Faig memòria

I sa b e l L a b u i a T o á s

Tinc sort, molta sort, perquè visc al mateix barri on vaig créixer i, clar, puc comparar els records amb la realitat actual. Després de viure trenta anys a Castelló, vaig tornar a València, a casa i, malgrat les renúncies que allò va portar, em va agradar la retrobada amb el barri del Carme.

Originàriamente era un raval i quedava fora de les muralles musulmanes, però durant el regnat de Pere. el Cerimoniós, II de València i IV d’Aragó, les previsions per a millorar la fortificació de la ciutat i la necessitat d’eixamplar aquesta, van obligar el Consell General a iniciar la construcció d’una nova muralla que va abastar els ravals de la ciutat i així els seus carrers van quedar dins. Ocupa la zona entre els carrers de Cavallers i de Serrans i el riu Túria i està plena de pisos, botigues i petits tallers d’artesans. Si no recorde malament hi havia, matalafers, carboners per comprar el picó per al braser i el petroli per cuinar, una planta baixa on guardaven les tartanes i els cavalls, la bodega, la tenda dels coets, el mercat Mossén Sorell i les papereries on es compraven i canviaven els cromos i el tebeos. Aaaah! I les «alamedetes» on es llogaven bicicletes a xavo la volta i on xiquetes i xiquets anaven sense cap problema a jugar. Fora de les hores d’escola el carrer bullia amb la seua presència..

El primer pensament sobre la meua infancia és de sensació de seguretat, com si ja sabera què anava a ocórrer després. És com allò de què la menudalla quasi sempre vol escoltar el mateix conte perquè ja coneix el resultat de la història. Doncs això crec que passava en aquell temps!

La seqüència es repetía: 1.- A l’hivern, quan arribava el Nadal no faltaven els dinars familiars, les nadales, el betlem i les sesions de cuina amb la mare: pastissets de moniato, rotllets d’anís,…que després portàvem al forn de la plaça a coure.

2.- A la primavera, abans d’arribar les vacances de Pasqua, al barri se celebrava Carnestoltes i la xicalla del barri ens disfressàvem, segons l’edat, amb disfresses que feien els pares o, de vegades, també nosaltres. I, com no, les Falles, amb les bandes de música, la traca i el foc. Nosaltres, quan ens reuníem a la plaça, contàvem històries d’accidents amb els coets. La falla Na Jordana estava pràcticament al cantó de casa i la imaginació…

Després, arribava la Setmana Santa i havíem d’estar molts moments en silenci, o no podíem parlar fort i a més estava allò del dejú i de l’abstinència, encara que pel que sembla la cosa es podia modificar amb una «trampeta». Escoltàvem els adults dir que l’església donava permís per menjar carn si compraves una cosa anomenada «bula» i mira que casualitat, tinc el document. Tampoc es podia cantar, la qual cosa a mi m’emprenyava molt perquè a la meua escala hi havia una sonoritat especial i com que jo vivia al segon pis em donava temps a cantar una o dues cançonetes. Visitàvem les esglésies que estaven molt fosques, sense llum, i tenien les figures tapades. Com que havien de visitar-les…

Passat el temps de la religiositat venia per fi la Pasqua, tornàvem a jugar al carrer i arribava la festa de sant Vicent Ferrer amb la representació dels miracles, sempre feta per infants de les escoles del barri i exclusivament en valencià!

I tornàvem a l’escola per fer el mateix de sempre: dictats, còpies, multiplicacions, divisions i a memoritzar i, com no, la religió. Tot estava molt clar, l’Espanya humida, l’Espanya seca, els afluents de la dreta, els de l’esquerra,…

3.- A l’estiu, als meus pares els agradava fer excursions els diumenges amb el cotxe. Anàvem molt a la Malvarrosa i també al Saler. Uns bons entrepans i els pares i alguna cosina, no em feia falta res més!

I les vacances escolars les passàvem al camp tot l’estiu de dos mesos llargs. Mon pare baixava a València a treballar i nosaltres a la caseta. Amb la disciplina de fer els deures i després a jugar a la muntanya i a la bassa a prendre el bany. Al final de juliol feien a València la Fira de Juliol i la Batalla de Flors i, com a ma mare li agradava molt, baixàvem del camp aposta per anar-hi.

Sabíem que el final de l’estiu arribava perquè al cel els núvols es transformaven en formes diverses amb les moltes figures que la nostra fèrtil imaginació dibuixava. Aquells núvols anunciaven les tronades i tempestes de final d’agost que tots els anys arribaven puntualment.

4.- A la tardor, els carrers de la ciutat s’omplien de fulles, canviava el color dels arbres i novament anàvem a jugar a la plaça i a per les bicicletes a les «alamedetes» de prop de les Torres de Quart. A l’escola repetíem el mateix que el curs anterior, igual que passava amb els jocs. Cada temporada tocava jugar a jocs diferents: la taba, el sambori, el farolet, les xapes, els quatre cantons, el gua, la llima, a pilota a la paret, a canviar cromos, a la corda,… Com sempre el nostre món era molt ordenat. I no fa massa temps he descobert que a la resta de l’estat espanyol xiquetes i xiquets jugaven als mateixos jocs com, per exemple, a Astúries al gua li deien «banzón» No som tan diferents!

Tot seguía un ordre i era previsible. A casa, mentre feia els deures i ma mare preparava el sopar o cosia (perquè el pare arribava més tard de treballar fora de casa), escoltàvem la ràdio. Era fantàstic, programes com Matilde, Perico i Periquín o els concursos de cantants amb el locutor Boby Deglané i també les novel·les. I, de vegades, «Elena Francis» donant consells sempre a les dones. Jo no entenia molt aquest programa, però l’escoltava.

Quan torne a passejar pels carrers de la meua infantesa, veig que no han canviat massa. El barri des que el conec ha tingut fins ara tres o quatre etapas molt diferenciades, per exemple

una va ser el gran trencament que provocà la riuada del 1957. Una altra la que va anar des de finals dels seixanta fins els finals dels 80, amb tota la moguda (no la madrilenya) que ací a València va ser important. El barri del Carme va acollir tota mena moviments: els llibertaris, els revolucionaris, els artístics (cal dir que estava l’Escola de Belles Arts), les associacions de veïns molt potents i, potser, tota aquesta moguda va portar l’altra: les drogues que tantes vides joves es van endur. Sense oblidar que els valencians vam estar pagant durant vint-i-cin anys el Plan Sur per a reconstruir la ciutat amb segells de correus. I l’etapa actual que ha vist la desaparició de molts artesans i de botigues familiars. Han aparegut, però, els «erasmus» i els «turistes» i cada vegada queda menys gent gran. Algunes zones del barri esta ocupades per gent VIP i clar els preus no són per a tothom! Tot i axò trobe racons que reconec, com per exemple el cine on anava els dissabtes a vore pel.licules en blanc i negre, del qual es conserva la façana i darrere hi ha una escola pública. També es conserven els edificis típics que es van construir sobre el 1850 per als obrers en una expansió industrial. I com no el Refugi que té un rètol amb lletres Art déco, al carrer Alt. El que han desaparegut són els infants que jugaven al carrer. Se’ls veu pel matí en companyia dels pares quan van anar a l’escola o a l’exida i ja està, deuen estar en les extraescolars.

La xicalla actual no veu el que veíem nosaltres, ara hi ha persones d’altres llocs, d’altre color de pell fins i tot a l’escola i també altres tipus de families. A més a més les coses no ocorren tan ordenadament, l’oratge no està tan definit, la dreta o l’esquerra ja no es així, ara tenen ultradreta, centre, extremistes,... La ràdio ni l’escolten. No estic defensant la rigorositat del blanc/negre, dreta/esquerra,... sinó que aquella organització de la vida quotidiana a nosaltres, els menuts, tal vegada ens donava una seguretat i sabíem què podíem fer o què no, si no voliem rebre un càstig. Teníem clar contra què ens podíem rebel·lar.

Els que han treballat a l’ensenyament saben de què parle i els altres amb l’experiència de casa i si observen els néts o les nétes o les parelles amb fills pel carrer, també. Què pocs es veuen parlant o raonant amb els infants, tots cara a les pantalles. Bo la vida és diferent, però…