150-juny-2019

Periòdic digital, tercera època

núm. 150 - juny 2019

• Panorama després de les eleccions • Les mentides de la PAC (V) • Quan la creativitat és bellesa i interpel·lació • Josep Pedrals i la seva obra “Els límits del Quim Porta” • La Mila • L’empremta d’una il·lusió • De la baldufa a l’Smartphone • Estimada Dolors, • Primavera pictòrica a les Galeries de Barcelona • L’Economia de la Salut • Blade Runner, el món l’any 2019 • Carta als molt estimats, fills, nets, familiars i amics tots • La cuina d’en Joan Mitjà • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial Panorama després de les eleccions

Tot i que l’ambient polític ha estat marcat, des de fa mesos, almenys a Catalunya, pel fatigós judici dels presos polítics, les convocatòries electorals del 28 d’abril i del 26 de maig han causat un autèntic sotrac i han canviat radicalment el panorama, a l’Estat i a casa nostra. No correspon a EMPORION de fer una anàlisi política dels resultats, però sí que pot ser pertinent d’oferir-ne el resum i una primera visió global de les conseqüències més evidents.

A les eleccions del 28 d’abril, es va produir al Congrés un canvi substancial, en aconseguir el PSOE una relació de forces que no donava la majoria absoluta, però situava Pedro Sánchez a la presidència del govern, amb l’ajut d’altres partits. Ciutadans es va reforçar, seguit d’Unides Podem, i un dels fets més notables va ser la irrupció de Vox, l’extrema dreta, al Congrés. Pel que fa als partits catalans, ERC aconseguia superar JxCat. Cal destacar com a fet excepcional, que posa en evidència la situació política anormal, els escons obtinguts pels líders catalans independentistes empresonats, Junqueras, Sánchez, Turull i Rull. A la demarcació de Girona, ERC va aconseguir tres escons i JxCat dos, i no serà sobrer fer present que dels tres diputats d’ERC, dos són fills de la nostra població, Montse Bassa i Joan Margall.

A Torroella, el partit més votat va ser ERC, seguit de JxCat. En aquelles eleccions de 28 d’abril, també es va capgirar a favor del PSOE el nombre d’escons al Senat, mentre el PP s’enfonsava. En aquest cas sí que el PSOE va aconseguir la majoria absoluta. Cal remarcar també l’excepcionalitat dels escons aconseguits per Raül Romeva (ERC), en presó, i Jami Matamala (JxCat), company d’exili de Carles Puigdemont.

Entre les eleccions de 28 d’abril i les de 26 de maig, se’n van convocar unes altres que, pels seus resultats, és oportú d’esmentar, les que van tenir lloc el dimecres 8 de maig a la Cambra de Comerç de Barcelona. La candidatura independentista es va imposar gràcies al seu dinamisme i mobilització, i portà Joan Canadell a la presidència de l’entitat. Tot plegat comportarà un canvi d’orientació molt important, que pot repercutir en altres àmbits empresarials on la Cambra té representació, com el Port de Barcelona o la Fira de Barcelona.

El 26 de maig es va completar el nou panorama polític amb una altra sèrie d’eleccions, les municipals, les autonòmiques

Emporion 100 anys (1915-2015)

(a la majoria de comunitats, no a Catalunya) i les europees.

A Espanya, el PSOE va guanyar de forma indiscutible, tant les municipals com les autonòmiques, però amb un contratemps dolorós, perquè va perdre la capital, Madrid, i la Comunitat de Madrid, en no poder assolir majoria absoluta, mentre PP, Cs i Vox sumaven força suficient per imposar-se.

A Catalunya es va produir un fet històric, la clara victòria d’ERC en vots i en nombre de regidors. El PSC va recuperar posicions i va guanyar de nou al cinturó de Barcelona, i JxCat va mantenir el govern en un nombre major d’ajuntaments. Un altre fet transcendent va ser la victòria a Barcelona d’Ernest Maragall, després d’un ajustat frec a frec amb l’alcaldessa en funcions, Ada Colau. A les ciutats de Lleida i de Tarragona també va aconseguir guanyar ERC, i a Girona JxCat. A Torroella, en no repetir Josep Ma. Rufí, la campanya s’havia centrat sobretot en un frec a frec entre els alcaldables Jordi Colomí (UPM) i Marc Calvet (ERC), mentre Sandra Bartomeus (JxCat) cedia el protagonisme a Anna M. Mercader i les altres candidatures semblaven quedar clarament per darrere. Els resultats, d’un total de tretze regidors, van fer guanyador UPM (6 regidors), seguit d’ERC (4) i JxCat (2) i la CUP (2), i les altres tres forces en van assolir un cadascuna.

A les eleccions europees, a Espanya, va guanyar el PSOE, seguit molt endarrere pel PP, Cs i Unides Podem, i Vox aconseguí també ser present a Europa. Aquests resultats donaran al PSOE molta rellevància en un Parlament on s’ha produït una forta sacsejada, ja que els dos grans grups, popular i socialista, que sempre s’havien imposat, trobaran ara la nova força dels liberals i dels verds i la visió antieuropeista de l’extrema dreta (destaca el triomf de Le Pen a França).

A Catalunya, en aquestes eleccions europees, es va produir un altre fet històric. Puigdemont aconseguia prop d’un milió de vots i dos escons, mentre que el grup encapçalat per Junqueras, amb bascos i gallecs, n’aconseguia tres. Així doncs, tres catalans en situacions singulars i legalment discutibles, Carles Puigdemont i Toni Comín a l’exili, i Oriol Junqueras a la presó, portaran la veu de l’independentisme català a Europa.

Emporion • www.emporion.org • 3

Les mentides de la PAC (V) Albert Llausàs i Pascual En aquesta anàlisi per capítols del costat obscur de la PAC, no podia faltar-hi la referència a la seva dimensió ambiental.

5) La mateixa Comissió Europea addueix que l’agricultura europea proveeix a la societat serveis ambientals com ara paisatges, aigua neta, manteniment de la biodiversitat i la captura de diòxid de carboni, etc., que no són compensats econòmicament a qui els proveeix. La línia agroambiental de la PAC paga per aquests serveis i, per tant, contribueix al seu aprovisionament i a la sostenibilitat del camp europeu.

Malgrat que la premissa plantejada podria ser perfectament vàlida, la retòrica no es tradueix en resultats. D’una banda, els programes agroambientals derivats de la PAC han estat poc utilitzats històricament pels països membres, que solen haver-los de cofinançar, juntament amb la UE. Poc més del 10% del pressupost de la PAC es destina a aquest capítol, donant fe del rol secundari que se li atorga en comparació amb mesures orientades a augmentar la productivitat.

D’altra banda, una modernització del sector agropecuari marcada per la intensificació dels processos, la introducció massiva d’agroquímics i fitosanitaris, l’estabulació del bestiar i la mecanització i expansió de les explotacions s’ha mostrat incompatible amb la preservació dels serveis ambientals que, durant milers d’anys, sí que van ser produïts i mantinguts des del món agrari. A tall d’exemple, no queda zona agrària a Catalunya que no tingui els aqüífers sobreexplotats o no hagi esdevingut el que eufemísticament s’anomena “zona vulnerable per nitrats” quan ja és massa tard. Els episodis d’insuficiència i contaminació dels pous d’abastament de la Bisbal d’Empordà donen fe de la degradació en quantitat i qualitat de les masses d’aigua subterrània causades per l’agricultura actual. La desaparició massiva d’insectes produïda pels pesticides del camp ha fet sorgir protestes ciutadanes en indrets com Alemanya i el Regne Unit i, a més de l’equilibri ecològic, amenacen la pol·linització futura de moltes espècies de plantes. Sense insectes al camp tampoc hi ha ocells. S’estima que, a nivell europeu, des de la restricció de l’ús dels insecticides més agressius a la dècada de 1970, s’ha perdut fins un 70% de la massa d’aus per l’efectivitat dels productes de síntesi encara legals usats en l’agricultura. A casa nostra, les alteracions a la cadena d’aliment també les noten espècies emblemàtiques com la xibeca o les granotes, amb efectes que es perceben fàcilment: ja són pocs els campanars i els masos que acullen nius de l’au pel descens de les seves preses, els petits rosegadors, i les nits d’estiu al Baix Ter ara són silencioses sense el raucar de l’amfibi que no tants anys enrere era ben comú.

Al conjunt del món, l’ONU advertia fa poques setmanes en 4 • Emporion • www.emporion.org

un esgarrifós informe, que la humanitat ha destruït ja la meitat dels ecosistemes i que el ritme d’extinció d’espècies és el més elevat mai registrat, en gran manera a causa de la transformació de cobertes per a l’agricultura i les seves pràctiques actuals.

Com a alternativa a aquest destí tan desolador, en els darrers anys han anat guanyant popularitat formes d’agricultura anomenades alternatives, com ara l’ecològica. Aquestes modalitats recuperen i modernitzen, gràcies als coneixements i tecnologies actuals, les pràctiques ancestrals del camp. Són les que han permès a la humanitat progressar durant més de 10.000 anys sense amenaçar la subsistència dels sòls i de les altres espècies. Des d’aquesta perspectiva història, resulta vistós notar com, en unes poques dècades des de l’inici de la revolució verda, l’agricultura de tipus industrial, basada en l’alteració dels cicles de matèria i energia arreu del món, ha esdevingut el que ara coneixem com a “agricultura convencional”. En contrast, les pràctiques agrícoles que s’han demostrat efectives i sostenibles durant mil·lennis, ara queden arraconades sota etiquetes com “agricultura ecològica”, han quedat restringides a un petit (però creixent) nínxol d’irreductibles en el sector i la seva producció s’ofereix en una lleixa als supermercats (però cada cop en més i en sorgeixen d’especialitzats). A les persones que s’hi dediquen o en consumeixen els productes se les etiqueta de ”alternatives”, “revolucionàries” o, fins i tot “antisistema” per algunes persones i mitjans que han interioritzat les destructives (però lucratives) formes de producció agrària dominants en l’actualitat com la nova normalitat. La PAC, malgrat els intensos canvis que ha experimentat en les justificacions i formes de distribució dels recursos, mai ha deixat de fer una aposta clara per donar suport a la configuració actual del sector, malgrat l’evident contradicció en la qual es troba respecte de la qualitat ambiental i la vida al planeta.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Quan la creativitat és bellesa i interpel·lació Joan Surroca I Sens

Exposició a can Quintana de Carme Martí i Rubens Tosi Quan el Museu del Montgrí i del Baix Ter, situat a Casa Pastors, es va traslladar a can Quintana es va iniciar un període de reflexió a fi de trobar la museologia apropiada pel nou equipament. Tothom tenia clar que valia la pena mantenir l’exposició de la història de Torroella. Per la tradició musical de la vila, es va creure convenient que aquest tret remarcable fos tractat adequadament i, per últim, va sortir el Mediterrani com un espai digne d’estudi continuat, sobretot per afavorir el diàleg necessari entre el nord i el sud. Així es va configurar el Museu de la Mediterrània tal com l’hem gaudit aquests darrers anys. Cal destacar l’encert d’un audiovisual magnífic, capaç d’emocionar i sense possibilitat de deixar indiferent a ningú. Ara el Museu està en període d’estudi i és possible que es revisin les seves sales expositives amb un discurs actualitzat i usant adequadament les noves tecnologies. Sigui quin sigui el resultat, a mi m’agradaria que perdurés el mar Mediterrani com a element d’interès; és un tema amb possibilitats infinites per a estudiar i debatre. Gràcies a projectes semblants a diverses parts dels països que envolten el Mare Nostrum mantenim la confiança en un Mediterrani millor. Vindrà un dia que no existiran les abismals diferències econòmiques entre nord i sud i el mar deixarà de ser fosa de tants morts de joves que pretenien arribar a terres amb més futur que les que els van veure néixer.

L’exposició Refugiats de la torroellenca Carme Martí i de Rubens Tosi de què hem gaudit recentment a les sales del Museu va en la línia de l’esperit fundacional del Museu: afavorir la creació, posar a l’abast la bellesa i trobar maneres idònies per plantejar preguntes i interpel·lacions que qüestionin les formes de viure del nord, ara per ara divorciades del sud oblidat i condemnat a la seva sort. Els mateixos artistes anuncien els objectius de l’exposició de manera meridianament clara: “Refugiats és una exposició que vol ser una denúncia visual i gràfica dels comportaments humans que permeten que tants fets injustos siguin encara avui fets quotidians”.

Vaig veure una exposició dels mateixos artistes, sobre el mateix tema, a Sant Joan Despí; algunes de les peces s’han repetit, però el muntatge s’ha adaptat a les sales del Museu de la Mediterrània. S’ha mantingut la pluralitat de materiEmporion 100 anys (1915-2015)

als treballats, amb abundants peces de fang. Però les escultures, pintures, dibuixos i instal·lacions tenen suports diversos, tot i que la finalitat sempre sigui sacsejar el visitant i posar-lo en posició per afavorir un Mediterrani més amable.

Els autors de l’exposició han elaborat textos llegibles a les parets de les sales per expressar el seu sentir indignat davant tanta mort injusta per la ceguesa dels habitants de la part benestant del Mediterrani. És una denúncia de la indiferència de l’establishment polític, econòmic i social dels països econòmicament forts, però èticament febles.

Algunes de les frases de denúncia resulten feridores i, per la seva contundència, tenen la capacitat de despertar consciències de la gent instal·lada i despreocupada de la sort de germans condemnats a viure sense futur.

Aquesta gairebé despietada contundència d’alguns textos és un clam desesperançat, però amorosit amb algunes obres plàstiques amb les quals sembla talment que els artistes albiren alguna llum indicadora de noves fites. Espines sí, però amb roses. Caus foscos, no obstant això, d’ells emergeixen cossos humans per passar de la foscor a la vida plena. Refugiats amb risc de mort, però la barca sempre present com a símbol de salvació individual i col·lectiva.

Ha estat un encert del Museu de la Mediterrània fer possible que Torroella hagi tingut l’oportunitat d’admirar una exposició que s’inicia amb un gran mural lluminós amb unes cares anònimes barrejades amb peixos que neden indiferents. Ens planteja que alguna d’aquelles cares podria ser la nostra si l’atzar ens hagués fet néixer un xic més al sud. Nord i sud cridats a agermanar-se, a ajudar-se i a conviure fraternalment perquè en un món globalitzat, o ens salvem tots o els humans ens condemnarem per sempre més.

Emporion • www.emporion.org • 5

Josep Pedrals i la seva obra “Els límits del Quim Porta” Adrià Arboix

“Un llibre excepcional, un esdeveniment que convé celebrar” Esteve Plantada (Granollers, 1979)

Llegir Josep Pedrals (Barcelona, El Clot, 1979) demana concentració i energia, però compensa.

El seu nou llibre que dedica al seu pare -Ricard Pedrals (1920-2017), ex capellà i teòleg- és molt poc corrent perquè barreja poesia, assaig, novel·la i diàleg, en un constant joc literari. En el llibre hi ha més de 200 poemes, i és el tercer volum d’una trilogia que va començar a publicar fa tretze anys amb El Furgatori (2006) i va seguir després amb El Romanço d’Anna Tirant (2012).

El poeta i rapsode, que porta una activitat frenètica fent recitals i actes arreu, en escoles i instituts, ens presenta amb

6 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

aquesta obra, segons el poeta, escriptor i crític literari David Castillo (Barcelona, Poblenou, 1961), el més barroc dels seus llibres.

Tal com remarca l’expert en literatura, el poeta Esteve Plantada, el llibre es divideix en dues parts: la primera, “Misteris de dolor”, presenta l’acció, crea l’estructura i mostra els personatges; la segona, “Misteris de goig”, convertirà el text en una novel·la de ciència-ficció, amb un característic punt claustrofòbic.

Els límits del Quim Porta és també una obra entelada d’ironia i amb molta dosi d’humor i talent on el lector es converteix en l’“Ull de la Providència”, que és interpel·lat constantment en els debats dels personatges i on el narrador –el mateix autor- és en Galimaties, amb la seves amigues Carmina, Ventura, i Quimera, com a protagonistes.

Esteve Plantada afirma que Els límits del Quim Porta és un llibre excepcional, una d’aquelles baules que superen els barems de qualsevol novetat editorial d’ús corrent. Obra magna, segons el crític, definitòria d’un temps i d’una tradició juganera i abrasivament contemporània, i d’unes lectures i d’un bagatge enciclopèdics.

Un llibre on intel·lecte i emoció es toquen. Un llibre, en definitiva, que és una cabriola lingüística, narrativa, dialèctica i vital, segons Plantada.

El llibre, que avança alternant poesia i prosa, fa referència també a autors universals i se n’homenatja de catalans, com ara Josep Carner i Francesc Pujols. Valèria Gaillard, crítica literària, remarca que el llenguatge de Pedrals és el “d’un poeta entusiasmat, dringadís i virolat, entremaliat, que enlluerna de tant de suc com treu de les paraules”. És tanta la seva riquesa lingüística, formal i de pensament, i és tanta la seva exuberància literària, i tan singular la seva literatura, que desborda, segons la periodista Montserrat Serra. El llibre és una festa verbal en la qual es mostren també les inquietuds i preocupacions literàries, socials i personals de l’autor, amb una barreja d’erudició amb allò que és popular.

una bona porta d’accés a la seva singular, personalíssima i meritòria obra.

Referències bibliogràfiques Pedrals, Josep. Els límits del Quim Porta. La Breu Edicions.

Barcelona, 2018, 622 pàgines.

Plantada, Esteve. “Josep Pedrals: He trobat la fórmula per fer-ho ben farcit i, alhora, àgil”. El Temps, 30/10/2018, pàg.

80-81.

Castillo, David. “Josep Pedrals, poeta: Al llibre hi ha la fal·lera mariana barrejada amb la japonesa.” El Punt Avui, 27/9/2018, pàg. 44.

Serra, Montserrat, Magre, Elisabeth (fotografies). Josep Pedrals: Vilaweb,1/10/2018 https://www.vilaweb.cat/ noticies/josep-pedrals-jo-soc-daquells-nens-que-agafavagalbuls-del-xiprer-per-tirar-los-a-lescocell/ “Pedrals i Rosalia. Els premis Ciutat de Barcelona 2018”. El Punt Avui. Divendres, 1/2/2019.

Gaillard, Valèria. “Un poeta sense límits”. La República.

Número 37. Del 2-8/2/2019, pàg. 36.

També provoca seqüeles sostenir-se en l’entelèquia d’esquifides prevencions.

El cos és filtre i s’entela, com el desguàs d’una sèquia, amb l’escòria d’aprensions, contagiat d’erisipela, amb pàpules i petèquies, condilomes i bubons…

La covardia així ens pela i la pell morta és l’obsequi a futures generacions.

Josep Pedrals (Els límits del Quim Porta, pàg. 302)

El mateix Pedrals comenta del seu llibre: “És un assaig sobre la lectura, qui llegeix, què llegeix i com, presentat en forma de novel·la, que conté dos-cents poemes i també un aplec de contes.”

Pedrals, acostumat a fer recitals de poesia, remarca la diferència que hi ha quan recita o quan escriu, perquè la paraula escoltada és efímera, passa i avança, diu. En la lectura, en canvi, el text pot anar al ritme que desitgi el lector. Endavant i endarrere, repetint-se tant com calgui. Això fa pensar en un món escrit i en un món oral amb dos plantejaments totalment diferents. L’autor té clar que “la poesia és la música de les paraules”, però no defuig “la teatralitat del vers”.

Pedrals acaba de guanyar amb Els límits del Quim Porta un dels premis Ciutat de Barcelona 2018, “pel mestratge en l’ús del llenguatge i la construcció d’un llibre total, de 624 pàgines, summa de gèneres”, en paraules del comissionat de Cultura de l’ Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats.

Deia Descartes (1596-1650) que cal dubtar de tot, un cop a la vida. També caldria llegir Pedrals almenys una vegada.

I aquest irreverent i provocador llibre que comentem és Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

La Mila Jaume Bassa Pasqual

El mes d’abril passat vaig comentar que l’estimat amic Joan Radressa, poc abans que ens deixés, havia fet una llista de dones singulars relacionades amb Torroella, el nom de les quals pensava proposar a l’Ajuntament per retolar carrers de la població. També vaig dir que me n’havia esmentat algunes, d’entre les quals jo recordava Enriqueta Pascual i Violant de Bar. Per això, en vaig parlar als meu articles dels últims dos mesos.

Ara disposo de la llista completa, 14 noms, que ha tingut l’amabilitat de fer-me arribar la seva vídua, Teresa Canela.

Em cal fer present que es tracta d’un esborrany, manuscrit, que en Joan segurament tenia pendent de més completa elaboració i d’ulterior revisió, ja que era un home molt escrupolós i meticulós, que repassava a consciència els seus treballs abans de donar-los per acabats. Tot i això, en articles successius procuraré parlar d’alguna altra d’aquestes dones, fins on jo mateix aconsegueixi de trobar informació suficient, ja que de moltes en tinc, ara per ara, poc coneixement.

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

La llista completa, amb algunes, poques, anotacions complementàries, és aquesta: Víctor Català-Caterina Albert – la Mila; Carme Ferrer Mauri – Violant de Bar; Enriqueta Pascual; Marta Rigau Poch – la Rosa de les monges; Da. Antònia Bonay; Carme Esteve Andoca; Carme Pons de Regàs – la monja jove; Maria Comas; Mariana Escuder; Mercè Sala.

El primer nom de la llista és, doncs, Víctor Català – Caterina Albert. Tal com el va escriure en Joan, amb el guionet entre el pseudònim i el nom real, sembla que tenia dubtes sobre quin dels dos havia de proposar. Fos com fos, és natural i és just que Torroella de Montgrí dediqui un record especial a l’escriptora de l’Escala, que es va inspirar en paisatges tan nostres com Santa Caterina i el Montgrí per crear l’escenari on transcorre l’acció de la seva novel·la més famosa, Solitud. Però abans de dedicar aquestes línies a la gran autora empordanesa, m’he volgut assegurar que a Torroella no hi hagués ja un carrer retolat amb el seu nom i, efectivament, existeix el carrer de Víctor Català a la zona del carrer de Figueres. No sembla gaire pertinent, doncs, pensar a dedicar-ne un altre (carrer de Caterina Albert) a la mateixa persona. Tanmateix, en Joan, immediatament a sota d’aquesta primera línia de la llista, com si ho hagués afegit després, va escriure “la Mila” i penso que potser sí que seria del cas dedicar un carrer a l’heroïna de Solitud, que viu la seva gran aventura en àmbits imaginaris inspirats en un dels nostres paisatges més estimats.

Josep Torroella i Prats, col·laborador habitual d’EMPORION, va escriure, fa anys, a Revista de Girona un article molt interessant, “El Montgrí, paisatge real i imaginat de Solitud”, que tot seguit resumeixo i que recomano de llegir (copio l’enllaç al peu d’aquest escrit). Caterina Albert va passar la major part de la seva vida entre l’Escala i Barcelona i, fins on sabem, no trepitjà mai un territori d’alta muntanya; només coneixia de prop el Montgrí, on havia anat alguna vegada.

Per això, els diferents elements que componen l’entorn de l’acció de Solitud es corresponen amb un paisatge de baixa muntanya mediterrània com el Montgrí: un territori calcari, ple de cavorques i travessat pels llits secs i empedrats dels torrents i rierols; cobert de pins, oliveres, figueres, ametllers o xiprers; on creixen romegueres, espinavesses, atzavares, romaní, garric; els pastors hi duen a pasturar cabres i ovelles; als seus peus s’estenen planes ben parcel·lades i riques en aigua. Tot i que al Montgrí “no hi ha cingles esborronadors, ni valls immenses, ni estimballs, ni congostos, ni dolls d’aigua que brollen amb estrèpit eixordador de les roques”, com els que Caterina Albert introdueix a la seva obra, Josep Torroella remarca que, a l’hora d’identificar elements concrets, l’escriptora descriu els que conformen el Montgrí, el seu únic referent muntanyenc.

un pati enrondat d’altes parets i enganxat a una casa; enmig del pati hi descobrí el brocal d’un pou, amb el pouador de ferro tot enguerxat; al fons una gran arcada rompia la paret de la casa, i al costat de l’arcada, en l’angle del pati, hi havia una escala de pedra picada […]”.

La presentació d’un escenari tan pròxim a nosaltres mereix per si sol un reconeixement, però és que, a més, ja situat en aquest àmbit familiar, el lector de Solitud es veu impulsat a admirar, des de la primera pàgina, l’heroïna de la novel·la i el seu procés d’autorealització. La Mila és un exemple de dona inicialment fràgil, sotmesa a tots els oprobis materials i morals, però portadora d’una gran personalitat, que va adquirint consciència de la seva individualitat, dels seus desitjos, de les seves opcions, fins que s’atreveix a decidir el seu destí, trencant els lligams que la subjecten, encara que n’hagi de pagar el preu de la soledat. Crec, doncs, que també, com a homenatge a la dona que es fa mestressa del seu destí, seria encertat que en una via pública de Torroella hi lluís la placa “carrer de la Mila (Solitud)”. https://docs.google.com/ file/d/1VDZNV2ceXttXTFeIQgagUb-JgTXiBRRY/view

Placa al pati del pou de l’ermita.

Quant a l’ermita, algunes de les descripcions que es llegeixen a Solitud ens són ben familiars als torroellencs, com ara: “Una gran plaça s’aplanava davant l’ermita, tota enrondada de parets i xiprers”, o “una graonada amb bordons de pedra picada baixava de la plaça fins als pinetons de més avall”. I encara és més colpidor el paràgraf que descriu l’entrada a la casa dels ermitans i el pou, ja que tots els qui hem pujat a Santa Caterina el reconeixem tot seguit, com si ens en mostressin una fotografia: “La Mila […] escorcollava mentrestant amb l’esguard lo que tenia a l’entorn. A la poca claror del fanalot veié incertament Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

L’empremta d’una il·lusió Jordi Bellapart

Quan escric aquestes ratlles estem encara en plena campanya electoral per a les eleccions municipals, i quan surtin publicades, a partir de l’u de juny, les eleccions ja s’hauran fet i els resultats, a l’abast de tothom, seran coneguts, és a dir que el recull d’opinions i records que puguin contenir no hauran afectat les decisions dels electors per escollir una llista o una altra.

Ara fa quaranta anys hi hagueren les primeres eleccions democràtiques després d’uns altres quaranta anys de dictadura, durant els quals no es va permetre que els ciutadans d’aquest país elegissin els seus governants ni a nivell d’estat, ni de Catalunya, ni municipals. A partir de l’any 1975, després que el dictador Franco morís al llit, aquest país va passar una convulsió política molt forta. Ningú tenia clar el que podia passar. Després de dos anys, al juny de 1977, es van poder celebrar les primeres eleccions democràtiques 10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

al Congrés de Diputats però les eleccions municipals, necessàries i molt esperades, no acabaven de convocar-se. Per fi van ser convocades dos anys després, el 3 de juny de 1979.

Entretant, arreu de Catalunya havien sortit tota mena de moviments, a voltes clarament polítics, com l’Assemblea de Catalunya, culturals, com el Congrés de Cultura Catalana, o fins i tot festius, que mostraven aquelles ànsies de canvi i protagonisme que portava la societat. Una voluntat clara i evident de sortir d’aquella foscor i de tants anys de negació de la nostra identitat, per poder passar a decidir i protagonitzar el propi destí. Això també es va notar a Torroella, i aquells anys van ser l’embrió d’un dinamisme que havia d’influenciar molt directament els fets històrics dels següents anys.

L’entitat cultural El Casal del Montgrí, de la qual en va ser un dels fundadors i el primer president l’advocat Joan Radressa Casanovas, va ser legalitzada l’any 1974 i aviat es va constituir en el centre aglutinador i organitzador, no només de les activitats merament culturals, sinó també reivindicatives a nivell polític i de defensa del territori. Sense definir-se políticament, va agafar un clar lideratge en la defensa de la cultura i el patrimoni històric i natural del municipi. L’any 1975, el Casal va publicar el seu primer butlletí amb la finalitat de formar i informar els seu socis. Un valuós document històric dels fets que van tenir lloc durant aquells anys.

El 6 d’agost de 1976, el Ter va patir un fort estrall ecològic degut a la progressiva contaminació de les seves aigües.

Això va provocar la reacció del Casal del Montgrí, que va fer d’entitat aglutinadora de tot un moviment de protesta pel fet que el Ter s’hagués convertit en una claveguera immunda, que hauria propiciat la destrucció de la seva fauna piscícola. Més de tres mil persones es van manifestar a Torroella sota el lema salvem el Ter, i d’aquí en va sortir la Comissió de Defensa del Ter que va tenir el suport de més de cent entitats. Pocs mesos després, l’onze i dotze de desembre, Torroella va ser la seu dels actes sobre medi ambient i ecologia del Debat Costa Brava en el qual, entre d’altres, es reivindicava la necessitat de preservar espais naturals d’aquesta costa. El Casal hi va presentar un document reivindicant la declaració del Montgrí Parc Natural. Molts altres actes polítics (organització de la taula de partits en la qual hi participaren partits que s’estaven organitzant en aquells moments) i d’oposició a actuacions urbanístiques (urbanització a Sobrestany, enderroc de l’antic edifici de la Caixa, magnífic edifici on hi havia una biblioteca per al públic, que fou construït per Pere Coll i Rigau) i molts altres actes organitzats dins del Casal per joves actius i compromesos d’aquell moment, com fou la fundació del Cine Club Torroellenc, com a secció del Casal.

l’avalaven van ser: ERC, PSC, PSUC i Front Nacional de Catalunya. La formació va guanyar per majoria absoluta en obtenir set diputats sobre tretze. L’alcalde va ser l’Albert Bou, que seria el primer alcalde de la democràcia del municipi i jo vaig ser el primer tinent d’alcalde i regidor d’urbanisme. Tot i això, aquest grup va oferir la participació de govern als regidors dels altres partits, amb els quals en aquests quatre anys es van aconseguir unes millores a Torroella i a l’Estartit com mai s’havien aconseguit, entre elles: el primer Pla General d’Urbanisme democràtic de la història, la recuperació de l’entorn de l’Església, un nou camp de futbol, la Llar del Jubilat el Recer, la remodelació de Casa Pastors com a museu, transformar el cementiri en un autèntic jardí, pavimentació i portar serveis a molts carrers de la vila (l’any 1979, més del 50 % dels carrers estaven sense pavimentar), l’Escola Bressol a l’Estartit, pavimentació del carrer Barcelona, comprar solars per valor de 54 milions de pessetes al carrer Eivissa per, successivament, fer-hi els equipaments de l’Estartit.

Ampliar el subministrament d’aigua i les canonades residuals per assegurar els serveis necessaris per al creixement d’aquest nucli.

Aquesta victòria, el dia 3 d’abril de 1979, per a molts vells resistents del franquisme va suposar com una alenada d’aire fresc que els retornava la dignitat perduda i els valors per als que havien lluitat durant més de quaranta anys. Alguns d’ells, amb llàgrimes als ulls, ens abraçaven i brindaven per la victòria. Un d’ells era el meu pare, se’l veia feliç. Nosaltres li restituíem la seva dignitat.

Després, aquest grup, amb gent diferent, es va mantenir al govern durant 24 anys i amb alts i baixos ha arribat fins a aquestes eleccions 40 anys després. Aquells joves del Casal, que havíem participat a aconseguir crear-lo, ens en sentim orgullosos, i m’atreviria a dir que, fins i tot els que ara són partícips d’altres formacions polítiques, mantenen encara aquest orgull. Fou l’embrió del millor que es pot dir d’un ajuntament. Molts ajuntaments de ciutats i viles properes a Torroella sempre l’hi han reconegut i l’han posat com a referent. Ha quedat com l’empremta d’una il·lusió que encara resta vigent.

Per fi, a l’inici de l’any 1979, es varen convocar eleccions municipals, la contesa que feia falta per acostar el poder democràtic al poble. A partir d’aquell moment, els partits començaren a mobilitzar-se per elaborar les seves llistes de candidats. UCD i CiU ho tenien clar, llista de partit amb la gent que es pogués, tot el capital de mobilització i actuació que s’havia fet durant aquells anys no es podia perdre, però era molt difícil aglutinar-lo sota les sigles d’un mateix partit.

Després de moltes reunions, es va arribar a l’acord de formar una agrupació d’electors avalada per diversos partits, però sense que hi figuressin les seves sigles. La formació es va dir Pacte per un Ajuntament Democràtic i els partits que Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

De la baldufa a l’Smartphone Josep Fuster

Un dia de la passada Setmana Santa, mentre dinàvem al restaurant amb uns amics, a la taula del costat s’hi assegué un matrimoni amb una criatura de no més de tres anys, que tan prompte estigué ben situada a la taula, al costat dels seus pares, no va parar de donar la llauna amb uns crits que fins i tot feien que resultés difícil entendre la nostra conversa.

Sobtadament, es va fer el silenci i tots quatre vam intentar esbrinar qui o què havia produït el miracle. El mòbil de la mare va ser el bàlsam que tranquil·litzà la criatura, que no tornà a obrir boca durant tot el dinar.

quilòmetres.

La situació propicià que amb els amics féssim una reflexió sobre com els aparells electrònics d’alta tecnologia s’han convertit des dels primers anys de la infància en una de les principals joguines de la mainada. Les PlayStation, les consoles, els videojocs, les aplicacions lúdiques dels ordinadors i els Smartphone, etc., són les seves joguines preferides, amb l’avantatge que permeten jugar-hi sol o amb altres jugadors, però sense que la presència física d’aquests sigui indispensable, fins i tot poden estar separats per milers de

Els nois d’aquella època ens entreteníem amb unes joguines tan elementals com podia ser una humil baldufa de fusta de roure, que cadascú personalitzava de la millor manera que sabia i la decorava amb taques de color o dibuixos fets amb tinta xinesa. Jugàvem també als diferents jocs de les boles, aquestes solien tenir un diàmetre entre 10 i 15 mm i eren de vidre o d’acer, aquestes últimes, generalment provenien d’algun vell rodament de camió i eren molt buscades perquè pràcticament eren indestructibles; el premi per l’encert

12 • Emporion • www.emporion.org

No s’entendria ni es valoraria aquesta evolució en les joguines ni en els jocs de les criatures sense que féssim un breu repàs d’on venim i com es jugava en un passat immediat, del qual tan sols ens separen poc més de seixanta anys.

He de dir que, en aquell temps, quasi totes les escoles separaven la mainada per sexe. Així doncs, parlaré només d’alguns dels jocs i les joguines dels nois de finals dels anys cinquanta, que són els que conec i recordo.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Estimada Dolors,

en les jugades solia consistir a repetir jugada i amb el consegüent intercanvi de cromos que escollia el guanyador, i que normalment aconseguíem a base de menjar xocolata.

Recordo també el que se’n deia el muxi -no sé d’on prové aquest nom. S’hi jugava amb uns petits ossos, crec que del genoll del xai, que prèviament havien passat per l’olla de l’escudella; eren de cares totalment irregulars però simètriques, que pintàvem de diferents colors, venien a ser com les xapes d’avui.

Robert Huertas

Qui no va jugar amb la “rutlla”, una vella llanta de bicicleta que fèiem córrer amb la mà, o guiada per un filferro en forma de u amb un petit mànec.

El futbol, però, era el rei dels jocs i dels esports, es practicava amb unes matusseres i pesades pilotes de cuiro que servien fins que s’estripaven.

Ens entreteníem també amb les historietes que normalment arribaven a les llibreries amb periodicitat setmanal, entre elles recordo el TBO, Hazañas bélicas, Pulgarcito, Tiovivo, i més endavant el Capitán Trueno, El Jabato, etc.

L’escriptura d’aquesta carta m’enganxa en plena campanya electoral. Torroella no descansa; t’hagués agradat ser-hi.

Però hi ets en certa mesura, ho saps. No permetem que ningú t’oblidi i has romàs a les consciències d’aquelles persones que tenim la voluntat de fer un país millor. N’hi ha que creiem que, per fer-ho, enfortir els municipis és la millor arma.

En aquells anys, la vida de la mainada era tan simple i poc complicada, que quan sorgien desavinences entre les “pandilles” dels diferents barris o carrers, les solucionàvem a base de cops de roc, no oblidem que en aquella època Torroella tenia molt pocs carrers pavimentats i aquest material era abundant. Tot i la salvatjada que pot semblar, no recordo haver vist mai cap lesionat de consideració; passats els moments de tensió, l’endemà tan amics i tan contents.

Quan llegeixis aquest escrit ja seran coneguts els resultats de les eleccions. Des de les diferents sensibilitats polítiques tu i jo compartim, n’estic segur, uns mateixos objectius. Per una banda la construcció de la unitat popular al nostre municipi, una classe treballadora apoderada, compromesa i lluitadora i, en última instància, un govern municipal que continuï treballant per la llibertat nacional.

Segurament, la simplicitat d’algunes de les joguines que ens entretenien i la forma que teníem de solucionar les diferències arrencarà més d’un somriure als qui no hagin viscut aquella època. Els ajudarà a entendre com n’era, de precària, la situació i la manca de tecnologia; el fet que poc temps enrere encara estaven vigents les cartilles de racionament de la postguerra, i es desconeixien materials tan bàsics i elementals com el plàstic, com a exemple diré que encara no s’havia comercialitzat ni el més elemental dels bolígrafs.

Des que esteu empresonades no deixem passar un sol ple sense recordar-vos i demanar la vostra llibertat. És un símbol, ho sabem, però és un petit espai que generem per no perdre el nord. Enmig de l’enuig d’alguns per la derrota del Barça a la Champions o la presumible decepció pel final de Joc de Trons (el circ de sempre), cal buscar les estratègies per no oblidar allò que és realment important.

Les poques joguines que amb molt sacrifici podien estar a l’abast de quasi tothom eren fabricades amb fusta, cartró o llauna, i normalment se’n rebia alguna tan sols per les diades de Nadal o Reis.

La mainada d’aquella època havíem de suplir les mancances amb la imaginació i la fantasia; moltes vegades, amb molt poca cosa ens fabricàvem joguines que ens feien gaudir tant o més que les poques que ens regalaven.

Quan les circumstàncies fan que la imaginació et transporti per uns instants al passat, és inevitable que quan retornes al present acabis preguntant-te si malgrat les mancances que vàrem patir els infants dels anys cinquanta o començament dels seixanta, vam ser més o menys feliços que els d’avui amb tota la tecnologia i una escandalosa abundància al seu abast. Suposo que el concepte de felicitat és molt relatiu i subjectiu, i no permet generalitzar; ho podríem deixar perquè tothom reflexioni en base a les seves particulars circumstàncies, i que llavors en tregui conclusions.

Penso, però, que pot ser molt pertinent aquella dita que diu: “No és més feliç el qui més té, sinó qui menys necessita”.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La militància a la CUP, els murals d’en Joan Vinyes, l’ANC de Torroella, els llaços als balcons del municipi, el teu fill Bep, una injusta denúncia o el groc, sempre present, és tot allò que fa que cada dia et pugui recordar i em torni la ràbia. De tant en tant, malgrat soni malament, és útil, la ràbia.

Fa dues setmanes vam reunir-nos tots els regidors i regidores en l’últim ple de la legislatura. Et vaig recordar, vaig pensar que, quatre anys enrere, també estaves en l’últim ple com a regidora de l’ajuntament, asseguda al mateix lloc que algú de nosaltres. La vida i el país et va portar a ser consellera i la repressió et va tancar i allunyar de tots nosaltres.

Encara esgarrifa pensar-ho. Aquí encara esperem la teva tornada, que s’acabi la vergonya o que el poble s’alci davant de tanta injustícia, que al nostre territori i més enllà de les nostres fronteres tothom obri els ulls. Aquí encara esperem… encara t’esperem.

Fins aviat, fins a la llibertat.

Robert

Emporion • www.emporion.org • 13

Primavera pictòrica a les Galeries de Barcelona Fig.1 Guinovart, “Seis poemes galegos”, 1998

Josep Pericot

És sabut que la primavera convida a sortir al carrer o a passejar per contemplar la gran varietat de paisatges i colors de la natura. Potser quelcom semblant passa amb la pintura que s’exposa a moltes galeries de Barcelona, on trobem una abundància d’exposicions amb diferents formats i estils de pintura.

Morgades, Contrast, Eude, Fifty Dots, Gothsland, Imaginart, Marc Domènech, Palau Antiguitats, Pigment Gallery i Sala Nonell. De totes aquestes podríem citar, a tall d’exemple, la mostra de gravats de Picasso (Fig.7) i Goya (Fig.8), així com dues obres sobre paper d’Estrada, que es presenten a la Galeria A 34. També se’ns mostra de manera innovadora i creativa la pintura sobre plafons de cartró de Joan Furriols a la Galeria Marc Domènech. Una pintura que dona pas a la bellesa equilibrada entre matèria i superfície (Fig.9). Finalment, fem esment de l’espai Artur Ramon Art, on trobem el treball de Laura Lio, “Cuando yo era pájaro”, i obra recent de Josep Santilari & Pere Santilari.

Durant l’any Guinovart, les exposicions de la seva obra han sigut nombroses i en destacaríem la de l’Espai Volart (“La realitat transformada”, una cuidada retrospectiva de gran format), com també la de gravats que s’ha fet a la Joan Prats.

Així mateix, encara podem veure una excel·lent mostra de gravats d’aquest autor a la Galeria Eude del carrer Consell de Cent (Fig.1), que tanca el seguit de reconeixements que els galeristes han fet de la seva obra.

Seguint el nostre recorregut, cal celebrar l’obertura recent en aquest mateix carrer de la Galeria Joan Gaspar, que presenta pintors dels seu propi fons, autors tan destacats com Arranz Bravo, Clavé (Fig.2), Tàpies, Claret (Fig.3), o Miró.

La varietat i riquesa d’aquesta primavera pictòrica confirma la tendència a una recerca de noves formes d’expressió, que partint de tècniques clàssiques o informals, discursegen amb talent i creativitat pel moment actual de la pintura a Barcelona.

La Galeria Mayoral ens presenta una selecció de pintures abstractes de Fernando Zóbel (Manila,1924 – Roma,1984 ) que mostren la finesa i delicadesa del seu informalisme, com una variant personal de l’expressionisme abstracte (Fig.4).

Aquesta interesant exposició té com a contrapunt de la pintura de Zóbel unes magnífiques escultures de Chillida.

A la Galeria Tàpies ens trobem amb un conjunt de gravats de Tàpies, on es veu el seu talent per la síntesi simbolista de signes i matèria, que apareix interpel·lant-nos al llarg de tota la seva obra (Fig.5).

A la Sala Parés de Barcelona també hi han desfilat darrerament una plèiade de pintors, dels quals ja vàrem destacar l’obra de Leticia Feduchi, que s’estén a altres pintors de registres molt diversos, com Gloria Muñoz, que capta amb un realisme líric postimpressionista el seu “Jardín de Ofelia”, o Xavier Rodés, que ens fa present l’atmosfera i la llum del seus paisatges amb un realisme auster i presencial (Fig.6).

Actualment, a la mateixa sala hi podem veure l’obra subtil i inspirada de “Horizontes”, de Cristina Babiloni, o la de caràcter més simbolista de Lluís Ventós, “Natura morta amb brida” (homenatge a Torrentius, 1589-1644).

A la vegada es torna a presentar a Barcelona la World Paper Gallery, la macroexposició col·lectiva de múltiples espais galerístics que utilitzen el paper com a suport de la realització plàstica. En el seu conjunt hi participen fins a tretze galeries: A 34, Art Petritxol, Artur Ramon Art, Clavell & 14 • Emporion • www.emporion.org

Fig. 9 Joan Furriols (obra recent)

Fig.1 Guinovart, “Seis poemes galegos”, 1998 Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig. 3 Claret

Fig. 2 Antoni Clavé

Fig. 4 Zóbel, “Canción protesta III”, 1968

Fig. 8 Goya

Fig. 7 Picasso

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig. 5 Tàpies

Emporion • www.emporion.org • 15

L’Economia de la Salut Jaume Sató i Geli

Aquest any 2019 se celebren 40 anys des que el Col·legi d’Economistes de Catalunya va crear una Comissió d’Economia de la Salut de la qual he estat membre durant molts anys, gairebé des del seu inici.

Era la primera ocasió al nostre país que aquesta especialitat es tractava de forma oficial. Va ser aquesta comissió on va néixer aquesta disciplina a Espanya i on es va constituir la llavor de l’actual Associació d’Economia de la Salut.

L’Economia de la Salut és una disciplina de l’Economia que té com a finalitat estudiar les decisions d’assignació de recursos en allò que afecta la salut i els serveis sanitaris. Principalment se centra a examinar el funcionament dels incentius en la producció i la demanda de salut, el mercat de serveis sanitaris, l’assegurament i el funcionament institucional dels sistemes sanitaris, l’establiment de prioritats en la decisió sobre programes sanitaris, l’eficiència i equitat en la provisió i finançament del serveis sanitaris, com també els fenòmens d’envelliment, canvi tecnològic i social en la salut, i el funcionament de la sanitat.

La disciplina parteix d’un treball de l’economista i premi Nobel Kenneth Arrow, i teòricament se centra en l’efecte de les imperfeccions i asimetries d’informació, externalitats, 16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

béns públics i incertesa que, en l’àmbit de la sanitat, fan que els mecanismes de mercat no necessàriament portin els efectes desitjats en altres àmbits.

A la Comissió d’Economia de la Salut ens vàrem apuntar a la línia britànica que en aquell moment estava ubicada a la Universitat de York, on un grup d’economistes havien desenvolupat eines conceptuals i estudis que es varen difondre com a Health Economics.

Sector públic i nivells de decisió En el model d’estudi els serveis sanitaris no passen per un mercat lliure, sinó que es presten en centres sanitaris públics i són gairebé gratuïts per al malalt. Les decisions sobre quins serveis es donen són preses pels metges per compte dels malalts (relació d’agència), dins el marc pressupostari que estableix el sistema públic.

Hi ha tres nivells de presa de decisions. A nivell micro, els metges decideixen els serveis necessaris per a cada malalt; a nivell meso, els gestors sanitaris decideixen com es produeixen els serveis: compres, externalitzacions, inversions, personal, etc.; i a nivell macro, es decideix el pressupost sanitari.

Eficàcia, efectivitat i eficiència Entenem per eficàcia la probabilitat que un individu, en una població definida, es beneficiï de l’aplicació d’una tecnologia sanitària a la resolució d’un problema de salut determinat, sota condicions ideals d’intervenció. Normalment s’establirà de forma experimental i tindrà validesa universal.

Exemple: l’àcid acetilsalicílic (AAS) baixa la febre.

L’efectivitat també mesura la probabilitat que un individu, en una població definida, es beneficiï de l’aplicació d’una tecnologia sanitària, però en aquest cas sota condicions reals d’aplicació, per la qual cosa la seva determinació no tindrà validesa universal. Exemple: la dosi de 400 mg d’AAS que ha ingerit el pacient X, li ha disminuït la febre de 39º a 37,5º després de 35 minuts.

Definim l’eficiència com els resultats aconseguits en relació amb els recursos consumits. És un concepte relatiu, res no és eficient per si mateix, sinó en comparació amb un altre, utilitzant com a mesura l’efectivitat dels projectes comparats, quan sigui coneguda, o bé l’eficàcia de cada un d’aquests, quan les dades sobre efectivitat no estiguin disponibles.

Així, l’eficiència econòmica és la millor relació entre els recursos emprats i els resultats obtinguts. És el resultat d’avaluar totes les possibles opcions que puguin contribuir a la solució d’un problema i dins d’aquestes determinar la que produeixi els millors resultats al menor cost.

No pot dir-se que alguna cosa és eficient si abans no es compara amb totes les possibles opcions de solució.

Equitat La sanitat no només ha de ser eficient, sinó que ha de ser equitativa. L’equitat tracta d’escollir assignacions compatibles amb la justícia social (assignacions coherents amb els valors de la població); és un criteri normatiu: Equitat horitzontal: assignació del mateix tractament per a igual necessitat.

Equitat transversal: diferents tractaments per a diferents necessitats (greus abans que lleus, impostos relacionats amb el nivell de renda…).

Avaluació econòmica Els economistes hem ideat un munt de formes d’avaluació econòmica dels programes sanitaris: minimització de costos, cost-efectivitat, cost-utilitat, cost-benefici, mesurant no només els costos, sinó també les seves conseqüències i els resultats obtinguts.

Una de les formes de mesurar o avaluar la contribució d’una actuació sanitària a la millora de la salut de la població és mesurar la utilitat per la persona del seu estat de salut ponderada pel temps en què gaudeix (o pateix) dit estat de salut: són els índex QALY per les sigles en anglès (Quality Adjusted Life Years) o AVAQ en català (Anys de Vida Amb Qualitat).

Prioritats Si bé diem que “la salut no té preu”, hem d’establir prioritats, sinó la despesa sanitària seria més gran que la que ens podem permetre, atès: Els recursos limitats dels quals disposem.

El cost d’oportunitat (el cost alternatiu de no poder destinar els recursos a altres finalitats).

L’evolució ràpida de les tecnologies.

L’augment d’expectatives i demandes d’atenció dels pacients.

L’envelliment de la població.

Vull destacar que Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys. El percentatge de sobreenvelliment femení (18,3%) és més elevat que el masculí (11,4%), tot i això, en els darrers anys la distància entre sexes s’ha reduït lleugerament.

El sobreenvelliment ha crescut un 25,2% respecte del valor de 2005 (12,3%). Si es mantenen les tendències actuals en mortalitat, en els propers anys seguirà creixent. Aquestes dades són les més recents que he trobat i són de 2014; o sigui, que avui, 5 anys després, ja deuen haver crescut…

Una economia funciona eficientment quan es troba a la frontera de possibilitats de producció, o sigui, quan per dedicar una quantitat de recursos a una activitat, cal afectar una altra en la mateixa proporció de recursos.

L’eficiència no incumbeix només en l’economia, sinó a qualsevol esfera de la vida, ja que els recursos són escassos en relació amb les demandes socials i l’única forma d’incrementar el seu rendiment és mitjançant el seu ús eficient.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Blade Runner, el món l’any 2019 Josep Torroella

Quan vaig llegir De la Terra a la Lluna l’home encara no havia trepitjat el nostre satèl·lit, però no trigaria gaire a realitzar aquell somni. En canvi, quan em vaig empassar Deu mil llegües de viatge submarí ja feia dècades que els submarins es desplaçaven sota les aigües oceàniques; llavors fins i tot n’hi havia de propulsats amb energia nuclear. Jules Verne tenia aquest do, el de preveure el futur, d’imaginar màquines que més tard o més d’hora l’home inventaria.

Degut probablement a aquestes i altres lectures, la idea que moltes de les coses i situacions que imaginen alguns homes poden esdevenir realitat en un futur més o menys llunyà es despertà en la meva consciència molt aviat. A través de la literatura, però també a través de la gran pantalla. Del gènere de ciència-ficció una de les meves pel·lícules preferides és Blade Runner, dirigida, com saben tots els cinèfils, per Ridley Scott l’any 1982 i protagonitzada per un jove Harrison Ford. Es tracta d’una obra de culte que s’avança en el plantejament de temes que ara són de rigorosa actualitat: la superpoblació, la contaminació, el canvi climàtic, la globalització…

Un dels molts temes de què tracta el film és el dels desplaçaments dels ciutadans en les metròpolis del futur. Al món imaginari de Blade Runner, com podem veure en diversos moments de la projecció, es fan per via aèria, a bord de petites naus automatitzades que solquen ràpides com coets els contaminats cels urbans. Quan es va estrenar el film a molts espectadors ens semblà que això dels vehicles voladors -llavors la paraula dron encara s’havia d’inventar- era tan fantàstic com la idea dels replicants i altres coses imaginades pel guionista del film. Però no, ens vam equivocar.

El món que veiem a Blade Runner correspon a l’any 2019. Doncs bé, hem hem arribat a aquesta data i ja s’estan fent proves satisfactòries amb taxis voladors i autònoms. A Dubai, concretament, i amb tecnologia xinesa. Aquests drons poden dur fins a cent quilograms de càrrega, elevar-se fins a 3500 metres i atènyer 60 km./h. Tenen forma d’un petit helicòpter de quatre braços i vuit hèlixs i es mouen amb energia elèctrica, amb una autonomia de mitja hora si fa no fa. El passatger només haurà d’indicar el seu destí en una pantalla. No s’ha de preocupar de res més. Tot està controlat, fins els imprevistos.

18 • Emporion • www.emporion.org

Tornem a la literatura. Concretament a una petita joia literària de Pere Calders, Aquí descansa Nevares, escrita a Mèxic durant el seu exili. Aquesta narració no és, naturalment, un relat de ciència ficció. Calders només hi explica una situació estranya, surrealista, dins el seu estil: una preferència clara per l’absurd, l’imprevist. Els protagonistes són una colla de famílies humils que han d’abandonar les seves humils llars als afores de Ciudad de Méjico a causa d’unes pluges torrencials i que se’n van a viure als panteons d’un cementiri proper. O sigui, amb els rics difunts. Molt propi de Calders. I així, el que abans era un lloc gris i silenciós, tot d’una esdevé un poble ple de vida, amb flors naturals, roba estesa, crits de nens que juguen, discussions dels adults… Cap al final de la narració Calders posa en boca de Lalo Nevares, el protagonista principal, aquestes paraules: “No sé ben bé com anirà (….) Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius”.

I heus ací que la situació descrita per Calders s’està donant des de fa alguns anys a diversos indrets del món. A El Caire, sobretot, una megalòpolis africana que no para de créixer i que ja està a punt d’engolir les Piràmides -que, no ho oblidéssim, són tombes monumentals. Degut a la manca de pisos des de fa anys a la capital d’Egipte, centenars de milers de persones han ocupat cementiris i viuen entre els morts. Paguen, és clar, un mòdic lloguer als propietaris de les tombes. Les condicions en què viuen són precàries. Però sempre és millor això que viure al ras. I, altrament, un cementeri és un dels llocs més segurs del món. Els morts són inofensius, mai no han fet mal a ningú.

La situació narrada magistralment per Pere Calders també té lloc en alguns cementiris de Manila. Molts cementiris públics de la megalòpolis filipina han esdevingut d’uns anys ençà la llar de milers de famílies paupèrrimes. Aquestes han construït xaboles amb uralita, fustes i plàstics damunt les tombes i allà s’han instal·lat. Allà neixen, creixen, envelleixen i un dia hi moriran. El que per a nosaltres és macabre, per a ells és normal. I encara més per a la mainada, que no han conegut res més. A manca de joguines, nens i nenes s’entretenen amb els ossos que troben arreu.

Hem sentit a dir moltes vegades que la realitat sempre supera la ficció. Sempre, sempre, potser no, però tot sovint, sí.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Carta als molt estimats, fills, nets, familiars i amics tots Santi Sató

La vida -la meva, la nostra i la vostra vida- es va realitzant pas a pas sense que, de forma conscient, pensem en la seva fi. No obstant, la mort ens voreja i rodeja, en tot moment. I d’ella, quin coneixement en tenim? En aquest escrit faig suposicions, potser sobreres, que tenen origen tant en la lectura com en l’experiència de la mort de familiars íntims: el pare, la mare, una germaneta que no va voler fer-se gran; i la companya de la meva vida i mare dels meus fills… mare i àvia, i també amb vosaltres familiars i amics tots. I amb aquest escrit, també, vull posar de relleu l’amor, real, viscut, que sento per a tots vosaltres i per la memòria dels que ja ens han deixat, orfes de la nostra i vostra companyia, en el camí de vida que hem compartit. Avui, per tant, només voldria preveure la companyia i no la solitud d’un final que tard o d’hora sé que ha d’arribar.

No sé com me’n sortiré, però tinc la certesa que qui sà­piga viure bé, sabrà envellir i morir millor. El bé no rau en el benestar, diners o salut, sinó que és de l’àmbit de l’ètica i en la realitat de l’amor de la família que has fet i sabut crear. No vull ser ni optimista ni molt menys pessimista, encara que Déu no ens deixa conèixer quina i quan serà la nostra fi. Però aprofito aquest moment, més en el quan que en el com, ja que no vull ni pensar ni predir.

Crec que he viscut el que la vida em podia oferir. I podria dir que n’estic fins i tot satisfet. Estem realment preparats per envellir? Aquesta és la pregunta-impuls necessària i suficient per escriure aquest article. Per a vosaltres, fills i nets, altres familiars i bons amics, tots, vull agrair-vos sincerament el que heu fet per mi. I a tots vosaltres: el meu amor sincer.

La nostra pròpia existència ens ajusta i deli­mita en un arc cronològic natural, limi­tat en sa majoria als 65-85 anys, que s’evidencien -sempre segons el ritme i estil de vida- amb regressions en el rendiment físic i també en l’intel·lectual. En comencem a ser més cons­cients quan ens fem més grans o vells? Negar la realitat té fins i tot un nom en la psicologia popular: La sín­drome de Peter Pan (Dr. Kiley, 1983). Aquesta síndrome té, per a mi, una doble interpretació: d’una banda, que l’envelliment és inevitable; i de l’altra, com s’ha de viure la tercera edat? (des dels 65 anys) i la quarta? (des dels 80)…

Volem sempre un any més, oi? O no? El que no en parla, més aviat pensa, i fins i tot escriu, que la nostra meta no ha de ser Emporion 100 anys (1915-2015)

una bona mort, sinó una bona vida fins al final. I l’eutanàsia no és mai la solució.

Ciceró, sobre l’envelliment, en el diàleg entre el vell Cató i els jovenets Escipió i Leli, ens diu que: 1) La vellesa sembla miserable. 2) Ens aparta de les activitats normals. 3) Perdem la força física que ens allu­nya de força i de plaers. 4) Perdem més el temps “ensumant la proximi­tat de la mort”. Però hem d’aprendre a envellir. Sí, i n’hem d’aprendre, per evitar uns raonaments moltes vegades inapropiats, i sempre inoperants. I Sèneca s’enfronta amb la pròpia senectut, descoberta en una de les seves vil·les suburbanes, i descobrint el pas del temps, clama: “Abra­cem-la, estimem-la, la vellesa!”

No vull ni puc donar ara remeis psicofísics, ni derivar cap al moralisme de dir que cal tenir cura dels vells per la saviesa emmagatzemada en les arrugues de la seva cara. Crec que cal fer-se gran, adaptant-se gra­dualment al desgast de les nostres capa­citats. Hem d’anar al ritme de les forces disponibles… Jubilat no equival a inútil, prové del llatí iubilare que seria do­nar crits d’alegria i goig. Visquem amb els nostres, i amb aquell amor que mai ha de defallir, i que nosaltres hem d’aprendre a aplicar.

No em preocupa avui la meva mort. Puc i vull creure en un retrobament amb tots els que he estimat i m’han precedit, de la mateixa forma que jo, un cop més, esperaré l’arribada dels meus, amb aquest retrobament, potser difícil d’entendre i fins i tot d’acceptar. Però que no puc deixar de desitjar, preveure, o somniar les retrobades, després de la mort, amb tots els que he estimat i m’han precedit. Retrobades que han de formar part de la nostra esperança de vida, per sempre, eterna. Que tots nosaltres puguem observar-la com a part reflectida en la dels nostres fills i descendents.

I no vull acabar aquest escrit sense expressar un desig i una esperança: que la vida dels meus, familiars, amics i coneguts, sigui, com a mínim igual o millor que la que jo he viscut, així com el meu ferm desig de pau, amor, llarga vida i felicitat per tots els meus, parents i amics. Recordant el dia del meu naixement, 4 d’abril del 1.930, i esperant un demà ple de goig pels retrobaments. Gràcies Senyor!

Emporion • www.emporion.org • 19

La cuina d’en Joan Mitjà Bacallà al pil-pil

Braç de gitano salat

Ingredients • 600 g de bacallà remullat (ventresca) • 8 grans d’all • ¼ l d’oli • Julivert

Ingredients • 3 clares d’ou • 15 g de sucre • 3 rovells d’ou • 90 g de farina • 1 culleradeta de llevat • La pela de mitja llimona • Sal

Preparació Poseu al foc una cassola de terrissa amb l’oli i els alls picats.

Abans que els alls quedin daurats, poseu-hi el bacallà de manera que la pell estigui en contacte amb l’oli i el fons de la cassola (poseu els talls de costat, sense que mai quedin un damunt de l’altre). Cal tenir en compte que la salsa s’ha de lligar sense que l’oli bulli mai. De tant en tant s’ha de moure la cassola, fent-la rodar una mica cap a cada costat per tal d’anar lligant la salsa.

Aquesta operació es por fer traient i posant la cassola del foc i anar remenant damunt del marbre, posant un drap sec entre aquest i el cul de la cassola, fins que tinguem la salsa lligada del tot. Ha de quedar d’un color blanquinós i sense cap taca d’oli. Espolseu-hi el julivert ben picat pel damunt i ja es pot servir.

Gelat de pruna Ingredients • 200 g de prunes seques • 3 rovells d’ou • 1 ou • 400 g de nata muntada • 3 cullerades de brandi o armanyac • 100 g de sucre • 100 cc de llet Preparació Traieu el pinyol de les prunes. Passeu-les per la picadora (12-3) i acabeu-les d’afinar amb un xic de llet i passades pel “mini-pímer”. Munteu els rovells d’ou, l’ou i el sucre i poseuho a coure al bany Maria, remenant sense parar fins que quedi una crema. Afegiu-hi el brandi i remeneu-ho, afegiu-hi les prunes i deixeu-ho coure una estona més. Un cop fred, afegiu-hi la nata muntada, barregeu-ho bé, aboqueu-ho dins d’un motlle de “cake” mullat amb aigua i poseu-ho al congelador.

20 • Emporion • www.emporion.org

Per al farciment • 200 g de tonyina • 2 ous durs • 200 g de xampinyons • 2 cebes • 100 cc de vi blanc • 25 g de cogombres confitats • 300 g de salsa de tomata Per a la salsa • Maionesa • 1 cullerada de mostassa • 1 culleradeta d’extracte de tomata • 3 cullerades de crema de llet Preparació Poseu un xic de sal a les clares i bateu-les a punt de neu.

Afegiu-hi la pela de llimona, el sucre i els rovells d’ou i bateuho tot junt. Amb molt de compte, afegiu-hi la farina amb el llevat prèviament passats pel sedàs. Unteu amb mantega una safata per anar al forn i folreu-la amb paper semivegetal, també untat. Repartiu la mescla damunt del paper de manera uniforme. Poseu-ho a coure al forn calent a 200 graus, de vuit a deu minuts. Un cop cuit, retireu el paper i enrotlleu la pasta.

Piqueu les cebes ben petites i fregiu-les amb un xic d’oli. Un cop agafin color, afegiu-hi els xampinyons tallats petits, deixeu- los coure, ensalgueu-los i afegiu-hi la salsa de tomata, deixeu-ho coure uns moments, poseu-hi el vi i deixeu-ho reduir. Un cop feta la reducció, i fora del foc, afegiu-hi la tonyina ben escorreguda, els cogombres i els ous durs tot ben picat. Deixeu-ho refredar i farciu el braç.

Barregeu tots els ingredients de la salsa i, un cop ben barrejats, poseu-la damunt del braç. Serviu-ho ben fred.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

PER A AQUEST MES DE JUNY VIII Fira Internacional de Màgia FIMAG dies 7, 8 i 9 Festa dels Indiketes dia 8 Revetlla de Sant Joan dia 23

NOTÍCIES DE MAIG TORROELLA I L’ESTARTIT Eleccions municipals. El diumenge 26, UPM, encapçalada per Jordi Colomí, va aconseguir 6 regidors, ERC 4, JxCat 2, CUP 2, CambTE 1, L’Est 1 i Cs 1.

Foc al Montgrí. El dilluns 13, al vespre, es va calar foc al

50 espècies de la Costa Brava. Xavier Quintana i Toni Llobet van presentar una mini-guia a l’Auditori del Museu el dissabte 4 a la tarda.

Gran Concert SOS Costa Brava. El dissabte 4 a la nit, l’Espai Ter s’emplenà d’un públic entusiasta i reivindicatiu.

Gent del Ter. El diumenge 5 al matí organitzà una nova sortida, Postals del Montgrí i “Mala Terra”. Per al dissabte 18, a la tarda, havia organitzat l’activitat “Retirar herbes a mà”, per promoure la idea “Prou Biocides”, però la pluja insistent s’hi va oposar.

Les Nits a La Sala. És un cicle de propostes de petit format, de caràcter intimista, en un espai que facilita el contacte directe entre l’artista i el públic. Per a començar el cicle, el divendres 10 a la nit es va programar “Els Benaurats”, de Xavi Lloses, amb audiovisuals d’Àlex Pallí.

Teatre a l’Espai Ter. El dissabte 11 es va representar “Muerte en el Nilo” d’Agatha Christie.

41 Marxa del Montgrí. Es va fer el diumenge 12, entre l’Escala i l’Estartit, passant per puntes i cales; es va anul·lar per les previsions de mal temps, la part del trajecte marítim.

Llegir teatre. La Biblioteca Pere Blasi va organitzar per al dimarts 14 el comentari de “El gran teatro del mundo”, de Calderón de la Barca. Per al dijous 30, “Novecento”, monòleg d’Alessandro Baricco, interpretat per Marcel Tomàs.

Agricultura ecològica. El divendres 17 es va programar, a casa Pastors, una conferència /xerrada del cicle.

Dia Internacional dels Museus. El dissabte 18 ho va celebrar el Museu de la Mediterrània amb una jornada de portes obertes.

La VII Pujada al Castell d’Ítaca, anul·lada per pluja. S’havia de celebrar el diumenge 19, convertint la marxa en una “Acció lila” a favor de la igualtat de dones i homes, i en solidaritat amb preses i exiliades polítiques, però el temps plujós ho va impedir.

Teatre musical a l’Espai Ter. El diumenge 19 es va programar “El flautista de Hamelin”.

Montgrí, a la zona del coll d’en Garrigàs, que va cremar, sobretot, matoll, en una extensió de prop d’una hectàrea i mitja. Van treballar en l’extinció 15 dotacions de bombers, agents rurals, mossos d’esquadra i policia local.

39a. Festa del pedal. Va tenir lloc el dimecres 1.

“Lisistrata” al Cine Petit. ZAM Teatre la va representar els dies 1, 3, 4 i 5.

Ciclisme Costa Brava. Bifree organitzà la cursa per camins municipals el dissabte 4.

Desenterrant l’Empordà. El dissabte 4 al matí, Ona Vilà va presentar a l’Auditori del Museu de la Mediterrània el seu treball de recerca sobre “Petits jaciments romans al Baix Ter”. El dimecres 8 al vespre, s’hi presentà “Lluís Pericot, arrels torroellenques d’un arqueòleg universal”. El dimecres 15, “Les excavacions a Santa Maria de Palau”. El dimecres 22, “Les excavacions a la plaça del Lledoner i al passeig de l’Església”.

22 • Emporion • www.emporion.org

David el Mag. Per al divendres 31 al vespre, a la Biblioteca Pere Blasi, es va programar l’activitat “Supernit a les biblioteques”. Ítaca a l’Espai Ter. S’hi va organitzar, per al divendres 31 a la nit, “Miedo”, amb Albert Pla.

CATALUNYA Eleccions municipals. El diumenge 26, ERC guanyà en nombre de vots, seguit del PSC i de JxCat. ERC va guanyar en nombre de regidors i JxCat va mantenir el govern en més ajuntaments. A Barcelona, Ernest Maragall, va assolir un lleuger avantatge sobre Ada Colau. ERC també es posà al capdavant a Lleida i a Tarragona, mentre JxCat s’imposava novament a Girona. El PSC va recuperar la seva força municipal al cinturó de Barcelona.

Eleccions europees. Carles Puigdemont, aconseguí un triomf històric, amb un milió de vots (28%), seguit del PSC (22%) i ERC (21%). Puigdemont i Comín, amb aquest gairebé 50% dels vots, portarà al Parlament Europeu la veu de Emporion 100 anys (1915-2015)

l’independentisme a l’exili, mentre que Junqueras hi representarà els que són a la presó.

diverses fórmules que feien referència a la república catalana, a l’1-O o al poble català.

Cambra de Barcelona. A les eleccions del dimecres 8, l’ANC va mobilitzar un nombre suficient d’empreses i autònoms per aconseguir que els independentistes assolissin la majoria absoluta.

Suspensió dels diputats presos. Després d’haver passat la pilota al Tribunal Suprem, i que aquest l’hi retornés, el divendres 24 la mesa del Congrés va prendre la decisió de suspendre els presos polítics, deixant de banda la presumpció d’innocència i la voluntat democràtica expressada a les eleccions.

Senat. El dijous 15 els grups independentistes del Parlament van rebutjar la candidatura de Miquel Iceta al Senat i van impedir que el presidís, com volia Pedro Sánchez; el PSC va recórrer al TC. ESPANYA Eleccions municipals i autonòmiques. El diumenge 26, el PSOE va guanyar les eleccions, però va perdre la capital, Madrid, i la Comunitat de Madrid, en obtenir majoria absoluta la suma de PP, Cs i Vox. Eleccions europees. A Espanya, el PSOE va guanyar (20 escons), seguit del PP (12), Cs (7), Unides Podem (6). També va entrar al Parlament Europeu Vox. Puigdemont, Comín i Junqueras hi portarà la veu de l’independentisme català.

Drets electorals de Puigdemont, Comín i Ponsatí. El diumenge 5 el Tribunal Suprem avalà que es podien presentar com a candidats a Europa, tot i que la Junta Electoral Central s’hi havia oposat. El dijous 9 el TC rebutjà els recursos en contra de Cs i PP. Presidències del Congrés i del Senat. El divendres 16, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va proposar els catalans del PSC, Meritxell Batet i Manuel Cruz. El dimarts 21 van ser confirmats, per elecció, a les cambres respectives.

Presos polítics al Congrés i al Senat. El dilluns 20, Junqueras, Sánchez, Rull i Turull, sota control de la policia, van recollir la seva acta de diputats al Congrés espanyol, i Romeva la seva de senador. El dimarts 21 van prendre part en la constitució de les cambres i, referent a la Constitució, van utilitzar

MÓN Eleccions al Parlament europeu. Els dos grans grups, populars i socialista van recular, mentre que es van reforçar els liberals i els verds i, menys del que es temia, l’extrema dreta.

Tanmateix, aquests van guanyar a França i Itàlia. Al Regne Unit es va imposar el populisme a favor del Brexit.

Regne Unit. Theresa May plega. El divendres 24, la primera ministra va manifestar la seva decisió de deixar el càrrec el dia 7 de juny, després dels intents inútils d’aconseguir acords per al Brexit.

ESPORTS Lliga. El Barça acabà líder, l’Espanyol aconseguí ocupar una plaça per jugar a Europa, i el Girona, després d’una sèrie de resultats negatius, acabà 18è, el que suposava baixar a Segona.

Copa. La guanyà el València i el Barça es quedà sense doblet (2-1).

Futbol femení. El Barça arribà a la final de la Lliga de Campions femenina, per primer cop a la seva història, contra l’Olympique de Lió, però a la final va perdre (4-1).

Champions. El Barça no va poder arribar a la final, tot i haver guanyat clarament al Liverpool (3-0), ja que aquest remuntà (4-0).

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

Pel·licula del mes: LOS HERMANOS SISTER 28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 29

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts