EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Periòdic digital - Tercera època
núm. 95 -novembre- 2014
pàg. 1
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
• Editorial • Notícies • Per què vull la independència? • Del "català emprenyat" al "català il·lusionat" • El cas de Montjoi en el context actual • La Unió Europea i el 9-N • Unitats • Platero y yo, 100 anys • 1700-1714. 4t El canvi de dinastia i la guerra de Successió. Final • L'ebola: massa coincidències • Dogmàtics, derrotistes i caïnites • "In memoriam" • Falta més política i diversitat a la Unió Europea • David Casadellà i Llavià • Exercicis de català • A l'aguait del nostre patrimoni • El video dels joves • La cuina de la Catrina • Gotes d'humor • Cinema i espectacles
pàg. 2
Editorial Un novembre per a la història Hem escrit aquest Editorial a la llinda d'un mes de novembre destinat a fer Història. El mes passat dèiem: "Catalunya viu un moment històric de reivindicació sobiranista", i hi afegíem: "El procés català s'ha encavalcat amb d'altres reivindicacions, com la d'Escòcia, amb la gran diferència que la cultura democràtica britànica entén que són les urnes les que han de decidir les coses". Efectivament, han estat processos ben diferents. L'intent de trobar un camí català que ens portés cap a les urnes el 9 de novembre, va ser una dramàtica cursa d'obstacles que els nostres lectors coneixen bé. Els darrers dies de setembre va començar la campanya institucional de la consulta, però immediatament, sense perdre un sol dia, el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs del Govern central, i el Govern català va escollir el camí de la legalitat i va suspendre les accions iniciades. Milers de ciutadans van reclamar el dret a votar davant els Ajuntaments i més de nou-cents alcaldes i representants municipals van presentar al president Mas les seves mocions favorables a la consulta. Els partits van començar reunions interminables, el president proposà un 9-N alternatiu –un "procés participatiu"- i es va esquerdar la unitat del bloc sobiranista. El diumenge 19 d'octubre unes 100.000 persones, a la plaça de Catalunya de Barcelona, van reclamar unitat i el retorn al camí de les urnes, primer pas cap a la sobirania. Els partits van reprendre els contactes i, finalment, van acordar el seu compromís per aconseguir el 9-N una gran mobilització. Si, en escriure aquest Editorial, ni tan sols no sabíem si es podria votar, molt menys podíem especular sobre l'afluència de votants a les urnes, ni podíem imaginar un resultat. Però l'experiència fins aquell moment sí que ens havia demostrat moltes coses que ignoren a Madrid. Repassem-ne algunes. La reclamació d'urnes per arribar a la sobirania no va sortir del president Mas, ni del Govern, ni de la cúpula dels partits. Va ser un moviment que emanava dels ciutadans. Uns ciutadans que havien sentit trepitjada la seva dignitat i no podien oblidar un seguit d'imatges barroeres: la d'Alfonso Guerra quan exhibia el seu ribot per rebaixar un ja pobre i discret Estatut, la de Mariano Rajoy quan captava signatures, per tot Espanya, en suport del recurs del PP contra aquell Estatut, ja ben rebregat, que els catalans, resignats, havien referendat (contra los catalanes, donde hay que firmar?), la dels magistrats del Tribunal Constitucional que preparaven de nou les estisores mentre fumaven un bon cigar a la plaça de toros de Sevilla. Uns ciutadans que comparaven les nostres carreteres amb les autovies gratuïtes de la resta de l'Estat, i les dificultats del corredor mediterrani amb l'extensió imparable i econòmicament irresponsable de l'AVE. Uns ciutadans que havien anat sentint, al damunt de les nostres escoles i de la nostra cultura, l'alè insuportable del ministre Wert. Uns ciutadans que, mentre suportaven severes retallades en els serveis bàsics de la sanitat i de l'ensenyament, se sentien patidors d'una solidaritat que,
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
oblidant el principi d'ordinalitat (que aquell qui dona no quedi per sota del qui rep) duia a unes balances fiscals empobridores any darrere any. Aquests ciutadans es veien també desemparats quan giraven la mirada cap a Europa. Al nostre Editorial del mes passat també en parlàvem: "Els catalans han sigut sempre molt europeistes i ara no poden entendre que Europa es creua de braços davant una reivindicació pacífica de democràcia, mentre acull sense problemes nous estats que van aconseguir la seva independència després de cruents conflictes bèl·lics". Sense arribar a estructurar un número monogràfic, alguns dels nostres col·laboradors han volgut comentar, des de diferents punts de vista, tota aquesta situació. Joan Surroca ha escrit: "Per què vull la independència", Xavier Ferrer: "Falta més política i diversitat a la Unió Europea", Jordi Bellapart: "Unitats", Jaume Bassa: "La Unió Europea i el 9-N", Josep Fuster: "Gotes d'humor". El mes vinent passarem revista i comentarem els esdeveniments que es vagin produint durant aquest mes de novembre històric.
PER A AQUEST MES DE NOVEMBRE:
NOTA-AVÍS A ENTITATS ORGANITZADORES D’ACTES A TORROELLAL’ESTARTIT A partir de gener de 2015, EMPORION publicarà de forma preferent les notícies que els organitzadors dels actes ens enviïn a aquesta adreça: consellredaccio@emporion.org Demanem que la redacció de la notícia sigui breu, de l’estil següent: Rajoles, plafons i socarrats de la col·lecció Mascort. Es va inaugurar a can Galibern el divendres 13. Una exposició impressionant, plena d’art i d’història. Integrada per 700 peces, rajoles catalanes i valencianes dels segles XV i XVI, rajoles d’oficis i de vaixells, socarrats. El camí d’Empúries a Girona. El diumenge 15 Gent del Ter va organitzar el pas pel VII Tram: Millars – Sant Martí Vell. Mitologia per als més petits. El Museu de la Mediterrània va organitzar el migdia del diumenge 15 dins del cicle “el petit Museu”, la segona sessió “Els herois de la guerra de Troia”. Teatre de l’escola. La Guillem de Montgrí va presentar el diumenge 15 teatre dels alumnes al Cine Petit. Normalment també es publicarà fotografia si s’adjunta.
CASTANYADA POPULAR A L’ESTARTIT dissabte 1 APLEC DE SANTA CATERINA. diumenge 23 FIRA DE SANT ANDREU. dies 29 i 30 (dissabte i diumenge) FUNDACIÓ VILA CASAS. “Retrats de guerra” d’Agustí Centelles fins al desembre
Notícies
NOTÍCIES D’OCTUBRE 2014 Presentem en primer lloc les notícies no publicades en tancar l’edició de setembre
TORROELLA
L’Espai Ter ja està habilitat per a teatre i arts escèniques. A finals de setembre es va completar la inversió del 2014 de l’Ajuntament, amb la finalització de la caixa escènica i de l’escenari modular, una estructura d’uns 90 mòduls d’alçada regulable. Perilla la Fimag? Per motius personals, diu un impulsor. L’Ajuntament en desitja la continuïtat. La mina d’aigua, visitable. Es va anunciar la voluntat que la galeria subterrània sigui visitable a final d’any des de l’accés del carrer del Mar. Seran 130 metres per sota de Lo Mirador i l’avinguda Companys. L’aigua, des del carrer del Mar, travessava la vila fins a la font dels Gossos, a plaça. Mercè Saurina al Cucut. Va ser una de les presentacions al vell estil: el divendres 3 al vespre, l’autora Mercè Saurina i la seva presentadora, Sabina Plaja, parlaren de la dues novel·les “Com llunes de Saturn” i “Rèquiem per a un contrabaix”, a l’entorn familiar de la llibreria.
Setembre. Dia 30. Manifestació davant de l’ajuntament a favor de la consulta del 9-N. UPM desbloqueja el pressupost. Redueix la pressió fiscal i modifica l’emplaçament a la zona esportiva de la pista coberta, que no anirà a l’anomenada Gàbia sinó en un altre espai de la zona.
Festival Harmonies a l’Espai Ter. Van tenir lloc els espectacles: Dissabte 4 a la tarda la música de “Brams amb banda”. Diumenge 12 a la tarda, teatre: “Els dies feliços”, amb Emma Vilarasau i Òscar Mo-
pàg. 3
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
lina. Fotografia de Jordi Güell. El dissabte 4 es va inaugurar al claustre de l’Hospital l’exposició “Empordà petit, país petit”, que es va poder veure fins al dia 29. La Poma a la cuina. Del dissabte 4 al divendres 31 quatre restaurants van oferir les tradicionals jornades gastronòmiques. Contra el groc i les estelades. El diumenge 5 al matí van aparèixer esquinçades les dues estelades penjades al pont i els ornaments grocs col·locats dissabte en diferents carrers i a la plaça de la Vila. Urbaser farà la neteja. L’alcalde va signar el dimarts 7 el nou contracte per un import anual de 2,39 milions i una durada d’onze anys prorrogable fins a un màxim de tretze anualitats. Cap Castell. El diumenge 19 el Museu de la Mediterrània va programar la “sortida de descoberta” amb Nacís Arbuser. El groc pel 9-N. Entre altres accions del mateix estil reivindicatiu, va aparèixer a la plaça de la vila una caravana embolicada amb llaços grocs.
Cicle de Concerts de Joventuts Musicals. Va començar el nou Cicle de Concerts de Xarxa de Músiques a Catalunya, que tindrà lloc entre el 26 d’octubre de 2014 i el 29 de març de 2015.
L’ESTARTIT El pressupost del 2015. Per l’Estartit preveu assegurar la transparència, detallant els comptes de l’entitat municipal descentralitzada, i iniciar la construcció de l’escola bressol. Estudi geològic de les esllavissades. Si bé s’han pres solucions parcials per defensar les cases de les urbanitzacions, el pla d’actuació entre la Torre Moratxa i el Cap de la Barra durarà cinc anys i costarà aproximadament un milió d’euros. Mitja Marató Trail. La 4a. CATcursa es va fer el diumenge 12 pel Parc Natural del Montgrí. Motos històriques a l’Estartit.L’associació de les comarques gironines va organitzar el diumenge 19 la 12a. Trobada. El groc pel 9-N. Van aparèixer diversos motius reivindicatius, entre ells una barca embolicada de groc a la plaça de l’Església.
El fons sonor d’Esteve Albert. Conferència musical organitzada al Museu de la Mediterrània, va tenir lloc el dissabte 25 a la tarda. Un acte més per la salvaguarda del patrimoni oral.
600 anys del monestir de les Medes.L’exposició organitzada pel Consell municipal es va inaugurar el divendres 24.
Sortida de Gent del Ter. El diumenge 26 es va fer a les antigues dependències militars del Montgrí.
Girona: Alta Velocitat a sota aigua. Les pluges del 28 de setembre van convertir el túnel de l’AVE, d’un quilòmetre de llarg, en una gran piscina, amb l’aigua a una altura
pàg. 4
CATALUNYA
de 5 metres. El tren va estar una setmana fora de servei i l’Ajuntament de Girona va reclamar a Adif garantia de seguretat. Llei contra l’homofòbia. La va aprovar el Parlament el dijous 2. Consulta del 9-N. Setembre, dies 28 a 30. Comença la campanya institucional de la consulta del 9-N, el govern presenta el ‘Llibre blanc’, amb els informes del Consell Assessor, però després que el TC admetés a tràmit el recurs del govern central, el govern suspèn les actuacions per la consulta i milers de manifestants davant dels ajuntaments demanen votar i criden independència. Consulta del 9-N. Octubre. S’aproven els membres de la comissió de control, s’inicia una campanya publicitària per informar que no es pot fer publicitat, més de nou-cents alcaldes i representants municipals presenten la moció a favor del 9-N al president, el govern prorroga de moment tots els terminis, i comencen llargues reunions dels partits pro-consulta. El president Mas presenta un 9-N alternatiu i les eleccions com a instrument final. Es trenca el consens, però ERC i CUP diuen que ajudaran, ICV se’n desmarca. En un acte multitudinari el diumenge 19 a la plaça de Catalunya (unes 100.000 persones), l’ANC i Omnium donen el seu suport al 9-N però reclamen unitat i exigeixen eleccions abans de 3 mesos. El divendres 24 el Pacte Nacional pel Dret a Decidir es compromet a treballar perquè el 9-N alternatiu s’aconsegueixi una gran mobilització. A favor de la unitat d’Espanya. El diumenge 12 milers de persones, convocades per “Societat Civil Catalana”, van omplir bona part de la plaça de Catalunya de Barcelona.
ESPANYA Setembre. Dia 29. Al matí, el govern central va presentar davant el TC recurs con-
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
tra la consulta catalana del 9-N; a la tarda, el TC es va reunir d’urgència i va admetre a tràmit per unanimitat els recursos, i això suspenia de forma cautelar la llei i el decret de convocatòria. Primer cas d’ebola fora d’Àfrica. Un fet que pot tenir molta transcendència política. El dilluns 6 es va saber el contagi a Madrid d’una infermera que havia atès un missioner mort. Amb més de deu persones aïllades per temor a contagi, es va crear un clima de confusió. La Comissió Europea va demanar explicacions al govern espanyol. Arraconada la ministra, es va fer càrrec de l’afer la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Nou escàndol financer a Caja Madrid i Bankia. Es va descobrir que 82 consellers i directius havien pagat amb targetes opaques més de 15 milions d’euros, 5 milions tretes de caixers, i obtingut 62 milions en crèdits. El jutge va considerar que els expresidents Rato i Blesa havien propiciat l’ús indegut dels fons de l’entitat i usat les targetes negres en benefici propi. Magatzem de gas Castor. No es farà pel risc sísmic. Es va pactar una indemnització de 1.350 milions d’euros a carregar durant 30 anys als consumidors. El dia 3es va fer públic i va causar indignació. Pressupostos del 2015, injustos amb Catalunya. La inversió a Catalunya serà només del 9,5% del total de la inversió
pública, tot i aportar el 24% dels impostos i el 19% del PIB. Cañete, comissari d’Energia i Canvi climàtic. L’eurocambra el va avalar el dia 8. Espanya al Consell de Seguretat de l’ONU. El dijous 16, Espanya elegida un dels 10 membres. Ángel Acebes imputat. El dia 22 es fa públic que hauria comprat accions d’un mitjà informatiu amb diners de la caixa B del PP. Contra el nou 9-N. El divendres 24 es diu que el govern central estudia impugnar el nou 9-N català.
MÓN Hong Kong. Enfrontaments entre la policia i milers de manifestants, que van ocupar el centre de la ciutat per exigir millores democràtiques a les autoritats de Pequín. Estat Islàmic. Han continuat l’expansió territorial i els brutals assassinats, i els atacs aeris dels EUA i altres països.
amb 60% dels vots. EUA i l’ebola. Preocupació per infermeres de Dallas que van donar positiu. Vaticà. Sínode dels bisbes. Pendent de consens per al Sínode del 2015 l’acollida d’homosexuals i divorciats.
ESPORTS Màrquez bicampió mundial. El diumenge 12 Marc Màrquez es va proclamar campió del món de MotoGP per segon any consecutiu. És el pilot més jove que ho aconsegueix.
Premi Nobel de la pau. Es va concedir a Malala Yousafzai, paquistanesa, lluitadora per l’alfabetització de les nenes, i Kailash Satyarthi, indi, activista contra el treball dels nens. Bolívia. Triomf d’Evo Morales, que el diumenge 12 va aconseguir el tercer mandat
EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)
pàg. 5
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Per què vull la independència? Joan Surroca i Sens
Per a que tu puguis ser tu jo no he deixat de ser jo, per a que jo puga ser jo tu no has deixat de ser tu: Tu i jo hem volgut sempre ser-ne dos. Vull la independència de Catalunya perquè necessito la llibertat per viure. La llibertat per unir-me o no. Estimo la meva parella des de fa mig segle sense que ella hagi deixat mai de ser ella i jo hagi deixat de ser jo. Ningú ens va obligar a compartir la vida i els dos vam decidir unir-nos per pròpia voluntat. D'igual a igual. Així mateix, els ciutadans dels pobles que exerceixen la seva sobirania són lliures d'unir-se o no amb altres pobles de manera confederada. Perquè això passi, hi ha d'haver la voluntat recíproca d'unió. Quan es concreten unions s'han de fer de baix a dalt i no de dalt a baix. En aquest darrer supòsit són subjugacions, esclavatges, dominacions... Només les urnes permeten visualitzar el mapa de les preferències d'una determinada comunitat. A Catalunya no ens deixen votar perquè, segons Rajoy, som una "democràcia avançada". No, no som una democràcia avançada. No ens deixen votar perquè un dels pobles ibèrics, Castella, històricament ha imposat als altres pobles els seus criteris particulars. Quan algú a qui tu li proposes abraçarte diu que no, no queda altre remei que restar sol i potser el temps farà veure de manera diferent a Castella que no és just pretendre subjugar altres pobles. El respecte és un valor positiu. La imposició és negativa. Vaig escriure a una amiga madrilenya, que no veu clar el nostre procés, per explicar-li la meva posició. Ho he fet amb altres amistats peninsulars, algunes d'elles més receptives. Crec que és bo educar-nos en el diàleg i el respecte, encara que no veiem les coses de la mateixa manera. M'enorgulleixo del nostre procés pel seu tarannà pacífic, festiu i respectuós. Són característiques que ens permetran, un cop independents, obrir-nos i abraçar-nos amb els partidaris de les abraçades.
A l’aguait del nostre patrimoni Un atac insensat a la cultura. Instal·lacions aberrants malmeten la bellesa de les pedres nobles de Torroella
pàg. 6
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Del “català emprenyat” al “català il·lusionat” Adrià Arboix
Va ser el periodista Enric Juliana, quan era director adjunt de La Vanguardia l’any 2007, que va treure l’etiqueta de “català emprenyat”, vocable que va tenir una certa difusió. Es referia amb una indissimulada dosi d’ironia no exempta de cinisme a un peculiar sentiment d’enuig que havia emergit entre una part de la societat catalana que se sentia molesta i desencisada pel tracte discriminatori continuat que havia patit i patia per part de les institucions espanyoles. Des de fa 5 anys, però, i arran de la primera consulta d’Arenys de Munt, els canvis socials i cívics a la societat catalana s’han succeït a una velocitat de vertigen i la centralitat de la vida política a Catalunya s’ha posicionat de forma inequívoca, no en la queixa i en l’habitual resistència prudent, sinó en la mentalització del necessari assoliment sense complexos del dret a decidir i en l’anhel il·lusionat d’independència, mitjançant un tarannà reivindicatiu però educat, absolutament democràtic, festiu i transversal. Entitats cíviques majoritàries, com l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural de bracet, amb més de 2.800 associacions socials diverses d’arreu del Principat, juntament amb l’Associació de Municipis per la Independència, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i la majoria parlamentària ocasionada pel suport dels partits CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, ja s’hi han posicionat inequívocament de forma favorable. I la majoria de la gent vol i espera ser protagonista activa d’una consulta democràtica, merescuda i lògica. I ho reivindica amb naturalitat, de manera pacífica, participativa i cohesionada.
I això ho assenyala amb admiració l’escriptora i traductora americana Liz Castro, coordinadora de l’edició en anglès del periòdic digital en català Vilaweb, quan diu textualment: “Els catalans no només reclamen i somien, sinó que hi posen diners i hores i feina, recullen signatures, fan mítings, manifestacions, cadenes humanes, xerrades i estudis. Una tasca monumental, pacífica, democràtica, alegre i sense descans.” I ara, més que mai, cal no caure ni en el parany de la por ni en l’engany de la provocació que l’aparell de l’estat espanyol i els seus seguidors ens serveixen dia rere dia. El dramaturg i poeta Sòfocles feia dir a Antígona: “El temor, entre moltes altres coses, li va bé a la tirania.” Perquè la il·lusió i la consciència que estem fent història és una evidència que ningú pot aturar. Deia l’escriptor Víctor Hugo que “no hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat el seu temps”. I a Catalunya li ha arribat ara l’oportunitat que ha de saber aprofitar. I arreu es veu i es nota aquest nou català canviat, majoritàriament il·lusionat, críticament constructiu, raonablement esperançat i desacomplexadament independentista. Sembla queera Tucídides, un dels pares de la història, que afirmava que un dels trets comuns a l’Atenes de Pèricles era la consciència que allò més important que li pot passar a un ciutadà –i ara ja hi estem a un pam– és veure néixer un nou estat. Com a “català il·lusionat”, crec que tenia tota la raó.
Perquè aquest és també un compromís contra la corrupció i la crisi econòmica i de valors. I perquè hi ha el somni de la llibertat per construir un país millor, honest, culte, avançat i més just, i per aquests objectius cal i caldrà treballar amb constància, esforç, honestedat i diligència.
pàg. 7
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
El cas de Montjoi en el context actual Albert Llausàs i Pascual
A Roses, a cala Montjoi, és notícia la voluntat d'un famós cuiner d'ampliar el seu restaurant per reconvertir-lo en un innovador restaurant-escola-centre de recerca i exposicions, amb l'alta gastronomia com a tema central. L'espai on es proposa la urbanització de diversos milers de metres quadrats se situa dins el Parc Natural del Cap de Creus, de manera que la llei protegeix els valors naturals de l'entorn davant transformacions com la proposada. El projecte presumeix d'avançades tecnologies ambientals i els seus promotors garanteixen accions per minimitzar-ne els impactes negatius. Els seus defensors destaquen el poder d'atracció de visitants que suposarà el nou centre i els beneficis econòmics que se'n poden derivar. En contrapartida, els detractors denuncien els efectes ambientals que l'obra i l'accés de visitants causaran sobre el parc i el fet que calgui tramitar una modificació de la llei per permetre, de manera excepcional, aquest projecte. Defugint dogmatismes, cal reconèixer que tots els arguments tenen el seu mèrit. El projecte pot ser un actiu realment interessant per al desenvolupament de la comarca. La idoneïtat de la ubicació en particular, dins un parc natural, és més discutible, sobretot si es té en compte que hi ha terrenys adequadament qualificats a Roses mateix. Tot i que no comparteixo la visió alarmista d'algunes veus que denuncien greus impactes ambientals si es du a terme el complex, condemno des d'aquestes línies aquells i aquelles que han desqualificat sense miraments posicionaments conservacionistes de persones que, segurament, tenen una major sensibilitat en relació als valors del paisatge. Reconeixent l'existència de possibles impactes ambientals negatius i diferents posicionaments amb relació a aquests i a la seva gestió, el cas és que en aquesta confrontació els arguments relacionats amb el medi ambient només s'estan utilitzant com l'excusa per adreçar indirectament els autèntics debats: el de la legitimitat del planejament territorial i el de l'equitat social. Montjoi1El planejament territorial ha estat atacat i desacreditat des del moment en el qual el govern de la Generalitat ha empès
pàg. 8
la reforma d'una llei aprovada pel Parlament de Catalunya per tal d'autoritzar una excepció a la norma. Una excepció que, tal com diverses al·legacions admeses a tràmit demostren jurídicament, no ha respectat o no respectarà els preceptes de diversos procediments legals. Aquesta reacció matussera reflecteix, transmet i alhora reforça la visió de certs grups segons la qual la normativa ambiental i la planificació del territori són regulacions de segona, que només cal mantenir mentre no facin nosa als interessos econòmics. És una visió errònia i que cap govern responsable hauria de fomentar. I si bo i així es vol defensar, llavors el que caldria és obrir un debat públic amb relació al model de gestió del nostre territori, donar l'opció al conjunt de la ciutadania i als seus representants de manifestar si volem minvar la protecció dels espais naturals protegits o, per contra, ampliar-la i millorar-la. I a veure què passa. Malgrat que hi ha veus que reclamen que la decisió a Montjoi recaigui sobre les institucions locals, és evident que el debat involucra el conjunt de la societat catalana. Pel que fa a la qüestió de l'equitat social, no sembla forassenyat sospitar que el projecte va tirant endavant perquè al seu darrere hi ha un mediàtic geni dels fogons. El que és demostrable, en tot cas, és que moltes institucions i autoritats públiques han pres part a favor del cuiner en detriment dels partidaris de respectar les lleis de Catalunya. Va quedar il·lustrat en el convit que els promotors privats del projecte van organitzar per recollir adhesions
a la seva causa. La presència de càrrecs públics expressant-se a favor de l'amfitrió contrastava amb la seva absència a les activitats de descoberta de l'entorn de Montjoi organitzades per aquells a qui en preocupa la degradació. Potser la qualitat del pica-pica va ser un factor decisiu per explicar aquest tractament desigual, o potser no. Els mètodes dels partidaris d'urbanitzar la cala i els dels favorables a respectar el parc també difereixen en les formes. Mentre que el primer grup fa ostentació de poder mediàtic i de personalitats polítiques i del món de la faràndula a través de la signatura d'un manifest, els organitzadors del segon grup han recollit més de 80.000 signatures a favor de traslladar el projecte a terrenys on sigui legal ubicar-lo. Per sort, la generalitzada voluntat popular de fer de Catalunya un país millor també s'expressa a través d'un rebuig a pràctiques obscures, poc democràtiques i que privilegien certs interessos i personalitats. La transparència, la rendició de comptes i la igualtat de tracte són reclamacions fonamentals que han d'estar associades a la transició nacional. És encoratjador veure com, també a cala Montjoi, el "català emprenyat" ha deixat pas a una àmplia mobilització reivindicativa d'un sistema més just.
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
La Unió Europea i el 9-N Jaume Bassa Pasqual
Després de tants esforços del poble català per fer sentir la seva veu, sobretot la gran manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” del 2012, la Via Catalana de 400 km del 2013 i la gran V de Barcelona del 2014, un es preguntaria què més havíem de fer per aconseguir que Europa ens donés suport per realitzar una acció democràtica tan elemental com poder anar a respondre una consulta no vinculant el 9-N. He de confessar que hi hagué un moment que, després de formular-me la pregunta, jo estava al caire de maleir Europa, de la mateixa manera que algú maleiria una mala mare. ¿Com pot mantenir una actitud tan freda, sinó adversa, en veure un dels seus pobles privat d’expressar la seva opinió per un govern que no s’empara en res més que en una majoria absoluta, un Tribunal Constitucional de dubtosa neutralitat, i una Constitució acceptada fa 35 anys, per esborrar d’una vegada les cicatrius de la guerra civil i del franquisme? Però no puc maleir Europa, perquè Europa no existeix, aquest és el punt del qual hem de ser conscients: Europa no existeix. El que hi ha de veritat en el món de les realitats és una entitat jurídica, i si no ho veiem així, no sabem de què estem parlant i estem posant la nostra confiança en una figura fictícia. Europa? Això què és? En el món de les realitats hi ha la Unió Europea (UE). I prou. Què és, doncs, i com funciona, aquesta entitat jurídica anomenada UE? Aquest és el nucli de la qüestió: 1) La UE no és altra cosa que el resultat d’uns acords signats entre diversos estats que ocupen territoris situats al continent europeu. 2) La UE funciona bàsicament d’acord amb els Tractats de la Unió Europea (TUE). És a dir, totes les seves accions es fonamenten en tractats aprovats pels estats membres, i si els tractats no citen un àmbit d’actuació determinat, el govern de la UE (la Comissió) no pot proposar res sobre aquell àmbit. Ni sóc advocat ni em sembla que als meus lectors els interessés gens que ara jo m’estengués a exposar articles dels tractats de la UE que poguessin afectar el cas català. Si algú en vol saber més, li recomano el llibre ¿Existe el derecho a decidir? Preguntas y respuestas sobre el proceso abierto en Cataluña, que recull opinions de diversos juristes, i ha coordinat Eduard Sagarra, professor d’ESADE que em mereix tot el respecte. En copiaré unes frases:
“En cas que es produís per part de ciutadans de la Unió o de les institucions polítiques de Catalunya una queixa davant la Comissió Europea que denunciés la vulneració per part de l’Estat espanyol del principi democràtic, aquesta haurà de respondre i, si considera que hi ha prou indicis, donar curs al procediment previst a l’article 258 del TUE. Si finalment la Comissió considerés que l’Estat espanyol ha comès una infracció i aquest no modifiqués la seva actitud, estaria legitimada per presentar un recurs d’incompliment davant el Tribunal de Justícia de la UE contra l’Estat. És evident per a tothom que traslladar aquest conflicte a les institucions europees és un nou problema per a la UE, en un moment en què la crisi econòmica i els problemes de legitimitat democràtica assolen els governs europeus i el mateix procés de construcció europea. [...]”. (A. González Bondia, pàg. 143). I doncs, de què ens serveixen les eleccions al Parlament Europeu, com ara les d’aquest any 2014? De ben poc, i de res pel que fa al cas català. I ara que ho dic, quan van ser aquestes eleccions? Al maig, i que jo sàpiga, encara ara no s’han decidit tots els membres de la Comissió. Quanta agilitat! Concebeu unes eleccions a les Corts espanyoles, o al Parlament català, al maig, i que al novembre encara no hi hagués govern? Ho comento a un amic europeista de soca-rel, que em diu: - Ja sé que sóc molt optimista, però és que si no ho som els que hi creiem, qui ho serà? Així va la UE, molt lenta. Però jo crec que no tenim alternativa i hem d’apostar per ella, per ser influents en el món i també per ser forts i lliures a dins. T’imagines què passaria, amb la situació que hi ha a Catalunya, si l’Estat espanyol no fos a la UE? Jo li responc: - Si ara entressin tancs per la Diagonal de Barcelona, la UE no faria res. Els mitjans una gran escridassada, els polítics tres o quatre reunions. Si el poble es revoltés encara pitjor. M’estimo més no trobar-m’hi. Després li afegeixo: - Ben mirat, si no fos per la UE, Espanya fa anys que hauria fet suspensió de pagaments i Catalunya potser ara seria un estat independent. No hi ha resposta. Quan resto sol, rememoro antics moments esperançats, quan era estudiant, als anys cinquanta del segle passat, en plena negror del franquisme. La il·lusió amb què rebia de Brussel·les els primers llibrets sobre la Comunitat del Carbó i de l’Acer o sobre el Mercat Comú dels Sis (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg) i jo somiava, somiava... L’Europa de les pàtries, l’Europa que, un dia o altre, també ens obriria els braços a nosaltres... Quin desengany! La UE només ens obrirà els braços si un dia no té altre remei.
pàg. 9
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Unitats Jordi Bellapart
Fa pocs dies, en un acte de celebració dels 35 anys dels ajuntaments democràtics, públicament i com a membre de la llista guanyadora al municipi de Torroella de Montgrí en aquelles primeres eleccions, se'm va preguntar si en aquells moments (any 1979) teníem clar el que anàvem a fer a l'Ajuntament. Fou una pregunta directa, imprevista i vaig haver d'improvisar una resposta immediata en poques paraules. Ara, més mesuradament i amb temps per reflexionar-hi, podria ampliar i concretar molt més la meva resposta. Crec que els que vàrem encapçalar aquella llista guanyadora, la majoria voltàvem els trenta anys, ho teníem molt clar, però abans havíem hagut d'aconseguir una cosa, de la qual avui se'n parla molt: la unitat. Uns anys abans de les eleccions municipals, Torroella havia estat capdavantera d'una extraordinària activitat cultural i política. Eren temps en què encara aquesta activitat estava controlada, i en major o menor grau perseguida, per les restes del règim franquista. Sota una entitat cultural, podien passar desapercebudes activitats clarament polítiques i el Casal del Montgrí, entitat cultural continuadora de l'esperit de l'antic Ateneu, agafà aquest compromís i sota el seu sopluig varen sorgir nombroses propostes de signe cultural, social i també polític: manifestació de protesta contra la contaminació del Ter i exigència de responsabilitats contra l'estrall ecològic del 6 d'agost de 1976; el Debat Costa Brava en el qual el Casal va presentar una comunicació en defensa de la creació de parcs naturals a la Costa Brava, entre ells el Montgrí; manifestos en contra d'actuacions urbanístiques desmesurades al municipi i reclamació de l'aprovació d'un pla general urbanístic democràtic; cicle de conferències de partits polítics, de les quals només es va poder celebrar la primera a càrrec de Jordi Pujol. La segona havia de ser la del PSUC, el conferenciant de la qual era Jordi Solé Tura, però va ser suspesa uns dies abans pel Govern Civil, la qual cosa va provocar una reacció unitària del Casal i de tots els partits, i de comú acord es va decidir suspendre la resta i moltes altres iniciatives. La gent que dins del Casal del Montgrí impulsava aquestes actuacions, no pertanyia a un mateix partit polític, la majoria no militava en cap, i possiblement en unes eleccions tampoc hauria votat el mateix, però l'esperit unitari que havia estat tant profitós no es podia perdre, calia passar a l'acció i era difícil fer-ho sota les sigles d'un sol partit. Per això, després d'unes quantes reunions, no va ser difícil arribar a un acord per fer una llista que
pàg. 10
ajuntés esforços i evités enfrontaments. Així es va poder constituir l'agrupació d'electors Pacte per un Ajuntament Democràtic (PAD), constituïda per més de cent persones i avalada pels partits polítics (ERC, PSC, PSUC i Front Nacional de Catalunya), disposada a treballar al servei de la població amb honradesa i eficàcia, en el nou Ajuntament. Aquell esperit unitari es va reflectir en un programa en el qual es proclamava el compromís de no defensar cap interès particular sinó el de tot el municipi i es concretaven propostes d'actuació en la relació ajuntament-ciutanania (creació de consells municipals de participació ciutadana), urbanisme (redacció d'un nou Pla General d'Ordenació Urbana fet democràticament, superar l'abandó en què es trobava el nucli urbà de la vila), sanitat i salut pública (hospital, reforma del cementiri, creació d'una llar de jubilats), prioritzar la promoció cultural (normalització de la llengua catalana, impulsar i donar suport a les associacions culturals, ultimar el museu), esports (planificar l'esport com un servei públic projectant noves instal·lacions esportives adequades, a fi de que estiguessin a l'abast de tothom). Aquestes i altres fites foren les que d'una manera unitària es proposaven assolir i es proclamava: "agafem aquesta responsabilitat amb una total i desinteressada voluntat de servei envers la ciutadania del municipi de Torroella de Montgrí, perquè estimem i volem redreçar la seva història". Moltes fites, amb aquest esforç, es van aconseguir aquells quatre anys i per a moltes més es va obrir camí per fer-les realitat en posteriors legislatures. Tot això ve a tomb de la pregunta que se'm va fer sobre si teníem clar el que anàvem a fer a l'Ajuntament ara fa 35 anys i que no vaig poder respondre amb una curta i improvisada resposta, però també com a símil a la situació actual sobre el procés sobiranista de Catalunya. La unitat es viu com un triomf dels ciutadans sobre els dirigents i els partits. Per això és l'argument més poderós que els moviments socials tenen per pressionar els partits. La unitat entre diferents és sempre precària, escriu Josep Ramoneda, i per tant ha de ser sobre coses molt concretes i útils. El cas al qual he fet referència sobre l'Ajuntament va ser útil en el seu moment i pot continuar essent-ho. El municipalisme no té data de caducitat. El dret a decidir, per a la gran majoria de catalans, també hauria de ser un cas clar d'unitat per tal que manifestessin la seva voluntat com a poble. Estem encara en la fase de mobilització i el 9-N ha de ser un nou exponent de la capacitat de mobilització unitària de la ciutadania catalana. A partir d'aquí entrarà de nou la política que possiblement trenqui aquesta unitat..
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
l’ànima d’un poeta. Que les meves paraules no enganyin a ningú: Platero y yo no és un llibre exclusivament per nens. Guillermo de Torre, fa cinquanta anys el definia com “un libro niño”, o “un libro sin edad”; el mateix Juan Ramón Jiménez va dir “Yo nunca he escrito ni escribiré nada para niños, porque creo que el niño puede leer los libros que lee el hombre, con determinadas excepciones que a todos se le ocurren”.
Platero y yo, 100 anys Josep Fuster Quan he acabat d‘escriure el títol d’aquest article, malgrat que no el canviaré, m’adono que potser no és el més adient, doncs ni Platero ni el poeta fan servir el pas dels anys com a referent temporal; ells, des del moment que van néixer, formen part del selecte i restringit club dels immortals. L’any 1914, l’Editorial Lectura va publicar parcialment i per primera vegada Platero y yo. Des de llavors fins ara, després de La Bíblia i el Quixot, és el llibre més traduït. Personalment, vaig saber de l’existència de Platero una calorosa tarda d’estiu d’un any a finals de la dècada dels cinquanta, que ara no recordo exactament. Aquella tarda va arribar per primera vegada a les meves mans un exemplar del llibre. L’hora de la classe de repàs estava ja molt avançada, quan la professora em va dir que fins que s’acabés llegiria en veu alta alguns dels curts capítols d’aquella obra. Vaig començar pel primer i tan sols llegir les primeres línies, la lectura se’m va fer plaent. En veure el meu estat d’ànim i la bona disposició -cosa infreqüent-, la professora em va dir que continués llegint uns quants capítols més, podia escollir entre els que em semblessin més interessants i així ho vaig fer. En fullejar els capítols del final del llibre, vaig veure’n un que es titulava “La muerte” i el vaig començar a llegir, intuint que res de bo portaria al pobre Platero. Acabat el capítol, amb la innocència que moltes vegades va aparellada amb la ignorància, i encuriosit pensant trobar un final menys dramàtic, vaig continuar llegint els capítols que venien tot seguit, “Nostalgia”, “Melancolía”, “A Platero en el cielo de Moguer” etc. A mesura que anava avançant en la lectura, la veu se m’anava apagant, fins que va esdevenir trèmula i entretallada; vaig acabar amb dificultat la lectura de l’última pàgina del llibre; desprès... Una estona en silenci amb els ulls clavats al llibre sense gosar aixecar el cap. Quan finalment ho vaig fer, els meus ulls es van trobar amb els de la professora i em vaig adonar que els tenia igual d’humits que els meus i que a tots dos ens baixava per les galtes una mal dissimulada llàgrima.
El llibre, de capítols molt curts, és una successió de petits poemes en prosa; és tan sublim i senzill que només precisa com a protagonistes el poeta i el seu burret; per l’argument, li sobra amb la vida, les gents, els fets quotidians, els indrets i paisatges de Moguer, un petit poblet andalús a principi del segle XX, on a part del treball, la principal distracció de les seves gents era tan senzilla com veure passar plàcidament el dia a dia de la mateixa vida. Platero y yo, és un llibre que ajuda a descobrir la bellesa de les coses més humils, és insòlit, profund, humà, i encara modern... Perquè la bellesa i la poesia són intemporals i eternes. El llibre, com no podia ser d’altra manera, va patir les crítiques i el rebuig de certs sectors molt minoritaris, que el titllaven de carrincló o “sentimentaloide”, adjectius que implícitament devien també anar dirigits als seus lectors. A mi, que suposo que es deu fer palès que m’agrada el llibre, això m’importa tan poc com la seva molt respectable opinió. Per mi ha estat, és i serà un plaer poder gaudir i recrear-me amb la seva plàcida lectura, que em transporta un segle enrere, i em fa oblidar lo complicat que hem fet aquest món i m’ajuda a retrobar les coses més senzilles, humils i humanes de la vida com poden ser, entre d’altres, passejar tranquil·lament pels carres de blanques cases de Moguer, per les vinyes, contemplar els horts, sentir la remor dels pins sacsejats pel vent, o gaudir del perfum dels tarongers florits, mentre segueixo amb atenció els raonaments i confidències que el poeta fa a Platero.
No ens vam dir gaires paraules, haguessin sobrat totes i haurien desfet un d’aquells moments tan especials que la meva memòria retindrà mentre visqui o pugui fer-ho. Aquell dia, la classe va acabar en absolut silenci, tan sols un adéu..... No vaig esperar gaires dies per comprar un exemplar de l’obra que encara conservo i que he rellegit quantitat de vegades. Platero y yo, entre altres coses, m’ha ensenyat que és un dels llibres que s’ha de començar a llegir amb l’esperit obert i predisposat a acceptar que la seva lectura obre les portes de un món, on per endinsar-s’hi cal la innocència i el cor d’un infant i un petit bocí de
pàg. 11
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
1700-1714. 4t El canvi de dinastia i la guerra de Successió. Santi Sató
LA CAIGUDA - BARCELONA I CATALUNYA
1715.Execució del general Josep Moragues. Retirat a Sort, se l’obligà a traslladar-se a Barcelona. El 22 de març, en intentar fugir, fou detingut i sentenciat, i el 27 executat. En paraules de Matas i Pujol, «arrastrado vivo por las calles por un cavallo, degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima del Portal de Mar». Hi restà fins al 1727. 1716. Es publicà l’edicte per«la demolición de todas las murallas de los lugares, castillos y casas fuertes de Cataluna que puedan servir de abrigo a los malintencionados». El de Torroella de Montgrí se’n lliurà per ser proper al mar i possible defensa contra corsaris.
1721. Les delacions, execucions sumàries i segrestos afectaren 1.098 propietaris. Es mantingueren fins al Barcelona tenia uns 40.000 habitants i les forces 1725. defensores, 6.000. D’aquests, 2.000 eren soldats professionals i 4.000 civils a la Coronela. Un defensor DECRET DE NOVA PLANTA: PÈRDUA DE LA per cada 6,6 habitants. Els assetjadors de les corones NACIÓ, L’ESTAT I LES INSTITUCIONS PRÒPIES francesa i castellana 20.000, 1 per cada 2 habitants, o I CREA UNA ESTRUCTURA MILITARITZADA bé 3,3 assetjants per cada defensor. Es destruïren un 25% dels habitatges (1.270 de 5.000 cases) amb uns El 15 de setembre, foren dissolts el Consell de 40.000 projectils. I moriren 4.200 i 5.458 barcelonins, Cent, el Braç Militar i la Diputació del General Pèrdua d’un sistema representatiu més del 10% de la població. Els ferits ho foren entre o Generalitat. substituït per càrrecs nomenats a dit o venuts. Un 6.431 i 8.832, del 16 al 22% de la població. ministre de Felip V: «Lo principal está hecho,que es 1713. Manresa fou saquejada i cremada: «Y, ardiendo haberla reducido a gobernarse por sólo la votuntad las casas, ejecutaron los enemigos las mas atroces de Vuestra Majestad sin concurso de las cortes o barbaridades, hasta degollar nihos inocentes.»El estados.» L’expressió «el rey ab la cort està per damunt Masnou, Premià, Teià i Vilassar també cremades i d’ell tot sol», o la del jurista Francesc Solanes«no es “socarrades”, i segons Francesc de Castellví, «las villas el Príncipe el que debe estar por encima de las leyes, de Caldas de Montbui, Montblanc, San Hipólito, sino las leyes por encima del Príncipe»,quedaven Sentmenat, San Quintin, La Pobla, Sant Feliu de anul·lades per l’afirmació «no hay otra ley que la Saserra, Oristà, Monistrol, Esparraguera, Arbucias, voluntad del rey». 1715. En el Consell de Castella es toda la tierra y lugares del Llusanés, Castellterçol, debaté la possibilitat de substituir la Reial Audiència Viladrau, Sallent, Espinelvas, Tarrasa». per una Cancelleria: «Borrándoles de la memòria a los catalanes todo aquello que pueda conformarse Fou freqüent el «diezmo de horca», sorteig d’un con sus antiguas abolidas constituciones, ussàticos, de cada deu homes en edat militar «sin estrépito de fueros y costumbres, si no ceden en beneficio de V. justícia»: pena de mort sense judici! Mg.» 1716. Decret de Nova Planta del Principat I els combatents rebels foren enviats a presidi, a de Catalunya. Redactat a la vista de la sociologia del país, l’anàlisi de les seves institucions i la conveniència del galeres o executats. rei. Hom les emmotllà en l’absolutisme borbònic. Fou 1714. El 10 de novembre s’imposava la pena de mort respectat el dret civil català. a aquells que disposessin de qualsevol tipus d’arma, «sin excepción alguna, así de fuego como de corte». La Reial Audiència, amb almenys la meitat d’oïdors castellans –els filipistes catalans hi tingueren gran (Gavinetes de tallar el pa fermades a la taula.) predicament–, presidida pel governador i el capità pàg. 12
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
general. El binomi capità general-audiència (Real Acuerdo) governà mancomunadament Catalunya, supeditat al Consell de Castella. 1717. Suprimides les universitats de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Vic. Felip V, per la seva fidelitat, fundà la universitat de Cervera. Una de sola seria més fàcil de controlar! 1718. Nou ajuntament de Barcelona, compost de 24 regidors de reial ordre i perpetus. Hom dividí el Principat en dotze corregiments gairebé sempre militars (Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà, Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa) i un districte especial (la Vall d’Aran). Els corregidors presidiren els nous ajuntaments formats per regidors vitalicis. La llengua castellana hi fou introduïda oficialment (a l’audiència d’una manera obligatòria), però “amb cura i discreció”. 1734. Gabriel Rojas, del Consell de Castella, «lo que conviene al servicio de V.M. y al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron, y que aquel gobierno se uniforme en cuanto fuere posible a el de todas las provincias de V. Mag.». I Melchor de Macanaz afirmava «en las ciudades de la Corona de Aragón haya regidores castellanos, pues con esto con pocos que haya, les irán instruyendo en los usos y costumbres de Castilla».
Impostos anteriors a la guerra.............................17,13% Nous: Cadastre......................................................66,45% Altres impostos nous: ..........................................16,35% S’establí a Catalunya el cadastre, imposició que pesà com una llosa de plom. És car sostenir un exèrcit poderós, que calia vestir, armar i allotjar per tal de tenir Catalunya subjecta: càrrega impositiva doble del que suportava un contribuent plebeu a Castella, amb gabelles i exaccions que no deixaven constància escrita, per la corrupció i posició de domini de militars i nous poders municipals. La pressió i la corrupció era molt forta. Un informe (1722-1724) afirmava que «se hurta tanto como se cobra, pues para dar individuales noticias a Vm. sobre, este punto fuera menester escribir dilatados volúmenes, pues en confianza digo a Vm. que. sin haber de dar cuenta a Dios de haber cometido ninguna injusticia se podrían poner en galeras, sin hacer proceso a todos cuantos subdelegados hay en Cataluna y los principales de la oficina sin eximir a nadie». La recuperació econòmica llastada per l’ocupació militar (sous, allotjaments, manteniment dels soldats i els animals...).
CASTELLANITZACIÓ Un exèrcit de nouvinguts: capitans generals, intendents, corregidors, fiscals, oïdors, funcionaris de l’Audiència i del cadastre, bisbes, abats... l’anaren disseminant.
PRESÈNCIA MILITAR AL SEGLE XVIII. Construcció de la Ciutadella de Barcelona 1717. El castellà s’imposa a l’administració i a la de Justícia. Enderroc de més de 1.000 cases, a càrrec dels 1746. Una trentena d’anys després de la Nova Planta, propietaris, per fer-la possible. el mestre Baldiri Reixac consideravala llengua espanyola com«la més útil i necessària de les llengües Es modernitza el castell de Montjuïc. estrangeres». 1715. Francesc de Castellví hi situa els pitjors episodis del terrorisme militar. «Las tropas no observaban con exactitud las ordenes que se les habían preescrito; vivían a discreción, afligían con insoportable peso y imposiciones extraordinarias, que exigían en las execuciones militares por la cobranza de las contribuciones [...] las cobraban las tropas a su arbitrio.» 1771. A les colònies d’Amèrica, Carles III havia de controlar uns 20.000.000 de quilòmetres quadrats, amb 26.000 homes, similars o inferiors al que utilitzava -entre el 15 i el 20% de la població del principat per a la «tranquilidad pública» en els 32.000 km2 de Catalunya. «Cuando se conquista un país y es cuestión establecer una nueva ley y gobierno en él, se ha de hacer todo prontamente, porque así, los naturales intimidados con verse sojuzgados admiten sin rèplica el nuevo establecimiento; si se da tiempo, intermedian reparos, se buscan empeños y llaman novedad lo que no se hace luego.»
1720-1729. IMPOSTOS SOBRE ELS CATALANS
1768. Carles III va promulgar la Reial Cèdula d’Aranjuez. Proscrivia el «lemosino» en tribunals civils i eclesiàstics i «que la Enseñanza de las primeras Letras, Latinidad y Retòrica se haga en Lengua Castellana [...] donde quiera que no se practique, cuidando su cumplimiento lasAudiencias y Justicias respectivas [...]».
1838. Isabel II. Fins i tot la mort en castellà: la Junta del Cementiri de Barcelona obligà a retirar els epitafis escrits en català. 1857. La llei Moyano, vigent fins a la Segona República (1931), establia l’obligatorietat de l’ensenyament primari, i que «la Gramàtica y Orto grafia de la Acadèmia Española seran texto obligatorio y único para estas materias en la ensenanza pública». pàg. 13
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
1867. Reial Ordre sobre producció teatral «en adelante, no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España». 1896. Alfons XIII prohibí el basc i el català en les converses telefòniques. 1902. Un Reial Decret que establia que l’ensenyament del catecisme fos en castellà: «Los maestros y maestras [...] que enseñen a sus discípulos la doctrina cristiana en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, seran castigados la primera vez con amonestación. Si reincidiesen, seràn separados del Magisterio oficial.» REPRESSIÓ POLÍTICA
L’indult de la branca personal del cadastre i sistema d’elecció municipal. MEMORIAL DEL 1760. Supressió dels regidors perpetus, representants d’estaments i desigualtat entre els súbdits de Castella i els de l’antiga Corona d’Aragó. PROTESTA 1767. Creació del «abogado general del público». PROTESTA 1768. Nou gremis envien síndics a Madrid per transmetre els seus greuges al rei. PROTESTA 1769. Crítiques al règim municipal borbònic i abolició dels regidors vitalicis, sistema d’elecció dels càrrecs municipals.
Malgrat els termes de les capitulacions pactades, la repressió política seguí immediatament la fi de la Malgrat els intents d’assimilació, els tres segles guerra. transcorreguts han significat un esforç constant Els béns dels nobles i militars foren confiscats i els dels catalans per mantenir la seva llengua i la seva identitat. eclesiàstics privats de llurs càrrecs. PRIMER ÈXODE CATALÀ i LA RESISTÈNCIA L’èxode fou una allau continuada fins al 1725. Les condicions de vida i el menyspreu els hi empenyeren. D’altres, fugiren a les muntanyes, on iniciaren la guerrilla. 1714. El 16 de desembre, ban que prohibia, fins i tot amb pena de mort, la correspondència amb els regnes de l’emperador Carles VI i amb els estats neutrals, ja que podien alimentar la revifalla de les esperances d’un canvi polític. La resistència política persistí fins a l’any 1742. EL CAS DELS CATALANS Els exiliats protagonitzaren la difusió del «cas dels catalans»en la diplomàcia internacional: via fora als adormits (1734) irecord de l’aliança fet al sereníssim Jordi Augusto, rei de la Gran Bretanya, amb una carta del Principat de Catalunya i ciutat de Barcelona (1736). El bisbe i escriptor Agustí Eura deia que Catalunya era «la nació / més esclava i ultratjada, La més vilipendiada / que a món se puga trobar». MEMORIALS DE GREUGES I PROTESTES Els memorials de greuges i les protestes se succeïren durant nombroses dècades. MEMORIAL DEL 1723, contra el cadastre, els excessos i les extorsions.
MEMORIAL DEL 1759. Malversacions i abusos. pàg. 14
Bibliografia: Enciclopèdia catalana.
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
L’ebola: massa coincidències Josep Martinoy
“Avui el món té 6.800 milions d’habitants i aviat arribarem als 9.000 milions. Ara bé, si fem un bon treball amb les noves vacunes, el sistema sanitari, el sistema de control de natalitat... podríem reduir la població entre un 10 o un 15%.” Bill Gates Aquestes paraules les va pronunciar el cap de Microsoft en una conferència sobre canvi climàtic al TED (Technology Entertainment and Design), el 2010. En aquests moments la Terra està habitada ja per 7.200 milions d’habitants i el creixement de la població és exponencial. La conferència (en anglès) poden veure-la aquí http://www.bibliotecapleyades.net/sociopolitica/esp_sociopol_ depopu57.htm#Video. Els humans són una autèntica plaga per al planeta. En això hi podem estar d’acord, però no deixen de ser curiosos els elements que Bill Gates deixa anar per a reduir la població mundial: vacunes, sanitat i control de la natalitat. Se suposa que els tres elements són per a protegir la salut de les persones i, per tant, mantenir-les sanes i activament reproductives. La fundació Gates està treballant també en un anticonceptiu a distància que implantat en les dones estaria en funcionament 16 anys. Però el més preocupant és el tema de les vacunes. Què vol dir Gates quan afirma que si fem un bon treball amb les vacunes podrem reduir la població mundial? La fundació Gates treballa a més en una vacuna que no s’ha d’injectar sinó que s’activa per la suor... Perquè, quin és el problema de les vacunes? Bàsicament que vacunar-se és una acció voluntària que la població ha d’acceptar i que les vacunes no poden tenir una acció dolenta instantània perquè alertaria els que encara no s’han vacunat.. I perquè la gent es vacuni en massa ha de tenir la sensació que la seva salut està molt amenaçada per una nova malaltia. Nous ceps de grips temporals, virus mortals, malalties víriques associades a animals... Si les previsions són que a principis del 2015 1,4 milions de persones estiguin infectades d’ebola, quan surti la vacuna el seu èxit està garantit. Un negoci molt lucratiu. Un altre exemple curiós. El 2006, el doctor Eric C. Pianka (Califòrnia, 1939) va advocar en un discurs en el congrés de la Texas Academy of Science per l’eliminació del 90% de la població actual mitjançant el virus de l’ebola. Aquest reconegut científic, que ha rebut tota mena de distincions, va rebre molts elogis per la seva proposta. Segons ell, la falta d’aliments, les guerres o la sida acaben amb la població mundial d’una manera massa lenta i va dir que calia accelerar el procés de reducció de l’espècie. Els assistents al congrés a Houston el van aplaudir fervorosament. L’actual brot d’ebola situa el seu epicentre a l’hospital del govern de Kenema, a Sierra Leone, en el qual hi ha un laboratori militar dels Estats Units d’investigació d’armes biològiques, finançat per la fundació Gates i la fundació del financer George Soros. Científics de biodefensa dels EUA han estat treballant en el laboratori
en febres virals com l’ebola des del 2011. El 17 de juliol del 2014, es va abatre el vol MH-17 de Malasyan Airlines. En aquell vol hi viatjava Glenn Thomas, un expert en ebola assessor de l’Organització Mundial de la Salut i que viatjava a un congrés a Austràlia per a denunciar que els EUA estaven experimentant amb l’ebola amb humans a Sierra Leone. Thomas, que havia participat en el projecte, tenia informació sobre les pràctiques d’infecció en persones sanes que s’estaven fent en aquest laboratori. El govern de Sierra Leone, davant les protestes de la població, que va arribar a apedregar-lo, va decidir clausurarlo fa uns mesos. Si pensen que tot això són teories conspiratives, han de saber que documents desclassificats del govern dels Estats Units confirmen que aquestes pràctiques no són noves. Centenars de persones van ser infectades amb malalties de transmissió sexual sense que tinguessin cap coneixement que eren autèntics conillets d’índies. L’experiment, amb el qual es va infectar els participants amb sífilis i gonorrea, es va realitzar a Guatemala entre 1946 i 1948, i va rebre el suport de l’Organització Panamericana de la Salut i del govern de Guatemala.
Ho va explicar la llavors secretària d’Estat, Hillary Clinton. Durant l’experiment es van infectar 696 persones, majoritàriament personers en presons de Guatemala i dones d’un hospital mental. Als homes se’ls van facilitat prostitutes que tenien aquestes malalties o se’ls van inocular directament. Un cop infectats, es va promoure que tinguessin contactes amb persones sanes. La idea era determinar si la penicil·lina, acabada de descobrir per Alexander Fleming, en podia prevenir la infecció. Però segons els informes desclassificats, un terç d’aquestes persones no van rebre cap classe de tractament. Però això no és tot. El mateix president Bill Clinton (1992-2000) va demanar disculpes perquè des dels anys 40 als 90 del segle passat, els EUA havien experimentat amb armes químiques i bacteriològiques amb habitants del seu propi país. Clinton va prometre que coses així no es tornarien a repetir. No està gens clar que no hagi tornat a passar...
pàg. 15
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Dogmàtics, derrotistes i caïnites
el temps a un conflicte bèl·lic, en aquest cas la Primera Guerra Mundial. Viatges a través de les seves pàgines fins als capil·lars del desastre, aquests que desapareixen en l'oblit quan se signa la pau, en aquest cas el Tractat de Versalles. Els soldats Albert Maillard i Édouard Pericout protagonitzen una trama gairebé detectivesca malgrat el drama que amaga i en què el pervers D'AulnayPradelle situa el lector en la realitat que si la guerra és un negoci de no gaires, passa el mateix amb la postguerra. En passar l'última pàgina em vaig quedar amb la idea que en les històries que no acaben impreses i enquadernades, potser hi hagi també personatges semblants als creats per aquest escriptor francès. Són aquests que es fiquen al sac dels efectes col·laterals que els grans errors tenen en els ramats humans als quals em referia línies amunt.
Recordo que una de les coses que més em costava suportar en la meva adolescència eren les frases dogmàtiques, aquesta espècie de "ho prens o ho deixes" amb què ens educaren els escolars dels anys 60.
I tiro aquí del caïnisme, la tercera idea del meu titular d'avui, massa present en la societat en què ara vivim. És cert que no ens aixequem un sol matí sense un xic més pel que preocupar-nos... i la veritat és que els assumptes que escoltem a la ràdio o llegim en els diaris són de gran pelatge: econòmics, polítics, ètics o de simple i rotunda irresponsabilitat. Li deixo a vostè, lector, que busqui els exemples per a cada un d'ells.
"És així i punt en boca, perquè ho dic jo" solia ser l'última paraula, la que precedia el silenci que se'ns imposava a la taula familiar, i fins i tot al carrer, quan tractàvem de divertir-nos i algun xaval més alt, més fort i més xulo que tu tancava una discussió de manera definitiva.
Al meu cap li preocupa més que res el tarannà radicalment hostil que de vegades percebo en la defensa encesa de les posicions pròpies, molt legítimes, o en les crítiques despietades, a degollament, dels que defensen altres idees, també molt legítimes. Crec que així no anem enlloc.
NOS VEMOSSegurament és així en gairebé tots els racons de la terra, però sóc dels que creu que la superioritat impostada i l'arrogància són una part important del perfil de la nostra personalitat. Bascos, gallecs, catalans, andalusos, madrilenys, murcians... en diferent mesura, tenim un rampell de certa xuleria, encara que segurament algun psicòleg molt avançat en diria "autoestima arrelada".
No sé si m'entenen.
Javier Zuloaga
Aquesta superioritat i tendència al dogmatisme es confon de vegades amb una personalitat forta. "Escolta, el teu fill sí que té les idees clares", he sentit alguna vegada després que un jove llicenciat fixés una veritat dogmàtica amb una veuassa contundent i una bon cop de puny sobre la taula. Sí, és veritat i pot ser que la majoria de nosaltres hàgim caigut en el fet de poder tenir tota la raó en més d'una ocasió, de la mateixa manera que hem anat a parar a l'altre extrem quan les coses ens han anat mal parades. És la batzegada cap al derrotisme, aquell moment en què un arriba a la conclusió que no val per a res, o per a quasi per a res, i desapareixen de la teva memòria aquelles coses que durant la teva vida et feren sentir realment gran. Tot el que s'ha escrit fins ara és de calaix i comú en les persones i no em produeix més inquietud si no m'ho miro des de la perspectiva del ramat, perquè llavors la cosa es pot complicar. La història del món està plena de les conseqüències d'enfrontaments entre nacions i sobre aquests hi ha molts llibres bons. He llegit Nos vemos allí arriba, de Pierre Lemaitre, últim premi Goncourt, i ho he fet gairebé d'una tirada mentre no dormia, ni menjava, ni era sota la dutxa. Perquè descriu amb un realisme admirable la descomposició humana i social que succeeixen en
pàg. 16
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
"In memoriam" Voldria tenir un pensament, encara que sigui un instant, per recordar la nostra Joana Darné. Era una dona.Joana D Era una dona del poble. Era una dona inclosa al paisatge de Torroella. Era una dona que sempre hi era. Hi era al paisatge. Hi era en les persones. Hi era a les festes. Hi era en els esdeveniments. Hi era en les curses. Hi era en les tradicions. Hi era en la solidaritat entre les dones. Hi era en la protesta social. Hi era en la lluita de l'alliberament nacional. Era una persona imprescindible en un poble, amatent a totes les coses, coneixedora de tot i de tothom, discreta en tot i amb tothom. Disposada i exigent alhora. Se li podien confiar les claus de totes les cases. Era la Majordoma de Torroella. Era la memòria col·lectiva. JoanaPersona intel·ligent, culta, bona conversadora, amb les idees clares, coneixedora de tota la intel·lectualitat dels voltants, bona lectora i bona escriptora, amb molta ironia i, fins i tot, sarcasme. Sabia observar el seu entorn, sabia descriure molt bé les persones, en els seus escrits descobria la seva tendresa, cosa que feia invisible en la seva persona, volent-se mostrar esquerpa, no li agradaven les alabances, cosa que mereixia molt. Com a dona del seu temps era invisible per a molts, sempre volia estar en segon terme. La seva gran personalitat no era invisible. Per aquest motiu, li van donar la Medalla del Montgrí, que només es mereixen persones que han treballat intensament per al poble. Ella ho va fer. Era un reconeixement merescut. És de justícia fer-ne un recordatori, en breu se li farà un homenatge. Esperem que sigui ben divulgat i multitudinari, que es pugui retenir en la memòria col·lectiva. Gemma de Luna Riera Presidenta de Xibeques del Cau
Falta més política i diversitat a la Unió Europea Xavier Ferrer
La Unió Europea, malauradament, ens té acostumats que li costa molt prendre les decisions, sovint ho fa tard i, en ocasions, sense arribar a consensuar una posició comuna en afers internacionals. Tenim els casos de la guerra de l'ex-Iugoslàvia, o l'actuació a les primaveres àrabs, en què els estats membres varen posicionar-se individualment i la UE va estar pràcticament absent. I ara, davant el conflicte amb l'Estat Islàmic, en el qual els Estats Units estan formant una coalició internacional a la qual ja s'han apuntat diferents estats àrabs i també occidentals, veiem que, un cop més, la UE, com a unitat, no hi participa i, en canvi, alguns dels estats membres, a títol individual, sí que ho fan, com és el cas del Regne Unit, Dinamarca o França, i d'altres s'ho estant pensant. Així, en un afer de rellevància mundial com és la resposta de la comunitat internacional a l'Estat Islàmic, és una llàstima que la UE no hi participi com a unitat, fet que la situa en una insignificant influència com a actor mundial. Esperem que els renovats càrrecs de president del Consell Europeu i de l'alta representant per a la Política Exterior elevin el nivell polític i la influència de la UE amb vista a l'exterior. La veritat, però, és que, si no hi ha un canvi substancial, si no s'aposta per una UE amb capacitat política, la irrellevància internacional està assegurada i els estats membres seguiran decidint segons els seus interessos, però cada vegada amb menys capacitat, perquè el món ja està configurat amb àrees econòmiques i polítiques grans i els estats europeus, alguns d'ells altrament influents i poderosos, ara són massa petits per anar sols. I per acabar-ho d'adobar, una altra absència de la UE és la falta de protagonisme i posicionament en els seus afers interns, concretament davant els processos d'identitat nacional presents a Escòcia i Catalunya, i latents en altres llocs, davant els quals la resposta de la UE és que són afers interns dels estats. Ja sabem que la UE és una unió d'estats i que aquests pesen molt en el si de les institucions, però aquestes realitats també són un afer intern de la UE i les institucions comunitàries farien bé de tenir mecanismes de solució, i més si en alguns estats no n'hi ha. La veritat és que una UE amb mancances per dalt, que la limiten per ser un actor influent en el món, i també amb mancances per baix, al no poder, ni voler posicionar-se en els afers nacionals dins el territori comunitari, no ens serveix com a ens cohesionador i, més aviat, es veu com una realitat als servei dels estats. És en aquest escenari que hauria de fer realitat el seu eslògan "Units en la diversitat". Units per aconseguir la unitat política i ser un actor influent en el món i en la diversitat, acceptant les diferències i les realitats nacionals existents en el territori comunitari. Aquesta UE sí que serà útil en la llibertat i seguretat dels ciutadans.
pàg. 17
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Torroella, espai d’art Per Sofía Borrego i Moreno
“Negre, sempre negra” Baix Empordà i Girona (2012) David Casadellà i Llavià (1969) Poesia
Tenim la tendència a pensar que en la literatura, i en l’art en general, les obres mostren la vida i la personalitat dels autors, descartant que pugui ser una producció artística aliena a la manera en què viuen el dia a dia. En aquest sentit, sí que és veritat que l’obra poètica Negre, sempre negra i la seva escenografia musicada i interpretada ens apropa a la identitat de David Casadellà i Llavià. Un temperament on no hi ha matisos, des del blanc al negre, sempre negra: una resistència de quedar-se a la foscor, tal com veiem en aquets fragment d’‘After all’. Només jo només jo visc en un món on la mentida és valor on la creença es fa rol apostar per perdre jugar per ser derrotat
pàg. 18
Aquesta participació del joc del derrotat obeeix a cert gust pel que es coneix com l’estètica negativa, d’un sentiment molt anguniós i kafkià; on el negre, o com el mateix autor diu “el no-res”, passa de ser un buit a un espai desconegut en el qual l’imaginari s’aventura a recrear tot allò que com a espectadors ens generi. La modernitat ha atorgat a la poesia noves formes de manifestarse i sobreviure a la competència de la novel·la i la tradició, així l’autor ha emprat formes avantguardistes d’escriure, sense por de passar d’una llengua a l’altra en el lèxic, i cercar en els seus col·laboradors un nou suport, com les il·lustradores Glòria Clapés i Natàlia Villanueva, i tots els artistes amb els quals comparteix escenari. Tanmateix, aquesta obra és el número 11 de l’antologia “El Llop Ferotge”, un col·lectiu que dóna suport a la difícil tasca de crear i difondre la poesia a través de diferents mitjans, com ara les Nits Poètiques. Bibliografia Casadellà, D. Negre, sempre negra, “El Llop Ferotge”, núm. 11. Girona: Bookprint digital, 2012.
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Paella d'arròs remenada Ingredients per a 4 persones:
La cuina de la Catrina Per Caterina Bosch
• 1 kg. cap de rap pel fumet • 2 escamarlans per persona • 2 gambes per persona • 500 gr. arròs • 300 gr. sèpia • Salsa de la sèpia • 200 gr. calamars
Tallarines amb pit de pollastre Ingredients per a 4 persones: • 300 gr. de tallarines • 1 pit de pollastre • Oli • Sal • Pebre • 40 gr. mantega • 4 o 5 llesques de cansalada viada. • 2 grans d'all • 200 gr. xampinyons • ½ got vi blanc • 200 gr. nata líquida • 1 ceba • 50 gr. formatge ratllat
• 250 gr. musclos • 250 gr. cloïsses • 1 ceba molt gran trinxada • 2 pebrots verds trinxats • Sal • Oli • 300 gr. tomàquet trinxat
Preparació: En una paella amb bastant d'oli hi passeu les gambes i els escamarlans, i les reserveu. En el mateix oli coeu la sèpia i el calamar fins que perdi l'aigua. Afegiu-hi la ceba i el pebrot tot trinxat. No pareu mai de remenar. Quan està molt daurat poseu-hi la salsa de la sèpia desfeta amb unes gotes d'aigua. No pareu de remenar tota l'estona. Afegiu-hi la tomata i quan estigui cuita, poseu-hi els musclos i les cloïsses. Feu-los-hi una bona remenada, que es vagin obrint. Afegiu-hi l'arròs i deixar-lo coure amb el fumet fet amb el cap de rap. Poseuhi les gambes i els escamarlans. Quan hagi cuit 12 minuts i s'hagi begut el fumet, traieu-lo del foc, tapeu-lo amb paper de plata i espereu 10 minuts per posar-lo a taula. Insisteixo remeneu des del començament fins que el tapeu amb el paper de plata.
Preparació: Coeu les tallarines amb aigua i sal fins que estiguin al dente. Escorreu-les i reserveu-les. Talleu el pollastre a tires, fregiu-les amb oli i mantega i reserveu-les. En el mateix oli, daureu lleugerament la ceba i els alls, incorporeu-hi el pollastre, la cansalada viada tallada a trossets i els xampinyons laminats. Aboqueu-hi el vi i coeuho a foc lent fins que es redueixi. Incorporeu-hi la nata i escalfeu-ho fins que torni a arrencar el bull. Barregeu-ho amb les tallarines i espargiu-hi el formatge ratllat.
El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.
pàg. 19
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Gotes d‘humor Per Fuster
pàg. 20
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Cinema i espectacles Per Jordi Bellapart
pàg. 21
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
pàg. 22
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
pàg. 23
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
pàg. 24
EMPORION NÚM 95 NOVEMBRE 2014
Pel·lícula del mes:
Perdida
pàg. 25
Edita Associació Emporion Socis Fundadors • Jaume Bassa • Jordi Bellapart • Montserrat Blai • Xavier Ferrer • Vicenç Fiol • Gabriel Martinoy • Cels Sais • Santi Sató • Joan Surroca • Enric Torrent
Consell de redacció • Jaume Bassa • Jordi Bellapart • Roser Benet • Sofia Borrego • Xavier Ferrer • Josep Fuster • Gabriel Martinoy • Anna M. Mercader • Cels Sais • Enric Torrent
Jaume Bassa -- President Anna M. Mercader -- Secretari Plàcid Busquets -- Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy -- Preparació, estructura i gestió de continguts
Medalla del Montgrí
2008