148-abril-19

Periòdic digital, tercera època

núm. 148 - abril 2019

• Editorial • Les mentides de la PAC (III) • Jordi Llavina i la seva Terra de lletres • Una torroellenca singular: Enriqueta Pascual • Exitosa primera fase d’obres d’accessibilitat • Carta a la Dolors • Anquilosament de les carreteres del Baix Ter • Reivindicant Judes i Pilat • Elogi de l’austeritat • La roca Pedralta • Economia de plataformes • A l’entorn de dues exposicions i el nostre diàleg amb la pintura • La cuina d’en Joan Mitjà • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial El monument de Cusachs

L’any 1985 l’ajuntament de Torroella va encarregar a l’escultor mataroní Manuel Cusachs l’execució d’un monument per honorar el nostre compositor de sardanes Vicenç Bou. Les escultures a la via pública, independentment de l’encert de l’escultor, necessiten un emplaçament adequat.

Els pressupostos destinats a una cosa tan aparentment prescindible per l’economia com una escultura solen ser ben minsos. L’atracció turística està en relació directa amb la bona cura d’aspectes tan oblidats com una bona qualitat del paviment dels carrers, un encertat enllumenat, un arbrat planificat degudament o unes escultures públiques rellevants.

A fi d’encertar el lloc apropiat pel monument, Cusachs es va desplaçar amb la seva esposa a Torroella i després de passejar al llarg del passeig Vicenç Bou, va senyalar amb el seu bastó el punt on definitivament seria aixecat l’encàrrec: al passeig davant de l’edifici conegut com el Fronton. Cusachs és autor de nombrosos retrats escultòrics, com la sèrie Trenta-tres catalans, té obra pública a diversos municipis, a més d’una dilatada producció d’escultura religiosa. Tot plegat el situa entre els més destacats escultors catalans de la segona meitat del segle XX i començament del XXI. Per Torroella es va decantar per un bust de Vicenç Bou en bronze que seria sostingut per uns pilars de granit i una base. Quan va tenir l’obra perfilada en argila, Cusachs va requerir la presència de torroellencs al seu taller d’Òrrius per captar la seva opinió abans del lliurament a la foneria i transformar el bust en bronze. Un membre de l’expedició era en Rogeli Bou, fill del compositor. La resta de persones van trobar que Cusachs havia aconseguit els trets que definien la personalitat de Bou, però en Rogeli, bon coneixedor de la fisonomia del seu pare i home avesat per la seva professió de barber a contemplar cares i saber-ne distingir els aspectes

Emporion 100 anys (1915-2015)

més prominents de cadascuna d’elles, només de veure el bust va arronsar el nas davant l’astorament dels presents i particularment de Cusachs, que havia emprat moltes hores de treball per, a través de fotografies que se li havien proporcionat, treballar per un encàrrec que volia lliurar reeixit.

Cusachs va preguntar a Rogeli què trobava que hi faltava o què hi sobrava. En Rogeli va començar a expressar-se: les galtes eren massa plenes i Cusachs, amb l’espàtula, va començar a treure llesques del fang encara tendre i modelable, afegir-ne al front, ampliar la barbeta o remarcar una arruga aquí i allà. Cusachs va suar, pel treball i per l’exigència d’en Rogeli, fins que, com el barber després de tallar cabells ensenya el clatell al client per aprovar la seva obra, el fill del compositor va assentir provocant un sospir a tots els presents.

El monument va ser inaugurat per l’Albert Bou, nét del compositor, el dia 25 d’agost de 1985 i des d’aleshores ens recorda la fisonomia d’un dels més grans, populars i estimats compositors. Les generacions més joves que no han vist passejar per Torroella aquell mestre, el poden imaginar gràcies al monument. Cusachs va morir el 14 de febrer d’enguany i Torroella compta amb un monument sortit de la seva mà.

Poc a poc el municipi es veu afavorit per la presència d’obres escultòriques que enriqueixen enormement places i carrers.

Alguns més reeixits que altres perquè no sempre l’artista ha disposat d’un pressupost prou generós com per lluir-s’hi.

Fem vots perquè en el futur trobem la manera d’augmentar obra escultòrica a la via pública i de conscienciar-nos que tota obra requereix un manteniment, una cura per difondre la personalitat dels seus autors i una oportunitat per educar els infants i joves a percebre la bellesa de l’art o bé ensenyar-los a deixar-se interpel·lar davant la mirada crítica pròpia dels artistes.

Emporion • www.emporion.org • 3

Les mentides de la PAC (III) Albert Llausàs i Pascual

Vistos en números anteriors d’EMPORION els aspectes de la Política Agrària Comunitària relacionats amb la justícia global i el seu valor estratègic en cas d’enfrontament bèl·lic, en aquest article s’abordarà el mite de l’oferta i la demanda.

3) La PAC assegura la satisfacció de les demandes del “consumidor europeu”: aliments de qualitat i condicions de benestar animal en la producció ramadera i avícola. En base a teories del mercat, s’argumenta que els alts estàndards de qualitat imposats per la UE a les seves explotacions reflecteixen la inquietud de la ciutadania europea per produir d’una manera segura, ambientalment sostenible i ètica amb els animals, però suposen a la pagesia uns costos sobrevinguts que cal compensar a través de subvencions.

Rere aquest argument hi ha l’assumpció que tota producció agrària provinent de països extracomunitaris s’ha aconseguit per ús intensiu de pesticides tòxics, perjudicials per a la salut humana i ambiental. Per bé que aquest supòsit pot 4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

ser vàlid en alguns casos, s’hi poden formular almenys dues objeccions.

Primerament, no totes les societats agràries disposen de productes fitosanitaris de síntesi o els mitjans per administrar-los als conreus i al bestiar, de manera que la seva producció s’aproxima notablement al que podríem qualificar d’ecològica. Cal admetre, però, que aquest no és el cas més habitual, i que sobretot a l’Àsia i a tot Amèrica la productivitat agrícola s’ha multiplicat en les darreres dècades gràcies a l’ús de pesticides barats però altament nocius i poc segurs per a les persones. La UE sol utilitzar aquesta realitat en el seu argumentari per justificar la PAC, però sembla oblidar que aquesta situació es podria corregir -i seria desitjable corregir en origen- amb una major exigència quant a mètodes productius i millor traçabilitat dels productes agraris que aspiren a entrar a través de les fronteres comunitàries.

Si s’exigissin els mateixos estàndards a les explotacions europees que a les extracomunitàries, la garantia per a les persones consumidores serien les mateixes, no existiria una hipotètica competència deslleial entre explotacions i s’eliminaria el greuge que obliga a compensar a les europees a través de subvencions de la PAC. En segon lloc, és ben qüestionable que les exigències de qualitat imposades per la UE redundin en una producció europea segura i químicament innòcua. Per bé que la normativa comunitària es vanta de ser de les més exigents del món, això no evita que recurrentment esclatin escàndols i intoxicacions que evidencien que el seu compliment no és complet: dioxines en ous belgues, vaques boges, carn de cavall venuda com a boví, els cogombres espanyols, etc. Més enllà d’escàndols afortunadament esporàdics, cada cop hi ha un volum de literatura d’investigació científica més gran que demostra com el consum d’aliments produïts a Europa amb mètodes perfectament legals però fent ús d’agroquímics artificials transmeten aquestes substàncies tòxiques al cos humà que afecten el sistema nerviós. En aquest sentit, la PAC fracassa en el seu objectiu de posar a l’abast de la seva població una alimentació de qualitat.

Aquest darrer punt obliga a fer una reflexió més profunda: és realment cert que la PAC respon a les demandes de la ciutadania europea? Seria estrany trobar casos de gent

Emporion 100 anys (1915-2015)

que preferís consumir aliments amb pesticides químics que poden danyar la seva salut, la dels seus i la del seu entorn. La realitat, però, és que la UE dona màniga ampla a l’ús d’una gran varietat de pesticides i substàncies de síntesi, algunes de les quals porten dècades sota la sospita de ser al darrere de l’auge en la prevalença de determinades malalties i patologies entre la població europea. La sospita que la PAC no vetlla per l’interès general s’incrementa per casos com el del glifosat, component de l’herbicida més usat al món i sospitós de ser danyí un cop introduït a la cadena tròfica. Malgrat que les proves científiques sobre la seva toxicitat no són concloents, la Comissió Europea no només ha mostrat una resistència numantina a prohibir el glifosat, sinó que s’ha demostrat com alguns dels seus informes per justificar aquesta posició contenen fragments plagiats de documents produïts per Monsanto, la multinacional agroquímica que més volum de glifosat comercialitza. La superficialitat de la bona voluntat de l’administració europea també es va posar de relleu els anys 2015 i 2016, quan en plena discussió sobre el tractat de lliure comerç amb Nord-amèrica (el famós TTIP), la UE es va mostrar disposada a rebaixar les seves exigències al sector primari per equiparar-les a les de la legislació dels Estats Units, més permissiva en molts aspectes.

El del benestar animal tampoc és un cas pel qual la UE pugui treure pit ni justificar el dispendi de la PAC. Novament ens trobem en un àmbit en el qual la regulació europea és sensiblement més ambiciosa que la de molts altres països. No obstant, això no vol dir que sigui una regulació adequada. A tall il·lustratiu, la majoria de països membres, entre ells Espanya, segueix permetent tenir gallines amb finalitat ponedora en gàbies que no en permeten l’adequada mobilitat o gaudir de l’aire lliure. Ni què dir de l’ús massiu i indiscriminat de medicaments, fins i tot antibiòtics, per combatre les epidèmies que inevitablement fan estralls en les instal·lacions industrials de bestiar estabulat? La PAC no només legitima aquestes pràctiques a través de la regulació, sinó que l’impulsa en la mesura que subvenciona les explotacions que hi recorren.

Resulta cínic afirmar, com fa la UE, que models de benestar animal com aquest preveuen criteris ètics adequats i són els que li demanda la ciutadania europea.

Emporion • www.emporion.org • 5

Jordi Llavina i la seva Terra de lletres Adrià Arboix

Jo soc d’una petita terra sense rius de debò, sovint assedegada de pluja, pobra d’arbres, gairebé privada de boscos, escassa de planures, excessiva de muntanyes, estesa per llevant al llarg de la vella mar que atansa el difícil i sangonós diàleg de tres continents.

Salvador Espriu (1913-1985) 6 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Jordi Llavina i Murgades (Gelida, Alt Penedès, 1968), escriptor, poeta, crític literari i periodista, acaba de publicar una interessant monografia titulada Terra de lletres. El paisatge de Catalunya en 60 visites literàries, que representa una excursió literària amb itineraris i recorreguts per seixanta textos d’alta qualitat de seixanta grans autors. En definitiva, una aconseguida geografia literària. L’autor ens recorda que la literatura serveix, entre altres coses, per preservar la memòria dels llocs.

tors ho agrairem. De debò que ho esperem.

En el llibre hi trobem aquest poema de Josep Maria de Sagarra, dedicat a la capital del Solsonès (pàgina 21).

Record de Solsona Fa una lluna clara i una nit serena.

Jo m’estic a la plaça de Sant Joan, damunt les finestres cau la lluna plena, cau damunt la pica que la fa brillant.

El llibre és el resultat d’un encàrrec editorial que abasta el Principat i Jordi Llavina n’ha triat personalment els textos a partir de novel·les, obres memorialístiques, dietaris i obres líriques.

Aquesta plaça és tota recollida, tan aquietadora i tan suau, que sembla un replanet d’una altra vida on s’anés a abeurar-hi un glop de pau.

A diferència del conegut i imprescindible dietari d’Isidor Cònsul, Tractat de geografia, que va guanyar el premi Marià Vayreda 2008 i on l’autor explora i descriu el territori català amb experiències pròpies i reconstitueix els espais físics i morals més importants de la seva vida, Jordi Llavina, en canvi, fa una obra en la qual cada capítol està dedicat a un autor diferent, una ciutat, un poble, o una comarca, i on l’ordre dels capítols és alfabètic, seguint el cognom de l’escriptor seleccionat. Per a cada capítol ha triat una frase il·lustrativa del text, o un vers, si es tracta de poesia, que serveix de reclam per a la lectura.

Jo no sé pas per què jo aquí voldria estar-hi llarga estona quietament, amb una noia sols per companyia sens besar-la ni dir-li cap lament.

Veure el tresor que d’aquí estant s’obira sense esflorar-li el seu cabell gentil, sols sentir-la a la vora com respira…

I respirar aquest aire tan tranquil.

Josep Maria de Sagarra (1894-1961)

En el llibre hi trobem pobles com Cadaqués o Sitges, que sempre han inspirat poetes i narradors. O comarques com la Segarra i autors clàssics com Jacint Verdaguer i Joan Alavedra (autor del cèlebre poema El pessebre, musicat per Pau Casals), o Quim Monzó, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo i Jaume Cabré, entre d’altres.

Referències bibliogràfiques

Especialment interessants són els capítols de Josep Carner que parlen del barri de Sant Gervasi de Barcelona, de Gaziel sobre la barcelonina plaça de Catalunya, de Jesús Moncada sobre Tortosa i el país de l’Ebre, i de Narcís Oller sobre la vall de Núria. També hi ha escrits en castellà com els de Carlos Barral o Dionisio Ridruejo.

3. CÒNSUL, Isidor. Tractat de geografia. Empúries Narrativa. Grup Editorial 62, 2008

1. LLAVINA, Jordi. Terra de lletres. El paisatge de Catalunya en 60 visites literàries. Comanegra, Barcelona, 2018.

2. LILLO I USECHI, Manuel. “Jordi Llavina i Murgades”, entrevista a El Temps, 17 de juliol de 2018, pàg. 64-65.

En el llibre hi podem llegir frases curioses d’autosatisfacció amb el paisatge com aquestes: “L’Empordà, aquella terra que Pla considerava –i ara cito de memòria- una de les tres millors regions d’Europa, juntament amb la Toscana i la Provença.” (Montserrat Vayreda, pàgina 247).

“Mataró, a banda del rovell de l’ou del país, és un lloc delitós per viure-hi.” (Manuel Cuyàs, pàgina 91).

“En la seva crònica, Muntaner ens recorda que Barcelona era la capital de la marina, i Lleida, la de terra endins.” (Txema Martínez, pàgina 139).

“Granollers n’és la capital indiscutible. Aquest tros del Vallès és el rovell de l’ou de la dolça Catalunya. Aquest Vallès és la Suïssa de Catalunya.” (Jaume Passarell, pàgina 171).

L’autor, en una interessant entrevista feta pel periodista Manuel Lillo, afirma que està satisfet amb el llibre, però reconeix que li agradaria fer una altra monografia similar amb la resta del país: les Illes i el País Valencià.

Llavina textualment es fa aquesta pregunta, que és tota una declaració d’intencions: “Per què no fer dos volums d’aquesta Terra de lletres?” Endavant amb el projecte. Els lecEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Una torroellenca singular: Enriqueta Pascual Jaume Bassa Pasqual

L’última conversa llarga que vaig tenir ocasió de mantenir amb l’enyorat Joan Radressa, advocat, promotor cultural, torroellenc notable, va ser amb motiu d’una entrevista que li vaig fer i que es publicà a EMPORION l’octubre passat. Em va rebre amb la cordialitat que li era habitual, però no vam entrar immediatament en matèria i, abans que jo li pogués fer cap pregunta o comentari, em va dir que algú de l’Ajuntament li havia demanat si podia suggerir una llista de noms de dones singulars per posar a carrers de Torroella, i me’n va citar algunes, no recordo quantes, però segur que les dues primeres eren la reina Violant de Bar (esposa del rei Joan I, tan vinculat a la nostra vila), i Enriqueta Pascual, l’anomenada per molts “Enriqueta de Serra”.

Devant de la casa Parroquial

Això ens va donar ocasió a estendre’ns sobre la vida i anècdotes de la nostra tia Enriqueta. Perquè cal dir que en Joan i jo érem parents: la seva àvia, Maria Pascual Miró (casada amb Víctor Radressa), i el meu avi, Salvi Pascual Romaguera, de Serra, eren germanastres. Enriqueta Pascual Miró, soltera, germana de l’àvia d’en Joan, era doncs, també, germanastra del meu avi i tia de la meva mare. Per això, jo sempre li vaig dir “tia Enriqueta”. Conservo molts records de les visites sovintejades que feia a casa, sobretot a l’hivern, quan ens explicava històries d’aquelles que es pot dir ben bé que eren de la vora del foc.

Per quina causa en Joan Radressa pensava proposar a l’Ajuntament la candidatura d’Enriqueta Pascual perquè

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

un carrer portés el seu nom? No vam allargar prou la conversa perquè jo ara pugui parlar en nom seu i dir-ne els motius, però faré una petita relació de mereixements que se m’acuden.

El primer podria ser el seu interès pels afers culturals, en un moment que les dones no ho tenien gens fàcil, ja que només destacaven en aquest àmbit les dotades d’una gran personalitat. Valgui com a exemple el fet que és l’única dona que ens consta que es va fer sòcia de l’Ateneu Montgrí: l’alta és de 10 de maig de 1916. Essent com era catòlica practicant i militant, cal destacar la seva independència de criteri, ja que l’Ateneu era mal vist per molts torroellencs d’idees conservadores i l’entitat havia hagut de fer constar en acta: “En haver-se rebut un comunicat signat per diversos senyors que pregunten si en les seves actuacions l’Ateneu pot atacar els ideals del Catolicisme, la Junta entén que l’esperit de l’entitat és el respecte a totes les idees i de formar la convergència de tots els elements de Torroella amants de la cultura”.

Enriqueta Pascual va néixer l’any 1888 a Serra de Daró i, de petita, anava cada dia a l’escola a Ullastret, per camins de carro, calçada amb esclops, perquè encara no hi havia carretera. De gran, enèrgica i coratjosa, va venir a viure a Torroella, posà una botiga de queviures al carrer d’Ullà i mostrà una gran capacitat de relació amb la gent de la vila i dels pobles veïns. En una entrevista publicada a EMPORION l’abril de 2016, Anselm Roig m’explicava l’origen de la botiga de la seva mare en aquests termes: “La casa on visc i sempre he viscut, al carrer d’Ullà, havia estat propietat de la família Gumà de plaça i la tenien llogada a l’Enriqueta Pascual, l’Enriqueta de Serra, que li deien. Era una dona molt trempada, duia la botiga molt bé, era dinàmica, atenta amb els clients, els dilluns li venien de tot arreu, de Serra –el seu poble-, de Gualta, de tots els pobles del voltant. Quan els meus pares es van casar, van aconseguir que l’Enriqueta els cedís la botiga, el traspàs els va costar 500 duros”. Altres persones m’han confirmat el que em deia Anselm Roig: moltes dones que venien a mercat a Torroella anaven a veure l’Enriqueta de Serra, deixaven els seus cistells de compres en un espai que ella els cedia de la seva botiga i així podien anar més descansades a fer altres gestions, i fins i tot les invitava a prendre cafè; això la va fer molt popular.

ció. S’hi va presentar decidida, s’encarà als que l’acusaven, i els digué que, si ells parlaven de repartir la riquesa, ella ho havia fet tota la vida, que si algú anava a la seva botiga i no podia pagar la compra l’hi donava igualment i li deia “ja m’ho pagaràs quan puguis…”, i deixà anar que algun dels presents potser es podria recordar dels seus favors… Un dels milicians, en Pagantàies, s’adreçà als altres i va dir: “Deixeu-la anar, és una bona persona”.

Aquells primers mesos de guerra, quan es va desfermar un ferotge anticlericalisme i es van cremar esglésies i es van matar capellans, en alguns domicilis de Torroella, amb certa regularitat, hi anava un capellà d’amagat a dir missa; amb anticipació i en secret, s’anunciava als interessats el dia i l’hora, que solia ser de matinada. Un dels pocs llocs on es feien aquestes celebracions religioses encobertes era al pis de la casa on vivia Enriqueta Pascual, aleshores al carrer de Sant Agustí, davant del Convent. Nosaltres vivíem a prop i la meva mare era una de les devotes que mai no hi faltava.

Ja he dit que la tia Enriqueta era catòlica militant, valenta i decidida, perquè el risc de ser denunciat era molt alt.

Acabada la guerra, en aquella casa del carrer de Sant Agustí, que era molt espaiosa –i tenia una torre a dalt de tot, avui desapareguda, que a mi m’impressionava – Enriqueta Pascual hi va establir una pensió, on posaven –a més d’altres dispesers- algunes mestres forasteres, que hi estaven encantades. En recordo una de molt estirada i severa, directora de l’escola de les noies, li deien Donya Antònia, i a fe que la vaig conèixer bé: com que, a causa de la guerra, els nens anàvem molt endarrerits –de coneixements i de disciplina- els meus pares m’hi van fer anar a lliçó una temporada.

No sé si en Joan Radressa va tenir temps de presentar la candidatura d’Enriqueta Pascual perquè doni nom a un carrer de la vila i també ignoro si va presentar mereixements que jo desconec. Tanmateix, em plau de fer conèixer als lectors la intenció del nostre estimat amic de fer memòria perdurable d’una torroellenca singular i, al seu temps, molt popular.

Malgrat que va tenir alguns pretendents, sempre es va mantenir soltera. Segurament els desconcertava perquè era intel·ligent i tenia sentit de l’humor. Va trencar en sec amb un viatjant de comerç quan li va gosar dir que, un cop casats, ell portaria la botiga i ella faria les feines de la llar.

D’altra banda, ja he dit que era catòlica militant, però la seva manera liberal d’entendre el catolicisme, avui podria ser anomenada “postconciliar”. A una persona que li criticava un capellà, li va etzibar que ella en coneixia més de quatre amb qui mai no s’entendria; i en una ocasió no li van donar la comunió perquè “anava massa escotada”.

Una anècdota que a en Joan Radressa li agradava de contar es referia al temps de la Guerra Civil. Els primers mesos, el Comitè imposava el seu ordre revolucionari per mitjà dels anomenats milicians i es veu que, en una ocasió, Enriqueta Pascual va haver d’anar a declarar davant d’ells al palau Solterra, aleshores seu del Comitè, ja que l’acusaven d’haver fet en públic manifestacions contràries a la revoluEmporion 100 anys (1915-2015)

18/10/1956

Emporion • www.emporion.org • 9

Exitosa primera fase d’obres d’accessibilitat Joan Surroca i Sens

Gràcies a la dedicació d’una part del pressupost municipal a la participació ciutadana, l’any 2017 Torroella va disposar de 75.000€ per millorar l’accessibilitat, com a conseqüència de les votacions que es van establir per trobar una obra considerada necessària.

En aquesta ocasió, l’ajuntament ha fet una feina exemplar, tant a nivell participatiu com d’execució de les obres. Es va crear una comissió pel seguiment dels treballs que s’ha anat reunint fins a començament d’aquest any, moment en què s’ha donat per finalitzat el projecte.

L’arquitecta Maria Mercè Corominas, reconeguda especialista en la matèria, va ser l’encarregada de l’execució dels plànols dels diferents punts elegits. De les 4 rutes previstes per cobrir l’accessibilitat als principals centres públics de Torroella, es va elegir la ruta que uneix els centres escolars ubicats al Carrer del Roser amb el CAP. Entre altres punts, remarquem les millores al Carrer del Roser, Portal de Santa Caterina, Santa Caterina, Avinguda Lluís Companys, Passeig de l’Església i Carrer Dr. Molinas amb ampliació de l’amplada de tota la via. També s’ha actuat en punts concrets, com la cruïlla del Carrer Porta Nova i Carrer Sant Agustí per permetre un bons accés a la Biblioteca Pere Blasi i als Serveis Socials. Cal remarcar, per encertada, l’actuació a la plaça entre el safareig de la vila i l’Espai-Ter, amb un camí apropiat que evita la sorra o

10 • Emporion • www.emporion.org

grava. Igualment, s’ha treballat per accedir al cementiri, etc.

L’edifici de l’ajuntament mateix ha canviat les portes d’accés per unes d’automàtiques.

Cal destacar amb gran satisfacció que Torroella, gràcies a unes obres que s’han vist beneficiades per subvencions, ha millorat en accessibilitat per a la cada vegada més nombrosa flota de cadires de rodes. Aquestes millores també afavoreixen les persones que porten cotxes d’infants, carros de compra, etc.

L’ajuntament ha començat la planificació d’una nova sèrie de millores previstes en llocs cèntrics com el Passeig de Catalunya i l’itinerari que uneix l’estació d’autobusos i la Plaça de la Vila, amb la qual cosa es donarà una nova empenta a aquesta iniciativa. Està prevista una dedicació especial de transformació per millorar l’accessibilitat al llarg d’una dècada. Al final, si es persisteix, quedarà una vila exemplar en aquest tema.

Des d’aquí fem una crida als establiments. A vegades una petita actuació millora la mobilitat de cadires de rodes.

Eliminar esglaons fàcils de modificar, crear rampes, canviar portes per unes d’automàtiques, etc., serien bones mesures per demostrar una atenció a la gent que ho necessita.

L’ajuntament ha donat exemple i ara la ciutadania ha de seguir el model.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Carta a la Dolors Roser Suñer i Soler

Surten les primeres roselles, i repunta en aquest temps embogit alguna ginestera. No em sé estar de viure i veure-ho quasi tot des dels peus del Montgrí, aquest nostre vell gegant que va sentir en el fons del seu cor que l’indret era tan dolç, tan ric en tota mena de plantes oloroses, envoltat de vinyes ferrenyes i oliveres antigues, pinedes, ginesteres a doll, que s’hi va ajeure, vell i cansat.

Aquí, gaudint de veure el dolç camí del Ter i el mar picant les Medes, els camps onejant daurats i els fèrtils aiguamolls, es va anar adormint i es va deixar morir. Guardià per sempre d’aquesta vila que et va veure néixer, Dolors estimada. Tens alguna cosa tu, d’aquest Montgrí. També en tens tots els colors, ben trenats en el teu tarannà que abasta tots els àmbits de les emocions humanes. Potser hi domina la fortalesa de la pedra i el femení color de la farigola i el romaní.

per defensar-te, tranquil·lament i freda, però traspuant un cert menyspreu que a mi se’m fa visible. I el veig com un regal i una lliçó per l’enemic. Allò que a ells els va caure al damunt, la teva mirada autèntica muralla invencible. Això, estimada, també ho hem viscut. Aquest bocinet d’aquí ens representa, hi vull ser, al teu costat, ben a prop per fer-te companyia.

No oblidem que el nostre temps és aquest el que ens han donat els astres el que ens toca viure. I tenim les nostres guerres -com sempre al llarg de la històriaNo les defugim. Ens han de trobar fortes.

Ara, en un dia plujós i gris, sóc ben a prop d’allà on gaudíem plegades i en dèiem treballar. Ben cert. Treballàvem, i tant, però gaudir i riure…Des del nostre iglú particular, a les classes del darrera, s’amunteguen els records de dies feliços. Estones de joia (i si calia d’enuig). Trobo noies i nois grans que encara m’ho diuen « I que bé que ens ho passàvem tots plegats, i vosaltres…quins riures»

Orgullosament, o porucs, ens cridaran a moure’ns…

Això, estimada, no té preu. La nostra va ser una escola i un temps d’emocions. Quan més tastàvem coses noves, més en volíem fer. Poc ens queda que no haguéssim posat a punt tu i jo a l’escola. Amb petits i amb grans. De vegades ric sola quan sento les receptes màgiques a mode de píndoles d’eficiència que ara reparteixen als joves mestres. No els vull ofendre, no pas, però el record que tinc…ens deien el «búnquer», ho saps, oi? Aquesta compenetració, aquesta sintonia que ens ha fet riure i plorar l’enyoro tant, tant…i ara me n’adono més que mai. Ara sé de veritat què és l’enyor, quan veus i notes que una persona estimada t’és robada i se’t fa inabastable…

i et fa gran, invencible.

Hem vist coses horribles, però cal prendre partit.

No podem deixar la lluita. Cal ser fidel…fidelíssim a la veu del poble, i a un mateix i no perdre mai l’esperit de revolta, que creix Si defallim matarem el futur, les esperances.

Què deixarem als fills? Un món erm d’identitat?

No els deixarem orfes.

Roser Suñer i Soler. Març 2019

M’he proposat no fer una carta política. Però t’he de fer saber el munt de sagetes que m’arriben en molts moments i que abans no veia o no apreciava. Perquè si hi ha quelcom que he après d’aquesta teva presó, és el fet de perdre la por.

Et sento el neguit i me’l faig un xic meu, i ara sé també que has respost com eres i has sigut sempre. Hi ha qui no ho pot fer, no en té el tarannà o la fermesa. Però tu sí. I potser ara jo amb tu podria -com el cop de llibres damunt la taula que només sabem tu i jo-. Potser ara ho entomaríem millor plegades.

Com vaig dir l’altre dia a la plaça, pateixo però l’orgull guanya. Perquè et veig orgullosa de la teva veritat. Et sé ferma

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Anquilosament de les carreteres del Baix Ter Jordi Bellapart

Dissortadament, des de fa uns anys, quan arriba l’estiu, torna a ser notícia l’estat de les carreteres d’accés al nostre municipi. El mes de juliol donàvem una notícia esperançadora sobre l’anunci que es feia des del Departament de Territori i Sostenibilitat referent als projectes que d’una manera immediata es posarien en marxa, els quals afectarien la carretera de Cervià de Ter a Torroella de Montgrí. S’anunciava una inversió de 20 milions d’euros en un període de quatre anys. En una primera fase, es construiria una rotonda a l’encreuament de la carretera de Verges amb la de l’Escala i en una segona, tot seguit, s’iniciaria un primer tram d’eixamplament de calçada i millora de traçat entre Cervià de Ter i Sant Jordi Desvalls. Sortosament la primera fase (la construcció de l’esmentada rotonda) ja s’ha portat a cap, tot i que encara no s’hi ha posat en marxa l’enllumenat instal·lat, mancança que s’atribueix a la companyia elèctrica Endesa, que és la responsable del subministrament. De la segona fase de l’obra, que consisteix en el projecte de millores del tram des de la N-II fins a Sant Jordi Desvalls, s’anuncià que les obres s’adjudicarien durant la passada tardor per tal que aquestes es fessin efectives a primers d’any. D’això no s’ha fet res. Segons fons de l’Ajuntament de Torroella, que ha requerit a la Generalitat els motius d’aquest retard, aquestes adjudicacions no s’han concursat per problemes econòmics a causa encara que no s’han tancat els pressupostos, per això s’ignora la disponibilitat de recursos per portar-les a cap. Aquestes adjudicacions s’han de fer en dos concursos, un per a l’obra civil i l’altre per a senyalització i seguretat. En aquest moment no hi ha cap concreció de dates.

12 • Emporion • www.emporion.org

Entretant estan en marxa els avantprojectes que afecten el que serien les obres corresponents al que es coneix com la variant de Torroella que afecten l’actual carretera GI 647 en el tram entre Serra de Daró i Torroella. Aquests estudis ja estan acabats, però no es presentaran fins passades les eleccions municipals. Oferiran dues opcions, les quals hauran de ser exposades al públic i debatudes pels governs municipals dels nous consistoris sorgits d’aquestes.

Efectivament, ara s’acosten noves eleccions i als ajuntaments que sorgeixin els correspondrà estar a l’aguait d’aquest projectes que afecten l’accés al nostre municipi des de fa anys. Ens consta que l’Ajuntament actual ha liderat un front comú amb els altres ajuntaments del Baix Ter i ha fet un seguiment acurat i reivindicatiu de tot aquest procés que hauria de suposar una millora necessària de les principals carreteres d’aquesta zona, per facilitar els accessos per vies dignes i segures, però els projectes, any rere any, resten anquilosats.

El passat 3 de febrer, l’actual conseller de Territori i Sostenibilitat, Sr. Damià Calvet, va venir a Torroella a fer la inauguració oficial de l’espai natural de la Pletera, i després de l’acte, membres de l’Ajuntament li van preguntar sobre la situació de tots aquests projectes, i li van reiterar les reivindicacions que des de feia anys s’estaven formulant des de tots el municipis del Baix Ter. La seva resposta va ser que no en tenia ni idea.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Reivindicant Judes i Pilat Josep Fuster

Aquest any, correspon al mes d’abril acollir la celebració de la Setmana Santa, la festivitat més important de l’any litúrgic cristià; seguint la tradició, la passió, mort i resurrecció de Jesús es commemorarà amb tota classe de celebracions religioses, processons o escenificacions teatrals.

Sentirem a parlar primordialment de Jesús, però també d’alguns personatges secundaris que van tenir el seu paper en el drama de la Passió. Dos d’ells, hi van tenir una intervenció decisiva; pel seu paper, son personatges que el cristianisme, la història i bona part de la humanitat, han condemnat en tal mesura, que encarnen alguns dels valors més roïns de l’esser humà. Ells son: Judes Iscariot i Ponç Pilat.

Si creiem que des de que el temps és temps, Déu tenia planificat el naixement, la passió i mort del seu Fill, per escenificar el drama de la passió necessitava d’uns personatges, que obeint la seva voluntat s’ajustessin fil per randa al guió que per ells havia establert. Així doncs, sense haver fet cap mèrit o demèrit per merèixer-ho, Judes i Pilat van ser els escollits i van néixer per encarnar a uns dels personatges més malvats i perversos del drama.

Si s’havia de complir la voluntat de Déu, el que havien anunciat els profetes, i el que deien les escriptures, la predestinació estava clara, i res podia quedar a l’atzar o a la lliure voluntat dels homes, si s’hagués donat altre supòsit, el més segur és que no hi hauria hagut Setmana Santa a celebrar.

Us imagineu que podia haver passat si Judes hagués decidit no trair a Jesús? o si Pilat hagués decidit indultar-lo? Impossible oi?

M’agradaria veure l’escena del Sant Sopar, quan Jesús donà el pa a Judes i li diu “el que has de fer, fes-ho ràpid”. Segurament, quedaríem sorpresos per la mirada que Jesús dirigí al seu deixeble i amic; estic convençut que va ser una mirada extremadament comprensiva i compassiva. Jesús sabia que Judes no podia fer altre cosa que trair-lo, s’havia d’ajustar al paper de traïdor que li havia tocat representar.

Pilat, que també tenia el seu guió, jugava amb un cert avantatge al tenir una altra cultura, més coneixements, i molt més món que Judes, no hem d’oblidar que Pilat era polític i romà.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Suposo que els esdeveniments que aquells dies sacsejaven Jerusalem, a causa d’aquell inofensiu predicador, que tothom volia veure mort sense que es coneguessin delictes de què acusar-lo, a Pilat no li acabaven de quadrar del tot.

Segurament la por a una revolta, amb el risc que comportava pel seu prestigi, van ser determinants perquè lliurés Jesús a la multitud famolenca de sang, i es convertís en el còmplice necessari per complir el destí que Déu tenia reservat a Jesús.

L’astúcia de Pilat, i possiblement el sentiment amarg de la injustícia, van fer que públicament intentés desentendre’s dels fets, rentant-se simbòlicament les mans.

Al llarg dels temps, el personatge de Judes ha fet gastar molta tinta i ha generat moltes i variades teories, fins i tot s’ha trobat un evangeli gnòstic, datat del segle II i anomenat “L’evangeli de Judes”, on es pot intuir entre línies, -se’n conserva menys de la meitat, i en petits fragments en molt mal estat-, que fou el mateix Jesús qui demanà a Judes que el traís perquè es poguessin complir les escriptures; si fos cert, cosa impossible si tenim en compte que Judes es va suïcidar a les poques hores de la traïció, i poc testimoni podia deixar o explicar del seus reprovables actes, Judes passaria de ser un traïdor, a ser un personatge respectable o fins i tot un sant.

Des de el meu personal punt de vista, aquest dos personatges, desprès de quasi dos mil anys segueixen injustament encarnant la traïció, l’avarícia, la deslleialtat, la covardia, i tot un munt de qualificatius perversos, que crec no mereixen pel sol fet d’haver estat uns instruments de la voluntat de Déu.

Difícil, molt difícil, però potser arribarà un dia, que sense haver de canviar ni una sola coma del relat de la Passió, es pugui fer justícia a aquest dos personatges.

Acabo, fent una lloança a la llibertat d’expressió que gaudim, per les paraules d’aquest article, quatre-cents anys enrere, les restes del meu cos haurien tingut moltes probabilitats de fer tuf a cremat.

Emporion • www.emporion.org • 13

Elogi de l’austeritat Josep Torroella

Un dels primers capítols de l’autobiografia de Tony Judt (El refugi de la memòria) es titula “Austeritat”. El pensador i historiador anglès hi explica les dificultats materials que va passar la seva família a Londres després de la fi de la II Guerra Mundial. Per dir-ho com el memorialista, els Judt anaven curts de tot: de roba, menjar, mobles… No la passaven magre, però poc en faltava. Aquesta justesa marcà per sempre alguns dels hàbits familiars de l’historiador. Si de petit t’han ensenyat a tancar els llums de la llar que cremen innecessàriament, de gran seguiràs fent-ho (i més si les factures de les companyies elèctriques són clarament abusives). Si a la taula t’han dit que cal escurar el plat, de gran també l’escuraràs (si més no mentre al món hi hagi gent que mori de gana).

La major part dels que vam néixer a principis del anys cinquanta del segle passat sabem molt bé què és l’austeritat.

La vam viure en la pròpia pell. Llavors encara hi havia cartilles que racionaven la compra dels productes més bàsics i a la major part de les llars no es llençava gairebé res. Se sargia la roba, s’apedaçaven els llençols, s’aprofitava la llana d’un 14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

jersei vell per fer-ne un de nou, la roba i el calçat del germà o de la germana més gran. La patata i col bullida que sobraven per dinar es passaven per la paella i es menjaven l’endemà barrejades amb una dent d’all i alguns trossets de ventresca, els rosegons de pa acabaven submergits en el bol de llet amb Cola Cao que preníem per esmorzar. Els manuals escolars, els contes i les joguines passaven d’un germà a l’altre. Estrenar és una petit plaer que llavors amb prou feines coneixíem els que pertanyíem a la nombrosa classe baixa. És clar que això també tenia una part positiva. El dia que estrenàvem quelcom, exultàvem de felicitat.

Però arribaren els anys seixanta, i en poc temps la situació econòmica del país començà a millorar cosa de no dir. En tres dècades, vam passar de l’escassetat a l’abundància. De menjar frugalment a afartar-nos; de tenir només una o dues mudes a tenir-ne unes quantes; de passar una mica de fred a l’hivern per no gastar massa llenya a la llar a malbaratar gas o energia elèctrica; de no tenir cap vehicle motoritzat a tenir-ne un o més; de no viatjar mai per motius d’oci a començar a fer sortides pel país i més enllà; d’estrenar poquíssimes coses al llarg de l’any a estrenar-ne moltíssimes…

D’uns anys ençà hem sentit moltes vegades la paraula austeritat. La responsable és la crisi econòmica que patim. La sentim en boca dels polítics, la qual cosa no vol dir, ni de bon tros, que ells la practiquin; de vegades fan tot el contrari. És clar que també hi ha polítics i altres mandataris que diuen que l’austeritat és un suïcidi, que si no consumim més no sortirem mai de la crisi. Jo m’estimo fes cas d’aquells que pensen que la crisi va per llarg -digueu-me pessimista- i que l’austeritat serà la nostra forma de vida en el futur. Si ha de ser així, a alguns no ens vindrà gens de nou.

L’austeritat a vegades s’identifica amb la pobresa. Tanmateix, al meu parer són dues coses diferents. L’austeritat és una actitud davant la vida, una manera de ser, una virtut cristiana no gaire ben vista a l’època del consumisme perquè s’associa amb els temps monacals. Una virtut cristiana que, per descomptat, també poden practicar seguidors d’altres creences, els agnòstics i els ateus fins i tot. L’austeritat tampoc és necessàriament gasiveria. Els diners que s’estalvien amb els rebuts de la llum i del gas, amb benzina, amb queviures que no es llencen i moltes altres coses es poden destinar a despeses culturals o a col·laborar financerament amb algunes onegés, per exemple.

Diguin el que diguin els polítics i els economistes, jo continuaré sent una persona austera. Procuraré no llençar menjar (si més no, mentre hi hagi gent que passi gana), faré un ús racional de l’aigua de l’aixeta, no viatjaré amb el cotxe si puc fer-ho amb bus o tren, apagaré els llums que cremen innecessàriament a casa, no abusaré del consum de medicaments, en lloc de sembrar gespa al jardí hi plantaré espècies mediterrànies, sortiré a caminar una estona cada dia en lloc de comprar aparells gimnàstics per a fer exercici a casa… Si no fes tot això, no seria jo, i no vull ser-me infidel per la pressió del sistema. Altrament, en un món cada cop més superpoblat, és la postura més sensata.

Lamento molt, però, que en la nostra societat hi hagi moltes persones que hagin de ser austeres per pura necessitat i no per lliure decisió.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

La roca Pedralta Santi Sató

Sant Feliu de Guíxols / Santa Cristina d’Aro. La roca basculant Pedralta és un dels monuments naturals de caire geomorfològic d’inclinació variable més important d’Europa, i el més conegut i visitat del Baix Empordà.

Es tracta d’una roca ígnia de tipus plutònic, de color rosat, que presenta uns cristalls de mida mitjana a grossa, segons Lluís Pallí i Carles Roqué i Pau, que escriviren l’estudi en què m’he basat per a aquest article, molt resumit. Molt més se n’ha escrit, i jo n’he recollit part, perquè em crec obligat a fer-ne difusió.

Fins l’any 1996, aquesta roca era l’element situat a més altura del conjunt, com a pedra superior, sense altre lligament 16 • Emporion • www.emporion.org

amb la resta que la força de la gravetat, i ballava pels dos extrems, pel seu propi pes, segons s’activés el seu moviment.

Només utilitzant la força de les nostres mans, podem fer ballar pedres enormes! Un veritable joguet dels gegants!

La persistència de formes d’aquest tipus pot xifrar-se en tan sols uns quants mil·lennis, ja que, a mesura que els fenòmens atmosfèrics hi incideixen, es transformen, tant pel que fa a la seva forma com a la seva composició.

Aquesta qualitat única acabà com a tal el 10 de desembre de 1996, i la pedra no va tornar al seu lloc fins el 25 de maig de 1999. Ara i avui és fàcil buscar possibles errors i jutjar: falta de cura de les autoritats que permetien el fet que “qualsevol visitant pogués posar sota la pedra basculant que coronava el conjunt de pedres, una botella de vidre, de les grosses, que feien explotar amb el balanceig de la pedra movible, que Emporion 100 anys (1915-2015)

coronava el conjunt, des de temps i temps!” Pedra cavallera oscil·lant, la més gran de Catalunya. I, que en tinguem notícia, de tota la península Ibérica. Les seves mides son: 6 metres de llarg i 3 d’ample, amb un pes de 104 tones.

A banda de la seva singularitat geomorfològica, cal fer esment de la seva importància com a element popular de l’aplec que cada any se celebra al seu voltant, i pel fet d’haver estat considerada un indret màgic, aixecat al mateix temps que els dòlmens i menhirs. Les imatges ens mostren la presencia d’una antiga capella i un mirador dels pobles del massís de l’Ardenya, dins la serralada de la Selva Marítima.

haver d’assumir els cos­t d’assegurança, perquè la mútua de l’empresa va adver­tir que no cobriria un eventual accident”.

Es va refer la cur­va­tura de les roques, malmeses en la cai­ guda, per permetre el balan­ceig, però Amat lamenta que quan faltava la darrera correcció -amb la roca en la posició actual, “uns 6 centímetres per darrera del punt d’oscil·lació”– les eslingues que la subjectaven amenaçaven de trencar-se i “es va optar per dei­xar-la encavalcada, sense moviment, però amb el mateix efecte visual. “Només la natura i l’erosió, conjuntament amb la decisió dels experts, decidiran si torna a bascular en el futur”.

El 10 de desembre del 1996 va saltar l’alerta que “la gran roca oscil·lant, d’Inclinació variable, en el macís al límit entre Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d’Aro havia caigut enmig d’un temporal…” Aquest­a notícia l’avalava el geòleg gui­ xolenc Lluís Pallí, que inicialment la va atribuir a un fort temporal, a un episodi de pluja i vent, però va originar dubtes i, posteriorment, varen aparèixer altres hipòtesis diferents, entre elles, una de l’engi­nyer Josep Amat de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC): “La lenta erosió ocasionada pel cos­tum arrelat de comprovar empíricament la basculació, i que consistia en fer petar ampolles de vidre encaixades entre la base fixa i la roca mòbil, sospesa, tot saltant-hi al capdamunt: “Pes sobre pes… Sobrepès i caiguda. Brutal bajanada…”.

Les notícies de l’esdeveniment foren rebudes com una tragèdia real, ja que la Pedralta, amb unes 104 tones de pes, era la pedra basculant més important de tot el continent europeu, i centenars de persones hi varen peregrinar en els dies posteriors per superar la incredulitat i assumir el dol.

El fet va colpir els habitants dels dos municipis i va activar un seguit d’iniciatives amb l’objectiu de restituir la pedra oscil·lant al seu lloc. Es va iniciar així un llarg procés que no es va concloure fins l’any 1999.

En paral·lel al debat ciut­adà i científic, els dos consistoris van acordar una solució comuna que es va acabar comprovant que era més difícil no pas aixe­car la pedra. Finalment, els orga­nitzadors de l’aplec anual a la roca, els Amics de Pedralta, van crear una comissió de treball conjunta amb els alcaldes dels dos municipis, la propietària del terreny i els experts Pallí i Amat. Al març, Amat va pre­sentar un projecte tècnic de res­titució, amb un calen­dari planificat dels treballs i un càlcul dels costos: cinc milions de pessetes.

El teixit associatiu, comercial i empresarial va respondre.

Accions com ara una tirada de cartells amb un dibuix del pin­tor Alexandre Matas, guardioles de cartró amb la figura de la roca repartides pels establiments, o un disc de solistes i grups ganxons editat per Ràdio Sant Feliu, van permetre recaptar un total de 6,8 milions de pessetes (uns 41.000 euros) i el superàvit va ser­vir per reforestar l’espai.

L’engi­nyer Josep Amat, catedràtic de la UPC i exregidor del consistori amb poste­rioritat, recordava l’espera fins al gran dia com “una experiència bonica, que va aixecar la consciència dels veïns dels dos municipis sobre el seu patrimoni”. El juny del 1998 es va traslladar la pedra fins al peu de la base i a final de maig del 1999 es feia la complexa ope­ració final d’aixecar la roca amb dues grues alhora. La UPC va disse­nyar un pro­grama per cal­cular l’esforç combinat, de cada grua, i va funcionar, tot i que Amat recorda que “la universitat va Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Economia de plataformes Jaume Sató i Geli

En Economia, una plataforma és un intermediari que crea un mercat, un lloc on es troben venedors i compradors.

Altres termes equivalents a Economia de plataformes són: Economia col·laborativa o Economia d’accés.

Així mateix, quan parlem d’Economia col·laborativa estem introduint una distinció: partim de compartir béns comuns, espais, habilitats, per a obtenir un benefici econòmic, monetari o no. Per tant, és un concepte una mica més restrictiu o enfocat cap a un concepte comunitari, de “crear comunitat”.

En el orígens o antecedents de l’Economia de plataformes podem veure-hi els moviments de programari de codi obert (open-source) que s’inicien el 1998 de la mà d’Eric Steven Raymond i d’altres, i els anomenats mercats de dues cares o mercats bilaterals.

La xarxa creada permet intercanvis en forma d’empresaempresa, empresa-consumidor i, fins i tot, consumidor18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

consumidor, però en si mateix el concepte essencial del consum col·laboratiu és precisament l’últim dels tres: la relació d’igual a igual (P2P Peer-to-Peer).

L’intercanvi L’intercanvi o l’ús compartit afegeix una paradoxa a la qüestió de la transferència i el valor: per què les persones comparteixen el que valoren malgrat que no poden comptar, a priori, amb una devolució o un retorn?

Com ja vàrem tractar en el nostre primer article sobre els mercats, Karl Polanyi assenyala que els intercanvis socials poden prendre moltes formes no excloents entre si. En un mercat, a més de la relació comercial, que és la forma més impersonal de totes, podem parlar de permutes, intercanvi de regals, intercanvi de serveis, béns compartits, donacions, cessions, usdefruits, lloguers i intercanvis de béns intangibles…

Plataformes per a diferents funcionalitats: Plataformes d’innovació: tothom pot interactuar i cocrear a través de plataformes en la cerca de solucions als problemes compartits. Es facilita la integració d’indústries diverses que fins ara estaven separades i d’actors de diferent dimensió: corporacions, petites empreses, voluntaris, usuaris, empreses del sector públic, etc. Un altre avantatge està en els efectes de xarxa: com més s’utilitza una plataforma, més valuosa es converteix per a tots els usuaris.

Plataformes de talent: un informe de 2016 de McKinsey Global Institute va trobar que entre un 20 i un 30 per cent de la població en edat laboral als Estats Units i Europa participa en alguna forma de treball independent relacionat amb les plataformes digitals. A més, hi ha un munt de persones que fan un treball addicional a més del seu treball principal. Una enquesta d’Adobe, titulada Work in Progress, va trobar que a més de guanyar més diners, perseguir una passió era la raó número u per obtenir un segon treball.

Plataformes de coneixement: la Viquipèdia (l’enciclopèdia lliure que tothom pot editar) permet als creadors construir una base de coneixement i als consumidors usar aquesta informació. Altres exemples destacables són les plataformes per intercanviar coneixements mundialment sobre el canvi climàtic (Partnership On Transparency In The Paris Agreement), o sobre el desenvolupament Sostenible.

Les plataformes digitals han transformat el paisatge de múltiples indústries com ara el transport (per exemple, Uber, Grab), l’hospitalitat (p. ex., Airbnb, CouchSurfing). Empreses que han aprofitat les possibilitats de les plataformes digitals han aconseguit un important creixement de mida i escala. Per exemple, els proveïdors de plataformes digitals a les àrees del comerç electrònic i el desenvolupament de programari han aconseguit més de set-cents mil milions de dòlars en valor de mercat (Evans i Gawer 2016).

Transport i mobilitat, hospitalitat, compres, productes de farmàcia, restauració, préstec d’objectes, espais, roba, aprenentatge, finançament (crowdfounding, pagaments, assegurances…), governança, programari, comunicació (xarxes socials)…

Noves regulacions La velocitat amb què aquest tipus de plataformes/negocis s’estén planteja dos tipus de problemes, la regulació legal, que no es desenvolupa a la mateixa velocitat en què els actors generen noves plataformes, i la (precarietat de la) ocupació.

La contractació a les empreses que posen en marxa aquestes plataformes és sovint puntual o de curta durada, amb poc control sobre jornades, horaris, localitzacions, i feta de manera que és el mateix treballador qui ha de posar els recursos per fer l’activitat. La retribució acostuma a ser baixa i incerta, perquè no es relaciona amb cap xifra d’activitat prevista o pactada prèviament. En conjunt, els experts pronostiquen un deteriorament en la qualitat del treball.

Bibliografia d’elecció: PARKER, G. G. [et al.] (2016). Platform revolution. How networked markets are transforming the economy and how to make them work for you. W.W. Norton & Company, Inc. New York, 2016. https://www.amazon.es/Platform-Revolution-NetworkedTransforming-Economy/dp/1511366583 Economia de plataformes https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Platform_Economy.png

Creació de valor Les plataformes digitals ajuden a organitzar i coordinar el desenvolupament tecnològic de productes complementaris mitjançant la modularitat i les estructures de governabilitat adequades. Per exemple, les plataformes Android de Google i iOS d’Apple, que ofereixen als desenvolupadors de programari independents una estructura tècnica i reguladora que facilita i incentiva la seva participació en el desenvolupament d’aplicacions.

En segon lloc, s’han apuntat efectes de “generativitat” que es defineix com “la capacitat d’una tecnologia per crear, generar nova producció, estructura, comportament o resultats impulsada per usuaris grans i heterogenis sense necessitat que hi participi l’autor del sistema”.

Sectors

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

A l’entorn de dues exposicions i el nostre diàleg amb la pintura Josep Pericot

Leticia Feduchi

Els gravats de Rembrandt

Durant el mes de març i fins el dos d’abril s’ha pogut veure a la Sala Parés de Barcelona l’obra recent de la pintora Leticia Feduchi, majorment “subjectes/objectes” del món vegetal i mineral, pintats en aquest darrer any. L’exposició porta el subtítol de “Los nidos vacíos” (Fig.1).

Amb motiu del tres-cents cinquantè aniversari de la mort de Rembrandt van Rijn (Leiden 1606 – Amsterdam 1669) es podran veure aquest any importants exposicions de la seva obra, en especial en el Rijksmuseum d’Amsterdam, així com en altres museus d’Holanda i Europa.

Ens trobem davant d’uns quadres que fugen de l’ornamentació, tot indagant en la presència dels objectes que se’ns apareixen (per això se’m fa difícil parlar de bodegó) en un moment donat (FIg.2). És una pintura que retroba l’objecte, la flor, la fulla o el fruit i ens el presenta a la nostra mirada de manera subtil, però directa. La temàtica, en especial els objectes del món vegetal, més que habitar un espai, es subordinen a un “tempo” (aquí intervé aquell fons blanquinós dels quadres), el que dirigeix la nostre mirada cap el moment pictòric.

En els darrers mesos i fent-se ressò d’aquesta efemèrides, en el Centre Cultural Terrassa s’ha presentat la col·lecció de gravats de Vicens Furió, professor de sociologia de l’art i comissari de la mateixa exposició.

Es tracta d’una pintura que exposa una figuració, però que acota la realitat amb una estudiada indefinició (Fig.3).

L’autora, potser amb un deix de classicisme que ja l’ha acompanyat en altres exposicions, no es vol imposar, ni excedirse, sinó més aviat permetre una conversa que vagi més enllà d’una primera impressió (la dels “nidos vacíos”).

La contemplació dels seus quadres ens dona peu a rememorar el contingut d’aquesta hipotètica conversa, ja sigui com a recull de la visió pròpia de l’autora o de la que nosaltres hem cregut copsar (Figs. 4 i 5).

En la mostra de Terrassa s’hi han pogut veure una cinquantena d’aiguaforts de gran bellesa i de forta expressivitat (amb el domini del clar-obscur en les escenes), que ens donen una primera idea de la forta personalitat i del mestratge que, de manera innovadora, va marcar Rembrandt de cara al futur (Fig. 6 i 7). Un mestratge que tant va influir entre d’altres, en els gravats de Goya o de Fortuny.

No és ara i aquí el moment de parlar d’aquest altre gran geni de la pintura del segle disset, un pintor amb qui també s’imposa un diàleg profund entre la seva obra i el que la contempla. Però tanmateix, i posats a parlar de l’art del gravat tal com vàrem fer en el darrer article sobre Dürer, m’ha semblat necessari no silenciar aquesta gran exposició dels gravats de Rembrandt a casa nostra.

La pintura de Leticia Feduchi s’expressa amb un gran domini del contorn de la figura i de la llum. Es fa propera sense ser intimista, reflexa un verisme que es deixa fluir dins nostre, a la manera d’un diàleg.

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig. 1 “Nido”, Leticia Feduchi, 2018 Fig. 2 “Elementos”, Leticia Feduchi, 2018

Fig. 4 “Cerezas y plástico”, Leticia Feduchi, 2017

Fig. 3 “Manzanas verdes”, Leticia Feduchi, 2018 Fig. 5 “Naranja y seda”, Leticia Feduchi, 2018

Fig. 6 “L’adoració dels pastors”, Rembrandt

Fig. 7 “Autoretrat amb els ulls molt oberts”(aiguafort i burí), Rembrandt, 1630

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

La cuina d’en Joan Mitjà Conill amb vinagre

Pastís de formatge

Ingredients: • 1 conill tallat a trossos • 8 grans d’alls pelats • 2 fulles de llor • 2 cebes • 100 cc vinagre

Ingredients: • 70 gr. Mantega • 50 gr. farina • ¼ l. llet • 4 rovells ou • 100 grams de gruyère • 75 gr. parmesà

Preparació: Saleu i empebreu el conill i poseu-lo en una plata juntament amb el llor i els alls.

Enforneu a 180 graus i quan agafi color poseu-hi les cebes tallades a làmines.

Gireu el conill de tant en tant fins que estigui ben cuit.

Cinc minuts abans de ser cuit, poseu-hi el vinagre i també quatre cullerades d’aigua.

Preparació: Agafeu un motlle de 22 cm. Unteu-lo amb mantega. Desfeu la resta de mantega al bany maria. Afegiu-hi la farina i coeuho tot junt un moment . Afegiu- hi la llet i els rovells d’ou.

Deixeu-ho al foc fins abans que arrenqui el bull. Retireu del foc i afegiu-hi els formatges i, quan sigui tebi, les clares d’ou a punt de neu. Aboqueu la mescla dins el motlle i poseu-ho al forn fins que estigui cuit.

Reduïu i serviu.

Canapè enrotllat Ingredients: • 2 tires de pa de motlle tallat a maquina pel llarg • 200 gr. salmó fumat • 100 gr. mantega • Tàperes • Cogombres confitats • 1 escalunya o ceba tendra • Paper film Preparació: Talleu ben petites les tàperes, els cogombres i l’escalunya.

Barregeu-ho amb la mantega tova Retireu la crosta de pa si en porta. Passeu-hi el corró per damunt per tal que la làmina sigui ben fina. Unteu una de les cares amb la mantega, col·loqueu-hi al damunt les làmines de salmó fumat i partiu per la meitat la llesca. Enrotlleu-ho pel llarg i premeu-ho bé. Emboliqueu-ho amb el paper film tot pressionant els costats.

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

PER A AQUEST MES D’ABRIL XIV Trobades de Música Mediterrània “Un mar en cercle” …. dies 11, 12 i 13 Sant Jordi......dia 23

NOTÍCIES DE MARÇ TORROELLA I L’ESTARTIT Montse Bassa i Joan Margall, aspirants al Congrés. Montse Bassa encapçalarà la llista gironina d’ERC a les eleccions del 28 d’abril i Joan Margall hi anirà de número dos.

Convent de les Clarisses. El dimecres 27 es va tancar el procés participatiu per definir els usos de l’edifici del convent, de titularitat municipal des del maig de 2018. S’ha previst que aculli, en un futur, un espai per a joves, un coworking i espai de suport per a entitats, bucs d’assaig, espais polivalents i un alberg amb 40 places. Es transformarà, doncs, a llarg termini, en un potent epicentre cívic, cultural i turístic del nucli antic de la vila.

Reconeixement turístic internacional. Torroella de Montgrí-l’Estartit-Illes Medes va ser escollida com la destinació costanera més sostenible del món en els premis que concedeix l’organització internacional Green Destinations. Els

24 • Emporion • www.emporion.org

encarregats de recollir el premi van ser la regidora de Destinació Turística, Sandra Pibernat i l’assessor turístic municipal, Josep Capellà.

Jornades de Memòria Històrica. Continuant els actes iniciats al febrer, el divendres 1 es va fer una taula rodona al Museu de la Mediterrània sobre vivències de torroellencs, amb presentacions de Jaume Bassa, Jordi Bellapart i Joan Surroca i aportacions de Pilar Cabratosa, Cels Sais i Eduard Font. El diumenge 3 es va fer una sortida i visita a l’aeròdrom de Canet, guiada per l’historiador Àlex Guàrdia.

Festa de Carnaval. El matí del divendres 1 es va fer espectacle d’animació infantil a la plaça de la Vila de Torroella i a la sala Polivalent de l’Estartit, i rua infantil al passeig de l’Església de l’Estartit; el dissabte 2 a la tarda es van fer les rues, concurs de comparses i Ball de Carnaval; el diumenge 3, al migdia, sardinada popular, i a la tarda, Cercavila de Disfresses i Comparses a l’Estartit.

Caminada a Els Àngels. Es va fer el diumenge 3, organitzada pels Amics de l’Ermita de Santa Caterina.

IV Ruta de la tramuntana. També el diumenge 3, es van fer 120 km per l’Alt i Baix Empordà, amb sortida a Torroella, per a vehicles anteriors al 1993.

“Vox Harmonica” a l’Espai Ter. El diumenge 3 al vespre es va presentar una versió semi-escenificada de música clàssica.

Temps de Dona 2019. El dijous 7, a la tarda, es va fer la Marxa per la igualtat; el divendres 8, a l’Auditori del Museu de la Mediterrània, es va fer lectura del Manifest, seguida de Meditació Grupal dedicada a Dolors Bassa, Xibeca empresonada, al vespre, es va inaugurar l’exposició d’artistes del dibuix i la pintura, un recital de poetesses, i sopar popular; el divendres 15, taula rodona “Dones emprenedores al nostre poble”; el dissabte 16 es va presentar a l’Espai Ter

Emporion 100 anys (1915-2015)

“Shirley Valentine”, seguit de taula rodona; el dimecres 27 es va programar la lectura de “El rossinyol” a la biblioteca Pere Blasi; i per al dissabte 30, “Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?”, a l’Espai Ter. Black Music Festival. Es va presentar a l’Espai Ter el dissabte 9 al vespre.

XIV Mostra de Teatre Amateur. El diumenge 10 a la tarda, el Grup de Teatre de Sant Hilari va representar “Idiota” al Cine Petit.

Teatre, conte en anglès i llibre a la Biblioteca. El dimarts 12 es va comentar “El Futur” de H. Tornero; el divendres 15, One School va tenir lloc l’story telling; el dimecres 20, es va presentar el llibre “Pau Riba en 20 cançons”.

XIII Jornada de Política Internacional. Aquest any va tenir lloc el dissabte 16, sobre les eleccions europees.

El fiscorn, a la cobla. El dissabte 23 es va presentar a l’Auditori de can Quintana.

Concert català de Festa Major. El dissabte 23 a la nit es va presentar Metropol a l’Espai Ter. Gent del Ter. El diumenge 24 va fer una caminada a “les dues torres de l’Escala”.

Convent de les Clarisses. Després de la recollida d’opinions d’entitats i joves, es va organitzar per al dimecres 27 la presentació de resultats de la consulta popular.

VI festival de fotografia “Mirades”. La inauguració de l’exposició a la capella de Sant Antoni es va programar per al divendres 29.

Dia de la Dona. El dia 8, milers de persones van participar en manifestacions arreu d’Espanya. Per segon any consecutiu, les reivindicacions feministes van sortir al carrer per cridar a favor de la igualtat real d’oportunitats i drets entre dones i homes.

El Judici al Suprem. Van continuar tot el mes les sessions amb els testimonis, d’entre els quals va destacar, el dijous 14, el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. La seva declaració dificulta l’intent de la fiscalia d’acusar de rebel·lió els presos.

Manifestació sobiranista a Madrid. El dissabte 16, el sobiranisme va fer sentir el seu clam per primer cop a Madrid amb una gran manifestació de milers de persones.

MÓN Accident a Etiòpia i crisi de Boeing. El diumenge 10 un accident d’avió Boeing 737 MAX 8 va causar la mort de 157 persones. Les semblances amb un accident del mateix tipus d’avió a Indonèsia i l’anàlisi del sinistre han ocasionat que diversos països deixessin d’utilitzar aquest model.

Brexit. El divendres 29, el Parlament britànic tombà per tercer cop el pacte aconseguit per Theresa May a Brussel·les, abocant el país a un Brexit dur. El president del Consell Europeu va convocar una cimera extraordinària el 10 abril per debatre els pròxims passos.

Nova Zelanda. El divendres 15, un atac terrorista a dues mesquites ocasionà cinquanta morts.

Teatre al Cine Petit. L’Associació Nànec va programar per al dissabte 30 “El Cowboy de la Trista Figura”.

Fi de l’Estat Islàmic a Síria. El dissabte 23, les guerrilles kurdes van anunciar que havien ocupat l’últim bastió.

CATALUNYA

ESPORTS

Davant les eleccions. A principis de mes, ERC va comunicar que Oriol Junqueras encapçalarà les llistes a les eleccions generals i a les europees. JxCat va anunciar que Jordi Sánchez encapçalarà les generals, Carles Puigdemont les europees i Elsa Artadi es presentarà a les municipals de Barcelona. El candidat de Catalunya en Comú al Congrés serà Jaume Assens. La CUP va decidir no presentar-se a les eleccions generals i centrar-se a fer política als municipis.

Selecció catalana de futbol. El dilluns 25 va guanyar a Veneçuela per 2-1.

La Junta Electoral Central, contra llaços i estelades. El dilluns 11 la JEC donà un termini de 48 hores perquè la Generalitat i els Ajuntaments traguessin llaços grocs i estelades dels seus edificis, mesura que provocà tensió, l’aparició de pancartes substitutives, com “Llibertat d’opinió i expressió” al Palau de la Generalitat, i intercanvi de querelles amb el president Torra.

El Barça a quarts de la Champions. Superà l’Olympique de Lió, al Camp Nou (5-1). A la propera ronda s’enfrontarà al Manchester United.

Handbol. Hegemonia del Barça. Va guanyar la lliga, pendent de jugar encara set jornades, amb 23 partits guanyats dels 23 jugats.

Zidane de nou al Madrid. Després que dos entrenadors no van fer possible que aconseguís cap títol aquesta temporada, el Madrid tornà a contractar Zinédine Zidane.

ESPANYA El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 29

30 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: THE OLD MAN AND THE GUN Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 31

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts