147-març-19

Periòdic digital, tercera època

núm. 147 - març 2019

• En record de Joan Radressa • La Dolors a judici: digna, ferma, serena • Les mentides de la PAC (II) • Vicent Partal i el seu llibre

En record de Joan Radressa

“Nou homenatge a Catalunya” • Hola Dolors!!!!!

• Els Escrits de presó, de Joaquim Forn • El riu Ter més a prop teu • L’orgull i l’asceta • Paisatge amb oliveres • La tasca més feixuga • Albrecht Dürer: Mestre del

El diumenge 24 de febrer ens va deixar l’amic, advocat, dinamitzador cultural torroellenc, medalla del Montgrí, Joan Radressa i Casanovas. A l’exposició del centenari d’EMPORION, que encara es pot veure a la nostra revista, vam destacar la seva acció decidida dels anys 1970-1980 al capdavant del moviment de resistència i renaixement cultural al nostre municipi. Des d’aleshores, Radressa ha estat sempre present en un ampli ventall d’activitats, entre les que ha destacat sobretot la seva vinculació amb el Llibre de la Festa Major de Torroella. Com a recordatori de la seva actuació en els anys difícils de la represa cultural torroellenca, reproduïm un paràgraf de l’entrevista que se li va fer a EMPORION l’octubre de l’any passat.

Quan es va crear el Casal del Montgrí?

Des del primer moment, mossèn Isidre posà a la nostra disposició els locals parroquials, se’ns coneixia per l’Agrupació Esplai, però s’anava incorporant gent nova, no estàvem legalitzats, i vam decidir crear una associació amb el nom de Casal del Montgrí. L’acta fundacional va tenir lloc el juny de 1974. Els objectius eren els propis dels antics ateneus: promoció de la cultura, l’art, la formació, l’esport, el lleure, etc., en les seves més variades manifestacions.

No es contemplava fer política, eren moments complicats i he de dir que jo, personalment, potser seguint les idees del meu pare, no vaig voler entrar en cap moviment polític. Cert que en alguna ocasió se’m va oferir la possibilitat d’optar a l’alcaldia, però ho vaig voler evitar. Sí que vaig acceptar de ser president de la Junta del Casal, ho vaig ser des d’octubre de 1974 fins a octubre de 1976, quan accedí a la presidència Joan Surroca.

gravat i pintor del Renaix-

Que descansi en pau.

ement

Consell de Redacció

• La cuina d’en Joan Mitjà • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial La Dolors a judici: digna, ferma, serena Els Editorials d’EMPORION no intenten, normalment, analitzar o glossar esdeveniments d’abast polític general, si es produeixen lluny del nostre entorn natural, el Baix Ter, conscients que els nostres lectors poden accedir a fonts molt més ben informades i més especialitzades. Avui, però, hem de fer una excepció: el judici al Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans ens toca molt de prop i afecta una torroellenca, Dolors Bassa Coll, estimada i admirada, i amb qui EMPORION se sent particularment vinculada.

El dimecres 20 de febrer passat, a la tarda, la Dolors va declarar davant de l’alt tribunal. Va contestar les preguntes del fiscal, de l’advocacia de l’estat i del seu advocat, però no va voler fer al mateix amb Vox. “No responc a l’acusació popular per respecte a les dones d’Espanya”, va dir. Les seves respostes van ser clares i concises i van desmuntar acusacions basades en la presentació esbiaixada, quan no totalment tergiversada, dels fets o actituds que se li imputaven. Quan a una persona pacífica se l’acusa de rebel·lió violenta, mentre tothom té presents vivament els esdeveniments del 1-O, no es deixa d’agrair que aquesta persona respongui amb contundència: “L’única variable imprevisible del dia 1-O és l’actuació totalment equívoca d’alguns membres dels cossos de policia i de la Guàrdia Civil. Se m’ocorren mil maneres d’impedir un referèndum sense atacar la gent. Mai vaig pensar que veuria el que vaig veure”.

Ara, no ens fem pas il·lusions, la impressió inesborrable de la bona gent amant de la pau i la justícia autèntica és que la sentència ja està dictada per endavant. Tant de bo que s’equivoquessin. El mateix dia que la Dolors declarava, el rei d’Espanya deia a la cloenda del Congrés Mundial de Dret: “no és admissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret”; darrere d’aquesta frase cal veure-hi la que, el setembre del 2017, havia dit, davant del rei, Carlos Lesmes, aleshores president del Tribunal Suprem: “la unidad de España es un mandato jurídico directo”. L’actitud digna, ferma i serena de la Dolors davant acusacions arbitràries, sense fonament, sense proves, fa pensar que ens trobem

Emporion 100 anys (1915-2015)

encarats a l’enfrontament de dos mons incapaços de trobarse, el nostre món del pacífic i pactista “parlem-ne” i el món dels acusadors, bàrbar, intransigent, el món del “a por ellos”.

Aquell 20 de febrer, després de llevar-se a les sis del matí a Alcalá-Meco i de ser traslladada a Madrid, i després de suportar un matí fatigós dedicat a l’interrogatori de l’exconseller Josep Rull, la Dolors va començar a dos quarts de cinc de la tarda la seva declaració, que va durar més de dues hores, i va anar seguida de les de Meritxell Borràs i Carles Mundó. La sessió maratoniana acabà a dos quarts de deu. El que van haver de suportar aquell dia els presos va ser un suplici. I ho torna a ser un dia darrere l’altre, sense concessions humanitàries.

Afortunadament, l’actitud de fermesa de la Dolors en gairebé un any de presó, no ha decaigut, s’ha anat reforçant. Ho deia en una carta poc abans de deixar el centre penitenciari del Puig de les Basses: “Malgrat tots els inconvenients que m’esperen, el judici és un objectiu proper. Si va bé, això s’acabarà. I si va regular o malament, tindré una data de finalització i això, per a mi, és important. Sempre dic que porto malament les incerteses i, en canvi, els objectius, per complicats que siguin, els encaro, hi aporto l’energia necessària i sé pel que visc i lluito”. I concloïa: “defensaré l’1-O, el referèndum i la independència”.

Dolors: gràcies perquè, enmig de tant de trasbals, t’has sabut mantenir digna, ferma, serena. Valenta per sostenir les teves conviccions polítiques i socials. N’estem orgullosos.

Emporion • www.emporion.org • 3

Les mentides de la PAC (II) Albert Llausàs i Pascual

Al darrer número d’EMPORION vam començar a repassar alguns dels controvertits arguments que sovint s’utilitzen per justificar el multimilionari dispendi de recursos públics a través de la Política Agrària Comunitària. Seguim.

Garantir la seguretat alimentària de la població en cas de guerra. S’argumenta que en cas que Europa es veiés involucrada en un conflicte bèl·lic, el continent necessitaria ésser capaç de produir suficient aliment per a la pròpia població i no haver de dependre d’importacions i llaços comercials, que es podrien veure tallats. Sense la PAC, a la pagesia de moltes regions no li sortiria a compte treballar el camp i aquest s’abandonaria, resultant en una situació d’inseguretat alimentària estratègica per manca de producció d’aliments.

En

primer

lloc,

convé

4 • Emporion • www.emporion.org

notar

com

aquest

tipus

d’argumentacions plantegen la possibilitat d’una guerra com si aquesta fos una providència del destí, quelcom tan atzarós i fora de l’abast de responsabilitat de la humanitat com, posem pel cas, la translació de la terra al voltant del sol, la caiguda d’un meteorit, les marees o una sequera. És evident que una guerra té una naturalesa molt diferent a la d’aquests fenòmens naturals, i l’ésser humà, a través de les seves decisions, n’és l’únic responsable. És tant a la mà de les societats fer la guerra com no fer-la. Si realment preocupa que en cas de conflicte armat la població europea pogués passar fam, el més senzill, raonable i barat és no instigar ni participar de l’eventual conflicte. I si Europa és atacada? En base a l’experiència històrica sabem que, d’existir un Manual de propaganda bèl·lica, un dels seus preceptes bàsics proclamaria que cada participant hagués de manifestar veure’s Emporion 100 anys (1915-2015)

involucrat en la disputa contra la seva voluntat per raons de legítima defensa, mai com a agent agressor. Si aquesta premissa fos certa i la participació en una guerra vingués únicament donada com a resposta a agressions de tercers (i per tant, fora del propi control), automàticament la possibilitat d’una guerra quedaria reduïda a zero. Per desgràcia la premissa no és certa, i tenint en compte els recursos bèl·lics de què disposen tots els països occidentals i el seu poder de dissuasió, si Europa mai participés activament en alguna guerra que es disputés en el seu territori, només podria ser per voluntat pròpia. Que la UE demani finançament per garantir la seguretat alimentària en cas d’una guerra que només la mateixa UE o els seus països i aliats poden facilitar és gairebé un xantatge macabre.

rossaires vietnamites, pastors afganesos o llogarets iraquians. L’enemic que pogués portar la guerra a Europa hauria de tenir un nivell de sofisticació militar i recursos similars als de l’aliança occidental, amb la qual cosa l’escenari bèl·lic seria molt diferent als descrits fins aquí. Es desfermaria un poder de destrucció modern tan indiscriminadament massiu, letal, immediat i distribuït remotament que probablement comportaria l’aniquilació directa o indirecta (radiació nuclear, contaminació química, etc.) de la majora de la població europea (i també del país o regió rival, és clar). Haver disposat o no d’una PAC en el passat no faria cap diferència per a la subsistència dels individus que poguessin conservar la vida (i res més) en una guerra contemporània.

En segon lloc, convé examinar si els pagaments de la PAC per produir aliments avui són l’únic mecanisme per garantir l’alimentació de la població en cas de conflicte armat el dia de demà. Tot i que les nostres societats miren amb preocupació la pèrdua de grans boscos tropicals al Brasil, el Congo, Indonèsia o Malàisia, sovint ignorem que Europa i bona part de l’Àsia i l’Amèrica del Nord estaven cobertes de masses forestals fins fa relativament pocs segles i que va ser obra humana, a través de la desforestació, la que va construir-hi els actuals paisatges agraris, molt més oberts. Amb això vull dir que la reconversió d’una superfície forestal o reforestada a camp de conreu resulta senzilla, i més amb les tecnologies modernes. La terra de conreu abandonada en cas de no tenir PAC podria ser fàcilment posada novament en producció en cas de necessitat. A tall d’exemple, l’any 1939 l’economia dels Estats Units encara tenia un fort component agrari. Al final de la Segona Guerra Mundial, tot just sis anys després, els EUA eren la primera potència industrial del món. Si en ple conflicte una economia endarrerida com la nord-americana va experimentar tal transformació, com no podria actualment una regió amb la riquesa europea posar la terra en producció pràcticament a l’instant?

Finalment, les persones interessades a defensar l’argument del valor estratègic de la PAC en cas de guerra aprofiten la distorsió cognitiva de què som víctimes la majoria de la població. A la nostra ment, una guerra a Europa pren la forma dels enfrontaments de la Guerra Civil espanyola o de la Segona Guerra Mundial: amb soldats, tancs i avionetes avançant contra un front de resistència rival mentre la població civil sobreviu com pot als refugis, als camps de refugiats/presoners o emprenent el camí de l’exili a través d’un paisatge destruït i miserable, passant gana. En aquest escenari passat i “re-interpretat” per la literatura, el cinema i els videojocs, el foment de la producció agrària té molt sentit per erradicar la fam. De fet, molts països involucrats en aquells conflictes van impulsar la reconversió de qualsevol espai lliure de les ciutats en horts urbans per alleujar la fam de la població, sota programes coneguts com “Horts de la victòria” (Victory garden) o “Cava per la victòria” (Dig for Victory). El cas, però, és que des de la dècada de 1940 el món no ha vist cap guerra entre potències punteres. En els darrers 70 anys les guerres han estat majoritàriament civils en països subdesenvolupats, en algun cas han implicat diversos estats subdesenvolupats i, només excepcionalment, han implicat alguna gran potència. En aquest últim cas, sempre en un escenari d’abismal asimetria de forces, generalment amb els EUA en el rol d’exèrcit d’última generació esclafant arEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Vicent Partal i el seu llibre “Nou homenatge a Catalunya” Adrià Arboix

“Sempre dic el que pense i n’assumisc les conseqüències.”

Vicent Partal (Bétera, 1960) “De debò: no us el perdeu. És el llibre de l’any.”

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) “A qui invoca el dret a ser esclau, cal forçar-lo a ser lliure.”

Antoni Seva (Alacant, 1942)

6 • Emporion • www.emporion.org

Vicent Partal és un periodista i intel·lectual valencià, director de Vilaweb i president de l’European Journalism Center, una entitat professional d’abast continental amb seu a Maastricht, que treballa per a la promoció del periodisme de qualitat a Europa i per assimilar els grans canvis tecnològics i culturals que acompanyen la digitalització dels mitjans. Enguany acaba de publicar el seu darrer llibre, Nou homenatge a Catalunya, on fa un tribut a l’escriptor i periodista Eric Arthur Blair, que feia servir el pseudònim George Orwell, analitzant els excepcionals darrers temps viscuts al Principat des d’una òptica política i, sobretot, social.

Partal afirma que Homenatge a Catalunya d’Orwell va ser un llibre d’un gran impacte polític a Europa perquè documenta la rebel·lió que es plantejà a Catalunya contra el totalitarisme. Remarca Partal que també hi ha un gran fil conductor entre la proclamació de la república de Francesc Macià i la d’ara. “En la de Macià, el que descriu Orwell és una Catalunya que es nega a obeir, tal com està fent avui. Tot Europa, en aquell moment, o era de Stalin o era de Hitler. No hi havia terme mitjà. I només Catalunya s’alça i diu: ni Stalin ni Hitler. I això és el que impacta. Crec que ara ha tornat a passar.

Europa diu: o feu una guerra amb morts o feu un acord amb Espanya i no hi ha independència. I nosaltres diem que ni Emporion 100 anys (1915-2015)

morts ni acord. Tirem endavant. L’esperit és molt semblant”, reflexiona el periodista.

Ens recorda també Partal que Orwell va donar forma literària a les seves vivències com a milicià voluntari a l’antiestalinista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i com a testimoni dels sagnants enfrontaments pels carrers de Barcelona durant els fets del maig del 1937, una lluita fratricida dins del bàndol republicà, on va descobrir la cara sinistra de l’estalinisme, la dels que, per exemple, trobaven necessari assassinar gent com Andreu Nin en nom de la causa. Un llibre incòmode que feu la volta al món per la seva descripció de com aquells catalans s’oposaven al totalitarisme, i lectura desaconsellada, en canvi, per professors i intel·lectuals de simpaties comunistes. La fama posterior del llibre el va convertir en la carta de presentació de la paraula Catalonia al món.

Per això, Partal posa el títol de Nou homenatge a Catalunya a aquest seu darrer llibre, perquè la ciutadania, la gent, ha estat capaç ara de tornar a fer novament el que Orwell va retratar en el seu moment: “Perquè ha estat la ciutadania la que ha encoratjat els polítics perquè feren els passos que havien de fer.” L’autor ens mostra, en aquest llibre farcit de notícies de primera mà, un coratge col·lectiu, una resistència admirable i un propòsit pacífic però contundent: la independència de Catalunya.

Partal hi posa arguments, perspectiva dels fets, aprofundinthi, els contrasta amb la realitat, i tal com diu l’escriptora i Premi d’Honor de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó, “l’autor argumenta racionalment sobre els esdeveniments produïts a Catalunya els darrers anys, amb una anàlisi no només lúcida sinó també emocionant”.

Diu també textualment Isabel-Clara Simó: “M’he trobat amb aigua als ulls en alguns fragments de l’obra i perquè sé reconèixer l’objectivitat calmada i ferma de Vicent Partal.”

El llibre està dividit en quatre apartats molt didàctics i entenedors, però amb un fil conductor que enllaça els fets reportats de forma lògica, necessària i raonada:1) La sisena república catalana; 2) Què ens hi ha menat; 3) Els instruments que hem fet servir, i 4) L’epíleg.

En el llibre s’hi descriuen fets que l’autor remarca amb frases textuals com aquestes: “El Parlament de Catalunya, a les 15.27 h del 27 d’octubre del 2017 va aixecar la suspensió de la declaració d’independència que havia proposat el dia 10 el president Puigdemont. Ho va fer per setanta vots a favor, deu en contra i dos en blanc. La sisena República Catalana de la història havia estat proclamada davant el món”; o aquesta altra sentència: “El dret d’autodeterminació es defineix com el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no.” I ressalta sentències com aquesta: “Per als espanyols la unitat d’Espanya és més important que la democràcia.”

aC), on en el segon llibre de les seves Sàtires reflexiona: “Tot jutge corromput examina malament la veritat”, o que lliguen amb Anselm Turmeda (1352-1423) quan recordava que “on regna la força no hi tenen cabuda ni el dret ni la raó”.

Biel Figueras també ens recorda que Demòcrit deia que “tot està perdut quan el dolent serveix d’exemple i s’escarneix el just”. Mentre es premia Llarena per la seva “independència judicial” ja fa més d’un any que hi ha gent a la presó per deixar votar lliurement. Espanya, diu, és un país perdut per a l’ètica, fugir-ne és un bé absolut.

Partal escriu amb un llenguatge clar i entenedor i amb un to sempre respectuós, constructiu i digne. És ben cert que cada generació s’ha de guanyar la seva llibertat, i és per això que conclou amb el raonament que malgrat les ferides, els obstacles i els paranys: “Nosaltres som la generació cridada a guanyar. Som els qui ja hem guanyat la República Catalana.

I som els qui ara treballarem per a fer-la realitat en el dia a dia. I què voleu que us diga? Sí, és veritat que tenim molta sort de poder viure això que vivim.” Perquè tal com afirma amb dignitat i serenor el president Puigdemont des de la Casa de la República a Waterloo: “El camí ha començat i és irreversible.”

Referències bibliogràfiques 1. PARTAL, Vicent. Nou homenatge a Catalunya. Ara llibres.

Barcelona. 2018 2. SIMÓ, Isabel-Clara. “Partal”. A: El Punt-Avui, 27 d’agost, 2018, pàg. 2.

3. LILLO USECHI, Manuel. “Entrevista Vicent Partal”. A: El Temps, 1 de maig de 2018, pàg. 64-65.

4. BERGA, Miquel. “Homage to Catalonia”. A: El Punt-Avui, 6 de maig de 2018, pàg. 2.

5. SEVA, Antoni. Màximes i pensaments. Publicacions de la Universitat de València, 2018.

6. FIGUERAS, Biel. La República, 2018, núm. 27, pàg. 7.

7. ORWELL, George. Homenaje a Cataluña. Editorial Capibara, Montevideo, Uruguai, 2006.

La gent no s’adona del poder que té: amb una vaga general d’una setmana n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, paralitzar l’Estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries.

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998)

L’autor, amb honestedat, no defuig les dificultats, els errors i els greus entrebancs patits per la repressió de l’estat (amb la injustícia dels presos polítics i la vergonya dels consellers i el President a l’exili), però afirma que “l’1 d’octubre va ser el dia en què Espanya va perdre definitivament Catalunya”.

Raonaments que aplica sobre els fets viscuts i que reforcen sentències clàssiques com les del poeta Horaci (65 aC – 8 Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Els Escrits de presó, de Joaquim Forn Jaume Bassa Pasqual

El dijous 2 de novembre de 2017, l’endemà de la festa de Tots Sants, els consellers i conselleres de la Generalitat Oriol Jonqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Carles Mundó, Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa i Meritxell Borràs van ingressar a la presó després de comparèixer davant l’Audiència Nacional; ells van ser encarcerats a Estremera, elles a Alcalá-Meco. El vespre d’aquell mateix dia, Joaquim Forn es va posar a escriure un dietari. Les primeres paraules eren: “Tinc por. Ho reconec. Mai no hauria dit que podria entrar en una presó.” Més endavant, després de descriure el mòdul, la cel·la, els horaris, Joaquim Forn manifestava la seva necessitat d’escriure el que vivia, deixar-ne constància, no ho volia oblidar. I va mantenir la seva determinació amb perseverança, malgrat els daltabaixos emocionals de tot tipus que el varen assetjar al llarg de setmanes i de mesos.

Ara el dietari és al nostre abast, editat en forma de llibre, Es-

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

crits de presó. L’última anotació és del dilluns 9 de juliol de 2018, el dia que Forn arribà a Catalunya i ingressà al centre penitenciari de Lledoners.

A mesura que Joaquim Forn va escrivint, el lector –que ja sap el que s’esdevindrà- segueix amb angúnia les seves esperances i els seus desenganys. El 2 de novembre, primer dia del seu dietari, Forn explica que fins al darrer moment encara havia confiat que no serien empresonats, però reconeix que no li havia fet gaire bona espina el que havia vist: “Durant les nostres declaracions hem tingut la sensació que ni la jutgessa ni el fiscal ens escoltaven, perquè no paraven de mirar-se els telèfons mòbils i d’enviar missatges.” I efectivament, cap a les cinc de la tarda, s’assabentaven que aquell mateix dia ingressarien a presó.

L’estratègia de defensa va passar tot seguit per demanar que la causa l’assumís el Tribunal Suprem. El 6 de novembre Forn escriu, esperançat: “El Suprem ha de ser, a la força, garantista. És una institució judicial seriosa, la culminació solemne de tota una carrera, i el jutge Llarena té fama de persona discreta i raonable i, a més, és un bon coneixedor de Catalunya. Tot plegat ha de jugar a favor nostre.” El 22 de novembre anota que la causa dels consellers i dels Jordis passa al Suprem, i ho considera una magnífica notícia.

No trigarà a adonar-se que s’equivoca, el dia 1 de desembre van a declarar al Suprem i el dia 4 coneixen la resolució: Junqueras, Forn i els Jordis restaran empresonats per haver exercit un paper dirigent d’especial rellevància l’1-O. El dia 7, Forn escriu: “M’esgarrifo quan penso que, al llarg de l’últim mes, he dipositat les esperances en un jutge del Suprem que consideràvem ponderat i bon coneixedor de la situació de Catalunya i que, finalment, dictamina que ara mateix soc un perill públic.” La decepció és enorme.

El diumenge 5 de novembre, el primer dia que veu la seva dona i les dues filles, escriu: “Em feia una mica de por aquesta primera visita, però les he vist molt bé.” Reconeix que ell també ha fet el cor fort, i conclou: “Viure una situació com aquesta sense un mínim suport familiar i social ha de ser horrorós.” Sap que compta també amb grans amics que hi posaran el coll, però reconeix que ha tingut una sorpresa: la gran quantitat de mostres de solidaritat que reben de persones que no coneixen de res; al final del llibre comenta agraït que, durant els mesos que ha estat a Estremera, ha rebut milers i milers de cartes i centenars de visites.

van succeint, de forma inesperada i de vegades sorprenent.

Forn els analitza i els comenta carregat de passió, d’emoció, de desitjos, de decepcions o d’alleujament. Les eleccions de 21 de desembre de 2017; les successives propostes d’investidura -Puigdemont, Sánchez, Turull- frustrades per la intervenció judicial; la detenció de Puigdemont a Alemanya el 25 de març de 2018 i el seu alliberament el 5 d’abril; l’elecció de Quim Torra el 14 de maig; la moció de censura contra Rajoy l’1 de maig…

Conscient de la seva situació anòmala, que no sabia quant duraria, ja des dels primers dies Forn va fer un esforç per acostumar-se a les rutines de la presó i va establir bones relacions amb alguns funcionaris i reclusos, als quals dedicarà, en sortir, uns mots d’agraïment: “Aquests mesos a Estremera han estat un aprenentatge de tolerància, paciència i humanitat. He descobert un món que sempre ha existit, però al qual no prestem prou atenció.”

No era la meva intenció -ni de bon tros- transcriure aquí un resum de les anotacions que Joaquim Forn va anar plasmant al seu dietari a mesura que l’anava escrivint. Estem parlant d’un llibre ple de descripcions, de comentaris, d’idees i de passió. Sí que vull cridar l’atenció sobre el contingut humà i polític del llibre. Mentre es llegeixen revelacions íntimes, plenes d’emoció i d’interès, es percep en qui les ha escrites una trajectòria -lenta però progressiva- de superació anímica, d’enfortiment moral, això que en diem resiliència, que va més enllà de la resistència, que permet al que l’experimenta encarar el futur amb energia, malgrat que les adversitats impliquin un risc greu de defalliment. Si el 2 de novembre de 2017 Joaquim Forn havia escrit que tenia por, vuit mesos després, el 6 de juliol de 2018, va apuntar: “Ara el més important és veure amb quins instruments hem de seguir avançant cap a la República i com donem compliment als mandats polítics de l’1-O i del 21 de desembre.” I les seves últimes paraules, després d’un seguit d’agraïments, són: “Si algú s’havia imaginat que a la presó o a l’exili ens afeblirien, s’ha equivocat de mig a mig. Avui el nostre compromís amb la llibertat i la justícia és més ferm que mai.”

Esperança i desànim se succeeixen dia rere dia, mes rere mes. Un cas paradigmàtic és la reacció dels intel·lectuals espanyols davant la repressió i l’empresonament dels líders polítics catalans. El 10 de març de 2018 Forn descriu un projecte de les seves filles que li fa molta il·lusió: “Es tracta d’enregistrar un vídeo en el qual un bon nombre de personalitats de la cultura espanyola denunciïn la regressió autoritària, en drets civils, que viu l’Estat. Intel·lectuals de tota mena i condició, de tots els rams: lletres, teatre, cinema, pintura, universitat…” Encara no han passat ni tres setmanes, el 28 de març, ja expressa el seu desengany: “El vídeo dels intel·lectuals espanyols no avança de cap manera. Gairebé tothom a qui proposen sortir-hi els acaba dient que no, o noten que el supera, que s’hi troba incòmode.”

Com és natural, el dietari reflecteix, gairebé dia a dia, les reaccions de l’autor davant els esdeveniments polítics, que es

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Hola Dolors!!!!!

Mercè Font

Torroella, 17 de febrer 19.

Des de l’última carta, per Nadal, que no t’havia escrit més i en sentia recança perquè et vaig enviar un parell de poemes estic segura que massa tristos pel teu gust. Avui el Montgrí no plora mentre pensa en tu. Fa estona que el sol l’escalfa des de sobre la línia invisible entre les Medes i el Cap de Begur. Per això s’ha aixecat content, però sobretot s’ha aixecat esperançat, perquè intueix, aquesta setmana més que mai, que tot anirà més bé del que ens pensem.

Encara que hi hagi dies que no veiem la llum de la solució per cap banda, la intervenció de l’Oriol Junqueras i la d’en Forn van esser una lliçó de convenciment, i també ho ha estat la mani de dissabte. Demà parlaran en Romeva i en Turull i m’imagino que també demostraran amb escreix que sou persones de pau i convençudes de lluitar per uns ideals tan nobles. Seguim el judici tota l’estona que podem i el dia que et toqui a tu (que ara en Jordi em diu que potser serà dimecres), mirarem de seguir-ho tots els qui ens puguem ajuntar. Serà un dia important per a tu, perquè et podràs explicar i nosaltres el compartirem amb tu.

Aquesta carta haurà de fer més camí i després de parlar dissabte amb la Janneke, no estic pas segura de quan la po10 • Emporion • www.emporion.org

dràs llegir. Ens agradaria pensar que no vols llegir cartes perquè has d’estar concentrada amb la feina que sabem que tens per preparar la teva defensa; ara, si és cert que mentre duri el judici no te les volen fer arribar, això ja és molt greu.

Si és així, hem de pensar que ens llegiràs més endavant, quan tinguis temps en alguna estona reservada per al contacte amb els qui t’esperem, i tant de bo quan ja falti ben poc perquè siguis aquí.

Com que La Montse m’ha demanat que la deixi publicar a Emporion voldria no sentir-me condicionada i voldria pensar que et parlo només a tu. Però el to distès i entranyable que em suggereix parlar amb tu me’l guardaré per a una propera carta.

En aquesta et parlaré de les coses que t’agraden més que t’expliquin, les d’aquí al teu poble. Perquè te les puguis imaginar i te’n facis la idea, perquè quan arribis, més aviat del que ara et penses i ens pensem, no et sorprenguin tant, perquè tots, qui més qui menys, te n’haurem parlat. Avui t’envio quatre postals de la nostra natura: Les oliveres que han plantat al camp del costat de l’institut, que quan siguin grosses seran espectaculars i faran de guardianes a la zona esportiva nova; els arbres drets com un ciri que han plantat per tot el Emporion 100 anys (1915-2015)

poble i que quan siguin grossos faran més que goig; els ametllers ben florits que aviat donaran fruit; el camí nou de la gola amb els miradors que enfoquen els camps d’aiguamolls, amb uns ocells inexistents perquè encara no s’ha fet la guia turística d’ocells, però quan estigui feta i la coneguin es podran programar les vacances en aquest paradís preciós. Tot plegat sembla com si tota la natura trasmudés per preparar la teva arribada!

*****

Et vull fer un apunt de les mogudes, les manifestacions, les anades a plaça cada vegada que faci falta, de les parets amb tu, del teu nom que ressona al passadís, de les complicitats de tants, dels ànims que ens hem de transmetre, de l’esperança i el no defallir.

T’adjunto el que m’han fet arribar per a tu.

Sàpigues que estem i estarem pendents cada dia dels que ja han començat i els que vindran. I de sortir al carrer, i de dir i saber dir a qui encara no ho entén.

Acabo aquesta carta reprenent l’últim poema que et vaig enviar i refent-lo perquè aquest gegant que sempre ens vigila diu que avui, encara que sembli impossible, està més esperançat que mai.

Avui el Montgrí no està tan trist Encara que acabi de ploure, Encara que ahir fes vent i abans-d’ahir un sol calent…

El Montgrí no està tan trist Ni ja no té la pena fonda de fa més d’un any, I la gent que l’abraça, I les gavines que li fan comèdia, I els gegants Que li van anar a ballar…

No li han fet oblidar el que sap, Però li han fet pensar Que l’aroma de farigola i de romaní, Que sempre tens amb tu, Et donarà la força, L’aplom necessari, La claredat volguda.

I aviat, més aviat del que algú es pensa, Tornaràs aquí Per a omplir-te de nou Dels perfums de la terra, De la força de les arrels secretes.

El Montgrí ho sap.

Una abraçada molt grossa Dolors! Força i fins aviat!!!

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ja saps que sempre que s’escau amb l’alumnat parlem de temes que els puguin fer reflexionar, sobre el que ens amoïna i sobre el que vivim tots plegats.

Va ser una iniciativa d’uns quants d’escriure’t unes línies o un petit text, i em van demanar que t’ho fes arribar el dia que t’escrivís.

***** Dolors, molta força. Moltes gràcies per tot el que heu fet pel poble català. Necessitem gent com vosaltres! No dubteu que seguirem al vostre costat i sortirem al carrer a demanar la vostra llibertat tantes vegades com faci falta. (Ona) Molts ànims,Dolors, tot sortirà bé. Estem amb tu. (Mariona) Molta força Dolors! Tu pots amb tot i més. (anònim) Ànims Dolors, des del teu poble estem amb tu. (Júlia) Com a torroellenca em sap molt de greu que una persona com tu, que vetlla pel meu futur, estigui tancada. Molta sort, Dolors, a tu i a tots els altres presos i preses! Espero que aquest malson s’acabi aviat. (Paula B) Vaig ser en un discurs al castell del Montgrí per Ítaca, on la teva germana va explicar la vostra experiència des de dins i va ser molt emocionant! Molta força Dolors! No et mereixes el que t’està passant.

Molts ànims Dolors. És difícil estar on ets tu, però tu pots amb tot! Ànims a tu i a la teva família! (Marc) Són moments molt difícils per a tu i per a la teva família, però pensa que tots estem amb vosaltres! Molts ànims i molta força! (Angie) Dolors estem amb vosaltres. El que està passant avui dia a Catalunya és una injustícia. Estem amb tu. Els del teu poble et portem al cor. Molta força. Tot sortirà bé, això esperem!

(Mireia) Hola Dolors! Sempre pensava que m’agradaria dir-te alguna cosa i ara que he tingut l’oportunitat ho faig. Voldria enviarte molts ànims des d’aquí. Sàpigues que encara que no en parlem gaire, hi pensem molt. Formes part del dia a dia dels nostres pensaments. Ja sabem que no vols esser una heroïna i aviat ja no ho seràs perquè podràs esser aquí. (anònim).

Dolors, ets una dona molt valenta i estic molt agraïda pel que heu fet pel poble català. No s’ha de perdre mai l’esperança i espero que ben aviat puguis tornar a gaudir de les vistes del Montgrí. T’esperem i a seguir lluitant! (Mont) De ben segur que t’has assabentat, i possiblement sentit algunes gralles i tambors del Montgrí durant aquests dies. Et donem tot el suport i esperem que puguis tornar a gaudir del paisatge torroellenc ben aviat. (Miquel) Hola Dolors, espero que ben aviat tinguis la sort de tornar a la teva terra estimada. Mentrestant, jo segueixo gaudint dels grans entrepans que em serveix el teu fill al Nafent. Ens veiem aviat. (Sergi Plaja)

Emporion • www.emporion.org • 11

El riu Ter més a prop teu Jordi Bellapart

El riu Ter més a prop teu era el títol que encapçalava un fullet editat a finals del 2009 amb un subtítol que deia Projecte de recuperació de l’espai fluvial al tram baix del riu Ter. Entre els objectius que proposava, textualment deia, entre d’altres: •

Recuperar ecològicament l’espai fluvial.

•

Fomentar l’ús públic i de lleure de manera respectuosa.

•

Promoure la relació i les sinergies entre els municipis veïns per assumir la recuperació integral del riu.

•

Establir pautes de control i gestió d’espècies invasores i fomentar-ne les autòctones.

I entre les accions que s’havien portat a terme, assenyalava: •

Hem retirat plantes invasores no pròpies de la zona, com les canyes.

•

Hem recuperat el bosc de ribera.

•

Major qualitat estètica i contribució al lleure.

•

L’ombra que projecten (els arbres de ribera suposadament plantats) minimitza la proliferació de plantes exòtiques.

12 • Emporion • www.emporion.org

•

Hem instal·lat punts d’observació (miradors) a Gualta i a Torroella de Montgrí per tenir una vista estratègica de l’espai.

L’obra s’indicava que s’executava per Fundació Astres sota la direcció de Fractàlia.

Aquest fullet i el contingut de la proposta estava avalada per l’Obra Social La Caixa, Diputació de Girona, Agenda Catalana de l’Aigua (ACA), Generalitat de Catalunya, Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, i els ajuntaments d’Ullà, Torroella de Montgrí i Gualta.

No sabem exactament què es va portar a cap de tot aquest projecte. Hi ha uns quants miradors a banda i banda de riu -recordem que hi va haver un intent de plantació d’arbres, dels quals no queda cap, excepte al tram final del riu. Abans d’arribar a la Gola es va tenir cura que alguns dels aspectes que s’enumeren com a proposats s’executessin, i s’han mantingut i millorat fins al dia d’avui, com pot ser la plantació de tamarius al llarg d’aquest tram de mota, l’eliminació de les canyes i manteniment d’una major qualitat estètica d’aquest entorn. En realitat és un petit tram que fa molt de goig.

Emporion 100 anys (1915-2015)

A la resta, des de la zona coneguda com l’Arbreda, al final del carrer del riu fins al darrer tram abans d’arribar a la Gola, no queda res del que presumptament deia que es va fer o s’havia de fer, excepte els miradors. Al llarg d’aquests nou o deu anys, les canyes s’han multiplicat a les dues bandes del riu i s’ha format una cortina opaca que ha tapat la visió del riu per la banda sud i per la part nord la visió del Montgrí. Fer aquest recorregut a peu o en bici ha estat, fins fa pocs dies, com si es passés per un túnel.

Ara una empresa comercial, benvinguda sigui, ha començat a tallar les canyes i deixa al descobert unes imatges del riu que quasi havíem oblidat. Tot i que l’època de l’any no és la més agraciada, hem tornat a albirar molt a prop nostre el que els més grans recordàvem dels nostres moments a la vora del riu: berenades amb la nostra mare i en el meu cas el meu germà, jocs i aventures a les illes sorrenques que es formaven al mig de la llera, inclosos banys, pesques de carpes, bagres i fins i tot mirallets. Tot allò que, no sé si amb aquest coneixement o d’altres, en el fullet es refereix com a “qualitat estètica i contribució al lleure”.

Malauradament, al final dels anys seixanta i sobretot als anys setanta, foren els de degradació de les aigües d’aquest magnífic riu. La contaminació creixent que va patir va arribar en el punt àlgid l’estiu del 1976 quan la claveguera infecta en què s’havia convertit va propiciar una gran mortaldat de la seva fauna piscícola. Davant d’això Torroella es va mobilitzar i va organitzar una massiva manifestació de protesta, la primera que es feia per aquestes contrades durant la dictadura franquista. Han hagut de passar molts anys perquè la qualitat de les aigües del Ter s’hagi recuperat, sinó als nivells que podien tenir a la primera meitat del segle anterior, a una qualitat molt acceptable. Primer aquesta contaminació, després la transformació de la llera del riu deguda a la construcció de les motes, d’altra banda reconeixem una obra molt necessària per controlar el seu cabdal i evitar les nombroses inundacions que es produïen durant les èpoques plujoses, però que va ajudar que els torroellencs acabessin

Emporion 100 anys (1915-2015)

vivint d’esquenes al riu.

Ara es presenta una altra oportunitat per tornar a obrir Torroella al riu. S’ha començat una tala de canyes des de davant de l’arbreda (un petit bosc situat al final del carrer del riu que dintre de poc passarà a ser propietat municipal), fins més enllà del pont i el trencament de les canyes ha permès veure tot allò que aquesta planta invasora amagava: el riu i el seu entorn. Suposo que a molts, només cal veure la quantitat de gent que cada dia, matí i tarda, passeja per la mota almenys des d’aquest trajecte des del carrer del Riu fins al pont, els plau gaudir d’un paisatge nou.

Però tots estem d’acord que la culpa que es torni a amagar aquest paisatge serà de les canyes. Aquestes infiltren les seves arrels pel mig de les roques de la mota i encara que es tallin tornen a créixer. Només amb una acurada plantació d’arbres de ribera es pot minimitzar-ne el creixement, tal com clarament es diu en el fullet: “L’ombra que projecten els arbres de ribera minimitza la proliferació de plantes exòtiques”. Ens cal, doncs, que algú, ràpidament, posi en marxa un pla de plantació d’aquests arbres: saules, tamarius, etc., per assegurar-ne la implantació, perquè arrelin bé i creixin.

Els responsables que es pugui mantenir aquest paisatge i tot el que això suposa són l’Ajuntament de Torroella de Montgrí des del seu Departament de Medi Ambient, l’Agència Catalana de l’Aigua i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, entitats que formaven part del grup que l’any 2009 i que anunciaven el Projecte de recuperació de l’espai fluvial del tram baix del riu Ter, el qual s’hauria de reactivar.

Mantenir aquest espai obert, amb arbrat i sense canyes, seria un pas molt important per tal que la zona compresa entre el rec de Molí, el Tamariuà, l’Arbreda i la llera del riu, oportunament endreçada, es transformés definitivament en la somiada Devesa de Torroella i poguéssim sentir el riu més a prop nostre.

Emporion • www.emporion.org • 13

L’orgull i l’asceta Josep Fuster

Quan tens una certa edat i la percepció i la sensibilitat s’aguditzen, amb un sol cop d’ull pots detectar aquells individus que m’agrada anomenar: pagats de si mateix; són els que fan bandera de l’orgull, de la casta dels deus orígens, del poder polític, o de la superioritat que creuen que els dona tenir un munt de paper pintat, el qual anomenem bitllets de banc.

Quan ensopegues amb alguna d’aquestes persones, o les veus per qualsevol dels mitjans audiovisuals, es fa palpable com sobrevaloren les seves capacitats, com entenen la seva paraula com un dogma, com van de prepotents i perdonavides mirant sempre per sobre les espatlles dels altres, i amb una actitud arrogant que en cap cas tracten de dissimular, per tal de sadollar la fartaneria malaltissa del seu ego.

En els actes que la seva categoria social els permet assistir, solen estar envoltats de la gent més complaent i aduladora, no gaire allunyada d’aquells antics vassalls que s’haguessin deixat tallar la llengua o els braços abans de contradir o no satisfer el més mínim desig del seu senyor.

Personalment, quan veig algun d’aquests personatges, inevitablement em ve a la memòria un conte que de petit em deixà una forta empremta i que és dels pocs que sempre més he recordat. D’ell se’n poden extreure moltes i profitoses conclusions, però resulta especialment adient per reflexionar sobre com n’és d’igualitària la mort, sobre la condició humana, l’orgull, la vanitat i en la forma com acaben.

En faré un breu resum, just perquè es pugui captar la seva essència. Més o menys, recordo que deia així: «En unes terres i uns temps molt remots, un orgullós príncep hereu al tron del seu país sortí amb el cavall a caçar pels seus extensos dominis. Durant una de les correries, li cridà l’atenció veure un ancià asceta assegut a l’entrada d’una gruta que contemplava totalment absort un objecte que sostenia delicadament entre les mans; la concentració era tal, que ni tan sols s’adonà de la seva noble presència.

14 • Emporion • www.emporion.org

L’orgullós príncep s’hi acostà i es plantà davant seu sense ni tan sols descavalcar de la muntura. Llavors, va veure amb incredulitat que el que contemplava el denerit ancià amb tanta atenció era ni més ni menys que una calavera humana.

– Què hi busques amb tanta atenció a la calavera?

– Senyor, aquesta calavera em planteja un dilema que pels meus pobres coneixements em resulta del tot irresoluble.

– Bé, diga’m de què es tracta i jo et resoldré el dilema.

– Doncs, per més que miro, busco i torno a buscar, soc incapaç de descobrir si aquesta calavera va pertànyer a un príncep o a un captaire.»

El conte acaba aquí. Jo hi afegiria que segurament l’arrogant príncep, esperonant amb ràbia el seu cavall, marxà sense ni tan sols acomiadar-se de l’ancià asceta, i murmurant sobre com hi pot haver gent tan estúpida que perdi el temps pensant en ximpleries com aquella.

Aquest és el conte que invariablement em fan venir a la memòria les persones orgulloses, pagades de si mateix, o que per naturalesa es creuen superiors als altres.

En algunes ocasions, quan la supèrbia es passa de rosca o se’ls escapa de les mans, és normal que es caigui en la vulgaritat, la grolleria, o el ridícul; llavors, més que la reflexió de les sàvies paraules de l’asceta, hi escau aquella dita que per a semblants casos sol ser una sentència: “De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena”.

Tan sols he d’afegir, que no us sàpiga cap greu, si a partir d’ara, quan veieu alguna d’aquestes persones, recordeu el significat del dilema de l’asceta; sé que pot resultar contagiós, us compensarà amb l’indulgent somriure que sempre l’acompanya

Emporion 100 anys (1915-2015)

Paisatge amb oliveres Josep Torroella

A les acaballes del segle XVIII el funcionari castellà Francisco de Zamora, membre de la Reial Audiència de Barcelona, visità Torroella de Montgrí en el decurs d’un llarg viatge pel Principat de Catalunya. Per bé que el distingit viatger anotà en el seu diari la importància que tenia en aquest municipi el cultiu de l’arròs, en parlar dels principals productes que l’agricultura local produïa, Zamora no esmentà en primer lloc l’arròs, sinó el vi, seguit de l’oli. El funcionari reial explicava que a la vila hi havia tretze o catorze molins d’oli, que ja és dir si tenim en compte que ara només n’hi ha un.

El vi i l’oli que Torroella de Montgrí produïa en abundància en aquella època procedien, naturalment, de l’estesa de vinyes i olivars que hi havia a frec de la muntanya; no tan sols als peus del massís mineral, sinó fins i tot als pendents rocallosos, en aquells indrets on, alçant murs de pedra seca, hom podia convertir un pedruscall en una terrassa apta per al cultiu. L’esforç humà era ingent, una feina de titans.

Tanmateix, abans de la revolució agrícola, l’única manera d’augmentar la producció d’aliments consistia a incrementar la superfície cultivada. A més boques, més terres conreades, i això fou el que s’esdevingué al nostre municipi i a la resta de Catalunya al llarg del segle XVIII. L’estesa d’olivars que llavors hi havia als peus del Montgrí devia fer goig de veure, sobretot a finals d’hivern, quan florien els ametllers plantats entre les oliveres i ací allà esclataven punts i clapes de blancor. Però d’aquell mar platejat d’oliveres que s’estenia entre el Ter i la muntanya, avui dia en resta molt poca cosa. Vestigis i prou. D’un temps ençà s’han arrancat moltes oliveres i, altrament, molts olivars romanen abandonats des de fa dècades i la malesa els ha anat envaint.

L’olivera és una planta soferta, resistent (a la sequera, al vent, a la contaminació de l’aire…) i molt longeva. Que no s’hagi de regar a l’estiu és un gran què en aquest país on la pluja és tan gasiva, i ja pot bufar fort la tramuntana que no tombarà cap olivera; a tot estirar, esqueixarà la branca més feble. Com la mítica au fènix, l’olivera reneix de les seves cendres, o gairebé; n’hi ha prou que un tros de soca se salvi Emporion 100 anys (1915-2015)

del foc perquè la planta es regeneri –lentament, això sí. En un altre ordre de coses, l’olivera és un dels arbres més emblemàtics de la Mediterrània, símbol de pau (recordeu el colom de Picasso: sosté una branca d’olivera amb el bec), de fortalesa, de fertilitat fins i tot.

Personalment, les oliveres m’agraden, més que els pins i els xiprers, altres arbres totèmics de la Mediterrània. Sobretot les oliveres velles, les centenàries, pel contrast entre la soca grisa i rugosa i l’arrodonida capçada verda (o platejada, quan bufa el vent), entre senectut i joventut. Suposo que les oliveres també deuen agradar a una bona part dels immigrants que procedeixen dels països riberencs de la Mediterrània; els ajuden a recordar el paisatge auster de la seva terra natal, i en aquest sentit l’olivera és una mena de pont entre Orient i Occident.

Ja fa temps que no es planten gaires oliveres. Per fer bonic, sí. De cara a la producció d’olives, ben poques. Línies més amunt he esmentat algunes “virtuts” de l’olivera. Naturalment, també té “defectes”. El principal és el seu lentíssim creixement. Han de passar uns quants anys perquè el plançó es transformi en un arbre que faci una mica de patxoca, i encara alguns anys més per tal que l’olivera llevi unes quantes embostes d’olives, i no diguem un sac. En el món en què vivim, de presses, de recerca del benefici immediat, qui té paciència per esperar tant de temps? Ningú. És molt probable que d’aquí a un temps hi hagi més oliveres al nucli urbà del nostre municipi -als parcs, jardins, rotondes…- que a les feixes de les faldes del Montgrí. És a dir, més oliveres plantades amb un propòsit estètic que no productiu. Si és així, què hi farem! La qüestió és que es plantin oliveres.

Perquè l’olivera em fa pensar una mica en el caràcter dels catalans. Com l’olivera, nosaltres també som resistents, tossuts; també tenim voluntat d’existir i perdurar, i una gran capacitat de refer-nos quan venen mal dades, quan violents vents de ponent o del nord ens castiguen severament.

Un motiu més, doncs, per a plantar -o replantar- oliveres.

L’olivera com a metàfora del caràcter indomable d’un poble.

Emporion • www.emporion.org • 15

La tasca més feixuga Santi Sató

La tasca més difícil… o més pesada i feixuga.

Potser podem afirmar, sense por d’equivocar-me, i /o d’equivocar-nos, ja que la possibilitat és compartida, que avui en dia, la tasca més feixuga, difícil i de més responsabilitat, per a un matrimoni amb fills, o amb intenció de tenir-ne, és l’educació dels propis fills. Quan un nen no es pot comunicar, no pot expressar les seves necessitats, els seus desitjos o malestar, pot desencadenar una reacció agressiva o autoagressiva, que aconsegueix, sens dubte, alertar l’entorn i expressar, d’alguna manera, la gran frustració i impotència que li comporta aquesta dificultat.

Però ¿qui, dels dos, marit o muller, té la tasca més feixuga?

Aquesta és la pregunta que un dia sí, i un altre també, es fan molts matrimonis, que en tota la resta poden gaudir de les joies del seu estat, i que també es feia l’un i l’altre dels mem-

16 • Emporion • www.emporion.org

bres d’un matrimoni, no massa grans, però ja de certa edat, que donen cos i ànima a aquest relat. I així ho recordava una tarda de diumenge de la mà de la Marta, la meva muller, caminant per la platja de l’Estartit, gaudint de la lenta passejada i parlant tots dos de l’article que tenia en ment, que es podria acceptar o no la meva teoria, i que no he plasmat fins ara. I han passat quasi cinc anys!

La veritat era que els suposats protagonistes d’aquest article, no podien ser ni massa joves ni es podien qualificar de vells-vells, però l’edat ja hi era. I molt similar a la meva, eren grans, i tenien prou experiència perquè la seva opinió fos realment suggestiva i interessant. I tu, lector, crec que com a persona assenyada, després de llegir aquest relat, si el creus en principi interesant, podràs saber i contestar una pregunta, i ens podràs dir: Qui tenia més raó en creure’s el més perjudicat en el repartiment de les diverses tasques respectivament encomanades?

Emporion 100 anys (1915-2015)

1.- El marit?… 2.- La muller?… 3.- Tots dos?… 4.- O cap d’ells?

Encara que aquesta darrera possibilitat fuig de qualsevol càlcul de probabilitats, ja que deia el marit: “La meva es la més cansada”, a la que contestava la muller: ”La meva sí que ho és en veritat, de cansada!”, amb veu potser més calmada, o potser també més cansada que calmada. Així un dia, i un altre també, aquest era el motiu de la seves controvèrsies sobre els deures i/o obligacions que havia acceptat, cadascun d’ells, en l’acte de matrimoni. Fins que al marit se li va acudir de proposar-li un senzill (?) canvi de feines. Que fou immediatament acceptat per la muller.

L’endemà mateix, en un bonic dia d’estiu, no massa calorós, els personatges d’aquest relat posaren en solfa el que havien decidit: fer un canvi de papers. Ella se n’anirà al camp i ell es quedarà a casa, per fer les feines de la llar.

La dona, en el moment en què sortia de casa, girà el cap i li recordà, de forma ben clara: “Tingues en comte que les vaques i les ovelles surtin quan sigui l’hora; no et descuidis de donar menjar a la lloca, que no s’escapin els pollets, procura que quan jo torni el dinar estigui a punt, escarpeix la llana i bat la mantega i, sobretot, no t’oblidis de posar el moresc en remull”. Havent acabat les recomanacions amb aquella tirallonga d’advertiments, la muller se n’anà a fer la tasca que fins al moment corresponia al marit.

Però quasi abans que el pagès hagués ni pensat a obrir la tanca del cancell, les vaques i les ovelles ja passejaven tranquil·lament pel pati, fent tota mena de destrosses. I no les va poder aplegar ni reconduir, sinó a força de feina, voluntat i treballs.

Deixà el pati, aparentment en ordre i consell, i tement per un encara més gran desastre, decidí lligar un cap a la pota de la lloca i hi anà lligant tots els pollets, d’un en un, per estar segur que no se n’escaparia cap.

Un cop acabada aquesta tasca i recordant que la seva dona pastava el pa a l’hora que remullava el moresc, decidí fer el mateix. I per guanyar temps i avançar feina, s’afermà al cos la bujola de la llet, aquell atuell amb forma de galleda, però més baix (que serveix tant per traginar llet, rentar plats, o rentar-se els peus), amb la idea de batre la mantega, pensant i dient-se a si mateix: “Així guanyaré temps. Quan el panís estigui endegat tindré també batuda la llet”.

travessa el pati i pregunta al marit, tot atrafegat i en veritat mig espantat: – On són els pollets?

– Se’ls ha emportat un falcó: els havia lligat l’un amb l’altre perquè no se m’esgarriessin i el falcó se’ls ha emportat amb la mare i tot!

– I el dinar, ja és a punt?

– El dinar! No veus que se m’ha apagat el foc?

– Ja has batut la mantega?

– Mantega, em preguntes?… En sortir al pati he ensopegat i la bujola se n’ha anat a… rodar!

– I aquesta pasta de pa que veig del tot esgarriada?

– Cosa dels maleïts garrins! Mentre jo era al pati han entrat aquí com si fossin a casa seva… l’un escomet el pa, l’altre se m’agafa al morter del panís…

– T’has lluït! -féu la dona– Doncs jo ara ja torno del tros! He fet tot el que havia de fer i… torno a bona hora!

– Ja et crec… Com ja sé, al camp s’ha de fer només una sola cosa, mentre que aquí se n’han de fer moltes de plegades, aquesta, aquella i l’altra… És possible que ningú tingui el cap en tantes feines alhora?

– I no obstant, estimat marit, pren-ne bona nota: jo ho faig cada dia, i no tornis mai a barallar-te volent afirmar i/o sostenir que les dones no tenim mai res a fer…

La conclusió d’aquest relat és: El treball més plaent, més dolç, més fi, més ben pagat, més comportívol, no és mai el teu! És… el del veí!

Colofó: Deia Alexandre Magne que “conèixer-se a un mateix és la tasca més difícil, perquè posa en joc directament la nostra racionalitat, però també les nostres pors i passions”.

“Conèixer-se a un mateix és l’inici del camí”. I com deia un bon amic meu, del matrimoni en general: “Consells embena, que per al meu no en tinc”.

Però així que havia tot just començat, sentí escatainar la lloca, al temps que sentí una gran piuladissa de pollets!…

Ell que surt rabent al pati –bolcant amb l’envestida la bujola de la llet– veu que un enorme falcó havia fet presa d’un dels pollets, emportant-se tot l’enfilall, ben lligat, amb lloca i tot inclòs. I mentrestant, bocabadat i sense saber què i com ferho, entraven pel portal obert, dos garrins, un d’ells, tot satisfet, esbarriava la pasta de pa, i l’altre, que no volia ser menys, se les tenia amb el panís… I el foc… que s’estava apagant!

El pagès tornà a entrar, fugint de tants malastres, i no sabent ni com ni on posar mà.

En això, i en aquest moment d’injusta situació no buscada, arribà la seva dona, que en entrar al pati veu que no hi ha la lloca ni els pollets… Desenganxa a corre-cuita el cavall,

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Albrecht Dürer: Mestre del gravat i pintor del Renaixement Josep Pericot

Durant els propers mesos i fins al 26 de maig es pot veure a Barcelona una excel·lent mostra dels gravats de Dürer. La mostra s’ha pogut fer gràcies a la gentilesa d’Elisa Moretti i a l’esforç de les tres entitats organitzadores, que l’acullen en les seves respectives seus. Aquestes se situen al voltant de la plaça de la catedral; la primera, en el Reial Cercle Artístic, on trobem l’exhibició més extensa, amb peces tan emblemàtiques com Malenconia 1, El cavaller, la mort i el diable (Figs.1 i 2), o les de la sèrie de la Passió gran. Les altres dues mostres estan ubicades a la Sala Capitular de la Catedral i al Museu Diocesà de la Pia Almoina, on podem contemplar altres estampes de gran qualitat, com les sèries de La vida de la Verge i la Passió petita. Aquestes obres ens permeten copsar la intel·ligència i la gran capacitat de producció individual d’aquest artista, el qual s’exigia com a mestre “presentar coses noves que fins llavors no se li haguessin acudit a ningú altre” (1) .

Albrecht Dürer va néixer a Nuremberg (1471-1528), fill d’un orfebre hongarès, i ja des de molt petit manifestava gran facilitat pel dibuix, per la qual cosa es va format com a gravador al costat de Michael Wollgemut (1486-1489). Els seus gravats mostren des d’un un principi un domini de la tècnica excepcional que aconsegueix un esplèndid refinament, tant pel que fa a l’expressió dels sentiments dels seus personatges, com de l’ambient del món profà o religiós que ens vol reflectir. En aquest sentit, la seva personalitat s’enriqueix del món cultural i del moment de canvi social que li toca viure. La seves coneixences amb humanistes com Erasmus i Willibald Pirckheimer, amic seu i mentor (Fig.3), com els seus successius viatges (viatge d’estudis a Colmar, Basilea i Estrasburg 1490-94, els seus dos viatges a Itàlia 1494 i 1505-07 i el viatge als Països Baixos el 1520), són exponents i a la vegada desencadenants de la seva evolució artística. Una evolució que transcorre a cavall entre el final de l’edat mitjana i el Renaixement.

Format en la tradició artesana medieval del gòtic tardà alemany (2), l’artista lluita per aconseguir una visió més bella i

18 • Emporion • www.emporion.org

profunda de la seva obra, assimilant l’esplendor i la riquesa dels artistes del Renaixement, en especial els que coneix a Itàlia i també al nord d’Europa en època més tardana. Aquest darrer viatge que va haver d’interrompre per malaltia influirà igualment en la seva obra i més en concret en la seva darrera etapa pictòrica (Fig.4). Es podria argumentar que així com en el gravat assoleix una maduresa i una expressivitat de gran bellesa, deutora del clarobscur d’aquesta tècnica, és en les pintures de la seva darrera producció on es trasllueix la seva personalitat de manera més lliure i vigorosa, assimilant a la seva manera el cànon estètic renaixentista (3).

Cal subratllar també el vessant científic i intel·lectual de Dürer, amb la seva obra d’estudiós sobre temes de geometria i de les proporcions, com en el text De simetria partium in rectis formis humanorum corporum libri (Llibres sobre la simetria de les parts en formes rectes dels cossos humans). Aquesta obra es va publicar l’any 1528, poc després de la seva mort, i va tenir un gran ressò a tot Europa. En aquest sentit és curiós observar com ell mateix aplica cànons diferents en la proporció de les figures respectives d’Adam i Eva que trobem al Museu del Prado (4) (Figs.5 i 6).

En aquesta triple exposició de Barcelona tenim una gran ocasió per conèixer els gravats de Dürer, que ens mostren la visió d’un artista que vol afirmar les seves creacions, tot donant testimoni dels valors d’aquella tardor de l’edat mitjana, que ja donen pas al nou humanisme del Renaixement.

La riquesa i la força de Dürer es mostra tant en les entalladures sobre fusta a la fibra, sèrie de La vida de la Verge (Fig.7) o de la Passió gran, com en les estampes, potser encara més sublims, fetes amb el burí sobre planxa de coure. Entre aquestes podríem citar-ne algunes, com són les de la Passió petita, o els retrats de Frederic el Savi Elector de Saxònia, de Willibald Pirckheimer, així com l’estampa ja mencionada de Malenconia I, síntesi de la grandesa i dels anhels del món d’Albrecht Dürer.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Bibliografia 1. Helena Alonso. “Durero Maestro del Renacimiento”, a DURERO, p.16, c2c, DL. B 3946–2019.

2. Francesc Miralles. “Dürer Albrecht”, a Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 6, p.428-429, Enciclopèdia Catalana, 1977.

Fig.1 Malenconia I, 1514 (burí, una estampa)

Fig.4 Bernhard von Reesen, 1521 (oli sobre fusta)

Emporion 100 anys (1915-2015)

3. Harald Marx. “Albrecht Dürer”, a Die Gemäldegalerie Alte Meister Dresden, p.56, Deutscher Kunstverlag GmbH, 2015.

4. August L. Mayer. “Alberto Durero, Eva”, a GALERÍA DE PINTURAS del MUSEO DEL PRADO, p.44, Editorial Labor, 1924.

Fig.2 El cavaller, la mort i el diable, 1513 (burí, una estampa)

FIg. 5 i 6 Adam i Eva, 1507 (oli sobre fusta)

Fig.3 Willibald Pirckheimer, 1524

Fig.7 La visitació, 1504 (entalladura, vuitena estampa de vint)

Emporion • www.emporion.org • 19

La cuina d’en Joan Mitjà Carxofes tèbies amb cues d’escamarlans Ingredients per a 4 persones: • 12 carxofes • 12 cues d’escamarlans • Oli d’oliva • Cullerada de vinagre de Mòdena • 2 escalunyes picades • 2 tomates picades • Sal pebre i fulles d alfàbrega.

Elaboració: Peleu les carxofes i poseu-les a bullir amb aigua. Escorreules i talleu-les en làmines molt fines.

Feu una vinagreta: oli, vinagre, escalunya, tomata, alfàbrega.

Coeu les cues d’ escamarlans a la planxa.

Bacallà amb samfaina Ingredients per a 4 persones: • ½ quilo de bacallà • 100 grams de farina • 2 albergínies • 3 pebrots vermells • 4 tomates madures • 1 cullerada de sucre • Oli i sal Elaboració Poseu el bacallà dessalat a coure en una cassola amb oli, enfarinat prèviament.

Feu la samfaina a part, amb les albergínies, les tomates i els pebrots; fregit tot en una paella. Afegiu-hi el sucre, una mica d’aigua i la sal.

Poseu el bacallà sobre la samfaina i deixeu coure tot plegat.

Finalment poseu un llit de làmines de carxofa, al cim les cues d’escamarlans i tot regat amb la vinagreta.

Pomes al forn Ingredients per a 4 persones • 4 pomes • 1 got d’aigua • 1 got de vi blanc • 6 cullerades de sucre • Mel Elaboració: Traieu el cor de les pomes, poseu-les en una plàtera, banyeules amb l’aigua, el vi i el sucre i poseu-les al forn durant 30 minuts. Deixeu-les refredar i ruixeu-les amb mel pel cim.

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

PER A AQUEST MES DE GENER

tats van organitzar una visita guiada al nucli antic de Pals. El dissabte 9 es van seguir, des de Torroella a Santa Caterina, els paisatges que van inspirar “Solitud” de Caterina Albert (Víctor Català). Per al dissabte 23 es va organitzar una caminada entre els pins de la duna continental.

Festes de Carnaval dies 1, 2 i 3

Musical a l’Espai Ter. El dissabte 9 s’hi va representar “Per si no ens tornem a veure”.

NOTÍCIES DE FEBRER TORROELLA I L’ESTARTIT Concentracions de suport a Dolors Bassa. El divendres 1 Dolors Bassa va ser traslladada a la presó d’Alcalá Meco, i l’endemà va fer 60 anys; per aquest doble motiu, el dissabte 2 es va organitzar una concentració de suport a la plaça de la Vila. El dissabte 23 es va fer un acte commemoratiu de l’any d’empresonament de la Dolors, dedicat també a totes les dones que pateixen repressió, amb parlaments d’amigues i glossadores, acompanyades de gegantes i capgrosses, i una salutació d’agraïment de la mare de la Dolors.

Ens deixà Joan Radressa. El diumenge 24 morí Joan Radressa Casanovas, advocat, persona culta i participativa, medalla del Montgrí, una de les més rellevants del renaixement cultural de Torroella després del franquisme, principalment des del Casal del Montgrí i amb les seves col·laboracions al Llibre de la Festa Major.

Activitat educativa de l’Espai Ter. El divendres 1 es va iniciar, amb l’obra de teatre “Hotot” i amb assistència de prop de 700 alumnes, el programa de propostes educatives que tindran lloc fins al mes de maig, amb tres línies d’activitat temàtiques: música, arts escèniques i teatre en anglès.

Inauguració dels ecosistemes de la Pletera. L’acte va tenir lloc el diumenge 3, amb forta tramuntana. Hi va assistir el conseller Damià Calvet, acompanyat per l’alcalde Josep Ma. Rufí i representants de diverses institucions. El projecte “Life Pletera” per restaurar les llacunes i l’hàbitat dels aiguamolls, s’ha realitzat durant quatre anys i mig i es va tancar el 31 de desembre.

Santa Maria de Palau. Aquest mes l’Ajuntament va tancar la segona fase del projecte de consolidació de la coberta i murs de l’església romànica del segle XIII, situada al Montgrí, que estava en avançat estat de degradació, i va planificar la tercera fase, que es farà durant l’any 2019.

Cicle Grans Orquestres a l’Espai Ter. El dissabte 2 es va presentar La Principal de la Bisbal. Per al dissabte 23 es va organitzar la presentació dels Montgrins “Pere Rigau i els compositors torroellencs”.

Visites i itineraris pel Parc Natural. El diumenge 3 al matí, es va seguir un itinerari de construccions de pedra seca, organitzat pel Parc Natural, amb col·laboració del Museu de la Mediterrània i Gent del Ter. El dimecres 6, les mateixes enti-

22 • Emporion • www.emporion.org

XIV Mostra de Teatre Amateur al Cine Petit. El dissabte 9 a la nit i el diumenge 10 a la tarda, Penjats pel Teatre va presentar “Tinc feina”, XIV Mostra de Teatre Amateur. El diumenge 17 el Grup Cassanenc va representar “Transtorns”.

Per al diumenge 24 es va programar L’Aula de Massanet amb “Una copeta de vi”.

Ciclisme “Vertical Montgrí”. El diumenge 10 el CC Baix Ter va organitzar la cursa pel Montgrí, amb sortida i arribada al pati de can Quintana.

Teatre comentat. El dimarts 12 es va llegir i comentar a la Biblioteca Pere Blasi “La bona persona de Sezuan”, de Bertold Brecht.

Memòria Històrica Local. El divendres 15 l’historiador Pelai Pagès va fer la primera presentació del cicle organitzat pel Museu de la Mediterrània, i exposà els principals esdeveniments de la Guerra Civil de 1936-1939 a Catalunya. Per al divendres 22 es va organitzar la conferència “La derrota i l’exili a l’Empordà” i la projecció del film “El silencio de Otros”.

Convent de les Clarisses. El dissabte 16 l’Ajuntament va organitzar un taller de joves dins del procés participatiu per a la previsió d’usos del Convent.

Aula d’Arts Plàstiques. Va organitzar per al diumenge 17 una visita al Caixaforum i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Festa de Sant Antoni. El diumenge 17 al matí, després de recórrer els carrers de la vila, va tenir lloc davant de l’Espai Ter la benedicció de cavalls i carruatges, seguida de la dels animals de companyia.

Música de Cambra a l’Espai Ter. El diumenge 17 al vespre es va presentar el Quartetto di Cremona.

Ocupació per a discapacitats. El Consell Comarcal del Baix Empordà va organitzar per al dimarts 26 una sessió informativa a casa Pastors.

“Llegim?”, a la Biblioteca Pere Blasi. Per al dimarts 26 es va organitzar el comentari de “Els bessons rere la finestra” amb l’autora Esther Vila.

CATALUNYA Els presos polítics a Madrid. El divendres 1 van ser empresonats de nou, les dones a Alcalá Meco, els homes a Soto del Real. El viatge el van fer en un vehicle amb mini-cabines individuals aïllades.

El Judici al Procés català. El dimarts 12 va començar al Tribunal Suprem, a Madrid, el judici als presos polítics catalans.

Dolors Bassa, que ho va fer el dimecres 20, va contestar les preguntes del fiscal, de l’advocacia de l’estat i del seu advoEmporion 100 anys (1915-2015)

cat, però no va voler fer al mateix amb Vox per respecte a les dones d’Espanya. Les seves respostes van ser clares i concises i van desmuntar acusacions basades en presentacions esbiaixades o tergiversades dels fets que se li imputaven.

Manifestació a Barcelona el dissabte 16. Es va omplir la Gran Via de Barcelona (200.000 persones segons la Guàrdia Urbana), en suport dels presos polítics jutjats pel TS i per reclamar que l’autodeterminació és un dret, no un delicte.

Vaga i manifestacions el dijous 21. La Intersindical-CSC va convocar vaga general per al dijous 21 amb motiu del judici contra els presos polítics. Els sindicats UGT i CCOO no hi van donar suport. Desenes de milers de persones es van manifestar a les principals ciutats del país amb elevades participacions (Girona 70.000 persones).

ESPANYA Reacció contra el diàleg. El dimarts 5 la vicepresidenta Carmen Calvo va suggerir que a la taula de diàleg amb el govern català hi hagués un “relator” i tot seguit PP, Cs’ i Vox van convocar una manifestació contra Sánchez per “alta traïció a Espanya”. El govern central va trencar el diàleg.

Manifestació de la dreta i la ultradreta. Va tenir lloc el diumenge 10, contra el president Sánchez i per la unitat d’Espanya, amb menys assistència de l’esperada (unes 50.000 persones).

Eleccions. El divendres 15, en ser rebutjats els pressupostos per l’oposició, el president Pedro Sánchez va convocar eleccions generals anticipades per al 28 d’abril.

MÓN Veneçuela. Els primers dies de mes, es va produir l’enfrontament entre Nicolás Maduro i el líder de l’oposició, Juan Guaidó, president de la ‘Asamblea Nacional’. Diversos països, entre ells EUA i també Espanya, van reconèixer interinament Guaidó, i van reclamar eleccions presidencials.

Escalada atòmica. El divendres 1, EUA es va retirar del Tractat de Forces Nuclears d’Abast Mitjà; i el dissabte 2, Putin va anunciar que Rússia també el suspenia.

ESPORTS Futbol. El Girona va guanyar al camp del Madrid. El diumenge 17, el resultat del Madrid-Girona a l’estadi Bernabeu va ser 1-2.

Basquet. El Barça campió de Copa. També el diumenge 17, resultat del Madrid-Barça: 93-94.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: BOHEMIAN RHAPSODY Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 29

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts