Història medieval de Catalunya by Toni Pérez

Historia medieval de Catalunya.

TEMARI: 1/ PERDURACIÓ DE LES ESTRUCTURES ANTIGUES I CREACIÓ D’UNA NOVA SOCIETAT (415- 826). 2/ EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA DELS FRANCS (826- 987). 3/ LA FEUDALITZACIÓ DEL PAÍS (987- 1136). 4/ ELS INICIS DE L’EXPANSIÓ (1136- 1213). 5/ CREIXEMENT INTERIOR I EXPANSIÓ MEDITERRÀNEA (1213- 1349). 6/ LES CONTRADICCIONS BAIX MEDIEVALS (1349- 1516).

INTRODUCCIÓ: En el procés de formació de la Catalunya Medieval intervenen com a factors claus: - L’espai entre el mar i la muntanya. - Una sèrie d’elements que condicionen el desemvolupament històric de Catalunya:* El substrat primitiu ibèric. * La romanització i la cristianització subsegüent. * Aspectes socials,religiosos i político- econòmics. * El domini visigot. * L’entrada dels musulmans que trencarà amb tot lo anterior i intentarà controlar l’altra banda del Pirineu però,no ho aconsegueix 1

- Cal remarcar el caràcter fronterer que Catalunya va adoptar en els seus orígens. Però, la confluència dels visigots Islàmics i francs dificultaran constatntment aquest procés. No serà fins als francs que aconseguiran integrar el país en el bloc cristià bastit dels carolingis al centre d’Europa. Durant els primers 1000 anys es poden diferenciar cinc parts a Catalunya: - Comtats catalans (Catalunya vella s.IX- 1ª ½ del s.XII). - Expansió territorial cap al Sud, del Llobregat a l’Ebre ( Catalunya Nova en unió amb Aragó s.XII). - Ocupació del Llevant peninsular i les Illes (València i Balears, s.XIII). - Expansió Mediterrànea (Sardenya, Siuna i Nàpols, s.XIIIXIV). - Unió amb Castella (conjunt de la península, s.XV). El segón i el tercer punts són els més conflictius. S’ha de parlar de dues zones clarament diferenciades geogràficament a Catalunya: -Mar. Ocupa un llarg espai arribant fins a València i les Illes Balears. Dins d’aquest espai, l’activitat principal era el comerç

tant de productes com de milícies. Aquest espai a més d’estar vigilat militarment fou tb l’entrada de vies culturals que influíen sobre l’evolució a Catalunya. - Muntanya. Era una zona molt rica en matèries primeres. Aquest espai es denominava zona d’interior i no sols els Pirineus. Existeixen terres on l’agricultura es feia més difícil i altres en les quals l’agricultura era més sencilla. Corresponían a les terres altes i les llanes respectivament. Amb aquestes terres hi ha opció al funcionament de la ramadería. Aquesta zona dominaria des dels s.V-VI-VII fins al XII. A partir del s.XIII la costa serà la qui domini. D’altra banda, la configuració de la infraestructura rural es centra usualment bora el transcurs d’un riu. Els rius bora els quals es van configurar els primers pobles van ser: -El transcurs del Ter cap al Fraser, zona que desemvocava al mar. -El transcurs del Cardener, cap al Llobregat “

“

“ “.

-El transcurs del Segre i els rius que desenvocaven a l’Ebre i

que organitzen el territori de Nort a Sud (Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana).

LES VIES DE COMUNICACIÓ : Es important saber que en l’Época Medieval era més difícil franquejar un riu que no pas una muntanya. Es poden diferenciar 3 tipus de vies de comunicació: -La comunicació per vies fluvials o valls fluvials, que connectaven amb l’interior. -Les vies pequàries, les quals originaven vies ràpides de comunicació. -Les zones costaneres i a la part plana existeixen vies de comunicació romana que s’utilitzaven durant tota l’edat mitjana. Bibliog: Pier Vilar: Hª de Catalunya. Ed 62. Vicens Vives: Notícia de Catalunya CRONOLOGIA -476- S.XI: Transició de l’Alta Edat Mitjana. -s.XI- s.XIII: Feudalització (Plena Edat Mitjana). -s.XIII- s.XV: Crisi i transició del món mediterrani al món modern. (Baixa Edat Mitjana). CARACTERÍSTIQUES SOCIALS: Tot i l’entrada dels visigots, les estructures socials, basades en les jerarquies dels grans propietaris i dels esclaus es van mantindre. Però la fussió entre l’aristocràcia

hispano romana i la hispano visigoda van donar un nou aire a l’Alta Edat Mitjana. PERDURACIO DE TIPUS ECONOMIC: L’economia es basava en l’agricultura. Les jerarquies socials neixíen del tipus de propietat que es tenia: - Petita propietat camperola. - Gran propietat : *Privada. * de l’Estat. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL: Tota la Hispània es mantindria sota una organització territorial basada en la unitat i sota les mans del rei, això pasava des del regne de Toledo. L’aparició de la figura del comte (comites) va sorgir com a funcionari encarregat de l’administració en les ciutats. LEGISLACIÓ: Els visigots van imposar el seu dret: lex visigotorum, que va començar sent únicament pels visigots encara que s’acabés generalitzant. PODER POLÍTIC: En principi era un poder unitari- tant pel poder legislatiu com pel poder ejecutiu, ambdos integrats dins del poder polític-Després aquesta situació anirà cambiant.

PROCÉS DE RURALITZACIÓ: En el moment en que s’estableixen centres administratius a les ciutats molta de la població allà establerta emigraria cap al

camp. Això va provocar que a les zones urbanes la poca població fos laica i religiosa. Aquest fet va tenir una sèrie de conseqüències: -Fragmentació territorial que s’oposava a l’unitarisme que el rei volia imposar. -Poder creixent de l’Esglesia vers el de l’Estat que es deixarà sentir a través dels concilis de Toledo en els quals asistia el rei per legislar. -Privatització del poder polític que originaria la feudalització i la privatització del poder polític el qual finalitzarà amb l’arribada de l’Islam. TEXT GUIA -PAG 30 -DOC 1

P-1

-PAG 31 –DOC 2, 3, 4 La població visigoda a Catalunya era molt reduida, si la comparem amb la resta de la població de la Península. Els visigots es trobaven, com a norma general, a les seus episcopals on el qui controlava la població era el comte. A les zones pirinenques existia una manca del domini visigot predominant organitzacions culturals indígenes. S’arriben a trobar substrats pre- romans en aquesta zona en l’època visigoda ja que ni tan sols els romans van arribar a romanitzar-la totalment. En la zona pirenàica hi trobem un particularisme respecte a la resta del territori català. Aquest es manifesta en el tipus d’infraestructura “urbanística” dels pobles que es denominava –Comunitats d’aldea o Comunitats veinals-, documentades ales fonts dels s.IX-X. La zona pirenàica tenia uns habitants vascono parlants però tb, una sèrie de pràctiques

religioses (rituals ancestrals i funeraris) que els hi diferenciaven. La dominació visigoda va tenir poca relevància a la part Muntanyosa de Catalunya excepte en alguns punts molt concrets. CRONOLOGIA DELS VISIGOTS 415-711: * Des del 415 al 507: Regne Visigot de Toulusse (Pirineu de Lleida). Durant aquet periode es va produir un fenòmen en el Pre Pirineu i en el Pirineu de Lleida: -Apareixen uns monastirs, centres religiosos, de la mà de St. Victorià qui tenia tendències evangelitzadores, el que evidenciava un domini visigot més clar. -Contràriament, el monacat català estava influït per Cluny que provenia de França i es va enfrontar amb la doctrina de St Victorià a les zones Pre i Pirinenques. -Un moviment considerat herètic va tenir repercusions religioses. El bisbe de Toledo i el bisbe de la seu d’Urgell van presidir. * Des del s.V al s.VIII: el domini visigot a Catalunya el podem establir en les següents regions: -Barcelona i Egara (Terrasa) com a seus episcopals. -Girona: Tota la costa d’Empuries i Roses era una zona rica en recursos marins i d’entrada al comerç marítim. Puig Rom, fou una fortalesa visigòtica que abarcava tota la costa. -Lleida: Sistema de control de la Vall de l’Ebre densament poblada. Dins d’aquesta Vall s’han de destacar el jaciment de Bovalar lloc d’hàbitat visisgot i des d’on es controlava Lleida i la zona

de l’Ebre. Es diu que va ser on es van amagar els que fugien de l’ocupació visigoda a causa de St Victorià. Els monastirs de Gerri tres ponts, Tabèrnoles i Senterada teníen un orígen visigot. La cristianització era molt feble a més d’existir altres ritus religiosos al marge del cristianisme. Dins d’aquest marc apareix la conquesta islàmica: -711: Gibraltar. -718: Pirineu.

INVASIO

-720- 725: Septimània.

ISLAMIC

-732: Batalla de Poitiers. -778: Roncesvalles.

RECUPE

-785: Girona.

RACIÓ

-801- 802: Barcelona: *Guillem de Tolosa (Comte franc).

DEL

*Rostany de Girona (Comte nomenat perCRIS Carlemany per que gobernés la ciutat. TIA*Lluís el Piatós.

NISME “LA RECONQUESTA.”

El regne visigot no va tenir mai la força suficient per sofocar un atac islàmic ben organitzat. Els musulmans van ocupar des de l’Indo fins als Pirineus aprofitant el moment de crisi dels visigots però, no va ser aquesta debilitat visigoda el que va portar als musulmans a atacar Hispània, el que va originar l’atac va ser la seva

força. La població era en part àrab i la resta eren menbres de la població que anaven conquerint. En 9 anys totes les ciutats hispàniques havien estat conquerides arribant fins a Narbona, no obstant, no totes les conquestes van tenir la mateixa efectivitat. Al sector popular visigot que estava en una dolenta situació no els importava l’entrada dels musulmans, en canvi la majoria de les ciutats van pactar amb ells. En aquestes ciutats els musulmans no hi van ocupar el territori, va ser en aquelles ciutats on no es va col.laborar en les quals s’hi va produïr un asentament més fort dels musulmans. El sector aristocràtic que pertanyia als grans dirigents eren els qui fugien de Catalunya cap al Pirineu, on s’enfortiren el suficient com per intentar provocar petities incursions que debilitèssin als musulmans, en una d’aquestes incursions va ser com es va destruir Tarraco, la qual no recuperaria el seu estatus fins al s.XII i deixaria de ser la capital del territori. Se sap que van saquejar la seu d’Urgell ique les zones del Pirineu i del Pre Pirineu de Lleida es van desocupar i després es van tornar a ocupar. Tb se sap que als musulmans els interesava la zona costanera que arribava fins a Narbona i que els francs van lluitar contra els musulmans sent aquests els perdedors. Aquesta derrota vers els francs es pot explicar per que els musulmans havien recorregut molts kilómetres a més de tenir un exércit format majoritàriament per berébers sense un contról àrab, a més els francs començaven ja a tenir força militar. A partir d’aquesta derrota començà el procés de recuperació del territori conquerit, sobretot el de Barcelona, Girona i Narbona ciutats on s’establirà un destacament militar i a on quasi no hi havia població civil

musulmana. La zona del centre i el litoral de Catalunya (Segre, Rivera Pallaresa i Ribagorçana) van ser les més islamitzades de Catalunya. Aquí doncs, es troba població civil a la Vall de l’Ebre i a la zona central a més d’importants estrats culturals que s’arraigaràn a la nostra cultura. A la Catalunya Nova, zona sud de Catalunya, s´hi va establir la població civil musulmana centrada sobretot en el comerç. Es va substituir la capital de Tarraco per la de Tortosa, després la capital va ser Balaguer, Lleida, Saragossa i Osca. Així doncs, les ciutats musulmanes a la Vall de l’Ebre maracven la linea fronterrera del món musulmà. El domini musulmà s’establirà cap al sud de Catalunya (pag 122 T.G) mentre que a la zona Nort de la línia fins als monastirs visigots existeix població però de forma anàrquica. A finals del s.VIII els francs van pactar amb el valí de Saragossa perque rendís la ciutat per quan Carlemany arribés. Per la seva banda, Saragossa, Lleida i Tortosa no feien gaire cas de les ordres de Còrdova. Però quan Carlemany arribà a Saragossa perpactar amb el valí aquest s’havia camviat per un altre que no estava d’acord amb el pacte la qual cosa va provocar que els francs reculessin cap al Nort però van ser atacats pels musulmans. Una hipòtesi es centra en que van ser els vascons els qui els hi van atacar per la reraguarda. Roncesvalles va significar que Carlemany no tornés a atravessar els Pirineus, sería el seu fill Lluís d’Aquitània o Lluís el Piatós qui realitzaria les incursions a través dels Pirineus cap al Sud. La primera conquesta de Lluís amb la col.lavoració del valí de la ciutata es va donar el 785 a Girona així que fins al 785 Girona i els

seus voltants van estar ocupats pels musulmans. A mesura que els francs controlaven els territoris consolidaven en ells a uns nous comtes nomenats per un rei franc. Fins a l’any 800 parlaven del regne Franc però a partir del 800 parlem de l’Imperi franc. Els comtes que va implantar Carlemany van ser Guillem de Tolosa, Lluís el Piatós i Rostany. Aquests van acabar per conquerir Barcelona i Girona. A Osca, Saragossa, Tortosa i Lleida, Lluís el Piatós va continuar fent campanyes ja que hi restaven encara molts elements àrabs que eliminar però va fracasar. Lleida i Tortosa no seríen conquerides fins a la meitat del s.XII. La població d’aquesta zona, que era hispanoromano- visigoda es va haver de sotmetre al règim musulmà. Quan els francs van conquerir les zones la situació camviava de mans però no de registre, no obstant la població sotmesa no l’importava qui fos el o els emos mentre que les imposicions no fossin gaire severes a la Catalunya Vella (nort de Catalunya). Durant els s.IX-X es troben una sèrie d’accions per part dels musulmans que habitaven la Cataluny Nova que tendia a desfer-se’n del poder que Cordova exercia sobre ells. Aquest esperit de revolució va quedar patent a la Revolta d’Aissò el 826. D‘aquest Aissò han aparegut diverses hipòtesi, una que era un indígena però, tot y que no coneixem la seva procedència s’uneix amb Guillermó que se l’ha identificat com el primer comte de Barcelona que va ser Berà i que era indígena. T.G PAG 132: QUADRES I GENEALOGIES T.G PAG 31-32: TEXT 4-5 P:2½ i P:3

Al’any 814 n’hi havia 8 comtats a Catalunya: *Ribagorça, Pallars: Entren en relacions amb Aragó. *Urgell, Cerdeña i Empúries: El primer és pirinenc i els altres dos ho són menys. *Girona i Barcelona : Corresponen a la zona de la llanura i són zones urbanes. Sis dels vuit comtats estaven sota el domini de la familia del Casal de Carcasona. Els altres dos comtats que són el Pallars i la Ribagorça tenien una dinastia propia fins que al s.XII formaren part de Catalunya.

TEMA 2: EL PROCÉS D'INDEPENDÈNCIA DELS FRANCS 826987 La consolidació de la independència d’aquests comtats catalans sobre l’Imperi franc s’ha d’entendre com un procés lent. Al morir Carlemany i succeïr-lo Lluís el Piatós, en l’interior de l’imperi franc van començar a haver problemes palatins. Aquests conflictes provocaren que l’imperi franc es disgregués. Carlemany va haver de repartir l’imperi entre els seus tres fills: Lotari, Pipi i Lluís i més tard ho va haver de fer amb el seu quart fill que va tenir amb altre dona. A partir de la mort de Lluís el Piatós en el 840 va haver un altre problema de disgregació que aquesta vegada afectaría a tots els comtats de la marca. Durant aquest periode, els comtats eren designats per l’emperador franc però a la mort de Guifré el Pilós (870-897) la successió dels comtats va ser hereditària.

T.G PAG 33,34,35 DOC 7,8 P 4,5 S.VIII-IX les families dedicades a l’agricultura s’organitzaven en petits col.lectius resguardats per un monastir que s’encarregava de donar fe als laics pero ambdues formes de vida tenien l’objectiu comú d’organitzar-se. Així doncs existeixen 2 modes d’organització al camp: -Els qui ho fan amb altres families. -Els qui ho fan en comunitats eclesiàstiques. Ambdos modes organitzatius vivien independents als obispats i a les zones de frontera. D’altra banda, el que aporten els monastirs a part de la fe era la cultura. Algunes d’aquestes comunitats monàstiques eren mixtes i junyanes als patrons doctrinals agustinians o benedictins apropant-se més als patrons sectaris. Monjos i laics ofereixen una vissió de la primera repoblació molt allunyada de la postura eclesiàstica oficial per tant eren contraries fins que el poder civil o l’Estat pasaria a controlar a aquestes comunitats laiques i eclesiàstiques. Control Civil: S´ha de relacionar amb el control militar que es dennota en la construcció dels castells. El comtat no era una limitació tancada sino que era dinàmica segons els ocupants i l’expansió que abarcaven. Per exemple a la Vall del Segre se situa l’organyà i no formaria part de la seu d’Urgell fins que el comte d’Urgell no envià a un missatger per construir un castell i crear una sèrie de controls sobre una sèrie de pobles. Fins que no apareix el castell no podem parlar de l’existència d’un control imposat militarment sobre un territori. Les construccions dels castells de pedra seran a partir del s.X-XI abans

d’aquests al s.VIII-IX es feien de fusta i no estaven destinats al control sobre una sèrie de pobles sino a la defensa d’aquests pobles. D’altra banda no es pot distingir entre les construccions de pedra fetes pels musulmans i les efectuades pels francs, un exeple seria la similitud entre el Pilar d’Almera i el d’Alçamora. Les torres de vigilància que estaven situades de forma que es puguessin comunicar les unes amb les altres visualment. Així es creava una xarxa comunicativa i de vigilància. En alguns cassos, aquestes torres comunicatives es convertien en castells. A mesura que abancem cap al s.XI veurem com aquestes torres representen el pricipi del poder feudal. Es a partir d’aquest mateix segle quan veiem que la iniciativa de conquerir nous espais agraris, no la prenen els camperols sino que ho fan els militars es a dir els nobles. Qui instal.la un castell era un senyor que cobrava uns impostos per la suposada defensa i per una aplicació del dret als qui vivien sota el seu control. Control eclesiàstic: De la mateixa manera que el poder civil porta el control fiscal, l’esglesia crea un sistema que tb es feudalitza mitjançant la parroquialització (procés dels bisbats encaminat a controlar la població mitjançant un guia espiritual que havia d’evangelitzar a una població no cristianitzada del tot.) Existeixen dos tipus de clergat: *Clergat regular: Monastirs que estaven sotmesos a alguna regla.

*Clergat secular: No eren monàstics, es basaven en jerarquies eclesiàstiques que van des del papat cap aball jerarquicament. Pel que fa al sector regular, en un principi col.lavorava amb els camperols passant per un procés de control el que implica la construcció d’un monastir la intervenció d’un home d’esglesia que controlava a la població mitjançant el poder moral. El resultat era el de lligar a la població i obtenir guanys fiscals. L’edifici parroquial es construia fora del nucli de la comunitat ja que tenien l’absis amb orientació cap a l’Est el que dificultava la incorporació de la parròquia en l’interior del nucli comunitari. Les esglesies, com els castells les construia el poble. La dotació de les esglesies va normalment juntament amb la consagració de les mateixes, el que vol dir que el bisbe la santifica. Per fer aquests ritus es feien servir reliquies. En el mateix moment en que es consagrava l’esglesia, la població li donava part dels seus beneficis per mantenir l’esglesia. Bisbes legítims: *Ingobert; bisbe d’Urgell (885-893). *Servus Dei: bisbe de Girona (886-906). De totes les seus episcopals es mantindran dins del territori català: Barcelona, Girona, i l’Urgell. La Egara (terrasa) es perdrà i Empúries tb. Vic es perdrà però es recuperarà. Malgrat la dependència de Narbona es va mantenir amb certs elements eclesiàstics. Toledo encara que estigués en mans musulmanes era la que influïa sobre tota la Península al s.VIII. En aquest moment sorgiren certes tendències a un nivell diferent de les que es dictaven a Roma. Estem en un moment de consolidació per tant, no estaven els patrons definits. El que quedava de l’esglèsia visigoda tenia influències islàmiques . Els

islàmics creien que els cristians eren politeístes degut a lo de la santísima trinitat la qual cosa es contraposava vres el monoteísme àrab.. El fill comparteix la natura divina i la humana en el cristianisme, el que es pot comprobar en l’oració del Credo (Concili de Nicea del 325). Dins d’aquest marc apareix l’adopcionisme que intenta fer un plantejament docmàtic que intenteva que el cristianisme pogués adquirir adeptes de l’Islam. Aquest moviment va ser propugnat per l’arquebisbe de Toledo Elipaud i Fèlix d’Urgell. L’adopcionisme considerava que Jesucrist era el fill de Deu per adopció de manera que el cristianisme reduía el concepte que tenien els àrabs de que eran politeístes. Pel fet d’implantar aquesta idea, Elipaud i Fèlix van ser condemnats d’heretges. Fèlix d’Urgell va ser un dels més grans defensors de l’adopcionisme mentre que els monjos de Saucern de Tabèrnoles el van recalzar i van tractar d’influenciar als francs perque no el condemnessin. Elipaud en canvi va tenir més problemes perque va estar vigilat pel Papa de Roma i pel propi Carlemany quan no era emperador. L’adopcionisme era perillós políticament perque representava una separació entre el Cristianisme franc i el Cristianisme de la Catalunya coixí. Per evitar qualsevol separació, Carlemany va convocar 2 concilis: *Ratisbona 792: Es va convidar a Fèlix d’Urgell. *Frankfurt 794: Fèlix va ser obligat a confesar el seu error i ho va fer. Va ser aleshores quan els francs van fer la reforma que va afectar tant als monastirs com a les esglèsies: *Desvinculació de les esglèsies catalanes de l’arquebisbe de

Toledo. *Superditar aquestes esglèsies catalanes a la franca i a la romana. Els encarregats de fer aquesta reforma del s.IX van ser Leidrad i Nifrid bisbes de Lion i Narbona.Tb estava Benet d’Aniana. De tota aquesta reforma el més destacable va ser que a Catalunya es van deixar de fer els ritus religiosos visigots i van acabar per adoptar el sistema romà. La reforma de Benet d’Aniana s’apropà més a la Regla benedictina que serà la que s’instaurarà al món franc com a vàlida. A mesura que passa el s.IX les estructures s’aniran matitzant a mesura que augmenta la desvinvculació política dels comtats catalans amb els francs, tb ho faran les institucions eclesiàstiquesdels francs i l’arquebisbat de Narbona. D’aquesta manera polítics i bisbes catalans s’anaven independitzant dels francs amb la fi de aconseguir un arquebisbat propi que, a la segona ½ del s.IX aconseguiran. Van però haver varios intents abans d’aconseguir- lo: *1º Esclua el bisbe d’Urgell protagonitzà un autoproclamament del càrreg de bisbe ja que l’autèntic bisbe estava malalt. Esclua va animar a Ermemir perque es proclmés bisbe de Girona i els dos van intentar que els reclozés el bisbe de Vic, del Pallars i de Barcelona. El recolzament es feia perque ja s’havia iniciat la desvinculació amb els francs pel que fa als comtes de Barcelona. *2º A Esclua el van recolzar el bisbe del Pallars Adulf ja que el Pallars no tenia un bisbat i esclua el va prometre que en faria un si el recolzava. No el van recolzar els bisbes legítims de l’Urgell i de Girona ni tpc l’arquebisbat de Narbona, no obstant els comtes d’Urgell no volien estar superditats als arquebisbes de l’Urgell.

*3ºMentrestant a França el comte Odó de París es va proclamar rei franc ajudat per la noblesa. Tot i que els comtes de Barcelona el van considerar un usurpador, Esclua i Ermemir el van jurar fidelitat i el comte de Barcelona va canviar de bàndol passant als legítims. Finalment l’intent de l’arquebisbat de l’Urgell per part d’Esclua i Ermemir va acabar per admetre el seu error. Adulf del Pallars va ser un bisbe vitalici ja que se’l va exculpar de qualsevol responsabilitat. El 956 es va produïr un segón intent per aconseguir l’arquebisbat de Catalunya. En aquest cas el protagonista va ser l’abat Cesari de Sta.Cecilia de Montserrat qui fent un viatge a Galicia va aconseguir que l’arquebisbe de Lugo el proclamés arquebisbe de Tarragona. Cesari regresà a Barcelona amb la intenció de ser reconegut com a tal però com que no era ni bisbe, ningú no el va reconèixer i es va haver de mantenir reclús al seu monastir. El tercer intent el va protagonitzar Borrell de Barcelona i Ató bisbe de Vic. Aquests dos van anar a Roma perque se’ls reconegués a l’arquebisbat de Tarragona.Ató va ser nomenat arquebisbe de Tarragona amb seu a Vic fins que va ser recuperada pels musulmans. El 971 Ató va ser assessinat quan tornava. La restauració definitiva de l’arquebisbat es va produïr a finals del s.XI (1089) i la va protagonitzar Urbà qui va restituír l’arquebisbat de Tarragona i un any més tard va ser nomenat arquebisbe de Tarragona amb seu a Vic. Berenguer i Sunifred van ser proclamats arquebisbes de Tarragona els anys 1091-1099. Oleguer ho va ser l’any 1118. A partir de la restauració de l’arquebisbat de Tarragona es va poder restaurar la zona de la Tarraconense i l’any 1154 aquesta zona ja contava amb els següents bisbats: Terres catalanes: Urgell,Vic,Barcelona,

Girona,Lleida i Tortosa. La Tarraconense. Terres aragoneses: Saragossa, Pamplona, Osca, Tarassona i Calahorra. Entremig hi van haver algunes seus temporals: 1017 Besalú; 974 Pallars; 956 el bisbat de Lleida va tenir els seus origens a Roda d’Isàbena; 1101 Barbastre; 1149 Lleida. El poderdel bisbat i de l’esglesia van xocar més d’un cop, no Per qüestions merament religioses sino tb polítiques. Un dels interesos amb més transcendència en les families comtals va ser la qüestió de la successió hereditària del càrreg eclesiàstic i polític. En alguns cassos trobem que molts personantges ocupaven càrregs eclesiàstics sense tenir una prèvia formació monàstica i tb s’han trobat cassos en el qual s’ha comprat un càrreg amb diners fet al qual se’l coneix com simonia. L’any 1043 va haver un concili a Narbona en el que s’hi pot observar un exemple del que s’explicava abans, en el concili n’hi havia fins a set membres de erdenya i tots eren parents del bisbe Oliba de la erdenya. Entre els membres hi estaven Guifré, Sàliva, Berenguer, Guillem, Pere i Il.labert. Es aquests cassos era molt difícil demostrar que un bisbe havia estat col.locat sense haver passat per protocol corresponent. A partir del s.IX l’esglesia es beneficiaria del delma, impost que requeia sobre els camperols que rebian la protecció eclesiàstica i que consta en 1/10 part de la collita. Això serà mutiu de disputes ja que eren obligatoris per tots aquells que constitueixen la xarxa parroquial. EL PROCÉS D’ENSAGRERAMENT: LA PAU I TREVA DE DEU. Hem de definir un concepte: La sagrera és el mateix que sacraria.

Els homes i les dones que formaven una parròquia creaven comunitats en les quals s’hi celebraven diferents actes eclesiàstics. A Catalunya i al Sud de França es van fer alvoltant de les esglesies zones de protecció. Per exemple es podia demanar asil dins de l’esglesia dret que es va extendre i va passar a coneixe’s amb el nom de Sagrera, que tenia una extensió d’unes trenta passes alvoltant de l’esglesia. Part de la zona que ocupava la sagrera estava destinada a ser un cementiri i es considerava terra santa ja que aquí s’enterrava als difunts tot i que sovint s’hi celebraven els mercats. Progresibament, la sagrera seria un lloc on es feien construccions o bé on s’hi guardaven coses apreciades o sitges (on es guardava el grà) aquestes estaven protegides. Aquestes construccions es van convertir en cases. Al procés d’ensagrerament, amb un límit de 30 pases alvltant de l’esglesia, se’l coneix com Procés d’ensagrerament. No totes les esglesies van patir aquest procés ja que en molts cassos no es va respectar aquest espai eclesiàstic i es va construir directament. No obstant, a les zones on si que es va respectar aquest espai eclesiàstic es va crear un tipus determinat d’habitat. L’aparició de les sagreres es coneix com les Institucions de Pau i Treva.Millor dit, les sagreres es creen com a conseqüència d’aquestes Institucions destinades a apaivagar algunes zones. La reforma monàstica es pot dividir en tres parts:  Institutione canonicarum.  Institutione Sanctimonialum.  Capitulare monascum.

La reforma monàstica es va donar amb Sant Benet. Les institucions visigòtiques es basaven en regles místiques i se’ls deixava fer individualment als monjos. A partir del 816-817 les reformes tractaven de regular les comunitats monàstiques: *Institutione Canonicarum: Vida en comú dels clergues que formaven part dels monjos de la catedral. Cadascú tenia una funció de clergues que cumplia amb els serveis de la catedral. *Institutione Santimonicalum: Intenta regular la vida en comunitat de les dones que estaven en un monastir. En molts cassos la dona tenia com a única sortida per alliberra-se de les pressions el fer-se monja. Era habitual trobar-se monastirs de dones a Pedralbes, on les monges pertanyien a la noblesa i cadascuna tenia les funcions corresponents al seu nivell social. *Capitulare monascum: San Benet de Niana va ser qui ho va fer i es tractava d’una adaptació de la regla de san Benet adaptada als monastirs de Catalunya del s.IX. Aquesta regla no va agradar gaire i van fer el possible per desfer-se’n d’ella. Per exemple Ripoll, Gerri i Cuixà es van desvincular i van anar en busca del papa de Roma per alliberar-se del control de l’arquebisbe de Narbona. El que volien era rebre l’autoritat de Roma directament i sense intermediaris. Alguns monastirs van fer front tant a la ingerència de l’arquebisbe de Narbona com als homes que creien ser els propietaris del

monastir. Un exemple és Ripoll, monastir fundat pel comte de Barcelona i que rebia donacions d’altres pobles. En aquest cas el fundador creu que té certs drets a l’hora d’escullir a l’abat i en la creació de noves cel.les. En molts casos els fundadors laics dels monastirs intervenen en els afers més importants. L’abat seria el principal beneficiari del monastir i quan el comte tenia fills segurament algú passaria a ser abat. Fundar un monastir suposa crear un petit centre de riquesa ja que una de les seves funcions era l’acomulació de tal a través de les rendes i de les donacions dels pagessos de la zona. La majoria dels monastirs contaven amb unes comunitats més petites dites Priorats o celles depenents del monastir principal. Molts monastirs que no podien mantenir la seva independència acbaren superditats a uns monastirs més grans. Els monastirs doncs tenien una doble funció, espiritual i económica. Les relacions entre la comunitat monàstica i la institució secular no sempre van ser bones. D’avegades, monastirs i bisbats tenien interesos oposars. En les assamblees de Pau i Treva es va produïr un intent a finals del s.X i principis de l’XI per possar fi a la violència de la noblesa. Aquesta assamblea va ser propiciada per l’abat Oliba que era abat de dos monastirs i bisbe d’una seu episcopal (abat de Ripoll i Cuixà i bisbe de Vic). Es pretenia que bisbes i abats redactessin un document en el qual es possessin limits a la violència de la noblesa de la noblesa. Era aquest un document que havia d’ésser aceptat pel màxim de nobles possibles. Dins de la sagrera no es podia iniciar cap acte violent, en el cas que alguna persona iniciés algun acte violent es posaria en vigilància dins de la sagrera. Les assamblees de Pau i Treva foren

l’orígen de les Corts Generals. Dins del que representa l’ordre benedictina pels monastirs catalans com el de Cluny (s.X-XI), Cister (XII-XIII)1 aquestes reformes es creen a partir d’un monastir important com era el de Cluny a partir del qual es funda la xarxa. A Catalunya va influir la cultura franca provinent del nort així com per la del Sud seria important la cultura musulmana (el sistema de numeració actual que es aràbic, la medicina, astronomia, múica, desemvolupament de l’agricultura de regadiu, economia i geografia, ect...). Tots aquests elements que mancaven en el món cristià i que que es van introduïr gràcies a l’entrada dels musulmans. A Toledo les traduccions es feien en tres llengües: hebreu, àrab i llatí. A Girona (Cuixà i Ripoll)2 es van adonar del moviment cultural que tenia lloc al Sud de Catalunya i que era desconegut per la resta d’Europa. Un monjo de l’Aquitània francesa Gebert d’Orrlihac va entrar en contacte amb l’abat Oliba amb la intenció de reconèixer els fets culturals que es donaven a Catalunya. Aquest monjo va estar durant un any i mig i quan va aprendre tot el que volia el papa el va reclamar com a assessor cultural. L’any 1000 el monjo Gebert que va passar a ser assessor, va ser nomenat papa amb el nom de Silvestre II i va ser qui dirigí als francs. Silvestre II3 va enviar una carta al comte de Barcelona perque li fessin una còpia d’un llibre de matemàtiques que havia consultat en la seva instància a Ripoll. Quan la carta va arribar a Barcelona el papa ja havia mort no obstant el llibre existeix. L’any 979 la biblioteca de Ripoll contava amb 65 volums; el 1047 eren 245. A Roda d’Isàbena l’any 1100 contava amb 50 volums i la seu d’Urgell l’any 1150 tenia 170 volums. Els monastirs

cisternencstenien 50 volums cadascun. D’altra banda és important destacar que Ripoll va desemvolupar un tipus de música importada pels àrabs. La religiositat popular es refereix a una sèrie de ritus que estan al marge del cristianisme per tant poden ser pagans i relacionats amb les forces sobrenaturals. Són pràctiques populars i poc definides que al principi l’esglesia no s’hi oposava i les absorveix mitjançant les festes que tenen un orígen pagà com és per exemple San Joan. No fou fins al s.XIII que l’esglesia no comdemnarà aquestes pràctiques d’heretges. L’esglesia al llarg d’aquests segles es consolidà com una institució que actuarà de forma adequada i que tractarà de mantenir els seus beneficis per aconseguir tot el que vol. T.G DOC:10 PAG 36 DOC:19 PAG 43-44 DOC:12 PAG 39 DOC:14 PAG 39-40

P-7,8,9,10.

DOC:17 PAG 41-42 DOC:20 PAG 44-45 Hàbitat a Catalunya. Procés de Repoblació s. IX- X: Hàbitats agrupats:

Una bona part dels pobles catalans durante els s. IX- X- XI estaven constitruits de pedra a la zona Mediterrànea, en el sostre hi posaven teula. A diferència de la zona centroeuropea, on es feien servir fibres vegetals (fusta, palla i pedra). L’Incastellamiento es tracta d’una agrupació de pobles vers el castell en l’época feudal procurant trobar protecció al castell. A Guimerà apareixen les torres de l’esglesia i del castell que fixa el predomini d’esglesia i monarquia. Alvoltant d’aquestes dues torres. Aquí existeix una vessant de cases del poble i la zona plana es deixava per conrear. Ciurana de Prades: Reducte musulmà en un recinte català. Es a una zona peninsular envoltada per dos rius. Hi ha dos canals mitjançant els quals es podia accedir i al ciutat estava envoltada per un mur de quatre m. D’amplada amb una torre a cada cantonada del mur. Altre exemple d’hàbitat agrupat seria el Castell de St Genís al poble de St Miquel de la Vall, en el qual es troba també un poblat. En pocs espais van haver diferents zones d’hàbitats que van funcionar (molta població vivint en una zona concreta). Actualment St Martí de Cervetana, un poble una mica més aball homostra. Aquests vivien sobre el medi. Altre exemple ens el dona Vila Closa que té la mateixa construcció i disposició de les cases forma una mena de castell o fortificació amb una sèrie de portes d’accés. Montblanc era d’aquesta mena.

Oix, en la Garrotxa, trobem una esglesia com una fortificació amb una mena de torre. Això fa un procés de ensagrerament,és a dir, una població que busca la protecció de l’esglesia (Assamblees de Pau i Treva). L’aspecte defensiu als possibles atacs exteriors i a la mateixa violència interna del sistema. Aquest última mesura es converteix en la principal causa de defensa quan acaven les invasions. A partir del s. XII els pobles es desplacen a la bora dels castells i s’en van cap a les planes prop de les terres de cultiu mentre el casc antic es quedava prop dels castells o de les esglèsies. El mateix poble agafà una infraestructura defensiva mitjançant la disposició de les cases o bé una muralla. Hàbitat dispers: És propi de la zona de Girona, encara que no és exclussiu.A la zona del Vergadà es troben encara masies. En molts casos es troben porp de les masies de l’esglesia. En alguns casos les pròpies masies tenen elements de fortificació. A osona es poden trobar torres defensives i muralles. El que es conserven foren les diverses reconstruccions que han hagut de patirmoltes de les masies. La trama urbana normalment es mantenen. A Ciurana s’aprofiten les pedres o carrers del castell per construir les cases. L’hàbitat a Coves, Esplugues, Albrics o Brèumes. Una cova és una cavitat en una roca de profunditat considerable. Braumes, Abrics o Brumes, són zones on la roca sobresurt donant una mena d’aiguamoll.

Les braumes o Esplugues són un tipus d’hàbitat del periode medieval. En molts casos han servit com a lloc de corral pel bestià. Aquest tpus d’abric sol estar cara al Sud. La facilitat de construir una casa sobre una braume es relatifvament fàcil construïnt una paret vertical., sol ser climatitzat, amagat però amb pocs recursos agrícoles. Aquest tipus d’hàbitat es va donar en l’época d’aprissio amb la població ramadera (caça i recollecció). Solduga és exemple en el qual s’abserven les feixes de conreu que consideraven l’activitat agrícola. Les plantes dels pobles feudals eren bastant concretes: - Castell a una zona alta. - Zones poblades alvoltant del castell o de l’esglesia. - Enmurallament alvoltant del poble. Existeixen excepcions en les quals hi ha una zona romana situada a la zona alta i a les afores un burg o barri amb una abadía o bé monastir que es situava a la zona més plana i que és més important que la zona romana. Altre excepció és la que es veu en un creixement de població mitjançant un burg mercader, és a dir, a partir del mercat. A partir del s. XIII el poble d’Aigües Mortes, és comencen a disenyar les plantes de la ciutat. Altre exemple és Caracasona. Hàbitat de Muntanya. Bàsicament està format per petites cavanes en les quals l’ocupació és moderada. Normalment són ocupades per pastos en els moments en que pastoraven i en les zones de pastura és on es situen (2300- 2400m. d’altitud).

La majoria dels materials són de fusta en la construcció dels poblats muntanyencs. La datació en aquestes circumstàncies ha estat difícil bàsicament en C-14. A Montsec d’ares avui e dia és pastura i encara és venen zones o ruines de cavanes. Coscó s.XI el topònim es conserva en el Coscó nou, això evidencía que hi ha un Coscó vell que està en un turó. Seria una vila tancada amb les restes d’una esglesia. Puig Rom (sobre Roses) asentament d’época visigoda a on encara existeixen restes de la muralla i de la torre de defensa. No sols hi existia activitat zona del Pirineu si no també en la zona de la Costa. Poblats en la zona de la costa era dificil ja que van començar sent ports i toponim de molts poblats de costa ho mostres com Port de la Selva. A Sant Pere de Rodes es troba un monastir situat a una zona relativament plana i més amunt hi ha el castell de Sant Salvador. Això mostra una certa jerarquia, per sobre el poder senyorial i baixant el monastir. Als peus s’hi traba el poble de Santa Elena, amb un petit monastir (Castell de St. Gervàs a Sant Miquel de la Vall). St Llorenç d’Ares situat a la zona de frontera del Montsec s. XI. A les proximitats de St. Llorenç d’Ares s’han trobat restes romanes. Altre poble és el de Vila Molera amb l’esglesia de San Salvador situat al terme de Ors. El poble està envoltat de terres conreables i un petit turó en el qual s’hi troba el poblat. Roda de Ter (Osona) on es troba el jaciment de l’Esquerda on està l’esglesia de San Pere. Aquí es va fer fort Aissó, en la seva

revolta avanç coneguda a Rodacivitate. El riu Ter està a prop. A més d’un asentament medieval hi ha un asentament ibèric, en aquest periode normalment es vivia amb violència. L’urbanisme de l’asentament medieval a Catalunya es bastant semblant al de la resta de la Península, és a dir hi ha un carrer que enllaça amb l’esglesia.

1 Poblet i Santes Creus seràn els dos monastirs Cister de Catalunya. 2 El bisbe de Vic tb es va adonar. Casualment foren les zones que dominava l’abat Oliba. 3 Era tb conegut com el papa de l’any 1000.

Residències senyorials. A Catalunya el feudalisme és d’arrel franca i es pot considerar com el principi o el final d’una etapa és l’inici d’una nova societat i el final d’un altre. Les institucions públiques aniran perdent pobles cada cop més a favor del pobles privats. Moltes vegades s’ha dit que la noblesa va usurpar el poder públic, però hem de saber que la noblesa va asumir unes responsabilitats que l’Estat no estava disposat a asumir, sobretot en els camps de justícia, de defensa, fiscalitat i política.

Dins d’aquesta nova forma l’esglèsia en un moment oposarà una certa resistència però prest s’adaptava a ser com un senyor laic i defensava ideològicament com una voluntat de Deu, que serà l’arma per justificar aquest nou ordre. Els camperols sempre van estar sotmesos però aquest fenòmen hauria estat imposible sense ells. Aniran perdent bona part dels seus drets i, cada cop més indefensos davant dels interesos dels senyors feudals. La violència serviria com a mecanisme per dominar als camperols i tractarà per tots els medis que el camperol caigui sota la seva dependència i protecció. El camperol tendiria a perdre les seves propietats cambiant- les per l’ús de fruit per tant perdria la seva llibertat. Dins del dret banal: dit de jutjar, manar i castigar. El camperol romandrà dins de la senyoria banal i vinculat al senyor per un jurament de fidelitat en el qual, el senyor protegeix als camperols a canvi d’uns tributs per part dels camperols. La dependència del camperolat amb respecte l’Esglèsia és que aquesta veia bé la relació de vassallatge per tant els camperols rebien pressions fiscals senyorials i pressions ideológiques. El camperol doncs perd llibertats i capacitat de reacció. Els grups poderosos (Esglèsia i noblesa) cada vegada es van fent propietaris de tots els organs públics i comunals (explotació de l’aigua, boscos comunals). Aquests recursos estarien controlats pels senyors feudals així el camperol es veu allunyat de la propietat de les seves terres i de les terres comunals. Pel dret d’ús d’aquestes terres públiques haurien de pagar un impost. El senyor disposava de tots els mecanismes necessàris per imposar i fer- se amb els excedents agrícoles, mentre el camperol veia com mai tenia abundància.

El camperol no tenia cap incentiu per millorar l’explotació de la terra. Poc a poc les explotacions agríoles s’estanquen en tots els àmbits (tècnics, productius...)no obstant el creixement que era alt es mantindrà per la mateixa situació social durant tot el s. XI. Aquesta aturada es veurà reflectida al s. XIV. El dret de band donaria lloc a l’aplicació dels mals ussos feudals i seràn reconeguts per les Crts i/o l’Estat al s. XIII tot i que des del s. XI s’aplicaven pel senyor. Aquests mals ussos eren:  Exòrquia: Pagament que feia el camperol quan heretava uns drets que no eren directament del pagès.  Intèstia: Pagament que havia de realitzar el pagès quan moria sense fills.  Arsina: Si al camperol se li cremava la casa havia de pagar al senyor ja que no era de la seva propietat.  Coguncia: Pagament del camperol si la dona del camperol l’hi era infiel.  Forma d’espoli: Pagament del camp al senyor pel dret de pernada quan es casava.  Remença: El camperol quedava lligat de forma hereditària al senyor mitjançant el contracte amb les terres. Això provocarà al s. XV una revolta coneguda com la Revolta Remença. Els camperols havien de pagar per poder marxar. Les jerarquies socials en la classe noble eren:  Grans families comptals i bescomptals (noblesa).

 Milites o Cavaliers (classes benestants de la pagesia).  Entremig estaven els varons que tenen més o menys poder segons la riquesa de la que disposaven. Tenien relacions de poder en les quals s’havien d’ajudar els uns als altres. El senyor amb menys categoria li ofereix al de més un feu (una propietat terrenal que el permetia mantenir el seu status). Qui trenqués un jurament de fidelitat era perdre confiança dels membres del grup i que ningú hi confiés en la seva paraula. Els castells normalment estaven situats sobre un turó de roca: Puylanreus és un castell fortificat càtar, en el qual tenien moltes comuditats i poques obertures a l’exterior (finestres estrestes i per tapar-los hi posaven teules o pedres). Al Sud dels Pirineus al s. X- XI tenen com a característiques una torre rodona de vigilància (el Pilar d’Almenara)i que poc a poc es construeixen parts anexes que acaven per convertir- se en castells. El gruix del mur mesura 3 metres a la base i 1’5 metres dels milites. Normalment l’entrada estava al primer pis. Sta. Coloma de Fernes es troba un castell amb una torre rodona a la qual s’hi va afegir altres elements que van acabar per constituïr un castell. Estaà sobre una roca. Sta. Perpetua de Gaià. Torre poc habitual ja que és de planta rectangular. Possiblement són d’origen musulmà. Forma part del sistema defensiu del riu Gaià i comta amb una linia de castells que rodegen el riu.

El Castell d’Alçamora és una de les torres millor consevades. Té uns 18 metres d’alçada i està sobre una roca als peus de la qual està el poble. Aquesta torre creava una xarxa visual amb altres torres que permetien controlar tota una zona fronterera. Des d’aquesta torre es controlava la torre de Gibeta i Viacamp. Controlaren el pas del riu Montsec als passos de Nort a Sud. La torre de Meüll és de planta ovalada. Les torres rodones es construeixen durant el s. X- XI s’identifiquen amb la força, amb la comunicació amb Deu. La majoria dels feus estaven sota el control d’una torre. Durant el s. XI estaven els castells termanals: castell amb el seu territori i en les territories banals, on els senyors tenien dret de band (castigar als seus subordinats) seria el sinònim d’una senyoria banal. En aquestes fortificacions normalment estan amb torres menors dins del control d’un castell més gran. La torre de Vall Ferosa medeix 32 metres d’alçada, és rodona però per dintre és quadrada. És una torre musulmana i posiblement la més alta de Catalunya. La porta també està al primer pis però sense accés. Dintre del que són Castells Residència està el castell de Jordà situat al Pallars. Està situat com gairebé tots, amb una petita esglesia a prop. La torre és rectangular.  St. Pere de Rodas dit Castell de St Salvador. 

Castell Montsoliu.



La partusa a Chiriveta.

 Ciurana reducte musulmà.  Ager asentament d’origen musulmà i en part d’origen Cristià. Incorporà en l’interior del complexe un monastir.

 Queribus fou l’últim reducte càtar. Desde Queribus es Veu Peyrepertus. El castell de Mur és un tipus de castell amb torre rodona, la muralla té forma extranya i disposa d'’na sèrie d'’bertures cap a l'e’terior i té 4 finestres comunes i rentamans. Dominava un territori molt ampli. Al costat d'a’uest castell de guardia, com el seu nom indica, es guardava el castell de mur. Altre castell és el de Miralet encara que és una casa fortificada. Els castells eren magatzems de les rendes que havien de pagar els camperols a Mur s’han trobat magatzems. A dins del castell podem trobar pedres de rius que serveixen per tirar- les als enemics. També trobem molins de mà per poder moldre el blat. DOC: 26 TEXT GUIA: Li dona la meitat en alou i la meitat en feu pt Guineldilla passan a ser feudataris de Gobernant a Cervera. DOC: 31 TEXT GUÍA PAG 54: DOC 34: TEXT GUIA PAG 57: DOC 36 TEXT GUIA PAG. 59: Al- Mansur va protagonitzar la última campanya contra Catalunya. Al s. XI l’Estat unitari musulmà es desintegrava en l’Estat de tàifes que es podien comparar als comtats quan el regne carolingi es desintegra. Entre els mateixos musulmans entre les diferents taifes es confronten i això els debilità pt no poden fer expedicions cap al nort no obstant els propis musulmans contractaven exèrcits cristians per lluitar contra les tàifes adverses. Posiblement l’expedició del 1010 fou una d’aquestes lluites entre

taifes i en que el comte Borrell II envià tropes a Muhamaad II. El comte Borrell II i els seus embaixadors van saquejar Còrdova. Sembla ser que hi havia 9000 homes que hi participaren. Les pròpies taifes evitaven el posible per el confrontament el taifa de Còrdova tracta de comprar la pau. !045- 1076 (mor Berenguer) les pàries es contabilitzenràn dintre dels ingresos del combat. R.Berennguer I va portar una política de mantenir les pàries i intentà preionar als comtes preque ampliessin el pagament de les taifes. L’any 1090 aquest tema s’acabà amb l’aparició del Cid qui va ser contractat com a mercenari a favor dels mercenaris de Saragossa i així s’acabà el periode de pàries en aquest mateix any. Va lluitar a favor dels musulmans. Elvolúm d’or que va entrar a Catalunya mitjançant les pàries i el botí havia de ser una alta quantitat i no sols es beneficiava el comte sino també els qui participaven. En aquest periode es queden les esglesies gràcies a les entrades d’or que seria significativa a principis del s. X- XII. També es van crear sòlides fortificacions a la frontera. Una bona part dels ingresos se’ls quedava l’esglesia i el sectr militar. La recuperació més important de l’entrada d’or fou la recuperació del poder públic de R. Berenguer. Entre 1020- 1050 es produeix una ofensiva dels comtats, el poder públic fou usurpat per la noblesa catalana. Això provocà un desgarvell en l’organització del comtats, que reaccionaràn devant aquesta situació. Les bases de reacció d’aquests comtes són totalment feudals i aconseguiràn la fidelitat de més vassalls. Aquesta reacció de Berenguer I serà el senyor feudal més poderós perque serà qui pugui comprar més fidelitat

vassallàtica que era el que realment donava el poder. Aquesta fidelitat la comparà mitjançant les pàries exteriors. D’aquesta manera recuperarà el poder públic (mines, monedes,…). Al s. XII- XIII la figura del comte, que s’haurà transformat gràcies al poder de la noblesa sino que serà atacat per aquesta i el comte haurà de buscar suport per altres sectors. Els primers contractes que es transmeten entre Borrell i Castella s’intentava pactar entre ells de manera que acabavan lligant- se mitjançant el matrimoni dels fills d’aquests. A partir del 1016 comencen a haver relacions amb els comtes castellans i també Sancho el Grande de Navarra. Es busquen aliances i equilibri de poder entre els comtats catalans, castella i Navarra. Un dels problemes que hi van haver va ser el enfrontar als comtats catalans, Navarra i Castella amb el Cid d’Aragó. R. Berenguer III va casr ala seva filla amb Alfons VII de Castella propiciant el malestar d’Alfons I d’Aragó. R. Berenguer IV (1131- 1132) era cunyat d’Alfons VII i protagonitzà la successió amb la crisi que hi havia per la successió en el regne d’Aragó, ja que Alfons I d’Aragó morí sense descendència deixant se suposa que una filla a l’hospital dels ordres militars el que va interròmper les negociacions amb altres gobernants peninsulars. Per solucionar el problema successori, van buscar al germà d’Alfons I que era Ramir el Monjo i el van treure del monastir, es va casar i va tenir una filla dita Paronella qui tindria dos pretendents, el primer era de Castella i Ramon Berenguer IV de Catalunya qui ràpidament es convertí en el conseller De Ramir i va

anar pactant amb el fill d’Alfons VII que era de Castella de manera que es va pactar el matrimoni entre Berenguer IV i Peronella. Així Berenguer IV va adquirir elpoder d’Aragó ja que el rei monjo s’en va anar de nou al monastir. El fill entre Berenguer IV i Peronella seria Alfons II d’Aragó. Berenguer IV va tenir contacte amb terres més enllà de les terres dels Pirineus mitjançant els matrimonis de conveniència. Sempre hi va haver certa tirantor entre el comte de Toullusse i el de Barcelona i les relacions sols es podien pactar d’igual a igual i no absovit per un altre. El comte de Toullusse no contava amb mar per tant havia de controlar la zona més al Sud d’Occitània per crear un port, però no ho van aconseguir. El comte de Barcelona i el de Toullusse van acabar per dividir- se. Berenguer III i Berenguer IV s’enfrontarien el que va ser aprofitat pel comte de Toulusse per atacar Barcelona. Totes les zones de Toulusse eren molt riques econòmicament i amb bones terres i sense musulmans, va tenir un desemvolupament econòmic que va ser la causa principal del conflicte càtar. En la història entre Occitània i els comtats de Barcelona quan va morir el comte de Toulusse va dividir el seu territori entre els seus dos fills. Berenguer IV de Barcelona no va controlar la zona de la Proveça fins que no va matar al seu germà Berenguer III. Política Medieval: S. XII Barcelona va tenir un desemvolupament molt destacat gràcies al control de Pissa i Gènova, Marvella i Barcelona.

Hi havia les illes de Mallorca musulmanes que eren pirates que supusaven un problema en el control Mediterrani, Barcelona va intentar fer-se amb Mallorca i devilitar el focus de pirateria per això es va aliar amb Pissa. Doc 39 PAG 63 El primer intent d’ocupar les illes va produir- se durant el s. XIIXIII i, en principi aquest desemvolupament per la mediterrànea fou propiciada per un nou grup de poder que era el dels mercaders que presionaven al rei o al comte per aconseguir els seus objectius mercantils que puguessin servir com a pont d’intercanvi comercial. A partir de la segona meitat del s. XII Pissa, Gènova i Barcelona a vegades seràn aliades i altres s’enfrontaràn entre elles. El desemvolupament humà no es donat sense canvis comercials que presuposen una bona producció alimenticia així com demogràfica que podia estar relacionat en el mal àmbit del marc urbà. Les relacions i l’hàbitat urbà era molt diferent al del camp i no serà tan fèril però sobretot en alguns sectors socials en notarà aquesta diferència. L’entrada de pàries va facilitar el desemvolupament urbà. Progresivament el camp va anar produïnt i engrandint les ciutats. Els camperols portaven activitat però a les afores del murs. En principi no hi havia moneda però quan van entrar les pàries va facilitar l’acunyament Trobem especialització artesanal. La ciutat pels seus prpis interesos recolzarà al rei i recolzarà a la ciutat a partir del s. XIII s’iniciaràn els governs del municipis. Apareix una nova clase social que són els habitants dls burgs, dela ciutat, que són els burguesos.

- 11 Agost 1137: Esposalles(pactes que es fan prèviament al matrimoni) de Ramnón Berenguer IV (23 anys) i Peronella d’Aragó (2 anys), no es van casar fins el 1150. - Tractats de Carrion (1137- 1140) Sobre el repàrtiment del - Tractat de Tudellen (1151)

control dela Vall de l’

Ebre entre Castella i Aragó. - 1148Conquesta de Tortosa (amb participació catalana, aragonesa, genivesa i pisana). - 1149 Conquesta de Lleida: Participants: Comte de Barcelona, urgell, Pallars i Empúries. Ordres dels temples i hospitalers de Castellet i Castellvell. - Rivera del Cinca, Meniquesa i Fraga per la noblesa aragonesa. - 1153 Conquestes de Miravet i Siurana. Durant de R. Berenguer Iv va aconseguir una sèrie de fites pel que fa a la configuració de la Catalunya nova: - Arquebisbat de Tarraconense es recupera el que permet organitzar- se independentment a l’esglesia catalana de la francesa. - Sempre va dirigir a Catalunya amb el càrreg de princep. - Va haver de cedir 1/5 part del territoris aconseguits als ordres militars i hospitalers ja que el rei difunt morí sense descendència.

- En el moment en que no cobren les pàries dels musulmans els hi surt millor conquerir els territoris musulmans als s. XI- XII. A la 2ª ½ del s. XII es reactiven les conquestes als territoris i són importants els Tractats de Carrion i el de Tudellen on s’estableix un repartiment de les terres de Castella i Aragó. - Va ser incapaç de controlar el regne de Narbona que mai el va aconseguir dirigir. Les conquestes del final de Catalunya Nova van ser Trotosa, Lleida i Miravet. Tortosa, ala desemvocadura de l’Ebre en aquells moments estava situada cap a la penetració del Delta de l’Ebre que era navegable i que portava cap a l’interior. Era comercialment molt important gràcies als musukmans. El bloqueig de les naus pisanes i genoveses van ajudar per ala conquesta a canvi ampliaren la seva capacitat comercial. El curs que van seguir va ser continuar riu amunt (Ebre). Amb totes aquestes campanyes la noblesa catalana i aragonesa van tenir petits conflictes això es ceu en que en la conquesta de Lleida on la noblesa catalana no la va deixar participar per por que l’absorvís la corona aragonesa i van ser desplaçats a la conquesta d’altres llocs com Fraga i Maquinesa on es van entregar els furs de Fraga a Aragó i els furs de Maniquesa a Osca. Armengol VI d’Urgell va rebre una part de la ciutat de Lleida i també van participar els comtes de Barcelona, Urgell, Pallars i empúries que van tots haver de pagar 1/5 part als militars i hospitalers.

Pel que fa a la participació de la noblesa van ser importants les families de Montcada, Cervera, Cardona, Castellet i Castellvell, Anguesola. La seu episcopal es va translladar a Lleida. La conquesta de Tortosa i Lleida supusaria un canvi en el concepte de ciutat sobretot per la seva participació artesanal i comercial i la seva infraestructura no es coneixia abans. Miravet: És una fortalesa que va ser molt difícil de conquerir a Lleida. Ciurana també és una fortalesa difícil a Lleida. Conquerir tota la zona costanera va significar aillar Catalunya de les taifes musulmanes i a partir d’aquí la conquesta de territoris musulmans van ser més sencilles. Els ocupants d’aquests territoris van ser habitants de la Catalunya vella, de la zona del Pirineu aragonés i navarrés la majoria dels quals eren pagesos amb un canvi en quant a la fertilitat de les terres que hi havia a les valls planes de l’Ebre (Lleida) que era una zona fèrtil. Els de la zona de la Provença eren artesans i mercaders (Tolosa i Poitiers) on es dedicaven bàsicament al tèxtil. Pel que fa a la zona de la costa, va ser repoblada per habitants de l’Empordà per genovesos i pisans coneixedors del mercat marítim i pesca. A la ciutat de Lleida els musulmans que hi habitaven no se’ls va obligar a convertir- se al cristianisme ni se’ls hi va obligar a anarse’n fora de la ciutat però si de la zona central de la mateixa ja que van passar a la zona de fora murs de la ciutat. Els musulmans van ser protegits pel rei perque era una població que pagava els

impostos que se’ls demanava i tampoc se’ls podia expulsar ja que no hi havia població per ocupar la zona que ocupaven. No podien ostenyar externament la seva fe ja que això podia influir en la (fe) cristiana. En la creació de la Catalunya nova es troba una institució que reforma la estructura eclesiàstica. El cister (monjos blancs) va entrar amb més força que la reforma de Cluny (monjos negres). Cluny no es va trobar a tota Catalunya però si els Cister.Després de la conquesta de Tortosa i Lleida Berenguer IV va propugnar la intervenció d’aquests monastirs.Poblet, Sts Creus, Vallbona, Escarp i Anoia, aquestes dos últimes reben el nom de Grauges. Els Cister són una reforma més del monaquisme benedictí (ideal de pobresa). El Citer troben oposició als nivells de riquesa als que van arribar els monastirs de Cluny. La onació que es dona als Cister quan la conquesta de Tortosa i Lleida van ser molt importants en quant a quantitat i qualitat. Són donacions de Grans families i de grans territoris agropequaris. Els Cister fan una institució que administrava el seu patrimoni i les seves propietats terrtorials. Introdueix la mà d’obra asalariada al camp. També comvinava amb eficiència la ganaderia i la ramaderia (ovelles) que anava destinada en la producció de pergamins asociat a això on van ser molt importants es desemvolupa una industria de curtits de pell. Per poder mantenir el bestiar van ocupar zones altes de muntanya per la pastura d’estiu i les zones planes de Tarragona perque pasturessin en ivern. Gràcies a això convertiràn en una potència econòmica tant a la Catalunya vella com a la nova.

El Cister però no van ser l’únic ordre monàstic que es troba a la Catalunya Nova. A partir del s. XII apareixien altres ordres monàstiques a part del benedictinisme. El més destacat serà el dels cartuians i els premostatencs. Els cartuixancs hi ha una comarca de la Catalunya Nova que manté el nom al Piorat Cartoxa, Scala Dei. Aquestes van introduir el vi. Altre modalitat de vida comunitària va ser la dels Canonges regulars, els canonges són aquells membres de l’esglesia que serveixen a la catedral en el seu origen. A partir del s. XII es generalitza la construcció de les comunitats de canonges a les zones rurals. Hi ha un precedent en una sèrie de canòniques que s’estableixen al Pallars i l’Urgell a la 2ª meitat del s. XII Arnau Minditós va ser qui va promulgar les comunitats en les zones rurals la qual cosa en principi era urbana. Una canònica no difereix externament d’un monastir qualsevol. La diferènica és que els canónges mantenen una dependència directe amb el bisbat mentre que els monastirs no depenen de les seus episcopals. Els bisbats creuen en els canonges unes institucions per mantenir el control de la crescuda monàstica que tenien uns terrtoris i unes doctrines que diferien en alguns casos i això podia representar un inconvenient pel bisbat. La regla de St Agustí és la més coneguda de les ordres canòniques. Els ordres militars són una comunitat de monjos guerrers. Una mena d’asociació de fidelitat i que conquerien terres als infidels (islam) en un primer moment. Es fundaven per organitzar les croades a terra Santa. Els ordres militars van ser una sortida digna de fills dels nobles a on podien fer fortuna.

Els més destacats van ser l’ordre de l’Hospiatl de St Joan de Jerusalem (1048) i el Sant Sepulcre. Els nobles van donar moltes donacions. La donació d’Alfons el Bataller va ser la porta d’entrada l’ordre catalano aragonesa. Va ser a partir d’aquesta donació que l’hospital i el temple es van veure lliures d’aquesta donació. Eren eficaços com a cavallers i les conquestes que es van crear van tenir molt a veure. Les comandes eren els territoris que aquests monjos tenien (Miravet) on es gestiona tot el territori. El comandador era qui es dedicava a la gestió i era el responsable de tota la gestió de la comanda i havia de passar comptes al cap de l’ordre de Catalunya conegut com mestre provincial (Aragó, València, Catalunya, Mallorca…). Era un càrrec electe el de comandador. El gran mestre d’Orient era el qui revisava les comandes dels mestres provincials. Tenien drets i jurisdicció com qualsevol altre senyor feudal També tenien activitats com monàstiques. La seva funció principal era provocar al rei perque conquerís territoris i influís així rebrien 1/5 part de les conquestes. L’ordre militar solament hi ha 1 Sant jordi d’Alfanc.Pere el Catòlic (1201) el va fundar entre Cambrills i el Delta i es va fundar perque es contrlés aquest territori. Els ordres militars tant el temple com a l’hospital van començar la seva devallada al s. XIII i es van deure per: - Croades a Orient on no van tenir èxit. - Els reis d’Europa el van tenir por i les van desfer. - L’hospital se’ls va eliminar per la mateixa raó. Mapas 125- 126- 127: Esglesia i bisbats. Expansió del casal de Barcelona i formació de la corona d’Aragó. Doc 41- 42- 43.

Els Càtars: La zona de la Proveça a principis del s. XII i començaments del XIII hi ha un resorgiment cultural degut als trobadors que creuen la confluència entre el món cristià i culturalment refinat. Els càtars són un moviment més de la reforma del cristianisme que busca retornar a l’ ideal de pobresa de la vida de Crist. Durant aquests segles també sorgeixen altres mobiments cristians com el dels franciscans. No obstant aquests últims no van ser considerats heretges però si que ho van ser els càtars,poder perque no acceptaven l’organització de l’esglesia ni l’autoritat papal. Ells són cristians però no catòlics perque no acceptaven les decissions de Roma. Per tant van ser considerats heretges per les seves idees polítiques. El conflicte que es va donar entre el s. XII- XIII va ser més polític que no religiós. Aquest moviment va organitzar la seva pròpia jerarquia. Existeixen ciutats on hi ha dues esglesies una catòlica i l’altre càtar. La cultura càtar va penetrar en la influència cultural noble. Aquesta noblewa era seguidora de la cultura refinada càtar i en molts casos els protegiràn. dins dels càtars hi havia els perfectes que es negaven a tenir riquesa i que únicament volien guiar a la comunitat. Bàsicament es basaven en la solitud. Als Càtars no se’ls exigia res excepte el ser bons, no se’ ls obligava a fer sacrificis i d’alguna manera humanitzar les relacions entre rics i pobres.

El consolament o l’extremaució era la única obligació religiosa càtar. Quan va començar la repressió cap als càtars, en cap cas es sentien heretges i en els judicis deien unicament que eren cristians. La riquesa del Sud de França que era superior a la resta d’Europa, el moviment trobadoresc i el moviment càtar van provocar enveges pel seu desemvolupament. La noblesa i el papa van ser considerats infidels i Simó de Montfort l’autoritat del papa eren infidels però el rerafons era el perill que representava el seu desemvolupament. Pere el Catòlic rei de la corona catalano aragonesa serà qui lluitarà contra Simó de Montfort. Aquest Pere va guanyar a la batalla del 1212 de Nvas de Tolosa i a l’any següent va morir a la batalla del 1213 on lluitava a favor dels càtars a la zona sud de la França Occitana. Simó va provocar una masacre a Occitania. Alguns càtars s’han conservat i han hagut diverses polèmiques sobre els tresors càtars. Biblio: Los cátaros herejía o crisis social. Pablo Labal. Societat rural i societat urbana.