diagonal. 15

DIAGONAL

revista extraoficial de l’etsab . Nº15 . M a r ç 2006

revistaetsab@yahoo.es

m e n ú

EDITORIAL Tornem a repartir 20 pàgines més, aquest cop amb el número 15 imprès en cada una d'elles.

Sembla curiós però resulta esfereïdor la quantitat de coses que volen pel nostre costat, que corren, giravolten i passen totalment desapercebudes per nosaltres.

Massa feina, masses plànols, tant de projectes com d'urbanisme. No hi ha temps i menys per intentar comprendre allò que s'amaga o acostuma a moures en àmbits més burocràtics.

La setmana passada vam veure com la Caputxeta Vermella ja s'ha cansat del llop que l'ha ignorat durant quatre anys. Ara aquesta ha buscat refugi en el caçador o llenyataire, depenent de la versió del conte que un conegui, que se suposa que la salva de les urpes de la bèstia maligna. Però, a aquestes altures, encara creiem en contes de fades?

Que no es confii gaire la Caputxeta, ja que no sabem què ens prepara un home amb les credencials que presenta Antoni Giró. Hem sortit del foc per caure a les brases, com diu la dita?

Tampoc la presència de Teresa Rovira dins el seu equip no ens acaba de treure aquest neguit.

Tot i això, esperem equivocar-nos i veure una millora de les relacions entre l'escola i el rectorat; si més no, sentir-nos escoltats.

Resulta fascinant com n'és de fàcil escoltar, quan allò t'interessa. És evident que ens està agradant el que podem sentir, per això presentem en aquest número de Diagonal dos entrevistes completes. Una al Josep Bertran, qui ens mostra la seva il.lusió en aixecar una nova escola d'arquitectura a Reus i en Manel Bailo, que amb igual o més il.lusió és un dels joves esperits de l'escola de Barcelona.

Dins trobareu també més inquietuds, més critica, més humor, més...vosaltres mateixos.

Volem agrair la col.laboració de la direcció de l'ETSAB en l'edició de l'anterior número 14. Gràcies al seu ajut es van poder repartir quasi el doble de revistes previstes. (comprovareu que l'anterior Diagonal és una edició integra sense anunciants).

Des d'aquí també volem expressar la nostra tristor en saber que

pàgina 2

el professor i company Narcís Irizar ens ha deixat. Narcís Irízar va ser un dels primers entrevistats a Diagonal, concretament al nº2 , any 2003. L'hi vam dedicar aquell número dos, i aquest número també el dediquem a ell.

Trobarem a faltar la teva presència a les aules, i tal com ell ens va dir un dia: "Les enquestes m'han fotut mal, però jo trobo que les meves classes són millor ara que mai!" ... i tenies tota la raó. Adéu, company.

d e l

d di i aag o n a l

15 - Març 2006

FELICITEM A L’EQUIP “LAS GACELAS VOLADORAS” GUANYADORS DE LA LLIGA EXTERNA DE FUTBOL SALA de la UPC ( 2a DIVISIÓ) el proper any a primera!

INDEX eDitorial

Esperem veure'ns de nou a la propera "revista"!!

Fins aviat

Per més informació: revistaetsab@yahoo.es

Personatges ETSAB

Manuel BailoCarta_BOMBA!

nEu

FER CIUTAT

Conversa amb

aRquiTECtes de La

desempolvando a Marco Zanuso

Salva entrevista a Josep Bertran L’esquela.

L’agenda Va de FUM

El Racó de'n

Col.laboren en aquest número: Roger Blasco, Joan Cabeza, Dani Carrero, Mark Antoni Friedhoff, Ricard Gratacòs, Andreu Griñó, Anna Manyes,Albert Mesalles, Octavius, Raül Olivart, Maria Picassó, Agnès Thöni, Jordi Torà, Jade Serra, N. Vila, ESPAI PARAL.LEL, Justy Sieras i alguns anònims...

Editat amb l’ajut de: Cooperativa Jordi Capell

Escofet iGuzzini Nemetschek - Allplan Technal Weber cemarksa

Agraïm l'atenció de Josep Bertran, Manel Bailo i molts altres, que desinteressadament han participat en aquesta edició.

gràcies a tots!

m e n ú Aprofitant que en Manuel Bailo ha estat escollit per participar a l'exposició d'arquitectura espanyola contemporània que s'està fent al MOMA de New York, hem volgut acostar-nos a aquest jove professor d'urbanística.

Ens semblava que podia ser interessant endinsar-nos en el seu món per conèixer de més a prop aquest arquitecte que ens semblava un model proper.

A més a més en Bailo és un profe molt enèrgic, potser poc convencional i que si teniu la sort de tenir no us deixarà indiferent.

d e l

d di i aa g o n a l

15 - Març 2006 per Ricard Gratacós i Jade Serra

Conversa amb Manuel Bailo Com vas començar en el món professional de l'arquitectura?

Mira, aquí en aquest espai (es refereix al seu estudi) som tres despatxos que estem junts des que vam fer el projecte final de carrera. Sempre hem pensat que quan n'aprens més és quan estàs en un lloc amb gent diferent, amb temes diferents... Des que estàvem a l'escola vam començar a compartir un lloc i a tenir els primers petits i miseriosos encàrrecs. Aquests els fas amb la mateixa intensitat i il·lusió que tindries fent un palau d'esports.

I com funcioneu els tres despatxos?

Cadascun funciona independentment, però jo sé que està projectant cadascú. Sé que ara estan fent un hotel, veig els dibuixos, sé que els hi està passant en cada moment... encara que jo no decideixo res sobre el projecte. El que és interessant és veure la feina que fan altres persones. Vulguis o no, veus la maqueta d'un altre i dius "hòstia! Quina maqueta més maca que ha fet, la copio!". De fet és el que passa a l'escola, que quan n'aprens més és veient el que han fet els teus companys. Ara i aquí mantenim aquest esperit, de lloc o de conreu de coses en què veus tots els processos des que es sembren fins que van sortint, i tant dels teus com dels altres. D'això n'aprens contínuament. És per aquest motiu que anem a l'escola a donar classes. D'aquesta manera mai estàs tancat, estàs contínuament veient coses. De fet, nosaltres n'aprenem moltíssim de vosaltres, sinó seria gairebé millor no ser-hi a l'escola. En aquest sentit el que fem nosaltres a l'escola és un acte altruista, però alhora egoista. Donem molt, però rebem molt a canvi. Quan això es perd, deixa de ser interessant per tothom anar a l'escola, tant pel professor com per vosaltres.

part del repte. A més, en som moooolts d'arquitectes, eh! I n'hi ha molts que ho fan molt bé i estan en un concurs de mèrits molt abans que nosaltres. Mira, el Bohigas acaba de guanyar un dels concursos "perla" del moment: una presó, una persona de vuitanta i tants anys, és molt fort! Però és que hi ha molta gent capacitada per fer-ho !!

I creus que el guanya perquè és el millor projecte presentat, o...? És una barreja de tot: capacitat de gestionar un projecte gros, capacitat de respondre eficaçment i professionalment... Clar, els arquitectes joves és el problema que tenim, que fins que no aconsegueixes fer un projecte una mica gros no pots demostrar que ets capaç de gestionar-lo.

Pensar un projecte és alguna cosa que tots més o menys sabem fer. Algun el farà millor, anirà més ràpid a fer-lo, però en principi tots som capaços de pensar-lo, però... després, construir-lo és un altre món. No és fàcil, és un procés molt llarg en què intervenen moltíssimes coses i costa molt que els arquitectes joves tinguin accés a encàrrecs grossos. Hi ha molts pocs casos d'arquitectes joves que guanyin un gran concurs, ha passat comptades vegades a la història (al Zaera, a l'Utzon...). El camí normal a seguir és començar amb projectes més petits i mica en mica anar assumint més responsabilitat i encàrrecs més grossos...

“el que fem nosaltres a l'escola és un acte altruis- D'on ve l'encàrrec de l'hod'Igualada? ta, però alhora egoista” tel Resulta que havíem fet una

Compartiu algun projecte?

Normalment no. Compartim actituds, però no projectes. Som cinc, i amb cinc és impossible...

Jo treballo amb la Rosa Rull, que és la meva sòcia, i amb ella ho compartim al 100% tot.

I com comenceu els projectes? Preneu alguna actitud al principi, o cadascun d'ells és un món. Hi ha algun procés repetitiu o constant a l'hora d'enfrontar-se als projectes?

Bé, l'actitud si que sempre és la mateixa. De la mateixa manera que dic que l'escola t'interessa mentre tu aprens, amb els projectes passa el mateix. Volem seguir descobrint, seguir aprenent coses mentre fem els projectes. Algun cop ens ha passat que t'adones que estàs fent una cosa que ja has fet i llavors deixa d'interessarte, d'emocionar-te... Intentem que això no ens passi gairebé mai, que l'emoció no es perdi.

Aquesta actitud sí que hi és a tots els projectes que fem. De fet, tenim poques coses, però les que tenim les hem intentat fer amb la màxima passió i intensitat.

Ho tenen difícil els arquitectes joves a Catalunya? Ho diem perquè s'acostuma a dir que quan es convoquen concursos l'acostumen a guanyar les"velles glòries" i tal... costa molt obrir-se camí?

Bé, no ho tenim fàcil! Però és que aquí hi ha

pàgina 4

botiga per al mateix empresari de l'hotel.

Primer fas una botigueta per aquesta gent i després pensen que potser també els hi pots fer l'hotel. "Clar que li faig l'hotel, cap problema!" L'altre via és fer concursos, però tampoc no es un camí ràpid ni de resultats immediat, de fet la mitjana nostre es de cada quinze concursos presentats en guanyes un. Desgasta molt i costa molts diners, però bé, aquí estamos!

De vegades dius que sempre està bé tenir un concurs pendent!?

Això és molt important! Sempre has de tenir alguna cosa pendent de saber si has guanyat o no perquè, com normalment perds, sempre pots pensar que encara queda un altre concurs per guanyar! I ara no en tenim cap de pendent! (riures).

I l'empresari que fa l'encàrrec de l'hotel d'Igualada és una persona culta, interessada per l'arquitectura?

No, és un "tio" llest. Sap que si aposta per fer un hotel més "provocatiu" i menys estàndard aconseguirà altres èxits com sortir a alguna revista, o que tindrà algun premi... Això ho sap i per això pensa que apostar per nosaltres pot ser una bona opció.

I el projecte per l'ajuntament de Manresa és un concurs?

Si. A Manresa hi ha un equip municipal extraordinari, uns arquitectes municipals molt bons, que són el David Closes i el Quico Mestres.

Això ajuda a l'hora de preparar un concurs, ja que sempre arriba el dia de la crisi en què has

diagonal 15 - m M a er çn 2 ú 006d de decidir si vas a guanyar-lo i prens una opció més mesurada i possibilista, o bé passes de tot i fas el que et ve de gust fer. Llavors, quan veus que vas 15-0 perdent concursos, et planteges si has de continuar entregant coses que saps que segurament no guanyaràs, o bé fer un pensament i baixar el "llistó" i fer una proposta més mesurada. En canvi el de Manresa, és un dels concursos en què fas el que creus que has de fer i llavors... pum! guanyem - cosa que no passa mai-. I això és gràcies a què darrera hi ha una sèrie de gent prenent decisions amb molta capacitat de risc. Avui la majoria d'ajuntaments o administracions públiques et diuen o et suggereixen que millor que no ho facis, que com es el cas del projecte de Manresa, serà molt costós i molt difícil de construir.

e l

d i a

existent, perquè així s'entengués fàcilment que la façana era un fragment que queia. Després varem fer una altre proposta en la que els forats ens va semblar que havien d'ésser com una esquerda i així s'entendria més clarament que era una crosta a punt de caure de la façana....

Bé, de fet vam provar diverses coses... Fins que ens en vam adonar que la façana s'havia de decidir des de les vistes! Des d'una obertura es veu Montserrat, des de l'altre la Seu... Per tant, al final, els "forats" no els decideixes des d'un punt

els cursos de la carrera fossin molt rics i bons.

de vista gestual o com a tret personal, sinó a partir d'un altre tipus de criteri. A nosaltres ens agrada treballar així, no sé si està millor o pitjor.

Però ens agrada pensar que les decisions que hi han darrera d'un projecte es poden explicar.

desconeixia gaire be tot i sense saber res em va interessar, i per això m'hi poso i avui encara hi estic. Estic content d'haver pres aquella decisió.

“m'agradaria que la gent aprengués per ella mateixa”

I com vas entrar de professor? I perquè urbanística?

Jo vaig entrar a l'escola a través de l'Eduard Bru quan ell estava de director , em va demanar que participes en una assignatura que es deia càtedra Mies. Però això va durar un temps i quan es va acabar vaig tenir l'oportunitat d'entrar al departament d'urbanisme gràcies al suggeriment de l'Enric Serra a presentar-me al concurs de places de professor del departament. Vaig pensar que entrant al departament d'urbanisme podia aprendre moltes coses. Entrar en un lloc en què ho

Molts dels vostres projectes tenen geometries complexes... necessiteu un enginyer al despatx?

Hi ha força gent externa que ens ajuda, des de calculistes d'estructures a una enginyeria. Però això es així a tots els despatxos. Ara bé, la geometria complexa és una decisió nostra, de fet és la nostra feina. Cal aconseguir que aquesta geometria sigui un sistema i que gràcies a les seves pròpies lleis internes es pugui construir més fàcilment. Que la geometria sigui complicada no és mai una necessitat, també tenim projectes que no ho són gens de complicats, són més aviat geomètricament molt senzills.

I tu i la Rosa com treballeu?

Treballem molt en equip. Jo mai em sento autor d'un projecte. I mai són projectes directes, vull dir que mai són fruit d'un gest o un traç o d'idees genial, això no ens interessa gaire. Més aviat són projectes que es van construint. I en aquest procés hi va intervenint molta gent, s'hi van enganxant moltes coses. Si que hi ha decisions primeres, però durant el procés també es transformen. Llavors, com treballem? Doncs amb el procés i amb tot el que aquest implica, i juguem aquí dins, estàs amb el procés acompanyant-lo, dirigint-lo i orientant-lo. No fem cap arquitectura de traços genials, no ens interessa.

Ens pots explicar a grans trets el projecte de Manresa?

Veieu aquella paret d'allà (assenyala cap a un fragment de paret que s'està desprenent), doncs la façana existent de l'ajuntament és molt antiga i d'alguna manera es pot desprendre un tros o fragment d'ella, tot sorgeix una mica d'aquí. El projecte vol ser com la construcció d'una crosta de l'antiga façana posterior de l'ajuntament. I en l'espai entre mig de la nova façana crosta paisatge i l'antiga façana hi col·loquem les escales d'incendis, els accessos, les instal·lacions. Hi va haver un moment del projecte en què havíem de decidir a on i "com" anaven les finestres en la façana. En una de les propostes varem col·locar sobre al nou fragment de façana finestres iguals a les del edifici

És com treballar des d'una experiència espacial, no?

Exactament, és una cosa que així ens sembla que està més justificada. Sinó pots arribar a veure la nova façana només com una cosa estranya, capritxosa o escultòrica. La façana de Manresa no s'entén des de fora si no s'entén el que hi ha al darrere, la façana és el resultat de la relació de l'interior de l'edifici amb el paisatge.

Per una altra banda, també hem tingut la sort d'estar a l'Escola d'Alacant des de fa algun temps, allà ensenyem Projectes des de fa tres anys amb l'Alfredo Payà i amb el Manuel Ocaña en un autèntic oasis universitari. Actualment l'escola d'arquitectura d'Alacant es una de les universitats amb un projecte docent més intens del panorama espanyol.

“a Espanya l'arquitectura està fent una Bé, de fet sembla que això d'aprendre coses ho propivorera, una barana, cies tu mateix, fent que als grups intentis que sori també un auditori” teus geixin moltes respostes dife-

Canviant de tema... quan vas entrar a l'escola?

Jo vaig entrar-hi l'any 83, vaig ser un estudiant molt normal. Però jo vaig entrar en una època molt bona de l'ETSAB. Aquí aquells anys hi havien els millors professionals, tota la gent que entenia que l'arquitectura era quelcom entre la reflexió i la producció estava a l'escola.

Tos els arquitectes que es plantejaven l'arquitectura com un sistema de coneixement no volien estar lluny de la universitat i es trobaven tots a l'escola... A cada curs sempre hi havia més d'un professor interessant, i això feia que

rents al mateix tema. Hi ha professors que s'impliquen massa en els projectes i acaben sortint tots iguals. Sembla que a tu t'interessi el contrari... És el que intentem, que tu treguis el millor de tu.

Crec que és així quan se n'aprèn més. És un altre sistema de formació. També pots aprendre amb el sistema més clàssic, que és també segur un bon sistema i que consisteix a posar-se al costat del mestre. És com qui se'n va a fer de fuster, el mestre li dirà: - pica aquí que si piques per darrere se't trencarà, millor pica així... Però hi ha altres sistemes que es basen en començar a picar i deixar que passin les coses. Corres el risc d'estavellar-te, però potser trobes una manera teva de picar les coses que jo no l'havia pensat! I en canvi tu la vas descobrint, llavors és fantàstic. La única diferència que hi ha entre un professor i un estudiant és que els professors hem picat més vegades. Això és bo i és dolent, és bo perquè pot fer que els processos siguin mes ràpids, però és dolent perquè ja estàs segurament viciat... S'ha de saber, suposo, jugar una mica amb tot. A mi m'agradaria que la gent aprengués per ella

pàgina 5

m e n ú

d e dl i a d g oin a al

mateixa, és alguna cosa que nosaltres hem intentat sempre, des de l'escola, al despatx, a la vida personal...

objecte preciós, o com nosaltres ens agrada més, entendre-la com un sistema més proper a la construcció de processos que d'objectes acabats.

A Alacant es parteix d'una premissa que és que quan algú decideix que vol ser estudiant d'arquitectura ja és des d'aquell mateix moment arquitecte, perquè ha pres una decisió important.

D'aquesta manera s'estableix una relació diferent amb l'estudiant i s'acaba generant una situació de més complicitat. A l'escola no s'imposa mai res. S'intenta que vagis tu sol descobrint i fent el projecte.

Sobre l'exposició del MOMA... creus que Espanya està en realitat en aquest moment tan interessant?

Quan estàs a Nova York entens molt més perquè fan una exposició. Sembla com si els americans avui entenen que l'arquitectura només es fa quan es projecte un gratacels o un gran auditori, projectes molt grossos... És clar, quan veus l'exposició te n'adones que a Espanya l'arquitectura es fa també quan es projecte una vorera, una barana, i també un auditori o habitatges públics. Veus molts programes diferents, moltes escales diferents i això és el que avui està passant aquí.

Potser passa alguna cosa semblant al departament d'urbanisme, en què els exercicis són grans projectes de ciutat, i molt més comuns entre tots. Sembla, o seria bonic pensar, que es té als estudiants com un gran grup de gent que està pensant sobre la ciutat...

Des del departament d'urbanisme hi ha més aquesta idea que les coses es treballen en equip, i que les coses no són d'autor. S'entén que la ciutat no la fa una persona sola, hi ha milions d'agents que hi intervenen. Tu ets un d'aquests agents i actues donant alguns criteris o pautes perquè altres agents que també hi intervenen s'hi pugin sumar... Aquest és un sistema de treball molt contemporani de l'arquitecte, molt més que el d'arquitecte solitari, fent aïlladament el SEU projecte d'autor. El urbanisme és molt més proper a entendre la feina de l'arquitecte com un professional que gestiona però també produeix. Com un tècnic que treballa en la construcció de xarxes de relacions entre coses diverses i diferents.

L'arquitectura la pots entendre com un

Hem llegit en un article que Terence Riley ha viatjat per tota Espanya buscant els projectes per l'exposició, és veritat?

Ningú sap massa com va anar això... De fet nosaltres hem arribat a la conclusió que estem allà perquè el nostre és el projecte més petit de l'exposició!

Més endavant s'ha dit que hi havia feta un a llista,

15 - Març 2006

que potser l'havia fet el Juan Herreros...

L'exposició també té una part injusta i és que hi falta molta gent, trobes a faltar gent coneguda i desconeguda... No hi ha l'Eduard Bru, el Pep Llinàs, ni el Federico Soriano, ni el Jaime Coll ni l'Andres Jaque, ni etc ,etc... és estrany. Però en una exposició, ja se sap, hi ha un espai limitat i tampoc hi cap tot...

Per acabar... què et sembla la nova escola de Reus ?

Nosaltres vam estar-hi fa uns dies donant una classe… Està bé i té la gràcia i la força que està tot just al principi, tot és nou i està tot per fer. Els de construcció parlen amb els de projectes que a l'hora parlen amb els d'urbanística i discuteixen sobre el que fan, i això fa que l'escola sigui molt viva. Aquí a l'ETSAB avui hi ha una càrrega administrativa tan forta que es fa difícil de governar. Aquest sistema de departaments que no es relacionen entre ells, que són una mena de petits regnes aïllats i independents fa que avui l'escola visqui una situació complexa, però també és divertida, no?

d i a g o n a l 1 5 -v Moa x r ç 2p0 0o6

p u l i

CAMALEÓN DENTRO DE CAMALEÓN Esta página siempre se me queda pequeña, pero especialmente hoy. De las mil caras que tiene Marco Zanuso, sólo he podido mostraros sus escasas pero interesantes viviendas, porque el conjunto de su obra parece imposible de sintetizar. Por un lado construye fábricas como A.Kahn o Fisac, por otro diseña para Olivetti como el mismísimo Sottsass y, como hoy os muestro, construye viviendas como un campesino o un aborigen.

Zanuso se camufla en cada paisaje y en cada actitud.

Capaz de convertirse en ingeniero de despacho o pastor constructor de cabañas, es hipersensible al entorno y responde con pasión y valentía.

Podemos comentar sus estudios sobre el patio, pero lo que me llama la atención son los acabados de fachada, que muchas veces pasan a la cubierta, recordando a Zumthor, Herzog & De Meuron y Gigon & Guyer, 20 años antes.

Si os da por desempolvar el libro de Zanuso de la biblioteca veréis que no se puede mirar de una vez. Aconsejo varios paseos, para encontrar esa sabia valiente, apasionada en busca de una felicidad que está en los paisajes y en todo lo que implica la palabra "vida".

No os dejéis tentar por tonterías de revistas actuales, caminar directos a lo que vosotros sentis al decir "estoy vivo"… un beso a todos

pàgina 7

d i a g o n a l 1 5 -v Moa x r ç 2p0 0o6

p u l i

El mes de gener vam rebre aquest mail a la bústia de Diagonal. Tot i que es tracta d'un correu en certa manera anònim, creiem que la informació que ofereix és certa, i estem segurs que és molt interessant.

Actualmente están en concurso en la Etsab distintas plazas de profesor asociado. Con éste correo-e queremos poner en conocimiento de la comunidad universitaria las irregularidades habidas en el de la plaza para el departamento de Historia.

La ley 1/2003 de universidades de Catalunya nos dice que "El professorat associat és contractat en règim de dedicació a temps parcial, amb caràcter temporal i en règim laboral, entre els especialistes de reconeguda competència que acreditin exercir llur activitat professional fora de la universitat, per a desenvolupar tasques docents a la universitat". Para obtener una plaza de profesor asociado se debe reunir una experiencia destacable en el ámbito de la práctica de la profesión, para aportar éste valor añadido a la docencia. Éste es, precisamente, el rasgo distintivo de la figura del profesor asociado con respecto a las otras figuras de docentes.

La ley (art. 28 y 29 Ley 30/1992, de 26 de Noviembre) nos dice textualmente que "2. Son motivos de abstención los siguientes: a) Tener interés personal en el asunto de que se trate o en otro en cuya resolución pudiera influir la de aquél; ser administrador de sociedad o entidad interesada, o tener cuestión litigiosa pendiente con algún interesado.(...) c) Tener amistad íntima o enemistad manifiesta con alguna de las personas mencionadas en el apartado anterior. (...) e) Tener relación de servicio con persona natural o jurídica interesada directamente en el asunto, o haberle prestado en los dos últimos años servicios profesionales de cualquier tipo y en cualquier circunstancia o lugar".

Vistos estos dos argumentos, nos preguntamos: ¿Cómo es posible que una persona con menos de un año de titulación haya reunido la experiencia destacable en el ámbito de la práctica de la profesión que constituye el principal mérito para éste tipo de concursos? ¿Cómo puede un catedrático de esta escuela considerar que no incurre en ninguno de los supuestos de recusación previstos por la ley cuando comparte una "amistad íntima" con la candidata? ¿Cómo puede considerarlo si ha estado avalando a la candidata en todas sus actividades y becas, ya desde antes de su titulación, y está actualmente trabajando con ella?

TODOS los hechos afirmados en este correo-e se pueden probar documentalmente. Adicionalmente, el incumplimiento del articulo 28.2.e. puede ser contrastado por cualquier interesado haciendo simplemente una búsqueda cruzada en Google.

Este correo-e ha sido enviado en primera instancia a las personas implicadas y, no habiendo recibido respuesta satisfactoria, se remite al conjunto de la comunidad universitaria.

PEDIMOS al conjunto de la comunidad universitaria el seguimiento del acto de constitución de la comisión y de las pruebas de selección, que recordamos que son de carácter público justamente para asegurar su transparencia y legalidad, programadas para el LUNES 16 DE ENERO A LAS 19H en la 7ª planta de la Etsab.

PEDIMOS a los miembros de la comisión de selección, como medida para garantizar una mínima equidad en el proceso, la NO VALORACIÓN de cualquier mérito que pudiese presentar cualquier candidato realizado bajo la organización de cualquier miembro de dicha comisión en los últimos dos años, para dar así mínimo cumplimiento al articulo 28.2.e. de la Ley 30/1992, de 26 de Noviembre.

El colectivo Justy Sieras está formado por miembros de la comunidad universitaria y tiene por objetivo la defensa de la transparencia y la legalidad en la Universidad pública.

Justy Sieras JUSTY_SIERAS@terra.es

Però la cosa no acaba aquí. Mentre el número 15 de Diagonal estava en preparació vam rebre un altre mail mostrant-nos com els fets augurats començaven a prendre forma.

Tot seguit el text:

Profesor asociado etsab Como advertimos con suficiente tiempo de antelación, las pruebas para la plaza de profesor asociado de Historia resultaron ser una farsa. El presidente del tribunal mantenía una "relación íntima" con la candidata seleccionada desde antes de aceptar su designación como presidente, lo que es una violación evidente de la legislación vigente.

Una afortunada casualidad (encontramos el correo-e en el ordenador de la cátedra) nos permitió descubrir toda la farsa y comprender el porqué de muchas cuestiones que se nos planteaban.

Somos estudiantes de doctorado y de master, muchos del departamento de historia, y no comprendíamos cómo alguien que resultó que ni siquiera había finalizado la licenciatura daba clase en el master. Con este oportuno hallazgo lo comprendimos. Pero ahora, con esta farsa de concurso, hemos decidido difundir este escándalo.

Todos nosotros estamos haciendo una apuesta, con unas probabilidades de éxito ciertamente limitadas, por una carrera docente y de investigación, y nos encontramos que la plaza que se convoca está dada a dedo del modo más impune y escandaloso. En la Etsab se premia el nepotismo y la prostitución, y se minusvalora el trabajo y los méritos académicos.

En la misma Etsab se han dado casos de parejas de profesores que en muchas ocasiones han ejercido una notable labor docente e investigadora.

Su vínculo no ha sido un impedimento para desarrollar esta carrera. Pero evidentemente, si esta relación se mantiene oculta es lógico entender que ello responde a intereses también ocultos, a capacidades de manipulación que la publicidad de dicho vínculo haría inviables. Éste es, evidente y tristemente, el caso que nos ocupa.

Esto no es una venganza contra los responsables. En correos anteriores tratamos de disuadirles primero privadamente y después de modo más público, dejando un margen para una retirada elegante (bastaba con cesar en disuadir de presentarse a potenciales candidatos y valorar con justicia los méritos de todos). Pero desgraciadamente, no fue así.

Este colectivo vigilará en todos los futuros concursos de la Etsab cualquier irregularidad similar (si bien esperamos que no tan vergonzosa). Es por ello que nos imponemos seguir en el anonimato. Desgraciadamente, desvelada nuestra identidad, toda vigilancia sería inútil. Animamos al conjunto de la universidad a vigilar activamente dichos casos y a no asumirlos como algo sabido e inevitable. Ésta NO es la Universidad que queremos.

Justy Sieras

Podem confirmar que els fets dels quals s'avisa al mail s'han produït. És per això que no esmentarem cap nom propi, de la mateixa manera que Justy Sieras tampoc ho va fer al seu correu. No volem que això desemboqui en cap polèmica a l'entorn d'una persona, sinó en un canvi en el funcionament general de la universitat. El què reclamem és més transparència. Creiem que fets d'aquest tipus no són una cosa aïllada, sinó al contrari, és la norma general. Tot i que és un secret a veus, ningú ha decidit denunciar-ho. I aquí hi ha dos grans perjudicats: d'una banda, bons professionals que voldrien però no poden fer de professors a l'EtsaB. D'altra banda, alumnes que no aprenen tot el què voldrien per un mal professor que, a vegades, ni es digna a venir a classe. És una llàstima que per això el nivell de l'EtsaB pugui arribarf a baixar. Esperem més notícies de Justy Sieras.

Aclariment: La segona carta menciona un "correo-e" trobat a la càtedra. Diagonal a decidit no publicar-ho per qüestions de privacitat i anonimat de les parts implicades.

pàgina 9

espaiparallel@yahoo.es

ARQUITECTES DE LA NEU

Després de l'experiència de construir amb pedra seca i en previsió d'una futura Era Glacial (això del clima cada dia està més boig...), des de l'Espai Paral·lel vàrem proposar fer una escapada a la neu per "construir" iglús.

Així doncs, aprofitant les abundants nevades d'aquest any, un cap de setmana vam enfilar carretera amunt cap al Refugi d'Ulldeter amb la intenció de posar en pràctica la nostra gosadia.

Un cop decidit l'emplaçament i les dimensions de la base, ens vàrem repartir la feina: mentre uns tallaven blocs de neu compactada, els altres els anaven col·locant tot seguint la tècnica de l'espiral en pla inclinat.

La part més complicada va ser acabar de tancar la cúpula i realitzar la porta d'entrada perquè seguidament poguéssim posar-nos a dins totes les 12 persones que el construíem!

Quan ja érem a l'interior, sorprenia la gran quantitat de llum que hi havia, ja que tot i no tenir cap escletxa, el mur esdevenia translúcid i deixava passar molta de la claror del dia assolellat que ens acompanyava.

De fotos que ho immortalitzessin no en van faltar però a més, tota la construcció va estar filmada i s'ha editat un petit vídeo que esperem poder-vos mostrar ben aviat.

Us esperem a tots a la pròxima aventura!

Espai Paral·lel

ens veiem a la sala d’estudi de coderch

pàgina 10

G U I A

Escola d’arquitectura a Reus, entrevista a

Josep Bertran

Per Joan Cabeza i Roger Blasco

Ens desplacem cap a una casa que no deu fer tants anys devia servir a les terres conreables dels seus voltants. Res no ens fa pensar que ens dirigim a la secretaria de l'escola d'arquitectura de Reus i que els terrenys que hi ha al seu davant, i on encara es poden observar les traces de cultius, allotjaran el nou edifici de l'escola.

Encara no són les sis de la tarda. Truquem a la porta i ens obre el mateix director de l'escola (ja no hi queda ningú a l'edifici) . Passem una zona de secretariat fins arribar al seu despatx i després de les presentacions pertinents donem per iniciada la entrevista.

La curiositat ens ha fet apropar-nos fins aquí per saber com us ha anat aquests últims mesos.

Home, com tot, això és un començament difícil; primera: no tenim cap tradició, no teníem professors és a dir que els professors com aquell qui diu els vam triar el dia abans de començar a través d'un concurs públic i per tant tot això ha estat molt precipitat. Ara bé, jo crec que no neix de l'atzar. Abans havíem treballat durant mesos intentant trobar una estructura coherent a partir precisament del pla d'estudis idèntic al de l'escola d'arquitectura de Barcelona que d'alguna manera el Jaume Sanmartí i l'equip directiu ens van facilitar per arrencar i que jo crec que és un pla bastant coherent tot i que segurament deu tenir coses millorables. Però té una cosa importantísima i és que els 375 crèdits s'acosten molt més al que seran els títols europeus d'arquitecte que no pas aquests 450 que tenien a l'escola de Madrid. Tenim els 375 crèdits en el pla que passaran a 300. Mentre que el salt que hauran de fer per part d'aquests 450 a 300 crèdits ECTS a la ETSAM és tan bèstia que no sé com ho podran pair.

Per tant, jo crec que l'escola en aquest sentit, tot i que hi hagi coses que es poden millorar, està més a prop d'aquesta visió en crèdits i continguts del que serà el nou pla d'estudis que no pas altres plans més allunyats d'aquesta realitat.

També és veritat que jo vinc de l'escola de Barcelona.

Però llavors com sorgeix la idea de muntar una escola d'arquitectura a Reus? És una idea que sorgeix de la Universitat Rovira i Virgili. És una universitat també relativament jove, s'aca-

pàgina 12

ba d'oficialitzar l'any 91, que neix del potencial social, econòmic i d'empenta que hi ha al darrera... les universitats no sorgeixen de l'atzar. Neixen d'unes voluntats polítiques, si es vol dir en aquest sentit, com a expressió de la voluntat dels agents econòmics i socials que actuen en el territori i que veuen també la necessitat de dotar-se d'infrastructures universitàries que serveixin al interessos territorials.

Per tant crec que la Rovira i Virgili, una universitat que treballa sempre en aquest concepte "territorial", inicialment camp de Tarragona i terres de l'Ebre, no deixa de ser una universitat de referència a més llocs. Les terres de Lleida en segons quines coses complementarien cap aquí , potser encara no tant com voldríem. També podem dir que amb el districte únic ja venen estudiants de Saragossa o de Castelló, sempre de llocs propers. No obstant, hem de dir que el concepte de proximitat territorial ve molt més donat per la centralitat en el nivell de comunicacions que no pas per la pròpia posició geogràfica, i en aquest sentit no estem gens bé.

Reus no està ben comunicat, va millorant, hi ha planejament, però encara li falta eficiència en aquest sentit. Per exemple, l'estació de ferrocarril està a 25 minuts anant a peu de la nostra escola i pels estudiants de l'entorn que vulguin venir aquí l'opció més operativa és agafar el cotxe.

Voldria destacar que, en aquest sentit, no som gaire moderns. Jo crec que modern no vol dir anar amb cotxe sinó anar a tot confort que un pugui llegir el diari, que pugui llegir els seus llibres o pugui preparar un exercici i arribar a l'escola fresc, que baixis i en 10 minuts caminant siguis al lloc.

En tot cas és el que hi ha.

Tot i així és cert que l'escola neix i ...per

d e c e nd i ta g o n a l

què a Reus? Doncs segurament perquè la URV té aquí un campus. L'ocupació del campus s'inicia amb la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials i que com veieu no és un edifici qualsevol és un edifici molt important des del punt de vista arquitectònic, ha estat molt publicat, tracta el tema de sistemes prefabricats. En fi, és un edifici arquitectònicament significatiu.

I d'un arquitecte d'aquí...

Exactament, d'uns arquitectes locals. Jo crec que ha estat bona l'observació, perquè permetim dir que l'arquitectura local, l'arquitectura que es fa en el Camp de Tarragona, també té qualitat, que en cap sentit es pot considerar una arquitectura menor. Això cal remarcarho perquè sembla que des de Barcelona hi ha un cert desconeixement del que passa més enllà del lloc central i que altres territoris es veuen llunyans, a vegades no tant per la realitat física sinó quasi conceptual. Llunyans diguem-ne de lloc que no hi vas...perquè... que hi has d'anar a fer? o hi vius o res.

Acabant amb el tema de l'escola. Penso que sorgeix d'aquestes voluntats de la pròpia universitat de què l'ensenyança d'arquitectura podria ser un estudi útil i demanat dins del territori i per tant fan la petició, imagino que a través del Dursi, la Generalitat, etc. No es pot negar també que un determinat moment polític ha influït també en aquesta situació positiva. Crec que no es pot obviar la importància de Reus com a ciutat i la seva rellevància política, per tant imagino que això també deu haver ajudat.

Crec que hi ha també altres complicitats paral·leles, per exemple el president de la demarcació del COAC a Tarragona, Jordi Bergadà és, a la vegada, tinent d'alcalde d'urbanisme de l'Ajuntament de Reus. Per tant, hi ha una voluntat també d'impulsar des de l'àmbit professional, de dotar-se d'un sistema de reflexió. Ell de vegades diu: "jo entenc que en la mesura que surtin professionals titulats aquí, augmentarà el nivell de qualitat de l'arquitectura que es pensa i es construeix " és a dir, la nostra presència l'entén no pas com una escola neutra que imparteix coneixements, que si ho fa bé ja és molt, sinó també com una mena d'energia, de capacitat, d'acumulació d'intel·ligència que pot repercutir en múltiples aspectes de l'arquitectura del territori, des de preparar dissenys pel sector dels prefabricats fins a aportar opinió i criteris en els temes d'ordenació urbanística o d'intervenir en el patrimoni arquitectònic de forma autònoma o col·laborant amb l'ICAC, que és l'Institut d'Arqueologia Clàssica de Tarragona. És a dir, tot això són fronts que s'obren com a possibilitats de l'escola. En aquest sentit, podem dir que aquesta demanda existia. La petició d'una Escola d'Arquitectura Superior i Arquitectura Tècnica es tramita i finalment es va confirmar en un pla d'estudis, inicialment d'Arquitectura Superior, tot en un procés molt accelerat. Finalment, amb el pla d'estudis aprovat, es fa la primera convocatòria d'estudiants amb 447 sol·licituds i tení-

15 - Març 2006

em 60 places disponibles en aquell moment, que després s'han ampliat a 63. Això representa una demanda diguem-ne justificant i en aquest sentit el rectorat també està satisfet perquè hem acomplert les expectatives que hi havia i hem esvaït el dubtes sobre la necessitat i les possibilitats de l'escola d'arquitectura. Es pot dir que hem complert abastament, amb una certa qualitat. El nivell del 6.56 com a nota de tall pot ser no és magnífic, comparat amb les notes de tall de Barcelona o el Vallès, però ho és molt en relació als altres estudis de la URV. Som la segona nota de tall, i això es produeix sense tenir escola pròpia, encara.

Tot plegat demostraria o justificaria les expectatives generades a l'entorn de la creació de l'escola d'arquitectura.

M'he allargat una mica, però...

No no no, tranquil ... ...és que em sembla que de vegades val la pena justificar-ho, perquè hi ha hagut una certa incomprensió i no dic des de Barcelona només, potser des d'altres escoles també s'han preguntat sobre la necessitat o la conveniència de la implantació de nous centres.

Doncs bé, he intentat argumentar que la creació de la nostra escola, a Reus, responia a una demanda territorial i que no era possible satisfer-la des de les escoles centrals de Barcelona i el Vallès, precisament per la implicació i el comprimís que se li demana a l'escola amb la construcció del propi territori. Però potser si continuem parlant descobrirem com escoles petites tenen altres potencialitats i estableixen un altre tipus de relació entre els professors i els estudiants que potser les fan més interessants o, en tot cas, permeten una altra manera de fer les coses, no? I això ja ho discutirem.

havíem treballat durant mesos intentant trobar una estructura coherent

Hem estat parlant que hi ha hagut molta demanda però com veu vostè el fet que actualment està creixent exponencialment el nombre d'arquitectes i el territori no és potser tan gran.

Com veu que en tan pocs anys s'esti-

G U I A

d e c e n t

diagonal 15 - Març 2006 guin obrint tantes noves escoles i és que Girona està a punt d'obrir-ne una, a Lleida segurament porten la mateixa direcció i La Salle n'obria una altra a Tarragona l'any passat. Com veu aquesta proliferació d'escoles? Creu que és una manera de descentralitzar o al contrari simplement porta a què n'hi hagi més gent?

Crec que si ho féssim bé hi haurà d'haver-hi els mateixos o pràcticament els mateixos. En tot cas si que és veritat que comparat amb els 3500 estudiants que deu tenir l'escola d'arquitectura de Barcelona 60 estudiants aquí a Reus, al primer curs, som una gota d'aigua.

Jo crec que aquestes demandes petites, posem 60 estudiants per any d'entrada, que no sé quants seran a la sortida, satisfà les aspiracions territorials òbviament des d'un punt de vista de primer nivell que és el del coneixement i de les aspiracions d'un determinat sector d'estudiants que veu en l'arquitectura una sortida professional.

L'altra cosa és que ho sigui realment. De fet, tu estàs plantejant la questió de si realment l'arquitectura continua sent actualment una bona sortida professional i aquí jo haig de fer interrogants, no ho sé del cert, confio que sí i crec que avui encara ho és. La prova és que si tu buscaves ara un estudiant d'arquitectura per treballar en un despatx costava molt de trobar en aquests últims temps, perquè? Perquè hi ha hagut una gran activitat en el sector: S'han fet molts encàrrecs, el sector de la construcció ha estat molt dinàmic i per tant ha absorbit moltes energies. També és veritat que el sector de la construcció va una mica per cicles, ha de pujar ha i de baixar, i pot ser que en els propers temps d'una manera suau la feina vagi disminuint.

Ara bé, jo crec que això respecte a la formació que ara encetem té dos nivells de reflexió, si nosaltres no existíssim el nombre d'arquitectes seria pràcticament el mateix, ja ho hem vist, en nombre no som res significatiu i el que potser es tracta també es d'equilibrar les coses.

Es a dir, si hi ha unes ofertes territorials, per exemple, ho es la de Girona en aquest sentit o es la de Reus, llavors les de Barcelona i el Vallés pot ser que hagin de redissenyar les seves capacitats i les han de readaptar per oferir un nivell d'avantatges de qualitat superior en relació al sistema d'estudi dels crèdits europeus.

Per exemple l'escola de Barcelona té torns de matí i tarda per una qüestió històrica i és que en els anys 70 quan va haver-hi el creixement extraordinari de la demanda de títols d'arquitecte l'escola no podia abastar-ho i es va crear un ensenyament al matí i un a la tarda. A veure, això no és una manera de funcionar perfecte, més aviat el que es tracta potser és que anem a parar a estudiants a temps complet que puguin viure i treballar a l'escola tota la jornada, una mica com el model que nosaltres estem intentant crear.

Es tracta d'un model diferent d'estudis, no tant concentrat en una franja horària sinó que es reparteix durant tot el dia, amb una gran fluïdesa. L'estudiant participa de tota l'activitat de l'escola i fins i

tot voldríem que les taules de les aules de les assignatures gràfiques com dibuix, projectes, urbanisme, etc, gairebé acabin sent propietat de l'estudiant, que les pugui utilitzar a tota hora i que es constitueixin en el seu centre vital, per on hi desfilen diferents professors orientant el treballs.

Per tant, el que està intentant dir és que el que interessa és que l'estudiant treballi, faci projectes a l'escola, que estigui allà, que creï un hàbit, que pugui aixecar-se a les 8 del matí per anar a l'escola i tornar a les 7 o les 8 de la tarda.

Exactament, és el que jo dic: estudiant a temps complet.

Viuen i treballen a l'escola. Es queden a dinar aquí. Nosaltres ho hem preparat així i és com són els horaris de primer curs. Als matins hi ha les teories i les pràctiques de les assignatures gràfiques. A la tarda ens transformem en tallers tutoritzats.

Per exemple a la meva assignatura, taller de descriptiva, a la tarda tenim l'aula d'ordinadors oberta.

No és absolutament obligatori però ve gairebé tothom, perquè allò interessa. Molts cops són explicacions complementàries de les teories del matí, són aclariments sobre els exercicis que es plantegen i, per tant, amb aquestes hores de taller l'estudiant en realitat compliria amb els crèdits ECTS, que són crèdits que mesuren l'esforç de l'estudiant d'una manera tutelada. En els tallers no fa falta la presència de tots els professors de l'assignatura. Per exemple, dels 3 que tenim a geometria descriptiva, potser hi serem 1 o 2, suficient per desencallar els temes. És una manera d'estudiar diferent, però segurament els crèdits ECTS estan demanant això.

estudiant a temps complet.

Viuen i treballen a l'escola

Cert que aquesta és una manera diferent de treballar a la nostra més propera a un concepte de paquets concentrats on després el treball a "casa" agafa molta importància, però clar potser a la llarga també us ho haureu de replantejar degut al tema famós de què els estudiants d'arquitectura comencem a treballar ràpidament...això no sembla que es pugui compaginar.

Efectivament, i és que això ja ho tenim previst. Hem pensat que els dos primers cursos són aquests estudiants a temps complet els quals no tenen possibilitats d'anar a un despatx, primera perquè no tenen formació i segona perquè no toca. Si a l'estiu ho volen fer fantàstic, però no en període lectiu.

I crec que quan arribes a tercer, efectivament, ja és un altre món. Ara bé, jo crec que hem de continuar insistint en aquest model. Quan he fet els càlculs per a la nova escola ja he contat que per a 3r, 4t i 5è no hi haurà el 100% dels estudiants en aquests tallers de la tarda. Ja s'entén, però com dius tu hi ha dues possibilitats de treballar pels estudiants. Una que és exterior a l'escola que seria en despatxos d'arquitectura,

els quals han tingut un paper molt interessant en la formació complementària dels estudiants, jo ho recolzo totalment sobretot quan són estudis on hi ha una ambició arquitectònica i al darrera hi ha un criteri de qualitat, de pensament articulat. Tot i que no sempre és així... El que ens interessa és que el pas per estudis professionals comportés una bona formació i el temps que dedica al despatx li retornés en qualitat. Per un altre costat, nosaltres des de la pròpia escola estem pensant un altre model i és que professors a temps complet, jo mateix per exemple, que de vegades fem treballs per convenis amb la universitat, disposem d'un taller de projectes on existirà la possibilitat de desenvolupar encàrrecs professionals.

El valor afegit es que poden intervenir diferent professors del departament... bé departament únic, però amb les seves diferents especialitats i que allà podran integrar el nivell de coneixements que aporten les diferents àrees Els estudiants podran veure i participar de les pràctiques de projectes dins de l'escola. Evidentment ja no anirien com estudiants sinó com a becaris o a través de la borsa de treball. El fet distintiu és que el despatx és interior, de la pròpia escola i pensant que no som tants, entenem que, si hi ha dinàmica, gairebé tots els estudiants d'una o altra manera podran participar d'una activitat professional conjunta amb els professors de l'escola, observant diferents nivells d'integració, des del càlcul d'estructures al detall constructiu, les instal·lacions, etc. Penso que aquest sistema pot ser permetrà arribar a un projecte final de carrera molt més treballat en els aspectes constructius, més pensat des del punt de vista de les noves tecnologies, etc. Aquest seria un objectiu molt desitjable.

Abans has comentat que teníeu ja professor de composició i estètica, imaginen que estètica no la feu encara, però si per exemple composició...

Si si...

Llavors com heu estructurat aquest primer curs, perquè ens sembla haver escoltat que primer podria ser comú pels qui després volguessin optar per fer arquitectura tècnica en comptes de la branca superior?

No serà ben bé així perquè si que hi haurà algunes coses comunes però jo crec que hem de respectar les peculiaritats de cada carrera. I en aquest sentit per exemple, en les matèries més bàsiques, posem Geometria descriptiva, és evident que els sistemes de representació són els mateixos. No obstant, un cop has ensenyat les bases generals et trobaràs que els interessos d'un arquitecte tècnic són una mica diferents de l'arquitecte superior. Llavors potser haurem de fer un dibuix tècnic més orientat al treball constructiu i per tant dibuix del detall constructiu: axonometries, etc. En comptes de visualitzacions de l'espai que em sembla que és

Aquí veiem el departament únic. No ens interessava tant l'estructura departamental

una altra característica més pròpia dels arquitectes. Per tant el domini dels sistemes perspectius, el domini de sistemes d'expressió com les ombres no és tan un requeriment pels arquitectes tècnics. És a dir, a mi em sembla que respectar les peculiaritats i fer les coses com un vestit a mida és molt adequat. Tot i que hem d'aprofitar allò que sigui comú per compartir-ho. Més que els programes, que poden ser diferents, el que cal compartir són les estratègies docents, el professorat i naturalment, un edifici. Això em sembla que pot afavorir al contacte, la relació, el coneixement i el respecte entre dues professions que han de conviure també en la pràctica professional i que moltes vegades, potser des d'altres àmbits o nivells, s'han vist més en la línia de l'enfrontament i la rivalitat que no pas en la de la col·laboració. Per tant, crec que podem dir que nosaltres obríem unes noves perspectives d'integració professional, enteneu?.

Ens has deixat molt clar quina és la idea del que ha de ser aquesta escola d'arquitectura i també aquests avantatges que pot tenir una escola petita enfront a una escola massificada en la qual les coses són més difícils de moure. Des de la teva experiència de com funcionaven els departaments a Barcelona on tenim la sensació d'aquests grups tancats on cadascú vetlla per allò seu i que cadascú fa la seva assignatura sense gaire relació o coneixença del que fan els altres departaments. Què és el que pretens en aquesta línia? Buscaràs alguna interrelació? O potser...

No...a veure, cada una d'aquestes estructures té els seus avantatges i els seus inconvenients. A les escoles de Barcelona i el Vallès, l'estructura departamental consolidada, disposa de professors excel·lents, molts d'ells de gran rellevància professional, que aporten la seva experiència a l'àmbit docent.

Ara bé, els departaments fan docència a la vegada a Barcelona i al Vallès, tot i que els professors moltes vegades estan adscrits només a una escola. La diferencia en els plans d'estudi assenyala característiques pròpies per a cada centre i fa que matèries semblants tin-

pàgina 13

G U I A guin orientacions molt diferents. Podem dir que l'estructura departamental adquireix una certa autonomia respecte als centres i això pot fer més complexes les relacions entre l'escola i els departaments.

Aquí veiem el departament únic. No ens interessava tant l'estructura departamental sinó l'estructura de l'escola com a tal, bàsicament perquè l'escola és molt més petita i els departaments no tindrien cap sentit.

Això va lligat a una altra cosa i és que els professors que estiguin adscrits al departament únic en realitat tenen molta mobilitat per donar classes gairebé de tot o almenys d'allò que ells siguin capaços de donar. Aquesta mobilitat, per mi, és extremadament important donat que som pocs. L'intercanvi de coneixements i d'aquesta fluïdesa s'ha de produir d'una manera natural, i molt més quan hi hagi l'ensenyament d'arquitectes tècnics, de manera que els professors de construcció i altres matèries seran els mateixos hi han de compartir l'espai docent.

Si tenim algun criteri d'escola, alguns objectius, alguna cosa que ens pugui diferenciar ho podrem mantenir molt més des d'aquesta visió de departament únic que no pas de la visió pluridepartamental. Pluridepartamental vol dir que si el centre té una determinada visió, vol actuar en un sentit, i els departaments tenen una altra idea sobre el tema, tot és fa molt difícil de bellugar.

Està clar, suposem que també és degut a la idiosincràsia d'una escola petita, suposem que en una escola mes massificada seria impossible moure'ns tots a una...

S'hauria de discutir... ...seria maco que fos així És que clar, crec que la història és una mica la que és. Els departaments neixen per absorbir el concepte de càtedres que hi havia abans. I el concepte de càtedres que s'entenia que era una estructura anquilosada crea l'estructura departamental i arriba un moment que aquesta mateixa acaba sent en certa manera igual. Hem de trobar un equilibri, cadascú hauria de trobar la millor solució per als seus problemes.

I resulta clar veient l'estructura de l'ETSAB com a gran escola una visió de màquina pesada que costa molt de moure o redirigir, en canvi vosaltres com escola petita teniu la possibilitat de dir: Ara que fem? tenim un ventall de possibilitats davant nostre.

Obrint un altre tema, ens preguntàvem com enfocaríeu la direcció en quant a, per dir-ho d'alguna manera, l'estil o la coherència arquitectònica que voleu transmetre. Penseu obrirvos al joc del tot si val o buscareu una línia que us donarà mes eines per després treballar i projectar, sense ser l'única a seguir?

O confieu en el criteri propi dels vostres professors?

Fixeu-vos que la selecció de professors ha donat com a resultat un compacte de professors que estan en la franja entre els 35 i els 40 anys, alguns d'ells molt brillants en el seu àmbit i amb molt reconeixement. Aquí, per exemple, hi ha

pàgina 14

l'Arturo Fedriani que té varis premis FAD, el Toni Gironés, etc (tots ells a primer curs). És a dir...la mitjana d'edat és entre els 30-45 anys...molt important aquesta dada.

Això és fonamental, perquè jo, que sóc una mica més gran també veig les coses d'una altra manera. Això m'ha obligat a revisar i actualitzar els meus punts de vista sobre moltes qüestions docents. En aquest sentit em sento immers en una perpètua sensació de canvi i a l'obligació d'obrir-me a la comprensió de fenòmens que se'm farien difícils des de la meva pròpia formació.

Les posicions que ens poden caracteritzar en el futur s'estan definint en totes les assignatures i especialment en les de projectes, en la manera com s'ensenya l'arquitectura i en el que es transmet, veient clar a on volem arribar. Aquesta generació d'arquitectes que constitueixen el professorat inicial de la nostra escola, molts d'ells amb una experiència docent considerable, també, veuen l'ensenyament de l'arquitectura d'una manera diferent.

No tan conductista, si se'm permet l'expressió, com la que pugui resultar d'un plantejament fonamentat en les indicacions i les experiències del professor i més en l'exploració dels propis camins per part de l'estudiant. Es tracta d'un sistema basat molt més en la recerca, en la valoració del procés, en la posada en relleu de dades significatives i dels paràmetres projectuals, que en les certeses predeterministes.

El resultat haurà de ser una arquitectura feta des de la sensibilitat. També tinc confiança en el concepte del que s'entendria per arquitectura contemporània.

Però és en el concepte no tant en una formalització concreta. Crec que el concepte pot implicar moltes formalitzacions, aquesta es la qüestió. Aquí si que a cadascú li donaríem la llibertat per anar triant el seu camí, però sempre a partir d'uns criteris bàsics. En aquest cas, aquí tindríem un criteri de paisatge.

Aquest és un entorn molt concret (comenta mentre mira per la finestra el terreny sobre el que creixerà el campus de la URV a Reus), el clima, un criteri de tradició constructiva també, el criteri de vinculació a una idea de modernitat, ja no local sinó fins i tot internacional. El que a mi em sembla que no toca és fer coses a la manera d'un arquitecte holandès, per posar un exemple, que, segurament pot estar molt bé, que pot tenir molt de sentit en el clima i el territori on es produeix, però que pot ser aquí toca fer una altra cosa i recuperar tradicions pròpies des del punt de vista de la sostenibilitat, el bioclimatisme, etc.

Tradicions constructives que hi són i que de vegades s'han abandonat precipitadament a favor de la cultura de la imatge o d'altres modernitats mal enteses.

Anar als fonaments conceptuals, valorar el procés i plantejar el resultat en base a criteris d'eficiència, de confort, d'adequació, adjectius que dirien molt d'una arquitectura que vol ser útil.

d e c e n t

diagonal 15 - Març 2006

Tornant a temes de percentatges, abans mentre xerràvem ens has confessat que teníeu alumnes de Castelló i Saragossa. Quants alumnes de Tarragona i la contrada teniu?

El percentatge definitiu no el sé, però jo crec que hi ha uns 18 o 20 estudiants de Tarragona i uns 16 o 18 de Reus.

Podem dir que tenim una majoria que provenen del Camp de Tarragona. Això pel que fa al primer any. Pot ser que en

recomanar-li unes certes experiències o exercicis a partir dels quals pugui anar enriquint la seva capacitat d'expressió.

En aquest sentit per tant l'experiència és molt inèdita. Que passa llavors? Doncs que el paquet dibuix projectes comporta 5 professors. Alguns amb més dedicació i altres amb menys.

Vull dir amb això que els ratios estan aquí una mica com desdibuixats per aquesta idea d'agrupació que hem fet entre aquestes dues assignatures i que en els propers cursos pensem fer també amb el paquet Urbanisme - Projectes. Entenem que no són dos móns diferenciats sinó que són projectes a diferent escala i això ens agradaria que també ho entenguessin els estudiants.

I això ho voleu continuar fins al final?

Amb urbanisme no. A cinquè curs la combinatòria d'adequació és de projectes amb assignatures de tecnologia, preparant ja la integració definitiva per al PFC. Com creu que sortiran els alumnes d'aquesta primera fornada?

Que els hi diries als alumnes de batxillerat que dubtessin entre una facultat o una altra pel fet de què aquí tot just porteu un any de docència?

Que...ara ja no serà el primer any, serà el segon ... (riem)

el futur, a mesura que l'escola es consolidi i sigui més coneguda tinguem més aportació d'estudiants d'altres comarques.

Seguint amb els alumnes, et preguntarem quin percentatge d'alumnes / professor hi ha en aquest primer any a l'escola?

Des del punt de vista de l'assignatura que jo faig, la relació que tenia a l'ETSAB i aquí és bastant semblant.

Clar perquè fent geometria descriptiva et deus de trobar-te als 60 junts...

Clar, clar. Les teories allà les fèiem amb grups de 60 aproximadament i les pràctiques ens subdividíem en tres grups.

Aquí hem adoptat una estratègia semblant. Els 63 estudiants s'agrupen a les classes teòriques i es subdivideixen desprès en 3 grups, resultant un percentatge molt equivalent al de l'escola de Barcelona.

No és així per exemple en el camp de projectes perquè aquí hem fet una operació una mica singular. Estem fent proves, que es poden considerar molt definitives, agrupant l'ensenyament de dibuix i projectes. Els professors de dibuix són els de projectes i els de projectes són els de dibuix, per entendre'ns. Una mica per evitar aquesta línia conductista que dèiem abans.

D'aquesta manera allò que s'ensenya a dibuix és allò que en principi hauria de resultar útil a l'estudiant per expressar les seves pròpies idees en relació amb el seu projecte. Per tant convidaríem a l'estudiant a què busques en el seu interior els sistemes d'expressió.

Naturalment quan això no és possible el professor està allà per ajudar-lo per

Et veus convençut que aquests primers estudiants rebran els coneixements necessaris i sortiran perfectament...

L'escola no s'ha d'acreditar tan sols amb el primer sinó també ho ha de fer amb el segon, el tercer, etc, i l'escola no la fan tan sols els estudiants sinó que la fan conjuntament amb els professors i amb el persónal administratiu que ens ajuda. És a dir, hi ha molts esforços que col·laboren a què les coses surtin bé o no surtin. Per tant els professors és un determinant, en la mesura que nosaltres anem avançant i anem cobrint els llocs de docència amb professors amb ganes, amb unes idees adequadament fresques i també amb una certa experiència i crèdit professional. Jo estic segur que funcionarà, perquè la idea és positiva. No estem improvisant, tenim un esquema des del primer curs fins l'últim perfectament clar. Ara bé, aquestes persónes encarcara no hi són i per tant les incògnites existeixen. I quins seran els professors de 3er curs? Jo no ho sé, encara...

Tercer curs eh? Si vols després et passem els nostres currículums i... (riure general) Vull dir que el crèdit que ara per ara pot tenir l'ETSAB en el sentit que saps qui trobaràs a cada curs i que fins i tot pots triar en certa mesura un professor que et sembli molt interessant pel que sigui, perquè la teva línia es propicia a les coses que fa aquell professor i et sents a prop. Aquí ni tan sols sabem qui hi haurà a 3r.

Ara bé, crec que hem de valorar ja el que hem fet, és a dir que si la trajectòria ja és positiva hem de continuar per aquesta línia fins el final. Si hi ha coses a corregir, que sempre n'hi ha, doncs

G U I A

d e c e n t

diagonal 15 - Març 2006 hem de fer l'esforç de reflexió i situar les coses en el seu lloc intentant millorar dia a dia. Fer un resum crític del primer curs i projectar-nos cap al futur amb confiança.

I és que és una pregunta una mica trampa, perquè la veritat és que tan sols porteu un quadrimestre, encara no arriba a un any!

Per altra banda no deixarem de preguntar-te que és el que més t'ha sorprès durant aquests 4 mesos aquí.

El que m'ha sorprès és que el temps ha passat molt ràpid ...i no és broma.

Potser és una sensació, ara la dic així quasi poèticament, però ha estat molt i molt intens, molt ràpid, no sé que han pensat els estudiants, però els hi hem donat una Geometria Descriptiva, que és la meva assignatura, súper potent, al mateix nivell que donàvem a l'ETSAB i amb molts canvis també respecte aquella. En cap cas tinc la sensació de què ho estiguem fent amb to menor.

Per tant jo de la meva assignatura estic molt content, hem arribat a molt bon nivell fins i tot va haver-hi una estudiant que la vam poder proposar per un examen d'excel·lència.

Però n'estic segur que en les altres assignatures també ha estat així. Els estudiants han progressat moltíssim en les classes de composició. Pel que fa a la física i les matemàtiques, que les imparteixen professors exteriors, val a dir que són docents molt ben integrats, que estan fent de veritat fonaments matemàtics per a l'arquitectura i una física molt orientada cap a les necessitats de l'arquitecte.

L'avaluació de Projectes i dibuix estem pendents de fer-la, perquè tot és molt recent, hem acabat fa poc i encara no em tingut temps per fer un apartat de reflexió, però crec que en general hem avançat molt bé, i això és una opinió que hem de confirmar per part dels estudiants.

Insisteixo, de vegades també en el camp dels projectes els estudiants pot ser que tinguin un cert desenfocament inicial perquè quan arriben a l'escola el que esperen és que els hi ensenyin a fer cases. I el que es tracta a primer curs (aquest primer quadrimestre) es de treballar la sensibilitat per l'entorn, les condicions ambientals, les emocions per saber percebre la llum els espais, les formes, els colors.

Qüestions molt intangibles però que són la base de tot.

les coses sortissin bé. Allò que dèiem dels departaments hostils no? Doncs hem procurat no ser-ho, almenys des de la línia que jo estava.

Suposo que quan arriba aquesta demanda la Universitat busca un determinat perfil de professor. Naturalment, que sigui doctor, que sigui titular d'universitat, i desprès que tingui diferents registres, no tant l'especialització com la comprensió general del fenomen arquitectònic.

Després està el fet què jo estigués vivint a Vilafranca del Penedès, a mig camí entre Barcelona i Tarragona, situació que em permet conèixer les tradicions constructives, els tipus d'empresa, i les formes d'actuació professional que es donen en el Camp de Tarragona. Crec que també es decisiu el fet que tingués la titulació d'aparellador, equivalent a la d'arquitecte tècnic. Això a la Universitat Rovira i Virgili l'hi va interessar molt.

Després també perquè jo era un professor que a més de fer docència i de publicar, també feia convenis amb el centre de Transferència de Tecnologia de la UPC, fonamentalment per obres d'intervenció en el patrimoni arquitectònic i projectes urbans. Clar, això també és important, perquè estàs actiu professionalment

professors que estan en la franja entre els 35 i els 40 anys

Potser més tirant a la línia que feia Elias Torres a projectes de primer a l'ETSAB. Probablement, probablement estaríem més en aquesta línia. En aquests plantejaments es fa difícil que els estudiants tinguin referències d'aplicació directa, perquè precisament es tracta de cercarles com a material del projecte. I és que si no estàs obert a la sensibilitat, pots ser un professional que resolgui molt bé les plantes dels edificis i fins i tot tinguis unes façanes interessants, però el sentit emocional i creatiu de l'arquitectura desapareix.

Saber rastrejar les condicions ambientals, trobar les pautes del projecte en la seva pròpia materialitat constructiva, entre moltes altres sensibilitats, em semblen actituds que formen part de la condició moderna. Una condició que els nostres estudiants tindran.

Tot i que al llarg de l'entrevista la pregunta següent ja ens ha quedat bastant clara no deixarem de fer-te-la: Has agafat amb il·lusió aquest projecte?

Bé.... ( ens mira tot somrient) ...però com arriba a tu el càrrec de director?

Això suposo que és providencial... (ara si que riem de bones)...no sé. Això, del cert, no ho saps mai. A veure, jo crec que arriba per molts camins. Crec que dins l'escola de Barcelona, en aquell moment, no tenia cap rellevància especial excepte en el meu departament on havia portat moltes assignatures a diferents nivells. Podem dir que havia recorregut, amb una certa capacitat, molts registres docents. .

També és veritat que des de la secció de Geometria descriptiva i des del propi departament d'expressió gràfica hem tingut una voluntat de col·laboració amb la direcció de l'escola en moltes iniciatives, com el curs Zero. Ens hem mostrat favorables a col·laborar i ajudar, perquè

Viu...

Exactament, estàs fent coses.

Crec que això interessava moltíssim perquè era una manera d'impulsar des d'aquí aquesta línia de professors que a la vegada fan recerca en la pràctica de l'arquitectura. D'aquesta manera, no només es transmet un coneixement teòric, de llibre, sinó que es traspua també una inquietud professional. Un saber conduir els temes des de la pràctica professional, que és potser allò que també van valorar.

Jo crec que és el conjunt de tot això i també, segurament, en Jaume Sanmartí que hi hauria de tenir alguna cosa a veure, no? ... molt bé.

La Facultat pertany a la Rovira I Virgili, però la UPC té alguna cosa a veure en aquest projecte?

No, són dues universitats diferents. Una altra cosa és la bona relació que pugui haver-hi. entre ambdues i la col·laboració inicial per tirar endavant l'ensenyament d'arquitectura. Una vegada implantada, la nostra escola funciona d'una manera totalment autònoma.

I és que alguns rumors ens havien fet pensar de l'existència d'alguna mena de conveni en el qual la URV posava els diners i terrenys mentre que la Politècnica aportava el professorat.

No, no. L'escola d'arquitectura és una iniciativa de la Rovira i Virgili, tot i que la UPC ha ajudat molt. En aquest sentit la Politècnica, a través de l'ETSAB ha facilitat el camí, des del prestigi que té com a centre docent d'arquitectura amb reconeixement internacional. Tu saps que l'escola d'arquitectura de Barcelona, durant molt de temps, s'ha considerat com una de les millors escoles d'Europa. Per tant, està molt bé que la

URV en el moment inicial hagi buscat el consell i el recolzament de l'ETSAB. Des del pla d'estudis al que sigui.

I en aquest sentit jo surto de la Politècnica i no sé... és un exemple de col·laboració no?

Parlem del concurs.

I és que tot sembla que ha anat molt ràpid i un dia dius ostres! Si no tenim lloc on ubicar l'escola i sembla que caieu a la facultat d'empresarials. Tot seguit es munta un concurs.

Explica'ns una mica sobre el tema.

En principi és un concurs destinat a fer la construcció de l'edifici i per tant té un vessant professional molt clar. Ara bé, consta de diferents fases. La primera, de currículum i idea, on la idea puntua molt però sempre i quan es vegi que al darrera tens un equip capaç de fer el projecte. Diem, doncs que la idea serà molt valorada però també contarà l'experiència i la capacitat del projectista o de l'equip.

Aquest primer nivell de concurs és molt simple, i és que explicar una idea en un sol dinA-3...s'ha de tenir molta capacitat de síntesi!

Una vegada s'hagin presentat aquests documents aleshores actuarà un jurat designat per la Universitat i l'Ajuntament de Reus a través de l'empresa Innova, que és la que convoca el concurs. De les propostes presentades es seleccionaran 5 projectistes. Aquests 5 grups hauran d'avançar més amb la idea presentada fins al nivell de projecte, i tindran una dotació econòmica de 3.000 Euros, en general, i de 10.000 pel guanyador, a càrrec del projecte, que constitueix un encàrrec molt substancial.

Per tant, és un concurs en dues fases, la primera crec que bastant oberta, però sempre hi quant els equips garanteixin que podran continuar el procés, desenvolupant la idea inicial del projecte fins a materialitzar-la a nivell de construcció. El programa funcional és el bàsic que va aprovar la URV i que en segona fase potser es podrà perfilar una mica més per tal que els projectistes vagin més orientats.

Doncs creiem que només ens queda desitjar-vos molta sort i que seguiu amb la mateixa empenta.

Informació de les basses del concurs a: INNOVAGRUP.com

S'acaba l'entrevista sense tenir la sensació de que l'hem realitzada. Ha sigut més aviat una conversa distesa, on ell anava responent a totes les preguntes que teníem en el nostre guió sense necessitat de formular-les.

Després de la entrevista se'ns ofereix com a guia de la facultat d'empresarials d'en Pau Pérez, per ensenyarnos on es fan les classes ara que encara no tenen edifici propi. I per acabar ens invita a uns cafés mentre parlem de les últimes novetats de l'escola de Barcelona. Hem acabat que ja són passades dos quarts de vuit. I això que ell s'ha quedat expressament aquesta tarda per fer una entrevista que li havien proposat el dia anterior. És el que fan les ganes per afrontar un nou projecte.

pàgina 15

d i a g o n a l 1 5 - uM anr ça 2 0d0 6e

l l i b r e s

CANTONADA DE LA 7a

per N. Vila

ESCRIT...

Fa dies que em ronda pel cap una idea i he acabat per proposar-la aquí. Es tracta de crear un nou espai, denominat Associació d'Estudiants Suspesos En Projectes, on s'hi pogués seguir alguna mena de tractament, o com a mínim massatges facials setmanals. Sí, perquè quan surts d'una revisió de nota de projectes, acabes sent una suma de cares: Cara d'incrèdul, aquesta ja l'arrossegues des del primer xoc emocional que pateixes quan descobreixes que totes les entregues, les impressions, els retocs d'última hora i els de no tan última hora, la son, les corregudes d'abans que tanquin copisteria, les idees, els mil i un canvis de planta, la bona sort i la mala sort, els imprevistos, aquella perspectiva a les tantes de la nit, l'inspiració, ... es mereixen menys que un cinc.

Cara d'il·lús, per haver gosat pensar que potser tot plegat és un error informàtic.

Cara d'emprenyat, perquè desprès de tota la feinada, encara creuen que vas a la revisió "a plorar".

Cara de desemparat, quan no et pots treure del cap la pregunta de "...i ara què?!".

Cara de pena. Aquesta és la cara que fa més mal. La fas quan et qüestiones si realment tens cara d'arquitecte.

Cara dolça, perquè tant sí com no t'has de convèncer que vals molt, i t'acabes estimant una mica més del que ho feies abans.

Cara de revenja. Sí, sembla mentida, però en realitat et mors de ganes de demostrar i demostrar-te que pots, saps, i faràs molt més del que has fet fins ara.

Cara de controvèrsia, perquè no saps ben bé si t'estàs traint a tu mateix o només ho fas veure, quan els hi dónes la raó (perquè la tenen) en la correcció del teu projecte.

I finalment cara d'aquí-no-ha-passat-res, aquesta sempre va bé, quan no saps quina cara posar.

Agnès Thöni

de Jordi Torà www.gumets.net Qui més qui menys, sempre es pregunta coses poc o molt interessants.

Próxima parada: Castelldefells. Propera parada: Castelldefels.

per Albert Mesalles

l’esquela

El hombre que sabia demasiado (poco) - Fer ciutat.

Dia 6 de gener del 2006, primer dia del nou any que poso els peus a la facultat. Només una visita de rutina..., mirar notes, si és que hi són! En fi, gairebé ningú a la facultat, tothom estava fent gana pel tortell de reis. Bé ningú, ningú no! Hi havia els dos "seguratas" a l'entrada que com sempre et pregunten "Dónde vas? Sexta o...." en fi quin control!

On vull arribar a parar és que vaig pujar a la 7a planta i em trobo en el panorama que podeu veure perfectament en aquesta foto (tirada al mateix moment).

Ni un maleït DIN-A4 penjat al costat de l'ascensor avisant: "Alumnes d'història del quatrimestre de tardor 2004-2005, hem deixat o, més ben dit, hem tirat els vostres treballs a la 7ª planta. Passeulos a recollir o es convertiran en paper reciclat. Veniu amb temps, que tardareu ben bé una hora (potser exagero...) per trobar en la muntanya de paper el que correspon a cada alumne".

Crec que no caldrien paraules per expressar la meva indignació en veure tots aquells treballs tirats per terra, fent una muntanya! Segurament la major part de les persones que ara llegiu aquest text en sou uns afectats. Trobar els treballs d'història I, II i III tirats en una CANTONADA DE LA 7a. És només un reflex del què està passant actualment en aquesta facultat. Despreocupació de molts professors, m'atreviria a dir que alguns d'aquests treballs ni se'ls llegeixen! (potser m'equivoco, o això espero....); només pretenia fer un petit redactat per acompanyar la foto però ja veig que aquest fet podria ser l'inici d'un tema que porta molt més al darrera.

Últimament s'ha parlat molt de Jean Nouvel i de la seva famosa torre. Molta gent arrufa el nas només de sentir el cognom Nouvel.

Molta gent diu moltes coses de Jean Nouvel, i molta gent en parla malament sense saber de res (no dic pas que jo en sàpigua, eh? (veure títol de la secció). Doncs deixeu-me dir una cosa: abans de parlar s'ha de saber escoltar.

Per això, dijous passat, en veure anunciat que la Tarrivas entrevistava a Nouvel a “La nit al dia”, tot i que la meva opinió d'ell no és gens favorable, vaig pensar: El que segur que és veritat és que aquest home en sap més que tu, d'arquitectura: escolta'l.

I el vaig escoltar, i de totes les coses que va dir (no em vull extendre sobre el debat de la Torre Agbar) va haver-n'hi una que em va interessar molt: parlava de fer ciutat: sintetitzant, venia a dir que el problema de les ciutats com Barcelona, la seva falta de bellesa, es deu a la seva falta d'harmonia (com a contraposició va posar Amsterdam, com a ciutat harmònica, perquè ens fem a la idea), al seu caos, causat pel fet que quan t'encarreguen un edifici (per fer l'exemple més gràfic), tu penses "Ara veuran el tros d'edifici que hi faré aquí, tots aquests edificis quedaran enlluernats pel meu". Aquí està l'error: ens preguntem "Què vull posar-hi aquí?", en comptes de preguntar-nos "La ciutat què vol que jo faci aquí? Què m'està demanant?" (i subratllo el subjecte de la frase: la ciutat). En comptes de relacionarnos amb l'entorn, ens volem separar, distingir per sobre dels altres, i aquí, senyors, estem sent deshonestos i egoistes.

Una ciutat bella és una ciutat harmònica, i l'única manera d'aconseguir l'harmonia és mirar al nostre voltant, tan si val que els altres ho hagin fet malament, o fatal, s'hagin equivocat i hagin sigut deshonestos i egoistes. Va ser el seu error, però siusplau, no el repetim ara nosaltres, mirem al nostre voltant, perquè sinó, Barcelona no serà mai una ciutat harmònica, una ciutat bella.

PD.- També en arquitectura: Abans de parlar, s'ha de saber escoltar.

Potser fins i tot algú, ara mateix, s'està preguntant quelcom crucial com ara la solució a la pobresa, als polítics o a la crisi del madrid.

Próxima parada: Sitges. Propera parada: Sitges.

Jo no.

Próxima parada: Vilanova y la Geltrú. Propera parada: Vilanova i la Geltrú.

Em pregunto si tu encara estaràs aquí.

Próxima parada: Cubelles. Propera parada: Cubelles.

Em pregunto quin és l'olor real del sabó de dutxa, ja que sempre hi fiquen aromes de fruita o cereals.

Próxima parada: Cunit. Propera parada: Cunit.

Em pregunto perquè el color vermell obliga a parar, però els cotxes vermells acostumen a voler ser els més ràpids.

Próxima parada: Segur de Calafell. Propera parada: Segur de Calafell.

Però sobretot, sobretot, em pregunto si les frases que diu en veu alta el transport públic salten quan el conductor prem un botó, o surten automàticament a l'arribar a una estació.

Próxima parada: Calafell. Propera parada: Calafell.

pàgina 17

u n a

El Racó d'en Salva,

visita a Babilònia

Sant Valentí era al caure, i al Corte Inglés no paraven d' anunciar que la felicitat es trobava en les seves entranyes d' aparadors apilats. A en Salvador Mies van der Wright no li agradava el Corte Inglés, allà totes les prestatgeries arriben a metre seixanta, i per a les persones baixetes com ell l' ambient era terriblement claustrofòbic. És per això que en Salva passejava pel carrer Enric Granados... Està buscant una botiga de roba interior que li han recomanat. Pujant pujant visualitza a l' altra vorera la botiga en qüestió. Xoc. Stop. Para. Mira. Creua el carrer sense parar atenció al carril bici. S' hi apropa.

Camina. Sona la música de Different Trains de Steve Reich. El ritme cardíac que emana condueix la sang per canonades de fang i pols. El cor s' hi acostuma.

Es respira ara amb pols als pulmons.

Camina pel desert des de fa ja un bon temps, i nota el sol com si estigués menjant sorra. No ha viscut l' Imperi romà. No ha viscut la pesta negra, no ha patit la revolució industrial, no ha vist un mòbil Nokia ni la fontaine de Duchamp, no coneix el Paco de Lucía i ketchup es el soroll que fa un cervell al caure al terra de marbre del temple de Roha....pols...i de sobte s' adona que allà ben lluny apareix una silueta horitzontal que són muralles, i de sobte sap i entén.

Està davant Babilònia, allò és la ciutat de Babilònia. I veu una obertura en la muralla, i s' hi apropa. És gegant i s' hi apropa.

I s'hi fica dins. I se l' emporten endins. I veu lleons i bèsties mitològiques. I son fetes de rajola. I li fan por i l' intimiden. I sembla que s' hagin de despenjar i perseguir-lo i ...(...)...i de tants colors, tan diferents...n' hi ha tants! No sap quin sostenidor li agrada més... Ell és molt capritxós amb els sostenidors de l' Annette...

"Una línia mal dibuixada sobre els seus pits és intolerable! Els sostenidors s' haurien de considerar com a veritables obres d' arquitectura! He he, segur que a les models els els fan a mida, he he.." .

"Ei! Ep!Què collons...!Un moment! què ha passat? On era!? on sóc!? Què collons..."

"Ah, ja, espera un moment...estava buscant un conjunt sexy per a la meva dona, i..."... La gent al voltant sembla normal.

pàgina 18

Estant senzillament comprant roba inte rior, en una botigueta... "som a Barcelona, oi? Saaanta Pancràcia il·lustrada! Diria que aquest aparador ple de maniquins i flanquejat a banda i banda per exhuberants models m' ha transportat...Sí, a Berlín, a aquell museu, sí, a aquelles portes babilòniques, sí, a les Portes de Ishtar!"

En Salva havia estat estudiant durant uns anys al despatx de Peter Behrens, a Berlín, i recorda que en vàries ocasions va anar a visitar el museu arqueològic, el Pergamonmuseum (4€ estudiants) on hi havia exhibides unes portes de la ciutat de Babilònia que el varen deixar impressionat...No us impressioneu vosaltres si se us comença a barrejar en el cervell la música de different trains i la banda sonora de la telesèrie Pasión de Gavilanes, ja que això mateix és el que s' estava produint dins el cervell d'en Salva.

Les portes de Ishtar se l' havien endut i Intimissimi ja no era il tuo negozio degli intimi, sinó el soroll que feien els pájaros babilónicos, i els sostens s' havien confós amb lleons, i cabres mitològiques amb noietes mig despullades de mirada desafiant, i l' agressivitat sexual dels aparadors s' havia convertit en la por que impregnaven els ferotges mosaics de ceràmica de les parets d' entrada a la ciutat, que subjugaven a aquells pobres desgraciats dels mils abans de Crist que en sa vida havien vist res més espectacular que un gos vomitant o el somriure podrit de Nabucodonosor...Qui sap si ni tenien música en aquells temps... I de sobte, PAM! FIM FAM! Toma portes de Babilònia! Toma leones! Toma cabres diabòliques! No querías caldo? Pues toma dos cucharadas! I no en parlem dels desgraciats que entraven a la ciutat per a ser esbudellats, com les verges que eren convertides en fuet d' Olot in situ, pràctica habitual en el temple del Déu de la nit Roha...Ara hauríeu de sentir cantar allò de: quién es ese hombre...

L' aparador de la botiga genera un petit espai de passadís pel qual s' ha d' entrar.

Un passadís de vidre que simètricament exposa a banda i banda maniquins i pòsters d' anuncis de lingerie. En caminar

d e

l l i dbi ar geo nsa l

cap a la porta el vidre comença a cobrar vida. Tot el que hi ha a l' altre costat es reflecteix i els llums encastats, els focus, fan pilotes de llum que reboten i la cara de la noia flota en l' aire amb suaus tels d' aquarel.la i mirant enfora veus la ciutat fosca, la plaça de Francesc Macià menjada per pilotes de llum taronja i un cel contaminat i més reflexes, i encara més tels i encara més pell, i roses suaus i pits i magentes i colors suaus i tot són corbes sostingudes per plans de vidre que fuguen cap endavant...i si mires endavant no pots més que notar la presència de tot allò, perquè fuga endavant, i passa el mateix que a Babilònia, on els lleons i les bèsties et miren, però només si les mires, ja que totes són en els plans verticals paral·lels que fuguen endavant i ...i què hi farem...no és com anar en cotxe i veure els cartells de l' ajuntament penjats dels fanals, allà sí que es pretén que et miris la informació i ella et respongui perpendicularment mentre avances per avinguda Roma...o els cartells publicitaris de la Diagonal, que se'ls empassa una mitja de cinquanta mil persones al dia, vaja, tots els que agafen l' autobús per pujar a la Zona Universitària...I després es pregunten meravellats com pot ser que es trobin a la uni amb cinc paios més que van pentinats de la mateixa manera...

I una tarda de tardor, sortint per la Diagonal, per Zona Universitària, seguint el recorregut de la cinta asfàltica de la A-P7 fins a la població de Igualada, podríem arribar a una vall, una vall enmig de polígons, una vall florida, enterrada, envoltada d' urbanització industrial postmoderna, com si es tractés de lliscar per l' epidermis, sota la samarreta, entre els pits, per sobre la lluna del ventre llisa entenent cada inflexió del cos, del torso, de la noia, que si sostens primer (de cotó) i pell i punt d' inflexió, i pell ( més fina) i pell i teixit sintètic, (negre) i finíssims pèls i una inflexió endins, i més pèls que són foscos i ja es retorcen helicoidalment, i llavors els fins llavis de Nefertiti, però no hi arribem!NO! No aquesta vegada.

No, ens quedem en la pendent de baixada, entre la planeïtat llisa del ventre, ben il·luminat, i els pèls que es barallen i s' entrellacen i fan núvols de filferro i enfosqueixen el sotabosc, i veiem unes creus de ferro, uns esquelets mòbils de símbols arcaics, unes creus mòbils rovellades i un pendent, i a l' esquerra la muralla de Babilònia, i una obertura, però al lluny, i anem cap a la dreta i trobem peces de pell morta esteses, enfonsades, i veiem la baixada, entre dues parets de formigó, i no baixem entremig dels arbres, no, ens

fiquem per l' embut d' Ishtar i descendim a la vall dels morts per una obertura que fuga, i fuga exageradament, i les parets enfosqueixen la rampa i els lleons no són evidents a banda i banda, però n' hi ha

15 - Març 2006

molts, i tots més o menys iguals, però aquests no fan por, aquests esperen, serenament que els vegis, i et diuen que el sol de Kenya que davalla a l' angle perfecte i els daura la pell massa pàlida t' enlluarnarà si et gires a les sis de la tarda mirant cap enrere, i la Igualada queda fora, lluny, i hi ha més cel i aire i pols de sol que al sotamón no hi ha, i fan silenci. I llavors entens que no té sentit que en Miralles disposés tres vies d' entrada a la vall sagrada. No estàs obligat a entrar per allí, pots mirar-t'ho des de dalt, pots veure com l' enterren des de lluny, i el romàntic es ficarà dins la gàbia del tigre, com diu Bertrand Russel a la Història Social de la filosofia.

I un cop dins la vall del cementiri ja no podem parlar. Actua el soroll de les acàcies i les fulles pel terra i el formigó i les pedretes i més fulles pel terra mogudes pel vent i els remolins de vent són bonics i ràpids i nets i són construccions de línies, són malles tridimensionals que no es podrien dibuixar...i la massa dels volums de formigó, com bucs de càrrega, com parets de roca, com joguines fora d' escala...Però tot això ja no sé si hi era a Babilònia...

Però en Mies van der Wright pensa en altres coses, i no sap si el conjunt Dior que té davant serà el més adequat per a ella o no.

I en aquell moment pensa amb carinyo en el seu amic Enric.

El mecanisme de recta i corba connectades apareix repetidament a l' obra de Miralles, i com a leitmotif, s' encarrega de teixir una memòria plàstica que apareix amb creixent força fins arribar a l' avinguda Icària que gràcies als ferritges es converteix en zona púbica, zona íntima, pell amb pèls a sobre, pell llisa amb pèls foscos.

I la corba-recta que Kandinsky ja presenta en composicions on no té massa protagonisme, en Miralles prèn a vegades un cert aire vague, airejat, però tensat, ja que la corba té radi, i centre, i quan arribes a la recta tens velocitat i fuga. I no sap si hauria de pensarhi ...però en aquesta botiga on està, el leitmotif mirallesià salta d' una banda a l' altra i juga a arrapar-se i a amagar i a sostenir i no és tan sols línia, sinó massa, i tel i textura...Gràcies amic meu, per superar l' angle recte, gràcies amic meu per revisar les portes de Babilònia, gràcies amic meu per portar una mica de color a Barcelona, els coloms t' ho agraeixen, i no facis cas dels que no t' aprecien, segurament no han entès la recta, ni la corba, ni el vent, ni els sostens, ni el cos, ni la massa, ni el color, ni la llum, ni el sexe, ni l' amor, ni els ulls, ni la poesia, ni Babilònia...

- Mark Antoni Friedhoff -

p l a n e t a r i u m

diagonal 15 - Març 2006

per Andreu griñó

l’agenda

ERICE - KIAROSTAMI. Correspondències: en la línia de reflexió sobre la imatge en moviment i les seves possibilitats, portada pel cicle de projeccions XCÉNTRIC, "Correspondències" ens mostra un diàleg de seqüències d'aquests dos autors; esquitxos de les seves visions de la tangibilitat del món. Utilitzant el setè art per copsar els respectius punts de vista, veurem la manera diferent de retratar el que passa davant de la càmera de forma natural, el fil conductor de l'exposició: la realitat. (fins el 21 de maig) Museu Picasso: Picasso. La passió del dibuix: Fins el 7/5/06 es pot seguir el recorregut pictòric i escultòric de l'artista a través de la mirada íntima i propera que ofereixen els esbossos i obres seleccionades. Un fil cronològic que desvela les inquietuds sobre les que gira l'obra de Picasso. Alhora, es poden veure diferents temptatives creatives i proves d'estil.

Museu d'Història de Catalunya: Ramon Casas i el cartell. El dia de St. Jordi tancarà la mostra de cartells amb la que Ramon Casas va introduir les belles arts en el món del disseny.

Avesats cap al s XX, Casas va entendre el poder de la imatge i va utilitzar els cartells com a punta de llança per expressar el sentiment de modernitat catalana.

va de fum, per OCTAVIUS

El CCCB proposa: XCÈNTRIC 2005/06: cinquè any de projecció cinematogràfica dels films inclassificables, alternatius, de les obres d'autor personal, amb imatges, girs i referències fora dels límits comercials. Pels qui creguin que anar al cine és més que veure una pantalla. Per veure la programació de març adreceu-vos a: http://www.cccb.org/xcentric/homeg.htm .

Fundació Caixa Catalunya: Malèvitx. No val pintar un quadrat negre en un Din A-4 blanc i dir que ja saps tot de l'avantguarda russa. Nascut a Ucraïna, Kasimir Malevich ofereix una fluctuació d'estils desconeguda per la majoria. Les seves influències comencen en l'impressionisme de Cézanne i Seurat arribant a Kandinsky. Posteriorment es posiciona de forma més personal i marca un estil autodenominat "cubofuturista", experimentant sobre les avantguardes, el llenguatge i l'absència de significat, simbologia i sentit. Tot plegat només podia desembocar en el que va ser el "Suprematisme abstracta" i el seu "Cuadrado negro sobre fondo blanco", col·locant-se en un atzucac, del que anys més tard se'n sortiria de forma discutible amb el figuritisme.

L'exposició recull també alguna obra que reflecteix les inquietuds de Malevich en el camp de l'urbanisme i l'arquitectura. (del 21 de març al 25 de juny) MNAC: El cubisme i els seus entorns: la obra de Juan Gris, envoltada d'escrits, quadres i altres materials de l'època, serveix per entendre el Cubisme i les relacions que mantenia amb els moviments culturals i socials del moment. (fins el 07 de maig) CaixaForum: Maider López, Columnes: fins el 16/4 podem reflexionar sobre la manera que tenim d'entendre l'espai i relacionar-nos-hi a través d'aquest curiós bosc de columnes que ens proposa l'artista basca. Tot el que us pugui dir de l'espai, el buit o el ple, els recorreguts, els encontres, les tensions, etc. es queda curt davant del que ja sabeu. Una excusa per donar voltes a temes que tractem en aquesta casa cada dia. Sols per amateurs.

MACBA: Per resumir, proposen una activitat de reflexió sobre el cos i els seus límits (Dissabte 11 de març). Una xerrada sobre les noves tecnologies i el teatre (Dimarts 7), i finalment el dissabte 4, un concertista superfreak que fa música amb sons de la natura: "amb desplaçaments de dunes, trons, vent, fullatge, cruixits, insectes, bronzits, petits sons que deriven del silenci." Això s'ha de veure!

Pd. Demano perdó al departament d'Història si no s'avenen amb l'imprecís resum de la vida artística que he fet de Malevich. Ese día estaba enfermo...

LINK RECOMANAT:

Carlos, Clara, Roge i Pol ens conviden a veure el curt que van presentar l’any passat : http://video.google.com/videoplay?docid=5090611146632461998&q=diagonal

pàgina 19