diagonal. 14

DIAGONAL

revista extraoficial de l’etsab . Nº14 . D e s e m b r e 2005

revistaetsab@yahoo.es

m e n ú

EDITORIAL Tan sols ha passat un mes que ja tornem a ser per l'escola, suposem que amb major o menor fortuna per alguns. Sembla poc temps, però el suficient per omplir setze pàgines o més si el maquetista no ho hagués comprimit tot tant: i és que trenta dies han donat per molt.

Primer agrairem a la direcció de l'escola dos gests que ens donen a pensar que potser parlant i discutint les coses podem fer molt per l'EtsaB. Els companys de la Ded'ab ens han posat al corrent que a partir d'aquest curs es concediran crèdits ALE per aquells estudiants que participin en competicions esportives.

D'altra banda, als que ens agraden altres esports com el mousing podem gaudir d'internet al centre de càlcul. És important recordar que aquestes dues iniciatives han sorgit gràcies als estudiants que s'han mogut i han defensat els seus interessos, que també són els interessos de tots. Des d'aquí, per tant, ens toca agrair als qui han lluitat per aconseguir aquests petits canvis a favor dels estudiants, i aplaudir tota crítica constructiva i protesta ben raonada; perquè és important queixar-se, però també cal animar i recolzar a qui ho fa.

Per això voldríem aclarir que tot i admirar en certa manera l'esforç dut a terme pel o pels companys del Corquis sentim desil·lusionar a molts dient-los que l'equip de la revista no té res

Col.laboren en aquest número:

d e dl i a gdo in aal

a veure. Sincerament, ens sorprèn la confusió, doncs creiem que no és el nostre estil fer aquesta mena de crítica, i si en algun moment ho ha estat potser no n'érem conscients. Hem d'admetre que cada cop més opinions i idees enriqueixen Diagonal, per tant no volem menysprear cap iniciativa ni tancar-nos cap porta.

Som molta la gent que participa d'una manera o altra, i cadascun té un pensament únic i legítim.

Això mateix ens ho demostra en Félix de Azúa i en Rubert de Ventós al llarg d'una extensa entrevista que, segur, trobareu molt apassionant en les planes següents.

Tanmateix, qui no té una opinió a favor o en contra de Bolònia i el nostre futur com a professionals? Potser per la majoria passarà com un pur tràmit, per com anem d'atabalats amb la feina, però de segur que si no obrim els ulls aviat molta gent ens acabaran passant la mà per la cara mentre nosaltres encara somiem amb aquell projecte de paper i llapis que es deia arquitectura...Però realment sabem que vol dir arquitectura?

Nosaltres, per acomiadar-nos d'aquest dos mil cinc, us deixem amb un passatge de la Declaración Poética, de García Lorca, que segons Sáenz de Oíza és la millor interpretació de què és arquitectura.

Pero qué voy a decir yo de la poesía, qué voy a decir de esas nubes, de ese cielo.

Mirad, mirad, miradlas, miradlas y nada más.

Comprenderás que un poeta no puede decir nada de la poesía. Eso déjaselo a los críticos y profesores. Pero ni tú ni

eDitorial

14 - Desembre 2005

yo, ni ningún poeta sabemos lo que es la poesía. Aquí está. Mira. Yo tengo el fuego en mis manos, yo lo entiendo y trabajo con él perfectamente, pero no puedo hablar de él sin literatura. Yo comprendo todas las poéticas. Podría hablar de ellas si no cambiara de opinión cada cinco minutos. No sé.

Puede que algún dia me guste la poesía mala muchísimo, como me gusta, no gusta, hoy la música mala con locura... ...Quemaré el Partenón por la noche, para empezar a levantarlo por la mañana, y no terminarlo nunca...

En mis conferencias, he hablado a veces de poesía, pero de lo único que no puedo hablar es de mi poesía. Y no porque sea un inconsciente de lo que hablo.

Al contrario. Si es verdad que soy poeta por la gracia de Dios, o del demonio, Tambien lo es que lo soy por la gracia de la técnica y del esfuerzo, y de darme cuenta en absoluto de lo que es un poema.

"Yo sé que soy arquitecto por el esfuerzo, por la técnica, y porque sé lo que es y lo que deja de ser Arquitectura."

- S. De Oiza, xerrades Febrer 1988 (transcripció recollida al Croquis dedicat a la seva obra)

Per més informació: revistaetsab@yahoo.es

De què va tot això de Bolonya?

INDEX

ETSAB_ADES Roger Blasco, Dani Carrero, Irma Mark Antoni Friedhoff Ricard Gratacòs, Andreu Griñó, Anna Manyes, Albert Mesalles, Maria Picassó Jordi Torà, Jade Serra, Esteve VG,

ESPAI PARAL.LEL i alguns anònims...

Agraïm l'atenció de Fèlix Pardo, Benjamín Suárez, Félix de Azúa, Xavier Rubert de Ventós i molts altres, que desinteressadament han participat en aquesta edició.

Portada: Maria Picassó gràcies a tots

pàgina 2

Dues converses: Félix de Azúa i Xavier Rubert de Ventós L'algú en el parany

ESPAI PARAL.LEL

El Racó de'n Salva

+

HORA DE COMPRES

DESEMPOLVANDO RINCONES

L’esquela.

PARLEM DE MÚSICA...

Personatges ETSAB. declaracions desafortunades

649 rue del percebe Tot seguit... una imatge fulminant del departament de matemàtiques a la festa de Dia 05 que no vam poder incloure en el poster de la Gimcana Fotogràfica (prova: fer de 007)

diagonal 14 - Desm e me b rn e ú 200d 5

e l

d i a

De què va tot això de Bolonya?

Molts de nosaltres som aliens als futurs canvis que es pretenen introduir en l'educació superior europea. La vocació d'aquest article és la de presentar diversos punts de vista del procés que ens condueix cap a un Espai Europeu d'Educació Superior. Primer de tot, us posem al dia, fent una presentació més burocràtica, a nivell polític i resumint els punts més importants de la declaració i després hem intentat reflectir diverses opinions crítiques, tant a favor com en contra, per tal d'obtenir diverses visions que ens permetin comprendre aquest procés tan complex.

LA DECLARACIÓ DE BOLONYA El tema va començar un 25 de Maig de 1998 a la Sorbona quan els ministres d'Educació de França, Itàlia i el Regne Unit es van reunir i van decidir fer una Declaració sobre un "Espai Europeu d'Educació Superior" (EEES). Aquest, va ser el primer pas d'un procés polític de canvi en l'ensenyament superior a Europa.

Els Estats es tornen a reunir a Bolonya, al 1999 on subscriuen la tant anomenada Declaració de Bolonya.

Aquesta declaració té un major grau de participació. Hi participen 30 Estats, entre els membres de la Unió i els països de l'Est... i està pensada conforme a uns principis de qualitat, mobilitat, diversitat i competitivitat. A més a més, dóna prioritat a dos objectius estratègics: l'increment de l'ocupació a la Unió i la conversió del sistema Europeu de Formació Superior com a pol d'atracció per a estudiants i professors de totes les parts del món.

Els objectius que s'assenyalen en la Declaració són els següents: 1. Reconeixement de qualificacions per igual a tot Europa 2. Estructura de les titulacions en dos cicles.

3. Sistema de crèdits (ECTS) 4. Aprenentatge permanent 5. Programes de mobilitat (Sòcrates, Erasmus, Erasmus Mundus) 6. Garantía de qualitat

PRAGA 2001 i BERLIN 2003 En dos reunions successives, els ministres dels 33 països signants continuen amb el procés i estableixen les directrius a seguir.

El més rellevant de la reunió de Praga és que es fixa com a objectiu motivar l'atractiu i competitivitat del l'Educació Superior Europea a altres indrets del món.

A Berlín, es defineixen tres prioritats - Assegurança de qualitat de l'Ensenyament Europeu.

- Sistema de dos cicles: Grau i postgrau.

- Es mantenen els doctorats i màsters com a tercer cicle.

ECTS amb totes les seves implicacions. La proposició número 21 és la primera que articula els aspectes bàsics sobre els que es fonamenta el sistema europeu de crèdits: Proposició 21: Els centres docents i els departaments de la UPC impulsaran la implantació del sistema ECTS, en tots els seus aspectes i en el termini més breu que sigui possible.

L'objectiu per al curs 2005-06 és adaptar a l'estructura ECTS a un conjunt de matèries que en el còmput de crèdits sigui assimilable a la d'un any acadèmic (60 ECTS). A proposta del professorat i d'acord amb la direcció dels centres, es decidiran les matèries que s'adaptaran, basant-se en criteris opcionals: matèries del primer curs de la titulació, de la fase selectiva, matèries troncals, optatives, que pertanyin a un àrea de coneixement, etc.

Però…què es el que passarà realment?

Després de tot aquest "intens text burocràtic"….sembla ser que el que passarà es que totes les enginyeries quedaran reduïdes a un primer cicle de 4 anys: el grau. D'altra banda les enginyeries tècniques desapareixerien, passant a estar incloses en aquest sistema d'estudis de primer grau.

Un cop superat el primer cicle de 4 anys, el que ara serien els enginyers superiors, necessitaran cursar un segon cicle, una espècie de màster, per serho.

En el cas dels enginyers de camins, començaran cursant un primer grau d'enginyer civil, un cop obtingut i habilitats professionalment, haurien de cursar un segon grau de 2 anys per tal d'aconseguir el títol que actualment "poden" obtenir en 5 anys (és la broma recorrent que tenen ara….4+2=5).

BOLONYA A ARQUITECTURA A partir d'aquí, i havent fixat el límit d'implantació del pla de Bolonya l'any 2010, cada país haurà de començar a adaptar-se a les directrius fixades en la mesura que sigui possible compatibilitzar-lo amb cada sistema d'ensenyament.

Bàsicament es proposa doncs, substituir els sistemes de crèdits actuals (depenent de cada país) per un esquema bàsic de grau i postgrau: ¿Què serà el grau?

Serà el primer cicle dels estudis universitaris i comprendrà els ensenyaments bàsics i de formació general juntament amb les orientades a la formació professional. ¿Què serà el postgrau?

Serà el segon nivell dels ensenyaments universitaris i estarà dividit en dos cicles: El segon cicle, dedicat a la formació avançada o especialitzada, donarà lloc a l'obtenció del títol de màster.

El tercer cicle tindrà com a finalitat la formació avançada en tècniques d'investigació i donarà lloc al títol de doctor.

BOLONYA A LA UPC El Consell de Govern va aprovar el passat mes de desembre el document Sobre el model docent de la UPC a l'EEES, un conjunt de proposicions per definir criteris estratègics sobre la docència a la UPC en el marc de l'Espai Europeu d'Educació Superior. El Pla d'implantació de l'ECTS porta a la pràctica l'adopció del sistema

I com està el tema a la nostra carrera?

Resulta que existeix una directiva europea de l'any 1985 que protegeix la durada mínima dels estudis d'Arquitectura i Medicina a causa de la transcendència social que tenen. S'estableix una durada mínima de 6 anys per a Medicina, i de 5 anys per a Arquitectura.

La batalla doncs, està en decidir si el PFC ha d'estar inclòs o no en aquests cinc anys. Alguns el defenen com una assignatura més que hauria de poder cursar-se dintre d'aquest temps mínim i altres creuen que, com a treball final de síntesi, s'ha de realitzar un cop finalitzats els estudis (que és el que eludeix la directiva europea).

Un altre dels problemes que es plantegen és que la qualitat dels estudis és molt diferent a cada país i, per tant, és molt difícil assimilar-los tots en una mateixa estructura de grau i postgrau amb una duració comú. Per exemple a Espanya un arquitecte té les mateixes responsabilitats que a França comparteixen un arquitecte i un enginyer civil.

En aquest sentit apareix també, el problema de les atribucions. El pla de Bolonya està basat en el model anglosaxó en què per estudiar arquitectura comences cursant un Bachelor (grau bàsic d'aproximadament 3 anys), un cop assolit es cursa un postgrau d'especialitat (estructures, paisatgisme...) i per tal d'aconseguir el títol que t'habiliti com a arquitecte encara has de passar unes proves i acreditar una experiència laboral. A Espanya, un cop finalitzats els cinc anys de carrera, estàs legalment habilitat per a qualsevol feina que et puguin encarregar. Amb

aquestes diferencies entre països és molt difícil poder assolir un mateix pla d'estudis comú a tota la Unió.

ALGUNES CONSIDERACIONS Tot i que el pla de Bolonya no comportarà grans canvis a la nostra carrera, en el sentit que es mantindrà la mateixa durada i una formació generalista, segurament aportarà noves possibilitats de formació de segon cicle (màsters o doctorats) que podrien acabar modificant el caràcter de la professió. Si el pla de Bolonya pretén oferir els màsters de forma oficial -per tant a preu públic i no privats com són fins ara - i a més, aquests es consideraran com a segon cicle de formació, és molt probable que moltes de les noves generacions s'acabin especialitzant un cop acabada la llicenciatura.

Això, per en Félix Pardo, subdirector de la nostra escola, és positiu, "ja que contribueix a que la figura de l'arquitecte no acabi encallada en la concepció renaixentista de l'arquitecte com a professional que ho sap tot i que es pot responsabilitzar de tot. La professió és suficientment complexa com perquè perduri aquesta imatge.

Aquest és un altre del debats que es generen, sobre la formació general o especialitzada, no es pot renunciar a la formació general que és allò substantiu de l'arquitectura, ja que el projecte és una cosa complexa en què intervenen molts factors que s'han de posar en relació, a partir d'aquí que cada un s'especialitzi en el que vulgui."

Això comportaria doncs, un allargament del procés de formació, (tot i que només són suposicions) si un cop obtingut el títol tens totes les atribucions, llavors perquè hauries de fer un màster? Has de fer un màster per aprendre a fer la feina que se suposa que has de saber fer legalment?

Segons en Félix, això s'ajustarà amb el temps i professionalment ets responsable de saber fer el que has decidit dedicar-te i si, per exemple, et vols especialitzar en estructures, o t'apuntaràs a un màster o intentaràs que et contractin els Obiol, Moya...

En Félix no és el primer en dir-nos que tenir un despatx té els dies contats, així que ja ho sabeu...."agrupar-se o morir" (o era..."renovar-se o morir"), de fet les dos venen al cas. Avui en dia la càrrega burocràtica a la que ha de respondre un sol despatx per a l'execució d'un projecte quasi impossible d'assolir per una sola persona.

L'arquitectura s'entén cada vegada més com un treball en grup. I en això Bolonya també hi pren carta, ja que per exemple, els arquitectes tècnics passen a tenir una carrera que durarà quatre anys, i és molt possible que al final de tot aquest procés acabin tenint algunes atribucions en projectes executius- cosa que ja es fa actualment però sense estar reconegut legalment-. "Tot això en el desenvolupament del projecte executiu, no en el projecte bàsic que és el que s'ha de reivindicar com una cosa substancialment dels ensenyaments d'arquitectura", ens comenta el Fèlix.

A vegades, des de fora, -com per exemple, els enginyers de camins-, es pinta la figura de l'arquitecte com a quasi innecessària....

"El que passa es que correm si no es corregeix el gran desajust entre el que és la atribució professional i la formació, no només correm el risc que ens vegin així, sinó que podem acabar sent això, unes figures decoratives.

Qui té confiança en un professional que des del moment que acaba la carrera pot responsabilitzar-se de tasques que la seva formació no justifica?...Després de cinc anys, et donen un títol que t'habilita professionalment per a fer qualsevol cosa (en sortir de la carrera, et poden encarregar la torre Agbar, per exemple!). D'això tothom se n'adona. Aquesta percepció no es té dels metges, per exemple. A ningú se li passa pel cap que un metge recent titulat pugui operar a cor obert a algú! A

pàgina 3

m e n ú més, no és el mateix un metge de família que un cirurgià, a la nostra carrera aquesta distinció no existeix, en principi tots som iguals.

Si això no es corregeix, anirà en detriment de la nostra professió i això és el que fa que la societat tingui una visió de l'arquitecte com un personatge encara anclat en una espècie de concepció renaixentista de l'activitat en què representa que tot ho sabem."

Alguns possibles efectes de la creació de l'EEES. Hi ha diversos moviments contraris al procés, o si més no, moviments que pretenen trobar mil matisos a aquesta idea. És evident que existeixin i són fruit de la voluntat estudiantil de participar en l'elaboració d'aquests processos que de vegades són tan autistes i carents de participació ciutadana.

Els moviments contraris adverteixen que l'èmfasi que es posa en la formació a base de competències, habilitats i aptituds portarà a la pèrdua dels valors de la universitat tal com la coneixem, la universitat basada en la transmissió de coneixements profunds i generals que ens facin capaços per comprendre i mirar el món d'una manera crítica. Hem de pensar que els ensenyaments universitaris no han d'estar exacta o directament vinculats al mercat laboral. Sabem que això és molt bo per les

ETSAB_ADES

d e dl i a gd o in a al

14 - Desembre 2005

empreses - i potser per nosaltres- però no per la societat, que el que necessita en realitat són persones crítiques i no gent obedient davant el món que ens impera.

D'altra banda, alguns es refereixen a la possibilitat de concentració de les titulacions més prestigioses en alguns indrets concrets i que això pot portar a una desigualtat territorial. Però aquest és un fet que ha succeït des dels orígens de la universitat i pensem que no és exactament desfavorable per la mobilitat i, per tant, ampliació de mires de la gent que es desplaça a un altre lloc per estudiar.

Una altra idea que s'ha estès es basa en el temor d'un possible encariment i privatització dels ensenyaments universitaris. El que cal vigilar i exigir és que el preu de cada crèdit dels segons i tercers cicles previstos no privi als qui no poden pagar-los. O s'implanten els mateixos preus que al primer cicle o l'Estat hauria de finançar mitjançant beques a tots els estudiants que ho necessitin.

Un altre tema que cal seguir és que si el sistema de crèdits que es vol implantar pretén contar la dedicació de l'alumne en els seus estudis, pot agreujar la possible, i tot sovint necessària, compaginació dels estudis amb una feina. Si es vol que ens dediquem tan sols a la nostra formació (que, sincerament, és el que hauríem de fer), l'Estat (o la Unió) hauria de dotar als estudiants universitaris d'un sou perquè poguessin finançar les seves despeses. Així sí que garantiríem un Espai Europeu de l'Educació de qualitat!

Des d'aquí fem una crida a què feu un seguiment de tot aquest tema per no acabar sent uns titelles a les ordres del que decideixen els nostres polítics. Nosaltres hi tenim molt a dir!

Jade Serra i Ricard Gratacòs.

Agraïm les explicacions i l'atenció dels professors Fèlix Pardo, subdirector de la nostra escola i de Benjamín Suárez, catedràtic a l'escola d'enginyers de camins i membre del grup espanyol de promotors de Bolonya.

DIAGONAL RECOMANA...

per IRMA

Necessites desconnectar de la uni?.Estàs fart/a de passejar pels carrers de sempre o vols conèixer llocs nous? Doncs s'inaugura una nova secció per descobrir o convidar a conèixer altres latituds pròximes, sí, sí, hi ha espai més enllà de la uni i de casa ... Començarem pel nord i anirem baixant en pròximes entregues, així que Cadaqués serà el nostre primer destí, un poblet situat al Cap de Creus i que gaudeix de molts encants.

Per arribar-hi s'ha de tenir paciència, sobretot al final amb les corbes... possiblement gràcies a elles, Cadaqués manté un cert aïllament que el revalora, agreujat pel magnífic sistema de senyalització de les carreteres que tan sols al final de la cruïlla t'avisa de la direcció de la població, estigueu alerta...

Cadaqués és, o era, poble de mariners, però sobretot, el que el va fer conegut van ser les visites i residències de diferents artistes en diverses èpoques: Picasso,Eugenid'Ors, Rusiñol, Duchamp,Pitxot,Tharrats ... però sens dubte foren Dalí i Josep Pla qui en varen treure més profit d'aquesta vila empordanesa. També us haig de dir que molts arquitectes molt coneguts per l'escola i de l'escola han viscut temporades allà i també hi ha deixat la seva petja, alguns, més encertats que d'altres, però no et sorprengui veure que el teu profe de projectes hagi construït alguna caseta per allí: Bombelli, Correa, Coderch, Harden, Illescas, Terrades, ...

Arribant us recomano que deixeu el cotxe al pàrquing si no voleu donar voltes com ventiladors pel poble o si hi ha previsió de pluges (l'aigua sol baixar per les rieres), us dirigiu al passeig i aneu a la platja per contemplar les vistes des de la badia, que canvien constantment al llarg de la jornada. Una vegada allí podeu tirar tant per la dreta com per l'esquerra, que hi trobareu paisatge, botiguetes diverses, bars, restaurants i galeries d'art.

Després d'agafar forces en algun dels restaurants del poble, o un bon entrepà de casa a "sa platja" , pugeu pels carrers que us portaran a l'església de Santa Maria, notareu que esteu en

pàgina 4

un poble típic de la Mediterrània entre casetes blanques de porticons de fusta pintats de blau, vermell i verd i pujant per carrers empinats de còdols punxeguts, d'on podreu veure una panoràmica interessant del mar.

Si no en teniu prou, i encara que en tingueu heu de fer un darrer esforç, podeu optar per diverses opcions, segons el temps del que disposeu, primer de tot haureu de tornar a agafar el cotxe: A pocs quilòmetres es troba el Cap de Creus, és preferible que trieu la tarda per gaudir d'una magnífica posta de sol acompanyada d'una bona tramuntanada, segons el dia que pot arribar a bufar a uns 90km/h, però valen la pena.

Si us interessa Dalí no us podeu perdre la seva casa, situada a la vila de Port Lligat, segons la temporada haureu de reservar prèviament les entrades. No us espanteu en trobar diversos animals dissecats i una piscina amb una forma reconeixedora, això si, no he vist finestres més ben col·locades enlloc, es tracten de veritables marcs d'uns quadres efímers que canvien constantment amb la llum del dia...

Si voleu aprofitar el viatge, encara que donegeu una mica més de volta i en tots dos itineraris passeu primer pel passeig amb el cotxe i gireu a l'esquerra, continueu el camí,arribareu a una illeta i veureu també la roca d'es cucurucut, molt coneguda pels navegants... si seguiu podreu arribar a l'Illa de Port Lligat, que en temporada d'estiu es pot creuar gràcies a tot un personatge, en Juanito. Des d'allí tindreu unes vistes magnífiques a Port Lligat i Cap de Creus. Després podeu seguir la ruta.

Sincerament no és un poble gaire barat, però si decidiu quedar-vos a dormir teniu diversos hotels i hostals, així com el càmping. Les nits d'hivern és agradable començar-les al Casino (al costat del passeig), prenent un cafè ben carregat al vespre i anar a qualsevol dels sucosos restaurants, hi ha de cuina local, italiana, libanesa, índia ... i també podeu pujar al Cap de Creus per menjar un exquisit menú.

De festa no patiu que a partir de la una en tindreu pel carrer Miquel Rosset (o com en diuen allà, de la Felipa) o pel Passeig. Però si no en teniu ganes no deixeu de pujar la vista dalt i gaudir de l'absència de contaminació lumínica que patim a Barcelona.

"Hi ha qui considera que Cadaqués és un dels llocs més bonics de la Mediterrània, però per discreció i timidesa s'absté de manifestar-ho. Altres, empetitint la Mediterrània, proclamen, a tots quatre vents, que Cadaqués és el poble més bonic del món. Així, per exemple: Salvador Dalí."

Josep Pla.

DADES Com arribar-hi: Sortida 4 AP-7 Sarfa On allotjar-se: per internet trobareu ofertes de caps de setmana.

Llibres: "Cadaqués" de Josep Pla,"El Cadaqués de Peter Harden i Lafranco Bombelli", i qualsevol que parli sobre Dalí podreu veure fotografies de Cadaqués i Port Lligat.

diagonal 14 - Desv e mob rxe 2p0 0ó5

p u l i

Dues converses: Félix de Azúa i Xavier Rubert de Ventós Per Ricard Gratacòs i Roger Blasco

Ningú dubta que tenir a dos filòsofs com en Félix de Azúa i el Xavier Rubert de Ventós a l'escola és tot un privilegi. A part de ser excel·lents professors, són personatges públics de molta rellevància. Tots dos compten amb una extensa obra escrita que abasta camps molt diversos. Poesies i novel·les, assajos sobre art, estètica, política, reflexions sobre les nostres ciutats... res escapa de la mirada intel·ligent, crítica i aguda d'aquests dos - si ens ho permeten - monstres.

Amb aquestes dues converses pretenem presentar mirades ben diferents sobre l'actual situació educativa, política i cultural de Catalunya i Espanya. La voluntat de parlar amb ells i presentar-ho com un article amb certa unitat és fruit de trobar, en la diversitat d'opinions, la riquesa de matisos que té la vida!

Volem agrair al Félix i al Xavier el temps que ens han dedicat, i el seu esforç perquè poguéssim entendre el que ens explicaven.

Gaudiu dels textos!

AZÚA A algunos les sorprende encontrar un filósofo en la escuela de arquitectura…

Bueno, es una ventaja para vosotros. Ésta escuela, junto con otras poquitas, es de las últimas que tiene asignaturas de humanidades. Hay una presión muy fuerte para que arquitectura se convierta en una ingeniería, entre otras cosas porque es más fácil controlar a los profesionales si son unos simples técnicos, meterlos a trabajar en una multinacional y que uno haga las cerraduras, otro los ascensores y otro las escaleras…Este es el fin de una carrera que antes, al tener asignaturas de humanidades, permitía una formación más crítica, más intelectual. Sois de los últimos que tenéis ésta ventaja… ¿Crees que estamos perdiendo la vertiente más crítica?

Sí, yo creo que se está perdiendo, pero no sólo en arquitectura, evidentemente. El fin de los estudios que permitían una formación intelectual y crítica es total, está en todas partes. Es el fin de casi todos los centros donde se enseñaban humanidades. Por otra parte, van siendo destruidos de una manera sutil, por ejemplo, masifi-

cándolos, etc. Pero bueno, éste es el modelo que impone nuestra sociedad. La sociedad está controlada y al servicio de unos poderes que necesitan técnicos obedientes y no intelectuales críticos.

Bueno, al final habrá unos cuantos. No todos van a ser intelectuales, pero…

Hubo un tiempo en que cabía la esperanza de que fuera el conjunto social el que tuviera una cierta capacidad de crítica.

Eso ya se ve que fue un sueño, una utopía que empieza en los años treinta y se termina en los años setenta. En estos momentos es imposible luchar contra la enajenación mental que producen la publicidad, los medios de comunicación, todo este tipo de empresas que están basadas en la imagen. Es casi imposible luchar contra eso y al final, como tú dices, el espíritu crítico quedará reducido a unos pequeños núcleos muy atacados y reducidos a la marginalidad.

Los arquitectos que se supone que deberían ser los más intelectuales se han vendido a eso de hacer imagen, arquitectura imagen…

Sí, pero no creo que eso sea malo. Me parece que un arquitecto debe buscar el éxito igual que un novelista o que un ingeniero de puentes y está bien que lo consiga… Nosotros somos los que debemos ser críticos con ese tipo de obras.

Desde un punto de vista personal a mi me interesa el tipo de arquitectura que hace Zumthor, en cambio no me interesa nada Gehry. No… he exagerado, sí que me interesa, pero como modelo espectacular, que coincide exactamente con lo que el modelo social mercantil busca. Es "divertido" (que es un adjetivo de los más fascistoides que existen). Además implica una simbología que a mi me repugna que es la del entretenimiento y del espectáculo televisivo o fotográfico, pero es cierto que su éxito es absoluto.

En la escuela últimamente se está hablando mucho -supongo que por el tema del Santmartí y sus amigos - de que hay que ir hacia Europa y hacia un conocimiento más técnico… Hay otro grupo más reducido, que más que el tema humanístico, lo que no quiere es

perder ninguna atribución, intentando único nacionalismo de izquierdas del que el arquitecto continué siendo esta mundo. ¿Por qué el nacionalismo de la Liga Norte, o el de Heider es de ultra figura intocable de la sociedad… derecha y el de aquí no lo sería? Los úniHay otro aspecto que no está en relación cos nacionalismos de izquierdas que ha con los estudios, que está en relación con habido son los anticoloniales, o sea el de las responsabilidades y es un tema espi- los argelinos contra los franceses, o el de nosísimo porque mientras podáis tener los vietnamitas contra los yankees. No responsabilidad en la construcción -con la creo que sea el caso. contrapartida económica que eso representa - estáis en una posición muy débil. Por lo tanto no entro en ésta discusión.

Os atacan por todas partes. Tenéis que Considero que la cuestión nacional es pagar unos seguros carísimos, abogados, una cuestión íntima, es una cuestión de el colegio no os protege, los clientes sentimientos, uno se siente catalán, o se saben como sortear todos los problemas siente de Gerona, o se siente español o que planteáis. De modo que las ventajas europeo, o nada. Otra cosa es que esto económicas o sociales acaban práctica- deba influir en la política. Y el Estatut se mente arruinándoos. Hay cuatro arquitec- planteó cruzando ambas cuestiones, tos al final que pueden resistir esa presión diciendo: - si te sientes muy patriota catalán, a lo mejor tan tremenda, los ganas mucho demás no puedinero. Este den… Sólo los es el mensaje grandes despay considero chos pueden que es defenderse cuando hay problemas en las obras… Los inaceptable. Comprendo que esto lo planarquitectos individualmente no lo pueden teen partidos de derechas como hacer. Pero claro, si renunciáis a eso os Convergència i Unió o Esquerra quedáis entonces sin una parte sustancial Republicana. Pero que lo planteara el parde la profesión… Es realmente un proble- tido socialista para mi fue el final de una ma en el que no quisiera yo verme pilla- época política. Yo había votado a los socialistas desde el año 82 (seguramente do… no sabría como resolverlo. no volveré a votarles) precisamente porHay otro tema que se habla mucho en que me parecía un partido laico, racionala universidad últimamente que es el lista, ilustrado, que no tomaba en considel Estatut. El debate está muy entrete- deración los sentimientos, sino los juicios nido por la heterogeneidad de ideas de razón, y que se mantenía al margen de que hay. Se habla de cosas como si la cuestión nacional. O sea la cuestión Cataluña es una nación o no lo es, de si nacional era como la vida sexual, cada España es una nación-estado o solo un cual se las tiene que arreglar como quieestado y no una nación… También hay ra. Cuado el Partido Socialista ha tomado discusiones sobre el tipo de articula- - simplemente para comerle terreno a CiU ción que debe existir entre Catalunya y - una posición nacionalista, para mi ese partido ya no es socialista, es nacionalisEspaña… ta. El socialismo es incompatible con el No podría decir qué tipo de articulación nacionalismo. Es más, el único partido deberían tener porque me parece que no que ha sido nacionalista y socialista es es necesario… me da la impresión que se mejor no mencionarlo porque es el partido han mezclado dos órdenes de reivindica- nacionalsocialista. De modo que para mi, ción diferentes. Una reivindicación pura- el asunto está claro y decidido. mente técnica que son los recursos precisos para la autonomía catalana, sobre O sea, crees que el problema ha sido todo en infraestructuras, en sanidad, etc. mezclar una cuestión sentimental…

Es una cuestión técnica que se resuelve técnicamente y que además estoy seguro Con una cuestión puramente técnica. de que se puede calcular. Necesitará por supuesto una presión política para que le …con la descentralización del Estado. sea concedido, pero esto también sucede Sí, la descentralizaen La Rioja. Es decir, ción económica, la cada región tiene financiación de unas necesidades y Catalunya, si tiene o los recursos que van a una comunidad se detraen de otra. Éste no tiene que gestionar sus propios recures un discurso. El otro discurso es el pura- sos financieros, si necesita más dinero, mente ideológico. Ese de si Catalunya es etc. Todo esto son cuestiones perfectauna nación, de si España es una nación, mente comprensibles. ¡Que más quisiera y cómo es posible que haya dos naciones. yo que hubiese más inversión en infraesBueno, yo soy antinacionalista. Crecí en tructuras! Para mi sería estupendo. Pero la época de Franco, que era una época comprendo que no se puede comprar sumamente nacionalista y quedé vacuna- sentimentalmente a una población a base do. No conozco ningún nacionalismo que de decirle que si somos más nacionalistas no sea de derechas. El nacionalismo fran- nos van a dar más dinero. Me parece cés es de derechas, el americano es de terrorífico. derechas y el ruso y el chino… Si además al nacionalismo le añades el independen- Pero creo que en el Estatut solo hay tismo, pues es todavía más de derechas. una voluntad para definir la fuerte idenYo no puedo entrar en ésta discusión por- tidad que tiene Catalunya y los que que tengo una formación de izquierdas y vivimos en ella. no puedo considerar que haya un nacionalismo de izquierdas, no conozco ningún Sí, incluye dentro del texto, en lugar de caso. Y sería muy raro que Dios hubiera una serie de medidas legales, económibendecido a Catalunya concediéndole el cas que se puedan reivindicar y negociar,

Considero que la cuestión nacional es una cuestión íntima, es una cuestión de sentimientos

El socialismo es incompatible con el nacionalismo

pàgina 5

v o x un planteamiento estrictamente ideológico que es el enunciado de "Catalunya es una nación" pero en el sentido de que es una nación, no sólo distinta a España, si no separada. Ésta es la cuestión.

Separada de España en el sentido de que Andorra es una nación separada de Catalunya. A pesar de que todos nos damos cuenta que esto es una pura ficción ideológica y que podría haber sido así o todo lo contrario. Como la Provenza podría haber sido una nación separada de Francia y de Catalunya.

Todo esto son cuestiones que carecen de cualquier fundamento racional.

Pedralbes, no! Para él estos dos son lo mismo, son catalanes y están unidos contra Madrid. Esto es un disimulo de las luchas reales, de los verdaderos problemas, por eso la acusación más frecuente del gobierno tripartito es que no se ocupa de los problemas reales, y es absolutamente cierto, claro.

Tú consideras que ERC es un partido de derechas y para algunos esto es difícil de asimilar.

Seguro que ésta es una afirmación que admite algún tipo de matiz. Algunos dirigentes de ERC han dicho (lo dijo Bargalló hace poco en una entrevista) que él dejará de ser nacionalista el día en que su "pueblo" sea reconocido. El piensa que es muy fácil ser "internacionalista" cuando tu "pueblo" es una realidad.... ¿Crees que esto es posible?

Las políticas culturales que ha habido hasta ahora han sido auténticamente desastrosas

Que haya en Catalunya una gente que cree que Catalunya es una nación y se sientan catalanes en un sentido excluyente… por supuesto que la hay. Me parece que en las últimas encuestas llegan a un veinticuatro o veinticinco por ciento de la población. ¡Pero el resto no! Entonces es una imposición comprensible desde Convergència y Esquerra, pero no la entiendo en los socialistas. Desde Madrid hablan de la España plural, pero desde Barcelona nunca se habla de la Catalunya plural, jamás. Tratan de que se respete el catalán en Bruselas y en Madrid, pero no tratan de que se respete el castellano en Catalunya.

Hay una desviación, terriblemente derechista a mi entender - basada en teorías lingüísticas del siglo XIX, sobre todo herderianas - basada en una sentimentalidad, visceral, que es peligrosa. Porque lo peligroso de los nacionalismos, y por eso son siempre movimientos agresivos, es que solo se pueden sostener si tienen un enemigo delante. No hay otra posibilidad de ser nacionalista, solo se puede ser nacionalista si hay otros que pertenecen a otra nación, porque si no cómo vas a diferenciarte. Esa diferenciación puede ser moderada y tranquila como ocurre en Canada… Pero no es así como se está planteando. Se está planteando como un proceso de separación y enfrentamiento.

Dicho de una manera más clara, el Estatut es un paso hacia la vasquización de Catalunya. Hay fuerzas muy serias que desearían para Catalunya un Estatuto parecido al del País Vasco donde hay dos comunidades enfrentadas: los nacionalistas vascos y los nacionalistas españoles.

En realidad son tan vascos los unos como los otros, pero están obligados a tomar posiciones, porque allí la situación es muy violenta. Aquí vamos camino de lo mismo… … camino de simplificar las cosas Exactamente… de crear dos bloques, de caer en el típico cainismo español, porque, aunque parezca mentira, el nacionalismo catalán a lo que más se parece es al nacionalismo español, y por eso se entienden tan bien. Se están insultando todo el día simplemente porque son iguales y compiten por lo mismo. Los dos son de origen religioso, los dos tienen una visión mística de la vida en sociedad, los dos disimulan las luchas sociales a base de convertirlas en luchas nacionales, los dos creen en "el Pueblo". Es decir, un nacionalista catalán no puede admitir que la verdadera diferencia está entre un proletario de Cornellà y un burgués de

pàgina 6

Ningún partido nacionalista puede ser de izquierdas, porque frente a la lucha clásica de la izquierda entre ricos y pobres, explotados y explotadores o patronos y proletarios, ellos ponen la lucha de nacionales y extranjeros, nativos e inmigrantes, patriotas y cosmopolitas. La nacionalidad sirve de distracción del verdadero problema social, que es la explotación.

Muchos partidos de derechas se han presentado como de izquierdas y los han tomado por partidos de izquierdas durante una temporada: el partido de Mussolini, por ejemplo, o la misma Falange. Sin embargo, la existencia de una nación más o menos no tiene la menor influencia en el reparto de la explotación laboral, la propiedad de los medios de producción, el monopolio bancario (en Cataluña "la Caixa" sería todopoderosa), los tribunales de justicia o la mera relación entre empresarios y obreros. No porque Cataluña o el País Vasco fueran independientes mejoraría ni un ápice la situación de los explotados. Y quizás empeoraría porque el caciquismo regional controla aún mejor su territorio.

Vuestro manifiesto* contiene varias cuestiones de interés y se convierte en una especie de voz de alerta ante un posible ensimismamiento de la sociedad catalana. Pero yo tengo un temor... ¿Crees que sería bueno un nuevo partido? No crees que sería nefasto que por ejemplo el PSC se escindiera en dos (PSC Y PSOE) o que apareciera el partido que vosotros creéis necesario. ¿No crearía una especie de ghetto de "castellano-hablantes"? ¿Sería mejor un PSC plural, verdad?

Pienso que nuevos partidos podrían crear esa cosa tan binaria y simplista que hablábamos antes, lo que ocurre en Euskadi: los constitucionalistas, los no constitucionalistas, los nacionalistas, los no nacionalistas, etc.

Esto se manifiesta en algunas replicas respecto a vuestro texto (esas simplicidades como llamaros españolistas en sentido despectivo y todo eso)…

Tú ya entenderás que es absurdo que "catalanista" suene bien y "españolista" suene mal. Es el efecto de treinta años de

p doi apg oun la li

14 - Desembre 2005

propaganda nacionalista convergente, machacona e implacable. Ahora bien, si por españolista se entiende "gente que se siente tan cómoda en España como en Cataluña y que no hace ninguna diferencia", entonces "españolista" es una palabra que define al 65% de la población catalana según todas las encuestas. En ese sentido no importa que nos llamen así. Habrás observado, además, que nuestra web está en catalán y de hecho, de los quince, por lo menos doce son catalano hablantes como lengua materna. Y algunos de ellos (Toutain y Pericay) son incluso especialistas en lingüística con trabajos muy celebrados sobre la lengua catalana.

la vieja oligarquía y la nueva. Y los partidos se poden al servicio de esa guerra y nosotros, los ciudadanos como tontos, nos dejamos meter en esa guerra que no debería ser la nuestra.

Crees que con el cambio político, tanto en España como en Catalunya, ha habido un cambio en las políticas culturales.

Bueno, las políticas culturales que ha habido hasta ahora, tanto en Catalunya como en España, han sido auténticamente desastrosas. Primero porque a las fuerzas políticas la cultura les tiene sin cuidado, y esto es radicalmente cierto, no es un tópico. O es un tópico porque es radicalmente cierto. Los ministerios de cultura En cuanto a que el PSC se parta por la han sido terribles, yo salvaría a Jorge mitad, es un riesgo, ciertamente.

Semprun y a Carmen Alborch. El resto ha Pero siempre será posible pactar des- sido una auténtica catástrofe. pués, o incluso llegar a un acuerdo, siempre que la cúpula del PSC abandone Y en Catalunya mucho peor, porque la el nacionalismo y regrese al socialismo de Conselleria de Cultura no está al servicio sus bases. de la cultura, si no al servicio de la cultura política.

Durante la etapa de Parece que los políticos nos hacen Convergència la cultura era solo otra placaer en "luchas" estúpidas al conjunto taforma para la expansión de la lucha linde ciudadanos. Por lo que nos pintan güística. Y ahora sigue prácticamente desde aquí, parece que en Madrid solo igual. digan cosas malas de los catalanes, cuando en realidad solo hay unos Luego hay una enorme cantidad de dinecuantos que chillan e insultan. ro que se va en trivialidades. Cuando hay Sí, claro. Igual que aquí. Ayer salía un articulo en el Avui de un tal Sostres diciendo que "parlar en castellà és hortera, jo només parlo en castellà amb la meva criada" y todo el artículo era de este porte. Es decir, imbéciles y fachas los hay por todas partes. El problema es cuando toda la información se centra en los fachas. Unos dicen: Madrid es Jiménez Losantos; y los otros: Catalunya es el Avui i Carod-Rovira. Claro, ¡estamos perdidos!

Los medios de comunicación van donde está el barullo y al final parece que la realidad sea barullo y es lo que nos acabamos creyendo.

Parece imposible de detener, el torpedo va dirigido a la línea de flotación.

A mi me da la impresión de que estos movimientos ocultan un movimiento mucho más profundo. En mi opinión los partidos, los de derechas y también los socialdemócratas, son partidos al servicio de fuerzas del capital, de fuerzas financieras que son las que realmente los pagan, los ponen en donde están y financian las cosas, como se ha visto con La Caixa y el perdón de las deudas. A mi me parece que en el orden del capital se está produciendo una sustitución de la vieja oligarquía, esos grandes grupos económicos que durante el franquismo se convirtieron en los más fuertes, y una nueva oligarquía que ha ido emergiendo poco a poco, que está muy ligada a medios de comunicación (PRISA en Madrid, el conde de Godó en Catalunya). Es un nuevo tipo de poder más ligado a medios de comunicación, espectáculos, mercancías electrónicas y esa es la verdadera guerra, entre

quejas sobre la falta de capital en Catalunya, pienso… bueno, pero el dinero ¿en qué se gasta? Claro hay cosas minúsculas, TV3, por ejemplo, paga a un pobre corresponsal que trata de dar noticias desde Perpiñan, es algo cómico.

Esto es una cosa microscópica, pero ahora empezad a multiplicar. El dinero que va a parar a Valencia para mantener la llama catalana en Valencia, donde nos odian, el dinero que gastamos en Francia para tener una casa de la cultura que costó 400 millones, hubo que cerrarla y volverla a abrir, el Avui subvencionado como la prensa del Movimiento…Son cantidades inmensas que no están controladas y este es un aspecto terrible de la política de todo el mundo, pero a mi lo que me importa es Catalunya.

El otro día salió la notícia de que el tripartito estaba pagando a 170 asesores de los que está prohibido dar el nombre i el sueldo. Esto no es democrático, no es nada transparente. Los sueldos reales de los políticos son secretos.

Sabemos la parte oficial, pero no los añadidos extraoficiales que son los realmente interesantes. Hay un gasto absolutamente incontrolado.

No hay crítica. La crítica ha desaparecido

Plantearles a los ciudadanos que necesitan más dinero, unos tipos que se han concedido la jubilación entera en dos legislaturas, cuando un ciudadano necesita treinta años. Todo el conjunto de pre-

d i a g o n a l 1 4 - D e sv e mob x r e 2p0 0o5 bendas, privilegios secretos, marrullerías, corruptelas que están en el núcleo de la política catalana creo que es lo verdaderamente importante y no si som una nació o quatre nacions. Pero de estás cosas no hay nunca manera de hablar, los medios de comunicación están controlados y mientras tanto parece que nos estamos peleando porque uno es español y el otro catalán… Eso es una cortina de humo, es un velo…Xavier Rubert os contará todo lo contrario (risas). Pero así tendréis dos visiones distintas…

Parece que en Catalunya todo lo que es cultura en catalán es aplaudido.

Falta un poco de crítica, ¿no crees?

No hay crítica. La crítica ha desaparecido, en parte porque este es un país pequeño.

Bueno, en estos términos cuando hablamos de Catalunya hablamos sobre todo de Barcelona y de los 4 millones del área metropolitana. Ésta fue una ciudad cosmopolita, con mucha información externa y con buena crítica interna. La crítica es esencial simplemente para cribar los privilegios, los falsos prestigios. Todo esto ha desaparecido de una manera totalmente comprensible. Yo no acuso a nadie de esto, simplemente digo que el fenómeno es este y era comprensible que sucediera.

Y es que todos aquellos que deberían estar criticando y juzgando ahora están a sueldo de alguna institución.

Prácticamente la totalidad de la cultura catalana está subvencionada. Entonces es extraordinariamente difícil que haya la menor crítica porque la crítica también está subvencionada. Entonces, ¿cómo va a haber crítica?

En este momento, si repasáis las actividades culturales, son penosas, son de una endogamia brutal.

Sí. ¡Pero hacen una propaganda brutal!

Nos pintan, por ejemplo, al MNAC como el octavo museo más importante del mundo. Eso se dijo con la inauguración de la ampliación, y algunos se lo habrán creído….

Ellos saben que juegan con una población que está en la más absoluta ignorancia, porque es muy difícil informarse, la información es toda dirigida…Todos los mecanismos de información están subvencionados, o sea, comprados. Cualquiera que haya viajado un poco sabe que Barcelona es una ciudad rica o muy rica, pero culturalmente inexistente.

No sabemos cómo ha acabado al final lo de la feria de Frankfurt. Pero eso de aceptar solo a los escritores que escriben en catalán es muy provinciano. ¿No? Los alemanes han dicho que irán los escritores que quieran los editores. Es que esta gente no distingue entre un mercado (como es la feria de Frankfurt) y una feria políticamente controlada, que es lo que a ellos les gusta. Lo tremendo es la endogamia del asunto. Ellos deciden quien va, que a la vez son ellos mismos.

Eso conduce a un empobrecimiento completo. Ésta endogamia es cada vez mayor, porque pensad que en la misma universidad, para presentarse a las oposiciones hay que tener el nivel C de catalán. El nivel C no es fácil, la mitad de los dirigentes de CiU no lo pasarían.

p u l i

Esto quiere decir que un gran matemático, o un experto en células madre de Cartagena, o se quedará en Cartagena o se irá a Madrid. Como no salga el experto en Olot… Eso, a mi entender, es un empobrecimiento absoluto de la universidad y una de las medidas más vergonzosas del tripartito. En lugar de abrir y permitir que se presenten a oposiciones en francés, inglés… con tal de que sea gente buena. ¡Pues no, solo los catalanes!

del dinero es angustiosa, cuando a veces el problema es de falta de imaginación, de falta de arrojo, de valentía y de un espíritu muy pequeñito y estrecho de miras, muy anticuado, algo muy típico del nacionalismo.

¿Viste la ópera Gaudí el año pasado? (gesto de negación). Pues fue algo malísimo y lamentable, pero como estaba en catalán recibió unos aplausos increíbles. Acostumbra a pasar siempre que ¿Se salva alguna institución cultural? hay un cantante catalán, el aplauso es ¿Qué te parece el CCCB? sistemático y sin criterio.

Yo soy un defensor del CCCB, es buenísimo, y por una razón, Ramoneda, su director es independiente. Tiene simpatías con los socialistas como casi todos los que venimos de esa generación, pero es independiente.

Los espacios de origen siempre son muy interesantes. La parte más nacionalista es, o bien rural - y eso es comprensible y por eso CiU no quiere cambiar la ley electoral- o bien, en el Barcelonés, el nacionalismo es de la pequeña y media burguesía. Son clases conservadoras, tradicionalistas, sentimentales y eso es tiñe a la cultura barcelonesa de esa pátina arcaizante, carrinclona, cursi que está destruyéndola como ciudad cosmopolita y con aquella audacia cultural que antes tenía.

Solo queda un poco de arrojo, ya lo he dicho, en el CCCB y el MACBA. En una conurbación de 4.5 millones de personas que sólo existan dos centros culturales realmente importantes, del siglo XXI, es grave, y sobre todo viendo lo contentos que están los políticos con su política cultural.

Aquí la cuestión del dinero es angustiosa, cuando a veces el problema es de falta de imaginación

Y también soy un defensor del Museo de Arte Contemporáneo, el MACBA de Borja, ya que ha sido torpedeado por todas las instituciones y Borja ha resistido y en este momento está recogiendo los primeros frutos. Creo que es una institución que la ciudad se merece.

Todo lo demás es muy flojo. La Caixa a veces acierta porque tiene dinero y puede hacer cosas que están bien. ¿Y que más…? ¿Qué te parece el Teatre Lliure?

Funciona muy bien todo lo de Montjuïc. El problema es que no hay quien llegue hasta allí. Hasta ahora funcionaba muy bien el Auditori con Martínez Izquierdo (director de la OBC).

Realmente la cultura no tendría que ser tan dependiente de la política, de las subvenciones. ¿Como se puede arreglar eso?

Pero la cosa se acaba, el año que viene Yo no estoy en contra de la subvenciones se marcha. Programaba cosas moder- que son para actividades, o bien, muy nas… caras, es decir que no las puede financiar uno mismo, o bien que son de un orden Exactamente, pero la orquestra no quería casi de ingeniería turística. Creo, por trabajar y lo han quitado. A ver el japonés ejemplo, que hay que financiar la ópera, que viene a sustituirlo. Es muy vergonzo- no por la ópera, sino porque una ciudad so que en España existan dos orquestras con ópera atrae mucho turismo. Es un más importantes que la de Barcelona -la emblema que tiene que estar en el logo de Tenerife y la de Madrid-. Es una ver- de una ciudad. Aparte del logo del deporgüenza porque ésta ha sido una ciudad te, que está muy bien, tiene que haber un muy musical. Cuando en Madrid no exis- logo cultural. Si no, luego recibimos un tía la música en Barcelona se estrenaba turismo que solo viene a emborracharse el Concierto para violín de Alban Berg y en las Ramblas.

Stravinsky venía a dirigir el estreno en Catalunya de la Sinfonía de los Salmos. Pero con respecto a los individuos privaEste ha sido un centro musical muy dos, a la creatividad, hay que ser muy importante y ahora es una vergüenza. estrictos. Hace cosa de dos años pusieron en marcha un mecanismo a la inglesa, ¿Qué te parece el Liceu desde la el llamado Consell de les Arts, tomado del reconstrucción?

Council of Arts inglés que funcioEstá bien dirigido pero no me gusta el edi- na estupendaficio. mente. Ese es, en Inglaterra, un ¡Es una barbaridad! organismo totalmente autónomo, Bueno, es algo muy típico de los naciona- formado por gente listas, como Bohigas y el grupo naciona- de prestigio sin lista de los socialistas. Me pareció fuerte ninguna vinculaque decidieran reconstruirlo. Era la opor- ción política y que tunidad para hacer una gran obra actual son quienes decien un sitio emblemático y no se atrevie- den sobre la cuesron. tión de financiación. Aquí el proHay lugares pequeños que trabajan muy yecto lo ha llevado bien y con poco presupuesto y no es una Bricall (ex-rector cuestión de dinero exactamente, es una de la Universitat cuestión de inteligencia. Aquí la cuestión de Barcelona),

una persona muy inteligente y honrada.

Mis noticias son que en este momento lo están boicoteando por todos lados porque lo que quieren es aprovechar la subvención para sus redes clientelares. A nadie le interesa que aparezca un organismo autónomo y que va a decidir sobre los dineros. Esa hubiera sido una buena solución, técnicamente irreprochable, que no puede controlarse.

Si hubiera más público en las actividades culturales tampoco se dependería tanto de subvenciones.

Pero el público se crea.

Las subvenciones tendrían que estar dedicadas a pagar entradas a la gente joven para que en el futuro sean un público "adicto" a actividades culturales.

Hay muchísimas maneras de hacer esto.

En Londres hay unos conciertos llamados "proms" en los que hay un público adulto que paga, y luego unas seiscientas plazas para estudiantes totalmente gratuitas.

Este es el tipo de subvención que hay que aplicar, acostumbrar a los jóvenes a actividades que no son las reglamentadas por el capital - que son emborracharse los fines de semana y comprar las droguitas del amiguete…-. Eso es lo que manda el capital. A ver si les damos oportunidades a los jóvenes para que se dediquen a otras cosas. Algunos munícipios están alucinados del éxito de las bibliotecas de barrio. Creían que sus votantes eran analfabetos. Al final parece que la única alternativa a esto sea el deporte y no es verdad. A veces se considera que los jóvenes son tontos, que solo saben emborracharse y empastillarse o jugar al fútbol. ¡Es mentida! Hay cosas mucho más divertidas y compatibles con el fútbol. Con lo otro no lo sé….

* Félix de Azúa és un dels intel·lectuals que forma la Plataforma "Ciutadans de Catalunya" i que ha signat el manifest "Per un nou partit polític a Catalunya" que reclama un partit d'esquerres no nacionalista.

pàgina 7

v o x

RUBERT DE VENTÓS Ens agradaria saber, ja que tu has estat eurodiputat, com veus la Declaració de Bolonya i tot aquest tema de l'Espai Europeu d'Educació Superior?

No ho conec molt. Calia unificar aquest espai, però no sé si s'ha fet de la millor manera. Mira, jo al parlament europeu vaig estar treballant amb l'escriptor italià Alberto Moravia en un tema que no s'ha introduït.

Vam intentar que es proposés una "Història d'Europa" que fos explicada a tots els països europeus. Perquè les històries de cada país serveixen per fabricar nacionals (francesos, espanyols, italians...).

Vam pensar que si a tots els nanos d'Europa se'ls hi expliqués la mateixa història, potser no naixerien aquests impulsos identitaris patològics. Perquè jo sóc contrari als impulsos identitaris! No sóc nacionalista!

Potser ni catalanista.

Independentista? Això, de moment, sí.

Se suposa que es volen unificar els ensenyaments europeus...

Bé, sembla que es vulgui aplicar un model més anglosaxó. És un model basat en els crèdits, els màsters, els doctorats... que respon a les necessitats de la societat i el mercat. És clar que tampoc crec que es pugui culpar al batxillerat del que no ensenyen els pares ni del que la societat no afavoreix. En una societat injusta estructuralment no pots pretendre que l'educació ensenyi bé als nens i que alhora creï una societat flexible i oberta a la gent menys afavorida.

L'altre dia algú se'm queixava de què no es podia encarregar només a l'escola pública la funció d'atendre a la varietat cultural... I jo li deia que a EEUU, quan passava el mateix que passa ara aquí - això de què en alguns col·legis els nens siguin tots rossos -com si fossin tots suecs- i després vagis al Raval i passi tot el contrari- el govern de dretes de Reagan feia una cosa que es deia busing. Es tractava d'agafar un 20 % dels nens de les escoles "pijes" i, amb un autobús, endur-se'ls a l'altra punta de Boston. A l'hora s'agafaven el mateix nombre de nens negres i els portaven a les escoles "blanques". Això el govern de dretes dels EEUU! Imagineu si el d'aquí fes quelcom semblant.

Creus que a Catalunya hi ha masses escoles concertades?

pàgina 8

p doi apg oun la li

14 - Desembre 2005

Universitat de Humbolt, la universitat europea del segle XIX, és una institució en què anaven junts la producció, transmissió i aplicació del coneixement. El nivell de desenvolupament tecnològic de llavors era tal que una mateixa institució podia fer tot això. Avui dia tot això s'ha desagregat. La universitat ha quedat com un centre que ni aplica molt, ni investiPerò que subvencionin escoles d'elit, ga gaire. com el Súnion, és fatal, no? No sé si ara Si alguna avantatja té ja haurà canviat... la societat en què jo vaig viure quan tenia No ho sé. Primer es va voler camuflar. Ara la vostra edat és que nosaltres ens preguntàvem coses com de quina manera s'orgaes tractarà de reduir-ho si més no. nitza l'Estat, com es fa la revolució o com A més, si no els hi surten els números, s'organitza l'ensenyament....Ara la gent es l'estat o la Generalitat podrien comprar diu: - Què carai és l'ensenyament? Què és aquestes escoles i convertir-les en la revolució? Què és l'Estat? Les perplexitats han augmentat de dimensió. I això són públiques... preguntes més filosòfiques. Avui en dia no Per fer-ho cal normalitzar tot el tema dels ens preguntem com s'organitza la universitat, sinó què és?! És un artefacte que reuconcerts. nirà transmissió, recerca...? Hem de segreDoncs a nivell d'estudis superiors hi ha gar? Què és segregable? Que suposa la els qui temen que amb el Pla de integració al mercat laboral? Com separem? Com donem Bolonya, entre d'aligualtat d'oportunitats tres coses, es perdi a tots ells? Estem crela voluntat d'una ant un altre artefacte formació generalisque en seguirem dient ta i tendim cap a "Universitat", però que una especialització és un producte, no massa gran... només quantitativament diferent, sinó La societat hi va.

Anem cap a aquesta especialització, que qualitativament. és una adequació al mercat i a la mateixa realitat econòmica i social.

Canviant radicalment de tema... Com es Allò més fomut al nostre país és que imi- pot ser independentista en l'actual marc tem, sovint mecànicament, models que de la Unió Europea? responen a una tradició cultural distinta.

Ara et posaré un exemple, amb el nomena- Es pot ser independentista perquè els ment de professors... Jo vaig ser professor Estats no són independents, són interdeals EEUU als vint-i-dos anys perquè el pendents. La diferència que hi ha entre el poeta Jorge Guillén, que llavors era l'auto- que tenim nosaltres i el que té un Estat és ritat de tot l'hispanisme allà, va escriure que els Estats tenen una lliure interdepenuna carta de recomanació sobre mi. Em dència. Pacten amb un món global, poden van fer catedràtic, amb un sou descomu- fer-ho. L'Estat es basa en la idea que hi ha nal! Vaig entrar per cooptació, o sigui, per- un poder que és alhora econòmic, adminisquè un senyor va dir que jo era bo. Aquí les tratiu, militar... tot plegat. Llavors els nuclis universitats van voler muntar això. Però no d'agregació d'aquestes funcions s'han de acaba de funcionar, perquè aquí s'escriu formar a partir d'organitzacions piramidals. una carta de recomanació al primer que passa... si en voleu una ja ho sabeu! (riu- Què passa amb Catalunya (fugint d'ideolores) El que passa a EEUU és que si tu gies)? Posem un exemple... Si amb el tema escrius una carta de recomanació dient del turisme, jo (Catalunya) m'ajunto amb que algú és bo i resulta ser una farsa, se't Mallorca i València, passo, segurament, a ser la primera potència turística del món. I cau el pèl! Aquí no va així! per tant, tinc una capacitat de negociació Una cosa semblant passa amb els notaris. amb els "tour operators" de nassos! Amb el Aquí cobren molt per fer un paper. A EEUU tema de l'energia em convé jugar, potser, el notari pot ser el sabater. Un dia als amb Aragó i/o sud de EEUU vaig preguntar pel notari... i em van el dir "és aquella sabateria de la dreta". Jo França. Amb vaig contestar que allà hi havia un sabater, comunicacions no un notari! És clar, els notaris són una em convé ferfigura molt important perquè donen segure- me amb..., etc. tat jurídica a si una cosa és d'un o de l'altre... Doncs bé, hi ha dues maneres de Què és operatiu? Què és funcional? Jo veure a aquesta figura. O bé pagant fortu- vaig experimentar el corsé sota el que nes pels seus serveis a un senyor ben ves- vivim quan l'Estat va prohibir que es veiés tit que té un despatx de caoba i ha opositat TV3 a València. Prous problemes tenim per molt anys. O bé, dir-li a un senyor, que és ser competitius en un món global, com per sabater "Vostè és el notari d'aquesta regió. haver d'anar ofegats i haver de convèncer Cobrarà molt poc, però si escriu alguna a aquests senyors de què això era simplecosa que és falsa, estarà a la presó durant ment lògic, rendible, operatiu... cinc anys". Són dos sistemes diferents...

En la geometria booleana, el producte lògic Tot això ho dic, perquè quan intenten imitar, de dos conjunts és més petit que la seva per exemple, models educa- suma... Ara Catalunya forma un producte tius d'altres llocs, s'ha d'assu- lògic amb Espanya. Doncs jo, que em conmir que la tradició cultural d'on sidero molt espanyolista, penso que si tinhan sortit és diferent que la guéssim un país amb un alt nivell d'autonomia podríem sortir d'aquest tema llefiscós nostra. del nacionalisme, de la identitat, de la retiEl tema de fons és que la cència amb els de Madrid, aquest món de El que passa aquí és que, tradicionalment hi ha menys confiança en l'Estat. Llavors tant en l'educació com en sanitat la gent opta per pagar un plus a la privada, i això descarrega el sector públic. A més, aquí l'ensenyament eclesiàstic ha fet moltes vegades una funció subsidiària. Els jesuïtes, per exemple, i "els jesuïtes de la acera de enfrente" representats per l'Institut Francès o Aula.

ressentiments... és una llauna, és realment avorrit, és una infame pèrdua de temps.

Sí, és realment una pèrdua de temps...

Sí, i a més estimula allò més ressentit dels catalans, allò més prepotent dels madrilenys allò més autoritari. Si us plau, airegem aquesta situació!

Jo he dit moltes vegades aquesta frase que diu que "per abraçar-se cal ser dos". I per ser solidari no has d'estar soldat. Avui, Catalunya està soldada amb Espanya.

Escolta! Jo vull poder ser solidari! Mireu, el meu avi tenia una medalla, de les Filipines, que hi deia, "medalla a los voluntarios forzosos" (riures). Doncs Catalunya ve a ser un voluntari forçós. Deixi'm ser solidari, deixi'm abraçar-lo! Deixi'm... ser!

Necessito un Estat que no em tracti com un tercer, que sigui el meu

Imitem, sovint mecànicament, models que responen a una tradició cultural distinta

Mentre no flexibilitzem la relació amb Espanya, continuarà aquesta qüestió tan pesada entre catalaneros i espanyoleros...

Jo a Espanya la comprenc molt bé, l'aprecio i m'identifico prou amb els seus sentiments. El que va fer molt bé Espanya va ser inventar-se la revolució geogràfica.

Quan Anglaterra i França eren molt importants, Espanya surt amb cent anys d'aventatge cap a Amèrica. I això és gràcies a la reunificació dels reis catòlics. Agafen als senyors feudals i els fan aristòcrates, dels aprenents en fan universitaris i del castellà una llengua franca. Més tard els espanyols no van fer la revolució industrial precisament per això. Llavors, durant molt de temps van poder seguir jugant a l'Edat Mitjana, a conquerir i buscar or enlloc de treballar. Va ser una mena de regal enverinat perquè la resta del món s'adonà que la riquesa ja no es basava en jugar a regnes, sinó en el comerç... Al perdre les colònies, que és una bofetada a l'Espanya "imperativa", que deixa de poder imperar, li ve la por que a la pèrdua de les colònies s'hi sumin la "desmembració" d'Espanya i l'absorció europea. És clar, paranoia assegurada! I jo ho entenc! Si jo tingués aquest imaginari i m'haguessin explicat aquesta història...

Quan Catalunya sigui tan independent com ells, jo podré ser espanyolista, mentrestant no!

Això no ho aconseguiríem amb un Estat federal o amb una descentralització enorme?

Bé, el que passa és que el federalisme és un terme polisèmic. Hi ha molt "federalismes": del Suís al Mexicà. En general, les federacions s'han produït per sístole, no per diàstole. És un moviment de gent que s'ajunta, més que de gent que pacta la separació.

Avui en dia no ens preguntem com s'organitza la en resultés universitat, sinó què és?! Siun aquí gran marge de maniobra, perfecte!

El que passa és que quan ens queixem de les autopistes que tenim... no ho fem pel greuge que representa pel senyor que va a la Costa Brava, sinó pel que fa a l'entrada i sortida de mercaderies... Que hi hagi un tren ràpid Madrid-Sevilla des de fa més de 15 anys i que no existeixi de Madrid a Barcelona... Aquesta situació es converteix en una mena de cinturó de castedat per a l'economia i per al desenvolupament normal del país... Només que ens deixessin portar el ritme normal de país, encantat!

En un llibre meu que prologava el Pasqual Maragall, ell suggeria que només teníem dues sortides: "Federar-nos, per no haver de separar-nos o separar-nos per no haver de barallar-nos". Ell és partidari de la pri-

d i a g o n a l 1 4 - D e sv e mob x r e 2p0 0o5 mera, de federar-se, per no separar-se. Jo penso que si es pot aconseguir federantnos, molt bé. Però dubto que això es pugui fer de debò. El que ha colpejat en tots els sondejos al socialisme espanyol és que als espanyols no els hi agrada el que plantegem els catalans. Just com a nosaltres no ens agrada "allò".

p u l i

més, qui té el poder sempre et dirà que el que ell fa és "tècnic". És l'excusa eterna del poderós, que vol vestir la seva violència i voluntat de necessitat, camuflar la seva força "amb la força i necessitat de les coses mateixes".

Bé, tot és molt complex... També volíem comentar el grau d'autocrítica que tenim aquí a Catalunya, tant en temes culturals, com econòmics. És clar, demanem més diners - perquè ens fan falta - però, com aprofitem els diners que ja tenim?

Al final, tu no pots ser més bo del que ets. És a dir, tot allò que cedeixes, però que t'ho arranquen, després ho pots recriminar. Tot allò que dones amb obligació, per quedar bé i que no et surt de dins, després "se lo reprocho"....

Bé, culturalment, jo penso que tenir una llengua important com la castellana com a Jo em vaig fer-me independentista quan idioma espontani és d'una riquesa objectiera diputat a les Corts espanyoles. Jo va per aquest país. Molts diuen que un dia abans no era independentista! Quan parla- el castellà ens va oprimir. Doncs si, però va amb els ministres de González es refe- siguem generosos, tranquils i fins i tot interien als catalans com a "los otros". I es ressats: la llengua castellana és un bé culqueixaven... - ¿Y ahora que quieren esos? tural català.

Però com pot ser que es referissin així a nosaltres? Formàvem part del "nosotros" o Amb això podríem parlar del tema de la érem "los otros"?

Fira de Frankfurt...

La globalització és l'entrega a una intempè- Jo entenc el que és la discriminació positirie desregulada i cada Estat intenta fer un va i en sóc partidari. I s'ha d'aplicar una disaixopluc per als criminació positiva amb la seus. Viure en cultura catalana. Per exemaquesta intempèple, quan el llenguatge rie tenint un Estat mateix és sexista, cal fer un que et tem tant o esforç voluntarista per commés del que et pensar-ho d'alguna manera. protegeix, que es Queda lleig, impositiu, però refereix a tu com a és que la discriminació ha un tercer. Això no va... produït reflexes mentals molt resistents al canvi. Jo entenc que el català ho necessiti Allà a Madrid, al Parlament, com jo era el això. Ara! Un altre especificitat catalana és "compañero" socialista em deien: - ¡como el "producte lògic que som". Avui si tu saps les hemos dado! Havia vingut el Miquel anglès i francès et compra un 30 % del Roca a negociar les competències de ferro- mercat. Si saps anglès i xinès et volen més carrils... I deien: - ¡Fíjate! Le hemos pasado perquè hi ha menys gent que tingui aquest las vías, que es lo que cuesta dinero, y nos perfil. Avui dia són valuosos els perfils hemos quedado las estaciones, que es lo peculiars. Doncs hem d'explotar el perfil que da pasta. ¡Y ha tragado! peculiar que té Catalunya. L'escala catalana és una escala justa. Tenim una escala Com pot ser que el meu Estat em faci això? més gran que Luxemburg i més petita que Que parlin així dels francesos - tot i que França. Ens podem moure amb una certa seria molt poc cosmopolita - però no de agilitat i flexibilitat com els luxemburguenosaltres ( ho diu amb certa decepció). Jo sos, ser emprenedors i ser rellevants. Un necessito un Estat que no em tracti com un tio massa petit no pot ser rellevant, i un de tercer, que sigui el meu, i l'actual no acaba massa gran, com França, és avui massa de ser-ho, o no ha arribat a ser-ho. Veurem encarcarat. Nosaltres tenim una escala en endavant... intermèdia i hem de saber explotar-la. En aquest sentit el castellà, el bilingüisme que El que potser no ha fet bé Espanya és no tenim, és d'una gran riquesa. fer-se seu tot el que representen la cultura catalana, la basca... No ha fet seva A més a més, parlar una llengua és una la diversitat... manera de veure el món. I bé: nosaltres en tenim dues! Som pluralistes i liberals ad No és senzill! ovo. A mi em sembla que cal una discriminació positiva del català i una explotació de Però segurament ara no hi hauria la nostra peculiaritat en la que està inclosa aquests conflictes ideològics... la cultura i la llengua espanyola. Podem seguir burlant-nos de les "discriminacions" Sens dubte. I el Fèlix de Azúa què us en i "correccions polítiques", però no hi ha diu? dret, per exemple, que home públic i Ell, com d'altres, pensa que el debat dona pública signihauria de ser estrictament tècnic. fiquin coses tan distintes.

Però quan veus com tractaven d'enganyar al Miquel Roca, això no és tècnic! O que el Jo he escrit molts primer AVE fos el Madrid-Sevilla no és un llibres en castellà, tema tècnic, és que era casa del Felipe un que es deia González.

"Nacionalismos" era en castellà, prePerò el sistema de finançament es basa, cisament perquè en gran part, en una negociació tècnica. s'adreçava a ells.

Després el van traPerò el sistema de finançament és el duir, per cert, molt mateix que la inversió estatal a les malament!

Ara "regions". Potser ja en tindríem prou si hi n'estic fent una verhagués una inversió estatal suficient a sió nova per Catalunya. Però les inversions han de tenir "Columna". certa relació amb la realitat econòmica, geogràfica i demogràfica del país. Si el Aquest és un altre debat és tècnic, fem-lo tècnic del tot! A problema de

Jo em vaig fer independentista quan era parlamentari a les Corts espanyoles.

Catalunya... Tot sovint es fan unes traduccions pèssimes, avorrides i infumables. Passa en literatura, ja no diguem en cinema! L'altre dia fins i tot, i sense voler-ho, vaig entrar en una pel·lícula castellana que l'havien traduït al català!

que s'han estat barallant entre tots i han sortit fragment fins i tot divertits...

Saps què diuen? Que un camell és un cavall dissenyat per un comitè (riures).

Les coses fetes per un comitè surten com surten!

Quin absurd!

A l'Estatut hi ha uns paràgrafs al principi, sobretot en la introducció, que sí són meus. En ells intento defensar idees liberals com que les identitats han de ser múltiples, per exemple... Cosa que no els hi sembla malament als espanyols. També explico que la independència no és més que aquesta independència de la que us parlava...

I què en penses del text de l'Estatut?

I creus que s'aprovarà l'Estatut?

Home! A mi em culpen de ser-ne el responsable... No ho heu llegit? En un article del director de "El Mundo" m'acusen de ser "el ideólogo de la monstruosidad"...

Bé, és possible que jo hagi influït en persones, com elles m'han influït a mi. En Pasqual Maragall, per exemple. Però l'Estatut, jo no el vaig escriure! A més està escrit d'una manera! Suposo que no quedava més remei que ser recelosos i tiquismiquis per neutralitzar una a una les competències que ens havien anat afaitant.

Buff! No ho sé. Ho necessitem tots.

Però el problema són els costos electorals que pot tenir per al govern espanyol. És difícil vendre-li a la gent de la resta d'Espanya una cosa que no vol, que els espanta, que els neguiteja, que els hi produeix anticuerpos y urticaria...

No sé com s'ho faran. Potser si que hi ha una nova generació de socialistes, però jo només veig al Zapatero, els altres, o estan callats o s'assemblen massa a l'Ibarra i el Bono.

És clar, un dels drames és el del blindatge de competències. A tu t'atribuïen una competència, però com a la Constitució posa que quan hi ha una "Ley de bases", pot ser que aquella competència que tenies s'anul·li.

Llavors la competència es quedava en res.

Aleshores, com ens han repetit tantes vegades la jugada de les vies dels trens, es van posar a fer els articles de l'Estatut de manera que neutralitzessin cada entrebanc i evitessin que ens poguessin prendre el pèl.

El tema no és si sortirà o no, sinó QUÈ sortirà? Quina capacitat digestiva tindran Convergència i Esquerra (que lluiten per un espai que volen ocupar els dos)?. El més interessant serà el comprovar el tremp de Maragall i l'habilitat de Zapatero, que és qui ha de vendre un producte que Espanya no vol.

La llengua castellana és un bé cultural català

I com el veus, li va gran el problema?

Menys del que tots ens creiem, o no?

Ha navegat i de moment ha fet passar més del que tots haguéssim dit.

Al final poden quedar articles com: Jo tinc el dret sobre els carrers, les voreres, les sabates de l'home que trepitja la vorera i sobre les mitges de la senyora que...! És clar, el que et surt no és massa apassionant literàriament.

Entre això i els trossos en què es nota

pàgina 7

El fin de semana del 21 al 23 de octubre organizamos una excursión al PallarsLlusá, en la que varios estudiantes de arquitectura conocimos el pueblo casi abandonado de Envall, cerca de la Pobleta. Allí un grupo de jovenes se esfuerza por hacer renacer un pueblo que tiene más de mil años de antigüedad, pero desde hace 40 se encuentra sin habitantes y convirtiéndose poco a poco en ruina. La docena de masías que conforman el núcleo han ido deteriorándose y cayendo los bellísimos muros de piedra arrejuntados con barro, un sistema constructivo muy capaz, pero que exige un mantenimiento mínimo para que la lluvia no se lleve la tierra de entre las piedras.

La excursión consistió en la construcción de un muro que acompaña una de las calles y construir una escalera para salvar un desnivel y conectar con el camino que llega al pueblo. Al ser nuestra primera excursión tuvimos que familiarizarnos con el sistema constructivo y con el lugar, para preparar nuevas actividades y continuar reconstruyendo el poblado. El objetivo final es reconstruir una de las viejas masías para crear un lugar para el descanso de mayores o la educación de niños.

Desarrollamos un proyecto en la que tenemos previstas otros dos fines de semana durante el cuatrimestre que viene.

Nuestra vida moderna y nuestra obsesión por lo que está de moda nos alejan sin darnos cuenta de las bases principales de la vida, la naturaleza y la paz.

Estas excursiones nos hacen crecer como arquitectos, al aprender de la construcción tradicional, pero sobre todo nos hacen crecer como persona, alimentando nuestra tranquilidad y encuentro con nosotros mismos, y lo que somos en este mundo.

Seguiremos proponiendo actividades que os interesen y en las que os esperamos a todos.

actividades pasadas anteriores...

la Delegació informa NORMES D’US I FUNCIONAMENT

IMPRIMIR GRÀTIS A LA DELEGACIÓ D’ESTUDIANTS?

pàgina 10

1 - Només es podrà imprimir en l’horari establert.

2 - Cadascú pot disposar d’un quart d’hora al dia per realitzar les seves impressions. Si arribes tard o el que està imprimint no acaba a l’hora, tu tindràs menys temps.

3 - NOMÉS ES PODRAN IMPRIMIR ARXIUS AMB FORMAT DWF 4 - Cadascú ha de portar els fulls que necessiti, en cap cas la Delegació donarà els fulls.

5 - En el cas de possibles alteracions de l’horari s’intentarà avisar amb la màxima antelació possible.

6 - La impressora es de tots, tracta-la com si fos teva.

7 - A la DEd’AB hi trobaràs informació sobre com crear i imprimir en DWF

Qualsevol dubte, pregunta, problema; ens trobareu al tercer pis o a la red: http://www.upc.edu/etsab/dedab

dedab.etsab@upc.edu

diagonal 14 - Desembre 2005

"Viento, agua, piedra El agua horada la piedra, El viento dispersa el agua, La piedra detiene el viento Agua, viento, piedra".

OCTAVIO PAZ

Rogelio Salmona (Bogotá,1923) condensa en un arquitecto todo aquello que estoy descubriendo de la cultura latinoamericana. Nosotros buscamos la plenitud de la vida a través del progreso científico, pero estámos olvidando la importancia de cultivar nuestro Espíritu. Dimensión que estamos reduciendo a la mínima expresión, cuando en realidad es lo más valioso que tenemos los hombres.

No me apetece buscar más un progreso que me sabe hipócrita. ¿Para qué una arquitectura plástica y futurista si aun no hemos aprendido de tanta sabiduría acomulada por la historia?

Salmona escucha a los muros, respira el ladrillo humilde y eterno.

El agua vive. Redescubre y se asoma por las ventanas y sobre todo, no tiene miedo a la modernidad.

Sensible a las lecciones históricas, su arquitectura se hace eterna, pero sobre todo, llena a quien la vive.

Salmona ha encontrado el sentido de su arquitectura, ¿has encontrado tú el de la tuya?... te escucho…un beso a todos… por Dani Carrero

"Las cosas tienen vida propia -pregonaba el Gitano con áspero acento-, todo es cuestión de Despertarles el ánima".

GRABRIEL GARCÍA MARQUEZ

"El viento esculpe la piedra, la piedra es copa de agua, el agua escapa y es viento.

Piedra, viento, agua".

OCTAVIO PAZ

pàgina 11

u n a

14 - Desembre 2005

OBRIM ELS CAPS DE SETMANA !!! de 10:00 a 20:00 h.

10 - 11 i 17 - 18 de desembre,7 - 8 i 14 - 15 de gener.

Per poder entrar a l'Escola cal presentar el carnet de la UPC

per Albert Mesalles

pàgina 12

l l id b i a rg oen s al

BIBLIOTECA i CENTRE DE CÀLCUL ETSAB

L'algú en el parany.

Una vegada, un algú, s'exaspera completament a causa d'un descobriment que el traeix a sí mateix. Un descobriment terrible que li venia del fons del seu propi ser. S'adona que ha estat un idòlatra, i que fa temps que no ha estat res més. Aleshores aquell algú, desesperat, puja al cim més alt i proclama furiós a qui-sap-què o a qui-sap-qui que mai tornarà a caure en el parany en el que ja va caure i s'ha quedat durant tant de temps.

"Maleïts tots els déus! He estat un idolatra, un escriptor fracassat per culpa d'allò que sempre m'han semblat les més grans obres de la humanitat. He escollit una sèrie d'autors i he estudiat la seva obra com si res més hi hagués en el món, com si ells fossin déus i com si la seva paraula fos la veritat, he escollit uns pocs llibres, pel·lícules i escultures, unes poques pintures, òperes i blues, i al llarg de la vida he enaltit aquestes 4 manifestacions artístiques fins a l'alçada de quelcom sagrat i m'he acabat muntant un puzzle gairebé bíblic i hermètic en el que al final ni tant sols hi ha un lloc per a mi, m'he tancat en un univers íntim en el que ningú ha pogut entrar i que ni tant sols em corresponia. Em faig veritable fàstic, i em sento per sota de la baixesa del crític i de l'assagista. Oh déu meu, quants anys he estat enganyat per mi mateix? De què m'ha servit somniar que l'art del grans genis era el meu art, de que m'ha servit creure que jo tenia un paper en un puzzle absurd i il·lusori que va anar eclipsant la meva vida fins aquest matí, quan per fi me n'he adonat? De que ha servit tota la literatura que he fet, els meus llibres que he passat anys escrivint, si ara me n'adono que no són meus, que tot ja estava escrit en els llibres que més apreciava, si ara me n'adono que les paraules no eren meves, si finalment soc conscient que porto tant de temps sense dir res per mi mateix? Ah genis, perquè vau ser tant bons, quan vosaltres obriu la boca esteu tancant la de tots el qui us llegeixin amb els ulls com taronges, perquè quan llegia una línia vostra veia clar que en el món ja res quedava per escriure, i que tot podia acabar en aquell moment, que no feia falta res més ja que jo ja havia llegit aquella maleïda línia. Però creient tot això m'ho guardava, m'ho callava i em continuava enganyant per tal de poder continuar escrivint, perquè jo estimo escriure, perquè la màgia de la paraula per a mi és tant bella, i de fet me n'acabo adonant que si estimo tant la literatura i l'art en general no és gràcies a ningú més que a vosaltres. He volgut ser un més de vosaltres, he volgut ser genial i que algun dia algú pensi de mi i de les meves pàgines el que jo penso ara de vosaltres i les vostres, o dels vostres quadres, o de les vostres melodies i acords.

Maleïts! Us tinc enveja! I m'heu obligat a seguir-vos tant de prop que he acabat trepitjant sobre les vostres petjades, no hi haurà doncs rastre de mi, ningú recordarà cap dels llibres que he escrit perquè no mereixen ser recordats! Aquest matí, en adonar-me'n, he fet una gran foguera i he vist com cada pàgina inútil es transformava en cendra.

Ara soc aquí dalt per desafiarvos i per maleir-vos i per perjurar-vos que mai tornaré a llegir un llibre vostre, que mai tornaré a mirar els vostres quadres o a escoltar la vostra música per molt genial que em sembli tot plegat, i que mai tornaré a seguir un camí ja establert, que buscaré i buscaré i començaré de nou a caminar per la platja, però aquest cop jo sol, sense seguir cap rastre, i ho penso aconseguir! Em sentiu, ho penso aconseguir! Crearé com vosaltres vau crear i innovar, escrutant els camins més inhòspits, seré un innovador i passaré a la història, com un dels més grans. Jugaré amb les paraules fins al punt que el lector ja no pugui tornar, obligat a creure que després del què jo escric ja no hi ha res més per escriure, que és impossible arribar més amunt, com vau fer vosaltres amb mi, maleïts genis!"

L'algú desafiant i enfurismadíssim baixa del cim més alt convençut que és a punt d'escriure el llibre de la seva vida, una mítica obra total, se sent content i satisfet. En posar-se davant del full en blanc, o del teclat, però, veu clar que serà inútil tot esforç i estudi. Mai podrà tornar a escriure.

d e

diagonal 14 - Desu e mnb rae 2d 0 0e5

El Racó d'en Salva Primera part: introducció al personatge i el seu pavelló de barcelona Barcelona als anys vint era bastant diferent del que avui dia és. Per què? Doncs per moltes raons...La vida no era mòbil i mòbil no era vodafone...i algunes coses més... El panorama artístic que tot just es despertava i semblava reaccionar en forma d' avantguàrdies estava en moviment. Picasso ja no hi era, Miró potser sí, Dalí no marxava enlloc, Gaudí mort, però Sert viu, i acompanyat d'alguns altres arquitectes moderns.

A l' ombra de semblants feres es criava un Salvador Mies Van der Wright que des de ben petit tenia clar que volia ser arquitecte ja que havia jugat molt amb naps i cols de la marca Froibel(que estimulaven l' intel·lecte), i també al futbol, i també tocava el piano (Froibel) i caçava sargantanes (també Froibel) amb gran agilitat.

Nascut el 1899 de pares holandesos en el petit poble de Stimburg am Damm, en Salvador va emigrar a Barcelona quan tan sols contava cinc anyets...La seva família havia fundat uns anys abans una petita cerveseria al barri del born, davant la ciutadella. Així, que va créixer a la ciutat comtal en aquesta època tan convulsa. La gran pregunta és: com va passar de marrec impulsiu i epilèpticament anàrquic a ser una persona cultivada, elegant, i respectada? Doncs les històries són infinites: mites, llegendes, contes èpics dignes d' Operación T... És clar que la seva vida va ser tràgica, és clar...però d' això en parlarem un altre dia.

l l i b r e s

Avui parlem del projecte de Pavelló de Barcelona. La delegació dels Països Baixos va encarregar a Mies Van der Wright un pavelló que els representés a l' exposició internacional de Primo de Rivera. Li van donar un solar al peu de Montjuïc. En simetria exacte a l'actual edifici de Mies Van de Rohe. Un terreny estret, mirant a sud, que havia de dialogar amb l' ou de Pasqua dels palaus modernistes, situat a un costat de l' eix principal del Passeig. Per què avui dia tenim un pavelló només? Per què es va substituir el nostre en qüestió per un tal pavelló italià? Hmm, qüestió de pressupost? Qüestió de principis? Qüestió de pebrots? Potser acabarem entenent per què...

El Pavelló va ser dissenyat molt ràpidament. En Salvador Mies Van der Wright (Salva pels amics), tenia un bon despatx.

Molts becaris, moltes becàries...Ai ,però, gran desgràcia, un dels coloms missatgers que transportava planells va ser seduit a la primavera del 28 per una coloma nòrdica, quan volava del carrer Muntaner al carrer Aribau...Els planells mai van arribar a ca l' enginyer, en canvi, un parell de setmanes més tard, queien en picat sobre el terrat de l' estudi de Mies Van der Rohe, a Berlín...A partir d' aquí no cal explicar gran cosa més. Pim pam, un paper de carbó per aquí, un paper de calc per allí, i ja tenim un projecte bessó.

El projecte de'n Salva va acabar essent clavat al del seu homòleg alemany, i us podeu imaginar la sorpresa que es devia endur! Per aquesta raó va efectuar uns quants canvis d' última hora quan el projecte encara s' estava completant. D' aquestes diferències voldria parlar. Els

l’esquela de Jordi Torà www.gumets.net

Crònic En Carles tenia una malaltia crònica a la punta dels dits.

Repelons.

Ell mai s'havia menjat les ungles o gratat les durícies. Ni tan sols li havia passat pel cap de depilar-se mai els pèls del pit.

Maleïda de les malediccions, es deia, què he fet jo per guanyar-me aquestes pelletes a les cantonadetes de les ungletes?

Era tant gran la seva preocupació i estranyesa davant tal injustícia, enigma natural, que decidí recórrer a la saviesa de l'àvia, noblement deixada en herència, amb tapes de cuir.

L'àvia en cuirs va contestar amb l'esperada claredat: per eliminar un repeló, frega-hi ben fort un bon cigró.

En Carles va somriure, alegrat per tal troballa. Però ben aviat va adonar-se d'un petit detall: cigrons bullits o cigrons crus?

Tal dilema el pertorbà. Passà dies capficat.

pavellons acabaren essent idèntics excepte pel que feia a les escultures...Un conjunt de plans neoplasticistes en moviment, en lliscament, en intersecció contínua i enèrgica, plans opacs i plans translúcids, plans horitzontals i plans verticals, columnes, unes quantes... Doncs això no podia quedar com a l' altra banda del passeig...S' hi havia de canviar alguna cosa. L' estàtua del projecte original, que Mies van der Rohe va co·locar, la dona que aixeca els braços protegint-se dels raigs solars va ser substituïda per un conjunt escultòric format per cinc hèrcules meditatius, guapos, erguits, tensats, sí, tensats...Cinc estàtues de playboys italians...

Per altra banda també va aparèixer una hermosa testa de noia de tamany exagerat, just al fons del pati, al final de l' estanc.

Els fotomuntatges adjunts ens haurien d' ajudar a fer-nos una idea de com hauria estat aquell pavelló modificat.

Dolce & Gabbana ha lliurat als carrers una nova col·lecció d' anuncis. Grans fotografies en blanc i negre que recreen un sofisticat ambient modern on els éssers humans som reflectits sobre superfícies brillants, clares o fosques, donant unes sensacions espacials o molt intrincades, o també molt senzilles. Treball de composició, de llum i de textures.

La imatge 1 mostra cinc models de D&G vestits de negre que podria ser que estiguessin posant en el pati del pavelló on originalment hi aniria només l' estàtua de Kolbe. Els cinc hèrcules estan respatllats per la pulcre paret que en fa reflexos durs i precisos, desdoblant els seus cossos sobre els plans de simetria. En el Pavelló de Mies Van der Rohe la textura de l' ònix dissol el reflexe de l' esbelta noia de l' escultor Kolbe, però en el del Salva el material és una fosca pedra mirall, que tot i jugant amb unes llums inexistents repeteix fins a l' infinit els reflexos de la cantonada endimoniada.. Fixeu-vos com els cinc homes resten imperturbables enfront al infinit joc de reflexos ortogonals de l' escena. Els cinc estan confiats i miren, formant una tensió model-lector...Quan entres al pavelló d' en Salva i gires la cantonada i passes la saleta, et trobes que a través del vidre et miren cinc estàtues que t' escrutinen. No estan flotant enmig de plans, no estan amagant tímidament el cos nu als raigs solars...Estan vestits, molt ben vestits i és el pavelló que gira al voltant d' ells. La cantonada perd materialitat. No es reflecteixen una vegada a la paret i una altra a l' aigua..No hi ha aigua, no hi ha parets, sinó que hi ha el camp vectorial entre els seus i els teus ulls. Estàs glaçat, i l' aire sembla pesat i dens.

L' assumpte canvia radicalment quan et trobes al costat del cap de noia (imatge 2). Has caminat fins al final del pavelló veient com s'apropava, veient-la de lluny, a gran escala, observant com es feia més i més gran.

Aquesta noia dóna més la sensació d' estar incòmodament posada. No acaba de relacionar-se bé amb el seu ambient. Ella, a diferència dels seus col·legues, no aporta verticalitat al conjunt. És un tomàquet que no té res a veure amb la resta de la construcció, perquè tampoc és horitzontal...Ella és la massa que trobem a faltar en tot el pavelló.

No us adoneu com el pavelló és buit?

No veieu com tot és immaterial? No veieu que és un artefacte mancat de funcionalitat? No veieu que més que un edifici és un dibuix?En canvi el cap de la noia, aquest tomàquet magnífic, aquesta massa, els llavis carnosos i suggerents us transporten a una dimensió de pensament que no té res a veure. Topa l' abstracció d' un món conceptual amb una barrera de figurativisme empíric i intestinal...La noia és un bistec. Ah, però, és un bistec gran, que aporta una sensació espacial desconeguda fins el moment en aquest bell paratge arquitectònic. En el pavelló mai tens res davant. Sempre estàs o en paral.lel a un mur, lliscant , o encarat perpendicularment a un pla, que més que tapar amaga. Sembla que el que hi ha darrera un pla no existís si aquest no t' ho ensenya. En canvi, davant un cap com el de la imatge volem cridar:"la carn d' ase no és transparent!"

Per què ens hi molesta la noia..? Que ens molestaria enmig de la Fundació Miró? No

ho crec pas, ja que aquell edifici és constituït per masses, volums, construït també en plans però no pas sobre el buit. Ens molesta de la mateixa manera que ens molestaria un tros de Rothko sobre un Mondrian, un ple sobre un buit, matèria contra immaterialitat...la panxa contra el cap, estirant estirant hauríem arribat a la dualitat irrevocable i irreductible com l' anomena Nietzsche, a la oposició Apol.línio- Dionisíaca.., perquè en el fons la massa és imperfecte i immesurable, té manca de geometria. En canvi les piràmides egípcies per més pesades que siguin són construïdes en el buit, son geometria, son cap, son plumes, son llum i aire, i molt de vent, amb capacitat per erosionar subtils coronaments daurats...

Quina creu, la desinformació!

I en Carles, el de la malaltia crònica a la punta dels dits, es menjà les ungles.

Mark Antoni Friedhoff

pàgina 13

G U I A HORA DE COMPRES (secció d’informàtica) per Esteve VG estevediagonal@hotmail.com Doncs sí, ja som a Nadal. El temps passa molt ràpid quan t'ho passes bé, i es que nosaltres, els estudiants de l'Etsab, no ens adonem del temps que arribem a perdre fent aquesta carrera que ja som a festes.

Doncs el temps passa i això en un ordinador és un fet impepinable ja que des del moment en què el botiguer te l'entrega, ja se t'ha quedat antic, és a dir, a la que surts de la botiga segur que passes per davant d'una altra on te'l trobaràs més econòmic.

Però en això nosaltres no hi podem fer res, i si no només cal veure l'enganyifa dels DVD's: ara sortiran els Blu-ray o algun nom similar que els substituiran ja que tenen una capacitat d'unes 10 vegades superior al DVD. I el que és pitjor sortiran amb 2 formats: uns que seran igual que el DVD, i uns altres que seran com un disquet però més gros. Total que ja tornarem als temps de l'VHS i el Beta. Però en fi no m'enrotllaré més i aniré al que més interessa.

Abans de tot però, vull fer una menció especial a la decisió d'instaurar un altre cop la Internet a les aules d'informàtica. Gràcies! Sembla que per fi la pressió que hem fet entre tots ha donat els seus fruits.

Ara doncs, ja podré tornar a asseure'm davant la pantalla per baixar-me pornografia, xatejar, mirar el mail etc.

Així doncs, som a Nadal i suposo que molts de vosaltres teniu pensat gastar una part del vostre regal en material informàtic. O sigui que abans de cometre un desfalc econòmic o endeutar de per vida els vostres pares, intentaré fer-vos una mica de guia per a que sapigueu en què collons us esteu deixant els quartos.

D'entrada avisar-vos d'una cosa: a la carrera us hi estareu 6 anys com a mínim, i us asseguro que amb tres anys, el vostre ordinador començarà a esbufegar d'esforç, el que vull dir és que durant aquests anys haureu de comprar 2 o 3 ordinadors.

-Per tant, els primers anys un ORDINADOR TIPUS TORRE (composat per torre i pantalla) és bastant útil, ja que tampoc el fareu servir amb desmesura, i els treballs encara no es fan en parella o en grup en la seva majoria, sinó que són individuals i per tant treballareu a casa. Aquest ordinador, pot ser, o més barat, ja que la potència encara no es fa tant necessària en no utilitzar molts programes, o més car, si el voleu amb un preu equiparat al d'un portàtil. Però tenint en compte que el millor és comprar-se'n un altre cap a la meitat de la carrera, jo no m'hi gastaria massa diners.

-Pels següents anys, un portàtil acostuma a anar de conya, ja que els desplaçaments a casa de companys o les llargues estades a la mateixa escola, ja sigui al 6è, a la sala d'estudis, o a la futura nova biblioteca, portar-se l'eina que un ja està acostumat a utilitzar va molt bé, ja no cal fer cues per treballar en una aula d'informàtica bastant incòmode. I el fet de poder usar més d'un ordinador sempre ajuda a anar més ràpid i a treballar per separat.

Total, que a l'hora de comprar se'ns fa difícil decidir davant tanta i tant diversa oferta. Intentaré explicar-vos més o menys que és el que els estudiants d'arquitectura volem, o sigui, què volen dir les característiques que llegim als prospectes o propaganda i triar el numeret més adequat que els acompanya.

Per començar mirem-nos quins programes tenim instal·lats a l'ordinador: AutoCad o similars, Photohop o similars, 3Dstudio màx o similars. Després d'aquests, l'office i altres.

I què volen aquests programes? Pos molt senzill, bàsicament memòria RAM (DDR,...) i processador. Us podríeu preguntar on està la targeta gràfica i la resposta és, pos no sé. Ningú sap del cert com la fan servir exactament aquests programes a l'hora de funcionar, però després de llegir i preguntar a gent que tracta una mica el tema, us diria que no se sap exactament com l'AutoCad i el Photoshop l'usen, (l'Autocad fa ser-

pàgina 14

d e c e n t

diagonal 14 - Desembre 2005

vir el Heidi, motor gràfic que va per sofware=kk). El 3Dstudio sembla que sí que l'utilitza, però tampoc necessita cap virgueria, ja que principalment la utilitza quan renderitza i tot i així tampoc la rentabilitza al màxim, o sigui que amb la targeta que us vingui de fàbrica tira que te vas.

Així doncs passem a descriure els components: PROCESSADOR El cervell de l'ordinador. Intel en té l'hegemonia, però AMD intenta fer-li la competència com pot. Us costarà entre 200 i 400 €. Sembla que últimament s'estandarditzen els de 64 bits. La cosa és que actualment encara no es fan servir per casi res, i a nosaltres encara no ens afecta.

Intel: És allò del P4 (pentium 4). Els trobareu prescott o 64 bits. Últimament els preus d'aquests dos tipus de processadors s'han igualat bastant. No agafeu més de 3,4 ja que sinó ho pagaríeu a preu d'or. La gamma econòmica d'Intel són els celeron. La veritat és que no estan gens malament ja que pel preu que tenen (uns 60100 €) ofereixen un bon rendiment. Se us faran vells més aviat però per la diferència de preu val la pena ja que els 2 o 3 anys els aguantaran bé.

AMD: Els Athlon són la seva punta de llança.

Funcionen igual de bé. La terminologia que fan servir pot ser una mica confusa ( ex: cpu AMD athlon 64 4200+ SK939 d-core, vol dir que equival més o menys a un P4 a 4,2 Ghz). Encara que funcionin a velocitats més lentes, no sé ben bé com ho fan, però acaben anant igual de ràpids que els Intel. De fet valen més o menys el mateix el que passa és que la seva gamma alta és més ràpida que la d'Intel i aquesta és més cara. Aquests també tenen la seva gamma econòmica, la Sempron, que ve a ser igual que la celeron. Això sí, els AMD s'escalfen més, i com que necessiten més ventilació acostumen a fer més soroll.

Fins aquí tot molt fàcil. A l'hora de comprar-vos un ordinador tipus torre només és qüestió d'escollir. El problema el tenim a l'hora de comprar-se un portàtil. Aquí les dos empreses anteriors presenten dos processadors més: El fins ara únic processador dissenyat específicament per portàtils l'Intel M ("mobile"), i el recent AMD Turion que a més té 64 bits (per cert això dels 64 bits significa que treballen amb el doble de dades que els processadors de 32 bits, o sigui que seran més ràpids). En els portàtils però, s'hi barregen els dos tipus de processadors, els "mobile" i els "normals". De fet els processadors "mobile" tenen una velocitat més lenta, encara que el seu rendiment real és molt superior al número que els acompanya. Per exemple un Pentium M740 a 1,7 GHz, es diu que equival més o menys al doble del seu homònim per PC's fixes: a uns 3,4GHz (encara que això no ho sé ben bé del cert). Ningú m'ho ha sabut explicar clarament, però sí que és veritat que són molt més ràpids. A l'hora de treballar la diferència principal entre aquests dos tipus de processadors és la capacitat que tenen per suportar feines simultànies: en teoria el P4 o Athlon poden treballar amb molts programes alhora sense anar gaire més lents. Les diferències físiques però, són més evidents que les virtuals.

Un portàtil equipat amb un porcessador "mobile" serà molt més prim, pesarà molt menys (d'1 a 2 Kg), s'escalfarà menys, i per tant farà menys soroll i necessitarà menys ventiladors, i finalment serà molt més estable, o sigui que després de 2 o 3 hores funcionant serà capaç d'aguantar el ritme molt millor que un processador per torres, a més el seu alimentador de corrent acostuma a ser molt més petit (i poca broma perquè n'hi han de molt grans i pesats que poden arribar a pesar 1 Kg). Ara només heu de decidir: si voleu un ordinador més "portàtil" i fàcil de transportar agafeu un Pentium M o un Turion (encara que d'aquests encara n'hi ha molt pocs), i si voleu un trasto més potent us pilleu un P4 o un Atholn. Això sí, en el cas d'un portàtil no us aconsellaria un Celeron (encara que sigui "mobile") o un Sempron ja que els portàtils són molt cars i no es poden ampliar (quasi) i un processador d'aquests més barats faria que us durés més poc.

Ja veieu doncs que alhora de triar un ordinador els principals dubtes venen de part del processador, la qual cosa és un bon maldecap. I per tancar el capítol dels processadors, una última cosa: això de la memòria caché (cpu intel P4 3 ghz m630 SK775 800 MHZ 2MB 64BITS) sempre va bé que en siguin 2 ja que li permet al processador optimitzar els programes que fem servir més habitualment)

MEMÒRIA El recurs més important que fa servir l'Autocad. Si en alguna cosa us heu de gastar la pasta, que sigui en això. Aquesta determina, conjuntament amb el processador, la velocitat real i la potència del vostre PC. No us conformeu amb menys d'1 GB. Deixeu sempre ranures per ampliar-la en un termini de 2 anys. O sigui que pregunteu-li al venedor si en un futur es podrà ampliar i fins a quan. Actualment les més ràpides són les DDR2 a 533. Aquest 533 determina la rapidesa amb que transmet les dades. Penseu que si teniu més d'un mòdul de memòria (les memòries son unes barres que porten uns chips enganxats, i de cada barra se'n pot dir mòdul) aquestes han de treballar a la mateixa velocitat ja que sinó no funcionen. O sigui que alhora d'ampliar-les mireu que siguin iguals. Total, que si voleu fer servir l'Autocad al límit més val que us compreu a saco de memòria. Una inversió per tenir 2 GHz de memòria val la pena. Per als que pilleu portàtil el fet que es pugui ampliar la memòria és vital, per tant pregunteu-ho i no us en compreu un que tingui menys de 1024!. Si la voleu rendibilitzar al màxim el què heu de fer es comprar 2 mòduls. És més econòmic i treballen millor, però clar si heu d'ampliar-la potser us trobareu que no teniu més ranures i n'heu de comprar 2 de noves.

TARGETA GRÀFICA No és tant important com tot el processador i la memòria. Aquesta s'usa principalment a l'hora de renderitzar. Però pel que realment s'usen les targetes en un ordinador és per al tractament d'imatges i per les pel·lícules. Total per veure DVD's i altres. Així doncs perquè n'hi ha de tantes maneres i potències? Doncs pels videojocs.

Si sou un freak dels jocs, com és el meu cas, mireu ordinadors amb targetes gràfiques potents. Per simplificarho, encara que no sigui del tot cert, us diré que us guieu pel preu: amb 100 o 150 € teniu una bona targeta que us pot durar uns 2 o 3 anys. Per 200 o més € tindreu una tarja per flipar. Això sí, no em sigueu tant freaks i us gasteu més de 400 €, eh?

Així doncs, tenim que el processador i la memòria, son la base d'un ordinador. Determinaran el rendiment real del vostre ordinador i evidentment, el preu.

Tota la resta ja depèn de l'ús que donem a l'ordinador. Si esteu tot el dia amb l'e-mule, doncs us compreu 2 discs durs de 160 GHz. Sinó amb 160 o 200 ja fareu de sobres.

Avui en dia les pantalles TFT ja van a preu raonable, però si pilleu una pantalla de les d'abans doncs ja va bé i és més barata. Si teniu prou lloc és un bona opció. Això sí, en els portàtils hi ha les pantalles mate i les brillants. La veritat és que hi ha mates de molt bona qualitat, però amb una pantalla brillant la imatge és supernítida i molt clara, i a més acostuma a tenir més angle de visió. Per veure pel·lícules va genial.

No us gasteu pas més de 900 € en un PC tipus torre (sense pantalla 700 €), ni més de 1200 € en un portàtil (a no ser que vulgueu alguna característica especial), jo crec que un preu ideal seria 500-600 € en un tipus torre i 1000 en un portàtil.

Per acabar només dir-vos que per a fer regals de Nadal podeu mirar-vos com està el mercat de perifèrics ja que l'USB és una meravella multiusos: al mercat s'hi poden trobar des d'un petit carregador de mòbil universal, una tele digital de la mida d'una memòria USB, un port inalàmbric d'impressores, un multilector de targetes de memòria, memòries USB, discs durs externs, altaveus, webcams i un llarg etc. i sense passar dels 60 €! Tot es qüestió d'imaginació i de remirar.

Així doncs, espero que us hagi ajudat a aclarir alguns dubtes. Per a qualsevol dubte o suggeriment només cal que m'envieu un mail. Ens veiem per la uni!

p b lr ea 2n0 0e5 t diagonal 14 - Desem

a r i u m

PARLEM DE MÚSICA... una secció d’ Andreu Griñó

Precisament la última moda a ses illes britàniques amb el britpop. No oblidarem tampoc altres països que també s'hi apun-

ten.

Si digués Brett Anderson i Bernard Butler, algun que altre nostàlgic pensaria en els Suede. Fa poc aquest parell es van tornar a ajuntar anunciant una gira de concerts sota el nom dels The Tears. Les expectatives superades i ja tenen un disc a la venta, "Here comes the tears". A destacar la cançó de "the refugees" i el seu concert a la sala Razzmatazz el 18 de Desembre.

Però aquest grup no són una excepció del nou impuls que el pop-rock amb estil propi del UK està tenint. Ja no cal parlar d'un dels grup estrella com Colplay (estan per tot arreu...), James Blunt ("You're beautiful"), Athlete o Bright eyes…

Em centraré sols en els que he "descobert" últimament.

De la cançó "for to the flour" o "poor misguided fool" coneixereu als Starsailor, que venen d'editar un nou treball fa poquet, "On the outside", amb dos temes increïbles: "In the corssfire" i "white light". Altament recomanable per a amants dels Coldplay.

Si us agraden grups més tranquils com els Embrace ("Gravity" era el seu single), no podeu deixar passar als The Hal. Dos germans irlandesos, Dave and Paul Allen, que fan unes melodies modernes amb influències folk-rock dels 70's i

amb una veu casi infantil. En alguns moments tenen solucions com els Rialto, però molt més ensucrades. Són dels grups que recuperen el piano com a element imprescindible en les seves peces.

Si agaféssim i mescléssim aquesta manera de fer, però amb bases d'influència popamericanes, tindríem The Perishers, uns bons debutants amb melodies dolces.

Si el rotllo tranquil ja us va, però busqueu una música més personal, heu d'anar a parar a Ron Sexsmith; combinació perfecte d'un treball molt íntim i una veu increïble.

Un altre cantautor, però poder més convencional i comercial és David Gray. L'Àlbum que ens ha deixat aquest any, "The one I love" és sorprenent. Tot i dir que no és autobiogràfic, sí que té pinzellades molt pròpies. Un estil directa, tranquil, senzill i amb balades inoblidables. També estaria bé donar-li un bon repàs als seus treballs anteriors. Entre totes, recomano dues cançons "The one I love" i "This years love".

Si voleu una mica més de ritme podem passar a estils més "rockeros" tipus The Thermals. Més animats a l'estil poppy, com els Maximo Park; on el piano es substitueix per un teclat i les lletres sobre la vida real es descobreixen de forma desenfadada i fresca. O si volem una mescla contradictòria de lletres molt àcides, agressives i reivindicatives amb uns ritmes tranquils, i pocs instruments, anem a parar als nois de Manchester, I am Kloot. La seva música es defineix molt bé amb la seva manera d'entendre-la: "space is power".

No puc passar per aquí sense recordar dos grans mites del moviment britpop, i que han seguit tocant i han arribat a "madurar" de forma molt positiva.

Declaracions desafortunades per lokiman

Assegut en un hospital,

s'escolten unes passes sordes. Un home amb bata blanca se t'atansa i et diu: "Et queden dos dies de vida". Et preocupes?

Per un cantó els OCS des de Birmingham, que haurien de treure disc a principis del 2006. De les últimes cançons que han fet, de moment em quedo amb "Drive away", melòdica, amb instruments que es van afegint i que fan augmentar la intensitat de tot el que es diu. L'altre grup mític dins del que aqui parlem són els Supergrass, que fa poc van treure el "Road to Rouen", més calmat i treballat discs anteriors; més folk i menys pop.

I no puc acabar sense fer una breu referència als grups que s'han aprofitat d'aquest nou alè, però que no són forans a les illes.

Els més fidels a l'estil són els Mates of the State, un duet estadounidenc, en la línia de les bandes britànics.

The Shins són un grup de Nou Mèxic difícil ja de classificar perquè les seves influències són moltes, a destacar-ne el grunge i el garage rock.

De la mateixa manera arribem amb els canadencs Wolf Parade; sonen més electrònics, però la seva versatilitat és increïble. Definint-se com a alt rock, tenen cançons que van del metal fins a d'altres que passen pel R&B. També sorprenent és aquesta última joia amb la que acabo. Duet de Montreal, The Dears, recorden als duets francesos dels 70's on les veus de diferents sexes es contrasten i complementen, però amb les guitarres dels Smiths i amb la veu masculina molt semblant al cantant dels Blur.

Espero que aquest impuls musical també us arribi a vosaltres. I que, d'entre aquests grups, en trobeu algun que us agradi.

sorgeix de la mentida. Havia escoltat atentament en directe les declaracions d'uns i d'altres en l'hemicicle el dia anterior, i el comentari en qüestió consistia en la diferenciació de dues Espanyes, una disposada a dialogar i disposada a estudiar canvis, i una altra Espanya intransigent i tancada; la darrera era la que no es volia.

Això és el que fan alguns mitjans de comunicació.

S'ha d'admetre que el debat polític s'ha enrarit amb declaracions desafortunades, especialment d'una branca política nacional. Desconec si realment estan convençuts del que diuen o, si pel contrari, és una de tantes maniobres partidistes amb fins electorals. Però el que trobo en realitat greu és el poc rigor mediàtic al voltant del conflicte.

Crec entendre la diferència entre objectivitat i subjectivitat, fins i tot veig una certa justificació, de cara a les vendes, en un cert tendencionisme fins a extrems de duresa sensacionalista.

D'entre d'altres cites, em serviré d'una frase que publicava l'ABC l'endemà del debat sobre l'Estatut. "Carod dice que no quiere a España". La meva indignació no resideix ni en la orientació política de la publicació ni en defensar al polític anomenat. La meva indignació

És a dir, no sols es pretén treure una frase de context canviant-ne el significat, sinó que la cita no s'ajusta estrictament a la realitat de les paraules dites que tots els que van voler van poder seguir per televisió. No és pot considerar per tant un tergiversament de la realitat, perquè de fet és una vulgar falsedat.

Personalment crec que això més que informar, donar una opinió o influir, és fer terrorisme periodístic. La televisió s'ha desacreditat molt els últims anys amb tot tipus de muntatges, la radio tendeix cap al mateix camí, però és vergonyós que una publicació que agafa la bata blanca de diari, d'informar, estigui tant lluny d'actuar com a tal, i que irresponsablement encenen els ànims d'uns quants (desgraciadament masses) que encara creuen tot el que llegeixen… El pes de la lletra impresa.

Fins quin punt en som responsables?

pàgina 15

Aquí traigo los documentos firma dos por los arquitectos comprometiéndo se a hacer una carrera de 4 años y aceptando Bologna!! je , je, rieu rieu ara que podeu.

Arquiman ha vingut per salvar la situació!! jojojojojoj

Si, Carles, ja t’he trobat dos bons estudiants per fer-los currar al despatx.

Són erasmus, però penquen per 4 duros

¡AL FIN!

¿Para qué será ese HILO?

¡¡Esto es INTOLERABLE!!

Sempre passa el mateix, tot això que ara us diré ja ho haurien d’haver fet els de construcció, condis, estructures...

Si, crec que la gent estava farta que es trenqués el cable i mira...

Escull un profe de projectes a l’atzar

Perdoni Sr. Sanmartí, li portava unes actes que s’hauria de llegir

No veus que estic enfeinat!

La placa encara no brilla prou!!

Pobre home, en Montiel li va dir que vingués d’hora a corregir el projecte i d’aixo ja fa...

Biblioteca

etsab

, no Amic Brullet, estic indignat entenc per que ens volen fotre fora! les” Si estem fets “unos xava

¡¡Esto es INTOLERABLE!!

Sempre passa el mateix, tot això que ara us diré ja ho haurien d’haver fet els de ...PROJECTES

l’atzar Escull un profe a

nda aquest Com agafi per ba en que diu l qua l de tal Mies va a enterar. beuen tots, se la treient la cliente Encara m’estarà

roy

2005

el Manolo va Si, si, des que que treballa complir els 40 m un “indio” co ria te pis co a