Delovita D e l f í T rav e r
D
elovita pertanyia a una família de llauradors i ramaders que vivien en un mas a l’esquena del Castell Vell. Cada dia es pentinava davant del tros d’espill que tenien penjat al corral de l’haca, desdejunava un bon got de llet acabada de munyir i després agafava el camí de l’escola . L’escola on anava Delovita era d’aquelles en què es feia servir la màxima la letra con sangre entra. Allí la mestra li parlava en una llengua que no coneixia i tenia un regle al damunt de la taula per a «recompensar» les qui parlaven en classe. El premi consistia en un colp sec i contundent a les puntes dels dits. D’aquest menester, el de mantenir l’ordre en classe, s’encarregava una de les alumnes que feia de delatora i que es passejava contínuament per la classe buscant les possibles víctimes. Trobada aquesta, sols li calia dir-li les paraules màgiques: «A la mestra!» i, ella tota sola se n’anava a rebre el càstig corresponent de manera immediata i exemplar. A Delovita no li agradava aquella escola. Es passaven el dia copiant, fent interminables sumes, restes portant i multiplicacions de vàries xifres o llegint sense entendre res i amb el cap catxo per por a que les renyeren o castigaren. Cada dia les xiquetes es posaven en cercle per a contestar les preguntes sobre la lliçó, de manera que si una xiqueta de la fila no sabia la pregunta li passava el torn a la següent i així successivament fins que alguna companya la contestara correctament. Si així ho feia, aquesta ocupava automàticament el lloc de la primera que no l’havia sabuda i es bescanviaven els llocs en la fila. Delovita estava molt preocupada perquè ella sempre hi era en els últims llocs, on deien la cua dels «burros».
