L’educació de la infància al llarg de l’Espanya Contemporània

F ran e s M e zq u ita B ro h

Sempre s’ha considerat important l’educació de la infància per al present i el futur d’una societat. Tradicionalment, l’educació a Espanya estava en mans de les pròpies famílies i de l’església, veritable dominadora de la ideologia del poder, perquè l’ensenyament públic, que actualment és majoritari, tenia una consideració poc valorada. L’Església pensava que l’educació de l’Estat era merament supletòria de la privada, considerada més natural i genuïna, tot seguint l’encíclica de Pius XI, Divini Illius Magistri, publicada el 1929, segons la qual «l’Estat ha de fundar centres d’educació allà on la iniciativa social de particulars i institucions no siga suficient per satisfer el bé comú». D’aquesta manera es fonamentava l’educació en l’Antic Règim, i més, a la vista de les orientacions educatives derivades de la Il·lustració i la Revolució Francesa que de manera incipient van començar a penetrar a Espanya a finals del segle xviii. Però no oblidem que, aleshores, l’Església va imposar la seua ideologia per tal de perpetuar el seu domini en les institucions de l’Estat i en el conjunt de la societat. Així podem apreciar que l’educació pública era deficitària en tots els sentits: locals, mitjans, i pressupostos, amb un professorat poc format i pitjor remunerat, ja que en molts casos no se’ls demanava una titulació adequada.

Encara que la situació es refereix a la França del 1758, no puc deixar de mencionar la contalla que fa Oberlin 1 en les seues memòries, segons les quals un sacerdot destinat a un poble rural, va anar a visitar l’escola d’aquell lloc que era una barraca miserable on hi havia molts xiquets, entre els quals, gitat al fons, apareix el mestre i entre els dos es desenvolupa aquest diàleg:

- Es vostè el mestre, amic meu? - Sí, senyor. - I que ensenya vostè als xiquets? - Res, senyor. - Res! Com és possible això? - Perquè no sé res. - Aleshores, per què ha estat nomenat mestre? - Perquè, senyor, jo he cuidat els porcs d’aquest poble durant molts anys i quan he arribat a ser massa vell per a l’ofici, m’han donat l’escola perquè cuide als xiquets.

A banda d’aquesta significativa i cridanera anècdota, durant l’Antic Règim, l’educació privada recaurà en les minories privilegiades, tant és així que la major part dels intel·lectuals tindrà un origen eclesiàstic essent que la major part de la població no tenia accés a l’escola, tot imperant el més absolut analfabetisme. Antoni Melià 2 ens diu en el seu treball sobre el segle xviii a Castelló que «tant a la vila de Castelló com a la resta del país, l’interès per la cultura i la instrucció fou molt escàs. Els pares de família d’aleshores estaven, com resulta lògic pensar més preocupats en satisfer les necessitats peremptòries del seus fills, com era alimentar-los i vestir-los que atendre a la seua formació. La ignorància era general en la major part de la societat d’aquell temps». A principis del segle xix un apotecari francès, Sebastian Blaze, 3 que viatja per Espanya ens diu que «en España los sacerdotes y la gente rica son las únicas personas cultas». Més tard Lorenzo Luzuriaga 4 en la seua obra ens mostra com el 1860, a l’inici del període estadístic oficial, comptabilitzava en Espanya un 75% d’analfabets. D’una població de 15.673.481 d’habitants, 11. 837. 391 ho eren.

1. Citat en Puelles Benitez, Manuel. 2004. Estado y Educación en la España liberal (1809-1857), p. 29. Barcelona: Pomares. 2. Meliá Lloréns, Antonio. 1993. Castelló en temps d’Isabel Ferrer, p. 51. Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló. 3. Blaze, Sebastián. 2008. Memorias de un boticario. Episodios de la Guerra de la Independencia, p. 156. Sevilla: Renacimiento. 4. Luzuriaga, Lorenzo. 1919. El analfabetismo en España, p. 44. Madrid: J. Cosano.

Davant d’aquest panorama l’educació de la infància, sobretot de les classes baixes que eren majo ritàries, es trobava inerme dins del propi sistema, perquè la necessitat de treballar entre les nombroses fa mílies sense recursos impossibilitava l’assistència a l’escola la major part del temps. D‘altra banda aquells alumnes que destacaven de manera natural entre el conjunt de l’aula eren arreplegats per l’església per ingressar als seminaris. Per tant, segons aquest sis tema la formació cultural de les classes dirigents tenia majoritàriament un origen eclesiàstic. Evidentment, amb aquest sistema patriarcal masclista el paper de les xiquetes estava reservat a les tasques de la llar, per això és tan escassa la integració de les dones en la cultura durant aquests anys. En la província de Castelló la primera dona que ingressa a l’institut d’en senyament mitjà de la capital ho fa en el curs 1882-83. 5 No podem parlar d’un model únic de família en l’Antic Règim perquè es tracta d’una unitat social dintre d’una societat estamental en la que hi ha diferències fonamentals entre els grups socials privilegiats i no privilegiats, per tant la relació entre els pares i els fills és també molt diferent. Entre aquests grups hi haurà relacions de dependència que afectaran el treball d’uns i altres, mentre els fills de la noblesa participaran de manera més o menys passiva de la vida cortesana i rebran una educació mitjançant preceptors en el propi domicili, els fills de les classes mitjanes aprendran els oficis dels progenitors o podran estudiar en centres educatius religiosos o de l’Estat una professió liberal. Aquests estan cridats a ser professionals per poder emparentar-se amb la noblesa i escalar posicions socials. Per contra, les nombroses i diverses

5. Mezquita Broch, Francisco. 2008. «Les primeres alumnes de batxillerat a l’institut de Castelló», Ribalta 13, p. 42. Castelló.

classes baixes amb els respectius fills tractaran de sobreviure en les ocupacions menys remunerades com els peons, criats, jornalers, o aprenents, entre ells els que podran accedir a l’escola del poble seran ben pocs, però si algú crida l’atenció del mestre per la seua intel·ligència podrà ser recomanat pel rector per a que puga ingressar a un Seminari, com hem dit. L’ascensió social des d’aquest estament és molt escassa. Per tant cada fill té un destí molt diferent que sol canviar poc en el transcurs de la vida.

LIBERALISME I DEMOCRÀCIA

El segle xix comença amb la Guerra del Francès i tot seguit, les guerres carlines, entremig, l’intent d’implantar la doctrina liberal en les institucions de l’Estat davant de l’oposició de la monarquia absoluta de Ferran VII i una gran part de la societat alçada a favor de la causa del pretenent carlí. La lentitud en la implantació de les idees liberals està lligada a la força dels grups socials conservadors i de gran part del clero que no van dubtar en recolzar tres guerres civils carlines fins l’etapa de la restauració monàrquica. Mentrestant les diferents constitucions liberals anaven succeint-se entre aquests avatars desenvolupant noves lleis que formarien el nou estat.

En cap d’aquestes constitucions 6 del segle xix apareixen referències a la família i a la infància. Però evidentment si que hi haurà lleis de diferent caràcter sobre aquest tema. Una de les que ha tingut més influència en els anys posteriors és la Llei d’Instrucció Pública del ministre Claudio Moyano de 1857, exemple del paper de l’Estat liberal com vetllador del bé comú dels ciutadans, principi il·lustrat sobre el qual l’església, ja ho sabem, no estarà d’acord perquè considerava que s’entremetia en una tasca que no era seua. En realitat és un tema que arriba fins avui en dia si es busquen raons de la disputa entre ensenyament públic i concertat o privat.

En aquesta llei l’apartat de la primera ensenyança és molt aclaridor. En els articles referits a ella es diu: la primera ensenyança elemental (de sis a nou anys) és obligatòria per a tots els espanyols. Es gratuïta per aquells pares que no tinguen mitjans econòmics per pagar-la. Fins i tot està prevista una sanció per aquells pares que havent-hi escola al poble no porten els fills a ella. A més diu que els pares i tutors encarregats hauran d’enviar als seus fills a les escoles públiques, a no ser que els proporcionen aquest ensenyament en les seues cases o establiments privats.

Per tant és un pas molt important perquè l’Estat agafa aquesta obligació i preocupació per a tota la població i assumeix tasques que tradicionalment eren pròpies de la família o d’entitats privades.

Al llarg dels anys, l’existència de l’escola en els pobles significarà una competència per al capellà, ja que aquest fins aquells moment representava i tenia el monopoli del coneixement i la idea de la cultura. Amb els mestres, homes i dones, s’introduiran nous coneixements, àrees de saber que fins aquells moment no entraven en el món de la població estudiantil ni en el poble en general. Però això sorgiran diferències entre capellans i mestres que representaran al més alt nivell de jerarquia la confrontació entre el laïcisme i la confessionalitat religiosa. Moltes dificultats tindran els mestres en exercir l’ensenyament per aquesta causa, però a més perquè durant tot el segle xix el pagament del sou anava a càrrec de l’ajuntament que en la major part dels casos era dominat pels cacics del poble o de la comarca. Tampoc no ajudava el fet de què en molts casos els pares necessitaven els fills per ajudar-los en el treball, per aportar un petit jornal a l’economia familiar, donada la situació precària de molts jornalers, peons i criats amb família.

Per això, en tot aquest panorama, el paper dels mestres, en l’educació de la infància, ha estat tan rellevant i meritori.

6. Tierno Galván. 1972. Leyes políticas españolas fundamentales (1808-1936). Madrid: Tecnos.

A Castelló, amb 20.123 habitants, quinze anys més tard de la posada en marxa de la Llei Moyano, hi havia segons Mundina: 7 «cuatro escuelas de niños dotadas con 1650 pesetas y dos de niñas con 1100 pesetas de sueldo. Hay además otra escuela de niñas de fundación particular, dotada con 916 pesetas y casa». A principis del segle xx, segons en diu Sarthou Carreres, 8 que «existen en Castellón 25 escuelas completas, con asistencia de 2000 alumnos y 5 colegios privados elementales, amb una població de 32.039 habitants», segons el propi autor. Per al curs 1932-33, hi hauran 30 escoles nacionals (11 de xiquets i 19 de xiquetes), segons l’obra de Consol Aguilar, 9 quan Castelló tenia 36.781 habitants (cens 1930).

No coneixem les dades d’assistència a classe dels alumnes o l’absentisme escolar, però el que és cert és que molts pares havien confiat plenament en l’ensenyament públic per raons diverses, per la creença en el sistema, per necessitat de conciliar, com es diu ara, treball i educació dels fills, també per convicció ideològica, encara que a poc a poc va associant-se l’ensenyament privat amb les diferents burgesies, i el públic, amb la xicoteta burgesia i les classes baixes. No obstant això, durant el segle xix hi havia molts xiquets i xiquetes en edat escolar, que no anaven a escola per haver d’anar a treballar, perquè a principis del segle xx, constatem l’aprovació d’una ampla legislació laboral per regular el treball de menors: la Llei del 13 de març de 1900 sobre el treball de dones i menors; del 13 de novembre del mateix any, reglamentant l’aplicació de la llei del treball de dones i menors; del 26 de juny de 1902, sobre la jornada de treball de dones i menors; del 25 de gener de 1908 especificant els industries prohibides a dones i menors, i a l’endemig la creació de l’Institut de Reformes Socials l’any 1902 i l’Institut Nacional de Previsió el 1908. 10 Tota aquesta bateria legislativa, de la qual hem donat uns exemples, venia a confirmar l’existència de menors en fàbriques, tallers, comerços, terra i altres oficis. L’Estat era conscient d’aquest absentisme quasi obligat pel treball de menors, malgrat les pròpies mesures coercitives amb multes als pares per la no assistència dels fills a les classes, que possiblement no arribarien a pagar per no haver constància documental dels fets. D’altra banda els propietaris i amos, que

7. Mundina, Bernardo. 1873. Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, edició facsímil, p. 183. Castelló de la Plana: Imprenta Rovira hermanos. 8. Sarthou Carreres, C.. 1913. Geografia general del Reino de Valencia. Provincia de Castellón, edició facsímil, p. 355. Barcelona: A. Martin Editor. 9. Aguilar Ródenas, C. 1997. Educació i societat a Castelló durant la II República, p. 174. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló. 10. Jutglar, A. 1962. L’era industrial a Espanya, pp. 243-244. Barcelona: Nova Terra.

formaven part de la burgesia benestant del poder, també farien la vista grossa davant del problema, amb la complicitat de les autoritats eclesiàstiques i civils.

Tampoc hem d’oblidar que aquestes mesures socials i moltes altres que s’aproven a principis del segle xx, en els governs d’Antonio Maura o José Canalejas, entre altres, representen l’intent de resoldre un dels nombrosos problemes socials dels obrers i jornalers: falta d’escoles, mestres mal pagats, abans que aquests feren trontollar el sistema. En realitat el fracàs i la insuficiència d’aquestes mesures portarà a molts obrers i jornalers a la desesperació i com a conseqüència a les revoltes socials.

L’intent democràtic per resoldre els problemes seculars de la societat espanyola es dóna amb la II República. Va representar el canvi del sistema des de molts àmbits, que en l’aspecte educatiu va proclamar la protecció a la família en l’article 43 de la Constitució per primera vegada en la història, i va ser un referent bàsic per als règims polítics posteriors.

La familia está bajo la salvaguardia especial del Estado. El matrimonio se funda en la igualdad de derechos para ambos sexos y podrá disolverse por mutuo disenso o a petición de cualquiera de los cónyuges, con alegación en este caso de justae causa. Los padres están obligados a alimentar, asistir, educar e instruir a sus hijos. El Estado velará por el cumplimiento de estos deberes y se obligará subsidiariamente a su ejecución. Los padres tienen para los hijos habidos fuera del matrimonio los mismos deberes que respecto de los nacidos en él. Las leyes civiles regularán la investigación de la paternidad... El Estado prestará asistencia a los enfermos y ancianos, y protección a la maternidad y a la infancia, haciendo suya la «Declaración de Ginebra» o tabla de los derechos del niño.

Els contingut d’aquest article fa entrar a Espanya plenament en la modernitat en el tema de l’educació, el 1931, tant és així que els enunciats podrien traslladar-se perfectament a l’actualitat. De fet si llegim l’article 39 de la nostra Constitució actual és un calc d’aquella.

Adonem-nos dels principis declarats: la igualtat jurídica de l’home i la dona dintre del matrimoni amb la possibilitat del divorci. En la llarga nit del franquisme aquest principi desapareix, ja que la dona depén de l’home i no tenen l’opció del divorci.

Respecte els fills, obliga als pares, però l’Estat es reserva l’actuació en cas que aquells no compleixen, per tant no deixa desemparats els fills en cas de negligència, es constitueix com ens protector. D’altra banda, acaba amb el tema de la legitimitat, que havia estat un estigma social des de sempre. Fins i tot l’Estat garanteix la investigació de la paternitat, en els molts casos que hi havia mares solteres, que afectava moltes vegades a dones sense recursos, el fills de les quals no eren reconeguts pel pare biològic.

També hi ha un avanç important i significatiu en l’execució de les polítiques educatives a través de la construcció d’escoles, jornals de mestres i programes innovadors.

L’article 48 de la constitució de 1931 diu:

El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado, y lo prestará mediante instituciones educativas enlazadas por el sistema de la escuela unificada. La enseñanza primaria será gratuita y obligatoria. La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana.

La República farà un gran esforç en aquest sentit perquè pensava que l’única manera de canviar i fer progressar a una societat era mitjançant l’educació. Per tant en aquell debat que hem parlat al principi sobre qui havia de tenir la iniciativa en l’educació de la infància, l’Estat va fer seua aquesta responsabilitat, atès el gran índex d’analfabetisme, la mancança de mitjans educatius per a les capes més baixes de la societat i la gran influència que exercia l’església sobre tots, tal com s’havia vist en tot el segle xix, per no parlar d’èpoques anteriors. Per tant tractarà d’estendre la democràcia al camp educatiu, la qual cosa no va ser ben vista pels grups socials consevadors, que van posar entrebancs de tota mena per impedir aquests propòsits.

FRANQUISME

També la dictadura franquista en el Fuero de los Españoles de 1945 –una de les seues lleis fonamentals– posarà èmfasi en la institució familiar tractant d’emular els principis republicans, però adaptant-los als seus propòsits:

Artículo 22 .- El Estado reconoce y ampara a la familia como institución natural y fundamento de la sociedad con derechos y deberes anteriores y superiores a toda Ley humana positiva. El matrimonio será uno e indisoluble. El Estado protegerá especialmente a las familias numerosas.

Artículo 23.-Los padres están obligados a alimentar, educar e instruir a sus hijos. E1 Estado suspenderá el ejercicio de la patria potestad o privará de ella a los que no la ejerzan dignamente, y transferirá la guarda y educación de los menores a quienes por Ley corresponda.

Enunciats que a primera vista sembla que estan redactats per agradar per la data de l’aprovació i l’oportunitat del moment, a les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial, recent acabada en Europa, perquè l’anàlisi dels textos i la diferència amb la realitat històrica i la vida quotidiana indiquen en primer lloc que no hi havia igualtat jurídica entre l’home i la dona en el si de la família, ni fora, sinó que en realitat desenvolupa un concepte propi de l’Antic Règim, confessional, patriarcal en el que no es permetrà el divorci, tot propiciant, això sí, una política natalista. En aquest sentit s’implanta el matrimoni religiós obligatori per als batejats, que són gairebé tots i s’atorga a l’església catòlica la competència per jutjar la separació i nul·litat matrimonial. El paper de la dona quedarà vinculada a la llar, els fills i l’església, tal com apareix en els principis de l’Alemanya nazi. La pàtria potestat estarà en mans del pare i molts dels fills es relacionaran prompte amb organitzacions catòliques o del Movimiento perquè no hi havia cap altre àmbit on socialitzar–se en els primers anys del franquisme. També s’anul·la la igualtat jurídica entre els fills legítims i il·legítims (bastards o bords) i es prohibeix la coeducació en els diversos àmbits educatius.

REFLEXIONS FINALS

No anem a fer l’anàlisi de la situació actual de la infància, però els canvis en el temps de democràcia actual són ben evidents tant en la legislació com en la realitat quotidiana. L’escola, la llar i el carrer –àmbits tradicionals– sembla que s’han quedat xicotets i estrets i els infants han ampliat i diversificat el seu territori tradicional, fins i tot podem dir que en alguns camps i temes han assolit una maduresa impròpia de la seua edat, però no sabem quin serà el seu futur, ni si la seua futura edat adulta caminarà per diferents indrets que l’actual, sobretot perquè el temps històric sembla que marxe més de pressa i està lluny d’aturar el seu ritme.

No podem tampoc, però, deixar de girar el cap enrere vers la nostra infantesa recent, mirar un poc la història per tenir una visió panoràmica, de conjunt, i comparar situacions anteriors, problemes antics per saber si els processos històrics i polítics han servit per progressar i millorar, per saber si som persones més formades i si hem assolit, com deien els il·lustrats, la felicitat.

La República, en la seua Constitució de 1931, ja parlava dels drets dels infants i actualment, en plena democràcia es parla de l’escola de pares, de l’educació de les persones com pares de fills i això és un avanç perquè es constata que no és suficient l’instint natural, s’ha de raonar i dialogar en l’àmbit educatiu, perquè potser la clau de molts problemes dels nostres infants estiga en la llar, en la intimitat de la casa, en l’actitud de la parella, en la relació amb el pares i germans. D’això s’ha de reflexionar. També del reforçament de l’escola, dels seus professionals, fent que aquesta s’impose al carrer, i als mitjans de comunicació que malauradament sembla que són incontrolables, sols així podrem entrar en el futur amb una mica de garantia de què trobarem eines i recursos saludables, relacions basades en el respecte i tolerància, amb sentiments igualitaris i de solidaritat.