4 minute read
Vivències d’infantesa
A r o n í a B e rta B a l ayo B a l ayo B a rra h in a B a rra h in a
Quan parle amb la meua germana de la infantesa hi ha coses que no varien molt, malgrat els molts anys que ens portem. A ella li va tocar viure en una època més complicada perquè va nàixer l’any 1936, amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola, per això la infància la va passar durant la postguerra. Em conta anècdotes que em resulten curioses i és per això que m’agradaria compartir-ne alguna.
Advertisement
De menuda feia vida a l’orxateria del tio Pepe, a la plaça del Mercat, a la Plaça Major. L’any 1938 l’orxateria quedava mirant al Fadrí, al costat hi havia un carreró amb un piló per on la gent es dirigia als refugis de l’actual plaça Santa Clara quan hi havia bombardejos. Recorda que al costat de l’orxateria hi havia dues botigues d’ultramarins i la Pensión Levante i al cantó sovint veia asseguda en una cadira una dona que venia botifarres.
De joguets en tenia ben pocs, però s’entretenia amb qualsevol cosa. Per exemple amb un fil va nugar una granota que passejava com si fóra un gosset. L’amfibi, però va tindre mala sort, i un dia va passar a millor vida perquè el van xafar sense voler. També jugava amb un eriçó que tenien solt per casa.
Davant de l’orxateria, al costat del Fadrí, formaven la façana una xurreria, una casa de salaons i una pensió. Era el pany conegut de les Ànimes. Al mig de la plaça estava el mercat de verdures, cobert i tancat amb una barana de ferro; amb les xiquetes i els xiquets del carrer jugava a entrar i eixir per la barra de ferro i a acaçar-se. També passaven pel carreró del piló cap als refugis, on jugaven a pujar i baixar pels monticles (els refugis per la part de fora tenien forma de muntanyeta).
En la postguerra jugaven molt al carrer a corda, boletes (boles de fang menudes i una bola gran d’acer), amagar, acaçar, «Un, dos, tres paret», Xurro, Sambori, Xavo negre, i jocs amb cançons que cantaven en castellà com: Al corro de la patata, Passe missí, passe missà.
L’any 1941, als cinc anys va anar a l’escola de «les Aules». Tots els matins abans d’entrar, cantaven el Cara al sol en la plaça (actual plaça de les Aules). Tenien dues mestres i ella anava a la dels menuts i l’altra mestra s’ocupava dels de 7 o 8 anys, per cert que aquesta mestra era l’ama d’una botiga de roba i només anava al col·legi el dia de Sant Lluc i al final del curs i mentrestant llogava una substituta (generalment de Secció Femenina) per donar les classes. La presència dels polls vivint entre els cabells dels infants era bastant habitual. Per als xiquets la solució de rapar el cap era, potser la millor, però a les aules d’elles, tot i que les mares abans d’anar a classe esporgaven a consciència, no era estrany que en els pupitres les xiquetes assegudes veieren com els fastigosos animalets ballaven pel cap de les companyes de davant. Dels vuit als dotze anys va anar a l’escola Normal i després a l’institut Ribalta. Més tard, a València, als vint anys va obtindre el títol de comare, i aquesta va ser la seua professió fins que es va jubilar, per això va ajudar a nàixer molts infants de Castelló, entre ells jo mateixa.
També em conta anècdotes del dia a dia com, per exemple, que a l’acabar la guerra i durant molts anys, al migdia, les campanes de l’església tocaven «l’Angelus» i la gent que caminava o estava pel carrer, inclosa la xicalla també encara que estiguera jugant, es parava per escoltar-lo. Una
altra de les coses curioses era quan el capellà i l’escolà que tocava la campaneta, anaven a donar l’extremunció a un malalt a sa casa i els vianants havien d’aturar-se respectuosament mentre passava la comitiva.
Eren temps d’autarquia, de fam i de misèries i per aconseguir alguns aliments, es necessitava la cartilla de racionament que era una llibreta de fulles amb caselles. Quan anaven a pel subministre els botiguers posaven un segell i les dates en la casella corresponent i es donava el que pertanyia: un quart de cigrons, un quart de fesols, de sucre,... Amb picardia, les dones omplien de cera les caselles i el segell quedava sobre aquesta, de manera que en arribar a casa, es rascava amb manya la cera, per fer-la desaparèixer i amb ella se n’anava la tinta del segell estampat i de la data escrita, de manera que es podia tornar a fer la cua. Per tot això, molts productes també es venien a l’estraperlo.
Conta que un dia va anar al forn a recollir els moniatos que havia portat ma mare a coure. Mentre estava dins amb altres dones van veure a la porta el «fiscalero», l’encarregat de controlar quants aliments portava cada clienta. Passava el temps i del forn no n’eixia ninguna esperant que se n’anara aquell home. L’espera, però, es va allargar molt perquè el que elles creien que estava plantat al mateix lloc per denunciar-les va resultar finalment ser el nuvi d’una modista del taller de cosir que hi havia davant del forn, que estava esperant l’eixida de la seua xicota. De camí cap a casa, amb els moniatos, es va trobar amb mon pare que venia a buscar-la preocupat pensant que li havia passat alguna cosa. Quan li ho va contar van riure una bona estona! Plaça Major. Mercat amb la barana, i carrer del Piló
