Pa i culpa

M a rta V i l a r a a

El teu cos en forma de crosta i molla flonja, al calaix de la taula blava on guixava núvols, beneït amb una vella ganiveta. Als dotze anys, et vaig resar mentre les mans despenjaven aureoles d’àngels, temeroses, apagaven llànties i espelmes. No t’estimo com al pare i a la mare. Combrego amb les tórtores del blat.

Lectura de l’Evangeli segons una nena.

I, clar, quan et dutxaves, no massa sovint, veies que allí n’hi havia una part teua que anava canviant al llarg del anys i que fins i tot es poblava de pèl. Però què és açò? Què em passa?