La xiqueta a qui li agradava molt jugar

C a r e n A o rós C l i e n t

Això era una xiqueta a qui li agradava molt jugar. Era ben afortunada perquè tenia molts germans i ella ho veia molt normal, perquè al seu barri de les Palmeretes en totes les cases hi havia una bona colla d’infants.

Quan baixava al carrer un dels seus jocs preferits era al voltant de la séquia Major. Al clavegueram de la vorera de davant de casa tiraven canyetes, que per a ella i els seus amics eren els millor vaixells, i miraven quin d’ells n’era el primer en arribar a la mar, és a dir en perdre’s camí del Primer Molí. Eixe joc tenia el gran perill que suposaria caure al seu riu particular, però la solució era fàcil si no volien rebre la rebuda cridanera de la mare, només calia llevar-se la roba, posar-la al sol, i esperar asseguts que s’eixugara, ben juntets per no gelar-se. La xiqueta no acostumava a caure però tenia un germanet menut, que sempre l’acompanyava i ho feia freqüentment. Sa mare mai no ho va saber.

També era feliç quan jugava amb aquells patins de ferro que es podien ajustar a les sabates. Els carrers estaven empedrats amb llambordes i patinar era complicat. Ben a prop tenien el camí del Lledó i per a la xiqueta i tota la colla arribar a l’ermita era una aventura, plena de perills, d’emocions i d’experiències, com si anaren al Penyagolosa. Molts anys després ella encara recorda com, de vegades, va estar amb la seua amiga, més d’una hora al costat del Peiró, esperant l’àvia coneguda del barri per poder així tornar a casa acompanyades, sense patir la presència del jove amb gavardina que més d’un cop s’havia obert, quan passaven davant seu, per ensenyar-los el que no tocava. Un dia van sentir dir que el carrer Major, que no estava lluny de sa casa, l’havien asfaltat. No sabien massa bé què volia

dir això, però es van portar una agradable sorpresa quan van comprovar que allò era la millor pista de patinatge que els haurien pogut fer i a més patinar pels carrers no era gens perillós, perquè aleshores hi havia ben pocs cotxes a Castelló.

Tant és així que tenien un altre joc que li agradava molt: cadascú triava un color i acordaven un número que quasi sempre era el 10 i anaven fixant-se en el color dels cotxes que passaven i guanyava qui primer n’aconseguia veure’n deu del seu. Allò que ara s’acabaria en pocs minuts, o segons, aleshores podia representar més d’una hora de joc, però el temps al carrer era infinit.

I és que hi havia tants pocs cotxes, que el dia que volien riure molt no tenien dificultat per fer patir el conductor de l’autobús urbà que passava per la zona. Al girar el carrer dels Carmels i entrar a Caputxins, la xiqueta i la seua colleta posaven un petard a les roderes del bus que estaven marcades al paviment i quan el vehicle el xafava, al sentir l’explosió, el xofer baixava creient que havia punxat i els entremaliats infants que miraven amagats reien sense parar. Quan l’autobús tornava a passar, al cap de mitja hora, es repetia la broma i així tres o quatre vegades, fins que el xofer baixava molt enfadat i intentava trobar-los, però la colla tenia el refugi perfecte, el xalet de Joan XXIII. Qui no ha volgut tindre un cabanya de menut? Ells en tenien un palau, que era encara més interessant perquè els adults els tenien prohibida l’entrada. Quantes hores investigant per aquelles habitacions buides, convivint amb els gats i altres animalots que allí trobaven un bon refugi!

La xiqueta a qui li agradava jugar, a l’hivern ho feia més a casa. El seu joc preferit era un de taula que es deia El Palé. Ella i els seus amics no coneixien Madrid, ni tan sols per la tele, que no hi havia encara a sa casa, però van aprendre perfectament el nom de la Calle Recoletos, la Puerta de Alcalá, la estación de Atocha, o la Calle Goya. Van passar molts anys abans que poguera passejar pels llocs d’aquell joc tan meravellós. No se li ha oblidat quan els seus pares anaven a València a comprar materials i ells, amb només cinc o sis anys, es quedaven sols a casa jugant aquelles partides de palé, que encara continuaven quan els pares tornaven, quatre o cinc hores després, de la capital del Túria. A la xiqueta li agradava jugar i a son pare fer joguets. Cada any la nit de Nadal arribava un joc fet per ell per a tota la família. Tots esperaven amb deler aquell únic joguet que teòricament portava el Jesuset per les vacances de Nadal, perquè a casa de la xiqueta els regals els portaven els Reis.

Quan ella va saber que el joguet l’havia pensat, dissenyat i construït el pare, que sempre estava tan ocupat en la feina i no tenia temps per als fills, va sentir la immensa estima que els tenia. Encara té el record molt nítid de les hores passades veient-lo, quan ella era molt menuda, fent aquells catxerulos immensos amb els quals tantes vegades van jugar. I a l’estiu, ja més majoreta, quan anaven a passar tot el dia a la caseta de ratlles que, com moltes altres famílies castellonenques, tenien llogada a la platja davant del Pinar jugaven a recollir petxinetes amb el rastrell amb poal incorporat que el pare havia fet per a cada fill i després de dinar, mentre passaven les dues hores reglamentàries per al bany, replegaven canyetes per fer entre tots un catxerulo que volava sense parar fins que tocava tornar a casa. La xiqueta era la que el feia volar més alt i encara ara somnia que vola, recordant aquells moments.

La xiqueta a qui li agradava molt jugar, anava contenta a l’escola de la Plaça de les Aules, però el seu germanet menut no. Anaven a pàrvuls, tots dos solets, agafats de la mà, però ell no volia entrar i es quedava assegut i quetet a alguna de les finestretes de l’edifici Sindical que hi havia, i encara hi és a la vora. El germanet esperava pacient que ella isquera, per tornar a casa plegats. Un dia, però va passar, camí del Mercat, una veïna i al vore’l allí, li va dir: «Què fas ací?» La resposta sincera del menut va descobrir el pastís. L’absentisme es va acabar i el curs seguënt els canviaren al Cervantes, a la Ronda Magdalena, més lluny de casa, però amb control directe perquè la veïna i germana de la madrina de la xiqueta, era mestra de l’escola. Quantes peripècies van experimentar el germanet i ella, amb quatre i cinc anyets respectivament, en aquelles llargues caminades de les Palmeretes al Cervantes! En el camí, estava la Gelateria Helados Ricardo, al mateix lloc on encara està ara, i quan venia la calor, els agradava comprar el polo de tres colors que costava dues pessetes i mitja i ells pagaven amb 25 xavets. Sempre els deien: «Xiquets que heu anat a demanar?» i ells enfadats contestaven que no. I explicaven que els havien aconseguit en la paradeta que muntaven davant de casa per vendre fulles dels arbres, cromos, boletes,…

La xiqueta a qui li agradava tant jugar ara, que ja en fa molts anys que és gran, encara li agrada molt jugar. Jugar és compartir, jugar és riure, jugar és aprendre, en definitiva, jugar és viure.

De joguets en tenia ben pocs, però s’entretenia amb qualsevol cosa. Per exemple amb un fil va nugar una granota que passejava com si fóra un gosset.