L’educació de la infància al llarg de l’Espanya Contemporània F ran c e s c M e zq u ita B ro c h
S
empre s’ha considerat important l’educació de la infància per al present i el futur d’una societat. Tradicionalment, l’educació a Espanya estava en mans de les pròpies famílies i de l’església, veritable dominadora de la ideologia del poder, perquè l’ensenyament públic, que actualment és majoritari, tenia una consideració poc valorada. L’Església pensava que l’educació de l’Estat era merament supletòria de la privada, considerada més natural i genuïna, tot seguint l’encíclica de Pius XI, Divini Illius Magistri, publicada el 1929, segons la qual «l’Estat ha de fundar centres d’educació allà on la iniciativa social de particulars i institucions no siga suficient per satisfer el bé comú». D’aquesta manera es fonamentava l’educació en l’Antic Règim, i més, a la vista de les orientacions educatives derivades de la Il·lustració i la Revolució Francesa que de manera incipient van començar a penetrar a Espanya a finals del segle xviii. Però no oblidem que, aleshores, l’Església va imposar la seua ideologia per tal de perpetuar el seu domini en les institucions de l’Estat i en el conjunt de la societat. Així podem apreciar que l’educació pública era deficitària en tots els sentits: locals, mitjans, i pressupostos, amb un professorat poc format i pitjor remunerat, ja que en molts casos no se’ls demanava una titulació adequada.
