151-juliol-19

Periòdic digital, tercera època

núm. 151 - juliol 2019

• Panorama després de les eleccions • Les mentides de la PAC (V) • Quan la creativitat és bellesa i interpel·lació • Josep Pedrals i la seva obra “Els límits del Quim Porta” • La Mila • L’empremta d’una il·lusió • De la baldufa a l’Smartphone • Estimada Dolors, • Primavera pictòrica a les Galeries de Barcelona • L’Economia de la Salut • Blade Runner, el món l’any 2019 • Carta als molt estimats, fills, nets, familiars i amics tots • La cuina d’en Joan Mitjà • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial La Festa de Sant Joan d’aquest any 2019 va ser enaltida, una vegada més, amb la presència de la Flama del Canigó, al nostre municipi, i a tots els pobles i ciutats de la seva ruta per terres de cultura catalana. Ens plau de reproduir el missatge que van llegir els nostres germans nord-catalans.

Consell de Redacció

Flama del Canigó - Missatge 2019 Aquest any 2019, és excepcional pel fet que són 25 anys de recorreguts de les Rutes de la Costa amb la Flama del Canigó i també per la terrible situació que viuen els nostres germans de Catalunya. Per això, nosaltres, Nord Catalans, ens sentim solidaris i divulguem el missatge de Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya, redactat el maig 2019 des de la presó d’Alcalà Meco.

«La flama és un crit de llibertat que simbolitza la unitat de la llengua catalana per sobre de les vicissituds històriques i de les fronteres polítiques. Una tradició, iniciada l’any 1955, que a partir de l’any 1966 ha esdevingut una bandera d’unitat i llibertat que agermana el nord i el sud de Catalunya i que, any rere any, ens arriba per renovar el nostre compromís amb la llengua i la cultura catalanes i estendre’l a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans.

El foc és un element simbòlic present en les tradicions més arrelades i distintives de la cultura catalana des de temps immemorial. En la nostra tradició i costumari les festes del foc han ocupat un lloc destacat, lligat a les nostres celebracions i present en els actes més importants arreu dels Països catalans.

Igual que la flama any rere any renova la unitat de la llengua catalana, nosaltres també any rere any renovem el nostre compromís amb la justícia, la pau i la llibertat. Que la flama ens il·lumini el camí, que esdevingui la nostra llum de futur i d’esperança, mantinguem-la sempre encesa com un símbol de democràcia, justícia i llibertat. Que sigui la flama la nostra bandera de cultura i llibertat.

Sortiu al carrer a rebre la flama, gaudiu de la vida i de la nostra festa de Sant Joan, la festa nacional dels Països Catalans i sapigueu que, passi el que passi, ens retrobarem en llibertat»

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó: Visca La Flama del Canigó!

Visquin Les Fogueres de Sant Joan!

Visquin els Països Catalans!

Visca Torroella De Montgrí!

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Les mentides de la PAC (VI) Albert Llausàs i Pascual

L’últim dels arguments que analitzarem en relació amb la PAC és el de la població que viu en el medi rural.

6) La PAC evita la despoblació del camp europeu. Des de les instàncies comunitàries s’afirma que les ajudes de la PAC permeten la subsistència d’explotacions agràries de reduïda dimensió i/o ubicades en indrets on les característiques del medi fan difícil extreure rendiment del camp. Aquestes explotacions serien el pal de paller que permet el manteniment de comunitats rurals, poblacions viables i serveis públics en indrets que, altrament, quedarien despoblats.

Aquest objectiu ha persistit en les diferents reformes i reformulacions de la PAC des que es va detectar una dinàmica d’abandonament del camp i trasllat de població cap a àmbits urbans, sobretot per part de jovent, i amb màxima intensitat a partir de la dècada de 1980. La ubicació remota 4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

d’alguns d’aquests espais, la impossibilitat de cursar-hi estudis superiors i l’absència d’oportunitats laborals explicarien aquest èxode rural. Fins a temps molt recents, la UE ha fiat tota la capacitat de revertir aquesta situació en la seva política agrària, confiant que, si aquest sector és viable i econòmicament fort arreu del territori, la població s’hi quedarà i assegurarà el desenvolupament rural. L’estratègia de concedir ajuts a petites explotacions i a la pagesia de regions desafavorides, però, no ha funcionat. Tant a Espanya com a Catalunya, ja hi ha menys d’un 5% de població dedicada a l’agricultura, i bona part d’aquesta força laboral s’ubica en uns pocs indrets on l’agricultura és característicament intensiva, com ara les hortes del litoral mediterrani peninsular i la plana de Lleida.

Què ha fallat, doncs? Des del meu punt de vista, dos punts clau expliquen la fallada. En primer lloc, es va produir una errada de diagnòstic estratègica en equiparar desenvolupament rural amb desenvolupament agrari. Malgrat que els ajuts puguin millorar el rendiment econòmic de les explotacions, en l’actualitat hi ha poca gent amb vocació de pagès, professió que segueix essent percebuda com a dura i sacrificada. Avui dia el món rural és molt més que agricultura i pasturatge, és turisme rural, esports d’aventura, paisatge, artesania, història, natura, etc. En algunes zones rurals ubicades a la vora de concentracions urbanes, de fet, s’han registrat en els últims anys increments de població, gràcies a gent que desitja gaudir d’un entorn més tranquil i saludable que el que tenia a la ciutat, però sense renunciar a la comoditat i els serveis que aquesta li pot oferir amb un petit desplaçament. La ruralitat resulta atractiva, hi ha demanda, però és un error confondre aquesta demanda amb el resultat d’invertir en la modernització agrària d’aquests

espais. Ho demostra el fet que, en indrets remots, malgrat gaudir d’uns ajuts similars derivats de la PAC, el procés de despoblament segueix amb gran intensitat.

Pals. A mas Carles (Cra. de Pals a Torroella, C-31, km. 344).

Fan la plantada tradicional de l’arròs.

El segon error clau es produí durant els debats per a la reforma de la PAC des de la dècada de 1990. Davant la davallada europea de tot el sector, i en el marc d’una economia cada cop més globalitzada i liberalitzada que posava en evidència la irrellevància de la producció europea, es va proposar convertir la pagesia europea en una mena de “jardiners del territori”, que percebrien ajuts a canvi de la seva tasca de manteniment dels ecosistemes, els paisatges i els pobles, en benefici de tota la societat. Aquella visió va ser oposada ferotgement tant per les organitzacions del sector, que ho consideraven un atac a la seva raó de ser i gairebé una humiliació (“Volem viure de la terra”, deien), com per la Organització Mundial del Comerç, que ho denunciava com una subvenció encoberta. Davant la magnitud d’aquestes forces, es va acabar imposant l’opció d’intentar construir un sector agrari competitiu, sotmès a les regles d’una economia de mercat, i amb el suport d’ajuts orientats a la seva modernització i intensificació. Amb aquestes regles de joc, és evident que l’agricultura en territoris rurals poc afavorits i de tradició de petites explotacions familiars tenien tots els números per desaparèixer. Quan es mira la distribució de pressupostos això resulta encara més obvi: a Europa, menys d’un 2% de titulars d’explotacions percebia el 76% dels ajuts de la PAC l’any 2011. Aquesta política no només no dona suport a l’objectiu d’evitar el despoblament de les zones rurals més remotes, sinó que, a la pràctica, l’està incentivant.

Pals. A mas Carles (Cra. de Pals a Torroella, C-31, km. 344). Fan la plantada tradicional de l’arròs.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Fages de Climent i el seu poema suprem “Somni de cap de Creus” Adrià Arboix

Un ver poema és sempre una finestra oberta al món per veure horitzons més amples.

Francesc Manunta (Alguer, 1928-1995)

Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968), poeta, narrador i dramaturg, va estar sempre vinculat a Castelló d’Empúries, a la casa pairal dels Climent.

L’any 2018, amb motiu del cinquantè aniversari de la seva mort, es va commemorar l’Any Fages de Climent. Ha estat un bon moment per reivindicar-lo i posar Fages al lloc que li correspon entre els grans escriptors catalans, tal com ho recorda Narcís Garolera, filòleg i estudiós de la seva obra.

El comissari de l’Any Fages de Climent, Jordi Canet Avilés (Castelló d’Empúries, 1976), llicenciat en Filologia per la Universitat de Barcelona (1998) i tècnic del Departament de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, ens recorda que Fages es va llicenciar en Filosofia i Lletres, el 1923, en l’especialitat de Llengües Clàssiques. Durant aquesta etapa va connectar amb els intel·lectuals barcelonins noucentistes, sobretot amb Eugeni d’Ors (1881-1954), de qui fou deixeble. Posteriorment va anar a Madrid per fer el doctorat i allà va conèixer Valle Inclán, Pío Baroja i Federico García Lorca. Home de vasta cultura, i gran coneixedor i estudiós d’autors clàssics com Homer, Ovidi, Virgili, Dant, Camões i Fénelon. D’aquesta influència n’emana una poesia culta, escrita sense concessions comercials i amb unes arrels grecollatines ben visibles i que la fa valuosa, i molt característica.

6 • Emporion • www.emporion.org

Llegir, avui, els poemes de Fages és recuperar el gust per la llengua i el vers, que fan de la seva obra un model clàssic, però atractiu, per al lector dels nostres dies.

Narcís Garolera (Vic, 1949) Fill del seu temps, Fages, el juliol de 1936, va intentar fugir amb la seva família cap a França, però va ser detingut pel comitè antifeixista de Castelló d’Empúries. Gràcies a la intervenció de Ventura Gassol (1893-1980), fou alliberat i es traslladà a Barcelona, on va ser novament detingut fins que la seva esposa en va aconseguir l’alliberament. Aleshores ingressà voluntari a l’exèrcit republicà, on feu tasques d’alfabetització. Acabada la guerra, el seu accentuat conservadorisme el portà a participar inicialment en actes d’adhesió a Franco i a ocupar, amb membres de la Falange, l’Ateneu Barcelonès, encara que el 1938, en plena guerra, publicà en edició bilingüe Sonets a Maria Clara. Aquests esdeveniments el marcaran de cara a una futur reconeixement per la seva feina literària.

Fages de Climent estava format en l’estètica noucentista, però el seu pensament era anticonvencional i independent.

Fou un escriptor incòmode als seus contemporanis i va patir un clar ostracisme literari. A aquest fet hi contribuí decisivament la seva posició conservadora durant el franquisme, bé que finalment no s’identificà amb el règim per raó, sobretot, del seu catalanisme. Aquest individualisme va dificultar la recepció de la seva obra, i fou un entrebanc per la consideració de la crítica independentment del mèrit literari. En definitiva, va ser vist com un catalanista pel règim franquista, i com un reaccionari per l’oposició. Tal com ho comenta Emporion 100 anys (1915-2015)

Narcís Garolera: “El 1951, un dels crítics literaris més influents del catalanisme –Joan Triadú (1921-2010)- exclou Fages d’una antologia que consagra els autors canònics de la poesia catalana, i el poeta empordanès se sent marginat del món literari català”.

Fages de Climent té el mèrit de contribuir a la mitificació literària de la seva comarca nadiua, tot prenent l’Empordà, la tramuntana i la seva gent com a temàtica bàsica d’una múltiple producció literària (poesia, prosa, teatre i periodisme).

L’autor creà personatges irrepetibles com el sabater d’Ordis –equiparable, segons Eugeni d’Ors, al Quixot de Cervantes–, una de les seves creacions més singulars.

Aquesta emblemàtica figura és protagonista de l’obra publicada l’any 1954 Balada del sabater d’Ordis, en la qual es troba un pròleg d’Eugeni d’Ors amb il·lustracions i epíleg de Salvador Dalí (1904-1989), de qui fou amic. És un poema extens, en quartets, que presenta la vida d’un personatge peculiar, un sabater trastocat, en plena geografia física i humana empordanesa.

Segons l’escriptora, amiga i poetessa Montserrat Vayreda (1924-2006), Fages de Climent era “un home de somriure fàcil, paraula oportuna i enginy esmolat, llegia amb eufòria l’epigrama acabat de brescar amb la sornegueria pròpia de qui sap que l’encerta, programava el poema que havia d’enviar als darrers Jocs Florals, la conferència compromesa amb els uns i els altres, l’article que li calia escriure, el sonet que es proposava polir i l’anècdota que afegiria a les Memòries”.

Fages de Climent, a partir de la seva dimensió local, es consolida com un autor universal, que coneix perfectament la literatura grecollatina (la seva tesi doctoral inèdita versà sobre el paisatge en l’obra d’Homer). La influència dels grans autors clàssics en la seva obra és evident des dels seus primers reculls. És, però, Somni de cap de Creus, publicada pòstumament el 2003, la seva obra mestra en la qual, després de treballarhi durant una vintena d’anys, l’autor exposa en un extens poema un vast mural empordanès on la presència del mite grec, lligada novament al paisatge empordanès, és més aclaparadora.

Fages va passar els darrers anys de la seva vida en la confecció d’aquest gran poema èpic. Es pot considerar Somni de cap de Creus com un gran monument literari, el seu poema suprem. Està integrat per una quarantena de cants, molts d’ells dedicats a personalitats destacades de la seva època, com Josep Carner (cant II), Víctor Català (cant V), Pere Coromines (cant VIII), Josep M. de Sagarra (cant X), Salvador Dalí (cant XII), Rubén Darío (cant XVI), Eugeni d’Ors (cant XXIII), Dionisio Ridruejo (cant XXIV), Tomàs Garcés (cant XXIX), o Álvaro Cunqueiro (cant XXXV), entre d’altres. Hi reflecteix el pas del paganisme grecollatí al cristianisme amb una abundant presència de la mitologia d’ambdues cultures.

Ordre, proporció, ritme i harmonia es troben en aquesta obra singular i en moltes de les altres experiències literàries fagesianes, segons el poeta vallesà, Joan Arús (1891-1982), i que són el producte d’unes facultats innates propícies i el premi a un sostingut esforç i a un laboriós treball.

L’escriptor Vicenç Pagès (Figueres, 1963) ho reitera assenyalant: “Tant de bo el pas dels anys situï el treball de Fages Emporion 100 anys (1915-2015)

de Climent en el lloc que li pertoca, i la seva ideologia política passi a ser literàriament tan irrellevant com la de Dante o la de Shakespeare. Al capdavall, potser és la parcialitat del seu pensament el que fa que la seva obra literària sigui tan rodona”. I remarca: “Com els escriptors antics, va defensar la família, la tradició i la classe social i –potser més important- va aprofitar la vida ociosa per deixar una obra sòlida, escrita sense pressa ni afanys comercials”.

Somni de cap de Creus, aquesta obra màxima i culta, és una creació artística sublim i original. Coneguem-la. L’esforç que haurem de fer compensa en escreix perquè ens enriqueix i fa que contribuïm a aquella recomanació del novel·lista i dramaturg W. Somerset Maugham (1874-1965) quan deia que “adquirir l’hàbit de lectura i envoltar-nos de bons llibres és construir-nos un refugi moral que ens protegeix de quasi totes les misèries de la vida”.

Referències bibliogràfiques 1. https://www.escriptors.cat/autors/fagesdeclimentc/pagina. php?id_sec=3997 2. DE CLIMENT, Fages. Somni de cap de Creus, Quaderns Crema, SA, Barcelona, 2003.

3. DE CLIMENT, Fages. Balada del sabater d’Ordis, Brau Edicions, Figueres, 2018.

4. https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0025799.xml?s_ q=Carles%20fages%20de%20climent#.U6LD5IX1_Jk 5. GAROLERA, Narcís. “Pòrtic”. A: Fages de Climent. Balada del sabater d’Ordis, Brau Edicions, Figueres, 2018, pàg. 9-13.

6. PAGÈS, Vicenç. “Evocació dels avantpassats. Climent. Carles Fages de Climent”. A: Clàssics revisitats, Diputació de Girona, 2018, pàg. 205-209.

7. PUIGDEMONT, Carles. Lletres al Parlament: https://www. youtube.com/watch?v=kdNxS60kGT

(…)

I la tarda es torna matíquan de Montgó a cap n’Orfeu corona la badia el trofeu de l’arc sèptuple de Sant Martí.

I quan esclata el tro pregon i Zeus esquinça la vesta, no hi ha espectacle més excels al món que el cap de Creus en tarda de tempesta. (…)

Somni de cap de Creus Cant XI. El núvols (pàg. 94) ORACIÓ AL CRIST DE LA TRAMUNTANA Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat; doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

Somni de cap de Creus Coda (pàg. 233) DIVISA Per religió, l’estètica; per moral única, l’art: és la divisa sintètica brodada al meu estendard.

Somni de cap de Creus Cant XXVI. El llamp de Zeus (pàg.157)

Emporion • www.emporion.org • 7

Marta Rigau (dibuix Joan Fuster).

Marta Rigau i Poch, l’artista de la tenora Jaume Bassa Pasqual

Marta Rigau i Poch figura a la llista de catorze noms de dones singulars que podrien optar a figurar en el nomenclàtor de carrers de Torroella, segons un esborrany de proposta a l’Ajuntament que ens va deixar Joan Radressa. Si bé no es pot dir que aquesta virtuosa de la tenora hagi estat oblidada o ignorada pels torroellencs, com es veurà pels escrits que citaré, tampoc no es pot afirmar que sigui gaire coneguda, potser perquè no sempre s’ha posat prou en relleu la seva figura. El mateix Joan Radressa, al seu completíssim article “Aportacions al coneixement de la música a Torroella (1700-1850)”, al Llibre de la Festa Major de l’any 2006 (pàg. 26 i 27), cita Joan Rigau, Barretó, el seu fill Pere Rigau i Poch, i un germà d’aquest, Rogeli Rigau i Poch, però no esmenta la seva germana Marta. Tanmateix, cal dir i reconèixer que, dos anys més tard, li va dedicar molta atenció a l’article “Notes entorn dels inicis de la cobla Els Montgrins” (Llibre de la Festa Major, 2008, pàg. 98 i 99).

Segons Radressa, tot fa pensar que seria pels volts de 1884 quan es van produir les conegudes desavinences de Pere Rigau amb el seu pare, arran de les quals, amb Enric Vallespí i altres músics de vàlua, va crear Els Montgrins, mentre que a l’antiga formació hi van restar els músics menys competents. Aleshores, en un moment de franca davallada de la seva cobla, Joan Rigau va tenir l’encert d’incorporar-hi Marta com a primer tenora. “L’èxit va ser esclatant: amb la tenora als llavis aquella noia emplenava les places com qui

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

res. Però aquells moments d’esplendor duraren poc, puix el dia que es va casar, la Marta deixà la cobla per sempre més”.

Radressa diu que tots aquests fets li van ser confirmats per Sebastià Tauler, net de Marta Rigau, la qual, segons consta a l’Arxiu Parroquial, es casà el 18 d’abril de 1885, als 20 anys d’edat, amb Sebastià Tauler i Padrer, de Pals. Com diu Radressa, Marta Rigau fou avançada al seu temps; hagué de transcórrer un segle fins que una altra dona interpretés música a les files d’una cobla.

i Eduard Font, van ser les desavinences de Joan Rigau amb el seu fill les que el van impulsar a fer-ho. Fos com fos, el cas de Marta Rigau és ben insòlit i, com posaven en relleu els articles citats, si ara no causa estranyesa que una noia formi part d’una cobla com a instrumentista, ella els va portar un segle d’avantatge.

Joan Radressa cita, entre altres fonts, un article d’Enric Vilà publicat al Llibre de la Festa Majorde 1989, “La saga musical Rigau-Tauler de finals del segle passat fins a l’actualitat”, dedicat als personatges que he esmentat, Joan Rigau, Barretó, fiscorn, capdavanter d’Els Barretons; Pere Rigau i Poch, flabiolaire genial, considerat un dels millors de tota la història de la sardana, fundador d’Els Montgrins; Roger Rigau i Poch, violoncel·lista; i Marta Rigau i Poch, l’artista de la tenora.Marta Rigau i Poch.

Enric Vilà diu que Marta, ja de molt petita, sentí gran afició per la música, que es pot dir que la nina dels seus jocs va ser la tenora, “instrument que quan arribà a tenir divuit anys dominava a la perfecció i amb el qual improvisava les més dolces melodies”. El seu pare no ho desaprofità, calia atendre les preferències del públic entre les cobles, que tan aviat es decantaven per La Lira com per la d’en Barretó, i trobà un mitjà infal·lible per triomfar, posar de primer tenora la seva filla Marta. Diu Vilà que l’èxit va ser ràpid i espectacular, “tant per la novetat, com per la comprovació de les facultats meravelloses de la noia de l’avi Barretó. D’arreu de l’Empordà plovien demandes de lloguer i es pot dir que, després de les primeres audicions, aquesta cobla ja s’havia convertit en la formació de més renom de tot l’Empordà”.

Però, com he dit abans, aquell triomf clamorós va durar poc, ja que Marta es va casar amb el seu promès, Sebastià Tauler.

“La gran artista de la tenora, en convertir-se en una molt digna i exemplar mare de família, no tornà a lluir les seves facultats musicals sinó en comptades ocasions i encara, això sí, dintre la intimitat familiar”.

Eduard Font va tornar a explicar la història de Marta Rigau en un article al Llibre de la Festa Major de l’any 2017, “Els Montgrins 1884-2017… i segueix”. Font explica que Pere Rigau va entrar a formar part de la cobla del seu pare com a flabiolaire i que s’anà formant musicalment fins al punt de demostrar una gran capacitat per dirigir-la, però no trigaren a aparèixer diferències i discussions amb el seu pare, perquè volia fer arribar la formació al més alt nivell de qualitat musical, fins que va decidir separar-se’n i formar-ne una de nova. Aleshores, a Joan Rigau, home emprenedor i de geni fort, se li va acudir de posar la seva filla a la cobla per tocar la tenora, cosa que no s’havia vist mai i que va ser tot un èxit. Font va recollir bona part d’aquesta informació en converses mantingudes amb Núria Tauler, neta de Marta, i posa l’accent en la data de casament d’aquesta, l’abril de 1885, que confirmaria que Els Montgrins es van fundar l’any 1884.

Com es pot observar, els articles de Joan Radressa i d’Eduard Font presenten una lleugera variant en relació amb la versió d’Enric Vilà. Segons aquest, allò que va decidir Joan Rigau, Barretó a posar la seva filla a la cobla de primer tenora va ser la competència amb La Lira; segons Joan Radressa Emporion 100 anys (1915-2015)

Marta Rigau i Poch.

Arxiu Municipal de Girona/ Centre de Recerca i Difusió de la Imatge. Foto de Carles Batlle.

Emporion • www.emporion.org • 9

El camí que s’obrí a Normandia Jordi Bellapart

La matinada del 6 de juny de 1944, les forces aliades desembarcaren a les platges de Normandia amb la intenció de recuperar el control de la França que estava sota el domini de l’Alemanya nazi. Fou l’inici de l’operació Overlord, en la qual va participar la flota militar més gran de la història.

S’havien de posar en moviment des dels ports del sud-est d’Anglaterra i arribar a les platges normandes batejades amb el nom d’Utha, Omaha, Gold, Juno i Sword. A aquest desembarcament i ulterior avanç cap a les terres franceses hi van participar 130.000 soldats, provinents de 16 països i

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

de 30 nacions diferents, i ho van fer mitjançant 5.000 vaixells de guerra de diferents tipus amb els quals van creuar el canal de la Manxa. Això va suposar l’inici de la victòria aliada contra el poder nazi, però aquesta victòria no es va aconseguir immediatament ni a qualsevol preu. Aquell mateix dia, conegut com el dia D, les tropes aliades van aconseguir assentar un pont des dels marges de la platja, que els va permetre avançar cap a l’èxit de l’operació, però aviat es varen topar amb una forta contraofensiva alemanya. A l’operació hi van morir uns 225.000 soldats aliats i 150.000 alemanys.

Les aigües de l’oceà Atlàntic quedaren tenyides de vermell.

Malgrat això, almenys des d’Occident, el dia D ha quedat assentat com a símbol de la victòria aliada de la Segona Guerra Mundial. El triomf de la democràcia sobre la tirania i aquesta imatge l’hem vista corroborada moltes vegades al cinema, en molts documentals i en dues extraordinàries pel·lícules, aquella gran superproducció en blanc i negre, El día más largo, carregada de noms famosos del cinema americà, francès, britànic i alemany, que va aconseguir reproduir a la pantalla les imatges reals dels reportatges i que va recrear detalladament els fets amb un acurat guió; però sobretot l’obra més destacada ha estat, Salvad al soldado Ryan, on Steven Spielberg ens va mostrar en unes cruels imatges el realisme del que va passar i on va mostrar que fins i tot les batalles més justes continuen essent cruels i salvatges.

Avui Normandia s’ha convertit en un reducte de pau, de record i de cementiris. Vaig tenir l’ocasió de visitar les seves platges una tarda solejada i calmosa del mes de juliol ara fa quatre anys i en aquells moments les aigües de l’oceà acariciaven suaument les arenes de les platges. Era impossible imaginar-les tenyides de roig i de cossos morts, destrossats, agonitzant. Em va impressionar el testimoniatge que ens dona d’això, el cementiri americà de Colleville, davant de la platja d’Omaha. 9400 tombes alineades donen descans a tots aquells joves soldats que generosament van donar la seva vida per la llibertat en el món i sobretot per la llibertat d’Europa. Soldats que poden ser recordats perquè a la làpida de la tomba hi figura el seu nom. D’altres que resten en l’anonimat. Són les tombes de soldats desconeguts en les làpides de les quals es pot llegir l’esgarrifós text: “Aquí jeu un camarada d’armes només conegut per Déu”.

manitat que pateix. Macron va aparcar per un moment la seva topada amb el Regne Unit i va donar les gràcies en anglès. May, que l’endemà havia de presentar la seva carta de dimissió, va declinar protagonisme i Angela Merkel fou testimoni mut d’un acte que va intentar no aixecar susceptibilitats. Putin no hi va assistir. Segurament que va pensar que ell ja havia guanyat la guerra a partir de la derrota infringida als nazis a Stalingrad, però que aquell país que ho va aconseguir no era precisament el seu.

Malgrat opinions contràries, els Estats Units, acabada la guerra, va mantenir els seus soldats a Europa. El New York Times va escriure: “Ha acabat l’època de l’aïllament de la intervenció ocasional, substituïda per una època de responsabilitat”. Després va venir el Pla Marshall, no es va castigar Alemanya com s’havia fet amb el Tractat de Versalles (1919), després de la Gran Guerra, i poc després es va organitzar l’OTAN i la UE. Tot el que ara molesta Putin. Ara el Regne Unit vol sortir de la UE, Donald Trump no hi entén res i només pensa en el seu eslògan: “Primer, Amèrica”.

Celebra el desembarcament de Normandia i els 70 anys de col·laboració amb Europa i les seves polítiques ho desautoritzen cada dia. Europa es manté gràcies al lideratge de la República Federal Alemanya, França i possiblement ara també Espanya, que podria ser una aliada valuosa en el Consell d’Europa sota el guiatge de Pedro Sánchez, però Europa ha de lluitar cada dia sense perdre el pols contra l’extrema dreta hereva d’aquelles ideologies que van fer necessari el desembarcament de Normandia i ens volen fer oblidar el sacrifici i l’heroïcitat de milers de persones que van donar la seva vida per recuperar la llibertat. Ho deixà escrit el jove resistent francès Henri Fertet, que va morir afusellat pels nazis als 16 anys: “Vaig a morir pel meu país.

Vull que França sigui lliure i que els francesos siguin feliços.

No vull una França arrogant ni que lideri el món, sinó esforçada, laboriosa i honesta”.

Cada deu anys s’organitzen actes en commemoració d’aquesta efemèride, però aquest any, en commemoració del 75è aniversari, aquests actes han tingut un sentit especial. Encara hi han pogut assistir uns 300 supervivents que són testimonis reals dels fets. La majoria tenen més de noranta anys i per a molts aquesta serà la darrera vegada que hi puguin assistir. A poc a poc només quedarà la memòria escrita o de les imatges fotogràfiques i cinematogràfiques, i Europa i els països aliats hauran d’aprendre a viure sense el testimoniatge dels que van lluitar i patir aquella contesa.

A l’acte commemoratiu hi varen assistir els principals representants del països aleshores aliats. La màxima representació britànica la va ostentar la reina Isabel II, que es va dirigir als 300 veterans congregats amb les següents paraules: “La meva generació ha demostrat sobradament la seva resistència. Soc aquí de nou per dir-vos que mai oblidarem el vostre esforç”.

Trump va llegir la pregària del president Roosevelt dedicada a tots el que havien travessat l’Atlàntic per lliurar una huEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Carta a la Dolors Eva Trullàs

Hola guapa,

En Pasqual és del tot original, com cal!

Ha hagut de venir la Montse Blai a demanar-me si volia escriure’t i que ho llegissis a Emporion perquè, d’una vegada per totes, redacti la carta que fa temps et volia fer arribar.

Porta corbata d’encenalls el meu Pasqual i un coll molt alt de set o vuit colors i una bufanda amb un serrell així de llarg que li serveix d’espolsadors.

Càsum l’olla, com costa trobar el to! No és fàcil trobar les paraules adients, sobretot a mi que soc més de xerrar, abraçar o cantar.

Me’n gasta guants de pell d’anguila, mitjons de fil d’empalomar, calçats d’espatlla de goril·la i punys de goma d’esborrar.

I vet aquí que per la banda de les cançons intentaré no perdre la dignitat i fer que puguis imaginar, i passar alguna estona a través d’elles. T’animo a aprofitar l’avinentesa per ser cantaire i taral·lejar encara que sigui pel “bajini”.

Elàstics blaus …

Porta camisa amb la “petxera” de xarol i un gira-sol es posa al trau, el noi, una cadena d’or xapada de llautó i un mocador de “pegamol”.

Va, comencem i ho fem amb El Vestir d’en Pasqual, lletra d’en Joan Casas i música d’en Joan Viladomat. La van cantar la Pepita Ramos, La Goyita, la Pilar Alonso, la Mary Santpere, la Guillermina Motta, la Núria Feliu, etc…

Amb xemeneia es fuma el puro i amb salfumant es renta els peus. porta un rellotge que és de suro

El meu xicot vestint és tan original que no té igual i crida l’atenció.

Per contemplar-lo surt tothom sempre al portal perquè en Pasqual fa sensació.

Va amb pantalons color de molsa, gasta botins extravagants, un bastonet de canya dolça i un “sobretodu” amb farbalans.

Elàstics blaus subjectats amb “candaus” porta el meu enamorat i un barret de costat, de color verd, que és el que em perd.

I porta un gec, catacric, catacrec, un gec d’astracan pelut, ribetat de vellut, i a l’armilla hi duu cigrons per botons.

12 • Emporion • www.emporion.org

i al dit un “sellu” de Correus Elàstics blaus …

Mmmhhh, deixa’m pensar… ja ho tinc, ara un toc de Beatles amb Hey Jude, o Penny Lane que és més festiva o Something que és una de les meves favorites, a banda de Julia, òbviament, he he …

Tenim repertori i la imaginació no ens la pot aturar ningú!

Seguim amb La Trinca i aquesta cançó que van compondre fa quaranta anys. Qui ho diria!

Com el Far West no hi ha res

Emporion 100 anys (1915-2015)

Diu que hi ha una tribu d’indis a l’oest americà, que té alguna retirada amb el Poble Català.

No hi ha tribu més ufana sota la capa del sol, són i seran gent Apatxe, tant si es vol com si no es vol.

Ha rebut de totes bandes; però “Endavant, que no ha estat res!”.

Per la seva mala estrella, és el pupes del Far West.

Doncs sabem segons la història que aquesta tribu, pobrets, quan es rifen garrotades tenen tots els bitllets.

Que lluny és el Far West. Que bonic és Oklahoma!

Com el Far West no hi ha res!

Invasions de tota mena ha sofert contínuament, però una de les més sonades l’ha tingut darrerament: la del General Frankuster, i un grapat de capsigranys, ara fa quinze mil llunes, més o menys uns quaranta anys.

La primera atzagaiada de l’infame general, fou prohibir la seva llengua i la dansa ritual.

I envià els casaques blaves per colonitzar els natius i arrencar la cabellera als elements subversius.

Però la mort del General, el dels “sellos” de correus, ho deixà tan ben lligat que manen els seus hereus.

Per poder canviar-ho tot però que tot seguís igual van muntar unes eleccions per distreure el personal.

I quan la tribu amb eufòria desenterrant la destral engegava a fer punyetes el famós seny ancestral per parar el cop de moment i presidir la reserva de l’exili arriba un “jefe” que tenien en conserva.

I per asserenar els ànims d’aquest poble tan tossut es firmà un tractat de pau que li diuen l’Estatut.

Però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat.

I ara es volen tirar enrere perquè diu que som un cas i quan se’ns dona un ditet ens agafem tot el braç.

I de tant que recomanen prudència i moderació ja no estem desencantats. Ara estem cagats de por!

Doncs no volen que fem l´indio i amenacen cada dia que vindrà si no estem quiets el Set de Cavalleria.

Que lluny és el Far West. Que bonic és Oklahoma!

Com el Far West no hi ha res!

Què me’n dius del Mediterràneo? Hi ha una versió de la Sílvia Pérez Cruz de “pell de gallina”. Sempre es pot cantar el nai na nai nai na naaa… final Ara un pessic d’himne partisà amb Bella Ciao. Que xula, oi?

N’he sentit moltes versions però recordo especialment la de la Cecilia Rosetto en un espectacle dels anys noranta que protagonitzava ella sola.

Una mattina mi sono alzato O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao Una mattina mi sono azalto E ho trovato l’invasor O partigiano, portami via O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao O partigiano, portami via Ché mi sento di morir E se io muoio da partigiano O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao Emporion 100 anys (1915-2015)

E se io muoio da partigiano Tu mi devi seppellir E seppellire lassù in montagna O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao E seppellire lassù in montagna Sotto l’ombra di un bel fior Tutte le genti che passeranno O bella…

I per anar acabant una de les cançons més boniques i més revolucionàries que hi ha, tot i que no ho sembla. D’en Victor Jara, Te recuerdo, Amanda Te recuerdo Amanda La calle mojada Corriendo a la fábrica Donde trabajaba Manuel La sonrisa ancha La lluvia en el pelo No importaba nada Ibas a encontrarte con él Con él, con él, con él, con él, con él Son cinco minutos La vida es eterna en cinco minutos Suena la sirena De vuelta al trabajo Y tu caminando Lo iluminas todo Los cinco minutos Te hacen florecer Te recuerdo Amanda La calle mojada Corriendo a la fábrica Donde trabajaba Manuel La sonrisa ancha La lluvia en el pelo No importaba nada Ibas a encontrarte con él Con él, con él, con él, con él, con él Que partió a la sierra Que nunca hizo daño Que partió a la sierra Y en cinco minutos quedó destrozado Suena la sirena De vuelta al trabajo Muchos no volvieron Tampoco Manuel Te recuerdo Amanda La calle mojada Corriendo a la fábrica Donde trabajaba Manuel I jo acabaría la sessió d’avui, amb l’Aretha Franklin i el seu You make me feel, txánnn, you make me feel, tatxánnn, you make me feel like a natural womaaaaannn. Ou ié!

Espero que les cançons, entre d’altres coses, també puguin transmetre l’orgull que em fa de conèixer-te i la immensa gratitud que sento pel que estàs fent.

Ole, ole i ole, quin rellamp de dona que estàs feta!

Emporion • www.emporion.org • 13

N’hem après alguna cosa del que representà el 6 de juny de 1944?

Josep Fuster

El passat dia 6 de juny es va celebrar el 75è aniversari del desembarcament de les tropes aliades a les platges de Normandia per alliberar Europa del nazisme.

Tant en el desembarcament com a la resta de batalles de la guerra, molts joves van lluitar i donar la vida defensant uns ideals, i per llegar a futures generacions un món millor, lliure de règims feixistes, d’idees totalitàries, racistes i xenòfobes que en aquells temps encarnava l’Alemanya nazi.

Han passat molts anys, el món ha canviat i les circumstàncies són diferents, però al recordar aquella efemèride, potser seria bo que ens preguntéssim si valorem justament i en tot

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

el que val el sacrifici d’aquells joves, molts d’ells provinents d’un altre continent que no patia els estralls de la guerra en territori propi. Hauríem també de reflexionar si hem après alguna cosa de la lliçó de generositat, coratge i valentia que ens van llegar, perquè aquell infern no es tornés a repetir mai més. Malauradament d’un temps ençà, quan veiem els esdeveniments que sacsegen el món i Europa en particular, i com neixen quantitat de partits polítics i moviments molt afins a la ideologia nazi, hi ha vegades que sobren raons per pensar que no hem après la lliçó.

A Europa, a la nostra Europa, estem contemplant impotents i impassibles com proliferen els partits amb ideologies feixistes, totalitàries, racistes i xenòfobes, i com molt ben embolicats difonen i venen, a una societat desencantada, uns missatges que es materialitzen en un important suport en forma de vots, que es traduiran en escons a tots els parlaments europeus.

A la mateixa Europa, a la del segle XXI, hi ha també països que amb el vistiplau, les subvencions i la hipocresia dels altres, han construït camps de concentració per allotjar refugiats o immigrants, amb unes condicions de vida no gaire millors que les d’aquells de tan infausta memòria. El delicte dels allà retinguts no és altre que fugir de la fam o de la guerra, i buscar una vida digna amb l’esforç del seu treball. A diferència d’abans, ara ja no és necessari senyalar amb cap símbol els reclusos dels camps, la marca la porten impresa en el color de la pell, en la pobresa, en la religió que professen o per l’ètnia a la qual pertanyen.

Si girem la mirada, veurem com centenars de persones espoliades de tot el que tenien, que busquen una oportunitat, són embarcades cada dia en vaixells o pasteres, sabent que moltes d’elles ni tan sols arribaran a veure la costa de la nova terra promesa. I nosaltres, mal ens pesi, hem de

Emporion 100 anys (1915-2015)

reconèixer que ens estem tornant insensibles, i per als mitjans de comunicació han deixat de ser notícia de portada.

Malauradament ens estem acostumant a aquests fets, en la mateixa mesura que en apartar la mirada per intentar silenciar la veu de la nostra consciència.

Aquestes pasteres, amuntegades de persones que conviuen en la misèria més absoluta, indefenses, i amb molt poques esperances, que ningú no ens faci creure que són espais lliures o en busca de llibertat, certament que no tenen tancaments, ni sostre, ni forrellats, ni reixes, però l’obligada acció d’emprendre una fugida desesperada en tals condicions significa una mort segura si no es té la sort de creuar-se amb algun dels pocs vaixells de salvament, o que la bonança de la mar els deixi arribar a la costa.

Amb tots els matisos que s’hi poden afegir, al veure aquestes situacions, no puc evitar trobar-hi uns paral·lelismes que em fan rememorar els episodis més horribles i dramàtics que va veure la humanitat a començament dels anys quaranta; allà, també hi havia persones retingudes, vexades i desposseïdes de tot, esperant a ser cridades per fer l’últim viatge. Tot i la diferència en el temps i les situacions, el resultat final segueix sent el mateix: injustícia i mort.

Suposo que si molts dels que van lluitar i deixar la vida a les platges de Normandia o en altres camps de batalla, poguessin veure el que està passant a les terres que van alliberar, potser es preguntarien si va merèixer la pena el seu sacrifici.

No tinc cap dubte que la seva resposta seria un sí rotund i contundent, però tampoc tinc cap dubte que ens farien un seriós advertiment perquè aplanéssim el camí i no tornéssim a ensopegar amb les mateixes pedres.

Emporion • www.emporion.org • 15

Cartes des del front Josep Torroella

El passat mes de juny s’acompliren cent anys de la signatura del Tractat de Versalles, que posà punt final a la Gran Guerra. Fins llavors, només s’havia firmat un armistici, i milions de soldats encara romanien als diversos fronts tot esperant frisosos que les negociacions entre els dos blocs arribessin a bon port. Un cop signada la pau, tots aquells combatents tornaren a les seves llars. Per fi s’havien acabat els seus sofriments.

Al llarg de quatre anys, els soldats i oficials que van participar en aquella carnisseria humana que ara coneixem amb el nom de Primera Guerra Mundial van enviar muntanyes de cartes als seus pares, mullers, nòvies, companys, amics…

A Alemanya, França, Àustria, Itàlia, Gran Bretanya, Hongria i altres països es conserven desenes de milers d’aquelles cartes trameses des dels diversos fronts de la lluita. La majoria són missives escrites, entre combat i combat i sense cap pretensió literària, per gent jove i senzilla: camperols, obrers, empleats de comerç, paletes, flequers, comptables, mestres d’escola… Totes, però, són notables documents històrics de primera mà.

Fa cosa de vint anys, Ràdio France va fer una crida a les famílies que guardaven aquesta mena de correspondència.

Unes vuit mil persones respongueren a la crida. Es va fer una tria dels documents rebuts. Sota el títol Paroles de poilus. Lettres et carnets du front, 1914-1918 es publicaren un centenar de cartes. Ho féu Editions EJL l’any 1998. Poilus és el nom popular que rebien els soldats francesos que van participar en aquella conflagració. Per què? Doncs probablement perquè solien lluir barba i bigoti, si més no al principi de la guerra, abans que haguessin de protegir-se dels gasos tòxics amb caretes.

El lector d’aquell recull de cartes viu el dia a dia dels soldats a les trinxeres, sovint enfangades i infestades de rates. Sent els xiulets de les bales, l’esclat dels obusos i de les granades, els renecs, els crits dels oficials, els udols dels ferits i mutilats… De vegades, la carta que llegim és l’última que l’autor escriví, i això ens fa estremir. La lectura d’algunes cartes colpeix. Com és possible aguantar tant de patiment, tant de dolor físic i psíquic? Quan ens fa mal alguna cosa, de seguida ens prenem un analgèsic; si ens sentim una mica angoixats, un ansiolític. Aquells joves soldats suportaven sofriments molt més grans un dia sí i un altre també i no es prenien res; per oblidar les penes i donar-se ànims a tot 16 • Emporion • www.emporion.org

estirar buidaven una ampolla de vi. I tot per la grandeur de la patrie (que deien els francesos), per les rivalitats nacionals i els interessos econòmics d’uns quants.

Tot i que ha passat ja un segle des que es van redactar, els textos que podem llegir en aquelles cartes no han envellit gens. A Síria, a l’Afganistan, a Líbia, al Iemen, arreu on hi ha guerres, els sofriments dels combatents i de la població civil són els mateixos que fa cent anys. Només canvien els actors, les armes i els escenaris; les circumstàncies, si preferiu dir-ho així. La gran diferència és la rapidesa electrònica amb què arriba el missatge del combatent al seu destinatari.

Les guerres. Sabem quan comencen, però no quan acabaran. Poden durar sis dies o bé un segle. Les tropes que partiren cap a la lluita l’estiu del 1914 pensaven que per Nadal ja s’hauria acabat tot. Els soldats alemanys ja es veien desfilant sota l’Arc de Triomf de París, les tropes russes i franceses fent el mateix a Unter den Linden, Berlín. Però el conflicte s’allargassà fins a finals de 1918, quan es signà l’armistici. L’entusiasme inicial aviat es refredà. Durant la Gran Guerra foren mobilitzats més de vuit milions de soldats. La quarta part no tornaren vius a les seves llars. Més de dos milions hi tornaren amb ferides de diversa consideració. Centenars de milers, amb greus lesions psíquiques que feren de la resta de la seves vides un calvari. Qui ha llegit Jonhny agafà el seu fusell, o ha vist l’adaptació a la gran pantalla d’aquesta narració antibel·licista de Dalton Trumbo , ha quedat esgarrifat. Doncs bé: milers de soldats tornaren a les seves llars com Jonhny. Sense poder moure’s, ni parlar, ni veure-hi, ni sentir res.

En una calaixera de la casa on vaig viure de petit també hi havia cartes escrites des d’un front d’una altra guerra més propera. Anaven dirigides al meu avi patern. Eren d’un oncle que morí a la batalla de l’Ebre. De la quinta dita “del biberó”.

D’aquells sobres esgrogueïts només m’interessaven els petits i descolorits segells de la II República. Si no s’haguessin perdut, ara llegiria els escrits que contenien amb el mateix interès que he rellegit les cartes dels poilus. Perquè, com diu la historiadora Caroline Alexander, “els fets bàsics d’una guerra, sense que importin el temps ni el lloc, no han canviat”.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Reflexions entorn a Ortega y Gasset Santi Sató

M’agradaria, benvolgut lector, que aquest article de reflexions entorn a Ortega y Gasset t’impulsés a publicar un treball teu. El fet és començar un article, un de sol: el primer. Escriure, com jo mateix, des de fa anys i panys, a EMPORION, és realment goig i plaer. En dono fe. En realitat, significa i obliga a desenvolupar una feina que, acabada i publicada, et satisfaci realment, encara que sempre hi trobaràs aquella cosa, aquell detall, que no ha reflectit prou bé el teu objectiu. D’altra banda, t’obliga a imposar-te que el milloraràs al pròxim article, el proper mes. Si en tens algun dubte, el millor consell que et podrien donar com a objectiu immediat és que comencis. Pensa en un sol article. Escriu-lo i llegeix-lo. Exposa-t’hi, ja. Fer-ho, podria donar-te moltes alegries, i fins i tot que algun “bon amic”, un xic envejós, molt fàcilment et podria dir: “Molt bé, però hauries d’haver fet millor això… i aquest paràgraf…”. Escolta’l, fes bona cara, creu-te’n la meitat, però no ho deixis. Oblida aquest primer treball. I comença el segon article.

Tota aquesta introducció ha estat originada en proposar-me de fer un possible article meu sobre Ortega y Gasset, que avui es materialitza, per glossar, mínimament, la brillant personalitat i algunes frases de José Ortega y Gasset (1883— 1955). Frases que he hagut de seleccionar, per incloure’n unes que he cregut, no més importants, sinó relacionades amb allò que a la introducció he comentat, realitzar una tasca agradable, escriure per al propi autor. I exposar-la, després, a la valorada pels seus possibles lectors.

José Ortega y Gasset, filòsof, escriptor, autor entre moltes altres obres de “El tema de nuestro tiempo” i “La rebelión de las masas”, deia que el problema català era “un problema que no tenia solució”, un problema perpetu, i que l’únic camí que veia possible, era “que catalans i la resta d’espanyols aprenguessin a conllevar-se”. Espero i desitjo que el temps, i principalment la convivència mútua, li donin tota la raó, que tots aprenguéssim a conviure.

Em permeto traduir al català aquesta seva declaració: “Jo sostinc que el problema català, com tots els que li són iguals, que han existit i existeixen en altres nacions, és un problema que no es pot resoldre, que només es pot portar conjuntament, i amb això significo, no solament que els altres espanyols l’hem de comportar amb els catalans, sinó que els catalans també l’han de comportar amb els altres espanyols”.

sin implantant la seva autonomia, haurien aprés el que aquesta és, i no sentirien aquesta inquietud, aquest recel, en veure que l’hi era concedida en termes estrictes a Catalunya. Hauríem, doncs, reduït l’enuig apassionat que hi ha avui en alguns de la resta del país: “Autonomia és el pont entre els dos extrems”.

I en el “Camí cap a si mateix”, escriu: “Camí lent, no vagis més de pressa, que l’únic lloc on has d’arribar és a tu mateix”. I sobre el destí humà: “El destí no és un lloc, ni un treball, ni un moment. No és el camí dels nostres somnis, sinó la reconciliació amb nosaltres mateixos”. De vegades “oblidem que el que és més important no és allà fora, sinó a l’interior de cadascun de nosaltres”. De què ens serveix lluitar per aconseguir quelcom que hem somniat, si després invertim l’ordre, i prioritzem altres metes, pensant que més endavant… hi haurà un moment potser fins i tot més adequat. Proposem-nos el fonamental: “Arribar al nostre propi i comú coneixement”.

No oblidem el valor dels errors: “El veritable tresor de l’home és el tresor dels seus errors”. “Un error és un pont d’aprenentatge, l’oportunitat de millorar el que en algun moment ens va sortir malament”. “Partint de les nostres equivocacions trobem l’origen, el canvi, i el creixement”.

Només s’ha d’aprendre a elegir “la millor actitud per afrontar-los” ja que és quasi impossible salvar-se’n. “Els errors són grans mestres, però l’home es diferencia de l’animal en què beu sense set i estima sense temps”. Tan sols hem de posar-hi una mica d’atenció, ja que: “Ens indiquen quin camí hem d’abandonar i quina estratègia hem de millorar”.

I ja per finalitzar: “L’amor, a qui pinten cec, és vident i perspicaç, perquè l’amant veu coses que l’indiferent no veu, i per això estima”. “És ben diferent ser cec o no veure-hi”. “La bellesa que atrau, rarament coincideix amb la bellesa que enamora”. “Jo sóc jo i la meva circumstància”. “I si no la salvo a ella, no em salvo jo”. “El que val més en l’home, és la seva capacitat d’insatisfacció”.

Deia també: “Si a aquestes hores totes las regions estiguesEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Del realisme i del simbolisme en la pintura Josep Pericot

Fig.2: José María Mascort, “Torroella de Montgrí” (pastel) En el món de la pintura moderna sembla que perduren models que, havent assimilat per una banda les primeres ruptures amb el classicisme de fa més d’un segle, se sustenten encara per l’altre, en l’expressionisme abstracte, en el pop art, o en l’art informal en les seves diverses accepcions. No obstant això, sorgeixen amb força pintors que s’expressen de manera preferent amb tècniques de contorn realista, ja sigui en la seves variants clàssica, intimista, hiperrealista o del realisme fotogràfic. En algunes de les diferents exposicions que podem veure actualment a Barcelona i a Torroella, ens trobem amb totes aquestes derivades d’un suposat realisme.

modela tota una trajectòria de gran valor didàctic i investigador. Amb la seva tècnica de pochoir (una estampació indirecta que empra plantilles i esprai) (Fig.3), (4), que desenvolupa hàbilment, crea suggestives composicions amb objectes impregnats de color. Aquesta tècnica la comença ja a mitjan anys seixanta i la seguirà utilitzant en les diferents innovacions al llarg de la seva obra, com la que fa els darrers temps ajudant-se de l’ordinador (Fig.4). Les composicions expressen una rotunda plasticitat pictòrica, que aconsegueix una convergència molt personal entre l’abstracció i la forma. Així ho veiem en els diferents pochoir, “Essais d’articulation et repertoire”, o en els “Retrats” (5).

José María Mascort (Barcelona, 1890-1947)

El conjunt de la seva producció va del pop al cinema, dels reliquiaris a les “accions rituals”, tot passant pels “objectes impossibles i irreversibles”, que l’apropen a l’obra del que també va ser el seu amic, Joan Brossa.

A la Fundació Mascort de Torroella hi podem veure el “Llegat Catalina Sastre”, que ens mostra una part de l’abundant producció del pintor José María Mascort. La seva obra, iniciada des de sòlids fonaments acadèmics, assoleix un progressiu apoderament, que fa seu el paisatge que l’envolta i el sap evocar seguint la petjada dels seus mestres i amics, com varen ser Sorolla o Joaquim Mir (1). El pintor s’expressa amb un realisme natural, que mostra totalment la bellesa d’un món viscut i compartit (Fig.1). Tampoc li són estranys els pintors capdavanters de fora el país i en la seva obra podem seguir el rastre de Cézanne o de Van Gogh, el d’aquest darrer especialment en els seus pastels (Fig.2), (2), tan ben representats en aquesta exposició.

Jaume Xifra (Salt, 1934 – París, 2014) A l’Espais VolART de la Fundació Vila Casas se li dedica, a Jaume Xifra, una exposició homenatge sota el títol “Home Natura Realitat”. Xifra va ser un creador versàtil, poètic i polifacètic, que s’expressà de manera crítica, seguint el corrent del seu temps i de les avantguardes del pop art i del nouveau realisme (explicitat pel crític Pierre Restany l’any 1960), encarant-se amb els objectes quotidians i com a denúncia de la societat de consum. Aquella alineació de les masses anunciada per Guy Debord en “La Société du Spectacle” (1967), tal com ens assenyala la comissària d’aquesta exposició, Pilar Parcerisas, que així mateix ens presenta Xifra com el Homo faber, Homo ludens, Homo tecnologicus (3).

A partir d’una visió de la pintura abstracta i matèrica, Xifra 18 • Emporion • www.emporion.org

Gino Rubert (Mèxic, 1969) A la Galeria Senda se’ns presenta l’obra més recent de Gino Rubert, pintor fidel a un rumb personal que, sense pertànyer a un corrent artístic concret, podríem adscriure’l a un hiperrealisme, o millor a un realisme psicosociològic. La seva pintura és detallista i amb un deix de classicisme, malgrat les originals tècniques que utilitza. La seva visió intimista és compatible amb una avantguarda de confrontació social.

En el llarg recorregut de la seva obra ens trobem amb unes senyes d’identitat amagades, però que podríem relacionar amb autors tan variats com De Chirico, Balthus, Hyeronimus Bosch o el mateix Pieter Brueghel el Vell. La seva pintura, en ocasions espectral, és silent però comunicativa. El seus retrats i perspectives ens interroguen de biaix (Fig.5) i ens porten a la recerca de quelcom que ens manca en la deriva personal de les nostres aparences (6).

Josep Santilari i Pere Santilari (Badalona, 1959) L’obra dels dos pintors bessons Josep Santilari i Pere Santilari ens sorprèn per la seva qualitat lumínica i pel seu exquisit verisme, que a la nostra manera d’entendre va més enllà del realisme fotogràfic. Ens trobem davant d’uns creadors d’espais i d’atmosfera espiritual que eleva la materialitat del cos humà i dels objectes (vanitas inclosa) a un profund nivell de reflexió i contemplació (Fig.6). Se’ns mostra la bellesa Emporion 100 anys (1915-2015)

d’una manera íntima i assossegada, tant en els quadres executats només amb el grafit com en les pintures, sempre cuidant el tipus de material i el tractament dels fons de les teles. Gràcies a l’excel·lent estudi de Timothy J. Standring, autor del llibre Ineffability (7), publicat per RAMON ART RAMON, podem conèixer millor el treball creatiu i d’esmerçada perfecció tècnica dels germans Santilari, actualment exposat a Artur Ramon Espai d’Art. Un cop repassat el treball d’aquests pintors, veiem que hi ha moltes variants dins la pintura, que de prop o de lluny esdevé “realista”; des de la temperada visió amb una descripció viva i afortunada del color, de José María Mascort, fins a una recerca de l’objecte (pochoir) i dels vincles humans que interpel·len l’espectador, en el cas de Jaume Xifra, a una acurada representació dins els diferents estrats de la perspectiva física i psíquica, a voltes quasi onírica, en la pintura de Gino Rubert, fins a la bellesa nítida i quelcom torbadora del realisme dit fotogràfic, dels germans Santilari.

I malgrat tot, és ben cert que ens colpeixen unes obres, que des de diferents prismes van més enllà d’unes realitats concretes. Pintures que mostren el seu realisme, però on l’envit creador dels seus autors ens transmeten tota la càrrega simbòlica i estètica que només ells aconsegueixen fer-nos admirar.

Fig.6: Josep Santilari, “La xarxa”, 2018 (grafit sobre paper)

Fig.5: Gino Rubert, “Galeria” (obra recent) Emporion 100 anys (1915-2015)

Bibliografia: 1. Rosa M. Creixell, “JOSÉ MARÍA MASCORT – Llegat Catalina Sastre”, p. 24 i 32-33. Fundació Privada Mascort, 2019, 2. Cristina Escat, “La peça del mes”, Girona; MD’A, setembre 1996, p.4, citat per Rosa M. Creixell a “JOSÉ MARÌA MASCORT – Llegat Catalina Sastre”, p. 32. Fundació Privada Mascort, 2019.

3. Pilar Parcerisas, “Jaume Xifra, Home Natura Realitat”, p. 5, Fundació Vila Casas, Barcelona 2019.

4. Geneviève Breerette, “Jaume Xifra, Home Natura Realitat”. A Crítica de la Societat de Consum, p. 23. Fundació Vila Casas, Barcelona 2019.

5. Geneviève Breerette, “Jaime Xifra, Home Natura Realitat”, p.75-85. Fundació Vila Casas, Barcelona 2019.

6. Gino Rubert, “SÍ QUIERO”, Lunwerg Editores, Editorial Planeta, 2019.

7. Timothy J. Standring, “INEFFABILITY, Josep Santilari & Pere Santilari”, ARTUR RAMON ART, 2019.

Fig.3: Jaume Xifra, “Pochoir”, 1966

Fig.4: Jaume Xifra, “Relació II”, 2010 (Impressió digital sobre Tela)

Fig.1: José María Mascort, “La Resclosa” (oli sobre tela) Emporion • www.emporion.org • 19

Solidaritat des de Cotlliure MOCIÓ DE SOLIDARITAT AMB ELS PRESOS POLÍTICS En espera del Congrés Internacional de Focs de Sant Joan – Flama del Canigó, hem fet la nostra assemblea general de FLAMA DELS PAÏSOS CATALANS en la qual hem adoptat la moció que us adjuntem.

Ja fa 17 mesos que alguns alts càrrecs del Govern de la Generalitat de Catalunya i presidents d’associacions com Òmnium Cultural són a la presó en espera de jutjament i altres són a l’exili, únicament per haver volgut votar en un referèndum d’autodeterminació .

Recordem que el Dret dels Pobles a disposar d’ells mateixos és un dels punts fonamentals de les Nacions Unides, ratificat per tots els Estats que en formen part i que aquest dret s’aplica per damunt dels Estats.

El 2018, una moció semblant va estar votada per unanimitat.

Aquest any, representants de l’ONU, juristes internacionals, representants electes europeus i 41 senadors francesos s’han commogut per aquesta situació.

D’acord amb els nostres estatuts de defensa i promoció de la nostra cultura, de la nostra llengua i de les nostres tradicions, en especial els Focs de Sant Joan, proposem a l’assemblea general una moció de solidaritat amb els nostres germans presos polítics i representants d’associacions, que han estat elegits democràticament.

L’Associació « FLAMA DELS PAÏSOS CATALANS » condemna amb fermesa la detenció abusiva i tan llarga de compatriotes de la Generalitat de Catalunya com també la persecució política als exiliats pel sol motiu que són independentistes.

Altres motius no han estat demostrats.

7 d’abril del 2019 Pere MATEU President de l’Associació FLAMA DELS PAÏSOS CATALANS

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

El vendedor de tabaco Maria Teresa Calabús Casas

¿Es que te has enamorado? Eso explicaría tu estado. Como es sabido, enamorarse significa dejar de reconocerse.

Nadie comprende nada. Nadie se sitúa. Nadie tiene ni idea. Aunque hoy en día tal vez sea mejor no tener mucha idea. La ignorancia es el signo del momento, y no querer saber nada, la consigna de la época.

Casi se podía decir que la verdad de la edición matutina es la mentira de la edición vespertina aunque, por otra parte, en lo que respecta a la memoria no importa mucho, ya que la mayoría de las veces no se recordará la verdad, sino sólo lo que se haya gritado lo bastante fuerte o impreso en caracteres gruesos. Y finalmente, si los susurros del recuerdo perduran lo suficiente, acaban convirtiéndose en historia.

Aquestes reflexions i moltes més, admirables, són de Robert Seethaler, autor de El vendedor de tabaco, novel·la editada a Salamandra i portada al cinema, molt fidelment, pel director Nikolaus Leytner.

El vendedor de tabaco ho té tot per ser una bona novel·la.

L’autor, Robert Seethaler va nèixer amb una malaltia a la vista que li va marcar la infantesa, havent d’entrar a quiròfan en moltes ocasions i havent d’estudiar amb unes ulleres de cul de got en una escola especial. Ell diu que no veure-hi físicament l’ha ajudat a observar la vida des d’una altra perspectiva.

Emporion 100 anys (1915-2015)

1937. Franz Huchel, preadolescent, viu protegit i feliç amb la seva mare vídua. El dia que mor ofegat l’home més ric del poble i s’acaba la bona vida de Franz. S’ha de posar a treballar i l’envien d’aprenent de venedor a un estanc de Viena.

De sobte, es troba vivint en un traster de l’estanc, sol, aprenent l’ofici amb el propietari jueu Otto Trsnjek. La seva primera obligació serà llegir els diaris, atentament, sencers, per saber quin haurà de recomanar als clients, depenent del seu estat d’ànim.

La solitud que sent Franz serà menys dolorosa quan conegui un dels clients més habituals i fidels de l’estanc: Sigmund Freud. La novel·la té textos memorables amb les converses entre l’adolescent Franz i el savi Freud.

Divertida, emotiva, reflexiva, tendra, profunda, El vendedor de tabaco és una novel·la que recomanem així com Tota una vida, del mateix autor, Robert Seethaler.

Emporion • www.emporion.org • 21

“Màgia potàgia” Eduard Batlle Basart

Van sortir de casa a menys cinc, amb el temps just com sempre, perquè primer ell s’havia deixat les claus del cotxe i després ella havia volgut agafar una bosseta amb quatre caramels d’eucaliptus, ja que no li agradava el gust que li quedava a la boca quan s’estava molta estona amb la boca tancada i sense parlar. Per sort, van poder aparcar just davant l’entrada.

Anaven cap a la porta, amb presses, mentre ella buscava les entrades al bolso. Ell caminava unes passes més endavant.

•

Afanya’t, que vull passar pel lavabo abans d’entrar –deia ell.

•

Podies haver pixat a casa, no et sembla? – replicava ella, mentre donava les entrades a la jove vestida de negre que amb el sensor digital les validava com a bones.

•

Són a platea. Entrin per la dreta, la segona porta, comencem en dos minuts.

•

Merci, reina –a la jove–. T’espero asseguda, espavila’t, va –a ell.

•

Que sí, que sí. Ja va!

Ella s’havia posat un dels vestits nous que s’havia guardat per a ocasions especials. No cada dia se celebren 30 anys de casats i, és més, aquesta celebració havia de ser la més especial. Feia molts mesos que estava organitzant tots els detalls de la cita. Havia de ser una gran nit, la gran nit.

Havia comprat les entrades anticipades per Internet, ja que es volia assegurar un bon lloc, i així va ser. El teatre era ple a vessar. Mentre l’esperava, va mirar a un costat i un altre, a veure si hi havia algun conegut.

Va sonar la veu en off que anunciava l’inici de l’espectacle, just quan ell s’asseia a la butaca.

•

Vols cordar-te la bragueta, si us plau! –ella, controlant tots els detalls.

•

Mira, jo també soc mag i sé fer aparèixer ocellets –bromejava ell.

22 • Emporion • www.emporion.org

I sí, la broma li va fer certa gràcia, però no li ho va demostrar.

•

Has vist que hi ha els de can Feliu? –preguntava ella.

•

A on? –mirant d’un costat a l’altre.

•

Pots dissimular una mica, si us plau? –ella.

•

Ah, sí! Ja els veig! Ei, Jordi, què tal? Anem bé?

•

T’hi has fixat? Ella s’ha posat com una foca – criticava ella.

•

Vols dir? Jo la veig igual que sempre –ell, suavitzant el tema.

•

Però pots fer el favor de dissimular una mica?

•

Ai, tu, ni que portés prismàtics!

Un fosc a l’escenari i una música ambient anunciaven l’aparició del Gran Blum, el mag de moda del moment.

Apareixia vestit completament negre acompanyat d’una musa vestida de blanc. Li llançava un llençol per sobre i la noia apareixia, de sobte, vestida de vermell. Sense donar gaire temps al públic a pensar com carai s’ho havia fet, una segona musa vestida de verd apareixia a l’escenari amb un colom a cada mà. Amb el mateix llençol els embolicava, noia i coloms, i en un tres i no res d’allà apareixia la noia amb el vestit blanc i un conill a cada braç.

Ell, amb dos ulls oberts com taronges, aplaudia com un home boig incrèdul del que acabava de veure. Ella -que la màgia, diguéssim, no l’apassionava gaire- pensava per dins com li encantaria tenir les cames d’aquella musa, vestida de blanc, que ajudava el mag.

A partir d’aquí, un truc rere un altre fins que va arribar el moment clau. Les muses van aparèixer a l’escenari amb una caixa vertical amb rodes, que van passejar per tot l’escenari perquè el públic, tant els de platea com els dels balcons, la poguessin analitzar.

El mag va demanar un voluntari. Es van encendre els llums de platea i assenyalà a ell. En un primer moment, ell mirà els del seu voltant perquè no sabia ben bé si era a ell, però sí. Ella Emporion 100 anys (1915-2015)

el va empènyer pel darrere, fent-lo aixecar, mentre el mag engegava un aplaudiment que l’encoratjà cap a l’escenari.

De fet, a ell, mai no li havia agradat gaire participar, però li va venir de gust col·laborar-hi. Per dins estava un pèl acollonit, però, de sobte, ja es trobava a l’escenari.

La gent se’l mirà, il·lusionada, perquè el truc semblava una passada. Només ell, la caixa i el mag que li obria la porta.

El convidà a passar i, evidentment, ell sabia que no s’hi podia negar. Un cop dins, tancà la porta i l’assegurà amb un cadenat. Ell, a dins, començà a pensar com carai s’hi havia de posar. Només va veure unes petites obertures per on semblava que el mag hi havia de fer passar alguna cosa. Li començà a aparèixer una suor freda al front.

El mag, des de fora, va fer un senyal a una de les seves muses, que va aparèixer a l’escenari amb un suport que aguantava unes set o vuit espases. Sonava la música de fons i el mag, amb molta elegància, va començar a introduir les espases, d’una en una, per les petites obertures que contenia la caixa. Abans de clavar-les, les va fer colpejar les unes amb les altres, de manera que tot el públic va sentir el soroll. Les espases semblaven de veritat. Sonava música de fons fins que el mag va introduir-hi la totalitat de les espases. Les dues muses van entrar de nou a l’escenari i van fer girar la caixa, i tothom va veure que era completament impossible que ell pogués tenir un mínim espai a dins per mantenir-se viu i dret. Hi devia haver algun truc. Un cop van donar una volta completa, el mag va iniciar la part final del truc, i va anar traient d’una en una, amb la mateixa elegància que abans, les espases que foradaven la caixa per tot arreu.

Va coincidir el final del fil musical amb l’última espasa que retirava. Es notava que estava fart de fer aquest truc, feia molts mesos que estava de gira amunt i avall.

A poc a poc, va treure el cadenat i el donà a la musa del vestit vermell. Obrí la porta lentament, just quan s’encengué una llum blanca al fons de l’escenari que enlluernà la platea.

•

Màgia potàgia! –cridà fort el mag.

El cos mort, completament foradat i sagnant per tots costats, va caure desplomat a terra. El truc no havia funcionat.

La gent s’aixecà després d’un silenci momentani, i van començar a cridar i a córrer, i alguns, fins i tot, es van desmaiar. El mag es va posar a plorar i es va agenollar a terra, posant-se les mans al cap. El regidor de sala intentava tancar les cortines manualment per evitar que la gent s’exaltés més, però estava tan nerviós que no se’n sortia.

I ella. Ella seguia asseguda a la butaca, immòbil. Volia que fos una nit especial, i ho havia estat. Feia molts dies que ho planificava i ho estava organitzant tot perquè sortís tal com havia de sortir. Les entrades, el 30è aniversari, l’espectacle, el mag preferit del seu marit, comprar les espases, preparar la situació i, el més important, subornar la musa, de qui envejava les cames, perquè fes l’intercanvi de les espases, en el moment oportú. I màgia potàgia!

Eduard Batlle Basart

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Si un dia et buiden la maleta Oriol Solà Prat

Premis Literaris “El Càlam de Sant Jordi” Torroella de Montgrí 2019 MODALITAT: Poesia

I Cerques respostes, desorientat.

Tu volies omplir la maleta de vivències i escrits de poeta i records que al camí has plegat.

Però, sense avisar, algú s’ha avançat i de seguida ha quedat repleta.

A més, com ganivet de serreta, el nou inquilí fa feredat.

Sense saber com, se’t gira feina…

Accepta-ho, pacient, i el crit embeina: et toca hostatjar aquest nouvingut. És molesta càrrega feixuga, i el pitjor: amenaça malastruga.

D’entre tots els mals, el més temut.

II Qui t’ha dut aquest regal infest?

D’on ha germinat tanta malesa?

Busques l’origen de l’escomesa per desfer-te del paquet agrest.

Per deslliurar-te del roc molest, recuperant també lleugeresa, assumeix la lluita amb enteresa, foragita rancúnies ben prest.

24 • Emporion • www.emporion.org

Irat, no li destines un sol mot.

Certament –i ho acceptes capcot–, no és el company que hauries volgut…

I a flor de pell, tot és emoció.

Davant la llàgrima, contenció; serà només temps, el que has perdut.

III Et toca assumir el nou equipatge, l’embalum d’allargada silueta que a la paret dibuixa, burleta, una bèstia feroç i salvatge.

Sortiràs airós de l’abordatge; esquivaràs –segur– la sageta.

Deixaràs l’envestida obsoleta per allargar més dies el viatge.

I si un dia es buida, per fortuna, llavors tot hi cabrà; fins la lluna!

Vida aspra, la que el destí t’ha dut…

Però anem trampejant el frec mesquí…

Per celebrar que estem tots aquí: un brindis a la nostra salut!

Oriol Solà Prat

Emporion 100 anys (1915-2015)

La cuina d’en Joan Mitjà Galtes de porc Ingredients • 4 galtes de porc • 2 pastanagues • 2 cebes grans • 1 quilo de patates • 50cc de xerès • allioli negat

Albergínies Farcides Ingredients • 4 albergínies • 250 g de carn de porc picada • 1 ceba xerès • 2 ous • 60 g de mantega • 60 g de farina • ½ litre de llet • nou moscada • formatge ratllat Preparació Obriu les albergínies per la meitat i marqueu l’interior amb el ganivet, formant rombes. Saleu la banda carnosa i poseu aquesta part mirant cap a baix dins d’un escorredor.

Passada una estona, renteu-les bé per tal d’eliminar la sal i poseu-les a fregir en oli. Un cop fregides, buideu-les i reserveu la polpa.

Talleu la ceba ben petita i sofregiu-la amb un xic d’oli. Un cop daurada, afegiu-hi la carn picada, deixeu-la coure uns moments, poseu-hi dues cullerades de xerès, deixeu-lo reduir, afegiu-hi la polpa de l’albergínia ben picada, deixeu-ho coure un moment, rectifiqueu-ho de sal i reserveu-ho.

Prepareu una beixamel: desfeu la mantega, afegiu-hi la llet i la farina, i remeneu-ho fins que arranqui el bull. Rectifiqueu-ho de sal i pebre, poseu-hi un xic de nou moscada.

Fora del foc, afegiu-hi els dos rovells d’ou tot remenant, munteu les dues clares d’ou a punt de neu i afegiu-les en compte dins de la beixamel. Retireu quatre o cinc cullerades d’aquesta beixamel i barregeu-la amb el farciment.

Col·loqueu les albergínies en una plata per anar al forn, farciu-les amb la mescla, aboqueu-hi la resta de beixamel per sobre, espolseu-hi un xic de formatge ratllat pel damunt i poseu-les al forn fins que quedi daurat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Preparació Marqueu amb el ganivet la part més carnosa de les galtes.

Poseu les galtes junt amb la ceba i la pastanaga tallades a quadradets amb un xic d’oli en una plata per anar al forn.

Al cap de vint minuts, un cop les galtes estiguin daurades, afegiu-hi el xerès i deixeu-lo reduir. Peleu les patates, talleu-les a quadradets i poseu-les a coure amb un xic d’oli a la paella (com si es tractés de fer patates fregides). Un cop estiguin daurades, retireu-les, saleu-les i incorporeu-les a les galtes un quart d’hora abans que siguin cuites, juntament amb l’allioli negat.

Tiramisú Ingredients • Bescuits o melindros • 1/8 de l de cafè (fred) • 2 cl de rom (aproximadament) • 3 ous • 50 ó 60 g de sucre • 250g de formatge fresc • Xocolata ratllada per decorar Preparació Separeu les clares dels rovells. Bateu enèrgicament els rovells amb el sucre, fins a aconseguir una massa lleugera i escumosa. Afegiu-hi, a poc a poc, el formatge sense deixar de batre. Bateu les clares a punt de neu i barregeu-les, amb cura, amb la crema anterior.

Remulleu els bescuits amb el rom barrejat amb el cafè, fent que quedin ben amarats, però que no s’esmicolin.

Folreu un motlle amb la meitat dels bescuits ja banyats, tireu-hi la meitat de la crema i torneu-hi a posar una capa de bescuits i una altra de crema. Deixeu-ho a la nevera tota una nit o fins al dinar de l’endemà. Serviu-ho ben fred, tot sortint de la nevera, decorant-ho amb xocolata.

Emporion • www.emporion.org • 25

Gotes d'humor Fuster

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

PER A AQUEST MES DE JULIOL Festival de música: Jazz Festival (Estartit) – Fringe Festival Mare de Déu del Carme Festa de Santa Anna

NOTÍCIES DE JUNY TORROELLA I L’ESTARTIT Retorn de Dolors Bassa. Un cop acabat el judici al TS, pendent de sentència, i després que aquest tribunal mantingués la presó preventiva, la Dolors va ser traslladada a la presó de Puig de les Basses, prop de Figueres, el dimecres 26.

Darreres paraules de Dolors Bassa al TS. El dimecres 12, en el darrer torn de paraula dels acusats, la Dolors va dir que es considerava republicana, femi-

nista, independentista i demòcrata, va recordar el seu compromís social, la seva fidelitat a la demanda del 80% de catalans que volien votar, i va dir que desobediència hauria estat presentarse amb un programa i no complir-lo.

Comiat de l’alcalde Josep Ma. Rufí. El dia 10 va publicar una carta oberta de comiat, després de dotze anys de gestió al municipi, cinc com a alcalde.

Nou consistori. El dissabte 15 Jordi Colomí va ser proclamat alcalde amb el suport de 10 dels 17 regidors que configuren el nou consistori del mandat 2019-2023. Colomí va rebre els vots dels 6 regidors d’UPM i els 4 d’ERC, els dos grups que formen el nou govern municipal.

FIMAG’19. Aquest any es va celebrar dels dies 5 al 9. El dimecres 5, amb una jornada educativa de màgia i matemàtiques; el dijous 6, amb Gala Solidària a l’Espai Ter; el divendres 7, en diversos espais, La Sala, plaça de la Vila, can Quintana, i a l’auditori de l’Espai Ter amb Nuel Galán; el dissabte 8, a Fora Portal, tallers a la capella de Sant Antoni, Fundacions Mascort i Vila Casas, casa Pastors, plaça Pere Rigau, plaça de la Vila, plaça Ernest Lluch, Cine Petit, can Quintana, i “Gran Gala Internacional” a l’Espai Ter; el diumenge 9, en tots els mateixos espais del dia 8, amb Yunke.

Botiguers en línia. A primers de mes, els comerciants de Torroella van iniciar la venda des d’una plataforma conjun-

ta: decomprespertorroella.com.

Rainbow Weekend 2019. El dissabte 1 i el diumenge 2 es va fer la 4a. edició, amb diverses activitats d’esbarjo a l’entorn del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter. El Cau del Duc. El dissabte 1 al matí es va organitzar una pujada familiar per mostrar aquest entorn de la prehistòria de la muntanya del Montgrí.

José Maria Mascort. El dissabte 1 es va inaugurar a la casa Galibern l’exposició sobre l’artista del llegat Catalina Sastre.

El Baix Ter en caiac. El diumenge 2 el Consorci del Ter va organitzar la baixada des de Colomers.

Acolliment de joves emigrats. L’Institut Català d’Acolliment i Adopció va fer una presentació a can Quintana el dimarts 4.

Addicció a les pantalles. L’AMPA Institut Montgrí va organitzar una xerrada el dijous 6 a l’auditori de can Quintana.

L’òliba. El dissabte 8 el Parc Natural va organitzar una sortida relacionada amb l’au nocturna.

“Torroella contra el còlera”. El divendres 14 es va presentar el treball de Daniel Fuentes, guanyador del premi de recerca Joan Torró i Cabratosa.

Catifes de Corpus a l’Estartit. Es van realitzar el diumenge 16 al centre comercial i en diversos espais.

Gent del Ter, a Torrent. El diumenge 16 es va fer una sortida a Torrent per visitar espais dedicats a l’apicultura i el Museu de la Confitura.

Escola de Música i Dansa. El dimarts 18 va organitzar a l’Espai Ter la presentació de “La fada de Dringue Dingue” i a la plaça de la Vila un Concert de combos.

Nusos mariners. El divendres 21 es va inaugurar exposició al Museu de la Mediterrània.

Mercat Món Empordà. Com és habitual, el mercat ecològic va tenir lloc els dissabtes 22 i 29 a la plaça Pere Rigau.

Observatori de la Pletera. El dissabte 22 el Parc Natural i el Museu van organitzar una visita guiada pel nou itinerari i accés al nou observatori.

Palau Solterra, proposta d’estiu. El dissabte 22 va inaugurar la mostra “Una mirada” de Maria Espeus i, dins

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

del cicle “Diàlegs amb la col·lecció”, una proposta d’afinitats entre la fotografia de Màrius Brossa i la pintura de Margarita Andreu.

Festival Ítaca a l’Estartit. Es va organitzar per al dissabte 22, al vespre, a la Platja Gran.

La Flama del Canigó. El diumenge 23 al vespre, vigília de Sant Joan, es va fer espectacle infantil a la plaça de la Vila i es va rebre la flama del Canigó, portada per un grup de nord-catalans, que van llegir un missatge, aquest any escrit per Carme Forcadell.

Revetlla de Sant Joan a l’Estartit. El diumenge 23, a la Platja Gran, es va celebrar la Revetlla, amb l’arribada de la Flama del Canigó, l’encesa de la Foguera, el Castell de focs i el Festival Ítaca, amb destacats participants, que va ser seguit per unes 15.000 persones, al recinte previst i a la platja.

Diada de Sant Joan a l’Estartit. El dilluns 24 es va organitzar una Cercavila amb la colla Gegantera i exhibició castellera dels Castellers de Figueres.

“Intents” al Museu de la Mediterrània. El divendres 28 es va inaugurar l’exposició d’Isabel Banal.

La coral Anselm Viola. Va programar per al dissabte 29 el Concert d’Estiu a l’Espai Ter.

país hi va haver concentracions de solidaritat amb els presos.

Pactes i canvis als Ajuntaments. A Barcelona, Ada Colau va ser reelegida amb els vots del PSC i de Valls i, com a conseqüència, Cs va trencar amb Valls, i Corbacho passà a Cs, deixant Valls amb només dos regidors; a Girona JxC governarà en solitari; a Lleida i a Tarragona els pactes van fer alcaldes d’ERC. A molts municipis no governarà la llista més votada.

ESPANYA Els presos polítics i l’ONU. Davant la resolució del grup de l’ONU que, a finals de maig, exigia l’alliberament immediat de Junqueras, Cuixart i Sánchez, la reacció del Govern espanyol va ser d’ignorar-la, tot reclamant que s’apartessin del grup dos dels cinc experts.

Fi del Judici al Suprem. El dimarts 11 i el dimecres 12 al matí, va tenir lloc el torn dels advocats de la defensa. El dimecres 12 a la tarda, van parlar cadascun dels inculpats. El judici va quedar vist per a sentència.

Junta Electoral Central va instar Puigdemont i Comín a anar a jurar la Constitució a Madrid, al Congrés, per poder ser inclosos a la llista d’eurodiputats espanyols.

MÓN Regne Unit. Com havia anunciat, la primera ministra Theresa May va deixar el càrrec el dia 7, en no haver aconseguit un acord per a la sortida pactada del seu país de la Unió Europea (Brexit).

Tensió entre EUA i Iran. Els últims dies del mes, el president dels EUA va intensificar la tibantor.

ESPORTS Bàsquet. Germans Gasol. El divendres 14, els Raptors de Toronto van guanyar els Warriors de San Francisco i Marc Gasol va guanyar així l’anell de l’NBA. Amb Pau Gasol, són els dos primers germans que ho aconsegueixen.

Moto. Germans Márquez. El diumenge 16, Marc Márquez guanyà al circuit de Catalunya en Moto GP i es col·locà al davant del campionat, i el seu germà Àlex també va ser líder en Moto 2.

Els eurodiputats presos o exiliats. El TS va impedir, en principi, que Oriol Junqueras es pugui desplaçar el 2 de juliol a Estrasburg, a la constitució del nou Parlament europeu. Per la seva part, la

La Trinca a l’Espai Ter. Per al diumenge 30 l’Espai Ter va programar una estrena absoluta de la Trinca: “La Festa Major del segle XXI”.

CATALUNYA Retorn dels presos catalans. El dilluns 24 va començar el trasllat dels homes, que es va completar el dimecres 26.

Pendents de sentència, van ser tractats com a delinqüents, amb tres dies de trasllat, en un sol transport comú, de compartiments separats, extremadament reduïts. Les dones van ser traslladades, en un sol dia, el dimecres 26.

Fi del Judici al Suprem. El dimecres 12 a la tarda es va seguir amb interès i emoció, pels mitjans de comunicació, el parlament de cadascun dels acusats.

A Barcelona i a les principals ciutats del

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 29

30 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: LOS HERMANOS SISTER Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 31

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts