revista mensual de l’etsab.
lE S GUERRES
Nº3.
març 2003
QUE NO VOLEM
E N T R E V I S TA : FERNANDO RAMOS COOPERACIÓ Q U I S Ó N,
PER SI ENCARA revista editada amb el suport de la
A I
L’ E T S A B Q U E FA N ?
A C T I V I TAT S T E N S T E M P S. . .
IÓ - NO A LA GUERRA - AZNAR DIMISSIÓ - NO A LA GUERRA - AZNAR DIMISSIÓ - NO A LA GUERRA - AZNAR DIMI
DIAGONAL
EDITORIAL Cap on anem tots plegats? Sou lliures de respondre el que creieu més encertat. Nosaltres mateixos no saben, del tot, la resposta correcte, però ens esforçarem per que sigui la bona. És a dir: ja m’he liat de nou. Aviam... Diagonal va neixer amb l’ambició de convertir-se en la revista de referencia per la majoria d’habitants d’aquesta escola. Per això la revista l’estem fent els estudiants, que som majoria, i per això està sortint amb aquest aire d’improvització que segurament ja haureu notat. Que si surt aquesta setmana, que si trigarà uns dies més, que si és cutre, que si era més divertit l’acudit de l’altre número... Quan pensem que la propia Direcció porta un any i pico dient que treuran una revista, que serà la ostia de chachiguai, però que encara no ha sortit cap número, ens adonem que les dificultats en tirar endavant certs projectes no vol dir que estiguin mal plantejats. O potser si? I si resulta que ens estem equivocant? Potser la nostra revista no és el que alguns esperaven. Però almenys aquí tothom pot venir, dir que no li agrada, i proposar alternatives. Proveu de fer això mateix amb
diagonal . març 2003 nº3
2
qualsevol altra revista de les que existeixen a l’ETSAB. Proveu d’anar a Direcció, o al departament de Projectes, o de Composició, a dir algo sobre les seves activitats i publicacions. En el millor dels casos, no us faran ni cas. Creiem que això és una mostra més d’un problema greu que pateix l’ETSAB. Aquí tothom passa dels altres, i va al seu rollo. S’organitzen coses interessants, i només hi van quatre gats. S’editen llibres com el DPA del Dieste, i la majoria encara no sap ni qui era aquest pobre home. El rector ens vol enviar al cul de Barcelona, i la direcció no informa. Dos profes de l’escola opinen diferent sobre Gaudi, i ningú els proposa fer una xerrada als alumnes per explicarse. S’inaugura una exposició al vestíbul, i s’ha de fer el discurs cridant perque la gent passa xerrant pel costat. Es declara una guerra, i la Direcció suspen les classes quan ja fa hores que alguns alumnes han près aquesta iniciativa. No us adoneu, alumnes, professors, estudiants, que estem fent l’idiota tots plegats? Amb aquestes actituts, estem contribuint a matar una mica més la pobre Universitat, santuari del coneixement. Que en queda d’aquella famosa Escola de Barcelona? Quina merda d’escola és aquesta que estem fent ara??
Í
N
D
E
X
EDITORIAL --CONCURS DIAGONAL --NO A QUINA GUERRA? --VOX POPULI: ALGUNES OPINIONS QUE ARRIBEN ... --ENTREVISTA: FERNANDO RAMOS --HABITATGE I COOPERACIÓ, L’OPTATIVA SINGULAR --QUÈ FEM? CONEIXER ESFA --ACTIVITATS I FESTA DE DIA --JOAN HERNÀNDEZ PIJOAN VS . S HIN -CHAN --CÒMIC: VIATGE A BERLIN --CRÍTIQUES MUSICALS... --I EL CONCURS PEL LOGO DE LA DEDAB !!
% 1 0 % 7 4 5 & + # ) 1 0 # . Aquest cop ens hem passat. Només ens han respost tres persones !!! O be el premi que oferim no us sembla prou interessant, o no teniu ganes de llegir aquesta secció, o be no teniu ni puta idea de les coses que preguntem. No se, no se... serem optimistes i pensarem que senzillament no us vau mirar gaire la foto... L’edifici aquest es diu Edificio COPAN, està a SAO PAULO, i el va fer l’OSCAR NIEMEYER. Ara almenys ja sabreu uan cosa més per posar a l’exàmen del Prozorovich !! El guanyador del concurs, aquest cop, ha estat escollit pel Lluis Carné, himself. Una mà innocent... And the winner is... Maria REYNALDO !
La foto d’aquest mes: Si no ho sabeu, és que esteu molt malament !! Feu memoria coi... Qui va dissenyar aquesta cuina? I en quin edifici la podem trobar? Les respostes, revistaetsab@yahoo.es o be a la bústia del vestíbul... perque JA TENIM BÚSTIA !!! Es aquell trasto negre que trobareu ENTRANT, AL PILAR DE L’ESQUERRA...
NO A LA GUERRA?...
NO A CAP GUERRA Fins i tot el mateix Aznar reconeix que cap guerra sigui bona. Sí, és cert que afavoriria a uns quants a nivell econòmic (petroleres i fàbriques d'armament en què gent del partit de Bush hi té fortes inversions), a uns altres (segurament als mateixos) a nivell polític, fins i tot hi ha qui hi barreja temes de cultura i religió.
En aquest text no es pretén defensar cap partit ni postura. Molt menys defensar el partit que va enviar i publicar en diversos mitjans de premsa unes paperetes gairebé infantils, en que explicava a l'español el per què de la necessitat d'atac a Iraq. El primer fet que sobta del NO a la guerra, és la manifestació o la presència de banderes de les CCOO i de partits polítics. Potser en una manifestació d'aquest caire només s'hauria de mostrar el que es demana, i no aprofitar de manera vil per fer propaganda de res. Molt més commovedora va ser la manifestació pels carrers en el cas de l'assassinat per ETA, Miguel Ángel Blanco, en què tothom coincidia amb les mans pintades en el mateix missatge. Amb tot això es pretén indicar que el NO a la guerra ha estat aprofitat per diverses organitzacions per treure'n el seu profit individual, sense tenir cura ni
consciència real del que s'està debatent. Sense anar més lluny, per què hi va haver un acord entre partits en la participació d'Espanya en la guerra del Golf i ara no? Seria trist pensar que més que preocupar-se, tal com diuen els polítics, per les vides, fessin la seva pròpia guerra política de vots. I és que s'atansen les eleccions i podríem parlar d'oportunisme... Alhora, també fóra bo preguntar-se el per què de l'aparent desinteressada ajuda antiterrorista a Espanya per part de la CIA, i dels EEUU en general, contra ETA. És a dir, canviaria l'efectivitat d'aquesta ajuda si el govern no s'hagués adherit al suport del país Nord-americà? A nivell internacional, i com a apunt de les resolucions de la ONU, cal tenir en compte que si els EEUU ataquen Iraq sense una aprovació de l'organisme abans esmentat, violaria alguns punts legals. Necessita, per tant, del suport dels països més importants. Si rep el veto dels que a priori poden semblar pobles solidaris, com França i Rússia, no hauria de poder atacar. No és d'estranyar la diplomàcia d'aquests últims, tenint en compte que mantenen contractes petrolífers amb Iraq. D'altra banda, també cal ser conscients de què significa un NO a la guerra. El que no es pot acceptar és aplaçar-la. Recordem que Saddam Husein està en possessió d'armament de destrucció massiva, i és suposar molt que vulgui utilitzar-lo només en defensa. Fixemnos en la invasió d'Iran com a precedent. També
tinguem en compte que aquest home és culpable mentre no demostri el contrari, ja que si realment hagués destruït totes les armes químiques i d'altres que citaven les resolucions internacionals, quin inconvenient tindria en mostrar-ho al món? Pel que fa a aquest tema, després de la resolució 1441 del 2002, Irak va presentar un escrit amb "falsas declaraciones y omisiones", tal com cita el Text del Projecte de Resolució sobre Iraq de fa uns dies. Un altre precedent podrien ser els diversos cops d'estat dels que ha estat una peça clau, 1963 contra Abdel Karim Kassem, 1968 (Cop d'Estat Baazista), 1979 (Cop d'Estat Silenciós), 1980-86 (guerra d'invasió a l'Iran i neteges ètniques al nord de l'Iraq). També és cert que es diu que va rebre el suport tant econòmic, logístic com científic de països occidentals i dels EEUU. Així com es diu que va ser entrenat per la CIA. Potser per això, quan violava les lleis internacionals ningú deia res. Per fer més fort aquest últim comentari, només cal recordar les amenaces del govern israelià en què es vanagloriava de tenir prou potencial atòmic com per arrasar físicament tot el territori Iraquià. I això no ve d'ara, Israel porta violant les lleis de l'ONU des del 1961, i és curiós que ningú digui res quan tornen a ser els EEUU que donen suport a aquest país. Caldria doncs plantejar-se si evitant aquesta guerra no es faria més que donar-li més temps i força a Saddam
3 diagonal . març 2003 nº3
Perquè totes les parts tenen part de raó, però una vida val més que mil raonaments.
L'1 de setembre de 1939 començava la Segona Guerra Mundial. La Història admiraria el difícil paper que va haver de fer Churchill.
Hussein i polaritzar més les opinions de les nacions, dividint el món en partidaris i detractors. Ningú vol sentir a parlar de segons quins temes que fan posar la pell de gallina, però potser algun paral·lelisme pugui donar un altre punt de vista a la qüestió. Març de 1938, ocupació de l'Àustria (Anschluss). Començava la creació del "Gran Reich", el tercer.
diagonal . març 2003 nº3
4
El dia 29 de setembre de 1938 es van reunir a Munich Mussolini, Hitler, Daladier i Chamberlain. A Europa hi havia una gran psicosi de guerra fomentada per la Guerra Civil Espanyola. El primer ministre Anglès, Chamberlain, va creure que havia aconseguit una pau duradora frenant la política expansionista de Hitler; a canvi, la gran faixa fronterissa dels Sudets. L'URSS de Stalin, va firmar un pacte amb Hitler per a la invasió de Polònia, entre d'altres motius, per la feblesa que havia mostrat l'aliança franco-germana davant de Hitler.
Amb tot això no es vol dir que ens trobem davant d'una situació igual. Tots sabem que la Història té curioses repeticions, però mai són iguals ni precises. Tant sols es pretén analitzar els fets: si s'hagués aturat abans a Hitler en la seva expansió, el 1938, si no s'hagués tingut la visió de Chamberlain, però sí la de Churchill, potser s'hagués pogut aturar a un exèrcit alemany que creixia dia a dia, a temps. Això fa pensar en la responsabilitat que tindria el ciutadà que diu aquest NO tan rotund a la guerra si ara fos el moment d'evitar una futura guerra de desgast, o amb un millor armament de l'exèrcit d'Iraq. Si en una guerra ràpida ara morissin x persones, i en una guerra començada per Saddam en un futur pròxim morissin nx, potser algú es penediria de no haver actuat abans. I tinguem en compte que el règim iraquià no sembla que hagi d'aturar cap atac degut a cap manifestació. I seria millor ni pensar què podria passar si alguna associació terrorista mul-
timilionària realment es trobés darrera d'això, o una aliança desesperada entre Iraq i Corea del Nord (país que va fer una de les primeres bombes atòmiques, i d'actualitat recent per temes relacionats). Això podria desencadenar en una Tercera Guerra Mundial. Per no comentar la bel·ligerant descendència del governador iraquià i els assumptes que es porten entre mans, que fan fredor. Reflexionem: No hi ha bons ni dolents; hi ha dolents i dolentíssims. I segurament la postura correcta davant d'a-
questa possible guerra només ens la donarà el futur, i, per tant, ara no sabem què és el millor. En conclusió, el que busca aquest escrit és promoure una presa de consciència i que la postura que cada persona esculli davant d'aquest afer sigui meditada des de tots els punts de vista possibles, inclosos aquells que el govern i la oposició no vol mostrar. Personalment crec que, ja que les circumstàncies superen qualsevol previsió a escala mundial que pugui fer, només el futur ens donarà la resposta sobre el que s'havia d'haver fet i que no em crec amb el dret de jutjar a ningú ni a decidir el destí de cap vida, una visió agnòstica del tema potser seria la més encertada, i no per això la menys implicada ni la més covard. Al final d'una guerra l'única victoriosa és la pau. Andreu Griñó
Seguimos recibiendo vuestros mails: por ejemplo...
Sobre la Bolsa de trabajo Hace unos días fui a la bolsa de trabajo para formalizar los trámites de un convenio. Mientras esperaba, una muchacha que estaba ya dentro se quejaba, visiblemente enfadada, por la necesidad de esperar una semana (o más, si es que no te seleccionan para ese trabajo) entre un convenio y otro, de manera que durante este periodo de tiempo indefinido lo mejor que podía hacer era esperar a que la llamaran para ese único trabajo al que puedes optar y si, por las circunstancias que fueren, no hubiese sido seleccionada entre los candidatos, solicitar otro único trabajo y esperar otra semanita más. Me parece positivo que la escuela proporcione estos contratos, o mejor dicho, "convenios" para los estudiantes. Ahora bien, lo que no entiendo es cómo el sistema que se utiliza para adjudicar estos convenios es tan sumamente rígido e inflexible. Tal vez no se les ocurrió pensar que algunos estudiantes no sólo trabajan para "ponerse en contacto con el mundo laboral" sino que lo hacen por una estricta necesidad económica, imprescindible para poder seguir estudiando. Y aún entiendo en menor medida cómo no es la propia bolsa de trabajo, la que se adjudica un 12,7% de lo que se le pagará al estudiante, la primera interesada en dinamizar estas ofertas para así poder, cuanto menos, generar un mayor ingreso económico que tal vez podría ayudar a mejorar este servicio que actualmente prestan. ¿Por qué lo hacen tan difícil?. ¿Dónde va a parar ese dinero recaudado mediante el convenio?. El tablón de anuncios está siempre lleno y es obvio que a las empresas les "conviene" tener estudiantes trabajando para ellos. A la bolsa de trabajo obviamente también les merece la pena agilizar estos convenios ya que sus ingresos serían aún mayores de los que actualmente son. Sinceramente, NO ENTIENDO NADA. Por favor, hagan algo para cambiar esta situación. ¿Será tan complejo el modificar la normativa que rige estos convenios y, si así lo fuera, que se redacte de nuevo porque esta situación es patética?. Nos come la burocracia y nos enseñan a callar y seguir la corriente. ¿podemos hacer algo?
Pau Llorca i Abad.
5 diagonal . març 2003 nº3
El passat dia 15 de febrer vaig assistir, com molts de vosaltres, a la manifestació en contra de la guerra a l'Iraq. De primeres, veure més d'un milió de persones juntes (ó 350.000, segons qui les conte), cridant totes per un mateix interès, impressiona i emociona. Però després passa el temps. Les resolucions dels organismes es fan cada volta més complicades, els embargaments continuen vigents, els governants dels països "evolucionats" són visitats als seus ranxos per altres governants d'altres països "no tan evolucionants" (ells), i aquell primer sentiment de victòria cau assassinat per una incertesa irracional. I és aleshores quan et preguntes on estem tota aquella gent. Et preguntes si el sentiment que ens va traure al carrer aquell dia va ser fruït d'una manipulació mediàtic-internauta espontània, o realment tota aquella gent ens manifestàvem conscienciats fins el moll de l'os, de la necessitat d'un canvi brutal i radical de l'ordre mundial, de la necessitat de l'enderrocament del sistema econòmic imperant; amb la necessitat de demanar perdó als morts de la nostra felicitat, i penedint-nos-en de totes les contradiccions que porta implícit viure al primer món (haver de cobrir totes les nostres mediocres necessitats, i viure alienats en la major de les incosciències). Resumint tots estos sentiments en una frase: "no a la guerra". Hi va existir este sentiment?. O la manifestació va ser tan sols un baixó de nivell de narcòtic que ens paralitza amb les seues comoditats?. A mi m'agradaria pensar (digueu-li fe, i esta és una paraula que, més aïna, no utilitze sovint), que alguna cosa d'això hi va haver. Que de tots els que estàvem allà, alguna proporció va sentir la seua responsabilitat en el tema, que com a individus, configuradors d'una col·lectivitat, havia de realitzar un canvi i assumir la seua part de culpa. I van veure clar que este sentiment (existencialista?) individual serà l'únic que canviarà definitivament la situació. Ingenu? il·lús? No ho dubte ni per un segon, però visc més feliç pensant que està sent l'opinió pública la que està frenant els interessos imperialistes d'uns quants descervellats (deixe per a la gent major la creença de què tan sols són els interessos econòmics que tenen a la zona Rússia, França i Alemanya, els que finalment vetaran la resolució de les Nacions Unides). Ho creuré per poder: "...seguir jugando a lo perdido, ..., continuar soñando tonterías".
E
N T R E V I S T A:
F
E R NAN D O
RAM
O S
Nuestro entrevistado resulta difícil de definir en una sola palabra. Tiene fama de de buena persona y de explicar muchas anécdotas, lo que no quita que sea exigente como profesor. Entre otras cosas, fue director de la ETSAB, y hoy sigue siendo responsable de Construcción V. También da optativas sobre restauración, además de dar cursillos y conferencias sobre otros temas. Por si no lo sabíais, además, participó en la construcción del MACBA, y sobretodo fue uno de los 3 responsables de reconstruir el Pabellón de Mies en Barcelona. ¿Puede uno morirse en paz después de haber protagonizado semejante episodio? Esta, y otras cosas, son las que quisimos preguntarle... "Un viejo de la tribu". Así se define, de entrada, Fernando Ramos... - ¿Como ves la escuela, la universidad hoy en día, como profesor? ¿Masificada, adormecida? - La universidad... la universidad esta arruinada, hay muy poco dinero para el que debería tener. Una vez participé en una evaluación de la Escuela de Zurich, con su Rector, con gente de otros lados, del MIT... En un momento dado, el del MIT le dijo al Rector: "Es importante estudiar los temas económicos, porque hace falta una buena calidad económica de la cosa". Yo entonces dije que para mi lo importante es fomentar la calidad del profesorado... y el del MIT me dijo: "¿Pero de que crees que estoy hablando?" Es evidente que en la universidad esta relación dinero-profesor ha bajado en picado en los últimos 15 años, es un problema serio.
la universidad está arruinada... y esto repercute en la calidad de la ensenñanza
diagonal . març 2003 nº3
6
- ¿Faltaría mas gente? - Faltaría más de todo. Por consiguiente más exigencia. El extraño pacto que se le hizo a la universidad publica fue de "os pagamos cada vez menos, pero os dejamos buscaros la vida". Esto significa que la gente dedica menos tiempo y se busca la vida, claro, ya somos capaces de hacerlo, pero eso repercute en la calidad de la enseñanza. Y si hablamos de nuestra escuela... la escuela lo que esta es envejecida. ¡Si son todos de mi edad!
- Será que estáis en forma... - No no... El promedio de edad en este departamento es de 5055 años. Profesores de menos de 35 solo hay dos, creo. ¡Esto no puede ser! En cambio, de 60 años o más debe haber por lo menos 5 o 6. ¡No tengo nada contra los viejos, que conste! - Es el tema de siempre: la gente joven aporta dinamismo pero los mayores tienen más experiencia. - Claro, por supuesto... ¡Yo no voy a tirarme piedras a mi tejado! Es un problema de porcentajes. No hablo de hacer un geronticidio, pero habría que tener unos ratios que automáticamente se renueven. Esto de los "viejos"... en los 80 el gobierno de Japón encargó a sus 12 premios Nóbel un estudio sobre como la informática iba a modificar la enseñanza superior. El estudio decía que en el año 2000 (bueno algo se equivocaron) se iba a producir una fuerte crisis de autoridad porque la facilidad de aprendizaje del estudiante, de búsqueda de información, seria superior a la de sus profesores. No se ha creado esta crisis, por la baja calidad de la información que se encuentra disponible en Internet. - Pero las herramientas ya existen. - Exacto, ya existen. El profesor no puede seguir suministrando información "a dojo" como hasta ahora, sino criterios para que la gente pueda elegir. Esto justifica una cierta presencia de "viejos de tribu". Pero claro, para que esto funcione y se desarrolle hace falta que detrás de cada viejo haya varios jóvenes que vayan llevando la marcha... Yo creo que la escuela lo que necesitaría es un plan de rejuvenecimiento salvaje. No se como habría que hacerlo, no soy partidario de envenenar a los mayores (sobretodo por la cuenta que me trae). Pero algo hay que hacer, tenemos un problema serio. No hablo solo de departamentos, es un problema general. La escuela debería buscar gente joven.
es un problema general: la escuela debería buscar gente joven
- ¿Ha cambiado mucho la facultad de cuando estudiabas a hoy? - Si... Yo acabé en el 69, y al cabo de un año Fructuós Maña me llamó porque había un hueco y me ofreció dar clases. Yo le dije "¡pero si no se nada!", y me respondió que nadie sabe al principio... Así empecé a dar clases. Un año antes me habían echado del Penyafort (tengo el merito de haber sido el primer alumno expulsado del Penya...). Yo creo que cada generación es un buen maestro para su propia generación, y suele ser mal maestro para la siguiente. Mi generación era inevitablemente bastante iconoclasta, por una razón muy sencilla, y es que había profes buenos pero también había otros bastante penosos. Aunque creo que esto ahora también pasa, y mucho. Yo siempre creí haber aprendido gracias a mis compañeros… Más tarde te das cuenta que quizá ellos también les venían
- ¿Crees que esto sigue ocurriendo? ¿O ahora necesitamos más al profesorado? - En realidad la arquitectura no se puede enseñar, ni siquiera se puede aprender. Uno se transforma en arquitecto a base de un largo viaje en el que acabas siendo tu propio patrón de vela, tu piloto. Los profesores que están bien te ayudan a evitar escollos, o a encontrar caminos... Te ayudan los compañeros, te ayudan los viajes. Te ayuda ver arquitectura, pero eres tu mismo el que acaba aprobándote como arquitecto. Yo me aprobé 10 o 12 años después de haber acabado la carrera... ¡y tres años más tarde me eligieron director de la escuela!
yo me aprobé 10 o 12 años despúes de haber acabado la carrera... y tres años más tarde me eligieron director de la escuela !
- Era como decir "creo que realmente ahora ya valgo para esto"... - "Si, pues parece que si, que valgo para esto..." Se trata de un proceso personal. Si lo piensas, Mies se lo monto como pudo, trabajando en distintos oficios. El Corbu igual, y Gaudi fue un estudiante pésimo. Muchos arquitectos celebres tuvieron escolaridades bastante deficientes o inexistentes, aunque claro la escuela no esta hecha para los genios, sino para la gente normal. El problema de la escuela es que os metemos tanta presión de trabajo que realmente no tenéis rato para ir al cine, para emborracharnos, para pasear, o lo que sea. Un día volviendo de Florencia coincidí con Giancarlo de Carlo, y me decía: "Hay que saberse parar para oír crecer la hierba"... Y esto aquí no podeis hacerlo. Me acuerdo todavía la vergüenza que me dio, como profesor, cuando hablé con una alumna que estaba de Erasmus en Holanda y me dijo: "Oye estoy muy contenta, porque ¡estoy leyendo! ¡Tengo tiempo de leer!" - ¿Que posible solución habría a esto? ¿Dar menos trabajos? - Bueno esta claro que es más fácil esponjar, al concentrarlo en 5 años estamos poniendo el acento en grandes pencadas que no son lo más importante... Hubo un par de años, al final de mi carrera, que tuvimos mucho tiempo libre... Tuvimos vacaciones durante 6 meses por un subnormal que hubo de ministro, que hizo empezar el curso en enero... Claro, con eso se ahorraron huelgas durante meses. Pues por llevar la contraria decidimos que haríamos clases. Empezamos a llamar a gente ahí fuera para que nos diera conferencias, nos reuníamos en sitios distintos y tal...Yo aprendí tanto o más que en clase. Y ahora... habría que tener un poco de criterio. A partir de 3º habría que dejar que la gente llevara un camino muy libre. Porque la gente a partir de tercero ya sabe lo que quiere. Y no le vas a dar nada que no quiera: le podrás obligar a hacer una presentación, pero..... - ¿Nos tendríamos que espabilar más, los alumnos? - Yo decía que cada profesor seria bueno para su generación y no otras. Yo estaba mentalmente preparado para trabajar con estudiantes contestatarios, y en cambio me tocan unos estu-
diantes bastante dóciles. No lo digo como algo negativo, pero es que yo perdí la fe en mis profesores en 3º, y en cambio muchos de mis alumnos tienen fe en mí. Entonces... no estoy diciendo "¡perder la fe en mi!", sino que de algún modo habría que luchar más. - ¿Un poco más de movimiento? - Si...yo por ejemplo no entiendo como sois capaces de llevar una revista, me parece muy bien, porque requiere una pencada de "collons"... - ¿Que les dirías, en relacion a esto, a los que empiezan ahora, los de 1r curso? - Uumm... pues que ya que no van a poder quemar la escuela, y cambiarla del todo, que por lo menos asuman una cosa muy clara: no es necesario acabar en 5 años, que nadie te pregunta luego cuanto has tardado en acabar, y que si para ir de un sitio a otro las autopistas son el camino mas rápido, muchas veces hay carreteras paisajísticas que permiten hacer un recorrido mucho más placentero y del que sales mas rico. Que se lo piensen...
no es necesario acabar en 5 años, nadie te pregunta luego cuanto has tardado...
- ¿Y a los que acaban? ¿Que les dirías de lo que se van a encontrar? - Para empezar, que me siento profundamente solidario de los problemas que se van a encontrar. Me duele en el alma porque creo que a pesar de todo en esta escuela sale gente mucho mejor preparada que en otras, lo cual no quiere decir que la gente salga muy bien preparada. - ¿Hablas de escuelas a nivel nacional o europeo? - En otras escuelas del país y muchísimas del extranjero. La politécnica de Zurich gasta 10 veces más por estudiante que la escuela de Barcelona. Diez veces. Y los estudiantes no son mejores, desde luego. Pueden ser por un estilo en el mejor de los casos. Esto contradice un poco lo que decía antes de nuestro nivel, pero es que el nivel general es muy bajo: ¡Aquí somos tuertos en un país de ciegos! A los que salen ahora, los nuevos arquitectos, que les diría... Primero, que sigan el proceso, que se aprueben a si mismos cuándo consideren que se pueden aprobar, que no piensen que se ha acabado el aprendizaje; al revés, a partir de ahí están más solos y tienen que aprender por su cuenta. Segundo, que tienen dinamita en el bolsillo, que saben mucho más de lo que creen (o que los demás saben tan poco como ellos, solo tienen un poco más de experiencia). Aquí habéis aprendido a aprender, y ahora basta con utilizarlo. Lo que pasa es que el mercado de trabajo esta fatal. Somos más peces de los que acepta la pecera... - ¿Es cuestión entonces de buscarse otro tipo de trabajos? - Pues si… Por eso mismo, el año pasado hice un congreso sobre los nuevos roles del arquitecto: hay que asumir la realidad y la diversificación... Oscar Tusquets, en una mesa redonda que hicimos una vez sobre el libro de Tom Wolfe "Quien teme a la Bauhaus feroz", dijo que en la barca de la arquitectura moderna solo caben 20 o 30 arquitectos: si otro sube,
7 diagonal . març 2003 nº3
cosas de los profesores, pero aún y así éramos muy "autosumistradores".
alguien se tendrá q caer. Me quedé bastante acojonado, porque eso quiere decir primero, que si es así, más vale que cerremos la puerta y segundo, que hay pocas plazas de arquitectos estrellas... Hablo de arquitectos dotados tanto para el marketing como para la arquitectura, y capaces de entusiasmar a gente para que trabajen en sus despachos por poco dinero y presentarse a un número determinado de concursos. Si calculas que solo ganas un concurso de cada 12, ya ves que no pueden haber muchos arquitectos estrella. En la escuela, sin querer, todo el mundo quiere ser "guadinitos". Tendríamos que diversificar la carrera... Ningún médico pretende ser el médico que hace toda la operación, cada uno hace su parte y nadie se reclama la exclusividad de la medicina.... Yo creo que para los arquitectos la manera más decente de sobrevivir es esa. Un arquitecto sirve para mil cosas distintas que ganar concursos, cosas que tienen tanta relación o más con la arquitectura. - ¿Precisamente, a nivel profesional, aparte de dar clases aquí que más cosas haces? - Pues ahora estoy bastante bajo de trabajo, el último concurso que gané fue hace tres años, y no me presento a muchos porque significa una inversión importante. Tienes que ir con mucho cuidado porque además resulta que la mitad de ellos están dados, y pierdes dinero a punta pala... Aparte eso estoy haciendo de "visiting teacher" en la escuela de Ginebra, empecé allá como profesor de proyectos y ahora llevo un tercer ciclo sobre arquitectura relacionada con la salud, son las personas fragilizadas y con la arquitectura de emergencia. Esa que van a obligar a fabricar en Irak en breve... Con todo esto me siento bastante equilibrado, a pesar de las idas y venidas a Ginebra. Aparte de eso hago de asesor de una serie de gentes, y cuando puedo algún proyecto de mi despachito...
la construcción, en última instancia, es hacer lo más barato con el material más próximo
diagonal . març 2003 nº3
8
- Sobre la arquitectura de emergencia, como profe de construcción, ¿cuales crees que son las técnicas constructivas que pueden servir? - Esencialmente, que sean materiales del lugar controlados por gente del lugar. El día después de la catástrofe lo que necesitas es una tela, un abrigo. Pero después lo necesario es encontrar mecanismos que sean fáciles de desarollar. Hay mucho rollo con las soluciones "reciclables", por ejemplo unas casas muy divertidas hechas con tubos de cartón reciclados... Están muy bien como propuesta, pero claro, ¿cuando haya una catástrofe en Irak, que vas a hacer, vas a fabricar tubos de cartón en Japón? Por eso lo que importa es que la gente haya previsto que hacer, con qué trabajar en casos de necesidad. En Irak los Hititas o los mesopotamios ya trabajaban con adobe, así que allá seria muy fácil poner gente a fabricar adobes con un cuadradito, y dejarlos secar al sol. ¡Pero no quiero hacer de agorero con lo de Irak! En Sudamérica posiblemente habrá zonas donde los bambúes serian muy útiles. En Perú a los paletas les llaman bambuseros... La construcción, en última instancia, es hacer lo más sencillo con el material más próximo. - En el parking de la escuela hay una casita de adobe, la hicieron en un taller experimental de una optativa. Este año volverán a construir la bóveda que la cubre... ¿Crees que la ETSAB debería promocionar más estos trabajos?
- Yo creo que si, este y muchos otros... Por tres motivos: nos lleva a otro tipo de construcción, que sin embargo fue la primera que tuvimos, te da una idea muy clara de cómo se comportan las cosas, y porque sirve para entender toda una serie de edificios... Hace dos años estuve en la parte del Sahara más próxima al Atlas, y pasé por una serie de kashbas. Las calles son pasajes cubiertos por las propias casa, y al final de cada de calle suele haber una explanadita de 8 por 6 metros con una torre mas alta que las otras, orientada a sur, para que se caliente. Al calentarse el aire caliente sube y aspira aire del pasaje. Así el pasaje tiene siempre un cierto aire fresco… Se estaba de coña en estos pasajes aunque el sol era de justicia. En cambio luego fuimos al aeropuerto de Casablanca, un aeropuerto acristalado, magnifico, pero no funcionaba el aire condicionado, y aquello era un microondas: Era horrible, ¡parecía el bar de la escuela! Cada cultura tiene su reacción y hay que estudiarla. - El pabellón de Mies, que tal... ¿Lo volverías a hacer? - El pabellón... ¿Sabes como empezó mi historia con el pabellón? Empezó porque intenté que la gente entendiera hasta que punto un presupuesto podía definir un proyecto y su ejecución. Pensé que era mejor aplicar eso a un proyecto que no existiera, como el pabellón. Pedí voluntarios para hacer este trabajo en la escuela, y fuimos buscando información… Me quedé asombrado de la cantidad de fotos que la gente tenia. Al pabellón, en su época, no le habían hecho ni caso, pero todos los abuelos de mis alumnos habían hecho fotos. Entonces pensé que con tantas fotos debería ser fácil comprobar cuál de los modelos que dan los libros de historia son verdad y cuales no. Aplicamos leyes de perspectiva a las fotos, geometría descriptiva, etc. para ver cuál de las 7 o 8 versiones funcionaba, y al final acabamos con un modelo bastante veraz. También
habíamos conseguido algunos datos de la obra en 1929, así que con todo esto fui a ver a Bohigas, por entonces director de la escuela, y le dije que tal vez la universidad podría reconstruir el pabellón, porque teníamos muchos datos. Bohigas habló con el Rector y parecía un poco complicado. Entre medio, no se como, se enteraron los de Autopistas… ¡y me ofrecieron construir pabellones en cada área de servicio! Luego, cuando Bohigas estaba en Urbanismo, llamó a Ignasi (Solà-Morales) porque tenía relación con el MOMA, y pensó que esto facilitaría el proceso, y a Cristian Cirici, que había trabajado bastante con mármol. Bohigas nos juntó a los tres, y fue muy divertido porque siendo tan diferentes los tres, la cosa funcionó. Había, eso si, un miedo horrible al resultado, que pasaría si al acabarlo me pareciera que no valía la pena todo este tinglado, que el edificio no me dijera nada. Al final, cuando colgamos las piedras del bastidor metálico que las sujeta, tuve claramente la
sensación que el pabellón me estaba echando fuera, a pesar de sabérmelo de memoria. Ya no era mi hijo, yo era un ajeno a él: había mil efectos que yo mismo no había previsto. Entonces pensé que sí, que había valido la pena.
- El pabellón cobró vida propia.... - Si, esto pasa con todas las casas, pero con esta más, como no era mía... Es resumen, lo volvería a hacer. Fue un show, pero lo volvería a hacer así, como constructor de Mies, no como arquitecto para enmendarle la plana, eso no hubiese tenido ningún sentido. Lo más curioso de todo fue la búsqueda de las piedras. Todo el mundo nos decía que no existían piezas de ónice de esa dimensión. Encima necesitábamos un dibujo especial de la piedra, no cualquiera. En Argelia, de donde había salido la piedra original, dijeron que no tenían bloques de este tamaño. Hicimos especulaciones de todo tipo, de si enganchar las piezas con resinas y otros inventos... Pero no podía ser, porque Mies había dicho que la altura del pabellón eran dos veces la altura del bloque de ónice, y claro no había vuelta de hoja, aquello formaba parte esencial del pabellón. Entonces fuimos el marmolista y yo a Argelia, más que nada para comprobar que realmente no existía esa piedra, para tirar la toalla. Llegamos allá, el avión que tenia que ir a Orán se fue a la Meca, tuve que hacer una subasta entre los taxista para ver cual nos llevaba más barato…¡Y encima el que ganó no me dijo que su taxi no tenia cristales! Nos fuimos para allá con el taxista, que ya se quedó a vivir con nosotros... Fuimos buscando y al final, entre los dos Atlas, encontramos un balneario cerca del cual había una canterita pequeña donde poder sacar los trozos... Fue un show, porque la cantera estaba cerrada y no se podía entrar. Yo ya llevaba una maleta llenas de botellas de whisky para facilitar el proceso, no tuve que dar un duro a nadie; lo que di, eso si, fue lubricante "a dojo"... Al final de la jornada decidieron reabrir la cantera, que era peligrosa, y fuimos buscando... Porque claro, yo no tenía dinero para ir comprando bloques, y el ónice es como un melón, nunca sabes que dibujo va a salir hasta que no lo has cortado. Por eso necesitábamos canteras ya abandonadas, para ver cual era el último dibujo que había salido de la piedra. Al final abrimos la que nos pareció mejor y sacamos el bloque… Eso me demostró que en arquitectura siempre hay que intentar, hasta el final, lo que sea.
en arquitectura siempre hay que intentar, hasta el final, lo que quieres
- ¿Y del Macba? - El Macba... Yo creo que se gastó poco dinero o demasiado dinero: en Bilbao se gastaron 10 veces más, pero ha producido una vuelta a la imagen de la ciudad, aunque se podría haber hecho por 3 veces menos, sin duda. En cambio el Macba gastaron todo el dinero en el edifico y no pudieron compra obra gráfica hasta mucho mas tarde... y claro, abrir un museo sin carne dentro es difícil. Al principio aquello era como un desierto. Otra cosa muy penosa en el Macba, que a mi me duele mucho, es ver como sistemáticamente cualquier entrada de luz
natural esta siendo tapada en aras de la comodidad de los distintos montajes de exposiciones. Hasta ahora, a las personas que tapaban la luz les llamaban obscurantistas! Claro que para una exposición es más cómodo, pero debería hacerse un esfuerzo por trabajar con la luz natural. - Para acabar, algunas preguntas cortas... ¿Una película? Estaba muy bien "En construcción", la encontré deliciosa. También me gustó mucho "Los lunes al sol"... Y de las clásicas… creo que he visto como diez veces "To be or not to be". - ¿Un libro? - Ahora estoy leyendo "Khan Al-Khalili", de Naguib Mahfuz (una novela escrita el año 1946, inspirada en un famoso barrio de El Cairo). - ¿Una cuidad o un sitio especial? Bueno, yo decidí que seria arquitecto a los trece años en Paris. En este sentido es la que más me ha marcado. De todas maneras, yo estoy enamorado de Barcelona. Soy barcelonés por decisión, no por nacimiento. He tenido incluso ofertas bastante fuertes para ir a la escuela de Madrid y a la de Florida, pero en ambos casos preferí seguir siendo barcelonés, le tengo mucho cariño…. Otro sitio recomendable, una ciudad absolutamente fascinante: Alejandría. -¿Un hobbie? La vela. -¿Una vocación frustrada? Etimología. Buscar la historia de la palabras...En el fondo, si os fijáis, es lo que intento hacer con las casas… - ¿Algún arquitecto especial? Bueno inevitablemente a mi Mies me ha marcado, eso esta claro. Arquitecto actual... Paradójicamente me interesan bastante varias personas que tienen muy poco que ver entre ellas: Rafa Moneo, Campo Baeza, Carlos Ferrater y de otra manera Frank Gerhy, por su evolución. Y Peter Zumthor, por como trabaja los materiales... - ¿Porque arquitectura? Por que... nunca te puedes aburrir cuando vas por la calle. - ¿Alguna persona especial, que te haya marcado? - Bueno, por supuesto, mis padres... En arquitectura, en la escuela me marcaron mucho Federico Correa, Coderch y de otra manera Bohigas. Con Bohigas aprendí a viajar, con Correa a analizarme, y con Coderch aprendí que no todo se acaba en la función.
con Bohigas aprendí a viajar,... y con Coderch aprendí que no todose acaba en la función
- ¿El secreto de la arquitectura? Hay una frase de García Lorca de "Poeta en Nueva York" que dice: soy poeta por la técnica, por el esfuerzo, y por que cuando veo un poema soy capaz de reconocer el él la poesía. Pues yo diría lo mismo en la arquitectura, creo que es un poco eso. Entrevista realizada por Albert Comerma, Laia Molera y Jaume Molins.
9 diagonal . març 2003 nº3
cuando colgamos el ónice, aparecieron mil efectos que yo mismo no habia previsto: entonces pensé que sí, que habia valido la pena
Per motius que no acabem d’entendre gaire, aquesta secció s’està quedant sense voluntaris per escriure. Fer reportatges sobre assignatures pot resultar dificil i conflictiu, però seguim pensant que és la millor manera de fer saber com funciona realment la docència a l’ETSAB. Tenim tres projectes que tirarem endavant quan hi hagin prous estudiants disposats a treballar-hi: el primer és explicar cada una de les linies verticals de Projectes, per què tothom sàpiga en quina linia pot encaixar millor; el segon és fer el mateix amb les linies d’optatives, que sovint semblen un conjunt d’assignatures sense cap lligam; i el tercer és parlar del programa Sòcrates: explicar com son i qué s’apren a cada una de les ciutats on podem anar a estudiar. Necesitem gent per elaborar tot això: un cop més, els voluntaris sereu benvinguts ! Aquest cop la Guia Decent us presenta una assignatura singular:
HABITATGE I COOPERACIÓ Des del 2000, l'equip format per Sandra Bestratén, Emili Hormías (becaris-professors i coordinadors dels projectes de cooperació) i Raimon Torres (professor titular), estem duent a terme l'assignatura de lliure elecció "Habitatge i Cooperació"- Càtedra UNESCO a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (UPC). Paral·lelament a l'assignatura s'executen Tallers Experimentals a la pròpia universitat, on apliquem les tecnologies de baix cost estudiades.
diagonal . març 2003 nº3
1 0
A través del CCD, Centre de Cooperació per al Desenvolupament de la Universitat Politècnica de Catalunya, es realitza el programa de cooperació amb Bolívia "Educació per al Desenvolupament". Els projectes de cooperació estan pensats des d'una perspectiva integral, amb l'objectiu prioritari de reforçar els oficis tradicionals i introduir millores tecnològiques en la producció de materials de construcció i en els sistemes de posada en obra. Aquests es fan realitat gràcies al treball voluntari de la població local i la participació activa d'alumnes de la UPC, que tenen la oportunitat d'aplicar els coneixements adquirits a la universitat. Fins ara, en aquests tres anys, 14 estudiants, durant els dos mesos no lectius de l'estiu, han tre-
Disseny de la "Universitat de la Chiquitania" com a projecte final de carrera de la UPC.
ballat construint 2000 m2, repartits en cinc escoles de la regió de la Chiquitania Boliviana. S'han construït a u l e s - t a l l e r, una guarderia, una biblioteca i una escola per discapacitats. S'ha treballat amb el sector de producció de teules i totxos creant un "Taller Experimental", ETSAB. Construcció d'una volta numídica. ALE "Habitatge i gremi-coope- Cooperació" rativa, amb el recolzament tècnic d'un voluntari d'Administració i Direcció d'Empreses de la UPF. S'ha construït un forn amb cambra de cocció per poder fabricar mosaics esmaltats fent competitius els petits productors locals front els productes importats. Un dels objectius bàsics dels projectes que s'han realitzat és l'impuls a l'auto-organització del treball comunal. Fins ara més de 2000 persones han treballat voluntàriament amb la construcció de les seves escoles de manera rotativa. S'ha treballat un dia voluntari per familia de manera que cada dia han participat cinc pares, que successivament durant dos mesos, s'han implicat amb la construcció de cada escola unes 500 persones. Així doncs el projecte esdevé un procés d'aprenentatge d'organització que fa que posteriorment a l'escola, ells mateixos hagin construït una pista de bàsquet, pintat de
tota l'escola, etc amb treball comunal.
zar l'arribada dels llibres al jovent de tota la regió. Es fa difícil donar a conèixer les meravelles que pot amagar un conte si mai s'ha tingut la possibilitat de tenir-ne'n un entre les mans. Per aquest motiu ens sembla important treballar conjuntament amb les escoles a través d'un BIBLIOBUS SOLIDARI que permetés obrir les portes del coneixement i fer-lo accessible a tots els nois i noies de l'Orient Bolivià. D'aquesta manera s'aconseguiria conscienciar als joves i fer dels llibres una veritable finestra a nous horitzons.
Fins al moment el projecte "Educació per al Desenvolupament" ha rebut el recolzament d'institucions com la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de L'Hospitalet, el Col.legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, i empreses com DCPAL Distribuidora Ceràmica Piera-Almar S.L., Cooperativa Jordi Capell, Altaïr, Aerolineas Argentinas i Spanair.
El valor del projecte no està només en Aquesta regió tropical de Bolívia els resultats materials aconseguits i en limita amb Brasil i forma part de L'educació com a motor del desenvolu- l'optimització dels recursos, sino en el les Missions de Chiquitos. La pre- pament. valor intangible del compromís de tot el sència missional va deixar un patrimoni arquitectò- poble en el treball, que garanteix el futur d'aquesta nic realment trascendental que encara perdura viu. comunitat i la continuitat amb nous projectes. Per aquest fet al 1990 van ser declarades Patrimoni de la Humanitat por la UNESCO. Per aquest motiu I amb les paraules de Federico Mayor Zaragoza: l'esquema urbà missional és un element de referèn- "la pau, el desenvolupament i la democràcia s'ecia projectual ja que forma part de la identitat d'a- xigeixen mutuament i, depenen a la vegada, de quests pobles. l'educació."
Participació activa dels voluntaris de la UPC i la pròpia gent del lloc: "la unió és la força".
Es contuinuarà treballant amb la construcció d'escoles públiques de la regió tal i com s'ha anat realitzant en els darrers anys. Per tal de reforçar la Biblioteca construida a San Ignacio de Velasco es pretén dinamit-
Emilio Hormías i Sandra Bestratén Arquitectes coordinadors del projecte: "Educació per al Desenvolupament" CCD-UPC hormias@hotmail.com / sbestraten@hotmail.com
1 1
La llista dels estudiants que han participat fins al moment és la següent: 2000: Eva Palaudaries, Sandra Algué 2001: Leticia Soriano, Laia Renalias, Gema Montalvo, Elisenda Rifé. 2002: Gemma Lara, Jordi Galtés, Maria del Mar Vidalot, Luís Rodríguez, Sofia Melero, Estela del Pozo.
diagonal . març 2003 nº3
Com a projecte futur es preveu iniciar la construcció de la "Universitat de la Chiquitania", col·laborant amb la Universitat Autònoma Gagriel René Moreno i el Municipi de San Ignacio de Velasco pel qual la Universitat pública boliviana es compromet a descentralitzar la seva unitat educativa situada a Santa Cruz a ciutats de província, amb l'objetiu de potenciar l'educació, equilibrador del territori i motor dinamitzador del desenvolupament d'una regió amb moltes mancances.
CONEIXES
ESFA?
QUI SOM? Som un grup d'estudiants d'arquitectura i joves arquitectes constituïts com a associació dins l'ETSAB per crear un espai de diàleg i treball amb esperit crític entorn de la cooperació i la formació que rebem a la universitat.
QUÈ VOLEM? Creiem i defensem valors com la convivència, la tolerància, la solidaritat i la igualtat. Volem conèixer les situacions d'injustícia i desigualtat per poder treballar per millorar la realitat de la gent que les pateix en la mesura de les nostres possibilitats com estudiants d'arquitectura i arquitectes. Volem lluitar per aconseguir un desenvolupament més equilibrat tant al tercer món com a casa nostra. També volem participar en l'anàlisi entorn de la formació que rebem a l'Escola d'Arquitectura per recordar la vessant social de la nostra feina i el seu valor per a la convivència i el desenvolupament humà. Per això treballem dins el camp de l'arquitectura en l'anàlisi i l'estudi, la planificació, la construcció i la divulgació.
diagonal . març 2003 nº3
1 2
La feina que cal fer és molta i és cosa de tots, perquè tots podem trobar el nostre espai i treballar per què allò que ens preocupa i ens indigna no s'oblidi ni ens deixi indiferents. Creiem que és necessari informar-nos dels problemes i la situació en què viuen tant la gent que ens envolta com aquella que viu a milers de quilòmetres, per poder fer valoracions i formar-nos-en una opinió crítica.
Cadascú hi participa lliure i voluntàriament, dedicant-hi el temps que pot de forma desinteressada, tant participant en els debats i xerrades com responsabilitzant-se en diferents activitats i projectes.
QUE FEM ACTUALMENT? Hi ha dues branques d'actuació. D'una banda, ens interessa molt la divulgació. Es a dir, donar a conèixer
temes que ens preocupen i parlar-ne. D'aquesta manera, es duen a terme diferents xerrades, l'ultima de les quals, va ser sobre barreres arquitectòniques. A més, també redactem un butlletí periòdic on s'exposen els projectes que s'han dut i es duen a terme. I on també s'escriu sobre temes que ens interessen. D'altra banda, tenim tres projectes duent-se a terme. Un és a l'Argentina, treballant conjuntament amb els moviments camperols, on es va viatjar l'any passat per viure-ho en persona. L'altre, es desenvolupa a El Salvador. I per últim, a casa nostra, s'està treballant sobre l'habitatge per a joves al districte de Sant Andreu.
COM HO FEM? Estem organitzats en diferents comissions, cadascuna de les quals treballa en l'àmbit d'una proposta concreta. Ens reunim tots una vegada a la setmana, els dimecres, a l'Escola d'Arquitectura per compartir les nostres idees, explicar l'evolució dels projectes i dialogar entorn de tot allò que ens preocupa i interessa.
VOLS PARTICIPAR-HI? Pots venir a informar-te a les reunions setmanals els dimecres a les 14:30 a la DEDAB (Delegació d'Estudiants) al 3r pis a l'ETSAB. T'explicarem qui som i què fem. Si t'interessa pots treballar amb nosaltres. I també escoltarem de bon grat les teves propostes.
activitats... Per optimitzar aquesta secció, us fem un llistat de coses que us recomanen de veure, visitar o escoltar. Si teniu interès en algun esdeveniment en particular, ja us buscareu més informació !! La questió es que almenys sapigueu que podeu fer coses com.... 10 anys d’apunts de viatges.
Cinema Solidari
És l’exposició del vestíbul... Com expressar en un full el que estas veient, en només 5 minuts? Tots els dibuixos d’aquesta exposició son fets per alumnes, això demostra que tampoc costa tant dibuixar coses amb sentiment ! Alguns apunts son realment fantàstics: No deixeu de fer-hi una ullada !!
El diumenge 30 de març, projecció del film “El Gran Dictador” a benefici de les activitats de cooperació que s’estan fent a la UPC. Aquest any els diners seràn per un projecte ideat a l’ETSAB (veure article sobre l’optativa Habitatge i Cooperació). Una bona peli, i una bona causa... t’ho perdras ??? Per saber més, busca pel vestíbul els cartells amb la foto del Chaplin...
Mobiliari de Le Corbusier Exposició (i venta) a la Galeria Greek. C/Rubinstein, 4. Fins al 27 de març. Alguns mobles mitics estan allà... més detalls, a www.greekbcn.com
Joan Hernández Pijoan Exposició al MACBA, fins al 23 de març (es a dir, aquest diumenge !!). Per saber més coses, llegiu l’article al final de la revista. I també a www.macba.es
Nova web de la DED’AB Ben aviat hi haurá canvis en la web de la delegació. A més, hi penjarem tots els números de DIAGONAL en format PDF, així ja podreu llegir-la encara que no encara que no hagueu trobat cap exemplar en paper...
www.etsaweb.tk Tot aquest any, en lloc de parlar de Gaudi, ens donaran la tabarra amb aquest tema: “el disseny es quasi tot !!” Ja sabeu que cada mes faran un concurs obert a tothom, per millorar diferents racons de Barcelona? Idees, propostes... Per anar fent boca, mireu-vos la pàgina web: www.anydisseny2003.org
Recordeu que hi ha pàgines “no oficials” de l’ETSAB, on podeu trobar arxius, noticies, i fòrums on escriure amb total llibertat tot allò que vulgueu... Tot plegat, si teniu temps... però com diu el Fernando Ramos a l’entrevista, “Hem de saber aturar-nos
una estona per sentir creixer la gespa !”
DIMECRES 30 ABRIL FESTA DE DIA! El 30 d'abril es farà a l’ETSAB la festa de dia. Per als nous: es tracta d'un dia on ocupem l’escola i sortim a fer festa. Per tant, fora classes, fora projectes i fora dibuixos, tots a la terrassa Coderch de festa! Des d'aquí us avancem alguna de les activitats que aquest any s’estan preparant: · El ja mític concurs de paelles · La xocolatada · Servei de bar: amb begudes, entrepans, més begudes… · Concerts de música, a càrrec d'estudiants · Torneig de butifarra · Activitats espotives: concurs de bàsquet 3x3, campionat de ping-pong,… · Activitats d'ESFA (Estudiants Sense Fronteres d'Arquitectura) · Activitats de la comissió de Fotografia · L'exitós intercanvi de missatges anònims (la majoria amorosos, clar...) · Taller de grafitis al fons de la Sala d’Estudis, a l'edifici Coderch (això està negociant-se..)
TOTES LES ACTIVITATS LES ORGANITZEN ELS ESTUDIANTS, AIXÍ QUE, SI VOLS PARTICIPAR EN ALGUNA O PROPOSAR-NE DE NOVES, PASSA'T PER LA DEDAB!!
CONCURS DE RELATS !! Tema: “La festa de dia” Llargada: 10 linies, aprox Estil: el que vulguis Dóna llibertat a les teves idees, i escriu-nos coses ben surrealistes, divertides, excitants, poètiques, o senzillament originals... el que vulguis !! I el premi? Els tres millors relats seràn llegits pel seus autors, a l’escenari de la festa, entre cançó i cançó. No ens direu que no us atreviu a llegir les vostres propies creacions, oi??? Va... que tb caurà algo de beguda i dues entrades per la Festa de Nit !!
revistaetsab@yahoo.es (data limit: 25 d’abril)
1 3 diagonal . març 2003 nº3
Any del Disseny
Joan Hernández Pijuan Tornant a un lloc conegut En uns moments en que la pintura sembla la gran oblidada del panorama artístic. En uns moments en que la pintura ha deixat de ser objecte de la crítica en general i oblidada en el debat contemporani. Mentre a les revistes dels diumenges aprofiten els ja clàssics ready-made de Duchamp o la "merda" de Piero Manzoni per discutir sobre el valor de l'art actual...
en el no-lloc, ritmes produïts per la memòria i el record. Aquests ritmes o ressonàncies queden impresos en els quadres mitjançant l'espàtula que moldeja les múltiples capes de pintura a l'oli amb què Pijuan dota les seves pintures.
Mentre tot això passa el MACBA ens retorna a terrenys menys moguts regalant-nos dues exposicions de pintura aquest inici d'any, potser amb la intenció de rescatar la pintura. Es tracta de dos artistes contemporanis: Blinky Palermo (1966-1977) i el barceloní Joan Hernández Pijuan (1931). L'objectiu d'aquest breu escrit és presentar-vos i recomanar-vos l'exposició d'aquest darrer artista. Hernández Pijuan és un dels artistes espanyols més coneguts internacionalment. La seva obra és molt singular i camina paral·lelament, desvinculada, als corrents artístics contemporanis a ell. Abstracta a primera vista, però figurativa en el fons, la seva pintura gira entorn al tema de l'espai. D'aquesta manera, després d'una primera etapa més realista la seva pintura es desplaça cap a la representació de paisatges i de petits elements de la natura que són els protagonistes dels quadres. Però a mesura que la seva pintura avança, l'espai comença a prendre el veritable protagonisme de tots els llenços. L'espai passa a ser un element viu del quadre i no un pur fons de la pintura.
diagonal . març 2003 nº3
1 4
Per Hernández Pijuan "els quadres són l'espai d'alguna cosa viscuda", amb això l'artista ens vol dir que pinta al seu taller recordant els llocs on ha estat. Reprodueix en l'espai,
Camí horitzontal, 1996. Oli sobre tela. 150 x 225 cm
Aquestes capes caracteritzen les pintures de certa pastositat que es contraposa a la idea de no-lloc, però que a la vegada remeten de debò a un espai únic i a un univers que tracta la pintura com a font de coneixement i no de comunicació. No deixeu escapar l'exposició! Espero que gaudiu d'un passeig silenciós, envoltats de paisatges i natura enmig del soroll i l'activitat de la ciutat.
Ricard Gratacòs-Batlle
diagonal . marรง 2003 nยบ3
1 5
diagonal . marรง 2003 nยบ3
1 6
diagonal . marรง 2003 nยบ3
1 7
diagonal . marรง 2003 nยบ3
1 8
Novetats de
Parlant de novetats discogràfiques fresques, enhorabona als amants de Linkin Park. El grup de Chester Beninngton treu un nou single el dilluns 17 d'aquest més, on hi trobarem la cançó en directe de "My december", que ja fa mesos que ronda per internet. I l'àlbum hauria d'estar a la venda el dia 25 del mateix mes, i en principi s'anomenarà "Meteora". Sens dubte la cançó emblema d'aquest nou cd serà "Somewhere I belong", bastant tranquil·la, però essent sempre fidel a l'estil de mescla de rap i rock que tant bé els hi ha resultat a Linkin Park. La contraposició de temps molt suaus front als acords de les guitarres acompanyant les parts més animades de la cançó recorden molt l'èxit "In the End", número 1 durant varies setmanes en les llistes del nostre país. La mala notícia és que fent una ullada al calendari d'aquest grup, podem veure com en el llistat de ciutats de la gira europea '03 no surt cap del nostre país. Andreu Griñó
"Bueno Andreu, y tú te estarás preguntando el porqué. Pues es obvio Andreu, si los demás ya hablan de los grupos conocidos, no estaría aportando nada nuevo a la conversación, por lo tanto, esa es la grandeza de la revista." Aquesta setmana és notícia el grup de Maryland, Good Charlotte, per a la sortida a la venda del que és el seu segon disc, "Young and Hopeless". Estem parlant d'una d'aquestes bandes que es van iniciar a l'institut, dos bessons i un parell d'amics. Amb influències de grups dels '70 i '80 com Clash i companyia, desprenen una
música agressiva i carregada de ritmes rock-punk-pop. Ja han sortit dos singles, el que dóna nom al disc, i "anthem", molt ben rebuts per la crítica i especialment pels mitjans de comunicació, com la MTV. S'ha parlat sobretot de la ràpida evolució musical que han tingut des de la primera publicació. Ara amb cançons més variades, treballades, més melòdiques algunes, potser una mica més pop, però sense perdre el caràcter i la força del primer cd. Per tant, un gran treball fàcil d'escoltar per als amants de l'indigorock i neopunk.
EEUU amb A New Found Glory, un dels mites de les noves generacions d'aquest estil de música. Si els hi va bé, amb una mica de sort es deixaran caure per Europa. Un últim consell, no passeu per alt cançons molt interessants d'aquest treball com, "girls and boys", "wondering", "riot girl" i "moving on". Us mantindrem informats.
1 8
Per cert, d'aquí poc comença la gira pels
O
C
AS
ATENCIÓ! id ea Es ven: casa antiga però moderna; situada a lp Plano (Illinois); dissenyada per arquitecte ar ej famós. El comprador tindrà dret a viure-hi i fer-hi as negoci. Motiu: l'estructura d'acer i vidre necessita manteniment. Interessats: poseu-vos en contacte amb la revista. Preu: 7.000.000 $ (1.100 milions de pessetes).
IÓ
diagonal . març 2003 nº3
Des de la revista, esperem poder donar a conèixer grups que no siguin gaire comercials, entre d'altres coses.
CONCURS PER RENOVAR EL
LOGOTIP DE
LA DED'AB
Aquest és l'actual logotip de la Delegació: Va guanyar el concurs que es va fer el gener de 1985 (ara fa 18 anys) arrel del canvi de denominació de "alumnes" a "estudiants" dins dels estatuts de l'escola. L'autor del logo guanyador va ser Juan Carlos Roure Nuez, estudiant de 6è curs. El premi va ser d'un taló de 10.000 pta. a la llibreria de l'escola. Ara, amb la "majoria d'edat" del nostre logotip hem pensat que era una bona ocasió per posar a prova l'enginy de tots nosaltres i actualitzar-lo respecte el nou mil·leni del que ja formem part.
BASES
DEL
CONCURS:
Objectiu: Deixant el camp obert a propostes innovadores es busca un logotip relacionat amb l'escola i el món de l'arquitectura per a simbolitzar la DED'AB (Delegació d'Estudiants d'Arquitectura de Barcelona) i que serà també utilitzat com a logo en la en la festa de dia de la E.T.S.A.B. d'enguany. Participants: Alumnes de l'E.T.S.A.B (de qualsevol cicle). Cada participant podrà presentar un o més projectes degudament identificats amb un lema i pseudònim. Es pot participar individualment o en equips sempre i quan quedi clara la composició dels mateixos. Normes de presentació del projecte: Caldrà presentar dins d'un sobre DIN-A4, amb el pseudònim de l'autor i el lema a l'exterior : · Una làmina DIN-A4 sobre suport rígid amb el disseny del logotip en blanc i negre i que contingui les sigles DED'AB i el nom "Delegació Estudiants d'Arquitectura Barcelona". A l'anvers hi ha de constar
el pseudònim de l'autor, el lema i / o una breu explicació. Cal tenir present que s'ha de poder reduir a 5x5cm, aproximadament. · Un sobre tancat, amb el pseudònim de l'autor i el lema a l'exterior del mateix, que contingui: - Pseudònim - Lema - Nom complet, DNI i telèfon de contacte Jurat: El jurat estarà composat per tres professors i dos alumnes (un de cada cicle) de l'escola. Entrega: A entregar a la DEd'AB en horari de becaris abans del dia 26 / III / 2003. Premi: El premi està dotat amb 300 , i inclou una còpia dels elements on aparegui el logo en la Festa de dia d'enguany i dues entrades per a la Festa de nit. Pot ser declarat desert.
Animeu-vos a participar!
ALEGORIA D’UNA CORRECCIÓ DE PROJECTES...
Qui fa la revista DIAGONAL? Dons.... en aquest número han participat: Carlos Alonso, Roger Blasco, Renata Gomes, Ricard Gratacòs, Andreu Griñó, Alberto Hernández, Xavi Jordà, Marta Martínez, Laia Molero i Jaume Molins, més alguns col.laboradors anònims... Tot plegat, coordinat (o no) per Albert Comerma