BRANCAL
De doctrines i records J os e p M iq u e l C a rc e l l e r
i
Dols Puix senyor, el fill del rei de cap a peus disfressat, demanava a cada porta, que li fessen caritat… Nit d’hivern, nit de tempesta, la mare ja llesca pa. L’agüelo conta rondalles la xicalla està sopant. Enric Soler i Godes
H
i ha el temps i hi ha el comboi; el temps, que és poc, i el comboi, que és molt, d’enllestir el que serà el vint-i-vuité llibre publicat per la rebomboriada La xicalla. Temps d’infantesa. La xicalla, la mainada, la menudalla, la canalla, el criaturam,…Els infants al llarg de la història i els seus jocs, la seua educació, els seus drets. Hi ha la celebració dels trenta anys de la Colla Rebombori que va nàixer un diumenge fred de gener quan encara les cendres de les fogueres de Sant Antoni fumejaven i donaven escalfor. I hi ha un motiu: tractar per segona vegada com a eix del llibre la infantesa, perquè les filles i els fills de les vint-i-una parelles jòvens que van apuntar-se al projecte fundacional expliquen en gran mesura la raó d’aquella decisió. Hi ha el neguit i hi ha la passió; el neguit que, quan el temps apressa, paralitza el procés de creació i alhora l’incentiva i la passió per la bona lletra que impregna l’ànima de l’home que recorda el que va escriure fa setze anys en el nové llibre rebomborià: «Vaig ser un infant estimat que va estimar, un infant alegre que va alegrar, un infant aplicat constantment felicitat, un infant obedient que va creure. Eren temps de creure i de qüestionar-se ben poques coses, d’aprendre de memòria llargues llistes i de practicar el sí senyor i les mil i una cares de la docilitat…».
