Vin-i-cinc

a josep felip, in memoriam

vint ~ i ~ cinc

Edita i imprimeix: Gráficas Castañ Dipòsit Legal: CS 66-2015 ISBN: 978-84-606-5477-3 Ha dirigit aquesta edició: Associació Cultural Colla Rebombori www.collarebombori.cat

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart, D. Traver Portada i pintures: Manolo Alegre Assessor lingüístic: Josep J. Conill Disseny i maquetació: vetavisual.com

Fotografia: Miquel Gómez Josep Miquel Carceller Publicitat: Ferran Aparisi

© Textos de col·laboració: Els seus autors

Aquest llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

TAU L A

9 L’home que recorda

113 Nou viatge pel Caminàs

Josep Miquel Carceller Dols

Ferran Aparisi Monfort

72 Reflexions artístiques

119 Vint-i-cinc anys per la vila no són res, però aquests últims fan mal...

Manolo Alegre Bernal

Miquel Gómez Garcés

77 Joves. El Castelló que els espera Artur Aparici Castillo

87 Vint-i-cinc anys… o quasi Javier Andrés Beltrán

125 Flor del món Josep Porcar

127 Els vells camins del Grau

92 Hivern a la marjal La memòria del lledons

Vicente Domènech Querol

F. Mezquita Broch

137 De la desmemòria

95 Els últims 25 anys d’educació Consol Aguilar i Ródenas

103 De ple dret Manel Garcia Grau

105 Música tradicional i prejudicis Antoni Guzmán Madrigal Antonio J. Navarro Muñoz

Rosabel Gumbau González

139 Catàleg de productes per estar jove Ferran Aparisi Monfort

9 BRANCAL

L’home que recorda Josep Miquel Carceller Dols

L’

home que, a la manera d’Espriu, ha passat una hora ben llarga mirant aquesta terra des del cim del Raca, ha matinat per aparcar el cotxe als peus de l’ermitori de la Magdalena i començar la ruta circular que el portarà de retorn cap al migdia.

L’home que dóna gràcies als milers de casualitats que han propiciat, com un miracle, que puga participar del misteri de l’existència, amb la immensa sort d’haver nascut en un lloc i un temps que li han fet molt fàcil la vida confortable, tranquil·la i feliç que ha menat des de fa més de mig segle, inicia la caminada seguint les marques blanques i grogues del PR CV-378.

L’home que als pocs minuts es desvia vers un senderó que fa pujada i porta al coll de Benissalema, cavil·la sobre l’estrès hídric dels pins que, després de mesos de sequera, no poden generar la suficient resina per defensar-se del Tomicus destruens, el minúscul coleòpter que els mata a tot arreu del territori i ha obligat a talar centenars d’exemplars del pi blanc que predomina a la zona arborada del turó tan emblemàtic de la Plana.

L’home que ha d’apartar-se algunes vegades a un costat del vial estret per deixar pas a uns ciclistes que el saluden amb un bon dia d’alè panteixant i a uns motoristes que se’l miren fugaçment i no li diuen res, comprova com aquests mitjans mecànics han deteriorat el camí, i molt, pel seu pas continuat sense cap control i han erosionat, de la pitjor manera, el paisatge de característiques antròpiques tan marcades, amb presència d’espècies derivades de l’agricultura tradicional –oliveres, ametllers, garroferes– i d’espècies exòtiques com la pitera o la figuera de pala.

josep miquel carceller dols

L’home que, assegut al costat del vèrtex geodèsic del Raca, assaboreix unes mandarines collides ahir mateix a l’hort que, a la partida de Ramell, té una amiga que li va dir «Ves i agafa’n, que s’estan podrint a l’arbre», repassa, quan acaba el petit piscolabis que ha pres per afrontar la baixada, les fotos que ha fet amb la càmera digital que li han portat els Reis, gràcies a la carta de l’estimada, i que hui, pocs dies després, estrena. Hi ha bona visibilitat, i mira de trobar el millor programa per treure bones imatges a contrallum de la mar i de la plana quaternària que cap a llevant s’estenen als seus peus.

L’home que ha esborrat unes quantes fotografies, però que està especialment satisfet d’algunes que, de segur, passaran a formar part de les que guardarà a la carpeta corresponent de l’ordinador («Raca. 10 de gener del 2015»), en té més d’un centenar de similars que sumen milers i milers d’imatges, fruit de les passejades que habitualment fa els dissabtes que pot amb amigues i amics que, com a ell, els agrada caminar pels paisatges de les diferents comarques de la nostra terra i parlar de la gent, de menjars, de la terra, de la flora, de la fauna, de les pedres, de l’ànima i dels sentiments.

L’home que abans d’esdevenir el lector apassionat i selectiu que és, de ben menut es quedava embadalit mirant les fotografies que omplien, sense cap criteri, una capsa amagada al fons d’un armari que li semblava meravellós, ple de misteris, conserva alguna d’aquelles fotografies en blanc i negre, de vores acabades en dents de serra, que li mostraven històries no viscudes per ell, històries del passat que explicaven el seu present de nen estimat de casa pobra i honrada. Aquella capsa, que va heretar i guarda encara, va proveir les pàgines dels primers àlbums dels quasi cent cinquanta que fins a finals del 2003, van seguir il·lustrant i immortalitzant, dibuixant químicament, les mirades que deixaven petjada en el seu cap.

L’home que quasi mai camina sol per les muntanyes, hui porta com a únics interlocutors el so de la natura del paratge tan conegut i el de la música que escolta de Pep Gimeno Botifarra («A tu que t’ha entrat i a mi que m’ha eixit? Aquesta setmana un nòvio ben ric! A tu que t’ha entrat i a mi que m’ha eixit? Una botifarra grossa debaix del melic!») al mòbil modern, ple d’aplicacions, que l’acompanya fa poc, quan, com un convers, s’ha rendit a la tecnologia nova que abans menyspreava i ignorava.

L’home que emmagatzema, a l’aparell petit que es treu de la butxaca, tantes fotos, tants correus, tants documents, observa els vaixells que es retallen en la mar de diferents tons de blau, tots més foscos que el cel sense núvols que acull el sol que escalfa aquest matí de gener de temperatura inusualment alta.

Està còmodament assegut al terra de roca calcària, ben a prop d’un margalló que com els llentiscles, les argelagues, els brucs, o els romers són ben abundants a les muntanyes de la zona. Tanca els ulls un segon, o potser un minut i el pensament se li’n va al llibre que havia rellegit feia pocs dies, el Jo confesso de Jaume Cabré que té una portada que li agrada tant i un text que encara li agrada més. I li vénen ganes de telefonar els companys de redacció del llibre que la Colla ha de portar a la impremta en els propers dies, i de confessar-los que novament haurà d’escriure a correcuita els textos compromesos. Confiteor –els dirà– mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa.

brancal. l’home que recorda

L’home que, això sí, fa uns dies va preparar quadres i estadístiques de la història de la Colla Rebombori que va nàixer el gener de 1990 i que ara, per tant, celebra el seu vint-i-cinquè aniversari, obri els ulls, agafa el mòbil i cerca amb el dit amatent aquests documents per repassar-los i, satisfet amb el que veu, els tanca aviat i decideix examinar les fotos que ha seleccionat dificultosament de cadascun d’aquests 25 anys en què tantes coses han canviat a la colla, al país, al món. Dificultosament, perquè en són moltes i perquè és ben complicat triar-ne una sola per any, com li havien demanat, per comentar-la i aprofitar-la per recordar i deixar per escrit memòries d’aquest quart de segle que ha complit la rebomboriada.

L’home que esborra un whatsapp poca-solta que li acaba d’arribar, consulta el pdf del llibre que van publicar perquè reproduira, complementara i perpetuara l’exposició que la Fundació Dávalos-Fletcher va acollir al seu saló d’exposicions del carrer d’Isaac Peral, el gener del 2011, per commemorar amb uns mesos de retard el vintè aniversari de la Colla. Ajunta el polze i l’índex de la mà dreta damunt la pantalla i els separa per ampliar il·lustracions i lletres i poder així apreciar detalls i llegir amb fluïdesa.

L’home que amb una branqueta escriu sobre un trosset de terra fangosa: REBOMBORI, 25 ANYS FENT COLLA, comprova que si utilitzen la coma i els dos dígrafs compten per dues grafies i no per quatre, sí que podran repetir la idea del cartell que presideix el local del carrer de la Mealla 26 amb els actuals vint-i-tres membres actius de la colla fotografiats agafant, caldrà cavil·lar com, cadascuna de les grafies del lema, i podran publicar-lo en una o dues de les pàgines –potser les centrals– del vint-i-tresè llibre que portaran a la impremta, des d’aquell llunyà i alhora proper 1997. És una idea, el dimecres la plantejarà.

L’home que li reclama més idees al cervell, llegeix les paraules que encapçalaven el text «Idees per a una exposició» que F. Mezquita els va dedicar en el llibre-catàleg de l’exposició dels vint anys: «Formar part del grup que compon Rebombori no és qualsevol cosa, és entrar en un món divers, obert a sensibilitats distintes, on es poden recórrer camins inversemblants fins a arribar a un objectiu que darrere de cada tema, suggereix propostes respectuoses amb el passat i agosarades cap al futur, però sobretot, plenes d’arguments i de treball...».

Passa pàgines digitalment, i a la pantalla apareixen mots escrits per Maties Segura: «De la Colla Rebombori em sorprenen les seues ganes continuades de fer projectes, la seua il·lusió per tirar endavant empreses culturals, la seua bonhomia particular i el compromís constant per la llengua i pel País […] Són dels meus!»

I segueix alimentant l’ego i les ganes de llevar-se la mandra de damunt, fent entrar pels ulls, amb vista cansada, les paraules que en aquella mateixa publicació els va dedicar l’historiador Ferran Archilés: «Castelló és una ciutat que va desapareixent lentament. Com Venècia en les aigües de l’Adriàtic, com el monstre del llac Ness quan es capbussa, com un hort tragat per l’especulació immobiliària. Castelló és una ciutat sense memòria que li importa ben poc als seus habitants. Quan Castelló haja desaparegut, d’entre les poques coses que jo enyoraré, una d’elles serà la colla Rebombori…».

11

josep miquel carceller dols

I cinc pàgines després a la pantalla de 4’7 polzades, recupera la felicitació, que el fa engreixar uns quilos, de Josep J. Conill i d’Anna Salomé: «[…] La Colla Rebombori se’ns apareix a hores d’ara com un dels escassos reductes de societat civil existents a la nostra ciutat, capaç d’aglutinar esforços ben diversos de cara a la realització de projectes intel·lectuals sovint negligits per les institucions, gràcies als quals un grapat de persones ha pogut reflexionar críticament sobre la nostra ciutat, en una demostració empírica que la festa no està renyida amb el pensament ni té perquè identificar-se amb el tarannà cofoi i narcisista que se li vol imprimir des d’instàncies oficials…».

I trenta segons més tard, si fa no fa els que ha esmerçat en seguir el vol d’un reactor que dibuixa una línia blanca llarguíssima, que acaba difuminant-se per la banda que ens ve del nord, com ho va fer la llengua que parla heretada dels pares i de tantes generacions que se li escapen, la mateixa llengua que fa servir Sergi Selma en la «Nova entrada al diccionari de la llengua» –no esmenta si en l’AlcoverMoll, el Fabra o el de l’Acadèmia de la Llengua!– «Colla Rebombori (ll. copula «unió», lligam+rebombori (onomatopeia), potser ll. vg. rumbuminare, «barrinar detingudament fent remor» f. m. Ens privat de servei públic que cada any sorprèn gratament la societat castellonenca per la tenacitat amb què intenta despertar l’esperit col·lectiu de tot un poble, el de Castelló de la Plana, tant avesat a dormitar de festa a festa, a causa d’un menfotisme que la gent rebomboriana no coneix…».

L’home que no pot seguir llegint les paraules afalagadores d’altres amics que els han recolzat en els projectes continuats, perquè mira el rellotge i troba que ja és hora de reprendre el camí, d’iniciar la baixada, d’arribar al Coll del Mancebo, de passar pel polvorí abandonat i d’agafar el cotxe que l’espera, obedient i callat, al turó que domina la blanca ermita emblanquinada de Santa Maria Magdalena del Castell Vell, on pujarà caminant en romeria, en cosa de dos mesos, el diumenge 8 de març per arribar puntual a la una a l’era i ballar la dansà i altres balls nostrats, seduït pel so afinat i emocionant del millor dolçainer de la Colla i, possiblement, del món: Pep Oria.

L’home que ahir per la nit va descarregar al mòbil alguns textos que ha anat escrivint al llarg dels anys sobre la seua Colla que igual, pensa, li poden venir bé per aclarir-se i no barrejar records, oblits, sensacions i sentiments i per explicar amb rigor retalls de la història rebomboriana, llegeix, després de molts anys, la reflexió que feia, el desembre del 1993, en el número 6 de la revista «Rebombori» que es distribuïa, enquadernada en espiral i amb una tirada molt curta per a ús intern de les vint-i-cinc famílies (cinquanta adults i quaranta-quatre infants) que n’érem sòcies aleshores: «[…] Hem viscut quatre magdalenes i trenta-dues famílies han participat i ajudat a crear l’esperit rebomborià; un esperit de definició difícil i segurament amb múltiples accepcions i interpretacions diferents, però que m’atrevisc a resumir dient, escrivint, que la tolerància, el respecte, l’humor, l’amistat, els fills, el dinamisme i la cooperació en formen part. Enteneu-me, no vull dir que tots siguem amics de

brancal. l’home que recorda

l’ànima, ni que en les nostres relacions tot siguen flors i violes, tampoc que la col·laboració i participació en el disseny-realització-valoració de les diferents activitats s’haja repartit sempre a parts iguals. No, no vull dir això, però em sembla que ahí és on hem de cercar el secret de la continuïtat, que ja és un èxit, de la nostra colla legalitzada –amb estatuts, amb tots els ets i els uts– la tardor del 1991. No som tots iguals i això és bo, això és positiu i això pot ser i ha de ser enriquidor. No hi ha jerarquies a la Colla […] Alguns són més maneguetes i tiren més del carro, però no hi ha afany de protagonisme, ni de figurar. No hem tingut, fins ara cap de colla, ni tan sols una direcció col·legiada. Hem estat mediterranis o llatins, si em permeteu el tòpic, i les coses no han anat malament. Ningú no manava, ningú no era clarament responsable de decidir res, però quan s’han pres decisions la gent s’ha responsabilitzat de les diferents tasques assignades assembleàriament i no han mancat voluntaris. Que ens hem fiat massa del voluntarisme? Sí, potser!

Que podríem haver estat més dinàmics, dinamitzadors, creatius i originals? I tant, segur que sí! […] Que la majoria sols s’implica en les activitats magdaleneres? Sí, i és possible que sempre siga així i entre tots arribem a la conclusió que ja ens està bé i no ens interessa res més o que no podem anar més lluny. Que no hem donat un suport massiu a les xarrades-col·loqui? […] Que no tots sentim la Magdalena i la festa popular d’igual manera? És comprensible per origen i caràcter. Podria continuar encadenant preguntes i seguir sense donar respostes clares i precises. Això és fàcil i no compromet a res. El que importa ara és que la Colla viu i es consolida, que tenim un bon local, que hem millorat, en un carrer ideal per als jocs dels nostre fills […] li hem tret molt de suc a aquest projecte. No es tracta d’esperar que la tendresa, la felicitat i la saviesa s’instal·len als nostres cors i cervells, és més senzill tot plegat, és comptar amb un espai físic i amb un col·lectiu humà que, malgrat les discrepàncies de detalls, coincideix a grans tret en aspectes essencials…».

I poques setmanes després al número 9 de la revista Castelloneries, que va aparèixer als quioscos la Magdalena del 94, la cosa va anar de presentació i de declaració d’intencions, i l’home que tracta de nugar en el cervell imatges, paraules i records va deixar escrit: «[…] Rebombori és també una colla de Castelló. Anava a escriure una colla festera, però som alguna cosa més […] els nostres afanys i les activitats que dissenyem, realitzem i valorem ultrapassen àmpliament l’àmbit estricte de la setmana llarga magdalenera i, tot i que ni aquestes ni altres festes populars ens són en absolut alienes, ans al contrari, hem intentat, des del principi, ser un col·lectiu arrelat al país en un sentit global, ampli, obert i acollidor. […] Rebombori és una colla sense jerarquia institucionalitzada, sense junta gestora, ni consell rector. […] Rebombori és una colla amb voluntat viatgera i gust per la muntanya i la mar, per la natura i els espais lliures; una colla preocupada pel medi ambient, que ha posat el seu granet d’arena en la repoblació del Desert i s’ha desplaçat als indrets més bonics i feréstecs de les nostres comarques; una colla que ha organitzat xerrades-col·loqui, obertes a tothom, sobre urbanisme, mitjans de

13

josep miquel carceller dols

comunicació, ensenyament, sanitat, futbol, bous, gastronomia, […] i ha convidat a participar-hi regidors, polítics, sindicalistes, dirigents de moviments veïnals, caps de serveis territorials […] Rebombori és una colla amb esperit crític, que no es creu el melic del món i sap veure’s, si cal, la biga al propi ull; una colla que discuteix del bé i del mal i posa en joc mecanismes de canvi i de millora; una colla que s’estima la llengua que ens va venir del nord al segle XIII, el català, i la fa servir en la seua vida quotidiana i normal, en les seues publicacions, en les seues comunicacions internes i externes, en el seu programa de festes, en l’educació dels seus fills i filles…».

L’home que s’esforça en recordar i li ve ben de gust, compta que han passat més de vint anys des d’aquell text i moltes coses han canviat (i tant!), perquè nosaltres hem canviat, com no podia ser d’altra manera. La vida ha seguit i els fills, que estan en la gènesi de la Colla, han crescut i alguna vegada passen pel local, però poques. Ja fan la seua festa i la seua vida, malauradament prou més difícil i amb molta més costera, malgrat que estan ben preparats, millor que nosaltres quan vintejàvem o començàvem a trentejar, com ara ells. I els vint-i-tres que seguim, continuem sent diferents i complementaris, però ja no en som tants per a triar, ni la vitalitat física és la mateixa i ja només dos o tres, o un o dos, o només un, gosa pujar a l’altet on guardem cabirons, caixes, cartells, llibres, senyeres, pancartes, bastides i andròmines vàries. Hem hagut de reinventar-nos i en el camí més dels que ara en quedem han anat apartant-se, cadascú a la seua manera, per motius ben propis i particulars i han seguit camins diferents, amb altres velocitats, amb altres objectius, amb altres interessos. El nom de tots ells, de totes elles, apareix en aquest llibre, perquè han estat i han sigut i la història que volem contar no s’explica sense allò que ens van aportar.

No hi ha cap misteri. «Vint-i-cinc» és el títol del llibre que ara tocava, perquè 2015-1990 dóna com a resultat 25. Tan senzill com això: matemàtiques elementals, una resta facileta encara que siga portant!

Vint-i-cinc anys ve a ser una generació, i en aquesta època que ens ha tocat viure vol dir canvis accelerats de tot tipus: tecnològics, socials, físics, psicològics, econòmics… Ho hem anant vivint i contant i ho seguirem contant. Ben mirat 25 anys són 300 mesos, però no 400, ni 500. 25 anys són 9.131 dies, però no 10.000. 25 anys són 219.144 hores, però no 250.000. 25 anys són un milió tres-cents catorze mil sis-cents quaranta minuts, però no un milió cinc-cents mil. 25 anys, encara poden ser 30, o 40 o… De manera que

15

brancal. l’home que recorda

encara queden moltes xifres redones per celebrar si ens volem complicar la vida, o al contrari, si ens volem omplir la vida de reptes il·lusionants i de projectes que ens engresquen i ens multipliquen els glòbuls a la sang, perquè tot i que el nom que ens identifica sembla convidar a la festa farcida de decibels i al terrabastall i, en certa manera, té certes connotacions de poca seriositat, d’humorada, d’extravagància o d’excentricitat, qui ens coneix sap que som gent d’ordre i de treball i molt sovint el nostre ‘rebombori’ esdevé silenci creatiu i, millor encara, so harmoniós i contribució il·lusionada a la difusió de la cultura i la llengua que ens identifiquen com a poble.

I mentrimentres a l’home que recorda li entra per la panxa i se li instal·la en la pell un rampell d’optimisme irreflexiu, sense cap argument racional que el justifique, mentre el cotxe enfila la gran rotonda que hi ha a la vora de l’Hospital General, que per a ell sempre serà la Residència, i creu fermament, almenys durant el temps que tarda en arribar a la rotonda, no tan gran, que porta a l’Auditori, que en passar altres vint-i-cinc anys podrà seguir recordant i explicant més projectes reeixits i noves històries de la Colla i del Castelló i del país de gent més noble i més culta i més lliure i més feliç i més sensata que desitja. I potser els déus en què no creu facen algun miracle i la humanitat redrece el rumb i d’ací vint-i-cinc anys haja trobat la manera de canviar la dinàmica que fa que cada vegada siguen menys els que tenen més, gairebé tot.

L’home que es prepara per començar el text de la història que hauria d’estar acabat ja fa unes quantes setmanes, seu davant l’ordinador i escolta per internet les xifres de la vergonya que Intermon Oxfam explica per una emissora de ràdio prohibida pel govern autonòmic, ara fa un any, pels dials convencionals: un 20% de la població té més del 80% de la riquesa del món. Aquest any l’1% més ric acumularà més del 50% de la riquesa del planeta o el que és el mateix, els 70 milions de persones més riques superaran el que tenen els 7.000 milions restants. I encara més: 80 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat més pobra, vora 3.500 milions de persones. I any rere anys es redueix la primera quantitat i augmenta la segona. I a les Espanyes l’1% més ric concentra més diners que el 70%... I mentre escolta que mai hi ha hagut tanta distància entre la justícia social i el poder dels diners i la hipocresia amb què tots plegats tanquem els ulls davant l’esclavitud infantil que ajuda a abaratir productes als supermercats, l’home que recorda i que té la professió d’ensenyar rescata una cita que va llegir d’un pensador jueu: «Un sistema educatiu que abandona la memòria és diabòlic. Cap policia ni censor pot traure’t el que tens dins si ho has memoritzat…». Invoca, doncs, la memòria, ara que encara pot, això sí fent una mica o un molt de trampa, posant damunt la taula alguns papers i algunes fotos i comença a escriure: «1990. La foto que ens va fer Wamba…»

1990-2015

B I B L I O T E C A

B À S I C A

D E

C A S T E L L Ó

19

C A R T E L L S

1 9 9 0

-

2 0 1 5

21

COLLA REBOMBORI (1990 ~ 2015) SOCIS I SÒCIES AL LLARG DE LA SEUA HISTÒRIA MANOLO ALEGRE BERTA BALDAYO Manolo / Andreu (1994)

FERNANDO AMORÓS LLEDÓ ARRUFAT Óscar / Lledó (1994) ——————————— Darrera Magdalena: 2007

FERRAN APARICI M.ÁNGELES PONS Ferran / Marc (1994)

ELISEU ARTOLA Marc / Aida ISABEL GABALDÓN (1ª Mag-2013)

PEPE BELTRÁN SOLE BENAGES Raül / Josep / Mireia ——————————— Darrera Magdalena: 1990

PACO BONET MAVI ALEGRE Jorge / Pablo ——————————— Darrera Magdalena: 2007

ALEJANDRO CARCELLER NATI CAPELLA David / Xavier ——————————— Darrera Magdalena: 1996

JOSEP MIQUEL CARCELLER CARME AMORÓS Ferran / Pere

EMILI DOMINGO MARILÓ PASCUAL Alba / Maria (1992) ——————————— Darrera Magdalena: 1998

SALVA ESTEVE (Darr. Magd.2012)

JOSEP FELIP (+) (Darr.Magd. 2014) ISABEL LABUIGA (Darr.Magd. 2004 ) Mireia

MIQUEL GÓMEZ AMPARO CARPI Balma

CARLES LLANSOLA CARME DÍAZ Balma / Carla ——————————— Darrera Magdalena: 1996

MANOLO MANZANO MONTSE VIDAL Pau ——————————— Darrera Magdalena: 1992

EMILIO MARMANEU PAZ BELTRÁN Pau / Elena

PEPE ORIA Josep

RAFEL PÉREZ MÓNICA CARO Damià / Bernat ——————————— Darrera Magdalena: 1991

SANTÍAGO RINCÓN CONCHA BARRIO Beatriz ——————————— Darrera Magdalena: 1998

DELFÍ TRAVER FINA SALVADOR Iris / Alba

VALERIÀ VALERO AMPARO AGRAMUNT Óscar / María

ALEJANDRO VERDOY LEONOR NEBOT Teresa ——————————— Darrera Magdalena: 1992

JOAN CAMPRODÓN NEUS FIERRES Sergi / Laia (1994) ——————————— Primera Magdalena: 1991 Darrera Magdalena: 1998

MANOLO GARCÍA PILI PONS Aloma / Pau (1993) ——————————— Primera Magdalena: 1991 Darrera Magdalena: 2000

RAFAEL MARTÍ M.VICTORIA RENAU Rafael / Cecilia ——————————— Primera Magdalena: 1991 Darrera Magdalena: 1993

LLUÍS PERIS ISABEL MENEU Mauro / Anna ——————————— Primera Magdalena: 1991 Darrera Magdalena: 1991

XAVO GARCÍA JUANA GARCÍA-ARQUIMBAU Carlos / Adriana ——————————— Primera Magdalena: 1992 Darrera Magdalena: 1993

XAVIER LLOMBART EMILIA SANCHIS Joan / Jordi ——————————— Primera Magdalena: 1992

JOSÉ RAMÓN NEGRE ILSE GÓMEZ Hugo / Héctor ——————————— Primera Magdalena: 1992 Darrera Magdalena: 2013

MOISÉS BALLESTER (+) (Darr. Mag. 2001) CONXA OLMOS (Darr. Magd.2011) Oriol ——————————— Primera Magdalena: 1993

ENRIC VICENTE EMILIA PARDO Enric / Iris ——————————— Primera Magdalena: 1993 Darrera Magdalena: 2007

FELIPE BALAGUER FINA BELTRÁN Diego ——————————— Primera Magdalena: 1994

TONI VAQUER EMILIA NEBOT Antoni / Guillem ——————————— Primera Magdalena: 1994 Darrera Magdalena: 2009

JOAN MIQUEL AHÍS (Darr.Magd.2006)

BATISTE BALDAYO SARA FORÉS (+) Joan / Alba Iris / Sara ——————————— Primera Magdalena: 1997 Darrera Magdalena: 2002

SANTI PÉREZ (Darr.Magd.2004 ) Marc / Aida

CARME FUERTES (Darr.Magd.2006 )

GULLERMINA GIL Aitor / Gabriel ——————————— Primera Magdalena: 1997

DES DE 1990 ADULTS...............70 (34 hòmens i 36 dones)

——————————— BEGOÑA SANTAMARÍA (1ª Mg. 2006/Darr.Mg. 2008) Alba /Manel

2015 INFANTS...............64 (38 xiquets i 26 xiquetes)

TOTAL….134

TERE CLIMENT Teresa / Mar (1994)

ADULTS...............23 (11 hòmens i 12 dones)

INFANTS...............0 SOM 23

22

1990

La foto que ens va fer Wamba, no recorde si el primer, el fill o el fill del fill al Primer Molí, encara no restaurat ni convertit en centre cívic, el diumenge 18 de març de 1990 uns minuts després de les nou dibuixa ben clarament el primer any de la Colla Rebombori amb parelles jóvens i molta menudalla que necessitava del carro.

Tot havia començat, però, la Magdalena anterior, la del 89, entre mascletaes, castells de foc, bruses, saragüells, jupetins, faixes, mocadors, espardenyes, carros i xupons i bolquers d’infants, canyes, bandes de música, danses,… i una tronada al peu de l’ermita i llargues caminades pels carrers i les places de Castelló. Érem aleshores unes poques parelles unides pel fet de tenir filles i fills menuts escolaritzats a La Bolangera, l’escoleta infantil en valencià que va heretar el testimoni d’El Rotgle. Allí havíem iniciat una fructífera amistat, sustentada en moltes hores de reunions en les diferents comissions d’aquella cooperativa de mares i de pares i en idees comunes sobre la vida, la societat, la cultura i la llengua. Volíem viure la festa i fer-la viure als nostres infants amb intensitat, de prop, fent-la, olorant-la, involucrant-nos-hi. Volíem ser una colla, a l’estil d’algunes poques que estaven revitalitzant i aportant un aire fresc i nou a la Magdalena i la ciutat, com el Pixaví, com el Margalló,… o com el Magre, que també iniciava la seua història aquell mateix any i encara no coneixíem. Volíem un local, i no el teníem, per reunir-nos i tenir aixopluc i possibilitat de posar en pràctica alguna de les idees que anaven sorgint. Volíem un nom, i tampoc no el teníem, per identificar-nos i singularitzar-nos. Vam pensar en topònims del nostre entorn o en personatges de les nostres tradicions, però vam començar les festes sent la colla «Sense nom» i les vam acabar com la de «L’any que ve t’ho diré», perquè teníem clar que anàvem a continuar.

23 I aquell any que havia d’arribar ho va fer, i en un diumenge fred del gener de 1990, quan encara les cendres de les fogueres de sant Antoni fumejaven i donaven escalfor, vam esdevenir la colla «Rebombori», gràcies a la proposta afortunada del mestre i pintor Manolo Alegre, que va ironitzar sobre algun detall de la ‘reunió fundacional’ que estàvem fent i ens va convèncer ràpidament. Aviat vam cercar i trobar als diccionaris de paper –perquè les noves tecnologies encara estaven només al cap d’uns poquets il·luminats– que rebombori era un substantiu derivat del radical onomatopeic rebomb, que apareix al verb rebombar «ressonar profundament», i era un mot amb múltiples sinònims: soroll, aldarull, avalot, rebull, desordre, guirigall, cridòria, bullícia, enrenou, xerinola, gresca, xivarri... I poques setmanes després teníem ja local en un antiga tasca, al carrer de la Mealla, paral·lel al de Cavallers i al de La Cassola, en el pany que mira al mar. I el vam poder inaugurar per celebrar com cal la festa magdalenera i omplir de joia, il·lusió, gatzara i terrabastall aquells deu dies tan intensos. Encara em vénen al cap alguns dels plats de la 1a Mostra Gastronòmica que va reblir la llarga taula que vam posar al carrer: el rabo de bou, la coca de tomata, el polpet, les mandonguilles amb sèpia, els bunyols d’abadejo, la coca de creïlla, l’ensaladilla cassolana, l’amanida de la terra, la coca d’espinacs, les albergínies farcides, el chilindrón de pollastre i conill, el porc senglar amb rovellons, les sardines, la caragolà, la coca de mató, el flam d’ametla, el púding de xocolate, el braç de gitano, la crema catalana, el flam de pinya, etc. I la mostra de fotos de quan érem infants, i tots jugant a endevinar qui era qui. I la mostra cinematogràfica i molts jocs al carrer i el primer cadafal i tres paelles a l’ermitori, el darrer diumenge, quan la primavera ja ens feia companyia. I les ganes de seguir i de fer coses!

24

1991

Deuria ser per primavera, algun dia de la Pasqua de l’any 1991, quan vam anar al barranc dels Horts, que és un esplèndid espai forestal de 670 hectàrees situat a Ares del Maestre, a la comarca de l’Alt Maestrat i vam gaudir d’un paratge excepcional, amb conreus d’ametlers i avellaners, vorejant el llit d’un barranc de muntanya i un bosc monumental de roures de fulla petita i carrasques, arbres de port majestuós, unes quantes vegades centenaris, que amb la seua presència impressionant tutelen els ritmes i sons de la naturalesa i confereixen a aquest espai un incalculable valor ecològic i social. El paisatge geològic, abrupte i agrest, ens va corprendre als adults i infants rebomborians i la mona de Pasqua encara va ser més delitosa en aquell marc on dominen els materials cretacis (calcàries, margues i argiles).

Faltaven, aleshores encara dos anys perquè la Fundació Caixa Castelló comprara el terreny i n’organitzara la preservació i protecció que ara limita entrades, horaris i recorreguts, i ningú ens va vigilar o prohibir res.

No feia falta: ens estimem la terra! I en aquell març primaveral, poc abans que a Castelló canviara el color polític de l’Ajuntament, però encara no de la Diputació, i que començaren la seua singladura el Planetari i, sobretot, la Universitat Jaume I, i que tancara la clínica que hi havia a la Ronda Magdalena, on havien nascut alguns dels infants que jugaven al costat del roure pare –del roure gros de vint metres d’alt, sis de diàmetre– i s’emocionaven pensant que hi veuríem volar voltors, àguiles o falcons i trobaríem cabres, rabosots, gats salvatges, teixons, algun gamarús i (ai, quina por!) senglars o escurçons.

La mateixa setmana vam pujar al Penyagolosa i ens vam fotografiar al Pla de la Creu i vam fer un trosset del trajecte del Pelegrins de les Useres, que anys a venir faríem complet en els dos dies que pertoca, començant pel darrer divendres de cada mes d’abril, seguint en silenci respectuós aquesta romeria tan antiga. Alguns rebomborians que podien per filiació userina, van tenir

25

l’experiència extraordinària de participar com a pelegrins «fent penitència pels camins més costeruts i més roïns que sols la pressa fa dreceres».

I, si fa no fa, per aquells dies vam publicar el número 4 de la revista «Rebombori», l’abril del 91, i vam explicar entre moltes altres coses els nostres comptes ben detalladets, que sumaven un total de 341.268 de les antigues pessetes d’ingressos i 339.572 de despeses. Tot generat per les vint-i-tres famílies sòcies aleshores, que juntaven en aquell moment 79 membres.

26

1992

El dissabte 21 de març del 1992 començava la primavera, desfilava el Pregó i nosaltres vam muntar el cadafal al carrer del Governador. Aquell any passava per allí venint de Maria Agustina, i potser més anys, però em falla la memoria. Com sempre ens vam riure molt i vam xalar d’allò més, i de pas ens vam posar morenets. La nit anterior havíem inaugurat el nou local, el que encara ara tenim, en una antiga barberia al mateix carrer de la Mealla al número 26, en el pany que mira a ponent, cap a les muntanyes. A la revista d’aquell any, l’home que recorda escrivia en el brancal: «Després de vint mesos, massa temps certament, la revista «Rebombori» treu a la llum el seu cinquè número, aprofitant les festes nadalenques i l’arribada de l’any 93, el que diuen els entesos que ens portarà crisi, recessió i maldecaps. Caldrà veure-ho, però. De moment pel que a la Colla respecta hi ha motius per ser optimistes: ens hem consolidat i encara no hem tocat sostre, ei no tenim «uela» però és veritat! Hem ampliat el nou local i ja es comenta la possibilitat d’expandir-nos a dreta i esquerra, cap a dalt o cap avall. Les xerrades-col·loqui estan funcionant la mar de bé. Els sopars cada vegada estan més animats i les rialles competeixen amb les postres dolces i saboroses. Alguns hem començat a aprendre l’ofici de paleta i d’altres s’han tret el títol d’oficial. Incomptables voltes la persiana metàl·lica s’ha pujat i les portes s’han obert per cantar als nostres infants el «natalici feliç» i per fer activitats de tota mena. En definitiva li estem traient el suc i és un suc dolç i vitaminat i més que ho serà…».

Va ser l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, i uns dies abans de la inauguració del 25 de juliol la flama olímpica va passar per la capital del riu Sec, que és Castelló, i en la recepció oficial a la Plaça Major el parlament (i mira que va costar!), va tenir alguns paràgrafs en valencià, quasi com un favor!

Un mes abans i quasi en família, un grupet de la colla vam festejar el sant Joan, encara sense els Botafocs,

27

ni la gentada que ara s’aplega a la platja del Pinar. Vam complir els rituals de màgia i d’alegria i vam cantar la cançó de Jaume Sisa: «La nit de Sant Joan és nit d’alegria, estrellat de flors l’estiu ens arriba…». Vam menjar la coca, vam saltar la foguera, vam acaronar l’aigua salada banyada per la lluna…

Al costat de bones notícies: la inauguració i posada en marxa del Conservatori i l’Escola d’Arts i Oficis o la celebració del seixantè aniversari de les Normes del 32, de les Normes de Castelló, en va haver de molt dolentes, com el devastador incendi a finals d’any en el Desert.

28

1993

A la revista 6 de Rebombori que tancava el 93 apa­reixia un recull ben llarg de fotografies reproduïdes en blanc i negre que il·lustraven trobades, treballs, festes, passejades, reunions, rialles i reflexions… des de la nit de Cap d’any al local encara en obres i la festeta a la freda i humida Plaça Major, amb xiulets, carraques, batzoles, dolçaina, tabal, bombo i alegria acompanyant en la seua trista i secular solitud l’abandonat Fadrí i convidant-lo a cava i raïm, mentre la multitud escoltava les campanades, dos-cents metres més enllà a la Porta del Sol. I en un dissabte assolellat de carnestoltes vam suar, malgrat el fred, amb més ànim que traça, per plantar unes quantes carrasquetes a la terra calcinada i cendrosa del Desert. I per aquells dies entre Manolo i Eliseu i, potser, Miquel es va dissenyar el logotip que encara tenim i identifica la marca Rebombori.

I en la Magdalena ja teníem el local arregladet i insígnies de fusta que ens singularitzaven com rebomborians en el pit. I el diumenge 14 de març va diluviar, com feia molt de temps que no ho feia i solament uns poquets de la Colla van desafiar la pluja i van fer sonar dolçaina i tabal a l’era de l’ermita blanca, mentre la majoria de la rebomboriada, amb la mainada, va acabar, però, la romeria al primer molí i l’Atlètic Bàsquet Castelló es va trobar amb quaranta persones amb què no comptava per animar-los en el partit que jugava al Pavelló de Grapa, tot i que ja estava a punt d’inaugurar-se el recinte multifuncional «Ciutat de Castelló». Diuen les cròniques que la meteorologia va impedir la «tornà» oficial, i també conten que un grupet dels nostres es va barrejar amb membres d’altres colles a Lledó a les sis de la vesprada.

I es van premiar les millors fotos del I Concurs Fotogràfic de la Colla amb les places de Castelló com a tema, i diferents categories. I Vicent Roures (Castellón Diario) i Cèsar Mateu (Mediterráneo) fent de jurats. I paelles a Sant Jaume i mostres gastronòmiques i exposició de

29

fotos nostres amb imatges de bodes, cors, mirades tendres i pastissos de noces. I narhinant, narhinant vam visitar el Parc de Bombers i vam deixar ben escurada la marmita on vam cuinar olleta de Pasqua a Sant Roc. I per la Festa de la Rosa ens van visitar els Grills de la Nit i excursions a la Nevera d’Algímia i la cova de l’Estuco i al Prat de Cabanes i al Barranc de la Mosquera i al riu Carbo, d’aigües netes i gèlides, amb uns quants homos rebomborianus calçonetienses exhibint valor i pèls mullats, i de nou la festa de Sant Joan a la platja i collita de cireres a Villamalur i festa gran a Morella, amb motiu de l’Anunci del 50è Sexenni i la visita del torero barbateny/castellonenc Álvaro Amores per fer teoria i pràctica de tauromàquia i Festa per la Llengua i Correllengua i escrits de Ferran Aparisi sobre fauna, flora, geologia i altres herbes…I un record emocionat per a Enric Soler i Godes, mestre de referència que ens va deixar…

30

1994

El 94 vam tornar a organitzar més xarrades, però no tantes; excursions, però sí tantes; un altre concurs fotogràfic sobre Castelló obert a la ciutadania i novament alguna exposició interna de fotos nostres. Uns quants debats, intensos i fructífers van donar pas a la constitució de les primeres comissions que es responsabilitzaren de l’organització i no obligaven a dependre sempre del voluntarisme i de decisions assembleàries.

I vam començar a preparar «grans espectacles» com «El Joc de l’Oca» imitant i parodiant amb retranca un programa televisiu de moda aleshores. I infants i adults de la rebomboriada vam abillar-nos més que mai durant la Magdalena que es va cloure el 13 de març amb saragüells, espardenyes, cotilles, gipons, mantellines, faixes, mocadors… que recordaven altres temps i que l’home que juga amb una llarga tirallonga de records, ni aleshores ni ara, encerta a entendre massa bé què volien reivindicar, fóra d’un orgull de genealogia de complicada explicació.

I quan l’any declinava, la polèmica de sempre amb la nostra maltractada llengua i Rebombori que es posicionava i, en el número 8 de la revista interna, i l’home que recorda que ho explicava i manifestava que la Colla havia estat una de les vint-i-tantes organitzacions que el dilluns 5 de desembre es van reunir al local rebomborià i van demanar la dimissió del Sr. «Defensor del ciutadà de Castelló» per les argumentacions esgrimides en la resposta a una queixa d’un ciutadà de Castelló, respecte a la discriminació del valencià al nostre Ajuntament. I al voltant d’aquell incident la contalla «Una nit d’aclariments», que va escriure per al curset de llengua que, amb diferents nivells i formats, per aquells anys es va fer a la Colla. Una contalla que jugava amb la riquesa de les frases fetes per fer palesa la hipocresia d’alguns manaires i el seu desinterès manifest per defensar el valencià, i això que encara no havien arribat al desvergonyiment desacomplexat dels temps actuals, quan

31

sembla mentida que coste tant trobar persones que estiguen d’acord amb el professor George Steiner en una afirmació tan encertada com aquesta: «cada llengua és una finestra a un nou món». Ens vam manifestar aleshores i ho hem fet en altres nombroses ocasions, repetidament, per defensar el que no caldria després de tants anys de democràcia formal.

32

1995

L’any que la Romeria va caure el dia de Sant Josep i que ens vam fer la tradicional foto de tot el col·lectiu, en acabar el Pregó Infantil, als peus de l’estàtua del rei en Jaume, vam abandonar la Federació de Colles i encara no hi hem tornat; vam seguir organitzant moltes activitats per als infants; vam organitzar el III Concurs de Fotografia, que tenia com a tema «Els xiquets i la festa» i comptava amb el patrocini de Foto-Cine Escrig; vam gaudir del Sant Antoni de Vilanova, de les pintures rupestres del Barranc de la Valltorta, de moltes altres eixides lúdiques pel territori, per diferents paratges, pobles i paisatges del País Valencià. I en el record més intens que no s’oblida, un dia de Pasqua embolcallats de neu allà per Vilafranca, que va barrejar jocs i rialles amb silencis i pors, i ha esdevingut contalla i llegenda; vam guanyar el concurs de Paelles que el dimarts magdalener va organitzar la Colla del Rei Barbut, davant de la Conselleria de Cultura i Educació; vam participar activament a la vuitena Festa per La Llengua que es va celebrar el diumenge 2 d’abril a Vilafamés, amb un taller de maquetes de les Ermites del Caminàs i no ens vam perdre el Correllengua que a principis d’octubre va circular fent de la festa reivindicació (o va ser al revés?) pels carrers de Castelló; vam editar dos números més de la revista Rebombori, el 9 i el 10 i vam publicar articles nostres i d’altres d’amics i reproduir alguns de premsa; vam seguir amb el curset de català; vam omplir moltes pàgines amb fotos que il·lustraven i comentaven les activitats desenvolupades; vam lamentar la mort d’Ovidi Montllor; vam reproduir el nostre particular Pregoooooó: Rebomborians de profit, gent del pla i de la muntanya, que veniu de molts racons, escolteu aquestes raons i aneu amanint la canya.

33

(…)

Bufa el nostre dolçainer, bombo i tabals l’acompanyen, Mealla vessa alegria gaudint dia rere dia fins que les festes s’acaben. (…)

Ja fa temps que anem pel món, dir les coses no ens fa pena, si tenim la convicció, ni Junta ni Federació i a fruir de Magdalena. (…)

Rebombori, vítol!

34

1996

El Pregó que Eliseu Artola va publicar al que va ser el darrer número de la nostra revista rebomboriana, repartit els primers dies de març del 1996, quan començava la Magdalena d’aquell any, criticava amb ironia el cinquantenari magdalener –la maneta i el rotllet– que l’any anterior va confondre a més d’un i d’una i, de seguida, girava els ulls de l’enteniment cap a la seua, la nostra Colla, i escrivia:

Enguany, què cavil·laran

aquests festers de laboratori?

Nosaltres: tranquil·litat

i, amb permís de l’autoritat,

farem rebombori?

No és cap error d’impremta

aquesta interrogació!

Si girem la vista enrere

veurem que no són el que eren

ni les ganes, ni la participació.

Seguia preguntant-se i preguntant-nos si les il·lusions i anhels del 90 havien esdevingut utopia i podíem tots plegats tornar als orígens, i acabava fent referència a la ignorància culpable d’un polític valencià de moda aleshores que manifestava, blavejant, des del seu càrrec ben important al govern que no volia un polaco absurdo a les escoles i els feia ganes a Eliseu i a més d’un i d’una de la rebomboriada de fer alguna mena d’agermanament amb institucions semblants de la Polònia que parla el polonès de debò.

Aquell número 11 –que en la portada i la contraportada aplegava vint-i-sis dibuixos signats per la mainada rebomboriana, bàsicament infants del que ara diríem Infantil i els primers cursos de Primària i que ningú dels qui el dissenyàvem podíem pensar aleshores que seria el darrer i clouria el canal de comunicació interna en temps d’Internet en pàrvuls i de mòbils antedilu-

35

vians– tenia un sumari ben interessant, amb poemes, una maqueta retallable de la Magdalena, fotografies dels jóvens adults rebomborians quan eren molt més jóvens, en temps de la que van anomenar Transició, passatemps, curset de llengua, articles nostres sobre la prevenció de les drogues, la historia de Castelló, l’Alzheimer, la gota freda, la Mediterrània, la geologia al paratge magdalener, el sexe de la granera… i acabava amb els responsables de les activitats magdaleneres i el programa de festes elaborat per la comissió.

Els nostres infants van inaugurar aquell any un tram panderoler que va durar uns quants anys i que, de ben segur, va ser convenientment reciclat anys a venir… i van dibuixar ermites del terme, com la de Sant Isidre en el Camí Vell de la Mar, ben a prop del Caminàs, en un matí de dissabte primaveral. I vam festejar tots plegats amb entusiasme el premi novament aconseguit per la millor paella magdalenera a criteri dels barbuts que homenatgen el rei tombassolenc, i més concretament dels membres del jurat, com Matilde Salvador, la compositora insigne de tarannà tan diferent al polític que blavejava, que mesos després, va rebre el premi de «Valencià de l’any» de la Fundació Gaetà Huguet.

36

1997

En una assemblea de maig de l’any anterior, la insistència d’en Ferran Aparisi i els retallables de les ermites del Caminàs dissenyats per Miquel Gómez van propiciar que un grup de lletraferits de la colla presentara un projecte seriós que va rebre la confiança i l’ajut econòmic de la Fundació Dávalos-Fletcher i es va materialitzar el febrer del 97 en l’edició de 750 exemplars del llibre «El Caminàs i les ermites» i 600 carpetes amb 25 làmines en A3 que servien per retallar i muntar les maquetes de 7 ermites.

Divuit anys després la que ens agradaria que fóra considerada com a Biblioteca Bàsica de Castelló de l’editorial, sense ànim de lucre, però sí amb voluntat de servei, de qualitat, de rigor i de divulgació que es diu «Colla Rebombori» ha gaudit del patrocini de la «Fundació Dávalos-Fletcher» de Castelló, que va pagar íntegrament l’edició dels tres primers llibres i ha col·laborat amb aportacions importants en la resta dels volums. Altres empreses que ens han ajudat econòmicament i ens han permès cobrir en gran part les despeses que calia pagar a les impremtes en alguns anys han estat: la Fundació Caixa Rural de Castelló, Tecnicons 2000, BP, Hormigones Mijares i Mediterráneo Holidays.

Sense aquest llibre, que fa el vint-i-tresè de la col·lecció, l’home que llegeix i escriu, s’ha posat a comptar i aporta dades i xifres: 22 llibres, 17.000 exemplars, 2.354 pàgines, 380 textos, 920 dibuixos (610 de Manolo Alegre) 1.150 fotografies, 143 autors (116 hòmens, 27 dones), d’ells 23 rebomborians que han sigut i d’aquests 12 que encara hi són.

Moltes persones escrivint, fotografiant i dibuixant els camins, l’arquitectura civil i religiosa, l’urbanisme, l’horta, els oficis, els costums, la mar i la marjal, els fets, les ficcions, les prediccions, el secà, els jocs, el lleure, la música i els músics, la sostenibilitat paisatgística, mediambiental i lingüística, la romeria magdalenera, els orígens medievals, la literatura en català que es fa ara

37 i ací, la premsa, el disseny, les arts plàstiques d’avantguarda, l’arqueologia, la memòria, les botigues i els comerços, les muralles i els records… sempre en clau nostrada, amb Castelló com a referent i fita: la seua gent, el seu passat, el seu present, el seu futur. I com a complement extraordinari i en el marc d’invertir en cultura i coneixença i retornar els premis públics aconseguits de la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del valencià: dos llibres-catàlegs de dues exposicions valorades molt positivament pels qui les van visitar: «Castelló segle XX, paisatge d’una ciutat», el 2002, mostrant el Castelló que els pintors van retratar al llarg del segle XX i «Castelló, mirades», el 2007, una visió de la capital del riu Sec filtrada pels objectius i l’ull de la majoria dels nostres fotògrafs de premsa, en el segle XXI que camina ja per la seua segona dècada.

Volem pensar que la lectura de tots aquests llibres ha proporcionat moltes estones profitoses i agradables, tant com van resultar per la rebomboriada les passejades i estades pel Penyagolosa, l’Albufera i les muntanyes, pobles i ermitoris de les nostres comarques, o la jornada magnífica viscuda a l’Aplec dels Ports, al pic de l’estiu, a Todolella acompanyant els dansaires del Corpus castellonenc; o la molta festa i les moltes rialles i les moltes activitats durant la Magdalena, que va ocupar la primera setmana de març. Aquella Magdalena que n’érem 95 i dues famílies noves s’hi van donar d’alta per compensar altres dues que havien causat baixa durant el 1996.

38

1998

Contalles populars per als infants en vesprades-nits magdaleneres; dinars i sopars passant-ho bé abans, durant i després; espectacles guionitzats per dones de la Colla, amb assajos que feien pinya, omplien de rialles els cors i exemplificaven el missatge del «Viatge a Itaca» de Kavafis; i uns dies a París inoblidables…

I a l’octubre, a la Plaça Major, la festa que vam organitzar per celebrar dos premis rebuts i convertir-los en un regal per a la ciutadania. En primer lloc, amb la música del DIT, un grup de dolçaina i percussió format per alguns membres de la Colla i altres amics, que no eren una agrupació estable, ni una colla de dolçainers i tabaleters a l’ús, i que feia poc que havien ajuntat el seu talent i el seu amor a la música popular. I tot seguit, amb la música mediterrània, tradicional, popular i oberta a noves, arriscades i artístiques propostes, del grup emblemàtic, de cantants i multiinstrumentistes que era Al Tall. La festa d’aquella nit del dissabte 3 d’octubre del 1998 era fruit de l’acord que teníem amb la Fundació Dávalos-Fletcher de reinvertir els diners dels dos primers premis que la Generalitat Valenciana ens va atorgar, les Magdalenes del 97 i del 98, en activitats culturals en benefici de la societat castellonenca.

Després del primer llibre sobre el vell camí preromà que és el Caminàs i sobre les ermites que el puntegen, vam publicar el segon «De la plana, l’horta», que volia sintetitzar els coneixements i facilitar la faena dels qui volgueren comprendre, conèixer i reflexionar sobre la plana quaternària creada per l’erosió i la sedimentació; sobre l’horta creada pels humans; sobre la realitat agrícola, geològica, hidràulica de la nostra paisatgística tradicional (la que tenim, o teníem?) al nostre abast.

Abans, però, d’aquest concert que va omplir la Plaça Major, un any abans, quan encara no havíem publicat el nostre segon llibre, ni havíem rebut les cinc-centes mil pessetes del primer premi, vam intentar organitzar un premi literari, amb la inestimable ajuda del

39

malaurat Manel Garcia Grau, que finalment va reeixir, convertit en dos: l’Ulisses i el Tombatossals. Abans de començar, però, ja se’ns havien escapat, perquè van agafar tanta volada, amb la implicació de l’Editorial Tàndem, de la fundació Caixa Castelló i del mateix ajuntament de la ciutat, que la nostra idea inicial es va quedar arraconada en el calaix dels desitjos i vam haver d’apartar-nos a un costat, sense massa recança, perquè ens queda l’orgull i la satisfacció, com diria algun personatge conegut, d’haver estat els promotors inicials d’aquests dos premis literaris, que amb canvis de disseny, de nom i de patrocinadors encara fan via, des d’aquell 1998 en què ens van deixar l’historiador i jurista Arcadi Garcia i el periodista i polític Vicent Ventura, i la Diputació va aprovar el projecte de l’Aeroport Castelló-Costa de Azahar (n’han passat, aviat farà, dèsset anys...).

40

1999

Va debutar la xaranga de Rebombori, nombrosa i afinada, perquè de músics, de bons músics, de molt bons músics no en faltaven a la Colla. Setze dels que apareixen a la foto oficial de la primera actuació del divendres 5 de març del 99 eren rebomborians de quota i sentiment, i encara en faltaven alguns que tenien permís del metge. Al programa de festes d’aquell divendres que extraoficialment encén la festa, l’encarregat per la comissió va escriure: 20h. Inauguració del «Rebombori Kultural».

Abans que el Teatre Principal, l’Auditori, l’Espai d’Art, el Museu de Belles Arts, i fins i tot que l’Aeroport de Vilanova. Acte emmarcat dins de la campanya electoral del PCP (Partit Centrista Popular). Comptarem amb la presencia de destacades personalitats de la vida política i «kurturà» de Castelló.

20’30h. Presentació mundial de la Xaranga REBOMBORI DISASTER BAND i visita de germanor a altres colles amigues, tot i que estiguen federades.

21’30h. sopar de pa i porta o de coca i finestra. I acabada la «sena» dijo Jesú a sus discípulos: El lloc de muntar el cadafal que enguany ens han promès (de paraula) és davant els números 78 i 80 del carrer de Sant Fèlix. Si ens agrada i ens deixen, bé… Si no, anirem a un altre lloc.

I mentrimentres molta festa, els pregons, la romeria, les fotos habituals, les paelles, el tercer primer premi consecutiu del llibre i entrevistes a televisions i ràdios locals i a Canal 9 i algun País Valencià que vam «colar» i alguna bronca que van rebre l’entrevistador i el muntador.

I actuació del DIT, i balls amb l’ajuda de Ramell i el sopar del cangur i l’ofrena de flors al Lledó, acabadetes de collir del camp dels qui no havien «perdut la fe ni la línia». I Rebombori Films amb la col·laboració de la Warner Bros Conillera Productions i l’espectacle «L’encanteri del geni Mal-li-fa. Conte de les Mil i una nits».

I olletes i mones per Pasqua i viatge cap a ponent allà a l’Extremadura. I el segle XX que encara no acabava.

41

42

2000

I l’any de xifres rodones que era el darrer del segle XX, un altre espectacle organitzat per la Colla i que apareixia al nostre programa de festes i a l’oficial de la Junta de Festes: «Música d’ací i d’allà», dimarts 28 de març a les 18’30 a la Plaça de Santa Clara, amb un díptic que presentava les quatre agrupacions que actuaven, amb dues característiques que les agermanaven, la qualitat i la presència de rebomborians en totes elles: Arguruwen, DIT, el grup Castelló i Ramell. Un díptic que es preguntava quina relació tenia la Colla Rebombori amb la «música d’ací i d’allà» i contestava que era molt senzill, que era pura lògica: Rebombori és soroll mogut per una colla de persones que criden, juguen...

Si el soroll s’ordena en funció del temps, pot arribar a constituir una de les belles arts: la música.

La música es conrea arreu del món, tant ací com allà.

Tant ací com allà, la música de festa és diversió.

La diversió posa contenta la gent.

La gent contenta té alegria.

L’alegria ens dóna felicitat.

I, què més es pot demanar que una Magdalena plena de felicitat.

Doncs, que la Colla Rebombori comence ja amb la «Música d’ací i d’allà».

I l’espectacle a quatre veus amb la plaça atapeïda va començar: danses i melodies, ritmes i balls, cançons tradicionals en una actuació que volia conjugar l’harmonia i el rebombori, per mostrar la música mediterrània i popular d’ací, la música celta i ancestral d’allà, i que volia novament retornar a la ciutadania els diners públics, els diners del poble aconseguits amb els llibres presentats als premis que la Generalitat Valenciana atorga per a la Promoció de l’Ús del valencià.

No comptàvem, però, amb la tempesta sobtada que va inundar els carrers i les places i va suspendre la festa quan Arguruwen estava acabant i Ramell es disposava a

43 pujar a l’escenari. Novament es va complir la maledicció i la malastrugança d’un binomi –presentador barbut de la Colla i grup de danses jovencell– que invocava sense voler els déus de la pluja quan no tocava.

I ja amb els núvols tranquils i la primavera encetant el mes d’abril, en el darrer dissabte de festes, la sala de cinema «El codony», que vam habilitar al carrer, com si estiguérem a l’estiu, va programar la I Gala cinematográfica-rebomboriana, amb NODO inclòs, documental «10 anys de Rebombori» i la gran pel·lícula Chomba’s Travel, l’òpera prima de Joan Miquel i Antoni Tavien amb Manolo Garçon, Manolo Banderas, Emilio Lecquio, Miquel Daglas, Eliseu Bogarde i Moisés Bonafont de protagonistes, i Xavier Gere Chombà, Josep Camarini Monsenyor i Josep Cugat Graciosito d’Almassora d’artistes convidats, i tota la Colla o quasi fent d’extres i de figurants, en un curt que va tenir algun recorregut i que amb humor denunciava negocis fraudulents, comissions il·legals i actituds indignes.

I l’olleta que fèiem abans de Pasqua, per aprofitar les restes d’ossos de pernil i altres aliments no consumits en Magdalena, en un diumenge a Sant Roc amb una pluja forta que no ens va tirar cap enrere.

I, de seguida, uns quants dies per la Serra de Cazorla, que encara guardem, després de quinze anys, a la carpeta dels records bonics amb els ulls, la pell i els llavis amerats de riures agradosos.

44

2001

Quan el segle XXI tenia setanta-nou dies, el dimarts 20 de març del 2001 vam guanyar amb poques hores de diferència dos primers premis que començaven a fer-se habituals els dimarts magdaleners: el de la millor paella del concurs del Rei Barbut, aquell any al Ribalta, i el del millor llibre, «Castelló segle XX, fets i ficcions», amb textos i il·lustracions, malauradament no impreses amb l’excel·lència que volíem, que reflexionaven sobre la sanitat, l’ensenyament, l’urbanisme, el patrimoni arquitectònic, l’esport, la religiositat, la fauna urbana, la demografia, l’emigració, l’oci… amb les habituals pinzellades iròniques, critiques, reivindicatives, nostàlgiques i amb tota l’estima, molta, que tenim i atresorem envers la nostra ciutat.

Aquell va ser l’any del sopar grec, que massa bé l’home que recorda no recorda de què va anar, encara que s’imagina alguna cosa.

També va ser any de jocs pels més menuts, que encara en quedaven alguns i algunes i de la gimcana cultural pels carrers medievals dels voltant del local en un joc divertit i llarg que vam anomenar «Qui busca troba, i si és pesat encara més».

Vam confraternitzar amb colles amigues com Margalló i Al Tall, amb la Dissaster Band rebomboriana i la gent del DIT en plena forma. I alguns que volien lluir figura i vestits tradicionals, i seguien mantenint la fe, van ofrenar flors allà a la basílica de la patrona i van suportat amb paciència aturades en el recorregut i trenta graus ben bons de temperatura.

Va ser també l’any en què es va morir el professor Francesc Esteve, mestre d’història de tants de nosaltres i a qui tantes coses deu l’extraordinari Museu de Belles Arts que es va inaugurar aquell gener.

Viatges per la Rioja, per Navarra, pel País Basc i l’entrada de Moros i Cristians, la diada de Sant Jordi, a l’Alcoi d’Emília Sanchis, o la visita cultural amb sol de justícia i prolegòmens divertits que van complicar l’anada a la

45

Tarragona d’història tan rica, que tenim a la vora d’un poquet més d’una hora en autobús,… puntegen alguna de les fites rebomborianes d’aquell 2001 que acomiadava la pesseta. Diuen que en castellà hauria d’haver estat piececita, però ho van adaptar directament del català peça i els va eixir peseta. Ep, això diuen!

46

2002

Ens va arribar l’euro i vam estar un bon temps multiplicant, dividint, relacionant i fent regles de tres: sis euros mil pessetes. I assumint el procés mental que tot semblava més barat i, tanmateix, era ben bé el contrari, i la moneda d’un euro es va assimilar inconscientment a la de cent pessetes i, en un tres i no res, em sembla, que vam assumir massa fàcilment que hi hagués productes de consum, com el cafè, que s’encarira ràpidament un seixanta i escaig per cent.

De manera que les quotes de les vint-i-una famílies rebomborianes van passar a ser en euros i van servir per finançar, per exemple, el macrofestival «Cloonovisió», on pocs dels adultes de la Colla van fer només de públic.

Artistes locals i internacionals, en actiu i retirats, van passar per l’escenari i van ser clonats lúdicament per fer gaudir la gentada que s’hi va aplegar aquell dissabte 9 de març.

I el programa de festes es va completar amb els pregons i la romeria, com sempre, i amb els actes que se’ns havien fet habituals, com les paelles que aplegaven tanta gent de tantes colles; o la recollida del premi pel llibre que parlava de ficcions i prediccions per al Castelló del segle XXI, on vam voler seguir dient la nostra en aquell any 2002, en aquell any que les institucions celebraven el 750è aniversari de la fundació de la ciutat i que els enigmistes omplien d’expectatives engrescadores per allò de ser el primer, de deu solament, dels capicues del mil·lenni; o la tradicional exposició fotogràfica a les parets del nostre local, que van acollir cartolines de color rosa amb versos i imatges de de les nostres «Llunes de mel» i la veu de Gloria Laso cantant: «Ya siempre unidos, ya siempre: Mi corazón con tu amor…Ven hacia mí, aquel día vendrá que amanece por ti: una luna de miel». I un text que explicava que van obrir el foc Fernando i Lidón i després, al llarg de quasi set anys, les altres vint parelles ens vam prometre moltes coses fins que la mort… o la vida ens separaren. Teníem menys de moltes coses i més

47 de moltes altres, i encara ningun dels vint-i-cinc fills i de les tretze filles que en aquell 2002 ja portaven els nostres cognoms i havien omplert les nostres hores.

I les hores d’aquell any van seguir passant, perquè el planeta seguia girant, i abans del fantàstic viatge a Bretanya, quan l’agost apareixia als calendaris, va ser el moment, quan abrilejava, de la memorable i recordada exposició «Castelló segle XX, paisatge d’una ciutat» comissariada per Ferran Olucha i Antonio Gascó, a la sala que al carrer d’Isaac Peral núm. 12 té la Fundació Dávalos-Fletcher, que va copatrocinar amb nosaltres i amb l’Ajuntament, representat en la Comissió Organitzadora del 750è aniversari de la ciutat de Castelló, l’exposició i el llibre que explicava i dibuixava carrers, places i paisatges de la nostra ciutat amb els trenta-un quadres, amb trenta-un llenços pintats a l’oli de vint-i-sis autors. És possiblement aquest el llibre menys rebomborià, perquè no vam tenir –el projecte era massa gran i havíem de cedir a d’altres criteris per possibilitar-lo– la total llibertat de què sempre hem gaudit per prendre decisions. És, tot i això, tan recomanable que més d’una vegada ens hem plantejat la conveniència de reeditar-lo i, amb temps i bons consells, dotar-lo de l’excel·lència de disseny que les presses no ens van permetre al seu moment.

48

2003

Al colofó del llibre «El cas del Secà, de la Magdalena a l’Estepar», l’home que segueix recordant i de vegades s’enfada amb les neurones que fan connexions defectuoses i no li porten idees, imatges, dates o converses d’aquell any, va escriure que aquell llibre –que tenia una portada encunyada amb un mur de pedra seca, que tapava i destapava a voluntat mig tronc d’una garrofera esponerosa– s’havia acabat d’imprimir a l’obrador de Castelló d’Impressió el 15 de febrer del 2003, quan el rebombori de molta gent, arreu del món, es transformava en manifestacions en contra de la guerra i demanava, oh utopia!, un nunca mais que mai no arribava.

I a la Magdalena d’aquell any, la primavera ja encetada ens va portar algunes pluges, que aviat van escampar, van banyar els carrers mentre desfilava el Pregó. I la Colla va tirar mà de l’humor per criticar com anava el país i com se n’aprofitaven alguns i, com si, malauradament, estiguérem tocats amb la vareta endevinadora d’un futuròleg clarivident vam parodiar el present, vam pronosticar el futur i vam encertar alguna de les malvestats que van començar a venir.

Hi ha fotos que testimonien la perfomance que vam escenificar divendres, vespra de la vespra, del dia gran magdalener; i fotos de l’aparell amb rodes fet amb les bastides i fustes que fem servir per muntar el cadafal la nit del mateix divendres, que es desmuntarà dilluns; i fotos del Pregó amb paraigües, i de la Romeria, ja amb sol i de la Tornà, fent marxa mora amb el «Coixo»; i més fotos amb els premis habituals aconseguits; i una amb la majoria de la rebomboriada a la Plaça de l’Hort dels Corders, i encara més, moltes, del sopar hawaià i de l’espectacle que vam protagonitzar aquell any la nit del dissabte 29 de març, amb tota la fauna televisiva que aleshores famosejava en les diferents cadenes i ajudava a disminuir el coeficient d’intel·ligència d’espectadors i d’espectadores.

49

50

2004

Un dels llibres més rodons que hem editat, «Temps de lleure, temps de creure», el vam dedicar al refranyer popular que ens oferia una dita «festa traslladada, festa esguerrada», que semblava feta a mida per a la situació que aquell any 2004 es va crear, quan es van convocar eleccions generals al parlament espanyol el diumenge 14 de març, tercer diumenge de quaresma, coincidint amb la romeria. L’autoritat competent, amb tota la legalitat, no cal dir-ho, va decidir que perquè la gent que tenia dret a vot a la nostra ciutat poguera exercir-lo sense interferències festives, era bo que la Magdalena es retardara una setmana. Aquesta bondat no la veiem nosaltres, ni altra gent, molta, però no majoritària, que vam comboiar la romeria, amb esperit festívol i orgull de poble, el dia que tocava i no quan es va fer l’oficial, una setmana després. Així que aquell diumenge 21, quart diumenge de quaresma, com que la nostra romeria, emocionant i viscuda amb una intensitat especial, ja estava feta quan tocava, vam poder acompanyar els rebomborians de Vilafamés que feien la romeria a l’ermita de Sant Miquel, allà al Mollet.

Va ser una Magdalena estranya, celebrada sota l’impacte emocional dels atemptats produïts a Madrid i els resultats inesperats de les eleccions, amb un programa de festes intern molt semblant al d’altres anys: sopars i dinars; premis; exposicions de fotos de quan érem nadons; els espectacles irònics, crítics i de divertiment habituals; actuació estel·lar del DIT; recreació de jocs populars al carrer: mocadoret, sendri, cartons, futbol, tres pamets, cavall fort...

Poques setmanes després la pluja ens va fer de companya en l’olleta rebomboriana que anunciava la Pasqua, i no vam poder traure taules ni cadires al carrer.

Aquell diumenge ens vam acomboiar per gaudir de l’actuació de Lluís Llach a Onda amb l’espectacle emocionant i bellíssim «Poetes», que prologava, si no vaig mal de comptes, la dissetena Festa per la Llengua a les

51

nostres comarques, novament sense el recolzament de la Conselleria, ni la cobertura de la televisió valenciana.

La Colla, val a dir-ho, va tenir un any poc creatiu o, si més no, l’home que recorda i cerca documents no ha sabut trobar-ne cap, ni ha servat records personals que l’ajuden a fer més llarg el comentari d’aquell 2004 en què ens va deixar el mestre pixaviner i amic Vicent Marçà, i va tenir l’epíleg tràgic, que es va viure els darrers dies de desembre, a causa del terratrèmol submarí i el tsunami que el va seguir i va provocar una catàstrofe demogràfica sense precedents al Sud-est asiàtic.

52

2005

Al brancal de «Música i músics a Castelló», el llibre publicat fa deu anys, el darrer que va merèixer, a criteri del jurat, el primer premi per a la Promoció de l’Ús del valencià, es pot llegir: «Diuen els costums que es perpetuen, i està explicat en un brancal de fa dos anys, que mai no tenim el llibre anual rebomborià, tot enllestit, abans de Reis». Caldria apuntar que, últimament, ni abans de Sant Antoni, ni abans de Sant Tomàs! I l’escrivent habitual dels brancals, que malda per recordar i continua cercant documentació i amics o amigues de memòria més fiable, va explicar també: «Diuen els companys que m’encarreguen escriure aquest brancal i està demanat any rere any, que no m’oblide d’afirmar que si hem escrit en valencià, vol dir que ho hem fet en català». Deu anys després, com deu abans, seguim igual, amb lleis que regulen identitats i neguen evidències científiques i del més elemental dels sentits comuns, vaja, com si tornàrem a temps de Galileu!

La foto del Primer Molí de la romeria que va tocar a les darreries del febrer, era pròpia i digital, i no va caldre esperar a veure-la més que un segon. Anàvem totes i tots ben abrigats, perquè aquell dia, i tots els d’aquella Magdalena hivernal, van ser freds, quasi gèlids. La tornà la vam acabar el grupet habitual, i potser va ser aquest any el que va iniciar el costum, esdevingut tradició i activitat programada i publicada al programa de festes, de fer parada llarga i suculenta a la casa de l’Aparisi/ Pons –o és al revés?– per reposar energies amb orxata, si fa calor, xocolata si fa fred, i un bon amanit de coques, fartons i altres menges saboroses!

Va ser la Magdalena del cercavila «Rebombori» que ens va regalar, amb partitura signada, Pep Oria; i la de la recreació del mític Hostal de la Llum en versió rebomboriana, amb cantautors catalans i valencians, acudits d’Eugenio, coreografies impossibles i presència de reines castelloneres, falleres majors i «bellees» del

53

foc molt sui generis; i la de l’exposició ben comentada de les fotos del «primer embaràs» i també les de la «puta mili».

I quan la calor aclaparava, la Festa per la Llengua, amb presència individual rebomboriana, cada vegada més minsa a mesura que els infants se’ns feien majors i anaven acabant els estudis obligatoris. I quan encara la basca aclaparava més una bonica excursió a la capital de la Costera, Xàtiva, per gaudir de vistes, monuments, gastronomia i del quadre de Felip V, cap per avall, que es conserva al Museu de l’Almodí.

I mesos després quan les temperatures obligaven a fer servir roba calentona, la festeta esbojarrada, ben divertida i ensucrada, que va homenatjar les primeres parelles de la colla que celebraven les bodes d’argent.

54

2006

El dia de Sant Josep del 2006 va caure en diumenge, com passa si fa no fa, cada sis anys, però en un diumenge especial per a la gent que tenim interès per Castelló, perquè aquell any era tercer diumenge de quaresma i això solament passarà –en funció del calendari astronòmic que marca que el diumenge de resurrecció tanca els quaranta dies de la Quaresma– tres vegades més al segle XXI: els anys 2017, el 2028 i el 2090. De manera que aquell any la cremà de les Falles va coincidir amb la desfilada de les Gaiates, que no es cremen –algun any com ja vam demostrar en algun dels nostres llibres, sí– tot i que algun polític despistat i/o mal assessorat ho va proclamar amb veu segura, no fa massa temps, en un acte que pretenia aconseguir el vot de la ciutadania.

De polítics no en van faltar, com és costum i tradició en la nostra romeria. Tampoc van faltar les ganes de festa, ni la majoria de les activitats d’un programa de festes que no va endevinar que guanyaríem tres premis la nit de dimarts a l’acte multitudinari que davant l’Ajuntament, quan la nit ja demana molta llum artificial, entrega un seguit molt llarg de premis diferents, massa al meu entendre, que mereixerien llocs, escenaris, auditoris, públic, formats diferents. El nostre programa era optimista, com sempre, i anunciava que a les nou de la nit del dimarts 21, coincidint amb el primer dia de primavera a l’hemisferi nord, calia anar a la Plaça Major a recollir el premi que li donarien a «Castelló, sostenible?» i, amb l’estendard aconseguit, tornar ballant les marxes mores pel carrer de la Mealla, i celebrar el premi amb les danses dels cavallets, dels nanos o alguna jota nostrada, abans del sopar que amb cava inclòs ompliria de rialles el local. El que va passar és que després de confeccionat i distribuït el programa rebomborià, algú va saber que feia anys que podíem haver presentat el llibre i algun dels textos que formaven part de l’índex o sumari a d’altres categories de premis. I de pressa i corrents, quasi

55 al final dels terminis, ho vam fer i vam aconseguir un triplet, com si fórem el Barça!

Va ser la Magdalena que el primer premi se’l va endur una Gaiata i ja no l’han soltat i no ho faran mentre els criteris no canvien. Però, ja ens està bé, perquè diguem-ne que els nostres interessos van per altres camins, la nostra publicació no té les característiques d’un llibret que ha de pagar massa peatges i perquè –i d’això ens sentim ben cofois i orgullosos– nosaltres hem contribuït i molt a què pujara el nivell dels llibrets que, amb altres pretensions, obligacions i pressupostos, van començar a fer les Gaiates des dels primers anys del segle que ens toca viure.

Va ser també la Magdalena dels balls al carrer de la Mealla, amb els amics de la Colla Al Tall, i amb concurs de parelles, amb número a l’esquena, com a les pel·lí­ cules i les competicions de balls de saló.

Va ser l’any que es va obrir La Salera i va aparèixer allò de «Pasión por Castellón» i nosaltres ens vam fer una foto difuminada davant l’antiga estació i de l’actual «Corte Inglés», i el Barranc de la Mosquera ens va acollir i vam saludar carrasques i roures centenaris. I allà pel Priorat, a Falset, vam visitar la catedral del vi i, el mateix dia, les mines de galena de Bellmunt, i ens vam cruspir amb tota la parafernàlia una bona col·lecció de calçots, abans de visitar l’imponent castell templer del segle XII que hi a la Ribera de l’Ebre, a Miravet, en un dia tan ventós que semblava que Bufanúvols havia volgut acompanyar-nos.

56

2007

Entre el divendres 19 i el diumenge 28 de gener d’aquell any, vam mostrar a la Dávalos-Fletcher l’exposició que vam anomenar «Castelló: mirades», un treball conjunt de la rebomboriada amb tretze fotògrafs, que es va concretar en noranta imatges i el corresponent llibrecatàleg. Una exposició i un llibre per retornar novament al poble el que ens havia donat amb els diners dels diferents premis acumulats. Una exposició i un llibre –tancada aquella, exhaurit aquest en l’edició de mil exemplars de paper de 25x22 cm. i 96 pàgines, però viu i ben viu digitalment al nostre lloc web– que pretenien explicar els molts Castellons que defineixen Castelló, i mostrar l’ànima d’una ciutat que canvia, entre oblits i febleses, entre indiferències i pors, entre proclames de progrés i febre constructora. Calia fotografiar el Castelló que creixia, que acollia immigrants i que barrejava, civilitzadament, llengües i costums, tot i que perdia i perd en cada bugada un llençol identitari; el Castelló que omplia d’habitatges, de ciment i de grues el territori fèrtil de tants segles; el Castelló que feia molt de temps que havia amagat el campanar de la vila; el Castelló que foradava el subsòl perquè descansaren els motors dels vehicles; el Castelló que dissenyava circumval·lacions i cercava desllorigadors i solucions, entre polèmiques, interessos i menfotismes.

Va ser l’any més fructífer de publicacions perquè unes poques setmanes després, encara a l’hivern i amb la Magdalena a tocar, vam editar el llibre anual que vam dedicar a la Romeria i un especial que vam titular Filius terrae, on s’aplegaven els nou poemes, un per any, des del 1997 fins al 2005, que Manel Garcia Grau ens va regalar abans que se n’anara a fruir al si de l’infinit de l’alfa i de l’omega, al cel dels poetes i de la bona gent.

Va ser l’any de noves excursions per la mar, la marjal i les muntanyes, i de presentacions a Babel dels llibres esmentats i d’una Magdalena que va tenir l’afegit d’un Sant Josep esdevingut el dilluns que seguia al Magdalena Vítol i d’un Pregó anunciador de la festa rebomboriana que començava glossant la novetat de la primera comissió exclusivament de dones que va governar la nau del 2007.

57 Pregó L’alcaldessa-presidenta de la Colla Rebombori que és tota una comissió de fèmines i de dones anuncia ben contenta i sense fer cap desori que ja el dia és arribat d’una festa de les bones.

I desitjant siga plena de goig pur i vertader convoca al veïnat sencer al penar donar l’esquena.

I puix sap tota la gent que la colla té l’honor de tindre local ací, al carrer de la Mealla des de l’any que fa mil i nou-cents i noranta, ara girant cap a dins els ulls de l’enteniment direm orgullosament, que, enguany celebrem la Magdalena divuit.

I com això ara i aquí, a Vilafamés i Borriol a Atzeneta i Figueroles i a les Useres també, ens fa ser majors d’edat, encetem la tirallonga del programa de les festes.

La coentor hem tingut: galania amb reina estranya, mantenidora adient i ofrenes ben prescindibles.

De seguida el cadafal, atrotinat i il·legal, per riure i passar-ho bé en pregons i desfilades.

El diumenge a la primera anirem en romeria, orgull de genealogia, a l’ermita que ens espera.

Coets, traques, mascletades, correfocs, castells de foc...

I per distraure els budells : cacaus i botifarres, llonganisses i pernils, i un seguit de miniatures.

I cervesa, vi i cafè i tòniques ben fresquetes amanides amb ginebra.

I de cava, el català, i també Tia Maria.

D’esmorzars comunitaris n’he comptat mitja dotzena, de resopons assemblearis solament tres, quina pena!

El dilluns al «Doña Lola» i pagant-s’ho cadascú un dinar de xerinola d’ambient taurí, ai jozú!

El dimarts al Parc Ribalta i convocats pels Barbuts cuinarem per al concurs la paella més votada.

I el darrer cap de setmana: dos dinars per a gourmets i entremig, ludopatia sana i això que en diuen boixets i una gaiata bledana per il·luminar la nit amb processó ben sonada i la Magdalena al pit.

I el dimarts cap a la Plaça, pujarem a l’entaulat pel llibre que ens han premiat i les «filaes» i el «Coixo» ens ompliran de gaubança.

I karaokes i balls màgia i foto de grup, i bon rotllo i bona gana, i l’any que va farà un any.

I per fugir de tot dol, per raons de tradició, el «Magdalena, vítol», que enguany podem fer llarg, que el dilluns és Sant Josep, perquè el rebombori siga el nostre millor Pregó!

58

2008

L’home que recorda i passeja solitari, mira el full on té anotats els noms de tota la rebomboriada i compta que aquell any n’eren trenta els adults que en formàvem part –quinze hòmens, quinze dones– i ja feia algunes Magdalenes que alguns i algunes ho eren a títol individual.

L’home que repassa alguna de les moltes carpetes de fotos digitals que conserva, tria una panoràmica que té com a protagonistes tretze d’aquelles trenta persones, inaugurant la Magdalena més matinera que hi haurà en els cent anys del segle XXI. Aquella nit del divendres 22 de febrer, els deu hòmens i les tres dones que apareixen a la foto, començaven l’escenificació de la sàtira sobre temes de l’actualitat proposada per la Comissió i guionitzada a la manera rebomboriana, amb una fórmula que té moltes gotes d’improvisació i pocs assajos i que tanmateix quasi sempre aconsegueix divertir el personal i sacsejar algunes consciències. El «TVRCAS» –el nom que aleshores semblava destinat al TRAM que fa poques setmanes ha començat, finalment, a circular– va protagonitzar la inauguració i la paròdia per a la qual vam convidar, com tots els anys polítics que manaven, o feien que manaven, aleshores i que van venir representats per clons que els van fer quedar la mar de bé, o potser no, ja no ho recorde!

L’home que es veu en aquella foto amb un turbant cridaner que li tapava la calvície i el protegia del fred i la humitat, no recorda què va dir, però sí que recorda que van haver les rialles i interrupcions habituals, com pertoca a l’esperit i el tarannà de la Colla. Si fa no fa, creu que si escriu que tot va anar bé, no dirà cap mentida, i que tampoc ho farà si afirma que els encarregats i encarregades van complir, amb diligència, les obligacions adjudicades i assumides de grat, o si diu que taverneres i taverners van servir amb gràcia la cervesa de barril tan bona i van omplir la barra de tapes dignes de restaurants d’alguna estrella Michelin. I també complirà el vuitè dels

59 manaments que va aprendre quan va estudiar el catecisme, fa més de mig segle, si explica que algun dels sopars o dels dinars de la setmana de deu dies de festa, es van fer conjuntament amb les colles veïnes d’Al Tall i d’El Pardal.

L’home que va escriure el brancal del llibre «Anys d’impremtes de gelatina» i es veu jove, prim i amb barba negra en les fotos dels seus dos equips de futbol de l’ànima, formant part (ai les noves tecnologies mentideres!) de dues alineacions emblemàtiques, de la dècada dels setanta, llegeix en els crèdits que Josep Porcar apareix, per primer cop, com a responsable del disseny i entén perquè aquest llibre i els que vindrien tenen una excel·lència formal que no es correspon al pressupost migrat que els acompanya.

L’home que no remena fotos de paper, però com si ho fera, segueix triant i guardant en la subcarpeta 2008 de la carpeta que ha titulat «Fotos seleccionades», i troba el seu espai en una altra que, amb lletres majúscules, porta el nom de REBOMBORI 25 ANYS. I allí n’hi ha algunes altres com les que, durant el Nadal que tanca l’any, recorda un dinar al Grau preparant el llibre del 2009, o la que il·lustra el sainet que ens van regalar el Grup de Teatre l’Enfilat, o la que mostra una nit de riures i amics invisibles, o la que ens transporta a l’Espadà, no massa lluny d’Almedíjar.

L’home que aquell any encara podia córrer i ho va fer sovint pels camins del terme, i va passar moltes vegades pel Lledó i pel nou asil que aquell abril es va inaugurar ben a la vora, no va comprar cap número de loteria del Niño, però coneixia gent i tenia amistats i familiars que sí que van comprar el 87.657 i van ser recompensats amb el primer premi que va alegrar la gent de Castelló i va solucionar, o no, algunes urgències.

60

2009

Dos anys abans del 15M del 2011, amb la indignació esclatant en manifestacions multitudinàries a les ciutats de les Espanyes, la representació de la Colla, ben nodrida com sempre, no va faltar a la romeria que va ser multitudinària perquè el temps, primaveral, va acompanyar. Cua per les canyes, volteig de la campana «Vicent» per despertar els romers, xocolata, xurros, figues albardades, potser alguna barreja, la catedral atapeïda, missa en valencià, el so harmoniós i solemnial de la campana de la ciutat, de la campana «Àngel», policies municipals amb uniforme de gala, la colla de dolçainers i tabaleters, guardes rurals vestits de pana verda i barret d’ala ampla amb cinta verda i escopeta que no espanta penjada al muscle, heralds amb calces curtes, gipó verd, boina i dalmàtica roja, portant maces amb l’escut de la ciutat i els noms del rei en Jaume i d’en Ximén Pérez d’Arenós, dames i regines lluint vestits i somriures, gaiaters i gent de colles, polítics, guardaespatlles, capellans i gent d’església, cantors que entonen l’Exsurge Domine i l’O vere Deus, la Banda de Música, i moltíssima gent de tota humana condició que segueix el camí marcat i veu la taca blanca que es va fent gran i a Sant Roc fa el traguet i mata el cuc i a la Magdalena que espera, balla a l’era, volteja la campana, s’assoma a la capella, menja paella o entrepans de truita amb faves, empina la bota, fa ofrenes a la Sang dels Moros, i invoca la reconciliació i la pau… I la rebomboriada que torna a peu i la que torna en bus i un bon grapat que acudeix a la convidada de Ferran i M. Àngels i, després alguns, no tots, canviats i abillats, al cadafal a demanar la volteta i amerar-se de fred i rotllo i canya.

I pregons i «Castilgone, ripa di mare», que es reparteix a amics i coneguts que omplin el local al llarg de la setmana i que s’havia presentat a Babel feia pocs dies, i l’auca del rei Jaume i un retallable que basteix un castell, i fotos als suros de la Colla i cartells i missatges i converses interminables, i el DIT que fa sarau i Salva

61

que ens regala un recital i castells i mascletaes i esmorzars de valenciana usança, i bunyols que la mare de Guillermina cuina com els àngels, i l’ofrena que porta la primavera i Emilio que mai no perd la fe… i una classe molt especial de ciutadania en anglès que ja ho diuen uns versets que circulen per les xarxes signats per Joan Olivares: «El secret del bon govern, és saber administrar. Quina falta fan tres llengües, si amb dues podem anar tirant? Per això la consellera sàviament ha disposat, que de les tres ens quedem amb l’anglès i el castellà».

I el sopar que diem del llibre per agrair els col· laboradors tan excel·lents que ens fan la mercè d’acompanyar-nos. I passejades fins a les restes romanes del camí de Vinamargo, i dubtes i certeses, i Obama que esdevé el 44è president dels EEUU, i la grip A que neteja mans i fabrica pors, i Benedetti que se’n va anar al Paradís dels poetes…

I a l’estiu Eliseu ens avisava que ja solament quedaven a la Colla vint-i-set pagadors de la quota trimestral i d’alguna que altra «garrama»!

62

2010

En la tradicional fotografia divertida i simbòlica que il·lustra la pàgina dels crèdits del llibre que publiquem des del 1997 per Magdalena –per allò del premi a la Promoció de l’Ús del Valencia– ara fa cinc anys, apareixien representats com a tertulians del desaparegut Bar Darío, allà al Descarregador, els sis lletraferits rebomborians del Consell de Redacció, que no serien set fins dos anys després d’aquell 2010 que vam publicar un llibre molt ambiciós «La lletra ferida». Ens vam capbussar en el llenç de José Gutiérrez Solana «Sagrada cripta del Pombo» com si fórem escriptors o intel·lectuals fent petar la xerrada sobre l’antologia, sobre la mostra de la producció literària de valor que es fa en valencià a Castelló, representada per vint autors, un bon percentatge dels noms que protagonitzen el moment més dolç de la història de la literatura castellonenca d’expressió catalana.

El llibre, que anava complementat per dues auques dedicades a Vicent Marçà i Manel Garcia Grau, va ser presentat a la llibreria Babel en un dels primers dies marcers, quasi al tocar de la Magdalena en què la pluja va ajornar la desfilada de les gaiates al dilluns.

El llibre juga amb el títol per manifestar com estan de ferides la nostra literatura i la nostra llengua per la indiferència, l’hostilitat o la ignorància i, per altra banda, per rendir un homenatge a les persones, als lletraferits, que estan ferits per la lletra, víctimes de l’encís de les paraules, atrets sense remei per la literatura.

El llibre que podria estar a qualsevol bona biblioteca, sense cap dubte, no va merèixer, però, més enllà del quart premi, el pitjor resultat que havíem tingut fins aleshores. Realment ens presentem a un premi que per allò de la Promoció de l’Ús ens escau i molt, però l’home que va reflexionant mentre recorda, té molt clar que juguem en terra estranya i aquell any algun infiltrat, sense mullar-se massa, ens ho va deixar ben claret.

Va ser una Magdalena normal, amb fred i l’espectacle iconoclasta rebomborià de costum que enceta la

63 festa i engresca el personal. I el local es va omplir a de gom a gom el dia que el programa festiu anunciava les figues albardades i els bunyols made in mare de Guillermina. I en el record queden una sardinada espectacular, amb graellada de fumera i foc impactant, i sobretaules improvisades amb diàlegs brillants, que no desentonarien gens ni miqueta en alguna mena de Club de la Comèdia.

Tres setmanes després del Magdalena Vítol, una part de la rebomboriada vam agafar l’autobús, seguint el programa dissenyat per Xavier Llombart (no confoneu, per favor amb la Xomba’s Travel) i vam visitar la terra dels càtars, allà al nord nostre, en una regió del sud de França d’una bellesa paisatgística i arquitectònica excepcional. Toulousse Latrec i Antonio Machado ens van rebre –el primer a Albí, el segon a Cotlliure– amb la generositat dels genis.

I les mines de ferro abandonades de Torre d’En Besora, ara convertides en parc miner del Maestrat, visitades per la colla en un dia que Culla i la Llum de les Imatges també van ser protagonistes.

I la colla que complia 20 anys i ho vam festejar al llarg de l’any i deixàvem per al gener del nou any una exposició i un llibre on ho explicàvem i ho celebràvem, com calia.

64

2011

Va ser divendres 21 de gener del 2011 quan l’home que recorda va prendre la paraula per representar el col· lectiu rebomborià a la Sala d’exposicions ja esmentada de la Fundació Dávalos-Fletcher i va dir, si fa no fa, això: «Hem fet vint anys, la Colla Rebombori fa vint anys, i com que és una quantitat ben rodona i ja sabeu que tenim el compromís amb la Dávalos-Fletcher de retornar a la ciutadania de Castelló una part dels premis econòmics guanyats amb els llibres que hem editat, se’ns va acudir muntar l’exposició que hui inaugurem, la tercera que fem en aquesta sala, tot un referent cultural de la nostra capital, la tercera després de les recordades i celebrades de pintura i de fotografia.

Hem fet vint anys, amigues i amics, però com escrivim al catàleg i com ens cantava Serrat, encara ens sentim amb força i les idees no ens falten i els projectes fan niu als nostres caps, de manera que ens agrada pensar que el protagonisme que ens hem autoatorgat ara i ací ens proporcionarà una càlida dosi d’autoestima i ens servirà per afrontar nous reptes i viure un futur il·lusionant.

Fa algun temps vaig llegir que en la llengua alemanya les paraules pensar i gràcies (denken i danken) tenien orígens idèntic. Això m’ajuda ara per pensar que he de donar gràcies, que no he oblidar que bàsicament estic ací dalt per donar les gràcies.

Gràcies a la Fundació de Castelló, la Dávalos-Fletcher, que fa tant de temps que ens patrocina i ara ens torna a acollir generosament. Gràcies a l’Ajuntament de Castelló que ens ha sufragat l’edició del catàleg que teniu a les mans. Gràcies als qui han regalat textos seus per al catàleg. Gràcies a Josep Porcar, sense el qual moltes idees solament viurien al món dels somnis i no s’haurien concretat en la realitat que hui exposem. Gràcies a les cent trenta-tres persones, el nom de les quals està escrit en un dels murals, que en algun moment de les seues vides han pogut dir «Jo sóc de la Colla Rebombori».

65 A les cent trenta-tres persones que han escrit la història que hui presentem, farcida de romeries, pregons, excursions, viatges, balls, músiques, festes populars, tallers de foc, exposicions, muntatges espectaculars, curses, concursos, col·loquis, xarrades, llibres, pel·lícules, rialles, estima per la llengua, per la terra, pel país.

Gràcies al centenar llarg de persones que ens han dit sí quan els hem demanat articles i col·laboracions pels nostres llibres i han contribuït decididament perquè tinguen més rigor i qualitat. Gràcies a tantes colles amigues. Gràcies també a tots els qui sense haver pagat les quotes rebomborianes heu compartit amb nosaltres criteris, sensibilitats, anhels, esperances i heu sabut fer del respecte i l’amistat el bàlsam per fer front a les discrepàncies inevitables, necessàries i enriquidores.

Tant de bo que en aquest tast de la vida de la Colla, que vol ser la nostra exposició, haguem sabut explicar el que som, el que hem fet, el que volem ser i fer i, si alguna cosa ens hem deixat o no està suficientment ben reflectida, escolteu: el 2015 en fem vint-i-cinc i el 2040 en fem cinquanta, i la crisi potser s’haurà acabat i tindrem més pressupost i segur que la bona gent de la Dávalos-Fletcher ens tornarà a deixar aquesta magnífica sala i vosaltres seguireu fent-nos costat».

I el 2011 els tècnics de la Colla van organitzar el vol inaugural del nostre aeroport amb destí Zagreb i van regalar als passatgers, a més de bons consells i menges liofilitzades, el llibre sobre avantguardes, que ens va donar molta feina, però va quedar ben apanyadet.

I al local vam penjar tres grans murals que fan colla i patxoca. I la rebomboriada històrica va ser convidada, i la mainada ben crescuda, maquillada o amb barba, va recordar jocs i va retrobar amistats.

66

2012

L’any que el Pinar de Castelló va ser l’escenari de la vint-i-cinquena Festa per la Llengua i, com el 88, quan va acollir la primera, es va omplir de bona gent que reivindicava amb rebombori, il·lusió i empenta l’escola valenciana i en valencià, la Colla de l’home que està, fa uns quants dies, jugant una partida d’escacs o de ping-pong amb els records i els oblits, va fer memòria amb el llibre que emprava en el títol un verb tan bonic i necessari com el fer i també, per completar la locució, un substantiu, memòria, que ens fa persones i ens dóna identitat i raons per viure. Era un llibre que parlava del passat més proper, del que podíem contar de primera mà, amb textos sobre temes ben diferents que, com sempre, trobaven la unitat en el desig de reflexionar sobre el nostre Castelló de desficacis, de somnis, de misèries, de miracles i realitats. Era un llibre que volia també fer memòria, en el sentit de deixar petjada i de projectar-se cap a un futur, també proper, que es presentava incert i amarg per les retallades i les perspectives tan negres.

Aquella Magdalena, que va repetir les dates de la del 2007 i també va propiciar un diumenge de traca final que enllaçava amb el Sant Josep que crema falles i permet reposar forces als castellonencs que tenen feina, va començar amb un noticiari emès en rigorós directe i enregistrat als estudis de la Corporació Rebomboriana de Ràdio i Televisió que tenen la seu al carrer de la Mealla 26. Hem perdut el guió si és que mai el vam tenir, però tot apunta que no hauria passat segons quina censura i que va provocar atacs de riure i comentaris de tot tipus entre els amics que ens van acompanyar i la rebomboriada, que algunes vegades a l’any explica la realitat a la seua manera esbojarrada, que sovint resulta més encertada que si es fa seriosament.

El divendres sant la Colla va cruspir-se l’olleta tradicional que remata pocs dies o setmanes després de la festa magdalenera, i va comptar amb tots els permisos i

67 butlles necessaris, com certificava el doctor en Ciències Biològiques, en Ferran Aparisi i Monfort, que explicava que: - Tots els animals que viuen dins l’aigua són peixos.

- En l’elaboració de l’olla rebomboriana tots els ingredients estan dins l’aigua.

- Per sil·logisme hipocràtic, l’olla de Rebombori està feta de peix i no de carn.

- I que, en conseqüència, queda clar que menjar de l’olla esmentada es considera un exemple perfecte del règim d’abstinència que s’ha de seguir en temps de Quaresma i en dates tan significatives. I cap dels rebomborians i convidats cauran en pecat. Item tota persona que menjara o mengés d’aquesta olla tindrà indulgència plenària durant la resta del dia i podrà menjar, beure… i no creure allò que li vinga en gana.

Pocs dies després, en dies de Pasqua i vacances escolars, una bona part del col·lectiu rebomborià va gaudir de la gastronomia ben calòrica de terres de Castella i Lleó i també de Portugal, i va omplir les targetes de memòria de moltes megues d’imatges que reflectien paisatges diferents, arquitectures de llibres d’art, i flora, fauna i cares de gent que li guanyava moltes hores a la vida de la mà de l’amistat.

I al maig, en un divendres que ompli la nit castellonenca de música, arts plàstiques, dansa i creativitat: portes obertes en la I Nit de l’Art rebomboriana amb fotos d’ací, signades per fotògrafs de quota rebomboriana i llenços fresquets de Manolo Alegre.

68

2013

Vam anar de rebaixes a les botigues, comerços i mercats i ho vam explicar en un llibre que ens estimem molt i fa de molt bon llegir, però que pobret ens va eixir esquifit de pàgines i amb els colors reservats a unes poques. L’home que recorda una cançó farcida de nostàlgia i d’ironia amb ritme de vals jazzístic que es planyia de l’home del carrer, ja ho escrivia en les primeres pàgines d’aquell vint-i-unè llibre de la Biblioteca Rebomboriana que va prologar: «(…) l’economia mana i cal deixar per a una altra ocasió textos sobre el Mercat Central, el Mercat de Sant Antoni, els mercats setmanals, les primeres fires medievals, l’arribada de les grans superfícies a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, el paper de la Cambra de Comerç o d’associacions com Cèntrics, les botigues emblemàtiques de diferents generacions que ja són solament memòria que s’esvaeix ràpidament, els gran magatzems i centres comercials, el futur complicat i incert, les solucions imaginatives, la importància de les noves tecnologies…».

La Magdalena d’aquell any es va encetar per a la gent de Rebombori, el divendres 1 de març amb un sainet, sense text escrit, però amb improvisacions pactades, pautades i consensuades que ensenyava al públic que ens va voler acompanyar un dia qualsevol de la botiga d’ultramarins de Maria i de Pepe, un tendeta típica del Castelló de la nostra infància, amb sorieres que soriejaven de tot i de tots i omplien de xafarderies el petit espai ple de vida. La Magdalena que ja estava catalogada «d’interès turístic internacional» i que anunciava un cartell d’estètica semblant a tants altres, en tot cas de tall ben clàssic, poc innovador, començava, però, oficialment el dissabte 2 de març, com ja havia passat el 2002 i tornarà a passar el 2024 i el 2097. Al segle XXII no ho hem calculat encara, però com deia aquell, potser no paga massa la pena! Vam ballar ben a gust amb Sarau Folk, vam gaudir i molt d’un concert de Joan Villalonga, vam riure a riallades amb els monòlegs/manòlegs d’alguns

69 dels més desinhibits i ocurrents de la Colla, vam complir els rituals que ens interessen i obviar els que considerem postissos, coents i fora de lloc, vam convidar a amics, coneguts i saludats. I uns quants, poquets, vam engreixar alguns quilets per complir la tradició.

I quan va arribar la primavera ens van venir al cap els versos d’Espriu que tan bé canta Raimon: «Ara digueu: La ginesta floreix / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar /el blat madur i, amb ell, les males herbes». I vam dedicar un diumenge de maig a cercar camps rojos florits de roselles.

I a l’agost, quan el sol ho asseca tot i fa oli i fa most, cap a l’Alsàcia, Suïssa, la Selva Negra i Baviera, que ens vam comboiar agafadets del braç d’una onada de calor de clima continental que vam haver de combatre amb molta cervesa i poques salsitxen grossen.

I van tornar les xarrades-col·loqui sobre muntanyes i alpinisme, sobre muralles i cudols, sobre parapsicologia i misteris.

I entremig vam visitar l’institut Ribalta, on vam fer el batxillerat uns quants i alguns s’han dedicat a ensenyar o intentar ensenyar matèries de ciències, i vam admirar l’espectacular saló d’actes amb pintures al·legòriques de Vicent Castell Domènech i els laboratoris i el museu que atresoren tanta ciència i saviesa… Per cert, que tot plegat l’home que recorda, ho recordava més gran!

70

2014

Apagades indignes del canals audiovisuals que feien servir la llengua d’Ausiàs March, Ramon Llull i Ramon Muntaner arreu de tot el territori valencià van enfosquir el principi de l’any que la rebomboriada es disposava a celebrar la vint-i-cinquena Magdalena, quan la primavera naixia a l’hemisferi nord, amb alguna pluja que no va destorbar massa, vint-i-quatre anys després del seu naixement.

I per compensar agrors i ràbies vam autoconvidar-nos a renovar vots, promeses i declaracions d’amor i li vam fer l’ullet a Sant Valentí en un sopar febrerenc, tres dies abans que a l’obrador de Gràfiques Castany d’Onda s’acabara d’imprimir el llibre que portava el número vint-i-dos a la col·lecció de la nostra Biblioteca Bàsica, el llibre que, amb rigor i seriositat i la dosi necessària d’humor, intentava novament explicar, divulgar, denunciar, reivindicar, proposar i pensar Castelló viatjant al seu passat, al segle XVI i encara més enllà, a la muralla vella medieval que ensenyava la seua traça, quasi al mil·límetre, gràcies a les obres del TRAM, que van propiciar excavacions poc o gens divulgades, i a la curiosa i novel·lesca reaparició del plànol de l’enginyer de Felip I (el Felip II de les Espanyes) Juan Bautista Antonelli. Aquell dèsset de febrer vam tenir a les mans el De muralles i cudols amb setanta-dues pàgines, solament quatre més que el del 2013, i moltes il·lustracions en blanc i negre, perquè continuaven havent teranyines a la caixa forta i els ingressos demanats arribaven escadusserament.

Va ser l’any que una part de la rebomboriada va viatjar en dies de Pasqua a Sicília i es va amerar d’història, d’arquitectura que mostrava el pas de tantes civilitzacions, de bons gelats, de paisatges de somni i de gent cordial. Som, evidentment, una colla viatgera que, en conseqüència, ha esdevingut una màquina de fer preguntes i de mirar la diversitat amb ulls oberts.

Aquell viatge de bons records i agradables converses i vivències, compensa ben poc el fet que vam començar

71 l’any sent vint-i-quatre socis a la Colla, dotze hòmens i dotze dones, i el vam acabar sent-ne vint-i-tres, perquè Josep Felip, que ens acompanyava des del primer dia i ens va regalar tanta amistat i bonhomia, es va trobar amb el destí que ens agermana a tots els éssers humans, amb el gran absurd inevitable que és la mort. Ha estat el primer rebomborià que ens ha deixat, sent-ho, sense voler o, almenys, sense poder decidir-ho amb llibertat, racionalment. Tant de bo estiga fent vacances, com cantava l’Ovidi Montllor, i haja trobat –com també Moisés, com també Sara– alguna cosa semblant al paradís de pau i tranquil·litat que es va ben merèixer i en eixa dimensió –que escapa a la humana comprensió d’aquest home que va posant punt i final als records d’aquesta història rebomboriana de vint-i-cinc anys i recorda tantes estones cordials i amicals al seu costat i què poc que li costava fer coses en favor de la Colla, arremangar-se i amb un somriure apuntar-se a la feina– puga, no sé com però puga, seguir-nos en el camí que continuem quan entrem en la Magdalena que fa vint-i-sis, acabem de complir vinti-cinc anys (la Colla, no nosaltres, què més voldríem!) i tenim la intenció de seguir fent festa, fent soroll, fent grup, fent poble, fent país, fent colla.

bernal

alegre manolo

REFLEXIONS ARTĂ?STIQUES

73

Magdalena 2000 75

77

Joves. El Castelló que els espera Artur Aparici Castillo

El camí que porta a construir-se com a home o dona lliures requereix un esforç, una acció que ha de tindre els seus moments de por, de risc i de frustració. La ciutat ha de conquistar-se contra la por a sortir del marc protector de l’entorn familiar conegut, vencent el risc de ficar-se en el soroll i la fúria urbans, superant les frustracions que comporta no obtenir immediatament tot el que els llums de la ciutat semblen oferir.

Jordi Borja (2013: 509)

BRANCAL Sovint pensem en la joventut com a motor de canvis, de progressos i introductora de noves tendències, però portem un parell de dècades, si més no, on un dels ingredients principals de l’olleta multisabors que forma la nostra societat és l’individualisme ferotge, un virus temible que ataca preferentment els i les joves, sovint amb molt d’èxit. Amb la ideologia individualista van associats el desinterés pels afers públics i la despreocupació per entendre l’esdevenir de la col·lectivitat, de manera que l’empatia activa amb les angoixes i sofriments dels conciutadans no es puga produir. És una variant cultural de l’egoisme, que ens deixa sumits en la ceguesa i la sordera d’allò social, que gradualment i sense que ens puguem adonar, se’ns fa més i més incomprensible. Quan el virus de l’individualisme ens ataca, hom mira la societat i només veu individus, les estructures i les relacions socials es fan invisibles. L’individualisme resulta així magnífica vacuna i antídot contra el compromís social.

artur aparici castillo

Aquest article pretén raonar sobre com es tracta d’un pèssim moment per caure malalt d’individualisme, just quan més necessitats estem socialment de participació col·lectiva, quan més urgeix una societat civil organitzada, ferma i clarivident, capaç de controlar la classe política. Els reptes del present i els desafiaments futurs que s’anuncien, posaran a prova la capacitació política de la joventut per a canviar el rumb pervers de les institucions. Com, si no, frenarem l’acceleradíssima progressió de la desigualtat social i de la pobresa? Com restaurarem el desmantellat Estat del Benestar? Com posarem el capitalisme sota control social? Per dir-ho col·loquialment, tenim dipositada l’esperança en el compromís social dels joves. (AA.VV, 2011)

Estem parlant d’una crisi o d’un canvi social històric?

Des de fa dècades la incertesa ha estat una constant en els discursos dels joves sobre el seu futur (Gavíria, 2007). Ho ha estat fins i tot en aquells períodes històrics en què les condicions de transició i accés a la vida adulta estaven tan clarament definides que el seu futur els podia resultar altament previsible (Zárraga, 1985). És cert que, ara i abans, la intensitat de la incertesa es distribueix desigualment entre ells segons la classe social d’origen, l’ètnia, el gènere, el tipus d’hàbitat, etc. (Bourdieu, 2008).

Quant a l’angoixa juvenil actual, es pot ben dir que estem davant d’una incertesa socialment causada, profunda i duradora, que no sembla derivar només de les vel·leïtats identitàries individuals, inherents al fet d’estar travessant eixe període biogràfic juvenil típicament inestable, sinó que procedeixen, sobretot, de la limitada capacitat característica de l’actual societat neoliberal d’oferir-los camins segurs pels quals transitar fins a la vida adulta (Benet et al., 2014). No ha de sorprendre’ns que a aquests joves els coste trobar noves estratègies per fer-hi front. Sobretot, si ens adonem de la profunditat, la naturalesa i els matisos d’aquesta nova, angoixant i prolongada forma d’incertesa juvenil, quan estan veient com es problematitzen i precaritzen cadascun dels requisits essencials que eviten l’exclusió social (inserció laboral apropiada, accés a una economia independent, emancipació dels pares i creació d’una llar i una família pròpies) (Jiménez Roger et al., 2008) Aquesta problematització social de la transició a la vida adulta es deu bàsicament al fet que les societats occidentals i l’espanyola dins d’elles, estan immerses en un llarg període històric de trànsit pel que fa al model d’inserció social dels joves. Des de principis dels anys 80, aquestes societats evolucionen gradualment des del model d’inserció propi de la societat democràtica del benestar, sorgit a Europa després de la Segona Guerra Mundial, cap al model d’inserció dels joves propi de la societat neoliberal, que es va configurant al mateix temps que es desmantella l’Estat del Benestar (Harvey, 2007). Són indicadors de

joves. el castelló que els espera

l’avanç de la societat neoliberal a Espanya, la flexibilització i abaratiment del mercat de treball a través de les successives reformes laborals de 1984, 1994, 1997, 2010 i 2012, la privatització de més de 140 empreses públiques entre 1985 i 2001, el posterior deteriorament gradual dels serveis socials públics i dels d’educació i salut, la constricció de la classe mitjana i el creixent augment de l’atur juvenil, la desigualtat social i la pobresa. Fernando Conde (2013) assenyala amb encert com, en el model de societat del benestar d’on venim, «... una sèrie de pactes inter-generacionals garantien una reproducció social equilibrada pel que fa a la successió de les diferents generacions en el sentit que ... les generacions més joves sabien ... que després dels processos d’educació i aprenentatge tenien garantits els processos d’integració en la vida laboral i, per tant, en la societat adulta. « No obstant això, la transformació de l’esmentat model d’inserció social juvenil no es produeix de forma lineal, ni la seva evolució està resultant exempta de moviments contradictoris. D’entrada, els seus pares i avis han viscut la creació i extensió del tardà Estat del Benestar espanyol, des dels últims anys de la dictadura franquista fins al desplegament del règim de la Transició democràtica i la posterior incorporació a la Unió Europea. I atés que des dels anys 80 el procés global neoliberalitzador ja tenallava Espanya, no se’ns va permetre que l’Estat del Benestar espanyol es construira de manera plenament equiparable al d’altres països europeus, però si que va incorporar algunes característiques de la societat democràtica del benestar molt rellevants per a la joventut, com ara la generalització de l’accés a l’educació superior, a la salut pública, al consum cultural i d’oci recreatiu, a una relativa facilitat per a l’accés a l’habitatge propi, etc. (Conde, 2013 ). Així doncs, la representació dominant dels canvis percebuda per aquests joves a través dels seus pares i dels seus parells d’edat, ha estat que vivíem arrossegats per l’abundós corrent d’un procés general de millora ininterromput i inacabable. No obstant això, contradictòriament amb aquest relat coincident amb el seu desig, les dades que observen en el seu entorn actual s’entesten a desmentir dia rere dia aquestes expectatives imaginàries (Rodríguez i Ballesteros, 2013).

Una altra contradicció d’aquest procés, deriva del fet que, encara que la desocupació, la complexificació de la inserció laboral i la precarietat ocupacional dels joves, inclosos també els universitaris, són ja

79

artur aparici castillo

moneda corrent a Espanya des de la dècada dels 90 (Aparici et al., 2004), durant els primers anys del segle XXI, la precarietat laboral juvenil ha conviscut amb un clima general de forta expansió econòmica associada a la bombolla financera i immobiliària que va viure el país des del 2000 al 2007 i que va suposar un període de fàcil accés al consum juvenil i una certa despreocupació sobre el futur encoratjada pels «bons» indicadors macroeconòmics. Una època del botellón i el «parc temàtic juvenil» (Conde, 2013), que ha xocat bruscament amb l’austeritat, en produir-se l’esclafit de la bombolla econòmica i l’adveniment d’una dura recessió. Aquesta recent situació contradictòria no pot deixar generar ambigüitat en els discursos juvenils, de manera que la gravetat de la realitat social actual pot tendir a representar-s’hi com un fenomen passatger o conjuntural anormal, propi de la recessió econòmica, que hauria de concloure en algun moment per tornar a una normalitat més amable.

La duresa de la crisi econòmica ha tingut en els joves un doble efecte, subversiu i, alhora, disciplinari.

Subversiu d’una banda, en deixar nítidament al descobert l’arquitectura i l’ànima capitalista del sistema social, mostrant la seva lògica interna, atenta a les necessitats i ambicions del capital i insensible a les dels ciutadans. De l’altra, un efecte disciplinari, en presentar les retallades socials com el sacrifici a pagar per un culpable excés de consum popular durant el període anterior (Alonso et al., 2011) i en aparèixer com una realitat inevitable i ineludible, amb un únic futur neoliberal possible (Alonso i Fernández, 2013). Tot això deixa en els discursos juvenils un pòsit que oscil·la contínuament des del desànim pessimista, a la indignació o a la irrenunciable esperança ingènua.

La veritat és que, més enllà de les conjuntures econòmiques expansives o depressives que vénen succeint-se des de 1980, la problematització social de la transició a la vida adulta dels joves no retrocedeix i no deixa d’ajustar-se a una persistent línia evolutiva de precarització. Pel que fa a les trajectòries d’inserció social, a mesura que la societat espanyola avança en el procés de substitució del sistema de benestar es van prolongant més els períodes de permanència dels joves en el sistema educatiu i, al seu torn, per a un percentatge de joves cada vegada més gran, es degrada progressivament la ulterior transició des de l’educació

joves. el castelló que els espera

al mercat de treball, que passa a caracteritzar-se per la baixa qualitat de les primeres feines, la precarietat, la subocupació, l’atur intermitent, la participació generalitzada en el mercat de treball secundari, etc.

El que en els primers anys d’aquest procés de trànsit al model d’inserció juvenil neoliberal encara representava un interval temporal de precarietat laboral, de durada variable, com a avantsala d’una ocupació estable de més qualitat, es va convertint gradualment en una situació laboral permanent, caracteritzada sobretot per la precarietat i l’atur juvenil (Benet et al., 2014). Aquesta inestable condició laboral projecta el seu impacte en la dificultat per a accedir o mantenir un habitatge propi, i totes dues desemboquen en uns intricats processos d’emancipació familiar i de constitució d’una família pròpia, sovint ajornant o descartant la procreació.

En la societat democràtica del benestar, la transició dels joves a la vida adulta es produïa a l’abric d’un entorn socialment tutelat i, en conseqüència, reductor de la incertesa existencial pròpia d’aquesta edat. Per contra, en la societat neoliberal, de signe privatitzador, l’Estat es desentén de la compensació de les asimetries i de les desiguals posicions de partida dels actors socials. La funció mitjancera de l’Estat davant les dificultats de la població es redueix de tal manera que els individus han d’afrontar els seus desafiaments vitals amb el recurs exclusiu dels capitals –social, econòmic, cultural i simbòlic– de què disposa cadascú (Bourdieu, 2008). La lògica de la competència entre els individus emergeix com la norma dominant, mentre la inseguretat sobrevola en major mesura per damunt dels més desfavorits, per als quals l’horitzó s’estreny, aclaparador, i és percebut com una amenaça inclement d’exclusió social. Així, mentre la desigualtat social de partida prosseguisca oculta, l’acumulació personal de mèrits i credencials, no seran mai suficients per a obtenir la seguretat necessària en un entorn sistemàticament desregulat i precaritzat, es tornarà font de sentiments de culpabilitat i en matriu de discursos de resignació davant l’infortuni. Tendencialment, «la joventut deixa de ser una etapa que es defineix inserida en un projecte vital i social, inscrita en una línia cronològica seqüencial –amb tan sols algunes derives relacionades amb l’elecció d’estudis (assaig i error) i processos d’inserció laboral, més o menys costosos, precaris o incerts–, sinó que es defineix com una situació estacionària, tancada sobre el present i caracteritzada per un «deambular» de manera més o menys erràtic per trajectes i rutes definides o orientades des de l’oci i el consum «(Conde, 2013).

Així doncs, hem de considerar que els discursos juvenils actualment existents són necessàriament discursos híbrids, propis d’un moment puntual que s’inscriu en un llarg període de transició. Però que arrosseguen la inèrcia de representacions ideològiques que en temps relativament recents van exercir un paper dominant, com ara la perspectiva hiperindividualista d’un món d’oportunitats esperant l’estratègia agressiva dels més ambiciosos –ideologia pròpia del període econòmicament expansiu de la bombolla–, o els discursos meritocràtics de la igualtat d’oportunitats més purs, propis de l’anterior marc estatal regu-

81

artur aparici castillo

lador de benestar, avui ja gairebé desactivat. Tampoc pot existir, encara, el discurs plenament adaptat a la societat neoliberal. Com dèiem abans, la recessió econòmica –o crisi, com habitualment se l’anomena– serveix de coartada a les visions que presenten la precarietat juvenil com a conjuntural, amagant així que aquesta recessió no ha estat més que un agreujant, un facilitador i un accelerador, d’unes polítiques que impulsen el procés de transició al model neoliberal de societat i d’inserció juvenil. Model que es pretén que siga de llarga durada (Alcañiz et al., 2014).

Del precariat a la conquesta de la ciutat Certament, si continua el procés de canvi global en la direcció neoliberal, per a una gran part de la joventut les trajectòries vitals que estan esperant-los no tindran res a veure amb les dels seus pares.1 La mobilitat social descendent s’incrementarà encara més que en l’actualitat, en un context d’empobriment i desigualtats creixents (Standing, 2013). Trencar aquesta dinàmica per a crear un futur d’esperança representa un repte gegantí al qual no es pot fer front individualment. No cap la resignació, ni la mera resistència, caldrà posseir iniciativa i ser propositiu, s’hi hauran de donar respostes col·lectives als problemes locals, contribuint d’aquesta manera als canvis necessaris en la tendència global.

Vist així, una bona part dels i de les joves castellonencs tenen per davant un repte apassionant. Com conquistem de nou el dret a la ciutat? (Harvey, 2012). Durant els darrers anys, el Castelló neoliberal s’ha redissenyat a sí mateix per tal d’atraure capitals especulatius, que l’han convertit bàsicament en un mercat immobiliari, i ara cal repensar-lo de nou per a fer-lo útil per a la millora de la vida en comú dels seus veïns i veïnes, perquè aporte més i millors serveis públics de qualitat, perquè done més gust i faça més feliç habitar-lo.

Ja estem veient els rendiments socials i el saldo de precarietat que ens ha deixat el Castelló especulatiu. Un altre projecte d’un Castelló amb futur és possible, però caldrà fer-lo més igualitari i alhora més 1. «Joventut sense futur i sense ciutat. El model econòmic vigent, denominat «neoliberal», que en la realitat concreta significa «capitalista especulatiu», ha aconseguit una cosa que feia moltes generacions que no succeïa: els joves, la majoria, no tenen feina, no poden independitzar-se dels pares, no troben com exercir una activitat que corresponga a la seua formació, no poden esperar un futur esperançador. Els procedents de classes mitjanes temen justificadament que quan s’hagin d’independitzar viuran pitjor que els seus pares. I els que s’han beneficiat de la mobilitat social ascendent dels seus pares i han accedit a la Universitat difícilment trobaran el treball i l’estatus promesos. De poc els serveixen els estudis, haver viatjat i posseir interessos culturals més o menys sofisticats. Malviuen a la ciutat, no poden adquirir o llogar un habitatge i la seua presència en l’espai públic és sovint criminalitzada... molts ja viuen a les perifèries suburbanes, d’altres s’hi traslladaran per aconseguir un habitatge. És a dir, el seu present o el seu futur urbans suposa l’expulsió de la ciutat. Es perd així gran part de la saba innovadora.« Borja, J. (2011) «CLAVES PARA INTERPRETAR LA CIUDAD DESPUÉS DE LA POSTMODERNIDAD. El derecho a la ciudad en las regiones metropolitanas.« en III seminario Internacional Urbanismo Socialmente Responsable, p. 10. Mèxic. http://www.implan.gob.mx/info/seminario.pdf

joves. el castelló que els espera

ecològic i més dinàmic culturalment, abastant tots els barris per igual. Caldrà recuperar la prosperitat, deixar de ser especulatius i tornar a ser productius, posant en valor de manera reflexiva, creativa i innovadora els recursos propis, turístics, industrials, culturals, de serveis i també els mariners i els agraris. Ja quasi hem oblidat que vivim enmig d’una Plana que disposa d’un dels regadius millors d’Europa, per més que a hores d’ara s’està abandonant.

Caldrà rescatar la capacitat de finançament dels serveis públics i aconseguir un finançament suficient del municipi, però caldrà, sobretot, fer una assignació productiva dels recursos i donar una altra orientació a les despeses municipals, més pensada per a la qualitat de vida de la població. Realment, hi ha molta feina a fer, sobretot per a una joventut qualificada i formada, però també per als que tenen menys formació.

Caldrà superar el localisme i la visió de campanar. Al nostre entendre, la dinàmica social de bona part dels pobles castellonencs es correspon amb el que Jordi Borja i Manolo Castells (1998) van qualificar com una regió urbana. Atesa l’enorme itinerància i mobilitat espacial que caracteritza el nostre estil de vida en aquesta societat de capitalisme de consum, hi ha àmbits territorials (funcionalment, regions urbanes) el funcionament dels quals es configura com si d’una ciutat extensa es tractés. Tot i que cada municipi no deixa de tenir la seua identitat, les seues peculiaritats locals, ni el seu propi sentit i la seva lògica com a poble, un contínuum funcional arriba a tots els municipis d’una àrea espacial més o menys vasta, els límits imprecisos de la qual es van difuminant gradualment segons ens allunyem de la ciutat o ciutats que hi actuen com a proveïdores de serveis en major mesura que la resta. La relació entre els municipis d’aquesta constel·lació mai no és completament unívoca o unidireccional, de manera que les ciutats principals són al seu torn receptores i emissores de mobilitat i de prestacions. Convé precisar, però, que cadascuna hi té un pes desigual o, si es prefereix, que existeix entre elles un desigual repartiment del nombre i la importància de les funcions que aporten al conjunt, de manera que es podrien ordenar pel seu grau d’importància. Seguir pensant Castelló únicament des de l’òptica local representa, doncs, un fracàs assegurat.

83

artur aparici castillo

En qualsevol cas, la representació cartogràfica de les funcions i de la quotidiana mobilitat territorial ens estaria mostrant quin és en realitat l’àmbit o l’extensió d’aquesta regió urbana. I, en tant que la mobilitat espacial n’és l’ingredient definitori essencial, conseqüentment, les infraestructures viàries i els transports públics, juguen un paper decisiu en la seva configuració. No cal dir que aquest concepte de regió urbana com a aglomeració difusa de municipis transcendeix òbviament les fronteres simbòliques –o les administratives, si algun dia es feren efectives– de les comarques.

Finalment, cal indicar com el grau i la densitat dels intercanvis econòmics, culturals, laborals, socials, etc., que manté un municipi determinat en el context de la seua regió urbana, constitueix un indicador que sovint ens explica part de la seva vitalitat econòmica i demogràfica, i podria representar un factor de primer ordre a l’hora d’analitzar-ne el futur. Això val també per als municipis que viuen a la perifèria de la constel·lació i que, per tant, s’han d’enfrontar a dificultats addicionals per a procurar la seua sostenibilitat.

En aquest sentit territorial, caldrà fer front a l’herència que ens deixen les institucions autonòmiques i provincials d’unes comarques que figuren entre les més desequilibrades de l’Estat espanyol. Són dades que esgarrifen només de veure-les. Si en algun lloc les diputacions provincials mereixen un suspens, segurament és a Castelló. Hom ha aconseguit que, dels 135 municipis, 61 tinguen ja menys de 500 habitants, dels quals 35 no apleguen als 200. D’aquests 135 municipis, 20 concentren el 91% de l’activitat econòmica (Anuario Económico de España, 2013). El futur del territori ens afecta a tots i la seua sostenibilitat social ens incumbeix a tots i n’hem de ser conscients. Si les diputacions no serveixen per a gestionar el territori de forma racional, com les dades ens indiquen, caldrà pensar en fórmules comarcalitzades per a defensar-lo de forma responsable. Realment, la joventut castellonenca té molta feina a fer. És ben trist que els darrers anys una mitjana de 300 joves qualificats hagen hagut d’emigrar anualment.

joves. el castelló que els espera

Bibliografia AA.VV. Colectivo Sin futuro (2011), Juventud sin futuro. Barcelona, Editorial Icària. http://www.icariaeditorial.com/pdf_libros/Juventud%20sin%20 futuro.pdf Anuario Económico de España 2013. Barcelona, La Caixa. http://www.anuarioeco.lacaixa.comunicacions.com/java/X?cgi=caixa.anuari99.util.

ChangeLanguage&lang=esp Alcañiz, M; Aparici, A; Martí, A; i Querol, V. (2014) «Transition to adult life in time of crisis. A case study in Spain». comunicació presentada al XVIII ISA World Congress of Sociology. Yokohama.

Alonso, L.E. i Fernández Rodríguez, C.J. (2013), «Sacrificios para aplacar a los mercados: violencia y dominación en la crisis financiera». Documentación Social, núm. 169, p. 65-83.

Alonso, L.E.; Fernández Rodríguez, C.J. i Ibáñez Rojo, R. (2011), «Del consumismo a la culpabilidad: en torno a los efectos disciplinarios de la crisis económica». Política y Sociedad, núm. 48 (2), p. 353-379.

Aparici, A; Frau, M.J. et al. (2004), Seguimiento de las trayectorias ocupacionales de los titulados por las universidades Jaume I de Castellón, València (E.G.) y Alacant. Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I. Benedicto, J. et al. (2014), Transitar a la intemperie: jóvenes en busca de integración. Madrid, INJUVE. Borja, J. (2013), Revolución urbana y derechos ciudadanos: Claves para interpretar las contradicciones de la ciudad actual http://www.tdx.cat/ bitstream/handle/10803/83360/01.JBS_1de2.pdf;jsessionid=282DB218BD05ACDE866D127C02D2486E.tdx1?sequence=1 Borja, J. i Castells, M. (1998), La gestión de las ciudades en la era de la información. Madrid, Taurus.

Bourdieu, P. (2008), Cuestiones de Sociología. Madrid, Akal.

Brunet, Ignasi i Pizzi, Alejandro (2013), «La delimitación sociológica de la juventud». Última década, núm. 38, p. 11-36.

Casal, Joaquin et al. (2006), «Itinerarios y trayectorias. Una perspectiva de la transición de la escuela al trabajo», Trayectorias, VIII, núm. 22, p. 9-23.

Casal, Joaquin et al. (2011). «Aportaciones teóricas y metodológicas a la sociología de la juventud». Papers, núm. 79, p 21-48 Colectivo IOÉ (2011), «Efectos sociales de la crisis. Una evaluación a partir del Barómetro Social de España». Papeles de relaciones ecosociales y cambio global, vol. 113.

Conde, F. (2013), «Introducción». A: Rodríguez, E. y Ballesteros, J.C., Crisis y Contrato Social. Los jóvenes en la sociedad del futuro. Madrid, Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud Ferreira, Vítor i Nunes, Cátia (2010), «Les trajectoires de passage à l’âge adulte en Europe». Politiques sociales et familiales, núm. 102 p 21-38.

Gaviria, S (2007), Juventud y familia en Francia y en España. Madrid, C.I.S. Harvey, D (2012), Rebel Cities. From the Right to the City to the Urban Revolution. Londres, Verso.

Harvey, D. (2007), Breve historia del Neoliberalismo. Madrid, Akal Jimenez Roger, B.; Martín Hernandez, A.; Navarrete, J.; Pinta, P.; Soler i Martí, R.;Tapia, A. (2008), La emancipación precaria. Transiciones juveniles a la vida adulta en España a comienzos del siglo XXI. Madrid, C.I.S. Moreno, A (coord.) (2012), La transición de los jóvenes a la vida adulta. Crisis económica y emancipación tardía. Barcelona, Obra social La Caixa.

Naredo, José Manuel (2011), «El modelo inmobiliario español y sus consecuencias». A: Naredo, José Manuel i Antonio Montiel Márquez, El modelo inmobiliario español y su culminación en el caso valenciano, Barcelona, Icaria.

Standing, Guy (2013), El precariado. Una nueva clase social. Madrid, Pasado y Presente Zárraga, J. L. (1985), Informe juventud en España. Madrid, INJUVE.

85

87

Vint-i-cinc anys… o quasi Javier Andrés Beltrán

Comence a escriure aquestes línies en novembre de 2014, i en aquest cas la data té la seua importància.

Els amics de la Colla Rebombori fan en aquesta Magdalena de 2015 el seu 25è aniversari i m’han demanat una reflexió en veu alta sobre quin ha estat el paper dels mitjans de comunicació a la nostra ciutat durant eixe període. Hi ha molt de què parlar, sí, però no faré ara un repàs per a recordar-vos que en aquest temps s’han consolidat, a més de l’autòcton Mediterráneo, les edicions a Castelló de Levante i El Mundo o que, al contrari, s’han tancat iniciatives com l’Heraldo de Castelló, l’edició local de Las Provincias o televisions com Localia o l’enyorada per alguns «Tele Troncho» al mateix temps que es mantenen altres propostes audiovisuals d’àmbit local o comarcal. No. La meua reflexió està centrada en la crònica d’un fracàs que ha marcat el panorama dels mitjans de comunicació al País Valencià en aquests vint-i-cinc anys.

Fracàs en tots els aspectes, cultural, social, econòmic, laboral, i, per sobre de tot, un fracàs com a projecte de construcció de País. Què sinó açò, i no una altra cosa, ha significat el naixement i la sobtada mort de rtvv, la ràdio i la televisió pública dels valencians que va veure la llum el 9 d’octubre d’ara fa 25 anys i que van apagar just ara fa un any, el 29 de novembre de 2014. (Ja us havia dit que la data tenia la seua importància).

Afortunadament la vostra Colla ha pogut sobreviure a uns temps i a un país que s’ha mostrat implacable amb l’únic mitjà públic de comunicació en valencià que ha conegut en la seua llarga i atabalada història. Fins a l’extrem que no ha pogut superar-ho. Primer motiu doncs de celebració… per a la Colla, s’entén. 25 anys, un quart de segle, cal celebrar-los sempre. ¡Felicitats!

javier andrés beltrán

Fracàs col·lectiu, que afecta en la seua transversalitat al conjunt de la societat valenciana. Tots hem eixit perdent. La recentment constituïda mesav, la Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià –que aglutina representants dels col·lectius d’actors, realitzadors, doblatge, productores, locutors, directors, tècnics de so, periodistes, operadors d’equips, càmeres, guionistes i a les universitats valencianes–, apunta en el seu document Cap a un nou espai audiovisual que «el sector professional de l’audiovisual valencià travessa la pitjor situació de la seua història. El tancament abrupte i irracional de rtvv i la manca continuada de polítiques d’ajuda i foment de l’ocupació i el desenvolupament empresarial han augmentat la taxa de desocupació al 92%. Moltes empreses han hagut de tancar i el futur de la majoria de treballadors valencians d’aquest sector està fora del nostre àmbit o en altres professions…». Un sector integrat per més de 5.000 professionals directes i que generava al seu voltant molta més ocupació com ara professionals de maquillatge i perruqueria, seguretat, hostaleria i hostesses, fusters, seguretat privada, decoradors, etc.

Una realitat que no afecta només els membres d’aquests col·lectius. Alguns de nosaltres hem perdut el treball i la possibilitat de realitzar la tasca per a la qual ens vàrem formar, en alguns casos fins i tot després d’haver superat una oposició en el sector públic que després no ha estat respectada. Però el conjunt dels ciutadans del País Valencià hem perdut un valor que no per ser immaterial és menys important. Més aviat al contrari: ens han deixat òrfens d’un senyal d’identitat propi que, a més, ens impossibilita rebre formació, entreteniment, informació, cultura, i l’accés a les noves tecnologies de la comunicació i a les autopistes de la informació en la nostra llengua i al llarg de tot el nostre territori.

Els valencians som l’única autonomia de l’estat espanyol que tot i tindre una llengua pròpia no té un servei públic de ràdio i televisió que els parle en eixa mateixa llengua. Fins i tot les comunitats de parla castellana mantenen televisions autonòmiques, a més de la televisió pública estatal. Un greuge que traspassa fronteres. La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, subscrita per Espanya, afirma

vint-i-cinc anys… o quasi

que els poders públics han de garantir la creació d’almenys una ràdio i una televisió en les llengües protegides per aquesta carta. És el cas del valencià. Amb la reobertura de la televisió pública grega, els valencians som els únics habitants d’una regió europea amb llengua pròpia sense mitjans de comunicació públics que es vehiculen en eixa llengua. Sí, també en això som únics.

I el pitjor de tots és què han estat les institucions públiques, els polítics que havien de vetllar pels nostres drets i els nostres senyals d’identitat, els que se’ls han carregat. A l’hora de fer valdre les seues prioritats ho han tingut molt clar: el menys prioritari ha estat una vegada més la llengua, la cultura i l’accés a la informació pública i a l’entreteniment en la nostra llengua. Encara que ara, amb les eleccions tocant a la porta, ja parlen de reobrir allò que van tancar o fins i tot, com en el cas de la Diputació de València, de fer-ne una de nova «que ens parle de lo nostre en la nostra llengua».

Una llengua que han massacrat pel que fa a la seua presència en els mitjans de comunicació. Com en tants altres llocs: en l’administració pública, en els jutjats, en el comerç, en la publicitat, etc. Només ens queda l’escola, gràcies a la Llei d’Ús i Ensenyament, que ara compleix també 25 anys, però els atacs i les retallades estan a l’ordre del dia. Per exemple ací mateix, en el col·legi Herrero de Castelló.

Tancada rtvv, censurada Catalunya Ràdio i prohibida tv3, només tenim accés a mitjans en castellà.

La presència del valencià queda reduïda a revistes locals i a un grapat de televisions locals i comarcals que intenten sobreviure en un espai alegal marcat per una distribució partidista i sectària de les concessions que ha acabat també als tribunals de justícia. El valencià està ferit de mort als mitjans de comunicació i acabarà desapareixent si només queda en mans dels interessos del mercat i de les empreses privades.

Les excepcions d’emissores com Ràdio Vila-real o tv Quatre a La Plana, i de Comunicació d’Els Ports a Morella, a més d’altres al Baix Maestrat no fan sinó confirmar eixe temor.

La història del tancament de rtvv ja és prou coneguda i no em ve de gust recordar-la. Tampoc és el lloc. Només vull aportar unes dades sobre el que tots hem perdut, més enllà que fórem o no consumidors

89

javier andrés beltrán

d’un mitjà que es va pervertir per l’ús sectari que d’ell van fer els polítics, amb la complicitat de bona part dels treballadors i de la societat que ho va permetre. Hem perdut la possibilitat de gaudir de ficció en valencià, de rebre informació en valencià, de parlar d’esport en valencià, de veure teatre i cinema en valencià, de riure amb dibuixos animats en valencià, d’escoltar debats en valencià, de conéixer el nostre medi ambient en valencià, de mostrar les nostres arrels i les nostres festes en valencià, etc.

Sí, també les festes. No seré jo qui defense el tractament que rtvv feia de les festes fundacionals de Castelló.

Però tampoc seré jo qui el condemne. En tot cas mai als treballadors que ho van fer possible, moltes vegades en situacions de manca de respecte i de comprensió per part d’aquells per als quals treballàvem. Amb el tancament és segur que també els castellonencs, festers o no, hem eixit perdent. Algunes dades: al llarg dels 24 anys de rtvv la televisió pública dels valencians va oferir en els seus informatius un total de 23.505 notícies de la ciutat de Castelló, una mitjana de tres al dia, incloses les que feien referència a les festes. Pel que fa a les festes de la Magdalena s’hi van oferir un total de 87 retransmissions en directe i es van enregistrar 589 «bruts» amb una durada mitjana de cinquanta-cinc minuts cadascun. I parla només de programes informatius.

Però no és una qüestió de xifres, ho sé. Perquè són pocs minuts, segur, si els comparem amb el seguiment d’altres festes com les Falles de València o les Fogueres d’Alacant… però són molts quan es compara amb les festes dels nostres veïns d’Almassora, Borriana, Vila-real, La Vall d’Uixó o Vinaròs, que per a ells són tan importants com per a nosaltres les de La Magdalena. Res de nou: Això ho saben, i ho pateixen, també els veïns de Tarragona o Lleida pel que fa al tractament de l’elogiada TV3 envers les seues festes o, sobretot, els seus equips de futbol. La mateixa queixa que podem esgrimir els «orelluts» respecte al Villareal CF

vint-i-cinc anys… o quasi

o el València CF. Malauradament és una qüestió d’audiència i de pes social i demogràfic dins del País, així de clar.

Són pocs minuts, segur, i són molts menys del que Castelló i la seua gent ens mereixíem. Però també al voltant d’això els convide a reflexionar. En quina altra televisió, pública o privada, fora de l’àmbit local, s’ha parlat mai tant d’aquestes festes?

Sí, he dit tant… què no vol dir prou. I en clau de futur: quan tornarem els castellonencs a tindre eixa quota de pantalla per mostrar, en valencià, les nostres festes a la resta dels valencians i per extensió a la resta de televisions autonòmiques? Les dues respostes són fàcils i dibuixen una realitat decebedora. Potser no ens agradara la radio­televisió pública que teníem i segur que hi havia moltes raons perquè així fóra, però en comptes de lluitar per millorar-les hem deixat que ens les furtaren sense valorar el què hem perdut. Encara sort que no hem tingut la mateixa actitud respecte d’altres serveis i altres drets que, tot i la seua nefasta gestió per part dels polítics, sí que considerem fonamentals. Era per açò la referència al fracàs col·lectiu que ha significat el tancament de rtvv i la pèrdua de bona part del nostre sector audiovisual. Una fosa a negre que té responsables amb noms i cognoms.

Però bé, estem de festa i d’aniversari. Vint-i-cinc anys de Colla Rebombori és per a celebrar-ho al llarg de la setmana de festes i de la resta de l’any. Llàstima, segur que Joan Miquel Ahís ho haguera gravat amb la seua càmera i haguera pogut convéncer –no en tinc cap dubte – algun editor per a col·locar ni que foren un parell de minuts en qualsevol dels espais en els quals la tancada rtvv parlava (encara que poc) de les festes de Castelló i de la gent que com vosaltres les fan possible.

Tal vegada siga possible l’any que ve si finalment els valencians, també els de Castelló, recuperem un servei públic de ràdio i televisió al qual tenim dret.

Queda dit, enhorabona.

91

Hivern a la marjal Per a Francesc i Cèsar.

Per a Marc, Albert i Pau amb els quals vàrem fer la ruta núm. 1 de la marjaleria El fred ha aturat l’oratge i tot resta quiet com una fotografia.

L’aire no mou i les branques de les figueres apareixen ertes i nues a punt d’una imaginària lluita.

La terra és de cendra i gris -promesa d’una vidacom si tot hagués esdevingut d’un gran foc alimentari, de braços esforçats en silenci que han deixat els conreus ordenats igual que un quadern escolar d’excel·lència.

Sèquies grans, sèquies que es perden solcades per garses blanques que aletegen amb desgana l’aire immòbil.

Solitària, apareix la merita. Silenci.

Entre canyars mig despullats encara s’ataülla al fons el roig intens dels últims caquis.

Com volguera encapsar aquesta hora de l’hivern, la permanència del paisatge encara nostre amb la bellesa del temps estàtic, del misteri, del dolor de la letargia que ens commou com una lliçó apresa de segles, per tot el que es prepara per sota quan el sol punyent desembolique el laberint de la vida.

F. Mezquita Broch

93 La memòria del lledons

Les voreres, al mes d’octubre apareixen sembrades de lledons.

Els caminants els trepitgen un pel incòmodes, sorpresos amb els propis records de la infantesa, quan de xiquets anàvem a la plaça del poble on hi havia una breu paradeta pletòrica de llamineries, guardada per una dona amb mocador negre.

Allí, en un cistell de vim exposava aquella abundosa mercaderia.

Però no parlava gran cosa.

Amb un cubilet de fusta servia la compra demanada a la qual s’afegia un canut de canya.

Més tard, en menjar-los –carn breu i ensopidas’anava llançant els pinyols certerament a cada pas, a cada víctima, amb correries i crits per carrers i places, amb el repte moral dels majors que oblidaven de sobte la pròpia infantesa.

Ara pel carrer, seguim aixafant-los, oblidats, -petits fruits negresmig distrets de tanta història que ens obliga a no fer tard, a córrer sense sentit, a menjar de disseny i marques tant anunciades, i ens dol aquesta abundància malbaratada, antiga.

F. Mezquita Broch

95

Els últims 25 anys d’educació Consol Aguilar i Ródenas

Com defensava Paulo Freire els problemes relacionats amb l’educació, a més de problemes pedagògics, són sempre problemes polítics i ètics.

Han estat molts, massa, els canvis legislatius en educació, propiciats per enfrontaments ideològics dels partits, que no han aconseguit mai el consens polític en la seva aprovació. El contingut de les lleis educatives, a més, ha comptat sempre amb la ingerència de l’església catòlica en un estat aconfessional.

Fins 2014, en democràcia, hem tingut set lleis educatives diferents a l’estat espanyol. En els darrers 25 anys la LODE (Llei Orgànica del Dret a l’Educació), la LOGSE (La Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu), la LOCE (Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació), la LOE (Llei Orgànica d’Educació), la LOMQE (La Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa). Anteriors a aquest període són la franquista LGE (Llei General d’Educació) que va entrar en vigor el 1970 i la LOECE (Llei Orgànica de l’Estatut de Centres Escolars), aprovada pel govern d’UDC a 1980, una llei de transició i la primera en matèria d’educació que es va aprovar després de la Constitució de 1978. El 1983 la LRU (Llei de reforma universitària), va desenvolupar el principi constitucional de l’autonomia universitària, sent d’una incidència molt important en el canvi de la universitat.

La LODE (Llei Orgànica del Dret a l’Educació), una llei educativa del govern del PSOE aprovada el 1985, va incorporar la regulació del finançament públic dels centres privats mitjançant els concerts i la participació a través dels consells escolars dels sectors implicats en l’educació. La tramitació de la LODE també va comptar amb un aferrissat debat parlamentari i la intervenció dels tribunals, que va retardar la seva posada en marxa durant més d’un any fins que, després del pronunciament del Tribunal

consol aguilar i ródenas

Constitucional que va desestimar el recurs presentat per Aliança Popular, va ser aprovada finalment i va entrar en vigor el juliol de 1985.

Al poc temps, l’any 1990, quan la colla Rebombori comença la seua història s’aprova una nova llei, la LOGSE (La Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu) que introdueix, entre altres mesures, l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys. És la llei que permet a les comunitats autònomes redactar una part molt important dels continguts educatius. S’adapta a un model més tecnològic en l’educació, i amplia l’escolaritat universal fins als 16 anys, sent obligatòria i gratuïta. També es va reorganitzar l’educació infantil, aconseguint l’escolarització universal dels 3 als 16, avançant en escolarització d’una manera molt notable. Jurjo Torres (2014) destaca que la LOGSE «tractà de reorientar el currículum per educar amb continguts i metodologies amb els quals promoure dimensions ètiques, democràtiques i crítiques en l’alumnat».

El 1995, amb el PSOE, La LOPEG (Llei Orgànica de Participació, Avaluació i Govern dels Centres Docents), va ser rebutjada de ple pels sindicats de professors i professores, per considerar que obria la porta a la privatització de l’ensenyament públic.

L’any 2002 la LOCE (Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació), promulgada pel govern d’Aznar no va arribar a aplicar-se, perquè mai no va entrar en vigor en ser derogada per un Reial decret llei pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. No va tocar l’estructura anterior perquè l’escolarització obligatòria fins als 16 anys estava ja completament assentada, però creava camins alternatius dins de l’ESO molt criticats per la segregació primerenca unida a les desigualtats socials, és a dir, que l’estudiantat amb menys possibilitats econòmiques, culturals, etc. se’ls acabés derivant, per norma, als itineraris alternatius.

L’any 2006 a la LOE (Llei Orgànica d’Educació), amb el PSOE al govern, va ser polèmica la voluntarietat de l’assignatura de religió, encara que d’oferta obligatòria per als centres educatius, i la inclusió de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. Va incidir en l’atenció a la diversitat. En l’última etapa del Govern socialista, sent ministre d’educació Ángel Gabilondo es va intentar un pacte d’Estat que va estar molt a prop de materialitzar-se. Però amb l’arribada del PP al Govern es va acabar el

els últims 25 anys d’educació

procés. Jurjo Torres (2014) destaca que la LOE «encara que sota govern socialista, en introduir les competències, assumeix el nou èmfasi de la ideologia tecnocràtica i neoliberal que avala l’OCDE.[...] Amb la irrupció de PISA l’any 2000 es va a reforçar d’una manera molt intensa aquesta tecnocràcia, encara que en aquests anys amb una disfressa progressista. Els llenguatges oficials i de tecnòcrates oficialistes de l’educació confonen al professorat amb un argot molt ambigu com són les competències. Terme pel qual no dicten una definició oficial, sinó que cada persona ofereix la seva pròpia definició. [...] Poques vegades en la història del nostre sistema educatiu ens trobem amb un terme, vertebrador d’una política educativa, tan ambigu i, per tant, tan ineficaç. Encara que una mica semblant havia esdevingut amb el constructivisme, que va acabar reduït a un ineficaç mantra. [...] La borrositat i la confusió van donar lloc, també, a un important retrocés en el ric treball didàctic que venia implementant un bon nombre de docents a les aules «. És també destacable que Ausubel, un dels autors estrella de la reforma de la LOGSE i que segueix ensenyant-se en la formació de mestres ha estat visibilitzat com autor d´una teoria, la concepció constructivista de l’aprenentatge significatiu de limitat reconeixement internacional. Ramón Flecha i Sandra Racionero (2012) expressen: «la falta de rigorositat científica d’aquesta teoria fa temps que ha estat analitzada (Egan, 2005), incloent la denúncia a cert racisme implícit. Entre altres coses Ausubel (1989) pensava que era una pèrdua de temps donar una educació amb alt contingut instrumental als xics de famílies afroamericanes i, en general, d’entorns desfavorits i amb identitats ‘marginals’. Pensava que només així s’aconseguiria fer d’aquests xics estudiants ‘funcionalment ignorants’ [...]. La comunitat científica internacional no pot acceptar com científica una teoria amb creences racistes i tampoc aquesta teoria pot estar a la base de cap projecte educatiu d’èxit que augmente els nivells d’aprenentatge de tots i contribuïsca així a superar les desigualtats socials».

El recorregut s’acaba, per ara, l´any 2013, amb la LOMQE (Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa), coneguda com la Llei Wert que recupera nombrosos punts de la frustrada LOCE de 2002 Impulsada amb el govern del PP i amb la rotunda oposició de la majoria del professorat, estudiantat i ciutadania mostrada en manifestacions i vagues generals. Aprovada pel govern del PP amb els únics suports del seu partit, perquè cap altre grup de la cambra va votat a favor (UPN es va abstenir i els altres la van rebutjar) El 28 novembre de 2013, després de la seva aprovació la major part dels partits de l’oposició van prometre derogar la llei quan puguen, denunciar-la davant el Tribunal Constitucional, i alguns nacionalistes van amenaçar amb la insubmissió a la norma.

La LOMQE vol reformar les dues lleis socialistes en aplicació, que es van aprovar amb l’oposició del PP. La LOMQE recupera nombrosos punts de la frustrada LOCE de 2002 com les revàlides al final del batxillerat (també posa una altra al final de l’ESO), la Religió avaluable acadèmicament amb una d’alternativa,

97

consol aguilar i ródenas

els itineraris i la recuperació de les proves externes d’avaluació o revàlides. Cal destacar que retalla les beques universitàries i estableix concert amb els col·legis segregats. Així mateix, estableix un nou sistema per fixar els continguts de les assignatures, des d’una nova organització del coneixement, amb el qual el Govern central s’assegura més control de les matèries troncals (matemàtiques, llengua, ciències, anglès, història...), com a conseqüència de la jerarquització del currículum segons les avaluacions externes, no en funció de les necessitats de l’estudiantat. Destaca Jurjo Tores (2014): «Aquesta reassignaturització propiciarà metodologies i recursos didàctics, principalment llibres de text, també disciplinaris, ja que es tracta d’entrenar a l’alumnat perquè tinga èxit en els tests que s’utilitzen en les avaluacions externes. D’estar defensant un model de currículum obert i flexible, hem passat a un altre completament oposat, tancat i inflexible [...]. Els continguts culturals passen a estar decidits per les necessitats del mercat, exclusivament».

I és que el model d’escola que defensem va unit al model de societat que defensem. Torres (2014) denuncia la cultura de l’emprenedoria que no busca el bé comú sinó l’èxit, mesurat en guanys i beneficis, individual. És per això que les Ciències Socials, les Humanitats i les Arts s’han convertit en disciplines de segona classe. I argumenta: «no cap la revisió del passat ni la proposta d’altres alternatives socials, polítiques, culturals per al present o el futur». S’educa en el ‘presentisme’ noeliberal: «estimulant una amnèsia històrica; d’aquesta manera es facilita la pèrdua de la memòria de les lluites i èxits col·lectius; dels nostres èxits quan lluitem junts [...]. Aquesta obsessió per despolititzar la cultura, l’economia, el mercat laboral i, per descomptat, l’educació, és el que explica la celeritat del PP i de la jerarquia eclesiàstica a eliminar del sistema educatiu l’educació per a la Ciutadania i els drets Humans « També promou l’especialització dels centres en determinades àrees (com la doble via cap a la FP o al batxillerat a l’ESO), dota de més poder a la Direcció dels centres (ja no pot elegir-se al director-a) mentre el resta als consells escolars (formats per docents, pares i mares i, en els instituts, alumnat). Un exemple de la fragmentació del coneixement que impulsa des del currículum és l’eliminació d’Educació per a la Ciutadania i de Ciències per al Món Contemporani. També dóna suport a l’escola concertada, per exemple, recolzant en una llei orgànica que es puga donar terreny públic per construir centres privats subvencionats. I elimina el caràcter de servei públic de l’educació.

La LOMQE sembla oblidar l’article 27.2 de la Constitució del 78 que, al seu torn, s’inspira en el 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que garanteixen el ple desenvolupament de la personalitat humana, incloent el d’educació. Una educació que, com defensa Giroux (2013), ensenye l’alumnat a pensar i lluitar, amb responsabilitat individual i social per una ciutadania que amplie i aprofundisca les possibilitats de la vida pública democràtica. La comunitat educativa hauria de treballar des de la defensa d’un pensament divergent i plural, enfront d’un pensament convergent i únic, des del compromís de l’estudiantat

els últims 25 anys d’educació

i professorat en la transformació de les desigualtats, concebuts com a agents del canvi social, des de la coherència entre les teories que treballem i les pràctiques que desenvolupem.

Antonio Viñao (2014) destaca un aspecte molt rellevant: «els successius atacs al [ensenyament] públic, portats a terme, sobretot, però no només, pels governs conservadors d’àmbit estatal o autonòmic, han obligat a reforçar aquesta identificació entre escola estatal i escola pública, implícita en la LODE. L’accés del partit Popular al govern, el 1996 i 2011, va provocar la formació de fòrums i associacions en defensa de l’escola pública, així com l’aparició de manifestos i declaracions en què, a més de mantenir-se, com a reacció òbvia, la necessitat d’una educació de titularitat pública que siga instrument de cohesió social i de ciutadania –o siga que allò jurídicament públic siga ideològicament públic–, es debatia el paper que havia de tenir en aquest model l’ensenyament concertat. I en aquest tema s’han escoltat opinions que oscil·len entre els que demanen, sense més, la modificació de l’article 27 de la Constitució, fins els que demanen que els concerts es limiten a aquells centres privats que tinguen un projecte ideològicament públic, o que l’ensenyament concertat s’integre en la xarxa escolar pública». I afegeix: «Una idea precisa referents socials concrets. En aquest cas, centres docents el projecte educatiu dels quals responga de manera explícita i real a la idea d’una educació ideològicament pública. Una cosa només possible, per cert, allà on es compta amb un professorat format d’acord amb aquesta idea i que se senti recolzat per dur-la a terme».

Treballem, a més, en un context de crisi econòmica i de retallades educatius molt concret. Loris Vivianni (2011) evidencia que l’educació es converteix en una inversió subjectiva per augmentar el patrimoni de competències que cal consumir. El coneixement, argumenta, es re-conceptualitza segons els valors dominants en el capitalisme global. Aquestes competències es converteixen en un filtre perquè, al seu torn, es dirigeixen a persones amb alts nivells educatius (elit, rendible en un mercat que considera el coneixement com a nucli de la producció) i baixos nivells educatius (que generen ciutadans amb poques probabilitats de sortir d’aquesta situació atesa la seva baixa qualificació, encara que també consumeixen educació). Tot això augmenta la marginalització i l’exclusió social, des d’una pedagogia basada en la consigna pedagògica neoliberal que sense competitivitat no hi ha desenvolupament, creixement, millora o progrés.

99

consol aguilar i ródenas

Es resignifiquen els propis conceptes educatius. És a dir, l’educació entesa com un dret, es converteix en l’educació entesa com un mercat. L’educació entesa com una formació integral de l’estudiantat es converteix en l’ensenyament de les competències que es necessiten per formar professionals qualificats que necessiten les finances i la producció. I s’exclou d’aquest grup als que no tenen els diners suficients o el perfil adequat. Es consumeixen competències, naturalitzades com l’únic i millor model educatiu quan hi ha altres alternatives que, amb evidències científiques, ja han demostrat que poden transformar l’exclusió social. El text de la LOMQE comença en el seu primer esborrany: «l’educació és el motor que promou la competitivitat». No hi ha dubte del seu propòsit.

La LOMQE és una llei classista, segregadora i injusta. Defensa que el seu principal objectiu és millorar la qualitat educativa que mesura en funció dels resultats de l’estudiantat, però oblida els nivells d’inversió, el ​​nombre de professorat, etc., és a dir, deforma el concepte de qualitat educativa que sempre ha d’anar unit a la equitat, a la igualtat. És més, defensa que tot l’estudiant té «talent», però que el talent «difereix» entre ells. I així, justifica les diferents trajectòries, que possibiliten uns itineraris personals i professionals i n’impedeixen altres, perquè invisibilitza els contextos socials, culturals i econòmics de l’estudiantat, les condicions de treball del seu professorat, els recursos materials i el finançament econòmica que rep l’educació (desigual als països europeus). A Finlàndia, el país que apareix com un bon exemple a seguir, es parteix de tot el contrari: una educació igual per a tota la ciutadania, gratuïta i amb una preocupació extraordinària en la formació del professorat. L’educació pública ha d’estar compromesa amb el desenvolupament de tota la societat, no d’una elit minoritària. Torres evidencia: «Una llei [la LOMQE] que, com cavall de Troia, pretén dur a terme una reeducació de la ciutadania democràtica per convertir-la en un conjunt d’éssers fortament individualistes, empresaris de si mateixos, amb valors, vincles i un nou sentit comú mercantilista, d’acord amb les necessitats dels models econòmics, financers i laborals de la societat neoliberal [...]. Es vol imposar una nova ètica i moralitat individualista, oposada als ideals més col·lectivistes, comunals i comunitaristes d’altres ideologies, a les que pretenen arraconar i visibilitzar com errònies, desfasades o impossibles [...]; persones asocials, guiades per una racionalitat estadística, ja que els riscos i problemes es fan visibles mitjançant el control de les variables que interessen als que controlen l’Estat, obviant les desigualtats socials i les injustícies existents a la societat».

En el cas de l’educació valenciana el problema empitjora perquè patim un govern que no ha gestionat correctament els diners públics, que els ha malbaratat. Un govern que no ha complert amb la seva obligació política de defensa de l’educació pública com a bé social que s’ha de defensar i millorar, que ha impulsat de manera desmesurada la privatització i mercantilització de l’educació, fomentant la privada concertada, restant recursos a l’única educació que ha aconseguit l’escolarització de tota l’educació: la pública. El coneixement es privatitza perquè es desvien fons públics a beneficis privats. S’escomet una

els últims 25 anys d’educació

campanya atroç de desprestigi de l’educació pública, afavorint la imatge de la privada. Igualment s’ha obviat que l’educació de qualitat deu, sobretot, fomentar l’equitat, afavorint a qui menys té, pal·liant les diferències que tenen d’origen dels nens i nenes, l’estudiantat, quan accedeix a les aules. I s’han agreujat els problemes lingüístics que el govern valencià no hauria hagut de generar, perquè la seva obligació era defensar la llengua, i respectar tota la normativa legal existent.

Recordem dades des mitjans d´informació com que al desembre de 2014 un terç de la població de l’estat cobra al voltant de 600 euros; es pot treballar 8 hores diàries i viure en la pobresa; vivim en una dualització social amb el 64% de la població en risc d’exclusió social. Les retallades econòmiques unides a tants casos de corrupció són una vergonya. Al juny de 2014 l’estudi Pobresa en període de crisi econòmica (2007-2012) de la Fundació Bancaixa i l’IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques), situa l’índex de pobresa de la ciutadania valenciana en el 25% enfront del 22% de l’estat i indica que en cinc anys la crisi ha convertit a 195.800 llars valencianes en pobres. L’informe de l’OCDE de juny de 2014, a la qual pertanyen 34 països, assenyalen que l´estat espanyol pateix la crisi més desigual: els ingressos del 10% de la població més pobra cauen 7’5 vegades més que la renda del 10% més ric entre 2007 i 2011. I que la taxa de pobresa infantil és la més alta entre els països europeus. L’informe Panorama de l’Educació 2014, destaca que la desocupació dels titulats espanyols triplica la mitjana dels països de l’OCDE. La nostra obligació i el nostre compromís, és que no acaben amb l’educació pública, un bé social que ens pertany a tots i a totes, sense excepció. Perquè com diu Noan Chomski (2010) «en lloc d’adoctrinar els estudiants amb mites sobre la democràcia, l’escola hauria de comprometre’ls en la pràctica de la democràcia».

Bibliografia Aguilar,C. (2013) «Des‘Wert’güenza educativa». Levante, 24 de octubre.p.23 Chomsky, N. (2010): La (des)educación. Barcelona: Crítica, 41. [2000] Flecha,R.-Racionero,S.(2012). «¿Por qué no lo hacen en Harward y Wisconsin?» a Martinez,J.B. (coord.): Innovación en la universidad.Prácticas, políticas y retóricas. Barcelona. Graó,pp.105-129.

Giroux,H. (2013): «Una entrevista crítica con Henry Giroux» (extractada de Global Education Magazine). url: http://educacionysolidaridad. blogspot.com.es/2013/02/una-entrevista-critica-con-henry-giroux.html Torres,J. (2014): «De la democràcia al neoliberalismo de la mano del currículo». Cuadernos de Pedagogía,453,28-31 Viñao,A. (2014): «Escuela pública, escuela privada». Cuadernos de Pedagogía, 453, 24-27 Viviani,L (2011): «La determinación del mercado. Gelpi y las dissonàncies en las organitzacions educatives críticas». Xàtiva. Edicions del CREC:

101

103 De ple dret A l’Ovidi Montllor, pel dret d’emprenyar-nos els sentits de la consciència

Tinguem, de ple dret, temps per a l’amor i temps per a la sofrença, temps per a la collita i per a la cendra, per a la tendresa i per a la nàusea.

Tinguem, de ple dret, temps per al goig i temps per a la saviesa, temps per al silenci i per a la insurgència, per a la lucidesa i per a la perseverança.

Tinguem, de ple dret, tem ps per al dolor i temps per al gaudi, temps per a la decència i per al desordre, per a l’anatema i per a la benaurança.

Tinguem, de ple dret, temps per a l’alè i per a la gaubança, temps per al desig i per a la batalla, per a l’amargura i per a la indulgència.

Tinguem, de ple dret, temps per al conjur i la cadència, per al coratge i per a la fulgència, nosaltres, fills d’un temps ermat per totes les claudicacions.

Tinguem, de ple dret

–i sense el permís de tots els Creonts dels Sants Silencis–, el deure i el deliri i el risc i la gleva i el misteriós desglaç de saber-nos les venes plenes amb els mots més vius i irrenunciables.

Manel Garcia Grau

105

Música tradicional i prejudicis Antoni Guzmán Madrigal Antonio J. Navarro Muñoz

Què fem amb el nostre patrimoni? Ningú no discuteix avui dia que cal conservar l’arc romà de Cabanes.

Ningú no dubta que cal restaurar els retaules gòtics. Ningú no s’estranya que paguem per preservar el castell de Peníscola. Ningú no es qüestiona que hi haja museus. Hi esmercem treballs, esforços i diners, de bon grat, perquè la nostra societat ha acceptat la premissa que cal conservar el nostre llegat comunal. Ara bé, fem igual amb tot el patrimoni? Amb el patrimoni immaterial també? Ens maliciem que no: dins de l’àmbit de la cultura, la música tradicional es troba d’alguna manera abandonada, tant per les institucions com per part de la societat civil.

Temps era temps, la nostra música tradicional era a més a més música popular, ço és, els gèneres que han conformat aquest repertori eren gèneres molt usats per amplis sectors de la població. Val a dir que avui, però, l’expressió música popular és equivalent de música folklòrica o tradicional, tot i que és evident que el repertori no gaudeix de la popularitat dels temps primigenis. És popular perquè té els seus orígens en el poble, no perquè gaudisca d’una àmplia difusió entre la gent, i és oblidada per la ràdio, ignorada per la televisió. Sovint aquesta música nostra està connotada amb valors que no li són inherents –música antiga, desfasada, passada de moda– tot i que algunes manifestacions tradicionals són encara vives (i ben vives!) a hores d’ara: danses processionals, balls de plaça, bureos masovers, albaes, cant d’estil, tocates de dolçaina... La manca de prestigi i alguns prejudicis ben instal·lats en la societat postmoderna fan ben difícil la seua popularització de bell nou.

antoni guzmán madrigal / antonio j. navarro muñoz

No cal estendre’s ara a explicar com al llarg del segle XIX i principis del XX, en tota Europa, l’esperit romàntic va fer servir la música tradicional i altres elements de l’anomenat folklore per representar identitats col·lectives i crear –o recrear, o àdhuc inventar– un patrimoni cultural de fort valor simbòlic per a la comunitat humana amb què s’identifica. Nosaltres també ho vam fer. A més de les nombroses composicions per a banda basades en gèneres populars, els valencians vam ser pioners en la creació de companyies de música i dansa tradicionals, els anomenats Quadros de Balls Populars, precursors dels desapareguts Grupos de Coros y Danzas vinculats a la Sección Femenina o Educación y Descanso, els quals es van haver de reinventar després de l’època franquista i es van rebatejar com Grups de danses.

Els Quadros de Balls Populars no van nàixer del no-res, és clar. Van aprofitar els models de les companyies professionals de dansa que actuaven en els teatres. Per fortuna, la biblioteca de la Universitat de València conserva una col·lecció de vora 3.600 cartells i programes dels teatres d’eixa ciutat datats entre 1839 i 1876. Els entreactes són ben plens de mostres de tonadilles, fandangos, boleros i jotes interpretats per una orquestra, cantats per sopranos líriques, i ballats amb coreografies molt elaborades. O siga: en el moment en què la jota i el fandango eren usats pel poble en les seues diversions espontànies, les companyies dels teatres es van dedicar a crear –o recrear– una música popular refinada i culta, adequada per a fer espectacles.

Les classes dirigents del segle XIX van fomentar aquest tipus de música per refermar el sentiment patriòtic. El castissisme hi és espanyolisme. En un programa del 15 d’otubre de 1844 llegim que després del «drama en cuatro actos y en verso, original de D. Eusebio Asquerino, titulado ‘Españoles sobre todo’ s’acaba la funció amb el ‘Baile provincial de Valencianos’, ‘La jota de la verbena, bailada por cuatro parejas’». En un altre programa de l’època, per celebrar l’aniversari de la reina Isabel II, el Teatre Principal de València fa una funció especial presidida pel retrat de Sa Majestat. L’acte comença amb un Himno Patriótico, seguit del drama Guzmán el Bueno. A continuació, es balla la jota de La Pata de Cabra i es remata amb l’execució de la Marcha Real mentre es cobreix el retrat de Sa Majestat. Són només dos exemples, però n’hi ha molts més.

La jota potser deu tenir un origen popular. Qui sap. No queda clar ni quan ni on va nàixer exactament.

El que sí que podem assegurar amb documents a la mà és que es va escampar per tots els teatres d’Espanya com a gènere nacional. I això no és un fet popular, sinó una idea nacionalista, un gust propi del nacionalisme espanyol de les classes dirigents.

Ja en el segle XX, els Quadres de Balls Populars fan difusió d’un altre dels mites del gust de les classes dirigents: el Levante Feliz. Llauradores bledanes que vesteixen com princeses, amb riques sedes i perles.

Idíl·lics habitants de la terra de les flors, de la llum i del color que es diverteixen ballant rapsòdies i jàqueres. L’espectacularitat al servei de l’statu quo.

música tradicional i prejudicis

Més tard, els grups de Sección Femenina completaren la feina. Usaran el repertori tradicional per difondre amb els seus espectacles els valors del franquisme: tradicionalisme, nacionalcatolicisme, submissió al masclisme, etc.

«Al bailar se honra la Patria» son palabras de Pilar,1 la primera falangista y delegà nacional.

El 1977 es decreta la desaparició de les institucions del Movimiento. Com a conseqüència d’això, alguns grups folklòrics vinculats al partit del règim van desaparéixer; la majoria, però, es van transformar. Van adoptar unes posicions polítiques noves i, a casa nostra, es van acostar, qui més qui menys, a les inquietuds del valencianisme. No obstant això, els nous grups de danses heretaren molts plantejaments dels grups anteriors.

Cal destacar-hi sobretot la concepció del folklore com a material per a bastir espectacles. En aquells anys, en què quasibé tothom demanava «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», els grups es van interessar a incorporar materials nous, arreplegats de la memòria dels informants. També van experimentar amb propostes teatralitzades i van apostar per rescatar de l’oblit altres models d’indumentària tradicional. S’hi va treballar amb major o menor rigor, sempre potenciant l’espectacularitat sobre l’autenticitat. Només això explica que els balladors usaren robes del segle XVIII mentre ballaven passadetes del segle XX. En aquesta mateixa època van nàixer els grups que es van acostar al repertori tradicional amb el desig d’actualitzar-lo. Són els grups de folk, que fan música de riproposta, amb Al Tall com a grup capdavanter.

Per evitar totes les connotacions pejoratives dels mots folklore i tradició, que feien pudor de ranci, després d’ésser segrestades durant dècades pel franquisme, aquests joves músics van fer servir l’etiqueta «música d’arrel».

Amb l’arribada del sistema autonòmic, valencians i valencianes tenim una institució encarregada de vetlar per la nostra cultura. Què n’ha fet la Generalitat? Poca cosa, encara que en els anys 80 del passat 1 Es refereix a Pilar Primo de Rivera, fundadora de la Sección Femenina. Lletra d’un ball arreplegat per Fermín Pardo a Almussafes (La Ribera).

107

antoni guzmán madrigal / antonio j. navarro muñoz

segle va posar en marxa un interessant projecte anomenat Fonoteca de Materials.

Tallers de Música Popular que ha servit per publicar una trentena de discos.

En l’actualitat la música tradicional, entesa com un repertori de gèneres musicals i literaris heretats, no passa pels seus millors moments. Com tota manifestació humana, és un reflex de la cultura que la produeix. El folklore ha passat a ser una estranya peça de museu que hom mira amb fascinació però amb recel. Quins haurien de ser els valors identitaris i simbòlics que s’hi vinculen? La gent esquerrana no acaba de perdonar la utilització casposa que se’n va fer. La gent conservadora desconfia de la reivindicació d’una altra cultura valenciana distinta del model ja conegut.

Els ajuntaments i altres institucions d’àmbit local segueixen donant suport a les agrupacions folklòriques que tenen com a finalitat la preparació d’espectacles basats en versions artístiques i teatrals de la nostra tradició, però que estan allunyades de les funcions socials, rituals o lúdiques d’aquest repertori en el seu context original. Però sembla que el model ja s’ha esgotat. Quan fa 150 anys quatre parelles ballaven la jota en un entaulat, la plaça era ben plena de públic fascinat i expectant. I ara? 150 anys oferint pam dalt pam baix el mateix espectacle és massa temps. Ja està tot massa vist i cal, potser, fer nous plantejaments.

No és que s’haja de renunciar a la reinterpretació artística o teatral de la música i el ball tradicionals, però caldria no oblidar un aspecte que ens asseguraria la pervivència del nostre llegat musical: no podem reservar aquest ric patrimoni només per a fer propostes als teatres i entaulats. Cal que la nostra música, el nostre cant i el nostre ball, que ens identifiquen com a col·lectiu, estiga present també a peu pla, on el públic a més de mirar puga participar de manera més activa.

La convivència des de fa molts anys d’un folklore tradicional, arrelat a les classes populars, i un altre escènic, que en certs moments ha begut del primer i que n’ha esdevingut legitimador, ha sigut una realitat fins fa ben poc de temps. Encara que eixa legitimació ha vingut acompanyada per un filtre i una depuració que sovint ha suposat manipulació. La pròpia societat que abandera certes tradicions, amb una càrrega

música tradicional i prejudicis

d’hipocresia, no les considera prou bones sense ser estilitzades de cara a una societat urbana creixent.

Però, en aquests moments, els pocs reductes on es venia interpretant eixe folklore tradicional hereu de l’oralitat pràcticament han desaparegut. Caldria, doncs, crear nous contextos socioculturals que donaren cabuda a aquesta vessant més popular de la nostra cultura?

La música tradicional en si, vista com a peça quasi museística exposada per a admirar com a simples espectadors, no té gaire valor més enllà de la manera en què sona, perdent així el seu context social. O almenys és el que s’ha esdevingut mentre ha estat legitimada i difosa fonamentalment des de la seua vessant escènica. Pareix lògic ara fer una mirada més oberta que ens porte a contemplar tot allò que envolta la interpretació tradicional, les raons per les quals es canta o balla i en quin context social s’ha produït (lúdic, festiu, religiós...). És a dir, sempre des d’un punt de vista més antropològic, tal com ve considerant-se per l’etnomusicologia ja des de la dècada dels anys seixanta: tractar la música i el ball com a veritable fet i part de la cultura.

En l’actualitat trobem que en moltes poblacions de tot arreu del País Valencià s’han vingut interpretant de manera ininterrompuda moltes danses i balls de plaça on la participació és molt abundant dins del seu context festiu. Són manifestacions d’una part del nostre folklore que han tingut i mantenen un espai social determinat el qual ha permès la seua supervivència, com per exemple ocorre en poblacions com Les Coves de Vinromà.

En canvi, allò més freqüent és que no s’haja donat un contínuum temporal en la majoria de les músiques tradicionals, ja que els seus contextos d’ús han desaparegut o han canviat de manera significativa amb el pas del temps, trencant-se així els mecanismes de transmissió oral intergeneracional. S’ha de pensar, doncs, en adaptar als temps moderns el context en el qual aquelles músiques tradicionals han servit i crear una raó d’ésser actualitzada que faça lloc a la nostra cultura en la societat globalitzada.

En ocasions aïllades, s’ha portat a terme el que comentem i s’han creat nous espais per a aquestes manifestacions que ja havien desaparegut. És el cas, entre altres, de la recuperació del ball de plaça a la ciutat de Castelló per part de l’Agrupació d’Entitats del Ball Perdut.

Encara més interessant, si pot ser, és el que es proposa amb els antics bureos, que els masovers fonamentalment utilitzaven com a esbargiment privat en una societat tancada i aïllada geogràficament i culturalment, i que després de la guerra del 36 van anar desapareixent progressivament, reduïts a unes poques reunions localitzades en centres de la tercera edat o entre individus aïllats. En els últims anys s’està donant un fenomen a través del qual estan recobrant vigència, però adaptant el seu caràcter als nous temps. Abans constituïen una necessitat social privada, i ara es converteixen en una reunió pública de caràcter eminentment lúdic i reivindicatiu de les tradicions, tal volta amb eixe esperit romàntic de recuperar els costums del passat.

109

antoni guzmán madrigal / antonio j. navarro muñoz

Si fins fa no molts anys els bureos eren mirats amb menyspreu, ja que el seu caràcter masover era motiu de rebuig en moltes poblacions on aquest adjectiu, «masover», tenia connotacions despectives les quals han perdurat fins als nostres dies, ara arriben a ser reunions cada volta més multitudinàries en llocs públics en municipis com Vistabella, Vilafranca o Atzeneta. En aquestes reunions és molt més important la participació en l’esdeveniment a través de la convivència i la interpretació de música i ball que les peces.

Ara és més important la participació que el valor en sí de l’objecte musical o coreogràfic. És, parlant en termes musicològics, més important la perspectiva èmica que la ètica, en el sentit que és més important ser intèrpret i participar de la creació musical des de dins que no espectador passiu allunyat de l’objecte.

Posant èmfasi, per tant, en les maneres d’interpretar més que en les melodies o els textos en si, que és el que més s’ha valorat des de la perspectiva escènica, en la qual sempre s’han reinterpretat realitats com aquestes extretes de context.

música tradicional i prejudicis

En la manera en què a poc a poc s’està estenent i consolidant aquesta forma de fer, han tingut molta influència les trobades organitzades per diferents col·lectius sensibilitzats, que s’han encarregat de crear un nou context, un nou teixit social participatiu que dóna recolzament a aquesta música, que d’altra manera pareix estar abocada a una progressiva extinció. Aquest tipus de trobades ha fomentat que els antics intèrprets que encara resten vius participen i es puga fer una transmissió generacional dels seus coneixements, tornant a conviure a través de la música i el ball persones d’edats diferents, eixint així dels centres de majors on havien quedat reduïdes.

La iniciativa d’alguns col·lectius i individus conscienciats dóna una bona espenta a la situació i contribueix a estendre i consolidar el model. Podem citar com a exemple actes com la Trobada de Rondes Tradicionals que l’Associació Cultural Ramell porta nou edicions ininterrompudament organitzant a diferents poblacions, donant veu a intèrprets tradicionals i creant un espai per a compartir amb ells a través de la participació activa la tradició musical per donar-li continuïtat.

No és una iniciativa aïllada, en moltes poblacions comencen a organitzar-se bureos en els quals es reuneix gent per a viure una part de la cultura tradicional com ara Vilafranca, Albocàsser, Vistabella, Xodos i molts més. De vegades, les dates de realització són aleatòries, però en altres ocasions han arribat fins i tot a formar part dels seus programes de festes. Sembla que hi ha un sentiment identitari creixent, més evident entre la població de localitats menudes. L’escàs recolzament institucional fa que totes aquestes iniciatives es queden amb la poca ajuda que es pot aconseguir dels propis ajuntaments i sempre partint de la base d’un gran esforç dels col·lectius organitzadors.

A la societat actual només li resta acceptar i continuar aquest nou (encara que antic) model, o deixar que passe, abastint només els grups de danses als entaulats com a única font i mostra de la nostra tradició.

Queda també per a les nostres institucions saber veure el que ací es proposa i actuar: no fer res més que seguir el model vigent fa 150 anys i esperar que aquestes iniciatives individuals i de col·lectius menuts vagen perdent força i acaben desapareixent de la mateixa manera que han sorgit, o també poden aportar-hi suport i recolzament, i contribuir a crear un entramat social en el qual es considere normal i de tots, a través de la participació activa i lúdica, la nostra música i ball.

111

113

Nou viatge pel Caminàs Ferran Aparisi Monfort

Inspirat pel llibre Nuevo viaje a la Alcarria de l’escriptor i premi Nobel de literatura Camilo José Cela, he tornat a fer un nou viatge pel Caminàs. Certament amb algunes petites diferències.

• Primera, el premi. No he rebut el Nobel, encara.

• Segona, una qüestió de pes. Don Camilo pesava 130 kg en canal i jo uns 73 kg amb botes de muntanya.

• Tercera, el cotxe. Cela anava amb un Rolls-Royce «Phantom Extended Wheelbase» de 6,10 m de llarg i 450 CV mentre que jo vaig amb un Renault Clio model «ocasió, com a nou» de 4,03 m i 85 CV. • Quarta, la xofer. Camilo José no conduïa, portava una escultural xofer de color de l’eben i jo únicament duia negres les ungles.

Però deixant de banda aquests petits detalls, el viatge va ser igualment productiu, com es pot comprovar tot seguit.

Itinerari Torne a anar del sud cap al nord, travessant el terme de Castelló, des de l’ ermita de Sant Antoni d’Almassora fins a les muntanyes del Desert de les Palmes. En el camí es fan voltes i revoltes, com l’any 97, però a més pujarem i baixarem unes quantes vegades com si estiguérem en una muntanya russa.

Primer que res està la CV-183 d’Almassora al Grau, pujar i baixar; després la CS-22 accessos al Port, pujar i baixar; seguim amb el pont per salvar el Barranc de Fraga, doble corba esquerra dreta. En arribar a l’avinguda de Germans Bou, tornem a fer una doble corba dreta esquerra i ens desviem cap al Grau per

ferran aparisi monfort

salvar tota la zona comercial, i doble corba esquerra dreta. Arribant a l’Avinguda del Mar, trobem una línia roja, però es pot creuar que no passa res, és el camí del troleibús, que l’han pintat de vermell per diferenciar-lo del camí de taulells grocs de Dorothy, la protagonista d’El Màgic d’Oz. Una vegada retornat al camí original, s’arriba al riu Sec i, en comptes de passar el gual i baixar i pujar els marges del riu, fem una ziga-zaga i el creuem per damunt d’un pont. Un poc més endavant, nova muntanya russa per salvar la via del tren i la CV-149, que va de Castelló a Benicàssim. El pas de la antiga N-340 es fa a peu pla, mirant a esquerra i dreta, malgrat que provoca poca emoció perquè té poc de trànsit. A poca distància està el pas inferior de la nova N-340 i, dos-cents metres més endavant, l’altre pas inferior de la AP-7.

En total travessem, per dalt, per baix o a ras de nivell, un total de vuit vies de comunicació, carreteres i vies de tren, que van cap a la mar. I, per si no n’hi ha prou, sembla que van a fer-ne més, però això ho contaré en el pròxim viatge al Caminàs d’ací a vint-i-cinc anys.

Vegetació Quant a la vegetació, tot i que bàsicament és la mateixa, podem observar certs canvis. Més o menys, serien els següents: • Hi ha més finques i ermites envoltades de tanca, però hi ha menys horts.

• Hi ha més magatzems i naus industrials, però hi ha menys horts treballats • Hi ha més carreteres, però hi ha menys magnòlies.

• Hi ha més trànsit, però hi ha menys margallons i ullastres a la vora del camí.

• De manera que les coses estan poc més o menys igual, si no fos per l’aparició de tres plagues: 1) El Morrut de les palmeres Les palmeres, que abans servien per fer ombra i dàtils a les alqueries, ara serveixen per alimentar un insecte que té un morro que se’l xafa: el morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus, Olivier). És un insecte relativament gran, entre dos i cinc centímetres de llarg, i un color vermell òxid. Originari del sud-est asiàtic i la Polinèsia, s’ha estès a l’Àfrica i Europa.

Arribà a la Mediterrània en la dècada de 1980. Va ser detectat per primer cop a Espanya el 1994, tot i que les primeres observacions comprovades daten de 1995, a la zona a cavall entre les províncies de Granada i de Màlaga. A França va arribar el 2006, a Alemanya no s’atreveix a entrar que està la Merkel!

S’ha constatat que afecta les palmeres canàries (Phoenix canariensis), però també pot afectar les datileres

115

nou viatge pel caminàs

(Phoenix dactylifera) i, eventualment, espècies del gènere Washingtonia (les que hi ha a l’avinguda de Lledó). La seva capacitat d’afectar el margalló Chamaerops humilis no ha estat encara documentada, però no es descarta.

La femella adulta pon els ous en la zona de creixement de les palmes o en les ferides causades per l’esclarissada. De l’ou, d’un color blanquinós i ovalat, naixen unes larves piriformes blanques sense potes, com un cuc de seda però en lleig, d’uns 6 cm. La larva s’alimenta del teixit interior de l’arbre durant un mes formant túnels, que Si en vols més, para el cabàs! poden arribar fins i tot a un metre, en el tronc de la palmera. Aquesta excavació de la larva en el cor de la palma és la que origina la mort de la palmera. Per fer la pupa, la larva emergeix de l’arbre i forma un capoll a la fullaraca de la base de les fulles. Els adults són voladors i es dispersen cap a altres palmeres.

La seua arribada a Espanya se suposa que fou deguda a la importació de palmeres prèviament infestades, per a instal·lar-les en àrees de fort creixement urbanístic durant les dècades dels 90 i 2000. Aquestes palmeres, sembla que procedien de països, (possiblement Egipte) en els quals no hi havia inspeccions.

Però també sembla que quan van ser dutes a Espanya no se’n varen fer ni les quarantenes ni els controls fitosanitaris adients.

2) El Tomicus dels pins És una plaga dels pins produïda per un corcó de nom significatiu Tomicus destruens Wollaston, encara que també podem trobar altres dues espècies pràcticament iguals: Tomicus piniperda L. i Tomicus minor Hart. Aquests coleòpters, d’uns 5 mm, perforen els teixits conductors de diverses espècies de pins. Les larves, amb un gran sentit artístic, hi excaven un conjunt de galeries amb forma de raspa de peix i altres bonics dissenys, i poden arribar a obstruir la circulació de la saba i produir la mort de l’arbre.

Hola, em diuen Tomicus i sóc un corcó

ferran aparisi monfort

A més, durant l’estiu, les femelles es reprodueixen en vàries generacions de femelles sense la intervenció dels mascles (perquè calen?). Aquest procediment, que s’anomena partenogènesi, no immaculada concepció, permet augmentar ràpidament la població i els danys que produeixen. És com una mena de bomba Tomica que destrueix els pinars.

3) Els lamel·libranquis del Caminàs Els lamel·libranquis són un tipus de mol·lusc amb dues valves o cloïsses, per la qual cosa també s’anomenen bivalves. Des de fa uns anys s’han estès per les voreres del Caminàs, gairebé com una plaga. Tenen diversos llocs d’origen, però principalment provenen de l’est d’Europa i centre d’Àfrica.

La Magdalena abans (imatge superior) i després Tot i que no afecten directament la vegetació, sí que (inferior) dels Tomicus dificulten el conreu dels horts. La seua presència altera la concentració dels polvoritzadors, talladors, collidors, regadors i qualssevol altres treballadors dels camps.

S’han trobat casos de polvoritzadors que, mirant mirant els lamel·libranquis, han polvoritzats la façana d’Autos Mediterráneo. Talladors que, mirant mirant, han esmotxat mitja dotzena de tarongers. Collidors que, mirant mirant, igual collien clemenules que codonys del marge de la sèquia. Fins i tot, algun regador que, mirant, mirant, va haver d’eixir nadant de l’horta.

4) Tractament de les plagues

Art figuratiu del Tomicus

El tractament típic per eliminar les plagues d’insectes, a les quals ens referíem en els dos primers casos, es basa en l’aplicació d’insecticides. Aquests compostos químics maten els insectes i a tota la resta d’animals que s’hi alimenten, és a dir, el que s’anomena cadena tròfica. Però hi ha un mètode més eficaç i menys contaminant, tot i que és un poc més lent, però que podem emprar fàcilment. Es tracta d’un sistema basat en la mecànica quàntica, concretament en un impacte quàntic.

nou viatge pel caminàs

—Utilització de l’impacte quàntic per eliminar insectes: Ens cal un tascó de fusta, un martell i un tamboret per seure. S’agafa l’insecte en qüestió (morrut, tomicus o, si de cas, qualsevol altre, perquè aquest mètode no és específic), se’l fica damunt del tascó i amb el martell li apliquem un impacte quàntic. Com més gros és l’insecte, més quantitat d’energia li imprimirem al martell. Després de l’impacte, es llancen les restes de l’insecte i se’n col·loca un altre. I així, a poc a poc, podrem eliminar tota la plaga sense contaminar ni poc ni gens.

Ara bé, el tractament per a la plaga de lamel·libranquis és més complicat. No depèn de la física quàntica, sinó de la sociologia. És un tractament que ha de corregir, d’una banda, les condicions socials i econòmiques dels països d’origen i, de l’altra, els vectors de transmissió o traficants de persones. A més, i això és molt important, cal educar en el respecte els consumidors. Si no hi hagués demanda, com va passar en el cas del morrut, no hi hauria importació ni plaga.

Conclusió En resum, passen els anys, passen els cultius, passen les persones, però el Caminàs segueix estant entre las marjals costaneres i la terra d’horta.

Segueix sent el vell i llarg camí pel qual van passar els ibers, els romans, els àrabs, nosaltres i els que ens seguiran.

Segueix sent el Caminàs!

117

119

25 anys malaguanyats Miquel Gómez Garcés

D’ençà l’any 1990, quan la colla Rebombori va començar a fer les seues primeres passes, la capital del Riu Sec quasi no ha evolucionat urbanísticament. Estic convençut que ara, l’any 2015, estem on estàvem aleshores o, encara més que ens trobem en un punt sense retorn i més deteriorat. I per concretar el que he afirmat, anem per feina, encara que no cal dir que l’orde descrit tot seguit no significa cap tipus de prioritat. Ja se sap, l’ordre dels factors no altera el producte.

1.- Els carrers de la vila no són per a vianants, o el que és el mateix, continua tenint prioritat pràctica el cotxe. Una vila de carrers estrets pensada per a poca gent allà pel segle XIII, és travessada diàriament per milers de vehicles: cotxes particulars, furgonetes, camions i també bussos i ara el Tram, amb la qual cosa al vianant li toca demanar ‘permís’ per poder circular pels carrers.

2.- La vila no es renova, no s’afavoreix l’ús com espai per viure als habitatges de totes les cases del centre que ha esdevingut un espai comercial ampliat, però sense quasi ningun dels avantatges que tenen centres comercials moderns (facilitat d’aparcament, transport públic que connecte amb altres indrets de la ciutat, espai de passeig segur...), i a més se li ha anat buidant de serveis necessaris com ara centres de salut, escoles, mercat, fira.... espais públics d’ús públic.

3.- Els eixamples de la ciutat es troben desconnectats de la vila al no disposar de trajectes que faciliten l’accés al centre, a més molts d’aquests eixamples no disposen de serveis de diari (tendes, mercat, llocs d’oci i d’esbarjo, espais on hi haja oficis administratius...). Si els seus habitants necessiten de qualsevol ofici (gestor, advocat, taller de qualsevol cosa com ara electricistes, llanderos...) han de recórrer al centre

miquel g贸mez garc茅s

vint-i-cinc anys per la vila no són res, però aquests últims fan mal...

de la vila en alguns casos o al afores on han estat expulsats aquests oficis ‘al detall’. I l’administració oficial està on està, lluny de tots els llocs habitats.

4.- La connexió amb els grups perifèrics de ‘sempre’ està com sempre: inaccessible i allunyada de la vila. Continuen sent zones habitades marginals i marginades.

5.- La connexió amb els serveis fonamentals pel ciutadà està fora de tota lògica i amb accessos difícils, quan no abandonats: els hospitals, els cementeris, la universitat..., lluny de la ciutat i amb trajectes no petonalitzats.

6.- Els voltants de la ciutat -l’extraradi- la terra conreada de tarongers, ara malmesa i abandonada pel desig del negoci especulatiu ràpid i de la recaptació tributària de l’administració que amb l’esclat de la bombolla immobiliària ha deixat tot el camp productiu orfe del llaurador que la treballava i la gaudia.

Qui s’haurà omplit les butxaques amb la selva que ara ha restat? Quin futur se’ls explica als joves que té l’agricultura al nostre terme?

7.- Castelló ha tingut mai un passat històric, una vila emmurallada, un eixample noucentista, un patrimoni construït que el descrivia com i perquè anava creixent la ciutat?

8.- De la vila antiga i no tan antiga eixien camins que conduïen fins les diferents partides del terme municipal i portaven a ermites, llocs de treballs, molins fariners..., on són ara? Per què han estat tallats o directament eliminats? Com es pot eixir a peu de la ciutat sense fer srvir el cotxe?

9.- És cert que d’infraestructures gruixudes se n’han fet: el cobriment del Riu Sec, l’esmentat Tram, el palau de la festa, la circumval·lació que envolta la ciutat eixamplada però amb massa buits pel mig, la universitat ‘intel·ligent’ VIU, l’auditori, la UJI, l’accés al port i l’ampliació d’aquest, moltes instal·lacions esportives (Chencho, Gaetà Huguet...) però ben lluny de la ciutat. Feien falta aquestes infraestructures i al lloc on estan ubicades? Calia abans acabar amb altres que la gent tenia més a prop?

10.- Vint-i-cinc anys després la suma dels diners emprats (primer amb pessetes i després amb euros, que tot siga dit amb el canvi ens van colar un augment en tot, per allò de traduir 100 pessetes amb 1 euros, i no és el mateix!), ha estat correcta? S’han invertit on calia o només on convenia políticament per poder fer-se la fotografia de la inauguració?

121

miquel gómez garcés

Una dada més, un concepte que no era contemplat ara fa vint-i-cinc anys: Els joves. La ciutat mai no ha estat pensada per a ells ni com a present ni com a futur; els joves han estat una zona d’edat imprecisa que estava de trànsit. Però les circumstàncies són, ara, unes altres i ben diferents. Ara el jovent ocupa un espai d’edat molt llarg, d’expectatives molt difuses i de pervindre massa insegur: manca de treball, treball mal remunerat, incertesa en l’estabilitat en el treball o de la possibilitat de diversos llocs de treball on acudir quan un es tanca...; i incertesa en el futur, en no poder accedir a un habitatge, en no poder mantenir-lo, en no poder constituir quelcom tipus de família, en no poder tindre la seua pròpia independència.

S’hi veu poca llum en quin futur tindran. I la ciutat del demà -ja d’avui- és per a ells!

Amb tot, el pas durant aquestos 25 anys ha estat un traçat de llibre, on primer s’ha ajudat a deteriorar el centre de la vila amb la supressió de centres sanitaris, educatius, comerços i altres serveis, incorporant un seguit d’aparcament soterrats i abandonant el manteniment del parc d’habitatges ‘tradicionals’.

Seguint per un desenvolupament un tant dubtós dels eixamples fomentant l’abandó de les cases de la vila a canvi de comprar-ne d’altres als afores ara urbanitzats però amb escassos serveis. Ara el centre està abandonat, ja a penes hi viuen, però als eixamples els hi manquen tots els serveis de diari.

vint-i-cinc anys per la vila no són res, però aquests últims fan mal...

Tot allò pensat per engrandir Castelló -per escampar-ho urbanísticament- ara és inviable amb tot un seguit de terrenys, camps i hortes abandonades, almenys per un període massa llarg d’anys, el qual deixa uns afores de la ciutat amb una problemàtica afegida: és un camp abandonat, amb problemes de neteja i de criança de bestioles que fan de mal vore.

I allò de fer nous parcs o zones verdes vora la ciutat ha quedat en l’aire. Mireu que només hi havia fins apenes fa un parells d’anys el Pinar del Grau (segle XIII). el parc de Ribalta (1870), el parc Geòleg Royo (1985), el parc Mérida (1990), i poca cosa més.

En fi, que vint-i-cinc anys que havien de donar per fer molt de joc i millorar la capital del Riu Sec (la vila i els eixamples) ha quedat en no res, i ja veurem.

123

125 Flor del món He recordat la llum als geranis de la villa, la teua mà agafant la meua mà sobre el pedrís de la vella casa de Tosquella, la mà forta que treia els conills de la gàbia, la mà que em gratava l’esquena en llargues nits d’estiu, la teua mà flor que ha parit i ha patit tantes coses que no sé ni sabré mentre et contemple dormir ara aquesta pau estranya.

A ma ‘uela’ Assumpció Marmaneu Ribelles

Tu ets d’aquest, i no d’un altre, flor d’un món que fou puny i empenta, en tu senda i fonda pertinença, i perfum encara de primaveres que vindran a dir-me el teu nom.

De quina terra no ets, ho sabem, davall d’un cel de frontera eterna on t’ha de batejar de nou qui et plora des de l’arrel, com un desheretat, amb el cap entre els genolls.

No has esperat en va, muda, l’esperança de l’espina al pètal.

Flor com un mirar immarcesible de llamp i núvol, no t’ha arrancar d’aquesta sang ja cap xiquet que t’ha sentit missatgera, uela, a l’ànima mirada meua, meua, paraula sempre a la llengua com un pastís de codonyat.

Josep Porcar

127

Els vells camins del Grau Vicente Domènech Querol

Diuen que qui no sap d’on ve, difícilment, sabrà on va.

El topònim Graó, Grau, prové de la paraula llatina gradus que ha anat evolucionant en la nostra llengua fins arribar a la forma actual per raó d’unes regles fonètiques evolutives, que ara no vénen al cas.

El significat que la paraula tenia era divers: 1) «pas relativament planer, a manera d’escaló, que travessa una costa abrupta».

2) «aproximació».

3) «posició».

4) «escaló».

5) «gradació».

El sentit de «pas relativament planer» ha donat origen a diversos noms de lloc relatius als passos de muntanya. Però ací el que més s’ha quedat és el sentit de «punt de la vora de la mar que serveix de desembarcador», especialment port de mar. En valencià, el significat de «port o desembarcador» es va desenvolupar a partir del sentit d’escaló, que forma el banc d’arena o barra existent a l’entrada d’un port o riu que sol dificultar la navegació. El significat «desembarcador» de la paraula llatina gradus ha donat lloc al mateix topònim en altres llengües de la mateixa família, romàniques o neollatines. El castellà grao, amb el mateix sentit que grau, s’ha de considerar un valencianisme en castellà. També Grau és un cognom o llinatge molt estès per contracció del nom propi Guerau, encara que al nostre cas la paraula grau també podria procedir per contracció de la paraula «guerau», el significat de la qual vindria a ser un edifici o nau on es guardaven mercaderies. Segons el Diccionari Alcover-Moll, el guerau = grau és la «boca o petit canal que posa en comunicació un estany amb la mar».

vicente domènech querol

Croquis que va fer Joan Baptista Porcar amb la situació dels pujols de la zona de la marjal i del Grau 1) P. Altava 2) P. Campos 3) P. Baralluga 4) P. Talala 5) Platja Vinatxell-Almalafa 6) P. Barrera 7) P. Matamoros 8) P. Almassori 9) P. Carreter 10) P. Menescal 11) P. Alegre 12) P. de la Torre 13) P. de Gasset 14) P. Cama 15) P. de la Sal 16) Graó de la Torre del Port 17) P. Burgaleta 18) P. Xaraplo 19) P. Camí Fondo 20) P. Tarassona 21) P. Camp de Tir 22) Graó de la Séquia l’Obra 23) Camí romà d’En Trilles 24) Ermita de Sant Gregori 25) Font de la Rabassota

És ben coneguda l’existència de l’embarcador d’El Pujol de Gasset, que es trobava a l’entrador de la gola de l’albufera de Patos o el Lluent, tancada per una restinga costanera, cordó litoral de graves i arenes, als dos costats del Grau i al damunt de la qual van créixer els pinars del Serradal i del Serrallo. Aquest embarcador va tenir una torre vigia, la del Pinaret, destinada a la seua protecció construïda a la part sud del Grau.

Tots sabem, perquè s’ha dit moltes voltes seguint J. B. Porcar (1933) que, a l’antiguitat, la platja de Castelló tenia activitat humana aprofitant els pujols (Gasset, Comú de la Torre, la Sal, etc.), elevacions de la terra enmig dels estanys i les terres pantanoses, on l’home construïa cabanes i barraques per guarir-se de les inclemències del temps i de les humitats costaneres. Aquesta activitat humana estava relacionada amb la pesca i amb el comerç, de fet moltes àmfores han estat trobades a les aigües properes.

129

els vells camins del grau

Primera inscripció coneguda en alfabet ibèric sobre plom d’espanya: làmina de 44,5 centímetres de longitud, amb 154 signes agrupats en 19 paraules

Restes d’un camí descobertes en desmuntar el Pujol de Gasset

Aquest conjunt de pujols es creu que formava un poblat ibèric costaner (tell), que comunicava amb el Caminàs i la Via Augusta mitjançant el Camí d’En Trilles amb la Senda de la Palla, que arribava a les mines de plata de Borriol amb paregudes funcions comercials que el poblat ibèric de Torre La Sal. El Pujol de Gasset es trobava a l’entrador que la costa tenia al marge esquerre del delta del riu Millars, entre l’estany de Patos i Sotanella, en una zona que va ser travessada el 1847 per la carretera del Grau, on ara estan el grup de Sant Pere i de la Mare de Déu del Carme. L’any 1847 s’inicià la seua desforestació per construir la carretera de la Mar, actual Germans Bou. Ramon de Campoamor, quan va ser Governador de Castelló, la va fer construir amb dues amples andanes a ambdós costats i amb dos ovals amb seients de pedra tallada i bells i frondosos arbres –la mitja taronja abans del Caminàs i l’altre abans del camí de la Donació–.

Aquest moviment de terres conduí a descobrir restes arqueològiques de gran importància i el 30 d’agost de 1851 va aparèixer a Espanya la primera inscripció coneguda en alfabet ibèric sobre plom. Es tracta d’una làmina de 44,5 centímetres de longitud, amb 154 signes agrupats en 19 paraules.

vicente domènech querol

El Caminàs o Via Litoral o Camí de la Costa o Camí del fills de Darache o Camí d’Orpesa o camí de la Marina Hi havia un camí paral·lel a la Via Augusta, la via litoral o via de la costa, que creuava el terme de Castelló de Nord a Sud i que vorejava la zona pantanosa de la costa en tots els termes municipals per on passava. Aquest camí l’hem anomenat Caminàs al seu pas pel terme de Castelló però en altres municipis de la costa l’anomenen Camí dels Romans o Camí de l’Atall. Estudiat per Muñoz Català i per Chabret (1977) entraria des de Tortosa a buscar Chersonesus (Península, en grec), que hom identifica amb Peníscola, i seria el camí que connectaria els embarcadors costaners, ara desapareguts. Vorejant la zona pantanosa, el camí es dirigiria envers la Torre Badum, per anar a Alcossebre, Cap i Corp. Seguint el Camí dels Romans de Torreblanca vorejaria tota l’albufera de Torreblanca-Albalat pel Camí de l’Atall fins a Orpesa. Després s’ascendeix per la Renegà, passa per la Torreta de Bellver i entra al terme de Benicàssim, on desapareix cobert per la mar en la zona de Pocoli, Eixau i Canyons. Des d’ací, seguint la línia de costa, circumdaria l’albufera de Castelló per Fadrell, i creuaria el riu Millars pel pont, on resta el vell testimoni conegut com La Pila fins a Vinarragell pel Camí de Santa Pau. A la seua Crònica, Ramon Muntaner (edició 1971), al capítol IX, fa referència a dos camins que eixien de Tortosa: «...Primerament conqués, ixent de Tortosa envers la marina, per Amposta, qui en aquell temps era reial lloc, e el castell de Uidecona, Peníscola, Orpesa, Castelló e Borriana, Almassora, Xilxes, Almenara, Vall de Segon, Murvedre e el Puig. E així mateix conqués envers la terra ferma, Vall de Roures, Morella, Sent Mateu, Cervera, Valltraiguera, La Jana, La Salsadella, Les Coves, Cabanes e Belllloc, Vilafamés, e el Castell de Montornés, Burriol, Nules, e el castell d’Uixó, e la Vall, Altura, e toto el riu Millars, qui són bé trenta castells, forts a meravella; e el castell de Onda, qui ha aitantes torres com dies ha en l’any...».

Per al segle XII comptem amb la més important font d’aquesta centúria com és l’Uns al-muha wa rawd al-fura d’Ab‘Abdallah Muhammad al-Idris, un itinerari en etapes on s’anomenen els llocs principals d’habitatge i les fortaleses dels diferents climes, i apareix Fadrell com a hisn en el sentit de castell.

En referir-se a aquest itinerari entre el riu Ebre (Ibruh) i la desembocadura del riu de Balansiyya (el Turia), al-Idrîsî a la seua obra geogràfica explica que la distància entre la ciutat de Borriana (Burriyāna) i una fortalesa fins ara no identificada i que l’anomena idrál (el Castell d’Albalat, possiblement) és de 25 milles.* Més avant, escriu que des la fortalesa de Baniskula fins ‘Aqaba Abīsa (Orpesa) n’hi ha dèsset milles i que des d’allí a l’embarcador de la fortalesa de J’drāl, a la Marsà Hisn .J’drāl (embarcador del Castell de Fadrell) hi ha dotze milles El nom de Khadrel, apareix ja en la «dotalia» de la catedral de Tortosa (1178), sent el primer document que cita el lloc i que figura escrit de diferents formes als escrits cristians: Hadrel, Kadrel, Ahadrell, Ahadrel, Khadrel, Cadrel, Fadiel, Hadrell o Hadrell. No sabem si Al-Idrissi es referia al Caminàs o al Serradal. *Una milla = 1857,57 metres

els vells camins del grau

La seua utilització en època musulmana també està documentada per la dualitat de camins de què parla Al-Razi (Ahmâd ibn Muhammad Al-Râzî). Segons Ramón Saavedra (1881), d’aquests dos camins, l’anomena’t «dels fills de Darache» (Banu Darache) es refereix a una deformació del topònim Vinarragell, important jaciment arqueològic ocupat també a l’època musulmana i situat a la vora del Caminàs. Aquesta mateixa opinió va ser recollida per Peris, però, en la traducció francesa del text reconstruït d’Al-Razi, Lévi-Provençal considera que ambdós topònims no tenen cap relació atès que el el topònim vindria del gentilici de la família dels Banu Al-Raŷil, abundant entre els musulmans valencians, nom extensiu al camí (ara camí Santa Pau) que passava pel seu costat.

Com adverteix Ferran Arasa (1981), per no convenir exactament a l’organització de la xarxa ortogonal de camins d’horta a una i altra banda del cardo maximus, caldria admetre l’ús al llarg de períodes històrics successius d’una doble mètrica: una anterior al període romà vorejant una via costera (El camí Serradal), i una altra contemporània de l’ocupació romana (El Caminàs), i possiblement servint a l’establiment d’un o diferents cadastres.

Aquest camí, provinent del terme municipal de Benicàssim amb el nom de Colada de la Villas (Camí Vell de les Vil·les, o Camí de la Torre del Baró, o Camí d’En Riera), s’uneix al Caminàs prop de la Fila de Ramell. Cal dir que a partir d’ací envers Borriol, el Caminàs rep el nom de Camí de les Fontelles o Camí de Canet, que vorejant el barranc de la Figueta entra al terme de Borriol. Havia de tenir una amplària com a via pecuària un poc menor dels 18 m, oferint totes les característiques d’una calçada romana travessant el riu Millars per la Pila fins Vinarragell.

En aquest punt hi havia un altre camí, que a l’altura de les marjals del Quadro de Benicàssim rebia el nom de Pas Empedrat i que podia ser el que aniria per damunt de la restinga del Serradal i del Serrallo, comunicant els tres embarcadors.

Al Llibre del Feyts de Jaume I (1229), a la Crònica de Ramon Muntaner i altres documents medievals, rep el nom de Camí d’Orpesa encara que podríem dir que a la Crònica apareix com el camí envers la marina per diferenciar-lo del camí envers la terra ferma o Vía Augusta.

El Camí Serradal o del Serralló Sarthou Carreras (1918), seguint Luis Bellver (1888), parla d’un camí que des de Benicàssim recorria el litoral per la vora de la mar, que seria un ramal del Caminàs o Camí d’Orpesa, que aniria per la costa, essent utilitzat pels ataülladors de les torres de guaita i que havia estat cobert per la mar en alguns trams.

Aquest camí se separaria de la Via litoral per dirigir-se envers la Casa del Quadro i després travessaria els aiguamolls del Quadro mitjançant el que s’anomenava pas empedrat, per seguir el camí del Serradal passant per l’embarcador de la sèquia de l’Obra fins al Pujol de Gasset i continuar pel camí del Serrallo passant per l’embarcador de Fadrell fins el poblat de Benafeli.

131

vicente domènech querol

Creiem que el camí litoral de voramar és el camí seguit per Jaume I segons el Llibre del Feyts a finals del setembre de 1237 per anar des de Borriana a Orpesa, on passà la nit. Pensem que la línia de costa en aquella època estaria a quasi un kilòmetre de l’actual i que l’únic pinar del qual tenim notícia deçà lo grau és el pinar que existiria damunt de la restinga del Serrallo, restes del qual han estat el pinaret de la torre vigia del Grau i el pinaret de Fadrell i la font de la Barrassota (cap. 229): E nós manam que null hom nostre no romagués en la vila e que ens seguissen, e no eixim de la vila sinó nós, e don Pero Cornell, e P. Palazí. E quan haguem passat Riu de Millars, venc u ballester corrent, e venc a cavall, e son perpunt vestit, e son capell de ferre al cap, e sa ballesta parada. E dix P. Palazí: -Veu’s un cavalcant qui ve corrent.

E nos e don Pero Cornell volguem eixir vers ell, e dix P. Pazí: -Jo hi eixiré, que no és per a vós.

E aturam-nos, e ell eixí ver ell: -¿Com véns així corrent ab ballesta parada, com si tirar volies a nós?

E ell dix: -Senyor, mort só.

E demanà-li què havia, e dix que Aben Llop havia dat salt al Comanador d’Orpesa al pinar deçà el grau, e que havia pres lo Comanador

3. Camí romà d’En Trilles Com el va anomenar J. B. Porcar, a hores d’ara està submergit sota les marjals d’aquesta partida, en l’actualitat quasi dessecades, que travessa en diagonal i al llarg d’una recta d’uns 2 km, des de la cruïlla de la Séquia d’En Trilles amb el camí Serradal, fins a prop de l’encreuament del camí de la Plana amb el de la Donació, essent visibles aleshores als trams de les séquies que formen la marjal d’aquesta partida. La seua direcció és NO-SE. i la seua prolongació s’uniria amb la Senda de la Palla i la torre-far del port. Té uns 4 m d’ample i està format per una gruixuda capa de còdols de riu, pedres grans i «coscoll matxucat amb sulo», oscil·lant la seua gruixària segons les zones de marjal que travessa, que en esta partida són profundes; a la part més baixa, la pedra està ben aparellada i conserva la factura romana.

El traçat d’aquest camí, que també era conegut amb el nom de Pas del Moro o Camí Empedrat de la Magdalena, començava a l’encreuament de la Séquia comuna del Camí Fondo amb la d’En Trilles; després passava just per sota d’un xiprer que hi havia a la vora de l’antiga alqueria de Tarassona, passant per davall

els vells camins del grau

Plànol camins del Grau de Castelló segons J. B. Porcar

de la Séquia de la Venta de la Negra, al NE de la Barraqueta de Granell, per davall de l’alqueria de Sota –decantada per estar construïda en la seua meitat damunt del camí– tangent a la corba de la carrerassa del Castanyero, pel NE, de la Barraca de l’Hostiero, pel NO, cap a l’alqueria de la Paloma i pel N, a l’alqueria de Pasqualo Calila. Aquestes dues últimes ja en la partida de la Plana, a partir de la qual el camí es perd sota el sediment.

133

vicente domènech querol

Sobre aquest camí s’han trobat fragments de dolium, teules i altres restes romanes, des de l’alqueria de la Paloma fins al Serradal. A l’altura de la barraca de l’Hostier apareixien grans fragments de dolium Porcar recull la notícia d’un vell marjaler, segons la qual a principis del segle passat son pare va voler treure unes bigues de pi que hi havia travades en aquest camí, i amb dues parelles de bous no van poder llevar-les. Estaven situades en la marjal de l’Olivera, on el pont és indispensable, car els ullals de l’estany d’En Trilles eren en eixe punt més profunds.

En un treball posterior del 1933, Porcar afegeix que el seu inici està a 1 km, al nord del Pujol de Gasset, al NE del Camí Serradal (Venta de la Negra). Més endavant enllaçaria amb la Senda de la Palla a l’altura del Camí de Canet, la qual segueix escalant la muntanya per la Senda de la Colomera i s’estén en un traçat recte de 2 km, fins a l’ermita de Sant Vicent, conservant en alguns punts el paviment romà. Per últim en la seua recopilació de 1948, Porcar canvia algunes dades de les referides anteriorment: la via tindria sols 3 m d’amplària i s’estendria 2,5 km, de nord a sud de l’estany d’En Trilles, dirigint-se en línia recta cap al Palmar (Borriol), on hi havia una vila romana.

4. El camí d’Onda Rep aquest nom seguint el mapa de Porcar, que segons els propietaris de la partida de Vinamargo deien que a l’oest del Pujolet de Matamoros, als trams de sèquia, apareixia un camí submergit que portava direcció cap a Sant Jaume de Fadrell, el qual estava empedrat, i no era recte, on confluïa amb el Caminàs coincidint amb l’embarcador de Fadrell i la Barrassota.

Aquest camí per la Foia d’Almassora podria creuar la Via Augusta a l’altura de la Venta del Pigós a l’encreuament del Camí de Fadrell amb el Camí de la Quadra de Na Tora, que portaria a Onda creuant el Riu Sec i la rambla de la Viuda (sense que existesquen ponts que ho documenten), i més tard el Millars per un punt on s’ha assenyalat repetidament l’existència d’un estrep i part d’empedrat.

5.Camí de l’Alcalatén o Camí Vell de la Mar Coincidiria amb el Camí Vell de la Mar que eixiria del pujol de Gasset, passant per l’ermita de Sant Isidre, els carrers del Mestre Ripollès, de l’Escultor Viciano, de Salinas i seguint la carretera de Puebla de Valverde a Castelló, o camí de Llucena, l’Estepar, que segons Muñoz Català (1972) creuaria la Via Augusta al camí de la Quadra de Na Tora, s’aprecien carrilades en el seu encreuament amb la Via Augusta, Benadressa,

135

els vells camins del grau

i en arribar a la Venta de la Cuba a vuit kilòmetres de Castelló, seguint pel Coll del Malvestit passa a la dreta de la carretera, després de creuar la Rambla de Viuda o de l’Algonder, prop del pont de la cua de l’Embassament de María Cristina, lloc en què hi ha restes d’un pont antic.

Continua en direcció oest, paral·lel a l’actual carretera de l’Alcora, en la qual des d’ací va per les proximitats de l’Alcora a l’encreuament de la Creu de Santa, on han aparegut les restes de unes termes romanes, i pujaria paral·lel al riu de Llucena.

Des d’aquest últim punt, sorgeix un camí que travessa el riu de Llucena, es dirigeix després a Costur pel Camí dels Bandejats, on es pot apreciar en alguns punts el mur protector que dóna al precipici.

Continua la via envers Les Useres, Atzeneta, terme de Benafigos, Coll del Vidre (amb restes ben conservats), Ombria de Xaparra, Molí del Prat, Molí de Pascual (entre estos molins s’aprecia bé la calçada), Devesa, Coll del Vidre de Vistabella, Mas de l’Hostal, Torre García, passant pel Mas el Pont, i eixint de la província de Castelló pel pont que existeix sobre aquest riu. Una vegada en la província de Terol, remunta la calçada cap a Bilbilis (Calatayud), passant per Ocre groc i Luco de Jiloca, en què existeixen vestigis de ponts.

*** A l’època islàmica la Plana de Castelló estava ocupada per nuclis de població (quran) a la vora del Caminàs que fins el segle XIII havien estat els centres de producció musulmana, que havien donat ús a l’embarcador de Fadrell (Marsà Hisn .J’drāl) deixant sense utilitzar l’embarcador del Pujol de Gasset.

Poc després de la rendició de Borriana entre el 16 i 20 de juliol de 1233, ho fa el husûn o hisn rural de J.drāl amb tot el seu ’amal i Jaume I divideix l ’amal de Qal’drel en dos territoris, per un costat el husûn o hisn rural de J.drāl, que dóna a l’Ordre de Calatrava i la resta del territori amb el seu castell de la Magdalena (J.Drāl) a l’infant En Sancho.

Amb aquestes donacions el territori del castell de J.Drāl amb totes les seues alqueries deixa de tenir port, la qual cosa fa necessària l’habilitació de l’antic embarcador del Pujol de Gasset mitjançant la concessió del Camí Vell de la Mar, pel rei Jaume I, quan el 16 de març de 1260 autoritza rehabilitar el camí antic perdut, per a què la nova vila de Castelló puga tornar a iniciar les seues activitats comercials.

Aquest camí és el que descriu Juan de Acuña l’any 1585: Desde la mar a la dicha villa que por causa de haver grandes armarjales casi no ses puede hir.

137

De la desmemòria Rosabel Gumbau González

No té ni idea de com era ella vint-i-cinc anys enrere. La iaia devia tenir aleshores menys edat que la que el pare tindria ara; la mare comptaria, dos mesos amunt, dos mesos avall, amb els mateixos anys que ella acaba tot just de complir. Zero nòvios, la carrera per la meitat, poca cosa més. Com duia els cabells, llargs o curts? Anava al gimnàs? S’emborratxava els caps de semana? Encara la renyaven els pares o ja l’havien deixada per impossible? Creia en l’adveniment del príncep blau o se li havia manifestat ja el republicanisme inestroncable en qüestions d’homes?

Quant a la ciutat, recorda molt bé l’estació de tren quan encara no l’havien soterrada. Li passa una cosa curiosa, amb aqueixa estació: sempre que hi ha d’anar, o quan algú li’n parla, se li representa a la ment la imatge de l’antic edifici com si encara estiguera en funcionament, amb aquella estètica de comissaria de policia nacional i el fred omnipresent, no tant causat pel clima sinó pel tracte antipàtic de tota l’arquitectura envers uns viatgers que més aviat semblaven detinguts o represaliats en una inacabable cua de racionament que començava, o acabava, segons es mire, als vidres de les taquilles de venda dels bitllets. Amb una excepció a la fredor, val a dir-ho: l’aroma reconfortant de les gruixudes truites de creïlla de la cafeteria. Ara que hi pensa, una vesprada abans d’agafar el tren de rodalia cap a Borriana, a l’espill del lavabo de senyores va poder comprovar que a la perruquera se li havia anat la mà amb el tint roig dels cabells, de manera que el seu aspecte recordava el d’una mena de torxa humana a l’estil del personatge dels còmics Marvel. Ah, i també en llegia, aleshores, de còmics, amb tota seguretat. Còmics de xics, com deia la mare: superherois de doble vida, guerrers solitaris, algún que altre vampir de mossegades més eròtiques que terribles. Però fins i tot el record del poc encertat color incandescent dels cabells no el sap situar amb precisió en el passat.

Si ja s’havia tret el carnet de conduir, cosa que no es prendrà la molèstia de comprovar, de cotxe no en tenia, això segur. Per això es recorda tant de l’estació. I dels temps d’espera al parc Ribalta, la vegetació del qual era aleshores més amable amb els enamorats. Els parcs diàfans són un insult per a tot aquell qui busque un minut d’intimitat. Clar que ara la sensació d’intimitat en un parc o en qualsevol lloc a l’aire lliure ha desaparegut d’ençà dels dispositius fotogràfics als telèfons, de les xarxes socials en particular i de la gran xarxa virtual en general. Pose vosté un Gran Germà a la seua vida.

També recorda l’autobús que cobria la línia Castelló-Moncofa passant per Almassora, Borriana i Nules. A la Plaça Borrull també feia fred, sí, però no era aquest un fred arquitectònic, sinó el fred de l’espera, el fred de la impaciència, el fred dels tubs d’escapament dels automòbils que passaven refregant pels nassos als usuaris del transport públic nuvolets de rapidesa i de confort, el fred del soroll del motor d’uns autobusos que quan arribaven mai eren el que s’estava esperant i el fred de la mirada d’àngels caiguts dels qui esperaven i esperaven fins que arribava el cotxe de línia anhelat, panteixant i esparracat com un Ulisses a qui sols reconeix el seu gos o , en aquest cas, els usuaris. Prohibido fumar y escupir.

Es demana si és possible recuperar els records individuals amb l’evocació dels llocs, si els llocs poden obrar com un bàlsam contra la desmemòria. I ho fa sense cap urgència per obtindre la resposta. Ja fa temps que ha deixat de necessitar escriure, o reescriure, cap diari, relat o psicobiografia. Al cap i a la fi, el que li cal saber per a viure ja ho sap.

ESGOTANT EXISTÈNCIES!!!

Catàleg de productes

Ferran Aparisi Monfort

per estar jove

LA COLLA COMPLEIX 25 ANYS I ESTEM TOTS IGUAL QUE EL PRIMER DIA! Tenim les mateixes orelles, un poc més grans; el mateix nas, un poc més gros; els mateixos ulls, tot i que ara amb parabrises graduats. Els homes tenim menys pèl, però de millor qualitat, abans era de carbó i ara és de plata i en escassa quantitat, com passa amb tots els metalls preciosos. Les dones estan més esplèndides, el que abans era una dona ara és dona i mitja, i encara els sobra pell.

I tot açò, cóm s’ha pogut aconseguir?

Què hem fet per mantenir-nos tan bé?

Quin és el secret de la nostra joventut?

No hi ha cap secret. Només cal una bona alimentació: cacaus del terreny, botifarres i llonganisses de Casa Juani, vi de les Useres i cervesa d’oferta. Així com alguns petits trucs del nostre catàleg de productes de bellesa, que per primera vegada anem a revelar al món

CREMA ANTICEL . LULÍTICA AFERL AMASAGÍ Referma la pell gràcies al nostre ingredient natural, la cacaubromina, un extracte de les closques dels cacauets. Estimula la dissolució dels àcids grassos, combat la cel·lulitis, allibera endorfines per a sentir-se bé i elimina totalment la pell de taronja que tan lleig fa! Resultats sorprenents, recolzats per una investigació científica de la Correntilla’s University En acabar el tractament tens la pell com una pruna

139

FASCINANT !

FABULÓS

!

!

NT E EN PR !

R SO ÓS L CU PRIMER DIA DE TRACTAMENT DESPRÉS D’UN MES A R I M C R E M A A N T I E D A T R E B O M YO U N G

4 MESOS DE TRACTAMENT

La crema Rebomyoung Antiedat ens rejoveneix de manera segura, senzilla i barata. Conté ingredients naturals que hidraten i redueixen els efectes del pas del temps. Feta seguint la recepta del Dr. Faust, a base d’extractes de placenta d’ovella del Maestrat, suc de clemenules i oli de fetge d’abadejo.

Usant Rebomyoung Antiedat aniràs rejovenint cada dia, sense que te n’adones. T’ho notaran els altres!.

Empra la crema amb moderació, segueix les instruccions o consulta amb el pediatra.

C R E M A A N T I A R R U G U E S A R G U E L L A T- G E L Elaborada amb montmorillonita, silicat natural extret dels tossals de Ribesalbes, i sulfat de calci sexqüihidratat procedent del barranc de l’Algepsar, tot emulsionat amb oli de llinassa de primera qualitat. Elimina qualsevol signe del pas dels anys, fins i tot en el DNI. Se’n pot aplicar una capa més o menys fina amb un pinzell del 12 o una brotxa de 42, segons les diferents necessitats.

Després d’assecar-se, s’hi pot aplicar el maquillatge que ens vinga de gust.

Per tindre una pell d’aspecte més jove, nosaltres la usem i lluïm bona cara tots els dies. No s’hi veu cap arruga!

No es convenient riure molt després d’aplicar-la, cal llegir-ne les instruccions o consultar amb el guixaire.

Membre honorífic de la Colla Rebombori després d’usar la crema Arguellatgel, el dia de la Magdalena

estar jove

141 M A S C A R E TA C A S O L A N A En la Colla Rebombori, després d’un esgotador dia magdalenenc, relaxem i revitalitzem el rostre amb una Mascareta Casolana. Utilitzant ingredients que es troben en tots les cuines, es pot fer una mascareta facial totalment natural i ecològica. Són més econòmiques que les comercials i els resultats finals són igual de dramàtics. Amb uns pocs ingredients: clara d’ou, suc de llima, mel i canyella, descansaràs la pell maltractada i irritada, et desapareixeran els barbs, el punts negres i et minvaran les arrugues.

Instruccions per a l’elaboració

tot natural

• Bat a punt de neu una clara d’ou en un plat fondo. (Les clares d’ou són una base excel·lent per a les mascaretes, a més ajuden a reduir els porus).

• Agrega tres o quatre gotes de suc de llima a la clara batuda.

(El suc de llima ajuda a conservar la tonalitat natural de la pell).

• Mescla una cullerada de mel amb la clara d’ou i el suc de Xica de la Colla, no sabem quina, en el llima. (La mel conté antioxidants naturals que ajuden a moment de llevar-se la mascareta retenir la humitat).

• Afegeix dues o tres cullerades de canyella en pols. (La canyella té diverses propietats beneficioses per a traure la lluïssor natural de la pell i reduir les línies d’expressió).

• Aplica generosament la mescla per la pell, emprant els dits, una espongeta, un pinzell de maquillatge o una brotxa segons tingues careta, cara, carota o carassa, respectivament.

• Deixa actuar la mescla entre 20 i 30 minuts. Notaràs que comença a fer efecte quan, a mesura que s’asseca la clara d’ou, la pell està més tibant. Durant aquest temps és aconsellable estar envoltat/da de tela mosquitera per evitar mosques i abelles.

• Renta’t el rostre meticulosament i en acabar eixuga’l amb un drap de cuina. La pell ha d’estar més brillant, suau i llisa. Repeteix l’aplicació sempre que ho necessites, tot i que és aconsellable, però, almenys una vegada a la setmana, preferiblement els dies en què no hi ha ningú a casa.

M A S C A R E TA T O M À S Si després d’aplicar la Mascareta Casolana durant tres mesos no notem milloria, quan ja no hi ha solució cal recórrer a la màscara Tomàs, i sempre el mateix aspecte tindràs. No afavoreix molt, però està garantit, no s’hi veu cap arruga.

Amb ingredients normals, de qualsevol alqueria, i una mica d’habilitat és molt fàcil de fer. Només ens cal un saquet de berena, tisores i colors (són optatius).

Instruccions per a l’elaboració Ferran després d’aplicar-se durant un any la Es posa el sac de berena pel cap. Si el tens Mascareta Casolana, ha recorregut a la Tomàs. molt gros pots gastar-ne un d’adob Fertibèria!

S’agafen les tisores i, a l’altura dels ulls i amb molt de compte, s’hi fan dos forats per poder veure. Si no vas amb cura, sempre pots posar-te als Quatre Cantons a vendre cupons, que tal com estan les coses no és una idea tan roïna.

Opcionalment, pots aplicar-hi un coloret, a joc amb el bavosall, a les galtes.

M A S C A R E TA D ’ H I V E R N A l’hivern, quan estem tots mig (o sencers) constipats, és un problema aplicar-se una mascareta, perquè no pots respirar bé. En eixos moments en la Colla Rebombori recorrem a la Mascareta d’Hivern. És com la Mascareta casolana, però amb tres nassos, de manera que encara que en tingues un taponat sempre en queden altres dos. La idea va sorgir a l’hostal de Sant Joan parlant amb un home que coneguérem la vespra de Cap d’Any. Si empres la Mascareta Tomàs no et cal la d’hivern perquè mai no et constipes.

estar jove

143

LOCIÓ CAPIL.LAR CROCKETT Problemes amb el cabell?

A la Colla Rebombori no en tenim cap, amb el tractament del Dr. David Crockett És una recepta senzilla, que es pot fer a casa sense més complicacions.

Instruccions per a l’elaboració • Una escopeta calibre 12.

Abans del tractament

• Un castor o, en el seu defecte, un teixó, rabosa, gat o qualsevol altra bestiola peluda.

tot natural

• Un cartutx amb perdigons del 5.

• Pegar-li un tret i encertar, detall important.

• Pelar la bestiola i col·locar-la correctament sobre el cap. No s’han de tapar els forats del perdigons, perquè serveixen per a la respiració de la pell. I ja en tenim el resultat

Després. Fa goig, veritat?

S'acabà d'imprimir Vint-i-cinc a l'obrador de Gràfiques Castañ d'Onda el dimecres 11 de febrer de 2015, quan falten 25 dies per la romeria, i fa vint-i-cinc anys, exactament, de l'alliberament de Mandela, i el mateix temps i tres setmanes del naixement oficiós de la Colla Rebombori el 21 de gener de 1990, que hem començat a celebrar amb aquest llibre, el vint-i-tresè que publiquem.