Pit-roig

J os e p P o r a r

Per a Marta

Rellent de l’aiguatge a l’alba, rasant llavors entre les tiges, sa mare no el podia albirar, tan brillant i abatut com els pètals rogencs que li feien de coixí, immòbil i inconscient encara, després d’una perillosa nit a la serena. L’ha trobat, per fi, quan un sol més alt i cald li ha eixamorat les plomes i un lleu brogit d’ales ha revelat a la mare l’indret exacte de la pèrdua.

La primavera ha dilatat els vols de caça pairal lluny de la vella olivera on la família ha niat: innocent entremaliat, el poll va saltar del niu, va entropessar amb una oliva pansa i va caure de la branca sobre un gran camp de gallarets. De matinada, dues llàgrimes lentes de rosada de les tristes roselles masegades van plorar-li a sobre envermellint el seu pit fins a l’albada.

Així va nàixer el primer pit-roig de la història, fa molts mil·lennis, fill meu —llavors la xicalla, diu també un llibre, jugava per terra i es feria els genolls.

S’acabà d’imprimir el llibre La xicalla. Temps d’infantesa a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda el dimarts 21 de gener de 2020, trenta anys després que en un diumenge fred i assolellat, com pertoca al gener de la nostra Mediterrània, i en un restaurant que tenia un nom que evocava un dels contes de Les mil i una nits, sis famílies “bolangerocensaleres” van infantar, mentre gavines i avionetes convivien en vols desiguals, la Colla Rebombori.