Hª Cont. Esp. & Cat TEMA 1: ESPANYA I CATALUNYA A LES ACABALLES DE L’ANTIC RÈGIM. - El món rural, agricultura tradicional i renda senyorial. El món rural espanyol es basava en rendes senyorials. La societat espanyola i catalana del 1700 es pot definir com d’Antic Règim, situació en la qual, les institucions d’Antic Règim estven vigents però que començarien a declinar i a entrar en crisi. Era una societat en la que predominava una agricultura tradicional i una pagesia i ruralia hegemònica sotmesa als privilegis dels senyors pròpia del sistema feudal. Era també un món rural que experimentava una sèrie de canvis significatius que qüestionaven la vigència de l’Anic Règim. Es pot diferenciar la situació per la qual passava l’Espanya interior i la que passava l’Espanya perifèrica. La primera era molt més tradicional mentre que, la perifèrica era una societat més dinàmica i cambiant. Dels 11’5 milions d’habitants a Espanya a finals del s. XVIII, la majotia estava constituïda per població rural i agrícola. A l’Espanya interior hi predominava el conreu de cereals (blat, sègol, blat de moro, mill,…) també es donava ramaderia, que seguia ocupant un paper important com a sector econòmic tot i que entraria en crisi al s. XIX. A la perifèria hi ha alguns indrets on es donen canvis significatius. Al País valencià es pot veure com en el decurs del s. XVIII s’havien introduït conreus de regadiu, el que donà lloc al cultiu de l’olivera, la morera i l’arròs. Eren productes que trencaren amb l’economia de subsistència i d’autoconsum i que estaven destinats als mercats, el que configuraria una dinàmica econòmica molt més evolucionada. A Catalunya el s. XVIII és un segle considerat de profunds canvis econòmics, l’extensió dels conreus es centraria sobretot en la vinya que, esdevé el conreu per excel.lècia ja que, experimentaria un aument espectacular a tot el país (de L’Alt Empordà fins a Tarragona). Va tenir importància perque els productes que s’extrèien de la vinya (vi i aiguaardent) anaven destinats a un comerç exterior a Espanya i Llatinoamèrica. Un cop eliminats els monopolis comercials de Càdis i Sevilla (Casa de Contractació), Catalunya va poder comerciar directament amb Amèrica i això explicaria l’espectacular creixement econòmic català i el conreu de la vinya, mentre que a la Catalunya interior s’hi mantenia el conreu de cereals i nous conreus com l’olivera, l’avellana, ... Catalunya estava coneixent una evolució econòmica molt significativa. El s. XVIII va tenir conseqüències d’abast general a tota Europa. Un increment demogràfic a la segona meitat del s. XVIII va provocar la necessitat d’ incrementar la productivitat. A Espanya també al s. XVIII la producció agrícola va crèixer com a conseqüència del creixement demogràfic, però no sempre va tenir un resultat possitiu el ja comentat increment de productivitat per diversos mutius: La productivitat agraria va haver d’augmentar per la força degut a que la població va crèixer i el mètode que es va utilitzar per fer crèixer la productivitat va ser la roturació de noves terres, però no per un millora de la fertilitat del terra. Aquestes roturacions eren de boscos comunals, on s’hi practicava la recolecció, o bé estaven dedicades al pastoratge del bestiar. Això tindria conseqüències negatives pel camp espanyol perque representà l’inici de la crisi de la ramaderia tan la transhumant (la que es podia desplaçar) com l’estabolada. Seria una crisi irreversible ja que, desapareixien zones de pasturatge. La crisi ramadera tindria repercusions en l’agricultura ja que desapareixent la ramaderia desapareixien els adops naturals procedents del bestiar, el que va haver de ser substituït per adops químics, el que donava uns productes de pitjor qualitat. Es produiria altre fenòmen com va ser la substitució del treball animal pel treball humà en les tarees agrícoles. Altre conseqüència de la roturació va ser la desecació de pantans pels efectes del desequilibri ecològic. Això va començar amb els primers rumors de desertització al camp espanyol. El fet de que s’ampliessin les zones roturades implicaria la privatització de terres comunals, les quals, eren molt útils i necessàries per la supervivència de moltes families camperoles. La privatització d’aquestes terres i la desaparició dels boscos tenien conseqüències devastadores sobre el petit camperolat. Tota aquesta tendència que començaria durant tot el segle XVIII, es consolidaria durant el s. XIX. Quan parlem d’economia d’Antic Règim es parla de petites economies camperoles, totes elles subjectes al feudalisme. El partit pagés s’hi veia obligat a pagar unes rentes que es duien tot el benefici del seu treball i el col.locaven en una situació d’estricte supervivència. Les terres responien a nombroses amortitzacions que havien anant introduïnt els propietaris antics terratinents, que les van introduir per no perdre el seu patrimoni i el control de la terra i la seva propietat s’hi concentrava sota les mans de molt pocs propietaris. Aquesta tendència es va anar incrementant durant la segona meitat del s. XVIII amb el creixement demogràfic, arràn d’aquest fenòmen, la renta de la terra va crèixer molt i es van acomular rentes a mans de grups no camperols sino els terratinents que no s’hi dedicaven a treballar ni a viure al camp. Aquesta situació va perjudicar molt la situació del camperolat degut a que havia de fer front a molts tipus de rentes (el delma, les contribucions estatals i municipals, drets senyorials, rendes de contractes agraria als propietaris, rentes usuàries, ...) totes aquestes no garantien l’estança del camperolat sobre la terra.
1