Faig memòria I s a b e l L a b u ig a T o m á s
T
inc sort, molta sort, perquè visc al mateix barri on vaig créixer i, clar, puc comparar els records amb la realitat actual. Després de viure trenta anys a Castelló, vaig tornar a València, a casa i, malgrat les renúncies que allò va portar, em va agradar la retrobada amb el barri del Carme. Originàriamente era un raval i quedava fora de les muralles musulmanes, però durant el regnat de Pere. el Cerimoniós, II de València i IV d’Aragó, les previsions per a millorar la fortificació de la ciutat i la necessitat d’eixamplar aquesta, van obligar el Consell General a iniciar la construcció d’una nova muralla que va abastar els ravals de la ciutat i així els seus carrers van quedar dins. Ocupa la zona entre els carrers de Cavallers i de Serrans i el riu Túria i està plena de pisos, botigues i petits tallers d’artesans. Si no recorde malament hi havia, matalafers, carboners per comprar el picó per al braser i el petroli per cuinar, una planta baixa on guardaven les tartanes i els cavalls, la bodega, la tenda dels coets, el mercat Mossén Sorell i les papereries on es compraven i canviaven els cromos i el tebeos. Aaaah! I les «alamedetes» on es llogaven bicicletes a xavo la volta i on xiquetes i xiquets anaven sense cap problema a jugar. Fora de les hores d’escola el carrer bullia amb la seua presència.. El primer pensament sobre la meua infancia és de sensació de seguretat, com si ja sabera què anava a ocórrer després. És com allò de què la menudalla quasi sempre vol escoltar el mateix conte perquè ja coneix el resultat de la història. Doncs això crec que passava en aquell temps!
