Sant Nicolau

R osa b e l G u b au

Revolta de llaços i espases, la llonganissa a l’entrepanet, ben guarnida amb salsa de tomata i jo que encara no m’havia diluït en cabòries, cel·lularment pletòrica d’ara i ací, de berenar amb els xiquets del parvulari. No sabria dir per què, recorde també la platja i aquell tros de serp que la mar havia retornat. “Piquem-la”, proposava l’orfe emprenyat, per orfe i perquè sí, que abans o després em picaria també els morros amb la monstruosa bota ortopèdica per desobeir algun mandat del joc. –No, llavors no feia fred–. Sant Nicolau, sant beneït...

Aviat vindria Santa Llúcia i el pas de puça, la carn amb allioli un migdia feiner a l’alqueria, fet tan inusual en desembre que fins i tot l’eufòria semblava un insecte o una flor fora de temps. –Em demane quan va venir el fred–. I les estrenes i la tasca impossible d’acabar-me de menjar el plat nadalenc de paella amb pilotes, més toves les de la iaia Rosa, més dures les de la iaia Fina que tocaven a Cap d’Any. Converses èbries dels grans harmonitzades amb la disbauxa dels menuts, abaixades de to si eren de política, per si emprenyaven més del compte els dos guàrdies civils imaginaris en permanent ronda per la porta. –Per què llavors no feia fred?–Han passat els anys. S’han esmicolat molts rellotges, això sense comptar els que es van perdre en la sorra, en les caixes dels trasllats o sota el seient d’algun vehicle prohibit. Incomptables ulleres també, cada cop amb més diòptries, tantes com metres quadrats de ceguesa anaven guanyant la mà als albs territoris que vaig somiar eterns.

Potser llavors començara el fred a esdevenir insuportable. Primer com un miratge, després com la sorda certesa d’una catàstrofe climàtica per sempre irremeiable.

Encara quedaven sobre la terra les plantes, el regne vegetal. Però també començaren a observar-se senyals inquietants: les plantes, buscant la llum del sol, creixien més i més tapant-se les unes a les altres.