96 desembre 14

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Periòdic digital - Tercera època

núm. 96 -desembre- 2014

pàg. 1

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

• Editorial • Notícies • Nota-avís a entitats organitzadores d'actes a Torroella-l'Estartit • Emporion 100 anys – 1915-2015 • Què li ha ensenyat la vida?

Editorial

• "La veritat": reflexions amb sentències

Jornada històrica, exhibició democràtica

• La Xina i el soroll de les motos • El significat del 9-N • L'esclat d'una il·lusió • Conte de Nadal • The deplorable history i el post-9n • La gran trampa del TTIP • Absolutisme intel·lectual • Els reptes de la nova Comissió Europea • Torroella, espai d'art • Proverbis, refranys i frases fetes • Exercicis de català 4 • Eduardo Rincón, músic • El video dels joves • La cuina de la Catrina • Mots en creu • Gotes d'humor • Cinema i espectacles

pàg. 2

El 9 de novembre del 2014 passarà a la història de Catalunya com el dia que 2,3 milions de catalans van decidir, malgrat els nombrosos impediments legals per part del govern espanyol, confiar a les urnes la seva opinió sobre el futur del país en un procés participatiu i democràtic. Jornada festiva, de gran il·lusió, molt alegre i, sobretot, de profund convenciment democràtic que ha estat un exemple de mobilització a escala mundial.

Tot i sabent el caràcter simbòlic de la votació, els catalans van tornar a demostrar el seu gran civisme, la seva voluntat d'avançar en l'autogovern i de plantar cara a un govern espanyol entossudit a fer política a través dels tribunals.

El resultat de la participació va ser contundent: 1,8 milions dels ciutadans que van acudir a les urnes van deixar clar que volen que Catalunya sigui un estat independent. El govern espanyol i els seus mitjans afins s'han afanyat a dir que va votar poca gent, que el que pensin els partidaris de la independència els és indiferent perquè mai es posarà a negociar el trencament de la unitat d'Espanya. Representants del Partit Popular han arribat a afirmar que votar és antidemocràtic i que els catalans estan adoctrinats pels partits nacionalistes... Sembla mentida que les coses es vegin tan distorsionades des de 500 quilòmetres de distància.

Els qui han criticat la "poca" participació ciutadana són els mateixos que l'han recorreguda dues vegades davant el Tribunal Constitucional. Titllen d'il·legal el 9-N quan el TC no ha dictat cap mena de sentència, sinó que simplement ha admès els recursos del govern espanyol. Donen per fet que el Constitucional els donarà la raó, potser perquè ja s'han ocupat abans de col·locar-hi al capdavant persones afins. Si el 1978 la Constitució espanyola semblava l'eina que podia permetre un bon encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol, l'ús que en fa el govern estatal només demostra que ara és una eina per esclafar sense contemplacions qualsevol reivindicació catalana.

Aquesta actitud, que no és exclusiva del govern del PP, ja es va començar a posar en evidència quan es va aprovar el nou Estatut. Les amenaces, les crítiques i els insults constants han acabat provocant una desafecció dels catalans que difícilment es podrà redreçar. L'Estat espanyol té un problema molt seriós i el govern estatal, en comptes de fer Política, amb majúscules, es limita a esgrimir les lleis com a arma contra els catalans.

Sense pensar que les lleis es canvien fàcilment, però que els sentiments d'una societat no. Si les lleis no s'haguessin canviat encara les dones no votarien, hi hauria esclaus i moltes dictadures. Entendre la democràcia com una "dictadura" de les lleis és un greu error. I més quan el govern espanyol podria defensar la unitat de l'Estat en un referèndum amb moltes garanties d'èxit, tal com va fer el govern britànic en el referèndum d'independència d'Escòcia.

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Però obsessionats en el NO a tot, el govern de Mariano Rajoy pot provocar una situació encara més complicada de gestionar. Si es convoquen eleccions i els partits partidaris de la independència fan una llista unitària o, en el seu cas, obtenen uns resultats espectaculars, es poden trobar un Parlament de Catalunya encara més sobiranista i amb el mandat explícit dels ciutadans d'anar ràpidament cap a l'autogovern ple. I en aquesta situació ni constitucionals, ni fiscals, ni jutges podran fer massa cosa. Qualsevol acció desmesurada del govern espanyol, com pot ser suprimir l'autonomia de Catalunya, dispararà totes les alarmes internacionals i acabarà d'enfonsar una deteriorada imatge d'Espanya associada ja ara a la corrupció, a la falta d'una democràcia ben entesa i arrossegarà cap al bàndol independentista encara més gent.

Catalunya no ho té fàcil, però Espanya tampoc. Segurament d'aquí uns anys, si Catalunya acaba aconseguint ser un estat nou dins la Unió Europea, els espanyols demòcrates acabaran agraint als catalans que la seva lluita per l'autodeterminació haurà comportat indirectament la regeneració i el canvi del sistema polític també de l'Estat espanyol. I és evident que bona falta fa.

PER A AQUEST MES DE DESEMBRE: NIT DEL DRAC dissabte 6 FIRA DE SANTA LLÚCIA dissabte 13 CAGA TIÓ A PLAÇA dimecres 24

Notícies Notícies de Novembre

TORROELLA Darrers dies d’octubre

Dijous 23 octubre a dilluns 3 de novembre. Els gegants a Aserrí i altres municipis de Costa Rica. Els gegants de Torroella varen saltar l’Atlàntic i es van plantar a Aserrí, Costa Rica, on varen ser convidats per l’associació cultural AGRUCA per realitzar un programa molt atapeït

d’actes diversos, recepcions oficials, intercanvis culturals i cercaviles, dins de la tradicional de festa de les “Mascarades”.

Destaquem la visita al Ministeri de Cultura, on van ser rebuts pel “viceministro”.

El president de la colla gegantera de Torroella, Marc Muñoz, va signar un conveni de col·laboració entre el Ministeri de Cultura de Costa Rica i les associacions que formen part del cercle internacional d’amics dels gegants. L’objectiu és recuperar i difondre les mascarades tradicionals “costaricenses” dins del patrimon popular.

A la pàgina web del ministeri, a l’apartat de notícies del facebook del 31 d’ocubre, va sortir la visita dels Gegants de Torroella que també es pot veure al facebook dels geganters de Torroella.

La imatge pertany a la visita dels gegants a Puntaneras. La província de Puntarenas està situada a la zona occidental de Costa Rica i abasta la major part de la costa Pacífica del país, i la seva capital ocupa una llengua de terra de diversos quilòmetres de llarg i mig quilòmetre d’ample, enmig de l’Oceà Pacífic. Puntarenas és una de les regions turístiques més importants de Costa Rica, amb abundants illes, platges i tresors naturals, que la converteixen en una destinació turística internacional. La presència dels nostres gegants hi va despertar expectació, tot i ser una població que està acostumada a rebre tota classe de reclams d’arreu del món. En va parlar en portada la revista local “Lo que dice la gente” del mes de desembre.

compositor santanderí resident a Torroella, es va celebrar al Cine Petit un recital de piano en què el pianista Santiago Barro va interpretar 4 obres de l’homenatjat Eduardo Rincón.

Dimarts 28. Acte de suport al dret a decidir i a la convocatòria del 9-N. La Taula del Baix Empordà pel Dret a Decidir es va presentar a l’Espai Ter en un acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb una llista de 120 adhesions d’ajuntaments, entitats i empreses de la comarca.

Ara esperem que, en un any o dos, els nostres amics “ticos” puguin visitar Torroella de Montgrí i gaudir del nostre territori i gent com els torrellencs ho han fet allà.

EMPORION, que està a punt de complir el centenari, va tenir part de protagonisme a l’acte.Gabriel Martinoy ens va representar a la foto d’entitats que hi donaven suport, i Miquel Bofill, exsenador d’ERC per l’Entesa durant dues legislatures, va posar la nostra revista com a exemple de catalanitat i resistència a les dictadures.

Diumenge 26. Homenatge a Eduardo Rincón. Amb motiu del 90è aniversari del

El Consell de Redacció agraeix a Miquel Bofill que utilitzés EMPORION per ar-

pàg. 3

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

gumentar bona part del seu discurs davant les 600 persones que van assistir a l’acte.

una Constitució aprovada sota la pressió i l’amenaça dels qui havien imposat i sostingut la dictadura franquista.

Oferim a continuació el seu parlament.

També som això: Tenacitat democràtica.

Bon vespre,

Som també la realitat d’una persistència del catalanisme viscuda poble a poble, a Sant Feliu de Guíxols, a Calonge, a Palamós, a Palafrugell, a la Bisbal, a Begur, a Pals, a Verges o a Torroella.

A Torroella, per exemple, estem a punt de commemorar el centenari de la revista EMPORION, que van impulsar el 1915 un petit grup de prohoms locals amb la voluntat de reformar, d’incorporar a la societat torroellenca l’esperit de civilitat del nou catalanisme.

En nom de l’ANC del Baix Empordà i de l’assemblea local de l’ANC: Benvinguts a Torroella!

Agraïm a la Taula pel dret a decidir del Baix Empordà que hagi portat a la nostra vila aquest acte comarcal que a les portes del 9 de novembre té una significació especial.

Agraïm a l’alcalde de Torroella de Montgrí que amb el seu suport en aquest acte i la seva presència avui expressi, com ha fet tantes vegades el Ple de l’Ajuntament, el suport de la població de Torroella i de l’Estartit a la sobirania de Catalunya, al dret a decidir dels catalans i a la independència.

El nostre moviment no és l’expressió de la flamarada d’un dia, no és únicament la reacció a les humiliacions i al maltracte de l’Estat espanyol del present.

Som també l’expressió d’un moviment de fons que emergeix amb la força de tot un poble que l’empeny. Un poble que recull i que acull. Un poble que suma.

Un poble que recull i suma la força del passat i molt especialment la tradició democràtica i persistent del catalanisme de tot el segle XX. Un poble que acull, i que suma a aquesta força l’energia del present de tots els qui vivim i treballem a Catalunya.

Venim de lluny i ens reconeixem com a continuadors de la tradició cívica i democràtica del moviment catalanista.

Un catalanisme progressista en el terrenys cultural, econòmic i social, i ideològicament plural.

Un catalanisme que va arrelar amb tanta força a començaments del segle XX a tots els pobles i viles empordaneses que avui encara ens en sentim hereus.

Un moviment democràtic que va portar la República i que va tornar a renéixer, durant els anys 60 i 70, malgrat l’intent d’extermini de l’Estat espanyol franquista.

Un moviment democràtic del nostre poble que avui ja no accepta viure en un marc democràtic restringit, restringit per

pàg. 4

¿Amb qui va ensopegar aquella modesta revista local de començaments del segle XX que reivindicava amb el seu nom, EMPORION, l’esperit de la cultura i la democràcia d’Atenes i de la Grècia clàssica? Malauradament no és cap sorpresa, va ensopegar amb el govern espanyol, en aquell moment la dictadura de Primo de Rivera, que la va prohibir perquè era una publicació en català.

Però les prohibicions a la llarga sempre ens fan créixer, i en aquell moment van fer créixer el moviment catalanista que va desembocar en la República.

A Torroella, els impulsors d’EMPORION se les van empescar per esquivar les prohibicions i es van inventar una nova publicació, el Llibre de la Festa Major, que alguns dels seus fills van aconseguir de mantenir durant el franquisme i que encara perdura.

Mentrestant, en aquests començaments del segle XXI, Emporion ha tornat a renéixer com a publicació digital. És un petit exemple del que som també com a poble. Tenacitat, continuïtat i modernitat.

Al llarg d’aquests últims anys, els nostres pobles han crescut molt, han multiplicat per dos, per tres, fins i tot, la seva població.

Tota aquesta gent hem fet progressar els nostres pobles i volem avançar junts com a ciutadans catalans lliures. El nostre també és un moviment a favor del ple reconeixement dels drets socials i polítics, i en primer lloc del dret a decidir, de tots els que viuen i treballen a Catalunya, perquè som un sol poble. Un poble que construïm treballant plegats per un nou país.

Aquests dies, amb motiu de la gigaenquesta que estem impulsant l’ANC i Òmnium, molts companys han trucat a les portes de veïns i veïnes desconeguts, i s’han endut la sorpresa de la bona acollida que han tingut, també en moltes cases de famílies nouvingudes, de persones que parlen encara amb dificultat la nostra llengua, però que entenen que Catalunya vol decidir, que els convé que gestionem els nostres recursos i que volen participar.

Tot això explica perquè la simple expressió democràtica de la nostra voluntat d’exercir el dret a decidir té tanta força i espanta tant els nostres adversaris. Uns adversaris que oposant-s’hi mostren la seva gran debilitat, que és la seva falta d’esperit democràtic.

Una falta d’esperit democràtic que es concreta en prohibicions i intents de fer callar la veu del poble. Unes prohibicions que xoquen amb els principis de la Unió Europea i els posen en evidència davant del món.

Estem a les portes del 9 de novembre. Ens han volgut silenciar, però no se’n sortiran.

Volem votar, i votarem.

Nosaltres votarem per la independència.

Des de l’Assemblea Nacional Catalana creiem que ja és l’hora de la independència, entre moltes altres coses perquè la independència de l’Estat espanyol és l’única manera de garantir la nostra sobirania i el nostre dret a decidir. És per això que aquests dies hem de fer un esforç especial de mobilització perquè el màxim nombre de ciutadans acudeixen el 9 de novembre als punts on el govern de la Generalitat col·loqui urnes.

Junt amb aquesta crida a la participació, hem de fer el màxim esforç d’explicació perquè de forma massiva els que participin dipositin una papereta amb una creu a cada sí, perquè hi hagi un sí massiu a la independència.

Al govern espanyol, que ens vol silenciar, li ha de sortir el tret per la culata.

Hem de convertir el 9 de novembre en una gran festa a favor de la democràcia i de denúncia del govern espanyol que ens vol negar el dret a decidir el nostre futur. Tot el món ho ha de veure. Ha de quedar clar que els catalans som un poble obert, pacífic, democràtic, civilment responsable. Ha de quedar clar que, en contrast, l’Estat espanyol té un dèficit democràtic greu

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

i el seu actual govern una inclinació a l’autoritarisme gairebé congènita.

El govern espanyol no ens deixa votar en un referèndum amb totes les garanties democràtiques i amb ple valor jurídic, i alhora vol devaluar qualsevol acte en què es pugui manifestar la nostra voluntat política.

Doncs bé, si no volen brou democràtic, els en donarem dues tasses.

Farem els possibles perquè la participació massiva en la jornada del 9 de novembre sigui l’avantsala d’unes eleccions al Parlament de Catalunya en què es puguin comptar sense discussions els nostres vots a favor de la sobirania i de la independència.

Per acabar, permeteu-me que us demani un aplaudiment per als voluntaris que, amb motiu d’aquest acte comarcal, ara mateix són al cim del Montgrí il·luminant de groc el castell. Un castell que, com deia Pla, per als empordanesos és el botó de la roda al voltant de la qual giren les nostres vides.

Visca la unitat del poble català!

Visca la democràcia!

I VISCA CATALUNYA!

d’una dotzena d’obres datades entre 1920 i 1925, a més de material fotogràfic i documental, procedent del llegat MartínezSolans, un matrimoni veí del pintor, amb qui va establir una estreta amistat a Sant Gervasi, a Barcelona, els últims anys de la seva vida.

40 Aniversari Penya Barcelonista. Es va celebrar el diumenge 16 amb cercavila, dinar i sardanes. Enhorabona!

“L’Ermita de Santa Caterina del Montgrí”. Eldissabte 22 es va fer la presentació a la casa Galibern d’aquest llibre-guia, editat per la Fundació Mascort, en el qual col·laboren dos professors experts en art barroc de la Universitat de Girona, Francesc Miralpeix i Teresa Avellí, i dos torroellencs molt vinculats a EMPORION, Joan Baca i Jaume Bassa.

El 9-N. Com a tot Catalunya, el procés participatiu va tenir lloc en un ambient pacífic i festiu. El nombre de vots va ser de 4.145, dels quals 3.780 SÍ-SÍ, 139 SÍ-NO, i 66 NO com a xifres més significatives.

Nous caganers. L’urna del 9-N, David Fernández i La Grossa, noves figures per al pessebre d’aquest any de l’empresa torroellenca.

Coincidint amb l’Acte de l’ANC, el Castell es va il·luminar de groc.

Hora del conte i tallers. Varen continuar tots els dijous a la biblioteca Pere Blasi.

Divendres 31. La viabilitat econòmica de la Catalunya independent. Elisenda Paluzie va exposar les seves tesis a can Quintana, amb taula rodona de debat i assistència d’unes 150 persones.

El Cucut presenta llibres. El dijous 13 “Llach, lletra i música”, de Xavier Amat.

El divendres 28 “Contes de propina”, de

Espai permanent Francesc Gimeno, paisatgista del Montgrí. Al Museu de la Mediterrània es va inaugurar aquest nou espai el dissabte 22. Ha estat possible gràcies a la donació per Francesc Izquierdo

II Forum de recerca del Baix Ter. El va organitzar eldissabte 15 a Pals el Centre de Documentació del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter, ubicat al Museu de la Mediterrània, i en aquesta edició amb la col·laboració de l’Ajuntament de Pals i l’Associació cultural de Pals.

“Cançò d’amor i de guerra”. La famosa sarsuela es va programar a l’Espai Ter per al dissabte 15 dins del Festival Harmonies.

Pressupost del 2015. N’hi va haver prou amb els vots del govern, en minoria, gràcies a l’abstenció de dos dels regidors d’UPM, davant l’absència del regidor no adscrit. Cati Matas va votar en contra al·legant que s’havia redactat en termes ambigus i potser fins i tot enganyosos.

Novembre

Damià Barbera.

Concurs Permanent de Joves Intèrprets. Es va programar per als dies 20, 21, 22 i 23 al Cine Petit.

La sopa pagesa de Vicenç Gumà. Va ser present el dissabte 22 a la tarda al Museu de la Mediterrània amb motiu de la conferència de Jaume Font sobre l’aigua a la cuina.

“Recitem Vinyoli”. Una iniciativa del Cucut que es va fer a La Sala la tarda del dissabte 22.

Santa Caterina. El tradicional aplec a l’Ermita es va fer aquest any el diumenge 23, tot i fer un dia molt gris, amb núvols baixos que de bon matí cobrien la muntanya.

El pessebre de Josep Mir. La tradicional obra d’art popular es va inaugurar el divendres 28 a can Quintana.

621 Fira de Sant Andreu. Tanquem l’edició encara pendents de la celebració de la Fira, amb la previsió d’actes següent: Dijous 27. Inauguració d’Expofil Sant Andreu 2014 per l’Associació Filatèlica, i presentació per Joan Caball de “Política agrària per a un nou estat” a casa Pastors. Divendres 28. Recapta d’aliments organitzat per Càritas, Jornada Tècnica de la Poma-Pomatec a can Quintana, i a la capella de Santa Antoni inauguració de l’Exposició dels Masos, aquest any “10 anys d’AMTE, 10 anys d’exposicions”.

Dissabte 29. Obertura del recinte firal, inauguració oficial, Cercavila, Fira de vehicles i de maquinària agrícola, mostra d’entitats, XIV Fira en el record teatralitzada, festa de cavalls, trobada de billaristes, concert, visita de la Grossa, espectacle infantil, i altres acti-

pàg. 5

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

vitats lúdiques. Diumenge 30. Al matí tallers de Nadal, XXIV Concurs de gossos d’atura,XIV Fira en el record, i a migdia Cercavila pels carrers i Concert a plaça a càrrec de l’orquestra Empordanet de l’Escola Municipal de Música. A la tarda concert de Fira al Cine Petit, mostra de flamenc a la plaça de la Vila i espectacle de pallassos al pati de can Quintana.

L’ESTARTIT Castanyada popular. Com és tradició, es va fer el dissabte 1a la tarda.

Estartit – Illes Medes. Es va programar per al diumenge 2la 5a. Travessia Zoogs.

Hora del conte i tallers. Varen continuar els dimecres a la biblioteca.

Mercat de segona mà. Aquest mes es varen programar per als dissabtes 8 i 22.

III Concurs de pessebres i decoració de Nadal.El va convocar el Consell Municipal.

CATALUNYA Darrers dies d’octubre Divendres 31. Savall i la cultura. Jordi Savall renuncia al Premio Nacional de Música 2014 perquè rebutja la política cultural del govern espanyol.

Novembre El 9-N. El diumenge 9 (9-N) l’afluència de votants a les urnes a tot Catalunya va ser espectacular. Del total de 2,3 milions de vots dipositats a les urnes, el SÍ-SÍ (partidaris de la independència) va assolir el 81%. El president Mas es va fer responsable últim del Procés i la vicepresidenta Ortega en va facilitar els resultats. Ja el dimecres 5 el Govern català havia mantingut la seva posició favorable al Procés Participatiu, malgrat que el TC acceptés a tràmit la impugnació del Govern central.

El dimarts 11 el president Mas va enviar a Rajoy una carta amb la proposta d’acordar i pactar un referèndum ‘definitiu i vinculant’.

Colita també renuncia. Com havia fet Savall a l’octubre, Colita va renunciar el divendres 7 al Premi Nacional de Fotografia atorgat pel Ministeri de Cultura.

Cas Castor. La Plataforma del Sénia va dir el dia 12 que denunciaria a Europa infraccions de la llei de competència, indignada

pàg. 6

per la indemnització de 3.150 milions pagats a l’empresa de Florentino Pérez.

Mor Badia i Margarit. Va morir el diumenge 16 als 94 anys. Va ser un dels investigadors de la gramàtica històrica de la llengua catalana de més prestigi internacional.

La proposta del president. El dimarts 25 el president Mas va presentar la seva proposta de candidatura de país en una conferència, “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, a l’auditori del Fòrum, davant més de 3.000 persones.

ESPANYA Darrers dies d’octubre Dia 31. El govern espanyol contra el nou 9-N. Va acordar impugnar novament davant el Tribunal Constitucional.

Novembre El Govern Central, el Tribunal Constitucional i la Fiscalia. El dia 4 el TC va suspendre el Procés Participatiu català en admetre a tràmit la impugnació que li havia passat el govern central. El diumenge 9 (9-N) el mateix govern espanyol va dir que no donava cap validesa a les xifres de participació, però el dia 12 es va anunciar una possible querella de la Fiscalia contra Mas i Ortega. Finalment, després d’una greu crisi en no voler presentar querella els fiscals catalans, el dia 19 la cúpula fiscal espanyola va avalar la denúncia de TorresDulce contra Mas, Ortega i Rigau.

La Infanta Cristina. L’Audiència de Palma va acordar el dia 7 mantenir la imputació per cooperació en dos delictes fiscals en el cas Nóos, però la desimputa per blanqueig de capitals.

el lingüista Noam Chomsky i altres, compromeses pels drets humans a la Xina, al Pakistan o a Sud-àfrica, varen fer la petició a la web “Let Catalans Vote”, en català, castellà, anglès i francès.

EUA. Obama més feble. Els republicans guanyen la majoria a totes dues cambres.

Tot i això, el president diu que mantindrà la seva política sobre immigració i sanitat.

Unió Europea. El comissari Juncker proposa un pla multimilionari per reactivar l’economia. Juncker havia estat acusat d’haver ajudat 340 multinacionals a eludir impostos quan presidia Luxemburg.

Portugal.

L’exprimer ministreJosé Sócrates va anar a la presó acusat de frau fiscal, blanqueig de capital i corrupció.

Ucraïna.Es va mantenir l’enfrontament amb Rússia malgrat l’inestable pla de pau.

Israel.Mentre pujava l’escalada de violència a Jerusalem, va créixer també la tensió amb Jordània.

Mèxic.Malestar polític per la desaparició, el setembre, de 43 joves a mans de policies i sicaris.

Europa a l’espai exterior. El dimecres 12el mòdul d’investigació Philae va aterrar en un cometa.

ESPORTS Moto. Tres catalans campions del món. El triplet s’ha aconseguit per segon any consecutiu, en assegurar-se Àlex Márquez el campionat a Xest el diumenge 9. A més, és la primera vegada que dos germans es proclamen campions en una mateixa temporada (Marc en MotoGP i Àlex en Moto3).

L’Audiència Nacional confirma que el PP es va lucrar del cas Gürtel.Segons la interlocutòria del jutge Pablo Ruz, el PP es va lucrar amb “fons indiciàriament procedents d’un delicte”.

Podemos. El dissabte 15 Pablo Iglesias va ser escollit secretari general del nou partit amb prop del 90% dels vots.

MÓN “Let Catalans vote”. Vint-i-cinc personalitats, encapçalades pels premis Nobel Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel, seguides del premi Nobel italià Dario Fo,

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Nota-avís a entitats organitzadores d’actes a Torroella-l’Estartit A partir de gener de 2015, EMPORION publicarà de forma preferent les notícies que ens enviïn els organitzadors dels actes a aquesta adreça: consellredaccio@emporion.org

que tenen lloc a la nostra població.

Així doncs, fins al punt que ens sigui possible, EMPORION seguirà publicant l’espai Notícies, amb informació dels esdeveniments de la vida local, però publicarà amb preferència les que ens siguin enviades a l’adreça consellredaccio@emporion.org. I tornarem a situar l’espai al final de la revista, com ja passava durant les èpoques primera i segona; aleshores, tot s’ha de dir, figuraven en aquelles darreres pàgines, sovint i més que res, ecos de la societat torroellenca del moment, casaments, viatges, nomenaments, i sovint fets anecdòtics, que ara ens podem ben estalviar.

Demanem que la redacció de la notícia sigui breu, de l’estil següent: Rajoles, plafons i socarrats de la col·lecció Mascort.Es va inaugurar a can Galibern el dia 13. Una exposició impressionant, plena d’art i d’història. Integrada per 700 peces, rajoles catalanes i valencianes dels segles XV i XVI, rajoles d’oficis i de vaixells, socarrats.

El camí d’Empúries a Girona. El diumenge 15,Gent del Ter va organitzar el pas pel VII Tram: Millars – Sant Martí Vell.

Mitologia per als més petits. El Museu de la Mediterrània va organitzar, el migdia del diumenge 15, dins del cicle El petit Museu, la segona sessió “Els herois de la guerra de Troia”.

Teatre de l’escola. La Guillem de Montgrí va presentar,el diumenge 15, teatre dels alumnes al Cine Petit.

Motivació EMPORION, en la seva tercera època, va néixer, ja fa nou anys, en format digital www.emporion.org, amb l’objectiu de continuar l’esperit i l’ideari dels creadors de la revista ara fa cent anys (gener de 1915): ser una revista de reflexió, d’opinió, de bescanvi d’idees.

Els fundadors de la represa ens basàvem en una sèrie de principis que vam explicitar des del primer dia (núm. 0, desembre 2006).

Durant força anys d’aquesta tercera època, un dels membres del Consell de Redacció, Santiago Sató, procurava estar al corrent de tot el que s’esdevenia al nostre municipi, assistia a pràcticament tots els actes que es feien a Torroella i a l’Estartit, en feia les fotos, i seguia a la premsa diària i altres mitjans les informacions nacionals i internacionals, per tal d’oferir un espai de Notícies complet a EMPORION. Actualment, un voluntari amb tan bona disposició de ser a tot arreu, informar-se de tot i fer les fotos dels actes, no existeix. Tanmateix, els temps han canviat i pensem que, afortunadament, no cal tant de sacrifici. EMPORION, en la seva tercera època, no ha de ser necessàriament una revista amb una important referència a la vida local. Avui dia hi ha molts altres mitjans, sobretot digitals, que ofereixen notícies de la vila: els webs de l’Ajuntament, Museu de la Mediterrània, Espai Ter, Biblioteca Pere Blasi, Fundació Mascort, Fundació Vila Casas, etc., els nombrosos espais i comentaris de les xarxes socials, Facebook, Twiter, etc., i, per estar ben informats amb anticipació, les entitats envien correus electrònics i l’Ajuntament edita l’agenda d’activitats (ADA), que anuncia cada mes els esdeveniments culturals, socials o esportius

Programa d’actes de commemoració del Centenari Dissabte, 3 de gener, a les 19.00 h Documental “El mestre, el capellà i una munió de torroellencs”, de Jordi Bellapart Exposició del programa d’actes del Centenari Lloc: Cinema Montgrí Dissabte, 10 de gener, a les 19.00 h Teló Esquinçat representa l’obra de teatre “L’Abim” (1916), de Josep Castells Precedida d’una breu explicació i lectura de textos de l’època Lloc: Cine Petit Divendres, 16 de gener, a les 19.00 h Inauguració de l’exposició “EMPORION CENT ANYS” Amb el Cor Anselm Viola Lloc: Capella de Sant Antoni Dissabte, 17 de gener, a les 19.00 h ACTE CENTRAL DEL CENTENARI Presentació de Xavier Ferrer i Jaume Bassa Parlament de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural Lloc: auditori del Museu de la Mediterrània

pàg. 7

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Què li ha ensenyat la vida?

Joan Surroca i Sens

"Què li ha ensenyat la vida?" És una pregunta que un escriptor ens ha formulat a una representació de persones de més de 65 anys.

Amb el resultat de les respostes, d'unes cinc línies, té intenció d'editar un llibre. Entenc que amb la pregunta no em demana un inventari del meu aprenentatge després d'haver viscut. La resposta exigeix limitar-se a l'essencial. Vaig pensar-hi una mica i em va sortir el següent: "El frec a frec amb la vida, després de conviure amb ella tants anys, m'ha ensenyat a estimar-la apassionadament. La joia de viure ningú no ens la pot robar si tenim la mirada neta i afinada. No conec solidaritat més autèntica que viure de manera positiva. El millor regal per a les persones que estimem i ens estimen és la nostra alegria."

Estem en una cultura de la queixa i de l'agror en què predominen els rondinaires. L'alegria es troba en les societats on encara perdura la tradició de viure amb ben poca cosa. A Occident, l'oferta de tants artefactes ens ha robat la riquesa més gran: el nostre temps. Com pensar sense temps? Com contemplar si només anem amunt i avall? El malestar personal i col·lectiu es tradueix en la proliferació d'expressions tenebroses. Hi ha qui parla de la terribilitis com d'una nova pandèmia.

L'arrel del mal és que no estimem prou la vida. La malgastem sense la passió dels enamorats. L'adversitat, excepte en moments o en casos extraordinaris, sovint es pot positivar. Un estudi social rigorós és fàcil que ens faci sentir pessimistes, però no cal negar-nos la confiança de poder canviar la situació. Les nostres respostes als fets que vivim es gesten i s'organitzen a la nostra ment. La joia de viure és més una qüestió de salut mental que no pas una interpretació de la nostra sort o desgràcia.

A vegades ens compliquem la vida i resulta que tot és més senzill: proposem-nos molestar el mínim possible; els grans, eliminem el tema monogràfic de moltes de les nostres converses: les xacres i els medicaments per alleugerir-les; els joves, que posin els grans al centre de les atencions familiars; procurem seduir més que exigir; esforcem-nos per eliminar els tòxics (comportaments poc empàtics, crítiques malèvoles, etc.) que embruten la vida i les relacions, i no tinguem por de res. Amb aquesta mitja dotzena de mesures viurem més alegres i, com dic a la resposta comentada, aquest és el millor que podem oferir a les persones estimades. Una bona manera de ser solidaris.

“La veritat”: reflexions amb sentències Adrià Arboix

La veritat és un valor que sempre ha fet respecte i que pot arribar a fer por. La història ens ensenya que la veritat pot ser difícil d’aconseguir, i és tan poderosa que pot fer vacil·lar el més excels dels homes. Un dels objectius principals de la filosofia és i ha estat, des de sempre, la recerca de la veritat.

En aquests temps actuals postmoderns i líquids –segons Bau-

pàg. 8

man–, impregnats de buidor en les idees, en què predomina la cultura de la velocitat i de la banalitat –malgrat que sigui una època plena i necessitada d’esperança–, la veritat massa vegades s’amaga, s’intenta disfressar, o s’arracona, perquè, com gairebé sempre, incomoda. I el fangar de la corrupció –en polítics, financers, periodistes i personatges influents– és un reflex d’una crisi de valors alimentada pel relativisme, que interessadament s’ha consentit i aprofitat per fer-ho valdre tot. Perquè sense veritat, sinònim d’honestedat intel·lectual i moral, només hi ha impunitat. La veritat, però, tard o d’hora –diuen els pensadors clàssics– ressorgeix per evidenciar amb força l’error i la condició equívoca de qui l’encadenava.

Adjuntem unes quantes sentències, a manera de divertimento, referides a la veritat extretes de diferents autors i de diferents èpoques, que, com diu el poeta, “s’enganxen a l’ànima amb vocació d’eternitat”.

I amb un poema de Pere Quart (Joan Oliver), de sàvia ironia, finalitzem la col·laboració.

“La veritat us farà lliures.”

Evangeli segons sant Joan 8, 31 “La veritat és revolucionària.”

Karl Marx (filòsof, economista, polític, 1818-1883)

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

“La més fonamental de les veritats és, per a nosaltres, la nostra llengua.”

Salvador Espriu (poeta, 1913-1995)

“Tant me fa que parlis o que callis”, féu Tirèsies, “sempre que no vulguis defensar coses contràries a la veritat.”

Bernat Metge (escriptor, 1348-1413)

“La terra no sabrà mai mentir.”

Marius Torres (metge i poeta, 1910-1942)

“Tot el que és amagat el temps ho trau a la llum.”

Isop (escriptor, segle VII aC)

“La veritat és la realitat de les coses.”

Jaume Balmes (sacerdot i filòsof, 1810-1848)

“La veritat sempre s’ha de buscar i, si es busca, sempre es troba al final del camí com a resultat de l’esforç.”

Sòcrates (filòsof, 470 aC-399 aC)

“Més: la llibertat i la veritat són sempre revolucionàries. M’alcen aquestes dues ales immenses…”

Agustí Bartra (poeta, 1908-1982) “Només hem de mirar al voltant nostre per veure que estem drets enmig d’una muntanya de runa d’aquells pilars (de les veritats més conegudes).”

“La veritat, encara que impotent i sempre derrotada en un xoc frontal amb els poders establerts, té una força pròpia: facin el que facin, els que exerceixen el poder són incapaços de descobrir-ne o inventar-ne un substitutiu adequat.”

Hannah Arendt (filòsof, 1906-1975) “La poesia és també un camí cap a la veritat.”

Narcís Comadira (poeta, 1942) “Certament, quan un creu que ha trobat la veritat, no té més remei que defensar-la amb totes les seues forces o deixar-se dur, o enganyar, per les inclinacions més baixes de l’ànima humana.”

Vicent Alonso (escriptor, 1948) “La persecució és una prova que la veritat ha de superar, i sempre supera amb èxit, ja que les sancions legals acaben essent vanes contra la veritat.”

“El vertader avantatge de la veritat consisteix que, quan una opinió és vertadera, es pot extingir una vegada, dues o moltes, però amb el pas del temps hi haurà persones que la redescobriran. Fins que arribarà un dia en què gràcies a les circumstàncies favorables escaparà a la persecució i arribarà a ser prou forta com per resistir els següents intents de suprimir-la.”

“En l’opinió, no dels homes dolents, sinó dels millors, cap creença contrària a la veritat no pot ser vertaderament útil.”

John Stuart Mill (filòsof, 1806-1873) “La verdad está en la historia, pero la historia no es la verdad.”

Nicolás Gómez Dávila (escriptor, 1913-1994) “Les matemàtiques no menteixen, el que hi ha són molts matemàtics mentiders.”

Henry David Thoreau (escriptor, poeta i pensador, 1817-1862) “Es pot enganyar tothom algun temps, fins i tot es pot enganyar algunes persones tota la vida... però no es pot enganyar tothom tota la vida.”

Abraham Lincoln (16è president dels Estats Units d’Amèrica, 1809-1865) “La veritat pot patir, però no pot ésser vençuda.”

Sant Jeroni (un dels grans doctors de l’Església, 331/345-420)

LLETANIA Per als infants mentides.

Per als amors mentides.

Per als amics mentides.

Per als clients mentides.

Mentides plenes o primes, fermes o tendres –juraments, besades; vives –com fresca sang; sàvies, agraïdes.

Guatlles i bòfies.

Mitges mentides.

I mentides històriques que avui pengem als mentiders besavis.

Mentides literàries –a cada vers dues mentides.

Mentides metafísiques –l’ésser i el temps, redéu!

Mentides tècniques, científiques: xifres que es tornen màquines i màquines que menten com llegendes folles.

I mentides de fe, que són la trista gran misericòrdia del cel per als sofrents i els mísers de la terra; altes mentides fabuloses que un dia, no sé com, diu que seran certeses.

(Gràcies, Senyor, per endavant, acompte sense garanties, per si així fos.

Amén, amén, Senyor!

Oïu el clam, Senyor?

Perquè la mort, quan ens remata, menti!)

Joan Oliver (Pere Quart) (Sabadell, 29 de novembre de 1899 ─ Barcelona, 18 de juny de 1986) Vacances pagades (1959)

“El temps revela la veritat.”

Sèneca (filòsof, polític, 4 aC-65)

pàg. 9

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

La Xina i el soroll de les motos Albert Llausàs i Pascual

Una tarda d'octubre qualsevol, càlida com feia dècades que no es vivia, a casa amb les finestres obertes i atenent el telèfon: "[...] i no va tenir més remei que (brrrruuuuuuuuumm!!!) perquè no sabia encara si la (pruuuuuppupupup!!!) o si ja era tard per a ella (prrrraaaaaaaaammp!!!, pamp!!!, pamp!!!) de la sortida esquerra d'allà a Can (wwwoooooooooong!!!) [...]".

El soroll, o més formalment la contaminació acústica, és un problema sovint descuidat a la nostra societat. Tenim més o menys present que els habitants de moltes ciutats grans i petites hem de suportar uns nivells de contaminació atmosfèrica poc saludables, però poc ens parem a pensar que el soroll de les urbs també té efectes negatius per a la salut. Segons dades de la Unió Europea, uns 400 milions dels seus ciutadans i de les seves ciutadanes viuen en ambients on els sorolls dificulten el descans, més de 100 milions en pateixen nivells que poden afectar el seu benestar físic i mental i uns 10 milions suporten més de 75 decibels, un llindar intolerable. L'exposició a aquest contaminant pot afectar el son, la memòria, el nivell d'atenció, pot augmentar la pressió arterial i pot induir un estat de fatiga.

En zones urbanes, aproximadament el 80% de la contaminació acústica prové del trànsit. L'espetec dels tubs d'escapament de les motocicletes i dels ciclomotors pot superar amb facilitat els 100 decibels, i més quan alguns dels seus pilots s'han esmerçat a modificar-los per esprémer uns cavalls de potència extra dels seus motors. Molestos com són aquests ginys, així com d'altres vehicles equipats amb motors de combustió, assumim la interrupció de converses telefòniques com la descrita anteriorment, de diàlegs, de la música que escoltem o de l'àudio de la pel·lícula que intentem veure amb normalitat, consternada resignació a tot estirar. Menys pensem encara en els efectes que té per al conjunt de la societat haver de tolerar aquests nivells de contaminació acústica i els costos que deriven dels seus impactes.

Com hem arribat a aquesta situació? Doncs hi té molt a veure el que al món anglosaxó s'anomena path dependency, que podríem traduir com a "dependència d'itinerari". Aquest concepte explica com certes situacions o resultats s'han assolit per una absència d'alternatives o per la manca de visió a l'hora d'adoptar-les. El cas de les motos és molt il·lustratiu. Si bé les primeres generacions pàg. 10

de motors eren elèctrics (i, per tant, molt silenciosos), la irrupció del motor de combustió i una gasolina abundant, barata i de fàcil extracció van popularitzar els vehicles amb aquesta tecnologia, molt més sorollosa. Al llarg dels anys s'ha millorat la seva eficiència, però els interessos monopolístics creats i que serveixen a grans companyies petrolieres i automobilístiques han impedit qualsevol intent de fabricació de vehicles propulsats per tecnologies diferents, més netes, silencioses i que no contribueixin a l'escalfament global. En aquest cas, la "dependència d'itinerari" ha estat imposada, tot i que les multinacionals s'escuden en la necessitat de més innovació i recerca per tenir vehicles elèctrics assequibles a totes les butxaques. Els prometen per a més enllà del 2020. És ingenu acceptar que amb el grau de desenvolupament tecnològic actual, i la urgència de no cremar més petroli, no puguem disposar ja ara d'aquests avenços, tal com demostra l'experiència d'alguns països.

La Xina, en aquest àmbit, està més d'un decenni per davant de les economies tradicionalment avançades d'Europa i l'Amèrica del Nord. A mitjan dècada del 1990, els governs municipals de 90 grans ciutats xineses van prohibir la circulació de motos propulsades per motors de combustió convencionals. La substitució massiva de la bicicleta per petits ciclomotors per part de milions d'urbanites havia causat greus problemes de contaminació atmosfèrica i acústica, la qual cosa va motivar aquesta política radical. La resposta tecnològica va ser igualment radical: el mercat del vehicle de dues rodes elèctric al país asiàtic va passar de vendre 56.000 unitats el 1998 a col·locar-ne més de 21 milions tot just deu anys després. Mentre a Europa patim els fums i els sorolls d'una tecnologia desfasada sota la vaga promesa de vehicles més nets per d'aquí 10 anys, a la Xina resulta xocant el silenci de veure arrencar 100 motos de cop quan el semàfor es posa verd i no sentir altre soroll que la lleu remor del rodament de 200 pneumàtics.

Tampoc hi ha gasos d'escapament. L'èxit de la mesura va descobrir al govern xinès les possibilitats que oferia el vehicle elèctric i va donar suport a l'expansió amb multimilionaris plans estatals per a la seva indústria. El full de ruta preveu que d'aquí cinc anys la Xina serà el líder tant en el disseny com en la fabricació i exportació dels cotxes, motos i camions del futur. Veient l'itinerari en el qual les economies postindustrials estan atrapades, fins i tot segrestades, no costa gaire aventurar que els dirigents xinesos podrien molt bé tenir raó.

Nota - A partir de gener EMPORION deixarà de publicar els MOTS EN CREU, un passatemps que hem estat oferint durant una colla de mesos.

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

El significat del 9-N Jaume Bassa Pasqual

"Una de les característiques principals que defineixen què és un Estat és que té autoritat política i administrativa sobre un territori, i que la pot exercir."

Els lectors em perdonaran si, abans de continuar, faig una breu referència a la meva genealogia. La meva mare era filla de can Pasqual de Serra. El meu besavi, que es deia Salvi Pasqual Negre, es va casar amb Joaquima Romaguera, va quedar vidu i es va tornar a casar amb Francesca Miró. Un germà del besavi, Josep Pasqual Negre, va provar de fer fortuna a Amèrica, va anar a l'Uruguai, i cap al 1900 va tornar. Engrescat per ell, el seu nebot Joan Pasqual Romaguera també hi va anar, i hi va prosperar.

Després va cridar un seu germanastre, Josep Pasqual Miró, que també hi va prosperar i s'hi va casar. Un nét d'aquest es diu José Luís Pascual, ens coneixem, va ser a Torroella fa uns anys, i ens escrivim sovint. Ha estat un gran esportista, és membre del Comitè Olímpic de l'Uruguai i segueix i admira el Barça. El fitxatge de l'uruguaià Luís Suárez l'ha fet feliç.

MontevideoAra veureu per què explico tot això. El dia 10 de novembre, en José Luís em va enviar un correu amb l'annex d'un diari esportiu d'allà, ple de fotos i amb el títol "Salvados por Suárez".

He de reconèixer que no em va sorprendre gaire que, per a ell, el més important d'aquells dies hagués estat el resultat del Barça i de Suárez, perquè, com de costum, allà tenen una idea força esbiaixada del que passa aquí. Per això, em va semblar necessari, i gairebé patriòtic, d'enviar-li informació sobre l'altra cara d'aquell cap de setmana, de manera que el vaig contestar amb aquest correu (resumeixo): "També aquí tots els diaris reconeixen que ahir Suárez va liderar i propiciar la victòria del Barça.

"A més, en l'aspecte esportiu, aquest diumenge hem viscut un altre gran èxit, Àlex Márquez s'ha proclamat campió del món en Moto3, tres catalans ho són en les tres categories, i mai dos germans havien estat campions del món el mateix any.

"T'he de dir, tanmateix, que aquí el diumenge 9 tothom ha estat pendent d'un gran esdeveniment polític, la consulta plantejada

pel govern de Catalunya i prohibida pel Tribunal Constitucional espanyol: ‘Vol que Catalunya sigui un Estat?', i si es responia SÍ, ‘Vol que aquest Estat sigui independent?'. El govern de Madrid va amenaçar, ridiculitzar, prohibir, però la gent ha desobeït i més de dos milions de catalans han acudit a les urnes. Madrid no entén que no és el president de Catalunya qui reclama, sinó un poble que s'ha sentit maltractat i menystingut pels successius governs de l'Estat."

L'endemà, el meu cosí em va demostrar que s'havia informat, i em va enviar còpies de diaris de Montevideo amb els titulars: "Catalans de l'Uruguai van passar a Buenos Aires per votar independència", amb una bona descripció de tot plegat. Vaig quedar satisfet, havia aconseguit la seva atenció, i el vaig tornar a escriure i li vaig dir el que transcric ara aquí, també com a reflexió per als meus lectors d'EMPORION: "Crec que va ser precisament a la Convenció de Montevideo on es va començar a establir aquesta doctrina: ‘Saps que un Estat administra un territori perquè les seves ordres són obeïdes i pot imposar les seves normes als ciutadans'. El que va passar el dia 9 és molt seriós, el món va veure que l'estat espanyol no va poder exercir la seva autoritat a Catalunya. Ara Mas ha enviat una carta a Rajoy per parlar d'un referèndum legal pactat, però Rajoy està obsessionat i vol arreglar l'afer amb lleis i policia, confia en una querella de la fiscalia, oblida que el seu problema no és Mas, que són els 2,3 milions de catalans. Aquest és el significat transcendental del 9-N: bona part dels catalans no es varen considerar ciutadans de l'estat espanyol, no es varen sentir obligats a obeirlo."

Acabava el meu correu a en José Luís amb la frase que he escrit al començament: "Una de les característiques principals que defineixen què és un Estat és que té autoritat política i administrativa sobre un territori, i que la pot exercir."

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

pàg. 11

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

L’esclat d’una il·lusió Jordi Bellapart

La caiguda del mur de Berlín demostra que els somnis poden fer-se realitat. Són paraules de la cancellera Angela Merkel un dia abans de la celebració de l’aniversari d’aquesta efemèride.

D’això s’informava als mitjans de comunicació al mateix temps que es donava la notícia que dos milions tres-cent mil ciutadans de Catalunya havien anat a votar en una consulta que se’ls feia sobre el futur del seu país i en un 80 % havien votat a favor de la independència. Aquella mateixa nit, i sobretot l’endemà, a certs sectors d’opinió es qualificava aquella convocatòria de pantomima, com un desafiament, com un acte de sedició, una participació en un acte prohibit, anticonstitucional, delictiu. S’arribà a dir que era la pitjor tragèdia d’Espanya des de la Guerra Civil. Un acte criminal, venien a dir, perpetrat per 2,3 milions de ciutadans que havien dipositat una papereta seguint els dictats d’unes ments criminals mereixedores de càstig, al cap de les quals situaven el president de la Generalitat Artur Mas i els líders del moviment (ANC) i partits polítics que secundaven l’organització de la consulta, la qual havia estat possible mitjançant un grup de gent manipulada (40.000 voluntaris), que havia organitzat i fet realitat un acte que no pretenia altra cosa que recollir el desig d’un poble que expressava la seva voluntat de dir cap on volia dirigir el seu destí..

L’acció de votar es va portar a cap amb èxit a tot el país, malgrat amenaces i intimidacions des de l’estat i els mitjans de comunicació que donen suport a aquestes elits, que des de temps immemorials governen Espanya i que menystenen la voluntat de comunitats que vulguin trobar sortida, com a darrer remei, a aquesta situació de menyspreu i teledirigisme d’un poder que des de l’estat centralista ha defensat sempre els seus interessos.

Ara diuen que la participació ciutadana va ser baixa (un terç dels possibles votants). Però encara que públicament no ho reconeguin clarament, l’evidència que un 80 % dels vots emesos sigui favorable a la independència i la por que aquest percentatge segueixi el ritme ascendent dels darrers anys fa que aquestes elits se sentin qüestionades.

El dia de la votació, el famós N-9, el vaig passar quasi íntegrament a l’IES Montgrí, lloc on es varen instal·lar les urnes al municipi de Torroella de Montgrí. Allà hi podien dipositar el seu vot els votants de la vila, de l’Estartit, de Sobrestany i la Bolleria. Vaig filmar durant tota la jornada la preparació, la votació, el recompte de vots i l’alegria final després de constatar els resultats amb una participació de 4.145 votants i el resultat de 3.780 vots favorables al Sí-Sí. És a dir, un 91,19 % dels vots emesos va ser a favor que Catalunya es constituís com un estat i que aquest fos independent d’Espanya. En la filmació es constata en primer lloc la magnífica organització de l’acte, la constitució de les meses, l’actuació seriosa i l’acompliment estricte de les normes exigibles a una votació legal (vaig poder constatar com algun possible votant no va poder exercir aquest dret per no complir els requisits exigits), la pulcritud del recompte, l’exactitud de les dades finals obtingudes i en segon lloc la nombrosa i variada afluència de votants i el seu

pàg. 12

estat d’ànim.

A continuació transcriuré paraules recollides a la filmació que mostren l’esclat d’una il·lusió de la ciutadania del municipi: “Un dia històric. Ara mateix, recordar-ho em fa posar la pell de gallina”.

“Una gran il·lusió. No hagués pensat mai de la vida que poguéssim arribar on hem arribat”.

“Més que content, il·lusionat. Avui és un dia com aquell que va a esperar per primera vegada els Reis. l·lusió de construir un país nou. No només un país, un país millor que els altres”.

“Estem vivint un moment històric i escrivim una pàgina en el llibre d’història, malgrat que algú vulgui posar pals a les rodes i ens ho vulgui impedir. No ho aconseguiran!”.

“Avui no s’acaba absolutament res. A partir de demà començarem una nova etapa que ha de ser més decisiva i contundent. Estem a prop”.

“Som aquí com a voluntaris perquè ens fa molta il·lusió un dia important com aquest”. “Una festa per la llibertat, la democràcia i la pau. Així guanyarem”.

“Avui és un dia especial, extraordinari. Tothom ha respost. Estic molt emocionat de tot el que estic veient aquí. Nosaltres ho haurem viscut i farem història tots plegats.”

“Un dia històric. Estem molt contents perquè finalment podem venir aquí i votar. Hem treballat molt perquè sigui així.”

“Estem molt contents per poder exercir aquest dret. Molts anys esperant-ho. Nosaltres votem pels morts de la República”.

“Uns darrers dies trepidants. Estic molt contenta d’haver pogut participar en una cosa com aquesta que mai de la meva vida hauria pogut imaginar poder fer”.

“Estem contents d’haver pogut arribar a aquest dia després d’haver hagut d’esperar 300 anys. Molt emocionada. Aquesta nit no he pogut dormir”.

“Avui és un dia de festa. A mi el que m’importa és demà. La força que demostrem avui és demà que ha de fructificar”.

“Avui és un dia molt important per a Catalunya. Segurament no és el dia definitiu però és un pas important en el procés cap a la independència de Catalunya”.

“Avui és un dia que tots hem esperat durant molts anys i farem un pas de gegant cap a aquesta Itaca que tant somiem”.

“Estic molt emocionat de poder ser avui aquí per votar per una causa que crec justa i necessària.”

“Voto per l’avi del meu home que era republicà i va anar a la presó per defensar la independència de Catalunya. Voto per ell”.

Un acte extraordinàriament emotiu. Gent de totes les edats amb el somriure als llavis. Un esclat d’il·lusió compartida que he pogut captar en imatges en un reportatge cinematogràfic que podreu veure el dia 13 de desembre a les 7 del vespre al Cinema Montgrí.

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Conte de Nadal Josep Fuster

Els dos forasters van descavalcar del dromedaris i la blancor blavosa de la llum de la lluna plena va deixar entreveure unes sumptuoses vestidures, que mostraven tant el seu llinatge com la seva llunyana procedència. Agafant només uns petits cofres del seu bagatge, es van dirigir amb pas ferm cap a la penombra d'una humil establa, il·luminada tan sols per la resplendor d'un petit foc.

No gaire lluny d'allà, un altre foraster equipat amb les restes miserables del que el seu dia devia ser un luxós vestit, calçat amb unes atrotinades sandàlies que no desdeien gens de la resta d'indumentària, va mirar el cel amb molta atenció, com si no s'acabés de creure el que estava veient, es va refregar els ulls per tornar-ho a contemplar i una vegada esvaïts els dubtes, va reprendre immediatament el camí a pas lleuger amb un vell bastó com a únic bagatge. Passada una bona estona, arribava esbufegant a la mateixa establa on havien arribat els altres dos forasters.

Indecís, es va quedar parat a l'entrada observant l'entorn, quan el van veure els altres forasters, li van fer una senyal perquè s'apropés. Ho va fer amb respecte i amb molta cura de no fer cap soroll, per res del món volia alterar el plàcid son del nadó, que malgrat no haver-lo vist, sabia molt bé que seria allà. Va saludar amb una lleugera reverència el pare i la mare de l'infant i els altres dos personatges que vestien tan elegantment com ell al moment d'emprendre el viatge. Tot seguit, es va apropar i agenollar al costat del nen, just al darrere de dos luxosos cofres.

Pels moviments indecisos del seu rostre, es veia clarament que tenia quelcom a dir, però no acabava de decidir-se a parlar. Va tornar a mirar detingudament el nadó, els seus pares, l'entorn, i llavors, movent el cap en sentit afirmatiu i amb un lleuger somriure de satisfacció als llavis, va trobar els ànims suficients per ferho. No mirava ningú en particular perquè a tots es dirigia, amb veu molt fluixa, i va començar a explicar-se: «Em dic Baltasar i vinc d'unes llunyanes terres, he viatjat durant tres llunes fins a arribar al meu destí: exactament el dia, el moment i el lloc on ara em trobo.

la meditació, i entre moltes altres preguntes, me'n vaig plantejar una de molt especial: si el que vas a veure és capaç de moure els estels, si és el Totpoderós que s'ha volgut encarnar i viure entre els homes, segurament el missatge que porta a la humanitat res tindrà a veure amb riqueses. Ell ens vindrà a parlar de l'esperit des de la humilitat, i molt probablement voldrà néixer d'una família humil i en un lloc molt pobre. Així doncs, què faig jo portant-li unes quantes monedes d'or al Totpoderós que voluntàriament ha escollit la pobresa? »Quan encara tenia el cap fet un garbuix i ple de dubtes, el meu pensament, com tocat per un raig de llum de l'estel que em guiava, es va il·luminar; va ser llavors quan vaig veure clar el que havia de fer. Em vaig desprendre de totes les riqueses que portava al damunt, l'or, els anells, la pedreria dels meus vestits, la meva muntura, el calçat... tot, menys el que ara em vesteix. Vaig procurar repartir-ho amb justícia als que més ho necessitaven... malauradament, no sabia que al món hi hagués tanta misèria i tanta fam..., la veritat és que tampoc mai me n'havia preocupat, i ara quan ho he descobert, ha estat tan poc el que he pogut fer per ajudar... M'he hagut de convertir en el més humil dels pobres, sense que m'encegui cap falsa lluentor, per veure amb claredat la missió que tindrà aquest infant i el missatge d'amor que ve a portar als homes. » Baltasar va posar la mà dins una butxaca de les malmeses vestidures i en va treure un grapadet de dàtils. Va mirar el pare de la criatura i, com mig avergonyit, li va dir: «És tot el que porto i tot el que tinc, accepteu-ho, si us plau...»

El pare del nadó va mirar la mare, que va assentir amb el cap, mentre els dos altres forasters, amb els ulls amarats de llàgrimes, ajudaven Baltasar a incorporar-se i li donaven una forta i sentida abraçada.

El de més edat, que encara el tenia agafat pels braços, li va dir amb to solemne: «Benaurat tu entre els homes, Baltasar, perquè la netedat del teu esperit t'ha revelat el missatge que porta aquest infant a la humanitat. Benaurat també, perquè a través teu ens ha estat manifestat a nosaltres...»

En aquell precís moment, el nadó es va moure i es posà a somicar, tenia gana.

»El motiu del meu viatge el va propiciar un extraordinari somni on se'm va revelar que en unes llunyanes terres que desconeixia, hi naixeria un infant que venia a portar un missatge a la humanitat; l'infant... seria ni més ni menys que el Totpoderós, el mateix Déu fet home. Se'm revelava també que seguís un estel, ell em guiaria fins al lloc i el dia del naixement... Certament que s'ha complert la profecia del somni. »La nit que des del meu observatori vaig divisar un estel molt especial que mai abans havia vist, vaig saber que era el senyal que esperava. Em preparà per fer un llarg viatge, vaig agafar el millor dromedari, els millors vestits, provisions, un cofre ple de monedes d'or per oferir a l'infant, i em vaig posar immediatament en camí.»

Baltasar ajupí el cap i va fer una petita pausa.

«Les nits caminant en solitari pel desert són molt propícies per a

pàg. 13

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014 1707. Ressorgiment castellà La batalla d’Almansa i Requena, València i Saragossa revoltades; Xàtiva presa i cremada; Alzira, Mequinensa i altres poblacions preses.

The deplorable history i el post-9n Santi Sató A Anglaterra, amb gran interès públic, s’editaren diverses obres sobre la guerra de successió. L’any 1714 J. Baker publicà “THE DEPLORABLE HISTORY OF THE CATALANS”. De la seva traducció n’he mantingut fragments literals en cursiva i n’he resumit la resta.

L’heroïsme dels catalans fou lloat fins i tot pels seus enemics 7-03-1705. Anna I d’Anglaterra, per incitar els catalans a favor de Carles d’Austria: « en defensa de les llibertats d’Europa, per tal de reduir l’exorbitant poder de França i frustrar els nostres veïns en la seva aspiració a la monarquia universal, hem estat informats amb gran satisfacció que esteu molts zelosos d’assegurar les vostres llibertats (...)».

20-06-1705. Pacte de Gènova. Anglaterra desembarcarà les seves tropes a Catalunya, (...)a canvi de garantir el manteniment de les llibertats i institucions del Principat, fins i tot davant de situacions adverses.

Setge austríac a Barcelona 8-09-1705. El rei Carles escriu: «molt apesarat de trobar Lord Peterborough resolt altra vegada a deixar aquesta empresa(...)».

3-10-1705. Lord Peterborough ataca Montjuïc, conquerit el dia 6.

11-10-1705. «(...)comença el bombardeig de Barcelona des dels vaixells (...).

La conquesta de Catalunya molt ben rebuda a Anglaterra Del rei Carles a la reina Anna: «Senyora germana meva, Barcelona s’ha rendit a mi per capitulació. (...) lguns dels vaixells... van prendre Tarragona... Girona va ser presa de sorpresa(...) La ciutat de Lleida s’ha rendit, i també la de Tortosa a l’Ebre; hem conquerit totes les places de Catalunya, tret de Roses. (...). enyora, sacrifico la meva persona, i els meus súbdits (...)amb la seguretat que es troben sota la generosa protecció de Vostra Majestat.»

31-03-1706. Carta del rei Carles: «(...) fer-vos coneixedor del gran risc en què es troben aquest Principat i la meva reial persona.(...)».

Els filipistes, sabedors de l’arribada de la flota, abandonen Barcelona.

El rei Carles, que havia entrat a Madrid el juliol de 1706, obligat a marxar a Catalunya. pàg. 14

La mort de l’emperador Josep I convertia en hereu el seu germà que va unir l’Imperi Germànic i Espanya. Anglaterra (la Pèrfida Albió) i França negocien un tractat que atorga la corona d’Espanya a Felip V. 14-06-1713. Carta dels comissaris austríacs que, reunits amb els de Felip V i havent-los indicat que els privilegis dels catalans havien d’esser confirmats, foren respostos que eren allí només per concretar l’evacuació de Catalunya i que « hi hauria prou temps per a parlar de privilegis».

22-06-1713. Conveni de l’Hospitalet, «quedaran garantits i publicats en favor de tots els habitants de Catalunya una amnistia general i un perpetu oblit de tot allò que hauran fet en temps de guerra. I que els catalans puguin gaudir dels seus privilegis».

El rei Carles:«...consentirà immediatament la neutralitat d’Itàlia i evacuarà Catalunya(...).

El rei Felip i la reina garantiran «als catalans la preservació dels seus antics drets i privilegis».

Els catalans al rei Carles: « Els vostres súbdits més lleials no es convertiran en víctimes miserables dels seus irreconciliables enemics, (...) de tal manera (...)que Catalunya es pugui si més no mantenir separada».

3-07-1713. Entre el 3 i el 9, setze batallons imperials, l’exèrcit holandès i el del Palatinat van marxar de Barcelona.

A Montjuïc fou hissada una bandera negra amb la inscripció: «Mort o manteniment dels nostres privilegis».

1-10-1973. El duc de Berwick destaca vint-icinc batallons i alguns esquadrons al Rosselló.

14-10-1713. Salpa l’esquadra anglesa.

22-10-1713. Batallons francesos arriben a l’Empordà. Es decideix bloquejar Barcelona i fer crides perquè es rendís, que respongué amb (...) la confirmació dels seus antics privilegis, (...) obriran amb satisfacció les portes i us rebran».

3-04-1714. El Parlament i la cambra dels Lords demanà a la reina Anna: «què li plagui de continuar la vostra interposició de la manera més forta perquè els catalans puguin continuar gaudint dels seus justos i vells privilegis».

7-07-1714. El mariscal Berwick enfront de Barcelona.

12-07-1714. Obriren trinxeres.

25-07-1714. Alguns volien rendir-se; però Villarroel, el senyor Pinos, Basset i un important vicari del bisbat, ho rebutjaren:«els socors vindrien del cel».

12-08-1714. Mor la reina Anna d’Anglaterra.

El seu successor Jordi I veia amb simpatia l’heroïsme del poble català i ordenà que es transmetés a Lluís XIV que: “es garantís la reducció de Barcelona per tractat”. Barcelona s’havia rendit!

11.09.1714. A les vuit del vespre: Rendició.”Les vides estarien assegurades; la ciutat no seria saquejada si acceptaven rendir-se al rei d’Espanya. No es respectà!

El Post-9N

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014 300 anys després, recordem en extracte, la Declaració de Sobirania suspesa pel Tribunal Constitucional però considerada vigent per la Mesa del Parlament de Catalunya: “D’acord amb la voluntat majoritària expressada pel poble de Catalunya, el Parlament acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir.”

“- El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

“- El procés de l’exercici del dret a decidir serà escrupolosament democràtic.

“- Es facilitaran totes les eines la població i la societat civil catalana tingui tota la informació i el coneixement precís per a l’exercici del dret a decidir.

“- Es dialogarà i es negociarà amb l’Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.

“- Es garantirà la cohesió social i territorial del país i mantenir Catalunya com un sol poble.

“- Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea.

“- S’utilitzaran tots els marcs legals per l’enfortiment i l’exercici del dret a decidir.

“- El Parlament, té un paper principal en aquest procés, i s’hauran d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.

“- El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícips actius en tot aquest procés el món local i el màxim de forces polítiques, agents econòmics i socials i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi.

“El Parlament de Catalunya encoratja el conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d’aquest procés democràtic de l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya.”

La imputació de delictes pel 9N o pel Nou 9N El Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, amb un PP defensor de la legalitat, va obtenir el dimecres 19 de novembre el suport de la junta de fiscals de sala, vint-i-tres vots a favor i dos en contra, per presentar querella contra el president de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d’Ensenyament Irene Rigau per: desobediència greu, prevaricació, usurpació d’atribucions i malversació.

1898. La pèrdua de les darreres colonies Tinc prou edat per recordar-me del meu avi matern que com molts altres, majoritàriament catalans, varen ser portats a una guerra d’independència cubana que varen guanyar els Estat Units d’Amèrica. Cuba era una colòniaque calia guardar: fins l’última gota de sang i l’ultima pesseta! ... va significar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, les darreres colònies.

Però Catalunya sotmesa el 1714 no ha estat mai una colònia i avui, segons, algunes potències, es solament un afer intern del Estat Espanyol. Ha d’esperar un nou centenari de l’11 de setembre per recuperar llibertat i sobirania, dins d’un estat democràtic i federal o amb independència?

Però voldria recordar avui, uns versos de Joan Maragall del mateix any 1898: Oda a Espanya.

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill que et parla en llengua — no castellana: parlo en la llengua — que m’ha donat la terra aspra; en ‘questa llengua —pocs t’han parlat; en l’altra, massa.

El nou 9N- Resultats Sent impossible un referèndum lliure, sense por, i recordant una sentència de Descartes referint-se als corruptes “Davant del dubte, abstén-te”, aquest fou inicialment el meu pensament. Però no sóc corrupte: doncs ¿per què dubtar? Vaig votar.

No quadren els càlculs de certs partits que afirmen categòricament que 3.5 milions de catalans “que no van votar, ho varen fer en sentit negatiu”. Quin percentatge correspon al què dirà el familiar o el conegut? Al pur abstencionisme o “totemfotisme”? A la por? A una idea centralista?...

Fins el moment d’escriure aquest article els resultats han estat: Sí:

Crec que els que varen votar Sí-Sí, Sí-No, Sí Blanc o No, ho férem amb una mateix principi Democràcia.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall

1.861.753 80,76%

Sí-No: 232.182 10,07%

Bibliografia:

Gran Enciclopèdia Catalana

Sí-Blanc: 22.466

0,97%

No: 104.772 4,54% Altres: 71.131 3,09% Blanc: 12.986 0,56% Total no definitiu:

2.305.290

The deplorable history of the catalans: Traducció a cura de Jordi Castelló

00,00%

pàg. 15

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

relacions comercials, i aquí és on es disparen les alertes. Es tracta de la regulació del sector sanitari de determinats productes, els convenis laborals, les normes mediambientals, la privatització de serveis públics o la propietat intel·lectual.

La gran trampa del TTIP Josep Martinoy

Els partidaris del TTIP, en un excés d’optimisme, diuen que això permetria la creació de dos milions de llocs de treball i que estimularia en un 1% anual el creixement econòmic. Informes més realistes de la Comissió Europea parlen només d’un augment del 0,1% del PIB europeu. El 1993, el Canadà, els EUA i Mèxic van signar l’Acord de Lliure Comerç de Nord-amèrica (NAFTA). Es preveia la creació de 20 milions de llocs de treball... el resultat, un milió de llocs de treball menys a causa de les deslocalitzacions d’empreses.

En el tema agrícola es veu molt clar el que pot passar. Als EUA hi ha dos milions de granges i a la UE, 13 milions. El volum de les granges nord-americanes és 13 vegades més gran que el de les europees, cosa que els permet competir en els mercats en millors Un gran acord comercial i de serveis que afectarà tant els ciutadans condicions. Per tant, si algú quedarà afectat pel lliure comerç amb europeus com els nord-americans i que s’està negociant en secret els EUA seran els pagesos europeus. I els consumidors es trobades del 2011. Està previst que el 2015 es tanquin les negociacions ran amb una allau de productes alimentaris nord-americans amb i s’apliqui només amb l’aprovació dels parlaments. Alguns països unes normes sanitàries molt més permissives que les europees, ho faran en referèndum, a l’Estat espanyol és clar que no ho faran. sobretot pel que fa al tema dels transgènics o d’hormones. ProJa se sap de l’al·lèrgia espanyola a això de consultar els ciutadans. ductes nord-americans que ara estan prohibits a la UE podran Un tractat de lliure comerç és un acord que se signa entre dos o ser comercialitzats. més països amb l’objectiu d’ampliar el mercat de béns i serveis, Als EUA, els amos del sector industrial són les grans corporabàsicament eliminant les barreres aranzelàries. Actualment en el cions, a Europa el teixit industrial és en un 99% de petites i mitmón hi ha uns tres mil acords d’aquesta mena, perquè en el fons janes empreses. El TTIP inclina la balança a favor de les multitreure impostos a les importacions o a les exportacions no és do- nacionals, perquè les negociacions es fan a la baixa. És a dir, si hi lent. Per què doncs el TTIP genera tanta oposició? Doncs perquè, ha dues normatives diferents, s’agafa la menys dura respecte a les per la informació escassa que es té del que es pretén, és un acord empreses. S’imaginen la UE amb els estàndards laborals nordque pot beneficiar molt les grans empreses però que pot castigar americans? Totes les retallades que hem viscut fins ara no seran molt els ciutadans des de diversos aspectes. res si s’aprova el tractat. Perquè entri en vigor, tots els governs Per començar, no deixa de ser curiós que estats que se les do- europeus hauran d’ajustar les seves normatives laborals al que nen d’exemplars de democràcia no informin obertament del que quedi fixat.

A hores d’ara segurament encara no heu sentit a parlar del Transatlantic Trade andInvestment Partnership (TTIP), el tractat de comerç i inversions entre la Unió Europea i els Estats Units.

s’està negociant. Alguns dels documents quedaran desclassificats d’aquí a trenta anys, cosa que indica que alguna cosa fosca hi ha al darrere. El problema és que qui està dirigint les converses entre el govern dels EUA i la Comissió Europea són les grans multinacionals, que ho veuen com una oportunitat única d’ampliar encara més el seu poder a les dues bandes de l’Atlàntic. El 90% dels participants en les negociacions són membres de grans corporacions.

Si algú pensa que els partits majoritaris del Congrés s’hi oposaran i exigiran transparència, s’equivoca. El PP i el PSOE van pactar el juny del 2013 demanar al govern espanyol que accelerés les negociacions i el 6 de maig del 2014 el Congrés va rebutjar una proposta d’Izquierda Unida perquè es fes un referèndum sobre l’acord. Hi van votar en contra el PP, PSOE, CiU, PNB i UPyD. Com a mínim en aquest cas és curiosa la posició de Convergència i Unió.

El que busca el TTIP no és rebaixar els aranzels entre els EUA i la UE, que no són excessivament alts, sinó la modificació de les

pàg. 16

Un altre exemple. La regulació sobre el fracking (l’extracció de gas i petroli a través de la fragmentació del terreny) és molt permissiva als EUA, i en canvi a la UE té una gran oposició de la ciutadania perquè pot danyar greument el medi ambient. Doncs bé, si es pacta el TTIP la regulació, a la baixa, seria la nord-americana. I si alguna administració s’hi oposés, les multinacionals podrien denunciar-les i cobrar grandioses quantitats.

Sembla ciència-ficció? Phillip-Morris, fabricant de Marlboro, ha denunciat el govern de l’Uruguai per 2.000 milions de dòlars per haver posat alertes sanitàries als paquets de tabac; la multinacional Vattenfall ha demandat Alemanya per 3.700 milions de dòlars per haver apagat les centrals nuclears; Lone Pina ha demandat el Canadà per 250 milions de dòlars perquè el Quebec ha prohibit el fracking; l’Equador ha hagut de pagar 2.300 milions de dòlars a Occidental Petroleum perquè el govern va fer tancar un pou que malmenava la selva amazònica...

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Absolutisme intel·lectual

"share", la quota de pantalla, ens està portant a situacions que s'allunyen força del que realment necessitem . "El que vol el públic és més guerra, més llenya. Al cap i a la fi el que necessita és identificar la pròpia desil·lusió amb el corrosiu panorama que es destil·la de les autèntiques baralles de gossos que li arriben a través de la pantalla del televisor ", em deia fa uns dies un amic que mira l'assumpte des la distància.

A vegades penso que vivim sense alè, gairebé esbufegant, i em pregunto si realment hi ha motius per fer-ho, o si el que ens passa és que estem sent arrossegats per una via que ens estira a un camí d'evidències del que passa al carrer, segons una estratègia que es sosté principalment en el desastre.

Fins fa un o dos anys, el motlle de la bogeria televisiva valia per al més insubstancial dels personatges que ens envoltaven. Es cridaven, es deien de tot. Era el que vociferaven l'"ex" d'un torero o el setciències de la premsa de cor. El que no entenia d'aquells assumptes, amb prou feines es detenia a recórrer els canals perquè no sabia gairebé qui eren aquells personatges i preferia pujar al format més seriós, al dels més saberuts.

Javier Zuloaga

No cal aturar-se en casos concrets, sigles, ni noms propis. Cal només posar-se els dits sota els ulls, sobre el nas, i mirar només a l'horitzó, per intuir que el que tenim més a prop, als nostres peus, i que hem renunciat a veure, conté una mena de fórmula perversa que porta a pensar que tot el que ens envolta s'està esquerdant, que se n'està anant en orris.

Però sembla que el pervers motlle, per allò de lluitar per la "share", s'ha estès. Al cap i a la fi és una qüestió de màrqueting, ja que darrera de les audiències ve la publicitat i aquesta arrossega els diners.

Javier Zuloaga-12-2014Aquesta idea s'està tornant recurrent quan, al llarg de les últimes setmanes, he fet un ús freqüent del comandament a distància per fugir del que m'arribava a través de la pantalla del televisor de casa. Ho feia després de preguntar-me si tot allò és bo per a la societat que, de forma majoritària, s'asseu i "zapeja" per veure què li ofereixen els canals de major audiència.

Fixeu-vos si deu ser així, que Pablo Iglesias, secretari general de Podem, deia a Jordi Évole, fa unes setmanes en la Sisena, que aquest canal no li havia fet cap favor, sinó que havia estat a l'inrevés, ja que ell havia arrossegat els espectadors. En escoltarho, vaig pensar que tot això és una perversió del sistema i vaig preguntar-me si no acabarem en una voràgine força ingovernable.

I he sentit una gran solitud. Canviava de canal a canal i m'anava trobant amb diferents mostres del que avui vull anomenar "absolutisme intel·lectual", una mena de situacions esperpèntiques que serien de rebuig en una societat que pogués viure amb una mica més de calma -i que avui no ho pot fer- perquè importa més el que diuen les enquestes d'intenció de vot que el coneixement real del que ens està passant.

Els que vivim a Catalunya diem "A veure qui la fa més grossa" per il·lustrar aquests vertígens del descontrol. I sembla que els escàndols, com més grans són, més venen. I potser per això en algunes tertúlies es col·loca els que parlen uns enfront dels altres, en el sentit físic i ideològic de la paraula, perquè així puguin els espectadors veure com s'ataquen, criden i assenyalen amb el dit amenaçadorament i veure que , efectivament, tot és un desastre.

El periodisme espanyol té plomes que comuniquen i analitzen de forma precisa i brillant, però les seves línies arriben a uns lectors que cada dia són menys, a través d'uns diaris que pateixen els efectes d'una crisi per la caiguda de la publicitat i el descens de la venda d'exemplars. Han retallat despeses i en aquestes estretors el valor de l'experiència ha acabat ben escaldat.

L'última, la que més m'ha fet saltar de la butaca, han estat les paraules d'un economista que ensenya als Estats Units, que per il·lustrar la seva convicció que els hispans som una mica "golfos" va refugiar-se en les influències que l'estudi i lectura de la picaresca en el nostre batxiller, del Buscón i el Lazarillo de Tormes, hagin pogut tenir en el nostre comportament.

Però al temps d'aquesta crisi, amb trist reflex en els quioscos, la comunicació amb les grans masses de població, la lluita per la

Recorden vostès el programa "La Clave", de José Luis Balbín?

Aquella sí que era una altra història.

pàg. 17

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Els reptes de la nova Comissió Europea Xavier Ferrer

Aquest darrers dies estan plens de notícies d'abast europeu que, d'una forma o altra, acaben afectant-nos. En el darrer Consell Europeu hi va haver importants decisions pel que fa a la gestió de l'energia, amb compromisos de facilitar la connexió energètica entre els estats membres fins arribar al 15% de la capacitat de producció i incrementar l'ús de les renovables fins el 27%, tot per al 2030. Per altra part, vàrem assistir a la crítica i protesta del Premier britànic, molest perquè haurà d'aportar 2.100 milions d'euros més al pressupost comunitari, després d'incorporar noves partides al càlcul de PIB. L'enuig de Cameron es pot entendre si ens fixem en com està creixent l'euroescepticisme al Regne Unit.

També, en clau econòmica, el president del Banc Central Europeu va demanar més inversió i reformes per evitar la possible tercera recessió i deflació. I, a més, en l'entorn bancari, hem assistit als resultats dels tests d'estrés. Veiem dons que Europa no acaba de donar notícies i és que el món es cada vegada més interrelacionat i de Brussel·les ja ens vénen el 80% de les normes que finalment ens acaben afectant. I l'altra notícia europea és que aquest primer de novembre comença a exercir la nova Comissió Europea, la comissió Juncker. Darrera queden els deu anys de mandat de Durao Barroso, amb una balanç agredolç, enfosquit pels set anys de crisi.

La nova Comissió comença amb més credibilitat democràtica, ja que el seu president, el luxemburguès Juncker, figurava com a presidenciable de la Comissió a les darreres eleccions al Parlament Europeu i aquesta posició s'ha respectat, fet que és una bona notícia per la democràcia. Juncker s'ha esforçat a mostrar una Comissió més política, formada per vint-i-vuit comissaris, en la qual els alts funcionaris estaran al servei dels comissaris i no al revés. De fet el pes polític és evident, ja que compta amb cinc excaps de govern i tretze exministres. Compta amb set vicepresidents que s'encarregaran de coordinar el treball de l'executiu comunitari. En el que no aprova la nova Comissió, malgrat la insistència de Juncker, és en la paritat home-dona, ja que hi ha nou dones i 19 homes. Pel que fa als reptes, Juncker s'ha fixat deu prioritats, totes importants, però haurà de dedicar molts esforços a la gestió de l'energia, amb la necessitat de trobar solucions a la crisi d'Ucraïna i Rússia, per garantir el subministrament i també evolucionar cap a una política energètica comuna per a tots els estats de la UE. Una altra prioritat és la gestió de la política d'immigració, que eviti els desastres que veiem sovint a Lampedusa o a Melilla. I per altra part, òbviament, l'economia serà un altre maldecap: l'aposta dels 300.000 milions d'euros que es compromet a invertir en tres mesos i afrontar els reptes de si anem cap a polítiques de creixement o d'austeritat; els dèficits de França i Itàlia; garantir l´increment de l'ocupació, o evitar la recessió i la deflació. De feina no en faltarà a la nova Comissió Europea.

pàg. 18

Proverbis, refranys i frases fetes EMPORION es proposa d’oferir a partir del mes de gener vinent una nova secció que anomenarem “Proverbis, refranys i frases fetes”.

Un “proverbi” és una dita popular antiga que conté un ensenyament: Beneït l’home que, en no tenir res a dir, s’absté de demostrarho amb paraules.

Un “refrany” és una frase que expressa un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees: Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.

Una “frase feta” és una frase que l’ús ha fixat i el significat de la qual no pot ésser deduït del significat dels seus components:Tal dit tal fet.

En primer lloc, el contingut de la secció que iniciarem el gener consistirà a presentar dos exemples de proverbi, refrany o frase feta, a explicar-ne el significat i a mostrar la seva aplicació. És important de vegades l’explicació, perquè sovint la vida moderna ha comportat l’oblit del significat de mots abans molt corrents.

Per exemple, en el cas de “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, és possible que avui molta gent no tingui la idea gaire clara de què cosa és una era i perquè s’hi fa tanta pols com diu el refrany. Una vegada explicat el significat, pensem que també serà útil exposar casos d’aplicació de la frase.

En segon lloc, proposarem un exercici. Escriurem un refrany o una frase feta en castellà i demanarem quin refrany o frase feta -en català- els podria substituir. Sovint passa que, en una conversa, deixem anar, per exemple: “i com diu el refrany a quien madruga, Dios le ayuda”. No hi hauria una frase catalana que el pogués substituir satisfactòriament? En parlarem. Això no vol dir que no sigui bona cosa conèixer girs d’altres llengües, només faltaria, però sí que convé no ser-ne esclau si la nostra pot oferir altres solucions, tan bones o de vegades millors.

Aquesta nova secció d’EMPORION anirà a càrrec de Jaume Bassa.

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Torroella, espai d’art Per Sofía Borrego i Moreno

"Per la mort de Déu" Torroella de Montgrí (2012) Eduard Batlle i Basart (1987) Teatre

L’obra de teatre Per la mort de Déu es va estrenar per primera vegada el 3 d’agost de 2012, al Cine Petit de Torroella. L’èxit va ser tal que es va representar dues vegades més per exhauriment d’entrades. Es tractava del primer text escrit d’aquest gènere d’Eduard Batlle i Basart, que ja havia guanyat cinc vegades el premi Càlam de relats curts. La seva incursió a les arts escèniques no és nova, ja que sempre ha participat d’altres activitats culturals, teatrals o musicals (Matats). A més a més d’escriure-la i dirigir-la, l’autor va intentar formar part del repartiment, encara que finalment la van protagonitzar Josep M. Surroca, Susanna Bautista, Joan Margall, Salvador de Ros, Àlex Moreno i Josep Agudo, grup que va originar Teló Esquinçat.

La comèdia Per la mort de Déu està inspirada en la personalitat de Josep M. Surroca quan l’autor, al bar Nafent, li va manifestar que el veia com un Papa, al qual en Surroca va contestar que ja ho havia sigut quatre vegades i no ho volia ser més, en el sentit de la seva paternitat de tenir quatre fills. Arran d’aquesta anècdota, en Batlle es va posar a redactar la peça, que va finalitzar en tres dies.

La trama se centra en l’elecció d’un nou Papa, la moral del qual no coincideix amb els dogmes de l’Església. Sobtadament, rep la visita d’un jove argentí que diu ser el seu fill. El desenllaç acaba amb l’arribada d’un nou Papa argentí que promulga la modernitat de la institució a través de noves reformes més adients al món

actual. El que comença sent un seguit de gags, s’acaba convertint en una reflexió crítica de l’Església i que preludia els fets reals del nomenament del papa Francisco. També, l’Eduard es va avançar als esdeveniments de l’erupció pública dels entramats de la corrupció política nacional en l’obra Per la ment, on un governant poc íntegre acaba per confondre la realitat, oblidant el paper que interpreta. En aquest sentit, podríem dir que l’Eduard és un xic visionari de fets històrics.

En definitiva, l’autor afirma que va fer “una cosa del poble i per al poble”; sent Torroella musa i font d’inspiració. En la vila, els seus vilatans i la seva quotidianitat troba un contingut il·limitat per donar forma a la ficció. Aquesta passió pel seu entorn ha sigut recompensat per la gran acceptació dels espectadors, inclosos els tres mossens que van ser-hi convidats. Els assistents, domesticats pels propis canvis vivencials i religiosos que ha patit la societat local, poden arribar a diferents nivells d’interpretació, des de la reflexió profunda fins a un contingut purament humorístic.

Eduard Batlle diu que escriu per gaudi i per compartir-ho amb el seu públic. La seva actitud correspon a la conseqüència lògica i natural de la seva personalitat transparent, vital i enginyosa.

D’invitar-nos a un univers on el drama només ocorre al cinema; al teatre i a la vida només hi ha grans moments d’humor ja que “el riure és una cosa molt seriosa”. (Groucho Marx)

pàg. 19

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Eduardo Rincón, músic Roser Benet i Pugès Després d’escoltar el concert que es va celebrar al Cine Petit per homenatjar Eduardo Rincón amb motiu dels seus 90 anys, vaig demanar-li una entrevista. No podia ser que la nostra revista no es fes ressò de l’obra d’un compositor, convilatà nostre i santanderí de naixement, del qual acabàvem d’escoltar unes obres per a piano tan boniques.

Rincón em va rebre amb una amabilitat extraordinària, molt generós amb el seu temps i senzillíssim en el tracte -”parla’ m de tu!”-, com els savis de debò. El trobo entusiasmat amb la lectura de Dickens. “Jo ara, sobretot, rellegeixo. No puc tocar el piano ni escoltar música per un problema a l’oïda que em distorsiona l’afinació”.

Parlem del seu llibre Cuando los pasos se alejan, una autobiografia. Li comento que em va venir de nou que la majoria de pàgines de l’autobiografia d’un músic tractin del seu compromís polític, de la seva vinculació al Partit Comunista i, sobretot, de les seves estades a les presons franquistes -Oviedo, Santander, Madrid, Burgos-, la primera vegada als 14 anys i la més llarga durant els 5 anys a què va ser commutada una pena de 15, entre la presó d’Oviedo i el penal de Burgos, del 1960 al 1965.

L’Eduardo treu importància a la paraula compromís.”Veient el que veia, per força havia de fer el que feia, no tenia més remei que anar contra el franquisme”. El que veia i el que sentia de matinada des de la finestra de la seva cel·la, als 14 anys, eren les passes, les veus i després els trets a les corrues de presos que travessaven el pati de la presó, entre ells, un germà de 20 anys d’un company de cel·la. “No passa res, no passa res -em deia José Hierro, el poeta, perquè jo no em desmuntés. Pepe era dos anys més grans que jo i amb experiència a la presó. Em va protegir i en tinc un record inesborrable... De vegades encara sento els trets, no m’ho puc treure de sobre”.

Quan parla d’experiències tan dures, que les reviu mentre les explica, per una banda s’alegra molt que els nostres joves no hagin hagut de passar pel que van viure ell i els joves de la seva generació, però de l’altra es dol de “la ignorància que tenen molts sobre el que va passar en aquest país, el que va representar realment el franquisme”. Impressiona el seu testimoni d’home d’esquerres, la força de les seves conviccions. “Un home d’esquerres ha de ser intransigent amb la vilesa, no pot acceptar el mal i, alhora, ha de tenir molt de respecte per les idees dels altres”.Aquestes paraules tenen molt a veure amb les seves grans discrepàncies amb la direcció el PC i el definitiu trencament amb el partit l’any 1976. “Ha estat sempre el material humà de les bases, aquell que ha sofert, ha lluitat i vençut, el que gairebé mai m’ha decebut”, escriu Rincón al seu llibre.

“Com pot ser que l’home, que pot tenir pensament propi i una expressió sublim, que és l’art, estigui a punt de destruir-lo?”.

La crida de l’art la va sentir de molt petit a casa. “Jo, de ben petit, pensava que seria cantant. La música era el meu refugi, em va salvar. Vaig escriure una cançó de bressol que va ser un fracàs enorme, però vaig continuar. Sempre m’he considerat músic, fins i tot abans de compondre res”. Sobretota la presó, la música també el va salvar. Primer a la de Santander on, als 15 anys, va

pàg. 20

coincidir amb el mestre Galdana, que el va animar a compondre. I després a l’exili a París, l’any 1960 amb el compositor Jean Wiener. Allà va començar els estudis seriosos de música i els va completar durant 5 anys al penal de Burgos, on va compondre moltes obres. A la mateixa presó rebia de part de Wiener volums sobre orquestració, contrapunt i història de la música.

Rincón va començar tard a anar a l’escola i hi va estar molt pocs anys. Parla amb veneració de Don Saturnino, el mestre que el va formar “èticament com a persona” però es considera un autodidacta. La presó li va estroncar els estudis i la formació musical i malgrat tot creu que ha estat un afortunat perquè a les diferents presons i al seu exili a París va coincidir amb persones de qui va aprendre molt. S’emociona recordant com, a la presó, el poeta José Hierro recitava tants poemes de memòria. “Era una meravella sentir recitar en Pepe enmig d’aquella barbàrie. Estàvem tots embadalits”. L’art, la complicitat que es creava entorn dels poemes, eren l’únic refugi.

Reconec el privilegi que tinc d’estar conversant amb un savi, un testimoni que ho ha tingut tot en contra per arribar a ser on és: una persona que malgrat totes les inclemències del temps que ha viscut s’ha obstinat a perseguir la vocació que des de petit sentia per la música. Explica que Mozart i Beethoven eren els seus predilectes, que a casa seva sonaven sovint “I sentíem moltes sardanes!”. I quan surt el nom de Bach es desfà en adjectius que l’eleven a la categoria de sublim. Hi estic molt d’acord. Em diu que no es reconeix com a deixeble de cap compositor ni de cap escola.També en música es considera un autodidacta. Recomana escoltar música contemporània per aprendre a entendre-la. No hi estem acostumats i es lamenta que el públic s’espanti de trobar compositors del segle passat en un programa. “Stravinsky el consideren massa modern!”. Parla amb admiració de les simfonies de Xostakòvitx “A la 8ª hi ha una passacaglia dramàtica dedicada a l’extermini dels jueus”. Com sempre, l’Eduardo atent a la relació entre l’ètica i l’estètica. Segur que me l’escoltaré amb especial atenció, aquesta simfonia.

Té 36 obres estrenades de tots els gèneres i moltíssimes més sense estrenar: Obra pianística, vocal, simfonies, trios, quartets, música de cambra, òperes, obres conceratnts amb diversos instuments.

Li demano que m’expliqui el procés de composició d’una obra tan immaterial com és una peça musical. Com es pot imaginar com sonarà una simfonia si no la pot sentir? Deia Stravinsky: -Ho escric perquè ho sento- i a mi em passa exactament això”. I es toca el front amb les dues mans.”Ho tinc tot aquí”. En aquests moments està escrivint la 10ª simfonia i ja té tots els temes fets.

Em confessa que té alguns dubtes, que diu que són coses de l’edat “M’arriben temes al cap i em pregunto: són meus?”. Ara s’ha de posar a orquestrar-los. Li agrada molt treballar i hi dedica almenys 3 hores cada dia.

Havia previst una hora de conversa però han estat tres. Se n’aprèn molt escoltant Eduardo Rincón. Tot no es pot transcriure, però no em vull deixar una anècdota que ell destaca amb molt d’humor. Comentava que a casa seva no tenien prou mitjans i no tenia partitures. Un bon dia la seva mare tornava de la peixateria de sota casa amb un feix de papers “Eren les sonates per a piano de Mozart i Beethoven que tenien per embolicar el peix! Són les primeres partitures que vaig tenir”.

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

La cuina de la Catrina

Mots en creu Per Joaquim Lloret

Per Caterina Bosch

Amanida d'espinacs amb magrana Ingredients per a 6 persones: • 1 bossa d'espinacs • 1 magrana • 1 terrina de formatge tendre (fines herbes) • Sal i oli

Preparació: En un bol gran prepareu els grans de la magrana, el formatge, la sal i l'oli i remeneu-ho. Afegiu-hi els espinacs i barregeu-ho tot.

NÚM. 24

Puré de carbassa

Impedeixo el pas. 3. Indret que inverteix la negació. Decret

Ingredients:

del tsar. Bastó. 4. Final de la renda per càpita. Situarà. 5. Menja

• Carbassa

de talls de caça. Element químic de símbol Ba i ciutat

• 1 patata

italiana del SE. 6. Fabrica a l’inrevés. Lletra grega. Americi.

• 1 ceba • Oli, Sali i aigua • Unes gotes de brandi

Preparació: Talleu la ceba a juliana i sofregiu-la a foc lent. A la mateixa olla, quan comenci a daurar, poseu-hi unes gotes de brandi (1/2 copeta). Seguidament incorporeu-hi la patata tallada a trossos.

Remeneu-la una estona i afegiu-hi la carbassa també tallada a trossos. Cobriu-ho d’aigua, poseu-hi sal i deixeu-ho coure fins que la carbassa estigui tova. Traieu el caldo, tritureu-ho amb el minipimer, deixeu-ho al punt d’ espessor desitjat, afegint petites quantitats del caldo que hem separat.

Es pot servir amb unes encenalls de pernil espargits per sobre, o també es pot fer amb formatge.

Horitzontals. 1. Apuntalaràs, també 2. Animal constructor.

Gos. 7. Afluent dret del Danubi. Sortegis. 8. Girada conté iridi.

Barret militar. 9. Aigua de la flor del taronger. Clots i prefix.

Nord-oest negatiu. 10. No és a dins però girat. Terrabastall.

Verticals. 1. Relativa a l’eco. Es dirigí. 2. Va fer sant. 3. Sant que puja. Va amunt. Soda. 4. Te’l dedico. Donaré que també puja.

Fluor. 5. On parlen els presoners a través de reixes. 6. Títol nobiliari que també puja. Eructe. 7.

Septentrió. Només pensa a passar-s’ho bé. 8. Atmosfera. Ruta. Antimoni. 9.

Tallar els cabells al zero. Franci. El primer. 10. Espectres, fantasmes i visites inesperades. 11. Sota la sabata i sense companyia. Flagell.

pàg. 21

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Cinema i espectacles Per Jordi Bellapart

pàg. 22

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

pàg. 23

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

pàg. 24

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

pàg. 25

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

pàg. 26

EMPORION NÚM 96 DESEMBRE 2014

Pel·lícula del mes:

INTERSTELLAR

Gotes d‘humor Per Fuster

pàg. 27

Edita Associació Emporion Socis Fundadors • Jaume Bassa • Jordi Bellapart • Montserrat Blai • Xavier Ferrer • Vicenç Fiol • Gabriel Martinoy • Cels Sais • Santi Sató • Joan Surroca • Enric Torrent

Consell de redacció • Jaume Bassa • Jordi Bellapart • Roser Benet • Sofia Borrego • Xavier Ferrer • Josep Fuster • Gabriel Martinoy • Anna M. Mercader • Cels Sais • Enric Torrent

Jaume Bassa -- President Anna M. Mercader -- Secretari Plàcid Busquets -- Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy -- Preparació, estructura i gestió de continguts

Medalla del Montgrí

2008