avantGuardes. Disseny gràfic a Castelló (versió de lectura) by Colla Rebombori

y s e n s i d

U a R

f i c g r à

N T

ó e l l t s C a

AR M

omb Col l a Reb

ori 2011

t, ’ar sl èé

sin

r? ira m er de rg a Be er s ui an m Lo as na om óu Th

f i c g r à

y s e n s i d

N a V a

l ó t e l s a C

U a R

Imprimeix: Gráficas Castañ.

Portada i pintures: Manolo Alegre.

Disseny i maquetació: vetavisual.com

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart.

Dipòsit Legal: ISBN: Edita: Associació Cultural Colla Rebombori. www.collarebombori.cat

Aquest llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Brancal JoseP miqueL CarCeLLer, 6

taula

Sobre el nou cicle formatiu de Fotografia a l’Escola d’Art i Disseny de Castelló r afaeL BaLLesTer añón, 76

Imatges de Castelló rosaLía TorrenT , 10

Crear escola Jaime giménez

haro, 84

Un centre per a la reflexió: l’EACC eriC gras, 20

Col·laboració amb empreses del sector ceràmic industrial de Castelló

Una galeria d’art

J. enrique r. CoLLado, 96

PiLar doLz, 26

Avantguardes i artistes d’ara Iconografia festera miqueL gómez, 34

L’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló i el seu futur franCesC aguiLar i domenJó , 42

25 Anys de disseny gràfic a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló ViCenT VidaL i aLain CamPos, 48

Activitats culturals i extraescolars de l’EASD Castelló: l’expansió de l’art José anTonio arias (KeCo), 56

La ceràmica a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló migueL monar máñez, 68

amaT BeLLés, anToni aLBaLaT, ÀLex domèneCh , s ergio aBad, PorCar queraL i xiPeLL, 102

Memòria en ‘paper cut’ r osaBeL gumBau gonzáLez , 110

Petges i marbres amb retrat al fons maneL garCia grau, 111

Ars / L’art efímer manueL aLegre, 112

Publicitat no en coberta mª ÀngeLs Pons i ferran aParisi, 116

Brancal Josep Miquel Carceller

Naix febrer, el curt, i em dispose a brancalejar, a fer servir el verb que ens ha regalat el professor, historiador, poeta i amic de Rebombori, Francesc Mezquita. Brancal, diuen els diccionaris, és cadascun dels costats d’un portal, especialment si és de pedra i, per extensió, s’ha fet costum, en llibres com els nostres, anomenar així el pròleg, l’escrit que fa d’entrada, que presenta la publicació i els articles que la configuren. Permeteu-me que brancalege, doncs –tot i saber que és un verb no acceptat per cap de les institucions normatives de la llengua– i que òbriga la porta d’aquest llibre, el dinovè de la Biblioteca Bàsica de Castelló, de la, ja sabeu, Editorial sense ànim de lucre que és la Colla Rebombori. Si esteu llegint aquestes línies vol dir que ja heu girat noranta graus, com pertoca, aquest llibre –i no llibret, ni revista– que hem titulat “Avantguardes” i hem subtitulat “Disseny gràfic a Castelló”, i que us interessa o, si més no, desperta la vostra curiositat el tema que enguany hem triat: el disseny, les arts plàstiques més trencadores, innovadores, creatives,… i la gent, els grups, els espais que a la nostra ciutat s’hi relacionen. Avantguardes, perquè ens hem permés la llicència de pluralitzar el substantiu avantguarda, terme militar que fa referència a la primera línia d’atac, al destacament d’una unitat a la qual precedeix en la marxa i que, figuradament, defineix, en un moviment, els grups dels precursors o dels qui sostenen la tendència més avançada i volen anar en contra de la tradició, trencar amb ella, rompre amb l’art de les habilitats manuals, de l’ofici, de les normes establertes. Disseny gràfic a Castelló, perquè la capital del riu Sec, la ciutat nascuda al segle xiii –al tocar de la intersecció del paral·lel 40º N de latitud i del meridià 0º de longitud–, la nostra ciutat i el seu entorn més immediat és, de sempre, objectiu i referent dels llibres de Rebombori, i perquè després d’explicar i mostrar, anualment, des de 1997, l’arquitectura civil i religiosa, l’urbanisme, l’horta,

6|7

els oficis, els costums, la mar i la marjal, els fets, les ficcions, les prediccions, el secà, els jocs, el lleure, la música i els músics, la sostenibilitat paisatgística, mediambiental i lingüística, la romeria magdalenera, els orígens medievals i la producció literària de valor que s’està produint en valencià, volem enguany donar la paraula a la gent que, ara i ací, sap de disseny i de les tècniques plàstiques més avantguardistes, a la gent que ha acceptat la nostra invitació a participar d’aquest nou projecte que es concreta en aquest llibre que teniu a les mans i que ja podeu trobar també, penjat en pdf, al nostre lloc web: www.collarebombori.cat.

He llegit en algun lloc, navegant per l’univers infinit d’Internet que no s’ha de confondre dissenyadors amb artistes, malgrat el comú denominador que representa la creativitat en ambdós camps, i que el disseny d’un producte o d’un sistema es fa a mida, amb un mètode de treball propi, que comença amb una fixació d’especificacions i atén a valors com la viabilitat (tècnica i econòmica), l’ecologia, l’ergonomia, la fiabilitat, la durabilitat, el cicle de vida del producte o sistema, la legislació, el pressupost, els possibles mals usos, l’entorn i circumstàncies específiques, el decòrum, la cultura dels diferents usuaris,... La producció artística, en principi, és més lliure, té mètodes i tècniques de treball diferents i les seues accions no pretenen estar justificades. En aquest llibre, que no pot, ni vol, ser exhaustiu i que, com en altres que hem publicat, potser tindrà continuïtat i abraçarà més camps, hem intentat que no trobeu res de buit, superflu, ornamental, com sovint passa quan el mot “disseny” s’aplica a certs objectes costosos o “de luxe”, que pretenen així justificar el seu preu; a certes creacions artístiques comercials, o bé a objectes inútils o amb una utilitat, en tot cas, discutible. De manera que, si seguiu avant, gaudireu d’un disseny ben modern i visualment impactant, com correspon al tema que ens ocupa; passejareu pels carrers i places de Castelló, i reflexionareu sobre escultures, façanes, harmonies, proporcions i desficacis; sabreu de la trajectòria de l’Espai d’Art: què és, què ha fet i significat, i com ha sacsejat el nostre panorama artístic; coneixereu les fites de l’emblemàtica galeria Cànem; llegireu i opinareu sobre la Magdalena i l’art, sobre gaiates i cartells, jurats, tendències, evolucions i tradicions; trobareu un bon nombre de pàgines protagonitzades per l’EASD, gràcies als textos i il·lustracions signats per part del seu professorat, que expliciten el que ha suposat i ha aportat després de més d’un quart de segle de presència a Castelló; veureu mostres de l’obra actual de diferents creadors; sentireu com els mots dels poemes us desperten sensacions i anhels i, potser, fins i tot, podreu aprofitar els productes que anuncien, a les darreres pàgines, les empreses tan especials que ens serveixen, novament, per tenir la quota necessària de publicitat. Tant de bo tingueu una bona lectura o, si més no, una agradable passejada visual. En parlem i ens escoltem.

8|9

Imatges de Castelló Rosalía Torrent Universitat Jaume I de Castelló

Sota aquest títol, “Imatges de Castelló”, no pretenc dibuixar un Castelló complaent amb ell mateix, que insisteix una i altra vegada a repetir les mateixes estampes a fi de pal·liar una realitat ben anodina. Castelló, malauradament, no ha arribat a ser ciutat bonica i no ha arribat a ser-ho perquè, sistemàticament, ha perdut la seua identitat, a mans dels que haurien d’haver-la conservat. Primer van ser els desastrosos anys seixanta, amb el seu desarrollismo feroç, els que van portar els responsables de l’urbanisme de llavors a compartir somnis amb l’especulació. Des d’aleshores, els despropòsits es van acumular i sembla que encara no han acabat. Sorprén veure com els que havien d’encarregar-se de crear espais agradables en la ciutat, no tenen aquesta qüestió com a prioritària. Moltes vegades, es mamprenen accions que acaben en clamorosos fracassos. I, lamentablement, no hi hi ha consciència d’aqueix fracàs. Complaent-nos només quan calga fer-ho, però, iniciarem un recorregut per alguns llocs de Castelló, no d’una manera sistemàtica, però valorant algunes realitzacions i experiències concretes relacionades amb l’àmbit cultural. I començaré amb un record, el d’un espai urbà que, al mateix centre de Castelló, fa ja prou anys, exercia les funcions d’aparcament: l’actual plaça de Santa Clara. Quan els cotxes van començar a desaparéixer per a donar pas a les obres de la plaça, vam sentir un cert alleujament tots els que hi passàvem diàriament, sortejant els vehicles, però aquesta tranquil·litat es va congelar a mesura que la plaça s’afaiçonava amb la fredor de la pedra. En el seu centre, dinamitant la possibilitat d’una visió límpida, es va instal·lar una escultura de vetusta temàtica, amb problemes de resolució i que ha dificultat en més d’un sentit l’ús de l’espai. Ja en un altre àmbit, vaig suggerir que un canvi de lloc de la peça afavoriria no sols la pròpia plaça sinó la mateixa escultura. Encara que amb això no acabarien els problemes d’aquest espai limítrof amb el mercat. Caldria posar èmfasi en aquesta relació, en compte de tractar de rimar amb la resta d’edificis circumdants.

10|11

Anys després de la desafortunada resolució de la plaça, algú va pensar que, en efecte, la pedra era excessiva, que l’ambient era dur i, per disminuir-ne l’impacte visual, s’hi van introduir pesades jardineres amb arbres. Cada vegada que els veig pense en pardals engabiats. Aqueixos arbres que necessiten arrelar-se a la terra, pareixen voler arrancar a córrer des de la seua presó, retallada qualsevol possibilitat d’estendre convenientment les seues branques. Estan molt bé els arbres en les ciutats, per descomptat, però en la terra, i no rentant la consciència de qui prèviament va censurar el seu normal creixement.

Encara sort que, des de la plaça, entrem al mercat i ens sorprén l’anar i vindre de la gent, que revisa la pesquera del dia. El sarau que envolta l’acte quotidià de la compra i les diverses espècies de peixos que ens contemplen des de les bancades ens reconcilien amb el Castelló d’edificis que fereixen el sentit comú. Un dels actes més bells a què pot aspirar el ser humà és travessar les portes dels mercats. Allí busquem les mateixes coses, ens iguala l’interés per allò que, al cap i a la fi, cada dia ens manté amb vida. Si des del mercat del peix anem al de les fruites i verdures, ens adonarem que els amos d’aquests establiments sí que posseeixen el sentit innat de l’harmonia i del bon gust. Mirem amb embadaliment la disposició dels aliments, ens delectem amb les petites piràmides de fruites, amb aqueix gest dels comerciants repartint, entre els buits de la fruita acabada de vendre, els nous productes. Ells sí que tenen el gust per la correcció que manca als que, a l’exterior, haurien de procurar-nos una vida més harmònica. No siguem, però, del tot negatius; també El sarau que envolta el quotidià acte de és cert que el procés de vianalització d’alla compra i les diverses espècies dels peixos guns carrers ha contribuït a què la ciutat que ens contemplen des de les bancades respire un poc més tranquil·la i que poguem ens fan reconciliar-nos amb el Castelló ensenyar als pocs turistes que es desplacen a d’edificis que fereixen el sentit comú. la ciutat (hi ha qui coneix les platges sense haver-se acostat mai a la nostra capital) una sèrie de carrers en què, si fem un esforç d’imaginació, podem intuir l’antiga imatge que tenien. El nou ric, no obstant això, no va apreciar el que posseïa i ho va deixar perdre, així que, al costat de la caseta eclèctica de dues plantes, tímida en la seua bellesa, va alçar l’edifici sense gràcia que hui hem de suportar. Afortunadament, la vida a Castelló, pels matins, és dinàmica, els carrers s’omplin de persones que amb la senzillesa dels treballadors van d’un costat a un altre, somriuen, parlen i conviuen. Les ciutats són sobretot les seues gents i, per això, a vegades, Castelló ens sembla bella. Però quan aqueixes persones es retiren a sa casa (més prompte, curiosament, que en altres ciutats de major rigor climàtic) se’ns tornen a tirar damunt els edificis, l’escassetat de racons verds, a vegades la falta de neteja. Això sí, últimament, ens podem trobar amb una moda nova en forma d’escultures, perquè, de sobte, Castelló s’ha vestit amb peces escultòriques de figures humanes, algunes de les quals graciosament resoltes, però que, en la seua repetició, sincerament ens sorprenen. Des que va aparéixer el iaio que, amb la seua néta, llig en un banc de l’Avinguda Rei En Jaume, s’han multiplicat unes figures moltes vegades ancorades en el tòpic (algú va oblidar que estem en el segle XXI i que la tradició té els seus propis llocs) i algunes altres descontextualitzades que acaben per enfadar-nos.

12|13

Es tractava, supose, de voler humanitzar la ciutat, però, com deia, l’extemporani d’alguns plantejaments i a vegades el seu forçat emplaçament desdiuen de la qualitat d’alguna d’elles. Perquè hi ha, com déiem, alguna d’excel·lent resolució, i altres que, escapant de la figura humana, es troben en un lloc idoni. Però no és la norma comuna. I és que molt hauríem de parlar de les escultures a Castelló. Una altra vegada hem d’utilitzar la paraula “malauradament”, aquesta vegada per a qualificar alguns treballs d’escassa qualitat, obra, no obstant això, de conegudíssims artistes de la nostra zona. És una veritable pena que algú que ha tingut en el seu cervell i a les seues mans la possibilitat de proporcionar-nos un llegat ric d’aqueixa calidesa i imaginació que es pressuposa als mediterranis, es perd ara en projectes de tipus escolar però que, al contrari d’aquests, no s’allotgen a les pàgines d’un quadern, sinó en alguna de les grans rodones dels accessos a la ciutat. Això ocorre amb una recent escultura, la positiva inspiració de la qual (denunciar la violència), no pot evitar caure en el tòpic; o amb altres més antigues que fereixen per plantejament i dimensions els llocs on se situen. Davant d’açò ens preguntem: qui és el responsable de l’embelliment de la ciutat? Quin currículum l’avala? Qui contracta? Amb quin criteri? El cas és que jo sé que hi ha en la nostra ciutat persones que estan en disposició de poder iniciar el camí del canvi. Per què no ho fan? La veritat és que des de fa temps volia escriure un article com aquest. Són anys de veure com aquesta ciutat, que va ser per a mi d’adopció i que és la meua ciutat (encara que la vida em va portar a la veïna Benicàssim), deixa passar les oportunitats de posar-se guapa. Llig amb tristesa un eslògan tan bonic com paradoxal amb el qual s’ha intentat potenciar la nostra ciutat “Passió per Castelló”. Perquè els que tenim afecte per la ciutat sabem que és molt difícil que aquesta alce passions, llevat que prenguem com a pròpia la primera definició que per a aquesta paraula ens dóna el diccionari:

“Passió: Acció de patir”. En tot cas, no hem de deixar-nos embenar els ulls i tancar-los a la realitat. Si així ho fem, l’única cosa que aconseguirem és perpetuar el que no està bé. No, no tanquem els ulls, sapiem que és una barbaritat destruir un sol metre d’espai verd, i per tant ho és prescindir de molts metres del parc Ribalta, perquè per ell hi passe un troleibús. Jo he sentit prou persones defendre aquest projecte adduint el mal estat previ del parc, però és que és tan senzill respondre: si està en mal estat simplement que ho arreglen, o és que convé que estiga en mal estat per a tindre una coartada? Bo, donem una altra volta per CasPerquè els que tenim afecte per la ciutat telló i anem-nos als centres cultusabem que és molt difícil que aquesta llevant rals. I ací, com no podia ser de cap passions, llevat que prenguem com pròpia la altra manera, cal alegrar-nos per dos primera definició que per a aquesta paraula ens edificis com l’Auditori i el Museu de Bedóna el diccionari: “Passió: Acció de patir” lles Arts, ambdós no sols bones mostres d’arquitectura sinó d’integració amb l’espai circumdant. I tots dos lluitant per oferir una programació que satisfaga, en el primer dels casos, al nombre més gran de públics possible sense perdre la qualitat de l’oferta, i el segon intentant amb èxit desigual atraure diversos col·lectius a les seues activitats. Compleixen bé la funció per a la qual es van destinar i encara que, segurament, la crisi passarà també factura per ells, de moment mantenen un nivell. Més difícil ho té l’Espai d’Art Contemporani, perquè en èpoques de vaques flaques l’art contemporani, ja de difícil accés a un públic majoritari, comença a ser desprotegit pels seus propis promotors. L’Espai se situa en un edifici que, aïllat, haguera pogut tindre el seu interés, però que, en el seu enclavament, resulta contraproduent visualment. No l’ha ajudat molt la “pròtesi” afegida al cos central de l’edifici, perquè, per molt que siga d’un dels arquitectes més celebrats actualment, la veritat és que aquestes construccions afigen confusió visual i exerceixen una evident violència sobre l’entorn. Castelló ha de suavitzar-se, no caure en la trampa del modern pel modern. No aprenem! No es va saber veure tampoc que la seua cafeteria hauria de ser un centre que invitara a l’assossec i a la xarrada. Per allò de ser “in” es va encarregar el projecte a un magnífic artista francés, al qual molt probablement no li haguera agradat prendre’s cap cafè en ella. Amb tot, l’Espai està encabotat a acostar-nos el més actual. Algunes vegades amb projectes no massa clars. No obstant això, ha de continuar el seu treball, perquè cobreix la necessària faceta de mostrar l’estrictament contemporani i a més d’una manera no habitual en el context espanyol. Enfoquem, però, una altra qüestió, i recordem que la cultura és molt més que algun bon edifici o idea. Perquè, també, la cultura a Castelló s’allotja en llibreries que, com a Babel o Argot, han conjugat la faceta de venda de llibres amb la de llocs per a promocionar i difondre diferents activitats vinculats amb ells.

14|15

La pionera Babel va consolidar al seu voltant un nucli de clients que utilitzaven la llibreria com a punt de trobada, cosa que succeeix també actualment amb Argot, on fins i tot ens hi podem prendre un cafè. Són aquestes empreses les que em convencen que en la ciutat hi ha un potencial i una base que podria allargar-se si trobara un bon espill on reflectir-se. Aquestes llibreries i altres llocs, com alguna galeria d’art (i ací no podem deixar de mencionar a Cànem), han intentat modificar els nostres hàbits. Difícil tasca, fins i tot després de la consolidació de la Universitat, l’alumnat de la qual, curiosament, no fa massa soroll a Castelló. I no em referisc al soroll de les nits, sinó al que també hauria de dur-lo a compartir les experiències culturals que ací es generen. I en això tenim part de culpa el professorat, potser no massa implicat a potenciar que l’alumnat trobe respostes adequades a uns interessos que tenim el deure de suscitar en ells. A pesar de l’elevat nombre d’estudiants universitaris, no són massa visibles als centres de cultura. Només últimament, i a partir d’esdeveniments com la Nit de l’art, se’ls pot veure, a impuls d’algun professor o professora, en les diferents galeries i espais d’art. Aquesta iniciativa, sens dubte una de les més interessants que s’han plantejat en la ciutat, a imatge de les que s’han fet en altres ciutats espanyoles i estrangeres, ha servit perquè aquesta primera vegada que es trepitja un centre d’art siga l’inici, per a alguns, d’una relació més continuada amb el món de les exposicions. És un pas petit però efectiu.

L’ideal seria proposar models segons Com veiem, no tot són ombres, però són els distints carrers o zones que pogueren molt allargades. Continuem passejant per contribuir a delimitar espais i que d’alguna la ciutat, enfrontem-nos a aqueixes tremenmanera identificaren els distints llocs. des mitgeres que destrueixen qualsevol sentit estètic i que acovardeixen amb la seua mola a la menuda casa que es va resistir a la demolició. Anem a les terrasses dels bars per a veure que només uns pocs s’han preocupat per adoptar un mobiliari adequat. No és, per descomptat, la seua culpa. És l’Ajuntament, com a responsable de la imatge de la ciutat, qui hauria de vetlar per aquest tipus de coses, planificar i delimitar aqueix tipus de mobiliari. Perquè, encara que existisca una normativa respecte d’això, o bé no es compleix o aquesta normativa pareix insuficient. La mateixa falta trobem en un altre aspecte que defineix molt bé a una ciutat: el dels aspectes publicitaris i tipogràfics dels distints establiments. Faltats d’orientació, els cartells i lluminosos de les botigues no tenen qualsevol sentit unitari. L’ideal seria proposar models segons els distints carrers o zones que pogueren contribuir a delimitar espais i que d’alguna manera identificaren els distints llocs. Sempre he pensat, passejant per la ciutat, que hauria d’haver-hi una sèrie d’experts que, analitzant casa per casa, carrer per carrer, treballaren sobre una orientació comuna per a introduir línies harmòniques que contribuïren a la bellesa de la ciutat, perquè l’harmonia és salut per als habitants dels espais.

16|17

Des de la teoria de l’art se sap ja des de fa segles que determinades línies, formes i colors, desperten en nosaltres unes vivències i sensacions determinades, i que tenim més predisposició a la felicitat si aquestes s’adeqüen a aqueix sentit innat per l’equilibre que tenim els sers humans. Independentment de consideracions subjectives, es reconeixen com bells els objectes que tendeixen a mantindre aquest equilibri. Les parts equilibradament disposades, la simetria, l’harmonia, la proporció, el ritme, etc., constitueixen la condició objectiva de la bellesa Però és que, a més, l’esperit humà pareix tendir a l’equilibri, a la norma, i per això observa bellesa en aquells objectes que les contenen. I, encara que l’art no ha basat en la bellesa la seua raó de ser, molt al contrari hi ha magnífiques obres d’art basades en la categoria de la lletjor, la veritat és que, pel que fa a l’urbanisme, les nostres preferències s’uneixen a l’harmònic. Si en l’art podem fer altres consideracions, no així en els espais públics, que demanden que vetlem per ells en defensa del seu equilibri. I açò és el que rarament trobem a Castelló, on fins i tot hem ocultat amb ceràmiques de gust decididament kitsch els espais que es generen entre els volums d’una església, com és el cas de la de la parròquia de Sant Vicent, al costat de la plaça Fadrell. Un despropòsit fàcil de solucionar però que ací segueix, impertèrrit i feliç amb si mateix. Torne a preguntar-me de qui ha estat la idea, amb quins criteris s’ha actuat. No estem tractant de fer una enumeració de les Si en l’art podem fer altres incongruències urbanístiques de Castelló, ni consideracions, no així en els espais de l’inconvenient d’alguns dels “adorns” esculpúblics, que demanden que vetlem per tòrics que últimament s’han introduït en el paiells en defensa del seu equilibri. I açò és satge urbà. No acabaríem ni en cinc ni en cinc el que rarament trobem a Castelló... mil pàgines. Simplement, intente posar alguns exemples del que hi ha en la nostra ciutat i d’algunes coses que podrien sense grans esforços reformar-se. Cert que no podem serrar pel quart pis molts dels edificis que s’alcen en els carrers; cert que no podem reemplaçar totes les fatxades per unes altres més conservades; però el que sí que podem és elaborar un pla de remodelació dels carrers on es contemplen íntegrament l’atenció d’aqueixes façanes, el de les voreres, el dels rètols dels comerços i les cadires i tendals dels bars. Volem passejar per uns carrers on no se’ns bombardege amb imatges extemporànies o de dubtós gust. Jo crec que en això estaríem tots d’acord; llavors, per què no es fa?

18|19

Lawrence Weiner. Foto: Ángel Sánchez

Una altra de les característiques, que crec més importants i, perquè no dir-ho, atractives, que ofereixen els museus i centres d’art contemporani com l’EACC, és que disposen d’una maduresa intel·lectual notable. Per aquest motiu, saben arriscar-se, obrin nous horitzons i afavoreixen l’antagonisme. No sempre allò que veiem en un museu gaudeix d’una veritat o un discurs inamovible. Moltes de les exposicions que podem veure en aquests museus fixen la seua mirada en això: en l’anàlisi de la condició humana –què i qui som, com i perquè actuem com actuem, què volem i què perseguim, etc. Per això, van allunyar el cànon, van trencar l’hegemonia del mercat i van mostrar algunes manifestacions radicals i inconformistes. Tot això per a despertar-nos, per a fer-nos partícips de la contemporaneïtat, per a formar part del pensament actual, de la cultura del present.

Amb la primera exposició de l’EACC, en 1999, ja vam descobrir quines serien les bases del seu funcionament i els seus objectius de cara a la societat de Castelló: impulsar el quefer artístic. Per això, van buscar el diàleg entre la música, la literatura, la pintura, la fotografia i l’audiovisual amb una mostra inaugural que va comptar amb obres de Jeff Wall, Pepe Espaliú i Carles Santos. És ben sabut que el centre ha albergat alguns dels creadors més eclèctics, No sempre allò que veiem en un museu transgressors i reconeguts del món. Des gaudeix d’una veritat o un discurs inamovible. de la seua posada en marxa el centre ha Moltes de les exposicions que podem veure en vist desfilar obres d’Ida Appleborg, Juan aquests museus fixen la seua mirada en això: Dávila, León Golub, William Kentridge, en l’anàlisi de la condició humana Zoe Leonard, Tracey Moffatt, Brosse Nauman, Simeón Sáiz Ruiz, Nancy Spero, Georges-Toni Stoll, Miroslaw Balka, Eugenio Dittborn, Jean-Luc Godard, Félix González-Torres, Chris Marker, Antoni Muntadas, Doris Salcedo, Louise Bourgeois, Marlene Dumas, Robert Gober, Nan Goldin, Jenny Holzer, Barbara Kruger, Marcel Odenbach, Cindy Sherman, Rosemarie Trockel, Isidoro Valcárcel Medina, Krzysztof Wodiczko, David Wojnarowicz, Berta Sichel, Daniel Buren, Paul Sharits, John Cage, John Knight, Lawrence Weiner, Anne Veronica Janssens, Antonio Ortega, Bernard Bazile, Cesare Pietroiusti,

Álvaro Perdices. Foto: Paco Poyato

Branches (Detalle)

Denicolai & Provoost, Dan & Lia Perjovschi i més recentment Álvaro Perdices. La llista, no obstant això, no és completa perquè al llarg d’aquests onze anys les col·laboracions, projectes didàctics, conferències i seminaris han aconseguit portar a Castelló a nombrosos intel·lectuals, a més dels artistes locals com Joël Mestre, Julia Galán, Pilar Beltrán, Carmen Ballester, Ramón Roig... Sabíem des de fa temps, des d’aquesta època en què es proclamava als quatre vents allò de la Postmodernitat, que “ningú no es creu res”. Portem molt de temps immersos en una crisi de la raó, en una crisi de les respostes úniques. Arrere deixem l’uniperspectivisme, la categorització, l’objectivació, l’universal, la història... Estem lluitant contra el discurs il·lustrat i la seua legitimitat, i per això vam creure que la millor opció per a completar la nostra missió era la “deconstrucció”. Aquest fet, que a simple vista no ens diu res, en realitat ens diu molt, perquè viure hui, sigues un artista o escriptor contemporani, o un simple comptable, significa viure una vida de paradoxa i contradicció. Com diria el filòsof britànic Marshall Berman: “ser modern és estar aclaparat per les immenses organitzacions burocràtiques que tenen el poder de controlar i, sovint, destruir totes les comunicacions, valors, vides...” –Franz Kafka ho reflectiria a la perfecció en la seua Metamorfosi. Aquesta crisi de la raó de la qual fugim, és la crisi de la certesa, del narrador, de la història, de la realitat ordenada.

22|23

«Micropolíticas»

Potser, per això, estem en una constant confusió, por, falta de sentit, passivitat... I continuem buscant respostes. Algunes, les que corresponen a aquest debat amb el món de l’art actual les podem descobrir –o redescobrir–, desentranyar i debatre a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló, que crec és el gran centre per a la reflexió de la cultura actual. La trilogia Micropolítiques [7] va ser un dels grans projectes realitzats perquè mantinga aquesta opinió. Aquesta mostra va revisar i va analitzar aspectes que tenen a veure amb la vida familiar, amb les relacions íntimes, amb la societat de consum, la immigració, l’evolució del rol social de la dona, el control i la vigilància exercides per les estructures de poder en l’entorn ciutadà, o el qüestionament dels rols sexuals; tot això, a través de l’obra d’una selecció d’artistes dels últims 30 anys, que contínuament han estat posicionant-se i proposant la quotidianitat com alguna cosa transformadora i que pot resultar subversiva dels valors establits.

La funció de l’artista consisteix a ser perpètuament la veu i la consciència del seu temps. En aquest sentit, l’EACC serveix com a mitjà de relacionar certes preocupacions que existeixen en la nostra societat. Així, estem davant d’un centre que mostra un art que té com a funció una espècie d’ensenyança moral, didàctica i, perquè no dir-ho, de controvèrsia. L’obra d’art ha de penetrar en el públic no mitjançant la identificació passiva, sinó mitjançant una crida a la raó que exigeix, alhora, acció i decisió. Un clar exemple d’açò va ser l’exposició Avencidamientos discretos.

Jeff Wall. «Milk» (1984)

Exposicions monogràfiques, projectes col·lectius, certàmens locals, un premi únic com el Premi d’Art Contemporani de la Diputació Provincial... L’EACC ha aconseguit en aquesta dècada mostrar totes i cadascuna de les pràctiques artístiques que tenen lloc en el món: performance, videoart, ready-made, instal·lacions, concerts, audicions poètiques, cinematografia, etc. Sota la direcció de José Miguel García Cortés, Manuel García, Juan de Nieves i, ara, Lorenza Barboni, l’Espai, com està escrit al seu ideari, vol ser “testimoni de l’avenir de les pràctiques artístiques i dels seus processos de presentació i difusió –de la nova consideració del fet artístic en suma–, vol ocupar un destacat lloc d’intervenció i acció, d’intenses complicitats amb els agents artístics i amb la societat en general”. La veritat és que ho ha aconseguit, i amb molt bona nota. Gràcies a l’EACC són moltes les persones i institucions que coneixen Castelló. Sens dubte, l’Espai d’Art Contemporani ha dotat a la nostra ciutat i província d’un reconeixement internacional que era quasi impensable fa deu anys. L’EACC és un autèntic motor cultural del qual cal aprofitar-se per a continuar avançant. Castelló, a pesar que molts no ho creuen, és un excel·lent terreny per al cultiu cultural.

24|25

Galeria Cànem a ArteLisboa 2010.

Fons de la Galeria Cànem.

Galeria Cànem a la mostra «De Romania».

Entrada a la Galeria Cànem, al carrer Antonio Maura de Castelló

Una galeria d’art Pilar Dolz Galerista

Eren uns altres temps... i nosaltres teníem unes altres esperances. El 1974 un grup d’amics amb solidari interés per la cultura i l’art, i amb estima i generositat vers la petita comunitat que era aleshores Castelló, vam decidir obrir una galeria on es poguera contemplar la vida a través de l’art. Davant la impossibilitat, en el moment, de manifestar un ideari compromès amb la realitat, decidírem d’aplegar-nos al voltant d’una galeria d’art; sota el paraigües del “comerç” podríem reunirnos, dialogar i, entre les exposicions, invitar alguna persona que ens contara experiències, fera alguna xarrada, podíem presentar algun llibre, algun concert... Quin tipus d’art havíem de mostrar? Naturalment el mes pròxim a nosaltres: els dels artistes expectants de la novetat en una ciutat dormida a les innovacions dels nous llenguatges artístics. Artistes que produïen obres amb inquietuds, Quin tipus d’art havíem de mostrar? que es feien unes preguntes sempre difícils Naturalment el més pròxim a nosaltres: de respondre, que buscaven nous camins més els dels artistes expectants de la novetat enllà de les produccions convencionals. en una ciutat dormida a les innovacions A qui dirigíem la nostra proposta? A persones dels nous llenguatges artístics. demòcrates, a ciutadans lliurepensadors que no estaven d’acord amb les coses que passaven en aquell moment, a persones que volien o somiaven amb horitzons més oberts, naturalment a persones encuriosides per les noves experiències culturals, a espectadors inquiets i dinàmics, a possibles compradors que no creien en un art caduc i retardatari. Es van fer magnífiques exposicions de les figures senyeres del moment. La primera va ser de Boix, Heras i Armengol, presentada per Joan Fuster. Hi va haver després tot un seguit d’artistes, com ara: Andreu Alfaro, Manolo Mompó, Manolo Salamanca, Pablo Serrano, J. Hernández Pijuán, Eusebi Sempere,

26|27

Manolo Alegre, 2010.

32|33

Iconografia festera “AMB PoCA LLUM, SENSE FoC NI FUM”

Miquel Gómez

Resulta difícil trobar cap escrit, estudi, assaig, o qualsevol retall de premsa, que faça, ni que siga de passada o de retruc, cap comentari crític al voltant de l’eterna gaiata o monument gaiater, sempre el mateix, immutable, perdurable, repetible, reutilitzable –que no reciclable– i intercanviable en el temps sense que eixe fet puga donar origen a queixa o protesta per allò de què no evoluciona i sempre ens donen gat per llebre. Quan s’ha tractat el tema, que ha sigut en poques ocasions, ha estat normal la manca total d’objectivitat. Sempre s’ha parlat des de l’òptica interessada de les Gaiates, de la Junta de Festes, del mateix ajuntament, dels “intel·lectuals” al servei de la festa, dels mitjans de comunicació locals i aliens (completament bolcats a enaltir la “il·lustració” que defineix la festa, sense cap mena de pudor crític), de la gent de l’antic règim, iniciadora d’aquestes festes, etc. Tots han actuat sempre amb la intenció d’evitar qualsevol possible crítica o comentari una mica objectiu.

L’art dins la festa ha estat marginat quant no prohibit d’una manera efectiva i real, que afavorís el manteniment de costums inamovibles.

L’art dins la festa (l’art aplicat a les gaiates, als cartells anunciadors oficials, a la pròpia decoració festívola, a la vestimenta oficial...) ha estat marginat quant no prohibit d’una manera efectiva i real –però no escrita– que afavorís el manteniment de costums inamovibles, immutables i que no permeten l’evolució artística –l’expressió gràfica i visual– aplicat ara al conjunt de la festa. No s’han donat premis a gaiates innovadores (tot el contrari), no s’han premiat cartells d’acord amb els corrents de l’art en cada moment. Si us adoneu, la gaiata sempre és igual, la mateixa o bé se n’aprofita part de la de l’any anterior; els cartells sempre són iguals si no segueixen els mateixos criteris ‘artístics’; la vestimenta sempre és igual; les cavalcades no canvien o bé s’allarguen amb el mateix esquema de desfilada. Sembla com si el temps no passara. I si passa és per fer-ho tot més llarg, més pesant, més carregat de bombo. Més coent?

34|35

Algú podria dir que encara som a l’any 1945 del segle passat: vestim, ens expressem i mostrem les festes amb el llenguatge visual dels anys de la postguerra. La festa de la Magdalena fou oficialitzada, allà per l’any 1945 (recordem: finals de la guerra mundial, postguerra a la ciutat amb militars i falangistes al poder, reines de festes filles de prohoms del règim, esquema de festes marcadament autoritari i centralista -Junta Central de Fiestas-, uniformitzadora amb la vestimenta i els balls -Sección Femenina-, amb el pensament, etc). Des d’aleshores, el conjunt de la representació gràfica i de les arts emprades en exterioritzar tot allò que puga dir o fer la festa no ha evolucionat en cap ni un dels seus apartats. Les gaiates poden perfectament canviar-se les d’un any per un altre i ningú no se n’adonaria (de fet crec que ningú no se n’adona). Hi ha una norma no escrita que ve a dir que per mantenir “les tradicions” cal evitar qualsevol possibilitat d’evolució en la seua representació visual i artística. Les poques gaiates que han intentat d’evolucionar en alguna ocasió (la dotze, la sis...) han estat marginades a l’hora de valorar el seu treball artístic. I si parlem dels cartells anunciadors: trobeu diferències entre el de l’any 1946 i l’any, posem per cas..., 1989? O entre els dels anys 1954-1981 i 2011? El temps sembla que no passe per allò que expressa gràficament i enllumena les nostres festes; algú podria dir que encara som a l’any 45 del segle passat: vestim, ens expressem i mostrem les festes amb el llenguatge visual dels anys de la postguerra. I pel que fa a la llengua, el castellà segueix sent

la llengua dominant. En un detall menut sí ha evolucionat la festa: la senyera ja no és la del seu moment, la de les quatre barres, ara ens mostren una senyera que es va inventar els anys setanta del passat segle –amb una franja verda– i fins i tot hi ha qui la senyoreja fent de rei en Jaume. Ja de passada, i malgrat ser del tot evident, cal dir que continua sent l’autoritat política qui diu la darrera paraula a l’hora de triar els dirigents per la festa (o cal dir avalar els candidats?) Talment com quan la falange, la dreta –catòlica això si– i els franquistes organitzaven les festes de la Magdalena. La semblança amb un art neobarroc i carregat, pesant, inamovible, coent en una paraula, que es va instaurar a l’inici ‘renovat’ de la nostra festa major, ha marcat l’escassa evolució de tot allò que puga tindre alguna cosa amb les representació gràfica i l’art aplicat o la il·lustració als ‘monuments’ gaiaters. Més de mig segle després de la implantació de la darrera variant de la nostra festa, en cap moment ha significat un daltabaix en tot allò referent a l’art. La literatura a l’efecte està redactada, fonamentalment, per gent de la festa o vinculats afectivament (la Junta de Festes i les pròpies gaiates), per intel·lectuals a servei de l’establiment gaiater, que sovint imiten l’estil dels iniciadors de les renovades festes de la Magdalena de l’any 1945 (membres de la SCC...). No cal dir que la teoria no canvia en aquests 65 any de festes “renovades”; és més, S’ha anat simplificant la simbologia fins s’ha anat simplificant la simbologia fins arribar arribar a tres elements únics (us sona...?): a tres elements únics (us sona...?): l’escut de la l’escut de la ciutat, el gaiato amb el ciutat, el gaiato amb el “farolet” i l’edifici de la “farolet” i l’edifici de la Magdalena Magdalena. No en tenim, d’altres referents festius? Ah si...! El verd. No ha canviat en alguna cosa la festa? La gent i la societat no ha canviat, ni que siga passant a ser una societat formalment democràtica? La festa ha de ser i tractar-se igual ara al segle XXI que en època franquista? La iconografia a l’ús, no hauria de canviar ni que fóra per anar d’acord amb els temps?

En plena època d’expansió de les noves tecnologies i de l’aplicació constant i permanent de la illustració i les arts aplicades a la indústria, al treball, als mitjans de comunicació, al carrer, al disseny constant en tots els quefers de la vida, l’estàndard i referent de la festa ha de restar ancorada en els ideals gràfics i visuals de la postguerra? Què no passa el temps per aquests símbols?

36|37

interiorisme

L’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló i el seu futur Francesc Aguilar i Domenjó Professor d’interiorisme i director de l’EASD Castelló des de 2006

Centre educatiu dedicat al disseny (i no a l’artesania ni les Belles Arts), l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló (EASD Castelló) té, al seu ideari educatiu, la integració de les diferents disciplines artístiques amb les tècniques d’ideació i creació pròpies del procés projectual o procés de disseny. També és fonamental el coneixement dels processos de producció artesanal i industrial a les diferents especialitats, per poder situar l’ofici o professió de dissenyador als llocs que pot ocupar dins del procés productiu.

l’EASD Castelló desenvolupa la seua activitat educativa mitjançant diferents especialitats de disseny gràfic, producte i interiorisme

El disseny al servei de la societat està en la base de l’ideari educatiu de l’escola, que és concreta en l’estudi i la investigació en el camp del disseny per a la transformació i adequació de l’entorn humà i per a la millora de la qualitat de vida en el context de les comarques de Castelló i la seua economia.

El centre desenvolupa la seua activitat educativa mitjançant diferents especialitats de disseny gràfic, producte i interiorisme, a dos nivells dins el marc europeu de l’educació superior: En primer lloc, per al nivell de capacitació de Tècnic Superior, oferim sis Cicles Formatius de Grau Superior de Gràfica Publicitària, d’Il·lustració, de Fotografia Artística, de Ceràmica Artística, de Paviments i Revestiments, de Projectes i Direcció d’Obres de Decoració. En segon lloc, per al nivell de Dissenyador, impartim tres diferents Estudis Superiors de Disseny, que des del present curs 2010-11 ja són tres Graus en Disseny amb validesa a tot l’Espai Europeu d’Educació Superior: graus en Disseny Gràfic, en Disseny de Producte i en Disseny d’Interiors.

42|43

Com a arquitecte, admire l’ideal del disseny integral o art total de l’Arts and Crafts de William Morris, com feia Gaudí en la seua producció tan personal, des dels seus edificis fins a les manetes de porta dissenyades per ell mateix o tota mena de productes –mobiliari, objectes d’ús, etc–, tots sota el mateix programa estètic o figuratiu. Aquest ideal –que en versió segle XX i sobre base industrial van proclamar també professors/dissenyadors membres de l’escola Bauhaus alemanya en les entreguerres europees–, crec que és possible fer-ho efectiu en algunes de les produccions de la nostra escola o, si més no, les característiques del nostre centre educatiu fan possible anar en aquesta direcció.

disseny d’espai

Admire l’ideal del disseny integral o art total dels arts and Crafts de William Morris, a qui Gaudí no va ser alié en la seua producció tan personal

Mesurem la capacitat dels alumnes per aprofitar els seus coneixements tant en el procés de disseny com en la plasmació final davant d’un tribunal de projectes Els estudis de caràcter projectual, tant als Cicle Formatiu de Grau Superior com als Estudis Superiors de Disseny o els Graus en Disseny, existeixen com a assignatura o com a crèdits de projecte final. Aquest projecte consisteix a realitzar una proposta de disseny en la qual s’hi integren els coneixements acumulats durant els estudis. En ell es mesura la capacitat d’aprofitar els coneixements tant en el procés de disseny com en la plasmació final davant d’un tribunal de projectes. Aquests últims cursos s’han produït molts progressos a l’EASD Castelló: l’augment d’estudis, del cicle de Fotografia Artística aquest any i els Estudis Superiors de Disseny d’Interiors el curs anterior; la implantació, enguany també, dels tres Graus en Disseny; des de fa tres anys, les beques Erasmus per a professors i alumnes, tant per a eixir com per a vindre, tant d’estudis com de pràctiques en empreses; l’augment constant d’alumnes any rere any des del curs 200607, passant a tenir mes de cinc-cents alumnes durant el curs 2010-11; la bona acollida dels cursos d’especialització, etc. S’ha d’atribuir l’origen d’aquesta evolució positiva a l’existència, en primer lloc, d’un professorat capacitat i il·lusionat en la feina de construcció d’aquest espai per al disseny i a la sort de disposar d’un equip directiu extraordinari, per organitzar i traure el màxim rendiment dels recursos humans i materials i plantejar nous desafiaments. No s’ha d’oblidar la col·laboració de les administracions locals en la consecució dels nous estudis i també dels ens locals públics i privats en la difusió de la cultura del disseny en aquestes contrades. Com a director, continuaré facilitant el clima per seguir avançant i millorant.

44|45

Helena Torres. 2007-2008

comunicatius que estaven en la base del disseny. En el pitjor dels escenaris es va arribar a una banalització-trivialització del contingut i una hipertròfia dels aspectes visuals i formals. Un pur efectisme i barroquisme digital que feia abstraure’s a les produccions gràfiques emfatitzant, sense vergonya, els seus components tècnics i tecnològics. Les noves formes de comunicació digital i els nous documents electrònics generats en les pàgines web constitueixen un nou i

El nou pluralisme del disseny gràfic pot considerar-se una resposta al multiculturalisme de la societat global actual i un senyal d’anhel dels dissenyadors de desenvolupar un estil propi sense perdre de vista la importància del contingut. complex camp per al disseny gràfic. La nova arquitectura gràfica i les múltiples possibilitats d’afegir imatges mòbils, animació o vídeo, fotos, gràfics i texts interactivament fan que el disseny gràfic deixe de ser un mitjà estàtic de missatges encapsulats (llibre, cartells, anuncis, etc). La professió ha ampliat el seu radi d’acció amb la desaparició de la frontera entre les disciplines creatives a causa de l’ocupació massiva d’aqueixes noves tecnologies digitals. La formació de dissenyadors s’ha anat adaptant el millor possible a aquest nou escenari tecnològic, però en comparació amb la impressió, aquests nous mitjans digitals encara estan en els inicis, i l’actual generació de dissenyadors

Acte d’inauguració de l’exposició “25 anys de Disseny Gràfic a l’EASD de Castelló”, a la sala de Dàvalos-Fletcher. Fotos de J. Antonio Arias (Keco)

encara experimenta el seu potencial comunicatiu. Pareix no obstant això que hem arribat a una situació en què s’està aconseguint un equilibri entre l’estil i el contingut i si bé es percep un clar individualisme creatiu en molts dissenyadors, en l’actualitat el nou pluralisme del disseny gràfic pot considerarse una resposta al multiculturalisme de la societat global actual i un senyal d’anhel dels dissenyadors de desenvolupar un estil propi sense perdre de vista la importància del contingut. Amb motiu de la celebració del 25è aniversari de l’EASD, el Departament d’Expressió i Representació Artística i el Departament dels Estudis Superiors de Disseny Gràfic en col·laboració amb l’Ajuntament de Castelló i la Fundació Dávalos-Fletcher van organitzar l’exposició “25 anys de Disseny Gràfic a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló”. La mostra arreplegava una selecció de treballs i projectes d’exalumnes titulats en les especialitats de Disseny Gràfic, Gràfica Publicitària i Il·lustració des de la implantació d’aquestes disciplines en el Centre. L’exposició ens va oferir una diversitat creativa desenvolupada mitjançant diferents projectes gràfics realitzats tant per a particulars, empreses o institucions. El desenvolupament del teixit empresarial en les nostres comarques ha afavorit un major increment d’estudis de disseny i d’indústries relacionades amb el sector (impressió digital, impressió de grans formats, pancartes, etc). Un dels condicionants per a poder participar en aquesta exposició era que els exalumnes havien d’estar en actiu, desenvolupant la seua activitat tant de forma individual com en equip, per compte propi o aliena i que la majoria dels treballs presentats hagueren sigut publicats.

50|51

Manolo Alegre, 2010.

54|55

Si hi ha un esdeveniment de gran envergadura pel qual la nostra escola és coneguda a tots els nivells, aqueix és CREACTIVA i les seues Jornades de Disseny

Exposició «Revestir Idees» a l’EASD per a la Nit de l’Art de 2008. Foto: Elvira González

Activitats culturals i extraescolars de l’EASD Castelló: l’expansió de l’art José Antonio Arias (Keco) Professor de fotografia i responsable d’Activitats Culturals de l’EASD de Castelló.

A poc que mirem enrere, ens podem sorprendre fàcilment si pensem en la gran quantitat de mostres, projeccions, exposicions, conferències, tallers i les més variades activitats imaginables que han tingut lloc en nom de la nostra escola al llarg d’aquests anys. Quants esforços reunits, quantes il·lusions posades, quantes satisfaccions arreplegades en nom de l’alumnat i del professorat darrere d’una incipient creativitat artística que no ha pogut mai contindre’s en un espai tan reduït com la ment humana!

Pintura realitzada per l’alumnat de l’EASD Cs durant les Jornades de Disseny de 2007. Foto de J. A. Arias (Keco).

Com és sabut, qualsevol que crea una cosa ho fa des des d’ell i per als altres, amb la idea que la seua qualitat siga observada i, si és possible, valorada, reconeguda i admirada. Si en un centre educatiu dedicat a la creativitat unim centenars d’alumnes amb el seu professorat, l’expressió del seu ser, modelada el més correctament possible, ha de sorgir i fer-se notar i com més, millor. Dins i fora del centre. Però tornant al passat…per on començar? Un bon punt de partida seria la mostra 1984-2004, 20 anys creant. Una mostra col·lectiva de professors que va tindre lloc en la sala d’exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher, amb la col·laboració de la Fundació CAM i de Tau Ceràmica. Aquell maig del 2004 va suposar un punt d’inflexió per a una fornada de nou professorat que, o bé va entrar a formar part de l’escola, o bé estava a punt de fer-ho. Els visitants d’aquella exposició vam

Bou surrealista al claustre de la EASD Cs. amb columnes revestides a l’estil Miró.Foto de J. A. Arias (Keco)

56|57

Actuació de Belén i el seu grup durant la Nit de l’art 2010. Foto de J. A. Arias (Keco)

Actuació de Tabadà, Grup de Percussió a la Nit de l’article de 2008. Foto d’Elvira González.

Martín Ruíz de Azúa, Ana Mir i Emili Padrós, Sara Montoliu i Lucía Ortíz per Disseny de Producte, així com Ramón Esteve, Isabel López, Fco. José Clausell i Ismael Bellés per Disseny d’Interiors. A més de gran quantitat de comunicacions d’artistes, professors i professionals de diferents àmbits, tallers de ceràmica com els de Steep Kepp, Enric Mestre, Pepe Barrachina o María Bofill, d’il·lustració com els d’Ajubel o Arantza Sestayo, de còmic com el de Mark Buckingham, d’animació com els de María Trenor o Pablo Llorens; i de Fotografia com el de Jordi Font de Mora, entre altres, han deixat el llistó de qualitat de les jornades molt alt. I és que aquesta trobada anual entre l’alumnat i els professionals de les seues respectives especialitats és una porta oberta plena de valuosos consells i idees respecte al seu futur laboral.

Pintura realitzada per l’alumnat de l’EASD Cs durant les Jornades de Disseny de 2007. Foto de J. A. Arias (Keco).

Havent complit el passat curs 2009–2010 la seua primera dècada, és important ressaltar que en aquelles Jornades de Disseny es va optar per convidar únicament a antics alumnes com a ponents, a manera de celebració. Encara que ocasionalment s’ha recorregut a ells al llarg d’aquestos deu anys, ens va paréixer la millor forma de reconéixer el seu actual valor com a professionals després del seu pas per la nostra escola.

Disseny gràfic, disseny de producte, Il·lustració, ceràmica i interiorisme es donen la mà cada curs per a conformar una mostra sense comparació i totalment unificada. No obstant això, Creactiva no acaba amb les Jornades de Disseny, ja que comprén moltes altres accions. Gràcies a entitats tan significatives com l’Ajuntament, la Diputació, o la Fundació Dávalos Fletcher de la nostra ciutat, entre molts altres, hem pogut tindre una participació activa en Cevisama febrer rere Estand de la EASD Cs. durant la celebració de Cevisama 2008. Foto de J. A. Arias (Keco) febrer; o en un altre dels llocs on hem tingut molt d’interés per dona a conéixer els treballs del nostre alumnat: el Museu de Belles Arts de Castelló. També mitjançant Castelló Cultural, el principal museu d’art de la ciutat va permetre en els últims anys als seus visitants apreciar la fase final del seu esforç creatiu amb una exposició dels seus projectes finals de carrera. Disseny gràfic, disseny de producte, Il·lustració, ceràmica i interiorisme es donen la mà cada curs per conformar una mostra sense comparació i totalment unificada, malgrat la diversificació dels seus continguts. D’aquesta activitat es va editar, gràcies a l’ajuntament, un llibrecatàleg. I com passa altres vegades, l’exposició es reedità al nostre centre i d’altres espais expositius. Fent un ràpid recompte, els treballs dels nostres alumnes han estat portats constantment a les més importants galeries i sales d’art de la nostra ciutat com la de Pictograma, el Centre Municipal de Cultura, la sala Abadia i l’edifici Hucha de la Fundació Caixa Castelló, el centre cultural Sant Isidre, el casino Castelló-Puerto Azahar, Castalia Iuris, El Corte Inglés i un llarg etc. La col·laboració i l’ajuda de tots aquests llocs i persones és tan imprescindible per al desenvolupament artístic del nostre centre com la nostra gran gratitud cap a ells. Però si hi ha un acte que podríem qualificar de verdaderament popular, almenys de cara al públic, hauríem de parlar de la Nit de l´Art. Organitzada per Azahart, Vivero de Ideas, el segon divendres de cada mes de maig, la gran majoria de galeries, sales expositives, i museus de la ciutat obrin les seues portes al públic de 20 a 1 hores, perquè els amants de l’art puguem realitzar un interessant recorregut artístic sense precedents a la ciutat de Castelló. Després d’una primera

Inauguració de l’exposició de projectes finals de carrera en el Museu de Belles Arts de Cs.en 2010. Foto: Keco

60|61

Membres del jurat del concurs de cartells de la Nit de S.Joan 2010.Foto de J. A. Arias (Keco)

Manuel Boix Duran seua ponència en Les Jornades de Disseny de 2007.Foto: Keco Taller de Ceràmica al rebedor de la EASD CS. el 2005. Foto: Keco.

Va ser per això que amb motiu del 25e aniversari de l’EASD, en 2009, es va pensar fer una gran celebració. Calia realitzar un acte de grans proporcions i, així, a l’abril d’aquell any, es va oferir una gala en el Teatre Principal. Dansa espanyola a càrrec del ballet de Lola Ramos, teatre per part d’Arteatre d’Ona i un concert de Tabadà, grup de percussió, van amenitzar una entretinguda vetllada. S’intentà plasmar d’alguna manera el sentiment d’unió, esforç i connexió entre el personal docent, el no docent i l’alumnat –els tres autèntics pilars de l’Escola– al llarg de 25 llargs anys reblerts d’inoblidables experiències per a fer possible la nostra labor.

Taller de Rakú a a la Nit de l’Art 2008.Foto de J.A. Arias (Keco)

D’altra banda, la galeria Octubre de la Universitat Jaume I de Castelló va allotjar el mes de novembre una col·lectiva de 54 professors, titulada “25x25: 1984-2009. 25 anys de docència”. La mostra, amb molt diverses obres de format 25x25, es va acompanyar d’un excel·lent catàleg que romandrà com a vestigi de la nostra incipient creativitat, complementària a la nostra labor docent, siga quina siga la nostra especialitat. Per a acabar, completarem un enorme cercle imaginari al voltant de les nostres activitats culturals i extraescolars tornant de nou a la Fundació Dávalos-Fletcher on va tindre lloc en el mes d’abril del 2009 l’exposició “25 anys de Disseny Gràfic”. Després d’aquest ràpid repàs als darrers anys d’activitat de l’escola cal dir que el motor de tots aquests esforços organitzatius ha de ser sobretot la il·lusió per mostrar i donar a conéixer alguns dels èxits creatius del nostre alumnat perquè confiem en la seua capacitat per a assolir, tard o d’hora, els seus somnis, i de pas, per què no, una petita part dels nostres com a docents.

64|65

Manolo Alegre, 2010.

66|67

La ceràmica a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló Miguel Monar Máñez Mestre de taller de tècniques ceràmiques en l’EASD Cs.

Les comarques de Castelló tenen una llarga tradició en l’àmbit de la ceràmica, amb exemples destacats al llarg de la història tant en la ceràmica popular com en el terreny artístic o en la indústria, camp en què actualment és una referència internacional. Hi trobem museus, exposicions, concursos, conferències, instituts tecnològics, biblioteques especialitzades i un llarg etcètera d’activitats. És per açò que Castelló ha entrat recentment a formar part de la xarxa UNIC, que agrupa a les ciutats europees de major tradició ceràmica. Des de la seua fundació en 1984, l’Escola d’Art i Superior de Disseny ha sigut un fidel reflex de l’interès de la societat castellonenca per la ceràmica: els diferents estudis de l’escola comprenen des de la tradició popular fins a les tècniques modernes de producció, des del disseny industrial fins a l’expressió artística. En l’actualitat l’escola oferta els cicles formatius de Ceràmica Artística i Disseny de Paviments i Revestiments Ceràmics i el curs d’especialització de Motlles per a Ceràmica. Els estudis de Disseny de Paviments i Revestiments Ceràmics En 1988/89 se van implantar els estudis experimentals de Disseny de Paviments i Revestiments Ceràmics. Estudis pioners a Espanya, que naixien per a cobrir la necessitat de la indústria ceràmica de comptar amb dissenyadors capaços d’aportar un valor afegit als seus productes. L’èxit d’aquesta experiència va fer que s’establira com a titulació d’Arts i Oficis amb una duració de cinc cursos i posteriorment amb la implantació de la LOGSE, com a Cicle Formatiu d’Arts Plàstiques i Disseny, es va quedar en dos anys.

68|69

Al llarg dels anys aquests estudis han evolucionat de la mà de la indústria, amb la qual han estat estretament lligats mitjançant convenis de col·laboració, pràctiques dels alumnes en l’empreses i la directa col·laboració amb Alicer, que actualment és l’àrea de Disseny i Arquitectura de l’Institut de Tecnologia Ceràmica, que ha proporcionat tecnologia i recursos per a la completa formació de l’alumnat de l’escola.

Actualment hi ha poques indústries i estudis de disseny que no compten amb professionals formats en l’EASD de Castelló. De la implantació i l’èxit d’aquests estudis ens parla l’altíssim percentatge de col·locació dels nostres titulats. Actualment hi ha poques indústries i estudis de disseny que no compten amb professionals formats en l’EASD de Castelló. També cal ressenyar l’elevat nombre de premis i mencions aconseguits pels alumnes en el Concurs Internacional de Disseny Ceràmic de Cevisama, una de les fires de ceràmica més importants a nivell mundial.

Els estudis de Ceràmica Artística L’especialitat de Ceràmica Artística celebra aquest curs el seu 25è aniversari. Al llarg d’aquests anys d’activitat ininterrompuda, aquests estudis s’han distingit per donar a l’alumnat una formació integral que incorpora tant tècniques tradicionals, com a conceptes i procediments actuals. Açò permet a l’estudiant, una vegada acabada la carrera, exercir la seua labor professional com a ceramista realitzant productes funcionals amb disseny actual, desenvolupant la seua creativitat en l’àmbit artístic, o bé com a treballador en la indústria ceràmica. Amb la implantació de la LOGSE, a partir de l’any 1998 els estudis van incorporar noves assignatures com la de disseny assistit per ordinador, a fi de donar una formació més actual i completa. Des dels seus inicis l’especialitat de ceràmica ha estat present i activa en la vida cultural i artística de Castelló. S’han realitzat exposicions amb l’obra realitzada pels alumnes en diferents sales de Castelló, Borriana, Vila-real i l’Alcora. S’han organitzat conferències, tallers i exposicions de ceramistes d’àmplia trajectòria i reconeixement internacional, com Enric Mestre, Maria Bofill o Jean Paul Azaïs. El treball dels alumnes s’ha vist també reconegut pels premis obtinguts en diferents concursos com el Nacional de Ceràmica Ciutat de Castelló, el de ceràmica taurina La Revolera, el del Col·legi d’agents comercials de Castelló o el Concurs de Disseny Ceràmic de Cevisama. Una altra activitat on l’escola està present cada any és la Nit de l’Art de Castelló. Ací el Departament de Ceràmica participa en les exposicions i en la realització d’una cocció de ceràmica Rakú a l’aire lliure, en la qual el públic visitant pot decorar la seua pròpia obra ceràmica. Aquesta és una tècnica especialment cridanera perquè les peces es trauen del forn al roig viu i es refreden ràpidament soterrant-les en serradura, de manera que s’aconsegueixen uns efectes decoratius especials.

70|71

Foto de l’alumne Pako Sanz Zaragoza. «Ángel».

Foto de l’alumna Beatriz Muñoz Garcia, Sense títol.

Foto de l’alumne Pako Sanz Zaragoza. S/T Foto de l’alumne Batiste Safont. Títol: «Metalingüística».

Per a evitar aquestes contrarietats educatives és imprescindible (com suggereix aquest autor) aclarir el marc teòric en què es fonamenta l’ensenyança i per a això és necessària no sols una reflexió col·lectiva sobre el què i el com ensenyar, sinó també, naturalment, fer més fluida i harmoniosa la quotidiana tasca docent en equip.

IV Al nostre entendre, el docent que imparteix fotografia en les Escoles d’Art ha de tindre, almenys, aquests tres propòsits essencials: 1) aconseguir que els alumnes no odien la fotografia; 2) tractar que els alumnes tinguen certa curiositat per la fotografia i, si és possible, despertar per ella una intensa passió; 3) finalment i per descomptat, transmetre’ls els continguts, pràctiques, destreses i actituds a què ens obliga la llei. Si el primer objectiu fracassa, si no funciona, diguem-ne, eixa pedagogia negativa, tota la resta seran treballs d’amor –de docència– perduts. Però com s’aconsegueix açò? Afortunadament, el Cicle Superior de Fotografia de l’Escola d’Art de Castelló està format per un grup de professors no sols professionalment competents, sinó a més (punt certament important) molt implicats i motivats a posar en marxa aquest nou projecte. A açò cal afegir la progressiva adequació d’espais i materials que s’està realitzant perquè l’ensenyança d’aquesta disciplina siga el més profitosa i ajustada a les necessitats actuals. Foto de l‘alumna Ruth Muñoz.Títol: «Sus recuerdos, sus momentos»

V La importància que ha adquirit la fotografia –i que continua adquirint de manera exponencial després de l’aparició massificada dels suports digitals– és ja un tediós lloc comú periodístic, i que Susan Sontag ho resumeix amb aquesta feliç observació en el seu llibre “Sobre la fotografía”: “El més lògic dels estetes del segle XIX, Stéphane Mallarmé, va dir que en el món tot existeix per a culminar en un llibre. Hui tot existeix per a culminar en una fotografia”.

En efecte: amb fotografies conclou tant la boda en la parròquia del cantó, com l’entrega d’un Premi Nobel, com el Projecte final d’un alumne de qualsevol de les especialitats de les escoles d’art i disseny valencianes.

80|81

Dirigit pels professors Vicent Vidal i Alain Campos amb els alumnes d’Il·lustració i de Disseny Gràfic, al vestíbul té encara presència un gran ventall amb un radi que comença al mur central, obrint el seu arc tensat amb cordells, cap al Conservatori de Música. Les teles trapezoïdals estaven basades en els pintors Antonio Saura, pintor expressionista del grup “El Pas” i Luis Gordillo, pintor sevillà neofiguratiu que ha influït, des de finals dels anys setanta fins a l’actualitat, en molts pintors. Dirigit pel professor Jaime Giménez, ajudat pels professors Ricardo Gómez, Julián Otero, Nacho Igual i pintat els alumnes de primer curs de Disseny d’Interiors, Disseny Gràfic i Disseny de Producte, es va fer un muntatge basat en el pintor santanderí Juan Uslé sobre un quadre que pareix una síntesi abstracta del gos semiafonat de Francisco de Goya de la sèrie de pintures negres. Vam interpretar la seua obra de forma tridimensional amb tres grans telons. L’últim teló de fons tenia un to blavós que vam pintar els professors Ricardo Gómez i jo mateix amb compressor i pistola; el teló intermedi, de plàstic transparent, va ser dividit per la meïtat, i pintat amb franges amples amb gruixuts pinzells de dreta a esquerra i de dalt baix, de color blau més intens; i el primer teló era un collage de maia negra i línies orgàniques també negres, trames obliqües d’esquerra a dreta i de dalt a baix, i tallat per un triangle de franges taronja de baix a dalt i d’esquerra a dreta, i franges obliqües. En el centre hi havia una forma trapezoïdal de color magenta. La dimensió de cada teló era de deu metres d’alt per quatre metres d’ample. El muntatge pretenia fer veure els alumnes una posada escènica en la qual l’espectador podia circular entre les capes de la pintura i formar part d’aquest espai. El pes dels telons era tan gran que van haver d’ajudar també alguns professors.

Darrere dels telons s’instal·là una col·lecció de piràmides triangulars, síntesi d’una jornada creativa amb els alumnes, i hi va haver una audició del disc de Gambeta, “La llegenda del temps”. En aquesta classe, cada alumne escollia les tècniques que li abellia resoldre. Després van dibuixar el desenvolupament d’una piràmide triangular i el treball individual de cada alumne es definia amb l’elecció de cada cara de la piràmide amb els seus dibuixos. Des d’ací podien o fotografiar o treballar amb Photosohp el seu resultat per a poder conformar cada piràmide. Totes ells es van penjar a distintes altures amb fils de niló al voltant d’un focus redó, que projectava totes les ombres sobre el sòl, i on es van estendre els texts de les seues cançons. Van formar així un cercle que contenia l’energia poètica de tots els alumnes. El professor Jaime Giménez va dirigir aquest projecte amb els alumnes de l’assignatura de Color del primer curs, de les especialitats de Disseny Gràfic, Disseny d’Interiors i Disseny de Producte. Amb aquesta col·laboració resumim una part del procés creatiu de les darreres tres convocatòries de la Nit de l’Art, que el lector pot complementar amb el treball que en aquest llibre (pag. 56) aporta José Antonio Arias.

92|93

Amparo Nebot. 1998

Sonia Moreno / Dorita Périz. 1996

El Projecte Escola–Indústria ha permés col·laborar amb el sector ceràmic de paviments i revestiments per al desenvolupament de prototips industrials de recobriments Així mateix, desenvolupa la seua tasca formativa. S’ha adaptat gradualment a l’evolució constant d’un sector industrial fort i molt dinàmic. Ha establert concerts de col·laboració per a la realització de pràctiques formatives en empreses. Ha participat en congressos nacionals. Ha adequat els seus plans formatius i ha creat estudis de nivell superior, per a desenvolupar experiències didàctiques de col·laboració, com el “Projecte Escola – Indústria”. Lilian Pérez. 2006

Alberto García. 2010

Alejandro Fernández. 2008

PROJECTE: “ESCOLA/INDÚSTRIA” Aquest projecte és una experiència didàctica, que va nàixer en 1993 i consisteix en la realització d’un projecte de col·laboració entre escola i indústria en el sector ceràmic de paviments i revestiments, per al desenvolupament de prototips industrials de recobriments ceràmics. Els objectius que persegueix són: • D’una banda, proporcionar als alumnes ( futurs professionals) experiències industrials mitjançant les quals puguen contrastar i verificar els coneixements que reben durant la seua etapa de formació acadèmica. • Aproximar la seua formació a les necessitats que la indústria de hui demanda, responent així a les expectatives tant de la formació acadèmica, com del sector industrial. • Estimular i potenciar la capacitat creativa dels alumnes, mitjançant la constatació de les seues idees produïdes industrialment, pel seu futur mig de realització professional i humana. • Facilitar l’objectiu d’integració social i laboral dels nostres jòvens, mitjançant la transmissió d’una formació acadèmica, que li servirà per a la seua integració professional.

Portades de diferents catàlegs del projecte “Escola / Indústria”

98|99

Eva Martínez.2010

Sonia Cardona. 1998

Vanesa Torres. 2009

Cal facilitar l’objectiu d’integració social i laboral dels nostres jóvens, mitjançant la transmissió d’una formació acadèmica, que li servirà per a la seua integració professional.

NOUS HORITZONS. 2010-11

Unint esforços, i en contínua comunicació amb el nostre entorn, acostant el sector industrial al món acadèmic; l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló continua, vint-i-tres anys després de la creació de l’especialitat experimental en disseny de paviments i revestiments ceràmics, amb la formació de nous especialistes en l’àmbit del disseny de productes per al sector ceràmic industrial, preparant així futurs dissenyadors industrials que contribuïsquen, des de la seua activitat professional, al desenvolupament i increment de la competitivitat del nostre teixit industrial, com ara el recent “Grau en Disseny de Productes Ceràmics per a l’Hàbitat i l’Urbanisme” amb una òptica global que comprén i relaciona els productes ceràmics amb l’hàbitat i l’urbs del segle XXI.

Javier Prats. 2008

100|101

Memòria en paper cut El paper és el llac sobre el qual aquests ocells majestuosos de la ment van a descansar (...) James Cowan

Potser en algun gram d’aquesta polpa seca bategue una resquícia de nosaltres. El tacte de la fulla menaria les mans cap a un record fi, entramat amb la perícia de qui talla sedoses ales d’àngel en paper. Ara que el sol de la vesprada m’ha dut a imaginar-te, germines davant meu amb el vigor del cànem, les besades surant en tous camps de cotó, el lli enriuat d’antic desig solcant la mitja tarda. Busque, llavors, la deu que brollava aquelles hores manllevades al tedi per pastar amb tot plegat la consistència d’un instant. Potser una paraula entre paper i escletxa proclame la memòria de nosaltres.

«...tempos... (avatar)» mar arza 2007 Paper sobre alumini i fusta.

Rosabel Gumbau González

Petges i marbres amb retrat al fons

(fragment)

A l’Olga

I aquell rostre de Van Gogh, enigmàtic, reptador, capaç d’omplir una vida com la nostra, al museu d’Orsay, sotjant-nos totes les rebel·lies i totes les endreces i tots els queviures al bell mig de la tarda encesa. Aquell esguard que val —cosa gens ximple, us ho torno a prometre— tota una ciutat i tota una existència. Manel Garcia Grau

110|111

ARS Manuel Alegre I Reflex del seu temps, l’art s’ha tornat extremadament narcisista i endogàmic, víctima passiva dels efectes del pensament únic, que comença a envair el comportament més quotidià. II Els efectes de la globalització s’han deixat sentir en l’àmbit del disseny i la publicitat, i en les qüestions de gust, que s’anivellen pel punt més baix. III A l’art dels vuitanta se li demanava que fos jove; en els noranta, l’abúlia a penes li va demanar res. Ara, malgrat tot, els artistes segueixen creant rutinàriament, des d’un art de relectura històrica revisat amb nous mitjans, més que no des d’una visió crítica o compromesa. IV El paper absolutament preponderant que ha assolit el món de la imatge a la societat contemporània i que té com a base el fet fotogràfic, planteja cada dia, amb major agudesa, reflexions més serioses sobre la fotografia i la seua consideración estètica, més enllà del camp de l’estricta representació d’on ha estat desplaçada per les noves tecnologies.

V L’excés de consum genera indigestió. Si ho traslladem al terreny de la cultura, l’empatx és considerable. El consum, l’estadística, l’èxit, el nombre de visitants, de consumidors de la cultura són l’única mesura de rendibilitat cultural. VI La cultura ha deixat de ser cultiu de l’esperit o de la intel·ligència per passar a encarnar una certa idea de consum il·lustrat i de plusvàlua intel·lectual. VII El sistema de l’art és complex i delicat amb un discurs fragmentat i transversal. No solament basta amb el fet que existeixen bons artistes (que n’hi ha), cal un missatge crític compromès, ambiciós i poderós, uns mitjans de comunicació que aposten per la renovació i l’excel·lència, una bona xarxa de galeries, de centres d’art, de museus i de col·leccions, amb contactes internacionals, que puguen potenciar la producción artística, la difusió i els intercanvis entre els artistes i col·lectius més renovadors. Calen institucions públiques i privades fortes que possibiliten la creació, que ajuden els artistes i tot el sistema artístic a consolidar posicions en el mercat nacional i internacional, per tal que l’art castellonenc ocupe un espai important. Doncs bé, tot això no existeix, o existeix en condicions precàries o fràgils; l’art contemporani a Castelló és feble i limitat, no pot reduirse a clònics “ Potatoes “, mitologies en ferro o fluixes instal·lacions.

112|113

L’art efímer Per Manuel Alegre

I la manifestació fragmentada d’elements narratius i de signes cal·ligràfics immersos dins del camp pictòric tradueixen en color i gest les evocacions, les sensacions, les abstraccions de la llum dibuixar el desig amb llapis de colors (l’afany de voler veure allò que no es veu)

II l’art d’acció la performance el happening l’art conceptual la instal·lació (amb el seu llenguatge esmicolat) la idea reemplaça l’objecte crear objectes sense emprenta sense obra sense conseqüències els museus espais d’art… són les noves catedrals de l’oci contemplatiu les ciutats convertides en museus monumentals parcs juràssics del lleure i l’espectacle cultural el TOT s’ha homologat amb el NO-RES l’artista ha deixat de ser poeta de somnis immaterials

114|115

S’acabà d’imprimir el llibre «Avantguardes. Disseny gràfic a Castelló» a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda el 13 de febrer, onomàstica de les que es diuen Viridiana –la qui sempre diu la veritat– com la protagonista de la pel·lícula de Luis Buñuel estrenada ara fa 50 anys, el 1961, que va provocar un bon rebombori i va ser censurada, durant anys i panys, a l’Espanya d’aleshores.

y s e n s i d

U a R

f i c g r à

N T

ó e l l t s C a

AR M

omb Col l a Reb

ori 2011