La xiqueta que no podia preguntar

R osa b e l G u b au G o n zá l e z

El primer difunt que se’m va aparéixeren ma vida va ser la senyora Úrsula. Era un dimecres. Ho sé perquè de bon matí havia acompanyat la iaia al mercat i m’havia comprat moixama per a l’esmorzar. En tornar a casa, va tallar un tros de fogassa en forma de triangle com solia fer-ho ella, subjectant el pa amb la mà esquerra contra el pit i avançant el ganivet amb la dreta, pa endins, en sentit a la vall que formaven els seus enormes pits. Després hi havia refregat mitja tomata de penjar, hi havia dibuixat uns gargots amb un raig d’oli i havia acabat repartint la moixama en molletes per tot el pa, de manera que a cada mos me’n trobara una.

Com que jo havia eixit una miqueta esquifida per no haver pogut mamar prou de recent nascuda per culpa de la bomba a la pallissa que va matar la mare, un dia el iaio havia sentenciat mentre llussiava un llegó: «Una mamella de ta iaia és més gran que tota tu». Aleshores la iaia va aguaitar el cap des de la cortina de la cuina, el va assenyalar amb la punta del mateix ganivet de tallar les fogasses i li va amollar que ja es podria haver clavat la llengua al cul, que la xiqueta, o siga jo, no tenia culpa ni de la bomba ni que no quedaren mares dides al poble i no sé què dels feixistes. Ara que ho pense, a casa sempre que diuen la paraula feixistes abaixen el to de veu i miren cap a la porta. I ara que ho pense també, la iaia, quan les veïnes venen de visita, mou quasi de la mateixa manera tant el ganivet com el palmito mentre els explica alguna cosa. L’única diferència és que amb el palmito fa colpets al braç de les veïnes i amb el ganivet no. Però amb el ganivet dibuixa més cercles a l’aire. La senyora Úrsula era una de les veïnes que venien a visitar-nos, normalment cap a les dotze. Ella i la iaia xarraven a la cuina mentre la iaia preparava l’arròs caldós o el bullit, o siga que a eixa hora tocava moure el ganivet i no el palmito. Quan parlaven d’algun tema que no havia d’escoltar una criatura, m’enviaven a la part de la ferreria perquè li donara qualsevol missatge al iaio. I si no,

em feien anar al corral a omplir el poalet de serradura per al foguer o a vigilar si les americanetes havien post més ous. Mai, però mai, mai, em deixaven preguntar res. Un dia que estaven contant que una xica estava embarassada i que ja veus tu quin problema, a mi se’m va ocórrer preguntar: «Qui?» «Cagalló marí». Eixa era la resposta de la iaia sempre que preguntava el que no tocava preguntar, que era quasi tot.

A més de la senyora Úrsula també venien a casa la tia Vicenteta i la senyora Emparín, però elles sempre ho feien a mitjan vesprada, i per tant a hora de moure el palmito. La tia Vicenteta s’oblidava moltes vegades dels noms de les coses i deia molt «un d’això»: «Hem comprat un d’això» o «El meu fill m’ha dut un d’això». A veure qui gosava preguntar-li el que volia dir amb tants d’aixòs! La senyora Emparín, per contra, no deia mai «un d’això». Ella empunyava el palmito més exageradament que la iaia, volia tindre la raó en tot i de tot sabia més que ningú. Damunt, sempre havia de ser ella la més malalta de totes. Perquè una de les converses que sí que em deixaven escoltar era la de les competicions a veure quina tenia més dolor o més tecles. I sempre vencia la senyora Emparín, crec que perquè les altres la deixaven guanyar.

Aquell dimecres després de la nit de la vetla de la senyora Úrsula jo no m’havia acabat encara l’entrepà en arribar a casa de la difunta. És per això que la iaia em va fer esperar a l’entrada de la casa asseguda en un tamboret de boga amb la meitat de l’esmorzaret a la mà i un bon bocí de pa amb moixama dins la boca. Una cortina molt grossa separava l’entrada on jo esperava de la sala on era la família i el taüt. Des de la meua banda de cortina s’escoltaven moltes veus, però com que tots parlaven alhora, -excepte la morta-, a penes si podia distingir la paraula «cadires», la qual repetia algú molts cops, alhora que s’hi sentia el soroll d’arrossegar-les d’un lloc a l’altre. Encara hui, que sóc una xiqueta més gran que aleshores, em meravelle de la importància de les cadires als vetlatoris. Quan m’estava engolint l’últim mos ja tenia a la iaia apartant la cortina i agafant-me de la mà per a entrar amb ella a la sala. Em va manar a cau d’orella que els fera un bes a les filles de la senyora Úrsula i que els diguera «Les acompanye en el sentiment». La més gran mirava tot el temps, ara sa mare, ara al terra, així tota l’estona, mentre que la més jove era la que feia seure els qui venien i per tant la que repetia la paraula «cadires» mentre les arrossegava cap ací i cap allà. Cap de les dues plorava. En canvi, just al costat de la caixa, dues dones molt velletes no paraven de plorar i plorar i de resar oracions i d’exclamar que la senyora Úrsula havia sigut una santa en vida. La iaia em va explicar amb veu molt baixeta que eren les ploradores. Els presents anaven de dol, les dones totes de negre, els homes amb corbates o braçalets. Jo això ja sabia que era així, perquè una vegada vaig escoltar dir a la iaia que ella i el iaio ja no es traurien mai el dol perquè havien perdut una filla.

La senyora Úrsula feia la cara de sempre, tot i que amb els ulls tancats. Li havien posat un vestit negre molt mudador que es veia sols en part, perquè l’havien embolcallada amb una mortalla que s’havia brodat ella mateixa. Tenia el mateix bigot que temps enrere em va fer guanyar-me un bon carxot de la iaia, perquè se m’havia ocorregut demanar-li que com era que ella tenia bigot si era una dona, que si el bigot no era sols cosa d’homes. Quina mania de no deixar preguntar res. En la missa per l’ànima de la difunta per poc m’adorm i em caic del catret, perquè don Joaquim feia uns sermons molt llargs amb una veu sempre igual. Quan tots es van posar a cantar el «Santo es el señor» vaig pegar un bot. Li vaig xiuxiuejar a la iaia que si no li pareixia que don Joaquim cantava com una gallina, la qual cosa em va fer guanyar-me no un carxot, però sí un pessic de retorçó al braç.

Jo no volia anar al cementeri amb el seguici perquè cal travessar el pont del riu Sec, que para molt lluny de casa. A més a més, sempre cal passar per davant d’un home amb un bigot molt més gran que el de la senyora Úrsula i un barret amb una plometa com de palput que s’està assegut a la porta de sa casa mirant la gent amb uns ulls que fan ganes d’arrancar a córrer. Però eixe dia no hi era. Al remat no em vaig cansar ni avorrir, sobretot durant la tornada, perquè Pepet, l’escolà de don Joaquim, en comptes d’aguantar la creu va començar a brandar-la a dreta i a esquerra intentant caçar dos parotets. Aleshores el matxo que tirava del carro que havia portat el taüt al cementeri es va encabritar i per poc li esclafa un peu al sagristà. Tots es van enfadar molt. Jo vaig mirar cap al riu perquè no em podia aguantar les ganes de riure.

La senyora Úrsula se’m va aparéixer aquella nit després de sopar. Jo jeia al meu llitet al costat de la covarxeta. Tenia ja els ulls mig entelats quan la vaig veure asseguda a l’engronsadora que usava la iaia per cuidar-me durant les nits de por, tempesta o calentura. La llum de la llar de foc li resplendia a la cara. Somreia. Va estar contant-me que a ella també li havia fet gràcia allò de la creu, els parotets i el matxo. I em va donar la raó: definitivament, don Joaquim cantava com una gallina. «Vols preguntar-me alguna cosa?». Jo li vaig respondre que sí: que on era el meu pare, que si li podia demanar a la mare si se’m podia aparéixer... Fins i tot em va contar el secret de la xica embarassada! Vam passar tota la nit xarra que te xarra fins que, pels volts de l’alba, em vaig quedar adormida i satisfeta. Per fi comptava amb algú que em donaria respostes.