149-maig-2019

Periòdic digital, tercera època

núm. 149 - maig 2019

• 2019: “Any Brossa” • Les mentides de la PAC (IV) • Ball de saló: pinzellades històriques i benefici terapèutic • Benvolguda Dolors, • La reina Violant de Bar i Torroella • Una volta per Lisboa • Soc de poble, i de pagès • El castell del Montgrí, una obra de titans • Sant Jordi, Patró de Catalunya • Max Beckmann • La cuina d’en Joan Mitjà • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial 2019: “Any Brossa”

El dia 19 de gener d’enguany es varen complir 100 anys del naixement de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), motiu pel qual, i en homenatge seu, es commemora durant tot aquest 2019 l’any Brossa.

Cal recordar que Joan Brossa ha estat el poeta català d’avantguarda de la segona part del segle XX per antonomàsia, tal com J.V. Foix ho havia estat de la primera part del segle.

Manuel Guerrero és el comissari d’aquest any Brossa i ens remarca que és un poeta plenament vigent a nivell literari, temàtic i ideològic; amb una obra immensa que no passa de moda, que es reparteix en una setantena de llibres, un gran nombre de peces teatrals, guions per a cinema i poemes visuals.

Brossa és un exemple d’escriptor compromès, és “poètica, política i inconformisme” detalla Vicenç Altaió, patró de la fundació Joan Brossa, tot afegint que “més que reivindicar, l’hem de rellegir”. Els seus poemes de revolta han estat qualificats de denúncia, d’homenatge, de pena, de ràbia, però sobretot, fills del compromís.

S’ha dit que Joan Brossa és un nom escrit amb lletres d’or a la memòria poètica del país i a la seva tradició literària, un gran referent, però que sobretot és remarcable la seva vessant ètica, la humilitat i la modèstia del genial poeta i intel·lectual que queda reflectida en una de les seves citacions més famoses, que és aquella frase contundent: “el pedestal són les sabates” que donaria nom a un dels seus poemaris més coneguts.

Com a cavalls de batalla de la seva poesia s’han destacat bàsicament la defensa de les classes més desfavorides, la denúncia del capitalisme salvatge, el catalanisme, l’anticlericalisme i la seva aposta per la llengua catalana.

El seu compromís cívic amb la pau, amb la seva llengua i amb una Catalunya que defensà amb la força de les paraules varen fer mereixedor a Brossa de l’obtenció de la Medalla Picasso de la UNESCO, juntament amb Octavio Paz i Rafael Alberti, el 1988.

Per a Brossa la poesia és una forma de transformar la realitat a través de les paraules, i la transgressió és inherent a la seva poesia, la d’un artista d’una vigència admirable i d’una petjada gegantina. Recordem-lo, però sobretot llegim-lo i gaudim-ne.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Les mentides de la PAC (IV) Albert Llausàs i Pascual

Vilafranca del Penedes. Manifestació convocada per Unió de Pagesos a Vilafranca del Penedès. Per un preu just del Raïm.

Analitzem en aquest capítol de la sèrie d’Emporion dedicada a les fal·làcies de la PAC algunes qüestions relatives als impactes sobre els preus.

4) La PAC garanteix, diu la teoria, pagaments justos per a la pagesia i preus assequibles per a les persones consumidores. Gràcies a les subvencions, la pagesia pot complementar els seus ingressos i, aconseguint un balanç financer positiu, no es veu abocada a l’abandonament de l’activitat.

També diu que garantint que els productes siguin de proximitat, el seu preu als mercats serà més assequible per a les butxaques de la ciutadania europea, mentre que, si els aliments s’haguessin d’importar des de fora, s’encaririen.

En l’actualitat, i després de dècades de PAC, no sembla que estiguem a la vora d’aconseguir uns preus dels productes agraris justos per a la pagesia ni assequibles per a les persones consumidores. La pagesia es queixa recurrentment de rebre uns preus de venda de la seva producció als mercats que, de vegades, no arriben ni a cobrir-ne els costos. Al mateix temps, però, en una aparent contradicció, les per-

4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

sones consumidores ens trobem com sol sortir més barat adquirir productes del camp fets venir de l’exterior que no els produïts localment. L’explicació d’aquesta paradoxa rau, almenys en part, en els principis que regeixen al conjunt de la UE (inclosa la PAC), com són el lliure mercat i la competència com a motor d’eficiència.

A escala de producció, malgrat la protecció que atorguen les subvencions agràries, la pagesia s’ha vist abocada a una cruel carrera per poder mantenir els seus ingressos. Les millores tecnològiques en el treball de la terra, la fertilització, els pesticides, les llavors i la irrigació han multiplicat la productivitat de la terra, però amb un ritme de creixement de la producció superior al del consum és natural que els preus

caiguin. Davant aquesta baixada de preus, la petita pagesia, familiar, de mitjans artesanals, o l’ecològica, s’ha anat convertint en inviable, i la seva activitat ha quedat absorbida per empreses o grups de volum cada cop major per mirar de ser econòmicament viables. Aquesta industrialització del sector agroalimentari ha generat beneficis milionaris per als peixos més grans de la peixera, gràcies a dos factors. El primer són les economies d’escala: la seva mida els permet produir amb gran eficiència, a baix cost i, malgrat el context de preus desfavorable, aconseguir treure un marge de benefici. El segon factor té a veure amb la pròpia naturalesa del sector.

Per la dinàmica acabada de descriure, la major part del benefici al sector agroalimentari no procedeix del conreu de la terra o la cria d’animals, sinó de la manipulació, la distribució i comercialització dels productes que entren al camp (maquinària, fertilitzant, pesticides, etc.) i dels que en surten (grans, fibres, carns, etc.). Aquestes activitats proporcionen uns ingressos assegurats i menys dependents de les fluctuacions dels mercats internacionals: la pagesia ha de plantar per collir, la gent ha de menjar per viure, i les seves quantitats i distribucions fixen geogràficament la demanda. Per això, grups com Nestlé o Danone a nivell internacional, i Tarradellas, Borges o Guissona, a Catalunya, han invertit i crescut en aquestes baules de la cadena que uneixen producció agrària i consum. En els últims anys, fins i tot s’han atrevit a Emporion 100 anys (1915-2015)

entrar amb força en el mercat de tinença de terres de conreu i d’explotacions ramaderes, amb explotació directa amb treballadors propis o companyies subcontractades. Més que mai, en un mercat concentrat en menys i menys mans, aquests grups tenen la possibilitat de controlar els preus que paguen pels productes del camp. És més, mentre que un escenari de preus baixos pot conduir una petita explotació agrària a tancar definitivament, per a aquests grups representa únicament un petit sotrac financer en una de les divisions de la corporació, que no només serà compensada per altres divisions, sinó que pot representar una oportunitat d’expansió a costa d’adquirir a bon preu les terres d’aquelles explotacions que han desistit. Existeix un gran incentiu,

doncs, per tal que aquestes empreses rebaixin més i més els preus que cobra la pagesia a canvi de la producció. És un procés que s’alimenta a si mateix. En última instància, no costa endevinar que en un mercat alimentari controlat per grups cada cop més grans, amb un major domini de tota la cadena que du el menjar del camp a la taula, els preus per a les persones consumidores no seran tan assequibles com podrien ser-ho.

Sovint, quan es parla de fomentar el comerç just, es fa pensant en la pagesia de països en desenvolupament que subsisteix malvenent el producte de la terra i del seu esforç a grans companyies exportadores de cafè, plàtans, cacau o pinyes.

Cada cop hi ha més raons per pensar que l’agricultura europea s’assembla més i més a aquest model que es deia voler combatre globalment. És pertinent començar a pensar en abandonar una PAC que permanentment obliga la pagesia a produir més a canvi de menys i, d’acord amb els principis del comerç just, prioritzar el manteniment digne del sector.

Cal fer-ho amb independència dels mecanismes de mercat i competència que, en qüestió de preus, han demostrat afavorir únicament a la gran indústria agroalimentària.

Emporion • www.emporion.org • 5

Ball de saló: pinzellades històriques i benefici terapèutic Adrià Arboix “Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest món (…). Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps de ballar (…)” Eclesiastès, 3

“Com pots dir que t’has esforçat a viure si ni tan sols has après a ballar?”

Hermann Hesse (1877-1962) “Només creuria en un déu que sabés ballar” FW Nietzsche (1844-1900)

El ball pot ser un mirador immillorable per analitzar la societat i els seus components, i també l’evolució dels rols de la parella i la seva manera de relacionar-se.

“si un porta, l’altre ha de deixar-se portar”, amb l’objectiu de seguir una línia de ball harmònica com a unitat, però mantenint la personalitat de cadascun dels balladors.

El ball és entreteniment, però també pot ser un exercici social i un mirall de circumstàncies, ja que la música pot portar en el seu si el germen de la revolta. Recordem les pel·lícules Els rebels del swing (Swing Kids, 1993) a l’Alemanya de Hitler, on aquest ball era una forma de lluita i resistència, o Los rebeldes del rock (Red Hot, 1993) a la Rússia comunista, on la parella protagonista ha de demanar exili polític a Noruega després de complir la seva condemna per “compondre música sense llicència”. Recordem també que Felip V va prohibir la festa del Carnestoltes -amb els seus balls populars com un dels elements característics- l’any 1714 i l’any 1937 el general Franco el va tornar a prohibir.

D’entre tots els passos, el principal és el “pas bàsic”, ja que serveix per definir un ball i per realitzar les primeres evolucions per la pista. Anem a repassar algunes pinzellades històriques d’alguns dels balls de saló més representatius.

Segons l’expert Aleix Cort, el ball és una activitat lúdica i social, una manifestació cultural, una forma de comunicació i expressió, un entreteniment que permet desconnectar dels maldecaps quotidians, realitzar una activitat física -que afavoreix el sistema cardiovascular i té efectes relaxants sobre el sistema nerviós tot proporcionant al cos i als músculs força, flexibilitat, resistència i ritme-, i fins i tot ajuda a millorar les relacions socials i a compartir un marc comú amb la parella.

Històricament havien defensat la importància del ball i la seva pràctica els filòsofs Sòcrates, que tingué fama de bon ballador, o Aristòtil, que afirmava que el ball ajudava a mantenir el cos en forma i aportava serenitat al rostre, força a les cames i lleugeresa.

Podem dividir el ball de saló en ball esportiu o de competició i ball popular o d’envelat. Aquest darrer, també anomenat ball social, el practiquen persones amateurs i és un dels elements típics de les festes majors a Catalunya. En canvi, el ball de competició -els primers campionats mundials de ball van tenir lloc a París el 1909- és practicat habitualment per professionals.

En el ball de saló els integrants de la parella assumeixen que 6 • Emporion • www.emporion.org

El vals vienès és la mare de tots els balls de saló i neix a finals del segle XVIII. La seva arribada significà una revolució a les sales de ball, i és que el fet que un home pogués abraçar una dona per la cintura en públic i seguir els acords d’una peça musical davant seu era impensable fins aleshores, perquè va marcar una nova forma d’entendre la dansa que més tard passà a ser coneguda com a ball de parella. El vals és, per tant, el primer ball que potencia el contacte físic entre ballador i balladora. Fins aleshores el ball era en grup. La paraula vals està lligada a walzen, que vol dir “fer girar”. Aquest ha de ser sempre lliscat, mai saltat. A vegades s’obliden els seus orígens camperols per acabar associant-lo erròniament a un ball d’inici aristocràtic. Compositors com Chopin, Liszt, R. R. Strauss o Ravel n’han fet peces musicals memorables.

La popular cançó L’estaca, de Lluís Llach, és també un vals. La família Strauss és la que va fer que el període comprès entre 1850 i 1900 es conegués com “l’època del vals”.

El fox pren el nom de l’artista californià Henry Fox (18821959), que va inventar aquest ball que començava amb una “caminada” lenta en dos temps que trencava amb una sèrie de “trots” d’un temps cadascun, motiu pel qual se l’anomenà fox trot. El ball arriba a Europa amb la I Guerra Mundial. El conegut poema d’Espriu I beg you pardon va ser musicat per Raimon a ritme de foxtrot.

El pasdoble té el seu origen a finals del segle XVIII a França, on s’utilitzà en marxes militars. Posteriorment es va fer popular a principis del segle XX i a Espanya es podia escoltar en revetlles, espectacles taurins i sarsueles. Els passos són curts i les seves figures estan inspirades en el ball flamenc i els moviments del torero a la plaça.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El bolero és un ball de ritme lent i abraçat, còmplice ideal per als encontres amorosos. Almodóvar al cinema (Entre tinieblas) i Teresa Pàmies en una novel·la seva (Coses de la vida a ritme de bolero) el reivindiquen. Bésame mucho (1941) de Consuelo Velásquez és un dels boleros més famosos de la història.

arribar a l’aldea s’organitzà una festa en el seu honor. Quan veieren que l’homenatjat ballava arrossegant la cama ferida, els habitants del poble, per compassió i solidaritat, van decidir imitar-lo i així va néixer el característic moviment de malucs del merengue, que es caracteritza per no tenir un pas bàsic i donar total llibertat de moviments i de figures.

El rock’n’roll és el primer exemple de música generacional en la història de la música popular. Va ser una manera de veure la vida, de vestir, de tota una generació jove. Noms mítics com Elvis Presley, Chuch Berry, o Jerry Lee Lewis, entre d’altres, varen consolidar aquest nou ritme musical.

La bachata és un derivat del bolero que va néixer a Santo Domingo a la dècada dels 50. Diu el professor de ball Jordi Traver que “la bachata sembla especialment feta per posar un parèntesi romàntic entre merengues més o menys ràpids”.

El txa-txa-txa és un ball en el qual predominen les voltes i les figures i es pot considerar com un derivat del mambo, que comença a Cuba entre 1949-53 com una mena de patriotisme musical per donar resposta a la fúria del rock-androll, encara que paradoxalment moltes de les seves figures tenen noms anglesos: newyork, hand to hand, etc. Adopta aquest nom com a imitació de fregar els peus a terra mentre es balla. Segons Aleix Cort, hi ha pocs racons del món que puguin presumir d’haver creat tants ritmes com Cuba, malgrat la seva petita extensió: ritmes com el bolero, el txatxa-txa, l’havanera, el mambo i la rumba són nascuts a l’illa caribenya.

Finalment i per ressaltar el benefici terapèutic del ball de saló, comentem un estudi científic realitzat per uns metges alemanys que van analitzar 24 persones amb una mitjana de 16,5 anys d’activitat de ball de saló no professional, d’edat entre 65 i 84 anys. Aquest grup es va comparar amb un altre de similar en educació, gènere i edat, però sense activitat de ball o activitats esportives. Els autors van analitzar paràmetres posturals i d’equilibri, temps de reacció, comportament motor,tàctil i cognitiu. A cada un dels diferents àmbits, el grup de balladors va tenir un rendiment superior en comparació amb el grup no ballador. Els investigadors varen concloure que mantenir un horari regular de dansa pot preservar no només les habilitats motores i perceptives, sinó també les cognitives, i això pot ser un remei fàcil contra la limitació funcional pròpia de l’edat. Per tant, l’efecte beneficiós observat en el grup ballador implica que la seva pràctica regular permet una raonable preservació i millora en la competència per a les activitats pròpies de la vida quotidiana. I això d’una manera senzilla, eficaç i lúdica. Els autors donen un consell ben simple: “Sense vergonya i sense reticència, si pots, deixa fer la música… i balla”.

El swing (gronxar, balancejar-se) neix el 1935 i gràcies a compositors del talent de Duke Ellington, Glenn Miller i Benny Goodman, acabà desplaçant el foxtrot entre les preferències del jovent. Variants seves són el lindy hop, que permet passos semiacrobàtics i que va ser publicitat com el ball nacional dels Estats Units, i el jive (amb salts i acrobàcies). Ens recorda l’escriptor Valentí Puig que Glenn Miller va ser la música dels aliats que anaven avançant cap al cor d’Europa per derrotar Hitler.

El tango, a l’inici, era un ball per a homes que intentaven demostrar la seva habilitat en pistes de terra. Hi ha qui diu que neix a Montevideo i qui defensa que ve de Buenos Aires, però començà al carrer, a cel obert, als prostíbuls. El 1910 el govern argentí el va prohibir per considerar-lo immoral i indecent. El període posterior a la I Guerra Mundial és el de la seva internacionalització. El cap, en línia recta sempre amb el tors, contrasta amb la complicada mobilitat dels peus. El kàiser Guillem II el va prohibir als seus oficials. L’arquebisbe de París també al seus feligresos l’any 1913. Finalment el papa Pius XII l’acabà aprovant sense gaire convenciment i a partir d’aleshores es deixà de veure com un producte “obscè i miserable” com l’etiquetaven els seus detractors. El 1917, Carlos Gardel creà el tango cançó. És un ball molt sensual que té figures típiques com els vuits (endavant, endarrere, de tancament), la mossegada (o sandwich), la mitja lluna, la caiguda, etc. El tango és ritme, nervi, força i caràcter. Compositors com Albéniz o Stravinski n’han escrit obres mestres. Un tango de saló famós és Hernando’s hideway (Adler i Ross).

La salsa és una música afrocaribenya que actualment està de moda. Seria una forma de ballar més que un ball amb barreja de diferents ritmes de balls tropicals.

El merengue és el ball nacional de la República Dominicana. És un dels balls llatins més antics. Una llegenda explica el seu origen referit a un gran heroi ferit en una cama durant una revolta indígena contra els conqueridors espanyols. En Emporion 100 anys (1915-2015)

Això també aniria d’acord amb allò que escriu l’humanista alacantí Antoni Seva: “El cervell sedentari s’enterboleix, s’esmussa. Cal treure’l a passejar per airejar-lo i agusar-lo.

Les cames són un òrgan del pensament”. També diu: “Els dies carreguen de plom les cames”. El ball de saló, per tant, en pot ser un bon antídot.

Agraïments: a Joan Rius, Tere Aran i Fina Alió, per la revisió crítica al present manuscrit.

Dedicat a l’avi Adrià i a l’àvia Pepita, uns grans balladors.

Referències bibliogràfiques Cort, A. 100 històries sobre el ball que t’agradaria saber, Cossetània, Ed. Valls, 2017.

Arboix A. “Baile, actividad física y bienestar en la vejez”. A: 7DM, n. 830, abril 2011, pàg. 52.

Kattenstroth J-C, Kolankowska I, Kalisch T, et al. Superior sensory, motor, and cognitive performance in elderly individuals with multiyear dàncing activities, Front Ag Neurosci 2010; 2:A1 (doi: 10.3389/fnagi.2010.00031).

Seva, Antoni. Màximes i pensaments, Publicacions de la Universitat de València, 2018.

“Balls de saló. El setè cel. Entrevista a Jordi Traver”, 26 de febrer de 2015 <https://www.youtube.com/ watch?v=6NNw0NygUuQ>

Emporion • www.emporion.org • 7

La reina Violant de Bar i Torroella Jaume Bassa Pasqual

Al meu article del mes d’abril deia que Joan Radressa havia pensat proposar a l’Ajuntament de Torroella el nom de diverses dones per retolar carrers de la vila, i que un d’aquests noms era el d’Enriqueta Pascual i un altre el de la reina Violant de Bar. Dedicaré aquest escrit a fer un lleuger comentari sobre la relació de la reina Violant amb la nostra població.

Violant de Bar era filla del duc de Bar i d’una germana del rei Carles V de França. Aquest l’oferí en matrimoni, amb un bona dot, al príncep Joan, hereu del nostre rei Pere III el Cerimoniós. Joan acceptà l’oferiment, contravenint les preferències del seu pare, desitjós que es casés amb Maria de Sicília, per consolidar la influència catalana en aquest regne. Finalment, es van signar els tractes a la cort de París i l’enllaç va tenir lloc a Perpinyà el 30 d’abril de 1380. Però la relació de Violant amb el rei Pere sempre va ser tibant, i sobretot després que aquest es casés amb la seva última 8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

esposa, Sibil·la de Fortià. Fins i tot la noblesa es va dividir en faccions partidàries d’una o altra dama. L’any 1387, en accedir Joan al tron, va desposseir Sibil·la de tots els béns que li havien estat cedits pel seu pare i els va transferir a Violant.

Joan I i Violant, amb els seus seguidors més propers, van iniciar una vida de luxe i refinament a l’estil de la cort francesa, sobretot en els camps de la cultura escrita, la música i l’art.

Ella mateixa va manifestar, des del primer moment, voluntat decidida d’incorporar-se a la vida catalana, va aprendre a escriure la llengua amb excel·lència i va fomentar, amb el seu marit, la creació literària en català, estimulant autors com Bernat Metge. Tanmateix, el cost econòmic d’aquest capteniment refinat estava per sobre de les rendes que ingressava el rei, però aquest no escoltà les denúncies que se li van fer a les corts, una actitud que va ocasionar una forta oposició i problemes greus al monarca.

través del Rec de Molí i del Rec de Regadiu Vell. Deia Pelai Negre que, abans de la Guerra Civil, hi havia a l’arxiu de casa seva de Torroella un magnífic pergamí on constava la “concessió feta per la reina Violant de Bar al seu fidel Andreu de Pons, de la vila de Torroella”.

Encara ara podem veure dos grans escuts de la família Pons, un de 1584 al Molí de Dalt, al començament del camí del Molí del Mig, i un altre de 1588 a l’entrada d’aigües de la Resclosa, on són representats dos paons enfrontats pel bec (Paons = Pons). També veiem els dos paons al “bramador” de la Resclosa. Del que no ha quedat rastre, lamentablement, és del magnífic pergamí, testimoni de la concessió reial, el qual -juntament amb un extracte i algunes notes- va desaparèixer l’any 1936, quan la casa de Pelai Negre fou saquejada.

La relació de Joan I i la seva esposa amb Torroella forma part de les nostres tradicions, mig històriques, mig llegendàries: les seves estades aquí per l’afecció del rei a la caça; el foment de l’art, la música i la cultura a la vila; les visites mentre feien restaurar el palau; les cases senyorials que es construïen als carrers principals arran de les llargues permanències dels reis; la prosperitat visible arreu, mentre Torroella esdevenia, fins a cert punt, centre polític. I la llegenda de la mort del rei, segons la qual passà al Mirador el darrer mes de la seva vida, entre el 19 d’abril i 19 de maig de 1396; les comissions i ambaixades, les denúncies de traïció contra els seus consellers; els anuncis d’invasió de tropes franceses, la sortida de palau per anar a Girona i la mort sobtada prop del castell de Foixà. Naixia la llegenda del rei que mor d’una caiguda del cavall mentre caçava o la llegenda del rei que se suïcida ofegat d’angoixes…

En morir el rei sense descendència masculina, la corona passà al seu germà Martí, i com que aquest era a Sicília, la nova reina -Maria de Luna-, sense perdre temps, i amb el suport dels que s’havien oposat a Joan, va obrir un dur procés judicial contra els seus seguidors i també contra la vídua.

Un cop lliure de responsabilitats, Violant es va concentrar en l’educació de la seva única filla, Violant d’Aragó, i no va tornar a participar en política fins que va morir el rei Martí, també sense descendència, ja que va veure possibilitats de coronar el seu net, que finalment no es van acomplir. Després, passà la resta de la seva vida retirada a Barcelona, dedicada a administrar els seus béns, més aviat exigus per als requeriments de la seva posició. Morí l’any 1431.

A més de la relació sovintejada amb la vila, mentre regnà el seu marit, Violant de Bar posseïa a Torroella de Montgrí béns i drets que li proporcionaven rendes personals. Al Llibre de la Festa Major de l’any 1974, l’eminent investigador del nostre passat històric Pelai Negre i Pastell, a l’article “Els comtes de Solterra a Torroella de Montgrí”, explica que Violant de Bar tenia hipotecada la vila i baronia de Torroella -o sigui, les seves rendes- a la seguretat del seu dot, esponsalici i altres drets que li corresponguessin, i que la família Pons administrava aquests béns. Ja he dit que Violant de Bar quedà vídua l’any 1396 i morí l’any 1431. Entre aquestes dues dates –pels voltants de 1420, diu Pelai Negre-, la reina va fer concessió als Pons de les aigües del riu Ter, amb autorització per fer-hi la Resclosa, encara existent, i portar les aigües als tres Molins: el de Baix, el del Mig i el de Dalt, a Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

El castell del Montgrí, una obra de titans Josep Torroella

Cada any, el nostre castell rep milers de visitants. A l’estiu, sobretot, hi puja una munió de turistes. Els dies rúfols, quan no poden anar a gaudir dels plaers de la platja i del mar, però també els dies assolellats, quan la calor pica de valent. Atès que durant molts anys vaig viure molt a prop del començament del camí d’accés al cim, he vist turistes que iniciaven l’ascens fins i tot amb banyador i calçat de platja. Més d’una vegada, un estiuejant m’havia preguntat si hom podia arribar dalt de tot amb cotxe. Quan li explicava que tot el trajecte s’havia de fer a peu, feia un gest de disgust. Llavors mirava d’animar-lo i, fent un ample somriure, li deia que dalt de tot hi trobaria un bar on refer-se de l’esforç…

Els que no han pujat mai al castell, si més no l’han divisat de lluny. Quan s’arriba a Torroella de Montgrí per la carretera de Pals, sobretot, l’obra té un aspecte magnífic. Perquè, a diferència de la resta de castells de la rodalia, el del Montgrí és roquer. És a dir, fou construït dalt d’una muntanya, sobre la roca; més que res, per vigilar, controlar una zona, com molts altres castells de Catalunya, terra de pas.

10 • Emporion • www.emporion.org

A part d’aquesta característica funcional, el castell del Montgrí en té una altra pel que fa al material amb què fou bastit, menys coneguda però tanmateix molt important, si més no per als homes que van alçar l’obra. Tots els castells de la nostra comarca foren construïts amb gres. El gres és una pedra sorrenca, fàcil de treballar. Els castells de Peratallada, Pals, Vulpellac, Palau-Sator, Foixà, La Bisbal, Calonge, Bellcaire i altres menys coneguts foren bastits amb aquesta mena de roca. Els picapedrers que treballaren en la seva construcció podien afaiçonar un carreu o una dovella en poca estona.

Però el material amb què treballaren els picapedrers del castell del Montgrí és d’una altra llei. Es tracta de roca calcària, un material molt dur, summament resistent al pas del temps. Si cap cataclisme l’ensorra, el nostre castell durarà anys i panys.

Arrencar blocs de roca calcària de les pedreres amb l’ajut de tascons i palanques ja era una feina prou feixuga; però sovint tot seguit calia afaiçonar els blocs arrencats de la pedrera. Els carreus dels murs no necessitaven gaires retocs, Emporion 100 anys (1915-2015)

es podien col·locar gairebé tal com sortien de la pedrera.

Però les dovelles, els matacans i altres peces requerien un poliment. Només un picapedrer -en queda algun?- pot entendre l’esforç que això suposava. Els homes que van habitar la cova que hi ha sota el castell picaven pedra contra pedra per fabricar rudimentaris estris lítics. Els picapedres medievals van picar ferro contra pedra durant sis anys per alçar el castell.

Benvolguda Dolors,

Les pedreres –perquè n’hi havia unes quantes- eren a peu d’obra. Però per construir un castell medieval també calien fustes; se n’havien de menester per alçar bastides i fabricar grues i altres artefactes primitius que estalviaven feina. I al Montgrí hi ha pocs boscos, i cap dalt de la muntanya de Santa Caterina. Per tant, les eines de ferro, els taulons i altres peces de fusta s’havien de pujar fins al cim de la muntanya, que no és molt alta però sí rosta. Com? No cal tenir gaire imaginació per endevinar-ho: sobre les espatlles d’homes corpulents o, en el millor dels casos, sobre les esquenes de bèsties de càrrega, probablement mules i ases. Sense oblidar que també calia fer arribar a l’obra el sosteniment del personal que hi treballava.

Benet Amat

Quan pugem al castell rarament pensem en la feinada que comportà aixecar els quatre murs i les quatre torres, ob-

Segurament, sense ser-ne conscient i potser sense voler-ho, Aristòfanes crea un personatge avançat a la seva època, un personatge feminista i pacifista que des de la ZAM hem adaptat i actualitzat.

Aquest mes de maig, els de la companyia ZAM teatre, representem al Cine Petit, Lisístrata, una comèdia d’Aristòfanes estrenada a Atenes l’any 411 abans de Crist.

Lisístrata, que en grec antic significa “la que dissol els exèrcits”, és una dona valenta que, cansada de les guerres que en aquell moment hi havia entre les ciutats d’Esparta i d’Atenes, convoca a totes les dones i, de forma enginyosa i pacífica, aconsegueix que els grecs signin la pau.

Aquests dies, assajant l’obra i acabant de polir-la perquè les representacions són a tocar, he pensat en tu perquè crec que tens molts punts en comú amb Lisístrata: la valentia, el coratge, el pragmatisme, la solidaritat… qualitats difícils de trobar i que tu has demostrat tenir des de fa temps en les diverses activitats que has portat a terme en la teva vida ja sigui com a mare, mestra, sindicalista, regidora o consellera.

Vull dir-te doncs, que encara que, dissortadament, no podràs ser-hi, et tindrem ben present.

Tant de bo s’acabi ben aviat aquesta injustícia que estem patint i ens puguem retrobar ben aviat per Torroella.

Força i coratge i una abraçada ben forta. rir i cobrir amb volta de canó la cisterna del pati que havia de recollir les aigües pluvials. Ens plau més pujar al pas de ronda i admirar el paisatge –si el dia hi acompanya, esclar-.

Però fóra bo que alguna vegada penséssim en el descomunal esforç que suposà aixecar aquest dau de pedra buit. Un esforç altrament inútil, perquè el castell, per motius que ja coneixem, mai no fou acabat. Millor així, tot i que en algun lloc he llegit que és una llàstima que no s’arribés a acabar.

Als amants de l’arquitectura -en aquest cas, militar- sí que ens agradaria veure el castell complet. Però les persones que treballaven en la seva construcció s’estalviaren molts esforços i patiments. Perquè tot i que la carcassa ja s’havia completat, restava força feina per fer a l’interior del dau, com demostren les arrancades d’arc dels panys interiors dels murs.

Benet

Passaran les generacions i els segles i el castell del Montgrí romandrà impertorbable dalt de tot de la feréstega muntanya de Santa Caterina com un vigilant estàtic amatent a tot el que s’esdevé als seus peus i més enllà.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Una volta per Lisboa Jordi Bellapart

Fa pocs dies vàrem anar a Portugal. Concretament a Lisboa.

Feia temps que teníem plantejat aquest viatge, però sempre se’ns escapava l’oportunitat. Ara hem pogut anar a aquesta ciutat fascinant, plena d’encant, misteriosa, complexa però també moderna, com la més moderna de les ciutats europees. Per visitar-la hem descobert un sistema, ens el va recomanar la nostra filla, molt efectiu i econòmicament assequible. Se’n diu el free tour, ara ja establert a la major part de les grans ciutats europees. Consisteix a contactar per in-

12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

ternet amb una de les moltes companyies que s’hi dediquen.

T’indiquen un lloc i l’hora de trobada, normalment un dels punts cèntrics de la ciutat. Allà t’espera el o la que serà el teu guia acompanyant. En el nostre cas va ser en Nico, un uruguaià resident a Lisboa, apassionat per la història, que ens esperava a la Plaça del Rossio, el nom popular d’aquest indret, ja que a les plaques indicatives de carrers i places no hi figura com a tal, sinó que oficialment consta com Plaça de Pedro IV, el monarca portuguès que va proclamar la independència del Brasil i es va convertir en primer emperador d’aquest país el 12 d’octubre de 1822. Això va ser una de les primeres coses que ens va explicar en Nico, el nostra guia. Prèviament, ens va dir que la seva voluntat era fer-nos agradable el tour, però sobretot que intentaria que al final acabéssim entenent el que era aquella ciutat i la seva gent i que a partir d’aquí valoréssim el seu esforç i voluntàriament aportéssim la quantitat que creguéssim podia valer aquest esforç.

destructiu de la història. La part central de Lisboa va ser la més afectada. Va ser el dia de Tots Sants, quan les esglésies estaven plenes de gent. El terratrèmol va durar entre 3 i 6 minuts. Mesurat en un 9 de l’Escala de Richter. Es van produir dues onades de 40 metres d’alçada i seguidament a les esglésies es produïren devastadors incendis degut al foc incontrolat originat per les espelmes. Total, la mort d’unes 100.000 persones de les 275.000 de la població real. El Marquès de Pombal va ser nomenat pel rei encarregat del control i director de la reconstrucció d’una ciutat en ruïnes i el primer que va dir va ser: Cremem els morts i tinguem cura dels vius. Alguns edificis històrics no es varen poder reconstruir, l’església del Carme, encara en estat ruïnós, queda com a exemple d’aquesta tragèdia, però Pombal va aconseguir fer un nou traçat de carrers i places des de la Plaça del Rossio fins a la Plaça del Comerç, a la vora del Tajo, que convertirien aquest espai en un nou centre de la ciutat, modern i emblemàtic.

Un dels primers llocs que vàrem visitar va ser l’estació ferroviària del Rossio. Una interessant estació dins d’un conjunt arquitectònic d’estil “neomanuelino”. Aquí, el nostre acompanyant va aprofitar per explicar-nos el que representa per a Portugal aquest interessant estil arquitectònic, per excel·lència portuguès, que data del segle XVI i que va ser promogut pel rei Manuel I, el rei afortunat, conegut així perquè durant el seu regnat, Portugal va aconseguir el seu màxim esplendor. A partir de l’arribada del descobridor Vasco de Gama a l’Índia l’any 1498, l’imperi portuguès va viure la seva època daurada i el rei, en commemoració d’aquest fet, va fer construir el monestir dels Gerónimos, l’exemple més emblemàtic d’aquest estil arquitectònic, que portava el seu nom, manuelino, en el qual volia plasmar tota la grandesa de l’imperi portuguès, fusionant imperi i religió.

Vàrem pujar cap al barri alt de l’Alfama. Un barri on històricament ningú volia anar a viure. Un barri que va resistir el terratrèmol, per això tota l’escòria de la ciutat que s’hi concentrava va persistir fins i tot després de la catàstrofe. Cal pensar que el segle XVI, XVII i bona part del XVIII, Lisboa va ser el port més important del món. Un dels llocs on arribaven i sortien un gran nombre de mariners, els quals es trobaven a les tabernes i prostíbuls de l’Alfama. D’aquí va sorgir el fado que ha esdevingut cançó portuguesa per excel·lència.

Eren cançons cantades per mariners de veu ronca de rom, en les quals expressaven les seves experiències de la vida.

Les cantaven amb tristor i sentiment de dolor, però també a voltes esdevenien històries divertides, plenes d’ironia.

Forçosament, Nico ens havia de parlar de l’evolució de Portugal des del primer terç del segle XX fins al nostres dies.

Després de la Primera Guerra Mundial, Portugal va passar per uns moments de crisi econòmica molt crítics. Havia d’esperar un salvador de la pàtria i així un cop militar va portar l’any 1932 a Antonio Oliveira Salazar al poder, amb el qual va instaurar un règim dictatorial que va durar 43 anys. Segons en Nico, els tres factors que van permetre la llarga durada d’aquest règim foren les “tres F”: futbol, fado i Fàtima. Os suena verdad?. A mi también –ens va dir. Però a partir dels anys seixanta, les lluites a les colònies africanes van fer reaccionar els portuguesos, sobretot els més joves, que morien a cabassos, en unes preteses províncies, que no eren altra cosa que colònies explotades pel règim que defensava els seus interessos econòmics. Això va portar que l’exèrcit, capitanejat per oficials joves, es revoltessin a la famosa revolució dels clavells de l’any 1975; i això ens ho explicava davant de l’edifici on es va firmar la claudicació del règim i els traspassos de poder. Marcelo Caetano va acceptar la derrota i va cedir el poder al general Espínola. La gent estava farta de veure morir els seus fills, familiars, i amics i ompliren els carrers i places portant rams de clavells a la mà i entregant-los als soldats revoltats, reconeixent-los com a guerrers fidels al seu poble.

A l’arribar al final del nostre tour, Niko ens va dir: “Espanya i Portugal han estat dos germans siamesos que sempre han viscut d’espatlles, mai es miraren al ulls. Hi va haver una època que van estar 60 anys junts, coneguda com la dinastia dels Felipes, o també, els Filipinos, de Felipe II a Felipe IV d’Espanya. Els únics que mai van poder entrar a l’Alfama”.

I ens va acabar dient: “Saramago, el premi Nobel portuguès va escriure un formós llibre que es diu El viage a Portugal , en el qual l’escriptor diu que quan vinguis a Portugal no pots deixar d’anar a aquests llocs oblidats, petits racons de pobles o barris de ciutat, on realment trobaràs l’essència d’aquest poble, humil, treballador, tímid però que és tremendament hospitalari. Segurament que cap de vosaltres no ha dit en el transcurs de la vostra estada, cap paraula en portuguès, segurament només obrigado. Segur que sempre heu parlat en castellà i que us han respost també en aquest idioma. Us imagineu un portuguès que vagi a Madrid, a Barcelona, Bilbao o Buenos Aires i que el responguin en portuguès? Segur que no. Amb aquest aclariment i el desig que així comenci un nou viatge per a tots vosaltres us acomiado. Obrigado pel vostre interès”.

Li mostrarem el nostre agraïment amb un merescut donatiu. Després, amb altres ulls, vam saber veure moltes altres coses.

Recórrer Lisboa i no parlar del terratrèmol de l’1 de novembre de 1775 és oblidar la història d’aquesta ciutat, ens va dir el Nico. Aquest va ser un dels fenòmens naturals més Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Soc de poble, i de pagès Josep Fuster

Algunes vegades, he escoltat comentaris de persones que generalment s’adjudiquen dots intel·lectuals que no tenen, que venen a dir que el “glamur” de les grans ciutats dona als seus habitants un plus de desimboltura, de refinament, de modals, i fins i tot de cultura, per damunt dels que vivim en la humilitat dels pobles i del món rural, que som considerats més rústics, amb poc món i amb modals menys refinats.

Ells solen acabar resumint-ho en unes paraules no exemptes d’un cert deix depreciatiu: són de poble i de pagès.

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ni al seu moment vaig voler entrar en polèmica, ni tampoc des d’aquestes línies els seguiré el joc fent valoracions sobre aquells lamentables comentaris que no necessiten de cap ajuda per quedar desqualificats tant ells com els seus autors, que entenc que parlen més per ignorància que per mala fe. Davant opinions d’aquest tipus, la meva resposta sol ser tan curta com contundent: per mi és un orgull incomparable ser de poble i de pagès.

Quan faig aquesta afirmació amb tanta rotunditat, soc conscient que puc parlar amb l’orgull molt crescut al tenir el privilegi de ser nat i viure a Torroella de Montgrí.

Intentaré resumir en poques paraules tot el que em motiva per estar orgullós que la meva vida transcorri en un poble com Torroella. En primer lloc, i fonamental: hi tinc tota la família, les arrels, les restes dels qui ens van regalar la vida, moltes amistats, m’hi sento a gust, hi estic plenament integrat i crec que existeix un bon equilibri entre la població i els serveis de què disposa, cosa que ajuda a fer la vida agradable. A la vila, tot i que no està exempta ni de les comoditats ni dels inconvenients del món que ens ha tocat viure, encara s’hi respira un aire de pau i de tranquil·litat envejables.

més et pot oferir la natura.

Si decidim arribar a la platja de l’Estartit, allà ens espera el blau ultramar del nostre petit bocí de la Mediterrània, on la naturalesa, generosa com sempre, va voler redoblar el seu encant natural decorant el paisatge amb unes illes úniques.

I així podria seguir i seguir amb un munt de realitats i circumstàncies que delecten el nostre rústic esperit pobletà, i a les nits d’estiu el fan mirar enlaire buscant en el cel allò més sublim de l’infinit. Respectant sempre la pluralitat, per als qui els agrada més mirar l’asfalt que les estrelles, malgrat tot seguirem sent les persones de modals poc refinats, que vivim el dia a dia sense gaudir del glamur i els privilegis de les grans ciutats. Què hi farem…

Suposo que per als qui heu tingut la paciència de llegir aquestes quatre línies, us haurà quedat molt clar el perquè m’agrada viure en aquesta estimada vila. Per acabar, no puc evitar tornar a reafirmar-me en les paraules que les encapçalen: SOC DE POBLE I DE PAGÈS!

Viure en una vila de la grandària de Torroella significa que ens coneixem quasi tots, el nostre veïnatge no es limita a la comunitat de propietaris de l’edifici o al barri, el nostre veïnatge el delimita la mateixa població. Quan passegem pel seus vells carrers, i ens saludem o ens desitgem el bon dia, ho fem amb persones que saben i sabem de la història personal i de la família de cadascú, són gent amb la qual ens uneixen llaços de coneixença, d’amistat, o potser fins i tot hi haurem compartit amics, escola, esports diversió, etc. Segurament, l’escalfor humana que això representa per habitual ens passa desapercebuda, però malgrat tot sabem que hi és i molt propera.

Entre els comerciants i la gent del món dels negocis establerts a la vila, indistintament de l’article que toquin o de la professió que exerceixin, trobarem en ells tant d’interès a fer negoci, com perquè quedem satisfets amb els seus productes o serveis; per damunt de tot, són persones properes que t’aconsellen i et guien, i això és molt difícil de valorar amb diners.

L’entorn és també bàsic per trobar-te a gust al lloc on has de passar bona part de l’existència. Aquí, en aquest poble que per les actuals circumstàncies és molt més turístic que de pagès, hi tenim pedres mil·lenàries quasi a cada cantonada que ens recorden el passat sense limitar el futur. A Torroella, botó de roda del Baix Empordà i bressol de personatges il·lustres i singulars, s’hi respira cultura i una història que, acompanyada de les inquietuds del present, difonen i mantenen viva nombroses associacions i persones que treballen perquè estigui a l’abast de tothom i ajudi a integrar els nouvinguts.

Sí, en el meu poble també tenim natura en abundància i gaudim d’una atmosfera de bona qualitat, però si busquem l’excel·lència, podem oxigenar els nostres pulmons a ple rendiment sota el redós d’unes pinedes incomparables, o passejant per les vorades del Ter, on encara es pot gaudir del cant del rossinyol. Caminant pels camins de la plana, s’hi pot sentir l’olor dolça de la flor dels fruiters o la més àcida de la userda acabada de tallar, són alguns dels perfums que noEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Max Beckmann Josep Pericot

Max Beckmann (Leipzig 1884–Nova York 1950) nascut en el si d’una família originària de Brunsvic (Baixa Saxònia), que vivia del comerç de les farines i de l’explotació del molí patern, va ser un pintor “fill del seu temps”, donant testimoni de la terrible ensulsida d’una societat, l’alemanya i l’europea, que li va tocar viure. Actualment s’exposa fins a finals de maig una part de la seva obra a “BECKMANN. FIGURES DE L’EXILI” al CaixaForum de Barcelona.

A la vegada, va ser un pintor fruit dels corrents artístics del seu temps (Fig.1), però contrari a alguns dels capdavanters d’aquest mateixos moviments, en especial els de l’escola francesa, però no únicament d’aquests (1). Això no li va impedir, beure dels recursos tècnics i de la visió de molts dels seus coetanis, immersos molts d’ells en els corrents de les avantguardes (Rouault, Matisse, Leger, Braque, Picasso o els mateixos expressionistes alemanys), tot fent-ne l’adaptació al seu estil personal.

Max Beckmann es certament un pintor amb una forta personalitat, forjador d’una obra que fuig de l’amabilitat de les formes i d’unes aparences equilibrades, ja siguin les de l’expressionisme, del fauvisme o del cubisme. La seva obra sorgeix a partir de l’expressionisme alemany i la “Neue Sachlichkeit” (La Nova Objectivitat) (Fig.2), moviments que se situen, respectivament, abans i després de la primera guerra mundial europea. Però ell aspira a assumir un paper molt superior en la història de l’art, possiblement empès per la calamitat històrica del seu país i pel respecte que té als clàssics alemanys (Grünewald, Dürer o Cranach) i als francesos del segle XIX (Delacroix, Manet o Cezànne).

Beckmann defuig qualsevol sentimentalisme i per extensió s’allunya del naturalisme pictòric. De manera concreta, vol assolir un realisme profund que porti a descobrir el rostre interior del objecte pictòric. El pintor lluita aferrissadament per aconseguir el seu objectiu i personalment crec que arriba ell mateix a ser presoner dels seus ideals. Els seus grans tríptics recorden el muralisme dels retaules medievals, convertint-se en una al·legoria del món viscut que li permet explicitar millor la realitat.

La pintura moderna del segle XX es desenvolupa en gran part a partir de l’al·legoria i això li dona un abast universal.

Tal com ens explica Tomás Llorens, comissari de l’exposició, veiem com els pintors dels segle XX, Matisse, Picasso o Derain entre d’altres, utilitzen l’al·legoria mitjançant una metàfora moderna, una metàfora viva. Son al·legories que no obeeixen a un codi cultural establert i compartit, sinó que se’ns transmeten per la seducció i la força expressiva de la mateixa obra (2). El pintor alemany viu la turbulència i enfonsament de la República de Weimar (1919-1934), juntament amb l’horror de la guerra (Fig.3). Ens vol fer partícips del seu temps i ho fa sense apartar la vista, malgrat la seva 16 • Emporion • www.emporion.org

Un pintor alemany de la primera meitat dels segle XX pintura s’excedeixi, desbordant el pressuposat marc de la bellesa. La seva mirada va de la violència a l’anorreament, de la màscara a la ganyota. Les figures i perspectives es desequilibren i desencaixen, en uns escenaris on el color hi habita encerclat per la negror (Figs.5 i 7).

Carl Einstein (1885–1940), crític i teòric dels moviments artístics, escrivia l’any 1926 a propòsit de Beckmann: “Aquests quadres reflecteixen un encarament molt seriós per no eludir el conflicte entre les idees fetes i el motiu, sinó més aviat per aprofundir en ell mitjançant una confrontació quasi tràgica.

El motiu es víctima d’una crítica protestant. S’obliga al motiu a confessar-se: la pintura com a examen de consciència”. I en el seu text sobre l’art del segle XX (3), més endavant escriu: “En Grosz i Dix, hem vist com el motiu, davant del pes aclaparador de l’angoixa, afebleix les decisions formals i les relega a un segon pla. Plantejar el problema exclusivament en termes estètics resulta ser massa reduccionista, però pocs són els pintors suficientment forts per anar més enllà d’aquest dilema i generar una nova concepció espiritual. L’esforç més decidit en aquest sentit, malgrat no del tot aconseguit, cal atribuir-l’hi a Beckmann”. Realment Carl Einstein es molt crític amb els artistes alemanys del seu temps, potser també ell immers en el mateix remolí de la historia.

Cal senyalar dos altres aspectes que em semblen interessants de la figura de Max Beckmann. El primer, la seva important vessant com a escriptor i intel·lectual que explica i raona la seva pintura i la seva visió de l’home, molt ben documentades en les seves cartes, el seu diari i les seves conferències.

L’altre aspecte a destacar seria la seva relació amb la dona.

Una relació prolífica, com és la del seu primer matrimoni amb Mina Tube (1881–1964) teixint-hi una amistat que va persistir tota la seva vida, malgrat el seu divorci amistós, el maig de mil nou-cents vint-i-cinc. A final del mateix any, es casa amb Mathilde von Kaulbach “Quappi” qui deixarà la seva carrera de cantant per dedicar-se incondicionalment al seu marit, fent que l’obra pictòrica de Beckmann recobri nous ímpetus en aquesta nova etapa. Caldria destacar igualment en aquest apartat a Lilly von Schnitzler-Mallinckrodt (1893–1983) gran col·leccionista de la seva obra i a Käthe Rapoport von Porada (1891–1985), per l’amistat i l’ajuda que ambdues li donaran durant molts anys de la seva vida. És en els retrats d’aquestes dones i en el seu entorn, on el solc de l’amistat amoroseix una mica la dolorosa pintura de l’autor (Figs.4 i 6).

En l’intent de presentar la pintura de Max Beckmann, una pintura quelcom difícil de desbrossar, ens hi podria ajudar un dels pensaments sobre estètica de Friedrich Schiller, el que diu: “L’artista es un fill del seu temps, no hi ha dubte; però malament si n’esdevé un deixeble o, encara pitjor, el favorit” (4).

Emporion 100 anys (1915-2015)

Es probable que, encara que tangencialment, fos aquest el sentit de la crítica i el reconeixement de Carl Einstein a Max Beckmann transcrits en els paràgrafs citats una mica més amunt.

Bibliografia: Carla Schulz-Hoffmann, “Beckmann, Matisse and Leger”, pp.80-81, a “Beckmann in Paris”, edited by Tobia Bezzola and Cornelia Homburg. The Saint Louis Art Museum, Kunsthaus Zürich. Taschen, 1998.

Fig.7, “Prunier. Al restaurant”, 1944

Tomàs Llorens, “Introducció”, pp.20-21, a “ Figures de l’exili”.

Fundación Colección Thyssen-Bornemisza, 2018.

Carl Einstein, “Los expresionistas alemanes” a Max Beckmann, pp.86-92 i Otto Dix, p.94. Casimiro libros, Madrid, 2018.

Friedrich Schiller, “Carta Novena” p.59, a “Cartes sobre l’educació estètica de l’home”. Adesiara editorial, 2018.

Fig.2, “Autoretrat amb mocador vermell”, 1917

Fig.6, “Quappi amb suèter rosa”, 19321934

Fig.1, “Joves vora el mar”, 1905 Fig.3, “La nit”, 1918-1919

Fig.4, “Retrat de MinnaBeckmannTube, 1924

Fig.5, “Societat, París”, 1931 Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Sant Jordi, Patró de Catalunya Santi Sató

Quants anys han passat de patronatge de Sant Jordi pel poble català!

Ja a principis del segle XI, Sant Jordi té la condició de “Patronatge reial” dels monarques dels territoris catalans i aragonesos.

No es coneix la data del seu naixement, i la seva vida i accions han donat peu i origen a la vida i fets que recullen la historia i la tradició. Els testimoniatges arqueològics i de culte no deixen cap dubte que un màrtir de nom Jordi anomenat per la seva popularitat el “Megalomartir”, és venerat des del segle IV, i que a partir del segle V la literatura s’empara i fa seva la vida poc coneguda del sant.

El cavaller Jordi, quan era a les ordres de l’emperador Dioclecià, es negà a seguir perseguint els cristians, per la qual cosa fou martiritzat i mort. El seu martiri es produí a Diospolis, Palestina, l’any 303. I molt aviat fou venerat com a màrtir 18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

i aparegueren històries fantàstiques sobre ell i lligades a la seva figura i fermesa. Fou declarat màrtir i canonitzat pel Papa Gelasi l’any 494. Del seu martiri se’n feren diverses versions, hem de dir que apòcrifes i potser llegendàries i tot, contra les quals es pronuncià el Decret Gelasic del segle VI, segons el qual Jordi fou martiritzat, després de mil turments i aventures, a Nicomédia l’any 303. Aquest és el motiu perquè fou anomenat Jordi de Capadòcia. I el seu culte s’estengué molt ràpidament per tot Palestina, Síria, Egipte i tot orient en general.

Al segle VI, Gregori de Tours afirmà que hi havia relíquies seves a Llemotges, i a partir del segle VII esdevingué especialment conegut a Occident, quan el Papa Gregori el Gran creà a Roma la diaconia de Sant Jordi. La llegenda segons la qual donà mort a un terrible drac, per alliberar una donzella o princesa, reminiscència clàssica, sembla perfectament establerta a finals del primer mil·lenni, i el sepulcre de Lídia fou molt visitat per pelegrins i creuats.

L’any 1096, el rei Pere I s’imposà als musulmans en la cruenta batalla de Alcoraz (Osca). I conta, tant la història com la llegenda, que quan la lluita castigava les tropes cristianes, va aparèixer San Jordi, que de forma decisiva ajudà a les milícies de Pere I. I els reis de Catalunya-Aragó, el prengueren com a sant de referència, seguint la tradició que s’anava estenent de la mà dels creuats. I ja al segle XV s’instaurà oficialment el dia 23 de abril, com a “Patró oficial dels territoris de la Corona d’Aragó i Catalunya” i també fou un antic patró del regne de València on, de fet, abans d’optar pel patronatge de Sant Vicens Ferrer, Sant Jordi representava a l’estament militar i nobiliari, junt a la Mare de Déu del braç eclesiàstic i l’Àngel custodi de les ciutats i viles reials.

ment reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s’engalanen amb la bandera de Catalunya. Cal destacar l’ambient festiu que genera la diada. Moltes son les activitats a les biblioteques, concerts i festes als carrers, que s’afegeixen a l’atrafegada agenda cultural de les poblacions catalanes. Es celebra el dia del llibre i se’n venen juntament amb roses: llibres i roses. Hi ha molts altres actes culturals: lectures de poemes o de fragments de llibres, i teatres i sales d’espectacles produeixen obres presentades directament davant o amb el públic, en un mateix espai, en directe, fent actuacions i promocions especials.

En l’univers simbòlic, la rosa de color vermell, el color de la passió, és la flor de l’amor femení, mentre que el clavell, que a vegades l’acompanya, és reservat a l’amor masculí.

El guarniment de la rosa també és força curiós: l’amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, a voltes va acompanyada d’una espiga que representa la fecunditat.

Sant Jordi, la festa del llibre i la rosa que Catalunya ha sabut exportar al món!

Són moltes les festes patronals que tenen Sant Jordi com a patró i la princesa i el drac com a protagonistes. I diverses poblacions recreen la llegenda de Sant Jordi amb les “Festes de Moros i Cristians”. Festes que expliquen el mite fundacional de cada municipi, i els carrers de viles i ciutats es converteixen en l’escenari de desfilades, batalles i lluïments, amb actes religiosos, culturals, gastronòmics i, resumint, amb molta festa. En destacaria dues de les moltes que podria incloure en aquest escrit: La d’Alcoi, amb més de 5.000 actors, entre professionals i amateurs, representen el mite fundacional del municipi: les tropes comandades per Jaume I, amb l’ajuda decisiva de Sant Jordi, venceren l’exèrcit sarraí, cap al 1276. I la de Banyeres de Mariola, d’Interès Turístic Internacional, les més esperades d’aquest municipi de l’Alcoià, que fins i tot “conserva una relíquia del sant des del 781”.

L’any 1.456, Sant Jordi va ser nomenat patró oficial de Catalunya. La versió de la llegenda de Sant Jordi, diu que, “després d’un combat aferrissat entre el cavaller i el drac, la bèstia va caure finalment travessada pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang, que arribaven fins a terra, en va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril”.

Aquesta és l’explicació que la tradició oral dóna al costum de “regalar roses vermelles” a l’estimada, per la Diada de Sant Jordi. La diada fou declarada Festa Nacional de Catalunya per la Generalitat i, el 15 de novembre de 1995, la Conferència General de la UNESCO va decretar el 25 d’abril Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor.

La diada de Sant Jordi ha tingut i encara té un caire alta-

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

La cuina d’en Joan Mitjà Maionesa sense ous

Pastís de maduixes

Ingredients: • 100 cc de llet • ¼ litre d’oli • sal • pebre • vinagre

Ingredients: • Per la pasta trencada: • 150 grams de farina • 75 grams de mantega • 1 pols de sal • 40 grams de farina d’ametlles • 35 grams de sucre • 1 ou sencer

Preparació: Poseu la llet en un bol i treballeu-la amb la batedora sense canviar de posició.

Passat aquest temps, afegiu-hi l’oli de mica en mica, fins que quedi ben lligada.

Un cop lligada, poseu-hi sal, pebre i un xic de vinagre.

Aquesta maionesa es pot aromatitzar amb altre ingredients (alls, pebrot, alfàbrega , mel, etc) per tal de obtenir diversos sabors.

Per la crema: • 100 grams de crema de llet • 50 grams de sucre llustre • 1 ou sencer • 2 rovells d’ou • 300 grams de maduixes

Rap amb fruits confitats Ingredients: • I kg de rap • 1 ceba mitjana • 100 grams de pastanagues • 30 grams de panses de Corint • 30 grams de pinyons • 50 cc. de brandi • 1/2 litres de brou de peix Preparació: Piqueu la ceba i la pastanaga ben fines. Poseu-ho a coure en una cassola amb oli, fins que quedi tot ben tou.

Quan les verdures siguin toves afegiu-hi les panses de Corint, el brandi i flamegeu-ho.

Un cop flamejat afegiu-hi una mica de farina i deixeu-la rossejar.

Afegiu-hi el brou de peix fet anteriorment amb el cap del rap i deixeu-ho coure uns deu minuts.

Talleu el rap a rodelles, enfarineu-lo i fregiu-lo lleugerament.

Poseu-lo dins la cassola juntament amb el pinyons i deixeuho coure tot plegat uns quinze minuts.

20 • Emporion • www.emporion.org

Pel culis de maduixes • 300 grams de maduixes • 75 grams de sucre • suc de llimona Preparació: Prepareu la pasta trencada, ajuntant les dues farines i el sucre i formant un volcà.

Poseu, al mig, la mantega cremosa, l’ou i un pols de sal.

Aixafeu amb una forquilla els ingredients del mig i a continuació barregeu-ho amb la farina.

Aneu-ho ajuntant fins que quedi tot lligat. Formeu una bola i deixeu-ho reposar uns deu minuts.

Estireu la pasta i col·loqueu-la dins un motlle desmuntable de 22 cm.

Punxeu-la amb una forquilla i deixeu-la coure uns deu minuts al forn.

A continuació, afegiu-hi les maduixes tallades a rodelles i la crema pel damunt Preparació de la crema: Treballeu l’ou sencer, el rovells d’ou amb el sucre i a continuació afegiu-hi la crema de llet.

Poseu-ho a coure al forn a una temperatura de 180 graus durant uns trenta minuts.

Acompanyeu-ho amb un culis preparat de la següent manera: Macereu les maduixes amb el sucre i la llimona, passeuho per la batedora, coleu-ho amb el colador xinés i poseu-ho a refredar.

Presentació: Napeu el plat amb el culis i poseu-ne pel cim del pastís.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

PER A AQUEST MES DE MAIG 41a. Marxa del Montgrí diumenge 12 Festival Ítaca: 7a. pujada al Castell del Montgrí diumenge 19

Ampliació de la vorera d’accés a l’estació d’autobusos. Dins del pla de supressió de barreres arquitectòniques, es va iniciar l’ampliació, entre 70 i 80 centímetres, de la vorera del pàrquing de la carretera de l’Estartit, entre el passeig de Catalunya i l’estació d’autobusos.

Horts comunitaris i socials. El dilluns 1, es va fer la presentació pública i va començar el període de presentació de sol·licituds, que es va estendre fins al dia 16, per optar a les parcel·les d’horts comunitaris i ecològics a la zona del Tamariuà.

Memòria fotogràfica. El dijous 4 el Recer va continuar aquesta activitat.

NOTÍCIES D’ABRIL

L’Espai Ter per dins. El dissabte 6 s’hi va organitzar una visita comentada.

TORROELLA I L’ESTARTIT

Robertíada. El dissabte 6 es va fer, en record de Ramon Pellicer i Viader, la VI cantada a l’ermita de Santa Caterina, dinar de cantadors i cantada de llevant de taula.

Eleccions generals. Els resultats del diumenge 28 a Torroella van ser: ERC 1.818 (34%), JxCat 1.221 (23%), PSC 727 (13%), Cs 526 (10%), ECP 390 (7%), Front 215 (4%), Vox 154 (3%), PP 134 (2%).

A la demarcació de Girona: ERC 3 diputats (30%), JxCat 2 (22%), PSC 1 (17%).

Felicitem els diputats torroellencs elegits, Montse Bassa i Joan Margall, ambdós per ERC. També, per la seva vinculació amb la nostra població, felicitem Jaume Alonso-Cuevillas, de JxCat. Memòria històrica. En el marc d’una campanya de recollida de memòria material i immaterial relacionada amb la Guerra Civil, el Museu de la Mediterrània ha aconseguit la cessió d’un important fons cedit per diversos particulars. El dia 25 es va fer un acte institucional de tancament i balanç de la I Jornada de memòria Històrica Local, celebrada els mesos de febrer i març.

Llaços grocs, banderes i símbols. El dijous 4, atès que ni l’Ajuntament ni l’alcalde havien contestat els requeriments previs perquè es retiressin, la Junta Electoral de zona va donar ordre a la policia perquè ho fes de forma immediata, i que no fossin exhibits durant el període electoral.

Santa Maria de Palau. Els treballs a l’entorn de l’ermita han posat al descobert la base de l’antic absis semicircular romànic, que podria datar del segle XI. Nou parc d’skate. Aquest mes van començar els treballs de remodelació i ampliació de l’skate parc situat davant de l’Espai Ter.

“Clara Schumann, una dona de caràcter”. Es va presentar el dissabte 6 a l’UMD de l’Estartit.

Teatre a l’Espai Ter. El dissabte 6 es va representar “El preu”, d’Arthur Miller, i el dissabte 27 “Escape Room”, tots dos espectacles amb gran repartiment i assistència de públic.

Gent del Ter al Tossal Petit. Hi van organitzar una sortida el diumenge 7.

Teatre llegit. A la Biblioteca Pere Blasi, el dimarts 9, Margarita Camós va comentar Stabat Mater.

XIV Trobades de Música. Un mar en cercle. Van tenir lloc del dijous 11 al dissabte 13. El dijous, a la Biblioteca, es va fer el cercle de tambors. El divendres, al pati de can Quintana, a la tarda, hi va haver espectacle de Xavi Lozano; pregó; danses del “Grup Montgrí Dansa”; concert polifònic català; encesa del fogueró i cançons al seu voltant. El dissabte 13, al matí, tallers de cançó, dansa i percussió; i illa cultural: mercat mediterrani, música, manualitats i gastronomia. A la tarda, concert, danses circulars de Pontos, música i danses del Mediterrani oriental; tres “sardanes per la llibertat” de suport als presos polítics. A la nit, es va programar “Biflats: Hummusman”, un concert de fanfàrria amb so de cobla a l’Espai Ter. Dia Internacional de l’Art. El dissabte 13, a la Casa Galibern es va fer un taller de conservació de fotos; al Convent dels Agustins, “Giocondamania”, presentació dels treballs d’alumnes de l’Aula d’Arts Plàstiques. El diumenge 14, també a la casa Galibern, es va fer una visita guiada a l’exposició de Daniel Casanovas dins del 6è. Festival Mirades.

Setmana Santa 2019. Aquest any, el Diumenge de Rams va ser el dia 14 i la diada de Pasqua el 21. Com cada any, per garantir el descans d’aquests dies i la qualitat dels serveis turístics, es van suspendre les obres als nuclis de Torroella i de l’Estartit i en equipaments turístics.

SOS Costa Brava. El dimecres 16 es va presentar al Museu de la Mediterrània el cartell del Concert SOS Costa Brava que es farà el 4 de maig per reivindicar mobilització ciutadana i recaptar fons per la lluita per protegir la Costa Brava.

MIC Football 2019. Va tenir lloc de dimecres 17 a dissabte

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

20, matí i tarda, als Camps Municipals d’Esports de Torroella i de l’Estartit.

Berenar literari del Cucut. El dijous 18, Dijous Sant, la llibreria del carrer del Roser va seguir la seva tradició i un cop més va reunir autors i lectors sota una gran parada de la cultura al carrer.

VI Fira Empordà Cuina i Salut. Es va organitzar, pels carrers de la vila, per al cap de setmana dels dies 26 a 28, per posar en valor els productes de proximitat, la dieta mediterrània i els bons hàbits alimentaris.

Sortida literària “Solitud”. El Museu de la Mediterrània organitzà el divendres 19 una sortida literària a Santa Caterina en commemoració dels 150 anys Víctor Català.

“Mirades”. El dissabte 20, a la plaça de la Vila, es va fer la trobada d’editorials de fotografia i fira de fotografies d’autor.

Sortida “Guerra de l’arròs”. Es va fer el dissabte 20 i l’organitzà també el Museu de la Mediterrània. Òpera a l’Espai Ter. El dissabte 20 es va representar “La Traviata”, amb l’orquestra Martín i Soler.

Sortida “Fem d’exploradors. També organitzada pel Museu de la Mediterrània, es va fer el diumenge 21, amb seguiment de rastres dels animals.

Conferència sobre salut. El Museu de la Mediterrània va programar per al dissabte 27 “Corre i troba’t”, a càrrec de Jenny Moix, psicòloga i professora (UAB).

Caramelles. El dilluns 22 es va fer, amb el Cor Anselm Viola, pels carrers i places.

“Ets pols”. Per al divendres 26 es va organitzar un tast col·loqui de vins a la Sala.

Festa de Sant Jordi. El dimarts 23, Sant Jordi, a Torroella, al matí, amb temps plujós, es va seguir la tradició, amb contes infantils, llibres i roses, i a la tarda es va celebrar amb sardanes i una sessió de playback al Cine Petit. A l’Estartit, a la plaça de l’Església, es va fer fira de llibres i roses.

Pintura ràpida. Per al dissabte 27 es va organitzar el XIIè Certamen.

Premis càlam. Aquest era el segon any que es convocaven.

El dia de Sant Jordi, al vespre, es van proclamar els guanyadors: Oriol Solà de Poesia, Eduard Batlle de Prosa.

Llegim? A la Biblioteca Pere Blasi, el dimecres 24, Ester Xargai va conduir la lectura de “Passat festes” de Joan Brossa.

Bany de bosc. Es va preparar un pícnic a les Dunes per al dissabte 27.

Malalties cardiovasculars. Al Museu de la Mediterrània es va organitzar una conferència per al dissabte 27 a migdia.

Dieta i Càncer. Es va organitzar per al dissabte 27, a la tarda, al Museu de la Mediterrània.

Club de lectura. El dimarts 30, la Biblioteca de l’Estartit va organitzar la lectura de “El perfum”.

Berenar literari del Cucut Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

CATALUNYA Eleccions generals. Resultats del diumenge 28 a Catalunya: es va imposar ERC (15) i recuperà posicions el PSC (12), seguits d’ECP (7) i JxCat (7). La dreta espanyola quedà: Cs (5), PP (1), Vox (1).

Més persecució judicial. A Madrid va continuar tot el mes el judici al Tribunal Suprem contra els presos. Per la seva banda, el dimarts 9, el jutjat 13 de Barcelona va portar a judici per l’1-O trenta funcionaris i empresaris.

Va morir Neus Català. El dissabte 14 va morir als 103 anys, a Guiamet, Priorat, la lluitadora per la llibertat, la dignitat de les dones, la República i la memòria històrica, i última supervivent catalana del camp nazi de Ravensbrück, on van desaparèixer 92.000 dones.

Sant Jordi. El temps va ser plujós unes hores al matí, en moltes comarques, però finalment s’imposà pertot arreu la festa de les roses i els llibres, dels quals, segons el gremi de llibreters, se’n van vendre un milió i mig.

ESPANYA Eleccions generals. El diumenge 28 va guanyar el PSOE (123), s’enfonsà el PP (66), i amb Cs (57) i Vox (24), la dreta no va poder sumar majoria. Tampoc la sumaven PSOE amb Podem (42).

Campanya electoral. Es va caracteritzar pel radicalisme de tota la dreta, que va amenaçar d’aplicar a Catalunya, de nou, l’article 155, i va atacar el PSOE, acusant-lo d’estar sotmès al sobiranisme català. El PSOE es va mantenir en l’ambigüitat, pendent d’ulteriors pactes.

MÓN Brexit. El dimecres 10 la UE i Gran Bretanya van acordar una pròrroga fins al 31 d’octubre.

Incendi a Notre-Dame de París. El dilluns 15 un devastador incendi a la catedral de Notre-Dame va fer caure el sostre i l’agulla central de l’edifici i va causar greus destrosses.

ESPORTS Lliga: el Barça campió; el Girona amb dificultats. El Barça guanyà el títol el dissabte 28, després d’haver sentenciat aquest mateix mes en vèncer l’Atlètic de Madrid (2-0). Abril va ser un mal mes per al Girona, que s’acostà perillosament al descens, però respirà el dia 28 guanyant al Sevilla (1-0).

Champions, quarts de final. El dimecres 10, el Barça va vèncer el Manchester United al seu camp (0-1). El dimarts 16, al Camp Nou, el resultat també va ser positiu (3-0) i es classificà per a semifinals, que jugarà contra el Liverpool.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: DOLOR Y GLORIA

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 29

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts