Delovita

De l f í T ra e r

Delovita pertanyia a una família de llauradors i ramaders que vivien en un mas a l’esquena del Castell Vell. Cada dia es pentinava davant del tros d’espill que tenien penjat al corral de l’haca, desdejunava un bon got de llet acabada de munyir i després agafava el camí de l’escola .

L’escola on anava Delovita era d’aquelles en què es feia servir la màxima la letra con sangre entra. Allí la mestra li parlava en una llengua que no coneixia i tenia un regle al damunt de la taula per a «recompensar» les qui parlaven en classe. El premi consistia en un colp sec i contundent a les puntes dels dits. D’aquest menester, el de mantenir l’ordre en classe, s’encarregava una de les alumnes que feia de delatora i que es passejava contínuament per la classe buscant les possibles víctimes. Trobada aquesta, sols li calia dir-li les paraules màgiques: «A la mestra!» i, ella tota sola se n’anava a rebre el càstig corresponent de manera immediata i exemplar.

A Delovita no li agradava aquella escola. Es passaven el dia copiant, fent interminables sumes, restes portant i multiplicacions de vàries xifres o llegint sense entendre res i amb el cap catxo per por a que les renyeren o castigaren. Cada dia les xiquetes es posaven en cercle per a contestar les preguntes sobre la lliçó, de manera que si una xiqueta de la fila no sabia la pregunta li passava el torn a la següent i així successivament fins que alguna companya la contestara correctament. Si així ho feia, aquesta ocupava automàticament el lloc de la primera que no l’havia sabuda i es bescanviaven els llocs en la fila.

Delovita estava molt preocupada perquè ella sempre hi era en els últims llocs, on deien la cua dels «burros».

Així que, amb molts esforços, va començar a memoritzar tot el que podia i prompte va arribar la seua oportunitat: la segona alumna de la fila no va saber la pregunta corresponent i li va passar el torn a ella que la va endevinar. Des d’aleshores va ocupar sempre el segon lloc de la fila i el primer pupitre de la classe. Els pupitres eren d’aquells de fusta amb dos seients cadascun. Les alumnes escrivien amb llapis i pintaven amb colors que també eren de fusta i que feien aquella oloreta tan característica quan eren nous i que ella col.locava amb molta cura al seu estoig de dos pissos.

Aquell any de 1962 li tocava fer la catequesi a Delovita. Els dissabtes pel matí la «mestra» portava les xiquetes en edat de fer el catecisme a l’església en fila de dues i agafades de la mà.

Sempre se’n recordaria Delovita que van rebre la visita d’un monjo vestit amb sandàlies de cuir i una túnica de color marró que li arribava fins els peus i que les relatava, amb passió delirant, històries inventades i cruels sobre els mals terribles que estaven reservats als qui no compliren la llei de Déu.

Delovita quedava esgarrifada per aquelles contalles, que li injectaven en bena el verí de la culpa i del pecat.

I va agafar por, por de fer o de pensar coses que no li estaven permeses. Por de la condemna eterna.

L’angoixa la patia sobretot per les nits quan se n’anava a dormir i restava ella sola, tota sola, entre llençol i llençoI.

I així passava les nits sense dormir. Una d’aquelles nits de malsons va despertar sobresaltada, va anar a l’habitació dels pares, va descórrer la cortina que feia de porta, s’acostà a cau d’orella de sa mare a la que sempre acudia quan tenia dificultats i tota tremolosa li va xiuxiuejar: «Mare, tinc temor!»

Llura, la mare, li va dir: «Vine aquí amb mi, al meu costat». La xiqueta va pujar al llit, es va abraçar a sa mare i, així arraulides, van dormir tota la nit.

En acabar la Primària els pares la van treure de l’escola per guardar les ovelles. A ella li agradava molt aquella vida de viure al camp en plena muntanya i a l’aire lliure. Així que, quan va poder, va deixar el mas dels pares i se’n va anar a viure al Desert. Va buscar-se una barraca mig abandonada, la va arreglar un poc i allí es va quedar.

Cada dia s’alçava a l’alba i aleshores es passava molt de temps mirant el cel, el sol, la llum, la primera llum del dia i la mar, la mar!. La mar que l’encisava tant!

Ella sola, sola. Bocabadada i sense quasi respirar notava l’aire fresc sobre la seua pell, la ment en blanc.

Revenia sovint del seu èxtasi pel soroll de les ovelles del seu xicotet ramat que volien menjar, eixir a passejar una estona, beure una mica d’aigua en algun bassal, descansar en una ombra de garrofer o pinastre i a poqueta nit tornar al corral, tornar a casa, a casa.

Ella mai es cansava d’anar amunt i avall per aquelles muntanyes, olorar les plantes i les flors i seguir les petjades d’animals feréstecs.

Quan tenia fam menjava, quan tenia set bevia, quan volia dormir dormia, quan volia córrer corria, i quan volia jugar amb la seua gosseta Rita jugava.

I per la nit dormia amb les estrelles. Les mirava i les escodrinyava amb curiositat i es preguntava què hi hauria allí dalt.

Un dia plàcid i tranquil d’abril es va quedar dormida. Passà els temps i les oronetes no tornaven. Se’n van anar els hòmens primer i després les dones. I amb ells se’n va anar també l’egoisme. Milers de milions d’egòlatres van deixar la faç de la Terra. Milers de milions de Déus! La plaga humana s’havia extingit!

Seguiren els animals mamífers i després els peixos i les aus i els rèptils i els insectes i també les meduses. Tots els animals se’n van anar.

Encara quedaven sobre la terra les plantes, el regne vegetal. Però també començaren a observarse senyals inquietants: les plantes, buscant la llum del sol, creixien més i més tapant-se les unes a les altres. La competència entre elles era feroç i les feia invadir i colonitzar terres que mai havien fet servir, on no els corresponia estar.

I va passar el que havia de passar: van anar desapareixent també les plantes, primer les dicotiledònies, després les monocotiledònies i els quercus i els cactus i les algues i el microplacton i, fins i tot, els fongs.

S’allunyava com si fugira. Fugia no importava de què. També els altres astres fugien i s’escampaven per l’univers des de feia molt de temps. O potser el temps no importava.

No quedava cap forma de vida vegetal ni animal. Dels tres regnes que ens havien ensenyat a l’escola només en quedava un: el regne mineral, que per definició era inert.

Així que ara tot estava en calma. La mar, sempre la mar!, estava calma. La llum del sol era neta, ben clara i plena. En la seua plenitud ho omplia tot. La terra nua, sense res més que la terra. I el cel, ras.

De tant en tant alguna tronada ho regirava tot: aigua, vent, tempesta, soroll. I després calma, molta calma, silenci absolut.

Només quedava l’essència, l’única veritat, la matèria!. La matèria, la matèria nua. La Terra pelada. Però la matèria no era inert. Tenia vida i estava organitzada. Estava organitzada i tenia un pla. Un pla maquiavèlic. I és que la Terra, aliena a tot, seguia el seu camí. Seguia viatjant per l’espai com ho havia fet sempre.

Al mateix temps s’allunyava, s’allunyava des de feia molt temps, s’allunyava des del seu naixement. Un naixement que havia estat violent, tràgic i explosiu en forma de big-bang a partir de l’originària pols interestel·lar.

S’allunyava com si fugira. Fugia no importava de què. També els altres astres fugien i s’escampaven per l’univers des de feia molt de temps. O potser el temps no importava.

I va arribar el moment en què van anar parant-se tots, frenant-se, disminuint la velocitat, desaccelerant-se, aturant-se fins que es van parar del tot.

Aleshores la Terra i tot l’univers estaven quiets. Tots quiets i en silenci. Així van estar molt de temps fins que van començar a notar que alguna força estranya i oculta els atreia. Cada volta eren arronsats amb més intensitat fins que van ser engolits pel forat, pel forat negre. Aquell forat negre on queien un darrere l’altre planetes, satèl·lits, estrelles, galàxies senceres i tots els universos coneguts i també els desconeguts.

Res no s’escapava. També la llum era atrapada pel forat, no podia defugir. Aleshores tot va quedar a fosques. Tot a fosques i en silenci i amb molt de fred, gelats de fred, enrabenats de fred. I amb tensió interna creixent. Molta tensió interna. Aleshores tot va col·lapsar Ara sí que no quedava res. Sols un immens forat.