102 juny 15

PERIÒDIC DIGITAL TERCERA ÈPOCA

Emporion 100 anys (1915-2015)

juny Nº 102 JUNY 2015

• Editorial • La música no és d'aquest món • A favor del debat de les Medes • La importància del llegat de Lucreci (99 aC – 55 aC)

Editorial LES DESENES ELECCIONS MUNICIPALS.

• Contra la indiferència • Cal tornar a reivindicar la millora dels accessos

El passat diumenge 24 de maig es van celebrar a tot l'Estat Espanyol les desenes eleccions municipals democràtiques. El titular de tots els mitjans, referit a aquestes eleccions, fa referència a la irrupció de noves forces, aquests partits denominats emergents, que ha fragmentat el vot i aboca la majoria d'Ajuntaments a acords per formar govern.

Al municipi de Torroella de Montgrí, els resultats han anat també en aquesta línia.

• Els clarobscurs del nostre mar

El fet que es presentessin nou llistes ja feia presagiar que aquesta fragmentació seria la nova realitat, tot i que a les eleccions de l'any 2011 ja s'havien presentat set llistes. Sí que podem dir que aquesta vegada una de les forces emergents, la CUP, ha sorprès pels seus bons resultats.

• El català i Catalunya

Al capdavant, CiU és la llista més votada amb 838 vots (19,26%). Ha perdut 108 vots (11,4 % dels vots), també perd un regidor i es queda amb quatre. ERC-Junts obté 817 vots (18,77%), perd 42 vots (4,6%) i es queda amb els quatre regidors que tenia. UPM recupera un lloc i passa a ser la tercera força més votada amb 790 vots (18,15%), en guanya 173 (28 %) i es manté en tres regidors.

• L’acolliment d’infants: una opció familiar de vida • Pel bon camí • Exercicis de català 9 • Els joves escriuen • Proverbis, refranys i frases fetes • La cuina de la Catrina • El video dels joves • Gotes d'humor • Cinema i espectacles • Notícies

Com podem veure, en els tres primers llocs hi ha tres llistes amb una diferència de 48 vots. Segurament que totes tres s'han vist afectades per alguna de les llistes emergents com podria ser la CUP. En el cas d'UPM podria haver-hi també una afectació per la presència d'una llista avalada pel PSC, que tradicionalment havia donat suport a aquest grup municipalista, mitjançant la seva marca blanca Candidatura de Progrés (CP), que ha aconseguit 180 vots, molts dels quals podien haver estat per a UPM. La sorpresa, com en molts municipis, l'ha donada la CUP, que a casa nostra es presentava per primera vegada i ha aconseguit 489 vots (11,24 %), la qual cosa li representa obtenir dos regidors.

L'altra sorpresa l'ha donada la COET que, tot i que no es presentava per primera vegada, ha obtingut 411 vots (122 vots més, un increment del 42,22%).

A l'Estartit es feia la primera votació per a l'elecció del president de la Entitat Municipal Descentralitzada i això no deixa de ser una novetat. El candidat de l'EST ha sortit guanyador amb 373 vots, seguit del candidat d'UPM amb 295, el de la COET, tercer amb 78 vots , el quart el de CiU 71 vots i el cinquè el d'ERC 70 vots. El consell assessor quedarà format per sis membres, tres de l'EST, dos d'UPM i un de CiU. Una altra anàlisi dels resultats és el que es podria fer des del que avui anomenem l'òptica del soberanisme. Hi ha partits que clarament es poden considerar fora d'aquesta context (PP i PxC) que s'han quedat sense representació municipal. La resta, en major o menor grau, es pot considerar que donen suport al procés endegat. Això podria suposar al voltant del 80% dels vots emesos.

Segons aquesta premissa, el suport majoritari al full de ruta del sobiranisme estaria assegurat.

No podem negar que tancar pactes per aconseguir l'alcaldia i governar el municipi a partir d'ara no serà feina fàcil. El nostre, ara és un municipi molt complex, i caldrà negociacions fetes amb esperit de diàleg i generositat, i que no siguin contradictòries amb la voluntat expressada pels votants a les urnes. La governabilitat d'aquest municipi ha estat possible al llarg d'aquests anys, tant en legislatures amb majories absolutes com amb legislatures amb govern de coalició, sense gran entrebancs. Això ha propiciat el seu progrés. Ara amb l'EMD de l'Estartit s'inicia una nova etapa. Per això caldrà més que mai, que els responsables de la governabilitat d'aquest territori ho facin amb el compromís, deure i sentit comú que exigeix regir un municipi divers, però amb uns vincles geogràfics, històrics, socials i econòmics que convé no trencar. Analitzant bé les propostes, cercant el màxim consens sense egoismes i fent que els recursos s'inverteixin de la manera més justa i eficient possible.

Aquestes decisions depenen ara de la matemàtica que pot proporcionar les majories estables per governar, però que afecta a tot un municipi, i aquesta és una responsabilitat històrica de la qual no ens podem desentendre.

Emporion • www.emporion.org • 2

Emporion 100 anys (1915-2015)

La música no és d'aquest món Joan Surroca i Sens Si és cert que sense música la vida seria un error, segons proclamava Nietzsche, l’atzar m’ha procurat una bona dosi d’encert en haver viscut sempre, i de manera creixent, escoltant música.

Sens dubte és un llenguatge universal (Casals), el llenguatge del cor (Rameau) i que brinda una ànima a tot (Stendhal). Cap art pot igualar-la a l’hora de transmetre tot tipus d’estats d’ànim. La música no és d’aquest món. La música té tanta força que arriba a curar-nos de tota mena de mals. Em sento molt afortunat de necessitar la música, com l’aire, per a viure.

Considero una sort haver nascut a Torroella, on en els anys de postguerra estava plena de músics de cobla. A la meva casa natal hi vivia el meu oncle Lluís, contrabaixista de la cobla orquestra Caravana, les notes musicals em van arribar el mateix temps que les primeres paraules.

Els músics assajaven i els refilets ens acompanyaven de manera gairebé constant. Era una Torroella amb banda musical, uns sons que els nens col·laboràvem a mantenir estudiant música amb algú que ens ensenyava solfa i un instrument. Més tard, el mestre Dabau i el banquer Baldomer Barberà van col·laborar a fer que, per a aquells nens, la música comencés a formar part de les nostres passions.

A la meva adolescència vaig passar una temporada a Barcelona i, els diumenges al matí, assistia al Palau de la Música a escoltar l’orquestra d’aleshores dirigida pel mestre Toldrà. Allà, a dalt de tot, m’hi trobava Emporion 100 anys (1915-2015)

amb obrers que de joves devien haver format part de l’Associació Obrera de Concerts, creada per Pau Casals, per permetre a la classe obrera gaudir de la música. Això desmenteix la tan sovintejada excusa que la música és elitista.

A Torroella s’organitzen nombroses manifestacions musicals. Som uns privilegiats. Compto amb l’amistat del compositor Eduardo Rincón que, per a mi, ha esdevingut un veritable mestre. No passo un sol dia sense música. La Filharmònica de Berlín ha establert un sistema meravellós per connectar-s’hi i rebre digitalment la imatge i el so dels seus concerts en directe o consultant el seu arxiu.

Escoltar més de 140 concert en viu cada any sumen tantes emocions positives que és ben difícil establir prioritats. Si haig de triar, per interpretació: la indescriptible pianista Maria Joao Pires. Un concert: la Missa en si menor de Bach a Conca, dirigida per Sir John Eliot Gardiner, allà va passar un miracle, el mateix director va sorprendre’s. Una composició: els darrers quartets de Beethoven, tot el que té a veure amb l’ésser humà, allà hi és. Un pedagog musical: Leonard Bernstein, per què ha de morir gent així? Jo l’hauria amnistiat. A tots ells i a tots els músics: gràcies! Tal com diu un personatge de Shakespeare, el duc d’Orsino, “si la música és l’aliment de l’Amor, si us plau, no pareu de tocar”.

Emporion • www.emporion.org • 3

A favor del debat de les Medes Albert Llausàs i Pascual

No m'agrada un cert tipus d'ecologisme excloent, que vol tancar sistemàticament a pany i forrellat espais naturals per protegir-los, suposadament de les accions humanes. D'una banda, aquest tipus de plantejaments solen amagar certs interessos de caire ben poc altruista, com ara l'aprofitament dels espais per a la cacera, com a simple reclam turístic, o per a fer-ne un ús com a jardí privat, per part dels privilegiats que hi tenen la residència a l'interior o a les rodalies. El naixement dels primers parcs nacionals a Espanya, durant la dictadura franquista, responia a aquest tipus de motivacions. A més, la protecció de taques escampades com illes en el territori afavoreix la fragmentació dels paisatges i aïlla poblacions d'animals i plantes que, en no poder-se intercanviar individus, poden acabar desapareixent. Així doncs, la creació indiscriminada de reserves pot acabar comportant un distanciament de la ciutadania, que no pot comprendre'n el sentit o la utilitat, i és també qüestionable des d'un punt de vista biològic.

En contra dels models esmentats, molts pensem que l'accés al medi natural és un dret que, en ser exercit, facilita la generació de vincles afectius entre les persones i l'entorn, a més de proporcionar infinitud de beneficis per a la salut i el benestar. Aquesta descoberta del medi natural i la interacció amb les seves riqueses són el que acaba generant la necessària empatia d'una societat vers la natura. En són testimoni els molts pagesos i les moltes pageses que estimen la terra, pastors als quals fascinen els animals o pescadors enamorats del mar. Com cada any, aquesta primavera, sobretot durant els caps de setmana, els senders, camins i carreteres del Baix Ter s'omplen de caminaires i ciclistes, sovint famílies senceres, que gaudeixen de l'extraordinari paisatge rural, tot fent salut. Les seves accions, ben quotidianes, contenen el germen que acaba engendrant una voluntat col·lectiva de mantenir el medi en un bon estat ecològic per al gaudi de presents i futures generacions.

al sector del submarinisme de l'Estartit hi ha gent compromesa amb la qualitat del medi i a qui agradaria fer una transició des de l'actual model de turisme subaquàtic massificat cap a un model que prioritzés la qualitat de l'experiència que s'ofereix.

Per desgràcia, sempre són els posicionaments més radicalment oposats aquells que fan més soroll, aquells que polaritzen el debat i que l'acaben podrint. El plantejament inicial que proposava el govern de la Generalitat tenia molt sentit: acotar el nombre de llicències concedides en funció de l'estat del medi. Si l'ecosistema millorés es podria incrementar la quota, si l'ecosistema mostrés símptomes d'esgotament se l'hauria de deixar reposar disminuint el nombre d'escafandristes. Els ecòlegs i biòlegs, a través dels seguiments que fan de les espècies, establirien en cada moment què convé. Al final, el pla aprovat ignora les seves recomanacions i cedeix a les voluntats d'un grup molt particular i parcial, sense haver obert el procés de decisió a la ciutadania. Una revisió carregada d'oportunitats per millorar la gestió de les illes i generar consens ha acabat convertint-se en una maldestre manipulació per imposar una decisió purament política.

Davant la falta d'un autèntic debat impulsat per les institucions que l'haurien d'encetar, entitats del territori han organitzat aquest mes de juny una taula rodona a Can Quintana Museu de la Mediterrània . Tindrem ocasió d'escoltar càrrecs del govern, el cap dels agents rurals, el president de l'Institut d'Estudis Catalans, les empreses d'immersió i l'Associació de Naturalistes de Girona, que en aquest cas tindré el plaer de representar a la taula de debat. La segona part de la sessió serà participativa i tothom està convidat a aportar el seu punt de vista. Us hi esperem.

Durant els darrers mesos, la revisió de la normativa d'activitats a les illes Medes ha aixecat força polseguera, pel fet d'augmentar el nombre anual de llicències de submarinisme, tal com havien sol·licitat les empreses que s'hi dediquen, però en contra del criteri dels científics i dels grups ecologistes. Tot i que en alguns àmbits hi ha qui presenta aquest debat com un cas d'empresaris contra ecologistes, és fàcil trobar punts de trobada entre tots els col·lectius i, al mateix temps, molts matisos que els diferencien. Així, hi ha gent ecologista per a qui preval la conservació de l'espai per sobre de qualsevol ús. D'altres pensem que l'accés a les Medes és positiu per les raons que explicava als paràgrafs anteriors.

De la mateixa manera, sí que hi ha empresaris amb pocs escrúpols que només pensen a portar a les illes tants visitants com els sigui possible, legalment o il·legal, sense importar els impactes que causin; però també Emporion • www.emporion.org • 4

Emporion 100 anys (1915-2015)

La importància del llegat de Lucreci (99 aC – 55 aC) Adrià Arboix

Titus Lucretius Carus, Lucreci (99 aC – 55 aC), fou un gran poeta llatí precursor del pensament biològic modern. Lucreci roman com un dels autors clàssics més profètics i visionaris de la història de les idees.

Charles Darwin en seria un dels seus més grans deutors.

La història del progrés humà es pot resumir al combat de la ciència contra la superstició i Martí Domínguez, doctor en biologia i professor de periodisme de la Universitat de València, ho certifica presentant un lúcid estudi sobre Lucreci i la història del pensament científic, que va ser guardonat l’any 2013 amb el XXXIV Premi Carles Rahola d’assaig.

Ressalta Domínguez que Lucreci, en la seva obra principal, el poema enciclopèdic De rerum natura(Sobre la naturalesa), explica extensament la fonamentació de la seva doctrina segons la qual res no ha estat creat per la mà divina. Creu que l’ ànima –a diferència de les doctrines filosòfiques i religioses aleshores imperants- està formada d’elements materials i és, per tant, mortal. Aquesta visió heterodoxa el faria ser proscrit per als cristians durant segles.

El seu immens poema consta de sis grans llibres. El cinquè és el més famós i és on l’autor dubta que el món pugui ser obra de Déu i postula que més aviat és fruit de la natura. També pensa que l’Univers és mortal.

Potser el més inesperat del seu ideari és la percepció materialista de les espècies i els pensaments de caire evolutiu que hi exposa. Lucreci parla de l’adaptació dels éssers vius als distints ambients i aporta la novetat en la descripció de la capacitat de perfecció d’algunes espècies adaptant-se al medi per a sobreviure. Una actitud, com assenyala Domínguez, increïblement avançada al seu temps per materialista, racionalista i atea.

El pes de Lucreci en la història de les idees és cabdal. Diuen els experts que va dotar de poesia i de forma literària les idees dels filòsofs grecs Demòcrit i Epicur, i va demostrar sense cap mena de dubte que era possible conciliar la millor poesia amb la ciència més acurada.

Fou un poeta maleït des de sempre i prohibit inicialment per l’emperador August, ja que la doctrina de Lucreci feia miques totes les creences religioses. Ovidi, en canvi, el va enaltir quan deia textualment: “Els versos del sublim Lucreci hauran de perir tan sols en el dia que el món s’entregui a Emporion 100 anys (1915-2015)

la seva destrucció.” El cert és que la seva obra fou molt contestada pels seus contemporanis, no va ser compresa i fou perseguida al llarg del temps. Fou el gran enemic a combatre pels pares de l’Església, perquè la seva visió pretenia alliberar les persones del jou de la religió. Durant l’edat mitjana, Lucreci va caure inicialment en el descrèdit i posteriorment en l’oblit, i durant més de deu segles la seva veu va ser silenciada i ignorada.

Fins que al 1417, l’humanista Poggio Bracciolini va descobrir una de les darreres còpies conservades de De rerum natura en un pergamí perdut en un remot monestir de Costança, a Alemanya. La visió transgressora del poema de Lucreci va colpir fortament els humanistes i artistes florentins i va canviar el rumb del Renaixement italià. La crítica a la religió, a la credulitat dels humans, a la por de la mort, i l’exposició crua de la mortalitat de l’ànima, varen escandalitzar els ambients més selectes de Florència i de tota la vella escolàstica. El sol fet d’escriure sobre Lucreci -el poeta pagà per excel·lència- era aleshores arriscat i complex. De rerum natura es va tornar a prohibir a les escoles. Però la redescoberta i l’estudi de Lucreci ja va ser imparable i es va anar estenent progressivament fins a arribar a França, on Montaigne el va citar en els seus Assaigs (1580) al voltant de cent cinquanta vegades, i a Anglaterra, on serviria d’inspiració a John Milton per a la seva obra cabdal, Paradís perdut(1667). El lucrecianisme, per tant, havia retornat per no anar-se’n mai més.

Fins i tot Galileu –una amenaça per a l’statu quo- seria també fill de Lucreci. El materialisme biològic de Lucreci arriba al seu zenit, primer amb el mecanicisme de Descartes i després amb Kant, el qual es declarava obertament lucrecià, així com també s’hi considerava Goethe.

Segons Martí Domínguez, seria Charles Darwin qui representa millor la culminació del pensament lucrecià. Potser mai cap home ha existit d’una manera tan rotunda i fecunda, fins a amarar tot el seu temps i canviar, de dalt a baix, la història dels homes, com ho va fer Darwin, bon coneixedor de Lucreci, i personatge central de la història de la ciència i pare de l’evolucionisme. La seva esmena a la totalitat al creacionisme aleshores imperant, aplicant la metodologia científica, va ser revolucionària. Així com el seu combat contra la irracionalitat i el qüestionament crític de la religió com a eix d’organització del pensament en detriment de la ciència.

Emporion • www.emporion.org • 5

A Catalunya, el primer volum de la prestigiosa col·lecció Bernat Metge -que va emprendre a principis del segle XX la traducció sistemàtica dels clàssics grecs i llatins al català en una col·lecció bilingüe- va ser precisament la traducció de De rerum natura de Lucreci per Joaquim Balcells, l’any 1923. Aquest fet va crear una forta oposició de part del clergat.

Mossèn Antoni Maria Alcover va considerar la publicació un atac a la religió i als dogmes catòlics per tal com Lucreci era “un autor infame i suïcida”. L’abast de la polèmica no va passar d’uns determinats cercles conservadors, però el segon volum de Lucreci no aparegué a la col·lecció fins a cinc anys més tard, el 1928.

George Steiner (París, 1929) -gran erudit i estudiós contemporani de la cultura europea- coincideix amb Martí Domínguez quan insinua que l’esfondrament del comunisme ha portat a un retorn a la religiositat, sovint fanàtica. El fonamentalisme, sigui el dels islamistes o el dels baptistes americans, avança amb violència. I reflexiona que si no hi ha cap prova lògica ni teològica de l’existència de Déu, tampoc no n’hi cap de la seva inexistència. El repte perviu.

Martí Domínguez, amb escepticisme, conclou textualment el seu brillant i indispensable assaig amb una devastadora sentència: “El somni de Lucreci d’un món desvinculat dels déus, explicat exclusivament per l’observació i la raó, no s’ha fet realitat.”

El poema d’Àngel Terron que clou la present col·laboració és un altre botó de mostra de l’interès que continua tenint l’aproximació i l’estudi a l’obra immortal de Lucreci.

DE RERUM NATURA Quan un científic mira una pedra no veu tan sols un objecte contundent, hi veu tot un entramat de molècules, l’estructura tridimensional dels silicats,

Emporion • www.emporion.org • 6

l’acumulació ofegada de foraminífers.

Quan mira un arbre coneix el perquè els seus colors, la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la, les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.

Quan era un infant es demanava el perquè de la duresa de les roques, el canvi del vi en vinagre, per què la sobrassada torna blanca, no sospitava la bellesa dels símbols, el bell alenar del coneixement i que la mirada seria un acte de creació.

De la natura de les coses cal extreure el plaer de viure. Àngel Terron (Palma, 1953) Referències bibliogràfiques Domínguez, M. El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, Proa, Col·lecció La Mirada, Barcelona, 2013.

Aliaga, X. “El somni de liquidar les tenebres”, El Temps, 28 de gener de 2014, pàg. 57.

Lucreci. De la natura, volum I, traducció de J. M. Balcells, revisada per Carles Riba, Fundació Bernat Metge, 1923.

Lucreci. De la natura, volum II, traducció de J. M. Balcells, Fundació Bernat Metge, 1928.

Steiner, G. Fragments (d’un pergamí malmès pel foc), Arcàdia Ed., Barcelona, 2015.

Franquesa, M. La Fundació Bernat Metge, una obra de país (19231938), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Contra la indiferència Jaume Bassa Pasqual

Ara fa poc, a causa del patiment dels pobres de tot el món i dels infortunis dels immigrants que intenten d’arribar a les costes de l’Europa mediterrània, el papa Francesc ha fet una crida a evitar una actitud que la humanitat té molt arrelada: la indiferència.

“Un dels desafiaments més urgents sobre els quals vull detenir-me en aquest Missatge és el de la globalització de la indiferència”, ha dit. Arran d’aquesta invocació, m’ha semblat pertinent d’oferir unes reflexions sobre la presència històrica d’aquest capteniment als països occidentals, fent-me ressò d’alguns conceptes, clars i precisos, de Yuval Noah al seu llibre Sapiens. I si bé em referiré només al cas europeu, vull deixar constància que, desgraciadament, a totes les civilitzacions hi ha hagut grans desigualtats entre poderosos i indigents, i el sofriment dels de baix, de vegades a nivells inhumans, ha estat reiteradament ignorat o menystingut pels de dalt.

Abans que a Europa es consolidés el sistema capitalista, l’economia es movia sotmesa a una limitació important, gairebé decisiva, que feia difícil l’aparició del que ara anomenem emprenedors: si algú tenia una idea per fer o vendre un producte, en general no disposava de diners per fer la inversió necessària, i la innovació i el progrés, en aquestes condicions, eren gairebé inexistents. La situació va canviar radicalment quan va aparèixer i es va imposar arreu un factor nou: el crèdit. Ara, qui tenia una idea podia demanar diners, contractar un paleta o un mecànic, fer una inversió, i vendre el producte a un preu raonable que li permetés de fer beneficis, pagar els contractistes i tornar els diners al prestador.

Encara va ser més decisiu un nou pas, l’aportació de capital per part de molts accionistes disposats a compartir solidàriament el risc de l’empresa: la societat anònima.

Els qui més aviat varen aprofitar els avantatges a l’engròs d’aquesta fórmula varen ser les companyies de naviliers holandesos i anglesos, les quals s’havien de dotar de grans capitals, havien d’afrontar incerteses i riscos, i obtenien substanciosos beneficis quan les operacions reeixien.

Aquestes empreses varen ser a l’origen de l’expansió colonial europea.

Eren privades, disposaven fins i tot de capacitat armada, ocupaven territoris i els explotaven, sempre amb el suport de la metròpoli. Les conseqüències d’aquesta expansió capitalista privada van ser l’expropiació de terres i la substitució dels cultius tradicionals per monocultius que responien a la demanda de béns copiosament lucratius per als colonitzadors, com ara sucre, cacau, cautxú... Com que les plantacions requerien molta mà d’obra, va néixer un negoci encara més profitós, el mercat d’esclaus, i milions d’africans varen anar a parar a les grans plantacions americanes, si abans no morien a bord dels vaixells que els transportaven en condicions infames.

La base d’aquella organització colonial era la cobdícia d’uns pocs magnats, propietaris de plantacions, armadors de vaixells, grans capitalistes i banquers, els quals, amb les seves ànsies per augmentar la producció i els beneficis, assolien grans fortunes; i la cobdícia de molts petits burgesos i estalviadors que, a canvi d’una remuneració interessant, també contribuïen al finançament de les campanyes.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Però el sistema se sostenia sobre un altre fonament: la indiferència de la població europea sobre l’origen del seu benestar. Adquiria de bon grat les mercaderies procedents de les colònies sense pensar, o sense voler saber, que els nous productes de consum i les noves comoditats només eren possibles a costa de greus alteracions de les condicions de vida, el sacrifici, i sovint l’extermini, de bona part de les poblacions colonitzades.

En el cas del sucre, per exemple, gràcies al negoci colonial, els europeus van passar d’un consum nul a uns quants quilos per persona i any. Ningú no es preguntava qui patia perquè allò fos possible. Tant els que finançaven com els que consumien, segur que es consideraven gent honrada, assistien als oficis religiosos, feien caritat, i educaven els fills segons els principis morals.

Tornant al present ens podem fer reflexions molt similars. També ara apareixen a Europa (i a tot el món) actituds insolidàries amb els que pateixen. D’una banda, lamentem la cobdícia insaciable de les elits econòmiques i financeres neoliberals, les quals, aprofitant els avantatges de la globalització, fan cada vegada més ampla l’esquerda que les separa de les classes modestes, que es van empobrint, en alguns casos fins a la misèria. I d’altra banda, observem com les classes mitjanes europees, temoroses de perdre la seva identitat, mostren la seva indiferència, o el seu rebuig indiscriminat, davant el patiment dels immigrants, actituds propiciades cada cop més obertament pels nous corrents nacionalistes extremistes i xenòfobs.

Contra la cobdícia dels uns i la indiferència dels altres clama el papa Francesc. Són problemes molt complexos, les solucions molt difícils de trobar, però no es poden encarar ni amb egoisme ni amb pretesa ignorància. Ni amb indiferència.

Bibliografia: Missatge del sant pare Francesc per a la Quaresma 2015.

Noah, Yuval. Sapiens. Una breu història de la humanitat.

Un dels desafiaments més urgents sobre els quals vull detenir-me en aquest Missatge és el de la globalització de la indiferència

Emporion • www.emporion.org • 7

Cal tornar a reivindicar la millora dels accessos Jordi Bellapart Fa uns dies, en plena primavera, vaig venir de Barcelona a Torroella en cotxe i vaig passar per la flamant autovia que va des de la sortida de Vidreres de l'autopista A-7 fins a la sortida nord de Palafrugell.

Vaig trobar una circulació plàcida, contínua, sense interrupcions, això sí, limitada a la velocitat de 100 km/h. Durant uns dies, he anat diàriament a Figueres. La carretera feta nova des de la Tallada fins pràcticament a la ciutat de Figueres permet una circulació sense interrupcions en el trajecte Torroella-Figueres en poc més de mitja hora.

Són dues infraestructures fetes aquests darrers anys que no val a dir que no funcionen. Estan construïdes sense escatimar mitjans ni tenir massa en compte la incidència mediambiental i l'afectació agrícola que han suposat. Les obres estan acabades, funcionen i, com passa sovint, ens hi acostumem oblidant que podien haver-se fet d'una altra manera.

Fixem-nos que aquestes dues infraestructures, tant pel nord com pel sud, no arriben a Torroella. L'una queda morta a la Tallada i l'altra a Palafrugell, i Torroella queda sotmesa als embossos estiuencs anuals i a la circulació perillosa en carreteres de sis metres d'amplada, sense uns vorals laterals.

D'acord que l'adecentament [*1] de la carretera C-31 de Pals a Torroella s'ha millorat en amplada i consegüentment en seguretat, però en absolut ha suposat una millora en els col·lapses de circulació que en els mesos d'estiu es produeixen a les entrades del nucli de la vila, per la part sud.

Aquest dèficit de carreteres ve de lluny. Cap a Torroella i l'Estartit no s'han fet mai uns accessos des de l'autopista ni des de la N-II. Quan es van projectar els accessos a la Costa Brava a principis dels anys setanta, els accessos a la part central que majoritàriament serien els de Torroella i l'Estartit van quedar oblidats. Pel nord, es van fer els accessos a l'Escala des d'Orriols i pel sud els accessos a Palamós per la Bisbal, i ja es va pensar en l'autovia de la Costa Brava que després de 30 anys ja és una realitat. Torroella va quedar al mig, amb accessos des de la Pera per la carretera de la Bisbal o des de Medinyà per la N-II. Ara els carrers que encara fan de carretera, en travessar el nucli urbà de la vila, formen part de la C-31, la carretera que ja oficialment ha

Emporion • www.emporion.org • 8

estat dissenyada per ser l'accés N-S de la Costa Brava. El proper 30 d'octubre farà sis anys que es va presentar l'estudi per fer la variant de Torroella per tal d'evitar que aquesta via passi per dins de nucli urbà i descongestioni la circulació, però des d'aleshores que no n'hem sentit a parlar més. Encara que jo personalment penso que no serà la solució definitiva, no podem negar que aquesta es fa imprescindible.

La gent de Torroella i de l'Estartit, la gent que està amb nosaltres els caps de setmana i sobretot a l'estiu, no només vol arribar a Torroella sense col·lapses, sinó també amb seguretat. Aquests accessos des de l'A7 i la N-2 són dues carreteres amb la mateixa secció de tota la vida, a les quals només s'ha millorat el ferm. La secció de sis metres, sense cap mena de voral, és estreta i perillosa per als vehicles grans i per a motos i bicicletes que circulen per les vores, sobretot de nit. No pretenem obres mastodòntiques, de les quals ja tenim massa exemples a la nostra comarca. Han de ser vies que conservin el traçat actual, que ofereixin seguretat i que permetin circular tranquil·lament gaudint "circulant enmig de pomeres florides en primavera o entre frondosíssims conreus de blat de moro", en paraules del Sr. Nadal, quan era el responsable de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

Ara tenim nou govern municipal i aquesta reivindicació, que ja en governs anteriors s'havia fet, s'hauria d'emprendre de nou de forma consensuada, enèrgica i contundent. S'hauria d'exigir informació sobre els estudis i projectes que, quan ha interessat, s'han donat a conèixer, fent-los passar com si ja fossin una realitat, però que mai s'han arribat a aprovar definitivament, i s'hauria d'exigir concreció i compromís en els terminis.

De moment, estem a punt d'entrar a l'estiu, continuarem agafant-nos fort al volant del cotxe en encreuar-nos amb un vehicle d'alt tonatge a la carretera de Serra o a la de Jafre, per tal d'aconseguir passar en el mil·limètric espai que ens deixa, sense que ens rasqui ni ens faci sortir de la via, circularem amb atenció quan trobem un ciclista davant nostre en el mateix carril i els embussos per entrar a Torroella continuaran...

Emporion 100 anys (1915-2015)

Els clarobscurs del nostre mar Josep Fuster Moltes persones, entre les quals em compto, estimem el nostre mar; aquest sentiment d'estimació és propici a fer-nos tenir una visió del mar que tendeix a exaltar unes virtuts i qualitats romàntiques perceptibles només amb una mirada mancada de malícia.

Malgrat tot el que l'hem maltractat, difuminats entre les aigües de les seves costes o el blanc nacrat del ris de les ones, al nostre mar encara es pot visualitzar tota una gamma cromàtica i de matisos -digna de la paleta dels millors artistes-, que es van diluint i unificant a l'horitzó fins a transformar-se en un mirall d'un intens blau ultramar, que reflecteix els segles d'una història, que tot i no haver pogut escapar de guerres i lluites, també és cert que per les seves aigües hi han navegat majoritàriament homes de pau, alguns herois llegendaris i, fins i tot, déus, que des de temps immemorials en van fer via o morada per les seves activitats, aventures, o per transmetre unes cultures que han estat fonament de la que ara gaudim; fenicis, cartaginesos, grecs, romans, venecians, catalans i mallorquins en són exemple, per citar-ne només uns quants.

Malauradament, d'un temps ençà, les blaves aigües del nostre mar van prenent els clarobscurs i els reflexos d'una altra història i d'uns colors molt menys romàntics i agradables, comencen a estar tenyides pel color cendrós de la cobdícia; l'embruten, la tèrbola estela dels vaixells de traficants d'esclaus del segle XXI; el contamina, la depravació de les màfies que trafiquen amb persones i el fa perillós, la foscor de tempesta de les consciències dels qui pugen, fan ben poca cosa per evitar-ho.

A port, les banderes deixen reflexos a l'aigua del color negre de dol, per la mort d'uns innocents anònims, que fugint de la guerra i la fam, equipats tan sols amb el lleuger bagatge de la il·lusió i l'esperança, intentaven creuar el nostre mar, esperant trobar a l'altra riba el que al seu país els ha estat negat: la pau i viure una vida digna pròpia de l'ésser humà; vana il·lusió, els qui sobrevisquin a les infrahumanes condicions de la travessia -indigna fins i tot per als animals-, a l'altre costat, els més afortunats Emporion 100 anys (1915-2015)

és probable que puguin arribar a algun dels països europeus que han acceptat la quota d'immigrants que els pertoca, malauradament al seu destí, són molt altes les possibilitats que els seus somnis acabin convertint-se en un malson. Als més dissortats, els pot estar esperant el viatge de retorn al lloc d'on fugien o unes màfies que, fins i tot, ara els prendran la il·lusió i l'esperança.

No seré tan temerari ni insensat com per afegir-me a opinar sobre causes o possibles solucions, potser alguns del problemes que tenim a aquest costat de riba ens vénen donats perquè hi ha massa gent que parla i opina venent falses esperances o aportant solucions no desitjables, i molt poca que ho faci amb rigor, voluntat i capacitat real per solucionar el problema.

Fatiga molt escoltar debats, o llegir resolucions i acords amb paraules més o menys ben sonants i amables, però que es quedaran tan sols en el que són, paraules i escrits acuradament embolicats, però quasi sempre mancats d'un contingut efectiu, que se sol suplir amb l'aportació d'uns quants diners. Els projectes més valents i agosarats possiblement estaran condemnats a perdre's o naufragar al tèrbol mar de la burocràcia.

Qui en som espectadors passius, gent que ben poca cosa podem fer-hi per aturar-ho, malgrat que aquesta trista situació pugui resultar repetitiva, hem d'evitar perdre-hi l'interès; el degoteig diari de notícies sobre altres tràgics i luctuosos fets com els viscuts d'un temps ençà, ens haurien d'esperonar a mantenir encara més viu un estat d'opinió crític i de rebuig; segurament aquest serà l'únic gra de sorra que modestament nosaltres hi podrem aportar.

S'han de prendre decisions molt importants internacionalment, i al món hauran de canviar molt les coses o, en cas contrari, passarà molt temps perquè, amb la mirada romàntica de l'esperit, puguem tornar a veure, al nostre mar, aquells nets reflexos de joia i esperança.

Emporion • www.emporion.org • 9

El català i Catalunya Santi Sató

Aquesta és, en realitat, la tercera redacció de l’article d’aquest mes, i em preguntava ahir si era la definitiva! I em pregunto avui si demà la tornaré a substituir per una altra redacció que consideri definitiva, o si s’ha de demanar un Memorial de Greuges del segle XXI, per les actuacions que possiblement si bé els farien perdre vots a Catalunya, se n’assegurarien molts més a la resta d’Espanya.

No sé si demà l’enviaré a EMPORION per a la seva publicació o, lamentablement, trobaré noves notícies semblants o pitjors de les que es recullen en aquestes línies que encapsa-la una estelada.

Estelada que la Junta Electoral Central (JEC) ha demanat que, durant la campanya electoral, siguin retirades dels edificis i espais públics de Catalunya, perquè son “incompatibles” amb la neutralitat que correspon a las institucions públiques.

I em vull referir expressament a les notícies publicades en la premsa diària en els darrers tres dies (13, 14 i 15 de maig) sobre el català i Catalunya.

1- A l’escola El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya imposa el 25% de castellà a dues escoles, a Mataró i Sant Cugat de Vallès, quan el mes de febrer es va imposar ja a d’altres dues.

2- En l’àmbit judicial El coneixement del català no és ni serà requisit per a jutges ni fiscals que exerceixin en els tribunals a Catalunya. S’ha d’assenyalar que, en pocs anys, s’ha reduït de forma ostensible en nombre de sentències en aquesta llengua.

Tinc 85 anys i el castellà va ser la meva llengua d’escola i de treball, i fins a l’any 2013 no vaig obtenir el meu títol de català, assimilable al C, en els cursos de català per a adults del Consorci per a la Normalització Lingüística, aquí a Torroella de Montgrí.

Així i tot, si avui hagués de defensar vida i honor davant d’un tribunal, ho faria molt millor en la meva llengua nadiua que en castellà!

Però no se’m reconeix el dret que el jutge m’entengui en català i m’obliga a fer-ho en una llengua, el castellà, en què no tinc la mateixa facilitat d’expressar-me i defensar-me com ho faria amb la meva. I em posa en inferioritat de condicions respecte als castellanoparlants. No veuria, en aquest cas, que la Justícia fos justa.

3- En l’àmbit polític No vull estendre’m en aquest apartat:segons el ministre de Cultura, “el castellà està perseguit avui a Catalunya com ho fou el català en temps de Franco”.

Segons Joan Tardà: “S’ha de ser molt mala persona, molt fanàtic”.

Segons Joan Coscubiela: “Si no ens trenquem, Wert mai podrà guanyar”.

Segons Ferran Mascarell: “A un ministre no se li pot perdonar la mala fe”.

Segons J. A. Duran Lleida: “De presó per defensar el català, a fer ministre qui l’ataca”.

Segons Artur Mas: “No admetem que ara els botxins es presentin com a víctimes”.

4- En l’àmbit policial Els Mossos acusen la Policia Nacional de filtracions a gihadistes Per les notícies publicades, dos policies nacionals varen avisar una cèl·lula gihadista d’una operació dels Mossos d’Esquadra, i van posar en risc la vida d’un Mosso (infiltrat) i la possibilitat d’un atemptat contra la seguretat dels ciutadans, cosa que originà unes declaracions dels sindicats policials que acusaven els Mossos “d’improvisar històries inversemblants que només existeixen al cap dels seus dirigents polítics”, i del ministre Fernández Díaz que acusa la Generalitat de “deslleialtat, irresponsabilitat i falta de sentit d’Estat”.

5- Els toros són la festa nacional espanyola El ministre José Ignacio Wert, imparable contra la immersió lingüística, ara amb la llei a la mà de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, vol que en el Congrés es blindin les corrides de toros i tombar, això sí, amb arguments jurídics ben fonamentats amb la cultura del seu departament, la prohibició de la seva celebració a Catalunya, específicament regulada pel Parlament Català, que les va considerar inapropiades. La seva possible reimplantació suposaria possiblement una invasió competencial.

Per finalitzar, aquesta relació no s’explicaria si no coincidís amb unes dates en què les properes eleccions municipals han de servir per posar de relleu, un cop més, les aspiracions dels catalans pel seu futur, diferents a algunes de les espanyoles, però legals en una democràcia!

Emporion • www.emporion.org • 10

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’acolliment d’infants: una opció familiar de vida Roser Benet i Pugès El passat 19 d’abril es va celebrar a Can Quintana la III Jornada de l’Associació de Famílies Acollidores de Girona. Em vaig trobar en Joan Vinyes que penjava un cartell de propaganda i lamentava que aquest tema fos força desconegut. Em deia que Torroella és el poble de les comarques de Girona que té més famílies acollidores. Són 8, i en aquest moment tenen 13 nens acollits. De seguida vam quedar que en parlaríem més a fons per donar a conèixer als lectors d’Emporion com una família viu l’acolliment d’un menor.

en tenien 3, i fa tres mesos, a casa la Rosa hi han arribat acollits dos germans més, d’1 any i mig i 3 anys. “Encara no n’he hagut de banyar cap. Els grans es barallen per banyar-los”. No us heu descomptat: a casa la Rosa hi ha els seus dos fills, els bessons que hi van arribar ara fa 13 anys, els dos germans acollits ara fa tres mesos i dos saharians que hi vindran a passar l’estiu, com altres anys han fet. La Rosa es dol que a Torroella aquest any només s’acullin dos nens saharians i demana que en fem difusió.

Ens trobem al vespre, al voltant de la taula de la cuina d’en Joan i la Janneke que, juntament amb els seus tres fills, han fet 15 acolliments i són els acollidors més veterans. Fins ara només havien acollit nadons. En Nils, el fill gran, és a la tertúlia mentre ajuda el germà petit que, amb pijama, demana ajuda per acabar els deures. “Per nosaltres ha estat un regal arribar a casa i trobar-hi sempre un nadó i agafar-lo en braços”, diu quan li pregunto si ha hagut de renunciar a gaires coses pel fet de tenir sempre nens petits a casa.

A mitja conversa arriba en Jeroni de jugar a rugby. Sap que allà hi trobarà la Rosa, que el va acollir fa 13 anys.No ve sol, en Jeroni. L’acompanya una noia de 17 anys, la seva germana, que fa 2 mesos van estar a punt d’enviar-la a un centre de menors (ell li fa un ou ferrat perquè sa germana té gana). La Janneke explica el cas: “Ens van trucar que hi havia aquesta noia, que hauria d’anar a un centre d’acollida si no trobava una família.

Ens vam reunir amb els fills per decidir què fèiem i la Sami, la nostra filla, va dir que l’havíem d’acollir, perquè si no hi perdria molt”. En Nils corrobora la decisió, amb tota la naturalitat del món. Ara la noia viu amb ells. Quan els responsables d’Infants i Família de la Generalitat van saber que la família Vinyes acceptava acollir-la, els van comunicar que els bessons de la Rosa, en Jeroni i en Carlos, eren els seus germans biològics. “ Això va facilitar molt les coses. Mai havíem fet acolliments de 17 anys i ens feia una mica de respecte. Ara estan contínuament anant d’una casa a l’altra i tenen molt bona relació”, diu en Joan

Tenen una nena de 5 anys que já està dormint. La van acollir quan tenia un any i mig. A ella l’acolliran fins als 18 anys. És una decisió que, fa molt poc, ha pres tota la família perquè finalment va fallar l’adopció d’un oncle. No van dubtar ni un segon.

També ve la Rosa, quasi tan veterana com ells, que amb el seu marit i els seus dos fills han fet 9 acolliments de menors de 5 famílies diferents.

Ara té dos bessons de 16 anys, en Jeroni i en Carlos, que va acollir quan

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Amb més de tres hores de conversa, van anar sortint moltes anècdotes, molts temes, molts detalls, però el que per a mi va ser més important va ser notar que estava amb unes persones que tenien les portes de casa seva obertes a tothom que necessités l’afecte, el caliu i l’estimació que pot oferir una família. El respecte pel passat dels acollits i les seves famílies és absolut. No jutgen l’actitud dels pares biològics, encara que reconeixen que “els nanos tornen molt tocats després de les visites amb els seus pares, però hi tenen dret i s’han de respectar les 2 hores al mes que estableix la llei” . No es fan preguntes que puguin comprometre la seva resposta, que sempre és que sí, que accepten la sol.licitud d’acolliment quan arriba, prèvia consulta als fills que tenen a casa. “Tots els tractem com a fills, els acollits o els adoptats. Els nens que tenim són com si fossin nostres”, diuen entre la Rosa i la Janneke. « I quan fa temps que no truquen, ens queixem. Volem que en vinguin de nous », diu en Jeroni.

“Si ens truquen per un nadó direm que sí, ara fa temps que no en tenim”, diu la Janneke.

El més trist són els comiats. Els preparen un àlbum de fotos perquè se n’emportin un record. “És part de la seva vida, tenen dret a conèixer el seu passat, que no desaparegui”, diu en Joan. En Nils explica com se’ls fan difícils “els dies de l’àlbum” i la Janneke diu que tots van plorant per casa. “Jo tinc un quadern de fotos de tots els que hem tingut”, hi afegeix en Jeroni. En Joan ensenya uns quants quadres plens de fotos, un quadre per cada criatura que ha viscut amb ells.

Quan marxen, van a famílies adoptives amb les quals, excepte en pocs casos, les famílies acollidores hi tenen bona relació i poden tenir notícies, almenys els primers temps, de com estan les criatures. El retorn a les famílies biològiques fracassa en alguns casos. Quan això passa, els nens han d’anar a un centre oficial. “Això no ho volem perquè no és bo per als nanos i és un dels temes que hem tractat quan fem les trobades de l’Associació. Volem que tornin a la família acollidora perquè el més important és la protecció del menor i si després d’estar en família van a

un centre, hi perdran molt” . Tots ho tenen claríssim.

En aquestes trobades, que són obertes a tohom, s’hi expressen queixes sobretot de tipus administratiu. No els fan la vida fàcil en temes de paperassa perquè la pàtria potestat la té Infants i Família i es volen curar amb salut fins a uns extrems difícils de complir. Els nens acollits no poden dormir mai a casa d’un amic ni anar de viatge sense un permís especial, per exemple. Un altre motiu de queixa és el de l’excés de pisos tutelats per a menors. Troben que és molt car mantenir-los i que hi hauria més famílies disposades a adoptar si la Generalitat en fes més propaganda. “En família es farien més persones”.

Quan se m’acut de preguntar-los si troben a faltar estones d’intimitat amb la seva família estricta em contesten el mateix d’abans: tots són la mateixa família. Sí que voldrien tenir més temps per la parella, encara que miren d’organitzar-se i planificar les coses. “Sempre havíem volgut anar al Marroc i encara no ho hem pogut fer”. Ho diu en Nils, sense gens d’agror.

La Rosa parla “de les emocions que comporta aquesta tasca, educativa tant per nosaltres com per als nostres fills”. Veig clar que en aquestes llars no calen sermons sobre compartir, ni sobre tolerància, respecte, paciència, generositat o gratuïtat.Tot això es respira. Quin estalvi de discursos inútils! Viuen dins de l’exemple del que aquestes paraules, buides en els sermons, signifiquen de debò.

Només he parlat amb dues famílies acollidores. N’hi ha 6 més a Torroella. Voltaire deia “le malheur est partout, mais le bonheur aussi”. Potser encara podem dir més : n’hi ha molta, de bondat !!

Pel bon camí Xavier Ferrer Sempre és una bona notícia quan la diplomàcia s’imposa al conflicte, quan guanya la voluntat d’entesa i la generositat per sobre de l’enfrontament i la desconfiança. Estem assistint a una bona notícia com és l’acord entre els estats més importants del planeta, coordinats per la Unió Europea, amb l’Iran, sobre l’energia nuclear. De lluny ve el conflicte generat per la voluntat de l’Iran de generar energia nuclear, que Occident interpreta que una part serviria per a finalitats militars, amb l’objectiu d’aconseguir la bomba atòmica, aspecte negat per les autoritats iranianes. Tot plegat va generar dures sancions econòmiques a l’Iran que afecten de ple la seva economia i la societat. Després de temps d’enfrontament, s’han acostat posicions, amb els bons auspicis de la Unió Europea, i s’ha aconseguit fer asseure a negociar els cinc estats membres del Consell de Seguretat de l’ONU (els Estat Units, la Xina, Rússia, França i el Regne Unit) més Alemanya, d’una banda, i l’Iran, de l’altra. Negociacions dures, complexes, moments complicats de possibles ruptures, pauses, negociacions bilaterals, per acabar amb un acord de consens que estableix grans línies que s’han de ratificar en un tractat abans del 30 de juny.

Sembla que hi guanyen tots, d’una banda els 5+1, com es coneix els cinc membres del Consell de Seguretat de l’ONU més Alemanya, amb la confirmació que l’Iran no tindrà la bomba atòmica, i de l’altra, l’Iran, que veu un camí per seguir en la investigació i producció nuclear i en la reducció de les sancions econòmiques. De fet, s’ha acordat que el 95% de l’urani produït per l’Iran serà diluït o anirà a l’estranger i que els dos terços de la capacitat d’enriquiment de l’urani estaran sota control, durant 25 anys, de l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OEIA), entre d’altres controls. I també que si no es compleixen els termes acordats, es revisarà l’acord i es tornarà a les sancions econòmiques. I en aquest escenari, Israel ja ha manifestat que és una concessió a l’Iran i exigeix una rectificació.

Per a la Unió Europea és una molt bona notícia, tant pel caràcter diplomàtic i abast polític i econòmic de l’acord, com també pel paper important que ha tingut en l’afer. Aquest cop sí que la UE és present en un acord internacional d’envergadura i bo és reconèixer-ho i destacar-ho. Esperem que en els tres mesos que hi ha per redactar el tractat se sàpiga trobar els punts adequats per confirmar-ne la viabilitat i la signatura, fet que seria important pel que representa de capacitat de consens entre àrees importants del planeta i en un tema estratègic com és l’energia nuclear, com pel que mostra de possibilitat de trobar solucions per la via diplomàtica, en comptes del conflicte, i això hauria de servir de referent per problemes greus que tenim sobre la taula com són la crisi d’Ucraïna, la guerra de Síria i tot el conflicte de l’Orient Mitjà i el sud de la Mediterrània, i per d’altres enfrontaments que hi ha al món.

Emporion • www.emporion.org • 12

Emporion 100 anys (1915-2015)

Els joves escriuen

Camí a l'escola Des de l'institut volem agrair al cinema Montgrí l'oportunitat que ens va donar a tot el centre de poder veure aquest interessant documental.

Joan Gruas Torró El reportatge sobre el llarg trajecte que tenen alguns nens per anar a l'escola ens fa reflexionar.

El dia 23 d'abril vaig tenir l'oportunitat de veure un reportatge sobre el gran trajecte que han de fer alguns nens del món per arribar a la seva escola, i les aventures que viuen cada dia per poder anar-hi.

A la nostra societat estem acostumats a tenir les coses fàcils, l'escola ens la prenem com una obligació i no com una oportunitat per estudiar i millorar com a persones. No som conscients que no tant lluny d'aquí hi ha nens que pateixen molt per arribar-hi, i tot i així hi van contents i amb tota la il·lusió.

Aquesta il·lusió ens hauria de servir de model.

Ens queixem dels deures, dels exàmens, i no pensem que som uns privilegiats de poder anar a l'escola cada dia, sigui a peu els que ho tenim a prop, amb bus els que viuen lluny i si no, amb el cotxe dels pares o avis que sempre estan disposats quan fa mal temps.

Desprès d'aquest reportatge hem de reflexionar sobre tot el que tenim i no valorem.

Els nostres camins a vegades semblen difícils però si mirem a moltes parts del món no tenen ni punt de comparació.

Recomanaria a tothom que veiés aquest reportatge i reflexionés una mica sobre el tema.

CAMÍ A L'ESCOLA: La Pel·lícula

COM SONA L’ESO

Martí Pujol i Quintana

Clàudia Xuriguera Bravo

"Camí a l'escola" és un documental que tracta sobre la història real de quatre nens -la Zahira de dotze anys, del Marroc; en Carlitos d'onze anys, d'Argentina; en Samuel també d'onze anys, de l'Índia i en Jackson de deu anys, de Kènia- i dels quilòmetres (entre quatre i vint-i-dos) i els perills que han de passar diàriament per arribar a l'escola.

Tots quatre nens viuen molt allunyats entre ells i no es coneixen, però coincideixen en pensar que l'educació és la porta que els obrirà les oportunitats d'un futur millor, per això estan entusiasmats de poder anar a l'escola i ho valoren com un tresor.

El Com Sona l’ESO és una trobada anual on hi participen alumnes i professors de secundària i batxillerat d’instituts públics del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Aquesta trobada dura quatre dies. Al llarg d’aquests quatres dies es munta un concert conjunt: 1500 alumnes I 120 professors, cantant, tocant, ballant i actuant.

El meu germà, la meva germana i jo mateix, o qualsevol altre nen o nena del meu poble, sovint ens queixem perquè no volem anar a l'escola o perquè ens hem d'aixecar aviat, o perquè ens fan estudiar coses que no ens interessen o perquè preferim jugar... No som conscients ni recordem que en d'altres països hi ha nens i nenes, nois i noies que s'han d'aixecar el doble d'aviat per poder anar a l'escola i segurament també tenen el doble de ganes d'anar-hi que la majoria de nosaltres.

No ens adonem de la sort que tenim de poder tenir l'escola a l'abast, sense haver de gairebé ni desplaçarnos. Però no només l'escola la tenim com una cosa quotidiana que forma part de la nostra vida com la cosa més natural del món, sinó també l'aigua, el menjar, els hospitals, les biblioteques.... tota mena de serveis que utilitzem com si fos la cosa més normal i per això, de vegades, no sabem valorar tot el que tenim com caldria. Ells, en canvi, saben l'esforç que els representa i per això ho valoren com una veritable oportunitat per un futur millor.

Aquest documental és un exemple de nens i nenes que volen estudiar de veritat, per així de grans poder acomplir els seus somnis. Alguns han de passar molts perills i dificultats, com, per exemple, córrer per la sabana entre elefants o bé girafes. Altres han d'empènyer la cadira de rodes de seu germà gran i passar entremig d'un riu. Uns trajectes d'entre una hora i quart i quatre hores per arribar a la seva escola i el mateix per tornar a casa; uns camins difícils, però que ells afronten amb una immensa alegria.

Totes aquestes històries em van semblar impossibles i molt llunyanes, però pensant una mica em vaig adonar que no fa massa anys, aquí a Catalunya, les coses no eren gaire diferents. El meu avi, quan tenia menys anys dels que jo tinc ara, havia de fer el mateix que aquests nens. Vivia en una masia a les Gavarres, al terme de Cruïlles, però apartada del poble, i també havia de caminar durant quilòmetres i quilòmetres per anar a l'escola. També ell m'explica amb emoció i alegria aquests trajectes i recorda moltes de les anècdotes que li passaven a l'escola.

Jo no me l'escoltava gaire, però des que he vist la pel·lícula entenc que parli de l'escola com una cosa molt important a la seva vida.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La trobada del Com Sona l’ESO es comença a preparar al mes d’octubre. En aquest mes es reuneixen els organitzadors i presenten el projecte musical de la trobada d’aquell any.

Durant el primer trimestre creen les partitures, els àudios i els vídeos perquè els instituts puguin assajar les cançons i les coreografies.

Tot aquest material arriba a cada professor el mes de gener. Per la trobada, tots els alumnes i professors s’han de saber les cançons i les coreografies de memòria, ja que allà només s’ha d’ajuntar tot.

A part del gran cor també hi ha una banda, un cos de ball i uns solistes. El gran cor està format per 900 alumnes i professors dels diferents instituts. La banda està formada per uns 70 alumnes, aquests, han de tenir coneixements de música i tocar algun instrument. El cos de ball està format per 20 alumnes, i els solistes són un grup que segons el projecte d’aquell any actuen o canten. El cos de ball i els solistes passen unes proves de selecció uns mesos abans.

Durant els dies de la trobada es fan molts assajos, la sensació que sents al sentir els 900 alumnes cantant és indescriptible, se’t posa la pell de gallina. Tothom canta molt fort i hi posa molta energia i emoció. El dia que es fa l’assaig amb tota la banda, el cos de ball i els actors és molt emocionant, ja que és el dia que pots veure tota la feina feta des de cada institut, i el dia del concert ja és increïble, és una cosa que portes molt de temps assajant i en veure tota la plaça plena de gent que està mirant el concert, emociona molt.

Jo crec que tots els alumnes haurien de poder tenir la possibilitat de participar en un projecte així perquè és molt divertit, però al mateix temps has de treballar i espavilar-te, ja que hi ha tants alumnes, que no poden estar només pendents de tu. També està molt bé perquè coneixes a gent de tots els països catalans i sents diferents maneres de parlar el català.

Emporion • www.emporion.org • 13

Proverbis, refranys i frases fetes Jaume Bassa

“Tal faràs tal trobaràs” Significat: En ocasions anteriors he proposat refranys que aconsellaven determinades actituds, com ara atreviment, moderació, etc. (“qui no s’arrisca no pisca”, “no es pot matar tot el que és gras”...). El d’avui adverteix amb rotunditat que cadascú haurà de fer front a les conseqüències de les decisions que hagi pres, tant els prudents com els moderats o els atrevits. Encara que està formulat en temps futur, moltes vegades es refereix a fets ja passats.

Exemple: “Es va desentendre de l’educació dels fills, i ara el maltracten, tal faràs tal trobaràs”.

Aplicació: Quan es parla dels efectes d’una acció (o omissió), en general en l’aspecte moral: qui actuï amb imprudència, amb irreflexió, amb dolenteria, rebrà el seu correctiu, el seu càstig.

“Tenir molta terra a l’Havana” Significat: Al segle XIX no eren pocs els catalans que emigraven a Amèrica, i molts anaven a raure a Cuba. Uns s’hi feien rics i hi adquirien propietats, altres tornaven tan pobres com se n’havien anat, però alguns no ho reconeixien i parlaven de les seves finques i negocis, en realitat inexistents. Aleshores “se’ls veia el llautó” (una altra frase feta) i la gent deia: “aquest té molta terra a l’Havana”.

Aplicació: Quan es parla d’algú que presumeix infundadament de les seves grandeses de qualsevol ordre. També es diu directament al que galleja massa: “tu, molta terra a l’Havana!”

Solucions proposades per a “De cuajo” 1.–D’arrel 2. – De soca-rel He escollit per comentar: “De soca-rel”.

Significat: Vol dir “des de la base”. És un mot compost de “soca” (que probablement ve del cèltictsukka, garrot) i de “rel”, contracció de “arrel”. En català també significa “del tot, completament”.

Aplicació: En sentit estricte, s’utilitza quan una planta s’arrenca des de l’arrel (“el vent ha arrabassat un roure de soca-rel”), i en un sentit més ampli, quan alguna cosa es modifica des dels seus fonaments (“la cúria romana s’hauria de transformar de soca-rel”).

En català també s’usa quan es vol expressar la totalitat d’una condició o qualitat(“el meu avi és empordanès de soca-rel”). El castellà “de cuajo” no té aquest significat.

“Hacer la vista gorda” Feu una proposta: Quina frase feta catalana podríem utilitzar, en el sentit més aproximat possible?

El mes vinent comentaré les respostes rebudes.

Emporion • www.emporion.org • 14

Emporion 100 anys (1915-2015)

La cuina de la Catrina Caterina Bosch

Lluç als alls torrats

Cassoleta de Sonsos

Ingredients per a 4 persones:

Ingredients:

• 8 rodelles de lluç

• 250 gr. sonsos

• 1 cabeça d’alls

• 5 o 6 grans d’all

• ½ got de vinagre

• Oli

• Oli

• Sal

• Sal

• Cireret

• Farina Preparació: Preparació: Amb l’oli molt calent fregiu el peix enfarinat, que no quedi molt cuit.

Col·loqueu-lo en una plata. En una paella a part, enrossiu els alls, retireu la paella del foc, afegiu-hi el vinagre amb molt de compte perquè esquitxa molt; millor que ho tapeu. Deixeu-ho un moment al foc i escampeu-ho sobre el peix. Deixeu-ho un minut, poseu altra vegada l’oli que queda a la plata amb el suc que ha deixat anar el peix a la paella. Deixeu-lo bullir un moment i poseu-lo sobre el peix, repetiu-ho quatre o cinc vegades.

Emporion 100 anys (1915-2015)

En una cassoleta amb oli enrossiu els alls, afegiu-hi el cireret i seguidament els sonsos enfarinats, remenats i deixeu-los coure uns minuts.

Per enfarinar-los molt lleugerament, poseu una cullerada de farina en una bossa de plàstic, també els sonsos; bufeu com si quedés un globus, sacsegeu-lo.

Emporion • www.emporion.org • 15

Gotes d'humor Fuster

Emporion • www.emporion.org • 16

Emporion 100 anys (1915-2015)

Cinema i espectacles Per Jordi Bellapart

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Emporion • www.emporion.org • 18

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

Emporion • www.emporion.org • 20

Emporion 100 anys (1915-2015)

La peli del mes: Suite francesa

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

Notícies PER A AQUEST MES DE JUNY 4a. Fira Internacional de Màgia FIMAG ‘15 30 de maig a 7 de juny MIMA. Medes, Imatge i Medi Ambient 3 a 7 de juny 9è. Festival del Còmic 19 a 21 de juny

NOTÍCIES DE MAIG

roella i dispensat gràcies a les donacions de comerços i empreses del municipi. Després de finalitzar les formacions, entre dissabte al vespre i diumenge al migdia, el voluntariat va realitzar diverses activitats lúdiques i culturals per l’entorn de Torroella i l’Estartit.

La trobada va concloure el diumenge 10, amb un dinar que va comptar amb la presència de la presidenta provincial de la Creu Roja, Roser Llevat. La Creu Roja a Torroella també va obsequiar a cada assemblea de la Creu Roja assistent amb un diploma d’agraïment i va entregar obsequis als voluntaris i voluntàries vinguts de més lluny i també al Departament de Voluntariat de la Creu Roja a Girona i les persones d’organització. Com a cloenda, es va regalar un pin commemoratiu i es va poder degustar el pastís que la Pastisseria Brugués de l’Estartit havia fet especialment per a la trobada.

Eleccions municipals. Els resultats deldiumenge 24 van ser: CiU 4 regidors, ERC-Junts 4, UPM 4, CUP-PA 2, L’EST 2, COET 2. A l’Estartit, a la primera elecció de president de l’EMD, va guanyar l’EST. Membres del consell assessor: l’EST 3, UPM 2 i CiU 1. A l’Editorial comentem aquests resultats.

L’acte d’obertura es va celebrar el dissabte 9 al Col·legi Sant Gabriel, amb l’assistència de l’Alcalde, la Regidora de Benestar Social, Salut i Educació, el vicepresident de la Creu Roja a Girona, el president de l’assemblea local de la Creu Roja a Torroella, i del coordinador provincial de l’entitat. Un cop finalitzat, els voluntaris i voluntàries es van dirigir a les aules per fer les formacions que havien escollit, amb els

Al mateix centre escolar, va tenir lloc el dinar, servit per persones voluntàries de TorEmporion • www.emporion.org • 22

VIII Certamen de Pintura Ràpida. Es va fer també durant tot el dissabte 2.

Romeria provincial. Organitzada per l’Associació El Oliva, va tenir lloc tot el divendres 8 als jardins John Lennon.

El lligam del Ter. Amb aquest títol es va inaugurar l’exposició de pintures “de Celrà a Torroella” de Miquel Bellido el dia 8 a la capella de Sant Antoni.

Tallers de creativitat. Els va organitzar Xibeques del Cau a casa Pastors el dissabte 9.

Música a La Sala. El dissabte 9 es va presentar Joana Serrat amb “Dear Great Canyon”.

Outlet pretemporada i Mercat de Segona Mà, a l’Estartit. Van tenir lloc el dissabte 9.

Dia d’Europa. Es va celebrar a l’Estartit el diumenge 10.

El Jazz dins d’un cabàs. El diumenge 10 al matí es va presentar a l’Espai Ter, dins de la programació Musinfant.

Al nostre gust. Aquest era el nom de la comèdia versió lliure de l’obra de Shakespeare “Al vostre gust”, es va representar al Cine Petit el dimecres 13, a càrrec de Zam Teatre.

La Fundació Mascort, premi Valvi 2015.Se li atorgà per haver destacat en la preservació de patrimoni mediambiental i paisatgístic a les comarques gironines. La Fundació té com a objecte la divulgació de la història i dels coneixements per a la conservació de la natura.

Teatre, Música i Dansa per a les Escoles. Prop de 4.000 alumnes han participat en la segona edició de la campanya de Teatre, Música i Dansa per a les Escoles que organitza l’Auditori Teatre Espai Ter. Aquesta xifra representa un 25 % més que el curs anterior.

Subministrament d’aigua. S’ha millorat el filtratge en un dels pous propis situats a Canet, i es podria no haver de comprar aigua a l’estiu (el cost de l’any passat va ser de 25.000 euros).

títols “Pobresa Energètica”, “L’estrès en situacions d’emergència”, “Atenció a refugiats”, “Intel·ligència Emocional” o “Resolució de conflictes”.

Trobades de Música Mediterrània. Varen tenir lloc els dies 1 i 2. Aquest any, amb el cor dels Balcans. El divendres 1, conferència inaugural, i els dissabte 2 documental “Les veus d’una cançó” i “Sons dels Balcans” al Museu de la Mediterrània, i el dissabte 2 “Nus” a La Sala.

XXXVII Marxa del Montgrí. La varen organitzar el diumenge 10 els Amics de l’Ermita de Santa Caterina.

TORROELLA I L’ESTARTIT X Trobada Provincial de Voluntariat de la Creu Roja. El cap de setmana dels dies 9 i 10 l’Assemblea Local de la Creu Roja a Torroella va acollir la X Trobada Provincial. Un cap de setmana amb formacions i activitats lúdiques, per fomentar el voluntariat, que va comptar amb la participació de 112 persones voluntàries de la Creu Roja de les comarques gironines i amb la col·laboració de comerciants i empreses del municipi.

amb una gran concurrència de públic.

Prova pilot a La Platera. Segons els primers sondejos, les bases de les maresmes estan en bon estat. Ara es realitzarà una prova pilot de restauració de la vegetació, amb tres actuacions diferents, i passat l’estiu es valorarà quin dels mètodes és més efectiu.

Cuina i salut. El cap de setmana dels dies 1, 2 i 3 hi va haver tastets, conferències i demostracions a diferents indrets del nucli de la vila,

XVI Trobada del Voluntariat per a la Gent Gran. Va tenir lloc el dissabte 16 al Cine Petit, organitzada per la secció de Càritas de la diòcesi de Girona. El monòleg “Iaia. Memòria històrica”, escrit i representat magistralment per l’actriu Alba Valldaura, va emocionar el públic que va omplir la sala i va establir un diàleg molt interessant amb l’actriu.

Conferència sobre Islamofòbia i Racisme.

Joves antifeixistes de Torroella i la CUP la van organitzar eldissabte 16 a la Sala. Hi van intevenir Steve Cedar, de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme d’Osona (UCFR) i un membre de l’espai antiracista de Salt. En sortir, després d’un debat, els assistents van anar a plaça i van llegir un manifest on proposaven, entre altres coses, crear una assemblea antiracista a la vila.

Sinècdoques femenines. L’exposició, de Laura Salvador, es va inaugurar el dissabte 16.

Projecte INDI 2015 d’art participatiu. El dissabte 16 prop de 150 alumnes, de 2n a 4t d’ESO, de l’IES Montgrí van participar en la tercera edició de l’INDI per a Joves, amb 30 projectes de diferents disciplines artístiques: escultura, vídeo, instal·lacions, art sonor, pintura o mural. Les creacions es van poder veure fins el dia 22 al pati de Can Quintana, al Emporion 100 anys (1915-2015)

claustre del Convent dels Agustins i al passeig de Catalunya.

amb la repressió franquista del català, i provoca una batussa al Parlament espanyol.

Marina Rossell canta Moustaki. El dissabte 16 es va presentar a l’Auditori de l’Espai Ter.

Eleccions a l’ANC. El dissabte 9 l’Assemblea va elegir el nou secretariat i el dissabte 14 va ser elegit secretari general Jordi Sánchez.

El Festival Ítaca. El diumenge 17 es va fer la III Marxa popular al Montgrí, al castell i a Santa Caterina, amb actuacions musicals d’Anna Roig i Kepa Junkera. El divendres 22 es va presentar “Batalla de galls” a La Sala.

Parc Natural. Gent del Ter va fer la 6a. sortida a dependències militars el diumenge 17: la història enfrontada dels castells del Montgrí i de Bellcaire.

Informació sobre salut. El dilluns 18 es va fer una sessió sobre fibromiàlgia i el dijous 21 una sobre alimentació saludable, totes dues a Casa Pastors.

Pasqua Granada floreix. Ho van organitzar al Museu de la Mediterrània les Xibeques del Cau els dies 23, 24 i 25.

Papallones al Parc. Es va organitzar per al diumenge 24 al matí una sortida guiada per identificar papallones i commemorar el dia Mundial dels Parcs.

El crèdit. L’obra teatral de gran èxit es va programar el diumenge 24 a l’Espai Ter. Llegim? A la Biblioteca Pere Blasi es va fer una sessió el dimarts 26.

Fimag 2015. Es va inaugurar l’exposició a la Capella de Sant Antoni el divendres 29.

Apropa’t al Parc, 4a. edició. Es van organitzar múltiples activitats, principalment a l’Estartit, els dies 29, 30 i 31.

9-N desclassificat. Llibreria Elias de l’Estartit va organitzar per al divendres 29 la presentació del llibre de Vicenç Partal.

Inversions. Amb motiu del Saló de l’Automòbil de Barcelona, el grup Volkswagen va anunciar una important inversió a SEAT, a Martorell.

Les policies i el perill jihadista. Els Mossos van alertar d’un suposat avís de dos inspectors de la Policia Nacional a un grup jihadista.

ESPANYA Eleccions autonòmiques i municipals. El diumenge 24el PP va rebre de valent malgrat ser el més votat. Se li poden escapar les autonomies de Madrid, València, Aragó, Balears i Extremadura. El PSOE es manté segon. Podem triomfa a través d’altres marques a ciutats clau (Barcelona, Madrid, Saragossa), i Compromís a València. Ciutadans consolida la seva expansió, menys del que s’havia pronosticat. IU s’enfonsa i UPyD desapareix.

Andalusia. Malgrat haver obtingut majoria en les eleccions anticipades, Susana Díaz, del PSOE, no va aconseguir suport suficient per presidir la Junta. Les perspectives van millorar el dia 24.

CATALUNYA

Dinamarca. El parlament danès va aprovar per 64 vots a favor, cap en contra i 41 abstencions una resolució a favor del “diàleg democràtic i pacífic entre Catalunya i Espanya per resoldre la qüestió de la independència de Catalunya”.

Altre cop la llengua. El dia 6 la consellera Irene Rigau va haver de defensar una vegada més el model lingüístic català. El dia 8 el Tribunal Suprem avalà que s’imparteixi un 25% en castellà en dues escoles per dos casos que sol·licitaven l’ensenyament en castellà. El dia 13 el ministre Wert compara el sistema català d’immersió Emporion 100 anys (1915-2015)

ESPORTS Hoquei patins. El Barça va guanyar la Copa d’Europa, després de vèncer al Vic. Futbol Lliga. El Barça es va proclamar campió el dia 17, a la penúltima jornada del Campionat. El Girona amb bones perspectives de pujar a primera. El Girona, a prop de pujar a Primera.

Futbol Copa del Rei. La final es va jugar el dia 30 entre Barça i Atlètic de Bilbao, quan ja era tancada l’edició d’Emporion. El resultat es comentarà el mes vinent.

Futbol Champions. El Barça es va classificar per a la final del 6 de juny a Berlin. A semifinals va guanyar per 3–0 al Bayern de Munich de Pep Guardiola, i al partit de tornada, el resultat va ser 3-2 favorable al Bayern. L’altre finalista va ser la Juventus, que eliminà el Madrid.

MÓN Eleccions al Regne Unit. Majoria absoluta dels conservadors de Cameron, que va formar nou govern sense necessitat de suport d’altres partits. A Escòcia es van imposar els independentistes, que tindran una important representació al parlament britànic.

Estelades i eleccions. Dies abans de les eleccions, la junta electoral espanyola va ordenar la retirada de les estelades penjades en edificis i espais de titularitat pública.

Sud-est asiàtic. Milers d’immigrants a la deriva al Golf de Bengala. Tailàndia, Malàisia i Indonèsia no volen acollir els refugiats que fugen de Birmània i Bangladesh.

València, un altre cas de corrupció. Acusat per la Fiscalia Anticorrupció Alfonso Rus, president de la Diputació de València, alcalde de Xàtiva i president provincial del PP.

Girona temps de flors. Es va programar a l’Auditori de l’Espai Ter un concert de cobla i veu amb la cobla Montgrins i el cor Anselm Viola, el diumenge 31.

Eleccions municipals. El diumenge 24, a Barcelona Ada Colau (11 regidors) desbancà Trias (10), mentre al conjunt del país CiU es mantenia com a principal força municipal. Quant a les capitals, CiU s’imposà a Girona, i el PSC a Tarragona i a Lleida.

Corea del Nord. Kim Jong-un va fer afusellar el ministre de Defensa per haver-se adormit en un acte oficial. Ja ha fet executar setanta alts càrrecs.

Refugiats a Europa. Brussel·les estudia un repartiment per països dels contingents d’immigrants. També es demana el suport de l’ONU. Rússia. A causa de la tensió per Ucraïna, els principals líders occidentals no van fer costat a Putin en la gran celebració a Moscou del 70 aniversari de la victòria sobre l’Alemanya nazi.

Els terratrèmols del Nepal. Una nova rèplica va agreujar la situació i complicar encara més l’ajuda humanitària. Els danys dels sismes, a més de milers de morts i ferits, farà perdre el 30% del PIB del país.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Sofia Borrego Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent

Jaume Bassa - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts

1915 - 2015