La xiqueta a qui li agradava molt jugar C a r m e n A m o rós C l i m e n t
A
ixò era una xiqueta a qui li agradava molt jugar. Era ben afortunada perquè tenia molts germans i ella ho veia molt normal, perquè al seu barri de les Palmeretes en totes les cases hi havia una bona colla d’infants. Quan baixava al carrer un dels seus jocs preferits era al voltant de la séquia Major. Al clavegueram de la vorera de davant de casa tiraven canyetes, que per a ella i els seus amics eren els millor vaixells, i miraven quin d’ells n’era el primer en arribar a la mar, és a dir en perdre’s camí del Primer Molí. Eixe joc tenia el gran perill que suposaria caure al seu riu particular, però la solució era fàcil si no volien rebre la rebuda cridanera de la mare, només calia llevar-se la roba, posar-la al sol, i esperar asseguts que s’eixugara, ben juntets per no gelar-se. La xiqueta no acostumava a caure però tenia un germanet menut, que sempre l’acompanyava i ho feia freqüentment. Sa mare mai no ho va saber. També era feliç quan jugava amb aquells patins de ferro que es podien ajustar a les sabates. Els carrers estaven empedrats amb llambordes i patinar era complicat. Ben a prop tenien el camí del Lledó i per a la xiqueta i tota la colla arribar a l’ermita era una aventura, plena de perills, d’emocions i d’experiències, com si anaren al Penyagolosa. Molts anys després ella encara recorda com, de vegades, va estar amb la seua amiga, més d’una hora al costat del Peiró, esperant l’àvia coneguda del barri per poder així tornar a casa acompanyades, sense patir la presència del jove amb gavardina que més d’un cop s’havia obert, quan passaven davant seu, per ensenyar-los el que no tocava. Un dia van sentir dir que el carrer Major, que no estava lluny de sa casa, l’havien asfaltat. No sabien massa bé què volia
