Periòdic digital, tercera època
núm. 146 - febrer 2019
• Memòria Històrica Local: Torroella, febrer de 193 • Les mentides de la PAC (I) • “Mig segle de poesia catalana” • Antoni Agustí i el seu Arròs de bacallà • Sumaríssim 70143 • El pinzell d’or • Els indigets, un poble ibèric a l’Empordà i la Selva • Silenci, si us plau • Estimada Dolors, • Velázquez i el Segle d’Or • 2019: any d’eleccions, també europees • L’Economia narrativa o la narrativa en Economia • La cuina d’en Joan Mitjà • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles
2 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Editorial Memòria Històrica Local: Torroella, febrer de 1939
Ara fa vuitanta anys, el mes de febrer de 1939, acabava per als torroellencs la llarga i sagnant guerra civil que va assolar el nostre país durant tres anys. Després de la caiguda de Barcelona, l’exèrcit republicà, en retirada, s’anà replegant cap a la frontera francesa. L’acompanyava una quantitat incalculable de civils, en cotxe o a peu, famílies senceres, desvalgudes i atemorides, a qui esperava un temible exili. Tanmateix, a la nostra població, les forces republicanes van oposar una forta resistència, ja que la voladura dels ponts de Torroella i de Verges va aturar l’avanç d’un enemic fins aleshores imparable, i els torroellencs es van veure sotmesos uns dies al foc encreuat de les tropes enfrontades entre la riba del Ter i la falda del Montgrí. Tot i que aquesta va ser l’experiència directa de la guerra, amb trets i canonades, la nostra vila feia molt de temps que patia la guerra. Immediatament després del fracàs del cop militar a Catalunya, es va formar un Comitè antifeixista que va substituir l’Ajuntament i promogué col·lectivitats de treballadors, que no reeixiren, mentre individus incontrolats cremaven esglésies i mataven capellans i seglars. La recapta de diners i joies per fer front a l’atur i a la guerra i l’intent de municipalitzar els habitatges, amb el rebuig de la població, provocà una revolta de les dones, que van fer fora de la vila els membres del Comitè. Des de maig de 1937 un Ajuntament republicà més moderat es va haver de fer càrrec de gestionar la penúria fins al 1939, amb carestia d’aliments, arribada de refugiats, i molts altres problemes, com ara els derivats de la construcció de l’aeròdrom militar de Canet. Mentrestant, els joves de Torroella eren enviats al front, cada vegada més joves, en lleves successives. Cada lleva era d’uns trenta soldats, i se’n van arribar a cridar unes deu, en total uns tres-cents joves, dels quals uns vuitanta van morir al front. Molts dels que van sobreviure van ser fets presoners i van ingressar en terribles camps de concentració o van acabar travessant la frontera, i els que van decidir tornar, també van ser enviats a camps de concentració. No van ser pocs els condemnats després a treballs forçats o a recomençar un servei militar obligatori d’uns quants anys. Força dels que es van quedar a l’exili es van veure immersos en una nova guerra, arran de la invasió alemanya de França, i alguns torroellencs van acabar al camp d’extermini de Mauthausen. Va arribar, encara, la repressió sobre aquells que a la vila havien exercit càrrecs o responsabilitats en organismes republicans, o hi havien manifestat simpatia. Calia acomplir allò que havia formulat l’any 1936 el principal inductor de l’alçament militar, el general Mola: “Liquidaremos a todos aquellos que no piensen como nosotros”. A Torroella es va crear una Comissió Depuradora que comportà denúncies, destitucions, judicis, inhabilitacions, presó i afusellaments. Per commemorar aquest vuitantè aniversari de l’acabament de la guerra a Torroella, el Museu de la Mediterrània ha programat una Jornada de Memòria Històrica Local, consistent en una sèrie d’actes a celebrar aquest mes de febrer i al març, que permetran adquirir o compartir coneixements sobre els fets que van tenir lloc durant la guerra civil a la nostra vila i recuperar vivències dels seus habitants en relació a aquells esdeveniments. El divendres 15 de febrer hi haurà una conferència: “Memòria històrica i Guerra Civil” a càrrec de Pelai Pagès, professor d’Història Contemporània a la UB i el divendres 22 el professor d’Història de la UdG Jordi Gaitx parlarà de “La derrota i l’exili a l’Empordà”. El mateix divendres 22 a la nit, es projectarà al Cinema Montgrí “El silencio de otros” d’Almudena Carracedo i Robert Bahar. El divendres 1 de març, es farà una taula rodona de persones de la nostra vila amb el títol “Vivències de torroellencs durant la Guerra Civil Espanyola”. Finalment, el diumenge 3 de març al matí, es farà una sortida fins a l’aeròdrom de Canet, amb visita guiada d’Aleix Guàrdia, llicenciat en Història per la UdG. Com en totes les ocasions que a la nostra vila apareixen iniciatives culturals, EMPORION es complau a fer conèixer als torroellencs aquesta Jornada, oportunament promoguda pel Museu de la Mediterrània, i s’hi adhereix vivament, tot desitjant que hi assisteixin i hi participin els que desitgin tenir un millor coneixement d’uns fets tan excepcionals de la nostra memòria històrica i tots aquells que hi puguin aportar les seves pròpies vivències personalsz
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 3
Les mentides de la PAC (I) Albert Llausàs i Pascual
La Política Agrària Comunitària (PAC) és, probablement, l’àmbit de competència de la Unió Europea on la integració continental ha estat més ambiciosa i, segons com es miri, exitosa. Pràcticament des dels seus inicis l’any 1962, la PAC ha estat una de les àrees legislativament més desenvolupades i amb un millor finançament. Tant és així que, a mitjans dels anys 1980, la PAC s’enduia més del 70% de tot el pressupost europeu. Malgrat que en l’actualitat el seu pes relatiu s’ha reduït fins menys del 40%, el cert és que la partida que s’hi dedica no ha deixat d’incrementar-se, en valor absolut, fins a fregar els 60.000 milions d’euros el 2018. Això significa que, de mitjana, l’any passat cada habitant de la UE va pagar uns 115 euros, a través d’impostos, per finançar col·lectivament la PAC. A què es destinen aquests diners? Essencialment a 4 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
subvencionar la pagesia per complementar-li els ingressos, també a finançar iniciatives de desenvolupament rural i, en menor proporció, a donar suport a mesures de mercat. La pagesia catalana, per exemple, rep uns 400 milions d’euros anuals de la PAC. I quina necessitat hi ha de fer tot això? En els seus inicis, el suport al sector agrari va permetre multiplicar la producció d’aliments per facilitar l’accés al menjar de tots els estrats de la societat europea en un moment en el qual encara s’arrossegaven els efectes de la postguerra. Avui dia, els arguments utilitzats per la UE per defensar aquest dispendi són variats i força controvertits. Vegem-los. Erradicar la fam. Sovint s’argumenta que en un món on més de 800 milions de persones no tenen garantit un àpat al dia, cal fomentar la producció agrària per lluitar contra la fam, la desnutrició i la malnutrició. Si, a causa de la manca d’ajudes, deixéssim perdre un sector primari europeu poc competitiu globalment, la producció mundial d’aliments se’n ressentiria, hi hauria menys menjar, que s’encariria, la gent més pobra no hi podria accedir i s’agreujaria el problema de la fam.
haurien d’estar produint aliments bàsics com ara cereals per al consum humà, verdura, llegums, tubercles, oli, fruita i fruits secs. Una PAC que realment volgués lluitar contra la fam al món, el primer que hauria de fer és facilitar que els països més pobres, on la població que viu de la producció agrícola supera el 70%, poguessin vendre els seus productes a Europa. Això es pot aconseguir amb dues mesures complementàries. Primer, eliminant les barreres i aranzels al lliure comerç de productes del camp procedents d’aquests països. Malgrat que els països rics sempre han proclamat defensar la globalització i el lliure comerç, aquest només existeix quan obliga països pobres a obrir les fronteres als productes nordamericans i europeus, territoris que, en canvi, es mostren extremament protectors dels mercats en relació amb la possible entrada de productes forans, per exemple agraris, que poguessin fer la competència a la pagesia i empreses locals. En segon lloc, caldria eliminar mesures de mercat i ajuts que fan més competitius els productes europeus de manera artificial. Afavoreixen que les produccions europees es puguin vendre per sota del preu de cost, fent una competència deslleial a les importacions agrícoles des d’economies del sud. Privant aquestes economies dels ingressos que suposarien aquestes vendes, es reforça el cicle d’empobriment que, en gran manera, determina la desnutrició i la malnutrició de les seves poblacions, sobretot en entorns rurals. En els últims anys la UE ha fet concessions en ambdós àmbits, el de les barreres i els dels ajuts, però segueix tenint una política essencialment proteccionista, que fomenta més que no resol la fam al món. En els propers números d’EMPORION aniré desgranant els altres mites i arguments fal·laços sobre els quals es fonamenta l’actual PAC.
Segons dades de la FAO, la població mundial té garantida una aportació calòrica mínima superior a les 2.200 quilocalories per persona i dia, considerada adequada per al benestar d’una persona tipus, des de l’any 1961. Llavors, per què segueix havent-hi fam al món? El problema és de distribució de l’aliment o, millor dit, dels costos de distribució. És més barat destruir o malbaratar els excedents de producció que no es consumeixen (a Europa en són gairebé 100 milions de tones l’any), que transportar-los a països remots o en condicions d’inestabilitat per ser consumits per la població que els necessita. La corrupció de molts estaments d’aquests països fa que, en casos en els quals arriba ajuda, aquesta es re-introdueixi als cicles de mercat, per obtenir un lucre de la seva venda, i no arribi fins a la població necessitada. El ventall de conreus que es practiquen a Europa també revelen que la lluita contra la fam no és una prioritat. Europa té més de 3 milions d’hectàrees dedicades al conreu de la vinya per produir, sobretot, begudes alcohòliques. Una superfície similar és la que es destina a conreus energètics, sobretot colza, que servirà per produir biodièsel. Molt majors són les superfícies destinades a cereals i farratges que, en última instància, serviran per engreixar bestiar i produir carn. Si reflectissin una emergència alimentària, aquestes superfícies Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 5
“Mig segle de poesia catalana” Adrià Arboix
“Mai fins ara la poesia catalana havia viscut una tan alta plenitud.” Vicenç Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura
“Mig segle de poesia catalana és un festí poètic.” Xavier Aliaga 6 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
La poesia és un gènere literari minoritari que està vivint un moment de plenitud segons Vicenç Alataió (1954) i Josep M. Sala Valldaura (1947), editors d’una antologia que anomenen Mig segle de poesia catalana. Del maig del 68 al 2018, que té el mèrit de ser una mostra viva i actual d’aquesta nova poesia catalana. Xavier Aliaga remarca que “Altaió i Sala-Valldaura presenten un llibre valuós per la sensibilitat de condensar mig segle de poesia en català a través de 231 autors i 231 poemes dividits per la cronologia i per tres successos històrics cabdals que serveixen per classificar els autors en tres grans grups generacionals”. La primera part de l’antologia es dedica a la Generació dels setanta, autors nascuts en postguerra, entre el 1940 i el 1958. Remarca Aliaga, i en són conscients els antologadors, que el tall en la data de naixement deixa fora noms fonamentals i figures com els de Feliu Formosa, Màrius Sempere, Francesc Garriga, Jaume Pérez Montaner, Josep Palacios, Segimon Serrallonga, Gerard Vergés, Joan Margarit o Montserrat Abelló, que mereixen un reconeixement i estudi a part. Són poemes escrits amb compromís cívic i lingüístic, amb una visió unitària dels Països Catalans. La data històrica clau és el maig del 68. Es remarca el paper capdavanter de Pere Gimferrer i més tard de Joan Navarro i Salvador Jàfer. És general l’admiració per J. V. Foix, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Palau i Fabra o Vicent Andrés Estellés, reivindicats per primera vegada. És el primer cop que s’incorpora la tradició anglesa a les lletres catalanes. Hi sobresurten poetes com: Carles Santos, Carles Hac Mor, Lluís Solà, Miquel Bauçà, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Quim Español, Salvador Oliva, Antoni Ferrer, Hilari de Cara, Francesc Parcerises, Carles Miralles, Antoni Vidal Ferrando. Biel Mesquida, Josep Piera, Vicent Alonso, Valentí Puig, Ramon Balasch, Enric Casasses, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal, Miquel Desclot, Marc Granell, Àngel Terron, Eduard Sanahüja, Cèlia Sánchez-Mústich, David Jou, Miquel de Palol, Víctor Sunyol, Ponç Pons, Marcel Riera, Àlex Sussana, Perejaume, entre d’altres. La segona part del llibre està dedica a la Generació de la caiguda del mur de Berlín, nascuts entre el 1958 i el 1975. Seria la primera generació a viure la globalització i l’ús de les noves tecnologies. La data històrica seria la dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, però principalment el canvi de paradigma històric relacionat amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989 i la desaparició dels dos blocs antagònics. Són fornades molt obertes al cosmopolitisme i que han substituït l’admiració prèvia per la cultura francesa a favor clarament de l’anglesa. Hi pertanyen el grup dels Imparables i autors com Enric Sòria, Jordi Julià, Lluís Calvo o David Castillo. Ferrater, Vinyoli o Estellés en són punts de referència. És característica una orientació cap a la lírica i vivències personals. L’entorn urbà hi és molt present. També hi trobem poetes com: Carles Duarte, Dolors Miquel, Carles M Sanuy, Vicenç Llorca, Hermínia Mas, Josep Maria Ripoll, Manuel Forcano, Jordi Llavina, Albert Balasch, Gabriel de la S.T. Sampol, Elies Barberà, Txema Martínez, Gemma Gorga, Sebastià Alzamora, Hèctor López Bofill, per citar-ne alguns noms.
Emporion 100 anys (1915-2015)
La tercera i última part de l’obra es dedica a la Generació del tercer mil·lenni. Nascuts després del traspàs del dictador Franco, entre 1976 i 1997. Alguns dels seus mestres i referents pertanyen a la generació dels setanta: Andreu Vidal, Àngel Terron o Damià Huguet pel que fa als mallorquins; Marc Granell pel que toca als valencians, i Enric Casasses o Maria-Mercè Marçal per als principatins. Alguns dels poetes admirats són compartits amb autors anteriors com ara Blai Bonet, Màrius Sampere o Francesc Garriga i Joan Vinyoli -que uneix totes les generacions. Representen la generació d’un moment precari en el terreny laboral. Aquestes dificultats laborals i econòmiques tenen la paradoxa de coexistir amb les titulacions acadèmiques més altes. Coincideixen en un temps de ple declivi de l’humanisme i de la proletarització de la cultura. L’esdeveniment que els marca com a generació és l’acte terrorista de les Torres Bessones de Nova York. Dues característiques serien l’alt grau de subjectivitat i la utilització de nous llenguatges (recursos de caràcter parateatral o teatral) que combina en molts casos la condició de músics i poetes. A remarcar els noms de: Jaume C. Pons Alorda, Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal, Josep M Rodríguez, Àngels Marzo, Esteve Plantada, Laia Noguera, Àngels Gregori, entre d’altres poetes. Aliaga assenyala que Mig segle de poesia catalana ens permet tenir a l’abast tot aquest ventall ric, divers i valuós de propostes poètiques. I és un reflex fidel d’aquest moment irrepetible que vivim amb un augment impressionant de recitals, festivals i altres formes de trobada poètica. En definitiva, la poesia s’ha convertit actualment en un autèntic fenomen social, segons D. Sam Abrams, que cal aprofitar per aprendre i gaudir-ne. Referències bibliogràfiques. 1. Vicenç Altaió; Josep Maria Sala-Valldaura. Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018, Proa, Barcelona, 2018. 2. Xavier Aliaga. “L’antologia era una festa”. El Temps, 3 de juliol de 2018, pàg. 58-9. CÈLIA SÁNCHEZ-MÚSTICH (Barcelona, 1954) Corba tancada Què no donaria, per una finestra amb vistes al mar. Tot, anys de vida, llum a casa, menjar, vestit, hores de lleure i de son, un braç, una cama. Tot, ho donaria, per una finestra amb vistes al mar. Tot llevat d’ una sola cosa: la meva nua, grisa, particular finestra sense vistes al mar. Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 Barcelona, Proa, 2018
Emporion • www.emporion.org • 7
Antoni Agustí i el seu Arròs de bacallà Jaume Bassa Pasqual
Fora de casos molt comptats, no vaig gaire al dia amb les meves lectures, és molt més fàcil que em trobeu llegint Les metamorfosis d’Ovidi que no pas l’últim volum del Millennium de Lagercrantz. Això s’ha vist reflectit als meus darrers articles a EMPORION, on he comentat obres de Ventura Ametller (Resta Kaòtica) i d’Adrià Pujol (Guia sentimental de l’Empordanet) publicades ja fa anys. Avui em tornaré a desactualitzar amb Arròs de bacallà, una novel·la de la qual vaig tenir coneixement fa un parell d’anys, que aleshores vaig llegir, i que ara he recuperat per rellegir-la i comentar-la. Un dia de l’estiu de 2016, en plena època de vacances, a mitja tarda, ens va sorprendre amb la seva visita inesperada 8 • Emporion • www.emporion.org
un amic de la família, l’artista olotí Narcís Coderch, llicenciat en Belles Arts, autor d’una obra pictòrica i escultòrica remarcable. Personatge singular, vestia amb correcció estival: espitregat de camisa, pantalons texans i totalment descalç. De tarannà cortès, conversador amè i agut, director aleshores de l’Escola d’Art d’Olot, ens explicà el seu estil pedagògic, orientat a aconseguir que els alumnes aprenguessin passant-s’ho bé a classe, i s’endinsà en mil qüestions més. Enmig de la xerrada –gairebé monòleg-, carregada d’anècdotes personals i d’acudits improvisats, va parlar encomiàsticament d’Arròs de bacallà, un llibre que acabava de publicar un seu amic, Antoni Agustí, també olotí, encara que
Emporion 100 anys (1915-2015)
mig empordanès. Quan ja era pràcticament de nit, Coderch es va acomiadar educadament, va pujar en un descapotable vermell que havia deixat aparcat davant de casa i se n’anà volant. L’endemà, vaig anar a comprar el llibre recomanat i em vaig posar a llegir-lo. En un breu prefaci, Jordi Pujol i Cofan (pare de l’Adrià Pujol de la Guia sentimental), palafrugellenc, corrector de Josep Pla -ja veieu de quina carta me’n vaig-, ens presenta l’autor. Resumint: “Home creatiu i creador en diversos camps, que ara ha pres el determini de cultivar les belles/velles lletres. Càustic lliberal conservador, conversador infatigable. Una gran curiositat i un intens amor a la vida l’han portat al vitalisme desfermat. Les ganes de viure i descriure. Entre la Garrotxa i l’Empordà, un escriptor català de mal ferrar”. Arròs de bacallà és, abans de tot, un relat d’aventures, descriu els daltabaixos de tres generacions d’una família empordanesa. Els avis, procedents del delta de l’Ebre, trasplantats a Pals, petits propietaris arrossaires, treballen i estalvien tota la vida; els seus dos fills, que de nois havien llaurat sota el mateix jou, segueixen camins contraposats, un vol veure què hi ha més enllà dels camps i –després de mil turbulències- acaba a Terranova, enmig de bacallaners; mentre que l’altre es queda al mas, pels pares, per la dona, pels fills. Aquests també són dos, una nena lleugera com l’oncle, que acabarà anant a vela i vapor, enmig de birres i droga, i un noiet, bon estudiant, futur enginyer agrònom, que farà una trista fi. I encara un altre protagonista principal, inclement, abominable, el cargol poma.
rallada, poca, i un cop tot ben sofregit hi abocava el brou fet de les espines, pells i caps i puntes i verdures d’aprofitament, afluixava el foc i a coure uns minuts, amb quatre pèsols.” I aquest acabament d’una recepta de bacallà: “Presentar el plat amb un llit d’espinacs i fesoles, cullerada de tripa amb la salsa i el calamar i, al damunt, fent el cim, el peix amb la pell torradeta cap enlaire, decorar amb les panses, pinyons, julivert i menjar sense barretina.” I així, fins a vint plats, dins d’una novel·la. No hi falten unes bones pinzellades de reflexió filosòfica quan l’autor descriu les lectures d’un dels protagonistes, tancat a la presó: Kafka, Nietzsche, Camus… Sísif és el seu heroi de l’absurd, condemnat a fer rodar la pedra fins dalt de la muntanya, sabent que rodolarà després rostos avall, i sant tornem-hi cap amunt. I s’hi identifica intensament: “A mitja nit es despertava suant, acovardit de tornar-se a adormir, per por de tornar-se a somiar fent rodar l’enorme cargol poma Montgrí amunt.” Com es llegeix a la contracoberta, l’autor “impossible d’engabiar en una llengua, juga compulsivament amb els mots i expressions localistes de les seves arrels, demanant un plus al lector, fent-lo còmplice”. Si esteu acostumats a llegir autors benparlats, correctes o encotillats, de llengua polida o melindrosa, segurament us costarà d’acostar-vos a l’estil desinhibit, desmanegat, esquinçat d’aquest autor, que -quan toca- no dubta a fer servir l’argot més barroer. Ara, si això no us fa por, podeu tenir una sorpresa agradable. O potser una decepció, també depèn de les vostres expectatives.
Agustí emmarca la història en tots els entorns imaginables relacionats amb l’arròs i amb el bacallà, des de relats històrics i receptes gastronòmiques fins a reflexions filosòfiques. Enmig d’agudeses i acudits, explica les tècniques del conreu de l’arròs, de les més antigues, sembrat a mà, fins a les actuals, més efectives, del planter, el trasplantament i les xarxes hidràuliques, passant pels jornalers valencians, l’edat d’or del delta i els arrossaires de l’Empordà. Del bacallà en conta totes les llegendes i històries: de quan, fa segles, es podia caminar a peu eixut per l’Atlàntic sobre passeres d’esquenes de bacallà; de com a l’edat mitjana se n’havia pescat un que feia més d’un metre i parlava eusquera; o dels víkings, que havien fet el mar de Noruega a Islàndia, a Grenlàndia, fins al Canadà, “entremig d’icebergs de color blau cel esbandit”. Comentari a part mereix el capítol que dedica l’autor al torroellenc Pere Coll i a la seva confrontació amb el marquès de Robert a la famosa “guerra de l’arròs”. No en té prou Agustí amb la biografia, ja novel·lesca, sense necessitat d’afegits, del fill dels masovers de la Torre Ponça. Recargolant la història, diu que –segons sap d’un seu corresponsal a Camagüey- en Perico Remeneu, un cop arribat a Cuba “amb tretze anys, una mà a cada ou i la maleta de cartró”, es va veure ficat enmig d’una banda de lladregots assassins, dels quals es va desfer cuinant-los un plat exquisit ple de verí, i que arreplegà els diners i les joies, i que aquest havia estat de veritat l’origen de la seva gran fortuna. De receptes gastronòmiques, a Arròs de bacallà, si no m’equivoco, n’hi ha ben bé una vintena. Perquè el lector se’n faci idea, en transcric el començament d’una: “L’àvia Quima, per fer l’arròs, feia un bon sofregit amb pebrot verd, ceba i all, un got de vi blanc al rossejar l’arròs per segellar-lo, la tomata
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 9
Sumaríssim 70143 Jordi Bellapart Jordi Colomí Massanes acaba de presentar un llibre (Sumaríssim, 70143) en el qual posa al descobert uns fets que afecten molt directament el seu entorn familiar, concretament el seu avi Francesc Massanes i Agustí, que fou alcalde republicà al municipi de Foixà durant els tres anys de guerra civil espanyola i que va ser destituït del càrrec a l’entrar les forces franquistes en aquest poble. Va ser empresonat, sotmès a un judici sumaríssim i finalment afusellat a Girona el dia 7 de novembre de 1941.
El capellà de Foixà fou una de les persones que va protegir l’alcalde Massanes. Primer amagant-lo i després veient que corria perill de ser descobert, acompanyant-lo a l’estació de Sant Jordi i després amb el tren fins a Portbou. Acabada la guerra va tornar a Foixà. Quan Francesc Massanes va ser detingut, ell tornava a ser el rector de la parròquia, però no va fer cap gest a favor de l’alcalde que evités que un escamot d’afusellament li llevés la vida després d’un judici sumaríssim el dia 25 d’abril de 1939.
D’aquest fet, com de molts altres casos similars, no se n’havia parlat gaire. Fins i tot algú podia pensar que restaven en l’oblit. La majoria de famílies afectades guardaven un profund silenci sobre uns records que, sense voler perdre’ls de la memòria, els portaven a rememorar uns fets terriblement tràgics. Emmagatzemaven tant de dolor, tanta por, tanta ràbia, que preferien passar per alt aquests amargs moments de la seva vida, sempre amb la por que poguessin tornar a passar.
Jordi Colomí ara ha presentat el seu llibre a Torroella, l’Estartit i Foixà. Colomí ens diu que la presentació més difícil i emotiva ha estat la de Foixà. En aquesta hi van assistir descendents de persones que van ser molt amigues del seu avi i que reconeixien la injustícia comesa contra un home bo que no es mereixia aquest càstig, sinó un monument ben gran. Però també hi van assistir els dos nets del que va ocupar el càrrec d’alcalde, en aquest cas franquista, després de destituir Massanes, el qual va signar la denúncia que va suposar la seva condemna a mort. Al final de la presentació, tots tres, autor i nets, es van fondre en una sincera abraçada i no van poder evitar l’aflorament d’una llàgrima.
Ara Jordi Colomí ha trencat aquest silenci. Ho ha fet amb rigor i valentia. Sense falses demagògies i mitges veritats. S’ha assegurat d’aportar evidències del que va succeir i amb tota claredat ha donat noms i cognoms als responsables dels fets, tant dels que van fomentar represàlies presentant denúncies com dels que no van escatimar esforços per salvar la vida a Francesc Massanes fins al darrer moment. Francesc Massanes era un home bo. Estava ficat en política per servir el seu poble i la seva gent. A les acaballes de la contesa militar, veient el que estava succeint en altres indrets on alcaldes i membres de consistoris eren represaliats, alguns amb sentència de mort, la seva família li va aconsellar que marxés, que s’exiliés d’aquest país cap a França, cosa que en aquells moments estaven fent tants i tants republicans, però ell estava convençut dels seus principis. No li havia de passar res perquè no havia fet cap mal, ans al contrari, els primers dies després de l’aixecament feixista havia protegit el capellà i persones del poble que corrien perill de caure en mans dels comitès revolucionaris. Aquesta confiança no va ser corresposta. La cruesa repressiva i les revenges miserables d’alguns conciutadans no van respectar ni l’honradesa ni la justícia cap a un home bo, i aquest fou detingut i després executat. 10 • Emporion • www.emporion.org
Jordi Colomí ha estat valent al presentar aquest llibre. Ha demostrat la seva capacitat per fer-ho i ho ha fet en el moment adequat. Ha investigat profundament els fets i els ha descrit amb una escriptura acurada i entenedora, però sobretot ha estat capaç de trobar l’escletxa que ens permet avui conèixer la història del seu avi. Sense aquest afany, la història de Massanes continuaria amagada en el més profund de la consciència d’un poble que va quedar submergit en un profund silenci que ha arribat fins als nostres dies. Estem alerta, però, en els recents canvis en la política espanyola. L’aparició de VOX, clarament una organització d’extrema dreta, i els seus pactes amb el PP i Ciutadans ens aboquen el record dels pactes de la dreta espanyola (CEDA) i els moviments feixistes (Falange Española) que van propiciar fets com el que ara Jordi Colomí ens posa al descobert amb el seu llibre. Tal com diu Xavier Godàs (El Punt-Avui, 11 de gener de 2019), “des d’un punt de vista de la democràcia, Catalunya no pot fer veure que el que passi a Espanya no ens incumbeix”.
Emporion 100 anys (1915-2015)
2019: any d’eleccions, també europees Xavier Ferrer El 2019 serà any d’eleccions i, per tant, de previsibles canvis de cares i d’escenaris polítics, i per extensió de la gestió del que és públic i de les normes que finalment s’apliquen a la ciutadania. Tindrem eleccions municipals a tot l’estat i autonòmiques a totes les comunicats, menys Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia, i també tindrem eleccions europees. Això és el que està previst, però veurem si, a més, el mateix dia 26 de maig, o dintre de l’any 2019, els catalans també votarem, en cas que s’avancin les eleccions al Parlament de Catalunya, o tots els ciutadans de l’estat si s’anticipen les eleccions espanyoles. Tot plegat fa pensar que alguns canvis hi haurà, motivats per la pròpia dinàmica de l’activitat diària i també pels efectes de les eleccions municipals, autonòmiques i europees i les que hi puguin haver. Pel que fa a les eleccions europees, sempre s’han tingut com a llunyanes, com si no anessin amb nosaltres, com si el que es decidís amb el vot no tingués cap incidència. La realitat, però, és que el resultat de les eleccions europees té incidència en la formació dels grups parlamentaris en el Parlament Europeu i això té efectes importants. En primer lloc perquè ja serà la segona vegada que el president de la Comissió Europea serà el candidat del grup majoritari que surti de les eleccions del 26 de maig. I en segon lloc perquè aquests grups parlamentaris conformen majories i escenaris de poder, que tenen incidència directa en les normes que emanen de les institucions comunitàries, perquè el Parlament Europeu, jun-
Emporion 100 anys (1915-2015)
tament amb el Consell de Ministres, confeccionen i elaboren les normes, que després acabaran tenint incidència en les legislacions dels estats membres; per tant, acabaran influint en la vida dels ciutadans europeus. Per tot això, el que ens hi juguem a les eleccions europees té molta més importància del que creuen molts ciutadans. I és l’actual escenari europeu en el qual prenen importància ideologies i partits euroescèptics, que amb missatges curts, clars i populistes arriben a part de la ciutadania que se sent abandonada per la política tradicional. És evident que la crisi econòmica que s’està patint encara a la Unió Europea, amb un increment de les desigualtats impensable fa uns anys i amb molta gent amb situació de vulnerabilitat, dona aire a aquests partits. I també la gestió de la immigració i dels refugiats que s’està fent els darrers anys, amb l’acord amb Turquia i la discutible política amb la immigració a la Mediterrània, tampoc hi ajuda. Tot plegat genera una situació que, a cinc mesos de les eleccions europees, des dels estaments oficials s’aposti per impulsar i fer arribar a la ciutadania la importància d’anar a votar el 26 de maig i fer-ho per partits democràtics i europeistes, amb la finalitat de garantir que les forces representades en el futur Parlament Europeu estaran a favor d’una Europa unida, democràtica, que respecti els drets humans i respectuosa amb la diversitat interna. Aquest cop sí que la ciutadania ha de ser conscient del que ens hi juguem i la necessitat i importància d’anar a votar per partits democràtics i europeistes pren més valor que mai.
Emporion • www.emporion.org • 11
El pinzell d’or Josep Fuster
El passat mes de desembre vaig tenir l’honor i segurament la gosadia d’acceptar ser membre d’un jurat -format per artistes tan consagrats i reconeguts com Ramon Pujolboira o Daniel Lleixà- que havia d’escollir l’obra guanyadora del Pinzell d’Or 2018 -i també les mereixedores d’altres reconeixements- d’entre la mostra que cada any organitza l’Agrupació d’Aquarel·listes de Girona al Museu de l’Aquarel·la J. Martínez Lozano de Llançà. Manifesto amb orgull que la nostra vila estigué magníficament representada per Jesús de la Cruz, Josep Deusedes i Miquel Anglada -tots tres Pinzell d’Or en anteriors edicions-, i també per Josep M. Abulí, que encara que no sigui
12 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
pròpiament del municipi, l’incloc com a tal per proximitat i perquè és un enamorat del nostre mar i del nostre paisatge. El guanyador del premi Pinzell d’Or va ser per a l’aquarel·lista Juan Toledo, el premi MdA i Ajuntament de Llançà per Joan Felipe, el premi Diputació de Girona per Dolors Bolaños, el premi Salvador Castellà per Jesús de la Cruz, i mencions d’honor per Montserrat Carreras, Lilianne Thomassín i Manel Sánchez. A la tertúlia que va seguir després de la concessió dels guardons a la mateixa sala d’exposicions, vaig compartir i escoltar quantitat d’opinions i punts de vista relacionats amb l’aquarel·la, el món de l’art o les inquietuds de l’agrupació, que em van servir per fer unes observacions que, des del meu modest punt de vista, poden resultar interessants. El que més em cridà l’atenció fou l’estima i la passió que genera entre les persones de l’agrupació l’art de l’aquarel·la, una de les tècniques i procediments més antics que es coneixen, difícil d’executar, i en què és molt complicat, per no dir impossible, dissimular la manca d’ofici o determinades carències que en altres tècniques es poden solucionar rectificant, o fent-les passar més desapercebudes; no hem d’oblidar que una dels principals característiques de l’aquarel·la és la seva netedat i transparència. Malgrat tot, al llarg del temps sempre hi ha hagut qui ha volgut considerar l’aquarel·la com un art menor; res més lluny de la realitat, segurament algunes d’aquestes infundades consideracions només poden ser fruit de la incapacitat o de la ignorància. He de dir que em sorprengué gratament la camaraderia, l’amistat i la generositat en l’intercanvi de punts de vista o coneixements, alguns d’aquests adquirits de manera autodidacta i molt treballada, fruit de l’experiència que donen els anys d’ofici amb els pinzells a la mà i que només es poden compartir quan un és lluny de qualsevol malícia o d’enveges malsanes.
de superació per aconseguir una obra digna i meritòria, cosa que van aconseguir plenament. Felicitats i l’enhorabona als participants, perquè tots ells es poden considerar d’una manera o altra guanyadors. No voldria acabar les meves paraules sense fer referència a Llançà i al seu Museu de l’Aquarel·la. Per als qui no el coneixeu, faré un breu resum del seu origen i de la seva curta història. El Museu de l’Aquarel·la neix l’any 1989, quan l’artista J. Martínez Lozano va fer donació d’un centenar d’aquarel·les a l’Ajuntament de Llançà. En agraïment a la donació, l’Ajuntament creà el Museu de l’Aquarel·la en una de les plantes d’un modern edifici situat al bell mig de la població. A fi de potenciar i dinamitzar el museu, actualment compta amb un fons d’unes 200 obres de reconeguts aquarel·listes, fruit d’adquisicions o donacions. El museu es complementa amb unes sales d’exposicions temporals, sempre per a obres realitzades amb la tècnica de l’aquarel·la. Com a amant d’aquesta disciplina, he de reconèixer que vaig quedar impressionat quan vaig llegir les finalitats del museu. •
Protegir el bon nom i l’obra del seu fundador: J. Martínez Lozano.
•
Difondre i promocionar el seu fons d’art, així com els artistes representats.
•
Potenciar i protegir la tècnica pictòrica de l’aquarel·la.
Crec que amb semblants intencions, tot el que s’hi podria afegir seria tan sols accessori. Em permetré només fer una recomanació dirigida als amants de l’aquarel·la, de l’art, i a tots els que encara no coneixeu el museu; si en teniu ocasió, no us perdeu fer-hi una visita; millor dit, val la pena visitar la bonica població de Llançà per poder veure i gaudir d’aquest espai de referència.
Un altre punt a destacar és la qualitat de les obres exposades, en algunes s’hi endevina la mà de veritables mestres en la tècnica de l’aquarel·la; en d’altres, es veu clarament l’afany
J. Toledo -Primavera a la Garrotxa (56×76)
Emporion 100 anys (1915-2015)
Cruz des de l’estudi
Emporion • www.emporion.org • 13
Els indigets, un poble ibèric a l’Empordà i la Selva Santi Sató
La Ciutat Ibérica d’Ullastret, al Baix Empordà, enfilada al Puig de Sant Andreu, flanquejada per imponents muralles, és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. Entre els segles VI i II aC. va constituir una de les més grans concentracions de població pre14 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
romana de la Península Ibérica. I va esdevenir la capital d’un molt ample territori, on explotava l’agricultura, la ramaderia, les mines i pedreres.
la ciutat gaudia d’un sistema defensiu inexpugnable i els seus temples brillaven a les alçades, dominant un paisatge idíl·lic.
Els indigets o indiketes (en llatí, indigetae) foren un poble iber establert a l’extrem Nord-est de la Província Tarraconense, al golf de Roses, Rhoda, i fins als Pirineus. Ocupaven les comarques de l’Empordà, la Selva i potser arribaven al Gironès, on es trobaven amb els ausetans.
L’any 218 aC., els indigets es varen sotmetre a Roma, però per poc temps. Quan el 195 aC. el cònsol Marc Porcí Cató, també dit Cató major o el Censor, va arribar a Empùries, va reprimir amb gran duresa la rebel·lió: va trobar només algunes ciutats fotificades dels indigets, els va vèncer l’estiu d’aquell mateix any i va recobrar la província.
Els principals jaciments investigats són Ullastret (Baix Empordà), Punta del Castell (Palamós, Baix Empordà) i Puig de Castellet (Lloret de Mar, La Selva). El més important és la Ciutat Ibérica d’Ullastret, que dominava el paisatge suau de l’Empordà i això facilitava l’intercanvi comercial amb la ciutat grega d’Empúries, l’exportació dels seus productes i la importació d’altres de procedència exterior. Per la proximitat de les ciutats gregues d’Empúries i de Rhode, els indigets d’Ullastret foren els primers pobles de Catalunya que s’acostumaren a usar moneda grega, sobre tot emporitana, i durant els segles II al I aC., n’encunyaren de pròpia, en escriptura ibèrica nordoriental, que s’interpreta com una referència al nom de l’ètnia, a la què també fan referència les fonts gregues i llatines. En la moneda dels indigets es pot llegir, en lletres ibèriques: moneda d’Undikesken, moneda dels indigets o bé moneda dels d’Indike o dels Undika. Però Ullastret també ha estat testimoni d’una de les troballes de violència i ritual més important dels darrers anys: els caps tallats d’Ullastret. En el transcurs d’una excavació a Sant Andreu, en un tram de carrer van aparèixer quinze fragments cranials humans, entre els quals n’hi havia dos d’enclavats, en un estat de conservació excepcional. La troballa d’aquestes restes humanes en els poblats ibers costaners del nord-est peninsular testimonia la pràctica ritual dels caps tallats, costum d’origen celta descrit en textos d’autors clàssics, que consistia a exhibir el cap de l’enemic vençut com a trofeu de guerra sobre la porta d’entrada a casa seva. A mitjans del segle VI aC., sobre l’antic poblat de l’edat de ferro, la ciutat Ibérica d’Ullastret es divideix en dos poblats: el Puig de Sant Andreu i l’Illa d’en Reixac, i la necrópolis de Puig de Serra, dues parts separades per uns 400 metres, per aprofitar els dos turons propers.
Època Actual. Cal destacar, com s’indica ja en el text, la troballa de dos cranis, amb senyals d’haver estat clavats possiblement sobre la porta d’entrada del seu contrincant. També s’ha anunciat recentment la troballa excepcional d’un objecte de plom que té una inscripció en llengua ibèrica, troballa que s’ha produït durant les excavacions arqueològiques que es duen a terme actualment al fossat defensiu del Puig de Sant Andreu. El plom localitzat té un pes de 65 grams i es troba actualment, segons les darreres notícies de que disposo, al laboratori de restauració del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona, per a una primera valoració del seu estat de conservació i d’un estudi més acurat. No vull acabar aquest article sense posar en relleu la col·laboració de la Fundació Josep Pla en la tasca duta a terme pel Museu d’Arqueologia de Catalunya (Afores s/n. Puig de Sant Andreu. Ullastret. 972 17 90 58), que ofereix un extens pla de visites, amb la posibilitat d’una visita al jaciment, al museu, i a l’audioguia.
Inscripcions Ibèric sobre plom, procedent d’Ullastret, de significat encara desconegut.
Al segle III aC., la ciutat arribà al seu moment de màxima esplendor. L’estany fecund que l’envoltava abastia els seus habitants d’aliments i els connectava amb el mar. Els negocis amb la veïna Emporion eren pròspers, Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 15
Velázquez i el Segle d’Or Josep Pericot En el recinte de CaixaForum de Barcelona, i organitzada pel Museu Nacional del Prado i l’Obra Social La Caixa, podem visitar l’exposició dedicada a Velázquez i al seu temps (Velázquez, Sevilla, 1599 – Madrid, 1660 ), i és per aquest motiu que s’ha titulat “Velázquez i el Segle d’Or”. La mostra ens permet confrontar set pintures seves amb d’altres de grans pintors del segle XVII -hi ha unes poques excepcions d’alguns mestres anteriors a aquesta època-, amb un total de 52 obres més. Això fa que, en el seu conjunt, aquesta exposició tingui un caràcter excepcional i de gran interès. Ja des d’un primer moment destaca la personalitat de Velázquez en relació amb els altres pintors seleccionats, alguns d’ells mestres reconeguts de la pintura barroca com Ribera, Rubens, Zurbarán, Guido Reni o Murillo, entre d’altres. Velázquez es forma i es desenvolupa com a pintor sota la tutela, més intel·lectual que pictòrica, de Francisco Pacheco. Aquest pintor, que acabaria sent els seu sogre, va destacar més per haver agrupat un conjunt d’estudiosos i humanistes característics del Renaixement que per la seva pròpia obra. Velázquez es va integrar i enriquir d’aquest saber humanista a la vegada que progressava en el coneixement de la tècnica pictòrica. L’ambient de Sevilla, gran ciutat cosmopolita de l’època, li facilitava ambdues coses. En aquesta època, la pintura de Velázquez, de tipus realista, ja es diferenciava clarament dels seus coetanis i de la pintura de gènere o de l’anomenat naturalisme que predominava en aquell moment. El pintor transmet la visió del mateix artista, amb un toc de realisme viu i pròxim, on sembla que vol objectivar la veritat del personatge més que descriure’ns-el. Aquesta característica de la joventut perdurarà al llarg de tota la seva obra. En l’etapa sevillana el pintor és molt directe en la presentació de la figura, on sembla buscar la immediatesa amb uns forts contrastos de llum, que han fet pensar, sense gaire base objectivable, en la influència de Caravaggio. També hi trobem, en aquesta primera època, una confusa definició de l’espai, que pot arribar a fer-nos pensar que l’autor ignorava a consciència o involuntàriament la perspectiva lineal. Segons Jonathan Brown, això es podria considerar un defecte juvenil, que es convertiria a llarg termini en una virtut. Velázquez sembla dir-nos que ja des d’un principi volia descobrir una nova tècnica pictòrica, la que ell necessitava per expressar-se i transmetre l’autenticitat i la veritat del que ens vol mostrar. Als 24 anys es trasllada a Madrid i entra a treballar a la cort de Felip IV, gran amant de la pintura. La cort espanyola apareixia durant el seu regnat com la més poderosa del món i, al mateix temps, el rei era conscient del legat rebut dels seus
16 • Emporion • www.emporion.org
antecessors de la Casa de Habsburg, així com del seu propi afany per millorar el patrimoni pictòric reial, que li donava prestigi davant de les altres corts europees i el satisfeia a ell personalment. En aquest ambient de la cort, Velázquez entra en contacte amb els pintors de les col·leccions reials, es familiaritza amb els pintors italians i flamencs del Renaixement, coneix a fons la pintura de Ticià, fa amistat personal amb Rubens i, entre altres esdeveniments al llarg dels seus 37 anys al servei de Felip IV, té ocasió de fer dos viatges a Itàlia. El primer de més jove (1629) i l’altre en plena maduresa (1649). Els dos viatges portats a terme, això sí, amb les credencials del mateix rei i comptant amb el suport de diplomàtics i governadors, entre d’altres, el mateix comte-duc d’Olivares. La personalitat de Velázquez no ens és gaire coneguda, però es pot entendre per les notícies que ens han arribat que era un home més aviat pensatiu, flegmàtic i potser amb una visió profunda de les coses, embolcallada per un humanisme renaixentista, tan influenciat per Erasmus i aquest, a la vegada, influenciat per l’estoïcisme de Sèneca. En alguna de les pintures dels “seus” personatges hi veiem un Velázquez que ratlla en la paradoxa i que ens mostra la conspícua dignitat d’aquests. En el seu estudi fet amb motiu d’aquesta exposició, Javier Portús el descriu com “un pintor amic de les paradoxes, les dobles lectures i la inclusió de diferents nivells de significat en les seves obres més complexes”. (2). (Fig.1) El seu primer retrat, després retocat, de Felip IV ens mostra un monarca amb totes les referències del poder i de l’estatus reial, però que a la vegada deixa traslluir quelcom de la seva poca expertesa política. En el quadre de La rendició de Breda es vol ressaltar una victòria que busca la concòrdia, sembla més que Spínola vulgui abraçar Nassau, que no pas sotmetre’l. I en la seva representació de Mart, es veu el déu de la guerra com si dubtés de la seva força, quasi ridícul, potser al sentir-se atrapat per l’estratagema de Vulcano, que no li permet conquerir Venus. Per altra banda, en aquest quadre hi observem una perfecció del color i la llum que demostra el mestratge i la genialitat d’una pintura que Velázquez sembla aconseguir sense esforç. Aquesta aparent paradoxa en la representació no està mai renyida amb un verisme natural i atrevit, que mostra la força i el rerefons psicològic de l’home retratat; ja sigui l’experiència i destresa de l’escultor amic Juan Martínez Montañés, ja sigui la mirada airada però intel·ligent del Bufó amb llibres, o el posat i la mirada de la impressionant figura d’Isop. Respecte d’aquest quadre del fabulista grec, són reveladors els comentaris de John Berger quan parla d’ell: “És una mirada que no és arrogant, però que no aguanta els
Emporion 100 anys (1915-2015)
ximples”, i afegeix pel que fa a la seva presència, “la força de la seva presència es d’un cert tipus, que solament s’observa en aquells que no tenen poder”. (3) Tots tres quadres es poden veure en aquesta exposició. (Fig. 2,3 i 4) La pintura de Velázquez és cada cop més sofisticada en la seva tècnica; sap utilitzar la pinzellada diluïda i allargada sobre el color de fons, alterna les veladures amb el relleu de la pintura, o aplica una pinzellada més gruixuda a la recerca d’un to més fred. Coneix l’efecte òptic que vol aconseguir i domina el punt exacte del model pintat, que vol il·luminar amb una precisa gota de color. Tota una tècnica al servei d’una idea; mostrar l’autèntica realitat d’una escena, d’un home, d’un paisatge, tal com ell creu que són i a partir de com aquests se’ns presenten. És sabut que Velázquez pintava a l’oli improvisant i revisant l’obra mentre pintava, en comptes de planificar la composició des d’un principi. (4) Això l’obligava a retocar-la, però d’altra banda es podria argumentar que aquesta manera de fer el mantenia lluny d’arquetips condicionants i li permetia sustentar la seva primera visió, senzilla i espontània. En alguns quadres (Felipe IV vestido de castaño y plata), pinta tot el quadre com un esbós. Però un esbós diferent del de Rubens, aquí Velázquez empra una pinzellada trencada i arrítmica de gran atreviment, que malgrat que tingui una aparença veloç, és fruit d’una premeditació gens impulsiva. (5)
És el moment en què veiem el pintor com un precursor remot de l’impressionisme. Velázquez és un pintor cabdal en la història de l’art i de la pintura. La seva vida transcorre en gran part a la cort reial, a la qual serveix noblement, però sense que se li enteli la mirada. La visió del món que té el poder i la cort de Felip IV és la d’aquell Segle d’Or espanyol que li va tocar viure al pintor, però la seva pròpia visió és la que al final semblen acceptar tots aquells que han passat a la història representats en els seus quadres. Quelcom de tot això, junt a les excel·lents pintures d’altres mestres del Barroc, és el que podem gaudir en aquesta exposició del CaixaForum de Barcelona. Bibliografia: 1. Jonathan Brown: “Velázquez, Pintor y Cortesano”. A: Velázquez en Sevilla, Alianza Editorial, 1986, cap. I, p. 34. 2. Javier Portús: Velázquez i el Segle d’Or, Ed. Fundació Bancària “La Caixa” / Museo Nacional del Prado, 2018, p.19. 3. John Berger: “Sobre los artistas”. A: Diego Velázquez, Ed. Gustavo Gili, 2017, Vol.1, p.157. 4. Jonathan Brown: “Velázquez, Pintor y Cortesano”. A: Velázquez en Sevilla, Alianza Editorial, 1986, cap. I, p.10-12. 5. Jonathan Brown: “Velázquez, Pintor y Cortesano”. A: Velázquez e Italia, Alianza Editorial, 1986, cap. III, p.88.
Fig. 3: Bufó amb llibres (c.1640)
Fig. 4: Isop (c.1638)
Fig. 1: Mart (c.1638)
Fig. 2: Juan Martínez Montañés (1635-1636) Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 17
Silenci, si us plau Josep Torroella
¿Quantes vegades, tot passejant per un espai públic, un soroll estrident –un crit, l’espetec d’una moto o la brusca frenada d’un vehicle, posem per cas- ens ha tret de polleguera fent-nos maleir a qui el provoca? Més d’una, de ben segur. Perquè el soroll, està demostrat, enerva, i molt -llevat que hom sigui sord com una tàpia o insensible com una pedra. El soroll és la causa principal de moltes sordeses i altres patologies com ara l’estrès, l’angoixa, la depressió, la irritació, la fatiga, la manca de concentració… El soroll pot fer tornar agressiva la més pacífica de les persones. I tanmateix, una bona part de la humanitat ha de suportar un dia sí i un altre també tota mena d’agressions acústiques. A vegades, malauradament, fins i tot dins de les nostres llars. El soroll ha esdevingut un mal del nostre temps. Anem a dormir sentint sovint la televisió dels veïns. Fem cap a la feina immersos en una confusió de sorolls provocats pel trànsit motoritzat i l’activitat humana. Arribem als nostres llocs de treball i treballem sentint el soroll de màquines i maquinetes de tota mena. Mengem sentint la ràdio o la televisió. Assistim a una reunió i de cop i volta sentim la musiqueta d’un mòbil. Si el cap de setmana fem cap a la muntanya tot buscant pau és bastant probable que fins allí ens encalci l’espetec del motor d’una moto de trial; si preferim la platja a la muntanya, molt probablement haurem de suportar el soroll d’ una moto aquàtica, d’alguna avioneta o helicòpter que sobrevola el litoral ves a saber per quin motiu. Les ciutats sempre han estat sorolloses. Ho eren a l’antigor i a l’època medieval. Però abans si més no el soroll cessava a les nits. Ara és un no parar. I, altrament, el soroll ha envaït espais on sempre havia imperat el silenci. Per exemple, les biblioteques. Josep Pla explica al Quadern gris que a la biblioteca de l’Ateneu de Barcelona s’hi podia sentir l’aleteig d’una mosca. O bé els hospitals, on no s’ingressa per gust. Fins i tot als enterraments s’hi senten aplaudiments, mòbils i veus massa altes. Aviat ningú no sabrà què significa l’expressió “silenci sepulcral”. De vegades sembla que el silenci incomodi, sigui una càrrega insuportable. Quan, en un camp de futbol, es demana un minut de silenci per la mort recent d’una persona lligada al club, o per algun altre motiu, el públic trenca el silenci abans que s’esgoti el temps indicat. És evident que passar-se seix18 • Emporion • www.emporion.org
anta segons quiet i callat és una tortura psicològica per a moltes persones. El filòsof alemany Arthur Schopenhauer escriví ja fa temps que “la quantitat de soroll que una persona pot suportat és inversament proporcional a la seva capacitat mental”. Més recentment, el pensador i escriptor francès George Steiner afirmà que el soroll és la pesta bubònica del segle XXI. A l’altra banda de l’Atlàntic, un indígena -el cabdill Seatle, molt conegut entre els ecologistes- va escriure fa poc més d’un segle en una carta dirigida al president dels Estats Units: “El soroll de la ciutat és un insult per a l’orella”. Quan el cap indi es referia a l’orella segurament no pensava tan sols en l’aparell auditiu humà. Aquell home, que vivia enmig de la natura, també devia pensar en l’oïda de la resta dels éssers vius. Perquè els animals no deuen ser pas insensibles al soroll. Sabem que el soroll perjudica greument la salut dels humans, però ignorem fins a quin punt danya la salut dels altres éssers vius que poblen el nostre planeta i que també tenen tot el dret del món a viure en pau. Vivim en la cultura –no serà incultura?– del soroll. El silenci és percebut com una cosa incòmoda, negativa. Com la tristesa i la solitud. Molta gent afirma que atès que l’espècie humana s’adapta a tot, amb el temps també s’adaptarà al soroll. Ja ho veurem. Jo soc del parer que sempre hi haurà gent que odiarà el soroll. Amb soroll no es pot reflexionar, concentrar-se, crear, gaudir d’un mínim de qualitat de vida. Des del passat mes de novembre hom pot visitar, al Palacio de Cristal del Retiro, a Madrid, un conjunt escultòric de Jaume Plensa anomenat Invisibles. L’obra està formada per tres caps humans monumentals fets amb malla d’acer; els caps sembla com si levitessin i reclamen silenci apropant l’índex als llavis. Hem vist aquest gest moltes vegades als hospitals. Que en la sorollosa societat actual un artista dediqui una obra al silenci no té res d’estrany. Els artistes necessiten silenci per poder crear. El gran violoncel·lista rus Mstislav Rostropòvitxt digué una vegada que el soroll és la barbàrie. Però no cal tenir la fina oïda d’un músic per arribar a aquesta conclusió. Amb un xic de sensibilitat n’hi ha prou.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Estimada Dolors, Montse Quintana
Són les 8 del matí del primer diumenge després de les festes nadalenques. És curiós com les festes senyalades ens fan ser conscients de la nostra salut emocional i la del nostre entorn. Aquest és el segon any que el nostre petit país viu alterat per la injustícia i la repressió. I tu, amb els teus companys de govern, ho pateixes amb gran mesura. Els qui tenim mainada a casa, afortunadament, complim amb totes les tradicions: fem cagar el Tió, portem la carta als Tres Reis de l’Orient, visitem l’Home dels Nassos, anem a esperar els Reis i visitem el pessebre d’en Jordi Mir. Entre àpats familiars i tardes de jocs familiars, teatre o cinema, sentim l’escalforeta de l’alegria de viure-ho però, aquests dos anys, en moments així, em ve al pensament que tu no ets a casa i m’envaeix la ràbia de sentir-me impotent i inútil per ajudar-te. Per tant, repeteixo sincerament, no dubtis a demanar qualsevol ajuda que creguis que et puc o et podem oferir en l’àmbit personal o com a llibreria El Cucut. Amb la Magda i en Joan estem disposats a fer les accions que calguin per ajudar-te a tu i a tots els presos polítics. Ara, perquè aquesta carta faci la seva funció: entretenir-te una mica i donar-te una estona de benestar, t’explico una de les activitats que vam fer el grup “Donasses” de les Xibeques del Cau en la Ruta de Tendències, el mes d’octubre passat. (Si no tens informació de les “Donasses” ni de la Ruta de Tendències, digues-m’ho que t’ho explicaré en la propera carta) Vam tancar una setmana d’activitats recitant poesies de diferents poetes catalanes i d’altres llengües traduïdes al català. Vam escollir dones d’èpoques i països variats com Emily Dickinson, Laia Noguera, Rosa Font, Rupi Kaur, M. Mercè Marçal, Laia Martínez López, Montserrat Abelló, Mireia Calafell, Vinyet Panyella, Anna Gual, Rosa Ma. Arrazola, etc. Va ser un goig per a nosaltres descobrir-les i recitar-les.
El públic, entre el qual hi havia gent que no havia assistit mai a un acte poètic, va escoltar amb atenció i emoció. Es va crear una d’aquelles vivències màgiques, les quals en la seva senzillesa són perfectes, i només són possibles quan hi ha verdadera passió i generositat en el que es fa. Pell de gallina! T’escric la primera que vaig llegir, una poesia de la Rosa Font, poeta de Sant Pere Pescador, que em va tocar l’ànima i els records: Foc La mare ens rentava els cabells cada dissabte i el pare feia foc. Agenollats a la cadira, amb el cap inclinat sobre l’aigüera, les mans manyagues de la mare feien créixer el sabó. La cuina era petita i la taula, ben blava. Després, amb els cabells humits, sèiem vora el foc. Lliscava esquena avall un filet d’aigua freda i un lleu estremiment ens resseguia el cos. No sabíem encara que aquell instant feliç cremaria amb la llenya. Rosa Font, del poemari Em dic la veu, Llibres del Segle Estimada Dolors, així m’acomiado amb una gran abraçada i el desig de veure’t aviat. Mentrestant, t’escriuré intentant transmetre emocions positives. Ma. Teresa Calabús
En l’acte ens va acompanyar al piano en David Granato que va compondre la música per a cada poesia, mig improvisant i donant més força amb les notes musicals a cada paraula de la poeta. Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 19
L’Economia narrativa o la narrativa en Economia Jaume Sató i Geli
Després de l’Economia del comportament, en què la Psicologia ha intervingut de nou de manera decidida i aliada amb l’Economia per entendre juntes per què prenem decisions (especialment les decisions que afecten a com utilitzem els recursos), apareix en el món de l’Economia un nou concepte més ampli encara: l’Economia narrativa o Economia de les narracions. [La narrativa forma part de la producció literària en la qual l’autor vol exposar fets històrics o reals, imaginaris o fantàstics. Es basa en un text que explica una història des d’un punt de vista determinat. Viquipèdia.] En l’Economia de les narracions cal que hi convergeixin totes les ciències socials: sociologia, psicologia, antropologia, literatura i història. De fet, en aquest nou segle, la pro20 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
fessió econòmica no està molt interessada en la història de l’aprenentatge, però si volem fer millors previsions econòmiques hem d’utilitzar totes les perspectives disponibles per estar en contacte amb la realitat.
canisme, els mercats no existirien i no hi hauria possibilitat d’arribar a res semblant a un “equilibri”. I no obstant això, els economistes sabem poc sobre com es trasllada realment la informació.
Què vol dir tot això? Vol dir que les narracions o les històries certes o falses (fakenews) que circulen pel món tenen una influència, unes més que altres, en els mercats, i en l’economia dels diferents països. Això es veu reforçat encara més per les tecnologies de la informació i per les xarxes socials, que poden fer virals molt ràpidament les percepcions i, per tant, el comportament de individus i institucions.
L’analista típic assumeix que hi ha un agent representatiu que adquireix informació, la comprèn, la processa i eventualment la transfereix de manera precisa. Per a un economista, transmetre mems i gens és bàsicament la mateixa cosa.
Va ser Robert James Shiller, premi Nobel el 2013 en Ciències Econòmiques, que essent president de la molt influent American Economic Association començà a explicar a primers de 2017 què era això de les narratives en l’Economia. El cervell humà sempre ha estat molt atent a les narratives (storytelling), ja siguin fàctiques o no, per justificar les accions en curs, fins i tot les accions bàsiques com la despesa i la inversió. Les històries motiven i relacionen les activitats amb els valors i les necessitats profundament sentides. Per què les narracions afecten l’economia? Shiller explica que quan volem entendre una depressió o recessió, per exemple, hem de saber quan i per què algunes persones deixaran de gastar. Les recessions ocorren quan les persones deixen de comprar coses: no compren un cotxe nou, no compren una casa nova… Segons Shiller, alguns esdeveniments recents com l’elecció de Donald Trump i el Brexit han deixat molt clara la importància de les narratives en la política i en l’economia. L’argument central de Shiller és que hi ha noves formes de pensar que són encoratjades per les històries que la gent diu. Ens comuniquem a través d’històries que són destacades o que apel·len el nostre pensament i les nostres emocions. En general, tenen un component d’interès humà i moltes vegades un component polític. Sovint afecten el nostre pensament i el nostre judici moral.
[Un mem és, segons les teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l’herència cultural.] Durant molt de temps l’economia va deixar de banda les històries perquè no entraven còmodament en les teories basades en l’homo economicus, un individu essencialment racional i que no pot ser enganyat per “relats”. Però això està canviant… Les narratives són més que dreceres mentals per al món real: són cada vegada més el món real. Les narratives corporatives generen demanda, atreuen talent i, tant en banca com en biotecnologia, ajuden a aconseguir una llicència per operar. En les nostres economies, ens inspiren a gastar i començar negocis, o ens impulsen a mantenir-nos atapeïts, reduir les despeses i reduir el risc. I, tanmateix, sabem relativament poc sobre com les organitzacions competeixen per difondre i fer escoltar les seves narratives. Es tracta d’un concurs que determina cada vegada més l’èxit en mercats reals “antics” i en mercats virtuals “moderns”, així com en àmbits polítics i civils. Referència principal: SHILLER, R.J. (2017) Narrative Economics. Cowles Foundation Discussion Paper No. 2069. January 2017. Cowles Foundation for Research in Economics. Yale University. Box 208281. New Haven, Connecticut 065208281. <http://cowles.yale.edu/>
La informació inoblidable o memorable no es transmet de forma shuta, sinó que es presenta amb un embolcall brillant, que són les històries. Si ens proposem destriar la idiosincràsia d’un país, difícilment un conjunt de dades “dures” permeti capturar la seva essència, però una història fantàstica sobre els avantpassats podria quedar en la retina (en la memòria) del receptor i fer la impressió que compren el seu passat i el seu present alhora. Malgrat que les històries es consideren patrimoni exclusiu de l’art i de la cultura, algunes constitueixen el fonament de l’organització social. Com sosté l’historiador israelià Yuval Harari al seu llibre Homo sapiens, l’èxit de la nostra espècie es va basar en part en la capacitat per parlar sobre coses inventades. La ficció ens permet fundar mites col·lectius que després ajuden a la cooperació entre estranys. La religió és un cas immediat, però també ho són els mites i els sentiments de localització o pertinença, com els països, la pàtria, la bandera i fins tot els codis socials. Passa el mateix amb les faules econòmiques, com els diners fiduciaris o els bitcoins. La transmissió d’informació és vital per al funcionament de l’economia. Sense aquest me-
Emporion 100 anys (1915-2015)
Full primer de l’Atles Català de Cresques Abraham.
Emporion • www.emporion.org • 21
La cuina d’en Joan Mitjà
Amanida de pop Ingredients: • 1 Pop de dos quilos • 1 Enciam • 1 Pastanaga ratllada • 1 Ceba petita • 1 Fulla de llor • Endívies Per la vinagreta : • 6 Cullerades de vinagre • 24 Cullerades d’oli • 1 Cogombre confitat • ½ Pebrot vermell • ½ Pebrot verd • 1 ou dur • Tàperes, sal i pebre Preparació: Poseu aigua amb bastant de sal, la fulla de llor i la ceba en una olla al foc. Quan l’aigua bulli poseu-hi el pop net a coure. Un cop l’aigua torni a arrancar el bull es treu el pop, s’espera que torni a bullir i es torna a posar el pop dins de l’olla . Aquesta operació es repeteix una altra vegada i llavors ja es pot deixar coure el pop dins de l’olla durant mitja hora o tres quarts, segons la mida del pop. Un cop cuit, refredeu-lo sota l’aixeta i elimineu la pell que sobra. A continuació, talleu-lo a rodelles. Talleu a bocins ben petits el cogombre, les tàperes, el pebrot vermell, el pebrot verd, l’ou dur i poseu-ho tot a dins de la vinagreta preparada amb el vinagre, l’oli, la sal i el pebre. Barregeu bé els ingredients amb la vinagreta i afegiu-hi el pop. Poseu-ho a la nevera durant dues hores i en el moment de servir-ho, prepareu uns individuals adornats amb l’enciam, la pastanaga i les endívies tallades a rodelles 22 • Emporion • www.emporion.org
Llengua de vedella amb tàperes Ingredients: • Llengua de vedella (1600 g. aprox.) • 200 g. de tàperes en vinagre (aprox.) • Llard o oli • 1 ceba • Cansalada (opcional) • Herbes: marduix, llorer, canyella, vinagrella, etc. • ½ got de vi ranci • brou de carn (o bé suc de bullir la llengua) • Sal Elaboració: Peleu la llengua segons el sistema emprat amb els menuts. Feu-la bullir si voleu amb herbes aromàtiques. Seguidament saleu-la i col·loqueu-la en una cassola tapada amb el llar i la cansalada tallada a tires, si n’hi poseu. Quan porti mitja hora coent, afegiu-hi la ceba ratllada i el manat d’herbes. Poseu-hi el vi. Mulleu-ho amb el brou, tapeu-ho i deixeu-ho coure fins que sigui tova. Afegiu-hi els taperots o tàperes, prèviament rentats o escaldats, si voleu per treure una mica el gust del vinagre. Deixeu-ho coure tot junt uns 5 o 10 minuts. Proveu-ho de sal, talleu la llengua a rodelles i serviu-la.
Braç de pasta de full amb cabell d’àngel i pinyons Ingredients: • 1 Làmina de pasta de full • 300 g. De cabell d’àngel • 50 g. de pinyons • 1 rovell d’ou • Sucre Preparació: Mulleu una plata amb aigua i col·loqueu-hi al cim la pasta de full. Poseu el cabell d’àngel en un costat de la pasta de full i enrotlleu-la, formant el braç farcit. Pinteu la part de dalt amb el rovell d’ou, escampeu-hi els pinyons i el sucre pel cim. Poseu-ho a coure al forn durant uns vint-i-cinc minuts, els deu primers a 250 graus i la resta a 180. Emporion 100 anys (1915-2015)
Gotes d'humor Fuster
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 23
NOTÍCIES DE GENER TORROELLA I L’ESTARTIT Per la llibertat de Dolors Bassa. Entre les primeres activitats de la Festa Major de Verges, el divendres 4, la població veïna va organitzar un concert d’Ovidi4, per reivindicar la llibertat de la nostra consellera empresonada, que va omplir el pavelló a vessar. A més d’altres parlaments, es va llegir una carta d’agraïment de la Dolors. La recaptació era destinada a l’Associació Catalana pels Drets Civils, a favor dels polítics empresonats i exiliats i les seves famílies. Neteja de platges. A principis de mes, l’Ajuntament va engegar un pla de neteja de les platges del municipi afectades pels temporals de novembre i la pujada sobtada del Ter, que va arrossegar cap a mar materials orgànics i inorgànics del fons i de les vores de la llera del riu. Millora de l’arbrat. L’Ajuntament ha començat una actuació de canvi i millora de l’arbrat als Jardins John Lennon, plaça Ernest Lluch, avinguda Lluís Companys, plaça Quintana i Combis i part nord del carrer del Roser. Primera banyada de l’any. Es va fer el dimarts 1 a la platgeta de l’Estartit. Concert d’Any Nou a l’Espai Ter. El dimarts 1 al vespre s’hi va presentar l’Orquestra Terres de Marca amb “Valsos i Polques”. Les aus del Parc Natural. Per al dijous 3 el Museu de la Mediterrània va organitzar una sortida per visitar punts d’hivernada d’aus al Baix Ter. Festa de Reis. Al matí del dissabte 5 van arribar els carruatges dels carters reials i va començar la recollida de cartes dels nens i nenes. Al final del matí es van lliurar els premis del 12è concurs de Cartells i a la tarda s’inaugurà l’exposició. Al vespre, després del castell de focs de benvinguda, arribà la cavalcada dels Tres Reis d’Orient. Concert de Reis a l’Espai Ter. El diumenge 6 l’Orquestra de Cambra de l’Empordà presentà “Tempo d’humore”. Interès ecològic de les Medes. Per al dimecres 9 es va organitzar una altra activitat en el marc del Parc Natural, l’anada en vaixell a la Meda Gran per 24 • Emporion • www.emporion.org
observar la seva flora i fauna.
d’octubre.
Sortida de Gent del Ter. Per al diumenge 13 va organitzar una marxa de 10 km per seguir la ruta Víctor CatalàL’Orifany.
Moratòria de construcció a la Costa Brava. La Comissió d’Urbanisme de Girona la va aprovar el dijous 17. Afecta, per un any, als terrenys situats als primers 500 metres de litoral.
Les faldes del Montgrí. Dins de la sèrie d’activitats del Parc Natural, es va organitzar per al diumenge 13 una anada des de la Torre dels Muscats fins a la Torre Moratxa. Tot seguint Shakespeare. El dimarts 15, a la Biblioteca Pere Blasi, es va seguir la lectura de l’obra “Afanys d’amor perduts”, conduïda per Margarida Camós. Els olivars. El dissabte 19, en el marc d’activitats del Parc Natural, es va fer una sortida per observar les diferències entre el cultiu tradicional i l’ecològic. “Crematorrons”. La III Marxa es va organitzar per al diumenge 20 al matí. Festa de Sant Antoni a l’Estartit. El diumenge 20 es va fer el seguici, des del port fins a l’Església. El Parc Natural al mòbil. El dissabte 26 es va posar en pràctica l’App dels itineraris. Fer de músic. Per al dissabte 26 el Museu de la Mediterrània va organitzar una nova sessió del projecte de memòria oral dels músics. “Cor país meu” al Cine Petit. Es va organitzar per al dissabte 26 al vespre el concert “La cançó del Comte Arnau”. Recital de piano a l’Espai Ter. Joventuts Musicals va organitzar el diumenge 27 un recital d’Ignasi Cambra, un pianista jove i admirable, “el pianista dels ulls tancats”. “Robinson”. L’obra de Vicenç Pagès es va comentar amb l’autor, el dimarts 29, a la Biblioteca Pere Blasi, dins de la sèrie “Llegim?”.
Pressupostos de l’Estat. Els partits independentistes catalans van manifestar que no n’aprovarien la tramitació si el govern Sánchez no feia un gest polític clar que ho justifiqués.
ESPANYA Acord de dreta i extrema dreta a Andalusia. El dimecres 16, el líder del PP, Juanma Moreno, va ser investit president de la Junta d’Andalusia, després de l’acord assolit pel PP amb C’s i Vox.
MÓN L’extrema dreta governarà al Brasil. El dimarts 1 el líder ultraconservador Jair Bolsonaro va assumir la presidència després de 13 anys de governs d’esquerra. Xina va fer aterrar una sonda a la Lluna. El dijous 3 anuncià que l’havia situada a la cara oculta. El parlament britànic tombà l’acord del Brexit. El dimarts 15, la proposta de la primera ministra Theresa May va ser rebutjada (432 vots contra 202). ESPORTS Messi, 400 gols a la Lliga. Els aconseguí el diumenge 13, al partit del Barça contra l’Eibar (3-0), últim de la primera volta, que situà el Barça com a líder indiscutible d’hivern. El Girona a quarts de final de la Copa. El dimecres 16 va eliminar l’Atlético de Madrid en empatar (3-3) al camp d’aquest, després d’haver-ho fet també a Girona (1-1). El Real Madrid el va guanyar per 4-2 al partit d’anada de quarts de final.
CATALUNYA Detenció dels alcaldes de Verges i de Celrà. El dimecres 16 la policia espanyola va detenir l’alcalde de Verges, Ignasi Sabater, el de Celrà, Dani Cornellà, un fotoperiodista i membres del CDR, en relació a l’ocupació de les vies de l’AVE a Girona l’aniversari de l’1
El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor. Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 25
26 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 27
28 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Pel·licula del mes: EL BLUES DE BEALE STREET Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 29
Edita Associació Emporion
Socis Fundadors
Consell de redacció
Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets
Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà
Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts