PERIÒDIC DIGITAL TERCERA ÈPOCA
Emporion 100 anys (1915-2015)
abril Nº 100 ABRIL 2015
• Editorial • Pels camins del Baix Ter • Iniciatives creatives en la gestió de l'aigua • "L'emigrant" • Les coses connectades: el despertador, el mirall, la nevera… • Les ombres que ens deixa Grey
Editorial
• Els bàrbars del segle XXI
Les noves pors d'Europa
• Canvis a la riba sud de la Mediterrània
El 14 de març del 2015 es va celebrar a l'auditori de Can Quintana la IX Jornada de Política Internacional, que cada any reuneix al Museu de la Mediterrània un grup d'experts per a debatre temes d'interès global, però que també ens afecten localment. És molt positiu que el museu, que va néixer també amb una voluntat de recollir la cultura del voltant de la Mediterrània, aculli aquest tipus d'esdeveniments, tant les jornades de Política Internacional com les Ernest Lluch.
• Les noves pors d'Europa • Som bipolars? • Exercisis de català 7 • Els joves escriuen • Proverbis, refranys i frases fetes • la cuina de la Catrina • El video dels joves • Gotes d'humor • Cinema i espectacles • Notícies
Emporion • www.emporion.org • 2
El tema d'aquest any eren les noves pors d'Europa. Després de set anys de crisi, sembla que s'ha iniciat una lleugera millora que, de moment, només afecta els sectors macroeconòmics. Els ciutadans encara estan lluny de veure'n els efectes positius. La duresa d'aquesta crisi ha tingut uns efectes gravíssims sobre la societat. Molts europeus han començat a dubtar del projecte comú i l'euroescepticisme ha trobat terreny abonat en les mesures de contenció de despesa imposades des de Brussel·les. Als europeus ens ha costat molts anys aconseguir una societat que, amb tots els seus defectes, representa un exemple a escala mundial de democràcia i respecte als drets humans. Un estat de benestar que la crisi ha fet trontollar perillosament, perquè no només ha somogut l'economia sinó la mateixa societat. Aquest malestar ha provocat l'ascensió de noves forces polítiques que busquen trencar el model en què estàvem ancorats des de fa èpoques. Però això té un perill: algunes de les noves formacions mantenen l'interès per a construir una Europa millor, però d'altres tenen un esperit contrari a la Unió Europea i fan gala d'una xenofòbia preocupant i d'un populisme que en èpoques de vaques magres aconsegueix molt de suport popular. La nova Europa s'ha de reinventar, tornar a recuperar l'esperit inicial, tenir en compte la situació crítica en què han quedat alguns estats, com la mateixa Grècia, i afrontar els nous reptes que han aparegut. L'últim d'ells és l'augment del terrorisme dels radicals islàmics. A les pors de la crisi, els canvis socials i polítics, l'aparició del gihadisme ho ha acabat de complicar. En una Unió Europea cada cop més multicultural i diversa, i amb bona part de la societat receptiva a missatges racistes, aquest terrorisme d'extrema violència complica molt les coses. Aquestes són les noves pors que el professor de Comerç Exterior i d'Integració Europea de la Universitat de Barcelona, Joan Carles Suari; el catedràtic de la Jean Monnet d'Història de la Integració Europea a la Universitat Pompeu Fabra, Fernando Guirao, i el politòleg i coordinador de recerca del CIDOB, Eduard Soler van analitzar durant la jornada de Política Internacional de Torroella. Des d'Emporion encoratgem els organitzadors i el Museu de la Mediterrània a continuar-les i a continuar debatent a Torroella el futur del nostre món.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Pels camins del Baix Ter Joan Surroca i Sens Faig caminades constants, gairebé forassenyades, pels camins del Baix Ter. Han esdevingut com una “interminable i gloriosa vetllada estival de la meva existència”, segons l’expressió de Frédéric Gros en el seu llibre Caminar. Una filosofia.
dels canvis que experimenta el camp. Constitueix el suport a agricultors vocacionals que saben que exerceixen una de les professions més boniques del món, malgrat el tracte vexatori que reben com a conseqüència d’interessos econòmics espuris.
Els itineraris són variats i, si un és atractiu, l’altre encara ho és més: Pals; Ullà-Bellcaire-Albons-Tor-la Tallada; l’Escala; Gualta-Fontanilles-Palau-sator-Peratallada; Llabià-Serra-St. Iscle-Fonolleres; l’Estartit; marges del riu Ter; Fontclara-Sant Feliu-Sant Julià de Boada; la Bisbal vorejant el Daró; Ullastret, i un llarg etcètera amb diferents combinacions.
Arribo a Verges quan fa estona que el campanar em guia el camí. Passo davant els casals on van néixer el pare de l’escriptora Caterina Albert i el polític i mecenes Cambó. Un cop a la plaça de Verges, aquest magnífic escenari de la representació anual de la Passió, m’assec sota les voltes, gaudeixo del descans i de la calma i degusto un bon cafè. El camí de retorn varia la perspectiva i, si l’endemà mateix repeteixo l’itinerari, res no és igual perquè no hi ha dos dies idèntics: l’atmosfera, el treball dels pagesos, les circumstàncies personals... tot afavoreix percebre noves olors, descobrir matisos de verds, admirar arbres que havien passat desapercebuts o escoltar sons inèdits. No obstant això, la caminada té el seu atractiu principal en el silenci. L’antropòleg David Le Breton, en l’Elogi del caminar, opina: “El silenci és per a l’home com una poda que el posa de nou en forma i neteja de males herbes el terreny en el qual es debat.” Només el silenci ens permet escoltar el món.
M’atrau especialment el camí de Verges, amb possibilitat de perllongarlo fins a Jafre i més encara. La caminada sempre és per tranquils camins rurals, un itinerari magnífic per contemplar camps esplèndids i meravellar-me davant el sorprenent procés estacional dels sembrats i dels fruiterars. El camí de la Resclosa és el pròleg introductori amb vistes al Ter i a horts cuidats per gent que sap què té entre mans. Quan s’establirà un premi per reconèixer aquests genials hortolans? Més endavant, trobo els pomerars ben cuidats d’en Garcia, d’en Gusó, d’en Bagudà i altres. El pla de Canet, una delícia per a la vista, conserva encara els refugis i les restes d’edificacions del camp d’aviació actiu durant la guerra del 1936-39. El conjunt de Canet, amb la seva barrija-barreja d’edificacions a l’entorn d’una església d’aspecte matusser, recorda la pervivència del nostre patrimoni. El mas Badia, ara centre de recerca agrari, és el símbol Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 3
Iniciatives creatives en la gestió de l'aigua Albert Llausàs i Pascual
Ara fa uns dies, vaig tenir el goig d'assistir a una de les sessions participatives que impulsa el govern de la Generalitat per discutir la revisió del Pla de gestió de les conques fluvials internes de Catalunya. La jornada estava centrada en dos temes importants: l'abastament d'aigua i el seu estalvi. Després de la presentació inicial per part del representant de l'Agència Catalana de l'Aigua, va quedar clar que del segon tema del debat, l'estalvi, se'n parlaria ben poc. Totes les mesures que l'esborrany del pla preveia en diferents àmbits d'actuació anaven més destinades a incrementar els recursos disponibles que no pas a moderar les demandes d'aigua. No només això, sinó que dins l'àmbit de l'abastament les solucions passaven majoritàriament per inversions tecnològiques, orientades a beneficiar la gran empresa, a generar patents i a estimular l'activitat econòmica d'un mercat de l'aigua cada cop més privatitzat. Moltes de les propostes no són inherentment dolentes, però cal preguntar si són respostes adequades i justes a les crisis de l'aigua que hem patit i que de ben segur patirem en el futur. D'entrada, en el mateix camp tecnològic, convindria que el pla no posés tots els ous en la cistella de la innovació més puntera, de resultats incerts i retorns petits per a la societat després d'inversions públiques notables. És il·lustratiu el cas de les dessaladores, presentades ara fa pocs anys com la garantia d'aigua en època de sequera. Certament, quan facin falta, potser alleujaran les possibles restriccions, però es tracta d'una inversió multimilionària que de moment ha comportat poc més que despeses de manteniment. Països com Austràlia ja van superar l'etapa de les grans dessaladores i transvasaments fa dècades i ara aposten per tecnologies aplicades a l'escala domèstica: sistemes de reutilització i regeneració de l'aigua que utilitza cada habitatge, combinats amb incentius per a la instal·lació de tancs per a la recol·lecció de l'aigua de pluja i la seva utilització a la mateixa llar. Una recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona demostra que la nostra ciutadania és molt favorable a la implantació de la recollida de pluvials, però en canvi percep que les inversions governamentals van orientades a donar suport a les grans empreses subministradores. D'aquestes disfuncions també n'alerten científics britànics que han estudiat els efectes de les privatitzacions que es van produir al Regne Unit a finals dels 80, durant el govern de Thatcher. xerojardiActualment, als Estats Units també s'està mirant d'incidir més en l'estalvi d'aigua que en fórmules per augmentar el proveïment, amb la consciència que com més aigua es posa a disposició de la població més creixen les demandes i menys atenció es presta a no malbaratar aigua. Emporion • www.emporion.org • 4
A Califòrnia, per exemple, la intensa sequera que s'hi està vivint ha estimulat l'impuls d'iniciatives com ara els programes "Cash for grass"; és a dir, "calés per gespa", que compensen econòmicament els propietaris de jardins que substitueixin la gespa per jardins amb poc consum d'aigua. Aquesta pràctica, coneguda com a xerojardineria, aposta per substrats de grava i per plantar espècies de plantes nadiues, adaptades a les condicions naturals del lloc i que requereixen molta menys irrigació que la gespa, generalment adaptada a un clima atlàntic humit. Associacions veïnals i comunitats de propietaris californians també es mostren compromesos amb l'aigua i han impulsat la signatura d'acords col·lectius per substituir gespes per xerojardins. Aquest tipus de jardineria encara genera reticències per la seva estètica, com les que em confessava en una ocasió un regidor de l'Ajuntament de Torroella de Montgrí i l'Estartit, però la recerca demostra com la resistència desapareix un cop els ciutadans en veuen els resultats i en comproven els beneficis, estalvi d'aigua, pesticides i diners, sense minvar la seva funció com a jardí. Estèticament aquests jardins s'arriben a convertir en autèntiques obres d'art, molt més creatius i aromàtics que una superfície de gespa. Finalment, cal no oblidar el vessant de conflicte social de la sequera. Tots recordem les batusses que es van produir durant la sequera de 2007/08: el turisme contra els regants, els regants contra els camps de golf, els camps de golf contra els ecologistes, els ecologistes contra les comissions de desembassament, els del curs mig del Ter contra els del curs baix, i alhora tots contra "els de Barcelona". Als Països Baixos, on la gestió de l'aigua és una qüestió de supervivència, fa anys que han desenvolupat taules amb representants de tots els sectors implicats que es reuneixen amb freqüència i on es consensuen tant les mesures a llarg termini com la gestió del dia a dia. Amb metodologies participatives innovadores s'afavoreix l'intercanvi de punts de vista, es pot intercanviar coneixement, generar empatia i finalment generar solucions justes que no depenen únicament del poder de cada sector. A les Canàries i a diverses conques valencianes també s'han establert mecanismes voluntaris de cessió i compensació pels drets de l'aigua entre els sectors agrícola i turístic que poden beneficiar ambdues parts. Seria realment interessant adaptar mecanismes com aquests a la realitat catalana, encallada en un sistema de govern dels recursos encara molt centralitzat i poc transparent. En aquest sentit, tant en la gestió com en la implantació de tecnologies, els governs locals tenen un paper essencial a desenvolupar a través de les seves polítiques de serveis i les seves normatives urbanístiques.
Emporion 100 anys (1915-2015)
“L’emigrant” Adrià Arboix Paradigma d’una relació molt especial entre Jacint Verdaguer i Amadeu Vives Pere Pubill i Calaf, Peret (1935-2014), artista únic i incommensurable, va cantar L’emigrant al Concert per la Llibertat del 2013 al Camp Nou, davant de més de 90.000 persones que omplien l’estadi. La primera estrofa del poema la interpretà sense cap acompanyament i va seguir cantant sol només amb la seva guitarra, aconseguint un dels moments màgics de l’inoblidable recital. En una consulta popular recent, coordinada per la revista musical Enderrock amb l’objectiu de saber quines són les cançons que ens representen millor com a país i ens projecten al món, L’emigrant n’era una, juntament amb El cant dels ocells(popular, segle XVII); L’estaca (Lluís Llach, 1968); el Cant del Barça (Espinàs, Picas, Valls, 1974); Paraules d’amor (Serrat, 1966); Boig per tu (Sala, Sabater, Capdevila, 1990); Bon dia (Gavaldà, 1997); Qualsevol nit pot sortir el sol (Sisa, 1975); La santa espina (Enric Morera, Àngel Guimerà, 1907), i la Cançó del lladre (tradicional, segle XVIII). Jacint Verdaguer (1845-1902) va escriure L’emigrant a principis de la dècada dels noranta del segle XIX. Es tracta d’ un poema dedicat al record d’aquelles persones que deixaven Catalunya per anar a provar sort a l’altra banda de l’oceà. Segons Ricard Torrents, l’expert més prestigiós en Verdaguer, és la més lírica de les poesies del poeta de Folgueroles, la que arriba a més gent i més endins de tothom. Verdaguer, l’any 1874, en haver d’embarcar-se precipitadament al port de Cadis per fer el primer viatge a Amèrica, estava convençut que no en tornaria. No es pogué acomiadar de ningú. Segons Torrents, el poema manté tota l’emoció i el dramatisme del desterrat. Primer s’acomiada del Pirineu i dels paisatges d’infantesa i joventut. Després dels dos símbols del país, Montserrat i Barcelona. Per últim del pare, de la mare ja morta i dels germans, i acaba amb un crit als mariners: que està malalt i que el tornin a terra. El poema és un símbol dels qui han de deixar Catalunya, i ho és també de tots els enyoraments de totes les pàtries. Verdaguer moriria en la més absoluta pobresa l’any 1902 abans que Amadeu Vives (1871-1932), el mestre que va posar música al poema, aconseguís reconeixement i èxit. Amadeu Vives, home d’una gran cultura, va musicar el poema de Verdaguer l’any 1894 en un dels moments més desagradables de la vida del poeta, i pocs mesos després de la mort de la seva mare i quan feia ja dos anys de la mort del seu pare. Hi va abocar, segons ell mateix reconeixia, molt de sentiment. Nascut a Collbató, d’una família de pagesos pobres, Vives formà part, de jovenet, de l’escolania de Montserrat. Fins a l’any 1904 en què estrenà Bohemios a Madrid, fou un artista d’una pobresa monòtona, en paraules textuals de Josep Pla. Hi ha constància que més d’un cop es dirigí a mossèn Cinto, llavors almoiner de la família Comillas, demanant caritat. Des de feia temps, existia una relació d’amistat entre Verdaguer i Vives, que és ben coneguda. En els inicis de la carrera musical, Amadeu Vives, que passava veritables problemes econòmics, acudí a Mn. Cinto per demanar-li ajuda, fins i tot per poder menjar, i aquest mai dubtà a donar-la-hi. Josep Pla explica també en els seu Homenots que Vives arriba un dia al pis de mossèn Cinto disposat a fer-li conèixer la música que havia posat al seu poema L’emigrant. Malgrat la situació econòmica precària de Verdaguer, aquest coneixia també la misèria del músic i considerà que no podia anar-se’n de casa seva sense fer-li un present. Li regalà una edició de luxe del Quixot, que trobà entre els seus llibres. Escriu Pla que, mitja hora més tard, l’aparatós volum era venut per un preu urgent al primer llibreter de vell que trobà. L’agraïment de Vives, però, fou excepcional. L’estrena de la peça va tenir lloc el 8 d’abril de 1894 a la seu de l’Orfeó Emporion 100 anys (1915-2015)
Català i la cançó va ser un gran èxit ja des del moment de la seva estrena. Tot seguit, Vives va expressar a Verdaguer la seva alegria i el va felicitar per la lletra. Mossèn Cinto, però, amb la seva habitual humilitat, li digué: “Això meu, la lletra, no té cap importància. La lletra és el penjarobes de la música, i no pas altra cosa.” Posteriorment a l’estrena de Bohemios, la vida de Vives canvià i s’enriquí, i es va convertir en el músic peninsular de moda, en un “diabòlic de l’èxit”. En el funeral de Vives, i per voluntat pròpia, va voler que L’emigrant hi tingués protagonisme, tal com va ocórrer. L’emigrant ens queda com a fruit del binomi Verdaguer-Vives i com a paradigma d’una relació artística irrepetible que aconseguí una obra d’art immortal. Referències bibliogràfiques 1. Vilaweb: <http://www.vilaweb.cat/noticia/4130975/20130702/ concert-llibertat-peret-lemigrant-catalunya-poder.html> 2. Pla, J.; Vives, A. (1871-1932), Dotze homenots, tria i pròleg de Toni Sala, La Butxaca, Edicions 62 (ed.), Barcelona 2013, p. 122161. 3. “100 cançons per explicar Catalunya al món”, Enderrock, número especial 231, desembre de 2014, pàgina 31. 4. Verdaguer, J., “Pàtries”, Poemes de Jacint Verdaguer, tria i comentaris dels poemes i postfaci de Ricard Torrents, Verdaguer edicions, Folgueroles 2014, p. 113-116. 5. Tintó, M., Una carta de Verdaguer a Amadeu Vives, inèdita: <http://www.raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/viewFile/67882/86148> L’emigrant Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya d’enyorança es mor. I Hermosa vall, bressol de ma infantes a, blanc Pirineu marges i rius, ermita al cel suspesa, per sempre adéu! Arpes del bosc, pinsans i caderneres, cantau, cantau, Jo dic plorant a boscos i riberes: adéu-siau! II On trobaré tos sanitosos climes, ton cel daurat? Mes, ai, mes ai! on trobaré tes cimes, bell Montserrat? Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, ta hermosa Seu, ni eixos turons, joiells de la corona que et posà Déu. III Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, no us veuré més! Oh!, si al fossar on jau ma dolça mare, jo el llit tingués! Oh mariners, lo vent que me’n desterra que em fa sofrir! Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra, que hi vull morir! Emporion • www.emporion.org • 5
Les coses connectades: el despertador, el mirall, la nevera… Jaume Bassa Pasqual Aquest article arriba als meus lectors passant per internet: jo faig l'escrit, l'envio a la xarxa, el responsable del web d'EMPORION el rep, l'agrupa amb els articles dels altres autors, i a partir del dia primer d'aquest mes d'abril del 2015 el lector els pot llegir tots si connecta el seu ordinador, el seu mòbil o la seva tauleta al domini d'internet www.emporion.org. Com és ben sabut, internet és una xarxa física formada per cables, ones, satèl·lits, etc., que permet que mils de milions de persones ens puguem connectar virtualment els uns amb els altres i enviar-nos informació. Naturalment, els que estan connectats són els ordinadors, els mòbils o les tauletes, però darrere d'aquests estris sempre hi ha una persona. La tecnologia de les comunicacions, però, no para d'oferir novetats, això es veu cada any al Mobile World Congress, que des de fa nou anys se celebra a Barcelona. Aquest 2015 el tema de moda ha estat "L'internet de les coses". Les coses vol dir els objectes que ens envolten: el despertador, el mirall, la nevera, la calefacció, el cotxe... L'internet de les coses vol dir que, d'aquí a un temps, un objecte, el despertador, posem per cas, tindrà un domini d'internet propi, i el mirall un altre, la nevera un altre... de forma que aquests objectes podran rebre informació, processar-la, i prendre una decisió, sense que tu hi intervinguis. Aquesta és la circumstància determinant: la teva intervenció només es produirà en el moment de programar, després el procés serà automàtic. La nevera farà inventari del seu contingut els cops a la setmana que vulguis i passarà comanda a la botiga o al supermercat sense que tu te n'hagis de preocupar, veuràs al mirall la previsió del temps i el mateix mirall et farà una proposta de vestit per posar-te d'acord amb el que hi hagis programat, el despertador estarà connectat al web del trànsit i sonarà deu minuts abans, si cal, perquè no arribis tard a la feina... Pel que fa a l'aplicació d'aquestes noves tecnologies en el sector de l'automòbil, la nova font de negoci serà tan important que, segons diu la premsa especialitzada, Apple té centenars d'enginyers treballant en el projecte ultrasecret d'un vehicle elèctric autònom anomenat Titan, no
Emporion • www.emporion.org • 6
per fabricar i vendre cotxes, sinó per provar en el seu tauler de comandament nous sistemes de control del funcionament i del manteniment. Amb la venda d'aquests sistemes a Volkswagen, Ford o Toyota, Apple guanyarà més que si vengués cotxes. Segons dades de les grans empreses del sector, si des del 2010 els aparells connectats a internet superen de llarg el nombre de persones, l'any 2020 n'hi haurà 50.000 milions de connectats a tot el món i, de mitjana, cada persona en tindrà almenys sis. Una bona regulació d'aquest procés de creixement serà fonamental, i els Estats Units i la Unió Europea comencen a prendre mesures. La xarxa física haurà de ser d'una enorme magnitud, requerirà inversions considerables per construir-la i mantenir-la, i estarà exposada al monopoli d'aquells que tinguin capacitat financera per fer-ho. D'altra banda, el potencial econòmic i financer dels grans proveïdors de continguts també és gegantí, i ho continuarà sent. Són evidents els problemes polítics i socials que es derivaran dels interessos enfrontats dels uns i dels altres. Una bona feinada per als legisladors que hagin de garantir un funcionament socialment suportable de la xarxa. Un cas semblant al que plantegen actualment les concessions d'autopistes o el subministrament d'aigua o d'electricitat. Com ha succeït amb internet fins ara, o com succeeix amb els mòbils i les seves múltiples aplicacions, seran molts els que s'adonaran del gran ajut que podrà significar aquesta revolució tecnològica per millorar les seves condicions de vida, a la llar, al treball, a l'oci, però també molts trobaran massa molestes o insuportables les dificultats que comportaran. Seran molts també els que diran: "Fins aquí he arribat, d'aquí no passo." I és que les noves oportunitats de comunicació i control augmenten la capacitat de les persones i la seva llibertat, però cada pas va acompanyat també de nous problemes. Problemes de reeducació, problemes de seguretat, problemes de protecció de dades, problemes mediambientals. I cada cop de forma més accelerada.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Les ombres que ens deixa Grey Jordi Bellapart Cada any, amb major o menor grau, hi ha algun títol cinematogràfic que, per raons diverses, atreu el gran públic. Vull dir que atreu el públic que va normalment a les sessions de cinema i el que no hi va tan sovint. L’any passat va ser Ocho apellidos vascos, una comèdia espanyola que, sense ser cap cosa de l’altre dijous, té una certa gràcia jugant amb els tòpics entre bascos i andalusos. Ho fa d’una forma desenfadada però respectuosa i, com sol passar en una comèdia romàntica per agradar, finalment l’amor entre els protagonistes de torn supera aquests tòpics. Fins a la data d’avui, aquest any també s’ha estrenat una pel·lícula amb notable èxit de públic, especialment femení, projectada al Cinema Montgrí al cap de quinze dies de la seva estrena. La pel·lícula no pretén ser una comèdia, però en alguns moments ho podria semblar més que el drama romàntic que pretén ser. Ens referim a Cincuenta sombras de Grey, pel·lícula basada en una novel·la de l’autora britànica E. L. James que descriu la relació entre una acabada de graduar per la Universitat de Seattle, Anastàsia Steele, i un jove magnat dels negocis, Christian Grey, la qual ha encapçalat les llistes de venda de tot el món. La novel·la anava dirigida a un públic femení jove, vull dir a noies de quinze a trenta anys que es podien sentir atretes per la morbositat que una campanya publicitària ben portada en aquest sentit intentava generar. Així, l’obra literària
de sexe fortes i explícites? Després d’haver vist La vie d’Adèle, d’Abdellatif Kechiche, aquesta és menys tòrrida que un anunci de Dior o Chanel. Del que hauria de ser el seu leitmotiv no en queda res més que passejar quatre plomes de gall dindi pel damunt d’un mugró. La resta d’eines, mordasses, manilles, fuets, només hi són com a adorn de la sala. És a dir, tot el que podia portar a escenes transgressores es queda en un ridícul total. De tot plegat en queda una pel·lícula massa superficial, com no podia ser d’altra manera sabent que el text literari del qual s’alimenta es pot resumir com la història d’una noia que es passa tota l’estona mossegantse el llavi i d’un tipus ric i eixerit que no somriu ni fent-li pessigolles, que la vol iniciar en les pràctiques sadomasoquistes i que no queda clar si ho aconsegueix, per la qual cosa haurem d’esperar a la propera entrega. Direu, doncs, per què heu programat aquesta “excelsa obra” al Cinema Montgrí. Doncs perquè ja abans que s’estrenés ens la demanava molta gent, sobretot un públic jove que no sol acudir a les nostres sessions de cinema. Aquesta era una bona ocasió per atreure’ls i, a partir d’aquí, potser podrien continuar venint a veure altres pel·lícules i també, és clar, era previsible que, tal com efectivament va ser, féssim una bona entrada, tot i que el rendiment final no passés del d’una pel·lícula normal, ja que la productora se’n va emportar el 50% dels ingressos de taquilla.
i posteriorment la cinematogràfica han estat un èxit, s’han venut més de 100 milions d’exemplars i s’han abarrotat d’espectadors les sales de cinema, tot per veure com l’atractiu Grey flirteja amb la seva, diguem-ne, estimada per conduir-la cap al camí de les pràctiques del sado.
És curiós. La pel·lícula no és bona. El públic, al sortir, així ho reconeix i així ho explica, però aquest argument mou, a qui ho escolta, el desig d’anar a veure-la segurament perquè obre el mateix morbo que els primers que l’han vista van sentir i els va portar a visionar-la. Desitjos inabastables?
Què pot ser tan atraient de la pel·lícula? Deixant a part uns escenaris que representen un piló de llocs comuns d’allò que suposadament podria ser l’home ideal de la nostra societat consumista: un home atractiu, reeixit, ric, en certa manera culte (sap de literatura, toca bé el piano), mostra una bona musculatura i un atractiu culet, aparentment afable i simpàtic, encara que no riu mai i normalment tanca un ull més que l’altre (aquest és un detall que possiblement moltes espectadores no hauran copsat) i que la protagonista és una noieta inexperta en moltes coses i amb una certa dosi d’ingenuïtat (aquest personatge és interpretat per Dakota Johnson, la filla de Don Johnson i de Melanie Griffith, de la qual haig de dir que, malgrat tot, és el millor de la pel·lícula), la veritat és que de la pel·lícula no en queda gaire res més.
A les sessions de Cincuenta sombras de Grey al Cinema Montgrí hi varen assistir 600 persones. La setmana següent es va projectar una extraordinària pel·lícula alemanya titulada La conspiración del silencio, un drama judicial, basat en fets històrics. Un relat intel·ligent i interessant sobre l’intent d’un ambiciós jove fiscal de portar criminals de guerra nazis davant la justícia i que ha de superar una conspiració de silenci en la qual estan involucrades importants institucions alemanyes i alguns membres del govern que intenten encobrir els crims de responsables nazis en el camp de concentració d’Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial. Foren els coneguts com a judicis d’Auschwitz, celebrats a Frankfurt l’any 1963. Al visionat d’aquesta extraordinària i necessària pel·lícula hi varen assistir escassament un centenar d’espectadors.
Una història d’amor? No sé què hauríem d’entendre per amor. Escenes Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 7
Els bàrbars del segle XXI Josep Fuster Suposo que la fantasia i la imaginació d'aquell jovenet, especialment motivada quan tocava estudiar temes com els dels pobles bàrbars i les invasions, saquejos, guerra i destrucció que van fer patir l'Imperi romà fins a arribar al seu tràgic final, van crear unes imatges fictícies de violència i salvatgisme, que des de llavors, quan escolto o llegeixo la paraula bàrbar, inevitablement tornen a reviure a la meva memòria. Els grecs, ja al segle V aC, i posteriorment els romans, utilitzaven aquest terme, que d'origen significava estranger, per anomenar també els pobles, civilitzacions o persones: cruels, incívics, violents, insensibles, incultes i d'una gosadia i temeritat extraordinàries. segleEls bàrbars i les seves invasions ens evoquen uns pobles i unes gents que van marcar amb la caiguda de l'Imperi romà el que és considerat a la història com els inicis de l'edat mitjana; una història i uns fets que queden molt llunyans, tant en el temps, com del nivell intel·lectual, cultural i tecnològic que ha assolit l'esser humà al segle XXI, cosa que raonablement ens hauria de fer suposar que els bàrbars i els seus incívics i sanguinaris comportaments no poden tenir cabuda a la nostra societat. Malauradament no és així, els bàrbars continuen existint, saquejant, aniquilant i destruint en ple segle XXI; fins i tot m'atreveixo a dir que s'han superat i poden arribar a ser més temibles que els de l'edat antiga; el que ara els motiva és molt més irracional i pervers, i atempta contra la humanitat sencera; els d'avui han canviat l'espasa i la llança per la pistola, la bomba, el punyal i últimament pel mall i la barrina elèctrica; han substituït també la cavalleria per excavadores i buldòzers. Les seves actuacions, destruint el llegat històric cultural dipositat al Museu de Mossul a l'Iraq, s'han pogut veure en tots els mitjans de comunicació. Pocs dies després, arrasaven amb maquinària pesada les mil·lenàries ciutats de Nimrud i Hatra, Patrimoni de la Humanitat. Temo que no seran les últimes. Aquest procedir dóna peu a pensar que la seva intenció és anar eliminant tot el llegat de les antigues civilitzacions que van habitar des de
Emporion • www.emporion.org • 8
fa més de cinc mil anys les riberes dels rius Eufrates i Tigris; aniquilar, entre d'altres, la població i la religió cristianes establertes des de fa quasi dos mil anys al que va ser Mesopotàmia, juntament amb la memòria i el llegat d'unes civilitzacions recollides a l'Antic Testament, origen i bressol de les tres religions monoteistes. La Història, la cultura, la pluralitat religiosa, i la llibertat de pensament, molesten aquests nous bàrbars, que actuen fent allò que saben fer millor: destruir, aniquilar i esborrar. Si ni el respecte als seus ancestres els atura, no ens ha d'estranyar que, si s'expandeixen a Egipte, pugui arribar el dia que vegem en directe per televisió la voladura de les piràmides, dels temples, o les grans estàtues dels faraons. Quin malson! Moltes vegades, malgrat la incomprensibilitat dels fets, hom es pregunta el perquè i quin sentit té tot això; és de suposar que ho fan com a estratègia de terror per atemorir, doblegar i sotmetre, de moment els més propers que no pensen com ells, aprofitant també per advertir el món sobre les actuacions que són capaços de fer arreu, contra el patrimoni, escoles, museus, persones, institucions o qualsevol altra cosa que els destorbi, encarni o representi la llibertat, la cultura o la història. L'estat permanent de guerra civil que pateixen Síria i l'Iraq, juntament amb Líbia -per citar només aquests tres-, i tot el que comporta de sofriment per a la societat civil: matances, neteges ètniques i religioses, caos, misèria, exili massiu, saqueig i destrucció, em fa tenir sospites que tant la trontollant situació de Bashar al-Assad, com la caiguda dels règims dels criminals dictadors Saddam Hussein i Moammar al-Gaddafi, ha estat compensada amb escreix per l'entrada en escena d'Estat Islàmic. Totes aquelles esperances que s'intuïen democratitzadores de l'anomenada Primavera Àrab se n'han anat en orris i la pau, la seguretat mundial i el patrimoni cultural estan cada vegada més amenaçats. L'única cosa que continua inalterable és l'exasperant lentitud de la comunitat internacional per donar, d'una vegada per totes, ajuda i resposta per tal d'evitar la destrucció continuada del Patrimoni de la Humanitat.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Canvis a la riba sud de la Mediterrània Josep Martinoy A finals del segle XX la Unió Europea tenia molt allunyats del seu territori la majoria de conflictes armats que sacsejaven el món. La seguretat a la riba sud de la Mediterrània la garantien uns estats governats per dictadors o amb una democràcia poc solvent. Un cop amb Muammar al-Gaddafi reconvertit en aliat, des del Marroc a Síria els països costaners gaudien d'una certa estabilitat política, econòmica i social. Això sí, les llibertats brillaven per la seva absència. Els atemptats de l'11 de setembre del 2001 contra Nova York i Washington van significar l'inici d'un canvi que ha modificat les regles de joc, ha permès l'aparició en escena de nous actors i ha alterar l'statu quo existent. Primer amb la guerra a l'Afganistan contra els talibans, i després amb la segona guerra contra l'Iraq, els Estats Units i els països que els feien costat van aconseguir dues coses que han tingut moltes conseqüències. D'una banda trencar les estructures d'estat d'aquests dos països i de l'altra, escampar per tot el món àrab els combatents islamistes que s'hi havien concentrat. Van esclafar un rusc, però les abelles es van escampar arreu. Molts dels muhajidins van tornar als seus països d'origen generant una nova situació. L'inici de la crisi financera als Estats Units, que es va traslladar al cap de poc a Europa, va tenir una influència molt gran per als veïns del sud. El turisme occidental va disminuir considerablement i la població va començar a sentir també la força de la crisi. A partir del 2010, l'autoimmolació d'un jove venedor ambulant a Tunísia com a protesta perquè no es podia guanyar la vida va ser el tret de sortida pel que s'ha conegut com la primavera àrab. Des d'Occident es va veure inicialment com una revolució democràtica inèdita en aquests països. Es va produir un efecte en cadena que va acabar en pocs mesos amb les dictadures de Tunísia, Egipte i Líbia. Altres dictadures van avançar-se als esdeveniments, algunes fent alguna concessió democràtica, però la majoria augmentant la mà dura contra els que protestaven. L'exemple que els dictadors que havien afluixat les seves posicions havien acabat caient va fer que, el mateix Gaddafi a Líbia o al-Assad a Síria, optessin per un enfrontament obert. Occident no va dubtar a ajudar a fer caure Gaddafi perquè Líbia té unes fantàstiques reserves de petroli i gas, o a substituir Ben Alí, a Tunísia, per exemplificar que la revolta era democràtica.
Emporion 100 anys (1915-2015)
A Egipte la cosa es va complicar. Hosni Mubarak era un bon aliat i no es va valorar que la seva caiguda portaria els Germans Musulmans al poder. I això ja no va agradar tant. Per això Europa i els EUA no van veure malament el cop d'estat del general Abdul Fatah al-Sisi del juliol del 2013. Les coses tornaven al seu lloc. I on s'han generat més dubtes ha estat a Síria. Si s'ajudava a les guerrilles a acabar amb Baixar al-Assad hi havia el perill que aquest país, fronterer amb Israel, acabés convertit en una mena d'Afganistan mediterrani. Però alhora tampoc es podia ajudar al dictador a massacrar la població, perquè això es contradeia amb la revolta democràtica que es venia. Des del 2011 el conflicte sirià ha deixat més de dos-cents mil morts. Un país absolutament partit i ha afavorit la creació de l'Estat islàmic en una part del seu territori. Ni s'ha intervingut des d'Occident ni se sap com resoldre el tema. Així ara, la riba sud de la Mediterrània té un país descontrolat, Líbia; el Marroc, Algèria i Egipte sota dictadures més o menys pseudodemocràtiques i un conflicte irresoluble a Síria. L'únic país que ha encarat amb certa claredat el difícil camí cap a la democràcia ha estat Tunísia. Per això no és gens estrany que el terrorisme gihadista s'hagi posat com a objectiu la seva desestabilització. Els atemptats del 18 de març del 2015 que van deixar 23 morts, entre ells una parella de jubilats catalans, van anar directament contra la principal font d'ingressos del país, el turisme. Saben perfectament que sense els ingressos turístics Tunísia tindrà moltes dificultats i que la persistència de la crisi pot afavorir noves protestes que abonin el terreny per als seus interessos. Faria bé la Unió Europea en tenir cura i ajudar els tunisians, i en vetllar per la situació política dels països del sud. No es tracta de tapar-se els ulls i fer veure que les dictadures no són dictadures; però sí de buscar mecanismes de desenvolupament per democratitzar-los sense desestabilitzar-los com s'ha fet. Els conflictes s'han acostat al territori europeu i els serrells d'aquests ja han atacat directament el cor d'Europa. El terrorisme gihadista ja suposa la principal amenaça, però aquest no ha sorgit del no res. És la conseqüència de tot un seguit de decisions i accions poc pensades, estratègicament nefastes i d'una crisi que ha devastat mig món.
Emporion • www.emporion.org • 9
Les noves pors d’Europa Santi Sató
del problema vital? Europa amb un 25% d’atur? Els joves, una joia, però i el col·lectiu dels 40 anys? Economia sense IVA?
El dissabte 14 del passat mes de març, a l’auditori del Museu de la Mediterrània, tingué lloc la IX Jornada de Política Internacional “Les noves pors d’Europa”. La presentació de l’acte anà a càrrec de Gerard Cruset, director del Museu de la Mediterrània; Jordi Cordon, alcalde de Torroella de Montgrí, i Ferran Tarradellas,director de la representació de la Comissió Europea a Barcelona, que tingué una triple participació com a presentador dels conferenciants, l’aportació de la seva pròpia experiència i, finalment, en les resposta a les preguntes que es varen formular al finalitzar la presentació. Xavier Ferrer, president del Consell Català del Moviment Europeu, i Josep Martinoy, periodista, s’encarregaren de la introducció de la jornada. De les paraules de Josep Martinoy voldria destacar les referides “al terrorisme, principalment jihadista, i l’esperança o la depressió. La unió o desunió d’Europa i les seves pors...”. L’organització d’aquesta IX Jornada havia formulat preguntes com aquestes: sabrem superar les noves pors d’Europa? Els europeus difícilment podíem imaginar, a principis del segle XXI, que a partir del 2007 arribés una profunda crisi econòmica i la transformació de la societat, l’índex d’atur i les retallades en educació i sanitat. I països amb risc de fallida! Totes elles amb conseqüències tals com que quasi cap govern s’ha pogut mantenir després d’unes eleccions. Noves forces polítiques, més radicals, i algunes, com Syriza a Grècia, han arribat al govern amb dificultats econòmiques greus. Divisió dins la Unió entre nord i sud, aquest, castigat per les penúries econòmiques. Radicalisme islàmic: l’atemptat contra el setmanari Charlie Hebdo, i el terrorisme jihadista instal·lat també en el cor d’Europa. Són aquestes les noves pors d’Europa? El primer conferenciant fou Joan Carles Suari,professor de Comerç Exterior i d’Integració Europea de la Universitat de Barcelona (UB) i membre del Team Europa. El títol de la seva conferència fou “Què dificulta la sortida de la crisi a Europa?”, de la qual va assenyalar conceptes i aspectes econòmics que varen impactar com els següents: la màquina infernal de l’economia? Hi ha pessimisme després de 70 anys? Què som? Què farem? N’hi ha per al pessimisme? Creixement, ocupació, preus i equilibri extern. 19 països amb la mateixa moneda! A Alemanya, set anys de percentatges de creixement negatiu, a deu anys lleugerament positiu. D’on sortiran les misses? Reforma institucional? Llibertat de preus? Mercat del treball? Menors diferències territorials? Educació i formació? Prestacions socials? Pressió sobre el medi ambient i canvi climàtic? Increment de desigualtats i risc de marginació? Increment de l’atur? Perills i pors de quedar-se fora? Grècia, perdonen els seus crèdits? Ucraïna: cronificació Emporion • www.emporion.org • 10
Després d’una pausa per al cafè, es va reprendre l’acte amb la intervenció de Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnetd’Història de la Integració Europea (càtedra ad personam), a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), sota el títol “Són noves les actuals pors polítiques i socials a Europa?”,de la qual destacaria alguns dels temes, tals com: crisi de representativitat? Com gestionar la pèrdua de pes de l’economia? Incerteses? Societat participativa? Noves forces polítiques emergents? Globalització? Catalunya, nou estat? S’explica malament la història? El comunisme? La coalició de governs. Del 1944 al 1951 en què va acabar el càstig a Alemanya. L’estat del benestar i la cohesió social? Drets i obligacions? Legitimitat, cap! Tots han fracassat. Persecució dels ciutadans. Procurar i recuperar la legitimitat. Governs de coalició? Plena ocupació? L’atur registrat el 1929 ens va portar el feixisme. Parlar dels anys 40? I avui, governs en fallida? Polítiques fiscals. Política distributiva. Globalització, 1947? Economies modernitzades? Un model actual que no poden mantenir ni pot ser imposat. Models compatibles. Creació d’una Unitat Europea. Anys 70-72, economies competitives subvencionades de forma molt generosa. Dicotomia entre governs nacionals i la Unió Europea, molt allunyada del ciutadà. Grècia, legitimitat nacional enfrontada a la legitimitat de l’Europa col·lectiva. Confrontació i comprensió dels problemes. Europa no solucionarà el problema, només actuarà millorant el sistema institucional. El tercer conferenciant, Eduard Soler, politòleg, coordinador de Recerca del CIOOB, va desenvolupar la seva conferència “Quina estratègia de seguretat per a Europa”.Terrorisme i crisi del cercle que envolta l’Europa comunitària. Països veïns, que requerirà nova estratègia, proposar Europa al món. Problemes actuals: amenaces a Ucraïna. La seguretat! L’any 2004, incorporació de 10 nous països. Centenars de persones en la pobresa. Capacitat de bloqueig. Conflictes regionals. Algèria. Tunísia. Seguretat interior. Crim organitzat. Estats dèbils. No resolució dels problemes exteriors. I els interiors? Veïnatge. Fets de Maidan (plaça central de Kíev). Any 2003, readaptació-seguretat. El G10: policentrisme i préstecs: Alemanya, Bèlgica, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó, Països Baixos, Regne Unit, Suècia i Suïssa. El G20 pren les grans decisions, emergències i terrorisme: Europa n’exporta. Mal ús de la religió. Processos de radicalització. Xarxes internacionals. Comparació de les tres darreres dècades i fi del model bipolar. Veïnatge. Terrorisme localitzat. Amb el debat amb els ponents i el torn de preguntes, moderat per Xavier Ferrer,van finalitzar les jornades. Entre les preguntes, la majoria referides a la pròpia Unió Europea, voldria assenyalar la que jo mateix vaig formular sobre Catalunya i el procés en què està immersa. Les respostes foren molt amables per part d’Eduard Solé i la final de Xavier Ferrer, però sense que cap d’elles tingués, al meu parer, gran rellevància respecte a la pregunta formulada, ni “si aquesta era o no una de les noves pors d’Europa...”.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Som bipolars? Javier Zuloaga
Arraconar-me els diumenges a la meva butaca i posar els peus, amb mitjons, és clar, sobre un coixí prèviament col·locat a la taula del saló, és un dels plaers que penso que em resistiré més a perdre. No és cap luxe asiàtic i, a més, em permet cercar en els diaris aquelles coses diferents que, més o menys, ja sé des de la nit anterior, quan he repassat les edicions digitals i hem apagat el televisor després de veure les portades dels diaris del dia següent. Desitges que arribi la peça periodística imprevisible, la diferent de les altres. A mi em va sortir al pas, diumenge passat, una autèntica perla al llegir El País. Era una entrevista amb el psicoanalista i assagista britànic Darian Leader, que acaba de publicar Estrictament bipolar, una anàlisi sobre aquest trastorn, i on l’entrevistat dóna a entendre que és l’última generació de la “mania depressiva”. Vaig dubtar uns instants entre continuar llegint o deixar de fer-ho, però vaig inclinar-me per continuar llegint quan, en la seva primera resposta, Darian Leader explica que el trastorn bipolar afecta entre un 10 i un 15% de la població, perquè la seva definició actual és, en gran manera, el reflex d’algunes característiques de la vida moderna i, per això, cada vegada són més els que la pateixen, fins i tot no n’hi ha tants sense saber-ho. “El trastorno bipolar es un reflejo de la vida moderna” era el títol de l’edició en paper, encara que en la digital es va optar per “Cal eliminar la distinció entre salut i malaltia mental”. Llegeixin la peça, perquè val la pena. L’assagista britànic explica que la crisi econòmica ha portat, entre altres coses, els contractes laborals curts i l’augment de la inseguretat laboral. “I estem obligats a mostrar”, diu, “un entusiasme extraordinari per cada treball. Fins i tot, si vas a una classe de ioga, se t’exigeix un lliurament de cos i ànima. Has d’afrontar cada projecte amb un entusiasme desmesurat. Això vol dir que hi haurà un ritme natural d’agitació, seguit d’esgotament, cosa que pot portar a un diagnòstic poc científic de bipolaritat [...]”. I estén els seus dubtes quan recorda que, fa temps, s’entenia com a molt preocupant el desig compulsiu que algunes persones tenien a l’hora de comunicar-se amb els altres. Xerraires, cotorres i pallisses. “Això, que es percebia tradicionalment com el tret principal del maníac, és avui una obligació social. Cal ser a Facebook, a Twitter.” Em vaig veure retratat, de vegades m’estenc massa a parlar i m’he rendit al Twitter... com molts altres. Darian Leader es passeja detalladament sobre el paper que les farmacèutiques han jugat i jugaran en l’aparició o metamorfosi de malalties -afirma que en els anys propers assistirem a un creixement espectacular en la venda d’ansiolítics-, que el lector pot llegir amb detall si clica damunt l’enllaç que hi ha en unes línies més amunt.
va més de psicoanàlisi i psiquiatria, té més força. I m’he dit que sí, que poques persones s’escapen dels entusiasmes professionals -de forma sincera o forçada, perquè no tenen altra opció- i quants acaben descoratjats o esgotats en acabar aquesta lluita personal contra el pessimisme o la realitat. “Hi ha molta gent”, diu el psicòleg entrevistat, “que als pocs minuts de coneixe’t, et diu que ets bipolar; no obstant això, ningú et diu en una festa: ‘Sóc esquizofrènic’”. Reconec que, en acabar de llegir, estava confós. No estarem tots un xic tocats?, vaig dir-me al mateix temps que pensava que potser sortiríem de dubtes quan anéssim a parar en un divan i algú ens digués que una multinacional farmacèutica està a punt de treure un remei d’última generació, meravellós, per solucionar el nostre problema, que és també una malaltia de nova generació. De moment, ja ens anuncien que en els propers deu anys consumirem molts més ansiolítics. Quelcom és alguna cosa.
El trastorn bipolar afecta entre un 10 i un 15% de la població. En els anys propers assistirem a un creixement espectacular en la venda d’ansiolítics.
I es queixa amargament que hàgim abolit la dimensió narrativa de la vida humana quan recorda que, a Anglaterra, els metges dediquen una mitjana de sis minuts a cada pacient. “Què pots aprendre de la història d’algú en sis minuts?” En acabar de llegir, em vaig preguntar si tot això, que a primera vista Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 11
Els joves escriuen
Torroella de Montgrí 10 de gener del 2015
Torroella de Montgrí, 12 de gener del 2015
Torroella de Montgrí, 11 de gener de 2015
Estimat Sr. Blasi,
Benvolgut Sr. Pere Blasi.
Estimat Mossèn Viver:
L'altre dia a classe vam començar a parlar sobre la revista que vostè i Mossèn Viver varen fundar: Emporion. Aquesta revista va ser fundada l'any 1915.
Sóc la Mariona Regincós de Torroella de Montgrí i tinc 13 anys.
Sóc un alumne de 2n d’ESO de l’Institut Montgrí i ens han explicat que aquest any celebrem el centenari del naixement de la vostra revista, Emporion. Qui us havia de dir quan la vau crear, amb el mestre Blasi, que al cap de cent anys la revista encara es publicaria!
En aquella època Europa estava en plena 1a guerra Mundial, però Espanya no hi participava i era un temps de bonança econòmica i de canvis tecnològics i científics molt grans. Catalunya tenia una de les institucions més importants que ha tingut mai: la Mancomunitat. Va fer construir carreteres, ponts, camins, telèfons i va voler que cada poble tingués la seva escola i la seva biblioteca. També, en aquells anys, Pompeu Fabra va publicar les Normes d'ortografia catalana. Tota aquesta situació històrica va tenir una gran influència en el que va fer vostè. Vostè era un professor que va arribar a Torroella l'any 1911. Era una persona que l'importava molt la cultura. Va arribar per dignificar una escola, i va augmentar el nivell cultural dels vilatans a través d' un centre cultural, l'Ateneu Montgrí. Dos anys més tard, va arribar Mossèn Viver que conjuntament amb vostè i més col·laboradors, varen fundar la revista Emporion. Al cap d'uns anys us la van prohibir, però la vau poder tornar a editar més tard. Quan es va acabar la Guerra Civil, ja no la vàreu poder publicar més, fins que al 2006, un grup de gent la va voler recuperar. I encara es segueix publicant, però en format digital. Finalment m'agradaria dir-li que en el seu honor, han fet una biblioteca amb el seu nom. Seria interessant que encara estigués viu per poder saber la seva opinió sobre l'època que vivim ara, tant diferent de la de 1915.
M’han demanat que li escrigui una carta i, abans d’escriure-la, m’he documentat una mica sobre la seva trajectòria i he observat que la vida en aquell temps no era tant fàcil com ara. Ara tenim ordinadors i Internet. Els ordinadors són uns artefactes que es fan servir per fer activitats amb més facilitat i, amb l’ajuda d’Internet ens comuniquem amb tot el món en una xarxa d’interminables cables que uneixen les vides de quasi totes les persones del món. Li deu semblar que exagero però és real, tot i que amaga molts perills, Internet és un dels avenços més grans en la tecnologia dels nostres temps. Estic segura que li agradaria. Ara tot és diferent, ja no ens hem d’amagar per llegir llibres en català sinó al contrari, a vegades fins i tot ens obliguen a llegir! Aquí, a Torroella, van fer una biblioteca i van decidir que el seu nom es decidiria per votació. Entre els noms que es podien triar hi havia el de Pere Blasi i va sortir elegit! O sigui, que ara té una biblioteca amb el seu nom. «Boig, el món és boig, però és nostre i és el millor entre els possibles» Aquesta és una frase de Lax’n’busto, un grup català. L’he triat per incloure en aquesta carta perquè per a mi reflecteix, una mica, el que va fer vostè. No sé si a vostè el món li semblava boig però sí que crec que el que va fer va ser lluitar perquè fos el millor entre els possibles. I, no sé si ho va aconseguir com volia, però a mi ja m’està bé el món que ens va deixar.
Molts petons i abraçades
Espero que sigui a on sigui li arribi el que he volgut expressar en aquesta carta.
Carla.
Mariona
Emporion • www.emporion.org • 12
A Torroella de Montgrí han passat moltes coses des de llavors, no us podríeu creure com funcionen ara les coses. Algunes us agradarien i d’altres no tant, però segur que estaríeu molt contents de com ha evolucionat aquesta revista. PauEl camí fins arribar al número noranta-set de la tercera època no ha estat gens fàcil ni continu, han passat coses de tota mena: Ja sabeu que la varen tancar dues vegades, durant les dues dictadures que hi va haver durant el segle XX a l’Estat espanyol. La Guerra Civil devia ser una època molt difícil que us va fer marxar de Torroella, perquè estàveu en perill. Però després de la guerra, quan vàreu tornar i no vàreu poder seguir endavant amb Emporion, també devia ser molt dur. Aquest any 2014 ha estat especial per a tots els catalans i catalanes perquè hem pogut opinar sobre la independència de Catalunya. Si haguéssiu viscut aquests moments de ben segur que estaríeu al capdavant d’aquest procés. Catalans com voslatres ens han portat fins on som ara i sou l’exemple de molts catalans i catalanes que lluiten pels seus ideals. Gràcies per tot el que heu fet per Torroella. Cordialment Pau Fuentes Lima
Emporion 100 anys (1915-2015)
Proverbis, refranys i frases fetes Jaume Bassa “De mica en mica s’omple la pica” – “De gota en gota s’omple la bóta” Significat: El mes passat us vaig parlar de la conveniència d’assumir riscos per aconseguir objectius (“qui vulgui peix que es mulli el cul”, “qui no s’arrisca no pisca”). Ara, cal tenir present que els objectius es poden aconseguir ràpidament, amb una acció valenta, o també a poc a poc, amb diversos actes menors, continuats, prudents o astuts. De xic en xic es pot anar omplint la pica o la bóta. Pica és la peça còncava de pedra o terrissa destinada normalment a contenir aigua (pica de la font, de l’abeurador, etc.). Bóta és el recipient de fusta destinat normalment a contenir vins. A la bóta del racó s’hi sol guardar el vi més vell o millor del celler. El celler és el lloc de la casa, de vegades subterrani, on es guarda el vi i altres aliments; no s’ha de confondre amb el rebost, on també es guarden aliments, prop de la cuina. Aplicació: Quan es proclama que amb paciència i perseverança es poden obtenir bons resultats. Omplir. A Torroella, en converses normals, més que “omplir” solem dir “emplenar”. “A misses dites” Significat. La missa és la commemoració cristiana del sacrifici de Jesús a la creu. És precepte de l’església catòlica d’oir missa sencera cada diumenge i festa manada. Així doncs, no compleix el precepte qui arriba quan la missa ja és dita. Aplicació. Quan una persona o una cosa arriba massa tard. Fa unes setmanes el directiu de la CUP David Fernández deia: “Aquest acord del Tribunal Constitucional arriba a misses dites”. “A la babalà” Significat. Una altra frase feta d’origen religiós, encara que en aquest cas no ho sembli. Al seu diccionari etimològic Joan Coromines n’indica la procedència aràbiga, Alà bâb Al-lâh que vol dir sobre la porta de Déu, a la mà de Déu, i cita exemples d’ús antic de la fraseàrab, com ara d’un viatger que sortia al desert sense provisions, sense diners... Alà bâb Al-lâh,a la mà de Déu (Alà). Aplicació. Per dir que una cosa es fa sense pensar-s’hi gaire o gens. Solucions proposades per a “Mucho ruido y pocas nueces” N’hi ha hagut només una: “Molta fressa i poca endreça” (la proposa Joan C. i B.) Significat: Fer endreça és posar les coses en ordre. Endreça, com dreçar i com dret, ve del mot llatí directus, i significa posar dret, posar de forma correcta: “he passat dues hores endreçant la cuina”. Quan es fa endreça, és dir, quan es posen les coses en ordre, és natural que es faci fressa, però la frase feta adverteix que tot plegat pot ser enganyós, que potser es remena molt i s’ordena poc. Aplicació: Quan es vol posar en evidència algú, que simula fer molt, però de resultats de la seva pretesa activitat se’n veuen pocs. Fressa. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix fressa com a “soroll o brogit continuat”, però ja sabem que a Torroella normalment s’usa aquest mot per designar qualsevol soroll o brogit, tant si és continuat com si és sobtat. “A toda prisa” Feu una proposta: Quina frase feta catalana podríem utilitzar, en el sentit més aproximat possible? El mes vinent comentaré les respostes rebudes.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 13
La cuina de la Catrina Caterina Bosch
Remenat de botifarra de perol i bolets
Bacallà amb carxofes i pèsols
Ingredients per a 4 persones:
Ingredients per a 4 persones:
• 1 pot de bolets variats
• Bacallà: un tros de morro per persona
• 4 botifarres de perol
• ½ kg de pèsols
• 2 cebes grans
• 6 carxofes
• Sal
• Alls trinxats (1 cabeça)
• Oli
• Farina • Julivert
Preparació:
• Oli
Coeu els bolets, afegiu–hi la ceba tallada a juliana. Una vegada afogada incorporeu-hi les botifarres estripades. Tot molt ben remenat.
• Sal • Cireret • 2 ous bullits Preparació: En una paella amb oli, fregim lleugerament el bacallà enfarinat (volta i volta) i el reservem. També fregim i reservem les carxofes netes i tallades a quarts. En el mateix oli, en una cassola fem un sofregit dels alls. Abans que siguin daurats hi posem els pèsols i el cireret. Quan ja quasi estiguin cuits els pèsols, hi posem les carxofes i el bacallà. Hi afegim una cullerada de farina i el julivert picat desfet en una mica de suc de la mateixa cassola. Ho deixem coure uns minuts sense deixar de remenar la cassola. Abans de servir-ho hi trinxem els ous per sobre.
Emporion • www.emporion.org • 14
Emporion 100 anys (1915-2015)
Gotes d'humor Fuster
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 15
Cinema i espectacles Per Jordi Bellapart
Emporion • www.emporion.org • 16
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 17
Emporion • www.emporion.org • 18
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 19
Emporion • www.emporion.org • 20
Emporion 100 anys (1915-2015)
La peli del mes: La teoría del todo
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 21
PER A AQUEST MES D'ABRIL MIRADES - IV Festival de Fotografia De l'1 al 30 d'abril MEDITERRANEAN INTERNATIONAL CUP – MIC ......... Dies 1 - 3 als Camps d'esports BERENAR LITERARI Dijous, 2 a la Llibreria El Cucut FESTIVAL DE FOTOGRAFIA Dissabte, 4 al claustre de l'Hospital CANTADA DE CARAMELLES, COR ANSELM VIOLA Diumenge, 5 als carrers de l'Estartit CONCERT GOSPEL FUSIONS Divendres 10 a La Sala FESTA DE SANT JORDI Dijous 23 LA INDESTRUCTIBLE BELLESA DEL MONTGRÍ Fundació Mascort (fins al 6 d'abril) FRANCESC SERRA, RAMON MANENT Fundació Vila Casas (fins al 17 de maig)
Notícies NOTÍCIES DE MARÇ TORROELLA I L'ESTARTIT Parc "Revista EMPORION". El ple d'aquest mes de març va aprovar per unanimitat que es posi una placa amb el nom de "Revista EMPORION" en el parc infantil que hi ha al costat del safareig de la vila. En comunicar-nos la notícia, la regidora de Cultura ha posat en relleu que EMPORION celebra enguany el Centenari de vida, i també ha fet menció a la idoneïtat d'un parc infantil, on van a jugar nens i nenes: "qui sap si algun d'ells en un futur ens serà relleu". IX Jornada de Política Internacional. Com en Emporion • www.emporion.org • 22
anys anteriors, aquesta jornada va ser de reflexió i de diàleg entorn a una problemàtica del nostre temps de gran interès. Sota el títol "Les noves pors d'Europa", i coordinada pels companys del Consell de Redacció d'EMPORION, Xavier Ferrer i Josep Martinoy, es va presentar el dissabte 14 al Museu de la Mediterrània. Hi van participar Joan Carles Suari, professor de la Universitat de Barcelona, Fernando Guirao, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, i Eduard Soler, politòleg. La Mina d'Aigua. Una vegada acabades les obres, l'Ajuntament va organitzar per al cap de setmana dels dies 28 i 29 l'inici de les visites a la Mina del segle XIV. Se'n podran recórrer en uns 130 metres. Programa "Divendres" de TV3. Es va dedicar a Torroella i l'Estartit els dies 16, 17 i 18. El popular programa va fer un gran desplegament tècnic i logístic a la plaça de la Vila. Difícilment podia tenir la nostra població un millor aparador propagandístic. Diversos veïns varen explicar diferents aspectes de la nostra natura i de la nostra cultura. IX Beques de recerca Joan Torró i Cabratosa. Els treballs guanyadors es van presentar al Museu de la Mediterrània el divendres 20. Les explicacions (sobre història, biologia) van ser de gran interès. Carrers en vers. Molt deslluït pel mal temps, a migdia del dissabte 21 va començar l'itinerari poètic a la plaça de la Vila. Un recorregut pels carrers que va organitzar la Biblioteca Pere Blasi en col·laboració amb l'Oficina de Català i l'Àrea de Cultura i Festes. Super English Day. Per al divendres 27 es van organitzar al Col·legi Sant Gabriel activitats amb un fil conductor: tot en llengua anglesa, contes, màgia, gospel, pop-rock, etc. amb la participació dels més de 750 alumnes i la col·laboració de professors, exalumnes, pares i voluntaris veïns de Torroella. També bombers, policia i personal d'ambulància amb tallers/xerrades en anglès. X Mostra de Teatre. Al Cine Petit es va programar "El millor dependent del món" el diumenge 1, Sidral a l'hospital" el diumenge 8, "25 de gener" el diumenge 15, "Cómplices" el dissabte 21 i "Valga'm Déu quina família" el diumenge 22. Pla de seguretat local. El dimarts 3 es va fer una reunió a l'Ajuntament per acordar la redacció
del Pla, que seria el primer als municipis de Girona. Hi van assistir el director general de serveis territorials d'Interior de Girona i la subdirectora general de coordinació de la Policia de Catalunya. Pla especial del port. Va tenir el vistiplau majoritari el dijous 5 gràcies al vot favorable de l'equip de govern i del regidor no adscrit Francesc Ferrer. UPM i ERC es van abstenir perquè no estaven en contra del projecte de millora sinó per com l'ha gestionat l'equip de govern. III Jornades de Recerca i Territori. Van tenir lloc el divendres 6 i dissabte 7 al Museu de la Mediterrània sobre "Gestió i conservació del poblament vegetal al massís del Montgrí, les Illes Medes i la plana del Baix Ter". El dissabte al matí es va poder observar la gestió dels hàbitats in situ, amb una sortida de camp al massís i a la plana. Presentació de "Viatge enlloc". L'autora el va presentar a la Biblioteca Pere Blasi el divendres 6. Exposició a La Sala. Es va inaugurar el divendres 6 "Dones invisibles" per recordar Montserrat Abelló i Joana Darné. Espai Ter. El dissabte 7 va presentar L'impresario in angustie". El divendres 20 el "Tenorio" de Joan Pera i Lloll Bertran. El dissabte 28 "Brodas Bross", concert concepte, música. Festa de la Dona. També el dissabte 7. Es va celebrar a la nit amb sopar i ball. Els masos. Es va inaugurar l'exposició a l'Estartit el divendres 13 al vespre. Horts urbans ecològics. Gent del Ter va organitzar una xerrada a Casa Pastors el divendres 13. Radio Liberty. Gent del Ter hi va organitzar una visita el diumenge 22. Orquídies de Catalunya. L'àrea de Cultura de l'Ajuntament va presentar l'exposició el divendres 13 al vespre a la capella de Sant Antoni. Xavi Sanjuán en va parlar en una xerrada el divendres 20. Poesia de Virgilio Giotti. També el divendres 13, al vespre, es va presentar a El Cucut "Apunts inútils". El CAP de l'Estartit. El dia 16 el director dels Serveis Territorials de Salut de Girona va anunciar que l'Estartit tindrà nou consultori a finals Emporion 100 anys (1915-2015)
del 2016, i s'aixecarà en un solar del carrer Eivissa. Sessió de Cinema Ernest Lubitsch. El dijous 19 es va projectar "El pecado de Cluny Brown" al Cinema, organitzat per Xibeques del Cau, amb entrada gratuïta. La trilogia de Nova York, de Paul Auster. El dimarts 24 es va comentar a l'espai "Llegim? Club de lectura" a la Biblioteca de Torroella, i el dimecres 25 a la de l'Estartit. "Assassinat d'un escriptor". La van representar els dies 27 i 28 els Esperrucats de Gualta al Cine Petit. Exposició "I capricci". Dins del cicle "Camins", el dissabte 28 es va programar aquesta exposició al Museu de la Mediterrània, amb un recital de Sílvia Perez Cruz. Es tracta del recull d'una sèrie d'animals, mitològics uns, literaris els altres, tots relacionats amb l'inconscient col·lectiu. Xarxa de músiques, Trio Pedrell. Joventuts Musicals va organitzar un concert al Cine Petit el dia 29. Penyes Barcelonistes. El diumenge 29 la Penya Montgrí i Comarca va organitzar el congrés a l'Espai Ter.
CATALUNYA Accident aeri sense supervivents. Als Alps francesos es va estavellar el dimarts 24 un avió que volava de Barcelona a Düsseldorf amb 150 persones a bord, moltes d'elles catalans. Segons les primeres notícies, en va ser responsable el copilot alemany. Mobile World Congress. Es va inaugurar a Barcelona el dilluns 2. La participació va arribar als 93.000 congressistes de tot el món. Festival de Circ de Figueres. El dilluns 2 va tancar cinc dies d'actuacions, amb la xifra rècord de 30.000 visitants. Experts assessors d'ERC.Es van nomenar com aassessors del govern, sense sou, perquè el 28-S les estructures d'estat estiguin al màxim d'avançades. Full de ruta sobiranista. El dia 13 es va assolir acord de CDC, ERC, EUiA, MES i entitats sobiranistes, i esperaven que s'hi sumés la CUP. Segons el CEO, l'independentisme reculava Emporion 100 anys (1915-2015)
(44%) i l'unionisme pujava (48%). Mor Joaquim Molas. El gran mestre de la literatura catalana va morir el dia 17.
ESPANYA Resultats de les eleccions andaluses. Es van fer el diumenge 22. El PSOE es manté amb 47 escons (=), davallada històrica del PP amb 33 (-17), entren Podem amb 15 i C's amb 9, i IU cau a 5 (-7).
cia de Ferguson, amb nous incidents de caire racista. Brasil. Més d'un milió de manifestants el diumenge 15contra la presidenta Roussef, pel cas de corrupció de l'empresa estatal de petroli Petrobras. Israel.Netanyahu s'imposà el dia 17, amb 30 escons, per davant dels 24 de la Unió Sionista. Tunísia. Una vintena de morts, dos dels quals un matrimoni català, en un atemptat terrorista en un museu de Tunis el dia 18.
Estratègia del PP a Andalusia. Va ser d'assenyalar l'origen català de C's. El delegat del govern va dir que no voldria mai ser governat per un partit català i algú que duu el nom d'Albert.
Economia europea.Les mesures del BCE van ocasionar la baixa de l'euro. Es vol aconseguir la recuperació de l'índex d'inflació i l'augment del consum i de les exportacions.
Cas Gürtel. El dia 5el jutge Ruz va enviar a judici Bàrcenas, Correa i 38 imputats més. Implicats el Partit Popular i l'exministra Mato com a beneficiaris.
ESPORTS
Descrèdit del bipartidisme. Totes les enquestes assenyalen a Espanya el fort ascens de Podemos a l'esquerra i Ciutadans-Ciudadanos al centredreta. La gihad islàmica. El dijous 12 van ser detinguts vuit membres d'una presumpta cèl·lula gihadista en una operació conjunta a Piera, Figueres, Àvila i Ciudad Real. Els detinguts haurien incitat a cometre accions terroristes a Espanya i treballaven en la selecció de candidats a anar a Síria i l'Iraq Dipòsits atrapats a Banco Madrid. El filial del banc andorrà BPA va presentar concurs de creditors, els clients no podran recuperar dipòsits superiors a 100.000 euros. MÓN Andorra. El dia 10els Estats Units van acusar el banc BPA d'emblanquir diners de la màfia russa. El govern andorrà va intervenir el banc, el conseller delegat va ser detingut i es plantejà la liquidació de l'entitat. Els reintegraments, limitats a 2.500 euros per setmana. Rússia. Milers de ciutadans van fer cua a Moscou el dimarts 3per acomiadar Borís Nemtsov, líder opositor que dies abans va ser abatut a trets quan passejava a prop del Kremlin. EUA. Es varen reproduir acusacions a la poli-
Trial indoor. Toni Bou guanyà a Viena el diumenge 15i es proclamà campió del món per novena vegada consecutiva. Futbol. A la Copa d'Europa, el Barça a quarts de final per vuitè any consecutiu, s'enfrontarà al PSG. A la Copa del Rei, en caure l'Espanyol, no va ser possible la final catalana i el Barça s'enfrontarà a l'Atlètic de Bilbao. El partit es jugarà al Camp Nou. El Barça a judici. El jutge Ruz va cridar a judici Bartomeu i Rossell per delictes fiscals i administració deslleial en el fitxatge de Neymar. El fiscal demana dos anys de presó per al primer i set per al segon.
EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)
El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.
Emporion • www.emporion.org • 23
Edita Associació Emporion Socis Fundadors
Consell de redacció
Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent
Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Sofia Borrego Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent
Jaume Bassa - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts
1915 - 2015