublimació mítica del costumisme local. No és per casualitat tampoc que l’obra ideològicament més potent hi siga alhora la més reeixida artísticament, en la mesura en què Tombatossals forma part integrant, en clau municipal i essencialment amable, del mateix frondós multidiscurs d’abast europeu impulsat per figures de tan divers origen i rellevància com ara l’escocès James Macpherson i el finès Elias Lönnrot, l’occità Frederic Mistral, l’alemany Richard Wagner o el català Jacint Verdaguer i, en l’àmbit més ca-

solà, el benassalenc mossèn Joaquim Garcia Girona, autor del poema èpic Seidia (1920). Un discurs que, a partir del romanticisme, es va lliurar en cos i ànima a la construcció d’un nou imaginari compartit, d’una mitologia alternativa —duta posteriorment al paroxisme durant el segle XX per la quincalla retòrica del feixisme— capaç de suturar les profundes ferides obertes per la modernitat en el cos i l’imaginari de les societats tradicionals. Tenint en compte aquests antecedents, doncs, faríem mal fet de prendre partit a la bestreta pel (sempre presumpte) caràcter popular d’aquestes obres, atès que procedir així equivaldria a acatar irreflexivament la visió idíl·lica i paternalista de les relacions socials que els representants del gènere ens hi proposen, atorgant-li carta de naturalesa. Per contra, el millor camí per defugir aquest parany passa per esbrinar quina és la noció real del poble —no diguem ja la de ciutadania, concepte que no tenia cabuda en la mentalitat dels autors— que es dedueix d’aquesta literatura, si és que hom n’hi pot deduir alguna. Mentre tal estudi no siga dut a terme, ens haurem d’acontentar amb meres aproximacions impressionistes a la qüestió, per bé que la mancança tot just apuntada no exonera una part important de la crítica de la complaença mostrada envers el costumisme, en el qual caldria veure, per damunt de tot, la manifestació d’una escriptura de peatge, clarament emmarcable dins el procés de castellanització dels notables locals, més que no cap temptativa seriosa de cultivació de la llengua, inserida en el projecte coherent de construcció d’una literatura nacional en català. El recurs majoritari al vernacle com a llengua vehicular, per bé que mai no fou exclusiu —no hauríem d’oblidar l’existència d’un costumisme en castellà, representat, entre d’altres, per la novel·la Doña Abulia (1904), de Ricardo Carreras, i una part de l’extensa obra de l’infame versaire Carlos González Espresati (Azahar, 1930)—, hi obeïa més aviat a unes consideracions eminentment estratègiques

per part d’un grup social que, tot i haver encetat ja un procés de castellanització familiar, no renunciava a postularse com l’intermediari privilegiat, «natural», entre el poble analfabet valencianoparlant, dipositari de la cultura i els valors consuetudinaris, i el món «desencantat» de la burocràcia, la ciència i la racionalitat econòmica, d’expressió inequívocament castellana. En bona lògica, per molt que algunes de les tímides iniciatives que apadrinaren en favor de la normativització lingüística ens puguen portar a creure el contrari, els costumistes prescrivien a la seua activitat literària, uns objectius molt circumscrits, de caire felibre, folklòric i indigenista, basats en l’exaltació de la llengua com a vernacle popular idoni per «traduir traçudament l’ànima de la terra» (Sánchez Gozalbo) mitjançant l’exaltació del paisatge. Tot plegat es reduïa, com veiem, a una mera qüestió de geografia pintoresca. No menys pintoresca, per cert, que la llengua en què van escriure —ad maiorem gloriam dels dialectòlegs curts de gambals— la seua narrativa, on el recurs a una llengua pergolosament floralesca alterna amb la caricatura de la parla popular, com si calgués oferir al lector proves addicionals de la indigència

De la Magdalena, la romeria

mental d’unes capes socials heterònomes, sempre freturoses de l’atenta tutela de les classes dirigents. Comptat i debatut: els plantejaments inspiradors de l’obra dels nostres costumistes —a diferència dels d’altres escriptors castellonencs de l’època com Maximià Alloza, Bernat Artola o Enric Soler i Godes— estaven molt per sota del que la conjuntura històrica demanava, i va ser la història mateixa qui es va encarregar de posar-ho dramàticament en evidència: així ho demostra la col·laboració fervent de molts d’ells, sovint ocupant-hi llocs destacats, amb la dictadura franquista, causant de la repressió (no sols) lingüística més brutal que el país mai no ha hagut de patir. Importa assenyalar, finalment, que aquest discurs ha estat (i és encara) objecte de moltes més efusions còmplices que no de temptatives lúcides d’anàlisi i explicació. La mateixa filologia valenciana oficial, tal com la caracteritzen alguns dels seus representants més conspicus, se’ns apareix sovint com un mer escoli d’aquesta ideologia —per comprovar-ho, només cal llegir els documents segregats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Una acadèmia, val a dir, que, aprofitant el 75è aniversari de l’aprovació de les Normes de Castelló, ha proclamat la seua intenció d’homenatjar enguany els escriptors castellonencs dels anys 30. Els auspicis no hi poden ser més negatius, i molt ens temem que tot quedarà en un nou pretext per a l’autobombo. TÒTEM I TABÚ: DE GAIATES I PROCESSONS Ferran Archilés ha argumentat que l’èxit de les noves festes «en la reinvenció del patriotisme local va ser gairebé absolut, atesa la seua acceptació entre els castellonencs», però difícilment podia haver anat d’altra manera, tenint en compte la supressió de qualsevol alternativa de caràcter no religiós, com ara els carnavals o, sobretot, les festes de juliol, en què la ciutat liberal i republicana commemorava la resistència al setge de les tropes de Cabrera, durant

la primera guerra carlina. Es tracta, al capdavall, de la típica estratègia del poder que, com apuntava Foucault, no es limita només a reprimir, sinó que la seua actuació va sempre acompanyada d’un revers positiu en forma de saber adreçat a capil·laritzar el cos social per sotmetre’l a un control cada cop més exhaustiu. La remodelació del calendari festiu, doncs, no era pas casual. Deixant de banda el rebuig ideològic suscitat entre les autoritats franquistes per una celebració d’esperit democràtic, hom hi pretenia alhora reemplaçar una concepció horitzontal de l’oci, virtualment «subversiva» (els carnavals) o socialitzadora (les verbenes), per una altra de vertical, de tipus encarrilat. La pauta inspiradora dels nous actes festius va ser la processó, on cadascú ocupa el lloc que li ha estat assignat i s’hi estableix una jerarquització ben definida entre les autoritats que la presideixen, el seguici que desfila al seu davant i el públic que la contempla, reduït aquest darrer a la condició d’espectador embadalit. Per reblar el clau, el conjunt de la festa es va organitzar d’acord amb el principi benthamià del panòptic, és a dir, com una estructura amb un centre invisible, des del qual es poden inspeccionar en tot moment les activitats perifèriques, prèviament sotmeses a condicions d’absoluta visibilitat. En el nostre cas, tal principi encarna en la Junta Central de Festes, així com en una divisió en sectors de l’espai urbà, concebuda a imatge i semblança de la distribució del territori nacional en capital i províncies i, al seu torn, a escala provincial, en capital de província i pobles —que tan bé reflecteix la disposició del Pregó. D’altra banda, tornant a les paraules de Ferran Archilés, caldria puntualitzar que, a llarg termini, el pretès èxit de les festes també hauria de ser qüestionat. Per començar, el seu símbol totèmic, l’anomenada gaiata monumental, és un objecte aclaparadorament kitsch, autèntica mostra del mal gust com a prefabricació i imposició de l’efecte, sempre a mitjan camí entre l’aparador d’una botiga de bijuteria i l’arbre de Nadal, amb unes possibilitats expressives tan minses que ni l’artista més hàbil seria capaç de dotar-lo de dignitat estètica. En aquest sentit, la sensació de ridícul intens que es deriva de la seua contemplació procedeix del desajust entre l’extrema banalitat material i la sufocant càrrega ideològica que ha de suportar —i és que, tal com afirma el vell adagi horacià, parturient montes, nascetur ridiculus mus. Escrivia Espresati l’any 1945 («La última gayata») que «la alegoría ideológica de nuestra gayata (...) es júbilo de luz y no turbiedad de humo, recuerdo de virtudes cívicas y no vilipendio de inmoralidades de barrio, es galardón y no castigo». Com sempre, Bernat Artola va encertar a definir-la amb moltíssima més gràcia, no exempta de soterrada ironia, com «un esclat de llum / sense foc ni fum», això és, sense solta ni volta. Siga com siga, no hi ha dubte que quan Espresati parangonava les falles i les gaiates no incorria en un passatemps

totalment gratuït, ja que aquestes darreres, sense proposar-s’ho, han acabat per constituir en molts sentits el revers caricaturesc d’aquelles. Només hi cal confrontar la professionalitat dels artistes, la desmesura dels dispendis i la grandiositat dels monuments fallers consumits pel foc, amb la maldestra factura casolana de la gaiata, producte d’una cultura festera extremadament garrepa, que no desdenya el «reciclatge» de les obres d’un any per a l’altre. I tanmateix, més enllà de qualsevol consideració estètica, si per alguna cosa es caracteritza la gaiata, és pel fet d’encarnar a nivell local la condició essencial dels objectes de la tradició, definitivament momificats, impermeables a qualsevol crítica o impugnació i, doncs, incapaços de la més mínima renovació. Ateses les circumstàncies, no hauria de sorprendre que l’única novetat ressenyable relacionada des de fa anys amb la Magdalena tinga com a protagonista una modalitat grupal de caràcter tan perifèric com les colles. La seua proliferació pertot constitueix, precisament, el testimoni de càrrec que les festes no han estat pas un èxit de cara a la ciutadania que, davant la seua exclusió real, s’ha vist abocada a desenvolupar modalitats alternatives d’autoor-

De la Magdalena, la romeria

ganització festera. En aquest sentit, per contrast amb la verticalitat, ja esmentada, de l’organització oficial, convé destacar l’accentuat caràcter horitzontal del tipus de socialitat que les colles fomenten, basada en lligams molt diversos (amistosos, professionals, comercials, polítics, etc.), susceptibles de reflectir, ni que siga de manera un tant rudimentària, la trama social cada cop més complexa de la ciutat —alhora que hi supleixen un dèficit associatiu endèmic. Durant el franquisme, les úniques associacions més o menys operatives existents eren les vinculades als cercles dels notables i fauna adjacent (Casino Antic, Ateneu, Societat Castellonenca de Cultura, confraries religioses, germandats, etc.), la funció de les quals consistia a enfortir i reproduir la xarxa exclusiva (i exclusivista) de relacions entre l’autodenominat «Tot Castelló» —fórmula amb la qual hom vol denotar, no en tingueu dubte, que la resta no hi pintem res. Pel seu caràcter eminentment classista, així com al fet que el personal que les integrava era en bona part el mateix que promovia l’organització de les festes, aquestes associacions mai no van tenir cap dificultat per encaixar-hi. Fins i tot es dóna el cas de l’existència d’un associacionisme dels notables en relació amb el món de la festa, encarnat paradigmàticament per la Germandat dels Cavallers de la Conquesta i d’altres que han aparegut després a imitació seua. Enmig d’aquest panorama estantís —que Espresati descrivia cínicament als anys de la més sòrdida postguerra com «la ética apacible de nuestro peculiar carácter castellonense»—, l’aparició de les colles arran de la Transició havia d’implicar, per força, un cert trasbals. En primer lloc, perquè les colles suposen en certa forma una recuperació, ni que siga sota un pretext festiu, de l’ampli ventall de l’associacionisme popular existent abans i durant la república i, com a tals, no resulten senzilles d’encabir dins una organització tan tancada i jeràrquica com la de les festes. Però també perquè reintrodueixen dins el subsistema de la festa el principi de diferenciació

funcional característic de les societats modernes, enfront d’altres formes d’organització més arcaiques, com ara les societats estratificades, molt més adients amb la ideologia que en va presidir el disseny preliminar, i d’aquesta manera plantegen, encara que implícitament, la necessitat d’un nou model de celebració festiva. COLOFÓ A la vista de les reflexions antecedents, l’estat present de les festes de la Magdalena es caracteritza per la persistència d’una estructura rígida, heretada d’una etapa anterior, que es superposa al teixit social sense arribar ben bé a encaixar-hi, barrant el pas a qualsevol transformació de la dinàmica (no sols) festera de la ciutat. L’atròfia —malgrat el suport oficial— de les comissions gaiateres, per contrast amb la bona salut de les colles, constitueix potser el millor indici del que acabem d’assenyalar. Per contra, la romeria manté el seu caràcter plenament popular com a dia d’esbarjo, per bé que desproveïda de qualsevol caràcter penitencial i identitari. Posats a extreure’n alguna lliçó, els fets adés ressenyats advocarien per la necessitat d’unes festes menys jerarquitzades —llegiu-hi «excloents» i «classistes»— i més obertes a la iniciativa ciutadana. Fins ara hem conegut un tipus de celebració per al poble però sense el poble, un despotisme magdalener que invoca la llum de la gaiata com a antítesi de les llums de la Il·lustració; es tractaria, en canvi, de procurar la futura existència d’unes festes més participatives, però no tant en el sentit d’afavorir la participació de la gent en un marc de celebració prèviament establert com en el de crear les condicions susceptibles de permetre que la festa siga realment feta per la gent. I és que, com afirma la dita evangèlica, «El dissabte es va fer per a l’home, i no l’home per al dissabte»; la solució al dilema —i a tants d’altres que ens afecten com a comunitat— no hi passaria, doncs, per un increment del marketing, sinó de la democràcia.

Tot plegat posa escandalosament en evidència la urgència d’una reforma en profunditat de la festa, començant per la seua ubicació en el calendari, que en modifique aspectes tan substancials com ara el paper ornamental de la dona, reduïda a la funció d’objecte de galania; el jocfloralisme tronat dels actes oficials, que assigna als escriptors en valencià la condició bufonesca de rossinyols vernacles —a la manera de l’Aina Cohen de la novel·la Mort de dama, de Llorenç Villalonga—, i encara avui impedeix que Castelló dispose d’un certament literari modern, homologable en dignitat i dotació monetària als que es convoquen en capitals de les mateixes dimensions; o la persistent aliança entre l’autoritat civil i religiosa, residu de l’època del nacionalcatolicisme. Durant la Transició, l’esquerra local reclamava festes populars, però va acabar acontentant-s’hi amb unes festes populistes. El PSOE, una vegada a l’alcaldia, no va poder (ni va voler tampoc) escometre aquesta reforma i, d’aleshores ençà, la situació s’ha agreujat, sense que els socialistes ni els nacionalistes del Bloc —una part important de les bases del qual es troba molt vinculada ideològicament al tradicionalisme dels fundadors de la festa— hagen gosat qüestionar-la de forma radical. A la seua ombra, mentrestant, continua prosperant el més ranci conservadorisme, ara afavorit pel PP majoritari, que explota més que mai amb finalitats ideològiques la identitat normativa local forjada pel discurs magdalener i el costumisme del primer terç del segle XX. Bona prova d’això, la tenim en l’elevació del gegant Tombatossals a la categoria de figura emblemàtica —això sí, asèpticament desvinculada, com els propis notables locals, del context literari i de la llengua que la va veure nàixer. Es pretén suplantar així la història real de la ciutat, amb les seues grandeses i les seues misèries —per bé que sempre dinàmica i, en conseqüència, conflictiva—, col·locant en el seu lloc una imatge idíl·lica basada en el mite. Més val que no ens

fem il·lusions, sobre la finalitat última del projecte: podeu estar segurs que com més grans siguen les escultures de Melchor Zapata erigides en honor dels personatges de Pascual Tirado, tant més petits i subalterns esdevindrem els castellonencs de debò, els únics que, al capdavall, hi hauríem de comptar. Per aquest camí, doncs, la deconstrucció de la mitologia local apareix necessàriament imbricada, tal com esperem haver demostrat, amb qualsevol temptativa de transformació de la festa, i totes dues desemboquen en la necessitat d’un canvi de concepció de la democràcia i de la vida en comú, que la convocatòria de cap congrés magdalener mai no aconseguirà dissimular.

BIBLIOGRAFIA ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent (1986): El forn del sol. València: Gregal. ARACIL, Lluís V. (1968): «Introducció». A: ESCALANTE, Eduard: Les xiques de l’entresuelo. Tres forasters de Madrid. València: Lavínia (Col·lecció Garbí, núm. 7), pp. 9-88. — (1983a): Dir la realitat. Barcelona: Edicions Països Catalans. — (1983b): «Història inèdita de la llengua catalana (segles XIX-XX)». Canigó [Barcelona], núm. 806-807 (19-26 de març), pp. 28-31. — (1988): «Patois i ethnies: la Contrarevolució francesa i la Francophonie». L’Avenç [Barcelona], núm. 116, juny, pp. 42-47. — (2004): Do latim às Línguas Nacionais: Introdução à História Social das Línguas Europeias. Prefaci i transcripció a cura d’Ângelo Cristóvão. Bibliografia i notes d’Ângelo Cristóvão & Josep J. Conill. Epíleg de Josep J. Conill, integrat per l’assaig «Dizer o sentido: Uma aproximação à sociologia de Lluís V. Aracil» i «Lluís V. Aracil: Bibliografia geral». Santiago de Compostela: Associação de Amizade Galiza-Portugal. ARCHILÉS, Ferran (2006): «La ciutat i la memòria: Castelló, la (improbable) capital de la Plana». Saó [València], núm. 305, abril, pp. 18-20. BENTHAM, Jeremy (1791): Panopticon. Trad. catalana: El panòptic. Barcelona: Edicions 62 & Diputació de Barcelona, 1985. BROCH, Hermann (1970): Kitsch, vanguardia y el arte por el arte. Barcelona: Tusquets. CONILL, Josep J. (2006): «Quan el parlar ofega el dir: Consideracions sobre la situació lingüística del País Valencià d’ençà de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua». Comunicació presentada al III Seminário de Políticas Linguísticas. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago, 28-29-30 de març. Consulta-

De la Magdalena, la romeria

ble en format d’hipertext a l’adreça: <http://www.lusografia.org>. — & QUEROL, Vicent (2006): «El futur del valencià: Un dilema (també) castellonenc». A: DD.AA. Castelló... sostenible?. Castelló de la Plana: Colla Rebombori, pp. 71-80. DD.AA.: AltreCastelló. Pàgina web amb informació alternativa sobre la ciutat, dins l’adreça d’Internet <www.altrecastello.com>. ESPRESATI, Carlos G[onzález]. (1945): «La última gayata». Mediterráneo, Castelló de la Plana, 4/III. ESTEVE, Teresa (1986): La literatura a Castelló de la Plana (1900-1923). Memòria de llicenciatura inèdita. València: Universitat de València (Departament de Filologia Catalana). FOUCAULT, Michel (1975): Surveiller et punir: Naissance de la prison. París: Gallimard. Trad. castellana: Vigilar y castigar. Mèxic: Siglo XXI, 1976. GIESZ, Ludwig (1960): Phänomenologie des Kitsches. — Ein Beitrag zür antrhropologischen Ästhetik. Heidelberg: W. Rothe. Trad. castellana: Fenomenología del kitsch: Una aportación a la estética antropológica. Barcelona: Tusquets, 1973. GIMENO BETÍ, Lluís (2006): Panorama sumari de les lletres valencianes: Escriptors castellonencs dels segles XII al XX. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura. HOBSBAWN, Eric J. & RANGER, Terence (eds.) (1983): The invention of tradition. Cambridge: Cambridge University Press. Trad. catalana: L’invent de la tradició. Vic: Eumo, 1988. JANKÉLÉVITCH, Vladimir (1960): Le pur et l’impur. París: Flammarion. Reed. a la col·lecció «Champs», 1998. LAFONT, Robert (1954): Mistral ou l’illusion. París: Plon. LUHMANN, Niklas (1996): Introducción a la teoría de sistemas. A cura de Javier Torres Nafarrate. Mèxic: Anthropos & Universidad Iberoamericana & Instituto Tecnonológico y de Estudios Superiores de Occidente (ITESO). MANNHEIM, Karl (1929): Ideologie und Utopie. Bonn: Friedrich Cohen. Trad. catalana: Ideologia i utopia. Barcelona: Edicions 62 & Diputació de Barcelona, 1987. MESSEGUER, Lluís (1988): «Estudi introductori». A: PASCUAL TIRADO, Josep: Tombatossals. València: Tres i Quatre, pp. 7-84. — (2003): Castelló literari: Estudi d’història cultural de la ciutat. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I & Diputació de Castelló. NIETZSCHE, Friedrich (1881): Morgenröte. Trad. castellana: Aurora. Barcelona: José J. de Olañeta, 1981. PITARCH, Vicent (1995): L’Eix Castellonenc de la Cultura Contemporània. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló. ROSSET, Clément (1973): L’anti-nature. París: Gallimard. Trad. castellana: La antinaturaleza. Madrid: Taurus, 1974. SÁNCHEZ GOZALBO, Ángel (1934): El Paisatge en la Literatura Valenciana. Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura. VILLALONGA, Llorenç (1931): Mort de dama. Palma: Gràfiques Mallorca. Reed.: Barcelona: Edicions 62 & “la Caixa” (col·leció «Les Millors Obres de la Literatura Catalana», núm. 63), 1981.

De canya verda i flexible Josep Miquel Carceller Dols

“Magdalena té l’ànima de canya, de canya verda i flexible gronxada per lleus ventijols, amb perfum de nafa, acaronada pels cants dels primers gafarrons que encenen el brancam dels tarongers” L’home, que seu davant la pantalla de l’ordinador, agafa, d’un plateret, unes quantes ametles collides al terme de la Vilanova d’Alcolea i les mastega amb delectança, mentre torna a llegir el text que acaba de copiar d’un article signat, feia quasi vint anys, per Ramon de Perellós. És un dels milers que, retallava obsessivament de diaris i revistes i classificava, guardats per temes, en arxivadors d’acordió, a raó de dos o tres per any, abans que la tecnologia i l’internet en deixara obsoleta i inútil la pràctica. Pensa que les línies que ha copiat podrien ser la cita inicial del text que li han encarregat al suplement d’un diari sobre la romeria, o que, potser, podria fer servir això de “l’ànima de canya, de canya verda i flexible” que sona bé i té diverses lectures, encara que no desconeix que la canya comença a ser distintiva de la festa de la Magdalena solament a mitjans del segle XIX. Pren un glop de cervesa i comença la lectura d’un altre dels retalls groguencs que ha tret de l’arxivador. És un text

d’Avel·lí Flors, de març de 1987, que parla del personatge bíblic de la Magdalena i la relaciona amb l’ermita mítica i la romeria penitencial embolcallada de llegenda: “Els pobles som pertinaços. És indiferent que es tracte d’història o d’elements fantàstics. Potser si és fantàstic millor encara. (…) Ix la romeria entre palmeres que diuen adéu. S’enfila vora l’aigua entre crits de festa i acords de música. Avança entre verds tarongers i s’asseu vora el pou de canet. Baixa la Magdalena a buscar-hi aigua i comença un diàleg d’amor…” L’home, que té pressa, apaga l’ordinador, perquè en deu minuts ha d’agafar el cotxe per baixar al Grau i, amb el fill, acompanyar, amb autobús, el grup d’infants i de mestres, de l’escola on treballa, que van a l’aeroport de Manises per rebre l’expedició escolar que arriba d’un poble de Sicília que rep el nom de Biancavilla. L’home que mira per la finestreta i veu el castell de Sagunt, més que mil·lenari quan a la Plana de Castelló els

De la Magdalena, la romeria

repobladors es distribuïen terres i construïen cases, per fundar la nova vila sobre les antigues alqueries musulmanes, baixa els ulls cap a la fotografia de l’infant italià que passarà set dies a sa casa i es veu a si mateix, trenta llargs anys abans, quan en tenia deu i encara no sabia res de cartes de població, de privilegis de trasllat, de llibres de repartiment, ni de tantes coses que l’escola amagava i la vida encara no li havia donat. L’home, que es pren un tallat i tracta de tranquil·litzar el neguit de la mainada, ha fullejat una revista, mentre espera l’arribada de l’avió, i ha vist la fotografia antiga d’un camió que ja farà molts anys que haurà esdevingut ferralla, un camió com el que tenia l’oncle que va morir tan jove, com el que més d’una vegada els va portar, amb la gran caixa a celobert, a ell i la família tan gran fins el tossal que acull la secular romeria del seu poble, la romeria que, en una setmana, eixiria de la plaça Major . L’home que per uns dies ha tingut un fill més, baixa una bossa plena d’envasos de vidre per llençar-los al contenidor de reciclatge que hi ha no massa lluny de sa casa i recorda quan amb tretze o catorze anys, o eren quinze?, en dia de romeria, recorria amb uns quants amics tota la muntanyeta, amunt i avall, quan els romeus ja havien satisfet la fam i la set i recollia les botelles buides de cerveses, de llimonades, de refrescos de cola o de succedanis de sucs de taronja o de llima, amb gas o sense –com les de “Trinaranjus” que es pagaven el doble–. Omplien els saquets de tela o les caixes de cartó i els portaven a alguna de les parades de menjar que se succeïen al llarg de la carretera que voreja el turó i puja al Desert, perquè aleshores aquelles botelles de

vidre buides es retornaven a les fàbriques i, convenientment tractades, tornaven a circular. A canvi de la neteja conseguien algunes pessetes per poder anar a la Fira. L’home que repassa àlbums de fotografies perquè el periòdic vol imatges que il·lustren el seu article, en tria una, amb la joventut esclatant-li al cos, pel camí dels Molins, la canya a la mà, brusa negra, pantalons de pana, democràcia en bolquers, la “mili” encara no feta, amb amigues amics, tots somrients –i Vicent Mateu, tan bonhomiós, tan de la soca, tan enyorat– i al costat, amb passes acompassades i batecs enamorats, la princesa més bonica, la que havia conegut un any abans, en un dimecres 24 magdalener, al carrer d’Enmig, al “Capri”, mentre assaboria una tassa de xocolata calenta L’home que vint-i-cinc anys després, en dilluns de Magdalena, es fa una fotografia de gran grup a les escales de la porta principal del col·legi on treballa: la fotografia, encara no digital, que perpetuava la imatge de tantes amistats i de tantes estimes nascudes; la fotografia que acomiadava l’estada tan profitosa,… rodeja amb una mà els muscles de l’infant sicilià i amb l’altra li aguanta la gorra blava que el vent vol fer volar i, sobtadament, recorda un camp de tarongers a la vora de Sant Roc, allà a la partida de Canet, un diumenge assolellat, la mili ja feta, la plaça de mestre de l’escola pública ja guanyada, la Magdalena ja en marxa, vint-i-set dies després del 23-F, tan esperpèntic, i nou caps, nou gorres, grogues i roges dibuixant la senyera, el blau al cel, però no al cor. L’home que al matí ha dit adéu a l’avió que s’enlaira i encara ha tingut temps d’enregistrar en vídeo el final del Pregó Infantil i les caretes rialleres de les xiquetes i xiquets del seu col·legi, que llancen caramels al públic i reparteixen dibuixos que expliquen les antigues arts de pesca, a mitja vesprada dorm mitja horeta, esgotat com està al sofà de casa seua i és despertat per una trucada al telèfon fix –el mòbil tardaria encara tres anys, el correu electrònic cinc– que li reclama un article que encara solament té al cap. Així que foragita d’un rampell la mandra que l’atenalla, engega l’ordinador i, sense saber encara el títol, amb el dit anular de la mà esquerra, prem la tecla de les majúscules, alhora que deixa caure el cor de la dreta sobre la lletra ela i comença a escriure:

De la Magdalena, la romeria

—L’infant que, mig endormiscat, entra a la plaça Major encara no sap que la Magdalena té l’ànima de canya, de canya verda i flexible. L’infant d’ulls negres, de mirada néta i de somriure amable, no entén què fa, negra nit encara, en una cua, riallera i sorollosa, que no avança. L’infant que va aterrar a l’aeroport de València i va pujar, fa una setmana, a l’autobús que el va portar a Castelló ha començat a desfullar la timidesa. L’infant que badalla i recolza el seu cos, àgil i saludable, a la pedra humida de la cocatedral de Santa Maria, mira la torre campanar que té davant, a tants pocs metres, i veu que el gran rellotge encara no marca les set. L’infant que ha comprat postals de Morella i ha trepitjat els castells de Peníscola i d’Onda, malgrat el cansament i l’enyorança, està acumulant estima al cor. L’infant de formació cristiana, desconeix, però, que la Magdalena –nom que, en hebreu, ve a ser com un qualificatiu que significa “natural de la torre de Déu”– forma part de l’imaginari, des de fa segles, dels conciutadans de la família que l’acull. L’infant que viu tot l’any a la vora del poderós Etna, no ha trepitjat mai el tossal, petit i verd, que els castellonencs medievals van posar sota l’advocació de Maria Magdalena: la dona nascuda a Magdala, vora el llac de Generaset, esmentada per tots els evangelistes, identificada per molts com la germana de Marta i de Llàtzer, el que va ser ressucitat; la pecadora, que va redimir la seua vida de disbauxa, després de rentar i d’eixugar, amb els seus llargs cabells, els peus de Jesús i de ser perdonada “per tant com havia estimat”; la penitent, que va viure els seus darrers anys lliurada a la contemplació de les coses divines a la balma –la Saint Baume– allà a la Provença, des d’on segles després els monjos cistercencs escamparien la seua devoció per terres ocupades pel rei conqueridor. L’infant que escriu cada nit al seu diari, escolta com l’home, de barba blanquejada i de cabell esclarissat, que li fa de pare per uns dies, li explica calmadament, barrejant llengües i signes, una bella, vella i ingènua llegenda que evoca la memòria d’un poble i la fa festa quan l’hivern declina i la primavera esclata. L’infant que fa un intercanvi escolar amb alumnes d’una escola del Grau de Castelló, tanca els ulls i reviu, un dissabte, de brusa i de mocador al coll, atapeït d’imatges que el sobtaven, de sorolls que se solapaven, d’actes festívols que acompanyaven el pregó-desfilada, multicolor, mediterrani, barroc i llarg, evocador i costumista del que va estar actiu protagonista repartint uns fulls que il·lustraven els versos inspirats de Bernat Artola, que convoquen el poble a viure alegrement la festa i a recordar-me

amb orgull, amb l’accepció més noble del vocable, la identitat. L’infant que balla les danses de la seua terra, escolta les tocates de dolçaina i tabal que, sota els porxos de l’Ajuntament, escampen melodies de festa per la Plaça Major. L’infant que ha descobert l’olor emocionant de la pólvora, no s’espanta quan la traca anuncia moviment de peus, increment de crits, obertura de portes al mercat central i passejar de canyes. L’infant que rep lliçons de piano i està aprenent a tocar la trompeta, a la seua Biancavilla natal, camina d’esma, les mans a la butxaca, els ulls incrèduls, al costat del nou amic que anomena Pere. L’infant que pensa en italià, agafa la canya que li ofereixen, mira la cinta verda que la corona i es deixa portar, obedient i disciplinat, cap a una xurreria que per uns dies endolceix els paladars de milers de vianants i mossega vacil·lant la “figa albardà” que li recorda sabors de la seua illa de Sicília i deixa que la xocolata calenta li escalfe el cos i li retorne l’energia. L’infant que està en edat d’acabar la Primària sap que la seua terra va ser ocupada per grecs, romans, vàndals, bizantins, àrabs, normands i, en temps d’en Jaume I, per un rei francés, que va precedir immediatament un segle llarg de domini de monarques de la dinastia catalano-aragonesa, descendents de Pere el Gran, nét del rei representat en bronze en una estàtua que havia visitat feia pocs dies amb els escolars de l’intercanvi. L’infant que ja observa com el blau s’imposa al cel i els cossos opacs ja es veuen sense ajuts artificials, no havia nascut encara quan un altre xiquet, ara ja pare, matinava sempre, amb la mateixa il·lusió del dia de Reis, el tercer diumenge de quaresma, per acompanyar la mare, que mai no havia de fer cua, a per canyes: ”Guàrdia, aquells s’han colat!”. L’infant que ha vist, fa pocs minuts, com els coloms dibuixaven vols simètrics pel centre històric, despertats pel volteig de la campana “Vicent” –el rotllo i la canya gravats al bronze– demana fotografiar la família amiga, amb l’ajuntament de fons i les canyes ben plantades. L’infant que mira bocabadat l’arribada a l’edifici consistorial d’una jove que li diuen que és la reina, vestida de llauradora i de somriure, pregunta si pot comprar coets. L’infant que ha rebut una negativa per resposta, seu en un banc del temple de Santa Maria, prop de l’altar dedicat a la patrona, la Mare de Déu del Lledó, mentre el capellà, que presidirà la rogativa, oficia la missa en valencià. L’infant que mira el Fadrí i ja sap per què rep aquest nom el campanar de Castelló –és ben alt i plantat i no està adossat al temple, com si diguérem no està maridat– mira fixament com dos hòmens s’esforcen dificultosament per voltejar pausadament, la campana de la ciutat, la campana Àngel, més de dos mil quilos, metre i mig de diàmetre de boca, so grat, harmoniós i solemnial. L’infant que, seguint Pere ha pujat a la font, guaita, sense entendre massa bé el que veu, com des dels baixos de la casa de la vila, la policia municipal, amb uniforme de gala, obri el camí per traslladar a Santa Maria el seguici oficial i seguint l’ordre protocolari se succeixen els dolçainers i tabaleters, els guàrdies rurals, amb vestit de pana verda i barret d’ala ampla amb cinta verda i escopeta penjada al muscle, els heralds, amb calces curtes, gipó de color verd, boina i dalmàtica de color roig, portant les maces amb l’escut de la ciutat i els noms de Jaume I i d’en Ximén Pérez d’Arenós, les dames

i regines i els membres de la Junta, els macers municipals, la Corporació Municipal i la presidència civil i militar. L’infant que ja ha actuat en unes quantes de les escenificacions de teatre musical que ha creat el pare, escolta complagut el “Rotllo i Canya” que interpreta la Banda de Música Municipal mentre amb la comitiva ja dins la cocatredal, els cantors entonen l’Exsurge Domine i l’O vere Deus! L’infant que pregunta on van ara, desconeix que l’home que li posa la mà al muscle, de jove, feia uns trenta anys, va pujar i baixar sol a l’ermita, en un diumenge com aquest, perquè havia mamat des de menut el deure que manifesta orgull de genealogia i la seua colla d’amics, d’aleshores, nascuts en altres pobles, pre-

ferien quedar-se dormint per recuperar-se de la marxa dionisiaca, iniciàtica i nocturna. L’infant que s’ho mira tot amb interés i ja gosa fer preguntes, espera, al carrer Major davant l’església de Sant Agustí el pas dels romeus que acompanyen la relíquia de la Santa i, mentrestant, juga amb infants de la Colla Rebombori. L’infant que riu feliç, acaba de saludar dos companys sicilians que, amb les famílies que els acullen, mamprenen el camí cap a l’ermita. L’infant que ara seu en una de les finestres de la Biblioteca Pública, crida eufòric quan s’encadenen les traques, al pas de la relíquia i, quan passa una dameta infantil que els saluda riallera, exclama: ”E una bella ragazza!”

De la Magdalena, la romeria

L’infant que porta a les mans uns platerets, acompanya els tabals i la dolçaina, ja passat el Primer Molí –ara reconvertit en tinença d’alcaldia del districte nord–, després d’haver estat acomiadats per les palmeres i d’haver dit adéu, fins a la nit, als excel· lents músics de la Municipal i amb la rebomboriada, a l’altura del Tercer Molí que aprofitava també les aigües de la Sèquia Major i del que ja no hi queda resta alguna del casal- pel camí estret de la Travessa, entre tarongers, arriba al vell camí pre-romà del Caminàs. L’infant que supera el cansament per una vitalitat innata i per l’afany de seguir el ritme que imposa la caminada, pas rere pas, cap a l’ermita, agraeix, després de superar el llit del riu Sec, la parada ritual que demana l’arribada a l’ermita de la partida de Canet -terra de canyes- que els avantpassats, de fa segles, van dedicar a sant Roc, patró dels afectats per la malaltia de la pesta, per certificar que era lloc de pas de la romeria que nasqué amb carácter penitencial. L’infant que, a la vora d’un taronger sentenciat per la tristesa, es menja amb ganes, la rua de truita amb faves que li ha preparat la mare que l’ha adoptat per deu dies, veu i escolta com arriba la comitiva oficial, amb traques que la reben, la campaneta de l’espadanya que sona encara més forta, la salutació prolongada d’un tren i els trets que, a manera de salves, disparen els integrants de la guàrdia rural. L’infant que ha demanat permís per ajudar un cosí de Pere a buidar, en un tres i no res, un capsa de coetets autoritzats per a infants, li’n llança un als peus a un guàrdia civil que regula el trànsit i el pas dels romeus a la N-340 i rep la reprimenda de l’home de verd i dels adults rebomborians que l’acompanyen. L’infant que ho ha fet sense malícia o, en tot cas amb una malícia innocent fruit d’un rampell quan perseguia enemics imaginaris, ha demanat perdó i durant uns minuts ha fet bondat amb aire compungit. L’infant que ja s’ha refet, s’afig a la música que reprén el sector instrumentista de la colla per entrar com cal al peu del turó-pujol-muntanya, i obrir camí al grup entre la gernació que ja ha arribat i ompli tots i cadascun dels racons que la natura i, sobretot, l’acció del ser humà han dissenyat en aquest lloc ocupat ja a l’Edat

de Bronze. L’infant que puja cap a l’ermita nota com si li faltés l’aire -massa sol, massa pols, massa gent, massa emocions- agafa de la mà l’home que fa nou dies li serveix de referència, li demana una pausa en la pujada i quan es gira veu una paella gegant que la distància empetiteix i, sense solució de continuïtat, el blau del cel s’ompli de núvols molt blancs, petits i sorollosos, que anuncien a les més de cinquanta mil persones que ja la reina i la seua cort i tots els membres de la romeria oficial han arribat i es disposen a pujar-hi. L’infant que es tapa les orelles quan, a mig metre d’ell, un guarda rural dispara una salva de pólvora, es deixa estirar per Pere i el seu pare i quasi sense adonar-se es troba dins de la capella de l’ermita, de dues naus que, malgrat múltiples transformacions i reformes, no ha canviat massa des del segle XV, quan el “frare barbut” adscrit al monestir cistercenc de Santes Creus, va habilitar com a nova ermita un antic aljub excavat parcialment dins de la roca. L’infant que ha vist com no poden eixir quan volen de l’ermita perquè han tancat les portes, puja a la trona i fotografia el bisbe que oficia la missa cantada. L’infant que seu al banc corregut de l’era que hi ha damunt el sostre de la capella, ha ballat la primera dansà, però ja no la segona, perquè el cos li ha demanat uns minuts de repòs i, agombolat per braços protectors, s’ha adormit. L’infant que han despertat perquè el comboi dansaire donava pas a l’homenatge anyal a la sang dels moros, davant la roca de formacions ferruginoses que la imaginació popular ha convertit en la sang dels darrers defensors sarraïns del castell vell, escolta cançons de la terra i paraules de concòrdia que aposten per la bondat del mestissatge, el respecte o la justícia, paraules que reivindiquen un món on totes les cultures tinguen l’espai suficient per respirar i, tot i que moltes expressions se li escapen per raons d’edat i de llengua, quan sonen les notes emotives de la Moixeranga i onegen les banderes de quatre barres roges, alguna cosa li diu que allò és important i molt més que una anècdota. L’infant que ha dinat una altra rua ara amb llonganisses i tomata, espera dret que s’inicie oficialment la tornà amb el cant de “l’absolta” per recordar tots els difunts que alguna vegada van participar en la romeria, els cantors mirant la ciutat i, a l’esquena, la blanca ermita.

De la Magdalena, la romeria

L’infant que seu en un cadafal del carrer sant Lluís, recorda, com un somni, la vesprada intensa de cants, de danses i d’actes rituals que ha viscut i els rotllets que s’ha menjat a sant Roc i l’orxata que s’ha begut al Lledó i la parella que es besava ben a prop d’un taronger i la filà que han fet baixant el pont de la via del tren i el xiquet —l’apòstol Joan— i les tres xiquetes, les tres Maries —la mare de Jesús, la mare dels apòstols Jaume i Joan i la Magdalena— que s’han agenollat tres vegades davant la talla del Crist Crucificat, de l’escultor Adsuara, a pocs metres d’on ell és ara. L’infant que lluita per no dormir-se recorda també la desfilada fins a santa Maria acompanyant la comitiva religiosa i cívica i els “carros triomfals”, amb quatre escenes de la vida i llegenda de santa Maria Magdalena, que ha vist quan anaven cap al cadafal, a peu, sempre a peu -”Què falta encara?”. L’infant que vola de tornada cap a casa, ha escoltat, no fa ni deu hores, vint-i-una vegades el Rotllo i Canya en la nit de les gaiates i de les gaiateres, “la volteta, la volteta” cridava, fent el darrer esforç, divertit per la facècia i per l’expressió que li recordava la seua llengua materna. L’infant que mira per la finestreta i veu un vaixell de vela navegant per la Mediterrània, el pont de mar blava que agermana pells i vides diferents, sap que al cadafal el seu amic Pere està veient passar el Pregó Infantil. L’infant que escolta com el pilot anuncia que a Milà fa bon temps i en uns minuts aterraran, ha començat a viatjar, ha començat a conéixer els altres, és un bambino que d’adult ningú no podrà manipular per interessos bastards, és un nen que és l’esperança de futur d’una Europa nova, unida en la diferència, respectuosa amb la diversitat. L’infant que abraça els pares a l’aeroport de Catania, pensa que ahir a eixa hora ell ja sabia que la Magdalena té ànima de canya, de canya verda i flexible.

A la Magdalena en autobús Vicent Cuevas Julve

Què dir que no s’haja dit ja de les nostres festes de la Magdalena? Tradició, sentiment col·lectiu i la romeria com a nucli essencial d’una setmana llarga que hi ha gent que associa a molèsties i maldecaps, orquestres a tot volum, carrers tallats, aromes de vi cabut o moscatell de garrafa, estores de corfes de tramussos, cacaus i pipes pertot arreu, brutícia als carrers,…Per alguns, però, la festa és alegria, noves coneixences, mascletades i castells de foc, balls, àpats compartits, el carrer Leyland núm. 21 matrícula CS-4515, el 21-03-1953, de 34 places, amb un grup de senyoretes al Centre de la Bartola. conquerit,…I encara altres van més enllà i viuen la festa també plenament, amb l’afegit d’un sentiment identitari intens, ple de símbols i de remembrances, sobretot quan el calendari marca el tercer diumenge de quaresma i “ja el dia és arribat de la nostra Magdalena”. A la nostra romeria cal pensar que, des dels inicis, es va utilitzar la tracció animal, bé per dificultats físiques d’algunes persones, bé, senzillament per comoditat o per mostrar carros ben guarnits i ornamentats. Arribat el segle XX, s’han fet servir també tots els nous vehicles que tenim al nostre abast: bicicletes, motocicletes, tractors i motocultors, camions, furgonetes i el rei que és el cotxe privat.

Em sembla ben curiós el costum d’ornamentar el vehicles, “els carros” motoritzats, amb palmes, branques d’olivera, canyes, gallardets, fustes i altres materials més sofisticats que tracten de recrear les condicions de vida i l’arquitectura típica de les alqueries de la marjal i de l’horta, dels masets del nostre terme, o reproduir l’entranyable Panderola i l’emblemàtic Fadrí,… vehicles, això sí, sense les condicions de seguretat que caldria; vehicles que no passarien la ITV, alguns sense matrícula, fora de normativa, o ja donats de baixa, que el poble pla accepta i que l’autoritat consent. Supose que es veu desbordada aquests dies. Estem en festes, ja se sap, però per què es poden obviar les normes quan estem en festes? Per què en festes quasi tot val? Des de fa molts anys també han estat molts els romeus del dia gran de la Magdalena que han utilitzat el transport públic habilitat en les seues dues versions: l’autobús i el ferrocarril. L’AUTOBÚS MAGDALENER Des de l’any 1927 l’empresa “Autos Meditérraneo” té la concessió del transport de viatgers del trajecte CastellóBenicàssim-Orpesa-Torreblanca-Vilanova d’Alcolea i, en conseqüència, li correspon el trànsit entre Castelló ciutat i la parada de l’encreuament de la carretera que puja al Desert de les Palmes amb la N-340. Amb el transcurs dels anys hi va haver una línia d’autobús, hui desapareguda, que pujava els diumenges i festius de juliol i d’agost al Desert de les Palmes, des de la plaça Fadrell de Castelló i possibilitava, en una època que el cotxe particular encara era minoritari, que els ciutadans gaudiren de les vistes incomparables de la Plana i del mar, i en dies clars i nítids de les illes Columbretes i fins i tot d’Eivissa. Actualment les línies Castelló-Torreblanca i CastellóVinaròs també permeten accedir a l’antic Seminari “Mater Dei”.

De la Magdalena, la romeria

Senyores amb cistelles i el conductor D. Patricio Donelli, irlandés, amb l’autobús REO núm. 18, matrícula CS-2919, del 09-07-1934, de 20 CV i 23 places.

Conductors de l’empresa, al costat de l’autobús núm. 4; UNIC matrícula CS-1392, 03-03-1928 de 16 CV i 28 places.

El diumenge de la romeria és costum que es lloguen autobusos des de diferents pobles com Vilanova, Cabanes, Morella, Sant Mateu,… per portar romeus pel matí a l’ermitori, i, molt sovint també, a la vesprada, acostar-los a la plaça de bous perquè presencien la ”correguda” que obri el cartell taurí.

D’altra banda i per als veïns de Castelló ciutat fa molts anys que es van habilitar una trentena d’autobusos, urbans i interurbans, amb eixides ininterrompudes, des de les set del matí fins a les cinc de la vesprada, que anaven des de la plaça de la Constitució (“La Farola”) fins a la pineda que hi ha al costat del Seminari, des d’on els romeus feien l’últim tram a peu fins a l’ermita. Amb posterioritat i per motius del trànsit, els últims quinze anys es ve fent des de l’inici del carrer de sant Roc, enfront del col·legi Bisbe Climent. L’intercalar autobusos urbans entre els interurbans possibilita o facilita el transport de carrets de nadons, discapacitats etc. encara que els usuaris sempre es queixen de no disposar de seients, ja que la romeria Mecànics i aprenents de guàrdia, per a atendre les possibles avaries del dia de els ha deixat exhausts en alguns casos. De les 12 a les la Magdalena, en la cotxera de AMSA, a la plaça Fadrell, amb el fundador de l’empresa D. José Cuevas Bellés. 13h. habitualment és l’hora punta per a l’anada. De les 14 a les 15’30h. solen produir-se les majors aglomeracions de tornada amb sis o més cues d’accés als autobusos al mateix temps, sense incidents, gràcies a la bona educació dels viatgers, a la possibilitat de càrrega de la pineda on està la parada i la gran ajuda, que vull agrair especialment, que suposa la presència de la Guàrdia Civil de trànsit i del Cos de Policia Nacional, encarregats de l’ordre i la seguretat en el recinte i en l’entrada i eixida d’autobusos de forma contínua. Des del punt de vista dels conductors, aqueix dia era com per a un soldat anar a la guerra. Donar-se un matinada i no parar en huit o més hores. Era una prova de resistència que els deixava esgotats i que no tots poMagdalena de 1976. Cotxera d’Autos Mediterráneo de l’arquitecte Maristany, dien resistir. Afortunadament, hui en dia tenen un petit amb un Pegaso matrícula CS-15609, de 41 CV i 42 places. servei d’intendència i de comunicació i la gent és més comprensiva i no tan radical amb les seues exigències i accepta els descansos necessaris i naturals. La festa i l’alegria sempre ixen guanyant. Tradicionalment, sempre es colapsava mitja hora o més el trànsit, quan es treien les gaiates de l’Escorxador Municipal per a ubicar-les al carrer de sant Roc, la qual cosa solia fer-se a mà o amb vehicles de tracció molt lents. Lògicament provocava irritació i xiulits dels passatgers que no sabien què passava.

De la Magdalena, la romeria

Autobusos moderns Scania-Irizar-Intercénturis d’adquisició recent, de rodalies, amb una cadira de rodes i molt adequats per al dia de la Magdalena.

VIATGERS DEL SERVEI D’AUTOBUSOS PÚBLICS DEL DIA DE LA ROMERIA Any Viatgers 1999 17.438 2000 18.715 2001 17.731 2002 18.365 2003 18.270 2004 18.520 2005 14.955 2006 12.496

EL TREN MAGDALENER Té la seua eixida des de la nova estació de RENFE i la parada està a l’antic baixador de les Palmes a un quilòmetre de la N-340 direcció al mar. Exceptuant un any que no va haver-hi tren per obres en les vies, pel que sé, mai no ha deixat d’habilitar-se, des que hi ha línies ferroviàries a la nostra comarca, una expedició d’anada i una altra de volta entre Castelló i les Palmes per facilitar l’accés dels romeus en diumenge de romeria.

Una romeria apòcrifa Vicent Climent Colom

La gent nascuda als seixanta, quan la dictadura i aquell senyor baixet que la va personificar al llarg de quatre dècades enfilaven de manera lenta, però inexorable, la seua particular recta final, va ser jove en la dècada dels vuitanta, avui mitificada en tants aspectes. En aquell temps la incipient democràcia penjava d’un fil i estava pendent de consolidar-se mentre mirava de reüll cap alguns militars enyoradissos del règim anterior amb instints colpistes. Ells, com tothom, tendien a engrandir allò que ja no podien viure, a tenir un referent ancorat en el passat. Aquells joves volien beure’s la vida a glopades, sense importar-los massa les conseqüències. Havien de trencar amb tots i tot i obrir perspectives inexplorades pels seus antecessors guiats per un esperit transgressor i rebel amb el poder fàctic que representava la família i els seus lligams, amb les tradicions a les quals no trobaven massa sentit, s’havia de passar la línia d’allò que estava prohibit per l’imaginari col·lectiu i experimentar noves sensacions... Les festes de la Magdalena no van restar alienes a aquest xarampió i van patir certa metamorfosi. Vist des d’ara, cosa de no res, com comprovareu més endavant. Si no de manera directa, a l’acte més significatiu, la romeria, també li va eixir un seriós competidor: sense canyes ni cintetes verdes, sense bóta de vi ni entrepans de truita de faves, a poqueta nit i no a trenc d’alba... Fou un romeria apòcrifa que no acabava en l’ermita del Castell Vell sinó en Sant Roc de Canet, la que poques hores

desprès oferiria als autèntics romeus menjar i beguda, la figa i el doset, el got de barreja que costava una moneda de dos cèntims. Potser no figure en cap estudi i el primer historiador a interessar-se pel fenomen no s’haja posat a la tasca d’investigar però... Tot va nàixer de manera espontània. Acabat el Pregó, una colla d’amics es van aplegar allí la vespra del dia gran per gaudir de l’acabada d’estrenar llibertat, vèrtex d’un triangle equilàter i primer element d’una retafila reivindicativa que completaven l’amnistia per als presos polítics i el desitjat estatut d’autonomia. Com a símbol identitari els integrants de la marxa esgrimien una senyera. Sense blau, és clar. Fa gairebé trenta anys pocs es plantejaven afegir aquest color a les franges roges i grogues. Alguns, a més, anaven vestits amb la tradicional brusa negra de llaurador, avui lamentablement oblidada. Només arribar començava la disbauxa i la cervesa, el vi i el calimotxo lliscaven per les goles dels assedegats membres d’aquella confraria, amb la velocitat de creuer i sense tocar vores. Allò era, ni més ni menys, que un botellón en tota regla, a veure qui aguantava més. Així que les noves generacions que, oficialment protesten contra els preus desorbitats de les copes als pubs, no han inventat res. El boca a boca va funcionar i, en pocs anys, la concentració es va massificar. Tant, que alguns estudiants del BUP van veure un negoci fàcil i van muntar paradetes per finançar el viatge d’estudis de la classe, que era una forma eufemística d’anomenar unes vacances col·lectives compartides amb els companys. Les destinacions no deixaven lloc a dubtes: Marbella, Mallorca o Tenerife no tenien gaire interès històric ni cultural, encara que els més agosarats no perdien ni un minut i es posaven al dia en anatomia humana a la vora de la platja o a les discoteques de moda. Els pots de beguda acabaven d’entrar a les nostres vides en substitució de l’ampolla i passaven com un llamp

De la Magdalena, la romeria

de mà en mà per un mínim cost addicional. La infrastructura era mínima: una taula desmuntable amb dos cavallets de suport, gel per refrescar el gènere i unes monedes per al canvi. Ningú s’havia plantejat reciclar les llaunes i els menys destres, fins que van perfeccionar la tècnica, es van quedar amb més d’una anella enganxada a l’índex mentre se’n recordaven de la progenitora de l’autor de l’invent. Per matar el cuquet de la fam, què millor que uns entrepans que no donaren massa maldecaps en la seua elaboració: formatge, pernil, tonyina... Calia confiar en els manipuladors d’aliments perquè cap ni un tenia carnet de tal i la higiene no estava del tot garantida. Val a dir en nom de la seua professionalitat que cap client va prendre mal per aquest motiu. Satisfetes les necessitats vitals més elementals era precís donar-li gust al cos i què millor per a desinhibir-se que alcohol d’alta graduació. El gintònic encara no li havia pispat el primer lloc al cubata, amo i senyor del rànquing: el rom o el whisky rebaixaven la dolçor de la Coca-cola, refresc que provocava serioses contradiccions entre els consumidors: era imprescindible per a la mescla però es-

tava fabricat pels ianquis, enemics número u del planeta. En açò la vida no ha canviat tant. Uns pocs, els més assenyats, que també n’hi havia, a una hora prudencial per poder descansar i complir amb la tradició de l’endemà, es batien en retirada. La resta diversificava les ocupacions. L’amor carnal, l’amour fou que diuen els gabatxos, es mostrava en tot el seu esplendor i els cossos, arrecerats de mirades indiscretes en algun cotxe o sota la copa d’un taronger, perdien les peces de roba en un tres i no res, la distància entre la parella era engolida per la passió i hala!.... L’alcohol, quan s’enfila al cap i s’arrapa de les neurones dóna mals consells i gairebé sempre ix a relluir la força bruta en forma de punys que intenten esclatar la seua ira contra el rostre de l’improvisat adversari. De tant en tant es feia realitat allò que cantava Silvio, músic de culte i llegendari rocker sevillà amb tendència a l’autodestrucció de Vengo buscando pelea, i es formava alguna baralla davant la mirada impassible dels efectius de la policia que s’estimaven no intervenir per no embolicar més la troca i que tingueren un desenllaç natural: els uns drets i els altres estomacats en terra. Una vegada assortits de material en els llocs de costum i manufacturats amb paper de fumar, els porros corrien oferint alegria per les rotllanes compostes per gent amb un somriure poc natural enganxat dels llavis mentre la seua olor característica encomanva l’escena. La maria servia per abstraure’s de la realitat, filosofar sense ser cap erudit i imaginar-se una vida ideal on la paraula treball estava totalment eradicada de l’apartat d’obligacions. La resistència del cos humà té un límit i ningú, d’acord amb la lògica, pot ultrapassar el seu. Així que, ja de matinada, de manera inexorable queien rendits a l’evidència en qualsevol lloc buscant la son reparadora. Poc importava on ni damunt de què. Els més previsors feien el seient del seu automòbil cap arrere i convertien l’habitacle en un llit improvisat. La majoria optaven per un hotel de més estels —tots els del firmament— i la soca d’un arbre o un cavalló els servia de capçal. Les herbes que creixien silvestres en els tarongerars eren

matalassos de tonalitats verdoses i les jaquetes feien el paper de les mantes per protegir-se dels darrers freds de l’hivern. La treva gairebé no existia i les primeres unitats de la marea humana que representa la romeria es feien presents amb els primers raigs de sol interrompent de manera traumàtica el descans dels que tenien la son lleugera. La boca pastosa, l’equilibri en precari o unes agulles de fer ganxo penetrant pels cervells eren els símptomes més freqüents que notaven aquells que més li havien pegat a la vida. La roba bruta, una barba incipient, els ulls rojos com l’infern, el cabell escarotat i un discurs incongruent i inintel·ligible era el lamentable aspecte que oferien als nouvinguts. De mica en mica, quan el soroll aca-

De la Magdalena, la romeria

bava definitivament amb el silenci, els vetladors es feien presents d’entre els horts de la vora del camí com cadàvers que abandonen per un moment les seues residències habituals. Pocs optaven per seguir la comitiva cap a la Magdalena i desfeien la ruta encetada hores abans. Per a ells el dia gran ja s’havia acabat. La nit de Sant Roc va anar morint-se a poc a poc i avui en dia només és un record per a tots aquells que la van viure. La majoria, respectables pares i mares de família, compleixen amb el ritus com mana la tradició, acompanyats dels seus fills i integrats en la romeria. Tal vegada, en arribar a l’ermita on es reposen forces, algú esbossarà algun somriure trapella prenyat de recança, per un temps que ja no tornarà.

No sols de festa viu l’home Eliseu R. Artola i del Campo

...seguim avant no mos deixem cap rossegó. Farem traguet a Sant Roc, matarem el cuc allí

Any rere any, en passar el Carnestoltes la gent de Castelló comença a preparar-se per a viure els dies de la seua festa gran. El tercer diumenge de la quaresma ja és a prop i una inquietud general envaeix el cos de les persones. Uns pensen en anar-se’n a la neu, uns altres a la muntanya, alguns simplement en fugir de les aglomeracions, .... però la majoria, crec, comencen a preparar nou dies on la festa, les tradicions, el sentir del poble es reflectirà en cavalcades, balls, desfilades, actes culturals i esportius, reunions en caus festers, ... i diverses manifestacions lúdiques entre les que destaca la Romeria de les canyes. “Ja el dia és arribat, de la nostra Magdalena ...” diu el Pregó de Bernat Artola, i faça fred o calor, ploga molt o poc, o canvien el dia de la romeria, sempre hi haurà castellonencs que, entre cada vegada menys tarongers, facen el camí a l’ermita, fidels a la cita amb els orígens del seu poble.

De la Magdalena, la romeria

Amb brusa, texans, xandall o abillats en roba tradicional, hi ha uns elements característics i comuns a tots els romeus: mocador al coll, supose que per eixugar la suor del camí o simplement perquè toca; la canya i el rotllo, ampliament descrits pel company Ferran Aparisi en un dels textos del llibre. I per últim, un farcell, bossa, costal i inclús motxilla, segons les necessitats de cadascú, farcides de vitualles de tot tipus, en funció del gust i preferències culinàries del portador de tan gratificant càrrega. Olives, cogombrets envinagrats, bacallà en salmorra, sardina de bota sola o en pebrera, embotits assecats, coca de tomata, ceba o espinacs, ... i entrepans de tot tipus acompanyats d’un bon glop de vi, cervesa, aigua o refresc; tot és vàlid per a reposar forces en arribar a l’ermita de Sant Roc, a la vora de qualsevol bancal dels voltants o bé als peus de l’ermita de la Magdalena. Tot va bé, efectivament, per a distraure la gana, però el temps, els costums, els comentaris boca-orella de la gent, que de vegades esdevenen tradició, han establert una sèrie de menjars típics dins de la idiosincràsia magdelenera i ajustant-nos, més concretament al dia de la romeria, vull destacar-ne tres, que segur tots hem sentit anomenar i inclús paladejat, com ara són el gotet (s) de barreja, la figa “albardà” i la truita o tombet de faves. Delicatessen totes tres!

BARREJA Diuen que “la processó és llarga i el ciri curt”; així doncs, cal pensar que el camí no és cap passejadeta i més si després hem de fer la tornada. Si a tot això li afegim una matinada fresqueta, sobra dir que aquesta tonificant beguda és el millor remei per a preparar el cos davant d’un dia força complet.

Ingredients: − Cassalla . − Vi moscatell. Elaboració: Com el seu nom indica, simplement cal barrejar els dos ingredients en la proporció d’ ¼ de cassalla i ¾ de vi moscatell. No obstant això, sempre podrà modificar-se la proporció de cada element, en més o en menys quantitat, en funció del gust, l’estómac i l’ànim de cadascú.

− Farina. − Figues panses. − Oli

LA FIGA “ALBARDÀ”. Seguint amb la saviesa popular, “a Sant Roc de Canet, figa i traguet”. No caben més comentaris; aquesta dita ja ho diu tot, referint-se, vull pensar, a tots dos elements com a complementaris i quasi inseparables. A poquet matí, la gent que, seguint la tradició, acudeix a replegar les canyes, podrà gaudir d’aquesta llepolia en qualsevol bar als voltants de la plaça Major, o bé seguint l’itinerari de la romeria, ja en “les palmeretes” (avgda. de Caputxins), Paco i Carmen ens les podran oferir al bar “Jaume I”. Per últim i abans d’endinsar-nos pels camins de l’horta, recomane que feu una visita al bar “El Toll”, a la plaça de Joan XXIII, on Maribel i sa mare Rosita ens delectaran amb la seua peculiar recepta de fer les figues “albardaes”. Ingredients: − Aigua tèbia. − Sal. − Sucre. − Llevat de pastilla. − Carabassa (opcional).

Elaboració: Dissoldre en l’aigua tèbia, un pessic de sal, un pessic de sucre i el llevat de pastilla, i seguidament afegir la farina que admeta l’aigua, remenant fins que la massa no estiga ni massa líquida, ni massa espessa, però més bé fluida. Opcionalment, i abans de posar la farina, podrem desfer en l’aigua, un tros de carabassa previament bullida. Una vegada feta la massa, caldrà deixar-la en repòs al voltant de ½ hora, temps que aprofitarem per a obrir les figues i escaldar-les en aigua bullint per a qué perguen fortor i estiguen més molletes. Després les eixugarem comprimint-les entre dos draps de clau. Seguidament, quan la massa estiga a punt i haja adquirit una textura més esponjosa, s’agafen un parell de figues i es compacten un poc perquè quede una sola peça, que es posarà al cubell de la massa de manera que quede tota envoltada. Després es trauen d’un pessic o amb una cullera i es deixen caure en un recipient ple d’oli brullent, preferiblement de gira-sol. Finalment, quan comence a agafar un color daurat i considerem que la massa ja és cuita, es trauen les figues, es deixen sobre paper de cuina per escórrer l’oli i per últim només caldrà passar-les per un plat amb sucre. Davant d’aquesta manera tradicional de fer les figues albardades, cal esmentar una peculiar recepta per a elaborar la massa, ja que pel que fa a la manipulació de les figues el procés és el mateix, facilitada per la sinyó Rosita del bar el Toll, que aconsegueix que la pasta que envolta la figa quede un poc més cruixent i menys pesada que l’habitual. Us ho puc assegurar!

De la Magdalena, la romeria

cames, toca fer un descanset. Tradició? Cansament? I la gana? Segur que fa una cassussa per a menjar-se un bou i més després de la matinadeta. Doncs ja ho sabem: a esmorzar. No obstant això, hi ha gent que prefereix, en aquesta parada, fer una menjada més lleugera, i amb un parell de figues “albardaes” i una barreja al cos, continuen el camí a la Magdalena per a fer l’esmorzar als voltants d’aquella ermita. Ja siga en un o en l’altre indret, només serà qüestió de buscar una pedra plana, qualsevol ribàs o un tros d’herba on posar les anques i començar a paladejar el tan desitjat “tombet de faves”, si és això el que hem decidit menjar. Ingredients: − Gasosa. − Sal. − Sucre. − Llevat en sobre “Royal”. − Farina. − Figues panses. − Oli Elaboració: Dissoldre en la gasosa, un pessic de sal, un pessic de sucre i el sobre(s) de “Royal”, i seguidament afegir la farina que admeta la gasosa, remenant fins aconseguir el punt de la massa. La resta del procés és el mateix que el descrit anteriorment. TOMBET DE FAVES Castelló ja ha quedat enrere fa una bona estona i “seguint avant”, prompte arribarem a l’ermita de Sant Roc de Canet, on segons la tradició i perquè ho demanen les

Ingredients: − Faves desgranades. − Alls tendres. − Carxofes (opcional). − Uns trossets de pernil curat (opcional). − Cansalada viadeta − Botifarronets de ceba. − Llonganissa. − Oli d'oliva. − Aigua. − Sal. Elaboració: Sofregir, en una cassola de fang amb oli, la cansalada, els botifarronets, les llonganisses i els trossets de pernil. Afegiu, a continuació, la carxofa trossejada i quan estiga mig feta, posar els alls tendres. Ofegueu-ho tot junt, remenant de quan en quan per a qué no es cremen els alls. Una vegada fet això, incorporeu les faves i la sal, i mulleu amb un poc d’aigua si voleu que quede sucós. Després de baixar el foc al mínim, taparem la

cassola amb un plat fondo amb aigua calenta, sobre el que posarem una tapa. És important que el plat no es quede sense aigua, per la qual cosa caldrà afegir-ne sempre que faça falta. De tant en tant, és fonamental tombejar la cassola a fi que no s’apegue el contingut, es a dir, llevarem el plat, cobrirem el recipient amb la tapa i agafant la cassola per les anses, la sacsejarem amb colps xicotets cap a dalt a fi que no s’apeguen els ingredients. Després, tornarem a tapar la cassola amb el plat i ho cobrirem amb la tapa. Aquest moviment el repetim quatre o cinc vegades, durant el temps que durarà la cocció de les faves, aproximadament de trenta a quaranta minuts. Encara que no ho parega és molt senzilla aquesta peculiar manera de preparació, i així ho han fet al Raval de Sant Fèlix durant molts anys, o almenys això m’han dit. Però tenint en compte que, en aquests dies de festa, solem anar justets de temps, sempre tindrem la possibilitat d’utilitzar eixe gran invent que és l’olla a pressió i d’una manera ràpida preparar aquest plat tan nostre. Pràcticament, la preparació és similar pel que fa a la primera part del procés, és a dir, sofregir la cansalada, els botifarronets, les llonganisses i el pernil, afegir la carxofa trosejada i quan estiga mig feta, posar els alls tendres. Ofegar-ho tot junt, remenant de quan en quan per a què no es cremen els alls. Seguidament, incorporar les faves i la sal, remenar dos voltetes i afegir un got d’aigua. A continuació, taparem l’olla a pressió i quan comence a eixir el baf per la vàlvula, deixarem coure uns quinze minuts. El resultat, no cal dir-ho, és espectacular, un ex-

quisit plat de la, ara redescoberta, dieta mediterrànea i que si volem degustar en forma de truita, tan sols tindrem qué batre un parell d’ous i barrejarho amb dos o tres cullerades de tombet i deixar-ho caure en una paella amb un poc d’oli. Bé, crec que ja hi ha prou de lletra; ha arribat el moment de passar a l’acció i posar-vos mans a l’obra. Les festes estan ahí, al girar el cantó, i si algú té la curiositat de provar a fer aquestes joies culinàries del nostre receptari popular, segur tindran el complement ideal a tot allò que puga significar el dia de la romeria, perquè la bona cuina també fa festa. Bon profit.

Camins a la Magdalena Miquel Gómez

La memòria no és quedar-se en el passat sinó que ha d’il·luminar el present, perquè és en el present on construïm el futur... La vida dels pobles es desenvolupa a través de la memòria. Aquells que no preserven la memòria estan destinats a desaparèixer. Adolfo Pérez Esquível, Premi Nobel de la Pau

Per anar a la Magdalena el dia de la romeria cal un camí. I l’itinerari del Camí de la Romeria, és, i ha estat, molt divers al llarg del temps. El camí que ara recorrem –l’any 2006 per posar l’exemple més recent– fa vint anys no era el mateix, en fa quaranta era un altre, i abans de la guerra encara un altre de diferent. Més anys enrere ves-te’n tu a saber. De qualsevol manera, les edificacions que el voltaven han perdurat molts anys fins la darrera dècada que han començat a canviar o directament han desaparegut. Un hipotètic caminant que hagués transitat per aquesta senda a la Magdalena allà pels anys vint segurament es perdria o s’estranyaria del que ara hi ha i del que ha desaparegut.

De la Magdalena, la romeria

Però com que aquest caminant hipotètic no existeix ni ha deixat constància escrita de quin és el camí que va transitar o que van recórrer els seus avantpassats, ens acontentarem en parlar del camí dels darrers vint anys i de les restes que hem pogut trobar buscant ací i allà, o el que hem arreplegat entre els amics i coneguts interessats en la pervivència d’un camí que cap entitat oficial i responsable d’aquests actes ha mantingut, recuperat i senyalitzat degudament. Tot el que hi havia ha estat arrabassat, vull dir que urbanísticament ha estat remodelat, reparcel·lat, urbanitzat i reconstruït mantenint els valors, diuen, mediambientals i paisagístics de la zona. Quan arriben els dies de les festes locals, les de la Magdalena, es comença a fer esment, referència i citacions d’allò relacionat amb el camí: el Caminàs, l’horta i el secà..., el castell vell i l’ermitòri que li fa de guarda; la resta de l’any ni l’ermitori, ni el castell ni el camí que ens condueix allí no existeix. L’imaginari popular resta sense imaginació durant 51 setmanes a l’any. I mentrestant van caient cases, alqueries, camins, molins, forns i altres, finques i horts. I res no queda del que hi havia construït, d’allò del que tan es posa en boca de diaris, llibrets, discursos..., i en tota ocasió que dóna peu a parlar-ne. I es parla i es diu d’allò que no hi és, d’allò que es pretén mantindre en el centre de la festa, però que té ja massa d’irreal. D’aquests darrers vint anys hem fet un petit recull o recordatori d’elements i materials que han desaparegut en un espai de temps tant curt; de construccions, fites i romanalles que tenien el seu valor (sentimental, patrimonial, històric), que eren elements importants dins l’imaginari del nostre poble, de la nostra ciutat, de Castelló. Altres construccions encara hi són, però no tinc la certesa –no em queda molta esperança- que duren massa anys. Parlem ara dels que hi són i també dels que no estan. ITINERARI TURÍSTIC Dels possibles itineraris que es podrien fer aprofitant la romeria a la Magdalena (la vila setcentista i les esglésies; les cases de finals del segle XIX i principis del XX; la indústria agrícola: els molins, el cànem; l’horta i la taronja: el reg; els carlins i els frares; les ermites; l’horta mora; els castells; la font de la reina i el Castelló pla), en descriurem uns pocs perquè estan presents al llarg del recorregut que fan els romeus cap a la Magdalena. Podríem

explicar-los separadament perquè tots ells tenen suficient entitat per aparèixer en solitari i realitzar la corresponent passejada, però,... avui cal anar a la Magdalena. 1.- La vila setcentista, esglésies i cases dels s. XIX-XX Comença la romeria i amb la canya a la mà tenim a l’abast de la nostra mirada un seguit d’elements propis de l’arquitectura popular i peces relativament antigues de la nostra vila que ens passen desapercebudes però que encara tenim la sort que hi estiguen: uns d’origen gòtic (el Fadrí, les claus de volta de l’església santa Maria i la portalada d’aquesta a la plaça de l’Herba...) la Llotja del Cànem, l’escut nobiliari al carrer Major, cases de principis del XX al mateix carrer i l’avinguda de Caputxins... 2.- La indústria agrícola: els molins i el cànem Eixim de la vila i de seguida trobem el que era el Molí Primer o de la Xurreta, remodelat (?) a la passada dècada i que ja no és molí, amb restes de la cantonera de pedra que hi tenia; el camí dels Molins es trenca per creuar el carrer de Maria Rosa Molas perquè cal fer un canvi per accedir al pas de vianants i, en passar fer-ne un altre per retrobar de nou el camí. Poc després hi trobem el Molí Segon destinat a moldre farines de diferent origen (blat, panís, cigrons...) que té encara dues moles, el qual resta oblidat i ara en desús i pot arribar a caure; allí mateix l’Ajuntament, la junta de Festes i alguns particulars han alçat una petita capelleta catòlica (en veurem algunes més al llarg del camí...) d’escàs gust artístic i cap tradició constructiva i històrica al terme.

Seguim recolzats amb la canya i ara toca creuar la ronda nord –sense camí, ni marca ni senyal per a fer-ho–; allí mateix, en passar aquesta autovia, estava el Molí Darrer que les últimes tasques que realitzava era la molturació i refinat d’algeps, i del que no queda res que ho indique, ja que amb la circumval·lació que acabem de travessar han derruït les restes que hi quedaven al llit de la séquia Major (desviada ara fins allí perquè no passe per dins la ciutat). El camí dels Molins, que abans continuava pel de Canet, ara no té continuïtat per estar tallat en arribar al Riu Sec, on també han enderrocat el sifó de pas de la séquia major que hi havia i que ja tenia molts anys d’existència. Cal anar pel camí de la Travessa –el dels Molins sols existeix en un tram de 200 metres entre la ronda i el riu Sec– i en entrar al camí, a la dreta, hi trobem les restes d’un maset amb una bassa de cànem –en queden vuit al terme municipal– construcció típica als afores de la vila, fins els anys cinquanta del segle passat, i indústria fonamental al llarg d’uns quant segles per l’economia de la ciutat. Arribem al Caminàs, sense haver-hi cap senyal del camí de la Magdalena, i

De la Magdalena, la romeria

Lleç de J. Devis, 1974.

abans de seguir a l’esquerra, al davant hi ha l’alqueria del Carboner amb un reguer dels que aviat no en quedaran. Hem de passar la riba del Riu Sec per on les obres d’ampliació del seu llit han tallat el Caminàs i l’han desviat, alhora que han destruït el mur del marge dret –que feia de mota– de característiques diferents als tancats i parats dels voltants. 3.- Els carlins i els frares Caldrà tornar al punt en què s’ha passat el camí de la Plana. Allí ha desaparegut l’alqueria del Morrut, edifici de tres plantes i torreta, enderrocat una nit, fa pocs anys. Tenia un escut nobiliari, desaparegut, i fa pocs mesos han arrancat les dues fileres de palmeres que marcaven el camí d’accés. No hi és l’alqueria de Roig o de Bellver (amb traces santeriors al s.XVIII i enderrocada amb motiu del la urbanització del PAI Lledó) en l’encreuament dels camins de la Plana i dels Molins, la qual disposava d’un sistema constructiu de l’època, amb un arc interior rebaixat, del que es conserven atifells de la fusteria.

De la Magdalena, la romeria

4.- Les ermites Per arribar a l’ermita que fa parada en la nostra passejada, la de Sant Roc, hem hagut de deixar el camí de Canet, interromput per la via del tren i avui per les obres del vial de Castelló a Benicàssim, des del riu Sec. El recinte de Sant Roc és tancat i malmès per manca de manteniment amb l’edifici encalcinat. S’han canviat la fusteria exterior de l’ermita, però sense haver-se fet cap obra de manteniment o restauració. La placeta és tancada amb un potencial perill en moments d’aglomeració. Hem esmorzat i cal seguir el Caminàs. A mà esquerra hi ha el camí de Canet i a la dreta el de l’Horta, més endavant passem la Séquia Major, i poc abans de la N-340 a la dreta hi ha les restes (enderrocades) de l’alqueria de Morello i la séquia que la voreja. 5.- L’horta mora Hi han hagut troballes diverses a l’horta i vora el nostre camí s’han trobat recentment dos forns àrabs a les obres d’urbanització del PAI Lledó, però no existeix cap cartell que diga res! Ara els forns són estudiats per tècnics i l’administració competent no diu ni escriu res del lloc ni de la troballa. 6.- Fins l’ermita, el castell vell i la muralla Hem de parar abans a l’antiga carretera 340, i en creuar ens trobem a mà dreta l’indicador del camí de Boira (mal situat ja que aquest comença més amunt, en creuar el camí vell de Barcelona) i a l’esquerra amb el primer indicador d’un suposat camí de romiatge, ”el camí de... Santiago”?!!, però del camí de la Magdalena, res no es diu!. I seguint avançant per la drecera indicada arribem fins el barranc de l’Algepsar on hi ha el molló a l’esquerra i, al davant, la Magdalena –castell, aljub, ermita– que ara es-

tan reconstruint amb muralles de tàpia, les quals qui sap si eren així i de les que no es té cap notícia documental ni gràfica (?), però se li està canviant la fesomia coneguda. Al voltants de l’ermitori i del castell encara s’hi poden trobar construccions que no en queden altres pel terme com ara l’aljub que està al nord, vora la carretera del Desert en passar el castell, i l’edifici a l’est pel camí de la pedrera passant la Magdalena. Ttots ells amb coberta de volta i murs gruixuts, dels quals n’hi ha un altre al secà (Bovalar), un a l’horta (Ramell) i aquests dos (la Magdalena), i lligats constructivament al conjunt del turó del Castell Vell. Per la vesprada retornem a la vila on encara hi ha restes de l’antiga muralla que tancava la vila: al carrer de Campoamor, a la plaça de les Aules, darrere del Govern Civil, sota l’antiga presó –ara un aparcament de cotxes soterrat– però amagats del veïnat! I ací acabem –enguany– un dels possibles recorreguts! BIBLIOGRAFIA - VV.AA. Guia d’Arquitectura Castelló. Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló, 1996. - Ll. Gimeno i F. Arasa. La toponimia del terme municipal de Castelló de la Plana. Ajuntament de Castelló, 1993. - Miquel Gómez. Construccions al Caminàs, en El Caminàs i les ermites. Colla Rebombori, 1997. - Alqueries a l’horta de Castelló, en De la Plana l’horta. Colla Rebombori. 1998. - Cases i coses. Els ravals i la vila al segles XVIII i XIX, en De la vila. Oficis i costums. Colla Rebombori, 1999. - Camins i barraques a la marjal i altres cases al Grau, en Castelló. Mar i marjal. Colla Rebombori, 2000. - Masets i Colles. Arquitectures al secà, en El cas del seca. De la Magdalena a l’Estepar. Colla rebombori, 2003. - Gimeno, Ll., Arasa, F. La toponimia del terme municipal de Castelló. Ajuntament de Castelló, 1993.

De la Magdalena, la romeria

Rebomborians de romeria

Les barreges Ferran Aparisi Monfort

Obri els ulls - (Si és la mascletà! Hauré d’alçar-me que faré tard, Valerià i Paco m’estaran esperant. Vaig a vestir-me ràpid) Escalfe el cafè amb llet, me’l bec d’un glop i, rabent, me’n vaig cap a la plaça Major Davant del Fadrí Ja estan esperant-me els dos - Bon dia! Xa si que sou matiners! - El que som és vetladors –diu Valerià– jo encara no he anat a casa - Com que hi ha temps i n’hi ha molta gent a les canyes, anem a prendre un cafè –diu Paco. Entrem a l’O.A.R. - Tres ‘carajillos’ –demana Valerià. Ens els serveixen i tot seguit els paga - Xa, no havíem quedat que cadascú pagava lo seu? - Dóna igual ja està pagat - Bé, ara em toca a mi. Tres ‘carajillos’, de rom! –demane jo Ens bevem els ‘carajillos’ i pague. - Vinga, una altra ronda, que ara pague jo –diu Paco. S’adreça al cambrer i li diu: -Tres ‘carajillos’ però de conyac! Es gira cap a mi i em diu: -A mi no m’agradem eixes mariconades que tu demanes - (Ui mare! Em sembla que estic bevent massa, pense jo)

De la Magdalena, la romeria

Anem a per les canyes - Quines canyes més merdoses m’han donat! –dic– pareixen fideus. - Home! –diu Valerià– Haver anat al de la dreta que sempre les dóna més bones! - Ah, a mi com només les vull per les cintetes, m’és igual –diu Paco– ara a l’eixida les tiraré! - Ae! Menys xerrar i més menjar! –diu Valerià– anem a fer-mos una figueta - Això voldries tu! Bar del mercat - Tres figues i tres barreges! Que ara pague jo! - Tres figues i tres barreges! Que ara pague jo! - Tres figues i tres barreges! Que ara pague jo! - Jo crec que me’n vaig a casa que es farà tard –dic jo– (a més no vull beure més que em sembla que estic un poc com flotant. Sí, hauria d’anar-me’n) - Bé, anem cap a casa –diu no sé qui– però ja que passem per davant entrem a l’O.A.R. i ens farem l’última. L’O.A.R. - Tres figues i tres barreges! Que ara pague jo! - Tres figues i tres barreges! Que ara pague jo! - Tres figues i tres barreges! Que ara pague jo! - Jo grec gue me’n vaig a gasa que es farà gard –dic– (a més no vull geure més gue em gareix que els peus estan un boc guedons, aga sí gue me’n gaig) - Ae! Jo me’n gaig i passaré ber la fusteguia de mon bare i li gonaré les ganyes – els dic– (aga em guentaré

la cara, pixagué i m’espabilaré, d’ací no gues aguibaré a gasa bé, sinó Maguiàngels em digà del mal que m’he de morir) - T’agompanye –diu Paco– i així pixaré alli al baller de ton bare. Fusteria - Bon dia, ací li borte les ganyes! –li dic a mon pare, mentre entre al lavabo. - Bon dia sinyo Bepe! Com estem? –diu Paco. - Em pareix que aneu molt carregats els dos, no sé cert si arribareu a la Magdalena –diu mon pare. - (Em gentagé també la cara a voge si em passe un poc) - Segur què esteu bé? –torna a preguntar mon pare. - Jo sí –diu Paco– el gue està un poc galament és ell –diu assenyalant-me, mentre es recolza a un feix de llistons i peces de marc. Brrrooooumm!!, totes les fustes pel terra! Mare de Déu, quina escampada! Casa - Bon dia garinyo! Ja estic ací! - Fas mala cara... Què et passa?... Tu has begut! –em diu, de no molt bon to– Tu estàs bufat! I ara, com anem a la Magdalena? - Aixóss no és gues. Ara pixxe i em rente la gara i ja està –mentre em ve la primera arcada– (sort que l’he controlada) –i la segona -(aguesta ja no he bogut aguantag-la) Llit - Què, com estem? Ja fas més bon color de cara, que pareixies un ciri!

- Bé, millor –mentre el cap està a punt de rebentar a nivell dels polsos. - Escolta’m bé! Ara vas a beure’t el que et donaré! Després ens n’anirem a la Magdalena, que el xiquet no poc quedar-se sense anar! I ja parlarem tu i jo molt seriosament! Està clar? Però, primer que res, vaig a posar-te un punt d’acupuntura perquè se te’n vaja la ressaca. Com que no tinc ací les agulles d’acupuntura, t’ho faré amb una agulla d’injecció. Dit i fet, em clava una agullonada a la punta del nas, que encara avui en dia em tremolen les cames al recordar-ho. Magdalena - Veus com igual hem arribat, que la Magdalena no fuig! –dic amb el cap carregat i l’estómac revolt, mentre em fregue el nas adolorit. - Ja parlarem a casa, ja! Un any més tard, anant a per les canyes: - Tres ‘carajillos’ de conyac! - No! Dos i un café! En la romeria - Enguany anem com Déu mana! –diu la meua dona– no heu begut res, veritat? - Els altres sí, jo no res! Però agafa’m de la brusa perquè amb els deu cafès que porte ...

Anem, o no anem Paco Bonet Bausà

El diumenge nou de març de 1964 a Castelló era festa gran, perquè es feia la romeria a la Magdalena. Al Raval, al carrer de Conills, avui carrer de Sant Josep, en una de les cases d’una o dues plantes, típiques d’un barri de gent llauradora que es guanyava la vida de les seues petites finques de tarongers i d’horta, vivia una família treballadora, formada per un matrimoni i dos fills, de tres i de nou anys. Aquell dia festívol, però, no hi havia alegria a la casa, perquè la mare estava malalta, amb febre. El pare la cuidava i els fills jugaven, sense fer massa soroll. El major, desficiós, va anar a l’habitació de matrimoni, on la mare seguia allitada i el pare seia al seu costat, i va dir que volia pujar a l’ermita de la Magdalena, però li van dir que no podia ser i el xiquet, de mala gana, va tornar als jocs que aquell matí no acaben de fer-li el pes. L’escena es va repetir vàries vegades, sempre amb la mateixa resposta i cada vegada amb un to més seriós i enfadat, fins que, finalment, cap al migdia, el pare que estava fins el cap de

sentir la mateixa cançoneta del fill, li va dir que es preparara, que se n’anaven tots dos cap a l’ermita del Castell Vell. El fill, content i emocionat, va eixir a la porta del carrer, mentre son pare treia el velosolex (*) i li deia que pujara, darrere d’ell, de paquet, al maleter. A l’infant li era igual anar a peu o com fóra, la qüestió era pujar a l’ermita, anar a la Magdalena el dia de la romeria. Agafat ben fort a la cintura del pare, pels camins de l’horta, molts encara sense asfaltar aleshores, amb el cul damunt del maleter de ferro notava el cops i encara que “salsa amb gust no pica, però mortifica” ell aguantava sense queixar-se. Quan faltaven cinquanta metres per creuar la carretera general, el pare el va fer baixar i anar a peu, perquè al creuament hi havia la guàrdia civil dirigint el trànsit,

De la Magdalena, la romeria

després va tornar a pujar al velosolex fins que van aplegar a la falda de la muntanya. El pare li va donar permís per pujar a l’ermita a tocar la campana, mentre ell es quedava vigilant el vehicle. Quan va baixar li va donar diners i ell molt content va córrer a una paradeta on venien rotllets. Després va anar on estava son pare, li va dir que havia compra’t quatre rotllets, un se’l va penjar en la agulla tancada que portava al suèter, l’altre li’l va donar al pare, i els altres dos els van portar per al germanet i la mare.

(*) El velosolex era un vehicle de dues rodes amb el motor davant del manillar. Es posava en marxa pedalejant com si fora una bicicleta i, per inèrcia, soltant una palanca, el motor es tombava cap a davant, i es recolzava en la roda amb un corró.

Ja és Magdalena Amparo Carpi Ballester

Quan arribava el mes de febrer i apareixien els dies clars, quasi primaverals, ja respirava aires de festa magdalenera i començàvem a preparar la roba primaveral que volíem estrenar per a la nostra festa gran –encara que després ens gelàrem perquè l’hivern no ens havia deixat encara–. Al Pregó calia anar mudats i a la romeria convenia tenir els texans nous i les sabatilles d‘esport o bambes. La nit abans de la festa grossa de la romeria, quasi no dormia per si no em despertava a temps i no podia preparar la truita de faves i anar a per les canyes. El cas és que abans de la primera carcassa i del vol de les campanes jo ja tinguera els peus a terra i haguera iniciat tot el ritual personal que pertocava. Una vegada preparada em tocava esperar que passara a per mi, l’amiga que vivia un poc més lluny, i ja juntes ens reuníem amb els altres. A la plaça Major, tots i totes amb mocador al coll que, durant molt de temps varen ser de colors variats i vistosos fins que aparegueren els de color verd que van anar substituint els altres. En augmentar els verds als colls pareixia que ens volíem camuflar entre el verd dels tarongerars, que aquells anys ens servien per fer les necessitats (a cadascú les d’ell/elles,

100

De la Magdalena, la romeria

que de tot hi havia) sense massa perill que ens veren, no sol pel camuflatge del mocador sinó per l’espessor dels horts. Seguim el camí de la romeria. Aquest anava un bon tros al costat de la sèquia Major per on corria molta aigua i, de vegades algú o alguna de la colla que havia caigut empentat pels companys: primer bany de l’any, possible refredat i, el que sí era quasi segur, una bona renya per part dels pares i acabar el dia ben diferent a com havia començat . Una vegada arribats a Sant Roc, l’esmorzar –un mosset–, i després cap a la Magdalena i allí tocava l’esmorzar més fort, un gelat i una bona estona de descans sota les garroferes o els pins. Una vegada recuperades les forces, la “tornà” cap a casa amb les galtes ben roges, la ratlla als braços –de manobres- pel sol que quasi sempre feia i la dolçor a la gola de les taronges que pispàvem, sempre i quant no hi haguera alguna batalla amb aquest fruit. És de suposar que els propietaris dels horts no estigueren gens contents, perquè la collita corria perill entre tanta gent. Una mostra d’açò la vàrem tindre fa dos o tres anys en un carxofar de davant de Sant Roc. L’amo, estava cansat, o tant sols tenia por, i va posar un cartell on es llegia “Ladrón d’alcarxofas te cogeré”. No sé si va fer tremolar als possibles lladres però sí que va servir per entreteniment de totes i tots que per allí passaven. El recorregut de la romeria ha canviat prou al llarg dels anys per les transformacions del progrés. A hores d’ara, no hi ha massa tarongers i, si n’hi ha, no són espessos i grans com els d’abans; la sèquia Major no porta aigua. Ara, si algú cau no acabarà mullat, però potser sí amb una cella oberta, un bon blau o un os trencat. A més, a l’inici del camí –a l’eixida de la ciutat– cal anar endevinant per on cal seguir per tal de agafar correctament el camí, i quan el trobem cal passar d’un en un, ja que l’han deixat tant estret (com els carrers de la vila) que dues o tres persones no caben. Açò afavoreix que es faça un “paronet”. No cal anar tant de pressa. Sèquies, tarongers i camins que eren i ja no hi són. Canvis de paisatge i de mentalitat . Malgrat tot, però, la il·lusió, l’alegria per l’arribada de les festes magdaleneres segueix mantenint-se en molts de nosaltres i no solament, evidentment, perquè podem gaudir d’un dia d’esbarjo al camp o d’unes quantes jornades festives. Ens permetem més disbauxa, no parem a casa i és que, en definitiva, les festes són per retrobar amics i coneguts, per Potser en el futur es recuperen aquestes anècdotes com típiques del dia de la romeria o bé com històries que contaven els avantpassats. Igual que conten que van fer el trasllat dels habitants del Castell Vell amb canyes (no deurien anar massa carregats o bé tindrien molts animals per portar la càrrega –cosa de rics–) i sobretot amb fanalets. Açò últim sempre m’ha cridat l’atenció ¿com pot ser que feren el trasllat de nit?, ¿s’amagaven d’algú?, ¿no hi havia lladres que aprofitant la foscor els llevaren el que duien?. Avui, quan fem algun tipus de trasllat ho fem de dia, aprofitant la llum del sol. A causa dels canvis als quals m’he referit, potser siga oportú canviar el text del Pregó ja que, per molts i no solament pels emigrants (els nascuts dins de l’Estat, com els d’Andalusia o l‘Aragó i els vinguts d’altres indrets europeus, com els romanesos o els magrebís), anar a la romeria és tan sols anar de festa, ja que “l’orgull de genealogia” molts dels que van no el comparteixen, no sols per raons de naixença, sinò perquè els que han de conservar els camins passen bastant de conservar-los i de senyalitzar i traçar adequadament el camí de la romeria de manera destacada per aquestes i futures generacions.

101

Sense blau Salvador Esteve Rodríguez

Corria l’any 1977 i el franquisme, sense l’afegitó de sociològic, encara tenia grans quotes de poder i d’implantació a tots els nivells. L’aparell repressor estava quasi intacte, tots els càrrecs eren al seu lloc i el tarannà no havia canviat. La Brigada Político Social de Información mantenia els seus membres i anava engrandint als seus sinistres arxius la llarga llista d’enemics declarats del règim o de sospitosos de ser-ho. A l’esquerra “oficial” o històrica ja quasi no li quedava res a què renunciar. S’iniciava la “Batalla de València” amb tota l’estratègia, ben planificada, per avortar el possible intent de recuperació del valencià, de la nostra manera de parlar català, i d’oficialitzar símbols –el nom del territori, la senyera, l’escut,…– que anaven associats a la lluita reivindicativa del nacionalisme progressista. A Castelló un grup de jòvens, amb il·lusions, ideals i iniciatives van pensar una acció per al diumenge 13 de març, el dia de la romeria. Unes setmanes abans havien comprat a València, per seguretat, tela –quatre barres roges sobre fons groc i sense blau– i tot es va posar en marxa: la cosimenta, el sistema per despenjar-la, les proves cronometrades durant vàries nits, inclosa l’aturada momentània de l’ascensor i d’altres detalls que facilitarien la fugida sense entrebancs, ni detencions,…

102

I, finalment, quan es va acomplir el vers aquell que “ja el dia és arribat de la nostra Magdalena” tot estava a punt. La gent bullia en un anar i vindre i a la plaça de María Agustina, al Toll, els qui ho sabien i apuntaven la mirada, podien veure dalt de l’edifici sindical una mena d’embalum indefinit, que no va cridar l’atenció de qui no estava assabentat fins que, just al pas de la romeria oficial amb les autoritats civils, militars, religioses i festives, es va despenjar perfectament, davant del govern civil una senyera de 15 x 2 metres amb l’estel en l’extrem més enlairat. L’efecte sorpresa va ser total, “acollonant”, de carn de gallina: crits, exclamacions, aplaudiments, mirades d’estranyesa, alguna imprecació,… I al mig de la plaça hi havia una jove encarregada de testimoniar gràficament l’acció, de fotografiar tot el procés des del principi. I tant que ho va fer, no va deixar verge ni un dels negatius del rodet de la màquina Kodak instamàtic, però, potser per la barreja de sensacions I d’emocions, potser per l’anhel de veure si havia acomplert bé la missió encomanada, per la impaciència del moment, la poca traça i el gran desconeixement tècnic

De la Magdalena, la romeria

no se li va ocórrer millor pensada que, en un rampell, obrir la porteta corresponent per poder veure les imatges enregistrades al rodet, amb la qual cosa... Al poc com aquell que no havia fet res ens trobàrem tota la colla, junt a l’arbre monumental de la plaça i el company de la jove li va preguntar: - Les has fetes? - Sí –va contestar ella, amb posat seriós, temorós, penedit de disculpa– però… - Però, què? –vam preguntar tots alhora. - És que…–va dir, amb veu tremolosa i els ullets que fan els infants quan han fet una malifeta i han estat descoberts– no em renyiràs si et dic una cosa? - Què ha passat? Quan ens ho va contar, sí que, internament, ens va pujar una bona acalorada, però, mirant-la de fit a fit i veient la seua expressió,… com ens va venir, ens va marxar i vam pensar: la gent, que és el que importa ho està veient, no ens han agafat, els records no ens els podran esborrar mai,…I algú va exclamar: “Anem cap a la Magdalena” I allí que, com pertoca, vam fer punta.

103

Enyorada campaneta Begonya Santamaría i Ferrer

Tal vegada fóra una premonició, aquells estius de la infantesa a les platges de Castelló, que es faria una realitat amb el pas del temps; i el que aleshores podia ser un somni, s’ha convertit en vint anys de vivències, d’emocions, d’alegries i de penes, que han fet arrelar-me en aquestes terres de la Plana, on un dia vaig arribar de la València on vaig nàixer. Recorde aquell primer diumenge de “Magdalena”, com un dia entranyable i ple d’intriga per descobrir tot allò que estava escoltant durant molt de temps: “vindràs a la Magdalena?”; ”que duràs per esmorzar?”; “D´acord quedem al primer molí, amb la canya!” i per saber què eren aquestes festes, de les que molta gent parlava amb tanta emoció, alguns amb certa reserva i altres amb el record d’èpoques passades quan en dies de Magdalena es va marcar el camí del seu futur. Amb tot açò, cada vegada sentia més impaciència per descobrir aquella gran incògnita que podria ferme viure i sentir-me com una castellonenca més. La majoria de la gent anava abillada amb la brusa negra, mocador al coll i la tradicional canya amb la cinta verda. Vaig observar, amb goig , un grup de romeus que portaven els seus vestits tradicionals de llauradores i llauradors, donant un toc de color a la festa. I com no, la música era també part important d’aquell diumenge. La melodia de la dolçaina i el

104

so del tabal van envair tot el meu cos d’alegria, transportant-me en el temps a l’origen de les nostres arrels i els nostres costums. El camí a l’ermita era una senda de color i de gent: jòvens, xiquets, ancians, famílies al complet, des dels més grans fins als més menuts i tots amb la seua canya i el seu farcell amb l’esmorzar. Alguns portaven també, penjada al muscle, una bota amb vi, moscatell o la típica barreja, que aquell dia vaig descobrir quan me la van donar a tastar. En aquells moments vaig veure que tots teníem cabuda, no importa d’on vingues, d’on eres, allí tots érem romeus i de Castelló. Amb la meua càmera de fotos en mà, vaig tindre un moment d’eufòria i vaig començar a fer fotos a totes aquelles persones i colles que estaven transmetent-me alguna cosa. Les seues cares reflectien el sentir i l’alegria d’estar de nou en aquells indrets, que amb tant d’anhel havien esperat durant tot un any. A meitat camí, quan la gana començava a apuntar, ens endinsàrem en un hort i allí, entre els tarongers, traguerem les rues i vam esmorzar. Després, em van explicar que estàvem al costat de l’ermita de Sant Roc de Canet, que era parada obligada per tradició i costum popular, i aleshores, algú em va cantar la cançoneta: “Farem traguet a Sant Roc, matarem el cuc allí....”. Efectivament, és el que vam fer i després d’un descanset, continuàrem el camí. A mesura que ens anàvem acostant al peus de la Magdalena, uns calfreds d’emoció recorrien el meu cos, al veure tan prop allò que tanta curiositat em despertava. Quan vaig arribar a la falda d’aquella muntanya em vaig quedar immobilitzada, sense articular cap paraula i em deien: “ anem Begonya, ja som prop, cal continuar” i com si d’un sonmi es tractara, vaig pensar que estava a punt d’aconseguir-ho. Però de sobte vaig sentir alguna cosa que em va fer despertar: “hi ha molta gent i no podem pujar a tocar la campaneta”. Em vaig quedar mirant fixament aquella desitjada silueta blanca, escoltant aquell encisador repic que feien sonar els romeus que hi havien arribat a l’ermita. Vaig sentir una enveja sana i vaig pensar:”Algun dia pujaré i tocaré aquella campana”. No tenia més remei que conformar-me d’haver arribat fins als peus del tossal. Passaren els anys, i a poc a poc vaig anar coneixent les festes d’aquesta ciutat que amb tant d’afecte m’havia rebut. I així, una vegada més, embarassada de pocs mesos, va arribar de nou la setmana de la Magdalena i clar està, no podia faltar a la cita. Aquella Romeria, potser fóra la més important, per un motiu molt especial en eixos moments de la meua vida. Algú anava dins de mi i tenia el pressentiment, que l’emoció que me produirien tots eixos esdeveniments, podia transmetre-li-la

De la Magdalena, la romeria

105

a la meua filla amb total plenitud. Així que, amb la canya a la mà, vaig començar a caminar plena d’il·lusió i emotivitat, amb l’únic pensament d’ensenyar-li, des dels seus primers batecs, els costums, les tradicions i els sentiments que ens identifiquen. L’any següent, si cap, encara va ser més emocionant perquè ja no anava sola. Tornava de nou a fer el mateix camí, però una personeta de tan sols cinc mesos venia amb mi, les dos juntes. El seu carret anava tot decorat amb cintes, llaços, mocadors i senyeres. Semblarà una ximpleria, però vaig estar la nit anterior preparant el seu carro i guarnint-lo per a eixe dia tan especial per a mi, perquè era un somni el que se m’estava fent realitat, “poder acudir a la Romeria amb la meua filla i mostrar-li, ara sí, tot allò que l’any anterior era un pensament. Però la vida continua, passa el temps i “Magdalena rere Magdalena” sempre em quedava una cosa en el tinter quan arribava als peus de l’ermita. Un any i altre any, sempre tenia la mateixa resposta quan preguntava per pujar a l’ermita: “no cal pujar perque està ple de gent i és una favada anar a tocar la campaneta”. Tot açò, m’anava despertant més la curiositat fins que va arribar el dia que eixa intriga tan gran va deixar de ser-ho i es va convertir en una realitat, en un fet que vaig viure amb una alegria que no podia ocultar, els meus ulls, la meua mirada, la meua expressió era tota una mostra de goig davant d’aquell fet. I ara, què puc dir d’aquell dia que vaig pujar per primera vegada a l’ermita després de tant de temps desitjant-ho?. Ompliria fulls de paraules i sentiments de tot allò que va passar per la meua ment i per dins del meu cos. Era un dia de març, solejat, brillant, resplendent, aclaparador, la seua llum era tan intensa, que em va omplir de força per a pujar a tan desitjat indret i vaig descobrir el que mai em podia imaginar. Una gratificant brisa, em va rebre aliviant-me la suor i sense adonar-me vaig girar el cap observant eixe espectacle meravellós que se mostrava davant

de mi: la Plana. Aleshores, vaig comprendre el sentir de la gent d’ací pel seu poble, per la seua terra, i en un acte de comunió vaig omplir els pulmons de l’aire pur del nostre Castelló, descobrint per primera vegada eixes “raons de tradició”, que versa el poeta. Una melodia familiar va cridar la meua atenció i captivada per la música vaig fer cap darrera l’ermita. Dolçaines i tabals, a ritme de dansà, convidaven a ballar a tot el que hi acudia, i mentrestant altres pujaven aquella escaleta i feien voltejar la campaneta que durant tants anys havia sentit repicar i mai no havia vist amb tanta proximitat. De sobte vaig notar que m’agafaven del braç i em van incloure en el rotgle per a ballar aquella dansà que tant m’estava emocionant. Eixa mà que em va convidar a ballar era la mà amiga d’una persona, una mà, encara que jove, plena de calor i sentiment i que hui en dia continua, de prop, omplint la meua vida amb la frescor de la seua joventut. Sense cap dubte, aquell dia, vaig descobrir el sentit de la romeria i el seu significat, s’havia complit, d’alguna manera, eixe somni que amb tant d’anhel estava esperant i aquell cúmul d’experiències, van esdevenir en un tornar a nàixer, no a la comarca de L’horta, sinó a la Plana, La Plana de Castelló i així puc expressar, més que un sentiment, una realitat : “Sóc de Castelló”.

107

«De Romeria» Salvador Guinot i Vilar Introducció: Josep Conill

«De romeria», el quadre costumista que llegireu a continuació, constitueix un dels primers testimonis literaris existents sobre la romeria de la Magdalena. N’és l’autor l’escriptor i polític Salvador Guinot i Vilar (Castelló de la Plana, 1866-1944). Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid, on fou deixeble de Menéndez y Pelayo, i va ser professor de l’Institut de Segona Ensenyança de Castelló. Des del punt de vista ideològic, cal destacar la seua activa defensa, des de les pàgines dels setmanaris La Plana católica (1883-1886) i El Obrero Católico (1893-1897), que ell mateix dirigia, de les doctrines socials del jesuïta Antonio Vicent, amb el qual va col·laborar en la fundació dels Círculos de Obreros als bisbats de Tortosa i Sogorb. Influenciat pel pensament polític d’Antoni Maura, va ser cap provincial del partit conservador, diputat a Corts pel districte de Llucena en 1907 i alcalde de Castelló en 1904 i en 1925-1928, així com president de la Diputació (1929). En 1919, junt amb d’altres notables locals, va fundar la Societat Castellonenca de Cultura, de la qual fou president fins a la seva mort. La seua producció escrita es troba fonamentalment dispersa en publicacions com Don Cristóbal, La Tribuna, Ayer y Hoy, Lealtad, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, etc. En aquest apartat, hi resulten especialment destacables els estudis i edicions de textos de clàssics valencians del segle XV, com ara Jaume Gaçull i Joan Roís de Corella. Pel que fa a la seua faceta com a creador literari, se’l pot considerar com l’iniciador de la literatura costumista castellonenca, amb Capolls mustigats: Aplec de contalles de la meua terra (València: Francesc Vives i Mora, 1900), reeditada posteriorment a l’editorial barcelonina L’Avenç, amb el títol Escenes castelloneses: Contarelles de Castelló de la Plana (1905) —obra a la qual pertany el text que ací reproduïm. Com el lector tindrà ocasió de veure, l’autor hi aprofita el pretext que li forneix l’anada a la Magdalena del «sinyo» Nàsio de Pagès, un dels seus personatges més emblemàtics, per presentar-nos d’una manera alhora caricaturesca i didàctica un grapat de reflexions, de to notòriament conservador, al voltant d’una sèrie de temes, que van des de la impietat de la societat de l’època a la crítica de la febre de l’or provocada per la introducció de la taronja. Però per damunt de tot, el relat ens ofereix una visió privilegiada de com era la romeria fa poc més d’un segle, contemplada a través dels ulls d’un imaginari llaurador castellonenc.

108

De la Magdalena, la romeria

109

111

Els nostres cartells Manolo Alegre Bernal

1994

De la Magdalena, la romeria

112

1995

1996

113

1997

1998

De la Magdalena, la romeria

114

2000

1999

2001

2002 115

De la Magdalena, la romeria

116

2003

2004

2005

2006 117

2007

118

De la Magdalena, la romeria

119

Tic-tac

A Manel Garcia Grau Aida Artola i Pérez

Un comiat silenciós atrapat en el nostre cor, un comiat net, sense paraula. Un silenci de “em deixo anar i prou”, “necessito descansar”. I ens queda el desconcert, la sotragada del moment, i escolto el tic-tac del meu cor, i cerco el meu dolor i instants viscuts amb tu. I apareixen imatges i tresors, consells i paraules animoses, alegria i esperança, tendresa i naturalesa... I apareix també un fil molt fi que m’apropa a la meua raó.

Somriure net, mans meticuloses, ulls encuriosits i el tic-tac dels teus rellotges. Dijous, en aquell recinte sagrat a mitja tarda, tots els éssers que t’estimem t’hem fet presents, t’hem recordat i t’hem retrobat. Instants d’amors, tendresa i dolor. S’escoltava el tic-tac que sortia enfora i el tic-tac que sentíem dins. I el nostre comiat silenciós ple de tic-tac, tic-tac, tic-tac.

120

De la Magdalena, la romeria

121

Noviluni Manel Garcia Grau

Desprès de recòrrer tot allò viscut i tornar lentament a recordar les petges del temps, desprès inclús d’haver mirat el passat amb malenconia i haver vist entre els dits tanta paraula no engendrada, com si res mai no fóra capaç d’avançar un pas miro, entre el mirall opac del vent d’aquest hivern enrunat, la clau que m’obri el meu persistent silenci i, de sobte, tremolo. Escoltant el gemec de l’aire contra les finestres contemplo com brolla la vida nova en aquestes senzilles coses que m’envolten i m’endinsen per record plens d’aurores i solsticis i em fas més humana i necessària l’existència. Desprès de recòrrer per uns instants tot allò viscut alço la mirada a la fèrtil ferida de l’alba i, pausadament, aposto per la vida que passa sols una vegada com un do irrepetible. (Del llibre Quadern d’Estances) 1988

S’acabà d’imprimir el llibre “De la Magdalena, la romeria” a l’obrador de Graphic Group el 16 de febrer de 2007 quan, per uns pocs dies, don Carnal ens porta gresca i xerinola i assaja el rebombori que, en tres setmanes, es farà gran i omplirà de canyes, de coets, de balls, de músiques i de festa nostrada els carrers i les places de Castelló.