Decine 17

any II

/

número 17

/

març 2011

3€

Ventura Pons

25 anys de cinema

PREMIS GOYA PA NEGRE FA HISTÒRIA SERGI LÓPEZ REPÀS A UN ACTOR INCANSABLE ESTEVE RIAMBAU LA NOVA FILMOTECA, A PUNT RODATGES BARCELONA, ESCENARI HABITUAL

PRESENTA

••••

Sumari EDITORIAL

PRÈVIA

05

28

Gràcies, Pa negre

Medianeras

LA IMATGE

EN PRIVAT

06

30

Chico & Rita

Laura Jou

PORTADA

RODATGE

08

36

Red Lights

37

11.11.11

38

14 d’Abril. Macià contra Companys

39

El sexo de los ángeles

Ventura Pons L’eufòria del cinema

MÉS ESTRENES 14

Estrenes internacionals

PERFIL 16

LA CASA DEL CINE

Sergi López

FESTIVAL 18

Festivals de petit format, films de llarg recorregut

19

Curt Ficcions, Festival de cinema solidari de Navarcles, Mostra d’Olot

42

El último verano; Nunca me abandones

43

Happythankyoumoreplease; En el centro de la tormenta

TAQUILLA 44

Un febrer de grans xifres per tothom

PREMIS GOYA

ACTUALITAT

20

46

Notícies

EL CAFÈ

51

L’altra pantalla

22

52

DVDs

Els Goya més nostres Clàudia Bassols

DE PROP

MUSEU DEL CINEMA

24

54

Esteve Riambau

16

22

Un mes de març per a tots els públics

24 decine 17¦març 2011

3

••••

Editorial

EDITOR

Jordi Roigé

jordi@utopiaglobal.com DIRECTORA

Alba Laguna

alba@utopiaglobal.com REDACCIÓ

Anna Petrus

anna@duesgotes.com

Marta Rius

rius_marta@hotmail.com COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Hugo de Cominges Anna Corberó M. Martí Freixas Josep G. Guixà Salvador Moré Aina Serra Adrià Sunyol CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Marta Puig

alyonashop@gmail.com ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

cristina@utopiaglobal.com PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta

pere@utopiaglobal.com IMPRESSIÓ

Comgrafic

DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones.

EDITA

Utopia Global

Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 Barcelona TEL: 93 511 6690 FAX: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

Jordi Roigé, editor

GRÀCIES, PA NEGRE Els Goya acumulats per Pa negre han tingut moltes repercussions. La primera, i la més important, és refermar la idea que pot existir una cinematografia pròpia d’èxit i que pot competir sense renunciar a criteris lingüístics ni temàtics. La cinta de Villaronga i Passola ha trencat la barrera i s’ha fet amb el mercat espanyol sense amagar per res la seva catalanitat. S’afegeix, així, a trajectòries com la recent Tres dies amb la família, que sense arribar al recorregut comercial de Pa negre, també va penetrar en un mercat més enllà de Catalunya sense cap mena de complexos. Competint, senzillament, perquè és bon cinema.

Espanya ha acollit amb sorpresa aquesta presència catalana als últims Goya. Perquè més enllà de Pa negre, els professionals guardonats, els protagonistes i participants de la gala, han estat majoritàriament catalans.

Podrà aguantar la nostra indústria aquesta presència? Podrà fer el salt necessari a Europa i els Estats Units? És molt important, i més en temps de crisi profunda del sector públic, que el govern català vegi que no pot deixar de prémer l’accelerador de la nostra indústria.

S’està aconseguint un fenomen inèdit: el públic comença a percebre que el cine català existeix i és bo. Seria un greu error deixar d’apostar-hi tot just ara.

En aquest sentiment d’èxit hi té molt a veure no solament la producció de molt bones pel·lícules, sinó la creació recent de l’Acadèmia, l’existència dels Gaudí i unes polítiques industrials encertades. Això es tradueix amb una major atenció per part dels mitjans de comunicació. Algú dubta que l’èxit català als Goya no és una derivada dels Gaudí? De fet, certs comentaristes sorpresos i molestos per la decisió dels acadèmics espanyols estimaven la gran influència dels Gaudí als Goya. D’una manera molt particular dibuixaven, i crec que amb raó, que el cinema català partia amb avantatge: una infraestructura institucional pròpia. Doncs sí, cal felicitar-se’n.

CANVIS A L’ICIC Arran dels canvis a la conselleria de cultura, el nou director de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Fèlix Riera, està formant el seu equip. Montserrat Bou substitueix Ferran Tomàs al capdavant de l’àrea de l’audiovisual, i també deixen l’ICIC Xavier Parache, responsable de foment, i Àngela Bosch, directora fins ara de Catalan Films & TV. Els desitgem molta sort.

La revista DeCine vol reconèixer i agrair públicament la feina d’aquests professionals.

Xavier Parache ha format part del consell assessor de la nostra revista, i Àngela Bosch ha donat suport a DeCine des del primer dia que la vàrem presentar en el marc del Festival de Sitges, fins avui. Esperem que la professionalitat, claredat d’objectius i tenacitat de la fins ara directora del Catalan tinguin continuïtat.

decine 17¦març 2011

5

La imatge

Chico & Rita

“Havia somiat com seria una pel·lícula ‘pintada’ íntegrament per Mariscal. Fer junts aquest film és la materialització d’aquest somni”.

Fernando Trueba, codirector 6

decine 17 ¦ març 2011

decine 17ยฆmarรง 2011

7

Portada

VENTURA PONS

Fotos: Marta Puig 8

decine 17 ยฆ marรง 2011

l’eufòria del cinema Els Films de la Rambla celebra vint-i-cinc anys. I Ventura Pons celebra vint-i-dues pel·lícules dirigides fins a data d’avui, l’estrena del seu darrer film Mil cretins basat en el recull de contes de Quim Monzó i l’edició del llibre Els meus (i els altres), tres-centes pàgines escrites a Cadaqués el passat estiu a través de les quals repassa la seva memòria personal i cinematogràfica.

Anna Petrus

Ventura Pons és una figura clau per entendre el sender per on ha transitat el cinema català, i fet a Catalunya, de les darreres dècades. Creador compulsiu i infatigable, enamorat de la seva cultura, la seva terra i la seva llengua, pocs cineastes han portat fins a les darreres conseqüències les seves conviccions creatives, ideològiques, culturals i polítiques amb una rotunditat similar. Un home de caràcter que sobretot ha lluitar per la llibertat a l’hora de fer el cinema que volia fer.

Les seves pel·lícules han viatjat arreu del món i a dia d’avui s’han programat en més de sis-cents festivals. En els seus orígens trobem a un home dedicat al teatre (on va dirigir més d’una vintena de peces teatrals), i que aviat va decidir girar la seva trajectòria cap al setè art, cap al llenguatge cinematogràfic que era el que realment el fascinava. El 1978 dirigeix la seva primera pel·lícula, el documental Ocaña, retrat intermitent, rodat en només cinc dies, finançat amb els diners que havia cobrat de dirigir un espectacle de Mary Sant Pere i que fou seleccionat pel prestigiós Festival de Canes. Des d’aleshores, el cinema i Ventura Pons han viatjat agafats de la mà. Un amor que s’intensifica quan el cineasta decideix fundar la seva productora, sense la qual, i com ell mateix comenta, la majoria de les seves pel·lícules no existirien. És llavors quan comença a gestar-se la llegenda Ventura Pons. Un cinema que conrea tant la comèdia com el drama i que sovint parteix de la literatura catalana, donant-li un suport decisiu, necessari, i segurament intermitent en la producció cinematogràfica local. Quim Monzó, Lluís-Anton Baulenas, Ferran Torrent o Jordi Puntí són alguns dels escriptors que han vist la seva obra a la gran pantalla a través de les pel·lícules de Ventura Pons. Mentre que dramaturgs com Sergi Belbel, Josep Maria Benet i Jornet o Lluïsa Cunillé també han format part de la collita cinematogràfica del cineasta.

Després d’aquests primers vint-i-cinc anys i d’aquests vint-i-dos films parlem amb ell sobre el seu passat, el seu present i, sobretot, el seu futur.

Quin balanç fas d’aquests 25 anys d’Els Films de la Rambla?

Molt positiu. La productora va néixer perquè jo pogués fer les meves pel·lícules. El cinema és un art industrial o una indústria artística, per això és important tenir la llibertat, el control i les ganes de tirar-ho endavant. De no ser per Els Films de la Rambla, moltes de les meves pel·lícules no haguessin existit. Els inicis van ser molt durs però ja se sap, qui una cosa vol, molt li costa. Vaig seguir endavant. Crec que fundar Els Films de la Rambla va ser la decisió més encertada de la meva vida.

En aquest sentit, ets molt afortunat. Poca gent a Catalunya ha pogut gaudir d’aquesta llibertat…

Me l’he treballat. I si jo me l’he treballat, crec que també se l’haguessin pogut treballar els altres. Si jo vaig fer pel·lícules en català quan ningú les feia, també les haguessin pogut fer els altres. A la vida és qüestió de proposar-te les coses. I no em considero res excepcional.

Penso que si ho he fet jo, per què simplement no ho fan els altres?

Diria que hi ha un estil Ventura Pons al llarg d’aquests vint-i-dos llargmetratges…

Sí. A molts llocs ja em diuen que les meves pel·lícules es poden veure sense crèdits. Que en veure una pel·lícula meva ja es reconeix el meu estil. Això m’ho han dit a diversos llocs del món i com a director és el que més m’afalaga. Que reconeguin la meva mirada perquè al cap i a la fi, a través de les pel·lícules, és el que volem projectar.

De tota manera, crec que hi ha una evolució d’aquesta mirada….

Sí. Sempre són els mateixos temes, el que passa és que vas canviant les històries. Jo sempre parlo d’amor, amistat i mort. Amor, la necessitat de l’altre, la necessitat de la parella, compartir les coses. L’amistat com a base d’una nova família que no té res a veure amb la família original judeocristiana. I la mort com una

decine 17¦març 2011

9

Portada

cosa present de la qual la gent no en parla massa. Són temes absolutament universals i que s’entenen a tot arreu. Potser és la clau que el meu cinema hagi funcionat tan bé a tot el món.

Dit això, quan ets jove tens més ganes de trempar i riure, i quan vas fent anys els teus interessos canvien, com tothom. Aquests dies ha quedat ben palès amb la pel·lícula Mil cretins perquè em deien: “El Monzó ja no és el mateix d’abans”. No, el Monzó ha evolucionat igual que he evolucionat jo. I és una mica això. Abans era més trempar i riure i ara, en aquest darrer film, hi ha serioses reflexions sobre la decrepitud humana sense renunciar a l’humor, al sarcasme, a burxar i desmuntar les coses. El que no seria lògic seria no evolucionar.

Aleshores estaríem morts…

O seria una prova d’una gran immaduresa.

Hi ha gent que no evoluciona….

Sí. Hi ha gent que sempre fa la mateixa pel·lícula.

Parlant de la universalitat del teu cinema, les teves pel·lícules s’han venut arreu del món, fins i tot al Japó, que és un mercat bastant difícil.

Sí, és difícil però ara és difícil a tot arreu. Les meves pel·lícules s’han venut perquè porten veritat. I la meva veritat està en la meva cultura, en la meva llengua, en el meu paisatge… L’única cosa que podem vendre els països petits com Catalunya, Hongria, o els francesos és la nostra diferència. Aleshores, no és que jo vulgui ser universal sinó que el que vull és ser de veritat, però al voltant dels tres temes que he comentat.

10

decine 17 ¦ març 2011

En aquest moment tens algun repte cinematogràfic específic…

No pensava fer cap pel·lícula aquest any però finalment sí que en faré una. Faré una comèdia que vaig escriure fa dos o tres anys.

Tothom la troba tan divertida que he decidit tirar-la endavant. De fet, l’any passat si vaig escriure el llibre és perquè normalment sempre escric els guions a l’estiu però no estava per escriure cap història nova i se’m va ocórrer escriure el llibre. Hagués pogut escriure una altra cosa però va sortir Els meus (i els altres). Com que paral·lelament havia començat a moure aquesta comèdia, doncs finalment també la farem.

“sempre parlo d’amor, amistat i mort. Són temes absolutament universals” Com has viscut el procés de redacció d’Els meus (i els altres)?

Com tot. Jo sóc un gran compulsiu. Quan tinc una idea al cap em costa seure davant de l’ordinador i posar-m’hi, però quan m’hi poso no em sé aixecar ni per anar a buscar un got d’aigua.

A vegades gairebé m’adormo sobre l’ordinador però no puc parar. I això és el que em va passar amb aquest llibre. L’he escrit en quatre setmanes.

Cada dia anava enviant el que havia redactat als meus amics i així va sortir. Jo pensava que no tenia memòria. El primer sorprès sóc jo mateix. Desprès vaig portar-ho a una persona de confiança, l’Anna Soler-Pont, i li vaig preguntar si creia que

això valia la pena per tenir al cap la memòria de les generacions anteriors, des de la convicció que això segur que ens ajudarà a entendre el futur. Després ho vam enviar a Proa i en pocs dies ja ens van dir que ho publicaven.

“Sóc un gran compulsiu.

Quan m’hi poso no m’aixeco ni per beure aigua” Sorprèn que siguis tan prolífic. Se t’ha comparat alguna vegada amb Woody Allen….

El New York Times va ser el primer mitjà que ho va dir i ara ho diuen a tot arreu. Però ells ho van escriure perquè treballo molt. En canvi, José Coronado em va comentar que també s’hauria de dir des d’un punt de vista temàtic perquè parlem de les mateixes coses: amor, amistat i mort. Són temes universals que no te’ls acabes mai. Canvies les històries. De vegades en parles en positiu, de vegades en negatiu, de vegades fas un drama, de vegades una comèdia…fins i tot pots fer un documental sobre això. Però en el fons, hi ha uns temes que t’afecten i dels quals tens ganes de parlar.

D’altra banda, una de les meves característiques és que a mi m’agrada molt jugar amb les narratives. Són meves i es veu que són meves. Jugo. Hi ha pel·lícules que estan basades en la deconstrucció narrativa. Per exemple El perquè de tot plegat o Mil cretins, Carícies, Morir o no … És a dir, aquests relats que no tenen res a veure amb la narrativa original. També hi ha moltes pel·lícules

meves en les quals el desenllaç està inclòs en la presentació. Això m’agrada molt. Com també m’agraden molt les pel·lícules corals.

Crec que no hi ha ningú que faci pel·lícules tan bestialment corals com les meves. Això és una mica marca de la casa.

Una part de la teva obra està basada en la literatura. Com has viscut aquesta transferència?

L’he viscut amb una normalitat total i absoluta. La clau del meu èxit, si és que he tingut algun èxit, és que m’he cregut la meva cultura, el meu país i la meva gent.

Per què si no, què hem de fer? La còpia de la còpia de la còpia, a tots els nivells? Quan jo vaig començar tothom em deia que s’havien d’amagar els taxis de color groc a les pel·lícules perquè de cara a Espanya s’havia d’amagar que eres català. Doncs, no. Les meves pel·lícules estan plenes de taxis grocs.

Jo crec que tota pel·lícula significa explicar una història. I que la fabulació narrativa de la literatura catalana contemporània és extraordinària. De vegades dius, vaig a fer una adaptació, la que sigui, i aquí tothom t’ho qüestiona. En canvi després vas al festival de Berlín, o al de Los Ángeles o al d’on sigui, i et diuen: “Quina història més bona. D’on l’has tret?”. És aquesta cosa que tenim els catalans que ens estimem tan poc i que ens han de venir de fora a dir-nos-ho. Però a mi no em cal que m’ho vinguin a dir de fora perquè jo ja sé que visc en un país magnífic on hi ha una gent amb una creativitat molt gran. Que tots plegats podem tirar endavant i que tenim un nivell fantàstic. Dit això, a treballar molt.

La relació del cinema amb la literatura és inesgotable. Per què?

Perquè el cinema busca en la literatura una bona història per ex-

Ventura Pons i Quim Monzó comenten aspectes del rodatge de Mil cretins

decine 17¦març 2011

11

Portada

plicar. Jo ho he buscat en la literatura del meu país, majoritàriament. També he fet una pel·lícula en anglès. He adaptat una novel·la americana que creia que la podia entendre i crec que em va sortir molt bé, Food of Love. Però acabada, després de l’èxit i d’haver-la passejada pel món, crec que falta alguna cosa que és l’autèntica veritat i que només està en tu mateix.

Et sents més confortable, doncs, adaptant a autors catalans…

Sí. Perquè en el fons són una gent que projecten una mirada sobre una societat sobre la qual jo també projecto la meva mirada. Sobre la societat, el paisatge, la llengua...

“Ara es torna a rodar en català, ja era hora!”

Els teus orígens són teatrals. De quina manera el teatre et va acabar portant cap al cinema?

El teatre va ser només un parèntesi a la meva vida. Un parèntesi llarg. Vaig dirigir més de vint obres. Perquè quan agafo una cosa i m’hi sento bé i a gust, doncs m’hi quedo. M’anaven bé les coses. Tenia molta feina. Però va arribar un moment en què vaig pensar: què faig aquí si jo el que vull fer és una altra cosa? I per això vaig fer Ocaña, retrat intermitent. Va ser una mica com aquest llibre que acabo d’escriure. Volia ensenyar-la als meus amics i porto trenta-quatre anys ensenyantla perquè va estar a la Secció Oficial al Festival de Canes de 1978. Tanmateix, vaig tardar cinc anys a fer una altra pel·lícula. Encara no amb Els Films de la Rambla però sí que la vaig pagar jo.

Els Films de la Rambla arrenca el 1985 i la primera pel·lícula va ser el 1986, La rossa del bar. Des d’aleshores he fet vint pel·lícules amb la productora i un documental que he produït fa poc, Cinema a la fi, que transcorre a la Patagònia. Els Films de la Rambla ha estat la meva eina per fer les pel·lícules.

I estic veient que hi ha un paral·lelisme entre Ocaña, retrat intermitent i la redacció del llibre. En aquell moment ningú em veia com a cineasta, perquè em veien com a director de teatre. No creien que pogués dirigir una pel·lícula com a documentalista. I ara ningú s’esperava que sortís amb un llibre.

A banda de la propera comèdia que estàs preparant, tens algun objectiu a llarg termini?

Tinc ganes de que la vida em sorprengui. El meu problema ara és que estic una mica cansat perquè és un esforç molt gran fer tantes coses, assumir el rol de productor, director, i guionista en un moment en què el cinema està canviant tant i que et trobes amb tantes incomprensions. Sembla mentida que encara em vulgui dedicar a això.

A més, el cinema no té res a veure amb el que era abans. A l’època que vaig fer El vicari d’Olot, una pel·lícula feia mig milió, vuit-cents mil, un milió i mig d’espectadors a les sales. Tot aquest món ha canviat i ara les sales són un desert perquè no s’ha fet una política adequada, per culpa dels americans, per no defensar i no posicionar-nos bé nosaltres o pel tema de les descàrregues que ha provocat que la feina no tingués cap tipus de valor. També perquè el món ha evolucionat, som al segle XXI i encara apliquem conceptes del segle XIX. Només mesurem les pel·lícules per la seva recepció en sales quan aviat la sala serà com una targeta de visita. Abans no teníem les televisions i ara sí que les tenim. Les darreres dades en sales d’exhibició de, per exemple, Animals ferits, em donen 46.000 espectadors. Està bé per ser a Catalunya però no és el que era abans. En canvi a la televisió la pel·lícula ha fet més de tres milions d’espectadors amb els tres passis que ha tingut.

L’equip que t’ha anat acompanyant durant aquests anys, ha anat canviant ?

Tots tendim a rodejar-nos de la gent que ens agrada. Som com una família. Però, com en tota família, alguns hem anat per un costat, d’altres per un altre i d’al-

12

decine 17 ¦ març 2011

tres s’han incorporat. Per exemple, en producció ara estic amb la Maite Fontanet amb qui ja portem tres o quatre pel·lícules junts. Amb el compositor Carles Cases porto disset pel·lícules. Amb el responsable de foto fixa he fet quinze o setze pel·lícules...

A mi m’agrada que la gent que tinc al costat en sàpiga molt més que jo. M’agrada no haver de dir gairebé res. Deixar que les coses flueixin i no haver de dir gran cosa. Marco el pla, discuteixo, però després ja està.

Amb el muntador m’entenc molt ràpid perquè ens coneixem molt. Només amb una mirada veiem si les coses funcionen o no. Aquesta compenetració és molt bona. Amb els actors busco el mateix. He tingut la sort de tenir unes complicitats extraordinàries. He treballat amb tots els grans actors d’aquest país. Quan els truco ja ni em pregunten què és. Si tenen temps ho fan.

Quina opinió et mereix el panorama cinematogràfic actual?

Està molt bé. Hi ha dues coses que són molt bones. La primera és que hi ha una gran producció a Catalunya: 96 pel·lícules a l’any per un territori com el nostre són moltes. També és cert que totes són industrialment catalanes malgrat que culturalment catalanes n’hi ha més poques. Hem de tenir en compte que estem enmig de dues cultures com la francesa i la castellana. Tanmateix, el fet que es produeixi més és bo perquè genera feina en el sector. És molt positiu. El segon fet és que la gent ha tornat a rodar en català. Ja era hora! Perquè jo m’he tirat deu anys tirant del carro i em pensava que això ja no tenia remei. M’he sentit molt sol.

Creus que existeix un imaginari específicament català, ja no només a través del cinema sinó també a través de la ficció televisiva local?

Sí. Si existeix un imaginari espanyol també n’existeix un de català. I si n’existeix un de francès, també. Una vegada, el director general de cinema a Madrid em volia afalagar i em va dir: “Tu cine es francés”. Jo li vaig dir: “No. Es catalán. Y ya ves que no es la misma cultura. Mientras tengamos el mismo pasaporte, disfrutadlo. El día que no lo tengamos, disfrutadlo también”. Som una nació amb una personalitat pròpia. Malgrat la manca de confiança en nosaltres mateixos. De tota manera jo crec que hi ha un avanç que encara no s’ha visualitzat prou. Estic veient grans moviments en gent que conec de tota la vida que per fi comencen a canviar.

Benvinguts!

“la clau del meu èxit és que m’he cregut la meva cultura, el meu país, i la meva llengua” Hi ha alguna de les pel·lícules que hagis fet per la qual sentis una afecció especial?

N’hi ha alguna que m’estimaria més no haver-la fet. Tots tenim una pel·lícula que no ens agrada. Fins i tot els grans genis de la història del cinema tenen pel·lícules altes i baixes.

Què t’ha semblat la recollida de premis Goya de Pa negre?

A mi em sembla que anirà molt bé als catalans. Malgrat que la meitat de la platea no va aplaudir el discurs de l’Isona Passona i que hagi aparegut algun article ofensiu. Però això és el pa de cada dia. A algú li ha estranyat que hi hagi hagut comentaris o articles ofensius per internet? La pel·lícula està molt bé, com molt bé estava l’altra pel·lícula catalana, Buried, de Rodrigo Cortés.

No has tingut mai la temptació de tornar al teatre?

M’han proposat coses però jo sempre havia volgut fer cinema i sempre he dit que no. Pensa que amb Els Films de la Rambla m’ho faig tot jo. Treballo amb l’equip només quan ha de començar el projecte. Això m’absorbeix. Jo he tingut molta sort a la vida però el tema també és posar-s’hi i treballar. Jo m’he proposat fer les coses per ser feliç i per fer les coses que a mi m’agraden. ■

decine 17¦març 2011

13

Més estrenes

Destino oculto

Rango

Títol original ¦ The Adjustment Bureau Direcció ¦ George Nolfi Gènere ¦ ciència ficció Producció ¦ Universal Pictures

Direcció ¦ Gore verbinski

Repartiment ¦ Matt Damon, Emily Blunt, Anthony Mackie, Terence Stamp, Daniel Dae Kim

Gènere ¦ animació

Estrena ¦ 4 de març

Estrena ¦ 4 de març

David Norris és un carismàtic congressista destinat a triomfar dins l’àmbit de la política nacional, que coneix una ballarina que canvia la seva vida de dalt a baix.

Però en Norris descobreix que hi ha forces sobrenaturals que els manté separats i intenta descobrir-ne les causes. Cal destacar el debut en la direcció del guionista de El ultimátum de Bourne.

Mañana, cuando la guerra empiece

Producció ¦ Blind Wink, GK Films, Nickelodeon Movies

Rango és un film d’animació del director de Piratas del Caribe sobre una mascota que viu una aventura en la què descobrirà el seu propi jo. Les veus originals de la pel·lícula són de Johnny Depp (Rango), Abigail Breslin, Isla Fisher i Bill Nighy.

Lola

Títol original ¦ Tomorrow, When the War Began Direcció ¦Stuart ¦ Beattie

Títol original ¦ lola

Gènere ¦ acció

Direcció ¦ Brillante Mendoza

Producció ¦ Ambience Entertainment, Omnilab Media

Gènere ¦ drama

Repartiment ¦ Rachel Hurd-Wood, Phoebe Tonkin, Caitlin Stasey, Lincoln Lewis, Masa Yamaguchi

Producció ¦ didier costet

Estrena ¦ 4 de març

Estrena ¦4 ¦ de març

Un grup d’amics està d’acampada quan, de sobte, una nit, apareixen diversos esquadrons d’avions militars que els obliga a fugir i a lluitar si volen sobreviure. Es tracta de l’adaptació d’una novel·la de gran repercussió als anys 90, que retrata el moment en què es desencadena la guerra contra Austràlia.

Bienvenidos al sur

Direcció ¦ carlos iglesias

Títol original ¦ Benvenuti al Sud

Gènere ¦ drama

Direcció ¦ Luca Minero

Producció ¦ Maestranza Films, Saga-Productions, Un Franco 14 Pesetas

Gènere ¦ Comèdia

Repartiment ¦ Esther Regina, Carlos Iglesias, Isabelle Stoffel, Eloisa Vargas, Bruto Pomeroy

Repartiment ¦ Claudio Bisio, Alessandro Siani, Giacomo Rizzo, Angela Finocchiaro, Valentina Lodovini

Estrena ¦4 ¦ de març

Estrena ¦ 5 de gener

Producció ¦ Medusa Films

Remake italià de la comèdia francesa Bienvenidos al norte, que l’any passat va batre tots els rècords a França. Aquest nou film adapta les connotacions geogràfiques de l’original, centrant la història en un elegant italià del nord que aspira a treballar a Milà però és enviat a un poble del sud del país.

Torrente 4: Lethal Crisis

La mitad de Óscar

Direcció ¦ SANTIAGO SEGURA

Direcció ¦ Manuel Martín Cuenca

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ drama

Producció ¦ aMIGUETES eNTERTAINMENT

Producció ¦ 14 Pies, ICAIC

Repartiment ¦ Santiago Segura, Mario Casas, Kiko Rivera, Belén Esteban, Ana Obregón

Repartiment ¦ Rodrigo Sáenz de Heredia, Verónica Echegui, Denis Eyriey, Manuel Martínez Roca, Antonio de la Torre

Estrena ¦ 11 DE MARÇ

Estrena ¦ 18 de març

Santiago Segura ens porta a la gran pantalla la quarta entrega de la saga Torrente, aquesta vegada en 3D. El film comença amb el famós expolicia plorant al costat de la tomba d’El Fary, lamentant la seva mort i indignat perquè hi ha un negre a la Casa Blanca. Destaquen les aparicions de Belén Esteban o Kiko Rivera (Paquirrín)..

decine 17 ¦ març 2011

Dues ancianes han de fer front a les conseqüències d’un crim que involucra als seus néts: un és la víctima i l’altre el sospitós. Per una banda, Lola Sepa, emprèn una recerca de fons monetari per a poder pagar el judici i el funeral del seu nét gran. Per l’altra, Lola Puring, recull diners per a aconseguir la llibertat provisional del seu nét, el presumpte assassí.

Ispansi (Españoles)

Basada en fets reals, Beatriz és una dona falangista que té un fill amagat en un orfenat de Madrid. Quan comença la Guerra Civil, la República envia els nens dels orfenats a la Unió Soviètica. En saber-ho, la Beatriz es fa passar per una republicana que es presta voluntària per anar amb els nens a Rússia. Durant el viatge, la Beatriz coneixerà l’Álvaro.

14

Repartiment ¦ Anita Linda, Rustica Carpio, Benjie Filomeno

L’Òscar és un guàrdia de seguretat d’una salina. Amb 30 anys, la seva vida és avorrida i està marcada per la soledat. Quan arriba a casa sempre mira la bústia, però mai hi ha cartes, i encara menys la que ell espera. Un dia, aquesta rutina es trenca quan apareix la seva germana, una dona de la que fa dos anys que no en sap res i de qui no té ni tan sols el seu telèfon..

Vida pequeñas

¡Qué dilema!

Títol original ¦ the dilema

Direcció ¦ enrique gabriel

Direcció ¦ ron howard

Gènere ¦ drama

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ alquimia cinema

Producció ¦ Universal Pictures, Imagine Entertainment

Repartiment ¦ Roberto Enríquez, Ana Fernández, Ángela Molina, Asunción Balaguer, Maite Blasco

Repartiment ¦ Vince Vaughn, Kevin James, Jennifer Connelly, Winona Ryder, Channing Tatum

Estrena ¦ 18 de març

Estrena ¦ 25 de març

Un grup de persones, molt diferents entre elles, conviu durant uns dies en un càmping madrileny. La història ens explica com van establint-se entre ells tot tipus de relacions i trobades.

En Ronny, un solter convençut, i en Nick, un home feliçment casat, són amics des de la universitat i comparteixen una empresa de disseny d’automòbils. Un dia, en Ronny descobreix la dona d’en Nick amb un altre home. El dilema que se li planteja a en Ronny és si ha d’explicar-li al seu millor amic el que sap sobre la seva dona o no.

Gnomeo y Julieta (3D)

Encontraras dragones

Títol original ¦ Gnomeo and Juliet

Títol original ¦ There Be Dragons

Direcció ¦ Kelly Asbury

Direcció ¦ Roland Joffé

Gènere ¦ animació

Gènere ¦ drama

Producció ¦ Medusa Films

Producció ¦ Mount Santa Fe, Samuel Goldwyn Films

Repartiment ¦ Rocket Pictures, Starz Animation,Walt Disney Pictures

Repartiment ¦ Charlie Cox, Wes Bentley, Dougray Scott, Unax Ugalde, Olga Kurylenko

Estrena ¦ 25 de març

Estrena ¦ 25 de març

Gnomeo y Julieta és el remake de la història d’amor més famosa de Shakespeare, Romeu i Julieta. En aquesta versió de dibuixos animats, els protagonistes són uns gnoms de jardí que cobren vida quan els seus amos no hi són presents. És precisament per aquest comportament dels personatges, que aquesta pel·lícula ens pot recordar fàcilment a Toy Story.

Robert, un jove periodista que viu i treballa a Londres, descobreix els vincles que unien al seu pare amb el sacerdot José María Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, mort al 1975, i a punt de ser canonitzat com a sant pel Papa.

Potiche

Howl

Direcció ¦ François Ozon

Direcció ¦ Rob Epstein, Jeffrey Friedman

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ drama

Producció ¦ Mandarin cinéma

Producció ¦ Werc Werk Works, Telling Pictures, Radiant Cool

Repartiment ¦ Catherine Deneuve, Fabrice Luchini, Gérard Depardieu, Jérémie Renier, Sergi López

Repartiment ¦ James Franco, Mary-Louise Parker, Jon Hamm, Jeff Daniels, Alessandro Nivola

Estrena ¦ 25 de març

Estrena ¦ 25 de març

Als anys setanta, Suzanne, una burgesa rica i de classe benestant, s’ha de fer càrrec de la fàbrica familiar, després que hi hagi hagut una vaga dels treballadors.

Robert Pujol, el seu marit, dirigia la fàbrica de paraigües de manera contundent, tractava als seus empleats de la mateixa manera dèspota, i ella i els seus fills no n’eren cap excepció.

Piraña 3D

Amb Howl, l’espectador es trobarà davant d’un exemple de cinema independent nord-americà en què el poeta Allen Ginsberg es troba “atrapat” entre el món beat dels anys 50 i el moviment hippie dels 60. Clarament, es nota l’amor i l’admiració dels dos directors cap a allò que va representar la “beat generation”.

Sin compromiso Títol original ¦ No Strings Attached

Títol original ¦ Piranha 3D

Direcció ¦ Ivan Reitman

Direcció ¦ Alexandre Aja

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Terror

Producció ¦ Cold Spring Pictures, Handsomecharlie Films, Katalyst Films

Repartiment ¦ Dimension Films, Chako Film Company, Intellectual Properties Worldwide, The Weinstein Company

Repartiment ¦ Natalie Portman, Ashton Kutcher, Cary Elwes, Lake Bell, Olivia Thirlby

Estrena ¦ 25 de març

Estrena ¦ 25 de març

Després que hi hagi hagut una sèrie de terratrèmols submarins, s’han alliberat uns peixos prehistòrics que devoren homes al Llac Victòria, a Arizona, una població que durant les vacances s’omple de gent jove que hi va a divertir-se. Allà, un grup de persones haurà d’unir les seves forces per a poder sobreviure. Remake del clàssic de terror dirigit per Joe Dante.

Natalie Portman i Ashton Kutcher protagonitzen una pel·lícula en la què donen vida a una parella d’amics amb dret a cuixa. A mesura que la seva relació vagi creixent en el temps, s’adonaran com n’és de difícil mantenir aquest tipus d’amistat en un pla estrictament físic. Alguns crítics han destacat el guió de la pel·lícula i l’han qualificat de comèdia intel·ligent i sexy.

decine 17¦març 2011

15

Perfil

Fotografia: Anna Molins 16

decine 17 ¦ març 2011

Sergi López

Conxita Casanovas Sergi López és el que les nostres àvies haguessin dit un noi castís.

De la mà del director Manuel Poirier va aterrar al cinema com un extraterrestre, desmarcant-se de l’star system tan íntimament lligat al setè art amb Western, la pel·lícula que, projectant-lo de Canes al món, el va posar en el mapa audiovisual. De la manera més natural, va esdevenir de la nit al dia el nostre actor més internacional.

Adorat pels periodistes que parlen amb ell com amb el veí del replà, perquè la seva virtut és comportar-se com un més de nosaltres, en López ha fet unes quantes carreteres, com per exemple les de Lisboa amb Antonio Hernández. És atípic per naturalesa i aquí rau la gràcia d’aquest artista, en el francès que mastega amb accent català i en aquests quilets que delaten que li agrada la bona taula i la bona vida fins al punt d’obrir restaurant a la seva estimada Vilanova i la Geltrú.

Aquest actor, amb arracada de posar i treure, pot ser l’amant més adorable -que li preguntin a la Natalie Baye d’Una relación privada, a la Rynko Kikuchi de Mapa dels sons de Tòkio, a la Mariola Fuentes d’El cielo abierto, o a la mateixa Kristin Scott Thomas a Partir -o el més detestable, quan treu la mirada que mata- que li preguntin a la Paz Vega, a la que arraconava a Sólo mía, o a la Maribel Verdú d’El laberinto del Fauno, la pel·lícula per la que el va fitxar Guillermo del Toro, amb la que va tornar a Canes, i amb la que després es van endur uns quants Oscar, com si res. Stephen Frears va confiar-hi també, i veient la seva part més fosca, la va aprofitar per a Negocios ocultos. Ampliant currículum, ha treballat amb altres grans del cinema europeu com François Ozon i se’ns ha fet habitual trobar-lo en pel·lícules franceses.

Los últimos días del mundo dels germans Larriere és una de les últimes, i abans Pintar o hacer el amor o Janis i John. Però va ser a Harry un amigo que os quiere, on jugant amb les màscares de l’ofici i donant regna a l’ambigüitat, signà una de les seves grans interpretacions. Sens dubte, la que li va valer el premi al millor actor europeu de l’any, en una nit gloriosa que molts vàrem celebrar, potser més que ell i tot, perquè en Sergi no dóna a les coses més importància que la que tenen. Els directors d’aquí han hagut de tirar la canya, però combinant agendes, ha treballat amb Ventura Pons i Marc Recha, entre d’altres.

“va esdevenir de la nit al dia el nostre actor més internacional”

Amb les taules que li donen els seus orígens teatrals, i la naturalitat que porta per senyera, Sergi López va al seu aire i al seu ritme per les complicades rutes del cinema, sense ballar al so que toquen (es pot permetre el luxe de no anar als Goya perquè té funció). Amb aquest look informal que té tant ganxo i el fa tan atractiu, ha combinat idiomes i samarretes en la glamurosa Mostra de Venècia. Desarma amb la simpatia i un acaba assumint que viu en un altre món. No té cap inconvenient a dir que no coneix a aquell o a aquella per més famós que sigui. Lluny dels que tenen molta terra a l’Havana, ell sempre toca de peus a terra. En contrast amb la imatge de bon noi que ven, treu el posat d’autoritat quan li demana el director Agustí Villaronga, per exemple, que l’incorporà a Pa negre en un rol de suport, “de mariachi”, deia ell amb evident sentit de l’humor, a l’últim Festival de San Sebastià, per on es va passejar encantat amb la pel·lícula.

Sense acusar el pas del temps i sense presses, l’amic López va fent via i entre França i Espanya, creuant els Pirineus, aquest català de pro, que ven més que el pa amb tomàquet, va construint una carrera cinematogràfica que molts deuen envejar. I això que teòricament no l’interessa l’èxit per l’èxit. Cada vegada més segur i experimentat en els papers que li anem veient, empenta i força no li manquen per a consolidar una bona posició en els rànquings d’actors, al López més popular. ■

decine 17¦març 2011

17

Festival

Festivals de petit format

films de gran recorregut És moment dels festivals catalans alhora que les produccions d’aquí segueixen presents a festivals d’arreu. El Festival Curt Ficcions de Barcelona, el Festival de Cinema Solidari de Navarcles i la Mostra Internacional de Documentals d’Olot són els destacats d’aquest mes, que amb pressupostos ajustats treballen per fer arribar gèneres i temàtiques menys comercials arreu de Catalunya. A més, nombroses produccions catalanes han estat seleccionades al Festival de Màlaga.

Aina Serra

Exit Through The Gift Shop, el documental al voltant de la figura de Banksy, a l’Olot.doc

Màlaga torna a parlar català L’any 2010, Catalunya va ser la protagonista del Festival de Màlaga amb més de 40 films catalans seleccionats, un gran èxit que, en menor mesura, es repeteix aquest any, en la 14a edició del festival. La gala inaugural va anar de la mà de productores d’aquí: ¿Para qué sirve un oso? de Versátil Cinema i Alta Producción; en la secció oficial s’hi troben: Open 24 hores de Carles Torras i Catalunya Über Alles de Ramon Térmens; a la secció ZonaZine s’ha seleccionat La sombra del sol de David Blanco i el Premi Eloy de la Iglesia a una trajectòria de joves creadors és per a Isaki Lacuesta, del qual se’n fan diverses projeccions.

18

decine 17 ¦ març 2011

La projecció de curts de menys de dotze minuts a les grans pantalles de Barcelona és la raó de ser d’aquest festival, que després de catorze edicions segueix amb voluntat de innovació. Aquesta edició es dedica durant sis dies, de l’11 al 17 de març, a la figura de Luis García Berlanga, mort l’any passat, i per això tots els elements promocionals hi fan referència. A més, han afegit el projecte: “Barcelona en corto: rueda de 72h”, un concurs per a estudiants de cinema i audiovisuals del qual es donaran les premisses concretes el dia d’inici del festival, i els concursants tindran tres dies per elaborar projectes de cinc minuts. Aquesta iniciativa se suma a les altres seccions: sessions matinals per a instituts, projeccions de curts d’escoles llatinoamericanes o curts de més de dotze minuts.

Un clam solidari a Navarcles

Manolo Laguillo. Església de Betlem, Les Rambles. Barcelona 1979.

Curt Ficcions

[ VIR∏EINA ] CENTRE DE LA IMATGE 11.03–12.06

Del 17 al 27 de març, Navarcles, al Bages, exhibirà dotze films de caràcter solidari, entre els vuitanta que s’han presentat en aquesta edició. L’organització de la vuitena edició del Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles celebra haver recuperat les xifres de participació d’anys anteriors, perdudes en l’última edició amb motiu del canvi de dates, i alhora l’àmplia participació de produccions vingudes des de Madrid, trenta-dos, així com la curiositat d’una producció en llengua bable, d’Astúries, i una coproducció espanyola-peruana, la qual cosa fa créixer l’abast del festival.

La Garrotxa, de gala La Mostra d’Olot.doc arriba als sis anys mantenint el seu triple objectiu: presentar produccions internacionals, recents i de qualitat, comptant amb la presència d’alguns dels seus directors; ser un aparador per a les produccions locals, realitzades per entitats, centres educatius, empreses, associacions, etc. a través del local. doc; i amb la secció aula.doc, realitzar una tasca pedagògica entre els estudiants de la ciutat perquè descobreixin el gènere documental.

La mostra de la Garrotxa, que tindrà lloc del 17 al 20 de març, manté el petit format, amb l’emissió de 25 documentals amb la qualitat com a objectiu. Entre els films escollits destaquen: Màscares d’Elisabet Cabeza i Esteve Riambau amb Josep Maria Pou despullant-se artísticament per ensenyar com es transforma un actor davant de cada personatge. Exit Through the Gift Shop de Banksy: una curiosa peça que presenta una crítica a la comercialització desmesurada de tot allò catalogat com a “Art”.

Han bombardejat una escola d’Anna Morejón, Mireia Corbera i Sandra Olsina, on s’explica què era i què va significar l’Escola del Mar de la Barceloneta. Guerrilleras de Montse Pujantell, amb una profunda i exhaustiva reflexió al voltant de la identitat de gènere. Nagore d’Helena Taberna, que ens parla de la mort violenta de l’estudiant d’infermeria Nagore Laffage en mans d’un psiquiatra de la Clínica Universitària de Pamplona, a les festes de San Fermín de 2008. María y yo de Félix Fernández de Castro, una peculiar adaptació d’un còmic del conegut dibuixant Miguel Gallardo, que ens parla de la seva relació amb la seva filla María, adolescent i autista.

un monument a instants radicals CICLE DE CINEMA 1979 De l’1 d’abril al 27 de maig Tots els divendres a partir de les 17 h (excepte 22 d’abril)

[VIR∏EINA/LAB]

[VIR∏EINA/EXPOSICIONS] De dimarts a diumenge i festius de 12 a 20 h Entrada lliure Palau de la Virreina La Rambla 99 www.virreina.bcn.cat

decine 17¦març 2011

19

els Goya més nostres

Les noces d’argent dels premis Goya seran recordades pel triomf rotund del cinema català Pa negre, amb nou guardons dels catorze a què aspirava, va ser la protagonista d’una nit on també van brillar Buried, amb tres reconeixements, Bicicleta, cullera, poma com a millor documental, Chico & Rita com a millor pel·lícula d’animació i Javier Bardem com a millor actor per Biutiful, producció també catalana.

El drama de postguerra d’Agustí Villaronga es va imposar a les altres candidates -También la lluvia, Balada triste de trompeta i Buried- en les principals categories i gran part del seu repartiment va recollir premis per les seves interpretacions. Isona Passola, productora del film, va lloar la confiança dels acadèmics a l’hora de votar una pel·lícula rodada íntegrament en català, per primera vegada en la història dels premis del cinema espanyol. Els gags d’Andreu Buenafuente, les protestes d’alguns manifestants en contra de la Llei Sinde, el discurs d’Àlex de la Iglesia, a hores d’ara expresident de l’Academia, i la irrupció de Jimmy Jump van ser una part important de l’escenari d’aquesta vinti-cinquena gala dels Goya.

Agustí Villaronga va ser el gran triomfador de la nit

Tots els premiats de la 25a edició dels Premis Goya, amb el presentador de la gala, Andreu Buenafuente

20

decine 17 ¦ març 2011

OPINIÓ¦

La cinta negra Adrià Sunyol Al cinema, quan acaba Pa negre tothom queda en silenci, i l’habitual fressa d’abrics i jaquetes aplegades amb pressa es transforma en una quietud que denota l’emoció dels espectadors.

Pa negre no és una pel·lícula brillant, no està plena de recursos exquisits, i de vegades, s’equivoca. No és perfecta ni rodona, ni essencialment innovadora ni falsament postulada com un retorn al classicisme elegant. Pa negre és dura, potent, agra i impactant.

Un drama humà, extremadament gràfic, on totes les peces han estat col·locades en favor d’un impuls sentimental diàfan, i que alhora va fent créixer les implicacions del seu subtext fins que vessa i inunda l’espectador amb la seva tràgica conclusió: la vida és dura, i la infància és un transit dolorós cap a l’adquisició de certs coneixements que ens convertiran en adults injustos, essencialment enfrontats amb la naturalesa de les coses. La principal força comunicativa que sedueix els espectadors és, doncs, aquesta capacitat de destil·lar una idea, en majúscules, que universalitza el seu retrat de la Catalunya de postguerra. Però n’hi ha més.

Sortint amb els meus companys de sessió de veure aquesta conqueridora de premis Goya, uns quants vam coincidir en assenyalar La cinta blanca, de Michael Haneke, com una pel·lícula que feia de bon comparar amb Pa negre, tant per les seves abundants similituds com per les seves flagrants diferències. L’obra mestra del director austríac, posseïda per l’ambició de radiografiar un procés sociològic i històric, també posava el dit a la nafra de la perversió moral que contamina i estigmatitza els infants. Estructurada com un film coral, presentava una sèrie de quadres, amb un plantejament visual exuberant i aspre, certament refinat, i espurnejava al cervell de l’espectador amb tota mena de revelacions intellectuals. Apel·lava, com totes les obres del seu director, a certes visions de la psicologia humana que emfatitzen la seva cara més oculta i malaltissa. Alguns enquadraments, alguns jocs lumínics, algunes escenes rítmiques, pausades, lluminoses, quedaven gravades a la retina tal com la llum havia incidit prèviament en l’emulsió de la pel·lícula. Però La cinta blanca era un film, sobretot, intel·lectualitzant, en un sentit no definitivament pejoratiu del terme. Les seves lliçons eren ambigües, interessants, i parcials, subjectes a revisió. Pa negre és diferent. Molt menys elaborada en els seus components purament audiovisuals, concentra el seu punt de vista i la seva narrativa en una trama més lineal, també clapejada de clarobscurs, però que transporta sentiments bàsics i una anti-ideologia àcrata a través de situacions fortes perfectament assumibles per l’espectador. Pa negre fa realitat el somni d’un cinema català, comercial, i de qualitat. Accessible, profunda, agradarà a tots els espectadors mínimament cultivats que la vegin a les 109 sales que l’Academia li ha regalat. Perquè, quan diem que Pa negre ens sorprèn per l’ús desacomplexat que fa del català, ens equivoquem. Havíem vist d’altres pel·lícules parlades en la nostra llengua. La diferència és que no eren tan bones. ■

decine 17¦març 2011

21

El cafè

Clàudia Bassols

“El El luchador luchador, The Cure, Bob Marley” Anna Corberó

Un cafè o un te?

Un te blanc o verd.

Una seqüència que no oblidaràs mai?

Hi ha una seqüència a la pel·lícula El luchador de Darren Aronofsky que sempre recordo perquè és pura, real i sobretot molt honesta. És quan Mickey Rourke es sincera amb la seva filla i li explica que la va abandonar. Li diu: “Ara no sóc més que un vell tros de carn i estic sol. Mereixo estar sol. Només vull que no m’odiïs, d’acord?”.

Com reacciones davant d’una mala crítica?

Segons qui la faci. Si ve d’algú a qui respecto l’escoltaré i intentaré aprendre!

Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina?

El que més m’agrada és que mai és monòtona. Et dóna l’ oportunitat de viure moltes vides en una. El que menys m’agrada és el buit i el vertigen que se sent després de cada treball.

Què és el més complicat?

Trobar l’equilibri: els que ens dediquem a això acostumem a ser sensibles i vulnerables, però per sobreviure a aquesta professió cal ser molt fort i resistent en tots els sentits.

Alguna vegada t’has interpretat a tu mateixa?

No. Però he estat jo mateixa al programa “Spain on the road again”, per exemple. Quan crees personatges, el punt de partida sempre ets tu mateix, òbviament, però després vas explorant i

22

decine 17 ¦ març 2011

vas trobant el personatge mica en mica i sempre et sorprèn i descobreixes coses.

La banda sonora de la teva vida?

The Cure.

La banda sonora de la teva carrera?

Bob Marley (el disc Exodus).

Un paper que t’encantaria interpretar?

M’encantaria fer de Sharleen Spiteri (la cantant de Texas) a una pellícula sobre la seva vida i també m’encantaria fer-ne una en suec.

En quin gènere et sents més còmoda?

Depèn del projecte més que del gènere.

Què n’opines de l’actual situació del cinema català?

Crec que s’està fent molt bon cinema a Catalunya. Una de les meves pel·lícules preferides d’aquest any és Herois, de Pau Freixas.

La trobo molt especial i amb un missatge preciós, i m’agradaria que films com aquest poguessin arribar al màxim de públic possible. Per la nostra part, hem de continuar creant amb il·lusió i fent projectes de molta qualitat. I d’altra banda, s’han d’anar fent canvis, com per exemple, fer possible que les pel·lícules durin molt més temps al cinema perquè la gent tingui més oportunitat de veure-les.

Què li preguntaries a un fan o un admirador?

De tot! M’interessa molt la gent i la història de cadascú.

Quin és l’últim DVD que t’has comprat?

August Rush, un descobriment que s’ha convertit en una de les meves pel·lícules preferides.

Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin?

Quina és la teva filosofia de vida? I diria una frase de la meva mare: “Que la teva alegria no sigui fruit de les circumstàncies favorables sinó fruit de tu mateixa”. És una idea que val la pena tenir present.

Què ens pots explicar dels teus últims projectes?

Ara mateix s’està emetent per televisió la segona temporada de Gavilanes. La Norma Elizondo, el meu personatge a la sèrie, és el personatge amb el que he viscut més temps i el cert és que m’ha costat molt dir-li adéu. Realment, ha estat una experiència inoblidable, amb la gran sort de tenir un equip i uns companys de rodatge meravellosos als que m’estimo moltíssim.

Al maig s’estrenarà Emulsion, un llargmetratge britànic que vaig rodar a Anglaterra i que és un thriller psicològic amb una gran influència de l’estil de David Lynch.

Per què ets actriu?

Perquè em fa feliç i m’ajuda a créixer com a persona.

I ara què toca?

Un temps a Los Ángeles i un llargmetratge britànic que es rodarà a Catalunya. ■

decine 17¦març 2011

23

De prop

Esteve Riambau “La nova Filmoteca desitja fer un bon salt qualitatiu per construir noves il·lusions” Salvador Moré

Riambau va passar de metge a crític, director de cinema i actualment comanda la Filmoteca de Catalunya

Tot i haver viscut quinze anys al carrer Robadors del Raval, vaig més perdut que Martínez Soria a La ciudad no es para mí. El barri ha canviat molt, massa. A la mateixa plaça on les senyores exercien la prostitució de baix cost ara s’hi mostra un vast hotel de luxe. Al seu costat presumeix de nova ubicació un referent cultural, la Filmoteca de Catalunya. Esteve Riambau n’és el seu director des de l’any 2010. M’encenc un cigarret abans d’entrevistar-lo. Reviso el seu extens currículum amb admiració. Llueix una trajectòria envejable amb centenars de crítiques i articles a tot tipus de publicacions, autor d’una trentena de llibres sobre la història del cinema, professor universitari, director de teatre i co-director junt amb Elisabet Cabeza dels documentals La doble vida del faquir i Màscares. Tinc enllestides més de trenta preguntes per extreure el retrat fidel d’un home que s’ha dedicat en cos i ànima a enaltir el cinema. Abans d’apagar el cigarret no puc evitar fer una darrera mirada al nou Raval, em ve al cap la maleïda cantarella de Robert Zimmerman, “els temps estan canviant”.

24

decine 17 ¦ març 2011

Vas exercir l’especialitat de nefrologia fins al 1989. Explica’m la teva migració cap al cinema.

Més que migració, va ser un procés similar al de Jekyll i Hyde.

Quan estudiava medicina ja m’encarregava del cineclub de la facultat. Paral·lelament al meu exercici professional de nefròleg tenia el cinema com a hobby. A l’any 89, per motius personals, inverteixo els termes i decideixo que el cinema sigui la meva principal activitat.

La primera crítica és la més innocent o la més meditada?

Sens dubte és la més complicada d’escriure. Als dinou anys m’enfrontava a un nou terreny que implicava un alt grau de responsabilitat. Vaig fer els meus primers treballs a la revista Film Guía, d’aquí vaig passar a Dirigido Por. Hi ha directors que menystenen les crítiques.

Molts menteixen quan diuen que no llegeixen les crítiques. Cal remarcar que el món del cinema té un altíssim component de vanitat. La crítica també forma part d’aquest joc. Som els intermediaris culturals necessaris per apropar el producte al públic.

La revista necessita quedar bé amb l’anunciant i el crític reconeix la pel·lícula com un desastre, què fer?

Són decisions que afronten els caps de redacció de les revistes.

En aquest sentit no he tingut mai cap tipus de pressió.

Un consell per als aspirants a crític.

Cada mitjà té el seu format, s’han de conèixer les seves normes i respectar els compromisos específics. Resulta bàsic amollar l’estil a les característiques del mitjà.

Exemple.

Els lectors d’un diari volen saber si val la pena veure la peli, aquesta és la fita. En canvi, qui s’informa en una revista especialitzada, exigeix un grau superior d’anàlisi. La valoració final del producte pot ser la mateixa però el gènere literari és molt diferent.

Creure que els crítics no gaudeixen del cinema és faltar a la veritat?

Totalment! Ser crític és absolutament compatible amb el plaer de les emocions. Per passar a l’altra banda del mirall no es deixen de percebre sensacions. És més, quan tens les eines per veure-hi més enllà, gaudeixes millor les pel·lícules.

A l’any 2005 codirigeixes amb Elisabet Cabeza la pel·lícula La doble vida del faquir. Al guió hi ha tres nivells temporals: el del passat amb imatges, el de la memòria amb testimonis, i el present amb els nens mirant la projecció. És resultat d’un procés llarg i madurat. A la gestació del projecte vam treballar només la ficció però no funcionava, integrant elements propis del documental vam poder treure’n el suc adient. La fascinació del joc consistia en integrar testimonis del passat que a la vegada estan en el present. El gran avantatge és que el cinema et permet jugar amb el temps.

Remous la memòria històrica de la guerra civil a través d’un rodatge de l’època.

La doble vida del faquir reivindica el cinema com a màquina capaç de capturar la realitat. L’Elisabet Cabeza i jo ens preguntàvem, com pot ser que en plena guerra algú s’atreveixi a rodar una pellícula? Què s’ha fet dels nens protagonistes? Vam encarar la nostra pel·lícula com una resposta als nostres interrogants.

“La Filmoteca ha guanyat espectadors i espero que el nou equipament n’atregui molts més” “La llei Sinde té tantes bones intencions com contradiccions té la seva gestació” S’aprèn a l’altre cantó de la barrera?

Molt! Ho vaig viure com una experiència fascinant que em va permetre gaudir del potencial del cinema en totes les seves vessants. Especialment enriquidor va ser descobrir el potencial dramàtic del so.

Tenir a Joaquim Jordà a la pel·lícula és un honor.

El vaig conèixer anys enrere, quan jo escrivia un llibre sobre l’Escola de Barcelona i va sorgir una complicitat molt forta. Jordà va ser la primera persona amb qui vaig consultar el projecte del faquir.

Quan li vaig explicar que la trama succeïa a Sant Julià de Vilatorta s’hi va abocar encara més.

I doncs?

M’explicà que un escamot antifranquista havia segrestat un oli amb el retrat del dictador. L’havien tallat a bocins i enterrat a pocs metres de l’escola on anàvem a filmar. Vaig creure adient incorporar aquesta història amb en Joaquim com a narrador.

Per cert, l’Escola de Barcelona ha tret bones notes en història? És un referent inqüestionable que calia reivindicar posant les coses al seu lloc. S’havia frivolitzat injustament.

La Gauche Divine fa una mica de tuf.

Però el valor de la seva aportació artística és fonamental. L’Escola de Barcelona va ser la vessant cinematogràfica d’un moviment que es va estendre a l’arquitectura, la fotografia i el boom editorial.

Algunes d’aquestes obres i altres incunables com Persona de Bergman només es poden aconseguir mitjançant les descàrregues a internet.

Jo vaig comprar Persona al quiosc per sis euros.

Era una excusa per parlar de les descàrregues a internet.

La tecnologia és imparable. Un cop obert el meló de la xarxa no ens queda més remei que aprendre a emmotllar-nos. És una realitat innegable que tots els implicats a la cadena de valor s’han de plantejar molt seriosament.

decine 17¦març 2011

25

De prop

“Dirigir és una experiència fascinant que em va permetre gaudir del potencial del cinema” “Els crítics som els intermediaris culturals necessaris per apropar el producte al públic” Ui! Doncs n’hi ha molts que estan enfadadíssims.

L’expansió del negoci audiovisual comporta que la tecnologia minimitzi molt substancialment les possibilitats de benefici a les grans empreses. És evident que quan es pretén abastar tot l’àmbit mundial tens un punt de fuga amb les descàrregues. La pèrdua d’espectadors de les sales es remunta, tanmateix, a la competència plantejada per la televisió, el vídeo i el DVD. T’espanta l’arribada de Netfilx? (vídeo club online que ha enfonsat Blockbuster Blockbuster) Si actua dintre de la legalitat i respecta les lleis, hem d’assumir el seu potencial. El debat de fons és un altre: s’ha d’acceptar aquest insòlit dret universal d’accedir a la cultura sense pagar?

Per què els únics afectats han de ser els creadors audiovisuals? L’usuari ha d’entendre que l’esforç creatiu té un preu. La cultura no és de lliure utilització universal si el creador no vol. És lícit fer vídeos i penjar-los a Youtube però els creadors que ho desitgin han de tenir garantits els mitjans legals per cobrar la seva feina.

S’ha aprovat la Llei Sinde.

La llei Sinde té tantes bones intencions com contradiccions té la seva gestació. La visualització final de la llei respon a un pacte entre partits polítics.

Alguns internautes volen castigar als partits que han votat la llei Sinde (#nolesvotes). Què hi tens a dir?

Molts internautes es refugien en l’anonimat, no saps mai a qui representen realment. M’entristeix que en tot aquest procés s’hagi perdut una excel·lent oportunitat per crear unes normes de joc a la xarxa on es respectin els drets dels creadors.

26

decine 17 ¦ març 2011

Ets un reconegut especialista d’Orson Welles, fins i tot l’has portat al teatre, Su seguro servidor, Orson Welles.

Rebo un email de Richard France, l’autor, preguntant-me la meva opinió sobre la seva obra. Al llegir-la vaig quedar totalment fascinat.

Richard France va quedar sorprès amb la teva elecció de Josep Maria Pou. Per què vas insistir?

Jo estava totalment convençut de que Pou era l’únic Welles possible al nostre país. Welles supera els límits del cineasta tradicional, és un artista universal capaç de treballar múltiples disciplines.

Reconec que Pou no té un semblant físic, però la seva creativitat i capacitat intel·lectual el fan idoni per entendre la multidimensionalitat de Welles.

Imagina’t a Welles assegut al pati de butaques. Quina por!

Welles era un personatge amb moltes cares, sabia dosificar molt bé el seu egocentrisme. Administrava a la perfecció el seu talent i les seves vanitats.

Orson Welles volia ser Falstaff.

Era Falstaff! El director de fotografia de Campanades a mitjanit em va explicar una anècdota meravellosa. A l’escena on el príncep és proclamat rei i renega de Falstaff, Welles cau de cara a terra. La presa havia acabat i Welles seguia postrat en la mateixa posició.

Finalment, s’aixecà amb la cara plena de llàgrimes. Ell, com Falstaff, també va ser objecte de diverses traïcions.

A Màscares (2009), la teva segona pel·lícula, repeteixes codirecció amb Elisabet Cabeza. Ens ensenyes les bambolines de Su seguro servidor, Orson Welles.

En acabar La doble vida del faquir vaig assegurar que no torna-

ria a dirigir fins a trobar una història que m’il·lusionés. Llavors va aparèixer el repte de filmar el procés de transformació d’un actor que es posa a la pell d’un altre personatge. Welles i Pou eren una combinació guanyadora i no podia desaprofitar-ho.

al Raval. Ho assumeixo i ho comparteixo amb els ciutadans del barri. Tinc contactes amb tot tipus d’associacions per integrar i buscar noves fórmules per dinamitzar el Raval. La nostra primera carta de visita serà un cicle que tracti la història del barri.

Tampoc vas desaprofitar l’oportunitat de ser el nou director de La Filmoteca de Catalunya.

Les bases del concurs que convocava la plaça reflectien un projecte molt ambiciós. Es tractava d’afrontar una nova etapa i dos noves seus, Raval i Terrassa (on hi haurà el centre de conservació).

Hi vaig veure una excel·lent oportunitat per posar de relleu tot el potencial que ha de tenir la Filmoteca de Catalunya. Va agradar la meva aposta per preservar i difondre el nostre valuós patrimoni cinematogràfic.

També hi ha previst un recull de pel·lícules de Bigas Luna.

Em feia molta il·lusió poder oferir un cicle d’un cineasta català universal. En aquests moments estem acabant la restauració de sis llargs de Bigas, inclosa la versió original de Reborn.

Bateges amb els noms de Chomón i Laya les dues pantalles del Raval.

Són dos grans referents del nostre tresor patrimonial. Segundo de Chomón era un pioner del cinema i la Filmoteca de Catalunya gaudeix de la més important col·lecció de les seves pel·lícules.

Laya Films era la productora del Comissariat de propaganda de la Generalitat republicana. El seu valor testimonial és increïble.

Artistes i anònims arrufen el nas amb la nova ubicació de la Filmoteca. Els cou la destrucció d’una part molt emblemàtica del Raval.

N’ets conscient?

Sóc conscient que és una operació política i urbanística que té com a precedent la reconstrucció del Liceu o la ubicació del Macba i el CCCB. La Filmoteca és un graó més en aquest procés de canvi

Aquest any serà el 75è aniversari de La Filmoteca, i un altre cop la Guerra Civil com a leit motiv.

Un cop més, seria absurd desestimar aquest patrimoni visual tant important. A més d’una retrospectiva, també integrarem una exposició que abasti les relacions entre la Guerra Civil i el cinema, incloent cartells de propaganda i un bon gruix de material històric que reflecteix la complexitat d’aquesta època.

Què en podran treure els cinèfils catalans, de la nova Filmoteca?

Espero que el nou equipament sigui un centre de referència per a tothom que vulgui gaudir de la cultura cinematogràfica. En els darrers dos anys, la Filmoteca ha guanyat espectadors i espero que el nou equipament n’atregui molts més.

Quina seria la carta als reis de la nova Filmoteca?

La carta ja està feta i enviada. El millor que ens pot passar és que s’acompleixin els somnis de molta gent que treballa en aquest projecte. Esperem fer un bon salt qualitatiu per construir noves il·lusions. ■

Esteve Riambau i Elisabeth Cabezas, directors de Màscares, amb Josep M. Pou, el protagonista

decine 17¦març 2011

27

Prèvia

Medianeras

un film de gustavo taretto Quant fa que no gaudiu d’una bona comèdia romàntica?

Encara esteu commocionats per l’agríssima Pa negre i necessiteu una mica de llum? Trobeu a faltar l’acidesa del jove Woody Allen? Trentanyeros de Catalunya, la solució és més a prop del què penseu.

Adrià Sunyol

Javier Drolas i Pilar López de Ayala, protagonistes de la pel·lícula

28

decine 17 ¦ març 2011

L’actriu espanyola Pilar López de Ayala en un moment del film

A mesura que la veu en off off, interessant i argentina, subratlla en un intencionat contrapunt les imatges de Buenos Aires que obren Medianeras, ens anem fent a la idea de la mena de pel·lícula que Gustavo Taretto ens proposa. Llenguatge, enginy, intel·lectualisme i romanticisme es barregen en aquesta pel·lícula, última remesa amb que Eddie Saeta i Lluís Miñarro van decorant el seu particular arbre de Nadal del cinema d’autor produït a casa, ja sigui a través de la invocació d’histrions de comarques, la captació de celebritats centenàries del cinema europeu, o la reivindicació de les últimes tendències orientals.

Medianeras arribarà després d’una bona acollida a Berlín, on ha obtingut el segon premi de la votació del púbic, i destacarà sens dubte per la seva accessibilitat. Temàticament recorda la clàssica comèdia romàntica nord-americana. Les obsessions poètiques dels personatges i la manera que tenen d’habitar amb insistència els seus propis espais fan pensar en Wong Kar Wai. I la perenne veu en off, sentenciosa, afinada, suculenta, no podria ser més argentina. off De tot plegat en resulta un film que retrata amb encert la dubitativa i acomplexada vida de l’”homo urbanita”, amb la seva culta sensibilitat encastada als ascensors i als discs durs, i desorientat per les distàncies confoses de la construcció urbana. Xats, ansiolítics, pàgines de contactes, photo-boosts i photo-shops. Tots aquests ingredients conformen el còctel de Medianeras, com si un dels objectius del film fos l’exposició sistemàtica de tots els gadgets que s’han infiltrat amb tanta naturalitat a la nostra vida quotidiana.

Medianeras és doncs una pel·lícula agradable i empàtica. Potser un pèl massa dolça, una mica massa màgica, però bellament

pragmàtica per la seva estructura episòdica, i capaç de seduir pels seus valors visuals encara que aquests no s’erigeixin en la substància principal del film. La direcció artística, les interpretacions, el vestuari, i una música amb el do de l’oportunitat, completen el “pack”.

Per qui vulgui anar fent boca, és bo ressenyar que Medianeras deriva d’un curt homònim del mateix director i que es pot consultar a la república (ja no tan democràtica i independent) de YouTube. És interessant observar com els elements del curtmetratge han estat transportats als noranta minuts i com, a diferència del que sol passar, Taretto ha sabut farcir la minutada extra amb continguts que, si bé no es poden alabar per la seva excepcional originalitat o profunditat, construeixen una pel·lícula interessant i divertida que sabrà connectar amb els seus espectadors.

I qui és aquest Taretto? Nascut ja fa quaranta-sis anys a Buenos Aires, Gustavo Taretto encara no havia rodat cap llargmetratge, per bé que els seus curts havien visitat amb èxit festivals de tots els continents, on el germà petit del film que ens ocupa va recollir ni més ni menys que quaranta premis, fent coincidir sovint els criteris de públic i jurat. A les entrevistes que trobareu per la xarxa, Taretto mostra un temperament modest, i reivindica l’entitat artística dels curtmetratges. Deu ser, a més, un cinèfil consumat, perquè s’ha d’haver degustat el cinema amb tossuderia per citar, com fa Taretto a Medianeras, aquell memorable instant de Manhattan en què el serrell de Mariel Hemingway s’esllavissa pel seu rostre mentre Woody Allen intenta retenir-la vora seu. Detalls deliciosos, ben aviat a les nostres pantalles. ■

decine 17¦març 2011

29

En privat

Laura Jou “El meu objectiu era que els nens de ‘Pa negre’ guanyessin el Goya” Alba Laguna

Rere la càmera i molt a prop del director és on Laura Jou se sent més còmoda.

La seva feina de suport interpretatiu d’actors i actrius, el que es coneix com a coach, és una peça clau en el rodatge d’una pel·lícula. Jou s’ha especialitzat en els més petits, convertint-se en una figura omnipresent al cinema català. Marina Comas i Francesc Colomer, els convincents nens de Pa negre, han recollit uns premis Goya que també porten el seu nom. En una de les primeres vegades que parla de la seva professió amb un mitjà de comunicació, Laura Jou ens ha obert les portes de casa seva i ens ha explicat tots els detalls.

Laura Jou amb Francesc Colomer, protagonista de Pa negre, durant el rodatge

30

decine 17 ¦ març 2011

Amb Clàudia Abate i Joan Sullà, al rodatge de Floquet de Neu

En què consisteix la teva feina?

Faig sempre de coach de gent que s’ha d’enfrontar a la càmera i no té recursos. Poden ser presentadors de televisió, polítics, persones que han de presentar un projecte en públic, nens, etc. És a dir, que no treballes només en cinema sinó que el teu camp és molt més ampli.

Exacte. L’any passat vaig ajudar una noia tartamuda a presentarse a unes oposicions.

Com a El discurs del rei... I en cinema també fas de coach d’adults?

Sí. A Elisa K K, per exemple, vaig treballar amb l’Aina Clotet. Ara estic treballant en una minisèrie, Tornarem. Estic gaudint molt perquè em donen molt poca feina. Vénen motivats de casa, que moltes vegades amb els nens no passa, i puc filar molt prim perquè salto molts passos que amb els nens no puc. L’actor ho agraeix molt perquè té algú allà que és com el “millor amic” que pots tenir en un rodatge. Algú que està pendent de tu, que segueix el recorregut del teu personatge, la història... D’alguna manera, també faig d’script perquè vaig recordant tota l’estona en quin moment de la història estem.

Com vas arribar a dedicar-te a això?

Jo era actriu i m’hi vaig dedicar molts anys. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre i abans d’acabar ja estava treballant. Vaig treballar a les companyies de Paco Morán, Julieta Serrano, John Strasberg, Héctor Alterio, Carme Portaceli... Sóc de la promoció d’en Joel Joan i quan ells encara estaven estudiant, jo ja treballava. Vaig començar molt ràpid. També vaig fer televisió (Quico el progre, El cor de la ciutat ciutat, alguna TV-movie).

TV-movie I què va passar perquè no continuessis la teva carrera com a actriu?

Em vaig cansar de donar la cara. Sempre m’havia agradat molt el treball de darrere la càmera: l’anàlisi d’escena, la psicologia dels

personatges, etc. Amb els anys, el fet de donar la cara em va fer agafar moltes inseguretats. Tenia més aplom el primer any després de sortir de l’Institut que al cap de sis anys. Em sentia molt jutjada. Em criticaven coses que no depenien de mi, com la veu o la fotogènia. Llavors vaig començar a fer molts cursos, un d’ells a Yale, sobre la part més profunda de la interpretació i vaig trobar la meva vocació.

“Utilitzo a favor meu la gran capacitat de jugar dels nens” Com et va sorgir la primera oportunitat de fer de coach?

A través del Pep Armengol, director de càsting. Va venir tot rodat.

De cop, tot el que havia fet fins el moment tenia sentit amb aquesta feina. El primer director amb el qual vaig treballar va ser el Lluís Maria Güell, que em va fer de mestre. Des de llavors, no he parat ni un mes. Ha estat un camí ascendent i he continuat formant-me també com a personal coach, no només com a acting coach. Amb els nens, sobretot, has de fer molt de recolzament perquè ets el vincle amb la família, amb la seva part íntima, i amb el director i l’equip.

De fet, no és “natural” que un nen faci cinema...

No ho és. Un nen ha d’estar a l’escola, no en un rodatge. Per tant, pedagògicament parlant, trobar la part enriquidora és una feina que jo també intento cobrir. De vegades s’estimula el nen perquè faci un diari del rodatge, que de gran li farà molta il·lusió tenir, que entengui què fan els altres membres de l’equip, i que tingui la sensació tan maca de treballar en equip. Totes aquestes coses no supleixen l’escola, però poden ser molt positives, i sovint és una experiència molt gratificant.

decine 17¦març 2011

31

En privat

Revela’ns algun dels teus trucs...

Utilitzo molt la suggestió. Hi ha una frase que dic a tots i cadascun dels nens amb què treballo: “Què t’hauria de passar a la teva vida perquè diguessis aquesta frase que surt al guió?”. Es tracta de buscar l’emoció real amb una analogia i això ho utilitzo molt quan el nen no ha entrat en el personatge. Per exemple, la Clàudia Vega, al rodatge d’Eva, havia d’estar molt disgustada i no entenia gaire la situació del personatge, però sí que sabia què era un disgust.

Li vaig fer recordar algun disgust i se li va acudir un malentès amb una amiga seva. Utilitzàvem les frases del guió però estàvem sentint una emoció personal d’ella.

I què passa si tot això no funciona?

Quan em fallen tots els recursos, sobretot amb els nens més petits, faig que m’imitin a mi. De vegades ho fa el director i, si ho fa malament, és un desastre perquè el nen ho repeteix. Per sort, hi ha nens molt intuïtius que l’únic que necessiten és estar en un ambient relaxat i amical i els surt sol.

Suposo que dediques molt de temps a conèixer bé el nen. Amb els pares també tens relació?

Sí, part de la feina que faig per conèixer el nen és parlar amb els seus pares. La majoria de vegades, sobretot els primers dies, els pares són al rodatge i intento crear bon rotllo entre tots. Alguna vegada he cregut convenient que no hi fossin, perquè hi ha nens que busquen l’aprovació dels pares i a d’altres els fa vergonya.

Intento descobrir les seves habilitats i aprofitar-les. Si un nen és molt irònic, o canta bé, etc., ho incorporo perquè és un plus per a la pel·lícula i el nen estarà més còmode.

Un rodatge és molta disciplina. Com ho viu un nen?

En un rodatge t’estan dient “no” contínuament, són moltes hores i s’ha de repetir moltes vegades el mateix. Tenen ganes d’acabar i potser els queden cinc hores... Això pot ser molt dur, però amb nens que els costa molt trobar el límit de les coses un rodatge pot ser una bona experiència, encara que dolorosa al principi. Un rodatge és una maquinària gairebé militar, hi ha jerarquia i protocol i no pots arribar tard o posar-te malalt. Hi ha un estrès molt marcat pels límits i jo intento convertir això en una oportunitat per superar-se dia a dia.

“Un nen ha d’estar a l’escola, no en un rodatge. Per això intento trobar la part enriquidora” Quins mètodes fas servir per aconseguir que un nen actuï davant una càmera?

Treballo en funció de com és el nen. Li dono molta importància a llegir el guió, encara que hi dediquem cinc dies. Intento que tingui la sensació d’estar entrant a dins d’un conte. De forma natural, un nen es col·loca en els personatges que està llegint, i té molta facilitat per imitar i tenir empatia amb els personatges.

Amb només una capa ja pot imaginar-se que és Batman i s’ho creu mentre està jugant. Aquesta capacitat tan gran de jugar que tenen els nens l’utilitzo a favor meu. Un cop llegit i entès el guió, comencen els assajos. Amb Pa negre, per exemple, en vam fer molts. Allà busquem la manera que aquest personatge es faci realitat.

32

decine 17 ¦ març 2011

Tens una professió molt desconeguda, ningú se n’adona de la feina que fas... És cert. Quan els directors tenen necessitat de tenir un coach és perquè el món dels nens els queda una mica lluny. Tenir aquesta mà dreta que els facilita la comunicació és una ajuda molt gran. Faig una feina de traducció, més aviat, del que ells volen dir als nens.

Un director no pot dir a un nen “estàs baix d’energia” perquè no ho entendrà. És molt important el llenguatge. Això sí, sempre deixo que la figura del director brilli i sigui la màxima autoritat dins d’un rodatge, i ho transmeto als nens. Sinó el director es pot sentir gelós.

El teu nom va sonar quan Francesc Colomer va recollir el Goya.

Suposo que arribes a establir una relació molt estreta amb ells.

Sí, però sempre intento que el director sigui el non plus ultra. Jo he d’estar a l’ombra, ha de ser així. I moltes vegades el director pren decisions que a mi no em semblen les més adequades, però ho he d’acceptar totalment. La relació que estableixo amb el nen, tot i que és molt bona, no és d’amiga perquè he de ser rigorosa, exigent i dura si cal.

Utilitzes altres pel·lícules com a model per motivar-los o per inspirar-te tu mateixa?

Sí, de vegades els poso pel·lícules al rodatge, quan només rodem una part del dia. Els faig una mica de cultura cinematogràfica i els ensenyo treballs que han estat molt bé, escenes, els faig fer crítiques, etc. Per motivar l’autocrítica, que és molt important.

Ens pots dir algun títol?

Una pel·lícula que m’agrada molt que vegin és Billy Elliot perquè em sembla que el nen està molt bé. També una altra que es titula Les diables, que em va ensenyar l’Agustí Villaronga, que té una

Laura Jou amb el director de Floquet de Neu, Andrés G. Schaer, i altres membres de l’equip

actuació meravellosa per part dels nens. M’agraden les interpretacions molt realistes. No els posaria mai Mary Poppins perquè és una altra època i no es buscava la veracitat que es busca ara. Els nens de La cinta blanca també estan increïbles, o els d’E.T. Intento que reflexionin una mica sobre el que és la interpretació, sobretot quan tenen més de vuit anys.

Aquest últim any no has parat. Pa negre, Herois, Blog, Biutiful, Eva, Animals...

A Herois vaig ser al càsting i als assajos, però després la pel·lícula es va parar i quan es va reprendre jo ja estava treballant a Pa negre. Per això l’assistència al rodatge no la vaig poder fer. Una pellícula que m’ha costat moltíssim és Dictado, d’Antonio Chavarrías.

La nena protagonista havia de repetir les preses moltes vegades i per ella era un autèntic suplici. Alhora té moments sublims, perquè és molt expressiva i pot menjar-se tots els actors adults, però m’hi vaig deixar la pell. Altres treballs en cinema han estat El orfanato, Partir, Eskalofrío i en televisió, les sèries Abuela de verano, Ventdelplà, Les veus de Pamano...

També has fet Floquet de Neu. Un rodatge bastant especial pel fet de ser una pel·lícula que barreja realitat i animació, no?

Sí, molt divertit i alhora molt complicat. El director Andrés G. Schaer és molt generós i estava obert sempre a escoltar. La dificultat sorgia quan s’havien de rodar escenes amb els personatges d’animació que, òbviament, no hi eren. Es van utilitzar diverses tècniques com peluixos i altres objectes. Amb en Joan Sullà, el nen protagonista, rèiem molt perquè té un humor de l’estil Mr. Bean, i això es va aprofitar també pel seu personatge. Amb la nena, la Clàudia Abate, va ser molt curiós perquè interpretava un paper totalment contrari a com és ella en la vida real.

Els nens de Pa negre han arribat a allò més alt. Com ho has viscut?

Ja ho vaig viure una mica amb El orfanato, quan van nominar el Roger Príncep. Però això de Pa negre ho he viscut amb molta satisfacció i sorpresa. Quan vaig parlar amb la productora van ser unes negociacions difícils i li vaig dir: “Pensa que el meu propòsit final serà que aquests nens guanyin el Goya”. Va ser molt agosarat per part meva dir-ho, però em vaig prendre aquesta feina molt seriosament perquè veia que es podia fer una cosa molt fina. L’Agustí ho permetia, perquè és un director hipersensible. Quan van guanyar em va fer molta il·lusió perquè crec que s’ho mereixen tots dos, però especialment el Francesc, perquè té una capacitat de treball enorme. Acabava el dia esgotat i encara em deia: “Ja està?

No hem de fer res més? Ho podem tornar a repetir si creus que es pot millorar, eh?”. Dóna gust que li hagin valorat la feina i per mi és molt gratificant.

Creus que és positiu premiar els nens o és una pressió que no els correspon?

Crec, i això va en detriment de la meva feina, que un premi s’ha de donar per un ofici i també per una trajectòria. El que passa amb els nens és que no tenen ofici, no se n’adonen pràcticament del que estan fent. Quan va guanyar el Gaudí l’Eduard Fernández i el Francesc estava nominat, li vam dir: “Estàs competint amb en Messi!”. Ho entenia a mitges... També fa por que quedin joguets trencats pel camí.

Molts d’ells de grans no es dediquen a actuar... És clar, perquè quan es tria un nen per a una pel·lícula és perquè en aquell moment té l’edat, la cara i el moment ideal, però al cap de dos anys ja és un altre.

decine 17¦març 2011

33

subscriu-te ara per només 24€ i aconsegueix un magnífic regal: Promoció exclusiva per a noves subscripcions anuals (11 edicions) Pel·lícula a escollir entre: Petit Indi o Tres dies amb la Família (format: DVD editat per CAMEO) Oferta vàlida fins a esgotar existències.

Butlleta de subscripció anual a Nom i cognoms: Adreça: Població: Codi postal: Telèfon: E-mail: DVD escollit: NIF: Domiciliació bancària:

Envieu-nos aquesta butlleta o contacteu amb nosaltres: Rambla de Catalunya 35, principal 2a - 08007 Barcelona tel: 93 511 6690 - fax: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.facebook.com/decine

Què és el que més costa als nens?

Plorar. Els costa i els angoixa molt quan saben que han de plorar en una escena, perquè forçar el plor és complicat. Amb això sempre tenim conflicte. A la nena d’Eva, per exemple, li va costar molt i al final ho vam aconseguir amb una música bastant infal·lible que tinc, un duet de violins de Bach. Amb d’altres nens he de buscar en la seva vida personal, moments que hagin sentit tristesa, nostàlgia, ràbia... És un tema que atabala molt el director, el nen i les famílies. En cap moment volem fer mal al nen i has de saber molt bé on és la línia. No es pot creuar el límit entre la realitat i la ficció.

“‘Billy Elliot’, ‘La cinta blanca’ o ‘E.T.’ són films que utilitzo com a referents de bones actuacions infantils” Fer riure és més fàcil, imagino...

En general sí. Hi ha trucs també, com per exemple fer pessigolles per sota de l’enquadrament. O fer-los un ensurt si han de posar cara d’espant. Donar-los una sorpresa en viu en ple rodatge per trobar la cara d’il·lusió...

I amb els adolescents? És més fàcil perquè estan més motivats. El perill és que ja han vist pel·lícules i corren el risc d’imitar personatges que veuen a la televisió. Sempre busco la seva veu personal. Sèries com Hannah Montana han fet molt de mal als nens que volen ser actors! Els fa cert pudor fer d’ells mateixos perquè això vol dir ser vulnerable i en aquesta edat és difícil.

Com va ser l’experiència a Blog?

Vam fer tres mesos d’assajos i va ser com un taller d’interpretació abans del rodatge. Buscàvem que les nenes fossin capaces d’explicar històries autèntiques davant una audiència que eren elles mateixes. Sense posar cap mena de censura. Vam fer moltes improvisacions, creant des de zero tot el que passa a la vida real.

Vam accelerar el procés, com si portessin dos anys juntes a l’institut. Va ser molt divertit.

Quin és el director més exigent amb qui has treballat?

Sens dubte, J.A. Bayona. Vol veritat absoluta en tot moment.

Quins projectes tens a la vista?

Acabar la minisèrie Tornarem, el rodatge de Terra baixa, una adaptació de l’obra en cinema que dirigeix Isidro Ortiz, i dos projectes més que prefereixo no dir perquè encara no són sòlids. En teatre tinc un projecte amb Dagoll Dagom. ■

Durant el rodatge d’El orfanato amb Roger Píncep

decine 17¦març 2011

35

Rodatge

Red Lights El passat mes de febrer es va donar el tret de sortida al rodatge de Red Lights, el tercer llargmetratge de Rodrigo Cortés, director també de l’aclamada Buried, nominada a deu premis Goya i guanyadora de tres d’aquests guardons (inclòs el premi al millor guió original). Red Lights està protagonitzada per Robert De Niro ((El Padrino II, Los intocables de Elliot Ness), Sigourney Weaver ((Alien, Working Girl) i Cillian Murphy ((Batman Begins), i compta amb la col·laboració d’altres actors destacats com Elizabeth Olsen, Toby Jones, Joely Richardson i Leonardo Sbaraglia.

El nou film de Rodrigo Cortés es roda a Barcelona amb Robert De Niro i Sigourney Weaver

“Tant De Niro com Weaver han estat treballant en aquest projecte per menys de la meitat del que cobrarien per actuar en una pel·lícula americana independent” va dir Antonio Pérez Morena, el director de producció de la pel·lícula; i va afegir en Rodrigo Cortés “Va ser molt fàcil que acceptessin el paper. Se’ls va enviar el guió, se’l van llegir i els va agradar”. El film, que ha estat escrit pel mateix director, és un thriller paranormal que explora els mecanismes de percepció del cervell humà i les fronteres, molt difuses, que hi ha entre la ciència i les creences. Mentre la doctora Margaret Matheson (Weaver) i el seu ajudant Tom Buckley (Murphy) estudien diversos fenòmens metafísics per a demostrar el seu origen, reapareix després de trenta anys d’absència al món científic en Simon Silver (De Niro), probablement la persona més ben dotada de la història.

El film compta amb diverses localitzacions catalanes i amb la ciutat de Barcelona com a escenaris principals. És així que, molts professionals de TV3, el passat 4 de febrer, van tenir la sorpresa de trobar-se per les instal·lacions de la cadena el reconegut ac-

36

decine 17 ¦ març 2011

tor Robert De Niro, que va arribar amb la seva rulot personal per quedar-s’hi instal·lat durant el mes llarg de rodatge. Als platós de TV3 s’hi ha gravat un parell d’escenes en què es recreen dos magazines de televisió amb trenta anys de diferència entre ells, un a l’actualitat i l’altre als anys 70.

Red Lights, que serà distribuïda a Espanya per la Warner Bros Pictures, és una producció de Versus Entertainment en associació amb Cindy Cowan Entertainment, Antena 3 Films i Televisió de Catalunya.

Direcció ¦ RODRIGO CORTÉS Gènere ¦ THRILLER Producció ¦ Versus Entertainment, Cindy Cowan Entertainment, Televisió de Catalunya, Antena 3 Films Repartiment ¦ Robert De Niro, Sigourney Weaver, Elizabeth Olsen, Toby Jones, Joely Richardson, Leonardo Sbaraglia

11.11.11

Barcelona s’ha convertit, en les últimes setmanes, en un immens plató en el què s’estan gravant diverses pel·lícules. Un exemple més és el cas de 11.11.11, que es va començar a rodar el passat 17 de gener a la ciutat comtal. Està previst que també siguin escenaris per al rodatge del film altres localitats catalanes com per exemple, Sant Vicenç de Montalt. Dirigida per Darren Lynn Bousman, director de les tres pel·lícules de la saga de terror Saw, aquest film està interpretat per Timothy Gibbs, Michael Landes, Wendy Glenn, Benjamin Cook, i els catalans Lluís Soler i Ángela Rosal, entre d’altres. El film narra la història d’un capellà d’una zona rural que

pateix una estranya malaltia. Aquest home es posa a investigar uns fets sobrenaturals relacionats amb el dogma 11.11.11 segons el qual el dia 11 de novembre de l’any 2011 alguna cosa sobrenatural arribarà a la terra.

11.11.11 és una coproducció de la productora catalana Canónigo Films (amb Ferran Monje, Christian Molina i Loris Curci) amb la nord-americana Eleven Eleven-Wayne Allan Rice/Richard Heller i compta amb la col·laboració dels productors executius d’Epic Pictures (Patrick Ewald, Shaked Berenson) i Valeria Marini.

decine 17¦març 2011

37

Rodatge

14 d’abril.

Macià contra Companys A finals del mes de gener va començar el rodatge de la pel·lícula 14 d’abril. Macià contra Companys, una producció de Minoria Absoluta per a Televisió de Catalunya. Tot i que mostra característiques pròpies de documental, és una peça de ficció que ens transporta al passat per a què puguem ser testimonis dels dies 14, 15, 16 i 17 d’abril de 1931, els tres dies en què va ser vigent la República Catalana i va ser possible l’autogovern català, per primer cop des de 1714. Es tracta d’un document periodístic que es va rodar, presumptament, el 1932 per un equip de periodistes que volien documentar el fet, i en el qual els protagonistes, les figures polítiques i socials més rellevants de l’època, expliquen en primera persona tot el que va passar. Segons ha dit la productora que dirigeix en Toni Soler, l’objectiu d’aquest telefilm és “mostrar la grandesa i la precarietat d’un gest mig improvisat per part de Companys, corregit en clau sobiranista per Macià, i que va derivar en una baralla a crits entre els dos grans mites de la nostra història contemporània”.

El film, dirigit per Manuel Huerga i protagonitzat per Fermí Reixach (President Macià) i Pere Ponce (Lluís Companys), entre d’altres, ha comptat amb unes 500 persones que han volgut participar voluntàriament com a figurants al rodatge. “A la gent els vàrem demanar si volien tornar a proclamar la República, només això”, ha comunicat Soler. La única condició que hi havia per a poder assistir-hi era anar vestit d’època. Tota aquesta gent va ser imprescindible per a poder recrear escenes cabdals de la proclamació de la República Catalana; per exemple, la de la Plaça de Sant Jaume, una de les més importants de tot el telefilm. La convocatòria de figurants es va fer a través dels programes Divendres de TV3, El Suplement de Catalunya Ràdio, i de les xarxes socials Facebook i Twitter.

Segons s’ha fet saber, el rodatge tindrà una durada aproximada d’un mes i està previst que s’estreni a TV3 pels volts del 14 d’abril, coincidint amb el 80è aniversari de la proclamació de la República Catalana.

Fermí Reixach dóna vida al president Macià en aquest telefilm de Manuel Huerga

38

decine 17 ¦ març 2011

El sexo de los ángeles La nova pel·lícula de Xavier Villaverde, El sexo de los ángeles, es va començar a rodar a la ciutat de Barcelona el passat 7 de febrer.

El llargmetratge, protagonitzat per les joves promeses del cinema català Astrid Bergés-Frisbey (Bruc), Bruc), Álvaro Cervantes (El juego del Bruc ahorcado) i Llorenç González (Ventdelplà), es rodarà íntegrament a la capital catalana. La pel·lícula està produïda per la productora catalana Dream Team Concept, la gallega Continental Producciones i la brasilera CCFBR. També compta amb el suport i participació de la Televisió de Galícia, l’ICAA, Ibermedia, la Xunta de Galícia i el Fondo de Coproducció Galícia-Brasil.

El sexo de los ángeles explica una història d’amor sorprenent entre en Bruno i la Carla, una parella de joves que, després de conèixer en Rai, un “breaker” carismàtic i seductor, decideixen enfrontar-se amb valentia i sense cap tipus de tabú a les normes preestablertes sobre l’amor, la infidelitat i els rols sexuals. Els protagonistes, guiats per les seves emocions, viuran amb intensitat cada moment de la seva joventut. Es tracta d’una idea original de José Antonio Vitoria i Xavier Villaverde (director també de títols com Continental, Finisterre, donde termina el mundo i Trece campanadas), amb un guió d’Ana Maroto, amb la col·laboració d’en Sergi Gallardo per a la direcció de fotografia, i l’Oriol Puig a la direcció artística.

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

decine 17¦març 2011

39

Parc Audiovisual de Catalunya

l’any de la consolidació La producció audiovisual catalana, de la mateixa manera que en l’any anterior, ha actuat com a dinamitzadora de l’activitat del sector audiovisual. L’ocupació de platós al Parc Audiovisual de Catalunya s’ha consolidat. Especialment, ha estat significatiu que les grans produccions estrenades aquest 2010 com Los ojos de Julia, Agnosia, Spanish Movie i REC 2 hagin utilitzat els platós del PAC. En total, 62 produccions audiovisuals s’han gestionat amb èxit al 2010 des del Parc Audiovisual de Catalunya

La serie Pelotas, una producció d’El Terrat rodada al PAC

Es tracta d’una gestió de rodatges lleugerament superior que la realitzada durant el 2009, ja que s’ha arribat a les 62 produccions, davant de les 60 de l’any 2009. La producció de llargmetratges, que és un dels principals motors del sector audiovisual, ha estat encapçalada aquest 2010 per les pel·lícules: Mientras duermes de Jaume Balagueró i la productora Castelao Films - Filmax, Morir sense morir de l’Antoni Verdaguer i la productora Set Màgic Audiovisual, El género femenino de Carlos Benpar i Producciones Kilimanjaro i UPT d’Escándalo Films. Al llarg d’aquest 2011 veurem les seves estrenes.

El comportament més positiu de l’any 2010 ha vingut de la mà del sector publicitari, augmentant la xifra de l’any anterior fins a 15 produccions publicitàries, moltes d’elles per a

40

decine 17 ¦ març 2011

campanyes internacionals i a nivell mundial. Firmes comercials com J&B, Freixenet, Vileda, Range Rover, Peugeot, Burger King, Carrefour, El Mundo Deportivo, Cervesa Tiger, Nissan Qashqai, etc. han passat pel Parc Audiovisual de Catalunya gràcies a la producció de les habituals Ovideo, Agosto TV, Six Birds Productions, Motel Productions, Mamma Team, Seaquist Company, etc.

L’oferta de continguts per a Televisió s’ha vist lleugerament afectada per l’ocupació dels platós amb les produccions de llarga estada com les pel·lícules, però tot i això, podem destacar la gravació de 3 tv-movies i 5 programes per a televisió. Entre elles, les tv movies d’Ermessenda d’Ovideo per a TVC, El caso Malaya de Mediapro, o la sèrie Pelotas d’El Terrat Produccions.

El PAC aviva el sector amb nous projectes d’innovació i de talent Bona salut per als platós del PAC durant el 2010: 62 produccions audiovisuals realitzades a Terrassa Els Premis Nacionals i Internacionals de Cinema (Gaudí, Goya, Forqué, Oscar, BAFTA...) donen reconeixement a les pel·lícules catalanes i les produccions que han passat pel PAC

Finalment, també s’han gestionat i rodat 30 curtmetratges, 1 producció fotogràfica i 4 videoclips al PAC i a diverses localitzacions de Terrassa. A més, aquest any, cal destacar el fort reconeixement que està obtenint la producció catalana en els diferents certàmens i premis nacionals i internacionals i que, en bona part, ha treballat a Terrassa i al Parc Audiovisual. Premis Gaudí de l’Acadèmia de Cinema Català: Pa negre va fer assajos de vestuari al Parc Audiovisual i el premi a Millor Vestuari ha estat per la terrassenca Mercè Paloma. Premis José María Forqué de la EGEDA: es va reconèixer de nou Pa negre amb el premi a Millor Actriu per Nora Navas, ex-aequo amb Emma Suárez per La mosquitera, una altra producció catalana. Premi NAECE que concedeix la Nueva Asociación de Empresarios de Cine de España: la guanyadora d’enguany ha estat per Los ojos de Julia, una coproducció

Rodatge de l’espot de Freixenet, protagonitzat per Shakira

de Rodar y Rodar i Antena 3 Films que van utilitzar els platós del Parc Audiovisual, que va superar el milió d’espectadors i que va obtenir una recaptació de més de 6,4 milions d’euros. Els Goya 2011 de la Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de España: Pa negre amb 14 nominacions i 9 guardons incloses millor pel·lícula i millor direcció, i Biutiful amb 6 nominacions i 1 guardó al millor actor, aquesta darrera va rodar a diverses localitzacions de Terrassa. Els Globus d’Or de la Hollywood Foreign Press Association: es va nominar Biutiful per la candidatura de Millor Pel·lícula Estrangera però no se la va endur. Els premis britànics BAFTA (British Academy of Film and Televions Arts): es va nominar Biutiful i Javier Bardem que també van optar al premi de Millor Pel·lícula Estrangera i Millor Actor (tot i que tampoc se’ls van endur). Als Oscar de l’Acadèmia de Hollywood: han obtingut nominació Javier Bardem com a millor actor i Biutiful com a millor pel·lícula estrangera.

En síntesi, el resum de produccions que ha condensat l’activitat i l’ocupació de platós durant el 2010 ha estat força bo en un any de context econòmic complicat. La utilització temporal dels platós ronda el setanta per cent, un dels màxims assolibles en el mercat audiovisual.

Tanmateix, l’èmfasi en la captació de rodatges s’ha materialitzat amb les diverses ofertes comercials del PAC, que s’adapta a tot tipus de produccions audiovisuals, els 365 dies de l’any, les 24 hores del dia, amb uns equipaments i instal·lacions d’avantguarda. El resultat de tota la tasca duta a terme ha permès també l’assentament de noves empreses al clúster empresarial del Parc. Actualment, al PAC ja hi ha ubicades 21 empreses del sector, i mitja dotzena d’empreses més que estan en llista d’espera per quan hi hagi espai disponible. Unes altres quaranta-vuit empreses formen el “Tòrax Club”, una xarxa que vol vincular les empreses del sector que treballen regularment als platós del PAC. A més a més, cal subratllar la tasca de captació i desenvolupament del talent local amb iniciatives com la Mostra d’Audiovisuals a Secundària i les activitats en el Festival Baumann, així com la posada en marxa de projectes innovadors com l’Audiovisual Living Lab de Terrassa (ALT) que singularitzen el Parc en el mercat audiovisual i que ens donen el reconeixement com a “Best Practice” per la Comunitat Europea. ■

Gravació del curtmetratge No será lo mismo, d’Acteon

decine 17¦març 2011

41

La Casa del Cine

el último verano Com ja vam poder comprovar a Paris nous appartient (1961), si hi ha algun aspecte constant al llarg de l’obra del cineasta i crític Jacques Rivette és la necessitat d’evidenciar la fina línia que moltes vegades separa l’art teatral de la vida quotidiana dels seus personatges. Íntimament lligat a aquest concepte, sorgeix un altre element característic dins la seva filmografia, la idea d’aquest art com a origen de conflictes i passions, present a la que possiblement sigui la seva pel·lícula més aclamada: La belle noiseuse (1991).

A la seva última proposta, El último verano (2009), innova l’espai escènic traslladant l’acció a una decadent companyia circense que necessita l’ajut de la Kate, una antiga component, per continuar amb la gira. L’aparició fortuïta del rodamón d’en Vittorio i la seva insistència per ajudar a la Kate a desfer-se dels antics fantasmes que encara conviuen al seu interior són clau en aquesta modesta història, on la pista de circ serà l’espai on convergiran els temors i traumes de la protagonista, i la frustració del grup d’actors que no troben el suport d’un públic fidel a les seves representacions.

I és precisament la pista de circ l’excusa del director per introduir el seu discurs a través d’en Vittorio: Aquesta pista és el lloc més perillós del món però també on totes les coses són possibles”; reivindicant, una vegada més, el seu cinema com a plataforma de recreació d’emocions que s’apropen perillosament a la nostra realitat i fent concretament d’aquest relat, desproveït de tota

Nunca me abandones De la mà del realitzador de Chicago, Mark Romanek, reconegut principalment per la seva tasca en la direcció de videoclips i anuncis publicitaris, ens arriba la seva tercera incursió en el món del llargmetratge, un film pausat i melancòlic basat en la novel·la “No em deixis mai” de Kazuo Ishiguro. L’acció ens trasllada a un passat alternatiu situat a Gran Bretanya just després de la Segona Guerra Mundial, context en què trobem la figura d’éssers clonats creats amb l’objectiu d’allargar la vida dels humans mitjançant la donació dels seus òrgans. El plantejament de la pel·lícula opta per qüestionar l’ètica d’aquest sistema aproximant-se a l’existència predeterminada de tres clons, la vida dels quals seguirem des de la seva infància en un suposadament idíl·lic internat fins la seva joventut en el món exterior.

Tot i ser un argument que recorda al de la qüestionable The Island de Michael Bay o fins i tot al de la cèlebre Blade Runner de Ridley Scott, l’originalitat de Never Let Me Go radica en la seva estètica realista, molt llunyana a la clàssicament associada als films de ciència ficció, i en l’enfocament de drama romàntic que se li atorga a la trama. En aquest sentit, es dota els personatges de plena humanitat i consciència de la seva funció existencial, però això no desemboca en sublevació, ans al contrari, esdevé apàtica assumpció de la seva condició. La tènue fotografia (a càrrec d’Adam Kimmel), la nostàlgica música i la freda posada en escena acompanyen perfectament aquest sentiment de desencís que es vol transmetre, però de la mateixa manera, tots aquests aspectes desemboquen en un excessiu distanciament

42

decine 17 ¦ març 2011

Elena González pretensió, una poderosa reflexió sobre l’art de l’espectacle i la seva relació amb els problemes de la vida mateixa.

Títol original ¦ 36 vues du pic Saint-Loup Direcció ¦ Jacques Rivette Gènere ¦ Drama Producció ¦ France 2, Canal+, Rai Cinema Repartiment ¦ Jane Birkin, Sergio Castellito, André Marcon, JulieMarie Parmentier

Pau Jiménez i manca de passió. D’aquesta manera, en comptes d’identificarse i sentir empatia amb els personatges, l’espectador s’acaba contagiant de la mateixa indiferència, i queda sensiblement allunyat del seu univers mental.

Títol original ¦ never let me go Direcció ¦ mark rimanek Gènere ¦ Drama Romàntic Producció ¦ Fox Searchlight Pictures, DNA Films, Film4 Repartiment ¦ Carey Mulligan, Keira Knightley, Andrew Garfield

HAPPYTHANKYOUMOREPLEASE A l’últim festival de Sundance se n’ha parlat, i molt, de Happythankyoumoreplease, no només a causa del seu complicat nom, sinó perquè Josh Radnor –el Ted Mosby de How I Met Your Mother-, en el que és la seva òpera prima, ens ofereix una comèdia accessible i sense impostures, deutora, en molts moments, del cinema de Woody Allen. Els dos comparteixen un element en comú: la seva passió per Nova York. Així, igual que a moltes de les obres d’Allen, la ciutat es converteix en molt més que un mer espai on habitar, i passa a marcar un estil de vida que, de retruc, pot fins i tot condicionar les relacions humanes que s’hi estableixen. Bàsicament, d’això va la pel·lícula: els protagonistes són un seguit de joves –vinculats entre ells a partir de relacions d’amistat o sentimentals- que viuen a Nova York i que tracten d’encaixar les seves vides sense renunciar als valors de l’amistat i al dret de ser estimats. Encara que aquesta premissa soni tan poc original, Radnor, a través d’un guió fresc i enginyós, farcit de diàlegs plens d’autenticitat, aconsegueix construir un relat sòlid que incorpora algunes situacions poc convencionals o, almenys, poc explorades en aquest tipus de comèdies, especialment en el personatge interpretat per Malin Akerman, que en aquest film demostra que pot ser molt més que una senzilla cara bonica.

Sergi Ribé La direcció de Radnor és dinàmica però sense estridències, incorporant molts primers plans, que recorda en moltes ocasions un estil de realització propi de les sitcoms nord-americanes.

Direcció ¦ Josh Radnor Gènere ¦ Comèdia dramàtica Producció ¦ Myrida Pictures / Paper Street Films / Tom Sawyer Entertainment Repartiment ¦ Josh Radnor, Kate Mara, Malin Akerman, Dana Barron, Pablo Schreiber

El film de Josh Radnor s’emmarca dins d’aquell tipus d’històries que intenten abordar relacions més realistes en escenaris totalment quotidians, normalment dins d’una ciutat, una tendència que sembla que va en augment en el cinema americà.

En el centro de la tormenta Una sèrie d’assassinats de joves prostitutes, un crim del passat sense resoldre i una visió pessimista amb tints apocalíptics -personificada pel fantasma de la guerra-, són les línies argumentals del llibre de James Lee Burke (In the Electric Mist with Confederate Dead), que Bertrand Tavernier ha adaptat en aquest film. Ambientat en una tradicional població del sud de Louisiana, perfilada amb llargs plans seqüència de cases tradicionals, camps, pantans, i un ritme pausat, mesurat, el director francès aconsegueix que el paisatge es converteixi en un protagonista més, clau, sense dubte. Perquè entendre el comportament del sud profund, cajun en aquest cas, passa per aprehendre la força d’una terra intrínsecament lligada als seus habitants, els quals semblen predestinats a arrossegar el seu passat com una càrrega de pessimisme i nostàlgia per les batalles perdudes. Unes arrels tel·lúriques estranyes al pensament europeu i que, amb força compulsiva i tossuda, ens revela el cineasta des de les seqüències inicials, tot situant l’espectador en un paisatge boirós, acompanyat per una música hipnòtica, obra de Marc Beltrami.

Aquesta diversitat i densitat narrativa es polaritza a través del protagonista i narrador, Dave Robicheaux (Tommy Lee Jones), un detectiu que, mentre investiga els assassinats de les joves prostitutes que apareixen en el pantà, viu obsessionat pel record d’ un crim i les aparicions d’un general de l’exèrcit confederat, representació de la culpa d’un passat impenitent. És un protagonista que descansa a l’esquena d’un actor de la solidesa i experiència de Tommy Lee Jones, i que demostra, una vegada més, que sembla estar dotat d’una virtut especial per esdevenir una mimesi del paisatge. Així, i de la mà d’un inspirat Tavernier, es converteix en la força que fa

Ángeles Ramos permeable i impulsa l’acció, en la personificació del laconisme del sud i de la fúria continguda d’un passat i d’una terra entestada a retornar els seus morts.

títol original ¦in the electric mist Direcció ¦ Bertrand Tavernier Gènere ¦ Drama. Thriller Producció ¦ Ithaca Pictures. Little Bear Productions Repartiment ¦ Tommy Lee Jones, John Goodman, Peter Sarsgaard, Mary Steenburgen

decine 17¦març 2011

43

Taquilla

Un febrer de

grans xifres per tothom Pau Brunet

El mes de febrer ha estat un dels més positius en molt de temps. La xifra de recaptació ha estat 48,5M€, dada superior a la vista el mes passat i a prop de les vistes fa un any.

La diferència segueix sent important a causa del fenomen Avatar però si comparem les estrenes similars de temporada, el 2011 guanya. Enredados ha funcionant millor que Tiana y el sapo; Más allá de la vida més que Invictus, i les nominades als Oscar han generat aquest mes de febrer un dels principals motors comercials amb cintes que a priori no semblaven ser tan comercials. A nivell d’espectadors la diferència segueix sent molt aguda respecte a temps passats, però el 7 milions d’entrades venudes des del 28 de gener al 20 de febrer són una dada molt sòlida.

Títol

Recaptació

Espectadors

Enredados

10,16M€

1.430.000

Más allá de la vida

5,35M€

786.000

RED

3,08M€

480.000

El discurs del rei

3,00M€

441.000

Primos

2,76M€

430.000

La millor estrena del mes de febrer ha estat per Enredados, l’última superproducció animada de Disney que arribava amb enorme força gràcies a l’èxit generat a altres països, així com la seva forta presència promocional. L’estudi sabia el que tenia entre mans i va aprofitar-ho. Va estrenar amb 4,12M€, la millor dada des de Harry Potter, i la millor d’una producció animada de Disney sense el segell Pixar. Enredados va seguir amb una discreta caiguda del 19% durant la segona setmana, i d’un 32% la tercera, influenciada per El oso Yogui, que buscava el mateix públic. Disney ha tingut la sort i l’energia per fer que Enredados també fos vista com una estrena seductora a nivell adult, especialment en el món de les parelles.

En tres setmanes el film acumulava uns fantàstics 10,16M€ i més de 1,43 milions d’espectadors.

El cinema infantil que tant va dominar la taquilla durant els mesos de desembre i gener ha donat pas a una cartellera molt adulta i ple-

44

decine 17 ¦ març 2011

Enredados, de Disney, ha estat la gran triomfadora del febrer

na de producte de prestigi, sobretot amb els nominats als Oscar.

La gran protagonista ha estat Más allá de la vida, sense nominacions però amb el nom de Clint Eastwood, ha continuat amb una vida molt sòlida a la cartellera tot i que no comptava amb un gran favor dels comentaris, però sembla que la bona fama d’Eastwood és un element suficient com per portar gent a les sales. En cinc setmanes ha pogut fer 8,8M€ i 1,34 milions d’espectadors.

Els altres grans protagonistes han estat els nominats. Cisne negro ha estat la millor estrena amb 2,1M€, mentre que la que més ha generat ha estat El discurs del rei, que en aquestes quatre setmanes ha fet 3M€, arribant a acumular 6,42M€. Després d’aquestes, Valor de ley ha estat una de les altres peces clau del box office de prestigi i en aquest punt el nom dels germans Coen també va ser clau. Va estrenar amb 1,5M€ a 267 cinemes. Durant la segona setmana baixava un 37% fins a un total de 2,88M€ en 10 dies.

Les altres dues pel·lícules importants han estat 127 horas i The Fighter, dues apostes que si no haguessin tingut les nominacions haguessin fet un camí força pobre. La primera és un film de Danny Boyle amb el que Fox va tenir certa emoció a l’estrena gràcies al nom del director, l’actor i els premis. Finalment han aconseguit que el film recapti en tres setmanes 1,39M€. Fighter va iniciar de forma decent, valorant que només sortia amb 144 còpies, però durant les dues setmanes següents les caigudes han estat fortes, portant el film a només 1,13M€, lluny de les bones dades que sí ha fet als Estats Units.

Altres estrenes fortes han estat els productes d’oci com ara Saw VII i El Santuario, totes dues en 3D, i RED. Saw va estrenar el dimecres 16 de febrer, aconseguint quasi 200K€ durant els dos primers dies abans del cap de setmana, quan va generar 1,47M€ a 285 cinemes. No ha estat un gran èxit si es compara amb les dades de l’anterior capítol, estrenat fa només uns mesos. Gairebé 200.000 espectadors en cinc dies, però està clar que tenia competència.

El Santuario en canvi no en tenia i per això, amb menys fanbase

Cisne negro va entrar amb força a la taquilla

i menys promoció, ha pogut estrenar de forma similar: 1,31M€, i només caure un 33% a la segona setmana. En 10 dies Aurum ha pogut fer uns excel·lents 2,35M€.

La comèdia d’acció RED ha tingut una vida curta a la cartellera espanyola comparat amb altres resultats internacionals. El film va estrenar de forma decent, amb 1,3M€, però tot i la simpatia de la proposta, no ha pogut mantenir l’interès, segurament perquè el film era més adult que juvenil i les novetats l’han deixat K.O. En un mes ha aconseguit quasi 3,1M€ i no sembla que pugui arribar més enllà dels 3,3-3,4M€.

Interessant és parlar del preu de l’entrada en aquest mes de febrer, quan s’ha col·locat a una mitjana de 6,88€, la mateixa xifra que fa un any, i és que amb Avatar fa un any i el producte 3D que s’estrena ara, sembla que el format ja ha fet créixer la xifra tot el que podia. Amb tot, la setmana del 18 al 20 de febrer coincidien a la cartellera tres produccions 3D amb forta presència: Enredados, Saw VII 3D, El oso Yogui i El Santuario. A causa d’aquestes pellícules, la mitjana de l’entrada se situava a 7,15€. Si es tenen en compte els films en 3D, el tiquet se situa a 6,7€.

Quim Gutiérrez, protagonista de Primos

El producte català guanya els Goya La gran notícia pel cinema català ha estat l’enorme triomf de Pa negre. L’altre protagonista del mes ha estat la comèdia Primos, que ha aconseguit enamorar el públic.

Pa negre ha tingut en aquest mes de febrer un motor que li ha permès recaptar més de 650K€ i arriba ja a 1,71M€. La cinta ha multiplicat per 10,4 vegades la seva dada inicial de 163K€ a 75 cinemes. Gràcies a les nominacions, la xifra ha pogut doblar-se sense problema, i ara amb els premis, el film ha pogut entrar a 109 cinemes. La xifra que ha aconseguit en el cap de setmana post-Goya ha estat de 401K€, un 912% més que la setmana anterior. Ara la cinta té moltes opcions de poder acabar amb més de 2,3-2,4M€.

La comèdia ha tornat a veure un gran èxit amb l’estrena de Primos de Daniel Sánchez-Arévalo. La pel·lícula va tenir una gran estrena

amb 933K€ a 250 cinemes, i de seguida va començar a generar un boca-orella molt fort. El seu humor, la bona crítica i els millors comentaris han fet que durant les dues següents setmanes hagi presentat caigudes mínimes del 17 i del 21% fins els 2,76M€ acumulats. También la lluvia ha pogut aprofitar l’efecte dels premis i de la preselecció als Oscar per afegir uns bons 1,11M€ a un total que ja és de 3,6M€.

La sombra prohibida ha estat la cara més amarga del mes, amb una xifra de només 260K€ en tres setmanes. La cinta va mirar de crear una campanya forta, treballant tot el tema de ser la segona part d’un film de terror que va generar més odi que amor. Finalment no va aconseguir-ho i després d’una fluixa estrena de 168K€ a 144 cinemes, la cinta es desplomava un 80% la segona setmana. ■

decine 17¦març 2011

45

Actualitat

Arquillué I MIÑARRO reben el Premi Ciutat de Barcelona 2010

Pere Arquillué rep el premi de mans de l’alcalde Jordi Hereu

Lluís Miñarro també va ser premiat

L’Ajuntament de Barcelona atorga, cada any, 17 Premis Ciutat de Barcelona amb l’objectiu de guardonar les produccions i creacions de qualitat, realitzades a la capital catalana per persones que contribueixen al desenvolupament del fet cultural. Lluís Miñarro i Pere Arquillué han estat premiats a l’edició d’enguay, en les categories d’audiovisuals i de teatre, respectivament. Miñarro ha rebut el guardó per a la seva tasca de productor en les pel·lícules L’oncle Bonmee recorda les seves vides passades, La mosquitera, Blow Horn, Aita, Familystrip i Finisterrae, i per la seva trajectòria innovadora i reconeguda internacionalment. Per altra banda, l’actor Pere Arquillué ha estat guardonat per la seva interpretació en les obres Primer amor de Samuel Beckett i Vida privada de Josep Maria de Sagarra, representades aquest últim any a la ciutat comtal. Els premiats han rebut 6.500 euros en metàl·lic i un diploma on es recull el veredicte del jurat, integrat per cinc persones per a cadascuna de les categories.

La Barcelona-Catalunya Film Commission a l’European Film Market La Barcelona-Catalunya Film Commission (BCFC) ha participat, un any més, al mercat celebrat al marc del Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale): l’European Film Market. L’equip de la BCFC va estar a l’estand de cinema espanyol del dia 11 al 15 de febrer per a informar a empreses i professionals sobre els avantatges que pot suposar produir o rodar a la ciutat de Barcelona o en d’altres territoris propers a la capital catalana. L’objectiu de la BCFC en assistir a aquesta gran cita cinematogràfica europea ha estat, per damunt de tot, promocionar Catalunya com a plató de rodatges.

Tot i això, val a dir que el balanç que ha fet la BCFC de l’any 2010 ha estat bo, ja que tot i la crisi, l’activitat cinematogràfica s’ha mantingut estable. Més de 40 llargmetratges s’han rodat al territori català, i figures com les del director Steven Soderbergh o dels actors Ewan McGregor i Antonio Banderas s’han pogut veure per Barcelona i voltants. A més, aquest últim any, la xarxa d’oficines d’atenció als rodatges de la BCFC ha ascendit als 162 membres, ajuntaments i altres entitats catalanes que faciliten els rodatges a les seves localitzacions.

‘Garbo, l’espia’, millor guió de documental als Premis Alma El Sindicat de Guionistes Espanyols han guardonat amb el Premi Alma al Millor Guió de Documental Garbo, l’espia. Dirigit pel gironí Edmon Roch, aquest documental afegeix, després d’un any

46

decine 17 ¦ març 2011

d’haver-se estrenat als cinemes, un premi més al seu palmarès.

I és que des que Joan Pujol (Garbo), l’home que va enganyar els dirigents de la intel·ligència del Tercer Reich, va aparèixer a la gran pantalla per primera vegada, no ha deixat de donar èxits.

Per altra banda, s’ha fet una segona edició del DVD, després que la primera s’exhaurís al primer mes. També està previst que el documental s’estreni en sales comercials dels Estats Units i de la Gran Bretanya, i en aquest últim país, la BBC ja n’ha adquirit els drets d’emissió per televisió.

Val a dir que als Premis Alma també es van guardonar en la categoria de ficció Celda 211, com a sèrie de televisió Cuéntame cómo pasó, com a tv-movie 23-F. El día más difícil del Rey, i Buenafuente com a programa de televisió.

‘Lo contrario al amor’, primer llargmetratge de Vicente Villanueva El passat 14 de febrer va començar el rodatge de Lo contrario al amor, el primer llargmetratge del valencià Vicente Villanueva. La nova història que ens explica el director, conegut pels seus curtmetratges (La rubia de pinos puente i Heterosexuales y casados), ens apropa a la Mercè i en Raúl, que després de diversos fracassos amorosos es coneixen i s’enamoren. Inevitablement però, la història es repeteix una vegada més, i després de la primera fase romàntica apareix la por, el control, la dependència, l’intent de canviar l’altre i adaptar-lo a un mateix, etc. Una situació que no té res a veure amb l’amor, sinó tot el contrari.

La pel·lícula està protagonitzada per Hugo Silva i Adriana Ugarte, i compta també amb la participació d’Álex Barahona, Rubén Sanz, Luis Callejo, Guadalupe Lancho i Kiti Manver. El rodatge, que està

previst que s’allargui fins a l’1 d’abril, té totes les seves localitzacions a Madrid i als voltants d’aquesta gran ciutat.

Produïda per Zeta Cinema i Antena 3 Films, Lo contrario al amor serà distribuïda per Sony Pictures Releasing.

Julia arriba als cinemes argentins, i durant les setmanes posteriors seguirà estrenant-se per altres països sud-americans. A l’abril s’estrenarà a la Gran Bretanya, on també s’espera que la pel·lícula tingui èxit.

Torna ‘Arròs covat’

‘The Returned’, el nou projecte de Filmax

La segona temporada d’Arròs covat, coproduïda per Escándalo Films i Televisió de Catalunya, ha tornat aquest febrer a les pantalles del Canal 33. La sèrie de dibuixos animats per a adults amb

El nou projecte de Filmax, titulat The Returned, ja està en fase de desenvolupament. Serà Manuel Carballo l’encarregat de dirigir la pel·lícula, la tercera en la seva llista, després de l’èxit internacional de La posesión de Emma Evans. Pel que fa al guió, l’escollit ha estat Hatem Khraiche, conegut pels seus curtmetratges Machu Picchu, guanyadora de 17 guardons i una nominació als Premis Goya l’any 2009, i Genio y figura, amb el què va obtenir la Biznaga de Plata al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. The Returned és el seu segon guió de llargmetratge (el primer va ser Bunker, que s’estrenarà aquest any 2011).

La nova pel·lícula de Filmax és una aproximació a l’univers zombie, però des d’un punt de vista original i allunyat del terror convencional. La protagonista de la història és la Kate, una dona que treballa a la unitat especial d’un hospital que està dedicada a un nou tipus de malalts crònics anomenats “retornats”. Aquests malalts són gent corrent que necessiten injectar-se cada dia una vacuna que impedeix el desenvolupament d’un virus molt perillós del qual en són portadors.

Aquest projecte, que es rodarà en anglès, es va presentar en l’última edició del Mercat de Berlín. De moment, es desconeixen els detalls del càsting o de les dates de rodatge.

Xavi Masdéu, heroi indiscutible d’Arròs covat

més èxit de la temporada passada ja es va estrenar el passat gener per internet i va convertir-se en el vuitè programa més vist al TV3alacarta. Però el seu èxit a internet no acaba aquí; la pàgina d’Arròs covat a la xarxa social Facebook ja té més de 19.620 fans, i en poc més d’un mes ja va aconseguir més de 900 seguidors a Twitter.

El protagonista de la sèrie, en Xavi Masdéu, és un jove d’uns 30 anys que en tot moment sent que perd tot tipus d’oportunitats.

Les tragèdies que viu i les seves desventures estan sempre tractades amb humor i ironia, un aspecte de la sèrie que es manté fidel a la primera temporada. Aquest any, s’incorporen a la sèrie alguns personatges nous com són en Borja Massip (el nou soci de l’empresa), la Laura (l’amor de la seva vida) i en Paul (estrella del rock i antic xicot de l’amor de la seva vida).

Èxit internacional de ‘Los ojos de Julia’ Los ojos de Julia, de Guillem Morales i protagonitzada per Belén Rueda, no deixa de batre rècords. El film, que es va estrenar en l’última edició del Festival de Sitges, va obtenir, el mes de gener, el tercer Premi NAECE, que concedeix la Nueva Asociación de Empresarios de Cine de España.

Per altra banda, el seu comportament a les cartelleres internacionals està sent immillorable. El passat 4 de febrer va estrenar-se als cinemes de Mèxic i va ser la segona pel·lícula més vista durant aquell cap de setmana a les sales mexicanes. El film, que va ser la segona pel·lícula espanyola més taquillera l’any 2010, per darrera de 3 metros sobre el cielo, s’ha col·locat a la tercera posició del rànquing de pel·lícules espanyoles estrenades a Mèxic amb més èxit. Davant de Los ojos de Julia només apareixen els títols de El orfanato de la mateixa productora, Rodar y Rodar, i dirigida per Juan Antonio Bayona, i Los otros d’Alejandro Amenábar. A Finlàndia també ha estat una de les pel·lícules més vistes durant les set setmanes que ha estat en cartellera.

Pel que fa a les properes estrenes, el dia 10 de març Los ojos de

La Llei Sinde, aprovada El passat dia 9 de febrer va ser aprovada al Senat, després de diversos mesos de polèmica, la llei antidescàrregues per internet, coneguda com a Llei Sinde. L’aprovació d’aquesta llei va ser possible gràcies a l’acord al què van arribar els partits del PSOE, del PP i de CiU. El resultat final va ser de 244 vots a favor i de 12 en contra, aquests últims provinents dels partits d’ERC, ICV, CC, PNV, Grup Mix i el Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista.

Una setmana més tard, el dia 15 de febrer, aquesta llei tan debatuda va tornar-se a votar, aquesta vegada al Congrés dels Diputats, i de nou va ser aprovada per 323 vots a favor, 19 en contra i una abstenció. Així doncs, la Llei d’Economia Sostenible (LES), que és així com s’anomena tècnicament, consentirà, per ordre judicial, el tancament de les pàgines d’Internet que permeten descarregar continguts que estan subjectes a uns determinats drets d’autor.

El sector cinematogràfic català ha donat suport a aquesta iniciativa que té la intenció de protegir i vetllar pel dret de la propietat intel·lectual i posar fi a les descàrregues il·legals d’internet que perjudiquen la viabilitat del sector.

Lluís Homar i Eduard Fernández, candidats als Premis Unión de Actores El proper 4 d’abril se celebrarà, al Teatro Circo Price de Madrid, la 20a edició dels Premis Unión de Actores en la qual es guardonaran els actors més destacats de l’any 2010. Han estat unes 3000 persones, tots actors i actrius membres de la fundació, els que

decine 17¦març 2011

47

Actualitat

han elegit mitjançant el seu vot les millors interpretacions en cinema, teatre i televisió. Com és habitual, les candidatures es divideixen en dues categories: la masculina i la femenina. El 21 de març, a la roda de premsa que oferiran els candidats als mitjans de comunicació, també es faran públics els guardonats amb els premis especials que delibera la secretaria de la dona de la Unión de Actores. Aquests són: el Premi Tota una vida, a una llarga trajectòria professional; el Premi Especial Unión de Actores a la persona o entitat que hagi destacat en dins el món professional; i la Menció Especial Mujeres en Unión.

Els catalans que més destaquen a les llistes dels nominats als premis són Lluís Homar, que competeix a la categoria d’actor protagonista per Pájaros de papel, i Eduard Fernández, que lluitarà per endur-se el premi al millor actor secundari per Biutiful. Josep Mª Flotats destaca també per estar nominat com a millor actor dins la categoria de teatre. Per altra banda, dins l’apartat de cinema destaca la coproducció hispano-mexicana Biutiful, i una vegada més, en televisió, Cuéntame cómo pasó.

Vicente Aranda presidirà el jurat al Festival de Màlaga Del 26 de març al 2 d’abril se celebrarà la 14a edició del Festival de Cinema de Màlaga. Per a aquesta ocasió, el comitè organitzatiu ha escollit el barceloní Vicente Aranda per a presidir el jurat.

Aquest reconegut director, lligat a l’anomenada Escola de Barcelona, va ubicar-se, des dels seus inicis, a la corrent estètica pròpia d’aquesta escola. Fata Morgana és una de les obres més representatives d’aquest moviment estètic i que més el caracteritza com a director. Tot i això, Vicente Aranda també va saber fer pel·lícules més comercials, de gènere fantàstic, i fins i tot cinema eròtic. En són clars exemples Las crueles, La novia ensangrentada o Clara es el precio. Per altra banda, aquest director també va portar grans obres literàries a la gran pantalla, com La muchacha de las bragas de oro, adaptada de la obra de Juan Marsé, Asesinato en el Comité Central, basada en la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán, i Fanny Pelopaja, inspirada d’una novel·la d’Andreu Martín. Vicente Aranda ha estat també el responsable dels coneguts films Amantes, Juana la Loca, Carmen i Tirante el Blanco.

Liam Neeson protagonitza el thriller dirigit per Collet-Serra

48

decine 17 ¦ març 2011

Pel que fa a la resta de components del jurat al Festival de Cinema de Màlaga, l’organització ha optat per elegir Silvia Abascal, Ana Álvarez, Carlos Bardem, Verónica Forqué, Gustavo Martín Garzo i Daniel Sánchez Arévalo.

Collet-Serra, número 1 als Estats Units Unknown és el títol de la pel·lícula que ha donat l’últim èxit al director català establert a Hollywood, Jaume Collet-Serra. Han estat prop de 16 milions d’euros els que ha recaptat en la seva estrena als Estats Units. La pel·lícula, que va ser presentada a la Berlinale el passat 18 de febrer, s’ha situat en el primer lloc de la taquilla nord-americana, per davant de I’m number four i Gnomeo and Juliet, que han recaptat al voltant d’uns 14 milions d’euros, cadascuna. Unknown, que és la quarta pel·lícula del director, és el primer film que ha portat a Collet-Serra a la primera posició del rànquing.

La pel·lícula, que ha estat rodada a la ciutat de Berlín, és un thriller de suspens protagonitzat per Liam Neeson. En el repartiment del film també hi apareixen altres noms de pes com els de Diane Kruger, January Jones, Frank Langella i Bruno Ganz. De la mateixa manera que en les tres primeres produccions de Collet-Serra, Unknown ha estat produïda per Joe Silver, el responsable de la saga Matrix i Arma letal.

S’ha confirmat també, que Jaume Collet-Serra dirigirà una nova versió del famós mite de Dràcula, una pel·lícula titulada Harker que ja es troba en la fase de preproducció.

L’Acadèmia del Cinema Català celebra el seu tercer aniversari El passat 21 de febrer, l’Acadèmia del Cinema Català va complir tres anys des de la seva fundació l’any 2008. A dia d’avui, en el qual s’està vivint un dels millors moments del cinema català, l’Acadèmia compta amb més de 330 acadèmics que vetllen pels interessos del cinema fet a Catalunya i tracten d’unificar la veu del sector. “En el moment de la fundació la nostra premissa era vetllar per la salut i els interessos de la indústria cinematogràfica del país i gràcies a tots aquells que han donat suport a l’Acadèmia

hem aconseguit que aquest projecte tirés endavant”, comenta Joel Joan, President de l’Acadèmia del Cinema Català.

L’Acadèmia del Cinema Català treballa dia rere dia per tal de promocionar el cinema català i els seus professionals, i en el darrer any aquesta feina s’ha vist reconeguda a nivell nacional i internacional. Són molts els premis i festivals que, aquest 2010 i el que portem de 2011, han guardonat la creativitat i l’alt nivell dels professionals catalans. “En només tres anys hem aconseguit que els Gaudí siguin els premis de referència de la cinematografia catalana. Uns premis que ja són indispensables per visualitzar i capitalitzar tot el talent de la gent que fa cinema al nostre país”, indica Joel Joan. I no només això, sinó que el projecte que està duent a terme l’Acadèmia també contempla i dóna importància a les conferències, taules rodones, debats, projeccions, etc. a través de les quals es vol fomentar la divulgació del cinema fet a casa i apropar figures internacionals del sector als professionals catalans.

Agustí Villaronga rodarà una minisèrie sobre Eva Perón El realitzador Agustí Villaronga, gran triomfador dels premis Goya i Gaudí per Pa negre, ja està embarcat en un nou projecte. A l’estiu, el director mallorquí ja estarà rodant la minisèrie Cartes a Eva, basada en la figura d’Eva Perón.

Aquest projecte, que és una coproducció entre Espanya (TVE) i Argentina, s’ha endarrerit a causa de l’èxit i repercussió mediàtica que ha tingut Pa negre, però des del gener que ja hi ha el guió aprovat i part del càsting escollit. L’actriu argentina Julieta Cardinali en serà la protagonista, i dins el repartiment també hi haurà l’espanyola Carmen Maura, que interpretarà la mare de Juana Doña.

Aquesta nova minisèrie ens trasllada a l’Europa de 1947, quan Espanya afrontava el bloqueig internacional de l’ONU. “És la història

de tres dones, una mica fantàstica, i la relació entre elles: Eva Perón, Carmen Polo i Juana Doña, l’última líder comunista condemnada a mort a Espanya per haver comès un atemptat a l’ambaixada argentina de Madrid”, va explicar Agustí Villaronga.

Antonio Riestra serà l’encarregat en la direcció de fotografia de la minisèrie. El mexicà, que també es va endur el seu Goya per Pa negre a l’última edició dels Goya, durant el 2011 treballarà també a les ordres de la madrilenya Icíar Bollaín.

Judith Colell, Jordi Cadena i Pere Arquillué, Premis Nacionals de Cultura El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va enunciar, a finals del passat mes de febrer, quins són els noms dels guardonats als Premis Nacionals de Cultura d’enguany. Entre aquests, hi destaquen els de l’actor Pere Arquillué, el de la directora Judith Colell, i el del també director Jordi Cadena.

Els cineastes Colell i Cadena rebran el Premi Nacional de Cultura en la categoria de cinema, per l’autoria d’Elisa K (adaptació cinematogràfica del conte Elisa Kiseljak, de Lolita Bosch) i pel merescut reconeixement de la crítica nacional i internacional.

Per altra banda, Arquillué rebrà el guardó en la categoria de teatre per la seva excel·lent interpretació a Primer amor de Samuel Beckett. La seva actuació, tan pel què fa al gest com en la paraula, ha estat excepcional. Aquest any, en Pere Arquillué, que no deixa d’acumular èxits, ha obtingut també el Premi Ciutat de Barcelona per aquest mateix paper.

A més a més, el jurat també ha fet públics els noms del cantaor flamenc Miguel Poveda en la categoria de música, i el de l’artista Mariona Omedes en la categoria d’audiovisual, entre d’altres.

L’acte d’entrega dels premis que atorga el CoNCA, reconeguts com la distinció més rellevant en l’àmbit de la cultura a Catalunya, serà el 2 d’abril al Palau de la Generalitat.

Els cineastes Jordi Cadena i Judith Colell al passat festival de Sant Sebastià

decine 17¦març 2011

49

Actualitat

El rodatge de ‘Lo imposible’ es trasllada a Madrid

J.A. Bayona conversa amb Ewan McGregor

El segon llargmetratge del director barceloní Juan Antonio Bayona és un projecte molt ambiciós que es titula Lo imposible, protagonitzat pels britànics Naomi Watts i Ewan McGregor.

La pel·lícula explica l’efecte que ha tingut el tsunami de l’any 2004 a Tailàndia. És per això que les paraules que ha utilitzat el director per a qualificar l’experiència a l’Àsia han estat les següents: “Ha sigut un rodatge molt dur, en què l’equip ha lluitat en condicions excepcionals per a poder tirar endavant un repte que no s’assemblava gens a res que haguéssim fet abans”.

Després d’haver estat rodant a Tailàndia durant quatre mesos, l’equip tècnic i artístic s’han traslladat a Espanya per a poder rodar a Madrid i a Alacant. A més de Watts i McGregor, Lo imposible també compta amb les interpretacions de Marta Etura i de Tom Holland, que debuta a la gran pantalla després d’haver donat vida a Billy Elliot als escenaris londinencs. Per altra banda, també destaquen Óscar Faura com a director de fotografia i Fèlix Bergés, amb els efectes visuals. Pel que fa als efectes especials, Neil Corbould (Gladiator) n’és el coordinador, i del departament de maquillatge se n’encarrega l’empresa DDT (David Martí i Montse Ribé). El film, produït per Telecinco Cinema i Apaches Entertainment, serà distribuït als Estats Units per Summit Entertainment, mentre que serà la Warner Bros Pictures International l’encarregada de fer-ho a Espanya.

tes aferrissades pel seu control, detractors i defensors, incrèduls i visionaris; però al capdavall, el cinematògraf va canviar la manera de veure i explicar el món, i si ho afegim a la popularització d’altres invents d’aquesta època (telèfon, ràdio...), podem dir que la transformació dels mitjans de comunicació fou revolucionària.

Eren temps de canvis profunds que, salvant les distàncies tecnològiques i la velocitat de les innovacions, podríem comparar als que està travessant avui la nostra societat empesa per les noves tecnologies i internet.

Des de l’any 1999, amb l’objectiu d’estudiar aquest important període fundacional del setè art, el Museu del Cinema i la Universitat de Girona organitzen el Seminari sobre els antecedents i orígens del cinema, actualment l’únic fòrum de difusió i debat científic sobre el precinema i el cinema dels primers temps que existeix a l’Estat Espanyol. Aquest Seminari és una trobada biennal, a Girona, d’investigadors i especialistes d’arreu d’Europa que exposen en comú i debaten les seves recerques al voltant d’un tema proposat per l’organització. En les set edicions que fins ara s’han celebrat del Seminari, s’han presentat i publicat 35 ponències, 93 comunicacions, que sumen un total de més de 1.800 pàgines d’estudi i reflexió sobre el precinema i el cinema dels primers temps. Els propers 31 de març i 1 d’abril se celebrarà la vuitena edició i la temàtica a tractar és “La construcció de l’actualitat en el cinema dels orígens (1896-1914)”. És a dir, s’estudiarà com es va anar desenvolupant el concepte d’actualitats i la idea d’enregistrar en imatges un esdeveniment o un succés rellevant. Un procés que progressivament va anar convertint les inicials “vistes cinematogràfiques” d’un paisatge, d’una coronació, d’un petit acte folklòric o de la representació d’una batalla, en una espècie de “protoactualitats”, que posaren algunes de les bases del futur concepte de la informació televisiva posterior. Charles Musser, Stephen Bottomore o Luke McKernan són alguns dels prestigiosos investigadors convidats a reflexionar sobre aquest tema en aquesta nova edició del Seminari.

El cinema, cent anys enrere Quan el cinema va irrompre en la nostra societat a finals del segle XIX, comportà l’inici d’un important procés de canvi en les formes de comunicació i representació visual. En pocs decennis, vàrem passar de les senzilles històries explicades amb la llanterna màgica, a la contundència i complexitat de, per exemple, Metropolis de Fritz Lang; de veure imatges de successos o esdeveniments només en fotografies o il·lustracions en revistes, als noticiaris de la Pathé o, més endavant, al directe de la televisió. La llista dels canvis que comportà el cinema en la nostra societat és llarga. Canvis que, naturalment, no s’esdevingueren de cop, sinó com un procés gradual de transformació i d’aprenentatge, tant dels espectadors com dels creadors d’aquestes noves imatges. La conseqüència d’aquest procés fou l’adveniment d’un nou art, d’un nou llenguatge, d’un nou mitjà de comunicació, d’una nova indústria, d’un nou lleure, i, en definitiva, d’una nova cultura audiovisual. En aquesta primera època del cinema, va haver-hi recels, pors, dubtes, llui-

50

decine 17 ¦ març 2011

8è SEMINARI SOBRE ELS ANTECEDENTS I ORÍGENS DEL CINEMA

GIRONA 31/03/11 01/04/11

8º Seminario sobre los antecedentes y orígenes del cine 8th Seminar on the origins and history of cinema

LA CONSTRUCCIÓ DE L’ACTUALITAT EN EL CINEMA DELS ORÍGENS La contrucción de la actualidad en el cine de los orígenes The construction of news in early cinema

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Col·labora:

Com a complement de les activitats més científiques, el Seminari també compta amb una proposta gratuïta i oberta al públic general.

Es tracta d’una projecció de pel·lícules de l’època (1896-1914), amb música de piano en directe, que intenta reproduir les sessions cinematogràfiques d’aleshores. La Filmoteca de Catalunya confecciona el programa, sovint amb materials del seu propi fons fílmic.

L’ALTRA PANTALLA L’Altra Pantalla és l’espai de difusió del cinema català de la Xarxa de Televisions Locals. L’emissió de cada pel·lícula va precedida d’una entrevista al productor, al director o a algun altre responsable del film, que serveix per posar en context cadascun dels llargmetratges. A continuació us detallem les emissions previstes de cara a les properes setmanes i una relació dels canals on es pot veure el programa.

PARAULES VERITABLES

CUBA LE CANTA A SERRAT

TEMPS D’AIGUA

PIC-NIC

EMISSIÓ: 5 de març

EMISSIÓ: 12 de març

EMISSIÓ: 19 de març

EMISSIÓ: 26 de març

PRODUCTORA: Zip Films, Televisió De Catalunya, Guazú Media

PRODUCTORA: Nadir Films, Jaibo Films

PRODUCTORA: Zip Films, Televisió De Catalunya

PRODUCTORA: Nadir Films, Ignacio Benedeti Cinema, Teatre De L’ull

DIRECTOR: Ricardo Casas

DIRECTOR: Miguel Ángel Baixauli

DIRECTOR: Joan Minguell

DIRECTOR: Eloy Enciso

ANY DE PRODUCCIÓ: 2004

ANY DE PRODUCCIÓ: 2008

ANY DE PRODUCCIÓ: 2006

ANY DE PRODUCCIÓ: 2008

DURADA: 52 minuts

DURADA: 93 minuts

DURADA: 50 minuts

DURADA: 70 minuts

GÈNERE: Documental

GÈNERE: Documental

GÈNERE: Documental

GÈNERE: Documental

Una mirada a la vida i l’obra de Mario Benedetti, un dels escriptors més importants del segle XX a Sud-amèrica. Hi figuren impressions d’ell mateix, de Joan Manuel Serrat, de Manuel Vázquez Montalbán i del premi Nobel de literatura José Saramago, entre d’altres personalitats destacades.

Documental contemplatiu sobre hàbits en perill d’extinció. Situada en una àrea de gran desenvolupament urbà, la costa de València, hi ha una petita zona on el temps sembla haver-se congelat. En el districte de l’Albufera de València, un recurs tan escàs com l’aigua sempre ha estat una forma de vida i transport.

A partir del concert fet pel cantautor Joan Manuel Serrat l’any 1973 a l’Havana coneixem tres generacions de músics cubans que canten les cançons famoses de Serrat i expliquen per què les han triat. També trobem amics i personalitats cubanes que han passat temps amb Serrat durant les seves visites a l’illa.

Agost, una platja de la Mediterrània. Amb aquestes coordenades, Pic-nic s’acosta a un grup de personatges que, encara que de passada per aquesta platja, semblen haver estat sempre aquí, en la seva rutina de veïns de tovallola o en l’anonimat de la massa que dormita sota els para-sols.

Emissió cada dissabte a les 23:00h a: TV L’Hospitalet / TV Badalona / Gavà TV / Conca TV / M1TV VOTV / Vallès Visió / Canal Terrassa Vallès / Girona Televisió Canal Nord Figueres / El 9 TV / TAC 12 / Canal ReusTV Canal Blau / Maricel TV / Penedès TV / Lleida TV

decine 17¦març 2011

51

DVDs

Che, un hombre nuevo

Herois

Direcció ¦ Pau Freixas Gènere ¦ Drama Direcció ¦ Tristán Bauer Gènere ¦ Documental Aquest documental presenta la biografia del gran revolucionari Ernesto Che Guevara, figura molt representativa dels nostres temps. Tristán Bauer evoca el carisma que envolta la imatge d’aquesta gran icona, la història que ha deixat escrita, i la fortalesa de la que estava constituït el seu pensament.

Todo lo que tú quieras

Repartiment ¦ Álex Brendemühl, Eva Santolaria, Emma Suárez, Lluís Homar, Ferran Rull, Álex Monner, Mireia Vilapuig, Un publicista obsessionat per la feina i una autostopista amb la síndrome de Peter Pan inicien un viatge físic per carretera i un altre viatge emocional al seu passat.

La història barreja les aventures màgiques d’una colla durant l’estiu del 84, amb una road-movie de trobades inesperades, protagonitzada per dos d’aquells nens a l’actualitat.

Come, reza, ama

Títol original ¦ Eat, Pray, Love Direcció ¦Achero ¦ Mañas

Direcció ¦ Ryan Murphy

Gènere ¦ DRAMA

Gènere ¦ Drama

Repartiment ¦ Juan Diego Botto, Najwa Nimri, Ana Risueño, José Luis Gómez, Pedro Alonso

Repartiment ¦ Julia Roberts, James Franco, Billy Crudup, Javier Bardem, Viola Davis

La família Velasco, formada pel Leo, l’Alícia i la seva filla petita, Dafne, de quatre anys, viu ena vida tranquil·la a la ciutat de Madrid. La mare és, habitualment, la persona encarregada de la nena. Durant unes vacances de Nadal, l’Alícia mor inesperadament, deixant el seu marit sol amb la nena. La fotografia del film és del català David Omedes.

Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas

La cena de los idiotas

Títol original ¦ Uncle Boonmee Who Can Recall His Pasts Lives

Títol original ¦ Dinner for Schmucks

Direcció ¦ Apichatpong Weerasethakul

Direcció ¦ Jay Roach

Gènere ¦ Drama fantàstic

Gènere ¦ COMÈDIA

Repartiment ¦ Thanapat Saisaymar, Jenjira Pongpas, Sakda Kaewbuadee, Natthakarn Aphaiwonk

Repartiment ¦ Paul Rudd, Steve Carell, Zach Galifianakis, Bruce Greenwood, Ron Livingston

Boonmee ha decidit passar els seus últims dies de vida al camp. El fantasma de la seva difunta esposa el cuida en tot moment, i el seu fill torna a casa sota una forma no humana. El film va guanyar la Palma d’Or de Canes a la millor pel·lícula, el Premi de la Crítica al Festival de Sitges, i va ser seleccionada per Tailàndia per als Oscar.

decine 17 ¦ març 2011

El sopar dels idiotes explica les peripècies d’un grup d’amics que es reuneix per sopar un cop cada setmana. L’originalitat d’aquests sopars resideix en el fet de què cadascun d’ells ha de portar al sopar al tipus més idiota que hagi estat capaç de trobar. Remake del popular film francès de Francis Veber de 1998.

Wall Street 2: el dinero nunca duerme

La red social

Títol original ¦ Wall Street 2: Money Never Sleeps

Títol original ¦ The Social Network

Direcció ¦ oliver stone

Direcció ¦ David Fincher

Gènere ¦ drama

Gènere ¦ Drama

Repartiment ¦ Shia LaBeouf, Michael Douglas, Carey Mulligan, Susan Sarandon, Frank Langella, Josh Brolin

Repartiment ¦ Jesse Eisenberg, Andrew Garfield, Justin Timberlake, Armie Hammer, Joseph Mazzello

Una vegada en llibertat, després d’haver complert una llarga condemna a la presó, l’implacable tauró de les finances Gordon Gekko (Michael Douglas) busca refer la seva relació amb la seva filla. Gekko coneix per casualitat a Jakob (Shia LaBeouf), el promès de la seva filla, i junts projecten recolzar-se mútuament.

52

Després d’haver viscut un matrimoni totalment abocat al fracàs i d’un llarg i complicat divorci, Elizabeth es disposa a fer un llarg viatge. El fet de voler donar un gir radical a la seva vida la portarà durant un any per diferents indrets del món.

Quan aquest viatge finalitzi, Elizabeth intentarà retrobar-se amb ella mateixa i emprendre una nova vida.

Fincher, director de Seven o El club de la lucha, explica la història dels joves fundadors de la popular xarxa social Facebook, especialment del seu creador més conegut, Mark Zuckerberg, el bilionari més jove de la història. El seu lema adverteix: “No es fan 500 milions d’amics sense fer també uns quants enemics”.

The Town

Toy Story 3

Direcció ¦ Ben Affleck Gènere ¦ thriller Repartiment ¦ Ben Affleck, Rebecca Hall, Jon Hamm, Jeremy Renner, Blake Lively Doug MacRay (Ben Affleck) és el cap d’una banda de lladres de bancs. Mentre planifica el seu proper assalt, MacRay haurà d’esforçar-se per a controlar els seus sentiments per Claire Keesey (Rebecca Hall), la directora d’un dels bancs, relacionada amb un dels seus primers cops.

Shutter Island

Direcció ¦ Lee Unkrich Gènere ¦ Animació Arriba en DVD el tercer lliurament de les joguines que van suposar el començament dels films d’animació digitals i el primer gran èxit de Pixar. L’Andy s’ha fet gran i es prepara per anar a la universitat, de manera que les seves estimades joguines acaben en una guarderia.

Des de París amb amor

Títol original ¦ From Paris with Love Direcció ¦ Martin Scorsese

Direcció ¦ Pierre Morel

Gènere ¦ thriller

Gènere ¦ Thriller

Repartiment ¦ Leonardo DiCaprio, Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Emily Mortimer, Michelle Williams

Repartiment ¦ John Travolta, Jonathan Rhys Meyers, Kasia Smutniak, Amber Rose Revah, Melissa Mars

Estiu de 1954. Els agents federals Teddy Daniels (Leonardo DiCaprio) i Chuck Aulë (Mark Ruffalo) són destinats a una remota illa del port de Boston per investigar la desaparició d’una perillosa assassina (Emily Mortimer) reclosa a l’hospital psiquiàtric Ashecliffe, un centre penitenciari per a criminals pertorbats dirigit pel sinistre doctor John Cawley (Ben Kingsley).

Lope

Charlie Wax (John Travolta), és un agent dels Estats Units enviat a París amb motiu d’una missió d’alt risc relacionada amb el terrorisme i el tràfic de cocaïna. El problema es que coincidirà amb James Reece (Rhys Meyers), un empleat de l’ambaixada nord-americana, que no està acostumat als mètodes poc ortodoxos de Wax.

Centurión

Títol original ¦ Centurion Direcció ¦ Andrucha Waddington

Direcció ¦ Neil Marshall

Gènere ¦ Aventures

Gènere ¦ aventures

Repartiment ¦ Alberto Ammann, Leonor Watling, Pilar López de Ayala, Juan Diego, Luis Tosar, Antonio de la Torre

Repartiment ¦ Michael Fassbender, Dominic West, Olga Kurylenko, Noel Clarke, David Morrissey

Lope és la biografia d’una part de la vida del poeta i dramaturg espanyol Lope de Vega (1562-1635). En aquesta pel·lícula d’aventures es descobreix un Lope que vol menjar-se el món i que haurà d’escollir entre una relació estable amb una dona que el pot ajudar en la seva vida personal i professional, i una altra dona, que tot i ser un amor impossible, representa l’amor vertader.

A la Bretanya de l’any 117, un grup de soldats romans lluita per salvar la vida després que la seva legió s’hagi vist vençuda en una emboscada d’una guerrilla local. Aquests soldats, que pertanyien a la llegendària 9a legió, els lidera Quintus Dias (Michael Fassbender), i la seva missió es resistir fins arribar a la frontera per trobar-se en territori romà.

El americano

Los seductores

Títol original ¦ the american

Títol original ¦ L’arnacoeur

Direcció ¦ Anton Corbijn

Direcció ¦ Pascal Chaumeil

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Repartiment ¦ George Clooney, Violante Placido, Thekla Reuten, Paolo Bonacelli, Johan Leysen

Repartiment ¦ Romain Duris, Vanessa Paradis, Julie Ferrier, François Damiens, Helena Noguerra

Jack (George Clooney) és un mercenari solitari, però després que una missió a Suècia no hagi anat tan bé com esperava, anuncia al seu contacte (Bruce Altman) que la propera missió serà l’última. Es trasllada a Itàlia, on Mathilde (Thekla Reuten), li comunica la seva nova missió. Jack se sorprendrà a ell mateix per haver fet amistat amb el capellà del poble, i per iniciar una relació amb la Clara (Violante Plagut).

L’Álex i la seva germana es dediquen a separar parelles. Per més immoral que pugui semblar la seva professió, ells tenen el seu propi codi d’honor: Regla nº1: no separar mai una parella estable. Regla nº2: no enamorar-se mai. Però quan un home els contracta perquè acabin amb la relació de la seva filla, comencen a trencar aquestes regles.

decine 17¦març 2011

53

Actualitat

museu del cinema de girona

un mes de març per a tots els públics Aquest mes, el Museu del Cinema de Girona ens proposa vàries cites interessants. Comencem el març amb el documental del mes Young Freud in Gaza (2008) de Pea Holmquist and Suzanne Khardalian. En aquest documental, que es projectarà el dia 3, se’ns presenta Ayed, un jove psicoterapeuta de la Clínica Palestina d’Autoritats per a la Salut Mental, i ens mostra les sessions amb alguns dels seus pacients durant les teràpies o mentre prescriu medicaments per a la depressió, l’estrès, els atacs d’ansietat i les tendències suïcides.

Per altra banda, dins el V Cicle de Cinema i Gastronomia podrem veure, el dia 5, la pel·lícula d’animació Pluja de mandonguilles (2009) de Philip Lord i Chris Miller. Pel que fa al cicle “Parlem de Cinema?”, es debatrà sobre El color del dinero (1986), de Martin Scorsese, el dia 10 d’aquest mes.

Una altra proposta ben interessant per a tots aquells a qui els agradi els documentals musicals, és la que ofereix el cicle de Cinema Black Music & Films 2011, un cicle que us permetrà acostarvos a les llegendes de la música negra de tots els temps. Aquest mes es presenten els documentals Soul Train: The Hippest Trip in

54

decine 17 ¦ març 2011

America (2009) de J. Kevin Swain, Amy Goldberg Goldberg, Entre lo sagrado y lo profano (2003) de Charles Burnet, American Folk Blues Festival 1962-1969 (2007), els dies 15, 22 i 29, respectivament.

Una opció més aquest març al Museu del Cinema de Girona és l’activitat de “Cinema i Solidaritat”, que aquest mes presenta el documental China Blue (2005) de Micha X. Peled. Rodat clandestinament i sota unes condicions difícils a la Xina, aquest documental mostra, des d’un accés privilegiat, el que tant la Xina com les grans marques internacionals s’entesten a amagar: com es produeix la roba que nosaltres comprem. China Blue ens endinsa en una fàbrica de texans, on dues joves, la Jasmine i l’Orchid, intenten sobreviure a les difícils condicions laborals.

L’últim dia del mes, el dijous 31 de març, es desenvoluparà un seminari d’entrada lliure sobre els Antecedents i Orígens del Cinema.

Per últim, el Museu ens ofereix tots els dissabtes a les 17h i tots els diumenges a les 11h. la projecció de diferents capítols de la popular sèrie d’animació de la factoria Cromosoma Produccions de Barcelona: Les tres bessones.

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com