Brancal

BRANCAL De doctrines i records

J os e p M iq u e l C a r e l l e r i Do l s

Puix senyor, el fill del rei de cap a peus disfressat, demanava a cada porta, que li fessen caritat… Nit d’hivern, nit de tempesta, la mare ja llesca pa. L’agüelo conta rondalles la xicalla està sopant. Enric Soler i Godes

Hi ha el temps i hi ha el comboi; el temps, que és poc, i el comboi, que és molt, d’enllestir el que serà el vint-i-vuité llibre publicat per la rebomboriada La xicalla. Temps d’infantesa. La xicalla, la mainada, la menudalla, la canalla, el criaturam,…Els infants al llarg de la història i els seus jocs, la seua educació, els seus drets. Hi ha la celebració dels trenta anys de la Colla Rebombori que va nàixer un diumenge fred de gener quan encara les cendres de les fogueres de Sant Antoni fumejaven i donaven escalfor. I hi ha un motiu: tractar per segona vegada com a eix del llibre la infantesa, perquè les filles i els fills de les vint-i-una parelles jòvens que van apuntar-se al projecte fundacional expliquen en gran mesura la raó d’aquella decisió. Hi ha el neguit i hi ha la passió; el neguit que, quan el temps apressa, paralitza el procés de creació i alhora l’incentiva i la passió per la bona lletra que impregna l’ànima de l’home que recorda el que va escriure fa setze anys en el nové llibre rebomborià: «Vaig ser un infant estimat que va estimar, un infant alegre que va alegrar, un infant aplicat constantment felicitat, un infant obedient que va creure. Eren temps de creure i de qüestionar-se ben poques coses, d’aprendre de memòria llargues llistes i de practicar el sí senyor i les mil i una cares de la docilitat…».

Aquell infant estimat ja havia jugat a la majoria dels jocs habituals dels infants castellonencs de fa seixanta anys quan, amb set anys, anava a doctrina, al grup de catequesi dels xiquets –ninguna xiqueta, igual que a l’escola, igual que a l’institut– de la cocatedral de Santa Maria, tot i que les classes eren a la que aleshores era la capella o ermita de Sant Miquel, al carrer d’Enmig, i ara és Sala d’Exposicions de la Fundació d’un banc. L’home que va ser aquell xiquet conserva un paper groguenc que sa mare guardava en una carpeta de blau descolorit, farcida de records bonics amb el seu nom. El paper signat per Ricardo Pla, prevere, certifica que José Miguel Carceller Dols havia obtingut la qualificació de 10 als exàmens de Catecisme, que calia superar per poder fer la primera comunió. La data de la signatura és del 14 d’abril de 1964 i evidentment el xiquet de memòria ben entrenada, però continguts seleccionats i filtrats pels docents, no sabia què havia passat el mateix dia de feia trenta-tres anys que, curiosament, també havia estat dimarts al calendari. Recorda silenci, poca llum, bancs freds i l’espera tranquil·la perquè se’n sabia les respostes de totes i cadascuna del centenar i escaig de preguntes del catecisme escolar. La mare i l’àvia en podien donar fe, perquè li les havien preguntat força vegades i l’havien escoltat contestar-les de carrereta, sense deixar-se cap paraula, amb cançoneta pareguda a quan havia aprés a recitar les taules de multiplicar. Se sabia totes les respostes i algunes les entenia i altres no, en el castellà acadèmic que havia aprés en poc de temps quan als quatre anys va esdevenir alumne de l’escola Herrero, altrament dita Mártires del Magisterio, nom que certament no feia referència a cap ni un dels dos centenars molt llargs de mestres dels dos sexes, que a la província de Castelló van patir repressió, després de la Guerra Civil. I, efectivament, quan li va tocar el torn va aixecar-se per entrar a l’habitació del fons, a la sagristia, on s’esperava el capellà que els examinava. No recorda si va contestar assegut o dret, tampoc quantes preguntes va haver de contestar, ni quines. Potser aquestes dues que encara ara li vénen al cap van formar part del qüestionari: «¿Quién es Dios? –Dios es nuestro Padre, que está en los cielos. Creador y Señor de todas

las cosas. ¿Cuántos son los enemigos del alma? –Los enemigos del alma son tres: el mundo, el demonio y la carne». Sí que recorda que als pocs minuts va eixir amb els llavis dibuixant un somriure discret i tímid, va deixar darrere l’altar, va baixar les escales, va travessar la nau de la mà d’una de les catequistes i va eixir al carrer fosc tot i els fanals encesos. Ja sol, va córrer, content i feliç per poder satisfer els desitjos dels adults de la família, amb el paperet de la nota, blanc i immaculat, dins d’un sobre i en poc més d’un minut va arribar al portal de la casa del carrer d’Isaac Peral, on vivia i havia nascut. Segurament va pujar els esglaons de dos en dos, com feia habitualment i li va donar el sobre al pare que fumava una de les moltes cigarretes negres que aquell dia havia encés. Ell va obrir el sobre lentament, amb cerimònia, i va llegir en veu alta el 10 que ja esperava. L’home que taral·leja l’O mio babbino caro que acaba d’escoltar embadalit en un recital esplèndid de la soprano Anabel Real i de l’arpista Ester Pinyol, no sabia res de Puccini aquella nit de fa més de cinquanta anys, però escoltava sovint música clàssica a la gran ràdio que presidia el menjador i guarda d’aquella escena gojosa un record, potser idealitzat, de besos femenins, de pessetes donades per l’avi tan bonhomiós, en un apart que ningú més no va veure i com al paper, que ha sobreviscut tants anys, li va faltar ben poc per ser esmicolat pel germà menut que el va agafar en una badada dels grans i es va posar a jugar amb ell, com pertocava. Al curs següent el van fer, no sap per què ni per qui, escolanet de la l’església Sant Agustí, del carrer Major, ben a prop de casa també. Li agradava perquè anava amb amics i a més podia jugar a ping pong i a futbol, al camp de terra que allí hi havia a tocar de la Sèquia Major del carrer del Governador. Faltava poc, en aquell hivern de 1964 perquè s’acabara el Concili Vaticà II i les misses encara es deien en llatí, amb el capellà d’esquena als fidels, per això, aquell xiquet que ara és l’home que està escrivint, va haver d’aprendre el text en aquella llengua morta que és l’origen de les llengües romàniques. Tenia vuit anys i entenia ben poc o quasi res del que deia. Hi ha fragments, però, que mai se li han oblidat «Ad Deum qui laetificat juventutem meam…Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in saecula saecolorum, Amen». Va durar poc, sols uns mesos, aquella etapa de jocs i i de moltes reflexions capellanesques. Una vesprada el pare li va dir que no tornara i aquell xiquet obedient que els dissabtes a l’escola escrivia amb bona lletra l’evangeli setmanal que el mestre, o un dels alumnes grans que no anava a l’institut, havia copiat a la pissarra no va protestar massa, però va seguir encavallant-se als caragols de la casa cantonera tan bonica que ara pertany a la Generalitat Valenciana i no va deixar, però, afortunadament d’assistir regularment a la Biblioteca pública que estava i encara està, a pocs metres de Sant Agustí. Allí va llegir, traduïts al castellà, Verne, Salgari, Stevenson, Twain, Collodi, Dumas, Blyton, Carroll, tots els Tintins, tots els Astèrix, molts dels volums de la col·lecció de les Historias selección de l’Editorial Bruguera i també els tebeos que de vegades comprava, quan algun xavo, quinzet, pesseta o duro li arribava a la butxaca. I així exemplars del TBO, El Capitán Trueno,

El Jabato, Pulgarcito, Tio Vivo, DDT, Pumby, Mortadelo y Filemón, Zipi i Zape,…van ser companys de prestatges, cadires i engronxadora de la revista El ruedo que comprava l’avi matern, l’únic aficionat taurí de la família, del periòdic esportiu Dicen o de la revista Barça que, de vegades, apareixia per casa a l’habitació de l’oncle rialler que tant s’estimava aquell xiquet que aviat va portar ulleres. L’àvia li deia que per llegir massa per tots els racons. Efectivament llegia tot el que passava per les seues mans, però també jugava en les places i els carrers del centre històric de Castelló a molts dels jocs que va explicar amb tots els ets i els uts en el llibre rebomborià del 2004, Temps de lleure, temps de creure, del qual ja no en queden exemplars per regalar i repartir, però que es pot consultar i baixar en pdf al lloc web collarebombori.cat. Igual que els altres vint-i-set que, a hores d’ara, constitueixen la particular i autoproclamada Biblioteca Bàsica de Castelló.

Els pares d’aquell xiquet obedient, de bon expedient acadèmic, que durant uns quants anys va escriure polides cartes als Reis d’Orient de manant joguets que mai no van arribar, no havien estudiat psicologia ni pedagogia, però feien servir el sentit comú i la tradició heretada de segles i tenien, com quasi tots els adults d’aquelles generacions, la virtut inconscient, però sàvia, de considerar els fills nens i prou. Podien perdre el temps sense crear ni crear-se problemes, i per tant els «deixaven». Pedagogs de cap lúcid expli quen que el verb jugar no es pot conjugar amb altres com controlar o vigilar i que sí que cal ferho amb deixar. Ni aquell xiquet ni els adults de dues generacions que convivien amb ell al segon pis llogat pels avis quan van començar la vida de novençans, de la casa antiga que ja no existeix, no n’eren conscients, ni sabedors que la neurociència moderna explica que l’activitat neuronal del cervell experimenta un fort increment els primers sis anys de vida, abans de baixar cap als dotze i després mantenir-se a un nivell més o menys constant. No havien llegit enlloc que el període més important de tota la vida, i de llarg, en el qual es decideixen les bases sobre les quals es construirà la personalitat, la cultura, les habilitats dels adults, és el dels primers dies, els primers mesos i els primers anys de vida.

Tampoc no havien escoltat cap conferència o xarrada explicant-los les bondats del joc i del jugar, però l’economia precària i el tarannà auster de l’època potser expliquen que saberen que amb pocs joguets barats o que no cal comprar, n’hi ha prou per fer feliç un nen i ajudar-lo a conrear la creativitat i la imaginació. El xiquet tenia companys d’aula, de notes més dolentes que ell en comportament i ren diment acadèmic, que el set de gener presumien que los Reyes els havien portat un scalextric i altres joguets de preu molt car. Va aprendre, doncs, aviat que al món la justícia sovint s’explica amb ratlles tortes i paraules mentideres. Va aprendre també, però, que jugar en grup, junts i amb pocs mitjans, era molt divertit i engrescador i que l’autonomia i la confiança dels pares a l’hora de no impedir-li jugar i explorar pel carrer l’omplien de goig i de gaubança i compensava a bastament que ni ell ni el germà tingueren aquells joguets innecessaris.

L’home que quan era xiquet jugava i se socialitzava al carrer, va aprendre a escola ràpidament el castellà que a casa no parlaven. Afortunadament la família es va mantenir fidel a la llengua que va arribar al País Valencià al segle xiii i el xiquet que amb nou anys, el juny de 1966, va aprovar sense problemes l’examen d’ingrés a l’institut Ribalta per començar el primer curs del batxillerat elemental, va esdevenir bilingüe, ràpidament, quan encara era parvulet, abans d’aprendre a escriure en la llengua de Cervantes. És ben fàcil per a un infant aprendre llengües i si els pares de l’home, que ahir acompanyat de gent amiga va respirar el fum de les argelagues enceses en honor de Sant Antoni als carrers de Vilanova, hagueren hagut d’emigrar, com l’oncle, quan ell era un nadó a Alemanya, per exemple, n’està segur que hauria aprés l’alemany com va aprendre el castellà. N’està tan segur com que hauria aprés sense dificultat en aquells primers anys de vida qualsevol altre idioma afegit al que els pares li van regalar i ell ha transmés als seus fills, perquè no és certa la idea tan estesa de què el desenvolupament infantil té a veure amb un procés d’adquisició passiva, amb la capacitat dels mestres d’ensenyar les nombroses coses noves que els alumnes no saben encara i amb la seua predisposició per escoltar i aprendre amb bona voluntat i consciència de la pròpia ignorància.

No descobreix res, si escriu que a l’escola el seu català nadiu, el valencià, no existia, fins el punt que l’home que veu pel finestral que mira a llevant com la pluja cau civilitzadament, mentre escolta «Criatura dolcíssima», el poema de Joan Fuster que va musicar Lluís Llach, no va saber fins que l’acnè li va omplir la cara de granets que un company i amic seu amb qui compartia aula des dels quatre anys era valencianoparlant com ell. Tampoc hauria de revelar res no conegut si continua escrivint que l’escola que ell va viure era hereva de la que va implantar el règim totalitari franquista que propugnava un sistema educatiu que servia els ideals polítics, patriòtics i religiosos del que s’ha anomenat nacionalcatolicisme. Amb la derrota republicana es va retornar a la tradició de la vella escola espanyola. La coeducació, la llibertat de pensament i acció per part de l’alumnat van

desaparéixer dels col·legis i l’obediència, la disciplina, el dogma, els càstigs, també físics, la por, la submissió, la desigualtat patriarcal o les idees tradicionals del catolicisme, la pàtria i la jerarquia van impregnar les parets, les pissarres, els pupitres, les llibretes i els cabets de xiquetes i xiquets que no compartien ni aules, ni patis.

Darrerament col·lectius de persones que combreguen amb la ideologia que va impulsar el cop d’Estat del 36 i va guanyar la Guerra civil, acusen dia sí, dia també als qui no pensen, ni veuen el món ni la vida com ells d’adoctrinar i/o d’estar adoctrinats. Adoctrinar és un verb transitiu que significa, segons el diccionari de l’IEC, instruir (algú) en alguna cosa; fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions. I el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix en primer lloc doctrina pel conjunt d’idees o d’opinions religioses, filosòfiques o polítiques, sustentades per una persona o un grup (i en cursiva afegeix després d’un punt i seguit) La doctrina cristiana. Com a segona accepció escriu que doctrina és matèria d’ensenyança, allò que és objecte d’ensenyança. I acaba amb una tercera que encapçala amb la marca temàtica REL, religió i enllesteix amb una sola paraula: Catequesi, que el mateix diccionari defineix, des del punt de vista religiós, com l’acció de catequitzar, d’ensenyar metòdicament la doctrina cristiana i com a manera d’ensenyament ens remet a catequisme, és a dir a l’art d’instruir per mitjà de preguntes i respostes.

L’home que, dels quatre als deu anys, va ser alumne de l’escola Herrero, en aquells sis cursos de principis de la dècada dels seixanta del segle passat va ser un nen adoctrinat, com ho eren tots els infants d’aquella Espanya amb un percentatge tan alt d’analfabets i escoles on els mestres, molt respectats en general, feien servir una pedagogia rància i antiga per pròpia convicció o perquè sabien quin pa s’hi podia donar si se n’eixien un mil·límetre de les instruccions i de la ideologia autoritària d’arrels feixistes dominant. Vaja el que és propi d’un estat dictatorial. Cinquanta anys després, els hereus d’aquella ideologia reclamen tornar a aquell passat i acusen, insulten –per insultar, aquesta gent, sovint, fa servir adjectius que potser els escaurien millor a ells–denuncien, amenacen i treuen a passejar xenofòbia, intolerància, mentides i banderes que voldrien victorioses com fa vuitanta anys. L’home que ha expressat sovint que es veu reflectit en aquell vers d’una cançó de Raimon que diu «l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes» té, però, molts pocs dubtes i ja no es fa creus, perquè els anys l’estan fent escèptic, de quanta gent fa servir amb ignorància, mala fe o cinisme paraules com llibertat, democràcia, justícia o llei. Potser caldria que, com ell, consultaren els diccionaris o pensaren en la pregunta que els evangelistes Mateu o Lluc posen en boca del Jesús que alguns s’apropien: «I per què veus la brosseta en l’ull del teu company, i no t’adones del tros de fusta en el teu?».

I quan la cosa va d’escoles recorde un vell acudit, de fa més de trenta anys, del gran Forges, on es veien dibuixats dos hòmens, amb cara d’avorrits, o millor de desencantats, asseguts sobre les pedres d’un ermàs on no hi ha ningú més. Un li diu a l’altre: — El problema reside en que enfrentan la libertad de enseñanza con la enseñanza de la libertad — ¿Quiénes? — Ellos, los de toda la vida. Aquell xiquet que va anar a la catequesi de doctrina catòlica algunes vesprades a la setmana durant un, o potser dos cursos, anava també content a l’escola on majoritàriament el temps s’omplia amb còpies de textos escrits pel mestre a la pissarra, consignes, cal·ligrafia, càlcul, llistes variades de geografia, història, ciències naturals,…que calia aprendre de memòria, l’evangeli que es llegia i també es copiava tots els dissabtes,…Tenia la sort, la gran sort que, pel seu tarannà tranquil i per les habilitats i capacitats que sempre ha tingut, no li faltaven amics, no tenia enemics i li era fàcil assimilar el que li demanaven i refrendar-ho amb bones qualificacions, de manera que estava a bé amb el mestre i la família, s’estalviava càstigs i tenia l’ego suficientment acomboiat. Després, afortunadament, la vida li va regalar lectures i professors que li van inocular per sempre venturosos «contagis del desig», del desig d’aprendre i de mirar el món amb ulls més lliures. No hi havia a Primària, però, classes de Música, ni d’Idiomes, ni d’Educació Física, ni de Dibuix, ni de Teatre,…No manipulaven el fang, no es fomentava, gens ni mica, la imaginació, la creativitat, la fantasia, no ensenyaven a escriure en valencià, no s’aprenia a parlar en públic, ni a confrontar opinions debatint civilitzadament, escoltant els arguments dels altres, deixant parlar sense interrompre, sense insultar, amb respecte, amb educació i urbanisme (vaja ara que en pense molts dels parlamentaris –o hauria de ser hablamentarios en castellà– espanyols igual tampoc van aprendre res d’això a les seues escoles, ni als seus instituts, ni a la universitat si és que van arribar a anar a classe i no els van regalar títols de cap mena) No es potenciaven tampoc els diferents llenguatges del cos, els expressius, els vinculats a l’emoció i els sentiments, no se’ls explicava res, absolutament res relacionat amb l’educació sexual (a casa tampoc, per això) Sí que va aprendre a obeir i a creure en totes les accepcions possibles del terme. Sí que va aprendre a escriure sense faltes d’ortografia, ni una, ni mitja,

ni cap en la llengua de l’imperi. Sí que va aprendre les matemàtiques bàsiques. Sí que va aprendre a respectar els grans, a donar les gràcies, a demanar permís i les coses per favor, a callar quan tocava, a avorrir-se sense protestar perquè sovint ho solucionava imaginant històries i provant de donar-li la volta a alguns dels contes. clàssics de Perrault o dels germans Grimm que havia llegit.

A la seua manera, doncs, i sense conéixer de res Gianni Rodari aquell xiquet, que encara no sabia que acabaria exercint quasi quaranta cursos de mestre d’escola, aplicava per deslliurar-se de l’avorriment, quan havia d’estar assegut i callat davant dels adults, un dels recursos creatius per a contar històries basats en la Gramàtica de la Fantasia del gran pedagog i escriptor italià, del qual aquest 2020 que comença se celebra el centenari del naixement. Amb contes, amb poemes, amb històries, amb cançons, amb consells per la lectura i per la no lectura, amb la teoria i la pràctica la veu de Gianni Rodari, quaranta anys després de la seua mort, continua sent un referent indiscutit i la seua literatura, farcida d’humor i d’ironia, una eina important per als docents que volen ajudar a créixer individus crítics, ben codificats, sense prejudicis i sobretot amb moltes ganes de jugar. L’home que va llegir Contes per telèfon un dels llibres més reeixits de Rodari en una escola d’estiu de principi dels vuitanta, es va fer un fart de llegir-lo després amb els seus alumnes del «Cronista Chabret» de Sagunt i de «La Marina» del Grau. Aquells contes que un representant de comerç, que estava fora de casa sis dies de cada set, li contava cada nit a la filla per telèfon eren curts, perquè les conferències no foren cares –eren temps sense mòbils, wifis o whatsappss–, però estaven plens de recursos preciosos per treballar a les classes. Hi havia una escopeta que feia pum, pam o bang amb sorollets que semblaven rialletes, però els cartutxos no eixien i no ferien ni mataven ningú. Apareixia un xiquet que era set xiquets de set ciutats, països, costums i idiomes diferents, però els set eren el mateix nen i reien en la mateixa llengua. Algun dels contes era protagonitzat pel gran viatger i explorador Joanet Rodamón que li va tocar el nas al rei i va conéixer el ‘descanó’ que desfeia les guerres. I també eixia una nena que es feia petita a voluntat que tenia per nom Alícia Capitomba, se’n va enamorar del mar i va aprendre a ser peix. I com qui no vol la cosa un petit preguntaire de qui no sabem el nom, s’escarrassava en saber quant pesava una llàgrima i algú li contestava: «Depén: la d’un nen consentit pesa menys que el vent, la d’un nen que passa fam pesa més que tota la Terra». L’home que ara torna de l’habitació on té els prestatges de literatura infantil i juvenil, ha fullejat els llibres de Rodari i ja posats s’ha estat una bona estona rellegint fragments dels que té, que creu que són tots, de l’enyorat Vicent Marçà, que tant es feia escoltar, que tenia una imaginació tan fértil, que va ser el primer que li va parlar entusiàsticament de Rodari. Vicent que era tan bon mestre, tan bon… moltes coses, tan rodarià també.

A l’home a qui de menut, malauradament, ningú li va regalar, ni prestar, ni ensenyar cap llibre de Rodari, ni dels molt bons escriptors i escriptores que en català ell va poder llegir amb els seus fills,

se li ha quedat rondant pel cap l’adjectiu interrogatiu quant i li ha vingut la pensada d’esbrinar quants quilos i grams pesarien els vint-i-vuit llibres de la biblioteca rebomboriana; el que passa és que quan ell està es crivint aquest brancal a la pantalla blanca i lluminosa de l’ordinador, amb la la negra nit puntejada de punts grocs asomant per la finestra, La xicalla. Temps d’in fantesa encara no s’ha transformat en llibre, de manera que darrere seu, al prestatge que té a un metre i mig, només pot agafar els vint-í-set que s’han editat des del primer de 1997. Els agafa, doncs, i la balança diu sense parlar que pesen nou quilos i dos-cents trenta-sis grams. I ja posats suma les pàgines i li n’ixen dues mil vuit-centes trenta dues. I per fer-ho encara més complet repassa els sumaris de tots els llibres i un darrer l’altre compta un total de mil cent cinquan ta-una il·lustracions, amb protagonisme evident de Manolo Alegre del qual s’han publicat set-cents vuitanta-quatre i la quasi totalitat de les portades. I el compte es fa més gran si constatem que en el llistat el total de textos –articles d’opinió, investigació i divulgació, poemes, contes i contalles– és de quatre-cents cinquanta-nou i que estan signats per cent cinquanta-set autors i autores diferents, vint-i-tres dels quals han pagat o paguen quota rebomboriana. I com que els textos d’enguany no estan encara al llibre, però sí que han començat a maquetar-se, aquest home que ja els ha llegit, els ha comptat i amb una senzilla suma pot afirmar que després d’aquest ar ribaran a un total de quatre-cents vuitanta-un, ben a prop, doncs, del mig miler. I també es congratula de poder afegir vuit autors nous, set dones i un home, als cent cinquanta-set abans esmentats; així que una altra suma encara més fàcil dóna la quantitat de cent seixanta-cinc. I com que eixes set dones, quatre són membres de la Colla, la rebomboriada que ha escrit com a mínim en un dels llibres ja arriba a vint-i-set persones, déu-n’hi-do! que diuen les companyes dels meus fills.

A les pàgines centrals del llibre hi ha textos de vuit dones, set de les quals són de la colla, amb re cords i reflexions sobre la infància, que hem singularitzat amb un color de paper diferent i hem titulat «Rebombori de xiquetes». I l’home que també era xiquet quan aquelles xiquetes gaudien de la infància, acaba d’adonar-se que, per primera vegada, el nombre de dones que apareixen a l’índex d’un llibre nostre és superior als dels homes i se li escapa un: ja era hora! Torna a repassar el sumari i constata que, de gent externa a la colla, en repeteixen d’habituals, molt habituals, com Francesc Mezquita, Rosabel Gumbau

o Josep Porcar, i d’altres que no ho han estat tant, com Joaquim Alfonso, Ana Miguélez o Lledó Ruiz. I anota en un paperet per traslladar-los després a aquest brancal noms que «debuten»: Jordi Marín, que ens ha escrit un text sobre educació que hauria de fer reflexionar a molta gent; Marta Vilardaga i Aina Garcia-Carbó, que ens regalen un poema que esperem siga la primera de moltes col·laboracions.

Aina és filla de Manel Garcia Grau, el grandíssim poeta que tan generós va ser amb la rebom boriada lletraferida. Manel era de les persones que s’enlairen amb les seues pròpies ales i, en absolut, de les que només s’enlairen gràcies als esbufecs servils dels qui els envolten. D’ell, Isabel Clara Simó, que el tenia en gran estima, va escriure l’1 de juliol de 2001, en un dels seus articles del diari Avui a la seua secció «De Fil de Vint» que el llegia a crits, de la mateixa manera, afegia que Margarit el llegia a mitja veu i Àlex Susanna mussitant-lo. I ho argumentava explicant que en llocs discrets era partidària de llegir poetes a crits, perquè «el crit, en la nostra encotillada societat –tant que ens agrada cridar, als mediterranis!; i per això tants trons i petards quan celebrem alguna cosa–, és molt més que terapèutic: és alliberador. (…) Penso que cridar és bo: boníssim. Fins i tot una necessitat. Tant, que podria ser que aquest nostre dissortat i desconcertat país necessités fer un potent crit col·lectiu, alliberador i catàrtic». La Isabel, fa pocs dies que ens va deixar per abraçar, al cel dels justos, l’Ovidi Montllor –encara li queda a l’home, que va començar a llegir-la quan la futura novel·lista dirigia la revista Canigó a meitat dels anys setanta, un bri o potser un ramet d’aquella doctrina apresa quan era infant–. L’alcoiana valenta, mordaç i irònica sempre preocupada pels drets dels oprimits i defensora aferrissada de les llibertats individuals i col·lectives, li va dedicar, fa més de vint anys, un dels molts llibres que l’home té d’ella a casa als seus fills amb aquestes paraules: «Per a Ferran i Pere, perquè la música i la literatura ens aproximen». La música que ells aprenien al Conservatori, la literatura que a més de ser un negoci també és un art…Aquesta dona que va abraçar tantes causes justes ha mort, el mateix dia i el mateix mes, vint anys després, però, que Enric Valor, l’homenot del barret, el patriota culte, de conviccions fermes i modèstia proporcional als seus mèrits, com sol passat amb les millors, amb les més valuoses, persones, el gramàtic competent, el novel·lista de talla, popularment conegut per les rondalles que va aplegar, ordenar, literaturitzar i difondre i que, l’home que als anys vuitanta es va llegir la seua trilogia completa del cicle de Cassana, va llegir amb l’alumnat de Primària en la versió preciosa de trenta-sis volums per a infants que Rosa Serrano va adaptar per a Gregal Llibres, una editorial, que com tantes altres valencianes, no ha pogut fer front, ai las!, a les lleis del mercat i al baixet índex de lectura de la ciutadania valenciana en la llengua d’Estellés, de Martorell o d’Ausiàs March, que massa persones i polítics s’entesten en fer desaparéixer.

L’home que ha seguit pels mitjans de comunicació i ha vist també, per les diferents xarxes socials, centenars de fotos i de vídeos sobre les conseqüències catastròfiques del pas del temporal Glòria, cavil·la que cada vegada són més freqüents aquests fenòmens i entén que la manera de viure de la

humanitat dels països desenvolupats tecnològicament no n’és, certament, aliena. I com que aquest vint-i-vuité llibre de la bbc rebomboriana, ja ho ha escrit al principi, posa el focus en els infants, aquest temporal o borrasca que no ens ha vingut de glòria, precisament, ens pot però fer a nosaltres i, sobretot, als que prenen decisions, reflexionar sobre quin món estem llegant als nostre fills. Fa poc l’home que continua afegint prestatges per als llibres a les parets de casa seua, va comprar Perquè la infància de Francesco Tonucci i va llegir com aquest psicopedagog i dibuixant, amb els pseudònim de Frato, argumenta una obvietat: ho hem fet molt malament i enumera el llistat tan llarg de despropòsits que els adults, i durant molt de temps els adults de gènere masculí, sobretot en les últimes dècades hem perpetrat en matèria de medi ambient, justícia social, economia, guerres, ciutats que no són ‘jugables’, …en definitiva: mal govern. «Els nens continuen morint de gana, de malalties banals que als pïsos rics es curen fàcilment o han desaparegut, continuen sent víctimes d’explotació laboral, explotats en la delinqüència, les guerres, el comerç sexual. Els nens, i sobretot les nenes, continuen sense tenir dret a l’educació…». També s’exclama Tonucci i considera vergonyós el quasi nul coneixement que hi ha arreu de la Convenció sobre els Drets dels Infants que l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 20 de novembre de 1989, més o menys per les mateixes dates que, després d’una festa de l’Escola Infantil la Bolangera, sis parelles que rondaven la trentena amb idees comunes sobre la vida, la cultura o la llengua, vam començar a parlar de la necessitat d’una colla, la futura Rebombori, que s’involucrara en la festa i la societat castellonenca i creara, a més, un marc propici per al bon creixement, i millor socialització i aprenentatge de les seues filles i dels seus fills, alumnes d’aquell escoleta que era l’única que feia servir a la nostra capital el valencià com a llengua vehicular.

Tot i que la immensa majoria dels estats del món han ratificat la Convenció i aquesta en el pla jurídic els compromet a considerar-la llei estatal, i per tant, els seus cinquanta-quatre articles han de ser vinculants i obligatoris, han passat els anys i sabem que els problemes dels infants no estan resolts, ni de bon tros. No serà, però, amb la lectura d’aquest La xicalla. Temps d’infantesa que es trobaran solucions, perquè els cinc-cents exemplars en paper que s’editaran i tornaran a regalar, tindran evidentment un nombre limitat de lectors, tot i que el llibre, com ha escrit abans l’home que escolta la veu greu de Leonard Cohen cantant You Want It Darker, es podrà llegir i baixar del lloc web collarebombori.cat. Tant de bo els «manaires» del planeta tinguen un atac de sensatesa i comencen a fer realitat aquella Convenció tan bonica que fa temps sembla haver-se convertit en paper mullat. I si, en el camí, la lectura d’aquest llibre resulta profitosa i agradable n’estarem pagats i molt contents, quasi tant com ho estan totes les nenes i tots el nens als quals se’ls permet i se’ls ajuda a desenvolupar capacitats i talents i se’ls fa possible així accedir al complicat, però necessari, camí de la felicitat.

Era habitual que els jocs es feren al carrer i només s’emprava l’interior de les cases quan plovia i, sempre que es podia, es canviava de casa. Calia conèixer on vivia cada infant!