Història jueva by Toni Pérez

Història i Cultura del Poble Jueu Pàg. 6

1 Introducció a la Història d'Israel des del 587 aec. fins a Constantí 2 Introducció a la història dels jueus a la Península Ibèrica

3 Els jueus en el període visigòtic a la Península

4 Al Andalus 4.1 Abderramàn III (912-961) 4.1.1 Khasdai ibn Saprut 4.2 Xemuel ha-Nagid (993-±1056) 4.2.1 Xelomó ibn Gabirol (1020 ?-1058) 4.3 Els almoràvits

17 17 17 19 20 20

4.3.1 Iehudà ha-Levi

4.3.2 Moixé ibn Ezra

4.3.3 Avraham ibn Ezra

4.4 Els almohades 4.4.1 Moixé ben Maimon - Maimònides – RaMBam 5 La Inquisició i els papes - mesures contra els jueus

23 23 25

5.1 Auto de Fe

5.2 Conversos

6 Mística. Cabalà

7 Els regnes cristians

7.1 Regne de Lleó

7.2 Regnes d'Aragó i Navarra 7.2.1 Alfons I “el Batallador” (1104-1134) 7.3 Regne de Castella

36 38 38

7.3.1 Alfons VI (1072-1109)

7.3.2 Urraca (1109-1126)

7.3.3 Alfons VII (1126-1157)

7.3.4 Alfons VIII (1158-1214)

7.3.5 Ferran III (1217-1252)

7.3.6 Alfons X el Savi (1252-1284)

7.3.7 Sanç IV (1284-1295)

7.3.8 Ferran IV (1295-1312)

7.3.9 Alfons XI (1312-1350)

7.3.10 Pere I el Cruel (1350-1369)

7.3.11 Enric II (1369-1379)

7.3.12 Joan I (1379-1390)

7.3.13 Interregne - L'avalot de 1391 - Enric III (1390-1406)

7.3.14 Interregne - Joan II (1406-1454)

7.3.15 Enric IV (1454-1474)

7.3.16 Isabel I i Ferran II. Els reis Catòlics

8 Introducció al judaisme català 8.1 La ciència

69 72

8.2 Exegesi bíblica i comentaris talmúdics 8.3 La Cabalà

73 73

8.4 Teologia i Filosofia

8.5 Jurisprudència

8.6 Literatura

9 Comtat de Catalunya

9.1 Ramon Berenguer IV el Sant (1131-1162)

10 Estats Catalans Medievals - Esquema dels reis catalans

10.1 Alfons I el Cast (1154-1196)

10.2 Pere I el Catòlic (1177-1213)

10.3 Jaume I el Conqueridor (1276-1285)

10.3.1 Moixé ben Nakhmàn-Nakhmànides- RaMBaN (1194-1270?) 10.3.2 Xelomó ben Adret

87 88

10.4 Pere II el Gran (1276-1285)

10.5 Alfons II el Lliberal o el Franc (1285-1291)

10.5.1 Beroré aberot, beroré tebiot

10.6 Jaume II el Just (1291-1327)

10.7 Alfons III el Benigne (1327-1336)

10.8 Pere III el Cerimoniós (1336-1387)

100

10.8.1 Itskhaq bar Xeixet Perfet

106

10.8.2 Nicolau Eimeric

107

10.8.3 Atles Català -Avraham Cresques

108

10.9 Joan I l’Aimador de la Gentilesa, el Caçador (1387-1396) 10.9.1 L'avalot de 1391 10.9.2 Khasdai Cresques (1340-1412)

108 110 117

10.9.3 Polèmiques. Pablo de Santa Maria, Ioixua Halorquí, Profeit Duran, Bonet Bonjorn

118

10.10 Martí l’Humà (1396-1410)

120

10.11 Compromís de Casp

121

10.12 Ferran I

122

10.12.1 Vicenç Ferrer

122

10.12.2 Disputa de Tortosa

124

10.13 Alfons IV el Magnànim (1416-1458)

130

10.14 Joan II (1458-1479)

131

10.15 Ferran II (1479-1516) i Isabel de Castella. El reis Catòlics 11 Expulsió 12 Apèndix. El call de Barcelona

132 137 141

12.1 Introducció

141

12.2 Resum històric

142

12.3 Personatges

142

12.4 Recorregut urbanístic

143

12.4.1 Call Major

143

12.4.2 Call menor: També anomenat d’en Sanahuja, de n’Angela o dels francesos

145

12.4.3 Palau del Lloctinen

146

12.4.4 Palau reial

146

12.4.5 Inscripcions de làpides funeràries

146

13 Call de Girona

147

13.1 Història

147

13.2 Configuraci贸 urban铆stica

149

13.3 Cementiri

150

13.4 Inscripcions

151

1 Introducció a la Història de Israel des del 587 aec. fins a Constantí. Amb la destrucció de Jerusalem i el seu Temple per part de les tropes de Nabucodonosor en l' any 587 aec. els jueus es dispersen. Molts son deportats a Babilònia i altres escapen a Egipte. Es produeix el que s’anomena la Diàspora, paraula grega que significa dispersió. El regne de Israel va quedar destruït totalment i els seus habitants dispersos i deportats. Els deportats israelites es varen enfonsar, però els jueus del regne de Judà, en l’esclavatge varen aprendre a estar units per la seva fe comú. Varen substituir els sacrificis en el temple per l’oració i així varen sorgir les cases de reunió per a resar i llegir les Sagrades Escriptures, model del que serà la Sinagoga. En el 538 aec, el rei persa Cirus conquereix Babilònia i dona la llibertat a tot el poble jueu, fen reconstruir el Temple a Jerusalem. Molts tornen, altres continuaran a la diàspora on ja han establert les seves famílies. Els que tornen creen a Jerusalem una teocràcia, ja no serà rei cap descendent de David. El Summe Sacerdot es el que ocuparà el lloc de governant. Esdres, Summe sacerdot, crea la “Gran Assemblea d’Ancians” que s’anomenarà Sanedrí i instaura la Torà com a llei per tot el poble de Israel i tots els que formaven la diàspora. En el segle IV aec, el poble de Israel es veu absorbit per el regne d’Alexandre el Magne i així mateix el judaisme es absorbit per l’hel·lenisme. Especialment la comunitat jueva d’Egipte, es veu tan fortament hel·lenitzada que inclòs es tradueix la Torà al grec. En l'any 200aec. Judea cau sota el poder del selèucides (grecs-siris), i en l'any 169 aec el selèucida Antioc IV Epifanes decideix hel·lenitzar totalment a la població prohibint el culte en el temple i posant una estàtua de Zeus. Aquests actes provoquen la rebel·lió del jueus, guerra santa dirigida per la família dels Macabeus. Es guanya i es aconsegueix la independència nacional, després d’haver estat sotmesa primer a Assíria, després a Babilònia, al regne persa i als grecs, finalment s’instaura de nou la monarquia jueva. en l’any 104aec. Judà Aristòbul pren el títol de rei de Judà. Just transcorreguts vuitanta anys de la creació de l'estat Jueu i degut als desacords dinàstics i polítics del fills (Hircà i Aristòbul) de la única reina de Judà, Salomó, cauen en poder de l'exercit romà dirigit per Pompeu un dissabte de l'any 63 aec. i els sacerdots es varen deixar matar en el Temple mentre feien les seves oracions del dissabte. Pompeu després de la irrupció va prohibir tocar res del Temple, va fer que tot es netegés i que tornessin a començar les activitats sacerdotals. Va instaurar a Hircà II com a summe sacerdot, però va perdre el títol de rei i Judea es va convertir en província romana. Aristòbul i la seva família varen ser portats com esclaus a Roma. Aquests i altres jueus deportats varen ser els fundadors d'una petita cèl·lula jueva que esdevingué una important comunitat a l’Europa medieval.

El fill d'Aristòbul, Alexandre, va fugir i amb un grup es va rebel·lar contra Roma, aquest i altres intents, com un per part d’Aristòbul, també fugit de Roma, varen ser sufocats pels romans. En arribar Cèsar al poder, permet a Judea no pagar certs tributs, ni reclutar soldats entre jueus, autoritza a tots els jueus de les províncies romanes a celebrar els seus ritus i cultes obertament i a resoldre els seus assumptes segons la seva pròpia llei. Herodes, fill d'Antípater, governador de Judea, fa executar als rebels manats per Etzequíes, i tot el poble jueu es rebel·la contra aquesta decisió ja que sols pot condemnar a mort l’Assemblea del Sanedrí. Amb l’assassinat de Cèsar, Casi arriba a Judea i comença a gravar als jueus amb impostos i Antípater i Herodes l’ajuden. Marc Antoni dona el títol de príncep a Herodes al haver mort assassinat el seu para Antípater. Els enemics que ara feien perillar a Marc Antoni eren els parts, els quals juntament amb Antígon Matatias, successor del últim rei de Judà, entraren a Jerusalem en l’hivern del 41-42aec. i Herodes va fugir. Antígon es va proclamar rei i summe sacerdot com ho havien estat els seus predecessors Asmoneus. Herodes, va aconseguir arribar a Roma on el Senat el va declarar rei de Judà. En l'any 39aec. va anar amb un exercit de mercenaris contra Antígon, que tenia als jueus del seu costat. Després de dos anys en el 37aec. Herodes va guanyar i va fer que els romans decapitessin a Antígon. Els seus assassinats va més enllà, fa matar inclòs a gent de la seva pròpia família, el seu cunyat, la seva dona, la mare i també dos dels seus fills. Amb Octavi, convertit amb César August, Herodes es manté com a rei de Judà, i romanitza tot el país i la ciutat de Jerusalem, però no s’atreveix a erigir-hi un temple pagà. Els caps del Sanedrí, Xemaia i Abtalió, es dediquen a estudiar la Torà i la Llei Oral, per conservar-la, consolidar-la i ampliar-la en l’àmbit religiós i civil. Al morir aquests dos savis, no hi ha més que algun escriba poc coneixedor de la Llei, però poc després apareix Hil·lel que va arribar a Jerusalem des de Babilònia per aprendre d’aquest dos grans mestres Xemaia i Abtalió. Era molt pobre i es guanyava la vida fent d’aiguader, però la seva constància i intel·ligència varen fer que es convertís en president del Sanedrí i va fundar una escola de la Llei que va estar vigent fins al 10 dec. També el vicepresident del Sanedrí Xammai, va fundar una escola de trets més legalistes i rígids que la de Hil·lel. A Hil·lel se li va donar el títol de nasí1, però no se l’anomena així com a dignitat política sinó com a cap espiritual. A la mort d’Herodes, els seus tres fills es varen repartir Judà. Es promouen diferents rebel·lions del poble jueu contra Roma i Publi Quintili Varo és l’encarregat de pacificar el país amb mètodes molt dràstics: tots els presoners, patriotes jueus, son crucificats.

"Príncep".

El procurador romà Coponi va establir la necessitat d’un cens de la població jueva per gravar-los amb impostos i això va començar a provocar la revolta. Els doctors de la llei no es barrejaven en qüestions polítiques i de les escoles de Hil·lel o de Xammai no va sortir cap moviment de resistència política. Els patriotes extremistes son els que varen començar una activitat revolucionaria, s’anomenaven “zelotes” i els comandava Judas Etzequíes. predicaven per tot el país la llibertat de la fe jueva i la llibertat del poble contra l’opressió del romans i la de la família mig jueva i mig edomita d’Herodes. Amb el procurador Ponci Pilats comença a Judà la repressió del jueus començant per voler introduir la veneració de la imatge de l’emperador, cosa totalment fora de la llei jueva que prohibeix terminantment la veneració d’imatges humanes. En aquesta època es en la que apareix la figura de Rabí Ioixua. Cap tradició jueva de l’època anomena aquest personatge, es estrany ja que a les escoles de Hil·lel i Xammai s’està començant a fonamental el Talmud i en molts pocs passatges es parla de Jesús i son de caràcter polèmic i no històric i son posteriors a l’època de la vida de Jesús. Amb la mort de Tiberi, el nou emperador Caius Calígula nomena rei de Judà a Agripa, net d’Herodes. En aquest moment la comunitat jueva d’Alexandria es molt important i per ordre de Calígula es fa posar la seva imatge a la Sinagoga, això es pels jueus un sacrilegi i envien una ambaixada a Roma comandada per Filó d’Alexandria. Filó era un intel·lectual jueu cap de la diàspora jueva a Egipte, molt influït per Plató i hel·lenitzat. En arribar a Roma no aconsegueix res de l'emperador, i en contraposició aquest decideix posar la seva estàtua al Temple de Jerusalem. Els jueus adverteixen al procurador romà que si això es porta a terme es produirà una rebel·lió. mentre tant Calígula és assassinat i les seves ordres revocades. Una vegada més el Temple es lliure del sacrilegi. L’emperador Claudi, retorna els seus drets de ciutadania als jueus i els atorga autonomia interna i llibertat religiosa. Mentre tant Agripa regna sobre Judà i durant els 4 anys en els que està en el poder, els poble jueu està tranquil, ja que el seu govern el basa en la fe del patriarques i dins de la religió judaica. Mort en l' any 44 amb el dol del jueus i mostres d’alegria per part del pagans. Al no poder-lo substituir el seu fill Marc Juli Agripa (tenia solament 17 anys), Claudi decideix posar Judà en mans d’un procurador romà. Els procuradors no comprenen la idiosincràsia del poble jueu i no els importa les seves lleis religioses comportant-se com a dèspotes. Comencen las rebel·lions del poble, concretament del patriotes, en grups aïllats i en incursions de poca importància. Claudi mort i el succeeix Neró, amb el que no canvia la situació del procuradors romans de Judà, que ataquen contínuament els grups de guerrillers i conjurats jueus. Amb el procurador Casi Florus en l'any 64 i degut a que aquest demana disset talents del tresor del Temple comença la revolta ja que no se li dona la quantitat demanada i el procurador fa que els legionaris saquegin Jerusalem. Els zelotes agafen les armes i maten les guarnicions romanes de la ciutat. Comença la guerra de Judà i s’estén la repressió dels jueus a Alexandria on es fan veritables matances. Els caps dels zelotes, Simó Bar Giora i Eleazar ben Simeó fan front a Judà al exercit romà i en la primera batalla guanyen, fen fora les tropes romanes de Judà.

En l’any 67 Neró envia a Judà a Titus Flavi Vespasià amb un poderós exercit al que no podrà el poble jueu fer front. Entre els presoners jueus es troba Iossef, comandant de les forces jueves de Galilea i que Vespasià pren al seu servei com intèrpret i intermediari. Més tard a Roma, amb el nom de Flavi Iossef, va escriure els set llibres de la “Guerra Jueva” i els vint de les “Antiguitats Jueves”, aquest obra explica la historia del seu poble des de la Creació fins a Neró. Les seves obres sempre defensen el judaisme. Després de la mort de Neró Vespasià és elegit emperador i deixa l’encàrrec al seu fill Titus de conquerir Jerusalem. En l'any 70 comença el setge de Jerusalem en el que els jueus varen resistir heroicament. Finalment pogué entrar a la ciutat i el Temple va cremar ràpidament degut a una torxa que varen llençar des de fora i va quedar completament derruït. Moren miler de jueus crucificats, altres de fam en els camps de presoners, els més joves enviats a totes les províncies romanes per lluitar amb els gladiadors o amb les feres dels circs i les dones i els nens venuts com a esclaus i treballadors a les mines. Es desmembra l poble jueu una vegada més. Fa que Jerusalem sigui destruïda completament. En la marxa triomfal per la ciutat de Roma, Titus exhibeix una multitud de presoners i els objectes sagrats agafats del Temple, la menorà i el rotlle de la Torà. S’ajusticia a Simón Bar Giora llaçant-lo de la Roca Tarpeia. S’encunyen monedes d’aquesta victòria: una dona desolada i lligada sota una palmera amb la llegenda: “Iudaea devicta” o “Iudaea capta”. De totes maneres al Judà encara hi ha una petita resistència, la fortalesa de Massada, en aquest bastió sobre una roca inaccessible al costat del Mar Mort, hi ha 1000 zelotes amb la seves famílies, sota el comandament d'Eleazar ben Iair ha jurat resistir als romans. El general Silvi a hi posa setge i far construir un terraplè fins a dalt i amb catapultes i ariets finalment obre una escletxa. En aquest moment Eleazar reuneix a tots i decideixen que ells mataran a les seves dones i fills i després es mataran a sí mateixos. Grups dispersos de zelotes s’escampen per totes les comunitats de la diàspora encenent l’odi contra els romans. Amb el Temple i la ciutat de Jerusalem en ruïnes, neix molt a prop, a Iabné, una escola oberta per Iohanan ben Zakkai, doctor de la llei, que amb un grup d'estudiosos de la Torà la funden per continuar la seva tasca d’estudi i conservació de les tradicions jueves. La llegenda diu que Iohanan ben Zakkai va fugir de la Jerusalem assetjada pels romans d'una manera molt curiosa. Els zelotes havien prohibit als habitants de la ciutat que fugissin, tenien que resistir tots el setge romà, però un dia cap al vespre, un seguici fúnebre arriba a les portes de la ciutat i tots els vigilants zelotes els deixen passar amb respecte per poder enterrar al mort, un cop fora de la vista dels assetjats, el rabí J. b. Z. surt de la mortalla i marxa cap al comandant romà pregant-li de deixar-lo fundar una acadèmia d’estudi de la Llei a Iabné i aquest li dona el permís, veient en allò solament un afany intel·lectual i no polític. Iohanan ben Zakkai sap que el poble d’Israel es dispersarà però que la Llei i la Sagrada Escriptura serà el seu nexe d’unió. Amb la destrucció del Temple perden importància els sacerdots, cohanim, i els levites, ja que no tenien un lloc on fer la seva missió i en el seu lloc prenen més atribucions vers el poble els rabins. El rabí no es un sacerdot amb atribucions sacramentals, es un investigador, un intèrpret, un conservador un mestre de la llei. Son experts

en assumptes religiosos i civils. A partir de l’Acadèmia de Iabné ja no va ser la posició social o política la que importava entre el poble, sinó l'intel·lecte. Es va crear un nou Sanedrí que regia a tot el poble dispers. L’Acadèmia també va fer una obra de compilació i recollida i revisió de tota la tradició oral que més endavant es posarà per escrit i s’anomenarà Mixnà. El president del nou Sanedrí, Gamaliel II, va instaurar una reforma molt important pel judaisme: l'oració a les sinagogues. La primera es l'anomenada Xemà: Xemà Israel Adonai Elohenu, Adonai Ekhad “Escolta Israel, el senyor. nostra Deu, és l’únic Déu...”, que s’ha de resar cada dia a la Sinagoga. Gamaliel va ser reconegut per Domicià com representant del poble jueu. Aquest emperador sentia animadversió pels jueus i va imposar el “fiscus iudaicus” en tot l'imperi, un tribut que havien de pagar tots els jueus de l'imperi. Amb l’emperador Nerva se suavitza una mica l’actuació tributaria, s’abaixa el tribut i en algunes monedes es pot llegir: “Se suspenen els processos per causa del fiscus iudaicus” escrit al costat del disseny d’una palmera. Nerva solament va estar setze mesos al poder el va substituir Trajà qui va emprendre una campanya cap a Babilònia on els jueus varen prendre també les armes contra Roma, es va desencadenar una resistència jueva contra l’emperador per totes les províncies de l'imperi menys a Israel, on estaven molt debilitats. Amb Adrià la cosa va canviar ja que aquest emperador va edificar una nova ciutat roman en lloc de la Jerusalem jueva i en el lloc del Temple un temple dedicat a Jupiter i això ja era sacrilegi i profanació. Es va produir la rebel·lió. Sorgeix una figura mítica de la rebel·lió: Simó bar Koseba al que varen anomenar Bar Kokhbah, “fill de l’estel”, enfront d'un imperi romà que començava a debilitar-se. La majoria dels doctors de la llei, rabins, ho varen considerar com una bogeria inútil i se’n varen desentendre, però Rabí Akiba va creure en Bar Kokhba arribant a creure que era el Messies promès per Deu. Se li varen unir inclòs grups de no jueus que estaven farts de la dominació romana. En un any varen reconquerir Judea, Galilea i Samaria i sembla que també Jerusalem, ja que s’han trobat en aquesta ciutat monedes amb les inscripcions “Simeó” i “El llibertador de Jerusalem”. Roma envia a diversos generals que son derrotats fins que hi envia a Juli Sever, general triomfador a Britania i amb ell ve la derrota. Bar Kokhba i tots els seus guerrers varen morir a la ciutat de Betar, que ara es denomina Khirbet-el-iehud en àrab “ruïnes del jueus” que va ser assetjada pels romans, encara es pot veure el mur que els romans varen construir rodejant-la. La rebel·lió acabava en l' any 135, segons la llegenda en el mateix dia en que seixanta cinc anys abans havia caigut Jerusalem. La guerra havia durat tres anys i mig. Adrià va fer que molts dels jueus es venguessin com esclaus, altres varen fugir i Jerusalem es varen convertir en Aelia Capitolina, ciutat exclusivament romana, amb un temple a Júpiter i prohibit el pas a tots els jueus sota pena de mort. Va fer que el nom de Judà desaparegués, des d'aleshores el país s’anomenaria Palestina, en record del Pilistim, enemics antics del jueus. Es va prohibir la religió jueva i totes les seves costums com la circumcisió i també l’ensenyament de la Torà.

Molts doctors de la Llei varen morir en el martiri, entre ells el rabí Akiba. La mort d’aquests màrtirs encara es plora en el dia de Iom Kippur. Amb l’emperador Antoninus Pius els jueus varen poder tornar a practicar la seva religió. Els deixebles de Rabí Akiba que havien fugit a Babilònia, tornen per recuperar les seves cases d’estudi i obrir-les de nou per l’estudi de la Torà. Els tannaim “mestres” han de treballar com a fustes, ferres, blanquers o escribes per a poder viure, entre ells el famós Rabí Meir. Decideixen reunir-se i crear un nou Sanedrí. Amb totes les penalitats passades es va comprendre que va faltar molt poc perquè la tradició oral es perdés definitivament, solament es fa conservar mitjançant els pocs deixebles de Rabí Akiba que varen fugir i Rabí Iehuda ha-Nasí va fer que aquesta tradició oral es posés per escrit, és la Mixnà. D’altra part els jueus de Babilònia eren comunitats molt nombroses. Tres ciutats varen ser les més importants des del punt de vista dels jueus Nehardea, Sura i Pumbadita. Els jueus a Babilònia vivien tranquils i eren agricultors, i comerciants. Els seus dirigents s’anomenaven “exilarques” i vivien amb gran luxe. Era el jutge del jueus babilònic, tenia competències civils i penals, vigilava la seguretat dels jueus i controlava el comerç, però eren personatges poc instruïts. Dos jueus babilonis Abba Areka i Xemuel Iarkhinai varen anar a Palestina per aprendre de Iehudà ha-Nasí, tornaren a Babilònia amb la idea d'escampar l’estudi de la Mixnà i la Torà i es crearen les Acadèmies de Nehardea, Sura (219 dC) i Pumbadita. Amb l’emperador Alexandre Sever (222-235) a Tiberíades creix el patriarcat jueu amb Iehudà II Nessia i amb ell també una nova Acadèmia en la que una vegada acabada la Mixnà sorgeix la necessitat d’afegir aclariments i discussions sobre punts determinats i així neix la Guemarà “el complement”, les dos obra juntes formen una obra de grans dimensions el Talmud. Les acadèmies babilòniques son les que durant més de vuit segles regiran la vida intel·lectual dels jueus. A totes les ciutats i pobles de Babilònia els jueus tenien obligació d'estudiar el Talmud des dels sis anys, aprendre doncs a llegir i escriure. El nivell intel·lectual era molt alt. Molt diferent de l'ambient de Palestina en que els doctors de la llei eren pobres i no podien dedicar-se solament a l’estudi sinó a guanyar-se la vida. L'interès per l’estudi decau progressivament. Amb Dioclecià, emperador que va ser molt dur amb el cristianisme, l judaisme va viure en pau i amb llibertat religiosa. Amb Constantí el cristianisme es converteix en religió lliure amb l’Edicte de Milà en el que s’inclou també la llibertat de culte pels jueus. Dura poc i dos anys després comencen a promulgar-se decrets antijueus que son la base de totes les persecucions contra jueus que es faran en l'edat Mitja.

2 Introducció a la història dels jueus a la Península Ibèrica La història dels jueus a la Península Ibérica compren un període des dels començaments de la dominació visigòtica fins a la seva expulsió per part del Reis Catòlics en el 1492. La relació del poble ibèric amb el poble jueu anteriorment a aquestes dades entre dins l’àmbit de les llegendes. Hi han llegendes en les que reis mitològics de la Península com Hispà, Pir i Hèrcules haurien participat a la conquesta de Jerusalem amb Nabucodonosor en el 587aec. i que grups de jueus haurien arribat en la diàspora provocada per el rei babilònic, a la península ibèrica. A molts conversos els interessava pogué provar la seva descendència d’aquest jueus ja que aquests avantpassats no haurien participat en la crucifixió de Jesús. Una altre llegenda fa que els jueus hispans, orgullosos del seu alt nivell cultural, busquin la seva ascendència dins de la tribu de Judà que hauria sigut desterrada a la península ibèrica després de la destrucció del Primer Temple en el 586 aec (Nabucodonosor). Aquesta llegenda es va sentir anomenà per primera vegada en el S. X, en època de Khasdai ben Itskhaq ibn Saprut, un important home d’estat jueu. Dins la Bíblia ja es troba el nom hebreu de Sefarad. El profeta Abdíes (Abdíes 20) parla textualment dels “desterrats” de Jerusalem que estan a Sefarad. D’altre banda Maimònides en el Mixné Torà anomena Sefarad a les terres de l'Al Andalus, les terres de la península ocupades pels musulmans. Les terres dels cristians les denomina “terres d’Edom”. Els primers jueus que s’establiren a la península possiblement varen venir amb naus fenícies, però del que tenim constància és de jueus instal·lats en època romana, eren grups de la Diàspora que va fer que s’estenguessin per tot l' Imperi romà. A Empúries en un estrat d’època romana (s. I dec.) es va trobar un segell de ceràmica que té gravat un magen David i en el seu centre una lletra xim. A Tortosa es va trobar un làpida trilingüe (hebreu, grec i llatí), es guarda a la mateixa catedral de Tortosa. Pertany a la sepultura d’una jove jueva anomenada Melioso, filla de Iudà i Maria que va viure a Tortosa en el segle VI. En el 418 el bisbe Sever, de Mallorca, en una carta parla de la conversió forçosa dels jueus de Menorca.

3 Els jueus en el període visigòtic a la Península. En la època visigòtica ja hi havia comunitats jueves en moltes zones de la Península, especialment en les més riques i més avançades culturalment, i lògicament eren també les més poblades. Mitjançant les proves escrites es poden situar les dites comunitats jueves a Toledo i el seu entorn, a les regions meridionals, el que després serà l'Al Andalus islàmic i els territoris nortorientals, és a dir el que serà el comtat de Catalunya. Les lleis que existien abans de l’arribada dels germànics eren les del Dret Romà i els jueus eren jutjats segons els codis de la llei romana tot i que no eren considerats ciutadans romans. El Codi de Teodosi, per influència cristiana, no tenia en conte als jueus si no era per tractar-los com a serfs, gairebé considerats com a col·lectiu inferior. Les lleis d’aquest codi varen ser incloses en la Lex Romana Visigothorum que es va promulgar en l' any 506 per fixar la situació jurídica dels visigots, hispanoromans i dels demés habitants de la península, com és el cas del minoritari col·lectiu jueu. En l’any 587 el rei Recaredo (586 - 601) va ser el primer rei visigot que va es va convertir al cristianisme deixant la seva antiga fe arriana. Com normalment passa entre els nous conversos havia de demostrar públicament la convicció en la seva nova fe i una de les seves primeres actuacions va ser endegar una campanya contra arrians i jueus amb la intenció d'obligar-los a convertir-se a tots ells al cristianisme. Aquest tret de la conversió i la persecució dels arrians i jueus ho veurem repetit molt després en els casos de jueus conversos que lluitaran amb totes les seves forces i medis per aconseguir la conversió al cristianisme dels seus antics correligionaris jueus2. Recaredo va prohibir als jueus tenir esclaus i servents cristians i també estava penat el matrimoni amb cristians3. El rei Sisebuto ( 612-621) en l'any 612 endegà les persecucions contra els jueus, volia aconseguir que es convertissin al cristianisme. Si es deixaven batejar podien mantenir les seves terres i gaudir de les avantatges de la població cristiana, si rebutjaven aquesta possibilitat podien perdre la propietat de llurs terres i llurs bens. Una altre mesura per aconseguir més membres per a l'Església cristiana era educar i criar com a cristians a tots els infants nascuts de matrimonis mixtes entre jueus i cristians, sense donar opció als pares. En aquestes condicions els jueus tenien moltes dificultats per aconseguir mantenir les seves terres i propietats encara que el decret no es va poder dur a terme rigorosament. Això provocà un canvi socioeconòmic important. En l'any 613 un edicte ordena als jueus escollir entre la conversió o l’expulsió4. Els jueus que encara posseïen algunes terres i havien pogut sostraure's de l'expropiació decidiren convertir-se per no perdre llurs terres i no haver de marxar deixant tot el que tenien, d'altra banda els jueus que es dedicaven al comerç o al mercadeig, al tenir una major mobilitat, decidiren marxar al nord

És el cas de Raimon Martí, Pau Cristià, Pablo de Santa María, Bonet Bonjorn, Jerónimo de Santa Fe i molt altres que ja veurem al llarg d'aquesta assignatura. 3 Mesures que també aplicaran més tard les diferents monarquies cristianes de la Península per influència eclesiàstica. També s'ha de tenir present que el judaisme rebutja el matrimoni mixt, especialment si la dona no és jueva. Per aquesta raó molts matrimonis jueus es varen desfer al convertir-se un component al cristianisme. 4 En aquest edicte hi podem veure clarament el precedent de l'expulsió de 1492.

d’Àfrica o al regne dels francs amb llurs mercaderies5 on més tard tindrien també problemes amb el rei franc Dagobert. Amb la pujada al tron del rei Suintilla (621-631), les lleis antijueves ja no varen tenir cap vigència i els jueus exiliats en el regnat anterior varen poder tornar i els conversos pogueren practicar els costums i ritus jueus obertament però aquest procés de tranquil·litat religiosa fou molt curt, durà solament deu anys el que durà la monarquia de Suintilla, qui degut a una conjura en la seva contra va ser deposat del tron. El nou rei, Sisenando (631-636), influenciat per l’Església, convocà en el 633 el concili de Toledo on es decidiren mesures en relació als conversos. Per una banda els bisbes declararen que no es podia obligar als jueus a convertir-se, ara bé els conversos havien de complir amb la fe catòlica i tots els seus preceptes i s'havia d’impedir qualsevol pràctica de la fe jueva per part del col·lectiu convers. Una mesura que incloïa als jueus i als conversos era la prohibició de que uns i altres poguessin accedir a càrrecs públics6. La pena imposada als conversos judaitzants era la pèrdua de llibertat absoluta sent convertits en esclaus. És en aquesta època que molts nobles visigots que encara practicaven l'arrianisme prengueren sota la seva protecció a famílies jueves. Durant les monarquies de Chintila (636-639), Tulga (639-642), Khindasvinto (642-653) i Recesvinto (653-672) continuaren la mateixa política dels seus predecessors en referència als jueus i als conversos. Recesvinto va convocar el vuitè concili de Toledo i en aquesta reunió políticoeclesiàstica s'estipularen diferents càstigs per jueus i conversos que ofenguessin la religió cristiana o l'església. Aquestes penes que s'imposaven depenien de la gravetat de la falta, podien ser més lleus com el càstig amb fuetades, l'amputació de membres, la confiscació de bens i fins i tot la condemna a ser cremats en la foguera que incloïa la confiscació dels bens7. En el 655 es convoca el novè concili de Toledo, on es va proclamar que tots els jueus estaven obligats a assistir a les cerimònies religioses de totes les festes religioses cristianes. Aquesta obligació s'ampliava també a les festes jueves durant les quals havien d’assistir als serveis religiosos cristians. L'absència era castigada amb diferents penes corporals. Amb el rei Ervigi (680-687), en el 681, s’intentà posar en vigor les legislacions antijueves anteriors que clarament no s’havien pogut complir completament. En el dotze concili de Toledo els bisbes que el composaven decidiren que s’havia d’arrencar completament la religió jueva de soca-rel. Es donava als jueus un any per convertir-se o marxar. Si passat aquest temps encara hi havia algun jueu en el territori hauria de ser assotat i expulsat passant tots els seus bens a les 5

És el mateix que succeirà amb els jueus dels regnes de Castella i Aragó i més tard amb Navarra i Portugal, uns decidiran convertir-se per no haver de marxar i altres marxaran amb llurs pertinences a la recerca d'altres terres que els acullin. Els camins també seran similars, uns cap al Nord d'Àfrica, d'altres cap a França, d'altres Península itàlica i imperi otomà. 6 En èpoques posteriors l'Església va prohibir l'accés a càrrecs públics a jueus. Molts reis de Castella i Aragó varen incomplir obertament la dita prohibició, altres trobaren camins paral·lels i altres acataren la voluntat eclesiàstica. 7 Com ja es veu en aquestes decisions del concili de Toledo, la Inquisició no va ser la primera en castigar les heretgies amb penes corporals, confiscació de bens i cremes a la foguera. El fet interessant és que en aquestes ordenances s'equipara al convers al jueu, que també pot patir aquests càstigs.

arques de l’Estat. Molts jueus seguiren el camí que es repetirà en moltes ocasions al llarg de la història de la Península, fugiren cap al Nord d’Àfrica, altres es convertiren i d’altres continuaren amagats i protegits pels nobles arrians. Pel que sembla aquestes ordres no es varen tampoc complir doncs en el concili de Toledo del 694, durant el regnat d'Egica (687-702), s’acusà als jueus de planejar una conjura contra l’Estat juntament amb els nobles arrians rebels i es decretà que s’havien de confiscar tots els bens als jueus, fer-los esclaus i donar les seves terres als seus antics servidors i esclaus cristians. Si el concili plantejava la possibilitat d'una conjura de jueus i nobles arrians és que encara hi havia jueus i no s'havien convertit ni exiliat tots. Potser que es refereixi al jueus protegits pels arrians. Aquest es l’últim document conegut de la lluita contra el judaisme per part dels cristians dels regnes visigòtics a la Península. En els regnats visigòtics es poden percebre en un cert sentit tots els trets antijueus que es repetiran en diferents moments i èpoques en els regnes cristians de la Península.

4 Al Andalus. En el 711 els exercits àrab i berber, dirigits per Tarik, envaïren la península Ibérica i en poc temps conquistaren els territoris ocupats pels visigots. Aquestes tropes varen tenir també ajuda i aliances de molts visigots arrians contraris a la monarquia existent. Amb les tropes àrabs també hi havia un grup nombrós de jueus, dirigits per Kaulan al Iakhudi i un cop conquerida la zona visigoda s’instal·laren a Córdoba, Granada, Sevilla i Toledo i començaren a desenvolupar el comerç i la seva cultura amb absoluta llibertat. Sembla que a Córdoba hi havia pocs jueus, però a Lucena, en canvi la comunitat jueva era molt nombrosa i important també culturalment. Més tard, en el S. XII, s’hi va fundar una famosa Acadèmia rabínica. Per les noticies de geògrafs àrabs dels segles X-XII se sap que Granada i Tarragona eren anomenades “ciutats jueves”, pel que es pot deduir que la població jueva d'aquestes viles era força nombrosa, fins i tot més nombrosa que la musulmana. Els àrabs eren la classe governant però el poble estava configurat no solament per àrabs sinó també per cristians i jueus. El col·lectiu jueu i cristià, encara que en minoria gaudien d'una completa llibertat religiosa i fins i tot podien ocupar càrrecs en l’administració i en la cort del califa. 4.1 Abderraman III (912-961) El califa Abderramàn III (912-961) va crear un califat unificat i poderós amb un gran nivell cultural que va ser reconegut a tota Europa com a seu del més avançat estadi humanístic, científic i cultural del moment. Es pot dir que amb els àrabs va començar l'edat d’or de la cultura jueva a la Península que va tenir una durada de tres segles. Amb el califa Abderraman III va florir la cultura semítica en Al Andalus. La seu d'aquesta cultura avançada va ser especialment la ciutat de Córdoba, la més gran i més habitada de tota Europa. A la resta de la Península només hi havia uns petits estats cristians al Nord, el regne de Lleó, que va estar unit al regne de Navarra durant un temps, i el comtat de Barcelona on les comunitats jueves eren encara petites i pobres. 4.1.1 Khasdai ibn Saprut (c.910-970)8 Entre els cortesans d'Abderramàn hi havia un jueu anomenat Abu Iusuf Khasdai ibn Saprut, personatge que coneixem per la seva obra. Era d'una família jueva benestant i va estudiar medecina i filosofia, dominava l’estudi de la Torà i el Talmud, parlava i escrivia a la perfecció l’hebreu, l’àrab i el llatí. Va ser metge personal d’Abderramàn, però també va traduir obres científiques ja que coneixia moltes llengües, això també va facilitar la seva labor de diplomàtic. Com a ambaixador d’Abderramàn es va entrevistar amb emissaris del rei alemany i també va anar al regne de Lleó per ultimar un pacte d’amistat. Davant del perill dels fatimites d’Àfrica, Khasdai va aconseguir 8

La figura de Khasdai ibn Saprut és el prototipus de polític i administrador jueu que posteriorment hi haurà en els altres regnes hispànics i que, amb més o menys poder en llurs mans, portaran les regnes polítiques i financeres de les diferents corones.

assegurar a Abderramán l’ajut del regne bizantí i el seu emperador Constantí VII. L’emperador de Bizanzi li va regalar a Abderramán el Dioscòrides9, una cèlebre compilació de medicaments base de la farmacologia medieval. Khasdai no oblidava els seus orígens jueus i enviava rics presents a les escoles de Sura i Pumbadita. També, mitjançant la seva correspondència amb Pèrsia va saber que existia un regne llunyà en la regió del Volga, a prop del Caspi on governava un rei jueu. Va resultar que era el regne dels kàzars i el seu rei es deia Iossef, Khasdai li va escriure una carta per saber si hi havia un lloc en la terra on el poble d’Israel no sigui súbdit de ningú. Va resultar que no eren d’origen jueu, però sí que es regien per la llei jueva des de que el seu rei Bulan, cap al 740, es va convertí al judaisme. El rei Iossef va ser l’últim dels reis jueus dels kàzars. També Khasdai va voler convertir Córdoba en la Sura d'Al Andalus i va crear-hi una Acadèmia Talmúdica i hi va posar al capdavant al Rabí Moisès ibn Enoc, doctor que segons la llegenda provenia directament de l’Acadèmia de Sura i que amb el seu fill varen formar una important escola talmúdica en l'any 948. Una altra activitat de Khasdai va ser la de mecenes i va protegir a poetes jueus com Dunaix ben Labrat i Menakhem ben Tsaruc. També va donar diners a Xemuel ibn Nagrela (993-1055) perquè constituís una escola en la que es feien copies de la Torà i del Talmud, Xemuel ibn Nagrela era també filòsof, poeta i rabí, va escriure una introducció al Talmud, i va ressaltar en la seva obra la importància del judaisme en Al Andalus, i va ser qui crear les llegendes que diuen que els jueus ja eren a la península des de la diàspora que es va produir a rel de l'atac del rei babiloni Nabucodonosor, però sembla que en realitat volia també demostrar la independència dels jueus de la península dels de Babilònia, donant una entitat pròpia als jueus de Sefarad. Va crear centres d’ensenyament de la Llei Judaica i això va propiciar el desenvolupament de la literatura hebrea que durant segles es va emmirallar en els autors hebreus crescuts sota el Califat. Córdoba es va convertir en el centre cultural del judaisme andalusí. No solament es practicava l’estudi del Talmud sinó també el de les ciències profanes. Amb el successor d'Abderramàn, Hakim II (961-976), Khasdai continuà la seva feina de polític ajudant al mateix temps la proliferació de la ciència i la literatura judaiques. Khasdai ibn Saprut, el mecenes de tota una munió d'intel·lectuals jueus, va morir en el 970 deixant un record permanent per a la cultura jueva. Khasdai va fer anar a Córdoba a Menakhem ben Tsaruc de Tortosa, on vivia en absoluta pobresa, perquè es podés dedicar plenament al estudi de la llengua hebrea i poder transmetre els seus coneixements als joves. Aquest autor va publicar el primer diccionari hebreu, Makhberet. El seus coneixements en lexicografia hebrea el van portar a descobrir la diferència entre les consonants radicals i les servils, base de l'estudi gramatical de l'hebreu. En base als seus estudis sobre la gramàtica hebrea els seus deixebles descobriren i estructuraren la lexicografia hebrea i crearen una terminologia gramatical que encara s'usa avui en dia. 9

Dioscòrides és el nom d'un metge grec que va ser soldat de l'exercit romà i va recorre tot l'imperi, això li va permetre recollir material botànic per fer el llibre De materia medica, en el que es descriuen uns 600 exemplars de plantes medicinals. Aquest llibre va ser la base de la medecina àrab i jueva del període medival.

Dunaix ben Labrat va arribar a Córdoba des de Fes i també va fer molts estudis gramaticals, però se’l coneix més per les seves poesies plenes d’ímpetu i ardor. Així com Menakhem ben Tsaruc va ser un gran gramàtic i les seves poesies no són gaire brillants, Dunaix ben Labrat va destacar més per la seva obra poètica que per la de l'estudi lexicogràfic. En aquesta època va destacar també el poeta Itskhaq ibn Khicatilla i Iossef ibn Abitur que va traduir textos talmúdics de l'hebreu al àrab per encàrrec del califa. Iehuda ibn Daud, deixeble de Menakhem ben Tsaruc, es va dedicar com el seu mestre al estudi de la gramàtica hebrea i va descobrir les arrels trilíteres de la llengua hebrea. Els berbers del Nord d’Àfrica varen atacar el califat de Córdoba. S’instauren els regnes de Taifes10 entre el 1009 i el 1110 En l'any 1009 comencen els atacs i els assentaments, però no és fins l'any 1031 que estaran ben imposats a la península. Pràcticament cada ciutat era governada per un emir. Únicament a Córdoba, governada per unes quantes famílies aristocràtiques, els jueus varen ser molestats i moltes famílies varen fugir a altres ciutats d'Al Andalus en les que varen poder viure en pau i fins i tot ajudaven en el govern. 4.2 Xemuel ha-Nagid (993-1056 c.)11 Nascut a Córdoba on va estudiar a una de les famoses acadèmies rabíniques, en va fugir en el 1013 degut a una revolta contra els jueus i va anar a viure a Màlaga, poc després va entrar al servei de Habbus, de la família berber dels Banu Ziri, rei de Granada i en poc temps va arribar a ser visir. Era un gran polític, doctor expert en el Talmud i en la literatura àrab, també coneixia a fons la filosofia i parlava sis idiomes. Va dirigir hàbilment tots els assumptes d’estat de Granada durant vint-i-vuit anys. També era rabí de tots els jueus del regne de Granada i dirigia l'acadèmia d’aquesta ciutat, donava conferències sobre el Talmud i en va escriure comentaris i una introducció. Era un defensor del judaisme i és molt coneguda la seva polèmica religiosa amb Ibn Khazam, erudit musulmà de l’època. Es coneix la seva vida gràcies als poemes que li fan referència. Respecte a la seva vida política se sap que cada any com a norma sortia amb l’exercit a lluitar contra altres regnes musulmans propers per obtenir més terres. Les guerres entre Sevilla i Granada es varen produir per aconseguir l’hegemonia en la zona meridional de la península. També, com tot polític, va tenir els seus enemics, sobretot entre els àrabs que el veien com un jueu que dirigia un regne musulmà, però també entre alguns jueus que el veien massa cregut de sí mateix i del seu poder, fins arribar a creure’s enviat per la Providència per a defensar Israel. El va succeir en el càrrec de visir el seu fill Iossef ha-Nagid (1056-1066) durant el regnat del rei Badis, es diu que Iossef ha-Nagid va portar amb energia els assumptes d’estat i que va posar càrrecs públics en mans de jueus. D’això es queixaven els àrabs nacionalistes i devots de la seva fe musulmana, cansats de que els jueus regissin les seves vides. En el 1066 Iossef va ser assassinat i amb ell varen morir unes cinc-centes famílies jueves per tot el regne de Granada, 10

Taifa= grup, facció. Xemuel ha-Nagid i el seu fill Iossef ha-Nagid apareixen també, especialment en textos àrabs amb el nom de Xemuel ibn Nagrela i Iossef ibn Nagrela. 11

altres famílies que es varen salvar anaren a viure al proper regne de Sevilla. De totes maneres pocs anys després els jueus estaven altre vegada en el poder polític d’aquesta ciutat. El rabí de Sevilla era Bakhia ibn Paquda, filòsof de to religiós i moralista que va beure de les fonts ascètiques àrabs i també dels neoplatònics musulmans. La seva obra més coneguda i estesa a les llengües occidentals és “Deures del cor” en la que reflexa el valor de l'espiritualitat i dels sentiments interns, els deures del cor. que eren per a ell tant importants com els deures rituals. Exalta també al final de la seva obra l'amor diví. Es conserven d'aquest autor poemes litúrgics i d'altres gèneres. 4.2.1 Xelomó ibn Gabirol (1020 ?-1058) Xelomó ibn Gabirol (1020 ?-1058) va néixer a Màlaga d'una família cordovesa, però visqué de petit i va estudiar a Saragossa. Va haver de marxar d'aquesta ciutat i va trobar protecció i mecenatge amb Xemuel ha-Nagid a Granada. Des de molt jove feia poemes d'estil andalusí i durant tota la seva vida va escriure himnes i poemes litúrgics com la "Corona Reial", Keter malkut, oracions sobre els preceptes de la llei jueva, Azharot, poemes profans i cançons. Com a filòsof se'l coneix especialment per una obra escrita en àrab però que va ser traduïda al llatí com a Fons vitae, la “Font de la vida”, firmada per Avicebron, durant segles no es va identificar a Avicebron amb Xelomó ibn Gabirol i fins i tot autors com Tomàs d’Aquino, Albert el Magne, Duns Scotto i Giordano Bruno s’hi varen inspirar sense saber que era obra d'un filòsof jueu. En el 1845 el jueu francès Xelomó Munk va descobrir que Avicebrón i Xelomó ibn Gabirol eren la mateixa persona. Es recomana la lectura de La rosa verde de W. A. Silver, Edit. Edhasa, Barcelona 1995. Els jueus es varen fer experts en la política i en l'administració pública i això ho varen poder utilitzar en anar a les corts dels regnes cristians del Nord de la península. Les comunitats jueves d'Al Andalus varen tenir sempre contactes molt estrets amb les comunitats de Palestina com a centre nacional i religiós del judaisme, però era en la zona dels regnes musulmans i també cristians on els jueus tenien poder econòmic, eren grans terratinents i comerciants. La vida de les classes altes jueves era similar a la dels àrabs, gaudien dels plaer terrenals i es preocupaven de les lletres i les ciències. La religió tradicional convivia perfectament amb la cultura seglar. Això va fer que les corrents del pensament clàssic envaïssin els conceptes religiosos del més pur estil mixnaic. I, com és lògic, varen sorgir també unes corrents pietistes i nacionalistes jueves procedents tant dels regnes musulmans com dels regnes cristians que acabarien amb el relaxament i fundà les arrels bases del que serà la vida jueva baix la dominació cristiana. 4.3 Els almoràvits12 Els reis cristians varen començar a prendre al seu servei com a metges, polítics i diplomàtics a jueus il·lustres. Alfons VI (1040-1109) de Castella i Lleó encomanà la recaptació de tributs als musulmans a un metge jueu anomenat Amran ibn Xalib. El papa Gregori VII en el concili de

Almoràvit = al- murabitum l'eremita

Roma del 1078 havia decretat que cap jueu tingués autoritat sobre un cristià i amonestà al rei Alfons VI de Castella pel fet de tenir jueus que l’ajudessin en la seva política. El rei no va fer cas al papa i Amran ibn Xalib continuà fent d'ambaixador. L'envià a negociar amb l’emir de Sevilla la cessió de Córdoba a Castella i l’emir Motamid va executar a Amràn i empresonà als que l’acompanyaven. Alfons VI, per castigar el crim, al any següent va assaltar el regne de Sevilla, i aquest atac sobtat va fer que tota la zona musulmana es posés en guàrdia. Els castellans també encerclaren Toledo i després de cinc anys de setge el sultà es va rendir. La resta d’emirs d'Al Andalus, veient-se molt debilitats en front a Castella decidiren demanar ajuda al Nord d’Àfrica i a rel d'aquesta demanda de reforços arribaren el grup ètnic dels almoràvits dirigits per Iusuf ibn Taxfin passant l’estret de Gibraltar. Varen anar pujant cap al Nord reunint musulmans hispans per reforçar l’exèrcit, i a Sagrajas, Zalaca, prop de Badajoz, entra Badajoz i Coria, el vint-i-tres d’octubre de 1086 es trobaren els dos exercits, segons s'explica no es va poder produir la batalla ja que era divendres dia de festa pels musulmans, el dia següent era dissabte i festa sagrada pels jueus, però al endemà era diumenge, festa pels cristians, finalment el dilluns s’enfrontaren i perderen els castellans, encara que aquests varen obtenir reforços del rei Sanç I d'Aragó. Aquesta batalla no va tenir greus conseqüències i Iusuf ibn Taxfin va haver de tornar precipitadament al Marroc. Però els continus atacs dels castellans a la regió murciana va fer que li tornessin a demanar ajuda els regnes musulmans i va tornar a passar l'estret, però aquesta vegada amb la intenció d'envair també els regnes de l'Al Andalus. En el 1090 Iusuf ibn Taxfin es va apoderar de Màlaga i Granada i en el 1091 de Córdoba i Sevilla. Tots els regnes musulmans varen anar caient a excepció de València, que estava en poder del Cid, i de Saragossa. Així doncs amb aquests enfrontaments hi varen perdre els castellans però també els petits estats musulmans ja que varen posar als almoràvits a casa i aquests es varen fer amos i senyors d'Al Andalus. Amb ells els jueus podien viure en pau fins i tot els jueus que varen fugir de Granada en època de l'emir Badis pogueren tornar i se’ls hi varen tornar les seves terres. També els almoràvits varen tenir a jueus com a experts polítics i metges. 4.3.1 Iehudà ha-Levi (c. 1070-1141) En aquesta època, S. XI, comencen a Europa les persecucions dels càtars13 o albigesos, mentre a Al Andalus començava el que s’ha anomenat l’edat d’or de la intel·lectualitat jueva. El més gran representant de la poesia jueva d'aquesta època va ser Iehudà ha-Levi, nascut a Tudela cap a l'any 1070 la seva joventut la va passar a Castella, embolcallat però de la cultura hebrea i àrab de tal manera que va voler anar a terres musulmanes per poder aprendre més. També va anar a la 13

Heretgia de la religió catòlica, la paraula significa pur, tenen un sistema de dualitat del tipus del be i el mal (com dos divinitats: Déu i Sanatàs) semblant al maniquesísme (zoroastrisme persa), buscaven una espiritualitat més prufonda que la católica, practicava el dejuni i el celibat per alliberar l'esperit del mal. Creien que Jesús era un àngel, no el fill de Déu i que havia vingut per ensenyar el camí del bé per la puresa. No creien en la violència i no creien en el dret de la propietat, vivien comunitariament.Tenien un clergat propi, una jerarquia política i una liturgia pròpia. Sur de França (Albi, Montsegur, Carcasona...) Felip II de França amb Simó de Montfort lluiten contra Pere el Catòlic en la batalla de Muret (1213), en la que mort Pere el Catòlic, rei d'Aragó i comte de Barcelona.

Toledo cristiana on exercí la medecina protegit per Xelomó ibn Ferruziel, polític castellà. Va passar un temps a Córdoba i després, convidat per Moixé ibn Ezra anà a Granada. Als setanta any va decidir a la seva enyorada Jerusalem i de camí visqué un temps a Egipte i després es perdé el seu rastre. La llegenda diu que en arribar i veure de lluny la ciutat de Jerusalem va caure a terra cantant una de les seves odes a Sió, “La Siònida”, que encara es canta el dia nou del mes d'av, a un cavaller se li va desbocar el cavall i el va trepitjar morint allí mateix. Escrigué sempre amb cants d’enyorança vers Israel. La seva obra poètica té els trets propis de la poesia andalusí amb el rerafons litúrgic i tradicional de la cultura jueva. Té poesies litúrgiques, de caire messiànic, panegírics, poesies amoroses i d'exaltació de l'amistat, i les més famoses les poesies dedicades a Sió. Escrigué també obres filosòfiques en les que reflectia que la raó, és a dir la lògica mai podria substituir la revelació divina, aquest raonament es pot veure en força claredat en el Sefer Kusari, "Llibre dels Kàzars" obra que en àrab es titulava “Llibre de les proves per la defensa de la religió humiliada”, és un col·loqui entre el rei del kàzars, un filòsof, un musulmà i un jueu. Aquest llibre és un dels més importants en la literatura medieval i va ser molt ben acceptat per la branca religiosa i mística jueva doncs en ell defensa el judaisme en front de la filosofia racionalista. . 4.3.2 Moixé ibn Ezra (c.1055-1135/38) Juntament amb Iehudà ha-Levi és també una figura importat dins la poesia medieval andalusí Moixé ibn Ezra va néixer a Granada, va estudiar a la famosa Lucena, on es va formar en el coneixement del judaisme i va començar a conèixer l'estructura de la poesia sinagogal. A Granada va ocupar càrrecs administratius i va tenir de convidat a Iehudà ha-Levi amb el que va tenir una gran amistat. Amb l'arribada dels almoràvits decidí marxar al regne cristià de Navarra. Concretament a Estella. Com a poeta religiós ha deixat centenars d'oracions, poemes penitencials, xelikhot, i himnes, poesies profanes descriptives i d'estil andalusí. 4.3.3 Avraham ibn Ezra (1089-1164) Avraham ibn Ezra nasqué la Tudela àrab, però la seva joventut la passà a Al Andalus. Va viure un temps a Toledo i Córdoba. Al principi semblava que la seva obra literària estaria basada sobre tot en la poesia i va escriure poemes descriptius de la societat i la vida diària, també, com tots els poetes jueus va escriure poesia litúrgica. Va començar a viatjar arreu dels països europeus, on era molt ben rebut per la seva saviesa però també havia de buscar-se la manera de viure i escrivia obres segons li demanaven les diverses comunitats que visitava. Escrigué especialment estudis gramaticals de la llengua hebrea, també va escriure sobre astronomia i filosofia, però especialment un comentari bíblic en vers considerat com una obra d’art de la poesia religiosa hebrea. En aquest comentari es pot veure un clar escepticisme en punts de la tradició que ell es permet rebutjar: no creu que la Torà fos escrita per Moisès i també diu que el llibre d’Issaies va ser obra de diversos autors. En concret, aquest comentari s’avança a l’evolució moderna de la crítica bíblica. Va traduir obres del àrab que serviren per transmetre la cultura àrab i jueva arreu.

Va viure a la península Itàlica on escrigué sobre la llengua hebrea i després anà a França on escrigué alguns comentaris bíblics, llibres sobre matemàtiques, astrologia i física. En el 1158 anà a Anglaterra per tornar després un altre cop a França. Sembla que va tornar als regnes peninsulars doncs va morir en el 1167 a Calahorra. Amb la mort d’aquest tres grans poetes jueus la poesia religiosa jueva havia acabat el seu caminar per terres ibèriques, però la substituiria la filosofia que tot just havia començat les seves passes dins de les tendències racionalistes. 4.4 Els almohades Els almohades14 del Nord d’Àfrica envaïren la Península en bandes guerreres. Eren acèrrims enemics dels jueus i de tot el que no fos l'islamisme més intransigent, ja havien destruït el poder dels almoràvits en el Nord d’Àfrica i ara portaven el terror a Al Andalus, guiats per Abd el Mumin (1130-1163), el Miramamolín de les cròniques cristianes, obligaven a tothom a convertir-se al islam, eren fanàtics religiosos i destruïen sinagogues obligant als jueus a refugiarse en els regnes cristians en els que no se’ls limitava el dret a la propietat ni se’ls obligava a convertir-se. En el 1147 varen conquerir Sevilla i al any següent Córdoba, després varen anar caient Màlaga, Lucena i Granada i al seu pas es destruïen totes les sinagogues i les jueries. Lluitaven contra ells cristians, jueus i musulmans d'Al Andalus junts, però no varen resistir l'impuls de l'ètnia almohade. Amb l'imperi almohade es va estendre i florir la cultura àrab, especialment amb Iaaqub Iusuf, protector de savis musulmans com el filòsof Averroes, en detriment de la gran cultura jueva que s'havia estès en tot l'Al Andalus des del segle X fins a l'arribada dels almohades. 4.4.1 Moixé ben Maimon - Maimònides - RaMBam (1138-1204) Moixé ben Maimon, anomenat Maimònides i també se’l nomena en el judaisme per el nom abreviat: RaMBam, i en àrab el seu nom era Abu Imram Mussa ibn Mymun, va néixer a Córdoba en el 1135 fill d'un rabí Maimon ben Iossef. La conquesta dels almohades podia haver influït en el fet que més tard cap al 1160 la família de Maimònides decidiren marxar cap al Nord d’Àfrica, concretament a la ciutat de Fes. En aquells moments Moixé ben Maimon podia tenir uns tretze anys i ja estava avesat a la ciència rabínica i talmúdica, doncs havia estat instruït pel seu pare. A Fes, capital del regne almohade es diu que es va convertir al islam, aquest fet no està comprovat però vivint en una ciutat almohade sembla que hauria estat el més assenyat convertir-se per no acabar perseguit i fins i tot poder acabar morint en el martiri. Sembla que cap al 1165 decidiren marxar de Fes per anar a Palestina, probablement per por a que es descobrís que continuaven practicant el judaisme, i amb l'esperança de poder viure en llibertat en terra Palestina. Després de molt viatjar s'establiren a El Caire on va morir al cap de poc el seu pare i poc després el seu germà va desaparèixer en un naufragi i amb ell tot el patrimoni que tenien. Moixé ben Maimon va ser molt ben considerat per la comunitat jueva cairota i el varen nomenar cap al 1171 cap de la dita comunitat i també tingué el càrrec de metge 14

Almohade = al-muwabhidin = l'unitari. segueixen el dogma de l'unitat divina, Déu no pot tenir atributs és tot.

del rei Saladino i en nasí de tots els jueus d’Egipte. La seva estada Al Andalus va ser poca i només cobreix el període de la infantesa però ell sempre es va considerar sefardita i així ho demostrava fent-se nomenar i firmant després del seu nom ha-sefardi. Va ser un gran erudit que dominava la medicina15, la matemàtica, l'astronomia i la filosofia. Va ordenar el Talmud i va escriure el Mixné Torà tota la llei ordenada de manera que fos fàcil, clara i sistemàtica. També va escriure un manual de higiene i diversos llibres sobre medecina, són forces també les responsa dirigides a diverses comunitats, se n'hi atribueixen unes quatrecentes cinquanta, però poden ser-ne més. La seva obra més coneguda és el Moré Nebukhim “Guia dels perplexos” en la que es desenvolupa una concepció filosóficoreligiosa del judaisme en base a teories racionalistes, la seva intenció és lligar l'estudi de les ciències profanes amb la teologia de manera que una i l'altre es completin. Com a seguidor d'Aristòtil diu que el clar coneixement de Déu passa perquè concordi amb les exigències de la raó, nega la resurrecció física perquè per la raó i la lògica no si pot arribar i ell ho considera així degut a la pràctica mèdica que el fa distingir entre el que racionalment és possible i el que no. Un dels grans trencaments que va provocar en el judaisme va ser la reducció dels sis cents tretze mitsvaot16 del judaisme a tretze. La seva obra teològica, filosòfica i científica escrita en àrab i després va ser traduïda al hebreu es va completar també amb poemes religiosos, profans i epigrames. La seva petjada en el judaisme va provocar moltes polèmiques però també va influir molt en l'evolució i estudi humanista de la llei i tradició jueves. Després de la seva mort, ocorreguda segons sembla en el 1204, començà a produir-se la gran polèmica sobre els seus estudis filosòfics considerats per la branca ortodoxa del judaisme com a perillosos pel manteniment de la llei i la tradició tal com havia estat transmesa pels avantpassats, aquesta intransigència desembocà en la reaparició de l'estudi cabalístic i la creació de grups místics i pietistes17 enfrontats als seguidors de Moixé ben Maimon. Aquesta polèmica es va mantenir durant dos segles i fins i tot es traslladà de la Provença als Estats Catalans, a Castella i posteriorment a les comunitats jueves orientals.

Va tenir contactes amb el famós metge àrab Avicena (Abu Alí at-Hussain ibn Abdullah ibn Sina) Mitsvà = precepta que tot jueu està obligat a complir. Són preceptes de la Torà: 613 (248 positius i 365 negatius). després de la destrucció del segon Temple sols es poden complir 270 (48 positius i 22 negatius). Cita: Agadà (llegendes, briografíes históries(Pesakh), totes es troben en el Talmud i els midraixim) de Xammai i Hillel (I aec), un home va dir a Xammai que es convertiria al judaisme si podia esplicar-li el que era el judaisme mentre ell podia estar a peu coix i Xammai el va despedir enforismat diguent-li que era impossible, l'estudi del judaisme ocupa tota una vida. Va anar a Hillel i li va plantejar la mateixa pregunta. Hillel li va respondre: "no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu, tota la resta de preceptes giran en torn a aquest, ara vés i estudia". 17 Veure apartat 6. 16

5 La Inquisició i els papes - mesures contra els jueus La inquisició va néixer per combatre el catarisme al Sud de França durant elsegle XII. Primer el comte Ramon V de Tolosa decretà la pena de mort contra els càtars però l’aparició d'una legislació eclesiàstica i la creació d’un tribunal eclesiàstic per jutjar heretgies va ser un procés molt lent i llarg. La primera mesura papal va ser la d'Alexandre III en el concili Laterà del 1179 on es condemnà l’heretgia càtara i es declarà oficialment la persecució dels heretges. A la vegada el concili serví per decretar normes vers el col·lectiu dels jueus, com la que establia que havien de viure en recintes tancats dins de les ciutats i viles per evitar que es barregessin amb els cristians. Aquesta norma en realitat venia a ratificar un costum que els jueus assumien com a propi ja que degut a llurs necessitats per seguir les mitsvot relatives a l'alimentació, festes i celebracions era necessari que poguessin viure propers uns dels altres i que tinguessin a prop també les institucions pròpies del judaisme com les sinagogues i iexivot. El papa que va lluitar més contra els càtars va ser Innocènci III (papa des de 1198 a 1216) i que va convocar el IV Concili Laterà en el 1215. En aquest concili encara no es va instaurar la pena de mort pels heretges, però sí la tortura com a procediment inquisitorial18 amb la condició de que els clergues no assistint a les sessions de tortura. Aquest papa també va promulgar varis decrets contra els jueus: no podien tenir cap autoritat sobre cristians19, havien de vestir d’un mode diferent per a poder-los reconèixer fàcilment20 i se’ls limitaven els interessos que es podien demanar per els préstecs (20-25%). També va publicar un decret de vigilància estricta als conversos perquè s'apartessin definitivament dels costums dels seus avantpassats. La Inquisició no es va crear com a Institució oficial fins al any 1231 amb els estatuts Excomunicamus publicats pel papa Gregori IX. Aquest papa també va decretar que la pena de mort pels heretges fos a la foguera però que l'Església i els clergues no hi intervinguessin, la condemna decretada pel tribunal inquisitorial l'havia de dur a terme el braç secular. Gregori IX va ser el papa que més va lluitar contra les heretgies i també qui va confiar definitivament la Inquisició als dominics21. Tingué com a penitencier a Raimon de Penyafort, qui li compilà les Decretals i qui va influir sobre el rei Jaume I el Conqueridor per fer que s'introduís La Inquisició en terres catalanes en el 1226 i amb el permís reial els bisbes examinessin les causes dels heretges, Aragó i el Comtat de Barcelona el primer lloc de la Península on es va instaurar aquesta institució de la Inquisició22. El papa Gregori IX també va ser l'autor de la prohibició de 18

Ho va promulgar en la bula Ad extirpanda en el 1252. Això afectava a molts jueus que tenien càrrecs oficials en diferents regnes, batlles, recaptadors d'impostos, tresorers, secretaris, etc. i molts reis varen incomplir obertament aquest decret, altres, presionats per l'Esglèsia, enmascararen aquests càrrecs oficials amb altres càrrecsde tipus particular i personal dels reis encara que efectuant treballs purament estatals. 20 El vestuari distintiu era la capa amb capirot per cobrir els ropatges i la rodela, cercla de roba groga o vermella i groga cosida a la roba. En algunes representacions pictòriques apareixen dones amb la rodela al cap i amb els cabells trenats amb cintes grugues i vermelles. 21 Abans també havien intervingut altres ordres com la dels franciscans. 22 El rei Jaume I va cedir perquè tenia necessitat del recolzament de l'Església per lluitar contra les constants rebel·lions del nobles. 19

la pràctica del préstec amb usura per part dels cristians, ordre del 1239. Aquesta mesura afectà als jueus doncs ells no estaven subjectes a l'obediència d'aquesta llei al no ser cristians i molts es convertiren en prestadors, activitat necessària no solament per les classes pobres i camperols sinó també per nobles i reis23. Com ja s'ha dit anteriorment el màxim autoritzat d'interès era d'un 25%24 Va ser el papa Alexandre IV qui en el 1256 va autoritzar als inquisidors a absoldre’s mútuament del pecat de presenciar les tortures per tal de poder prendre les declaracions en el moment més adient. Segons el Dret Canònic, la Inquisició no tenia cap autoritat envers els assumptes dels jueus encara que moltes vegades ho va intentar i també aconseguir. Fins i tot hi ha un capítol en el famós Manual dels Inquisidors de Nicolau Eimeric que es titula Jurisdicció de la Inquisició sobre els infidels i sobre tots els que s'oposen a la fe cristiana en el que es comenta específicament les actuacions en el àmbit del judaisme quan la Inquisició consideri que algun jueu és heretge envers la seva religió i que és una part comuna (Antic Testament) amb el cristianisme25. Després de ser introduïda la Inquisició al regne d'Aragó i al Comtat de Barcelona també es va introduir a Castella, i el seu moment més actiu va ser durant el regnat d'Isabel la Catòlica estenent-se també la influència a terres catalanes amb el consentiment i aquiescència del papa Sixte IV. Les Corts de Cadis varen abolir la Inquisició en el 1813, però Ferran VII la va tornar a implantar el 4 de maig de 1814, encara que en realitat no va tenir cap activitat i va anar abolintse i reinstaurant-se varies vegades fins que va ser abolida definitivament per un decret de quinze de juliol de 1834. 5.1 Auto de Fe: Els càstigs i sentències pels que confessaven o eren declarats culpables es pronunciaven al mateix temps en una cerimònia pública al final de tot el procés. Era el sermo generalis o auto de fe. Els càstigs podien consistir en una peregrinació, un suplici públic, una multa o carregar amb una creu entre d'altres penitències. En els casos més greus las penes eren la confiscació de propietats o la presó i confiscació de bens alhora. La pena més severa que els inquisidors podien imposar era la de presó perpètua, en les presons inquisitorials. Ara bé quan els inquisidors lliuraven a una persona a les autoritats civils, és a dir al braç secular, equivalia a sol·licitar l'execució d'aquella persona a la foguera implícitament. Els comdemnats en processó, acompanyats de nobles i clergat, abjuraven públicament de la seva antiga fe (el judaisme, o l'islam) a la que havien retornat sent ja batejats o abjuraven de l'heretgia en que havien caigut. Els penitents portaven un saial groc amb dos creus de Sant 23

Molts reis necessitaren dels prestadors jueus per poder fer guerres i conquestes. Les lleis visigodes només permetien cobrar un interès del 12,5%. 25 "Per tant és competència del papa i dels inquisidors jutjar qualsevol desviació del ritus judaic si els prelats jueus monstre relaxació. Per tan es condemnarà als jueus culpables d'heretgia contra la seva pròpia fe". Aquestes són les paraules que es llegeixen a El Manual de los Inquisidores escrit per Nicolau Eimeric amb afegitons de Francisco Peña. 24

Andreu que s’anomenava sanbenito paraula que etimològicament prové de saccus benedictus “sac beneit”, i els relaxats portaven un saial amb dibuixos de dimonis i flames i un barret en forma de cucurutxo anomenat coroza, l'introductor d’aquest barret sembla que va ser l'inquisidor català Nicolau Eimeric26. 5.2 Els conversos Les conversions al cristianisme de jueus te fluctuacions importants en el temps degut a causes molt clares: les persecucions, els avalots, les disputes i finalment l'expulsió de 1492. Està molt clar l'efecte que va produir en els jueus l'avalot a rel de la pesta negra de 1348 o l'avalot de 1391, en els que molts jueus per no morir decidiren deixar-se batejar. També la Disputa de Tortosa (1413-1414) va produir l'efecte que volia l'Església i moltes aljames catalanes varen perdre molts jueus al convertir-se al cristianisme, fins i tot algunes aljames es varen convertir en pes. La causa era la disputa en la que participaven molts rabins que havien hagut de deixar les seves aljames sense consell espiritual i també els sermons proselitistes, acompanyats de la violència dels flageladors, de Vicenç Ferrer que recorria les comunitats jueves predicant la conversió. Definitiva va ser l'expulsió dels jueus en el 1492 que va aconseguir conversions per no haver de marxar deixant enrera segles de vida en un terra pròpia. De conversos n'hi havia de diferents menes, els que es convertien realment per pròpia voluntat perquè veien la resposta que buscaven a molts dels seus dubtes en el cristianisme. Aquests generalment eren els que després es convertiren en detractors del judaisme i els més grans lluitadors a favor del cristianisme i en contra del judaisme, sense dubtar en utilitzar mètodes poc nets en la dita lluita. Alguns exemples els tenim en les figures de Raimon Martí27, Alfons de Valladolid28, Pablo de Santa María29, Jerónimo de Santa Fe30. Els altres jueus que es convertien al cristianisme eren els que tenien una posició social més o menys important dins la cort i no eren massa pietosos, generalment els interessava la filosofia més que la religió en sí i amb la conversió podien obtenir càrrecs importants en l'administració i la política del regne el que fins i tot podia derivar en un graó més en l'escala social que ocupaven, és el cas de famílies distingides que a rel del deteriorament de les relacions amb els cristians com en l'època dels avalots de 1391 o de la Disputa de Tortosa (1413-1414), un exemple el tenim en la família de la Caballería al regne d'Aragó. Ara bé, s'ha parlat de dos menes de conversos que en realitat suposen una minoria. La gran majoria de conversos provenia de classes més senzilles, artesans, botiguers, petits comerciants 26

Nicolau Eimeric (Eimeric) neix a Girona en el 1320, en el 1357 va ser anomenat Inquisidor General de Catalunya, Aragó, València i Mallorca. Dues vegades es va exiliar (de 1377 a 1378 i de 1393 a 1397) perquè el seu cel inquisitorial i les seves tendències polítiques no les varen poder suportar els reis Pere III el Cerimoniós ni Joan I. És l'autor del Directorium Inquisitorum. Va ser un detractor de Ramon Llull a quí va condemnar de paraula. Manual de los Inquisidores de Nicolau Eimeric y Francisco Peña (en el segle XVI el revisa i afegeix). 27 Veure apartat 12.3. 28 Veure apartat 5.3.9. 29 Veure apartat 12.9.3 30 Veure apartat 12.9.3, 12.12.2 i 12.12.3.

que en alguns casos es convertien per por, en altres per no perdre el seu "modus vivendi". És evident que d'aquestes conversions se'n produïren moltes degudes als avalots i a l'expulsió. La situació socioeconòmica dels conversos era molt heterogènia. La fortuna i alta situació social d’alguns conversos concentrava un odi per part del “castellano viejo”. Mentre la burgesia conversa caminava vers els alts càrrecs, el poder i la riquesa. D’altra banda la solidaritat entre els conversos devia ser gran ja que eren un grup aïllat i es recolzaven mútuament aprofitant càrrecs que oferia la monarquia dins de l’administració. Hi havia pocs conversos dedicats al sector agrari, encara que alguns eren propietaris de terres, vinyes i remats. La gran majoria de conversos eren artesans i dominaven els dedicats al tèxtil, un segon ram d’activitat artesana era el del treball en cuiro, seguit dels treballadors del metall: metalls nobles (joies, argenters) i altres metalls: calderers, ferrers. També hi havia altres oficis artesans com pintors, paletes, confiters, vidriers... però en molta menor quantitat. Faltava gaire bé completament un ofici com el de terrisses ja que el treball de la ceràmica era característic dels àrabs. El comerç en totes les seves branques era una de les activitats més practicades pel conversos, hereus del comerç jueu. Els mercaders, que tenien una potencia econòmica forta i els petits comerciants que tenien una botiga o anaven de poble en poble venent les seves mercaderies. Pocs però molt instruïts eren els físics o metges, molt apreciats per la noblesa ja que coneixien molt bé la ciència àrab de la medicina molt evolucionada en aquell moment, tots ells o eren jueus que s'havien convertit o provenien d'una família jueva que havia transmès els coneixements mèdics de pares a fills. També com a persones instruïdes hi havia els advocats i administradors, un tant per cent molt baix però molt apreciat a la cort i entre els nobles. També hi havia un reguitzell de criats i servidors dels nobles. En definitiva eren hereus dels oficis i activitats que ells mateixos quan encara no s'havien convertit o els seus antecessors jueus havien portat a terme. Només una activitat els hi estava prohibida com a cristians: la de prestador amb usura, encara que en molts casos també es va incomplir. Molts conversos varen viure més o menys agrupats en barris que abans varen ser residència de jueus, és a dir, varen mantenir la costum de viure, en certa manera i, en un principi, agrupats en una comunitat com havien fet els seus avantpassats jueus. Molts d'aquest conversos que ho eren per força intentaven mantenir les tradicions jueves, en un principi ajudats pels mateixos jueus, quan això va ser pràcticament impossible es varen crear unes pseudocomunitats amb pseudorabins i pseudoxokhet en l'intent de continuar en certa manera i fins a on es podés dins del judaisme31. Als conversos se’ls va anomenar també marranos, paraula que ve del àrab muharram que vol dir vedat, prohibit, i el que estava prohibit era menjar porc d’aquí que al porc també se’l denomina marrano en castellà. La paraula xueta és l'usada a les Balears per denominar als conversos jueus, però en realitat és un sinònim de jueu, fins i tot s'usa el diminutiu xuetó, de manera despectiva, en definitiva xueta no vol dir res més que jueu, el que demostra clarament que no se'ls va

Hi ha textos de la Inquisició on conversos confessen resar amb paraules d’oracions jueves.

considerar mai cristians. La manera en que els jueus anomenaven i anomenen als conversos és anusim o meixumadim. Molts dels conversos al batejar-se varen prendre com a cognom el topònim de la ciutat o poble del que procedien: De Valladolid, de Córdoba, de Toledo, de Sevilla.: González de Sevilla, Fernández de Toledo, López de Toledo, Díaz de Medina. Altres tenien restes dels seus noms jueus: Susan, Bahamón, Barjacoba. Coneixem alguns conversos que han passat a la història com personatges polítics com Hernando del Pulgar i Diego de Valera. També són normals els noms d’oficis com Ferrer, Fuster, Calderer, Argenter. A Mallorca també tenen cognoms cristians agafats del cristià que els feia de padrí: Valls, Segura, Aguiló, Cortés... Fins a mitjans del segle XV els conversos varen tenir una vida relativament tranquil·la, fins i tot d'amagat assistien a celebracions a les sinagogues o a festes a cases de jueus. La Inquisició tant a Castella com a Aragó i la resta d'Estats Catalans no se'n va preocupar excessivament i tot sigui dit de pas aquesta institució no estava gaire ben organitzada. A Castella es va començar a percebre el problema dels conversos en les lluites entre cristians vells i cristians nous, especialment en els estaments socials de la noblesa, on els conversos havien obtingut càrrecs importants dins de la cort i en la política del regne. També es produí una autèntica guerra entre el poble cristià i els conversos als que els cristians veien simplement com a jueus. En el 1449 a Toledo es va produir una atac a tots els conversos degut a un tribut que Àlvaro de Luna va imposar en nom del rei, com que la ciutat no hi estava d'acord dirigits per Pero Sarmiento, el governador de l'alcàsser, començaren per cremar la casa d'un convers arrendador d'impostos. Pero Sarmiento es va erigir en governador de la ciutat i va empresonar a alguns conversos nobles de la ciutat, amb l'ajut de l'Església toledana, després d'obtenir confessions sota tortura de que judaitzaven els condemnà a la foguera. Immediatament va promulgar una ordre contra tots els conversos que s'anomenà la Sentència-Estatut. En aquest escrit se'ls acusava de continuar practicant el judaisme i d'haver-se armat per atacar als cristians vells per tan se'ls considerava incapaços i indignes per fer qualsevol ofici, per tenir cap tipus d'autoritat sobre cristians vells i per tenir cap càrrec públic, fins i tot no podien ser testimonis. Prenent exemple altres poblacions castellanes varen actuar també contra els conversos. Aquests fets varen convertir-se en una veritable guerra civil i religiosa dirigida contra el rei que permetia als conversos ostentar càrrecs en l'administració i la política del regne. La revolta va ser anihilada pel rei anul·lant les ordres contra els conversos amb el consentiment del papa Nicolau V, encara que aquest mateix papa dos anys després i per demanda expressa del rei castellà instaurava una inquisició de bisbes per investigar als conversos sospitosos de judaitzar. Els conversos varen ser perseguits per la Inquisició durant segles i l’anomenada puresa de sang va afectar pràcticament a tota la població. No hi havia gaire gent que no tingués un familiar convers en les seves arrels. En el 1507 a Saragossa, Juan de Anchías, que havia estat assessor del Santo Oficio va escriure el llibre anomenat Libro Verde de Aragón32 amb la intenció de descobrir públicament les arrels jueves de la noblesa aragonesa, va investigar en els processos inquisitorials i en les capitulacions matrimonials. Un altre llibre d’aquest estil és el del cardenal Francisco Mendoza i Bobadilla, arquebisbe de Burgos, El tizón de la nobleza de España, en el 32

Un dels pocs exemplars que quedan d'aquest llibre es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya.

que demostra que quasi tota la noblesa, inclosa la casa d’Alba i la reial de Felip II tenien avantpassats jueus, Felip II va preguntar a la Inquisició si el que hi havia escrit era veritat i se li va contestar afirmativament. Molts intel·lectuals com el gramàtic Antonio de Nebrija, místics com Sta. Teresa de Jesús o San Joan de la Cruz, escriptors com Miguel de Cervantes, l'humanista valencià Joan Luís Vives33 procedien de famílies de conversos. El gran poeta Ausias March, nascut a Gandia en el 1397, era probablement jueu i el seu veritable nom era Osees convertit fonèticament en Ausies34. Un altre poeta valencià d’origen convers va ser Jordi de Sant Jordi. Arnau de Vilanova, el conegut metge, alquimista i escriptor català provenia d'una família jueva de Vilanova de Provença. A partir delsegle XV es varen exposar en les esglésies les anomenades mantes, grans taulons o teles amb els noms de les famílies converses, perquè ningú pogués oblidar qui tenia la sang embrutida per parentela jueva. Aquesta costum es va mantenir en algunes esglésies fins a principis delsegle XIX, en algunes casos es varen arribar a exposar els sanbenitos utilitzats en els autos de fe amb els noms del penitenciats. En els casos de possibles matrimonis, els pares o parents podien anar a comprovar a les esglésies si el possible candidat a nuvi o núvia tenia avantpassats conversos. Es recomana llegir Dins el darrer blau de Carme Riera. Edit. Destino. Barcelona 1994. Tracta dels xuetes a finals del S. XVII.

El seu pare va morir a la foguera i la seva mare, Blanquina March, va ser desenterrada i varen cremar els seus ossos. Blanquina March era parenta del gran poeta Ausias March. 34 En català medieval la o inicial de paraula moltes vegades es converteix en au: ocell - aucell.

6 Mística. Cabalà La mística es pot comparar a un iceberg, La punta (un 5%) és el que ha sigut revelat, però tota la resta que hi ha sota és el que queda ocult i és el que la mística mitjançant la cabalà ha d'estudiar i analitzar per arribar a descobrir part del tresor que s'amaga dins els textos sagrats. A Montpeller s’inaugurà una corrent mística en contra de les teories racionalistes de Maimònides envers els judaisme i també en contra de l'aristocràcia jueva, classe que menyspreava la religiositat profunda per decantar-se més pel luxe i la vida regalada. El principal representant d’aquest corrent místic del sud de França és Xelomó ben Avraham de Montpeller i els seus alumnes Ionà ben Avraham Girondí i David ben Saul tots ells propugnaven l’anatema de les obres de Maimònides. Aquesta corrent és la que va adoptar Nakhmànides creant l’escola cabalista de Girona. El misticisme va ser l'eina que va servir per lluitar no solament contra les corrents racionalistes que envaïen la societat jueva sinó també per lluitar contra la relaxació de costums que omplia les aljames. Eren molts els jueus que no seguien les normes de la caixrut i també molts els que vivien en parella sense casar-se, d'altres que els preocupava més el viure amb comoditats dins la cort reial seguint els costums cristians o fins i tot intel·lectuals que es decantaven més per la filosofia racionalista que per la teologia que ells consideraven escadussera del judaisme. El 1200 és la data que es dona com a inici del cabalisme com a grup místic. Un dels principals cabalistes de Provença va ser Itskhaq el Cec, personatge que tenia visions del profeta Elies dins de la seva ceguesa i va dictar perquè li escrivissin una sèrie de textos en els que la sintaxis complicada i el sentit de les paraules utilitzades fan que siguin quasi impenetrables i incomprensibles, va comentar el Sefer Ietzirà35 en cinc mil paraules. Arriba doncs a la Península en el segle XIII la corrent pietista de la cabalà, influenciada per una sèrie d'obres antigues com el Sefer Ietzirà "Llibre de la Creació". També a rel d'aquest moviment els estudiosos de la cabalà escrigueren nombroses obres en les que s'hi troben els fonaments del pietisme cabalístic, obres con el Sefer ha Zohar "Llibre de l’Esplendor"36- i el Sefer Bahir "Llibre de la Claredat" segurament del 1200. 35

obra del segles III o IV escrit a Síria o Palestina d’autor desconegut, és un assaig sobre la cosmologia i la cosmogonia, influenciada per la intervenció del números en la creació del cosmos. 36 Aquest llibre s'atribueix a Rabí Moixé ben Xem Tov de Lleó (S. XIII) qui afirmava que l'original d'aquest llibre, li havia arribat a les mans miraculosament i que era obra de Ximon ben Iokhai (segle II dec), però el possible manuscrit original no es va poder trobar després de la seva mort, per tant és possible que el mateix Moixé de Lleó l'atribuís a Ximon ben Iokhai per donar-li un caire d'antiguitat i més credibilitat per ser obra d'un personatge important del segle II dec. En realitat es creu que va ser obra de Moixé de Lleó. En la seva temàtica s'hi reflexa una mica la filosofia platònica de que l'home abans de néixer era una unitat amb dos principis: masculí i femení i que se separaren al néixer. Durant la seva vida a la terra una meitat haurà de trobar la seva altre meitat, el qui no la trobi o no la busqui, al morir, la seva ànima errarà per la terra buscant-la. Sembla que denoti un cert panteisme, especialment en el tractament del concepte de la Xekhinà -Presència de Déu- principi femení inclòs dins del concepte de divinitat, és la mare i principi actiu i procreador, També queden patents en aquesta obra conceptes com un principi del mal contemporani al del be, i també les figures divines dels àngels com a part de la divinitat o el tema de la resurrecció a la fi dels temps en cos i no sols en ànima. En el llibre es pot veure reflectida la vida

Els místics cabalistes volien tornar a portar a la comunitat jueva a les rectes vies del judaisme i així es reflexa en molts de llurs escrits. El Rabí Moixé ben Xem Tov de Lleó en el llibre del Zohar dóna una explicació sobre la reforma matrimonial que s'ha d'imposar a les comunitats i també manifesta clarament el seu odi per el llibertinatge que envaeix la societat jueva, manifestant clarament les lluites classistes que hi ha a les comunitats i posant-se ell mateix al costat del més pobres i desheretats, insta als més rics que renunciïn al luxe i que estudiïn la Torà, practicant les seves lleis. Aquesta obra sembla alguna cosa més que un llibre escrit per l'estricte cercle dels cabalistes, és possible que l'intenció de Moixé de Lleó era que es convertís en una guia de conducte pietosa per a les comunitats jueves en general. L’estudi de la cabalà consisteix primerament amb l’estudi de tots els textos bíblics com si fossin interconectats atemporalment. Es a dir un estudi atemporal buscant connexions entre uns i altres llibres per trobar significats ocults comuns. Per dur a terme aquest estudi calen una sèrie de coneixements que proporcionen mètodes i ciències com la gematria, el notaricon o la temurà: La ciència de la gematria és l'ús del valor numèric de les paraules hebrees37 i la recerca de relacions amb d’altres paraules de valor similar38.El notaricon és la interpretació de les lletres d'una paraula com l’abreviatura de frases senceres i la temurà és la interpolació o inversió de les lletres d'una paraula per obtenir significats amagats39. Els cabalistes imposaven limitacions sobre qui podia prendre els ensenyaments de la cabalà i especificaven una edat mínima i unes certes qualitats ètiques, ja que aquest estudi podia portar a cometre errors en l’apreciació del text sagrat i això portar en definitiva a considerar erronis els fonaments del judaisme. El moviment místic arribà a les aljames dels regnes de la Península amb la força de la lluita contra els estaments cortesans que les dirigien des d'una perspectiva econòmica regida sempre amb uns interessos propis de les famílies nobles. La mística pretenia reestructurar les aljames des d'un punt de vista religiós i social. El moviment que desenvolupà la cabalà va produir una guerra oberta contra el racionalisme introduït per les obres de Maimònides i d'Avraham ibn Ezra i que varen tenir molts seguidors entre la noblesa jueva. A la Península es crearen grans escoles de cabalà. Al regne de Castella hi havia grans cabalistes com Moixé ben Xem Tov de Lleó, Todros ben Iossef ha-Levi Abulafia de Toledo i Moixé ben Ximon de Burgos, Iossef ben Avraham ibn Chicatilla, Iaacov ben Iaacov ha-Cohen. En terres catalanes l'escola de Girona va ser la que va despuntar amb llum pròpia amb personatges com Moixé ben Nakhmàn, Esdras ben Xelomó, Azriel de Girona, Ionà ben Avraham Girondí, Iaacov ben Xeixet i Meixulam ben Xelomó de Piera entre d'altres. política i social de Castella en l'època en que va viure Moixé de Lleó, es a dir durant els regnats d'Alfons X i Sanç IV. 37 En l'alfabet hebreu cada consonant equival a un nombre. 38 be-peìmah “ pulsació, batec (del cor)” equival al nombre 207 igual que la paraula or “llum” que també equival al 207. En un text es pot substituir una per l’altre i s'obté un significat diferent 39 Exemple del Sefer Bahir: interpretar olam “el mon”, per elem “el que està ocult”, “amagat” a Eclesiastès 3,11. O: barzel “ferro” per raz leb “secret o misteri del cor”

Cabalà màgica: el golem. Una de les moltes llegendes és la del rabí Löw de Praga en elsegle XVI, que va fer una figura humana de fang i va introduir-li donant voltes al seu entorn els elements bàsics de la vida: el foc, l’aire i l’aigua, ja que de terra ja estava fet el seu cos. Finalment li va posar el xem, la fórmula cabalística a la boca (es diu que es tracta del verset setè del capítol segon del Gènesi, en el que Déu dona vida al home). Era un servidor que feia totes les feines menys el dissabte que quedava immobilitzat quan el rabí li treia el xem de la boca. Un dissabte se’n va descuidar i el golem va entrar a la Sinagoga i amb un atac de ràbia va començar a destruir-ho tot. El rabí Löw va poder treure-li el xem de la boca i va caure fet a trossos. Hi ha moltes llegendes sobre els golem molt més antigues, però aquesta és una de les més famoses.

7 Els regnes cristians. El paper dels jueus en els regnes cristians en el moment de la conquesta als musulmans va ser força important des del punt de vista econòmic, molts eren comerciants, artesans, i també hi havia agricultors que cultivaven les terres, repoblant-les després de ser conquerides. Això fa que siguin un puntal econòmic que els reis dels diferents regnes cristians apreciaran des d'un principi com a font d'ingressos a rel dels impostos que se’ls cobraven. S’ha de tenir molt present que els jueus eren propietat del rei, i com a tal propietat els impostos amb que se’ls gravava depenien de les necessitats reials del moment. Com a propietat reial era doncs molt important protegir-los de possibles atacs, i tant els reis com els nobles que els tenien com a vassalls els ajudaven a assentar-se en llurs terres i viles, moltes vegades en barris ben protegits, fins i tot alguns protegits amb muralles. En les ciutats les tres comunitats: cristians, jueus i musulmans tenien, en un principi, un tracte de més o menys igualtat, en realitat eren comunitats polítiques i legals separades. Sabem que les aljames tenien autonomia administrativa i judicial40. Ara bé, i havien els privilegis, que son documents que limitaven les relacions jurídiques entre jueus i cristians o jueus i musulmans o cristians i musulmans. La legislació envers els jueus depenia dels privilegis que en un moment o altre el rei concedia a una determinada aljama, família o persona. Els juraments eren unes fórmules d'origen talmúdic que es varen adaptar a les relacions entre jueus i cristians. S’utilitzaven com a mitjà per provar la veritat o mentida en el pagament d’un deute, un robatori, o acusacions diverses. Segons el Codi de les set partides d’Alfons X el Savi (Toledo 1221- Sevilla 1284), rei de Castella i Lleó (de Lleó en el 1252), havien de jurar amb la Torà als braços. En el Codi dels Usatges41 juraven amb els deu manaments als braços com a vincle religiós per fer el jurament. El jueu jurava a la Sinagoga. Després venia el capítol de les malediccions. Les primeres malediccions es varen decidir a les Corts de Girona en el 1240.: Mort, oprobi, pobresa, malaltia aplicat a ell, la família i als descendents. Tot es basava en episodis bíblics. Tan a Castella com a Lleó i a Navarra els jueus podien tenir arrendades terres pertanyent a monestirs o a l’Església. Això interessava a l’Església ja que generalment eren comunitats de jueus amb un fort poder econòmic i pagaven impostos forts. Molts varen ser els jueus que a mitjans delsegle XII empesos per l’avanç dels almohades fugien a terres cristianes on se sentien ben acollits com en altres moments ho havien estat en terres musulmanes i fins i tot ajudaren las cristians a repoblar les terres conquerides als musulmans. Avraham ibn Daud de Còrdova (c. 1110-1180) explica com els jueus fugien del poder almohade deixant enrera bens, terres i propietats i arribant sense res a terres cristianes. El nasí Iehudà ibn Ezra, nebot del poeta Moixé ibn Ezra, membre de la família dels Ezra que havien estat molt 40

Bet Din = casa de justícia = Sanedrí d'època romana. Halakhà. Els Usatges de Barcelona varen ser el primer codi jurídic català, el primer document és del 1173, però sembla que podia ser anterior (1068), i la última edició va ser feta en temps de Jaume I. Són normes jurídiques que recollien el dret consuetudinari, bàsicament de caràcter feudal i en el que també hi ha normes relatives als jueus.

influents en els regnes musulmans durant varies generacions, també es traslladà a la zona cristiana i el rei de Castella, Alfons VII, li concedí el comandament de la ciutat fronterera de Calatrava. En aquesta vila trobaven acolliment tots els jueus que marxaven de terres islàmiques i des d'allí s'anaven instal·lant en diferents punts dels regnes cristians. Molts arribaren a la Toledo cristiana. Aquesta ciutat es convertí en un nucli jueu de gran importància, el barri jueu era en sí quasi com una ciutat i així va perdurar fins als avalots de 1391, després es va repoblar novament fins a l’expulsió en el 1492, però no va tornar a tenir ni la importància ni tant sols l’elevada demografia d’altres temps. 7.1 Regne de Lleó Llistat dels reis del regne de Lleó: Alfons I (739-757) Alfons II (757-842) Ramir I (842-850) Ordoño I (850-866) qui repobla Lleó Alfons III (866-911) García I (911-914) Ordoño II (914-924) Fruela II (924-925) Alfons Froilaz (925) Alfons IV (926-932) Ramir II (932-951) Ordoño III (951-956), lluites civils a la seva mort Sanç I (956-958) l’enderroca i regne Ordoño IV (958-960), torna a regnar un altre cop Sanç I (960-966) Ramir III (966-984), període de lluites internes Alfons V (999-1028). Entre el 1037 i el 1157 Lleó forma part del regne de Castella Ferran I (1157-1188) Lleó s’independitza de Castella Alfons IX (1188-1230) finalment acaba formant regne amb Castella definitivament a la mort d’aquest rei. En la època califal es pot parlar de comunitats jueves organitzades en la zona del que posteriorment serà el regne cristià de Lleó, fins i tot estan documentades escoles rabíniques en les aljames. La notícia més antiga de comunitats jueves organitzades en terres cristianes és precisament la de Coimbra, quan Alfons III de Lleó (866-910), a principis del seu regnat va conquerir el territori als àrabs, es parla en un document d'unes famílies amb terres de propietat i vinyes. Els furs del regne de Lleó (1017-1020) estipulaven que els taxadors oficials de propietats havien de ser dos cristians i dos jueus, el que demostra clarament que jueus i cristians tenien els mateixos drets enfront a la llei. Cap al 1091 els jueus varen començar a pagar impostos especials i la seva situació jurídica va anar canviant, perdent alguns dels seus drets. La persecució del judaisme al regne de Lleó va ser una conseqüència del moviment reformista cristià introduït per els nuncis del papat entre els anys 1060 i 1080.

Al regne de Lleó, en el segle XI, els jueus estaven reunits en castells, en els que tenien autonomia total, només hi podien entrar els homes del rei per recollir els impostos o en cas de perseguir un malfactor. Estaven ben protegits per la doble condició de ser mercaders i jueus. Al mateix temps eren útils al rei perquè defensaven les seves terres dels atacs dels enemics del regne, tant exteriors com interns, és a dir tant contra els musulmans com dels mateixos nobles que moltes vegades s’aixecaven contra els reis. En el regnat d’Alfons VI es començaren a reduir els privilegis dels jueus enfront a la comunitat cristiana per influència de la noblesa a la que el rei necessitava per les campanyes contra els almoràvits. A la mort d'Alfons IX (1171-1230), rei de Lleó es varen destruir les aljames del regne de Lleó. 7.2 Regnes d'Aragó i Navarra Llistat dels reis del regne de Navarra Íñigo Arista (810-852) García Íñiguez (852-870) Fortún Garcés (870-905) Nova dinastia: Sanç Garcés (905-925) García Sánchez (925-970) que incorpora a Navarra el regne d'Aragó Sanç Garcés II (970-994) García Sánchez II (994-1000) Període de regència amb l'infant Gonçal Sanç III el Major (1004-1035) conegut també per Sanç Garcés III El regne de Navarra arriba al seu màxim esplendor, s'incorporen Sobrarbe, Ribagorza, Àlava, Viscaia. Hereta el regne el seu fill García de Nájera (1035-1054) amb el que comença la casa de Navarra Sanç IV de Peñalén (1054-1076) i passa el regne de Navarra a mans aragoneses durant els regnats de Pere I i Alfons I Al morir Alfons I sense descendents el navarresos es desvinculen del regne d'Aragó i proclamen rei a García Ramírez (1134-1150) Sanç VI (1150-1194) Sanç VII (1194-1234) perd Àlava i Guipúscoa. Al morir aquest rei s'incorpora una nova dinastia la de la casa de Champagne amb Teobaldo I fill del comte de Champagne (1234-1253) Teobaldo II (1253-1270) Enric I (1270-1274). A la mort d'Enric I hereta el tron la seva filla Joana que es va casar amb el rei de França Felip IV i queda unida Navarra a al regne francès durant els regnats de Lluís X (1314-1316) Felip el Llarg (1316-1322) Carles I ( 1322-1328). Al morir Carles I sense hereus Navarra es desvincula de França i torna a ser regne independent amb el casal francès dels Evreux

Joana II (1328-1349) Carles II (1349-1387) Carles III (13876-1425), hereta el regne la seva filla Blanca (1425-1441) casada amb Joan II d'Aragó. Aquest rei s'enfrontà amb el seu fill, el príncep Carles de Viana per què aquest volia la corona de Navarra. Joan II va ser el rei de Navarra fins a la seva mort en el 1479. El succeïren com a reis de Navarra els seus nets Francesc Febo (1479-1483) Catalina (1483-1512) Ferran el Catòlic va conquerir Navarra. Llistat dels reis del regne d'Aragó Ramir I (1035-1063) primer rei d’Aragó Sanç I (1063-1094) Pere I (1094-1104) Alfons I (1104-1134). Durant aquests dos últims regnats s'incorpora a Aragó el regne de Navarra. Ramir II (1134-1137) és l’últim rei només d’Aragó, amb el seu net, fill de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i Peronella, el regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona seràn el neixament dels Estats Catalans Medievals. Aquí comença una nova nissaga de reis amb Alfons I, que n’és l'inici. A finals delsegle XI hi ha documentació que ens il·lustra sobre les comunitats jueves a Aragó i també a Navarra, on es poden veure clarament els impostos que havien de pagar al rei, els impostos per les mercaderies, les multes, etc. En el 1328 va morir el últim rei dels Capeto a França, Carles IV, que també regnava a Navarra. Immediatament després de la seva mort s'alçaren una multitud de persones per atacar les aljames i els castells on hi vivien els jueus i matar-los. Totes les aljames navarreses varen ser atacades, encara que alguns governadors locals amb ajuda de mercenaris intentaren protegir les jueries, només a Pamplona varen poder evitar l'avalot. Molts jueus navarresos fugiren cap a terres aragoneses on trobaren refugi, protegits pel rei Alfons III. Un cop calmats els ànims les aljames del regne de Navarra es varen refer, com habitualment passava després d'un avalot. La fatídica data de 1391 no va afectar massa al petit regne de Navarra, però les notícies dels avalots en els regnes veïns varen provocar un nombre considerable de conversions. El cap visible del judaisme navarrès d'aquella època era Iossef Orabuena, rabí major de les aljames de Navarra i metge i home de confiança del rei Carles III. L'aljama de Tudela va ser la pionera per retornar la força al judaisme navarrès amb l'exemple de la seva organització política i religiosa. En el 1401 Khasdai Cresques, rabí de les aljames de tots els territoris catalans, va passar varies setmanes en el regne de Navarra i va tractar amb el rei Carles III sobre els assumptes polítics que afectaven als jueus d'aquest regne 7.2.1 Alfons I “el Batallador” (1104-1134)

Alfons I “el Batallador”, va conquerir Tudela en el 115. Es conserven els dos tractats que es varen subscriure amb els musulmans i amb els jueus en el mes de març d’aquell mateix any. Als jueus que durant l’atac de Tudela varen fugir se’ls hi varen tornar les seves cases i propietats i se'ls va permetre continuar vivint en el seu barri mentre que els que no havien marxat varen ser expulsats i obligats a viure fora de les muralles de la ciutat. En el 1118, Alfons I va conquerir Saragossa, no sabem quin tracte se’ls va donar als jueus d’aquesta ciutat però sí que hi ha notícia de que el rei va tenir contactes amb un jueu de nom Alasar. La jueria de la ciutat va continuar fins a l’expulsió dintre de la zona de les muralles romanes que envoltaven la ciutat en el moment de la conquesta d’Alfons I, més tard la ciutat es va expandir fora de dites muralles, però la jueria es va mantenir sempre en el mateix lloc. Diversos documents ens indiquen la participació de jueus en el desenvolupament econòmic de Osca. El bisbe d’aquesta ciutat va firmar en l'any 1170 un contracte amb dos jueus en el que aquests es comprometien a reconstruir en un cert temps unes botigues, els bisbe, per la seva part, es comprometia a donar material per a la construcció i l'hi concedia l’arrendament perpetu de dos de les botigues. Moixé ibn Ezra, el gran poeta del que ja se n’ha parlat en el capítol dedicat al Al Andalus i als personatges jueus nascuts en el sí de la seva cultura, va marxar al regne cristià de Navarra, concretament a Estella on va morir. En aquesta ciutat s’hi va crear una comunitat important i són famosos els privilegis concedits per el rei a dita comunitat com també per l’atracció que va produir en molts intel·lectuals jueus, com l’establiment del rabí Moixé ha-Parnas de Narbona. Molts d’aquest jueus eren rics i amb una posició social alta i tant aquests com els intel·lectuals o fins i tot d’altres que havien perdut la seva fortuna varen guanyar-se el favor dels reis de Navarra, formant part de llur cort, i en molts casos de l’administració reial. 7.3 Regne de Castella. Abans de ser un regne va ser un comtat depenent del regne Astur encara que semiautònom. Aquesta diguem-ne autonomia comtal arriba a una independència “de facto” amb el comte Fernán González (930-970) que unifica una sèrie de comtats. Llistat de comtes: García Fernández (970-995) Sanç García (995-1017) García Sánchez (1017-1029).

Llistat de reis:

Ferran I (1037-1065) amb qui es crea Castella com a regne i també s’unifica amb el regne de Lleó en el 1064. Després de la seva mort es produeix una guerra civil entre els seus fills i es tornen a separar en dos regnes. Alfons VI (1072-1109) s’unifiquen Castella i Lleó novament i es produeix la conquesta de Toledo en el 1085. Urraca (1109-1126) Alfons VII (1126-1157) a la seva mort es tornen a separar els dos regnes un altre cop. Sanç III (1157-1158) seran durant un temps només reis de Castella Alfons VIII (1158-1214) Enric I (1214-1217). Ferran III (1217-1252) en el 1230 s’incorpora definitivament el regne de Lleó a Castella al morir el rei Alfons IX de Lleó. Alfons X “el savi” (1252-1284) Sanç IV (1284-1295) Ferran IV (1295-1312) Alfons XI (1312-1350) Pere I "el cruel" (1350-1369) Enric II (família Trastamara) (1369-1379) Joan I (1379-1390) Enric III (1390-1406) Joan II (1406-1454) Enric IV (1454-1474) Isabel la Catòlica Les lluites de la Reconquesta que varen dur a terme els reis de Castella aportaven noves terres però el país estava devastat per les continues lluites. La població jueva va jugar-hi un paper important en la recuperació econòmica. Els jueus, la majoria comerciants i artesans tenien suficient capacitat econòmica per avançar fortes sumes per a la guerra. La situació jurídica dels jueus era de dependència del comte, en realitat són la seva propietat com després ho seran dels reis. D’altre banda els jueus que vivien en les zones conquerides de poc no fugien si no que continuaven amb la seva vida de comerç i agricultura. La dominació cristiana després de la musulmana sobre els jueus va ser un pas difícil, però es varen adaptar als nous dirigents, els cristians, esperant gaudir de la seva minsa llibertat religiosa. Tots els reis aprofitaren els coneixements de l’àrab que tenien els jueus i les seves dons per a la diplomàcia i el seu coneixement de les terres musulmanes per tenir-los com a ambaixadors. A finals delsegle X a Castella ja hi havia comunitats jueves organitzades, la seva situació jurídica era de dependència dels comtes i posteriorment en instituir-se el regne de Castella, dels reis. Existia la calonya un espècie de multa per ferides o homicidi, en el cas de que la tingués que cobrar un jueu anava a les arques reials ja que el jueu era propietat del rei, per això es procurava que es fes justícia als jueus ferits o morts i que s’apliqués una calonya pujada. Amb els regnats d'Alfons X i Sanç IV les aljames jueves adquireixen una rellevància a rel de les conquestes. Toledo, Sevilla i Burgos seran les que tindran un nivell poblacional més gran i les que seran capdavanteres comercial i econòmicament. S'hi afegirà la problemàtica de les lluites

internes per el domini del govern de les comunitats, amb la preponderància de les classes altes per sobre d'artesans i comerciants. A finals del segle XIII no hi va haver canvis notables entre la població jueva. Les aljames depenen encara del jueus cortesans que les dirigeixen i aquests pateixen els canvis que decideixen els reis en raó a ser o no ser els seus favorits del moment. Els jueus continuen estan en els llocs financers de la Corona, a les secretaries i en els registres. La influència que podien tenir en determinats moments en la política i economia del regne és el que provoca cada cop més odi envers els jueus. 7.3.1 Alfons VI (1072-1109) Alfons VI, rei amb qui s’unifiquen Castella i Lleó novament va començar la guerra contra els regnes de l'Al Andalus i va conquerir Toledo en el 1085. En el tractat de rendició hi havia unes clàusules en les que quedava clar que els musulmans podien conservar la propietat de les seves mesquites i tenien llibertat per marxar o quedar-se, però a la pràctica no es varen respectar. Hi va haver algunes famílies que compromeses políticament que fugiren al arribar els cristians, i al revés, com per exemple la família ibn Ezra que en arribar en el 1090 l'atac almoràvit, fugiren a Toledo i Iossef ibn Ezra i el seu fill Iehudà pogueren obtenir en dita ciutat la posició elevada que havien tingut en altres etapes amb els regnes musulmans. També el famós poeta Moixé ibn Ezra va fugir dels almoràvits en el 1095 i es refugià en terres cristianes on va morir en el 1135. Els jueus que marxaren de terres musulmanes s’adaptaren a viure en la zona cristiana on no eren perseguits. En el 1102 ell arquebisbe de Toledo aprofitant que el rei havia marxat va confiscar la mesquita major i la va consagrar com a catedral. No es coneixen els pactes amb la població jueva que ja hi havia abans de la conquesta, el que sí és cert és que era molt nombrosa. Els documents de mitjans delsegle XII situen la jueria on va continuar existint fins els avalots de 1391, pràcticament era una petita ciutat fins i tot amb la seva pròpia fortalesa. A més a més després de la conquesta de Toledo, l’aljama va augmentar amb l’arribada de jueus procedents de Castella i amb els jueus que fugien del regnes musulmans. El rei Alfons VI els acollia molt bé doncs en el seu regnat molts jueus varen tenir un paper molt important en l’administració reial. Fins i tot va ser amonestat per el papa Gregori VII que no volia que els jueus tinguessin autoritat sobre cristians. El rabí Iossef ha-Nasí ibn Ferruziel (Cidiello) (-c. 1145) va ser metge d'Alfons VI i va ajudar a molts jueus fugitius. Va imposar una política interna per la direcció de les aljames del regne. El seu nebot el Rabí Xelomó Ferruziel (-1108) tenia un càrrec diplomàtic a la cort i va ser enviat de Castella a Aragó i quan ja tornava a Castella va ser assassinat. Al morir Alfons VI hi va haver una revolta a Toledo, als voltants de Burgos i a Lleó, una de les conseqüències va ser la mort de molts jueus, robatoris a les aljames i confiscacions de propietats i bens. 7.3.2 Urraca (1109-1126)

Durant el seu regnat Itskhaq ibn Ezra es va establir a Toledo, al menys així ho demostra uns documents de certs negocis firmats per ell entre els anys 1118 i 1119, encara que devia marxar amb els disturbis que es varen produir a Castella i va morir en el 1121 a Lucena. 7.3.3 Alfons VII (1126-1157) Alfons VII, temps després, va restituir aquells bens que havien sigut confiscats als jueus i va imposar multes i indemnitzacions pels jueus assassinats i va disposar que la pena per matar a un jueu seria la mateixa que per la mort d’un camperol cristià, el que quasi els equiparava. També va establir que tot plet entre jueus i cristians es dirimís davant d'un jutge cristià. Durant el seu regnat Iekhudà ha-Levi va marxar de l'Al Andalus i va passar part de la seva joventut a Castella i fins i tot va exercir la medecina entre els cristians de Toledo. En la dècada de 1140 se sap que va marxar a Palestina, poc abans que els almohades acabessin amb les comunitats jueves de l'Al Andalus, el que va provocar que moltes famílies es traslladessin als regnes cristians. Iehudà ibn Ezra, era recaptador d’impostos d’Alfons VII i en el 1147 va tenir al seu càrrec la fortalesa fronterera de Calatrava i com ja havia fet en el regnat d’Alfons VI Iossef ha-Nasí ibn Ferruziel (Cidiello), va ajudar a molts jueus fugitius a instal·lar-se a Castella D’altra part l’arquebisbe de Toledo, va concedia als jueus d’Alcalà d’Henares les mateixes lleis i drets que als cristians i va fundar la famosa Escola de Traductors de Toledo, (que va tenir el seu màxim esplendor en elsegle XIII amb Alfons X el Savi) en la que es traduïen obres de l’àrab i l’hebreu al llatí i en la que hi destacaven els jueus com Iokhanan ibn Daud, qui va publicar un antic llibre apocalíptic sobre la “guerra final” que era un vaticini sobre el que hauria de passar entre els anys 1179 i 1186. La influència de les principals famílies jueves de Toledo es pot veure en els contractes d’arrendaments i en els diplomàtics, ja que feien importants missions diplomàtiques amb els àrabs, doncs com ja s’ha vist molts d’aquests jueus havien estat educats i havien viscuts immensos en la cultura àrab abans d’entrar a formar part dels regnes cristians. Aquestes famílies son sobre tot les dels Ezra, Xoixan, Alfajar, ha-Levi, Abulafia i Sadoq. Tenien un gran poder econòmic i social. La jueria de Toledo era un gran barri i els jueus també posseïen botigues i cases en el barri comercial cristià. 7.3.4 Alfons VIII (1158-1214) Aquest rei va donar al seu administrador Abu Amr Iossef ibn Xoixan una propietat exempta absolutament d’impostos i amb el privilegi que no hi podia entrar cap oficial del regne sense el seu permís explícit. En el 1182 els jueus varen ser expulsats de França i alguns varen entrar a la península. Posteriorment hi va haver dos entrades més de famílies jueves procedents de França: 1306 (es crearà el call Nou de Barcelona) i 1320.

7.3.5 Ferran III (1217-1252) Amb aquest rei en el 1230 s’incorpora definitivament el regne a de Lleó a Castella al morir el rei Alfons IX de Lleó, i en el seu regnat es conquereix Còrdova en 1236, Múrcia en el 1241, Jaén en el 1246 i Sevilla en el 1248. Sobre les seves actuacions envers els jueus hi ha poques dades. Va atorgar alguns privilegis i va promulgar algunes lleis en la seva contra, probablement influenciat pel pes de l'Església, però també va tenir jueus en llocs administratius del seu regne. L'Església no era menys que el rei i en molts casos també els bisbes varen tenir financers i metges jueus, com és el cas del bisbe de Burgos, canceller de Ferran III, que va tenir un metge i administradors jueus. Un cop conquerides Còrdova i Sevilla va permetre als jueus continuar vivint en el mateix barri en que estaven abans de la conquesta, prop de la mesquita, que després va ser catedral. 7.3.6 Alfons X el Savi (1252-1284) Alfons X (Toledo 1221- Sevilla 1284) , rei de Castella i en el 1252 també de Lleó, decideix limitar l’autoritat de privilegis i furs locals i per això fa codificar les lleis al estil del Dret Romà i així unificar-les, i també hi incorpora el Dret canònic de manera que les aljames perdin la seva autonomia jurídica. De totes maneres les aljames continuen funcionant durant molt de temps com entitats jurídiques i polítiques separades. D’altra banda però degut al IV Concili Laterà (Innocènci III, Novembre 1215 en el que també es va condemnar el catarisme) els jueus es veuen en l’obligació de pagar a l’Església per habitar en les terres de propietat eclesiàstica que fins ara tenien gratis. També el Concili decideix que els jueus vesteixin un tipus de roba especial per distingir-se dels altres (sense ornaments, capa amb capirot i la roda groga i vermella brodada a la roba). Ja en els primers moments del seu regnat, Alfons X va promulgar diversos decrets amb la intenció de regular la vida i la societat a Castella. Un dels decrets tenia com a contingut principal reduir al màxim el contacte social entre cristians i jueus per evitar la possibilitat de proselitisme per part dels jueus, cosa d'altra banda pràcticament impossible. Alfons X de Castella, a part de prohibir moltes coses als jueus com exercir la medecina l’advocacia, seguint unes lleis que ja estaven en el Codi de Justinià,. Els jueus continuaven sent administradors de les cases reials i també de l’Església, a pesar de les prohibicions legals escrites, doncs eren molt útils per aquestes feines, per tant no se'n podia prescindir. Tant mateix es repeteix la prohibició de que els jueus no poden tenir càrrecs oficials en el famós Codi de Las Siete Partidas, que fet i fet no es va posar en vigor fins a mitjans del segle XIV. D’altre banda també protegia i garantia la vida i propietats dels jueus i en especial als prestadors. En un dels sòdics que va fer permetia als jueus cobrar un trenta tres i un terç per cent d'interès en els seus préstecs a cristians, era necessària la regularització del cobrament d'interessos però es tractava d'una xifra molt elevada i el regne ajudava als jueus a recaptar la deutes mitjançant un sistema policíac que un cop recaptades les deutes, un percentatge d'aquelles que anava a parar a les arques reials.

Va prohibir saquejar la sinagogues, ja que en elles es resa a Déu, també els va permetre celebrar les seves festes i el xavat. També, seguint l'exemple d'altres reis, va tenir al seu servei a jueus com a astrònoms, filòsofs i traductors. Tenia una veritables cort d’intel·lectuals jueus i un fill de Nakhmànides va formar part de la dita cort. Els jueus tenien molts drets dins de la jurisdicció penal, però probablement ja es tractava de legislacions anteriors al regnat d'Alfons X i que no va canviar. Les causes juridicopenals entre jueus o comunitats jueves es dirimien dins de les aljames amb la jurisdicció dels tribunals rabínics, amb l'avantatge que els litigants podien recorre al tribunal reial si no estaven d'acord amb la resolució. També el rei es guardava el dret d'intervenir i si ho creia necessari lliurar els litigants a un tribunal reial perquè resolgués el litigi. Ara bé aquest tribunals tenien l'obligació de demanar opinió al tribunal rabínic, per ajustar-se al màxim a l'halakhà. En el regnat d'Alfons X es va utilitzar el títol de rab per a designar el cap dels jutges i sembla que portar aquest títol significava tenir una posició social i política molt alta. Un dels més coneguts va ser el rab Todros, Iossef ben Todros ha-Levi Abulafia, membre d'una família molt important de Toledo, reconeguda per la seva religiositat i també econòmicament molt forta. El rab Todros va ser una figura reconeguda en la cort reial per la seva religiositat i va gaudir de la confiança del rei i de la seva esposa Violante, També es va destacar com a cabalista doncs va ser un dels introductors de la mística jueva a Castella. El rei va donar-li a ell i al seu fill terres i propietats en el repartiment que es va fer de terres sevillanes i de Xerès de la Frontera. Se'l va reconèixer com a rabí i jutge de tots els jueus del regne de Castella. Va encetar una lluita contra la relaxació dels costums en les comunitats jueves castellanes, com a moralista que era, no podia acceptar la manca de religiositat ni tampoc que en el sí de les aljames hi hagués lladres o homes que cohabitessin amb dones en regim de concubinat. La cort d'intel·lectuals jueus que rodejava a Alfons X va ajudar molt a l'evolució del regne, es varen fer moltes investigacions astronòmiques a càrrec de Itskhaq ibn Cid (Said), Iehudà ben Moixé ha-Cohen, conegut com Iudà Mosca. Molts metges també formaren part d'aquesta cort d'intel·lectuals com també el cabalista alemany Avraham de Colònia que va anar a Castella per treballar en aquest entorn intel·lectual. Les funcions financeres i diplomàtiques que portaven a terme els jueus formaven part de les feines més importants del regne i cada vegada era més ampli el seu radi d'acció; tenien que firmar ordres en assumptes fiscals i també firmar pactes amb potències estrangeres. Amb Alfons X alguns d'aquests jueus tenien la nominació oficial de secretaris del rei i amb tal posició els seus deures eren molt amplis, a vegades difícils de determinar. Entre els personatges jueus de confiança del rei s'hi trobaven també molts metges que també tingueren influència en la política del regne. Un grup de jueus de la cort reial d'Alfons X varen organitzar, juntament amb uns pocs cristians, la recaptació d'impostos i les finances de tot el regne. Pagaven de la caixa reial on s'ingressaven els i postos, totes les despeses, els salaris dels cavallers, la provisió d'armes, la intendència de l'exèrcit i l'abastament de la casa reial. Un dels personatges més importants d'aquest regnat i que ja en temps de Ferran III va ser recaptador d'impostos del rei de Granada, era Abulrebia Xelomó ibn Tsadoc de Toledo que amb Alfons X va ser ambaixador i recaptador major del regne. Aquest

jueu amb un paper molt important en la societat cortesana castellana va fundar sinagogues, en va restaurar i va crear institucions de caritat a les aljames. Era un home molt ric, amb propietats i mercaderies a Sevilla i el seu entorn, quan va morir en el 1273, totes aquestes propietats varen ser confiscades pel rei i donades a la catedral de Sevilla. El fill d'Abulrebia va ser el rabí Itskhaq ibn Tsadoc, anomenat Çag de la Malekha perquè va arrendar salines al tresor reial42. Tanta va arribar a ser la influència dels jueus en el regne que en alguns àmbits de la noblesa hi havia malestar i molts cavallers trobadors feien sàtires contra els agents jueus del rei, doncs se sentien menyspreats i desplaçats per aquests. Molts d'aquests jueus cortesans s'adaptaren bé a l'estil de vida de la cort i acompanyaven al rei en els seus desplaçaments juntament amb els cavaller i els bisbes. El poeta Todros ben Iehudà haLevi va fer en les seves obres una detallada descripció d'aquesta vida cortesana que portaven els jueus importants de l'època. Alfons X a la localitat de Sevilla va convertir tres de les mesquites que hi havia en la jueria en sinagogues, cosa que sobte perquè anava contra tots els principis del Dret Canònic. La llei es va endurir contra els musulmans conquerits i va afavorir als jueus. Del repartiment de terres en varen gaudir cristians i molts jueus administradors, metges i astrònoms de la cort d'Alfons X i varen ser propietaris a perpetuïtat de vinyes, camps i molins a la ciutat i fora d'ella. La majoria dels jueus beneficiaris de les donacions del rei eren de Toledo i molts es varen quedar a Sevilla, complint així el desig reial de repoblar-la.. En un document de 1266 es registre les noranta cases assignades a jueus, oficials del rei, a Xerès de la Frontera, tots procedents de diferents part del regne castellà i especialment de Toledo. Pel que sembla Xerès, abans de la conquesta de Castella, tenia una aljama jueva molt ben organitzada i nombrosa encara que en la jueria també hi varen viure cristians com també hi havia jueus que vivien fora. A Múrcia en el 1272 es va donar als jueus un barri, que potser era el mateix d'abans de la conquesta, amb la prohibició explícita que visquessin fora d'aquest barri per no barrejar-se amb els cristians. Aquesta és de les primeres mesures que es poden veure de separació explícita de les dues religions, cristians i jueus, dins de la política de repoblament de les zones conquerides als musulmans. Aquesta política consistia en expropiar als musulmans, i donar les terres expropiades a cristians i jueus. Durant el regnat d'Alfons X i fins i tot durant els segle XIV va augmentar a la zona andalusa les propietats rústiques dels jueus. Aquests mateixos tenien també cases, botigues i tallers a les ciutats. Aquesta política envers els jueus no era ben vista pels cristians que consideraven que se'ls hi proporcionava massa riquesa. El rei va promulgar una sèrie de decrets sobre els preus de les mercaderies i expressant clarament que no es podia demostrar el luxe en públic, que no varen agradar gens ni als cristians ni als jueus rics i Çag de la Malekha va ser autoritzat per dispensar a alguns del compliment d'aquests 42

Melakh en hebreu significa "sal".

decrets mitjançant uns privilegis especials. Això indica clarament que durant un temps va ser ell qui va prendre les decisions dins la Cancelleria Reial sobre tots els temes econòmics. Poc temps després Itskhaq ibn Tsadoc, Çag de la Malekha, va ser empresonat per ordre reial i al mateix temps es va imposar a tots els jueus del regne un fort tribut i sembla que això va ser per influència dels nobles cristians que cap el 1270 exigeixen al rei l'abolició de les duanes portuàries. Un d'aquests nobles, Nuño de Lara va reclamar les salines de Itskhaq ibn Tsadoc. Els nobles es rebel·laren contra el rei i varen agafar a Avraham Alfaquim, astrònom del rei, per a negociar. Fins al 1275 el rei no va poder posar fi a aquesta rebel·lió i finalment va poder assegurar una altre vegada els llocs dels jueus a la cort. Unes altres circumstàncies varen empènyer al rei a demanar ajuda als capitalistes jueus, ja que entre 1276 i 1277 encara tenia en mans la conquesta de regnes musulmans i d'altra banda els problemes amb França estaven augmentant. El cap d'aquests jueus rics era Itskhaq ibn Tsadoc. Aquest poderós negociant va arrendar el cobrament de deutes i impostos dels últims vint anys gairebé en tot el regne. Va aconseguir tots els padrons d'impostos d'aquells anys. També va arrendar amb un comerciant cristià i amb Avraham ibn Xoixan, estudiós expert en els comentaris bíblics, les tasses del bestiar de tot el regne i les multes dels transgressors dels privilegis de la Germandat dels pastors de bestiar oví, la Mesta. Aquestes i altres varen ser les mesures econòmiques que serviren per reforçar l'erari públic i omplir les arques reials, molt empobrides. És normal que tots els que es veieren afectats es queixaren de que els arrendaments es cedissin als jueus, que no se n'estaven de fer pagar el que es devia. Amb el temps la protecció vers els jueus va anar davallant i fins i tot en las cèlebres Cantigas de Santa María, el rei hi va reflectir el fanatisme cristià i la intolerància vers el col·lectiu jueu, fet que afecta d'altra banda també a la legislació. Durant el regnat d’Alfons X va començar al Llenguadoc a actuar la Inquisició amb força i va anar penetren a Castella fins que el rei, cap a finals del seu regnat, va anar canviant i feia un labor de proselitisme intentant que els jueus es convertissin, possiblement influenciat per els franciscans i dominics que poc a poc s'introduïren en totes les poblacions castellanes. En el 1278 Itskhaq ibn Tsadoc va rebre ordre d'enviar diners als exercits que lluitaven a Algesires, però l'infant Sanç va aprofitar els diners en benefici propi i els soldats es varen revoltar al no rebre la paga. El rei va tenir així una excusa per empresonar a tots els recaptadors d'impostos jueus en el 1279, i Itskhaq ibn Tsadoc, Çag de la Malekha, va ser sentenciat a morir a la forca. El primer dissabte del mes de gener de 1281, el rei va ordenar que s'arrestes a tots els jueus que estiguessin en llurs sinagogues resant i no se'ls va deixar en llibertat fins que tota la població jueva de Castella pagués el doble del que normalment pagaven d'impostos cada any (uns 4.380.000 maravedís d'or). Juntament amb aquestes mesures Alfons X va retenir a la presó a molts jueus d'esferes socials altes per intentar que es convertissin al cristianisme, fins i tot arribant al càstig corporal. Les aljames castellanes varen patir les conseqüències de l'actitud reial i la de Toledo especialment, el

poeta Todros ben Iehudà ha-Levi, tot just alliberat de la presó va marxar primer a territori català, on va estudiar amb Xelomó ben Adret i Aaron de Na Clara, i després va anar als regnes musulmans del sud de la península tornant a Castella durant el regnat de Sanç IV. 7.3.7 Sanç IV (1284-1295) En aquest regnat va tornar a tenir influència l'administració jueva i d’altre banda Sanç IV va protegir els jueus que formaven part de la seva cort. Els administradors jueus varen jugar un paper important en les lluites internes entre el rei i els nobles i també en les lluites amb els regnes musulmans. El monarca es va veure obligat per les Corts a promulgar alguns decrets en contra de la població jueva de Castella encara que la seva manera d'actuar personal envers els jueus va ser de tolerància. Se’ls va obligar a no tenir terres i vendre-les als cristians (a baix preu), només podien posseir la casa on vivien. Els impostos a les aljames varen augmentar, en realitat les xifres dels padrons de les aljames no varen canviar excessivament, però es crearen noves càrregues extraordinàries que no constaven en el dit padró. D'altre banda, l'administració de l'Estat estava en mans dels jueus, especialment toledans. El personatge més reconegut va ser Avraham el Barchilón. Primer va ser l'encarregat de donar el salari als cavallers i personal de la cort, però en el 1287 va firmar amb el rei uns contractes pels quals Sanç IV arrendava a Avraham el Barchilón per dos anys las rentes de l'Estat, com el dret d'encunyació de moneda d'or en tot el regne, el servei de la ramaderia, recaptació de multes i deutes, les rentes de la Cancelleria, el dret d'exportar plata, i també va arrendar les salines43. Va tenir doncs en les seves mans tots els drets fiscals més importants a més a més de la inspecció de l'administració central i gran part de la local. Sembla que ell i els seus col·laboradors volien sanejar el dèficit de l'Estat i a la vegada introduir una sèrie de reformes en l'administració castellana. A Avraham el Barchilón se li va encomanar retornar a la corona certs territoris i va rebre poders per tractar amb els propietaris, ell mateix es va quedar una part de les terres lliures d'impostos i en va autoritzar la venda d'altres. En documents de 1287-1288 apareix aquest personatge que, amb el poder rebut del rei, reclama a algunes esglésies i monestirs territoris que havien estat manllevats a la corona per aquelles institucions. Els dits documents estan redactats per la Cancelleria reial, tenen notes al dors en hebreu d'algun secretari jueu, i estan firmats en hebreu per Avraham el Barchilón en nom del rei. Als poders fàctics de l'Església els va començar a preocupar que aquest jueu tingués tant de poder fins i tot per reclamar uns territoris eclesiàstics per a la corona. La pressió exercida pels prelats va fer que aquests contractes s'anul·lessin per una resolució de les Corts a juliol-agost de 1288. El pes de l'administració estatal va continuar en mans de Barchilón i fins i tot va arrendar en el 1290 el dret a reclamar la devolució a la corona dels territoris manllevats a ella, i en aquest cas va tenir com a soci al conegut poeta Todros ben Iehudà ha-Levi, del que ja se n'ha parlat en el punt anterior dedicat a Alfons X. Quan va tornar de l'exili, va anar a Toledo i va retornar a la seva activitat política i econòmica. En el 1289 era un dels col·laboradors financers de la corona 43

Recordis el cas del regnat d'Alfons X i Itskhaq ibn Tsadoc, Çag de la Malekha.

castellana i entre el 1292 i el 1294 va ser un dels que arrendaren les rendes dels ports i de les duanes entre d'altres. Un dels jueus amb més pes econòmic i amb el que Avraham el Barchilón va treballar amb els arrendaments de l'Estat va ser Avraham ibn Xoixan, savi talmudista. Va ser un personatge molt important dins l'esfera intel·lectual jueva a Toledo. La seva feina principal va ser la d'administrador de la reina però també va tenir alguns treballs de caire més polític. Segons Y. Baer calcula que en el 1290 hi podien haver entre totes les terres de Castella uns tres mil sis cents caps de família jueus, a Toledo i les viles del seu entorn hi hauria unes tres centes cinquanta famílies, Andalusia estaria pràcticament despoblada a rel de la invasió cristiana, unes dos centes famílies. Sembla ser que a Lleó hi havia molt pocs jueus com també a Santiago de Compostela i tot l'entorn. La comunitat jueva de Burgos era la més nombrosa del nord de Castella hi podia haver de cent vint a cent cinquanta famílies i a Valladolid, Medina del Campo, Segòvia, Àvila, Conca i Carrión de los Condes podien tenir entre cinquanta i cent famílies cadascuna. Com explica molt bé J. L. Lacave en les notes comentades al llibre de Y. Baer, els documents en que es basa no són una eina suficient per poder tenir dades mínimament exactes. Hi ha textos jueus contemporanis que parlen sobre la quantitat de jueus que vivien a Toledo, però també aquí s'ha de tenir molta cura, doncs uns i altres no acostumen a coincidir en una xifra més o menys propera. És interessant consultar les diferents publicacions en que es fan estudies estadístics més propers i concrets dels que proposa Y. Baer.44 En el mes de maig de 1293 el rei, empès per les Corts, es va veure obligat a excloure als jueus dels arrendaments d'impostos i a la vegada també va prohibir que les recaptacions de deutes als prestadors jueus ho fessin ho fessin servidors jueus, des de llavors ho havien de fer els oficials regulars del rei. La primera mesura no podia, de moment tenir efectes pràctics doncs el rei necessitava concedir els arrendaments d'impostos als jueus per pròpies necessitats pecuniàries. Una altre petició de les Corts a la que va accedir el rei va ser la prohibició a jueus i musulmans de comprar o obtenir com a pagament de deutes terres de cristians, obligant-los a retornar les que ja haguessin obtingut, permetent només que es quedessin amb les vivendes. L'activitat i la posició del jueus dins la cort i l'administració reial no es va ressentir d'aquestes prohibicions provocades per les Corts. Els administradors privats del rei, la reina i l'infant són a la vegada oficials privats i funcionaris de l'administració estatal i local. Gairebé tots els assumptes relacionats amb la vida pública, l'economia i les finances estava en les mans de jueus cortesans, però hi havia alts i baixos, tan aviat un jueu pujava de categoria com queia en desgràcia i era substituït per un altre. Però aquesta desastabilitat es produïa tant en l'àmbit dels jueus com en el dels cristians. Molts dels jueus que estigueren en càrrecs importants eren originaris de Toledo, encara que també varen tenir llocs dins la cort jueus com Iehudà de Còrdova, Iuçaf d'Àvila, Xemuel de 44

Algunes d'aquestes obres apareixen a la bibliografia, altres es troben en les notes comentades per J. L. Lacave en el llibre de Y. Baer.

Belorado, Itskhaq de Faro i Moixé Avén Turiel de Múrcia; també hi havia a la cort molts metges jueus com Itskhaq i Avraham ibn Vacar. En aquesta època les aljames castellanes tenien una estructura força senzilla en la que els ancians eren dirigents i jutges a la vegada, pertanyien sempre a les famílies més poderoses i també eren els encarregats de l'administració de la comunitat. El rab, anomenat pel rei dirigia varies aljames, i el rab major dirigia totes les del regne, tenia també funcions judicials, però això no anul·lava en absolut la direcció dels ancians de cada comunitat, sinó que la complementava. El daian, era un càrrec polític dins d'aljama, però molts cops no coneixia prou bé les lleis talmúdiques i estava obligat a assessorar-se amb els rabins. Tant en matèria administrativa com judicial les aljames petites podien dependre en determinats moment de les més grans o finalment de les decisions del rab major del regne. El poeta Todros ben Iehudà ha-Levi, que va retornar al regne de Castella sembla que va ser un gran amic de Sanç IV a qui li va dedicar algunes poesies entre elles una de pòstuma sobre la seva mort, en aquesta poesia sembla que temia que es produís un daltabaix per els jueus del regne de Castella. Poesia de Todros ben Iehudà ha-Levi dedicada a la mort de Sanç IV L'any de la mort temuda del monarca Varen cridar tots alhora: Ai! quí subsistirà? Jo vaig dir que "en l'any de la mort del meu rei La meva fortalesa és Déu" Justament a la mort de Sanç IV en el 1295 va sorgir un moviment messiànic que va envair totes les aljames, concretament se sap pels escrits de Xelomó ben Adret que a Àvila va haver-hi un profeta que semblava que deia el que li transmetia un àngel i que ell escrivia, i també ens explica Abner de Burgos que hi havia una altre profeta a Ayllón, un jueria molt petita que també va anunciar que en l'any jueu del 5055, és a dir en el 1295 del calendari cristià, arribaria el senyal de la Redenció, arribaria el Messies i redimiria als jueus de l'exili. Va haver-hi una proliferació d'obres d'estil escatològic i messiànic, no solament entre la societat jueva sinó també entre els cristians. 7.3.8 Ferran IV (1295-1312) Aquest rei era encara menor quan va començar a regnar i la seva mare Maria de Molina va ser l'encarregada de la regència i en moltes ocasions es va plegar a les exigències dels nobles i de l'Església en contra del jueus. Ferran IV va començar a regnar veritablement en el 1302 i una de les primeres mesures que va prendre va ser anunciar que no es podia fer de menys dels arrendadors d'impostos jueus ni d'administradors i secretaris que eren molt necessaris davant de la situació que es produïa en les zones frontereres amb la resta dels regnes de la Península..

Un personatge que va portar a bon terme les relacions diplomàtiques amb diversos regnes i Estats de la Península va ser Xemuel, administrador i home de confiança del rei molt odiat pels cristians. En el 1306, tot just tornant d'un viatge en missió diplomàtica al regne d'Aragó, va morir. El rei va continuar necessitant als jueus especialment davant el perill del musulmans amb els que encara hi havia guerra oberta. Iehudà Abravanel va garantir uns préstecs per la intendència de l'exèrcit castellà que encerclava Algesires. Mentre Avraham ibn Xoixan, que ja havia participat en empreses econòmiques en els regnats anteriors d'Alfons X i de Sanç IV, juntament amb altres jueus de la seva confiança, rebien amplis poders per a la recaptació d'impostos en tot el regne. En el 1307 en el regne de Múrcia hi havia un administrador jueu, Itskhaq ibn Iaix, encarregat dels assumptes del musulmans d'aquelles terres. A principis de segle XIV, va ser rabí de l'aljama de Toledo Aixer ben Iekhiel, pietista alemany que va anar a establir-se al regne de Castella on va viure molt modestament i va ser molt reconegut com a home íntegra i primera autoritat religiosa i legal de tot el regne. Jutges i comunitats el consultaven per plets difícils de solventar i fins i tot la mare del rei, Maria de Molina, li encarregà certs casos que els oficials de la cort no pogueren resoldre. Aixer ben Iekhiel, com a home pietós que era, contrastava amb aquella aristocràcia jueva racionalista i poc donada a seguir l'halakhà, però en la majoria de plets era aquest pietista alemany qui acabava imposant les normes de la Llei. La seva religiositat el va guiar sempre pel camí de la rectitud que ell pregonava. Era molt estricte en l'aplicació de les lleis judaiques i no estava d'acord amb les costums més relaxades dels jueus del regne castellà. En aquesta època, el papa Climent V va voler prohibir als jueus el negoci del préstec amb interès i el bisbat de Toledo ho va posar immediatament en pràctica fet tornar als jueus tots els interessos cobrats a cristians. Es tractava d'una mesura que provocava que ja no es podrien fer préstecs com a negoci. Ja en el 1239 el papa Gregori IX havia prohibit el préstec amb interès als cristians, però aquest era un mal necessari no solament al poble que molts cops perdia les collites sinó també als reis per endegar guerres. Ferran IV va amonestar als bisbes de Toledo doncs no volia que l'Església actués en fets en contra de la seva propietat i els jueus eren propietat del rei. De totes maneres sembla que la força eclesiàstica va poder més que la reial i els jueus que no retornaren els interessos cobrats a cristians varen ser empresonats. La mort de Ferran IV deixant un altre cop un rei menor d'edat per regnar va propiciar l'odi contra els jueus novament. 7.3.9 Alfons XI (1312-1350) Aquest rei també va començar el seu regnat amb una regència, i al any següent, en el 1313 es va convocar el Sínode de Zamora en el que s'exigia el compliment de les ordenances que s'havien donat en relació als jueus en multitud d'ocasions i que no s'havien portat a terme. Es volia fer respectar el que els jueus no poguessin ostentar cap càrrec en l'administració del regne, evitar que tinguessin contacte amb cristians i fer-los portar un senyal distintiu a la roba, haurien de pagar uns delmes a l'Església, limitar la construcció de sinagogues, complir amb les festes cristianes i evidentment apartar-los definitivament de l'usura. Les Corts de Castella que es reuniren en aquell mateix any afegiren a aquestes mesures l'anul·lació del privilegis del jueus en plets entre cristians i jueus i la destitució d'administradors, secretaris i oficials jueus de la cort.

Curiosament i de manera incongruent amb les mesures adoptades, en els mateixos protocols de les Corts es cita al rab Moixé com a associat a un oficial cristià en l'auditoria dels comptes del regne. També els infants tutors del rei varen tenir jueus com a secretaris. El regent Joan Manuel va ser el regent després de la mort dels infants Pere i Joan tenia com a metge i conseller a Iehudà ibn Vacar. Aquest va intervenir en certs plets en que va demanar el consell i ajuda d'Aixer ben Iekhiel amb els que sempre es varen posar d'acord encara que moltes vegades es tractava de càstigs força cruents, com amputar membres. Aquesta pràctica, pròpia de l'època, va ser ben acceptada per Aixer ben Iekhiel que en el seu zel pensava que s'havia de donar càstigs exemplars, molt al contrari del que opinava el barceloní Xelomó ben Adret. En l'àmbit intern de les aljames castellanes continua l'enfrontament entre l'aristocràcia i els petits comerciants i artesans. Aquestes classes altes jueves es trobaven en les ciutats de Toledo, Burgos, Sevilla i Còrdova però la seva influència anava molt més enllà. Molts jueus preferiren instal·lar-se en petits pobles on la vida era més senzilla i no patien els abusos dels nobles jueus. Pel contrari les ciutats grans tenien jueries grans però que no arribaven a omplir. Els municipis tenien arrendats els impostos a jueus pertanyent a les classes riques doncs ells continuaven dominant les tècniques econòmiques i fiscals per sobre dels cristians. Sevilla va ser un dels centres d'influència jueva el que va produir tant d'odi contra els jueus que fou allí on va néixer l'antijudaisme que va desembocar en l'avalot de 1391. En aquesta ciutat hi havia il·lustre metges, arrendataris d'impostos i prestadors, tots ells rics que adquiriren grans finques a la zona. En el 1322, al complir Alfons XI els catorze anys començà a regnar i els jueus tornaren a entrar en càrrecs oficials. Va ser anomenat administrador major del regne, per consell de l'infant Felip, Iossef ha-Levi ben Efraim ben Itskhaq ben Xabat, conegut més comunament per Iuçaf d'Ecija. Va pertànyer al Consell privat del rei juntament amb dos cristians des de 1322 al 1328. En l'aspecte religiós sembla que era un home pietós i gràcies a la seva posició dins la cort va poder fer construir una Sinagoga a càrrec seu a la ciutat de Sevilla, com també va regalar uns terrenys a l'aljama d'Ècija per poder subvencionar les despeses de la iexivà i la compra de llibres d'oracions per la Sinagoga. Les enveges, rancúnies feien que en la cort castellana els favorits fossin assassinats o caiguessin en desgràcia, això va passar als dos cristians que formaven part del Consell del rei, un va morir assassinat pel poble i l'altre va ser executat per ordre reial. També hi va haver un complot contra Iuçaf a Valladolid però la germana del rei el va salvar de l'atac popular. Es creà un nou Consell amb altres cristians i Iuçaf va continuar en el seu lloc fins que en el 1328 per exigència de les Corts va ser destituït com a conseller, però va continuar al costat del rei com a administrador major del regne. Entre Iuçaf i el metge toledà Xemuel ibn Vacar, tots dos cortesans jueus implicats en l'arrendament d'impostos, va haver-hi una sèrie d'enfrontaments que per perjudicar-se mútuament varen produir un enfrontament entre els regnes de Castella i Granada perquè Xemuel aconsellà a Ferran XI que prohibís l'exportació de mercaderies a Granada i així les rentes que Iuçaf podia obtenir amb dites exportacions disminuïen, però també es violava el tractat que hi havia entre els

dos regnes. Iuçaf va tenir molts enemics, cristians i jueus i per això finalment va caure en desgràcia i va ser empresonat morint a causa de les tortures. Moixé Abzaradiel, jueu gran coneixedor de la Torà i jutge de Toledo, que va escriure alguns comentaris bíblics i rabínics, va ser secretari reial entre 1331 i 1339 i va firmar nombrosos documents reials relatius a privilegis d'exempció d'impostos a bisbes, monestirs, nobles i municipis, assumptes financers, cobrament de drets dels ports, de les mines de sal, sous als cavallers. El rei Alfons va endegar un altre cop la guerra contra els regnes musulmans a fi d'enfortir la corona castellana, mentre es produïa a Castella un moviment de conversió de jueus al cristianisme que el rei mateix va animar. Un metge jueu, Abner de Burgos, després de passar per molt dubtes i meditacions durant vint-i-cinc anys finalment en el 1321 es va convertir prenent el nom d'Alfons de Valladolid i va escriure moltes obres primer de polèmica i després ja contra el judaisme i els jueus, moltes escrites en hebreu45. Va ser un dels pioners en la lluita contra el judaisme. Seguint les petjades de Raimon Martí46 va buscar en la literatura midràxica les bases per donar fe de l'arribada del Messies en la figura de Jesús i així ho reflecteix en les seves obres en les que es varen basar molts dels polemistes posteriors. Un dels seus oposants va ser Xem Tov ben Itskhaq Ardutiel, poeta que va escriure en hebreu i castellà poemes i també una coneguda maqama, Milkhemet ha-et ve-ha-misparaiim "el debat del càlam i les tisores", obra de caire humorístic plena de metàfores i cites bíbliques. En el 1336 Gonzalo Martínez de Oviedo, Mestre de l'Ordre d'Alcántara, va ser anomenat reboster de la casa reial i va influir al rei en contra de tots els jueus cortesans que el rodejaven. Segons sembla va aconseguir comprar-li al rei alguns jueus, entre ells Iuçaf i Xemuel ibn Vacar, morint en presó el primer. Alfons XI va permetre que un any més tard, se li fes un enterrament segons les lleis jueves. En la primavera de 1339 l'hereu del rei del Marroc va arribar a Gibraltar amb la intenció d'atacar al regne de Castella. Gonzalo Martínez va proposar al rei d'agafar tots els diners de tots els jueus de Castella i expulsar-los i la resta dels diners necessaris per a la guerra els obtindria dels cristians i d'ell mateix. Gil de Albornoz, arquebisbe de Toledo va aconsellar al rei que així hi perdria encara més, doncs els jueus eren una font d'ingressos molt important i fixa. El rei no va escoltar-lo i en moltes ciutats i viles es va donar l'ordre d'arrestar als jueus apoderant-se de llurs propietats. Gonzalo Martínez va aconseguir una gran victòria contra els musulmans, però tot i això va caure en desgràcia per influència de Leonor de Guzmán, favorita del rei. Gonzalo va ser acusat de conspiració, empresonat i executat. Poc després el rei anul·lava l'ordre de detenció dels jueus. La vida dels jueus de Castella depenia de les influències dels jueus cortesans i també de les intrigues que es maquinaven a la cort, era doncs una situació força inestable.

Algunes de les obres en hebreu: Sod ha-gemul "Secret de la retribució", Migdal oz "Torre de fortalesa", Minkhat qenaot "ofrena de zel". Altres en castellà com: "El libro de las tres gracias". 46 Convers que va col·laborar amb Pau Cristià en la Disputa de Barcelona en el 1263.

Gairebé al final del seu regnat, justament en l'any de la famosa Pesta Negra, 1348, en la gran reforma legal que Alfons XI va endegar a Alcalà d'Henares, hi ha un capítol dedicat a eliminar els negocis de préstec amb interès, el que hauria perjudicat enormement als jueus. La nova llei prohibia a jueus i musulmans el préstec de diners amb interès i anul·lava tots els privilegis atorgats als jueus sobre aquest tema. També afegia que els jueus no podien sortir del regne i que es faria el possible perquè es convertissin al cristianisme. De totes maneres la llei donava una sortida airosa als jueus, com a compensació de les pèrdues que els produiria la prohibició de préstec amb interès, se'ls permetia comprar terres de propietat reial a més a més de mantenir la propietat del que ja tenien47. Aquesta llei afectava especialment a una minoria de jueus que vivien del negoci financer, la majoria en canvi eren petits comerciant, artesans o vivien del producte dels seus camps i vinyes. Aquests grans financers no podien obtenir del conreu de les terres els beneficis que obtenien dels préstecs. Posar aquesta llei en vigor suposava que aquesta minoria jueva hauria de renunciar a participar en l'arrendament dels impostos de l'Estat. Això hauria provocat problemes en les finances de l'Estat i també repercussions clares en tota la població jueva doncs aquella minoria de jueus rics, eren també els que, prop del rei, es preocupaven que els impostos del jueus no fossin tan elevats com les faccions antijueves haurien desitjat. Per tant si aquesta llei s'hagués portat a bon fi l'economia de la població jueva en general hauria baixat a nivells per sota del necessari per viure, doncs els impostos haurien augmentat i els ingressos disminuït. Per sort, tres anys més tard, després de la mort del rei, les Corts varen abolir aquella llei, que sembla que no es va arribar a posar en vigor en cap moment. Al final del regnat d'Alfons XI, en el 1348 es va estendre per tota Europa la Pesta Negra i també arribà a Castella, produint-se aldarulls en tot el regne contra els jueus als que s'acusava d'enverinar els pous. La persecució que es va desenvolupar va afectar a gairebé totes les comunitats. A Sevilla es va acusar als jueus de profanar hòsties consagrades, totes aquestes excuses eren una manera de desfermar els ànims exaltats de la gent que vivia en precari amb l'amenaça de la pesta sempre present, i també per la influència dels clergues que predicaven que la malaltia era un càstig diví, i que molta de la culpa era de l'existència dels jueus. Els aldarulls es varen prolongar en el regnat de Pere I doncs l'epidèmia es va convertir en una cosa quasi endèmica i repetitiva. 7.3.10 Pere I el Cruel (1350-1369) Pere I també va tenir jueus al seu servei. Xemuel ben Meir ha-Levi de Toledo, un gran estudiós del Talmud, i home pietós va ser tresorer major del regne, un prohom jueu que es va preocupar del seu poble i va fer construir en el 1357 una Sinagoga a Toledo48 on hi ha una inscripció commemorativa en que es lloa la grandesa d'aquest noble jueu. Era un home que tenia moltes riqueses en or, plata, esclaus i grans extensions de terres a Toledo i Sevilla

Se'ls permet comprar terres al sud del riu Duero per valor de 30.000 maravedís, i les del nord del mateix riu per valor de 20.000. Aquestes xifres comparades amb altres escriptures de venta sembla que podien proporcionar als jueus grans quantitats de terres. 48 Es tracta de l'avui anomenada "Sinagoga del Tránsito" on hi ha el Museu sefardita.

Xemuel ben Meir ha-Levi es va dedicar a portar tots els assumptes de les finances del regne de Castella i també va exercir com a diplomàtic. En el 1358 va anar a Portugal per negociar acords polítics per ambdós regnes. La seva activitat financera el va portar a confiscar el bens de nobles rebels amb el per una banda enfortia l'erari i de l'altre controlava les possibles rebel·lions dels nobles contra el rei. És evident que això li va produir nombrosos enemics dins de la cort. La finalitat de Xemuel ben Meir era aconseguir diners per enfortir el tresor reial i així enfortir la figura del rei. Per dur a terme el seu treball de confiscacions o de fer pagar impostos va tenir al seu servei nombrosos jueus com a oficials de l'administració. Entre 1360 i 1361 ell i alguns parents seus varen ser empresonats per ordre reial sense saber exactament per què i Xemuel ben Meir va morir a Sevilla degut als turments als que va ser sotmès. Altres jueus el substituïren en les feines administratives. La rebel·lió d'Enric de Trastamara, germanastre del rei, produí una veritable guerra civil a Castella que va afectar molt a les jueries castellanes. Una de les raons d'Enric de Trastamara per enderrocar a Pere I era la destitució de consellers, administradors, secretaris jueus. Totes les accions cruels del rei Pere varen ser atribuïdes als seus consellers jueus i a ell se'l va anomenar "el rei dels jueus" encara que no havia fet ni més ni menys igual que els altres reis castellans antecessors seus. Els jueus patiren els abusos dels soldats d'un ban i de l'altre que els saquejaven. En el 1366, l'aljama de Briviesca, que tenia unes dos-centes famílies va ser destruïda totalment per els partidaris d'Enric de Trastamara i els soldats de Bertrand du Guesclin. Quan Enric va conquerir Burgos en el mes d'abril d'aquell mateix any va exigir a l'aljama burgalesa la suma d'un milió de maravedís amb l'amenaça de que qui no podés pagar seria venut com esclau. Sembla ser que varen poder pagar la suma a costa de vendre totes les joies dels rotlles de la Torà. A començaments del mes de maig Enric de Trastamara va entrar a la ciutat de Toledo i va exactament el mateix que havia fet a Burgos, va exigir el pagament de d'un milió de maravedís a la comunitat jueva per poder pagar als mercenaris francesos i als soldats que els acompanyaven. Enric, ja com a rei d'una part de Castella, va fer la seva primera reunió de Corts a Burgos en el 1367 on se li va demanar que cancel·lés tots els deutes que tinguessin els cristians amb els jueus, cosa que el rei va acceptar però es va negar a admetre les queixes contra els cortesans jueus acusant-los de totes les desgràcies ocorregudes al regne. També es va negar davant la petició de fer fora als metges i oficials jueus de la casa del rei, la reina i dels infants. Va adduir que tant els metges com els secretaris personals de la casa reial no tenien cap autoritat dins de l'estat i per tant no tenien poder sobre el regne de Castella. També va rebutjar les queixes que se li varen dirigir per haver donat l'arrendament d'impostos un altre cop als jueus, Enric de Trastamara opinava que cap cristià hauria volgut fer aquesta feina i per tant ja que algú l'havia de fer perquè no els jueus que ja ho tenien per mà. Enric tenia al seu servei personal a Iossef Picho i a Xemuel Abravanel. Per part del rei Pere, els soldats dels seus aliats anglesos varen destruir les aljames de Villadiego i Aguilar de Campoo. Encara que el rei continuava tenint els consell i l'administració dels jueus, també se'n va aprofitar i les aljames varen patir la pujada dels impostos. Quan la ciutat de Valladolid va passar-se al bàndol d'Enric de Trastamara es va saquejar la jueria d'aquella ciutat i les seves sinagogues varen ser destruïdes com també es també va succeir en les jueries properes a dita ciutat. Al retornar Enric a Burgos, es va trobar que els jueus del Castella i el seu

comandant cristià eren lleials al rei Pere, va fer minar el castell i un altre cop va obligar als jueus a pagar un milió de maravedís. El mateix va passar amb els jueus palentins que també hagueren de pagar una forta suma per no ser venuts com esclaus. D'altre banda el rei Pere I va permetre als seus aliats, els musulmans del regne de Granada, que prenguessin en captivitat als jueus de l'aljama de Jaén, unes tres-centes famílies, per vendre'ls com esclaus. La guerra civil va continuar fins que Pere I va ser mort en el mes de març de 1369 i Enric de Trastamara es va convertir en el nou rei Enric II. En aquesta guerra els jueus varen perdre per ambdós cantons, varen ser el cap de turc del conflicte i als que es varen saquejar, arruïnar i esclavitzar. 7.3.11 Enric II (1369-1379) En la batalla que va tenir lloc a Toledo varen morir molts jueus49 però el mes de juny de 1369 el rei va ordenar la venda dels jueus de la dita ciutat i de tots els seus bens per aconseguir més diners pel tresor reial. Sembla que aquesta va ser la última acció en contra dels jueus d'aquest regnat, perquè, un cop establerta la pau al país, Enric II va tornar a la política tradicional vers els jueus prenent-los sota la seva protecció, els va confirmar els privilegis anteriors i molt jueus varen ajudar a reformar i posar en ordre les finances del regne. Iossef Picho va ser el comptador major, encarregat de concedir els arrendaments dels impostos, decidir el repartiment i els salaris dels oficials del regne. Tenia molt de poder judicial i administratiu. Aquesta càrrec tant important no va ajudar precisament a tenir una opinió millor del jueus, sinó que l'odi va anar creixent en contra d'ells. De totes maneres les necessitats pecuniàries del regne obliguen a posar en mans dels jueus l'arrendament dels impostos cosa que fins i tot aconsellen els bisbes al rei. La tensió política que els jueus varen patir en la seva pròpia pell va quedar reflectida en diverses obres d'intel·lectuals jueus castellans com en el cas d' Ezer ha-emunà, "Auxili de la fe" de Moixé ha-Cohen de Tordesillas, obra en la que aquest rabí que havia mantingut una disputa amb deixebles d'Abner de Burgos, defensa la institució reial que és la millor protecció dels jueus i que l'únic problema per les aljames és la situació d'interregne que havien passat, culpant solament de les desgràcies de les comunitats jueves a la guerra civil que s'havia produït, però amb l'esperança posada en la nova situació d'un govern estable, en el que el rei continuarà protegint, com sempre tots els reis ho havien fet, la seva propietat: els jueus. L'antijudaisme que anava creixent cada cop més a Castella es va veure ja força clar amb les sancions que es feren a les Corts de Burgos de 1377. Es va abolir la llei sobre la multa col·lectiva que s'imposava quan s'assassinava a un jueu, la vida del jueu ja no tenia cap valor. També es ratificava la prohibició del préstec amb interès no directament però sí indirectament prohibint rebre d'un cristià cap carta d'obligació per evitar també que cap cristià podés comprar a jueus mercaderies a crèdit.

La xifra de 8000 que dona Y. Baer sembla exagerada.

L'escola de renegats del judaisme d'Abner de Burgos continuaren forçant les disputes públiques entre jueus i cristians per tal de convèncer als jueus de la conversió al cristianisme i en el 1378 a Sevilla l'ardiaca Fernando Martínez va començar els seus sermons contra els jueus que serien la base de la persecució posterior. 7.3.12 Joan I (1379-1390) Amb el començament del regnat del fill d'Enric II, Joan I no s'arreglaren les coses pels jueus, cada cop l'animositat contra el poble jueu va ser més forta, no solament al nivell popular amb la influència dels sermons dels clergues, com el cas de Fernando Martínez, sinó també a nivell de les Corts. Aquesta vegada es varen reunir a Sòria en el 1380 i una de les decisions va se anular el privilegi que tenien les aljames de jutjar els plets criminals entre jueus. Només els estava premés el judici de plets de matèria civil i d'escollir el jutge cristià que jutgés els plets criminals, poden apel·lar al rei si no creien justa la sentència. També, prenent exemple del rei català Pere III50, varen prohibir als jueus de circumcidar als seus esclaus no jueus. Públicament ja no hi ha cap firma en els documents oficials d'administradors, tresorers o secretaris jueus, però això no indica en absolut que haguessin desaparegut totalment de la cort reial. David ben Gedalia ben Iakhia, anomenat David Negro, un noble jueu portuguès, va tractar alguns assumptes diplomàtics de Joan I quan aquest va decidir la conquesta de Portugal en el 1383, al·legant drets de successió al regne portuguès, i aquest jueu es va decantar per el rei castellà ajudant-lo en temes financers. Va formar part del seu seguici quan Joan I va ser derrotat en una de les batalles contra Portugal, però el rei agraït pels seus serveis el va anomenar rab major de tots els jueus de Castella i membre del seu consell, títols que va tenir fins a la seva mort en el 1385. Al final del seu regnat Joan I va gaudir del servei com a metge de Meir Alguadex, que també va tenir al seu càrrec alguns assumptes financers personals del rei a més a més de ser anomenat rab major de tots els jueus de Castella. Era un gran erudit que va traduir al hebreu la "Ètica" d'Aristòtil. Va ser un puntal important per les comunitats jueves no solament castellanes sinó també aragoneses especialment després dels avalots de 1391 en que es varen haver de refer totes les aljames. Com a poeta es conserven poemes que va intercanviar amb el poeta català, Xelomó ben Meixulam de Piera. Altres intel·lectuals jueus castellans formaven part del grup d'intel·lectuals cortesans d'aquella època amb Meir Alguadex, alguns, com Xelomó ben Itskhaq ha-Levi de Burgos es convertirien al cristianisme51. El rei va enviar a aquest últim en una missió diplomàtica per parlar amb el duc de Lancaster. Xemuel ben Seadia ibn Motot, cabalista i filòsof també va tenir relació amb la noblesa castellana, especialment amb la família Mendoza. Va ser amic del filòsof català Istskhac ben Xeixet Perfet. 7.3.13 Interregne - L'avalot de 1391 - Enric III (1390-1406)

50 51

Pere III havia promulgat una llei similar aplicable a tots els territoris del seu Estat. Xelomó ben Itskhaq ha-Levi de Burgos va prendre el nom de Pablo de Santa María.

A la mort de Joan I en el 1390 no el va poder succeir el seu fill doncs encara era menor d'edat i es va crear un consell de regència. Durant l'actuació d'aquests regents es produí a Castella una de les més gran tragèdies ocorregudes als jueus de la península l'avalot de 1391. Els aldarulls començaren abans, quan en el 1378, a Sevilla, un clergue de nom Ferran Martínez, va començar a predicar contra els jueus i en arribar a arquebisbe el 6 de juny de 1391 aprofità el seu sermó de presa de possessió per incitar als seus feligresos a la destrucció sistemàtica de totes les sinagogues del seu bisbat, concretament n'hi havia vint-i-tres en la ciutat sevillana. Algunes varen ser destruïdes, altres convertides en esglésies, les "juderias" es varen despoblar i passaren a ser habitades per cristians o pels mateixos jueus convertits al cristianisme que optaren per aquesta solució abans de morir en mans dels esvalotadors. Aquesta onada antijueva originada a Sevilla va ser com un foc incontrolat i els disturbis s’estengueren arreu del país passant a altres poblacions castellanes. Els jueus eren batejats o assassinats i el poble aprofitava l’ocasió per robar en les cases jueves i sinagogues i destruir els documents de préstec. Moltes aljames es varen convertir al cristianisme en pes per poder salvarse. Les autoritats castellanes no varen poder fer res però també s'ha de dir que no esperaven que fos un avalot de proporcions desmesurades com així va ser. També va afectar el fet que a Castella hi havia un interregne on governaven els regents que no tenien ni suficient potestat ni tampoc les ganes per enfrontar-se a una crisi de tal dimensions. Primer es va estendre l'avalot a les poblacions andaluses, arribà a Toledo on el vint de juny mori el rabí Iehudà net del rabí Aixer ben Iekhiel52 tota la seva família i els seus deixebles. Com arreu, a Toledo, va haver-hi nombroses conversions forçades davant de la disjuntiva de morir o ser batejat. Algunes sinagogues es varen destruir, altres es convertiren en esglésies. A Conca varen ser les mateixes autoritats locals les que foren responsables directes de la destrucció de la jueria, forçant als jueus a convertir-se. El sis de juny s'enviaren cartes en nom del rei a diverses ciutats castellanes on es deia que la reialesa no podia tolerar l'atac contra els jueus i s'havia de pregonar que ningú podia actuar contra cap jueu i que qualsevol abús s'havia de castigar. A Burgos es va atacar la jueria i el castell on es refugiaven pocs dies després de ser enviada la carta, alguns varen ser batejats altres es refugiaren en algunes cases d'amics cristians; com que la majoria dels que se salvaren es varen convertir es va crear quasi de seguida un barri de conversos. Un cop acabats els avalots el govern de la regència va enviar comissions d'investigació a totes les poblacions i es varen posar multes pels danys que els aldarulls havien provocat als bens reials. No era possible castigar als que havien atacat les jueries doncs n'hi havia molts que eren de famílies il·lustres i fins i tot hi havien participat molts clergues. Quan Enric III va ser major d'edat va endegar la reconstrucció de les aljames. Malgrat que molts dels jueus cortesans havien mort o s'havien convertit com el cas de Xemuel Abravanel, que es va convertir al cristianisme poc abans de començar els avalots de 1391 i quasi immediatament va ser anomenat tresorer major del regne, doncs la seva experiència en aquest camp ja venia dels regnats d'Enric II i Joan I. El rei va tornar a necessitar en les finances de l'Estat l'ajuda dels jueus. 52

Famós talmudista d'origen asquenazita que en el 1305 va ser anomenat rabí de Toledo. Són molt coneguts els seus comentaris bíblics.

Iuçaf Abenverga va ser anomenat tresorer major del rei a Toledo i Çulema aben Arroyo, juntament amb altres jueus, formava part de la Cambra de comptes de la Cancelleria reial. El metge del rei era també jueu, com era tradicional en les monarquies de la Península, Meir Alguadex que ja havia estat metge de Joan I. El poeta català Xelomó ben Meixulam de Piera el va descriure com una dels pocs jueus il·lustres que havien quedat per ser protecció del judaisme en els moments difícils pels que passava el poble jueu. 7.3.14 Interregne - Joan II (1406-1454) A la mort d'Enric III, el seu fill Joan II va pujar al tron, però com que encara no tenia edat per regir Castella els seus tutors varen ser els regents d'aquest període d'interregne. Els regents del rei eren la seva mare Catalina i l'infant Ferran de Trastamara53 i amb ells com a conseller polític també hi havia Pablo de Santa María que era bisbe de Burgos i canceller de Castella. Amb un canceller com aquest era lògic que la política castellana prengués un caire marcadament antijueu. En el 1408 es va instaurar una llei que impedia que els jueus podessin arrendar els impostos de la corona i també que tinguessin càrrecs en l'Estat i a la cort. Vicenç Ferrer, personatge que va influir en la política antijueva a Castella i en el territori català54, va fer tot una planificació per reconvertir la situació social del col·lectiu jueu i va posar-lo en pràctica per totes les aljames on passava. En seguida que arribava obligava a les autoritats a fer desallotjar brutalment als jueus que tenien cases entre cristians i se'ls portava a viure a barris marginals pobres que es destinaven a ells. El dos de gener de 1412 el regne de Castella va promulgar a Valladolid un legislació antijueva proposada per Vicenç Ferrer que anul·lava l'autonomia interna de les aljames a més a més de destrossar els fonaments econòmics de la societat jueva, tot això per reduir als jueus a un ens manejable i deprimit. Aquestes lleis eren un compendi de totes les que ja s'havien promulgat en altres èpoques però se n'hi afegien d'altres amb l'agreujant de que aquestes lleis tenien un marc legislatiu estatal no solament eclesiàstic com en altres ocasions. En el testa legal s'ordenava que els jueus visquessin en barris a part i no tinguessin contacte social de cap tipus amb cristians, tenien que vestir diferent per poder-se distingir55, no podien utilitzar cap tipus de títol propi de cristians com per exemple el de Don. Es va ratificar la llei anterior de 1408 en la que es prohibia l'arrendament d'impostos i tenir càrrecs oficials o fins i tot cortesans. Els metges jueus no podien tenir pacients cristians, tampoc els farmacèutics, i droguers podien vendre els seus productes a cap cristià així mateix com tampoc ho podien fer els artesans ni els canvistes. Aquestes mesures eren tan dràstiques que eliminava quasi qualsevol possibilitat de desenvolupar les activitats econòmiques pròpies del col·lectiu jueu i quedaven relegats a les feines més baixes i poc remunerades per tant la seva condició socials quedava gairebé a la mateixa alçada que els paries. L'autonomia de les aljames quedava completament abolida i les funcions legislatives, fins i tot les relatives al judaisme, passaven en mans dels cristians, oficials reials o municipals segons els casos. També se'ls va prohibir viatjar fora de les terres reials, és a dir no podien accedir a 53

Fernando de Trastamara serà posteriorment elegit rei de tots els Estats Catalans a rel del Compromís de Casp. Veure apartat 12.11. 54 Veure apartat 12.12.2. 55 Capa amb capirot, rodela.

territoris que pertanyessin als nobles. La finalitat d'aquestes lleis era oprimir de tal manera als jueus que això els decidís a convertiu-se al cristianisme. Com generalment passa amb les lleis no sempre es varen poder aplicar tan rigorosament i ja en el mes de juliol del mateix any a Cifuentes es va promulgar una nova versió d'aquesta llei en la que es restablia l'autonomia de les aljames i la potestat de jutjar delictes morals i religiosos, encara que els delictes penals quedaven en mans dels cristians. També es va permetre que podessin traslladar-se als territoris dels nobles, doncs a aquests els interessava que s'instal·lessin en llurs terres. Pràcticament les úniques lleis que es varen portat a bon fi rigorosament varen ser les del trasllat de les cases de jueus a barris marginats, la prohibició de poder arrendar impostos de l'Estat i la total anul·lació de càrrecs oficials del regne o fins i tot de la cort o el servei personal del rei, la reina i els infants. Joan II va voler continuar amb la conquesta dels territoris musulmans però també estava interessat en la cultura i en l'economia del país i va voler que hi hagués una conservació i rehabilitació de les aljames castellanes. Entre 1419 i 1422 el papa Martí V i els reis castellà i català decidiren anul·lar els decrets antijueus que estaven en vigència i també les limitacions econòmiques que havien destruït moltes aljames. Algunes ja no es recuperaren mai més i desapareixeran, altres pogueren continuar la seva vida amb una certa tranquil·litat. A Castella va augmentar la població jueva, molt disminuïda per l'avalot de 1391. Les grans aljames de Sevilla, Toledo o Burgos varen fer una davallada poblacional a favor de poblacions més petites on les comunitats tenien més possibilitats de viure tranquil·lament. La majoria de la població jueva de Castella eren artesans, petits comerciants i botiguers, ja havia passat l'època dels grans intel·lectuals i de les grans famílies influents. D'aquestes classes socials n'hi havia pocs, quasi sempre propers a la cort, dedicats a la recaptació d'impostos, en càrrecs administratius o a la medecina. Els metges jueus eren molt apreciats entre els cristians i per aquesta raó alguns varen ser contractats pels municipis. Alguns jueus eren terratinents i posseïen especialment vinyes. La jueria de Toledo va quedar mig deshabitada i les cases les varen habitar també cristians. Es varen renovar les institucions autonòmiques per el govern de les aljames. Les relacions entre jueus i cristians varen retrobar un camí comú de convivència. Un clar exemple de col·laboració entre cristians i jueus és el cas del rabí Moixé Arragel de Guadalajara que entre 1422 i 1433 va traduir al castellà la Torà i hi va incloure comentaris de teòlegs jueus i cristians amb comentaris i ho va fer conjuntament amb els monjos franciscans per desig del Mestre de l'Ordre de Calatrava. Els franciscans varen fer les pintures de l'obra i hi varen representar al rabí Moixé Arragel vestit amb la capa i la rodela pròpia dels jueus. Es considerava com cosa habitual que hi hagués cristians que anessin a la sinagoga a escoltar els comentaris a la Torà que feien alguns rabins de reconeguda saviesa, com també era habitual que els jueus invitessin a llurs amics cristians a celebrar, a la sinagoga o a casa, les festes importants, com pesakh, sucot, roix ha-xanà o purim sense que això fos mal vist en els cercles cristians. Els arrendaments d'impostos varen tornar a mans dels jueus així com l'administració de municipis, de les terres dels nobles i de la casa reial, consellers polítics, fins i tot juristes i procuradors jueus varen actuar davant de tribunals cristians. Al cap davant de les finances de

l'estat també hi va haver-hi un jueu, Avraham Benveniste de Soria, tresorer reial, que va organitzar la recaptació dels drets de duanes a Castella amb un nombrós grup de jueus i alguns cristians. No solament es va dedicar a la tasca administrativa i financera sinó que també va tenir una forta influència en la política del regne. Se li va atorgar el títol de rab major i jutge major de totes les aljames de Castella i aprofità aquesta situació per refer les comunitats des d'una perspectiva religiosa i també econòmica. Per dur a terme les reformes religioses i econòmiques que volia introduir a les aljames, en el 1432 va reunir a Valladolid, seu de la cort reial en aquell moment, als delegats de les diferents comunitats, rabins i jueus nobles de la cort i conjuntament varen redactar unes ordenances, taqanot, escrites en hebreu i castellà. En aquest recull legal hi ha ordenances de tipus educatiu, religiós i econòmic. Totes les aljames havien de recollir un impost intern per cada animal sacrificat, per cada canti de vi venut per cada casament, circumcisió o enterrament se l'anomenava donació de Talmud Torà i tal com demostra el seu nom anava destinat a l'ensenyament obligatori des dels sis anys en endavant. Tota aljama de més de quinze caps de família estava obligada a tenir una escola i un mestre que ensenyés la Torà, en aljames de més de quaranta caps de família ja era obligatori també l'estudi del Talmud, l'halakhà i les agadot per tan havia de tenir una iexivà. Es va imposar també com obligatòria l'assistència a les oracions diàries amb càstigs per a qui no ho fes. D'aquesta manera es donava educació religiosa obligatòria i es mantenia la flama del judaisme encesa en un món que se'ls hi havia capgirat amb l'avalot de 1391 i les conseqüències que se n'havien derivat. Calia inculcar religiositat per evitar les conversions. L'autonomia de les aljames també es va recuperar i les ordenances varen imposar un nou ordre. En elles es parla de les eleccions de jutges i càrrecs governatius de les comunitats i quines eren les atribucions de cadascú. El jutges podien castigar i/o multar als que haguessin comès algun delicte i quedés comprovat amb el testimoni i judici d'un rabí i tres homes bons coneixedors de les lleis jueves, però sempre es podia apel·lar la rab Avraham Benveniste que era jutge major de totes les aljames per denominació reial. Són moltes les ordenances sobre delictes diversos i també sobre les delacions i els delators, totes elles en base a la legislació jueva però respectant també les lleis civils de l'estat. L'altre tasca que quedava pendent era la recuperació econòmica i les ordenances també varen ajudar a que les aljames tinguessin, sinó l'esplendor d'abans al menys un cert nivell econòmic. Hi ha tot un capítol dedicat a les taqanot que incideixen sobre els impostos i indirectament sobre l'economia de les aljames. Eren molts els problemes que s'havien de solucionar com els casos de privilegis a persones concretes que els eximien de pagar impostos i generalment eren les famílies més poderoses, les properes a la cort, d'altre banda alguns jueus marxaven de les aljames per viure en territoris del nobles cristians per les franquícies que aquest nobles els concedien, això feia despoblar les aljames i que el repartiment dels impostos toqués a més diners per família. Les ordenances prohibiren a tots els jueus obtenir privilegis per no pagar impostos i tots els caps de família estaven obligats a passar uns comptes de totes les propietats i guanys abans de sis mesos al rab major. Els orfes i vídues estaven exempts de pagar impostos. Un últim capítol estava dedicat a consells per evitar l'enveja que podés produir la riquesa, es prohibien els vestits luxosos i les joies, fins i tot els jueus propers a la cort es vanagloriaven devent dels cristians del seu vestuari senzill i pobre.

En definitiva les que havien estat grans aljames castellanes com Sevilla, Toledo i Burgos varen passar de dominar a aljames més petites a formar part del conjunt general de totes les aljames castellanes sense haver-hi diferències notables entre unes i altres. Tampoc hi va haver-hi en aquesta època les lluites de classes socials que en altres moments havien estat un veritable problema intern. Tots havien de procurar estar units per poder refer les comunitats. Avraham Benveniste va aconseguir que el judaisme castellà es refés socialment, econòmica i cultural. Altres jueus il·lustres varen estar al càrrec d'impostos, tresoreria i administració a Castella com Iossef ibn Xem Tov, filòsof i metge, fill del també filòsof Xem Tov ben Iossef ibn Xem Tov que va ser comptador major i metge de l'infant Enric a la vegada que també va fer tasques diplomàtiques amb el regne de Portugal. En el 1450 en uns documents apareix com a repartidor d'impostos d'algunes aljames entre un grup de notables jueus com ell entre els que hi havia el fill del difunt Avraham Benveniste, Iossef Benveniste. De totes maneres Iossef ibn Xem Tov va ser l'últim jueu encarregat de la tresoreria reial en el regnat de Joan II. A finals del seu regnat es varen produir problemes amb els conversos i els cristians vells. En el 1449 a Toledo es va atacar a tots els conversos degut a un tribut que Àlvaro de Luna va imposar en nom del rei, com que la ciutat no hi estava d'acord, dirigits per Pero Sarmiento, el governador de l'alcàsser, començaren per cremar la casa d'un convers arrendador d'impostos. Pero Sarmiento es va erigir en governador de la ciutat i va empresonar a alguns conversos nobles de la ciutat, després d'obtenir confessions sota tortura de que judaitzaven els condemnà a la foguera. Immediatament va promulgar una ordre contra tots els conversos que s'anomenà la SentènciaEstatut. En aquest escrit se'ls acusava de continuar practicant el judaisme i d'haver-se armat per atacar als cristians vells per tan se'ls considerava incapaços i indignes per fer qualsevol ofici, per tenir cap tipus d'autoritat sobre cristians vells i per tenir cap càrrec públic, fins i tot no podien ser testimonis. Prenent exemple altres poblacions castellanes varen actuar també contra els conversos. Aquests fets varen convertir-se en una veritable guerra civil i religiosa dirigida contra el rei que permetia als conversos ostentar càrrecs en l'administració i la política del regne. La revolta va ser anihilada pel rei anul·lant les ordres contra els conversos amb el consentiment del papa Nicolau V, encara que aquest mateix papa dos anys després i per demanda expressa del rei castellà instaurava una inquisició de bisbes per investigar als conversos sospitosos de judaitzar. 7.3.15 Enric IV (1454-1474) En el 1454 moria Joan II i pujava al tron el seu fill Enric IV. Se'l va acusar d'afavorir als musulmans i als jueus i especialment als conversos. L'escrivà i comptador major del regne era un convers, Diego Arias de Àvila, personatge que va ser molt odiat, encara que ni les calumnies ni les acusacions varen poder fer-lo caure del seu càrrec que fins i tot va heretar el seu fill. Mestre Samaia va ser metge del rei Enric IV, rab major i jutge major i administrador d'impostos de totes les aljames castellanes. Després d'ell varen ser rab major i jutge major Iacov ben Nuñes i l'últim del judaisme a la península Avraham Senior. Un frare franciscà, Alonso de Espina, que rea confessor del rei va escriure una obra contra els heretges, Fortalitium Fidei, i també contra els jueus que ajudaven als conversos a mantenir les normes del judaisme. Per combatre el judaisme es va informar molt bé i va llegir les obres de

Raimon Martí56, Alfons de Valladolid57, Pablo de Santa María58 i Jerónimo de Santa Fe59, tots ells conversos i els més acarnissats lluitadors contra la seva antiga religió. Aquesta obra d'Alonso de Espina va ser un compendi de tot el que separava el judaisme del cristianisme per poder reconèixer també als conversos heretges. La finalitat d'aquest llibre era la instauració d'un tribunal inquisitorial per jutjar als conversos i descobrir l'heretgia i la meta final era l'expulsió dels jueus del regne de Castella doncs ells eren els qui ajudaven i convencien als conversos a judaitzar. En les seves prèdiques va voler aclarir convenientment que la pràctica de la circumcisió i el cristianisme eren antagònics, especialment per els conversos que es feien circumcidar amb l'excusa de que Jesucrist havia estat circumcidat. Aquesta i moltes altres pràctiques que encara seguien molts conversos eren el seu cavall de batalla per descobrir heretges i aquesta era la manera en que havia d'intervenir la Inquisició. Aprofita també en la seva obra Fortalitium Fidei per atacar el judaisme i les seves impies accions, es complau en els diversos relats de sacrificis rituals de nens que feia ja un parell de segles corrien per els regnes castellà i català, Alonso de Espina els comenta com cosa absolutament certa igual que els judicis per profanació d'hòsties consagrades. Va acabar aquesta obra en el 1460. L'actitud d'aquest frare en front als conversos i als jueus va tenir el recolzament d'Alonso de Oropesa, general de l'ordre de Sant Geroni i demanaren a Enric IV que els autoritzés a posar en pràctica una sèrie de mesures per arreglar una situació que s'estava estenent, la lluita de cristians vells contra cristians nous. L'establiment d'un tribunal inquisitorial a Toledo semblava que podia apaivagar els ànims. Alonso de Oropesa creia que no tots els conversos tenien que ser per força heretges i creia que amb un tribunal inquisitorial es podien resoldre alguns casos d'heretgia amb càstigs. Els processos varen durar un any i no es va condemnar a ningú a mort. La visió d'Alonso de Espina i d'Alonso de Oropesa sobre els conversos divergia en un punt molt concret, el primer creia que només per el fet de ser conversos ja eren sospitosos d'heretgia i el segon en canvi no ho veia d'aquesta manera, pensava que als conversos se'ls havia de dirigir espiritualment cap al cristianisme i no dubtar de la seva bona predisposició. Ara bé tots dos coincidien en que els jueus eren una lacra que calia extirpar doncs volien atraure cap al judaisme no solament als conversos sinó també als cristians vells. L'única manera de lluitar contra això era separar als jueus de la resta i l'expulsió era una de les fórmules proposades. Els nobles castellans i el frare Alonso de Oropesa li demanaren al rei en el 1465 que tornés a posar en vigor aquelles lleis contra els jueus i musulmans que s'havien fet en el regnat de Joan II60 apartant-los definitivament de tot contacte amb cristians i prohibint també el préstec amb interès, una de les fonts econòmiques més importants pels jueus. Ara bé en aquest mateix any el rei va haver d'enfrontar-se amb una guerra civil provocada per una part dels nobles que volien posar al tron al seu germà Alfons que prengué el partit dels nobles en assumptes com la persecució de conversos heretges, pressuposant que tots ho eren d'heretges, i prometent arreglar 56

Veure apartat 12.3. Veure apartat 5.3.9. 58 Veure apartat 12.9.3 59 Veure apartat 12.9.3, 12.12.2 i 12.12.3. 57

Veure apartat 5.3.14.

el desgavell que hi havia en tot el regne Castellà. Va ser coronat rei pels nobles. Els conversos es posaren de part d'Enric IV que continuava sent rei de Castella. Les batalles que es produïren per obtenir el tron castellà es prolongaren fins i tot a la mort d'Alfons perquè la germanastra d'Enric IV va ser nomenada hereva del tron de Castella. 7.3.16 Isabel i Ferran - Els reis Catòlics61 Isabel, filla de Joan II de Castella i Isabel de Portugal, era germanastre d’Enric IV de Castella. Amb la manca de descendència masculina del rei Enric IV es produeix la problemàtica de l’herència al tron de Castella. A Isabel la recolza una part de la noblesa castellana i es consolida en el Pacte de Guisando (setembre de 1468) en detriment de la filla d’Enric IV, Joana la Beltraneja. Per consolidar la successió Isabel firma un pacte matrimonial amb Ferran, encara príncep, a la vila catalana de Cervera el 5 de març de 1469. En el Pacte de Cervera es decideix que Ferran viurà a Castella, lluitarà amb les forces aragoneses a favor de Isabel i serà el segon en el govern de Castella. Es casen en secret a Valladolid el dinou d’octubre de 1469, set mesos després de firmat el pacte. Per unir-los varen intervenir políticament alguns jueus i conversos, els personatges més coneguts que intervingueren foren el convers aragonès Alfons de la Caballería, un dels més grans juristes d'aquell moment i descendent de la família jueva de la Caballería molt influent en època del rei Pere II, i que en pujar al tron Ferran II va ser nomenat Vicecanceller. L’altre personatge va ser Avraham Senior rabí de les aljames de Castella i que en heretar el tron Isabel el va nomenar recaptador major dels impostos del regne de Castella i posteriorment tresorer de la Santa Hermandad62. Tant jueus com conversos estaven disposats a consolidar una monarquia que fos forta i imposes ordre sense pensar en les conseqüències religioses sinó solament en les polítiques. Als Trastamara també els interessava aquest matrimoni, especialment per reforçar la seva posició en front a les revoltes dels catalans, recordis la segona revolta remença que es va produir entre 1484 i 1486, regnant ja Ferran II, conseqüència de la primera que es va desenvolupar entre 1462 i 1472. Però el rei Ferran II també necessitava el recolzament de Castella per a fer front a les ambicions expansionistes de França. Després del casament de Isabel i Ferran, Enric IV deshereta la seva germanastra Isabel i nomena com a successora a la seva filla Joana. Però el partit d'Isabel, reforçat per les tropes de Ferran pren més adeptes i Isabel s’autoproclama reina. Al bàndol isabelí hi havia també Alonso de Quintanilla qui juntament amb Avraham Senior convenceren al governador de l'alcàsser de Segòvia, Andrés de Cabrera que es posés al bàndol d'Isabel i lliurés la ciutat. A la mort d’Enric IV l'onze de desembre de 1474, Joana s’alça en armes contra Isabel i s’enfronten a la batalla de Toro en el mes de març de 1476, on guanya Isabel. El mes següent, a les Corts de Madrigal, és reconeguda Isabel com a reina de Castella, encara que queden focus 61 62

Veure apartat 13. Institució militar creada pels reis Catòlics per mantenir l'ordre.

rebels partidaris de Joana, especialment a Andalusia i Extremadura. les primeres mesures contra el col·lectiu jueu es varen fer en aquestes sessions de les Corts on es varen abolir els privilegis que donaven total autonomia a les aljames per jutjar plets penals. D'altre banda a començaments del seu regnat no es va preocupar del problema dels conversos, doncs primer s'havia de pacificar el regne i d'altra banda els conversos varen ajudar a consolidar la corona d'Isabel, i es varen posar del seu bàndol amb l'esperança de que els protegís contra la fúria popular dels cristians vells. Quan la seva sobirania va estar consolidada es va reflectir la preocupació constant per l'heretgia que després va envair tot el seu regnat. La solució partia per separar clarament als conversos dels jueus. Continuaven les lluites i odis entre cristians vells i conversos especialment en les ciutat andaluses, on hi havia els focus més importants de conversos63. Segons el frare Alfons de Ojeda el focus més important d’heretgies provenia de Sevilla. Molts conversos veient que els ànims cada cop estaven més exaltats marxaren cap a Itàlia i Flandes. Els reis Isabel i Ferran es proposaren acabar amb la revolta de la noblesa i amb el malestar general imposant l'ordre a tota Castella. En la política castellana Isabel va ser prou forta per abolir tots els privilegis i autonomies dels municipis i així portar les regnes de tots els assumptes amb ma dura en el seu desig de posar ordre en el regne. D'altra banda amb el seu zel religiós va refer la disciplina religiosa dels monestirs i de l'Església castellana en general. Un dels problemes que li quedaven pendents era la manera de combatre l'heretgia, especialment la dels conversos i això passava per crear una Inquisició organitzada i procurant que els jueus no ajudessin als conversos a tornar al judaisme. Isabel i Ferran varen demanar al papa Sixte IV que promulgués una ordenances per anomenar inquisidors a tota Castella i implantar la Inquisició a Sevilla on el problema convers era més greu. Respecta als jueus la política dels reis va ser la de la tolerància que s'havia practicat tradicionalment en els altres regnats, sobre tot perquè encara necessitaven l'ajut dels jueus. La vida de les aljames es va desenvolupar en una certa tranquil·litat i els reis procuraven que fos així. Es va mantenir l'autonomia dels tribunals de justícia de les comunitats i el govern intern, així com també es propiciava la convocatòria d'assemblees dels delegats de les aljames de tot el regne de Castella reunits per el repartiment dels impostos i per organitzar l'administració de cada comunitat. A partir de 1476 Avraham Senior va ser recaptador major d'impostos de tot el regne, rab i jutge major de totes les aljames de Castella. Aquests càrrecs el posaven a prop dels reis i des d'aquesta privilegiada posició podia defensar els drets dels jueus i fins i tot s'enfrontava al poder creixent dels inquisidors gràcies a la seva situació enfront als reis que continuaven necessitant els seus serveis i les funcions administratives que portava a bon fi. Durant molts anys Avraham Senior va estar encarregat de l'administració dels impostos indirectes del regne de Castella, fins a poc abans de l'expulsió hi ha documents relatius a assumptes financers que porten el seu nom i la seva firma, fins i tot els grans personatges del regne tenien que demanar-li a ell opinió i permisos per certs moviments econòmics64. En el 1475 63

Degut a l'avalot de 1391, es convertiren molts jueus especialment a la zona andalusa on l'avalot va ser més cruent. 64 Torquemada va ser un d'aquests personatges que malgrat tenir molta influència sobre els reis havia de contar amb Avraham Senior per assumptes financers.

Isabel va concedir-li una renta perpetua de 150.000 maravedís anuals, però com que la llei prohibia donar unes rentes tan altes a jueus, ho varen posar a nom de l'esposa del governador del lacares de Segovia, Andrés de Cabrera, que era molt amic d'Avraham Senior. En el 1488 els reis el nomenaren tresorer de la Santa Hermandad, s'encarregava de tots els pagaments i despeses de l'organització militar i gaudia de tots els drets i honors que havia tingut el seu predecessor cristià, si es te en compte que en aquells moments la persecució contra els conversos estava plenament efervescent i el malestar contra els jueus anava creixent cada dia més, l'honor que se li feia era molt gran. Als vuitanta anys es va convertir al cristianisme per no haver de marxar expulsat i Isabel el va protegir fins a la seva mort. El seu gendre el rabí Meir Melamed també va ocupar càrrecs de recaptador d’impostos en la cort, comptador del rei i va ser recaptador major de les deutes i abasts de la Santa Hermandad. En el 1487 va substituir al seu sogre que ja era vell en l'arrendament de molts impostos. Altre jueus varen ser col·laboradors d'Avraham Senior i Meir Melamed com David Alfahar, arrendador d'impostos de Múrcia i Cartagena. Vidal i Avraham Benveniste de Guadalajara varen ser els que s'encarregaren de negociar amb Portugal l'establiment en aquest regne de part dels jueus expulsats de Castella. El rabí Iehudà ben Verga, astrònom i cabalista nascut a Sevilla, va haver de fugir de la zona andalusa perquè ajudava als conversos a practica d'amagat el judaisme. Es va establir a Ocaña i en el 1491 encara era arrendador d'impostos a Castella. Itskhaq Abravanel, membre d'una antiga família jueva sevillana que s'havia establert a Portugal i d'on, degut a una conjura contra el rei, Itskhaq Abravanel va fugir i es refugià en el 1483 a Castella. Allí va ser ben acollit pels reis65 i es convertí en un dels cortesans. Tenia amistat amb molts dels nobles cristians amb els que el lligaven contactes culturals i financers. Es va ocupar en l'arrendament d'impostos, però la seva activitat principal va ser la d'agent financer de la reina i va fer molts préstecs per a assumptes polítics com la guerra de Granada. Era un intel·lectual de gran prestigi i són molt coneguts els seus comentaris bíblics i també té obres de filosofia i de mística jueva. També en les finances de Castella intervingueren conversos aragonesos com Gabriel Sánchez, tresorer de Ferran II i Luís de Santángel, escrivà i polític. Molts jueus varen prestar serveis com a advocats, metges, astrònoms i administradors a nobles i fins i tot a bisbes. El rabí Avraham Zacut, un famós i conegut astrònom va treballar pel bisbe de Salamanca fins al 1480 que va passar al servei del Mestre de l'ordre d'Alcàntara. En el 1477 Isabel i Ferra arribaven a Sevilla com a reis i el prior dels dominics es va encarregar d'informar-los clarament de la problemàtica que s'arrossegava del regnat anterior amb la presència dels conversos, presentats davant dels reis com a heretges. Informaren al papa Sixte IV de la terrible heretgia que es plantejava a Sevilla i en una butlla papal de 1 de novembre de 1478 autoritzà a la creació de tribunals inquisitorials a Castella. A Toledo en el 1480 els reis i les Corts varen decidir que tant jueus com musulmans s’instal·lessin definitivament en barris a part per evitar la seva influència en els conversos tal com ja s'havia fet anteriorment en el 1412. La qüestió era evitar que els jueus podessin ajudar als conversos a mantenir les tradicions jueves. El 27 de setembre del 1480 Isabel i Ferran 65

Sembla ser que Castella havia tingut alguna cosa a veure en la dita conjura.

anomenaren dos dominics per jutjar inquisitorialment als conversos de Sevilla i el 1 de gener de 1481 feren un edicte per buscar i demanar el lliurament de conversos que haguessin fugit de Sevilla. Detingueren a vint-i-quatre conversos nobles i rics i començaren els judicis. Les proves que obtingueren contra ells els acusaven d'heretgia manifesta i gairebé tots varen ser trobats culpables, primer en cremaren sis entre homes i dones i uns dies després anaren a la foguera altres tres. En l'any següent, va haver-hi un brot de pesta a Sevilla, i la Inquisició no va actuar en contra dels conversos i per por a la pesta varen marxar de la ciutat però abans permeté també als conversos que ho volien o podien marxar de Sevilla pagant un rescat. Alguns d’aquests varen marxar a terres musulmanes per retornar al judaisme i altres varen tornar a Sevilla per reconciliar-se amb l'església i amb una penitència pública poder retornar al cristianisme. Els inquisidors que havien marxat de Sevilla anaren a Aracena per esperar que passés la pesta i mentre en aquesta població també actuaren inquisitorialment contra els conversos, condemnant a la foguera a vint-i-tres persones. Al tornar a Sevilla un cop passada l'epidèmia, varen continuar les seves investigacions contra els conversos i aprofitaren per embargar els bens dels conversos que havien marxat. Entre 1481 i 1488 es varen cremar més de 700 homes i dones i varen “reconciliar-ne” amb l’Església catòlica uns cinc mil, mitjançant penitències públiques. Molts conversos es varen queixar de que els acusadors acusaven perquè eren deutors dels acusats o per obtenir-ne algun guany, com també es queixaven des les tortures amb les que s'obtenien confessions forçades i molts cops mentides per poder lliurar-se del dolor. Les queixes anaven dirigides també a les autoritats que arruïnaven als conversos i torturaven i mataven a cristians nous però complidors de les normes de l'Església. El papa Sixte IV va ordenar que els inquisidors fossin a les ordres dels bisbes i no actuessin arbitràriament. Qualsevol procés havia de donar l’oportunitat al convers d'apel·lar davant del tribunal i poder penedir-se abans que comencés el judici complint la penitència que se li imposés en privat i es mantingués els secret. Els reis varen protestar per aquestes ordres papals, demanant tot seguit al papa que ells mateixos tinguessin l'autoritat per poder anomenar els inquisidors en lloc de fer-ho els bisbes. En el mes d'agost de 1483 Sixte IV va ratificar l'absolució de molts conversos acusats d'heretgia i ordenà la confessió abjuració i penitència d'altres, però finalment la batalla entre el papa i Isabel i Ferran va decantar-se per el reis. La Inquisició nasqué com una institució religiosa per solucionar una problema socioreligiós66, però amb Isabel i Ferran esdevingué a Castella i després a Catalunya un ens estatal amb connotacions religioses. La problemàtica dels conversos i la Inquisició comença a fer evident un altre fet l'existència de jueus que poden influir sobre els conversos. En el 1483 comencen les expulsions dels jueus de Sevilla i de Córdoba per ordre inquisitorial. Se’ls va donar de temps un mes per sortir de la zona andalusa cristiana. Sembla que hi va haver algun tipus de negociació entre els reis i els inquisidors perquè es retardés la sortida dels jueus de la zona de Xerès de la Frontera, els reis encara no veien clar l'expulsió del jueus mentre que la Inquisició ho veia com un mal necessari per evitar les males influència que els jueus podien exercir sobre els conversos. En aquest mateix any el dominic Tomás de Torquemada, confessor d'Isabel, va ser nomenat pels reis Inquisidor General. Presidia una institució creada pels reis: el Consell Suprem i General de La Inquisició, 66

Veure apartat 5.

anomenat La Suprema. Torquemada tenia autoritat sobre tots els regnes de Isabel i Ferran. Alguns intel·lectuals comprenent que la Inquisició representava un retrocés cultural i humanístic pel país es varen oposar a la seva consolidació però ràpidament varen ser acusats d'impius havent de callar sinó volien acabar en un judici inquisitorial. Torquemada va publicar unes ordenances per així unificar tots els tribunals de la Inquisició, i es va inspirar i basar en el Directorium Inquisitorum del dominic Nicolau Eimeric, que va ser inquisidor general en tot el territori dels Estats Catalans entre 1357 i 1392, amb alguns períodes d'exili (de 1377 a 1378 i de 1393 a 1397) perquè el seu cel inquisitorial i les seves tendències polítiques no eren acceptades pel rei Pere III el Cerimoniós ni posteriorment pel seu fill el que serà rei Joan I67. Una de les primeres ordenances de Torquemada va ser sobre la constitució del tribunal: hi havia d’haver dos inquisidors, un assessor, un algutzir, un fiscal i dos secretaris, tots ells amb un sou estatal fix, al cobrar de les arques dels regnes, els reis tenien dret d’intervenir sempre que ho desitgessin. L’Església doncs no té tota la potestat en els tribunals. Una altra ordenança deia que a la població on s’instituís un tribunal s’havia de publicar un edicte en el que es comuniqués a tots els acusats que tenien de trenta a quaranta dies per a fer confessions voluntàries o penediments. El problema més gran que es plantejava era l’objectivitat del tribunal, especialment perquè no es podia saber el valor exacte dels testimonis ja que existia la norma del secret en el judici i també sobre els delators i testimonis. Per una part la Inquisició va omplir les arques de l’estat amb la confiscació de bens dels inculpats, però d’altra banda va portar grans ciutats comercials com Sevilla a la ruïna degut a l’expulsió de jueus i als atacs inquisitorials als conversos que varen fugir-ne. On actuava el tribunal inquisitorial l'economia se'n ressentia i amb força rapidesa va afectar a tot el regne de Castella. Els reis tenien necessitat de diners per dur a terme la guerra de Granada però mai varen interrompre les actuacions inquisitorials encara que en alguns casos de conversos nobles i influents intervingueren al seu favor. En un principi els conversos de la noblesa, per ordre papal, eren reconciliats amb l’Església en secret davant el rei i la reina, però en el 1487 la Inquisició va al·legar que el penediment d’aquest homes importants no era sincer. Un dels casos més importants va ser el d'Alfons de la Caballería que tot i que tenia el recolzament dels reis el seu procés fou molt llarg68. Els inquisidors no s’esforçaven en que els conversos culpables tronessin a la fe cristiana, preferien condemnar-los a la foguera. Fins i tot molts testimonis acusaven sota turment per salvar-se ells mateixos. Els rabins estaven obligats a publicar un kherem contra els jueus que no declaressin si sabien d’algun convers judaizant. Els jueus també varen aprofitar-se per venjar-se d’alguns conversos. Això va provocar que els conversos creessin la seves pròpies comunitats, a part de jueus i cristians, amb pseudorabins i xokhets propis. L’odi vers el conversos provocava també l’odi vers els jueus i es va anar estenent cap al interior de Castella. Molts conversos encara practicaven el judaisme i n'hi havia un focus important a Ciudad Real, població que es trobava en el camí entre les poblacions andaluses i Toledo. Allí s'establí un 67 68

Veure apartat 10.8.2. Veure apartat 10.15.

tribunal inquisitorial en el 1483. Els processos que es feren en aquesta població estan tots documentats. Alguns conversos pogueren fugir durant els trenta dies que passaren des de l'edicte fins al començament del procés inquisitorial, altres decidiren confessar-se i en un auto de fe, el 16 de novembre, abjuraren molts conversos retornant a l sí del cristianisme. Aquesta primera fase va caracteritzar-se per la benevolència, però al febrer de 1484 la Inquisició va ser molt més dura i varen cremar a la foguera treta quatre conversos que decidiren confessar que encara judaitzaven i que no volien abjurar de la seva fe jueva. En altre fases inquisitorial encara moriren més conversos a la foguera i la comunitat conversa d'aquesta població quasi va desaparèixer, alguns pogueren fugir, altres moriren cremats. Es trobaren llibres d'oracions jueves escrites en castellà que demostraven clarament que aquesta comunitat conversa continuava seguint en lo possible les normes del judaisme. Va quedar de manifest que la fe judaica encara impregnava a molts conversos que moriren màrtirs del judaisme. La Inquisició anava avançant cap a Toledo i de camí anava arrasant les comunitats converses de les poblacions per les que passava. A Guadalupe, com a Ciudad Real els conversos també estaven força organitzats i tenien el seu carnisser, que sacrificava els animals segons els ritus de l'halakhà, i el seu pseudorabí, que els ajudava a seguir les normes judaiques en secret. Se sabia que eren practicants del judaisme perquè fins i tot en èpoques anteriors de tolerància religiosa els cristians anaven al seu barri en les festes jueves per veure llurs costums. En el 1485 s'hi establí un tribunal inquisitorial i en un sol any varen condemnar a la foguera a cinquanta dos conversos, a quaranta vuit cadàvers de conversos69 i vint-i-cinc imatges de conversos fugits a més a més d'infligir altres penes menys dures a conversos que es penedien i eren reconciliats. Proper a aquesta població hi havia el monestir de l'ordre de Sant Geroni i la Inquisició va arribar a descobrir que hi havia molts monjos que eren conversos i que pensant que els hàbits els protegirien continuaven judaizant en secret en el monestir. Això va posar en alerta a la Inquisició i començaren les inquisicions especials en tots els monestirs on ja no s'acceptaren més conversos com a novicis o novícies. El prior de l’ordre dels Gerònims, Rodrigo de Orense, es va oposar a aquesta nova norma i se’l va destituir del càrrec condemnant-lo a complir penitència. A Toledo hi havia un gran nombre de conversos que estaven força disposats a no deixar-se subjugar per la Inquisició. Sembla que hi havia una conjura en contra dels inquisidors. El vint-iquatre de maig del 1485 els inquisidors varen proclamar el període de quaranta dies per presentar-se i confessar l'heretgia, però ningú es va presentar. Es va descobrir que els conversos volien matar als inquisidors el dia de Corpus. Alguns varen ser condemnats i executats immediatament. El tribunal inquisitorial va obligar als rabins de la vila a proclamar un kherem contra els jueus que saben quins conversos judaitzaven no els denunciessin als inquisidors. En el 1486 es va fer un Auto de Fe en el que va haver-hi set-cents cinquanta condemnats a diferents penitències i especialment a pagar grans quantitats de diners que servien per finançar la guerra de Granada. Més endavant encara va haver-hi més autos de Fe encara més nombrosos. En el més d’agost varen començar les execucions, es varen cremar vint-i-set persones en dos dies. Personatges importants que eren conversos varen ser condemnats a pagar abundoses fortunes per deslliurar-se de les condemnes i ser redimits per l’Església, a aquests no se’ls condemnava a la foguera perquè tenien la protecció reial. 69

També es jutjava a conversos que ja fossin morts i si se'ls trobava culpables es desenterraven i cremaven llurs despulles.

Molts dels conversos castellans adinerats varen poder desplaçar-se fins a València des d'on podien fugir amb vaixell cap a Jerusalem, on pensaven retornar a la seva fe judaica. Mentre, s’allotjaven entre els jueus de la comunitat valenciana que els instruïen en el judaisme i els ajudaven a mantenir les mitsvaot en espera de poder embarcar-se. El regnat d'Isabel va estar marcat per la influència dels dominics, especialment la figura de Torquemada, en la política vers els conversos, política destructora i que va portar a molts conversos a la foguera i a altres a fugir. Les actuacions inquisitorials portaren a la ruïna a moltes poblacions castellanes i en definitiva al regne de Castella. El cel religiós d'Isabel va provocar una de les pitjors decisions que es podien adoptar: l'expulsió del jueus dels regnes castellà i català70

Veure apartat 11.

8 Introducció al judaisme català. Realment és molt difícil parlar de judaisme català sense poder fixar una data concreta de l’arribada a aquestes terres d’aquest grup. Els primers jueus que possiblement varen venir amb naus fenícies, però no hi ha constància ni escrita ni de restes arqueològics que ho puguin demostrar. A Empúries en un estrat d’època romana (s. I dec.) es va trobar un segell de ceràmica que té gravat un magen David i en el seu centre una lletra xim, això podria fer suposar si més no una presència esporàdica d'un comerciant. A Tortosa es va trobar un làpida trilingüe (hebreu, grec i llatí), que es conserva a la mateixa catedral de Tortosa. Pertany a la sepultura d’una jove jueva anomenada Meliosa, filla de Iudà i Maria que va viure en aquesta vila en el segle VI. Aquesta única troballa fa sospitar que si hi havia una família n’hi podia haver-hi altres, però no s’ha pogut trobar res de la mateixa època que ho confirmi. És en el segle X quan comença a aparèixer documentació escrita que ens rebel·la l’existència de les primeres aljames jueves constituïdes amb una organització completa. El català jueu és un individu exactament igual als altres catalans, és botiguer, és jurista o agricultor o ramader, la llengua que utilitza en família és el català, l’hebreu està circumscrit als intel·lectuals i també a les oracions. Són interessants els Càntics de Noces dels Jueus Catalans, escrits en català amb poesies, remeis especials perquè el nuvi faci bon paper la nit de noces, bromes i acudits, tot escrit en un català medieval. Llegir els cants de noces de jueus catalans, posar CD de Rosa Zaragoza, adaptació musical d'alguns d'aquests poemes. El català jueu però practica el judaisme i per tant té unes costums alimentàries diferents, fa festa el dissabte en lloc del diumenge, celebra una sèrie de festes relacionades amb episodis de l’Antic Testament i circumcida els fills mascles com a símbol de l’aliança de Déu amb Avraham. Tot això fa es creï un lligam entre ells que fa que s’agrupin en entitats administratives denominades aljames i que visquin plegats en zones concretes de les ciutats o viles, els calls (paraula pròpiament catalana) (el papa Alexandre III en el 1179, en el III Concili Laterà decreta que visquin separats, però això ja ho feien per pròpia voluntat), per poder practicar més fàcilment totes les seves tradicions religioses. El català jueu doncs participa de la cultura catalana, però també té la seva pròpia cultura, una part basada en el fet religiós i un altra en la cultura pròpia dels filòsofes, metges, astrònoms i literats nascuts en el sí d’aquesta tradició judaica. Les característiques de les primeres aljames catalanes, fan suposar que molts jueus provenien de l’altra banda dels Pirineus (1182)71, on ja existien comunitats jueves importants. Aquests jueus, al contrari dels seus veïns d’Aragó que vivien sota el domini musulmà, no coneixien la llegua àrab. Des del segle XI podem parlar ja d’una àrea cultural jueuoccitanocatalana força homogènia, diferent a la resta de la Península Ibèrica i de França. Els jueus de Provença i de Catalunya havien fet pinya degut a les afinitats, lingüístiques, culturals i molt sovint amb lligams 71

Arribaran mes famílies franceses en el 1306 (call Nou de Barcelona) i en el 1320.

familiars. També trobem grups que venen de l'Al Andalus o jueus catalans a Provença o al regnes musulmans, tot depenent de les situacions socioeconòmiques del moment. No tenim dades dels fluxos de població jueva a Catalunya en les diferents èpoques però si es pot dir que el segle XIII va ser el de major esplendor i per tant hi havia un 6% de població jueva en totes les terres dels Estats Catalans, però podria ser una xifra exagerada (un de cada vint catalans seria jueu!!). En elsegle XIV la població pateix una forta davallada degut a les pestes i això també afecta als jueus. Sembla que abans del 1391 podien haver en el Principat uns dotze mil jueus, xifra que va baixar degut als avalots de 1391 (varen convertir-se i varen morir). Ara bé sembla força fiable la dada de que dels Estats Catalans podien haver marxat amb l’expulsió de 1492 uns trenta mil jueus i uns altres trenta mil s’haurien quedat com a conversos, això fa pensar que eren pocs jueus per tota aquest territori (Catalunya, València, Aragó, Mallorca), però tinguem en conta que el total de població al 1492 podia ser d'uns dos cent cinquanta mil habitants, pocs realment però pensem en les pestes del segle XIV (1338 i 1368) i els disturbis contra els jueus de 1391, en els que la població jueva va morir, va fugir o es va convertir. En el segle XIII podríem pensar que la població jueva era un 3% del total però que no va ser important pel pes demogràfic sinó per el socioeconòmic (comerç, propietaris, funcionaris reials, artesans, usures) i també pel pes cultural. Els calls més poblats, lògicament són a les ciutats, els jueus progressivament es varen especialitzant en oficis urbans, metges, artesans, funcionaris, banquers i prestadors. La concentració més gran era a la ciutat de Barcelona i a més a més en l'any 1306 va arribar un flux de seixanta famílies jueves de la Provença que fugien de la persecució i per manca de lloc en el call de la ciutat de Barcelona es va crear un segon call extra muros anomenat call Menor o d’en Sanahuja, situat on ara hi ha el carrer d’Avinyó i els carrerons perpendiculars que porten cap a la Plaça Reial (La lleona i Tressallits). Barcelona va perdre la població jueva en els avalots de 1391 i ja mai més es va refer el call, la població jueva que hi podia haver-hi era solament de pas. Altres ciutats com Girona, Tarragona i Tortosa varen tenir calls importants que havent patit els avalots de 1391, varen poder refer-se i continuar la seva vida fins a l’expulsió. Els calls que menys varen patir les persecucions varen ser els de poblacions més petites. Aljames de les que encara es conserven vestigis n’hi ha en nombroses poblacions de Catalunya, no solament vestigis arqueològics, sinó també hi ha quedat el nom de call (carrer del call) o de jueus o en la toponímia d’algunes poblacions (Vilajuïga, Matajudaica). Poblacions com Tàrrega, Castelló d’Empúries, Manresa, Valls, Montblanc, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, La Bisbal d’Empordà, Torroella de Montgrí, Besalú... Poblacions properes a Girona amb poques famílies jueves dedicades a treballs rurals varen anar a viure a Girona ja en elsegle IX per instal·lar-s’hi com a comerciants i varen engrossir la població gironina en detriment de pobles petits per el desig de poder viure en comunitat. Els jueus varen deixar l’activitat agrícola de banda per la impossibilitat legal de tenir servents cristians, això els deixava pràcticament sense ma d’obra pel conreu o la ramaderia. Els oficis artesans doncs són una sortida, així com el comerç i el préstec. Aquest va ser una de les activitats necessàries dins la societat catalana ja que el papa Gregori IX en l'any 1234 va prohibir l'usura als cristians i l'economia demanava aquesta mena de finançament. Inclòs els reis varen fruir dels préstecs dels jueus i el tant per cent que podien cobrar estava regulat per l’administració reial (màxim del 20%). Ara bé també hi han proves de documents de préstec amb interessos

increïbles i que eren il·legals però que es feien amb força normalitat. Això provoca odi i aquest odi provoca persecucions populars en les que es procura fer desaparèixer documents de préstec cremant-los o robant-los i en altres casos matant o foragitant als jueus. No tots els jueus s’hi dedicaven a les finances. No tots els jueus eren rics de fet en les aljames existien els medis per preveure el manteniment dels pobres. (hospital del carrer Marlet, placa). Els jueus també feien feines d’altra mena, per exemple l’autor del primer Atles català va ser el cartògraf mallorquí Avraham Cresques (Palma de Mallorca ? - 1381). Cartògraf jueu. Era d’ofici bruixoler, rellotger i constructor d’instruments nàutics. Protegit pels reis Pere III, Joan I i Martí I, deixà una nodrida documentació sobre cartes nàutiques fetes per ell, avui perdudes, bé que li’n són atribuïdes d’anònimes, en especial el notable Atles català del 1375, en la confecció del qual fou ajudat pel seu fill Iafudà Cresques. Hi han sastres, argentes, teixidors, realment amb les conversions produïdes a partir de 1391, especialment a l’aljama de Barcelona i a Mallorca gremis sencers es converteixen per no haver de marxar. L’estatus social del català jueu era molt clar, eren propietat reial. Paguen uns impostos al rei, i els diferents reis catalans se’n aprofitaven i espremien tant com podien a les aljames, però sense arribar a límits que haurien fet perdre als reis una font de riqueses. Les aljames feien front comú i recaptaven els diners per el rei en proporció al que podia pagar cadascú. D’altra banda el rei els devia proporcionar defensa i seguretat, que no sempre podia davant a avalots populars. També el rei va proporcionar privilegis especials per repoblar zones com Mallorca i València (Jaume I), se'ls hi donaren terres i eximint-los d’impostos durant 5 anys. El rei també castiga als assaltants dels calls, molts són els bans que els reis envien a les viles i poblacions catalanes expressant el rebuig i càstig als atacs als jueus i jueries car són propietat reial. Un altra gràcia reial era l’autonomia que tenien les aljames d'administrar-se i organitzar-se. Les comunitats es regien internament amb lleis pròpies. De fet a Catalunya neixen en època d’Alfons II Lliberal (12851291). els beroré aberot, jutges de delictes religiosos i els beroré tebitot que jutgen delictes civils, institucions pròpiament catalanes nascudes en el regnat d’Alfons II el Franc a finals del S. XIII, que passaran després de l’expulsió a les comunitats instal·lades a Turquia. Les relacions dels jueus amb la reialesa a part de ser propietat del rei, de pagar impostos al rei i de ser prestadors del rei per les seves conquestes, també eren de tipus laboral: metges, administradors (família Revaia/Ravaya de Girona, banquers que financen al rei però també formen part de l’administració pública), recaptadors d’impostos, ambaixadors, consellers, batlles. Però en el 1283 per pressions de la noblesa i de l’Església els jueus són apartats dels càrrecs públics. Però continuen sent administradors, advocats i metges particulars de la reialesa i de la noblesa. El sentiment antisemita que es va produir a Castella no existia pràcticament de Catalunya, i va ser importat de Castella, potser perquè la població de Catalunya en elsegle XIV era molt poca i tothom era necessari que aquest impuls no hauria crescut dins les comunitats catalanes si no s’hagués provocat des de fora. De totes maneres la discriminació dels jueus ja neix a Catalunya amb el III Concili Laterà (1179) en que es fixa l'obligació de que els jueus visquin en un barri separat dels cristians, el que era una necessitat social dels jueus es converteix en una obligació manada per l’Església. En el següent Concili Laterà, el IV (1215), Innocènci III decreta que els jueus portin un senyal distintiu a la roba, la rodela groga o vermella, en el cas de Catalunya era

meitat roja, meitat groga de la mesura del palmell de la ma, i s’havia de dur cosida a l’alçada del pit,72 les dones al front amb cintes trenades als cabells. Tampoc podien portar joies ni vestits luxosos i en els mercats no podien tocar cap aliment si no l’havien pagat primer, això els equiparava a les dones públiques que tenien la mateixa prohibició. En el segle XIV es produeix un fet important pel judaisme català: la Disputa de Tortosa (1413 a 1414), el papa Benet XIII convoca aquesta disputa entre tots els caps de les aljames dels Estats Catalans i cristians (jueus conversos) dirigits per Jerónimo de Santa Fe per discutir sobre si el Messies havia ja arribat o no. Respecte a la cultura és a principis del segle XII que els intel·lectuals jueus de Catalunya mantenien íntim contacte amb els intel·lectuals jueus provençals, tant és així que Zerakhia haLevi de Girona es va traslladar cap al Nord i es va convertir en una gran figura de l'halakhà provençal. D’altra banda Un eminent intel·lectual provençal, anomenat Rabat va fer un viatge a Barcelona per estrènyer contactes amb els savis d’aquesta aljama. El contacte entre els jueus de la zona musulmana del sud de la península i els de la zona cristiana de Catalunya també comencen a accelerar-se en aquest segle XII. Especialment a rel de la invasió dels almohades que provoquen una migració jueva cap al Nord. Amb les seves aportacions culturals, aquests jueus procedents del sud de la Península creen un clima de convergència cultural inimaginables un segle enrera, s’acosten les corrents filosòfiques i literàries del món àrab a les del món jueu de Catalunya i Provença. L’activitat dels intel·lectuals jueus a Catalunya va ser molt important tant pel seu contingut com per les relacions que mantingué amb la cultura cristiana. Tots els camps culturals varen ser cultivats pel judaisme català: la teologia, la filosofia, l'exegesi bíblica, la poesia, la prosa, la jurisprudència, la medecina, l’astronomia, la física, la matemàtica, les ciències naturals, i gairebé tots els intel·lectuals jueus varen ser polifacètics i es varen dedicar tant a la ciència com a la teologia i a la poesia. La visió de totes aquestes matèries serà molt breu, però és com un ventall que al final, completament obert i ens donarà una visió general del judaisme a Catalunya. 8.1 La ciència: En època medieval, la ciència és fonamentalment una recuperació de l’esperit científic clàssic, es a dir la introducció de la lògica com a base de la interpretació científica. Realment la cultura grega i llatina es va transmetre gràcies a les cultures àrab i hebraica, que no solament varen transmetre-la sinó que també hi varen afegir els seus propis estudis i comentaris. El primer personatge a qui em referiré és Avraham bar Hiia de Barcelona (S.XI-XII) qui va ser una gran filòsof, però també un gran matemàtic i astrònom que va escriure molts tractats sobre aquestes matèries, i, especialment en el camp de l'astronomia criticant l’astrologia com a matèria no científica. Com a filòsof, era de tendències neoplatòniques, però al llegir les seves obres es pot veure un rerafons d’exegeta bíblic ja que recolza molts dels seus arguments científics en referències al text bíblic. També barceloní era Iossef ben Meir ibn Sabarra (S. XII) autor de diversos llibres de medecina ciència que una bona part dels intel·lectuals jueus catalans 72

Sembla que el cognom Rothschild provingui de "roda vermella".

cultivaven amb gran èxit i molts varen ser metges particulars dels reis i dels nobles com Iafudà Bonsenyor metge de Jaume II (segle XIII) que va escriure en català el Llibre de paraules de savis i filòsofes, un recull de fragments interessants de ciència i filosofia àrab i jueva, va traduir nombrosos llibres de medecina àrabs. Sabem que el famós Moixé ben Nakhmàn, anomenat també Nakhmànides73 va ser metge i en el seu Comentari a la Torà fa referències sobre quins remeis aplicar a certes malalties com la ràbia o la lepra, també va ser rabí de totes les aljames de Catalunya. 8.2 Exegesis bíblica i comentaris talmúdics Pràcticament tots els autors medievals tenen obres de comentaris bíblics i talmúdics, la seves creences els empenyien a analitzar a fons el text de la Bíblia. El comentari que podem considerar més important dins del judaisme català és el Comentari a la Torà, que ja he citat abans de Nakhmànides qui el va començar a escriure aquí i el va acabar a Israel on va morir. Segons ens diu la llegenda, aquest tractat va ser llegit en part per ell mateix a la Sinagoga de Barcelona en presència de Jaume I a rel de haver participat en la Disputa de Barcelona de 1263. A més a més també va ser l’autor del text de la Disputa de Barcelona i de moltes obres de jurisprudència, cartes, poemes, pregàries, obres com el Tresor de la vida, Epístola de la santedat i la llei de l'home. Respecta a la seva vessant cabalista s’ha comprendre el perquè i el com del naixement d'aquesta corrent místicofilosòfica. 8.3 La Cabalà74 L’exponent més important a Catalunya el tenim amb Nakhmànides, tan ell com la resta de cabalistes gironins fan que les doctrines de la cabalà, que tenien gelosament reservades els cabalistes provençals a un grup minoritari75, es difonguin dins del cercle de tots els intel·lectuals catalans jueus sense excepció. El comentari al Pentateuc de Moixé ben Nakhmàn és un clar exponent de la lluita que té amb el racionalisme, posant per sobre de les explicacions científiques sobre la concepció del món i de l'univers el miracle de la creació i ordre divins. Això es manifesta mitjançant uns miracles que l'home pot veure però també s'ha de reconèixer l'existència de molts més miracles que queden ocults a la percepció humana. L'halakhà i l'agadà són puntals fonamentals per la mística i juntament amb la religiositat i el compliment dels preceptes els intel·lectuals jueus podran trobar respostes a les qüestions que es plantegen. A part de Moixé ben Nakhmàn també es pot citar a Ezra ben Xelomó, Azriel de Girona, Ionà ben Avraham Girondí, Iacov ben Xeixet i Meixulam ben Xelomó de Piera. El primer, Ezra ben Xelomó. va ser fonamentalment un transmissor de les doctrines del seu mestre Itskhaq el Cec, Azriel de Girona, en canvi, va ser una pensador amb les seves pròpies característiques i va fer servir en els seus textos una estructura i un llenguatge coherent i entenedor. Iacov ben Xeixet ens 73

Veure apartat 12.3.1. Veure apartat 12.3.1. 75 els cabalistes imposaven limitacions sobre qui podia prendre els ensenyaments de la cabalà i especificaven una edat mínima i unes certes qualitats ètiques, ja que aquest estudi podia portar a cometre errors en l’apreciació de la religió. 74

ha deixat tres obres cabalístiques encara que no va ser tan brillant com els anteriorment citats. Moixé ben Nakhmàn és realment l’eix entorn el que giren tots els místics de Girona, les seves idees cabalístiques es troben escampades en totes les seves obres i això fa que la Cabalà es difongui amplament. Ionà ben Avraham, que era cosí de Nakhmànides, també va seguir els seus conceptes cabalístics i Meixulam ben Xelomó de Piera, cap de l’aljama de Girona va defensar amb la cabalà el misticisme en contra de les idees del judaisme racionalista impulsat per Maimònides. Ionà ben Avraham Girondí també és un gran exponent del misticisme de l'escola cabalista enfront de les idees racionalistes. En la seva obra es reflecteix una dura crítica contra la societat jueva de l'època que refusa moltes de les lleis religioses com la de la purificació, l'ús dels tefil·lim, posar les mezuzot a les portes de les cases, construir la succà per la festa dels Tabernacles, o també que no segueix les normes de la caixrut. Aquesta lluita porta a Ionà Girondí a desvetllar en el cor de la societat jueva la responsabilitat que té tot jueu en la salvació de tota la comunitat evitant la corrupció moral, social i política dins de les aljames. També és la comunitat en el seu conjunt que és responsable de la salvació de l'ànima de cada individu que hi pertany. Per tant és una feina conjunta la que portarà a la salvació mútua. Els que queden fora d'aquesta responsabilitat i també de la salvació són els delators i els que indueixen a altres a transgredir la llei de Déu, com també els personatges temuts per la col·lectivitat en tant que dominants. Aquests últims són els jueus rics que dominaven les comunitats aprofitant-se'n per benefici propi. Es tracta doncs d'una crítica oberta ala societat jueva de l'època. Aquest gran cabalista i lluitador va morir a Toledo on hi va passar els últims anys de la seva vida. Dins de la cultura jueva medieval tenen també una gran importància la Teologia i la Filosofia 8.4 Teologia i Filosofia Molt lligades una a l’altra. La filosofia-teologia medieval comença a principis del S. X, però a Catalunya no se’n pot parlar de filosofia fins el S. XII. El filòsof més important dins del judaisme català es sens dubte Khasdai Cresques76 qui va néixer a Barcelona a mitjans del S. XIV, va ser rabí de totes les aljames dels Estats Catalans i metge reial de Joan I i tota la seva família. El rei li va encomanar la restauració de les aljames després dels avalots de 1391, en els que va perdre la vida el seu propi fill. Va escriure una obra filosòfica que va acabar l'any en que va morir “Or Adonai” “Llum del Senyor”, obra en la que es reflexa la preocupació de superar l’Aristotelisme amb la finalitat de lluitar en contra d'una de les principals causes de la conversió dels intel·lectuals jueus: la influència provocada per Aristòtil i Averroes, concretament diu: “el grec (referint-se a Aristòtil) que ha emboirat els ulls d’Israel en aquest nostre temps”. En aquesta obra Cresques presenta una explicació complerta de la filosofia averroista, doctrina segons la qual el mon està governat per lleis naturals i permanents i en el que l’astrologia influeix constant i absolutament en les actuacions humanes. Molt lligat a Cresques va estar Profiat Duran77, filòsof i teòleg considerat com a una gran coneixedor de la teologia judaica i va lluitar contra els indiferents i els heretges. Va participar en 76 77

Veure apartat 12.9.2. El seu nom hebreu Itskhaq ben Moixé ha-Levi, anomenat també com Efodi.

la Disputa de Tortosa (1413-1414) com un dels defensors dels judaisme en front a Jerónimo de Sta. Fe, convers i defensor del cristianisme. Un altre tema en que varen destacar els jueus de Catalunya va ser el de la Jurisprudència. 8.5 Jurisprudència. El dret religiós i el civil van molt lligats en el judaisme medieval, i a Catalunya el representant d’aquesta branca és Xelomó ben Avraham ben Adret78 (S. XIII - XIV, 1235-1310), rabí i talmudista. Les seves decisions en matèria legal son considerades com exemplars per la seva claredat, humanitat i justícia. Va escriure 19 tractats sobre el Talmud i tres llibres de les seves decisions en litigis i són molt conegudes les seves responsa (teixuvot), que a més a més són molt nombroses (més de dos mil). Una altra jurista va ser el rabí Nissim ben Ruben Gerundí, nascut probablement a Girona i mort a Barcelona en el 1375, qui també va ser astrònom i metge prestigiós. Un seu deixeble, Itskhaq bar Xeixet79 de Barcelona, també va ser rabí, talmudista i poeta, va fugir al N. d’Àfrica. 8.6 Literatura La branca de la literatura va ser la que tots els intel·lectuals jueus varen cultivar, ja que tots varen posar per escrit llurs pensaments poètics, teològics i científics. Si realment poguéssim tenir en una biblioteca tota la producció dels jueus catalans ens sorprendria lo prolífics que varen ser. També s’ha de tenir en conta que llurs produccions no varen ser solament en hebreu sinó també en llengua catalana, això demostra que el català no era per ells només un medi d’expressió dins la vida quotidiana sinó també un mitjà d’expressió intel·lectual. Concretament l’autor Moixé Natan de Tàrrega va escriure en català i també se li atribueixen alguns poemes en llengua catalana però escrits en caràcters hebreus (aljamiat). Dins de la literatura jueucatalana te un lloc important la poesia de qui és un gran representant Xelomó ben Meixulam de Piera, descendent del cabalista Meixulam ben Xelomó, del que ja s'ha parlat en l'apartat de cabalà i que també va ser un gran poeta. De Xelomó ben Meixulam se’ns conserven uns cinquanta poemes sobre temes de polèmica jueucristiana, amor, sobre la natura i també de tipus religiós. Moixé Natan, del que ja he parlat com a escriptor en llengua catalana va néixer i viure a Tàrrega cap al 1300, també va escriure una col·lecció de cinquanta vuit sentències rimades moralitzants en hebreu i poemes de caire religiós. El tercer poeta al que em referiré és Xelomó Reubén Bonafed, que nasqué a Barcelona en elsegle XIV, i de tots tres és el més càustic i satíric. Els seus poemes reflecteixen especialment la crítica situació dels jueus del seu temps, originada especialment a rel de la Disputa de Tortosa (1413, últimes sessions setembre de 1414). Llegir selecció de poemes de jueus catalans

78 79

Veure apartat 13.3.2. Veure apartat 12.8.1.

On els autors jueus catalans varen demostrar millor les seves dots va ser en la prosa rimada, el gènere de la maqama d’origen àrab és bàsicament narratiu amb intercalat de contes, proverbis, pensaments, endevinalles, descripcions etc.. Dos són els autors més representatius Iossef ben Meir ibn Sabarra i Avraham ben Xemuel ha-Levi ibn Khasdai, el tercer, Iehudà al-Harizi es possible que no nasqués a terres catalanes, però si que hi va residir, ens ho explica en la seva obra Takhkemoní on fa una bonica descripció de Barcelona. Iossef ben Meir ibn Sabarra, va néixer a Barcelona en elsegle XII i va fer una macama en la que es recullen una sèrie de faules i contes combinats amb aforismes, sentències i poesies tot això unit pel relat d’un viatger. Avraham ben Xemuel ha-Levi ibn Khasdai, nascut possiblement a Barcelona va escriure un relat inspirat en la llegenda de Buda, també ple d'ensenyaments com és propi d'aquest tipus de literatura que representa el gènere de la macama. El judaisme català va superar avalots que es produïen els divendres sants, també els que es basaven en els sacrificis rituals de nens cristians, profanacions d’hòsties i també va ser superat l'avalot de 1348 produït per la Pesta Negra, malgrat que, si més no a Catalunya, no es va acusar al jueus d'enverinar els pous com sí que és va fer a Castella, però necessitaven un cap de turc i es va responsabilitzar als jueus perquè amb els seus pecats i per el simple fet d'existir havien provocat la ira i el càstig de Déu sobre els pobles que els acollien. A Narbona i Carcassona els jueus varen ser expulsats de llurs cases i cremats vius. A Castella i la resta d'Europa varen ser acusats d'enverinar els pous i les matances es varen produir arreu. Les crides del papa Climent VI perquè s'aturessin els crims varen ser inútils. El papa remarcava en la seva crida que els jueus patien la pestilència d'igual manera que els cristians i fins i tot en morien més pel fet de viure en els calls tancats on hi eren encabits més gent de la que higiènicament podien sobreviure. Ara bé el judaisme català va quedar ferit de mort amb els avalots de 1391. En aquesta data, concretament del 5 al 7 d’agost, el call de Barcelona va ser atacat amb tal violència que ja mai més es va refer. Altres calls com el de Girona, encara que varen revifar-se, mai més varen tenir l’esplendor sociocultural d’èpoques passades. Aquest avalot va ser afavorit per un compendi de desgràcies succeïdes a la població catalana: la pesta, males collites, caiguda demogràfica, revoltes de pagesos i classes pobres urbanes contra el règim senyorial, tot amanit amb l’exaltació religiosa, provoca un odi als jueus creient que tenen poder polític i riqueses amagades. Es compren que el decret d’expulsió de 1492 arribava a una minsa població jueva ja que molts ja s’havien convertit a rel dels avalots de 1391, altres havien mort i altres havien fugit.

9 Comtat de Catalunya. A finals del període carolingi, sabem que existí al menys una comunitat jueva a Barcelona, degut a que els jueus de la comunitat barcelonina (el comte de Barcelona era Guifré el Pilós, que morí en el 897) varen escriure a Amran Gaó ( 869-887) a Babilònia per fer-li consultes religioses i legals i demanar-li que els hi enviés un llibre d’oracions. Aquest ritual de pregàries comença amb una salutació en la que accedeix a una petició feta per el rabí Itskhaq ben Simeó de la comunitat de Barcelona demanant-li un ordre de pregàries i benediccions per tot l’any. A partir d’aquí totes les comunitats sefardites adoptaren aquest Seder. D’altre banda sabem que un jueu anomenat Iudà o Iudacot cap al 876-77 (època del comte Guifré el Pilós) va portar notícies de Barcelona al emperador franc Carles el Calb, qui li va regalar deu lliures de plata pel bisbe de Barcelona perquè pogués reparar l’església d’aquesta ciutat. En el 985 (Ramon Borrell I 992-1017), quan Almansur es va desplaçar fins a Barcelona, en una expedició de saqueig, varen matar i esclavitzar als jueus que vivien a la ciutat. En elsegle XVI es va crear la llegenda de que els jueus havien estat els que obriren les portes de la ciutat de Barcelona als musulmans, de la mateixa manera que havia succeït en altres ciutats dels sud de França. Llegenda que no té raó de ser doncs els jueus varen patir les conseqüències del saqueig de la mateixa manera que els mateixos cristians. A partir d’aquest moment es troben moltes notícies sobre propietats jueves entorn a la ciutat de Barcelona i arreu de Catalunya. Després de la desfeta de la ciutat amb l’atac d’Almansur, comença a renéixer la vida urbana a Barcelona i alhora una comunitat jueva que s’instal·larà al espai urbà denominat call80. En elsegle XI hi havia jueus que encunyaven moneda al servei dels comtes (Ramon Borrell I 992-1017, Berenguer Ramon I el Corbat 1017-1035, Ramon Berenguer el Vell 1035-1076, Ramon Berenguer II Cap d’Estopes 1076-1082, hi han monedes d’or que conserven el nom de l'artesà que les va fer. També era normal en la societat catalana jueva l’ús de documents legals redactats en hebreu, i també quan els negocis eren entre jueus i cristians s’escrivien en llatí i en hebreu. En els Usatges de Barcelona (1053-1071) s’estableix que la multa per ferida o mort d’un jueu la decidirà el comte (Ramon Berenguer I el Vell 1035-1076) A Girona en el 1068 (Ramon Berenguer el Vell 1035-1076) es va celebrar un concili que presidia el legat papal Hug Càndit i es va decretar que els jueus paguessin delmes per les terres que compressin als cristians. Del 1079 (Ramon Berenguer II Cap d’Estopes 1076-1082) és una llista de caps de família jueus que forma part d’un document de conveni entre els germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II en el que es decideix la repartició de rendes del contat de Barcelona, en aquest acord només es parla dels habitants jueus, el que demostra que cada jueu era considerat com a propietat dels comtes. 80

Paraula d'origen llatí: callis. Significa "camí", d'aquesta rel ve la paraula castellana "calle" i la veneciana "calle". S’utilitza aquesta denominació en català referida al espai urbà ocupat pels jueus.

En el 1104, Ramon Berenguer III el Gran (1082-1131) concedeix a quatre jueus barcelonins el monopoli del transport marítim per el rescat de captius dels sarraïns. Un jueu de Barcelona Iucef Cavaler ja tenia propietats a Balaguer en el 1090 quan aquesta població encara era en mans sarraïnes (fins al 1105 no va ser plenament cristiana). Un document oficial fet en nom de Ramon Berenguer III en el 1121 està firmat per el seu batlle jueu Xeixet bar Xelomó, anomenat Perfet. Aquest sembla que havia estat educat en la cultura àrab i va ser de molta utilitat al comte en les negociacions diplomàtiques amb els musulmans. També de mitjans delsegle XII són els primers privilegis concedits per el comte als jueus de Barcelona en els que es regula el testimoni i el procediment dels tribunals en els plets entre jueus i cristians. 9.1 Ramon Berenguer IV el Sant (1131-1162) Ramon Berenguer IV el Sant (1131-1162) va tenir oficials jueus. Alguns documents de l’administració del comtat porten les firmes de Iehudà bar Itskhaq de Xealtiel bar Xeixet, es tracta de documents oficials de l’Estat, per tant aquest jueus no estan al servei particular del comte sinó que són oficials. Aquests documents tenen la particularitat de portar notes escrites en hebreu. En el 1148 conquereix Tortosa als musulmans, i el comte va concedir horts i vinyes que havien estat propietat de musulmans, i va repartir terres als jueus que es varen voler instal·lar a la zona per repoblar-la. També varen estar lliures de pagar impostos durant quatre anys després de la conquesta. Quasi un any després, en el mes d’octubre del 1149 va conquerir Lleida, i en l’administració del territori conquerit va participar-hi Iakhia ben David de Montsó, el primer jueu que porta en els documents el títol de batlle81, qui també va estar al servei del seu fill quan regnarà amb el nom d’Alfons I. La firma d’aquest batlle apareix en documents que tracten d’impostos i assumptes fiscals, compravenda, i també en documents de repartiment del territori conquerit i ell mateix va rebre grans extensions de terres. Més tard, regnant ja Alfons I, el rei li regalà a Iakhia ben David una caseta i un taller al costat del palau reial de Lleida amb el permís exprés de poder llogar ambdues coses a jueus, cristians o musulmans, no se sap la raó que va portar al rei a separar-lo del càrrec d’administrador de Lleida uns temps més tard. Ramon Berenguer IV va necessitar préstecs per financiar una campanya militar al Sud de França en el 1162 i entre d’altres prestadors hi ha dos jueus, un és el ja anomenat Xealtiel i l’altre és Avraham, metge particular del comte, i amb el que dos anys abans el comte havia fet un contracte de construcció d'uns banys públics a Barcelona. Avraham els edificava a les seves expenses en uns terrenys propietat del comte, un terç dels guanys anaven a Avraham i als seus hereus, la resta al comte, però aquests banys eren un monopoli, no es va permetre edificar altres banys públics, fins que en el 1199 la família d’Avraham els varen vendre a uns cristians.

Administrador, encarregat també de la recaptació d'impostos.

Un altre jueu al servei del comte va ser Alazar, que va ostentar el càrrec d’administrador i va ser el primer que va obtenir per ordre del comte el dret de rebre gratis i diàriament dos lliures de carn caixer de la carnisseria de Saragossa, a partir de llavors altres jueus de la cort varen rebre donacions similars en pagament dels seus favors. 10 Estats Catalans Medievals.

Esquema dels reis catalans ARAGÓ

CATALUNYA

Ramir el Monjo | Peronella (filla de Ramir) _______________ Ramon Berenguer IV (1114-1162) | Alfons I el Cast (1154-1196) | Pere I el Catòlic (1196-1213) | Jaume I el Conqueridor (1213-1276) | Pere II el Gran (1276-1285) Alfons II el Lliberal o el Franc __________| (1285-1291) (primogènit) |_________ Jaume II el Just (1291-1327)(segon fill) | Alfons III el Benigne (2on fill) (1327-1336) | Pere III del Cerimoniós (1336-1387) Joan I el Caçador o l’Aimador___________| de la Gentilesa (1387-1396) |____________Martí l'Humà (1396-1410) COMPROMÍS DE CASP Ferran I d’Antequera (1412-1416) Alfons IV el Magnànim______| (1416-1458) |_____ Joan II (1458-1479) (fill de la 2ª dona) | Ferran II (V de Castella, el Catòlic)

10.1 Alfons I el Cast (1154-1196) El regne d'Aragó s'incorporà al comtat de Barcelona per una sèrie de circumstàncies que varen incorporar el títol de rei al primigeni de comte de Barcelona i que foren el començament del que es pot definir com a reialmes o estats catalans.

El rei aragonès Alfons I "el Batallador", no havent tingut descendència, feu testament en el que repartia el regne en tres part que adjudicava a les ordres religioses i militars del Sant Sepulcre, del Temple i de l'Hospital de Jerusalem, fet que als nobles aragonesos no va plaure i feren rei al germà d'Alfons, Ramir, bisbe de Roda-Barbastre, mentre el rei castellà Alfons VII fillastre del Batallador, reivindicà l'herència al tron d'Aragó en el 1134 aprofità per envaïr terres aragoneses i arribà fins a Saragossa i Navarra també aprofità per separar-se d'Aragó. Ramir el Monjo agobiat per totes aquestes preocupacions es refugia a Besalú en el 1135, on probablement va tenir contactes amb Ramon Berenguer IV. A finals d'aquest mateix any es casa amb Agnès de Poitiers amb qui va tenir una filla, Peronel·la. Alfons VII de Castella va intentar un matrimoni entre Peronel·la i el seu fill l'infant Sanç, retornant les terres que havia envaït, però la noblesa aragonesa temien aquesta hegemonia de Castella sobre Aragó i finalment prometeren en matrimoni a Peronel·la amb Ramon Berenguer IV. Era molt millor pels nobles una unió feudal amb el Comtat de Barcelona doncs es tractava de un tipus de governde clans aristocràtics amb un llinatge, el del comte, dipositari de potestat reial. L'11 d'agost del 1137 a Barbastre Ramir va fer donació del regne i de la ma de la seva filla Peronel·la al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV82. Era una opció per evitar les pressions que constantment es produïen per part de Castella per incorporar el regne d'Aragó a les seves possessions. Ramir es va retirar a Sant Pere el Vell d'Osca, i així abandonà totes les tasques com a rei en mans del seu gendre. Ramon Berenguer IV no rebé la dignitat reial però si la propietat i la sobirania d'Aragó. El resultat fou una unió dinàstica entre el regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona, respectatnt la integritat territorial, els costums, les lleis i les institucions del regne d'Aragó, i així ho mantinguè sempre el Casal de Barcelona. D'altre banda hi havia les ordres militars que en principi no volien renunciar a la part que els hi havia tocat en el testament d'Alfons I "el Batallador". El rei era una figura unificadora del poder però les terres eren dels nobles i de les ordres militars i això donava més poder econòmic a aquests i la figura reial depenia quasi totalment d'ells. En el 1140 Ramon Berenguer IV va arribar a un acord amb Raimund mestre de l'ordre de l'Hospital en que el reconeixia com a governant del regne d'Aragó i que en cas de que morís sense descendència les terres tornarien a l'Hospital, el prior i patriarca de l'ordre del Sant Sepulcre s'afegí a aquest tracte, les dues ordres reberen a canvi prerrogatives, drets i possessions en el regne d'Aragó. En el 1143 l'ordre del Temple i Ramon berenguer firmaren un tracte similar. En el 1158 el pontífex Adrià IV va ratificar el conveni, neixen així el conjunt dels Estats Catalans als que s'hi aniran sumant reialmes i terres mitjançant les nombroses conquestes i pactes en l'esdevenir del temps. El fill de Ramon Berenguer IV i Peronella s'el va batejar amb el nom del seupare, és a dir Ramon Berenguer, però al heretar el tron d'Aragó prenguè el nom dles seu oncle-avi: Alfons i en lloc de ser Alfons II d'Aragó, començà una nova nissaga reial ja que també començava uns estats nous i va ser Alfons I, així quedava clar que els nous estats tenien també una nova reialesa fruit de la conjunció del Comtat de Barcelona i el regne d'Aragó. 82

"Jo Ramir, per la gràcia de Déu rei d'Aragó, et dono a tu Ramon, comte de Barcelona i marquès, la meva filla per muller juntament amb tot el regne d'Aragó, íntegrament, tal com el meu pare Sanç, rei, i els meus germans, Pere i Alfons, els tingueren iretingueren, respectant-ne drets i costums. I t'encomano a tu tots els homes del esmentat regne amb homenatge i jurament de fidelitat".

Alfons I el Cast ja va tenir al seu servei al metge, batlle i diplomàtic Xeixet ben Itskhaq ben Iossef Benveniste de Barcelona (1131-1209) i després va passar a ser-ho del seu fill l'infant Pere. Al principi va residir a Saragossa i després va anar a viure a Barcelona. Va viatjar molt acompanyant als reis en missions diplomàtiques i financeres. Tenia propietats urbanes i rurals tant a Catalunya com a l'Aragó i la seva posició social no solament era important econòmicament sinó també com autoritat dins de les comunitats jueves d’arreu del regne, poeta i mecenes d’estudis rabínics, gaudint de no haver de pagar impostos. També va ser molt famós com a metge i reconegut arreu, fins i tot un jueu de Maguncia va anar a Barcelona perquè el curés del seu mal. Com a diplomàtic es coneixen moltes de les seves accions, com la visita que va fer en el 1200 al rei del Marroc encarregada per el rei Pere I, fill d’Alfons I. La seva firma apareix en nombrosos documents oficials el que dona idea del seu rang dins de l’administració de l’Estat, la seva situació era de les més altes del regne. Un altre personatge jueu va ser el rabí Avraham bar Khiia, autor del Sefer Megil·lat ha Megal·lé (“El rotlle del Revelador”),en aquesta obra refusa les idees de Sant Jeroni i de Sant Agustí, provant que les sis edats del món acabarien amb les croades i que les visions de Daniel que es referien a la vinguda del Messies s’estaven complint aleshores, que ell veia com els atacs de l’emir turc Zenghi contra els croats. Una altre obra seva és el Khibbur ha-mexikhà ve-ha-tixboret (“Tractat d’agrimensura i geometria”) i va ser matemàtic i astrònom del rei. En el 1170, el bisbe d’Osca firmà un contracte amb dos jueus en el que aquests es comprometien a construir en un cert temps unes botigues. El bisbe per la seva part es va comprometre a subministrar materials i donar-los-hi dues de les botigues en arrendament perpetu. Això és una mostra de la col·laboració que hi havia entre els jueus i el clergat. En tots els regnes europeus es considerava que els jueus eren propietat del rei tal com deien els Pares de l'Església perquè els jueus estan condemnats a servitud eterna, però mai s’havia expressat explícitament en cap document fins que en el 1176, en els furs de Terol apareix el concepte molt clar: “Els jueus són serfs del rei i pertanyen al tresor reial”, queda clar, doncs que són propietat privada del rei. Ara bé a l'Aragó les ordres de cavalleria religioses com el Templers i els Hospitalaris varen tenir una sèrie de drets sobre els jueus que els hi varen concedir els reis per haver ajudat en la conquesta de terres musulmanes. En el 1190 la reina Sanxa, va donar, amb el consentiment de les monges del convent de Sigena, un hort propietat del convent i situat en el centre comercial de la ciutat a dotze jueus que s'establiren en les cases que hi havia i en construïren d’altres, a canvi es comprometeren a pagar un impost anual. Entre aquest jueus hi havia els metges Xelomó Alfaol i David ibn Aldaian, aquest últim va ser metge del rei. Sembla que aquestes famílies eren d'una certa posició i amb medis econòmics elevats. Alfons I va morir en la lluita ajudant als càtars del S. de França, 10.2 Pere I el Catòlic (1177-1213)

El succeeix doncs el seu fill Pere I el Catòlic (1177-1213), qui morí també com el seu pare lluitant en ajuda de la noblesa càtaroccitana a la famosa batalla de Muret (1213)83 contra Simó de Montfort, vassall de Felip II de França i així acaba el Casal de Barcelona a Occitània. Pere I va tenir com a metge personal, batlle i diplomàtic a Xeixet ben Itskhaq ben Iossef Benveniste, que ja ho havia estat del seu pare Alfons I, gaudint amb el seu fill dels mateixos privilegis que havia tingut amb el pare. El rabí Xeixet va ser un defensor de Maimònides i de la seva obra enfrontant-se amb el toledà Meir ben Todros ha-Leví Abulafia qui volia aconseguir l'anatema per tots els qui llegissin les obres maimonidianes. Xeixet va ser un racionalista i empíric que va criticar la ignorància dels rabins castellans que no volien veure més enllà del que ja coneixien. En el 1212, l’aljama d’Osca va presentar davant del rei una queixa per la càrrega que representava per aquesta comunitat el fet que hi haguessin jueus que tinguessin immunitat reial davant les autoritats de l'aljama i no paguessin impostos i fins i tot tinguessin serveis gratuïts com la carn o el vi. El rei va considerar que la demanda era justa doncs l'aljama pagava per els jueus que tenien dits privilegis i que normalment eren de classe social elevada i va anular tots els documents de franquícia que ell mateix havia atorgat. 10.3 Jaume I el Conqueridor (1213-1285) El succeeix el seu fill Jaume I el Conqueridor (1213- 1276). Aquest rei va tenir molts jueus al seu servei, entre 1229 i 1232 va prendre com administradors als germans Bakhie i Xelomó Alconstantí de Saragossa que també li varen servir d’ambaixadors i intèrprets amb els musulmans de Mallorca. Bakhie va continuar fent la seva feina d'ambaixador durant l'atac a Xàtiva (1263-1266), Elx i Múrcia. També varen continuar amb ell en la conquesta d’Elx i Múrcia, al seu costat va tenir com a secretari per els documents àrabs a Astruc Bonsenyor, i a més a més també varen participar en la repartició dels territoris conquerits. A principis del regnat de Jaume I les aljames del regne s'organitzaren per elegir cada any els dirigents de cada comunitat que a Catalunya es denominaren com neemanim84, en hebreu, i secretarii, en llatí, a l'Aragó prengueren el nom d'origen àrab de mucaddemin o jurats. Cap dels elegits podia negar-se al càrrec, se'ls donava un poder judicial tant ampli com el de poder decidir una condemna a mort, sempre dintre de la jurisdicció de l'aljama. El càrrec incloïa també el govern de l'aljama i decisions com el kherem85. Aquest dirigents eren elegits sempre entre els membres de les famílies més distingides de les aljames el que en molts casos es va convertir en un govern poc menys que despòtic que més endavant desembocarà en veritables lluites internes 83

La seva tomba està en una de les ales del creuer del monestir de Sixena, a la vall del riu Alcanadre prop de Montsó entre Sena i Ontiñena, en l'estepa aragonesa. El lloc el va escollir la seva mare, la reina Sança, dona d'Alfons el Cast cap al 1183 com a centre de retir de dones nobles catalanoaragoneses i on va ser també enterrada ella mateixa, les princeses Dolça i Sança i el seu fill Pere el Catòlic. Aquest monestir romànic va viure temps d'esplendor com a convent de clausura de monjos santjoanistes fins a l'arribada dels Trastamara al poder del regne d'Aragó, època en que es va iniciar la decadència i abandó d'aquest monestir. 84 "Fidels". 85 Anatema, expulsió de la comunitat jueva.

en les aljames més importants del regne, lògicament les més afectades per la direcció de les famílies més riques i nobles que sempre voldran tenir les regnes de la comunitat en llurs mans. Jaume I no era enemic dels jueus però en el 1228, incitat per l’Església, de la que depenia per poder controlar els nobles, es va veure obligat a promulgar varies lleis contra ells, com la de que no podien tenir càrrecs a l’administració de l’Estat, cosa que el rei va incomplir clarament per la necessitat que tenia d'administradors capaços del patrimoni reial. Jaume I al principi del seu regnat tenia com a administrador al jueu anomenat Bondía i a Avraham Saadiael tenia com administrador a la ciutat de Saragossa. El batlle86 de Barcelona era en aquests temps Xelomó Bonafós. En la conquesta de Mallorca al 1229 hi varen participar gairebé exclusivament catalans, i els musulmans que hi havia a l’illa, gent autòctona islamitzada, varen anar a l’exili, es varen convertir en esclaus o varen morir en la lluita. Les terres de l’illa es varen repartir entre el clergat, la noblesa, les ordres religioses i militars, funcionaris i jueus, especialment pagesos catalans sobretot de les comarques gironines i del Rosselló. Alguns jueus varen rebre vivendes, tallers i parcel·les de terreny dintre i fora de les muralles de Ciutat, entre aquests hi havia Xemuel Benveniste, metge del comte Nuño Sánches, oncle de Jaume I. Alguns jueus que s'instal·laren procedien de Marsella i d'altres ciutats de la Provença, doncs els marsellesos havien col·laborat en la conquesta de l'illa i varen ser els primers en rebre terres. Es varen establir amb contractes enfitèutics, es a dir el propietari de les terres continuava sent-ho però els pagesos les conreaven i mantenien quedant-se tots els guanys. No podien ni vendre-les ni llogar-les ja que eren propietat d'altri. L’illa de Menorca no es va conquerir fins a l’època del net de Jaume I, Alfons II el Lliberal en el 1287, també els musulmans varen ser expropiats i molts varen fugir. La conquesta d’Eivissa i Formentera Jaume I la va deixar en mans de Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona i aquest va fer acords amb el comte Nuño Sanches del Rosselló i l'infant Pere de Portugal que varen conquerir les dos illes en el 1235 i les terres varen ser repartides proporcionalment al que cadascú havia aportat per a la conquesta. La conquesta de València (1229-1244) va ser obra de catalans i aragonesos, aquests últims varen portar la iniciativa de la lluita però aviat se’n varen adonar que necessitaven l’ajut català especialment per via marítima, ja que la conquesta també havia de ser per mar i Catalunya tenia un flota molt important i necessària. A València s’hi va quedar molta població musulmana i hi va haver-hi poca colonització cristiana87segons les zones88.El mètode de repoblament utilitzat a Mallorca també va servir a València. 86

El batlle és un oficial públic per l'administració economicfiscal del patrimoni reial i administra també justícia en causes relatives a l'administració. 87 Es calcula que al any 1272 hi havia al País Valencià una 200.000 musulmans i uns 30.000 cristians. 88 L'any 1238 es va iniciar l'establiment de pobladors catalans i aragonesos a la zona central, a la zona meridional i al sud es va mantenir la població musulmana i s'hi varen establir pocs assentaments cristians.

En acabada aquesta conquesta Jaume I, va fer una proclama en la que prometia protecció a tots els jueus que per terra o per mar anessin a establir-se a Mallorca i València prometent també que no pagarien impostos durant tres anys. Entre els jueus que reberen terres a València hi havia els ja anomenats Bakhia i Xelomó Alconstantiní i altres membres de la mateixa família, també en va rebre Xelomó Bonafós que entre 1230 i 1240 firmarà documents com a batlle de Catalunya. En total hi ha 104 jueus que reberen cases i terres a València. La comunitat jueva de València va rebre entre 1239 i 1244 uns privilegis semblants als de les aljames de Saragossa i Barcelona i en el 1273 Jaume I va confirmar els antics límits del barri jueu valencià garantint que no es traslladaria, i els va autoritzar a comprar les cases de cristians que hi haguessin dins de la zona de la jueria. A Catalunya no els va donar condicions tant favorables, per una banda perquè no estava despoblada com Mallorca i València i d’altra banda també perquè era el centre més important de l’Església entre tots els Estats Catalans. La persecució d’heretges del Llenguadoc va influir a Catalunya i qui va posar en pràctica aquestes idees va ser el dominic Raimon de Penyafort, influint sobre Jaume I perquè instaurés la Inquisició en el regne. i va ser el primer lloc de la Península on es va instaurar en el 1232 aquesta entitat. En aquest mateix any les aljames aragoneses varen proclamar un anatema contra rabí Xelomó de Montpeller i alguns companys seus que havien anatemitzat a qui llegís la Guia dels Perplexes de Maimònides. Sembla ser que els jueus aragonesos que varen intervenir formaven part de l'aristocràcia d'aquella època. Un d'ells era Bakhie Alconstantini, que va tenir una important situació política en el regne de Jaume I. Sembla que moltes aljames catalanes se sumaren a aquest moviment degut especialment a la influència de la família Xeixet. La preponderància de certes famílies d'un rang social elevat en la cort i amb el favor del rei feia que dominessin internament les aljames el que en molts moments va provocar aldarulls entre les comunitats. La mateixa família Alconstantini en va ser un exemple. Les aljames catalanes i aragoneses tenien absoluta autonomia interna i no depenien d'altres aljames, només succeïa això en el cas d'aljames molt petites. No hi havia una organització comuna per a totes les aljames sinó que cadascuna s'organitzava com volia. Solament a finals del regnat de Jaume I es va establir que els representants de les aljames podien ser convocats a presentar-se a la cort per rebre ordres sobre els nous impostos. Dins l'aljama barcelonina els càrrecs de dirigents estaven en mans dels aristòcrates i en el 1241 Jaume I va donar autorització per elegir dos o tres homes que imposessin càstigs als que critiquessin als grans de l'aljama. Els càrrecs de dirigents o jutges es decidien per elecció entre els dirigents de l'aljama, però fins i tot era possible que el que deixava el lloc podia decidir qui seria el seu successor, per tant les eleccions no eren en absolut democràtiques i normalment els càrrecs quedaven sempre entre els membres de les mateixes famílies, les mes riques i influents. Com en el veí regne de Castella també en terres catalanes el rei anomenava a algun personatge jueu distingit com a dirigent de totes les aljames d'una zona o fins i tot de tot el territori dels

Estats Catalans. Un exemple el tenim amb Nasí Khasdai que en el 1270 fou nomenat per Jaume I rab del jueus de les aljames lleidatanes. Sembla que no era un rabí massa versat en les lleis talmúdiques. De totes maneres els dirigents de les aljames catalanoaragoneses normalment eren grans coneixedors de la llei i dignes del càrrec de jutges. Les aljames petites de vegades preferien ajuntar-se a aljames grans en tot el que es referia al pagament d'impostos. A finals del regnat de Jaume I trobem que l'aljama de Tarragona està unida a la de Barcelona per el pagament de les tasses, sembla estrany aquest cas doncs la de Tarragona era un comunitat antiga i gran que hauria de tenir autonomia també en assumptes fiscals89. Jaume I va fer reconstruir el call de Perpinyà i en el 1243 va donar als jueus d'aquesta ciutat uns terrenys lliures d'impostos per establir-s'hi. Es va tractar d'un intent perquè jueus de la veïna França, atrets per aquests avantatges, s'establissin a Montpeller i a Perpinyà. A partir de 1250 disminueix perceptiblement el treball dels jueus com administradors de l’estat, encara que en el 1257 Iehudà ben Leví de la Caballería apareix amb el títol de batlle de Saragossa i en el 1260 el rei el va anomenar el seu representant per recaptar les rendes que li corresponien en tot el Regne d'Aragó per fer-se càrrec de totes les despeses reials. Aquest personatge, que tenia força influència en la cort, va deixar-li diners al rei per a fer les campanyes de València i va ser nomenat batlle d’aquesta mateixa ciutat. Els préstecs al rei varen continuar per necessitats polítiques i militars i això li va donar més poder, fins i tot en l'aljama de Saragossa, on hi vivia i on va tenir problemes amb l'altra família influent, els Alconstatini. Un altre dels jueus que al final del regnat de Jaume I va tenir un càrrec important va ser Benvesniste de Porta, l’últim batlle jueu a Barcelona. També ho va ser de Girona, Perpinyà i Lleida i va controlar l’encunyació de moneda a Barcelona. Astruc Iaacov Xiscon va ser batlle de Tortosa i de la part Nord de València. Vives ben Iossef ibn Vives va tenir a càrrec seu algunes batllies rurals de la zona valenciana a la vegada que va està també al seu càrrec l'administració del castell reial de la ciutat de València i va defensar la ciutat en els atacs dels musulmans de 1271 i 1280. En les zones fronteres amb Castella, Jaume I va usar el mètode de fer habitar als jueus en castells, com és un bon exemple el d'Uncastillo. Els jueus que es traslladaven a viure de fora del castell a dintre quedaven lliures d'impostos durant tres anys i els que venien d'altres llocs se'ls hi donava un anys més sense pagar impostos, és a dir, quatre anys. Dins el castell tenien autonomia i es prohibia a qualsevol oficial reial entrar dins el castell sense el seu permís i també que interrompessin l'aprovisionament d'aliments als jueus. El mateix va succeir a Ejea i Barbastre i fins i tot a Calataiud on es va ampliar el barri fortificat. Aquesta política feia que els jueus gaudissin de llibertat d'acció dins les places fortificades a la vegada s'estalviaven impostos durant un bon temps i d'altre banda vigilaven les fronteres. El rei Jaume I es va preocupar molt per l'organització interna de les comunitat jueves. Va donar privilegis per la nominació d'autoritats i rabins per el repartiment dels impostos, l'administració 89

Xelomó ben Adret en una de les seves responsa explica que per el pagament d'impostos estan unides les aljames de Barcelona, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Montblanc obtenint d'aquesta manera una major força per fer-se sentir devent del rei en casos de protesta pel cobrament fiscal, vol. 3 n. 411.

de justícia i els posterior càstigs. En certs casos va intervenir personalment per dirimir problemes de caire polític com en el cas de les reclamacions de la família Alconstatini que en el 1232 volien obtenir els càrrecs de nasí i jutges de tots els jueus del regne que el rei va desestimar aconsellat per Moixé ben Nakhmàn, i en el 1271 també va intervenir en un assumpte semblant per petició del seu batlle Iehudà de la Caballería. El rei no va intervenir excessivament en l'autonomia de les aljames però sí que va resoldre forces plets entre jueus quan se li demanava, fins i tot més que en plets de cristians. Comencen les anomenades disputes, converses en públic entre cristians i jueus, tots intel·lectuals reconeguts, per defensar les seves pròpies creences. Per la banda dels cristians generalment un o varis eren conversos, el que donava un avantatge, doncs eren coneixedors a fons del judaisme que havien practicat i estudiat abans de convertir-se. La disputa es tractava en sí mateixa més aviat d'un atac dels cristians a la religió jueva i una defensa per part dels jueus. És el cas de la disputa entre Pau Cristià (convers) i Moixé ben Nakhmàn (Nakhmànides), que es va fer a Barcelona en la seu del palau reia en l'any 1263 davant del bisbe, dels dominics Raimon de Penyafort90, Raimon Martí, del franciscà Pere de Janua i d' Arnau de Segarra a més a més de nobles i ciutadans. El rei Jaume es va veure obligat a convocar aquesta disputa i va forçà a Moixé ben Nakhmàn a actuar en nom de les comunitats jueves i del judaisme, però li va garantir absoluta llibertat per expressar-se. Pau Cristià volia demostrar mitjançant el Talmud (que ell coneixia molt bé), que el messies ja havia arribat. La disputa va durar quatre dies amb dies de descans n mig (vint, vint-i-set, trenta i trenta-un de juliol) i franciscans i dominics varen demanar que es tallés ja que varen considerar que era perillosa, volien que els jueus es convertissin i al no aconseguir-ho, els va fer por continuar. Un cop acabada la disputa es redactaren les actes en llatí i al mateix temps Moixé ben Nakhmàn va escriure la seva pròpia versió. Les actes llatines diuen que es va interrompre la disputa perquè Nakhmànides va fugir de Barcelona però sembla que es va quedar i el xabat següent va anar a la Sinagoga on també s'hi va presentar el rei i els dominics i el monarca va parlar personalment amb els jueus allí reunits, cosa absolutament insòlita, ja que cap rei dels regnes peninsulars va anar mai a una celebració Sinagogal. Segons explica Nakhmànides, el rei Jaume va intervenir a la disputa algun cop i al final es diu que el rei va dir referint-se al seu amic i conseller jueu Moixé ben Nakhmàn que "no havia vist mai defensar tant bé una causa tant errònia". Jaume I va estar molt influenciat per l'Església i tenien necessitat del seu recolzament per fer front als nobles cristians, però d'altre banda també hi havia la pressió de molts jueus cortesans com els Caballeria i els Porta, el rei no s'amagava de la simpatia que tenia per Moixé ben Nakhmàn, però la seva fe cristiana i l'obediència al papat va fer que instaurés una sèrie de mesures dictades pel clergat que afectaven als jueus del seu regne. Una d'aquestes mesures consistia en fer que els jueus assistissin a reunions on els dominics els feien sermons per intentar convertir-los, però no estaven obligats a anar-hi i menys si es feien fora dels calls. Es permetia que els clergues anessin a predicar als calls acompanyats com a màxim de deu homes honorables, a fi d'evitar que es congregues una multitud de cristians dins els calls i es podessin 90

Raimon de Penyafort, eclesiàstic, va estudiar dret canònic a l'Universitat de Bolonya on després va ser professor. Després va passar-se a l'ordre del dominics i es va convertir en el confessor del papa Gregori IX, després va tornar a Barcelona per fer-se càrrec de la canongia de la Seu de Barcelona i es va convertir en el confessor de Jaume I. Va escriure molts tractats de dret canònic i va lluitar contra el judaisme.

provocar aldarulls contra els jueus. En aquestes visites dels clergues les autoritats rabíniques estaven dispensades de l'obligació de respondre a qui digués que llurs llibres eren plens de blasfèmies contra Jesús, Maria o els sants. Sembla doncs que els jueus havien aconseguit que no es tractés el Talmud com un llibre ple de referències idolàtriques i menyspreatives sobre els cristians (goim). En general el rei va resoldre molts casos contra jueus a favor d'ells, com per exemple el que es va produir en el 1266 en el que es va acusar a Iehudà de la Caballería i al seu gendre Astruc Bonsenyor, que era secretari reial dedicat als documents àrabs, d'haver-se burlat d'un crucifix, i el rei els va absoldre doncs va considerar que es tractava d'una calumnia. En el mes de febrer del mateix any Astruc Bonsenyor s'havia encarregat de les negociacions amb els àrabs de Múrcia durant la conquesta d'aquest territori. En la dècada de 1260, pocs anys després de la disputa de Barcelona el rei i el seu seguici varen haver de sortir armats a apaivagar els ànims dels clergues que estaven provocant desordres contra els jueus, així ho recordava el seu fill Pere en unes cartes dirigides al bisbe de Girona en ocasió d'aldarulls de clergues contra els jueus d'aquella ciutat91. Amb aquesta política d'estira i arronsa amb l'Església i les seves exigències respecta als jueus, Jaume I també va anar donant certs privilegis a les aljames. Va garantir el dret a tenir la propietat perpètua de sinagogues i cementiris, se'ls va permetre no haver d'usar la rodela com a senyal distintiu, fins i tot els jueus de la cort estaven dispensats de portat la capa amb capirot (capa rotunda). Finalment els va confirmar els privilegis en relació amb el préstec amb interès (25%). Aquestes i altres accions reials en favor dels jueus no varen ser solament degudes a la influència dels nobles jueus de la cort sinó que també les aljames hi contribuïren directament amb aportacions econòmiques tal com es veu reflectir en unes responsa de Xelomó ben Adret i en les comptes del regne. Sembla que el poeta Avraham Bedersí de Perpinyà va escriure unes cartes a la comunitat de Barcelona demanant que intercedís per l'aljama perpinyanesa devent del canceller del rei, el bisbe d'Osca, per defensar-los dels delators i aplicar la llei del Talió. Dita llei obligava als delators i acusadors dels jueus a sotmetre-s'hi, el que feia que aquests delators s'ho pensessin abans de dir un fals testimoni. D'altre banda els jueus podien gaudir d'un advocat, la publicació dels testimonis per escrit, la limitació de la tortura i el dret a apel·lar al tribunal reial. A les aljames hi havia un grau molt alt d'autonomia, però normalment els llocs directius estaven en mans de les famílies jueves més influents. En el 1264, a la comunitat de Saragossa començaren les lluites internes entre els rics i la resta que s'havien unit en una khaburà92, aquests últims demanaven que els impostos es recaptessin obtenint declaracions jurades dels membres de l'aljama de llurs ingressos i possibilitats, però els rics volien continuar amb el mètode dels talladors. Aquests eren els encarregats de distribuir els impostos segons els que ells creien oportú. La khaburà va acudir al rei Jaume i aquest va decidir que el talladors continuarien la seva feina com sempre però la khaburà de Saragossa obtenia el privilegi de poder elegir a tres talladors de la seva confiança.

91 92

Veure l'apartat 12.4. Una cofraria.

Durant els últims anys del regnat de Jaume I va començar a haver-hi malestar en contra dels jueus prestadors, feina que no podien fer els cristians93ja que era pecat. Eren necessaris el préstecs i els jueus, eren els que podien fer-los sense pecar, doncs no eren cristians, d’altra banda estaven controlats perquè no cobressin més del que estava permès. Moltes vegades el pagesos, degut a les males collites necessitaven aquest servei i fins i tot el rei demanava diners als jueus per a les seves guerres i conquestes. Durant el regnat de Jaume I comença la llegenda de l'assassinat ritual de nens per part dels jueus, concretament hi ha el cas d'una nena a Saragossa que no es va trobar mai, ni el cos ni en realitat va existir mai el dit infant. 10.3.1 Moixé ben Nakhmàn - Nakhmànides - RaMBaN (1194-1270?) Va néixer a Girona i en aquesta ciutat es va formar en el cercle cabalístic arribant a ser el principal cabalista gironí. També va estudiar a Barcelona amb Iehudà ben Iaqar. El seu pensament és antiracionalista i com a tal estava completament en desacord amb les teories de Maimònides i els seus partidaris. Però, en la pràctica Moixé ben Nakhmàn va demanar als rabins de França que anul·lessin l'anatema que havien fet recaure sobre les obres d'aquell gran pensador que va ser Maimònides i proposava que amb el consentiment de diferents comunitats i amb l'ajut del fill de Maimònides, el rabí Avraham, que vivia a Egipte, es fes un programa que concretés els estudis no religiosos en diferents etapes a seguir i no es rebutgés cap de les matèries, encara que no fossin de base religiosa. El comentari al Pentateuc de Moixé ben Nakhmàn és un clar exponent de la lluita que té amb el racionalisme, posant per sobre de les explicacions científiques sobre la concepció del món i de l'univers el miracle de la creació i ordre divins. Això es manifesta mitjançant uns miracles que l'home pot veure però també s'ha de reconèixer l'existència de molts més miracles que queden ocults a la percepció humana. L'halakhà i l'agadà són puntals fonamentals per la mística i juntament amb la religiositat i el compliment dels preceptes els intel·lectuals jueus podran trobar respostes a les qüestions que es plantegen. En el 1263 el bisbe Raimon de Penyafort va convocar amb el consentiment del rei Jaume I la Disputa de Barcelona, on públicament es varen enfrontar en una batalla dialèctica defensant els punts de vista cristians el convers Pau Cristià i els del judaisme Moixé ben Nakhmàn. La seva ferma creença en el Messies tal com el planteja el judaisme tradicional plantejava una visió molt diferent de la que volia el cristianisme. De fet les seves paraules dirigides al rei Jaume sobre el Messies són molt entenedores94. Clarament la seva idea del Messies és que no té naturalesa divina.

El papa Gregori IX (1234) prohibeix el préstec entre els cristians, però no prohibeix que aquest rebien préstecs dels jueus. Els interessos que poden cobrar els jueus pels préstecs varien, però estaven controlats per l'estat, encara que es permetia un màxim del 25%. 94 "La nostra llei, la nostra veritat i la nostre justícia no tenen el seu principi en un Messies. Realment Vos teniu més valor per mi que el Messies. Vos sou rei i ell és rei. Vos sou un rei gentil i ells és rei d'Israel. Certament el Messies no és altre cosa que un rei de carn i ossos com Vos. Y quan jo adoro al meu Creador en els vostres domini, en la Diàspora, en el turment, la servitud i l'humiliació dels pobles que sempre ens ultratgen, la meva recompensa és gran, doncs jo faig un sacrifici a Déu amb el meu propi cos i amb això em faig més mereixedor de la vida futura".

El fet de que va saber defensar molt be el judaisme li va provocar moltes enemistats entre els dominics que volien aconseguir expulsar-lo del regne. Moixé ben Nakhmàn tenia una certa influència amb el rei Jaume I qui de vegades li demanava consell. Al any següent en el 1264 va ser rabí de totes les aljames de Catalunya. Va resumir els debats en una obra titulada Sefer ha-wikuakh per encàrrec del bisbe de Girona. Malauradament la pressió de l'Església en la seva contra va ser molt forta, però no va aconseguir que fos expulsat del regne, encara que per pròpia voluntat en l'any 1267 als setanta dos anys va abandonar per sempre Girona anant primer a Castella, després a Provença i finalment a Palestina on encara va fundar escoles i va treballar en el seu comentari místic a la Torà. Va estar alguns mesos a Jerusalem i en el 1268 va marxar a Akko on sembla que va morir dos anys després, encara que no es coneix exactament la data de la seva mort. Abans de morir va escriure una carta als seus familiars de Girona, vet aquí una petit fragment: "Vaig deixar la meva família, vaig abandonar la meva llar, allà amb els meus fills i filles, els bells estimats nens educats damunt els meus genolls, vaig deixar també la meva ànima. El meu cor i els meus ulls estaran amb ells per sempre". La seva activitat com a metge es veu reflectida en el seu Comentari a la Torà on fa referències sobre quins remeis aplicar a certes malalties com la ràbia o la lepra. Aquest Comentari a la Torà, conté moltes explicacions basades en la Cabalà, doctrina pietista de la que ell va ser personatge clau. El va començar a escriure a Catalunya i el va acabar a Palestina, a la ciutat d'Akko. Una altra de les seves obres és el Comentari al Llibre de Job on explica mitjançant la doctrina cabalista el perquè de la transmigració de les ànimes. En Toledot ´adam parla del més enllà i de com seran recompensades o castigades les obres fetes en vida. Té també un comentari al principal llibre de la cabalà, (el Sefer Ietsirà) en el que comenta i explica la teoria de les deu sefirot. En l’obra Sefer ha-ge´ullah parla de la Redenció. Moixé ben Nakhmàn és realment l’eix entorn el que giren tots els místics de l'Escola de Cabalà de Girona, les seves idees cabalístiques es troben escampades en totes les seves obres i això fa que la Cabalà es difongui amplament. També va escriure nombroses obres sobre jurisprudència jueva, comentaris a tractats talmúdics i monografies sobre temes concrets de dret jueu. La seva minsa obra poètica és de caràcter religiós i místic i predominen les poesies penitencials (selikhot). 10.3.2 Xelomó ben Adret - RaXBa (1233-1310) Va néixer en el sí d'una notable família jueva barcelonina cap al 1233, va ser un gran talmudista, deixeble de Moixé ben Nakhmàn, va ser rabí de Barcelona durant quasi cinquanta anys. Les seves decisions en matèria legal son considerades com exemplars per la seva claredat, humanitat i justícia, coneixia molt be el llatí i era expert no solament en el dret jueu sinó també en Dret Romà i per tant coneixia molt bé el llatí, això queda demostrat en algunes de les seves respostes a qüestions jurídiques entre cristians.

Encara jove, en una responsa95 comentava les grans despeses que les aljames havien fet a favor de la població jueva i de la seva seguretat referint-se als privilegis que el rei Jaume havia concedit, com la garantia de que les sinagogues i els cementiris serien propietat perpetua de les comunitats, la dispensa de portar la rodela o el permís de comprar aliments a cristians i de vendre carn matada segons les normes de la caixrut a cristians. Es va implicar en la reestructuració del dret de les comunitats jueves i es varen poder renovar en la seva organització política interna, encara que ell era partidari d'un govern aristocràtic de del punt de vista intel·lectual i també de posició social per les aljames, i així es va regir l'aljama de Barcelona. Aquest tipus de govern va tenir molts defectes i va produir molts problemes a moltes aljames. La gent més senzilla no es sentia representada i patia les conseqüències del repartiment poc equitatiu dels impostos. Xelomó ben Adret molt cops va prendre partit per aquesta gent amb menys possibilitats econòmiques però sense deixar de petja les seves tendències. Va ser un seguidor a ultrança de l'halakhà i va viure seguint les lleis i per la justícia. Les seves responsa son un model de prudència però també d'aplicació estricta de l'halakhà, especialment en els delictes de tipus moral i religiós, en els casos de delictes penals es va esforçar per evitar el càstigs amb penes màximes. Va intervenir en un cas contra els hereus del batlle Benveniste de Porta i contra el batlle Iehudà de la Caballería per defensar els drets d'un nen jueu orfe a qui volien defraudar sota la capa de ser els seus marmessors, va perdre el cas enfront al poder dels alts personatges, però va quedar demostrat l'esperit de justícia que l'animava i que més tard el portaria a defensar les aljames del regne en assumptes polítics de gran importància. Company seu i jutge a Barcelona era Iehudà bar Xelomó que apareix en un document de 1268 com a delegat de aljama barcelonina en unes negociacions amb el rei sobre els impostos. El rei Pere II li va demanar ajuda en una sèrie de casos complicats entre jueus de diferents aljames, fins i tot més d'una vegada li va demanar que dictaminés judici en alguns casos complicats de causes de cristians. En el 1282 se'l cita com a secretari de l'aljama de Barcelona i en el 1286 es anomenat jutge, juntament amb altres dos jueus, de l'aljama de Barcelona. Encara en el 1306 intercedeix devent del rei Jaume II en un assumpte de l'aljama de Montblanc. La seva activitat pública va ser molt llarga, es pot datar entre el 1260 i el 1300. Era un místic cabalista de l'escola de Moixé ben Nakhmàn i va seguir les normes del seu mestre arribant a publicar en el 1305 un anatema prohibint llegir obres de ciències naturals i metafísica abans dels 25 anys, per evitar que les idees racionalistes arribessin abans d'una formació complerta en els joves. Però d'altra banda, seguint també al seu mestre, va evitar les postures massa extremes d'alguns místics com les d'Avraham Abulafia, i va lluitar per una reforma socioreligiosa de les aljames basada en la restauració de les normes halàkhiques intentant lligar la tradició religiosa amb la filosofia. Va escriure unes 10.000 responsa, però solament se'ns conserven unes tres mil com a reconegudes clarament, entre elles n'hi ha una en la que contesta a un oficial reial que se l'hi havia dirigit per consultar-li un problema jurídic. Les primeres responsa tracten de problemes de 95

En hebreu: teixuvot.

la comunitat i són del 1264. També són seus uns 19 Tractats i Comentaris sobre el Talmud. Existeixen tres llibres de les seves decisions en litigis. Va escriure també un llibre per defensar les seves creences devent de les acusacions que el musulmà Ibn Khazan havia fet contra el judaisme ja en elsegle XI. Va alternar l'activitat intel·lectual amb la financera dedicant-se al préstec de diners a cristians i també a la casa reial, aquesta feina ja la va començar durant el regnat de Jaume I i ho sabem per un document de 1263 en el que apareix com a prestador. Va morir en el 1310. 10.4 Pere II el Gran (1276-1285) Pere II el Gran (1276-1285), fill de Jaume I, hereta el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona, però no Mallorca que va ser pel seu germà Jaume II de Mallorca, divisió fruit del testament de Jaume I. El rei Pere de bon principi va fer revisar els privilegis concedits pel seu pare a les aljames jueves i també els concedits a alguns jueus individualment. Aquesta revisió no es feia per abolir-los sinó per ratificar-los i cobrar als jueus per la dita ratificació dels privilegis i d'aquesta manera recaptar diners per les seves arques. Pere II va confirmar gairebé tots els privilegis que havia atorgat el seu pare Jaume I, amb alguns canvis suggerits per les mateixes aljames. El rei tenia necessitat de comptar amb l'ajut dels jueus que ja havien estat lleials col·laboradors del seu pare en l'administració de la Corona, i continua tenint al seu servei a les famílies De la Caballería96 i els Alconstantini. Molts dels oficials jueus de Jaume I havien ja mort, però altres ocuparen els seus llocs, es tractava de homes lleials al rei i, a pesar de les pressions de l'Església, Pere II no podia prescindir de llur servei. Iehudà de la Caballería va continuar sent batlle de Saragossa fins a finals de 1276 (poc després moria), en el primer any de regnat del rei Pere, el va substituir Moixé Alconstantini, metge reial i fill de Xelomó Alconstantini, que com a batlle de la ciutat de Saragossa va ser un personatge molt polèmic i fins i tot odiat pels seus veïns de la comunitat. Va tenir dificultats en aquesta ciutat degut especialment a les eleccions de jutges i també a la recaptació d'impostos. Va ser anomenat batlle de València per allunyar-lo de Saragossa però també allí va tenir alguns problemes. Altres personatges jueus com el famós Muça de Portella o Aaron Abinafia varen tenir càrrecs importants en les terres catalanes, fins i tot en els territoris conquerits als musulmans. En el 1277 Muça de Portella, batlle i merí reial, durant un cert temps va ser el gestor de les arques reials. Va fer de mitjancer amb els musulmans de l'entorn de València que s'havien revoltat contra Pere II i va negociar la rendició. Allí es va quedar ocupant càrrecs administratius i polítics i es va convertir en propietari de gran quantitat de terres. També va ser l'encarregat de fortificar els castells que feien frontera amb els veïns regnes de Castella i Navarra. Les relacions de Muça 96

Un descendent d’aquests de la Caballería el trobarem com a Vicecanceller de Ferran II el Catòlic (segle XV) ja com a convers, el que demostra que aquesta família noble jueva es va mantenir propera a la cort d’Aragó durant dos segles i posteriorment va mantenir el seu status ja convertits al cristianisme.

amb les comunitats jueves va ser també molt estreta doncs era rabí i jutge de totes les aljames del Regne. Ells i la seva família tenien el privilegi reial de pagar només una cinquena part dels impostos de la seva aljama, la de Tarazona, tan rics com eren haurien pogut pagar tota la despesa fiscal de la comunitat. Aquest va ser el problema de moltes aljames. Els rics que podien pagar molt més que els pobres, generalment tenien privilegis reials que els disculpaven de pagar la quantitat que els hauria tocat de dret a llei. Aaron Abinafia va tenir també terres a les comarques valencianes, i va tenir a les seves mans la recaptació de les rendes de moltes poblacions de la zona. Des de 1279 apareix la figura d'un jueu anomenat Xemuel, com a metge del rei i també com a secretari per el documents àrabs. Va ser qui va preparar la documentació en àrab per els musulmans de terres valencianes. Va fer els tractats de la rendició i les cartes de privilegis. Es va ocupar de la venda dels musulmans agafats a Montesa i la recaptació de tributs als vençuts. El seu germà, intèrpret d'àrab va arrendar la batllia de Xàtiva. Des de 1276 fins 1282 Xelomó Vidal, batlle de Villareal es va dedicar al repartiment de terres de les comarques valencianes que administrava. A Catalunya, a diferència del resta del regne, ja no hi ha més administradors jueus, la seva influència és minsa, però d'altra banda alguns com la família Ravaya97 de Girona tingueren càrrecs importants. Varen fer préstecs de grans sumes de diners a Pere quan encara no era rei i se’ls varen donar llocs d’administració a Girona i Besalú, on el control eclesiàstic era menor que a Barcelona. Tant Astruc Ravaya com el seu fill Iossef varen tenir una forta influència en l'administració del Regne abans de començar a regnar Pere II. El segon fil d'Astruc Ravaya, en el 1277, a començaments del regnat de Pere II, apareix com a batlle del rei atorgant en nom del monarca cert privilegis als habitants de Palamós, i Iossef Ravaya, el seu germà en el 1279 apareix citat amb el títol de "tresorer reial", el que és el mateix que dir administrador reial. La influència jueva en la Conselleria Reial és molt important en aspectes no solament administratius sinó també polítics, i la dita influència arribava també a l'administració dels impostos de les aljames. Aquests jueus ben situats a la cort reial tenen també tenien un paper molt important en els assumptes de llurs comunitats, encara que moltes vegades no podien fer gaire per evitar les càrregues d'impostos que queien sobre les aljames jueves per pal·liar el dèficit provocat per les guerres de la Corona. Encara que per propi interès Pere II el Gran defensava els jueus no va poder evitar la corrent antijueva que s'anava estenent especialment per la influència dels clergues. D'altre banda l'oposició d'alguns grups al rei augmentava en part per la política reial envers els oficials jueus. El rei els defensava pel que significava pels interessos del regne i per que resultaven imprescindibles per l'administració, però la pressió era molt forta. En la Pasqua cristiana de 1278 a Girona els clergues i les seves famílies, als qui s'afegiren altres vilatans atacaren els horts, vinyes i cases dels jueus i destrossaren llur cementiri, es burlaren dels representants reials que els amonestaven. El rei, que era a València, va ser informat dels aldarulls

Apareixen en els documents amb altres grafies: Ravaila, Ravaya i Ravalla, Revaia.

i va enviar dues cartes a la ciutat de Girona amb amenaces de càstig al bisbe que havia consentit aquests atacs als jueus, propietat reial. El Papa Nicolau III (1277-1289) va influir molt en la campanya antijueva. En el 1278, aquest papa va proclamar una butlla en la que ordenava a tots els estats d'Europa es fessin sermons en totes les comunitats jueves per tal d'aconseguir que es convertissin als cristianisme el major nombre possible de jueus. En el territori de la corona catalana el representant visible d'aquesta campanya va ser Ramon Martí, aquell convers que ja havia participat en la Disputa de Barcelona. Ja havia publicat un llibre amb els fonaments del cristianisme i dirigit especialment a instruir a jueus i musulmans per a convertir-los98. Vers el 1280 va escriure una altre obra en la que demostrava que tots els principis de la fe cristiana ja es trobaven inclosos en les agadot del Talmud99. Pere II el Gran es veu obligat a portar a bona fi les ordres papals i així ho fa comunicar amb una ordre firmada el 19 d'abril de 1279 i els oficials reials havien d'obligar als jueus a escoltar en llurs sinagogues sermons de predicadors cristians. Durant aquestes sessions es produïen desordres i aldarulls, provocats pels cristians i alguns conversos. A Osca varen passejar un rotlle de la Torà pels carrers cantant en tons de burla fen imitació del les cantilenes pròpies de les lectures Sinagogals. També es varen produir atacs als calls, com en el cas de Calataiud. Veient el rei aquest moviment que presagiava un fort aldarull contra els jueus va optar per posar ordre tal com ho havia fet el seu pare, el rei Jaume. Va obligar als clergues que anessin a les sinagogues a predicar a portar un nombre restringit d'acompanyants i amb la demana expressa de que les conversions no fossin forçades sinó per pròpia voluntat dels jueus, és a dir que no hi haguessin cap tipus d'amenaces ni físiques ni espirituals. Per la banda dels jueus estaven obligat a escoltar els sermons sense alterar-se, discutir ni insultar o blasfemar. Pere II va aconseguir que els aldarulls que s'havien provocat al principi no culminessin en una veritable persecució ja que hauria estat la ruïna de les aljames del regne. És segur que els cortesans jueus varen intercedir a favor dels seus i que no els deixaren de petja. Pere II el Gran va donar molt de poder als administradors jueus que fins i tot firmaven ordres judicials, expropiaven i així subministraven diners per les campanyes militars a Sicília i també per lluitar contra alguns dels nobles catalans que en el 1280 s’avien aixecat contra el rei fen-se fort a la vila de Balaguer. La necessitat de lluitar contra aquests nobles va empènyer a Pere II a donar més poders als germans Ravaya. Ja no es tracta solament de la part financera sinó que també firmaven en llatí o en hebreu en documents relatius al subministrament d'armes o de naus, nomenaments i destitucions d'oficials judicials, i ni les Cort ni l'Església varen intervenir en aquest augment de poder entre els jueus. Durant alguns anys l'administració militar i de l'economia del país varen estar en les seves mans, privilegis que es donaven a grans del regne passaven per les mans de secretaris jueus i en els documents apareixen les seves firmes amb notes al marge en hebreu. La recaptació d'impostos i les auditories als oficials reials també estaven en mans de jueus. En la pràctica, Pere II no podia prescindir dels jueus per a dur a terme el govern del regne. Les aljames també en tragueren profit dels alts càrrecs que ocupaven els oficials jueus i en el 1280 el rei va atorgà a algunes comunitats i a alguns jueus en particular amplis drets, alguns d'ells irregulars i fora de la llei, com per exemple el permís per cobrar 98 99

Explanatio symboli apostolorum. Pugio fidei adversus Mauros et Iudaeos.

interès compost en els préstecs. Però també va actuar contra Moixé Alconstantini qui va ser l'últim jueu que va ocupar una batllia en una de les principals ciutats del regne: València, va ser destituït degut a les queixes no solament de cristians sinó també de jueus per la seva conducta. En l'any 1282 comença la conquesta de Sicília. Es tractava d'una empresa que requeria molta despesa i les arques reials s'havien d'omplir, nous impostos o augmentar els ja existents eren la forma de recaptar per les depeses militars i les aljames varen ser les que més varen patir econòmicament. Iossef Ravaya va acompanyar al rei a l'illa en qualitat d'administrador i allí va morir en el mes de desembre de 1282. Mentre Pere II estava a Sicília el seu fill, l'infant Alfons, va ser qui governava en nom del rei ajudat en l'aspecte econòmic per Moixé Ravaya qui s'encarregava de l'arrendament de tots els impostos de la Corona. Aquest jueu tenia en les seves mans l'economia del regne, cap altre jueu, a excepció de Iehudà de la Caballería havia tingut ni tindria mai uns poders tant amplis. Ara bé, en absència del rei, la noblesa, el clergat i a més a més les pressions del poble que està cansat del poder que tenen els jueus, especialment en el camp del pagament d’impostos, varen anar influint sobre l'infant Alfons. Els clergues al·legaven que els càrrecs públics que tenien els jueus anaven en contra de les lleis de l'Església. Els nobles veien que el poder que tenien molts jueus dins el govern servia al rei per tenir controlada la noblesa. Alfons va haver de cedir a les pressions i va instaurar una sèrie de normes per a les comunitats jueves. El rei va fer públic en el mes de setembre de 1283 a les Corts de Tarazona el Privilegi General en el que s'ordenava que els jueus no podessin tenir càrrecs que estiguessin per sobre dels cristians o que tinguessin relació amb matèries judicials, aquestes ordres fetes a l'Aragó es varen ratificar també pel regne de València. Al mateix temps a les Corts de Barcelona del mes de desembre del mateix any Pere II va confirmar les lleis fetes pel seu pare Jaume I en el 1228. En aquest mateix any de 1283 varen començar les mesures per a destituir als oficials jueus dels seus càrrecs. Moixé Alconstantini que ja havia estat destituït abans de que marxés el rei a Sicília, va ser processat per ordre de l'infant Alfons100. Els bens dels Ravaya varen ser emparats a la mort a Sicília de Iossef i Moixé Ravaya també va ser destituït a principis del 1283. La batalla de l'Església i dels nobles semblava que havia tingut un final en contra del judaisme i dels jueus; la campanya contra els jueus estava provocada per obtenir destitucions d'aquests dels càrrecs públics i provocar més conversions. Ara bé, en l'any següent, el rei Pere i el seu fill varen tenir necessitat un altre cop dels administradors jueus a fi de fer front a les despeses de la guerra que hi havia entre la Catalunya i França, però el processés endegat de l'eliminació de col·laboradors jueus ja no va tenir marxa enrera. Es varen alternar períodes en que es necessitava l'ajut dels jueus, amb els períodes en que se'ls rebutjava, entre un d'aquests períodes finals Muça de Portella va treballar al servei del Estat amb la recaptació d'impostos, l'administració dels castells fronterers i controlant els bens de la noblesa i amb ell varen treballar una munió de secretaris i administradors jueus. Ara bé tots aquests jueus no tenen uns càrrecs públics definits perquè la noblesa i el clergat no ho haurien premés per tant el rei disfressa el càrrec de Muça de Portella sota el títol d'oficial de la Casa 100

En el document es diu clarament que "se l'ha de castigar com es mereix un jueu", frase vexatoria que no era normal utilitzar en les cancelleries.

privada reial, és a dir, un càrrecs privat, no públic ni oficial, encara que el fets demostren clarament que sota aquesta disfressa Muça gestionava tota l'economia del Estat i aquesta política de càrrecs mòbils va durar fins a la mort de Pere II i va continuar amb el regnat del seu fill Alfons. Amb moltes dificultats Pere II encara va fer el possible per defensar als jueus del cel eclesiàstic quan en el mes de setembre de 1284 va prohibir als dominics que portessin a terme una inquisició contra els jueus de Barcelona que havien rebut visita a llurs cases de conversos. També en el 1285 els almogàvers entraren a Girona, abandonada per l'invasor francès i saquejaren el call, Pere II el Gran els va perseguir i els va castigar101. 10.5 Alfons II el Lliberal o el Franc (1285-1291) Amb Alfons II el Lliberal o el Franc (1285-1291)102, els jueus desapareixen de l’administració pública definitivament i son víctima propiciatòria dels impostos, tal com ja es veia venir amb el final del regnat de Pere II, el que fa que les aljames catalanes que havien estat riques, vagin en decadència, també per les càrregues que suposen nous tipus d'impostos. Un dels nous càrrecs impositors són l’anomenat sopar de presència, impost que es pagava en diners o espècies entre les aljames jueves i musulmanes per mantenir al rei i els seus acompanyants quan residien temporalment en una localitat, i l'impost anual anomenat sopar d'absència que havien de pagar les aljames dels municipis en els que no es detenia el rei o la seva família amb el seguici però que hi passaven de camí a un altre lloc. Jueus catalans, artesans, metges, prestadors, fabricants i comerciants de teixits, pateixen una davallada econòmica molt important i la burgesia cristiana per primera vegada s’enlaira per sobre de les comunitats jueves. Les aljames petites són les que menys pateixen aquesta davallada econòmica, com les poblacions de Cervera, Vic, Manresa gràcies, en part, a la protecció d’algun “senyor”, encara que també aquests senyors són els que en determinats moments els roben els diners amb l’excusa de protegir-los. Comença una lluita de classes en les mateixes aljames entre els jueus nobles i adinerats i la resta de jueus més pobres i que pateixen més les conseqüències de l’onada antijueva. Al any següent de començar a regnar Alfons, va morir Muça de Portella, que havia estat un personatge destacat en l'administració i la política de Pere II. Va ser assassinat en circumstancies desconegudes i els seus bens requisats per el rei Alfons per fer front a les despeses de la conquesta de Menorca, però la Casa Reial es va encarregar que la família de Muça heretés totes les terres que havien estat de la seva propietat i més tard se'ls varen tornar la major part de les riqueses confiscades. El seu germà Ixmael de Portella també va treballar amb la recaptació d'impostos i fins el 1289 va ser administrador privat de l'infant Pere, germà d'Alfons II. 10.5.1 Beroré aberot, beroré tebiot 101

El cronista Desclot diu textualment: Lo rei quan ho veié. en fou molt despagat; i amb maça al puny, en son cavall cavalcant, es dixà anar als almogàvers que barrejaven lo call i en nafrà molts, i en féu penjar dos o tres". 102 Recordem que en el seu regnat es conquereix l'illa de Menorca (1287)

En aquesta època apareixen a Catalunya dos entitats pròpies pel govern intern de les aljames, els beroré aberot jutges encarregats de jutjar els delictes religiosos i morals i els beroré tebiot, magistrats civils. Devent d'una acusació els berorim, estaven obligats a prendre declaració oral dels implicats, convocar als testimonis, interrogar-los fent-los jurar sobre els deu manaments. Si l'acusat era considerat culpable pels jutges el cridaven a la seva presència per comunicar-li oralment en què se l'havia trobat culpable i quines persones havien testimoniat contra ell. L'acusat, un cop coneguts aquests termes, podia presentar els seus propis testimonis i les proves per la seva defensa. Normalment per escrit no apareixien totes les dades, és a dir no hi figuraven els noms dels testimonis i les persones implicades, podien posar per escrit només el que creguessin oportú, això es feia així per evitar el mal que podia provocar a l'aljama el fer públics els delictes interns. L'única cosa a la que estaven obligats els jutges era a notificar el moment en què s'havia produït el delicte però no calia donar explicacions sobre la naturalesa del delicte. L'acusat podia demanar apel·lar al rei i el monarca normalment s'assessorava amb juristes jueus versats en l'halakhà per donar el seu veredicte. Els jutges decidien els càstigs als acusats trobats culpables, des de penes pecuniàries a penes físiques com presó a les dependències de la ciutat, assots, amputació o fins i tot la mort. Aquests últims casos no eren freqüents però estaven reservats a delictes extrems i als malparlers, als delators, que podien arribar a provocar la desgràcia de molts membres de l'aljama o fins i tot de l'aljama sencera. En els casos en què no s'hagués pogut provar el delicte però es tinguessin indicis suficients per creure que es podia haver comès també es podia obtenir la confessió del l'acusat mitjançant l'aplicació de turment que el representat de l'autoritat reial de la ciutat o vila estava obligat a executar. En el 1377 el rei Pere III va d'introduir reformes en el dret penal de l'aljama barcelonina. Passaven a jurisdicció del batlle del rei tots els delictes que mereixessin pena de mort o amputació de membres, o els casos en que estiguessin implicats jueus i cristians, traient d'aquesta manera poder als berorim. El rei Jaume II va ordenar que els casos de malparlaritat no els dirimissin el berorim sinó que havien de passar a ser jurisdicció dels secretaris de l'aljama juntament amb cinc homes més que decidien el càstig corporal per majoria de quatre vots i s'havia de pagar un tan al tresor reial una suma de diners fixada per la ratificació del seu veredicte. Però a finals del segle XIV ja es donava plena autoritat als dirigents de l'aljama i als berorim per investigar, jutjar i expulsar, amputar o matar als malparlers de les comunitats i l'oficial reial havia d'executar la sentència en el termini de dos dies sense possibilitat d'apel·lació o retard en la sentència. Les aljames eren autònomes per fer i desfer en aquest casos però els delictes de malparlaritat eren massa importants com perquè es deixessin a la lliure decisió dels jutges de cadascuna de les aljames, per tant, en el 1390, la reina Violant va anomenar a Khasdai Cresques jutge únic a tot el regne per jutjar aquest tipus de delicte. Els beroré aberot i els beroré tebiot son dos institucions legals pròpiament catalanes que després de l’expulsió del 1492, les comunitats jueves instal·lades al Imperi otomà, tant les catalanes com les castellanes varen adoptar per regir-se internament.

10.6 Jaume II el Just (1291-1327) A Alfons II el Franc el succeeix el seu germà Jaume II el Just (1291-1327) qui es va distingir per la seva intervenció en els drets dels jueus defensant-los, fins i tot els va ajudar a millorar i desenvolupar les institucions pròpies de les aljames. Les lleis que ja els altres reis havien anat sancionant varen ser ratificades per Jaume II en diferents sessions de les Corts. La influència eclesiàstica en aquesta matèria era molt forta i a petició d'aquesta entitat va fer investigar tots els comptes dels prestadors, per controlar que no es cobressin interessos superiors als estipulats, la investigació la varen dur a terme els clergues i el rei, com a mesura de càstig per les irregularitats que es varen trobar va imposar una recaptació especial a totes les aljames, mesura que va ser única i amb el compromís de que no es tornaria a fer una investigació com aquella. En aquest regnat es va acabar també la política projueva per promoure la creació de comunitats jueves en les àrees conquerides de poc, solament al sud de València, Elx i Múrcia, varen continuar els privilegis pels jueus que s'havien instal·lat en aquelles terres frontereres on encara hi havia problemes amb el regne de Castella. Curiosament Jaume II va aprofitar-se dels serveis de personatges com Itskhaq ibn Vacar, que havia estat oficial del regne castellà i metge de l'infant Joan Manuel, i li va concedir terres a Elx conquerides als musulmans com a pagament pels seus serveis. Múrcia era una de les zones cobejades peles reis catellà i català, i va ser camp de disputa d'ambdós passant d'una mà a l'altre. Els jueus que hi vivien no hi tenien cap interès polític i l'única cosa en que participaven era en l'arrendament d'impostos a nivell local el que no implicava cap participació política ni de Castella ni dels Estats Catalans. Finalment Múrcia va passar a mans del regne castellà. Les aljames, un cop mort el gran jurista Xelomó ben Adret, no tenien autoritats rabíniques suficientment preparades per jutjar delictes penals, però el rei acceptava les sentències dels tribunals rabínics sempre que no fossin de mort, en aquest casos intervenia ell mateix i si era necessari convocava un tribunal rabínic amb les figures més importants de la jurisprudència jueva. Molts jueus actuaren com a diplomàtics en les converses amb els regnes musulmans de Granada i Marroc, per la seva coneixença de la llengua àrab, entre ells es coneix a Avraham Abenamías a qui Jaume II va anomenar secretari per la redacció i traducció dels documents àrabs. Ixmael de Portella, germà del desaparegut Muça de Portella103 va ser enviat en missió diplomàtica secreta pel rei Jaume i se'l va anomenar en el 1304 rab dels jueus del regne d'Aragó. Jaume II el Just tenia molts jueus en la seva cort dedicats a la ciència i la literatura, es pot dir que era en certa manera un mecenes d’aquests jueus il·lustres. Iehudà ben Astruc de Bonsenyor, fill de l'administrador de Jaume I Astruc Bonsenyor, va ser un dels jueus cortesans que va protegir el rei Jaume II i en el 1298 va escriure en català el Llibre de paraules e dits de Savis e Filòsofs, on 103

Veure apartats 12.4 i 12.5.

hi figuren fragments recopilats de la saviesa àrab, llatina i hebrea, també juntament amb altres catalans jueus, com Vidal Benveniste de Porta de Barcelona i Benveniste ibn Benveniste de Saragossa, varen traduir obres de medecina del àrab al català per ordre del rei. Jaume II era un rei respectuós amb el cristianisme i ell mateix va fer una forta labor proselitista amb aquests jueus que ell mantenia a la seva cort sense obligar-los a convertir-se, sinó intentant convèncer amb llargues converses. El seu més estret col·laborador en aquesta labor de conversió era Ramon Llull. Juntament amb aquest interès de conversió dels jueus el rei Jaume va haver de lluitar contra la creixent agitació en contra dels jueus que s'anava estenent per tot el regne. També molts metges jueus varen estar al servei de la casa reial i s'han conservat cartes de la família del rei i d'ell mateix agraint els serveis a aquests galens jueus. Alguns dels noms més coneguts són Benveniste Izmel, considerat el millor metge de les terres barcelonines, o Xelomó ben Iacov, metge del municipi de Saragossa. El rei va eximir a molts d'aquests metges de portar els senyals externs com a jueus104 i de donar bestretes pel pagament d'impostos de l'aljama entre d'altres privilegis. Defensava als jueus en contra de les agitacions antijueves del poble i va fer investigar moltes acusacions d’assassinats rituals de nens per part dels jueus, descobrint la veritat i descarregant de culpa als jueus en descobrir que eren falses acusacions. També va impedir que la Inquisició es fiqués en assumptes dels jueus que, segons deia ell mateix, només eren competència del rei doncs eren la seva propietat. La Inquisició només tenia competència sobre els heretges i la seva feina era descobrir conversos no sincers. El problema que enfrontava als membres de les aljames i que ja s'arrossegava des dels regnat de Jaume I, també va afectar a Jaume II. Concretament a la comunitat de València s'havien produït problemes entre els diferents estaments pel repartiment dels impostos, les classes més pobres es queixaven de que els rics, mitjançant el mètode dels taxadors105 carregaven xifres massa elevades sobre els membres menys afavorits per la fortuna. El rei va haver d'intervenir en l'any 1300 i decidí que des d'aquell moment el repartiment es faria mitjançant declaració jurada personal de cada membre dels seus ingressos. Altres aljames prengueren exemple i es començà a canviar el sistema dels impostos. Poc més tard es va introduir el sistema de la combinació d'impostos directes i indirectes, un sistema molt més democràtic que el que s'havia utilitzat abans el que afectarà molt a la continua lluita de classes que s'havia produït a les comunitat des de temps de Jaume I. Degut a que el 22 de juliol de 1306 els jueus varen ser expulsats de França, Jaume II el Just va obrir les portes del regne als que volguessin venir, i només tres setmanes després de la data d'expulsió, Xelomó ben Adret rebia autorització reial per rebre a l’aljama de Barcelona seixanta famílies, el mateix va succeir en altres aljames on es va donar acollida als jueus que marxaven de França. Barcelona va haver d'habilitar una altre zona d'habitatge doncs en l'antic call ja no s'hi podia encabir més gent i es va crear un nou call. Aquest nou recinte per l’habitatge dels jueus 104

Capa amb capirot i rodela. Encarregats de decidir, segons els ingressos estimats de cada cap de família, el repartiment dels impostos a l'aljama. 105

estava situat extra muros i va prendre el nom de call Menor, encara que també se l’anomenà call dels francesos o call d’en Sanahuja. Jaume II el Just va atorgà privilegis especials als jueus fugits del país veí que eren metges per que podessin exercir la medecina doncs com ja s'ha vist la medecina jueva era molt reconeguda entre els ambients cristians catalans. L'arribada d'un contingent important de jueus del país veí va anar molt bé a la política econòmica catalana. Entre el 1320 i el 1321, una altra onada de jueus provenint de França i fugint dels atacs dels "pastorets" varen arribar a terres catalanes. Molts eren conversos que en arribar aquí els jueus els convencien de tornar a la seva antiga religió i això no agradava a la Inquisició que no podia controlar a tots aquests conversos. El rei que era molt just i no estava encegat per la religió vigilava personalment molts dels judicis que la Inquisició feia per tal de procurar que fossin el més imparcials possibles. Volia conversions veritables. Molts conversos varen retornar al judaisme amb una certa permissivitat per part reial, doncs no es varen fer investigacions profundes sobre la cristianització o no de molts dels refugiats. Però la Inquisició volia investigar les aljames que rebien a aquests conversos i castigar convenientment no solament als conversos sinó també als jueus que els ajudaven a retornar a la seva antiga fe. El rei feia el que podia per protegir als jueus però també es veia obligat a cedir davant dels drets inquisitorials. Com que després de la nova onada de conversos arribats en el 1321 l'Església va voler intensificar les seves investigacions. Jaume II va escriure al inquisidor Bernat de Puigcertós sobre el judici que s'havia fet en contra d'un jueu de l'aljama de Tarragona que havia estat condemnat a morir per haver donat refugi a casa seva a un convers. Al rei, segons la carta, li havia disgustat tal actuació, que considerava exagerada. Les dissidència entre el rei Jaume i l'inquisidor Bernat de Puigcertós varen continuar quan aquest es va atrevir a empresonar a jueus lleidatans i el fet va enrabiar molt al monarca perquè no l'havia consultat abans. Aquestes actuacions indiscriminades de l'inquisidor anaven en contra de la pròpia monarquia, doncs recordis que els jueus eren propietat del rei i executar o empresonar als jueus no es podia fer sense informar-lo i amb el seu consentiment. Es va plantejar el mateix problema amb els inquisidors a Aragó, concretament a Calataiud on va haver-hi un problema similar i l'inquisidor vexava als jueus amb tortures i empresonament cosa que el rei no acceptava. L'aljama de Saragossa també va patir el zel inquisitorial amb la destrucció, per ordre de l'inquisidor, d'una Sinagoga i l'execució d'un jueu que havia ajudat a un convers. A França es creà en el 1320 un grup de gents anomenats "pastorets" amb la intenció d'atacar el regne de Granada, una mena de creuada popular, i que la seva intenció era destruir als sarraïns però de passada també volien eliminar als jueus. Els primers atacs a jueus es varen produir a les terres occitanes, la Provença i el Rosselló, especialment dures varen ser els assassinats perpetrats a la jueria de Tolosa i els entorns. En el seu camí cap a Granada la seva intenció era anar passant per terres catalanes destruint aljames i matant jueus. Tot just travessats els Pirineus entraren per Somport i atacaren les jueries de Jaca i Monclús que varen quedar arrasades per l'incendi i perpetraren una gran quantitat d’assassinats, perillaven les aljames de Lleida, Balaguer, Tamarite, Montsó i Barbastre. Jaume II va poder intervenir immediatament enviant soldats juntament amb les milícies locals als llocs on perillaven les jueries. El seu fill l'infant Alfons va manar penjar a Osca a quaranta d'aquests "pastorets" i varen foragitar la resta que es dirigiren cap a Navarra, on els mateixos jueus amb l'ajuda d'alguns cavallers els feren front a Pamplona.

Els "pastorets", ja força delmats, no arribaren a dur a terme l'atac previst al castell dels jueus a Tudela i varen ser dispersats definitivament de terres navarreses. Aquesta política contra els pastors estava en principi d’acord amb la del papa Joan XXII que en principi defensava als jueus contra aquestes incursions, però aquest mateix papa va permetre que a França es seguís una política antijueva i en aquest mateix any de 1320 va permetre al inquisidor tolosà Bernat Gui que fes cremar els Talmuds en totes les sinagogues amb l'excusa de que contenien passatges herètics. Mentre, a Catalunya, el rei Jaume va protegir les aljames de la destrucció que pretenien aquestes bandes de brètols amb l'exercit fins a foragitar-los definitivament del regne. França era el centre dels atacs als jueus. s'havien fet corre unes cartes falses en les que els jueus de Toledo s'havien posat d'acord amb els jueus francesos i amb els musulmans de Granada per enverinar l'aigua de tots els països cristians. Això va ser suficient per fer una matança de jueus i a la vegada de leprosos a la foguera. Aquestes notícies arribaren a Aragó i va haver-hi algunes acusacions similars. Encara no havia arribat aquesta onada antijueva tant violenta a Catalunya, molt al contrari, en el 1327 el rei, ja al final del seu regnat, va fer redactar unes ordenances en les que s'anul·laven tots els càrrecs i nomenaments dels membres de l'aljama barcelonina que haguessin estat concedits pel rei i d'ara en endavant l'aljama es regiria internament per un “Consell de Trenta” a imitació del Consell de Cent106 barceloní elegit entre els prohoms cada tres anys i podien ser reelegits. Aquestes ordenances del 1327 estan escrites en català i una part també en hebreu, i s’explica com ha de ser l’elecció i les atribucions dels consellers. Aquests trenta consellers havien d'anomenar als secretaris, jutges i administradors de la comunitat. Les decisions s'havien de prendre per una majoria de setze vots. La nova organització comportava que més gent participés en l'administració de l'aljama de Barcelona, però tot va quedar en les mateixes mans que havia estat, és a dir entre els jueus més enlairats social i econòmicament. Les classes socialment més baixes de la comunitat no varen tenir cap tipus d'influència ni en les eleccions dels consellers ni en cap aspecte administratiu. En aquesta època és quan l'aljama barcelonina aconseguí tenir una de les més ben organitzades comunitats de tots els Estats Catalans i també de la resta de regnes de la Península. El poder de l'aljama de Barcelona va estar principalment en mans dels banquers i els erudits rabínics, però no varen acceptar mai als artesans ni als intel·lectuals racionalistes dins de l'organització. L'organització del Consell de Trenta es va imitar, adaptant-les a les necessites de cada comunitat, en altres aljames com la de València o Osca quan ja Barcelona la considerava obsoleta. 10.7 Alfons III el Benigne (1327-1336) El seu successor és el seu segon fill Alfons III el Benigne (1327-1336) que heretà el tron perquè el seu germà gran Jaume hi va renunciar per fer-se monjo, e el seu regnat la posició dels jueus es va deteriorant cada vegada més dins de la societat catalana i aragonesa. El 1333 va ser anomenat 106

Consell de Cent instaurat per Jaume I (1265); en el 1387 es va crear el Trentenari que era un consell restringit format per 30 membres del Consell de Cent (com ara les comissions parlamentaries o senatorials); en el 1455 estava composat per 128 jurats elegits per ciutadans, mercaders, artistes i menestrals

100

“lo mal any primer” perquè va ser l'inici de la crisi econòmica, i en aquest mateix any, el rei Alfons, va promulgar una llei que obligava als prestadors jueus a declarar tots els seus beneficis obtinguts amb el préstec amb la clara intenció d'obtenir informació exhaustiva per modificar els impostos a favor de la Corona. De totes maneres la dita llei nova arribar a estar gairebé en funcionament i poc després es va anul·lar. Fins al any següent, 1334 es va estendre la carestia, la fam i la mortaldat especialment a les ciutats on els calls eren llocs tancats, insalubres i en molts casos recintes massa petits per la superpoblació que hi havia. Concretament a la ciutat de Barcelona d'uns 50.000 habitants que podien haver-hi en varen morir més o menys uns 10.000. Per part jueva no hi va haver clars dirigents de les comunitats com en èpoques anteriors que tinguessin suficient carisma per unificar-les en llurs interessos socials, polítics i econòmics. Tanmateix hi havia intel·lectuals jueus com David Bonet Bonjorn de Barrio (Iom Tov) que va viure a Perpinyà i a Girona, astrònom i constructor d'aparells astronòmics, en va fer per encàrrec del fill del rei Alfons, el que seria posteriorment rei Pere III. Les aljames varen continuar les seves lluites internes per ostentar el poder, les classes artesanes i del petit comerç varen tenir un temps de victòria l'aljama de Saragossa, mentre que a Barcelona continuaren les famílies jueves riques a estar al capdavant de la comunitat. Concretament un dels personatges més importants de tota Catalunya va ser Cresques Xelomó, besavi del famós filòsof Khasdai Cresques. 10.8 Pere III el Cerimoniós (1336-1387) Pere III el Cerimoniós (1336-1387)107 desitja protegir als jueus i les aljames, conservant els seus drets, encara que ja força deteriorats. Mallorca és en aquests moments el principal centre comercial jueu i molt important per l’economia del Estat que millora gràcies als jueus comerciants i petits terratinents. Ja no existeixen les famílies nobles jueves amb grans quantitats de terres, però aquesta riquesa comercial jueva i mallorquina repercuteix de manera molt important en la riquesa dels Estats Catalans. Pere III el Cerimoniós va protegir els intel·lectuals jueus acollint-los en la seva cort i eren considerats com lleials al rei i a la seva casa. A principis del regnat de Pere III es va anomenar jutge major i d'apel·lació de tots els assumptes judicials i administratiu de totes les aljames del regne al seu metge particular Alazar Abenardut de Osca, el seu paper no sembla que fos massa important però sembla que aquest títol va ser més un premi de caire honorífic del rei per la seva lleialtat com a metge i conseller que no pas per les seves qualitats en el pla legislatiu i financer. En rei Pere va conquerir en el 1343 el regne de Mallorca i el Rosselló i va haver d'enfrontar-se a un forta rebel·lió del nobles entre el 1347 i el 1348, i després es va haver d'enfrontar amb el rei Pere I de Castella. En aquests conflictes bèl·lics les aljames del territoris en lluita varen patir igual que la resta del pobles cristià, però d'altre banda la política general del rei va ser de 107

Pere III el Cerimoniós crea la Diputació del General = Generalitat, per a la defensa de les Constitucions.

101

protecció dels seus súbdits jueus procurant el creixement econòmic de les aljames ja que el dit creixement repercutia lògicament en l'economia del país. Hi ha un sèrie de documents de Navarra que indiquen que alguns comerciants, després de la destrucció de 1328 participaren activament en el comerç d'importació de teixits de Flandes i Anglaterra i arribaren a ser agents financer de la casa reial. La manufactura de teixits també va ser una activitat pròpia de molts artesans jueus aragonesos, els jueus valencians estaven especialitzats i en l'obtenció de matèries primeres com la llana d'ovelles que i el gra que conreaven. En el seu regnat es va produir la famosa pesta negra que assolà tota Europa i que va començar en el 1348. La cinquena part de la població catalana va morir i durant un segle va haver-hi rebrots cada 5 o 10 anys, el que va provocar males collites, fams, mort d'infants i tot això va portar a un mal relleu generacional, és doncs un peix que es mossega la cua. La pobresa, la fam i la manca de fills porta al malestar econòmic i aquest busca responsables el que desembocarà finalment en els avalots contra els calls. Malgrat que, si més no a Catalunya, no es va acusar al jueus d'enverinar els pous com sí que és va fer a Castella, necessitaven un cap de turc i es va responsabilitzar als jueus perquè amb els seus pecats i per el simple fet d'existir havien provocat la ira i el càstig de Déu sobre els pobles que els acollien. A Narbona i Carcassona els jueus varen ser expulsats de llurs cases i cremats vius. A Castella i la resta d'Europa varen ser acusats d'enverinar els pous i les matances es varen produir arreu. Les crides del papa Climent VI perquè s'aturessin els crims varen ser inútils. El papa remarcava en la seva crida que els jueus patien la pestilència d'igual manera que els cristians i fins i tot en morien més pel fet de viure en els calls tancats on hi eren encabits més gent de la que higiènicament podien sobreviure. Els jueus patien la pesta de la mateixa manera que la resta de la població, fins i tot es podria dir que estaven més castigats per la malaltia doncs les condicions de tancament i superpoblació dels calls predisposaven a que hi haguessin més contagis. Per molt que el Papa Climent VI en una butlla intentés frenar les matances i maltractaments dels jueus, es va desenvolupar una onada de desordres, no es pensava en absolut que també els jueus patien en pròpia carn la pesta. A Barcelona, durant un enterrament uns frares varen exaltar a la gent i es va fer un assalt al call, saquejant i destruint cases i documents de préstec. Ràpidament els desordres es varen estendre arreu. A Cervera moriren jueus a mans del poble exaltat i molts varen fugir a Tàrrega, allí pocs dies després en varen matar molts més a conseqüència a l’atac al call. El rei va condemnar a la ciutat de Tàrrega a pagar una multa de trenta sis mil sous i, cosa irònica, per pagar aquesta xifra varen haver de demanar un préstec als prestadors jueus de la ciutat que varen sobreviure. Pere III el Cerimoniós va fer justícia i condemnà a mort als instigadors de l’atac al call. A Girona també atacaren la jueria i varen profanar el cementiri jueu, encara que els documents no en parlen sembla que desenterraren els cadàvers cremant-los davant d'un grup de jueus que després moriren a les mans dels avalotadors i els cremaren en la mateixa foguera. Jueus il·lustres de Perpinyà es varen convertir per no morir en mans de la turba que va atacar el call d'aquella població. Els jueus de Montsó, Lleida i Osca es pogueren tancar i fortificar en llurs barris i es salvaren de l'atac.

102

Les autoritats municipals i els oficials reials de Barcelona prengueren mesures per evitar l'atac del call. Prohibiren als clergues predicar sermons provocadors. Cap al 1350 i amb la davallada poblacional conseqüència de la pesta negra, comencem a tenir dades demogràfiques dels Estats Catalans: uns dos cents cinquanta mil habitants a Aragó, dos cents cinquanta mil al País Valencià, cinc cents mil al comtat de Barcelona i uns seixanta mil a les illes. Sembla que a Barcelona ciutat hi havia uns trenta tres mil habitants, dels quals uns quatre mil eren jueus. Amb aquests avalots es produïren moltes morts de jueus però també moltes conversions per la por, molts d’aquest conversos serien jutjats després per la Inquisició per heretges. Pere III va voler protegir als jueus de nous atacs i va crear un nou càrrec en el Consell reial, el de comissari d'assumptes jueus, el títol va recaure un noble que va voler aprofitar-se'n més que per defensar-los per obtenir-ne un bon benefici doncs les comunitats estaven obligades a pagar-li per exercir el seu càrrec. Se'l va destituir però el seu sou, pagar per les aljames, va servir per enfortir les arques del fill menor del rei. D'altre banda els jueus varen voler enfortir-se creant una organització que unís a totes les aljames del regne i en el mes de desembre de 1354 es reuniren a Barcelona els delegats de totes les comunitats. Les resolucions, taqanot, a les que es va arribar varen ser escrites en hebreu i firmades per el poeta, rabí i comerciant Moixé Natan de Tàrrega108, el rabí Cresques Xelomó, talmudista, que ja en el regnat anterior d'Alfons III es va destacar com un del personatges jueus més importants de l'època i Iehudà Alazar, administrador i tresorer dels jueus del país valencià, comerciant molt ric que fins i tot va tenir negocis amb la reina. La característica comú de tots tres era el gran poder econòmic que ostentaven. També hi va participar en la redacció final el rabí Nissim ben Ruben Girondí. Aquest últim era un conegut talmudista, segurament nascut a Girona però que va viure a Barcelona, dirigent de les comunitats aragoneses, metge i jurista del qual se'n conserven algunes "responsa", teixuvot. En aquestes resolucions que varen redactar tan il·lustres personatges es va estipular la creació d'una comissió formada per dos membres elegits per Catalunya, dos per Aragó, un per València i un per Mallorca. Aquesta comissió estava encarregada de demanar al rei que intercedís davant del papa, perquè dictés ordres per defensar als jueus davant de les persecucions populars i s'evitessin les calumnies sobre la profanació d'hòsties consagrades a més a més de limitar les accions de La Inquisició enfront als jueus. D'altre banda els reunits per redactar aquelles taqanot decidiren organitzar-se per perseguir als delators i calumniadors que podessin haver en les comunitats. Altres decisions varen ser de caire més polític i econòmic com demanar privilegis al rei per resoldre càrregues excessives en els impostos i vexacions per part dels recaptadors, a més a més de decidir enviar un grup de delegats de totes les aljames que assistissin a les reunions de les Corts per representar els interessos de les aljames. Cresques Xelomó va ser qui va portar aquestes resolucions al papa Climent VI, qui va proclamar una descàrrega de culpes de l'acusació que s'havia estes sobre els jueus culpant-los de la pesta negra. Alguns dels privilegis sol·licitats varen ser concedits en el 1383, però l'organització 108

Va ser un dels gran poetes del seu temps i són molt conegudes les seves màximes ètiques. Va escriure poemes en català i en hebreu..

103

general de totes les aljames amb els delegats dels diferents regnes (Aragó, Comtat de Barcelona, València i Mallorca) no va arribar a concretar-se. Un dels personatges que varen tenir molt de poder era Iehudà Alazar, banquer de Pere III i administrador i tresorer del jueus del regne valencià. En les seves mans i en les d'alguns altres també de la classe rica estava el govern de l'aljama de València. Però Iehudà Alazar tenia a tota la comunitat esporuguida amb la seva manera despòtica de governar fins a l'extrem que en tot el regne de València cap jueu es podia casar sense el seu consentiment. La nova onada de pesta negra del 1362 ja no va agafar desprevingut al rei i perquè no es repetissin els desordres de 1348 va prohibir predicar sermons exaltats i manar que tota persona que murmurés contra els jueus o intentés atacar-los seria empresonat. De totes maneres la població dels Estats Catalans després de la pesta negra, va quedar tant reduïda que altra feina varen tenir tots plegats que perseguí jueus ja que el que havien de fer, tant cristians com jueus, era refer les seves cases i hisendes per poder també refer la seva economia i la del regne. El rei Pere III va tenir també jueus al seu servei, però no eren oficials reials sinó consellers econòmics privats. Passada l'onada de pesta negra de 1348 tenia com a auxiliar financer a Iehudà Alazar, home poc erudit en qüestions religioses i científiques però un comerciant molt avesat en assumptes administratius i econòmics. Altres jueus comerciants barcelonins varen ser de la confiança del rei, com el famós filòsof Khasdai Cresques109, i també retornaren als estrat socials més alts dels jueus cortesans alguns membres de la família de la Caballería110. Aquests jueus varen tenir una certa influència administrativa i diplomàtica a partir de 1360, sempre amb la cobertura de ser servidors privats del rei, mai de manera oficial. Des de 1361 la influència de la família de la Caballería era gairebé tan forta com en regnats anteriors. Vidal de la Caballería va ser l'encarregat de recaptar en nom del rei i en nom del Mestre de l'Ordre de Sant Joan els pagaments aprovats per les Corts per l'armament de la Caballería de l'exercit reial. Aquest jueu també va arrendar l'encunyació de moneda d'or d'Aragó en el 1372 juntament amb un cristià de Saragossa, tresorer reial. També va tenir una forta influència dins de la seva aljama doncs era un home bon coneixedor del Talmud i que estava molt atent al seguiment de les normes religioses de la comunitat. Xelomó de la Caballería, germà de l'anterior i a més a més el seu soci en molts assumptes financers va arrendar cap a 1380 amb el seu fill les duanes de la frontera entre Castella i Aragó, a part d'intervenir com a jutge en plets, doncs sembla que coneixia molt bé l'halakhà. La seva vessant poètica i religiosa el va portar a composar nombrosos piiutim111, també com el seu germà era amant de conservar l'esperit religiós dins de les comunitats i lluitant perquè així fos. De la mateixa família i el membre més conegut va ser el fill de Xelomó i gendre de Vidal, Benveniste de la Caballería. A part de tenir molts negocis de tipus comercial fins i tot amb cristians de Barcelona i Girona, la seva activitat en l'administració estatal és potser el que l'han 109

Veure apartat 12.9.2. Família que va ser molt influent en la figura de Iehudà de la Caballería tresorer reial de Jaume I. 111 Poesia litúrgica en hebreu. 110

104

fet més conegut. Ja des de 1370 hi ha documents en que apareix com a banquer i recaptador de rendes per l'Església, pel bisbe de Saragossa i per l'Ordre de Sant Joan. Va estar present en l'administració no solament del regnat de Pere III, sinó també en els de Joan I i Martí l'Humà. La seva influència en l'administració de les duanes va incrementar els seus assumptes comercials amb ambdós territoris, Castella i Aragó. En l'àmbit judaic Benveniste de la Caballería va intervenir també com a jutge en assumptes d'aljames entorn a Saragossa. La família de la Caballería va ser en general un puntal per la religiositat i la cultura hebrees de les comunitats del regne d'Aragó. Tant el pare, Xelomó, com el fill, Benveniste, varen ser amics del talmudista Nissim ben Ruben Girondí, expert jurista, metge i director de l'acadèmia talmúdica de Barcelona. En la cort reial es varen reunir un nombrós grup d'astrònoms, cartògrafs, bruixolers, metges, traductors i artesans que amb el seu treball entorn a les necessitats reials ajudaren a mantenir alta l'estima del poble jueu i a la vegada també es creà un cercle d'il·lustrats jueus que mantingueren i desenvoluparen la cultura literària, científica i religiosa jueva de l'època. La relació del rei i la seva família amb aquests jueus va ser sempre de caràcter personal i privat i els financers jueus varen ser uns bons consellers en els assumptes econòmics de la casa reial. En el decenni de 1370 es traslladà de Tudela a Saragossa el rabí Moixé ben Xemuel ben Abbas, anomenat Moixé Abenabez, talmudista i poeta. Va tenir càrrecs importants en l'aljama saragossana, va ser delegat de la dita aljama a la cort reial. Després, en el regnat de Ferran I, va ser un dels mes il·lustres representants del judaisme en la Disputa de Tortosa. La torna del rei pels favors i serveis obtinguts per metges, financers i altres jueus lleials a la seva persona va ser la concessió de molts privilegis a les aljames, especialment de caire jurídic. Les aljames continuaven amb certs problemes, en gestació ja en el regnat de Jaume I i que ressorgien de tant en tant, especialment en moments de crisis socioeconòmica el problema del govern intern de les comunitats tornava a aparèixer. Pere III va recolzar les tendències democràtiques d'algunes faccions de les comunitats del regne. La direcció de les aljames estava en mans dels jueus rics i poderosos que normalment tenien tendències laiques i racionalistes a les que s'hi oposaven els intel·lectuals religiosos, també de categoria social elevada, però que tenien generalment el recolzament del poble baix, molt influït pels sentiments religiosos. L'aljama de Barcelona estava governada, com ja era tradicional, pels aristòcrates, el Consell de Treta estava constituït per consellers descendents d'aquelles famílies que havien donat entitat a la comunitat i per altres jueus il·lustres seguidors del rabí Nissim ben Ruben Girondi que portaren aires més religiosos a la comunitat. Ell mateix va retornar a l'acadèmia talmúdica de Barcelona l'esplendor que havia tingut en altres temps. Alguns dels seus deixebles varen ser posteriorment grans figures de la filosofia, prohoms creients en la tradició judaica, com Khasdai Cresques112 o Itskhaq bar Xeixet Perfet113, membres de conegudes famílies jueves barcelonines i que ja en el 1367 formaven part del govern de la comunitat. Un delator de la pròpia comunitat va fer una acusació falsa sobre el robatori d'una custòdia plena d'hòsties consagrades fet que en el 1367 va portar a alguns jueus de l'aljama de Barcelona a la 112 113

Veure apartat 12.9.2. Poeta i jurista que fa fugir de Barcelona amb l'avalot de 1391.

105

presó i foren torturats, l'infant Joan va fer ajusticiar a tres jueus, encara que no es va poder provar el suposat crim doncs no es va trobar cap custòdia enlloc. Mig any més tard el rei va arribar a Barcelona i per solucionar el procés va fer tancar a tots els jueus a la Sinagoga major sense aliments. Però com que això no va servir per clarificar el problema el rei els va absoldre a tots de qualsevol càrrec. Els dirigents de l'aljama Itskhaq bar Xeixet Perfet, Iehudà Cresques Perfet, Nissim ben Ruben Girondi, Khasdai Cresques i alguns altres varen quedar empresonats durant un cert temps. En el 1377 el rei va haver d'introduir reformes en el dret penal de l'aljama barcelonina. Passaven a jurisdicció del batlle del rei tots els delictes que mereixessin pena de mort o amputació de membres, o els casos en que estiguessin implicats jueus i cristians, traient d'aquesta manera poder als beroré aberot. També es va treure la jurisdicció sobre els delictes contra les ordenances del mercat de les que s'havia d'encarregar el mustaçaf 114. Durant tretze anys, després que marxés de Barcelona degut a les seves desavinences amb membres del governs de l'aljama barcelonina, Itskhaq bar Xeixet Perfet, va col·laborar en els assumptes de jurisprudència de l'aljama de Saragossa i també els seus responsa eren dirigits a aljames properes que li consultaven. L'aljama saragossana va ser un centre religiós d'importància en el regne d'Aragó. Les reformes que Itskhaq bar Xeixet Perfet va introduir a aljama de Saragossa varen ser de caire social, no solament de caire halàkhic. Aquesta aljama també va ser la seu de disputes internes entre Itskhaq bar Xeixet Perfet i altres dirigents cap a 1385. Sembla que el seu zel religiós, gairebé es podria dir intransigent, el va portar a tenir problemes amb famílies influents. Degut a això el rabí Itskhaq bar Xeixet va marxar a València on va dirigir l'aljama des de 1385 fins a l'avalot de 1391. En el 1370 un altre brot de pesta negra va delmar la població cristiana i la població jueva de la ciutat de Barcelona que tenia una superpoblació en els seu call. Jueus rics n'hi havia ja pocs, alguns banquers i comerciants, també alguns metges famosos, però la majoria de la població jueva barcelonina eren pobres artesans, enquadernadors, tintorers, teixidors, forners, orfebres, sabaters, sastres, mossos i petits comerciants. El comerç marítim, una bona font d'ingressos a la que els jueus només tenien accés indirectament mitjançant el préstec marítim. Fins i tot en el 1381 els Consellers de Barcelona prohibiren al cònsol dels catalans a Alexandria proporcionar vivendes, habitacions o botigues a jueus i musulmans el que empitjorà les possibilitats d'estendre el comerç jueu fora de les fronteres catalanes. En el 1378 es produeix el Cisma d’Avinyó. en el mes d’abril s'elegeix papa al italià Urbà VI i uns mesos més tard, per un altra banda s'elegeix papa al francès Climent VII, que estableix la seva cort papal a Avinyó. Pere III el Cerimoniós es va mantenir neutral i va tenir relacions diplomàtiques amb ambdues corts papals, traient profit polític i econòmic d’aquesta posició bilateral. En el 1386 es va fer una reforma, en la que intervingué el rei Pere, en el municipi de Barcelona que va ser una innovació important i va afectar també a l'aljama on també es va implantar. Amb aquesta nova organització cada any havien de deixar el càrrec deu dels trenta consellers i es 114

Oficial municipal encarregat dels assumptes relatius al mercat i mercaderies.

106

tornaven a escollir uns altres deu, els secretaris s'elegien anualment i no podien tornar a ser elegits fins haver passat un mínim de dos anys fora del consell. Això suposava una rotació dels càrrecs i la possibilitat que hi hagués altres estaments socials, no sempre l'aristocràtic. Les aljames petites no tenien tants problemes doncs l'organització era menys complexa al haverhi menys membres. Per exemple a Perpinyà hi havia de vint a vint-i-vuit consellers i gairebé tots tenien graus de parentela propers de tal manera que estava en mans sempre de les mateixes persones, la comunitat artesana perpinyanesa, encara que força nombrosa, no tenia representants en el òrgan de poder. Sembla que aquest règim oligàrquic dins de les aljames petites o mitjanes era l'únic possible, tanmateix era el que hi havia fins al 1386 a l'aljama barcelonina per molt que hi haguessin queixes i raons. Girona, aljama seu de grans rabins religiosos i cabalistes, també estava regida per un consell de notables que feien i desfeien sense rendir comptes a la comunitat l que va produir en el mateix any de 1386 aldarulls que va haver d'intervenir la infanta Violant, dona de l'infant Joan per posar ordre. Va anul·lar el consell i va mantenir només als beroré aberot i als beroré tebiot. Des de que s'havia conquerit Mallorca, la comunitat jueva de l'illa va créixer tot i les epidèmies de pesta. Era un comunitat rica composta especialment per comerciants que tenien les seves riqueses invertides en el comerç marítim del que encara en treien més profit. També es varen dedicar al rescat de captius dels pirates. En aquest indret es va crear una escola de cartògrafs de la que varen sorgir personatges coneguts com Avraham Cresques115 i el seu fill Iafudà, o el jueu d'origen grec Iehudà Mosconi. També la classe artesana era nombrosa a Mallorca a part de haver-hi també nombrosos jueus camperols. El govern intern de l'aljama va estar en mans dels comerciants rics fins a mitjans del segle XIV, i no varen canviar les coses amb la conquesta de Pere III, encara que es va adoptar el sistema del Consell de Trenta, les disputes que es produïen a la comunitat eren sempre entre les grans famílies riques, en realitat les classes socials inferiors no varen tenir mai ni representació en el govern de l'aljama ni varen protagonitzar queixes ni baralles, eren temes a resoldre entre els grans de la comunitat. La comunitat mallorquina també va gaudir, com la resta de comunitats de la cort de rabins dedicats a l'estudi khalàkhic i molt pietosos. Els jueus de Saragossa eren en la seva majoria petits comerciants i artesans, i els jutges de la comunitat eren escollits entre el col·lectiu d'artesans. Alguns metges d'aquesta comunitat eren famosos pels seus coneixements. Fins i tot el metge Moixé ben Alazar va rebre els elogis en el Capítol dels monestir de franciscans de la ciutat aragonesa. La influència de famílies com els de la Caballeria i altres era molt forta però estaven apartats del govern de l'aljama. El rei Pere va prohibir als jueus de circumcidar als seus esclaus no jueus. 10.8.1 Itskhaq bar Xeixet Perfet Va néixer a Barcelona en el 1326 en el sí d'una família noble jueva. Va estudiar amb els grans Talmudistes de l'època convertint-se ell mateix en un expert en halakhà. Va haver de marxar de 115

Veure apartat 12.8.2.

107

Barcelona on exercia en el govern intern de l'aljama per les fortes desavinences que tenia amb alguns membres del dit govern. Tot just havent marxat de Barcelona, entre 1372 i 1373 va anar a Saragossa com a rabi de l'aljama. Era un gran reformador i va aportar a la ciutat un caire innovador en la seva direcció però també es va crear nombrosos enemics que no estaven gens d'acord en la seva manera d'actuar autoritària i massa exigent en matèria religiosa. També en aquesta comunitat es va provocar una escissió de la qual era ell el principal instigador. Va haver de marxar de Saragossa i va anar a València en el 1385 on també ocupà el càrrec de rabi fins a l'avalot de 1391. En aquesta data va fugir cap a Argel on va exercir de daian, jutge. En les seves obres es veu reflectit el seu desig poder complir l'aplicació pràctica de l'halakhà i en les responsa es pot percebre clarament l'obsessió que tenia de mantenir a la societat jueva dins de les normes de la tradició i llei judaiques sense excepció el que contrarestava amb l'esperit poc religiós i obert a altres cultures, fins i tot paganes, que envaïa les comunitats jueves. La seva era una lluita contra el racionalisme i a favor de la imposició de la Llei judaica. Aquest rigor tan intransigent li va provocar tota la vida problemes amb les comunitats on exercia. Això li va procurar forces enemics però també va tenir amics entre els savis jueus no solament d'Aragó i Catalunya sinó també a Castella. Aquests eren, evidentment, de tendències molt religioses com ell mateix. Les seves simpaties estaven amb els pobres de les comunitats perquè ells eren el receptacle i guardians de l'esperit religiós del judaisme, mentre que els rics cada vegada més abandonaven les costums i tradicions del seu poble. En aquest col·lectiu els obligava a respectar la disciplina religiosa pels medis legals i fins i tot amb amenaces i càstigs. Segons ell era convenient fuetejar al pecador directament a la carn, sense protecció de cap mena i fent que tota l'aljama el pugui veure així potser aconseguia, segons ell mateix, el penediment dels seus pecats. D'altre banda però era molt prudent en relació a les lleis penals i als càstigs infligits doncs creia que no era l'home qui devia jutjar els delictes penals però de totes maneres també va atrevir-se a opinar en casos de malparlaritat sempre amb força duresa contra els delators. Les seves decisions jurídiques són una font d'informació important per conèixer l'ambient de la societat jueva catalana en l'època de Pere III. Una col·lació de les seves teixuvot les va reunir ell mateix i es varen editar molt més tard, a Costantinoble, en el 1546. També va ser l'autor de poemes de caire litúrgic. La seva mort es va produir a Argel en el 1408. 10.8.2 Nicolau Eimeric Nicolau Eimeric, nascut a Girona en el 1320. En el 1357 va ser anomenat Inquisidor General de Catalunya, Aragó, València i Mallorca càrrec que va exercir des de 1357 fins a 1392 amb dues interrupcions de 1360 a 1365 i de 1375 a 1387. Però també es va veure obligar a exiliar-se de 1377 a 1378 i de 1393 a 1397 perquè el seu cel inquisitorial i les seves tendències polítiques no eren acceptades pel rei Pere III el Cerimoniós ni posteriorment pel seu fill el que serà rei Joan I. En el 1397 va retornar del seu exili i va anar a la seva ciutat natal, Girona, on va ser acollit en el convent dels dominics i allí va morir en el 1399. Va ser el creador d'un sistema en que incloïa als no cristians sota la tutela de la Inquisició. Als jueus els afectava aquestes normes molt de prop doncs la religió judaica té molts punts de contacte amb la cristiana. Els jueus que transgredien les mitsvot que eren comunes a ambdues religions devien ser jutjats pels inquisidors.

108

Eimeric va ser un gran detractor de Ramon Llull a qui va condemnar de paraula però també d'obra en alguns dels seus escrits on fins i tot li dona l'apel·latiu d'heretge, fet que no va agradar ni al rei ni tampoc a l'Església. És l’autor del Directorium Inquisitorum obra que va ser inspiració i base per les normes inquisitorials de Torquemada un segle més tard i Francisco Peña, en elsegle XVI, va revisar el text i va afegir algunes normes sense tocar el text central de Nicolau Eimeric. Es recomana la lectura del Manual de los Inquisidores de Nicolau Eimeric i Francisco Peña. Editorial Muchnik. Barcelona 1996. 10.8.3 Atles Català -Avraham Cresques En el 1375 Avraham Cresques, cartògraf jueu mallorquí, d’ofici bruixoler, rellotger i constructor d’instruments nàutics, va fer l’anomenat Atles Català, el primer mapamundi que es coneix. Deixà una nodrida documentació sobre cartes nàutiques fetes per ell, avui perdudes, bé que li’n són atribuïdes d’anònimes, en especial aquest notable Atles català del 1375, en la confecció del qual fou ajudat pel seu fill Iafudà Cresques i que li va encarregar l'infant Joan per regalar-lo al rei de França. El rei els concedí a pare i fill el privilegis de rebre les rentes i drets del nomenament de xokhet. A rel dels avalots de 1391, Iafudà, es va convertir al cristianisme prenent el nom de Jaume Ribes i continuà com a cartògraf al servei del rei Joan I. Pare i fill varen gaudir de la protecció dels reis catalans, Pere III, Joan I i Martí l’Humà. Es recomana la lectura de L'Atles furtiu d'Alfred Bosch. Edit. Columna. Barcelona 1998. Consultar la web de l'Atles de Cresques en el dossier electrònic. 10.9 Joan I l’Aimador de la Gentilesa, el Caçador (1387-1396) Substitueix a Pere III el Cerimoniós el seu fill Joan I l’Aimador de la Gentilesa, altrament dit el Caçador (1387-1396), rei pacifista i amic de la vida cortesana més que de la guerra, es va casar amb Violant de Bar. Sembla que era un rei feble i descurat dels assumptes polítics i estava rodejat d'una camarilla de malversadors que el varen portar a endeutar-se. També es va fer responsable d’aquest desgavell políticoeconòmic al seu conseller Bernat Metge. Respecta als jueus segueix la política que ja va portar el seu pare de protecció d’aquest col·lectiu, i també té al seu servei eminents astrònoms, metges i intel·lectuals jueus entre els quals hi el rabí Khasdai Cresques cap de totes les aljames catalanes i un gran filòsof. Tant el rei Joan I com la seva muller Violant el tenien com a conseller, i apreciaven molt el seu seny no tan sols en els assumptes de les aljames jueves sinó també en diverses qüestions d’estat. En el 1389 va anar a Saragossa com a rabí de la comunitat i sembla que Xemuel de la Caballería i el seu fill Benveniste de la Caballería varen ser els inductors de que anés a l'aljama saragossana, on va ser l'artífex de la pau en les lluites que s'havien produït entre famílies importants de la comunitat i Itskhaq bar Xeixet Perfet. En el 1390, la reina Violant va anomenar a Khasdai Cresques jutge

109

únic a tot el regne per jutjar delictes de malparlaritat, doncs era un tema massa important per deixar-lo en mans de cadascuna de les aljames del regne. L' autoritzà per imposar les penes que cregués convenient fins i tot la pena de mort. Com a administrador va tenir també com el seu pare Pere III a Benveniste de la Caballería, qui amb les persecucions de 1391 va desaparèixer durant un temps de l'esfera financera estatal, però en el 1396 era banquer i arrendador d'impostos de l'arquebisbe de Saragossa. Joan I va continuar i augmentar la relació amb l'escola cartogràfica mallorquina com ja havia fet el seu pare Pere III, que li proporcionà instruments de navegació i mapes de gran valor com el conegut Atles Català fet per Avraham Cresques116. També va tenir a la seva Cort al famós astròleg Cresques de Viviers des de 1386 fins a 1391, quan va morir assassinat en les revoltes de l'avalot. La seva vídua i els seus fills es varen convertir al cristianisme a rel del succés luctuós i Joan I es va encarregar de la seva manutenció per sempre més. Alazar Golluf, membre d'una antiga i il·lustre família saragossana, va ser dispenser de l'infant Joan i la seva muller Violant de Bar des de 1383 quan encara era rei Pere III. Després de ser coronat rei, Joan I el va anomenar regent de la tresoreria de la reina, és a dir tresorer. La seva activitat financera no va impedir que també s'impliqués en els assumptes dels jueus encara que no fossin estrictament de l'aljama a la que pertanyia. Era un home fidel al seu poble i al judaisme i morí en el 1389. Pocs mesos després el seu fill es convertia al cristianisme i demanava al rei que li garantís el dret a rebre l'herència del pare; sembla que en aquesta època encara es mantenia l'antiga llei de perdre tots els drets hereditaris al convertir-se a favor de rebre l'herència el propi rei. El rei li va confirmar el dret a l'herència del pare. Aquest fill d'Alazar Golluf va prendre el nom de Joan Sánchez Calataiud. És el principi de moltes conversions d'aquesta mena. Molt jueus socialment ben situats veient un futur molt magre pel judaisme es convertiren per continuar dins una esfera social alta i millorar-la en lo possible fent carrera dins de la burocràcia i la política estatals. El rei Joan I no va acceptar de cap manera la rebel·lió de la classe artesana jueva en contra del govern elitista de les aljames i va retornar tot el poder intern de les comunitats a la classe més elevada el que va produir un seguit de baralles per obtenir els càrrecs més importants, les famílies ben situades i els estaments socialment més baixos lluitaven constantment per obtenir el govern de les aljames. Les lluites polítiques no eren les úniques, també proliferaren les lluites religioses doncs hi havia un percentatge força alt d'intel·lectuals jueus que havien obtingut un grau de cultura no religiosa molt alt en detriment de l'espiritualitat religiosa jueva. En els cercles intel·lectuals jueus es nota la influència de les cultures externes al judaisme i també hi ha un gran pes del racionalisme maimonidià entre els grans rabins de l'època. Això fa que per un cantó hi hagi unes ments més obertes però que d'altre banda hi hagi un ressorgiment dels pietistes més exagerats, el que provoca un seriós enfrontament en les diverses aljames. Els petits comerciants i els artesans prendran partit per la religiositat que per ells és l'única forma de salvar-se en uns temps inestables per a la població jueva, inestabilitat que va quedar fonamentada en l'avalot de 1391.

116

Veure apartat 12.8.3.

110

Respecta al papat, Joan I, no va poder mantenir la posició bilateral que havia mantingut el seu pare i es va decantar per recolzar el papa d’Avinyó, influït especialment pel legat papal Pere de Luna117. En aquest moment les conversions de jueus al cristianisme ja no son de tipus religiós sinó polític per obtenir càrrecs en l’administració de l’Estat, els jueus estaven apartats d’aquesta possibilitat en tant que jueus, però no si es convertien. Molts jueus nobles, que fins i tot eren de famílies que havien ocupat càrrecs oficials en altres èpoques, decidiren convertir-se per retornar al estatus social dels seus avantpassats. 10.9.1 L'avalot de1391 En el 1378, a Sevilla, Un clergue de nom Ferran Martínez, va començar a predicar contra els jueus i en arribar a arquebisbe el sis de juny de 1391 aprofità el seu sermó de presa de possessió per incitar als seus feligresos a la destrucció sistemàtica de totes les sinagogues del seu bisbat, concretament n'hi havia vint-i-tres en la ciutat sevillana. Algunes varen ser destruïdes, altres convertides en esglésies, les "juderias" es varen despoblar i passaren a ser habitades per cristians o pels mateixos jueus convertits al cristianisme que optaren per aquesta solució abans de morir en mans dels esvalotadors. Aquesta onada antijueva originada a Sevilla va ser com un foc incontrolat i els disturbis s’estengueren arreu passant a altres poblacions castellanes, per exemple el divuit de juny va ser atacada la jueria de Toledo. Els jueus eren batejats o assassinats i el poble aprofitava l’ocasió per robar en les cases jueves i sinagogues i destruir els documents de préstec. Moltes aljames es varen convertir al cristianisme en pes per poder salvar-se. Les autoritats castellanes no varen poder fer res però també s'ha de dir que no esperaven que fos un avalot de proporcions desmesurades com així va ser. També va afectar el fet que a Castella hi havia un interregne doncs l'any anterior havia mort Joan I i el seu fill encara era massa petit per regnar, els regents no tenien ni suficient potestat ni tampoc les ganes per enfrontar-se a una crisi de tals dimensions. A principis del mes de juliol de 1391 arriben les noticies d’aquests disturbis de Castella a terres catalanes i els jueus comencen a ser molestats en algunes comunitats. El rei Joan I intervé proclamant que no es pot ultratjar als jueus ni de paraula ni d’obra ja que això va en contra de la llei de Déu i de la llei reial ja que els jueus són propietat del rei. Es dona l’ordre que els oficials reials protegeixin als jueus dintre i fora de llurs calls. Els esvalotadors castellans arribaren a València a mitjans de juliol. En aquell moment hi havia a la ciutat l'infant Martí amb les tropes preparades per salpà cap a Sardenya i els castellans varen introduir-se entre les tropes perquè els ajudessin a entrar al call. El nou de juliol pogueren entrar al recinte del call uns quants esvalotadors castellans i els jueus tingueren temps de tancar les portes darrera d'ells, però la resta des de fora varen cridar que els jueus matarien als seus companys. L'infant i els consellers digueren als jueus que obrissin les portes, però els jueus desobeïren l'ordre reial. Finalment forçaren les portes i assassinaren aproximadament a uns duescents cinquanta jueus altres foren batejats i altres es salvaren refugiant-se en cases d'amics i cristians. Alguns com el rabí Itskhaq bar Xeixet pogueren fugir en vaixells cap a Argel. També intentaren atacar el barri de la moreria però en aquesta ocasió l'infant Martí va fer penjar a un 117

Futur papa Benet XIII.

111

dels castellans que havia començat el saqueig del barri musulmà i les coses ja no anaren més lluny pels àrabs. El nombre de conversions va créixer immediatament. Les ordres reials de no convertir les sinagogues en esglésies i de no forçar els jueus a convertir-se si no era per pròpia voluntat no varen ser portades a la pràctica. Els càstigs reials per la desobediència a les seves ordres no es varen poder dur a terme ja que molts dels culpables eren de famílies catalanoaragoneses nobles, el que es volia era donar tota la culpa als castellans que, de fet, varen estar els provocadors de l'avalot arreu. El vuit de novembre de 1392 el rei Joan I va atorgar una indult per a tots els causants de l’atac a la jueria valenciana, exceptuant a vint persones, que no varen ser indultades, però tant sols cinc patiren presó, mentre que els altres quinze varen pagar multes per deslliurarse del càstig. El rei Joan era a Saragossa i va rebre el primer informe del seu germanastre i li va enviar una carta amonestant-lo per la seva actuació de negligència davant dels fets luctuosos. En la carta també ordenava que no s'obligués a batejar-se als jueus que havien trobat refugi en cases de cristians i que se'ls traslladés a lloc segur, prohibia que es convertissin en esglésies les sinagogues doncs la seva intenció era recuperar l'aljama valenciana, però la carta escrita el setze de juliol va arribar massa tard. Les aljames petites i properes a València els jueus o havien fugit o s'havien fet batejar tots els que quedaven. El deu de juliol el governador de l'illa de Mallorca expedia ordres per defensar als jueus de la gent que es preparava per atacar-los i va manar que els jueus dels pobles i del camp fossin traslladats a la ciutat per poder controlar l'avalot. El veguer va ordenar defensar l’aljama de Ciutat, però no va poder aturar la fúria popular. El problema era també la rebel·lió dels camperols que exigien la mort o la conversió dels jueus. Va haver-hi moltes matances i molts jueus varen poder fugir en naus cap al Nord d’Àfrica. Entre els que es varen convertir al cristianisme, una llista de cent onze caps de família, hi havia el cartògraf Iafudà Cresques118, que va prendre el nom de Jaume Ribes com ja s’ha dit anteriorment i continuà al servei del rei Joan. El batlle de Mallorca va ser condemnat i executat per ordre reial per haver premés aquests disturbis. El poble exaltat no comprenia que els jueus convertits al cristianisme per mitjans violents no podien ser bons cristians de la nit al dia. Els jueus de Tarragona temien que els arribés també aquesta persecució i es refugiaren al castell informant al rei per escrit. Joan I els respongué en una carta de data vint-i-quatre de juliol en la que els deia que estaven sota la protecció de l'arquebisbe i dels oficials reials. Les noticies de la destrucció de l'aljama de València posaren en guàrdia a Barcelona. El vint-i-sis de Juliol el rei, Joan I, en una carta escrita i redactada per Bernat Metge, agraïa a les autoritats de Barcelona el que s’haguessin oposat aferrissadament als grups del poble que pretenien atacar l’aljama, però també en les platges barcelonines esperava un exèrcit per embarcar-se cap a Sicília i de la ciutat valenciana arribaren en vaixell uns cinquanta castellans que havien ja

118

Fill d' Avraham Cresques, autor de l’Atles Català.

112

participat en els avalots de Sevilla i València119 per continuar la feina a Barcelona on el dia cinc d’agost varen entrar al call i cremaren cases després de saquejar-les i també cremaren l’arxiu de la jueria. Tot això va durar un dia i una nit, varen morir un centenar de jueus la resta es refugiaren en el castell al que s'accedia directament des del carrer que actualment es denomina arc de Sant Ramon del call. El Consell municipal va empresona als castellans i en va condemnar deu a morir a la forca, però el poble baix es va rebel·lar i varen atacar les presons deslliurant als avalotadors i conjuntament atacaren el castell en el que s’havien refugiat els jueus. En l’atac al castell varen morir gairebé tots els jueus que s'hi havia encabit120, entre ells el fill únic de Khasdai Cresques121 el rabí de totes les aljames del Estat. Molts jueus per no morir en mans dels atacants es deixaren batejar i passaren a ser conversos. Aquests atacs varen durar entre el cinc i el set d’agost. El rei va saber de l'atac al call barceloní el vuit d'agost i decidí marxar cap a la ciutat comtal. Degut a aquest avalots el call de Barcelona mai més es va refer, hi va haver un petita comunitat que malvivia en el call destruït i que davant d'un segon intent d'avalot que no va arribar a produir-se, va desaparèixer definitivament en el 1393. El rei Joan I a l’any 1401 va promulgar un privilegi en el que es donava el permís per obrir les portes del call i urbanitzar-lo. Molts dels conversos es varen instal·lar a les cases del que havia sigut el call potser com a record de la que havia estat la llar de llurs famílies durant segles. De totes maneres la ciutat de Barcelona va continuar sent lloc de pas per a molts jueus fins a l’expulsió de 1492. Un nombrós grup de jueus convertits a rel de l'avalot va fer una petició al rei de que se'ls tornessin els seus bens saquejats, en aquest document hi ha noms de notables de l'aljama, Talmudistes, comerciants, metges il·lustres que havien estat dirigents de la comunitat barcelonina Amb la destrucció del call de Barcelona el call de Girona estava en perill, i així el rei envià a Girona un exercit comandat pel capità Berenguer de Cruïlles que no tenia cap força davant la massa de gent enfervorida en contra dels jueus. El nou d'agost els jurats de Girona decidiren tancar l'únic carrer del call que quedava obert per protegir als jueus d'un possible atac, però el deu d’agost fou atacat el call de Girona pels camperols de l'entorn. Moriren quaranta jueus, segons els jurats de la ciutat, però els jueus digueren que havien estat molts més, la resta dels que es salvaren es varen refugiar a la torre Gironella, custodiats per la guàrdia dels jurats. Els vescomtes Rocaberti i Cabrera s'encarregaren per ordre reial de detenir als camperols que anaven a atacar la torre Gironella. Al dia següent els camperols varen voler tornar a atacar però els oficials municipals els varen expulsar de la ciutat. Malgrat la gran desfeta el call de Girona no va ser arrasat com el de Barcelona i es va poder refer el Consell i l’escola talmúdica. El comte d'Empúries va donar refugi a Castelló d'Empúries als jueus de tota la zona. A Lleida el poble, assabentat d’aquests fets i influenciats pels clergues també volien atacar la jueria, però el rei va prohibir als clergues d’entrar al call per predicar la fe cristiana. Aquests es varen queixar i el rei va cedir amb la condició de que solament hi entressin dos clergues i que no 119

A Barcelona hi havia les Drassanes fetes construir per Jaume I, però no hi havia moll, el port era una platja entre el carrer Bonaire i el Pla de Palau. En el 1439 Alfons IV el Magnànim fa fer el primer moll del port de Barcelona, des del Parc de la Ciutadella (el Zoo), antic convent de Sta. Clara. 120 A Barcelona va haver-hi uns 1000 assassinats i uns 3000 bateigs. 121 És interessant llegir la carta que Khasdai Cresques envia a diferents aljames d'arreu, on explica la mort del seu fill i detalls de l'avalot a Barcelona.

113

obliguessin a cap jueu a convertir-se si no era per pròpia voluntat, sense cap tipus de coacció. Lògicament molts es varen convertir per salvar-se enfront a un possible atac i finalment setanta vuit persones varen morir assassinades ja que no es va poder evitar l’atac al call lleidatà. A Perpinyà els jueus foren tancats al castell a fi de protegir-los, mentre la població va saquejar el call abandonat i el mateix governador es va enriquir amb els robatoris que es varen perpetrar. En unes cartes datades el cinc de setembre els cònsols d'aquesta ciutat demanaven al rei poder forçar als jueus a batejar-se per evitar aldarulls a lo que el rei contestà que segons el Dret Canònic tota conversió forçada estava prohibida, però d'altre banda el rei no volia perdre als jueus i no els permeté fugir del país. El castell de Perpinyà va ser també refugi dels jueus que fugien de Girona. El dinou de desembre el rei va donar l'ordre de desallotjar als jueus del castell i que tornessin a llurs cases amb la prohibició de que fossin molestats, que no el robessin llurs bens i que no els forcessin a batejar-se. Però a la vegada demanava als jueus la garantia de que no intentarien abandonar el regne. A Tortosa, un personatge conegut amb el nom de “el joglar”, que era el guardià de la porta del castell on s’havien refugiat els jueus a finals del mes de juliol, no solament va obrir les portes del castell el catorze d'agost sinó que va arengar el poble en contra del jueus, però les autoritats varen poder parar aquest atac i el "joglar" va ser empresonat. Degut a tots els disturbis i per la por als atacs aquells dies a Tortosa varen haver-hi moltes conversions. Encara que Joan I era contrari a les conversions forçoses, les va permetre davant de la influència que tenia el clergat en la cort. Personatges jueus il·lustres varen patir en pròpia carn les destrosses dels avalots, ja hem dit que Khasdai Cresques va perdre al seu únic fill. El conegut poeta Xelomó ben Meixulam de Piera, d'una família important jueucatalana i descendent del famós poeta i cabalista Meixulam ben Xelomó de Piera, va perdre la seva família i la seva casa a Girona, ell va poder escapar a Saragossa on el va acollir Benveniste de la Caballería. Té molts poemes relatius al avalot de 1391. Va ser molt bon amic de Khasdai Cresques a qui va dedicar una elegia mortuòria en els seus funerals on es pot copsar tota l'obra filosòfica i política d'aquest personatge. També va escriure poemes dedicats a personatges jueus de l'època com el rabí Zerakhia Haleví, conegut com Rabí Ferrer122, rabí Moixé Abenabez o Meir Alguadex. Molts dels seus versos reflecteixen l'esperança en l'arribada del Messies Ja en la seva vellesa i a rel de la Disputa de Tortosa Xelomó ben Meixulam es va convertir al cristianisme. A Catalunya no va ser solament un atac contra els jueus sinó que la rel dels disturbis va ser el descontent del baix poble i els camperols contra el rei i els nobles amb els jueus com a excusa o “cap de turc”, la qüestió era protestar per la política econòmica reial i els jueus eren la propietat reial més feble. Tot això barrejat amb una gran dosi de fanatisme religiós provocat pels clergues que ho anomenaren “guerra santa”, va ser una revolta, gairebé es podria qualificar de guerra civil. La revolució que s'havia produït a tot el país s'havia de tallar, i el rei, que quan varen començar els disturbis era a Saragossa, els havia de tallar de rel. Les ordres reials varen ser clares, però els 122

Va ser el successor de Khasdai Cresques en el rabinat de Saragossa.

114

efectius humans per detenir l'avanç de la rebel·lió eren massa minsos. La presència del rei a Saragossa va impedir que en la regió aragonesa s'estengués la revolta d'una manera tan ràpida i sanguinària com s'havia estès a la resta de la Corona. De totes maneres a finals del mes de juliol ja apareixeran grups que atacaven als jueus. A Barbastre, Tamarite i Aïnsa varen encerclar els calls, La jueria de Jaca va ser incendiada i la de Terol estava en perill de seguir la mateixa sort. En el rei envià a Osca al noble Lope de Gurrea amb l'ordre de defensar a la població jueva i amb el permís d'actuar contra els atacants de les jueries com ho cregués convenient, castigant amb penes de presó, embargament o pena de mort si convingués. Ara bé els serveis d'aquest prohom havien de ser pagats pels jueus que eren protegits. El rei hauria hagut de marxar ràpidament cap a les zones afectades per l'avalot, però segons ell mateix reconeixia en cartes datades el divuit i el vint-i-quatre d'agost, l'aljama saragossana estava en perill i la presència del rei frenava l'aldarull. En el mes de Setembre de 1391 el rei Joan I va manar que es fes una avaluació del que s'havia perdut amb l'avalot, un inventari dels bens públics que tenien totes les aljames catalanes abans i els que quedaven després. També era imprescindible calcular els bens de les famílies que havien mort sense deixar cap hereu, aquestes propietats passaven a mans del rei. Khasdai Cresques va ser el puntal del judaisme en aquests moments de persecució massiva i va ser l'artífex de la restauració de les aljames al regne catalanoaragonès. En el mes d'agost ja va començar a recorre les poblacions aragoneses amb Francesc d'Aranda, diplomàtic de la Corona, a fi i efecte de recollir fons per a la restauració de les aljames. El que recolliren va servir per pagar l'exercit enviat als llocs més conflictius, el viatge dels rei i la reina a les diverses poblacions afectades i la missió diplomàtica enviada al papa d'Avinyó en la que participaren la monarquia i les autoritats jueves de Saragossa. Fins al mes d’octubre el rei no marxà de Saragossa per fer justícia i castigar al poble rebel. A Barcelona es va castigar amb pena de mort i esquarterament als culpables de l'avalot a la ciutat i també als que havien dirigit l'avalot a Lleida i Mallorca, tots varen ser sentenciats i executats entre el 14 de desembre de 1391 i el 22 de gener següent. A més a més el rei va castigar a les ciutats i viles que havien destruït llurs calls a pagar els impostos que les aljames haurien hagut de donar al rei aquell any, ja que els jueus no ho podien pagar doncs gairebé totes les comunitats tenien menys població (molts havien mort en mans dels assaltants, altres s’havien convertit per no morir) i no podien permetre’s pagar un sol sou d’impostos, prou feina tenien per intentar refer cases i negocis, però d’altra banda Joan I no volia prescindir d’aquesta font d’aprovisionament particular. El rei també va donar perdons generals en algunes viles i se saldava amb multes a la ciutat, les justificacions varen ser generalment de dos tipus, una la d'acusar a gent vinguda de fora de l'avalot (castellans) com és el cas de València123, l'altre, aplicada a diverses poblacions, que molts jueus s'havien suïcidat per por a ser obligats a convertir-se. A València solament cinc homes varen ser condemnats a la forca i vint expulsat del regne. En el mes de gener de 1932 dos 123

El rei, en una carta del mes de novembre de 1391, concloïa que la ciutat en sí mateixa era innocent del delicte contra la jueria i els jueus i que els únics culpables eren tots homes vinguts de fora del regna i que el Consell havia fet tot el possible per a detenir-los. Està clar que en els fets de València hi havia massa gent noble implicada en els aldarulls i no es podia fer cap acció punitiva contra la noblesa.

115

fills de jurats municipals varen ser empresonats per haver participat en el saqueig però finalment el Consell els va absoldre. En el 1392 varen començar un altre cop els aldarulls a territoris de l'Aragó. Els jueus de Terol i Draoca es queixaren al rei dels ultratges que tenien que patir per part dels camperols. A Albarrasi es trencà la porta d'entrada a la jueria i varen morir alguns jueus, però els oficials reials actuaren ràpidament perquè no anessin tant enllà com l’any anterior havia passat a Catalunya. El rei va dictar moltes ordres per a la vigilància de ciutats, pobles i camins per evitar que es repetissin les matances, fins i tot va arribar a prohibir l’ús de les armes. També va posar sobre avís als oficials que vigilessin els clergues que amb els seus sermons volien començar una altra cop la “guerra santa”. Els jueus de Fraga varen trobar acollida en el castell on varen quedar-se durant molt de temps i després es va veure forçada a vendre les joies que adornaven les seves Torot per reconstruir el call. Els esforços per restaurar el judaisme a la península varen néixer en els Estats Catalansa amb el rei Joan I, encara que sempre topava amb els extremistes cristians. Va invitar als jueus de Barcelona que edifiquessin un nou call amb una nova Sinagoga ja que tot havia estat destruït, ell per la seva banda els restituïa el cementiri i els antic privilegis com el de la seva autonomia interna, els eximia d'impostos i contribucions durant un cert temps perquè es poguessin refer de les pèrdues. Això passava al any següent dels disturbis, en el 1392. El deu de setembre de 1392 Joan I va donar l'ordre d'abolir l'aljama de Barcelona però tres setmanes després anul·lava l'ordre. En el 1393, el rei i la reina informaven a Khasdai Cresques que estaven decidits a restaurar les aljames de Barcelona i València com fos, per tant li demanaven que reunís famílies de tot el regne per fer-les viure en aquestes dos ciutats i recaptar diners de totes les aljames del regne per poder restaurar aquestes dues comunitats de Barcelona i València. Aquesta feina l'havia de fer Khasdai Cresques juntament amb dos jueus de Saragossa i dos de Calataiud. Pocs jueus varen acceptar. La majoria de jueus d'una certa potència econòmica s’havien batejat i vivien entre cristians. A Barcelona el rei instava als pocs jueus que hi quedaven que construïssin un nou call doncs el vell estava destruït, tal el call Major com el Menor. Fins i tot el monarca els retornava els seus privilegis i els eximia d'impostos i contribucions durant un cert temps fins que restauressin la comunitat adequadament. En el 1395 va haver-hi un principi de revolta contra els pocs jueus que encara vivien a Barcelona, amb l'intent de demolir la Sinagoga Major i varen marxar definitivament tots. Des d'aleshores a Barcelona no hi habitaren jueus de manera permanent124. Un cas similar va ser el de València que mai mes va tornar a tenir una comunitat estable. A Mallorca sembla que la restauració de les aljames va ser una mica més efectiva ja que se’ls va prometre privilegis especials. Fins i tot els jueus que en la revolta del 1391 varen marxar a Argel pogueren tornar i accedir a privilegis comercials especials per poder refer llurs negocis. Fins i

124

Els primers jueus que habitaran a Barcelona després de 1395 seran els que arriben a principis del segle XX.

116

tot, a principis de 1394 va arribar un contingent d'uns cent cinquanta jueus portuguesos per establir-se a Mallorca En altres viles catalanes la restauració de les aljames va ser més fàcil doncs també els cristians estaven interessats a que tot tornés a ser com abans, els jueus eren una part important de l’engranatge econòmic del país. És a Girona on l'aljama es va restaurar més ràpidament i on els jueus varen tornar a habitar normalment el call. Un any després dels disturbis, en el 1392, ja estava reconstruït el call i també estava organitzada l'aljama fins i tot amb el seu consell. A l'aljama de Tarragona la reina va prometre als jueus que s’instal·lessin de nou en el call que no se’ls cobrarien impostos fins al cap de cinc anys i amb la possibilitat de recollir donacions d'altres comunitats per construir una nova Sinagoga i per comprar de nou el cementiri jueu que havia estat expropiat per la ciutat. La vila tarragonina va acceptar força bé els esforços dels jueus per restaurar la comunitat De totes maneres hi havia poblacions en les que els jueus tenien problemes amb els governants cristians de la població, per exemple a Cervera els jueus s’havien instal·lat en un nou barri amb cases grans i amb una Sinagoga nova i els varen voler fer fora per fer-los habitar novament en l’antic call amb cases mig derruïdes i la Sinagoga destrossada. L’aljama de Cervera va fer-ho saber a Joan I i aquest va manar al governador de Cervera que deixes en pau els jueus i que els deixes viure en el nou barri. A Joan I li interessava que les aljames es refessin quan més aviat millor, ja prou pèrdua era per a ell la gran quantitat de jueus que s’havien convertit al cristianisme. Les aljames s’havien quedat pobres i amb molts menys habitants, l’economia del regne se’n ressentiria molt i durant molt de temps, en realitat no varen arribar mai mes a tenir la importància econòmica que havien tingut ja que un segle més tard varen ser expulsats del país. En l'afany de restauració de les comunitats també hi va haver per part de Khasdai Cresques el desig de refer els seus governs. Va fer unes ordenances per l'aljama de Saragossa en les que dona plens poders als caps de la comunitat per així poder prendre decisions ràpides en situacions d'emergència. No hi havia rastre de les tendències democràtiques que s'havia intentat introduir en el regnat de Pere III. La reina va modificar aquestes taqanot, ordenances, introduint l'elecció e alguns membres del govern de l'aljama mitjançant votació popular de tota la comunitat. Un nou problema afegit que sorgia era el dels nous cristians, els jueus batejats per no morir en mans dels cristians, però que no tenien instrucció cristiana i la gran majoria continuaven sentintse jueus. Era una nova comunitat que s’havia d’organitzar. Teòricament el cristianisme no volia conversions forçades, però una vegada convertits l'església els vigilava molt de prop i si no seguien al peu de la lletra els preceptes cristians o se sospitava que seguien algun ritus de caire jueu se’ls considerava heretges. L’esforç de l’Església va consistir en organitzar-los en confraries per dóna’ls-hi formació i instrucció cristiana. Joan I en el 1393 va promulgar les primeres ordenances respecte als conversos. Tenien que viure separats dels jueus, de tal manera que no podien ni tant sols menjar junts, per evitar que els nous conversos continuessin practicant les normes alimentàries pròpies del judaisme. Per poder vigilar

117

que jueus i conversos ni tant sols parlessin entre ells, els jueus havien de portar el distintiu de la rodela, fet que en alguns estaments nobles jueus havia caigut en desús degut també a la permissivitat per part de la reialesa. Els conversos havien d'estar a les ordres del bisbat permanentment i observar les disciplines especials que els clergues els imposessin. Es produeixen separacions matrimonials entre matrimonis mixtes de conversos i jueus. També hi ha l’altre cara de la moneda la dels conversos que passen al cristianisme més radical amb l’ànim de demostrar la seva veritable conversió. Altres simplement es converteixen per no morir en mans dels exaltats, altres per por a propers esdeveniments luctuosos de la mateixa mena que els que ja havien passat i altres per mantenir o guanyar un estatus social a la cort. Segueix la restauració de les aljames i és Khasdai Cresques qui organitza la distribució econòmica necessària per refer, en la mesura del possible les aljames. Ara bé també va ser aquest rabí qui va ajudar a molts conversos a fugir cap a Jerusalem ja que un cop batejats ja no podien retornar al judaisme sinó fugien a terres musulmanes on podien viure amb absoluta llibertat de creences. 10.9.2 Khasdai Cresques (1340-1412) Va néixer a Barcelona en el 1340 d'on va ser un dels dirigents de la comunitat jueva participanthi activament durant vint anys. En el 1383 juntament amb altres jueus va negociar la renovació dels privilegis de les aljames de tot l'Estat. Va ser rabí de Saragossa en el 1387, en el lloc que havia deixat Itskhaq bar Xeixet Perfet, sembla que Xelomó i Benveniste de la Caballería varen ser els responsables de que Khasdai Cresques es traslladés a Saragossa. Finalment va ser rabí de totes les aljames i metge del rei Joan I. En el 1390, la reina Violant va anomenar a Khasdai Cresques jutge únic a tot el regne per jutjar delictes de malparlaritat, doncs era un tema massa important per deixar-lo en mans de cadascuna de les aljames del regne. El rei va autoritzar-lo per imposar les penes que cregués convenient fins i tot la pena de mort. Un càrrec judicial de tanta importància no s'havia donat mai a cap jueu i en la persona de Khasdai Cresques es conjugaven totes les virtuts necessàries per jutjar amb rectitud els casos de traïdoria interna a les aljames. El rei li va encomanar la restauració de les aljames després dels avalots de 1391, en els que va perdre la vida el seu únic fill en l'assalt al call de Barcelona el 5 d’Agost de 1391. Era un polític enèrgic que va saber organitzar la distribució econòmica necessària per les aljames però també va ajudar a molts conversos a fugir cap a Jerusalem ja que un cop batejats no podien tornar al judaisme sinó fugien a terres musulmanes. Va ser un gran filòsof en la seva època i considerat un dels pocs savis que es va atrevir a obrir nous camins dins la filosofia. es pot percebre clarament en moltes de les seves obres contra l’aristotelisme la tendència antiracionalista, tendint al pietisme precís i profund sense menysprear el que es podés aprofitar del racionalisme que no anés en contra de la religió. Va escriure en hebreu i també en català com Bittul ìqare ha-notsrim (en català)125. La seva obra filosòfica més coneguda i que va acabar l'any en que va morir és Or Adonai (1412), obra en la 125

Aquesta obra la va traduir al hebreu el seu alumne Iossef ibn Xem Tov.

118

que es reflexa la preocupació de superar l’Aristotelisme amb la finalitat de lluitar en contra d'una de les principals causes de la conversió dels intel·lectuals jueus: la influència provocada per Aristòtil i Averroes, concretament diu: “el grec (referint-se a Aristòtil) que ha emboirat els ulls d’Israel en aquest nostre temps”. També refuta els arguments que exposava Maimònides a la Guia dels Perplexes. En aquesta obra Cresques presenta una explicació complerta de la filosofia averroista, doctrina segons la qual el mon està governat per lleis naturals i permanents i en el que l’astrologia influeix constantment i absoluta en les actuacions humanes. Segons aquestes teories el poble jueu ja no podria esperar la Redenció amb l’arribada del Messies i per això mateix tots els seus sofriments i la seva història ja no tindrien cap valor. Cresques en la seva obra rebat aquesta filosofia i renova la veritat de les creences del judaisme donant noves esperances al seu poble i proclamant que els delators i conversos no tindran part en el mon messiànic, que en canvi els màrtirs del judaisme arribaran un altura espiritual que els col·locarà molt a prop del Messies. També escrigué algunes obres poètiques i arribà a participar en el 1370 en un certamen poètic a Barcelona juntament amb altres poetes catalans. De resultes dels avalots de 1391, en l'any següent s’intensifiquen les fugides dels jueus tant de Castella com dels territoris catalans vers la Terra Promesa, es a dir, Palestina. L’aljama de Saragossa, donava cartes de recomanació als jueus que marxaven cap a Israel perquè fossin ben rebuts i ajudats en arribar-hi. Sembla ser que aquests escrits provenien de l’escola de Khasdai Cresques. Així com a molts intel·lectuals jueus els envaïa el dubte de la seva religió, el poble jueu d’artesans i comerciants per amorosir una mica el patiment de les persecucions vivien el que es pot anomenar expectació messiànica, es a dir, esperaven, que degut a totes aquestes penalitats, ja fossin en la època d’arribada del Messies i això els proporcionava un cert consol. Khasdai Cresques que, encara que intel·lectual jueu, no tenia dubtes en front a la seva religiositat, va escriure poc abans de morir (va morir en el 1410) un llibre de títol “Or Adonai” “Llum del Senyor”, amb la finalitat de lluitar en contra d'una de les principals causes de la conversió dels intel·lectuals jueus: la influència provocada per l'aristotelisme i l'averroïsme. Cresques presenta una explicació complerta de la filosofia averroista, doctrina segons la qual el mon està governat per lleis naturals i permanents i en el que l’astrologia influeix constant i absolutament en les actuacions humanes. Segons aquestes teories el poble jueu ja no podria esperar la redempció amb l’arribada del Messies i per això mateix tots els seus sofriments i la seva història ja no tindrien cap valor. Cresques en la seva obra renova la veritat de les creences del judaisme donant noves esperances al seu poble i proclamant que els delators i conversos no tindran part en el mon messiànic, i en canvi els màrtirs del judaisme arribaran a tal altura espiritual que els col·locarà molt a prop del Messies, que una hora de penediment val més que tota una vida d’estudi de la religió jueva. En totes les seves obres hi ha una línia clara que porta sempre als estudi de la Torà i el Talmud, on certament amb la seva interpretació literal s'hi pot trobar tot el que cobeja el cor dels homes. 10.9.3 Polèmiques. Pablo de Santa Maria, Ioixua Halorquí, Profeit Duran, Bonet Bonjorn:

119

Des de la fatídica data de 1391 fins el 1415 es varen anar reproduint les polèmiques jueucristianes, segurament degudes al desig de l’Església d’aprofitar les conversions forçades en els avalots. Aquestes polèmiques eren sempre epistolars entre un convers i un jueu. El convers desitjava portar als seus amics jueus cap a la religió cristiana que ell havia abraçat veritablement convençut. Son famoses les cartes intercanviades entre Ioixua Halorquí d'Alcanyís i Xelomó ben Itskhaq haLevi de Burgos, el primer era rabí, metge, escriptor, molt amic de Benveniste de la Caballería, el segon era rabí de Burgos i als 40 anys, poques setmanes després de l'avalot de 1391 juntament amb els seus fills més petits, es va convertir i va ser el més important convers d’aquella època, va prendre el nom de Pablo de Santa Maria. Era d'una família jueva il·lustre i de gran pes a l'aljama de Burgos, arrendaven impostos de l'Estat i tenien activitats comercials de gran pes econòmic. Es va dedicar a estudiar el Talmud i filosofia àrab i jueva i també va estudiar obres cristianes. En el 1389 va participar en una missió diplomàtica enviada pel rei Joan I de Castella a Aquitània que era propietat d'Anglaterra i va anar pujant dins dels graus socials jueus de la cort. Com molts dels cortesans era poc complidor del mitsvot del judaisme. Als quaranta anys va rebre el baptisme el 21 de juliol de 1391 justament poc després de començar l'avalot. Quasi en seguida va marxar a Paris per estudiar teologia. En unes visites a Avinyó volia predicar contra els jueus, però el aleshores cardenal de Pamplona Pere de Luna, qui després seria el papa Benet XIII, juntament amb altres dignataris eclesiàstics li varen prohibir que ho fes i la comunitat jueva també hi va influenciar amb la compra del silenci. Va estudiar a fons la religió cristiana i es va convertir en un enemic del judaisme. En quan va tornar de França de pas per territoris aragonesos va voler convèncer al rei Joan I perquè promulgués lleis antijueves i fins i tot va demanar-li que permetés una disputa pública amb el seu antic amic Khasdai Cresques, però aquest tenia massa influència dins la cort per a rebaixar-se a una polèmica jueucristiana amb un convers i el rei Joan I es va negar rotundament a la petició de Pablo de Santa Maria. Pablo de Santa Maria tornà a Castella, allí feu una ràpida carrera sacerdotal i arribà a ser bisbe de Burgos, de la mateixa ciutat de la que havia estat rabí. En una carta escrita pocs dies després de la seva conversió reconeixia convençut que el Messies ja havia arribat i que aquest era Jesús, la carta va recorre forces aljames castellanes, possiblement era el que pretenia Pablo de Santa Maria al escriure-la. Havent sigut un prestigiós rabí molts jueus potser el seguirien en el camí de la conversió. Quan aquesta carta va arribar a mans de Ioixua Halorquí, un bon amic seu, es va sorprendre i li va escriure una carta en la que ell també expressava els dubtes que tenia, especialment enfront als patiments del poble jueu. A rel d'aquesta primera carta va començar tota la literatura polèmica epistolar. En tots els seus escrits, especialment en les cartes ja citades a Ioixua Halorquí, es pot comprovar que la seva conversió va ser absolutament real i fruit de tots els seus estudis. En les cartes de Ioixua es veu un cert interès pel cristianisme i li demana a Pablo de Santa Maria que l’instrueixi i que li expliqui com ha arribat a la conclusió de fer-se cristià i perquè. En aquestes cartes hi ha un rerafons clar del debilitament de la religió judaica en el cercle d’intel·lectuals jueus, que d’una banda queden influenciats per les doctrines de Santo Tomàs i comencen a trobar en el cristianisme i en el cercle intel·lectual de cristians el que ja no hi ha en el judaisme, una obertura a l’estudi de les ciències i una riquesa intel·lectual oberta a totes les corrents filosòfiques que

120

s’estenen entre l’aristocràcia. Les discussions giren, d'altre banda, en torn als temes recurrents de les profecies messiàniques que es troben a la Bíblia, com ha de ser aquest Messies etc. si fa no fa com en les disputes, solament que les cartes polèmiques són personals, mai públiques. Un altre personatge de l’època amb el que Pablo de Santa María va polemitzar mitjançant intercanvi de cartes era el jueu català Profeit Duran ( Itskhaq ben Moixé ha-Levi - Efodi), deixeble de Khasdai Cresques i un intel·lectual amb tendències maimonistes, inclinat a buscar un compromís entre el judaisme tradicional i la filosofia de Maimònides. Va defensar el judaisme i es burlava de les doctrines cristianes amb les que el volia convèncer el convers Pablo de Santa Maria. Profeit Duran també polemitzà amb un deixeble de Pablo de Santa Maria, un altre convers de nom David Bonet Bonjorn (Iom Tov) de Barrio i l’acusà de deixar-se influir per els raonaments cristians de Pablo. Profeit Duran va fer tota la seva obra polèmica defensant al seu poble i la seva tradició. En les seves obres es pot percebre la promesa de la Redempció final davant de les desgracies que ha de patir el poble jueu. La seva més coneguda carta de polèmica és al tekhí kabotekha "no siguis com els teus pares" que és un treball literari molt polit i concret en la que ataca a Bonet Bonjorn per deixar-se influenciar per Pablo de Santa María i convertir-se al cristianisme. És molt interessant veure la ironia que destil·la aquesta carta on fa burla clara dels principis de fe del cristianisme com la Trinitat, l'Encarnació o la Transubstantació a la vegada que també comenta els cisma de l'Església (Avinyó) com part integrant de la poca credibilitat que li produeix el cristianisme. Les seves obres contra el cristianisme segueixen una línia basada en la crítica històrica, com també es pot veure en kelimat ha-goim "vergonya dels gentils". Aquesta obra és també de temàtica polèmica. Altres escrits seus tenen un rerafons de tristor per la pèrdua de dirigents veritables de les aljames i de dolor per la situació del poble jueu, però sempre hi ha un fil d'esperança en la redempció del poble. Va estar present en la Disputa de Tortosa (1414) defensant les seves creences fins al final, no va defallir mai en tot el procés de discussió. Ell plantà la llavor d'una campanya religiosa i nacionalista que més tard, en la època de l'expulsió, es va estendre entre jueus i conversos. David Bonet Bonjorn pertanyia a una família de Perpinyà de metges reconeguts 10.10 Martí l’Humà (1396-1410). A la mort de Joan I sense fills mascles a qui traspassar el tro, hereta el regne el seu germà Martí l’Humà. També va heretar els problemes que encara cuejaven de l'avalot de 1391. La reconstrucció de les aljames encara era un tema pendent. De l'aljama de Lleida es conserven forces documents datats entre 1400 i 1413 de negociacions entre els jueus i les autoritats de la ciutat sobre la restauració de l'aljama. Es volia fundar una nova comunitat i els jueus demanaven la devolució de l'antic call i que mentre es reconstruïa, doncs havia estat completament destruït i incendiat, el municipi els hi lloguers cases en un altre lloc de la ciutat. Les seves peticions anaven també vers el bisbat que volia convertir en església l'antiga Sinagoga i els jueus demanaven la seva devolució o la indemnització per poder-ne construir una de nova. La comunitat va rebre l'exempció d'impostos durant un cert temps i

121

algunes altres avantatges econòmiques per poder refer l'aljama. Es va posar en marxa immediatament l'organització autònoma interna amb un govern com hi havia hagut abans de 1391, per tal de tornar a la normalitat. Trenta sis jueus de Fraga varen marxar en el 1398 i es varen instal·lar en poblacions properes, segurament a conseqüència dels avalots de 1391. Assabentada del fet, la reina Maria, esposa de Marti l'Humà, que tenia en propietat de les terres fragueses, va ordenar a aquests jueus que tornessin a Fraga abans d'un mes, ja que estaven compromesos amb la seva aljama per un document escrit en hebreu i català a no abandonar-la fins que no s'haguessin pagat la part que els hi tocava de les deutes de la comunitat. En el 1401 promulga un privilegi reial en el que es dóna l'ordre d'urbanitzar el call de Barcelona anul·lant definitivament la remota possibilitat de que hi hagués una altre aljama a la ciutat. Ja en el 1400 el procurador Jaume Colom es va encarregar de fer un plànol de l'abandonat call de Barcelona com a preparació per aquesta nova urbanització i obertura dels carrers encerclats pel mur romà. L'altre problema que li va arribar al rei Marti d'herència del regnat anterior va ser el dels conversos. Amb l'avalot de 1391 hi va haver una gran quantitat de conversions, tots aquests conversos formaven veritables comunitats i s'havia de separar als conversos del jueus per evitar que aquells tornessin al judaisme. Com el seu pare Pere III i el seu germà Joan I també va tenir al seu servei com a administrador a Benveniste de la Caballería malgrat que la seva activitat financera estatal havia estat aturada durant força temps a rel de l'avalot de 1391. En el 1401 ja parlava en nom del rei amb dels delegats dels Consells de Catalunya i Aragó sobre assumptes d'impostos i va tenir molt a veure en les negociacions dels casaments de les famílies reials catalanes i navarreses. Regnant Martí l’Humà, es produeix la mort del seu únic fill mascle i hereu del tro Martí el Jove per unes febres en el 1409 i això abocarà, a la mort del rei en el Compromís de Casp. En aquest mateix any es produeix el concili de Pisa on es va ren deposar els dos papes existents: el de Roma i el d’Avinyó i va ser elegit un tercer papa, Benet XIII qui va instal·lar la seva cort a terres catalanes on va tenir un paper decisiu pel canvi dinàstic i una sèrie de conseqüències desfavorables per les aljames jueves. 10.11 Compromís de Casp Martí el Jove va tenir fills mascles però tots varen morir en la infantesa, només quedava un fill il·legítim, Frederic comte. de Luna, i el rei Martí l’Humà era partidari que el regne passés a les seves mans al morir ell, però el problema és que era encara un infant. Mort Martí l’Humà sense que es decideixi la successió i es produeix un interregne entre 1410 i 1412 en que el governador Guerau Alemany de Cervelló i el Parlament regiran els assumptes d'Estat. Mentre els candidats a la corona són: Lluís d’Anjou, net per línia femenina de Joan I, Jaume d’Urgell, recolzat per la noblesa catalana, casat amb una filla de Pere III el Cerimoniós per tant cunyat de Martí l’Humà, i també besnét per línia masculina d’Alfons el Benigne, i Ferran

122

Trastamara anomenat d’Antequera126, fill segon de Joan I de Castella i de Leonor d’Aragó, filla de Pere el Cerimoniós, també va ser candidat Alfons de Gandia, net per línia masculina de Jaume II. a haver-hi enfrontaments, i el candidats principals es varen reduir a dos: Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera. El papa era partidari de Ferra i, encara que entre els compromissaris de Casp no hi era el papa, la reina Violant en una carta dirigida als compromissaris ja va deixar clar que hi havia entre ells tants “familiars o domèstics del sant pare, que tot lo món coneix que aquest juhí sia del tot en ses mans”. Entre els compromissaris hi havia Vicens Ferrer, confessor del papa, el seu germà Bonifaci, conseller del papa, Pere Bertran jurista col·laborador del papa, Francesc d’Aranda i Domènec Ram, bisbe d’Osca, tots dos vinculats al papa i Berenguer Bardaixí jurista a sou de Ferran de Trastamara. Els compromissaris catalans foren proposats pels aragonesos i eren Bernat de Gualbes, conseller de Barcelona i advocat del papa, Pere Sagarriga, a qui el papa va elevar a la seu de Tarragona, i Guillem de Vallseca, Solament aquest dos últims varen votar a favor de Jaume Comte d’Urgell. El vint-i-vuit de juny de 1412 a Casp es decideix donar la corona dels Estatas Catalans a Ferran Trastamara, Ferran I (1412-1416), i a Barcelona, Tortosa i València s’esvaloten en contra de la decisió i les autoritats criden a Vicens Ferrer perquè amb la seva oratòria florida i els seus sermons doni explicacions al poble i convenci de l’elecció. 10.12 Ferran I (1412-1416) En el mes d'agost de 1412 va arribar des de Castella a Saragossa com rei Ferran I, acompanyat per Vicenç Ferrer. Durant el seu regnat succeeixen diversos fets que afectaran molt directament la vida del jueus. Un són les prèdiques de Vicens Ferrer i l'altre la Disputa de Tortosa. 10.12.1 Vicenç Ferrer. Nascut a València en el 1350 i morí en el 1419 a la ciutat de la Bretanya francesa de Vannes, d’on n’és patró i on es guarda en relíquia el seu cap. El seu pare era un notari gironí Es va fer dominic, estudià a Barcelona, Lleida i Tolosa. Va ser anomenat predicador general de l’ordre i va ser confessor de la dona de Martí l’Humà i conseller d’aquest. Va recolzar com tots els dominics el cisma d’Avinyó (Climent VII), però va manifestar-se clarament amb el papa Benet XIII (papa Luna), qui l’escollí com a confessor i prelat domèstic de la seva cort papal (1395-1399). La seva activitat política es va desenvolupar primer a Castella on va ajudar a legislar una sèrie d'ordenances antijueves127 i a Aragó en el Compromís de Casp en l'any 1412 ja que ell era un dels compromissaris i va influir molt en les decisions finals. Poc després en el 1416 es va escindir dels criteris del cisma i va insistir a Benet XIII que retornés al sí de l’Església de Roma i

126 127

Se l'anomenà d'Antequera perquè va guanyar una batalla als musulmans en aquesta vila. Veure apartat 5.3.14.

123

també va canviar de parer sobre Ferran de Trastamara, ja convertit en Ferran I, a qui va invitar a l’obediència papal de Roma en una prèdica feta a Perpinyà. Les seves prèdiques es varen fer famoses ja des del Compromís de Casp, quan el varen cridar perquè calmés els ànim de barcelonins, valencians i tortosins especialment a qui digué en diferents ocasions públiques que l’elecció havia estat dirigida per la providència divina. Totes les seves prèdiques varen quedar per escrit ja que es feia acompanyar sempre per escrivans que en prenien nota. El papa Calixte III va començar la seva canonització en el 1455 i en el 1458 ja el varen fer sant, degut a les moltes conversions que va aconseguir entre els jueus i a als nombrosos miracles que li son atribuïts. Era senzill en la seva oratòria però sabia arribar molt bé al cor de la gent. Amb els seus sermons va portar a molts cristians al penediment i a la penitència i a molts jueus, ja inclinats cap a la religió cristiana, els va portar a la conversió. Va estar predicant durant un any a Castella i segons els seus sermons no hi havia d’haver ni violència ni coacció religiosa per aconseguir que jueus i musulmans es convertissin al cristianisme, però tot i amb aquestes premisses el poble sentint els seus sermons s’excitava en contra dels jueus especialment. També va entrar en algunes sinagogues i, tot i sense violència, les va consagrar al culte cristià directament. També hi havia una banda de gents anomenades “flageladors” que el seguien a on anava i per on passaven estenien el terror entre els jueus. També coincideix amb l’època en que el convers Pablo de Santa Maria és bisbe de Burgos. Vicens Ferrer va fer que es produïssin també moltes conversions degut a la gent que l’acompanyava i que en arribar ell a una població desallotjaven els jueus dels seus calls i els feien habitar en llocs pobres i malsans fent desaparèixer moltes aljames que havien sigut refetes després dels avalots del 1391. La seva influència es va estendre fins a les aljames de Lleó. Degut a tot això a Valladolid el 2 de gener de 1412 es va promulgar una llei relativa als jueus: Anul·lava la llibertat política de les aljames i destruïa completament llur economia. La llei en sí anava dirigida a jueus i musulmans però en la pràctica els únics que la patiren varen ser els jueus. La destrucció econòmica es va fer mitjançant la prohibició d’exercir la medecina amb cristians, els jueus herbolaris o farmacèutics no podien vendre productes als cristians, però tampoc els artesans podien treballar per cristians ni els comerciants jueus podien vendre a cristians, etc. Davant a la llei els jueus tenien que ser jutjats segons les lleis jueves però per jutges cristians, així doncs les aljames ja no tenien cap autoritat política ni jurídica. Tampoc se’ls deixava traslladar-se ni viatjar, així s’asseguraven que, al no moure’s del lloc on habitaven, tard o d’hora acabarien convertint-se. Vicens Ferrer es va traslladar a terres catalanes portant amb ell a Ferran d’Antequera que va ser elegit amb el nom de Ferran I com a nou rei de tots els Estats Catalans i amb ell arribaren les noves llei antijueves que imperaven a Castella. Vicens Ferrer va seguir el mateix mètode que havia seguit a Castella anant de població en població predicant. Sembla que en arribar a Alcanyís, es va trobar amb Ioixua Halorquí, el jueu que s’havia cartejat amb Pablo de Santa Maria i que ja dubtava de la seva fe judaica des de feia molt de temps. La llavor que Pablo de Santa María havia plantat en el seu cor estava germinant i Vicens Ferrer va aconseguir la seva definitiva i veritable conversió batejant-lo amb el nom de Jerónimo de Santa Fe i es va convertir

124

amb un lluitador implacable contra el poble jueu. Les seves actuacions varen ser molt destacades en la Disputa de Tortosa. També Vicens Ferrer va tenir un paper destacat en la disputa però no directament sinó indirectament doncs les seves contínues i repetides visites a totes les aljames provocaren un reguitzell de conversions, moltes degudes també a la inseguretat que sentien les comunitats amb la manca dels seus rabins, altres pels efectes dels flageladors que acompanyaven a Vicenç Ferrer i altres pels efectes de la seva oratòria, que, no ens enganyem, podia arribar a convèncer. 10.12.2 Disputa de Tortosa La rel de la convocatòria de la Disputa de Tortosa s'hauria de buscar en diferents fets que s'esdevingueren paral·lelament però que varen convergir en un punt: la cerca de la conversió dels jueus. Un fet seria l'elecció en el Compromís de Casp de Ferran de Trastamara, qui, ja com a rei va arribar de Castella amb el bagatge d'haver contribuir a promulgar una sèrie de lleis antijueves a Castella128. Va ser elegit per influència del papa Benet XIII. Un altre fet important per comprendre el que va representar la Disputa de Tortosa seria la conversió de Ioixua Halorquí129, jueu que ja va ser preparat per a la seva conversió per Pablo de Santa María però que el toc definitiu li va donar Vicenç Ferrer al batejar-lo a Alcanyís amb el nom de Jerónimo de Santa Fe. Ioixua Halorquí era metge del papa Benet XIII. Hi ha un nexe comú en tot que arriba sempre a la figura papal. En el mes d'agost de 1412 Jerónimo de Santa Fe li va portar al papa una col·lecció de midraixim escrits en llatí i en hebreu que s'havien anat fent i reunint des de l'època de Raimon Martí130 i que tenien una temàtica messiànica que confirmava que Jesús era el Messies. Aquests documents varen donar peu al papa Benet XIII per voler convocar una disputa. Benet XIII, ja tenia pràctica en controvèrsia judeucristiana, doncs ja havia discutit amb el rabí Xem Tov ben Itskhaq ibn Xaprut, metge de Tudela, en una disputa que varen protagonitzar a Pamplona en el 1375. En l'any 1412 totes les aljames dels Estats Catalans varen rebre una convocatòria del papa Benet XIII131 amb l’ordre de fer una disputa sobre la fe. Cada aljama tenia que enviar els seus rabins a la cort papal de Tortosa per a que rebessin instrucció sobre la fe cristiana. El papa i els cardenals varen voler preparar aquesta disputa amb la finalitat de convertir a tots els jueus convencent-los mitjançant el raonament, però amb una sèrie de mesures que havien d'ajudar a la conversió. Era un moment molt dur pel judaisme, els jueus ja no estaven protegits pel rei, ja que Ferran I si havia arribat a rei era gràcies la influència decisiva de l’Església, dels dominics i de Vicenç Ferrer i aleshores estava obligat a seguir les directrius que li havia marcat l’Església, entre elles, la política antijueva.

128

Veure apartat 5.3.14. Veure apartat 12.9.3. 130 Convers que va col·laborar amb Pau Cristià en la Disputa de Barcelona en el 1263. 131 Benet XIII (papa des de 1394 fins a 1409) es deia Pere de Luna i va néixer a Osca, va ser deposat del papat en el concili de Pisa de 1403.i va morir al seu palau de Peníscola. 129

125

De totes maneres encara quedaven els alumnes de Khasdai Cresques, excel·lents talmudistes coneixedors també de les ciències profanes i de la teologia cristiana. En la disputa de Tortosa hi havia alguns dels representants més carismàtics del judaisme català i aragonès com: Zerakhia ben Itskhaq ha-Levi (anomenat Ferrer Saladín), Moixé Abenabez132 (Moixé ben Xemuel ben Abbas, anomenat Moixé Abenabez), Iossef Albo, Astruc ha-Levi, Profiat Duran133. N’hi va haver d’altres de menor importància. També hi va assistir un poeta jueu: Xelomó ben Ruben Bonafed, qui, en les seves poesies va explicar el que succeïa en els debats i fora d’ells amb un to satíric incomparable. També assistiren dirigents polítics de les aljames i intel·lectuals jueus. La disputa va començar el set de Febrer de 1413. El dia abans de començar-la Benet XIII va rebre a tots els jueus que parlarien en la disputa i els va tractar amb una gran cortesia, assegurant-los que aquesta disputa no era a fi de cap mal sinó per provar a través del Talmud la veritat de la fe cristiana, que, evidentment, estava per sobre de cap dubte. La primera persona que va parlar en la disputa va ser el convers Jerónimo de Santa Fe134 qui va fer un discurs basant-se en que la persona de Jesús de Natzaret i tota la seva història recollida segons ell en totes les profecies de l'Antic Testament sobre el Messies. Volia demostrar mitjançant proves textuals que Jesús era el Messies i un cop demostrat aquest fet els jueus haurien de rendir-se a l'evidència i es convertirien al cristianisme. Al dia següent varen començar els debats de forma només oral, encara que es conserven els protocols en llatí redactats pel notari apostòlic i dos escrits de polemistes jueus.135Els tres tenen coincidències però també hi ha divergències pròpies de la voluntat per cada part de fer veure els fets de la millor manera. Acabades les sessions els jueus escrivien després de cada sessió informes sobre el que havia succeït a la Sala i els enviaven a les respectives aljames. El notari apostòlic escrivia tot el que es deia “in situ” i moltes vegades no coincidien alguns detalls d’uns i altres, pot ser que el notari no escrivís tampoc amb excessiva fidelitat per partidisme i els jueus també podien oblidar alguns detalls al escriure després dels debats. Rabí Astruc ha-Levi va dir que l’arribada del Messies no era necessària als jueus per a la salvació i la redempció de les seves ànimes, ja que el Messies era sobre tot un fet polític. El Papa el va renyar públicament ja que, en la seva opinió, això era negar la seva fe en el Messies. Les diferents argumentacions que va plantejar Astruc ha-Leví quasi sempre es varen basar en el mètode utilitzat per Nakhmànides en la Disputa de Barcelona de 1263. Poc després en tocar a la part cristiana la seva actuació en la disputa, va aconseguir, baix coacció que alguns dels rabins de caràcter més dèbil juressin sobre la Torà que creien que el Messies havia arribat el dia de la destrucció del Temple, quan això tan sols va ser una interpretació d'Astruc ha-Leví d'un midraix.

132

Ja era una dirigent important de l'aljama de Saragossa en el regnat de Pere III.. El seu nom hebreu Itskhaq ben Moixé ha-Levi, anomenat també com Efodi. 134 Ioixua Halorquí, rabí d'Alcanyís, polemitzador amb Pablo de Santa Maria i batejat per Vicens Ferrer. 135 Un va ser escrit per Bonastruc Desmaestre, rabí de Girona i l'altre és d'autor desconegut. 133

126

Jerónimo de Santa Fe aprofitant l'ocasió va presentar un midraix falsificat i així ho va dir Astruc ha-Leví qui va llegir el mateix midraix però amb el text autèntic diferent del presentat per Jerónimo de Santa Fe que el va treure de l'obra de Raimon Martí Pugio fidei adversus mauros et iudaeos136. El vint de febrer el general dels dominics en nom del papa va fer un resum dels debats que s'havien fet en el que es declarava com a conclusió que era increïble que els jueus no haguessin encara reconegut que havien estat vençuts per Jerónimo de Santa Fe i els seus arguments, per tan els rabins estaven obligats o a acceptar els dits arguments o plantejar-ne de nous. El papa va prendre la decisió de que la disputa tornés a començar des d'un bon principi, i que a cada sessió les dues parts, la jueva i la cristiana, tenien que portar escrit tot el que volien plantejar i el que pensaven expressar oralment. Lògicament cada part podia llegir el que s'havia presentat abans de començar la sessió per poder rebatre els arguments plantejats per una o altre part. Jerónimo de Santa Fe era l'encarregat de presentar sempre les conclusions sobre cada debat. El convers Jerónimo de Santa Fe, va dir en una sessió que la fe en l’arribada del Messies era un dels tretze principis del judaisme, però els rabins jueus li varen replicar que tenia raó però solament en part ja que sent un del tretze principis fonamentals de la religió judaica en canvi no ho era el moment exacte de l’arribada del Messies, i que ells creien fermament en la seva figura, però que encara no havia arribat. Ja s'havia fet evident en altres disputes com la de Barcelona que la visió del Messies dels jueus era molt diferent de la visió cristiana, per tan pràcticament no hi havia cap punt de contacte entre el judaisme i el cristianisme sobre l'origen diví del Messies i sobre la seva arribada i la finalitat d'aquesta arribada. Les proves que aportava Jerónimo de Santa Fe continuaven basant-se en textos midràxics, molt d'ells procedents de la font literària falsificada per Raimon Martí. El dos de maig, Jerónimo de Santa Fe, en nom del Papa es va dirigir jueus per fer-los penedir ja que havia quedat clar que el Messies ja havia arribat i que els rabins no havien pogut donar suficients proves per demostrar el contrari. Els jueus varen respondre per escrit que el Messies no tenia un lloc concret de naixement, i que aquest no tenia que ser per força de tipus miraculós (néixer d’una verge). Segons els rabins el Messies havia de ser un home íntegre i profeta però en les Sagrades Escriptures res es diu de que hagués de tenir una naturalesa divina. El Messies arribarà per redimir als jueus d'una captivitat corporal. El Messies no té perquè morir per redimir el poble del pecat d’Adam, molt al contrari ha de viure perquè amb ell el poble jueu torni a posseir la terra que va ser dels patriarques. Durant tot el mes de maig Jerónimo de Santa Fe va estar replicant tot el que havien dit els jueus sobre el Messies i va fer utilitzar finalment com a prova molts dels fragments de midraixim falsificats per Raimon Martí en els que apareixien dades exactes que demostraven que l’època del Messies havia arribar feia temps. Els jueus varen replicar que aquestes fragments no era veritables i aportaren textos midraixics autèntics, i demanaren que els textos adduïts per Jerónimo de Santa Fe fossin mostrats en públic, però el convers va replicar que els busquessin ells mateixos aquest fragments ja que eren ells els interessats en demostrar que no eren autèntics.

136

Veure apartat 12.4.

127

En un dels debat en que Jerónimo de Santa Fe va donar dades i càlculs dels anys segons ell trets del Talmud i que segons aquest càlculs el Messies havia arribat justament en el temps en que va viure Jesús, un rabí li va respondre amb paraules del Talmud que diuen: “Maleïts siguin els qui es dediquen a calcular la fi dels temps ja que això solament ho sap Déu”. Aquest debats varen seguir durant tot el mes d’agost, però després no es tronaren a començar fins el vint-i-nou de novembre. Durant aquest interval, els rabins estaven obligats a quedar-se a Tortosa per ordre papal i no podien desplaçar-se a llurs aljames per cap raó. Durant tot el temps que els rabins varen estar a Tortosa Vicenç Ferrer va aprofitar per recorre aquestes aljames privades dels seus dirigents religiosos i provocar desordres que els responsables de la seguretat del Estat varen tenir problemes per poder aturar. Quan arribava a una vila feia reunir a tots els jueus per que escoltessin els seus sermons i amb aquest mètode va aconseguir moltes conversions entre els jueus que se sentien orfes espirituals de llurs rabins. La seva fe començava a trontollar en veure que les autoritats talmúdiques jueves no se'n sortien de la disputa i continuaven retinguts per fer més debats obre la fe. Fins i tot el rei Ferran li va escriure que anés a predicar als jueus de Tortosa i després anés a Saragossa on possiblement obtindria nombroses conversions. Amb tot això els rabins ja feia força temps que estaven fora de les seves aljames i lluny de les seves famílies. La seva estada a Tortosa provocava unes despeses extraordinàries que havien de pagar les seves famílies i aljames respectives, empobrint-se cada cop més. Les sessions de novembre i desembre varen ser en part un resum de tot el que ja s'havia dit i Jerónimo de Santa Fe volia tan sí com no que els jueus reconeguessin la seva desfeta tal manera com si no s'haguessin discussions fins a aquell moment. El vuit de gener de 1414, el Papa va començar una nova sèrie de sessions. Va assegurar que el seu desig era la salvació de les ànimes jueves, abreviar la disputa i portar a la pràctica les conclusions que es derivessin d’aquesta disputa. També va declarar que en acabar-la tenia la intenció de promulgar diverses ordres en contra del Talmud i en relació a la manera de viure del jueus i de les seves costums. Alguns jueus es varen retirar del debat i solament varen quedar tres eminents rabins: Zeraia ha-Levi, Astruc ha-Levi i Iossef Albo. Però el papa no va voler que la resta de rabins tornessin a les seves respectives aljames. Els volia a tots reunits a Tortosa com a mesura per afeblir no solament a les comunitats sinó també als mateixos disputants que cada cop se sentien més impotents davant l'aclaparadora pressió de la part cristiana. Astruc ha-Levi va marxar de Tortosa sense permís papal no sense deixar la seva participació en les discussions per escrit com ja es venia fent des del mes de febrer. Mentre es varen fer diverses discussions i en arribar el torn a la lectura de l'escrit d'Astruc ha-Leví aquest ja havia tornat a Tortosa i presentà vuit capítols en els que es va esplaiar en comentar no els detalls sinó els principis de la fe judaica rebatent en cada moment totes les argumentacions de Jerónimo de Santa Fe. Va utilitzar el mètode de la filosofia escolàstica per contraatacar als cristians amb llurs pròpies armes. Fins a mitjans de febrer va estar llegint i defensant les seves declaracions Astruc ha-Leví i aprofità per criticar la situació en la que es veien tots els rabins allí reunits, allunyats de llurs famílies i comunitats i com s'havia aprofitat la Disputa per humiliar a tots els jueus del regne. La resposta de Jerónimo de Santa Fe tampoc es va fer esperar comminant a rabí Astruc a mantenir la seva fortalesa i no deixar-se commoure per qüestions externes als debats. També li

128

va contestar a un dels seus capítols que el Talmud s'havia estat escrit per lluitar contra el cristianisme i per donar més seguretat i fortalesa al judaisme. En el mes de març, després que Jerónimo de Santa Fe acabés el seu discurs, Astruc ha-Leví va fer una declaració de principis al·legant que no tenia res més a dir i que no subscrivia res que anés en contra de la Torà, la llei natural o la fe judaica. Jerónimo de Santa Fe va rebutjar aquesta declaració doncs esperava que reconeixes la desfeta. Zerakhia ha-Leví va ser l'últim jueu que va parlar i ho va fer aclarint que pel jueu és article de fe l'esperança en el Messies, però que no podia arribar fins que no es complissin una sèrie de condicions especials que, evidentment no s'havien acomplert encara. La resposta de Jerónimo de Santa Fe el dinou d’abril de 1414 va ser la clausura dels debats i els rabins ja no afegiren res més, així que pràcticament va acabar aquí la Disputa de Tortosa. Les conseqüències varen ser força desastroses, la comunitat jueva gironina es va dirigir al rei per demanar que acabessin ja les vexacions que el papa i l'Església infligien als rabins i fins i tot un frare gironí també li va demanar al papa i al rei que s’ajudés als jueus que patien molèsties i per part dels cristians de resultes de la disputa. Molts jueus creien que els seus rabins no defensaven prou bé la seva fe i es varen sentir inclinats a convertir-se. Famílies jueves aristocràtiques per mantenir el seu “status” econòmic també es convertiren, com per exemple els de la Caballería que a les poques setmanes de ser batejats ja ostentaven càrrecs importants en l’administració de l'estat i en la política. Ferran de la Caballería quasi immediatament apareix com conseller i tresorer del rei i Vidal de la Caballería es va batejar amb el nom de Gonzalo i va estar encarregat en assumptes administratius i financés del regne. Amb l'exemple d'aquesta família també es convertiren parents i amics, entre ells el poeta Xelomó ben Meixulam de Piera que era ja molt vell. Vidal de la Caballería era un dels jueus retinguts a Tortosa , mentre que Bonafós de la Caballería estava a Saragossa, el rei els va reclamar a tots dos mentre estava assetjant Balaguer on estava el comte d'Urgell declarat en rebel·lia contra Ferran I. La seva intenció era tenir-los al seu servei doncs necessitava el seu recolzament i d'altre banda manifestà al papa la seva intenció de fer-los convertir al cristianisme. Un cop convertits podien seguir al seu servei fins i tot amb càrrecs oficials doncs ja no eren jueus, d'altra banda amb l'exemple de la seva conversió, molts jueus també s'hi afegiren. Acabada la disputa, que l'església va considerar com una victòria per el cristianisme, la cort papal es va traslladar de Tortosa a Sant Mateu, un poble que hi ha entre Tortosa i Peníscola. Allí Jerónimo de Santa Fe va presentar una sèrie de passatges del Talmud que segons ell contenien heretgies. Els rabins varen demanar al Papa que els dispenses de més discussions i que els deixes tornar a llurs aljames. El papa com a tota resposta va decidir que continuessin els debats però aquesta vegada dedicats a l'anàlisi del Talmud. El rabí Xelomó Itskhaq va declara que el Talmud pels jueus és la llei divina donada oralment al poble jueu i que no es podia trobar en ella cap heretgia venint com venia de Déu. Els últims debats es varen fer en el mes de setembre de 1414. Jerónimo de Santa Fe va demanar que es jutgés com a heretges als rabins que veient les heretgies que contenia el Talmud seguien defensant-les. Tots, menys Zeraia ha-Levi, Astruc ha-Leví i Iossef Albo, varen reconèixer la seva ignorància sobre aquestes heretgies que Jerónimo de Santa Fe i altres veien en certs passatges del Talmud, declaració que feren cansats ja d'aquesta persecució, solament per poder

129

tornar a les seves aljames respectives. Zeraia ha-Levi, Astruc ha-Leví i Iossef Albo continuaren a presentar per escrit i a discutir oralment la defensa del Talmud, els arguments de Iossef Albo els va refutar un altre convers Andreu Bertrand. A finals del mes de setembre va fer la seva locució Jerónimo de Santa Fe acabant-la amb el prec al papa de que promulgués un edicte contra el Talmud. El deu de novembre es va fer l'última sessió en la que Jerónimo de Santa Fe va ratifica la seva decisió de condemna al Talmud i la resposta d'Astruc ha-Leví acompanyat per molts dels rabins presents va ser la de declarar que no tenia cap intenció de defensar aquests passatge del Talmud que s'havia demostrat que eren erronis. Tan sols Zeraia ha-Levi i Iossef Albo no s'adheriren a la dita declaració absolutament contraria al que havia dit en altres ocasions, clarament es contradeia, possiblement per acabar d'un cop amb aquesta Disputa. A primers de desembre el papa ja havia donat permís a molt rabins de tornar a llurs aljames i sembla que hi ha ganes per ambdues parts d'acabar finalment tots aquests debats, el papa per raons polítiques i els jueus perquè ja feia massa temps que les seves comunitats els necessitaven. Com a conseqüència d’això el papa va promulgar en els mesos de maig i juliol de 1415 unes ordenances en les que condemnava el Talmud com llibre ple d’heretgies. Es va ordenar que tots els jueus donessin els seus Talmudim per esborrar els passatges considerats heretges. Mentre, des del maig de 1414 Vicens Ferrer recorria les viles de tot el territori fent sermons als jueus i batejant-los. Els cristians s’enfervoritzaven i els batejaven a la força. A Daroca, els jueus, mancats del seu rabí, Iossef Albo, que estava a Tortosa, i estaven a les mans dels cristians que volien batejar-los a la força varen demanar ajut al rei i aquest va respondre que no es fes res en contra dels jueus ja que les conversions forçoses no eren del gust del rei ni de Déu. Però el rei no hi era a cada població per defensar-los i les autoritats de totes les poblacions, entre ells el de Daroca, permetien que entressin cristians als calls i apallissessin als jueus, els empresonessin, els robessin els bens i fins i tot els cremessin les cases amb l'excusa d'impedir que marxessin. L'infant Alfons va enviar ordre d'alliberar sota fiança els jueus empresonats. No hi va ver res a fer i fins i tot es varen enfrontar al llegat reial. A l'Aragó altres aljames varen ser atacades, moltes degut al fet que les famílies importants s'havien convertit i només hi quedaven els pobres, els artesans i rabins pietosos estudiosos de la Torà. Catalunya va quedar més al marge d'aquesta violència. A punt va estar de que esclatés a tot Aragó un avalot i es destruïssin i abandonessin les aljames però en el 1416 es va revocar l’autoritat papal de Benet XIII i en aquest mateix any moria Ferran I i Vicenç Ferrer ja no influïa en la política, això va fer que els jueus tinguessin una altra època de relativa tranquil·litat i poguessin recuperar-se. A rel de la disputa de Tortosa, Iossef Albo va escriure el Sefer ha-Icarim "Llibre dels Principis", una antologia dels debats que havia viscut i la conclusió a que arriba és que es tenien que investigar els principis de la fe ja que aquesta recerca feia que es fortifiqués la creença en la Torà, afegia que s’havia de mantenir la fe d'Avraham i mantenir-se en ella a despit de les persecucions. Va voler aclarir el que va ser un punt conflictiu entre els mateixos jueus: el que s'entenia per article de fe en el judaisme. Ell va ser el viu exemple de la fortalesa en les creences del judaisme.

130

El Rabí Xem Tov, també va reflexionar sobre tots els problemes que havien sorgit a rel de la Disputa i que va exposar en el Sefer ha-emunot "Llibre de les creences" reforçant la fe en els principis del judaisme. Segons ell el racionalisme era el culpable de l’apostasia de tants jueus i la única interpretació autèntica de la tradició jueva es trobava en la Cabalà. El problema estava en que els jueus estudiaven la ciència dels gentils i això els feia perdre la seva pròpia fe. Xelomó ben Ruben Bonafed va continuar escrivint opuscles de polèmica com havia fet ja abans de la Disputa defensant la seva fe per sobre de tot. D'altra banda Astruc Rimoc, poeta i metge es va fer batejar amb el nom de Francesc de Sant Jordi i amb ell també es va convertir el seu fill. Francesc de Sant Jordi va escriure a alguns amics i coneguts jueus amb la intenció de que seguissin les seves petjades i també es convertissin. Xelomó ben Ruben Bonafed va contestar-li amb una certa duresa doncs no podia suportar les desercions com aquesta i moltes d'altres que es produïren en aquells moments durs per la fe judaica. 10.13 Alfons IV el Magnànim (1416-1458) 137 Puja al tro Alfons IV el Magnànim rei que va decidir protegir les aljames en benefici de la cultura i l’economia del país. En el 1424 el rei va confirmar la inexistència a perpetuïtat d'una comunitat jueva a Barcelona, ratificant l'ordre de Martí l'Humà del 1401. L’aljama de Mallorca es va acabar en el 1435 per la conversió dels jueus que hi quedaven, uns 200. Ell fet d’aquesta conversió va ser conseqüència de l’acusació a 4 rabins de L’aljama de l'assassinat ritual d'un musulmà i tota la comunitat en pes es varen oferir a convertir-se a canvi de l’alliberament als rabins d'aquesta falsa acusació. El nou papa de Roma, Martí V, en part per oposar-se al papa cismàtic, revoca tots els seus decrets contra els jueus i el Talmud. Jueus de tota Europa varen anar a Roma per parlar amb el papa. Es varen tornar les sinagogues que havien sigut convertides en esglésies i es revifaren les aljames. A l'Aragó aljames senceres properes al rei com la de Saragossa no patiren les conseqüències de la Disputa de Tortosa però a Catalunya només quedaven comunitats modestes que havien tingut poder econòmic antigament com les de Girona i Cervera. Cap jueu va tenir la situació econòmica que havien tingut en altres temps, solament alguns conversos i casos molt especials de jueus con el metge i rabí Avraham Xalom, que va ser nomenat metge municipal de Cervera, per atendre tant als jueus com als cristians. El germà del rei d’Alfons el Magnànim, que després serà el rei Joan II (1458-1479), també tingué un metge jueu de nom Cresques.

137

En el 1439 fa fer el primer moll del port de Barcelona, on ara hi ha el Parc de la Ciutadella, la zona del Zoo i antic convent de Sta. Clara.

131

10.14 Joan II (1458-1479) Joan II va regnar després del seu germà Alfons IV al morir aquest sense descendència. Joan era fill de la segona dona de Ferran I, mentre Alfons era fill de la primera dona de Ferran. També va ser rei de Navarra pel seu matrimoni amb Blanca de Navarra. Per aquesta raó al morir Blanca el rei Joan II es va coronar rei de Navarra en detriment del seu fill Carles de Viana que reclamava la corona per a sí mateix, es va produir una revolta entre els partidaris d'un i de l'altre, finalment al morir Carles, el seu pare Joan II va ser rei de Navarra fins a la seva mort. D'altre banda Joan II va posar el Rosselló i la Cerdanya en mans de França a canvi d’ajut militar i se’l va considerar un traïdor a Catalunya i com a conseqüència es va produir una guerra civil en contra d’ell. Aquesta guerra va començar en el 1462, coincidint amb la revolta remença contra els mals usos que va durar fins al 1472; la segona revolta remença es va produir entre 1484 i 1486, regnant ja el seu fill Ferran II. Durant els regnats tant d'Alfons IV el Magnànim com del seu germà Joan II els jueus varen tenir una vida tranquil·la i treballaven per recuperar-se econòmicament de les destrosses anteriors. Molts conversos forçats varen tornar al judaisme, en el 1460 comencen a arribar de Castella a Aragó conversos que eren perseguits per La Inquisició castellana138 i trobaven refugi especialment a l'aljama d'Osca, allí vivia Avraham ben Xem Tov Bibago, conegut per Avraham Bivach, filòsof i metge. Una de les seves obres més famoses és Derekh ha-emunà, "camí de la fe" en la que es reflexa la seva voluntat de reforçar la fe en el judaisme. La seva actitud en front al allau de conversos que arribava de Castella era d'ajudar-los a retornar al judaisme i ell mateix va participar en la circumcisió d'un grup de conversos adults, vint-i-cinc anys després del fet la Inquisició va jutjar el cas, però ell feia poc que havia mort (1489). Varen ser forces els casos de conversos que retornaven al judaisme i que passaven per Aragó, molts d'ells camí de Jerusalem possiblement a la tolerància i la permissivitat que hi havia en aquells moment. La vida a les aljames grans havia estat tant difícil que molts es traslladaren a poblacions petites creant noves aljames més reduïdes en les que no havia variat l’estructura social. Els jueus que hi habitaven eren comerciants, artesans, metges, intel·lectuals que vivien de l’aljama i alguns jueus rics que es dedicaven a fer préstecs a la casa reial, nobles i fins i tot als bisbes. Les relacions varen millorar sensiblement entre jueus i cristians, fins i tot varen ser recaptadors d’impostos, ofici que en altres èpoques havia estat gairebé en mans només de jueus139. En cercles de la noblesa hi havia íntima amistat entre jueus i cristians. Molts cristians passaven les festes jueves a casa d’amics jueus sense que això fos mal vist., i fins i tot alguns intel·lectuals cristians anaven a la Sinagoga per sentir parlar a algun rabí de reconeguda saviesa sobre qüestions teològiques o filosòfiques. També hi havia col·laboracions estretes entre els clergues i els jueus en qüestions sobre literatura bíblica140. 138

Veure apartat 5.3.15. Fer memòria del regnat de Jaume I especialment. 140 Un clar exemple de col·laboració entre cristians i jueus és el cas del Rabí Moixé Arragel de Guadalajara que entre 1422 y 1433 va traduir al castellà la Torà amb comentaris i ho va fer conjuntament amb els monjos franciscans per desig del Mestre de l'Ordre de Calatrava. Els franciscans varen fer les pintures de l'obra i hi varen representà al rabí Moixé Arragel vestit amb la capa i la rodela pròpia dels jueus. 139

132

La filosofia racionalista continua incidint entre els intel·lectuals jueus en detriment del judaisme tradicional, cada vegada són més filosòfics i menys religiosos els sermons dels rabins a les sinagogues. 10.15 Ferran II (1479-1516) i Isabel de Castella141. El reis Catòlics. Ferran no serà rei fins a la mort del seu pare Joan II en el 1479. Un dels seus més al·legats va ser el convers Alfons de la Caballería, personatge conegut per la seva amplia cultura, gran jurista i molt bon polític. Va col·laborar en el pacte matrimonial entre Isabel de Castella i Ferran com una avantatjosa aliança per poder lluitar contra França i amb les revoltes internes. També va ser l'artífex dels pactes entre la parella reial per frenar les reclamacions d'Isabel. Com en èpoques anteriors molts jueus estaven al servei de nobles i clergues notables com a administradors, metges, advocats. Semblava doncs que les relacions entre jueus, cristians i conversosen terres catalanes eren cordials, satisfactòries i tranquil·les. Va ser tresorer general del regne un convers, Gabriel Sánchez, descendent d'Alazar Golluf142 que havia estat tresorer de Violant de Bar esposa de Joan I. Seguia doncs la nissaga d'administradors i financers encara que ara eren ja conversos. El problema que es va crear en els regnats de Isabel i Ferran va ser la preocupació constant per l'heretgia. Una manera de combatre-la era procurant que els jueus no ajudessin als conversos a tornar al judaisme. Mentre a Castella començaven a actuar els tribunals inquisitorials a Sevilla i Toledo, on hi havia focus molt importants de conversos143, Ferran decidí restaurar els tribunals inquisitorials en els seus Estats on ja existien feia temps, recordem que la Inquisició la va implantar Jaume I en el 1232. Solament a València hi havia un tribunal inquisitorial en actiu i els inquisidors eren força benèvols i poc actius, es destacaven per penitenciar als acusats amb penes relativament lleus i gairebé mai arribaven a la condemna a la foguera. Fins i tot el rei, per influència de Luís de Santángel, convers comptador de Ferran II, demanà al tribunal que es tractés amb indulgència a un convers. Casos d'aquesta mena es repetien constantment. El rei era el primer que preferia la benevolència i amb penitències aconseguir que els conversos tornessin al sí del cristianisme sense arribar a condemnes dràstiques com la presó perpetua i la foguera. A València els inquisidors seguint la línia aragonesa varen donar dos mesos als conversos acusats de judaitzar per poder-se penedir dels seus pecats i així tornar al si de l’Església solament patint una penitència pública. El rei també era partidari d’aquesta política de benevolència vers els conversos. Fins que Torquemada va imposar les seves lleis cruels i estrictes a Castella i va influir perquè s'apliquessin també al territori dels Estats Catalans. València era un lloc on es refugiava la flor i nata dels conversos intel·lectuals i adinerats castellans que tenien intenció de fugir amb vaixell, mentre s’allotjaven entre els jueus valencians 141

Veure apartat 5.3.16 Veure apartat 12.9. 143 Amb el gran avalot de 1391 a Sevilla es varen convertir molts jueus per no morir en mans dels cristians i es va crear una gran comunitat conversa. 142

133

que els ajudaven a practicar les lleis judaiques en espera de trobar un vaixell en el que embarcarse. La tolerància que hi havia hagut fins ara estava a punt de donar l'últim alè. El 7 de maig de 1484 Ferran II va anunciar a les Corts reunides a Tarazona que amb el beneplàcit del papa s'havia resolt dur a terme inquisicions contra conversos que continuessin practicant el judaisme o l'islamisme. La primera població que havia de servir de pedra de toc era València, ciutat en la que des dels avalots de 1391 ja no hi havia jueus però també degut al avalot era plena de conversos que havien estat batejats a la força i in extremis per no morir en mans dels esvalotadors. D'altre banda València era el port des d'on sortien els vaixells cap al Orient i molts conversos castellans hi havien anat fugint de les persecucions de Castella amb intenció de retornar al judaisme en arribar a Palestina. Els inquisidors començaren els processos inquisitorials d'un mode força tolerant, fins i tot allargaren els terminis dels edictes de gràcia per donar temps als conversos a penedir-se. Molts dels inculpats eren rics i nobles de la ciutat. De totes maneres els processos varen durar quatre anys durant els que es varen reconciliar nou-cents treta vuit conversos i en varen morir a la foguera uns cent, entre homes i dones. Al mateix temps Torquemada nomena dos inquisidors per Saragossa, el que era una clara violació als furs d’Aragó en els que es declarava la prohibició de nomenar oficials del regne d’Aragó a estrangers - els castellans no eren aragonesos per tant els furs els consideraven com a estrangers -. Malgrat les protestes de les autoritats aragoneses, arribaren els inquisidor, ni tan sols varen respectar l'ordre normal i no varen publicar l’edicte en el que es donava temps als conversos acusats de judaitzar per penedir-se i tornar al sí del cristianisme. El deu de maig es fe a Saragossa el primer Auto de Fe en el que varen penitenciar i reconciliar un home i tres dones, el tres de juny cremaren a dos homes i la imatge d'una dona morta. Els inquisidors varen haver de suportar les crítiques i l'oposició del poble aragonès per haver violat els furs i interromperen les inquisicions durant un any i mig. La Diputació del regne d’Aragó va enviar al rei el vint-i-nou de novembre de 1484 una comissió per queixar-se de la potestat de la Inquisició castellana que no tenia jurisdicció a Aragó i acusaven il·legalment segons els furs. Al·legaren que la Inquisició tenia que ser aragonesa i que les confiscacions de bens de conversos no podien estar fetes per oficials castellans. La Inquisició aragonès podia actuar també intentant reconciliar als pecadors amb l’Església amb càstigs i penitències lleus sense arribar a la difamació i la calumnia, doncs, segons la comissió, no hi havia heretges notoris i públics. El rei es va negar a destituir als inquisidors castellans al·legant que els inquisidors aragonesos no havien fet be la seva feina., acceptant fins i tot suborns. Torquemada va anomenar a un dominic com a Inquisidor d’Aragó: Joan de Solivera, home molt dur i sense cap tipus de compassió. Aquest inquisidor va decidir implantar el seu primer tribunal inquisitorial a Terol i arribat a les portes de la vila, el consell de la ciutat no el va deixar entrar per por a que passés el que ja era normal a les ciutats per on passava la Inquisició, penitències, morts a la foguera i la ruïna econòmica. Terol era un lloc on hi havia un gran nombre de conversos. Mentrestant Solivera va fer expulsar als pocs jueus que vivien a la població de Cella. Tant Terol com Solivera enviaren missatges a Ferran II que estava a Córdoba. El rei va manar que es prengués la ciutat per les armes i el 25 de març de 1485 la Inquisició va entrar a Terol. Solivella va ser molt dur i entre 1484 i 1486 va condemnar a trenta homes i solament set

134

persones varen ser reconciliades. Varen cridar fins i tot al rabí de l'aljama perquè acusés a tots els conversos judaitzants però les seves respostes foren tan discretes i prudents que no varen poder obtenir que denunciés clarament a ningú. A Saragossa continuaven intentant fer fora la inquisició castellana a la que li tenien autèntic terror. Els conversos s'havien organitzat i tenien armes, el seu pla era atacar i matar a un inquisidor per fer-los marxar. Entre els quinze i el setze de setembre va ser assassinat a la catedral l'inquisidor Pere d'Arbués. Davant d'aquesta mort els cristians volgueren matar als conversos i de pas atacar els barris jueu i musulmà. Les autoritats ho pogueren evitar i donaren ordre de capturar als assassins. En el mes de desembre de 1485 cremaren a la foguera a dos conversos i des del mes de febrer de 1486 els autos de fe eren mensuals. Els sospitosos de l'assassinat de l'inquisidor Pere d'Arbués foren processats. L'acusació va ser feta a base de les declaracions obtingudes amb el turment. El cap era Jaime de Montesa que va ser executat en el mes d'agost de 1487, home ja vell, lletrat i lloctinent del Justícia Major d'Aragó, un convers de rang social alt igual que els altres conjurats. També va ser acusat Luís de Santángel i va morir cremat a la foguera. Molts varen ser els conversos de l'èlit social que foren acusats de judaitzar, no sense una certa raó, doncs molts d'ells mantenien tradicions judaiques arrelades. En aquest moment que la política comença a influir en la Inquisició recordem que també hi havia molts polítics conversos. Entre ells el Vicecanceller del regne d’Aragó Alfons de la Caballería. Probablement, en l’aspecte religiós era, com molts dels conversos de la noblesa, un escèptic en qüestions religioses, seguia la religió cristiana sense cap devoció, però les seves arrels jueves probablement tampoc l’interessaven, potser solament com a una part nostàlgica de la seva vida i no per el judaisme en sí mateix, potser les tradicions familiars pesaven suficientment per que Alfons sentís un cert afecta per el poble dels seus avantpassats que tenia que patir una persecució rera l'altra. Va ser acusat com a judaizant per ajudar als jueus i va haver-hi moltes acusacions de cristians i de jueus contra ell, probablement per enveges i rancúnies. Se'l va acusar de donar regalar oli per la làmpada de la sinagoga, donar diner i regals als pobres jueus en les festes principals jueves, la seva família tenia seients reservats a la sinagoga i les dones procuraven obtenir menjar dels jueus per el dissabte. És notori que Alfons de la Caballería intentava per tots els medis intercedir a favor dels jueus enfront al rei i sembla que li agradava mantenir converses amb rabins. És lògic pensar que es tractava d'un home culte i possiblement instruït també en les lleis de la Torà i del Talmud. Amb l'assassinat de l'inquisidor Pere d'Arbués també va sortir-ne esquitxat Alfons de la Caballería però no es va poder provar res en contra seva El procés inquisitorial per heretgia contra Alfons de la Caballería va durar vint anys, en el 1488 va passar sota la vigilància directa del papa i en el 1501 se’l va absoldre completament. Un altre convers acusat per l'assassinat de l'inquisidor va ser tresorer general del regne Gabriel Sánchez, però tampoc es va poder provar res. Se'l va processar i com en el cas d'Alfons de la Caballería va durar molts anys i va acabar en l'oblit. En el 1486, el rei i Torquemada varen donar l’ordre d’expulsió dels jueus de l’arquebisbat de Saragossa i d’Albarracín. Entre l'expulsió dels jueus de Sevilla, en el regne de Castella, i aquesta en el regne d'Aragó ja s’anava gastant l’edicte posterior de l’expulsió total dels jueus d'ambdós regnes.

135

La Inquisició s’estava acostant a Barcelona, la ciutat ja estava força empobrida degut a les revoltes dels pagesos del 1462 i, tot s’ha de dir, a una mala administració, així que solament faltava la Inquisició per fer davallar encara més l'economia de la ciutat. Si la inquisició castellana s'establia a Barcelona també en aquest cas estarien fora de la llei doncs els furs de Catalunya tampoc acceptaven oficials estrangers. Les autoritats veient que s’instal·laria la Inquisició a la ciutat varen protestar, i ja solament amb la noticia de la pròxima vinguda de la Inquisició, els conversos barcelonins varen treure tots els diners del banc municipal i vengueren les seves propietat marxant cap a França, on varen tenir l’ajut de l’Estat Francés per establir-s'hi. Marxaren prop d'unes cinc-centes famílies de conversos, així doncs es va complir el que temien les autoritats barcelonines: la ruïna econòmica per la ciutat. Els consellers intentaren parlamentar amb el rei i la Inquisició, demanaven que aquesta estigués controlada per les institucions locals, que se suavitzessin les regles inquisitorials. Els consellers volien que es donés als conversos l'oportunitat de reconciliar-se amb l’Església sense càstigs físics ni econòmics. Entre els consellers no hi havia conversos però la ciutat no tenia problemes amb aquest col·lectiu i possiblement alguns conversos varen influir en els consellers perquè actuessin en el seu favor. Demanaven, en una paraula, que les coses continuessin com eren abans d'arribar la Inquisició castellana fet absolutament impensable veien la trajectòria endegada per aquella institució. En el 1487 varen arribar els inquisidors i les naus en el port plenes de fugitius varen ser detingudes. El fet de voler fugir ja va ser la prova que volien els inquisidors de la culpabilitat d'aquelles persones. Alguns aconseguiren fugir com l'antic secretari de Joan II, Joan de Sant Jordi. En l'auto de fe del 25 de gener de 1488 va ser cremada la seva efígie i la de la seva dona. El tresorer reial de Catalunya també en el regnat de Joan II, Jaume de Casafranca, amic de Joan de Sant Jordi no foren condemnats fins al 1505 morint plegats a la foguera. D'aquestes dues famílies es sabia que eren converso que judaitzaven, fins i tot coneixien bé la llei judaica i la practicaven, el que va sorprendre va ser el cas d'Antoni Bardaxí, regent del departament català de la cancelleria reial i que havia firmat ell mateix l'ordre reial perquè s'establís la Inquisició castellana a Barcelona fet pel que va ser molt criticat. En el 1487, poques setmanes abans d'arribar la Inquisició a la ciutat va fugir en secret amb la seva dona i els seus fills a França. Tothom creia que era un cristià vell i va sorprendre la seva fugida, indicativa de que era un convers que probablement judaitzava. La Inquisició també va actuar a Lleida i a Osca. En aquesta ciutat varen voler fer un escarment i varen empresonar un grup de jueus ja vells, acusats de haver circumcidat conversos, se’ls va turmentar fins que varen confessar que sí ho havien fet i que era la seva obligació com a jueus que eren i varen haver de dir els noms dels conversos circumcidats. Varen morir cremats a la foguera tant jueus com conversos, solament un jueu va morir estrangulat perquè en el últim moment es va fer batejar per no morir cremat. El regnat de Ferran II que en un principi havia estat una esperança pel poble d'enfortiment del regne amb el casament amb Isabel de Castella, va anar empitjorant la convivència entre cristians, conversos i jueus, amb un malestar clar i contundent per molts conversos i latent pels jueus. La ruïna econòmica del regne va arribar ja amb els processos inquisitorials però va ser definitiva amb l'expulsió dels jueus en el 1492.

136

11 Expulsió. El regnat d'Isabel i de Ferran va ser una època dura pels conversos que patiren la forta intransigència de la Inquisició. Foren molts els penitenciats per aquesta institució que lluitava contra l'heretgia amb mètodes tant violents com la tortura i les condemnes foren també en masses ocasions desmesuradament dures. Mentre la Inquisició es dedicava a descobrir conversos judaitzants els jueus no patiren persecucions ni avalots, podien viure amb una certa tranquil·litat en ambdós regnes. Molts jueus varen ajudar en les tasques d’administració a Isabel i a Ferran com Itskhaq Abravanel i Avraham Senior, ajudant a obtenir diners per la campanya en contra del regne musulmà de Granada. La idea d'expulsar als jueus dels territoris castellans i catalans feia força temps que anava quallant en la política ambdós regnes, però era una decisió que per raons econòmiques s'anava posposant. En el 1491 en el regne de Castella encara es varen renovar els contractes d'arrendament d'impostos als jueus, la majoria d'aquests contractes estaven en mans d'Avraham Senior, del seu gendre Meir Melamed i de Itskhaq Abravanel. L'administració del regne de Castella estava en mans dels jueus i era certament difícil prescindir del seu treball. Les lluites contra els musulmans del regne de Granada ocupaven no solament la ment i el temps dels reis sinó que també produïen unes grans despeses. A mida que s'anaven conquerint territoris musulmans, el jueus residents en viles de les noves conquestes automàticament passaven a ser captius de guerra i les aljames jueves castellanes i catalanes costejaven la llibertat dels seus germans jueus. La victòria final dels castellans va ser el dos de gener de 1492 i Isabel i Ferran entraren a Granada. i el trenta ú de març de 1492 firmaren en el palau de l'alhambra l'edicte General sobre l’Expulsió dels jueus dels territoris de Castella i dels territoris dels Estats Catalans. Aquesta decisió va ser sobtada i no queden massa clars els motius perquè la preguessin d’una manera tan dràstica, però segurament ja s'anava gestant aquesta resolució des de 1480, data en que ja es va fer un programa de repressió contra els jueus i que només els varen expulsar de la zona andalusa, la més problemàtica pel contacte amb els conversos i uns anys després en el 1486 varen ser expulsats els jueus de Saragossa i Albarrací. Sembla doncs que el motiu de l'expulsió definitiva era la influència que els jueus exercien sobre els conversos ajudant-los a seguir practicant el judaisme. L’edicte no es va fer públic fins al mes d'abril, arribà a terres aragoneses a finals d’aquest mes, concretament el dia vint-i-nou es rebé a Saragossa i no arribà a les comarques catalanes de Girona i Lleida fins al primer de maig. No se sap exactament la raó perquè va passar gairebé un mes entre la firma de l'edicte i el fer-se públic, el fet és que segurament els jueus i conversos addictes a la Corona com Itskhaq Abravanel, Avraham Senior i Alfons de la Caballería n'estaven al corrent i potser intentaren pactar amb Isabel i Ferran un aplaçament o fins i tot una anul·lació de l'edicte. La data límit per marxar va quedar fixada per el trenta-un de juliol tant per la Corona de Castella, com per Aragó, València, Mallorca, el comtat de Barcelona i els estats de Sardenya i Sicília, no així Nàpols que era independent. Al Rosselló l’edicte no va tenir vigència fins el vinti-un de setembre de 1493 quan es va incorporà als Estats Catalans i varen tenir només un mes de termini per marxar. En el regne de Nàpols es va fer efectiva el mes de setembre de 1497 i en el regne de Navarra l’expulsió es va efectuar en el 1498 .

137

Els suposats tractes dels jueus amb els reis entren dins del capítol de la llegenda i una d'aquestes explica que Avraham Senior i Itskhsac Abravanel varen demanar als reis que no posessin en pràctica l'expulsió, ja que encara no s’havia fet públic l'edicte i a canvi prometien pagar a la Corona trenta mil ducats d’or. Ferran semblava ja en cert mode una mica convençut, però segons diu la llegenda, va arribar Torquemada amb una creu a la mà i va dir: “Judas va trair Jesucrist per trenta denaris i ara vosaltres el voleu vendre per trenta mil”. Els reis acomiaden als dos jueus i poc després es feia efectiu l'edicte. No deixa de ser una llegenda però és molt possible que hi haguessin tractes amb diners pel mig. Els jueus tenien dos opcions, marxar o convertir-se. Uns marxaren per no renunciar al judaisme altres decidiren batejar-se i viure com a cristians. Entre els primers s'hi contava Itskhaq Abravanel que va preferir marxar i es diu que va pronunciar un kherem144contra tots els jueus que renunciant a la seva judeitat es varen convertir al cristianisme. Com que tant ell com el seu fill Iehudà Abravanel no tingueren temps de cobrar els arrendaments d'impostos de la corona castellana, Isabel els donà el trenta ú de maig de 1492 un permís especial per poder portar-se'n cadascun mil ducats i joies d'or i plata, cosa que estava prohibida a tots els altres jueus. Iehudà Abravanel, filòsof i metge va anar a Portugal, però després que li fos pres el seu fill i fos batejat en contra de la seva voluntat, Itskhaq i Iehudà Abravanel i llurs famílies embarcaren a primers de juliol en el port de València i s'establiren a Nàpols, Iehudà tingué allí contactes culturals amb pensadors com Pico della Mirandola i Marsilio Ficino, on continuà el seu estudi i recerca sobre filosofia neoplatònica. El seu pare Itskhaq Abravanel també s'establí a Nàpols i posteriorment en altres ciutats de la península Itàlica. Com que part de la seva vida havia estat dins de la política també allí es dedicà a assumptes financers i polítics, especialment a Venècia on va viure fins a la seva mort en el 1508. Entre els segons hi havia Avraham Senior que el quinze de juny, als vuitanta anys, es va fer batejar i va prendre el nom de Ferran Núñez Coronel i el seu gendre Meir Melamed que també es va convertir, prenent el nom de Ferran Pérez Coronel, tots dos varen tenir com a padrins a Isabel i Ferran. Isabel va tenir sempre cura d'Avraham Senior fins a la seva mort i es va encarregar que la seva família sempre estigués en bona posició social. El seu gendre Fernando Pérez Coronel va continuar treballant com a financer i administrador reial. Les ordres que es varen donar des de les Cancelleries foren clares sobre el tracte curós i respectuós que s'havia de donar als jueus. Les jueries i els calls tenien que estar protegits perquè ningú pogués molestar-los en llurs preparatius per la marxa. També les ordres es referien a les deutes que s'havien de pagar als jueus i als impostos que aquests devien a l'Estat que també s'havien de liquidar. Les ventes de les propietats havien de ser justes i honestes segons aquestes ordres, però a l'hora de la veritat, molts s'aprofitaren de les ventes precipitades i per necessitat. Els bens comunals com sinagogues, hospitals o cementiris es varen considerar com propietat del tresor i foren confiscats. Moltes sinagogues es convertiren en esglésies. En el cas dels cementiris. alguns varen ser donats pels jueus a cristians que els havien ajudat, com és el cas del cementiri de Montjuïc a Girona que els jueus en feren donació al cavaller Joan de Sarriera en pagament per els favors que havia fet a la comunitat, després els seus hereus varen utilitzar les làpides com a material de construcció per el palau que es varen construir a Palau Sacosta. Es curiós el cas del municipi de Vitòria que el 27 de juny de 1492 va rebre oficialment el cementiri jueu amb el compromís de conservar per sempre aquelles terres com a terres per pastura, dita promesa es va 144

Kherem = excomunió de la comunitat jueva. Actualment no s'usa.

138

complir durant cinc segles, fins que en els anys setanta la comunitat jueva de Baiona va rellevar d’aquesta obligació a Vitòria com agraïment pels jueus que España va salvar de l'Holocaust nazi. Segons Baer jueus es veien afectats per l’edicte uns dos cents mil jueus en total, segons censos castellans i catalans de l'època podien ser uns cent mil, i es diu que en territori català es varen convertir uns trenta mil i en varen marxar uns altres trenta mil, aquestes xifres són difícils de comprovar. La historiografia actual i a base de les tècniques de la demografia històrica s'ha arribat a perfilar unes altres dades: abans de l'expulsió hi devia haver a Castella uns cinquanta mil jueus i uns vint mil a les terres dels Estats Catalans, però aquesta xifra es probable que s'hagi de retocar i arribar a un total de noranta mil persones entre Castella i Aragó, València, Mallorca i el Comtat de Barcelona. De totes maneres és molt difícil calcular tots els jueus que marxaren doncs totes aquestes xifres són hipotètiques. Varen malvendre les seves propietats i no podien endur-se’n diners, ni or ni plata ni pedres precioses. Venien totes les propietats, cases, vinyes, botigues per teles, ases, carros i mules. Arreu del regne de Castella, a València i Catalunya, les ventes es feien sota la supervisió d'oficials seglars només a les poblacions aragoneses intervingué la Inquisició en les ventes de les propietats jueves, adduint una nova llei que considerava els bens dels jueus exactament igual que els bens dels heretges i els jueus havien de fer taxar tot el que tenien i informar-ne als comissaris inquisitorials, aquests vigilaven que no hi hagués cap frau per part jueva, no els importava gens si el frau era per part cristiana, tenien ordre de castigar als jueus que no declaressin tots llurs bens. Es va donar l'oportunitat a tots els jueus que no volguessin marxar de batejar-se i se'ls donava fins i tot un període per adaptar-se a la nova situació, per aprendre les normes del cristianisme i deixar definitivament el judaisme, període en el que La Inquisició no podia de cap manera intervenir doncs estaven en període d'adaptació. Els clergues aprofitaren les circumstàncies per visitar les aljames i procurar convèncer als jueus de quedar-se convertint-se. A Terol, tingueren apartat de la seva congregació al rabí durant uns dies per poder fer la seva feina proselitista sense intromissions. Els mateixos consellers municipals, anaven per les cases jueves per veure si podien aconseguir conversions i evitar d'aquesta manera la ruïna de la ciutat amb la marxa de tots els jueus. Aconseguiren, segons el llibre d'actes municipal, unes cent conversions entre homes, dones i nens. Els jueus del regne de Castella i els dels territoris dels Estats Catalans varen tenir tres mesos de termini per marxar. Aquesta marxa va ser escalonada i el trenta-un de juliol, el set del mes d'av del 5252 acabaren de marxar tots els que quedaven. Segons una llegenda que d'entre d'altres també va ajudar a crear Itskhaq Abravanel, els jueus marxaren el dia nou d'av, i feien coincidir la data amb l'aniversari de la destrucció del Temple de Jerusalem, segons la tradició aquesta data va ser la mateixa en la destrucció del primer i la del segon Temple. Molts dels jueus de Castella prengueren l'opció de marxar al regne de Portugal, i segons fonts jueves de l'època hi arribaren unes cent o cent vint mil persones145. Però allí només tingueren el termini de sis mesos per marxar un altre cop o convertir-se. Molts varen marxar més tard cap al Nou Continent, cap a les terres amazòniques, doncs ja no podien passar per terres castellanes ni tan sols per anar a residir a altres indrets. Altres jueus castellans prengueren el camí ja utilitzat 145

Aquestes xifres són evidentment exagerades.

139

en moltes altres ocasions d'expulsió o persecució, el Nord d'Àfrica i després alguns anaren al Imperi otomà. També hi va haver una part que crearen comunitats als Països Baixos, especialment hi anaren jueus que marxaren de Portugal, on només hi podien residir un temps limitat. Els jueus de terres aragoneses varen fugir cap al regne de Navarra on l’edicte no es va posar en vigor fins al 1498 i cap a terres transpirinenques, el Rosselló. La majoria dels expulsats catalans varen fugir per mar cap a la Península Itàlica a Gènova i Liorna es formaren comunitats catalanes, com també a Roma. Un altre lloc on anaren fou Nàpols mentre va ser independent, es a dir fins a 1497, Nord d’Àfrica i imperi otomà. Al Imperi otomà varen ser molt ben rebuts, i es diu que el sultà Bayaceto II que creia que Ferran II era un gran estadista es va sorprendre molt de l'expulsió dels jueus i que va reconèixer que el rei Ferran no podia ser tan bon polític com havia cregut fins aquell moment ja que empobria la seva terra per enriquir la del regne otomà, referint-se al contingent humà, econòmic i comercial que suposava l'expulsió dels jueus.

140

12 Apèndix. El call de Barcelona 12.1 Introducció Els jueus a Catalunya ja estan ben documentats en època visigòtica i estaven establerts principalment en les ciutats litorals més importants, entre elles Barcelona. Aquestes comunitats es regien internament de forma assemblaria per dirimir totes les qüestions pròpies de llur comunitat i també respecte a problemes plantejats amb el governs i impostos de la ciutat i el regne, l’aljama era l’òrgan administratiu de les comunitats jueves. L'aljama de Barcelona va ser la que va tenir més poder a tota Catalunya. Molts dels seus membres formaven part de la cort reial, metges, administradors, secretaris; es tractava de famílies importants que ostentaven els càrrecs dirigents de l'aljama. El poder polític s'exercia mitjançant els càrrecs de secretari neemanim-, i de jutges -berorim-. Aquests càrrecs eren elegits per la comunitat en assemblea dominada per la famílies aristocràtiques que, evidentment s'elegien entre ells, el nombre de secretaris i jutges a Barcelona era de set però es va anar reduint fins arribar a tres. Més tard es va crear un òrgan de representació més ampli el Consell i que en principi havia de limitar el poder dels secretaris. Tanmateix va significar un augment de dirigents de l'aljama però no va canviar en absolut les persones que detentaven els càrrecs, sempre elegits entre l'èlit de l'aljama. En el 1327 les taqanot fetes per constituir el Consell de Trenta incorporaven clàusules que limitaven el monopoli de grups familiars en els càrrecs dirigents de l'aljama. No podien accedir al consell persones d'una mateixa família, pares, fills, germans, sogres o gendres, en un mateix manament. Els secretaris no podien repetir manaments en dos torns consecutius fixats en un període d'entre un i dos anys. Això que sembla tant democràtic a l'hora de reflectir-ho en la realitat es convertia en un anar alternant-se les famílies importants de l'aljama. L'exercici dels càrrecs, especialment el de secretari, comportava unes especials atribucions econòmiques. Les llistes de secretaris de l'aljama barcelonina entre 1348 i 1389 demostren fefaenment el monopoli exercit per un nombre limitat de famílies conegudes de la comunitat, tots ells pertanyent a l'aristocràcia jueva barcelonina. La vida cultural de l'aljama barcelonina va ser també molt destacada per sobre d'altres comunitats del regne, s'ha de parlar dels nombrosos i reconeguts metges, juristes i talmudistes, molts d'ells pertanyent a la cort on exercien càrrecs oficials i particulars per l'estat o pel rei la seva família. Benveniste de Porta, batlle de Barcelona, Girona, Perpinyà i Lleida qui controlà l’encunyació de la moneda a Barcelona, Xeixet Benveniste, metge del rei Alfons el Cast que va escriure tractats de medecina, Xelomó ben Adret, talmudista, creà l’Escola Talmúdica de Barcelona, rabí de Barcelona, autor de més de sis mil teixuvot146, o el conegut conseller personal de Joan I i gran filòsof Khasdai Cresques. A part de nombrosos escriptors representants dels diversos gèneres literaris com la poesia o la macama. Durant el segle XIV a Barcelona hi va haver una important escola d’il·luminació de manuscrits hebraics, en especial de les anomenades Agadot, relat sobre l’èxode que es llegeix en la festa del Pesakh, son ben conegudes les de Sarajevo que actualment es troba exposada al Museu Nacional de Sarajevo, la Kaufmann que està a la Biblioteca de l’Acadèmia de Ciències de Budapest, la 146

E. Feliu està treballant en la recerca d'altres teixuvot que podrien ser també de Xelomó ben Adret i augmentaria el nombre a unes deu mil.

141

Golden Agada que es troba a la Biblioteca del Museu Britànic de Londres i l'anomenada Bíblia de Cervera que està a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Al 1306 varen ser expulsats els jueus de França i molts s’establiren a Catalunya on podien viure i treballar amb una certa comoditat. Vingueren també a Barcelona on unes seixanta famílies s'establiren en el Call Menor, anomenat també call d'En Sanahuja que es creà fora de la muralla romana en el 1257 i en aquell moment consistia només en un sol carrer, amb l'arribada del jueus francesos es va anar ampliant fins que en el 1391 es varen produir a tota la Península els avalots que varen acabar amb la vida de molts jueus i també amb la conversió obligada de molts altres al cristianisme. Els dies cinc, sis i set d’agost es va atacar el call de Barcelona. Alguns dels castellans culpables de l'avalot varen ser empresonats i una part condemnats immediatament a morir a la forca, però el poble baix es va rebel·lar i varen atacar el castell en el que s’havien refugiat els jueus. Moriren molts jueus, es calcula que foren unes quatre-centes morts, d'altres, la majoria, es convertiren i alguns es salvaren refugiant-se en cases d'amics cristians. Degut a aquest avalot el call de Barcelona mai més es va refer, en el 1395 va haver-hi un altre intent d'avalot i, encara que no va arribar a quallar i no hi va haver-hi atacs, les poques famílies que havien sobreviscut al de 1391 marxaren definitivament o es convertiren. El rei Joan I a l’any 1401 va promulgar una ordre en el que es donava el permís per obrir les portes del call i urbanitzar-lo. Molts dels conversos es varen instal·lar a les cases del que havia estat el call potser com a record de la que havia estat la llar de llurs famílies durant segles. De totes maneres la ciutat de Barcelona va continuar sent lloc de pas per a molts jueus fins a l’expulsió que es produí per ordre d’Isabel i Ferran amb un decret firmat a Granada el trenta-un de març de 1492. 12.2 Resum històric: Documentat des del segle IX. 1257. Es crea el call Menor. 1263. Disputa de Barcelona: Jaume I, Moixé ben Nakhmàn, Pau Cristià (convers) i Raimon de Penyafort. Al 1306, son expulsats els jueus de França i seixanta famílies s’instal·len en el Call Menor o d’en Sanahuja. 1348 Pesta Negra. Cinc i set d’agost de 1391 avalot i atac al call. 1395 nou intent d’avalot. Fugida o conversió definitiva dels jueus de Barcelona. Joan I en el 1401 privilegi : no hi haurà mai mes call a Barcelona, s’obra i urbanitza. 12.3 Personatges: Avraham bar Hiia i Iehuda Barzilai - lingüistes. Iossef ben Meir ben Zabarra - creador del gènere literari macama. Xeixet Benveniste - metge del rei Alfons el Cast que va escriure tractats de medecina. Avraham ibn Khasdai - defensor de Maimònides, escriu “el Príncep i el monjo”. Xemuel Ha-sardí (el de la placa del c. Marlet) - obres de jurisprudència religiosa (el Llibre de les Ofrenes).

142

Benveniste de Porta - batlle de Barcelona Xelomó ben Adret - Talmudista, creà l’Escola Talmúdica de Barcelona, seguidor de les idees cabalístiques de Nakhmànides, rabí de Barcelona. Khasdai Cresques - escrigué “Or Adonai” última obra filosòfica del judaisme medieval. 12.4 Recorregut urbanístic: 12.4.1 Call Major: Aquest call està documentat des delsegle IX. En el segle XI, el gran viatger Benjamí de Tudela anomena la comunitat de Barcelona com una comunitat santa d'homes savis i prudents i grans prínceps. El call tenia dues portes, la principal que s'obria sobre la petita Plaça de Sant Jaume i el començament del que avui és el carrer de Sant Honorat i la porta del final del carrer de les carnisseries, avui carrer de Sant Domènec, que donava a un petit carreró fora del call que portava fins a la plaça de Sant Jaume, l'actual tros final del carrer del Call147. La porta principal estava guardada per un porter que vivia prop de la porta i que cobrava el seu sou de la caixa comunal de l'aljama. L'entrada principal era on comença el carrer de Sant Honorat, des de la Plaça Santa Jaume que en època medieval era molt reduïda i tenia una font, és per això que els jueus l'anomenaven carrer de la Font, encara que aquesta denominació va ser després de la seva construcció en el 1357, abans es recollia l'aigua fora del call, a la plaça de Sant Jaume. La construcció de la font dins del call va ser una mesura de seguretat en moments de perill d'atac al call que ja s'havia vist palpablement amb l'avalot degut a la pesta negra de 1348. Sota el pati dels tarongers, dins del palau de la Generalitat hi han les restes del mur que encerclava el call per aquest cantó. En el 1434 la Generalitat va voler ampliar i reformar l'edifici i s'enderrocaren algunes cases del call tocant al carrer de Sant Honorat. La sinagoga que hi havia en un carreró que donava al actual carrer de Sant Honorat, l'anomenada sinagoga Poca o Menor, forma part actualment del que és la capella de Sant Jordi dins del Palau de la Generalitat. Pujant pel mateix carrer a la dreta i actualment formant part del palau de la Generalitat hi havia la casa de Bonjuha Cabrit, l’única que tenia finestres al carrer del Bisbe, i que actualment es pot distingir per l’escut en pedra que hi ha sobre el portal, està situada on el carrer es fa més estret, abans va ser habitada pel poeta Moixé Natan; al costat i anant cap a la plaça Sant Jaume en sortia un carreró sense sortida on hi havia una font pels habitants del call, hi havia també una escola. Davant la casa de Bonhuja Cabrit hi havia la de la família dels Avangema, aquesta casa, que després del 1391 va ser habitada per cristians, fa cantonada amb el carrer de la Fruita. Aquest carrer era habitat principalment pel metges i físics, potser per la proximitat de la porta, per tenir un passatge de sortida més directa per anar ràpidament a veure els malalts cristians que eren bons clients dels metges jueus i especialment la família reial, nobles i bisbes. Alguns d'aquests metges que se sap habitaven en aquest carrer són Benvenist Samuel, Bonjuha Cabrit i Itskhaq Bonanasc.

147

Curiosament el que actualment es denomina carrer del Call no formava part del call barceloní i una gran part d'aquest carrer actual estava ocupat pel castell.

143

L'actual carrer de Sant Sever era el límit Nord del call juntament amb el carrer de la Baixada de Sta. Eulàlia, continuació del de Sant Sever, tots dos carrers eren coneguts pels jueus per carrer de la Volta, doncs quan comença la Baixada de Santa Eulàlia el carrer fa una corba. No tenia sortida ja que quedava tancat per la muralla romana, però en la vessant Nord hi havia una sèrie de carrerons que quedaven tancats al final, algunes de les cases confrontaven amb cases de cristians i per què no hi hagués cap contacte s'alçava un mur per separar-les. D'aquests carrerons avui no en queda res més que el que porta a l'actual Plaça de Sant Felip Neri que podria ser un dels que existien encara que sense sortida. Dels altres no se sap exactament on poden estar localitzats al llarg de tot el carrer. El final del carrer de la volta estava també tancat per la muralla romana que recorri el perímetre del call. Al 1934 es va obrir i actualment comunica amb el carrer de la Palla. Al carrer de la Volta hi havia la Sinagoga d’En Massot Avangema personatge ric i poderós que va rebre permís del rei per construir-la dins de casa seva, també hi han documentades les cases de David Capdepebre, David Jacques i Avraham Adret prop del mur romà, és a dir, actualment prop del carrer de la Palla. El carrer principal del call era el de Sant Domènec del Call, anomenat pels jueus de les Carnisseries o de la sinagoga Major. Les dues denominacions es referien a la situació en el carrer del negoci de venta de carn i a que allí estava situada la Sinagoga Major del call barceloní. Les carnisseries estaven situades prop de la porta que donava al carreró que avui es denomina del Call, es tractava de parades desmuntables on es venia la carn caixer, sacrificada segons les normes de l'halakhà. També hi havia qui l’anomenava carrer de la Sinagoga Major, l’únic edifici actual amb les característiques adequades és el que fa cantonada amb el carrer Marlet ja que té les dos finestres i el mur orientat a Jerusalem (106º)148. Aquest carrer actualment s’anomena de Sant Domènec degut a que el dia 5 d’agost de 1391, diada de Sant Domènec, tingué lloc l'avalot que va destruí el call. Aquesta era la zona on hi havia els edificis més importants del call, on vivien les famílies més notables de l'aljama com els Caravida, els Cresques o els Capdepebre. L'actual carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call, segueix la línia del mur romà, i te la forma típica dels calls, és a dir una forma serpentejant. Se l'anomenava el carrer de l'Escola del Francesos perquè hi havia una sinagoga a la que hi anaven els jueus francesos, els que vingueren a Barcelona en el 1306. També se'l va anomenar carrer dels Banys Freds en contraposició als Banys Nous, el que sembla més probable és que se l'anomenés així per l'existència en aquest carrer del miqvé. Avui està en estudi el lloc on podrien estar-hi ubicats, es tracta d'un petit pati que per les mesures certament podria ser el bany ritual. En aquest carrer també hi ha la casa més antiga que es conserva, està pràcticament derruïda i és del segle XIV, amb finestres amb rosetes i amb porta adovellada, davant hi havia la casa d’Astruc Bonsenyor. Més endavant se sap que hi havia l'anomenada de les Donés edifici que no s’ha ha conservat. D’aquest carrer surt el carrer Marlet que travessa el carrer de Sant Domènec i continua amb el nom de carrer de la Fruita fins arribar al carrer de Sant Honorat. Seguint el carrer de Sant Ramón del Call cap al sud s'arriba al actual carrer del Call on ja no hi havia carrer però hi havia el Castell Nou, torre de vigilància adossada al mur romà i al que s’hi accedia per un pont volat damunt del carrer d'aquí el nom

148

L: N 31º 51' 54'' E 35º 13' 12'' L: N 31º 46' 8'' E 35º 14' 12'' Temple de Jerusalem. L: N 41º 21' 56'' E 2º 9' 50'' aprox. Barcelona antiga.

144

d'arc de Sant Ramón. El Castell Nou ocupava el que ara és part del carrer del Call, el carrer Ferran fins al carrer Avinyó En la cantonada del carrer Marlet amb el carrer de l’arc del Sant Ramon del Call hi ha la reproducció d’una placa que es va trobar en aquest mateix lloc l’any 1820 refent la casa on devia estar situada. Aquesta inscripció actualment està al Museu d’Història de la Ciutat i això que veiem és la reproducció exacte, solament que s’hi va afegir una traducció equivocada. Diu “fundació santa de Xemuel ha-Sardí. la seva llum il·lumini per sempre”, i es refereix a la donació que va fer aquesta personatge, gran jurista barceloní, d’un hospital per acollir-hi pobres i malalts. El carrer de Banys Nous rep aquest nom degut a l’existència d’un edifici de banys públics anomenats també Banys Àrabs, l’edifici feia cantonada amb el carrer de la Boqueria, més o menys en el lloc que os mostrem on hi ha aquesta casa amb esgrafiats del segle XVIII. Aquest banys els va fundà l’alfaquí Avraham Bonastruc en el 1160 amb la col·laboració del comte Ramon Berenguer que li cedí les terres on construir-los, fora de la muralla romana i sota el Castell Nou on hi havia aigua suficient. Avraham Bonastruc explotava els banys i els guanys anaven a terços pel comte i per l’alfaquí. Els seus fills els vengueren a Guillem Dufourt però continuaren sent patrimoni del comte. Com es pot veure a la maqueta conservada en el Museu d’Història de la Ciutat l’estructura és la típica dels banys àrabs, amb sales de vapor, de descans, de banys d’aigua freda i banys d’aigua calenta i jardins per descansar-hi. En queden quatre columnes, que es troben també al Museu d’Història de la Ciutat, i son les úniques restes d’aquests banys. Es varen enderrocar en el 1836 degut a la famosa desamortització de Mendizábal. El carrer que avui s'anomena del Call limitava al sud del Call pròpiament dit i és el que no sent un carrer de dins del call ha conservat el nom del barri jueu. Era un carrer tancat per la muralla romana, en aquesta l'actual casa nº 5 on encara s'hi poden veure les restes de la muralla romana, en el moment en que es va enderrocar aquest mur el carrer del Call es va allargar fins a tocar als Banys Nous. Les cases 5 i 7 formen part de la part tancada de cases jueves del segle XIV que tenien entrada pel carrer de l'Arc de Sant Ramon del Call i quedaven adossades a la paret del Castell Nou. La fi del carrer del Call, estava obert a Plaça Sant Jaume. En front a la porta del carrer de Sant Domènec i ja sortint del call estava situat el forn de pa on els jueus s'abastien d'aquest aliment 12.4.2 Call menor: També anomenat d’en Sanahuja, de N’Angela o dels francesos. La creació del call Menor va ser degut a una cessió enfitèutica del canonge Pere Albert en el 1257. En aquell moment es va crear només amb un sol carrer amb petits portals a cada extrem, un sota el castell Nou a tocar de l'actual carrer Avinyó i l'altre al actual carrer Raurich. La sinagoga d'aquest call va ser feta possiblement en el 1263 quan Jaume I concedí permís a Bonanas Xelomó per construir-la. Part d'aquesta sinagoga seria l'actual església de Sant Jaume, convertida en temple cristià a rel de la conversió de molts jueus amb l'avalot de 1391, alguns d'aquests conversos la varen convertir en església, possiblement per tenir contacte amb la seu de l'antiga sinagoga. Des de l’ Arc del Remei, que surt del carrer de la Boquería, s’arriba a l’Església de Sant Jaume El call Menor va haver d'encabir i donar habitatge a les seixanta

145

famílies jueves fugides de França en el 1306. Va créixer amb l'aportació de més elements doncs ja no hi havia espai en el call Major, situat fora de les muralles romanes, estava format per els carrers d’Avinyó, Tres Llits, la Lleona, Raurich i Beat Simó de Rojas. 12.4.3 Palau del Lloctinent El Palau del Lloctinent va ser la seu de la Inquisició i a la Plaça del Rei es varen fer els autos de fe en els que es castigava als conversos que el tribunal inquisitorial havia considerat culpables d’heretgia. Part de les seves parets estan construïdes amb làpides del cementiri jueus de Montjuïc. 12.4.4 Palau reial En l’any 1263 al Palau del Tinell tingué lloc la disputa de Barcelona promoguda pel bisbe de la ciutat Raimon de Penyafort, i permesa pel rei Jaume I. Pau Cristià , un convers, que representava la part cristiana volia demostrar mitjançant els ensenyaments del Talmud, que com a antic jueu coneixia molt bé, que el Messies ja havia arribat. Per part jueva va intervenir Moixé ben Nakhmàn, anomenat Nakhmànides, l'intel·lectual jueu català més reconegut d’època medieval. 12.4.5 Inscripcions de làpides funeràries A la paret del Palau del Lloctinent que dona a la Plaça del Rei, les del Museu de Història de la Ciutat, en els basaments del mateix palau i les de la paret que es pot veure a la Plaça de Sant Iu s'hi poden veure restes de làpides escrites en hebreu procedents del cementiri de Montjuïc. Amb la desaparició de la comunitat barcelonina, les làpides funeràries es varen reutilitzar en nombrosos edificis públics i esglésies avui en dia desapareguts. Les úniques restes que es conserven són les del Palau del Lloctinent.

146

13 Call de Girona 13.1 Història Els jueus gironins, com els d'arreu eren artesans, comerciants, administradors, banquers, prestadors juristes, físics, metges, etc. i també alguns ren propietaris de bens immobles i de terres de conreu. En l'aspecte cultural el judaisme gironí contà amb grans figures dedicades especialment al estudi de la Llei i la ciutat de Girona va ser la seu d'una intensa activitat teològica. En els segles XII i XIII l'estudi de la Cabalà i el ressorgiment de la mística jueva va omplir els carrerons del call i es creà la coneguda escola de Cabalà d'on varen sortir grans figures del misticismes jueu. Els cabalistes de l'aljama de Girona varen ser els primers de la Península en exposar les seves idees en la primera meitat del segle XIII. L'estudi de la Cabalà en aquesta ciutat va tenir un tret comú a tots els cabalistes d'aquesta escola: el desig de voler-la fer entenedora a tot intel·lectual jueu que s'hi volgués endinsar sense tenir present l'edat, com es feia al sud de França. El grup del cabalistes gironins és molt homogeni i vivien en una estreta unió de pensament i, encara que varen mantenir relacions amb les escoles provençals, tenien una originalitat i una personalitat pròpies que els hi donaren renom arreu del món judaic. El mestre cabalista més conegut de tots és Moixé ben Nakhmàn149 però també hi hagueren altres figures com Esdras ben Xelomó, Azriel de Girona, Ionà ben Avraham Girondí, Iacov ben Xeixet i Meixulam ben Xelomó de Piera entre d'altres. Moixé ben Nakhmàn va participar en la Disputa de Barcelona en el 1263 amb Pau Cristià, a resultes d'aquesta disputa i amb la constant pressió eclesiàstica als setanta dos anys va abandonar per sempre Girona anant primer a Castella, després a Provença i finalment a Palestina on encara va fundar escoles i va treballar en el seu comentari místic a la Torà. Abans de morir va escriure una carta als seus familiars de Girona, vet aquí una petit fragment: "Vaig deixar la meva família, vaig abandonar la meva llar, allà amb els meus fills i filles, els bells estimats nens educats damunt els meus genolls, vaig deixar també la meva ànima. El meu cor i els meus ulls estaran amb ells per sempre". Altres gironins il·lustres que ja s'han anomenat com a cabalistes varen ser grans poetes, teòlegs, metges. Un d'ells, Meixulam de Piera va ser rabí de l'aljama d'aquesta ciutat i molts d'aquests intel·lectuals varen ser coneguts amb l'apel·latiu de Gerundí que indicava clarament el seu lloc de procedència. En les activitats econòmiques de la comunitat gironina hi participaren molt activament la família de comerciants dels Sabarra i la dels Caravita, especialistes en operacions de contra i venda, o la família del Falcó, grans negociants. Dins de les activitats financeres barrejades amb l'activitat política foren personatges importants la família dels Revaia, prestadors reials i administradors de Pere el Cerimoniós o Astruc Revaia, batlle de Girona en el 1271, i apareix en un document del 1277 atorgant en nom del rei determinats privilegis de veïnatge als habitants de Palamós, això és 149

Veure apartat 10.3.1

147

un bon baròmetre per conèixer el pes polític que tenia aquesta família. Altre famílies de comerciants ben conegudes varen ser els Bonjorn, els Desmestre i els ha-Leví. Les relacions entre cristians i jueus a Girona varen ser en general força cordials encara que poc a poc l'Església va anar influint sobre la població cristiana i els clergues incitaven amb llurs sermons contra els jueus. Els atacs que es produïen després de sentir un sermó d'aquestes característiques es limitava a tirar pedres, malmetre els horts o les làpides del cementiri, poques vegades anaven més enllà. Hi ha diversos documents d'assalts al call del 1276, 1278, 1285, 1331, 1348 l'any de la pesta negre quan es produïren avalots arreu, 1391 el gran avalot que va afectar pràcticament arreu de la Península, 1413, 1417, 1418. En el 1417, degut a uns aldarulls Guillem Serrató va ser condemnat a mort per haver matat al jueu Vidal Petit, Astruc Petit es va presentar devent del jutge per demanar que no el matessin i que si el perdonaven ells es convertiria al cristianisme. El jutge va perdonar l'assassí i el bisbe i la superiora del convent de Santa Clara varen ser els seus padrins sorpresos i reconeguts per la seva generositat i tolerància envers l'assassí de Vidal Petit, va prendre el nom de Josep Astruc, conservant part del seu nom jueu. L'avalot de 1391, es produí a Girona el dia deu d'agost quan una multitud va saquejar el call i va matar a quaranta jueus fins que els Jurats varen prendre mesures de protecció pels jueus i els tacaren durant forces dies a la Torre Gironella, antiga fortalesa romana, fins que es calmaren els ànims. A part dels jueus mort i els que es convertiren també hi hagué un cert nombre que fugiren cap a Perpinyà on l'aljama els acollí. Aquest avalot va representar el primer pas per a una decadència econòmica i social i també religiosa ja que molts jueus es convertiren al cristianisme. Joan I va emprendre la repressió dels que havien atacat el call, i els culpables foren condemnats a alguns mesos de presó i a pagar una forta multa que va anar a parar a les arques reials ja que els jueus eren propietat del rei i s'havia atacat la seva propietat. Es va produir un afebliment de la comunitat jueva gironina, es pot comprovar una disminució de l'import de l'impost que aljama havia de pagar el que demostra que hi ha menys jueus i que minva ostensiblement la seva activitat econòmica. Encara que l'aljama de Girona es va refer, no com la de Barcelona, queda palesa la seva pobresa i que la població havia disminuït. En el 1409, amb l'arribada de Vicenç Ferrer, els jueus de l'aljama de Girona varen ser obligats a escoltar els seus sermons però per seguretat varen ser posats, separats de la resta d'habitants de la vila, en un tancat, fet especialment per l'ocasió, a l'esplanada dels Dominics. En l'any 1416 també se'ls va haver de protegir perquè centenars de persones armades volien repetir els fets de l'avalot de 1391. Amb motiu de la visita del papa Martí V en l'any 1418 es va fer una professo que degenerà al passar prop del call, laics i clergues volgueren atacar la sinagoga però encara aquest nou intent es va poder reprimir a temps de que es produïssin massa incidents. En tots els aldarulls varen tenir un paper important les diferents accions dels Jurats de Girona, que en ocasions es decanten a favor dels jueus com en el 1330 en que publicaren un ban prohibint de "danyar als hebreus amb pedra, pal o ferro i altres objectes contundents" sota la pena de cent sous barcelonins. També els Jurats varen ser els que es queixaren en el 1335 al rei per l'abús d'impostos a l'aljama de Girona que estava força empobrida. L'aljama de Girona tenia la condició de "cambra de la Reina", el que significava que els jueus de Girona havien de pagar un impost especial pel manteniment de la sumptuositat de la cort, impost que s'afegia als altres normals de totes les aljames. També els Jurats de Girona demanaren en l'any 1411 al conseller de

148

la reina que ajudés econòmicament per poder restaurar el call que havia quedat molt malmès a rel de l'avalot de 1391. Des de 1420 en endavant les relacions entre els Jurats i el jueus va canviar, els jurats varen ser més repressius i començaren en voler separar als conversos dels jueus perquè no tinguessin cap mena de relació i per aconseguir-ho demanaren oficialment que fos tancat el portal del call, cosa que no es va aconseguir fins el 1442, quan s'ordenà que totes les portes i finestres de les cases jueves que donessin a carrers cristians s'havien de tapiar. Aquesta mesura tant dràstica va obligar a moltes cases que obrissin passadissos entre les cases per poder entrar i passar, encara avui en dia es troben cases del call interconectades. El vint-i-nou d'abril de 1449 els jurats decidiren el tancament de l'únic portal d'entrada al call des dels barris cristians, perquè quedessin completament aïllats amb l'excusa de que era l'única manera de que els jueus no ajudessin als conversos a continuar amb les pràctiques judaiques, però els jueus es queixaren a la reina i aquesta va intervenir amb energia perquè els Jurats no portessin a terme el projecta. L'edicte d'expulsió firmat per Isabel i Ferran II el 31 de març de 1492, va arribar a Girona com a ordre reial d'expulsió a finals d'abril, en un moment en que la comunitat jueva gironina vivia en pau i tranquil·litat amb els seus veïns cristians i, potser en espera d'una revocació de l'ordre, els Jurats de Girona fins al vint de juny no publicaren l'edicte en que s'instava als jueus a vendre llurs bens. Fins al vint-i-nou de juliol es varen vendre cases i terrenys. Un part de la comunitat es convertiren al cristianisme per no haver de marxar, els que decidiren anar-se'n tingueren de data límit el trenta-un de juliol quan el call va ser abandonat definitivament. 13.2 Configuració urbanística Des de l'època romana ja hi havia famílies jueves instal·lades a terres gironines que amb el temps es varen anar cohesionant en comunitats cohesionades. El primer assentament a la vila de Girona d'una comunitat jueva documentat és el de vint-i-cinc famílies entre els anys 889 i 890 quan compraren antigues cases de clergues al voltant de la catedral. Hi ha també un document de compra en el que el bisbe Gotmar II en l'any 988 adquireix un casal del comte Borrell II on s'hi esmenta com a punt de referència de la propietat l'existència de la sinagoga el que demostra clarament que ja hi havia una comunitat jueva estructurada dins de la ciutat de Girona. Poc a poc es va anar conformant el call. En el segle XI els jueus gironins posseïen propietats arreu de la ciutat, però la majoria tenien propietats a un cantó i l'altre de l'actual carrer de la Força en mig de cases que pertanyien i eren habitades per clergues i cristians laics, que dit de pas eren majoria enfront als jueus. Més endavant amb l'inici de l'expansió urbana fora de les muralles, cap a l'Areny, hi va haver una pujada de la compra d'immobles i la comunitat jueva es va anar concentrant a la part baixa de la ciutat, procés que va finalitzar en el segle següent amb la definitiva creació d'un barri propi, el call de Girona que també es va anomenar "barri d'Israel". L'eix central del call fou l'antic cardo maximus romà. L'artèria principal del call estava en l'actual carrer de la Força del que sortien carrerons estrets i llargs que anaven cap amunt del turó. Actualment en queden alguns, altres han desaparegut per donar forma a una mena de patis interiors entre cases però que en realitat són aquells antics carrers tallats d'una banda i de l'altre per construccions afegides.

149

La sinagoga va tenir diversos emplaçament, el primer sembla que es podria ubicar on hi havia el casal de Borrell II, és a dir on ara hi ha la plaça dels Apòstols, concretament en l'angle que avui fan el Palau Episcopal i la Catedral. Devia ser un edifici molt senzill fet a les darreries del segle IX o començaments del segle X. Aquesta primera sinagoga correspondria a la instal·lació de la primera comunitat en les antigues cases de clergues, abans de la formació del call pròpiament dit com a espai urbà ocupat només pels jueus. La segona sinagoga es va establir al cap de munt del carrer de la Força, al costat de la muralla que dona a les Ballesteries, més o menys en l'espai ocupat per l'Institut Vell i que abans d'escola va ser convent dels caputxins. Aquesta sinagoga hauria de ser del segle XIV ja que a mitjans d'aquest segle l'autoritat eclesiàstica va voler recuperar l'edifici de la sinagoga vella de la plaça dels Apòstols per tal d'ampliar la catedral i es va fer un canvi amb la comunitat jueva de l'edifici vell per un església dedicada a Sant Llorenç que estava en el centre neuràlgic del call, el carrer de la Força. En l'any 1415 una butlla papal va fer canviar l'emplaçament de la sinagoga un cop més. El document obligava que tota sinagoga que estigués en una antiga església fos clausurada i així es va fer, encara que al any següent es va obrir de nou però el seu estat ruïnós va aconsellar que se'n fes una de nova. La tercera sinagoga és de començament del segle XV, feta a rel del deteriorament de la del carrer de la Força i és la que es va mantenir fins que es va vendre per l'expulsió de 1492. On estava situada aquesta última sinagoga no ha quedat clar, segons una teoria es trobaria en el nombre cinc del carrer de les Dones, on s'hi ha trobat una escala de cargol que, segons la llegenda, devia portar a un passadís subterrani utilitzat pels jueus per anar fins a l'altre banda de l riu Onyar en moment de fugida pels avalots. La teoria però més estesa, encara que sempre teoria, situa aquesta sinagoga en el que actualment és el Centre Bonastruc Saporta, centre d'acollida turística del call, i que té entrada actualment pel carrer de la Força amb una segona porta clausurada en el carreró de Sant Llorenç. Se sap que aquesta sinagoga tenia en el seu recinte un miqvé i també un hospital. A la vila gironina els jueus tenien establertes unes institucions internes de govern que d'entre d'altres coses s'encarregava del repartiment dels impostos segons les possibilitats de cada família com també es feia en la resta d'aljames del regne. Una altre institució era l'Almoina o també anomenada Casa de Misericòrdia que acollia als pobres, orfes, malalts i vells sense recursos proporcionant alimentació, habitatge, escola pels nens, metge i medecines. Es mantenia amb els delmes de les collites i dels guanys de la comunitat a més a més d'algunes entrades esporàdiques de diners provenint d'algun testament o donació. 13.3 Cementiri Els jueus gironins enterraven llurs morts en un recinte reservat per a ells al nord de la ciutat, a la falda occidental de la muntanya Barufa, un lloc anomenat el Bou d'or i que posteriorment es va denominar Montjuïc, com a Barcelona, per haver estat cementiri dels jueus. Aquest lloc es va anomenar durant segles el Bou d'or per una llegenda que recorda que el rabí Isaac Alfabis, mort en l'any 1120 va ser enterrat allí i un grup de cristians varen escampar que havia estat enterrat amb un tresor, un bou d'or. Una nit anaren a obrir la tomba per robar el tresor, però tot just

150

havent començat a aixecar la làpida es varen sentir uns forts brams, com d'un bou, els lladres s'espantaren i fugiren. En fer les obres per la línia del tren es varen trobar algunes làpides sepulcrals. Altres es trobaren fora del lloc, concretament a Palau Sacosta, això és degut a que quan varen haver de marxar els jueus en el 1492 expulsats pels reis catòlics, varen deixar en propietat al cavaller Joan de Sarriera el cementiri jueu, com a regal pels favors que els hi havia dispensat. Joan de Sarriera no va utilitzar en vida tal donació, però els seus hereus usaren la pedra de les làpides per construir un palau a la propera població gironina de Palau Sacosta. 13.4 Inscripcions En el 1888 en enderrocar-se una casa del barri de Mercadal es va trobar una pedra amb una inscripció hebrea, es tracta de l'escrit que hi ha a l'entrada de moltes sinagogues. No se sap a quina de les tres que hi va haver a Girona podia pertànyer o fins i tot potser va anar-se traslladant. La inscripció hi diu: "Casa de Jacob: veniu i camineu a la llum d'Adonai. Espereu en Ell tot Temps. Vesseu damunt d'Ell el vostre cor. Déu és el nostre refugi, obriu les portes perquè entri el poble pietós que guarda la fe. Exalceu el Senyor Déu Nostre, postreu-vos davant les seves petjades. Ell és Sant. Que els qui temin el Senyor el lloïn, tota la posteritat de Jacob. Honoreu-lo, temeu-lo, tota la posteritat d'Israel. Veniu postrem-nos i agenollem-nos, i preguem davant del Senyor Nostre Creador. Veniu a les seves portes amb accions de gràcies, i als seus atris amb lloances. Agraïu-li, Beneïu el seu nom. Alceu les vostres mans cap al santuari i lloeu Déu: plens serem dels bens de la seva Casa". A través dels anys s'han anat recuperant les làpides del cementiri, entre les que es trobaren amb les obres del ferrocarril i les de Palau Sacosta n'hi ha un nombre encara reduït però força il·lustratiu: "Es va complaure en els preceptes del Senyor, pietós, ple de ciència i temorós de Déu. Va morir en el dia dels crims150 net en el seu interior. El seu nom és R. Rubén fill de R. Hanina. El seu record sigui per a la vida eterna" "Pacífic vaig ser durant la meva existència. Des del començament molt va aconseguir la meva ma . Quan va venir la meva fi, la llum encara em va envoltar. Túmul funerari de R. Siquià fill de R. Xelomó. La meva memòria sigui per a la vida eterna. Va ser vessada la seva llàntia i es va congregar amb el seu poble en el mes de xevat del l'any 5131". "Hem escrit sobre el túmul a fi de recordar-lo i heus ací el nom amb el qual l'anomenàvem: Xelomó fill de R. Siquià. Fou congregat amb el seu poble en la mansió de dalt en el mes de tevet de l'any 5165. Tingui pau i reposi en el seu jaç. El qui camina amb rectitud descansarà i romandrà en la seva sort fins a la fi dels dies".

150

Aquí recorda clarament la data dels avalots de 1391.

151

Aquestes tres làpides i altres més, escrites en hebreu, juntament amb la inscripció sinagogal es troben actualment exposades en el Centra Bonastruc Saporta.