Anys d'impremtes de gelatina (2008)

Anys d’impremtes de gelatina

Anys s e t m e r p m i d’ de gelatina Castelló 2008

Imprimeix: Graphic Group.

Disseny: Josep Porcar.

Maquetació: Ximo Troncho.

Portada i dibuixos: Manolo Alegre.

Dipòsit Legal: CS-28-2008 ISBN: 978-84-690-3703-3

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart.

Assessor lingüístic: Avel·lí Flors i Bonet.

Edita: Associació Cultural Colla Rebombori. www.collarebombori.cat

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

SUMARI DE LA CULPA, EL JURAMENT I LA TEMPERANÇA

QUE TRENTA ANYS, NO ÉS RES...

5

Eliseu R. Artola i del Campo

7

GRUP SCOUT “EL MILLARS” DE CASTELLó, EL MEU REFERENT

59

Anys d’impremtes de gelatina

Manel Garcia Grau

Brancal Josep Miquel Carceller Dols

Joan Josep Trilles i Font

LA COCA DE GELATINA

10

VENIR AL VALENCIÀ

11

Anna Salomé Albiol

RECORDS DEL CASTELLó DELS ÚLTIMS ANYS DE LA DICTADURA FRANQUISTA

D’ARQUITECTURES ABSENTS FUTURA LLEGENDA URBANA

19

EL TURISME CASTELLONENC: ELS

25 ANYS DE PAU I CIÈNCIA A CASTELLó

Diego López Olivares

27

Francesc Mezquita Broch

33

A CASTELLó VAIG VEURE ELS REIS

35

ANIMALETS!

43

DELS QUADERNS “RUBIO” A LES TIC 83

DE GEORGES BRASSENS A LOS MANOLOS Vicent Climent Colom

87

AIXÒ ERA

97

Josep Miquel Carceller Dols

M Àngels Pons i Ferran Aparisi a

Xavier Llombart Bou

75

Consol Aguilar Jóvena

ZEITGEIST

L’´O.A.R. I EL SETMANARI “OBRA“

73

Josep Porcar

INICIS I PRIMERES ETAPES

Vicent Cuevas Julve

65

Miquel Gómez Garcés

Josep Miralles Climent

Josep Conill

61

51

A LA MEMÒRIA DE ROSA PARKS Francesc Mezquita Broch

111

5

DE LA CULPA, ÇA N A R E P M E T A L I T N E M A R U EL J

Del llibre “Mots sota sospita”, 1996

Manel Garcia Grau

De país petit, sedent d’infinitud i amb ànima intranquil·la.

Declaro que seré ací fins el dia en què l’àngel caigut m’arrabate i m’arbre el petit bocí d’història que em pertoca per viure.

Declaro, sota jurament de segles i vestigis, posant com a testimoni la paraula dels meus pares i la dignitat de la pols malmesa entre les ombres, que no tinc altra esperança més que escriure qui i què sóc entre els murs d’una pàtria esgallada i indócil sota les runes i les tempestes i les derrotes i les empremtes.

Declaro, colpejat el rostre amb l’alè del dubte, emmanillades les mans amb la llosa de la indolencia, que res ni ningú podrà comprar la meua casa, que cap metall ni cap argent podrà emmirallar l’esguard del crit i el desig del pervindre i la paciencia.

Que ho sàpiguen: seré ací, com ens fou dit, fins el dia en què em maten o potser em delaten fins el dia en què el cor i la boca se’m glacen entre la desesma, fins el dia en què els ulls i les sines es cremen per qualsevol guardià o botxí o mercenari pagats amb la vida eterna o amb l’or més inútil de la traïció.

Car sóc d’esperit intranquil, tinc una pàtria petita i engendro infinituds cosint combats i testimonis al bell mig de la llum i l’ànima i la paraula.

7

Brancal s

“Anys d’imprentes de gelatina” és la quinzena publicació que, convertida en llibre, edita la colla Rebombor ri (www.collarebombori.cat). Ara fa onze anys vam encetar el le l nostre “camí editorial” tot aprofitant la convocatòria de la Gee c r neralitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià i el Ca suport econòmic de la Fundació Dávalos-Fletcher. Ho vam fer amb el u un llibre que vam titular “El Caminàs i les ermites” i, aleshores, en q Mi el Brancal d’aquell primer aplec relligat d’articles, contalles, poemes, p dites, refranys, assajos i il·lustracions ja ens vam presentar. Rebombori se o J era i és: “...una colla de Castelló, un col·lectiu fester, una associació cultural que s’estima aquesta terra i té com a llengua pròpia la que va arribar del nord, al segle XIII, a cavall de les tropes que van fer realitat l’anhel del dos pams més alt que un home rei en Jaume i dels carros, les petjades i les llegones i aixadelles en mans de ferms lleidatans dels repobladors que el van seguir”. I explicàvem en aquell febrer, que blanquejava la testa senyera del gegant Penyagolosa, l’any 97 del segle passat que: “Rebombori és un substantiu derivat del radical onomatopeic rebomb-, que apareix en el verb rebombar -ressonar profundament- i que presenta múltiples sinònims: soroll, aldarull, avalot, desordre, gatzara, guirigall, cridòria, enrenou, xerinola, xivarri, gresca,...” i afegíem que: “Som, malgrat això, gent d’ordre i el nostre rebombori esdevé sovint silenci, però també, afortunadament, com ara, so harmoniós i contribució a la millor coneixença del nostre patrimoni artístic, històric, cultural,...vital!”.

Em sembla que ho hem demostrat any rere any, amb col·laboracions excel·lents de molts hòmens i de moltes dones, escrivint, fotografiant i dibuixant –en onze llibres amb un total de 1.208 pàgines– els camins, l’arquitectura civil i religiosa, l’urbanisme, l’horta, els oficis, els costums, la mar i la marjal, els fets, les ficcions, les prediccions, el secà, els jocs, el lleure, la música i els músics, la sostenibilitat paisatgística, mediambiental i lingüística, la romeria magdalenera,...sempre en clau nostrada, amb Castelló com a referent i fita: la seua gent, el seu passat, el seu present, el seu futur. I com a complement extraodinari dos llibres-catàlegs de dues exposicions valorades molt positivament pels qui les van visitar: “Castelló segle XX. Paisatge d’una ciutat”, el 2002,

l Do

a Anys d’impremtes de gelatin

8

la visió de Castelló que els pintors han expressat de la ciutat al llarg del segle XX i “Castelló. Mirades”, el 2007, la visió de Castelló de la majoria dels nostres fotògrafs de premsa, en el segle XXI que camina encara per la seua primera dècada. I, encara més, “Filius terrae” amb els nou poemes originals que l’estimadíssim amic, el gran i malaguanyat poeta Manel Garcia Grau ens va regalar pels nostres llibres.

I enguany seguim fidels a la promesa de no deixar-ho, almenys fins el 2026, si les forces, la salut i la il·lusió i, per què no dir-ho també una fe, una gran fe en determinada gent i en els patrocinadors no ens abandonen a la mitja dotzena d’hòmens que compartim afanys, delers, amistat i quota rebomboriana. Seguim i invoquem el temps que ens va portar de l’adolescència vers les nostres primeres passes en el complicat i excitant món dels adults i titulem el llibre “Anys d’impremtes de gelatina” i, bàsicament, marquem un eix cronològic difús entre els darrers anys dels seixanta i els primers dels vuitanta dels segle que va finir l’u de gener del 2001, a cavall de l’arribada de la democràcia formal i la mort del dictador, i recordem aquell temps de la nostra joventut, aquell temps d’utopies, de forces inesgotables, d’il·lusions desfermades, d’hormones descontrolades, de barbes negres, roges o rosses, però no blanques, de cabells llargs i abundants, de cinturons amb menys forats, de canvis accelerats i d’un Castelló que ja havia començat a patir l’especulació que va atacar la seua fèrtil terra i a enlletgir la ciutat mediterrània, encara no tan oberta al mar, que durant segles havia sabut mantenir un ajustat equilibri entre la natura i

la gent, una ciutat feta a la mesura de l’home, una ciutat que començava aleshores a passar d’una societat agrària a una altra on la indústria, els serveis, el turisme guanyaven terreny ràpidament després dels anys terribles, duríssims de la guerra i de la llarga postguerra. Els anys seixanta veuen la instal·lació, no exempta de polèmica, de la “Fertiberia”, al costat del Port i l’entrada en servei de la refineria de petrolis al Serrallo i la reconversió tecnològica espectacular del sector ceràmic i més i més i més –com diria un conegut i popular periodista radiofònic català referint-se a un emergent futbolista argentí– i com a conseqüència l’arribada massiva de treballadors d’altres pobles de les nostres comarques i, sobretot, de terres amb una altra llengua i uns altres costums, que Castelló va integrar i assimilar com va poder, amb el tarannà liberal que li asigna el tòpic, i la necessitat d’allotjar els nouvinguts que va fer que sorgiren grups perifèrics, al marge de qualsevol normativa legal lluny del centre històric, amb habitatges molt modestos i sense algunes de les necessitats bàsiques garantides i, a l’hora, va veure com edificis molt alts, sense cap criteri estètic, puntejaven els carrers més cèntrics.

“Anys d’imprentes de gelatina” li hem posat de títol a aquest libre, com he escrit, perquè la “coca de gelatina” aquest senzill i barat aparell d’impressió, cassolà i útil per a poques còpies, no més enllà d’unes quaranta, es va generalitzar aleshores i es va popularitzar en els centres d’ensenyament on quatre dels sis membres del Consell de Redacció de les publicacions rebomborianes vam comen-

9

çar a treballar quan tots plegats, o potser no n’eren tants?, pensàvem, pensaven, que començava el futur i pintades i crits demanant “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” apareixien arreu i “Al Tall” cantava “Que vinga, que vinga, que vinga la llum...” i ens obsequiava amb l’himne que va ser “El tio Canya”.

I l’Ovidi Montllor feia servir el cant d’estil valencià i, sobre el cant de l’u i el dos, deia cantant que “De manars i garrotades ja n’estem fins dalt del cap...” i recitava, com ningú, els grans poetes de la nostra llengua. I Paco Muñoz musicava un text que començava dient: “Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians? El nostre País vol viure sense perdre identitat...”, un text de Toni Mestre –que al seu programa de RNE “De dalt a baix” des de 1974, dignificava la ràdio i la llengua i ens ensenyava parlar millor amb aquella popular fórmula: “No es diu...cal dir...”– I El Sifoner afirmava que tenia “un mànec de tres pams i mig” en una cançó que vaig escoltar per primera vegada en terres castellanes camí del Centre d’Instruccions de Reclutes núm.12, al costat del riu Bernesga, a tocar de la bellísima ciutat que era i és Lleó. I Lluís Miquel enregistrava un tema que es deia “L’arbre” que tenia molts punts de contacte amb “L’estaca” i el cantava amb els 4Z i també amb Sabina i amb ells demanava mil homes, només mil, que l’ajudaren a fer caure l’arbre que hi havia “plantat enmig del camí” i que “és molt gran, mare, mira quanta fulla té, està ací plantat i no ens deixa avançar”. I Raimon, després d’haver cridat “Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món...”, cantava les esperan-

ces i plorava la poca fe d’un temps que volia fóra el nostre, d’un país que mai, assegurava, no havíem fet nostre i feia popular la cançó “Diguem no” perquè “Nosaltres no som d’eixe món” i es queixava en una altra de com era de llarga la nit i ens acostava a Ausiàs March i a Salvador Espriu i ens posava la pell de gallina o la gallina de pell, com deia aquell, quan en la foscor puntejada per milers de llumetes enceses, com en els concerts del Llach, deia: “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg de gent que va alçant-se des del fons dels segles,...Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va malament: qui perd els orígens perd identitat,...Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant, jo vinc d’un silenci que romprà la gent.”

Bé les coses han anat com han anat en aquests trenta anys i escaig i cadascú ho ha viscut, patit o gaudit, segons les seues particulars, i no sempre transferibles, circumstàncies, però això, ja ho diu la dita, són “figues d’un altre paner” i seran, segurament, objecte d’un altre projecte. Enguany, ja ho he dit també, ens cenyim a aquells anys que, per nosaltres, van anar curulls de viatges inicíàtics, d’energies, d’acnè, d’amors tendrals, d’encerts estimulants i, molt sovint, com pertoca, d’errades i de fracassos que ensenyaven, que curtien i ens posaven, per a bé o per a mal, en el camí de la vida que, com va escriure Manel Garcia Grau: “passa sols una vegada com un do irrepetible” Us desitgem que la lectura, com la vida us siga agradable i profitosa.

a Anys d’impremtes de gelatin

10

A N I T A L E G E LA COCA D L’aparell d’impressió és senzillament: ‘ -Una lamina de gelatina d’un o dos centímetres de gruix posada en una safata de llauna d’anar al forn.

-Una esponja.

bombolletes les arraconem per tal que quede una superfície ben llisa; ho deixem refredar i ja tenim la gelatina llesta.

Per imprimir:

Com es fabrica la gelatina?

Necessitem: -Una safata d’anar al forn d’uns 25x35 cm (una mica més gran que un DIN-A4) -Mig litre d’aigua.

-Mig quilo de sucre. ‘ -Mig quilo de glicerina (en trobarem a farmacies o adrogueries) -120 grams de cola de peix (es troba a les adrogueries) Procediment: Escalfem l’aigua sense deixar-la bullir i hi barregem el sucre i la glicerina. Ho posem tot al foc sense deixar que bullga (perquè no faça bombolles que després costa molt de traure)i hi anem afegint a poc a poc la cola de peix tot remenant amb una cullera de fusta: cal que no quede cap ‘ grumull. Quan ja tenim una substancia uniforme l’aboquem amb molt de compte a la safata; si hi ha

Necessitem clixés “hectocopy”. Cal escriure en el clixé situat damunt d’un DIN-A4, com si es tractés de paper carbó. El paper queda imprés.

Aleshores, amb molt de compte, s’aplica el paper imprés damunt de la gelatina de tal manera que quede ben llis i es frega amb una esponja eixuta o bé amb la ma‘ per fer que s’adherisca tot el text.

Després s’alça el paper i ja tenim la impremta a punt per imprimir. (No llancem el paper model: ens pot tornar a servir) Ara es tracta de posar ben llis un full a la gelatina i fregar-lo perquè s’imprimisca. (Procurem deixar un cantó sense enganxar per poderlo traure sense problemes.) I ja tenim la primera impressió! Podem fer fins a 40 fulls estirant molt, perquè el text es va esborrant. Però es pot reutilitzar el paper model.

Per netejar la gelatina, hi passarem l’esponja molla vigilant de no espatllar la superfície ni menjar-nos-la massa. Si l’aigua és tèbia va millor.

Es pot consultar el llibre “Técnicas de impresión en la escuela” de Carme Sala i Lluïsa Jover, Ed.Avance, Barcelona 1975

11

À I C N E L A V L A VENIR Tal com afirma el filòsof alemany Peter Sloterdijk, venir al món significa venir al llenguatge, a una llengua concreta, atès que la capacitat lingüística humana no podem actualitzar-la com a usuaris del llenguatge en general sinó a través de l’adquisició d’unes llengües determinades, amb la seua pròpia historicitat, que s’identifica amb la de les comunitats que les fan servir. Venir a una llengua, doncs, és entrar en una història en marxa, pujar a un vaixell que va començar fa temps la seua singladura, amb un rumb no triat per nosaltres però que podem ajudar a definir en un sentit o un altre. I com els vaixells mateixos, tampoc no totes les llengües són iguals. Algunes són com els transatlàntics de luxe, i els seus usuaris hi viuen instal·lats amb un despreocupat confort; d’altres, en canvi, naveguen com vaixells desarborats enmig de la tempesta i els seus parlants s’assemblen més aviat a una tripulació atrafegada, que fa mans i mànigues per tapar els forats d’una nau que fa aigua per totes bandes. Aquesta darrera imatge sembla especialment adient per descriure el panorama lingüístic que es van trobar els valencianoparlants castellonencs que van nàixer durant la dècada de 1960, atès que una de les transformacions més decisives que va sofrir, sense cap mena de dubte, la societat castellonenca de l’època té a veure amb el canvi de llengua, que ha desembocat a hores d’ara en la desaparició gairebé total del valencià dels carrers de la nostra ciutat. I és que, si bé el procés de castellanització ja s’hi havia iniciat prou abans entre les capes benestants, va ser precisament en aquesta època quan els integrants d’una aleshores emergent classe mitjana van decidir massivament no transmetre la seua llengua als fills. Les causes de la substitució lingüística van ser, i són, múltiples i complexes. L’efecte, només un. No és la meua intenció analitzar les primeres ni la-

Anna Salomé Albiol

a Anys d’impremtes de gelatin

12

mentar el segon. Aquest és un tema sobre el qual s’ha escrit molt i algunes vegades fins i tot amb lucidesa.

El meu propòsit, més modest, consistirà a relatar les circumstàncies que envoltaren el canvi de llengua en la meua família. Unes circumstàncies, val a dir, que no van tenir res d’excepcional i que, per aquesta raó, poden presentar un cert interès com a il·lustració dels esdeveniments ocorreguts.

Vaig nàixer a Castelló de la Plana l’any 1964, en una família valencianoparlant de classe mitjana baixa. Mon pare era pintor, un autònom amb uns pocs treballadors al seu càrrec, i ma mare no va treballar fora de casa fins als anys vuitanta, en què va obrir una botiga de roba. Des que puc recordar, vam viure al carrer Teruel, paral·lel al carrer Trinitat però molt diferent d’aquest. En el barri abundaven les cases d’una o dues plantes i els veïns treien les cadires al carrer les nits d’estiu o encenien els brasers en les voreres els capvespres d’hivern. Els infants sortíem a jugar a la placeta de Mallorca, fins que, al cap d’uns anys, els cotxes la van conquerir com a lloc d’aparcament. Aleshores, gairebé tothom, grans i menuts, parlava encara en valencià. Tot i això, quan en 1968 vaig iniciar la meua vida escolar en les aules del col·legi públic Mártires del Magisterio (avui C.E.I.P. Herrero), no vaig patir, com altres integrants de la meua generació, l’experiència de trobar-m’hi amb una llengua desconeguda.

Potser perquè en la família de la meua mare ja s’havia engegat el canvi lingüístic, oferint-me la possibilitat d’aprendre idiomes amb els meus cosins, o perquè la televisió ja s’havia fet lloc en el menjador de casa i sovint berenava davant d’uns dibuixos animats amb accent portoriqueny, el castellà m’era prou conegut i podia fins i tot parlar-lo, imagine que no massa correctament. El meu món, doncs, estava aleshores clarament dividit en dues esferes, força desiguals: l’una, en valencià, incloïa els pares, els avis, els veïns, els xiquets amb els quals jugava pel carrer i poca cosa més; l’altra, en castellà, es relacionava amb l’escola, alguns cosins, el metge, els desconeguts..., però també amb els contes que em llegien, la radio, les pel·lícules i

fins i tot els Reis Mags, que, malgrat venir d’Orient, parlaven aquesta llengua —la qual cosa, tot siga dit, no em sorprenia gens, i sempre em vaig preguntar si eren parents d’aquell senyor que des del balcó del Palacio Real de Madrid s’adreçava a la gent reunida en la Plaza de Oriente. Comptat i debatut: el valencià habitava dins el pinyol més interior, més íntim, del meu petit món, però es trobava voltat per una (cada vegada més) generosa polpa de vivències externes en castellà.

Al cap d’un temps, em va sobtar molt descobrir que les mestres no sols parlaven castellà. Va ser un dissabte, quan acompanyava ma mare al mercat, que ens vam trobar amb la mestra que havia tingut el curs anterior i, sense més ni més, es van posar a xerrar les dues en valencià! Quin ensurt! Per un moment vaig estar temptada de corregir la mare i preguntar-li què feia parlant així amb una dona que no era de la família ni del veïnat. Però després vaig veure que la conversa es desenvolupava amb normalitat i vaig callar. La veri-

13

tat és que l’últim que hauria pogut imaginar era que aquelles dones que semblaven portar el doña soldat al nom, com un pedestal des d’on mantenien l’ordre en classes de cinquanta alumnes només amb uns cops de regle damunt la taula, aquelles criatures de la banda de fora, fossen capaces de parlar també en valencià. Aquell dia es va obrir una primera escletxa entre els dos móns.

Per aquella època em vaig endur una altra sorpresa, en aquesta ocasió relacionada amb el concili Vaticà Segon i la seua aposta per l’ús de la llengua vernacla, en un intent d’aproximar l’Església als fidels. Un dia, mirant l’Hoja parroquial —més coneguda a casa com la hojita—, que una dona repartia tots els dissabtes, m’hi vaig topar, atònita, amb un text escrit en valencià. Així que la llengua que parlàvem també es podia escriure! Per què ningú no m’ho havia dit? A l’escola, ens ensenyaven que «el catalán, el gallego y el vascuence son dialectos». I el valencià? Era també un dialecto? Es podia escriure en tots els dialectos? Hi havia llibres? On es podia aprendre, a escriure en valencià?

Ningú a casa no m’hi va saber contestar («Quines coses pregunta, esta xiqueta!») i vaig haver de resignarme a continuar escrivint «Queridos papás: Hemos llegado bien....» quan a l’estiu m’enviaven de colònies.

Cal afegir que, malgrat la recomanació conciliar, mai no vaig escoltar ni una sola paraula en valencià en el dos anys en què vaig assistir a la catequesi, l’un per combregar i l’altre per a la confirmació, en la parròquia de la Santísima Trinidad. Això sí, gràcies a les diapositives que ens hi passava el capella, vaig aprendre moltíssim sobre les vides de diversos sants i màrtirs i em va pegar per imaginar-me els mestres de l’escola com a veritables mártires del magisterio, vestits amb minifaldilla i devorats pels lleons del circ romà, i em preguntava quina en devien haver fet aquells a qui els estava dedicat el col·legi per acabar de tan mala manera.

Entre unes coses i altres, ens trobàvem ja a principis dels setanta, l’economia rutllava passablement i els treballadors es podien comprar el 600 i, un cop resolt

el problema del desplaçament, alguns començaven a plantejar-se i tot l’adquisició de la somniada segona residència per passar l’estiu. A casa, la prosperitat general es va traduir també en un augment de la família. Cap a l’època en què jo descobria el valencià escrit i aprenia el catecisme, van nàixer els meus dos germans, un nen i una nena, en 1971 i 1973 respectivament. Com era d’esperar, els meus pares els van parlar en valencià. La meua divisió del món segons la llengua es va mantenir així, de moment, intacta.

Aquesta coherència, però, no duraria molts anys.

Concretament, es va fer a miques arran de l’escolarització dels meus germans, que va tenir lloc després de la mort de Franco, en el mateix col·legi —el nom franquista del qual es va mantenir fins el 1982—, però en un ambient força diferent al que jo hi havia viscut: classes mixtes, amb xiquets i xiquetes junts, religió no obligatòria i una nova assignatura de Valencià. Caldria suposar que les persones que creixen en un país amb una llengua que, després de segles de repressió, comença a ser tractada amb un mínim de normalitat, i això els permet d’aprendre a llegir i escriure-hi, a més de conèixer-ne la literatura; caldria suposar, dic, que aquestes persones no serien propenses a canviar de llengua fàcilment. Doncs, no era així. Cap a l’any 1979 els meus germans van començar a conversar en castellà entre ells. Curiosament, a ningú no li va estranyar gaire aquesta conducta, ni vam fer res tampoc per evitar-la.

Sovint m’he preguntat pels motius d’aquesta passivitat i, si bé coneixia algunes reflexions teòriques sobre l’assumpte, no els vaig acabar d’entendre de bé a bé fins molts anys després, quan vaig tenir ocasió d’observar una conducta idèntica entre els membres d’un col·lectiu de procedència molt diferent. Va ser un dia que, esperant el meu fill a la porta de l’escola, em va sorprendre sentir un grup de xiquets musulmans parlant en castellà, mentre les mares xerraven les unes amb les altres en àrab. Es tracta d’un fenomen que també he pogut observar entre nens romanesos, almenys dins l’àmbit escolar. El paral·lelisme

a Anys d’impremtes de gelatin

14

entre el cas dels meus germans i el d’aquests fills d’immigrants em va colpir: els uns i els altres parlaven amb el germà o l’amic, amb el qual compartien un idioma comú, igual com parlen amb els altres companys de classe, arraconant així la llengua familiar (recessiva) en favor de la llengua escolar (dominant). En el cas concret dels meus germans, suposo que, sent d’una edat tan pareguda, es veien com a companys d’escola i de jocs, i aleshores feien servir amb tota normalitat la llengua amb què parlaven amb els altres infants, i no l’emprada a casa. Cal afegir que, en el transcurs dels pocs anys que ens separaven, el barri havia experimentat canvis profunds: ja no s’hi jugava al carrer, ni el valencià era la llengua exclusiva del veïnat, la televisió es feia cada cop més omnipresent a totes les cases, i els xiquets que es relacionaven amb els meus germans fora de l’escola, a diferència del que havia ocorregut en el meu cas, eren fonamentalment castellanoparlants. La frontera entre els àmbits familiar i escolar, tan clarament diferenciats en el meu món de

xiqueta, ja no regia per a ells. En definitiva, i sense adonar-nosen, ens anàvem (i ens anaven) convertint en estrangers a casa nostra.

Per acabar-ho d’adobar, el meu germà patia problemes de tartamudesa i la psicòloga del col·legi —els logopedes encara no s’havien inventat—, en un rampell d’absoluta genialitat, va atribuir el defecte al bilingüisme i va recomanar als meus pares que li parlaren en castellà. Quin encert! El meu germà va continuar quequejant, però va crèixer en una família lingüísticament esquizofrènica, en què els pares parlaven valencià amb la filla major i castellà amb els menuts, entorn que, com tothom sap, és ideal per desenvolupar al màxim les capacitats lingüístiques de qualsevol criatura —sobretot si pertany al regne vegetal. Ben mirat, em fan tanta llàstima, els habitants de països multilingües que no compten amb l’assessorament de psicòlegs preparats i es passen la vida pujant generacions d’irremeiables quequejants, sense arribar a descobrir mai que la causa última de tots els seus maldecaps radica en la promiscuïtat lingüística. Afortunadament, l’Estat espanyol s’ha desviscut sempre per la salut lingüística «dels seus», perseguint-hi l’aparició de qualsevol rastre pertorbador de bilingüisme. Bromes a part, només puc afegir que a casa es va viure aquesta nova situació amb la naturalitat de qui ha comès un error i encara és a temps d’esmenar-lo. Ningú no es va plantejar quin sentit tenia canviar de llengua tot just quan començaven a ser reconeguts els drets dels valencianoparlants, i ens vam deixar dur pel corrent castellanitzador que ens envoltava.

Mentre a casa es vivien aquests canvis, jo havia deixat

15

l’escola i ara anava a l’Instituto Nacional de Bachillerato Femenino, en el qual, com el seu nom indica, ni les classes van ser mixtes ni es podia estudiar valencià (ni en valencià). Més encara: durant els cursos de batxillerat, no recorde haver tingut ocasió d’utilitzar el valencià amb cap companya ni amb cap professor, ni crec tampoc haver sentit una sola conversa en valencià, entre alumnes o professors, dins el recinte del centre.

Com va assenyalar Lluís V. Aracil a «L’esprint de les dones», el procés de substitució lingüística entre la població femenina acostuma a començar després que el masculí, però de seguida esdevé més ràpid i, sobretot, dràstic. Segons m’han contat, a l’Institut Ribalta es podia sentir tot sovint el valencià pels corredors, cosa que no ocorria en aquella institució poblada per filles de famílies de classes mitjanes —la majoria de les joves de casa bona anaven als col·legis religiosos— amb vel·leïtats d’ascens social, moltes de les quals havien adoptat ja el castellà a casa. Es tractava, no ho oblidem, d’educar senyoretes, l’aspiració màxima de gran part de les quals consistia a esdevenir mestres o secretàries, que, a més a més, havien estat educades en la idea, més o menys soterrada, que l’altra llengua era un patois. Així i tot, hi va haver algunes excepcions puntuals —tímids ecos del clima sòciopolític exterior, que semblava afavorir una certa normalització lingüística—, com ara la conferència de Vicent Andrés Estellés, amb la sala d’actes de l’Institut de gom a gom, o la d’aquell professor que ens va fer llegir i ressenyar Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Excepcions que, tot s’ha de dir, a dures penes van fer forat en la dura closca de prejudicis que arrossegàvem de l’educació franquista. En d’altres paraules: durant el batxillerat —vaig acabar el COU en 1982, l’any que es va celebrar a Espanya el campionat mundial de futbol, amb aquell Naranjito d’ingrata memòria— totes les noves relacions amb gent de la meua edat es van produir en castellà. Fora de l’àmbit estrictament familiar, vaig mantenir el valencià tan sols amb un parell d’amigues que conservava dels anys escolars i amb les quals, al capdavall, vaig acabar perdent el contacte. Va ser tam-

bé en aquesta època quan em vaig deixar convèncer per la meua cosina i totes dues vam entrar a formar part de la comissió de la gaiata número 1, experiència que, com a mínim, caldria qualificar de curiosa, atès que, tractant-se d’un àmbit relacionat amb la festa, on predomina l’exaltació del localisme, no tan sols no hi havia gairebé valencianoparlants entre el grup de gent més jove, sinó que les persones de més edat —en bona part pares dels nens de la comissió infantil— no s’havien preocupat tampoc de transmetre la llengua als fills, circumstància que no els impedia en absolut sentir-se d’allò més castelloneros.

Després de realitzar uns cursos d’informàtica i de comerç exterior, a l’any següent vaig entrar a treballar com a secretària en una empresa dedicada al transport marítim. En aquell entorn laboral es sentia amb més freqüència parlar en anglès que en valencià.

a Anys d’impremtes de gelatin

16

Fins i tot, vaig conèixer un director, procedent de València, que emprava l’anglès amb els seus fills. Amb semblant bagatge, jo era la candidata perfecta a un monolingüisme furibund o a tot estirar, com els fills d’aquell director, a un macarrònic bilingüisme castellà-anglès. Com s’explica, doncs, us preguntareu, que a hores d’ara estiga redactant aquest text en valencià?

De vegades, tal com postula l’efecte papallona, els petits canvis poden desencadenar conseqüències inesperades. Amb la feina de secretària havia satisfet les expectatives de la meua família, però no les meues. La crisi econòmica de la Transició m’havia impedit continuar estudiant, però l’any 1985, amb un (ai!) mínim grau d’independència econòmica, em vaig poder permetre el luxe de matricular-me en Filosofia, la carrera que m’abellia fer. A més a més, aquell mateix estiu, a través d’una antiga companya d’institut —castellanoparlant, estudiant de filologia anglesa i, curiosament, amb forts prejudicis cap al valencià — vaig contactar amb la colla d’amics amb què em relacionaria al llarg dels anys següents. Quan els vaig conèixer, es va reproduir, d’alguna manera, la mateixa sorpresa que de menuda havia experimentat en descobrir que les mestres d’escola també parlaven en valencià, perquè era infreqüent trobar grups de gent de la meua edat encara valencianoparlants. I, el que era potser més sorprenent i tot, em vaig adonar que alguns d’aquells xicots no havien tingut el valencià com a llengua materna. Entre aquests neoparlants, hi havia fills de parelles mixtes, que tenien el castellà com a llengua familiar, així com fills de pares valencianoparlants que no els havien transmès la llengua, encara que la continuaven emprant entre ells. Uns i altres havien adoptat el valencià en l’adolescència per comunicar-se amb el grup d’amics o moguts per unes idees polítiques relacionades en bona part amb un nacionalisme de signe catalanista. Si fins aleshores sempre havia observat el canvi lingüístic en una sola direcció, el fet de veure que es tractava d’un procés reversible em va semblar inaudit. Amb els anys, però, s’ha vist que els neoparlants de valencià van ser majoritàriament pro-

ducte d’un ambient i unes circumstàncies sociopolítiques molt particulars, que van propiciar —sobretot a través de La Nova Cançó— l’adopció com a grup de referència per part d’alguns sectors de la joventut valenciana de certs intel·lectuals d’expressió catalana, des de cantautors fins a polítics, artistes o escriptors.

Entre aquests sectors hi havia també gent castellanoparlant que va optar pel canvi de llengua, en certa manera enlluernats per les esperances dipositades en una transició política que prometia un trencament amb el règim anterior però que, en els aspectes fonamentals, va acabar resolent-se en una prossecució del franquisme per d’altres mitjans. Es tractava, com diu el protagonista d’Il gattopardo (1958) de G. Tomasi di Lampedusa, de canviar-ho tot per tal que no es produís cap autèntic canvi. Per aquesta raó, no ens ha d’estranyar que si a hores d’ara continua haventhi neoparlants (que n’hi ha), aquests ja fa molt temps que no ho són de valencià.

Reprenc el fil del meu relat: l’any 85, com ja he dit, em vaig matricular en Filosofia en el Col·legi Universitari de Castelló (CUC), alhora que continuava treballant de secretària, raó per la qual disposava de poques oportunitats per assistir a les classes. Amb tot, crec recordar que entre l’escàs nombre d’alumnes que hi cursaven la carrera, uns vuit aquell curs, tan sols n’hi havia un que parlava en valencià. Era Francesc Colomer, actual alcalde de Benicàssim, que per aquells anys estudiava també rus. Pel que fa als nombrosos estudiants de Psicologia, gairebé tots dones, amb qui compartíem algunes assignatures —Filosofia, Psicologia i Pedagogia formaven part de la mateixa Facultat en la Universitat de València—, el castellà era, amb diferència, la llengua predominant, almenys entre la gent de Castelló. Entre els professors, em sembla que dels onze que vam tenir durant aquells tres anys —alguns impartien més d’una assignatura—, tan sols tres feien les classes en valencià. La redacció d’exàmens i de treballs era pràcticament tota en castellà, perquè molt poques persones estaven aleshores capacitades per escriure en valencià i hi havia alumnes que teni-

17

en problemes fins i tot per llegir-lo, atès que mai no l’havien estudiat. I malgrat que la Universitat n’oferia cursos, aquesta era una possibilitat escassament prevista entre els meus companys. La presència del valencià al CUC, doncs, a pesar de ser molt superior a tot el que havia conegut abans, era també prou minsa. El segon cicle de la llicenciatura el vaig cursar en la UNED. Curiosament, els pocs alumnes del centre de Vila-real que vaig tenir l’oportunitat de tractar eren gairebé tots valencianoparlants, segurament perquè procedien de pobles on la substitució lingüística anava més endarrerida. Fins i tot hi va haver qui, en un examen, va preguntar per la possibilitat de redactar-lo en valencià. La resposta del professor encarregat dels exàmens aquell dia —dos professors vinguts de Madrid repartien, vigilaven i arreplegaven els exàmens dels alumnes de totes les assignatures— va ser, una vegada més, l’exemple perfecte d’aquells drets que existeixen sobre el paper però que mai no arriba el moment d’exercir: es podia escriure en valencià, és clar, però calia pensar en els problemes que això ocasionaria al corrector, que es veuria obligat a buscar un traductor, etc., etc., etc. A veure qui era el valent que es jugava la nota de l’assignatura incomodant el professor a la bestreta amb la qüestió de la llengua...

En resum: entre els anys seixanta i vuitanta del passat segle, durant el període transcorregut entre el meu primer contacte amb l’escola i la fi de la meua formació universitària, el valencià va passar de ser una llengua parlada però perseguida, a ser una llengua tolerada però escassament utilitzada, una llengua abandonada, en bona part a causa de la brutal persecució anterior. Si provàvem a esbossar un arbre genealògic de la transmissió lingüística, com els reportats per Brauli Montoya al llibre Alacant: La llengua interrompuda, observaríem com un gran nombre de famílies que en els anys seixanta eren valencianoparlants es van convertir en castellanoparlants en una o dues generacions. En la família de la meua mare, sense anar més lluny, integrada per tres germanes valencianoparlants casades amb homes que també ho eren,

la major va transmetre la llengua als seus dos fills, la mitjana va canviar de llengua amb els seus sis fills i la menuda, ma mare, com ja he comentat, parlava en valencià amb mi i en castellà amb els meus germans menuts. Si atenem a la generació següent, els meus cosins valencianoparlants ja no han transmès la llengua a les seues tres filles, i dels sis cosins castellanoparlants tan sols una té dos fills a qui el valencià els ha arribat sobretot per via paterna. Pel que fa, finalment, a la família més directa, la meua germana, casada amb un castellanoparlant, va començar parlant en castellà amb el seu fill però poc després va optar pel valencià (un altre cas de neoparlant), mentre que el meu germà, malgrat tenir una parella valencianoparlant, utilitzen el castellà tan per parlar entre ells com amb la seua filla. Expressat en xifres: tres dones valencianoparlants van ser mares de tres fills valencianoparlants i vuit castellanoparlants, que, al seu torn, són (per ara) pares/mares de quatre valencianoparlants (en alguns casos, molt precaris) i deu castellanoparlants.

La situació de què parlàvem al començament de l’article, doncs, es va decantar ja fa molt de temps a favor del castellà, i el valencià ha esdevingut a la ciu-

a Anys d’impremtes de gelatin

18

d’Espanya que, en general, no van perdre el temps a aprendre una llengua que la nostra gent abandonava amb la mateixa celeritat que les rates un vaixell que s’enfonsa. Una altra cosa seria parlar de la llarga i sostinguda persecució lingüística exercida des dels aparells de l’Estat sobre la nostra comunitat lingüística, però així i tot, tal com algú va comentar una vegada, cap llengua no desapareix perquè els nouvinguts no l’aprenen, sinó perquè els seus parlants deixen d’usar-la.

A propòsit, no us sembla que ens estem rendint amb massa facilitat?

Bibliografia:

tat de Castelló una llengua cada vegada més residual.

Paradoxalment, aquells que la fem servir com a eina de pensament i de creació, per petita i modesta que siga la nostra labor, som els que tenim una concepció menys instrumental de la llengua i en ocasions semblem ser (gairebé) els únics conscients del seu declivi. La resta de la població, per contra, viu d’esquena a aquesta transformació dràstica de l’ecosistema social.

Només cal parar l’orella per adonar-nos que el romanès és ja a hores d’ara (qui ho anava a dir fa uns anys?) una llengua molt més viva a la ciutat que la nostra. Evidentment, els romanesos no en tenen cap culpa, com abans no la tingueren tampoc els immigrants del sud

ARACIL, Lluís V. (1968): «Introducció». A: ESCALANTE, Eduard, Les xiques de l’entresuelo. Tres forasters de Madrid. València: Lavínia (Col·lecció Garbí, núm.

7), pp. 9-88.

—(1982): Papers de Sociolingüística. Barcelona: Edicions de La Magrana.

—(1983): «L’esprint de les dones». A: Dir la realitat. Barcelona: Edicions Països Catalans. pp. 207-217.

CONILL, Josep J. & QUEROL, Vicent (2006): «El futur del valencià: Un dilema (també) castellonenc». A: DD.AA., Castelló... sostenible?. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, pp. 71-80.

CONILL, Josep J. & SALOMÉ, Anna (2007): «Tradicions que traeixen». A: DD.AA., De la Magdalena, la romeria. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla rebombori, pp. 49-60.

MONTOYA, Brauli (1996): Alacant: La llengua interrompuda. Paiporta: Editorial Denes.

NINYOLES, Rafael L. (1969): Conflicte lingüístic valencià. València: Tres i Quatre.

—(1971): Idioma i prejudici. Palma de Mallorca: Editorial Moll.

QUEROL, Ernest (2000): Els valencians i el valencià. Paiporta: Editorial Denes.

SLOTERDIJK, Peter (1988): Zur Welt kommen - Zur Sprache Kommen: Frankfurter Vorlesungen. Frankfurt: Suhrkamp Verlag. Trad. castellana: Venir al mundo, venir al lenguaje: Lecciones de Frankfurt. València: Pre-Textos, 2006.

SORRIBES, Josep (2007): «El CEIP Herrero, una escola centenària (contribució a l’estudi històric de les escoles castellonenques». Ribalta: Quaderns d’aplicació didàctica i investigació [Castelló de la Plana], núm. 12, desembre, pp. 103-121.

19

RECORDS DEL CASTELLÓ DELS ÚLTIMS ANYS DE LA DICTADURA FRANQUISTA A les acaballes de la dècada prodigiosa, és a dir, els anys seixanta segle passat, va començar a notar-se a Castement lló un certdel i l C s moviment crític en contra del règim dictatorial alle r i M p que es va manifestar de diverses formes: culturals, religioses, Jose polítiques, sindicals, etc. Eren els anys de les pintades que de. a i osal R a ien “Parlem valencià”; del Centre Excursionista de Castelló amb l A la seua revista L’estel; del programa radiofònic “Nosaltres els valencians” que feia Vicent Pitarch i que escoltàvem en les ràdios de dial sorpresos que en un mitjà tal, es poguera escoltar la llengua que, aleshores, parlàvem quasi tots al carrer encara que no a l’escola, llevat dels pocs adinerats, i dels que volien donar-se-les de més importants, que solien parlar en castellà. Així mateix, eren els anys del Concili Vaticà II on, l’Església Catòlica i, en particular el capellans jóvens de les nostres parròquies, començaven a veure amb mals ulls el Nacional-catolicisme. Recorde mossén Saborit, Garcieta, o Pla que eren vicaris de la cocatedral de Santa Maria on jo havia estat escolanet. També els pocs estudiants castellonencs que tenien l’aleshores privilegi de poder anar a la Universitat de València, tornaven d’allà, durant les vacances o els caps de setmana, adoctrinats d’idees polítiques que no només eren antifranquistes, sinó que a més, tots eren comunistes i, naturalment, marxistes, però competint per veure qui era més esquerrà que ningú.

També el nacionalisme valencià començava a prendre

a Anys d’impremtes de gelatin

20

empenta seguint l’estel dels escrits de Joan Fuster i altres intel·lectuals valencians o catalans. Tanmateix, a la nostra ciutat, no hi havia organitzat cap moviment polític antifranquista, encara que l’antifranquisme estava implícit en alguns moviments culturals i religiosos. Només els carlistes —entre els quals jo hi era—, estàvem, a Castelló, mínimament organitzats i, mitjançant les sigles dels GAC (Grups d’Acció Carlista), fé-iem també pintades i llançàvem alguns pamflets contra el règim, que confeccionàvem amb una excel·lent multicopista que es va confiscar una nit, extraientla a través d’una finestra, de l’Institut Francisco Ribalta, per mitjà d’un “comando” format per Martí Molina —que estudiava a l’institut i es va quedar, amagat dins, des de la vesprada anterior—, Josep Sos, Toni Alegre i Josep Ramón Rincón.

En algunes ocasions, durant les festes de la Magdalena, a la matinada, es va sembrar tot el trajecte de la Romeria de les Canyes amb pamflets o pintades. Entre altres, Toni Porcar i jo els vam llençar des d’una Vespa que teníem a casa. Quan les autoritats se’n van adonar, van perdre el cul perquè la policia municipal arreplegara tots els pamflets, o esborrara les pintades. L’alcalde, ensenyant-li tota la paperassa que havien arreplegat els municipals, va voler fer responsable un regidor, el cardiòleg Enric Tejedo, que era el cap dels carlistes de Castelló. Aquest, que no sabia res del tema, va tenir, si més no, la satisfacció de somriure a la cara de l’alcalde.

El sindicalisme a la capital de la Plana va arribar més tardà. Crec recordar que va ser l’any 1972 quan un grup de treballadors carlistes del metall, la sanitat i

la ceràmica, vam iniciar contactes amb les Comisions Obreres (CCOO) en una alqueria de la partida de Villamargo que pertanyia a la família de Josep Sos. El nostre contacte va ser un treballador de la fàbrica de sabates Segarra de la Vall d’Uixó, Diego Moreno, que, a banda de ser de CCOO, també pertanyia al Partit Comunista d’Espanya (PCE), el partit de Santiago Carrillo, perquè ambdues organitzacions, la carlista i la comunista, tenien contacte al més alt nivell. Des d’aleshores, Castelló i les seues comarques, eren habitualment regades amb pamflets conjunts de carlistes, comunistes i CCOO, o per separat, tant sobre qüestions locals com del País, però sobretot abordaven esdeveniments que es produïen pel territori de les Espanyes i fins i tot de fóra d’Espanya: problemes agrícoles i de la taronja; Primer de Maig; consells de guerra a etarres; procés 1001 a deu treballadors de CCOO; execució de Puig Antich; per la llibertat i l’amnistia; sobre el cop d’Estat a Xile; la revolució dels clavells a Portugal; etc. Pel que fa a les qüestions locals, un pamflet de 1972 que tinc ara en les meues mans, signat pel Partit Carlista, fa una anàlisi de l’“etern problema escolar” a la ciutat de Castelló, on es critica des de la manca d’escolarització d’un important percentatge de xiquets, fins a falta de gratuïtat de l’ensenyament, passant per la crítica als centres privats, falta de Guarderies, estat ruïnós de les escoles, etc.

Recorde una ocasió que el meu germà, Francesc Xavier Miralles i Josep Sos, que van estar tirant pamflets per una barriada pròxima a l’actual Universitat Jaume I, en el Grup Rosers van ser perseguits a trets per la Guàrdia Civil que els va sorprendre. Afortunadament,

21

van poder arribar sans i estalvis a les seues cases, però per separat; Sos ho va passar més malament, perquè després de romandre amagat baix d’un taronger, i quan ja la Guardia Civil havia renunciat a la possibilitat de trobar-los, va emprendre la tornada, de nit, travessant horts i el riu sec, fins que va poder arribar, però tot enfangat. Quan la gent dels diversos grups ens vam assabentar que no havia “caigut”, ja tots vam poder dormir tranquils eixa nit.

I tornant al tema de les CCOO, la seua consolidació no van tenir lloc fins més tard, al caliu de les distintes lluites obreres que es van iniciar aviat. Entremig, però, encara van haver-hi uns altres encontres com per exemple l’Assemblea informativa que va tenir lloc en un pla proper al Desert de les Palmes, o en una alqueria de la partida de Coscollosa.

A finals del 1972, el Partit Comunista Marxista-Leninista que no tenia organització a la nostra ciutat, però sí hi havia dos jóvens que estudiaven a València, va editar un text titulat Algunos puntos sobre la estructura de la província de Castellón. Recorde a Pepe Orenga i a Paco del Val, que era fill del secretari del Governador, que, per tots els mitjans, intentaven captar-nos a uns quants carlistes per a les seues files.

Paral·lelament al naixement de CCOO, o potser una mica més tard, va nàixer també a Castelló una altra organització obrera de molta incidència en algunes fàbriques de taulellets així com també en la de Radiadores Ordóñez. Era “Plataformes de Comissions Obreres d’Empresa Anticapitalistes de La Plana” que editava una revista a multicopista titulada La Plana Obrera.

Va ser, doncs, en aquesta dècada dels anys setanta, quan les lluites sindicals i socials van començar a tenir una certa entitat i els partits polítics van anar trobant un espai en la capital de la Plana.

Recorde que va ser l’any 1974 quan jo mateix vaig collaborar en la implantació del PCE en la nostra ciutat, perquè un bon amic meu, Miquel Pitarch, que sabia dels meus contactes amb els comunistes, amb la línia dels quals ell s’identificava, em va demanar que el posés en contacte amb l’organització i així ho vaig fer. Va ser arran de la formació a París i Madrid, de la Junta Democràtica en el mes de juliol. Ell va ser, doncs, el primer militant del PCE a la ciutat de Castelló des que aquest partit propugnara el “Pacte per la Llibertat” En novembre de 1974, per Castelló, ja es va repartir una declaració de la Taula Democràtica del País Valencià, protestant pel judici que anava a fer-se contra 16 treballadors valencians de CCOO. La declaració de la Taula la signaven sis organitzacions, des de comunistes de diverses tendències, a democratacristians, però només dues d’elles tenien implantació a Castelló: PCE i Carlistes. En desembre es llançà una “Convocatòria per a la Constitució de l’Assemblea del País Valencià”.

En gener de 1975, la Mesa Democràtica de Castelló llançava un pamflet informant de la lluita dels treballadors de Potasas de Navarra, i cridava a la unitat amb la Junta Democràtica d’Espanya, un nom que poc després, en les nostres terres, ja es va convertir en Taula Democràtica del País Valencià que ací, a Castelló, incloïa una nota on deia que estava distribuït per

a Anys d’impremtes de gelatin

22

la Taula Democràtica de Castelló com és el cas d’una declaració en favor de les llibertats.

Com a contrapartida a la Junta Democràtica que es considerava sucursalista, es va constituir, a l’agost de 1975, el Consell Democràtic del País Valencià de la mà d’organitzacions que tenien vocació valencianista. Aquestes organitzacions eren les següents: Moviment Comunista d’Espanya (MCE) que va canviar a MCPV, Partit Carlista del País Valencià (PCV), Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), Partit Socialista del País Valencià (PSPV), Socialistes Valencians Independents (SVI), Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) i Unió Sindical Obrera (USO). Un mes més tard es va afegir la Federació Socialista del País Valencià (PSOE).

Però per aquestes dates, a la ciutat de Castelló encara només tenien implantació els carlistes que eren els qui distribuïen els papers que anava elaborant el Consell. Va ser a partir del 1976 quan la major part d’aquestos partits ja van anar constituint organització pròpia a la nostra ciutat.

Però abans, el 30 de novembre de 1975, es va constituir també la Junta Democràtica de Castelló-capital, darrere de la qual hi havia, com partit polític, només el PCE al qual se sumaven, segons deien, grups socials, econòmics, etc. de caràcter democràtic.

Pel que fa a les lluites obreres, a l’estiu de 1974, van haver-hi unes importants vagues a les fàbriques de taulellets Valls i Inca liderades pels de les Plataformes Anticapitalistes, un dels líders més importants era Pepe Beltran. Aquesta organització obrera, restava al marge de les activitats polítiques que duien els partits.

Però tampoc en el Moviment Obrer hi havia unitat.

Mentre la majoria érem partidaris d’utilitzar el Sindicat Vertical participant en les eleccions, i treballant des de dins per dinamitar-ho, els més puristes s’oposaven a utilitzar eixa tàctica. Els que havíem aconseguit representació sindical, com a enllaços, en les distintes reunions que hi havia en l’edifici de la CNS de la plaça Maria Agustina, ens enfrontàvem als jerarques i adoctrinadors del Vertical i, fins i tot, utilitzàvem eixos mitjans per intentar portar l’aigua al nostre molí. Tots teníem ben clar que volíem millorar les condicions dels treballadors, però darrere d’això, hi havia també una lluita política per enderrocar la dictadura, per l’amnistia, per la llibertat, per l’Eststut d’Autonomía al nostre País, però la majoria, encara que amb estratègies diferents, teníem la il·lusió d’aconseguir una societat sense classes. Això era una utopia compartida que va marcar una generació.

Tot plegat era una tasca difícil i vam haver de sofrir bastant repressió. Un dirigent de la Unió Sindical Obrera (USO), Josep Aceituno, després de ser detingut, va ser torturat a la comissaria de policia. Aceituno havia vingut de Barcelona per intentar implantar la USO a Castelló i treballava en Radiadores Ordóñez; altres treballadors castellonencs o que treballaven en empreses de la capital, van ser sancionats, acomiadats o detinguts durant temps variable segons circumstàncies. Recorde víctimes com el treballador de Radiadores Ordóñez, Joan Vicent Vilar; el plataformista Pepe Beltran, de la indústria del taulellet i Artur Aparici, de Construcciones Asturianas; el carlista Toni Alegre, detingut i aco-

23

miadat de “Muelles y Ballestas Hispano-Alemanas”; el membre del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Eliseu Romero, que treballava, crec recordar, en Ascensores Giesa. Jo mateix, que treballava de delineant a l’empresa metal·lùrgica Ingenieria Flors, vaig ser detingut en tres ocasions i sancionat amb multes de diverses quantitats. Sens dubte hi va haver molts més sense filiació política (Manuel Bonet, Francesc Gimeno, etc.) però aquesta mostra és illustrativa de la situació represiva que hi havia. Sortosament no vam tenir, per aquelles dades, cap víctima mortal com hi va haver en altres indrets del nostre País o de la Península.

L’any que va morir Franco, encara vam haver de protestar contra les cinc execucions sumàries que el dictador va signar com una mena d’herència.

Però quan l’altra l’herència, la política, es va produir, les lluites contra la monarquia de Juan Carlos imposada pel dictador encara van suposar anys de suor i llàgrimes. Entre 1976 i 1980, més de cent militants d’esquerra van ser assassinats a mans de grups policials o parapolicials, i van quedar impunes. Ara ningú no sembla recordar-ho, però així es va coronar el pas de la dictadura a la democràcia parlamentaria burgesa en una “Immaculada Transició” A Castelló, 1976 va començar amb importants lluites obreres, especialment en els rams del metall i de la construcció amb gran quantitat de represaliats. Com a conseqüència d’aquelles lluites, en juliol es va constituir el Secretariat Povisional de CCOO de La Plana on, de cop i volta, em vaig veure en una posició de figura significativa, sens dubte degut a la que havia ad-

quirit per les meues detencions i multes, però també perquè els companys dels meu partit tenien bastant força i influència. Guarde documents de la sanció de 25.000 pessetes que se’m va posar, en abril de 1976 per “Promover, participar y dirigir como principal responsable una reunión pública ilegal en la Iglesia Concatedral de Santa María (...) en la cual y aparte de temas estrictamente laborales, se instó a los reunidos a celebrar reuniones en fábricas y una manifestación pública (...) Negándose a disolver la reunión (...) por lo que tuvo que ser requerida la presencia de la fuerza pública” En el recurs que vaig presentar —que va ser desestimat— entre altres coses es deia que “tal relación de hechos no se ajusta a la realidad, toda vez que el exponente no fue promotor ni director de tal reunión (...) A lo largo de ella, según pueden testificar los varios centenares de personas asistentes, no se trataron más temas que los estrictamente laborales concernientes a la discusión y negociación del convenio colectivo del metal, siendo cierto que se habló de celebrar asambleas en las fábricas (lo que no se acierta a comprender qué de incorrecto o atentatorio contra el orden público tiene) (...) La reunión (...) se disolvió tranquila y pacíficamente, sin intervención de la fuerza pública, en completo orden y sin escándalos, lo que pueden testimoniar varios sacerdotes que se hallaban en la Iglesia y lo constataron. (...) Tampoco entiende el exponente las razones de calificación como ilegal (...) aún más cuando a diario y en las más altas esferas gubernamentales se habla del reconocimiento de los más elementales derechos democráticos (...) y de hecho también cada día se realizan en todo el Estado español infinidad

a Anys d’impremtes de gelatin

24

de tales asambleas (se citan, a título de ejemplo (...) el mismo congreso de la UGT, las cuales se llevan a cabo con el conocimiento, consentimiento y tolerancia la la Autoridad y, desde luego, sin que en ningún caso se haya impuesto sanciones a los asistentes ni dirigentes. Ante todo esto es necesario decir (...) que la discriminación en la aplicación de la misma es arbitrariedad...

En el mes de novembre va haver una altra assemblea a la Cocatedral, i, de resultes d’aquesta, una manifestació de protesta que va recórrer diversos carrers de Castelló fins que va ser dissolta per la Força Pública. La Policia em va acusar de ser l’incitador, i el Governador em va posar una altra multa, ara de 50.000 pessetes. Aquesta vegada, però, el recurs ja es va fer en clau d’ironia, i, entre altres coses, vaig escriure que “Tales hechos no son ciertos ya que el exponente no incitó a nadie, sino que hizo una proposición de exteriorizar pacíficamente los sentimientos de los asambleístas, de libertad y justícia al pueblo de Castellón.

También dice la resolución que la manifestación formada por unas ciento cincuenta personas, recorrió varias calles céntricas dando gritos subversivos y alterando la paz de la población, hasta que fue disuelta por la fuerza pública. Tampoco esos hechos son ciertos ya que: 1º) No se dieron gritos subversivos, a no ser que los gritos de ‘libertad’ y ‘amnistía’ ‘vosotros, fascista, sois los terroristas’ sean considerados subversivos por usted.

2º) La manifestación no estaba fomada por unas ciento cincuenta personas, sino por unas seiscientas. 3º) No se alteró ninguna paz de la población, toda vez que la manifestación discurrió pacíficamente. Más bien al contrario, el pueblo se unia a los manifestantes, engrosando la

manifestación y aplaudiendo a su paso. 4º) Es cierto que la fuerza pública disolvió la manifestación pacífica. Pero actuó sin aviso previo y sin dar a los manifestantes la oportunidad de disolverla en paz y en orden, por lo que fue la fuerza pública quien alteró la paz de los manifestantes (dicho sea con todo respeto)... Com era d’esperar, també aquest recurs va ser desestimat.

Tanmateix, i a pesar de l’aparent unitat dels treballadors, 1976 també va ser l’any en que les CCOO es van dividir entre el corrent majoritari, vinculat a les directrius del PCE, i el corrent unitari que estava impulsat, també a Castelló, pel Partit Carlista del PV, el Moviment Comunista del PV i el PSAN. Aquest corrent unitari, a l’empara de l’obertura que el nou Règim propugnava, va intentar fer la seua presentació, en gener de 1977, a l’antic cinema San Pablo (després Condal-2), però no sols va ser prohibida, sinó reprimida, amb forces antiavalots, quan es va intentar fer.

Havíem de presentar l’acte: un invident que es feia passar per advocat, anomenat Manolo Serret, i Rafael Martínez, que eren del MCPV, Salvador Esteve, del PSAN, i jo mateix que era del Partit Carlista.

El 23 de juny de 1976 es va constituir a Castelló la Taula de Forces Polítiques i Sindicals de La Plana. Per aquest fet ja semblava que la unitat de les forces d’esquerra al nostre País era una realitat, donat que signaven aquest document onze organitzacions de l’esquerra valenciana, a saber: Comissions Obreres del País Valencià (CC.OO.), Federació Socialista del País Valencià (PSOE), Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Partit Carlista del País Valencià (PCV), Partit

25

Comunista d’Espanya (PCE), Partit Socialista del País Valencià (PSPV) (en convergència), Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), Partit del Treball d’Espanya (PTE), Unió General de Treballadors (UGT), Unió Sindical Obrera (USO), Partit Socialista Popular (PSP).

Paral·lelament, i fruit de les converses i coincidències que venien tenint des de març de 1975, tres d’aquestes organitzacions d’obediència valenciana, com ara, el Moviment Comunista, i els partits Carlista i el Socialista del PV, van formar el que es va denominar Bloc Autonòmic i Valencià d’Esquerres (BAVE) que va tenir certa presència, com per exemple en el IV Aplec de La Plana, aplec que any rere any es realitzava a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real, on van desplegar una gegantina pancarta, signada per tots tres més el PSAN, on es podia llegir: La Plana pel Socialisme i el Govern de la Generalitat, tractant de donar testimoni de la seua lluita en el doble sentit nacionalista i d’esquerres. Un aplec que va ser sancionat per les autoritats, amb importants multes que es pagaren amb una recol·lecta de diners mitjançant bons de 50 pessetes cadascun. El BAVE, quan en desembre de 1976 es va realitzar el referèndum de la Llei per a la Reforma Política de Suárez, el va boicotejar mitjançant uns cartells que deien: “Sense llibertat per a tots, l’única opció dels demòcrates és no votar”. Sobre la mateixa qüestió, en un acte unitari de tota l’oposició, se’ns va encomanar a Diego Moreno, i a mi mateix, que sollicitàrem autorització per a la realització, el dia 13 de desembre, d’un acte públic a la plaça Major de Cas-

telló sobre el Referendum y condiciones democráticas para el mismo, però se’ns va denegar al·legant que podía dar lugar a la comisión de actos tipificados como delitos en las leyes penales. No obstant això, es va preparar una acció alternativa que va consistir en llegir un comunicat en el descans d’una representació al Teatre Principal i llançar després al públic un manifest en forma de pamflets. La lectura la va fer Joan Colom, un home del BAVE que en tot moment va estar rodejat per un bon grapat de militants que vam ser els que llançàrem els pamflets a la concurrència.

El públic va escoltar amb respecte, però, en acabar, també els actors de l’obra teatral, van eixir a l’escena i van aplaudir la nostra acció. Tanmateix, encara que la major part dels partits de l’oposició van prendre la mateixa opció de no votar en el referèndum, la llei va eixir endavant i es va entrar en el nou any amb un munt d’interrogants i de nerviosisme.

Efectivament, l’any 1977, el de les primeres eleccions dites democràtiques, els partits de l’oposició es van dividir. El Govern repartia patents de cors a caprici i els partits majoritaris, incomplint els acords, acceptaven ser legalitzats, sense que ho foren tots. Així van estar exclosos de la legalització, des dels carlistes, passant pels republicans i tots els que quedaven a l’esquerra del PCE. Mentre uns eren autoritzats a realitzar actes públics, els altres no solament eren prohibits, sinó també reprimits. A Castelló, la nit del 22 al 23 d’abril, el mateix mes en que acabava de ser legalitzat el Partit Comunista d’Espanya, i a menys de dos mesos vista de les eleccions, onze militants de partits d’esquerres eren detinguts mentre pegaven cartells

a Anys d’impremtes de gelatin

26

propagandístics. Vuit dels detinguts, entre els quals jo també hi era, pertanyíem al Partit Carlista (Alexandre Gil, Isabel Villarreal, Carme Serrano, Joaquim Museros, Xavier Font, Júlia Pérez, Maria Josep Ferrer i Josep Miralles), i la resta pertanyien a l’Organització d’Esquerra Comunista (Pepe Beltran, Severiano Rodríguez i Ferran Arasa).

El BAVE també es va dividir, perquè de tots els que el formaven, només va ser legalitzat el Partit Socialista del PV, deixant fóra de la llei els Carlistes i els del Moviment Comunista. Aquests, de tota manera, van accedir a fondre’s en les llistes del PSPV, però els carlistes van haver de crear una agrupació electoral, amb recollida de signatures, sota el nom d’Electors Carlins dels País Valencià.

Pel que fa a la mobilització ciutadana, també aquest any de 1976, es va constituir a Castelló l’Associació Familiar de La Plana, de la mà, entre d’altres, de Pepe Mata, que tenia els locals al carrer de Barlolomé Reus.

També en 1976 va haver-hi una mobilització en contra d’una planta d’amoníac que havia d’instal·lar-se al la platja del Serrallo, la qual cosa també va suposar una divisió entre els que consideraven que facilitaria

llocs de treball i els que tenien en compte els efectes nocius, basats en l’experiència de Barakaldo, que els carlistes van argumentar en un full dirigit als “Veïns de La Plana” L’any següent, a l’estiu, es va promoure una campanya de recollida de signatures per tal de millorar la platja de Castelló. En l’escrit s’exigia a “l’Ajuntament i altres entitats responsables l’eliminació d’aquest focus d’infeccions i fem en que han convertit el nostre mar una sèrie d’interessos creats que, a més a més, ens han pres un dels únics espais verds en el que podíem desintoxicar-nos: el Pinar”.

L’any de la proclamació de la Constitució de 1978, el malestar i els conflictes, hereus de la dictadura, continuaven també al nostre poble. Una de les seues manifestacions va ser la vaga de fam que van mantenir dues dones jóvens, Isabel Villarreal, separada i mare d’una xiqueta de tres anys, i Mariló Capdevila, en demanda d’un lloc de treball digne. Darrere d’aquesta protesta, hi havia també la reivindicació de tipus feminista donat que, dins la classe treballadora, les dones encara estaven més discriminades. I és que el feminisme, també per aquests anys, va començar a manifestar-se en la nostra societat i en el nostre poble.

27

25 ANYS DE PAU I CIÈNCIA A CASTELLÓ

Suposo que molts estaran assabentats de l’acudit que la revista La Codorniz va difondre amb motiu de la celebració dels 25 anys de pau de la dictadura franquista. Allí apareixia un jeroglífic d’aquesta mena: 25 años + una paloma de paz + y ciencia Aquest jeroglífic era la interpretació que una gran part silenciosa del país donava a aquella celebració de la dictadura: 25 anys de “paciència” i no serien ni molt menys els últims.

El creador d’aquella campanya de propaganda de la dictadura franquista era el ministre d’Informació i Turisme d’aleshores, Manuel Fraga Iribarne, que ho va ser des de 1962 al 1969. Recordem que la data de la celebració era l’1 d’abril de 1964.

Castelló, com era natural i obligat, també es va sumar a les celebracions, en un any que precisament també les festes de la Magdalena van caure entre l’última setmana de febrer i la primera de març, tal com ho mostra una petita columna editorial del dia 26 de febrer que comença així: Por la Gracia de Dios un año más celebrará Castellón las Fiestas de la Magdalena. Estas fiestas que tienen...

No hi ha cap referència a la data que s’anava a commemorar, això vindrà més tard, però si algunes dades significatives que volem destacar entre les lloances de costum, com la figura del poeta Bernat Artola, el fet que l’any següent (1965) seria el 20é aniversari de les Festes, o potser més important, el paràgraf en què es demanava que les festes foren per a tots els castellonencs i no sols per a uns pocs.

h a Broc t i u q z sc Me France

a Anys d’impremtes de gelatin

28

Tanmateix, uns dies més tard, el 5 d’abril, hi ha un article sense signar que ve a dir que les festes de la Victòria en Castelló fa 25 anys en cierto modo sentaron las bases de lo que pasando los años habian de ser las grandes fiestas de la Magdalena comparant els diversos actes com les cavalcades, actes literaris, desfilades, etc. amb aquells, relacionant aquest fet amb la teoria sobre l’origen de les actuals festes iniciades en 1945, deixant de costat les de juliol que recordaven el passat liberal de Castelló.

Però abans, el 16 de febrer de 1964 el diari Mediterraneo que com recordem formava part de la cadena de premsa del Movimiento i, a més, era l’únic diari permès, ja informava dels “25 años de paz”* que es commemoraven aquest any. Durant aquest mes va seguir informant amb notícies d’abast estatal, però el 18 de març apareixia publicat un programa radiofònic commemoratiu en la ràdio local, i més endavant, el 27, s’anunciava un número extraordinari del diari sobre el mateix tema.

A mesura que s’acosta el dia 1 d’abril les notícies es van concretant més, referint-se no sols a Castelló sinó a algun poble de la província com la Vall d’Uixó o Benicarló. Notícies diverses com un partit de futbol entre l’Elx i el Castelló organitzat per la directiva d’aquest últim en l’estadi Castàlia presentat així: “Obedeciendo a iniciativas entusiastas de nuestros socios que con gran satisfacción secunda esta Junta Directiva, el partido * G. Expresati, Carlos. España en paz. Publicaciones Españolas, Madrid 1964

C.D. Castellón-Elche C.F. tendrà carácter de homenaje popular y deportivo a nuestro Caudillo por los 25 años de paz que nos ha deparado...” (23-III-64)

Però sobretot estan els anuncis del Govern Civil (Carlos Torres Cruz era el governador civil) que veiem publicats el 29 de març, sempre en el mateix diari.

En el primer, el Govern Civil convida totes les autoritats, corporacions, representants i veïns en general a participar en els actes commemoratius oficials: una missa i Te Deum en la cocatedral de Santa Maria i a continuació una recepció oficial a l’Ajuntament presidida per les primeres autoritats.

També apareix un “Programa de Fiestas con motivo de los XXV años de paz” per als dies 31 de març a la nit (Cercavila per la banda municipal i revetla a la Pérgola amb entrada lliure) i tot el dia següent amb diversos actes com 4 bous de foc a la Plaça del Caudillo , el partit de futbol ja esmentat, castell de foc i mascletà, cors i danses de la Sección Femenina, més revetlles, desfilada de l’exèrcit, etc.

Perquè aquestos actes pogueren celebrar-se i contribuir a dar mayor brillantez a los actos y festejos que con tal motivo se celebren en esta Capital y diferentes localidades de la província disposa una normativa a l’efecte en què es diu que haurà de posar-se la bandera nacional en edificis públics i locals d’entitats, corporacions i societats adornant-se a més amb cobertors i il·luminant-se a la nit. En segon lloc durant la nit del 31 de març i de l’1 d’abril queden exceptuats de l’horari de tancament habitual tots els establiments d’espectacles

29

públics i esbargiment en general. A part, s’autoritza perquè en societats, locals públics puguen fer ball sempre que compleixen les mínimes condicions higièniques i sanitàries.

En la segona pàgina del diari del dijous dos d’abril apareix la crònica amb el títol: “Con alegría y brillantez conmemoró Castellón los XXV años de Paz Española” destacant a continuació la missa, la recepció a l’Ajuntament i el lliurament de 48 habitatges al Grau.

Podria fer-se un comentari històric de tota la crònica començant amb el significat de “Paz española” com si la pau tinguera nom i cognoms a més de nacionalitat, a no ser que aquest qualificatiu fos pels nombrosos afusellaments a partir de 1939 (inici de la paz española) i que van durar fins entrats els anys cinquanta.

No obstant això, sí que podem citar la relació d’autoritats que van assistir als actes: A part del governador, Carlos Torres Cruz i el bisbe Josep Pont i Gol estaven José Mª Ramírez (President accidental de l’Audiència), Manuel Lucas (Fiscal de l’Audiència), Antonio Cervera (Delegat d’Hisenda), José Trullén (Director de l’Institut F. Ribalta), Victorino Angusta (Delegat Provincial de Treball), Juan Diego (Delegat Provincial de Vivenda), Melchor Scott (Tinent coronel, governador militar accidental), José L. Rodriguez (Comandant de Marina), José Ferrer Forns (President de la Diputació), Eduardo Codina (Alcalde de Castelló), José L. de la Torre (Secretari de la fiscalia de Taxes), Luis Algar (Delegat Informació i Turisme).

A més la missa va ser oficiada per l’arxiprest de Santa Ma-

ria, Joaquin Balaguer, ajudat per Carlos Castillo i Ricardo Pla com a diaca i sotsdiaca respectivament.

A més en l’acte del Grau per la inauguració i benedicció de 48 habitatges estaven presents: el president de la Confraria de pescadors, Vicente Sanjosé; el president del sindicat provincial de pesca Manuel Albiol; el secretari provincial de la Obra Sindical del Hogar Manuel Sanz i el delegat provincial de Sindicats Arturo Cebrian, que va ser l’encarregat de pronunciar un vibrante y patriótico discurso que entre altres coses va dir que: Hacía 25 años que el cuartel general de Generalísimo daba el parte final de una guerra que se nos había impuesto. No quedó rencor en nuestros corazones y nos esforzamos por lograr que la victoria fuera para todos los españoles...”

Tota la resta d’actes del programa (sempre segons el diari) va transcórrer amb normalitat i amb l’entusiasme i la participació nombrosa dels castellonencs.

No van acabar el dia 1 d’abril els diversos actes d’homenatge al cabdill pels “25 anys de pau”. El 7 de maig a les 20 hores es va celebrar a la plaça de bous una demostració sindical (esports, gimnàstica, balls, etc). Del 23 de maig al 7 de juny es van organitzar per la Delegació provincial de la Joventut unes Festes de la Joventut, amb cine, esports, recitals, exposicions etc, tot amb el mateix motiu: la dels “25 anys de pau” de F. Franco.

També a alguns pobles de la província com Azuébar, Chóvar, Alfondeguilla, hi ha notícies el dia 11 d’abril al diari i a Nules, el dia següent, amb un títol molt expressiu:

a Anys d’impremtes de gelatin

30

“Nules 25 años después de su martirio”.

Francisco Franco, promotor de la pau i la concòrdia dels El 29 de novembre hi ha un Premio XXV años de paz XIII espanyols”. L’obra va estar finalment acabada a principis edición del Pavo, Motocicletas. dels anys 70. Aquest grup escultòric estava format per una Entre altres, al mes de desembre es va projectar la pel· figura femenina, al·legoria de la pau, que actualment està lícula Franco, ese hombre1 de José L. Saénz ubicada al centre de la plaça M. Agustina i de Heredia, cosí de José Antonio Primo de una de F. Franco amb uniforme de capità Rivera, anunciada en dies anteriors ja que general (xarreteres, solapes grans) amb un havia estat estrenada en altres ciutats esbastó de comandament a la mà, a l’altura panyoles. El 6 de desembre, s’anuncia ja en del baix ventre que per la posició de la mà el diari Mediterráneo la seua estrena i el 22 agafada al bastó i un pèl d’imaginació semdel mateix mes en la vespra de les vacanblava d’una procacitat evident. Pocs van ces de Nadal, es va projectar la pel·lícula al veure aquella escultura, que es va ordenar Teatre Cine Sindical en una solemne sessió fondre-la immediatament, però el company inicial, a benefici de la campanya de Nadal, Antonio Gascó que sí que ho va fer, m’asseamb l’assistència de les principals autorigura que l’efecte de la mà amb el bastó era tats i unes breus paraules del governador força expressiu. No sabem si aquesta havia abans de començar. estat la intenció d’Adsuara segons el seu La projecció es va desenvolupar, —segons passat republicà.2 Com s’ha pogut constatar la font d’inforel diari— amb constants aplaudiments i mació fonamental per fer aquest article ha emoció continguda dels presents, d’aquesestat el diari Mediterráneo, les dates conta biografia de Franco que d’alguna manera cretes de cada fet vénen referides en el va tancar la celebració dels 25 anys de pau. transcurs del treball. Però el que crida més Un any més tard (1965) el president de la l’atenció, segons la percepció actual, és Diputació va encomanar a J.B.Adsuara la que durant tot l’any repassat a consciència realització d’una escultura monumental del no he trobat cap nota, cap informació, cap general Franco per a commemorar els 25 reportatge de crítica al govern, autoritats, anys de pau amb una inscripció que deia: sistema polític, res. La qual cosa evidencia FRANCISCO FRANCO PACIS ET CONCORArxiu de la Diputació Provincial el control ferotge de la informació en mans DIAE HISPANIORUM OPIFICI POPULUS de Castelló d’una dictadura. És una continua apologia CASTELLIONENSIS DE COMMUNI CONdel sistema aprofitant els temes més intranscendents i baSENSU HOC MONUMENTUM DICAVIT. O siga: “El poble de Castelló, per unanimitat, dedicà aquest monument a 1 V egeu en Los forrenta años de Forges, fascicle núm. 7 (1977), Sedmay, Madrid, la interpretació que fa aquest humorista del “25 anys de pau” i en concret de la projecció de la pel· lícula Franco, ese hombre.

2 “ En el mes de enero de 1965 varias sorpresas le aguardaban a nuestro artista (Juan B. Adsuara). En primer lugar el monumento al caudillo Francisco Franco por los 25 años de paz, que le encarga el presidente de la Diputacion Provincial de Castellón” en l’obra d’ Antonio J. Gascó Sidro: Adsuara, el hombre y el artista (1977)

31

nals sempre amb l’estreta col·laboració de l’església catòlica. Era una informació plana. Em va cridar l’atenció, per exemple, que al llegir el reportatge sobre l’ensorrament de l’edifici del Mercantil de l’11 de desembre de 1964, no apareguera en cap lloc el nom de l’arquitecte.

Si pensem que aquest era l’únic diari que llegien els castellonencs podem imaginar quina era la percepció de la realitat. Quants se la creurien? Possiblement més dels que pensem que no volien fer-se cap pregunta incòmoda sobre la realitat.

Tot açò em va fer pensar sobre altres fonts d’informació impreses a les quals el públic en general poguera tenir accés. Deixe de banda el B.S.C.C. que no és d’informació general sinó de temes especialitzats sobre investigació històrica, filològica, etc., encara que també hi hauria molt que parlar. M’acoste per exemple a la revista Penyagolosa de la Diputació Provincial amb una periodicitat tant irregular que des de l’any 1961 (nº 6) es passa a l’any 1969 (nº 7) i em quede sense saber el tractament periodístic de la Diputació sobre els “25 anys de pau”. Podíem saber-ho per les actes de les seues sessions plenàries, però això no és el que arriba al públic lector habitual.

Quantes publicacions periòdiques impreses hi havia a Castelló de caràcter civil l’any 1964? A l’hemeroteca de la Diputació provincial sols he trobat els programes de festes de la Magdalena i d’algun altre poble. L’única publicació que hi ha és Vinaroz que ha tingut una continuïtat fins avui en dia, on sí que apareixen els actes dels “25 anys de pau” d’aquest poble amb el mateix sentit.

També vaig pensar en aquelles revistes o publicacions impreses de caràcter religiós-catòlic com fulls parroquials o de tema específic. L’única que vaig trobar va ser “Sant Pascual” de Vila-real amb una periodicitat mensual, però al buscar el mes d’abril de 1964, resulta que no existeix, passant del mes de març a maig i en els números anteriors o posteriors no hi ha cap indicació del tema. Però, què posarà dels “25 anys de pau” als fulls parroquials de Castelló en plena efervescència del Concili Vaticà II? No ho sabem perquè no estan en cap hemeroteca pública.

Per tant aquest és el panorama de les publicacions impreses durant aquestos anys del franquisme que van contribuir a formar o a deformar —segons es mire— la mentalitat dels castellonencs. Les possibles publicacions a ciclostil amb la “vietnamita”, la història oral i la memòria històrica, les deixe per un altre treball.

Mentrestant al món occidental els anys seixanta eren la dècada prodigiosa,3 etapa d’expansió econòmica, d’optimisme, de llibertat, d’esperança de pau en un món millor, amb més justícia, amb esdeveniments o moviments socials nous (Mercat Comú, Maig 68, Beatles, Concili Vaticà II, nou rol de la dona, etc.). A Espanya4 seguia la dictadura, començava l’estabilització econòmica al calor dels ingressos del turisme, de les remeses del milió llarg d’emigrants, de l’exportació productiva i rendible de les nostres taronges... amb 25 anys ja de paciència.

3 P. Sempere / A. Corazón: (1976) La dècada prodigiosa. Felmar.

Madrid.

4 Jesús A. Martinez (coord.) (1999) Historia de España siglo XX. Càtedra, Madrid

32

a Anys d’impremtes de gelatin

33

ZEITGEIST Josep Conill

Segle meu, bèstia meva, hipógrifo violento, plegats ens dessagnem al marge del camí mentre al sud del passat hi ha moviments de tropes.

Se’ns van fondre els rellotges en els forns de la ràbia i els nostres cossos pengen com lleganyes de carn dels ulls bruts de l’aurora.

No tinguérem temps d’ésser, i abolits per l’idioma de tanta destrucció vam retre els nostres anys sens rumb en la cruïlla on cremen els exilis.

Nostra és tan sols l’herència d’un temps desheretat, la terra de ningú on els botxins excaven fins el centre del món el ziggurat sinistre de la complicitat.

Si hem de morir plegats val més que ho fem cantant, fins que el silenci eixordi les llavors d’un destí forjat amb les desferres dels himnes enfrontats.

35

A CASTELLÓ S I E R S L E E VAIG VEUR “A Castelló ni dona ni bacó!”

as Julve Vicent Cuev Corrien els anys seixanta i la meua família, com tantes altres de “dalt la via”, va haver de traslladar-se per motius de feina a Castelló. Era hivern i el fred em gelava la pell i els canvis i les emocions noves, que encara tinc tan dins la memòria, em glaçaven i m’escalfaven l’ànima al mateix temps. Em dic Ricard i aleshores tenia vuit anys i era el fill del barber del poble on havia nascut i m’havia criat.

Un dels primers records que tinc d’aquells dies és haver acompanyat ma mare a l’església de Sant Miquel i com ella li insistia molt a mossén Javier, que crec que era de l’orde dels agustins, perquè ens acceptaren al catecisme a la meua germana i a mi. Va haver-hi plors i gran preocupació, perquè no va quedar clar que pogueren donar-nos la primera comunió. Sembla ser que m’havien d’haver apuntat al poble i a nosaltres ens corresponia allí i no ens tocava en la capital. Massa bé com anava la cosa no sabria dir-ho, però en el meu entorn familiar va donar la sensació que érem víctimes d’una mena de confabulació i, lògicament, en ma casa va caure molt malament i alguns renecs es van adreçar a determinats membres de la cúria. Finalment, però, tot es va solucionar, encara que a contracor d’algú i vam ser admesos. I va arribar la primera classe i va ser espantosa, quina por! Un infern de sofre i de foc, junt amb la caldera d’oli bullint de “Pere Botero”, ens esperava en cas de portar-nos malament i per acabar-ho de rematar, en acabar aquella primera classe, l’eixida va ser per darrere, pel carrer del Mestre Chapí, un carreró estret paral·lel al carrer d’Enmig.

Ja era de nit i ens vam perdre, no trobàvem punts de referència i, a més, els fanals il·luminaven, almenys pels nostres ulls, amb tanta intensitat la nit castellonenca que, tot plegat ens va desorientar i tots dos agafats de la mà i plens de por vam caminar durant més d’una hora, abans de trobar el camí correcte i d’arribar a

a Anys d’impremtes de gelatin

36

casa, on ja feia una bona estona que ens esperaven ben preocupats.

Com no volíem tornar, durant la setmana següent ens va acompanyar un cosí del poble que vivia a Castelló feia temps, perquè no ens tornàrem a perdre i també per assegurar-se que no faltàrem.

Castelló ens semblava enorme i ple de gent. Ací ningú et coneixia i no podíem preguntar, perquè la gent podia ser roïna i ficar-te en un sac i segrestar-te!

Fins al mateix dia de la celebració, en l’església de Sant Agustí en què “vam renunciar a Satanàs, a les seues pompes i als seus furs” va haver-hi incertesa i ho vam passar força malament perquè no ens sentíem benvinguts. Aquell dia tots els xics anàvem vestits de marinerets, menys un que anava d’almirall, i totes les xiquetes de núvia. En el meu cas no tinc cap dubte que va ser el meu ritu d’iniciació a la ciutat.

Ens vam instal·lar a la plaça de Fadrell, que en aquella època era un gran cercle de terra amb un fanal en el centre. A les nits els veïns eixien a la fresca, treien les cadires de les seues cases i seien amb el respatller recolzat en la paret. Els infants jugàvem amb altres infants i no importava si no ens coneixíem. La contrasenya era acostar-se al rotgle i preguntar-los: “Tu m’ajuntes?” Normalment et contestaven: “Sí!” i immediatament ens afegíem als jocs: a agarrar, al carro, la burra i l’amo, a ensendri enseguideta, a clavar navalles al sòl per aconseguir terreny en un quadre o cercle prèviament marcat, quan havia plogut i la terra estava humida, a tirar pedretes

als ocells amb fones de fabricació casolana que ens feiem retallant tires de cautxú de rodes velles de bicicleta, a clavar dards en alguna diana predibuixada amb clarió en alguna de les portes de fusta d’entrada de carro d’alguna casa abandonada o sense vigilància a aquelles hores ja fosques. Exhausts i suats arreplegàvem veles al crit de les mares per a anar a sopar, però mai abans del quart o del cinqué. Açò no passava al poble, perquè els espais reduïts feien que anares pessigat per l’orella i conduït a casa immediatament.

No va passar molt de temps sense que fera amics. Alguns pertanyien a colles ja consolidades i no es relacionaven amb els d’altres colles: “Tu amb qui estàs, Ricard?” “Bé...” En realitat jo volia ser amic de tothom i vaig anar amb compte, pocurant quedar bé amb tots. Mai havia vist al poble les guerres de colles que es tiraven pèsols amb els canuts dels plomalls de les canyes. Els xiquets solien posar-se a un costat i a l’altre de la séquia major per la part de les Carmelites o en la zona dels Molins i era estrany que tornàrem a casa sa i estalvis.

El pitjor del cas és que si a algú se li feia mal es passava ràpidament als insults i, abandonats els canonets, es buscaven pedres o pals, és a dir l’artilleria pesada, per a respondre amb més contundència. Que jo recorde mai no vam matar ningú ni els nostres enemics van aconseguir causar baixes en el nostre petit exèrcit. Un poc brutos sí que eren a la capital. Els que més fama de salvatges tenien havien arribat des d’Albacete i vivien al grup Grapa, al final del carrer del Mestre Ripollés.

37

El meu col·legi a Castelló va ser l’Herrero, però com estava en obres ens feien classe provisionalment als “Quatre cantons”, en un edifici vell i en no massa bones condicions, on actualment està l’edifici “Hucha” de Bancaixa. En l’habitació on jugàvem a futbol a l’hora de l’esplai, el sòl havia cedit i just en el centre hi havia un forat que comunicava amb l’habitació inferior. El baló estava fet amb paper rebregat i embolicat amb bosses. Era fantàstic, excepte quan la pilota queia pel forat, perquè no hi havia temps per a recuperar-la i continuàvem jugant amb una fusteta o un tacó de sabata atropelladament fins que sonava el xiulet per tornar a classe. Al poble disposàvem de molt d’espai en el pati i normalment utilitzàvem un baló que portava el fill de la costurera. Per aquells dies començava la moda dels partits de futbol en els replanells amb xapes de cervesa o “llimonà”, que omplíem de cera, amb la cara d’un futbolista pegada en el llom. També recorde les apassionants guerres d’indis i de vaquers que dibuixàvem en la llibreta i com per cortesia o per llàstima deixàvem que alguna vegada guanyaren els indis.

Al mestre del poble li déiem D. Paco i quan preguntava, et treia de peu a la tarima i et feia posar els dits en forma de cucurutxo cap amunt. Si no con-

testaves bé et donava amb el regle a la punta dels dits. Tots teníem por que diguera el nostre nom, tots, menys Vicentet i Jaume que sempre s’ho sabien tot. Ací a la capital açò no passava. El nostre mestre, D. Juan, ens posava en fila contra les parets de l’aula. Qui responia correctament a la pregunta passava a ocupar el lloc des del que va començar la pregunta i així tots els dies fins que la selecció natural i la lògica col·locava els llestos i treballadors en primera posició i els torpalls i malfeiners al final. No haurien passat ni dos mesos de la meua incorporació —jo estava per la meitat de la fila— quan va ser preguntat el primer, que era Fernando i no va saber respondre i va anar passant la pregunta de company en company. Jo em sabia la resposta i ja quasi gaudia del meu moment de glòria, capturant virtualment la primera posició, encara que fóra per poc de temps.

La resposta correcta era queso i quan el mestre se’m va adreçar i em va apressar a contestar dient-me: ¡Venga, Ricardo, que sé que la sabes! amb els nervis i el fluix domini del castellà vaig contestar amb veu alta, i triomfal: “ formatge!”. Es va fer el silenci. D. Juan es va posar molt roig i accelerant el pas cap a mi, em va pegar una senyora galtada i cridant em va fer ocupar l’última posició de la fila. Encara ressona l’esclafit en el meu cervell i la vergonya del moment.

a Anys d’impremtes de gelatin

38

Vaig aprendre que era millor no contestar que equivocar-se o contestar el que el mestre no volia sentir.

Al col·legi Herrero, dels Quatre Cantons, em semblava fantàstica l’hora del desdejuni. De casa portàvem una bosseta on les mares ens havien posat un poc de sucre mesclat amb Cola-Cao i amb un perolet o gotet d’alumini que portàvem en la cartera, féiem cua perquè ens serviren la ració diària de llet en pols dels americans que estava ben calenteta i a mi m’agra-

dava molt, després podies repetir si et quedaves amb ganes amb una altra ració de bromera. El meu amic Miguel no volia beure-la mai, perquè deia que havia vist pixar-se dins del recipient, a León, el xic que removia la llet. La seua ració sempre despertava l’interés d’altres xics i mai es deixava perdre.

Encara assaborisc l’aroma que desprenia la terra del camp de Monerris, on els de la zona de l’avinguda de Casalduch i de la Cova teníem un partit de futbol a quasi qualsevol hora. Recorde que ens ajuntàvem xiquets de totes les edats i que els majors manaven i decidien qui jugava i amb qui i els menuts callaven i obeïen. Depenent de la qualitat futbolística de cadascun dels jugadors es compensaven els equips, de manera que, de vegades, un podia valer per dos o tres i podien jugar-se partits de 4 contra 8 o de 14 contra 20, posem-ne per cas i també d’alineació flotant, que era quan contínuament els xiquets se n’anaven a sa casa a berenar i tornaven al cap d’uns minuts per reincorporar-se, amb la qual cosa es feia ben difícil aclarir quants jugaven i qui era del teu equip. Era fantàstic, si volies jugar a futbol anaves al camp de Monerris a qualsevol hora i ja està! Això sí, no hi havia farmaciola i les fregades i contusions eren habituals, així com davant del dubte, les discussions es feien interminables perquè no hi havia àrbitre. Ningú no volia fer-ne. La sentència en cas de baralla la impartia sempre el més grandàs i allí s’acabava la discussió.

A Castelló hi havia estació de tren i ma mare em va dir que havia de tenir molta precaució al creuar la via, perquè si t’entretenies el tren no parava i t’atropellava. D’aquells dies m’ha quedat com la sensació que el tren atropellava molta gent i recorde vivament la por que tenia cada vegada que creuava el carrer de “La vieta”

39

i temia ser sorprés per “la Panderola”. Encara que el que va fer por de veritat van ser els penitents descalços amb capirots i cadenes de Setmana Santa que mai havia vist al poble. Realment em van impressionar i vaig pensar que havien de ser dimonis o gent molt roïna que havien de fer molta penitència per esmenar les seues malifetes: “Tia, per què van a la processó així, sense parlar entre ells?” “Calla Ricard, que açò és molt seriós!”

Abans de la Setmana Santa i de la Pasqua, però, a Castelló se celebraven les Festes de la Magdalena i a mi m’agradaven força els castells de foc, i com corríem de plaça en plaça per a veure’ls tots, perquè cada sector tenia el seu. Quan acabaven els meus oncles em feien pujar a la teulada de casa per mirar d’apagar les restes que quedaven d’algun coet o alguna canya. Al poble només tiraven un coet per avisar de la solta dels bous en les festes de maig o d’agost.

“Ricard, per què arreplegues eixes boletes negres?”

“Per veure els diferents colors en cremar-les!” Encara que el que més ens agradava a Miquel Àngel i a mi era picar la pólvora i posar-la davall un pot de llanda, que soterràvem, i, després de dibuixar un caminet finet perquè ens donara temps a amagarnos, explotava pels aires, per a goig dels aspirants a futurs astronautes.

També entre sorprés i impressionat vaig quedar, la primera vegada que vaig ser amb els meus oncles a la festa de Sant Cristòfol i vaig veure la filera interminable de camions i d’autobusos que tocaven

les botzines sense parar per celebrar l’efemèrides i després hi havia un suculent i abundant àpat que presidia el bisbe. Al meu poble només hi havia dos camions, el de Travero i el de Batalleta, i no teníem bisbe.

Quan vaig ser conscient de la sort que tenia d’haver vingut a viure a Castelló va ser quan el cinc de gener vaig poder veure els Reis Mags camí de la plaça Major. La comitiva reial era real i enorme i hi havia patges i soldats i camions plens de joguets i aquella mateixa nit passaven per totes les cases i et deixaven regals. “Miquel, t’has fixat en els jeeps militars i en els soldats que acompanyen els reis?”

“Home, Ricard és que, si no, els robarien els regals!”. El clímax de la cavalcada estava en el moment en què passava el rei negre, tots el volíem veure, perquè mai havíem vist un rei i mai havíem vist un negre i era tanta la innocència i les ganes de creure que no sospitàvem res encara que, de vegades, observàvem que només la cara era negra! Totes les il·lusions dels xiquets, brollaven en els seus cors i, en gitar-nos, els millors sons del món passaven per la imaginació.

L’endemà tot el món matinava. Quina pena que sentia, aleshores, pels meus amics del poble que mai coneixerien ses majestats en persona, però ja els ho contaríem i potser l’any següent podrien baixar i veure’ls.

-Miquel, que ací no teniu fang? On estan les basses o les sénies per a agafar fang? M’agradaria ensenyar-te a pastar fang, perquè al poble en fem

a Anys d’impremtes de gelatin

40

unes “coques” redones i còniques de la grandària de la mà, per jugar a “La Lluna”. Que com es juga?

Mira, una vegada que tenim les “coques” cal anar a alguna casa on visque alguna vella que no puga atrapar-nos corrents si ens descobreix. La resta de xiquets s’amaga i el triat ha de cridar a la porta de la víctima. En aquest moment comença el compte arrere i cal recitar un tornada. Tu dius “Fa lluna?” i la resta del grup respon: “Pruna!”. Tu tornes a preguntar: “Festege?” i els altres que estan amagats contesten: “Fetge!” donant l’ordre així de llançar la coqueta de fang perquè esclate contra la porta de la veïna, que, quasi sempre aleshores, obri la porta ben enfadada i, normalment, agafa la granera i ens persegueix mentre ens insulta i ens amenaça amb tots els mals. És el moment més emocionant i quasi sempre aconseguim fugir sense que ens atrapen ni ens reconeguen i després en alguna bassa o sénia de les que hi ha fóra del poble comentem contents la jugada. Encara, que també t’he de dir que, si la vella reconeix algú i li ho conta als pares, ja hem begut oli!

-Joan, anem a l’escorxador!

-Ricard, a Castelló no et deixen entrar a l’escorxador!

-Per què no?

-Perquè maten els animals i hi ha sang!

-Quina favada! Al poble això no és roín.

-De veritat, que et deixen entrar a l’escorxador del poble?

-I tant! Al poble els xiquets anem on hi ha distracció i l’escorxador és un bon lloc, sobretot quan degollen els

porcs i els treuen la sang que després ens donen les nostres mares bullida amb ceba i que està boníssima. Els crits de l’animal són espantosos i a banda de la sorpresa de l’espectacle se’ns regala la bufeta que convertim en un globus o un baló. Després de presenciar allò només ens faltava fumar un caliquenyo per sentir-nos com si fórem hòmens.

-Ricard, a Castelló no es pot veure això perquè estem mes civilitzats que al teu poble!

-Saps que et dic Joan?. Que tu t’ho perds!

Una altra distracció que oferia el poble i no la capital era veure ferrar els matxos i les mules que es feia en les places, lligant-los a un arbre. Era sorprenent com retallaven i netejaven les peüngles i després com hi clavaven la ferradura. Se’ns exigia que guardàrem una certa distància per això de les guitzes, encara que a vegades el que les rebia era el ferrer.

L’oli vell del solatge de les gerres, quan s’acumulava suficient, es mesclava amb sosa càustica i les nostres mares feien sabó del roín per a llavar la roba als llavadors.

Era un esdeveniment veure el llibrell amb aquella potinga que en assecar-se es tallava formant cubs irregulars com a rajoles de grans i que posats a assecar servirien per a netejar la bugada. Quan vaig vindre a Castelló ja no ho vaig veure més.

-Joan, tu saps embotir tomaca?

-Què?

-Perquè no saps de la que t’escapes!

Al poble quan venia la collita de tomaca i estava madura, per a conservar-la, es

41

pelaven les tomaques i es trossejaven. S’embotien amb els dits en una molt variada col·lecció de botelles i d’envasos de vidre i una vegada plens se’ls posaven uns polvets. Es tapaven i es lligaven perquè no poguera passar l’aire i ja estaven preparats per a durar la resta de l’any. Era molt preocupant com quedaven els dits d’arrugats després d’una hora d’embotir tomaca. Realment temies que mai no tornaren a ser el que havien estat abans del procés. Ma mare no em deixava anar a jugar fins a tindre tota la tomaca embotellada.

A finals d’agost i primers de setembre el poble s’omplia de quadrilles de jornalers que de bon matí eixien, per a la temporada de l’ametla i la garrofa i després per a la verema. Tot eren carros carregats amb sacs dalt i baix i les meues pituïtàries guarden les olors de les collites emmagatzemades fins a la seua venda en els baixos de les cases i els magatzems. I les meues orelles no obliden el trontolleig de les màquines peladores en cada portal i les esteses d´ametles verdes assecant-se al sol. Al migdia i al final de la vesprada els carros carregats de verema feien cua en les tolves de la cooperativa. Els xiquets ens rebolcàvem en els muntons de pells d’ametla i no deixàvem cap racó de la cooperativa lliure dels nostres escorcolls per examinar les operacions de neteja, ompliment i transvasament de cups.

-Miquel, a Castelló no hi ha Cooperativa vitivinícola, ni verema, ni temporada d’ametla o de garrofa. Hi ha tarongers que mantenen les fulles tot l’any. L’hivern en el camp dels pobles de l’interior amb els arbres pelats és més trist, sembla com si estiguera mort!

- Joan, per què no es pugen a cavallet els xiquets darrere dels carros i dels camions, ací en la capital?

- Però és que vols fer-me creure que ho feu al poble?

- Clar que sí!

-Tu estàs malament del cap, Ricard -No, home, no penjar-se de la part posterior dels camions, de l’escaleta dels autobusos o dels carros que passen lentament per la plaça, encara que algun vell ens diga que li ho dirà als nostres pares, t’assegure que és molt divertit.

-I a què més jugueu, Ricard?

-Bé, a córrer el cércol -A què?

-Al cércol, que és com una roda fineta de metall i amb una vareta amb un ganxo en la punta mirem a veure qui és més hàbil i el fa rodar més temps. També juguem al pot, pot.

-Sí, ací ja has vist que també en sabem, és un joc molt divertit d’amagar-se. Jo tinc uns amics que li diuen jugar a la pedra.

-Al poble també juguem amb uns carrets amb coixinets de boles com a rodes, amb els quals ens despengem pels carrers que tenen costera. Escolta, per cert, ací no n’hi ha, igual és perquè és capital i en ser capital de província, els enginyers han aplanat tots els carrers perquè les velletes no esbufeguen quan vagen a missa o a resar el rosari. No et sembla? Bé i també juguem a altres jocs que ja coneixes: al bolidali, a guanyar cromos o caràtules de caixes de mistos, a la trompa, a volar catxerulos, a les boletes, a...

- Xe, Ricard, calla’t i anem a la Beneficència a jugar a futbol i de pas veurem com les mongetes donen de menjar als porcs.

- Estàs dient-los porcs als òrfens?

- Clar que no!...o és que no saps que ací dins crien uns porcs amb les sobres, per poder fer la matança i tindre llonganisses tot l’any?

- Què dius?

- Com escoltes, anem, anem i veuràs que divertit!

43

!

S T E L A ANIM Aparisi Ma Àngels Pons i Ferran Quan érem jóvens no hi havia Xbox, ni iPOD, ni PS3, ni PS2, ni Wii, ni Wifi, ni Mp3, ni Mp4, ni tant sols Mp0, ni bluetooth, l’única dent que veiem era “Colmillo Blanco”, ni mòbils, i pocs estàtics, ni internet, ni hardware, ni software, només K-rer, ni messenger, ni xats, sols la xata merenguera de Pasqua, ni PCs, i el PCE estava il·legalitzat, ni quasi bé televisió.

No hi havia, per tant, ni Pokemons, ni Doreimon, ni cap altre animal fantàstic.

Els únics éssers fantàstics que veiem eren els del cine i, de tant en tant, en la tele d’algun amic afortunat i ric.

A més a més, per a fer les pel·lícules no es disposava dels efectes especials ni de les imatges digitals que hi ha avui en dia. Per tant tots els éssers fantàstics es feien amb animals ensinistrats o amb dibuixos animats, fets a mà, un a un. Amb tot i això, aquelles pel·lícules i sèries de TV ens agradaven i ens van deixar una profunda empremta en el cor i en el cap.

D’entre tots aquells animalets fantàstics anem a comentar-ne uns quants, aquells que més ens van agradar o impressionar. Podem fer-ne dos grups: els vius i els animats.

Animalets vius RINTINTÍN Era un gos pastor alemany molt sabut que acompanyava un xiquet, el Cabo Rusty del 101 regiment de cavalleria a Fort Apatxe. Com que a més de llest, era valent i noble ajudava a

a Anys d’impremtes de gelatin

44

capturar tots els roïns que eixien per la tele.

Els Rintintín van constituir una autèntica saga, que començà en 1918. Un soldat americà, Lee Duncan, va trobar, dos mesos abans del final de la primera guerra mundial, dos cadells de pastor alemany, un mascle i una femella, durant un bombardeig a Lorraine (França). Els va posar Rintintín i Nanette, que eren els noms d’uns ninotets que els soldats americans duien durant la guerra perquè deien que els donava sort i apartava les bales, especialment dels que no van ferir. Se’ls va emportar a Los Ángeles, California, i els va ensenyar alguns trucs. En 1922, el director Charles Jones contractà Duncan per fer la pel·lícula “Strongheart” on el gos feia de llop. En 1923 el contractaren els germans Warner per fer el paper de gos, que era el que tocava, en algunes pel·lícules En 1930 actuà en una sèrie de ràdio en la qual feia lladrucs de gos, fins la seva mort en 1932. Aquests programes es continuaren amb els fills i néts del primer Rintintín.

A Espanya tingué un gran èxit la sèrie de TV Las aventuras de Rintintín estrenada en 1961. Actuava Rintintin IV també de Lee Duncan. Actualment encara es conserva el llinatge al Rancho Rintintín en Latexo, Califòrnia, on també venen gossos Rintintín.

El lleó de la Metro Amb el seu rugit, començaven totes les pel·lícules de la Metro-Goldwyn-Mayer, la qual cosa es prestava a l’acudit fàcil de dir: “Ui, ja l’he vista”.

Fou idea del director de publicitat de la Goldwyn Pictures en 1924, i estava inspirat en el logotip de la universitat de Columbia Roar, lion, roar que es crida quan l’equip fa un punt. Al principi era mut, però a l’unir-se amb Mayer, el propi Mayer fou el responsable d’enregistrar el so, després d’un abundant dinar de frijoles con chili.

De nom Leo ha estat interpretat per diversos especímens. El primer, i més famós, va ser Slats, procedent del Sudan. Era una autèntica estrella que acudia a les estrenes en el seu propi cotxe, mentre uns ajudants

repartien autògrafs amb la frase Rugentment seu, Leo. Va morir, totalment oblidat, en 1936 en un hospici d’animals a Long Hill a la vora de Nova Iork. Que desagraït és el públic!

La mona Xita Xita, la fidel mascota de Tarzan, complí els 75 anys a l’abril de 2007. Malgrat la diabetis Xita celebrà l’aniversari amb un pastís sense sucre i Coca-Cola dietètica.. L’any anterior, Xita va rebre l’únic guardó cinematogràfic de tota la seua carrera, concedit pel Festival Internacional de Cine de Comèdia de Peníscola l’any 2006.

En realitat Xita és el nom artístic i femení, ja que el seu nom vertader es Jitts i és un ximpanzé mascle!

Conegut pel seu treball en las pel·lícules de Tarzan als anys 30, Jitts no tant sols té la fama per les pel· lícules, sinó també pel fet de ser el ximpanzé més vell del món.

Nascut a Libèria en 1932, Jitts debutà dos anys després en el cine, en Tarzán y su compañera (1934), segona pel·lícula de la saga. Interpretada per Johnny Weissmuller i Maureen O’Sullivan. Xita aparegué en 12 de las pel·lícules de Tarzàn interpretades per Weissmuller, on s’especialitzà en escenes purament còmiques. Curiosament, no figura als crèdits de cap de las pel·lícules en què ha actuat.

Després les pel·lícules de Tarzàn i de treballar en la versió de 1967 de “Dr. Doolitle”, amb Rex Harrison, Jitts va fer un parell de treballs menors en publicitat i un telefilm. Ha sobreviscut tots els seus companys de repartiment.

Xita ha creat, amb el seu entrenador, Dan Westfall, la fundació C.H.E.E.T.A, sigles de Creative Habitats and Enrichment for Endangered and Threatened Apes (Hàbitats Originals i Millorats per a Simis Amenaçats i en Perill d’Extinció), una mena de residència de la tercera edat per a simis retirats del món de l’espectacle; no accepten pensionistes de l’Imserso.

45

LASSIE Lassie, una gossa de raça collie, és un personatge creat per Eric Knight en el conte “Lassie torna a casa” publicat al periòdic Saturday Evening Post en 1938 i com a novel·la en 1940. Va ser adaptada al cine per la MGM en 1943, amb el mateix títol. Posteriorment se n’han fet diverses pel·lícules i sèries de TV, la primera en 1954.

El nom del collie original, era Pal. Per cert en les primeres pel·lícules de Lassie, es pot veure que Pal és bastant diferent a l’ideal de la raça collie. Pal era molt més menut que l’estàndard de la raça, i no tenia el morro molt llarg. Tenia per tot el morro una estreta taca blanca, que en el front formava un oval, la qual cosa es indesitjable per a la puresa de la raça. Com es possible que un gos així fóra artista de cine? Malgrat tot, era un preciosa gossa i molt llesta, i el propietari, Frank Weatherwax, la tenia molt ben ensinistrada.

Lassie, és el gos, que ha fet més per la popularitat de la raça collie al difondre les característiques de la raça: noblesa, coratge i intel·ligència.

Totes les pel·lícules posteriors han estat fetes amb gossos, ja que els mascles tenen el pelatge més vistós. Tots descendents de Pal, aquesta inigualable collie, i criats i ensinistrats per la família Weatherwax FLIPPER Flipper, el simpàtic dofí de la coneguda sèrie televisiva de 1964, no era en realitat un viril exemplar de l’espècie, no. Eren cinc femelles! Cadascuna de les quals feia unes accions. La raó que no s’emprara un mascle és molt senzilla: els dofins a més de ser molt intel·ligents, són molt fogosos i els dofins mascles presenten freqüents i notables ereccions no especialment recomanables per a una sèrie juvenil. Cal dir també que la rialleta enervant, que era la marca del personatge, no la feia ell (o elles), aquest so no el poden fer els dofins, era un doblatge.

CAVALLS SABUTS Entre els cavalls artistes en tenim de dos tipus. Els que no parlen, però ho entenen tot al buen callado le llamaron sabio, cas de Fúria. I els que parlem i enraonen com a filòsofs, però únicament quan estan tots sols amb l’amo, al qual poden produir-li una frenopatia, com ara mister Ed i la mula Francis.

FÚRIA, sèrie televisiva de la NBC, s’estrenà a Espanya en 1961. Tots volíem tindre un cavall com Fúria. L’èxit fou tal que estigué en antena cinc anys. Fins i tot, hi havia un professor de Ciències Naturals a l’Institut Ribalta, proveït d’una magnífica dentadura, que li dèiem Fúria. La sèrie narrava la història de Joy, un jove orfe que després de veure’s involucrat en una renya de carrer, el jutge li ofereix dues opcions: o el correccional o acceptar estar sota la custòdia de Jim Newton, un ranxer que ha perdut la seva família en un accident. Joy, que no estava fava del tot, va escollir la paternitat del ranxer. Quan arribà a la casa, Jim, li tenia preparada un sorpresa: Fúria, un preciós cavall negre com l’atzabeja. Ràpidament el xiquet li agafà un gran afecte al cavall, convertint-se els dos en inseparables i vivint nombroses aventures.

MULA FRANCIS basada en una novel·la de D. Stern Francis, la mula habladora escrita només acabada la Segona Guerra Mundial. La idea era que una mula intel·ligent, de nom real Molly, es dedicava a donar consells a un novell tinent amb poques llums. Amb aquest argument es feren exactament set pel·lícules entre 1949 y 1956. En 1961, conscient de l’èxit que aconseguiria, la cadena CBS pensà en fer una sèrie de televisió basada en la mula parladora, però van decidir que el protagonista fóra un cavall. Així sorgí Mr. Ed. MISTER ED sèrie còmica americana de la CBS que comença a emetre’s en 1961. El protagonista era Mister Ed, un intel·ligent cavall de nom Bamboo Harvester.

Solament parlava al protagonista, la qual cosa creava situacions còmiques. La història, tot i que semblant a la mula Francis, està treta d’un conte per a infants de

a Anys d’impremtes de gelatin

46

W.R. Brooks “Ed Takes the Pledge” que era anterior al de la mula Francis

Animalets animats Félix El gato El gat Félix, és un personatge animat de l’època del cine mut. El seu pelatge negre, ulls blancs i ampli somriure, juntament amb les situacions surrealistes que es presentaven en les seues històries, feren de Félix un dels personatges animats més famosos del món.

El gat va eixir de l’estudi de Sullivan, i assolí un gran èxit els anys 20 del passat segle, la Paramount distribuí les primeres pel·lícules entre 1919 i 1921. Tingué una tira còmica (dibuixada por Messmer), i la seva imatge adornà tot tipus de productes. Fins i tot alguns músics de jazz feren cançons sobre ell. Tanmateix l’èxit fou breu, L’arribada dels dibuixos a color i sonors, particularment Mickey Mouse de Walt Disney, l’eclipsà.

MICKEY MOUSE Creat en 1928, aquest ratolí antropomòrfic té l’origen disputat. La llegenda oficial explica que fou creat per Walt Disney durant un viatge amb tren, i que el seu nom inicial era Mortimer però que canvià a Mickey a petició de la seva esposa Lillian. La versió més versemblant és que el personatge fou creat pel dibuixant Ub Iwerks, a petició de Disney, per a compensar la pèrdua dels drets d’Oswald, el conill de la sort, a mans de la Universal. A Walt Disney cal atribuir-li tant la veu de Mickey, el doblà durant 17 anys, com la personalitat i el caràcter del ratolí.

Amb Mickey es va fer en 1928 “Stemboat Willie”, el primer curt metratge sonor de dibuixos animats. Al llarg dels anys Mickey ha aparegut en dibuixos animats, tebeos, videojocs, pel·lícules i s’ha convertit en l’emblema de la companyia Disney. A més en

aquests quasi 80 anys ha anat tenint un procés de rejoveniment que riu-te tu de les Clíniques Estiraarrugues.

L’evolució del ratolí o com fer-se jove amb els anys: Fa 80 anys, el personatge de Walt Disney era un ratolí de trets simples: dos cercles que formaven el cap i el cos i quatre línies primes que definien les extremitats.

En aquestes vuit dècades, Mickey Mouse ha anat evolucionant: el nas s’ha fet més petit i curt, el cos s’ha fet un poc més gros i redó. En lloc de dos punts negres al centre de la cara li posaren pupil·les i celles. A les mans li posaren guants blancs per tal de ferles més rodanxones. En una paraula va rejovenir, donant-li els trets característics del xiquets, tal com ja deia Lorenz: Els mecanismes desencadenants d’un xiquet menut són: cap de considerable grandària, preponderància del crani, ulls grans i situats molts baixos, galtes intensament bombades, extremitats gruixudes i curtes, consistència elàstica i moviments desmanyotats. La suma de tots aquests estímuls, fa que ens parega bonic un nen menut o una “imita-

47

ció”, com ara un ninot o un animal”.1 També li modificaren el caràcter, el ratolí d’aquella època, era un remolí, ple d’activitat, bromista i un despreocupat amb la veu aflautada. Amb el temps, Mickey es convertí en un personatge bondadós, afable i preocupat pels seus amics: un perfecte cavaller.

Malgrat que Mickey Mouse segueix com a símbol i imatge de Disney, a partir dels anys 40 deixà de ser l’estrella de les produccions, per a donar pas a d’altres personatges molt distints, com ara el desairós Gooffy o el remugador Pato Donald.

EL PÁJARO LOCO El Pájaro Loco (Woody Woodpecker) és un ocell picapins o picot cap-roig (Melanerpes erytrhocephalus), una espècie dels Estats Units. Dissenyat originalment per Ben Hardaway, produït per Walter Lanz i distribuït per La Universal, Loquillo aparegué a finals de la dècada de 1930 i continuà regularment fins a 1972, quan Lanz tancà l’estudi. És una de las estrelles del cine d’animació que té una estrella pròpia en el Passeig de la Fama de Hollywood.

1 LORENZ, K. (1974). Consideraciones sobre las conductas animal y humana.

Ed. Plaza & Janes. Barcelona 414 p.

Malgrat que els trets físics de Loquillo variaren al llarg dels anys, també s’ha anat rejovenint, les característiques més remarcables, el cap roig, en particular, el pit blanc i el comportament agressiu s’han mantingut constans.

BUGS BUNNY El conill Bugs Bunny, pròpiament dit, va aparèixer en “A Wild Hare” dirigit por Tex Avery, en 1940. En aquest curt ix per primera vegada de la llodriguera preguntant-li al caçador Elmer Gruñón “¿Qué hay de nuevo, viejo?”. Amb la veu de Mel Blanc, que després es convertiria en l’estàndard per al personatge.

Prompte es convertiria en un personatge molt popular.

La postura clàssica de Bugs mastegant una carlota seguida de la frase ¿Qué hay de nuevo, viejo?, s’originà, a partir d’una escena de “Sucedió una noche”.

En ella Clark Gable es recolza contra una paret, menjant safanòries ràpidament i parlant amb la boca plena. Aquesta escena era bastant coneguda en l’època, i els espectadors reconeixen la postura de Bugs com una sàtira.

Bugs sovint té problemes amb personatges com Elmer Gruñon, Sam Bigotes, Marvin el Marciano, el Pato Lucas o Wile E. Coyote entre d’altres. Bugs és el

a Anys d’impremtes de gelatin

48

vencedor tradicional en aquests conflictes. Quan se sent ofès per l’antagonista, Bugs diu alguna frase de Groucho Marx com: “¡Por supuesto, que sepas que esto significa guerra!” o “¡Que sepas que esto no va a quedar así!”

Tom i Jerry Tom i Jerry són dos personatges animats, un gat (Tom) i un ratolí (Jerry), que protagonitzaren un gran nombre de curts, escrits i dirigits por William Hanna i Joseph Barbera. Produïts per MGM des de 1940.

Han guanyat set oscars.

Tom és un gat domèstic de color grisenc que té una vida acomodada. Jerry és un ratolí de color cafè que sempre viu a prop de Tom. Jerry és més llest que el gat, de fet va treballar durant uns anys com a rata de laboratori amb Skinner, on va aprendre a resoldre multitud de laberints. De manera que al final de cada episodi, Jerry és generalment el vencedor. Les persecucions diàries són com una rutina fruïda por ambdós personatges que semblen tindre tendències sàdiques. Tot i que alguns personatges secundaris parlen, Tom i Jerry rara vegada ho fan. Tan sols Tom, li sol cantar a les gates.

Com altres dibuixos animats dels anys 1940, 1950 i 1960, Tom i Jerry no foren considerats políticament correctes durant un temps. Les escenes on Tom o Jerry quedaven amb la cara negra després d’una explosió eren tallades quan s’emetien per televisió. Així com altres estereotips ètnics emprats per a divertir, el personatge de Mammy Two Shoes, fou substituït una dona blanca. Fins i tot un capítol fou censurat perquè Tom apareixia fumant-se un puro.

PIOLÍN Piolín (Tweety) és un personatge de la sèrie de dibuixos animats Looney Tunes de la Warner, creat per Bob Clampett en 1942. Representa, sens cap dubte, el paradigma del trets que desencadenen les pautes

de comportament dels adults davant els infants, com dèiem abans.

Piolín és un canari groc, de cap i potes desproporcionadament grans, al qual intenta atrapar per menjarse’l el gat Silvestre. Malgrat la grandària i els artificis del seu enemic, Piolín sempre aconsegueix lliurarse. Ja siga pel seu esforç o amb l’ajut de la iaia o de Spike, un gos bulldog. En un principi, Piolín es deia Orson i era de color rosa, però aviat el canviaren pel groc després de les queixes dels censors, als quals això d’un canari rosa...

Piolín que s’expressa com un bebè, té una expressió molt típica, abans de fotre el pobre Silvestre: me pareció ver un lindo gatito.

EL COYOTE I CORRECAMINOS El Coyote i el Correcaminos són els personatges d’una sèrie de la Warner. Creada en 1949 per Chuck Jones que s’inspirà en un llibre de Mark Twain, titulat “Roughin It”, en el qual deia que un coiot famolenc podria caçar un “correcamins”.

Els curts de la sèrie tenen un plantejament molt senzill: el Correcaminos, un ocell velocíssim (basat en l’au cuculiforme (Geococcyx californianus) que pot arribar a córrer a 24Km/h, en anglès greater roadrunner) és perseguit per les carreteres del desert del sud-oest d’Estats Units pel famolenc Coyote (Canis latrans). Malgrat les nombroses i enginyoses estratagemes, el Coyote no aconsegueix capturar mai Correcaminos. Molt al contrari, tots els elaborats paranys acaben per perjudicar-lo a ell, i acaba sent la víctima de l’exageradíssima i innòcua violència de la sèrie.

Els personatges són muts, si s’exceptua el so característic del Correcaminos (bib-bip), una mena de toc de botzina que té la propietat d’alterar els nervis del Coyote, o el soroll que fa l’au al fer-li burla traent-li la llengua.

Curiosament, és el Coyote qui desperta les simpaties

49

El Coyote compra diversos artefactes per capturar Correcaminos d’una companyia de venda per correus, la corporació fictícia Acme. Els dispositius indefectiblement es tornen contra ell que generalment acaba cremat, o esclafat al fons d’un congost. En alguns casos amb una combinació de tots els mals.

El nom de la companya, que apareix en nombroses sèries de dibuixos, fou escollit per la ironia, acme significa el punt més alt del desenvolupament. Tot i que generalment es considera que és l’acrònim d’American Company that Makes Everything, (companyia americana que fa de tot).

PUMBY

de l’audiència, malgrat de ser l’agressor, a causa dels seus continus i inútils esforços per capturar Correcaminos. Aquest manca pràcticament de personalitat, és més bé l’objecte inabastable del desig del Coyote, que un personatge pròpiament dit Típicament a l’inici de cada curt, durant una seqüència de persecució, l’escena es deté per mostrar al públic un aparent nom científic del Correcaminos i del Coyote. Aquests noms solen fer referència a la velocitat del primer i a la fam del segon. Canvien de capítol a capítol, ací tenim alguns exemples: Correcaminos Accelleratii incredibus Velocitus tremenjus Speedipus rex Delicius delicius

Coyote Carnivorous vulgaris Road-Runnerus digestus Famishus famishus Apetitius giganticus

Pumby, el Gatito Feliz, creació de José Sanchis Grau, aparegué per primera vegada en el número 260 de Jaimito. Uns mesos després, en abril de 1955, el seu nom encapçalaria una de las millors revistes humorístiques per a infants de la història del tebeo espanyol, fins el tancament de l’Editorial Valenciana en 1984. En companyia dels seus amics Blanquita i el Profesor Chivete, Pumby viatjarà a tots els racons de la Terra i a infinits móns, cadascun d’ells més fantàstic. Enfrontant-se a malvats personatges com el Doctor Mekano, el Generalito de la Antipodesia, o el Doctor Chirivía, però sempre aconseguint la pau gràcies a l’humor, el respecte pels altres i, evidentment, amb l’ajut de les fades En 1959, en la revista Super Pumby, el nostre gatet feliç es transformaria en l’heroi de Villa Rabitos, gràcies al selènium procedent de la Lluna i a l’imprescindible suc de taronja i esdevingué el super-heroi del còmic espanyol més llegit de tots els temps.

L’óS YOGUI El Oso Yogui aparegué por primera vegada en 1958 com un personatge secundari en el programa El show de Huckleberry Hound. A causa de la populari-

a Anys d’impremtes de gelatin

50

tat que obtingué, l’any 1961 es crea programa propi, Com la majoria dels personatges creats por HannaBarbera, la peculiaritat i personalitat de Yogui foren basats en algun famós de l’època, en aquest cas va ser Art Carney, personatge de la sèrie The Honeymooners. Fins i tot, el nom de “Yogui” fou inspirat en el del jugador de beisbol Yogui Berra.

La majoria dels capítols passen en el parc Jellystone, una caricatura del famós parc nacional de Yellowstone, als Estats Units. Yogui, acompanyat del seu amic Boo-Boo, tracten de robar les cistelles, amb poc d’èxit, del menjar dels visitants del parc.

LA PERRITA MARYLIN Era la titella d’una gosseta canitxe, impertinent i replicadora, que actuava al programa de Televisió Espanyola Dia de Fiesta de 1966 a 1969. La creadora fou Herta Frankel (Viena, 1913 - Barcelona, 1996), que s’inicià en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Feu també incursions com a cantant. Arribà a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical. Va entrar en Televisió Espanyola com a integrant de la anomenada “Companyia dels Vienesos”, al costat de Franz Johan, Gustavo Re i Artur Kaps.

Fou una autèntica pionera, i molt popular, dels programes infantils a Televisió Espanyola. Començà amb el programa Tiovivo de 1960. Però tingué la màxima fama a mitjans dels anys seixanta, especialment amb el progama Día de Fiesta amb l’actuació de La Perrita Marilín. Altres ninots que tingueren vida de la ma de Herta Frankel foren Pepito, la ratita Violeta i La tía Cristina.

PIXIE I DIXIE Són uns personatges de Hanna—Barbera de 1958, creats a semblança de Tom i Jerry. Pixie i Dixie són dos ratolins, que parlen amb accent sud-americà, i

un gat Jinks, que té accent andalús i una frase típica “marditos roedore”. Els ratolins viuen en una casa amb el gat, al qual no deixen de gastar-li bromes.

Però Jinks no pot fer-los desaparéixer, ja que els necessita per a justificar la seva funció en la casa. Per això, de tant en tant, quan Jinks creu que van a tirarlo al carrer, els tres amics organitzen una divertida escena de persecució davant dels amos.

LA PANTERA ROSA El naixement de la Pantera Rosa fou quasi una casualitat. En la pel·lícula homònima de Blake Edwards, la Pantera Rosa era un diamant de gran valor i, por extensió, el lladre de guant blanc que l’havia furtat.

El dibuix de la pantera rosa neix en aquesta primera pel·lícula, com una animació per a il·lustrar el títol i els crèdits inicials i finals de la pel·lícula. Edwards encarregà a Friz Freleng que fera un dibuix animat i sols li demanà tres coses: que fóra graciós, que fóra de color rosa i que fóra mut. La pel·lícula s’estrenà en 1963 amb el tema musical, també homònim, de Henry Mancini.

El dibuix animat dels crèdits havia cridat tant l’atenció que un poc després fou la portada de Times. La qual cosa portà als productors a plantejar-se la viabilitat del personatge com a dibuix animat independent de la pel·lícula. Es rodà un curt d’animació amb la pantera com a protagonista titulat The Pink Pink. Fou tot un èxit, guanyà l’Òscar en 1964 i esdevingué el capítol pilot de la sèrie d’animació La Pantera Rosa.

El dibuix de la pantera rosa es pot definir com un gentleman britànic, elegant fins a l’últim dels gestos. És una pantera antropomòrfica i muda (tot i que en dos episodis parla), més llesta que la fam i amb un giny alegre i simpàtic. El seu aspecte físic és prim i amb la mirada altiva. Té a més un toc còmic molt particular, que ens pot recordar a Charles Chaplin. La pantera rosa té també una estrella en el Boulevard de la Fama de Hollywood.

51

L’´O.A.R.

I R A N A M T E S I EL rt Bou

Llomba Xavier

“OBRA“

Obra Atlético Recreativa (O.A.R.) Qui no se´n recorda de la formació política de la joventut en temps de Franco? Al Frente de Juventudes li corresponia aquella missió. Una educació religiosa, social i ciutadana, política i tot compaginat amb l´educació física. Tot açò no tenia sentit si no es projectava sobre la pàtria i d´ací la formación del espíritu nacional sólo el joven que conozca perfectamente España se hallará en disposición de amarla i, amb la finalitat d´aconseguir l´home perfecte, és a dir, cristià i espanyol. D´aquesta manera sorgeix l´O.J.E. (organització juvenil espanyola) la qual promovia activitats recreatives i els campaments d´estiu a Alcossebre (xics) i Benicàssim (xiques).

Acció Catòlica, pertanyia a l´Església, tenia la seu a Santa Maria i a començament dels anys 50 al Palau del Bisbe hi havia una hemeroteca amb tebeos, jocs i biblioteca. També oferien formació religiosa i retiros alguns diumenges a la Casa dels Orfes. Els consiliaris eren mossén Vives i mossén Eugenio Meseguer. A la cotxera del Palau del Bisbe els jóvens oferien representacions teatrals als infants. També hi havia un grup excursionista, realitzaven visites a la Mare de Déu de Gràcia, Santa Quitèria, la cova de les Meravelles…

Des d´Acció Catòlica i com una alternativa al frente de juventudes i a l´O.J.E. va sorgir en 1951 l´Obra Atlético Recreativa, coneguda a tot Castelló per l´O.A.R. i molt més suggestiva per als joves que Acció Catòlica. Segons els seus fundadors era la resposta d´uns jóvens catòlics preocupats pels seus amics, per les seus diversions i amb un respecte màxim a la persona. Tenia quatre finalitats essencials: cultural, esportiva, recreativa i religiosa. Esto forma el Cuerpo. Y para que todo

52

a Anys d’impremtes de gelatin

cuerpo se perfeccione y crezca sano se exige de él un desarrollo armónico. Es a dir, era un mitjà per a l´apostolat mitjançant aquestes quatre finalitats. El primer consiliari de l´O.A.R. va ser mossén Constantino Ahís. Entre les seues principals activitats caldria destacar el grup de teatre TOAR dirigit per Antonio Gascó Calduch i que comptava també amb Salvador Bellés entre d´altres. El cineclub estava a càrrec de José Luis Tirado i Manolo Arrufat.

Es realitzaven festivals de música al cine San Pablo, a la Plaça de Bous i al Teatre Principal i els grups més significatius eren Los Samoa, Los Murciélagos, Los Ángeles Negros i com a cantant solista ¡com no! l´inigualable Tony Rideno, animador de moltíssimes festes; del qual el nom de Tony provenia de Tony Dallara, Ri, de la Riviera italiana i deno, de San Remo. Segons ell practicava gimnàstica sueca i un exercici propi anomenat el automático que li donava un èxit grandíssim. Les activitats esportives tenien molta importància i així hi havia una escola de futbol, amb Manolo Adell de director, bàsquet, handbol, ciclisme amb els equips Castalia-OAR i l´equip professional Orbea. També eren normals les tertúlies i les partides de cartes. Se seguia al C.E. Castelló quan jugava fora de Castàlia.

L´època de la qual he parlat tenia com a presidents a Gabriel Durban, Manuel Navarro i Leoncio del Río i arribaria fins a 1967.

Els abastidors del bar eren Alfredo Monfort i els germans Gustavo i Ernesto Bou. Gustavo a partir de 1986 va comprar la casa i va continuar amb el negoci. Segons comenta Alfredo Monfort, les xiques entraven al bar amb tota naturalitat, ja que eren sòcies, quan no era normal veure-les als bars sense companyia de xics. Personatge entranyable per a la gent de l´O.A.R. era la sinyó Paquita, considerada per molts com una segona mare i el seu ma-

53

rit el sinyó Agustín Flors.

La primera seu estava al carrer de Colón, després al carrer d’Enmig, junt als quatre cantons, posteriorment a Cardona Vives i finalment al carrer Major.

L´any 1967 es fa càrrec de la presidència Francisco J. Planelles Segarra el qual vol dinamitzar les activitats de l´O.A.R. i afegir-ne d´altres com: un cineclub, nova biblioteca, campionats de tenis, ping-pong, tir al plat, atletisme i un concurs de fotografia.

S´incrementa la quota de soci i ara serà de 25 pessetes. També vol donar un nou impuls a les activitats religioses i tindre un horitzó més ampli en les conferències. Els dissabtes es projectaven pel·lícules, actuacions de cantants i d´il·lusionisme, “Larry” el prestidigitador de las manos de oro. Es fan excursions, s´adquireix un tocadisc per al servei del soci i un projector de cine. També s´organitzen matinals: (Sábado-OAR) i es canvia de dia (Matinal-Domingo) per la gran quantitat de públic assistent. S´actua per als pobres, per als ancians de l´asil i xiquets de la Beneficència pel quadre d´artistes de l´O.A.R. format per: The Pharit´s Boys, Tony Rideno, el prestidigitador Josety o M. Carmen “La Sevillana” entre d´altres; mentre les xiques guapes repartien tabac als ancians.

Es pretén fer un equip amb els millors atletes com: Fernando Úbeda (campió provincial de salt de longitud), José R. Magdalena (record provincial de triple salt), José Vicente Morell (campió provincial de 200 i 400 metres) i Rafa Lloret (recordman provincial de 500 metres i campió provincial de 3000 i 5000 metres). Les curses de cotxes també interessen (alguns socis són pilots) i hi ha un seguiment d´equips (pilot i copilot) com Betoret-Pastor o Porcar-Gómez. Les curses de bicicletes sempre han gaudit d´una especial atenció per part de l´O.A.R. i es crea l´equip OrbeaOAR amb la figura de Francisco Tena i que també comptarà amb Vicente Miralles Troncho. Es crea el centre d´estudis lingüístics, amb els mètodes més avançats d´ensenyament amb laboratori lingüístic i pel·lícules en francés i anglés. També les dones van adquirint major protagonisme i així Concepción Rallo és vicepresidenta i Marisa Segarra i Marisa Beltrán, vocals.

En 1970 hi ha un canvi a la presidència i es nomena a Manolo Boix Benlloch, anterior president del club ciclista OAR. Francisco Planelles, l´anterior president, continuarà de vicepresident i director de la revista “Obra”. En aquest període les dones quasi desapareixen dels càrrecs de l´O.A.R. Queden relegades a dues vocalies femenines per a M. Car-

a Anys d’impremtes de gelatin

54

men Dolz i Manuela Barberá contra dinou vocalies masculines més els dos consiliaris i el president, vicepresident, secretari i tresorer. És a partir d´aquest període quan té una major importància la publicació de la revista “Obra” que el conjunt d´activitats que he mencionat abans. Es parla que el local social té poca vida i es volen instal·lar un billar, dos futbolins i una màquina “tragaperres” de discs per a donar-li un poc de marxa a l´associació. Mentre el club ciclista tenia l´ambició que es poguera construir un velòdrom a Castelló.

A partir de 1972 serà el president Vicente Miralles Troncho. És el moment en que es deixa de parlar de l´O.A.R. a la revista “Obra” i pareix que quasi tots els esforços es concentren en la publicació. Una activitat que perdura és la del cine-club. A les acaballes de 1975 la junta directiva de l´O.A.R., de quasi els trenta membres que tenia en anys anteriors, queda

reduïda a vuit persones: a més del president, Vicente Miralles Troncho, com a vicepresident compta amb Jorge Traver, de tresorer a Timoteo Nadal, de secretari Vicente Celades i de vocals a José Luis Tirado, Benjamín Garcés i José Luis Serrano i de consiliari, mossén Luis Gascó.

L´O.A.R. va anar adquirint un cert distanciament respecte al poder polític al mateix temp que ho feia l´Església. Això no vol dir que alguns càrrecs directius de l´organització estaven molt còmodes amb

55

el franquisme.

L´O.A.R. desapareix als anys 80 després de deixar la seua empremta en molts jóvens de Castelló.

La revista “OBRA” Aquest moviment associatiu O.A.R. requeria una publicació i així naix en 1967 un butlletí mensual, després setmanal, amb el nom de “OBRA” i el seu primer director va ser José María Marcelo, aleshores redactor en cap del diari Mediterráneo. Aquesta publicació té com a finalitat ser la veu de l´O.A.R. i parla, per damunt de tot, de les activitats del socis i simpatitzants: esportives, recreatives, musicals, culturals i religioses. També es dóna veu a les do-

nes en una pàgina femenina i Marisa Beltrán en clau d´humor comenta: la fémina actual dista mucho de un ser de pelo largo e ideas cortas. Hoy las ideas largas están en nuestra parte (véase los premios Nadal, Planeta etc.) Nuestras claras y diáfanas ideas las adquirimos en esas verdaderas Universidades del saber, llamadas Institutos de Belleza (peluquerías de señoras). El impacto intelectual se produce en el secador, esa media hora en que nuestra cabeza permenece sumergida y aislada nos vienen a la cabeza éstas y otras sugeridoras ideas.

A partir del mes d´agost de 1969 la revista canvia els seus plantejaments inicials i s´encapçala com ““Año 1, nº 1” i és nomenat director Francisco Planelles.

Cada vegada més la publicació oblida les activitats de l´O.A.R. i s´acaba convertint en un setmanari que dóna una major importància al món de l´esport i per damunt de tot al Club Esportiu Castelló. D´aquesta manera després del nom OBRA i entre parèntesi diu: Semanario Gráfico Deportivo Castellonense. Francisco Planelles havia estat president i vicepresident de l´O.A.R. i director de “OBRA”. Per això quan deixa les seues col·laboracions i en el número 100 del setmanari Vicente Miralles diu de Paco Planelles: …ha sido la auténtica alma de OBRA, haciendo viajes y más viajes a la imprenta, el fotograbador, al linotipista… estar tres días sin dormir…auténtico fundador de este semanario y el hombre que le dio el impulso necesario para que tomase un cierto prestigio en nuestra ciudad. Posteriorment, en 1972, continua com a director Francisco Planelles, però Antonio J. Gascó ocuparà el càrrec de redactor en cap.

En 1973 entra com a director José Manuel Dasí i com a sots-directora M. Isabel D´Amato. Als pocs mesos, agost d´aquest any, el director és Manuel Palomar que era director de l´escola de periodisme de l´Església i col·laborador del diari “Levante”. La publi-

a Anys d’impremtes de gelatin

56

cació apareix registrada com a premsa oficial i té un director professional. En aquest període es tracten aspectes com la crisi de la joventut, la contaminació, l´urbanisme a Castelló, la droga i temes polítics, nacionals o locals, tant lloances a Carlos Arias Navarro i al règim franquista com altres que no ens expliquem com van passar la censura de l´època. També es parla molt del cantant Fernando Nadal, el castellonense que más ha paseado el nombre de Castellón por Europa y que no es profeta en su tierra. Al setmanari se li va obrir un expedient per criticar a l´alcalde de Castelló, Francisco Grangel Mascarós.

Al mes de juny de 1974 es converteix en director en funcions Vicente Celades Boix i en juliol és nomenat director Emili Álvarez i Moliné, que era redactor de la revista Apostolado Sacerdotal i de la comissió per al mitjans de comunicació de l´arquebisbat de Barcelona. En aquest any es fa una autocrítica i es pensa que deurien ocupar-se més de l´actualitat política, social i econòmica de Castelló i no dedicar tant d´espai als retalls de premsa i al futbol. Un tema que també preocupava al consell de redacció del setmanari era el del “destape” que en aquests anys estava per tot arreu, al cine, revistes, teatre i si no un exemple d´una editorial: …la Lola de España alardea de tener unos senos y un popó muy bien. La modestita Mary Francis dice que ha hecho desnudismo en Ibiza y que le gusta mucho. Nuestras folklóricas pernilas y nuestras jóvenes están dispuestas a practicar el destape. Todas quieren desnudarse. En el teatro se desnudan la Goyanes y la señorita Vera. Nos horroriza pensar cuando la moda se generalice y se practique por señoritas menos afortunadas físicamente.

L´1 de desembre de 1975 es nomenat director Xavier Manzanet Moner i entren com a redactors: Blas Casanova, Joaquina Prades, José Luis Serrano, M. Carmen Montañés, Amadeo Marco etc. Coincideix la direcció de Manzanet amb una línia més oberta i més compromesa, amb articles de Joan Fuster en la secció “Ara i Ací”. També augmenten les informacions de Borriana i Vila-real. En aquest mes de 1975 la revista OBRA té un dèficit de 28.164 pessetes i uns ingressos de 656.093 pessetes.

Al mes de maig de 1976 hi ha un altre canvi a l´editorial i ara Vicente Miralles és l´editor, la directora és Isabel D´Amato, el director executiu Álex Querol i el redactor dels esports, José L. Tirado. La revista no és aliena a tots els moviments socials que es viuen al País Valencià i a Castelló.

Articles de Tomàs Escuder, de Vicent Pitarch (el nostre país), de Josep Artola i Peris (colla d´economistes de la Plana), d´Ernest Nabàs, Toni Royo, Octavi Adsuara i Ramón Rodríguez Culebras (Art), articles del col·lectiu feminista, entrevista amb el moviment d´alliberament homosexual del País Valencià… També es critiquen, i molt, les pressions i la censura que rep Ràdio Popular.

A partir de 1979, Vicente Miralles apareixerà com a editor propietari, es redueix la nòmina de collaboradors i acaba una de les etapes més interessants, per a mi, de la revista. Es potencia l´aspecte esportiu i es crea una Obra deportiva, dins de la mateixa publicació, aquesta secció estarà dirigida per Josety i de sots-director, José M. Fernández Celeiro, els quals en un futur seran el famós duo de col·laboradors de Televisió de Castelló, fundada per Vicente Miralles

57

Troncho.

En 1981, la directora Isabel d´Amato vol millorar el setmanari quant a impressió, redacció i seccions i augmenta el preu de la revista en 15 pessetes, passant a costar-ne 50. Es mantenen l´editor i directora però apareix un gerent, José L. Tirado “Josety” que també és director d´esports i es crea un cap de publicitat càrrec que recau en Francisco Vicent Doménech. Entren com a col·laboradors: Josep M. Francés, Ferran Olucha, Vicente Escura i Rafa Lloret.

Un any després, en 1982, apareix una nova secció Obra-Joven, coordinada per Belén Ribes, la qual vol que siga com una Guía del Ocio amb informacions sobre pel·lícules, discos, llibres, excursions o informació de bars, locals d´oci, pubs etc. Posteriorment aquesta secció la coordinarà Juany Lorite, però no durarà gaire. Cap a final d´any van desapareixent més col·laboradors i el cap de publicitat, a més de sots-director de l´àrea esportiva, serà Celeiro. En aquest període interessantíssim de la política espanyola i valenciana, la revista OBRA també va ser denunciada per José Archilés per un article titulat Se rompió la E.I.C. i publicat a l´abril de 1983. L´empresa Almacenes Avenida ocupava quasi totes les contraportades de les revistes amb els eslògans: Hollywood está en Castellón o Somos los más fuertes. Després s´alternaria amb Zeus discotheque. Posteriorment l´editor del setmanari, Vicente Miralles, serà processat amb sis querelles presentades per tres polítics de Benicàssim. Ell comenta que al final els informadors acabarem fent horòscops o encreuats.

Cada vegada l´equip de col·laboradors va reduint-se fins arribar a 1986. De l´1 de gener fins el 15 de setembre la revista portarà per títol Semanario Independiente Obra amb Isabel D´Amato com a directora i a partir d´aquest mes canvia la capçalera i s´anomenarà Obra: La tribuna de Castellón amb direcció de Josety, el qual pràcticament ha fet de tot en aquest setmanari.

I ací s´acaba la història d´una publicació que, en els dinou anys d´existència, ha estat oberta a totes les ideologies i ha rebut sancions tant en la dictadura com en la transició, i ha estat testimoni d´un període interessantíssim de la vida castellonenca com va ser el pas de la dictadura a la democràcia. Una revista en la qual molta gent va poder expressar lliurement la seua opinió puix en altres mitjans de comunicació del movimiento no ho podien fer.

59

. . .

S E R S É O N S, Y N A A T N E R T E QU i del Campo Eliseu R. Artola Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta.

I quan creieu que ja arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Lluís LLach (Itaca – 1975) És ben cert, que sota aquest títol, que plagia el famós tango de Gardel, s’amaga una veritat a mitges. El més segur és que molt poca gent estarà d’acord amb aquesta afirmació i més encara si aquests trenta anys corresponen al període de temps que enguany fa referència el llibre de Rebombori, “Anys d’impremtes de gelatina”, gloriosos anys 60, 70 i 80 del segle passat.

Tenint en compte que els nascuts en 1958 vam complir els 12 anys durant 1970, és ben cert que, com qualsevol xiquet, els jocs i la despreocupació marcaren la nostra dècada dels 60, aliens a tots els esdeveniments transcendents d’aquella època, com pogueren ser la guerra de Vietnam, la carrera espacial URSS-EEUU, l’assassinat de Kennedy, el del “Che” Guevara, el maig del 68... i de la situació sociopolítica del moment.

En definitiva, anys d’infantesa i que, d’alguna manera, van ser tractats en l’anterior edició del llibre “Temps de lleure, temps de creure”.

Sense voler-ho, sense adonar-me, aquella tranquil·litat de la infància, aquella sensació de sentir-se protegit, va anar esvaint-se just en començar la dècada següent.

1969-1970, onze anys, primer de batxillerat (del d’abans) al Ribalta, deu assignatures, deu professors, nous companys, nous amics, noves inquietuds i noves responsabilitats. Sense cap dubte, va significar una època de canvis en tots el sentits, tant personals, com socials i també polítics, encara que aquesta darrera qüestió la deixarem per a una altra ocasió.

-Mañana, podríamos quedar para dar una vuelta- li vaig dir al meu company.

-Vale. Se lo diré, también, a unos amigos de mi calle- em va contestar.

a Anys d’impremtes de gelatin

60

sensacions, de molts descobriments. De conéixer nous amics que amb el temps han sigut vells amics, amics d’ara, amics de sempre i per sempre.

Aquelles partides de pin-ball al bar Montesinos, que hi havia al principi del carrer d’Enmig, o els interminables campionats de futbolín als salons de Billares, situats al mateix carrer, i quan no, els partidets de futbol que organitzavem tots els dissabtes de matí a la placeta dels Escolapis, era el que ocupava els nostre temps d’oci.

-Y yo, a otros dos que conozco.

I així vam quedar. Al dia següent, ens ajuntàrem 10 “xicuelos” per veure el que se’ns acudia. Avui, 30 anys després, seguim quedant, seguim veient-nos, mantenint la flama d’una amistat que aquell dia ens va envoltar.

-Hola! Muy buenas- els vaig saludar.

-Bon dia! Com esteu?

Potser un parell d’anys més tard, una vesprada, durant una de les nostres passejades, o bé anàvem a berenar, no me’n recorde, vam coincidir amb la meua germana i les seues amigues. Després d’una estona de rialles i xarrades, ens vam acomiadar de les xiques i vam seguir a la nostra, però abans d’anar-nos a casa algú va dir: “Podriem fer per coincidir alguna que altra vegada…”.

La qüestió és que a la següent Magdalena ja vam anar tots junts, fent una bona colla que duraria uns quants anys per a la majoria, i tota una vida per a tres parelles que encara ho són.

De seguida em vaig adonar, que la llengua que gastaven els meus pares quan parlaven entre ells, també era utilitzada per la gent del carrer, que no era una llengua d’ús merament familiar, que aquells xiquets que no havia vist mai, també la parlaven, que jo l’entenia i el més important de tot, que jo sabia parlar-la.

Ho vaig tenir clar de seguida, quina llengua utilitzar des d’aquell moment i al mateix temps, em van venir al cap moltes preguntes al voltant d’aquell descobriment: – Per què fins ara no havia sigut conscient de l’ús del valencià?

– Per què no ningú no havia fet res perquè el parlara?

– Per què a l’escola o a l’institut l’única menció que es feia de la llengua era el múscul situat dins la cavitat bucal?

Sense cap dubte, aquell va ser un dia ple de moltes

Van ser anys d’encanteri, de descobriments, plens d’il·lusions i d’esperança, d’inquietuds, somnis i fantasies, i pel contrari desenganys, dubtes, i algun que altre plor; tot un gavell de sentiments que van significar el despertar a la vida, però sempre amb un denominador comú: l’amistat.

61

, Ó L L E T S A C E D S” R A L L I M L E “ T GRUP SCOU U REFERENT

EL ME

s i Font Joan Josep Trille A finals dels anys seixanta, des de la parròquia de la Santíssima Trinitat de Castelló, gràcies a grans mestres com Jesús Rul i José María Gozalbo, vaig sentir la inquietud d’eixir a fer activitats a l’aire lliure, m’agradava la natura, tenia deu anys.

En aquest temps sols hi havia dues possibilitats d’anar de campament: amb l’O.J.E. (Organización Juvenil Española) o amb mossén Amorós. Una altra cosa eren les colònies escolars.

Jo era fill de carreter i el major de cinc germans, a casa no hi havia diners per pagar la vestimenta que gastava l’O.J.E. i encara menys, per pagar les despeses del campament. Així doncs, sense tenir en compte cap altra qüestió, que no fóra l’econòmica, vaig optar per les activitats que organitzava mossén Amorós i anar al Campament de Sant Pere, a la Sènia (Tarragona), on anàvem els més menuts, els majors ho feien al mas de Carlares. Foren dos anys a la Sènia, un a Fortanete, allà per Terol i un altre a la Fuente del Cañar a Almedíjar. Vaig estar amb mossén Eduardo de Benlloch i amb el Padre Javier Iraola, un agustí de Rentería.

Al mateix temps, gaudia dels patis del convent dels Agustins al carrer Major. Actualment aquest espai l’ocupa el Complejo San Agustín. Qui no recorda aquells campionats de futbol i de bàsquet ...!

a Anys d’impremtes de gelatin

62

Gràcies a un grup de jóvens, muntàrem el Club Casicíaco amb el Padre Javier al carrer del Dr. Roux, on hi ha en l’actualitat un mesó. Tothom feia activitats, moltes d’elles dirigides a l’oració, al cant i a l’espiritualitat. Llavors, quatre de nosaltres: Àngel González, Vicent Varella, Javier Renau –tots tres mestres– i jo mateix, començàrem a portar xiquets d’excursió pel camp.

Aquesta opció no va caure massa bé entre la comunitat i haguérem de marxar del cau i vam parar als Carmelos, al carrer Ros d’Ursinos, en una planta baixa que hi havia just al costat de l’església.

A les primeries de 1973 començàrem a construir el Refugi Wilfo a la Pobla Tornesa i tot plegat va conduir-nos cap a la creació d’un grup excursionista. Sabeu per què li posàrem al grup el nom d’“El Millars”? Doncs, pel poema de Manolo Rozalén, que sempre cantàvem i que diu:

La Plana és una donzella, que viu voreta la mar, la Plana és una donzella, la tenim de festejar.

De les muntanyes més altes baixà un fadrí molt templat, és el nuvi de la Plana i li diuen el Millars.

Com que Àngel, treballava a Sanitat, coneixia una xica que li deien Paquita Orduña i que venia de València, on havia estat Akela de llobatons d’un grup d’escoltes. Llavors decidirem fundar el que avui és, el Grup Scout “El Millars“ de Castelló. Molts jóvens ens implicàrem en aquella gestació, però també és de veres que cal donar les gràcies a totes les famílies que han sabut estar sempre al nostre costat.

63

La nostra pañoleta, la distinció que porta cada grup escolta per diferenciar-se, és un mitget verd, per recordar el mocador típic de la Magdalena de Castelló, i està vorejada per la senyera que sempre ha estat present en tots els nostres actes i manifestacions.

En aquell temps, a les comarques de Castelló solament funcionaven tres agrupaments: el Grup Espadà de la Vall d’Uixó, Don Bosco dels salesians de Borriana i El Millars a Castelló. Després nasqueren els grups d’Onda i de l’Alcora. Gràcies al bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, Josep Maria Cases i Deordal, poguérem fer activitats i campaments sota el seu bressol, eren temps de transició i d’una església oberta a la realitat social que l’envoltava.

Una església, un bisbe, que mirava d’ajudar els més necessitats i s’implicava socialment i cultural en les preocupacions i projectes de la seua terra i del seu poble, sense prendre partit per cap opció política.

Més tard, els tres primers grups ens acollírem als Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi al MSC (Moviment Scout Catòlic) i els altres dos als Scouts d’Espanya. ¡Com recorde aquells campaments i acampades de la primera època a la Serra d’Irta, al Pla de la Pitxa (Pobla Tornesa), Sant Pau (Albocàsser), Cirat, Cantavella, Montanejos, Ayódar, Fuentes de Ayódar, Penyagolosa, Jaca, Linares de Mora, Mas del Viudo (Albocàsser)! I quantes experiències i anècdotes vaig viure! Es faria massa llarg contar-ho tot, això sí, no oblidaré mai el bany a la Serra d’Irta quan la Guàrdia Civil ens va treure a xiquets i monitors de l’aigua i ens van salvar dels remolins que se’ns engolien. O també, del riu glaçat a l’acampada a Jaca que feia difícil rentar-se les dents o la gran revetlla a les festes d’Albocàsser. Per no parlar dels trencaments a les Olimpíades d’Ayódar, les promeses de compromís i la meua

a Anys d’impremtes de gelatin

64

primera cervesa a Montanejos als 25 anys... La contalla no s’acabaria mai.

En aquest món de l’escoltisme mai he après coses dolentes, com ben bé deia el fundador de l’escoltisme, Baden Powell: “De l’infant, de la persona més dolenta, sempre podem traure com a mínim un 1% de positiu, llavors treballem per ell”.

A les comarques de Castelló l’Escoltisme ha quallat de debò, hi ha molts agrupaments, amb jóvens que segueixen els tres principis bàsics del seu ideari: pedagogia de la fe amb un ferm, però crític, compromís davant l’església; pedagogia activa amb un compromís davant la joventut i la natura; i pedagogia de país amb un compromís amb el nostre entorn, la nostra llengua, la nostra ciutat, el nostre país.

Actualment el Grup Scout “El Millars” ocupa una casa de la parròquia de Santa Maria al carrer de Gombau, darrere de la Casa dels Orfes. Ara els campaments els fan ben lluny, a Navarra, als Pirineus, a la Vall d’Aran, a Burgos, ...fins i tot han viatjat als Roverway a Itàlia. Com canvien els temps...!

El proper mes d’abril celebrarem plegats 35 anys d’existència, un grapat d’anys plens d’il·lusió. Amb un grup de monitors que ajuda els infants a seguir endavant i per on han passat un bon gavell d’infants que sempre estan a punt per a tot.

Els anys transcorreguts dintre del món de l’Escoltisme han marcat la meua trajectòria vital, m’ha donat un camí en la vida. Arriba un moment, però, que hem de canviar d’activitat per qüestions diverses, que assolim noves etapes en la nostra vida, perquè hi ha un moment per a cada cosa. Per damunt de tot, i això que fa més de vint-i-cinc anys que estic desconnectat d’eixe món com a membre actiu, (els meus fills formen part del grup), sempre m’he considerat un escolta més, no sols de paraula sinó de fets. En totes les facetes de la meua vida he intentat viure com un escolta, sempre sumant, mai restant. Això que solem dir de “paraula d’escolta” i “estar sempre a punt”, han estat principis que han donat llum a la meua raó de ser.

65

S T N E S B A S E R U T C E T I ARQU

D’

“(...) a l’altre costat, com per arredonir el conjunt, l’especulació havia bastit un edifici de més de vint altures aprofitant el solar d’un corralot d’ovelles. Als nous dirigents, com que tenien el gust estètic en el mateix lloc que el respecte per les llibertats, el conjunt els va semblar d’una harmonia excelsa.”

Parlaràs de mi. Joan Andrés Sorribes. Ed. Bròsquil. 2007

Dibuix 3

cés Miquel Gómez Gar Les dues dècades finals del franquisme, en allò que pertoca a la construcció i l’urbanisme, van estar convulses i van marcar a foc l’esdevenidor de la ciutat. Començant per la destrossa continuada del parc arquitectònic i d’habitatges, l’històric i el quotidià, i seguint amb el replantejament de les línies mestres que haurien d’escriure el futur de l’urbanisme i del desenvolupament de Castelló en el seu temps més immediat.

Els resultats d’aquesta desfeta han estat ben distribuïts a tot el llarg i ample de la ciutat; cap racó no s’ha deslliurat del creixement en alçada dels edificis i en estretor dels carrers. Vegem si no carrers com ara el d’Enmig, el Major, la plaça del Rei en Jaume, el carrer d’Herrero o la plaça de Maria Agustina, el carrer del Governador, la Ronda del Millars, la plaça de la Pau, etc., amb el pas de finquetes de quatre metres d’ample i de tres pisos a edificis d’entre 12 i 25 plantes i agrupant, en pocs casos, algunes parcel·les. Tot açò amb carrers d’amplada planificada entre el

a Anys d’impremtes de gelatin

66

segle XVII i primeries del XX, la qual cosa va significar un trasbals per a una ciutat que tenia 52.868 habitants l’any 1960, i que va arribar als 126.464 el 1981: un augment de 73.596 persones que (re)poblen la capital del Riu Sec entre nouvinguts i nats a la ciutat, en un període de 20 anys.1 1 Estem parlant del moment en què a la ciutat apareixen construccions com ara “el Capitolio” (més de 20 altures), la cantonada de la plaça de Fadrell (18 altures), l’edifici del carrer d’Herrero (més de 25 altures), la munió de blocs de cases plurifamiliars del carrer d’Enmig (12 altures), del carrer Major (12 i 14 altures), de la plaça de Maria Agustina (16 i 19 altures), de la plaça del rei en Jaume (12 i 15 altures), etc., totes elles al costat d’altres cases de les tradicionals de quatre metres d’amplada i tres plantes.

Conseqüència d’aquest “progrés” constructiu i arquitectònic tenim la desaparició d’un grapat d’edificis de caràcter eclèctic i modernista, i també de casalicis tipus palau existents al carrer de Cavallers, al carrer Major o al d’Enmig, i de construccions gòtiques i populars en carrers de la vila. Tot acompanyat per l’abandó de masos i alqueries, i també dels escassos molins de la vila i el terme, avui ja desapareguts malgrat les restes que hi queden esmaperdudes per camins agrícoles com les del molí Mitjà, el molí la Font, el molí De Catxo, l’alqueria dels Òrfens,...2 La substitució d’aquestes construccions va estar “modèlica” pel tipus d’edificis que es van alçar. Tots ells bastits amb la finalitat d’aconseguir el màxim rendiment econòmic encara que no s’adaptaven a la normativa vigent i ultrapassaven les alçades autoritzades, que no permeses.

Tenim al davant dels nostres nassos, el que no s’ha resolt trenta anys després de tot aquest desficaci constructiu, arquitectònic i urbanístic. Les actuals ordenances urbanístiques, aprovades l’any 84 i el 2000, les coneixem i són –o haurien d’ésser –matèria de debat, però en altre moment, que aquesta no és l’ocasió ni el lloc.

Del conjunt d’arquitectures desaparegudes (absents, en diuen) per les mans de la picota i pel desig immobiliari (de constructors i regidors-constructors o constructors-regidors dels anys 60-80) de millorar la ciutat i portar-la fins el “progrés” hem pogut rescatar dibuixos i projectes dels arxius, que permeten saber o imaginar el que vam tenir.

2 Cal dir que la ciutat, en aquests anys, ja no és aquella petita vila de llauradors jornalers i menestrals, de grans propietaris de la terra i la taronja; ara ja comença a ser una ciutat industrial (taulell, química), administrativa, etc.

67

Noves construccions: 1859...

Dibuix 3

Dibuix 3

Dibuix 1

Entre la segona meitat del segle XIX i fins els anys trenta del segle XX, la ciutat de Castelló es transforma radicalment en tot allò que fa a les edificacions. Se’n renoven, se’n reedifiquen i se’n fan de noves ocupant unes els espais que han aparegut buits entre les darreres muralles i la vila antiga, i al mateix temps, de les velles cases de la ciutat se’n reedifiquen (com s’apunta en moltes de les sol·licituds d’obra que es fan a l’Ajuntament de la ciutat), altres reformen les façanes adaptant-les als nous corrents arquitectònics i a les noves necessitats.

Ens troben en un moment en què l’economia està pujant i part dels habitants de la ciutat poden millorar, si més no, l’aspecte estètic de l’exterior dels seus habitatges. D’ací l’increment en la reforma de façanes als carrer de Sant Tomàs, de Sant Vicent, d’Enmig, d’Antoni Maura, de l’Ensenyança, etc. També són moltes les construccions de nova planta que es fan, així com l’edificació de blocs de diversos habitatges com al carrer de Sant Blai, a la plaça del Rei, etc., tot açò abans no acabe el segle XIX3. Es fa referència a la prohibició d’alçar fortificacions en les cases (al carrer de Sant Vicent); estem encara entre les dues guerres carlistes i fa pocs anys de la construcció de les muralles, o poc després en que ja es pensa a enderrocarles, passant a convertir-se en les que avui són les Rondes. Les preocupacions d’un habitatge més higiènic són presents a la vila.4 3 Moltes d’aquestes cases seran de nova construcció, reformades o reedificades, a les que se’ls afegís una major racionalització en la composició de les seues façanes (“...1º. Para reconstruir la fachada posterior que dá á la calle de la Higuera (sin número) segun el plano que adjunto acompaña. 2º. Para reparar los enlucidos y estucos del paramento exterior, cornisas y demás moldurajes de la fachada recayente á la calle de Gonzalez Chermá...”)

4 Es millora la distribució interior i sanitària per obligació municipal (“...3ª.

És ja entrant al segle XX que la manera de dissenyar i de construir, almenys pel que fa a la composició i formes de les façanes, anirà im-

Dibuix 2

1900: Noves reedificacions...

En lo que afecta al interior de la casa se ejecutarán las obras con sujeción á los planos presentados y prescripciones siguientes: a). Se colocará un tubo para ventilación de los pozos de letrinas y sumidero que sobresalga del tejado y tenga de doce á quince centímetros de diámetro. b). Se impedirá la salida de gases del pozo sumidero por el orificio de desagüe del patio, colocando en este una válvula, sifón ú otro medio de cerramiento hidráulico. c). Las fábricas de las cañerías y pozo de letrinas serán de mortero hidráulico y se enlucirán con buen mortero de cemento que asegure la impermeabilidad de estas construcciones. d). El pozo sumidero tendrá la profundidad necesaria,nunca menor de cuatro metros, para asegurar la completa absorción de las aguas que reciba. e). Se solarán los patios de ladrillo ó losas para evitar el encharcamiento é infiltración en el terreno de las aguas que en él viertan...”)

a Anys d’impremtes de gelatin

68

pregnant-se d’un nou estil arquitectònic i constructiu: el modernisme. Castelló és una ciutat que absorbeix aquestes maneres amb ganes i comença a proliferar tot un seguit de projectes que mostren les possibilitats d’aquesta moda aplicada a les petites dimensions de les cases de 18 pams.

I la manera de construir també està en consonància.

Els pinacles de pedra treballada amb florons, les torretes, els ferros forjats i els enreixats, l’ús abundant de la pedra treballada en els sòcols i brancals de les portes i finestres, en guardarodes i salvacantons, l’excepcional fusteria aplicada a portes i finestrals, els detalls decoratius amb temes vegetals i animals, etc.

Els materials emprats s’ensenyen, no s’arrebossen, mostrant totes les seues possibilitats cromàtiques i de textura.

D’aquestes construccions hi ha pocs exemples que s’han pogut mantindre fins avui: la casa de la farmàcia Serrano al carrer Major núm. 3 (1900), la Fàbrica Dávalos al carrer d’Herrero (1910), la Casa de les Cigonyes a la plaça de la Independència 7 (1912), la casa de la Bombilla al carrer de Lluís Vives (1914), el maset dels Artola davant de Lledó (1915), la casa Dávalos al carrer de Gasset (1915), etc. I poc més ens queda d’aquesta manera de construir.

Moltes de les cases de construcció popular a la ciutat, les cases d’una navada o una cabironada, han estat modificades i adaptades a les necessitats dels propietaris,

ja que la manera de construir aquestes va estar més desordenada del que es veu; a més, si tenim en compte que la gran majoria s’anaven alçant a poc a poc (avui la planta baixa, anys més tard la planta primera o les golfes, etc) i la façana anava fent-se com es podia sense seguir cap criteri en la ubicació de finestres, finestrons, balcons i portes. És més tard que, amb l’acceptació d’un cert academicisme, s’imposa equilibrar els buits de la façana seguint tots ells un eix de simetria o, en altres casos, dos eixos (el principal i un altre, de vegades simulat, per incloure-hi la porta de l’habitatge de la planta alta). També pren força la decoració dels ampits de les cobertes en posar terrats i baranes amb gerros i balustres, ja que la coberta de teula es modifica i es posa al damunt un altre paviment que la fa transitable i aprofitable per altres menesters, tot i que de vegades solament és un recurs decoratiu.

La manera de construir és una continuació del que han fet al llarg dels darrers segles els Mestres d’Obra, perquè d’arquitectes encara no n’hi ha fins la dècada de 1890. Edificis de no més de tres alçades i estructures senzilles en les quals s’utilitzen materials com ara: - Murs de maçoneria amb pedra i morter de calç o, en el pitjor dels casos, amb fang o terra pastada.

- Forjats de cabirons de secció variada amb revoltons

69

de rajola massissa i paviment hidràulic.

- Sostres amb canyes, nugades amb cordells, i algeps abans de la coberta.

- Cobertes de teula sobre entabacat de rajola massissa i enllistonat de fusta.

- Terrats –on es pujarà per estendre la roba- de rajola massissa amb un o dos gruixos de rajola damunt l’enllistonat de fusta amb les ventilacions adients fetes amb rosetons de ceràmica, guix o de ciment.

- Arrebossat de murs amb morter de calç i un ús reduït del ciment. S’empra la motllura per diferenciar les plantes.

- Escales amb mamperlà de fusta i paviment de taulell ceràmic o hidràulic; i l’ús exclusiu de les voltes de doble rosca per a les escales.

- El ferro de perfil laminat encara no és usual i els balcons que comencen a construir-se es fan amb l’estructura de ferro forjat i paviment de ceràmica. En ocasions ja es fan les carteles o mènsules foliades d’algeps a sota del balcó, en altres sols una plataforma motllurada.

Aquests materials emprats, i la manera de construir-hi els edificis, deixaran d’usar-se poc després de la guerra civil, i ja definitivament des del moment en què Castelló inicia el desorbitat creixement dels anys seixanta. Mai més no es tornarà a construir amb aquests materials i amb les tècniques que els hi eren pròpies.

Entrem de ple en la construcció de grans blocs d’habitatges amb l’ús de materials com el formigó armat, les estructures metàl·liques, els forjats prefabricats, el blocs o maons buits, i l’abandó de la calç com a matè-

ria base aglomerant amb la qual lligar i travar tots els materials de la construcció.

Enderroca ara que pots: 1960...

Al llarg d’aquests setanta anys, el tipus de construccions ha estat considerable i molt variat, però tenim escasses mostres. Hi havia cinematògrafs, cases collectives, magatzems, tallers, obradors de cànem, per a artesans, reformes de jardins per ampliació d’habitatge, cases per instal·lar motors de gas o bombes d’extracció d’aigua, etc.

En acabar la guerra civil, la ciutat està prou malbaratada pel que fa al seu parc d’habitatges. I cal anar reconstruint-la. Fins els seixanta és l’època de les construccions promogudes pel govern franquista que ja van definint el que ens espera: les Torres a l’avinguda del Mar (11 plantes) i les torres del Parc de l’Oest, les quals marcaran de manera clara el que els ajunta-

a Anys d’impremtes de gelatin

70

ments que vénen voldran fer: la proposta del Castellón del dos mil, per tal d’igualar-nos a les ciutats dels gratacels, amb el consegüent aprofitament del sòl, de l’espai i del carrer, sense tindre cura de les necessitats que van fent-se més urgents però que no s’escometen: cases més assequibles econòmicament, carrers més amples, més parcs, més escoles, més i millors condicions de vida a la ciutat que ja necessiten els vilatans i els nouvinguts i que ni estan en l’ànim de les autoritats resoldre-les ni són previstes ni articulades per l’ajuntament.

Comença, per tant, la proliferació dels grups perifèrics, primer amb gent de les comarques de l’interior a la carretera de Borriol (Rosers, Sant Agustí, etc.), a la carretera de l’Alcora (la Venta Rosita, Reis, Sant Josep, etc.), a la carretera de Benadresa (Venta de Guillamón i Venta del Pilar), i després, amb gent provenint del sud de la península, com ara a la carretera d’Almassora (Grup del Perpetu Socors, Sant Andreu, Sant Bernat, i altres) i la zona de Grapa i el Grau. I és aquesta gent, entre altra mà d’obra barata utilitzada pels constructors, qui alçarà els nous edificis que substituiran els construïts en les dècades anteriors i que ells no podran adquirir quedant marginats a viure en els grups perifèrics. És el moment de la desaparició d’edificis modernistes, eclèctics, palaus i cases “tradicionals” de les que ja no es tindrà quasi cap mena de record.

Era aquest el moment de refer tot el món de la construcció: l’urbanisme, les tècniques a emprar, preparació professional, etc., però no s’aprofita, i això, anys després, es pagarà amb edificis mal acabats i defectes que aniran apareixent al llarg dels anys.

...I què ens han deixat.

L’urbanisme i l’arquitectura que hi ha d’eixes dècades del Castelló del dos mil és el que tenim: d’urbanisme a penes se’n va fer, era el que hi havia abans, des de final del segle XIX; d’arquitectura, el tot val amb el solar que siga provocant contradiccions visuals i constructives entre antigues i noves edificacions, sota la direcció dels constructors i promotors de l’època, interessats –com ara– per fer rendibles les seues inver-

71

tres mil amb el que ens volen portar fins el “progrés”.

Una ciutat més gran, més desbaratada i amb les infrastructures bàsiques sense desenvolupar. I amb el caos instal·lat a dins la vila.

Hi haurà qui n’ha tret o en traurà benefici?

Bibliografia Arxiu Històric Municipal de Castelló. Caixes de sol·licitud i concessió de llicències d’obres 1859-1915.

VV.AA. Guia d’Arquitectura Castelló. Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló. 1996.

Gómez, Miquel. Construccions al Caminàs, a DD.AA. El Caminàs i les ermites.

Castelló. Colla Rebombori. 1997.

- Alqueries a l’horta de Castelló, en De la Plana l’horta. Colla Rebombori. 1998.

- Cases i coses. Els ravals i la vila al segles XVIII i XIX, en De la vila. Oficis i costums. Colla Rebombori. 1999.

- Camins i barraques a la marjal i altres cases al Grau, en Castelló. Mar i marjal.

Colla Rebombori. 2000.

- Masets i Colles. Arquitectures al secà, en El cas del seca. De la Magdalena a l’Estepar. Colla Rebombori.

2003.

- Les pedres que encara ens queden, en Castelló... sostenible?. Colla Rebombori. 2006.

- Camins a la Magdalena, en De la Magdalena , la romeria. Colla Rebombori. 2007.

Manuel Rosas Artola. Rajoles, teules i taulells als edificis de Castelló de la Plana durant els segles XV-XVII.... en BSCC Tomo LXXXI. Pàgs 843-864. 2005 Ll. Gimeno i F. Arasa. La toponímia del terme municipal de Castelló de la Plana. Ajuntament de Castelló.

1993.

Adrià Besó Ros. Els horts de tarongers de Picanya. Arquitectura i paisatge. Ajuntament de Picanya. 1999.

Miquel Fullana. Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció. Editorial Moll. Mallorca. 1984.

Dibuix 5

sions fins ultrapassar els límits de la bona i sostenible construcció.

Del conjunt d’arquitectures aparegudes (presents...) sorgides pel desig immobiliari de les mans del gremi de constructors i d’arquitectes i amb el consentiment de regidors i constructors o constructors-regidors dels anys 60-80, amb la intenció de millorar la ciutat i portar-la fins el “progrés”, podem trobar molts –massa– edificis pels carrers de la ciutat, i fins i tot no cal imaginar-les, ja què la gent nascuda en les dues dècades assenyalades i la resta de vilatans les vivim quotidianament.

El període dels anys 60 fins els 80 ens va condicionar totalment el desenvolupament de la ciutat de Castelló, i fins ara no l’hem sabut millorar. Sembla que els interessos immobiliaris i municipals no van en eixa direcció. Ans al contrari, el camí que propugnen les autoritats municipals –i autonòmiques– és el del Castelló del

a Anys d’impremtes de gelatin

72

Dibuix (1) (Carrer de Climent. Any 1862. Mestre d’Obres: J. Pellicer) A Castelló, com a la resta del País Valencià, el pam és la unitat de mesura emprada i per tant les cases s’amiden amb aquest patró, amb la qual cosa, als plànols la unitat de dibuix és el PAM VALENCIÀ, que equival a 22,55cm (1 vara = 0,906m = 4 pams = 3 peus) La implantació del metre a Espanya començà el 19 de juliol de 1849 amb l’aprovació d’una llei.

Dibuix (2) (casa del carrer de Lavaderos Viejos 1860. J. Pellicer. Mestre d’Obres) L’acabament del XIX continua amb un cert academicisme classicista, que es trenca en encetar el segle XX quan comencen les mostres d’un modernisme pujant del que a penes queden mostres a la ciutat.

Dibuix 4

Dibuix (3) (carrer de la Figuera, darrera del carrer de Gonzalez Chermá núm.127, 1910 i carrer Vera núm. 42, 1910. Arquitecte: M. Montesinos) Amb el canvi de centúria s’hi constata la nova titulació dels autors dels projectes, passant de ser els Mestres d’Obres qui feien els croquis a ser els Arquitectes els nous autors dels projectes, i amb ells, arriba el modernisme a Castelló, del qual, i de l’arquitectura dels anys de final del XIX i primeries del XX, en resten ben poques mostres a la nostra ciutat.

Dibuix (4) (fábrica de toquillas Ramos y Dávalos. 1910. carrer d’Herrero. Arquitecte José Gimeno Comença l’ús del ferro perfilat en les estructures, tot i mantenir l’encabironat de fusta. En pocs edificis industrials, com ara la “fàbrica de Toquillas Ramos y Dávalos” (l’únic que ens resta d’aquest tipus a la ciutat i del que perilla la seua salut constructiva), és normal emprar els murs de maçoneria juntament amb la rajola i el taulell deixant tots els materials constructius a la vista amb una correcta harmonia entre tots ells.

Dibuix 4

Dibuix (5) (Ronda del Millars 206. 1910. Arquitecte F. Tomás Traver) La definició en els projectes amb detalls les parts més amagades de les cases, com ara, clavegueres i pous cecs, canaletes i reguers dec sanejament, baixants, etc., que es poden observar a les excavacions arqueològiques que ara es fan.

73

A N A B R U A D N E G E L L A FUTUR car Josep Por

Hui no ho podem demostrar, fill meu, però conta la llegenda que fa milions d’anys, quan el sol s’apagava, en deien crepuscle i, quan tornava a encendre’s, en deien alba, i que entre el crepuscle i l’alba la temperatura dels cossos minvava, que udolaven els llops, uns animals prehistòrics, i passava una cosa al·lucinant i estranyíssima anomenada Nit, quan tot s’enfosquia.

Conta la llegenda —i estic segur que això és pura llegenda— que, aleshores, des de la Terra, podíem contemplar la Lluna.

75

EL TURISME : C N E N O L L E T CAS

S E P A T E S E R E M I R ELS INICIS I P s

ivare l O z e p Ló Diego

Introducció

El litoral castellonenc ha participat en els últims cinquanta anys del creixement espectacular experimentat en les costes de la conca occidental de la Mediterrània, bàsicament al voltant del producte “sol i platja”. En l’actualitat l’oferta de places turístiques a Castelló és de 19.522, de les quals 18.496 s’ubiquen en el litoral, generant un total de quasi tres milions de pernoctacions anuals. A aquestes places se li sumen les oferides pels apartaments turístics amb un total de 35.596 i quasi 23.000 en els càmpings de la costa.

Però sens dubte, ha sigut la gran quantitat d’allotjament en segona residència i habitatge d’ús turístic el que es denomina el vessant residencial del turisme, amb una oferta estimada en la costa en més de 300.000 places, la que ha representat majors repercussions; tant pel que representa d’excessiu ús del sòl i recursos naturals, com pels problemes de coexistència amb l’activitat pròpiament turística. En aquest sentit, si bé l’activitat turística ha ajudat a dinamitzar socioeconòmicament Castelló, sobretot en el seu litoral, l’espontaneïtat del seu desenvolupament ha transformat en molts casos tant els valors territorials com mediambientals i culturals.

En aquest article ens anem a referir únicament a les primeres fases de desenvolupament turístic que van des de l’estiueig tradicional a l’etapa d’expansió de mitjans dels anys vuitanta, és a dir, un període de gran espontaneïtat en el desenvolupament turístic, encara que les majors transformacions es produiran en etapes posteriors. No obstant això, l’evolució turística generada va fer que ja a mitjan dècada dels vuitanta s’hagueren d’iniciar estratègies de renovació d’algunes destinacions, al mateix temps que la requalificació dels establiments hotelers.

a Anys d’impremtes de gelatin

76

Els inicis del turisme a Castelló Encara que el major desenvolupament turístic l’hem tingut i el seguim tenint en la costa, els balnearis medicinals castellonencs (Font en d’En Segures, Font de l’Avellà, Vilavella, etc.), van ser els primers llocs que van conéixer el desenvolupament contemporani del turisme entés com a forma de descans, oci i diversió social.

Tots ells eren visitats per gran part d’estiuejants valencians, sobretot fins a la Guerra Civil Espanyola.

En la postguerra és quan comença a declinar l’època daurada dels balnearis, encara que no serà realment fins a finals de la dècada dels cinquanta amb la irrupció del turisme de platja, quan el seu preeminent paper inicial quede subordinat als nous atractius i modes turístiques.

Al seu torn i paral·lelament, s’havia anat desenrotllant l’anomenat “estiueig tradicional”, bé als voltants de les poblacions, cas dels masets de la Plana que, generalment, es venien edificant al W de les poblacions, en el secà, a l’altre costat de la línia del ferrocarril; o bé prop del mar, on cada vegada l’estiueig seria més protagonista conforme adquirien major importància els banys de mar. Aquest estiueig tenia dos tipus de manifestacions, d’una banda la més popular on en l’estiu s’ocupaven masets pròxims al mar, alqueries, o casetes de fusta, cas de la platja de l’Arenal de Borriana o la del Pinar del Grau de Castelló, la qual cosa li donava una estampa colorista al paisatge platger. Respecte d’això, cal significar el paper important que jugarà en eixe

trasllat de banyistes de la Plana el “Tramvia a vapor d’Onda al Grau de Castelló” (O.G.C), conegut popularment com la “Panderola”, la inauguració de la qual s’havia produït el 13 d’agost de 1888. D’altra banda, l’estiueig que desenvolupaven les gents més acomodades, entre elles el de la burgesia enriquida amb l’alça de preus de la taronja de finals del segle XIX, i el primer terç del segle XX. Aquestes comencen a construir xalets als voltants del mar, sent els exemples més clars els de les costes de Benicàssim, Borriana, Grau de Castelló, Orpesa i nord de les terres castellonenques de Vinaròs i Benicarló.

Aquest estiueig és el reflex del que estava ocorrent en altres espais costaners de València com el Cabanyal o a Alacant on, ja entorn de 1870, es comencen a construir vil· les a Benidorm en la seua extensa platja de llevant. La Guerra Civil paralitza el procés de construcció, que no es reprendrà fins a finals de la dècada dels anys quaranta encara que, això sí, de manera més generalitzada. Benicàssim en 1952 ja posseïa 72 vil·les de les quals 40 pertanyien a famílies de Castelló, 26 a València, 5 a Madrid, i 1 a Terol. Ací estava ocorrent el mateix que en altres zones mediterrànies com la costa andalusa, on a partir dels anys cinquanta la burgesia agrària va anar abandonant les seues formes tradicionals d’estiueig per l’oci i el descans en les platges.

Aquest moviment de xalets es veu acompanyat de les primeres instal·lacions hoteleres, cas de l’hotel Voramar construït a Benicàssim l’any 1933, que es va veure afavorit, com en altres nuclis turístics europeus, per una petita estació de ferrocarril situada en les voltants. També cal ressaltar per ei-

77

xos anys el primer allotjament turístic d’Orpesa, inicialment situat en una vil·la als voltants del far que amb les seues habitacions preparades per a albergar turistes trencava amb les tradicionals posades o hostals del segle XIX que funcionaven amb fins diferents. Aquest allotjament es convertiria l’any 1952 en l’hotel Montemar, al qual seguiran els, ja desapareguts, hotel Bahia de Oro l’any 1955, també a Orpesa, o l’hotel Miami a Benicàssim.

La procedència dels estiuejants era fonamentalment d’origen francés o alemany, que en el cas de l’hotel Montemar representaven el 36,9% i el 30,9% respectivament, encara que també alguns de procedència molt diversa (hongaresos, canadencs, australians, entre altres), sent en canvi l’aportació del turisme nacional molt baixa, només el 7,5%.

Conforme va anar avançant la dècada dels cinquanta s’aprecia un descens del turisme estranger tant en quantitat com en diversitat de procedència, alhora que augmenta el nacional. Així, l’any 1956 el turisme espanyol acapara el 18,9% i en 1958 el 39,7%, predominant la procedència de Castella, Aragó i el País Basc, destacant localment el turisme madrileny que en eixe últim any ja representava la meitat del turisme nacional i el 39,7% del total. Simultàniament, es dóna el descens del turisme estranger sent en 1958 el francés i l’alemany el 25,0% i 18,6% respectivament.

Quant a les professions d’aquests turistes predominaven les liberals, advocats, banquers, representants, entre altres, i també professors, els que venien a realitzar estades mitges d’uns 20 dies en l’època estival, prou superior al que es registrava en altres destinacions com els de les Illes Balears

que era de 8,8 dies.

Respecte a l’oferta d’allotjament a finals de la dècada dels anys cinquanta, concretament l’any 1958, el que podem considerar com a any final d’una primera fase de desenvolupament turístic, Castelló registrava 16 hotels amb un total de 825 places de les quals 246 pertanyien a la capital i 579 es trobaven distribuïdes per la província. Aquestes places es veien completades amb les que oferien les 43 pensions i 36 fondes cases d’hostes, que si bé no tenien una entitat pròpiament turística, sí que es trobaran els orígens de l’hostaleria dels anys seixanta.

En definitiva, la situació de l’oferta d’allotjament a finals dels anys cinquanta era prou modesta en comparació amb la resta de territori valencià.

Els atractius i recursos turístics Amb els inicis de la dècada dels anys seixanta la costa castellonenca participa de l’increment de visitants que es produïx a Espanya en eixos anys, encara que la primera fase d’expansió no la trobem fins el període 1969-1973. La realitat territorial turística de la costa castellonenca es configura a partir del clima i les platges (de calibres granulomètrics baixos) com a recursos bàsics, sobretot en el centre i nord de la zona costanera. Aquesta al seu torn es veu acompanyada d’importants recursos que fan atractiva l’estada dels visitants. Entre els recursos de caràcter natural i paisatgístic, a més de les platges, es compta amb el tòmbol de Peníscola, el parc Natural de la Serra d’Irta, o el parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, també fan la seua presència les

a Anys d’impremtes de gelatin

78

cales en el nord costaner, restingues, cons al·luvials, platges quaternàries o complexos dunars com els de Torre de La Sal. A l’interior destaca, des del punt de vista turístic, el riu subterrani de la Vall d’Uixó. Entre els historicomonumentals el Castell de Peníscola, els cascos antics dels nuclis de població, els jaciments arqueològics com el Puig de Benicarló o poblats prehistòrics com el d’Orpesa la Vella, castells com el de Xivert o torres de guaita del segle XVI com la Torre Badum, la Colomera, la Corda entre altres tantes que ens recorden el passat històric, a les quals se sumen un important catàleg d’ermites, restes etnogràfiques, cas de les sénies. També cal destacar les festes populars, la gastronomia, l’artesania, tota una varietat d’oferta popular.

A aquesta oferta prompte es van unir en aquells anys els esdeveniments internacionals com el Festival Internacional de Cinema de Comèdia de Peníscola, o el Certamen Internacional de Guitarra Francisco Tárrega.

Cal significar que en la majoria dels casos els recursos no van ser activats en termes de renda, és a dir, que no van ser transformats en productes capaços de diversificar l’oferta de productes o si és el cas reforçar i singularitzar sobretot el producte de “sol i platja”.

‘ Els indicadors basics del sistema turístic: primeres fases de la demanda i de l’oferta d’allotjament turístic Els indicadors bàsics del sistema turístic ens vénen donats per la dinàmica de la demanda, l’oferta d’allotjament i la complementària a l’allotjament.

La dinàmica de la demanda Les mesures reflectides en el Pla d’Estabilització de l’any 1959, entre elles la devaluació de la moneda va produir, entre altres efectes, el descens dels preus que va servir com a atractiu per al turisme europeu, la qual cosa es va reflectir

en una major afluència de visitants a les costes mediterrànies. Així, després d’uns anys d’oscil·lacions en el nombre de visitants, en 1967 el de turistes estrangers en terres castellonenques s’elevava a 50.857, sent les pernoctacions registrades en establiments hotelers de 188.220. A aquestes xifres cal afegir-li el creixent moviment del turisme d’origen nacional, que en aquell any va registrar 57.091 viatgers i 156.145 pernoctacions. A això va contribuir la pujada de salaris dels treballadors espanyols entre 1964 i finals de 1967.

La devaluació de la pesseta al novembre de 1967 i la contenció en l’hostaleria i equip complementari en 1969, van facilitar una major entrada de turistes estrangers per a eixe any aconseguint els 67.986, sent les pernoctacions de 291.758, sobrepassant en gran manera el nombre de turistes espanyols que va ser de 187.572. L’entrada de turistes estrangers es va incrementar fins a l’any 1974 en el qual la tendència a l’alça es veurà afectada per la greu crisi de l’economia mundial, a la qual se li suma la incertesa política del moment a Espanya. L’any 1977, en el marc de la nova devaluació monetària, el turisme castellonenc adquirix un extraordinari creixement, sent el nombre de visitants estrangers de 92.119 amb un total de 343.578 pernoctacions; comportament positiu que va ser acompanyat també per l’increment del turisme nacional aconseguint les 192.764 pernoctacions.

Després de dos anys de lleuger retrocés pels efectes de l’elevació dels crus al juny de 1979, l’any 1981 s’assistix a un altre fort increment interanual del 32,9% de viatgers i del 27,3% de les pernoctacions. No obstant això, a partir d’eixe any i fins a 1986 s’entrarà en un procés d’estancament del turisme estranger. Aquest estancament serà compensat per la bona tendència del turisme espanyol, que l’any 1986 registrarà un total de 189.210 viatgers i 368.662 pernoctacions.

Respecte d’un altre tipus d’allotjament extrahoteler, cas dels càmpings, les bones condicions climatològiques van facilitar un important nombre de visitants durant tots aquests anys, comptabilitzant-se ja l’any 1973 un total de 160.986

79

pernoctacions, de les quals 22.914 eren realitzades per turistes espanyols. No obstant això, l’ús d’aquest tipus d’allotjaments per part del turisme estranger va anar disminuint, ja que l’any 1982 es van comptabilitzar 101.763 pernoctacions i 97.215 l’any 1986.

Respecte de l’origen dels turistes estrangers, el turisme francés és el més representatiu fins a l’any 1978 que es veurà superat pel turisme alemany que l’any 1985 va tindre un total de 204.481 pernoctacions, la qual cosa representava el 45,6% de tot el turisme alemany que arribava a les terres valencianes. A partir de 1986 es produïx un important descens del turisme estranger, veient-se afectat de manera important el turisme alemany que en el mateix any va registrar un total de 149.473 pernoctacions. Respecte, al turisme anglés fins a 1980 té una representació discreta i va aconseguir el seu màxim l’any 1982 amb un total de 111.707 pernoctacions. Després d’aquest any, el turisme anglés patix, com altres turismes estrangers, un descens important que l’any 1985 es reflectirà en el nombre de pernoctacions amb 28.779.

Respecte a la procedència del turisme espanyol, en funció de les dades registrades en diferents enquestes, entre elles la de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Castelló de l’any 1983, ens indiquen que les comunitats autònomes amb major presència de visitants a Castelló eren la

de Madrid amb el 35%, Catalunya el 20%, Aragó el 12%, la Valenciana el 8%, i el País Basc el 6%.

Evolució de l’allotjament hoteler Els anys 1959 i 1960 marquen a Castelló els inicis de l’expansió hotelera, passant de 826 places en 1958 a 1.120 en 1959 i 1.515 en 1960; per tant, xifres que en aquest bienni superen creixements del 35%. Després d’uns anys d’increments moderats s’aprecia una fase d’important expansió entre l’any 1969 i 1973, aconseguint en aquest últim any les 7.240 places distribuïdes entre 140 establiments hotelers, alguns d’ells finançats pels TT.OO, fixant aquests un fort posicionament, sobretot en municipis com Peníscola. La crisi econòmica europea va posar fre al procés positiu i així la decisió del Govern al gener de 1974 de deixar flotant la pesseta, juntament amb la incertesa política del moment, deixe pràcticament estabilitzades les construccions hoteleres, encara que en el cas de Castelló, amb un increment del 9,8% l’any 1976, supera el total valencià i estatal que posseïen tan sols augments del 0,8 i 1,2% respectivament.

En valors absoluts, en 1976 Castelló posseïa 166 hotels amb un total de 11.626 places, xifra que per primera vegada s’acostava a les 12.854 places de la província de València. En la dècada de 1977 a 1986, l’hostaleria castellonenca participa amb les seues 11.736 places en 1977 i 10.859 en 1986 de l’es-

a Anys d’impremtes de gelatin

80

tancament generalitzat, quan no retrocés, de l’oferta hotelera que es produïx a nivell de l’estat. Les causes d’aquest estancament en l’oferta estan molt relacionades amb la crisi internacional, la política de preus aplicada a Espanya a finals dels anys setanta, i l’auge de les “segones vivendes”, sobretot apartaments.

Els allotjaments extrahotelers: les segones residències i vivendes d’ús turístic Paral·lelament al procés de l’oferta d’allotjament hoteler es produïx i de forma més impactant en el territori litoral castellonenc el desenvolupament de segones residències i habitatges d’ús turístic, sent la relació d’estes amb les anteriors de 16 a 1. Les etapes de fort creixement per a Castelló en eixos anys es xifren entre 1970-1974, iniciant-se etapes de major creixement a partir de 1986 que seran les que en gran manera transformaran el paisatge costaner castellonenc.

Des del punt de vista de desenvolupament urbanístic, aquest se va anar plasmant en uns casos de manera intensiva com per exemple a Peníscola, Orpesa i Benicàssim. A Peníscola l’any 1986 ja es van registrar 5.067 habitatges, sobretot apartaments, havent-se generat els majors increments a partir de l’any 1977, el característic d’aquest període és que a penes existien habitatges adossats, que passaran a tindre major presència a partir de 1986. Pel que fa a Orpesa, en eixe any 1986 registra ja 4.079 habitatges d’ús turístic o residencial, sent d’una banda el binomi dels anys 1965 i 1966, i d’una altra el període de 1976 a 1980, quan es registren el nombre més gran de llicències d’obres predominant també els apartaments sobre les unifamiliars aïllades o adossades. Pel que fa a Benicàssim, el creixement urbanístic en aquest període va ser espectacular ja que es registren l’any 1986 13.513 habitatges, sent el període de majors llicències d’obra el comprés entre els anys 1973 i 1982, destacant l’any 1979 amb 1.860, el major any de llicències no sols d’aquest període sinó també fins a l’actualitat. També cal destacar

que en aquesta destinació es dóna major equilibri entre les vivendes d’apartaments i les unifamiliars aïllades, sent escassament representatives les adossades amb l’excepció dels anys 1979 i 1989.

Altres municipis van optar per desenrotllaments urbanístics extensius, cas de Vinaròs, Benicarló i Alcalà de XivertAlcossebre. Per als primers, a més de representar entitats de població majors i una socioeconomia molt variada, les característiques de la seua costa, amb predomini d’un penya-segat mitjà regressiu, dificultava el desenvolupament de platges d’arena fina, d’ací que els primers apartaments en zones turístiques aparegueren l’any 1985, predominant les vivendes unifamiliars aïllades i registrant-se per al període comprés entre els anys 1973 i 1986 un total de 974 llicències d’obres en zones turístiques. Respecte d’Alcossebre, encara presentant unes condicions naturals més favorables per al desenvolupament intensiu del turisme que per a l’extensiu per posseir un important nombre de platges d’arena fina, la seua llunyania respecte al nucli urbà d’Alcalà i l’economia local basada en l’agricultura de secà, van incidir en la desatenció per a escometre la planificació del desenvolupament turístic de la costa, la qual cosa a la llarga va ser un gran encert.

Aquest tipus d’allotjament extrahoteler en zones turístiques castellonenques va suposar l’inici d’una excessiva concentració espacial en termes de consum territorial, modificant els espais geogràfics, sobretot en la franja costanera. Unes vegades amb un retrocés del sòl agrícola plantejant problemes estructurals en l’ús del sòl, altres convivint encara que malament amb espais industrialitzats als voltants de zones portuàries, etc.

Per tant, es pot dir que el resultat va ser transformar de manera poc encertada, els paisatges i les estructures socioeconòmiques seculars basant-se en el fet que no es van fixar prèviament uns objectius sòlids, equilibrats i de qualitat en el marc de les noves estructures territorials que anaven

81

propiciant la dinàmica turística. Tot això va ser fruit d’un desenvolupament espontani en què no es van tindre en compte les tendències de la demanda ni els nous productes requerits per aquesta. Igualment, tampoc es van valorar les idoneïtats vocacionals dels espais en el context de la naixent “cultura del territori” (Objectius de desenrotllament i benestar; integració de l’urbanisme en el territori; aplicació de l’escala local i intermèdia, etc.), ni les capacitats d’acollida d’aquests, provocant ja problemes de massificació i concentració urbanística, impactes acústics i visuals. Les conseqüències immediates es van reflectir en la falta de competitivitat i funcionament en els mercats turístics per part de les àrees consolidades. Aquesta situació obligarà a principis dels anys noranta a aplicar a algunes destinacions estratègies de renovació i a la qualificació dels seus establiments, situació que encara avui en dia és un repte per a molts d’ells.

L’oferta complementària L’oferta d’allotjament es veu completada per les dinàmiques de les empreses d’oci actiu i instal·lacions esportives com les nàutiques i de golf, a més de les recreatives i culturals. Respecte de les empreses d’oci actiu en aquells anys eren escasses sobretot per a activar i dinamitzar la gran quantitat de recursos territorials, paisatgístics, i historicoculturals existents. No obstant això, en estes etapes apareixen els primers clubs nàutics, cas de

Castelló, Orpesa, Vinaròs i Borriana, i els ports de Peníscola, port esportiu Les Fonts d’Alcossebre i el port esportiu d’Orpesa. A aquestes primeres etapes de desenvolupament pertanyen els camps de golf actuals, cas del Club de golf Costa Azahar al Pinar del Grau de Castelló de 9 forats, el Club de Camp del Mediterrani de 18 forats en la urbanització La Coma, i l’ubicat en la urbanització Panoràmica a Sant Jordi.

Les ofertes esportives es completaven amb ofertes museístiques, cas del Museu de la Mar a Peníscola, el de la Taronja a Burriana, el Museu de Ciències Naturals El Carme d’Onda, el Museu de Ceràmica de l’Alcora, o el Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés, entre alguns altres.

Conclusions En aquestes primeres etapes de desenvolupament turístic podem concloure que el turisme s’identifica clarament amb la naturalesa i el paisatge al voltant de les platges d’arena fina, les que marquen la diferència entre uns nuclis i altres, per això el major desenvolupament té lloc al nord del Grau de Castelló, el qual marca l’equador entre una zona costanera septentrional, caracteritzada per tindre àmplies platges d’arena fina, algunes d’elles amb retaules muntanyosos que les fan més atractives, cas de “Les Fonts” a Alcossebre o “La Conxa” a Orpesa.

En aquells anys encara que ja era important l’oferta hotele-

a Anys d’impremtes de gelatin

82

ra, sobretot als inicis de la dècada dels vuitanta, no obstant això, la major transcendència turística a Castelló va vindre a estar representada per la “vivenda secundària” o “turismeresidencial”, que va passar de ser de 8.206 en 1960 a 52.308 en 1981, sobrepassant en 1987 les 65.000 (tan sols entre els municipis de Vinaròs, Peníscola, Orpesa i Benicàssim es van aconseguir entre 1981 i 1987 els 8.155 habitatges turisticoresidencials). Aquest fort increment de va veure reflectit tant en els aspectes socioeconòmics com paisatgístics, amb la creació d’ocupació, inversió i alteració del paisatge secular.

No obstant això, el ràpid creixement del turisme castellonenc no es va veure correspost, en general, per actuacions paral·leles que hagueren sigut capaços de millorar i ampli-

ar l’oferta turística del litoral, presentant al seu voltant importants deficiències tant en la promoció com en el suport d’infraestructures per al seu desenvolupament.

Bibliografia - López Olivares, D. (1990): Espacio turístico y residencial en las tierras castellonenses. Sociedad Castellonense de Cultura. Estudios Económicos, XI. Castellón.

- López Olivares, D. (1998): “Características del desarrollo turístico castellonense y el proceso metodológico en la planificación de sus espacios turísticos”. Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics, 22. Generalitat Valenciana.

Valencia. 103-129 p.

- Vera Rebollo, J.F. (1987): Turismo y urbanización en el litoral alicantino. Excma.

Diputación Provincial de Alicante. Alicante.

83

DELS QUADERNS “RUBIO” A LES T.I.C. Consol Aguilar Jóvena Entre els Quaderns Rubio i les TIC ( tecnologies de la informació i de la comunicació) hi ha un camí que ompli tot el temps vital de les persones que estem a la quarantena. El temps que va dels xiquets i xiquetes que vàrem començar la nostra escolarització en una dictadura i els infants que ho feren en una democràcia. És a dir el camí que va d´un ensenyament enciclòpedic i memorístic —que cercava un pensament convergent des d´un sistema educatiu centrat en una moral “catòlica” que s´imposava a tothom, una educació segregada (los niños con los niños y las niñas con las niñas) que educava els xiquets per a ser actius i ocupar l´espai públic i les xiquetes per a ésser submisses des del discurs de la domesticitat lligat a l´espai privat— , a un ensenyament que cerca el pensament divergent i vol fomentar la capacitat crítica, l´anàlisi i la reflexió.

A la meitat del camí aquesta escola es va convertir en mixta. Actualment hauria d´ésser coeducativa, hauria d´educar en la igualtat d´opcions i d´expectatives, en igualtat de drets i obligacions a xiquets i xiquetes. Tanmateix, dissortadament, en molts casos es continua confonent aquella escola mixta —que barreja nens i nenes dins del mateix espai però que no educa en la igualtat des d´aquesta diversitat enriquidora— amb l´escola coeducativa que lluita perquè les diferències sexuals no es transformen en desigualtats socials i culturals.

Les berenes dels Quaderns Rubio a més de fer olor de xoriç o de Nocilla, feien olor a ràdio, que inundava les llars i, més endavant

a Anys d’impremtes de gelatin

84

als Chiripitiflaúticos en blanc i negre i cap altra opció més en aquella primera televisió. Més endavant farien olor a Barrio Sésamo, amb la tele amb color, i a la Bola de Cristal, un programa infantil transgressor i qüestionador del món de les persones adultes i també als primers programes en català .

Les berenes dels nostres fills i filles anaven associades amb el Club Super 3. I, mentrestant passa el temps, es prohibeix l´accés a TV3 (una mostra del pluralisme educatiu audiovisual que defensen els polítics i les polítiques neocons, o com educar l´esguard en una televisió pública valenciana que ens costa adjectivar sense prendre, abans, una valeriana).

L´organització de l´espai és un altre indicador de canvi: les classes magistrals amb una distribució de l´aula que col·loca l´estudiantat en la posició de dialogar amb el bescoll de la persona que té al davant i al professor o la professora com si fos el cantant en un concert amb un públic educat per a callar. Afortunadament el canvi metodològic i, consegüentment d´ideologia educativa, ha estat assolit sobretot a les escoles. I, és de justícia, remarcar la tasca dels i de les ensenyants, a pesar dels canvis legislatius educatius que no consideren altra cosa que la ideologia en el poder i no el que es necessita des del sistema educatiu per ajudar a educar ciutadanes i ciutadans, crítics, reflexius i amb veu per a transfor-

mar la seua societat a millor, envers un món més just i solidari.

Ens inunden els informes uniformes que ens adverteixen de com va de malament l´educació pública i ometen i exclouen del seu discurs allò que explica moltes coses: els diners que es destinen a subvencionar l´escola privada concertada, diners que van a l´empresa privada i no arriben a l´escola pública que cal garantir per a tothom perquè és un ben social; la ghetització de moltes escoles lligades al problema de l´exclusió social i que necessiten més inversió econòmica i de recursos humans per a tirar endavant; la necessitat d´una formació d´ensenyants ( en tots els nivells del sistema educatiu) que no deixe de banda la urgència d´una educació intercultural; la necessitat de defensar la nostra llengua, una llengua minoritzada que cal conrear per a no deixarla morir …la programació audiovisual pren protagonisme i, així, mentre més que una societat bilingüe sembla que es vulga aconseguir una societat bífida quan visualitzem molts dels programes , amb un guió surrealista, els presentadors i/o presentadores es passen amb joia del castellà al valencià afegint un amaniment de grolleria per a donar-li més sabor. Novament política cultural i educativa a tutiplen.

I mentrestant les i els adolescents passen de la tele i cerquen a la web allò que els interessa o que els

85

gratifica, perquè des dels nostres Cinexins d´anar per casa, des de la nostra societat analògica i industrial, hem passat a una societat digital i postindustrial i els xiquets i xiquetes castellonencs són internautes que naixen quasi amb un ratolí a la mà i controlen tots els formats virtuals amb la seguretat que dóna l´ús de les coses quotidianes. Perquè cap recurs instrumental és pervers, el que cal mirar és l´ús que se li dóna.

I com s´educa per a fer-los servir. Dels tocadiscos portàtils que compartien els nostres balls de Pasqua, hem passat als MP4 i ens fiquem a la butxaca una fonoteca i una videoteca musical sencera, per exemple.

I tot això no desplaça la lectura. Amb una oferta de literatura infantil i juvenil que abasta tots els gèneres i amb una qualitat exquisita, tan sols cal cercar i, segur, es trobarà.

També la societat ha canviat mitjançant noves estructures familiars, encara que els sector ultraconservadors de diversos tarannàs vulguen negar allò evident; amb noves necessitats mediambientals que cal lligar al desenvolupament sostenible perquè nens i nenes aprenguen, des de ben menuts, que una platja i una costa atapeïda de formigó, per exemple, no són el mateix i que els seus efectes quant a l´impacte ambiental

són molt diferents; amb nous problemes lligats com la necessitat d´un treball digne, amb un salari just , i d´un habitatge digne per als i les joves….

L´educació pot ajudar a la transformació social, però com remarcava Paulo Freire : “L´educació que no reconeix un paper altament formador en la ràbia justa, en la ràbia que protesta contra les injustícies, contra la deslleialtat, contra el desamor, contra l´explotació i la violencia està equivocada. El que la ràbia no pot és, perdent els límits que la confirmen, perdre´s en un rabiar que corre sempre el risc d´esdevenir odi”.1 I per això cal també treballar perquè no es puguen desenvolupar moviments fonamentalistes, per a fomentar una educació que ajude a dialogar i no a silenciar; que ajude a les persones amb diverses opcions de tot tipus: culturals, religioses, sexuals… perquè puguen pensar i tenir possibilitats de transformar en realitats els seus somnis, una societat millor per a totes les persones.

(1) FREIRE,Paulo.(2003): Pedagogia de l´autonomia. Xàtiva: Edicions del CREC i Denes Editorial,p.43.

87

S N E S S A R B S E G R DE GEO A LOS MANOLOS m

nt Vice

Cli

Colo t n e m

Quan al juny del 1.980 vaig acabar COU, l’única cosa que tenia clara és que volia seguir estudiant. En un Castelló que somniava una universitat pròpia, les eixides acadèmiques per als joves de famílies modestes que no podíem permetre’ns el luxe de sufragar una llarga estada a València una vegada acabats els primers cursos al CUC, es reduïen molt. Fent memòria, tan sols en recorde una: Magisteri. Així que la veritable raó que em va decantar per escollir-lo no va ser ni la vocació, ni aquell darrer curs a l’institut Francesc Ribalta, de suposada orientació universitària però enfocat en la pràctica a aprovar la dura i temuda selectivitat, sinó l’economia.

Un matí de setembre, el meu amic Manolo i jo vam enfilar carrer d’Herrero cap avall fins albirar els horts de tarongers que encara envoltaven la ciutat de verdor. Al primer pis de l’Escola de Magisteri, davant la finestreta atesa per una de les secretàries, vam haver de prendre una decisió cabdal: religió sí, religió no. I com que sempre ens va agradar anar en contra dels que anaven en contra, tots dos vam triar l’assignatura de la discòrdia entre el gruix d’estudiants agnòstics i contestataris. Una manera fàcil de treure’ns de damunt altres més complicades com l’anàlisi gramatical que impartia Don Isidoro, vam pensar amb ingenuïtat. Greu errada, la religió no tenia res de maria i els treballs que vam haver de fer per superar-la eren filosofia pura. Al final vam aconseguir el títol de mestre de religió, que ha d’estar adormit i ple de pols en algun dels calaixos del Bisbat, doncs mai vam anar a recollir-lo. Diguem-li incoherència.

En aquell temps la formació anava adreçada en dues direccions: l’assimilació d’un gran nombre de coneixements que hauríem de reproduir davant dels nostres futurs alumnes i l’adquisició d’estratègies per a saber transmetre’ls, mitjançant disciplines com la psicologia, la pedagogia o les didàctiques. Tot i resultar políticament incorrecte afirme que aquells van ser bàsics, però les teories... Em va fer molt més pa-

a Anys d’impremtes de gelatin

88

John Lennon Imagine all the people Living for today...

Imagine there’s no countries It isn’t hard to do Nothing to kill or die for And no religion too Imagine all the people Living life in peace...

You may say I’m a dreamer But I’m not the only one I hope someday you’ll join us And the world will be as one

per l’experiència dels mestres amb els quals vaig fer les pràctiques que tots eixos llibrots plens d’hipòtesis formulades per gent que, en un bon grapat de casos, mai va xafar una aula. Al meu expedient tinc un excel·lent en educació física, encara que semble impossible per la meua anatomia i per la meua manera de pensar, perquè sóc un convençut que córrer és de covards. Què va passar? Maria Jesús, la professora, va valorar més la voluntat que les aptituds i així s’explica el miracle.

En aquells dies, vam escoltar per primera vegada valencià en classe. La nostra llengua, la que parlàvem a casa i al carrer, no va tenir fins aleshores valor acadèmic i es transmetia oralment de pares a fills. Per això les enormes dificultats dels valencianoparlants per entendre-la escrita. A les escoles era l’ajuntament qui contractava mestres per impartir-la fins que un futur alcalde i escriptor frustrat, esgrimint la llibertat d’escollir en la que volia que adoctrinaren els seus fills –castellà, per suposat-, va fer bandera de la qüestió en certa escola del Polígon, guanyant pública notorietat. L’home li va prendre tanta afició a la matèria que, encara avui, està intentant alçar una Ciutat de les Llengües, de la qual se’n podrien haver fet cent en el mateix període que duu en la causa, si hi haguera un veritable interès, és clar. El primer llibre que em vaig llegir en valencià em va costar un munt i encara recorde el títol: Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, que em va regalar el meu cosí. Desprès en van venir molts més. Llegir en la llengua pròpia va ser tot un descobriment. Com redescobriment va significar que les aules foren mixtes. La meua generació va ser la darrera del Ribalta netament masculina. Després de quatre anys se’ns feia difícil, per estranya, la

89

relació amb les companyes. Coses de la convivència.

Si el Castelló del segle XXI és plurilingüe pel gran allau d’estrangers, el de fa gairebé trenta anys es podia qualificar de pluriaccent, donada la procedència de molts companys i companyes. Escoltant-los unes poques frases t’adonaves de seguida de quina de les nostres comarques havien arribat i de la gran varietat de peculiaritats i de registres sonors de la nostra llengua.

El nucli de trobada i on es feien relacions socials, en moltes ocasions a través de les interminables partides de cartes, era el bar que hi havia només entrar a la dreta: una sala de sostres alts amb una cuineta que a mig matí no donava l’abast fent truites, senzilles però reparadores per als estómacs que no podien esperar l’hora de dinar.

El fum era un element, lleuger i pràcticament invisible, amb el qual no ens quedava més remei que conviure per tot l’edifici, perquè els polítics de l’època no s’havien adonat del seu perill per a la salut. A més del provocat per l’oli brusent n’hi havia de diferents olors: el de tabac, aspre i que se t’enganxava a la gola, tant si volies com si no ja que molts érem fumadors passius, i el dels porros que algú s’embolicava al passadís per compartir-los amb la colla, d’allò més característic i que resultava més agradable per al nas.

La meua classe era de filologia i convivíem

pacíficament els estudiants de francès i anglès. Veges quin remei! Doña María Aguilera, professora de llengua amb una paciència infinita, va tenir la feliç idea de proposar-nos la representació d’una obra de teatre del seu paisà més insigne: Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores de Federico García Lorca. A la tasca ens vam encomanar, primer amb il·lusió, més tard amb escepticisme perquè era difícil que tots acudírem als assaigs i, per fi, amb desídia fins que, els uns pels altres, el projecte va morir per sempre víctima del desinterès. La lògica es va imposar, tenint en compte que cadascú mirava per la seua conveniència, i que l’amistat no era un dels principals objectius. Les places directes, que es concedien als estudiants més brillants sense necessitat de passar per les oposicions, en tenien la culpa. Una dècima en el recompte total de mèrits podia deixar-te fora i calia aprofitar tot el temps possible i desmoralitzar els possibles rivals.

Servidor, des de primer curs, no va tenir eixe problema. Com seria la cosa que alguns dels dinars programats amb motiu del Nadal o de la fi del curs van tenir una assistència testi-

Georgie Dann La negrita llamaba a su mamá y así le decía: Mami, el negro está rabioso quiere pelear conmigo.

Ay, díselo a mi papá.

Mami, yo me acuesto tranquila, me arropo de pie a cabeza y el negro me destapa.

Mami ¿qué será lo que quiere el negro?, Mami ¿qué será lo que quiere el negro?, Mami, el negro está rabioso…

a Anys d’impremtes de gelatin

90

monial: quatre o cinc d’un total de més de quaranta.

De França va arribar a Borriana Antonio, un company de pares espanyols que van haver d’emigrar buscant una vida millor. A nosaltres ens semblava que venia de més lluny, d’un altre planeta. Vivia sol, tenia independència econòmica i núvia a la seua terra, amb la que mantenia relacions sexuals i damunt ho contava, i veia la vida des d’una altra perspectiva. A la tornada d’un dels seus llargs viatges en autobús el vam trobar tristot. Què redéu li passaria? En interessar-nos ens va contestar que havia mort Georges Brassens, un cantant francès, cínic i ocurrent, que li agradava d’allò més i que a nosaltres ens sonava vagament. Gare au gorille! Allò dels quaranta anys d’obscurantisme d’Espanya en relació a Europa semblava que era veritat.

Al començament de la dècada els jóvens, amb aquell punt d’ingenuïtat per definir-nos, parlàvem de política, d’ideologies més que de partits, i no concebíem cap persona que no fóra d’esquerres o de dretes. El centre, tot i que governava, no comptava gaire en les nostres preferències.

El posicionament es traslladava a qualsevol àmbit i així, en el musical, alguns s’aliaven amb la Movida Madrileña que, segons la partida de naixement, va veure la llum el 9 de febrer d’aquell 1980 a l’escola d’Ingenieros de Caminos de la capital del regne on van actuar: Alaska y Los Pegamoides, Nacha Pop, Los Secretos, Mamá, Trastos, Mario Tenia o Los Rebeldes. El concert el va enregistrar Popgrama, que estava presentant per un trio de periodistes de luxe: Diego Manrique, Àngel Casas i Carlos Tena, i el va difondre TVE, l’única cadena de la dècada. D’altres ens estimàvem més els cantautors. Serrat publicava un esplèndid Tal com raja, on incloïa el tema Temps era temps en el que, a

més de repassar la vida dels primers anys del franquisme, homenatjava la davantera del Barça de la dècada dels cinquanta, la que en la temporada 1951-52 va ser batejada com la de les Cinc Copes per guanyar-les totes, i que formaven: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Lluís Llach presentava Verges 50 rememorant els sons del seu poble. De fora arribaven els cubans, representant la Nueva Trova, Silvio Rodríguez amb Rabo de Nube i Pablo Milanés amb Años o Nacha Guevara, argentina de veu clara que feia versions de clàssics de Brel, Chico Buarque o Boris Vian en Aquí estoy. Els cantants i grups estrangers també tenien els seus seguidors. Entre els més coneguts estaven: Simple Minds, The Clash, Genesis, Queen o Scorpions.

A mi sempre m’ha agradat entendre el que diuen les cançons i, com que no sé anglès, no era massa partidari d’ells. Pam, pam!, el 8 de desembre un boig va acabar amb la vida d’un músic d’ulleretes redones i llarga cabellera que s’havia retratat nu amb la seua dona, una japonesa molt més major que ell, i demanava —encara ho fa en la

Georges Brassens La suite serait délectable, malheureusement, je ne peux pas la dire, et c’est regrettable, ça nous aurait fait rire un peu ; car le juge, au moment suprême, criait : “Maman !”, pleurait beaucoup, comme l’homme auquel, le jour même, il avait fait trancher le cou.

Gare au gorille !...

91

veu d’altres— una oportunitat per la pau. Teresa ho va escoltar mentre baixava, com cada matí, de l’Alcora i ens ho va dir consternada. Desapareixia John Lennon encara jove i naixia un mite.

A les ràdios es podien escoltar varietat d’estils per satisfer els gustos més estranys: Ana Belén s’inspirava en Billy Joel en El hombre del piano; l’insultant vitalitat dels Tequila manava Mira a esa chica; Javier Gurruchaga i la seua Orquesta Mondragón s’estimava més Caperucita feroz; el rock espanyol era una barreja d’experiència i joventut amb Los viejos rockeros nunca mueren de Miguel Ríos i El ascensor de Luz, que desprès va afigir-se Casal, el seu cognom; Joan Baptista Humet cantava les desgràcies de Clara, Joaquín Sabina es movia per Calle Melancolía i, només per horteres, desesperats i adolescents, el vomitiu Pedro Marín atacava un indigerible Aire.

Vam viure amb l’ai al cor un intent de cop d’estat encapçalat per guàrdies civils i els militars més reaccionaris i quan el calendari assenyalava juny del 1983 tot es va acabar i la incertesa es va presentar davant nostre. Érem mestres, però només

Alaska Eres el Rey del Glam, nunca podrás cambiar ajeno a otras modas que vienen y van porque tú, tú, eres el Rey del Glam

en la teoria. L’Estat Espanyol, per tal que no em trencara el cap pensant en el futur, em va subvencionar unes vacances de tretze mesos a Almeria i Granada, a més de proporcionar-me un modest fons d’armari de color caqui, allotjament compartit en una caserna, aliment ric en calori-

Gabinete Caligari Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán y por los dos sabrás que el olvido del amor se cura en soledad, se cura en soledad.

A la ribera del Duero existe una ciudad.

A la ribera del Duero mi amor te espero.

a Anys d’impremtes de gelatin

92

es, cursets de tir i una subvenció mensual d’una mica més de vuit-centes pessetes tot i que era de l’opinió de Brassens:“Le jour du Quatorze Juillet je reste dans mon lit douillet. La musique qui marche au pas, cela ne me regarde pas”. Al campament de Viator vaig fer de mestre per primera i única vegada en aquest període. Va ser impactant comprovar que el desarrollismo

Los Manolos Amigos para siempre Means you´ll always be my friend Amics per sempre Means a love that will never end Friends for life Not just a summer or a spring Amigos para siempre…

dels seixanta del qual presumia l’antic règim franquista —encara molt viu dins d’aquell recinte i en la ment dels que hi manaven— va obviar en moltes zones rurals l’educació més bàsica. Cornejo, un extremeny de pell rogenca i amb una sola cella per damunt els ulls, se’m va acostar una vesprada allargant-me un paper alhora que em deia: “Maestro, léeme esta carta de mi

93

novia”. I els te quiero, te hecho de menos, no me olbides y buelve pronto es van convertir en sons per damunt de les faltes d’ortografia.

Res no és etern i un 3 de gener de 1.985 les vacances es van acabar i la vida d’adult va començar amb un repte: aprovar les oposicions. Ja tenia una mica d’experiència perquè l’any anterior vaig superar el primer examen i no vaig poder vindre a fer el segon. Coses de la Pàtria. Per fi ho aconseguia al juliol, però fins novembre no vaig debutar a un aula. Va ser a Les Useres, en una substitució d’una setmana. Com que era especialista en francès, l’administració em va donar eixa oportunitat de posar en pràctica els meus coneixements i... fins ara mateix. Tot seguit va arribar Benassal.

Al poble del Maestrat vaig tenir el primer contacte seriós amb l’ensenyament i vaig començar a entendre què significava a tots els nivells. No tenia cotxe i una nit freda l’autobús em va deixar a la plaça, a prop d’un descuidat monòlit dedicat a Carles Salvador, poeta i mestre dels bons. Em vaig acostar a l’escola llar i d’allí em van remetre a ca la directora –una senyora de tracte distant, tocada amb una sòlida permanent que amenaçava la integritat del sostre quan es movia— que, sense consultar-ho amb l’interessat, em va oferir la casa d’un mestre que vivia sol. En obrir la porta Pere, un tombatossals de carn i ossos, vam congeniar de seguida donat que teníem amics comuns, alhora que la cadira de la directora va començar a trontollar. Tot i ser tard encara vam anar a l’escola on vaig vore com funcionava una coca. Dolors, una de les mestres d’infantil, estava atrafegada fent fitxes fora de l’horari escolar; damunt la gelatina col·locava un clixé hectocopy i li passava una esponja.

Aquella llauna tenia alguna cosa de màgica i retornava els fulls impresos amb paraules i dibuixos. Clar que

Pedro Marín Aire soy como el aire pegado a ti siguiéndote al andar.

Porque te juro que soy aire Soy como el aire pegado a ti, no puedes escapar, no te resistas nunca.

no tot eren avantatges i la màgia s’esvaïa en un tres i no res i torna a començar de bell nou la feixuga operació. El contingut de la llauna s’havia de canviar cada pocs dies, segons l’ús que se’n fera, coent 70 grams de cola de peix, un quart de litre d’aigua destil·lada i 850 centímetres cúbics de glicerina.

Jo, mestre de francès, vaig donar classes de ciències naturals, matemàtiques, recolzament d’infantil, valencià i... educació física!, la meua bèstia negra. Tot i no tenir cap capacitació vaig atrevir-me amb el valencià.

Quan faltaven uns minutets per acabar l’hora posava un disc que cantava a crit pelat amb els xiquets. Havia de fer país. Era una cançó del grup Carraixet, que deia: “Des de Vinaròs a Oriola, de Morella a Guardamar, som un poble que camina i que ningú podrà parar.

Tenim un nom molt clar: País Valencià”. La senyora de la permanent, amant de les tradicions més ancestrals i que sempre s’expressava en castellà, baixava alguna vegada perquè se l’enduien els dimonis adduint que “la música está muy alta”. Hòsti tu, quina por em feien

a Anys d’impremtes de gelatin

94

ler canviar el rumb de l’escola. Les reunions on es va forjar Déjame que pose para ti la conspiració havien eres tú mi artista preferido de ser d’amagat i el déjame tenerte junto a mí prometo estarte agradecido menjador del pis va prometo estarte agradecido. ser testimoni de molSi fuera yo capaz de conseguir tes d’elles. El claustre tenerte alguna vez entretenida desitjava un canvi hacerte por lo menos sonreir prometo estarte agradecido però ningú, i menys prometo estarte agradecido els mestres del poble, no s’atrevia a donar la cara. Qui millor que un foraster? La data del definitiu consell escolar s’apropava i alguna nit ens la vam passar en blanc, Pere dictant i jo escrivint el projecte en la meua Olivetti Lettera 45. Per fi, i sols per un vot, l’any on Thierry Sabine va morir víctima del seu somni, el París-Dakar; en el qual va esclatar en cent-mil bocins el Challenger i el Barça va deixar per a millor ocasió la seua primera Copa d’Europa en una desastrosa tanda de penals davant l’Steaua, la cadira corcada va deixar definitivament de trontollar i es va partir per la meitat per sempre més.

“Si estireu tots ella caurà i molt de temps no pot durar...” A la ràdio fórmula Carlos Cano musicava a Antonio Burgos en Habaneras de Cádiz; Miguel Bosé era l’ Amante bandido desitjat per les dones de totes les edats; Rosendo estava Agradecido, Ramoncín, abans del Lingo, era Como un susurro; Amaya, la grassoneta de Mocedades cantava en solitari Palabras de amor de Serrat i Georgie Dann, que ja tenia una edat, va traure El africano.

Amb pena a l’ànima vaig deixar Benassal perquè no em van concedir la comissió de servei que vaig demanar. Com ara, que les donen com a xurros per qualsevol nimietat: que si em fa mal el peu, que si la xiqueta va a eixa escola, que si he d’acabar cicle... Això sí, si ets del partit o algú et mira amb bons ulls. Jo, ja m’entenc.

“Tren amb destinació a Alacant, situat en la via tres, té

Rosendo

aquells ulls que lluitaven per no eixir de les òrbites!

La vida fora de l’escola era semblant a la que no havia tingut ocasió d’experimentar als pisos d’estudiants.

Una paradeta al bar per prendre un reconfortant cafè i fer petar la xerrada; exercicis gimnàstics –abillat amb sabatilles i batí, tot s’ha de dir– davant la tele i dirigits per Eva Nasarre; la ràdio de les vesprades on Xavier Sardà encara no havia creuat la ratlla del detestable i compartia personalitat amb un alter ego d’allò més divertit, el senyor Casamajó; sopars els dijous; passejos, quan el temps ho permetia, per la muntanya que duia al balneari i bàsquet, molt de bàsquet. A Pere sols li agradava un esport, el bàsquet, i no perdia ocasió de fer-me partícip de la seua dèria, malgrat el meu metro seixanta-quatre.

Per primavera es va complir la dita de l’alteració de la sang i el meu company de pis, cul inquiet, va vo-

95

ver d’activar una solució d’emergència: demanar ajuda a Paquita, la meua Temps d’”Una, Grande y Libre”, companya que, rient-se “Metro Goldwyn Mayer”, i sense donar-li massa “Lo toma o lo deja”, importància a l’incident, “Gomas y lavajes” Quintero, León i Quiroga; em va fer vore que sols Panellets i penellons; sabien escriure en maBasora, César, Kubala, Moreno i Manchón. júscula. Quin descans!

Arribada l’hora de l’esplai tots van eixir menys una xiqueta, que no atenia als meus requeriments mentre s’aferrava a la cadira. La vaig alçar i oh, sorpresa! s’havia pixat i, per no passar vergonya, s’estimava més quedar-se a l’aula. De mica en mica, amb l’experiència, els consells dels mestres veterans i el sentit comú, em vaig adaptar a les circumstàncies.

En aquell saló vell d’amples finestres vaig viure el moment més angoixant de la meua vida professional. Un matí plujós de dilluns una companya em va fer eixir per recomanar-me que Maica, una xiqueta rèplica de la nina Nancy, no isquera al pati. El seu pare acabava de morir en un accident de trànsit i algun company podia anar-se’n de la llengua. Estàvem parlant del cap de setmana i, en reincorporar-me al grup, Maica va voler contar el seu i va dir que havia estat en una boda amb el seu germà i els seus pares. Desprès em vaig prevista l’eixida en cinc minuts”. La vella estació de la assabentar que sa mare ja li havia donat la fatal noplaça d’Espanya va ser testimoni del meu primer vitícia abans de vindre a escola però la nena no sabia atge a terres alacantines, amb parada a Elda. D’allí un què significava la mort i parlava de son pare com si taxi em va dur La Romana, poble dedicat majoritàriaencara estiguera viu. No era la primera òrfena de la ment al marbre, situat a vint quilòmetres de Novelda, classe i arribat el Dia del Pare van escriure dues tarperquè el cotxe encara hauria d’esperar uns mesos. getes alternatives: “Tío, eres un...” i “Yayo, eres un...”.

Jo, mestre de francès, en aquesta ocasió vaig ser tutor En obrir-les, havien dibuixat un sol redó amb els seus d’una classe d’infantil de cinc anys amb trenta-cinc raigs grocs. alumnes. El primer dia, sense tindre ni idea i com a A La Romana vaig residir poc de temps. No hi havia benvinguda, se’m va ocórrer posar-los una mostra amb pisos de lloguer ni cap persona amb qui compartir-ne. lletra enllaçada, com vint anys abans havia fet amb mi Vaig trobar una casa on els propietaris tenien habiliDoña Maricarmen. Horror! Aquells éssers diminuts tada una part que feia de pensió, però una habitació van començar a plorar com a magdalenes i vaig hacom a únic refugi d’intimitat era molt poc. Un dia em

Joan Manuel Serrat

a Anys d’impremtes de gelatin

96

va trucar Vicent, mestre a l’Algenya, i ens vam buscar un habitatge a Novelda, al costat del museu Modernista. Novelda era un poble molt tradicional però tenia molta més vida social que La Romana i, els caps de setmana, es podia anar al cinema. A més, ja disposava de cotxe i Alacant estava a mitja hora. Allí també vaig poder fer el curs mitjà de l’ICE de valencià. La banda sonora d’eixos anys la formaven gent com Loquillo y Trogloditas amb Mis problemas con las mujeres; Gabinete Caligari que anaven Camino Soria; Alaska es proclamava Rey del glam amb permís de Dinarama, Los Toreros Muertos van posar de moda l’anglès amb On the Desk i Ángela Molina i Georges Moustaki declaraven estar Muertos de amor mentre Joaquín Sabina arrasava amb Sabina & Viceversa, un doble treball enregistrat en directe.

Al migdia del 17 d’octubre d’aquell 1986, molta gent

tenia l’orella enganxada a la ràdio. Jo, n’era una excepció. Juan Antonio Samaranch, president del Comité Olímpic Internacional, va pronunciar a Lausanne (Suïssa) la mítica frase: “À la ville de... Barcelona” mentre mitja Espanya botava d’alegria imitant Pasqual Maragall, l’alcalde de la ciutat. Les Olimpíades que durien la modernitat, arribarien en poc de temps. Així que, mans a l’obra, em vaig posar a fer una fitxa amb el logotip que el comitè organitzador havia dissenyat aleshores i que no va ser el definitiu, perquè els xiquets tingueren un record de la històrica data. En eixe temps, a l’escola de La Romana ja no s’utilitzava la coca per reproduir fitxes i es disposava de multicopista, tot un invent que reduïa el temps i augmentava la qualitat final. El progrés, la fotocopiadora ràpida com un coet i l’ Amics per sempre de Los Manolos eren a tocar...

97

A R E AIXÒ Josep

l

Mique

ller Carce

Dols

Això era que estàvem a les postres del dinar que des de fa anys, el dia dels Innocents, quan l’any acaba i l’hivern comença, ens regalem uns quants amics per assaborir, sempre al Grau, una caldereta de creïlles o d’arròs amb llamàntol i parlar del llibre, que en pocs dies o setmanes la rebomboriada farà realitat: del textos que ja tenim o no tenim, de les il·lustracions que necessitem, de quina telefonada o correu electrònic queda pendent, dels pressupostos de les impremtes i els patrocinis garantits i, tot plegat, de quines sensacions suren en l’ambient.

Això era que la caldereta havia estat ben regada amb bons vins del terreny, que demanaven una sobretaula llarga i, segons llegíem a l’etiqueta, portaven al nas un “lleu record de fruits vermells madurs, dominant aromes de fleca, amb suaus notes de vainilla i xocolata” i a la boca un gust “ampli i persistent, amb un notable taní i un final balsàmic”.

Això era que tot i que les postres no feien honor a la caldereta, ens venia de gust continuar la trobada, allargar la reunió i seguir filant la conversa, que entre amics, sempre ompli l’ànima d’escalfor i propicia el riure que cura quan fa mal la solitud.

Això era que, entre acudit i acudit, entre sentència i sentència, entre glopet i glopet de mistela, vaig començar, finalment, després de molts mesos de no haver-ne pensat, a bastir l’esquema, l’esquelet, el guió del conte que havia de ser la meua aportació al llibre que ens havia aplegat aquell divendres fred i assolellat. Un conte que barrejara ficció i records de joventut, encara fotografiats majoritàriament en blanc i negre, quan la vida se’ns obria farcida d’esperances i el futur era nostre i no sabíem què fer amb tanta energia. I en un tovalló de paper blanc, que publicitava el petit restaurant on estàvem, vaig escriure, mentre escoltava divertit les facècies dels companys, possibles trames i personatges, amb un retolador negre de marca reconeguda i punta

a Anys d’impremtes de gelatin

98

finísima, fent una lletra poc legible i molt petita i decorant marges i racons, amb dibuixos esquemàtics i ratlles sense sentit, fins que finalment, no s’entenia res i el tovalló que volia ser agenda va esdevenir material de rebuig, al costat de la cullereta que remenava el sucre que endolcia el tallat ben calent i una mica batejat que, amb els licors, rematava l’àpat. No teníem, però, malauradament aquell licor que diuen hi ha a les resines dels antics oliverars “que fa tendra la memòria i aclareix la veritat” i bé que ens haguera vingut per al llibre que ens convocava.

Això era que el títol del llibre que estàvem cuinant –encara amb alguns ingredients per incorporar, algun oli per afegir i algun foc per encendre– “Anys d’impremtes de gelatina”, feia referència a la “coca”, que feiem servir molts mestres, i que no servia per menjar, ni al·lucinar, sinó per fer còpies, no moltes, d’escrits o dibuixos per fer el que, moderns com érem anomenàvem fitxes. El títol també ens remetia a una etapa, bàsicament els anys setanta, quan vam posar en pràctica una consigna diferent a les que setmanalment durant tants cursos havíem escrit a les llibretes, una consigna que cantava Xesco Boix i que deia: “Estima, estima que això no fa mal”, uns anys que com tot el segle XX i encara més la seua segona meitat, es van caracteritzar i, en certa manera, aclaparar per mil esdeveniments, per peripècies inversemblants, per

fets contradictoris, per personatges amb insospitada projecció, per una allau de descobriments tecnològics, per sistemes de comunicació i d’informació excepcionals, cada vegada més sofisticats, que arribaven a tothom i facilitaven i fomentaven a bastament la curiositat. Algú va afirmar amb bastant trellat, em sembla, que el segle XX és el segle de la curiositat sense límits.

Això era que la sobretaula continuava i la conversa es va omplir de “te’n recordes?”, tot invocant la memòria dels sis contertulis, que recreàvem espais, situacions i persones d’aquell temps i filàvem records d’aquells anys vertiginosos i esperançats, quan portàvem pantalons curts i encara, pocs cursos després, quan el batxillerat superior ens els va allargar, mentre els primers pèls, encara esparsos, ens van aparéixer sota el nas i les xiques ens revolucionaven la sang, abans que tiguérem preocupacions socials i polítiques o dubtes existencials. Abans, bastant abans, que sabèrem res dels nostres clàssics, de la nostra història i de l’ortografia, la gramàtica i la sintaxi de la llengua que parlàvem, quan ja ens havia crescut la barba i se’ns havia curat l’acnè. Abans, molt abans, que trucara a les nostres portes la nostàlgia, l’hel·lenisme, nascut al segle XVII per a ús de metges i de físics, a base de llatinitzar dues expressions gregues: “nostos” que és retorn i “algos” que vol dir dolor. Ni sabíem, aleshores res de la seua etimologia ni del seu significat, ni fèiem servir la paraula ni experimentàvem cap desig obsessiu de retornar a la pàtria, al poble, a la llar familiar. Ja hi érem! I, a més, l’enyorança, que és la nostra paraula antiga per definir pràcticament el mateix concepte, no cabia als nostres cors juvenils que no s’interessaven pel passat, ni estaven ocupats en la recerca de cap temps perdut, ni sabien res de la gran novel·la de Marcel Proust.

Això era que no ens vam arribar a posar d’acord sobre si ara, trenta anys llargs després, la nostalgia, l’enyorança d’aquell temps perdut –el nostre, l’individual,

99

no el del país, no el col·lectiu, encara sotmés formalment a la dictadura– estava darrere de la tria del tema del llibre rebomborià del 2008, que, en això sí que coincidíem seria una segona part del de 2004 “Temps de lleure, temps de creure”, però canviant la dècada i sumant-li deu espelmes, si fa no fa, als pastissos dels nostres natalicis i passant, aleshores dels primers seixanta, als primers setanta. De, per exemple, l’assassinat no aclarit de John Fitzgerald Kennedy, al de Salvador Allende, ben aclarit i documentat aquest, deu anys després. El primer el vaig escoltar a la ràdio gran que presidia el menjador de la casa céntrica on jo vivia amb els avis, els pares, l’oncle i el germà, de la casa que ja no existeix, de la casa situada en el carrer medieval que fa pocs anys acull les exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher i en fa més s’ompli de converses multitudinàries al voltant dels bars-tavernes que ocupen moltes de les seues plantes baixes.

Quan el president xilè va morir a trets defensant el Palau de la Moneda, víctima del cop d’estat, i Víctor Jara i tants milers el van seguir durant dies i setmanes i a Pablo Neruda el cor entristit se li va aturar i Pablo Milanés va cantar i va escriure: Yo pisaré las calles nuevamente de lo que fue Santiago ensangrentada y en una hermosa plaza liberada me detendré a llorar por los ausentes, ja teníem la nova casa, que els pares havien comprat al carrer del Mestre Falla, al costat del camp de Monerris, de les vaqueries i dels camps de tarongers i la noticia no ens la va donar la ràdio gran de fusta i de vàlvules que ja descansava avariada i obsoleta en un armari, sinó l’aparell de televisió tan car marca “Iberia” que oferia sense cap altre color que el blanc, el negre i el gris, els programes dels dos canals de TVE, que emetien unes poques hores al dia i estrenaven sèries com Cannon o Kung Fu i, com el No-Do, tenien audiències més que milionàries garantides i un concepte de la informació ben ancorat en la censura i en la manipulació.

Això era que la nit anterior havia obert alguns àlbums

de fotos i havia triat, per mirar si valia per il·lustrar el llibre i l’època, una estiuenca que anunciava una festa jovenívola d’estètica hippy a la platja del Torreó a Benicàssim, poc després que al Vietnam els Estats Units hagués pactat una pau amb sabor a derrota i a Càceres hagueren retirat de l’aparador d’un establiment una reproducció de La maja desnuda de Goya per haver-la considerat pornogràfica.

Això era que quan encara no hi havia cap foto meua en cap àlbum ni caixa de sabates a Castelló la vida cultural, associativa, econòmica havia començat a fer xup-xup, quan el segle XIX finia i es construïa el Teatre Principal (1894) i arribaven l’enllumenat elèctric i el telèfon el mateix any que apareixia la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, el 1899 i la ciutat es va anar regalant en el nou segle edificis, seus, entitats, agrupacions que incidien en la música, l’ensenyament, la sanitat, l’esport, les comunicacions,... en diverses etapes i amb ritmes més o menys accelerats, fins que el negríssim parèntesi de la guerra i els anys de fam i patiments que la van acompanyar i seguir ho van aturar, quan no trencar, en tot cas alentir, quasi tot. I quan el 1956, les meues fotos ja van poser ser revelades el mateix any que naixia El Capitán Trueno i TVE

a Anys d’impremtes de gelatin

100

començava les seues emissions per a alguns privilegiats de Madrid i una olla a pressió costava 3.000 pessetes, és a dir una fortuna, Castelló s’apropava als seixanta mil habitants, però encara, malgrat els cent trenta anys de capitalitat, era un gran poble que vivia bàsicament de l’agricultura, del monocultiu de la taronja. I aleshores, com si un nou Tombatossals es posara a treballar, els canvis es van anar succeint, a poc a poc, però de manera incessant i va créixer, d’aquella manera, com ja és ben sabut i van arribar nous costums i gent que venia i ja no se n’anava i el cens es va doblar en vint anys i va arribar als cent vint mil i escaig quan jo vaig tornar de Valladolid (després de quinze mesos de mili obligatòria i frustrant, malgrat la joventut que tot ho soluciona, les amistats que compensen tantes coses, i el grup nombrós de catalanoparlants —valencians, illencs i catalans— que féiem pinya i descobríem mots— just a temps per fer la romeria i estrenar dret al vot en les primeres eleccions municipals de la democràcia, l’abril del 79 quan, ja sense aturades, la vida em va concedir el do de l’estima, la possibilitat de viatjar i l’inici continuat de la meua tasca docent.

Això era que tot va anar unit: el nou consistori que presidia qui encapçalava la candidatura del PSPV-PSOE, l’advocat

Antonio Tirado i l’adjudicació d’una plaça en un collegi públic de la nostra ciutat, el que porta el nom d’un dels nostres grans poetes, el “Bernat Artola” i en una aula que tenien habilitada, no massa lluny, però fora de l’edifici mare del polígon Rafalafena, vaig tenir xiquetes i xiquets de sis anys. Allí, més sol que la una, i sense cap inspector, cap d’estudis o mestre veterà que em fiscalitzara, m’assessorara o m’aconsellara, vaig provar de posar en pràctica el que havia aprés en els tres anys de Magisteri i el que el sentit comú em va dictar en els dos mesos llargs que van passar fins que el curs es va acabar. Era la meua segona experiència docent, ja amb la plaça de funcionari assegurada. La primera havia estat a Onda, en el primer trimestre del curs 77-78, quan vaig anar destinat al “Baltasar Rull” i em van enviar també fora de l’edifici antic i gran que hi ha a l’eixida de la carretera que porta a Tales, propet del camp de futbol de “La Cosa”. Aleshores al més novell solien assignar-li les classes que no volia ningú, i a mi em va tocar una amb alumnat molt difícil

101

de diferents edats. Va ser una bona escola d’aprenentatge i gràcies als bons consells i l’exemple d’un mestre també jove, però més experimentat que jo i molt entenimentat que portava una aula semblant, vaig sobreviure, tot i que, desficaciat de mi, quasi em vaig agafar com un alliberament pujar al tren tercermundista i incomodíssim que semblava una nevera, el tren que el dia de Reis de 1978 va eixir de l’estació de Castelló i, ple de reclutes, va tardar, fent totes les parades del món, trenta-sis hores a arribar a Lleó on esperaven uns camions protegits amb unes lones que no van impedir que els divuit graus sota zero amb què ens va rebre el C.I.R núm. 12 del Ferral del Bernesga ens gelara la sang i les neurones.

Això era que aquell matí del dia dels Innocents de trenta anys després, el dia de la caldereta, quan encara no sabíem que els Reis del 2008 portarien per primera vegada la grossa a Castelló al sorteig del Niño, a la consulta d’una clínica mèdica havia trobat, a més dels periòdics gratuïts, amb els sudokus i els encreuats ja fets, una revista que no conexia, on vaig llegir un article que explicava que quan estàs pensant i canvies d’idea, això és filosofia; que quan Déu et fa canviar d’idea, això és fe; i que quan són els fets els que et fan canviar d’idea, això és ciencia. I l’article continuava preguntant a unes quantes desenes d’intel·lectuals si, durant el 2007, havien canviat alguna de les opinions que havien mantingut abans fermament, i una de les respostes, la d’un neurobiòleg anglés, em venia bé, per llançar-la enmig de la conversa i lligar-la a les reflexions sobre la memòria, perquè aquell reconegut científic, el nom del qual no recorde –ja veus tu quina memòria!– afirmava que després de tot un seguit d’experiments, fets en els darrers mesos, ja no creia, com abans, que els records s’emmagatzemen a la memòria per accedir una vegada i una altra, sinó que estava convençut que els records es guarden i es recuperen i es tornen a guardar i els originals es perden, o siga que, en certa manera, només recordem

l’últim que hem guardat. Ho vaig soltar, més o menys així, i alguns paperets i trossets de pa van volar cap a mi, per fer-me saber que preferien, per exemple, parlar de futbol.

Això era que els vaig fer cas i vam recordar, amb dubtes de dates i de partits, el vell Castàlia, on tantes pipes vam menjar i tant fum de puro vam respirar, l’estadi de propietat municipal i graderies de ciment, pista de cendra d’atletisme entre el públic i la gespa i... “porteries que miraven a llevant i a ponent” vaig exclamar tan poèticament que el Ferran em va cantar, amb tota l’ànima: “Per Mallorca ens ix el sol, per Mallorca ens ix el sol, bonica morena, i per Castella s’apaga, i per Castella s’apaga.”

Això era que Miquel va aprofitar la tonada d’Al Tall per intentar, sense èxit, que canviàrem de tema, perquè ens venia venir als aficionats al futbol del grup que guanyaven 4-2, i ens va ensenyar la foto publicada en un periòdic local, on ell apareixia en primer plànol demanant, amb centenars de persones més, que no es tallaren les emissions de TV3 a les nostres comarques i lluïa una enganxina que demanava “No em toques el Bartolo”. I, de seguida vaig pensar en un conegut nostre del mateix nom, que en la Magdalena passada va animar, amb un karaoke i jocs de màgia,

a Anys d’impremtes de gelatin

102

una de les nits de la Colla i que enguany exposava a l’església del monestir del Desert un Betlem fet per ell durant més d’un any. I vaig ser tan innocent de fer-me la il·lusió que si pujava i em trobava amb ell i el tocava, igual deixaven tranquil el repetidor.

Això era que durant uns minuts, a la taula es van desenvolupar dues converses que combinaven el present més immediat i el passat de vint-i pocs anys que recordava com cent cinquanta mil valencians i valencianes vam pagar una mena de bons o de quotes per aconseguir la milionada que es necessitava per instal·lar els repetidors que ens van permetre tenir una televisió de qualitat en la nostra llengua i, alhora, la conversa se n’anava a un passat més llunyà que recordava l’equip de futbol de la ciutat, l’equip que vam conéixer en la Tercera Divisió, d’infants allà pels seixanta, amb jugadors com Polaco, Quinocho, Alcañiz, Felices, Tobalo, Aznar o Cela enfrontant-se a equips de pobles i ciutats valencianes i també el Castelló triomfal que va jugar i va perdre la Copa del Generalísimo el dia de Sant Pere de 1973, a Madrid contra l’Athlètic de Bilbao, quan tornàvem a estar en Primera, en una segona època, vint-i-cinc anys després, amb una alineació que tots sabíem: Corral, Figueirido, óscar, Cela, Babiloni, Ferrer, Tonín, Planelles, Clarés, Del Bosque i Félix. La bona marxa de l’equip va propiciar que l’afició organitzara viatges esportivo-culturals habitualment, com el que vaig fer amb la família a Saragossa en un gèlid diumenge del desembre del 72, que la victòria del nostre equip va escalfar convenientment.

Això era que van seguir eixint noms de més de jugadors d’aquells anys seixanta i setanta: Planas, Forment, Pahuet, Folch, Leandro, Causanilles, Ortuño, Cayuela, Echarri, Mendieta, Galiñanes, Corrales, Fermín, González, Dumat, Racic, Cioffi, Ribes, Beltrán i molts altres i també Pichi Alonso, a qui els mestres del grup havíem vist alguna vegada quan estudiava magisteri a la Normal del carrer d’Herrero i començava el seu

exitós camí futbolístic, mentre nosaltres apreníem les beceroles de la pedagogia i, plens d’energia i de valor saltàvem amb èxit el plinto, el poltre i aquell cavall tan llarg que acabava en punta i presumíem davant les futures mestres que compartien pupitres amb nosaltres, després de tants anys de separació de sexes a l’escola i l’institut.

Això era que després de valorar la carrera esportiva

103

del company de titulació i d’enyorar la força, l’elasticitat i el valor perduts, algú va recordar, em sembla que va ser Eliseu, quan es van afegir unes graderies, com una mena de fossats, va dir, a la vora del terreny de joc del Castàlia, davant la pista d’atletisme i de la pista de bàsquet de la torre de Marató. I jo també ho recordava, però no hauria sabut dir l’any, ni de quantes files estàvem parlant, ni si va ser abans o després que foren obligatòries les tanques per impedir invasions del terreny i vaig explicar que mon pare em contava que aquella reforma feia que a l’estar la gent més damunt, com al Sequiol que ningú de nosaltres va conéixer, el públic quasi tocava els jugadors i calia protegir-se de les possibles balonades.

Això era que Xavier va agafar la frase al vol i ens va dir que son pare li havia contat que una vegada hi havia un home poc habituat a anar al futbol no massa entés en el seu reglament que, darrere d’una de les porteries, seguia les incidències del partit amb força interés, quan, de sobte, un cacau llançat per algun davanter de cama forta va travessar l’àrea petita, l’encertà al mig de la cara i el va fer caure d’esquena amb les cames enlaire.

El públic atent més al joc que a l’infeliç que es queixava adolorit, va començar a brogir: “Ha sigut penal, ha sigut penal!” i l’home, mentre s’aixecava enrabiat, es va posar a cridar: “On és eixe Penal, que el mate, on està eixe Penal, que me’l menge!”

Castalia Això era que tots vam riure i jo no vaig arribar a temps de dir-li que eixa anècdota ja l’havia sentida però contada per un humorista en algun programa televisiu, perquè Manolo ja havia començat a contar que: “Si fa no fa, el mateix li va passar a aquell lloret miop que seguia les incidències d’un partit al

Sequiol

costat del locutor que el radiava, més d’orella que amb la vista i amb la mateixa atenció que l’individu del penal. El locutor s’esgargamellava amb allò de Kubala fa la passada a Manchón, Manchón la passa a Basora,… quan, en aquell precís moment, es va interrompre per anunciar la presencia de Su Excelencia el

a Anys d’impremtes de gelatin

104

Jefe del Estado, amb la qual cosa tots vinga a bramar: Franco, Franco, Franco!, mentre el lloret remugava: Serà fill de puta que no passa la pilota a ningú!”

Això era que jo, mentre em pixava de riure, cavillava, no sabria dir si en veu alta o solament per mi, que de menut vaig ser molt “futboler” i molt d’anar als camps i que ara no hi vaig quasi mai i davant la televisió, tot i que la realització pot arribar a ser tan espectacular, amb tantes càmeres i tantes repeticions, m’avorrisc bastant i, rarament, veig un partit sencer i que, en segons quins llocs i davant alguns amics i coneguts, em costa molt defensar una afició que he practicat tants anys i no se m’acut res més que dir-los que ho vaig mamar de ben menut i que si el meu castellonerisme futbolístic té arrels de paisanatge i d’espectador en tants i tants partits, el meu barcelonisme em va ser inoculat per tota una legió de familiars i d’amics de familiars que feien del Barça com una mena de religió que exigeix sacrificis per un instant de felicitat i, en aquella època de victòries continuades del rival mesetari, en aquella època desfeta dels seixanta en què personalitats futbolístiques de la talla de Pereda no van assolir convertir-se en pals de paller i no es va poder establir la memòria d’un equip, encara que home per home, de qualitat no en manqués, i Fuster fos de tant en tant un geni i les seues botes, stradivarius, el meu barcelonisme, des de Castelló estant, va nàixer fidel i pessimista de mena, perquè, com s’ha escrit: “El Barça mai no està content d’ell mateix. És

aquest un dels trets nacionals més característics de la catalanitat i del seu braç desarmat que és el barcelonisme: es respira a les graderies un estrany recel davant dels èxits propis i una necessitat constant de llançar-se pedres sobre el terrat” Això era que tot plegat aquesta passió no s’explica racionalment, sinó, fonamentalment, per via dels sentiments més arrelats a la rauxa, per això tot i que em tinc per persona tranquil·la i pacífica, pel Barça, ho confesse amb vergonya, he rematat amb duresa el sofà del menjador i una vegada mig em trenque una mà per un enfadadíssim cop de karate inhàbil contra una porta en un moment de desesperació esportiva, per això, molt sovint, els nervis no em deixen veure els partits i faig com el Paquirri, un gadità que va emigrar de jove a Barcelona i va servir de model a un dels personatges de la novel·la de Paco Candel Donde la ciudad cambia de nombre que quan juga el Barça i el partit el fan per la tele, no el vol veure. Connecta el vídeo i se’n va a passejar neguitós pel voltant, rossegant-se les ungles.

Després indaga, amb cautela, per no endur-se un sobresalt contrariejant. Tan aviat sap que el Barça ha guanyat, s’apressa a posar el vídeo i a a assaborir la victoria opíparament. I si ha perdut? Si ha perdut, esborra la cinta!

Això era que mai no he sabut què respondre, sense recórrer a la irracionalitat i al terreny fangonós del cor i de la coradella que deien al Tombatossals als qui, com el mateix Candel, m’han dit que: “El futbol

105

tenia la culpa de tot, sobretot del franquisme. Era la continuació del pa i el circ romans: pa i toros, i si hi falta res, que siga el primer. En comptes de toros hi posàvem futbol; en lloc del pa mai no se’ls va acudir de posar-hi res, encara que la gent, per conservar el físic, el pa-pa, el pa de debò, ja no el tastava: menjava pa torrat o integral o com fos, un pa que ja no ha simbolitzat mai més el més bàsic, essencial i necessari, ni tampoc la redempció. La religió ja no era l’opi de les civilitzacions. L’opi era l’esport i, dels esports, el futbol és el més notable. I tampoc ja no era l’opi: llavors era la grifa –molts en diuen marihuana– perquè els temps eren molt cutres. El futbol, suplantador de la religió, va ser la primera destralada al marxisme”.

Això era que, en els meus records originals o còpia de còpia amagada i guardada en els bilions de calaixets dissenyats per les neurones, en els meus records d’infant o de jovenet, tinc la sensació que a les trobades casuals o a les forçades per esdeveniments socials o familiars, sempre s’acabava parlant del Barça i del Castelló i de bous. I tots en sabien molt: els oncles i els amics dels oncles i els amics i els cunyats i els cosins dels amics dels oncles i, en contra del tòpic, en una branca de la meua família les dones també en sabien molt. I totes i tots opinaven i discutien, com l’escola democràtica que no vam tenir, com la llum i color de llibertat que ens mancava, i la diferència de criteris, i l’argumentar sobre allò que no té argument perquè tot està basat en els sentiments, i aprendre a acceptar el criteri de l’altre encara que no t’agrade, perquè a la fi tots navegàvem en el mateix vaixell, encara que no ho sabèrem. I en altres camps la resignació i el silenci o el meninfotisme i el ja ens està bé impregnaren quasi tota la societat i les entitats i les persones. Després de més de vint anys de dictadura hi podia haver qui trobara ja natural el clima en què vivia, com els que vivint habitualment en una atmosfera viciada no enyoren l’aire pur. Al contrari no seria d’estranyar trobar persones que quasi

el necessitaren, perquè la persona, que ja va escriure Aristòtil, és el centre de tot, és intransferible, única, irrepetible, però no es realitza si no es comunica, si no forma part dels altres, d’una comunitat...i aquesta idea nascuda a l’antiga Grècia, en aquell bressol de la nostra civilització clàssica i mediterrània, va ser recollida en la Declaració Universal dels Drets Humans –formulada per l’ONU quan la Segona Guerra Mundial feia tres anys que havia acabat i a Espanya la dictadura anava fent– en el seu article 29: “Tothom es deu a la comunitat, que és l’únic que li permet el lliure i ple desenvolupament de la personalitat”. Per a bé o per a mal, això és així i marca moltes vides.

Això era que mentre el restaurant s’omplia de les rialles d’algunes taules, on companys de treball es reunien per celebrar l’any que anava de final, jo en escoltar-me pronunciar un “no!” rotund, però educat, davant l’oferiment de més licors, m’havia abstret per uns segons del que deien els rebomborians que m’envoltaven i tornava a pensar en el conte que em demanaven i que encara no tenia començat i recordava una frase encunyada per Ernst Jünger, l’escriptor alemany, nacionalista i conservador, que va rebutjar

a Anys d’impremtes de gelatin

106

el nazisme: “En èpoques de dictadura, només escriure “no” sobre una paret blanca ja és important.” i meditava si em podia servir per la narració i tractava de lligar-la amb el “Diguem no” de Raimon i forçava la memòria rovellada, tractant de saber quan vaig escoltar per primer cop aques cantant i d’altres que, com ell, van obrir camins i consciències i ens volien fer veure, com Luis Pastor, que Por mucho que a algunos pese los tiempos están cambiando. Están cambiando los tiempos, agárrense que aquí vamos. O, com el grup Al Tall, que trobava una bonica metàfora amb el nostre ball nacional i recordava que “Fa molts anys que no dansem i que no eixim al carrer; de Morella a Guardamar es prepara la dansà” o, com Lluís Miquel i els 4Z, que amb un optimisme exagerat cantaven “S’adoneu? Som junts, som tots. S’adoneu? Ja és nostre el cant. Nostres veus tenen la força de les veus que han fet callar. Malgrat tot ja no haurem d’ajupir-nos ni a déus ni a reis. El nostre camp serà sembrat de flors de llibertat.” Aviat, però, va començar un cert desencant i Paco Muñoz ens va dir que “...ací res no ha canviat, ara és moment, amics, de continuar lluitant, ara és l’hora i moment de sortir al carrer per recordar a tots que encara subsistim.” i Llach, sempre Llach, ens va avisar i va reprendre el No!: “No és això companys, no és això, pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents, altre cop i dir no, amics meus, no és això.” i la Bullonera a ritme de jota, des de l’Aragó demanava justícia social i es guanyava l’anatema del poder i el reconeixement dels humils cantant: Y han escrito con carbón y en la puerta del presidio, y han escrito con carbón: Y aquí el bueno se hace malo y el malo se hace peor, y el malo se hace peor. Y al que roba en una casa si le pillan, lo encarcelan, y al que especula con ella no hay guardia que le detenga.

Això era que jo no volia que em detingueren si agafava de seguida el cotxe i vaig proposar una passejada pel port, nascut el 1891; pel port que els darrers anys

ha obert portes i s’ha omplert de vida i de mirades, de festes i de rialles, de critiques i de lloances; pel port que es multiplica i es veu des de l’escola on fa ja molts anys que faig de mestre i explique lliçons en la llengua del meu poble, en el valencià oral que em van ensenyar els pares i els avis, i en el normatiu i escrit que em van ensenyar els llibres, les lectures i, de manera reglada, els cursos del Secretariat de l’ensenyament de l’Idioma i els organitzats per l’ICE (L’Institut de Ciències de l’Educació) de la Universitat de Valencia i al seu davant molts mestres que van posar el seu saber i el seu temps al servei del país: Paco Mariscal, Josep Palomero, Vicent Fausto, Vicent Pitarch, Joan Francesc Mira, Avel·lí Flors. Tinc encara als prestatges de la meua biblioteca el volum, ple d’anotacions i subratllats que em vaig comprar de la “Gramàtica Valenciana” de Carles Salvador en la seua setena edició, la publicada per 3i4 el 1978 i els tres llibres de l’ICE corresponents als cursos de Gramàtica normativa de grau elemental, mitjà i superior i el vocabulari de Ferrer Pastor, que ens van regalar als que estudiàvem magisteri el curs 75-76 i ens vam apuntar voluntàriament a una hora de classe setmanal que fora de les hores lectives impartia el professor Mariscal al qui dec les primeres lectures en català, quan ja quasi tenia el títol de mestre penjat a la paret i estava a punt de fer els vint anys i en castellà eren centenars els llibres de tot tipus que havia llegit, incloses les més de sis-centes pàgines d’aquella Enciclopedia Álvarez de Tercer Grado que es definia intuitiva, sintética y práctica on trobaves de tot i també problemes de matemàtiques com aquest: Un obrero que cobró a fin de semana 262’5 pesetas, gastó en la taberna la doceava parte y después pagó una deuda de 16 duros. ¿Cuántas pesetas le quedan? Em sembla que la vaig fer servir el darrer any de la Primària al col·legi Herrero, el 1966, el mateix any que a classe un company, que es deia Ricard i era fill d’un barber, em va ensenyar un invent revolucionari que es deia cassette i El Santo, amb Ro-

107

ger Moore, a TVE i jo el veia, alguna setmana, a casa dels únics veïns del carrer que tenien aparell de televisió.

Això era que en acabar aquell curs i haver superat l’examen d’ingrés, vaig entrar al Ribalta i vaig començar el Batxiller Elemental, perquè a la Reforma de Villar Palasí, que va implantar l’EGB i el BUP, encara li faltaven uns pocs anys i allí vaig estar set cursos i vaig poder tastar diferents mètodes d’ensenyament, sistemes pedagògics ben variats i professors com Francesc Esteve, sempre de negre, tot un pou de saviesa, o Josep Trullén, tan elegant, tan senyor, director molts anys i catedràtic d’història, de l’escola de Jaume Vicens Vives o un, del que no sóc capaç de recordar el nom que donava Ciències Naturals en 3r i em va preguntar durant quinze classes seguides, tot i que en aquella aula, igual n’érem quaranta, o Joan Francesc Mira que era catedràtic de grec però al qui vaig tenir en COU (la Reforma esmentada ja havia acabat amb el PREU) en l’assignatura optativa d’Antropologia, o Manuel Vivó que em va aprovar, encara no sé com, ni per quina estranya raó farcida de generositat, el dibuix tècnic de cinquè en un examen final privat, el que anomenàvem una “repesca” que vaig compartir amb l’enyorat amic Vicent Mateu, o mossén Joaquim Amorós, tan bonhomiós, amb la seua sotana negra i la seua energia vital immensa, del qui recorde una tonadeta que feia: “Ara que vénen les figues t’has mort, ja no menjaràs més figues de l’hort”, que no sé per què se m’ha quedat tan gravada i també un recurs pnemotècnic

per recordar els vint-i-un Concilis: recitar les primeres síl·labes de cadascun d’ells tot seguit, a la manera d’aquella divertida paraula de la cançó que cantava Mary Poppins: supercalifragilisticoexpialidoso, doncs bé, la dels Concilis feia així: nicoecacoconicolelelelelilivicofeletrenvava, on, per exemple, ni era Nicea, co era Constantinoble, e era Éfeso, tren era Trento o va era Vaticà. Mossén Amorós va organitzar una mena de Club d’estudiants que tenia la seu en una vella casa del carrer Major i allí vaig anar uns quants anys amb alguns dels companys de l’institut, sempre xics, –l’ensenyament mixte encara no li tocava a la meua generació– després d’haver passat un temps preparant-me per fer d’escolanet als Agustins i d’haver aprés les frases de la missa en llatí: Ad Deum qui laetificat meam, i d’haver juventutem meam jugat moltes partides a ping pong en les sales superiors i a futbol en el camp interior que ara és un immens edifici d’habitatges que donen a tres carrers i abracen una plaça interior. Mon pare no va voler que seguira, no sé si perquè li dedicava massa temps o perquè tantes llatinades per al fill no acabaven de fer-li el pes, en canvi no va posar cap objecció perquè m’incorporara al club que dinamitzava mossén Amorós, ni perquè durant molts estius acudira als campaments que organitzava al mas de Marco, a Benitandús, a Carlares, a la Sènia o perquè m’apuntara en acabar cinquè a un llarg viatge amb autobús que tenia la meta a Santiago i parades a Saragossa, l’Escorial, Pamplona enmig dels Sant Fermins i un hotel que es deia ”tota la nit al carrer”, Sant Sebas-

a Anys d’impremtes de gelatin

108

tià o Santander.

Això era que al Ribalta, clar que sí, vaig conéixer altres professors de tots els estils, caràcters, coneixements, mèrits, manies i malnoms. I també professores com Rosa Maria Martí, la catedràtica de matemàtiques que tant em va fer patir i tant em va ensenyar quan, ja superada la revàlida, vaig triar equivocadament el batxillerat superior de ciències. I companys, bons companys dels que recorde millor el cognom que el nom: Vives, Simó, Marqués, Bataller, Mateos el “Carcita” que era de Jaén i va arribar a meitat de quart i a la pregunta de com es deia el carbonat de calci va contestar així, en andalús tancat, i amb aquell malnom que no li agradava massa es va quedar i Benages, Garcia Sainz, Sales, Guillamón, Cantos, Esteve, Bernat, Agut o Bru. Amb tots vaig fer colla i vaig compartir rialles, canvis, jocs pels carrers, les places, les cases on les mares no posaven objecció o salons recreatius –com La Gayata al carrer d’Antoni Maura o els que hi havia al carrer d’Enmig– i exàmens. Per cert, ho he somniat o els primers cursos del batxiller havíem de comprar a la papereria llibreria Ballester de la plaça de la Pau els fulls per fer exàmens? Potser li ho preguntaré a Rafa Pérez, que em va acompanyar des de pàrvuls i que no vaig descobrir que era valencianoparlant com jo fins molts anys després, perquè la nostra amistat durant anys es reduïa al recinte escolar on el valencià era sistemàticament ignorat quan no perseguit. Ell que va viure molts anys a Barcelona em va explicar la història d’aquell Paquirri que no veia els partits del Barça, d’aquell Paquirri al qui la gent li deia: ·Joder, collons, com t’assembles al Xon Vaine.” i que sempre explicava que era culè i catalanista i quan algú li va dir: “I com és que no parles cátala? es va quedar ben estranyat: “Com que no parlo català?” I és que aquell emigrant gadità que vivia a les Cases Barates de Can Tunis a Barcelona, tota la seua vida en aquell batibull cultural mestís catalano-xarnego, com que entenia el català i participava a les converses amb in-

terlocutors catalans, cadascú en la seua llengua amb una gran naturalitat, no s’havia adonat que ell continuava expressant-se en castellà o en una mena de xampurrejat. Que la llengua, tot i ser tan essencial, no representa sempre i exclusivament els sentiments d’identitat, quedava confirmat per aquell paradigmàtic bon catalanista, tenyit de cap a peus d’un barcelonisme patidor i masoquista, que l’havia integrat més que cap discurs o cap llibre d’història.

Això era que l’alcohol ja l’havíem cremat i el sol s’amagava darrere el nevat Penyagolosa, tantes vegades cantat i visitat, i la humitat era molt alta i calia cercar l’escalfor de la llar i arribar a temps a l’Auditori per escoltar la música excelsa de Bach i preparar el Cap d’Any i dedicar alguns llibres comprats per regalar i viure i deixar viure i no aclaparar-se massa per les notícies que anunciaven pujades generalitzades en tot o quasi tot, i, malgrat això, recordar sempre que el dia d’avui no és l’endemà de l’ahir, sinó la vigilia del demà i, en l’agenda, apuntat en roig: començar el conte que estava a mig cavil·lar, la contalla sobre Miquel Bernat, nascut a Castelló, com jo, d’àvia de família antiga de Figueroles, com jo, i dominador del baló amb què es practicava el futbol, com ningú a la Plana i les comarques on es parlava valencià; sobre Miquel, que va tastar la glòria durant uns pocs mesos, quan, barbat i somrient, va esdevenir heroi de guerres de cuiros i va estar a punt de ser un mite al costat d’un mag com Johann Cruff, just quan el genoll trencat en mil trossos per un defensa destraler li va canviar la vida i el va fer baixar a la terra i com a Tàntal, aquell pobre mortal condemnat pels amos de l’Olimp a alimentar-se d’una pomera, que feia apartar les seues branques quan el pres era a punt de tocar-les amb la mà, Miquel, va haver de renunciar a l’objecte del desig i va canviar aquell vestidor que li oferia la glòria, la fama i els diners, per les aules d’unes quantes escoles del país, fins que la depressió i l’angoixa que li cremava les entranyes el va jubilar abans d’hora i el

109

va maridar amb el silenci, quan la vellesa li va caure al damunt amb la perplexitat i el dolor atenallant-li l’ànima i amb els records que li fugien i venien, que se li arrapaven i se li esmunyien, que feien del seu temps una papallona que estén les ales, calmadament, i roman muda i velada darrere la seda d’una immensa tela d’aranya.

Això era que aquestes pàgines que volien ser conte, finalment s’han quedat en cant dispers i fragmentari d’un temps viscut i reviscut, del temps que vam voler nostre —amb il·lusions esclatants, amb esperances desfermades— del temps dels sentiments que enxarxen els cors, penyora d’amor, promesa de futur.

111

E D A I R Ò M A LA ME * S K R A P A ROS

Broch a t i ezqu

sc M

e Franc

Abans que Raimon digués no a tantes coses, a tanta injustícia, allà, a l’Amèrica superba també digueren no sense estridències.

Des del seient d’un autobús, tornant del treball, Rosa Parks, de raça negra, es va negar a alçar-se per cedir el seient a un home blanc (com manava la llei d’aquell poble).

Això passava en un país lliure i democràtic que havia vençut feia poc al nazisme.

Aquell dia, com altres, Rosa Parks estava cansada, farta, no tant del seu treball quotidià de costurera, sinó d’alçar-se, d’inclinar el cap davant d’un altre, de la desigualtat de la llei per a tots, del silenci de la societat respectable, pietosa, blanca.

De tots els que miraven a l’altre costat, o els que xiulaven cançons en els oficis religiosos com excusa.

No sabem si Rosa Parks està als llibres d’història, o si es recorda el seu no que va engrandir la dignitat humana, però l’actitud personal, ferma, de persona humil, de treballadora, de dona, cavalca encara entre nosaltres, és un exemple, mancats de respostes contundents a totes les indignitats i injustícies que dia a dia ens envolten.

* L’1 de setembre de 1955, Rosa Parks, de raça negra, que vivia a Montgomery (EEUU) es va negar a alçar-se d’un seient per a blancs en un autobús urbà. La van detenir i multar. Els habitants de raça negra de Mongomery van fer boicot al transport públic d’aquesta ciutat durant 381 dies, al final del quals es va donar fi a aquest espai de segregació racial que obligava a seure als habitants de raça negra a la part d’enrera de l’autobús junt a animals i mercaderies. Rosa Parks va morir en 2005

S’acabà d’imprimir el llibre “Anys d’impremtes de gelatina” a l’obrador de Graphic Group el 17 de gener de 2008, festivitat de Sant Antoni Abat o del Porquet, patró dels animals domèstics, quan la lluna creixent observa complaguda el rebombori joiós i festiu, que enllaça i junta tradicions, i ompli de foc i d’escalfor, l’hivern més cru dels pobles de les comarques de la nostra terra.