QUI SOM?

Josep Rius, afició per l'escriptura

"No m’agraden gens els escriptors molt mediàtics. Admiro, justament, els que no ho són".

El Josep Rius a la biblioteca que té a casa seva. Foto: Josep Rius.

El 2016 el Josep Rius entra a treballar Rotecna. Concretament, forma part de l’equip d’Oficina Tècnica, tot i que realitza funcions interdepartamentals també amb els equips de comercial i màrqueting. La seva trajectòria com a ramader i experiència en empreses del sector, l’han portat a Rotecna a desenvolupar tasques de recerca, de formació a clients i treballadors, i assessorament tècnic a ramaders. Paral·lelament, a la feina, des de ben jove s’ha considerat un aficionat a la lectura: “Sento una gran admiració pels escriptors. Llegir un llibre que està ben escrit sempre m’ha agradat”, assegura i, afegeix: “Però no m’agraden gens els escriptors molt mediàtics. Admiro, justament, els que no ho són”.

Ara fa sis anys, el Josep va pensar a escriure alguna cosa i va apuntar-se a un curs d’iniciació a la narrativa. “Sempre que vas llegint al llarg dels anys, penses amb què algun dia estaria bé poder escriure, i així, va arribar el dia en què vaig decidir fer un curs de redacció i provar-ho”, explica.

En aquest temps, el Josep ha realitzat dos cursos de redacció, està a punt d’iniciar-ne un tercer, i ha escrit una quinzena de relats. “La idea d’apuntar-me a aquests cursos és que m’ensenyin a escriure correctament i a llegir millor. Fent aquests cursos aprens aspectes com: l’estructura del relat, la veu del narrador, com descriure o crear els personatges, conèixer tècniques d’expressió o la identificació de l’estil, etcètera, fet que t’ajuda a entendre millor el que estàs llegint”. A part d’aprendre a llegir i a entendre millor els llibres, l’objectiu d’aquests cursos és animar als estudiants a escriure les seves pròpies històries i a iniciar-se com a escriptors.

RELATS CURTS DE FICCIÓ

Totes les obres que fins al moment ha escrit el Josep són relats curts, de dues o tres pàgines, i de ficció. “Hauré escrit una quinzena de relats, tots curts, ja que els escric principalment mentre faig els cursos i sempre et demanen que siguin curts”, explica. Pràcticament, tots els relats que ha escrit estan inspirats en experiències viscudes, passades o presents, en viatges, somnis, escrits, pel·lícules o idees que li venen al cap durant els seus passejos a l’aire lliure. “Tinc una aplicació de notes al mòbil i un document a l’ordinador on anoto coses, quan un dia he somiat alguna cosa que m’ha sobtat, ho anoto abans que se m’esborri de la memòria, o alguna cosa que he viscut interessant, també l’anoto i, això, em serveix com a possibles temes”, explica.

En aquest sentit, el Josep recorda especialment algun dels relats de ficció escrits després d’una experiència real. “Vaig escriure un que em va fer molta gràcia perquè era un fet verídic, el vaig titular ‘Persecució’. Va ser després d’acompanyar el meu fill a Salou un cap de setmana i vaig decidir anar a donar un tomb per la costa. Així que vaig anar a caminar per la vora del mar i em vaig trobar un home amb qui vam fer com una mena de persecució. Ell anava al meu davant mirant-me, de tant en tant, de reüll com si jugués a què anava més de pressa que jo, fins que quan vaig estar un punt d’avançar-lo em va aturar allargant el braç a l’alçada del meu pit. Em va arribar a tocar! I em vaig

Josep Rius, afició per l'escriptura

El Josep a Rotecna, on fa formació a treballadors i clients. Foto: Rotecna.

adonar que anava de debò, així que al final vaig decidir anar cap a una altra banda del carrer i el vaig perdre de vista”, explica el Josep i, afegeix: “A això li poses una mica de ficció i fas un relat a partir d’un fet real”.

UN ESCRIPTOR ANÒNIM

Tot i que fins al moment no ha publicat res de manera oficial, el Josep reconeix que si mai tingués un grup de relats amb els quals se sentís identificat, es podria plantejar fer alguna edició. “No descarto publicar alguns relats, però no de forma massiva, sinó pels meus familiars i amics. A més, m’agraden força els pseudònims i encara més els anònims”, assegura. Precisament, des de fa dos anys aporta relats en un recull que es fa al seu municipi en motiu de Sant Jordi, però assegura: “Hi participo, perquè només s’hi ha de posar les inicials!”.

Ara mateix està immers en la redacció d’un relat que va iniciar fa dos anys després d’un viatge, tot i que ha patit algun contratemps informàtic. “Estava de viatge i vaig fer unes fotografies a noia que anava amb un abric vermell. De seguida, em vaig adonar que allò seria un relat. Així, després d’estar treballant dos anys, quan ja tenia set o vuit pàgines, de manera que era el relat més llarg que havia fet mai, el vaig perdre per un problema informàtic”, lamenta, tot i que buscant la part positiva, ara s’ho planteja com una oportunitat de reescriure el relat a partir de les anotacions originals que encara conserva. “Tinc l’esperança de continuar-lo aprofitant la llibertat que em dóna crear una altra vegada de nou”, conclou.

PARAULES TRANSPARENTS

La Glòria, una de les pacients amb la que més vaig empatitzar, recordava perfectament fets del passat ocorreguts feia cinquanta anys. En canvi, gairebé no tenia memòria a curt termini. Tenia vuitanta-quatre anys. Ella, però, deia que mentalment s’havia quedat com a màxim en la vintena. En la mirada, ja cansada, s’entreveia gratitud. Feminitat en els gestos i serenitat en el to de la veu. Era realment encisadora. Mai s’enfadava i quan la conversa girava al voltant de quelcom controvertit sempre sabia donar-li un gir que de seguida et feia comprendre que no pagava la pena esforçar-se a continuar en aquella direcció.

Li agradaven les sopes de lletres. Tenia quaderns apilats entre la roba plegada de l’interior del seu armari de paret. Deia que eren el seu rebost de paraules i que sense elles tenia por de quedar-se en blanc perquè estaven vives i per conservar-les calia cuidar-les amb afecte, si no volies caure en l’oblit més profund.

M’explicava que identificava aquest últim espai com una zona indefinida de la ment on intuïa que es produïa un procés sense retorn. Era el pas que transitava d’una part reconeguda i sensible a una altra de desconeguda i buida. Un lloc on, un cop i entraven les paraules, i amb elles les imatges, ja no tornaven.

La infermera resident del torn de nit em va dir que cada dia després de sopar es retirava a la seva habitació per llegir. Cada nit la trobava llegint en veu baixa els seus quaderns de paraules. Després d’ajudar-la a despullar-se i posar-se la camisa de dormir, guardava el quadern. Sempre ho feia fent un petó a la coberta i acomiadant-se amb un fins demà.

La del torn de matí ja sabia on havia de buscar-la si a l’hora de fer-la llevar no era al llit. Obria la porta de l’armari i la trobava dormint arrupida en el seu interior. Quan li preguntava què hi feia allí dins, no la contestava. Al seu lloc, la mirava i somreia tot incorporant-se per sortir-ne.